Lo Càntich - Número 23 - Prosopopeia, 2014 by Lo Càntich

Lo CĂ ntich - Revista de Literatura, Art i Cultura -

NĂşmero 23 Prosopopeia, 2014 Abril - Juny de 2014

Lo Càntich Revista de Literatura, Art i Cultura Número 23 - Prosopopeia, 2014 Abril – Juny de 2014 ISSN 2014-3036 - DL: B.42943-2011 EAN 9772014303002 23> Direcció: Ferran Planell i Coflent Editor: Toni Arencón i Arias Consell de Redacció: Vicenç Ambrós i Besa, Toni Arencón i Arias, Montse Assens Borda Miquel Bonfill Asperò, Glòria Calafell, Ferran d’Armengol, Carles Fernández Serra, Pere Fornells Miquel, Montserrat Lloret, Jordi Masó Rahola, Pau Marc Riera Albó, Laura Ropero Ventosa Equip Editorial: Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz - Margarida Badia Josep Maria Corretger i Olivart - Joan Bernat Sandra Domínguez Roig - Joan Abellaneda i Fernàndez Il·lustració de portada: Dolf Raimond Hall Portada posterior: Cristina Cray Projecte editorial de l’Associació de Relataires en Català (ARC) © dels textos, segons els autors referenciats Reservats tots els drets d’edició per: Associació de Relataires en Català www.associacióderelataires.com CC BY-NC-ND 3.0 NR: 1003305878809 El Prat de Llobregat, 2014

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Editorial Toni Arencón i Arias

Prosopopeia Ha arribat l’estiu. Ja hem vist encendre’s les fogueres. I l’endemà de l’endemà passat de l’endemà de la nit màgica ens ha regalat amb un nou número de Lo Càntich. Un número carregat de prosopopeies. La prosopopeia o personificació és una figura retòrica que consisteix a atribuir qualitats humanes a éssers no racionals, a objectes o a fenòmens naturals (concrets o abstractes). Hi ha, però, una diferència entre prosopopeia i personificació. A la personificació els atributs afecten únicament als sentiments o a les conductes; mentre que a la prosopopeia l’orador proporciona la paraula al personatge de ficció, que fins i tot pot interactuar amb el narrador, convertint-se en un últim estat de la personificació. La prosopopeia permet, per exemple, posar veu a la pàtria: “Em van trencar el vestit en trencar les meves ciutats” (Pierre de Ronsard, referint-se a França), i es converteix en una figura comuna de la redacció de textos jurídics: “Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una Unió més perfecta, establir la justícia, afirmar la tranquil·litat interior...” (Constitució dels EUA de 1787). Amb la utilització d’aquesta figura retòrica el personatge de ficció es converteix en un ésser amb qualitats humanes (pensaments, sentiments, accions...). I fins i tot ens pot posar en el compromís d’haver d’encertar qui o què ens està parlant, com a les endevinalles: 5

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Del meu vestit es vesteixen, també sóc bo per menjar, i xics i grans em passegen per la muntanya i el pla. (El xai) Sóc germana del bolet i també de la castanya, segons com, em troben dolça; segons com, em troben agra. (La nata) En néixer ja sé segur quin dia he de morir, i visc a casa del pobre, del menestral i del ric. (El calendari)

Els gèneres més prolífics són, evidentment, els contes infantils, la ciència-ficció i la fantasia. El conill blanc vestit amb jaqueta i jupetí que corre exclamant que fa tard, el dodo que organitza una carrera per eixugar-se, l’eruga blava fumant un narguil, la Reina de Cors i la resta dels personatges d’Alícia al país de les meravelles, de l’escriptor Lewis Carroll conformen un univers de prosopopeies. En aquest número de Lo Càntich, comptem amb moltes prosopopeies. Els poemes “La caputxa catalana”, de Dolors Monserdà i Vidal, i els versos de “L’espurna”, d’en Joan Alcover, en són exemples; però hi ha més, moltes més. Us animeu a trobar-les? Molt bon estiu! Lo Càntich, Prosopopeia, 2014 Toni Arencón i Arias Juny, 2014

Número 23 – Prosopopeia, 2014

MESTRES DEL TEMPS

Número 23 – Prosopopeia, 2014

L’ESPOLI Doménikos Theotokópulos ‘El Greco’

«L’espoli» (1577-1579, Catedral de Toledo) Homenatge a: Doménikos Theotokópulos ‘El Greco’ en el quart centenari de la seva mort (Càndia, Creta, República de Venècia, 1541 - Toledo, 7 d’abril de 1614)

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

LA DAMA DEL RAT PENAT Víctor Balaguer

Il·lustració: “Dona adormida” Sándor Liezen-Mayer

Número 23 – Prosopopeia, 2014

LA DAMA DEL RAT PENAT Víctor Balaguer

Allà baix, al plá, un llorer hi havia. Sota del llorer, bona y adormida, una dama jau sobre una catifa; la catifa es d’or y de seda fina; la dama es un cel, d’hermosa y bonica. ¡Ay, si ella volgués, jo la vetllaria de dia y de nit, de nit y de dia! Mes un rat penat que sempre la mira prop d’ella s’está y en ella s’ensiza sens móurers de nit, de nit ni de dia.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

–Senyor rat penat, per Déu no’m diria si es morta la dama que mon cor admira? Morta dihuen qu’es, mes jo la crech viva. –No’n es morta, no, sols está dormida. Ja es despertará cuant vinga lo dia, cuant l’hora n’arribe, cuant l’hora ne sone, cuant l’hora ne sia. oO0Oo

Número 23 – Prosopopeia, 2014

LA MAQUINISTA (POLKA COREJADA) Josep Anselm Clavé i Camps

Fotografia: “Tallers de La Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona”

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

LA MAQUINISTA (POLKA COREJADA) Josep Anselm Clavé i Camps

La campana al treball crida ¡Al taller! ¡A treballar! És lo pa de la família la suor de nostre afany. ¡Al taller! ¡A les encluses! ¡Al cargol! ¡Al torn! ¡Al banch! Que los timbres més honrosos són los timbres del treball. ¡Afanyems! ¡a la tarea! ¡Dali, dali! ¡Dali, dali! ¡Sens descans! Lo foch furga ab lo silvestre forjador expert i brau y ab las curvas estanelles te una barra a caldejar. Quan lo ferro fa estrelletes fina sorra hi va tirant fins que la roenta barra trau á temps de la fornal. Lo martell llauguer blandeja y esparjits a son alcans te la plana el peu de cabra los escaires y els tallants.

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Al compàs que al martell dóna malladors ensinistrats en la esclusa escalaburnan lo ardent ferro á cops de malls. Ja lo allargan fenthi presa, ja lo escursan recalcant, va la pessa prenent forma del ferrer á voluntat y forjada passa á carrech dels torners ó dels manyans. ¡Afanyems! ¡a la tarea! ¡Dali, dali! ¡Dali, dali! ¡Sens descans! És el pa de la família, la suor del nostre afany, y los timbres més honrosos són los timbres del treball. ¡Afanyems! ¡A la tarea! ¡Dali, dali! ¡Dali, dali! ¡Sens descans! L’aurora del progrés manumitint esclaus lo estigma de la gleba de nostres fronts borrà. En lo banquet del món avui l’obrer hi cap: los trobadors pregonen las glorias del treball.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Progrés, virtut y amor és nostre lema sant, soldats som de la indústria soldats som de la pau. ¡Dali, dali! ¡Dali, dali! La campana a plegar toca, lo deber cumplirem ja, lo descans cerquem joyosos en la pau de nostres llars ¡A plegar! oO0Oo

Número 23 – Prosopopeia, 2014

CORRANDES Recollides per: Anicet de Pagès i de Puig A: “De corrandes i cançons, per cantar i dansar” Xesc Font i Odrí

Il·lustració: “Postal catalana” Laietana Editorial - Corrandes Catalanes Il·lustrador: Girona

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

CORRANDES Recollides per: Anicet de Pagès i de Puig

Com que no tinch res que fer Y no’m plau estar en vaga, Carré amunt y carré avall Vaig puntejant la guitarra. ***

Cansonetes y corrandes Tohom les escolta ab gust; Com se les emporta l’ayre No fán pas mal á ningú. ***

La nina que jo festeje No ha de ser pas de ciutat; Vull que dugue espardenyeta Y mocadoret al cap; Ha d’oir missa’l diumenge Y ha de saber treballar, Y ha de tenir per padrina La Verge de Montserrat. ***

Lo sol ha fet les morenes, Y la lluna ha fet les rosses; Per no agraviar al cel Jo dono conversa á totes. ***

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Los fadrins de aquexa terra Nos tenyim les barretines Ab lo encés vermell que sobra Dels llavis de les fadrines. ***

Allá dalt de la montanya Hi cantava un rossinyol; «Quan los catalans s’acaben ¿Qué hi quedarà en aquex mon?» ***

Sempre me dius que m’estimas Y ab mi no’t dexan casar; Ton amor es com la menta, Floreix y no pot granar. ***

Yo te veig de nit i de dia Á la llum de mos recorts, Fochs follets ¡ay! Que s’escapan De la tomba del meu cor. ***

Les ànimes benhaurades Que se n’han de anar al cel Totes passan per ma terra Per fer lo camí mes dret. ***

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Si no’m mires ve la nit Y si’m mires lo sol torna, Y com lo sol m’enlluerna Sempre’m dexas á les fosques. ***

Voldria ésser papallona Y que’m tallesses les ales Y que quan caygués á terra Tu hi estenguessis la falda. ***

La mare á mi sempre’m deya Que’ls homes son uns trayudors; Despres se guaitava al pare Y’s feyan l’ullet tots dos. ***

Conto á la lluna mes penes, Conto al ayre mos sospirs, Dich á tohom que t’estimo Y á tú no t’ho goso dir. ***

Ab sanch de les meves venes Jo’n criava un aucellet, Quan tingué les ales grosses Va volá i no l’he vist mes! ***

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Ton pare’t voldria monja Y ta mare’t vol casada; Per savé’l gust de les filles No hi ha ningú com les mares. ***

Les corrandes que jo canto Ja se que’t fan rabiar Que quan tú no te n’adonas De dret al teu cor se’n van. ***

Perque als catalans va veurer No dormi’l grech de molts jorns; Si hagués vist les catalanes ¡Verge santa, quin trastorn! ***

Que tu ets meu y jo so teva Me juras á cada pas; ¡Ay fill meu, jo no hu puch creurer Fins que ho digue’l capellà! ***

Quan rumbejas tantes perles No sap conexer ningú Si tú t’enjoyas ab elles Ó elles s’enjoyan ab tú. oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

LA CAPUTXA CATALANA VIOLES I ROMANÍ Dolors Monserdà i Vidal

Il·lustració: “Violes i romaní” Lídia M. Nogales

Número 23 – Prosopopeia, 2014

LA CAPUTXA CATALANA VIOLES I ROMANÍ Dolors Monserdà i Vidal

Dintre la caxa de nuvia, de noguera y de vorí, ab lo rusch y la filosa, lo gipó y lo drap de bri, barretina roja y musca y gambeto del padrí, molts anys fa que’n so tancada, enyorant, ¡trista de mi! la flayra de ginesteres, violes y romaní. Plegadeta m’hi deixaren des que l’àvia va morí; ni sols per aná als sufragis la nora me féu serví; per follies dels vilatges, ma senzillesa avorrí... ¡Com si els caps qui’m rumbejaren jo no’ls hagués fet lluí! ¡Ay, si parlarne volguessin violes y romaní! Prou dirien les vegades que ab l’ayret del bon matí, al baixá á Missa primera, los qui’ns veyen pel camí deyen á la minyoneta que s’abrigallava ab mi: «¡Ets la nina més ayrosa que ha somiat cap fadrí! ¡Si apar que a ton pas esclaten violes y romaní!» 23

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Y ella, soptantli á la cara una onada de carmí, sombrejant ab la caputxa sos ulls d’estel vespertí, semblant la perdiu novella qu’acaben d’espaordí, rost avall per la drecera, com portada pel garbí, s’esmunyia entre ginestes, violes y romaní. Lo cap acotat á terra, lo cor en l’anyell Diví, lo cistelló per l’oferta, pels qui en Déu varen finí; si en lo camp era ridolta, en la església gessamí: los minyons li’n feyen rotllo pera véurela sortí; que ab sa flayra... ¡s’amagaven violes y romaní! De sospirs y d’amoretes ¡quants ramells n’hi vaig cullí fins que al hereu d’eixa plana ma mestressa doná’l sí! ¡Prou que avui les seues nétes ho voldrien assolí lo que ab l’humil caputxeta la seva àvia va gaudí; ¡més no escauen ab follies violes y romaní!

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Des que’l vent d’usances noves tancada me dexá aquí, ni escolto’l drinch de les unces ni de la vrema’l tragí. La malura arrasa vinyes, les guerres fan estremí, y’ls fills de la nostra terra ¡al rey han d’aná a serví!... ¡Com no heu mort ab plors de mares, violes i romaní! Y ab eix baf de mort i angoxa que arreu se deixa sentí, flochs y modes de les viles foll lo camp vol escarní; ¡ja les filles de montanya no es conexen pel vestí; ¡ja han llençat lo gipó negre, lo blauet y’l drap de bri amb sa flayra de ginesta, violes i romaní! Usances, furs y riquesa, ¡vos heu soterrat ab mí! Dels passats s’estrafan modes, mes l’esprit ¡se’l deix morí!... ¡Oh, bons corchs y arnetes blanques! quan m’arrebaceu d’aquí, ¡porteu la pols de mes runes al vell cim del puig veí, hont finesca ab ginesteres, violes y romaní! oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

L’ESPURNA Joan Alcover i Maspons

Il·lustració: “Els focs de Sant Joan la nit perfumen” Cristina Cray

Número 23 – Prosopopeia, 2014

L’ESPURNA Joan Alcover i Maspons

Com el panteix de l’ànima dormenta flotava el verb melodiós; mes ara en l’Illa diu quelcom que ja retorna del secular encantament, i munten generacions que una claror novella duen als ulls. La joventut és nostra. La llengua: ella l’ha fet, el gran prodigi; ella amb sos mots regalimant de saba ens torna la llecor que l’ha nodrida; ella difon estremiments profètics; ella té notes de clarins. Sonem-los; despertem els titans que en l’ombra jauen de l’esperit; sonem-los; si ens escupen els filisteus des de les torres, sonem-los, i cauran. Sota la immensa cúpula de blavor a on se miren els cims més alts de l’heretat, solcada pel tremolenc atzur mediterrani, soni el crit de la sang, bategui el ritme de la maternitat, i en ell se bressin, com eixa mar unísona, vibranta d’un sol batec des de Pollença a Roses, els milions de cors de nostra raça. Som nét i fill de catalanes. Elles amb mots d’enyorament me condormiren, amb mots d’enyorament que dins el calze de la innocència gotejant, com perles de rou, duien reflexos lluminosos dels nadius horitzons. Pastors i fades i dones d’aigua i cavallers i prínceps, amb la materna melodia als llavis, baixaven del Montseny i les congestes 27

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

del Pirineu, per habitar ma casa. I el regne d’il·lusió, terra promesa on tots volem anar, per mi tenia ton nom, oh Catalunya, i ta corona, oh Montserrat, i ton accent, oh Musa oblidada llavors, ara vestida de porpra triomfal. Tu em bressolares tímidament amb les mateixes notes que avui, com ressonanta escampadissa, amb crits de joia a l’avenir se llancen, i eren en l’auba de ma vida, un feble piular com a aucells que migbadessin els ulls, eixint d’un somni de centúries. Llavors ma joventut volà despresa de la roca insular per a confondre’s dintre del bull de la ciutat sonora. Trobava clos el món de mos ensomnis, i al gest aspriu de la comtal matrona jo responia amb la supèrbia muda d’un fosc isolament. Era la boira que assaonà mon cor perquè el somriure de l’amor hi florís. Oh dolça imatge que en mon camí posà la Providència! Tu, Beatriu catalanesca, fores la calor de la pàtria feta dona! I quan, victoriós dels vents terribles que afuà la dissort entre nosaltres, vinguí a l’altar per abraçar-te meva i al Monestir pelegrinant pujàrem, i dalt el cim de les sagrades penyes ens donàrem les mans, i ens semblà veure, amb ulls enlluernats per la divina claror del ritu nupcial, difondre’s el misteri d’amor, l’ànima nostra, sobre la majestat de Catalunya, i el mar immens i radiós, i l’Illa guaitant a l’horitzó..., llavors mon llavi trèmul te volgué dir, i no podia: 28

Número 23 – Prosopopeia, 2014

–”Veus enfora la mar? Quantes esteles hi dibuixaren els vaixells que em duien! Quantes hores de febre i de pontar-se mos pensaments de foc damunt les ones! Veus ma terra allà endins? Ella t’espera per a besar-te el front amb sos efluvis. Tu amb nova sang hi nodriràs el vincle del poble meu amb la materna soca.” Els focs de Sant Joan la nit perfumen; mes de tots els amors, sols un n’alena. Salten de mont en mont llengües de flama dient el pacte espiritual que ens lliga. No us allunyeu, memòries doloroses. Si féssiu nosa aquí, quan vénc a seure a la festa pairal, jo no hi seria. Mai com al beure el vi de l’entusiasme sent tan a prop les enyorades ombres. Com la falzia en un illot caiguda enmig de la rompent, que per a moure l’ala nafrada i degotant, espera el raig de la bonança que l’eixugui, jo em sent reviure, agombolat per l’hora de calor jovenívola que ens besa. Mai els tres rius de llàgrimes vingueren tan dolços i tan plens com brollen ara que el foc dels esperits se fa visible. ¿Qui d’un afecte viu, per lluny que sia l’obscur amagatall, dirà la força? Passa la mar un mot de recordança: del foc de germanor vola una espurna... L’espurna ha pres... Els escolans d’un culte nou i sublim, formiguejant a l’ombra, de viles i ciutats duen l’ofrena cap a les pires d’allà dalt; i els diuen, al passar costa amunt, el pi balsàmic, la mata, el boix, el romaní: –Colliu-nos! 29

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

L’espurna ha pres. I d’un en un s’encenen els cirials del culte de la pàtria. Sobre l’immens entrunyellat de serres la nit batega de clarors purpúries; i dels devots d’aquesta escolania que en tots els cims de Catalunya vetlen, n’hi ha que miren en silenci, pàl·lids d’una emoció fondíssima, la fosca a on la filla de la mar s’amaga. –”¿Tendrà un llumet per a nosaltres, una mirada, un pensament? ¿Està adormida o sos ulls bada al gloriós insomni?” I l’hora fuig i les tenebres callen... Però, de sobte, un crit vola pels ecos de les altures de llevant. Oviren un llumenar... El Puig Major saluda. És l’estel de Mallorca! oO0Oo

Número 23 – Prosopopeia, 2014

MÚSICA Ana María Matute Traducció: Florentino Guiles

Homenatge a Ana María Matute, (Barcelona, 26 de juliol de 1925 – 25 de juny de 2014), que ens ha deixat.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

MÚSICA Ana María Matute

Les dues filles del Gran Compositor –sis i set anys– estaven acostumades al silenci. A la casa no havia de sentir-se ni un soroll, perquè el pare treballava. Caminaven de puntetes, en sabatilles, i només a ràfegues el silenci es trencava amb les notes del piano del pare. I una altra vegada silenci. Un dia, la porta de l’estudi va quedar mal tancada, i la més petita de les nenes es va acostar sigil·losament a l’escletxa; va poder veure com el pare, a estones, s’inclinava sobre un paper i anotava alguna cosa. La nena més petita va córrer llavors cercant la germana gran. I va cridar, va cridar per primera vegada en tant silenci: –La música del pare, no te la creguis ...! La inventa! oO0Oo

Número 23 – Prosopopeia, 2014

DONACIÓ DEL FONS JOAQUIM VALLMAJÓ A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT EMPORDÀ

MUME - MUSEU MEMORIAL DE L’EXILI

Figueres, 12 de maig de 2014.- L’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà (ACAE), el Museu Memorial de l’Exili (MUME) i el Grup d’Empordaneses i Empordanesos per la Solidaritat (GEES) es complauen a informar-vos que avui a les 11 del matí s’ha celebrat una roda de premsa a la seu de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà. Hi han participat Èrika Serna, directora de l’ACAE, Jordi Font, director del MUME, Josep Maria Bonet en representació del GEES i els germans de Vallmajó, Martí i Núria. Durant l’acte, s’ha fet donació de fons documental i fotogràfic que Joaquim Valmajó havia lliurat en vida a familiars i amics. Aquesta acció s’emmarca dins la campanya iniciada amb data 24 d’abril de commemoració dels 20 anys de la desaparició del navatenc a Rwanda durant el conflicte bèl·lic. L’objectiu d’aquesta donació és reunir tot el fons que fins ara es trobava dispers, conservar-lo en condicions òptimes i facilitar-ne la consulta a qualsevol persona interessada. L’Arxiu Comarcal es compromet a digitalitzar-lo i oferir-ne la consulta tan física com en línia a través de la seva web. Així mateix s’elaborarà una exposició itinerant amb aquest material que tracti, no tan sols del conflicte que encara segueix obert a l’Àfrica dels Grans Llacs, sinó que també serveixi per explicar un cas de justícia universal i de la iniciativa de diàleg altament inclusiu iniciat 33

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

l’any 2004 per la diàspora de persones exiliades i especialment membres de l’oposició. Jordi Font ha destacat: “Pel MUME és important treballar per donar a conèixer, a més de l’exili republicà, tots els altres exilis i més tenint-hi com a ‘relator’ un empordanès com Joaquim Vallmajó”. Erika Serna, directora de l’ACAE, ha valorat la gran importància d’aquest fons personal com a testimoni de valor de l’obra que Joaquim Vallmajó va portar a terme al llarg de tots els anys d’estada a l’Àfrica, així com el centenar de cartes autògrafes que envià, i les nombroses imatges dels camps de refugiats ruandesos i l’exili que ell mateix retratà. Martí i Núria Vallmajó han assenyalat: “creiem molt important ajuntar els documents personals, cartes i fotografies que enviava en Quim i donar-los a l’Arxiu Comarcal per així facilitar que tothom hi tingui accés”.

Josep M. Bonet: “les cartes que portem no són només cartes que envia en Quim a la família i amics, són també una crònica que explica, dia a dia, el que passa a Ruanda, i que no és el mateix que ens han explicat els guanyadors del conflicte. Aquestes cartes han servit com a proves documentals en la causa de justícia oberta a l’Audiència Nacional per investigar l’assassinat d’en Quim, la Flors Cirera i altres 7 ciutadans espanyols a Ruanda i la República Democràtica del Congo”. 34

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Joaquim Vallmajó i Sala Navata, Alt Empordà, 1941 - Ruanda, 1994 Missioner

Després d’haver estudiat filosofia i teologia al seminari de Girona (1957-61), el 1961 entrà al noviciat dels Missioners d’Àfrica a Gap (Alps francesos). Del 1962 al 1965 continuà els seus estudis de teologia al seminari que la congregació té a Haverlée (Bèlgica), on el 1964 pronuncià el jurament perpetu com a membre dels Missioners d’Àfrica. El 1965 fou ordenat de prevere a Girona i enviat com a missioner a Ruanda, on romangué fins al 1969. Entre el 1969 i el 1972 cooperà en tasques d’animació missionera a Catalunya. El 1972 tornà a Ruanda, i hi restà fins a la seva mort. Destacà pel seu treball a favor dels refugiats i desplaçats provocats pels combats entre hutus i tutsis en diferents zones del país. El 1991 li fou confiada la responsabilitat de les obres socials de la diòcesi de Byumba. El 26 d’abril de 1994 fou arrestat per militars tutsis i assassinat al cap de poc. Sis anys després de la seva mort encara no havia estat localitzat el lloc on foren enterrades les seves despulles. oO0Oo 35

Número 22 – Prosopopeia, 2014

CREACIÓ I CULTURA

Número 23 – Prosopopeia, 2014

JOSEP VALLVERDÚ I EL SEU GIRA-SOL D’HISTÒRIES UN CORREDOR DE FONS DE LES NOSTRES LLETRES Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules”

Josep

Vallverdú i Aixalà (Lleida, 1923) és un dels autors més grans que ha generat la nostra literatura catalana, sobretot pel que fa al públic infantil i juvenil, al que més temps ha dedicat, però sempre sense deixar de banda el públic adult. Home que ha conreat molts gèneres, sobretot l’assaig, llibres de viatges, història, de memòries, de poesia, dietaris… que fan que en anar tan de la mà del públic més jove, sovint s’hagin oblidat o deixat una mica de banda. Vallverdú té un llegat de més de cent cinquanta obres i recentment ha afirmat que no té res inèdit, bé, tot menys l’obra de novel·la negra que va lliurar a Manuel de Pedrolo per a la col·lecció La Cua de Palla i que com a aquest darrer no li va agradar el seu final, la descartà i no l’edità. Sense por a equivocarme puc afirmar que Josep Vallverdú, juntament amb Jordi Sierra i 39

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Fabra i Manuel de Pedrolo, és l’autor que més obres ha editat per al públic més jove.

