Lo Càntich - Número 21 - Aforisme, 2013 by Lo Càntich

Lo CĂ ntich - Revista de Literatura, Art i Cultura -

NĂşmero 21 Aforisme, 2013 Octubre - Desembre de 2013

Lo Càntich Revista de Literatura, Art i Cultura Número 21 - Aforisme, 2013 Octubre – Desembre de 2013 ISSN 2014-3036 - DL: B.42943-2011 EAN 9772014303002 21> Direcció: Ferran Planell i Coflent Editor: Toni Arencón i Arias Consell de Redacció: Vicenç Ambrós i Besa, Toni Arencón i Arias, Montse Assens Borda Miquel Bonfill Asperò, Glòria Calafell, Ferran d’Armengol, Carles Fernández Serra, Pere Fornells Miquel, Montserrat Lloret, Jordi Masó Rahola, Pau Marc Riera Albó, Laura Ropero Ventosa Equip Editorial: Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz - Margarida Badia Josep Maria Corretger i Olivart - Joan Bernat Sandra Domínguez Roig - Joan Abellaneda i Fernàndez Il·lustració de portada: Ernest M. Grau Portada posterior: D-Phhertmant Projecte editorial de l’Associació de Relataires en Català (ARC) © dels textos, segons els autors referenciats Reservats tots els drets d’edició per: Associació de Relataires en Català www.associacióderelataires.com CC BY-NC-ND 3.0 NR: 1003305878809 El Prat de Llobregat, 2013

Número 21 – Aforisme, 2013

Editorial Toni Arencón i Arias

AFORISME Si accepten que un aforisme és “una proposició concisa, completa, enginyosa, que expressa un pensament complex (de forma colpidora o estètica) o una norma científica, filosòfica o moral, sense argumentar-la”, ens trobem que Hipòcrates ja va concretar la nostra existència vital i cultural amb la sentència: “La vida és curta i l’art és llarg”. Una veritat innegable, que transcendeix en el temps. Etimològicament, el mot aphorismós vol dir “definició”, i definir implica “assenyalar els límits”, “fixar”, “determinar” o “manifestar la pròpia manera de pensar i d’actuar”. Els gnomas van ser definits per Henry Peacham com “una dita pertanyent a les maneres i pràctiques dels homes que declaren, amb brevetat, què s’ha de fer i què no en la nostra vida”. Malgrat que la paremiologia (com a ciència que estudia els enunciats la intenció dels quals és transmetre algun coneixement basat en l’experiència) és capaç de distingir entre aforismes, refranys, proverbis, sentències, faules, apotegmes, adagis o màximes (entre altres conceptes), nosaltres avui no anirem tan lluny i ens conformarem afirmant que els aforismes ens acompanyen des de sempre. Els trobem al Llibre dels Proverbis, atribuïts al rei Salomó: -

No canviïs les fites antigues, les que van posar els teus pares.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

No està bé posar-se a favor del culpable i violar els drets de l’innocent. Fill meu, fes cas del que et dic, fica’t al cap els meus preceptes: para l’orella a la saviesa, obre el cor al seny; fes venir la intel·ligència, crida la sensatesa; desitja-les com els diners, recerca-les com un tresor.

Al Panchatantra, atribuït a Vishnú Sharma: -

No hi ha recol·lecció de roses sense ser punxat per les espines. Consciències culpables sempre fan les persones covardes.

Al Hávamál escandinau: -

Mor el bestiar, moren els parents, mor un mateix. Conec una que mai no mor: la reputació de cada mort.

A la poesia gnòmica o sapiencial grega: -

No hi ha cap dolor com una llarga vida (Sòfocles). Tot flueix (Heràclit). Coneix-te a tu mateix (Quiló). Tot el que és, és, i tot el que no és, no és (Parmènides).

O a les Analectes de Confuci: -

Aprèn a viure i sabràs morir bé. Cada cosa té la seva bellesa, però no tots poden veure-la. Qui procura el benestar dels altres, té assegurat el seu. El savi sap que ignora.

Passant els segles, grans moralistes, escriptors i pensadors ens han regalat aforismes que diuen “molt en poques paraules”: -

Tres acudits i una mentida fan avui un escriptor (Lichtenberg). L’home és ric en proporció a la quantitat de coses de les quals pot prescindir (Thoreau). Tot allò que es fa per amor, es fa més enllà del bé i del mal (Nietsche).

Número 21 – Aforisme, 2013

Posem més interès a fer creure els altres que som feliços, que a procurar ser feliços (La Rochefoucauld). La violència és la por als ideals dels altres (Mahatma Gandhi). És cert que en el món dels homes res no hi ha necessari, a excepció de l’amor (Goethe). El cor té raons que la raó ignora (Pascal). Admirem les coses per motius, però les amem sense motius (Gilbert Keith Chesterton). Qui no es mou, no sent les cadenes (Rosa Luxemburg).

A casa nostra, i més contemporani, en Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) va conrear aforismes veritablement deliciosos i compromesos: -

Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions. No he admirat mai cap home d’acció. Ho lamento. Jo, ja m’acontento de tenir una mica de «raó» de tant en tant. Aspirar a més em sembla una procacitat. No et refies de la teua consciència. Tendirà a donar-te la raó. Cal desconfiar dels qui prediquen la idea de sacrifici: és que necessiten que algú es sacrifique per ells.

I també ens va advertir sobre l’error que implicaria caure únicament en el joc de les paraules: “He defugit tant com he pogut la imprudència de convertir l’aforisme en un mer exercici d’enginy, i cada anotació té –o em penso que té– un fons de gravetat conscienciosament experimentada”.

Aforisme. Com referíem a l’inici d’aquest editorial: “la vida és curta i l’art és llarg”. La vida és curta i allò que fem és el que ens recordarà. “Pels nostres actes serem recordats”. Aquest mes de desembre ens vàrem despertar amb la notícia de dues absències. Una, més “globalitzada”, la mort de Nelson Mandela (Umtata, Sud-àfrica, 1918 – Johannesburg, 2013); l’altra, més circumscrita

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

a la nostra parla: Joana Raspall (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 2013). En ambdós casos, la seva lluita i la seva vida romandran ja per sempre a la nostra memòria, gravada amb el contingut dels seus fets i de les seves paraules:

Ningú neix odiant l’altre pel color de la seva pell, la seva procedència o la seva religió. La gent aprèn a odiar i, si aprèn a odiar, també pot aprendre a estimar (Nelson Mandela)

Número 21 – Aforisme, 2013

Deixem que cremi / la idea abans que, seca, / no s’esmicoli (Joana Raspall)

Acomiadem l’any 2013 amb el número 21 de Lo Càntich, Aforisme, 2013, amb portada anterior d’Ernest M. Grau i portada posterior de D-Phhertmant; i, per a nosaltres, és el moment adient de realitzar un resum de les activitats de l’Associació de Relataires en Català (ARC) durant els dotze mesos precedents. L’any, com a novetat, es va iniciar amb la presentació del projecte literari, artístic i solidari “Paraula d’Espriu”, el nostre especial homenatge a l’escriptor Salvador Espriu en l’any en el qual s’ha celebrat el centenari del seu naixement, i que va veure assolit l’objectiu inicial amb les dues gales de presentació del llibre col·lectiu (amb poemes, proses i il·lustracions a partir d’un vers, paràgraf, cita o pensament de Salvador Espriu) realitzades durant el mes de novembre, a Barcelona i a Premià de Dalt. Els beneficis de la venda d’aquest recull han estat destinats a la Marató de TV3 d’enguany, dedicada a les malalties degeneratives (en aquest número podeu llegir una magnífica i extensa crònica de la gala de Barcelona). El Concurs de Narrativa es va tancar amb la presentació del recull Segona Oportunitat, presentat a la Biblioteca Sagrada Família, el mes d’abril.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

El Concurs de Rapsodes va celebrar la seva segona edició que es va formalitzar amb una Gala Final, en viu, i el lliurament de premis, a la Biblioteca Sagrada Família, el mes de maig; aprofitant-se l’esdeveniment per presentar el recull L’estimem perquè és la nostra, publicació impulsada per un grup d’associats amb molta il·lusió que van assumir el projecte i el van conduir a bon port. El Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio ha celebrat la seva tercera edició amb una excel·lent participació i qualitat dels relats a certamen, essent presentat el llibre col·lectiu Pecats Capitals (7+1) al mes de setembre, a la Biblioteca Sagrada Família de Barcelona. El Concurs de Contes Infantils ha arribat a la quarta edició, amb la publicació del recull L’aigua, presentat a la Biblioteca Tecla Sala, al mes de desembre. Aquestes han estat les activitats literàries i culturals principals de l’associació, amb la publicació de cinc llibres col·lectius. A més, el mes de març, a Sant Celoni, es van lliurar els premis del Concurs ARC-Catarsi 2012 (relats i il·lustracions) i el mes d’abril l’ARC va repetir amb la parada, a la Rambla de Barcelona, durant la Diada de Sant Jordi, amb la presència d’autors i d’autores i signatura d’exemplars. La nostra revista ha tingut el plaer de veure publicats els quatre números corresponents a l’any 2013; i la convocatòria “Camí del Sorral”, per a la publicació d’obres individuals i col·lectives, ha tancat l’any amb l’edició d’onze llibres: Lírica Galaicoportuguesa Medieval (Xavier Sierra Valentí), L’estimem perquè és la nostra (Diversos autors), La sendera del pensament (Ferran Planell i Coflent), De l’alba al capvespre (Núria Niubó i Cabau), Mirada endins (Pilar Campmany), Sota un vel de cendra (M. Roser Algué Vendrells), Miratges (Andreu Toneu i Mir), Logos Amphíbolos (Montserrat Lloret Perxachs), Paraula d’Espriu (Diversos autors), A l’altre costat del mirall (Joan Abellaneda i Fernàndez) i L’irascible desig (Josep Maria Corretger i Olivart).

Número 21 – Aforisme, 2013

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

En l’àmbit intern, com ja vàrem avançar al número anterior, el dia 5 d’octubre va tenir lloc l’assemblea anual d’associats, amb l’elecció d’una nova Junta i d’un nou President de l’ARC, càrrec que ha recaigut en la persona d’en Ferran Planell i Coflent. L’acte oficial del relleu presidencial es va viure durant la presentació del recull de contes infantils d’enguany, amb les paraules d’acomiadament (i d’agraïment) de M. Montserrat Medalla i la salutació i el compromís d’en Ferran Planell en relació als projectes del nou curs.

Com es pot deduir de tot plegat, ha estat un any molt productiu. Un any de dedicació i d’il·lusió. Una il·lusió que volem mantenir el propvinent 2014 amb el suport dels associats i amics de l’ARC i de la nostra revista. Per a tots vosaltres, per a totes vosaltres, els nostres millors desitjos... i, per sempre, el record al nostre cor de tots aquells que ens heu deixat durant aquest any. Aforisme, 2013. “La vida és curta i l’art és llarg”. L’art d’escriure. L’art de viure. ANÀLISI: Qui sap observar el rastre en els papers, arriba a conèixer a qui els escriu. Ferran Planell i Coflent oO0Oo

Lo Càntich, Aforisme, 2013 Toni Arencón i Arias Desembre, 2013

NĂşmero 21 â&#x20AC;&#x201C; Aforisme, 2013

Mestres del temps

Número 21 – Aforisme, 2013

POESIA

LA ROSA I LO ROSSINYOL Joaquim Rubió i Ors “Lo Gayter del Llobregat”

Una nit en que la lluna Brillava en lo mitg del cel Com en lo pit de una mora La tanca de son mantell; Y en que al traves de sa llum Brillavan millars d’estels, Com los ulls de una comparsa De reynas detras llurs vels; De la montanya en la falda Ab veu de flor y de aucell, La rosa y lo rossinyol Parlavan axi plaret.

