MICRORELAT Nº
1
foto grafia nº 2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS SÓC INFERMERA I TAMBÉ TINC POR Tot estava anant molt ràpid. Un dia rèiem de la psicosis col·lectiva i al següent ni abraçades, ni petons, ni carícies... quan més ho necessitàvem. Sense adonar-me’n vaig tornar a ser una nena petita plena de pors i inseguretats. M’enfonsava en els meus pensaments, dels quals, en poc temps, em vaig fer esclava. Veia el món a través dels ulls d’una nena que es tanca a l’armari per amargar-se dels monstres. Allà tancada tot semblava segur, però la foscor no em feia sentir així. Només sentia buit i incertesa. Vaig escoltar la veu de la meva mare dient que hi havia monstres, però que jo era més valenta que ells. De sobte, vaig veure un fil de llum i el vaig seguir fins trobar el seu origen. Vaig mirar a través d’aquell petit forat i ho vaig veure clar: esperança i força.
MICRORELAT Nº
2
foto grafia nº 2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS EL CANVI Eren les tres del migdia, estava completament sol. En la plena oscuritat, amb només un petit forat on un lluminós raig de sol sortia de l'exterior. Aquest exterior que no podia disfrutar en aquell moment. Quina sorpresa em vaig emportar quan van començar a sonar unes petites riallades de una noia d'aproximadament uns cinc anys. Vaig mirar pel forat i em vaig donar compte que era preciosa, tenia uns llargs rínxols daurats i uns grans ulls amb l'iris blauenc. De sobte, va parar de riure i és va apropar a mi, ella em va preguntar que feia allà. I jo li vaig respondre: “Aquesta és la capsa del canvi, una capsa molt aburrida, però tots hem de passar per ella. Jo abans era com tú, però no vaig aprofitar la meva infantesa i vaig arribar aquí. Ara espero a l’adolescència. No seràs pas tu?”
MICRORELAT Nº
3
foto grafia nº 2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS EL MÓN PER UNFORAT En Nil no té amics. Va de casa al descampat i s’amaga a la seva capsa, d’es d’allà mira el món per un forat. Els veu jugar a futbol, barallar-se, jugar a cavall fort. Els escolta parlar de les nenes que juguen més avall, a la corda, a les gomes, a la xarranca. Quan tots marxen ell surt i torna a casa, amb les mans a la butxaca, silenciós, sempre espantat. La mare l’espera amb un plat de patates guisades parat a taula. Menja en silenci. La mare pensa, mira que n’és de sorrut aquest nano. En Nil calla, mai podria explicar que un dia des del forat de la seva capsa va veure el pare violant a la Maria Xica, una noia que tampoc parla, molt tímida, que no té amics. Una noia que tothom deprecia. Ella no té una capsa on amagar-se.
MICRORELAT Nº
4
foto grafia nº 2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS I PERQUÈ NO? I va arribar el dia. El dia en que voler fer el pas. El dia en que vaig decidir. Vaig decidir mirar. Però, on mirar? Mirar més enllà. Més enllà de mi mateixa. Uns passos més enllà. Uns pams més enllà. Uns metres més enllà. Fins i tot uns quilometres més enllà. Què hi trobaré? Potser preguntes. Potser respostes. O potser persones. Persones diferents a mi. O potser no hi trobaré res ni ningú. Possiblement un món en blanc. Un món per crear. Un món diferent. Un món ple de colors. Ple de sentiments. Ple de sorpreses. Ple d'idees. Un món diferent al meu. Potser millor? O potser pitjor? O simplement un món. Fer el pas? O quedarme on sóc? Potser és por? O potser respecte? Només tinc preguntes. Perquè no buscar respostes? I perquè no?
MICRORELAT Nº
5
foto grafia nº 2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS FORAT Una iurta allà enmig. M’hi apropo prudent. El primer que m’arriba és l’olor de fusta acabada de tractar. Rodejo aquella construcció de conte revestida amb lona salmó. Els llistons que s’entreveuen estan alineats amb la precisió de Gepetto. Un forat! Invoco Iris i, perquè sí, la faig patrona dels que no han estat convidats a actes de caràcter privat. Amb l’ull esquerre enquadro dos amants amb mig cos al descobert. L’oïda capta l’instrument de corda menut que sona. El so traspassa els llençols, toca i revifa el foc de cada espelmeta de l’ambient, s’expandeix pel terra i enfila per cada llistó de l’estructura d’aquell Taj Mahal recòndit de porta diminuta. Neguitosa que –un cop més‐ el foradet, l’únic que em dona accés al dens indret, desapareixi i no em permeti tornar a esguardar aquest record anodí, veig amb
MICRORELAT Nº
6
foto grafia nº 2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS DIFERÈNCIA Mirava els altres amb enveja des de la caixa de cartró que li era fortalesa i presó a la vegada, que conformava tot el seu món, i que passada la infància, ja a la pubertat, va canviar per un armari de fusta tallada. Mirava els altres amb l’esguard trist, anhelant, de qui no és com ells, de qui mai no podrà ser-ho, sempre amb aquell patiment sord des de l’altra banda de la frontera de cartró que separava els dos móns. Va haver de créixer per aprendre, des de la seva petita presó enrajolada de secrets, que una làmina de cartró fi era l’únic que el separava del món real tantes vegades anhelat, i que amb un dit bastaria per estripar-hi una porta, per dibuixar-hi una esquerda que el tragués del petit i fosc simulacre de vida en què ell mateix s’havia confinat.
