Page 1


Lo Càntich - Revista de Literatura, Art i Cultura -

Número 22 Oxímoron, 2014 Gener - Març de 2014


Lo Càntich Revista de Literatura, Art i Cultura Número 22 - Oxímoron, 2014 Gener – Març de 2014 ISSN 2014-3036 - DL: B.42943-2011 EAN 9772014303002 22> Direcció: Ferran Planell i Coflent Editor: Toni Arencón i Arias Consell de Redacció: Vicenç Ambrós i Besa, Toni Arencón i Arias, Montse Assens Borda Miquel Bonfill Asperò, Glòria Calafell, Ferran d’Armengol, Carles Fernández Serra, Pere Fornells Miquel, Montserrat Lloret, Jordi Masó Rahola, Pau Marc Riera Albó, Laura Ropero Ventosa Equip Editorial: Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz - Margarida Badia Josep Maria Corretger i Olivart - Joan Bernat Sandra Domínguez Roig - Joan Abellaneda i Fernàndez Il·lustració de portada: Joana Roca Portada posterior: Carlos García Projecte editorial de l’Associació de Relataires en Català (ARC) © dels textos, segons els autors referenciats Reservats tots els drets d’edició per: Associació de Relataires en Català www.associacióderelataires.com CC BY-NC-ND 3.0 NR: 1003305878809 El Prat de Llobregat, 2014


Número 22 – Oxímoron, 2014

Editorial Toni Arencón i Arias

OXÍMORON Del grec ὀξύµωρον, aquesta figura retòrica consisteix a fer servir dos conceptes de significat oposat en una mateixa estructura semàntica, generant un tercer sentit metafòric: “Llum fosca”, “Instant etern” o “Eterna joventut” en són exemples. Serveix també per ocultar un agut sarcasme sota una aparença absurda: “Pocs llocs hi ha als quals em sembli tan grat tornar, quan em trobo de mal humor, com aquells en què mai no he estat” (Charles Dickens). “Els meus llibres estan plens de buits” (Augusto Monterroso). “Beatriz era alta, fràgil, molt lleugerament inclinada; hi havia en el seu caminar (si l’oxímoron és tolerable) una com graciosa poca traça, un principi d’èxtasi” (Jorge Luis Borges). La literatura, la filosofia i la poesia els han fet seus: “El silenci és el crit més fort” (Arthur Schopenhauer). “Tendrament fereixes, solitud sonora, música callada” (San Juan de la Cruz). “És gel abrusador, és foc gelat, és ferida que fa mal i no se sent” (Francisco de Quevedo). “És quan dormo que hi veig clar” (Josep Vicenç Foix) L’oxímoron, però, transcendeix la frontera cultural i literària. Els exemples estan presents en la nostra vida i ens envolten. 5


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Els proporcionem validesa conceptual, els fem servir cada dia i alguns són francament deliciosos, per oposats i per contradictoris: “Inteligència Militar”, “Angle recte”, “Secret a veus”, “Guerra civil”, “Ciència-ficció”, “Còpia original”, “Inversió segura”, “Soroll sord”, “Cafè descafeïnat”, “Descompte exacte”, “Foc gelat”, “Risc calculat”, “Realitat virtual”, “Prohibit prohibir”, “Justícia poètica”, “Mort vivent”, “Rentat en sec”... Amb il·lustració de portada de l’artista Joana Roca, intitulada “Natura presonera”, i portada posterior del pintor Carlos García “Absurda constància”, en aquest nou número de la revista Lo Càntich, en processó desordenada i amb racionalitat sentimental, ens congratulem d’aplegar novament les obres de diferents creadors i creadores, amb la regla truncada de l’estímul literari i artístic, iniciant el nostre cinquè any com a publicació independent, una descomunal petitesa que ens enorgulleix i al mateix temps ens fa sentir molt feliços pels èxits i les trajectòries dels col·laboradors i col·laboradores que, al llarg d’aquests anys, ens han donat suport i han confiat en nosaltres, com la madrastra natural que som, d’elles i d’ells. Ens congratulem, i molt, en aquest sentit, del naixement de la nova revista de creació literària INÈDITS, un projecte de les amigues Sílvia Romero (expresidenta de l’ARC), M. Jesús Royo i Olga Sanfeliu “amb l’esperit de treballar a favor de l’escriptura de contes escrits originàriament en català, defensant aquest gènere sovint tan oblidat, per oferir-li un espai específic i de qualitat”, i a la qual desitgem una llarga trajectòria.

6


Número 22 – Oxímoron, 2014

Ens congratulem de presentar-vos els nous números de la Col·lecció Camí del Sorral: Les mil i una, recull de relats de Jordi Masó Rahola, editat el mes de gener; i Viure el moment, amb dibuixets i versets de Ramon Navarro Bonet, publicat el mes de febrer.

Ens congratulem, també, de compartir la presentació del recull de relats de ciència-ficció Logos Amphíbolos, de Montserrat Lloret, que va ser acompanyada en aquesta ocasió de l’escriptora i prologuista del llibre Glòria Calafell.

7


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Ens congratulem en assabentar-nos del lliurament del XXXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez “Ciutat d’Alcoi” i que l’obra guardonada hagi estat el poemari Dona i ocell, de la poetessa Empar Sáez, amiga i articulista de Lo Càntich amb la seva secció Poesia Transversal.

8


Número 22 – Oxímoron, 2014

Ens congratulem de la presentació del nou llibre de Marta Pèrez i Sierra, Bavastells, 50 microrelats inspirats en els titelles de Teresa Travieso, artesana titiritera del carrer Amargós de Barcelona, amb il·lustracions d’en Pitu Álvarez. Ens congratulem de la posada en escena del espectacle basat en el poemari Glops de nit –menció especial del Premi Marià Manent de Poesia 2011, escrit a quatre mans per l’Anna Rispau i la Montse Assens–, organitzat per “Jo Butaca” al teatre de la Societat Cultural Sant Jaume, a Premià de Dalt, interpretat per la companyia de poesia teatral Incògnita, amb Mireia Cama, Pau Gómez, Tessa Julià i Jordi Martínez. Piano i cançons de Núria de Andrés i veu de Pol Mallafré.

“Un espectacle que ens permet endinsar-nos al món de la poesia que parla d’aquell instant en el qual el dia es converteix en nit, que parla dels sentiments, de la vida, de la mort, de la por, de la necessitat d’escriure per expressar les emocions...”

9


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Ens congratulem de la selecció dels relats Disfresses. Un conte de Nadal (publicat al número 21 de Lo Càntich) i Ressonància (publicat al número 20 de Lo Càntich), de l’autor Francesc Barrio Julio; La residència del general (Catarsi 11) i L’interregne persa (Catarsi 10), de Ferran d’Armengol; i “L’últim estiu d’en Frankie Mirrors” (Otros mundos), d’Albert Calls; en la categoria de millors contes fantàstics escrits en català dels VI Premi Ictineu.

Ens congratulem, perquè, en definitiva, fem allò que ens agrada i gaudim fent-ho, compartint lletres i imatges. Sense més pressió que el temps necessari i imprescindible per arribar a temps a compaginar cada número. Seguim? Oxímoron, 2014. Seguim. oO0Oo

Lo Càntich, Oxímoron, 2014 Toni Arencón i Arias Març, 2014

10


Número 22 – Oxímoron, 2014

MESTRES DEL TEMPS

11


Número 22 – Oxímoron, 2014

EL PROFETA (Пророк) Aleksandr Puixkin (Александр Сергеевич Пушкин) Traducció: Liudmila Liutsko (Людмила Люцко)

Il·lustració: “El profeta Jonàs” Michelangelo Buonarroti

13


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

EL PROFETA (Пророк) Aleksandr Puixkin (Александр Сергеевич Пушкин)

Patint de set espiritual, pel desert ombrívol m’arrossegava, i el serafí amb sis ales en la cruïlla es presentava. Amb els seus dits lleugers com un somni, els meus ulls ell tocava: els ulls omniscients s’obrien com àguila espantada. Quan les meves orelles tocava, omplint-les amb soroll i so: la remor celestial jo escoltava, també el vol dels àngels superiors, i el moviment de les bèsties submarines, i la vegetació de les altes raïmeres. Als meus llavis s’atansava i la llengua pecaminosa m’arrancava. Astuta, inútil i maliciosa; dins la boca morta col·locava el fibló de la llengua agullosa de la serp assenyada. Amb la seva espasa el meu pit partia i treia el meu cor que palpitava, substituint-lo pel foc que flamejava.

14


Número 22 – Oxímoron, 2014

Com un cadàver jeia al desert, i la veu del Déu em cridava: “Aixeca’t, profeta, mira i escolta! Executa la meva voluntat: Recorre els mars i les terres, amb la paraula teva i encén els cors humans!” oO0Oo

Correcció de la versió en català: Núria Santamaria Montaner

15


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

MIREYA (Mirèio) Frederic Mistral Traducció: Francesc Pelagi Briz

Il·lustració: “Retrat del poeta Frederic Mistral” Félix-Auguste Clément

16


Número 22 – Oxímoron, 2014

MIREYA (Mirèio) Frederic Mistral Cant Primer I-IV Canto una nina de Provensa. En los amors de sa jovensa, A travès de la Crau, vers lo mar, dins del blat, De Homer’ dexèble, ab fe sincera Jo la vull, doncs, seguir. Com èra Filla de gent de humil esfera, A fora de la Crau molt poch se n’es parlat. Mès qu’en son front sols resplendia Joventut: mès que no tenia Ni diadema d’or fi, ni manto de Dumás, Jo vull qu’en gloria sia aisada Com una reyna, y falegada Per nostra llèngua despreciada, Car, canto per vosaltres, pastors y gent de mas. Tu bon Dèu de la patria mia Qu’entre pastors vas naixe’un dia Inflama mas paraules y dònam’ sant alé. Bè’u sabs: en mitj de la verdura Al sol y á la rosada pura, En cuant lo fruit s’omple y madura Ve l·home y prén al arbre la fruita de plé á plé.

17


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Mès, sobre l’arbre qu’ell esquèixa, Sempre una branca tu hi fas nèixa Hònt l’home mort de fam no hi puga dur la má; Brancatje bell que’l vent alena, Hònt cuan es santa Madalena, Lo fruit madur tota l’amplena, Y l’ volador aucell sa fam hi va á calmá. oO0Oo

18


Número 22 – Oxímoron, 2014

UN MISSATGE IMPERIAL (Eine Kaiserliche Botschaf) Franz Kafka Traducció: Mijail Sokolov – Emili Coberta

L’Emperador –diuen– t’ha enviat a tu, subjecte solitari, el més miserable dels seus súbdits, l’ombra arraconada en la més remota distància del sol imperial; justament a tu, l’Emperador des del seu llit de mort t’ha enviat un missatge. Va fer agenollar el missatger al costat del llit i li va xiuxiuejar el missatge a cau d’orella; tan important li semblava, que li va demanar que li repe-

19


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

tís de nou a cau d’orella. Va confirmar l’exactitud de la repetició assentint amb el cap. I davant la multitud d’espectadors reunits per contemplar la seva mort –totes les parets que interceptaven la vista havien estat enderrocades, i sobre l’àmplia i alta corba de la gran escalinata formaven un cercle els grans homes de l’Imperi–, davant de tots ells, va ordenar al missatger que partís. El missatger va marxar en l’acte, un poderós, infatigable home; empenyent primer amb un braç, després amb l’altre, s’obre pas a través de la multitud, quan troba un obstacle, s’assenyala sobre el pit el signe del sol; avança molt més fàcilment que cap altre. Però la multitud és molt gran, els seus allotjaments són infinits. Obert amb el camp lliure, com volaria, què aviat sentiries el gloriós repicar dels seus punys contra la teva porta. Però, en canvi, què inútils són els seus esforços; encara forçant el pas a través de les càmeres del palau central, no acabarà de travessar-lo mai, i si acabés, no hauria guanyat molt, encara hauria d’obrir-se camí per baixar les escales, i si ho aconseguís, no hi hauria avançat molt, hauria de creuar els patis, i després dels patis el segon palau circumdant, i novament les escales i els patis, i novament un palau, i així successivament durant milers d’anys, i quan finalment travessés l’última porta –però això mai, mai no podria arribar a succeir–, encara li faltaria creuar la capital just davant d’ell, el centre del món, on s’amuntega tot el seu sediment. Ningú no podria obrir-se pas a través d’ella, i menys encara amb el missatge d’un home mort. – Però tu seus al costat de la teva finestra, i t’ho imagines, quan arriba la nit. oO0Oo

Il·lustració: “Moscou” Aristarj Lentulov

20


Número 22 – Oxímoron, 2014

DARRERA VIGÍLIA (Letzte Wache) Georg Heym Traducció: Mijail Sokolov – Emili Coberta

Il·lustració: “Agonia” Egon Schiele

21


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

DARRERA VIGÍLIA (Letzte Wache) Georg Heym

Què fosques són les teves temples I les teves mans què pesades, Tan lluny ja de mi Que no m’escoltes? Sota les flamarades de la llum Estàs tan trista i envellida, I els teus llavis són cruels Crispats en letargia perpetua. Demà ja tot serà silenci I potser estigui en l’aire Encara el cruixir de les corones, I una olor de podrit. Però les nits encara Es buiden, any rere any. Aquí, on reposava el teu cap, i lleugera Era sempre la teva respiració. oO0Oo

22


Número 22 – Oxímoron, 2014

NO ÉS EL MATEIX PERDRE... Anna Akhmàtoma (Анна Андреевна Ахматова) Traducció: Liudmila Liutsko (Людмила Люцко)

Il·lustració: “Retrat d’Anna Akhmàtova” Nathan Altman (Натан Исаевич Альтман)

23


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

NO ÉS EL MATEIX PERDRE... Anna Akhmàtoma (Анна Андреевна Ахматова) XXX

No és el mateix perdre la frescor de les paraules i la senzillesa del sentiment, que perdre un pintor la vista, un actor la veu i el moviment, una dona maca la bellesa? Però que no s’intenti conservar el que el cel ens va atorgar... Estem condemnats –i nosaltres ho sabem– a malbaratar, en lloc de guardar. Vagi sol i curi els cecs, per a conèixer el moment difícil del dubte, la burla maliciosa dels alumnes i la indiferència de la multitud. oO0Oo

Correcció de la versió en català: Núria Santamaria Montaner

24


Número 22 – Oxímoron, 2014

VISTA DEL PORT D’ALGUER, CADAQUÉS Salvador Dalí

«Vista del Port d’Alguer, Cadaqués» (1918) Oli sobre tela 44 x 55’25 cm Homenatge a: Salvador Dalí en el 25è aniversari de la seva mort (Figueres, 11 de maig de 1904 – 23 de gener de 1989)

25


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

TOT ÉS POSSIBLE... PARAULES PER A L’ESPERANÇA De Miquel Martí i Pol Per: Helena Bonals Barberà

Ara Llibres Edició a cura de Roger Canadell Pàgines: 112 – Format: 16 x 23 – Tapa dura EAN: 9788415642473

26


Número 22 – Oxímoron, 2014

Tot és possible, fins i tot que el gran Martí i Pol hagi arribat per primer cop a qui escriu aquesta ressenya. Les antologies ja ho tenen, això, però aquesta, entremesclada amb els comentaris de Roger Canadell, i amb les il·lustracions que l’acompanyen, és molt atractiva. Sempre amb el tema de l’esperança, que em sembla vertebrador en l’obra de Martí i Pol, veient la gran quantitat de poemes (tan lleugers de llegir) que omplen aquest llibre. “... no et seria fidel si per haver-te / perdut tanqués la porta a l’esperança” (36), aquest fragment em recorda el tan conegut “Tu ja no hi ets i floriran les roses”, que curiosament no surt en aquest llibre. “Tots els camins són bons per fer camí” (37), un sol vers per dir, segurament, que no importa el camí, però que tots s’han de fer com si fossin l’únic, al capdavall. M’agrada moltíssim “Tan sense esforç, venim de la claror / i anem a la claror” (86), dedueixo que el present, el Carpe diem no és pas important, doncs. També: “mentre no ens abandoni l’esperança / de convertir cada gest en un símbol” (86), de convertir la vida, la realitat en poesia, segurament. Del darrer poema en transcrivim l’última estrofa (101): Tot serà poc, i l’heura i la paret proclamaran conjuntament el dret de vulnerar la nova plenitud. L’heura, la forma, i la paret, el contingut, són dintre, vulneren la nova plenitud, com ho fa la poesia dins les nostres vides. Sobre les magnífiques intervencions de Roger Canadell, m’agrada quan parla del “do” (10), relacionat amb l’esperança, que es desprèn de l’obra de Martí i Pol. I quan diu “Tornar a començar, tornar a viure més plenament és el projecte d’esperança i de felicitat que tard o d’hora, tothom acaba perseguint” (49). Una altra frase: “I els somnis només es fan realitat quan s’estima esperançadament” (92). 27


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Aquest llibre és un regal excel·lent per Nadal, fins i tot hi ha un poema anomenat “Nit de Nadal”. Molt ben editat, i amb poemes o fragments de poemes molt ben escollits, la imatge que transmet d’aquest poeta és insuperable. I permet de reflexionar sobre una esperança que si ha de ser com la seva poesia, segur que val la pena.

oO0Oo

28


Número 22 – Oxímoron, 2014

AQUELL HOME D’ULLS VERMELLS I JAQUETA BLAVA VENIA... (Aquel hombre de ojos rojos y chaqueta azul venía...) (De “Baladas del dulce Jim”) Ana María Moix Traducció: Florentino Guiles

Aquell home d’ulls vermells i jaqueta blava venia de molt lluny. Balbucejava cançons pels parcs i solia relatar històries aparentment sense sentit. Però, semblava posseir un estrany enteniment i saber per què alguns adolescents ploren en despertar, ferit el pit per la resplendor del matí. oO0Oo

29


Número 22 – Oxímoron, 2014

CREACIÓ I CULTURA

31


Número 22 – Oxímoron, 2014

RECORDANT NELSON MANDELA Esteve Amigó Palés

Il·lustració: “Nelson Mandela a la presó” Guillem Sostres i Miranda

33


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

RECORDANT NELSON MANDELA Esteve Amigó Palés

Nadals d’absència. Vint-i-set anys de fosca forjant una alba. Els límits d’una cel·la i un pensament prou ample. Tothom temia que la sang, blanca o negra, s’escolaria, entre odis i revenges damunt la terra seca. Com un messies portares l’esperança feta paraula; foragitant venjances i velles injustícies. Mentre fugies, els qui abans s’escarnien, plegats cantaven lloant el teu carisma, lamentant la partença. Que la teva ombra no es quedi dins l’estadi que avui t’honora. Que el teu Nadal perduri damunt la nostra terra. oO0Oo 34


Número 22 – Oxímoron, 2014

SILENCI Glòria Bosch i Morera

Il·lustració: “Plorant nua” Edvard Munch

35


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

SILENCI Glòria Bosch i Morera

Com una taca es vessa el silenci sobre el full en blanc de la tarda. Tu no saps que dir-me, jo no tinc paraules. Dins l’aire suspeses solitud i menyspreu juguen a les cartes. No és un joc renyit ja que tots dos guanyen. Només parla el foc que ho devora tot amb llengua escarlata. I el rellotge, que tocant a dol, fa set campanades. oO0Oo

36


Número 22 – Oxímoron, 2014

A L’AMIC BAQUÉS Pau Mestres i Parés

Il·lustració: “Torrelles” Jacint Grau

37


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

A L’AMIC BAQUÉS Pau Mestres i Parés

No gaire lluny del seu estimat Sant Boi l’amic Baqués viu en el poblet de Torrelles on fa quasi noranta anys que hi va néixer encerclat de muntanyes de poca alçada. La font del Porro, la creu del Carol, la masia i el pi de Can Cartró, l’ermita de Sant Antoni, contrades inoblidables pels torrellencs, santboians i colomencs. Records que s’esvaeixen en el temps per les caminades populars, per l’anada i tornada a treballar amb carrilet durant tants anys, anys que van fornir el seu caràcter. Vitalista de soca-rel malgrat les vicissituds transcorregudes en la seva singladura per la vida, que va saber des de molt menut, que la vida és molt dura i s’ha de sobreviure cercant sempre un lloc adequat per guanyar-se-la. La vida familiar comportà moltes alegries però també moltes molèsties. En els darrers anys aconseguí una existència feliç reclòs en el seu lloc de naixença, sortint esporàdicament a veure món.

