La revista de les escoles Mare de Déu de la Gleva i Llissach
Atlàntida Núm. 5 - Juny 2015
TEMPS D’ARRISCAR
Atlàntida - Núm. 4 - Desembre 2014
Editorial Temps d’arriscar És final de curs, època d’avaluacions. Avaluem els alumnes i la feina dels adults. En fer-ho, correm el risc de deixar-nos coses, de no mirar-ho tot, de convertir en globals les perspectives parcials o personals. Ningú pot estalviar-se aquest risc.
Atlàntida Núm. 5 - Juny 2015 Director Escola Llissach: Ferran Riera Directora Escola Mare de Déu de la Gleva: Marta Zaragoza Director pedagògic de les escoles: Ferran Riera Director de la revista Atlàntida: Josep Maria Sucarrats Consell de redacció: Lluís Bou, Laura Comallonga, Marta Martínez, Laura Puig, Ferran Riera, Josep Maria Sucarrats, Marta Zaragoza Maquetació: Marta Martínez Escola Llissach C. La Fira, 26 08251 Santpedor 93 832 01 57 www.escolallissach.com escolallissach@escolallissach.cm Escola Mare de Déu de la Gleva Pl. Santuari, s/n 08508 Les Masies de Voltregà 93 857 01 06 escola@lagleva.cat www.lagleva.cat Impressió: What’s C. Pons Grau 3, 2-1 08251 Santpedor 619 68 22 65 www.whats.cat
En acabar aquest curs, tots tenim al cap esdeveniments com la trista mort del professor de l’IES Joan Fuster a causa de les ferides provocades per un alumne de 13 anys, la tragèdia de l’avió de Germanwings, les terribles decapitacions de l’anomenat Estat Islàmic (ISIS) o el suïcidi d’una alumna adolescent a Madrid. A més, hi ha hagut un creixent nombre d’articles i cartes dedicades al bullying, al mal ús de les noves tecnologies a l’aula, així com a les noves tendències educatives, projectes i renovacions pedagògiques. Tot plegat es dóna en un context en què entren en escena noves sigles polítiques, els partits “de tota la vida” perden incidència, i hi ha un procés incert sobre Catalunya que sembla tenir com a data clau el proper 27 de setembre. En les tertúlies i en les opinions mediàtiques autoritzades trobem sempre veritats parcials. Ningú s’atreveix o sap dir res que permeti mirar-ho o viureho tot. El papa Benet XVI advertia pels volts del 2005 de l’esfondrament de les evidències; la realitat polièdrica i complexa que vivim sembla donar-li la raó. El més angoixant en una societat així és el triomf del subjectivisme. Arribat a aquest punt és just de preguntar-se si –com deien els Sopa de Cabra– «podrem tornar enrere». ¿Des d’on es pot tornar a començar? ¿És possible de fer-ho? ¿O ens hem de rendir a un subjectivisme que té l’origen en una raó desvinculada de l’experiència? L’educació de les noves generacions corre el greu perill de caure en la confusió. La necessitat de protegir els joves, el nostre futur, d’aquesta desorientació és terreny adobat per a un subjectivisme que s’expressa com a sobreprotecció i incapacitat dels adults de suportar cap mena de patiment dels joves (ni el del propi viure). Els joves i la societat necessiten adults de veritat. Urgentment. Necessiten adults que no elevin tots i cadascun dels problemes als tribunals de les instàncies més elevades. Que davant de cada dificultat no necessitin un veredicte d’innocència i una nota al final de la sentència que reconegui que no es mereixen la circumstància que el destí, la vida o Déu els dóna. Necessitem adults amb capacitat de sacrifici, no pas perquè compleixin un deure sinó perquè intueixen amb intel•ligència el bé que hi ha en cada gest; adults que no exigeixin constantment al veí o a les institucions i representants polítics la reparació i la compensació de les circumstàncies doloroses. És evident que adults d’aquesta mena només es poden generar si amarem de significat tot allò que fem, que vivim i desitgem. Aquesta és la nostra responsabilitat, la responsabilitat de l’escola i de la família. Ferran Riera Director pedagògic de les escoles Llissach i Mare de Déu de la Gleva
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Entrevista amb... La mÚSICa, UN aRT ImPRESCINDIBLE PER VIURE ANNa FITÉ I FRaNCESC MEmBRIVES, aUTORS DE La CaNTaTa UN REI PER a BRETaNYa, OBRa amB QUÈ Vam CLaUSURaR EL CURS PaSSaT, HaN VISITaT L’ESCOLa LLISSaCH. ANNa FITÉ ÉS ESCRIPTORa, amB UNa ESPECIaL DEDICaCIÓ aLS ESPECTaCLES TEaTRaLS, I GUIONISTa DE PROGRamES DE TELEVISIÓ, COm SaBER Y GaNaR, EL COR DE La CIUTaT, Ya TE VaLE O VENTDELPLÀ. FRaNCESC MEmBRIVES ÉS mÚSIC, ESPECIaLITZaT amB aCORDIÓ, amB UNa EXTENSa I mOLT GUaRDONaDa TRaJECTÒRIa mUSICaL COm a INTÈRPRET I COmPOSITOR. ¿Què us ha semblat la nostra interpretació d’Un rei per a Bretanya? Francesc: Ha estat una alegria immensa. El que més desitges quan compons o dirigeixes és viure moments com aquest, on veus com ha arribat a la gent. Anna: Em fa molt feliç sentir una altra persona cantant una cançó que hem fet nosaltres. En realitat, de tot el que faig com a guionista, el que més m’emociona és escriure cançons i veure que la música que faig m’uneix a altres persones. ¿Per què? A.: Escrivim per compartir el que som. És una necessitat. Necessites explicarte al món. F.: Tots tenim una interioritat que necessitem treure. En el nostre cas ho fem a través de l’art. Tots necessitem transmetre el que som. ¿La música té a veure amb el significat? A.: No en sé massa de música, però em fa feliç. Crec que Déu existeix perquè existeix la música. La música no la podem palpar ni demostrar. És una cosa màgica que permet expressar-ho tot. F.: No puc concebre una vida sense música. La música és un art imprescindible per viure. Com a significat i comunicació, ¿la música té a veure amb l’educació?
