Atlantida febrer 2017

La revista de les escoles Mare de Déu de la Gleva i Llissach

Atlàntida Núm. 8 - Febrer 2017

El Professor:

testimoni d’un amor rebut

Editorial El professor: testimoni d’un amor rebut Quan algú té la sort de poder dialogar amb adolescents pot conèixer, si vol, les percepcions que tenen del món i la lectura que fan de les pròpies experiències.

Em sobta que molts dels nostres joves veuen els estudis com una cursa d’obstacles: intentar que el pas per l’escola o la universitat no sigui caure en una de les múltiples tanques cap a un títol, que consideren absolutament necessari per assolir un cert grau de felicitat. Sovint els pares participen d’aquesta idea i, sense voler ni ser-ne conscients, entrenen els fills perquè estiguin atents, no s’equivoquin i puguin superar les proves que hauran de passar per demostrar que són vàlids i adequats en l’actual societat competitiva.

Atlàntida Núm. 8 - Febrer 2017

Director Escola Llissach: Ferran Riera Directora Escola Mare de Déu de la Gleva: Marta Zaragoza Director pedagògic de les escoles: Ferran Riera Director de la revista Atlàntida: Josep Maria Sucarrats Consell de redacció: Lluís Bou, Laura Comallonga, Marta Martínez, Laura Puig, Ferran Riera, Josep Maria Sucarrats, Marta Zaragoza Maquetació: Marta Martínez

Escola Llissach C. La Fira, 26 08251 Santpedor 93 832 01 57 www.escolallissach.com escolallissach@escolallissach.cm Escola Mare de Déu de la Gleva Pl. Santuari, s/n 08508 Les Masies de Voltregà 93 857 01 06 escola@lagleva.cat www.lagleva.cat

Estem tan avesats a aquesta dinàmica que sovint costa percebre la disfunció que genera la por a l’error en el procés educatiu. Només es llança a l’aventura de conèixer i créixer aquell que no té por. I per no tenir por cal viure d’una certesa afectiva, i no pas d’estar convençuts que no caurem.

Hem posat exemples semblants d’altres vegades: El nen quan està a la platja fa castells de sorra, lluita contra les ones, juga i coneix, entén la realitat i es posa a construir; si de cop es gira i no veu els pares, l’aventura de conèixer, comprendre i construir es torna temor; el que li semblava fascinant i podia vèncer es converteix en violència.

La certesa afectiva que fa que l’infant no tingui por neix de la mirada que li dóna l’adult: una mirada plena de misericòrdia. Qui educa només pot fer-ho en la mesura que és testimoni d’aquesta misericòrdia en una doble direcció. En primer lloc, l’educador està cridat a testimoniar l’experiència original de la realitat: la sorpresa per l’existència de les coses i pel fet que es puguin conèixer. L’alegria de conèixer és l’alegria d’algú que descobreix que un altre ha pensat en ell i que li ha donat la possibilitat de comprendre i de conèixer. El mestre és testimoni d’aquest impacte. És la mateixa misericòrdia que es pot tocar en l’experiència de l’enamorat. Quan algú s’enamora de les coses, quan s’enamora del que explica, de la bellesa, de la veritat que envolta el que explica i, més encara, quan un s’enamora d’algú, es descobreix a si mateix estimat immerescudament i agraït de l’existència de l’altre.

En segon lloc, la mirada misericordiosa de l’adult expressa que el propi mal o incapacitat no són l’última paraula sobre la vida. En l’avaluació, el professor testimonia precisament això: malgrat que l’alumne pugui suspendre, l’adult sap per experiència que l’error o la falta d’adequació de l’alumne no són l’última paraula. Així l’avaluació es converteix en el lloc en què misericòrdia i veritat es troben.

Aquest és un camí que ens caldrà recórrer junts, en aquesta nova etapa que s’obre en el desenvolupament i l’aplicació de la nova llei educativa. I hi ha la sensibilitat per fer-lo.

Ferran Riera Director pedagògic de les escoles Llissach i Mare de Déu de la Gleva

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Entrevista amb José antonio Fernández Bravo

El doctor José Antonio Fernández Bravo, considerat un dels millors educadors dE l’estat, ha centrat la seva recerca en els processos per a la innovació de la didàctica de les matemàtiques.

Les escoles Llissach i La Gleva apliquen la seva metodologia d’ensenyament de les matemàtiques El passat desembre, Fernández Bravo va tornar a visitar les escoles, aquest cop va tocar a La Gleva. El motiu va ser una xerrada amb pares i professors sobre la importància del raonament crític per entendre i gaudir de les matemàtiques.

Què cal per educar?

Escoltar. La feina de tot educador hauria de ser la d’escoltar l’alumne i partir d’allò que sap per construir junts un aprenentatge significatiu. Encara ara molts docents ensenyen a memoritzar el temari sense dotar-lo de significat.

No es perd temps?

El procés és més lent que la mera memorització. Però a la llarga l’aprenentatge és més significatiu i permet avançar exponencialment amb els nous continguts.

També en matemàtiques?

Sí, passa moltíssim. Quantes vegades es reciten les taules de multiplicar sense comprendre el concepte de multiplicació? Les matemàtiques no agraden perquè no s’entenen. La neurociència diu que els alumnes tenen un sentit numèric. Som els adults que l’obstaculitzem!

Alguns pares es posen nerviosos si no s’avança temari.

El currículum i el temari no estan fets pensant en l’alumne. És en aquest punt que hem de prioritzar si eduquem en la finalitat que exposo o ens cenyim a donar tot el temari. Sovint es confonen els termes: avançar continguts sense que es comprenguin i s’assimilin no serveix de res.

Avançar continguts no és ampliar el coneixement.

L’alumne és el protagonista del procés d’aprenentatge.

Efectivament! Hem d’escoltar l’alumne i partir del seu cervell. Hem de fer coincidir la nostra mirada adulta amb la seva mirada infantil. Cal partir d’aquí, començar a construir a partir de les idees que l’alumne va generant.

