Page 1

GIRONA

J O U R N E Y

VIATGE-BAGATGE -

B A G G A G E


GIRONA 2


VIATGE - BAGATGE J O U R N E Y

3

B A G G A G E


4


Longitud

2.825716273 Latitud

41.984182106 5


GIRONA

VIATGE - BAGATGE J O U R N E Y - B A G G A G E Text GERARD BAGUÉ Fotografies JOSEP MARIA OLIVERAS

7


EDITA

Ajuntament de Girona TEXT

Gerard Bagué i Hugas FOTOGRAFIES

Josep M. Oliveras DISSENY I MAQUETACIÓ

La Fàbrica de Gel www.jmoliveras.cat Josep M. Oliveras Raül Costal Julià DIRECCIÓ EDITORIAL

Joan Boadas i Raset © d’aquesta edició

Ajuntament de Girona Impressió: Norprint, SA ISBN: 978-84-8496-166-6 Dipòsit Legal: GI.1257-2011


LES CITACIONS CORRESPONEN ALS AUTORS I OBRES SEGÜENTS: Narcís-Jordi Aragó, Retrats a mitja tinta, Diputació de Girona, Girona, 2011. 296 pàgines. Jordi Arbonès (Nif), Girona. El pes de la metròpoli, editorial Flor del Vent, Barcelona, 2003. 191 pàgines. Joan Badia, “Ciutat de l’Onyar”, dins Poemes de Girona, Ajuntament de Girona, 1992. Joan Daniel Bezsonoff, Un país de butxaca, Empúries, Barcelona, 2010. 144 pàgines. Jaume Cabré, Jo confesso, Proa, Barcelona, 2011. 1005 pàgines. Víctor Català, “Un film”. Dins Obres Completes, Ed. Selecta, 1998. 1874 pàgines. Patrice Chaplin, La ciutat dels secrets, Editorial El Andén, Barcelona, 2007. 385 pàgines. Margarita Colom, Girona...es deia Girona, Editorial Llibres del Segle, Gaüses, Empordà, 1998. 110 pàgines. Narcís Comadira, Girona, matèria i memòria, Empúries, Barcelona, 1989. 119 pàgines. Joaquim Español, Girona anatomia de la ciutat històrica, Ajuntament de Girona i Lunwerg Editores, 2003. 205 pàgines. Josep M. Espinàs, Ciutats de Catalunya, Selecta, Barcelona, 1956, 328 pàgines (dos volums). Josep M. Fonalleras, Un sofà a la riba, Edicions Periòdiques de les Comarques, S.A., Girona, 1987. 135 pàgines. Enric Mirambell i altres (obra col·lectiva), Nou breviari de ciutadania, CCG Edicions, Girona, 2009. 134 pàgines. Jordi Molist, Promet-me que seràs lliure, Columna, Barcelona, 2011. 784 pàgines. Lluís Muntada, L’elegància del número zero, Proa, Barcelona, 2010. 412 pàgines. Lluís Muntada i altres, Girona XXI segles, Ajuntament de Girona i Lunwerg editores, Barcelona, 2008. 288 pàgines. Eugeni d’Ors, Mis ciudades, Ediciones Libertarias, Madrid, 1990. Article “Gerona” (1940). 280 pàgines. Vicenç Pagès, Els jugadors de whist, Empúries, Barcelona 2010. 544 pàgines.

Miquel Pairolí, Octubre, Acontravent, Barcelona, 2010. 294 pàgines. Josep Pastells, Vida i miracles d’Odell Kraus, Empúries, Barcelona, 2011. 261 pàgines. Josep Pla. Els versos escandalosament prosaics i lliures de Girona, OC, volum 31. Articles amb cua. Barcelona, 2010. 650 pàgines. Josep Pla, Santiago Rusiñol i el seu temps, Edicions Destino, Barcelona, 1981. 307 pàgines. Ponç Puigdevall, Un dia tranquil, Tusquets, Barcelona, 2010. 227 pàgines. Antoni Puigverd, La gàbia d’or, Empúries, Barcelona, 2000. 328 pàgines. Rosa Regàs, La cançó de Dorotea, editorial Planeta, Barcelona, 2002. 258 pàgines. Roser Rimbau, El temps no és teu, Ermessenda, Girona Centre Eix Comercial, Girona, 2010. 63 pàgines. Sebastià Roig, Catalunya!, Triangle Postals, Sant Lluís, Menorca, 2008. 454 pàgines. Joaquim Ruyra, La fi del món a Girona, Impr. de G. Hallépée, Il·lustracions Carles Fontserè, París, 1946. 59 pàgines. Josep Maria de Sagarra, All i salobre, La Butxaca, Barcelona, 2008. 208 pàgines. Xevi Sala, Les causes perdudes, Columna, Barcelona, 2011. 184 pàgines. Josep M. Salrach i altres. Santiago Sobrequés i Vidal. Historiador, professor i ciutadà (1911-1973), Editorial Base, Barcelona, 2011. 317 pàgines. Josep Valls, Josep Pla oral, Acontravent, Barcelona, 2011. 133 pàgines. Maria Àngels Vayreda, Encara no sé com sóc, Club dels Novel·listes, Barcelona, 1970. 261 pàgines. Eva Vàzquez, Girona les portes del call, Ajuntament de Girona, Girona, 2006. 108 pàgines. Vicenç Villatoro, Evangeli gris, Proa, Barcelona, 1982. 200 pàgines.


Igual que llegir, passejar és un vici solitari: els carrers, com els textos, per ser intel·ligibles i no pas xerrameca ni xivarri, han de venir-nos a trobar d’un en un, posem-hi que en un to persuasiu i confidencial, no pas amb la impaciència dels prospectes turístics o amb la forma indiscriminada de les multituds, sinó amb la intimitat de les cartes d’amor robades, amb l’intercanvi fugaç de llegenda i vida que procura la visita guiada per fantasmes.

Eva Vàzquez, Girona les portes del call

10


11


Sota la pluja, Girona té un caràcter impressionant. Vidres molls. Els degoters dels vells carrers, les pedres daurades dels casalots, treuen, amb la humitat, una resplendor ferruginosa, interna. Les herbes parasitàries de les parets regalimen. A través de l’opacitat de l’aire, les pedres blanques de la catedral tenen un to verd clar lleugerament tocat de carmí. Totes les formes semblen més unides i pastoses. El verd de la Devesa té un toc moradenc tenuíssim. Entaforades en les cases decrèpites, totes les dones semblen interessants. L’arqueologia és afrodisíaca. Sant Pere de Galligants té un aire taujà, covard, pagès, amb la sonsònia romànica. Romanicot, romanicot…!

Josep Pla, El Quadern Gris

12


13

Fragment del manuscrit d’El quadern gris de Josep Pla. Fons Josep Vergés. Fundació Josep Pla. manuscrit EQG 9 setembre 1918 fragment.jpg OC I EQG p.311 - 9 setembre 1918 - fragment.pdf Pla, Josep. El quadern gris. Barcelona: Ed. Destino, OC I, 1966, p. 311


VIATGE A LA CIUTAT INSOMNE GERARD BAGUÉ

15


Abans de baixar a esmorzar al menjador de la pensió del barri vell on he passat la meva primera nit a Girona, he rebregat els llençols amb les mans perquè no vull deixar cap rastre del meu insomni. No podia preveure que la primera pregunta que m’engaltaria un dels hostes entaulats entre penombres anava més enllà de la simple formalitat. Per aquesta raó he contestat amb tota naturalitat, en la meva samfaina de portuguès-castellà-català, que he dormit com un liró tota la nit. M’he adonat que la meva resposta suscitava un interès inesperat. S’ha aturat el dring de les culleretes. He pensat que potser les bosses dels ulls em delataven. Però no. Resulta que cap dels hostes de la pensió, ni tan sols els més dormilegues, no ha pogut aclucar l’ull en tota la nit. La meva aparició ha coincidit amb una animada discussió al voltant d’aquest curiós insomni, que un viatjant de farmàcia ha atribuït a l’imponent ressò de les batallades de la catedral. La premsa local ha trobat els darrers dies una serp d’estiu en una sentència judicial que obliga a silenciar les campanes de l’església d’un poble petit per no destorbar el descans dels forasters allotjats en una casa rural. La mestressa de la nostra pensió, una vídua tafanera amb qui em caldrà extremar les precaucions, ha tornat de la fleca amb notícies alarmants. Tots els veïns que ha trobat li han explicat que han passat la nit del lloro regirant-se tota l’estona entre els llençols fins que s’han aixecat de mala lluna amb la primera claror de l’alba. L’insomni deu haver estat general. Potser m’hauria de sentir agermanat amb aquesta gent que per una nit proven la meva amarga metzina. El cap de taula, un vell descamisat i autoritari que exhibeix una cadena d’or en un costellam pelut, em fulmina amb una mirada terrible, d’absolut menyspreu. Què pot tenir contra mi un home que no em coneix?