38


Número 22 – Oxímoron, 2014

Ha sabut, cansat de penalitats de la vida, trobar-se a si mateix, fer el que creia que havia de fer sense molestar a ningú, fent visites a persones conegudes que al llarg del temps ja no estan entre nosaltres. Simpàtic, parlador i molt jovial, conversador fins a l’infinit, una persona que no ens hauria de deixar mai, catalanista fins a la medul·la de l’os voldria viure uns anys més per poder veure la independència de la nostra estimada Catalunya. oO0Oo

39


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

PLANS DE FUTUR M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses”

Il·lustració: “Nens jugant als daus” Bartolomé Esteban Murillo

40


Número 22 – Oxímoron, 2014

PLANS DE FUTUR M. Roser Algué Vendrells

En Carles, arraulit en un racó gens confortable, i amb el cap entre les mans, reflexiona sobre la seva vida... Innocent... Com que tothom et deia que eres superdotat, vas decidir estudiar la carrera d’enginyer de camins, canals i ports, per assegurar-te un bon futur. Ja et veies formant una família, amb una torre als afores de Barcelona i una caseta a la platja, on poder admirar com el sol sortia i s’acomiadava cada dia i contemplar com els estels i la lluna es reflectien al mar... I, és clar, fent viatges de cinc estrelles, per uns mons enlluernadors. Però, ai las, de cop i volta una senyora anomenada crisi, va venir a desbaratar els teus plans... Què redimonis et pensaves, que podries gaudir d’un tren de vida així, i que duraria sempre? I ara mira com t’has de veure, sense família, ni torres, ni viatges, ni luxes de cap mena. Fas una vida ben miserable. Això sí, no et pots queixar, veus totes les sortides i postes de sol. La lluna i les estrelles, mai les havies pogut contemplar tan bé, perquè si no fos per aquest pont que vas dissenyar quan totes et ponien, ara serien el teu únic sostre... El sostre d’aquesta casa de cartons que t’has pogut construir, després de disputar-te una gran caixa d’un frigorífic, amb els altres estadants d’aquest món de misèria... Innocent –repeteix– mentre les llàgrimes li rodolen cara avall, fins que s’ajunten a terra fent un petit bassal... Com a música de fons d’aquesta trista escena, només el so esmorteït dels cotxes que circulen pel modern pont i que ell sols pot imaginar-se... oO0Oo

41


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

LES CONFESSIONS D’EN JAUME CABRÉ NOVEL·LISTA Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules”

Mitja Europa es troba llegint la darrera novel·la de Jaume Cabré, “Jo confesso”. La novel·la parla precisament d’Europa i també del mal. És una novel·la que entronca amb els narradors europeus. Aquesta vegada, i és un fet que no es repeteix sempre, la crítica i el públic van plegats de la mateixa mà. La temàtica del llibre, tal com comentà Cabré, és dura i li comportà vuit anys de feina. La força del mal apareix al llibre en tres grans moments: la inquisició, el franquisme i el nazisme. La novel·la empra el violí 42


Número 22 – Oxímoron, 2014

com a esquer d’un home per lluitar contra la destrucció de la memòria que l’aterra. Per a més inri, l’Adrià, un dels protagonistes, té alzheimer i tot el que ha viscut ho vol posar per escrit per a què no se li oblidi i perduri en el temps, traspassi a generacions posteriors. “Pare, no els perdonis, que saben què fan”, és la cita que pren com a referència “Les veus del Pamano” i que té un vincle amb “Jo confesso”. La citació era obra del filòsof francès Vladimir Jankélévitch. Segons Jaume Cabré (Barcelona, 1947) a l’obra hi podem trobar la ruptura, la trencadissa de l’ànima, la reflexió a partir del mal. El mateix autor conviu amb el personatge i té dificultats per desempallegar-se’n, el viu, el sent ben a prop. Un fragment que resumiria tota la novel·la per Cabré seria el següent: “Fins ahir la nit, caminant pels camins de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error”. Jaume Cabré glossa que el principal protagonista se sent culpable, i no perdona haver nascut en aquella família per tot el que li comportarà després. L’autor convida a llegir el llibre en el primer capítol, “són les parts del convit”, com diu ell, “del contracte novel·lístic que llavors es desenvoluparà en els capítols”. El lector mitjançant “Jo confesso” pot iniciar un llarg viatge musical, atès que són diversos els músics citats o cançons de música clàssica que hi fan acte de presència, alguns dels quals són Johann Sebastian Bach, Johannes Brahms, entre d’altres que a la vegada l’acompanyen quan escriu. Per Jaume Cabré una altra frase que emmarca la novel·la de “Jo confesso” seria la que glossa “Tot va començar fa cinc-cents anys”. Aquesta afirmació dóna diverses pistes dels orígens del mal a la novel·la i de la problemàtica que arrossega, atès que ja fa molt de temps que s’ha originat i curiosament va passant de generació en generació. 43


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Cabré empra la vocació flaubertiana per a escriure la novel·la, és a dir, es posa a dins de la pell dels personatges i quan li sembla desapareix, però sense fer gaire soroll i sense que el lector se n’adoni. Una altra de les claus del seu èxit novel·lístic amb “Jo confesso” és que el lector se sent completament enganxat i contínuament llegeix i llegeix i investiga què pretén dir l’escriptor, cap a on els portaran els personatges i anar descobrint els petits misteris i historietes que s’inclouen dins aquesta magnífica obra. Una manera de captar l’atenció del lector és utilitzant el jo i l’ell segons li sembla a l’autor. A Jaume Cabré l’afecten les decisions que pren sobre els personatges, algunes fins i tot li passen factura, li saben greu, però les ha de portar a terme com a quelcom irremeiable, com explana: “M’afecten les decisions que prenc a les novel·les i algun lector m’ho ha retret. Vull comprometre el lector amb el text”. En l’obra “Jo confesso” el senyor Cabré homenatja a diversos personatges del món cultural, dos d’ells són el professor Faluga i un altre és en Salvador Espriu, però no són els únics, l’autor convida a descobrir els altres. Molts lectors tal com es presenta a l’obra acaben realitzant mapes conceptuals de la novel·la, establint petites relacions entre els personatges i els objectes, els personatges i les seves músiques, els itineraris per on transcorre la trama i que a la vida real, molts lectors –una moda d’avui dia– fins i tot han arribat a fer, com a un altre ganxo cultural i turístic per alguns paratges a la millor desconeguts i meravellosos encara per descobrir. Queda constància que Cabré sent estimació pels llocs per on passa o ha viscut, mai amaga la seva estimació pel Vallès Occidental i aquesta passió per la terra es veu clarament a les seves obres. Una cosa que sobta i que agafa desprevingut a més d’un lector és que en Jaume Cabré mai realitza esquemes de les seves novel·les abans d’escriure-les. Ell treballa dia a dia, llegeix, en reescriu els fragments diverses vegades, modifica les escenes de la 44


Número 22 – Oxímoron, 2014

novel·la que no li agraden o eixampla aquelles d’on pot treure’n més suc, ara bé explana que: “En tot cas un esquema d’una pàgina només”, de la que treballarà en aquell moment, això ja dóna un prestigi a la seva manera de fer novel·lística convertint-lo i sense por a equivocar-me en el novel·lista català més important i amb més projecció dins i fora dels països catalans en els darrers anys. Cabré afirma que la novel·la la va començar a escriure per la pàgina tres-cents seixanta-nou, és com un palimpsest, com un document antic reutilitzat que en diu ell. Com el pergamí que el rascaves i podies escriure-hi a sobre, hi ha textos ocults dins de la novel·la per rescatar, escenes que pel motiu que sigui ha hagut de tallar, algunes que li hagués agradat allargar i algunes que faran pensar en altres temes i que el lector haurà de copsar. Una altra de les inspiracions que empra Cabré en la seva escriptura i no cal dir-ho, dins el “Jo confesso”, és escriure sobre coses que coneix, pel que es refereix sobretot a descripcions de poblacions, carrers, cases, distàncies i similars, en paraules seves: “vaig crear un personatge que vivia on jo vaig viure i com que en coneixia les coses per explicar això em va tranquil·litzar”. Sobre com va portar a terme “Jo confesso”, aquesta obra tan complexa, comenta: “vaig escriure diverses històries dins de l’obra. Exploro, me’n vaig per l’espai de la novel·la. Podria parlar de tantes coses que no acabaria la novel·la. No hi entro perquè no en sé o no acabaria”. Tampoc pensa en els temes, es guia en la intuïció i on el porten els personatges. Llavors, es troba que molts quan se li adrecen li diuen “senyor Cabré vostè ha fet un tractat del mal en aquesta novel·la o ens parla de la recuperació de la memòria històrica”, però de fet, ell no agafa cap temàtica per fer la novel·la, és el resultat del producte final, cap a on s’han dirigit els personatges i llurs accions. La tècnica de l’escriptura de Jaume Cabré sembla un pou sense fi, li vénen idees quan escriu, retoca les coses que escriu 45


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

contínuament, i ho reiterem, sense esquemes. Ell explana que si primer pensés la novel·la i després l’escrivís, es perdria pel camí, “em perdria les descobertes de cada dia”. Cabré cultiva molt la seva escriptura i una prova d’això és que d’una novel·la a una altra acostumen a haver-hi un mínim de cinc anys. Penseu que per escriure “Les veus del Panamo” estigué set anys, l’anterior novel·la a aquesta, “L’ombra de l’eunuc”, l’edità sis anys abans i per aquesta darrera n’ha necessitat vuit, però vuit anys, ben emprats, lloables i ho diuen lectors, escriptors entesos i la crítica. Tres en un. Com a curiositat, Jaume Cabré glossà que quan acaba l’obra pateix, “faig un dol quan m’allunyo de la novel·la, quan ja està escrita. Em queda un buit”. I és que en Jaume Cabré té fusta de forjar grans novel·les, i ja en van unes quantes en una colla d’anys, com per exemple, “La teranyina” (1984), “Fra Junoy o l’agonia dels sons” (1984), “Galceran, l’heroi de la guerra negra” (1990), “Senyoria” (1991), o les ja esmentades “L’ombra de l’eunuc” (1996), “Les veus del Pamano” (2004) o la seva darrera obra mestra i que tractem “Jo confesso”. També hi ha un Cabré assagístic que ens dóna pistes de com escriu o reflexiona sobre l’escriptura en dues obres interessants: “El sentit de la ficció” (1999) i “L’esperit de la matèria” (2005). Cabré sembla que amb “Jo confesso” ha aconseguit la cirereta del pastís que li faltava després de triomfar diversos anys com a guionista de serials de Televisió de Catalunya amb “La granja” (1989-1992) compartida amb Joaquim Maria Puyal, “Crims” (2000), juntament amb Jaume Fuster i Manel Bonany, o d’altres com “Estació d’enllaç” (1994-1998) que tenia diversos guionistes, 46


Número 22 – Oxímoron, 2014

entre ells Andreu Martín o Ramon Solsona; o la segona temporada de “Ventdelplà” (2005), amb Jordi Calafí i Núria Parera, entre els guions que més sobresurten. Jaume Cabré ha posat veu a la literatura catalana contemporània més enllà de les nostres fronteres, l’ha amenitzat de prestigi, i gràcies a la seva mà destra i esforç ha esdevingut un dels capitostos que tenim a les nostres lletres i esperem que per molts anys més. Un clàssic. Segueixi i no pari d’escriure senyor Cabré.

Dos fragments de les seves reflexions literàries: http://www.jaumecabre.cat/obra/fragments/el-sentit-de-la-ficcio.pdf http://www.jaumecabre.cat/obra/fragments/el-sentit-de-la-ficcio_2.pdf

Webgrafia: http://jaumecabre.cat/ oO0Oo

47


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

RONDA Carles Fernández Serra “Carles Ferran” A: “Amb ulls de poeta”

Fotografia: “Ronda” Lluís Servé Galan

48


Número 22 – Oxímoron, 2014

RONDA Carles Fernández Serra “Carles Ferran”

Es miren fit a fit, de riba a riba, al relleix sobre cent mil anys de llaura; solc antic, cisellat per burí d’aigua conduint la buidor embadalida. Sostenen la mirada que no arriba a copsar la distància que els separa; la fractura vertical els aclapara i confon als sentits sobre la mida. Tan prop la veu l’engany, que hom diria que un salt pot abastar-nos l’altra banda fent cas omís del pont, que, irònic, mira des del lloc més estret, com el seny tanca el cercle secular amb què culmina el dubte entre el camí i la volada. oO0Oo

49


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

SENTIMENTS Juan Ruiz Rey

Il·lustració: “Pioppi” Oscar-Claude Monet

50


Número 22 – Oxímoron, 2014

SENTIMENTS Juan Ruiz Rey

El Genil aixeca el seu cant, el Fluvià baixa cantant, sóc com vent – que va i que ve – el Genil entre camps de blat, el Fluvià dorm volcans. Silenci i cant – que va i que ve – el Genil entre oliveres, el Fluvià somia el seu cant. sóc com vent – que va i que ve – el Fluvià baixa somiant el Genil s’uneix al seu cant. sóc com vent – que va i que ve – oO0Oo

51


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

PASSEN ELS ANYS Gemma Matas Gustems

És

mig matí. Surto de casa meva per anar a comprar uns postres. El dia s’ho mereix: és diumenge!!! També surt un veí. Ens saludem: “Bon dia”, “Bon dia”, “Creus que farà bo?”, “Bé, ja veurem, ara fa sol però sembla que el temps vol canviar”. Un cop acabades les salutacions i les tradicionals “notícies del temps”, ens separem només passar la porta i cadascú segueix el seu camí. Una mica més enllà veig a una altra veïna. Va marxant a poc a poc, riallera, com sempre. En una mà porta la corretja que té lligat al gosset, el seu company més fidel; i a l’altre, el seu inseparable bastó que l’acompanya des de fa molts anys. Ja ha superat les nou dècades... Ens creuem, s’eixampla el seu somriure, li faig un comentari de caire graciós i em contesta tot rient i acabant la 52


Número 22 – Oxímoron, 2014

frase tota sola, mig tirant amunt, en veure que jo seguia caminant. No li dono més importància, vaig a fer la meva compra, no és cosa de perdre temps!!! En retornar cap a casa la veig asseguda al banc de pedra que envolta el jardinet que tenim davant de casa. És un bon lloc per passar-hi una estoneta. Els arbres que hi ha protegeixen del sol. L’amplada de la vorera permet seure tranquil, tot veient passar la gent cap a munt i cap avall. Uns molt de pressa, d’altres, no tant. Hi ha qui va amb el seu cistell. Hi ha aquella persona gran, caminant a poc a poquet, amb les mans agafades al darrere, mirant-ho tot aspectant. Va “matant el temps”, ha d’anar passant el dia... encara falten moltes hores fins que torni a arribar la nit. Al costat de la veïna, seu un senyor d’una edat similar a la d’ella, o potser no tan gran. També va amb el seu bastó i tots dos van fent “petar la xerrada”. Quasi segur que van parlant dels seus records, de la seva llarga vida ja passada, i per descomptat... fent crítica dels temps actuals, amb la típica frase “quan nosaltres érem joves, que diferent era tot, no com ara...” En veure aquesta parella, quants pensaments i quantes reflexions em vénen al cap. Com una llambregada, revisc la recent trobada amb la senyora i, això sol, ja és motiu perquè m’assegui a escriure tot el que estic sentint dintre meu. És d’una amplitud tal que em sembla impossible que, traduït en paraules, pugui omplir tant d’espai. La recordo tirant amunt, somrient i amb indubtables ganes de parar-se i de tenir plegades una mica de conversa. Tot i que ho sé, “jo tinc pressa”, és diumenge i vaig a buscar uns postres, no és qüestió d’entretenir-se!!! Reflexionant penso: I ella? Precisament el que agraeix és això, tenir uns instants de companyia per poder parlar una mica, del que sigui, és igual, però sobretot poder sentirse acompanyada un moment per una persona coneguda i intercanviar unes paraules, una petita conversa, no solament una salutació tot passant pel seu costat. 53


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Torno a mirar la veïna i a aquell senyor i penso: com és possible que portem vivint en el mateix edifici gairebé vint-i-cinc anys i encara no sàpiga el seu nom? Ella, sí que sap com em dic jo. La seva filla viu també a la mateixa escala, tot i que en un altre pis, i em coneix sobradament. Per a mi, segueix essent “la veïna”, com molts d’altres de l’escala. He de reconèixer que ni m’he preocupat de buscar el seu nom a la bústia, ni tan sols aquest matí. És per comoditat? És per falta de ganes? ÉS VERGONYÓS. Hi posaré remei i, en baixar, procuraré de no oblidar-me’n i a partir d’ara podré pensar en ella com la senyora... Tot i que no ho volem reconèixer, la gran majoria vivim estressats. Potser no és ben bé la paraula correcte. Crec que més aviat el que fem és voler viure de pressa. Com més grans ens fem, més ens adonem que la vida se’ns escurça i estem deixant moltes coses per fer i moltes d’altres per acabar. Les persones que som de naturalesa inquieta, voldríem poder viure al moment, dic al moment, no he errat el “al” pel “el”. Tot i que ningú ens obliga i ho fem perquè és el nostre gust, ens marquem les nostres pròpies fites, sempre més severes de complir, si som nosaltres mateixos els que posem les normatives i també nosaltres mateixos els que volem poder sentir l’orgull propi d’haver aconseguit arribar fins a la meta que ens havíem marcat. La meva manera de veure i viure la vida, no és pensar “em faig vella, cada dia sóc més vella”, i anar-me deixant caure a poc a poc, amb aquesta trista perspectiva. No sóc persona d’anar “mirant les obres”, amb els braços creuats a l’esquena, a l’espera d’acabar un dia interminable i començar-ne un altre amb les mateixes perspectives. La meva visió de la vida és que PASSEN ELS ANYS... però no per fer-nos VELLS, sinó per fer-nos GRANS. Hem de poder veure l’horitzó, però llunyà i ple de color. Cada moment hem de veure “la sortida del sol”, no el crepuscle, ja ens arribarà l’hora de marxar amb la seva darrera claror... Tots haurí-

