MICRORELAT FINALISTA Nº
1
foto grafia nº 1
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS LA TARDOR Caminar i respirar, mirar el que la natura m'ofereix, l'olor de la tardor, de la vida. Triar el camí no és fàcil, però aquest és l'únic que puc triar...el de la vida!. No has volgut que féssim aquest camí junts, has triat marxar abans de la tardor, ho has fet per por de viure. Sé que no és fàcil arribar al final del camí, és ple de pedres, entrebancs i pors, però jo tinc la tardor a tocar dels dits, no em preocupa gens, la veig, l'oloro i la vull viure. La veig com veig els arbres canviant de color i perden fulles, com ells jo també canviaré i perdré alguna cosa pel camí però no tinc por i viuré aquesta tardor, aquest hivern, la següent primavera i l'estiu i així anys i anys fins a creuar el camí de la vida.
MICRORELAT FINALISTA Nº
2
foto grafia nº 2
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS DIFERÈNCIA Mirava els altres amb enveja des de la caixa de cartró que li era fortalesa i presó a la vegada, que conformava tot el seu món, i que passada la infància, ja a la pubertat, va canviar per un armari de fusta tallada. Mirava els altres amb l’esguard trist, anhelant, de qui no és com ells, de qui mai no podrà ser-ho, sempre amb aquell patiment sord des de l’altra banda de la frontera de cartró que separava els dos móns. Va haver de créixer per aprendre, des de la seva petita presó enrajolada de secrets, que una làmina de cartró fi era l’únic que el separava del món real tantes vegades anhelat, i que amb un dit bastaria per estripar-hi una porta, per dibuixar-hi una esquerda que el tragués del petit i fosc simulacre de vida en què ell mateix s’havia confinat.
MICRORELAT FINALISTA Nº
3
foto grafia nº 3
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS ACRÒBATES A ell, li agraden les altures. I a mi caminar per la corda fluixa o gronxar-me enfilada sobre un trapezi. Un dia em va ensenyar a no tenir vertigen. Des de llavors, deso les pors on deso les desconfiances, les angoixes o les recances. Sempre ens veiem al turó, quan l'aurora tenyeix els núvols de color daurat com els crisantems. Ens agrada fer equilibris, com la figura de l'àngel, subjectant-nos només amb els palmells de les mans i les plantes dels peus a un metre, un per sobre de l'altre. El miro un instant a contrallum abans que desplegui les seves ales, i em deixi estesa a la catifa d'herba fresca, amb les mans alçades. Com volent tocar el cel.
MICRORELAT FINALISTA Nº
4
foto grafia nº 4
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS MI HOGAR Adoro las bibliotecas. El silencio interrumpido por algunas pisadas y el ligero sonido del pasar de las páginas. Mi momento favorito es la época de exámenes, cuando los pasillos se pueblan de jóvenes que huyen de las distracciones de su domicilio. Me encanta escuchar sus cuchicheos juveniles y las risas que, en ocasiones, se les escapan, mientras se sumergen en la complicidad del espacio, ávidos de conocimiento. Algunos de mis colegas anhelan las estanterías de las casas particulares. Son más de relaciones estables. Yo, sin embargo, no quiero acumular polvo ni la soledad del que espera. Prefiero la calidez de los dedos desconocidos acariciando mis hojas y compartir mis emociones con quien desee leerme. Y cada día, desde mi biblioteca, entregarme feliz a la aventura de pertenecer a todas las personas, sin ser de nadie.
MICRORELAT FINALISTA Nº
5
foto grafia nº 5
VII EDICIÓ
SANT JOAN DESPI ESCRIU MICRORELATS MAYA
Ara que ell ja no és amb nosaltres, com viure sense necessitar-lo? - Anem a l'aigua?-et pregunto-. Cap resposta. Així i tot, somric, perquè ja ets nadant. Altre cop a la tovallola, em conformo pensant que almenys estem gaudint del dia juntes... Ho retiro ràpidament. T'estàs arrebossant, i, de sobte, la sorra també m'hi arriba. - Què faig? Esperava un savi consell per part teva, però a canvi d'això, obtinc la mirada més tendra del món. Quan el sol es pon, nosaltres també decidim marxar. Em desafies a una cursa, i tot i que sabíem que guanyaries, així el camí ha sigut més divertit. Potser el principal problema és que mai hem sabut ser, sense necessitar a algú altre. Però, la Maya m’ensenya que, ni totes les preguntes tenen resposta, ni totes les respostes van acompanyades de paraules. Sovint, van acompanyades de mirades sinceres i un moviment ràpid de cua.