16


Al matí següent, ja tinc la precaució d’admetre sense embuts que no he pogut dormir ni panxa amunt ni panxa avall, ni del costat dret ni del costat esquerre, ni capgirat ni entregirat. No sóc pas l’excepció. Les converses, ara ja amb un punt d’esverament, van plenes d’especulacions inversemblants sobre les causes que mantenen els gironins en una vigília permanent. Potser per la meva inclinació malaltissa a sentir-me culpable de tot, comença a créixer dins meu d’una manera irracional el temor d’haver plantat a la ciutat la llavor de l’insomni. Els turistes estiren el coll per fer un petó a una lleona de pedra que sembla més aviat una mona, pel seu aspecte escardalenc i la facilitat amb què s’enfila per una columna. La tradició diu que la besada a l’animaló assegura el retorn a la ciutat. En lloc d’acostar amorosament la cara, la bestiola ofereix despectivament la galta del cul. Deu ser la mostra de confiança que t’exigeix una ciutat tancada i poc acollidora. Cal arriscar-se a rebre la cagarada. Els llardosos i depriments recambrons del Grande Hotel Borges, al barri del Chiado a Lisboa, on he treballat al llarg de vint anys de recepcionista de nit, són un superb escenari per als amants melancòlics, els solitaris i els suïcides. Al llarg de nits interminables, he reparat fuites d’aigua, panys rovellats i vàters embussats, he repartit aspirines, preservatius i compreses, he calmat depressions, borratxeres i batusses... També he practicat el noble art de la conversa noctàmbula amb hostes de tots els racons del món i m’he passejat amb ells pels escenaris remots que em descrivien. La nit predisposa els interlocutors a la confidència, però en el cas de Lisboa la melangia que impregna la ciutat ataca també els visitants. Les inclemències de l’Atlàntic erosionen façanes i ànimes subtils.

17


La solitud tenebrosa de l’hotel empenyia els hostes a volar lluny, afinava i enriquia la seva capacitat descriptiva. És a través de les seves paraules que trobava una fugida a la rutina circular que em marejava. Vaig començar a anotar en una llibreta amb cobertes de pell negra les imatges que em seduïen d’aquelles llargues converses, els indrets que estimulaven la meva imaginació, les poblacions llunyanes que algun dia volia visitar. No sabria precisar la data en què ja no vaig poder recuperar de dia les hores de son que perdia de nit. El meu organisme es va rebel·lar fa temps contra aquella nit fictícia que recreava arribant a casa a les nou del matí, quan abaixava totes les persianes després de travessar la ciutat guardantme del sol com un vampir. No em van servir de gaire res les infusions, les pastilles, les visites al psicoterapeuta ni les sessions d’acupuntura i d’hipnosi. El metge va acabar avorrit de les meves consultes. Vaig llegir que el rècord de no dormir l’havia establert Randy Gardner el 1964, amb disset anys, quan va mantenir-se despert durant onze dies. Jo ja duia dues setmanes sense dormir. No em temptava especialment la notorietat de veure el meu nom estampat al Llibre Guinness dels Rècords. El diagnòstic del metge va ser que dormia sense ser-ne conscient, possiblement en petits sons semblants als que tenen les persones sotmeses a la pressió de mantenir-se despertes, com els soldats que s’adormen en plena marxa o dempeus durant una guàrdia. També va aventurar, i aquí ja em va advertir que deixava volar la imaginació, que podria haver desenvolupat un sistema semblant al de les balenes o els dofins, que només s’adormen d’un hemisferi del cervell mentre l’altre continua actiu per no oblidar-se de pujar a respirar a la superfície. El cervell és encara un territori inexplorat, un gran enigma.

18


Ni la hipòtesi dels sons engrunats ni la del mig hemisferi no em van resultar creïbles. L’insomni crònic no tenia repercussions greus en el meu organisme ni m’alterava la vida diària. No em trobava ni millor ni pitjor que quan dormia les set hores de costum. Malgrat això, la vigília permanent em va inocular un neguit que m’empenyia a canviar el rumb de la meva vida. Vaig abandonar la feina i, vencent la tendència al sedentarisme i la reclusió que m’havien mantingut fidel a la meva ciutat protectora, vaig emprendre un llarg viatge per conèixer de primera mà les poblacions anotades a la llibreta de cobertes negres. Tenia el pressentiment que aquest viatge es convertiria en la millor medecina per vèncer l’insomni. Sembla una bestiesa, però ho veia com una manera d’intentar tancar el cercle, de desfer el camí fins arribar al punt on havia començat el desequilibri, com si el viatge real esborrés les passejades imaginàries que m’havien abocat a l’insomni. No m’agrada la neteja que ha mig esborrat la petja del temps de la façana de la catedral. Fa el mateix efecte que la intervenció estètica en una cara bonica: uniformitza, vulgaritza, traeix. Vista a la llum del sol, sembla una obra recent, de pedra nova. Només em reconcilio de nit amb la seu, quan irradia des de l’interior una llum càlida. Puc imaginar-hi una cambra inhòspita il·luminada amb espelmes on el campaner Josafat reprimeix la passió. Girona era una de tantes possibles destinacions del meu itinerari. No tenia decidit aturar-m’hi, però la seva força d’atracció em va xuclar mentre em disposava a creuar Catalunya en direcció al sud. Viatjava de Portbou a Barcelona en plena nit i, en contemplar des de la finestreta del tren la potent imatge de la catedral embolcallada per les casetes del barri vell, vaig decidir baixar a l’estació obeint

19


un impuls irresistible. Girona apareixia a les meves notes. Sí, és clar, feia quinze o vint anys, però encara recordava aquell hoste català, un periodista de posat humil i opinions de pedra picada que m’havia parlat amb un gran coneixement de la ciutat, tot i que vivia als afores, en un poblet a pocs quilòmetres on menava un hortet. Quan en un atac de sinceritat li vaig confessar que odiava l’hotel, se’n va estranyar molt i em va replicar que es tractava d’un indret excepcional on semblava que el temps s’hagués aturat. “N’hi ha pocs, de llocs així. No he vist cap hospital on hi hagi tant de silenci”, em va assegurar. La comparació de l’Hotel Borges amb l’hospital em donava la raó, com me l’hauria donat que el comparés amb un cementiri. S’hi respirava una pau fúnebre. L’home no posseïa la rauxa dels grans conversadors nocturns, però ens vam entendre de seguida i vam conversar asseguts als sofàs desgastats de la recepció fins ben entrada la matinada. Vaig trobar curiós que un home culte i cosmopolita parlés amb tanta passió de la seva afició a treballar la terra, dels ocells que s’acostaven a la seva finestra o dels animalons que li malmetien les hortalisses. Érem dos solitaris, però jo, a diferència d’ell, no havia aconseguit desempallegar-me del sentit tràgic de la solitud. Em va fer unes descripcions tan precises i sentides dels seus racons preferits de Lisboa que no em vaig poder estar de demanar-li per les seves preferències literàries i musicals. Llavors em va parlar de les amargues històries de pensions de Josep Pla, de les esmolades sentències de Montaigne i dels seus intents per arribar al cor de la Sisena simfonia de Txaikovski, una peça que l’obsedia aquells dies perquè la considerava una insondable metàfora de l’existència. Vaig envejar profundament la seva capacitat de sublimar la solitud i el tedi a través de l’art. Em costava entendre com podia enclaustrar-se hores llegint o fent llargues migdiades en aquella llòbrega habitació d’hotel amb l’única companyia de les taques d’humitat de les parets, el remugar de les canonades i el nyeu-nyeu d’un somier rovellat.

