Lo Càntich - Número 19 - Etopeia, 2013 by Lo Càntich

Lo CĂ ntich - Revista digital de literatura, art i cultura -

NĂşmero 19 Etopeia, 2013 Abril - Juny de 2013

Lo Càntich Revista digital de literatura, art i cultura Número 19 - Etopeia, 2013 Abril – Juny de 2013 ISSN 2014-3036 - DL: B.42943-2011 EAN 9772014303002 19> Direcció: M. Montserrat Medalla Cufí Editor: Toni Arencón i Arias Consell de Redacció: Vicenç Ambrós i Besa, Toni Arencón i Arias, Montse Assens Borda Mercè Bagaria, Miquel Bonfill Asperò, Albert Calls Xart Ferran d’Armengol, Carles Fernández Serra, Pere Fornells Miquel, Sergi G. Oset, Montserrat Lloret, Jordi Masó Rahola, Ferran Planell i Clofent, Pau Marc Riera Albó, Laura Ropero Ventosa Equip Editorial: Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz - Margarida Badia Josep Maria Corretger i Olivart - Joan Bernat Sandra Domínguez Roig - Joan Abellaneda i Fernández Il·lustració de portada: Meritxell Valdearenas Portada posterior: Carles Melis Projecte editorial de l’Associació de Relataires en Català (ARC) © dels textos, segons els autors referenciats Reservats tots els drets d’edició per: Associació de Relataires en Català www.associacióderelataires.com CC BY-NC-ND 3.0 NR: 1003305878809 El Prat de Llobregat, 2013

Editorial M. Montserrat Medalla

ETOPEIA Parlar d’algú que coneixem, des del punt de vista de la seva personalitat no és fàcil; requereix un bon coneixement, per part de qui escriu, de la persona a qui fa referència. El més fàcil és parlar de l’aparença física, està clar: perquè hom es limita a fer una descripció del que veu. Ah! però, descriure algú segons la seva personalitat, això ja costa més! Conec suficientment el meu amic, la meva amiga, la meva parella, el meu fill, la meva mare... els conec tant com per fer-ne un retrat psicològic? Les personalitats no són bones ni dolentes; simplement, són. I cadascú té una estructura de personalitat que l’acompanyarà tota la vida. Jo puc canviar, si vull, o fer canviar un altre; però el que canviaré o faré canviar, seran conductes, seran maneres de fer: mai aconseguiré que ningú canviï la seva estructura de personalitat, mai de la vida. I com són, les personalitats de la gent? Com puc arribar-hi? Com puc arribar a conèixer algú d’una manera tan intensa, que després en pugui parlar amb els altres sense cometre una injustícia? Estem parlant de l’etopeia, sí, un recurs estilístic en literatura. Ah, caram... això ens interessa. Perquè és molt més fàcil parlar, no d’una persona, amb les dificultats que això comporta, sinó d’un personatge: el personatge literari que acabo d’inventar. I quin grau de conflicte puc tenir amb mi mateix/a, quan escrigui sobre un personatge que acabo d’inventar? – podria ser la pregunta. Proveu-ho! Proveu-ho i veureu que hi ha personatges literaris que se t’enfilen al damunt i se’t volen menjar... caldrà vigilar amb ells, caldrà donar-los una vida limitada, diguem que caldrà portar molt bé les 5

Lo Càntich

regnes perquè un personatge, amb la seva estructura de personalitat, no se’ns escapi de les mans (que ho fan, que ho fan!). Però mentre intentem confegir personatges a través de l’etopeia, hauríem d’anar amb compte, no sigui que algú a qui no podem controlar, vulgui manejar les nostres pròpies regnes... i ara no parlo pas d’un personatge literari, no. Caldrà fer atenció! Per cert, ja heu llegit els vint-i-quatre relats del darrer llibre publicat per l’ARC? Parlo de Segona oportunitat. Ens hi podem trobar personatges de totes mides i condicions: grans personatges i petits protagonistes, persones reals i inventades, gran ajuda, l’etopeia, per als autors! I ja no diguem per als presentadors de l’acte, que vam extreure l’essència de cada personatge, per inventar una obra de teatre. Etopeia. Podem fer servir un recurs com l’etopeia a través de l’obra literària d’algú? Tradueixo: podem arribar a conèixer un autor o autora a través de la seva obra? No podria jo ni afirmar-ho ni negar-ho, però si tenim la paciència de parar esment a articles, cròniques, llibres, estudis, fins i tot blogs, poem adonar-nos que si: sovint, fem servir l’obra d’una persona per assegurar que la coneixem. Atenció, però: aquesta afirmació val per a l’obra poètica o autobiogràfica. No tinc tan clar que valgui en el camp de la ficció, perquè un autor o autora pot escriure sobre un personatge -se li enfili a les barbes o no- donant-li una personalitat concreta que no tingui res a veure amb ell mateix (l’autor/a). Per exemple, jo puc crear un personatge literari que sigui un autèntic psicòpata i és evident que a través de la meva obra ningú no podrà inferir que jo sigui, també, una psicòpata. La poesia és diferent: en un poema, l’autor/a extreu tot allò que porta dins i ho exposa al món amb tota la cruesa. Es despulla, a base de paraules, rimes, ritmes... ho posa fàcil, perquè els lectors, fent-ne la seva pròpia lectura, acabin sabent una mica més de la personalitat del poeta. Tot depèn, és clar, del nivell de lectura assolit pel lector i del seu grau de competència i de raonament verbal. I fent servir, doncs, l’etopeia com a recurs, podem trobar tota la informació que vulgueu sobre una autora catalana, nascuda a Barcelona, l’1 de juliol de 1913, però que es traslladà ben aviat a Sant Feliu de Llobregat, una dona que enguany celebrarà el seu centenari. M’estic referint a Joana Raspall.

Número 19 – Etopeia, 2013

Diu el poeta i president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, Carles Duarte i Montserrat, en la seva introducció al llibre recent de l’autora, Jardí vivent: “Escriure sobre Joana Raspall inexorablement em duu a retrobar la seva ingent obra lingüística, poètica i teatral, i a celebrar la seva personalitat intel·ligent, cordial i generosa, que tan fecunda ha estat i és a l’hora de desvetllar i encomanar el goig de llegir i de viure als qui l’envolten”.

I diu moltes altres coses sobre Raspall: elogis, no solament al seu domini precís del llenguatge, sinó al que la seva obra traspua: la seva personalitat. Així doncs, a través del seu recull de haikús, Arpegis, afirma Duarte que trobem “autèntiques joies del seu do admirable d’observació de la vida, de la seva sensibilitat oberta a percebre i a dir l’ànima del món”. I diu Josep Maria Aloy, en una publicació al diari digital de cultura Núvol, el 9 de gener de 2013: “...Puc afirmar clarament que Joana Raspall, persona afable, de parlar tranquil i de mirada acollidora, ha normalitzat la figura del poeta que, segons ella, no ha de ser mai una rara avis, d’escriptura complicada i difícil, sinó una persona normal a qui agraden els mots, el ritme, la música... i que escriu sempre amb una engruneta de sensibilitat”.

Ja veieu que en aquest mateix número de la nostra revista tenim un article sobre Joana Raspall, escrit per M.Roser Algué Vendrells. També, en aquest número, trobareu els nostres petits homenatges a altres tres escriptors centenaris: Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep Punsola i Vallespí i Marià Villangómez Llobet; i a la poetessa Antònia Vilàs i Ferrandiz que ens ha deixat el passat 4 d’abril. Així mateix, podem trobar-hi un article completíssim, a càrrec d’Empar Sàez, sobre un altre autor, Joan Teixidor i Comes, nascut el 8 d’abril del 1913 i mort el 1992, el centenari del naixement del qual ha decidit commemorar l’Ajuntament d’Olot. L’any 1954 apareix El príncep, un poemari que recull l’experiència traumàtica de la mort d’un fill seu encara infant; d’una experiència tan dolorosa com la mort d’un fill, en pot sortir la millor poesia...

Lo Càntich

I és en plena celebració de la Setmana de la poesia a Barcelona, L’ARC i Lo Cantich vàrem celebrar, el dia 11 de maig, la gala final del nostre particular “Concurs de Rapsodes”. Un esdeveniment a tenir en compte. Vam poder gaudir del magnífic recital que ens van oferir els 10 rapsodes finalistes, on, cadascun d’ells amb la seva pròpia personalitat, van anar desengrunant un seguit de poemes, propis, alguns, d’altres poetes, els altres, però recitats amb un sentiment que, a moments, feia posar la pell de gallina. Tots ells van acabar amb un poema de Salvador Espriu (a voltes amb l’Any Espriu). Escoltant-los, el dia de la gala, se’m va acudir si també seria una etopeia intentar inferir la personalitat d’algú que recita, a través de la seva veu. Però no vull marxar de tema. Aprofitant l’avinentesa, es va presentar el darrer llibre col·lectiu, impulsat per la Cristina Balaguer, tot un repte cap a alguns que ens volen imposar una llengua, en detriment de la nostra pròpia, la llengua catalana. Al llibre es recullen diverses maneres de dir, dels diferents indrets que conformen la nostra geografia dels Països catalans; malgrat els pesi a alguns... Tota una reivindicació de principis: “L’estimem perquè és la nostra!”. Sí: per això l’estimem, en totes les seves variants: perquè és nostra i no ens la podran prendre, encara que ho provin! Cal defensar la nostra llengua i la nostra cultura. I des de l’ARC participem en aquesta defensa (un granet de sorra, però un granet més). En aquest últim trimestre, a més dels títols ja esmentats de Segona Opor8

Número 19 – Etopeia, 2013

tunitat i de L’estimem perquè és la nostra!, hem gaudit del plaer d’editar tres obres més, incloses a la col·lecció “Camí del Sorral” de Lo Càntich: Lírica Galaicoportuguesa Medieval, de l’autor Xavier Sierra Valentí; La sendera del pensament, una col·lecció d’aforismes de Ferran Planell i Coflent; i el poemari De l’alba al capvespre, de la poetessa Núria Niubó i Cabau. I ja estem treballant en les properes novetats editorials!

Etopeia, 2013. Abril-Juny, 2013. Moltes gràcies a tots i a totes els col·laboradors i col·laboradores de la revista. I molt especialment als artistes Meritxell Valdearenas i Carles Melis, per la cessió de les seves imatges, que conformen les portades anterior i posterior d’aquest número. Molt bon estiu! 1

Lo Càntich, Etopeia, 2013 M. Montserrat Medalla Juny, 2013

Fonts consultades:

Feliu Formosa, Introducció al llibre ARPEGIS haikús de Joana Raspall © 2004 ABADIA editors http://lletra.uoc.edu/ca/autora/joana-raspall http://jaumecentelles.files.wordpress.com/2013/02/joana-raspall.pdf Joana Raspall.pdf (pertanyent a CULTURA, AVUI +, del 30 de desembre de 2010) http://www.joanaraspall.cat/

Lo CĂ ntich

Mestres del temps

Número 19 – Etopeia, 2013

POESIA

Quan el teu cor serà branca de mirra Guerau de Liost

Dona, sé el gust de la teva presència: la testa, rosa dels vents invisibles, el pit d’argila que pateix, arbori, amb un arranc de braços que s’eleven. Dona, sé el gust d’abraçar-te, i la nosa. Dona, sé el gust de fugir, d’enyorar-te. Si el teu record suplirà la conversa, saber-te lluny no supleix el tenir-te. Dona, sé el gust de la mort que separa, alliberant de sospites de canvi. En el sagrat epíleg de l’incendi, cendres i fum s’espiritualiten. L’enyorament esdevé permanència. Compenetrats, el diàleg és íntim. La teva ment triaria per falda quan el teu cor serà branca de mirra.

oO0Oo Il·lustració: “Dona entre cortines” Cecilio Pla Gallardo

Lo Càntich

POESIA

En la meva mort Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Estic cansat de tu, domini fosc i tempestat de flama. M’exaltaré damunt els horitzons i trauré les banderes al desert de la darrera cavalcada. Reina d’aquestes hores, ara véns tota brillant, armada. Inútil desesper del vespre! L’alba s’acosta ja amb l’espasa, i l’ardor temerari que m’encén allunya les estrelles. oO0Oo Any 2013 Centenari del naixement d’en Bartomeu Rosselló-Pòrcel Il·lustració: “Albada amb monstres marins” Joseph Mallord William Turner

Número 19 – Etopeia, 2013

POESIA

Tavertet Josep Punsola i Vallespí

Fotografia: “Tavertet des del camí de Monteis” Jordi Mas i Caballe Amb llicència de Creative Commons Reconeixement i Compartir Igual 3.0 No adaptada

Lo Càntich

Tavertet Josep Punsola i Vallespí

Tavertet, què penses, amarat d’espai? Són coses immenses que no entendrem mai? Nosaltres petit et veiem... La passa ens fuig, com un crit, i no pensem massa... Potser el cor menut et sent veus eternes, i el cor nostre, eixut, no sap on t’internes per haver la cosa que a petits fa gran... Tavertet, la llosa és per als que se’n van! oO0Oo

Any 2013 - Centenari del naixement d’en Josep Punsola i Vallespí

Número 19 – Etopeia, 2013

ARTICLE

Notes biogràfiques: Joan Teixidor i Comes (Olot, 1913 – Barcelona, 1992) Per: Empar Sáez “La poesia ens abandona a nosaltres mateixos, i això vol solitud”.

Joan Teixidor, Una veu et crida.

Enguany celebrem el centenari del naixement de Joan Teixidor, una oportunitat per reconèixer el valor literari i la saviesa del poeta olotí. Coincidint amb aquesta commemoració l’Ajuntament d’Olot ha declarat oficialment l’any 2013 com l’any Teixidor. Durant el 2013 tindran lloc una sèrie d’activitats al voltant de la vida i l’obra de l’escriptor per promulgar el llegat literari que ha deixat a la cultura catalana.

Lo Càntich “En última instància, la poesia s’assembla massa al silenci perquè pugui prosperar fàcilment en un món d’agitació i de soroll.”

Joan Teixidor, Una veu et crida. Joan Teixidor neix el 8 d’abril de 1913 a Olot. Es trasllada a Barcelona on es llicencia en Filosofia i Lletres. Company universitari de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu, nascuts també el 1913, forma part de la generació que Joan Fuster anomenà “sacrificada”; patiren, en plena joventut, la interrupció del seu trajecte vital i professional a causa de la Guerra Civil i la dictadura. Des de molt jove, Teixidor col·labora en diverses publicacions culturals del moment, com la Revista Mirador i en les pàgines literàries del diari La Publicitat. Amb tan sols dinou anys publica el seu primer llibre de poesia: Poemes 1931, d’inspiració en l’avantguarda i que juntament amb els dos llibres posteriors, Joc partit (1935) i L’aventura fràgil (1937), conformen la seva primera etapa poètica on es recull la sensibilitat post simbolista i l’empremta de la generació castellana del 1927. La seva vessant com a crític literari queda ben palesa quan el 1934 publica un monogràfic sobre Joan Salvat-Papasseit. És fundador amb J.V.Foix de la revista Quaderns de poesia, el 1935, una publicació mensual de gran qualitat artística on s’editen poesies dels millors autors de l’època, en català i en altres llengües, així com articles i comentaris sobre literatura. Manté una gran amistat amb Carles Riba, Salvador Espriu i Joan Vinyoli. L’any 1936 publica una Antologia general de la poesia catalana, amb Martí de Riquer i Miquel i Vergés. La gran activitat intel·lectual de Joan Teixidor fa que tingui l’oportunitat de conèixer grans poetes europeus com Valéry, Éluard, Ungaretti o García Lorca. Durant la Guerra Civil es posiciona en el bàndol nacional. Rubió i Balaguer, que, en paraules de Teixidor, li fa com de pare, el du a treballar a la Biblioteca de Catalunya. Posteriorment col·labora amb el setmanari Destino, petit oasi liberal i il·lustrat en una Barcelona grisa, sotmesa a la misèria cultural del franquisme. El 1942 funda l’editorial homònima amb Josep Vergés. És d’aquesta manera que Teixidor es converteix en l’editor dels 46 volums de l’obra completa de Josep Pla. Dos anys més tard, Teixidor i Vergés, crearan el premi literari Nadal. Després d’uns anys de silenci, el 1948 reprèn la publicació de la seva poesia amb el llibre Camí dels dies. La veu de Teixidor és, en aquest poemari, més personal i despullada, s’ha desprès de les influències post simbolistes dels primers llibres. Els referents poètics de Teixidor, a banda del mestratge de Riba, s’inscriuen en la lírica alemanya, 18

Número 19 – Etopeia, 2013

des de Hölderlin a Rilke, però congenia així mateix amb els seus coetanis Espriu i Vinyoli, sumant-hi les influències de molts altres autors entre els quals destaquen Ungaretti i Montale. La seva obra es personalitza amb els anys, la veu de Teixidor es consolida i s’articula al voltant d’una gran personalitat poètica.

Com en el riu de pedra Bé et cal el son i el llarg oblit, les anyades que llaurin. Cap record enterbolint aquesta amarga nit. Com en el riu de pedra, maduri el cor. Joan Teixidor, Camí dels dies En el llibre següent, El príncep, publicat el 1954, Teixidor aconsegueix una intensitat lírica extraordinària. L’obra sosté el dolor per la pèrdua del fill de set anys; esdevé un dels cants elegíacs més bells de la poesia catalana.

L’únic A milers dormen, en innombrables ciutats. Però n’hi ha un, un només, ric de memòria en la seva despulla, tot ell sol de país treballat on canten rossinyols i les flors riuen. Allà sojornarem. Tot és tardor, però l’or del passat ens enriqueix. On comença i on acaba la vida, no ho sabria dir mai. Així com el riu travessa les fronteres, nosaltres anem més enllà de la mort. Joan Teixidor, El Príncep “El príncep no ha perdut ni un bri de la seva tibant intensitat. Encara colpeix pel sofriment que traspua i alguns versos tremolen com la injusta fuetada del destí. El temps, però, ha jugat a favor de la poesia i 19

Lo Càntich

ara, més enllà de l’anècdota, resta la consistència d’una veu vigorosa, d’una profunda elegia, d’un poema impecable.” (Isidor Cònsul, 1989). De forma paral·lela a l’obra poètica, Teixidor exerceix la crítica literària. Va ser un articulista fèrtil; els seus treballs eren presents de manera constant i preeminent en revistes i diaris de l’època. Aquesta activitat proporcionava a Teixidor un espai de llibertat on la censura pràcticament no hi intervenia. Segons Rosa Vilanova, la crítica literària de Teixidor ve definida per dues grans característiques: per una banda, la independència de criteri i, per l’altra, el seu eclecticisme. A Cinc poetes (1969), Teixidor escriu sobre Joan Maragall, Guerau de Liost, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba i Salvador Espriu. En aquest volum mostra un gran domini de la prosa assagística en parlar dels seus referents lírics més propers. Des dels anys quaranta comença a escriure també sobre art; li interessen les manifestacions artístiques d’avantguarda com Dau al Set, Tàpies, Ponç o Brossa. El 1957 apareix un dels volums miscel·lanis en què combina la crítica literària i de les arts plàstiques, Entre les lletres i les arts. Com a articulista i creador en prosa destaca per una vastíssima i excelsa producció aplegada en alguns llibres que actualment es troben exhaurits (tan sols es poden aconseguir a la Biblioteca d’Olot): Tot apuntat: 1965-1975, Apunts encara: 1938-1985, Els anys i els llocs (1985), Més apunts: 1986-1989. En forma de dietari personal, en aquests volums reuneix diversos textos on desfilen paisatges, poetes, llibres, pintors, quadres, records dels mons que es perden i d’aquells que es guanyen. Emmarcats en la intensa activitat cultural de Teixidor i en la crítica d’art, durant els anys seixanta i setanta publica assajos i obres monogràfiques dedicades a diversos artistes com Antoni Tàpies, Miró i Eudald Serra; és president de la Fundació Miró entre els anys 1975-1981 i l’any 1988 rep la medalla d’or al mèrit artístic de Barcelona. De forma paral·lela a l’activitat com articulista, a finals dels anys seixanta publica dos llibres en prosa: Els antics (1968) i Viatge a Orient (1969). El 1969 Edicions 62 aplega la seva obra poètica completa en el volum anomenat Una veu et crida. El 1970 obté la Lletra d’Or per Quan tot es trenca, poemari inclòs en el recull abans esmentat.

Número 19 – Etopeia, 2013

Finalment, el 1989 publica Fluvià, considerat el testament poètic de Teixidor i amb el qual trenca el silenci creatiu des de finals dels seixanta. El riu Fluvià que passa per la seva ciutat natal és el símbol que travessa les pàgines del llibre i la vida de l’autor, és la mesura del temps i del recorregut d’una vida; la veu més madura de Teixidor es distancia del dolor abocat a El Príncep per fruir del seu recorregut vital, de la memòria, per viure-hi plenament. Amb aquest darrer llibre guanya el Premi Ciutat de Barcelona de poesia catalana 1989 i el Premi Cavall Verd de poesia de 1990.

Testament Escriuré versos blancs on totes les paraules quedin suspeses en l’aire, on res no digui res fora la pau dels camps, l’oblit on ja no sóc i em perpetuo. Quan volia ésser-ho tot, ara ja només visc d’aquest ocell que em mira i que no veig, d’aquest crepuscle lent, d’aquesta mort que m’espera. Penseu en mi com si fos una ombra, allò que va quedar escrit sobre l’aigua. Però sempre us he estimat i això només em salva. Joan Teixidor, Fluvià Joan Teixidor mor el 10 de gener de 1992. Des de 1966 se celebra el Premi Joan Teixidor de poesia a la ciutat d’Olot. Sam Abrams, crític, poeta i traductor, va rebre el 2012 la Beca Miquel Martí i Pol per estudiar i aplegar la poesia completa de Joan Teixidor en una edició anotada. La Fundació Valpi concedeix aquests ajuts als treballs d’investigació sobre personalitats de la cultura gironina. Per primera vegada podrem disposar de l’edició de l’obra poètica completa de Teixidor, un personatge clau per la seva implicació cultural i la participació en el projecte de modernització de Catalunya a mitjan del

Lo Càntich

segle XX i un poeta no prou valorat encara, en part per desconeixença de la seva obra la qual es troba de fa temps exhaurida.

“La poesia és feta de misteri, de terres verges que endevinem més enllà de la percepció habitual; d’allò inexpressat que s’il·lumina i d’allò incomunicable que s’al·ludeix.” Joan Teixidor, Entre les lletres i les arts. *** Obra poètica Poemes 1931. Barcelona: Publicacions de la Revista, 1932. Joc partit. Barcelona: Nagsa, 1935. L’aventura fràgil. Barcelona: Edicions de la Residència d’Estudiants, 1937. Camí dels dies. Barcelona: Àncora, 1948. El Príncep. Barcelona: Óssa Menor, 1954; Poligrafa, 1969; Columna, 1988. Per aquest misteri. Barcelona: J. Pedreira, 1962. Una veu et crida. Barcelona: Edicions 62, 1969. Un cel blavíssim. Barcelona: Destino, 1978. 22

Número 19 – Etopeia, 2013

Poesia (Agustí Bartra, Joan Vinyoli, Joan Teixidor). Barcelona: Edicions 62 : Orbis, 1984. Miscel·lània poètica. Olot: Edicions Municipals, 1988. Fluvià. Barcelona: Columna, 1989. Obra en prosa Viatge a Orient. Barcelona: Tàber, 1969. Tot apuntat: 1965-1975. Barcelona: Destino, 1981. Els Anys i els llocs. Barcelona: Destino, 1985. Apunts encara: 1983-1985. Barcelona: Destino, 1986. Més apunts: 1986-1989. Barcelona: Destino, 1990. Crítica literària i assaig Joan Salvat-Papasseit. Barcelona: Fundació Revista de Catalunya, 1934. Antologia general de la poesia catalana [amb Martí de Riquer Morera]. Barcelona: Josep Janés, 1936. La Evolución plástica del arte de José Clará. Barcelona: Ayuntamiento de Barcelona, 1941. Entre les lletres i les arts. Barcelona: Joaquim Horta, 1957. Países del Mediterráneo. Barcelona: Leti Uquifa, 1960. Els antics. Barcelona: Tàber, 1968. Cinc poetes. Barcelona : Destino, 1969. Miró sculptures (amb Alain Jouffroy). Paris: Maeght, 1973. Eudald Serra. Barcelona: Polígrafa, 1979. Obres traduïdes El príncipe [El príncep]. Barcelona: Políglota, 1969. (Trad. Jaume Pomar) Pel nord de la nostàlgia [North from nostalgia]. Barcelona: Institut d’Estudis Nord-Americans, 1991. (Trad. Sam Abrams) Premis Premi Lletra d’Or (1969): Quan tot es trenca. Ciutat de Barcelona (1989): Fluvià. Premi Cavall Verd de poesia (1990): Fluvià. 23

Lo Càntich

*** Bibliografia Joan Teixidor (1957). Entre les lletres i les arts (Col·lecció “Signe”, vol. 4). Barcelona: Joaquim Horta, editor. Joan Teixidor (1954). El Príncep. Barcelona: Ed. Columna. Joan Teixidor (1969). Una veu et crida (Col·lecció “cara i creu”, 14). Barcelona: edicions 62. Joan Teixidor (1989). Fluvià. Barcelona: Ed. Columna. Fonts d’informació en línia Col·laboradors d’Escriptors en llengua catalana (2013). Joan Teixidor [article en línia]. Escriptors de llengua catalana. http://www.escriptors.cat/autors/teixidorjoan/pagina.php?id_sec=3869

Vicenç Pagès Jordà (2013). L’erudició humanística de Joan Teixidor [article en línia]. Revista de Girona. http://www.revistadegirona.cat/recursos/2013/0277_044.pdf

Jaume Bosquet (2010). Per què és tan important Joan Teixidor? [article en línia]. La finestra digital.com. http://old.lafinestradigital.com/articles/llibres/100125poesia.htm

Ajuntament d’Olot (2013). 2013, any Teixidor [article en línia]. Institut de cultura de la ciutat d’Olot. http://www.olotcultura.cat/joanteixidor/activitats-teixidor/

Rosa Vilanova (2013). 2013: centenari de JoanTeixidor [article en línia]. El cartipàs, núm. 64. Olot. http://www.olotcultura.cat/wp-content/uploads/pdf/cartipas/64.pdf

Pere Gomila (2013). Joan Teixidor. L’elegància d’una veu lírica [article en línia]. Quadern del turó. http://peregomila.wordpress.com/2013/04/02/joan-teixidor-lelegancia-dunaveu-lirica/

oO0Oo

Número 19 – Etopeia, 2013

POESIA

El vent o l’amor Marià Villangómez Llobet

Il·lustració: “Una tardor ventosa” George Innes

Lo Càntich

El vent o l’amor Marià Villangómez Llobet

No manca espai per a les teves regirades i corregudes, vent que desordenes l’estiu. Tens tota la nit –no sols aquest carrer mullat–, els meus cabells, els meus pensaments també remoguts. Ja no plou. La tempestat s’allunya, se gira ara i adés amb una encesa sorpresa. Jo penso en ones, en arenes fredes; en els horts que la pluja ha calcigat; en les herbes humides del tossal nocturn, nades per a ningú; en els pins visitats d’un somni fosc –vent o sols una freda sospita–; en un estrany desig lligat a terra. És com si recordés o estimés, és com si un mort escoltés un sostre de fonyades, i les promeses mai no es compliran. Despert, escolto el vent, l’amor. oO0Oo

Any 2013 - Centenari del naixement d’en Marià Villangómez Llobet

Número 19 – Etopeia, 2013

HAVANERA

Mare, vull ser pescador Antònia Vilàs A un poble de pescadors, entre el mar i la muntanya, una mare al seu fill l’inculcà que fóra frare. A dalt d’un vell monestir un jove amb hàbit de frare, tot contemplant el blau mar, tot contemplant el blau mar, així a sa mare li parla: Mare, vull ser pescador, no m’ho privis, dolça mare, ja sé amb quanta buidor et deixà la mort del pare. Mare, vull ser pescador, vull ser pescador i no frare, que sóc fill de pescador i malgrat el teu dolor jo tinc les venes salades. Mare, vull fer-me a la mar, Mare, vull fer-me a la mar i que em bressin les onades. A un poble de pescadors, davant la Verge del Carme, prega una mare amb fervor veient la mar abrivada. Prega que torni el seu fill, que marxà amb la mar en calma, i mentre resa plorant en aquest precís instant torna el fill i així li parla: 27

Lo Càntich

Mare, vull ser pescador, vull ser pescador i no frare, que sóc fill de pescador i malgrat el teu dolor jo tinc les venes salades. Mare, vull fer-me a la mar, Mare, vull fer-me a la mar i que em bressin les onades. Mare, vull ser pescador, vull ser pescador... oO0Oo “Homenatge a Antònia Vilàs i Ferrandiz, que ens ha deixat el passat 4 d’abril de 2013, als 86 anys.” Per: Pep Colomer Blanco a “El cremat que flameja entre havaneres”

Creaci贸 i cultura

Número 19 – Etopeia, 2013

ARTICLE

Temps era temps... Homenatge retrospectiu a Joana Raspall Per: M. Roser Algué Vendrells

Jo fa molts anys que vaig conèixer la Joana Raspall. Tants com vint. L’ajuntament de Sant Feliu de Llobregat li va fer un homenatge amb motiu dels seus vuitanta anys i li feren entrega de la Medalla d’Or de la ciutat. En aquella època jo feia un programa poètic a Ràdio Estudi d’Esplugues. Era un programa setmanal, que es deia “Aquí, la poesia”. Sempre procurava que ens visités algú amb una sensibilitat especial; que, el fet de ser poeta, fos la seva actitud davant la vida. I vaig aprofitar l’avinentesa per afegir-me a l’homenatge. La vaig anar a veure a casa seva i va ser molt amable amb mi. Però, precisament, el dia que havia de venir a la ràdio, la Joana estava un xic empiocada; o sigui que el programa va ser una mica diferent. He intentat fer una petita transcripció, d’una gravació que tenia en casset, una tasca una mica complicada, ja que hi ha cançons intercalades i el programa és una mica llarg. 31

Lo Càntich

15 - 6 -1993 (sintonia) Bona nit a tothom. Com cada dimarts, la Roser i la poesia us donen la benvinguda, aquí a Ràdio Estudi, al 87.6 del vostre dial. Avui el programa va de petit homenatge. El passat mes d’abril, la veïna ciutat de Sant Feliu, va homenatjar una dona, que ha dedicat molts anys de la seva vida a les lletres, des de les seves diferents vessants. Als 15 anys, ja col·laborava en revistes culturals i ara que en té gairebé 80, encara té corda literària per estona. Fou una de les promotores dels premis de poesia Martí Dot. Segurament va ser el seu amor per les paraules i els llibres, el què la va portar a estudiar la carrera de bibliotecària. Ha escrit tres diccionaris, ha fet poesia i teatre infantil i per a adults, ha escrit contes i algunes novel·les... Potser pel que més se la coneix és per la seva obra poètica dedicada als infants. A l’escola jo he treballat molt un llibret deliciós, “Poemes per a nois i noies”. Ens referim a la Joana Raspall. Hem volgut afegir el nostre granet de sorra poètica, al seu homenatge i li dedicarem aquest programa. Avui no la tenim en directe, com sol ser habitual amb els nostres convidats, però li enviem un petó i tot el nostre afecte. Primer jo us llegiré un fragment d’una ressenya molt emotiva que li va fer el batlle de Sant Feliu, en Francesc Baltasar: «Una vegada, en un poble a la vora d’un riu, hi havia una noia inquieta, que anava amunt i avall amb els llibres sota el braç i un quadern de notes, on apuntava tot allò que li interessava, ja fos un paisatge, un arbre, un animal, un indret o una persona. No parava mai quieta i tan sols reposava quan treballava. És a dir, quan llegia i llegia, escrivia i escrivia, transcrivia i transcrivia i ordenava i desordenava fitxes, papers, apunts, llibretes i llibres. Tot (o gairebé tot) li interessava, però especialment saber els perquè de les coses. I, sobretot era una enamorada i defensora de la nostra llengua i de la nostra cultura. Sovint era molt incompresa; no era normal que una noia s’entestés tant en els llibres, en aquella societat més masclista encara que l’actual.