Ell cantava: Flor hermosa, Vas de perfums y de mel, Que com nina vergonyosa Sempre que t’ mir’ te mir’ closa De fullas dins lo cast vel; ¿Perque no obras ton botó, Cor d’or de flor escarlata, De la lluna als raigs de plata, Y al sol l’obras que ab pató De foch te acaricia y mata?

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Ella deya: Aucellet d’or Que vens á plorar tos cants En lo bosch lluny dels humans, Com lo modest trobador Lluny dels picaments de mans;

Y ella deya: Hermos aucell, Lo de la veu armoniosa; Si com nina vergonyosa De fullas dins mon mantell Sempre de nit me veus closa;

¿Perque digas, rossinyol, Com un amant á qui l’ sol Sorprent en sas serenatas, Deixas de plorar ton dol Al dar sos raigs en las matas?

Es per tenir mes perfum Per oferir al Criador Quant com rica copa d’or Me obre al despuntar la llum Per encensar al Senyor.

Ell cantava: Hermosa flor, Copa de encens matisada; Si com tímit trobador Canto sols en la tardor Amagat en la enramada;

oO0Oo

Es perque en la nit humida, Quant dels vents y ls’ rius la veu Está en la vall adormida, Sol vola mon himne á Deu Que l’home dormint olvida.

Il·lustració: “rosa i rossinyol” D-Phhertmant

Número 21 – Aforisme, 2013

POESIA

PLORA EN EL MEU COR... (Il pleut dans mon coeur...) Paul Verlaine Traducció: Laura Boadas i Galí

Il·lustració: “Alone” Toulouse Lautrec

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

PLORA EN EL MEU COR... (Il pleut dans mon coeur...) Paul Verlaine Plou suaument a la ciutat Arthur Rimbaud

Plora en el meu cor Com plou sobre la ciutat, Què és aquesta languidesa Que penetra en el meu cor? Oh dolç so de la pluja Pel sòl i a les teulades! Per a un cor en el dolor Oh la cançó de la pluja! Plora sense motiu En aquest cor malalt. Com! Cap traïció? Aquest dol és sense raó. Aquest és el pitjor dolor Sense saber per què, Sense l’amor i sense odi, El meu cor té tant dolor! oO0Oo

Número 21 – Aforisme, 2013

ART VISUAL

PAISATGE AMB NUS GROCS Otto Mueller

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

POESIA

L’ESPERANÇA (La Esperanza) Delmira Agustini

Sóc el dolç consol de qui pateix, Sóc bàlsam que encoratja l’afligit, I sóc qui moltes vegades salva l’home Del crim o del suïcidi. Jo serveixo al mortal que m’alimenta Contra el dolor de sense igual muralla, Sóc qui seca el seu plor adolorit I calma el seu pesar. Sóc l’Esperança! oO0Oo

Traducció: Florentino Guiles Il·lustració: “Esperança” Edward Burne Jones

Número 21 – Aforisme, 2013

ARTICLE

EGON SCHIELE: EXPRESSIÓ POÈTICA Per: Empar Sáez A: “Poesia Transversal” Egon Leo Adolf Schiele -Egon Schiele(Tulln an der Donau, Àustria-Hongria, 1890 - Viena, Àustria-Hongria, 1918)

Autoretrat, 1913. Egon Schiele

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

AUTORETRAT Jo sóc tot a la vegada, però mai no ho faré tot al mateix temps. Egon Schiele, Jo, etern infant oO0Oo

Egon

Schiele és un dels màxims representants de l’Expressionisme austríac, moviment sorgit a principis del segle XX, els anys previs a la Primera Guerra Mundial, formant part dels moviments de les “avantguardes històriques”. L’Expressionisme, en contraposició a l’Impressionisme, advocava per un art que plasmés el món interior, personal i intuïtiu, els sentiments de l’artista, “l’expressió” per damunt de la “impressió” o plasmació més fidel de la realitat. Els dibuixos i les pintures d’Egon Schiele assumeixen una intensitat emotiva altíssima; els seus retrats destaquen per l’erotisme i la solitud angoixant que manifesten. El fons de les figures reflecteix el buit tràgic de la dimensió existencial de l’ésser humà, els colors aporten una tensió desorbitada. Encara que l’obra de Schiele sobresurt per la representació de figures humanes, sobretot la femenina, i és reconegut per la projecció d’un erotisme mancat de pudor, de gran fondària psicològica, també conrea la pintura de paisatges de natura i de paisatges urbans en els quals assoleix una gran llibertat expressiva. De fet, Schiele, durant la seva vida, pinta a l’oli més paisatges que retrats i natures mortes juntes. El vessant literari de Schiele no és ni de bon tros tan conegut com l’obra plàstica; es concentra en una vintena llarga de poemes que escriu entre 1909 i1910 i en 1915. Aquestes composicions poètiques són el llegat escrit de l’artista, una oportunitat fascinant per comprendre millor la seva obra plàstica. 22

Número 21 – Aforisme, 2013

A part de mostrar alguns dels seus poemes, la versificació d’una de les mirades pictòriques més personals i captivadores del segle XX, en aquest article reproduïm uns fragments dels texts que el seu amic i crític d’art Arthur Roessler va escriure relatant els dies que Schiele roman a la presó acusat de pornografia; també hi trobareu algunes de les aquarel·les que va pintar durant els vinti-quatre dies de reclusió.

Sol de tardor i arbres, 1912, Egon Schiele

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

SOL Assaboreix les clarors, flaira el blanc immens del vent, guaita en l’espai: el sol. Fes una ullada a les resplendors àuries dels estels, per sentir-te tu mateix cal tancar les parpelles. Mons cerebrals que fulguren en les teves conques. Deixa tremolar els dits àvids, palpa els elements, t’has de buscar, sedent i titubejant, tu que assegut continues la marxa, ajagut perllongues el pas, i ajagut somnies, vetlles somniant. Les febres devoren la fam, la set, el dolor, i tota la sang s’hi barreja. Pare, tu que malgrat tot hi ets, mira’m, cobreix-me, ofrena’m! Eleva’t i baixa –sense tardança– al nostre món. Estén els teus nobles ossos, escolta’m commogut, pare d’ulls blaus, bells i diàfans. Pare, tot és real i tangible – i jo sóc aquí, davant teu! «Sol» (Sonne) Egon Schiele Ich ewiges Kind Traducció: Empar Sáez Jo, etern infant oO0Oo

Número 21 – Aforisme, 2013

Alguns dels poemes de Schiele es publiquen per primer cop en diverses edicions del fulletó pacifista Die Aktion, aparegut a Berlín durant la Primera Guerra Mundial. Després de la mort de l’artista, el 1921, el seu amic Arthur Roessler publica a Viena una selecció important de la seva poesia en: Egon Schiele: Prosa und Gedichte. El 1979, la major part dels poemes apareixen en una col·lecció editada per Christian M. Nebehay: Egon Schiele 18901918: Vida, cartes, poemes. Finalment, el 1989, una petita selecció dels poemes són impresos en el capítol “Egon Shiele com a poeta” del llibre Egon Schiele, de l’esbós a la imatge, publicat a Viena també per C. M. Nebehay. Fins als nostres dies s’han traduït a nombrosos idiomes; aquestes serien les primeres traduccions al català de què tenim constància.

La petita ciutat, 1912, Egon Schiele

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

TEMPESTA EN LA LLUNYANIA Núvols negres temps de dol s’enlairaven pertot – boscos d’aigües com una amenaça. Planyívoles barraques i arbres plorosos – Jo caminava cap el rierol negre – Ocells, semblants a fulles pàl·lides abandonades al vent. «Tempesta en la llunyania» (Gewitteranzung) Egon Schiele Ich ewiges Kind Traducció: Empar Sáez Jo, etern infant oO0Oo

Alguns dels títols dels poemes: Autoretrat, Retrat d’una jove de pal·lidesa mortal, per exemple, fan palès que els textos pertanyen a un pintor. La gran força expressiva dels colors “emprats” en la seva poesia desemmascaren d’igual manera a l’artista plàstic. En el poema Jo ho estimava tot ens diu: “Les noies lívides i blanques em mostraven / les seves cames negres i les lligacames roges, / em parlaven amb negres dits.” Els mots nítidament evoquen les pintures; la imatge icònica d’una model pàl·lida i magra, l’element poètic i pertorbador dels dits negres... En els poemes en què el paisatge és el protagonista, Schiele s’acara a la tasca de traduir les emocions i la parla viva de la imatge, desafia la interpretació lingüística, crea i accepta el repte, l’afany artístic en l’expressió escrita. Els seus poemes també són, per dret propi, peces d’art.

Número 21 – Aforisme, 2013

Posta de sol, 1913, Egon Schiele

SENSACIÓ Els grans vents de les alçades em gelaren la columna, em guerxaren l’esguard. Sobre una paret xacrosa, vaig veure el món sencer amb les valls, les muntanyes i els llacs, amb tots els animals que corrien llunyans – Les ombres dels arbres i les taques solars

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

em recordaren els núvols. Jo caminava damunt aquesta terra sense percebre els membres de tan lleuger com esdevenia. «Sensació» (Empfindung) Egon Schiele Ich ewiges Kind Traducció: Empar Sáez Jo, etern infant oO0Oo

Quatre anys després de la mort de Schiele el seu amic i mentor Arthur Roessler publica Egon Schiele a la presó. Durant els vint-i-quatre dies de captiveri, el 1912, acusat i posteriorment absolt de les falses acusacions de pornografia i de corrupció de menors, Schiele fa unes aquarel·les que envia a Roessler. A partir d’aquests treballs, únic testimoni de la reclusió de Schiele, i de les cartes que escriu al seu amic, Roessler recrea en forma de diari els sentiments del pintor. D’aquest relat s’han extret alguns fragments que expressen i exalten la noblesa de la creació artística en què s’assevera una realitat alterna per subliminar el dolor. En els dibuixos que va realitzar a la presó l’artista aporta, en la mateixa obra, una incursió en el llenguatge verbal de manera que en els llargs títols queden reflectits els missatges que Schiele desitjava proclamar.

Número 21 – Aforisme, 2013

Den Künstler hemmen ist ein Verbrechen, es heisst keimendes Leben Morden! 23-04-1912 Egon Schiele “Reprimir l’artista és un delicte, és assassinar la vida quan germina!”

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Algú interiorment més dèbil s’hauria tornat boig aquí, i –a la llarga– també jo, a força de romandre anorreat dia rere dia; per això, quan vaig ser arrancat amb violència del meu àmbit creatiu, per tractar de no caure en la veritable follia, em vaig posar a pintar –amb el dit tremolós mullat en la meva amarga saliva–, paisatges i rostres en les parets de la cel·la, fent ús de les taques de l’argamassa; després observava com s’assecaven a poc a poc, es difuminaven i desapareixien en el fons de les parets, com esborrades per una mà invisible, poderosa i màgica. Ara, feliçment, disposo de nou de material de dibuix i d’escriptura; m’han tornat inclús la perillosa navalla. Puc treballar i suportar així el que d’altra manera seria insuportable. Per aconseguir-lo he hagut d’humiliar-me, em vaig rebaixar, vaig fer una petició, una súplica, vaig mendicar, i hauria plorat si hagués calgut pagar aquest preu. Oh, totpoderós Art, què no seria jo capaç de suportar per tu! Presó de Neulengbach, 16 d’abril de 1912. Egon Schiele en prisión, Arthur Roessler Traducció: Empar Sáez oO0Oo

Número 21 – Aforisme, 2013

Die eine Orange war das einzige Licht 19-4-1912 Egon Schiele “Una sola taronja era l’única llum”

Acabo de pintar l’indret on dormo. En mig del gris ronyós de les mantes, hi ha una taronja radiant que m’ha dut V.; l’única emanació de llum en aquest espai. Aquesta petita taca de color em procura una indicible sensació de benestar. Presó de Neulengbach, 19 d’abril de 1912. Egon Schiele en prisión, Arthur Roessler Traducció: Empar Sáez oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Kunst kann nicht modern sein; Kunst ist urewig 22-4-1912 Egon Schiele “L’Art no pot ser modern; l’Art és etern” Déu és etern, i poc importa que l’home l’anomeni Buda, Zoroastre, Osiris, Zeus o Crist; intemporal com Déu és allò que és més diví després d’ell: l’Art. L’Art no pot ser modern; l’Art és etern. Presó de Neulengbach, 22 d’abril de 1912. Egon Schiele en prisión, Arthur Roessler Traducció: Empar Sáez oO0Oo