La meva entronització amb el món Vallverdú, ve arran del 1986, quan en una visita a l’hospital d’un tiet que havia caigut d’un ametller, la meva tieta va decidir anar a una papereria i em va decidir regalar un llibre d’un autor de la meva terra i que ella coneixia bé, perquè com en Vallverdú treballava de professor a l’institut que porta el seu nom a les Borges Blanques, en dies de mercat el veia sovint i era molt fàcil que et dediqués un llibre, perquè sabies on comprava el diari. Per cert, estic parlant de Els amics del vent (1979), volum que tractava de la Guerra del Francès i on dos nens fugen amb un globus fet en camises i llençols, fou precisament aquest llibre el que em va fer estimar els escriptors i la literatura, ja de ben jovenet començava a compilar articles, entrevistes i reportatges d’escriptors, sobretot catalans i els arxivava per consultar fins a arribar a actualment la meva professió, professor de llengua i literatura catalanes en un institut de 40

Número 23 – Prosopopeia, 2014

secundària. Recordo que els dibuixos de la Pilarín Vallés que estaven inclosos dins d’aquella primera obra que m’arribava a les mans del senyor Vallverdú em feien reviure la història amb carn i ossos. Després d’aquest llibre en van venir molts més fins a tenirne gairebé una quinzena, a poc a poc, em vaig anar llegint la majoria de llibres que tenia editats a la col·lecció La Galera, després d’un l’altre i de regal sempre encomanava un altre llibre d’en Josep Vallverdú, tenia multitud d’històries entretingudes, d’aventures... passaves esplèndides vetllades llegint i llegint. Un llibre després de l’altre i em volia fer tota la col·lecció, així doncs, vaig anar llegint: Rovelló (1969), L’Alcalde Ferrovell (1981), L’inventor de fantasmes (1977), En Roc drapaire (1971), En Mir l’esquirol (1978), Bernat i els bandolers (1974), Tres xacals a la ciutat (1976), El fill de la pluja d’or (1984), dins de la col·lecció Els grumets de La Galera i més tard, El viatge del Dofí viatger (1990), El testament d’en John Silver (2007), més recentment, Gira-sol d’històries (1979), Un cavall contra Roma (1977) i Blai Joncar (2009). Gairebé totes les obres editades per “La Galera”, algunes d’elles ja descatalogades, es troben recollides en els catorze volums que formen fins avui dia “L’obra completa” d’en Josep Vallverdú, volums publicats entre 1995 i 2001. La majoria de llibres de la meva col·lecció Vallverdú ja esgrogueïts pel pas del temps i el paper de baixa qualitat d’aquella època, però els guardo com un autèntic tresor. Sempre li he tingut admiració i respecte, m’ha fet passar grans estones, però a mesura que et fas gran, de vegades et pot costar posar-te a llegir-lo, perquè sovint pot succeir que tens d’altres interessos, però mai seran una pèrdua de temps els seus llibres, ben travats, ben escrits, amb bones trames argumentals. Això sí, tard o d’hora acabes retornant a ell. Sempre he anat seguint les seves obres i les seves trames. Em va saber molt greu que l’any 1987 se n’anés a viure a l’Espluga de Francolí i deixés Puiggròs per les boires i el mal temps, però si més no, sempre lligat als seus orígens, tot i que 41

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

sovint, no li agradava parlar gaire del poble on residia, no sé per què, potser per allunyar-se d’antics records d’infantesa que no pretén reviure. L’any 1997 la Universitat de Lleida ja li va retre un petit homenatge, al qual vaig tenir el plaer d’assistir com a estudiant de filologia, però l’any 2013 va celebrar el seu norantè aniversari, i segueix al peu del canó, escrivint contínuament. Fou una fita important per a posar en solfa tota la seva obra i a l’abast de tothom en una mini gira per les contrades d’arreu dels països catalans, trobada organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans. La seva obra és tan extensa i prolífica, atès que Josep Vallverdú és un treballador infatigable, com un corredor de fons de les nostres llengües que edita quelcom any rere any, d’aquesta manera fa que s’hagi aprofundit poc en la seva obra i s’hagi d’actualitzar sovint, gràcies a la seva dèria d’escriure. Però a més, és un escriptor tot terreny, no li val conrear únicament un gènere, Vallverdú, com si fos un pianista, toca tota mena d’estils literaris que l’emplenen, que el satisfan, es troba còmode escrivint en altres camps, per això de tant en tant ens sorprèn amb un poemari, un assaig, un llibre de viatges, una obra de teatre... aquestes destinades al públic adult, emperò sense abandonar la seva tan amada literatura juvenil, dic seva, perquè n’és un dels principals estendards. Vallverdú sempre va a la seva, escriu allò que més li plau. Ara amb la norantena hi ha pausat una mica més la seva activitat escriptora, li plau més fer per exemple poesia, però de ben segur que ja té pensat un fil argumental per a una nova novel·la. La seva capacitat inventiva no té fi. Ho veurem en la seva obra atès que dins la literatura juvenil ha conreat gairebé tots els gèneres literaris que existeixen: fantàstica, d’aventures, policíaca, històrica, contística... De llibres d’en Josep Vallverdú us en podria recomanar un bon grapat, i potser em quedaria curt, no acabaria, la gran majoria els podeu trobar editats a La Galera. Les seves obres són un bon camí per gaudir de bona literatura des de ben petit, i no em cansa42

Número 23 – Prosopopeia, 2014

ré de dir-ho, altrament, també de gran, tal com jo ho vaig fer i segueixo fent, i endinsar-te dins d’unes narracions plenes d’aventures a través de la història, d’una literatura plena d’intrigues que us faran vibrar tot adquirint una gran riquesa de vocabulari, que és un dels elements amb què en Josep amenitza les seves obres. Anem a fer una ràpida pinzellada a les seves principals obres dins del seu àmbit de referencial, l’infantil i juvenil guiant-los en la classificació que un dia realitzà l’estudiós Josep Maria Aloy: 1. Novel·les: a) D’aventures: –Amb fons històric: Prehistòria: “Tres xacals a la ciutat” (1976). Edat antiga: “Els fugitius de Troia” (1998), “Un cavall contra Roma” (1975), “La creu dels quatre anells” (1991), “Terra de llops” (2013). Edat mitjana: “En Mir l’esquirol” (1978), “L’espasa i la cançó” (1986). Finals del segle XIV: “El patró Gombau” (2000). Segle XVII: “Bernat i els bandolers” (1974). Segle XIX: “Els amics del vent” (1979), “L’alcalde Ferrovell” (1981), “Honorable fugitiu” (2011). La Guerra Civil: “Blai Joncar” (2009). –Temes mitològics: “El fill de la pluja d’or” (1984), “El vol del falcó” (1985), “Mans de bronze” (1990). –Del Far-west: “Punta de fletxa” (1992), “Lladres de cavalls” (1992), “Joc d’eixerits” (1994), “Germana veritat” (1994). –D’acció: “El venedor de peixos” (1960), “Trampa sota les aigües” (1965), “La caravana invisible” (1968), “Gasan i el lleopard” (1984), “L’illa groga” (1986), “El viatge del Dofí Rialler” (1990), 43

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

“L’home del gregal” (1992), “Els genets de la tarda” (1992), “Silenci, capità!” (1993), “Estimat Stavros” (1999), “El silenci i la pedra” (2003), “El testament de John Silver” (2007), “L’ombra del senglar” (1997), “Una quarta a babord” (1995), “Les raons de Divendres” (2003). –Amb protagonista animal: “Rovelló” (1969), “Saberut i Cua-verd” (1982), “La conquesta del barri” (1990), “Aventura al terrat” (1981), “Primi quatre estrelles” (2003), “Xau, el gos nàufrag” (2008). –Amb missatge social: “En Roc drapaire” (1971), “L’home dels gats” (1972), “Marta i Miquel” (1982), “Un estrany a l’arca” (1992). –Amb elements fantàstics: “Els inventors de fantasmes” (1977), “Les vacances del rellotge” (1981), “Els convidats del bosc” (1986), “Nàufrags a l’espai” (1986), “La perla negra” (1982), “Gegants a Rocanegra” (1999), “La presó de Lleida” (2003). 2. Contes: “Homes, bèsties i facècies” (1979), “Gira-sol d’històries” (1980), “Contes en òrbita” (1992). 3. Teatre: “La Caputxeta i el Llop” (1972), “Sant Jordi mata l’aranya” (1982), “Nerta” (1996). 4. Adaptacions: “La perla negra” (1985), “Robinson Crusoe” (1991), “Aladí i la llàntia meravellosa” (1997). Però en Josep no s’ha volgut estabilitzar en un únic gènere, també ha deixat petjada en d’altres com els set volums de relats breus: “A menjar confitura!” (1970), “Les vacances del rellotge” (1981), “Aventura al terrat” (1981), “La llegenda de Sant Jordi” 44

Número 23 – Prosopopeia, 2014

(1981), “Marta i Miquel” (1982), “La perla negra” (1982) o “La conquesta del barri”; multituds de contes molts publicats en la revista “Cavall Fort”, d’altres en canvi, han aparegut en altres revistes o diaris i alguns es van incloure dins “Gira-sol d’històries” (1979); diverses obres de teatre editades dins de “Cavall Fort”, com per exemple, “La caputxeta i el llop” (1972) o “Sant Jordi mata l’aranya” (1982); articles de divulgació, la majoria apareguts dins la revista infantil i juvenil “Cavall Fort”; altrament en Vallverdú ha editat obres per a un públic més adult, com ara: “Festa Major” (1961), “Lleida, problema i realitat” (1967), volum amb altres autors, “Proses de ponent” (1970), cròniques de viatges a “Catalunya visió” (1968-1973), l’assaig a “Indíbil i la boira” (1983), reculls d’articles com “La lluna amb les dents” (1989), o bé “Finestra i espill” (2008); la trilogia memorialística: “Vagó de tercera” (1996), “Garbinada i ponent” (1998), “Desmudat i a les golfes” (2000); “El tresor dels Canals d’Urgell” (1996), llibre compartit, dietaris com: “Quadern de les coves” (2010) o es deixa veure pel món poètic amb obres com “De signe cranc” (2009), o “Bestiolari” (2010), en són només una petita mostra del seu afany de mostrar-se actual i un fidel coneixedor de les terres catalanes i sobretot, com no de la plana de ponent, a qui ha dedicat diverses de les seves obres, o més recentment ha editat obres de poesia, es pot dir sense por a equivocar-se que en Vallverdú ha conreat tots els gèneres que existeixen dins de l’univers literari. En Josep no atura la mà destra d’escriure i la prova d’això és que any rere any podem trobar alguna obra seva al mercat, calenteta esperant els lectors. El seu talent l’ha portat a dedicar força temps a una dèria per traduir obres literàries a la nostra llengua, en una època en la qual es dedicava a donar classes de llengua i literatura catalanes en un institut de secundària i havia de buscar temps sota les pedres. La majoria de les traduccions les realitzà entre els anys compresos entre 1962 i 1975. Les traduccions van facilitar-li adquirir un am45

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

pli domini de la llengua com sempre ha demostrat. Com ell mateix glossava dins el volum “Les vuit estacions”: «Traduir m’és ja un xic odiós, però alhora reconec la condició d’estímul que el procés inclou. Traduir és fer treballar una colla de connexions cerebrals a gran velocitat. Traduir directament en net és una rica gimnàstica mental. Produeix alhora una fatiga i una exaltació. Com l’exercici atlètic». Els gèneres de les traduccions tenen diverses temàtiques, des de novel·les negres de la col·lecció “La Cua de palla”, fins a tractats d’antropologia social, llibres religiosos, d’educació sexual, clàssics de Robert Louis Stevenson o John Steinbeck entre d’altres. Pel que fa als aspectes més destacats que trobem dins de la seva obra de referència, la que s’adreça al públic més jove, trobem els següents pilars. Aquests són alguns dels ingredients que Josep Vallverdú empra a la seva cuina: • Una varietat de gèneres i una gran riquesa temàtica: aquesta abasta diverses èpoques i prova que en Vallverdú es documenta bé i coneix molt bé l’època sobre la qual vol escriure i fer que el lector s’hi senti plenament identificat, com si visqués en aquell període de temps que tracta la novel·la. Com explica Josep Maria Aloy, en moltes d’aquestes novel·les s’hi veuen crítiques a diverses actuacions dels personatges, així com també de les seves conductes. • L’amplitud dels escenaris: Sempre ubica les obres en uns espais que li són atractius i que descriu amb molta habilitat. Així doncs, en les seves obres podem trobar que l’acció transcorre en llocs com: un petit poble rural, a l’oest, a Roma, a l’Àfrica, a l’Àsia, a l’espai, en un vaixell en alta mar, dins del bosc, en una selva. • Personatges positius i en plena evolució: Els protagonistes de la majoria de novel·les d’en Vallverdú acostumen a ésser gent jove, principalment masculins, però caracteritzats per la valentia, coratge, i capaços d’enfrontar-se als problemes amb els quals es trobaran al llarg de l’obra, això sí, molts cops són guiats per la 46

Número 23 – Prosopopeia, 2014

curiositat, el valor, la inquietud, d’altres per l’observació dels fets, la intel·ligència, la tendresa, la sensibilitat, com comenta Aloy. Queda palès que moltes de les obres seran una mena de camí iniciàtic per al seu heroi i que com un atleta haurà d’anar superant els obstacles que se li presentin, sempre lluitant per a què es faci justícia, per assolir un somni, un tresor... • L’elegància del llenguatge: L’autor té un domini complet de la llengua. L’empra amb gran destresa i amb acuració, fins al punt, que de tant en tant, has de cercar algun que altre mot en un diccionari per entendre allò que ens vol dir l’escriptor lleidatà. Per tant, llegint les obres d’en Vallverdú, el nostre lector enriquirà el seu vocabulari. • Valors i missatges: Les obres d’en Vallverdú amenitzen els protagonistes amb una sèrie de valors positius, que són com un anell al dit per treballar per exemple en el món educatiu, atès que a través de les seves novel·les es pot meditar, veure i mesurar si l’acció d’algun personatge ha estat adequada o no i per què. Com diu Josep Maria Aloy, ens farà créixer com a lectors, i el més important, com a persones. Tot això, Josep Vallverdú ho fa des d’una escriptura ben senzilla, referències a l’ésser humà, en pertànyer a una civilització, a viure en una col·lectivitat. • L’humor i la ironia: Apareixen de manera sovintejada en les seves obres, de la mà de personatges joves, valents i en alguns casos, desimbolts, que planten cara a qualsevol situació. En Josep Vallverdú ha estat guardonat amb molts premis de prestigi al llarg de la seva trajectòria que l’han fet un dels principals referents de la nostra literatura, tant la dels joves, com la dels adults, en serien un petit exemple: el Folch i Torres (1968 i 1970), el Joaquim Ruyra (1963), el Serra d’Or (1980), la Creu de Sant Jordi (1990), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000), o el Jaume Fuster (2012). En la seva cuina, i el plat que li ha fet vèncer més premis hi podem trobar la novel·la d’aventures i d’acció. 47

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Amb els anys, ja en té noranta, afirma que ja no escriu tant, emperò no s’atura, atès que cada Sant Jordi té preparada alguna que altra obra, la més recent és “Terra de llops” (2013), concreta que ara porta una vida més tranquil·la, cuidant el seu hortet de casa a l’Espluga de Francolí, lloc on resideix des del 1988, temps en què marxà de Puiggròs, a les Garrigues, cansat del temps boirós de la plana de Lleida. Recentment, i després de perdre la seva muller Isabel Arqué, ha refet la seva vida i s’ha casat amb la vídua del científic Joan Oró, Antonieta Vilajoliu, però aquestes ja són figues d’un altre paner. Durant alguns mesos del proppassat 2013 es passejà arreu, per les contrades dels països catalans en aquesta gira flamant de celebració que li van preparar, per donar a conèixer més la seva obra dins el norantè aniversari, “Passeig d’aniversari”. No queda cap dubte que en Josep Vallverdú és un clàssic de les lletres catalanes. Aquí teniu un bitllet d’anada i tornada a l’univers d’aquest entranyable escriptor ponentí i de ben segur que no en retornareu. Paraula d’en Vallverdú!

(Gran part de la classificació de l’obra de Josep Vallverdú ha estat extreta de: Aloy Bosch, Josep Maria, (2009). L’escriptor i l’home, El gust per la lectura. Conferències 2009-2010)

NĂşmero 23 â&#x20AC;&#x201C; Prosopopeia, 2014

Fonts consultades: http://www.vallverdu.org http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-vallverdu http://blocs.xtec.cat/gustperlalectura/files/2009/12/resumvallv erdu.pdf

Lectura. Segre, n.7, 12 de juliol del 1998, Lleida. Lectura. Segre, n. 789, 7 de juliol del 2013, Lleida. oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

HE ENDREÇAT LA CASA Glòria Bosch i Morera

Il·lustració: “Estudi de llum” Ramon Casas i Carbó

Número 23 – Prosopopeia, 2014

HE ENDREÇAT LA CASA Glòria Bosch i Morera

He escombrat la casa i he sentit l’olor de la cambra buida ben plena de sol He tret les cortines que ceguen la llum i he apagat espelmes que sols feien fum He endreçat armaris, i he buidat racons tots plens de retrets i d’acusacions He llançat les llàgrimes de color confós desant als calaixos mocadors d’olor He passat els comptes i els he fet quadrar perquè quan me’n vagi tot quedi ben clar La vida és un cicle, no és tan complicat! quan uns el comencen uns altres se’n van... La clau de la vida és conrear l’amor i deixar quan marxis només bons records. oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

JOSEP BALLESTER ROCA Per: Sílvia Romero i Olea A: “La veu del traductor” Si sabem idiomes podem llegir qualsevol obra en la seva llengua original; en cas contrari necessitem la figura del traductor. Ells són els professionals que ens permeten gaudir de tants i tants textos literaris, i alhora una de les peces més desconegudes de l’engranatge editorial. Fem que s’escolti la seva veu!

Josep Ballester Roca

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Qüestionari 1. Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí? Sovint agafe el català com a llengua de destí tot procedent de l’italià, francès, portuguès o castellà. 2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir? Naturalment, fou una antologia poètica de l’obra de Cesare Pavese, fou el primer llibre de la col·lecció de poesia d’Edicions Bromera. 3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant? En aquest moment no estic treballant en cap traducció. La feina a la universitat em deixa poc de temps per a traduir. 4. En general, qui tria el traductor d’una obra? Depén, en general és l’editor, però he de dir que en la majoria de les vegades he triat jo, normalment per interès amb l’autor traduït. 5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient? Jo crec que un traductor és sempre un escriptor, no en tinc cap dubte. 6. Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui? Sí, recorde la traducció de dues obres de Dario Fo, una, Ací no paga ni Déu! i l’altra, Misteri Buffo on em vaig interessar molt per la temàtica que tracta i vaig fer una recerca tant dels esdeveniments d’un cas i de l’altre. I crec que va anar molt bé per a les traduccions i naturalment per a mi. 53

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims? Cada cas, cada obra i fins i tot cada escriptor és diferent. En poesia, per exemple, sovint és molt complicat ja que tot partint de la fidelitat has d’aconseguir el ritme intern del vers i la rima quan la té. La imaginació i l’esforç ajuda. 8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió? Aquesta mena de qüestions es resolen gràcies a la paciència, la perícia i el treball del traductor. 9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura? No, però pense que és important conèixer el context. Si a més, coneixes l’obra tant millor. Quan més sucre més dolç. 10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica? No crec. Has de ser un bon lector. Conèixer la llengua de la qual tradueixes, però per damunt de tot conèixer molt bé la llengua a la qual tradueixes l’autor. Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de La veu del traductor. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió. No és exactament la meua professió. No sóc un traductor professional. Visc de tot allò que està al voltant del fet creatiu i literari. Escric, traduesc, faig estudis i ensenye literatura a la universitat. 54

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Altres dades: Nom: Josep Ballester Web: http://www.escriptors.cat/autors/ballesterj/ Títols traduïts: Poemes de Cesare Pavese, Alzira, Ed. Bromera, 1987 (Traducció, introducció i selecció). Recull de poemes de Patrizia Cavalli, València, La Forest d’Arana, 1987 (Traducció i selecció). El fantasma que pagava lloguer d’Henry James, Alzira, Ed. Bromera, 1988 (Traducció i introducció). En col·laboració amb Consol Juan. Ací no paga ni Déu!, Dario Fo, Alzira, Ed. Bromera, 1993 (Traducció, introducció i propostes didàctiques. En col·laboració amb Empar Claramunt). Deure i haver, Salvatore Quasimodo, València, IVEI, 1992. El duel, Giacomo Casanova, Barcelona, Proa, 1993. El fals i veritable verd, Salvatore Quasimodo, Alzira, Ed. Bromera, 1993. Epitafi, Giorgio Bassani, Alzira, Bromera, 1996. Misteri Buffo, Dario Fo, Alzira, Ed. Bromera, 1999 (Traducció, estudi introductori). El plany de l’excavadora, Pier Paolo Pasolini, Alzira, Ed. Bromera, 2001 (Traducció i estudi introductori). País de Faula, Dario Fo, Alzira, Ed. Bomera, 2004. En col·laboració amb Enric Salom. De Perpinyà a Sagunt, Giacomo Casanova, València, Publicacions de la Universitat de València, 2005. En col·laboració amb Enric Salom. oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

UN ALTRE CAMÍ A ÍTACA (Romanç íntim dins el mar...) Maria Bonafont Giménez Primer Premi de Poesia XXIII Certamen Literari Sant Jordi, 2014 – Mollet del Vallès.

Il·lustració: “Ulisses i les sirenes” Herbert James Draper

Número 23 – Prosopopeia, 2014

UN ALTRE CAMÍ A ÍTACA (Romanç íntim dins el mar...) Maria Bonafont Giménez

Vaig néixer en un vaixell fet de cristall, tot transparent i amb una vela blanca que voleia en el cel del meu destí i batega al compàs de cada onada. Hem navegat tots dos, sempre plegats, nodrint-nos amb la força de les aigües, i amb el vaivé constant d’un ball etern que ens emplena de sons i de paraules. De cada instant, n’hem fet un bell instant entre mantells de blaus i escuma clara, sota cels de bonança i de foscor, amb vents irats i els besos de la calma. El cristall de la nau es va fonent, l’han masegat Llevants i Tramuntanes... Mes jo vull arribar plena de llum i abraçada al vaixell fins a la platja! Fugiré dels coralls encegadors, de ciclops i sirenes encantades i amb els rems i els meus braços, ja cansats, vogaré, com Ulisses, vers els astres. I quan arribi a Ítaca, a la fi, faré baixar del pal la vela blanca i amb ella cobriré la meva pell, i tots els plecs ocults de la meva ànima! oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

EN RAMON DE CAN PUBILL Pau Mestres i Parés

A la vall de Santa Bàrbara del Llor camí de la Creu del Carol que mena a Torrelles, a la dreta del viarany de la font d’en Catarrinc molt propera pel torrent, es troba a mig aire de la carena, la masia del segle XVIII anomenada Can Pubill. En aquest mas, on va néixer en Ramon, el Novembre passat va fer noranta-un anys. En aquells anys naixia un pagès santboià i català de soca-rel, encisat des de sempre per la seva feina, havent sabut viure fins que ha pogut per l’edat, 58

Número 23 – Prosopopeia, 2014

del seu treball dia a dia, de bon matí fins que l’astre del dia desapareixia per ponent. La guerra civil evoca un passatge de la vida, d’una recordança amb molta vivesa, per la malastrugança de les penalitats que comportà, les vicissituds del servei militar, per la llunyania nostàlgica de la seva masia amb els seus entorns, i sobretot dels seus amics, coneguts i familiars. Uns anys després d’aquesta època de foscor es va casar molt enamorat de la seva muller que li va donar un fill i una filla. Treballant molt dur va poder portar una vida digna de família, amb l’ajuda en les tasques de pagès, de la seva estimada dona. Un ensurt molt dolorós va originar la mort de la seva costella tendra i amorosa, en una edat que encara era jove, puntal a duo de la família, que en Ramon sempre recorda i recordarà per sempre més, molt tristament fins al seu darrer sospir.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

En Ramon està captivat per la naturalesa, pels seus dos gossos guardians de la masia, pels ocells que s’aturen en el seu entorn. Veure cada any com broten les cireres dels cirerers com surten les garrofes dels garrofers, quan poden collir alguna verdura del petit hortet. Per en Ramon és una alegria i orgull que el seu fill ara ja jubilat, conreï i cuidi totes les terres al voltant de la masia. En Ramon és molt feliç vivint amb la seva filla, el seu gendre i la seva néta, que el porta a passejar algunes vegades en cotxe. Està orgullós de totes les nétes, besnétes i fills, quan algun diumenge van a dinar tots junts a la masia, fent el menjar en el foc a terra. En Ramon està cofoi també prenent el sol, enraonant amb algunes persones que passen per la masia a fer petar la xerrada. Quan no fa sol s’està a la vora del foc ben calentet amb els seus pensaments de bones vivències, d’altres vivències no tan bones en Ramon sempre recordarà amb molta nostàlgia i sentiment.

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Records de gent que ha conegut de Sant Boi, de Sant Climent, de Torrelles i de Santa Coloma, pagesos com ell que ja no estan en aquest món, però que es mereixen ser recordats, com persones senzilles fascinades de la pagesia i de la terra. Qui estima molt la terra estima el seu país. La base del nostre apreciat país hauria de ser el treball fèrtil de la terra que doni fruits per no passar mai més fam.

oO0Oo 61

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

ENTRE EL CEL I EL MAR... M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses”

Fotografia: “Cel i mar” M. Roser Algué Vendrells

Número 23 – Prosopopeia, 2014

ENTRE EL CEL I EL MAR... M. Roser Algué Vendrells

Us heu imaginat mai una història d’amor a mig camí del cel i el mar? La parella de gavines giravolten davant meu, fent una dansa nupcial sobre la platja deserta. Ara baixen frec a frec gairebé fins arran d’aigua; i tornen a remuntar, tot imitant les onades. L’amor culmina a ple vol, a recer d’un raig de sol. Ara la mar resta en calma captiva de la màgica trobada. Finalment, volaran sense pressa horitzons enllà, tramuntant boirines per descobrir juntes nous senders incerts, on sentir-se lliures; lluny, pors i recels. Quin serà el seu far? Potser algun estel guiarà el seu vol, horitzons enllà, pels camins del cel... oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

FELICITATS, SALTAMARTÍ! Per: Sílvia Romero i Olea

Cada vegada que m’arriba notícia de la inauguració d’una llibreria sento dins meu aquella estranya alegria que –potser– només poden entendre els qui –com jo–compassen els batecs del cor amb el ritme que marca la salut de la nostra literatura. Això, per exemple, em va passar quan em vaig assabentar de la nova obertura d’Ona Llibres a finals de 2013, com ressorgida d’entre les cendres i amb una tenacitat digna d’elogi. I el mateix succeeix quan la notícia que m’arriba és la de l’aniversari d’una llibreria com ha estat el cas, a principis d’abril, de la Saltamartí. Que avui en dia, tal com estan les coses a tots nivells, una llibreria pugui celebrar l’aniversari de la seva obertura, és tota una commemoració de valentia i tossudesa. Per això vaig pensar que

Número 23 – Prosopopeia, 2014

no podia faltar a la cita, que havia de ser-hi present per felicitarlos i viure en col·lectivitat la seva alegria.