20


Quan un home desesperat i perdut com jo coincideix amb una persona prou intel·ligent per dominar la ment i allunyar-la de territoris torturats i estèrils, sempre espera alguna recepta màgica. No es va atrevir a donar-me cap consell. La seva modèstia li devia impedir explicar-me que també era escriptor. He entrat avui a una llibreria centenària del final de la Rambla per homenatjar-lo comprant un dels seus llibres. Un dependent amb la pell tatuada d’aforismes que parlava un portuguès excel·lent m’ha donat la inesperada notícia de la mort recent de l’autor del llibre que acabava d’adquirir. No sé si interpretarho com un mal auguri o com un senyal que, per primer cop a la vida, sóc al lloc on passen les coses. Els esglaons de l’escalinata de la catedral de Girona no respecten l’alçada de les proporcions humanes. Per pujar-los, cal esmerçar-hi un esforç molt subtil, gens entrenat en la tasca de pujar les escales convencionals. De vegades, s’alça el peu a massa altura i en abaixar-lo el cos vacil·la endavant. D’altres, es reprimeix amb excés l’impuls d’elevació i es corre el risc d’empassegar absurdament. Massa baixos per pujar-los d’un en un i massa separats per pujar-los de dos en dos. La potència visual de la catedral i l’arribada d’acusats per ser jutjats a l’Audiència es conjuren per fer-te ensopegar a la mínima distracció. La ciutat ha trigat a prendre consciència del flagell de l’insomni, potser perquè durant l’agost fins i tot la capacitat de percepció s’alenteix, potser perquè el fenomen es concentra al barri vell o potser perquè simplement una cosa com aquesta costa de creure. Els insomnes més despreocupats es llancen al carrer la primera nit i la ciutat bull d’activitat. Les terrasses dels restaurants del barri vell no donen l’abast de la gentada que omple els carrerons. Les tertúlies s’allarguen fins a l’alba i costa fer aixecar els més romancers. Sembla que ningú tingui pressa per tornar a casa. La sorpresa arriba

21


l’endemà, quan els noctàmbuls s’adonen que no senten la necessitat de recuperar la nit perduda. Al capvespre no els ataca l’abaltiment que castiga els excessos nocturns, sinó l’afany inversemblant de tornar a conquerir els carrers. No poden treure’s del cap que aquest desig té alguna cosa de contradicció biològica, que podria ser el símptoma d’algun desequilibri del seu organisme. Les xarxes socials són les primeres a recollir la commoció de l’insomni. Per Twitter i Facebook circulen tota mena de teories que traslladen l’alerta als mitjans de comunicació tradicionals. Els diaris obren portada amb la notícia. Costa trobar testimonis del barri vell que hagin dormit les dues últimes nits. Els metges es mostren cauts i recomanen valerianes. Aventuren que potser és un cas de psicosi col·lectiva. Les autoritats, descol·locades, convoquen tècnics d’àmbits diversos per analitzar la situació. S’entrevisten geòlegs, epidemiòlegs, psicòlegs i, fins i tot, algun parapsicòleg. Diferents institucions convoquen conferències de premsa cridant a la calma que encara generen més desconfiança entre la població. S’escampen a tort i a dret hipòtesis rocambolesques: les radiacions de la telefonia, la contaminació de la xarxa d’aigua, els gèrmens del riu, el canvi climàtic, els aliments transgènics, l’evolució fallida de l’espècie humana... Terra adobada per als tertulians. La notícia travessa fronteres i omple els espais dedicats a fets curiosos d’informatius d’arreu del món. El que sembla provat és que l’insomni afecta estrictament el nucli antigament encerclat per la muralla. Ataca indistintament petits i grans, autòctons i nouvinguts. Un suposat expert en magnetisme tel·lúric conclou en una televisió populista, després de passejar-se amb un pèndol pel barri vell, que una falla en l’escorça terrestre a molts quilòmetres de profunditat,

22


segurament imperceptible per als sismògrafs, hauria pogut alterar l’equilibri magnètic de la zona, amb la consegüent afectació de l’equilibri biològic. Recomana als afectats que provin de traslladar els llits a una altra habitació i que es deixin aconsellar per algun expert en feng shui. La llum somorta dels fanals, difuminats entre la boira pixanera, unta les llambordes arrodonides d’una càlida pàtina de vida i els concedeix un atribut gairebé orgànic. La fusió de la pedra i la carn a través de l’aigua. Com si tot això no anés amb mi, em distrec passejant pels carrerons amables, explorant els restaurants més acollidors, entaulant conversa amb cambrers, afegint-me dòcilment als fluxos turístics que deambulen per la catedral, el call, el Museu del Cinema... Intento viure a Girona les mateixes impressions que els hostes de l’Hotel Borges a Lisboa. He conegut finalment el primer gironí de soca-rel des de la meva arribada a la ciutat. L’home anava begut i en sortir d’una cerveseria de la Rambla ha topat dolorosament contra una de les voltes més baixes. Ha iniciat un amarg monòleg sobre la proverbial castedat de les noies de la ciutat. No sé si atribuir el seu discurs d’orat a l’embriaguesa, a una commoció cerebral o a un desequilibri anterior a la trompada. He deixat de rellegir a la llibreta de cobertes negres els apunts de les converses amb els hostes de l’hotel i, començant per darrere com si l’estrenés, m’he decidit a escriure-hi les meves impressions

23


d’aquesta ciutat. Es tracta d’unes llambregades de subsistència. Em costa dominar la meva inclinació a la crítica. Diuen que una idea només té força si porta el germen del perill. Entenc la sordidesa de la sexualitat encofurnada de les cases de barrets entre convents i catedrals, la passió reprimida que s’escapa de la moral atàvica de la ciutat. A la terrassa d’una pizzeria del Pou Rodó m’expliquen que la plaça es va erigir damunt de les cendres de l’antic barri xino. S’han acabat les nits tranquil·les a la pensió. L’aldarull de les timbes de pòquer que s’organitzen al menjador ressona pel passadís i s’escola per totes les habitacions. Els hostes han renunciat a intentar agafar el son i omplen les nits amb entreteniments banals. S’ha aixecat la fèrria disciplina horària que regia a la casa. La sobretaula del sopar s’allarga indefinidament amb els jocs i els licors. La patrona, que ha penjat a l’armari la bata ronyosa, es passeja endiumenjada i pintada com una mona en un estat de sobreexcitació que recorda la mestressa d’un bordell. No em sorprèn gens que cap a les dues de la matinada piqui a la porta de l’habitació i gairebé m’exigeixi que em sumi a la disbauxa. “No em dirà pas que té son!”, m’etziba abans de deixar anar una sorollosa riallada de lloca. A contracor, m’incorporo a la partida. El descamisat de la cadena d’or, que em perdona la vida cada cop que em mira, m’anomena despectivament ‘el dormilega’ i em reparteix males cartes una vegada darrere l’altra amb un somriure burleta que em desafia a descobrir com amaneix les trampes. Entre els jugadors hi ha el viatjant de farmàcia, una madame jubilada que dirigia un bar de mala mort al barri xino, una parella de russos lacònics i una hostessa irlandesa de Ryanair que engoleix el whisky de malta com si fos aigua. La partida em treu de l’ensopiment i em fa pujar l’adrenalina. Les apostes

24


s’enfilen. Detecto fàcilment les vacil·lacions i ensarronades dels altres jugadors, però m’és impossible penetrar en el rostre immutable de l’espitregat. Cada vegada que el tinc acorralat, es treu una escala de color que em deixa blanc. Llavors se li escapa algun comentari malèvol. Em demana, per exemple, que li expliqui què he somiat la nit passada. S’inventa que m’ha sentit roncar des de la seva habitació. La seva fatxenderia no té límits. L’hostessa de Ryanair, la més lúcida del grup malgrat la ingestió de whisky, vol posar fi a la partida, però no se’n surt. Acabo perdent el cap i posant sobre la taula tots els meus diners. Durant un parell d’hores, em faig un fart de perdre tot el que guanya l’espitregat. La resta de jugadors ha anat assumint que són uns simples comparses de la nostra confrontació, que va més enllà d’una partida de cartes. Tots sabem que arribarà un moment en què l’espitregat i jo ens ho jugarem tot a una sola mà, que concentrarem totes les hores de ràbia d’aquesta inacabable partida en una aposta definitiva. I llavors un dels dos caurà humiliat als peus de l’altre. Aquesta passió pel passat jueu, desproporcionada en relació amb la petja d’altres llegats a la ciutat, podria obeir a les modes culturals, però també a una herència biològica. Tot aquest encauar-se per carrerons obscurs i laberíntics del call entronca amb una recerca de protecció ancestral. Com el conillet d’índies de la patrona, que queda desconcertat en camp obert i de seguida busca enforatar-se al primer cau. Pur instint. La riallada obscena de l’espitregat ha començat fins i tot abans de desplegar parsimoniosament sobre la taula un pòquer insuperable que tanca la partida a favor seu. Les cames em flaquegen, però aconsegueixo aixecar-me dignament de la taula. Mentre li dono l’esquena fugint pel corredor, baladreja: “Malparit, et torno tot el que has perdut si confesses que ens has encomanat l’insomni!”