Número 19 – Etopeia, 2013

Eren temps difícils aquells, temps de revolta, de confusió, de renaixença cultural i de debat i ella anava sovint a Barcelona, per escoltar, aprendre i sentir-se envoltada de persones intel·lectuals. També eren temps de creativitat, però allò durà poc, i la dialèctica dels trets i les bombes emmudí les lletres i les arts. La nostra llengua esdevingué clandestina, la nostra cultura fou ocupada i la gent culta i progressista del país, fou dispersada: presó, exili o l’aïllament. La noia havia esdevingut una dona, que es va refugiar en la família i els seus llibres. Quan començaren a obrir-se escletxes, la protagonista d’aquesta història, retroba la il·lusió i l’entusiasme per la llengua i la cultura. Sempre amb una capacitat d’il·lusionar, més que d’il·lusionar-se, un sentiment que guarda per als més íntims i en moments concrets. A cadascuna de les propostes culturals i cíviques, ella hi és present fent sempre palesa la seva capacitat critica i autocrítica. En aquesta etapa es publica una bona part de la seva obra, erudita i rigorosa en el terreny de la lexicografia, i intimista alhora que brillant, la seva poesia. I jo em quedo amb aquesta darrera, encara que ella no sàpiga quin nom donar-se.» (música) I fins aquí una part de les paraules sobre la Joana, escrites per en Francesc Baltasar, que lliguem amb el final del poema “No sé quin nom...” on explica un seguit de coses que l’han influenciada i que segons ella, l’han feta ser com és, i acaba dient: “Descomptant tot això... No sé què duc a dins de ben bé meu. No sé què sóc, ni fins quin punt sóc buida ni fins quin grau extrem sóc embotida. No sé quin nom donar-me. Jo? Joana? Què és una Joana? Voleu dir-m’ho Descomptant tot això?”

Lo Càntich

(música) Per recitar poemes seus ha vingut una amiga que forma part d’un grup de teatre del seu poble. És la Maria Grau. Però com que ella la coneix molt bé, primer li demanarem que ens expliqui alguna cosa. –Maria, com és la Joana com a persona? –Ui, per més elogis que en faci, no te’n diré ni la meitat! És una dona que no té cap mena de pretensió tot i ser tan intel·ligent i tan bona escriptora. Ha estat i està molt integrada en el món de la cultura. Amiga dels grans poetes del moment que sempre li han demostrat una gran estima. Malgrat tot, sempre està disposada a col·laborar amb les coses del poble, pensa que no té mai un no per resposta... Fins i tot si li demanes que corregeixi alguna cosa, que interessa que la gent la vegi ben escrita, ho fa de bon grat... –Pel que ens ha dit la seva amiga, deduïm que la Joana és una persona d’una gran qualitat humana. (música) I ara, la Maria ens recitarà alguns poemes del llibre “Ales i camins”. D’aquest mateix llibre és el poema “No sé quin nom...” abans esmentat.

Número 19 – Etopeia, 2013

Els amants Com dos cirerers joves amb la primera fruita brandant encesa al vent, –impúdica innocent– se’n van mig abraçats, el bes a frec de galta, amb passos lents. Es miren dins es ulls; l’amor no els neguiteja; es donen, que no es prenen, en absoluta pau. Han conquerit el lliure triomf de fer-se esclaus.

Endavant Respira fort, que l’aire és teu i l’aire i tot et poden prendre. Un cop ja l’hagis respirat és carn com tu, és alè teu que no es pot vendre. Respira fort, que l’aire és teu! Trepitja ferm, que el lloc és teu. On hi ha el teu peu no n’hi ha cap d’altre. La terra té per a tothom camins oberts. Lluita amb qui vulgui entrebancar-te! Trepitja ferm, que el lloc és teu! Parla ben clar, que el mot és teu i el pensament ningú no el mana. Si creus la teva veritat llança-la al vent i que s’arbori com la flama. Parla ben clar, que el mot és teu!

Lo Càntich

Hi ha un llibre de la Joana a punt de sortir, que es diu “Paraules d’amor”, dedicat al jovent, i amb aquestes paraules en la veu d’en Joan Manel Serrat, acomiadarem el programa d’avui. Li donem les gràcies a la Maria, per haver-nos llegit, tan gentilment els poemes de la Joana. I recordeu que el proper dimarts, a dos quarts de nou del vespre, la poesia i la Roser, us esperen al 87.6 del vostre dial. Bona setmana a tothom. (música) ***** Ara la Joana també és posseïdora de la Creu de Sant Jordi i de la Medalla al Treball President Macià.

Número 19 – Etopeia, 2013

Aquí podeu veure tota la seva obra: Lingüística Diccionari de sinònims amb Jaume Riera (1972). Diccionari de locucions i frases fetes, amb Joan Martí (1984). Premi Marià Agulló. Diccionari d’homònims i parònims, amb Joan Martí (1988) Poesia infantil Petits poemes per a nois i noies (1981) Bon dia, poesia (1996) Degotall de poemes (1997) Com el plomissol (1998) Pinzellades en vers (1998) Versos amics (1998) Escaleta al vent (2002) Font de versos (2003) Serpentines de versos (2000) A compàs dels versos (2003) Concert de poesia (2004) El meu món de poesia (2011) Poesia adults Ales i camins (1991) Llum i gira-sols (1994) (pel jovent) Arpegis, haikus,(2004) Instants haikus i tankes (2009) El jardí vivent (2010) Teatre adults L’ermita de Sant Miquel (1964). Premi Santamaria. Teatre infantil El pou (1969). Premi Cavall Fort. L’invent (1978) Kònsum, SA. (1984) Contes i Novel·les infantil juvenil El mal vent (1994) Contes del si és no és (1994)

Lo Càntich

Contes increïbles (1999) La trampa de la urbanització K (2000) La corona i l’àliga (1997) Contes i Novel·les adults Diamants i cul de got (2007) El cau de les heures (2008) El calaix del mig i el vell rellotge (2010) oO0Oo

Número 19 – Etopeia, 2013

POESIA

Deixo passar les hores Montserrat Comas Torrents Del poemari “Batecs”

Il·lustració: “Model d’esquena” George Pierre Seurat

Lo Càntich

Deixo passar les hores Montserrat Comas Torrents

Aquest matí deixo passar les hores a poc a poc capturo cada instant d’aquell amor, intents, sense demores, que em va portar tants durs moments sagnants. A poc a poc capturo cada instant que va donar sentit a la meva vida tot mantenint l’esforç sempre constant i evitar que l’amor ens fes ferida. Que va donar sentit a la meva vida, però sense poder apartar aquest dol real pel desengany i la mentida, el somni, es va perdre en el bressol. No han pogut forjar-se les espores. Aquest matí deixo passar les hores.

oO0Oo

Número 19 – Etopeia, 2013

ARTICLE

Roser Capdevila: Nascuda amb el llapis a la mà Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules” Fotografia: Santi Gomà (Amb llicència Creative Commons Reconeixement i Compartir Igual 3.0 No adaptada)

El 15 de novembre del 2012, a Cerdanyola del Vallès es presentà Roser Capdevila per a explicar-nos a manera de conte per a nens, la seva vida, com a il·lustradora. Ho féu amb un llibre il·lustrat i amb mobilitat dels dibuixos, com si fos un llibre per a infants, creant una jornada d’un

Lo Càntich

aire molt càlid, agradable, amb anar i venir de rialles dels grans i dels més petits. Roser Capdevila nasqué un 23 de gener del 1939 a Barcelona, tres dies després de finalitzar la Guerra Civil. Decidí explicar-nos allò més destacat de la seva vida obrint un llibre i passant pàgina, intitulat My life story, que mai pensa editar i que fou realitzat amb motiu d’una conferència que realitzà a la ciutat de Nova York. La xerrada s’inicià explicant els seus orígens i vincle amb el dibuix. Roser Capdevila es dedicava a pintar i dibuixar a tota hora, a l’escola, a les parets, a qualsevol lloc. Com ella mateixa diu: “vaig néixer amb un llapis sota el braç”. Era tan inventiva que, quan feien matemàtiques a classe, ideava els resultats dels exercicis. En aquells temps escolars, s’inspirà en la mestra de matemàtiques per crear el personatge de la bruixa avorrida. Estudià a l’escola Massana de Belles Arts de Barcelona, i es recorda que el professor de dibuix sempre li feia dibuixar tota mena d’embuts. Hagué de realitzar el servei social, una mena de servei militar femení, on les dones es dedicaven a cosir i a efectuar tasques de la llar, i quan finalitzaven, obtenien com a premi el passaport i un carnet. Al cap de poc temps, s’enamorà d’un torero, Pepe Cámara, però era un amor impossible, i hagué d’anar a Ginebra un any per oblidar-lo. Fins i tot, l’havia anat a veure en places de toros, segons relatà. Al seu retorn, es dedicà a donar classes als nens petits. Durant deu anys treballà com a mestra i d’aquí que coneixia com eren els més menuts, sabia com era el seu imaginari i pretenia fer-los feliços d’una manera o altra. En aquell temps, tingué tres bessones, l’Anna, la Teresa i l’Helena, motiu d’inspiració per a la qual seria la seva obra més coneguda com a il·lustradora, Les tres bessones (1983), i posteriorment, La bruixa avorrida, personatge creat el 1985, que compartiria protagonisme amb les tres bessones, obres que il·lustraria i de les quals, Mercè Company en redactaria els textos. La col·lecció va traduir-se a trenta-cinc llengües. Va ser una obra innovadora en un temps en què les nenes no eren mai les heroïnes. La Roser, molt irònica, sempre es dedicava a realitzar el càlcul del ventre: quantes cames, quants braços, quants ulls, quantes orelles, quants dits sortirien d’aquella panxa. El 1994, Cromosoma i TV3 van associar-se per crear Les tres bessones, amb cent quatre capítols, donant feina a dos-cents professio-

Número 19 – Etopeia, 2013

nals i generant la sèrie de dibuixos animats més llarga de la història a nivell europeu. La Roser matisa que calia realitzar dotze dibuixos perquè pogués visualitzar-se un moviment d’un segon en la gran pantalla. També s’encoratja de veure que els nens de diferents cultures han entès l’obra i que gràcies a la televisió ella i la sèrie han adquirit més fama, i se’n congratula. Rememora que els seus pares sempre li deien: “no et posis mai a casa dels altres”, bé, per sort, amb la televisió, va trencar aquesta norma. Es van emetre a cent cinquanta-vuit països diferents.

Roser Capdevila destacà com a cartellista, il·lustradora de poemaris i pel seu treball a França, com a dibuixant de la revista infantil Cuca Fera, durant els anys setanta, cosa que li permeté guanyar-se bé la vida. Explanà que primer es creava el text i llavors hi posava imaginació a l’hora de realitzar el dibuix que l’havia d’acompanyar. Una de les seves aficions era anar en vespa, per això també apareix al llibre inèdit que il·lustra la seva vida. Les experiències que va viure a nivell personal li foren una veritable font d’inspiració per crear aquest imaginari que ha fet feliços a tants nens i nenes. En els seus inicis com a il·lustradora treballava pintant els contes amb aquarel·les, però actualment, ja empra l’ordinador. Així com també realitza un diari personal dibuixant quelcom cada dia. Quan tenia les seves filles vivia de pintar estampats. La editorial Teide li féu una prova amb El llibre de les bèsties de Ramon Llull, on la Roser n’havia de realitzar les il·lustracions. La resposta fou favorable i 43

Lo Càntich

això li obrí les portes de la il·lustració a nivell professional. Més endavant també dissenyava dibuixos per a llibres escolars, i especifica que calia posar-hi molt enginy, que si havia d’il·lustrar un aeroport, per exemple, s’hi havia de desplaçar i dibuixar-lo, perquè aleshores, no existien tantes eines com hi ha avui dia per consultar. Aquesta feina li va fer adquirir una experiència sense preu. Fou tan gratificant que il·lustrà més de quatre-cents llibres. La Roser Capdevila és una persona que sent el que fa, i gaudeix explicant-ho fil per randa, com quan s’inventà les tres bessones ballant amb Mozart i també l’aparició d’altres personatges il·lustres dins la sèrie: Velázquez, Gaudí, Buffalo Bill, Cristòfol Colom, Amadeus o d’altres de literaris, com el capità Nemo, Robinson Crusoe, Oliver Twist o Pinotxo, per esmentar-ne alguns. Actualment, dibuixa en paper ploma, ho escaneja i llavors ho retoca amb el painter. “Cal que tothom aprofiti les noves tecnologies, et faciliten les coses”. Convé destacar que el 2011 lliurà a la Biblioteca de Catalunya els seus originals, en total més de tres mil, entre litografies, dibuixos, gravats, contes, estampats, cartells… atès que alguns enviats a les editorials, com a mostres, no foren retornats i es van perdre. Ella va pensar que així no ocuparien tant de lloc a la seva llar, que estarien ben cuidats i va dir, “així estarà tot junt i pel meu país”. Ironitzà que darrerament ha rebut tantes medalles que ja no li caben a sobre. La Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2004), la Medalla Francesc Macià del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya (2002), la Medalla d’Or de la Ciutat al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2006), la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura d’Espanya (2010) i la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya (2010) en són algunes. El cert, és que la tasca d’entretenir a tants nens i nenes no té preu. Gràcies per il·lustrar-nos la teva vida, fou una proposta molt entusiasta i fascinant. oO0Oo

Número 19 – Etopeia, 2013

POESIA

Súplica al vent i la pluja M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses”

Fotografia: “Nevada Primaveral” Ramon Mas

Lo Càntich

Súplica al vent i la pluja M. Roser Algué Vendrells

Vent... no bufis amb força que la neu tremola, talment una núvia amb el vestit blanc; tot ell esquitxat de fines espurnes, de perles precioses i cristalls brillants. Si suau remoreges el polsim que aixeques, és un vol d’estrelles sota un cel daurat. Si furient rebufes i embrutes ses gales, no serà una núvia digna d’estimar. I el sol de la tarda que l’ha vista blanca, tenyint-la de rosa sense cap recança, no l’enyorarà. Pluja... no ploris gaire, que les teves llàgrimes marciran l’encís de la blanca amant. Tes perles salades seran com espases, que aquesta blancor aniran desfent. 46

Número 19 – Etopeia, 2013

I quan a l’albada el sol, galant nuvi, cerqui l’estimada per a poder-la fondre en tendra abraçada, trobarà amb desfici, en lloc de neu blanca, uns bassals terrossos com del plor del temps. Llàgrimes amargues com les que algun núvol volent consolar-lo tornarà a vessar. Pluja, vent... no trenqueu l’encís de la neu!

oO0Oo

Lo Càntich

CRÒNICA

Glòria Calafell presenta Basaments Catalogats Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna Per: Empar Sáez i Mercè Bagaria Fotografies: Ferran d’Armengol

Quotidianitat i solidesa a Basaments catalogats La

presentació del poemari de la Glòria Calafell, a càrrec d’Empar Sáez, va tenir lloc el passat dia 3 d’abril als Espais Alchemika, de la Biblioteca del Camp de l’Arpa, i seu des d’ara de l’associació Poesia Viva. Durant l’acte vaig anar prenent un munt de notes amb l’objectiu de fer una crònica, però un cop acabat me’n vaig anar directe a l’Empar per demanar-li el text que havia fet servir per presentar la Glòria. Les paraules de l’Empar són una anàlisi tan minuciosa i acurada de l’obra de la Glòria que paga la pena reproduir-les. Heus aquí: «Voldria agrair a la Glòria que pensés en mi per fer la primera presentació del seu poemari. És un honor perquè és una poeta a la qual admiro moltíssim i, des de fa uns anys, segueixo en el seu recorregut literari. La Glòria i jo ens vam conèixer personalment en una de les tro48

Número 19 – Etopeia, 2013

bades de relataires en un recital a Vilassar de Dalt el 2009, i a partir d’aquí ens hem anat trobant a diverses presentacions de llibres i altres activitats literàries promogudes per l’ARC i hem coincidit en iniciatives literàries tan interessants com la revista digital Lo Càntich. M’agradaria fer un resum de la trajectòria de la Glòria com escriptora. Glòria Calafell és filòloga i poeta. Ha treballat de professora de secundària i batxillerat fins a la seva jubilació, el 2008. A banda de tenir poemes esparsos i reculls poètics publicats en diferents llibres col·lectius, revistes de literatura i poesia, ha publicat tres poemaris: La semàntica del temps el 2008; No.m fall recort del temps, que va ser Premi de Poesia Ciutat de Vila-Real el 2009 i el llibre que avui presentem, Basaments catalogats, que ha merescut ser finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna l’any 2011. Té altres reconeixements per reculls poètics i poemes entre els quals destacaria el primer premi Jalpí i Julià de Sant Celoni el 2006 i el primer premi en la XX edició del Premi Miquel Martí i Pol el 2009.

Trajectòria sòlida Basaments Catalogats és el seu tercer llibre publicat. És, per tant, una autora amb una trajectòria sòlida, un gran domini del llenguatge poètic, un estil molt definit, madur, que segueix una línia personal que ja havia encetat en els altres llibres. Es podria dir que aquest llibre és la continuació dels altres, però no com s’entén en narrativa, evidentment, sinó que en aquest llibre persisteix en el seu diàleg profund i coherent, incideix de nou en els temes més significatius de la seva obra: el pas del 49

Lo Càntich

temps, la mort, l’oblit, el desig, l’amor, els somnis, el mateix fet d’escriure..., que són els grans temes de la poesia, però posant-hi l’encís d’una veu pròpia, intensa i rotunda i en certa manera intemporal.

L’amor té la solidesa de la pedra El poemari s’inicia amb uns versos de Philip Larking que travessen tota la primera part del llibre. La Glòria ha sabut travar en aquests poemes el sentiment extraordinari que, com ens diu en Larking, encara que ho ignorem, l’amor ens sobreviu i té una solidesa de pedra. M’ha agradat especialment la forma que li ha donat a aquesta primera part: cada poema, com podeu veure, va seguit d’un epíleg final, a la base; aquests versos per mi representen la matèria sòlida de les vivències prèvies, allò que perviu en el temps, i de fet són aquests pocs versos finals, per mi, els més colpidors i perdurables en la memòria. La Glòria, en aquests poemes, ha treballat la limitació espacial, la concisió, la simbologia de la pedra: la solidesa i la resistència. Aquesta concreció redunda en benefici d’una gran intensitat poètica. Els basaments, als quals es fa referència en el títol, és el suport que sustenta i vertebra cada poema i, a la vegada, és la columna estructural d’aquets poemari extraordinari.

Meditació sobre el pas del temps I ja entrant en segona part del llibre, aquesta transcorre pel camí de la quotidianitat: a partir de l’esdevenir diari la Glòria en fa un salt poètic; el títol de cada poema es correspon amb l’infinitiu d’un verb, ressaltant així la força del viure, la vessant més prosaica d’on sorgeixen els bocins de poesia. Que s’iniciï amb un fragment de les Odes d’Horaci, concretament del segon llibre, ens posa de manifest aquesta reflexió i la meditació sobre les pròpies vivències, sobre el pas del temps. Hi constato també, en els seus versos, la virtut de la moderació i de la temprança com l’eix que travessa una vida, tot i que les reflexions que hi trobem siguin punyents. Voldria destacar que la Glòria parteix del seu món immediat, a voltes és més visible en algun dels seus poemes, i que no defuig de parlar d’objectes i situacions molt actuals, així el resultat és una poesia pròxima, però tanmateix despullada de retòrica; els hi treu tot el que no és essencial i es queda amb el cor bategant del poema.

Número 19 – Etopeia, 2013

I finalment, la darrera part del llibre, encetada amb un fragment de Francesc Parcerisas, gira al voltant de l’oblit, quan els records se’ns escapen..., de les pèrdues que patim en el nostre trajecte vital que a voltes ens deixen una empremta molt dolorosa.»

«La poesia és vida» La intervenció de la Glòria va començar amb una declaració de principis: «La poesia és vida» i ho va recalcar dues o tres vegades perquè ningú en tingués cap dubte, si més no és aquesta la percepció que en té ella. També va afegir que en un poema no li importa el recompte sil·làbic ni la rima, va assegurar que a un poeta no li cal ser ni periodista ni novel·lista, el que li calen són sentiments. La seva, proclama, és una poesia viscuda, que precisa d’una realitat prèvia per ser modelada i expressada, que escriure li serveix com a catarsi, per lliurar-se dels dimonis que, com a tots els humans, ens neguitegen. Els dimonis de la Glòria van portar cua, com acostumen a fer tots els dimonis, però van ser motiu de conversa amb el públic assistent i va ser llavors quan es va produir una de les anècdotes més entranyables de tota la vetllada.

Rosa Galceran, la il·lustradora de la col·lecció d’historietes Azucena (jo n’havia llegit moltíssimes de petita, exactament com ho havia 51

Lo Càntich

fet la Glòria i molts dels assistents) era a la sala i va encetar un diàleg amb l’autora. Rosa Galceran corroborà les paraules de la Glòria tot dient que per a ella dibuixar era vida i poesia alhora, que dibuixava amb dues criatures assegudes a la falda i que això resultava dur però també molt reconfortant.

La Glòria, a petició del públic, es va engrescar a llegir tot un seguit de poemes. Aquí es va produir un altre moment de gran emoció quan va llegir el poema que ha dedicat al seu marit, al company de tota una vida. Va acabar dient que ja treballa en un nou poemari amb les pertinences com a tema central.

Número 19 – Etopeia, 2013

Poemes llegits a la presentació: De la primera part: L’olor a herba primera em retorna terra endins, on poques vegades hi he anat, i des dels cims més alts, que sempre són blancs, recordo haver pensat en l’alçada del món i dels anys; en la mesura de la casa nua; en la immensitat del mar com uns llençols silenciats i en tot tu... fet cant de sirena. Sóc, llavors, en el punt més sublim de la conformitat. IX Tot era clos. El soroll de l’aigua i el ventall de l’aire eren fora i tu, tu sota la pedra blanca t’has endut el so del món. oO0Oo De la segona part: Adonar-se Des del pòster, la noia del bikini blanc somriu. Al carrer, amb l’abric acotxat i la neu als peus; t’adones que la publicitat no t’enganya, et mostra el sol que tornarà a lluir i el cos que tu mai has tingut. oO0Oo

Lo Càntich

POESIA

Baixamar Carles Fernández Serra A: “Amb ulls de poeta”

Fotografia: “Platja de Laida (Bizkaia)” Carles Fernández Serra La platja de Laida pertany al municipi d’Ibarrangelu i està ubicada a la Reserva de la Biosfera d’Urdaibai (UNESCO). Enfront de la platja es troba la famosa onada de Mundaka, una de les preferides pels surfistes de tot el món.

Número 19 – Etopeia, 2013

Baixamar Carles Fernández Serra

Damunt el llenç pinzellades de porpra, blau i or vell; podem dubtar si és pastel, o bé un quadre matèric travessat per rastres de petjades incertes, efímers camins sense rumb entre dues aigües. La presència humana és aquí testimonial, supèrflua, subtil i desvalguda, mínima davant l’amplada i l’equilibri del paisatge i la seva magnificència atuïdora. Qui la vulgui copsar, haurà de córrer abans que la marea n’esborri la drecera.

oO0Oo

Lo Càntich

ENTREVISTA

“Tèrbol atzur” Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blocs”

Cliquem l’enllaç cap a Tèrbol atzur i sota les dues paraules que donen títol a aquest bloc literari trobem una breu explicació: “Poesia de dones a la literatura catalana”. Sembla que està ben clar què trobarem si passegem per les diverses entrades d’aquest espai però... qui hi ha rere tot això? La Júlia Costa, una dona amb qui sempre és un plaer parlar i que avui ens ha obert les portes de la rebotiga del seu bloc.