Fan 10 anys. Una dècada de feina, de treball ardu, segurament d’alts i baixos amb moments feliços i instants de dubte. Però el que em va quedar ben present mentre m’apropava a la llibreria era que es tractava de deu anys que l’havien consolidat i que s’havien guanyat la fidelitat d’un gran nombre de lectors, perquè jo estava arribant just a l’hora en què havien anunciat l’acte de celebració, i el local es trobava ple de gom a gom mentre que una munió de gent s’arremolinava a l’entrada. La Sílvia i el Gerard van esperar els deu minutets de rigor per llençar-se a fer el seu breu parlament. El va iniciar ella explicant les motivacions que els va dur a inaugurar la llibreria. “Volíem un lloc perquè vinguéssiu a triar, a remenar, però també volíem que vinguéssiu a parlar de llibres, a compartir, a gaudir amb nosaltres d’aquest món tan meravellós que és la literatura, i així ha estat. Hem après molt, amb vosaltres. Hem conegut nous llibres, escriptors, escriptores, editors, llibreters i llibreteres, però sobretot lectors i lectores que ens heu obert les portes al vostre cor i que cada dia ens permeteu que continuem somniant en deu anys més, com a mínim.” La Sílvia, ben emocionada, no ha oblidat els agraïments a totes aquestes persones que els han fet costat al llarg dels anys de 65

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

vida de la Saltamartí. Però també ha volgut tenir unes paraules vers aquells que els acompanyen en la vida més íntima o personal. ”Gràcies a tots vosaltres, i especialment a les nostres parelles, a la família, als amics, perquè els llibres són el nostre altre gran amor que us roba part del vostre temps.” Després ha estat el torn del Gerard, que ha continuat amb el breu parlament de la Sílvia, gairebé podríem dir que allà on ella l’ha deixat. “A mi em toca la part mitinguera. Per això diem: declarem solemnement que volem llarga vida a la lectura sigui en el format que sigui, que volem seguir parlant de literatura, que demanem que els autors i les autores siguin ben reconeguts perquè puguin continuar escrivint, que –i no us espanteu– es continuï publicant molt i molt, però que sigui bo encara que els llibres no càpiguen a les llibreries, que el govern dediqui més diners a l’educació, que ningú amenaci la nostra llengua ni cap llengua, i si pot ser una mica de poesia, i si pot ser unes quantes novel·les inoblidables, i si no és demanar massa algun llibre d’assaig i actualitat que no parli ni d’independència ni d’economia. I encara una cosa més, i més solemne: que a cada llar d’aquest país hi hagi un conte per a cada nen i per a cada nena. I finalment demanem molt solemnement continuar tenint tantes amigues i amics lectors, que en aquests anys ens heu acompanyat en aquesta preciosa aventura que ja no és un somni somniat, sinó 66

Número 23 – Prosopopeia, 2014

que és un somni que vivim cada dia. Llarga vida per a vosaltres i llarga vida per a Saltamartí llibres.” Dites aquestes paraules, que han despertat en algun moment les rialles de complicitat i els aplaudiments de reconeixement, el mateix Gerard ha estat l’encarregat de tallar el pastís d’aniversari, acompanyat per la Sílvia i per la Gemma i l’Anna, col·laboradores sense les quals, segons han dit, res de tot això no hauria estat possible.

Després d’aquestes intervencions es dóna pas a uns minuts de música per acompanyar la vetllada. La llibreria continua plena de gom a gom i la gent arremolinada a l’entrada cada cop forma un grup més nombrós. És evident, penso jo, que la celebració ha estat un èxit. Felicitats, Saltamartí! oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

L’ÚLTIMA CIGARRETA Núria Niubó i Cabau A: “Paraula de Núria”

Il·lustració: “L’última cigarreta” Clara de Jaume

Número 23 – Prosopopeia, 2014

L’ÚLTIMA CIGARRETA Núria Niubó i Cabau

Fer

la substitució de les seves classes de plàstica em feia sentir important. Des que vaig ser alumna seva es va desvetllar en mi el gust per formar-me en aquesta especialitat. No oblidaré mai aquell dia. Tots vam celebrar la seva visita a classe, els nens i jo estàvem segurs que venia a reincorporar-se, però va donar-me la mala noticia, “tinc càncer de pulmó”, em digué a cau d’orella, “no en diguis res a ningú”. I va acomiadar-se amb un trist somriure. El silenci de la classe em va fer trontollar, però havia d’encaixar i tirar endavant. Compartint el teu secret Guillem, vas aconseguir fer-me còmplice de tot. La rutina diària de comentar-te l’evolució de les classes es va convertir en desig de sentir-nos. En aquella hora la teva dona, la Roser, encara estava a la feina. Llavors, tu cercaves una cigarreta del teu amagatall i sorties al balcó amb el mòbil, esperant amb delit la meva trucada. Sentia com dia a dia s’apagava la teva ronca veu, mentre tu vivies intensament aquells minuts barreja d’addició i amor platònic. –Visc el dia esperant aquests instants, estimada Gemma, em deies. Incapaç de dir-te res, se’m trencava el cor i alhora plorava en silenci, sentint-me culpable. Eres conscient que prenies dies o potser mesos a la teva vida. –Aquest maleït càncer podrà amb mi, em deies sovint, però jo hauré viscut assaborint aquests instants. Un dia que no vaig poder trucar-te a l’hora de sempre, em va respondre la teva filla dient-me que estaves descansant; l’endemà, amb veu trencada i trist, em vas dir: –Què ja no m’estimes Gemma? 69

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

I és que cada dia per a tu era una eternitat. Fent un gran esforç, vas assistir al dinar de fi de curs amb els companys. En acabar, i amb una mirada de complicitat, digueres “després de les postres, una cigarreta, eh”. Vam sortir fora, i tots dos fumant en silenci, mirant-nos furtivament, ens vam acomiadar per sempre. Passades dues setmanes, una tarda, en trucar-te, agafà el mòbil la teva filla i va dir-me que ja no tenies forces per parlar. Ens vas deixar, apagant-te lentament al mateix temps que ho feia la cigarreta entre els teus dits. Mai vaig explicar als companys de l’escola que sabia el teu destí. Aquest serà sempre el nostre secret. No t’oblidaré mai Guillem. Només tu saps com t’he estimat. oO0Oo

Número 23 – Prosopopeia, 2014

HAIZEAREN ORRAZIA / LA PINTA DEL VENT Carles Fernández Serra “Carles Ferran” A: “Amb ulls de poeta”

Fotografia: “Haizearen Orrazia / La pinta del vent” Raül Torrent Torrent

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

HAIZEAREN ORRAZIA / LA PINTA DEL VENT Carles Fernández Serra “Carles Ferran” Homenatge a Chillida

Perspectiva de geni, l’ull truncat captura tots els blaus del cel i el mar. En el seu punt de mira els abastem: El blau amb cel, el blau amb gris pissarra, el blau amb verd maragda, el blau gola de llop, el blau violent tacat d’escuma, el blau rogenc de matinada, el blau carmí posta de sol, el blanquinós blau d’encalmada... I cada blau porta el seu vent, indestriable de l’essència del seu matís, un vent distint per cada blau i un blau divers per cada ràfega. L’artista ho va comprendre i construí, per pentinar-los, un gran atrapasomnis d’acer entorcillat que els domestica i tria, i els crida el nom, a cadascun el seu, segons d’on bufen, segons com són, segons què duen. Tant és el ventijol humil que ens acarona, lleu com un plomall, o una brisa suau que se’ns escola roba endins, amb un estremiment; un vent del nord, potent i fred –nortada o matacabras– la galerna furient, vesànica i traïdora, farcida de naufragis, o el temut vent del sud, sorguiñaizia o vent de bruixes, narcòtic i malsà, que causa mal de cap i porta somnolència. Tots passen pel garbell, i es fonen per formar part de la màgia d’aquest penyal en què es nuen el cel, el mar, la terra i l’aire; la porta que ens permet l’accés directe al cor d’Euskal Herria que l’escultor bastí amb els braços oberts en forma d’abraçada donant la benvinguda al mar, i al vent, i necessàriament a l’home, per compartir ensems un món comú, complet, ineludible i fràgil. oO0Oo

Número 23 – Prosopopeia, 2014

EM SENTO JOVE Gemma Matas Gustems

Il·lustració: “Derrota III” Jacint Grau

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

EM SENTO JOVE Gemma Matas Gustems

L’home somriu feliç, l’orgasme ha sigut brutal! Aquella noia el torna boig, el complau en tot, és bestial! Coneix el seu cos com ningú el toca, el provoca, l’excita, el fa sentir jove com si tingués 20 anys... Però el seu cos se n’ha adonat que els 20 anys ja han passat, i si vol “sentir-se jove” ha de pagar un preu molt alt. A casa hi té la seva dona, va envellint al seu costat, li demostra que l’estima el cuida, el respecta, està per ell... Però ell ho veu diferent, la feina ja la té feta, a casa se sent ben atès, però li manca alguna cosa més! Necessita carn jove, necessita sexe, plaer, la seva dona l’estima, però no l’omple com a ell li cal, ho troba fora de casa però pagant un preu molt alt! Aquell galant jovenet s’ha anat fent vell. El seu cos no perdona l’edat els seus 20 anys fa temps que han passat! La seva dona, és perspicaç, Se n’adona que ha canviat. 74

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Primer plora, després s’enfada, després s’ho rumia fredament, i sense ni adonar-se’n, ja no pateix. Per què amoïnar-se, per què sentir-ho? Se’l mira amb pena, pobret... Què espera trobar a la vida si ara ja ho té tot fet? La indiferència la venç, no sent ni fred ni calor, se sent plena, la joventut la té a dins, el cos s’arruga i s’envelleix però el cap el té ben despert. Ell continua amb l’amant no se n’adona de l’engany, se sent viu i jove, no sent que han passat els anys! Però el cos reclama atenció. Ara, ja no té orgasmes l’artrosi es va avançant, i la tensió va pujant! Cada cop se sent pitjor, sent dolor aquí i allà i li costa caminar. La dona, tot i que indiferent, de moment el va cuidant, però la salut d’ell minva tant que decideix que el cuidi l’amant! Ella, ja té prou feina amb la vida que ha escollit. No té per què passar pena veient com es porta el marit! L’amant, el deixa de banda, altres en té que van pagant. No té per què aguantar un home que ha perdut el seu encant. 75

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Ell busca la seva dona el seu refugi habitual, però ella ha decidit marxar i el deixa amb tots els seus mals. Se sent sol, no sap com es cuidarà, sent un dolor infernal, però sap que no s’ha portat com cal! Es penedeix del que ha fet, no té remei ni perdó la dona l’ha abandonat, ha perdut el seu amor. L’amant, també l’ha deixat i es pregunta seriosament m’he begut l’enteniment? El sexe, el plaer, la carn... m’han durat només un temps, la traïció a la meva dona sempre serà latent! No té paraules ni cura... ara estic sol, m’ha deixat. Mereixo tot el seu menyspreu, Sóc un pobre desgraciat! Sóc vell, estic malalt, què faré d’aquí endavant? Què em portarà la vida? Que n’és de trist perdre el cap, i fer mal a qui tant t’ha estimat! oO0Oo

Número 23 – Prosopopeia, 2014

POEMA VISUAL NÚM. 143 Toni Prat

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

CRÒNICA XXVII Toni Arencón i Arias A: “El Mercader de Tulipes”

«Així que aquest és l’exacte color del terra de Tirr!», va exclamar, en veu alta, malgrat que ningú més no podia escoltar aquelles paraules. Agenollat, el capità de l’expedició acariciava la sorra rogenca i la deixava caure des de la mà, sentint com lliscava entre els dits enguantats. Encara no comprenia com havia pogut salvar la vida, ni quin error –humà o mecànic– havia provocat l’accident. Només sabia que s’havia despertat, commocionat i desorientat, a un centenar de iardes de la nau, destrossada, i no havia trobat cap rastre dels altres tripulants de l’expedició. Sobre el seu cap, en quart minvant, la posició de les llunes irregulars de Tirr anticipaven l’arribada propera del capvespre. Es va adonar que s’apropava una tempesta elèctrica. «M’haig de fer a la idea. No hi ha res a fer», va pensar. «Em trobo sol, terriblement sol, en un planeta desèrtic». 78

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Per costum (o inèrcia... o instint...), va palpar la butxaca superior esquerra del seu uniforme i va trobar la vella llibreta folrada amb tapes grogues. Llavors, i només llavors, va comprendre. Ho va comprendre tot. Assegut sobre una roca, sense consciència concreta del temps, va començar a escriure un relat sobre una nau estavellada a la superfície d’un planeta encara per explorar, sobre un viatger espacial i sobre una ciutat alienígena construïda per una civilització ancestral, edificada en un punt inconcret, entre muntanyes metàl·liques, pujols blaus i mars de sorra. Llavors, del no-res, coincidint amb el moment concret i exacte en el qual escrivia els primers paràgrafs, la ciutat que descrivia es va començar a materialitzar... davant dels seus ulls, en la línia més propera i diàfana de l’horitzó... amb els edificis de reflexos argentats, els ponts penjants, els amfiteatres, les rampes de pedra llaurada i la cúpula de vidre que la cobria i la protegia de la radiació. Allà... davant mateix d’ell! Tot el que escrivia anava prenent forma material davant mateix d’ell! I va somriure. Havia comprès que es trobava, per fi, al cel que sempre havia somiat. Al seu cel. Al cel dels escriptors. En un lloc intermedi entre el paradís i les estrelles. I el capità Bradbury va continuar escrivint... oo0O0oo En homenatge a Ray Bradbury (Waukegan, Illinois, 22 d’agost de 1920 - Los Angeles, 5 de juny de 2012), en el segon aniversari de la seva mort. Il·lustració: “Tirr” Toni Arencón i Arias

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

EN LA PARRA (SEXTINA PALINDRÒMICA) Luis Miguel Rubio Domingo

Il·lustració: “Atles” Esmeralda Vallverdú

Número 23 – Prosopopeia, 2014

EN LA PARRA (SEXTINA PALINDRÒMICA) Luis Miguel Rubio Domingo

Rètol ple: mesem el plòter mentre romans dempeus junt a la soca. Estàs comptant els ous que pon la merla? Sent en les branques la remor de l’aire i cus amb fulles un vestit de parra fet de pedaços dels colors d’un atlas. Salta nuda d’un Atlas, com fa la tinta eixuta del vell plòter després d’haver pujat damunt la parra. No t’amagues darrere de la soca del taronger rebordonit. En l’aire has de plomar les ales, com la merla. Al rem, al pas; sap la merla somiar la neu dels cims esquerps de l’Atlas. Les merles blanques no freqüenten l’aire ni passegen pel terme blau del plòter a la recerca d’una nova soca. La merla verda penja de la parra: Arrapa-la, mala parra! Ja veus que el fruit desitja més la merla que jaure saborós a frec de soca pansit i aspre, com els plecs de l’Atlas. D’un calendari surt el puny d’un plòter que llença un solitari cingle a l’aire.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Er i al: mulla llum l’aire sobre els pàmpols feréstecs de la parra. Estàs segura? Era setembre? El plòter treia imatges de l’hort i de la merla, i s’enganxava quan copiaves l’atlas que llegíem seguts en una soca. A cos, llu nu Llull un ull soca; un jardí de Mallorca acosta l’aire que du el gegant a coll: vèrtebra atlas. Tots ens quedem, a voltes, en la parra, sentint, bocabadats, cantar la merla, al temps que, de reüll, mirem un plòter. Farem del plòter de l’adéu la soca on la merla del temps retrobe l’Atlas? Tot és en l’aire, Dylan; jo, en la parra oO0Oo

Número 23 – Prosopopeia, 2014

MÉS ENLLÀ DELS LÍMITS DE L’EROTISME: DELS RITUALS ANCESTRALS DE LA FECUNDACIÓ AL SEXE I A LA TRANSGRESSIÓ Joan Abellaneda i Fernández A: “L’erotisme a la literatura” I El tema Els Carnavals: Inicis i present

Bacus del Murtrar (Museu de Reus) Fotografia: F. X. Cabrero 83

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Arreu del món, les característiques més comunes dels Carnavals són la permissivitat i el descontrol. Aquella sensació que et transformes, del “tot s’hi val” per riure, ballar, saltar i fer el ximple. Ja fa més de 5.000 anys que el Carnaval ronda pel món i ja se’n realitzaven en honor del bou Apis a l’antic Egipte. Posteriorment i a l’època de l’Imperi Romà també se’n celebraven en honor a Bacus, la divinitat del vi. El costum, que es va estendre per Europa, també el van exportar cap Amèrica els navegants espanyols i portuguesos a partir del segle XV.

Les Heteres (gravat romà)

El Carnaval precedeix l’inici del període de penitència que la religió cristiana catòlica situa el dimecres de cendra. Sempre, des dels seus orígens, van suposar uns dies de transgressió i disbauxa i per això no ens ha de sorprendre que l’Església, o totalitarismes, com el franquisme, els anorreessin. Els carnavals coincideixen amb el període de final de l’hivern i principis de la primavera i per tant amb la resurrecció de la natura. Reconverteixen les 84

Número 23 – Prosopopeia, 2014

festes paganes romanes conegudes com a Lupercalia, que se celebraven el 15 de febrer. Tenien el seu epicentre en el Lupercal, la cova on la lloba alletà el bessons Ròmul i Rem segons els orígens mítics de Roma. Un dels components d’aquestes festes era la prostitució sagrada que duien a terme les lupae, les llobes. Eren festes molt populars i per això potser duraren fins a l’any 494, quan el papa Gelasi I les suprimí. També al març tenien lloc les festes Liberalia, en honor de Liber Pater i de la seva companya, Libera. Liber s’identificava amb el déu Bacus i també en aquestes festes tenia un protagonisme la protecció dels camps i la fertilitat de la terra, amb un ritual en què els adolescents donaven el pas a la vida adulta i per tant obrien les portes a la llibertat i la independència. En aquests inicis del Carnaval podem situar també els rituals festius en què es feia ofrena a les divinitats en forma de donesprostitutes. Així apareixen les Heteres gregues, que eren la categoria més alta entre les prostitutes. Comparables a les geishes japoneses, posseïen una educació acurada, de conversa culta i podien administrar els seus propis béns, ja que eren independents i riques moltes d’elles. Algunes eminents Heteres van ser Aspasia, amant de Pericles; Teòdota, companya d’Alcibíades amb qui Sòcrates dialoga a les “Memorables” i Tais, companya d’Alexandre el Magne. Actualment, els Carnavals més celebrats del planeta són els de Rio de Janeiro (Brasil), el de Venècia (Itàlia) i el de Barranquilla (Colòmbia). A la península Ibèrica, dos dels Carnavals més importants tenen l’honor de tenir la categoria d’interès turístic internacional i són els de Santa Cruz de Tenerife i el de Cadis. Tanmateix aquí a Catalunya també podem trobar gran varietat de celebracions i curiosos carnavals com el que ara us explicaré.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Carnavals de Terra Endins: “El Carnaval de Torelló” Aquest any 2014 el Carnaval de Torelló ha arribat ja a la trenta-sisena edició. Aquesta festa renovada data de l’any 1978 i s’ha convertit en un referent a escala catalana. Diuen els nadius que el Pullassu és el tret de sortida del Carnaval. Amb aquest epígraf tan sexual s’inicia una cercavila lúdico-sexual-festiva amb uns personatges ben esperpèntics: Margalef, Xapot, la Guita Tita i Fortiana La Marrana, que són un homenatge als quatre Carnavals més famosos de Catalunya. Aquests són alguns dels crits que podrem sentir si ens passegem per Torelló en ple carnaval: “Donem la benvinguda al Cavaller del Gran Pullassu” “Que entri l’olla” “Recolliu el semen” “Margalef... uuuuh!!” “Endavant amb el vals de l’aparellament” “Que entri el botxí” “Porteu-me una botifarra” “Cal que la Guita faci l’última escorreguda” “No us quedeu cap gota a la boca” “Ara et tallarem la polla!” “Que entri la Fortiana la marrana” L’objectiu del Pullassu sempre ha estat recuperar l’esperit més ancestral del Carnaval (sexe i disbauxa), el de la terra, aquell que se celebra amb la participació de tot el poble. Margalef és actualment el Gegant amb el nardo més gran del món i en honor a la seva mega-titola, la festa va canviar de nom i se’n va dir El Pullassu.

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Carnaval de Torelló

Aquest és, pas a pas, el ritual de la festa explicat pel Bruixot Xapot: 1 - Invocació: Cal convèncer a la gent de Torelló que entrin al recinte sagrat (Plaça Vella). Per aconseguir-ho acostumo a utilitzar el vell truc de la cercavila. Els vilatans sempre acaben seguint-me. Un cop a la plaça cal convèncer a Margalef perquè entri al recinte sagrat. Per aconseguir-ho cal que tots els assistents cridin ben fort: “Margalef!! Uhuhuhuu!!” mentre mouen els braços de fora cap a dins. Cal que el crit sigui molt fort. Si no, Margalef no entrarà. 2 - El sacrifici: Cal convèncer a Margalef que es deixi amputar el seu apèndix reproductiu. Durant alguns anys, els primers, se l’havia deixat escapçar a canvi de desflorar una verge. Com que actualment no és fàcil trobar una verge al poble de Torelló, no queda cap altre remei que realitzar un engany en forma de juguesca. Com que el fill bastard del Rei Carnestoltes I és una mica babau, i jo sóc un home savi, Margalef sempre tindrà les de perdre. 87

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

3 - El Cavaller del gran Pullassu: Abans de deixar-se tallar el seu apèndix reproductiu, cal nomenar a un vilatà de Torelló que tingui cura i vetlli durant tot l’any del membre amputat. La missió d’aquest convilatà serà la d’engreixar (a base de fornicacions, festes amb vi i altres immoralitats) l’aparell amputat, que després d’un any de règim embotidor, rebrà el nom de Guita Tita (si tot va com ha d’anar, la Guita mesurarà uns 4 metres de llargada). Margalef escollirà entre els assistents al ritual el Cavaller, i en el moment en què es nomeni es ballarà una dansa en honor seu, utilitzant els moviments corporals, anomenats “pas del croissant” i “pas del flamenc creuat”. Nota: Si tot funciona com cal, l’aparell reproductiu de Margalef rebrotarà anualment. 4 - La Guita tita: És la tita amputada l’any anterior a Margalef i que el Cavaller del gran pullassu ha engreixat durant l’any. La Guita Tita entrarà a la plaça i, si el Cavaller ha fet bé la seva feina, la Guita Tita farà uns 4 metres de llarg per 2 d’ample. La Guita Tita, a part de ser la Tita amb més envergadura dels Països Catalans, és part essencial del ritual. La Guita Tita ballarà una dansa pòstuma. Aquesta dansa té dues parts. La primera és majestuosa i serveix perquè la Guita, en ple bany de masses, arribi al major punt erèctil. La segona part de la dansa és més animada i la Guita Tita es mou excitada dins una rotllana formada pels assistents a l’acte. Dels collons en sortirà foc, símbol inequívoc de passió sexual, i de la punta de la fava, amor en estat líquid. En el moment més àlgid de la dansa, la Guita Tita ejacularà de forma explosiva i morirà. La seva mort no serà en va, ja que el suc expulsat serà ingredient de l’apòzema màgic i de la carn se’n faran botifarres afrodisíaques per a tots els assistents. 5 - L’Apòzema: Si la botifarra és el sexe, l’apòzema és la rauxa. Es tracta d’un beuratge amb poders disbauxadors format per sang de Verge, Remugada de Vaca, semen de la Guita Tita i sucre tallat de Colòmbia, que normalment arriba a última hora en 88

Número 23 – Prosopopeia, 2014

transport aeri. Amb els ingredients dins l’olla sagrada es canta la cançó “Margalef Bastardu” mentre es remena l’apòzema. 6 - L’Eucaristia: És important dir les paraules exactes. Cal alçar un calze amb apòzema dins i dir: Amunt els gots i que l’apozema s’aprï pel xargall. Tot seguit es tasta el beuratge. Amb l’altra mà agafarem una botifarra feta amb la carn de la Guita Tita i brandant-la a l’aire direm: “Amunt la botifarra i si no entra per la boca que entri per un altre forat!” oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

II El racó ocult del joandemataro

PELL EN PELL Joan Abellaneda i Fernández

L’abraçada - Pablo Picasso (1903) Musée de l’Orangerie (París)

Número 23 – Prosopopeia, 2014

PELL EN PELL Joan Abellaneda i Fernández ... i una altra vegada ens delirem en l’abraçada, la que ens fem amb tot el cos, pell en pell... I vibrarem de nou, com fan les cordes del violí, quan els nostres dits es perdin per camins prohibits fins que el sol pur de l’albada il·lumini els nostres sexes... I una altra volta quedarem atrapats per l’escalf, amb les carns desfetes, seduïts per la humitat de l’oasi, fins que junts guarim les ferides bevent dels calzes que vessen mel. I, per un instant, el Paradís no serà miratge i les flors s’eixamplaran amb passió i els troncs enlairats cercaran la llum i correran les aigües – correran – fins que allà dins, els crits del gaudi ofeguin tot dolor i la sang retorni als cors. ... i una altra vegada, quan les ofrenes siguin deixades serem pell dins la pell serem carn oberta serem espurna, espurna d’amor.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

“EL QUE LLEGEIXO” Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blogs”

El nom del blog que avui tractaré en aquesta secció comporta, per ell mateix, una declaració de principis. Perquè ens trobem amb un títol com és El que llegeixo. Per tant: què hi podem trobar? Sembla que la resposta és senzilla, però potser si ens endinsem en les peculiaritats d’aquesta pàgina descobrirem altres matisos.

