Capella dels Prats - Miquel Paton

Page 1

CAPELLA DELS PRATS



CAPELLA DELS PRATS

MIQUEL PATON Intervenció artística

Alcanar, 2016-2018





La capella de Nostra Senyora dels Prats Endinsar-se en el misteri, en l’abisme, experimentar la presència del desconegut, del transcendent, de l’incommensurable o, si voleu, viure l’experiència de Déu. Aquesta és —no diem res de nou— una de les funcions bàsiques de l’art. Qualsevol expressió artística honesta, sincera i veritable és un camí per accedir a les capes més profundes de l’home, del món que habita i de la seva existència. L’art —l’Art en majúscules— i la dimensió espiritual de l’home són dos termes indissociables. L’un no existeix sense l’altre. Al llarg dels anys la societat canvia, però l’home, en essència, es manté immutable. Res no ha canviat en la nostra fisiologia que ens allunyi de l’home que habitava aquest món uns segles enrere. Els camins de l’art transiten fora del temps, allunyats de les modes, dels estils, aliens a les hores i els minuts. La dimensió espiritual de l’home, la necessitat de contacte amb el transcendent, es manté intacta. Segurament per això

encara ens interpel·len i ens commouen expressions artístiques elaborades segles enrere. Fins i tot aquelles obres ofertes a uns altres déus que no són els nostres, fruit d’unes creences del tot oblidades, encara ens desperten quelcom en el nostre interior. L’art es troba en un espai fora del temps. No ens resulta estrany observar com en les grans catedrals hi conviuen elements de períodes històrics molt diversos que responen a estils artístics fins i tot antagònics. El temps tot ho unifica. Tanmateix aquesta pràctica ha anat perdent presència, sobretot, des dels historicismes vuitcentistes que procuren recrear —sovint de manera molt lliure— estils artístics pretèrits fins al punt d’arribar a encasellar en l’imaginari popular l’art religiós en models artístics concrets, especialment el gòtic. Ben entrats al segle xx, s’originen alguns corrents de renovació litúrgica que defugen aquestes pràctiques i aposten


per una nova espiritualitat més sincera, d’acord amb el seu temps, basada en l’essencialitat i el silenci. Ens referim, per exemple, a la capella de Saint Paul de Vence decorada per Matisse o a l’església de Notre Dame du Haut, obra de Le Corbusier, a Ronchamp. No oblidem tampoc, en un sentit espiritual més ampli i aconfessional, la Rothko Chapel de Houston, als Estats Units. Aquestes obres, però, malgrat ser referents ineludibles per a qualsevol obra contemporània destinada a un espai de culte, difereixen de la que avui ens ocupa. Les obres citades són obres de nova planta, pensades i elaborades en un context gairebé pur, amb pocs elements que les condicionin. Darrerament comencen a prodigar-se les intervencions d’artistes en esglésies i ermites. Pensem, per exemple, en els magnífics vitralls de Pierre Soulages a Sainte-Foy de Conques o bé, a casa nostra, en la intervenció de Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat. Encara hi podríem afegir les intervencions efímeres de Jaume Plensa en algunes esglésies d’arreu del món com San Giorgio Maggiore de Venècia o les nombroses i atrevides iniciatives artístiques promogudes pel P. Mennekes a Colò-

nia. Són molts els artistes que troben en l’interior dels temples l’aura necessària per acompanyar les seves obres. Els museus els resulten cada cop més freds i distants. Ells formen part de la mateixa història que encara serven els murs de les esglésies, són una baula més de la cadena. Els artistes d’avui busquen en aquests espais un refugi on allunyar-se del brogit d’una societat que avança a ritme frenètic envoltada de frivolitat i soroll. Els artistes s’aproximen de nou als temples i aquest és un fenomen que cal aprofitar. Així ho ha entès Joan Rosàs i la seva família. Malgrat els seus extensos coneixements històrics i l’estima que professen per tot allò provinent del passat, són conscients que són fills del temps que els ha tocat viure. Calia trobar un nou llenguatge per expressar els valors de sempre. I l’empresa no era gens senzilla. L’espai on havia d’anar situada l’obra —de nova planta però fidel a uns models propis del passat— i el retaule barroc que presidia la capella condicionaven enormement la seva intervenció. Sovint resulta més difícil callar que alçar la veu. I en aquest sentit, cal felicitar la decisió de Joan