“Els reptes intel·lectuals afavoreixen el pensament i el raonament”

Com podem fomentar que l’alumne generi idees?

Escoltant-lo sense prejudicis. És la manera que l’alumne no se senti cohibit i pugui verbalitzar el que li passa pel cap. Així, una primera idea, més encertada o menys, en permetrà una altra, de ben segur més ajustada a la realitat. Si no deixem que l’alumne expressi el que sent, aquesta cadena d’idees es trenca ja al començament.

Quin paper té l’adult en aquest procés? És un mediador. Al final, gràcies a l’adult i a partir d’exemples i contraexemples, l’alumne podrà generar idees cada cop més clares i precises. Aquestes idees es van apropant cada vegada més als continguts matemàtics.

Ajudar a pensar?

La finalitat de l’educació és desenvolupar el raonament crític i la capacitat creativa dels alumnes. Només així es fan autònoms, perquè han adquirit la capacitat d’observar i aplicar adequadament el que han après.

Per tant, hem de proposar nous reptes als alumnes.

Sempre! Els reptes intel·lectuals afavoreixen el pensament i el raonament. Els alumnes han de saber què s’ha de fer, però no saber la manera com fer-ho. Així es potencia que busquin estratègies per arribar a resoldre els reptes. No ensenyem només a respondre. Eduquem a pensar.

Adrià Torres

3

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Educació

EDUCAR ARA! A CATALUNYA ACTUALMENT DUES GRANS PLATAFORMES QUE GESTIONEN EN PÚBLIC EL DEBAT SOBRE EL CANVI EDUCATIU I EL MARC COMÚ D’ESCOLA AVANÇADA. SÓN ARA ÉS DEMÀ I ESCOLA NOVA 21.

La consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, va encarregar al Consell Escolar de Catalunya (CEC) que articulés un debat sobre el futur de l’educació al nostre país. El projecte s’ha denominat Ara és demà, agafant el nom dels versos del poeta Miquel Martí Pol, i vol centrar la reflexió en els reptes que cal afrontar en l’esdevenidor. La voluntat d’aquesta xarxa és redactar un document que reculli el debat entre totes les institucions i comunitats educatives a fi de lliurar-lo al parlament perquè constitueixi la base del nou sistema educatiu català.

Escola Nova 21 és una aliança que aplega centres escolars diversos i s’orienta sobre les conclusions dels informes que publiquen UNESCO i OCDE. Promou un sistema educatiu avançat. ********************************************************** Hi ha dies en què la mandra o la por dominen en llevarse. Un voldria anar a treballar a l’escola i que tot fluís i fos senzill. Per contra, es veu desbordat, incapaç d’atrapar el ritme vertiginós i canviant de les múltiples tendències pedagògiques. Boira i enrenou. Però malgrat el panorama, tot és senzill. I el sol hi segueix sent.

En educació és imprescindible i urgent acceptar que tot estarà sempre en construcció. I no perquè canviï la manera d’aprendre dels nens, com indica la nostra consellera, sinó perquè les circumstàncies canvien. En essència, els homes

4

som el mateix malgrat que variï la forma dels problemes que vivim. És cert, hem de resoldre fets diferents dels viscuts per generacions anteriors, però som el mateix ésser humà. També els menuts viuen en noves circumstàncies, en el món del Big Data, però es valdran dels mateixos recursos que els avantpassats: el cor, la raó (pensament) i el valor (valentia).

Els nens són nens i segueixen necessitant el mateix i m’atreviria a dir que de la mateixa manera. Necessiten ferse homes, cavar entre les pedres i aixecar els ulls cap a les estrelles. La literatura està plena d’expressions d’aquest desig. Pinotxo, Tom Sawyer, Mowgli, Connor d’Un monstre em ve a veure... Vells companys de viatge i protagonistes contemporanis desitgen esdevenir homes, créixer sanament, respondre a qui són, jutjar per prendre decisions adequades, aprendre a aprendre, desenvolupar el sentit de l’humor, fer-se preguntes, estimar la història, trobar sentit i significat al patiment, ser lliures. Aquesta exigència permanent fa senzilla l’educació. Les circumstàncies del món, dels alumnes i de les famílies fan de l’educació un repte fascinant.

Els nens segueixen necessitant el mateix i de la mateixa manera. Perquè per educar segueix sent necessària una relació amb l’adult, un espai en què es doni aquesta relació, un àmbit curricular que permeti descobrir, conèixer, entendre el món i a si mateixos. Podrem canviar d’estratègia didàctica, utilitzarem tablet o un quadern de pauta Montessori, farem la classe en anglès o en català,

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Educació sortirem més a l’entorn o ens quedarem dins de l’aula, farem més treball cooperatiu o menys, però seguirem necessitant del professor que proposa, que escolta l’alumne, que en recull les preguntes, que li planteja una hipòtesi d’aprenentatge; seguirem necessitant l’aula on conviure amb els altres, iguals a nosaltres.

Des del Consell Escolar de Catalunya s’ha obert un debat adreçat a tota la comunitat educativa sobre el futur de l’educació a Catalunya amb el nom Ara és demà. El debat s’ha iniciat amb cinc ponències elaborades per experts en educació. Aquestes ponències articulen la reflexió sobre els pilars de l’educació, l’arquitectura dels sistema educatiu, la formació i l’avaluació del professorat, el lideratge dels equips directius, l’enfocament competencial del procés d’aprenentatge, etc.

L’Escola Llissach i l’Escola la Gleva no hem volgut quedar al marge d’aquest debat. Volem ser veu del que és permanent i essencial i a la vegada de la disponibilitat per atendre les circumstàncies canviants. Estem en diàleg amb el món i per tant amb les tendències pedagògiques. Ens interessa conèixer i ens interessa Educar Ara. Ens interessen les noves estratègies didàctiques (flipped class, AICLE, aprenentatge servei, classes d’autor, magnet schools, etc) i ens interessa incorporar-les si aquests canvis metodològics optimitzen el procés d’aprenentatge real dels nostres alumnes. No ens interessa la competència pedagògica en si mateixa sinó les decisions que podran prendre els estudiants si són homes competencials, emprenedors i lliures.