54


Número 22 – Oxímoron, 2014

em de poder trobar un punt de recolzament que ens faci sentir ganes de viure. Hi ha persones que en aquest món han sigut tan maltractades i que han hagut de passar per situacions tan i tan dures, que precisament el que volen és tancar els ulls i arribar a l’últim son; però, tot i així, crec que si tots plegats no fóssim tan egoistes i no anéssim pensant només en la nostra pròpia comoditat, potser la seva solitud i la seva desgràcia seria de més bon portar i no se sentirien tan sols i amb tantes ganes d’abandonar-ho tot. Torno a pensar en la veïna i en les meves presses i, jo mateixa, em pregunto: tant m’hauria costat parar-me un moment, fer una petita xerradeta amb ella i després seguir amb les meves coses? Suposo que qui em dicta això és el meu cor i em vol fer veure quantes vegades només amb una mirada, amb un somriure, amb una carícia, amb un petó, amb unes paraules... podem alegrar per uns moments la vida d’una altra persona, i sens ni saber com, al mateix temps sentir-nos “plens”. Un cop complets els cinquanta-seixanta, la majoria ja som avis. És un goig inexplicable veure aquell petit recent nascut, que tot just obre els seus ulls al món. Te’l mires i quasi no goses tocarlo. La teva estimació ja és tal, que tens por de fer-li mal, tot i que l’estrenyeries contra el teu pit amb una abraçada tan forta, que no és explicable amb paraules. El tens davant, el veus, te’l mires i quasi ets incapaç de poder comprendre que vol dir ser l’avi d’aquell petit, que és sang de la teva sang i que des d’aquell mateix moment, t’està fent canviar la vida. Anem veient créixer els nets, però tot i que són la part més important de la nostra existència, això no vol dir que tot s’acabi aquí i que ja en tenim prou en tenir-los al costat i poder atendre’ls. Tal com jo ho veig, hem de saber marcar una línia de separació entre la vida amb els nets i la “nostra pròpia”. És possible que no se m’entengui prou bé el que vull dir, però ho puc explicar d’una manera més senzilla: 55


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

En tots els efectes, els nets (o fills) van per davant de tot; però, això no vol dir que hàgim de perdre el punt de mira que ens havíem fixat per anar seguint en el nostre camí per la vida. Crec que tothom té encara, o ha tingut en algun moment, una afició o altra. Uns, l’han pogut practicar; d’altres, per diverses circumstàncies, no els hi ha sigut possible en el moment més òptim; però no per això ha deixat de seguir ocupant un raconet en el lloc més amagat del seu pensament. Quan ha arribat el moment de la jubilació o de poder disposar de suficients hores lliures per “fer el que vulguis”, és quan s’hauria de buscar a la memòria aquell pensament, treure’l del raconet, espolsar-li bé la pols, i posar-ho en pràctica, donant-se el gust de gaudir-ho a poc a poc, sense pressa, disposes de tot el temps que necessitis per sentir-te ple i feliç. I les fotografies? Com canvia amb els anys el grau d’importància que va prenent dintre nostre veure algun ser molt estimat i que tot el que et queda, és el que se t’ha gravat a la memòria o aquella imatge que tens a les mans i que ni recordes en quina època va ser feta. Quant tens vint anys i tens els pares al costat, juntament amb la teva família més pròxima i d’altre de més llunyana, els teus amics, els teus companys i tot el que t’envolta normalment, et mires la fotografia sense gairebé ni donar-li importància. Quan en tens trenta i ja has creat la teva pròpia família, ja te la mires d’una altra manera: l’ensenyes a la teva parella, posant-li la petita pinzellada d’un record llunyà. A mida que et vas fent més gran, la pinzellada ha anat creixent i quan tens ja una edat bastant avançada, agafes la mateixa fotografia i tot ha canviat. Veus la imatge dels teus pares que et van deixar fa anys, et venen records llunyans de moments viscuts amb altres familiars o amics molt estimats que també han marxat i el valor que té per a tu, en aquell moment, aquell mateix retrat, és tal que només els teus pensaments més íntims li saben donar forma, silenciosament. 56


Número 22 – Oxímoron, 2014

Torno a pensar en la veïna i en aquell senyor assegut al seu costat. És com si els veiés asseguts davant d’una pantalla molt bonica i amb una gran diversitat de colors taronges i vermells que a poc a poc van acompanyant el sol cap el seu ocàs, com un capvespre d’aquells tan magnífics que moltes vegades podem contemplar. El seu horitzó va marxant cap al crepuscle, tot i que encara brillen els últims rajos del sol de la vida... de ben cert que la imaginació és indefinible!!! Em ve al cap aquella dita gairebé popular: “Hem de mirar el futur. El passat ha quedat enrere”. Però, tornant a la realitat i profunditzant penso: I ells? Futur? Poquet. Passat?Molt, tota una vida... oO0Oo Il·lustració: “Dones en el jardí de l’hospital” Paul Gauguin

57


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

LLUÍS-ANTON BAULENES Per: Sílvia Romero i Olea A: “La veu del traductor”

Si sabem idiomes podem llegir qualsevol obra en la seva llengua original; en cas contrari necessitem la figura del traductor. Ells són els professionals que ens permeten gaudir de tants i tants textos literaris, i alhora una de les peces més desconegudes de l’engranatge editorial. Fem que s’escolti la seva veu!

Lluís-Anton Baulenas Barcelona, 1958

58


Número 22 – Oxímoron, 2014

Qüestionari 1. Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí? Bàsicament, agafo el català com a llengua de destí procedent de l’anglès o del francès. 2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir? No. 3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant? Ara mateix, no en tinc cap entre mans. 4. En general, qui tria el traductor d’una obra? Normalment, l’editor. Però en el meu cas, pel meu vincle especial amb el món del teatre, he traduït peces teatrals per pròpia iniciativa, per la del productor o per la del director. 5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient? Un traductor hauria de ser lector. Que el traductor sigui autor no ho veig un inconvenient, però tampoc un avantatge. 6. Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui? Sí, quan vaig traduir “L’arpa d’herba” de Truman Capote. O “El paral·lel 42” de John Dos Passos. Són traduccions que et fan avançar i reflexionar profundament sobre el teu ofici d’escriptor.

59


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims? Depèn. El meu sistema és, partint de la fidelitat més absoluta, trencar-la quan és més important comunicar una sensació que no pas la literalitat. En poesia o en teatre això cal fer-ho sovint. Recordo quan vaig fer la versió catalana actual d’una selecció de poesies d’Ausiàs Marc. Tot i ser la mateixa llengua, no deixava de ser una traducció. I vaig aconseguir d’oferir-la al lector actual tot mantenint la rima, però sobretot, el ritme intern dels versos. Una gran feina, i una gran satisfacció. 8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió? Es resol com sovint es resolen aquests problemes, amb imaginació. Normalment amb una paràfrasi. Tanmateix, els casos en què això es dóna d’una manera problemàtica no són tants. 9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura? Penso que no. El que sí que cal és acostar-te al seu univers personal. 10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica? En la traducció literària, penso que sí. És imprescindible. Tot i que les característiques laborals d’aquest col·lectiu, almenys a casa nostra, fan que sovint calgui treballar amb dos o tres projectes alhora, amb la repercussió negativa consegüent.

60


Número 22 – Oxímoron, 2014

Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de La veu del traductor. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió. Jo no em considero traductor professional, sinó que tradueixo ocasionalment. Això em permet de veure els problemes d’aquesta professió des de dins i des de fora al mateix temps. I em fa una pena immensa veure l’estat de deixament amb què es troba. Els editors no respecten prou aquesta feina. No la paguen bé. I ni tan sols, encara ara, no respecten alguns mínims: El nom del traductor no apareix a la portada del llibre. En teatre, això encara és més greu. En altres països, els traductors estan agrupats i defensen els seus drets d’una manera molt més eficaç. oO0Oo Altres dades: Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) www.lluisantonbaulenas.cat [Traduccions de narrativa] El passaport, d’Azouz Begag, Edicions 62, 2001. 1984, de George Orwell, Edicions 62, 2003. El Paral·lel 42, de John Dos Passos. Edicions 62, 2003. L’arpa d’herba, de Truman Capote. Edicions 62, 2004. Breu història dels que ja no hi són, de Kevin Brockmeier, Columna, 2005. La veritable confessió de Charlotte Doyle, d’AVI, Editorial Casals, 2010. Ciutat d’Orfes, d’AVI, Editorial Casals, 2012.

61


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

[Traduccions de teatre] Donar al Cèsar, Marguerite Yourcenar. Premi Sagarra de traduccions teatrals 1989, Biblioteca teatral, Institut del Teatre, 1990. Cocteau, Cocteau, de Jean Cocteau. Estrenada el 1993; direcció, Damià Barbany. Publicada amb el títol de Peces breus, Editorial 3i4, 1994. Cal dir-ho?, d’Eugène Labiche. Estrenada al Teatre Poliorama el 1994 (direcció, Josep Maria Flotats). Publicat per Pagès editors, 1994. Fes de Federico per a mi, de Sam Jacobs. Col·lecció Entreacte, núm. 1, Associació d’actors i directors, 1995. La cantatriu calba, d’Eugène Ionesco. Estrenada al Teatre Tantarantana el 1995 (direcció, Boris Rotenstein). Dos en un balancí, de William Gibson. Estrenada al Teatre Tantarantana el 1996 (direcció Boris Rotenstein). Suburbia, d’Eric Bogosian. Estrenada al Teatre Tantarantana el 1997 (direcció, Pep Pla). El malentès, d’Albert Camus. Estrenada al Teatre Tantarantana el 2000 (direcció, Antonio Simón). Edicions 62/El Galliner, 2000. La mort d’August, de Romain Weingarten. Estrenada al centre Dramàtic del Vallès el 2000 (direcció, Víctor Àlvaro). Edicions 62/El Galliner, 2000. La trampa, de Claude Mercadier. Estrenada amb el títol Juliol del 36, Barcelona al Teatre Tantarantana el 2003 (direcció, Boris Rotenstein). L’últim quadern de William Shakespeare, d’Edward Bond. Estrenada al Festival Shakespeare de Santa Susanna el 2004 (direcció, Antonio Simón) The Black Rider, de Robert Wilson, Tom Waits i W.S. Burroughs. Estrenada a l’Almeria Teatre el 2010 (direcció, Víctor Àlvaro).

62


Número 22 – Oxímoron, 2014

POEMA VISUAL NÚM. 158 Toni Prat

63


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

MÀRIUS SERRA. EL NOVEL·LISTA DE L’ENIGMÀTICA Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules”

Tothom

coneix a en Màrius Serra pel seu afany de jugar amb les paraules, cosa que l’omple, li agrada, el fascina, i es deixa enamorar per elles. I una prova de tot això són els Enigmàrius, aquelles endevinalles que fa al programa El Matí de Catalunya Ràdio, de fa uns anys. Qui no n’ha pensat o fet mai algun? Però avui no parlarem d’en Màrius Serra jugador i enigmista de paraules, si es vol, ludolingüista, que diu ell, en tot cas, una miqueta, sinó d’en Màrius Serra novel·lista i que dóna pistes de la seva dèria per les paraules, denominant objectes, noms i coses quan les 64


Número 22 – Oxímoron, 2014

relata. Ell es considera escriptor, però potser és aquesta la faceta seva que desconeix el gran públic, que es lliura més per la persona mediàtica que és, que no pas el novel·lista que ens amaga. Ara ens presenta Plans de futur (2013), una novel·la que fou mereixedora del Premi Sant Jordi 2012. Si ens endinsem una mica en el nostre protagonista, en Màrius Serra, va néixer un dia del treballador del 63 a Barcelona, “per això mai he deixat de treballar!”, comenta fent sorna. Va estudiar filologia anglogermànica i debutà com a novel·lista el 1987. Al llarg de la seva obra ha conreat la novel·la, l’assaig, la narrativa breu, articles en mitjans de comunicació com l’Enderrock, El Temps, L’Avui o La Vanguardia, però mai ha deixat de ser una mena de rei dels mots, en fi, no ha deixat mai de jugar amb les paraules, tant a nivell oral com escrit, és tota una entitat. En la novel·la Plans de futur (2013) ens retrata al matemàtic Ferran Sunyer i Balaguer com a exemple de superació, d’un home que nasqué amb una paràlisi al sistema nerviós que li impedí assistir a l’escola com a tothom i que requeria ajuda contínuament, d’esperit autodidacta, sempre escrigué en català tot i fer-ho durant el franquisme. La seva tasca com a matemàtic fou reconeguda per les autoritats tant espanyoles com catalanes, a més de les internacionals, fins i tot treballà diversos anys pel Ministeri de Marina dels Estats Units (Office of Naval Research). Ferran Sunyer era un home que no podia valer-se per si mateix, necessitava quelcom a prop seu, per això dues cosines seves, Maria i Àngels Carbona l’ajudaven en el seu dia a dia, tot i més, quan el pare de Ferran decidí abandonar a la família. Al llarg dels anys i gràcies a la seva capacitat, fou Ferran Sunyer qui sostingué la família, 65


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

essent un discapacitat. Va rebre multitud de beques demostrant ésser una persona imprescindible dins la seva àrea, la matemàtica. Màrius Serra, ludolingüista, enigmista i escriptor va sentirse atret per la figura de Ferran Sunyer i decidí novel·lar la seva vida. L’autor se sent còmode que el defineixin amb el terme de polifacètic, “m’agrada” –diu–, també està satisfet pel que fa: “tinc una relació amb la llengua, és el cairó que em defineix”. Els seus orígens com a escriptor es remunten a mitjan dels anys vuitanta quan començà a escriure pel setmanari valencià de caire sociopolític i cultural anomenat El Temps, relació que encara continua vigent fins als nostres dies, i justament al cap de poc debutà amb obres de narrativa breu com: Línia (1987) i Amnèsia (1988). Posteriorment i dins aquest mateix gènere n’arribaren d’altres com: Contagi (1993) o La vida normal (1998), Premi Ciutat de Barcelona. Llavors, ja fou en encetar la dècada dels noranta quan en Màrius decidí obrir-se definitivament el camí com a novel·lista amb obres com: L’home del sac (1991), Mon oncle (1996), Ablanatanalba (1999), títol que curiosament pot llegir-se igual d’esquerra a dreta que de dreta a esquerra, Monocle (2003), Farsa (2006), Premi Ramon Llull de novel·la, Quiet (2008), on parlava de la relació que tenia amb el seu fill Lluís malalt d’encefalopatia durant els seus set primers anys de vida. Precisament gràcies a aquesta obra pogué escriure després l’actual Plans de futur (2013). S’atreví amb una novel·la per les aplicacions de mòbil intitulada La veritable història de Harald Bluetooth (2007). Per un altre costat, Màrius Serra i Roig ha conreat el gènere assagístic en obres com De com s’escriu una novel·la (2004) o Enviar i rebre (2007), aquesta darrera recull els seus articles de premsa en diaris com l’Avui o La Vanguardia, però és evident que on el nostre autor es troba com un peix dins de l’aigua és en el camp de l’enigmística i els mots encreuats, on té publicades fins a un total de nou obres, d’entre les que sobresurten: Manual d’enigmística (1991), Verbàlia (Jocs de paraules i esforços d’enginy literari) 66


Número 22 – Oxímoron, 2014

(2000), Premi de la Crítica Serra d’Or d’estudi literari, Verbàlia.com (jugar, llegir, tal vegada escriure) (2002), Diccionàrius (2010) i Verbàlia 2.0 (2010). Tal vegada també va dedicar-se a escriure per ràdio i per televisió tot i que precisa: “més per ràdio”. Recordem que els seus primers passos en aquest àmbit vénen de lluny: Bon dia, Catalunya (1996-1999), Connexions (2001-2002), el programa Alexandria que ell mateix presentava, on es parlava de llibres i s’emetia fa uns anys al canal 33, entre 2003 i 2005 o dels darrers, Picalletres (2006-2007). De totes maneres, a en Màrius el meravella escriure i no s’atura, per això la novel·la Plans de futur la planificà en quatre anys. L’escrigué en un quadern, així podia escriure en qualsevol lloc. La reescrigué diverses vegades fins a quedar-ne del tot convençut. Amb honestedat comentà que del matemàtic Ferran Sunyer n’havia sentit a parlar, emperò no el coneixia suficientment per a escriure un llibre. Sí que l’any 1976 recorda que guardà un article que parlava sobre la seva figura i els darrers anys en va llegir una biografia. El seu objectiu era el següent: “volia escriure des del cervell de Ferran Sunyer, però era complicat. Vaig fugir del personatge del matemàtic per estar més còmode”. Dins la novel·la ocupa un paper destacat el tiet de Ferran Sunyer. Aquest va deixar de banda a la família, dona i fills. En Màrius glossà que aquest personatge se’l va treure de sota la màniga en no tenir pistes de cap tiet documentat. La resta d’individus apareguts a la novel·la són reals. Tal i com diu l’autor, “m’ha d’apassionar una història per poder transmetre-la”. El personatge de Joan Carbona li serví com a pretext i d’aquesta ma67