MICRORELAT Nº
7
foto grafia nº 2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS No em veurà, esperaré aquí dins fins que sigui fosc i llavors sortiré a tota pastilla. - Vine aquí, poca solta; quan et trobi rebràs unes bones plantofades a aquesta cara de babau que gastes. No em trobarà, estaré aquí quiet guaitant pel forat i pendent del soroll de les seves passes. - Vine aquí, tros d’ase, ja saps que t’enxamparé i et tornaré a mesurar les costelles amb l’escombra. No m’atraparà, correré tan de pressa com pugui i arribaré fins al marge esquerra del riu. - Vine aquí, mala pell; com em facis rotllar gaire la pagaràs ben cara amb la corretja. No... - Ah! Ets aquí!
MICRORELAT Nº
8
foto grafia nº 2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS ENDAVANT T’ho diria cada dia si pogués, que no tinguis por de ser qui ets, que ets valenta, forta, i que confiïs en tot el que pots arribar a fer. Si tan sols poguessis mirar uns segons per aquell foradet, llavors veuries amb els teus propis ulls allò que reflecteixes en els meus. I entendries el valor d'una mirada tendra i sincera com n'és la teva; entendries tot el que ensenyen les teves paraules; entendries quin és el preu d’una rialla que encomana… I estic segura que no tornaries a dubtar mai més d'allò que pots aconseguir. Tant de bo tots tinguéssim l’oportunitat de mirar pel nostre foradet…
MICRORELAT Nº
9
foto grafia nº 2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS UN DIA QUALSEVOL AL FORAT Com cada dia de camí a la feina, marco el bitllet i un sapastre es cola darrera meu sota la impassibilitat del treballador, baixo les escales i renegant de la situació, arriba el metro com sempre, fins dalt de gent, quasi sense moure’m, hi ha gent que perd la parada per no poder arribar a les portes, cada dia penso si ens ho mereixem amb el preu dels bitllets, i per interès de l’administració els dièsel son els monstres. De repent la parada del metro superen 5 minuts, la cara de la gent fins el ous i qui està a prop de la porta escolta per megafonia, que hem de baixar. Mentre esperem l’andana abarrotada, una persona crida que li han robat i amb tanta gent i manca de seguretat, la noia resignada seu al banc plorant i consolada per les persones que l’envolten.
10
MICRORELAT Nº
foto grafia nº 2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS REMEI Saps què, Remei? Encara guardo entre les primeres pàgines d'un vell llibre la teva primera carta d'amor, groguenca i esquerdada pel pas temps. Dos nens entremaliats que jugaven a estimar-se al pati de veïns i, de sobte, ja han passat més de seixanta estius i primaveres. El teu nom ja ho diu, Remei; has estat medecina dels meus mals i el bastó que m'ha permés caminar més fermament a la vida. Penses que els anys han fet esborrar l'encisament. No és pas així, Remei. Segueixo envadalit, com aquell nen que cercava forats per espiar-te cada tarda. Encara trontollo quan em somrius amb tendressa, quan em parles amb els ulls. Dona'm la mà, Remei. No em cansaré mai d'aquesta partida en el meravellós joc d'estimar-se.
11
MICRORELAT Nº
foto grafia nº 2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS ESPERANÇA Aquella porta metàl·lica del porxo, era pesada i sorollosa. La iaia, tenia poca força per obrir-la i tancar-la. Li vaig preguntar perquè no la volia canviar i amb una fermesa admirable i emocionada em va dir: "Aquest forat és un tret de fusell de la guerra civil, jo tenia 12 anys, era amagada al porxo, tot era fosc i feia molt fret, per fora només trets, els pares eren morts, m'havia quedat sola amb la meva por. "Era tan forta i tan especial...al abraçar-la em va dir: "no ploris, ara tot està be, sóc feliç", i aquesta porta i aquest forat m'han ajudat a no decaure mai, el vaig veure com una finestra a una vida plena d'esperança, havia de ser forta i no oblidar-ho mai. No la oblidarè i sempre en la meva vida recordarè que la llum de l'esperança pot entrar per un petit forat.
12
MICRORELAT Nº
foto grafia nº 2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS AMB LES SABATES POSADES Us preguntareu perquè porto les sabates posades si em fa por sortir al carrer. Primer heu de saber que si no surto mai, és perquè temo encomanar la meva tristesa a la gent. Això no vol dir que estigui aïllat del tot, l’altre dia vaig aconseguir esquinçar la paret que dona al carrer. Us faríeu creus del que costa foradar una paret amb el tornavís! Es pot dir que ara ja tinc la meva petita finestra al món, des d’on puc veure la Laia esverada perquè torna a creure que arribarà tard a la feina, el Manel xatejant pel mòbil o el senyor Robert tornant de comprar cigrons. Potser algun dia per davant del forat hi passarà la Teresa, aleshores tindré un motiu per aparcar la tristesa. Per això, em poso les sabates quan vull mirar pel forat.