F.: Sempre. És un error que cada cop sigui menys present a les escoles. Està demostrat que és una eina integradora i participativa, que permet treballar molts aspectes, com la cohesió o l’esforç. Els nens haurien de dedicar menys temps a un treball merament acadèmic i prioritzar la música. La formació d’una persona és incomplerta sense la música o l’art. A.: Alguns pensen que l’excel•lència acadèmica només s’aconsegueix afavorint la competitivitat amb coneixements extraordinaris. En canvi, el més important és anar formant la persona a partir de valors, com la sensibilitat musical o el treball en equip. ¿Com va néixer la vostra vocació? A.: De petita volia ser actriu. Quan vaig començar a fer teatre, vaig descobrir que no tenia cap do. Com que m’agradava molt escriure, vaig començar a escriure teatre. F.: Em considero músic en un sentit molt ampli. Sóc compositor, però també m’agrada molt fer classe, dirigir, tocar, viatjar i fer actuacions. ¿Com us inspireu? A.: Una idea no apareix del no-res. S’ha de fer un treball previ, que és un moment en què cal estar molt atents. F.: Fins i tot la improvisació ha de ser un treball. Hi ha dies que només pots im-
provisar, esperant que de sobte sobrevingui una idea que et desperti. ¿Quina idea va inspirar Un Rei per a Bretanya? A.: Va ser el mateix Merlí. Si hi ha algun personatge fascinant, és ell: generós i dedicat a ajudar els altres. És un personatge molt atractiu i ple de vida. ¿Per això té tant d’èxit? A.: És una cantata que no deixa ningú indiferent. Tant per la seva música com per la llegenda, que té un punt màgic i proporciona una felicitat interior que fa gaudir molt. F.: Sempre que l’hem presentat ha agradat, i la gent la repeteix. La vam escriure l’any 1999, i ens hem trobat que s’ha estès molt. ¿Quin projecte en comú teniu entre mans? A.: Estem en una fase molt embrionària de creació d’un nou projecte. És un moment molt atractiu, ja que hem de decidir cap on anar, si fem alguna cosa més moderna o tornem amb alguna llegenda. F.: Com que als dos ens agrada molt la nostra feina, i tenim la sort de poder treballar junts, hem de veure, quan acabi el curs, què podem crear. Alba Rovira i Gerard Hernández, 4t ESO
3
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Educació
SLOW, SISPLaU... VOLEM SER GEÒGRAFS DESCONEIXENT EL MÓN? ¿QUÈ SÓN ELS RESULTATS O LES OPERACIONS SI NO SABEM LLEGIR I COMPRENDRE ELS PROBLEMES? Aquest curs s’ha estrenat a Barcelona el musical El petit príncep. Vaig gaudir de l’espectacle i des d’aleshores m’ha anat acompanyant sovint en els trajectes de Sant Celoni a La Gleva. Les cançons fan extraordinàriament entenedora la faula de SaintExupéry. Si em permeteu una llicència, m’agradaria suggerir-vos que escoltéssiu el resultat i el geògraf; la música fa molt visual el missatge:
Milió per aquí, milió per allà. La cosa m’ha de quadrar. Fes-t’ho com vulguis però jo vull... penso tenir el resultat! Si vaig sumant-los de mica en mica i ara els resto de mica en mica, ho acabaré tenint tot ben controlat. Una galàxia, tres galàxies, a l’espai sideral. No hi ha estrella que s’escapi, passaran pel sedàs, estel amunt, estel avall, això és tot un terrabastall. ¡Em passaré tota la vida aquí sumant! No tinc temps per riure, no tinc temps per passejar. L’única cosa que m’importa és tenir el resultat.
¿Volem ser geògrafs desconeixent el món? ¿Què són els resultats o les operacions si no sabem llegir i comprendre els problemes i, per tant, no podem plantejar hipòtesis per resoldre’ls? ¿Quin resultat obtenim? I pregunto: ¿Volem això pels nostres fills? Són tantes i tantes les referències literàries que ens mostren què és el que necessitem conèixer... Però el nostre món està impregnat de velocitat. Vivim accelerats i la vida mateixa se’ns escapa entre mans. Descuidem el sentit i el significat. La societat ens diu que cal preparar els fills per a un món competitiu i exigent, un món digital, tecnològic i plurilingüe, que només conqueriran els emprenedors. Però si el fast food ens genera digestions pesades, també la sobreestimulació, el mer col•leccionisme informatiu, la mecanització dels aprenentatges generen subjectes distrets, dispersos, incapaços de pensar. Diu el refranyer popular que «qui ho vol tot, tot ho perd” i que el que és urgent no deixa temps al que és important. M’imagino que voldreu dades més rigoroses. Hargreaves (2008)
4
Geògraf: Un geògraf és un savi molt i molt gran que sap on són els rius i les ciutats, fins on arriben els oceans, les muntanyes i els deserts i els penya-segats. Petit Príncep: ¡Això sí que és interessant! ¡És un ofici de veritat! Un planeta espectacular. Però, ¿on s’amaguen els mars? Geograf: No ho puc saber. Petit Príncep: ¿I les valls? Geograf: No ho puc saber. (...) Sóc geògraf. Però no sóc explorador. Jo compto el més important i no puc perdre el temps anat amunt i avall. Em quedo aquí tancat, prenent nota al meu despatx.