25


Durant els bombardeigs aeris de la Guerra Civil, alguns gironins no es refiaven dels refugis subterranis i buscaven protecció en cases d’amics i familiars als afores de la ciutat o als pobles de la rodalia. Els ciutadans que esperen recuperar la son pateixen un èxode similar. La ciutat ha passat en poc menys d’una setmana per una muntanya russa d’emocions: sorpresa, incredulitat, por, resignació... El més sorprenent és que amb tan poc temps Girona quedi tan lluny de la disbauxa de les ciutats que viuen més de nit que de dia. També s’ha anat desinflant l’atenció que dediquen a l’insomni els mitjans de comunicació, perquè les escenes de ciutadans passejant durant les xafogoses nits d’estiu no constitueixen ja una novetat, sobretot si es comparen amb les furioses batalles campals contra els antidisturbis que protagonitza el turisme de borratxera en algunes poblacions de la costa. Amb el pas de les nits, els bioritmes es van alentint i els veïns de les zones afectades s’acostumen a un agradable estaborniment, bressolats per aquella benaurança que asserena les persones en moments màgics i imprevisibles, com si algú els anés fent pessigolles al cervell. Arribats a aquest punt, els gironins, que sempre s’han distingit per un tarannà reservat, han començat a dissimular. Els habitants del nucli històric es guarden prou de confessar als altres les seves misèries nocturnes i els que tenen la sort d’allitar-se fora del territori insomne no cometen la indiscreció de preguntar als de dintre si han passat una nova nit en blanc. Hi ha qui veu en aquesta actitud l’estratègia de l’estruç i troba que amagar un problema no és pas la millor manera de resoldre’l. També hi ha qui, havent patit d’insomni alguna vegada, defensa que es tracta precisament de no obsedir-se amb el fet de no dormir, per evitar que la bola es faci cada vegada més grossa.

26


No entenc com he pogut ser tan passerell caient en la trampa d’aquest individu. M’hauria d’haver adonat que m’ha estat buscant les pessigolles des que vaig arribar. He deixat escapar en una nit el pressupost de tot el viatge. Demà ja no podré pagar la pensió. Hauré de demanar una transferència a Lisboa inventant-me alguna història trista per estovar la tieta. No serà gens fàcil. Em dirà que no se’m pot deixar sol i que sóc un fracassat. Em sobresalten uns trucs insistents a la porta. L’hostessa de Ryanair s’esmuny misteriosament dins l’habitació i tanca la porta de seguida. M’explica a cau d’orella que la seva cambra està paret per paret amb la de l’espitregat i que ha escoltat la baralla. No s’adona que no entenc de què em parla. Em diu que no tempti la sort, que un malparit menys mai no fa nosa. No goso contradir-la. M’empeny sense contemplacions cap a l’armari i comença a omplir la maleta amb la roba dels penjadors i els llibres de la tauleta. He de fugir corrent perquè la policia arribarà de seguida. L’hostessa ha aconseguit espantar-me i fer-me sentir culpable. Surto com un coet pel passadís. Quan he passat per davant de la porta entreoberta de l’habitació de l’espitregat arrossegant la maleta, un calfred m’ha recorregut l’espinada. Abans de baixar les escales, he vist de reüll com la patrona empenyia la porta ajustada per tafanejar. El seu xiscle aterridor encara ressona dins el meu cap. La degradació dels monuments de Girona no avança com a Lisboa per crostes que salten. És un rosegar de ratolins invisibles que troben enmig de la pedra calcària els nummulits que els faciliten la tasca destructora. Descamació cutània o lepra.

27


“On són els somnis que no heu somiat?”, pregunta cridant als vianants que travessen el pont de Ferro un pidolaire amb ínfules de profeta de l’apocalipsi. No ens posem a dormir només per donar descans al cos. Ens posem a dormir per somniar, per alliberar el cervell i deixar-lo volar sense restriccions, per treure’l durant unes hores de la presó de la ment viatjant per paisatges onírics. El cervell és com una d’aquelles puces ensinistrades dels circs antics, que, amb tres dies tancada dins un got xocant contra el vidre, s’oblidava dels seus salts extraordinaris. Llavors, què passa amb els cervells insomnes orfes de la desconnexió reparadora? Quin preu els toca pagar? S’escampen visions terribles per la ciutat. Els testimonis les narren amb una vivesa enlluernadora i una ganyota de pànic dibuixada en el rostre. Els veïns de la plaça de la Catedral relaten com l’inquietant cant del miserere els ha atret fins als balcons, des d’on han contemplat l’escena dantesca d’una corrua de desarrapats sanguinolents que s’arrossegaven com serps per l’escalinata i imploraven al bisbe el perdó dels seus pecats. La visió recorda La fi del món a Girona, de Joaquim Ruyra, crònica del malson d’un infant impressionable. Els apareguts sorgeixen de les ombres. L’espectre d’un jueu, amb un trau d’un cop de pedra al cap, fuig de la turba que l’empaita. El fantasma d’un soldat francès de l’època napoleònica, escalabrat i amb la casaca recremada, desprèn alenades de fum amb tuf de pólvora seguit d’un eixam de mosques. Fugitius d’altres temps o d’altres móns. Ningú no és indiferent a ningú. La gent es mira pels carrers d’una manera estranya. Cada vegada hi ha més sortides de to. “Ja estem cansats del teu malson”, em crida una nena en bicicleta que

28


és a punt d’atropellar-me. Ciutadans obsedits a trobar qui els somnia no paren de preguntar si han vist algú que dormi. Cal despertar el gran dormilega en un llit amarat de suor i alliberar els gironins del seu malson. Tothom es fixa en la maleta que arrossego amunt i avall. Deambulo sense destí. No tinc on anar. Alguns vianants que m’han vist passar dos o tres cops pel mateix carreró em miren amb una barreja de recel i de por. Em costa passar desapercebut. Sóc el centre de gravetat de la ciutat. Resulta incongruent que ara senti un mambo festiu de Xavier Cugat barrejat amb el lirisme patètic de la Sisena de Txaikovski. És la banda sonora d’aquest frenesí infernal. Tot es va tornant més opressiu. Em persegueix gent malparlant de mi. Ha corregut la veu. Només em puc salvar si aconsegueixo sortir de les muralles de l’insomni. Però cada cop que veig la sortida, una força oculta m’empeny de nou al laberint, com si fos un dels convidats empresonats misteriosament dins el casalot de L’àngel exterminador, el malson de Luis Buñuel. I si habito el somni d’un altre? No em despertaré en un tren de mitjanit que travessa Girona, en una pensió del barri vell o en un sofà atrotinat de la recepció de l’Hotel Borges?

29


El mirall de les aigües de l’Onyar, reflectint al seu pas mandrós les façanes acolorides de les cases, s’ha convertit en l’emblema més popular de la ciutat.

Sebastià Roig, Catalunya!


32


33


34


Les campanes toquen les set, lentament. El ressò s’expandeix per la ciutat, s’infiltra pels carrerons com un corrent d’aire, solemne com una amenaça. La sensació d’empresonament és intensa, gairebé fins a la basarda. No passa ningú. Tot és vell, solitari i de pedra.