Número 19 – Etopeia, 2013

1. La veritat: no sé per on començar. Intentaré anar d’allò més general a allò més concret, però estic convençuda que em deixaré molts temes en el tinter. Parlem, primer de tot, de Tèrbol atzur. Sembla que és evident la dedicatòria que hi fas, amb aquestes paraules, a una poeta reconeguda i estimada a casa nostra. El teu bloc és una mena d’homenatge, en aquest sentit? Sí, tot i que quan li vaig posar aquest títol no n’era prou conscient, les paraules de Maria Mercè Marçal han estat molt difoses i emblemàtiques i crec que és una de les grans poetes catalanes modernes, malauradament la vam perdre molt aviat. 2. Com he indicat més amunt, a la pàgina d’inici del bloc hi tens penjat un subtítol: “Poesia de dones a la literatura catalana”. Però en realitat en el teu espai hi trobem molt més. Quina va ser la teva intencionalitat primerenca en crear Tèrbol atzur? Tot va sorgir a partir d’una xerrada que vaig fer en un espai de jubilats, sobre el tema de les poetes catalanes. En cercar informació i bibliografia em vaig adonar de la poca presència de llibres de poesia escrits per dones, tant a llibreries com a biblioteques, i això pel que fa a dones que han arribat a publicar de forma convencional! La poesia ja és un gènere minoritari, però fins i tot en aquest camp la presència de la dona està mig amagada, i en podria posar molts exemples. La meva intenció va ser donar a conèixer algunes autores rellevants però el tema se m’ha desbordat i el bloc ha anat obrint nous horitzons. 3. Recordes quan vas inaugurar el bloc? Quina entrada hi vas escriure? El vaig iniciar a principis de desembre de 2008, amb un pròleg explicatiu i una primera entrada dedicada a Maria Antònia Salvà, vaig començar amb algunes autores ‘clàssiques’. 57

Lo Càntich

4. Faig un cop d’ull a les últimes aportacions que has publicat a Tèrbol atzur i trobo ressenyes de llibres de poesia, comentaris generals sobre l’obra de dones poetes, observacions sobre altres blocs literaris conduïts per dones, difusió d’actes al voltant de la poesia... A més, edites amb una freqüència digna d’elogi. La primera pregunta que em ve al cap és: quant de temps dediques a aquest bloc? I voldria remarcar les paraules “aquest bloc” perquè més endavant entrarem en altres aspectes de la teva activitat a la xarxa. Doncs no ho sabria dir, depèn dels materials que tinc per publicar, de les notícies que m’arriben sobre poetes que encara no hi són o que jo no coneixia. De vegades estic dies i setmanes sense penjar-hi res i de sobte l’activo pel fet que algunes escriptores m’han fet arribar la seva aportació o les seves notícies. Estic jubilada però tinc el costum, des de sempre, de llevar-me molt aviat i de bon matí dedico ben bé un parell d’horetes als meus blocs. 5. Encara referint-me a l’ampli ventall de notícies que ens regales, com t’ho fas per mantenir-te a l’aguait dels actes i activitats del món literari i poder-te’n fer ressò? Doncs bàsicament per la xarxa, el facebook, e-mails que m’envien, twitter, és impossible estar al dia de tot, crec que ho faig de forma erràtica i desordenada i segurament em passen per alt moltes coses, moltes autores, molts actes i moltes publicacions. 6. Fa un moment, en preguntar-te sobre la dedicació horària que hi esmerces, he volgut remarcar que em referia només a Tèrbol atzur. I això ha estat així perquè en realitat aquest no és l’únic bloc que condueixes. Quasi no m’atreveixo a preguntar-t’ho perquè potser la resposta que em puguis donar mereixeria una entrevista per ella mateixa però... podries explicar-nos, resumidament, els diversos blocs que portes i a què està destinat cadascun d’ells? El bloc més antic que tinc obert és La Panxa del Bou, que té gairebé deu anys. És un bloc de cultura general, hi escric evocacions, opinions personals sobre cinema, literatura, sobre l’actualitat... però també records, de tot una mica, és força calaix de sastre. Aquest és el més actualitzat, sempre tinc algun tema sobre el qual escriure. També és el més visitat. Un altre bloc el tinc dedicat al meu barri i el seu entorn, Un balcó 58

Número 19 – Etopeia, 2013

al Poble-sec, un altre dedicat a la història on de tant en tant hi penjo dades sobre un personatge misteriós que cal endevinar, es diu Enmig d’orats i savis. A un altre hi penjo poemes o notícies relacionades amb la meva producció literària més personal, el seu nom no és gaire original, Júlia Costa, literatura. Tinc un bloc en castellà, generalista, que actualitzo molt de tant en tant, Caracteres ocultos i darrerament n’he obert un sobre art on hi penjo treballs que faig als cursos de dibuix i pintura als quals assisteixo des que em vaig jubilar, fa cinc anys, Encara aprenc. N’he tingut d’altres, quan treballava en vaig dedicar un a la biblioteca escolar i al món dels llibres i de vegades he pensat en deixar-ne tan sols un parell de vius, però em sap greu i poc o molt intento anar-los actualitzant tots. No puc passar sense escriure i aquesta és la manera de poder practicar a fons i de forma lliure la més gran de les meves aficions i vocacions. 7. Una de les últimes entrades que trobem, datada a mitjans de març, és al voltant d’Antonina Canyelles, i a l’inici del teu article sobre la biografia i l’obra d’aquesta poeta mallorquina ens expliques com has arribat a assabentar-te de la seva existència. Penso que és una circumstància que, com bé indiques tu mateixa en l’entrada que hi fas, anima a continuar amb la tasca que duus entre mans. Per això mateix, podries fer-nos-en cinc cèntims i comentar què vas sentir en rebre l’e-mail a què fas referència? Doncs em va fer molta il·lusió que des d’una editorial jove, Lapislàtzuli, em demanessin si podia incloure una referència sobre aquesta autora, que jo encara no coneixia, i que em fessin arribar els llibres que havien editat, no em pensava que es considerés tan important el meu bloc. Darrerament altres autores m’han enviat les seves referències directament, pel fet que algú els havia parlat del bloc, això anima molt. La meva és una tasca absolutament d’aficionada, no pretenc valorar res i totes les dones que escriuen poesia, hagin publicat o no, hi tenen cabuda, jo tinc les meves preferències però en cap moment les vull manifestar ni és la meva intenció, només intento que hi hagi una mena de recull antològic útil que aplegui la tasca de la dona en el camp de la poesia. En més d’una ocasió he pensat ampliar el ventall amb dones que escriuen narrativa, a més del fet que hi ha escriptores que toquen dife59

Lo Càntich

rents gèneres, com tu mateixa, però tinc por que no se me’n vagi de les mans tot plegat, encara que no descarto escriure alguna entrada sobre prosistes, també. 8. Gràcies per la referència a la meva trajectòria... Però tornem a l’entrevista: aquesta que ens acabes d’explicar és una anècdota que paga la pena destacar, però de ben segur que en deus tenir un munt més. N’hi ha alguna altra que consideris interessant de comentar? Ja sigui per la seva emotivitat, o per la professionalitat que se’n pugui destil·lar, o bé per la simpatia que se’n desprèn... Fa poc em va fer arribar els seus poemes l’Imma Fuster i resulta que jo coneixia el seu germà, ja que fa anys érem d’un club de càmping i ell també hi anava amb la família, em va fer molta il·lusió la coincidència. Amb algunes autores ens hem conegut personalment a partir de l’entrada que els he dedicat i ens hem intercanviat els nostres llibres i hem quedat per fer un cafè. També he de dir que a alguna no li ha acabat d’agradar el recull o la referència que havia inclòs al bloc, això m’ha passat en un parell d’ocasions tan sols. Per això ara m’estimo més incloure entrades a partir de la demanda de l’autora, o amb el seu permís explícit, en el cas de poetes actuals. Tot i que no m’invento res i allò que incloc, quan no procedeix de les mateixes escriptores, es troba a la xarxa o en llibres publicats i s’hi pot accedir de forma oberta. 9. Tu ets escriptora, i malgrat que tens diversos llibres publicats de poesia i que has estat guardonada en diversos certàmens literaris de poesia, potser el que en destaca de la teva obra és la novel·lística. Has estat finalista de convocatòries de renom, com seria el cas del Premi Joaquim Ruyra, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català, deixant de banda altres convocatòries en les quals n’has resultat la guanyadora. Al principi de l’entrevista ja ens has explicat les motivacions primerenques en crear Tèrbol atzur, però ¿potser també hi ha una necessitat de moure’t, a títol personal i des d’un plantejament professional, pel món de la poesia? És a dir: ets coneguda, sobretot, com a novel·lista... per tant, ¿és aquest bloc una manera de reivindicar també la teva faceta de poeta? Jo sóc una mena de maniàtica de l’escriptura i m’agrada escriure de tot, depèn del moment, quan treballava de mestra havia escrit molt a gust articles professionals, programacions... Ara també he escrit alguns articles sobre temes d’història, una altra de les meves grans aficions. He 60

Número 19 – Etopeia, 2013

endegat auques festives per encàrrec d’amics, poemes dedicats a celebracions d’amics i parents, per aniversaris, pel que sigui. El vessant lúdic de la poesia, més informal, també m’agrada. La narrativa, la novel·la sobretot, m’encanta, però el tema de la publicació i la difusió és avui complex, la poesia dóna més llibertat, pots penjar els poemes a internet, enviar-los a concursos locals, llegir-los a la gent de forma directa. La novel·la requereix molt temps i esforç, a causa de la seva extensió. On no m’acabo de trobar a gust és en la narrativa curta, tot i que també n’he escrit, o en el camp dels llibres juvenils i infantils, és un sector amb moltes limitacions temàtiques, propici al didactisme. No crec que sigui gaire coneguda, per cert, almenys de forma majoritària. Ja m’agradaria, he, he. En el cas d’aquest bloc no l’he obert amb cap intenció personal, sobre la meva obra tan sols hi he penjat una entrada, com les de la resta d’autores, escric més poemes al bloc literari personal. Jo crec que tot ve de la meva afició com a lectora, cosa que fa que col·labori de tant en tant i de forma voluntària fent ressenyes sobre llibres de tota mena i gènere a la web Llegir en cas d’incendi. Un dels motius també m’afecta com a escriptora, és clar: es publiquen molts bons llibres que no tenen cap mena de difusió per part dels grans mitjans, i també hi ha poetes presents a la xarxa que potser no han publicat res en paper però que són molt interessants, crec que des dels blocs literaris hem d’intentar donar a conèixer una part d’aquesta bona literatura una mica oculta, a la mida de les nostres possibilitats. 10. Gràcies pel temps que m’has dedicat. I per acabar, la qüestió que plantejo sempre: has trobat a faltar alguna pregunta que tenies ganes de respondre? Voldries afegir alguna altra dada? Només insistir en què el bloc és molt obert i eclèctic i que em podeu fer arribar a l’e-mail les referències de totes aquelles poetes que us sembli, només necessito una fotografia (voluntària, no és obligació), una referència biogràfica i uns quants poemes triats per l’autora. Jo ho aniré incloent tot, a la mida de les meves possibilitats. També voldria que les autores que ja hi són presents em fessin arribar actualitzacions, si cal. I referències sobre actes poètics o literaris en general, protagonitzats per dones, és clar. Al mateix bloc es pot trobar el meu e-mail. oO0Oo 61

Lo Càntich

POESIA VISUAL

Poema Visual núm. 153 Toni Prat

Número 19 – Etopeia, 2013

RELAT

Un futur no gaire llunyà... Gemma Matas Gustems

... per a un malalt que hagi de prescindir de la seva medicació. “Sort” que hi ha qui ni sap que vol dir PASSAR GANA!!!

–Et veig molt seria. T’inquieta alguna cosa? –Sí, estic molt amoïnada. –I quin és el problema? –No sé si podré continuar treballant. –Què dius?! T’han fet fora de la feina? –No, però el meu estat m’obligarà a plegar. –No ho entenc, et veig molt bé. Què et passa? –Em veus molt bé perquè em medico. –Et mediques? I què vols dir amb això? Ho deixaràs? 63

Lo Càntich

–Per força, amb el que cobro no m’ho podré pagar. –Tens alguna malaltia de tipus crònic? –Sí, sóc epilèptica i només tolero un medicament. –Noia, mai no he vist que tinguessis un atac, –Ja ho veuràs a partir d’ara. –I tan cara és la medicació perquè l’hagis de deixar? –30€ unes pastilles i al voltant de 4€ les altres. –Què dius...?! Això cada caixa? –Cada caixa. Segueixo un tractament d’onze pastilles diàries. –Ostres! I no hi veus cap solució? –Sí, tenir permís de residència i no treballar en negre. –I fins ara has estat sense papers? –A casa hi ha molts problemes, hem de fer el que podem. –Ho saben els teus amos que et passa això? –Sí... però ara fan un creuer i tinc un mes llarg de temps. –Què vols dir amb això? –Que quan tornin posaran una noia nova. –I tu, com t’ho muntaràs? –Intentaré trobar alguna altra feina. –I si no et fos possible, què faries? –Seguir tenint atacs i desitjar acabar aviat amb la meva vida!!! oO0Oo Il·lustració: “Medicaments” Clara de Jaume

Número 19 – Etopeia, 2013

RELAT

Era una casa amb un teulat vermell... Rodrigo Abel

Il·lustració: “Cases de teulades vermelles” Charles Demuth

Lo Càntich

Era una casa amb un teulat vermell... Rodrigo Abel

Era una casa amb un teulat vermell, en un poble de cases de teulats grisos i freds. A l’alba, els primers raigs de sol despertaven sobre ella reflexos carmesins. Els seus habitants s’omplien de vida i d’il·lusions. Somreien, benaurats i joiosos, amb l’anhel del nou dia. No succeïa igual en les cases veïnes, on la tristesa enfosquia l’ànima dels seus inquilins i un esperit de derrota emergia a cada instant. Van ser, els mateixos veïns, els qui es van queixar a l’alcalde: –No pot ser! Aquesta teulada vermella trenca l’harmonia estètica del nostre poble! –Les tradicions s’han de respectar! Som un poble de teulades grises i volem que segueixi sent així! –On ens duran aquestes innovacions?! Per això, reflectit a l’edicte municipal 328-D, a 8 d’abril, un divendres, es va establir que el teulat vermell havia de ser repintat amb els tons habituals de les altres teulades del poble. És un poble de teulats grisos i freds. Sense cap nota de color dissonant. oO0Oo

Número 19 – Etopeia, 2013

POESIA

Noves llunes Francesc Arnau i Chinchilla

Il·lustració: “Anhel de lluna” Meritxell Valdearenas

Lo Càntich

Noves llunes Francesc Arnau i Chinchilla

M’invente noves llunes de vidre i de paper i algunes de vellut que no viuen enlloc, habiten els meus somnis, repoblen els forats de les neurones mortes, quelcom les il·lumina amb les iridescències dels éssers abissals, però has de capbussar-te per desxifrar el missatge i escriure el teu poema al palimpsest de plàstic i els budells de metall. oO0Oo

Número 19 – Etopeia, 2013

POESIA

El marit enamorat de l’escarola Maria Porta

Il·lustració: “cebes i escarola” Clara de Jaume

Lo Càntich

El marit enamorat de l’escarola Maria Porta

Em vaig fer arrissar els cabells per veure si així em mirava I em va regalar un barret per tapar-me els rínxols verds. Com la ceba de Figueres em vaig pelar capa a capa per mostrar-li l’intern clar i se’m va posar a plorar. Fins i tot cagava olives, amb bon oli em lubricava I vaig plantar un hort al llit on acotxava els tomàquets. Però ell mai no hi pujava esverat de tants paràsits i tantes plantes estranyes. Em vaig anar fent transparent, els seus ulls em travessaven I es clavaven en un lloc indefinit de la cambra, sempre buscant la nevera, on l’escarola es passava. I paraules de vinagre la seva boca engegava. Jo hi posava pols de sucre un raig de mel i esperança, però em vaig aprimar tant, fui més invisible encara, mentre m’anava fonent que de l’hort me n’oblidava. I no el podia regar, ja no em quedaven més llàgrimes. Fins que un dia va marxar, se’n va anar de matinada i un munt de formigues negres ompliren tota la casa.

Número 19 – Etopeia, 2013

RESSENYA

Ressenya de Pell de gat de Maria Victòria Lovaina Per: Sílvia Romero i Olea Fotografies: Anna Maria Villalonga

Premi Soler i Estruch de narrativa curta – 2012 Edicions del Bullent Col·lecció Miratges 200 pàgines

Lo Càntich

Què sabem de Vilamoix? Què sabem d’aquesta població fictícia on té lloc la història narrada a Pell de gat, de Maria Victòria Lovaina? Sabem que es troba encerclada per una serralada extensa a l’est, i a l’oest per una gran extensió de terra erma; que s’hi pot entrar pel pont de les Moreres, sota el qual viuen els gats feréstecs; que hi ha una fonda, una papereria, una fàbrica de vidre, una plaça al mig i un carrer Major. Potser fins ara res que no la faci diferent de qualsevol altra població, però és que Vilamoix és “un món de pas entre dos mons” i a més, com indica el seu nom, és una vila on els gats hi tenen una presència vital i sovint decisiva. Un dia de la primavera d’abans de la guerra hi arriba, per primer cop, el circ Manfredy, i amb ell la Nona Giulani, la Nonetta, una noia entre l’adolescència i la joventut que interpreta el millor número de tot l’espectacle, una noia “enigmàtica i felina” que camina “amb moviments sinuosos i silents, com una gata que ja té ullada la presa.” Aquest és, realment, el punt de partida de Pell de gat. Perquè la presència de Nonetta, amb les seves característiques felines i el tatuatge de la silueta d’un gat en el turmell, a la població de Vilamoix, on els gats són el mirall de la societat que la configura, provocarà que ella senti que torna a néixer i prengui la decisió potser més important de la seva vida. Trenta anys i sis mesos després el circ Manfredy tornarà al poble, i en aquesta segona ocasió serà Fermina Reyes qui prendrà una decisió que li capgirarà la vida. Però a més, aquesta nova estada del circ a Vilamoix serà nefasta per a la població perquè el cerç bufarà de valent durant l’espectacle. Però la relació entre el circ i Vilamoix no acaba aquí, perquè el circ Manfredy encara hi tornarà una tercera vegada, al cap de trenta anys i dos mesos. Aquest cop és un fred dijous de novembre que, durant tot el dia, el cel prediu l’arribada de la primera nevada de l’hivern. És en aquesta tercera estada quan trobem, ja envellits, els diversos personatges 72

Número 19 – Etopeia, 2013

que l’autora, Maria Victòria Lovaina, ens ha presentat en la primera part del llibre. Trobarem la Nonetta, que ara ja es diu Nona, i la Fermina, la primera a qui va ajudar a néixer. Trobarem en Jaume Xic i la Francesca, germans d’aquesta, però no pas l’Adelina Bonaire. Sabrem què se n’ha fet dels somnis de llibertat de Maür i del pensament emboirat del seu germà Miquel. Coneixerem per primer cop l’Ada, filla de la Nona, i el seu marit Eliseu, alhora que acompanyarem les filles d’aquests mentre practiquen les seves afeccions: Marta la pintura i Helena la música. Els retrobarem tots perquè malgrat tractar-se de disset històries que podrien funcionar perfectament com a relats independents, Pell de gat és una novel·la coral, en un escenari concret i delimitat, i amb un personatge principal que marca el detonant de la història. És també en la narració dels fets que tenen lloc durant la tercera estada del circ Manfredy a Vilamoix quan se’ns mostren uns lligams més estrets, i fins i tot en alguns casos amb certes dosis de dependència, entre persones i gats: “I la gata i ella van establir un vincle més enllà de qualsevol relació humana” (p. 125); “Tots dos, gat i dona, es miren uns instants, amb una mena d’enteniment estrany” (p. 162); “I el gat se la va quedar mirant fixament mentre ella s’agafava fortament al somier per no defallir” (p. 174); “és un gat ben savi, molt més savi que ell, que ha passat la vida repetint diàriament allò que ja deien els llibres” (p. 180)... I és també en la narració dels fets que tenen lloc durant la tercera estada del circ Manfredy quan la presència del circ es fa més palesa que mai. De fet, no és aquesta la primera vegada i de ben segur no serà pas l’última que el món del circ capta l’atenció de l’escriptor per recrear-lo en la seva obra. En aquest sentit podríem destacar la novel·la de l’autor sirià Rafik Schami, Viatge entre la nit i el dia, on el caràcter itinerant del circ serveix per parlar de la recerca de les pròpies arrels i del xoc de cultures i la capacitat de fabulació d’algunes d’elles. A casa nostra i més recentment podríem assenyalar La mort del fabulador, de Pasqual Farràs, on el circ es converteix en una metàfora del món, o també per referències La felicitat, de Lluís-Anton Baulenas, novel·la que malgrat no està ambientada directament en el món del circ comparteix amb Pell de gat el nom de la protagonista (Nonnita Serrallac enfront de Nonetta Giulani) i manté certes semblances amb el número de circ de la peixera. Però és el cas que Maria Victòria Lovaina no només recull aquesta herència, i amb ella la metàfora del circ com a reflex de la societat en què ens movem (incloent la decadència on cau aquest espectacle itine73

Lo Càntich

rant), sinó que a més ho barreja amb un altre simbolisme potser no tan prosaic: la pell. I més en concret la pell dels gats com a referent del que la mateixa autora anomena “la frontera entre jo i els altres”: “quan certes emocions penetren la pell, et canvien la vida” (p. 195); “La vida amb el seu home també la duu arrapada a la pell de la memòria” (p. 166); “hi ha gent que viu pell endins i gent que viu pell enfora” (p. 133); “Ell li separa els dits i ni tan sols gosa tocar-li la pell” (p. 154)...

Tots aquests simbolismes condueixen, estilísticament, cap a un lirisme en el qual l’autora sembla trobar-s’hi ben còmoda, tot fent una clara demostració de domini de les eines i aconseguint que la lectura avanci amb agilitat i fluïdesa. En aquest sentit l’escriptor Isidre Grau, tot parlant de Pell de gat, l’ha qualificada de “escriptura alada”. Amb tot, i sense pretendre rebatre les seves paraules, personalment la qualificaria d’escriptura felina, per l’elasticitat i sinuositat amb què ens passa d’un personatge a un altre, per la perspicàcia amb què ens retrata un o altre estat anímic. Potser només quedaria afegir, per a aquells que són amants de la intriga, que aquesta també hi és. El lirisme de què parlem no treu ni tensió ni pols narratiu a la novel·la. Al llarg de les seves pàgines viurem de prop la descoberta de petits i grans secrets, alhora que esperarem sempre esdeveniments importants cada cop que el circ Manfredy arriba a Vilamoix. Pell de gat, de Maria Victòria Lovaina, és una obra teixida i treballada amb minuciositat i detall que paga la pena llegir. oO0Oo

Número 19 – Etopeia, 2013

PROSA POÈTICA

no vull Josep Manel Vidal

Il·lustració: “mirada” Jaume Maria Ferreres

Lo Càntich

no vull Josep Manel Vidal

Les coses que no es diuen no solament mai no se saben, sinó que mai han de prendre cos. Romandré, doncs, en la seguretat dels secrets no compartits, dels silencis. Jo aniré, de quan en quan, amb un posat d’estudiada displicència, deixant-te detalls escampats per l’aire que respires. Interceptaré les teues dreceres abans tu no les solques amb les teues passes, i em convertiré en una presència infinita. T’aniré deixant caure mirades, perquè les trepitges sense soroll, amb els teus ulls oceànics. Et deixaré anar un gest, disfressat d’una descurança ben enganyosa, que ens acurte l’espai que tots dos hem teixit en la trobada fortuïta. A l’aparador del meu rostre sempre hi trobaràs un somriure, segellant el pou de desitjos que em pugen des de les entranyes. Però m’imposaré el silenci. No vull escoltar-me, no vull que el baf de les paraules que mai no t’he de dir, prenguen forma més enllà dels meus llavis. No vull. No vull. No vull... oO0Oo Del poemari:

El teu nom és un ésser viu Editorial Germania (Alzira, 2011)

Número 19 – Etopeia, 2013

PROSA POÈTICA

Mozart a la sala Miquel Santaeulàlia

Amb prou feines s’havia estirat la faldilla, que la porta de l’autobús ja s’ha obert. Amb delicadesa, procurant no encallar els talons entre l’enreixat del graó, ha dibuixat dues passes en l’espai, per atansar la vorera i emprendre un camí rutinari, amb recorregut memoritzat per la quotidianitat, i els tombants ben coneguts. No és conscient de la mirada, no gaire subtil, del cambrer atrafegat que belluga les cadires amb destresa, per restablir l’ordre quadriculat. Ella ja sap que se la mira, i li ho agraeix sense dir-li res, cofoia dels petits beneficis d’un gust exquisit per vestir bé. Avui, però, la fermesa de les cames, denota la concentració interior, que la fa absent de tot el que l’envolta. La tarda ja és a les acaballes i, darrere de les antenes dels terrats propers, el sol encara deixa rastre del seu pas feixuc i escàs dels darrers dies. L’avinguda, en altres moments repleta d’infants que xis77

Lo Càntich

clen i s’inventen corredisses, comença a pintar els diferents tons del capvespre, apagant la claror del cel, fent córrer l’aire, brisa suau, que refresca una primavera que va de bracet d’una humitat refrescant. A ella li agrada caminar entomant les carícies del vent, amb el cap alçat, altiu el posat, sacsejant els malucs a banda i banda, gronxant les mirades dels curiosos. És aquell moment especial, el pas del tragí feixuc d’una feina que la cansa, i l’acollida, càlida, d’un racó, el seu racó, que la guarda cada nit en la foscor, mentre Mozart li acotxa els sentits des de la sala. Ha passat ràpid el tràngol aquest vespre. Està neguitosa. Les passes s’han accelerat inesperadament, i els batecs han colpit la pell d’uns pits ferms i bonics. Amb ànsia ha tret el manyoc de claus, n’ha escollit una sense mirar, només amb el tacte suau de les mans fines d’oficinista, avesades als teclats, enyorades de l’amor. Un pany que grinyola, una reixa entreoberta, i l’ascensor a l’espera, silenciós, al final d’un llarg vestíbul que sempre ha trobat esquerp de bellesa, ancorat en un passat de disseny dubtós i pobre. Amb l’índex ha premut el botó de l’àtic, i una estrebada se l’ha endut acompanyada, mentre es mira al mirall, del xerric dels engranatges, politges que la transporten al cau de nit. Només tancar la porta de casa, ha deixat caure les sabates en un racó del rebedor, i, alliberats els peus, s’ha arribat a la sala. Ha deixat la bossa de costat al damunt de la calaixera, la que la mare li va donar quan es va canviar de pis, i amb moviment autòmat, s’ha tret les dues arracades, ara una, després l’altra, i s’ha pujat una mica la faldilla, fins on s’acaben les sanefes de les mitges. Amb un salt lleuger, ha deixat caure els genolls sobre el sofà i ha recolzat el ventre sobre l’ample respatller. Ha deixat caure la barbeta sobre els braços creuats, i ha apropat la cara a la finestra, sense deixar que el nas hi topés, just al punt per poder contemplar l’espai exterior. Aquest migdia ha plogut, i les darreres gotes, romanceres, encara vaguen pendent avall, puntejant el vidre, empeses en difuminar la visió. A ella li agrada el somriure de la pluja. Sovint hi juga, entreobre la finestra, treu la mà, i sent la fredor i les pessigolles de les gotes que repiquen; llavors somriu i s’endú el canell a la galta i s’acarona el rubor per sentir-se viva, acompanyada del regust de frescor. Són estones que agraeix, que aprofita per distreure’s del contrapunt de l’absurditat laboral a la qual està sotmesa. A voltes perd el concepte del temps, i canvia

Número 19 – Etopeia, 2013

el pèndol horari, per la balada de la pluja que canta prop de la seva finestra. Avui és diferent. La conversa del migdia l’ha trasbalsada, i el neguit s’ha apoderat del seu cos, entregant les estones vagaroses a la nostàlgia. Res no s’ha endreçat sobre la taula del seu despatx, cap trucada ha estat esperada, i el temps ha allargat el moment de sortir per poder alliberar els ulls amb unes llàgrimes que han eixit des de la mateixa ànima. Ara les confon amb les gotes del vidre, i les comparteix, amb el rostre absort en una mirada esvaïda en el no-res. Li ha semblat veure una papallona a l’altra banda. Vola i vola, fent giragonses impossibles, recorreguts entrellaçats, corbes ínfimes i continuades, fins que tot d’una es queda immòbil davant dels seus ulls. Ja no plou. No fa sol i la nit comença a pintar el firmament, mentre els colors es digereixen en la foscor que abraça el cel. Ella sospira. Observa la papallona i procura abastar-la amb els dits, però és imaginària i no es deixa agafar. Quan sentia les seves ales dins del seu estómac, el somriure es dibuixava en la seva cara alegre, esperançada. La conversa del migdia ha retallat cada una de les ales, i n’ha fet caure el polsim que les banyava de setí sensual i tendre. Ara no somriu, juga amb les llàgrimes, comparteix amb la finestra l’enyor que podia haver estat, però que s’ha esvaït darrere els vidres, damunt les ales, com polsim que besa el cor, ferit, però viu. A la sala s’hi està bé, i Mozart segueix acotxant els sentits. oO0Oo Il·lustració: “Papallona en la finestra” Carles Melis

Lo Càntich

POESIA

El vent Carlos Escrivà Ferrer

Il·lustració: “l’estrall del vent” Jaume Maria Ferreres

Número 19 – Etopeia, 2013

El vent Carlos Escrivà Ferrer

El vent baixa gelat, introduint-se en les escletxes, acaronant les fulles, les fruites i les rames, rodejant els troncs dels arbres, i deixant ones sobre el llom del riu. El vent baixa furiós, colpejant i fugint, arrossegant la neu, desdibuixant la pluja, cridant pels badalls de portes i finestres, gemega i plora per l’ahir, per l’avui i pel demà. El vent baixa funest, i ens gela des de dins, ens emmudeix la veu, ens arranca l’esperit, ens buida d’esperança, emportant-se els somnis del que pogués haver segut, deixant darrere seu un breu somriure que desapareix amb l’enyorança.