Per això, tenim oberta la pregunta sobre quins són els continguts essencials de cada àmbit i en cada etapa, i no volem renunciar-hi. Volem dialogar sobre la manera com abordar els continguts essencials de manera competencial i quina avaluació (heteroavaluació, coavaluació i autoavaluació) permet donar un pas a l’alumne en el moment en què es troba. Les nostres escoles són petites, familiars, amb voluntat d’arrelar-se al territori però indicant un horitzó internacional. Per aquest motiu no podem caminar d’esquena al neguit pedagògic que sacseja la nostra societat. Arreu, els professors inquiets es mouen pels Edcamps, participen en mil conferències, seminaris, debats en streaming... Molts inputs i moltes tendències que poden marejar si no es fonamenta l’estructura.

Us convidem a participar amb nosaltres d’aquest diàleg.

Traslladeu-nos les vostres inquietuds, dubtes, opinions. Els equips directius i els claustres de professors estem al vostre servei per seguir construint però sobretot per Educar Ara. Ens agrada respondre a l’ara perquè el demà per sort és un misteri. Estem segurs, fermament convençuts, que si ens eduquem per al que tenim davant ara podrem travessar qualsevol circumstància futura perquè haurem après, recordarem per on surt el sol, i fins i tot des d’on tornar a estimar. Ja ho va dir el nostre estimat poeta, Joan Margarit.

Marta Zaragoza Directora de l’Escola La Gleva

Coneixement Cavar entre les pedres, els terrossos i les arrels que mai no arrencaràs.

Però aquest és el preu del que és [profund.

Cavar és religiós. És una forma de bondat.

Cavar de nit. Després agenollar-se i aixecar els ulls a les estrelles sabent que cal buscar-ho tot a [terra: com construir una casa, com [escriure un poema.

I fins i tot des d’on tornar a estimar en aquest temporal de la memòria.

Joan Margarit, Des d’on tornar a estimar

5

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Educació

QÜESTIONS CENTRALS EN EL MARC DEL DESENVOLUPAMENT DE LA NOVA LLEI EDUCATIVA

TOT SEMBLA INDICAR HI HA RUMB A UNA NOVA EDUCACIÓ, AMB INDEPENDÈNCIA DEL QUE SUCCEEIXI AMB EL PROGRAMA D’IMPLANTACIÓ DE LA LOMCE. POSEM SOBRE LA TAULA ALGUNS ELEMENTS QUE FORA BO TENIR EN COMPTE EN L’ANÀLISI DE LA PRESA DE DECISIONS DELS CENTRES EN ELS PROPERS CURSOS

S’està aprofitant el desenvolupament de la nova llei per proposar amb tots els mitjans possibles una aposta pedagògica estructurada sobre quatre eixos. El primer eix és considerar que l’objectiu de l’educació és proporcionar competències als nois i noies, és a dir, que sàpiguen fer. El segon eix, postula que les pràctiques d’aprenentatge han de basar-se en el coneixement de la manera com el cervell aprèn; per tant, convé que siguin pràctiques basades en sistemes col·laboratius, d’aprenentatge servei, etc. El tercer eix, és la centralitat de l’autoavaluació, l’autorregulació de l’alumne en el procés d’aprenentatge. Per acabar, i com a quart eix, hi ha l’organització autònoma i flexible de la mateixa escola.

ELS VENTS DE CANVI EN EL PARADIGMA EDUCATIU

Hi ha coses positives en tot això. La primera és que hi ha alguna cosa que s’està movent, i per tant l’olla bull.

Això sempre és positiu. Correm el risc però de sentir-nos, sobretot els col·legis petits i, per tant, amb dificultats econòmiques per subsistir, com qui està davant d’una onada gegant que ens arrossegarà segur.

Catalunya es troba en aquests moments travessada per un huracà de propostes educatives. No hi ha dia que no surti en articles o programes de televisió el que es denomina la construcció de la nova escola catalana. Sota aquest lema es recullen fidelment els postulats competencials de la nova llei i proposa com a model a seguir una escola d’innovació tecnològica basada, en gran part, en la teoria d’intel·ligències múltiples de Gardner i en els nous coneixements que ha donat la neurociència de com el cervell aprèn en el marc de la societat tecnològica i canviant del segle XXI.

6

EL PAPER DEL MESTRE Què hem de fer els mestres davant tot això? Es tracta d’una situació en què no val deixar-se arrossegar simplement. El respecte a la pròpia professió, a la vocació d’ensenyar, requereix que els mestres avui, des d’infantil

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Educació fins a batxillerat, es plantegin amb serietat i rigor quina experiència han fet i fan a les aules per poder decidir quin tren agafen i en quin vagó s’instal·len per desenvolupar la professió i, per tant, també una part significativa de la seva vida.

Amb el risc de ser titllat de reaccionari (i res més lluny de la meva intenció) he de dir que una experiència educativa seriosa mai pot reduir el mestre a mer mediador. Utilitzo mediador com es fa en les tertúlies i debats educatius: com a mediador dels conflictes, com a mediador entre el jo de l’alumne i el que aprèn l’alumne; és a dir, una mena de coach on el propi professor corre el perill de desaparèixer.

En el seu llibre El arte de educar, el professor Franco Nembrini, un dels genis educatius més brillants del sud d’Europa en el tombant de segle, sosté que el professor té la responsabilitat de la connexió entre el jove i la realitat.

Això vol dir que el professor no és un simple pont entre l’alumne i la realitat sinó que és responsable d’aquesta trobada, en la mesura que és testimoni de la pròpia relació amb la realitat.

Si seguint els postulats de l’avantguarda pedagògica, avui tots estem d’acord que una definició, perquè no sigui una imposició, ha de ser la consecució d’una conquesta, podem entendre que el mestre és testimoni (i no un mer mediador) davant l’alumne ja que documenta amb la seva presència el fet de la conquesta i impulsa el jove a posarse en marxa per aconseguir el mateix.