mostra que l’aprenentatge es ressent quan la velocitat és més important que el contingut. Assenyala que el ritme ràpid, la pressió sobre els resultats, i el currículum basat en programes i proves estàndard, produeixen pèrdua de creativitat i resultats pobres a llarg termini. Dit d’una altra manera, acaben conduint a aprenentatges efímers i superficials, infants hiperactius, fracàs escolar, assignatures avorrides, repeticions de continguts, etc. Ens equivoquem quan pensem que podem fer aprenentatges abans d’hora. En obsessionar-nos per avançar i no respectar la maduració dels nens, erosionem altres aspectes fonamentals per al seu desenvolupament social, emocional i cognitiu. ¿Què és el que realment hem de prioritzar en l’educació? El paradigma de l’educació lenta proposa resistir l’acceleració i la velocitat, que són sinònimes de superficialitat, i proposa en canvi donar importància a la qualitat per sobre la quantitat,així com fomentar la reflexió sobre la pràctica educativa en el claustre i amb les famílies. L’educació és una activitat lenta. Per pròpia naturalesa. Sobretot l’educació que transforma el coneixement en saviesa,
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Educació
l’educació que es fa en profunditat. Apostem, doncs, per una mica de moviment slow a l’escola. Si podeu, aquest estiu repreneu la lectura d’El Petit Príncep a la llum de les cançons de Manu Guix. I si podeu llegiu també L’home que plantava arbres, una de les novel·les més llegides a França (mireu les ressenyes d’aquest número de revista). Amb extraordinària simplicitat s’hi fa el retrat d’Elzéard Bouffier, un personatge que testimonia l’enorme valor d’un gest tan senzill com és plantar una gla i esperar que creixi. I repetir-ho mil vegades... Això és la pluja fina que aconsegueix amarar la terra i fer-la fèrtil.
No us deixeu robar el gust de l’espera, del respecte pels temps i el temps... Permeteu-vos cultivar (terme d’on ve cultura, també) els vostres fills amb paciència i tranquil·litat, sense presses. Estigueu atents a oferir-los allò que necessiten veritablement per créixer i esdevenir homes emprenedors, capaços de pensar i de pensar bé... En definitiva, per esdevenir homes valents! Com es diu en El Petit Príncep, «és el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important». Marta Zaragoza Garriga
5
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Música ESCOLES SEmIINTEGRaDES DE mÚSICa Deia un savi que «la música és el llenguatge de l’ànima» i, ben sovint, a les nostres escoles, s’ha pogut verificar aquesta afirmació. Quan cantem, quan escoltem, quan toquem, quan xiulem, quan mirem una pel•lícula (¿ens imaginem una pel·lícula sense música?), etc. Tot plegat ha anat portant als equips de La Gleva i de Llissach a la convicció que per educar els nens en el reconeixement de la Bellesa la música és una eina necessària. Si hi sumem, a més, el benefici que aporta com a forma de treballar l’obediència, l’atenció, l’escolta, la vista, la lectura, la cultura pròpia i multitud d’aspectes transversals més, es veurà que l’aposta per cuidar especialment aquests aspectes i donar-li una rellevància es fa imprescindible. Durant aquests darrers anys, la coral, l’assistència a concerts i a activitats musicals, han servit ja per experimentar tot aquest bé. Per això, des de les nostres escoles és el moment de fer una aposta més ambiciosa: una escola semiintegrada de música. Aquest model es basa a incrementar la càrrega curricular de l’assignatura de música dins l’horari escolar (un bon currículum i una bona complementària), de manera que els alumnes de les escoles puguin seguir els estudis de llenguatge musical de Grau elemental dins l’horari ordinari de l’escola. En horari extraescolar, La Gleva i Llissach oferiran la possibilitat de rebre classes individuals d’instrument i de formar part de la coral de l’escola. En aquest sentit, els assaigs de la coral són en horaris que faciliten l’organització familiar (al migdia, per exemple, a La Gleva). L’objectiu acadèmic és que, en finalitzar 6è, tots aquells alumnes que han seguit el programa complert estiguin preparats per poder fer una prova d’accés al Grau professional en un Conservatori.
De moment, aquest curs, s’aplicarà la nova distribució horària a tots els cursos de Primària, tot i que els alumnes que entraran de ple en el projecte són els de 1r, 2n i 3r, amb la idea que vagin passant de curs amb el nivell necessari. Tot i així, i per estalviar greuges comparatius, tots aquells alumnes més grans que desitgin iniciar-se en l’estudi d’un instrument podran fer-ho sense cap mena de problema. Aida Espelt
Confirmacions El passat dissabte, dia 23 de juny, vetlla de Pentecosta, set alumnes de 3r i 4t d’ESO, dos exalumnes de l’Escola Llissach i una alumna de 1r d’ESO de l’Escola Mare de Déu de La Gleva van rebre el sagrament de la confirmació. Alhora, dos d’ells van rebre per primera vegada la comunió. La cerimònia, presidida per l’ Excm. i Rvdm. Bisbe Romà Casanova, es va celebrar a la Catedral de Vic. Els nostres alumnes van ser acompanyats en la mateixa celebració per d’altres joves i adults de la diòcesi que també van rebre el mateix sagrament.