oO0Oo

Lo Càntich

ARTICLE

Fins els collons de Sant Jordi Tomàs-Maria Porta i Calsina

Fa anys jo deia el mateix que tothom: que Sant Jordi és la millor festa del món, que Sant Jordi és la millor festa de l’any i que tomba i que gira. Ja se sap, és clar, que els catalans som els millors del món en tot el que fem. Per tant, és evident, que si fem una festa és la millor del món, com podria ser d’una altra manera? A més, que Sant Jordi és més important que l’Onze de setembre, més important que la Pasqua de Resurrecció i més important que el Nadal, qui ho dubta? Em sorprèn molt que els mateixos que critiquen la festa de Nadal o la Festa de Sant Valentí perquè són festes comerciants i mercantilistes, sense cap mena d’esperit, en canvi, quan arriba Sant Jordi la pugen al setè cel com si la cosa no estigués plantejada per a vendre. O és que els floristes i els llibreters no són comerciants? I ara s’hi ha afegit els flequers amb el pa de Sant Jordi i els pastissers amb el pastís de Sant Jordi 82

Número 19 – Etopeia, 2013

i algun dia hi haurà la cervesa de Sant Jordi, el vi de Sant Jordi, l’aigua de Sant Jordi o els collons de Sant Jordi, però no serà comercial, és clar. Com tothom sap els catalans som el poble menys mercantilistes del món i allò del Llibre del Consolat de Mar només fou una anècdota. La rosa té pocs cantons per a ser atacada. Jo crec que són un grandíssim invent: que gairebé sempre puguis quedar bé i solucionar un problema amb una senyora només regalant-li una rosa s’ha de reconèixer que és un immens gran què. I a més això de la rosa ve del segle XIV o XV –per tant és una tradició–, lliga amb la primavera i fa que les senyores per imitació potser posin les seves flors en solfa. El tema dels llibres, en canvi, és moltíssim més discutible. La primera cosa que cal dir és que això de regalar un llibre juntament amb la rosa, data de començaments del segle XX i es lliga amb la mort de Miguel de Cervantes que, evidentment, és un dels grans escriptors de tots els temps, però gaire català –perquè Sant Jordi és una festa de la catalanitat– no era. Vaja, crec. Després, forces anys després en Josep Pla, que probablement és el millor prosista català contemporani (ara deixem Llull i Martorell de banda), per arreglar-ho també es va morir un 23 d’abril. Però ja se sap que en Pla havia ajudat l’exèrcit franquista o sigui que no se sap gaire si estava a favor de Sant Jordi o del Drac. I consti que jo sóc un devot de Pla (i de Cervantes). El segon tema dels llibres és quins llibres es venen. I, després, dels llibres que es venen, quins llibres es llegeixen (no és el mateix comprar un llibre que llegir-lo). És una vergonya gairebé pornogràfica (en el pitjor sentit de la paraula, que no és la sexual), això dels llibres més venuts. I no ho és perquè es faci la llista, és clar, sinó perquè demostra la frivolitat, la manca de cultura i la manca d’intel·ligència dels compradors de llibres del dia de Sant Jordi d’aquest país. Bàsicament venen llibres els presentadors de televisió, bàsicament no venen llibres els clàssics. Una merda de país, vaja. Tercer tema. Deia Josep Pla que per a gaudir de la millor obra de teatre, una òpera, un concert o una pel·lícula és primer que és important és la confortabilitat. Efectivament, si tu vas a veure, posem per cas un Txekhov o un Shakespeare i estàs a una sala on fa un fred que pela, moltíssima calor o estàs assegut a una butaca incomodíssima, allò, malgrat el geni de Txekhov i de Shakespeare i malgrat el talent dels actors, allò, dic, és un desastre. La cultura, com l’amor, sobre tot vol comoditat. I les dones intel·ligents i els clàssics ho saben. Doncs bé: què hi ha més 83

Lo Càntich

incòmode que comprar un llibre el dia de Sant Jordi? Només cal pensar en l’acumulació brutal de la Rambla a mitja tarda amb empentes, rodolons, furts i altres galindaines. Quart tema. Quina és la varietat de llibres que es mouen a les diferents parades de Sant Jordi? Doncs la varietat gira al voltant d’unes 40 obres que són a totes les parades. No intenteu buscar ni els Evangelis, ni l’Odissea, ni la Divina Comèdia traduïdes al català per Josep Francesc Mira –per dir tres llibres que tothom hauria de tenir a casa i llegir– perquè no les trobareu enlloc. Ara, les obres de l’Albert Espinosa, la Raholeta, en Lluis Llaquet, Polòlies i d’altres desgràcies pàtries tantes com vulguis. O sigui i per dir-ho clar: les vendes de llibres de Sant Jordi són la traducció de la demència cultural –bàsicament televisiva– catalana. De la mateixa manera que els líders d’audiència televisiva a casa nostra són els pitjors programes de televisió, els líders dels llibres més venuts per Sant Jordi són els pitjors llibres. Una pena. No totes les coses de Sant Jordi són negatives. Per la gent que som addictes compradors de llibres aprofitem l’avinentesa perquè ens fan el 10% de descompte (els dies anteriors només et fan 5%) i el que fem es presentar-nos a les 9 en punt a la nostra llibreria de capçalera i comprem tota la nostra llista. Enguany la meva llista era: – Poemes de la Joana Raspall (per a la meva dona: me’). – Sobre els oracles de Plutarc (recomanat pel Jaume Nolla). – L’obra i la por de Perejaume (recomanat per la Dolors Miquel). – Pagèsiques de Perejaume (recomanat per la Dolors Miquel). – Llibre dels homes de la Dolors Miquel. – El Mussot de la Dolors Miquel. – Missa Pagessa de la Dolors Miquel. – Posthomèriques de Quint d’Esmirna. – Contra un ignorant que es feia un tip de comprar llibres de Llucià de Samòstata. Després, a mitja tarda, anirem a recollir la senyora i la canalla i anirem a donar un volt per la Rambla i l’Ateneu i farem el que ella vulgui, com fem sempre. Només que enguany, justament perquè jo havia d’anar a cal notari sense falta, no he pogut ni anar a passejar amb la família.

Número 19 – Etopeia, 2013

I potser, al final, no és per tot el que he explicat en article, sinó per no haver pogut passejar i badar pel que escric aquest article tan agre i de tan mal humor. Potser l’any que ve no hauré de fer d’advocat i tot plegat ho veuré com sempre, és a dir, just com la majoria, és a dir, al revés. oO0Oo Il·lustració: “Prohibit Sant Jordi” Clara de Jaume

Lo Càntich

ARTICLE - POESIA

L’erotisme al Barroc Joan Abellaneda i Fernández A: “L’erotisme a la literatura”

I El tema Un tastet d’erotisme al Barroc

Ja ho digué en Joan Fuster: «Cal salvar el nostre “patrimoni” [...] “eròtic”. L’erotisme s’ha convertit en una al·lucinació general, comprensible després de molts anys -de fet, després de molts segles- de quaresma oficialment imposada». Realment la poesia eròtica posseeix unes característiques úniques per entendre l’estètica de cada moment de la història, ja que reflecteix d’una manera diàfana la visió del món. Al contrari del que es podria pensar, el tema eròtic, tractat obertament en l’Edat Mitjana, va experimentant a partir del segle XVI un procés de clandestinització que arriba el màxim grau en el segle XX. A l’època barroca, aquesta presa de consciència ja és prou forta per començar a marginar de la impremta la literatura obertament eròtica. Tan mateix, en aquesta época l’erotisme és curiosament conreat per sectors socials que avui considerem incompatibles amb això; per exemple, eclesiàstics. També hi ha manifestacions de burgesos i d’altres sectors, però de totes maneres, la majoria de composicions d’aquesta temàtica són anònimes. Trobem a la poesia satírica del segle XVII com l’enamorat és motiu de burla (quan hi apareix és enganyat per la seva estimada, o simplement es converteix en víctima de les vel·leïtats del sexe femení); en canvi, és admirat qui practica la sexualitat sense quedar-ne presoner. El següent poema d’un enamorat callat que, quan pot realitzar finalment el seu desig eròtic, es veu contrariat per una inoportuna impotència és prou il·lustratiu:

Número 19 – Etopeia, 2013

Per sa pròpia senyora... Per sa pròpia senyora, un majordom estava rematat de amor estrany, quan ab quimeres la mitat de l’any passa, sens oferir-se-li lo com. Ella, que entén i vol al gentilhom, procura dar remei a son afany, mes lo covard, que dubta si és engany, se glaça i no en la beina, el com ha nom. Deixà’l al fi per nècio al propi instant quan allargava el morro el caragol, vermell com una grana d’empeguit; i jura el gentilhom li pesà tant que se’l troba plorant de sol a sol i el té ab caldsfreds i basques cada nit. oO0Oo Anònim «Per sa pròpia senyora...» Il·lustració: “El somni d’Endimió” Anne-Louis Girodet de Roussy-Trioson

Lo Càntich

II Les vostres aportacions

El caníbal amorós «The Amorous Cannibal» Chris Wallace-Crabbe Traducció: Montserrat Aloy i Roca

Imagina que volgués menjar-te probablement començaria pels dits, les galtes i els pits tot i que em temptaries sencera, tan poderosament especiada per fer-me desdir de la meva tria.

Número 19 – Etopeia, 2013

Mentre t’engolís sencera com llepolia, com llaminadura deixaria els ossos petits amb molta cura vora el plat i acariciaria els més grans com si fossin talismans de vori. Quan ja hagués acabat amb el teu TU comestible (la teva llengua n’informaria el meu contestador) em desvetllaria a l’engonal de la nit per sentir, molt lentament, el teu esperit planyívol i encisador rosegar-me els dits de mans i peus. Aquí, amb un gest rar i delicat, algú deixa anar el seu cor i l’ofereix en una cullera, guarnit d’adjectius. oO0Oo Il·lustració: “Eros i Psyche” Markus Lüpertz

Lo Càntich

Les mans Les mans una extremitat total (la mà) i parcial (cinc dits) amb autonomia. Mà a Mà. Dit a Dit. Agafem, toquem, acaronem i comuniquem unes sensacions tàctils estimulants i excitants. Una referència al massatge sensitiu i eròtic. Massatge amb les mans i altres parts del cos, la llengua... Les mans llisquen per totes les parts del cos, jugant i entretenint-se a les zones més erògenes del cos. oO0Oo Joan G. Pons «Les mans» Il·lustració: “Cova de les mans” Anònim Prehistòric. Santa Cruz. Argentina.

Número 19 – Etopeia, 2013

III El racó ocult del joandemataro

Sobre la teva pell nua Joan Abellaneda i Fernández

Anhelo pintar sobre la teva pell nua les meves fantasies I traçar les línies prohibides que dibuixen els teus llavis -TotsAnhelo lliscar per les teves corbes, suaument, I modelar el contorn del teu cos tendre. Amb ulls tancats ho faria per guardar-te a la memòria I posseir-te al meu caprici sense demanar-t’ho -sense normesCobejo sentir la teva olor més íntima -IntensamentI gravar el so del teu gemec apassionat, a cau d’orella, Nascut de la joia de l’entrega a la vida. Cobejo la brillantor de les teves galtes enceses I el ritme del teu cor accelerat -compassat amb el meuAmb ulls tancats ho faria per guardar-te a la memòria I posseir-te quan volgués, com un caprici sense sentit -sense normesVoldria pintar la teva pell, ser el poeta del teu gaudi, el músic del teu eretisme... El teu creador voldria ser. oO0Oo

Lo Càntich

POESIA

L’espill del record Joan Lluís Cau Fogasa

He mirat els defectes del meu rostre corromput, imperfectes sota els estels i la llum resplendent de l’alba esgotada, reflectits en un pàl·lid espill de clara transparència;

Número 19 – Etopeia, 2013

Melancolia trista de tènues llàgrimes, que dónes alè al goig malferit i impacient clames a l’esquiva brisa, i li pregues que t’envolti d’harmonia i de passions engolides; Sembres i replegues cants adormits, encongits pel temps transporten murmuris abstractes i de la seva fam gotegen les passes alleugerides que fan del seu somriure joguines lliures; Quan en un instant, vaig sentir la tendror va emanar de l’aigua un sospir de vapor, hi pensaràs, són moments de brillantor que et faran anar dempeus, i amb freda temor esquivaràs els esquius de colors; Les branques cruixen sota la pluja, esclaten en notes de consol, espigues bullents balbucegen esgotades de sentiments i mirant afeblides veuen somnis en la realitat; S’han de bastir els meus records amb fang i pedra, de sentits es proclamen les alabances i les estances buides, solitàries de raons, s’omplen amb honor;

Lo Càntich

I un malaurat afany proclama ben clar, meravellós desig d’un món recíproc, que enutja lentament els sospirs de l’arbre plantat al peu del camí. Al costat del foc hi són els petons, que escalfen la pell vermella pel sol; les seves flames s’emporten els somnis i fan que els pensaments m’envoltin el cos amb una fina cinta de seda i vida. oO0Oo Il·lustració: “Llum i color - El matí després del diluvi” Joseph Mallord William Turner

Número 19 – Etopeia, 2013

POESIA

Ignonàutica Lluís Servé Galan A: “Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)” [text/os inspirat/s en Ignonauta, de Tulsa]

I. Cartògrafa audàcia

Diuen que la Mar només accepta nàufrags entre els seus braços I mirades lívides, inaccessibles com la mort quan es desitja viure, I comptaré amb sang el cúmul de llasts deixats pels fracassos. Diuen que els mapes indiquen els camins cap a noves Romes, Amb la desmesura del bleix orfe d’oxigen, i l’origen del somriure Serà la ganyota del dolor de qui oblida la flor i les seves aromes. I visc en la fal·làcia de reconèixer que l’audàcia no em reconforta.

Lo Càntich

II. Indiferència

Dèbil com un plor flèbil carregat Dels teus llavis, camino, m’arrossego Pel sòl entre pedres amb què ensopego I retindré en el cor el batec callat De qui s’aferra a un clau ardent Aïllat del món per la més volàtil Promesa del parany, amb la ment Immersa en el país del dàtil. Flèbil com la llàgrima dèbil, ploro Sota la pluja, brusca fam que devora Somnis i malsons, indistintament. I anuncio als quatre vents que moro, Amb la set de qui vol l’Avern i adora El salnitre a la gola, glop de l’indiferent.

III. Demència arsènica

I potser el dubte sigui el resum i el subterfugi de la carn morta. Diuen que l’amargor de la metzina no es detecta en les pomes, Ni en l’existència de faules i de fades cristal·lines, que no deslliura Del dol ni de la tristor, i m’endinsaré en els temporals i en les bromes. Diuen que el bressol de l’aigua no s’oblida mai, ni amb els passos Damunt de la sorra, amb els peus a terra, i, en el ball, gosaré escriure Paraules prohibides en pedaços de núvol per als somnis ja lassos. oO0Oo

Número 19 – Etopeia, 2013

MICROHISTÒRIES

10 microhistòries 70% verídiques Juan F. Ojeda

En venda tigre dents de sabre devorador d’homes. Sis anys. Arribat directament des de les profunditats de la selva verge. Dissecat. ***

Epitafi: Aquí jeu aquell que mai no va visitar cap cementiri. ***

El criminal alleujà el seu sentiment de culpa cometent un segon assassinat. 97

Lo Càntich

***

Aquella Primavera, la floració s’extingí abans de brollar. ***

El suïcida no va tenir compassió de si mateix. ***

He lluitat per oblidar-me de tu. Qui ets? ***

Era una escriptora molt previsible. Totes les seves històries tenien idèntic desenllaç: el punt final. ***

Anunci: Mulata dominicana. Nova a la ciutat. Pits molt grans. Culet juganer. Complet molt ric. Molt creient. Abstenir-se mossens. ***

Els núvols de cotó es van desfer i la pluja es va convertir en caramel líquid. ***

Després de la inundació el portaavions va sotsobrar a la riera. oO0Oo Il·lustració: “Escriptura” Clara de Jaume

Número 19 – Etopeia, 2013

POESIA

Evocació M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses”

Il·lustració: “La mirada” Odilon Redon

Lo Càntich

Evocació M. Roser Algué Vendrells

De vegades, una sola mirada val per tot un poema; i jo en tinc un record entranyable del temps dels amors més tendres. No era d’uns ulls, com el blau del cel, ni d’un suau color de mel, ni d’un verd com el mar infinit, ni d’uns ulls negres com la nit. Era la mirada clara d’uns ulls grisos plens de llum, que obria horitzons nous en el meu candorós món. D’evocadores promeses, de delícies irreals, d’il·lusions i de tendreses a l’alba d’un despertar. Més, d’aquell bell esguard tan ple de visions de cels, ara sols en resta un somni, un bell somni... però res més. oO0Oo

100

Número 19 – Etopeia, 2013

POESIA

Fotografia Glòria Calafell 3r. Premi - XVII Concurs Víctor Alari 2013 - Modalitat de Poesia

Fotografia: Manuel Moros

101

Lo Càntich

Fotografia (Argelès sur Mer o Argelers de la Marenda) Glòria Calafell Per a A. M. i T.M., dues dones de Sants.

Sento el trepig cansat dels vostres peus entre neu i glaç. Sense gemecs, camí dels derrotats. Filferro i platja. Record d’Argelers. La dona de l’altre costat, tieta, plora i el nadó somriu. I el nadó somriu, mare, i no el veus. El meu germà dorm i tu no somrius. No dorms, tampoc. Amb ulls d’adolorida enyorança, has mort la son. De tots els vessants de la poesia, la de l’infortuni té els ulls eixuts, per rebel·lia, a les arrels del plor i els tons envigorits a la memòria.

oO0Oo

102

Número 19 – Etopeia, 2013

RELAT

Després de 50 anys... Gemma Matas Gustems 1er Premi del 8è Concurs de Contes de la Gent Gran Ajuntament de Sabadell, 2013

Il·lustració: “Riuada” Alejandro Merino

103

Lo Càntich

Després de 50 anys... Gemma Matas Gustems

En Ramon, com cada dia, en plegar de la feina, se’n va a seure una estoneta en aquell lloc concret de la ribera del riu Ripoll. Viu al barri de Torre Romeu de Sabadell, en un pis molt modest construït després que la gran riuada de l’any 1962 es va emportar casa seva, així com també la de molts altres veïns, amics i familiars. Té 64 anys i no ha pogut oblidar l’horror que va sentir quan la riuada, provocada per la pluja torrencial caiguda en molt poc espai de temps, va causar una tragèdia tan gran, emportant-se tot el que anava trobant pel camí: habitatges, cotxes, arbres i tantes persones... entre elles al seu pare i la Clàudia, la seva germaneta, aquella nina tan preciosa de dos anys, que la força del corrent li havia fet relliscar de les mans! Desesperat, va intentar ajudar a la seva mare que va sortir il·lesa, però no va poder fer res pel seu pare. Va perdre la vida en intentar salvar la nena. Van trobar el seu cos prop de Cerdanyola, però la petita, era una més del gran nombre de desapareguts que mai es va poder trobar. Vés a saber si va ser arrossegada fins el mar o vés a saber on va anar a parar! En aquell moment, ell tenia 14 anys. El rosec que sentia dintre seu des de llavors, no el deixava viure. Li donava la sensació que era culpable de les dues pèrdues, s’acusava d’haver tingut un moment d’indecisió, però no ho podia precisar. Potser no havia sigut prou valent per llançar-se a l’aigua i seguir al seu pare. Va anar tot tan de pressa que el seu cap no pensava amb la claredat suficient, per fer-li veure les coses tal com havien passat en aquell moment. Al cap dels anys, es va casar amb una noia que vivia en el mateix bloc de pisos, i que eren amics des de petits. En el moment de les riuades, també havia perdut al pare, només li quedava la mare i l’àvia. Van tenir dues filles. La gran feia tres anys que s’havia casat i tenia una nena d’un any i mig. Era una nena preciosa que a ell li recordava molt a la seva germaneta, tant pels cabells rossos i rinxolats, com pel color tan blau dels seus ulls, i també per la seva expressió. Amb el temps, es podia haver forjat una imatge equivocada, però la seva dona no el contradeia, ella també li veia una gran semblança.

104

Número 19 – Etopeia, 2013

Tot i ser l’avi d’aquell angelet i estimar-la amb bogeria, no aconseguia esborrar aquell mal son i seguia tenint la necessitat d’anar a seure cada dia una estona al costat del riu, just en aquell lloc on hi havia estat casa seva. La dona li respectava aquell costum. Sabia que havia patit molt i que no es podia treure el dolor que el turmentava per dintre. Necessitava aquella estona de soledat! Quantes i quantes famílies havien patit situacions extremes aquell any, molts havien perdut éssers estimats, d’altres totes les seves pertinences i més d’un ho havia perdut tot, la família, la casa i les ganes de viure... Ja han passat 50 anys, però sempre havia quedat en el record dels ciutadans que ho van viure, igual que d’altra gent de fora que els hi interessava el tema, com per exemple la Laura, sempre àvida d’aprendre. Un dia, s’assabentà que aquí a Sabadell s’hi feien diversos actes per commemorar aquest fet. Ella, com altres, sempre havia viscut a Barcelona però això no treu que li vagi cridar l’atenció tot allò que va passar quan era molt petita i que va portar tantes desgràcies, tant a la mateixa Ciutat Comtal, com a les comarques del voltant. Tot i que no sabia que era el que els havia passat a la seva família, suposava que havien hagut de patir molt, perquè si alguna vegada sortia aquell tema en conversa o feien algun reportatge sobre el fet, donava la sensació que tant el seu pare com la seva mare sentien un calfred i tancaven de seguida la radio o la televisió on en parlaven. De jove, havia sigut una noia molt alegre i sempre disposada a ajudar en el que calgués. Era filòloga d’anglès a la universitat i des de ben petita havia demostrat gran interès pels estudis. Els seus pares, com a persones benestants, s’havien pogut permetre donar-li una bona preparació, aprofitada molt bé per ella al llarg dels anys. Se’ls estimava moltíssim i els seus pares li corresponien igual. Era filla única i rebia tota mena d’atencions. No s’havia casat ni tenia parella. Havia festejat molt temps amb un noi que la va decebre en moltes ocasions. Sense ni adonar-se’n, quan ho van deixar, es va anar tancant en si mateixa i no va tornar a sentir interès per ningú, tot i que no li havien faltat pretendents. Els anys anaven passant però encara feia molt de goig, tot i que superava la cinquantena. Els seus pares feia temps que havien mort. De fet, ja eren grans. Des d’aleshores, se sentia molt sola. 105

Lo Càntich

Sempre li havia agradat descobrir coses noves, investigar i anar a conèixer llocs que fossin del seu interès. Quan es va assabentar que el Museu d’Història de Sabadell oferia la possibilitat de fer una visita pel sector del Ripoll on hi varen haver més desgràcies, pensà que seria interessant de veure-ho i coneixeu amb una visita guiada, que li expliquessin ben bé com va succeir tot allò, i decidí anar-hi, fent la reserva amb temps suficient per no trobar-se que ja no hi havia lloc. Per fi, arriba el diumenge esperat, s’arregla i se’n va cap a l’estació dels Catalans per agafar el primer tren que vagi a Sabadell. Quan ja ha arrencat, tot i que va asseguda, sent com un lleuger mareig, no sap de què li ve. No és la primera vegada que té aquesta sensació. Des de molt petita, sempre havia tingut aversió a la platja. Mai li havia agradat anar al mar ni a nedar. Els seus pares tampoc li havien obligat. Només de pensar-ho, notava aquell lleuger mareig. Mira per la finestra i decideix tancar els ulls. Segur que s’anirà sentint millor. Amb el moviment del tren, es va adormint i com moltes altres vegades a la seva vida, té un mal son que la turmenta profundament. Veu una nena molt petita ficada dintre l’aigua, no sap on, amb molta dificultat per respirar, l’aigua li priva i la fa córrer a una velocitat incontrolable, no pot parar, nota uns braços que la deixen anar i... en nota uns altres que la subjecten. De cop i volta, la tornen a deixar anar i la força de l’aigua la segueix arrossegant però, ara se sent sola, quasi no pot respirar i... es desperta sobresaltada. Aquest mal son l’ha acompanyat tota la vida! Ho havia comentat amb els seus pares i sempre li havien dit que no en fes cas, li devia semblar que es repetia però el més segur és que no tenia més importància, moltes vegades somniem coses que no tenen cap sentit, tot i que no deixen de donar-nos malestar. En arribar a Sabadell, baixa del tren, pregunta on és el museu exactament, tot i que ho havia mirat a la guia preferia anar segura, li indiquen cap on ha d’anar i un cop hi ha arribat, es presenta i se’n va amb el grup que van a fer la visita.

