Número 22 – Oxímoron, 2014
mastegat, que no li agradi menjar sempre farinetes. Nebot em llença una mirada escèptica que travessa sense entrebancs els vidres gruixuts de les seves ulleres bifocals: “Ah, amic meu: ¿i això és exclusiu del conte breu? ¿No podem trobar-ho en la novel·la?”. Responc ràpidament (vinc preparat): “En menor grau: l’expansió pròpia de la novel·la no deixa tant marge a la participació activa del lector. La novel·la explica, el microrelat suggereix”. La frase lapidària m’enorgulleix i, envalentit, continuo: “Per això les distàncies curtes requereixen una major precisió del llenguatge. En un microrelat, cada paraula compta, cada paraula és una pedra preciosa!”. “No s’embali, senyor Masó, i mengi’s una oliveta”. Li faig cas i ell continua: “Veurà: jo també aspiro a la màxima precisió del llenguatge en les meves novel·les, com sospito que fan els autors amb aspiracions artístiques. Per tant la meva actitud no es diferencia gens de la que vostè atribueix als microrelatistes”. Li demano si a vegades un novel·lista no es veu obligat a fer concessions i ho reconeix: “Home, la novel·la no pot ser sublim de manera permanent”. Recordo haver llegit la frase a Contra el microconte (Valeri Nebot s’està autocitant!) però l’il·lustre novel·lista no doblega el genoll fàcilment i de seguida contraataca: “Però la literatura brevíssima, que presumeix de precisió lingüística, d’essencialitat, sovint acaba convertida en un acudit. Un microrelat, en essència, és un acudit disfressat de literatura. I l’ús habitual de referents literaris o culturals en clau paròdica, no és més que una forma culta –o pedant– d’acudit, ¿no troba senyor Masó?”. Per no rebatre més l’entrevistat, responc amb un somriure i faig un llarg glop del meu got. Pel finestral veig passar tres barques de vela llatina que la tramuntana impulsa a una velocitat pròpia d’un bòlid de Fórmula 1. No ens posarem d’acord: per mi, un acudit ben narrat també pot ser bona literatura. I la paròdia de referents literaris no és exclusiva del microrelat (el Quixot, el Tirant lo Blanc i l’Ulisses de Joyce em vénen al cap). I mai no he entès 79