Rosàs —ben assessorada per l’extens consell de savis que l’envolta— i, per descomptat, el paper de l’artista que ha desenvolupat la seva obra amb el màxim respecte. No ha volgut treure protagonisme al retaule però l’autor tampoc ha volgut renunciar al seu caràcter propi, al seu llenguatge, en definitiva, a l’esperit del seu temps. L’obra acompanya però no asfixia. El gran llenç que ocupa l’espai buit que ha deixat una antiga tela barroca és teló de fons, marc que realça i potencia l’espai ocupat per una icona, el veritable centre d’aquest retaule. L’artista, conscient del seu paper, ha entès el sentit d’aquesta empresa: atorgar aura, fixar el centre de les mirades, crear l’atmosfera idònia per convertir aquell indret en un lloc sagrat. Aquesta capella, construïda de cap i de nou, feta a mida per a aquest retaule, respon a models de l’arquitectura popular. Té el valor de crear bellesa des de la senzillesa. Però no vol oblidar tampoc —i aquest és un altre encert— el sentit popular i humil d’una capella particular situada al bell mig dels prats. L’obra de Paton fa referència a la humilitat dels camps, al ritme ocult que dibuixen les sínies i els marges, als contrasts de la terra i a la

cadència de la llum. L’atzur es dibuixa a la part més alta del retaule mentre desdibuixa els límits reglats dels arrossars. Espai de transició entre el cel i la terra. Mentre vaig escrivint aquestes ratlles, em venen a la memòria aquells versicles dels Fets dels Apòstols que diuen «El Déu que ha fet el món i tot el que en ell hi ha, ell, que és Senyor de cel i terra, no habita pas en temples fets amb les mans, ni és servit per mans humanes, com si tingués necessitat de res, ell que a tots dona vida, alè i tota cosa» (Ac 17,24-25). Déu és en totes les coses, també en la pluja, el sol i la terra, també en els ceps i en els rafals. Penso en els estius passats als prats d’Alcanar, en les portes obertes de bat a bat que eixamplen l’espai del temple fins a l’horitzó infinit dels arrossars. Els veïns s’hi apleguen corejant càntics, els infants s’hi atansen entre rialles, les converses s’allarguen a les portes de l’ermita. La família Rosàs ha aconseguit crear de nou una tradició ancestral. I l’obra de Miquel Paton s’hi situa al centre. Bernat Puigdollers Historiador i crític d’art


La capella dels Prats La capella de la Mare de Déu dels Prats, prop de mar, enmig dels tarongerars d’Alcanar, és un temple petit i excepcional que neix, en bona mesura, d’uns interessos i una empenta personals. Per adonar-nos-en només cal remuntar-se al moment de l’adquisició del retaule. L’estiu del 1972, amb divuit anys d’edat, durant una excursió al Berguedà, en Joan Rosàs troba un retaule barroc malmès i abandonat i, planyent tanta descurança, demana al seu pare que n’hi financi la compra. El pare hi accedeix i ell, després de dos anys de gestions, l’adquireix, el fa desmuntar i carregat a peces sobre un animal de bast el baixen des de Capolat fins a l’Espunyola, i d’allà se l’emporten a Badalona. Vint anys després, el badaloní decideix construir una esglesiola a la mida del retaule a la casa materna d’Alcanar, el prat del Beiato. L’aixeca gairebé pedra a pedra amb les seves mans un mestre d’obres canareu amb ànima d’artista, Eliseu Navarro. L’estiu del 1995 la capella és consagrada en una gran celebració festiva en què participen amics i veïns. Des d’aquest moment, la capella passa a ser ella i la seva circumstància: pren vida pròpia. Com passa a vegades, els usuaris, fidels i no tan fidels, s’hi han fidelitzat, han acabat colonitzant el lloc de culte i l’han convertit en un espai comunitari. Des de l’aportació de mobiliari per part dels amics del prat del Maro i de mossèn Joan Ferrer, passant per la incorporació de l’harmònium d’en Jordi Sacasas, la concepció de la il·luminació a