L’OBJECTIU DE L’EDUCACIÓ Per entendre bé el paper del mestre cal entendre bé quin és l’objectiu de l’educació. Sense una profunda reflexió compartida sobre aquest punt, o sobre les coses senzilles i de fàcil reconeixement, qualsevol intent de consens en la legislació educativa no servirà per a res.

En primera instància em sembla que és fàcil estar d’acord que l’objectiu de l’educació és el creixement en l’autoconsciència de l’alumne, és a dir, en comprendre el que significa la realitat i qui és ell. La utilitat d’una descripció senzilla com aquesta de l’objecte de l’educació ens permet veure en acte si estem educant o no.

Avui, però, es presenta l’educació en les competències i del saber fer contraposant-la a la pedagogia basada en les meres habilitats cognoscitives, és a dir, un tipus d’escola que alguns consideren culpable del col·lapse educatiu del nostre país i que va anar desfent-se fins convertir-se en una escola neutra, sense fisonomia clara, i contra la qual se senten els cants de sirena de la innovació educativa. Hem de dir que hi ha una part de veritat en aquest plantejament, ja que en el saber fer en aquestes competències entren en joc totes les habilitats cognoscitives que es pretenien educar per ajudar el noi a créixer.

Però l’experiència humana és que, coneixent, un es coneix. Quan entenc alguna cosa llavors m’entenc més a mi mateix, quan comprenc, quan incorporo una mica de fora en el meu interior, quan conec alguna cosa, quan ho acullo, m’entenc més a mi mateix. Per tant si l’objectiu de l’educació és el creixement de l’alumne, i el creixement de l’alumne es dóna en el coneixement, en l’acte de conèixer, educar implica proporcionar a l’alumne experiències de coneixement. Pot semblar filosòfic, però no ho és. És la simple constatació del que succeeix.

LA NATURALESA DEL CONEIXEMENT El coneixement sempre és relacional, és a dir, conec en la mesura que comprenc les relacions internes de les coses, com saben bé els lingüistes i els matemàtics.

El moment de la comprensió és aquell moment sagrat en què l’alumne diu «Ah! Llavors…» i descobreix la relació entre el contingut que acaba de conèixer i una altra part de la mateixa matèria, o bé d’una altra o potser d’un altre curs. És el moment en què el professor veu que l’alumne creix. És per aquest motiu, perquè el coneixement és relacional, que és útil ensenyar fent com també ho és el treball cooperatiu o l’aprenentatge significatiu. Les relacions que hi ha dins les coses s’aprenen amb més facilitat si l’alumne en fa experiència. Per tant, és un bé necessari desenvolupar la competència adequada per poder conèixer.

7

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Educació La competència doncs, és quelcom que es desperta i desenvolupa en la dinàmica de comprendre les relacions que hi ha en les coses (coneixent) i és en aquesta dinàmica, també, es dóna una major comprensió d’un mateix, de quins són els propis límits, dons, capacitats, etc. De fet, no hi ha competència veritablement assolida sense el coneixement de les pròpies capacitats.

Si s’entén això, es valora en la seva justa mesura l’ensenyar a fer. Es tracta d’un mitjà imprescindible per tal que l’educació arribi a bon port.

EL PROTAGONISTA EN EL PROCÉS D’APRENENTATGE Si tal com hem dit l’alumne creix coneixent la realitat, llavors podem comprendre perquè Jungmann diu que l’educació és la introducció a la realitat total. Segons això, i com hem anat indicant, el mestre serà bàsicament testimoni de dues coses: en primer lloc, que la realitat, allò que vol conèixer l’alumne, val la pena i mereix ser coneguda; en segon lloc, que la realitat té significat, que la puc comprendre, es pot comprendre.

En aquest sentit, el protagonista del procés educatiu és el nen, en la mesura que és el subjecte que realitza l’acció d’aprendre. Tot projecte educatiu que es valgui,

ha de tenir en compte aquest protagonisme de l’alumne, aquest posar-lo al centre. Ara bé, i com és lògic per tot el que hem dit abans, es desprèn que qui ordena i estableix les lleis perquè aquest aprenentatge es pugui donar no és el nen, no pot ser-ho. Tampoc ho és el mestre; aquest és qui indicia, qui provoca, qui acompanya. El que governa el procés d’aprenentatge és, doncs, la realitat mateixa, el que desitgem aprendre, com és obvi. Això converteix el mestre en testimoni de la primacia de la realitat en la pròpia vida, primacia del que succeeix davant la idea que ell té del que hauria d’esdevenir-se.

Si no és així, aleshores la realitat es converteix tantes vegades en excusa, en pretext i en mitjà per desenvolupar un saber fer. Això té dues conseqüències demolidores relatives al protagonista.

La primera és que es generen joves autorreferenciats, definits solament pel que són capaços de fer. Avui dia el ric ja no és el que té sinó el que sap fer, el que és capaç de fer moltes coses. Nota bene: Aquesta concepció de la riquesa humana com la capacitat de fer moltes coses no solament forma part del paradigma educatiu, sinó que està en nosaltres, en el nostre ambient. Quants de nosaltres vivim, ens descobrim i valorem pel que som capaços de fer? Quantes vegades valorem la vida pel que som capaços de construir? No ens ha d’estranyar, doncs, les noves iniciatives d’eutanàsia per als que se senten inútils o els que no són capaços de fer res. Són iniciatives consonants a aquesta situació.

La segona conseqüència d’una educació que utilitza la realitat com a excusa, com a pretext per desenvolupar un saber fer, és que preparem els joves per inserir-los en un sistema de producció. Si ho sabem fer bé, produirem bé.

La prova es veu en el fet que aquest poder inserir els nois i noies en el sistema de producció s’ha convertit, sense voler-ho, en la mesura de valor de l’educació. Hem acabat valorant l’educació per si som capaços d’inserir bé en el sistema de producció els nostres alumnes. No dic pas que no calgui tenir en compte aquest factor; faltaria més! Una escola ha de mirar què fan els seus exalumnes després de passar pel col·legi i com se’ls prepara per l’esdevenidor.