6
En un temps de poques certeses en què és difícil l’exercici de la llibertat personal, en un ambient cultural que deixa poc espai a pensar de manera diferent, un fet com aquest és un gran motiu de satisfacció per a tota la nostra comunitat educativa. Només en un ambient de llibertat real, dominat abans per l’estima de qui és l’altre que no pas per la pretensió que es té sobre d’ell –si és capaç o no de fer alguna cosa concreta, si creu o deixa de creure, si pensa o deixa de pensar–, només en un afecte així es pot donar que els joves d’avui facin el pas que vam celebrar pares, amics, familiars i professors el passat 23 de maig.
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Esports TROBaDa ESPORTIVa GLEVa-LLISSaCH AQUEST MES DE maIG, ELS aLUmNES DE SISÈ DE L’ESCOLa MaRE DE DÉU DE La GLEVa I L’ESCOLa LLISSaCH VaN REPETIR TROBaDa ESPORTIVa. I Ja EN SÓN VUIT. Per vuitè any, els alumnes de les dues escoles comparteixen una jornada d’esport i dels valors que hi ha implicats. Aquest any s’han treballat les carreres d’orientació en terreny de muntanya. La cursa d’orientació s’ha fet amb grups mixtos i combinats de les dues escoles. Dins un espai prèviament determinat, cada grup havia de llegir el mapa i començar a buscar les diferents fites; en cadascuna d’aquestes hi havia una pregunta cultural, esportiva, matemàtica, etc. Al final, quan els grups havien trobat les deu fites i les respostes corresponents, ho presentaven als mestres, que en feien una valoració i ho puntuaven. Finalment l’equip amb major puntuació es proclamava campió de la cursa d’orientació. L’objectiu principal de la sessió era fomentar l’esport i, sobretot, el bon tracte, respecte i companyonia entre els membres del grup, així com el treball cooperatiu. D’aquesta manera, es va poder comprovar que no va guanyar l’equip més ràpid, sinó el que tenia més poder de cohesió i d’entesa. La trobada va ser, doncs, una jornada molt lúdica i profitosa, on va quedar palès el saber fer dels alumnes. En efecte, aquests van saber ajudar-se i aprofitar l’enginy o les qualitats de cadascun dels membres del grup a l’hora de solucionar les proves proposades. Als alumnes, els van quedar ganes de repetir-ho i de retrobar-se novament. Ja esperen poder-ho fer el curs vinent. Raül Rota
7
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Lectura en veu alta
ENTREVISTEm a ... GABRIEL SALVANs
Què significa per a tu la poesia? És una manera de viure i de fer les coses, és tan habitual com llevar-me o rentarme la cara. Escric per necessitat, per una provocació. Escriure poesia em fa sentir bé. M’ha desfet de moltes coses que em dolien. Per a mi és una experiència personal. Què vols dir que és una experiència? L’experiència és una cosa que pots explicar però que l’has de fer tu. Per això has d’estar atent, ja que aprens del que veus. Per què vas acceptar d’ajudar-nos en el concurs de lectura? Va començar per una proposta de la meva néta, que volia ajuda per millorar en la lectura en veu alta. Vaig acceptar fer-ho a tots perquè sempre intento dir que sí, m’he penedit més vegades de dir que no que de dir que sí. Un aprèn i pot avançar més acceptant una proposta que rebutjant-la. Què és per a tu aquesta escola? Li tinc una estima especial, ja que sem-
8
pre que formes part d’un lloc el mires amb més d’afecte. El fet d’estar unit a un lloc et fa veure millor les coses. Quan un nen que no em coneix em crida pel meu nom em sorprèn. ¿Quins són els fets més importants que t’han passat a la vida? No sóc d’aquells que busquen el dia més important de la meva vida. Intento que cada dia sigui important. Vull que cada moment de la meva vida sumi. D’on surt el teu interès per la fotografia? Fotografio allò que em diu alguna cosa. Per exemple: fotografiava una parella de ninots, fins que me’n vaig cansar; no m’agrada repetir-me. Ara faig cada dia fotos a portes velles. Hi busco l’encant històric, el que ha passat, tot i la seva antibellesa. Portes? Sí, els homes som com portes: dient que sí, ens obrim, i dient que no, ens tanquem. Cada matí podem decidir si ens obrim o ens tanquem.
GaBRIEL SaLVaNS ÉS POETa a mÉS DE fOTÒGRaf DEL VOLTREGaNÈS. A PaRT DE fER D’aVI DE L’ESCOLa La GLEVa, aJUDaNT EN DIfERENTS aSPECTES QUOTIDIaNS, Ha aCCEPTaT RESPONDRE LES DIVERSES PREGUNTES I CURIOSITaTS D’aLUmNES DE TERCER D’ESO a QUI HaVIa fET CLaSSES DE LECTURa EN VEU aLTa. Com vas aprendre a escriure? Des de petit que em perdia en les llibreries. Els llibres em parlaven. El coneixement no entra sol. Et poden obligar a llegir un llibre però si no vols entrar en joc amb el que et diu, no aprendràs res. Quan escrius, en què t’inspires? La inspiració és un cúmul de moltes coses, t’ha d’agafar treballant. No ve perquè sí. L’exercici de pensar en les coses és el que et porta les coses. Per què creus que val la pena de llegir en veu alta? La lectura en veu alta és un exercici de comprensió. Et centres més perquè has d’expressar a l’altre el que aquella lectura ha provocat en tu. Aquesta transmissió requereix un exercici. La paraula té molta força; si arribéssim a ser-ne conscients, parlaríem diferent. És més potent que la guerra; el pacte sempre arriba amb la paraula. Si saps quin poder té la paraula, és més difícil que siguis dominat.
