Page 1


LES ALES AL VIDRE

EVA VÀZQUEZ JOSEP MARIA OLIVERAS

Fàbricadegel


LES ALES AL VIDRE

Aquest podria ser el registre d’un diàleg oblic i alhora diferit: tu mostres amb paraules, jo enraono amb imatges, i en l’endemig deixem que passi el temps, que s’hi faci lloc el corrent de l’aire perquè ni tu ni jo hàgim de passar comptes del que hem vist, del que hem dit. Ens responem en tot cas amb una altra imatge o un altre text. Cada seqüència es carrega així del seu propi sentit, encara que tingui relació amb les altres per l’atmosfera comuna que les embolcalla, que és de naturalesa vaporosa, tèrbola, fluctuant. El discurs que en resulta, visual o escrit, opera com un sediment d’al·luvió que mans displicents, una mica sentimentals, s’haguessin entretingut a destriar i ordenar en sèries dotades d’una coherència secreta, com les peces d’un col·leccionista obsessiu, llevat que aquí el material recollit té la substància dels records i, com aquests, no sempre s’ofereix a un examen nítid, continu i concloent. Al contrari, es presenten com fulgors just abans d’enfosquir-se, amb la seva boira irreal, fantasmagòrica i tremolosa, de tres en tres, com la santíssima trinitat. Tres és un bon nombre: quan dos arriben a alguna certesa, és fins i tot convenient que hi hagi un tercer en disposició de refutar-la, encara que només sigui, com pensava Mark Twain, perquè la diferència d’opinions és el que fa possible les curses de cavalls. Però és ben bé com si invoquessin algun respecte sagrat, aquestes fotografies que desafien la impudícia a còpia de plegaments i veladures, igual que els filtres que fabriques artesanalment amb vidres vells, que mostren i al mateix temps oculten, perquè al damunt hi ha quedat imprès un entelament, una remor de vida passada: el testimoni dels seus accidents. Només en una ocasió l’escena evocada m’ha semblat que no em pertanyia i he preferit quedar-me a la porta i no franquejar-la. En lloc d’això, l’he usurpada: hi he gravat al damunt la meva. La meva mare. A vegades, algunes fotografies d’una mateixa seqüència són recollides en el text al servei d’una imatge fugaç; en d’altres, una sola d’elles serveix per construir una narració sencera de la qual les altres dues serien els comentaris al marge, escolis d’un discurs ja prou fragmentat. En qualsevol cas, he entès que no tenia sentit mirar d’explicar les imatges, sinó escriure-les, assumint el risc que en aquest procés hi hauria omissions, salts al buit, un cert estat d’encantament. Perquè es tracta d’una hibridació heterodoxa entre dues memòries, la teva i la meva, fins a fer emergir en certa manera la memòria d’un tercer, una memòria inventada que a pesar de tot, o potser per això mateix, ens conté amb més honestedat. La ficció és al text allò que el filtre és a la lent: una mirada, una veu. Finalment, potser convé un apunt sobre la persona del verb a qui aquesta correspondència va adreçada. Vinyoli deia: “Només el tu val per entendre’s en la immensitat de l’univers”, i jo sempre procuro fer cas dels poetes.