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

nera poder jugar amb les paraules i batejar la cadira de rodes del matemàtic amb el nom de Filferri i no Ferrari com desitjava, atès que Enzo Ferrari havia creat la marca posteriorment. També es veu amb el nom de Tiama (tieta mare). Com a curiositat, Màrius va destacar que en algunes edicions li van canviar el nombre dels capítols perquè ell pretenia jugar amb els números i els va numerar amb els nombres primers, aprofitant que el protagonista era un matemàtic. Penseu que els nombres primers eren els nombres diferents a l’1 i que a més eren divisibles entre ells mateixos i entre 1, això va provocar l’enrenou al qual es van veure immersos alguns editors d’altres països, que no entengueren la seva maniobra, ja que la numeració dels deu capítols de l’obra era la següent i en aquest ordre: 2, 3, 5, 7, 11, 13, 17, 19, 23 i 29. Finalment, ell els digué: “són els nombres primers les marques dels capítols! Així doncs, ara comptarem a la veneçolana!”, féu ell. Durant la xerrada a Cerdanyola del Vallès, en Màrius tingué temps per posar a prova al públic assistent amb una juguesca que tractava d’encertar el que era verídic i el que era ficció, o el que és el mateix, inventat per ell i demostrant la seva capacitat creadora i d’entrelligar conceptes. Focalitzà el seu joc en tres preguntes: 1. Ferran Sunyer de jove llegí una esquela en veu alta demostrant que tenia facultats mentals quan ningú donava res per ell, vertader o fals? 2. Ferran Sunyer va fer una afirmació de catalanisme durant la rebuda del Premi Prat de la Riba l’any 1948, vertader o fals? 3. Dalí va pintar un retrat de Maria Carbona i mentre el realitzava digué: “pintar una persona és sempre pintar-ne dues”, vertader o fals? Per cert, actualment aquest quadre pintat el 1925 es troba al Museé des Beaux-Arts de Mont-real. Bé, no donarem cap resposta per si algú vol llegir la novel·la. Màrius explanà que la inspiració per escriure aquesta obra li donà el seu fill, que morí després de nou anys i mig de vida a causa d’una paràlisi cerebral. Després d’escriure la novel·la Quiet, 68


Número 22 – Oxímoron, 2014

on tractava aquest tema, va veure’s capaç de poder escriure Plans de futur. El que és evident, com comentà, que sense Quiet no hi hauria Plans de futur. Recentment, Màrius Serra ha entrat a formar part de l’Institut d’Estudis Catalans, el vincle fou mitjançant una trucada telefònica. Un fet que l’enorgulleix i que de cap de les maneres s’esperava: “va ser inesperat entrar a l’IEC. Sóc un observador interessat. Alguns gramàtics s’estranyen de veurem’hi”. Màrius és molt coneixedor de paraules, i de tot allò que les envolta, però ara toca conèixer-lo i tastar-lo altre cop com a novel·lista, en una faceta menys coneguda que la de ludolingüista i que vindica, però on demostra la seva vàlua tot i que alguns no li vulguin veure. No el jutgeu abans de llegir-la. Ara només ens queda passar pàgina rere pàgina de la seva nova novel·la, Plans de futur. Apa som-hi! Fonts consultades: http://www.mariusserra.net/framework/uploads/plans-de-futur.pdf http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000028/00000045.pdf http://www.mariusserra.net/inici oO0Oo

69


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

JO-JOHIM-YOHIMBE-JÓ! Toni Arencón i Arias A: “El Mercader de Tulipes”

La tribu animista hetjede, de l’ètnia himba de

Kunene, és l’única població en la qual cap membre no ha mort mai afectat per la temible pandèmia de deleteri. Malgrat ésser una reconeguda experta internacional en Salut Pública, m’ha costat força obtenir els permisos necessaris per visitar-la; a més del lliurament de cinc-cents dòlars, al bruixot guaridor, perquè accepti, a contracor, compartir llur ancestral secret amb mi. Al bell mig del poblat i envoltats per la resta de la comunitat, el curandero encén un foc, m’indica que em despulli i m’ofereix un atuell de terrissa que conté un brou de color verdós. M’ho prenc –és molt dolç– i el beuratge em provoca una calrada immediata que s’estén per tot el meu cos. M’excita pensar en tots els ulls que m’observen, nua. No ho puc evitar: m’estremeixo de

70


Número 22 – Oxímoron, 2014

goig quan em comença a recórrer la pell, fent cercles amb els dits, al temps que entona una lletania espiritual: jo-johim-yohimbe-jó... L’afrodísia em delata. Em desfaig de delit quan m’estreny els pits, m’acaricia els mugrons eriçats i em llepa el ventre. Enrabiada pels fogots, separo les cames per facilitar-li el fregament del clítoris. Ho fa amb entusiasme i dedicació, al ritme dels màgics conjurs avials. Mullada i sufocada, xopa, amb els llavis inflats pel desig, veig com s’eleva el tapall de la seva mangala. Eret, quan em penetra, cavalcant-me amb embranzides decidides, els meus gemecs de plaer apaivaguen tots els sorolls de l’àrida sabana. L’intens orgasme es reprodueix com una cadena interminable. Extenuada, em deixo caure a terra. –Així que aquest és el misteriós ritual de guariment del deleteri? –pregunto, recuperant l’alè. –No, el remei ser la poció d’escorça de yohimbe, únicament el beuratge –refereix el guia, traduint-me la resposta–; resta de la cerimònia servir per enfortir lligams d’amistat entre bruixot himba i metgessa blanca. PS: He decidit ampliar el treball de camp de la investigació... malgrat que crec que hauré de dedicar-li força temps ;) oO0Oo Il·lustració: “Jo-johim-yojimbe-jó!” Toni Arencón i Arias

71


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

VALERI NEBOT CONTRA EL MICRORELAT Per: Jordi Masó Rahola

Contra el microconte Valeri Nebot Homar-Alosa Editor, 2014

72


Número 22 – Oxímoron, 2014

No

és fàcil entrevistar Valeri Nebot. Aquest autor obscur que –sense indicis de falsa modèstia– declara haver escrit alguns dels millors llibres de la literatura catalana actual, ha fixat la seva residència en un poble de l’Alt Empordà el nom del qual no puc revelar. L’escriptor i la seva obra han optat per viure en l’ombra i han aconseguit esquivar l’escrutini omnipresent d’internet: si escriviu “Valeri Nebot” al buscador, google només us retornarà algunes entrades improbables i cap imatge (no és estrany que un crític l’hagi batejat com “el Salinger català”). Als seus cinquantasis anys i allunyat de les turbulències del món cultural del país, la feina de Nebot, callada però constant, ha donat uns fruits ben saborosos: les novel·les L’escantell perdut i Damunt un llit d’esbarzers, el recull de narracions Ulls de poll i el poemari Marcolfes li han assegurat un lloc en el panteó dels autors catalans maleïts, aquells que són venerats per una minoria selecta de lectors exigents. Recentment, Valeri Nebot ha publicat un breu assaig amb un títol ben explícit: Contra el microconte (Homar-Alosa Editor, 2014). Aprofitant que la revista Lo Càntich m’ha encarregat un article al voltant dels microrelats, visito Valeri Nebot per conversar una estona sobre microficció. Potser l’aversió que ell ha manifestat per aquest gènere servirà de contrapunt a la fascinació que a mi sempre m’ha inspirat. ¿Aconseguiran els seus arguments fer trontollar les meves conviccions? ¿Sortiré ben parat de l’enfrontament amb les llegendàries habilitats dialèctiques de Valeri Nebot?

“El microrelat és un gènere? No fotem!” Nebot és un home d’opinions contundents i no s’està d’expressar-les. “Això que en diuen microrelat no és més que un conte escapçat!”, declara apuntant-me amb una oliva punxada a l’extrem d’un escuradents. 73


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

M’ha invitat a fer el vermut al seu mas. Com que el meu entrevistat insisteix a preservar l’anonimat, jo respectaré els seus desitjos i no descriuré el casalot on viu (deixeu-me esmentar només un adjectiu: imponent). Un finestral ocupa tota la paret est del menjador i ofereix una vista de la badia que talla l’alè: en un primer pla, el mar, embravit per la tramuntana; al fons, retallades en l’horitzó, les cases de parets emblanquinades i el campanar que presideix el conjunt. Sembla com si el finestral hagués buscat l’enquadrament ideal per regalar als afortunats habitants de la casa la fotografia més característica d’aquest poble immortalitzat pels pinzells d’un cèlebre pintor sonat. Valeri Nebot m’ha rebut calçat amb unes espardenyes de set vetes i vestit amb uns pantalons fins a mitja cama que li deixen veure uns panxells pelats i pàl·lids. La voluntat de clandestinitat del nostre protagonista m’impedeix esplaiar-me en cap descripció física (només diré que és gras i rabassut, dos adjectius que no comprometen a res). Sobre la taula ha disposat platets amb olives farcides, escopinyes i patates xips. “¿Hi ha res més civilitzat que fer l’aperitiu, senyor Masó?”, ha dit mentre em servia un raig de vermut blanc en un got llarg atapeït de glaçons. Com que li he promès que no parlaríem de l’actualitat (“és tediosa!”, ha dit bufetejant l’aire amb una mà) per trencar el gel li pregunto si està satisfet de la bona acollida que els crítics unànimement han dispensat a la seva darrera novel·la El jove Viktor Schuhmacher. Ell s’encongeix d’espatlles: “N’estic supervisant la traducció a l’islandès” (té una fama de poliglota que alimenta amb orgull; també acostuma a mostrar indiferència per la rebuda de la seva obra, com si els seus mèrits fossin tan obvis que convertissin en redundant qualsevol elogi i absurda cap condemna). Jo li he parlat de la revista Lo Càntich (“no la conec”, ha confessat) i de l’Associació de Relataires en Català (“relataires diu?”). Ell m’ha escoltat amb un interès fingit: el traïen les llambregades repetides –i gens dissimulades– al rellotge de pèn74


Número 22 – Oxímoron, 2014

dol. Llavors li he comunicat el motiu de la visita: “Voldria que parléssim del microrelat com a gènere literari”. Se li han alçat les celles –dues piloses erugues de la processionària– i l’oliva enfilada amb l’escuradents s’ha aturat a mig trajecte del plat a la boca quan ha dit: “El microrelat és un gènere? No fotem!”. I llavors, puntuant el seu discurs amb l’oliva, ha exposat la seva peculiar teoria sobre la gènesi d’un microrelat (que jo ja vaig llegir en el seu article Contra el microconte): “Escrivim una novel·la, n’eliminem les escenes sobreres i així la transformem en una nouvelle; si l’escurcem una mica més, obtindrem un conte; esporguem el conte i voilà: ja tenim un microconte”. I, assenyalant-me amb l’oliva, ha afirmat, triomfal: “Això que en diuen microrelat no és més que un conte escapçat! Així de senzill!”. Sí, és un home d’opinions contundents. Amb l’èmfasi de les últimes tres paraules, l’oliva surt disparada i va a parar sota el sofà. Valeri Nebot renega i s’ajup a buscar l’oliva. Jo miro de defensar els meus arguments: cada forma narrativa –no dic gènere per evitar polèmiques– té els seus mecanismes, les seves estratègies (“estratègies: no sigui pedant, senyor Masó!”, sento que remuga amb el cap sota el sofà), cada història demana una extensió determinada que ve dictada tant pel gruix i l’espessor dels esdeveniments que s’expliquen com pel ritme de la prosa. “No hi està d’acord, senyor Nebot?”. “Ja la tinc!”, respon, i em mostra l’oliva retrobada, ara arrebossada de borró i pèls. Continuo: hi ha trames que s’esgoten en un full i altres que cal esprémer-les durant deu o vint pàgines. Tan absurd seria reduir a sis línies una novel·la de Dickens com allargassar fins a sis-centes pàgines dues línies de Monterroso. I com que l’extensió no determina la qualitat, la història que es narra amb poques paraules no ha de ser menys interessant ni artísticament menys valuosa que la que en necessita més. Em vénen al cap alguns exemples d’històries tancades i autosuficients que recito de memòria al meu entrevistat:

75


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

ACCIDENTE, de Manuel Moyano [1] La mano cercenada que descansa sobre el asfalto lleva puesta la pulsera de la fortuna. TEDI CREATIU, d’Eduard Márquez [2] L’Eunomi Reisteiner, tip de repetir el mateix paper durant 1.164 representacions, ha canviat la pistola del calaix per una de debò. I una de magnífica, amb només quatre paraules, d’Andrés Neuman: NOVELA DE TERROR [3] Me desperté recién afeitado.

“Un microrelat és una escopinya” “¿Això és una entrevista o uns jocs florals?”, diu, sorneguer, Valeri Nebot mentre deixa l’oliva bruta dins del cendrer (per un moment he temut que se la ficaria a la boca). I llavors m’adreça un somriure condescendent: “Sobre la brevetat ja sap què va dir Poe: un poema massa breu mai assolirà una impressió intensa o duradora. I Nabòkov: la tendència als aforismes és símptoma d’arteriosclerosi”. Per cortesia, jo m’abstinc de citar Shakespeare –”la brevetat és l’ànima de l’enginy”– o Txèkhov –”la brevetat és germana del talent”–. Pinça una patata entre el polze i l’índex mantenint els altres dits de la mà en suspensió –un gest entre distingit i efeminat– i continua: “Si li he de ser franc, sempre he pensat que el conte brevíssim és una modalitat narrativa pròpia d’autors mandrosos i sense ambició. No costa gaire d’escriure: un microrelat digne és a l’abast de tothom –ho prova la proliferació de concursos amateurs– però pocs poden escriure un conte digne”. I una 76


Número 22 – Oxímoron, 2014

novel·la?, li demano. Valeri Nebot fa cruixir la patata i contesta: “Una novel·la digna és un privilegi reservat a una minoria!”. No ho acabo de veure clar i replico de seguida: “Però molts escriptors de microrelats han estat alhora bons contistes i novel·listes”, i menciono a clàssics com Cortázar, Monterroso, Aub, Matute, Calders, i a autors més recents com Berti, Neuman, Merino, Mateo Díez, Olgoso. “Podem acusar aquests autors de falta d’ambició?”, insisteixo. Valeri Nebot fa un glop de vermut i els glaçons dringuen quan contesta: “Doncs sí! Mostren poca ambició quan s’entesten en condensar una història en quatre línies, en lloc d’enriquir-ne la trama i desenvolupar-ne els personatges”. I jo salto: “Però és que aquestes són les eines del novel·lista, no li sembla? El microrelat es regeix per altres paràmetres”. “Paràmetres”, esbufega, “quina parauleta tan pedant”. No ens entendrem. M’ofereix el bol que conté unes escopinyes boterudes que neden en un suc ataronjat. En traspasso una amb un escuradents i a Valeri Nebot li ve la inspiració: “Miri: un microrelat és una escopinya: minúscula, esquifida, intranscendent. Compari-la amb una ostra: ¿qui voldria conformar-se amb una escopinya si es pot menjar una ostra?”. Com a metàfora improvisada no està malament, concedeixo. Però són mol·luscs diferents i a mi m’agraden els dos. El meu amfitrió no hi està d’acord: “Doncs jo les escopinyes me les menjo de quatre en quatre!”, i per demostrar-m’ho n’enfila mitja dotzena amb l’escuradents i se les empassa amb golafreria.

“Té especificitats un microrelat?” Valeri Nebot conté un eructe –el delaten les galtes, que se li inflen en un espasme involuntari– i diu: “Si el microrelat és un gènere, bé hauria de tenir unes característiques determinades que el distingeixi: unes especificitats” (especificitats: ara el pedant és ell...). Com a resposta li parlo d’alguns trets característics del mi77


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

crorelat: l’ús de l’el·lipsi, la complicitat del lector, la precisió del llenguatge. “A veure jove, anem a pams”, m’atura (no sóc pas jove, encara que la meva aparença pot fer-ho creure; això, que a vegades pot ser un avantatge, avui més aviat és un inconvenient: unes temples grises o una calba venerable m’haurien donat més autoritat). “L’ús de l’el·lipsi”, sentencia Valeri Nebot, “ve obligat per l’escassa volada dels textos, és una conseqüència inevitable de la brevetat extrema: un conte, com més curt sigui, més el·lipsis contindrà. Però aquest text esquifit i farcit d’el·lipsis ¿deixarà de ser un conte per convertir-se en una altra cosa? No senyor! Encara és un conte, un conte curt”. Nebot sembla engrescar-se: endut per l’entusiasme, engoleix un grapat de patates xips i se serveix un altre raig generós de vermut que, il·luminat pel sol que entra pel finestral, es tenyeix d’un to groguenc que recorda líquid amniòtic. No he estudiat periodisme, però intueixo que deu ser obligació d’un entrevistador no contradir repetidament l’entrevistat i prerrogativa de l’entrevistat dir el que li vingui de gust sense que se’l censuri. O potser no: potser un bon periodista ha d’arraconar l’entrevistat contra les cordes amb preguntes insidioses. Però no és el meu tarannà, així que em limito a comentar a Valeri Nebot que molts experts defensen que un text de dues o tres línies no podem anomenar-lo “conte” o “conte breu”, sinó que cal etiquetar-lo amb un altre terme (microconte, nanoconte, microrelat: aquesta darrera paraula sembla que és la més acceptada). Nebot sacseja una mà en l’aire (és la segona vegada que li veig fer aquest gest): “Experts! Són tediosos” (també és la segona vegada que fa ús d’aquest adjectiu, associat al mateix gest). Per tornar a les característiques pròpies del gènere, comento que la lectura d’un bon microrelat exigeix un lector actiu i imaginatiu que completi allò que el text li escatima; un lector culte que conegui els referents que poden aparèixer –sovint amb intenció paròdica– ja siguin literaris, cinematogràfics, artístics o extrets de la cultura popular o tradicional; un lector que no ho vulgui tot 78


Número 22 – Oxímoron, 2014

mastegat, que no li agradi menjar sempre farinetes. Nebot em llença una mirada escèptica que travessa sense entrebancs els vidres gruixuts de les seves ulleres bifocals: “Ah, amic meu: ¿i això és exclusiu del conte breu? ¿No podem trobar-ho en la novel·la?”. Responc ràpidament (vinc preparat): “En menor grau: l’expansió pròpia de la novel·la no deixa tant marge a la participació activa del lector. La novel·la explica, el microrelat suggereix”. La frase lapidària m’enorgulleix i, envalentit, continuo: “Per això les distàncies curtes requereixen una major precisió del llenguatge. En un microrelat, cada paraula compta, cada paraula és una pedra preciosa!”. “No s’embali, senyor Masó, i mengi’s una oliveta”. Li faig cas i ell continua: “Veurà: jo també aspiro a la màxima precisió del llenguatge en les meves novel·les, com sospito que fan els autors amb aspiracions artístiques. Per tant la meva actitud no es diferencia gens de la que vostè atribueix als microrelatistes”. Li demano si a vegades un novel·lista no es veu obligat a fer concessions i ho reconeix: “Home, la novel·la no pot ser sublim de manera permanent”. Recordo haver llegit la frase a Contra el microconte (Valeri Nebot s’està autocitant!) però l’il·lustre novel·lista no doblega el genoll fàcilment i de seguida contraataca: “Però la literatura brevíssima, que presumeix de precisió lingüística, d’essencialitat, sovint acaba convertida en un acudit. Un microrelat, en essència, és un acudit disfressat de literatura. I l’ús habitual de referents literaris o culturals en clau paròdica, no és més que una forma culta –o pedant– d’acudit, ¿no troba senyor Masó?”. Per no rebatre més l’entrevistat, responc amb un somriure i faig un llarg glop del meu got. Pel finestral veig passar tres barques de vela llatina que la tramuntana impulsa a una velocitat pròpia d’un bòlid de Fórmula 1. No ens posarem d’acord: per mi, un acudit ben narrat també pot ser bona literatura. I la paròdia de referents literaris no és exclusiva del microrelat (el Quixot, el Tirant lo Blanc i l’Ulisses de Joyce em vénen al cap). I mai no he entès 79


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

perquè s’associa la brevetat amb la lleugeresa i la prolixitat amb la profunditat. Un microrelat pot ser lleuger, una novel·la també. Un microrelat pot ser profund, una novel·la també. Depèn de l’habilitat –o de la inspiració– de l’escriptor. ¿Per què el nombre de paraules ha de condicionar la capacitat d’un text de commoure? I he recordat aquell extraordinari text d’Ángel Olgoso, una autèntica poètica del gènere, que ara transcric per als nostres lectors: ESPACIO [4] Escribí un relato de tres líneas y en la vastedad de su espacio vivieron cómodos un elefante de los matorrales, varias pirámides, un grupo de ballenas azules con su océano frecuentado por los albatros y los huracanes, y un agujero negro devorador de galaxias. Escribí una novela de trescientas páginas y no cabía ni un alfiler, todo se hacinaba en aquella sórdida ratonera, había codazos y campos minados, multitudes errantes que morían y volvían a nacer, cargamentos extraviados, hechos que se enroscaban y se desenroscaban como una tenia infinita, los temas eran desangrados a conciencia en busca de la última gota, no prosperaba el aire fresco, se sucedían peligrosas estampidas formadas por miles de detalles intrascendentes, el piso de este caos ubicuo y sofocador estaba cubierto con el aserrín de los mismos pensamientos molidos una y otra vez, los árboles eran genealógicos, los lugares, comunes, y las palabras pesados balines de plomo que se amontonaban implacablemente sobre el lector agónico hasta enterrarlo.