106

Número 19 – Etopeia, 2013

Van seguint l’itinerari previst amb les corresponents explicacions molt interessants i arriben al punt on els hi indiquen que hi havia hagut les cases que se’n va emportar la riuada i les desgràcies que va provocar. Tot el grup va mirant aquí i allà i de cop i volta, la Laura té una sensació desconeguda, s’espanta, no sap que li passa. Nota com si no podés caminar, li falta l’alè, respira amb dificultat, mira davant seu i se l’hi enterboleix tot. Cau estesa a terra. Els responsables van de seguida a veure que ha passat i a socorre-la. Al mateix temps, en Ramon, que està allà assegut, s’aixeca i també si acosta amb rapidesa. La Laura es recupera, obre els ulls i veu una persona que la mira fixament. En aquell moment, en Ramon acaba de descobrir aquells ulls blaus tan enyorats i somniats i aquells rinxols rossencs tan coneguts per ell. Amb un fil de veu diu... Clàudia? La Laura està com petrificada. No entén res del que està passant però sent desaparèixer la seva solitud. Sent com si tingués algú molt estimat al seu costat, sent... què sent? Aquell home ha dit, Clàudia... el nom no li sona gens estrany, és com si algú la cridés a través del temps, què està passant? L’home s’incorpora i l’ajuda a aixecar-se. La Laura, nota un calfred, no sap per què, però se l’hi abraça fortament. Els responsables del grup es queden sorpresos i quan li pregunten si es troba bé per seguir, ell, els hi diu que no cal, que l’estava esperant i ja és a casa seva. La noia els hi fa un senyal afirmatiu amb el cap i s’acomiada d’ells. Han hagut de passar 50 anys per retrobar-se, però ni l’un ni l’altre se senten estranys, noten una sensació de pau interior incomprensible. S’abracen plorant, no els hi calen paraules, els dos germans s’han retrobat! La Laura, millor dit, la Clàudia, mai no sabria la veritat del que havia passat el dia de la riuada, però aquesta va ser la història. El seu pare, en veure que la nena relliscava dels braços d’en Ramon, degut a la forta corrent, es va llençar com un boig a socorre-la. Li va semblar que la tenia a l’abast i la podia agafar, però no va veure un tronc que s’havia tombat i havia quedat travessat i el fort cop que va rebre, el va estabornir, això va provocar la seva mort. El van trobar prop 107

Lo Càntich

de Cerdanyola. Un noi que seguia corrent avall, se’n va adonar i va anar darrere la nena. La va poder agafar, el corrent el va obligar a seguir endavant. L’aigua semblava boja i sens saber com, la nena se li va escapar dels braços. Ell, va fer un mal moviment i va quedar penjat d’un tronc. La pressió de l’aigua se’l va emportar i no va poder reaccionar. Es va ofegar al cap d’uns moments. Molt a prop d’allà el riu feia un giravolt pronunciat. La part que tocava a la ribera, quedava mig coberta per unes branques que encara estaven subjectes al tronc de l’arbre i la nena hi va quedar enganxada amb la seva roba, tot i que amb molt poques forces per continuar vivint. Una parella que hi havia allà en aquell moment, es van tirar instintivament per agafar-la. En veure que ningú en feia cabal, se la van emportar. Va estar ingressada en una clínica fins que es va recuperar i després, en veure que ningú demanava per ella, van procedir a la seva adopció. És com un conte, aquella nena se’n va sortir però, quants d’altres van arribar a morir en poc temps i... potser també quantes adopcions es van fer d’altres nens que s’havien quedat totalment sols i perduts! oO0Oo

108

Número 19 – Etopeia, 2013

POESIA

El full en blanc... Francesc Arnau i Chinchilla

Il·lustració: “Llibre en blanc” Nwil

109

Lo Càntich

El full en blanc... Francesc Arnau i Chinchilla

El full en blanc, com un llençol impol·lut, amortalla la ment abans del ritual d’escriure un vers i mamprendre el poema... Aleshores, a borbollons et vénen les paraules, com un torrent que no es pot aturar. Quin misteri s’amaga al darrere d’aquest procés tan senzill i tan simple? No ho puc saber, però vaig intentant-ho, de tant en tant escrivint sobre el tema... En quin moment s’engendra el poema? oO0Oo

110

Número 19 – Etopeia, 2013

ENTREVISTA

“Llibres, i punt!” Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blocs”

Llibres, i punt! Aquesta exclamació, que sembla pretendre dictar sentència, encapçala un bloc literari on, òbviament, es parla de llibres. En ell hi trobarem diverses entrades amb comentaris al voltant de les lectures que ha anat fent la persona que hi ha rere tot el projecte. I ara és el moment de parlar amb ell, amb en XeXu. 111

Lo Càntich

1. La primera pregunta que sempre m’agrada fer és sobre el títol del bloc. La veritat és que la teva elecció és prou contundent però: ¿com vas arribar a decidir aquesta exclamació per a la creació del teu bloc literari? Aquesta pregunta em serveix per introduir un tema que segur que sortiria de totes maneres. El ‘Llibres’ no és el meu blog principal. El meu blog personal és el ‘Bona nit i tapa’t’, de caràcter força reflexiu i introspectiu, i ja portava un bon temps fent-lo quan va sorgir la idea del ‘Llibres, i punt!’. Al ‘Bona nit’ de tant en tant feia ressenyes, però només de llibres que m’havien agradat molt, o de llibres amb fama que no m’havien agradat massa. Sempre he llegit, però els darrers anys ho he fet de manera molt més intensa i vaig pensar de fer-me un lloc on ressenyar tot el que llegia, tant si m’agradava com si no, arxivar totes les ressenyes de manera metòdica i, esporàdicament reflexionar sobre la lectura. Un lloc on només parlar de llibres, i alliberar el ‘Bona nit’ d’aquest tipus de contingut. I d’aquí ‘Llibres, i punt!’, només llibres, només lectures. I bé, el fet de dir ‘punt’ també és una picada d’ull al punt del llibre, que vaig traspassant de lectura en lectura de manera ritual. Els punts els conservo anys! 2. El passat mes de març el teu bloc va fer tres anys que estava en marxa i per això vas penjar un post comentant el fet. Però a banda de les paraules que ja vas escriure en el seu moment, què ha significat per a tu aquest aniversari? Sempre he pensat que els tres anys de blog equivalen a la majoria d’edat. Hi ha molts blogs que desapareixen abans, així que complir tres anys em sembla un projecte sòlid. Mai se sap què pot passar, però de moment m’encanta ressenyar i ho faig amb moltes ganes. L’aniversari sempre és moment per muntar alguna cosa especial, encara que no va ser el cas d’aquest any, i també per marcar-se reptes. La veritat és que vaig camí dels set anys en el món dels blogs, i aquests tres anys del ‘Llibres’ m’han passat volant. 3. Ja que hem parlat d’aquest post que vas penjar el passat primer de març, potser fóra bo comentar que de tant en tant hi ha alguna entrada que no es correspon amb una ressenya de llibre. Per exemple, l’agost de l’any passat vas parlar de “Llibres de platja”; a principis d’aquest any

112

Número 19 – Etopeia, 2013

vas enumerar les “Frases 2012”; o bé el mes d’abril vas escriure un article titulat “Crítics literaris”. I així en podríem esmentar algun altre. A què es deuen, aquestes entrades? Hi ha una certa necessitat, potser, de mostrar les teves opinions més enllà de les ressenyes que ja publiques? Com comentava abans, el blog em serveix per parlar de llibres en general, cosa que considero un plaer, i el món de la lectura té moltíssims vessants. Pel que he vist, no sóc l’únic a qui agrada debatre aquests temes, en aquests posts força gent hi diu la seva també. La base del blog són les ressenyes, seria com la meva ‘base de dades’ de lectura, però està clar que m’agrada expressar les meves opinions respecte a tot el que em balla pel cap. La majoria de seguidors que tinc em coneixen per l’altre blog, i allà la tònica és precisament aquesta, per això no crec que sorprengui a ningú que de tant en tant al ‘Llibres’ també es reflexioni. El que sí que intento és fer aquests posts mentre llegeixo llibres més llargs, perquè el blog no quedi inactiu tant temps, entre ressenya i ressenya. 4. Això ens duria a parlar de la persona que hi ha rere el bloc. Si consultem el teu perfil veurem només aquestes dades: “home, bioquímic, català, casteller...” ¿Ets, doncs, dels qui prefereix mantenir un cert anonimat dins la xarxa, o senzillament vas començar així el bloc i t’has limitat a mantenir-lo? Això també és marca de la casa. Al principi no em feia res dir que tinc blog, o blogs, però quan vaig veure que massa gent ho sabia i que això podia coartar la meva llibertat d’expressió vaig començar un procés involutiu i a tornar-me més anònim. Parlo sobretot del ‘Bona nit’, em sento més còmode pensant que la gent que em llegeix no em coneix, encara que no és ben bé així. Potser més aviat el que penso és que jo no els conec a ells, i això em dóna llibertat, que en definitiva es tradueix en autenticitat. Per quan va néixer el ‘Llibres, i punt!’, aquesta manera de fer ja estava més que decidida. És un blog que em permet un altre tipus d’interacció i que m’ha portat algunes sorpreses, com per exemple aquesta entrevista, i això fa que em replantegi certes coses, però de moment estic convençut de seguir gaudint dels avantatges de l’anonimat. 5. En consultar el teu perfil també trobem que aquest no és l’únic bloc que condueixes, sinó que n’hi ha quatre més. Ens podries fer cinc cèntims de cadascun d’ells tot indicant, breument, les matèries que hi tractes? 113

Lo Càntich

Del ‘Bona nit’ ja n’he parlat força. ‘La comunitat del fosfat’ és el meu primer blog, compartit amb els amics de la carrera de Bioquímica. El vam començar com una manera més de mantenir-nos comunicats, i encara continua, a ritme força baix. Hi tractem temàtiques molt variades, una mica de tot. Ha acabat sent un lloc gairebé només per nosaltres. ‘c@ts’ és un blog participatiu que es dedica a premiar blogs escrits en català, uns premis populars que ens vam empescar que han aconseguit arrossegar força gent en les votacions durant les cinc edicions que s’han fet fins ara. I el ‘Cartes al futur’ és un altre projecte col·laboratiu en el que tothom qui vulgui pot escriure posts que es publicaran com a mínim sis mesos després de la data en que s’escriuen. Es programen els posts, sobretot de prediccions i com veiem el futur, i surten publicats en la data indicada. Un projecte força maco. 6. Això, a priori, em fa pensar en una feinada immensa. Quant de temps hi dediques, per exemple, a la setmana? Només hi ha una resposta possible a aquesta pregunta: Massa! És un món que omple molt, hi dedico bona part del temps lliure que tinc perquè no deixa de ser una de les meves aficions principals. A més, m’agrada cuidar els lectors que tenen la deferència de deixar-me comentaris i inverteixo més temps responent el que em diuen que escrivint posts. Però és un temps que gaudeixo força, ho he de reconèixer. 7. Tornem a Llibres, i punt! Un detall que crida l’atenció és que les lectures que s’hi troben pertanyen a gèneres o temàtiques ben diverses. Hi ha literatura de totes (o gairebé totes) les nacionalitats i idiomes, hi ha novel·les de fantasia, hi ha novel·la de gènere negre... Et consideres allò que se’n diu un lector compulsiu, un devorador de llibres? I encara una altra pregunta: malgrat aquesta enorme afecció per la lectura, hi ha algun tipus de novel·la que t’apassioni més que d’altres? Sí que em considero un devorador de llibres, i el fet de fer el blog encara m’impulsa a llegir més. Passo força temps llegint, però sóc lent, encara que no em creuen quan ho dic. Fa un temps llegia una varietat d’autors i temàtiques molt reduïdes, però quan vaig començar a comprar-me jo els llibres vaig ampliar el meu ventall. També el fet de tenir el blog me l’ha fet ampliar més, seguint recomanacions d’altres blogs, o de comentaristes. Ara estic content de llegir una mica de tot, però suposo que si he de triar un gènere em quedaria amb la intriga o la novel·la negra, trames enrevessades en les quals hi hagi coses a descobrir. Darre114

Número 19 – Etopeia, 2013

rament, però, alguns llibres de fantasia són els que més m’han agradat, i és un gènere que no llegia mai abans. 8. Un altre detall que m’ha cridat l’atenció, potser perquè és una dada que moltes vegades hom tendeix a obviar, és que en el cas de traduccions d’altres llengües sempre indiques el nom del traductor o traductora. És possible que ara marxem una mica del tema que en realitat ens ocupa però: com veus el paper i la feina de traducció a casa nostra? Primerament, he de dir que no sóc cap expert en traducció, generalment és una cosa que em passa desapercebuda, i malauradament, quan la traducció es fa notar sol ser per mal. Dit això, considero que és una tasca poc valorada, perquè si no existís ens perdríem llibres molt bons. No sempre podem llegir en versió original, a mi que m’agrada molt Murakami, per exemple, estaria venut. Per això solc ser benèvol, per pur agraïment. El que sí faig és que, si un llibre es pot llegir traduït al català, el llegeixo en català. De vegades és difícil, però crec que cada cop més es tradueix tot el que arriba a la nostra llengua, i per mi és un goig. Poder llegir en la meva llengua, per més recomanable que sigui llegir en versió original, és tot un privilegi. 9. Amb els tres anys que portes conduint aquest bloc, i amb tot el bagatge que arrossegues amb els altres que hem esmentat abans, de ben segur t’has trobat amb alguna anècdota curiosa. Ens podries explicar alguna particularitat d’aquest estil? Suposo que n’hi ha moltes, però pel que fa al ‘Llibres, i punt!’, el que sempre m’ha sorprès més és que alguns autors novells s’han dirigit a mi per demanar-me que llegeixi el seu llibre, algun cop auto-editat, i en faci una ressenya. Ells busquen una mica de difusió de la seva obra i em sembla bé, però quan ho fan el primer què penso és qui sóc jo per proporcionar-los aquesta difusió, i com deuen haver arribat a mi. El meu blog és petit, és per mi i tinc sort de tenir alguns seguidors, però quina visibilitat pot tenir una ressenya meva? A mi em sembla que poca, però es veu que no. Gairebé prefereixo no plantejar-m’ho. Això sí, si algú em demana una ressenya sempre l’aviso a què s’exposa, jo sempre dic el que penso, si mentís per fer propaganda d’un llibre estaria enganyant la gent que em llegeix, dels que penso que m’he guanyat la confiança, però sobretot m’estaria enganyant a mi mateix, i això no passarà.

115

Lo Càntich

10. Gràcies per atendre’m en aquesta breu entrevista. Però abans d’acabar, et cedeixo la batuta: hi ha algun comentari que t’agradaria afegir? Alguna pregunta que t’hagués agradat respondre i que no t’he formulat? Doncs només agrair que m’hagis donat l’oportunitat d’explicar una mica com funciona el meu blog per dins, un plaer respondre les teves preguntes. M’agradaria animar a tothom a llegir, és una activitat fantàstica que et proporciona estones meravelloses i et permet visitar mil i un universos paral·lels. Diria que per mi és necessari, espero no perdre mai aquesta afició. I a més, des que tinc el blog la lectura ha pres una altra dimensió: un llibre no està acabat fins que no té la seva ressenya feta! Però aquesta ja és una altra història! oO0Oo

116

Número 19 – Etopeia, 2013

ARTICLE

Carme Martí novel·la la vida de la lluitadora Neus Català Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules”

filòloga catalana Carme Martí (Montblanc, 1972) va relatar la vida de la lluitadora antifeixista Neus Català com per casualitat, essent d’aquesta manera el seu debut literari, ja que només havia editat: Història d’una cuinera. Memòries de Maria Badia (2008), i Cròniques rurals (2011), compartit amb Jordi Llavina i Albert Carreras. La Carme estava portant a terme unes entrevistes per parlar sobre la vida al camp a una sèrie de persones per il·lustrar com es vivia en aquell temps al món rural, en aquest projecte que era per al Museu de la Vida Rural on treballava, va decidir-se per fer una entrevista a la Neus Català que no tan sols li parlà de la vida al camp en aquells temps, perquè també feia de pagesa, sinó que a més li comentà les seves vivències als camps de concentració, el tema havia d’aflorar per un lloc o altre i així succeí. Això va colpir tant a la nostra autora que no es podia treure de la ment aquelles explicacions i decidí que en podia fer un llibre, novel·lar la vida de la Neus Català afegint-hi quelcom de ficció i així crear un relat de bon llegir i ple d’emocions colpidores, tot arran de la fotografia que havia vist de la Neus amb el vestit de ratlles, el de deportada. La Carme, li rellegia els fragments que anava escrivint durant les nits i en un any i mig, temps en què tardà a finalitzar-lo, i la Neus s’hi sentia identificada. També se satisfà de la confiança que li donà l’agent literària. Convé recordar també la tasca d’una altra gran dona, ja desapareguda, la Montserrat Roig que donà a conèixer un dels primers estudis sobre el tema amb cinquanta testimonis de deportats als camps nazis amb el llibre 117

Lo Càntich

intitulats Catalans als camps nazi (1977) i a qui Neus Català està molt agraïda. Neus Català fins als anys cinquanta hagué de viure un període d’enfrontaments, persecucions fruit de la realitat del moment. Nasqué a Els Guiamets el 1915, un poble de Tarragona. Allí participà amb el Front Popular i quan esclatà la Guerra Civil va desplaçar-se a Barcelona per treballar com a infermera el 1937, perquè n’era diplomada i a més, era feina que li causava devoció, salvar vides. Uns mesos després esdevingué la directora d’una colònia de nens refugiats, ocupació que la marcà plenament. El 26 de gener del 1939 les tropes franquistes entraren a Barcelona, i hagué d’exiliar-se, traslladant 180 nens orfes de la colònia Negrín de Premià de Dalt que estaven a càrrec seu, en direcció a França i poder creuar la frontera, ho aconseguiren. Temps en què la Neus s’instal·là definitivament al sud de França per la seva seguretat. L’1 de setembre del 1939 esclata la II Guerra Mundial. El juny del 1940 Neus Català lluitava amb la resistència des de França. Hi col·laborà juntament amb el seu marit, controlant la rebuda i emissió dels missatges, documentació, armament i similars. Ella fou un enllaç fins que un farmacèutic de Sarlat la denuncià i justament per aquest fet, la descobreixen i és retinguda per tenir la doble nacionalitat, la francesa i l’espanyola, perquè formava part dels rojos espanyols i fou detinguda, encarcellada i rebé maltractament a la presó de Llemotges el 1943. A Llemotges l’obligaren a pujar en un tren, juntament amb d’altres dones. Aquestes, anaven al vagó del bestiar, en total eren noranta, i havien de viatjar durant cinc dies i cinc nits. Al tercer dia baixaren del tren. El seu marit anava al primer vagó, anaven als trens de la mort. De menjar els donaven una sopa pudenta, que de fet semblava aigua bruta i llavors van continuar el viatge. La primera setmana que estigué al camp de concentració perdé vuit companyes i desitjava morir, però li va sortir el coratge a seguir davant de la injustícia. Corria l’any 1944 quan de manera imminent fou transportada al camp de concentració Ravensbrück (Alemanya), era un camp d’extermini de dones, situat a noranta quilòmetres al nord de Berlín, allí hi estigué exactament quaranta dies. Perderen la vida noranta-dues mil persones, que malauradament, de seguida es diu, una total barbàrie. D’altres milers moriren assassinats, de fam, malalties, per culpa dels experiments mèdics com per exemple l’esterilització. El seu grup de companyes de barracó va fer una vaga de fam, animades per la Neus, 118

Número 19 – Etopeia, 2013

que sovint les esperonava de broma i llavors es retractava i es feia enrere. El més bo que mai van tastar va ser enciam amb vinagre i confirma que aquella fou l’única vaga de fam que hi hagué en un camp de concentració perquè volien menjar millor. Les seves amigues eren més intel·lectuals i ella era forta, venia del món de la pagesia. La Neus sempre va amagar als alemanys que era infermera i així tenir una vida més plàcida, amb privilegis per sobre la resta de companyes. La Neus era infermera per ajudar, no per fer mal ni matar persones. Per sort, la Neus va poder evitar veure com a les acaballes de l’any 1944 instal·laven a Ravensbrück les càmeres de gas i morissin asfixiats prop de sis mil presoners, que anaven arribant: homes, infants, dones. Corria el juny del 1944 quan fou enviada a Txecoslovàquia en un altre camp, aquest de treball. Així doncs, de Ravensbrück anà a parar a Holleischen, un subcamp de concentració de Flossenbürg on fabricaren armes per matar als seus, a soldats del seu bàndol i es guanyaren el sobrenom del Comandament de les gandules perquè no volien fer-les i quan no les veien les confeccionaven defectuosament, afegint saliva o mosques per disminuir-ne els efectes. El 30 d’abril del 1945 i gràcies a l’exèrcit Roig, fou alliberada, però els jueus havien de continuar exiliats tal com passava amb els espanyols, tot per culpa del franquisme, fet que encolerí la Neus i mai els ha perdonat. França l’acollirà, concretament la ciutat de Llemotges, que amb anterioritat l’havia maltractat. Però en l’arribada la Neus rebé una mala notícia, l’Albert, el seu home, havia mort. Des d’allí va continuar amb la seva lluita contra el franquisme, i a poc a poc anà reconstruint la seva vida. Carme Martí explanà que era curiós que de les persones que han sobreviscut a l’empresonament en un camp de concentració, o no volien donar a conèixer les seves vivències de manera recent a l’alliberament, ja fos pel bloqueig, tensió i l’afany per oblidar o bé, ho havien fet de manera tardana, al llarg dels anys per tal que es conegués la veritable realitat que van viure i d’aquesta manera també mantenir el viu record dels companys i companyes que van perdre i de les atrocitats que allí es realitzaven amb el vistiplau de la resta de països. L’escriptor Jorge Semprún va dir una vegada que costava “explicar allò que no es pot explicar”. L’historiador i catedràtic José Montiel va definir a la Neus Català, rubinenca d’adopció, com una persona amb “dignitat, honestedat i solidaritat”, tres adjectius que s’adiuen a aquesta 119

Lo Càntich

senyora lluitadora de noranta-set anys que s’identifica amb el comunisme i que està realment enfurismada amb molts partits polítics i sobretot alguns països que van tolerar el franquisme, per tot el que va haver de passar. Carme Martí es congratula de poder haver rebut aquest testimoni de primera mà, d’una obra plena de molt sentiment i que pot esdevenir una de les novel·les destacades de l’any. Però tot fou de manera inconscient, per atzar, perquè l’autora de Montblanc pretenia fer una investigació dels camps. “Ah, sí, dels camps digué la Neus”, molt interessada en va parlar amb la gent que tenia afany de conèixer. Val a dir com a anècdota, que uns dies abans havia caigut a terra però que per sort no s’havia trencat res i que no faltava a cap cita. Tot i que en algunes ocasions la memòria li marxava fruit de l’edat, o li repetia quelcom, estava amb molt bona recordança dels fets viscuts, alguns globalment, com és evident per culpa del pas del temps. La Neus li explicà que el seu marit portava una plantació de tabac i ella feia horta, llavors, l’autora li clamà el desig de fer una novel·la i la Neus li donà el vistiplau.

El retrat de Neus Català amb l’uniforme de presonera, realitzat un cop fou alliberada

120

Neus Català glossà els esdeveniments més destacats de la seva vida, que havia treballat com a sanitària a França, que havia dirigit un col·legi de nens refugiats i a l’autora li quedà temps per explicar-nos un parell de secrets ben guardats i que li sabé greu donar a conèixer, que la Neus volia que silenciés, però eren bàsics: el primer era que la fotografia en la qual apareix com a deportada és del dia del seu alliberament i se la va fer per a tenir un record, moment en què el seu marit seguia en un camp de concentració i desconeixia si era viu o mort. Neus decidí que escriuria la memòria de les deportades i per això es féu la fotografia.

La segona era que la seva germana va decidir cremar el vestit de deportada de Neus Català per tal que no s’obsessionés amb tot allò viscut. Però la Neus comentà que, si avui dia el tingués, estaria emmarcat en algun museu, per ser un element fetitxista que despertaria la curiositat de molts individus. Carme Martí explanà que en un primer moment enregistrava les entrevistes amb la Neus però a causa d’algunes repeticions o fallades de memòria, veié que allò més efectiu era prendre notes. S’emocionava contínuament escoltant a la Neus. Llavors, l’autora posà com a afegitó als esdeveniments glossats per la Neus uns petits tocs de ficció i d’aquesta manera poder-se acostar de manera més pragmàtica a la realitat que pretenia donar a conèixer des del vessant literari. Com hem dit, Carme Martí reitera que als deportats els costava treure a la llum tot allò que van viure, per pudor, per a no recordar-ho i reobrir ferides. La Neus li aclarí que als camps de concentració els rapaven tot el pèl del cos, i posteriorment els lliuraven unes sabates de fusta grans i una lona dura molt similar a la que porten alguns camions i així quedaven ben deshumanitzades. Però no ho havien perdut tot, encara els quedava la dignitat i que mai es deixarien extraviar. Mai ploraven davant dels alemanys, per mostrar força i orgull, encara que sí que ho feien en privat quan els era necessari. Els nazis els llençaven per menjar els rosegons de pa i ella –la Neus– ordenava a les seves companyes que ningú n’agafés cap bocí, que no els recollissin del terra com si fossin un gos. Quan va ser alliberada, i com a anècdota, la Neus decidí tornar a casa amb el vestit de deportada posat. Actualment, la Neus no deixa passar cap oportunitat d’explicar tot el martiri que va viure i el seu afany de supervivència i coratge, d’uns camps d’on molts no pogueren sortir vius. Sempre que pot va a realitzar xerrades i mostra el seu testimoni en escoles i instituts. Ara, la Neus Català viu en un geriàtric, però no se sent sola, rep visites contínues de persones que la volen conèixer i obre cartes diàriament de persones que l’escriuen i que guarda amb molta estimació dins de quatre arxivadors en làmines de plàstic per poder llegir ambdues bandes amb senzillesa i que sovint rellegeix un i altre cop. Fins i tot, una noieta de dotze anys li escrigué una carta que en l’edició limitada del llibre Un cel de plom (2012), la que mostra a la Neus amb la seva filla en braços a la portada, l’autora li va demanar i ha sortit escanejada per mostrar-la als lectors.

121

Lo Càntich

Neus Català i Pallejà hagué de sobreviure l’estada en dos camps de deportats: el de Ravensbrück, un camp d’extermini, on estava encomanada a Déu i a l’atzar, en el qual estigué quaranta dies i més tard, fou traslladada en un camp de fabricació on estigué tretze mesos i mig, el de Holleischen, a l’antiga Txecoslovàquia, i des de l’1 de gener del 1993 se separà en dos estats, República Txeca i Eslovàquia. Al cap i a la fi, un total de quinze mesos de vivències als camps de concentració, un mes i pocs dies a Ravensbrück i la resta al camp de treball. El 1976 finalment pogué restituir la seva vida i anar de nou a Catalunya. Sempre ha dit en veu alta: “Els dirigents europeus ens van abandonar”. Una de les coses que van sorprendre a la Neus i que la van fer més feliç en gaudir de la llibertat va ser començar una nova vida, tenir altre cop un marit i poder tenir fills, ella pensava que no seria possible, atès que les punxaven contínuament per a treure’ls la regla i no poder-ne tenir. Amb trenta-cinc anys tingué la primera filla.

Neus Català i Carme Martí

Si la Neus Català té una fòbia, una por que no li treu la son, aquesta és visualitzar les ratlles de la vànova que lliuren als geriàtrics, aquelles ratlles la retornen al vestit dels camps, als mals records de la seva joventut. També les pastilles per dormir li fan costat, però viu molt alegre i plena de fortalesa. La Neus prossegueix el seu camí, ara presi122

Número 19 – Etopeia, 2013

dint l’associació amical de Ravensbrück de fa uns anys i segueix pertanyent al Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). En l’actualitat segueix rebent premis com la Creu de Sant Jordi el 2005 o Catalana de l’any el 2006. Una lluita sense fi per mantenir la memòria viva d’un passat fosc a Europa i que a Espanya, com diu la Neus es coneix ben poc, no passa el mateix a Catalunya, on se n’ha parlat molt. Ella seguirà lluitant la resta dels seus dies perquè es conegui la veritat i mantenir el record viu, continuarà teixint la història, no sols la seva, sinó la de les seves companyes ja traspassades. La Carme Martí ens va saber transmetre les seves emocions en la presentació del llibre, com abans els hi havia transmès la Neus. Encara recordo quan ara fa tres anys una professora d’història de l’Institut J.V. Foix de Rubí, lloc en el qual vaig treballar els darrers cinc anys, la va aconseguir portar per a fer una xerrada al centre davant de l’expectació de professorat i alumnat, va venir encantada i va omplir tot el pavelló per fer-se escoltar. Jo li vaig sol·licitar una dedicatòria per a la revista del centre que va estampar amb cordialitat.

oO0Oo

123

Lo Càntich

POESIA

La lluna Carlos Escrivà Ferrer

Il·lustració: “Paisatge vespertí a la sortida de la lluna” Vincent Van Gogh

124

Número 19 – Etopeia, 2013

La lluna Carlos Escrivà Ferrer

Surts com nivi nenúfar entre llacor d’algues, blegant l’aigua fresca, i esclates en esfera perfecta de claror rutilant, il·luminant els racons, i encegant la foscor que fuig entre les arrels, les rames i els troncs, amagant-se pels buits que s’obrin entre les pedres. Després vas escalant per la corda del temps, descansant de quant en quant, en el matalàs dels núvols clars, sortint i amagant-te, fins que et perds entre el firmament pintat pels estels, i allí quedes penjada com fanal immens de llum immaculada.

oO0Oo

125

Lo Càntich

POESIA

Les tres flors Joan Lluís Cau Fogasa

Il·lustració: “Flors negres” Guillem Sostres Miranda

126

Número 19 – Etopeia, 2013

Les tres flors Joan Lluís Cau Fogasa

Tres flors de negres pètals floreixen a l’ombra d’un vell castell; són l’oblit d’un cos cansat que empaita les ombres humides pels plors d’uns ulls amargats; Adornades amb espines opaques que embolcallen amb flames glaçades la llum de la vostra carn, veuen venir temps venidors, mentre les pedres angulars de la fina muralla cauen esgotades al seu costat; Crits de sorra són els sons dels vostres gemecs, crideu als albatros que s’emportin les banderes i dels vostres sospirs surtin notes mudes; A vosaltres us toca una pena de silenci i angoixeu els instants amb minsa intimitat: Minuciosos minuts envolten el passat, tanqueu els ulls i veureu una bellesa adolorida plena de blaus pensaments; Sentiments redimits escanyen les paraules, justes són les síl·labes dels mots descosits, a la gàbia sense pany ofusquen el destí, i tomben i tomben perquè la terra no busqui ressalts on morir; S’enfilen les olors dels pecats més capitals, adormissades s’eleven al cel més infinit i la cordura és la cara de la moneda que amaga un mal presagi;

127

Lo Càntich

Veniu amada mort, no trigueu molt, però no m’empaiteu amb lenta traïdoria, abans de fer-me vostre enceneu el fanal de la llum travessada per l’espasa de l’amor; I les gavines? On són?, s’allunyen de la terra amb vol decidit, empentades per un petó s’emporten la rancor, són amb el seu vol precursores d’un temps desalenat, les que prediuen un esdevenir que no ha parlat encara; oO0Oo

128

Número 19 – Etopeia, 2013

POESIA MUSICAL

Per tu “Amelie” A: “El racó de la poesia musical” Vanessa Mies Iborra

Desaparegut, en un racó amagat, pensant en els records que queden i se’n van volant, obro els ulls i veig que ja no estàs aquí, no has dit adéu, amb tu t’endús tot el que et vaig donar. Si tu te’n vas, ben lluny d’aquí... Si tu te’n vas, ben lluny de mi... Jo voldria seguir el teu camí. Cada instant viscut, cada nit amb tu es perd en la foscor, m’atrapa dins d’aquest malson. Sé molt bé que res és per casualitat. Mai vaig voler escoltar i tu d’això te’n vas cansar. Si tu te’n vas, ben lluny d’aquí... Si tu te’n vas, ben lluny de mi... Jo voldria seguir el teu camí. Si tu jo, si jo tu, sense tu, res. Si tu jo, si jo tu, sense tu, res. Mai res. 129

Lo Càntich

Estimar-te no és tan fàcil, però he triat aquest camí. Estimar-te no és tan fàcil, però he triat aquest camí. Estimar-te no és tan fàcil i he triat aquest camí. Si estimar-te fos més fàcil, si estimar-te fos més fàcil! Si tu jo, si jo tu, sense tu, res. Si tu jo, si jo tu, sense tu, res. Si tu jo, si jo tu, sense tu, res. Si tu jo, si jo tu, sense tu, res. Mai res. oO0Oo

Amelie

neix l’agost de 2009 a Barcelona, quan l’Albert Segú (guitarra), en Carles Ribes (cantant i guitarra) i l’Àlex Pla (cantant i sintetitzador) decideixen unir-se per emprendre el camí cap al seu somni. Ben aviat, i després d’alguns canvis de formació, el grup es consolida de forma definitiva amb l’entrada d’en Marcel Selva (bateria) i l’Edgar Regincós (baix). Seguint el corrent dels sons més actuals i energètics del pop rock nord-americà, Amelie introdueix una dosi de guitarres i melodies que dóna aire fresc a la música catalana. Grups com Simple Plan, Paramore, Mcfly o All Time Low s’erigeixen com alguns dels seus referents. En els primers mesos de rodatge del grup, i després d’una bona rebuda a les xarxes socials del seu primer tema “Somiant despert”, Amelie guanya el concurs que va organitzar la promotora Under Eighteen per obrir el primer concert a Barcelona dels americans All Time Low. Més de 2.000 vots recollits per tot l’Estat van possibilitar que la banda catalana obrís el concert a la sala Apolo de Barcelona. Un any després d’emprendre aquest projecte i havent signat per la discogràfica Música Global, Amelie presenta aquest 2011 el seu primer àlbum, “Somiant Desperts”. Un disc amb 11 temes plens d’energia que pretenen fer vibrar tothom i no deixar ningú indiferent. 130

Número 19 – Etopeia, 2013

Any i mig després del seu debut amb el primer treball d’estudi “Somiant Desperts”, Amelie torna a escena amb “És el moment”, un segon disc que pretén consolidar un projecte que ha aconseguit arribar al cor dels adolescents i joves catalans amb cançons com “Per Tu” o “Dia i Nit”, després d’haver estat sonant a les principals emissores i llistes d’èxits del país. oO0Oo Amelie “Per tu” Del disc “Somiant desperts” http://www.amelie.cat/

131

Lo Càntich

POESIA

Porteu-me el vent, el mar, el fang i el sol Toni Arencón i Arias Premi Ciutat d’Esplugues Jocs Florals d’Esplugues 2013

Il·lustració: “Tenora” Toni Arencón i Arias

132

Número 19 – Etopeia, 2013

Porteu-me el vent, el mar, el fang i el sol Toni Arencón i Arias Al Mestre Pere Mañé i Baleta La dansa que ens agermana la ballen petits i grans, formant la bella rotllana units el cor i les mans. “La festa de la placeta” Lletra: Jaume Villanova Música: Pere Mañé i Baleta

I Camins del vent: porteu-me l’arrel de cada nota, la brisa del capvespre, l’oblit del despertar; porteu-me el so d’amor quan fila la tenora, les mans entrellaçades, el goig de puntejar, la vànova dels versos, l’antic remor de l’aigua, porteu-me el sons del vent besant el campanar. Ai, amor, com refila la tenora... ... les notes que el vent s’endurà! Tenora, tible, tamborí i flabiol, contrabaix, trompeta, fiscorn i trombó! Vingueu a la Plaça, formeu la rotllana, puntegeu els passos de la nostra dansa! Correu a la Plaça, la cobla ja toca, i el mestre somia al goig de les notes!

