Atlantida 3

La revista de les escoles Mare de Déu de la Gleva i Llissach

Atlàntida

Núm. 3 - Juny 2014

COM POT NÉIXER UN HOME QUAN JA ÉS VELL?

Atlàntida - Núm. 3 - Juny 2014

Editorial És possible un nou inici Aquests dies de tràfec, d’activitats i festejos a les escoles pel curs que acaba, hem pogut veure amb perplexitat corredisses, batusses, disturbis i antidisturbis pels carrers de Barcelona; joves que defensen la vida social en el mateix barri que arrasen, i que justifiquen per l’acció dels mossos d’esquadra.

Atlàntida Núm. 3 - Juny 2014 Portada: The old market at Rouen, Camille Pissarro Director Escola Llissach: Ferran Riera Directora Escola Mare de Déu de la Gleva: Marta Zaragoza Director pedagògic de les escoles: Ferran Riera Director de la revista Atlàntida: Josep Maria Sucarrats Consell de redacció: Lluís Bou, Laura Comallonga, Marta Martínez, Laura Puig, Ferran Riera, Josep Maria Sucarrats, Marta Zaragoza Maquetació: Marta Martínez Escola Llissach C. La Fira, 26 08251 Santpedor 93 832 01 57 www.escolallissach.com escolallissach@escolallissach.cm Escola Mare de Déu de la Gleva Pl. Santuari, s/n 08508 Les Masies de Voltregà 93 857 01 06 escola@lagleva.cat www.lagleva.cat Impressió: What’s C. Pons Grau 3, 2-1 08251 Santpedor 619 68 22 65 www.whats.cat

Vivim moments de reivindicació, a la capital i fora d’aquesta, gent al carrer a favor de nova legislació i gent en contra: de la LOMCE, de la llei de protecció de la vida del concebut...; gent que demana poder votar el proper novembre i gent que no en vol ni sentir parlar. Els desitjos que els homes guarden al cor, legítims i parcials alhora, han esdevingut nous drets que reivindiquen. És època de canvis, canvis en el panorama polític, en els partits, en les lleis, en les institucions que semblaven inamovibles, canvis en les nacions i en les concepcions sobre Europa, canvis en tots els àmbits, canvis que han arribat també en l’administració de l’escola.

Davant de tot això què hi tenim a dir nosaltres? Quin és el paper de l’escola?

Eduquem perquè els nostres fills s’adaptin millor que nosaltres als canvis? O potser eduquem perquè siguin capaços de liderar els canvis necessaris? Sense negar la part de veritat que pugui haver-hi en aquests plantejaments, reduir l’escola a aquests propòsits seria menystenir-la.

Les escoles Llissach i Mare de Déu de La Gleva existeixen per proposar de nou i sempre el bé rebut de mans de les generacions pretèrites. I ho fan proposantlo com a nou punt de partida, com a nou inici. Aquella part de veritat que els homes han fet seva, en el lent devenir del temps, la tornem a proposar a les noves generacions perquè facin el mateix. Així la pregunta més important que ens fem els educadors no és cap on hem d’orientar els nostres alumnes (altrament l’educació seria un dirigisme, una imposició del propi esquema); la pregunta més important que ens hem de fer és si és possible tornar a començar.

Després de la desfeta, de l’error inevitable en el nostre obrar (malgrat que provem de fer les coses amb la millor de les intencions), després de l’oblit de les coses importants, després de donar tants pals de cec en el camí de la pròpia felicitat... és possible un nou inici? Quin tipus d’experiència de bé i de llibertat ens permet afirmar que es pot tornar a començar?

Com no pot ser d’altra manera, la resposta a les preguntes importants de la vida es troba en la pròpia vida. La interpretació, el passat 28 de maig, de la cantata Un rei per a Bretanya, al teatre Kursaal de Manresa, per part dels alumnes de les dues escoles, va ser la possibilitat per a tothom, pares, professors, alumnes i personal no docent, de comprendre que la bellesa d’un acte plenament humà conté en el seu interior tota la capacitat de regenerar en nosaltres el desig d’un nou inici. I ho fa en tots aquells aspectes, en totes aquelles batalles que ja donàvem per perdudes i de les quals ja no esperàvem res.

Ara fa dos mil anys un home vell, travessat per l’impacte del que havien vist els seus ulls, s’atansà de nit a cercar un Home que li havia despertat el mateix desig, i li preguntà: «Com pot néixer un home, quan ja és vell?». És possible tornar a néixer? És possible un nou inici? La certesa que la resposta és possible es troba en l’origen de la nostra tasca com a educadors.

Ferran Riera Director pedagògic de les escoles Llissach i Mare de Déu de la Gleva

Atlàntida - Núm. 3 - Juny 2014

Fets que generen esperança La següent carta és el testimoni d’un professor d’una escola de Madrid que comunica, emocionat i commogut, el que ha vist succeir-se davant seu en respondre la petició d’ajuda econòmica de les escoles Llissach i La Gleva. Es tracta d’homes lliures responent a homes lliures. És impossible no acollir l’impacte que generen els fets que relata, en què es veu com alumnes, pares i professors han atès les necessitats d’homes i situacions que no coneixen. Cartes com aquesta evidencien que és possible construir, a diferència del que diuen molts; cartes com aquesta posen de manifest que és possible renéixer, començar de nou.

Lluny, certament lluny. Sempre s’ha dit que la distància fa l’oblit; que és com el temps, que ho cura tot. D’aquesta manera es diu que la distància i el temps són els dos remeis que resolen tots els mals amb què ens trobem. Però, no ens enganyem, aquesta manera d’oblidar és completament falsa, perquè de fet no oblidem. En passar el temps i allunyar-nos de les coses, provem d’escapar, cínicament i absurdament, de totes aquelles coses que se’ns fan immenses i impossibles; provem d’escapar d’aquelles realitats que no entenem, i que, cada vegada més, intentem amagar als altres amb dolor i vergonya.