Número 23 – Prosopopeia, 2014

1. Si no et fa res m’agradaria començar parlant del teu perfil. I de fet m’interessa en especial perquè no existeix cap apartat anomenat “El meu perfil” i perquè més enllà de l’anonimat que comparteixes amb molts altres blogs, resulta que en el teu no t’atorgues cap tipus de pseudònim, i és més: per parlar amb tu cal omplir un formulari de contacte. No pretenc que ara ens desvetllis cap gran secret però: a què es deu aquesta desinformació absoluta? Fa poc vaig llegir a la Marta Rojals que deia “llegir va de llegir” i no hi puc estar més d’acord. Tan se val qui sigui jo, què faci fora de llegir, l’edat que pugui tenir o quines altres aficions m’ocupin el temps lliure. Crec que qui busca i llegeix ressenyes d’altres lectors a la xarxa, ho fa per trobar opinions de gent normal, independentment de quines característiques tingui el lector perquè, al cap i a la fi, no és necessari saber gaire més d’un altre 93

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

lector. Amb saber què llegeix, si li ha agradat i, a posteriori, si heu coincidit, ja et pots fer una idea de si et cal o no seguir-lo i si pots o no aprofitar les seves recomanacions. I, en el fons, a ningú no li importa saber gaire més de la vida dels demés. 2. Bé, un cop fet aquest aclariment mirem-nos el blog pròpiament dit. A la seva pàgina d’inici trobem, en la columna central, les entrades que vas publicant i que són ressenyes de les teves lectures. Però de tant en tant apareix un collage sota el títol “Vull llegir”. Quan penges aquesta informació, després et cenyeixes a les lectures que has anunciat, o entremig hi col·loques d’altres que t’han cridat l’atenció? Ets fidel a aquesta llista inicial? Intento seguir les meves planificacions però de vegades es fa molt difícil perquè vas a la llibreria i de sobte un títol et crida. Al principi m’estressava una mica i em deia “no, no, no me’l puc llegir encara perquè al bloc vaig dir que llegiria aquest altre”. Després vaig arribar a la conclusió que llegeixo perquè vull i que només faltaria que jo mateixa em coartés la llibertat lectora. 3. També hi col·loques, entremig de les ressenyes, un altre collage: el del resum de lectures fetes al llarg de l’any. Quina finalitat té, per a tu, aquest resum de feina feta? És una manera de resumir-me a mi mateixa com ha anat l’any, de veure què m’ha interessat, i que serveix per sorprendre’m cada any perquè no sóc conscient de què, realment, dedico molt de temps a llegir. 4. Si abandonem la columna central i passem a la columna de la dreta (deixant de banda l’apartat “Ara llegeixo”, que només aporta, de moment, la imatge de la caràtula del llibre en qüestió), el primer que trobem és l’apartat “Vull llegir”. I aquest ens duu, de nou, als collages d’abans, només que ara ja disposen dels enllaços cap a les ressenyes. És aquest un sistema perquè els lectors del blog puguin fer el seguiment de les teves lectures? 94

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Sí, i també perquè jo sóc molt visual i les cobertes dels llibres em criden molt. Vaig pensar que hi podia haver altres persones que els passés el mateix que a mi i vaig trobar que aquest sistema de les fotografies resumia i aglutinava de forma vistosa la meva llista de pendents. 5. El següent apartat és “Els preferits”. Aquí ens relaciones aquells títols que per a tu són de capçalera? Ai... de capçalera no. No m’agrada fer sacs ni posar etiquetes a les lectures perquè m’he adonat que una història que en un moment donat no et diu res, és l’ideal per un altre moment en què estàs més fluix de “lecturina”. Jo sé que quan vaig molt atrafegada i no tinc gaire temps per llegir o estic més espessa, segons quina novel·la negra em va fantàsticament bé perquè m’absorbeix, em distreu i no em demana gaire esforç. En canvi, quan estic de vacances o sé que tinc molt de temps disponible i la ment més relaxada, puc atrevir-me amb qualsevol altra cosa. Per a mi, la novel·la negra és gairebé sempre una aposta segura però això no fa que la consideri “de capçalera” perquè per algú altre pot no aportar-li res. És molt complicat, per a mi, atrevir-se a entronitzar títols. 6. I després vénen “Els recomanables”. En funció del que ens acabes de comentar, quina seria, per a tu, la gran diferència entre aquests títols i els títols que trobem en l’apartat anterior? Seguint amb la línia anterior, a mi em costa molt recomanar però quan trobo un llibre que em sembla que pot agradar a molta gent, m’atreveixo a posar-lo dins dels recomanables. Amb totes les reserves possibles!!!!

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

7. Al final de cada ressenya afegeixes la fitxa tècnica del llibre i també unes etiquetes del blog, entre les quals hi ha la valoració de les lectures en base a un o altre nombre d’estrelles. Amb quins criteris valores i puntues els llibres? Són només personals, o intentes aplicar algun tipus de sedàs d’objectivitat? Estrictament personals. No crec gens en l’objectivitat quan es parla de literatura. És impossible que algú pretengui ser objectiu perquè, encara que tu i jo llegim el mateix text, no haurem llegit la mateixa història, perquè tu i jo som diferents persones amb vides distintes que no tenim les mateixes vivències i que, per tant, podem entendre la història de maneres completament dispars. En part, per això vaig començar a buscar opinions d’altres lectors a la xarxa; jo, les opinions professionals me les crec tècnicament (estil, vocabulari...) però em falta la part emocional, que és la subjectiva. Ara ja sé amb quins lectors-blocaires coincideixo més i amb quins menys (i que també segueixo, tot i saber que no coincidim, perquè així també puc deduir que certs títols no són per a mi) i el cert és que la meva tria de lectures se n’ha beneficiat molt. M’he tornat una lectora molt més exigent. 8. M’ha cridat l’atenció que, malgrat disposar d’un etiquetatge amb el nom dels escriptors i escriptores de qui has parlat al blog El que llegeixo, no existeix (i disculpa si m’ha passat per alt) un apartat que esdevingui precisament una relació d’autors i autores. I m’ha cridat l’atenció perquè és un dels apartats més habituals dels blogs literaris: l’índex d’autors comentats. Quina és la finalitat d’aquesta omissió? Al bloc tendeixo sempre al mínim. Mai consulto la llista d’autors dels altres blocs i, per buscar, acostumo a buscar sempre des d’un buscador generalista (des de google, com tothom ), posar el títol que m’interessa i la paraula “ressenya”. Així he arribat a desenes de blocs de ressenyes. Suposo que per això no ho he considerat necessari. 96

Número 23 – Prosopopeia, 2014

9. Saps què m’ha cridat l’atenció, també? Que en alguna ocasió, si no has acabat amb la lectura, ho indiques clarament: “Abandonat”. Et passa sovint que no et vegis amb cor d’acabar una lectura que havies planificat? I per altra banda em pregunto: no fóra millor indicar els motius pels quals has optat per no acabarla? Haha. Sovint això d’abandonar les lectures a mitges és un tema tabú entre lectors. Sembla que no es pugui dir. Jo no trobo que estigui malament perquè, com deia abans, de vegades no és tant la història com que no és el moment adequat per a tu per llegir-la. Potser si la reprens en un altre moment te l’acabes. No acostumo a “esforçar-me” massa. Jo llegeixo per passarm’ho bé, per a mi és el principal. Si no m’ho estic passant bé, no em paga la pena i tinc una llista de pendents molt llarga o sigui que prefereixo provar una altra cosa. Sí que acostumo a explicar breument perquè no m’ha agradat però tampoc m’agrada predisposar ningú. Igual com em fa molta por parlar massa bé d’un llibre i que algú l’enganxi amb tantes ganes que després no li sembli tan bo. S’ha de ser molt prudent. 10. Moltes gràcies pel temps que m’has dedicat i ja només un darrer tema: hi ha alguna pregunta que t’hauria agradat respondre i que no t’he plantejat? Vols afegir alguna cosa? Només voldria animar a altres lectors a provar l’experiència d’obrir un bloc. Sovint creiem que el que nosaltres fem no pot interessar a altres persones però en això de la lectura, com més opinions puguis trobar, més coses aprens. oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

UNA VELLA TRADICCIÓ FAMILIAR Francesc Barrio Julio

Il·lustració: “Barcelona segle XIX” Alfred Guesdon

Número 23 – Prosopopeia, 2014

UNA VELLA TRADICCIÓ FAMILIAR Francesc Barrio Julio

Mentre que esperem t’explicaré una història que sempre ha rondat a la meva família. Una espècie de tradició familiar, ja saps, una llegenda que ha anat corrent de generació en generació. Entens el que vull dir, oi? El típic conte que t’explica l’avi quan ets un vailet i et deixa meravellat. Encara amb més motiu perquè l’heroi de la història era un parent. L’Avi Jaume el de les Cabres. No sé, devia ser el rebesavi d’un rebesavi. Sia com sia, el conte devia ser bastant antic. La història parla de quan Barcelona encara era emmurallada i feia poc que havien construït la fortalesa de la Ciutadella. Així que, si fa no fa, deu ser de finals del XVIII o principis del XIX. Sí, és clar, quan ets petit, el que t’explica l’avi va a missa. M’ho empassava tot, fil per randa. Però bé, a mida que vas creixent ho comences a racionalitzar i dubtes de tot el que et diuen els grans... Bé, llavors la cosa canvia i decideixes que només era això, un conte. No, no, ¡vigila! No treguis el cap. Allà al darrere n’hi ha quatre fent guàrdia. Són una mica lluny i si restem a cobert no ens enxamparan. No, estigues tranquil noi, no ens poden sentir. Podem parlar tot el que vulguem. Les comunicacions són segures. No han aconseguit hackejar les nostres línies. Com et deia, l’Avi Jaume era l’heroi de la família. Bé, un heroi en petit comitè, perquè, de la seva gesta no s’assabentà ningú. Però, segons explica la història, tot solet, va salvar el món. En aquell temps, l’avi amb prou feines era un marrec. El seu pare era mariner i passava la major part de l’any a la mar, i ell vivia amb la mare en un casinyot que donava a la muralla, pel Paral·lel. Com la vida era molt dura, el xaval ajudava a l’economia familiar fent de pastor per als soldats de la fortalesa de Montjuïc. Cada matinada, molt abans que sortís el sol, l’Avi Jaume creuava la muralla per la porta de Sant Bertran, pujava corrent pels camins de la muntanya, 99

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

recollia les cabres i se les enduia a pastar. Sí, llavors tot allò eren camps i boscos. Des de la muralla del sud de la ciutat fins al riu Llobregat, tot era camp salvatge. Per allà rodava l’avi fins que es posava el sol. Llavors, tornava a la fortalesa, deixava el bestiar i tornava a casa a dormir. La història diu que tot va passar a l’abril, el dia de Sant Jordi. Per a un nen, que tot passés el mateix dia que se celebra la caça d’un drac, ho pintava tot com més màgic. Suposo que, simplement, succeí un dia qualsevol, però explicat així era tot molt més èpic. Sia com sia, l’avi va sortir de casa com cada nit, va recollir les cabres i se les emportà a pastar a la muntanya. Encara era tot fosc quan arribà a aquella font amagada on acostumava a esmorzar una mica de pa i formatge disposat per sa mare, mentre que els animals guimbaven pels matolls. Feia fred i l’avi duia una vella samarra perquè el protegís del mal temps. De seguida començà a sentir una lleugera brisa que, de mica en mica, es tornava calorosa i, embolicat a la roba, començava a notar una escalforeta. El cel amenaçava amb tempesta i les ràfegues de vent bressolaven, inclements, les copes dels pins i les alzines. Però ja no feia fred. A més, una pudor estranya, aspre, inundava l’arbreda. Inquiet, l’avi intuïa la proximitat de quelcom imminent que planava sobre la vall. En breus instants, en un clar entre els arbres, naixia una fulgència blavosa, intensa. Al principi era una simple espurna rutilant que surava a un metre del terra. L’avi, encuriosit, s’apropà amagant-se darrere d’uns matolls. Un moment. Diu la Central que mantinguem la posició i restem a l’espera d’instruccions. Bé, com et deia, allà estava l’avi, darrere dels matolls observant el fenomen lluminós. Aquella espurna blavosa que semblava viva i que, de mica en mica, anava creixent fins a transformar-se en una esfera, etèria, d’un parell de pams. L’avi, immòbil, a l’expectativa, només s’ho mirava. De cop i volta, l’esfera esclatà inundant-ho tot amb la seva llum. Deixant, en el seu lloc, una espècie d’arc de la mateixa tona100

Número 23 – Prosopopeia, 2014

litat blavosa. Una circumferència lluminosa vertical que, des del terra, arribava fins a l’alçada de les copes dels pins. L’avi es trobava tot just enfront d’ella però, en canvi, no podia veure res a través de la seva superfície. Era impossible veure els arbres de l’altre costat. Al contrari, l’arc era com una porta. Una porta oberta a l’Infern. Perquè això era el que veia l’Avi Jaume, el mateix Avern. Era una cova tota plena d’un fum dens on, amb prou feines, es distingien estranys instruments de tortura i per on començaven a desfilar dimonis i d’altres criatures de malson. Neguitós, conscient que presenciava quelcom important, agafà amb força les armes que duia a les mans. Un vell bastó per a espantar els porcs senglars a la mà esquerra i la petita navalla per tallar el formatge a la dreta. Suposo que, en la seva joventut, l’avi era un temerari inconscient. Els éssers que s’afanyaven a l’interior de la cova dirigien les seves passes cap l’arc blavós, disposats a creuar al nostre món. Al davant desfilava el líder dels dimonis, una criatura impressionant, de més de dos metres d’alçada, vestida amb quelcom semblant a una armadura maligna, fosca i plena d’excrecions òssies. El seu rostre quedava cobert per un casc d’aspecte malèfic. L’avi podia sentir l’emanació del mal que brollava d’aquell ésser. I no s’ho va pensar dues vegades. Amb la primera passa de l’estranya criatura fora de la cova, es llançà a sobre colpejant-li les cames amb el bastó. En fer-lo caure, l’avi s’agenollà sobre el seu cos mentre, amb la navalla, dirigia cops destres on esperava trobar els punts febles de la seva armadura. De la bèstia fluïa un líquid verdosenc, la sang pervertida del diable, animant-lo a seguir amb els seus atacs. Els crits agònics de la criatura anunciaven la seva mort ja pròxima. Inesperadament, la resta de les hordes infernals, atònites per l’inesperat assalt, es quedaren immòbils, incapaços de reaccionar. Envalentit, l’avi s’aixecà i va agafar el bastó amb les dues mans. Amb un udol descarnat, descarregà un últim cop sobre el casc, fent-lo miques i deixant al descobert l’aspecte reptilià de l’invasor. La seva acció devia impressionar als altres dimonis, per101

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

què la resta de bèsties es retirà, la porta entre els dos mons es tancà i mai més tornaren a trepitjar la nostra terra. Bé, fins ara... Sí, jo també rebo les lectures. La temperatura ha pujat uns vint graus i augmenten els nivells d’ozó. A la Central tenien raó. Aquests quatre llangardaixos estan protegint la creació d’un nou portal. Comunica-ho a la Central i jo vaig preparant els explosius. Saps? Últimament no deixo de donar-li voltes a aquesta vella història. No sé, potser sigui veritat que el vell, fa quasi quatre segles, va salvar el món i va parar la primera temptativa d’invasió d’aquests refotuts llangardaixos. I ara han tornat molt més ben preparats. O potser fos tot el contrari, potser llavors només venien en to de pau i el vell la va cagar provocant una guerra. No sé, potser només fora una visió, un somni, quelcom profètic. Suposo que és millor no donar-li moltes voltes. A la de tres obrim foc! oO0Oo

102

Número 23 – Prosopopeia, 2014

MÀCULA (O SÀVIA) Lluís Servé Galan A: Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)

Il·lustració: Ramon Navarro Bonet

103

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

MÀCULA (O SÀVIA) Lluís Servé Galan [a un dibuixet de Ramon Navarro Bonet] ...I quina és la penitència que mor Entre els teus llavis de sàvia follia, Quin el batec esdevingut melodia Per a la feblesa d’aquest meu cor? Començarà el nou dia i l’Infern No haurà salvat la meva ànima Del foc, la teva boca magnànima, I seré la cendra, el caliu sempitern. I quina és la màcula que resta Després del desig i la tempesta Mentre la carn reclama el diluvi? Endegarem el combat i la requesta Abans que la foscor engoleixi la resta De la passió, eterna i infinita d’antuvi... oO0Oo

104

Número 23 – Prosopopeia, 2014

EL VESPREJAR David Fernández Santano

Il·lustració: “Albada” Dolf Raimond Hall

105

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

EL VESPREJAR David Fernández Santano

Esdevé el sol una gran joia daurada surant damunt l’horitzó de seda. El vestit del cel convida a l’ull a meravellar-se: blau, gris o taronja amb tocs rosats mostrant una puresa ancestral que converteix aquest mirall d’aire en un veritable jardí poètic. Potser per això els antics afirmaven que el món s’acabava allà, on cel i mar es besen: tot el que inspira bellesa a l’ésser humà s’exporta a llocs llunyanament propers i propensos al somni, terra plena de fonts d’on beu la inspiració. Hi haurà allà sempre un culte secret mentre el daurat sol sigui més que l’astre rei. oO0Oo

106

Número 23 – Prosopopeia, 2014

ET RECORDO LES MANS... Africa Bauza Garcia Arcicollar

Et recordo les mans, subtils i suaus, que em recorren i em desfan, eterna. I et sóc tan fràgil, amor, quan em descobreixo, susceptible a tu i tan fermada, al teu record, imperdonable. Se’m desglaça el cor, i em trobo incapaç. Perquè si ets a prop, amor, sóc incapaç de sentir-te enfora. oO0Oo Il·lustració: “Amants abraçats” Egon Schiele 107

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

FINESTRES I MIRALLS Aina San Nicolàs Domper

Il·lustració: “Festa” Cristina Cray

108

Número 23 – Prosopopeia, 2014

FINESTRES I MIRALLS Aina San Nicolàs Domper

Sembla que ja s’ha acabat la festa al pis de dalt. Ara toca fer pau i prendre la fresca amb les finestres mig obertes on els pensaments s’escapen i es desfan. I després de molta estona d’haver acabat la festa del pis de dalt, tinc el desig de no tornar-me boig. El soroll de les finestres i els miralls m’eixorda i s’esqueixa entre dos mons diferents entre la finestra des d’on miro. I és només soroll. Sona la cançó, sembla que encara no s’ha acabat la festa del pis de dalt. Criden fort, com si tot aquest soroll els donés la raó. I veig el reflex en la finestra, en el cristall, enmig de pensaments, surto a fer un cafè per no tornar-me boig o potser surto a buscar una mica d’aire per respirar. I després de molta estona sense sentir els de dalt, torno a sentir aquella cançó. Però ara que la sento és només soroll. És només soroll. I potser ara ja és l’hora, sembla que ja s’ha acabat la festa del pis de dalt. Potser ara enmig del patiment, podré dormir tranquil, enmig de la foscor, amb les flames grogues, el foc roent i els encenalls d’escuma, podré tancar els ulls i veure les finestres mig obertes i els miralls que mai s’acaben que van cap al carrer, per viure un somni despert, despertant d’un malson de la festa del pis de dalt. oO0Oo

109

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

METÀFORA M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses”

Il·lustració: “Euga i poltre” Robert Bevan

110

Número 23 – Prosopopeia, 2014

METÀFORA M. Roser Algué Vendrells

Dins una verda prada molt propera al camí, tot de cavalls pasturen... pas allà, pas aquí. Enmig d’ells, una euga, tota altiva i senyora i al seu darrera un poltre, com petita penyora. Té un, dos o tres dies, i va seguint la mare amb passos poc segurs, trontollant-se encara. El petit ve que es cansa, s’ajau i s’endormisca; l’euga, que sembla mansa, no es mou del seu costat. Més enllà, amb gran cridòria, un grup de jovenalla, quasi uns infants diria, s’empaiten dins dels prats. La vida mai s’atura; la jove mare euga, amb el seu petit poltre, reposen uns instants. I al camp d’allà a la vora, a l’hora del capvespre, uns vailets de pell tendra juguen a fer-se grans. oO0Oo 111

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

POEMA VISUAL NÚM. 152 Toni Prat

112

Número 23 – Prosopopeia, 2014

JOAN CRISTÒFOR COLOM. L’ALMIRALL DE CATALUNYA Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules”

Els catalans tenim la dèria de fer-nos les coses nostres, si es vol ben nostres, però no som els únics, això també ho apliquen en altres llocs. Són molts els que pretenen fer-se seu en Cristóbal Colón (1436/1451-1506), o millor dit Cristòfor Colom? Sí que se sap que morí a Valladolid i fou enterrat al convent de Sant Francesc de la mateixa població. L’11 d’abril del 1509 i per desig exprés del seu fill Diego, el cos fou traslladat al Monestir de la Cartuja de Sevilla. El 1542, la vídua Maria Toledo decidí complir el desig del marit i fou portat a la Catedral de Santa Maria de l’Encarnació a Santo Domingo, República Dominicana. El 1795 traslladaren les restes a l’Havana, ja que estava en poder dels francesos i finalment, el 1898 després de la Guerra de la Independència de Cuba foren transportades a la Catedral de Sevilla.

113

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Recordeu ara fa uns anys la cançó paròdica que en féu del tema Javier Gurruchaga amb la seva orquestra Mondragón, la va intitular “El huevo de Colón”, amb una tornada que feia: “Colón el genovés, Colón el portugués. Colón tenía uno. Ay, Cristóbal, ni dos ni tres”. Corria el 1992, però la nostra Trinca fins i tot se’ls va avançar amb “El huevo de Colón” (1989). Bé, ha estat una controvèrsia que la gent ha emprat de sempre, en canvi sí que sabem on va morir, a Valladolid. D’aquest fet del naixement se n’han fet mil i una paròdies, però el que em queda ben clar, és després de llegir l’obra Cristòfor Colom. Príncep de Catalunya (2006) del filòleg i historiador català Jordi Bilbeny és que era català, cosa que tampoc tenia clara. Al llarg d’aquesta obra ens exposa les teories fonamentades que expliquen que era català. Anem a veure les principals teories que recull Jordi Bilbeny i que demostren que el nostre protagonista era veí nostre. • Sigfrido Radaelli dins l’obra La institución virreinal en las Índias (1957) glossava que el virrei del Perú, el comte de 114

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Chinchón, afirmava que mai no hi havia hagut virrei a la corona de Castellà. Tot i que autors castellans havien pretès demostrar l’existència d’un cas aïllat de virrei a Castella. En tot cas, sí que n’hi havia hagut d’esporàdics a Castella i Lleó. • Colom va demanar el títol de virrei i governador reial. Recordem que el virrei era el delegat que governava en nom del rei. • Hi ha molts cognoms Colom a Catalunya i no tants amb el castellà de Colón. • A les Capitulacions de Santa Fe, Granada (1492-1498) document realitzat pels Reis Catòlics sobre l’expedició de Cristòfor per al descobriment i conquesta d’Amèrica no es fa esment de la nacionalitat d’en Colom. Estan signades per Joan de Coloma, secretari i home de confiança del rei Ferran, o el que és el mateix, Cristòfor Colom. Això demostrava segons Rafael Calzada a La patria de Colón (1920), que els reis haguessin donat tant poder a un aventurer estranger i desconegut. • Segons Lluís Ulloa a Noves proves de la catalanitat de Colom. Les grans falsedats de la tesi genovesa (1927), si Colom hagués estat genovès ho hagués fet constar en els documents i en els títols. Seria una oposició i hauria d’haver-se nacionalitzat castellà perquè no interessava que descobrís Amèrica un estranger. • Mossèn Joan Pere amb Joan de Coloma van coordinar les capitulacions entre els Reis Catòlics. • El pas de Colom per Palos-La Rábida és una fabulació de fa molts segles. Com ho proven Antonio Rumeu de Armas a La Rábida y el descubrimiento de América. Colón, Marchena y Fray Juan Pérez (1968). • Les cartes de navegació poden provar que Colom podria ser de Mallorca i a Itàlia hi havia l’escola que hi posà els noms. Hom va intentar modificar les cartes de navegació de l’amic de Colom per esborrar el context català, tot i que a Castella no hi havia tallers de cosmografia nàutica. Així com tampoc es van trobar cartes nàutiques fetes per castellans. Aquesta tesi és recollida 115

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

per José M. Martínez-Hidalgo dins Enciclopedia general del mar (1982). • Segons la portada de la Historia general de los hechos castellanos en las islas y tierra firme del mar océano (1601), realitzada per Antonio de Herrera, hi ha dues naus amb gallardets bigarrats i una vila fortificada, el Pals empordanès. A més el 1492, el comte de Miranda era el comte d’Empúries. “El Almirante sale de Palos. Villa del conde de Miranda a descubrir”. Aquest fet també apareix relatat en la segona edició d’aquesta obra el 1726. La vinyeta mostra les tres caravel·les amb banderes catalanes i el dibuix de la vila fortificada és calcat a la vila empordanesa de Pals. Ho corroboren les muralles, les torres de defensa, la torre de guaita, l’església, la situació geogràfica i el perfil arquitectònic. Aquest fet també s’inclou al film de David Grau, L’apropiació del descobriment d’Amèrica: una conspiració d’Estat? (2003).

1. Escut d’armes concedit a Colom pels Reis Catòlics el 1493. 2. Escut dels Colom amb lleó coronat el 1502. 3. Escut dels ducs de Veragua descendents de Colom amb l’anagrama A Castilla y León nuevo mundo Colón.

• La vila andalusa de Palos no era situada al comtat de Miranda sinó al de Niebla. Comtat en contacte amb Portugal. Colom hi anà perquè hi tenia dos cunyats. Palos mai havia estat fortificada. Si va tenir un Castell fora de cap estructura, a l’inrevés passava a Pals. L’únic Palus existent és a Catalunya, Palo, i això es pot 116

Número 23 – Prosopopeia, 2014

comprovar al Mapa d’Espanya del planisferi (1944) d’en Sebastià Cabot. • Castell de Sant Miquel o molí fortificat de Pals apareixien al gallardet bigarrat de dues naus de les tres de l’expedició. • Cognom català a gairebé totes les edicions europees de la lletra on anunciava la descoberta, on escriu sempre “Colom”. A més de la gran quantitat de catalanismes que apareixen en tots els escrits que feia Colom. Recollit dins Josep Maria Castellnou, Cristòfor Colom, Català (Com parlava Cristòfor Colom)? (1989). • La multitud de topònims Catalans amb què batejà les noves terres d’Amèrica. • Els lligams genealògics amb la família barcelonina dels Colom-Bertran. Les identitats heràldiques amb aquesta família. • Miguel de Almaçan en un document de la cancelleria reial signat pels monarques, confirmava que Cristòfor Colom pertanyia a un estat de la monarquia catalana pel dret natural igual que els seus germans. • Els individus no naturals d’un lloc no podien participar en les tasques de govern a Castella. Colom feia les funcions d’almirall, virrei i governador general. Demostra que Colom participà activament en el govern i la política, una prova més que era català. El Colom de Barcelona era militar, diputat, ambaixador, capità, vicealmirall, governador i polític actiu. Si es tenia els Reis Catòlics com a senyors naturals de Castella i ell, Colom i els seus germans eren estrangers, llavors, era de qualsevol estat de Catalunya. • Estreta relació entre Joan –Cristòfor Colom– i l’almirall Bertran. La mare de Colom es deia Caterina Bertran. • Colom signava en català.