Però en cap cas això no pot convertir-se en la mesura absoluta de l’educació.

Quina persona volem que creixi a les nostres aules quan diem que volem que els alumnes acabin sent ells mateixos? En funció de la resposta, entomarem d’una forma o altra les novetats que pot aportar la llei educativa que s’està desplegant. Ens caldrà ser seriosos i no desistir d’intentar copsar les conseqüències de les decisions organitzatives i didàctiques que prenguem en els centres.

Ferran Riera

8

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Trobada de pares

“Jo no sóc tu, però sense tu no sóc”

El passat 1 de desembre a l’escola Llissach de Santpedor, alguns pares d’infantil, van poder gaudir de la trobada “Jo no sóc tu, però sense tu no sóc”. On, a partir d’un conte, cadascú va posar davant dels altres les pròpies pors, dificultats i preocupacions envers els seus fills. Com podríem educar si no hi haguessin moments de dificultat o esgotament? Nosaltres estem convençuts que tots els conflictes que es produeixen a casa i a l’escola són l’oportunitat pels adults d’educar. A més a més, exposar davant dels altres les pròpies dificultats és la millor manera d’adonar-nos

que no estem sols davant l’educació dels fills i que l’escola és un lloc de trobada on ens ajudem a mirar tot el que ens preocupa.

Així doncs, seguim caminant amb la consciència clara de que, com diu el títol, els nostres fills i alumnes no som nosaltres, i per tant, els hem de deixar espai suficient per ser ells, però sabent que necessiten de la relació amb nosaltres per créixer.

Mireia Oter

9

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Oberts al món

SÍRIA. EL QUE GENERA UNA HISTÒRIA PARTICULAR LA IMPORTÀNCIA DELS FETS PARTICULARS (CONTINGUTS) EN L’APRENENTATGE COMPETENCIAL Una tarda de novembre preparava classe com de costum. Era una època en què em trobava molt remogut pels tràgics esdeveniments que succeïen a la ciutat d’Alep. Començaven a haver-hi massa morts civils, i cada cop tenien menys possibilitats d’escapar. Cada vegada apareixien més nens morts a causa dels bombardejos. Tot era gris. Conec gent que hi viu i que em venien al cap tota l’estona.

Aquella mateixa tarda vaig veure un fet que em va commoure en una pàgina web italiana. Un grup de sacerdots havia organitzat una jornada infantil per demanar la pau i instar l’ONU a intervenir en el conflicte. Els nens van sortir de casa, de ben segur que amb por, per anar a la cita. Allí van cantar, van resar, i van escriure cartes. El clima era alegre. Això em va al·lucinar.

De seguida vaig pensar en els alumnes de cicle superior de l’escola. Com els podia convertir en protagonistes d’aquesta història? El que aprenem a classe té a veure amb això? Podem canviar el món des de Sant Hipòlit de Voltregà?

Avui en dia es parla molt del desenvolupament de les competències dels alumnes a fi que sàpiguen desenvolupar-se en el món. Com es desenvolupa un saber i unes actituds competencials? Tots diuen que amb entrenament. Penso, però, que el secret està en posar un desig dins l’alumne i acompanyarlo, guiar-lo.

El curs tenia programat ensenyar a escriure una carta. Quina relació tenia això amb el que havia vist d’Alep?

Vaig reunir els alumnes l’endemà mateix. Vaig passar-los un vídeo d’imatges dures del conflicte sirià acompanyades d’una música que va arrencar el plor de molts, sobretot dels alumnes musulmans (impressiona veure com se senten germans, pertanyents a una mateixa comunitat). Després van veure la jornada per la pau: van veure nens com ells que cantaven, resaven i escrivien en aquella ciutat grisa i devastada. I van veure alegria. Sobretot alegria. Com m’havia passat a mi, això va ser el que més va impactar-los.

Vaig proposar als alumnes d’escriure una carta al president del Consell de Seguretat de l’ONU. Vam explicar què és l’ONU, on es trobava la seu de Nova York. També vam explicar les pautes per confegir una carta, com tocava segons la programació. Són pautes que engloben les dimensions lingüístiques d’expressió escrita, expressió comunicativa, dimensió de

10

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Oberts Oberts al al món món coneixement del món que ens envolta i totes les competències implicades. Com es poden desenvolupar al màxim les competències d’un alumne? Posa-li davant una història particular que mogui el més íntim de si. Posa’l en relació amb un contingut de la realitat i fes-lo protagonista d’això.

La setmana següent tenia totes les cartes dels alumnes damunt la taula. Tots havien fet els deures. I això no sol passar. Tothom volia llegir la seva carta. Una cosa sorprenia: Totes les cartes eren immaculades, i estaven tan netes com podien. Totes contenien la impressió del que passa a Síria, la comparació amb la pròpia vida i la petició ferma que els que poden fer alguna cosa intervinguin en la guerra.

Al començament, només hi havia una cosa que els tirés enrere. Per què pot valer la pena d’escriure una carta si el més segur és que ningú no la llegeixi ni la respongui? Els alumnes estan molt ficats en la nostra cultura, que mesura les accions per rèdits immediats i a curt termini. També viuen la cultura que creu que no val la pena esforçar-se pels desitjos impossibles. És molt difícil escriure una carta implicant-se de veritat davant aquesta objecció!

Us preguntareu que ho fa que les cartes fossin tan espectaculars. Podríem pensar que va ser un reclam ètic: «Pobres nens sirians, que no els ajuda ningú!». Però això hauria estat poca cosa. Va ser la literatura el que va venir a ajudar-nos: El mag d’Oz qui va venir al rescat. En aquesta obra hi ha un moment on l’Espantaocells diu a Dorotea que és impossible que el mag li doni el que més desitja: un cervell nou, intel·ligència. «Dorotea, creus que si vaig a Ciutat Esmeralda el mag poderós podría donar-me un

cervell?», pregunta l’Espantaocells. « No ho sé, però vine amb mi si vols. Al cap i a la fi, si li demanes el cervell al mag i no te’l dóna, et quedaràs tal com ets».