No només no oblidem, sinó que en realitat cap de nosaltres desitja oblidar res; ningú desitja que la seva vida sigui una persecució violenta i agressiva contra la seva vida, contra el que li succeeix. Les circumstàncies, implacables, tornen a aparèixer. Quan ho fan, desperten en nosaltres una sensació estranya que no deixa espai al dubte; és una sensació que crida bojament: «No escapis! Potser és aquí on trobaràs la solució». És una sensació que ens fa voler viure-ho tot, i no voler escapar de res.

reclam. Així, la trucada es convertia en una ocasió privilegiada per participar en unes escoles on l’únic que mou els que hi treballen és la passió per aquest estrany art que anomenem viure. Sens dubte, no podíem deixar de preguntar-nos d’on sortia una trucada com aquella, tan atípica a la farsa amb què protegim les misèries: Com és de gran l’afecte d’aquests amics que estan disposats a demanar diners en un moment com l’actual?, com estimen aquestes escoles que freqüenten dia a dia?, qui de nosaltres no desitjaria que el món s’omplís de gent així?, qui no voldria que persones així de lliures eduquessin els nostres fills per fer possible un món nou, per fer renéixer l’home vell que hi ha en nosaltres?

Gràcies a Déu l’home no necessita ser un heroi per seguir aquesta estranya intuïció; només fa falta no estar sol. No es tracta, òbviament, d’estar envoltat de persones, que com tu, se senten soles. El que venç la soledat és la certesa de saber que hi ha un lloc en què les necessitats i els errors són un espai on créixer i ser amics. Aquest és un lloc que tots voldríem conèixer i que, com volem testimoniar-vos, és evident que existeix.

Era impossible no fer partícips d’aquesta provocació a tots els alumnes, pares, amics i coneguts; era impossible no comunicarlos que hi ha persones que no s’amaguen i que demanen ajuda. Davant un fet així, és impossible no bolcar-s’hi sense reservar-se res. El problema de la vida no és donar molt, sinó no guardar-se res per a si. Davant d’homes que no es reserven res –ni tan sols els problemes–, ningú de la nostra escola va quedar-se indiferent. Al contrari, hem vist desplegar-se davant nostre un conjunt d’obres sorgides de la provocació verdadera que havia generat la llibertat d’uns homes lliures: alumnes de l’escola que s’han organitzat per aconseguir diners; sorteig de samarretes del Real Madrid firmades pels jugadors; amics que han donat part del seu sou; amants de la cuina i cuiners d’elit que han ofert càterings per tal de guanyar el màxim i donarho... Ningú queda fora d’una amistat que no ha d’amagar res per créixer. Ningú vol quedar fora d’una amistat així.

Els nostres amics que de les escoles Llissach i La Gleva van trucar-nos, amb una gran senzillesa, per fer-nos partícips de les necessitats que vivien: «Les escoles creixen, però volem ampliar el camp per poder acompanyar més i millor els nostres alumnes. Tanmateix la nostra economia està en un molt mal moment». Sentir que algú no amagava la dificultat, i que la posava davant dels altres, va ser per a nosaltres un

És impressionant descobrir homes disposats a no amagarse dels problemes, moguts pel desig de ser feliços. És impressionant trobar-se homes per a qui tot es converteix en una oportunitat per cridar al món que viure és un regal que ningú es pot perdre.

Eduard Rosselló Colegio Internacional J.H. Newman (Madrid)

3

Atlàntida - Núm. 3 - Juny 2014

Entrevista amb... Ferran Debant “Només podem fer bé allò que estimem i que ens agrada” Ferran Debant és empresari i dirigeix un grup d’empresa. És president del grup de comunicació Taelus, del qual és propietari, i que concentra a diversos mitjans de comunicació (ràdio, televisió i premsa escrita).

Ets un empresari reconegut, amb capacitat, has creat diverses empreses que prosperen, crees llocs de treball al territori...

Quina és la clau de l’èxit?

En l’aspecte personal, crear una família. El més important és tenir fills, dedicar-t’hi, estimar-los, aprendre a sacrificar-te per tal que es realitzin personalment i professionalment. El més important és que siguin feliços. Aquí rau la clau de l’èxit. I aconseguir-ho és difícil perquè per formar una família depens de moltes coses. En l’aspecte professional i empresarial, no és fàcil, però cal intentar-ho. Segueixo buscant l’èxit amb una lluita constant i diària.

Dirigir una empresa és molt complicat.

Una empresa és el més simple del món. Vaig aprendre a ser empresari a casa meva. Els meus pares eren peixaters. A les 3 del matí el pare sortia amb el camió per anar a comprar el peix a quatre, i a les 11 del matí l’estava venent a cinc. Això era el que generava negoci. Vaig comprendre que el que genera negoci és saber comprar i saber vendre. És el més bàsic. Això és molt senzill.

Per què vas decidir ser empresari?

Perquè no volia treballar per a un altre. Tothom pot ser empresari. Quan vaig marxar de casa vaig començar a vendre sabó: era un producte que no anava massa bé i era car. Si el sabó hagués anat bé i el preu hagués estat adequat, jo hauria estat el millor venedor de sabó de Manresa. Com que no es donaven aquestes dues condicions, vaig demanar a un químic que analitzés el sabó i que em digués quin cost tenia fer-lo bé.

Així vaig començar.

I des d’aleshores...

Sí, perquè és important treballar per a un mateix. És una gran llibertat que la nostra societat ha perdut. El català tenia botiga i guanyava un sou. Encara que hagués de treballar dotze hores com a mínim, estava orgullós de la seva feina i del que feia.

Abans la gent volia gaudir d’independència laboral. Això s’ha perdut. Quan la feina és una cosa teva, n’estàs orgullós i la vols fer bé.

Tu estimes la teva feina.

Estimo tot el que faig; no hi ha res que no estimi. Només podem fer bé allò que estimem i que ens agrada. La meva imatge de la felicitat és que les coses funcionin bé a casa i a la feina. Quan entres en una empresa i veus que les persones que hi treballen estan espantades o tocades, és signe que les coses no van bé. Aleshores es produeix el desastre. Si no estimes el que fas, tens un problema.