Miquel Pairolí, Octubre

35


1810. Des de finals de l’any anterior, el general Mariano Álvarez de Castro, defensor de la ciutat de Girona, es troba en poder de l’exèrcit francès. Després d’estar empresonat a Perpinyà, el 21 de gener torna al castell de Figueres. L’endemà hi mor. No es pot descartar que el decés fos causat per punxades de baioneta, per malaltia o per verí. La llegenda estipula que el soldats francesos el van torturar fins que va morir de son. J. Napoléon Fervel, a Campagnes de la Révolution Française dans les Pyrénées Orientales, planteja obertament la tesi del suïcidi.

Vicenç Pagès, Els jugadors de whist


38


Va travessar el pont pensant en les infinites vegades que ho havia fet amb la placidesa d’haver complert amb les obligacions, va caminar rambla amunt i es va prometre que mai no s’asseuria en un banc a contemplar el pas del temps i, sense rumiar-ho, va girar cap a l’esquerra, va saludar l’alcalde i el regidor d’urbanisme, que dinaven en una terrassa de la plaça del Vi, i va entrar amb por a El Cafè.

Ponç Puigdevall, Un dia tranquil


40


És aleshores, caminant per carrerons costeruts, mal empedrats i solitaris, que vaig prendre consciència del passat, que vaig sentir per primera vegada la fascinació dels segles pretèrits.

Maria Àngels Vayreda, Encara no sé com sóc

41


El barri antic era gairebé desert, encara que els carrers estrets d’edificis de murs antics concitaven tota la frescor d’aquella tarda sufocant.

Rosa Regàs, La cançó de Dorotea


43


44


(...) deia que les seves estretes relacions amb Vicens eren “el fruit d’una amistat de tants anys que es perdia en les boires de 1920 quan ell -Jaume Vicens- capitanejava pels vells carrers de Girona una banda de vailets de deu anys que es trobava en permanent estat de guerra amb altres bandes rivals i els guàrdies del Municipi”.

Josep M. Salrach, Santiago Sobrequés i Vidal. Historiador, professor i ciutadà (1911-1973)


El barri vell de Girona, marcat per la grandiloqüència escenogràfica de la catedral -però també contrapuntat per l’acord tonal del conjunt, per l’elegància sòbria d’edificis com la Pia Almoina o l’antic Palau Episcopal, i per l’aprensió de misteri que encomana el traç sinuós dels carrers estrets del Call-, ha propagat la síndrome de Stendhal sobre els gironins i els visitants.

Lluís Muntada, Girona XXI segles


47


La catedral de Girona ĂŠs la primera obra humana radicalment antivulgar que vaig veure a la meva vida.

Josep Valls, Josep Pla oral


50


Una Girona ensonyada portava dintre la mà per guarir-me de ferides que no paren de sagnar.

I en les pedres desgastades el relleu dels nummulits, constel·lació apagada plena de llum, de sentit...

Margarita Colom, Girona...es deia Girona


52


53


La Girona vella, la nuclear, és un laberint de pedra al marge dret de l’Onyar. Un laberint escalonat, presidit i esclafat per la mola immensa de la Catedral. Un laberint sense sortida, perquè et persegueix vagis on vagis.

Narcís Comadira, Girona, matèria i memòria

54


55


56


Pels carrers estrets, de cases altes i brunes, semblava no circular l’aire; s’hi sentien sospeses entre terra i cel, capes de fredors encantades, de caverna; i les pedres invisibles de les parets i els còdols o les llambordes del sòl, tenien humitats espesses, apalagoses, com suors d’agonia comatosa.

Víctor Català, Un film

57


Ara tothom vol línies rectes. La imaginació ha estat sempre excepcional. Les coses reals i pesants són corbades. La llum pesa, les coses fictícies i buides són rectes. La realitat i la pesantor de la Força Duren a través dels segles.

Josep Pla, Els versos escandalosament prosaics i lliures de Girona


59


Quan els gironins van fer la vida impossible a Prudenci Bertrana, l’escriptor va abandonar definitivament la ciutat. En tornar-hi per un dia, al cap de vint-i-quatre anys, va dir en el discurs dels Jocs Florals: “Jo vaig marxar de Girona enduent-me’n Girona”.

Narcís-Jordi Aragó, Retrats a mitja tinta

60


62


(...) per això amb companys de l’Annexa vam cremar una palmera de la Plaça de Catalunya, i de vegades agafava monedes dels pantalons del pare, i m’agradava veure les calces sota les faldilles de les nenes quan pujaven l’escala de cargol a l’aula de música del Vicens Vives, i en certa ocasió vaig robar tres xuixos a la pastisseria Roca, i vaig ser jo qui, ja de grandet, va llençar al riu quatre cadires d’una terrassa de la Rambla, i sovint, mentre pujava per la Força, em sentia un romà a la Via Augusta, un jueu abans de la diàspora, un militar que va de putes, un clergue amb el penis inflamat sota la sotana, però mai, mai, mai un estudiant que vol estudiar.

Josep Pastells, Vida i miracles d’Odell Kraus


64


El pont de Pedra amagava els seus pilars sota l’ímpetu de les aigües agitades, i el riu avançava amb una prepotència certa i amb una dosi considerable de bellesa, cap a vés a saber on. El color marronós, els tanys i els branquillons dispersos, i un cel grisós, eren l’escenografia coneguda i temuda, visitant periòdica de la nostra vida quotidiana.

Josep M. Fonalleras, Un sofà a la riba


66


La Generalitat va enviar a Girona un exèrcit comandat pel comte de Pallars amb el propòsit d’apoderar-se de l’infant Ferran, hereu de la corona, i utilitzar-lo contra el rei. Però el bisbe de Girona, que protegia la reina i l’infant, es va tancar a la Força, la ciutadella emplaçada a la part alta de la ciutat, disposat a resistir amb els voluntaris que responguessin a la crida d’auxili de la reina. Amb l’exèrcit a les portes de Girona, només cinquanta remences comandats per en Pere Joan Sala vam aconseguir trencar el setge.

Jordi Molist, Promet-me que seràs lliure

67


Ho he anat descobrint amb el temps: a les ciutats hi ha traces que són com les línies mestres d’una obra d’art col·lectiva i mil·lenària perquè s’hi concentren les arrugues de la geografia, les ratlles de la història, les directrius que ressegueixen les espines dorsals d’aquesta espècie d’organismes únics que són els barris vells, animals arcaics arrapats al relleu, aparentment immòbils però bategant incansables.

Joaquim Español, Girona anatomia de la ciutat històrica


69


70


Després d’aparcar el cotxe vaig travessar a peu aquell barri tan degradat, aleshores encara atapeït per la baixa prostitució i per pinxos de rostres ganivetejats, que cada vespre seien a les boques d’aquells bars ombrívols, estrets com un budell.

Lluís Muntada, L’elegància del número zero


L’arquitectura i la distribució d’aquesta casa, com la de moltes cases velles de Girona, dóna la sensació d’un pa de pedra tova on s’haguessin ficat els cucs i ells mateixos haguessin anat fent, deixant buits, galeries i espais sense cap mena de lògica

Josep Maria de Sagarra, All i salobre

72


73


74


Rusiñol anà a Girona en la primera desena del segle. (...) Girona llavors era una ciutat lenta, levítica, provincial. Això l’encantà. “Girona -deia- és una ciutat tres vegades immortal, una mica humida, on es poden fer unes migdiades formidables.”

Josep Pla, Santiago Rusiñol i el seu temps

75


76


(La catedral) …vertical, tallant, descendeix cap a un abisme, on tenebres de jueria o de bordell, tempten a l’al·lucinació dels pàl·lids seminaristes.

Eugeni d’Ors, Mis ciudades

77


Al fons, marcant l’espai, la panoràmica, poderosament il·luminada, de la Catedral i d’una església gòtica. Com en un xoc de trens d’alt simbolisme: la massa de pedra contra la massa humana (…)

Antoni Puigverd, La gàbia d’or


79


80


El nom del carrer de Ciutadans ens recorda una època en què les diferències socials eren infranquejables. En què la condició de ciutadania anava unida a una posició econòmica o a una tradició familiar.