LLUM ZENITAL Es desconeix si és per l’engany de la transparència o per la perillosa atracció del reflex de si mateixos mirallejant al contrallum, però el cas és que alguns ocells de vol baix es precipiten a vegades contra les finestres de les cases i hi deixen gravada la seva ombra. Des de dins se sent un cop sec amb una cua de fregada, plomosa i fugitiva, però quan un es gira a mirar sobresaltat, només descobreix aquest baf, una sudoració lletosa impresa en el vidre sense ocell enlloc. És una marca que no té comparació possible: no és com la llepada de sabó que hi deixa el drap, ni com una constel·lació de ditades d’infant, ni com la torrentada de regalims amb què es desfan al sol els cristalls de gebre. Té més aviat la qualitat d’una súplica, si pogués prendre forma: d’una tremolor. Tot això m’ho afiguro, com ja saps, una mica temeràriament, perquè ets tu qui me n’ha parlat: jo, a la finestra, només hi tinc brutícia de combustió d’asfalt i de pluja molt vella, i algun insecte microscòpic esclafat potser fa mil anys. Però ens podem entendre, em sembla, em temo: puc imaginar-me aquest halo blanquinós percudint de sobte al vidre i fent-me viatjar vertiginosament als estius del tròpic de què anava impregnada l’ala que el portava, o provant de fer emergir d’aquella taca esgarriada el rostre no menys imprecís d’algun avantpassat difunt que, igual que en els retrats que en conservo, també sembla que em crida i em fuig. Hi ha alguna cosa de sacrifici en aquest abatre’s tan fulminant dels ocells sobre el nostre món, només per deixar-hi una empremta esborradissa de fora cap a dins de la qual immediatament es retiren. Qualsevol diria que han vingut al nostre llindar ben just per dir-nos alguna cosa. “Ascetisme del vol, en les fronteres de l’humà, escriptura damunt la pàgina de l’aire”, somiejava Saint-John Perse a propòsit d’unes criatures que emparentava amb l’auguri i el presagi. Però no hi ha més: de les ales al vidre queda tan sols aquesta marca de respiració, un esbufec de fantasma. I, en canvi, amb quina estranya barreja de temor i gratitud quedem hipnotitzats per aquesta llampegant visita, davant l’espectre que ha quedat del que fa un moment era un ocell vigorós en ple vol. Hi ha un efecte poderós de missatge xifrat, de crida enigmàtica que ens concerneix però se’ns escapa, com les ales mateixes allunyant-se perquè pertanyen a l’aire, perquè enyoren l’altitud de l’arbre. Potser ens reconeixem més que no ens pensàvem en la nostàlgia d’un món que havia estat enterament nostre i que ja només podem abastar a través de bocins i encegaments, de cossos i esbatecs esfumant-se, tot el que ha quedat d’aquell temps que també nosaltres crèiem que érem un, sobirà, complet i indissoluble, abans de descobrir, amb resignació, sense esperança, potser commoguts i tot, que no som més que l’ombra d’una ala incapaç d’existir sola, com les aus en migració a l’encalç de “l’etern brogit de l’enfora”, com l’havia definit Foucault. Sí, aprenem a cops que naixem sols però tenim els altres per destí.


APRENDRE DE LLETRA “Tu no em llegeixes, tu no m’estimes”, penso tan sols uns minuts després d’haver-me acomiadat d’un escriptor que acaba de publicar un altre dels seus llibres i m’ha preguntat pel que jo escric només per condescendència, per la mateixa raó que hem començat i acabat la conversa parlant dels nostres fills, ara amb exaltació, ara amb tendresa, per embolcallar-nos d’un amor indestructible que no podem sentir de cap manera entre nosaltres. Fora d’això, la nostra trobada ha estat una abraçada d’una sola direcció, perquè el meu pensament, el que jo sóc, allò de mi que mereix assentiment o compassió, n’ha quedat del tot exclòs, i me n’he anat una mica atordida, com Lichtenberg el dia que va anotar al seu quadern: “L’home s’estima la companyia, encara que només sigui la d’una espelma encesa.” Jo sóc allò que escric: que no ho veus? La resta és un desordre de partícules sideral, l’univers abans de l’explosió primera: tot el que he vist, el que he menjat, el que he perdut i el que guanyat, la malaltia que m’ha afeblit, una olor antiga de rebost, les mans de la mare, una por nocturna, el desconegut que m’he creuat pel carrer, una nit d’octubre en un cafè de Linz, la primera claror del matí, la conversa d’avui amb tu, també, i els ulls del meu fill, per descomptat. Tot això no té cap importància si no es presenta dins una forma, és pura disgregació, un magma que vessa i acaba en cendra. Et passa a tu, també, quan fas fotos, que hi abismes el món a dins? Som armadures en fase de construcció. Per això m’agrada tant la imatge del taller de Giacometti, o el de Paco Torres Monsó, amb aquell seu caos fossilitzat inflamat a pesar de tot de sentit, com si tot ell fos també una escultura feta amb les sobralles del mateix morter on han pastat la matèria de la seva obra acabada. Potser s’ha de ser tumultuós, abans d’agafar una direcció, donat que “en la realització no hi ha detalls”, segons assegurava Eupalinos. Ja ens ho ensenyaven de petits, quan anàvem a escola i ens feien copiar la mateixa lletra una vegada i una altra dins el marge estret d’una llibreta pautada. Trobo a faltar aquell traç maldestre amb què sobre el paper prenia forma una grafia sola, sense pes ni companyia, que no tenia encara la responsabilitat d’haver de significar res però havia de regir-se ja per una rígida subjecció a la norma. Érem “humils fins a la indignitat”, quan estudiàvem, com els aprenents de criat de l’Institut Benjamenta de Jakob von Gunten, com els maniquins de la classe morta de Tadeusz Kantor, però mira’t ara, amb un llibre publicat, l’escultura acabada de tallar, i la ruïna creixent esplendorosa al pati del darrere. Només podem imaginar-nos millor del que som quan escrivim, quan ens posem en ordre: que no ho veus?