117

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

S. .S.A.S. XMY El Almirant

.S. .S.A.S. XMY Xpo FERENS • Tots els marins almiralls eren catalans. “Almirant” era un mot català en ús entre els segles XV i XVI. Ho podeu trobar dins Caius Parellada, La monarquia catalana medieval. El Regne de Catalunya (1993).

118

Número 23 – Prosopopeia, 2014

• Cristòfor Colom es casà amb Felipa de Coïmbra, germana del rei Pere IV de Catalunya i néta del comte Jaume d’Urgell. Inclòs dins de l’obra de Caius Parellada, La dona del descobridor Colom. D’aquesta manera, Colom rep el càrrec d’almirall. Només atorgat a parents propers. Per tant, Colom era parent dels almiralls de Catalunya. Era nebot polític –gendre de la cunyada– de l’almirall Joan –Ramon– Folc de Cardona. • Colom havia exercit un càrrec polític i tenia un passat militar perquè coneixia les lleis i la Constitució de Catalunya. • Colom estava vinculat a les famílies regnants de Sicília, que alhora estaven vinculades a la casa reial catalana. • Pere Català i Roca dins Quatre germans de Colom, el 1492 (1976) inclou que Colom pertanyia a una família de banquers, militars, comerciants, eclesiàstics i polítics. Establerts amb ric patrimoni a Barcelona i gaudiren de privilegi militar. • Joan Colom és el mateix que Joan Cristòfor Colom. Cristòfor Colom signava de les dues maneres. J majúscula entrellaçada per una S. (:) Davant XPO sol aparèixer una J i al seu damunt una S que significaria JohanneS. Descrit per Geo Pistarino a Cristòfor Colombo: l’enigma del criptograma (1990). Va veure tres variants en la signatura de Colom, El Almirante, Virey i Christo Ferens. • En la concessió de les noves armes reials que li atorgaren els reis a les corts de Barcelona per mitjà de la Provisió reial del 20 de maig del 1493, en compensació per la descoberta de les terres ultraoceàniques els antics senyors familiars del gran Almirall van desaparèixer del nou escut. A partir d’aquí el cognom Colom de la família ja no hi tindrà presència. • Es van introduir armes en l’escut de Colom per ocultar els veritables orígens del descobridor. Els cinc escudets de Portugal foren canviats per cinc àncores dels almiralls de Castella, i d’aquesta manera, vincular els orígens de Colom amb un membre de la família portuguesa. • El parentiu de la dona de Colom era el següent: 119

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

• Caius Parellada i Cardellach dins Cristòfor Colom I Catalunya. Una relació indefugible (1992) recull que Felipa de Coïmbra era besnéta de Pere III el Cerimoniós. • Colom era nebot de Ferran el Catòlic. Fill natural del príncep Carles de Viana. Colom fou príncep i virrei de les Índies. Recollit dins Honors pòstums de príncep per a l’almirall Colom (1996) i C. Monrabà, Monumento a Cristóbal Colón. • Cristòfor Colom estigué estretament vinculat a la casa reial catalana, lloc on visqué durant cinc anys. • A Castella no van existir els càrrecs de virrei ni de governador general, incongruència que apareix en molts llibres, demostra que el càrrec li fou atorgat per un rei català. • Palos de Moguer no havia tingut mai port. • A tots els plànols que Cristòfor Colom va emprar durant el seu viatge hi havia l’escut de Catalunya que apareixia amagat. • Les cartes que escrivia Colom als Reis Catòlics estaven plenes de catalanades. • Els Coloms catalans tenien un colom a l’escut i els Coloms genovesos tres. Es va fer desaparèixer aquest signe. Segons Ulloa, l’escut era català però fou desfigurat pels falsaris. 120

Número 23 – Prosopopeia, 2014

• Caius Parellada a Colom venç Colombo. La vera naturalesa catalana del descobridor del nou món, no entén per què Colom volia ocultar el seu nom de l’escut, si apareixia estampat a la documentació oficial signada a Barcelona. Al Libro de los linajes de España, Garci Alonso de Torres es documentava que a l’escut d’armes de Cristòfor Colom hi apareixia un colom d’argent sobre un camp d’atzur. També testimonia aquest fet més modernament Fèlix Domènech a Nobiliari General Català i llinatges o els germans García Carrafa a Enciclopedia heráldica y genealógica hispanoamericana. L’escut de Colom també fou eliminat dels llibres perquè no es veiés que era català. • Un estranger genovès no podia haver rebut les armes reials. Com a curiositat, els xinesos van arribar a Amèrica abans que Cristòfor Colom, cosa provada per l’art antic, però mai van fer publicitat d’aquest fet. El març del 2013 el grafòleg forense Jesús Delgado Lorenzo en el seu llibre Cristóbal Colón. Su origen y su vida investigados con métodos del siglo XXI (2013), evidencia novament que era català però que li van falsejar la identitat. Fonamenta la seva teoria tal com va dir “en un llibre manuscrit d’heràldica de famílies nobles catalanes. Allí hi ha una família, els Colom, a la qual es va afegir la lletra -A: Coloma”. Això demostra que el descobridor d’Amèrica era barceloní, i que el seu nom autèntic era Joan Cristòfol Colom Bertran, resident al carrer de Mirallers, al barri del Born. La forma en la qual s’expressava en les cartes que escrivia també provaven que Colom era català i no italià. A la pregunta de Cristòfor Colom era català? Sense dubtarho, sí, les tres ces, Cristòfor Colom català. El llibre de Jordi Bilbeny és una lectura obligada i que s’ha de digerir a poc a poc, perquè tot allò que prova i que recullo en el present escrit no us faci mal, amb dibuixos, documents, signatures, escuts d’armes. I per si no en teniu prou, podeu aprofundir en altres lectures d’aquest historiador: La descoberta catalana d’Amèrica (1999), Totes les pre121

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

guntes sobre Cristòfor Colom (2003), Els viatges al nou món. Cristòfor Colom (2006), El dit d’en Colom (2010). Un altre estudiós que mai ha silenciat les seves teories és Charles J. Merrill, un professor americà que dins el llibre Colom. 500 anys enganyats (2009). Merrill confirma que Cristòfor Colom era un català que mantenia una antiga enemistat vers la família dels Reis Catòlics, i per aquesta raó els monarques van amagar els seus orígens catalans i per més inri, van expandir que era italià. Aquest rumor segons Merrill va guanyar ràpidament credibilitat perquè apareixia repetidament en diversos llibres d’història. Charles J. Merrill també glossava que Cristòfor Colom i la seva família fins i tot van acceptar aquest engany per raons que es desconeixen. Cristòfor Colom va demostrar tenir coneixements de diverses llengües com per exemple el castellà, el català, el portuguès, el llatí, l’hebreu, però no de l’italià o dels seus dialectes. També tenia un gran domini dels textos sagrats i era un home culte com ho corroboren els seus escrits, tot això s’afegia als seus coneixements científics en la navegació per alta mar. Les teories sobre els orígens del nostre descobridor ja venien de ben lluny, al llarg del segle XX podem trobar autors com Lluís Ulloa, Ricard Carreras, Enric Bayerri, Salvador Madariaga, Caius Parellada, Pere Català, Francesc Albardaner, Nito Verdera, Ernest Vallhonrat, Charles J. Merrill, Gerard Garrigue, Gabriel Verd, Estelle Irizarry, Jordi Bilbeny, i tants altres. Totes van en la mateixa línia. En els nostres dies, Cristòfor Colom ha tornat a estar de plena actualitat, però aquest cop no és pels seus orígens catalans, aragonesos, genovesos, portuguesos, o israelites, sinó per la samarreta del Barça que li va col·locar la marca publicitària Nike, i que de fet li anava una mica gran, oi? Samarreta que hauran de promocionar molt, perquè la segona equipació amb la senyera és encara més maca i vendrà més. Tot plegat va generar una polèmica de si els monuments públics podien portar o no publicitat, a 122

Número 23 – Prosopopeia, 2014

més de les queixes del segon club destacat de la ciutat, l’Espanyol. Colom protagonista de nou, encara segueix essent un estendard de Barcelona i sobretot de Catalunya, on hi ha el monument més destacat d’arreu a la seva figura, però el que ha de quedar clar, que Cristòfor Colom fou un almirall català i no ho dic jo, ho explanen els estudiosos, que no són ni un, ni dos, ni tres, sinó uns quants. Tots ells han exposat les seves tesis, algunes més creïbles que d’altres, però la gran majoria no dubten dels orígens del personatge. Ens hauríem de preguntar per què la historiografia espanyola va intentar tergiversar aquest fet. És evident que Joan Cristòfor Colom o si voleu, Joan de Coloma, era un dels nostres! Fonts consultades: Bilbeny, Jordi, (2006). Cristòfor Colom. Príncep de Catalunya, Proa, Barcelona, 2006. http://www.cch.cat/pdf/falsificacio.pdf http://ca.wikipedia.org/wiki/Catalanitat_de_Crist%C3%B2for_Colom http://ca.wikipedia.org/wiki/Capitulacions_de_Santa_Fe

oO0Oo

123

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

LA MONA I EL DOFÍ (Lai; basat en Jean de La Fontaine) Luis Miguel Rubio Domingo

Il·lustració: “La mona i el dofí” Edward Julius Detmold

124

Número 23 – Prosopopeia, 2014

LA MONA I EL DOFÍ (Lai; basat en Jean de La Fontaine) Luis Miguel Rubio Domingo

Aquella nau de mariners –mediterranis barralers– tipa d’esbarts de mones, gossos i bastards (famèlics uns i uns altres farts de nèctar fi), la va engolir un remolí i naufragà a mitjan camí lluny de la vora. Als gossos els arriba l’hora i un mico que en el lleny implora sembla que maula. Al bon dofí d’aquesta faula, es va agarrar sens dir paraula com d’una biga. Aquesta espècie és molt amiga de l’home savi, i enemiga de l’ignorant; en prendre al simi per un sant el va salvar prop d’Alacant de la inclemència. –Eres d’ací? –Sóc de València, –va dir el mico amb vehemència, i veu burleta. –Visc en un pis en la Glorieta i sempre duc la roba neta quan vaig a missa.

125

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

–I saps si enguany viatja a Eivissa el Micalet? O va a Suïssa, a poca estona? –Oh, sí –va dir la pobre mona pensant-se que era una persona el Micalet. (Sovint el més analfabet és Honorable per decret quan és un foll.) El dofí va girar el coll i es va desfer del penjaroll com si fos llast. Era un pecat en mar tan vast –en haver nàufrags a l’abast salvar un pec. oO0Oo

126

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Del blog a la novel·la: un camí singular La sergent Anna Grimm, de Montse Sanjuan Per: Sílvia Romero i Olea

Dia rere dia, amb una assiduïtat que em té admirada, rebo invitacions per assistir a presentacions de llibres. De vegades és per correu electrònic, altres cops mitjançant facebook... i gairebé dia rere dia he d’excusar la meva absència. I això em reca perquè jo també organitzo actes, xerrades, presentacions, i sé com n’és, de difícil, aconseguir una mínima quantitat de públic. Per aquest motiu em sento realment feliç quan les circumstàncies bufen a favor meu i, per fi!, puc assistir a una d’aquestes presentacions. I si a més a més l’autora del llibre de què es parlarà és una persona 127

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

coneguda i a qui m’aprecio i admiro per la tasca que fa, encara amb més motiu. A la Montse Sanjuan la vaig conèixer, virtualment parlant, a través d’una entrevista que li vaig fer per a la secció “Xarxa literària: blogs” dins aquesta mateixa revista Lo Càntich. El seu blog s’anomena “Llibres llegits i per llegir” i he de dir que, quan li ho vaig proposar, va acceptar de seguida i la comunicació entre nosaltres va resultar fluida i molt agradable. D’aquella entrevista, entre els diversos aspectes que em podien cridar l’atenció pel rigor amb què s’enfronta a la seva tasca de bloguera, el que em va impactar en especial va ser la notícia de la propera publicació d’una novel·la seva. I potser ara us preguntareu què té d’espectacular aquest fet. Bé... per conèixer la resposta, haureu de continuar llegint. Presentació de la novel·la La sergent Anna Grimm, de Montse Sanjuan El dijous 5 de juny es presentava a Barcelona la novel·la La sergent Anna Grimm. En l’acte hi participaven Lluís Pagès, en representació de l’editorial, Marta Sempere, escriptora, i Montse Sanjuan, l’autora. Va iniciar l’acte l’editor, qui després de reflexionar breument sobre la situació actual del món del llibre, va manifestar la grata sorpresa que van tenir, a l’editorial, en rebre el manuscrit de Montse Sanjuan. Per una banda, per la qualitat de l’obra que els arribava. Per altra banda perquè, segons va constatar Lluís Pagès, a les terres de Lleida hi ha certa mancança d’autors 128

Número 23 – Prosopopeia, 2014

de novel·la negra, i amb aquest original que se’ls posava damunt la taula veien la possibilitat d’obrir una escletxa en aquest camp i treballar per a la seva continuïtat. A continuació va ser el torn de Marta Sempere. Sense entrar en detalls precisos per tal de no cometre spoiler, ens va fer cinc cèntims de l’argument de la novel·la. Però més enllà de la història que se’ns mostra, Marta Sempere va destacar sobretot dos aspectes. Per una banda el tractament i recreació dels personatges, fent èmfasi en el cas de la protagonista, la sergent Anna Grimm. Per altra banda l’agilitat d’un estil literari que no et permet deixar la lectura, que t’atrapa, que et sedueix i t’obliga a passar pàgina rere pàgina, captivat per allò que s’hi explica. La intervenció de l’autora es va iniciar fent una defensa de la novel·la policíaca o de gènere negre, de la qual sempre n’ha sigut lectora i seguidora, tot esmentant el seu gran referent entre molts altres autors: Henning Mankell. És per aquest motiu que potser alguns lectors troben alguna similitud entre la seva protagonista i Kurt Wallander, malgrat que en parlar-nos d’Anna Grimm vam poder constatar que és un personatge treballat a consciència per Montse Sanjuan i que té la seva pròpia caracterologia. I també el fet de situar-la en terres de Lleida té la seva raó de ser.

129

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

L’autora va fer referència a una frase de Jorge Luís Borges: “Sóc incapaç d’imaginar un món sense llibres”. I a partir d’aquí va reflexionar sobre el fet de llegir, i com la passió per la lectura la va dur a crear el blog esmentat abans, “Llibres llegits i per llegir”. Va ser en entrar en contacte amb tot el món bloguer, en submergir-se en aquest espai màgic d’internet, quan l’escriptura també es va apoderar d’ella. Primer amb la participació en experiències d’escriptura col·lectiva. I després, en rebre els elogis i recolzament d’altres bloguers, amb l’escriptura de la novel·la La sergent Anna Grimm. Però no vull explicar-vos gaire més d’aquesta presentació perquè potser tindreu oportunitat d’assistir-ne a alguna altra i escoltar en persona a Montse Sanjuan. I si teniu l’ocasió, us animo a fer-ho: en quedareu satisfets.

130

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Biografia i ressenya (extrets del llibre) L’autora: Montse Sanjuan Oriol (Lleida, 1956) és llicenciada en Ciències de la Informació (UAB) i en Filologia Hispànica (UNED). Treballà com a periodista i va formar part de l’equip de la revista lleidatana La Boira (1979). Va canviar el periodisme per la docència i ha dedicat la seua tasca professional a l’ensenyament de la llengua i la literatura. Apassionada de la lectura i dels llibres, des de l’any 2006 forma part de la xarxa de blocaires amb el bloc Llibres llegits i per llegir. Ha publicat relats en diferents medis i va participar en el llibre 365 contes, un any de contes. L’obra: Lleida es desperta amb un assassinat que només serà el començament d’un malson. Un assassí en sèrie assetja els lleidatans? La sergent dels Mossos Anna Grimm haurà d’esclarir el misteri. Però l’Anna té els seus propis fantasmes personals. La seua germana Clara fa temps que va desaparèixer sense deixar rastre i sense que ningú n’hagi pogut esbrinar les causes. La investigadora s’haurà de sobreposar als seus problemes i haurà de lluitar perquè no enterboleixin el camí cap a la resolució dels crims que terroritzen la ciutat. oO0Oo

131

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

JORDI CUSSÀ BALAGUER Per: Sílvia Romero i Olea A: “La veu del traductor”

Si sabem idiomes podem llegir qualsevol obra en la seva llengua original; en cas contrari necessitem la figura del traductor. Ells són els professionals que ens permeten gaudir de tants i tants textos literaris, i alhora una de les peces més desconegudes de l’engranatge editorial. Fem que s’escolti la seva veu!

Jordi Cussà Balaguer

132

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Qüestionari 1. Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí? Sobretot l’anglès i el castellà. 2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir? Professionalment, Els passadissos del poder, de Brad Metzler. Però el primer de tots devia ser Los reyes de Julio Cortázar, una obra que vam muntar a Berga amb Anònim Teatre. 3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant? Els darrers temps he treballat en la col·lecció de Rick Riordan sobre Percy Jackson (Edicions la Galera), un semidéu que ens passeja per la tradició grecoromana. Els reptes més importants són quan s’inventa noms per designar monstres o animals mitològics. En surt un, per exemple, que l’autor anomena “Shrimpzilla”, mesclant “shrimp” que significa “gamba” i el sufix “illa” adoptat dels monstres nipons tipus Godzilla. Després de cavil·lar una estona, se’m va ocórrer “Gambonstre” i a l’editor li va agradar. 4. En general, qui tria el traductor d’una obra? Suposo que l’editor. 5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient? En realitat, un bon traductor té tots els coneixements de l’ofici per ser escriptor i en aquest sentit ho pot ser, fins i tot més bo que alguns que publiquen obra pròpia. Apuntaria, en canvi, a una idea inversa: traduir ajuda molt per aprendre a escriure bé. 133

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Sovint s’infravalora la tasca de la traducció enfront de la creació, però cal recordar que hi ha molta creació que no té cap mèrit artístic, mentre que algunes traduccions en tenen molt i permeten conèixer obres magistrals que d’altra manera ens resultarien inabastables. 6. Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui? Més d’una. Les lletres de Lou Reed, per exemple, m’emocionaven per connexions personals de quan les escoltava. I alguns volums, com Summer Crossing de Truman Capote o Out of Egypt d’André Aciman, m’han captivat per l’excel·lència literària. 7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims? Els jocs no sempre es poden mantenir amb la mateixa gràcia. Pel que fa al ritme general, normalment després de traduir deu o vint pàgines, acabes trobant una “veu” que funciona com un alter-ego de la de l’autor però en català. 8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió? No sóc filòleg. Crec que tots els idiomes són vestits absolutament adaptables o tots els cossos, gèneres i estils. 9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura? Em sembla que en general no. Ara bé, autors amb molt argot o un context molt específic (Lou Reed tornaria a ser un bon exemple) sí que demanen una atenció personalitzada.

134

Número 23 – Prosopopeia, 2014

10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica? No. Crec que li ha d’agradar la literatura, perquè només es pot traduir des del respecte per l’autor i per l’obra. Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de La veu del traductor. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió. Doncs a mi, a part d’ensenyar-me a escriure i a racionalitzar el procés lingüístic, m’ha servit per trobar una manera de guanyarme les garrofes sense sortir del camp literari. oO0Oo Altres dades: Nom: Jordi Cussà Balaguer Web: http://www.jordicussa.cat/ Adreça: Vila de Bagà, 1 - 08660, Berga. Telèfon: 93.822.0501 Títols traduïts: Narratives Les primeres traduccions narratives, totes de l’anglès al català i amb la col·laboració d’Anna Camps Vidal, van ser encàrrecs de Columna Editors. D’entre gairebé una vintena de títols, que inclouen reculls de contes (L’esposa de Huguenin de M.P. Shiel, Boira de R. Crompton), obres juvenils (Fantasmes del crepuscle, El noi lleó) i novel·les de tota mena, potser cal remarcar L’amagatall de T. Azzopardi, dos volums de relats de Patricia Highsmith i Vernon God Little de DBC Pierre (premi Booker 2003). 135

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

De la vintena de títols traduïts per a l’Editorial Empúries cal remarcar Fight Club i Rant de Chuck Palahniuk, Summer Crossing de Truman Capote, The Mission Songde John LeCarré, Next de Michael Crichton, The Household Guide To Dying de Debra Winger, The Boy in the Stripped Pijamas, Mutiny on the Bounty, The House of Special Purpose i The thief of Time de John Boyne. També: Aciman, André. Adéu, Alexandria. València, 3i4, 2011 Broyard, Anatole. Quan Kafka feia furor. València, 3i4, 2011. Zusak, Markus. Jo sóc el missatger, La Campana, 2011 Dramatúrgies El 1993, juntament amb Anna Camps i Maria Camps, va traduir el guió cinematogràfic de S. Beckett Eh Joe. El 1995, per encàrrec d’Anònim Teatre va traduir del castellà Los reyes de Julio Cortázar, muntatge estrenat durant el XXIIIè Festival d’Estiu de Teatre de Berga. Poesia A final de la dècada dels vuitanta, la revista literària Esment d’Igualada li va publicar uns quants poemes de Yeats, tres o quatre sonets de Shakespeare i, excepcionalment, un de Goethe. També ha traduït una considerable quantitat de lletres de música, des del poeta Pete Sinfield de King Crimson fins a Sade o Tracy Chapman, passant per Bob Dylan, The Beatles, Pink Floyd, Leonard Cohen, etcètera. I l’any 2007, per a Empúries, un compendi amb totes les lletres de Lou Reed titulat Pass Thru Fire. oO0Oo

136

Número 23 – Prosopopeia, 2014

LA MOÑITO Aina San Nicolàs Domper

«Jo sóc la bella moñito, la millor flor de l’Edén», com m’ha ensenyat el professor de ball: —Tú cantas y bailas muy bien. Hay que mirar tu meneo porque en el baile, como en todo, el traje lo hace la mujer. He arribat tard i només a l’entrar m’han demanat tots els documents d’identitat. El professor Globo i Rochefort m’ha fet examinar-me d’una prova absurda que ha durat tres hores ben llargues. Fins i tot els mirons se n’han anat. –¡Y arriba las piernas anda pa arriba y pa arriba! 137

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Apa! Aquestes robes que porta valen més que un ronyó, són teles de les més fines que costen molt d’adquirir. –Díganme ustedes señores, si no es verdad que esta chica es genial. Díganme ustedes si no puede bailar pronto en la Real. M’han dit que segueixo el ritme de les clases de ball i que potser podré arribar a fer-ho bé. El profesor ha dit era el moment de triar. –Pensad que sois muy buenos, que no hay nada que os quite el sueño. Si cumplís estas normas de mayores podréis tener un buen sueldo. Potser no era prou gran per triar un futur. Potser no és culpa meva. Però digue’m ara què faria sense venir a les clases de ball. –Mirad a vuestros padres, mirad a vuestros abuelos. ¡Cada vez vamos mejor! Pero si no os motiva nada, no hace falta sufrir. Hay mil carreras, mil caminos, únicamente hace falta estudiar un poco más. Fa unes setmanes vaig conèixer un ballarí de vuitanta anys. Es veu que la dona l’ha deixat per un vint anys més jove. –És casat o be solter? Català o bé africà? És legal o no te papers? Encuriosida li he demanat informació al professor Globo i Rochefort. –Vive en Calella, es el que dirige la función. Cuando sale en la portada de una noticia, dos horas más tarde la prensa se habrá extinguido. Gana 2.300 millones por bailar y escribir guiones escampados por la calle. Y cuando tiene la oportunidad, se marcha. Ja està tot preparat. L’espectacle ha arribat. S’obren les portes del teatre. Surt el profesor i dóna la benvinguda als espectadors. –Señoras y señores: ¡Bienvenidos de nuevo! ¡Pasen, pasen! Por última vez representamos este show. Esta vez contamos con nuevos bailarines de todo el mundo. Hoy nos hemos de decir adiós. No nos encontraremos más, cuesta de creer, hoy somos cerca y os podemos ver, nos duelo dejaros. Hace mucho tiempo que hemos compartido un mundo y ahora nos parece nuevo dejar de ser lo 138

Número 23 – Prosopopeia, 2014

que somos, lo que hemos conseguido, que sin vuestra ayuda no hubiera sido posible. ¡Gocen de la función! El show de la foscor. El circ més monstruós. Obre be els ulls no vull que et perdis res. S’obren el llums per poder gaudir-ho bé. És l’espectacle de la moñito que ja està començant i segueix la llum fins la pista central. Creus que ja ho has vist tot. Res no pot ser tant fort. El show dels anormals. No et veig massa preparat. Alguns s’ho miren i es freguen els ulls. El pànic està a la pista central. Dones barbudes, amb tres pits i puces. Nens amb arrugues i orelles peludes. Homes que moren desfets per les mines i dones que ploren per fills que no viuen. Ja ha finalitzat la funció, però abans de deixar marxar aquest públic encantador la moñito ha dit unes paraules: –Voleu saber de què vivim? D’aplaudiments. Tot et fa goig i et tornes boig. No saps que tens! Et sembla que al món ja no comptes gens, de cop no saps on ets, apa som-hi! I ve el desori i ets al ball i has de ballar. Sona el metall i amunt i avall fins que tot volta i ja et sents els llavis tibants i els ulls molt lluents de tants aplaudiments. Estàs tot pansit no et queda ni un ral, el cap et fa mal, quina pega! I ve per l’aire la remor que et fa molt feliç. Ja no tens por, duus un somrís i et fons per dintre i et ve el plor i no saps que tens i esclata un gran tro d’aplaudiments! D’aplaudiments! D’aplaudiments! oO0Oo Fotografia “La Moños” De la pel·lícula escrita i dirigida per Mireia Ros (1997) amb l’actriu Eufemia Roman com “La Moños”, de jove.

139

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

PRESENTACIÓ DEL POEMARI TRAÇOS DE DESIG Associació de Relataires en Català

Dissabte, 24 de maig de 2014, al saló d’actes de la Biblioteca Sagrada Família de Barcelona, es va celebrar l’acte de presentació del poemari Traços de desig, amb les obres seleccionades del Concurs ARC de Poesia Eròtica 2013-2014. Va obrir la gala en Ferran Planell, President de l’Associació de Relataires en Català, qui va explicar la gènesi del projecte i el seu desenvolupament; i va agrair el magnífic pròleg del periodista i escriptor Rafael Vallbona, la sensual il·lustració de coberta de l’artista Paulí Josa i la feina desinteressada dels membres del jurat 140

Número 23 – Prosopopeia, 2014

del certamen i de totes aquelles persones que han fet possible la publicació.