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Gradució 4t ESO Llissach Final: Fi o conclusió d’una cosa que té durada en el temps. L’estació final d’una línia de ferrocarril, l’últim mot d’un llibre, l’escena final, la traca final, l’examen final, el judici final... En part, avui estem aquí per commemorar un final, per celebrar un comiat, per dir-nos adéu. Perquè tot acaba en un desenllaç, i aquest és el nostre. I ja no tornaran les hores dels patis rere una pilota, ni els caos, ni les classes llargues, ni les més curtes. I mai més no serem castigats de la mateixa forma, ni rebrem els discursos de motivació del Ferran, ni les lliçons del Sergio. I no hi haurà més crèdits de síntesis, ni cançons amb la guitarra, ni jocs a la platja. No tornarem a reprimir les llàgrimes després d’una classe del Lluís, ni a riure tant en una classe del Marc. Mai més farem cap trajecte en furgoneta, ni patirem nervis per un examen de la Tere. Cap més cantata, ni exposicions, ni hores extra per acabar un mural. Tampoc esperarem ansiosos una nota de la Marta, ni podrem parlar amb la Sílvia. Mai més descobrirem la veritat d’unes paraules fa mil anys escrites, o cantarem a l’uníson amb la Mònica. Diem adéu a desvetllar un quadre amb el Josep Maria, a fer teatre amb la Zaragoza, o a gaudir d’una jornada esportiva organitzada pel Ricard. És dur tirar endavant sense la Laura o el Marc Martín. Ni tan sols es repetirà el fet d’estar tots dinou dins de quatre parets.
No estarem junts per treballar plegats, per escoltar i entendre... Cada un dels professors i mestres que han fet grans lliçons de vida, d’aquelles que només es donen a la infància, i que són peces úniques per al record. Són irrepetibles les bromes, les llargues hores d’estudi, així com les nostres baralles estúpides i els nostres millors moments com a grup classe: les mirades còmplices i els paperets sota la taula, el nostre xivarri i la nostra empenta. És irrepetible el viatge que ha fet cadascú de nosaltres, una experiència ben bonica i verdadera. Però això no és tot, perquè ara toca un inici. O començament: primera part d’una cosa en el temps o en l’espai. Un primer fet que serà succeït per molts d’altres i que inclou novetat. Ara toca futur. Allò que ha de venir; l’únic dels tres moments constitutius del flux temporal que es refereix, específicament, en la possibilitat d’ésser. No partim de zero. Tenim la sort de saber què és un home de veritat, de saber que el nostre ideal és entendre Newton, Sòcrates, Ulisses, Darwin, Robespierre, Jonathan Harker, Carles V, Ramon Llull, Nietzsche, Aristòtil, Mendel, Alexandre Magne, Antígona, Unamuno, Baudelaire, Dante, Cal•lígula, Joan Maragall o Verdaguer... Tenim la sort de saber que som homes i que, per tant, estem dotats de raó, de cor i de valor, i que el bé més preuat que se’ns ha donat és la llibertat. Nosaltres, que sabem el preu que té una amistat veritable, amb la qual es pot construir una civilització, tenim per davant un futur imparable. La sort de ser persones amb una pregunta molt desperta i capaços d’apreciar qualsevol imprevist ens fa decidits i sense por de perdre. Ja hem après a anar cap a l’infinit, a fer que els nostres actes tinguin repercussió en les estrelles. Per això no vacil•lo en dir que serem molt grans. Ens han educat per mirar el Cel i copsar-ne la bellesa, i per ajudar els del nostre voltant a meravellar-se’n. M’agradaria poder acabar dient que tot això que ens ha passat aquests últims anys, tot això que hem viscut plegats, té una continuïtat. Qualitat de continu, unió entre les parts d’un tot homogeni que perdurarà. Condició d’eternitat. Per més que ens allunyem d’aquest dia, hi ha coses que estan destinades a romandre per sempre. Avui és un dia per concloure, o bé per iniciar, però sobretot té com a finalitat recollir per avançar de nou. Tot i que un principi requereix un final, aquest només és un punt i seguit d’una història que ja fa temps que dura, i a la qual encara queda molt camí per endavant. Gràcies per tot el que hem viscut! I ànims per tot allò que encara ens queda per viure. Discurs de graduació (Mireia Gibert)
9
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Crèdit de síntesi - 1r ESO
“En nom de tots els déus, remeu si voleu salvar la pell!”