Número 21 – Aforisme, 2013

El desig de comunicar de Schiele era tan gran que en els moments més adversos intensifica la gramàtica pictòrica amb elements lingüístics inserits en la pròpia obra, com en els dibuixos realitzats en la presó. En aquests treballs Schiele vol comunicar quelcom molt important per a ell, malgrat el perill que suposa per a un artista no prendre una distància suficient, perdre la perspectiva que requereix l’art. És interessant, però, el que Schiele ens diu de forma explícita en alguns dels seus quadres i, d’altra banda, el que ens transmet en la seva poesia amb un llenguatge creatiu addicional del qual hem ofert una mostra en aquest article. Malauradament la seva mort prematura, als 28 anys, estroncà un creador de geni, i qui sap si un poeta excepcional. --o0o– Bibliografia: Carmona, Carla (2012). La idea pictórica de Egon Schiele. Un ensayo sobre la lógica representacional. Santander: Genueve Ediciones. Roessler, Arthur (2004). Egon Schiele en prisión. Vigo: Maldoror ediciones. Traducción: Jorge Segovia. Schiele, Egon (2005). Yo, eterno niño (Poemas). Vigo: Maldoror ediciones. Traducción: Jorge Segovia

Fonts d’informació en línia: Vivis, Anthony (2013): The Poetry of Egon Schiele [article en línia]. The London Magazine. http://thelondonmagazine.org/issues/aprmay-12/the-poetry-of-egonschiele/ oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

NARRATIVA

L’ESTRANY (L’étranger) Albert Camus Traducció: Claudi Giné

A la tarda, Marie m’ha vingut a buscar i m’ha preguntat si volia casar-me amb ella. Li he dit que em donava igual i que ho podríem fer si ella ho volia. Després ha volgut saber si jo l’estimava. He respost com ja ho havia fet una vegada, que allò no significava res, però que sens dubte no l’amava. «Per què vols casar-te amb mi, llavors?» ha dit. He explicat que això no tenia cap importància i que si ella ho desitjava, ens podíem casar. De fet, era ella qui ho preguntava i jo m’acontentava a dir-li que sí. Aleshores ella ha observat que el matrimoni era una cosa seriosa. Jo he respost: «No.» Ella s’ha quedat callada un moment i m’ha mirat en silenci. Després ha tornat a parlar. Només volia saber si

Número 21 – Aforisme, 2013

jo hauria acceptat la mateixa proposta venint d’una altra dona, amb qui estigués lligat de la mateixa manera. He dit: «Per descomptat.» Ella s’ha preguntat a si mateixa si m’estimava i jo, jo no podia saber res d’aquest punt. Després d’un altre moment de silenci, ella ha murmurat que jo era estrany, que ella m’amava, sens dubte, a causa d’això, però potser un dia la repugnaria per les mateixes raons. Com jo no he dit res, sense res a afegir, ella m’ha agafat pel braç, somrient, i ha declarat que volia casar-se amb mi. He respost que ho faríem quan ella volgués. Li he parlat llavors de la proposta del patró i Marie m’ha dit que li agradaria conèixer París. Li he dit que jo havia viscut un temps i ella m’ha preguntat com era. He dit: «És brut. Hi ha coloms i patis foscos. La gent té la pell blanca.» Després hem marxat i hem travessat la ciutat pels carrers principals. Les dones estaven belles i he preguntat a Maria si ella s’adonava. Ella m’ha dit que sí i que em comprenia. Per un moment, no hem parlat. Jo volia, però, que es quedés amb mi i li he dit que podíem sopar junts a Céleste. A ella li agrada molt, però tenia coses a fer. Estàvem a prop de casa i li he dit adéu. Ella m’ha mirat: «No vols saber el que haig de fer?» Jo ho volia saber, però no havia pensat i això és el que semblava reprotxar-me. Aleshores, davant del meu aire cohibit, ha rigut de nou i s’ha apropat amb un moviment de tot el cos per oferir-me la seva boca. Albert Camus Premi Nobel de Literatura l’any 1957 (Mondovi, Algèria, 1913 - Villeblevin, França, 1960) «L’étranger» (fragment) – Homenatge en el centenari del seu naixement – oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

POESIA

Xàfec Joana Raspall (Barcelona, 1 de juliol de 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 4 de desembre de 2013)

Gotes, gotes de pluja espessa, jocs de boires als fanals, ball de fulles dalt dels arbres xip-xap de peus als aiguals... Sento la roba mullada; els cabells, regalimant fils d’aigua sobre les galetes, talment com si anés plorant. Res de plors, que tot és gresca! No hi ha llàgrimes ni dol! Són entremaliadures de les vacances del sol! ooo

– Homenatge a Joana Raspall, que ens ha deixat – oO0Oo

Número 21 – Aforisme, 2013

Creació i cultura

Número 21 – Aforisme, 2013

ARTICLE

JOSEP MARIA ESPINÀS UN ARQUITECTE DE L’ESCRIT Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules”

Alguns el coneixen com aquell senyor que fa articles dia rere dia sense fi mentre xucla la pipa i tecleja una Olivetti. Però la figura del senyor Espinàs no necessita gaires presentacions, a més, a ell no li agraden gens ni mica, és modest. Els seus primers passos com a articulista es remunten en temps immemorials a la editorial El Correo o Destino, on Camilo José Cela el contractà per la seva qualitat el 1956 i per poques pessetes d’aleshores. La seva vida articulística començà la diada de sant Jordi del 1976 en la columna “A la vora de...” sota la mà del diari Avui, un matrimoni que durà vint-i-set anys, fins al gener del 1999, que li valgué diversos premis entre els quals sobresurten el premi ciutat de Barcelona de periodisme (1983) i el Premi Nacional de Periodisme (1995) atorgat per la Generalitat de Catalunya. Continuà amb la columna diària intitulada “Petit observatori” els onze anys següents fins a l’actualitat amb El Periódico de Catalunya. Sempre tracta diversos temes, exposant el seu parer d’una 39

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

manera cívica, però sense callar allò que pensa. És així com vol que el recordem i se’l conegui, simplement com a un autor d’articles, de cròniques i llibres de viatges. Se sent orgullós d’haver estat coautor del Cant del Barça, però no dóna més importància a tot el seu passat com a novel·lista ni com a músic. També s’ha desmarcat com un dels cofundadors de la editorial La Campana, que edita la majoria de les seves obres. En Josep Maria Espinàs i Massip nasqué el set de març del 1927 al barri de l’Eixample a Barcelona. Ja de ben petit es llevava a les sis del de matí per escriure historietes que li ballaven pel cap. El 1949 es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona. És precisament aquest mateix any en què guanya el premi Guimerà amb el primer article que escriu. Però fins al 1955 exercí d’advocat, quan gràcies a Camilo José Cela entra a Destino i ho deixa de banda. El 1953 amb la novel·la Com ganivets o flames arriba al gran públic, atès que rep el Premi Joanot Martorell i és a partir d’aquí que obre un petit període com a escriptor de novel·les i narracions d’èxit que aviat clourà, com per exemple: Dotze bumerangs (1954), El gandul (1955), Tots som iguals (1956) que en traduir-se a l’anglès aclamaren Espinàs. Després vingueren La trampa (1956), Cita de narradors (1957), on cada autor parlava de l’obra d’un altre escriptor, i que li valgué el Premi Josep Yxart. Posteriorment edità L’home de la guitarra (1957) i Combat de nit (1959), lectura obligatòria en algunes universitats perquè és un puntal de la nostra literatura catalana contemporània. Novel·les que intercalà amb obres narratives més breus: Vestir-se per morir (1958), Variétés (1959), el va fer mereixedor del premi de narracions Víctor Català i Els joves i els altres (1960). Les dues darreres novel·les que escrigué foren: L’últim replà (1962), amb la qual guanyà el Premi Sant Jordi de novel·la i La collita del diable (1968). Amb Els germans petits de tothom (1968) també es desdiu de la narració curta. Fins i tot s’atreví amb el teatre a És perillós fer-se esperar (1959). Per sort, i sorprenent a tothom, reprèn la vessant novel·lesca amb Vermell i passa (1992) i punt final. Aquí finalitza la trajectòria del prolífic i talentós Josep Maria Espinàs novel·lista, tasca que ja no li interessa gens ni mica de reprendre. Recordant temps passats, en una xerrada a Cerdanyola del Vallès, en motiu de la inauguració d’una exposició en honor seu i de la marató literària que se li dedicà, Espinàs glossà que començà com a 40

Número 21 – Aforisme, 2013

novel·lista i autor de narracions però en rebre alguns premis com el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi, el Premi Víctor Català i l’afalagament d’un membre del jurat d’un d’aquests premis, ho deixà de banda, decidí engegar-ho tot a rodar, perquè no volia ésser un narrador de ficció, no l’estimulava inventar, sinó que a ell li encantava observar i explicar allò real, quelcom que copsaven els seus sentits. Des dels inicis de la seva carrera d’escriptor ja no tornarà a escriure mai més novel·la. “Com que em premiaven tot el que feia, volia fugir d’això”. Si ens fixem en el seu llarg camí literari, a mitjan dels anys cinquanta Josep Maria Espinàs conrea l’escriptura de viatges, un passatemps que aviat es convertirà en un dels seus preferits, viatjar i realitzar llibres sobre els seus viatges i vivències, creant així una literatura viatgera: Viatge al Pirineu de Lleida (1957), Viatge al Priorat (1962), Viatge a la Segarra (1972) o fent un total de disset llibres sota el títol A peu per..., com per exemple: A peu per la Terra Alta (1989), A peu pels camins de cendra (1994), A peu pel País Basc (2000), A peu per Mallorca sense veure el mar (2005) que va guanyar el Premi Lletra d’Or el 2006 o A peu per Aragó. El Somontano (2006) entre d’altres. A la dècada dels noranta veieren la llum dos llibres curiosos: Viatge als grans magatzems (1993) i A peu per la terra cremada (1995). Durant la dècada dels seixanta enregistra cançons i canta per iniciar el moviment musical de la Nova Cançó, del qual en fou un dels principals impulsors, però en veure que apareixen cantants fets decideix abandonar. D’entre 1962 i 1966 enregistrà els següents discos com a membre de Els Setze Jutges, del qual també en fou un cofundador: Espinàs canta Brassens (1962), Cançons tradicionals catalanes (1962), Espinàs canta les seves cançons (1963), Nadal a casa (1963), amb Maria Cinta, Tu no estàs sol (1963), Josep Maria Espinàs i orquestra (1963), Els planificadors (1965) i Els noctàmbuls (1966). O va ser l’autor de la cançó per als més menuts Viatge a la lluna, musicada per Xavier Montsalvatge. El conjunt d’aquestes obres crearan un moment propici per a què el 1983 la Generalitat de Catalunya el guardoni amb la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària i cultural. El senyor Espinàs ara presenta Una vida articulada (2013), un compendi dels primers trenta-sis anys com a articulista de premsa a 41

