Al matí següent, ja tinc la precaució d’admetre sense embuts que no he pogut dormir ni panxa amunt ni panxa avall, ni del costat dret ni del costat esquerre, ni capgirat ni entregirat. No sóc pas l’excepció. Les converses, ara ja amb un punt d’esverament, van plenes d’especulacions inversemblants sobre les causes que mantenen els gironins en una vigília permanent. Potser per la meva inclinació malaltissa a sentir-me culpable de tot, comença a créixer dins meu d’una manera irracional el temor d’haver plantat a la ciutat la llavor de l’insomni. Els turistes estiren el coll per fer un petó a una lleona de pedra que sembla més aviat una mona, pel seu aspecte escardalenc i la facilitat amb què s’enfila per una columna. La tradició diu que la besada a l’animaló assegura el retorn a la ciutat. En lloc d’acostar amorosament la cara, la bestiola ofereix despectivament la galta del cul. Deu ser la mostra de confiança que t’exigeix una ciutat tancada i poc acollidora. Cal arriscar-se a rebre la cagarada. Els llardosos i depriments recambrons del Grande Hotel Borges, al barri del Chiado a Lisboa, on he treballat al llarg de vint anys de recepcionista de nit, són un superb escenari per als amants melancòlics, els solitaris i els suïcides. Al llarg de nits interminables, he reparat fuites d’aigua, panys rovellats i vàters embussats, he repartit aspirines, preservatius i compreses, he calmat depressions, borratxeres i batusses... També he practicat el noble art de la conversa noctàmbula amb hostes de tots els racons del món i m’he passejat amb ells pels escenaris remots que em descrivien. La nit predisposa els interlocutors a la confidència, però en el cas de Lisboa la melangia que impregna la ciutat ataca també els visitants. Les inclemències de l’Atlàntic erosionen façanes i ànimes subtils.
17