Em fa l’efecte que sense aquesta resposta de Dorotea no s’haurien llançat tan positivament a escriure com ho van fer. No n’hi ha prou a llegir qualsevol cosa per entendre, per generar una competència lectora. Llegir les experiències de veritable humanitat, que sobretot els clàssics ens aporten, ens ajuden a afrontar la vida, a ser veritablement competents. És un fet particular, en aquest cas la situació dels nens a Síria, el que desencadena tota la dinàmica del coneixement i del saber fer. És davant d’un fet particular on es desencadena tota la intel·ligència humana, la pregunta i l’afecte. És davant d’un fet particular on es generen les competències humanes. És davant d’un fet particular (els continguts curriculars) on gràcies a l’aprenentatge guiat es genera un subjecte conscient del món, d’un mateix i veritablement competent.

I llavors l’imprevist! L’1 de desembre va arribar a l’escola una carta per als alumnes. El president del Consell de Seguretat de l’ONU els escrivia agraint-los les cartes. Va ser un regal. Un altre regal és veure com creix la consciència d’un nen. El veritable regal serà quan acabi la guerra a Síria.

César Senra Coordinador de Primària de l’Escola la Gleva

11

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Educació

“No vull fer coses fàcils!”

POT UNA ESCOLA FAMILIAR I DE PROXIMITAT TENIR LA GOSADIA D’ASPIRAR A L’EXCEL·LÈNCIA ACADÈMICA SENSE EXCLOURE ELS ALUMNES AMB MÉS NECESSITATS? ÉS POSSIBLE QUE UNA ESCOLA DE POBLE DESPERTI EL DESIG DE CONÈIXER L’UNIVERS? Pot un centre amb pocs recursos dissenyar una proposta que aculli la diferència i acompanyi cada alumne en el recorregut de maduresa personal? Pot una escola formar especialistes preparats per a qualsevol futur professional, sense renunciar a educar homes lliures i compromesos? És possible educar en l’excel·lència, justament perquè no s’abandona ningú?

Aquest curs les escoles Llissach i La Gleva han iniciat el Programa de Diversificació Curricular (PDC), una mesura d’atenció a la diversitat que permet ajustar els aprenentatges i la metodologia didàctica per atendre tots els alumnes. D’aquesta manera es pretén custodiar el dret fonamental de l’educació: l’equitat. Per tal d’afavorir un procés d’avaluació just, objectiu, personalitzat i constructiu, segons les necessitats educatives de cada alumne, el PDC modifica l’organització dels continguts i de les activitats d’aprenentatge. L’objectiu és la inclusió, és a dir, que cap alumne perdi l’oportunitat de gaudir de l’excel·lència acadèmica que es mereix.

Un dels alumnes que participa en el PDC de Llissach, conscient del valor de l’educació, va exposar l’única condició per acceptar fer part de l’horari lectiu fora

12

de l’aula ordinària i ser avaluat segons els criteris del programa: “No vull que em facin fer coses fàcils!”. Es podria pensar que una adaptació disminueix l’exigència per ajudar els alumnes que no poden seguir el ritme normal d’algunes classes. Però, ben al contrari, cal entendre que s’adequa el currículum per poder exigir segons la necessitat de cadascú. Tot l’ordenament curricular del PDC, amb l’avaluació per àmbits enlloc de per matèries, la tutoria personalitzada, la metodologia didàctica basada en les flipped-classes o el desenvolupament d’activitats exclusivament pràctiques, està destinat a conferir les màximes possibilitats de creixement acadèmic i personal a cada alumne. No podem reduir els alumnes. L’excel·lència és, per definició, inclusiva.

Som diferents. Ni millors ni pitjors, diferents. No acceptar aquesta evidència suposaria negar la infinita riquesa de la pluralitat, la llibertat i la diversitat. Cal, doncs, gaudir de les mesures i els recursos necessaris per dissenyar una oferta educativa de qualitat per a tothom. Si l’atenció a la diversitat és el gest d’estima que acull la diferència, cal que l’escola ofereixi un ambient obert, on els alumnes s’hi trobin a gust, puguin gaudir de la relació amb els adults i de moments d’estudi i convivència en el temps lliure.

Si l’atenció a la diversitat exigeix acompanyar l’alumne en la seva necessitat, respectant-ne la història, les circumstàncies, les inquietuds, els límits, les dificultats o les virtuts, cal que l’acció educativa es generi en una relació propera amb la família. Si el repte, doncs, rau en estructurar una proposta educativa que garanteixi la inclusió, per bé que no renunciï a la qualitat, les escoles petites, familiars, de proximitat i amb vocació internacional, són les que estan en millors condicions per garantir l’excel·lència de l’equitat.

Lluís Bou Coordinador d’ESO. Escola Llissach

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Anglès

Dublin? Yes, please!

Per a un alumne de dotze anys, tots els dies es presenten com una novetat en tots els aspectes de la vida. A poc a poc, les relacions amb els amics comencen a tenir un paper més important. L’educació proposada des de l’escola li provoca constantment la llibertat.

En aquest període d’experiències i coneixements nous, és un bon moment per realitzar un viatge a un país de llengua anglesa. En el cas de les nostres escoles: Irlanda. El contacte directe amb la llengua i la cultura irlandesa ofereix a l’alumne una experiència molt enriquidora i l’introdueix en un món exterior diferent a l’ambient habitual.

Al llarg de tota la Primària, l’alumne rep petites dosis de contacte directe amb la llengua anglesa, ja sigui a través de cançons, vídeos, de l’auxiliar de conversa o els penpals o eTwinning (amics per correspondència, mitjançant una llengua que no és la materna).

algunes de les petites preocupacions que cada any han de superar les famílies que aposten per una educació plurilingüe per al fill. Un cop superades aquestes pors i veient com el fill torna a casa, conviure una setmana a Irlanda amb una família autòctona i assistir a classes diàries de llengua anglesa, literatura, història i cultura irlandesa, és una opció que, al llarg de la Secundària, va agafant més força entre les famílies d’ambdues escoles.