Enric Mirambell, Nou breviari de ciutadania


82


Aquell carrer que hi passa un riu pel mig / És la cosa més bella de Girona; / Oh, qui pogués anar-hi, l’endemig / Cavall d’un barquitxol, damunt de l’ona!

Joan Badia, “Ciutat de l’Onyar”, dins el poemari Poemes de Girona

83


Sí. Hi havia hagut temps millors. També per al Call, quan semblava que Sepharad podia ser, entre els països de la Golah, el paradís cercat. I la ciutat feia revifar la llum de l’antiga saviesa i era coneguda i envejada per totes les comunitats del món.

Vicenç Villatoro, Evangeli gris

84


86


87


Me’n vaig anar pels carrers a la ventura. Tots els carrers murmuraven la mateixa petita cançó que a Perpinyà. Ningú pel carrer. Tothom estava dinant. Al peu del passeig arqueològic, passat Sant Feliu, vaig sentir una emoció estranya. Els ocells havien deixat de cantar. En un instant, una d’aquelles estones superiors de l’existència, vaig saber amb una certitud total, amb la certesa d’un creient, que tothom m’havia mentit. El meu país no era pas França sinó Catalunya.

Joan Daniel Bezsonoff, Un país de butxaca


89


Els més grans místics jueus dels segles tretze i catorze van néixer aquí. -Els va descriure com el nucli principal de la Càbala, la doctrina secreta en la qual convergien el misticisme jueu i la teosofia-. El meu projecte actual consisteix a recuperar aquesta herència i construir un centre jueu dedicat a la Càbala.

Patrice Chaplin, La ciutat dels secrets

90


91


A la Girona vella hi ha un aire encalmat i pur que posa la pell de gallina. Sempre podeu enfilar-vos una mica més, tombar una altra cantonada, restar absolutament sols, cara a cara amb allò que més us impressioni: la ciutat, la història, la sensació que sou un punt en la línia del temps”.

Josep M. Espinàs, Ciutats de Catalunya


El diari explicava que planejaven enderrocar un vell cinema, l’Ultònia, naturalment per fer-hi pisos, o potser un hotel, i la notícia em va semblar tot un símbol de les ciutats que canvien de pell deixant morir la carn. Una altra notícia explicava que, la vigília, el candidat socialista a la presidència de la Generalitat havia vingut a fer un acte i que l’havia acabat amb una frase que, escoltada des del barri que m’esperava, podia sonar fins i tot ofensiva: Girona, va proclamar, s’acosta a la perfecció.

Xevi Sala, Les causes perdudes

94


95


Des d’allí un hom veu les cases de Girona estendre’s a banda i banda de riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un conjunt virolat com una munió de captaires vestits amb robes apedaçades amb tota mena de parracs.

Joaquim Ruyra, La fi del món a Girona

96


97


98


Dolça Xarom, la nena fugitiva, hi tingué fills, néts i besnéts, i als vuitanta anys, recordava amb obstinació els carrers silenciosos del Call de Girona i la mola de la seva catedral cristiana, retallada contra les estrelles i entelada per les llàgrimes.

Jaume Cabré, Jo confesso

99


100


101


La Rambla ha estat sempre un espai de confluència i de reunió resultat de la previsió i l’atzar -anar-hi sense cap pla previst, intuint que s’hi trobarà algun conegut.

Jordi Arbonès (Nif), Girona. El pes de la metròpoli


Pòrtics alts, elegants; un paviment, sota les voltes, com de casa senyorial, i una estàtua. Que l’estàtua honori a qui no hauria d’honorar, és igual; aquesta és la plaça més plaça de la ciutat. Arreu, aquests indrets són espai de trobada; aquí, a més, hi convergeixen dues ciutats: la Girona reclosa que per fi s’atreveix a treure el cap -el campanar de Sant Feliu n’és la mostra- i la Girona que, abraçada al regum comitale, la sèquia Monar, s’escampa sense témer l’avenir.

Roser Rimbau, El temps no és teu, Ermessenda

104


105


Fa més de vint anys em van dir que al soterrani d’una antiga pensió dels voltants del carrer Nou, passat el pont de Pedra, hi havia un fumador d’opi. Els que hi havien estat n’explicaven meravelles; deien que era un lloc de somni que semblava copiat d’una pel·lícula d’aventures de sèrie B.

Jordi Arbonès (Nif), Girona. El pes de la metròpoli


107


ENGLISH TRANSLATION


JOURNEY TO THE INSOMNIAC CITY

GERARD BAGUÉ

Before going down for breakfast in the dining room of the boarding house in the old quarter where I had spent my first night in Girona, I ruffled the sheets with my hands because I did not want to leave any trace of my insomnia. I could not foresee that the first question one of the guests seated in the half-light would level at me would go beyond mere formalities. For this reason I replied quite naturally, in my hotchpotch Portuguese-Spanish-Catalan, that I had slept like a dormouse all night long. I noticed that my response provoked unexpected interest. The clinking of the spoons stopped. I thought maybe the bags under my eyes had betrayed me. But no. It turns out that none of the boarders, even the sleepiest, had had a wink of sleep all night. My appearance had coincided with a lively discussion on this curious insomnia, that a pharmaceutical salesman had attributed to the resounding peal of the cathedral bells. The local press was up in arms about a court ruling that required the church bells of a small village to be silenced so as not to disturb the slumber of the holidaymakers lodging in a country hotel. The owner of our boarding house, a nosy widow with whom I will have to take extreme precautions, had come back from the bakery with alarming news. All the neighbours she had come across had told her that they had spent the night wide awake, tossing and turning incessantly between the sheets until they had got up in a foul mood at the first light of dawn. The insomnia must have been ubiquitous. Maybe I should feel a bond with these people who for one night had tried my bitter poison. The head of the table, an old, authoritarian man without his shirt on, sporting a gold chain on a hairy chest, slung me a terrible look of absolute contempt. What can a man whom I do not know hold against me? The following morning, I was careful to admit openly that I could not sleep belly up or belly down, on my right side or my left, or upside down or turned over. I was not the only one. The conversations, now with a touch of amazement, were full of unlikely speculation into what was keeping the inhabitants of Girona permanently awake. Perhaps due to my unhealthy inclination to feel guilty about everything, there began to grow inside me an irrational fear of having planted the seeds of insomnia in the city. Tourists strain their necks to kiss a stone lion that looks more like a monkey, due to its lanky appearance and the ease with which it is climbing up a column. Tradition has it that kissing the beast ensures one will return to the city. Instead of approaching lovingly with its cheek, the animal contemptuously offers up its backside. This must be the vote of confidence that a closed-minded and unwelcoming city offers you. You must risk getting shat on. The greasy, depressing bathrooms of the Grande Hotel Borges, in the Chiado district of Lisbon, where I have worked for twenty years as the night receptionist, is a superb venue for melancholic lovers, the lonely and the suicidal. During the endless nights, I have repaired water leaks, rusty locks and blocked toilets; I have given out aspirins, condoms and tampons; I have placated depression, drunkenness and quarrels ... I have also practised the noble art of night-time conversation with guests from all over