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

diari. “M’agrada acostar-me a la gent”, diu, explicar allò que li ve a la ment. Ell prefereix explorar el món i explanar-lo, més que ficcionar. Un dels articles que més li agraden és “La sargantana i jo”. L’origen de l’article cada dia té la seva anècdota: un periodista pel carrer l’aturà a mitjan dels setanta i li comentà que havia d’escriure un article per l’Avui, un cada quinze dies, i ell li digué que no, un cada dia era més pragmàtic, així no refredaria l’escriptura. Sempre ho redacta tot amb la seva vella Olivetti mecànica i llavors, algun aprenent –com diu ell– li pica el text per a passar-lo a l’editor del diari. “Escric sobre qualsevol cosa”, afirma, “Vaig lligant idees, pensin que feia novel·les sense guió, davant de la màquina d’escriure”. Espinàs ens glossà que no escriu cada dia: “Sovint en faig tres de seguits i d’altres no cap. Mai m’he quedat sense res a dir”. Per escriure ens recomana dues coses bàsiques: “observar i comparar. T’has d’aïllar quan escrius i per fer-ho cal entrenar-se”. Espinàs és capaç d’escriure en qualsevol lloc, tant és si hi ha silenci o no n’hi ha, ell es concentra, s’allunya del brogit i escriu a raig. “Quan t’atures veus que hi ha vida”, això és el que pretén plasmar. Josep Maria Espinàs no vol adoctrinar a ningú amb els seus escrits. “M’agrada ser foraster”, li agrada viatjar o passejar-se per algun lloc sense ésser conegut i atabalat per ningú. El senyor Espinàs és l’escriptor més viatger, però a ell no li agrada que li diguin escriptor, remarca, de fet no es considera escriptor. Els lectors que li adrecen cartes i esperen alguna resposta no la tindran: “Mai contesto cartes als meus lectors, no hi estic obligat. Responc les que em provoquen o valen la pena”. Però Espinàs és fidel a les seves creences i la seva Olivetti. No li interessa gens ni mica internet, però li van penjant alguns articles que fa, perquè els editors l’obliguen, sinó, res de res, “Internet? Zero. No necessito la informàtica. L’Olivetti em permet escriure si trauen la llum”, fa ell. Els banys de masses tampoc l’atreuen, però de tant en tant, assisteix a tertúlies o presenta algun llibre, tot i que en comptades ocasions. “S’agraeix la proximitat del públic”. Ens recordà que Pere Calders era un maniàtic de la fotografia i que de manera sovintejava cercava les novetats, però ell se n’allunya d’això que en diuen les noves tecnologies. Rememora amb nostàlgia la feina del bon perio-

Número 21 – Aforisme, 2013

dista, que abans no treballava tant: “Avui dia, el periodista pica l’article, el maqueta”. A l’hora de dedicar un article, aconsella saber quelcom del destinatari. Li agrada demanar una mica d’informació, però pot ser perillós: Una vegada va preguntar a qui dedicava l’obra: “Per en Jordi”, li digué una dona. “Qui és en Jordi?” –féu ell–, “és el meu marit, és mort, cada any li regalo un llibre per sant Jordi”, li respongué la senyora. Una altra vegada li van fer signar un llibre que no era seu. Espinàs és ferm d’idees: “No penso en el futur. La previsió és absurda”, això ho aplica a qualsevol cosa, com per exemple el petroli, uns diuen que tal any s’acabarà, d’altres que en queda per tres anys, troba la previsió ridícula. “Els meus articles no es podien classificar en un tema. Al llibre passa igual. Parlo de diverses coses”. D’aquí que el volum tingui la vida articulística com a fil conductor, l’esquer per al lector. Josep Maria Espinàs comentà la curiositat que deixà de ser conferenciant a Tarragona. “Vaig acabar de fer una conferència i em van dir: -Ho ha fet molt bé, s’hi ha de dedicar-. I contestà: -Aquesta és la darrera que faig”-. En canvi, l’atreuen les tertúlies amb preguntes del seu públic. “Llegeixo molt menys i escric molt més que la majoria d’escriptors”. Els temps musicals li queden llunyans. “Ara ja no m’interessa la música com a mitjà de comunicació”.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Va escriure la lletra del Cant del Barça el 1974 juntament amb Jaume Picas i música de Manuel Valls Corina que posteriorment musicà la Coral Sant Jordi. Matisa, “és un cant i no himne, per no ser militarista, tingué èxit perquè cada frase musical respon a una idea i per això es pot cantar. I sense música i tot. Tingué èxit per una qüestió tècnica. Diuen que és la cançó catalana més cantada pel món. M’exalça veure nois japonesos com la canten”. Espinàs va a la seva i ja en té 86, com que li va bé, no vol deixar de banda la seva inseparable pipa, tampoc l’Olivetti. “Escriptor?”, millor dir-li periodista o s’enfada. És l’autor més veterà de la diada de sant Jordi, ja que fa més de cinquanta anys que hi va, i explanà que sempre dedicava els llibres de peu, vuit hores sense aturarse. Durant els anys vuitanta trobem a l’Espinàs més mediàtic, presentà diversos programes d’entrevistes per televisió: Personal i intransferible al Canal 33 (1993-1994), Identitats (1984-1988) i Senyals al Canal 33 (1989-1990). Pel que fa a la seva obra en prosa de no ficció, trobem llibres de diverses temàtiques i d’obres que no poden classificar-se en cap gènere: Petit observatori (1971), La gent tal com és (1971), Visions de Cadaqués (1978), Els nostres objectes de cada dia (1981), Inventari de jubilacions (1962), L’ecologisme és un egoisme (1993), A la vora de l’Avui (sis volums) (1977-1987), en la vessant de memòries: El nen de la plaça Ballot (1988), Relacions particulars (2007), El meu ofici (2008); retrats literaris a Josep Maria de Sagarra (1962) i Lluís Llach (1986). O d’altres com per exemple: Carrers de Barcelona (1961), Barcelona, blanc i negre (amb Xavier Miserachs) (1964), Això també és Barcelona (1965), Viatge pels grans magatzems (1993), Les 26 cançons infantils (2010), llibre compartit amb Francesc Burrull.; o El teu nom és Olga (1986), on explicava mitjançant cartes la relació entre un pare i una filla amb síndrome de Down. Però el seu llegat literari i artístic va més enllà. Queda demostrat que Espinàs escriu sobre qualsevol cosa que li ve a la ment, d’aquí que dins la seva narrativa hi hagi novel·les, llibres de viatges, memorialístics, infantils, musicals, d’assaig, biografia, bé, un tot terreny de les nostres lletres.

Número 21 – Aforisme, 2013

En els darrers anys no s’aturen els reconeixements. Així el 2002 Òmnium Cultural li concedí el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 2007 rebé la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya pel seu destacat paper dins el grup musical Els Setze Jutges, del qual en fou peça fundacional. Espinàs no atura el seu ideari articulístic per res del món, algunes vegades el nostre pensament estarà de la seva banda d’altres no, cosa que no el capfica gens ni mica, però és evident que la seva escriptura sembla no tenir fi. oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

EXPOSICIÓ DE PINTURA

NINHOS Antoni Vives Fierro

La Galeria d’Art El Quatre Barcelona ha presentat una sorprenent exposició de pintura de l’artista Antoni Vives Fierro (Barcelona, 1940), que inicia una nova etapa en la qual canvia de rumb temàtic. La provocativa exposició titulada Ninhos mostra una col·lecció de pintures protagonitzades per personatges homínids sarcàstics i irònics que representen figures socials estereotipades o personatges històrics o mitològics, però presentats amb un punt de crítica social.

Número 21 – Aforisme, 2013

Vives Fierro retrata personatges anònims com un executiu, uns nuvis, uns músics, un mag levitador, uns balladors de tango o un motorista en vespa. D’altra banda, també fa versions iròniques de personatges mitològics com Sant Jordi matant el drac o històrics com Napoleó Bonaparte. En tots els casos es destil·la un rerefons de crítica social en els nous ninhos irònics i sarcàstics.

Lo CĂ ntich â&#x20AC;&#x201C; Revista de Literatura, Art i Cultura

Número 21 – Aforisme, 2013

El conegut pintor català, especialitzat en paisatges urbans i en retrats, ara inicia una nova línia temàtica de personatges que anomena Ninhos. Com a pintor utilitza l’oli que en els darrers anys ha combinat amb el collage. Té un estil figuratiu amb un postimpressionisme de temes urbans o suburbials, que l’han donat més a conèixer. Una part de la seva obra és paisatgística i també ha fet molt de retrat. Ha realitzat també una important obra gràfica, en la qual destaca la producció de cartells de caràcter comercial i commemoratiu.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Vives Fierro va estudiar a Llotja i es va formar al Cercle Artístic de Sant Lluc, on va ser alumne de Josep Maria Garrut i Romà i de l’escultor Tomàs Bel i Sabatés. El 1961 es va establir a París i el 1962 va exposar per primer cop a Cartagena. Des del 1970 va viure principalment a Londres, ciutat que va prendre com a tema de molts dels seus quadres i on va realitzar exposicions el 1971 i el 1973. Des del 1980 va tornar a centrar la seva obra en Barcelona, i des de mitjans de 1990 a l’Havana. Ha realitzat una important obra gràfica, en la qual destaca la producció de cartells de caràcter comercial i commemoratiu. El seu treball ha estat reconegut amb diferents guardons, com la medalla d’or i el premi Girona de pintura (1979), els premis Ricard Canals de pintura (1980) i Clau de Barcelona (1998). El 1997 va rebre el premi de la Generalitat de Catalunya pel disseny de la Joia de la Sardana, el 2002 li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi i el 2003 va obtenir el Premi Joan Fuster d’assaig per El nacionalisme que ve. oO0Oo

Número 21 – Aforisme, 2013

POESIA

PARAULES Glòria Bosch i Morera

Il·lustració: “Submergit per les aigües” Max Ernst

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

PARAULES Glòria Bosch i Morera

Hi ha paraules que fan pessigolles quan es xiuxiuegen. Hi ha paraules lleugeres, que volen. Bombolles de lletres. Altres són molt dolces, com de xocolata fonent-se a la llengua. En trobem d’estranyes, perquè son vingudes d’alguna altra terra. Se’n diuen de foc, que encenen passions: ...............Paraules que cremen... N’hi ha de presumides, i de llamineres, n’hi ha saberudes. També de dolentes... Si n’hi ha de paraules! Per amar i ofendre. Paraules que abracen o que bufetegen. Paraules per tot... Però hi ha silencis que t’ho diuen tot sense dir cap lletra. Sense dir cap mot t’aturen el pols i la sang et gelen.

Número 21 – Aforisme, 2013

PROSA

MEMÒRIES D’UNA FULLA M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses”

Sóc una fulla marró, morta i lluny del meu arbre però, malgrat tot, he viscut una vida feliç. Recordo que vaig néixer en un roure molt frondós, envoltat d’altres arbres de la meva espècie. Les meves companyes, és a dir, les fulles que havien nascut més o menys al mateix temps que jo, eren molt mogudes. Així que em va tocar el primer raig de sol, ja vaig fer-me amiga d’una molt trapella. Sempre que plovia, a les dues ens agradava jugar amb les petites gotes d’aigua que queien sobre les nostres cares verdes i ens les deixava tan lluents, que el sol si reflectia. De vegades guardàvem alguna goteta i la deixàvem caure sobre algun ocell despistat, que volava a prop nostra. El temps anava passant, plàcidament, per a totes nosaltres. Va ser al final de l’estiu que va passar la desgràcia: la meva ami-

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

ga, ja una mica debilitada, va caure per culpa d’un cop de cua d’un ocell que feia cabrioles damunt la branca. Totes les fulles estàvem molt tristes. De cop i volta, vaig adonar-me que un dia jo també cauria. Em vaig mirar la pell i jo, tan presumida com era, vaig tenir un petit ensurt. Ja no era verda i lluent com abans, em tornava groguenca i estava una mica arrugada. M’adonava que m’estava fent gran i que aviat arribaria l’hora de deixar l’arbre, que havia estat fins aleshores la meva casa. Veia com les meves companyes anaven caient; i és que havia arribat la tardor. Una ventada va sacsejar la branca i va fer caure la majoria de les fulles, inclosa jo. Vaig baixar planejant fins a terra i rodolant, rodolant... Ves per on, sense saber com, havia anat a parar al costat d’un petit rierol d’aigües tranquil·les. Allà hi havia uns nens i nenes jugant amb l’aigua i recollint fulles per classificar-les. Jo vaig tenir la sort que m’agafés una nena pèl-roja que triava les més boniques, i quina seria la meva sorpresa quan, dintre del seu cistell, vaig retrobar-me amb la meva antiga amiga i, juntes, vam acabar enganxades a la mateixa pàgina del seu àlbum de natura. I aquesta és la meva història, la història d’una fulla, segurament, com qualsevol altra. oO0Oo Fotografia: “Fulla” Ramon Mas

Número 21 – Aforisme, 2013

POESIA

RETALLS DE NATURA Núria Niubó i Cabau A: “Paraula de Núria”

Il·lustració: “Nenúfars, rosa” Oscar-Claude Monet

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

RETALLS DE NATURA Núria Niubó i Cabau Cigonyes Munió de vides gaudeixen del paisatge qual privilegi. .......... Rius Els rius es troben i en l’aiguabarreig creixen fauna i flora. Llueixen camps i boscos enriquint el paisatge. .......... Flor Neix de l’escletxa discreta flor humil cercant la llum. ..........