Els diferents programes a Dublín, que van d’una setmana a un mes, o la possibilitat de cursar-hi tot un any, ofereixen a l’alumne una varietat de classes i activitats adaptades a l’edat, una riquesa cultural i una possibilitat de maduració i creixement humà.

Laura Comallonga

El primer curs d’ESO és un bon moment perquè el contacte amb la llengua anglesa esdevingui un fet real. Anar a Irlanda no significa només anar a classes d’anglès amb professors nadius, sinó que és posar l’alumne en situacions quotidianes diferents a les diàries; a més a més, en un altre idioma.

Per a algunes famílies és el primer cop que el fill marxa de casa durant un període de temps més llarg de l’habitual.

Fins i tot, agafa un avió. El temor que el fill no se sàpiga expressar en un altre idioma i que estigui lluny de casa són

13

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Literatura

50 anys de “la casa sota la sorra” L’ANY 2016 S’HA CELEBRAT EL CINQUANTÈ ANIVERSARI DE LA PUBLICACIÓ DE LA CASA SOTA LA SORRA, DE JOAQUIM CARBÓ Entre els molts actes que s’han fet per commemorar l’efemèride en destaca el que va tenir lloc el dia 23 de novembre al centre Arts Santa Mònica de Barcelona. L’acte d’homenatge va comptar amb la presència de l’autor, de personalitats com Laura Borràs, presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes; l’escriptora Núria Cadenes, l’editora de l’obra; lectors de diferents edats , etc.

La casa sota la sorra a hores d’ara ha esdevingut un clàssic de la literatura catalana. Alguns l’etiquetarien de clàssic de la literatura juvenil; d’altres rebutjarien l’etiqueta pel que pot tenir de connotació de literatura de primera i de segona línia. Sense entrar en aquest debat, és evident que La casa sota la sorra és una lectura que ha marcat diferents generacions de lectors en llengua catalana. Un dels grans mèrits de Carbó és que en un moment donat mostra i demostra que no només es podia escriure en català, sinó que es podia fer bé.

Segons Núria Cadenes, Joaquim Carbó és un autor intergeneracional. Això es va fer evident en l’acte d’homenatge del passat novembre. En les diferents intervencions es va constatar que lectors d’edats molt diverses han viscut amb el mateix entusiasme les aventures de Pere Vidal i els seus companys. En els clubs de lectura on encara a hores d’ara es llegeix i comenta l’obra de Carbó es fa evident la vigència actual del text. No tots els lectors hi han entrat de la mateixa manera. Segurament, la majoria ho ha fet a través de la novel·la, però no hem d’oblidar l’adaptació en còmic que se’n va fer i que es

14

va anar publicant a la revista Cavall Fort. D’altres potser l’han coneguda pel musical que en va fer Egos Teatre.

En definitiva és una obra que forma part del bagatge d’una gran majoria dels lectors en llengua catalana de les diferents generacions que s’han anat succeint en els darrers cinquanta anys. Un bagatge que també porta incorporades altres obres com El zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribas, publicada el mateix any o, en una edat potser més avançada, El mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo.

Amb 84 anys, Joaquim Carbó transmet experiència i també molta vitalitat. És una persona d’un dinamisme inesgotable: no ha deixat d’escriure i viu amb autèntica passió. El més destacable és que transpira constantment cordialitat i agraïment. Una persona entranyable amb una humanitat que t’abraça.

Mònica Forroy

Tel: 616 326 510

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Televisió

Divorce: Sexo en Nueva York vint anys després HBO ENS OFEREIX UNA SITCOM SOBRE EL MATRIMONI OCCIDENTAL I EL FRACÀS DELS SOMNIS DE LA GENERACIÓ DE SEXO EN NUEVA YORK

Tens entre quaranta i cinquanta anys. Et mires al mirall i tens por de fer-te gran. Fas balanç de vida. Mires el teu cònjuge i bufes: les petites idiosincràsies que abans t’atreien ara et molesten. Se t’acaba el temps. Receles. Cal fer alguna cosa: penses que anant a la teva tot rutllarà.

Això és exactament Divorce i suposa el retorn de Sarah Jessica Parker a HBO al cap de deu anys d’acabar-se Sexo en Nueva York. «Una mirada bastant honesta i brutal a un matrimoni nord-americà», segons l’actriu.

Hi trobem Frances (Parker) i Robert (Church). Mitjana edat i anys de casats, els suficients per tenir dos fills i una casa fora de Nova York. La City està bé per quan ets jove i esnob; la vida en família exigeix altres topografies. Lluny de Manhattan el matrimoni viu sense glamur ni sexe. Hi fa fred. Ell és un home dels d’abans; ella, una dona de les d’ara. S’estimen però estan enfadats. La vida quotidiana els esclafa.

Com a Sexo en Nueva York, això va de noies, i les amigues de Frances no tenen millor sort. Una, Diane (Shannon), és fastigosament rica, no té fills i detesta el seu marit, a qui dispara a la primera ocasió. L’altra, Dallas (Balsam), té la quota del fracàs: és vídua, divorciada, i cínica de tornada.

Alguna cosa falla. Tot aquell sexe a la City ha quedat en no res. I llavors ve allò del balanç de vida i pensar que caldria canviar alguna cosa. Frances vol el divorci; Robert, arreglar-ho. Hi ha un amant; ell ho descobreix i assumeix el divorci. L’amant desapareix però la ruptura continua. Ella voldrà començar de nou i muntar una galeria d’art; ell es posarà en forma, visitarà l’Església i viurà sol i a la feina.

Però l’acabament del matrimoni no sembla ser tan feliç com prometien. Tot és més dur del que creia Frances.

A l’estil de The Affair i d’altres produccions anàlogues, Divorce segueix la tendència a mostrar personatges cansats

i de mitjana edat que resetegen la vida just en el moment en què els somnis daurats de joventut han fracassat.