4

Malgrat tot el que fas, et defineixes com una persona tímida.

Si, sóc molt tímid. Però els tímids són capaços de fer coses excepcionals perquè han d’aprendre a superar-se a ells mateixos. Fa dinou anys que estic en el món de la televisió i a la ràdio. M’he hagut d’esforçar per parlar en públic. A poc a poc he anat perdent la por, i això m’ha fet créixer. És el que ensenyes als teus fills?

Hi ha molts components que intervenen en l’educació dels fills. Què han vist els meus fills dels seus pares? Ens han vist treballar i que ens estimem. No han vist despeses supèrflues, han après a treballar i a guanyar-se la vida treballant. Però jo també aprenc dia a dia dels meus fills, que em superen amb escreix.

S’està perdent aquesta concepció del treball i l’esforç?

En alguns àmbits, sí. El poble ha seguit treballant i lluitant dia a dia. La llàstima és que hi ha hagut molts aprofitats a tot arreu. Ara està canviant.

I l’escola, què pot fer davant d’aquesta situació?

L’escola ha de fer homes lliures, que vulguin treballar en allò que els agrada. Per tant, els professors també han d’aprendre a ser lliures. L’escola és una part fonamental en la vida dels alumnes. Ells aprenen coneixements a l’escola, però els professors els haurien d’ensenyar què és la societat. Per això cal que s’involucrin en el món empresarial, cultural i social. De la mateixa manera, com que l’entrada al món laboral d’aquests nois i noies és imprescindible, caldria que els dirigents del territori obrissin les portes a les escoles per ajudar els qui seran els homes i dones del demà.

Atlàntida - Núm. 3 - Juny 2014

Educació L’aventura de ser pares avui El passat abril, les escoles Llissach i Mare de Déu de la Gleva van tenir la sort de comptar amb la presència d’Anna Marazza, psicòloga italiana que forma part de l’Associació Internacional d’Adopció i Acolliment. Especialitzada en relacions familiars, Anna Marazza disposa d’una gran experiència en l’àmbit clínic.

El prestigi i coneixement de la psicòloga Anna Marazza són de gran ajuda per acompanyar pares i professors en l’educació i acompanyaments de nens i adolescents cap a la vida adulta.

Per aquest motiu, es va demanar a la psicòloga que expliqués en què consisteix la tasca que pares i educadors tenen davant.

Es tractava de seguir-se acompanyant en un objectiu educatiu comú i d’aprofundir quina importància té aquesta tasca per a adults i nens.

En l’àmbit de l’escola de pares de les dues escoles, Marazza va advertir del paper excessivament central que tenen en l’actualitat els nens en la vida dels pares. Com va subratllar, de fet i en molts casos s’han convertit en l’única tasca dels adults.

Marazza va indicar que és cert que els pares han d’ocupar-se dels fills en tot moment, però això no implica que la tasca dels adults coincideixi amb el nen. Al contrari, la psicòloga italiana va recordar que la funció que correspon als pares i educadors és ajudar el nen a ser ell mateix, i acompanyar-lo en totes les coses que ha d’afrontar. D’aquesta manera, el nen comprendrà quina és la manera més adequada de posar-se davant de les circumstàncies de la vida.

Marazza va explicar que per tal que això s’esdevingui és necessari que davant dels nens hi hagi dos o més adults disposats a deixar-se mirar; en efecte, el que necessiten els nens és poder mirar adults que els permetin aprendre com es fa per ser homes. En aquest sentit, els nens no necessiten dos adults perfectes, sinó simplement dues persones que hi siguin. Així doncs, la necessitat dels fills i alumnes per créixer és que es trobin persones adultes davant seu.

L’especialista en infància i acolliment va resumir aquest procés educatiu en tres paraules fonamentals: obediència, responsabilitat i llibertat, en aquest ordre. A diferència del que molts pensen, lluny de l’espontaneïtat o del consentiment, és bo que els nens obeeixin; és més, necessiten obeir, malgrat que això pugui no agradar-los. En efecte, els nens se senten segurs si se’ls demana que obeeixin; d’aquest manera, fan experiència d’anar darrere d’una persona que els mostra el camí. Com alertava la psicòloga clínica, si no demanem als nens que obeeixin, augmenta en ells la inseguretat i l’ansietat. Per tant l’obediència és positiva ja que implica algú que demana alguna cosa. I és precisament aquí on neix la responsabilitat, la segona paraula clau.

Marazza explicava que la responsabilitat és la resposta a algú que et demana alguna cosa. Per això, sense obediència no hi ha responsabilitat. Com va indicar, és impossible convertir-

se en homes responsables seguint algú que diu: «Fes el que vulguis». Precisament, avui en dia, és molt comú veure pares que deixen fer als fills el que volen i que després se sorprenen perquè de grans no són persones responsables. El cas és que sense responsabilitat no hi ha veritable llibertat, tercera paraula clau de l’itinerari educatiu. La psicòloga va dir que la veritable llibertat és la capacitat que tenen tots els nens, ja des de ben petits, d’adherir-se a les coses que els adults els proposen. Per tant, convé educar això ja des de la primera infància.

Sens dubte, la visita d’Anna Marazza va obrir un horitzó gran en la tasca educativa de pares i professors. Quan se sap cap on es vol anar, és fàcil saber el camí.

Mireia Oter

5

Atlàntida - Núm. 3 - Juny 2014

Les nostres escoles als mitjans El misteri d’Aula Taronja Després de visitar l’escola La Gleva el passat hivern, Aula Taronja torna a les nostres escoles.

En aquesta ocasió ho ha fet per celebrar el programa 200, i per agrair a les nostres escoles l’oportunitat que es va donar al programa quan tot just començava.

Fa uns tres anys, el president de Grup Taelus, al qual pertany Canal Taronja TV, en Ferran Debant, va tenir una idea: explicar als escolars a través d’empresaris i líders del territori la feina que feien per millorar la societat i fer-la millor per a tothom.