Número 21 – Aforisme, 2013

Ocell Encuriosit, l’ocell embelleix l’arbre en tardor grisa. .......... Orenetes En la inclemència s’aferren a la vida. Migraran juntes al temps de benaurança tot acomplint el cicle. .......... Nenúfars Suren nenúfars, anyils aigües tranquil·les els agombolen. oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

CRÒNICA

MARIA DEL MAR BONET CANTA EN LA INTIMITAT Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules”

Assabentat per casualitat mentre passejava per un carrer concorregut de la ciutat, vaig poder assistir al concert de la Maria del Mar Bonet el passat 14 de juny del 2013 dins del festival Artpegi, Música als museus, i el preu semblava una broma, tan sols 5 euros, no vaig dubtar-ho un moment. La ubicació era molt idònia, als jardins del Museu de Ca n’Ortadó, una masia d’estiueig d’estil noucentista i d’algun senyor benestant.

Número 21 – Aforisme, 2013

Unes dues-centes persones van poder gaudir d’aquest concert que cantava sobretot als poetes, com ara Salvador Espriu, i molts de mallorquins, com per exemple, Maria-Antònia Salvà, Gabriel Alomar, Miquel Costa i Llobera amb “El pi de Formentor”, al seu estimat Bartomeu Rosselló-Pòrcel que homenatja al disc aparegut recentment “Fira encesa” (2013), cantant alguns poemes de “Imitació del foc” (1938), també a Vicent Andrés Estellés, i a alguna cançó de factoria pròpia, composta a mitges amb l’inspirat Lautaro Rosas, que l’acompanyava a les guitarres amb gran mestratge. Maria del Mar Bonet fa una tasca molt important donant veu a poetes de la nostra literatura i exportant-los arreu del món.

També li quedà temps per recordar el seu amic Ovidi Montllor. Al final del concert, s’afegí un músic cerdanyolí, Josep Maria Ribelles, un mestre a l’arpa. El concert finalitzà una hora i disset minuts després, una mena de vetllada romàntica, intimitat que tan 59

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

sols va trencar-se per alguna lluminària del bloc de pisos del darrere de l’escenari amb algun veí xafarder o del so llunyà d’algun vehicle o mòbil durant uns breus segons. La mitjana d’edat superava de bon tros els cinquanta-cinc anys, però és evident, la cantautora porta prop de cinquanta anys de carrera. En acabar, Maria del Mar Bonet s’acostà per parlar amb el seu públic amb naturalitat, cosa que sorprengué a més d’un. Un dels millors concerts que he vist, dins del seu estil. Un concert per a la història. Gràcies Maria del Mar i també Cerdanyola del Vallès! oO0Oo

Número 21 – Aforisme, 2013

POESIA

MATÈRIA I ESPERIT Carles Fernández Serra “Carles Ferran” A: “Amb ulls de poeta”

Il·lustració: “Mirada i mà” (2003) Tècnica mixta sobre fusta. 65 x 81 cm. Antoni Tàpies

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

MATÈRIA I ESPERIT Carles Fernández Serra “Carles Ferran”

Matèria i esperit, uns ulls que ens escorcollen tots els replecs de l’ànima absorta i desarmada, vençuda per la intensa atracció d’unes pupil·les immòbils i improbables. Cal declarar-se ostatge de la bellesa hipnòtica que ens interpel·la i jutja des del fons de la densa matèria pigmentada, i amb una mà als llavis ens commina a callar i a rendir-nos, i que sigui l’emoció qui parli, a flor de pell, ben lliure i excitada, colpida per la força del missatge. oO0Oo

Número 21 – Aforisme, 2013

NARRACIÓ

EL TEMPS I LES PARAULES D’ESPRIU Maria Teresa Galan Buscató

Cansat d’esperar i desitjant acabar amb tota aquella lluita de paraules i desitjos, de plors i d’injustícia, que patia la població, vaig pujar tot aquell camí de pau. D’ànimes que reposaven al capdamunt del Turó de la Pietat. A l’interior, envoltat d’obres escultòriques, descansava de totes les seves gestes literàries i de tots els seus somnis de llibertat i d’independència. Tres Turons contemplaven l’escena, omnipresents. Encoratjat per la vista que s’albirava, el mar que m’obria els seus braços i la remor del vent que no parava de dir-me: “Endavant! Desperta’l!” M’hi vaig atansar.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

–Espriu! Sóc jo, el Temps! Vinc a recordar-te que tenim una batalla pendent. Recorda el que vas dir: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. Amic: ara és l’hora. El Temps s’esgota. M’esgoto: moro a poc a poc. –Però jo ja ho he intentat amb paraules justes que creia que la gent honrada entendria. Creia que potser no era el moment, que el temps no havia arribat, però ara crec que “aquest demà que ja és resplendor cristal·lina d’alba”, no l’hem de deixar escapar. Queda’t, Temps! Ajuda’ns a conduir-nos. “Hem esdevingut un poble caut i recelós, de visió curta o escurçada, parsimoniós remugador de la pròpia migradesa”. “Cap acció no té solta sense el comentari i el relleu de la paraula”. Saps que ho donaria tot per la meva pàtria. Però el Govern no escolta: “vivim uns dies d’una total confusió, i és indecent de fingir, em penso, cap mena d’optimisme”. –Torno a dir-te, Espriu, que no podeu esperar més. Ja heu dubtat prou. El poble demana calmar la set de llibertat. He donat el temps suficient perquè us poguéssiu organitzar i conquerir la tan justa independència. La vostra llengua està amenaçada... –Però, per què em dius això?, no saps que “he donat la meva vida pel difícil guany d’unes poques paraules despullades?” “Com lluitaré tan sols amb mots inútils, de què serveix el crit del somiador?”. –I què n’has tret fins ara, Espriu? És hora d’avançar cap a l’enemic... despullar-lo d’aquesta prepotència que us domina. Desarmar-lo...; encara que sigui demanant ajuda a Europa... a EUA, o a qui faci falta... Però no us rendiu una altra vegada pel crit de l’enemic. Manteniu-vos ferms amb fets i conviccions! –“Ara no hi ha ordre, ni tampoc justícia, en el fons sinònims, i cal mirar d’ordenar-ho tot a escala humana”. Portem molts anys de lluita estèril, entre nosaltres hi falta acord per acabar aquest malson. “Només la llibertat, la nostra llibertat per-

Número 21 – Aforisme, 2013

sonal, complaurà el nostre esperit”. Dóna’ns més temps, Temps! –El meu temps s’acaba. Aprofiteu el que us queda. El 2014 ha de començar una nova etapa per a vosaltres i per a mi. Heu d’haver conquerit la llibertat tan cobejada i necessària. Retorneu a Catalunya el que us va ser arrabassat amb gran vessament de sang, de vides, d’ultratge... Les vostres ànimes no dormiran tranquil·les fins que no recobreu la independència. Ja us queda poc temps per organitzar-vos. –Temps: “No heu de témer que acompanyi amb escarafalls i gemecs la justa, necessària, eterna llei acceptada...”. Sento que el moment s’acosta, i sé que aquesta manca de comprensió que sempre ens ha separat, malgrat els nostres esforços per mantenir-nos units, ha arribat al final. Cridem units, sempre units per reconquerir el que és nostre, amb la nostra total llibertat com a poble. Trenquem aquestes cadenes que ens han tingut presoners i enganyats: fora els grillons!!! oO0Oo

Il·lustració: “Apunt” Josep Mongrell i Torrent

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

CONTE

MARE, QUE SIGUI FELIÇ! Gemma Matas Gustems Primer Premi CONTES XIU-XIU Ajuntament de Terrassa – Nadal 2012

Són gairebé bé les onze de la nit. L’Adrià ja ha acabat els deures, tot i que avui li ha portat molta feina poder resoldre un problema de mates. Està cansat i té son. Decideix posar-se a dormir, però abans ha de passar pel lavabo. Obre la porta de l’habitació, sense fer cap soroll i el sorprèn veure el llum de peu del menjador encara encès. Hi va caminant a poc a poc i veu a la seva mare asseguda al sofà amb la mirada fixa 66

Número 21 – Aforisme, 2013

a terra. Sense ni pensar-s’ho un moment va a seure al seu costat, li passa el braç per sobre l’espatlla, fent una mica de pressió cap a ell i l’abraça dolçament. –Què et passa, mare? Com és que encara estàs llevada? És molt tard. –Ja ho sé, fill –li respon–. Però no puc dormir, estic una mica nerviosa. –Et faig una til·la? T’ajudarà a tranquil·litzar-te. –D’acord, Adrià, a veure si aconsegueixo agafar la son. El noi fa poc que ha complert catorze anys, però la responsabilitat que porta a sobre el fa semblar que en tingui més de vint. Fa tres anys que se li va morir el pare d’un accident laboral, en caure a terra des de dalt d’una bastida mal posada. Ell només tenia onze anys i la seva germaneta tres. La seva mare, va entrar en un estat de tristesa profunda. Va fer molts esforços per no arribar a la depressió i, sortosament, ho va aconseguir; tot i que se li feia molt difícil anar tirant endavant, tant emocionalment com en la part econòmica. Treballava en una empresa de neteja i, quan va quedar viuda, va demanar per fer més hores. Havia cobrat una petita paga de l’empresa del seu home en tenir l’accident, però no sufragava les despeses que li portava poder tirar endavant amb l’habitatge, el menjar i sobretot en tot el que es referia a l’educació dels seus dos fills. El pis on vivien, era petit, no arribava als 70 m2, però per a ella era com un palau. Era de lloguer i estava agraïda als amos que no li haguessin apujat només que el mínim des que faltava el seu marit. Tot i així, tenia de fer molts números per arribar a final de mes. L’Adrià sempre havia estat un noiet seriós i quan va passar allò del seu pare, semblava que s’hagués fet gran de cop. Va ser un tràngol molt fort per la mare i per ell; i tant l’un com l’altre van

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

procurar que la Txell, la nena, es podés mantenir al marge de tot plegat. Aquest any, la mare tornava a estar molt trista. Degut a la crisi li havia baixat la feina i entraven menys diners a casa. No li era possible fer cap estalvi i part del seu malestar era a causa que veia que s’estava acostant Nadal i Reis i no podria fer cap regal als seus fills. L’Adrià ho entendria, però... i la Txell? Només tenia sis anys i el seu cap estava ple d’il·lusions. Aquest any, li seria molt difícil poder-la complaure. L’Adrià retorna al costat de la mare, deixa la tassa amb la infusió damunt la tauleta i s’hi apropa dient-li: –Què et passa, mare? Com és que estàs cada cop més trista? La mare dubta en contestar la veritat; però pensa que, d’una manera o d’una altra, li ha de fer saber. El problema hi és i no hi veu cap solució. –Cada vegada tinc menys feina, Adrià. Degut a la crisi, moltes senyores han decidit prescindir dels serveis de la persona que els hi fa la neteja i cuidar-se’n elles mateixes. Tot està molt malament. –No siguis tan pessimista, mare. Amb tots els números que arribes a fer, podem anar tirant. –Fins ara sí –li diu la mare– Però els números han baixat i no sé com ho podrem fer per arribar a final de mes. L’Adrià es recolza al respatller del sofà en actitud pensativa. Entén molt bé el patiment de la seva mare, se n’adona que estan vivint uns moments molt durs i, el pitjor de tot, és que no veu la manera de poder ajudar a alleugerir el pes que els hi ha tocat arrossegar. Mentalment pensa que la solució seria buscar alguna feina per fer, en plegar de l’institut, però llavors no podria atendre a la seva germaneta, mentre la mare tornava a fer un parell o tres d’hores més de neteja en unes oficines.