133

Lo Càntich

II Camins de mar: porteu-me el cant de les onades, l’escuma de les ones, els blaus de l’ultramar; porteu-me el so d’amor quan fila la tenora, les mans entrellaçades, el goig de puntejar, l’escull de cada ràfega, el blanc dels pentagrames, porteu-me el sons del mar quan neix a voramar. Ai, amor, com refila la tenora... ... les notes que el vent s’endurà! Caramelles de Pasqua Florida! Satíriques de Veus Populars! Pregàries a la Mare de Déu! Festives amb anhel de mar! Correu a la Plaça, la cobla ja toca, i el mestre somia al goig de les notes!

134

Número 19 – Etopeia, 2013

III Camins de fang: porteu-me etèries pinzellades, la rosa que l’hivern s’atreví a franquejar; porteu-me el so d’amor quan fila la tenora, les mans entrellaçades, el goig de puntejar, els verds de la fageda, l’encís de la paraula, porteu-me el sons del fang l’enyor de cada llar. Ai, amor, com refila la tenora... ... les notes que el vent s’endurà! Sufragada amb un fons popular beneirem la nostra senyera i seran les notes d’en Mañé i Baleta qui conformin l’himne musical! Correu a la Plaça, la cobla ja toca, i el mestre somia al goig de les notes!

135

Lo Càntich

IV Camins de sol: porteu-me el cor de cada roca, el mot de cada espurna, el foc del seu somiar, porteu-me el so d’amor quan fila la tenora, les mans entrellaçades, el goig de puntejar, l’espill de cada ànima, l’instant de cada heura, porteu-me el sons del sol del raig que vaig besar. Ai, amor, com refila la tenora... ... les notes que el vent s’endurà! Entoldats coloristes de Festa Major, música de cambra, concerts d’Orfeó, trobades corals, reversos d’amor i alguna balada amb regust d’enyor! Correu a la Plaça, la cobla ja toca, i el mestre somia al goig de les notes! *** Jo vull compondre una sardana veient ballar el meu amor i, si no puc, no seré jo qui vulgui tocar cap altra dansa ni pugui gaudir cap altre amor. Ai, amor, que la dansa que jo vull tocar neix al bell mig del meu cor! oO0Oo

136

Número 19 – Etopeia, 2013

ARTICLE

«L’enterca llum de la vesprada...» (Lliurament del II guardó “El Poblet” a Vicent Alonso) Per: Francesc Arnau i Chinchilla A: “Al Sud del Gran Riu”

És així la poesia? Ens cal tanta precisió per desvetllar la riquesa de la realitat. -Vicent Alonso-

Fa uns mesos, quan “Pepito”, que és el president del Grup de Danses “El Poblet” em va dir (...i que ningú no s’entere, eh?) que el segon guardó “El Poblet” li ho anaven a concedir a Vicent Alonso, vaig pensar que ja era hora de que se li reconegués ací al poble la seua trajectòria. Dic açò perquè pense que ací al poble no se l’ha tractat gens bé, sobretot per la seua etapa com a regidor de Cultura en plena transició, una època en la que teníem tantes il·lusions per canviar les coses. Per això, i també perquè el Vicent sempre ha tingut amb mi un tracte exquisit i generós, em vaig alegrar tant per la distinció de la que anava a ser objecte.

137

Lo Càntich

De seguida vaig pensar en fer una crònica de l’acte per a publicarla a la secció “Al Sud del Gran Riu...” de la revista digital “Lo Càntich”, en la que col·labore, però uns dies abans, el mateix Josep Aparicio “Apa”, el nostre gran “cantaor” (Pepito) em va dir si volia participar a l’acte recitant algun poema de Vicent. No sóc massa bon rapsode (em falta preparació i experiència) però tractant-se del Vicent, i demanantm’ho ell, no em podia negar, i per això li vaig dir que d’acord. En un primer moment vaig pensar en deixar estar lo de la crònica, però després de veure l’acte “entre bambolines”, he pensat que seria interessant fer una crònica diferent, no com a espectador, sinó sota el punt de vista d’un dels protagonistes. Espere que la idea funcione... Vaig arribar al Teatre “Capitolio” abans de les 18 hores. L’acte estava programat per a les 18,30, i no havia pogut assistir-hi a l’assaig general del matí per causa del treball, i per tant havia de fer la prova de so i quedar d’acord amb el guitarrista que m’acompanyaria al llegir el poema. Per cert, que havia triat “Arbre” del darrer llibre de poemes de Vicent, que duu per títol “En l’aspre vent del nou món”, del que vaig fer una ressenya al meu blog. Amb el guitarrista (Roberto) em vaig posar d’acord de seguida, doncs, la melodia que ell havia triat (el famós “Romanç anònim”), em va agradar com quedava al casar-la amb el poema. Aleshores vaig parlar amb l’Eduard Marco, que s’havia encarregat de la coordinació de les lectures, i em va dir en quin ordre em tocava eixir, i com em presentaria la presentadora (Empar). Enmig hi havia també actuacions del Grup de Danses amb diversos cants i balls, doncs, no cal que diga que tot estava organitzat pel Grup de Danses “El Poblet”, una institució emblemàtica de Godella, amb el Pep al capdavant. Tan sols em va mancar la càmera de fotos, ja que no sóc usuari dels mòbils (vade retro) ni de tots aquells aparells amb els que els joves d’avui en dia estan tan enganxats. En un primer moment érem sis els que llegiríem poemes del Vicent, comptant amb la presentadora, l’alcalde que no estava segur, i l’Eduard, que també faria una semblança del guardonat. Ell va ser alumne seu, quan estudiava Filologia a la Universitat de València, on Vicent Alonso va exercir l’ensenyament durant molts anys. Coneixia a tots els rapsodes, menys a un personatge, encara que em resultava conegut. Després d’estar una estona raonant amb ells, em vaig assabentar de que es tractava del Manolo Miralles, del grup Al Tall. Li vaig parlar del meu germà Pep, de quan venien a 138

Número 19 – Etopeia, 2013

casa dels meus pares a assajar amb “Ball a Banda”, que havien organitzat ells, i on el meu germà tocava el baix (la tuba).

El Grup de Danses “El Poblet” en acció (Fotografia: Andreu García)

Jo duia unes breus paraules d’introducció, sobre la meua relació amb el Vicent, al poema que anava a llegir, i el Manolo en veure-ho va pensar en contar una anècdota. El cas és que ell estava per a col·laborar a l’homenatge que se li anava a fer a Vicent Alonso, però pensava que es tractava d’un músic del poble que coneixia, i que es diu igual. Quan es va adonar de la seua confusió, va veure en una de les fotos del Power Point que s’anava a projectar, que estava ell mateix, i és que havien coincidit en una d’aquelles vetllades literàries de “La Forest d’Arana”, en les que Vicent era un assidu participant, el mateix que molts altres poetes d’aquell moment (Pere Bessó, Lluís Roda, Pérez Montaner, Joan Vicent Clar, etc.).

139

Lo Càntich

Manolo Miralles (Fotografia: Andreu García)

Entre poema i poema, cants i balls, i els nervis del directe (el micròfon que no funciona, el “Violí” que solta un gall, els músics que s’equivoquen de cançó, etc., va arribar el meu moment.

Recitant el poema “Arbre” amb l’acompanyament del Roberto (Fotografia: Andreu García)

Sincerament, pense que ho vaig fer fatal, però almenys no va venir Canal 9, i no quedarà enregistrada la meua actuació en cap lloc. Allí 140

Número 19 – Etopeia, 2013

darrere on estàvem no s’escoltava gairebé res del que dèiem els que sortíem a l’escenari, però va arribar el moment culminant, quan Apa va cantar allò que sembla impossible de cantar, i en acabar, quan havia tirat el lleu, entra i diu tot astorat: “M’he cagat!”. “Osti” tu!, i va i se’n va directament al lavabo a rentar-se. I és que era veritat, hi ha per això i per a més. Per a qui no coneixeu l’Apa i el Grup de Danses “El Poblet”, ací us podeu fer una idea del seu art: http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=p5ywYfFarkU

Josep Aparicio “Apa”, per a mi sempre serà “Pepito” (Fotografia: Andreu García)

Després vingué el moment del lliurament del guardó (una litografia d’una artista que no sé ara quin és el seu nom, que representa un arbre on el tronc sembla una dansaire amb les branques que li surten dels braços). Va pujar el Vicent molt emocionat, i eixírem tots els participants a l’escenari aplaudint. Va fer un parlament, on recordà un acte al mateix teatre de fa molts anys, quan convidaren a l’Estellés, i recordava fins i tot, la butaca on estava assegut. Després ens va llegir uns poemes seus, encara inèdits que ha fet sobre alguns quadres de Pinazo. No podíem des del lloc on estàvem escoltar bé els versos, però sí que hem gaudit de l’emoció del moment, i després ha hagut un vi d’honor acompanyat d’algunes frivolitats. Allí en la recepció del teatre hem estat raonant 141

Lo Càntich

amb alguns dels espectadors que la veritat no han estat massa nombrosos, però que en aquesta ocasió pense que la qualitat de les persones supera a la quantitat.

Vicent Alonso rebent el guardó (Fotografia: Isabel Català)

Vicent Alonso... Ja era hora! (Fotografia: Andreu García)

142

Número 19 – Etopeia, 2013

Tots els participants a la cloenda de l’acte (Fotografia: Andreu García)

Allí ens hem acomboiat per anar a sopar, i com tots els restaurants del poble estaven complets (malgrat la crisi) hem anat al Casino de Massarrojos, on per un preu mòdic ens han servit unes picades molt bones, xulles de corder a la brasa i embotits...

Amb el “Pepito”, Teresa, i Manolo al sopar de Massarojos (Fotografia: Francesc Arnau i Chinchilla)

143

Lo Càntich

Hem raonat de temes diversos, però gairebé tots relacionats amb el cant d’estil, una cosa normal, donat els comensals (Apa, Miralles, Josemi, etc), i res més... Què hi resta? Repetir-ho!!! I em sembla que no tardarem massa... Godella (l’Horta Nord), 26 de maig de 2013 --o0o-Il·lustració: Ramon Navarro Bonet Fotografies: Andreu Garcia Isabel Català Francesc Arnau i Chinchilla

144

Número 19 – Etopeia, 2013

ARTICLE - ENTREVISTA

«“Foc grec” de Sílvia Romero» XIX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu Per: Mercè Bagaria

Sílvia Romero: «L’escriptura és una forma de vida»

Després de dos llargs anys de vida agitada, encarregant-se de tirar endavant l’Associació de Relataires en Català (ARC), Sílvia Romero s’ha pogut centrar per fi en l’escriptura, que assegura que és «una forma de vida». I l’escriptura, que se sent prioritzada i estimada, li retorna la dedicació amb un premi, el “XIX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu”, que li van concedir el 21 d’abril per “Foc grec”. Què va inspirar la història “Foc grec” és un relat llarg, inspirat en una fotografia publicada en El Periódico el mes de març de 2010. Eren dies de protestes continu145

Lo Càntich

ades, de revolta ciutadana, de confrontacions entre els manifestants i la policia. En aquella fotografia, es veia un balcó amb la barana de ferro i les cames d’una dona ajaguda, amb la sabata mig penjada. Els manifestants havien tirat pedres contra una entitat bancària i havien calat foc a l’oficina on treballava la dona, que va morir a causa de la inhalació de fum. Ens explica que la fotografia va suscitar-li un seguit de preguntes: contra qui lluitaven els manifestants? Contra qui lluitem quan fem una protesta ciutadana? On queda la racionalitat? I d’aquestes preguntes al relat premiat només hi va haver un pas. «Algú tira la primera pedra i un altre, que mai no actuaria així, en veure-ho tira la segona i un altre, que tampoc no actuaria mai així, llança la tercera i ja no hi ha aturador», diu la Sílvia, que afegeix que la història de “Foc grec”, emmarcada en les revoltes d’aquests darrers anys a Grècia, retrata les relacions entre dues famílies en la veu d’un periodista que és qui fa de narrador. Tot i que la Sílvia no creu que la literatura hagi de tenir una finalitat didàctica, ens comenta que aquest relat duu un missatge implícit: «No deixar-se portar, no permetre que el grup ens arrossegui a fer allò que mai no faríem com individus».

«En fitxes de cartolina» La fotografia del diari enceta el tema de la inspiració. Tenim curiositat per saber com treballa, com va construint les històries que escriu. Comenta que si el relat és breu, l’escriu a raig, mirant d’estructurar-lo sobre la marxa i treballant l’estil un cop ja ha abocat tot el que volia dir, perquè el contingut sempre el té clar. I sí el relat és llarg? Si és una novel·la?, li preguntem. Ella, no sé si se n’adona o no, però s’apassiona mentre ho explica: «Si és una novel·la, la cosa canvia. Quan escric una novel·la, passo molt temps pensant. Penso en què vull explicar, quins personatges faré servir per explicar-ho, com seran, quina estructura ha de tenir el text, qui serà el narrador, on passarà l’acció, en quina època, quan durarà... En aquests casos, faig servir fitxes de cartolina, d’aquelles de tota la vida. M’ho apunto tot, de tal manera que, quan començo a escriure, ja està tot pensat».

146

Número 19 – Etopeia, 2013

Guanyadors i finalistes de l’edició d’enguany del “Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu”. Sílvia Romero ha estat la guanyadora amb el relat “Foc grec”

D’aquesta minuciositat, n’és una bona mostra Verí. Els que l’hàgiu llegit sabreu a què em refereixo. Només cal fixar-se en els apunts que fa dels personatges: l’estatura, el pentinat, la muntura de les ulleres o l’estil de la roba que fan servir, perquè aquestes eleccions, que semblen tan insubstancials a primera vista, acaben per dir molt d’un personatge.

«Anant en moto o rentant els plats» I ara que ja sabem com treballa, ens agradaria saber com li vénen les idees i si les muses hi tenen alguna cosa a veure. I ens assegura que les idees apareixen «en el lloc més insospitat. Quan et submergeixes en una història de tal manera que ja forma part de tu, sovint la bombeta s’encén mentre vas en moto o mentre rentes els plats..., mentre fas les coses més normals de la vida quotidiana. Quan l’escriptura és una forma de vida, portes totes les històries a dins en stand by i en el moment que menys ho esperes, just mentre pensaves en una altra cosa, ho veus tot clar. I ho dic perquè em va passar que estava encaparrada en una qüestió que no sabia com resoldre i, un dia, mentre estava esperant que el semàfor es posés en verd per travessar el carrer, vaig lligar tots els caps. No va ser un miracle. Ni tampoc les muses. Les muses actuen de manera

147

Lo Càntich

proporcional a les hores de feina que inverteixes. Com més temps inverteixes, com més ofici tens, més inspiració i més idees».

La importància dels diàlegs Amb cinc novel·les publicades, la Sílvia ens va sorprendre amb una obra teatral i fent gala d’uns profunds coneixements del món del teatre. I és clar vam voler que ens expliqués com va néixer Verí. «Els pares tenien una caseta a Sant Vicenç dels Horts, on hi passàvem els estius. Som cinc germans, i per entretenir-nos representàvem obres de teatre. Així ens distrèiem nosaltres i també s’ho passava bé la família. La meva germana era qui escrivia les obres. Així va néixer l’amor pel teatre com a espectadora i també com a lectora...». La Sílvia torna a apassionar-se. Gairebé no tinc temps de prendre notes i no voldria deixar-me res, perquè tot el que diu ajuda a conèixerla millor. S’atura un moment, inspira i retorna a la infantesa: «A més de fer teatre, de petita també llegia tebeos i còmics. M’agradaven especialment les històries de “El capitán Trueno” i “El jabato”, que era el meu preferit, “El corsario verde”, “Los cuatro fantásticos”, “Superman” i “Spiderman”, que era un altre dels meus herois preferits... Sempre em fixava molt en els diàlegs. Quan vaig ser més gran, em vaig adonar que els diàlegs fan avançar l’acció, mostren els personatges, fan que la lectura sigui més dinàmica. I com que els diàlegs tenen molta importància, fins i tot vaig un curs de guió cinematogràfic per aprendre a escriure’n. I tot això em va anar molt bé per crear “Drama en tres actes“, un relat penjat a RC el 7 de novembre de 2005 i que és l’origen de Verí. El relat posseïa prou elements per créixer. Les històries mogudes per la traïció i l’enveja es fan grans soles, sense que te n’adonis».

No defallir mai La Sílvia diu que, tal com està el món editorial la difusió dels autors, tant dels nous com dels consagrats és mínima. I que la millor manera de tenir certa presència, i ella parla per experiència, és concursant: «escriure, enviar el relat o la novel·la a concurs i no defallir mai. Algun dia, la sort et somriu». oO0Oo

148

Número 19 – Etopeia, 2013

El qüestionari Un llibre de capçalera Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. M’agrada molt la defensa que fa de la lectura. Comparteixo la idea que llegir ens fa més lliures. Un autor imprescindible Mercè Rodoreda, perquè les històries que explica són universals i perquè les relacions entre els personatges que protagonitzen aquestes històries tenen absoluta vigència. Una música per inspirar-te Andreas Wollenweider, la música new age en general. Un protagonista que sempre funciona Un personatge dolent, posseït per alguna passió molt marcada, com ara l’enveja o la gelosia. Un valor infal·lible en una novel·la L’amistat. L’amistat incondicional, la confiança i la lleialtat cap a l’amic. Escrius a mà? Sempre en el portàtil. Amiga del e-book? Ara per ara i sobretot per motius professionals, fidel al paper. Quan escrius tens en compte les modes? Només que la història em resulti atractiva, i després jo intento ferla atractiva per al lector.

149

Lo Càntich

Quin llibre t’acompanya aquests dies? Sempre més d’un alhora, sobretot des que coordino clubs de lectura. Reconec, però, que tinc més tirada cap a la novel·la que cap a la poesia. Ara, per a un dels clubs de lectura, m’estic llegint El jardín de las mujeres, de Aminatta Forna, una autora escocesa, criada a Sierra Leone, que ofereix una visió màgica d’Àfrica. Tens alguna història al calaix? En una carpeta de l’ordinador. No una, no, en tinc dues de començades, que vaig escrivint segons el dia, i dues d’acabades. Una tracta el tema de l’èxit, la fama, l’enveja. L’altra parla de la incomunicació dins de la família, la incomunicació que fa que els personatges esdevinguin desconeguts uns per als altres. oO0Oo

150

Número 19 – Etopeia, 2013

RELAT

L’inventor misteriós Josep Maria Corretger i Olivart Del recull de relats “Connexions” Accèssit categoria D – VI Concurs Literari Vila d’Alcarràs 2002

Al nord d’Escòcia, en un lloc anomenat Inverness, una ciutat que tenia un port de pescadors i un gran reclam turístic i industrial, gràcies a la llegenda sobre la realitat o ficció del monstre del llac Ness, hi havia una mansió medieval als afores, habitada per un personatge misteriós. Era una espècie de misantrop que odiava les visites i que apreciava els descobriments de la ciència, els quals sempre intentava innovar. Tothom tenia la curiositat per saber qui era aquella mena d’outsider, no volia saber res de la civilització que l’envoltava i tampoc 151

Lo Càntich

li agradava compartir els seus coneixements científics, ni que s’interposessin en el seu camí. Era un desconegut, ningú sabia com era físicament, però això creava la seva llegenda. Molts emprenien apostes per a veure qui aconseguia conèixer-lo o bé endinsar-se en llur mansió. Una mansió, que malgrat estar ben conservada, et transmetia un espant contagiós i misteriós –com ell– a més d’algunes supersticions. Pel caire que tenia, devia ser una de les moltes construccions que van fer-se en els segles XVII o XVIII, fruit de la riquesa i oci d’algun familiar que l’heretà. Era una mansió fantasmagòrica, envoltada per un paisatge abrupte i muntanyós, aquest, s’assemblava a les serralades de l’alt Hadis, del poble de Selima a la Capadòcia, regió central de l’antiga Àsia menor. El doctor Fritz, així era com l’anomenaven, havia innovat una sèrie d’invents com per exemple, la bombeta elèctrica, que fou descoberta per l’il·lustre Thomas Alva Edison l’any 1879 i havia estat considerada l’ànima de l’univers; en tenia per tota la mansió i clicant un botó il·luminava tota la llar; o el sofisticat servei de megafonia que utilitzava per a rebre als ficticis convidats. Ell no necessitava compartir amb ningú els seus ideals, i avenços científics, ell els havia creat o millorat i en tenia la patent. Però vet aquí que un dia, dos rodamons a qui ningú feia obra de caritat, van trobar-se a les portes de la mansió. I sense pensars’ho dos cops, van decidir entrar-hi. El doctor Fritz, que era un home molt intel·ligent, ja s’havia assabentat de la presència d’aquests intrusos, gràcies al dispositiu de càmeres minúscules que havia instal·lat, des d’on dominava qualsevol anomalia en els passadissos de la casa. Això l’havia empipat molt, però va convidar-los a sopar per a veure què volien. El doctor Fritz va cridar al majordom i aquest els va oferir tot allò culinari que demanaven. Li van explicar que volien fer fortuna i si els volia ajudar. En Fritz va negar-s’hi. Ell només dedicava la seva fortuna a investigar i a progressar la tècnica científica. No s’interessava per res més, però era un savi, estava informat de tot allò que succeïa al món exterior. Llavors, els dos vagabunds van fugir, jurant que un dia tornarien i que es penediria d’allò que els havia dit. Dos dies ençà de la peculiar visita, els dos pidolaires van decidir tornar-hi. Volien venjar-se “d’aquella malifeta” que havia comès aquell saberut tan ric. Burlant el sistema de seguretat, van introduir-se dins d’aquella mansió. I van iniciar un complot per assassinar aquell inventor misteriós i apoderar-se de llur riquesa. Van esperar que el majordom rebés ordres tres o quatre vegades per a localitzar aquella habitació on 152

Número 19 – Etopeia, 2013

estava reclòs l’inventor. La seva porta era una mena de cambra cuirassada, i de gran amplada, com si tingués por d’alguna cosa i així se sentís més segur. Por de qui? De fet, tothom tenia por d’acostar-se a la mansió, deien que estava encantada per esperits malèfics i fantasmes. Però la gent dels voltants no sabia que això era una llegenda, que no era pas cert. Tot i que en Fritz no era gaire sociable, perquè s’havia quedat sense familiars –ja feia molt de temps– i d’aquí li venia el mal caràcter, es trobava sol al món, sense amics i ningú, tan sols el majordom. Però aquell vespre, dos estranys van introduir-se meticulosament dins “la cambra prohibida”, l’anomenava així perquè tan sols hi entrava el majordom i tampoc coneixia tots els amagatalls, riqueses, que hi havia dissimulades en aquelles quatre parets. Només ell, en sabia tota la veritat, fortuna i secrets d’aquella petita habitació. El professor Fritz no s’havia assabentat d’aquella imprevista i nefasta presència, aquest cop, no venien a buscar obres de caritat sinó a matar-lo, així que van amagar-se dins la sala i llavors, van esperar que el professor sortís per qualsevol motiu. Els dos vagabunds van introduir unes gotes de cianur dins la copa del professor. I van tornar a camuflarse ràpidament, entre la multitud d’objectes que hi havia en aquella sala, amb gran facilitat, com si fossin un camaleó entre un paisatge selvàtic, sense donar cap petita mostra de llur presència. Al cap d’uns deu minuts, en Fritz va tornar de nou. No abandonava per res del món la seva habitació, tan sols per a fer els àpats, “acollir algú” o anar al servei o bany. Era com si desconfiés del seu majordom, potser pensava que tard o d’hora voldria apoderar-se de la seva riquesa i royalties dels descobriments. Va agafar la copa i se la va beure, gaudint del bon vi que tenia en la seva bodega. I quinze minuts després, caigué a terra estabornit. Els dos vagabunds van treure dos o tres sacs que portaven i començaren a prendre possessió dels objectes de més valor i projectes de futurs invents que s’amagaven a la caixa forta situada sota un autoretrat de Van Gogh. Llavors, van fugir. Tres hores més tard, el majordom, en veure que el seu amo no el cridava, va dirigir-se cap a “la cambra prohibida”. Allí, va veure en Fritz estirat a terra, sense sentit; va intentar reanimar-lo, però no responia. Estava mort. Va observar la sala, però a primer cop d’ull, no hi va veure res d’estrany, no s’havia adonat del robatori, aquells dos malfactors ho havien fet tan dissimuladament, que ni el propi majordom va poder esbrinar-ho. Només la copa, li feia rumi153

Lo Càntich

ar. Pensava que s’havia suïcidat o bé que havia tingut un infart. Després, pensà: –No, el meu amo no era de la mena d’homes que... segurament ha sofert una aturada cardíaca. El majordom va meditar una altra estona, no sabia què fer. Si ho explicava a la policia d’Scotland Yard no el creurien, li dirien que allí no hi vivia ningú, només els esperits malignes, com que una altra llegenda deia que a tot aquell que entrés a la mansió no se’l tornava a veure mai més, de ben segur no hi anirien. I així va succeir. Els d’Scotland Yard, s’ho van prendre com una broma de mal gust. En Conrad –el majordom– va enterrar-lo dins la cambra mortuòria d’aquella mansiócastell, on ja descansaven la resta d’avantpassats del senyor. Havia complert la seva voluntat, esdevenir per sempre més en l’anonimat, però això sí, trauria a la llum els seus descobriments sobre l’electricitat, química i els invents. Tot i que alguns havien desaparegut, no el preocupà gaire, pensava que el seu amo devia haver realitzat alguna mena d’escrutini, i n’havia eliminat un que altre. Havia esdevingut l’home més ric del país i fins i tot, donava diners per a obres benèfiques. Deixava que tota la ciutat d’Inverness i dels voltants visités la mansió sobre la qual s’explicaven tantes llegendes i coneguessin la vida i miracles del seu amo, fins a esdevenir un altre lloc emblemàtic d’aquelles contrades. oO0Oo Il·lustració: “Ou-Home-Enigma” Alejandro Merino

154

Número 19 – Etopeia, 2013

CRÒNICA

«Setmana de la poesia de Barcelona» Gala Final del Concurs ARC de Rapsodes 2013 i presentació del recull “L’estimem perquè és la nostra!” Associació de Relataires en Català

Dèiem ahir... ...Amb la sala a les fosques una llum insinuant i insinuadora frega subtilment la superfície d’un piano solitari, reflectint les seves brillantors de caixa màgica dels somnis. Titil·len espelmes al terra de l’escenari. Els focus esperen, pacients, el seu moment. I el micròfon també... El micròfon... Són frases extretes de la crònica de la Gala Final del Primer Concurs de Rapsodes de l’ARC celebrat al Centre Cívic Cotxeres Borrell. Un any després, dissabte 11 de maig de 2013, a la Sala d’Actes de la Biblioteca Sagrada Família i formant part de les activitats de la Setmana de la Poesia, l’Associació de Relataires en Català ha tornat a organitzar un doble acte poètic, un doble acte cultural i literari. D’una banda, la 155

Lo Càntich

Gala Final del Segon Concurs ARC de Rapsodes; de l’altra, la presentació del volum recopilatori de prosa i poesia “L’estimem perquè és la nostra!” de trenta-dos autors i autores d’arreu dels territoris de parla catalana, amb pròleg de Cristina Balaguer i il·lustració de coberta d’en Ramon Navarro Bonet. ...Els focus esperen, pacients, el seu moment. I el micròfon també... El micròfon... El micròfon que es torna a convertir en protagonista mentre espera la primera moixaina de M. Montserrat Medalla, presidenta de l’ARC, que obre la jornada agraint la presència dels assistents, en especial tenint en compte la variada i estimulant oferta d’activitats relacionades a l’entorn de la literatura al llarg d’aquests set dies (del 8 al 14 de maig): recitals, concerts, conferències, lliuraments de premis literaris, itineraris poètics... començant amb els Jocs Florals de Barcelona i acabant amb el Festival Internacional de Poesia.