Tot plegat passava per un curs de comunicació impartit pels professionals i periodistes de la nostra empresa i es convertia en un programa televisiu.

La idea ja hi era, però calia materialitzar-la i necessitàvem un centre escolar que cregués en nosaltres. En Jordi Bosch, en Ferran Riera i en Lluís Bou de l’Escola Llissach de Santpedor hi van creure i ens van donar l’oportunitat de començar. Ara

6

que el programa ha recorregut més de trenta centres a la Catalunya central torna al seu inici amb els primers alumnes que hi van participar, i amb qui farem el programa 200.

Ells s’han fet grans i nosaltres hem crescut gràcies a tots aquests nois i noies, gairebé un miler, amb qui hem compartit l’emoció de fer un projecte en comú en el qual hem après dels adolescents..., què els preocupa, què volen, què necessiten, què estimen... En definitiva, segueix sent un misteri, però un misteri preciós. Gràcies per deixar-me’l compartir!

Pilar Gonyi

Atlàntida - Suplement de l’escola Mare de Déu de la Gleva Atlàntida

Suplement de l’escola Mare de Déu de la Gleva La importància de les matemàtiques

Gil Vigué, alumne de 5è, ha quedat sotscampió estatal en la segona edició del concurs de matemàtiques Pangea.

Aquest concurs, de caràcter internacional, es realitza en diferents països d’Europa. Vigué va ser escollit entre els alumnes de la seva classe per representar l’escola en la final autonòmica celebrada el 5 d’abril a la Universitat Abat Oliba de Barcelona. Les finals es van celebrar en diferents comunitats autònomes d’Espanya amb un total de cinc mil participants per a cada categoria. Els alumnes amb els millors resultats van proclamar-se campions estatals del concurs Pangea; Gil Vigué va quedar-hi segon.

El lliurament de premis va celebrar-se el passat 9 d’abril a la Universitat San Pablo-CEU de Madrid. A banda del premi econòmic, es va obsequiar els vencedors amb un viatge de tres dies a Frankfurt per visitar la ciutat i conèixer els guanyadors d’altres països.

La victòria, que ha sorprès tant l’escola com l’alumne i la seva família, omple de satisfacció tota la comunitat educativa de La Gleva, que ha vist confirmada la seva proposta relativa a l’ensenyament de les matemàtiques. La participació en aquest concurs ha estat una oportunitat molt gran tant per a en Gil com per als seus companys: per a en Gil, perquè ha

Cicle Superior

pogut destacar en una disciplina en què ha destacat ja des de ben petit; per als companys, perquè s’han engrescat amb el concurs i han volgut acompanyar en Gil en tot moment, fins celebrar la victòria amb senzillesa i alegria. També per a l’escola el concurs ha significat una oportunitat única per subratllar novament el valor de les matemàtiques en el seu projecte educatiu, i per valorar-ne l’encert del mètode d’aprenentatge.

L’escola considera que aquesta disciplina permet desenvolupar la raó. El valor de la didàctica de les matemàtiques rau en l’oportunitat que dóna als professors d’oferir continguts i activitats que permetin als alumnes d’agafar agilitat mental. Per això, convé que l’estudi sigui dinàmic i molt participatiu. Les classes de matemàtiques no consisteixen a omplir un quadern amb números sinó a parlar, jugar, manipular material i reflexionar sobre els resultats obtinguts durant aquests procediments; només després, es farà la necessària mecanització dels aprenentatges i l’exercici de la memòria. Sens dubte, és així que els alumnes aprenen de manera més eficaç –i també més lúdica i participativa– a usar la raó, aprenentatge que necessitaran per a l’èxit en qualsevol de les altres disciplines i per als cursos futurs.

7

Atlàntida - Núm. 3 - Juny 2014

Acompanyar-se per aprendre a viure Les convivències són educativament un moment privilegiat tant per a mestres com per a alumnes. La proposta de l’escola és senzilla: adults que acompanyen els alumnes en l’aventura de descobrir les meravelles de la vida, tot jugant al riu, construint cabanes, cantant o fent tombarelles en el camp de nit. La grandesa de la natura i el seu misteri es manifesten i excedeixen la vida escolar perquè junts, mestres i alumnes, puguin reconèixer la bellesa innata del món i de les relacions que ens són donades.

Durant les convivències es fa més evident que només s’aprèn seguint un adult que mira la realitat amb una proposta concreta. Un adult amb proposta és algú a qui els nens poden mirar i a qui poden seguir per aprendre que la vida és un descobriment, una aventura. Així, la tensió cap a les coses minúscules permet a l’alumne anar descobrint les coses grans de la vida. És per això que l’escola proposa marxar junts alumnes i mestres. És d’aquesta manera que s’ajuda els nens en el que

Aquest any, ningú de nosaltres s’esperava anar de convivències amb la resta de Primària. Els de 6è imaginàvem que faríem unes colònies exclusives. No ha estat així. Malgrat que al començament vam rondinar, ara només podem reconèixer que estem agraïts de l’experiència d’haver estat junts.

El paisatge des de la casa de Ridolaina és meravellós, amb muntanyes i prats travessats per un riu. Ens ha fet sol, i de nit la llum de la lluna ens ha permès fer jocs divertidíssims i gaudir d’una bonica estona de cants. Però si hem tornat contens de nou a la Gleva no ha estat només per l’esplendor de bellesa ni per les activitats, ni tan sos pel fet d’havers’ho passat bé. Hem tornat contents perquè hem tornat a

8

Primària

és essencial: estar atents, saber veure, deixar-se sorprendre, preguntar-se, aprendre a seguir i agrair l’amistat. L’ideal és gran, i s’explicita en la manera d’estar els adults en les coses. És posant-se en primera persona que es testimonia aquest mètode educatiu.