càrrec d’en Ramon Fernández o la incipient col· lecció d’exvots de la família Monés, fins al disseny del mobiliari de la sagristia per part de qui subscriu aquestes línies, tot el que s’ha afegit a aquest lloc s’ha aportat amb un sentit comunitari, malgrat que la capella sigui, de fet, privada. Igual que el paleta, també els altres operaris canareus que al llarg dels anys hi han treballat, com els fusters Castell, hi han actuat amb el millor saber dels seus oficis. Amb tot, el retaule barroc, nucli irradiant del conjunt i obra de Josep Pujol de l’any 1779, restava incomplet. La revolució del 1936 n’havia fet desaparèixer el gran quadre central. Per donar un sentit coherent al conjunt, en Joan Rosàs encarrega al pintor tortosí Miquel Paton l’elaboració d’una nova tela que ordeni i doni alè al lloc sagrat. I l’artista —visitant habitual de la capella— hi fa la seva aportació, concreta i alhora abstracta. La concepció de l’obra, però, també és, en part, comunitària. Abans de l’encàrrec se celebren dues reunions sota l’ombra del rafal del prat del Beiato amb veïns i amics teòlegs, filòsofs, artistes, amants de l’art i el futur autor de l’obra. Els reunits les van batejar amb humor amb el títol de «concili del rafal». D’aquestes trobades, en surt una idea embrionària que serveix de nucli a en Miquel Paton per concebre i crear la nova obra. El desenvolupament posterior d’aquella intuïció inicial l’explica ell mateix, a continuació. Elisenda Rosàs Arquitecta






Intervenció a la capella dels Prats L’estiu de 2015, la família Rosàs Tosas em va encarregar portar a terme una intervenció artística a la capella dels Prats, amb l’objecte de crear una nova pintura per a l’espai central del retaule barroc, la composició de la qual havia de dialogar amb la icona exempta de la Mare de Déu, titular de la capella.

que sosté la tija de fusta, en la qual està suspesa la icona. Aquesta tija, de base cruciforme, té una petita magolla cúbica amb un relleu incrustat que representa una flor de taronger i que, situada a mitja altura, facilita la manipulació del conjunt. La fusta emprada pertany a un vell xiprer que antany guardava el prat.

Després de la intervenció, podem veure el retaule emmarcant una nova pintura feta a l’oli sobre llenç de cotó, encolat sobre tauler fenòlic de 12 mm, de 230 × 155 cm.

La icona que actualment presideix l’altar de la capella dels Prats i la tarongina de la tija van ser repussades en plata per Salvador Sos, al taller dels Esquerra, de Barcelona, a partir dels dibuixos que vaig dissenyar.

L’obra s’inspira en l’estructura interna dels retaules barrocs i en la cartografia del territori més proper. La gamma cromàtica emprada sorgeix dels colors del pas de les estacions. La contemplació del conjunt ens convida a la introspecció, elevant la mirada des de camps i horts fins als blaus de llum i cap a l’infinit. El disseny de la icona de la Mare de Déu dels Prats el vaig elaborar prenent com a referència les icones més antigues conegudes, que copiaven aquella que, segons una venerable llegenda, va voler dibuixar sant Lluc. Entre elles hi ha la vera icona de la faç de Maria, de la catedral de Vic, del segle xv, amb la qual vàrem posar en contacte la nova icona, respectant l’antiga tradició de sobreposar les imatges noves a les anteriors. De la pedra, que havia estat boca de rec de la bassa del mateix prat, es va tallar la base sòlida

Situada a l’esquerra de la porta d’entrada, hi trobem una pintura a l’oli sobre fusta, de 72 × 20 cm, que representa el tetramorf. La capella va ser pintada de nou, amb pintura blanca per a les parets i blavet per a les bigues del sostre sobre el qual s’assenta el cor de la capella, donant així un embolcall neutre als elements artístics que conté. La remodelació d’aquest espai de silenci i recolliment s’ha desenvolupat amb el màxim respecte pels elements històrics que conserva, i l’objectiu últim del treball ha estat allò que forma part de l’essència de l’art: transmetre al visitant un missatge per al qual no serveixen les paraules. Miquel Paton Pintor


He davallat al jardí de les nogueres per veure florir la vall, per veure si broten els ceps, si els magraners ja despunten. Embriagat, un desig ignot em transportava pels carruatges d’Aminadab. Càntic 6,11-12