M. Montserrat Medalla – Presidenta de l’ARC

156

Número 19 – Etopeia, 2013

La poesia representa la radicalitat i la força de la paraula, però també les seves carícies. La poesia ens enlluerna i obre nous camins inexplorats al sentiment i a la raó. La poesia és la intimitat de la lectura pacient i introspectiva, però també el crit arrauxat que ens fa sentir que formem part d’una comunitat, que expressa millor que cap altra forma literària la intensitat de viure i sentir. Jaume Ciurana i Llevadot És l’hora de la poesia... M. Montserrat Medalla, recolzada pels companys de l’equip de Presidència de l’ARC, explica amb entusiasme com es desenvoluparà la vetllada i cedeix la paraula a Mercè Bagaria que agraeix la col·laboració dels membres del jurat de la fase preliminar (Xesc Font, Elvira Mestres, Joan Urbina, Eulàlia Camps, Fermando Merino, Alain Cadou, Carles Carmona, Roser Piñol i José A. Aguilera) i el suport d’en Toni Arencón i Arias, com a mantenidor del certamen; i posteriorment a en Sergi G. Oset que presenta el Jurat de la Gala Final: Elisenda Sala (ceramista, escultora i escriptora), David Segú (actor), Mireia Rubio (periodista i escriptora), Núria López (rapsoda guanyadora del Primer Premi del Concurs de Rapsodes 2012) i Antoni Casals (metge i escriptor, que exercirà de secretari del certamen en representació de l’ARC).

Mercè Bagaria i Sergi G. Oset

157

Lo Càntich

Jurat del Segon Concurs ARC de Rapsodes

L’ordre de participació es decideix per l’atzar. Una mà innocent retira, una a una, les paperetes amb els noms dels rapsodes, que hauran de recitar en primer lloc el poema amb el qual han participat al concurs i en segon lloc un poema d’en Salvador Espriu, en homenatge del poeta de Sinera i en commemoració del centenari del seu naixement. I la veu dels rapsodes omple la sala d’emocions i de sentiments... Poesia... Veu... Paraula, sentiment, expressió, emoció... Difícil missió la dels membres del jurat que havien de recollir, a la graella de valoració, característiques relacionades amb la veu (respiració, afinació, postura i projecció), amb la recitació (dicció, accentuació, pauses i cadències) i amb la interpretació (expressió, presència corporal i emotivitat). Després de les recitacions i mentre el jurat es retira a deliberar, s’inicia el segon acte de la jornada, amb la presentació del llibre analèctic “L’estimem perquè és la nostra!”. Cristina Balaguer, ànima del projecte i gaudint del moment, explica els motius que impulsaren un grup de persones, amants de la llengua, a proposar un certamen que permetés seleccionar, en clau de poesia i en clau de prosa, una sèrie d’obres representatives dels diversos accents de la nostra parla, rescatant mots, accepcions i expressions «de 158

Número 19 – Etopeia, 2013

Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Trenta-dos autors i autores. Per amor a la paraula. Però també com a vindicació, en especial en llegir la contundent expressió de rebuig a les polítiques en contra de la llengua, alertant dels atacs que rep l’idioma en cadascun dels territoris, en un escrit d’en Ramon Navarro Bonet, també ànima del projecte i autor de la il·lustració de coberta. Curiosa coincidència temporal: la presentació d’un recull que aplega accents d’arreu dels territoris de parla catalana a poques hores de conèixer-se el nou glotònim i ridícul acrònim aprovat per decret de les Corts d’Aragó per anomenar el català nord-occidental, supeditant la realitat a criteris polítics (per no afegir la vergonyosa ignorància del redactat).

Cristina Balaguer

A continuació, Cristina Balaguer presenta la Maite Crespo i la Sílvia Armangué, dues de les autores antologades al recull, que llegeixen les obres amb les quals han participat.

159

Lo Càntich

Maite Crespo

La Cori contempla l’estel i bada. L’encisen aquells moviments suaus, aquelles giragonses mandroses que semblen escriure incomprensibles missatges de color llampant sobre el blau intens i l’omplen de pau. La padrina Misericòrdia, que llegeix molts llibres i recorda històries oblidades per la majoria de la gent, li havia explicat l’origen de l’invent. –Això que ara és una joguina per a la canalla, en altres temps va tenir un paper molt seriós en la guerra. Tu ja saps qui eren els romans, oi? –Aquells que van construir coses a Tarragona. –Monuments, bonica, com l’amfiteatre, el circ, el Pont del Diable i l’Arc de Barà.

160

Número 19 – Etopeia, 2013

–I què feien amb els estels? –havia interromput la nena, neguitosa. –Els romans feien volar teles en forma d’aus que indicaven als arquers la direcció i la força del vent, i així podien afinar la punteria. –I fixant-se en el vent guanyaven la guerra? –Sí, bufona. A vegades passa que, en la vida, el que ens permet guanyar batalles són coses invisibles als ulls. La Cori no entén les paraules, però se sent dipositària d’un secret important i, fixant la mirada en el joguet, mormola: –Vola, estel, vola! [...] oO0Oo “Vola, vola!” (fragment) Maite Crespo

161

Lo Càntich

Sílvia Armangué

En una platja nua i somiosa, en terra obscura, del nord enllà, s’hi ajaça un home a qui jo volia, allà a l’arena, petxina i sal. La seva pell és ben colrada del vent i l’aire tramuntanat, els seus cabells els d’una nimfa, els ulls de boira, les mans de gat. Vam estar junts un jou de roca, al sostre tèrbol d’un canyissar navalla oberta a la Cala Mora, remor d’escuma, sentor de sal. [...] “Cala Mora” (fragment) Sílvia Armangué Jorba

162

Número 19 – Etopeia, 2013

Després d’aquestes dues emotives lectures torna el torn dels rapsodes. Amb els nervis a flor de la pell dels participants, l’escriptor Antoni Casals llegeix la primera part de l’acta del Concurs ARC de Rapsodes 2013: “En data del 11 de maig de 2013, reunits a la Sala d’actes de la Biblioteca Sagrada Família, de Barcelona, i dins del marc de la Setmana de la Poesia de Barcelona, s’ha procedit a dur a terme el veredicte final del ‘Concurs ARC de Rapsodes 2013’. El Jurat, després d’escoltar els deu rapsodes seleccionats en la primera fase, han valorat com a finalistes guardonats amb premi a, per ordre alfabètic: Alexandra Morera, Ferran Planell i Joaquim Valls.” És el moment en el qual els tres rapsodes han de tornar a defensar la seva participació al concurs, recitant versos d’en Salvador Espriu abans que el Jurat torni a tancar-se per a deliberar. Són uns minuts de suspens que l’Equip de Presidència de l’ARC aprofita per lliurar un agraïment simbòlic a Maite Crespo, Sílvia Armangué, Cristina Balaguer i a en Toni Arencón i Arias per la seva participació durant la gala i pel treball portat a terme per aconseguir la publicació de “L’estimem perquè és la nostra!”.

I arriba el moment definitiu. L’hora del veredicte final, de nou en la veu de l’Antoni Casals: “Un cop escoltades les noves rapsòdies i després de deliberar sobre aquestes recitacions, el Jurat ha decidit atorgar els premis amb la següent classificació: Tercer Premi: Ferran Planell; Segon Premi: Joaquim Valls; Primer Premi: Alexandra Morera!” 163

Lo CĂ ntich

Guardonats

Premiats, finalistes i membres del jurat

164

Número 19 – Etopeia, 2013

Premiats, finalistes i membres del jurat

Jornada d’emocions, de reivindicació de la llengua... jornada de poesia i de sensacions... abraçades, petons, signatures... a dalt de l’escenari, el micròfon resta en silenci... A Barcelona, a 11 de maig de 2013. oO0Oo Crònica: Esther Llobet i Díaz Fotografies: Ferran d’Armengol - Esther Llobet i Díaz

165

Lo Càntich

POESIA

Alexandra Morera i Fargas Primer Premi del Concurs ARC de Rapsodes 2013

Oda a la Poesia La riquesa més gran que jo tinc ara que vaig tenir i tindré fins a la fi, és de poder expressar amb quatre ratlles, tot el que sento, ploro i vull gaudir. És l’amiga fidel més noble i franca, és d’un jardí florit la millor flor, és un goig dintre meu i una esperança i és també com l’espill de l’altre jo.

166

Número 19 – Etopeia, 2013

Poesia és amor, flama que crema, poesia és tristesa i soledat, poesia és dur tota la riquesa que guarda dins del cor la humanitat. Com l’arrel que penetra endins la terra per aferrar-se amb força i fer camí, poesia per a mi, és la llum viva que crema l’ésser meu i el meu destí. La brasa i el caliu que porto a dintre cercant d’aquesta vida, allò millor, per donar ben enceses mil espurnes i que els altres, en rebin l’escalfor. És tot això per a mi la poesia; l’amor més bell amb sons encisadors, que em crida com “El Cant de la Senyera” o l’himne venerat... “dels Segadors”. oO0Oo Escoltar rapsòdia: http://www.locantich.cat/2013/05/alexandra-morera-i-fargas-recita-oda-la.html

oO0Oo

167

Lo Càntich

POESIA

Joaquim Valls Arnau Segon Premi del Concurs ARC de Rapsodes 2013

Aquesta remor que se sent De: Miquel Martí i Pol

Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s’alci la pols que hi ha pertot i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules.

168

Número 19 – Etopeia, 2013

Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l’aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tan mateix, la remor persisteix. oO0Oo Escoltar rapsòdia: http://www.locantich.cat/2013/05/joaquim-valls-arnau-recita-aquesta.html

oO0Oo

169

Lo Càntich

POESIA

Ferran Planell Tercer Premi del Concurs ARC de Rapsodes 2013

Desassossec (quan els mots juguen a fet i amagar)

ja està tot dit i fins i tot repetit estès del dret i del revés sargit i cosit cercant bonics acabats de didal prenent-ne ajut ja sigui filant prim de vores, o en ziga-zaga i fil gruixut està en escrits impregnats:

170

Número 19 – Etopeia, 2013

de floritures lèxiques, tipologies barroques, lletra de pal, rodoneta o gòtica de sentiments senzills dins recargolades històries d’expressions de pes per mots banals esculpides ... però, el poeta persevera, i un cop darrera l’altre cerca dins del sac oblidades i perdudes paraules i fent-les seves les gesta per acabar parint nous versos que diran allò ja dit i fins i tot repetit estès del dret i del revés sargit i cosit oO0Oo Escoltar rapsòdia: http://www.locantich.cat/2013/05/ferran-planell-recita-desassossec.html

oO0Oo

171

Lo Càntich

POESIA

Primitiva López i Pedrosa Finalista del Concurs ARC de Rapsodes 2013

La taronja Sota un vell taronger, descansa una lluerna. Allà s´hi troba bé, a sol i serena. Tot d´una fa un sospir, li empal·lideix la cara i un gran defalliment la deixa trastornada. Acluca els ulls i sent un aire que l´embarga.

172

Número 19 – Etopeia, 2013

Quan torna en si, contempla, allà, damunt de lárbre, una piadosa taronja, trista i abandonada. Un fruit sense perfum, sola, sense cap altra, la pell esgrogueïda i arrugada. La mira amb simpatia, té un gran dolor a la mirada. La taronja està expirant; sap que la vida sácaba. No té suc per subsistir, ha perdut la il.lusió; vol deixar de patir i cau de lárbre. oO0Oo Escoltar rapsòdia: http://www.locantich.cat/2013/05/primitiva-lopez-i-pedrosa-recita-la.html

oO0Oo

173

Lo Càntich

POESIA

Anna Maria Villalonga Finalista del Concurs ARC de Rapsodes 2013

En blanc i negre Si em veus en blanc i negre, com un ninot ombrívol, que trepitja carrers amb la passa sense esma, no em vinguis a buscar. No et pensis que és possible seguir-me. O atrapar-me. Per més que t’hi encaparris, no tornarà una vida com aquella d’abans, quan el riure sabia que era banda sonora i les dents, mirallets imperfectes i clars, sortien a les fotos sense patir recança. No tornarà el color. Ni el morat de les figues, ni el verd del bosc, ni el blau... ni les roges cireres. Si sols resta l’absència i l’absència es fa pols... com un so de campana que s’ha mort amb el dia, jo fugiré volant, petita ombra perduda que 174

Número 19 – Etopeia, 2013

s’enfila amb la brisa. Llavors potser voldré fondre’m amb la miríada de partícules lleus, bombolles invisibles que l’espai, i aquell altre a qui anomenen temps, em tenen reservades... És molt fàcil ser una ombra quan no hi ha llum de dia. Si em veus en blanc i negre, no em vinguis a buscar. Saps que els ocells no vénen als dits dels qui no riuen. oO0Oo Escoltar rapsòdia: http://www.locantich.cat/2013/05/anna-maria-villalonga-recita-en-blanc-i.html

oO0Oo

175

Lo Càntich

POESIA

Anna Antoñico Finalista del Concurs ARC de Rapsodes 2013

La vaca cega De: Joan Maragall

Topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua, se’n ve la vaca tota sola. És cega. D’un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre se li ha posat un tel: la vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia, mes no amb el ferm posat d’altres vegades ni amb ses companyes, no; ve tota sola.

176

Número 19 – Etopeia, 2013

Ses companyes, pels cingles, per les comes, el silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l’esquellot, mentre pasturen l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria. Topa de morro en l’esmolada pica i recula afrontada... Però torna, i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines i se’n torna orfe de llum sota del sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua. oO0Oo Escoltar rapsòdia: http://www.locantich.cat/2013/05/anna-antonico-recita-la-vaca-cega-joan.html

oO0Oo

177

Lo Càntich

POESIA

Josep Porcar Finalista del Concurs ARC de Rapsodes 2013

Passen Passen lentes, surant, com espectres entre els arbres, com udols solcant el bosc. Passen fredes, com un tren en la frontera de països plens d’hivern. Passen. Passen sordes, esteses com llençols, com cançons, com mans de nit nafrades que, al filferro del balcó, almoinen dits de llum a cada fil de lluna. Passen.

178

Número 19 – Etopeia, 2013

Passen. Tornant de tu, a mi no tornen les verdes mans que un dia foren meues. Passen, anhelants, esguards que ja no miren, tornaveus de fe inclement, llindar esbalaït de marees i campanes. Passen. Les hores sense tu. Passen. Passen. Passen. oO0Oo Escoltar rapsòdia: http://www.locantich.cat/2013/05/josep-porcar-recita-passen-finalista.html

oO0Oo

179

Lo Càntich

POESIA

Empar Sáez Finalista del Concurs ARC de Rapsodes 2013

Dins un cove Dins un cove duc turons, l’hàlit suau de la vesprada, llavis enllunats, palpebres, sals, caragols i mullena a la polpa; el so de tots els mars ungint les carenes.

180

Número 19 – Etopeia, 2013

Eriçar sota la mà les ales fluents del tacte, escampar-nos de tremor en el periple d’uns llavis. Vull estendre un paisatge sobre la planura erma –boca arran de boca– i càlida, bruna, fonda, estendre’m en tu. oO0Oo Escoltar rapsòdia: http://www.locantich.cat/2013/05/empar-saez-recita-dins-un-cove.html

oO0Oo

181

Lo Càntich

POESIA

Soraya Ruíz Finalista del Concurs ARC de Rapsodes 2013

Que tinguem sort De: Lluís Llach

Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar, que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant. Que tinguis sort i que trobis el que t’ha mancat en mi. Si em dius “et vull”, que el sol faci el dia molt més llarg, i així, robar temps al temps d’un rellotge aturat.

182

Número 19 – Etopeia, 2013

Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir. I així pren, i així pren, tot el fruit que et pugui donar el camí que, a poc a poc, escrius per a demà. Què demà, que demà mancarà el fruit de cada pas; per això, malgrat la boira, cal caminar. Si véns amb mi, no demanis un camí planer, ni estels d’argent, ni un demà ple de promeses, sols un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg. I així pren, i així pren, tot el fruit que et pugui donar el camí que, a poc a poc, escrius per a demà. Què demà, que demà mancarà el fruit de cada pas; per això, malgrat la boira, cal caminar. oO0Oo Escoltar rapsòdia: http://www.locantich.cat/2013/05/soraya-ruiz-recita-que-tinguem-sort.html

oO0Oo

183

Lo Càntich

Montse Assens Finalista del Concurs ARC de Rapsodes 2013

Glops de nit! De: Anna Rispau i Montse Assens

Embat rere embat, escrostona la roca i llaura la pell. *

..i divago entre la vida i la mort, confinada en el joc de sobreviure a les palpentes, i em dic a mi mateixa que la vida és opcional, però que la mort és estrictament obligatòria... I divago altre cop, i mil cops més, i m’entretinc en dissertar si la mort és un dret addicional o la vida és un deure definit... i el dubte s’escrostona a la pell; i em pregunto cada dia si el deure és el que em mata a poc a poc... i divago altre cop. oO0Oo Escoltar rapsòdia: http://www.locantich.cat/2013/05/montse-assens-recita-glops-de-nit.html

184

Número 19 – Etopeia, 2013

PREMIS I CONCURSOS

«Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio» “Pecats Capitals (7+1)” Finalistes “Enveja”, “Supèrbia” i “Escriptura”

El jurat d’autors i autores del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio 2012-2013 “Pecats capitals (7+1)”, desprès de les deliberacions necessàries, fa públic el veredicte de les obres seleccionades corresponents als subtemes: “Enveja”, “Supèrbia” i “Escriptura”, de les convocatòries de març, abril i maig del 2013, i relats de qualitat seleccionats per a formar part del volum recopilatori.

185

Lo Càntich

Relats seleccionats - Març 2013 “Enveja” It’s a Wonderful Life (distorsionant Frank Capra) – Sergi G. Oset Del desig i del desgrat – Ferran d’Armengol “L’Home Fosc” El comiat de la primavera – “Pit-roig” Hope – Mercè Bagaria “Frèdia” El cercle viciós – Mercè Bellfort

Relats seleccionats - Abril 2013 “Supèrbia” L’obra mestra – E. Viladoms Per què seré tan modest? – Joan Gausachs i Marí Llibres que escriuré – Jordi Masó Rahola “Vladimir” Luzy in the Hell – Sílvia Armangué “allan lee” Narcís –Edgar Cotes i Argelich “edgarcotes”

Relats seleccionats - Maig 2013 “Escriptura” El diari de l’Ada – “Pit-roig” Celsius 233 (Ganduls i malfactors) – Ferran d’Armengol Sr. Jutge, vull que tanqui Relats en Català – Carles Ferran Lady Shadow – Mercè Bagaria “Frèdia” Pecats, pecats, pecats... – Montse Assens “mar”

186

Número 19 – Etopeia, 2013

Relats de qualitat seleccionats per a formar part del volum recopilatori “Pecats Capitals (7+1)” Revelació – Glòria Calafell “lavínia” Somnis escopòfils – Ferran d’Armengol “L’Home Fosc” El color de les calces – “SenyorTu” La menja – Elies Villalonga “EliesVF” La cambra del pecat – “Espiral” Glop fatal – Ferran d’Armengol “L’Home Fosc” El vell Calet – Montserrat Lloret “Naiade” Llàgrimes de la memòria – Lluís Servé “deomises” Mandra de viure? – E. Viladoms L’encarregat – Santi Sala “crohnic” Parla-hi – Ferran d’Armengol “L’Home Fosc” Voldria ser ella... – “chusteriana” Cunyades – Carles Ferran Arrogància i presumpció – Montserrat Lloret “Naiade” Arrogància – Mercè Bellfort El llegat de l’home de la piconadora – Sergi G. Oset El grafòman de Balsereny – Jordi Masó Rahola “Vladimir” Sequera – “SenyorTu”

oO0Oo

187

Lo Càntich

NOVETAT EDITORIAL

«Lírica Galaicoportuguesa Medieval» Xavier Sierra Valentí

Col·lecció Camí del Sorral - Número 5 Lo Càntich - ARC Abril, 2013 Pàgines: 174 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica ISSN-EAN: 9772014303903 05> Fotografies: Xavier Sierra Valentí

188

Número 19 – Etopeia, 2013

Xavier Sierra Valentí (Girona, 1952) és Doctor en Medicina, dermatòleg i Llicenciat en Humanitats. Ha publicat diversos llibres d’història de la Medicina (Historia de la dermatologia, Mra, 1994; Dermis i cronos: la dermatología en la historia, Planeta De Agostini, 1995; Historia de las enfermedades cutáneas producidas por hongos, MRA, 1997; La vida quotidiana a l’Edat Mitjana a través de l’Art Gòtic, Vicens-Vives, 2000; Historia de las micosis cutáneas, MRA, 2004). En el terreny lingüístic va ser un dels autors del Vocabulari Mèdic (1974). En història medieval ha col·laborat en publicacions del MNAC. Premi Roel de l’Institut Mèdic Valencià sobre Aspectes mèdics a la València del s. XV, reflectits a l’Espill de Jaume Roig (2001). Ha impartit conferències a mitja dotzena de països, entre les quals destaquen algunes sobre temàtica artística i literària del món antic i medieval, així com una conferència sobre Arnau de Vilanova a la Universitat de Montpellier (2003). Coordinador del fòrum Roma a la UOC (2005-2009). Ha seleccionat, comentat, traduït i publicat dues antologies de textos poètics (Poesía a flor de piel, MRA, 1996 i 1997). Ha traduït, al català, poemes de l’escriptor gallec Celso Emilio Ferreiro; i cantigues medievals galaicoportugueses al disc de Xurxo Romaní & Koichi Tanehashi: Escarnho e maldizer (2009). En Lírica Galaicoportuguesa Medieval ens ofereix una acurada selecció de 40 cantigues medievals traduïdes al català, on recull cantigues de tema religiós, cantigues d’amor, cantigues d’amic i cantigues d’escarni i maleir, precedides per una introducció on descriu diversos aspectes lingüístics, històrics i culturals relacionats amb la lírica galaicoportuguesa medieval. oO0Oo

189

Lo Càntich

NOVETAT EDITORIAL

«L’estimem perquè és la nostra!» Diversos autors

Col·lecció Camí del Sorral - Número 6 Lo Càntich - ARC Maig, 2013 Pàgines: 82 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica ISSN-EAN: 9772014303903 06> Pròleg: Cristina Balaguer Escriche Il·lustració de coberta: Ramon Navarro Bonet

190

Número 19 – Etopeia, 2013

Il·lustracions interiors: Joan Pasqual Ramon Navarro Bonet Toni Arencón i Arias Autors: Silvia Armangué Jorba · Pilar Campmany i Piqué · Glòria Calafell Maite Crespo · Toni Arencón i Arias · Montse Assens M. Pilar Navarro · Carles Fernández Serra · Montserrat Lloret Liuja Tascó d’Horcec · Ferran Planell · Josep Ventura Mercè Bellfort · Núria Pelegrí · Josep Maria Repullés Pey Liudmila Liutsko · Jordi Terris · Maria Faustina Barceló Martorell Josep Cases i Mas · Lluís Servé Galan · Llorenç Garcia J. Miquel Simón Plazas · Mercè Bagaria · Vicent Canals Riera Montse Gallés · Jaume J. Pàmies · M. Montserrat Medalla Albert Calls · Joana M. Llor i Serra · Dani Ferrer rnbonet · Rosario Galbis Tent oO0Oo

Pròleg L’estimo de tot cor, perquè la parlen els meus amics de sempre, els que ploren amb mi i els que amb mi riuen, els que em criden avant! i avant m’empenyen. L’estimo de tot cor, perquè no en trobo de més franca i més bella... I em preguntes per què? I això em preguntes? L’estimo perquè sí, perquè és la meva.

Apel·les Mestres

El portal literari Relats en Català (RC) porta ja nou anys en funcionament i l’Associació de Relataires en Català (ARC) encetà l’any 2013 amb una bona colla de publicacions a les espatlles. Si haguéssim de qualificar amb una sola paraula en què ha consistit el treball d’aquestes dues entitats, al llarg d’aquest temps, sens dubte la paraula 191

Lo Càntich

seria estimació. Una gran estimació per la llengua catalana que s’ha traduït, a la pràctica, en la donació desinteressada de temps, de creativitat, de pensaments, d’energies i de recursos per poder acabar materialitzant en aquests objectes mundans que són els llibres, ja siguin de paper o virtuals, tot allò que els parlants d’aquesta llengua, que ho han volgut, tenien a dir. L’esforç continuat de l’Associació s’ha vist estimulat pel feedback provinent de la participació de persones que hi han confiat com a dipositaris i transmissors de les seves creacions. Aquesta comunió ha permès que ni les paraules ni els sentiments que hi anaven lligats se’ls hagi endut el vent. Precisament són els vents que bufen actualment els que ens han recordat la necessitat de recollir, amb més èmfasi si cal, les accepcions del verb estimar i fer-ho en relació a la llengua catalana. La capacitat per determinar el valor de la nostra llengua i atorgar-li un lloc preeminent en la mesura de les nostres possibilitats, l’agraïment que flueix en l’ús de la paraula i la comunicació que se’n deriva i, finalment, l’amor en el sentit més noble i planer de la paraula, han estat els que han guiat durant tot aquest temps l’Associació de Relataires en Català i el portal Relats en Català. “L’estimem perquè és la nostra!” no vol ser més que una explicitació de tot això. Com que la nostra llengua és diversa, aquest recull ha maldat per ser l’aparador que reuneixi el màxim de la riquesa que s’escampa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Creiem que la millor manera de fer saber que una cultura és viva és escampant arreu mostres de les diferents formes d’expressió, dels diferents mots emprats, de les frases fetes i dites peculiars. De tot allò que, en últim terme, ens fa adonar que compartim un bé comú i que ens uneix malgrat estar separats per distàncies físiques. És, per aquest motiu, que el present recull ha volgut donar ales als seus autors, no volent ser ni un poemari ni una col·lecció de relats, sinó totes dues coses. Al seu interior hi trobareu mostres de la vida quotidiana dels seus parlants, d’amors de joventut i records d’infantesa i, fins i tot, un relat de com podria ser el futur. Històries de com la convivència, el respecte i la interacció entre una llengua amb els seus parlants, d’aquí o d’allà, ha permès establir un estret lligam entre diferents pensaments, cultures i provinences. I tot, salpebrat per paraules i més paraules: algunes de conegudes, altres de ben familiars i d’altres per aprendre o rememorar.