EL CONSOL Era inevitable que fos la teva mare qui proposés de rebre’ls cada cap de setmana a casa i que tu t’acostumessis de petit a la presència d’aquells convidats erràtics, tan fora de si que era ben fàcil confondre’ls per vagabunds arruïnats i orfes. Era inevitable que fos a través d’ells que tinguessis per primera vegada consciència que la fotografia és també una forma d’ocultació, que només des d’una certa indigència, amb un gran pudor, es pot guanyar el dret a mirar. Llavors era molt corrent fer vida amb ells, els altres, els expulsats de la raó, però potser no tant invitar-los a berenar i tot, i conèixer-los pel nom, i jugar a futbol amb ells al camp del manicomi com si fossin cosins germans. Era un veïnatge d’una extraordinària familiaritat. Ningú no havia necessitat encara ser absolt, ningú no hi prenia mal. Els bojos, deia la gent, són tan nets d’esperit! Feien riure, sovint, perquè eren com una caricatura desbordant dels nostres estats d’ànim subtils. Si estaven contents, xisclaven i picaven de mans; si els inundava de sobte la tristesa, arrencaven sense més ni més a plorar; si s’enfadaven perquè els havien desposseït d’algun objecte preuat, reaccionaven rebotent el primer que trobaven a mà; si t’estimaven, t’abraçaven sense rubor. Avançaven cap a la mort, com tota la humanitat, però alleugerits de qualsevol deute amb el decòrum i l’elegància, sense aquesta nostra manera extenuant d’haver d’exhibir-nos finits però en safata de plata, com una relíquia d’immortalitat en potència exposada a la sala de vetlla d’una funerària de poble. Ells estaven inscrits en una altra classe de temporalitat que quasi els impedia d’envellir. “Sostrets al temps”, això era el que significava estar fora de si. Per això en Robert sempre ha estat jove al teu pensament, i tu continues essent nen al seu costat. Hi vas tornar molts anys després, quan les coses començaven a canviar. Aquell contacte no era higiènic, era fins i tot contraproduent. Del rostre grotesc d’alguns interns es podria inferir sense dubtar que hi havia alguna cosa fins i tot maligna i contaminant en aquella proximitat. Ho vau voler documentar –teníeu bones intencions–, però l’estranyesa de l’altre, la seva irrecusable alteritat, exercia una atracció morbosa que no sabies com evitar. Al capdavall, devies pensar, com Pessoa, “l’ànima humana és un manicomi de caricatures”. Els vas veure allà, en un banc de pedra al pas de la porta, sota el sol emboirat de l’hivern: un home arrodit, un altre que li abraçava el cap contra el pit en un gest immemorial de consol. No se’ls veia la cara, podien ser qualsevol de nosaltres. Vas prémer el disparador: la teva primera foto, un manifest moral. Era gairebé una càmera de joguina.