110


the world and walked with them through the remote scenes they have described to me. The night predisposes speakers to confide in one another, though in the case of Lisbon the melancholy that pervades the city also attacks its visitors. The inclement weather of the Atlantic erodes subtle façades and souls alike. The dark solitude of the hotel drives guests to roam far and wide, honing and enriching their descriptive capacity. It is through their words that I found a respite from the circular routine that left me dizzy. I started to write down, in a leather notebook, the images from those long conversations that seduced me, those places that stimulated my imagination, those distant towns that someday I wanted to visit. I could not pinpoint the date on which I could no longer make up during the day the sleep lost at night. My body had long ago rebelled against that fictional night that I recreated coming home at nine in the morning, when I shut all the blinds after crossing the city, shielding myself from the sun like a vampire. The infusions, pills, visits to the psychotherapist or the acupuncture and hypnosis sessions were not much use to me. The doctor ended up bored of my visits. I read that the record for going without sleep had been set by Randy Gardner in 1964, aged seventeen, when he stayed awake for eleven days. I had already gone two weeks without sleep. I was not particularly tempted by seeing my name emblazoned in the Guinness Book of Records. The doctor’s diagnosis was that I slept without being aware of the fact, perhaps in short bursts similar to those under pressure to stay awake, such as soldiers that are able to sleep while marching or standing up on guard duty. He also ventured, and here he warned that he was allowing his imagination to run wild, that I could have developed a system similar to whales or dolphins: only one hemisphere of their brain sleeps while the other remains active so as not to forget to rise up to the surface in order to breathe. The brain is still uncharted territory, a great enigma. Neither the hypothesis of the snatches of sleep nor the half hemisphere one appeared credible. The chronic insomnia had no serious impact on my body, nor did it alter my day-to-day life. I felt neither better nor worse than when I slept the customary seven hours. However, the permanent vigil imbued an unease that stirred me to change the course of my life. I left my job and overcoming the tendency to seclusion and inactivity that had kept me faithful to my protective city, I embarked on a long trip to see at first hand the places set down in my black notebook. I had the feeling that this journey would be the best medicine to overcome my insomnia. It may seem nonsensical, but I saw it as a way of trying to close the circle, to turn back on the path I had trodden until I reached the point at which the imbalance began, as if the real journey could erase the imaginary walks that had brought on my insomnia. I don’t like the cleaning that has half removed the mark of time on the façade of the cathedral. It is the same effect that plastic surgery has on a pretty face: it leaves it uniform, vulgar, betrayed. Viewed in daylight, it looks like a recent building of new stone. I only reconcile myself with the ecclesiastical seat at night, when a warm light radiates from inside. I can imagine an inhospitable room lit by candles in which the bell ringer Josafat represses his passions.

111


Girona was one of many possible destinations on my itinerary. I had not made up my mind to stop there, but its force of attraction sucked me in while I was preparing to cross Catalonia heading south. I was travelling from Portbou to Barcelona in the middle of the night, and while contemplating from the train window the powerful image of the cathedral flanked by the little houses of the old town, I decided to get off at the station, obeying an irresistible impulse. Girona had appeared in my notes. Yes, of course, that was fifteen or twenty years ago, but I still remember that Catalan guest, a journalist of humble appearance and forthright opinions that had spoken to me with a vast knowledge of the city, despite living on the outskirts, in a small village a few kilometres away where he tended his allotment. When in a fit of sincerity I confessed to him that I hated the hotel, he was very surprised, replying that this was an exceptional place where it seemed that time had stood still. “There are few places like this. I have never seen a hospital where there is as much silence,” he remarked. The comparison between the Hotel Borges and a hospital proved me right, as it would have had he compared it to a cemetery. The peace one felt there was funereal. The man did not possess the impulsiveness of the great night talkers, but we connected right away and we sat talking on the worn-out sofas in the lobby until the early hours. I found it strange that a cosmopolitan and cultured man spoke with such passion of his hobby of working the land, of the birds that approached the window or the creatures that damaged his vegetables. We were both lonely, though I, unlike him, had not managed to rid myself of the tragic sense of loneliness. He described his favourite spot in Lisbon so precisely and with such feeling that I was unable to resist asking him about his literary and musical preferences. Then he told me the bitter stories of the boarding houses of Josep Pla, the sharp judgements of Montaigne and his attempts to reach the heart of Tchaikovsky’s Sixth Symphony, a piece that was haunting him at the time because he regarded it as an unfathomable metaphor of existence. I deeply envied his ability to sublimate loneliness and boredom through art. It was hard to understand how he could lock himself away for long hours reading or taking extended naps in that lugubrious hotel room, his only company the damp patches on the walls, the rumbling of the pipes and the creaking of the rusty bed. When a desperate, lost man like myself comes across somebody intelligent enough to master his mind and distance himself from tormented, barren lands, I always hope for some magic formula. He did not venture to give me any advice. His modesty must have prevented him from telling me that he was also a writer. Today I went into a hundred-year-old bookshop at the end of the Rambla to honour him by buying one of his books. A shop assistant with her skin tattooed with adages, and who spoke excellent Portuguese, gave me the unexpected news of the recent death of the author whose book I had just bought. I do not know whether to interpret this as a bad omen or a sign that for the first time in my life I am in a place where things happen. The steps leading up to Girona Cathedral do not respect the height of human proportions. To walk up them, one needs to make a very subtle effort, one that has little to do with going up conventional steps. Sometimes one’s foot is raised too high and in lowering it the body wobbles forward. Sometimes the upward momentum is repressed excessively and one runs the risk of stumbling in an absurd fashion. They are too low to take them one at a time and too far apart to take them two by two. The visual power of the cathedral and the arrival of the accused to be tried at court conspire to make you stumble at the slightest distraction.

112


The city has taken its time to become aware of the scourge of insomnia, perhaps because in August even the sense of perception slows down, perhaps because the phenomenon is concentrated in the old town, or perhaps because something like this is hard to believe. The most carefree insomniacs take to the streets on the first night and the city becomes a hive of activity. The restaurant terraces in the old town cannot cope with the crowds that fill the streets. The conversations go on until dawn and it is difficult to persuade the more romantic souls to bring them to a close. It seems that nobody is in a hurry to go home. The surprise comes the following day, when the night owls realize that they do not feel the need to recuperate from the lost night. In the evening they are not afflicted with the drowsiness that punishes their nocturnal excesses, rather with the strange desire to re-conquer the streets. They cannot rid themselves of the thought that this desire is somewhat of a biological contradiction, that it might be a symptom of a certain imbalance in the body. Social networks are the first to pick up the shock of insomnia. Circulating on Twitter and Facebook are all sorts of theories that bring the alert to the traditional media. The newspapers carry the story on the front page. It is difficult to find anybody from the old quarter admitting to have slept the past two nights. Doctors are cautious and recommend valerian. They speculate that perhaps this is a case of collective psychosis. The authorities, caught off guard, convene specialists from different fields to analyze the situation. They interview geologists, epidemiologists, psychologists, and even some parapsychologists. Different institutions convene press conferences calling for calm, which leads to still more distrust among the population. Bizarre hypotheses appear left, right and centre: radiation from phones, pollution in the water network, germs from the river, climate change, GM food, flawed human evolution ... Fertile material for debates. The news crosses borders and fills the space devoted to accounts of strange events from around the world. What seems clear is that insomnia is strictly confined to the centre that was formerly surrounded by the city walls. It afflicts young and old, natives and newcomers, indistinctly. A supposed expert in telluric currents, appearing on a populist television show, concludes following a walk around the old quarter with a pendulum that a fault in the earth’s crust many kilometres deep, probably imperceptible on seismographs, could have altered the magnetic balance of the area, with a consequent effect on the biological one. He recommends anybody affected to try moving their bed to another room and taking advice from a feng shui expert. The dull light of the street lamps, blurred by the thick humid fog, coats the rounded cobbles with a warm film of life and gives them an almost organic quality. The fusion of stone and flesh through water. As if all this was nothing to do with me, I amuse myself walking along friendly alleys, exploring the most welcoming restaurants, sitting down at tables and talking to the waiters, docilely joining the tourists who wander around the cathedral, the Jewish quarter, the Cinema Museum ... While in Girona I try to experience the same impressions as the guests of the Hotel Borges in Lisbon.