192

Número 19 – Etopeia, 2013

Per últim, voldríem tancar aquest pròleg amb un sol desig. Ens agradaria que aquesta col·lecció d’escrits esdevingui, d’aquí uns anys, una mera anècdota. Que la nostra llengua, la que hem utilitzat per parlar dels nostres somnis i pensaments no hagi de ser defensada davant de res ni ningú. Que els nostres néts esmercin les seves energies per fer-la créixer i florir amb la normalitat que li és pròpia. Cristina Balaguer Escriche oO0Oo

193

Lo Càntich

NOVETAT EDITORIAL

«La sendera del pensament» Ferran Planell i Clofent

Col·lecció Camí del Sorral - Número 7 Lo Càntich - ARC Abril, 2013 Pàgines: 82 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica ISSN-EAN: 9772014303903 07> Pròleg: Elisenda Sala i Ponsa Il·lustracions de coberta i interiors: Ferran Planell i Clofent Montse Assens

194

Número 19 – Etopeia, 2013

Pròleg

No hi ha cap dubte que l’amic Ferran utilitza els aforismes, per explicar-se la vida, la seva i la dels altres, però, crec, sense cap intenció didàctica, sinó, més aviat, per tranquil·litzar el seu esperit. Sap dir-nos molt amb poques paraules, suggerint-nos la seva concepció ètica o moral pouada de l’experiència. En una època en què la gent twitteja per a no dir res, reconforta trobar aquests fragments rics de contingut. Ferran Planell ens porta a reflexionar sobre la profunda realitat de la vida a través d’una lògica discursiva. Elisenda Sala i Ponsa ***** Ferran Planell i Clofent (nascut el 1959 a Barcelona) tot i que professionalment es dedica a l’assessorament d’empreses, sempre s’ha interessat pel món artístic. Música, Escriptura i Fotografia són fidels companyes de viatge en el moment de gaudir del seu temps lliure. Un garbuix de les tres és el seu ideal. Encara que conjuntar-les totes, com vam poder gaudir a la segona edició dels Poemes Il·lustrats, és quelcom que s’ha donat en poques ocasions. De petit va estudiar música, però, segons ell mateix explica, no va aconseguir aprendre’n prou. D’escriure i fotografiar diu no haver-ne estudiat mai i que és l’edat el que l’ha desinhibit el suficient per a gosar a expressar-se en totes elles. En fotografia és membre de la FCF, la FIAP, la CEF, i de l’Associació d’Artistes de Premià de Dalt. Té fotografies publicades a la revista Catarsi, a la revista Lo Càntich (portada del número 14, Símil, 2012) i al blog de fotografia, “Duo Toscana”: fotosduotoscana.blogspot.com Ha obtingut el 1r premi de fotografia del concurs fotogràfic “El fet Geganter 2008”, el 2n premi de fotografia del “I Concurs 195

Lo Càntich

fotogràfic del Parc de la Serralada Litoral 2008” i l’Accèssit de fotografia del “VI Premi Memorial Pere Farran 2008”. En l’àmbit literari, escriu aforismes en el seu bloc “el pensador”, somiejant.blogspot.com i relats i poesia a “relatsencatala.cat” des del 2005. Col·labora mensualment escrivint un article d’opinió en el “Tribuna Maresme”. Obra col·lectiva editada: Narrativa: Relats en català 2.0 (La quadriga). Barcelona, t’estimo, Temps era temps, Segona oportunitat (Meteora). Contes infantils: Garbuix de contes, Criatures fantàstiques, Les Estrelles (Meteora). Poesia: Tensant el vers, Llibertat (Meteora), Poemes per a la Marató (La Comarcal), L’estimem perquè és la nostra! (ARC-Lo Càntich). Ha obtingut dos anys consecutius el Premi de poesia del Pla de Santa Maria, i el Premi de narrativa de la Bisbal del Penedès. Com a rapsode, ha estat guardonat amb el 2n premi del Concurs ARC de Rapsodes 2012. És membre de l’Associació de Relataires en Català (ARC). oO0Oo

196

Número 19 – Etopeia, 2013

NOVETAT EDITORIAL

«De l’alba al capvespre» Núria Niubó i Cabau

Col·lecció Camí del Sorral - Número 8 Lo Càntich - ARC Juny, 2013 Pàgines: 98 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica ISSN-EAN: 9772014303903 08> Pròleg: Aurora Marco Arbonés Il·lustració de coberta: Toni Arencón i Arias

197

Lo Càntich

Pròleg ESCRIURE la presentació d’aquest llibre de poemes és per a mi un plaer. No solament perquè la Núria crea una poesia de gran sensibilitat, lírica i intimista, que sacseja el cor del lector, sinó perquè, a més a més, ens uneix una ferma amistat que, tot i no ser de temps molt reculat, fa que la consideri una de les meves millors amigues. Ens va presentat una amiga comuna quan ja sabíem de la nostra mútua existència per la col·laboració d’ambdues en la web Relats en Català. Des d’aleshores, he seguit la seva trajectòria poètica i no ha deixat mai de sorprendre’m la seva gran capacitat per transmetre pensaments, sentiments i emocions i per a pintar, amb paraules, les imatges que es proposen en els reptes de RC. Sap captar, amb ulls d’artista, els clarobscurs, la profunditat d’un paisatge i també el gest, el sentiment del personatge representat. Res no escapa a la seva mirada profunda. La Núria Niubó i Cabau va néixer a Lleida, el 20 de juny de 1946, on va cursar estudis de mestra, treballant en l’especialitat d’Educació Infantil i Llenguatge Plàstic fins a l’edat de la jubilació. Actualment estudia el Programa Sènior en la UDL. Forma part del grup de poetes Addictes al Vers i de les agrupacions Coral Sícoris i Rapsodes del Sícoris, de Lleida, participant activament en recitals i concerts commemoratius. A l’agost de 2005 va publicar per primera vegada un poema a la web Relats en Català. Des de llavors ha compartit poemes i relats breus en aquesta mateixa web i en d’altres, com Versos.cat i la revista cultural Lo Càntich, en la qual col·labora des dels inicis en l’apartat “Creadors d’ara i d’avui” amb la secció “Paraula de Núria”.

198

Número 19 – Etopeia, 2013

Li han musicat poemes, ha publicat en revistes de divulgació local i diverses emissores de ràdio han fet difusió de la seva obra. Va editar el seu primer poemari, Pensaments, l’any 2007, i ha participat en la publicació de quatre poemaris col·lectius, Abraçada a la meva pròpia pell (2011), Tensant el vers (2011), Llibertat (2012), Poemes per a la Marató (2012), i en el recull de contes infantils Les Estrelles (2012). El llibre que ara ens presenta, De l’alba al Capvespre, està dividit en tres apartats: en el primer, Del desamor a l’amor, l’autora fa un recorregut per l’amor partint de l’adolescència i seguint el camí d’una vida madura. Diu l’autora: Crida l’amor al despertar l’alba. I més tard: Cansada d’apedaçar la meva vida camino vers l’horitzó. De l’adolescència, s’enyoren les il·lusions i els somnis, les tendres carícies: Un petó una mirada una càlida abraçada una rialla una engruna d’amor només un bri. La vida d’una dona adulta reclama amor, de vegades fugisser, trencadís, que ella canta en versos intimistes: És llavors quan em crema el desig de tu i l’ombrívola estança em fa presonera d’aquelles paraules d’amor perdudes en el no res.

199

Lo Càntich

Sent com l’amor es clivella, com ja no hi ha retorn, així i tot, sap que la vida té nous camins i encara es pot oferir l’amor intacte: I seré jo aigua abrupta i desbocada, per tot el teu cos lliscant, amarant-te de mi a cada plec. Camina cap a la maduresa sabent que aquells ulls color de mel; mirada dolça, / és ara boira i color esvaït d’ala de mosca. I intueix que no s’ha de renunciar a l’amor: Sóc el que tu vulguis ser. / Porto el teu nom. / AMOR. En la segona part, Batecs d’Emocions, l’autora rememora la seva vida familiar: dels braços de mare / amb escalfor de sol, els contes i llegendes de la veu del seu pare en Les converses de sobretaula escalfen hores d’hivern, el dol i la llàgrima furtiva pel germà desaparegut físicament, però que ella rememora cada cop que fa codonyat: Amb cullera de fusta remoc sentiments i Cuino la teva absència. Nascuda bastant més tard que els altres germans, va ser Caprici de germans / nina de tots i recrea el món infantil amb les joguines / curulles de records [...] Són petjades indelebles de la infància. També fa al·lusió a les seves dues filles quan recorda el ventre ple de joia de ser mare. Deixa el seu testament vital en el poema “A la terra vull tornar” i s’endinsa en el món de les paraules, amigues desitjades i enyorades, gaudint de les llicències de poeta que li permeten crear-se un món: banyar-se en la rosada, inventar-se qualsevol sentiment i regalar-se emocions no viscudes. En la tercera i última part del llibre, Fragments de vida, l’autora es mostra com una persona sensible als problemes de la nostra societat: la violència de gènere, la deshumanització de l’ésser humà: ...dansen homes de ferro / un frenètic i estrany ritual, / ofegant brogits de veus / en deliris de corrupció i vici, els qui viuen dels demés: L’home, voltor de l’avarícia humana i el salvatge costum d’amputar els genitals a les nenes d’alguns països.

200

Número 19 – Etopeia, 2013

En un magnífic poema, intitulat “Ablació”, la Núria denuncia aquesta tradició inhumana amb paraules alhora dolces i contundents: Era nena, era bonica Era jonc, era gasela Era rialla, era feliç. I després de l’ablació: No tinc rialla No tinc desig No em trobo bonica. La poesia de la Núria Niubó té tots els ingredients per al gaudi de ser llegida i rellegida: per la seva sensibilitat, per la seva força i el magnífic imaginari amb el que ens regala en cadascuna de les seves obres. Aurora Marco Arbonés oO0Oo

201

Lo Càntich

NOVETAT EDITORIAL

«Segona oportunitat» Diversos autors

Segona oportunitat Diversos autors Coedita: Editorial Meteora Associació de Relataires en Català (ARC) ISBN 978-84-92874-71-2 | 232 pàg | 13,5 x 20cm | Rústica

202

Número 19 – Etopeia, 2013

Autors: Jordi Masó Rahola · Ferran d’Armengol · Toni Arencón i Arias Anna Maria Villalonga · Antònia Puiggrós · Ferran Planell Mercè Bagaria · Miquel Santaeulàlia · Joan Carles Franquet M. Alba Tort · Mercè Bellfort · Lluís Servé Enric Emo · M. Montserrat Medalla · Carles Fernández J. Miquel Simón · Montserrat Lloret · Liudmila Liutsko Jaume Joan Pàmies · Xavier Marcet · Glòria Calafell Josep M. Repullés · Jordi Terris · Joan Estruch Imatge de coberta: Empar Sáez Disseny de coberta: M. Jesús Royo

oO0Oo Pròleg TOTS ENS MEREIXEM UNA SEGONA OPORTUNITAT. Aquesta frase, que fem servir gairebé com a tòpic, ens l’hauríem de prendre més seriosament: d’una banda, hauríem de saber aprofitar les segones oportunitats que ens dóna la vida o que ens donen les persones que ens envolten; de l’altra, hauríem de ser prou generosos per donar segones oportunitats als que ens les demanen. Tot i que cap de les dues coses és fàcil. En moltes ocasions, no sabem aprofitar una segona oportunitat. L’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra i, realment, això que diem en sentit figurat, acostuma a passar en el sentit més real de l’expressió. A l’hora de la veritat, després de tant desitjar poder-hi tornar, de recomençar des de zero, acostumem a caure en el mateix parany on vam caure la vegada anterior. Els humans som així. Qui no ha sentit a parlar del lladre que ha jurat deixar de robar, de l’alcohòlic que ha promès deixar de beure, de la dona, o de l’home, que s’ha compromès amb la seva parella a deixar de gastar tots els diners que guanya en el bingo o a les màquines escurabutxaques del bar de sota casa? I quina acostuma a ser la segona part d’aquestes històries? Doncs

203

Lo Càntich

la segona oportunitat de la major part d’aquestes històries es llença per la finestra com is no tingués cap valor. Així de senzill. En aquests exemples que us posava, però, potser és que la segona oportunitat no l’hem tinguda com l’havíem de tenir: no es pot pretendre que el lladre deixi de robar si no succeeix alguna cosa que li faci veure la vida d’una altra manera o que doni de menjar als seus fills, en cas que fos per això el seu robatori. Ídem amb tots els altres exemples que us posava. I en això hi hem de col·laborar tots: els que necessitem tornar-hi i els que hem estat víctimes d’una segona oportunitat malgastada per una altra persona. Més enllà, però, d’aquests exemples que podríem anomenar «patològics» o exagerats per al comú dels mortals, hi ha, a la vida de cada dia, mil exemples de segones oportunitats que és cert que de vegades desaprofitem, però que sovint també ens serveixen per reaccionar i fer bé una cosa que a la primera ens ha sortit malament. I segur que tu, lector, com jo, que estic escrivint aquestes ratlles, algun dia hem deixat fugir per segona vegada un àngel que se’ns posava al davant del nas. Si algú pensa encara que els àngels són éssers intangibles d’ales blanques, que reaccioni perquè no és així; els àngels, moltes vegades, es disfressen de segones oportunitats: pensem en la feina o en els estudis, pensem en allò que no vam saber fer bé i que, la segona vegada, sí que ens ha sortit com calia. I ara, posant-nos a l’altra banda, pensem que no naixem ensenyats i que, per tant, aquells que tenim sota la nostra responsabilitat, necessiten més aviat la possibilitat d’un segon intent després que nosaltres els haguérem indicat què han de fer exactament, i no després de crits o d’escarnis que només porten a empetitir l’ànim de qui intenta fer bé les coses: entre la intransigència i la ingenuïtat hi ha la sensibilitat. Pensem també en els pares que renyen un fill per una cosa que no ha fet. Quantes vegades ens passa, això? Quantes vegades s’ha endut els crits aquell que no els mereixia? Realment, quan ens n’adonem, hauríem de tenir permís per rectificar, per començar des de zero i atribuir el càstig o els renys a qui els mereix. I a l’inrevés? Pensem en el fill que ha ferit els pares i se’n penedeix... Pensem també en el mestre que s’ha excedit, en l’alumne que no ha estudiat... En l’amic que ha deixat anar un secret que nosaltres li vam confessar en veu baixa i prèvia promesa de no explicar-lo a ningú. Com costa, de perdonar, això...! I com costa de permetre una segona oportu-

204

Número 19 – Etopeia, 2013

nitat a aquest amic que ens demana cent vegades perdó i ens concedeix que es va equivocar... Anem més enllà: pensem en aquell o aquella que no vam saber estimar, que tractàvem d’acompanyant i prou, que no apreciàvem realment, que teníem per no-res... Aquell o aquella que un dia, de sobte, vam veure reaccionar i treure’ns de casa o fer-nos fora de la seva vida. I llavors ens vam adonar de què havíem tingut, de què havíem perdut. I vam intentar tornar i no ens va obrir la porta. O a l’inrevés, no la vam obrir nosaltres, sords a les súpliques i a les peticions desesperades de perdó, i d’un segon intent. No generalitzo, perquè cada exemple és un món i hi ha moments en què, pel bé de tothom, més val deixar la porta tancada, és ben cert; però alguns cops, hem de reconèixer que la nostra intransigència no és pel bé de ningú, sinó només perquè ens han ferit la primera vegada i no ho volem tornar a intentar, i punt. D’exemples n’hi ha tants... I, mireu què us dic, fins i tot la Renfe mereix una segona oportunitat (que ja seria hora que aprofités!). Però aquí hi ha un exemple ben especial que et voldria dedicar especialment a tu, lector, que ara llegeixes aquestes ratlles: la segona oportunitat que mereixen els llibres, aquells que ens sembla que no són res perquè els vam intentar llegir en un moment de mal humor o perquè no ens vam molestar ni a provar de llegir-los, i, tan bon punt ens els van regalar, els vam posar en un prestatge perquè fessin bonic i prou. L’habitació dels mals endreços de la vida de cadascun de nosaltres és plena de llibres menystinguts, que cada nit, quan ningú no els veu, es fan tips de plorar. Perquè els llibres també deixen anar llàgrimes amargues, llàgrimes que només podem eixugar nosaltres absorbint-ne el contingut, i, en conseqüència, gaudint-ne. La seva segona oportunitat també és la nostra de descobrir un món que no hauríem dit mai que existís. Una segona oportunitat donada a un llibre representa sovint un descobriment inesperat, una sensació d’emplenar-nos d’una substància que no té equivalent, que ens omple el cervell i el cor, i que no se n’anirà mai més; una substància que ens provoca una inigualable sensació de benestar. Perquè en els llibres també hi ha àngels. És cert que, de vegades, ja ho fem així, ja llegim el que hem de llegir, i un llibre, pel que sigui, no ens toca la fibra sensible que ens ha de tocar: hi ha llibres per a uns i hi ha llibres per als altres, i no ens han pas d’agradar tots perquè per això som diferents i tenim gustos diferents. Però sí que és cert que la major part de les vegades som nosaltres els que no ens acostem un altre cop al gran oblidat que hem deixat en un racó. I, a dintre d’aquell gran oblidat, hi ha parau205

Lo Càntich

les molt vulnerables, plenes de tristesa perquè no han arribat allà on havien d’arribar. Tornant a la idea general de no deixar perdre les segones oportunitats, sense ser ingenus, sempre amb un punt d’alerta que no hem de perdre, ep, ni amb el nostre propi pare, aparquem la intransigència amb els altres i disposem-nos a tornar-hi, sense vergonyes ni escarafalls, amb tot el que no ens ha sortit del tot bé. Les coses, com les relacions, s’aprenen fent-les, desfent-les i tornant-les a fer. Això és del que deixen constància els relats en aquest llibre. Prenem-ne bona nota. Blanca Busquets Escriptora i periodista Creadora de l’espai «La segona oportunitat» del magazine El Suplement de Catalunya Ràdio

oO0Oo

Crònica de l’acte de presentació de Segona oportunitat Per: Mercè Bellfort Fotografies: Empar Sáez A dia tretze d’abril de 2013, una data per creuar els dits, a la sala d’actes de la Biblioteca Sagrada Família i davant un públic força nombrós s’ha presentat el llibre Segona oportunitat. La part inicial, més formal, ha estat a càrrec d’en Sergi G. Oset, el qual s’ha referit detalladament i seriosament –com no podia ser d’una altra manera– a totes les persones que han fet possible que avui tinguéssim aquest esplèndid llibre a les nostres mans. Un llibre molt interessant, de diversos autors associats d’ARC, que faria les delícies del mateix cavaller Jordi si no fos perquè bona part de les ensenyances relatades el posarien entre l’espasa i la paret a l’hora de reconsiderar el fet de donar una segona oportunitat al malvat drac.

206

Número 19 – Etopeia, 2013

Tot seguit s’ha fet una brillant representació-escenificació inspirada en alguns personatges de les històries que configuren el llibre.

207

Lo Càntich

Hem viscut des de l’aforament aquesta petita-gran obra teatral escrita per la Mercè Bagaria i interpretada per ella mateixa, la Montserrat Medalla (unes sòcies molt especials que treballen en una agència de segones oportunitats on tots els clients queden més que satisfets amb l’eficiència dels seus serveis) i en Ferran d’Armengol (un barmandarkman d’un bar veí que disposa de la saviesa de saber escoltar i adreçar els clients que li demanen ajut a l’agència esmentada per resoldre’ls qualsevol problema) conjuntament amb els actors i actrius professionals Georgina Sáez, Marina Buisan, Núria Vilahur i Guerau Martínez. Hem gaudit molt. Moltíssim! Des del primer moment de la posada en escena els actors ens han robat el cor i ens han fet riure de valent amb les seves divertides interpretacions. L’enhorabona, companys, per regalar-nos una llarga estona de bon entreteniment.

En acabada l’obra, en Ferran d’Armengol ha estat l’encarregat d’informar-nos sobre l’organització de la paradeta que l’ARC muntarà per la diada de Sant Jordi. L’acte l’han tancat la presidenta i la vicepresidenta de l’ARC, Montserrat Medalla i Mercè Bagaria, que han parlat dels projectes que es duran a terme ben aviat, entre els quals podem destacar: la presenta208

Número 19 – Etopeia, 2013

ció, el proper onze de maig, del llibre L’estimem perquè és la nostra!; la Gala Final, el mateix dia i durant el mateix acte, del Concurs de Rapsodes; i dels concursos convocats en relació a l’any Espriu (pensat per col·laborar amb la propera edició de la Marató de TV3) o el de contes infantils on l’aigua ha de ser l’element rellevant, el protagonista per tot el valor que cal atorgar-li en la vida del nostre planeta.

No voldria acabar aquesta crònica sense fer un esment al reconeixement que des de l’ARC s’ha fet a la feina desinteressada i portada amb gran il·lusió per part dels nostres companys Montse Assens, Ferran d’Armengol i Anna Mª Villalonga, els quals s’han emportat cap a casa un preciós obsequi primaveral (una planteta amb una preciosa flor que mai no es marcirà) i uns aplaudiments ben sonors per part de tots els presents, relataires, amics i parents. Finalment, no ha pogut faltar la tradicional fotografia de grup dels autors i autores presents a la sala i la signatura i dedicatòries dels llibres.

209

Lo Càntich

En fi, tantes satisfaccions i tantes alegries s’havien de celebrar també fora de la biblioteca. I així ha estat com tots els relataires que hem pogut hem anat tot passejant pels carrers assolellats, primaverals cap a un restaurant a tocar de La Sagrada Família. Allà hem gaudit d’un bon àpat i d’unes converses ben agradables que han estat la millor cloenda d’una diada que sempre recordarem com entranyable. La família relataire no crec pas que sigui sagrada però sí, després de tantes trobades i feines ben fetes i projectes engrescadors, podríem dir que està definitivament consagrada. I que per molts anys així sigui, relataires! oO0Oo

210

Número 19 – Etopeia, 2013

Índex 5 / EDITORIAL – M. Montserrat Medalla 11 / MESTRES DEL TEMPS 13 / Quan el teu cor serà branca de mirra – Guerau de Liost Il·lustració: Cecilio Pla Gallardo 14 / En la meva mort – Bartomeu Rosselló-Pòrcel Il·lustració: Joseph Mallord William Turner 15 / Tavertet – Josep Punsola i Vallespí Fotografia: Jordi Mas i Caballe 17 / Joan Teixidor i Comes A: “Notes biogràfiques” – Per: Empar Sáez 25 / El vent o l’amor – Marià Villangómez Llobet Il·lustració: George Innes 27 / Mare, vull ser pescador – Antònia Vilàs A: “El cremat que flameja entre havaneres” Per: Pep Colomer Blanco 29 / CREACIÓ I CULTURA 31 / Temps era temps... Homenatge retrospectiu a Joana Raspall Per: M. Roser Algué Vendrells 39 / Deixo passar les hores – Montserrat Comas Torrents Il·lustració: George Pierre Seurat 41 / Roser Capdevila: Nascuda amb el llapis a la mà Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules” Fotografia: Santi Gomà 45 / Súplica al vent i la pluja – M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses” Fotografia: Ramon Mas 48 / Glòria Calafell presenta “Basaments Catalogats” Per: Empar Sáez i Mercè Bagaria Fotografies: Ferran d’Armengol 54 / Baixamar – Carles Fernández Serra A: “Amb ulls de poeta” Fotografia: Carles Fernández Serra 211

Lo Càntich

56 / “Tèrbol atzur” – Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blocs” 62 / Poema Visual núm. 153 – Toni Prat A: “Poesia Visual” 63 / Un futur no gaire llunyà... – Gemma Matas Gustems Il·lustració: Clara de Jaume 65 / Era una casa amb un teulat vermell... – Rodrigo Abel Il·lustració: Charles Demuth 67 / Noves llunes – Francesc Arnau i Chinchilla Il·lustració: Meritxell Valdearenas 69 / El marit enamorat de l’escarola –- Maria Porta Il·lustració: Clara de Jaume 71 / Ressenya de ‘Pell de gat’, de Maria Victòria Lovaina Per: Sílvia Romero i Olea Fotografies: Anna Maria Villalonga 75 / no vull – Josep Manel Vidal Il·lustració: Jaume Maria Ferreres 77 / Mozart a la sala – Miquel Santaeulàlia Il·lustració: Carles Melis 80 / El vent – Carlos Escrivà Ferrer Il·lustració: Jaume Maria Ferreres 82 / Fins els collons de Sant Jordi – Tomàs-Maria Porta i Calsina Il·lustració: Clara de Jaume 86 / L’erotisme al Barroc – Joan Abellaneda i Fernández A: “L’erotisme a la literatura” Inclou: Per sa pròpia senyora... – Anònim Il·lustració: Anne-Louis Girodet de Roussy-Trioson El caníbal amorós – Chris Wallace-Crabbe Traducció: Montserrat Aloy i Roca Il·lustració: Markus Lüpertz Les mans – Joan G. Pons Il·lustració: Anònim Prehistòric. Sobre la teva pell nua – Joan Abellaneda i Fernández

212

Número 19 – Etopeia, 2013

92 / L’espill del record – Joan Lluís Cau Fogasa Il·lustració: Joseph Mallord William Turner 95 / Ignonàutica – Lluís Servé Galan A: “Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)” 97 / 10 microhistòries 70% verídiques – Juan F. Ojeda Il·lustració: Clara de Jaume 99 / Evocació – M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses” Il·lustració. Odilon Redon 101 / Fotografia – Glòria Calafell Fotografia: Manuel Moros 103 / Després de 50 anys... – Gemma Matas Gustems Il·lustració: Alejandro Merino 109 / El full en blanc... – Francesc Arnau i Chinchilla Il·lustració: Nwil 111 / “Llibres, i punt!” – Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blocs” 117 / Carme Martí novel·la la vida de la lluitadora Neus Català Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules” 124 / La lluna – Carlos Escrivà Ferrer Il·lustració: Vincent Van Gogh 126 / Les tres flors – Joan Lluís Cau Fogasa Il·lustració: Guillem Sostres Miranda 129 / Per tu – “Amelie” A: “El racó de la poesia musical” – Per: Vanessa Mies Iborra 132 / Porteu-me el vent, el mar, el fang i el sol Toni Arencón i Arias Il·lustració: Toni Arencón i Arias 137 / L’enterca llum de la vesprada... (Lliurament del II guardó “El Poblet” a Vicent Alonso) Per: Francesc Arnau i Chinchilla Per: Francesc Arnau i Chinchilla Il·lustració i Fotografies: Ramon Navarro Bonet, Andreu Garcia, Isabel Català i Francesc Arnau i Chinchilla 213

Lo Càntich

145 / “Foc grec” de Sílvia Romero – Per: Mercè Bagaria 151 / L’inventor misteriós – Josep Maria Corretger i Olivart 155 / Setmana de la poesia de Barcelona Per: Esther Llobet i Díaz Fotografies: Ferran d’Armengol – Eshter Llobet i Díaz 166 / Alexandra Morera i Fargas recita ‘Oda a la Poesia’ De: Alexandra Morera i Fargas 168 / Joaquim Valls Arnau recita ‘Aquesta remor que se sent’ De: Miquel Martí i Pol 170 / Ferran Planell recita ‘Desassossec’ De: Ferran Planell 172 / Primitiva López i Pedrosa recita ‘La taronja’ De: Primitiva López 174 / Anna Maria Villalonga recita ‘En blanc i negre’ De: Anna Maria Villalonga 176 / Anna Antoñico recita ‘La vaca cega’ De: Joan Maragall 178 / Josep Porcar recita ‘Passen’ De: Josep Porcar 180 / Empar Sáez recita ‘Dins un cove’ De: Empar Sáez 182 / Soraya Ruíz recita ‘Que tinguem sort’ De: Lluís Llach 184 / Montse Assens recita ‘Glops de nit!’ De: Anna Rispau i Montse Assens 185 / Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio “Pecats Capitals (7+1)” Finalistes “Enveja”, “Supèrbia” i “Escriptura” 188 / Novetat editorial: «Lírica Galaicoportuguesa Medieval» Xavier Sierra Valentí Editat per: ARC-Lo Càntich 190 / Novetat editorial: «L’estimem perquè és la nostra!!!» Diversos autors Editat per: ARC-Lo Càntich

214

Número 19 – Etopeia, 2013

194 / Novetat editorial: «La sendera del pensament» Ferran Planell i Clofent Editat per: ARC-Lo Càntich 197 / Novetat editorial: «De l’alba al capvespre» Núria Niubó i Cabau Editat per: ARC-Lo Càntich 202 / Novetat editorial: «Segona oportunitat» Diversos autors Editat per: Editorial Meteora-ARC 206 / Crònica de l’acte de presentació de «Segona oportunitat» Per: Mercè Bellfort Fotografies: Empar Sáez

215

Lo Càntich

La Redacció solament es fa solidària dels treballs que no porten signatura. Dels articles signats en són responsables llurs autors.

Lo Càntich - Revista digital de literatura, art i cultura està subjecte a una llicència de Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 de Creative Commons. NR: 1003305878809 CC BY-NC-ND 3.0

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d’aquesta llicència. Lo Càntich. N.19. Etopeia, 2013 Abril - Juny de 2013 ISSN 2014-3036 DL B.42943-2011

216