«Sabem que hi ha la nostra família que ens espera, com ho feia Penèlope, que va esperar Ulisses vint anys, des que va marxar a la guerra de Troia fins que va tornar a Ítaca.» Alba Capdevila
«Aquest crèdit ens ha servit a tots per tornar a ser conscients de qui som i seguir remant. Guardarem en el cor el que ha passat durant aquests tres dies.» Núria Pijoan
«El moment que més m’ha agradat ha estat quan hem cantat junts, Llissach i La Gleva. He percebut que navegàvem junts en la mateixa direcció, cap a la nostra Ítaca.» Erica Arumí
«Ulisses era astut, fidel, valent i fort. I jo? Si recordo l’experiència d’aquests dies, seré fidel. Per recordar, i per tant ser fidel, només cal ser senzill de cor i remar cap al destí bo amb valentia, astúcia i fortalesa.» Mariona Zanini
10
«En el crèdit de síntesi he descobert que Ítaca és un camí bo, i que vull fer el camí que em porti a la meva pròpia Ítaca.» Cinta Cabanes
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Crèdit de síntesi - 2n ESO
UNA AMISTAT, PER CONSTRUIR UNA CIVILITZACIÓ
Aquest any el crèdit de síntesi ha estat molt especial per mi. No m’esperava la majoria de coses que van passar a Lourdes, i la veritat és que estic contentíssima d’haver-hi anat. M’ha donat una amistat més verdadera amb els amics i una seguretat més gran a l’hora d’afrontar la meva realitat, les meves circumstàncies. El dia més especial i significatiu va ser el divendres. Al matí vam visitar l’església i el poble. A la tarda vam anar al Cenacle, una casa on es recuperen nois drogoaddictes, alcohòlics o que els manca el sentit de la vida. Era una mostra evident que una amistat construeix una civilització. Els nois viuen com en una família, són amics, s’ajuden a construir l’entorn i a ells mateixos. A la nit vam anar a la processó de torxes. Va ser espectacular. Portava esperança. Les persones que empenyien les cadires de rodes dels malalts tenien la certesa d’un destí bo per als altres, i això commovia. Del viatge he après vàries coses, però la més important ha estat l’esperança. Lourdes m’ha portat esperança per als problemes i per a la vida, per això abans
de marxar em vaig fer una promesa: Tornaré a Lourdes i ho faré per acompanyar a algú cap a l’esperança. Laia Ausió
Vaig anar al crèdit intentant imaginarme com podia ser Lourdes, el lloc on anàvem, i com seria la nostra relació amb els nois de Llissach. La nit abans frisava per marxar, i per conèixer sobretot en Leo, el monitor universitari que ens acompanyava, així com els amics que ens acompanyarien i de qui ens havien parlat tant. Un cop va haver arribat el dia, vam començar el crèdit amb un power point amb música de Beethoven que ens posava ja en disposició. Just després, vam agafar el bus per començar un camí cap a una experiència que no oblidaré mai. Cada pas, cada cosa que ens ensenyaven, tenia relació amb l’objectiu del crèdit: Una amistat per construir una civilització. De les pel·lícules que ens van
passar, i en què es veia molt clar aquest missatge, em va agradar sobretot El indomable Will Hunting. A Lourdes, em va impressionar molt la quantitat de malalts que hi havia i que tenien l’esperança de curar-se, i que era l’esperança d’un destí bo, que anava de la mà de tots aquells que els empenyien. Una cosa així és espectacular. El crèdit m’ha anat molt bé, sobretot pel que he après, per la relació amb els professors, per com ens han ajudat i ensenyat, i per l’amistat. L’amistat és la cosa més important d’aquest crèdit! Entre nosaltres i amb els de Llissach ens hem fet més amics. Però amb qui m’he fet més amic, amb qui ens hem ajudat, amb qui he pogut confiar i divertir-me, amb qui he rigut i he millorat com a persona, fer-me gran i aprendre d’un home, és d’en Leo. ¿Qui m’havia de dir que un crèdit com aquest seria tan espectacular? Només en puc donar gràcies. Yaser Karroch
11
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Crèdit de síntesi - 3r ESO DE La CaSa D’ÀUSTRIa aLS BORBONS
Enguany, els alumnes de les escoles Mare de Déu de la Gleva i Llissach hem gaudit d’un intens crèdit de síntesi a Madrid. L’eix central ha estat un fet de gran importància dins la història d’Espanya: el pas de la casa d’Àustria als Borbons. La proposta no s’ha limitat a l’àmbit acadèmic, sinó que ens ha permès ser partícips novament d’una educació verdadera fonamentada en l’amistat. A Madrid, vam visitar el reial monestir de l’Escorial, una residència històrica de la família reial espanyola. La gran i complexa fortificació inclou monestir i basílica, palau reial, museu i una espectacular biblioteca. Durant la visita, ens va guiar la professora d’història de l’Art del Colegio Internacional Kolbe, de Villanueva de la Cañada; de fet, durant aquells dies en més d’una ocasió vam compartir moments lúdics amb els seus alumnes. Amb ells vam visitar La Granja de San Idelfonso. Finalment, i com no podia ser d’altra manera, vam visitar el Museo del Prado, un dels més importants i visitats mundialment. Aquesta convivència m’ha semblat excepcional, no tant per la bellesa de Madrid i dels seus monuments més
12
emblemàtics o del seu entorn, sinó sobretot per l’oportunitat que ens va oferir a alumnes i professors d’aprofundir en la nostra relació. Clara Anfruns
Al llarg del crèdit de síntesi a Madrid els alumnes de les escoles Llissach i Mare de Déu de la Gleva hem vist una evolució cultural i humanística notable entre la casa dels Àustria i els Borbons. Aquest canvi, que afecta tots els nivells de la vida humana, subratlla la mentalitat de l’home modern: un home antropocèntric preocupat per donar una imatge de si mateix en què ell sigui la mesura de tot. Això se’ns ha fet visible visitant diversos edificis que marcaven un recorregut: primerament l’Alcázar de Segòvia, seguidament l’Escorial, el museu del Prado i per acabar La Granja de San Ildefonso, com a llocs principals. A banda de conèixer aquests edificis de la monarquia espanyola, i el significat que tenien en la història política i cultural, també hem pogut gaudir de