Número 21 – Aforisme, 2013

–Mare, la feina de la tarda, quan jo torno de l’institut, encara la tens? –li pregunta. –Sí, almenys aquesta encara la conservo. Per què m’ho preguntes això? –Perquè havia pensat a buscar alguna coseta per fer jo, però no tinc cap més hora que aquella. –Ni en tens ni voldria que ho fessis. Has d’estudiar, Adrià. Mal aniria que no et preparessis a consciència pel dia de demà. Ets bon estudiant i almenys sé que podràs tenir un bon futur. No t’hauràs de limitar a feines com la que tenia el teu pare o com jo mateixa, que no puc aspirar a gaire més. Ni ell ni jo vam posar cap mena d’interès en els estudis i així ens ha anat a la vida. –Sí, mare, però alguna cosa hauré d’intentar fer per ajudar! La mare, mig plorosa, se l’hi acosta i abraçant-lo li diu: –Arriba Nadal i vénen Reis. Tot i que no voldria que fos així, tu no podràs tenir res, però la nena és diferent, no sé com ho faré. L’Adrià s’aixeca, decidit, i li diu: –Mare, crec que jo sí que sé com ho podrem fer perquè pugui tenir els seus regals. No t’amoïnis, deixarem QUE SIGUI FELIÇ. Ara, anem a dormir, tot s’arreglarà. Veient la resolució del seu fill, es tranquil·litza una mica i decideix anar a dormir. L’Adrià és un expert dibuixant i té molta imaginació. Per a la Nit de Nadal ha preparat un joc de taula a base de cartolines de colors, unes amb dibuixos i les altres amb figures. El cas és que va ser un èxit. La seva germana estava encantada. La mare, li havia afegit un conte de princeses, que havia vist en un basar dels que actualment omplen les ciutats i que només li havia costat dos euros. Aquella diada va ser un èxit. El dinar, tot i que molt senzill, també va ser de celebració. La mare va fer unes patates al forn amb salsa beixamel i formatge, guarnides fins i tot amb unes sal69

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

sitxes. Ho van poder combinar per menjar-ne l’endemà i tot. Per les postres, van tenir els típics torrons i neules, que li havien donat a la mateixa empresa on treballava. Ara s’apropava Reis i la mare no estava tan segura que la nena estigués gaire contenta amb el que li podrien fer arribar. A l’Adrià, en canvi, se’l veia més decidit que mai i ella va pensar que el millor que podia fer era preguntar-li com és que estava tan animat. –Tinc la solució, mare. La nena tindrà joguines, no et preocupis. La Txell encara és petita, deixem-la QUE SIGUI FELIÇ! –Bé, però, què has pensat fer per aconseguir-ho? –No t’ho vull dir, mare. Així serà sorpresa. També tu tindràs la inquietud de la Nit de Reis, no perquè et caigui res, sinó només per veure la cara de la Txell quan vegi les joguines! –Sé que no t’ho hauria de preguntar ni m’hauria de passar pel cap... però, no faràs res que te n’hagis de penedir, oi? –Estigues tranquil·la, mare. HO TINC TOT CONTROLAT! –li respon rient. Arriba el dia de Reis i la Txell fa salts d’alegria. Sobre la seva sabata hi ha un ós de peluix petit, amb un cartró a la mà que li diu: AQUESTA CUINETA D’AQUÍ ÉS PERQUÈ EM FACIS EL MENJAR. EL CARRET DE LA COMPRA ÉS PERQUÈ VAGIS A COMPRAR AL SUPER AQUELL D’ALLÀ BAIX I, AQUELL LLITET, ÉS PERQUÈ EM POSIS A DORMIR. FINS I TOT, HI HA UNA MANTETA PERQUÈ EM PUGUIS TAPAR I NO PASSI FRED. La mare, incrèdula, veu que dins la seva sabata també hi ha un paquetet, el desembolica i hi troba un collaret molt vistós. Es mira l’Adrià i pregunta: –Què és tot això? –Han vingut els Reis, mare. –Però, què ha passat? 70

Número 21 – Aforisme, 2013

–Durant la nit, he anat voltant per recollir cosetes deixades per llençar al costat dels contenidors. M’han ajudat els meus amics, en Manel i l’Eduard. Hem fet una mica de tria, després hem anat a casa d’en Manel i el seu pare ens ha ajudat a netejar-ho i repassar-ho una mica amb algun clauet. Un cop ens ha semblat que estava tot bé, m’han ajudat a portar-ho a casa i ja veus quins Reis! Molta gent desaprofita les coses sense cap necessitat de llençar-ho encara. Fins i tot, el teu collaret, tot i que és de fantasia, el trobo molt bonic. La mare veu la cara de felicitat de la Txell i, plorosa, li dóna les gràcies al noi per haver tingut aquella idea. –I a tu, Adrià, no t’han portat res aquests Reis tan generosos? –I tant, mare, una bossa d’esport. Pràcticament nova, només s’ha de rentar. –La mare l’abraça. Els seus ulls es dirigeixen a la finestra i mira al cel. Calladament diu: et sents orgullós del nostre fill? oO0Oo

Il·lustració: “Osset” Clara de Jaume

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

POESIA

ELS ULLS DE LES ESTRELLES Francesc Arnau i Chinchilla

Il·lustració: “Fons marí” Meritxell Valdearenas

Número 21 – Aforisme, 2013

ELS ULLS DE LES ESTRELLES Francesc Arnau i Chinchilla

Avui posava al diari que les estrelles de mar tenen ulls en els braços, i no m’estranya gens... És el mateix que els cecs; les seues mans són ulls i recorren els rostres, palpant lleugerament amb la punta dels dits, fins que veuen la imatge com en una pantalla ben endins del cervell. Les estrelles de mar acaronen l’arena que hi ha al fons marí, com si anaren cercant els tresors dels vaixells enfonsats a les guerres... Les estrelles del cel són els ulls d’altres mons i a les nits de l’estiu parpellegen llunyanes. oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

POESIA VISUAL

POEMA VISUAL NÚM. 161 Toni Prat

Número 21 – Aforisme, 2013

ARTICLE

VÍCTOR AMELA I ELS ÚLTIMS CÀTARS A MORELLA Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules”

En Víctor Amela (Barcelona, 1960) reconegut periodista i escriptor, actual col·laborador de La Vanguàrdia, en fa de tant en tant La contra, i una entitat pel que fa a les ones hertzianes, la multitud de premis que ha rebut l’avalen, sobresurt dins el panorama literari amb l’obra El càtar imperfecte. Una obra que ens parla de temes misteriosos dels darrers càtars que visqueren a Europa durant el segle XIV i que arribaren fins als països catalans, un fet desconegut fins ara. L’origen de la novel·la li vingué de lluny, l’editor Ernest Folch l’incità per tal que escrivís una novel·la, de temàtica lliure, però Amela no en tenia ganes. A més, també en coneixia les dificultats: “construir un món nou que no existeix i fer-lo versemblant, em feia 75

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

respecte”. El seu editor el pressionava per a què l’obra fos contemporània i urbana, però en Víctor s’hi oposà rotundament: “jo la faré urbana del segle XIV i rural”. Els orígens de la novel·la es remunten a mitjan dels vuitanta quan Víctor Amela es va posar a investigar el seu arbre genealògic. Tot li venia per la sèrie de l’any 1975, Raíces i del seu protagonista Kunta Kinte que tant li agradava. L’autor ens recordà que durant la Guerra Civil es van cremar molts arxius eclesiàstics i que no era fàcil refer els antecedents familiars de cadascú, però ell va fer sort. Va demanar al mossèn el Quinqui libri, o cinc llibres que recullen les dates dels batejos, dels pares i mares, de les confirmacions, defuncions, matrimonis i comunions, i ben aviat pogué arribar fins al segle XIV. S’adonà que durant set-cents anys la seva família no s’havia bellugat d’un entorn de tretze quilòmetres proper a Morella. Un familiar seu de Forcall, en unes obres a casa trobà incrustat a dins d’un envà un capitell gran de pedra amb dos coloms esculpits, més o menys de mig metre d’amplada, que pel motiu que fos, havia estat amagat allí. Amela descobrí que aquella pedra era per a l’església de Forcall. Juntament amb aquesta misteriosa troballa aparegué un coltell o faca i resguardat en una funda marronosa. El punyal tenia una inscripció en la seva fulla: “Sóch com cal quan puncho faig mal”, escrit així mateix, amb el català de l’època. Amela va fer incidència en què el tema del catarisme havia estat molt explotat pels francesos, però no als països catalans, de fet, els càtars parlaven de la Catalunya robada pels francesos. És al segle XIII quan una sèrie d’homes decideixen revoltar-se contra els mossèns catòlics, perquè ja n’estan ben tips de robatoris, de les injustícies, els afers sexuals i a més en aquella època es pensaven que el món en el qual vivien era l’infern i no podia haver estat creat per Déu, bé, era una creença. L’esperit dels homes volia anar amb Déu, el vertader, per això quan hom estava a punt de morir, per tal que quedés alliberat de tot pecat, li deien: “Que tinguis una bona fi”. L’ànima fugia ben ràpid. Si no et feien l’extremunció la gent pensava que l’ànima cercava un altre cos i no reposava, llavors seguia el mal. Si no naixia ningú o es consolaven, estaven salvats perquè les males 76

Número 21 – Aforisme, 2013

ànimes no s’espargien. Per tant, a l’hora de morir, els interessava ferho ràpid per tal que l’ànima reposés en pau i no s’apoderés d’un altre cos per fer de les seves. Entre les seves dèries hi havia la de no menjar carn o la de respectar molt a les dones, amb les quals no podien tenir fills, per mantenir els ideals de castedat.