80


Número 22 – Oxímoron, 2014

“Jo no escriuria mai un llibre de microrelats!” Però torno al meu entrevistat i li pregunto en què està treballant ara mateix: Valeri Nebot m’avança un títol: La nit mil dos. Li demano si pot fer-me’n cinc cèntims. Nebot s’eixuga la mà oliosa a un camal dels pantalons –s’ha acabat les patates xips amb voracitat– i la seva veu adopta un to confidencial quan diu: “¿No ha reflexionat mai, senyor Masó, sobre què devia passar entre Sherezade i el sultà Xahriar la nit que feia mil dos?”. Doncs no, no hi he pensat mai i Valeri Nebot continua: “Xahriar ha indultat Sherezade després que la noia l’entabanés amb històries durant més de tres anys i, una nit més, dormen plegats. Però aquella nit Xahriar ja no ha de tenir a mà l’alfange per decapitar Sherezade ni ella ha de recórrer a la seva destresa narrativa per salvar la pell. Què va passar la nit mil dos?”. Li confesso que no acabo de veure les possibilitats de convertir aquesta anècdota en una novel·la. “No, no serà una novel·la”, diu Valeri Nebot repetint aquell gest d’espantar una mosca, “sinó un seguit de miniatures, d’estampes, de proses aforístiques, d’epigrames”. M’adono que Valeri Nebot vol evitar el terme fatídic i exclamo: “Un llibre de microrelats!”. Nebot somriu mentre s’acosta a la boca el platet de les escopinyes –ara buit d’escopinyes–, n’olora el suc i diu: “I ara! Jo no escriuria mai un llibre de microrelats!”. I, inesperadament, xarrupa el líquid del plat i, bevent a galet, se l’empassa d’una glopada. “Un petit vici solitari”, s’excusa (no sé si es refereix a l’aigua de les escopinyes o a la temptació de la microliteratura). “Serà un cicle d’allò que jo anomeno iteracions hipotètiques a partir de la situació que acabo d’explicar-li; cada una de les breus seccions seran les tessel·les d’un mosaic que mostrarà tots els temes transcendents de la condició humana”. “Un llibre de microrelats!”, repeteixo, no pas per mortificar-lo sinó perquè em domina la perplexitat. “Ni de bon tros!”, insisteix ell, “no tindrà res a veure amb aquest subgènere 81


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

francament tediós, propi de miniaturistes ganduls que sempre acaben parlant d’un coi de dinosaure”. Sobre això del dinosaure omnipresent potser té raó, però –ves per on– en la nostra entrevista no hem mencionat el cèlebre microrelat paleontològic de l’escriptor guatemalenc. Valeri Nebot sembla donar la nostra entrevista per acabada, perquè s’aixeca amb decisió i m’acompanya a la porta. M’allarga la mà i l’hi estrenyo. És una mà molsuda, tova, humida. La camisa, a l’alçada del pit, té esquitxos del suc ataronjat de les escopinyes. Abans d’acomiadar-nos em demana que li passi un esborrany de l’entrevista. Jo li asseguro que sí, que ja pot comptar-hi, que sempre ho faig, només faltaria. Tinc l’esperança que, de tant emfatitzar-ho, no notarà que menteixo. Deixo el mas feliç de poder brindar als lectors de Lo Càntich l’exclusiva de la nova obra de Valeri Nebot: el debut del nostre gran escriptor en el gènere que ha escarnit tan minuciosament. ---------[1] Manuel Moyano: Teatro de Ceniza (Menoscuarto, 2011) [2] Eduard Márquez: Zugzwang (Quaderns Crema, 1995) [3] Andrés Neuman: Alumbramiento (Páginas de espuma, 2006) [4] Ángel Olgoso: Astrolabio (Cuadernos del Vigía, 2007) oO0Oo

82


Número 22 – Oxímoron, 2014

NATURA PRESONERA Joana Roca

83


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

“NIGRA SUM” Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blogs”

Nigra sum. Sóc negre. Amb aquest títol potser ens podem fer una idea de la temàtica literària de què tracta aquest blog, conduït i coordinat per Lluís Bosch. I segurament, si ens hi endinsem, trobarem aspectes ben interessants i peculiars. Som-hi!

84


Número 22 – Oxímoron, 2014

1. Abans de començar a parlar de Nigra sum voldria referir-me a la teva faceta d’escriptor. De fet ens en parles una mica en el mateix blog, però penso que paga la pena fer-hi esment. Hi ha el que podríem anomenar una etapa més antiga, en la qual hi trobem literatura juvenil i teatre. És això correcte? Ens en podries fer cinc cèntims? La meva història com a escriptor va començar a la revista “Cavall Fort”, on vaig publicar una colla de relats i de guions de còmic. Tot i que reconec la dificultat i el valor de l’anomenada literatura juvenil, també he de dir que no hi crec gaire, i per això vaig voler canviar de registre. El teatre va sorgir mentre feia uns cursos d’interpretació i de direcció, però he de confessar que sempre he volgut fer novel·la. 2. Després d’aquestes obres veiem que et dediques a la novel·la per a adults. La primera publicació és “Les petges invisibles”. Què significa, per a tu, aquest primer títol? “Les petges invisibles” és el meu primer intent d’escriure una novel·la “de veritat”, que expliqui una història complexa, on hi hagi molts personatges i on hi exposi la meva visió del món o de la vida. Crec que vaig aprendre molt mentre l’escrivia, i ara em serveix per veure l’enorme quantitat d’errors que vaig cometre-hi. Com els passa a molta gent, aquell text vol dir massa coses: és freqüent que en un primer text l’autor vulgui mostrar tot allò que sap. No me’n desdic gens perquè penso que –com tot a la vida– l’escriptura és un procés llarg i obert, ple de contradiccions, marrades, assajos i algun encert de tant en tant. 85


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

3. Més endavant veus publicada una segona novel·la, “Aire brut”. Què aporta de nou aquesta edició en la teva carrera? “Aire brut” és una novel·la de gènere, entre el negre i el fantàstic. Suposa un exercici de concreció i és gairebé un conte llarg: he aconseguit eliminar les subtrames, i he treballat a fons la psicologia del protagonista per fer-ne un home creïble. Vaig ficar-me a la pell d’una persona ideològicament molt allunyada de mi (un policia falangista a la Barcelona de 1940) per investigar i per investigar-me a mi mateix. L’editorial Alrevés està fent una gran labor de difusió del gènere i això m’ha donat molta satisfacció. 4. I ara sí: passem a Nigra sum. Crec que aquest és el darrer blog que poses en marxa. Podries dir-nos, molt breument, quins són els altres blogs que condueixes i explicar en poques paraules les seves temàtiques? Tot i que vaig començar en un blog col·lectiu de temàtica oberta (relats, opinió, poesia, divulgació), després vaig obrir “Mil dimonis”, on volia donar més relleu a la literatura. Tot i això, va ser inevitable que hi apareguessin textos d’opinió sobre la vida i la realitat col·lectiva: crec que els qui escrivim ens hem de mullar i dir-hi la nostra. Als “Mil dimonis” també hi he desenvolupat el meu interès per la imatge i el vídeo, perquè trobo que els blogs han d’explotar al màxim les possibilitats del mitjà. 5. A Nigra sum, segons indiques tu mateix, et dediques al gènere negre. El teu caminar com a escriptor t’ha dut a la literatura de gènere o sempre t’ha interessat? Com a lector sempre m’ha interessat molt el gènere, tant el negre com el fantàstic (i en menor mesura la ciència ficció). Com diu JL Borges, em sento més orgullós de les lectures fetes que no pas dels textos que he creat. I per desenvolupar aquesta idea he pensat que em cal retornar-li a la literatura una part del que m’ha donat. A Nigra sum hi ha relats però també ressenyes, i si tot va 86


Número 22 – Oxímoron, 2014

bé podria ser un catàleg dels textos, els autors i les idees que més m’han impressionat. 6. A l’entradeta de l’entrevista he comentat que a Nigra sum trobaríem aspectes ben interessants, i em referia a l’anotació que hi col·loques, al blog, demanant relats breus que responguin a la idea de gènere negre en sentit ampli. Què és el que et duu a obrir la publicació del teu blog a altres escriptors? La idea de dur un blog obert a la participació sempre m’ha rondat, i aquest cop he decidit fer-ho de veritat. Crec molt en la idea de Baumann, allò dels temps líquids. I en la idea del coneixement compartit i els seus derivats: crec que tot millora quan hi ha intercanvi, barreja i veus diverses. La meva pretensió és que en aquest blog hi convisquin textos d’escriptors amateurs amb consagrats (aquests darrers m’ho posaran difícil, segur), i que hi convisquin en harmonia i en igualtat. En aquests moments (un mes i mig després d’estrenar-lo) ja hi ha quatre col·laboracions i em cal dir que han rebut moltes visites, i això em fa molt feliç. 7. Per altra banda el que sí que et reserves és la tria de la il·lustració que acompanyarà aquesta publicació al blog. Ho fas per introduir la teva aportació personal? Sí, penso que m’he de reservar la imatge del blog, l’aspecte estètic. Això no vol dir que algun dia no trobi un col·laborador que il·lustri, i que li cedeixi aquesta feina. I d’altra banda, penso que l’elecció de la il·lustració implica incloure la meva lectura del text: així també incideixo en aquesta idea de les idees compartides. 8. Una pregunta que sempre m’agrada plantejar en aquestes entrevistes fa referència a la quantitat d’hores que hom hi dedica. Sabries dir-me quant de temps inverteixes en Nigra sum al llarg de la setmana?

87


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

El meu propòsit és penjar dos posts setmanals mentre sigui possible. Els meus textos solen ser textos que ja tinc escrits o mig escrits, de manera que la redacció no és allò que s’endú més temps. En aquests moments crec que la feina més gran és la de “relacions públiques”: aconseguir col·laboracions, divulgar i donar a conèixer. Fent un càlcul improvisat, diria que li dec dedicar una hora diària de mitjana. 9. I l’altra qüestió que gairebé és de calaix fa referència a les anècdotes que sovint sorgeixen a través dels contactes virtuals amb altres blogaires o persones que t’escriuen per algun motiu referent al blog. Si en recordes alguna de curiosa, ens la podries comentar? La veritat és que hi ha hagut una mica de tot. Malgrat els inevitables disgustos, la majoria de les anècdotes són divertides. Em va emocionar molt que em localitzessin uns parents llunyans després de quaranta anys de silenci, o bé amics perduts pels camins de la vida. Al marge de les anècdotes més personals, sempre m’ha impressionat veure com persones absolutament desconegudes m’escriuen llargues reflexions i fan confessions (de vegades molt íntimes) a partir dels textos que m’han llegit. Crec que aquest capítol és el que dóna una dimensió més profunda i més interessant al risc de fer públics els textos i les idees que puc tenir. 10. Gràcies per dedicar-me el teu temps i, si em permets, encara voldria afegir un darrer tema: hi ha alguna pregunta que t’hagués agradat que et fes i que ha quedat en el tinter? Gràcies a tu per l’entrevista! Potser tan sols m’agradaria insistir en el caràcter obert i participatiu del blog, i convidar sincerament a tothom que hi vulgui posar el seu relat (o ressenya o poema). oO0Oo

88


Número 22 – Oxímoron, 2014

QUAN CAU LA PLUJA Joan Lluís Cau Fogasa

Il·lustració: “Paller en un dia de pluja” Vincent Van Gogh

89


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

QUAN CAU LA PLUJA Joan Lluís Cau Fogasa Cau la pluja, i en el càlid oblit del teu cor m’has submergit; els teus ulls han absorbit els meus sentits, els veig allunyar-se cap a un cel de lliris transparents i esbandir-se dins l’ombra solitària; Cau la pluja i passen les hores; les tardes perennes esperen la nit; el temps, fràgil i sense miraments es dilata en la meva pell i recorre el meu cos qual torrent harmoniós; Els carrers són molls, l’olor de la pluja envolta amb dolços aromes els racons de la plaça; a la façana del vell campanar hi reposen els coloms, tot contemplant un món que desperta ben d’hora. Miro a través d’una finestra, que amb els vidres escardats pel pas dels anys, i la seva fusta, inflada per la humitat de la nit, em separa de la cambra dels records; és així com la natura, fresca com la rosada matinera, em mira als ulls i em regala la llum del sol per poder oferir-te una diadema de diamants i gotes de la meva sang; En cada respir m’omplo els pulmons de densos sentiments, floten en l’ambient sospirs enyorats, que en tancar els ulls imaginen ocults tresors de malenconia i de temps passat; Ha parat de ploure, els ocells tafaners surten del seu niu, amb els seus cants anuncien que la vida no és nàufraga ni falta d’esperança, s’obre de nou el cel i deixa entreveure el somriure de la lluna i tota la terra s’omple amb la seva claror; Damunt les càndides pedres del meu jardí hi reposa una cadernera, cansada pel llarg viatge lliura les ales al vent, va vestida de festa; ara aixeca el vol i du al bec una fulla d’olivera que vol entregar als estels com a ofrena beneïda. oO0Oo

90


Número 22 – Oxímoron, 2014

VALÈRIA Violant Barquet i Colomé

Il·lustració: Josep Lluís Martín Espés

91


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

VALÈRIA Violant Barquet i Colomé

Al meu poble no passava mai res. Va arribar aquella edat que tot et fastigueja, i vaig aprendre també a odiar el meu poble. No suportava aquelles mirades indiferents, perdudes a l’horitzó o enfosquides darrere les finestres encrostades per la pluja i el vent. Era com si tots esperessin una catàstrofe, la caiguda d’un satèl·lit o la sobtada aparició del mateix comte Dràcula. Les dones ja no cantaven quan, de genolls, burxaven la terra i arreplegaven patates. Els homes, més sorruts que de costum, parlaven a batzegades i al vespre s’asseien al llindar de la porta, taciturns i pensarosos. A casa, les preguntes del matí en llevar-nos eren d’aquesta mena: «¿Hi posarem patates, pataques o trumfes, avui, a la sopa?». En un hivern inclement la Ioana es va afeblir tant que durant uns dies no va poder aixecar-se del llit. «És per culpa de les patates», em deia plena de ràbia. De les patates, del fred i de les alçades. Jo només pensava a marxar. Un dia va aparèixer un home, un foraster, com en diuen al poble dels qui vénen de fora. Ni en somnis ningú tenia un parent o amic amb un cotxe com aquell. I quan van escoltar que el motor agonitzava fins a aturar-se del tot a l’últim revolt, la canalla va cuitar a rebre’l, tot exclamant, amb una excitació desmesurada, que el foraster necessitava ajuda. En realitat es delien per mirar aquell cotxàs de cine. Era un home fornit, duia roba bona i sabates de ciutat. Saludava a les dones amb un lleu assentiment de cap, després en defugia la mirada. Es notava d’una hora lluny que havia vist món, perquè sabia parlar i tractar amb els pagesos, que encara es tornaven més murris amb la gent de fora. Ara em fa riure quan hi penso, però a mi em va semblar una mena de salvador, aquell home. Almenys em parlava d’un món diferent, un món acolorit i alegre, un 92


Número 22 – Oxímoron, 2014

món més enllà de la pols d’aquelles quatre teulades. «Aquella altra terra ha de ser molt millor», em deia, fustigant-me tota l’estona per dins. Molt millor que la desesperança d’aquelles mirades, que la pal·lidesa de la Ioana. Molt millor que aquella tomba en què s’havien convertit, per a mi, la vall i les muntanyes. El foraster s’esforçava a somriure, ensenyant unes dents llargues que de tan blanques semblaven postisses. Mentre escoltàvem la seva conversa animosa sobre les meravelles d’aquell país mediterrani –platges daurades, avingudes amb palmeres, festes al carrer i càlids estius a la fresca– el meu cap adolescent s’anava omplint de papallones, assedegat de viure com estava. Tot semblava molt fàcil: es necessitaven noies joves i amb ganes de treballar per tenir cura de la gent gran o per netejar cases. Les dones de capital no tenien mai temps ni per una cosa ni per l’altra. Seria un bon treball –i això era només el començament–, però el millor de tot era que em proporcionaria el que jo no havia tingut mai encara: diners a les butxaques. I vestits bonics i suaus, i sabates bones que talonejarien amples avingudes de ciutats civilitzades, i rajoles lluents de cinemes i teatres... I podria enviar remeses a la Ioana. Només una beneita hauria deixat escapar una oportunitat com aquella, i, amb una alegria fora mesura que em nuava la gola, li vaig dir que sí, un sí desbordat que va pintar d’escarlata aquell cel tan blanc. Així que, un matí de tardor, vaig fer la maleta –si és que una bossa vella i esfilagarsada pot merèixer aquest nom–. Feia fred, bufava un fort vent, ho recordo molt bé. No sé si la mare s’alegrava mentre em veia marxar rere els vidres de la finestra, o si plorava per dins. No ho he sabut mai, i ara tant se val. Però la Ioana, per molt que intentaven distreure-la, es devia ensumar alguna cosa; de ben menuts sí que ens n’adonem, quan els grans ens ensarronen. Vaig sentir la seva veu darrera meu, entretallada pel vent, corria cap a mi com esperitada, se’m va llançar a les cames, incapaç d’escoltar-me. No sé les vegades que vaig abraçar-la i acaronar-la abans de deixar-me-la ar93