VIDRE ENTELAT Si passava tan sols una mica d’aire, es trencava el fil i s’havia de començar de nou, per això hi feia tanta calor, a la fàbrica, per això estiu i hivern es treballava amb les finestres tancades. No m’ho havies explicat mai, que hi hagués aquella sufocació. Només em vas dir que tenies quinze anys i que a les tardes anàveu a berenar a la font, amb un càntir i la corda de saltar, i que et llevaves tan d’hora al matí que encara era de nit, i que no et feia recança, perquè sempre t’ha agradat aixecar-te aviat, i que vas agrair aquell ordre i aquell brunzit monòton dels telers, amb el xiulet de les llançadores, els cruixits de la màquina de parar, la fregadissa de les metxeres i la carda, perquè ja n’estaves tipa de carregar caixes de fruita al mercat, com un estibador de moll, des que tenies tretze anys, temps amb prou feines per al desconcert de la primera menstruació, prima i menuda com eres, que la càrrega en feia dos com tu, i la mestressa a sobre era d’un mal humor de gos que et feia tornar sovint a casa plorant. Perquè éreu criatures, on vas a parar. A casa encara havia vist una nina teva, que devia haver costat un dineral, tan sencera i repentinada que semblava impossible que mai hi haguessis jugat. L’àvia, que venia de l’hospici i va enviudar molt aviat, la guardava damunt el teu llit, com si encara t’hi esperés, i jo em mirava de la porta estant aquells ulls de vidre en la penombra del recambró i confesso que em feia por. Però em consta que vas ser una nena feliç. Hi ha una foto teva amb les dents desordenades i partides, rient com un angelet accidentat, amb les trenes ben estretes, els genolls pelats. Llavors les portes sempre eren obertes i es feia vida al carrer. Venia la Ramona, amb els braços arromangats, i només havia de cridar “Ave Maria” des de fora i sense cap més cerimònia apareixia a la cuina, a punt per degollar amb vosaltres el pollastre i preparar el caldo de mig veïnat. A tu et feia una mica d’angúnia, aquella palangana de sang, et recordava el cossi que omplíeu d’aigua al costat de la llar de foc per al bany setmanal, allà al mig, amb el cos en plena floració a la vista de tothom. A la fàbrica era diferent, et feien sentir més gran. Tenies cap per als números i una cal·ligrafia pulcra com un ordit de tafetà, així que aviat et van destinar a fer càlculs al despatx. Era més net, és clar, no hi havia aquella borra voleiant tothora fins al sostre altíssim de la nau, però trobaves a faltar les amigues, que eren a baix, encerant els telers amb una pastilla de sèu honorada amb les seves inicials, perquè el fil llisqués amb suavitat, perquè ni el més lleu bri d’aire el trenqués. On són ara? On ets tu, que t’amagues sota tantes capes de gel?