113


I have finally met my first born-and-bred Gironan since my arrival in the city. The man was drunk and as he came out of a bar on the Rambla he collided painfully with one of the lowest vaults lining the street. He launched into a bitter monologue on the proverbial chastity of city’s girls. I do not know whether to attribute his speech to the frenzy of his drunkenness, concussion or the lack of balance before the collision. I stopped rereading the records of my conversations with hotel guests in my black notebook and, starting at the back as if I were beginning a new one, decided to write my impressions of this city in it. These are subsistence glances. I find it hard to control my inclination to criticize. They say that an idea is only powerful if it contains the seeds of danger. I understand the sordid nature of the sexuality squeezed into brothels between convents and cathedrals, repressed passion that breaks free from the atavistic morality of the city. On the terrace of the pizzeria in Carrer Pou Rodó they tell me that the place was built on top of the ashes of the former red light district. The quiet nights at the boarding house are over. The noise from the games of poker that are taking place in the dining room echoes through the landing and penetrates all the rooms. The guests have given up trying to sleep and spend the nights in banal entertainment. The cast-iron rigour of the schedule that had prevailed in the house has been lifted. The after-dinner chat lasts indefinitely with games and liqueur. The landlady, who has hung up her mangy housecoat in the closet, walks back and forth in her Sunday best, plastered in make-up in a state of excitement that reminds one of the Madame of a brothel. I am not at all surprised that at about two in the morning she knocks on my bedroom door and I am almost forced to join in the debauchery. “Don’t tell me you’re tired!” she cries out before breaking into the loud guffaws of a mother hen. Reluctantly, I join the game. The bare-chested man in the gold chain, who glares every time he looks at me, contemptuously calls me “sleepy head” and deals me a succession of poor cards with a mocking smile that challenges me to discover how he manages to cheat. Among the players are the pharmaceutical salesman, a retired Madame who used to run a seedy bar in the red light district, a couple of laconic Russians and an Irish Ryanair air hostess gulping down malt whisky like water. The game wakes me from my lethargy and gets my adrenaline pumping. The stakes rise. I easily detect the hesitation and tricks of the other players, but it is impossible to penetrate the expressionless face of the bare-chested man. Every time I have him cornered, he lays down a straight flush that leaves me looking pale. Then he comes out with some malicious comment. He asks me, for example, to explain what I dreamt last night. He lies that he heard me snoring from his room. His cockiness knows no bounds. The Ryanair air hostess, the most lucid one of the group despite having drunk her fill of whisky, wants to bring the game to a close but fails. I end up losing my head and putting all my money on the table. For a couple of hours, I keep on losing everything to the bare-chested man. The other players have been assuming that they are mere onlookers to our confrontation, which goes beyond a game of cards. We all know that we will get to the point where the bare-chested man and I will stake everything on one hand, concentrating all the hours of rage of this endless game in a definitive bet. And then one of the two will fall humbled at the feet of the other.

114


This passion for the Jewish past, disproportional to the traces of other legacies of the city, could be due to cultural trends, but also to biological inheritance. This hiding away down dark and labyrinthine alleyways of the Jewish quarter is connected with a search for ancestral protection. Like the landlady’s guinea pig, which is bewildered in an open field and immediately looks to burrow inside the first hole it comes across. Pure instinct. The obscene laughter of the bare-chested man had begun even before parsimoniously laying down an unbeatable poker hand on the table that ended the game in his favour. My legs give way, but I manage to get up from the table with dignity. While I have my back to him, escaping down the hallway, he yells, “You bastard, I’ll give you back everything you lost if you confess that you have given us all insomnia!” During the aerial bombardment of the Spanish Civil War, some inhabitants of Girona did not trust the underground shelters and sought protection in the homes of friends and relatives in the outskirts of the city or surrounding villages. People that hope to recover from their tiredness suffer a similar exodus. The city has gone, in less than a week, through a roller coaster of emotions: surprise, disbelief, fear, resignation ... The most surprising thing is that in such a short time Girona has ended up so far from the debauchery of those cities that live more by night than by day. Also the attention paid by the media to the insomnia has waned, because the scenes of people walking during the sultry summer nights are no longer a novelty, especially when compared to the furious pitched battles fought between the riot police and the drunken tourists of certain seaside resorts. As the nights went by, biorhythms began to slow and the residents of the affected areas became used to a pleasant daze, rocked by that bliss that calms people at magical and unpredictable moments, as if someone were tickling their brains. At this point, the inhabitants of Girona, who have always been distinguished by their reserved character, have begun to pretend. Those living in the historic centre hold back from confessing their night-time misery to others, and those lucky enough to sleep outside the insomniac territory do not commit the indiscretion of asking those inside whether they have had another sleepless night. Some regard this attitude as the ostrich’s strategy, and feel that hiding a problem is not the best way to resolve it. There are those who, having suffered from insomnia at some point, argue that one should not be obsessed by being unable to sleep, to avoid the problem becoming ever greater. I do not understand how I could have been so naïve, falling into the trap set by this individual. I should have realized that he was out to get me since I arrived. I blew the budget for the entire trip in one night. Tomorrow I will no longer be able to pay for my room. I will have to request a money transfer from Lisbon, inventing some sad story to soften up my aunt. It won’t be easy. She’ll say that I cannot be left on my own and that I am a failure.

115


I am startled by repeated and insistent banging on the door. The Ryanair air hostess mysteriously sneaks into the room and immediately closes the door. She whispers in my ear that her room is right next to the bare-chested man’s and she has heard the fight. She does not realize that I do not understand what she is talking about. She tells me not to tempt fate, that one less bastard less is always welcome. I do not dare contradict her. Unceremoniously, she pushes me towards the wardrobe and begins to fill the suitcase with the clothes from the hangers and the books on the bedside table. I have to flee because the police will be here any minute. The air hostess has managed to scare me and make me feel guilty. I take off down the hall like a rocket. When I pass the open door of the bare-chested man’s room dragging my suitcase, a chill runs down my spine. Before I go down the stairs, I see out of the corner of my eye how the landlady is pushing the door open to eavesdrop. Her terrifying shriek still rings out in my head. The degradation of the monuments of Girona does not advance as it does in Lisbon, with scabs flaking off. It is a nibbling of invisible mice that find within the limestone the nummulites that facilitates their destructive task. Peeling skin or leprosy. “Where are the dreams that you didn’t dream?” shouts out a beggar to the pedestrians crossing the iron bridge with the airs of a prophet of the apocalypse. We do not go to sleep just to rest the body. We go to sleep to dream, to release the brain and let it range unhindered, to release it for a few hours from the prison of the mind as it travels through dreamy landscapes. The brain is like one of those trained fleas in circuses of old, which, after three days flinging itself against its glass container, has forgotten how to perform its extraordinary leaps. So what happens to those insomniac brains starved of that restorative disconnection? What price do they have to pay? Terrible visions spread through the city. Witnesses tell of them with dazzling vividness and a look of panic etched on their faces. The residents of the square beneath the Cathedral relate how the eerie chant of the Miserere brought them to their balconies, from where they contemplated the Dante-esque scene of a line of bloody, ragged individuals crawling like serpents up the steps and imploring the Bishop to forgive their sins. The sight reminds us of The End of the World in Girona by Joaquim Ruyra, the impressive chronicle of a child’s nightmare. They came out of the shadows. The ghost of a Jew, his head sporting a wound made by a stone, flees from the pursuing mob. The ghost of a French soldier from the Napoleonic era, wounded and with his tailcoat scorched, breathes out smoke with the stench of gunpowder, followed by a swarm of flies. Fugitives of other eras and other worlds. Nobody is indifferent to anyone. People look at each other on the streets in a strange way. They are getting angrier and angrier. “We’re tired of your nightmare,” shouts a girl on a bicycle who is about to run me over. Citizens obsessed by finding the person who is dreaming about them ask if anyone has seen anybody asleep. This dormouse must be woken up in his sweat-soaked bed to release the Gironans from his nightmare.

116


Everyone looks at the suitcase I am dragging back and forth. I stroll on. I have nowhere to go. Some pedestrians that have seen me go down the same street two or three times stare at me with a mixture of suspicion and fear. It is hard to go unnoticed. I am the city’s centre of gravity. It seems incongruous that I now hear a festive Xavier Cugat Mambo mixed with the poignant lyricism of Tchaikovsky’s Sixth. It is the soundtrack of this hellish frenzy. Everything becomes more oppressive. I am pursued by people ranting and raving at me. Word has got around. I can only save myself if I manage to exit the walls of insomnia. But every time I see the way out, a hidden force pushes me back into the maze, as if I were one of the guests mysteriously imprisoned in the mansion in The Exterminating Angel, Luis Buñuel’s nightmare. And what if I am living in somebody else’s dream? Will I not wake up on a midnight train passing through Girona, in a boarding house in the city’s old quarter, or on a ragged couch in the lobby of the Hotel Borges?

117


AQUEST LLIBRE S’HA EDITAT AMB MOTIU DE LA CELEBRACIÓ DE LES FIRES DE SANT NARCÍS. Girona, octubre del 2011


GIRONA viatge-bagatge  

GIRONA viatge-bagatge

Advertisement