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

rancar del meu cos. Encara avui, si tanco els ulls, puc sentir l’olor dels seus cabells i el foc ardent del seu front menut a la meva galta. Però encara que la pena et segui la veu, «adéu» és una paraula fàcil de pronunciar. Així que vaig dir-li «adéu», em vaig tapar les orelles amb les mans, i vaig pujar a aquell cotxe de cine. Després tot va anar massa de pressa. Quan intento fer memòria, una bigarrada de records sense espai ni temps balla per la meva ment. A voltes dubto si no l’hauré somiat, tot aquest desgavell d’imatges, o tal vegada escoltat qui sap quan i on, perquè em sembla que, en realitat, tot ha de pertànyer a algú altre. Quan miro enrere només veig carreteres, peatges, benzineres, pobles que fugen veloçment cap enrere... I, finalment, aquell rètol esmorteït sota un sol encegador, donant-me la benvinguda. La rapidesa amb la qual em van hostatjar en aquell hotel de luxe no em va permetre conèixer les capitals d’Europa, tal com ell em va prometre, i això –encara que ara faci riure– també em reca. Allà a dins, uns homes d’aspecte semblant al foraster em van rebre amb estranyes ganyotes que potser volien ser somriures. Em van donar de menjar, m’incitaren a beure, s’esforçaven per ser amables. Jo em notava molt feble, lleugerament marejada. Ingràvida. Aleshores em van clavar aquelles mirades de llop, gèlides i fosques com pous, i em van dir que era una noia preciosa, i que si em portava bé podria guanyar molts diners. Molts i molts. Tot seguit em van aïllar en una habitació sense finestres, a penes hi cabia aquell llit. Mai he sabut el temps que vaig estar tancada a les fosques. Ni si van transcórrer tan sols uns dies o setmanes senceres. Si era de nit o de dia. Mai sabia qui entrava ni quants eren, ni si entraven sempre els mateixos o uns altres. Va arribar un dia en què ja no vaig oferir resistència, en què ja no vaig gemegar més, en què vaig deixar fer... Aleshores, una boca em va dir a cau d’orella que no hi havia mal que durés per 94


Número 22 – Oxímoron, 2014

sempre, i que jo ja estava curada. Se’m van segar les cames quan em van comunicar que coneixien la Ioana, que els semblava una nena d’allò més encantadora i que, si em portava malament, sabrien molt bé on caçar-la. En aquell mateix instant vaig comprendre perfectament què havia de fer i què no havia de fer, i mai m’he desviat ni un mil·límetre d’aquests dos paràmetres. Per fi em van permetre sortir de la gàbia per passar a noves habitacions grans i luxoses i amb finestres badades al sol. En aquella època vaig conèixer altres noies com jo. Joves, boniques i esquerpes. Elles també provenien de pobles oblidats pel bon Déu. Sempre que em vénen ganes de llançar-me pont avall, penso en la petita Ioana. Mentre em puguin anar xuclant la sang a mi, em dic, a ella no li faran cap mal. Perquè és cert que els vampirs existeixen i, entre els ell i jo, aquest és el tracte. FI oO0Oo

95


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

PREHISTÒRIA. ENTRE LA FECUNDITAT I L’EROTISME Joan Abellaneda i Fernández A: “L’erotisme a la literatura” I El tema

Tant pels pobles primitius actuals com pels prehistòrics les representacions artístiques de tipus eròtic responen a motivacions màgiques referents al ritus de la fecunditat. En són exemples els menhirs paleolítics, símbols fàl·lics, les venus esteatopígiques com la de Lespugue i la dansa fàl·lica de les pintures rupestres del Cogul. En el cas de la Venus de Lespugue*, l’escultura té una alçada de 14,7 cm i està tallada en marfil de mamut. Pel seu tamany es pot suposar que va ser concebut com a amulet. Va ser trobada l’any 1922 a la cova de Rideaux, Alt Garona (França). El seu creador va ressaltar les dimensions del seu ventre, el sexe i els pits, fent clara al·lusió al significat maternal; descuidant les extremitats d’una forma que crida molt l’atenció. D’aquesta forma les parts del cos que no tenen res a veure amb la fecunditat no es tenen en compte; per a l’autor, no tenen la mateixa importància que el simbolisme d’altres parts del cos. A més, és ovoide, una deformació que re96


Número 22 – Oxímoron, 2014

marca encara més l’atenció cap a uns pits grans, un ventre voluminós i unes caderes prominents, elements en els que residien els secrets de la fertilitat. * La Venus de Lespugue Actualment aquesta peça es troba exposada al Museu de l’Homme de París.

Pel que fa a la Dansa de Cogul, de Lleida, els investigadors consideren que el conjunt representat a la Roca del Cogul demostra l’existència d’un art “paleolític”, a l’aire lliure, desconegut fins el moment; al qual es troben, a més, clars exponents de la fauna paleolítica i de les seves vestimentes.

Aquestes observacions, unides a la temàtica complexa integrada per representacions humanes –algunes de les quals configuren la debatuda i polèmica “dansa fàl·lica”– han convertit Cogul en un jaciment clau per a l’estudi de l’art rupestre i un dels més importants i coneguts de la Península. D’entre tots els motius del conjunt destaca el grup situat a l’extrem inferior dret, constituït per les figures humanes femenines que rodegen una masculina amb el sexe ressaltat. Les dones, amb faldilles acampanades i el 97


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

tors despullat, s’agrupen per parelles. Aquesta composició, única en tot l’art rupestre llevantí, ha estat identificada com una “dansa fàl·lica” ritual.

Per últim, tenim els Menhirs, monuments fàl·lics a la fertilitat. En la necessitat que els Déus comprenguessin les seves exigències, tallaven el monument màgic com un símbol fàl.lic, representació del fal·lus diví amb el qual el Ser Suprem va crear el món. En alguns casos, fins i tot, marcaven amb una línia circular a la part superior el que representaria el cap del membre viril.

oO0Oo

98


Número 22 – Oxímoron, 2014

II L’eròtica més actual

LA MÚSICA SONAVA DE FONS... Xavi Serra Albó

La música sonava de fons, La llum de la nit entrava per la finestra, La meva mirada es va girar cap a tu, El teu rostre s’il·luminava per la nit, Les meves mans es confonien amb la tènua llum, Ta fina roba anava caient al ritme de la nit Les mirades s’encreuaven Per donar pas al joc de la música i la llum Al joc de la sensualitat del teu cos Amarat per la meva mirada i la teva pell El plaer ens estava esperant Només calia que ens deixéssim portar Al ritme del suau compàs de la melodia La nit de passió ens embolcallà... oO0Oo

99


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

ASSUMPCIÓ I LA MÚSICA Marta Pérez Sierra

100


Número 22 – Oxímoron, 2014

ASSUMPCIÓ I LA MÚSICA Marta Pérez Sierra La nit, mantellina negra brodada de pluja, subjectada als teus cabells per un mossec de lluna de carei blanc. El cos, turonets submisos, el vent els acarona, dunes dòcils als meus dits, xucla la sorra els teus plecs. La flor, talent omniscient, repunt a la pell que desfullo aviciat al seu perfum des del palmell fins al pubis obert als cinc sentits. oO0Oo

101


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

MENJA D’AMOR (Food od Love) Carolyn Kizer Traducció: Montserrat Aloy i Roca Eating is touch carried to the bitter end. Samuel Butler II

T’assassinaré amb amor; t’ofegaré amb abraçades; t’aferraré, os a os, fins que et moris del tot. Llavors em cruspiré la teva medul·la deliciosa. Seràs el meu Sahara particular; em torraré dins teu, i amb un sol mos eixugaré la resta del teu pou de salobre. Amb la fulla del sexe et gravaré el nom en el palmell cobejat abans de tallar-lo d’un sol cop. Llavors inspiraré l’oasi sencer. Però en el desert sencer que esdevinguis tu em veuràs estendre’m, d’una punta a l’altra, miratge opulent! Balcons de glicina gotejant ciclàmens, vistes de foc amb cristall, randes d’or.

102


Número 22 – Oxímoron, 2014

Cridaràs a reunir-se cada gra ressec de sorra i vindràs a mi en dunes sinuoses fins que arribis al blau atzur, sobtadament; Verdor tossuda que repta endins, ràpida renova els teus erms; els cactus neixen arreu, vida inesperada! I jo en seré el fruit madur. Quan estiguis saciat i regat, i et floreixin els brots cargolant reixes, cúpula i capitell, fins que siguis camp renascut en flor, et cruspiré, àpat natural per a mi, amfitrió meu, darrer sopar a la terra, i et moriràs, un cop i un altre. oO0Oo

103


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

III El racó ocult del joandemataro

INFEDELITATS PLATÒNIQUES Joan Abellaneda i Fernández

Caminen per la mateixa vorera en sentits oposats. Són lluny l’un de l’altra, però la mirada els apropa. Ell, amb els ulls com taronges, fa ganyotes per enfocar millor. Pel carrer baixa una dona bellíssima, realçada sobre unes fines sabates de taló. Els seus cabells llisos voleien sensuals, les seves cames allargades i brunes brillen al sol i la samarreta blanca de seda insinua uns pits lliures que es mouen al ritme del seu pas segur. S’imagina el tacte d’aquelles meravelles gelatinoses vibrant a les seves mans, com si petits sismes les sacsegessin delicadament. La llengua li surt de la boca, com una fera i saliveja volent llepar i modelar alhora aquells relleus que es dibuixen sota la samarreta... Ella fa estona que és conscient que la mira però s’amaga rere les ulleres de sol. Aprofitant aquest avantatge comprova que el noi està molt ben proporcionat, té unes espatlles grans, de gimnàs, una cara morena i les mandíbules marcades amb un clotet a la barbeta que el fan molt interessant. També veu com el noi va cenyit en uns pantalons texans que mostren clarament que està molt ben dotat. S’imagina aquell membre entre les seves mans, erecte i a punt d’explotar... I comença a excitar-se també... Ell, se sent una mica avergonyit, doncs no ha pogut controlar aquell moviment reflexe i primitiu que ha nascut de l’espinada, irracional i que li ha fet augmentar el volum de l’entrecuix, mentre ella, en passar pel costat li fa un somriure picardiós i segueix caminant a pas ferm carrer avall. Els dos, instintivament, encenen alhora una cigarreta i, entre satisfets i penedits per la seva infidelitat, segueixen caminant per les seves vides. Segurament, mai més es tornaran a veure... Potser no cal, ha estat fantàstic.

104


Número 22 – Oxímoron, 2014

SÀLVIA (O L’ARCÀDIA IDÍL·LICA) Lluís Servé Galan A: Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)

Il·lustració: “Els pastors d’Arcàdia” Nicolas Poussin

105


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

SÀLVIA (O L’ARCÀDIA IDÍL·LICA) Lluís Servé Galan

Com perdre’s en un bocí de mar entrellaçat a la porcellana Fràgil de viure en l’abisme del record del perfecte dilema D’esdevenir humà i petri, passeig damunt de les aigües Turbulentes del teu nom, i saber que, enmig de l’ofec, és oxigen. Com regirar el reflex del mirall i trobar-t’hi, bella com un poema Sempre imaginat, en l’àgrafa dèria de desitjar-te en la nit blana On el gemec i el malson són un, l’asfíxia dels teus dits, farga Per modelar-hi el ferro del llast que ha d’enfonsar-me a l’origen. Com predir que, a l’alba, retornaràs tan efímera com necessària Al meu seny, dement des del comiat, igual que el viatge a l’Arcàdia Que vàrem crear amb els teus llavis i les meves mirades de vertigen. Com reconèixer que visc en l’embalum fet d’ombra i lluminària D’uns dies idíl·lics que no marxaran, i respirar aromes de sàlvia Mentre et xiuxiuejo els versos escrits en el cor, l’enyorança amarga.

oO0Oo

106


Número 22 – Oxímoron, 2014

EL JOC Lepota L. Cosmo

El joc és sovint difícil d’assolir Pot significar qualsevol cosa, Felicitat, amor, truc Però en general significa punt, Interminable flor d’estadi. Royal aforisme. oO0Oo Il·lustració: “Jocs elementals” František Kupka

107


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

ANHEL David Fernández Santano

Il·lustració: “Ajaguda” Otto Mueller

108


Número 22 – Oxímoron, 2014

ANHEL David Fernández Santano

Sents encara el vesprejar del sud des d’aquella finestra? La ment encara juga amb aquelles hores en què tots dos jèieu estesos vora la finestra oberta, mig nus. Saps que no tornaran mai més. El cor pot pensar en el potser, però l’ànima comença a forjar els canvis. No es pot oblidar pas allò, mes has de continuar caminant per trobar altres llits. oO0Oo

109


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

UN GAT DE COLOR GROC Aina San Nicolàs Domper

Un gat negre travessa el carrer a poc a poc. Són les vuit del matí. El quiosc encara no és obert. Només hi ha un músic despistat i arrogant a dalt d’un balcó, repassant les finestres. Un pot de pintura nou cau balcó avall. Intento amagar la pintura, però ja és massa tard. El gat negre m’ha enxampat. Un gat groc em mira amb una mirada esfereïdora. Làmpades, velles, pots i paelles, quadres amb pinzellades, plantes, peixeres i gats. M’omple la casa de sons i perfums, que dibuixa en l’aire. És tard i vol ploure, el gat groc em mira. Em vol dir quelcom. Fa sorolls i mou la cua. Dóna voltes al voltant de la làmpada. Treu el cap per la finestra i busca gats de color groc. I jo encara no comprenc que vol dir-me aquest sac de puces.

110


Número 22 – Oxímoron, 2014

Un gat groc em mira. I jo ben proper l’observo des de lluny i deixo al costat de la porta una tassa amb cafè. Potser el notarà dolç potser amarg. Diuen que els gats tenen set vides, ja ho descobrirà més endavant. He marxat un moment. La porta ha quedat oberta. La làmpada segueix encesa, els pots i les paelles totes trencades al terra, les plantes ja no tenen fulles ni tampoc hi queden flors de colors i la peixera ha quedat buida amb l’aigua escampada a la cuina fregada. El gat groc ha marxat sense dir res. No va deixar ni un paper que posés alguna adreça, que pogués dir-me on ets. I després de buscar per tot arreu he pensat que els gats tenen set vides. Potser algun dia farà arribar una nota. Serà des d’aquí, des d’on escriu. Algun dia el trobaré. Buscant pel carrer, mirant per la finestra. Amb molta paciència, recordant l’olor que deixava per casa. I és veritat allò que diuen que els gats tenen set vides. oO0Oo Il·lustració: “Dos gats” Franz Marc

111


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

ABSURDA CONSTÀNCIA Carlos García

112


Número 22 – Oxímoron, 2014

DOLORS UDINA Per: Sílvia Romero i Olea A: “La veu del traductor”

Si sabem idiomes podem llegir qualsevol obra en la seva llengua original; en cas contrari necessitem la figura del traductor. Ells són els professionals que ens permeten gaudir de tants i tants textos literaris, i alhora una de les peces més desconegudes de l’engranatge editorial. Fem que s’escolti la seva veu!

Dolors Udina

113


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Qüestionari 1. Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí? Com a llengua d’origen, actualment sempre l’anglès. Al començament traduïa també del francès però no m’hi sentia còmoda. Com a llengua de destí, majoritàriament el català, però de vegades també el castellà. 2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir? Sí, és clar, L’ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys, un gran llibre. 3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant? Doncs fa molt poc que n’he acabat una i encara no he tingut problemes amb la següent. L’última que he traduït és Travels with my Aunt (Viatges amb la tieta), de Graham Greene. No és un llibre difícil, o no ho és més que d’altres. Potser el principal problema ha estat el dels tractaments. Com que en anglès no hi ha tu ni vostè, sempre és you, has de decidir d’entrada si es tutegen o fins i tot si es poden tractar de vós. Segons el tipus de relació que es va desenvolupant entre dues persones, pot arribar a fer-se estrany un o altre tractament. 4. En general, qui tria el traductor d’una obra? L’editor. Només si és el traductor qui proposa l’obra es tria ell mateix.

114


Número 22 – Oxímoron, 2014

5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient? Un traductor ÉS escriptor. Una altra cosa és que escrigui (o publiqui) res que sigui producte de la seva imaginació. 6. Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui? Sí. Hi ha traduccions que, mentre les fas, et donen vida i n’hi ha que te la treuen. Sempre produeix satisfacció veure una traducció acabada i rebre el llibre fet. La que m’ha proporcionat una satisfacció més intensa (i que encara puc recordar perquè l’he feta no fa gaire) és La senyora Dalloway de Virginia Woolf. 7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims? No en diria mecanismes. Em sembla que els traductors fem el mateix que fa el lector: fer nostre el llibre i expressar-lo novament amb paraules nostres. 8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió? Totes les llengües tenen els seus mecanismes (ara sí) per dirho tot. El que una diu amb adjectius i preposicions, l’altra ho pot dir amb verbs i conjuncions. 9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura? Com més el coneixes més segur et sents a l’hora de tornar a dir el que ell ha dit.

115


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica? Cal sobretot que li agradi llegir. Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de La veu del traductor. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió. Com que fa poc m’han fet una llarga entrevista, ja no sé què dir per no repetir-me. Si voleu, podeu llegir-la aquí: http://www.paperdevidre.net/inici/entrevista oO0Oo Altres dades: Dolors Udina c/e: udina@acett.org Tel: 934544430 Últims títols traduïts: Vera, de Elizabeth von Arnim, Viena, 2013 La volta al món amb la tieta Mame, de Patrick Dennis, Quaderns Crema, 2013 La senyora Dalloway, de Virginia Woolf, RBA-La Magrana, 2013 Estimada vida, d’Alice Munro, Club Editor, 2013 La infantesa de Jesús, de J.M. Coetzee, Edicions 62, 2013 Un home invisible, de Ralph Ellison, Quaderns Crema, 2012 A la Terra, de Robert Creeley, Eumo-Cafè Central, 2012 Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, d’Alice Munro. Club Editor, 2011

116


Número 22 – Oxímoron, 2014

On el foc no s’apaga, de May Sinclair. Viena, 2011 Sense ànim de lucre, de Martha C. Nussbaum, Arcàdia, 2011 Com espigues de blat amb vents de l’est (Cinc poetes indis actuals). Cafè Central-Emboscall, 2011 Prosas, de Robert Frost, Elba, 2011 El xal, de Cynthia Ozick, Viena, 2010 En els mars del Sud, de Robert Louis Stevenson, Edicions del Salobre, 2010 Temps d’estiu, de J.M. Coetzee, Edicions 62, 2010 Sylvia, de Leonard Michaels, Viena, 2010 Petis plaers, de Jane Bowles, Lleonard Muntaner, 2010 Massa felicitat, d’Alice Munro, Club Editor, 2010 L’esperit de Pragav, d’Ivan Klima, Quaderns Crema, 2010 Shakespeare en català, d’Helena Buffery, Eumo/Festival Shakespeare, 2010 oO0Oo

117


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

IL·LUSIONS M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses”

Il·lusió d’aconseguir una petita estrella que veus brillar enmig de la foscor, però quan vols agafar-la i fer-la teva veus que no és de debò, que és fugissera... Fins que els núvols se’n van i descobreixes, que no era l’única allà dalt; davant teu s’obre un cel radiant d’estrelles i pots triar-ne una altra, més autèntica i bella.