LA CASA DE L’ALTRE A casa d’un altre, som invitats o som intrusos? En mi preval una certa ansietat: m’eixugo exageradament els peus a l’estora de l’entrada, com si volgués deixar-me al llindar reduïda a pols, i segueixo així l’amfitrió, amb aquesta nova qualitat flotant, pel passadís i les habitacions, sense gosar amb prou feines de mirar al voltant. En surto sempre amb una sensació de laberint, on se’m confonen la cuina amb el lavabo, el forat d’escala amb el traster, atemorida fins i tot per l’olor d’intimitat que exhala un lloc que sembla expulsar-me a cada racó, i em recullo amb pressa de nou al vestíbul, em poso les cendres del que sóc escampades a la porta, com si em cobrís amb un vell i fraternal capot. Viatjo poc, com et pots imaginar, perquè no sé quantes vegades un cos podria resistir aquesta mena de transmigracions moleculars, però després em passa que no puc oblidar, que les cases dels altres queden impreses en mi com un record que m’hagués apropiat i pel qual circulo amb la desimboltura furtiva d’un lladregot nocturn. Em permeto fins i tot remenar els calaixos, obrir els armaris, encendre la cuina i preparar-m’hi el sopar. L’amfitrió es transforma en el meu convidat: el surto a rebre, li ofereixo uns peücs i un batí perquè s’hi trobi de gust, l’acompanyo al sofà agafant-lo de bracet, em disculpo perquè li serveixo llimonada amb la tetera perquè encara no he localitzat la seva gerra a la vidriera del mostrador, descorro les cortines, deixo que la llum vessi com la mel sobre la fusta del parquet, somric. Em sento sol·lícita i sinistra com un comissari polític just abans de practicar un arrest. El que faig, ben mirat, té tot el caràcter d’una confiscació. T’ho pregunto: és possible que hi hagi una memòria robada igual que hi ha cartes robades, igual que hi ha joies heretades que canvien de mans d’una generació a una altra, o parents difunts dels quals no sabem res infiltrats entre els rostres coneguts de l’àlbum familiar? No fan trampa, també, els records autèntics, que ens retornen els grans esdeveniments en un aiguabarreig deliqüescent i vague o, al contrari, dilaten la minúcia fins a fer-nos emmudir de pànic o aflicció? Als encants de la Porte Dauphine vaig quedar horroritzada davant un plec de fotografies dels anys seixanta, extraviades o llençades en qui sap quina mudança, que reproduïen amb una exactitud marejadora les imatges domèstiques de la meva pròpia família i que em van abocar al precipici de descobrir que en alguna ciutat francesa de províncies hi havia gent que havia estat vivint la vida dels meus pares. Vas tenir també aquesta impressió, quan vas ser a Oak Bay, entre aquells canadencs tan britànics que semblaven pioners de la colonització? En aquelles habitacions de joguina, que vas inspeccionar amb tant de tacte, em fa l’efecte que des d’ara hi tinc també una casa: m’espolso les sabates a l’entrada, em recullo a trossets, me’ls emporto cap a dins amb mi.


NATURA MORTA Hi ha, doncs, en tot objecte, alguna resistència que se m’oposa, d’acord: les coses són, senzillament, tenen un present majestuós, oceànic, participen d’alguna impenetrable noció de permanència. Davant d’elles, no podem sinó rendir-nos a la seva pesant corporeïtat, aquesta seva manera de ser a lloc amb una autoritat règia i alhora amb un estoïcisme quasi monacal, de conquistar l’espai sense patiment aparent, a diferència de tu o jo, que coneixem el desgast i ens relacionem amb l’aire només a través de la fricció, apartant l’espai a palades per obrir-nos-hi camí, és a dir, a través de la violència amb què obliguem el món, el nostre petit món, a contenir-nos i procurar-nos una forma breu de sosteniment. Caminem, i desplacem milions de partícules en suspensió. Per cada pas nostre, quants de cataclismes aeris s’han hagut de produir? Suposo que d’aquí ve que els pintors hagin explorat tan a fons el motiu de la natura morta. Per sentit pràctic, primer, perquè són models estàtics que es presten sense queixa a una contemplació prolongada, perquè vénen cap a nosaltres mansos, embridats, amb un dogal al coll per aplacar la fúria amb què si poguessin voldrien anar-se’n. Però també perquè a través dels cossos silents, com dels paisatges encerclats, un sent que pot penetrar en el misteri d’alguna vida closa, indultada en certa manera de morir, i que en l’acte mateix de representar-los, sotmetentlos per tant a la tirania de la duració, s’obté un plaer pervers i venjatiu, com el d’atraure un déu cap al magnetisme irresistible del temps. Des d’aquest punt de vista, no es pot descartar que Cézanne experimentés una íntima satisfacció de veure podrir-se les fruites a la taula mentre les pintava, ni que els rituals supersticiosos que requereixen algun objecte personal com a base del conjur siguin en realitat pregàries d’amor damunt aquella part de nosaltres que olímpicament ens ignora. Però, per què en devem dir mortes, d’aquestes presències tan indubtablement perdurables i sòlides? Tu mateix hi interposes el dubte invitant-les a ser imatge d’una altra imatge: un peu humà, aquesta insignificant mesura que ens sosté, a través del motllo que fabrica en sèrie el sabater; el gerro amb flors a través de la seva còpia fotogràfica, una mica obliqua i desplaçada, com si de puntetes s’escapés, que és alhora reflectida en una altra imatge fins a un deliri de miralls; els éssers vius a través d’un anacronisme evolutiu, un animal antediluvià de clova dura, una pedra quasi, que avança tan pesadament que és de fet com si transportés una muntanya del pleistocè al damunt. Potser són mortes, les natures que componem, perquè són inaccessibles al nostre concepte de vida, que és mòbil, minvant, desesperadament fràgil. Una fluència atrapada dins la cosa no està obligada a recordar-se. És i prou. De la fotografia, de qualsevol fotografia, no hi ha res més intolerable que el marc permanent que la conté.