Ferran Planell, President de l’ARC

Tot seguit va presentar els companys de taula: els relataires Maria Porta i Aleix de Ferrater, i el convidat Enric H. March, autor del recull de relats Històries venèries i gestor del blog Bereshit, que va dedicar la seva intervenció a realitzar una aproximació a la poesia eròtica: La literatura, a través de la ficció (tota literatura ho és), juga a reconstruir la realitat. Tot el que constitueix aquesta realitat és dins del text. Per molt que recreem les imatges que transmeten les paraules tots els elements estan predeterminats per la voluntat de l’autor. La sensibilitat del lector permet interpretacions i cada lectura és un nou text (com el “Pierre Menart, autor del Quijote”, de Borges), però no podem modificar-ne l’essència. No podem canviar que l’assassí sigui el majordom. 141

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Hauríem d’estar d’acord, a més, que la literatura de gènere no existeix. Sigui quin sigui el context, darrere de tot argument sempre hi ha les passions humanes (això, des de Shakespeare, ho tenim assumit). Atenent aquestes dues premisses no hauria d’existir la literatura eròtica: el sexe forma part de les passions i de les pulsions humanes i per tant és transversal a qualsevol relat encara que sigui en forma d’el·lipsi. Però potser això no és ben bé així. La literatura eròtica, i la poesia encara més, és el joc dels desitjos a través del contacte de les paraules. Potser més que mai, les paraules i els sintagmes prenen sentits que només en la lubricitat de la lectura poden existir. La poesia eròtica és la gran metàfora del sexe i, en aquest sentit, és totalment oposat a la pornografia. Per molt que una imatge se’ns pugui fer explícita en el nostre cervell, allò que es desprèn de dues paraules posades en contacte és una altra cosa. La paraula és la constructora del desig entès com a acte eròtic. Sense paraula només hi ha pulsió, i la pulsió és solipsista; és un espasme individual. Vull dir amb això que l’erotisme no és previ a les paraules, sinó que neix amb elles. I això és així perquè la poesia eròtica necessita inevitablement el cos i la ment de l’altre perquè prengui sentit. L’acte eròtic neix en el moment que les paraules arriben al lector de la mateixa manera que el desig neix en el moment que les paraules arriben a l’amant. I encara que el llenguatge no sigui verbal, el gest és el sintagma mut de la ment. Al revés que a la resta de la literatura, la poesia eròtica necessita que el subjecte receptor sigui actiu. No ens enganyem: el poeta no només es despulla davant nostre sinó que ens demana a nosaltres que fem el mateix i ens convertim de subjecte en objecte. L’experiència del poeta només té sentit en el moment que nosaltres ens fem partícips del joc sexual i ens rendim al desig. Davant del poema no estem sols: ens miren pel forat del pany i nosaltres deixem mirar. Si no fos així, ara no seríem aquí. La poesia eròtica no es queda només en la nostàlgia de l’intangible, sinó que reconeix el desig en el parlant, el cos esdevé un referent, fa sinceres les paraules, fa sensuals les imatges: es 142

Número 23 – Prosopopeia, 2014

concentra a revelar el ritual secret dels amants i a obrir portes entre la carn i el somni. La poesia eròtica, doncs, no serà mai aquella que faci regalimar els adjectius sobre els fets substantius, sinó aquella que sàpiga convertir allò que és innombrable, en un altre context, en una interjecció que del fons del nostre ventre puja fins a la gola. L’erotisme i el sexe, fora del seu sentit biològic i reproductiu, són transgressors. I com que ho sabem ens rendim a la paraula del poeta, oberts de cos i d’ànima sense mirar si el foc que ens crema és el foc de l’infern. La modulació de les paraules, dels sons i de les pauses, simulen el moviment de la trobada dels cossos, que ara s’acosten i ara s’allunyen, com el vaivé de les onades dels versos de Papasseit: “Primavera d’hivern – Primavera d’estiu”. O l’amor bàrbar d’Estellés que “Es desperta, de sobte, com un vell huracà, / i ens tomba en terra els dos, ens ajuda, ens empeny”.

A continuació, Maria Porta, en un to de confidència, va parlar de la seva aportació al poemari amb les obres “Voldria” (íntim i subjectiu) i “Regala perles” (l’intent de captar un ambient): El poema “Voldria” parla de mi i de com sento la sexualitat en envellir. Mentre pensava com explicar en unes ratlles el que sentia en escriure’l, em vaig adonar que era un tema recurrent, que ja havia fet servir en altres ocasions, com en el poema “Pregaria profana a Sta. Cua de Pansa” on prego a la santa de la memòria que em torni el desig i la il·lusió de la joventut. Que em miri, que em torni a mirar d’aquella manera, orfe de rancúnies, el cor desarmat. Que se m’oblida, se m’oblida a raig. Tot ell se m’escola deixant un fang negre al trespol de casa. 143

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Que em parli, i em pinti la memòria de color de quimera. I em faci recordar com ens estimàvem. Que se m’oblida, se m’oblida a raig. Tot ell se m’esbrava i de la bromera sols queda aigua mansa I, ara que parlo de l’aigua; fixeu-vos en la publicitat dirigida a, la que en diuen, “La tercera edat”, com si fos el tercer premi d’una fira de liquidació de rampoines. Totes aquestes imatges que he decorat de la manera més nyonya i kitsch que he pogut, tenen una gran quantitat de color blau, color que aporta sensació de netedat, de felicitat i salut. I és el color que està demostrat fa vendre més. Ens ensenyen senyores que ballen contentes i felices perquè van protegides amb unes compreses que dissimulen les olors i unes parelles molt atractives de cabells blancs i amb cara de cobrar unes bones pensions. Millor dit, cara de ser insolentment milionaris. Volten en un vaixell i es miren com si acabessin de fotre dos “polvos” a la coberta del iot, per què el mascle s’ha fet un tractament contra la disfunció erèctil i la dona una cirurgia estètica per rejovenir els llavis majors. Però el més difícil és acceptar l’envelliment i sobretot en la sexualitat. Com gestionar el pudor de mostrar la nostra decadència física a un altre, aquella pell que et veu solcada de mil arrugues, la flaccidesa dels òrgans que abans eren turgents, la sequedat de parts del cos que no fa gaire temps es lubricaven naturalment, el dolor que s’experimenta en llocs on abans se sentia plaer, les incontinències, les hemorroides, la presbícia, l’amargor de boca, les secrecions. I la major part d’aquests fenòmens són d’una inexplicable variabilitat, depenent del nivell hormonal del moment i en gran part també del component psicològic de la situació. Per això en el poema “Voldria” demano que em tornin aquell desig que es va quedant enrere i treu el cap de tant en tant 144

Número 23 – Prosopopeia, 2014

en un cop de valentia que fins i tot espanta perquè no el reconec encara que sempre hagi viscut molt a prop meu i dormi dins del meu llit. El renka “Regala perles” està inspirat en un curiós article que vaig llegir sobre una secta taoista anomenada “Les Tigresses blanques”. Us vull ensenyar uns quants shungas. Shunga significa «imatges de primavera», i al Japó «primavera» és un eufemisme de les relacions sexuals. Diríem: Anem a fer primavera. És clar, i la primavera no és blava, ve a ser... verda... Les tigresses blanques creien que practicant fel·lacions absorbien la vitalitat i l’energia dels mascles. Així també evitaven la menopausa i conservaven la bellesa molts anys. Les llàgrimes de drac eren el líquid seminal i dedicaven la vida a trobar dracs de jade o amants, per tal de practicar el màxim de fel·lacions possibles. Aquestes dones llegendàries es vestien de manera provocativa, es deixaven els cabells llarguíssims i dominaven totes les arts amatòries per poder aconseguir ‘dracs verds’, ja que deien que “Una trobada furtiva, clandestina i apassionada amb un estrany fora de la llar reporta més beneficis que practicar sexe cent vegades tranquil·lament i relaxadament a casa amb la parella”. Evidentment, si el que es busca és l’excitació, l’aventura i el joc, variar de partenaire resultarà essencial per a aquest propòsit. Aquest tema em va inspirar aquesta successió de tanques on vaig intentar aconseguir un atrezzo i estètica oriental com si fos una pel·lícula del Nagisa Oshima que mostrés gelosia, dolor, sexe, promiscuïtat, els regals enjoiats que els senyors feien a les concubines amb el joc de paraules de regalar. Tot el poema volia ser íntim i humit com les cloïsses però fred i material com les perles de les ostres. Bé; em semblava que l’article sobre Les Tigresses blanques l’havia llegit al blog Bereshit del meu amic Enric H. March i, al saber que jo havia d’explicar aquí el significat del poema li vaig demanar permís per a citar-lo.

145

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

La sorpresa va ser que em va dir que no, que ell no havia publicat mai al seu blog el tema de les tigresses, encara que el coneixia, però si havia publicat de “Pops i pubis, la representació del plaer”. Quan obro el link que m’envia veig un dibuix Shunga molt famós on es veu una senyora japonesa envoltada de tentacles i gaudint d’un cunnilingus que li practica un pop i va i penso; mira! El poema “Voldria”, que comença: “Voldria que et multipliquessis per gaudir-te / en una orgia d’apèndixs tàctils”. Veieu com els dos poemes queden enllaçats en el sentit més ampli de la paraula? I és clar; com sempre, m’adono que ja és massa tard, la primavera ha passat, sóc a la tardor i que ja no em queda temps ni energia per a buscar més dracs verds. Llavors, com en un anunci d’aquells que ofereixen jocs de taula acabo dient: “D’acord; accepto pop com animal de companyia”.

L’Aleix de Ferrater, el tercer dels ponents, en arribar el seu torn de paraula, va començar recitant el poema “La sal”: Tremoles avui com mai ho has fet movent els dits tots en desordre. Les cames tenses, posseïdes, el cos en arc, les mans arrapades al llençol, i el coll en coll mossegat, roig. S’estén la pell de gallina en sorgir la set del cos. Silenci, espurnes de menta, el llavi s’acosta a l’orella i a sota veu, no la treguis fins demà. Bon dia. Aquest poema, que no trobareu al llibre que avui presentem, i que forma part del meu primer poemari l’he utilitzat com a introducció de les quatre coses que us voldria dir avui: la importància que per a mi té el tacte i la paraula a l’hora d’escriure poesia eròtica. El tacte i la paraula, sempre en doble sentit, d’anada i tornada; tocar i que et toquin, parlar i escoltar, en qualsevol lloc i a qualsevol edat, als vint, als quaranta, als seixanta, als vuitanta o fins on s’arribi. 146

Número 23 – Prosopopeia, 2014

El tacte és un sentit primitiu, bàsic i fonamental. Mireu si no el primer que fa un nen per conèixer allò que desconeix, tocar. I l’erotisme, com a eina de comunicació entre cossos també és molt important tocar. I per tocar, les mans, comencem per les mans. Què millor que agafar el palmell de l’altra mà i fer-li uns dibuixos? Els que vulgueu, per exemple uns cercles, unes ratlles verticals, horitzontals, diagonals, en totes direccions, anar jugant amb els cercles, amb la punta dels dits, amb les ungles suaument, jugant també en la comissura dels dits, en les articulacions dels dits, especialment en aquesta comissura triangular que hi ha entre el dit índex i el gran, tan tova i tan especialment feta per a ser acariciada. I penseu que després de la mà, mà amunt, hi trobarem un canell, un braç i uns pèls que es poden posar de punta amb una passada plana del palmell de la mà, un colze, un avantbraç, una espatlla, un coll, un cap i un cabell. Però aquí entraríem al capítol catorze i nosaltres encara som al primer. Hi ha molts espais per a utilitzar el tacte. Per exemple, la sala d’actes de la biblioteca de la Sagrada Família (per tant, si voleu anar fent manetes, endavant, que jo no us diré res), o aquí al costat, observant la Sagrada Família agafats de les mans, o caminant al voltant dels magnífics camins que rodegen el castell de Montjuïc agafats de les mans, o creuant el pont blanc que travessa el port de Barcelona, des d’on hi ha unes vistes blaves magnífiques, agafats de les mans. O si voleu un espai més amagat, voltar agafats de les mans el pantà de Vallvidrera, o l’estany d’Ivars, agafats de les mans, o l’estany de Sotllo, sota la Pica d’Estats, agafats de les mans també. Si el camí el trobeu una mica incòmode, també podeu seure còmodament en unes butaques d’un teatre, o les més fosques d’un cinema, o l’espai més íntim, el sofà de casa, per exemple. I allà sí que podrem anar al capítol catorze que he esmentat abans. Serà llavors quan ens podríem aixecar, anar cap a l’habitació i començar a escoltar l’altra veu. Les paraules boniques sempre seran benvingudes, però jo em refereixo als sons, aquells sons més primitius, més interns de la persona, aquells sons que provenen del coll, dels pulmons, de l’estómac, lògicament del cor, del fetge, dels ronyons, dels budells i de l’apèndix si convé. És a dir, aquells sons com les respiracions, els sospirs o els gemecs. Aquí hem de fer com abans amb el tacte, escoltar-lo i escoltar els sons que emet el cos. Si tenim al costat la persona esti147

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

mada sabrem valorar els diferents tons de la seva veu. Els sospirs més aguts, més greus, més compassats, més rítmics, més aguts en arribar al moment culminant. I aquí hem de fer servir una cosa molt bonica. Abans hem parlat del tacte, d’anar pujant-lo de la mà fins al cap, passant pel canell, el colze, el braç, l’espatlla i el coll. Aquí queda ben guardat al cervell, a l’arxiu de la memòria. Doncs un cop arribats a aquest punt culminant, i tenint en compte que som una colla de lletraferits, doncs és qüestió d’agafar un llapis, o un ordinador o una pantalla freda d’un e-phone i escriure. Es tracta de fer el procés a la inversa. És a dir, anar baixant la informació que hem guardat a l’arxiu de la memòria, del cervell al cap, al coll, a l’espatlla, al braç, al canell i arribar a la mà. I posar al paper totes aquelles experiències que haurem guardat. Que si són plaents, sempre seran ben guardades. I per tant, colla de lletraferits, a tocar, a gemegar i a escriure!

Enric H. March, Maria Porta i Aleix de Ferrater

148

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Era arribat el moment d’iniciar-se la segona part de l’acte, un recital poètic que va comptar amb en Toni Arencón i Arias com a mestre de cerimònies i que va explicar que el poemari estava format per 47 obres de 34 autors, una gran part dels quals eren presents a la sala per exercir de rapsodes d’una selecció de les seves pròpies obres i de les obres dels companys i companyes absents. De fons, es va començar a projectar un muntatge en vídeo realitzat per en Miquel i en Pau Santaeulalia. Convergint en versos que bateguen encara... va obrir el recital el poema que proporciona títol al llibre: “Traços de desig”, del relataire, poeta i músic Carles Ferran.

Carles Ferran

149

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Maria Porta va delectar el públic amb “Voldria” i l’Aleix de Ferrater va explicar el misteri del tacte de la rebel cremallera, amb “Damunt la pinassa”. En Miquel Santaeulalia va recitar el poema “Desig rogenc” i va posar veu als “Haikus de mar”, signats, des del sud del gran riu, amb “salut i rebolica”, el mestre Ramon Navarro Bonet.

Maria Porta, Aleix de Ferrater i Miquel Santaeulalia

De desig encès van vibrar els poemes “Amant, amat”, de Glòria Calafell, i “Mossec”, de Marta Pérez i Sierra.

Glòria Calafell i Marta Pérez i Sierra

Va ser abans que el públic hagués de deduir com, què o qui havia inspirat Montse Assens una “Dansa sota els llençols” i qui posava música a la simfonia “En clau de Fa” d’en Ferran Planell.

150

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Montse Assens i Ferran Planell

El tu i el jo, el jo i el tu, una porta s’obre... i el desig porta el teu nom... Aquestes i altres confessions íntimes van ser les que van volar dels poemes eròtics d’en Xavier Bertran, “La clau”, i dels versos de Montse Farrés, “I ningú endevina”.

Xavier Bertran i Montse Farrés

Diu Palau i Fabra que “l’home plora pel sexe”. Amb la cita d’aquest vers va iniciar Glòria Forasté i Giravent el poema “Préstec”, demanant llavis, llengua i carícies. A continuació, “tota ella 151

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

en teia convertida”, Mercè Bagaria va realitzar un retrat dels amants de “Primavera”.

Glòria Forasté i Giravent i Mercè Bagaria

Sempre queda a la memòria el gaudi d’un instant íntim, sigui a la dutxa o en una nit plena de silencis. Això és el que van explicar els poemes “Moment íntim”, de Gemma Matas, i “Amor infinitesimal”, de Gabriel M. Pérez Fuster.

Gemma Matas i Gabriel M. Pérez Fuster

Dues veus poderoses i profundes, en Miquel Santaulalia i en Ferran Planell, van tornar a pujar a l’escenari per recitar els versos del poema “Lliris”, de Sílvia Armangué, uns lliris que emmetzinen els amants; i del poema “M’agrada el nostre llit”, de la lleidatana Núria Niubó. Era el moment de sentir les noves veus de l’ARC amb els versos d’alt contingut eròtic d’en Bernat Rios i el poema “Entre costures”; i d’en Samuel Berrocal, amb “Eros i Psique”; i d’emocionar-se amb la veu humida d’en Dani Ferrer i el poema “Yang”. 152

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Bernat Rios, Samuel Berrocal i Dani Ferrer

Llepo la ginebra dels teus llavis, bes molsut de llengües viatgeres, cossos que s’estremeixen despullats fins i tot de la pell... Versos de dues composicions diferents que encaixen a la perfecció: “Esclat”, de Laura Ropero, i “De la mar plena”, d’Empar Sáez.

Laura Ropero i Empar Sáez

I, per finalitzar el recital, en Toni Arencón i Arias, va propossar “realitzar un trio espontani sobre l’escenari”, proposta que va ser acceptada per Marta Pérez Sierra i en Joan Opi, per recitar a tres veus el poema “Oli de seda sobre carn”.

153

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Joan Opi, Marta Pérez Sierra i Toni Arencón i Arias

L’acte va concloure amb el lliurament de distincions especials de l’ARC a en Carles Ferran i a en Miquel Santaulalia, pel seu compromís amb l’associació i amb la poesia; i a les poetesses Empar Sáez i Glòria Calafell, guardonades recentment amb els premis de poesia Ciutat d’Alcoi i Marià Manent, respectivament.

Fotografia de grup – Traços de desig

154

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Era l’hora de les fotografies de grup, dels petons, de les abraçades i de les signatures de llibres. L’hora dels adéus. A poc a poc, la sala va començar a buidar-se i els llums es van apagar. Encara, però, vibraven els mots dels últims versos recitats: Entrellaçats, sentiré cada gemec, de verd veronès, cada sonet xarxet de tu, inflamat de desig, cada presència ametista del plaer. Lleparé el cercle areolar i l’intens robí dels teus mugrons eriçats. I gaudiré del goig de la sigma atzabeja i maragda del teu sexe. o0O0o

155

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

INÈDITS LA NOVA REVISTA DE CREACIÓ LITERÀRIA Per: Vicenç Ambrós i Besa

Amb

els temps que corren, si alguna llibreria està d’aniversari cal felicitar-la no només per l’efemèride, sinó també –i gairebé sobretot– pel fet de sobreviure amb sacrifici, tenacitat i valentia. De manera anàloga, el naixement d’una revista de creació literària mereix, d’entrada, un elogi per la iniciativa i un reconeixement públic envers qui promou el projecte. Com a lector i escriptor, només puc expressar la meva profunda gratitud i el sincer desig que les ideòlogues se’n surtin i la revista es consolidi. La primera informació que vaig rebre d’Inèdits va ser un article de salutació publicat al seu blog. Interessat i encuriosit pel tema, vaig seguir-ne els primers passos. Al final, he pogut entaular-me amb les tres components de l’equip editor i conversar-hi tranquil·lament. Em trobo, doncs, amb la Maria Jesús Royo, l’Olga Sanfeliu i la Sílvia Romero en un local cèntric de Barcelona. Agraeixo a la Maria Jesús, que és manresana, que s’hagi desplaçat a fi de col·laborar, com a part implicada, en aquesta entrevista. Ella hi treu importància i comencem a parlar d’Inèdits. Objectius, interessos, dificultats... i orígens, és clar! En aquest punt m’adono que 156

Número 23 – Prosopopeia, 2014

potser hem començat la casa per la teulada; i si es presentessin per saber qui branda la batuta? M. Jesús: Hola Vicenç, doncs jo no brando la batuta si és això el que vols saber. Però en fi, el que sí puc dir és que sóc dissenyadora gràfica des de temps immemorials (ja sóc una mica gran, vaja: la iaia del grup), ara mateix estic a l’atur, treballo a vegades com a free-lance i a vegades per amor a l’art. Olga: Jo tinc un perfil més “científic-tècnic” i aprofito, ehem, l’any sabàtic que la situació econòmica m’ha ofert per explorar altres camps i oportunitats. Sílvia: Crec que cap de les tres branda la batuta sinó que totes en conjunt formem part de l’orquestra. I sobre les activitats de cadascuna, jo sóc escriptora i treballo sobretot com a conductora de clubs de lectura, tot i que també em guanyo les garrofes, de tant en tant, fent de jurat de premis literaris, organitzant xerrades per a algun acte concret en associacions o col·lectius, i altres activitats d’aquest estil.

“Hauria d’existir a casa nostra una revista de referència, especialitzada en la publicació de contes” Ara que ja les coneixem, penso que no m’he d’embalar i, en l’intent de seguir un ordre lògic, els demano com va sorgir la idea d’Inèdits. Davant la pregunta, tant la Maria Jesús com l’Olga es miren la Sílvia i és ella qui, rient, pren la paraula. Sílvia: Bé, hi ha qui diu que tinc el do d’embolicar tothom en els meus projectes, però sobre aquest punt ja en parlaran elles. En tot cas només comentaré que la idea bàsica, molt bàsica, feia temps que em voltava pel cap i el motiu és ben clar. Com a conductora de clubs de lectura cada dos per tres he d’escriure unes biografies breus dels autors que llegim i, en documentar-me, so157

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

bretot en el cas d’escriptors estatunidencs, m’he trobat de forma habitual amb carreres literàries que tenien els seus inicis en la publicació de contes en revistes especialitzades, com podria ser el cas de Daniel Keyes o J. D. Salinger, per citar-ne només un parell. I sempre he pensat que això hauria d’existir a casa nostra: una revista de referència, especialitzada en la publicació de contes. Davant aquest panegíric la resta gairebé ens hem quedat sense saber què dir, però tot recuperant l’inici de l’exposició que ha fet la Sílvia, vull saber si realment l’Olga i la Maria Jesús creuen que les va embolicar ben embolicades. Olga: I tant!!! Però ja ens agrada que ens emboliquin en aventures com aquesta. Sempre he llegit molt i vaig trobar l’oportunitat de passar a l’altra banda, a la de l’edició, molt interessant. I ho és! M. Jesús: Embolicadíssima, però com que el projecte em va interessar des de la primera paraula que va pronunciar la Sílvia i alhora em va semblar tot un repte i... una idea genial, vaig decidir posar-me la tovallola jo soleta i embolicar-me també. Per tot el que diuen i per la seva formació professional, dedueixo que les funcions deuen estar força delimitades. Però prefereixo que cadascuna d’elles m’expliqui quina és la tasca que duu a terme dins d’Inèdits. Olga: Bé, tot l’equip llegeix els originals rebuts, els valorem, ho parlem i decidim si es publiquen o no. A nivell individual, porto la maquetació de la revista i faig tasques de community manager, coordinant el bloc i les xarxes socials. M. Jesús: A mi em toca cuidar la imatge. I ara que no m’escolten (hi ha molt soroll en aquest bar, oi?) també una mica torre...llardons, vaja que toco allò que no sona, però tinc avantatge, com que sóc de fora de Barcelona no tinc por a les represàlies.

158

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Sílvia: Sóc una mica la relacions públiques. Sóc qui, sempre en nom de totes tres i previ acord unànime, mantinc la correspondència amb els contistes que ens envien els seus originals, o bé amb aquelles persones que se’ns adrecen per fer-nos alguna consulta.