L’adolescència s’ha allargat i els joves que van començar amb Sexo en Nueva York passen ja dels quaranta. Malgrat tot, són nens a l’hora d’afrontar qualsevol controvèrsia.

Vint anys després del seu inici, HBO reclama la clientela d’antany (la que ara paga), les seguidores de Carrie Bradshaw o de Sarah Jessica Parker, que ve a ser el mateix.

A través de minicàpsules de mitja hora, aquesta sitcom ens mostra l’esfondrament de tots els grans somnis de Sexo en Nueva York. Carrie s’ha convertit en Frances, i aquesta, en Emma Bovary, aquell personatge literari que escapa del seu matrimoni a través d’idil·lis i evasives. «És temps contra els homes», afirma un personatge. No hem crescut bé. Gent, prengueu a la lleugera les amistats, el sexe i les relacions, i ens veiem d’aquí a vint anys...! El resultat és Divorce, una generació que es passa l’estona parlant de feina, que necessiten terapeutes, que descuiden els nens (a qui compensen després amb qualsevol cosa), i que desconfien els uns dels altres.

Una comèdia tràgica en la qual l’humor (fantàstic Church!) és una distància necessària. El seu creador, Horgan (Catastrophe), explora el dolor d’un matrimoni en un carreró sense sortida. Després d’un pilot una mica fluix, els diàlegs van guanyant i es tornen intel·ligents i hilarants. Els personatges ens guanyen l’afecte. Ens estimem el sapastre d’en Robert i acceptem la fràgil Frances. Ens resistim amb ells a la ruptura final. El matrimoni no és fàcil, però el divorci és pitjor. No hi ha cap matrimoni perfecte; hi ha les dificultats i l’error, l’amor vivint en la fragilitat. I això és artesania, perdó i dia a dia.

Josep Maria Sucarrats Article publicat originàriament a: http://es.aleteia.org/ aleteia-te-invita-al-cine/

15

Atlàntida - Núm. 8 - Febrer 2017

Ressenya de llibres Antoine Leiris

No aconseguireu el meu odi

Edicions 62 13 de novembre de 2015. Nit a París. Un home rep un missatge mentre dorm. «Esteu fora de perill?».

S’estranya. La dona no ha arribat. Un pressentiment.

Surt del llit i encén el televisor: La capital de França és atacada. Bombes a l’estadi de futbol i un nus a la panxa: massacre a la sala Bataclan. Tot tremola: la seva dona hi ha anat per assistir al concert d’Eagles of Death Metal. Les xifres creixen: morts i més morts, i terroristes suïcides. Comença així un viatge nocturn pels hospitals parisencs que el portarà on tem: L’amor de la seva vida, la mare del seu fill de 17 mesos, és morta. La barbàrie terrorista de l’Estat islàmic ha traspassat el Mediterrani i ha atacat la seguretat dels europeus.

Aquest és d’aquells llibres que es llegeix d’una tirada, que et transporta a les hores terribles d’aquell cap de setmana de novembre. Directe, sincer, emotiu, el llibre de Leiris és un testimoni en primera persona d’una família víctima del terror. Però Leiris no entra en política ni en valoracions geopolítiques. Entra a exposar el recorregut que ha hagut de fer des d’aquell «Esteu fora de perill?» fins l’assimilació de la vida nova a partir de la mort. Un camí preciós sobre el dret de plorar, el dret de no saber què fer, de no saber com es perdona, de permetre’s tornar a començar, de dir que la vida no acaba, que cal continuar. Un rèquiem serè que diu que malgrat el mal, i malgrat la dificultat per assimilar-lo, els éssers humans volen més, necessiten més. Volem viure i ser feliços.

En els nostres dies de desorientació i de terror, el llibre de Leiris és una flor d’esperança. Sense amagar-se, el periodista i escriptor exposa les seves dificultats i temors, i ens dóna una de les claus necessàries per construir espais de llibertat i de reconstrucció. Davant el mal de l’altre, puc no saber perdonar, puc no entendre, però, una cosa és segura: «no aconseguireu el meu odi».

Massimo Recalcati

La hora de clase

Ed. Anagrama Considerat una rock star de la psicoanàlisi, el professor universitari i assagista mediàtic italià Massimo Recalcati reflexiona a La hora de clase sobre el paper de l’educació en una societat sense autoritat familiar ni del professorat. S’ha trencat el pacte generacional entre uns i altres. Segons l’autor, el signe d’aquesta ruptura es percep en la col·locació de la llibertat i exigències dels fills en el centre de tot.

Els nens són els reis. O tirans. Cada vegada més les famílies són la veu sindical dels fills.

Recalcati situa aquest fenomen en el context d’una situació antiinstucional més àmplia: la desqualificació de la dimensió col·lectiva de la vida.

I això és un autèntic canvi cultural, una mutació antropològica. El nen ja no passa comptes amb la realitat, sinó que és la realitat que ha d’adequar-se al caprici de l’infant. Hi ha solució? Sí, diu l’autor, el desig. El professor no pot perdre mai el desig per allò que s’ensenya, la passió per la realitat. I no pot viure sol. El professor ha de compartir la vida, la paraula.

La hora de clase és un llibre imprescindible en aquest moment de reflexió educativa. Una obra valenta que s’atreveix a reivindicar el professor com a testimoni imprescindible a l’hora de desvetllar en l’alumne la passió pel coneixement. Per educar cal temps, dedicació, memòria, obertura i acompanyament d’un adult apassionat. Invertir en l’escola és invertir en el present i en el futur. Recalcati ho té clar: la cultura del testimoni és la vacuna que pot salvar la vida dels nostres fills del risc de la dissipació i la violència.

Josep Maria Sucarrats

AGRAÏMENTS: El passat gener, els Reis d’Orient es van servir d’unes famílies de l’escola per portar-nos el nou logo que regeix la façana de l’escola de la Gleva. Gràcies per la sorpresa i per estimar així l’escola.