LA CARRONYA Era en un dels mercats del port de les Açores, exposat a la bullícia dels forasters, que no deixaven de fotografiar el seu immens cos sagnant. Era el peix més gran que haguessin vist mai, i era mort. La tràgica relíquia d’una espècie que, em dius, té massa mercuri a la carn per considerarlo comestible i, doncs, només serveix per entretenir els turistes amb prou diners per finançar una expedició mar endins que els doni dret a participar en el festí horripilant de la seva captura. Un cop arrossegat fins al port, ja només desperta l’interès dels miserables, que maleeixen que pugui haver-hi sota el cel un aliment tan poc aprofitable, i dels estrangers, que s’arremolinen al voltant del seu cadàver arponejat buscant la imatge més atroç d’aquella arma deposada, la llança del peix espasa apuntant per primera vegada al centre de la terra. Fins i tot en aquell estat inert és una criatura majestuosa, però tu només vols mostrar-ne la punta de la fulla vençuda, ungida amb el dessagnament agònic que regalima fins a l’empedrat. Pel lleu to rosat de la taca que deixa aquest maxil·lar inconcebible, fa l’efecte que assistim a la coagulació de la marca de tinta d’un estri d’escriptura molt rudimentari en trànsit de dir-se amb cada gota de sang. Hi ha una gran noblesa, en una bèstia que sap entrar en la mort enartant amb un ullal gegant la substància mateixa de la seva última paraula. També Ahab i Ismael sabien que només els cretins poden ignorar que és amb l’oli que s’obté del greix i l’esperma de la balena que es perfumen les dones i es coronen els reis. Que res no és el que sembla, que el més gran esforç es mesura a vegades en proporció a la seva inutilitat, que la imatge més bella i espectacular és sovint la que prové del fàstic i la putrefacció, que un cos descomunal obté la seva millor prova de vida en el més insignificant dels seus fragments, que és l’espasa la que dóna nom al peix i no a l’inrevés. Nosaltres, però, no en sabem res, de tot això: només hem conegut el vent del desert a l’arruga de les estovalles i la primavera a Namíbia a través de les llegendes dels natius. El peix espasa mateix, que ha circumval·lat el globus terraqüi amb la seva quilla afilada i tallant, no ha vist més que l’aigua dels oceans, no ha sentit més que el bombolleig magnètic de les profunditats, aquell udolant silenci aquàtic per damunt del qual passen el sol i la pluja, s’estenen muntanyes i glaceres, s’hi emmirallen boscos i ocells, floreixen l’herba i el baobab. Què hem sabut, del món, al capdavall, sinó aquesta gota de sang desfent-se a la boca d’un peix mort?


