MICRORELAT Nº
1
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS LIBERTAD Oigo la puerta abrirse. ¿Qué pasará hoy? La incertidumbre me mata. Sus gritos retumban en mis oídos. Y entonces lo sé. Empiezo a temblar. Su mano fría golpea mi cara y caigo al suelo. Intento levantarme pero no tengo fuerzas…No quiero llorar, pero las lágrimas empiezan a caer por mis mejillas. Allí tumbada siento los golpes y cierro los ojos. Intento recordar el momento en que el amor se convirtió en odio. Mi mente empieza a confundirse...Recuerdos, olores… Respiro profundamente y ahora sé que ha llegado el momento. Sonrío…Allí parada contemplo el paisaje y sé que vuelvo a ser yo, que ya no tengo miedo y que me preparo para iniciar un largo camino llamado Libertad.
MICRORELAT Nº
2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS NO SÉ De sobte vaig aturar les meves passes i vaig contemplar. Em va envair un sentiment o una emoció, no ho sé, em va generar molta inquietud. Sentia una pressió al pit, crec que era soledat o potser por, no ho sé. Hi havia molt silenci. És un camí conegut, hi vaig cada cap de setmana... Perquè no em sento en pau, com sempre? És cert que estava especialment vulnerable aquells dies, per això, necessitava refugiar-me en la rutina i ja està. No va ser així, no ho vaig aconseguir, no sé per què. Cada cop em sentia més petita, buscava respostes. Vaig aixecar el cap, sempre m’ha agradat sentir el moviment de les fulles dels arbres amb el vent, el contrast del cel blau amb els colors de la tardor. Encara sentia por, però les fulles van acariciar el meu pit. Em va agradar escoltar-me, no sé.
MICRORELAT Nº
3
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS MORT. TARDOR. VIDA L’autobús m’havia deixat deu minuts abans de la una al costat del Círculo, bar i lloc de trobada del poble. No vaig veure ningú disposat a pujar-me en cotxe fins a Abi, tres quilòmetres a peu no suposaven cap esforç -per gust els caminava sovint. Les cames avançaven i els ulls s’amaraven dels cent colors de la tardor. La ment vagarejava alliberant la pena i el dolor de les darreres setmanes. Absència de tu. Casa, hort, eines, llenya, aire, llit. Obro finestrons i la casa s’il·lumina. Intento encendre la llar de foc i menjo l’entrepà que porto a la motxilla. Després em faig un cafè. Imagino els camins coberts de fulles i glans i els boscos guardant rovellons i camagrocs, el cistell ple de pomes i nous. Però no hi ha il·lusió. Presència de tu. Ulls, mans, peus, rialla, aire, nom. Tindrem un fill.
MICRORELAT Nº
4
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS DE NOU PASSEJAR La nit abans havien donat la noticia, la pandèmia havia estat controlada. La Marta que feia tres mesos que estava sola a casa sortint només per comprar queviures va notar que unes llàgrimes li lliscaven cara avall, el locutor deia que ja es podia sortir al carrer, el confinament s’havia acabat. La Marta va pensar en els seus pares, en els nebots en tots els amics i amigues que feia tant que no podia tocar. Havien parlat i fins i tot s’havien pogut veure gràcies a les noves tecnologies, però estar a prop sentir l’escalfor d’una abraçada feia molt que no ho sentia. Tenia ganes d’estar a prop de tothom, de tornar a la feina. Però encara necessitava més passejar de nou. Amb la motxilla a l’esquena va sortir al camp i es
MICRORELAT Nº
5
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS AÏLLAMENT I vaig retrobar aquell caminoi a prop de casa. Allà havia estat tots aquests dies, esperant i renovant-se a cada minut, a cada pas inexorable del rellotge que avançava mentre a baix, a la ciutat, els cotxes ja no eren a les carreteres, les fàbriques havien hagut d’aturar la producció de mercaderies innecessàries i les persones apreníem a estar a casa i pensar en els altres. La natura havia fet una doble màgia. Ella es renovava i ens obligava a nosaltres a aturar-nos. Acabàvem de sortir del llarg confinament i jo vaig retrobar el meu caminoi. La natura i la ciència havien guanyat.
