MICRORELAT Nº
1
foto grafia nº 3
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS L'olor d'aquella aigua salada, s'estenia per tota una caleta, una petita caleta que donava l'entrada a l'immens mar Mediterrani. Era meravellosa aquella olor. Aquesta mateixa olor que et fa sentir una gran felicitat com quan ets lliure, sense cap mena de preocupació. Però a mi, únicament em feia retrocedir en el temps, entrar en la meu propi cap i agafar aquell petit però preciós record. Quan ell era encara amb mí, feliços tots dos, lliures, sense preocupacions i amb el món sencer a les nostres mans. Aquells dies de platja, en aquesta mateixa cala, quan encara ens divertiem com nens petits. Ell m'explicava algunes aventures cada día, fins aquell vespre, hom me va dir: <<La vida és la cosa més meravellosa que existeix, aprofita-la i busca les coses que et facin feliç. I com demà he d'anar-me a fer noves aventures, vull despedirme. Així que, passiu bé>>. <<Fins demà, avi>>.
MICRORELAT Nº
2
foto grafia nº 3
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS RECONCILIACIÓ Aquell gest infantil repetit de nou anys després va convertir-se aviat en el mite fundacional de la nostra reconciliació, i va deixar al seu darrere tota una mitologia que només compartíem nosaltres dos. La llum del sol de posta, aquells camps daurats de tan secs als afores del poble i les tovalles tirades per terra van esdevenir símbol i emblema, després d’un temps de núvols, d’una nova època de sol que tot just s’inaugurava. Va ser llavors quan, tot repetint aquell joc que tants moments de diversió ens havia procurat a la infància, vaig tornar a veure el meu germà com el nen petit que em demanava que jugués amb ell, com el nen il·lusionat que mai no havia deixat de ser. I què podia fer sinó trencar definitivament aquell silenci que durant setmanes en havia separat per culpa de no sé quina disputa banal?
MICRORELAT Nº
3
foto grafia nº 3
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS ACRÒBATES A ell, li agraden les altures. I a mi caminar per la corda fluixa o gronxar-me enfilada sobre un trapezi. Un dia em va ensenyar a no tenir vertigen. Des de llavors, deso les pors on deso les desconfiances, les angoixes o les recances. Sempre ens veiem al turó, quan l'aurora tenyeix els núvols de color daurat com els crisantems. Ens agrada fer equilibris, com la figura de l'àngel, subjectant-nos només amb els palmells de les mans i les plantes dels peus a un metre, un per sobre de l'altre. El miro un instant a contrallum abans que desplegui les seves ales, i em deixi estesa a la catifa d'herba fresca, amb les mans alçades. Com volent tocar el cel.
MICRORELAT Nº
4
foto grafia nº 3
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS Menudo pescozón nos dio mamá aquel 21 de abril ¿Te acuerdas? dijo mi hermano rememorando la fecha. Claro, ¡Cómo no! Lo recordaba porque mamá estaba muy nerviosa y porque fue la única vez que nos pegó, aunque fuésemos de la piel de Barrabás. Un momento antes practicábamos una de nuestras últimas ocurrencias,tras los juegos de mesa, el lanzamiento de hojas de plantas del balcón y las carreras sobre latas. Cada tarde, una nueva idea, un nuevo juego, un matar el aburrimiento... Imprescindible la toalla de los Minnions. Me estiré sobre ella e invité a Luis a colocar su cuerpecillo sobre mis pies. Funcionó, aunque a la segunda ...¡ Menudo batacazo! Creo que me dolieron más las collejas de mamá que la sangre de mi nariz y su chichón . ¡No era justo! Solo queríamos imitar a los jóvenes de la fotografia, además,¿Por qué faltaba papá desde hacía tanto?
MICRORELAT Nº
5
foto grafia nº 3
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS Mira la foto!
CONFIANÇA
El dia que em vas demanar que anes a viure amb tu. Eres boig, sempre t'he dit que lles postes de sol et possen romàntic! Recordes que et vaig dir?. Viuré amb tu si et quedes així tota la posta de sol. Tinc prou força per aguantar-te. Cauré! em vas dir, però et va semblar divertit. Em vaig espantar, volia fer-te un petó i abraçar-te, abraçar-te tota la vida. No ho vaig fer, t'havia propossat un joc. Vaig pensar que només si confiaves en mi aniríem a viure junts. Tremolaba...era per l'emoció, sorpresa, por o potser per amor? Veus com ens mirem? embadalits, quina tendresa, fins i tot el sol es va aturar. Les cames em van fer figa i et vaig fer caure, no podiem parar de riure. No tornarém a provar-ho, ja som grans però riure no te edat i estimar tampoc.
MICRORELAT Nº
6
foto grafia nº 3
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS ELS RECORDS
Aquell vespre, rebuscant per un armari, va caure als meus peus una "fotografia", que en deien. Ara que tan sols desplaçant amb el dit podem presenciar, a l'aire, els nostres àlbums virtuals, no comprenen quin era el valor d'una fotografia. -I per què hauria de tenir una imatge física? De la nostra manera la puc veure quan vulgui, i evitaria perdre-la. -em solien comentar els meus néts-. Però el que jo volia transmetre no era tant el significat com a tal d'una imatge impresa, sinó allò que ens provocava només a l'observar-la. I és que, en recollir-la del terra, de cop, era amb tu. Les teves càlides mans entrellaçades amb les meves. Percebia l'escalfor del sol, i ensumava la gespa humida. Dos joves esbojarrats que s'estimaven, i que ho seguien fent. De sobte unes dolces llàgrimes regalimaven per la meva galta, mentre un somriure enllumenava el meu rostre.
MICRORELAT Nº
7
foto grafia nº 3
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS VIDA Me fascina su belleza, permanecer en su mirada eterna. Ver cómo sonríe a la vida con esa magia incansable que desprende su ser. Y pensar que sólo hace unos meses que yacía en aquella cama vestida de sábanas blancas inmaculadas. Sola, aislada. Entubada para poder sentir la vitalidad que en esos instantes estaba paralizada a su alrededor. Una vía intravenosa le ayudaba a subsistir, a permanecer en ese mundo que tanto amaba. No podía irse. No era el momento ni el lugar. Tenía que estar conmigo, en ese picnic que preparamos con tanta ilusión. Disfrutando de la vida bajo los rayos del sol.
MICRORELAT Nº
8
foto grafia nº 3
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS EL REENCUENTRO ETERNO Anduvimos durante una hora por los maravillosos caminos del bosque hasta llegar al lago. No nos habíamos visto desde hacía cinco años, después de aquello… ¡Si aquello nunca hubiera pasado, nada de esto habría sucedido! - Mamá, siéntate aquí conmigo, y descansemos, que ya hemos andado mucho. Estuvimos un buen rato mirando a la nada. Su cuerpo ya era mayor y de aspecto débil, pero sus ojos brillaban como astros recién nacidos. - ¿Recuerdas cuando íbamos de excursión cada sábado de verano y nos bañábamos en aquel lago con renacuajos? Apartó la mirada unos segundos, hasta que se volvió a mí, y finalmente rompió en llanto. - ¡Pues claro que me acuerdo, hijo! No he podido dejar de pensar en ti todo este tiempo, mi ángel. Pero ya no tendré que esperar más, ¿verdad? Ahora estaremos juntos eternamente, ¿verdad? Y juntos nos unimos en un difunto abrazo.