UN MAR DE GEL Somiava que era a Islàndia. Anava damunt un trenca-gel, a veure les glaceres. La guia que acompanyava la colla enfredorida i silenciosa que érem deia alguna cosa banal, com ara que si féssim un forat a qualsevol iceberg entraríem en contacte amb el temps del pleistocè. En ple somni, sé que vaig preguntar-me per la base científica d’una tal afirmació. Hi havia una part de mi que continuava dreta a la borda, enmig dels altres passatgers, tots enfundats en un impermeable groc que irradiava una provocativa alegria solar en aquell món hivernal, i una altra que m’arrossegava imperiosament cap a casa, a l’escalfor dels llençols, a les esquerdes familiars, a buscar en qualsevol llibrot que pogués trobar un indici cert que a l’interior del gel queda preservada alguna forma intacta de memòria. Els penyals cruixien sota nostre, es desplaçaven molt lentament (o érem nosaltres?); de lluny, les arestes refulgien amb una llum blavosa i elèctrica, com si de dins emanés encara algun vestigi de la naturalesa de l’aigua que clapotegés molt dèbilment, i llavors la vaig veure, atrapada en aquell ambre glaçat. Vaig mirar ansiosa els altres, confiant que em confirmessin, no ho sé, assenyalant amb el dit en aquella direcció, proferint xiscles d’admiració, tapant-se la boca amb les mans per ofegar l’espant, que també l’havien distingida allà dins, amb les trenes acabades de lligar, el front encara llis, el seu vestit dels dissabtes a la nit, quan anava a ballar sortint de la fàbrica i se li encenien els ulls perquè tot just tenia quinze anys i ja sabia més de números que el patró i una bata nova amb el seu nom brodat i tota la vida al davant. Però els altres no semblaven haver-se adonat de res: continuaven embadalits, recolzats a la barana amb el seu uniforme groc, com pescadors de vacances navegant per un mar de pedra encerclat per muntanyes acabades de nevar. Em removia inquieta al llit, volia saltar, volia córrer per damunt del gel i llepar goludament la seva gàbia transparent fins a fer-la sortir. Les seves mans, les seves mans, primer de tot les seves mans. Aquella manera que tenia d’agafar-me adormida, de portar-me al bressol, de treure’m la febre i cordar-me els botons fent-me aixecar el mentó. L’olor que feien de detergent i crema hidratant per a la sequedat i les durícies, l’olor de treball i fil de cosir, olor de fogons i de fills que se’n van. Aquell moviment curvilini i expert amb què tallava, prement-la contra el ventre, una mitja lluna perfecta de síndria a la platja, cada gloriós estiu, per fer-nos passar la set. Aquell anar sempre arromangada fins a mig braç, gairebé sense adonar-se’n, fins i tot a taula els dies de festa, encara amb el davantal posat i les sabatilles d’estar per casa. Aquell riure que li centellejava al vidre de les ulleres quan tirava el cap enrere, plorosa d’alegria, i m’era ofert el privilegi de veure un instant, només un instant, a través d’aquella mirada encegada pel vidre de l’ull a contrallum, la nena entremaliada de les trenes anterior a tots nosaltres, anterior a la creació del món. No he estat mai a Islàndia, no he tingut mai un impermeable groc que m’aïllés del fred, no podré beure’m mai tot el casquet polar per ressuscitar la meva mare.


LES ALES AL VIDRE D’aquest llibre de memòria elaborat amb textos d’Eva Vàzquez i fotografies de Josep Maria Oliveras, se n’ha fet una edició de 12 exemplars únics i numerats de l’1 al 12. S’ha imprès damunt paper inuro reciclat de 200 g. Posteriorment s’hi han afegit unes cobertes de planxa de ferro amb el títol del llibre, tallat per làser. Els nou primers exemplars van destinats als membres de La Fundició. Els números 10, 11 i 12 són per a l’escriptora Eva Vàzquez, l’escultor Francesc Torres Monsó i la Fàbrica de Gel, productora del projecte. Aquests tres darrers volums incorporen una fotografia original solta en color de mides 18 x 24 cm, titulada les ales al vidre. Girona, 15 de desembre de 2012


Les ales al vidre  

Les ales al vidre

Advertisement