MICRORELAT Nº
6
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS Avui aniré d’excursió a la muntanya i estic molt emocionada. M’he aixecat ben aviat per preparar-me un entrepà de llonganissa, sempre tinc gana a mig matí. On hauré deixat la motxilla verda de les nanses marrons? No la trobo per enlloc, soc un desastre. Agafo les ulleres de sol, el moneder, la targeta d’autobús .... – per fi! He trobat la motxilla verda, guardo l’entrepà i ja estic llesta per sortir de casa. Tot just arriba l’autobús que em durà a la muntanya. 20 minuts després ja soc a la porta. Pujo les escales, pago els 10 euros que val l’entrada i entro amb una imperiosa necessitat a la sala. La pantalla de 32K és sorprenent, sembla que pugui tocar la gespa. Els ventiladors gegants emeten aire fresc i l’equip de so envoltant acaba per introduir-me en un món de sons d’animals. M’encanta la naturalesa.
MICRORELAT Nº
7
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS QUIN DIA MÉS GALDÓS! Això deia la meva àvia quan, per més que hi posesis de la teva part, tot acabava sortint malament. M’he llevat a quarts de sis, volia arribar a aquest poble cap a les dotze, tenir temps de buscar un lloc per dinar i ser a les quatre en punt a la porta de l’església . He sortit de casa amb el cap moll, tenia por de perdre el tren; com si no sabés que mai no arriba a l’hora. Hauria tingut temps d’eixugar-me els cabells i no estarien penjant-me els mocs. Amb els sotracs m’he adormit i m’he passat de parada; he baixat corrents i m’he posat a caminar per no esperar el tren de tornada. Ara sóc al mig del no res, confiant en no perdre’m, sabent que faig tard i amb una gana que em moro.
MICRORELAT Nº
8
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS EL DESENGAÑO HUMANO Llevaba un rato caminando, pero no mucho. Aún me quedaba bastante camino para llegar a la cima, pero fue entonces cuando, rodeada de una inmensidad de árboles, floreados arbustos y pequeñas mariposas, me di cuenta de que en realidad yo no era nada, de que todo lo que había vivido, creído y sentido hasta entonces era mentira; era todo sueño. Pero no me detuve, y siguiendo en desengaño llegué a la cumbre. Desde allí quería ver hasta qué punto era capaz esta hermosa mentira que a todos nos aleja de la verdad de llegar. Y solo entonces comprendí todo.
MICRORELAT Nº
9
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS CAMÍ Vaig alentir la marxa. Fins llavors havia estat caminant ràpid, gairebé corrent, i no me n’havia adonat. L’herba encara era verda al meu voltant, i els arbustos creixien ufanosos. Però davant meu, com anunciant una corba del camí, les fulles dels arbres s’anaven tornant grogues. Havia estat a punt d’entrar a la tardor a marxes forçades, deixant l’estiu enrere, l’estiu i les seves flors i els fruits que havia vist de reüll mentre m’apressava seguint el traçat del camí. Vaig alentir la marxa. Vaig convertir aquell trot en un passeig i em vaig permetre contemplar el paisatge. L’herba verda i alta, els fruits que havien caigut al camí. I em vaig adonar que no tenia pressa, que no tenia destí. El final del camí no tenia importància. Perquè al final només hi havia la mort. I no tenia pressa per arribarhi.
10
MICRORELAT Nº
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS
76 DÍAS Había acabado la cuarentena. 76 días para ser precisos, así lo hubiera dicho Paula. He de admitir que yo nunca había cuidado de los detalles. Pasamos tanto tiempo encerrados en nosotros mismos que el amor al prójimo acabó por asfixiarse en algún recoveco de nuestro egoísmo. Quizás nos lo habíamos ganado a pulso. Bueno, yo tampoco iba a gastar un solo día en juzgarnos. De nuevo aire limpio y campo verde, y ella volvía a sonreír cargando su mochila. Ansiábamos ejercitar el optimismo que se había atrofiado con el paso de las estrechas noches de 60 metros. A nuestro ánimo aún le pesaban agujetas, más nunca pareció tan vivo. Volvíamos a comernos el mundo por donde lo habíamos dejado. Y antes de seguir, giró hacía mí y respiró. “Prométeme que nunca más vamos a volver a casa”.
11
MICRORELAT Nº
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS
DIRIGIR‐SE ENLLOC SOBRE L’ASFALT Ploro. Sovint ploro perquè estimo massa la vida. Soc a Palma de vacances, sense millor pla que el Walden que he deixat a la taula fa una estona abans de baixar i posar els peus als pedals d’una bicicleta d’un color molt viu però que ni recordo. Pedalo molt ràpid pel carril, ben buit. Sento un “visca” en forma de pessigolleig pel cos i em deixo portar per l’asfalt! Fins que em salta a la vista un arbre que viu, com d’altres, en un quadradet a terra. De cop se’m posa cara de commoció, alenteixo la velocitat gradualment, desvio una mica el manillar i imagino un diàleg: “Mira, així és el lloc on visc”, explicaria a algú que no ha vist mai un poble o ciutat d’aquí. I li quedaria la mateixa ganyota de pertorbació que jo quan me n’he adonat d’on visc.