Tothom va posar el cor en els dies de convivència. Per això, era fàcil commoure’s amb els judicis que feien els alumnes de 1r cicle de Primària en marxar: «Vull aprendre a perdre en els jocs», «M’ho he passat molt bé; també he enyorat els pares. M’hauria agradat tenir-ho tot», «Estic contenta perquè he estat valenta». Els nens expressen molt bé el mètode proposat: els béns que perduren estan a l’abast de tothom que es deixa impactar pel que succeeix i ho jutja.

Com que és propi de l’home atrevir-se a desitjar, només cal desitjar que el que hem viscut aquests dies perduri, i acompanyar-se en aquesta certesa.

Marta Zaragoza

aprendre que fer convivències vol dir aprendre a conviure i reconèixer que els altres són un regal. Per això, passar aquests dies amb la resta de Primària ha estat un regal.

Tots els alumnes tenim un agraïment gran als professors, que s’han convertit en els nostres pares durant aquests dies i ho han preparat tot amb esforç i amor. A més, veure a tots els professors fora de l’escola jugant amb nosaltres amb tanta intensitat i il·lusió ens ha tornat a sorprendre.

Només ens queda poder viure-ho tot així, i desitjar poder repetir sempre una experiència semblant, o fins i tot millor.

Mireia Fuster, Núria Pijoan, Mariona Zanini

Atlàntida - Suplement de l’escola Mare de Déu de la Gleva

Música a la Gleva Darrerament, l’educació musical dels nostres infants està en el punt de mira. La llei Wert d’educació, que col•loca la música en un punt quasi marginal dins el currículum acadèmic de Primària, ha fet ressorgir les eternes reivindicacions d’aquells que consideren la música com una eina essencial en l’educació dels nens. El nostre claustre, que està viu i es replanteja constantment les raons de les programacions, del currículum i de l’avaluació, mira ara quin és realment el paper d’aquesta matèria artística dins la formació integral de la persona. I ho fa des de l’experiència viscuda.

S’ha dit que la música atén l’educació en valors: esforç, treball en equip, mètode, disciplina, etc. També s’ha demostrat sovint l’estímul de la música en el desenvolupament neurosensorial i psicomotriu del nen, sobretot en les edats primerenques. Tanmateix, aquests arguments a favor del paper fonamental de la música en l’educació no deixen de ser parcials, en la mesura que no mostren la totalitat de bé que una bona educació musical pot oferir als nens.

Com en tota disciplina artística, la música treballa sobretot la sensibilitat i, per tant, la formació d’un criteri que permet, i permetrà, als nostres alumnes poder entendre i descobrir la Bellesa en el sentit més ampli. Sovint la sensibilitat no s’educa a les escoles, i quan es fa es redueix a un mer sentimentalisme buit de contingut; en el pitjor dels casos, es relativitza amb un «tot val» i «tot depèn». Aquesta posició desorienta l’alumne, que no pot comparar l’experiència sensible amb un ideal de bellesa; de fet, fins i tot quan té la sort de tenir adults que li mostren aquest ideal, poques vegades pot participar directament de la producció artística de l’obra.

Normalment, la descoberta de la música arriba de mans d’una tradició rebuda (cançons, danses, formes de cantar, de tocar, d’interpretar...). Per això, aquest descobriment no parteix de nosaltres sinó que ens és donat i, alhora, ens permet tornar-ho a construir. En aquest sentit, l’assignatura de música permet atendre la diversitat ja que possibilita desenvolupar a cada alumne les aptituds en el punt on les té; cada músic o cantaire esdevé únic i imprescindible dins el grup. És precisament aquesta posició davant dels

altres, en què cadascú és el que és, el que permet que s’esdevingui una cosa miraculosa: una unitat que genera Bellesa.

L’aposta des de l’escola és clara: la música com a lloc per a la Bellesa. Així, diverses iniciatives tenen com a finalitat educar la unitat que permet que s’esdevingui: coral de Primària, coral d’ESO, coral d’alumnes, professors, i pares de l’escola; participació a les caramelles, a la Cantània a Cicle superior, i a Dóna la nota; cantata dels alumnes d’ESO amb l’Escola Llissach, etc. Després de cada assaig i de cadascuna de les actuacions, els cors dels cantaires de l’escola i dels espectadors han vibrat amb més intensitat. És per això que creix el desig d’edificar la vida com la bellesa esplendorosa d’una catedral gòtica. Aquesta Bellesa és el veritable valor educatiu de la música, el do que val la pena custodiar i de testimoniar a les generacions presents i futures.

9

Atlàntida - Núm. 2 - Abril 2014

Mal temps, bona cara

El proppassat diumenge 15 de juny va celebrar-se als jardins de l’escola la festa de l’AMPA. Malgrat que la pluja amenaçava diluir la jornada, no va ser fins ja ben entrat el dinar que una tempesta de pedra i aigua va refrescar l’ambient.

L’organització, que ja havia previst la possibilitat d’intenses precipitacions, havia traslladat l’àpat a la pèrgola. D’aquesta manera, i a cobert, el dia tancava un curs igualment intens i ple de boires i cels tempestuosos. Certament, durant l’any no havien faltat dificultats i patiments. És per això que una festa com aquesta mostra una gran unitat entre escola i pares, unitat que sorprèn i commou.

En efecte, la diada va reunir un total de 250 persones, entre alumnes, pares, avis, germans, mestres i professors, acompanyats en alguns casos de les respectives famílies.

No pot passar desapercebut el valor d’un gest que mostra, a través de la diversitat humana i de l’esgotament propi del final de curs, un desig immens de fer camí plegats.

Precisament el que va permetre aquesta unitat entre tots va ser el desig de respondre a un ideal més gran: l’educació a l’altura del cor. I això es va fer evident a través de diferents aspectes: la disponibilitat amb què els alumnes d’ESO vetllaven els petits, servien i recollien; la cura i la bellesa amb què s’havien parat les taules; la tensió dels pares i mares de l’AMPA; l’artesania amb què s’havia preparat l’excepcional mousse de xocolata de les postres; o la bellesa de les primeres notes tremoloses d’El Canó de Palamós, dels mocadors que voleiaven amb La bella Lola, o del to emotiu d’El meu avi o Mirall de pau.