118


Número 22 – Oxímoron, 2014

Il·lusió d’un ocell que vola cel amunt cercant bells horitzons, nous i llunyans, però quan ja la vista ni l’albira s’adona que les ales li pesen, li fan mal... S’abandona, lentament, sobre el mar blau, fins que aconsegueix volar tot planejant; i veu que més a prop, ben a la vora, les ones són un bressol, que l’enamora. Il·lusió d’un núvol innocent i blanc que dansa per l’espai confiadament, però de sobte, un cúmul gris que l’observava li fa l’ullet, i el nuvolet s’hi atansa; més quan ja s’havia del tot refiat, una forta sotragada l’atordia; fins que el salva un arc de mil colors i torna a giravoltar, feliç i lliure. Il·lusió d’una petita rosa que esclata esperançada enmig del fred, però mira al seu entorn i es troba sola i s’adona que ha florit fora de temps; és l’hivern i no la tendra primavera qui l’envolta i la cobreix de gel; més entre tanta natura trista i morta, es redreça i se sent diferent i forta. Il·lusions, somnis, quimeres... Petits moments de felicitat. oO0Oo Fotografia: “Poncella gebrada” Ramon Mas

119


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

FRAGMENT, DE BIOGRAFIA Juan Ruiz Rey

a l’alba obro els ulls, i em veig entre olivars, agafant arrels d’oliveres i darrere dels tords, l’immens cel d’estrelles el sol l’hi posa la capa, i jo, com un falcó lliure faig camí entre muntanyes el blanc i verd vaig escollir que pentina la tramuntana, i de mar, el mediterrani bressol de les meves distàncies. oO0Oo Il·lustració: “Oliveres, Corfú”, de John Singer Sargent

120


Número 22 – Oxímoron, 2014

“DE CASA AL CLUB” Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blogs”

El blog De casa al club és un blog literari sorgit d’un Club de lectura. I aquestes trobades s’organitzen des d’una biblioteca, concretament la Biblioteca Joan Triadú, de Vic. Per tant ens trobem davant un projecte que beu literatura per totes bandes i, n’estic ben convençuda, parlar amb els seus responsables serà molt enriquidor.

121


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

1. Una dada que sempre consulto abans d’iniciar aquestes entrevistes és la data d’inauguració del blog. En el vostre cas va ser el març de 2009 i l’entrada parlava de la propera trobada del Club de lectura, on havíeu de comentar “El violí d’Auschwitz”, de M. Àngels Anglada. Com va ser rebuda la notícia del blog entre els vostres clubaires? Amb desconcert i notable indiferència, diria. És lògic, ni nosaltres mateixos no sabíem ben bé què teníem entre mans. A banda, els nostres clubaires no són, precisament, nadius digitals. 2. El mes vinent, doncs, el blog complirà cinc anys d’existència, i això em duu a una altra pregunta òbvia: es va crear al mateix temps que el Club de lectura, o potser el Club de lectura ja feia les seves trobades amb anterioritat al blog? El blog va ser posterior. Ens vam decidir a crear-lo quan ja portàvem un parell d’anys de trobades, és a dir, primer vam provar de consolidar el grup de lectura com a tal i després va venir la necessitat d’ampliar la tertúlia, perquè amb la trobada mensual d’una hora per a comentar el llibre se’ns quedaven moltes coses al pap. I allà estaven els blogs, com una pissarra virtual immensa que, a sobre, admetia comentaris. La tècnica ens va resoldre una necessitat. Fantàstic. 3. Un altre detall que m’ha cridat l’atenció és l’absència (i disculpeu si m’ha passat per alt) de l’apartat “Visualitza el meu perfil”. Entenc que De casa al club ja es presenta com a blog del Club de lectura de la Biblioteca Joan Triadú... per tant, és aquesta intenci122


Número 22 – Oxímoron, 2014

onalitat de col·lectiu el que us ha fet decidir no afegir aquesta dada? La veritat és que, en origen, el blog havia de ser un recurs d’ús restringit als tertulians habituals, i, per tant, no ens calien perfils. Ja ens coneixíem tots. Finalment, però, ens vam decidir a emetre en obert, a ser presents a la xarxa amb totes les conseqüències. No crec que calguin més explicacions, vull dir que s’entén prou bé que som el blog d’un club de lectura d’una biblioteca pública, no? 4. I tant! A més entenc molt bé que el decidíssiu emetre en obert, perquè el blog no només informa de les activitats que es duen a terme en el Club de lectura, dels llibres que s’hi llegeixen, sinó que abraça moltes altres informacions. Quin barem seguiu per decidir aquestes entrades? Cap barem, tret de publicar tres o quatre apunts per setmana sobre la lectura que ens ocupa. La resta, que sempre són temes relacionats, bàsicament, amb els llibres, la lectura i les biblioteques, es decideix sobre la marxa, amb absoluta llibertat. És una sort poder treballar així. 5. Un apartat que he tafanejat amb gran plaer i que recomano a tothom que llegeixi aquesta entrevista és “Guies de lectura: l’acumulat”. És més, a títol personal voldria felicitar-vos per la immensa tasca que hi ha rere cadascuna d’aquestes guies. Com va sorgir la idea de dissenyar aquests elaborats opuscles? Han existit des dels inicis del Club de lectura o són una evolució per anar millorant la proposta per als lectors? Gràcies per la floreta. Les guies existeixen des de la tercera trobada, la dedicada a la Carmen Laforet. En portem 63, si no m’he descomptat. Van ser el primer pas per tal d’oferir més recursos als lectors. La veritat és que suposen força feina (de documentació, de tria, de compagina123


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

ció i de grapat, que els hi donem en paper!) però són de provada utilitat i tenen molta requesta. Hi ha, fins i tot, qui les col·lecciona. 6. No m’estranya, perquè de veritat que és un treball acurat. Però tornem al blog. També hi teniu l’apartat “Entrevistes de la casa”, on malauradament només en trobem un parell: a Juan Marsé i a Marta Rojals. I ambdues publicades per les mateixes dates. A què es deu que aquest apartat no hagi proliferat? El motiu és molt senzill: la majoria d’autors que hem llegit en el darrer any i mig –exceptuant la Muriel Villanueva, la IsabelClara Simó i en Philip Roth, crec– són morts de fa dies. Dels vius –i que per molts anys, i en vida nostra–, la Simó i la Villanueva ens van acompanyar, de cos present, el dia de la trobada, així que els vam poder fer preguntes en rigorós directe. En Roth va declinar la invitació per motius de salut... La idea de les entrevistes se li va acudir a en Lluís Bosch (un lector i col·laborador del blog, però que no és clubaire presencial). Aquell mes llegíem el Primavera,... i com que la Rojals no es deixa veure, en Lluís em va proposar de fer-li una entrevista col·laborativa via correu electrònic, és a dir, recollir les preguntes dels lectors que hi volguessin participar, fer-les arribar a la Rojals i publicar les seves respostes al blog. Ell se’n va cuidar de tot. Ens ho vam passar tan bé, que després va venir la d’en Marsé. (Dispenseu el rodolí). F-a-b-u-l-ó-s, en Marsé, f-a-b-u-l-ó-s de debò. Tinc la sort, la gran sort, de comptar amb tota una colla de col·laboradors desinteressats que m’ajuden moltíssim. Són bloguers, o com es digui; ens hem conegut a la xarxa, no són de Vic ni assisteixen al club de lectura presencial. Alguns d’ells (en Lluís Bosch del Mil Dimonis, l’Allau de The daily avalanche, l’Espai de llibres del blog homònim de la biblioteca ca n’Altimira de Cerdanyola, en Ferran Ràfols de La màquina de fer llibres, la Su del Llegeixes o què? i espero no haver-me’n descuidat cap... això

124


Número 22 – Oxímoron, 2014

ja sembla els òscars) fins i tot han conduït sessions del club de lectura. Menció a part, que es diu en aquests casos, per a en Jordi Girbén, a qui també hem conegut a la xarxa i que, des de fa tres temporades ens dissenya, a mida, cada una de les portades de les guies de lectura. Per amor a l’art, ja us ho ben juro, que aquí ningú no veu ni un duro. (Avui tinc la rima fàcil). 7. I l’apartat “Galeria de lectors”? Ens podríeu fer cinc cèntims sobre aquestes imatges que hi ha penjades? Ah, això només és decoració: quadres, il·lustracions, fotografies de personatges famosos... Gent llegint. Lectors, vaja. Ara fa dies que no els renovem. 8. Continuem amb l’anàlisi dels diversos apartats: el més ampli, i que permet amb facilitat una cerca temàtica, és “De què parlem”. En ell trobem les diverses etiquetes amb què pengeu les entrades al blog. Ara deixaré de banda els temes genèrics (biblioteques, resums trobades, traductors...) i concretaré en els noms d’autors i autores que hi apareixen. Hi ha alguns que disposen de poques entrades i d’altres que disposen de molts comentaris (això es pot apreciar per la mida de la tipografia). Quin procés de selecció seguiu per decidir unes o altres lectures, comentaris o informacions? La tipografia (gran) indica, generalment, que és un autor que s’ha llegit al club. Tolstoi apareix enorme, perquè en vam estar parlant durant els dos mesos que vam dedicar a l’Anna Karènina. La Jetta Carletton, de qui vam llegir Quatre germanes, fa poc embalum perquè no hi ha gaire cosa publicada sobre l’autora. Va com va. Els clàssics són més fàcils a l’hora de trobar informació solvent i contrastada.

125


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Però com que l’actualització del blog és diària, i alternem apunts sobre la ‘lectura obligatòria’ amb d’altres, que, normalment, responen a les meves lectures personals o a les novetats que han arribat a la biblioteca, o a notícies i curiositats que he trobat per la xarxa, hi apareixen molts i molts noms, i, saps, ara m’està fent una mica de cosa i tot, perquè, en el fons, aquest núvol d’etiquetes és una mena d’estriptis. 9. Bé, despullaments a banda, hi ha una qüestió que gairebé és obligada plantejar. Si entrem al blog De casa al club i amb el cursor ens situem a baix de tot de la pantalla, trobem una nota informativa que a mi m’ha fet somriure i que gairebé sembla una declaració de principis: “No som al feisbuc”. La pregunta és: es tracta d’un posicionament sobre aquesta plataforma social o és una simple informació? És una broma pagesa. I antiga, de fa cinc anys. En aquells temps, l’establishmentbibliotecari de per aquí s’omplia la boca de web 2.0. Les biblioteques havien de ser a la xarxa tant sí com no. Però el discurs duia a confusió, semblava que la tecnologia era la fi i no pas el mitjà. Les plataformes són eines i prou. N’has de trobar la més adequada per als teus interessos. Al club li calia un blog, però no un perfil de feisbuc. En canvi, la Biblioteca Joan Triadú, com a tal, sí que és present al feisbuc i al tuiter, i utilitzem aquestes xarxes socials per a penjar esdeveniments (activitats, conferències...) i coses així. I està molt bé que la nostra declaració de principis t’hagi fet somriure, perquè una de les coses que ens va semblar més important, a l’hora d’engegar el blog, va ser triar el to. No volíem ser ‘institucionals’, preteníem parlar de llibres amb tota la naturalitat del món, com si fóssim a la barra d’un bar. Que el rigor no ens fes perdre el riure.

126


Número 22 – Oxímoron, 2014

10. Moltes gràcies per dedicar-me el vostre temps i felicitats pel blog De casa al club. I ja per acabar només voldria demanarvos si voleu explicar alguna anècdota curiosa amb què us hagueu trobat tot treballant el blog, o qualsevol altre comentari que vulgueu afegir a l’entrevista. Una anècdota, va. La que recordo més. La primera vegada que algú va trucar per telèfon a la biblioteca Joan Triadú de Vic demanant per la Matilde Urbach. –Ho sento, s’equivoca, aquí no treballa cap Matilde Urbach. Era inevitable. I fi. I moltes gràcies per l’atenció, també. oO0Oo

127


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

UN PETÓ I UNA FLOR Aina San Nicolàs Domper

Il·lustració: “Amants” Otto Mueller

128


Número 22 – Oxímoron, 2014

UN PETÓ I UNA FLOR Aina San Nicolàs Domper

Per tu deixaré el meu

país, per tu deixaré la meva ciutat i marxaré molt lluny, molt lluny d’aquí. Viuré pensant en el teu somriure. Sobreviuré caminant entremig del teu jardí, ple de flors de fum, que van desapareixent. I quan surti el sol, viuré pensant que potser demà, més enllà, molt més enllà del mar, hi haurà un indret on no hi haurà pedres. Potser serà un lloc on cada matí llueixi més el sol. On naixerà la més bella flor de tot l’any. Esclatarà la primavera. La més bonica de totes. Però és fugaç i l’olor breu. La memòria del perfum és tan eterna. Amb les mans i el teu dolç amor. Aniré a buscar allò que és estimat i abans de marxar, cercaré una casa. Una petita casa al mar, per a tu. On pugui regalar-te un t’estimo, un petó i una flor per marxar amb les mans i el teu bonic amor. oO0Oo

129


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

XXXIÈ PREMI DE POESIA MANUEL RODRÍGUEZ MARTÍNEZ CIUTAT D’ALCOI – Lliurament de Premis – Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà d’Alcoi Alcoi, 2014

Dissabte,

15 de març de 2014, al Casal Ovidi Montllor d’Alcoi, la poetessa Empar Sáez, amb l’obra “Dona i ocell”, va ser guardonada amb el XXXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez “Ciutat d’Alcoi” en un acte públic organitzat per l’associació Amics de Joan Valls i on es van lliurar també els XX Premis Per l’Ús i Promoció del Català. El jurat va ser integrat per Eduard Marco, Hugo Mas, Josep Mir, Josep Porcar i Manel Rodríguez-Castelló, com a secretari. El premi té una dotació de 1500 euros i l’obra ha estat publicada per la casa editora valenciana Denes. Amb les seves pròpies paraules: “les emocions que recorren aquest llibre són els grans temes de la poesia. Sobretot la idea de la llibertat i l’amor, però també de tristesa, la pèrdua i la mort”.

130


Número 22 – Oxímoron, 2014

Empar Sáez nascuda a Pertuis, Provença, i resident a Terrassa, forma part de l’Associació de Relataires en Català, és ànima del grup poètic Reversos i col·laboradora de Lo Càntich amb la seva secció Poesia Transversal. Dona i ocell, publicada a la col·lecció de poesia Edicions de la Guerra de Editorial Denes, és la seva primera obra en solitari. o0O0o

131


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

XIV CERTAMEN DE POESIA BREU – Lliurament de Premis – Esplai d’Olot – Obra social “La Caixa” Olot, 2014

Diumenge, 16 de febrer de 2014, s’ha celebrat a la seu de l’Esplai d’Olot - Obra Social “la Caixa” el lliurament dels premis del XIV Certamen de Poesia Breu. Enguany s’ha produït la circumstància, que no s’havia donat mai en els 14 anys que es porta celebrat aquest concurs, que una mateixa obra ha estat la guanyadora tant en la modalitat del Jurat Tècnic com del Jurat Popular.

132


Número 22 – Oxímoron, 2014

Premis del Jurat Tècnic: Primer Premi A l’obra: «Enyor» Rosa M. Noguer i Carbonés Segon Premi A l’obra: «Brams de ruc» Narcís Munsó i Prats Accèssit A l’obra: «Divisa» Montserrat Bastons i Garcia Premis del Jurat Popular: Primer Premi A l’obra: «Enyor» Rosa M. Noguer i Carbonés Segon Premi A l’obra: «La vida en un somriure» Hermentera Fàbrega i Vilajosana Accèssit A l’obra: «Brams de ruc» Narcís Munsó i Prats

133


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Trofeu Especial: A l’obra: «Enyor» Rosa M. Noguer i Carbonés Per coincidir en aquesta edició el Primer Premi del Jurat Tècnic i el Primer Premi del Jurat Popular

Olot, 16 de febrer de 2014 o0O0o

134


Número 22 – Oxímoron, 2014

XVII CERTAMEN DE POESIA ANDREU TRIAS – Lliurament de Premis – Col·lectiu Verba del Centre Catòlic L’Hospitalet de Llobregat – 2014

Dissabte, 8 de març de 2014, a dos quarts de nou del vespre, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona, s’ha celebrat al Teatre Centre Catòlic, de l’Hospitalet de Llobregat, l’acte de lliurament de premis del XVII Certamen de Poesia Andreu Trias. Aquesta edició, tal com va indicar el President del CCL’H, senyor Antoni Monrós i Audí, “serveix per endinsar-nos en la celebració dels 110 anys de la fundació del Centre Catòlic. Aquesta entitat, de mans dels nostres antecessors, Santiago Oliveras i Lluís Panyella va néixer el 1904, en aquells moments en un local del carrer de l’Església. Molts han estat els qui han portat sobre les seves espatlles el pes de l’entitat, els uns com a directius, d’altres amb la seva col·laboració, la participació, el treball i amb l’estimació vers l’entitat. Entre molts d’aquests, l’Andreu Trias ens va deixar una gran empremta que ens anima, a aquells que el vàrem conèixer, a seguir endavant amb les tasques socials i de lleure. Quan ell ens va deixar, aquella feina que va fer tan ben feta i el seu record van originar aquest certamen”.