Amela explanà que Montsegur fou un poble que destacà dins la croada dels últims càtars, ara fa set segles. Foren quatre d’aquests càtars els que robaren el tresor. Durant els anys 1301 i 1302 s’expandí l’heretgia. El 1321 i segons el Llibre de captura, van cremar un manuscrit on s’explicava que un inquisidor va detenir una sèrie de persones i les ordenà cremar. Tots aquests fets eren anotats i guardats al Vaticà. Un autor francès va descobrir aquests documents i els traduí del llatí al francès, on parlava de les accions dutes a terme per Belibasta. Era un llibre que aviat s’esgotà a França però a la població de Foix, Amela va poder trobar-ne un exemplar. Allí hi havia recollits fets, dates, llocs, i l’autor va anar realitzant un mapa del recorregut dels darrers càtars. Llavors, aquestes anotacions manuscrites les guardà en una vella llibreta que amb els anys perdé. De fet erren un esborrany per a una novel·la, que per sort, finalment trobà.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

L’obra El càtar imperfecte glossa la vida de Guillem de Belibasta que rebia el sobrenom de perfecte càtar fins que finalment fou condemnat a morir cremat. Era un noi de vint-i-sis anys que matà un pastor, Bartomeu Garnier, perquè l’amenaçà per heretge. En aquella època, als heretges se’ls privaven dels diners i propietats. Aleshores, Belibasta es trobà que, si no el matava, seria denunciat a les autoritats. L’assassinà i posteriorment decidí abandonar a la seva família i fugir cap al Pirineu amb un punyal com a única arma. Amela comentà que tots els personatges de la novel·la eren reals i que tan sols hi ha algunes petites dosis de ficció durant el viatge dels personatges. Als darrers càtars els detingueren a Carcassona i posteriorment, abandonaren aquelles terres amb Pere Mauri, a qui féu casar amb la seva dona per a què no se sabés que el fill era seu, però més endavant, i per gelosia Belibasta els descasà. Plegats es dirigiren cap a Torroella de Montgrí i en darrera instància creuaren les terres de ponent, on passaren per llocs com Almenara, Lleida, Sarroca, La Granadella, Flix fins a Forcall. Víctor Amela gràcies al seu afany d’investigador va descobrir el lloc exacte on visqueren els darrers càtars a Morella entre el 1100 i el 1400 dC, i se sentí orgullós d’haver pogut recuperar una part important de la història, d’uns fets que narraven les passions humanes: odis, venjances, creences. Per això va decidir cedir el capitell dels dos coloms al museu de Morella, que en cas de tancar, recuperaria. Amela explanà l’anècdota que un càtar no podia dormir amb dones, altrament, sí que ho feien d’amagat. A més, hi havia la credulitat que el naixement d’un nen era produït pel dimoni, tal com passà amb Belibasta. L’autor definí que la seva novel·la estava protagonitzada per uns càtars ben normals però amb les seves creences. Val a dir que els càtars odiaven a Déu atès que no entenien perquè mataren al pare de Déu, i per aquesta raó colpejaven totes les creus que es trobaven pel camí. També acostumaven a beneir el pa amb un cercle. Es menjaven el pa beneït, però deien “això no és Déu”. A més de pa, es paixien amb verdures, hortalisses, pastissos de peix, unes empanades per tal que es conservés millor el peix i li feia la Raimona, la seva

Número 21 – Aforisme, 2013

muller. D’aquí que es vegi que l’empanada gallega tingui realment un origen càtar. Pel que fa a la mort, cridaven a Déu, potser ajudaven a morir el malalt que agonitzava, emperò no podien menjar durant aquest consol, aquest procés s’anomenava endura, i havien d’estar quatre o cinc dies sense fer cap mossegada. Per un altre costat, hi havia el mite que Déu havia estat crucificat per ésser amant de Maria Magdalena, i aquesta darrera donà vida a un fill de Jesús, a la cova de les santes Maries de la Mar (França). En aquesta ciutat es relata que s’hi troben les relíquies de Maria Magdalena, Maria Salomé i Maria Jacob, els primers testimonis de la resurrecció de Jesús. Una llegenda francesa glossa que navegant o bé anant a la deriva per mar aconseguiren arribar a les costes franceses, a aquesta ciutat, concretament a la fortalesa d’Oppidum-Ra, actualment santa Maria de la Mar. A Morella casualment també s’hi pot trobar la cova de santa Mare de Déu de la Balma equivalent a la francesa. En Víctor Amela primerament va escriure el llibre en català i després li traduïren. Seguí comentant que a l’edat mitjana no existien els problemes de fronteres i podies anar amunt i avall amb total impunitat. L’obra també aporta documents interessants com per exemple els arbres genealògics de Guillem de Belibasta, Pere Mauri, així com un mapa que marca l’itinerari dels darrers càtars per terres catalanes i que deixen ben clar que no fou únicament un fenomen de la Provença. Finalment, explicà l’obsessió d’Arnau Siré, un caçador de càtars i la seva dèria per eliminar-los definitivament i que no s’anessin reproduint. Belibasta volia acabar amb aquest inquisidor, però fou denunciat a Tírvia (Pallars Sobirà) i em79

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

presonat a Castellbò. Fins que s’encarre-garen de posar fi a la seva vida el 1322 a Vilaroja de Termenés (França). Els càtars basaven els seus ideals en el bé i el mal de les coses i sovint es feien anomenar bons homes o bons cristians, però discrepaven de Déu; no s’han de confondre amb els templers, que eren els soldats que es defensaven dels moros i que el papa Climent V ordenà als reis que els bandegessin per sacrilegi a la creu, heretgia, sodomia -sexe anal- i per lloança als ídols pagans. Víctor Amela fa molt de temps que s’arrossega pels mitjans de comunicació sobretot televisió: 8TV, Canal 33, o en els escrits, ara i gràcies al seu debut literari amb El càtar imperfecte, teniu una cita innegable amb la història, la dels darrers càtars per les nostres terres. oO0Oo

Número 21 – Aforisme, 2013

RELAT

ESTIC PERDENT EL CAP PER TU, PRECIOSA! (Vivisecció d’una història gràfica de terror) Toni Arencón i Arias A: “El Mercader de Tulipes”

–Mònica, maca, si demà, a primera hora, no trobo, a sobre de la meva taula del despatx, una història completa amb cap i seny, ja pots acomiadar-te d’aquest treball! –m’ha etzibat l’Arcadi, el director de la revista–. Tant em fa si et trobes malament, com dius. Per mi, com si li vols plagiar la feina a un altre. L’Arcadi és un malparit i no em puc prendre l’amenaça a la lleugera. M’ha costat molt esforç aconseguir guanyar-me un lloc, a la revista, com a especialista en històries gràfiques de pornoterror. Fins i tot, vaig haver de ficar-me al llit amb ell, ocultant i contenint el fàstic que em proporcionaven les seves llepades. Tinc febre, em fa molt mal el cap, però no puc perdre el temps. De fet, l’ultimàtum m’ha inspirat una idea: una història amb un títol premonitori del desenllaç, a l’estil de la narració “El cor delator”, d’en Poe, salvant les innegables distàncies. 81

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

El guió és simple: una parella està fent l’amor. Els hi dedico tres fulls on carden en dotze postures diferents del Kama Sutra. En acabar, el xicot li diu a la noia –una morena espectacular, de corbes marcades, llavis gruixuts, pits ferms i mugrons desafiadors– que es prendrà una dutxa i que, mentrestant, ella vagi a la cuina i tregui una ampolla de cava que guarda a la nevera, per prendre junts, després, unes copes. “Estic perdent el cap per tu, preciosa!”, cantusseja des de la dutxa. Saaassssssssh! (onomatopeia lliscant que serpenteja a través de tres vinyetes). La jove escolta aquest soroll estrany que prové de la cambra de bany. “Et trobes bé?”, li pregunta al xicot, alhora que obre la porta de la nevera... i es troba, a l’interior, el cap degollat d’ell. Fi. Il·lustrar aquest tipus d’històries em produeix un plaer enorme, escandalós. He après dels mestres (com ara Bernie Wrightson, Gene Colan, Red Crandall, Johnny Craig o Richard Corben) que la clau del terror subliminar es troba en els detalls més insignificants. Són detalls subtils que s’introdueixen en el subconscient de les persones, gravant-se, i que afloren en els moments més inesperats, com quan algun dels meus fidels lectors, passat un temps, obri una nevera, es recordi de l’última vinyeta... li tremoli la mà... i s’estremeixi involuntàriament amb la imatge del degollat, inalterable ja en la seva memòria. Venjativa (ho sé, sí, i rancorosa també) reconec que he estat una mica cruel i que m’he delectat reflectint els trets facials de l’Arcadi en el rostre del decapitat. Una llicència d’autora ;) Uf! 39’2 graus! La temperatura m’ha tornat a pujar. I encara he de repassar els negres amb tinta xinesa, emmarcar les vinyetes, escanejar els folis i enviar-los per correu electrònic a la revista. Abans, però, em prendré un paracetamol amb un got de llet. Em vindrà molt i molt bé. 82

Número 21 – Aforisme, 2013

En obrir la porta de la nevera contemplo el cap de l’Arcadi, oferint-me una última ganyota viviseccionada, de sorpresa i d’horror. Els fils de sang del seu coll, penjolls de glaç ja coagulats, s’han convertit en curiosos caramells de formes surrealistes. Qui t’ho havia de dir, eh, estimat meu, tan fredolic com ets, que acabaries així? La vida, ja ho veus, ens reserva moments deliciosament memorables. Recordes, Arcadi? Em vas demanar una història amb cap i seny. Et sembla massa previsible el final? Això creus? Ja ho veurem. El temps –i el record individual gravat en la memòria de cadascun dels lectors– dirà l’última paraula. Mentrestant, la nevera, la seva nevera, espera. oO0Oo

Il·lustració: “Estic perdent el cap per tu, preciosa!” Toni Arencón i Arias

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

ENTREVISTA

“LLIBRES LLEGITS I PER LLEGIR” Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blogs”

El blog Llibres llegits i per llegir duu aquesta entrada sota el seu títol: “Dedicat al món dels llibres, aquest blog vol ser un recull d’opinions personals sobre les lectures que més m’han agradat o que em ve de gust compartir amb altres bloguers.” Tot seguit el blog et dóna la benvinguda i la persona que hi ha al seu darrere encara afegeix: “Si t’agrada llegir, si a una illa deserta t’emportaries un llibre, si sempre tens un llibre que t’està esperant quan arribes a casa... aquest és el teu blog!”.

Número 21 – Aforisme, 2013

Kweilan és la persona que el condueix, i amb ella és amb qui parlarem en aquesta nova entrevista.

1. El blog s’anomena Llibres llegits i per llegir però el lloc web duu el nom de “kweilan”, que ve a ser una mena de nick o pseudònim teu. Tot i que en la primera entrada que hi fas ja parles d’aquesta qüestió, podries explicar-nos quin significat té? És pel personatge de la novel·la de la Pearl S.Buck Vent de l’Est, Vent de l’Oest. És un dels primers llibres amb què vaig descobrir la lectura com a plaer. Des de petita llegia contes o tebeos però amb la història de Kweilan vaig pensar “llegir és això, és el que he sentit amb la seua vida, amb els seus neguits”. I per aquest motiu, com un homenatge particular, vaig triar el seu nom com a nick.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

2. Amb un nom com Llibres llegits i per llegir sembla evident que per aquest espai d’internet passen totes les teves lectures. Però també podria ser que en fessis una selecció, que no les comentessis pas totes pel motiu “x” que sigui. Quina de les dues opcions és la correcta? Tot el que llegeixes és després comentat al blog o hi apliques algun tipus de sedàs? El títol és perquè des del començament vaig parlar de llibres que ja havia llegit i que volia recomanar però també hi havia els que llegiria al llarg del temps i dels que també en parlaria. Però sí que hi ha un sedàs. En general, només parlo de llibres que m’han agradat. No faig crítica negativa. Perquè si el que vull és que els lectors o lectores del blog s’engresquin... com es fa parlant malament d’un llibre? 3. Això explica una mica la següent pregunta que volia fer-te perquè, si no vaig equivocada, el blog el vas inaugurar l’any 2008, però en un mateix dia vas fer unes quantes entrades. Com i per què vas triar aquelles lectures per penjar les primeres ressenyes? N’hi ha algunes de seguides perquè tenia un altre blog que no em funcionava bé. Va ser al juny del 2008. Uns mesos després vaig crear el de blogspot i les ressenyes les vaig traslladar. Aclarida aquesta qüestió tècnica, et diré que les primeres entrades corresponen a llibres que m’havien agradat molt i a la vegada les alternava amb llibres que anava llegint. 4. Durant aquests cinc anys d’existència del blog has mantingut l’anonimat i sempre, en el món dels bloguers, t’has presentat amb el pseudònim de kweilan. Què hi trobes a favor i/o en contra en el fet de ser un bloguer anònim? La teva intenció és continuar amb el pseudònim de kweilan? Potser ser anònima et pot donar més llibertat però, en el meu cas, és un anonimat a mitges. Molts bloguers em coneixen perquè he anat a trobades o molta gent del meu entorn també coneix el 86