Ni l’esgotament, ni la pluja anunciada, ni les mil altres opcions que sol plantejar un cap de setmana, van poder arrasar la proposta. És així com el cor s’omple d’una alegria profunda i agraïda perquè reconeix una petita comunitat educativa en camí. Mal temps, bona cara.

És necessari desitjar coses belles per poder fer coses extraordinàries Amb aquest títol, l’Escola La Gleva ha agrupat en una exposició unitària l’itinerari educatiu que proposa a partir dels llibres. En concret, la mostra ha comptat amb un fil conductor: la paraula com a raó, com a vehicle de pensament. D’aquesta manera, s’ha volgut donar a entendre als visitants que el llenguatge és essencial per conèixer el món i esdevenir persones capaces de fer coses corresponents al desig infinit de bellesa i de bé que té el cor humà. Sense paraules adequades, el nen no pot conèixer bé la realitat, que romandrà fosca i amenaçant, en el bosc salvatge d’una vida sense sentit, sense un lloc plenament humà.

Un personatge fictici, el príncep dels contes de fades, guiava els espectadors per un recorregut que partia dels contes de fades; en aquests, s’acompanya els nens cap a l’ideal humà de felicitat a través de l’evocació que en fa la paraula

10

amb personatges arquetípics. Immediatament, l’exposició passava al Cicle inicial de Primària, en què l’aprenentatge del vocabulari permet al nen de conèixer tant el que té més a prop, el cos, com el món i l’univers en què habita.

Precisament aquest univers es presenta en el Cicle mitjà com una promesa plena de significat per a la pròpia vida, a través de les ensenyances d’El petit prícep i Pinotxo. És així, com els alumnes entenen que el que aprenen té a veure amb les estrelles, amb l’univers sencer. Per això, en el Cicle superior, s’ensenya als nens a viure la vida com una aventura, en què el mal o la pròpia mesura són superats per la promesa d’una vida gran. D’aquesta manera, els alumnes aprendran a usar la raó, com ensenyava en la mostra el mite d’Ariadna amb el seu fil d’intel·ligència. Només així s’esdevé lliure i protagonista de la vida, com s’esdevé a l’ESO, amb una raó oberta a la realitat total, capaç de formular judicis adequats i corresponents.

Atlàntida - Núm. 3 - Juny 2014

Primera promoció d’ESO de l’escola Llissach Acte de comiat de 4t d’ESO El passat 13 de juny, els alumnes de 4t d’ESO van acomiadar-se, junt amb els seus pares i professors, de la seva etapa a l’Escola Llissach. Ho van fer en un acte senzill celebrat al Convent de Sant Francesc, de Santpedor, aprofitant que una estona abans havien enregistrat el programa 200 de l’Aula Taronja.

Lluny de sentimentalismes, l’acte de comiat va comptar amb les paraules d’Aina Estany, en representació de la classe. La brillant alumna va respondre positivament al lema que ha guiat el 4t d’ESO: «És possible estimar sense tenir por de perdre allò que estimes?». Segons la representant de la classe, és possible viure sense considerar que l’acabament de les coses sigui un impediment per a la felicitat. Certament, com va afirmar, en l’experiència feta a l’escola alguns alumnes havien pogut reconèixer ja que hi ha una bellesa veritable i una satisfacció que responen al desig que les coses no acabin; simplement convé estar en una companyia a l’altura del cor humà que acompanyi a fer aquesta experiència.

En aquest mateix sentit, i lluny dels discursos complaents, el director, Ferran Riera, va recordar a l’auditori que des de l’escola s’ha buscat sempre de despertar en els alumnes «el desig i la necessitat de poder tornar a començar sempre» i d’arribar a la certesa que «val la pena dedicar la vida a buscar la resposta a aquest desig». Per això, com va concloure, la funció de l’escola és educar la raó dels alumnes per tal que puguin reconèixer lliurement la resposta quan en trobin indicis en la realitat.

Iced fruit

Iced

by

Smoothies & Frappés

Prova un Smoothie o Frappé amb el teu

GRATIS

McMenú

®

Iced Fruit Smoothies també disponibles en format sense iogurt.

Només al teus Restaurants McDonald’s® Vic (Ctra. Sant Hipòlit, 43 (Pol. Ind. Sot dels Pradals), Vic 08500) i Manresa (Els Trullols Parc, s/n)

Oferta vàlida per a una persona i dia presentant aquest cupó fins al 30/06/2014.

Només als teus Restaurants McDonald’s® Vic i Manresa.

11

Atlàntida - Núm. 3 - Juny 2014

És possible estimar sense tenir por de perdre allò que estimes?

Ningú desitja que les coses s’acabin; ningú vol perdre allò que estima. L’efímer contradiu el desig de trobar veritats a la vida; com va dir el gran Verdaguer, «Lo cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria». En realitat, la història d’un home no pot ser un seguit d’experiències aïllades, sense cap relació. Tothom vol que les coses més importants perdurin; si no, apareixen el dolor, la impotència i la debilitat. Si al final tot s’acaba, per què s’ha de suportar l’esforç?

Els alumnes de 4t ESO tanquem enguany una fase de la nostra vida: l’etapa a Llissach. No és fàcil deixar enrere tants anys plens d’emocions, patiments, neguits, sorpreses i aventures. Són tretze anys plens de records: professors, convivències, festes, amics...

Són tretze anys de moments que ja no tornaran.

Aquest últim curs ha estat important, perquè hem començat a valorar algunes coses que fa dos anys no teníem en compte. Ara que ens veiem obligats a descobrir que les coses acaben, ens adonem que hauríem d’haver estat més atents durant aquests anys. No és fàcil acceptar que no tornarem a viure igual la quotidianitat, que no veurem els amics de cada dia o que algunes amistats es trencaran, que s’acaben els caps de setmana d’estudi, els crèdits de síntesi o les colònies d’estiu; no és fàcil assumir que canvien els companys de camí, que tots ens dispersem. Per això, apareix la nostàlgia per tot allò que ens importa i que no tornarem a viure.