La pintura situada al mur sud-oest de la capella dels Prats acompanya el fidel i el visitant en el trànsit entre l’espai sagrat i el profà. És la marca que delimita expressant allò que conté, com si, carregada d’una funció didàctica, expliqués al passant allò que ha vist i allò que trobarà quan traspassarà els confins marcats per la porta. Entroncant amb el caràcter més exegètic de la tradició cristiana, la pintura descompon en quatre un cercle que la ment de l’espectador activa gràcies a la gradació cromàtica. En efecte, en els antics diagrames cosmològics, així com l’ase empenyia la roda de la mota, els vents s’hi representaven fent rodar el planeta i, encara més amunt, els àngels donaven corda a l’univers per dotar-lo del primer impuls. D’aquesta manera hom entrava en moviment amb els oratges, els elements i els astres. Tanmateix, la pintura en qüestió també parla de la divinitat, i aquí la geometria sempre malencerta. La concòrdia discordant fa del quatre l’u, del cercle una roda i de la roda una creu. En aquesta visió calidoscòpica dels quatre cercles, hom es queda fixat pel seu moviment giratori però també es commou pel caràcter axial dels diàmetres que els travessen. És allí on el fidel i l’espectador troben reflectits els angles rectes del retaule principal, la creu explícitament absent i testimoni vaporós en tota la capella. La creu que marca i harmonitza la línia de l’horitzó i la de l’ascensió. La que delimita el macrocosmos i el microcosmos: els quatre cantons de la terra, les virtuts cardinals, els rius del Paradís i els murs de la Jerusalem celestial, els quatre grans profetes i els quatre grans evangelistes, les estacions i els elements. La creu que, com el carruatge d’Aminadab, transporta les quatre passions del cos i els quatre moviments de l’ànima en un viatge circular per latituds, longituds, sublimitats i profunditats que hom no podria establir i que Radulfus Glaber doctament denominà «divina quaternitas». Sergi Sancho Fibla Doctor en humanitats Investigador a l’EHESS (París)



Estrelletes Llavors que els ulls de llaurar la terra n’anaven plens ara que calla l’arada d’aquests mons tenim només la pols dels peus i tu has pintat un gest enlaire. Elisenda Rosàs



Sota un cel protector L’esglesiola de la casa dels Rosàs Tosas, al prat del Beiato, enmig d’horts i sèquies, amb el seu rafal, la bassa i la font, és un lloc on ens podem aturar i descansar trepitjant la terra sota un cel protector, en comunió amb els homes que habitaren aquell tros «molt abans que nosaltres». El quadre de Miquel Paton s’insereix en un retaule barroc que un badaloní, de ben jovenet, va salvar convertint-lo en vocació constructiva d’unes pedres, d’uns pilars, d’un campanar on confluïren temps i espai, com si el futur del nostre present es trobés enterrat en els pilars de la capella que travessen la terra dels prats canareus. La gamma cromàtica del pas de les estacions del quadre de Miquel Paton ens parla d’una terra que s’enlaira, puja cap al cel, «elevant la mirada des de camps i horts fins als blaus de llum i cap a l’infinit», i d’un cel que descendeix foradant la terra. La pintura del retaule, el tetramorf i la imatge de la Mare de Déu de Miquel Paton naixen de la vida més propera amerant la nostra sensibilitat. Que no sentiu la flaire de la flor de taronger i la salabror de la mar? Totes tres obres s’ofereixen obrint-se a un diàleg amb la capella i ens fan escoltar, no parlar, i, abans de dominar o consumir l’espai arquitectònic, només busquen deixar ser perquè entre els seus murs ressoni la Paraula. El sentit de les pedres de Santa Maria dels Prats és fitar un lloc en el món per a contemplar la bellesa que ja habita entre nosaltres. Ramon Rosales Catedràtic de filosofia i professor



Edició

Maig 2019 Coordinació i disseny Anna Nicolau Textos

Miquel Paton

Bernat Puigdollers Ramon Rosales Elisenda Rosàs Sergi Sancho

Revisió lingüística Miquel Saumell Fotografia

Bea Dalmau Impressió

Gràfica Dertosense, SL Dipòsit Legal T 728-2019

Amb el suport de:




Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.