“El format de conte llarg permet desenvolupar millor una història” Em pica la curiositat sobre què poden versar les consultes que reben. Què és, el que pregunta més sovint la gent? Quins són els que més es repeteixen? M. Jesús: Sobretot sobre la llargada dels contes. Sílvia: Sí, la consulta que més es repeteix és aquesta. A molta gent li sobta que demanem una extensió d’entre 15 a 25 pàgines. Però és que just aquesta característica és el nostre pal de paller i la gran raó per la qual va néixer Inèdits. D’entrada m’estranya que aquesta sigui una de les preguntes més habituals, ja que les bases per participar a Inèdits estan ben clares en el seu blog. De sobte, tanmateix, caic en el detall que un conte d’un mínim de quinze pàgines i d’un màxim de vint-i-cinc no és el tipus de relat que, comunament, es demana. M’interesso, doncs, per la quantitat d’originals que reben. Olga: Sortosament, els suficients per assegurar la qualitat del que publiquem. Però en volem més! M. Jesús: Bé, com diu l’Olga sí que en rebem, però seria bo tenir al calaix una quantitat significativa per tal de poder presentar un bon nivell literari. I no me’n puc estar de preguntar-los per l’altra cara de la moneda: què hi poden trobar, els potencials lectors, en Inèdits? 159

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Dit d’una altra manera: què pot oferir la revista que no es trobi a cap altre lloc? M. Jesús: Pregunta difícil! D’entrada un nou format en què hi ha tres obres de tres autors diferents; contes amb tots els ingredients que ja de per sí farien atractiva una novel·la, i amb aquell punt de llargària que et deixa el regust de voler-ne més; potser la novetat més evident és que cada conte s’acompanya amb una imatge encarregada a un il·lustrador que, prèviament, el llegeix i en fa una interpretació personal de la història, cadascú amb la tècnica en la qual està especialitzat. Olga: Sí, això està clar: un primer punt que dóna caràcter a Inèdits és que el format de conte llarg permet desenvolupar millor una història, donar-li més matisos i, tornant a la banda del lector, li permet capbussar-se més a fons, entrar-hi de ple, viure la història amb intensitat. Sílvia: Sí, aquest, com he comentat més amunt, és el nostre principal cavall de batalla, el que volem que marqui el caràcter de la nostra publicació. Per altra banda, i això el lector ho veurà clarament en el segon número d’Inèdits, és una revista molt heterogènia, recollim gèneres molt diferents. Creiem que aquest aspecte és una riquesa al nostre favor perquè tothom podrà trobar aquell on s’hi trobi còmode i, alhora, descobrir-ne d’altres. M. Jesús: A més a més cuidem molt l’estètica, el disseny. Aquest treball de millora també queda ben palès en l’edició del segon número, en el qual hem polit diversos detalls que ja funcionaven, però que volíem perfeccionar. Sílvia: I encara afegiria un altre punt que és molt i molt important... Olga: Que hem publicat contes d’autors que ja tenen el reconeixement i el prestigi literari d’altres obres seves editades en segells editorials ben coneguts. 160

Número 23 – Prosopopeia, 2014

M. Jesús: I que obrim la porta a autors novells amb un estil de publicació àgil i, nosaltres així ho valorem, atractiu.

“Sovint ens oblidem que l’artista és un creador” Amb aquest seguit de respostes alternes, m’adono que són una orquestra ben sincronitzada i que no necessiten ningú per brandar la batuta. Però sense adonar-nos-en, ha passat la tarda i és hora de posar el punt final a l’entrevista. Els agraeixo haver fet possible aquesta trobada per poder parlar en viu i en directe. A l’hora de pagar les consumicions, tanmateix, em diuen que elles se’n fan càrrec, i això em fa pensar en una última qüestió que m’havia passat per alt: el manteniment de la revista. M’adreço a la Maria Jesús, a qui tinc al costat: com afronten, el pagament dels contes? M. Jesús: No, no, ara li toca a la Sílvia contestar primer. Sílvia: Ben senzill: els diners els posem de la nostra butxaca. Tal com sona. Però és que des d’un principi teníem molt clar que els autors seleccionats no només obtenien la publicació de la seva obra com a reconeixement per la feina feta, sinó que havien de rebre una compensació econòmica per la cessió del conte. Olga: Mínima. Però es tracta d’un intent de dignificar l’ofici. M. Jesús: Dignificar-lo en un moment en què sovint ens oblidem que l’artista és un creador, però rere la seva obra hi ha ofici, treball, coneixements, hores de feina... Olga: A més avui en dia estem convertint en normalitat un plantejament editorial que de “normal” no en té res: que l’artista, en aquest cas l’escriptor, hagi de pagar per veure editada la seva obra.

161

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Sílvia: Si m’ho permeteu, voldria fer referència a una nota informativa que recentment ha enviat l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana als seus associats. Referint-se a aquest tema que ara comentem diuen –i cito de memòria– que aquest procediment és contrari als interessos dels autors i que perverteix la lògica de la cadena professional del llibre segons la qual és l’editor qui assumeix el risc econòmic d’editar una obra. O bé, si no se la vol jugar, opta per no assumir-lo i per tant no l’edita. Olga: Totalment d’acord. Sílvia: També cal dir que el nostre objectiu és poder augmentar aquesta mínima compensació econòmica, però això dependrà de les vendes que aconseguim amb la revista i del fet que Inèdits es consolidi com a revista de referència en el nostre panorama literari. M. Jesús: La intenció és vendre per reinvertir i créixer. Aquesta nova allau de respostes intercalades em reforça la sensació que l’equip editor d’Inèdits va a l’una. Realment, abans de conèixer el funcionament i la filosofia d’Inèdits, com he dit, sentia el reconeixement pel projecte i el desig que es consolidés. Ara tinc clar, per descomptat, que m’he convertit en un seguidor fidel: com a lector i també com a comprador de la revista. Gràcies. Vicenç Ambrós i Besa Escriptor oO0Oo

162

Número 23 – Prosopopeia, 2014

«Dona i ocell» d’Empar Sáez guanya el XXXIè Premi de Poesia Manuel Rodriguez Martínez - Ciutat d’Alcoi Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà d’Alcoi Alcoi, 2014

El XXXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi es va fer públic el passat 15 de març de 2014, en el Casal Ovidi Montllor, en un acte organitzat per l’Associació cultural Amics de Joan Valls i Jordà. El Premi va recaure en la poeta egarenca Empar Sáez pel llibre Dona i ocell. El llibre ha estat publicat per l’editorial Denes dins la col·lecció de poesia Edicions de la Guerra. En la 31ª edició del premi han optat vint-i-vuit originals d’arreu dels Països Catalans. El jurat estava integrat per Eduard

163

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Marco, Hugo Mas, Josep Mir, Josep Porcar i Manel RodríguezCastelló. En Manel Rodríguez-Castelló, president de l’associació Amics de Joan Valls i Jordà, va presentar l’acte i va lliurar el premi a l’autora de Terrassa, Empar Sáez, després de fer un breu resum de la participació d’enguany i de l’obra guanyadora del certamen.

Manel Rodríguez-Castelló

Manel Rodríguez-Castelló recita “La veu s’atarda en el rierol”: www.youtube.com/embed/v-4B4d-Qj10 La guardonada Empar Sáez, després dels agraïments, recita “Ve de molt lluny”: www.youtube.com/embed/bDH8ensHdOY 164

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Empar Sáez (Pertuis, Provença, 1963). Viu a Terrassa, és metgessa especialista en Anatomia Patològica. Inicia la seva activitat poètica en el web Relats en català. Té obra publicada en diversos llibres col·lectius i projectes solidaris: Tensant el vers (2011), Abraçada a la meva pròpia pell (2011), Llibertat (2012), Poemes per a la Marató (2012), Paraula d’Espriu (2013), Autisme: trenquem el silenci amb la poesia (2014), Traços de desig (2014). En el seu bloc de poesia i fotografia, Enfilant finestres, fusiona lectures poètiques amb imatges de finestres d’arreu. Col·labora amb la revista digital Lo Càntich, en la secció Poesia Transversal, amb articles sobre poesia i art. És un dels membres fundadors i coordina les activitats de grup de poesia Reversos, des del 2012, un grup que organitza recitals i converses literàries amb poetes en l’espai Vilaweb de Barcelona.

165

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

El poeta Francesc Arnau i Chinchilla amb la poetessa Empar Sáez

La mateixa vesprada del lliurament del premi de poesia es van atorgar els XX Premis Joan Valls i Jordà pe l’Ús i Promoció del Català. A nivell individual va recaure en el mestre de Castalla, Francesc Verdú, per la seva activitat en defensa de la llengua i del país, així com per la seva tasca de dinamitzador i activista cultural i cívic en nombrosos àmbits. El col·lectiu premiat enguany ha estat la Plataforma en defensa de la Llei de Dependència Alcoià-Comtat que des del 2008 ha desplegat una intensa activitat en defensa dels drets dels dependents i de les seves famílies. Des de l’Associació Amics de Joan Valls s’ha valorat molt positivament el fet que la Plataforma sempre fa ús del valencià com a vehicle d’expressió pública.

166

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Els guardonats amb el XX Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del català i la guanyadora del XXXI Premi de Poesia Ciutat d’Alcoi. o0O0o

Fotografies: Tomás Tapia i Ferran d’Armengol Enllaç: Amics de Joan Valls: http://amicsdejoanvalls.blogspot.com.es/ o0O0o

167

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

XXI PREMI LITERARI MIQUEL BOSCH I JOVER – Lliurament de Premis – Balenyà, 2014

Diumenge, 27 d’abril de 2014, a la Sala Gran de l’Escola Joan XXIII de Balenyà s’ha celebrat la Festa de Sant Jordi amb el lliurament dels XV Premis Literaris Sant Jordi i els XXI Premis Literaris Miquel Bosch i Jover. L’acte s’ha iniciat a les 11:00h amb la inauguració de l’exposició “El museu entra a l’escola” i l’exposició dels dibuixos de Sant Jordi del Cicle Infantil. Posteriorment s’han lliurat els XL Premis Literaris Sant Jordi i els XXI Premis Literaris Miquel Bosch i Jover.

168

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Acta del Jurat Miquel Bosch i Jover 2014: El dia 8 d’abril de 2014 es reuneix, a l’Espai Cultural de Balenyà, el jurat qualificador del XXI Premi Literari Miquel Bosch i Jover, integrat per Maria Rosa Cerdà, Jordi Tena i Galindo, Manel Flores i Zurita, Lluís Pérez i Álvarez, Esther Martos i Guiteras, i Anna Chávez i Calm, que, un cop examinades les obres presentades en els apartats de prosa i poesia, i d’acord amb les bases del concurs, ha decidit atorgar els següents premis: Prosa Primer Premi A l’obra: «L’home meticulós i la seva especial percepció de l’amor» Aleix Solà Pascual, de Taradell. Segon Premi A l’obra: «El millor amic» Maurici Capdet i Mateu, de Barcelona. Tercer Premi A l’obra: «Anys i anys per molts anys» Carme Via i Sala, de Sant Vicenç dels Horts. Premi a la diferència A l’obra: «L’últim adéu» Pol Beckmann i Branchadell, de Barcelona.

169

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Poesia Primer Premi Al recull de poemes: «Anhelada pretèrita pluja» Toni Arencón i Arias, de El Prat de Llobregat. Segon Premi Ha quedat desert perquè l’autor hi ha renunciat per incompatibilitat Tercer Premi Al recull de poemes: «Bitllet d’anada» Xavier Solé i Salvat, de Riudoms. Accèssit Al recull de poemes: «Urpejant la pell» Àngel Fabregat i Morera, de Belianes. Accèssit al millor poema dels reculls de poemes Al poema: «VIII» Valentí Ribas, de Sant Pau de Segúries. Premi Local A l’obra: «La font de Vall-llossera» Francesc Torras i Bozzo, de Balenyà. Balenyà, Abril de 2014 170

Número 23 – Prosopopeia, 2014

L’acte ha finalitzat amb la presentació del llibre “Autisme. Trenquem el silencia amb la poesia”. Un recull de 150 poemes de diferents autors a l’entorn de l’autisme. Els beneficis del qual estan destinats integrament a famílies amb nens autistes. La presentació a estat a càrrec de la poetessa Marta Pérez i Sierra i Jordi Tena i Galindo; que han exercit de rapsodes acompanyats d’en Joan Opi.

171

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

PREMIS LITERARIS CIUTAT DE TARRAGONA 2013-2014 – Lliurament de Premis – Tarragona – 2014

Dissabte, 17 de maig de 2014, a dos quarts de deu de la nit, va tenir lloc l’acte de lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona 2013-2014, al Teatre Metropol, en les seves diferents modalitats:

172

Número 23 – Prosopopeia, 2014

23è Premi de Novel·la Pin i Soler De les 93 obres presentades, el jurat (integrat per M. Lluïsa Amorós, Margarida Aritzeta, Gerard Guix, Antoni Pladevall, Joan Rendé i Josep Rovira com a secretari) no va arribar a un acord per establir un guanyador final, declarant-se desert. 14è Premi de Traducció Vidal Alcover 2014 De les 19 obres rebudes per optar al 14è premi de traducció Vidal Alcover 2014, va resultar guanyador el projecte de Miquel Cabal Guarro, de traduir el clàssic rus Petersburg, d’Andrei Beli, “perquè l’obra presentada té unes dificultats estilístiques importants i les mostres aportades permeten preveure un resultat immillorable”, tal i com va destacar el Jurat. Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977). Fill de tarragoní i barcelonina, de molt jove comença a estudiar llengua russa a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. Més endavant es llicencia en Filologia Eslava amb menció en Filologia Clàssica. S’interessa per la traducció a través del treball amb textos grecs i llatins. Després d’una estada a la Universitat de Moscou, inicia la seva carrera com a traductor literari amb els Apunts del subsòl de Dostoievski, que apareix l’any 2002. Des de llavors ha traduït tretze obres de narrativa (de Platónov, Kharms, Dovlàtov, Tolstoi, Tsvetàieva, Arséniev, Lérmontov i Braun), cinc obres de teatre (de Txékhov, Gorki, Turguénev, Priajkó i Durnénkov) i alguns assajos i contes. Ha participat en xerrades, taules rodones i conferències i ha publicat articles sobre literatura russa i traducció literària. En l’àmbit acadèmic i de recerca, col·labora amb el Centre Universitari de Sociolingüística i amb el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona. Actualment elabora una tesi doctoral sobre la realitat sociolingüística dels tà173

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

tars de Crimea, sota la direcció de la Dra. Carme Junyent. Ha presentat nombroses comunicacions en congressos i simposis internacionals de sociolingüística i ha publicat articles d’investigació. És director adjunt de l’Heliogàbal de Barcelona, un espai que ofereix música i recitals poètics de manera estable des de fa gairebé vint anys i que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de música l’any 2012. És membre del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona des de 2013. Petersburg, d’Andrei Beli, publicada el 1913 i considerada per molts estudiosos i crítics una de les peces clau de la literatura del s. XX (entre ells, Nabókov i Xklovski), és una novel·la de caire marcadament simbolista, tant en la forma com en el fons. La disputa interna de l’autor, que veia evolucionar el seu pensament filosòfic i el seu discurs estilístic, es manifesta a través de la confrontació (eterna, universal i recurrent) entre dues generacions d’una família. Aquest conflicte s’emmarca en una Rússia que ja fa olor de revolució, de guerra i de catàstrofe. I aquesta Rússia s’encarna en una ciutat com Petersburg, protagonista de moltes de les obres mestres de la literatura russa dels darrers dos segles.

174

Número 23 – Prosopopeia, 2014

17è Premi de Narrativa Curta per Internet - Tinet 2014 Dels 261 treballs presentats, el guanyador va ser el conte titulat Cosins llunyans, de Pau Berenguer. Es tracta d’una història “de fina ironia i divertida representació del poder”, també segons informa el Jurat. El Jurat estava constituït per Noemi Bagès, Josep Ballester, Àngel-Octavi Brunet, Andreu Carranza, Rosa Pagès i Enric Brull com a secretari. Pau Berenguer Soriano (Sueca, 1978), és professor de Geografia i Història d’educació secundària i Llicenciat en Història per la Universitat de València en l’any 2001. La seva experiència laboral ha girat a l’entorn de l’arqueologia i l’ensenyament. Entre els anys 2001 i 2003 va fer d’arqueòleg a la fundació cultural Archäologishe Heimatkunde (Alemanya) i des de l’any 2005 és professor d’educació secundària. S’estrena amb aquest conte en el món de l’edició. El premi està dotat amb 1.000 euros i l’obra serà editada per Cossetània edicions junt amb altres 14 contes, també seleccionats pel jurat Les obres dels catorze finalistes, són: La residència, Un pessic de cel, Foc creuat,Manuscrit trobat a Montsegur, Joc de Reis, El meu Djimas, Converses de rial de la Coma d’en Sala, La butaca, Magma, Porpra, Llacuna, La súplica, Un conte rus i El passejant de Schönbrunn.

175

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

L’acte es va tancar amb l’actuació de Maria del Mar Bonet, que va posar veu als versos Els cants d’Abelone de Joan Vinyoli (com a homenatge al poeta en el centenari del seu naixement) amb la companyia de Gregori Ferrer al piano. Els Premis Literaris Ciutat de Tarragona són convocats per l’Ajuntament de Tarragona, Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona. En l’edició d’enguany, l’organització valora l’alta participació i la correcta organització de tot el procés. Pel que fa al veredicte, mostra la seva satisfacció pels dos premis atorgats, un perquè obre les portes a nous autors (Tinet), l’altre perquè consolida propostes de molt alt nivell (Vidal Alcover).

Miquel Cabal Guarro i Pau Berenguer als jardins del Teatre Metropol o0O0o

176

Número 23 – Prosopopeia, 2014

PREMIS LITERARIS CIUTAT D’OLOT 2014 – Lliurament de Premis – Institut de la Cultura de la Ciutat d’Olot Olot – 2014

Dissabte, 7 de juny de 2014, a les 19 hores, el Museu dels Sants va acollir l’acte de lliurament dels Premis Literaris Ciutat d’Olot. En aquesta edició s’han presentat 184 obres: 70 al Marian Vayreda, 88 al Joan Teixidor i 26 al de Novel·la Juvenil.

177

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

XLVIII Premi Marian Vayreda de Prosa Narrativa A l’obra: Far West gitano, de Ramon Erra. XLVIII Premi Joan Teixidor de Poesia Al recull d’haikus: Il·lusionisme, de Rosa Torrent. XLV Premi de Novel·la Juvenil A l’obra: Doble identitat, de Jordi Ortiz. El jurat d’aquest premi, ha recomanat la publicació d’una altra de les obres presentades per la seva qualitat: El dia del vaixell, de Muntsa Mimó.

Guanyadors dels Premis Ciutat d’Olot 2014 o0O0o

178

Número 23 – Prosopopeia, 2014

III CONCURS DE MICRORELATS DE LA MICROBIBLIOTECA Biblioteca Esteve Paluzie Barberà del Vallès – 2014

http://lamicrobiblioteca.blogspot.com.es/ El jurat de la fase final de la categoria en català de la tercera edició del Microconcurs de La Microbiblioteca format per l’escriptora i els escriptors Maria Mercè Roca, Isidre Grau i Xavier Gual, ha decidit atorgar el premi com a guanyador anual al microrelat El precursor, de l’autor Jordi Masó Rahola. I el jurat de la fase final de la categoria en castellà de la tercera edició del Microconcurs de La Microbiblioteca format per les escriptores Gemma Pellicer i Ana María Shua, i el crític literari Enrique Turpin, ha decidit atorgar el premi com a guanyador anual al microrelat: Carencia: f. Falta o privación de algo Iván Teruel Cáceres.

179

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

El precursor “Cada escritor crea a sus precursores” J.L. Borges, Otras inquisiciones

Ara

sóc un escriptor consagrat i aquestes qüestions ja no m’amoïnen, però quan començava a obrir-me camí en el món literari, cansat de sentir als crítics associar-me amb determinats autors –les meves “influències evidents”, els meus “referents”, insistien– vaig inventar-me un escriptor que seria el meu precursor: un romàntic danès, Lars Haugaard (1849-1898). Si em preguntaven per un autor que m’hagués influenciat, sempre contestava que “òbviament” Lars Haugaard, l’estilista nòrdic, el príncep de les lletres de Dinamarca, el bard de Copenhaguen. Els saberuts corrugaven les celles; els prudents afirmaven amb el cap; els ignorants exclamaven: “Ah sí, Haugaard!”. Pregonava que els meus llibres no s’entenien sense el seu magisteri, que jo sempre seria l’ombra pàl·lida de Haugaard. Vaig imaginar-li una obra (extensa), una biografia (tràgica), una imatge (turmentada). Amb els anys, en arribar-me el reconeixement, convertit jo en referent dels joves, Haugaard va difuminar-se. Vaig oblidar-lo. Però avui, casualment, l’he trobat a Internet. Lars Haugaard: novel·lista i poeta danès. He encarregat tots els seus llibres. Els espero, temorós d’haver estat la seva ombra pàl·lida. Jordi Masó Rahola La Roca del Vallès (Barcelona) o0O0o

180

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Carencia: f. Falta o privación de algo

Un edificio a medio construir, un puzle inacabado, la manga vacía de la gabardina de un manco, el torso de Belvedere. Ese extraño embelesamiento. O aquella necesidad de buscar siempre alguien inseparable: en el colegio, en el instituto, en la universidad. Y después Valeria y la manera desesperada de entrar en ella. Apenas un sucedáneo. La condición de hijo único, pensabas. Pero un día, inesperadamente, aparece la foto de colores desvaídos, con el año de tu nacimiento en el reverso. La foto de tres, tal vez tomada por tu padre. La foto en que tu madre, con una expresión que no le recuerdas, posa, feliz, con dos bebés en el regazo. Dos bebés iguales, exactamente iguales. Iván Teruel Cáceres Vila-Sacra (Girona) o0O0o

181

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

«AUTISME TRENQUEM EL SILENCI AMB LA POESIA» 150 poetes

Viena edicions Col·lecció: Poesia, 178 Pàgines: 240 Format: 13,5 x 20,5 cm Enquadernació: rústica amb solapes i guardes

182

Número 23 – Prosopopeia, 2014

A cura de: Miquel Àngel Lladó Ribas - Eduard Miró i Saladrigas Víctor Panicello - Gabriel M. Pérez - Marta Pérez i Sierra Pròleg de: Laura Borràs i Josep Cuní Il·lustració de coberta: Miguel Gallardo Il·lustracions interiors: Pere Cabaret Web Projecte Àgatha: http://projecteagatha.wordpress.com/

Cent

cinquanta poetes escriuren per trencar el silenci que envolta l’autisme. Amb la coordinació de Miquel Àngel Lladó, Eduard Miró i Saladrigas, Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra; publicat per Viena Edicions, i sota el paraigües del Projecte Àgatha, el llibre pretén ser un mitjà per sensibilitzar sobre l’autisme; tots els drets d’autor del llibre aniran destinats íntegrament a entitats de Catalunya i Illes Balears que donen servei a persones amb autisme i les seves famílies. El Projecte Àgatha, que va néixer per sensibilitzar sobre l’autisme, és una iniciativa que van impulsar Gabriel Maria Pérez, poeta i pare de l’Àgatha, una nena de 13 anys amb aquest trastorn que afecta 6 de cada 1.000 nens; Marta Pérez i Sierra, poeta; Eduard Miró i Saladrigas, poeta; Miquel Àngel Lladó Ribas, poeta, i Víctor Panicello, escriptor de narrativa. Tots junts van decidir posar en marxa aquest projecte solidari de conscienciació i que és la llavor de la qual neix aquest poemari tan especial. L’autisme és un món desconegut i carregat de silencis. Per apropar-se a les persones que pateixen aquest trastorn, els coordi183

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

nadors d’aquest llibre, impulsors del Projecte Àgatha de sensibilització sobre l’autisme, han reunit cent cinquanta poetes i els han demanat que trenquin aquest silenci amb el llenguatge de la poesia. oO0Oo

El silenci i la mirada De vegades un silenci pot ser més eloqüent que un raig de paraules. Però sol passar amb el silenci volgut, com el que m’envolta en el moment d’escriure aquestes grases. Un silenci desitjat que et permet retrobar-te, escoltar-te, decidir-te. un silenci que et facilita refer-te de les allaus d’impactes informatius que et persegueixen, t’atabalen, t’obliguen i et marquen. El silenci del descans. El silenci com a element de desconnexió imprescindible amb el món que t’envolta i et condiciona. Però aquest no és el silenci obligat, decretat o imposat. No és el silenci infranquejable de qui no sap, no pot o a qui no deixen parlar. Davand d’un silenci imponderable com aquest, queda la mirada. De vegades una mirada és més expressiva que una sentència. Aquesta mena de mirades, però, solen ser determinants, definides, clares. Mirades netes de qualsevol sospita, com la de l’infant que et reclama atenció abans d’aprendre a expressar-se. Mirades que contrasten amb les de l’adlt, que les defuig per cansament o otorbació. I aquestes dues mirades són les que ens fan entendre si estem davant d’un cas d’innocència o de culpabilitat, d’il·lusió o de frustració, de dolcesa o d’aspror. En definitiva, esperar o fugir. Els que vivim de les paraules, que les necessitem per intentar transmetre les coses que passen i explicar les fets del dia, correm el risc de menystenir la importància de la mirada. Exercitem l’oïda i evitem els ulls. Quin error el nostre! Oblidem que la ma184

Número 23 – Prosopopeia, 2014

nera de detectar si ens enganyen amb el discrus és fixar la vista en l’interlocutor i comprovar si ens correspon amb la mateixa intensitat. És clar que ens pot enganyar, que pot haver-se convertit en un cínic amb el qualno el relacionem, en un actor que dibuixa el personatge que no és mentre lluita per no perdre el control de l’acció que representga. Aquest risc, en canvi, no el correm amb la mirada. Per això és importatn que la càmera vagi apropant-se lentament al protagonista fins a tancar amb un pla curt i deixar els ulls a la intempèrie. Missatge nu, comunicació completa, transmissió impecable. I és llavors quan l’espectador ho entén tot. Josep Cuní Periodista oO0Oo

185

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

«TRAÇOS DE DESIG» Diversos autors

Col·lecció Camí del Sorral - Número 18 Col·lecció Relataires – Número 10 Abril, 2014 Pàgines: 64 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica ISSN-EAN en paper: 9772014303903 18> ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303187 18>

Pròleg: Rafael Vallbona Il·lustració de coberta: Paulí Josa

186

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Pròleg L’impuls fonamental La primera vegada que li vaig dir a una noia que la trobava ‘sexy’ em va clavar una bufetada sense miraments al mig del carrer. Ella era una progre vestida amb els enagos de l’àvia i un cabàs de vímet gran com un cove on hi portava una capsa de llumins de cuina, un flascó de pàtxuli i una novel·la de Pedrolo, i jo era un barbamec grenyut amb una bossa de pell girada on hi duia sempre el meu quadern d’escriure poemes i un exemplar del Llibre de les Meravelles de l’Estellés. Eren temps de lluitar per l’alliberament sexual, i a això ens dedicàvem amb tot l’afany polític del moment, carregats de contradiccions evidents, i sense saber gaire en què consistia el sexe. Després vam llegir Freud i tot allò de la força motriu de l’energia de l’eros, però suposo que no vam entendre res, perquè allò no va millorar les relacions sexuals entre els de la meva quinta. Ho fèiem malament, amb presses i sentit de culpa. I sort que alguns vam descobrir el Marquès de Sade i Histoire d’O i Les onze mil verges d’Apollinaire, si no encara ens l’agafaríem amb paper fi, que és el que fa la gent que al sexe li diu ‘fer l’amor’ i a follar ‘anar-se’n al llit’. I potser perquè molts no van llegir mai aquelles porcades i el cervell se’ls va quedar embussat de psicoanàlisi, els catalans som més d’allitar-nos a les fosques i tapats fins al cap, que de rebolcar-nos com feres per terra, mossegar-nos els mugrons i donar o rebre l’embat de la pixa per tots els forats damunt del linòleum. I així ens van les coses en general. Avui en dia la sana descoberta de l’atractiu eròtic d’una persona no hauria de ser motiu de cap plantofada. Ens hem fet grans, ens n’han passat unes quantes i crec que ens hem desempallegat d’alguns tabús que ens encongien la tita o ens serraven les cuixes només pensar-hi. El sexe és una pràctica inherent a la vida, i així ho diuen fins i tot els filòsofs sense que a ningú no se li obturi cap 187