12
MICRORELAT Nº
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS
LA TARDOR Caminar i respirar, mirar el que la natura m'ofereix, l'olor de la tardor, de la vida. Triar el camí no és fàcil, però aquest és l'únic que puc triar...el de la vida!. No has volgut que féssim aquest camí junts, has triat marxar abans de la tardor, ho has fet per por de viure. Sé que no és fàcil arribar al final del camí, és ple de pedres, entrebancs i pors, però jo tinc la tardor a tocar dels dits, no em preocupa gens, la veig, l'oloro i la vull viure. La veig com veig els arbres canviant de color i perden fulles, com ells jo també canviaré i perdré alguna cosa pel camí però no tinc por i viuré aquesta tardor, aquest hivern, la següent primavera i l'estiu i així anys i anys fins a creuar el camí de la vida.
13
MICRORELAT Nº
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS
No lo había pensando hasta hora. ¿Cómo no me había dado cuenta cuando me pidió que le hiciese esta foto? Esta foto que, desde entonces, me acompaña premonitoria. Aquel domingo, la naturaleza estaba tranquila y olorosa: verdes, ocres y amarillos acompañaban nuestro camino, el sol iluminaba tenue la mañana. No teníamos una meta fija, solo salir a estirar las piernas y celebrar el día. En una margen del sendero me preguntó si podía hacerle una foto, de espaldas, ante el prado y los árboles; su cabeza levemente ladeada hacia la derecha y su cabello desordenado. Fue un buen día: nos habíamos cogido de la mano, habíamos bromeado y habíamos regresado a la casa. Hoy ella está allí y yo aquí. Sé que con su gesto cómplice me invita a seguirla en su empeño de mirar hacia delante, de intentar que no nos venzan ni la enfermedad ni el miedo.
14
MICRORELAT Nº
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS
CANVI DE SENTIT Avui no em cal arribar al final del camí. Faré mitja volta i ni tan sols resseguiré les passes fetes. Agafaré un trencall i m’endinsaré al bosc, sense
cap
altra
intenció
que
la
de
deixar
enrere
tants
retorns
desencantats. D’adonar-me que haurà sigut un bon moment per canviar costums, que no m’importa massa tornar a sentir aquest neguit que em provoca la incertesa. Perquè quan em trobi prou perduda enmig de l’avetar, suficientment allunyada del camí per on he arrossegat els peus dia rere dia, buscaré un tronc on recolzar l’esquena. Seuré, trauré el quadern de la bossa i l’obriré per la pàgina on hi hauré escrit NO T’ESTIMO, així, amb lletres ben grosses.
15
MICRORELAT Nº
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS
ARA JA FA… Vaig despertar amb un somriure als llavis... I sense obrir els ulls, em vaig recrear uns minuts més en aquell verd intens, era tan relaxant... cada nit descobria un nou matís, una nova tonalitat en una fulla, o en aquell arbust que no es conformava a ser petit; si em concentrava molt, fins i tot podia sentir algun xiulet llunyà de les primeres orenetes apropant-se, i una nit inclús havia sentit les pessigolles de l'aire pur i suau fregant-me la cara. L'olor d'herba mullada ja feia dies que no la sentia... no volia que la resta també s’esvaís. Només uns minuts més. Potser si hi insistia, sentiria les passes d'algú trepitjant el camí empedrat, i podria mirar-lo als ulls, desitjar-li un bon dia... Només uns minuts més. Uns minuts més de reviure aquella darrera tarda de passeig, ara ja fa…
16
MICRORELAT Nº
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS
INDULGÈNCIA Perdona'm, mare. Per no haver-me quedat a casa. Les teves paraules m'encoratjaven a ser valenta a un altre indret del món, però els teus ulls plorosos, amb un verd més intens que mai, em demanaven romandre ben a prop. Perdona'm, mare. Per trobar en tu el coixí on deixar anar les meves llàgrimes provocades per ximpleries, i no haver-te preguntat prou com estaves tu. Perdona'm, mare. No he fet cas d'allò que deies de deixar crèixer les flors. Porto ja unes quantes agafades pel camí... les més maques que he vist. Les deixaré reposar al final d'aquest camí, just al lloc on deixaré les teves cendres; just al lloc del teu darrer desig.