Ja sabem que la circumstància és sempre un repte: al llarg de la vida trobem coses que ens agraden més i d’altres que no tant. Les tenim davant, i hem de decidir si quedem atrapats per la nostàlgia o seguim deixant-nos sorprendre. Si aquests anys a l’escola hem après alguna cosa, és que la realitat pot ser o bé el pretext per al lament o bé el lloc on viure una aventura. Jo sé, per la meva experiència, que si se’m posa davant alguna cosa gran, succeeix en mi una cosa inexplicable.

Per tant, aquesta nova etapa posa a prova la veritat del camí que hem començat a fer: o ens estanquem en el record i en les dificultats o ens obrim al món.

Aquesta és la lliçó més gran que hem après a l’escola: cada circumstància és una nova oportunitat per créixer, per viure. És així com acabem la nostra etapa a Llissach: sabem que és possible estimar les coses sense tenir por de perdre-les. Però això només és possible si aprenem alguna cosa de cada fet. Tot el que hem viscut a l’escola no desapareixerà si ens acompanya al llarg de la vida. Els records s’esvaeixen; les coses que aprenem són nostres per sempre.

Mireia Pinell

12

Atlàntida - Núm. 3 - Juny 2014

Cantata 2014 Un Rei per a Bretanya El passat 28 de maig els alumnes de l’Escola Llissach i els alumnes d’ESO de l’Escola Mare de Déu de la Gleva van interpretar la cantata Un rei per a Bretanya, al teatre Kursaal de Manresa.

Ens podríem arriscar a preguntar-nos per l’èxit de la proposta, a congratular-nos per la feina feta, o fins i tot provar de cercar recompenses sentimentals en les alegries i les dificultats viscudes. En general, la gent va marxar satisfeta i els nens estaven contents i orgullosos del que havien viscut. Però, quin valor té això ara i avui, un temps després? De què vivim? De l’èxit o del fracàs d’aquesta proposta concreta?

La cantata ha dut a tothom, alumnes, mestres i pares, a haver de realitzar tasques que ens han ocupat, preocupat, i que fins i tot ens han dividit; ens hem discutit. Han estat discussions serioses que han fet que ens poséssim en risc, que anéssim fins al final de les raons i dels motius pels quals es va proposar una cantata.

No podem tancar del tot les preguntes que hem obert sobre l’èxit de la proposta. Però sí que podem afirmar diverses coses que ara i aquí convé de subratllar.

La primera és la potència de la bellesa, i la percepció que en tenen els nens. Els assajos van ser complexos i els nens van respondre al repte amb seriositat, malgrat tractar-se d’un repte nou i difícil. Tanmateix, on van comprendre la dimensió total del que estaven construint va ser al Kursaal. Allà, mirant la Mònica, seguint les indicacions del Marc i l’Aida, obeint el mestre Josep, i un servidor, van demostrar entendre la responsabilitat que tenien davant d’un fet que era més gran que ells perquè no depenia només d’ells. Havien de respondre-

hi, ser-ne responsables; cadascú des d’on havia estat escollit.

D’una banda, el cor, el gran protagonista, cantant i ajudant els actors; de l’altra, els actors, desenvolupant la història; finalment, els músics, acompanyant i sostenint-ho tot.

Des de P3 fins a l’ESO, els alumnes van veure que junts podem construir una obra bella. És possible construir no malgrat les dificultats, sinó en les dificultats, amb caràcters diversos, responent cadascú de forma diversa i segons el que s’esqueia més al que s’esdevenia. I és possible fer-ho gaudint. Perquè vam gaudir.

I aquesta és la segona gran cosa que cal subratllar: el gaudi, el goig. Els alumnes van gaudir, i van fer-ho seguint un adult que els proposava una tensió i una atenció, un esforç gran. I ho van fer amb agraïment i alegria. Com és possible? Posant-se davant la realitat i admirant allò que es fa present en el moment i que acull tot el treball, l’esforç, els nervis, les decepcions, les angoixes, les alegries viscudes. És possible gaudir en les pors, davant les desproporcions? És possible renéixer quan sembla que les discussions o el cansament impediran realitzar la tasca assignada? Podrà la bellesa rebrotar novament quan sembla que la complexitat de la vida ho omple tot? Sí, és possible. La cantata en aquest sentit ens ho ha testimoniat, i ens ho segueix ensenyant ara i aquí.

Joan Ventura

13

Atlàntida - Núm. 3 - Juny 2014

QUANTES SORPRESES...

Artur caminà fins a la pedra, I mirà l’espasa llargament.

Hi hagué una tensa i llarga espera.

Fins i tot es va aturar el vent.

Artur avançà un pas, i alçà el braç dret.

Un gran sospir sotraguejà la plaça.

Tots els ulls van clavar-se en el vailet, però ell avançà encara una altra passa.

Artur va respirar profundament, i rellegí la màgica inscripció Com pot canviar la vida en un moment!

Un simple gest li donaria el tron.

Quants secrets es guarden dins dels dies!

Quantes sorpreses neixen cada matí!

Quan ets feliç, no et creguis que somnies.

Tot serà bo, si vols q.ue sigui així.

Artur prengué el mànec, ple d’emoció i esperà uns segons abans de moure’l.

Tothom va contenir una exclamació, sense poder-li treure els ulls de sobre.

Artur la va estirar lleugerament Però encara no gosava desclavar-la Sabia que el seu pròxim moviment El convertiria en el rei de Bretanya.

Artur mirà al cel, buscant suport, I quan abaixà els ulls veié Merlí.

Fou llavors quan tingué prou valor Per afrontar el seu màgic destí.

I alçà l’espasa, tan meravellosa, davant milers de rostres astorats.

I sostenint-la, amb mà tremolosa, convertí una llegenda en realitat.

14

Atlàntida - Núm. 3 - Juny 2014

Cinema El viento se levanta, de Hayao Miyazaki

“Hem d’intentar viure!”