135


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Enguany s’han presentat 84 obres (43 d’elles d’autors i autores de l’Hospitalet). Anna González Monrós, coordinadora del certamen, ha destacat la seva consolidació valorant “el bon nivell i la qualitat de les poesies”. El jurat ha estat format per Jaume Rocosa, Concepció Guardia, Josep M. Valero, Montserrat Bosch, Marc Magrinyà, Anna Martínez y Carolina Hernández. Categoria Sènior Primer Premi A l’obra: «Adéu de matinada» Salvador Valiente Segon Premi A l’obra: «Oda al vi» Lleonard del Rio Categoria Juvenil B Primer Premi A l’obra: «Amic Fidel» Leia Jiménez Segon Premi A l’obra: «El pes de l’hivern» Paula García

136


Número 22 – Oxímoron, 2014

Categoria Juvenil A Primer Premi A l’obra: «Guspira de Pau» Marina Carmona Segon Premi A l’obra: «La vida» Rosana González Categoria Infantil Primer Premi A l’obra: «Los enamorados» Iris García Segon Premi A l’obra: «La nit fosca» Karelly Carvajal

L’Hospitalet de Llobregat, 8 de març de 2014 o0O0o

137


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

PREMIS LITERARIS RECULL 2014 – Lliurament de Premis – Blanes, 2014

Diumenge, 9 de març de 2014, es van donar a conèixer les obres guardonades amb els premis Recull de Blanes 2014, en la seva 50a edició. Amb 225 obres presentades, en les seves modalitats de narració, poesia, periodisme i retrat literari, el jurat ha estat format per Vicenç Llorca (president), Vinyet Panyella, Salvador Roca, Francesc Robert, Josep Maria Ripoll, Miquel-Lluís Muntané i Marta Nadal. El jurat del premi de teatre ha estat format per Vicenç Llorca (president), Salvador Roca, Joan Solana, MiquelLluís Muntané i Marta Nadal. El jurat del premi Joan Petit ha estat format per Vicenç Llorca (president), Salvador Roca, Vinyet Panyella, Oriol Izquierdo i Anna Parés.

138


Número 22 – Oxímoron, 2014

Premi de Narració Joaquim Ruyra A l’obra: «L’altre costat del mirall» Iñaki Rubio

Premi de Poesia Benet Ribas A l’obra: «Les coses i els miratges» Joan Carles González Pujalte

Premi de Periodisme Salvador Reynaldos A l’obra: «Joaquim Ruyra i Carles Rahola, vides... morts paral·leles» Josep Víctor Gay

Premi Retrat Literari Rafel Cornellà - Joaquim Abril A l’obra: «Eugeni S. Reig, l’amic de les paraules» Joan Tudela

139


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Premi de Teatre Josep Ametller A l’obra: «Coses nostres» Ramon Madaula

Premi de Conte Infantil Joan Petit A l’obra: «La Paula es queda sense paraula» Jordi Serra Mayoral *****

Blanes, 9 de març de 2014 o0O0o

140


Número 22 – Oxímoron, 2014

«LES MIL I UNA» Jordi Masó Rahola

Col·lecció Camí del Sorral - Número 16 Lo Càntich - ARC Gener, 2014 Pàgines: 164 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica ISSN-EAN en paper: 9772014303903 16> ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303163 16>

Il·lustració de coberta: “Els proverbis flamencs” (fragment) Pieter Bruegel, el Vell, 1559 141


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

PROSPECTE DESCRIPCIÓ: Les mil i una és un recull de cent un contes breus i microrelats plens d’ironia, imaginació i mala bava. CONTRAINDICACIONS: Les mil i una és un llibre contraindicat als devoradors de best-sellers paquidèrmics; als lectors solemnes, sense sentit de l’humor; a aquells que sempre demanen als autors de contes per què no escriuen novel·les. EFECTES ADVERSOS: No s’han descrit, però no es descarten: a Les mil i una hi ha històries sòrdides, amors improbables, enganys, biografies poc exemplars, assassins refinats –i algun de barroer–, i una gran diversitat d’obsessos i maníacs. Tot plegat no pot pas ser saludable. POSOLOGIA: Llegiu Les mil i una amb moderació, dosifiqueulo: més de quatre o cinc contes seguits us poden embafar. Si podeu, rellegiu-lo: les bones històries haurien d’admetre més d’una lectura. PRECAUCIONS: Molts dels textos que integren Les mil i una han rebut premis en concursos, però no us deixeu impressionar: els jurats s’equivoquen sovint. PRESENTACIÓ: Els contingut de Les mil i una es divideix en set seccions que complauran els crítics obsessionats amb la unitat temàtica dels volums de contes. Però no us deixeu enredar per tanta coherència: cada conte és independent. ADVERTÈNCIA: En cas de sobredosi, atureu la lectura immediatament i netegeu el vostre esperit amb la prosa inofensiva d’un llibre de cuina o de jardineria. En cas d’addicció, consulteu el vostre llibreter: ell us receptarà les altres dues obres de Jordi Masó Rahola: Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010) i Catàleg de monstres (Marcòlic, 2012). oO0Oo

142


Número 22 – Oxímoron, 2014

«VIURE EL MOMENT» Ramon Navarro Bonet

Col·lecció Camí del Sorral - Número 17 Lo Càntich – ARC Febrer, 2014 Pàgines: 50 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica ISSN-EAN en paper: 9772014303903 17> ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303170 17> Il·lustració de coberta i interiors: Ramon Navarro Bonet

143


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Pròleg Mestre de ploma i pinzell Ramon Navarro Bonet (Sueca, 1941) viu a Xeresa, on conrea amb ironia i sensualitat l’escriptura i la pintura. Ha rebut, entre altres, els premis de poesia “Antoni Ferrer” (Alcúdia de Crespins, 2009), “Poesia de Tardor Memorial José López García” (Barcelona, 2009), “Castell de Suera” (Suera, 2010 i 2012), “Pilar de Vuit” (Vilafranca del Penedès, 2010 i 2011), segon premi “Escriptura i Memòria” (Alacant, 2007), segon premi “Poesia de Tardor Memorial José López García” (Barcelona, 2013), tercer premi “Sàlvia” (Canet de Mar, 2011), accèssits dels “Jocs Florals de la Tardor” (Barcelona, 2007 i 2012), finalista del premi “Pepi Pagès” (Granollers, 2012). En narrativa ha estat guardonat amb el premi “Flor de Cactus” (Gandia, 1993), finalista del “Vent de Port” (Tremp, 1995), del premi de literatura eròtica “La vall d’Albaida” (1998) i del concurs de contes infantils “Jo escric” (2008). Ha publicat “De llunes i de temps” (1993) i ha participat com a escriptor i il·lustrador en diferents llibres col·lectius. Forma part de l’Associació de Relataires en Català (ARC) i és un habitual col·laborador de la revista de literatura, art i cultura “Lo Càntich”. Vaig conèixer el Ramon mitjançant Internet, al web “relats en català”, on els dos aportàvem els nostres escrits. Ell feia uns relats de caire jocós i satíric que, des del primer moment, em van cridar l’atenció, però malgrat la seua aparent indiferència per la Poesia, que arriba fins i tot a anomenar “renglons curts” als seus versos, encara que això, pense que entra dins del seu tarannà burleta i rialler, que compartim molts dels que hem nascut en aquesta terra, on tenim la dèria de riure’ns de nosaltres mateixos, la veritat és que el Ramon és un gran poeta, i ha guanyat molts premis en aquesta disciplina artística pertot arreu del territori de parla catalana. 144


Número 22 – Oxímoron, 2014

A més a més, el Ramon és allò que s’anomena un veritable engrescador cultural, que participa en tots aquells esdeveniments en que li ho demanes, fent de jurat, fent il·lustracions, escrits, etc., i ho dic per experiència. El seu blog ”dibuixets i versets” és un bon exemple de la seua capacitat artística, però ara voldria parlarvos del llibre que teniu a les mans, que el seu autor ha titulat ”Viure el moment”, i no debades, ja que el carpe diem dels antics poetes de l’Imperi romà, seguidors d’Horaci, és una divisa que li ve que ni pintada a l’artista de Xeresa, un home que viu el moment i que gaudeix a la gana amb els seus, com he pogut comprovar i compartir en totes les ocasions en que ens havem reunit. Bé, ara us podria dir que el Ramon parla al seu llibre de la nit i del dia, de la mar i de la terra, i de moltes altres coses, però crec que és molt més interessant que passeu la pàgina i que gaudiu dels poemes i dels dibuixos del mestre. De ben segur que agraireu el meu silenci. Salut i rebolica! Francesc Arnau i Chinchilla

145


Lo Cà ntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

146


Número 22 – Oxímoron, 2014

«INÈDITS» Revista de creació literària

Inèdits Revista de creació literària Núm 1 – Gener 2014 http://ineditsrevista.wordpress.com/2014/01/21/inedits-num-1-gener-2014/

147


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Estem d’enhorabona! Ha nascut INÈDITS, la nova revista de creació literària. El primer número d’INÈDITS acaba de veure la llum de la mà de Sílvia Romero, M. Jesús Royo i Olga Sanfeliu, amb l’esperit de treballar a favor de l’escriptura de contes escrits originàriament en català, defensant aquest gènere sovint tan oblidat, per oferir-li un espai específic i de qualitat. Editorial INÈDITS. Revista de creació literària, inicia el seu camí de publicacions dins el primer trimestre del nou any i se suma així a les moltes activitats programades al voltant del Tricentenari, tot adoptant la seva mateixa filosofia: commemorar, reimaginar, cohesionar i projectar. En aquest número trobareu tres contes ben diferenciats entre ells, tant per registre literari com per temàtica. Maria Victòria Lovaina, escriptora ja coneguda en els cercles literaris i amb una última publicació que ha tingut força ressò (Pell de gat, obra guardonada amb el Premi Soler i Estruch de narrativa curta 2012), ens presenta amb Lucrècia l’evocació d’un indret ben particular: els jardins per on passejava la tortuga Lucrècia sota la mirada encara ingènua de dos adolescents. Però aquest espai mític conté secrets inconfessats, misteris, incògnites, i la narració ens durà a la revelació de totes aquestes qüestions. El conte ha estat il·lustrat per Sofia Gómez Barroso. Tot seguit, amb el dibuix suggeridor d’Alba Comas, tenim Històries de família, del contista Lluís Julian, que amb aquest relat ens ofereix una de les poques narracions totalment realistes sorgides de la seva ploma i inspirada en l’observació directa del seu entorn. Perquè l’autor es basa en els caràcters i forma d’actuar d’una de tantes famílies amb qui podem conviure qualsevol de nosaltres. Potser, fins i tot, ens hi podem identificar. I amb la seva

148


Número 22 – Oxímoron, 2014

història d’aparença senzilla ens enfronta a la veritat de solitud i incomunicació en què sovint vivim immersos. I per tancar la revista ens endinsarem en la narració de Jordi Masó, Ampolla al mar, que amb aquest treball trenca amb el seu registre habitual d’especialista del microrelat, un gènere en el qual ha reeixit i ha estat guardonat en nombroses ocasions. En aquestes pàgines l’autor ens ofereix un conte circular on la recerca dels orígens es converteix en la fita principal del protagonista. La imatge que il·lustra aquesta narració és obra de M. Jesús Royo. Des d’INÈDITS esperem que la lectura d’aquests contes us resulti tan amena com ha estat, per a nosaltres, la seva selecció. Equip editorial oO0Oo

149


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

RELATS FINALISTES DEL IV CONCURS ARC DE MICRORELATS A LA RÀDIO 2013-2014 «Colors» Associació de Relataires en Català Convocatòria de Desembre de 2013:

«Groc: Relats de ciència-ficció» Relats seleccionats Títol - Autor/a o Nick “El ‘Pla Renove’” Jordi Masó Rahola “Vladimir” “Memoràndum” “SenyorTu” “Metàl·lica” Mercè Bellfort “Hi ha vida intel·ligent, allà a fora” Carles Fernández Serra “Carles Ferran” “La màquina del temps” Santi Sala “crohnic” “Ego Sum Lux Mundi” “Domussilvestre” “Romàntica” Sílvia Armangué “allan lee”

150


Número 22 – Oxímoron, 2014

Convocatòria de Gener de 2014:

«Verd: Relats eròtics» Relats seleccionats Títol - Autor/a o Nick “Boires límpides” Ferran d’Armengol “L’Home Fosc” “Agost” Carles Fernández Serra “Carles Ferran” “La nimfòmana” Llorenç Garcia “Llum” Marta Pérez i Sierra “El meu primer prostíbul” “antígona” “L’amant” Mercè Bagaria “Frèdia” “Històries calentes fora d’hora punta” Raül Torrent i Torrent “rautortor” o0O0o

151


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Convocatòria de Febrer de 2014:

«Rosa: Relats sentimentals» Relats seleccionats Títol - Autor/a o Nick “Setembre” Carles Fernández Serra “Carles Ferran” “La capsa” Aleix de Ferrater “La tenacitat de l’amor” Jordi Masó Rahola “Vladimir” “Un moment dolç” Montse Assens “mar” “L’àvia feia puntes de coixí” Ferran d’Armengol “L’home fosc” “Negra nit” Mercè Bellfort “Ara vinc, xicona” David Gómez Simó o0O0o

152


Número 22 – Oxímoron, 2014

Índex 5 / EDITORIAL – Toni Arencón i Arias 11 / MESTRES DEL TEMPS 13 / El profeta – Poesia

Aleksandr Puixkin Traducció: Liudmila Liutsko Correcció del text: Núria Santamaria Montaner

Il·lustració: Michelangelo Buonarroti 16 / Mireya – Poesia Frederic Mistral Traducció: Francesc Pelagi Briz Il·lustració: Félix-Auguste Clément 19 / Un missatge Imperial – Relat Franz Kafka Traducció: Mijail Sokolov – Emili Coberta

Il·lustració: Aristarj Lentulov 21 / Darrera vigília – Poesia Georg Heym Traducció: Mijail Sokolov – Emili Coberta Il·lustració: Egon Schiele 23 / No és el mateix perdre... – Poesia Anna Akhmàtova Traducció: Liudmila Liutsko Correcció del text: Núria Santamaria Montaner Il·lustracions: Nathan Altman 25 / Vista del Port d’Alguer, Cadaqués – Art Visual Salvador Dalí 26 / Tot és possible... – Ressenya De: Miquel Martí i Pol Per: Helena Bonals Barberà 29 / Aquell home d’ulls vermells i jaqueta blava venia... – Poesia Ana María Moix Traducció: Florentino Guiles

153


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

31 / CREACIÓ I CULTURA 33 / Recordant Nelson Mandela – Poesia

Esteve Amigó Palés Il·lustració: Guillem Sostres i Miranda 35 / Silenci – Poesia

Glòria Bosch i Morera Il·lustració: Edvard Munch 37 / A l’amic Baqués – Poesia

Pau Mestres i Parés Il·lustració: Jacint Grau 40 / Plans de futur – Prosa

M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses” Il·lustració: Bartolomé Esteban Murillo 42 / Les confessions d’en Jaume Cabré. Novel·lista – Article Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules” 48 / Ronda – Poesia

Carles Fernández Serra “Carles Ferran” A: “Amb ulls de poeta” Fotografia: Lluís Servé Galan 50 / Sentiments – Poesia Juan Ruiz Rey Il·lustració: Oscar-Claude Monet 52 / Passen els anys – Prosa

Gemma Matas Gustems Il·lustració: Paul Gauguin 58 / Lluís Anton-Baulenes – Entrevista Per: Sílvia Romero i Olea A: “La veu del traductor” 63 / Poema Visual Núm. 158 – Poesia Visual Toni Prat

154


Número 22 – Oxímoron, 2014

64 / Màrius Serra. El novel·lista de l’enigmàtica – Article Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules” 70 / Jo-johim-yohimbe-jó! – Relat Toni Arencón i Arias A: “El Mercader de Tulipes” Il·lustració: Toni Arencón i Arias 72 / Valeri Nebot contra el microrelat – Entrevista Per: Jordi Masó Rahola 83 / Natura presonera – Art Visual Joana Roca 84 / “Nigra sum” – Entrevista Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blogs” 89 / Quan cau la pluja – Poesia

Joan Lluís Cau Fogasa Il·lustració: Vincent Van Gogh 91 / Valèria – Relat

Violant Barquet i Colomé Il·lustració: Josep Lluís Martín Espés 96 / Prehistòria. Entre la fecunditat i l’erotisme – Article Per: Joan Abellaneda i Fernández A: “L’erotisme a la literatura” Inclou: La música sonava de fons – Poesia

Xavi Serra Albó Assupmció i la música – Poesia

Marta Pérez Sierra Traducció: Montserrat Aloy i Roca Menja d’amor – Poesia

Carolyn Kizer Traducció: Montserrat Aloy i Roca Infedelitats platòniques – Relat Joan Abellaneda i Fernández

155


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

105 / Sàlvia (o l’Arcàdia idíl·lica) – Poesia Lluís Servé Galan A: Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica) Il·lustració: Nicolas Poussin 107 / El joc – Poesia

Lepota L. Cosmo Il·lustració: František Kupka 108 / Anhel – Poesia David Fernández Santano Il·lustració: Otto Mueller 110 / Un gat de color groc – Poesia Aina San Nicolàs Domper Il·lustració: Franz Marc 112 / Absurda constància – Art Visual

Carlos García 113 / Dolors Udina – Entrevista Per: Sílvia Romero i Olea A: “La veu del traductor” 118 / Il·lusions – Prosa

M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses” Fotografia: Ramon Mas 120 / Fragment, de biografia – Poesia Juan Ruiz Rey Il·lustració: John Singer Sargent 121 / “De casa al club” – Entrevista Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blogs” 128 / Un petó i una flor – Poesia Aina San Nicolàs Domper Il·lustració: Otto Mueller 130 / XXXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez “Ciutat d’Alcoi” – Premis i Concursos 132 / XIV Certamen de Poesia Breu Esplai d’Olot – Premis i Concursos

156


Número 22 – Oxímoron, 2014

135 / XVII Certamen de Poesia Andreu Trías – Premis i Concursos 138 / Premis Literaris Recull 2014 – Premis i Concursos 141 / «Les mil i una» – Novetat Editorial Jordi Masó Rahola Editat per: ARC-Lo Càntich 143 / «Viure el moment» – Novetat Editorial Ramon Navarro Bonet Editat per: ARC-Lo Càntich 147 / «Inèdits» – Novetat Editorial Revista de creació literària – Número 1 – Gener, 2014 150 / Relats finalistes del IV Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio 2013-2014 “Colors” – Premis i Concursos Convocatòria de Desembre 2013: “Groc: Relats de ciència-ficció” Convocatòria de Gener 2014: “Verd: Relats eròtics” Convocatòria de Febrer 2014: “Rosa: Relats sentimentals” Associació de Relataires en Català

157


Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

La Redacció solament es fa solidària dels treballs que no porten signatura. Dels articles signats en són responsables llurs autors.

Lo Càntich - Revista de Literatura, Art i Cultura està subjecte a una llicència de Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 de Creative Commons. NR: 1003305878809 CC BY-NC-ND 3.0

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d’aquesta llicència. Lo Càntich. N.22. Oxímoron, 2014 Gener - Març de 2014 ISSN 2014-3036 DL B.42943-2011

158


Profile for Lo Càntich

Lo Càntich - Número 22 - Oxímoron, 2014  

Revista de Literatura, Art i Cultura

Lo Càntich - Número 22 - Oxímoron, 2014  

Revista de Literatura, Art i Cultura

Profile for locantich
Advertisement