la companyia dels alumnes i professors del Colegio Internacional Kolbe. Amb ells hem compartit tot allò que ens era proposat durant els quatre dies, intentant respondre amb un sí a tot el que se’ns presentava com a principal motor per caminar i aprendre. Marina Sales
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Crèdit de síntesi - 4t ESO WE aRE aLL IN THE GUTTER, BUT SOmE Of US aRE LOOKING aT THE STaRS TOTES LES HORES D’aTENCIÓ a L’aULa, DE TREBaLL a CaSa, D’ESfORÇ EN L’aPRENENTaTGE I DE SaCRIfICI EN L’ESTUDI NOmÉS TENEN UN SENTIT. La SENZILLESa DE DEIXaR-SE aCOmPaNYaR PER L’aDULT I aSSUmIR La CORRECCIÓ NOmÉS POT TENIR UNa RaÓ DE SER. EL DESENVOLUPamENT DE La CaPaCITaT CRÍTICa, EL PLaNTEJamENT I La RESOLUCIÓ DE PROBLEmES, EL DIÀLEG amB La LITERaTURa I La faSCINaCIÓ PEL CONEIXEmENT ESTaN aL SERVEI D’UN OBJECTIU: EL DESCOBRImENT DEL mÓN, EN EL SENTIT mÉS amPLI. PER aIXÒ a LES ESCOLES CONfERIm UNa ImPORTÀNCIa SIGNIfICaTIVa a TOTES LES SORTIDES, ESPECIaLmENT aLS CRÈDIT DE SÍNTESI, PERQUÈ L’HORITZÓ DE L’EDUCaCIÓ NO ÉS EL mER DESENVOLUPamENT DE CaPaCITaTS O L’aSSImILaCIÓ aCRÍTICa DE CONEIXEmENTS. L’HORITZÓ DE L’EDUCaCIÓ ÉS EL mÓN. Un viatge permet escapar de la rutina que sovint ofega i no
deixa gaudir dels instants bells. És una alenada de novetat fora de la quotidianitat, una oportunitat per viure alguna cosa diferent. Tanmateix l’excitació i la il·lusió del viatge fan impossible no deixar anar la imaginació. La posició més còmoda és la de deixar-se portar per la imatge que un mateix es fa d’una realitat que encara no coneix. Però els somnis són efímers. Per això és important obrir els ulls i estar atent al que es proposa, tot i que en un principi no s’hi estigui massa d’acord. Al començament ens feia por ser acollits en el viatge per famílies, gent completament desconeguda que ens obria les portes de casa seva. Feia respecte, però a la vegada era l’oportunitat de conèixer altres maneres de viure. D’aquesta manera hem comprovat que el viatge no només es basava en l’acolliment imprevisible de les famílies, sinó que ha estat l’ocasió de descobrir i d’aprofundir una cultura diferent. Per exemple, per preparar les visites d’una ciutat tan gran com és Dublín, a l’Emerald Cultural Institute ens explicaven tot el que ens calia sobre el que més tard anàvem a veure amb els nostres propis ulls. En el Writers Museum vam passejar per la història de les vides i obres dels escriptors irlandesos. Allà vam topar-nos amb una frase que semblava que haguessin pensat per a nosaltres: «We are all in the gutter, but some of us are looking at the stars»
(Oscar Wilde). Aquest és el punt decisiu del viatge: ‘tots som a la cuneta –és el mateix punt de partida per a tothom– però alguns mirem les estrelles’. Talment així reconeixíem en el viatge una oportunitat per mirar millor tot allò que ens envolta, per aprendre; algú ens aixecava la mirada perquè poguéssim mirar les estrelles. En els moments que s’acabava l’horari programat i la nostra llibertat havia d’omplir el temps, es posava de manifest la vertadera convivència amb els companys. No és estrany que tan lluny de casa els llaços s’enforteixin, i es facin mes sòlids. Vam aprofitar per aprofundir les nostres relacions en un sopar que en principi no tenia una gran pretensió: una pizza vora de casa. ¡Si en va ser de bonic poder posar en comú el significat que adquiria per a cadascú aquest viatge! Va ser molt interessant poder comprendre la visió dels altres. D’aquí va néixer la confiança entre nosaltres, l’agraïment per la responsabilitat que s’havia dipositat en nosaltres i la sorpresa de descobrirse un mateix en la relació amb la resta. Unànimement vam coincidir que les expectatives del viatge s’havien acomplert: estàvem satisfets de com havia anat tot plegat; ens sentíem feliços. I és que ara hem entès que el cor està fet per a l’ideal, i que l’ideal indica una direcció que no establim nosaltres. Es realitza de forma distinta a com un s’ho imagina: sempre diferent i cada cop més vertader. Mireia Gibert i Laura Masó
13
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Televisió SÈRIES, EL SEGLE D’OR DE LA TELEVISIÓ
Vivim en una edat d’or de la tele-
visió. Les sèries s’han convertit en llocs privilegiats per l’expressió dramàtica, tant a nivell artístic com de negoci. D’una banda, hi vivim una novetat; de l’altra, un retorn a la tradició clàssica. En efecte, les telesèries expressen noves tendències, expressió comprensible ja que només la novetat exalta el cor de l’home. Molts recordareu com la mítica The Wire va introduir una complexitat narrativa sense precedents, amb trames que travessaven una temporada completa, i que podien arribar a prolongar-se en la següent. The Sopranos, dedicada a la màfia nord-americana, va acabar de familiaritzar el públic
14
amb els protagonistes de frontera, amb antiherois moralment ambigus o psíquicament ambivalents. D’aquí que en les sèries actuals tinguem protagonistes que són veritables agents de la CIA bipolars, com Carrie Mathison de la conegudíssima Homeland; inspectors de policia amb síndrome d’Asperger, com passa en la saga escandinava Bron; presidents d’Estats Units amb clars trets psicopàtics, com l’ineludible Frank Underwood, de l’èpica House of Cards; o metges forenses que són assassins en sèrie, com passa a Dexter. Però a les sèries hi veiem també la reaparició d’elements clàssics, d’allò que paradoxalment sempre agrada,
ÉS fREQÜENT SENTIR PaRLaR aRa DE SÈRIES TELEVISIVES ENTRE EL PÚBLIC. EL GÈNERE, QUE HaVIa ESTaT maRGINaT PER aLGUNS SECTORS, S’Ha CONVERTIT EN UN fENOmEN QUE NINGÚ ES VOL PERDRE. DES DELS mILLORS DIRECTORS, PRODUCTORS I aCTORS, fINS a L’ESPECTaDOR mÉS DIVERS, PODEm QUaLIfICaR L’ESPECTaCLE DE aUTÈNTICa fEBRE. ¿QUÈ ENS DIUEN LES SÈRIES QUE LES NECESSITEm TaNT?