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

neurona. Després hi ha els carques reconsagrats i la jerarquia eclesiàstica, però això és un altre tema. Però no ens enganyem, la contribució de la literatura catalana a un cert estadi de normalització de les coses del sexe (que és el que vol dir erotisme), no ha estat gaire notòria al llarg dels temps. Alguns títols més o menys pintorescos, dues col·leccions que han passat a millor vida fa anys, dos premis dels quals només en sobreviu un, una colla d’articles recordant el que podríem haver estat i no som (una altra xacra típicament catalana), i uns quants treballs de recerca d’estudiants de secundària hormonalment esvalotats. Poca cosa més tret dels versos de l’Estellés que encara rellegeixo de tant en tant. I de sexe, poc; això també. Una col·lecció de poemes eròtics com aquesta que ara llegireu no farà aixecar la moral de les tropes d’activistes sexuals, tant de bo; però si predisposa l’amable lector a escatir la possibilitat d’aventurar-se a dir-li a la parella que tingui més a mà que la troba sexy i a proposar-li una tarda de gresca sense profilàctics mentals ni polítics (que sempre destrempen), us asseguro que les autores i autors del recull ja es donaran per ben pagats. Més enllà del lirisme del cant al desig eròtic, la poesia és l’art d’expressar en paraules convertides en imatges el contingut espiritual propi. L’erotisme de divers pelatge que impregna els poemes del llibre és la mostra d’una espiritualitat moderna, alliberada del vendaval que va arrasar les ments del país fins a convertir-les en un convent d’estretors libidinoses primer, i en una assemblea de discussió política i psicològica després. Probablement el món encara no s’acaba, però això no treu que haguem d’ajornar sempre per a un altre moment que mai no arriba una de les facetes més agradables de la vida. La poesia hi ajuda. Rafael Vallbona Periodista i escriptor

188

Número 23 – Prosopopeia, 2014

«EL JURAMENT I ALTRES NARRACIONS ONÍRIQUES» Toni Arencón i Arias

Col·lecció Camí del Sorral - Número 19 Lo Càntich - ARC Abril, 2014 Pàgines: 96 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica ISSN-EAN en paper: 9772014303903 19> ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303194 19>

Il·lustració de coberta: Toni Arencón i Arias

189

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Narracions viatgeres (O més clar l’aigua) SEGUINT les petjades de La ballarina cega de Sidi Bou Saïd i altres relats en clau de lírica, el present recull aplega una sèrie de narracions i de relats, producte de fervors onírics quan encara feien barretines i d’una imaginació desendreçada a bona mesura, que han viscut trajectòries divergents. He descobert –i és una descoberta personal– que als meus escrits els agrada viatjar, al lluny del lluny i enllà d’enllà, impulsats per motius incerts, allunyant-se del vast scriptorium que els concep tal com raja i de primera intenció. Els hi agrada, i molt. Gaudeixen amb l’aventura, coberts amb el vestit de l’Adam, recorrent espais oberts i fent distància. Suposo que, per aquest motiu, lluiten amb tanta voluntat per sortir del meu interior. Citant Umberto Eco: “Tota criatura, ja sigui visible o invisible, és una llum, filla del pare de les llums”. I les llums, no poden ser recloses; seria com saber el vent i no saber el torrent, una incoherència, un criteri inabastable. Més enllà del pensament, l’escriptura, com a criatura nounada, “filla del pare de les llums”, inicia un procés que finalitza no quan l’obra està enllestida, sinó quan l’obra és compartida. Davant d’aquest acte d’exquisida rebel·lia i reconstrucció del procés creador es troba la clau que obre la porta de la terra incògnita. He descobert, també, que als meus escrits, llumenetes de Sant Elm, a més de viatjar, els agrada retrobar-se de tant en tant i confusament barrejats en la vigília de l’endemà. Com és el cas; tap i carabassa, diria el metge de capçalera. Tot sembla indicar que no hi ha cap raó que ho justifiqui. Però, potser, a hores d’ara i a aquestes alçades, ja no cal buscar justificacions ni dides seques que els hi facin de mainaderes, alliberats de llargs, emotius i secrets remordiments manllevats per un caramull de nits en vetlla. Ni de bon tros. Cap queixa per part meva. No cal treure pols de sota l’aigua ni trobar pèls als ous. 190

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Res més resta, avui, per dir, a les calmes del gener. Res més per afegir a les minves, després de la mar desfeta. No cal obsessionar-se ni ficar-nos una ceba al cap. Fem taula rasa en virtut de santa obediència i anem pel camí del dret. Legítimament, és el moment en el qual les faules han de parlar amb la seva pròpia veu, de pronunciar els noms i de descriure els fets, amb la realitat subjectiva en tant que independent del subjecte humà. I és que, en definitiva, sense demanar permís a un peu per moure l’altre, els escrits tenen vida pròpia i no està, en les nostres mans, la potestat de contenir el seu lliure esperit. Toni Arencón i Arias Març, 2014 oO0Oo

191

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

«LA FULLA AL VENT» Pere Fornells

Col·lecció Camí del Sorral - Número 20 Lo Càntich – ARC Juny, 2014 Pàgines: 72 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica ISSN-EAN en paper: 9772014303903 20> ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303200 20>

Il·lustració de coberta: Toni Arencón i Arias Fotografia de coberta posterior: Pere Fornells 192

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Pròleg

Diu la tradició que el Buddha recomanava als seus deixebles que en reunir-se o bé parlessin sobre els ensenyaments o bé guardessin noble silenci. En efecte, la nit en la que va despertar a la veritable naturalesa de las coses, ell mateix sembla ser que va dubtar si no seria millor romandre en complet silenci. El seu propi nom, Shakyamuni (el silenciós del clan dels Shakya), ens recorda que a l’Índia antiga als ascetes se’ls coneixia com a munis, silenciosos. El haijin, o autor d’haikus, un asceta de les paraules, nues, austeres, és hereu del consell del Buddha i cada cop que inicia un nou haiku es troba ell també davant d’aquest mateix dubte. Quin és el so de la paraula silenci? No hi ha silenci sense fressa de vida. Bosc del migdia. La resposta a aquesta pregunta és la font de la que brollen els haikus i és la postura en la que seu el meditador Zen, contemplant el joc d’ombres xineses de la seva ment damunt la paret blanca, en una meditació de silenci lluminós (mokusho zen). Conscient que el so de la paraula silenci són totes les paraules, en l’acte d’escriure, el haijin només pot parlar des del noble silenci. I per a fer-ho, calla. I en callar la ment, en aquesta ment sense ment (mushin no shin), la natura ens parla. Ni les imatges dels millors poetes igualen el so de l’aigua.

193

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Això és un haiku. L’ofrena del poeta que renuncia a la seva paraula perquè el lector pugui sentir la veu del món que habita. Aquesta és l’alquímia del haiku. En l’absència del “jo” es manifesta una naturalesa personalitzada. En dissoldre’s l’observador, la realitat obre els ulls i ens oferix la seva mirada amorosa. En la quietud de la ment els moviments del món cobren vida. Com diu l’antic koan: “L’home mira la flor, la flor somriu.” Però entre el silenci de la ment i la lluminositat de la natura s’alça un darrer obstacle: el brogit del Jo pren la forma de torres de metall, edificis i fanals. Carrer d’entrada, un sol fanal amaga milers d’estrelles. I és aquí on acaba el camí del haijin i comença l’escriptura del haiku. De retorn a casa. Quin és el so de la paraula silenci? Ferran Mestanza oO0Oo

194

Número 23 – Prosopopeia, 2014

«DONES DE VIDRE» Montserrat Medalla

Ònix editor Pròleg: Joan Adell

195

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Sinopsi Montserrat Medalla ha triat dones de vidre com a protagonistes dels seus relats. Per què de vidre? Hi té alguna cosa a veure una dona amb una substància dura i trencadissa, transparent o translúcida, i resistent a la majoria d’agents químics ordinaris? Els cossos en estat vitri es caracteritzen per presentar un aspecte sòlid amb certa rigidesa i que, davant d’esforços externs, es deformen de manera generalment elàstica. Això és el que li succeeix al vidre, però no és, alhora, similar a allò que, sovint, li passa a una dona? Des d’èpoques remotes, el vidre i el foc estan fortament entrellaçats. L’acció del foc ha aconseguit que el vidre adoptés multitud de formes útils i, també, d’esplèndida bellesa. Hi ha un foc interior que crema contínuament en cadascuna de les dones dels dotze relats que conformen el llibre, un foc en forma de sentiments, de passió, de desig, de voluntat de viure, capaç de transformar l’existència. En aquest recull, us trobareu amb dones fortes i fràgils; mal·leables o amb tremp indestructible segons calgui; de vegades, fetes miques; però, gairebé sempre, amb una enorme capacitat de resiliència. Com el vidre. En el recull de relats que Montse Medalla ens posa a les mans, l’element més comú és el seu anticonvencionalisme i la voluntat decidida de cercar la complicitat del lector. Joan Adell

196

Número 23 – Prosopopeia, 2014

M. Montserrat Medalla Cufí va néixer a Barcelona, l’any 1953. Mestra, psicopedagoga i logopeda. Llicenciada en Història de l’Art. Dedicada al món de l’educació des dels divuit anys, s’ha retrobat amb l’escriptura gràcies a la xarxa. En veure que allò que escriu agrada a una bona part dels que la llegeixen, comença a publicar en obres conjuntes: Hojas de otoño, poemas en la red; Micro-relats de terror; 365 contes, Històries veïnals i d’altres. Col·laboradora setmanal en una columna d’opinió al Diari de Girona, des de 2004 fins a 2007. L’any 2007 guanya el certamen literari Dona més dona. El mateix any guanya el certamen deRelatsencatala.com dedicat a les noves tecnologies i el segon premi al certamenPeregrinas en la red, amb el relat d’una experiència viscuda, el Camí de Sant Jaume. L’any 2008 queda finalista al premi Joaquim Ruyra de narrativa, dels Premis Recullde Blanes, amb Dones de vidre i altres relats. Participa també en l’elaboració de la novel·la col·lectiva Il·lusions i incerteses, amb gent de les terres de l’Ebre, així com aL’arbreda ebrenca i al recull de relats de gènere negre Un riu de crims, publicats tots ells entre 2009 i 2010. Animada, s’associa a l’ARC (Associació de Relataires en Català) i participa en els reculls col·lectius Garbuix de contes, Barcelona t’estimo, Criatures fantàstiques,Temps era temps, Segona oportunitat i L’aigua. Des de l’octubre de 2012 fins a octubre del 2013, n’és presidenta, col·laborant en l’editorial de la revista literària Lo Càntich. oO0Oo

197

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

«INÈDITS» Revista de creació literària

Inèdits Revista de creació literària Núm 2 – Abril 2014 http://ineditsrevista.wordpress.com/2014/04/17/inedits-num-2-abril-2014/

198

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Editorial L’abril, a casa nostra, és un mes literari i reivindicatiu per excel·lència. Celebrem el Dia del Llibre tot fent-lo coincidir amb la Diada de Sant Jordi, patró de Catalunya. I enguany INÈDITS. Revista de creació literària també està de festa perquè ha vist la bona acollida del seu primer número i s’ha llençat a la publicació d’aquest que ara esteu llegint. Aquest segon trimestre de 2014 us oferim tres contes que, de ben segur, us faran reflexionar. Amb Cròniques de l’Arxiu: La terra de l’aigua sòlida, coneixerem la narració de Sev, aquest personatge sorgit de la imaginativa escriptura de Marc Martorell Escofet, autor del conte. Sev ens relatarà les seves aventures a la recerca d’un continent desconegut en un món ben similar al nostre, i les seves paraules seran recollides per tal d’engrandir, com indica el títol, les cròniques de l’Arxiu. El conte ve il·lustrat per una magnífica composició, obra de Gabriel Lemkow. El segon inèdit, amb un dibuix de l’artista Dolors Mas que expressa l’ànsia de llibertat dels personatges del conte, és La noia vermella, de l’escriptora Alícia Gili Abad. Submergint-nos en la seva lectura ens endinsarem també en l’estil més clàssic del conte: la faula, aquella narració de fets meravellosos que aporta un ensenyament moral. En aquest cas ens trobem davant una crítica social sobre la desigualtat i l’esclavitud. Potser també sobre la ignorància. I per acabar us presentem Corrents del riu del temps, de menut, amb una molt encertada il·lustració de Carme Manubens. En aquest conte, tot partint d’una apassionant hipòtesi com pot ser imaginar un món en el qual la degeneració de l’espècie ja ha arribat a límits insospitats, se’ns planteja una història on s’hi barregen les prioritats que imperen en una relació de parella, la primacia de la feina potser de vegades per damunt de la vida personal, i sobretot l’amor pregó d’una mare que lluita per salvar el seu fill. 199

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Com hem esmentat a l’inici: tres històries que de ben segur us faran reflexionar, i de les quals esperem que en gaudiu tant amb la seva lectura com ho hem fet nosaltres en seleccionar-les per a aquest número d’INÈDITS. Equip editorial oO0Oo

200

Número 23 – Prosopopeia, 2014

«Somnis tricentenaris» Projecte literari i solidari Associació de Relataires en Català

Convocat per: Associació de Relataires en Català (ARC) Revista ‘Lo Càntich’ En benefici de la Marató de TV3 2014

201

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Data Inici: 01/04/2014 Data Final: 11/09/2014 Descripció L’any 2014 es commemora el tricentenari de la darrera defensa de Barcelona després de catorze mesos de setge davant les tropes comandades pel duc de Berwick, durant la Guerra de Sucessió, en la qual la casa del Àustries i la casa dels Borbons van lluitar per la corona d’Espanya. Amb la victòria de Felip V es van derogar els privilegis nobiliaris, els Furs locals i les Instituciones d’autogovern, a partir del Decret de Nova Planta. La primera llei promulgada pel reconstituït Parlament de Catalunya, l’any 1980, va declarar institucionalment la Diada de l’Onze de Setembre com a Festa Nacional de Catalunya, una data que “si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió, suposava també l’esperança d’un total recobrament nacional”. Des de l’Associació de Relataires en Català (ARC) i la Revista “Lo Càntich”, volem col·laborar en aquest esdeveniment amb la convocatòria oberta del projecte de creació literària “Somnis Tricentenaris”; i amb un objectiu solidari, destinant els beneficis a la Marató de TV3 2014. Modalitats de participació Prosa i Poesia

202

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Bases 1. Poden participar, en la convocatòria “Somnis Tricentenaris”, escriptors/es de qualsevol edat i nacionalitat, amb obres originals i inèdites, que s’adiguin a les bases del projecte, en qualsevol de les diferents modalitats, amb temàtica relacionada amb els fets de l’onze de setembre de 1714, en qualsevol gènere literari: històric, ciència-ficció, epistolar, assaig... 2. Modalitat de Prosa: es poden presentar relats i narracions curtes, en català, amb un màxim de 2500 caràcters, espais inclosos, en l’apartat de Prosa. 3. Modalitat de Poesia: es poden presentar poemes escrits en català, de temàtica lliure, amb un màxim de 20 versos. 4. Els autors/es poden participar en ambdues modalitats, amb un màxim d’una obra en cadascuna. 5. Les obres presentades es podran enviar de dues formes: 5.a – En format word, amb lletra Times New Roman, cos 12, a l’adreça electrònica concursos.arc@gmail.com especificant a l’assumpte del correu: Somnis Tricentenaris i la modalitat en la qual participen (Prosa o Poesia), incloent-hi, el títol de l’obra, el nom i els cognoms de l’autor/a, la data de naixement, l’adreça i telèfon de contacte i, si es tracta de menors d’edat, l’autorització dels pares o tutors legals per participar en aquest concurs. Des de l’Associació de Relataires en Català (ARC) es confirmarà la correcta recepció de les obres que arribin per correu electrònic i a comissió de concursos s’encarregarà de publicar aquestes obres al lloc-web de Relats en Català. 5.b – Publicant el text directament a la web www.relatsencatala.cat (Relats en Català) i marcant l’opció que s’habilitarà específicament per al concurs. 203

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

6. El període de recepció d’originals s’obrirà el dia 1 d’abril de 2014 i es tancarà el dia 11 de setembre de 2014. 7. La Comissió de Concursos de l’Associació de Relataires en Català seleccionarà un màxim de 100 obres (valorant qualitat, cohesió, coherència, tipografia i ortografia), que seran publicades en un volum recopilatori. En cas que, per qualsevol circumstància, l’edició no es pogués dur a terme, s’informaria d’aquest fet i els textos quedarien a disposició dels respectius autors i autores. 8. Els beneficis d’aquesta publicació seran destinats a la Marató de TV3 2014. Els autors/es, que participin en la convocatòria, cediran la seva obra, de forma gratuïta, en benefici de la Marató de TV3 2014. La Comissió de Concursos de l’Associació de Relataires en Català (ARC), si ho considera oportú, es reserva el dret d’ampliar el nombre d’obres seleccionades. 9. Les obres presentades, en qualsevol modalitat, que no compleixin aquestes condicions no seran admeses. 10. Els autors/es de les obres presentades es comprometen a no retirar-les abans de fer-se pública la decisió de la Comissió de Concursos, ni de forma definitiva ni per fer-ne correccions i/o modificacions. 11. Pel fet de participar en la convocatòria, els autors/es i artistes, autoritzen a les entitats convocants a fer-ne difusió i promoció del projecte fent servir reproduccions parcials o totals de les obres, amb les referències adients d’autoria, en qualsevol mitjà publicitari (revistes, premsa, ràdio, TV, cartells, webs i blocs, etc.). 12. El veredicte de les obres seleccionades es farà públic durant el mes d’octubre de 2014. Aquest veredicte serà inapel·lable. 13. La Comissió de Concursos de l’Associació de Relataires en Català (ARC) es reserva el dret a interpretar aquestes bases en cas 204

Número 23 – Prosopopeia, 2014

de dubte i/o decidir sobre qualsevol contingència que no hagi estat prevista. 14. La presentació dels originals pressuposa l’acceptació de totes i cadascuna de les bases, incloent l’autorització de publicació de les obres presentades, així com dels drets i obligacions que se’n deriven. Barcelona, 1 d’abril de 2014 o0O0o

205

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

RELATS FINALISTES DEL IV CONCURS ARC DE MICRORELATS A LA RÀDIO 2013-2014 «Colors» Associació de Relataires en Català Convocatòria de Març de 2014:

«Blau: Relats històrics» Relats seleccionats Títol - Autor/a o Nick “El brindis del Júpiter” Aleix de Ferrater “Danys col·laterals” Akim “Llençols estesos” Montse Assens “mar” “La guerra de Pirèsia” Jordi Masó Rahola “Vladimir” “Faula de l’arqueologia com a refugi “ Marc Viladelaserra “Ràtzia” Carles Fernández Serra “Carles Ferran” “Cassandra” Edgar Cotes i Argelich “edgarcotes” o0O0o

206

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Convocatòria d’abril de 2014:

«Blanc: Relats d’humor» Relats seleccionats Títol - Autor/a o Nick “Sóc un desgraciat” Ferran Planell “Detritus” Jordi Masó Rahola ‘Vladimir’ “L’inventor” Joan Gausachs i Marí “M’hauré d’acostumar a la teva absència” Carles Fernández Serra ‘Carles Ferran’ “Amnèsia primaveral” Violant Barquet “En Roc i la gansa” Montse Assens ‘mar’ “El cicle vital de les calces” Marta Pérez i Sierra o0O0o

207

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Convocatòria de Maig de 2014:

«Negre: Relats de misteri» Relats seleccionats Títol - Autor/a o Nick “Roses roges” Montse Assens ‘mar’ “Novel·la negra” Jordi Masó Rahola ‘Vladimir’ “Un cop de sort” Carles Fernández Serra ‘Carles Ferran’ “L’ordre de les evidències” Ferran d’Armengol ‘L’Home Fosc’ “El camafeu” Montserrat Lloret ‘Naiade’ “La partida de Cluedo” E. Viladoms “L’olivera” ‘Toneti’ o0O0o

208

Número 23 – Prosopopeia, 2014

Índex 5 / EDITORIAL – Toni Arencón i Arias 7 / MESTRES DEL TEMPS 9 / L’espoli – Art Visual

Doménikos Theotokópulos ‘El Greco’ 10 / La dama del rat penat – Poesia Víctor Balaguer Il·lustració: Sándor Liezen-Mayer 13 / La Maquinista – Polka corejada Josep Anselm Clavé i Camps 17 / Corrandes Recollides per: Anicet de Pagès i de Puig A: “De corrandes i cançons, per cantar i dansar” Xesc Font i Odrí Il·lustració: Girona 22 / La caputxa catalana – Poesia Dolors Monserdà i Vidal Il·lustració: Lídia M. Nogales 26 / L’espurna – Poesia Joan Alcover i Maspons Il·lustració: Cristina Cray 31 / Música – Conte Ana María Matute Traducció: Florentino Guiles 33 / Donació del fons Joaquim Vallmajó a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà – Article MUME – Museu Memorial de l’Exili 37 / CREACIÓ I CULTURA 39 / Josep Vallverdú i el seu gira-sol d’històries Un corredor de fons de les nostres lletres – Article

Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules” 50 / He endreçat la casa – Poesia

Glòria Bosch i Morera Il·lustració: Ramon Casas i Carbó 209

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

52 / Josep Ballester Roca – Entrevista

Per: Sílvia Romero i Olea A: “La veu del traductor” 56 / Un altre camí a Ítaca – Poesia

Maria Bonafont Giménez Il·lustració: Herbert James Draper 58 / En Ramon de Can Pubill – Poesia Pau Mestres i Parés 62 / Entre el cel i el mar– Poesia

M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses” Fotografia: M. Roser Algué Vendrells 64 / Felicitats, Saltamartí! – Article Per: Sílvia Romero i Olea 68 / L’última cigarreta – Prosa

Núria Niubó i Cabau A: “Paraula de Núria” Il·lustració: Clara de Jaume 71 / Haizearen Orrazia / La pinta del vent – Poesia Carles Fernández Serra “Carles Ferran” A: “Amb ulls de poeta” Fotografia: Raül Torrent Torrent 73 / Em sento jove – Poesia Gemma Matas Gustems Il·lustració: Jacint Grau 77 / Poema Visual núm. 143 – Poesia Visual Toni Prat 78 / Crònica XXVII – Relat Toni Arencón i Arias A: “El Mercader de Tulipes” Il·lustració: Toni Arencón i Arias 80 / En la parra (Sextina palindròmica) – Poesia Luis Miguel Rubio Domingo Il·lustració: Esmeralda Vallverdú

210

Número 23 – Prosopopeia, 2014

83 / Més enllà dels límits de l’erotisme: Dels rituals ancestrals de la fecundació al sexe i a la transgressió – Article Per: Joan Abellaneda i Fernández Inclou: Pell en pell – Poesia Joan Abellaneda i Fernández 92 / “El que llegeixo” – Entrevista Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blogs” 98 / Una vella tradicció familiar – Relat

Francesc Barrio Julio Il·lustració: Alfred Guesdon 103 / Màcula (o Sàvia) – Poesia

Lluís Servé Galan A: Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica) Il·lustració: Ramon Navarro Bonet 105 / El vesprejar – Poesia David Fernández Santano Il·lustració: Dolf Raimond Hall 107 / Et recordo les mans... – Poesia Africa Bauza Garcia Arcicollar Il·lustració: Egon Schiele 108 / Finestres i miralls – Relat

Aina San Nicolàs Domper Il·lustració: Cristina Cray 110 / Metàfora – Poesia M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses” Il·lustració: Robert Bevan 112 / Poema Visual núm. 152 – Poesia Visual Toni Prat 113 / Joan Cristòfor Colom. L’almirall de Catalunya – Article

Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules”

211

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

124 / La mona i el dofí – Poesia Luis Miguel Rubio Domingo Il·lustració: Edward Julius Detmold 127 / Del blog a la novel·la: un camí singular ‘La sergent Anna Grimm’, de Montse Sanjuan – Article Per: Sílvia Romero i Olea 132 / Jordi Cussà Balaguer – Entrevista Per: Sílvia Romero i Olea A: “La veu del traductor” 137 / La moñito – Relat Aina San Nicolàs Domper 140 / Presentació del poemari ‘Traços de desig’ – Article Associació de Relataires en Català 156 / Inèdits. La nova revista de creació literària – Entrevista Per: Vicenç Ambrós i Besa 163 / ‘Dona i ocell’ d’Empar Sáez, guanya el XXXIè Premi de Poesia Manuel Rodriguez Martínez – Ciutat d’Alcoi – Premis i Concursos 168 / XXI Premi Literari Miquel Bosch i Jover – Premis i Concursos 172 / Premis Literaris Ciutat de Tarragona – Premis i Concursos 177 / Premis Literaris Ciutat d’Olot 2014 – Premis i Concursos 179 / III Concurs de Microrelats de La Microbiblioteca – Premis i Concursos 182 / «Autisme. Trenquem el silenci amb la Poesia» – Novetat Editorial Diversos autors Editat per: Viena Edicions 186 / «Traços de desig» – Novetat Editorial Diversos autors Editat per: ARC 189 / «El jurament i altres narracions oníriques» – Novetat Editorial Toni Arencón i Arias Editat per: ARC 192 / «La fulla al vent» – Novetat Editorial Pere Fornells Editat per: ARC

212

Número 23 – Prosopopeia, 2014

195 / «Dones de vidre» – Novetat Editorial Montserrat Medalla Editat per: Ònix editor 198 / «Inèdits» – Novetat Editorial Revista de creació literària – Número 2 – Abril, 2014 201 / «Somnis tricentenaris» – Premis i Concursos Associació de Relataires en Català 206 / Relats finalistes del IV Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio 2013-2014 “Colors” – Premis i Concursos Convocatòria de Març 2014: “Blau: Relats històrics” Convocatòria d’Abril 2014: “Blanc: Relats d’humor” Convocatòria de Maig2014: “Negre: Relats de misteri” Associació de Relataires en Català

213

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

La Redacció solament es fa solidària dels treballs que no porten signatura. Dels articles signats en són responsables llurs autors.

Lo Càntich - Revista de Literatura, Art i Cultura està subjecte a una llicència de Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 de Creative Commons. NR: 1003305878809 CC BY-NC-ND 3.0

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d’aquesta llicència. Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014 Abril - Juny de 2014 ISSN 2014-3036 DL B.42943-2011

214