El mestre de l’animació japonesa, Hayao Miyazaki, ens presenta la que serà la seva darrera obra cinematogràfica, El viento se levanta. Amb un títol que pren d’un vers del poema El cementiri marí, de Paul Valéry, el gran director sembla voler deixar un llegat als seus seguidors: «Le vent se lève... il faut tenter de vivre!» (‘hem d’intentar viure!’), divisa que subjau als personatges de la cinta.

Diversa a les anteriors propostes del director, en aquest cas la pel·lícula ens planteja una història real. Miyazaki s’acomiada amb una trama que fuig de la fantasia i se centra en el drama de la realitat. En efecte, la pel•lícula ens narra la vida de Jiro Horikoshi, un famós i somiador enginyer aeronàutic. Horikoshi veurà com els seus ginys s’usaran, en contra de la seva voluntat, amb finalitats militars, concretament per atacar les bases americanes a Pearl Harbor, fet que introduirà els EUA a l’infern de la II Guerra Mundial.

Somni i realitat es fonen en una història en què un i l’altre són motors recíprocs per viure la realitat segons un ideal.

Així, l’amor, l’amistat, la passió pel treball i la fidelitat seran alhora causa i conseqüència del creixement personal del protagonista, en un recorregut on cal afrontar l’ombra negra

de la destrucció. La vida és dura, però és necessari viure, cal provar de viure, no podem deixar de fer-ho! Heus aquí el testament de Miyazaki.

Galardonada amb diversos premis internacionals, la cinta té totes les característiques de les obres del creador de La princesa Mononoke, Mi vecino Totoro, etc. Amb un detallisme refinat i una bellesa poètica, els dibuixos traspuen una sensibilitat que fixa la mirada en les coses minúscules, aparentment sense importància, però que amb el temps esdevindran essencials per poder aixecar la mirada, i viure.

Pels temes, pel recorregut que planteja, per la bellesa amable del traç, per tot plegat, aquesta és una obra adequada per a les famílies. Cal tenir en compte però que la llargada de la cinta –més de dues hores–, i un ritme pausat, no la fan del tot adequada per a infants massa petits. Tanmateix, això no és impediment per proposar-la a tots els de la casa en un visionat per capítols. D’aquesta manera tothom podrà entendre-la i gaudir-ne, sense deixar escapar un lema adequadíssim per a tots, i en la necessitat d’un nou inici: hem d’intentar viure!

Aida Espelt

15

Atlàntida - Núm. 3 - Juny 2014

Ressenya de llibres «Así que, con toda esta mezcla en mi motor, voy a hacer explotar mi historia, y espero que mi gasolina os sirva de combustible también a vosotros». María de Villota Us proposem dues lectures apassionants que narren la vida de dos pilots excepcionals, un d’ells vinculat a les nostres escoles. Ideals per a la lectura estival, els dos llibres introdueixen dues figures amb una mateixa passió pel motor que van haver d’enfrontar-se a dures proves en la vida. Al llarg de les pàgines, emergiran dos personatges que mostraran, tan des del volant i la velocitat com des de les circumstàncies existencials, que tothom està cridat a ser valent i a descobrir el valor incalculable de la vida.

Esteban Delgado

Maria de Villota

Zanini de la A a la Z

La vida es un regalo

Fundación Race 2014

Plataforma Editorial 2013

Esteban Delgado recull en una edició de luxe els capítols més significatius d’un avi de l’Escola La Gleva, Antoni Zanini. Val a dir que la mítica figura de l’automobilisme va ser el primer pilot català de ral·lis que va despuntar mundialment.

Darrere l’esportista, Delgado ens presenta un home tenaç, constant i lluitador, que ha conduït sempre la vida amb apassionament i tocant de peus a terra. El llibre dóna veu al testimoni de diversos periodistes, amics i col•laboradors de Zanini, que mostren l’alt concepte d’amistat del pilot. Com se subratlla en aquest llibre homenatge, el que va ser campió europeu de ral·lis tenia una intel•ligència privilegiada per al món del motor, capacitat que li ha servit també per a la vida i per aquelles ocasions en què calia veure-hi a través de la boira.

Sens dubte, llegir la història de Zanini és una ocasió per conèixer una ànima inquieta, i aprendre que les capacitats pròpies serveixen per afrontar la totalitat de la vida.

Marta Zaragoza

Aquest és un llibre pòstum escrit per una pilot que havia deixat de ser-ho. Precisament aquestes característiques particulars fan d’aquest llibre un testimoni únic d’una vida increïble, que desgraciadament s’ha conegut després de la mort. Com escriu l’autora, el llibre no va ser escrit per reivindicar la seva vida, sinó per proposar-nos a cadascú el que va aprendre.

Villota no ens estalvia res del seu periple; al contrari, ens el proposa perquè poguem passar-hi comptes. En efecte, Villota ens descriu el terrible i fatídic accident, la difícil recuperació, i la decisió i aposta per continuar viva. En el llibre, narra el canvi que li produeix un accident que va posar-li la vida en risc, i que qualifica com a regal. Certament, la pilot afirma que la lamentable catàstrofe li va permetre adonar-se que vivia a mig gas, sense atendre els aspectes fonamentals de la vida. Així, com confessa, el sinistre va esberlar l’armadura amb què es protegia de les coses per «redirigir la vista cap a l’ànima».

El llibre és un testimoni coratjós que lluita contra l’oblit per dir-nos què va descobrir, i que desitja que la seva experiència sigui una oportunitat per a tothom. D’aquesta manera, Villota espera que, sense haver de passar per la catàstrofe, puguem experimentar l’alegria d’estar vius i gaudir infinitament del regal de l’existència.

Marta Zaragoza

Aquesta edició de la revista Atlàntida està dedicada a Jordi Bosch Codina, administrador els darrers 10 anys de les escoles Llissach i Mare de Déu de La Gleva, i que aquest mes de juny cessa en el càrrec.

Gràcies, Jordi, per haver-nos ajudat a crèixer.