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Televisió
el que invariablement complau el cor de l’home. Amb les sèries tornen les històries per lliuraments, històries que en temps d’Homer es difonien per via oral, i en l’època de Dickens i Dostoievski, per escrit. Avui dia, ho fan per via audiovisual. Certament, els creadors de telesèries com Aaron Sorkin, Vince Gillighan, Allan Ball o Kurt Sutter sonen avui com ho feien els grans autors del dinou. La diversitat de les històries és inabastable. Trobem històries més idealistes com The Newsroom, dedicada al periodisme, i relats policíacs foscos i postmoderns com The Killing, d’origen escandinau. Tenim minisèries britàniques innovadores com Utopia o l’espectacular Sherlock, davant sèries de llarguíssim recorregut com l’addictiva 24 o la famosa Mad Men. Hi ha espai per reflexions entretingudes sobre el nostre món digital, com fa la filosòfica Black Mirror, enfront la pura diversió de The Big Bang Theory. Coincideixen també a la pantalla obres mestres de gran sofisticació com la sèrie de culte Breaking Bad,
dedicada al professor reconvertit en traficat, o petites joies en forma de minisèries carregades de senzillesa i de tristesa poètica, com Olive Kitteridge o Wallander. I podríem seguir estona amb una llista inacabable que inclouria la meravellosa Band of Brothers, dedicada a la recreació d’una amistat en temps de guerra; Peaky Blinders, autèntica sèrie a l’altura d’El Padrino; Scandal o State of Affairs, dedicades a les intrigues de la Casa Blanca en relació amb el context internacional actual com a trama; Boardwalk empire, dels autors de The sopranos i ambientada entre mafiosos en temps de la llei seca; True Detective, relativa als crims en sèrie. Aquesta és la bona notícia: les propostes a l’aparador són inacabables, i moltes cal recomanar-les en funció d’edats i d’interessos. Un consell: escollim-ne una conscientment, mirem-la junts i parlem-ne en família i amb els amics. Jorge Martínez
Casa de colònies (Gurb) - 938891594
15
Atlàntida - Núm. 5 - Juny 2015
Ressenya de llibres William Kotzwinkle
Jean Giono
El nadador en el mar secreto
L’home que plantava arbres
Navona Los ineludibles
Viena Edicions
Novel·leta intensa i poètica. Commovedora. Una lectura dolorosa i colpidora sense concessions. Un llibre sobre l’amor i la mort. Una història extraordinàriament esperançadora que desborda coratge, lleialtat i un amor capaç de travessar totes les circumstàncies de la vida. Com diu el text: «va veure fondre’s la vida i la mort en una mar calma i brillant que no tenia fi».
William Joyce
Patrick Modiano
Els guardians de la infància
Catherine
Bambú
Blackie Books
A partir de l’experiència de la lectura de Nicolau Sant Nord i la batalla contra el Rei dels Malsons, a 4rt de Primària, proposem tota la saga com a lectura estiuenca. La màgia i les aventures d’uns herois –Nicolau Sant Nord, la Fada Reina de les dents, el Conill de Pasqua, l’home de la lluna, Sandy– que s’uneixen per vèncer la por que provoquen les ombres en el cor dels infants. «Cuidarem els nens de la Terra, els guiarem perquè no s’acostin als camins del mal. Que tinguin el cor feliç, l’anima valenta i les galtes vermelles. Guardarem amb la nostra vida les seves esperances i els seus somnis».
16
Aquest és un llibre senzill i pausat que es llegeix d’una tirada. I aquest és un llibre que perdura, perquè la bellesa que traspua fa que el lector vulgui continuar passejant pel seu paisatge ni perdre de vista, com fa el narrador, l’extraordinari Elzéard Bouffier.
Aquest és un llibre de somni per a nens i adults amb cor de nen, i que agrupa diverses meravelles: l’autor, Patrick Modiano, guanyador del Premi Nobel de literatura del 2014: l’il·lustrador, Sempé, dibuixant d’El petit Nicolàs; l’edició i la traducció, Blackie Books. Catherine és una nena que viu a París amb el seu pare i que desitja ser ballarina com la seva mare, que treballa a Nova York. Per ballar, es treu les ulleres i descobreix que el món de línies i regles dels adults es veu millor sense ulleres. Catherine ens retornarà al món delicat i suau dels nens, i obrirà als adults la possibilitat de tornar a veure-ho tot com quan s’era petit, i el desig de reprendre la vida més enllà dels càlculs. Llegiu-lo!