Número 21 – Aforisme, 2013

meu blog. A més, he escrit fa poc una entrada anunciant que Pagès Editors, editorial de Lleida, em publicarà una novel·la. Una novel·la policíaca que donaré a conèixer també al meu blog. I crec que l’anonimat deixarà d’existir. Ara... no sé si m’atreviré a ferme una ressenya. 5. Això és tota una novetat, una primícia informativa. Felicitats per aquesta propera publicació! La més sincera enhorabona. I tornant al teu blog, veig que a la franja dreta podem observar tot un seguit d’imatges que fan referència a premis obtinguts amb el blog i dibuixos-regals d’altres bloguers. Explica’ns una mica com valores aquest món tan intens com és el dels bloguers. Jo vaig començar publicant sense saber qui hi havia al darrere d’aquest món. I em vaig trobar un conjunt de persones molt i molt generoses. Mai no han escatimat un elogi o un comentari positiu o, fins i tot, un premi, i aquí m’agradaria destacar la iniciativa dels premis CATS que mobilitzen i donen vida a tots els blogs. Jo m’estimo molt el blog però també perquè els altres bloguers han intervingut i participat i l’han valorat de forma molt positiva. Part de la “culpa” d’haver-me atrevit a fer una novel·la, una història llarga, és seua. Sempre m’animaven i m’encoratjaven a escriure. 6. És evident que la teva integració i participació en l’espai bloguer és intensa perquè també has format part d’alguns projectes d’escriptura col·lectiva i has assistit a diverses trobades, tal com has comentat abans. Parla’ns d’aquestes teves experiències i com les valores. Les trobades han estat sempre una festa. Reconèixer bloguers que admires pels seus blogs ja siguin de creació, de cine, de vivències personals o llibres aporta una gran satisfacció. Hi ha molt de talent al món dels blogs però al darrere hi ha persones i retrobar-te amb elles és molt enriquidor. 87

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Els projectes d’escriptura col·lectiva com les Històries veïnals de “el veí de dalt” o els 365 contes de la “bajoqueta” han estat un medi per portar a terme inquietuds literàries que molts bloguers tenim i que així podem treure a l’exterior d’alguna forma. També m’agradaria recordar el fantàstic blog de Relats Conjunts que a partir d’una imatge proposa fer una història i és molt interessant llegir com cadascú interpreta la mateixa imatge de forma diferent. 7. Encara observant aquest espai que hi ha a la dreta de Llibres llegits i per llegir podem trobar entrades que fan referència a efemèrides o homenatges: Màrius Torres, Montserrat Roig, Charles Dickens... ¿La idea és que el blog esdevingui també una plataforma de l’actualitat cultural? El món dels blogs és molt viu i contínuament hi ha propostes per recordar o bé homenatjar diferents escriptors o escriptores. Així no els deixem caure en l’oblit, i contribuïm amb el nostre petit gra d’arena a animar de nou a rellegir o a interessar-nos per escriptors que, encara que no estiguin de moda, tenen un gran valor. 8. En el blog, a més de les ressenyes de llibres, de vegades també parles d’algun aspecte concret de la literatura, l’escriptura, o la teva relació amb aquestes activitats. Entre l’una cosa i l’altra són moltíssimes les entrades que han aparegut al llarg d’aquests cinc anys. T’imposes una periodicitat concreta de publicacions? Sabries calcular quantes hores, aproximadament, dediques al blog al llarg de la setmana? Al començament li dedicava una estona cada dia, si bé la meua idea era publicar tres o quatre entrades al mes. Depenia també de les meues lectures, del ritme que portava i si creia que valia la pena parlar-ne al blog. Des del projecte de la novel·la, he baixat el ritme. En part, perquè no he pogut llegir tant i en part,

Número 21 – Aforisme, 2013

perquè el meu temps lliure l’he dedicat a escriure-la i sobretot a corregir-la. 9. Què et sembla si passem a l’apartat de tafaneries? O dit d’una altra manera, podries comentar-nos alguna anècdota divertida, curiosa... amb què t’hagis trobat a causa de Llibres llegits i per llegir? Doncs en un viatge que vaig fer a Berlín amb els alumnes de 4t. d’ESO i altres professores, vaig conèixer un bloguer que viu allà, el Ferran de “In varietate concòrdia”. I quan va venir a la cafeteria on estàvem berenant, malgrat que no ens havíem vist mai ens vam saludar com grans amics. Les meues companyes ho van trobar molt divertit i curiós. O en una visita que vaig fer a Reus per conèixer els seus edificis modernistes, vaig anar al bar Viena perquè l’Assumpta de “Blog de l’Assumpta” sempre en parlava. I allí estaven ella i el seu home. Em vaig atansar sense saber segur si ho eren o no i quan vaig dir “Sóc la Kweilan” ens vam abraçar amb una alegria inimaginable. Moltes anècdotes i també moltes satisfaccions. 10. Hem arribat al final. Gràcies pel temps que m’has dedicat, felicitats de nou per la propera publicació, i felicitats també pel blog. I de fet aquesta última qüestió és una pregunta en blanc que t’has d’autoformular: ha quedat alguna cosa en el tinter que t’hagués agradat treure a la llum? Vols afegir algun comentari? Mai no m’hauria pogut imaginar que estaria tan orgullosa del meu blog i de formar part de la comunitat bloguera. Una abraçada a tots i a totes! oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

ARTICLE

L’EROTISME A L’ANTIGA ROMA Joan Abellaneda i Fernández A: “L’erotisme a la literatura” I El tema

Els romans de la decadència (Thomas Couture) Museu d’Orsay , París

A l’antiga Roma gaudir del sexe no tenia limitacions, era per ells un ritual d’agraïment als Déus i Deesses. Des de la perspectiva actual ens és difícil entendre la seva manera de viure el sexe i l’erotisme, ja que només ho podríem comparar com el viuen encara avui en dia algunes cultures indígenes, és a dir sense restriccions de cap tipus, com una part més de l’existència, com menjar i dormir sense qüestionar-se res.

Número 21 – Aforisme, 2013

L’Hedonisme a les classes altes s’imposa en un món romà obert de bat a bat al plaer eròtic, plat essencial a qualsevol celebració de bona categoria: homes i dones, ciutadans i esclaus, locals i estrangers es lliuraven al gaudi carnal. A més, que els ciutadans romans tinguessin joves esclaus o estrangers com a amants, a més de dones, els donava crèdit de virilitat. Juli Cèsar, per exemple, que tenia una vida sexual molt intensa, era conegut com a: “marit de totes les dones i dona de tots els marits”. La professió del plaer carnal campava amb tota llibertat per l’imperi. Primer gairebé totes les professionals eren estrangeres (germàniques, gal·les o celtes de rossos cabells que representaven ètnies inferiors), després va arribar a haver-hi tantes estrangeres com romanes, algunes fins i tot patrícies. Hi havia prostíbuls a molts barris de la ciutat: alguns molt elegants, d’altres molt populars i, d’altres, com al barri del Trastevere, on es movia la gent de les classes més baixes. Aquests locals constaven de diverses habitacions, separades normalment per simples cortines on s’anunciava el nom, el preu i l’”especialitat” de cada professional. A la part de fora del local hi havia un gran fal·lus ( penis erecte) de color vermell que anunciava el prostíbul i sovint les pròpies noies seien a la porta per captar clientela. D’aquí vindria la paraula prostituta, que ve del llatí “prastare”, o sigui, estar exposat o visible. També va ser molt popular la figura del fal·lus com a ornament i amulet, al qual se li concedien poders afrodisíacs i anticonceptius. Això sí, també augmentaven l’apetit sexual bevent un líquid extret del “satirión” (orquídea mascle) i menjant “garum”, una salsa feta de vísceres fermentades de peix que era considerada pels habitants de l’antiga Roma com un aliment afrodisíac, només consumit pels alts estrats socials. A les Illes Balears es produïa gran part del garum que es consumia a Roma; és més, tant l’illa de Menorca com la de Mallorca es van especialitzar a exportar aquesta salsa. En alguns indrets de la costa valenciana, com ara 91

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Xàbia, Ifac, Alacant o Santa Pola s’hi han trobat dipòsits romans que hom pot relacionar amb la fabricació de garum o algun producte similar. De tot el que hem parlat fins ara tenim testimoni en alguns escrits de l’època. Alguns autors com Ovidi, amb la seva obra Ars amandi, que suposava a més una revolució en la seva forma de considerar l’amor i la sexualitat i que li costaria el desterrament. Altres com Suetoni o Marcial també van descriure a les seves obres afers eròtics que avui en dia serien considerats pornogràfics. També cal destacar alguns passatges de L’ase d’or, d’Apuleu, o del Satiricó, de Petroni; on es burla d’alguns costums contemporanis en un to que seria després usat per la novel·la picaresca. No és estrany, doncs, que un dels “graffiti” que encara es poden llegir, a Pompeia, proclami: “Cayo Valerio Venusto, soldat de la primera guàrdia pretoriana, follador màxim”.

“Copa Warren” Antic recipient de plata de l’Imperi romà, del s. I d.C. En ell hi ha representats dos actes sexuals entre homes. Des del 1999 es troba exposada al Museu Britànic de Londres.

Número 21 – Aforisme, 2013

II L’eròtica més actual

DOS (Two) Linda Hogan Traducció: Montserrat Aloy i Roca El pes d’un home damunt d’una dona és semblant a caure al riu sense ofegar-se. Més amunt, el món crema i es baralla. Mons perduts flueixen entre altres. Però aquí davall, sota l’aigua de la pell, el llit del riu, la sorra, tot flota, gronxant-s’hi. L’aigua ens llisca entre les mans mentre la traspassem. I quan una dona i un home surten de l’aigua es queden al marge cabdal de la discrepància. Emmirallats en la pell de l’aigua, són argila en foc, aigua evaporant-se en l’aire. Es troben on l’aigua s’allunya de la terra i retorna per entrar en un mar pregon. Un home i una dona són com aquells rius que s’endinsen en el mar infinit molt més que la suma de les seves parts.

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

VISITA D’UNS PEUS CONEGUTS Joan G. Pons

Vaig sentir sense demanar-ho I sense esperar-ho, El tacte dels seus peus. Primer els deu dits i després les dues plantes. Passejaven pel meu cos, Despertant sensacions Difícils d’escriure i transmetre. Era el meu aniversari I el regal un massatge sensitiu Amb els seus peus. Una sorpresa molt agradable, El meu cos obert, deslliurat, Rebent uns peus Amb el seu llenguatge tàctil complet. Una guapa i sensual felicitació !!! oO0Oo

Número 21 – Aforisme, 2013

III El racó ocult del joandemataro

Hylas i les nimfes (John William Waterhouse)

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

I ELS SEUS SEXES... Joan Abellaneda i Fernández

I els seus sexes s’entrellacen, es besen, s’acaricien, es llepen, s’acotxen... entre boques entreobertes que vessen paraules d’amor. El desig desperta al món dels plaers on les nimfes descarades es masturben, on no hi ha normes, ni límits ni decència. Cerquen l’èxtasi, viure la vida prop dels espadats on la infinitud i la mort s’uneixen i res no importa més enllà del present mentre l’orgasme l’abraça llargament... oO0Oo

Número 21 – Aforisme, 2013

POESIA

SER DE PLUJA Eva Moreno Bosch Viola d’Or als Jocs Florals de Sants, Hostafranchs i la Bordeta 2013

Fotografia: “Beautiful rain” Anne Marthe Widvey (Amb llicència CC BY-NC 2.0)

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

SER DE PLUJA Eva Moreno Bosch Ser de pluja No sentir-me sotmès ni a la paraula ni al gest Ser cristal·lí i translúcid gestar-me sota l’epidermis d’un núvol nodrint-me de silencis creixent en la llum celestial i dur el sol en cada àtom Ploure amb la cadència d’un salm i davallar amb justa lleugeresa coronant cada cim saltant el congost i la gorga sense el dolor punyent de ses arestes Ser d’aigua Acaronar els marges del riu i cantar el llenguatge dolç de les pedres de tartera Lliscar per tots els finestrals i amarar amb dits aquosos l’herba tendra dels prats Llevar l’aroma del romaní que hi ha al voral dels camins i sadollar així una natura amansida que s’adorm amb la rosada arraulida a ses mans 98

Número 21 – Aforisme, 2013

Ser líquid I passar per la vida sense la gravidesa dels mortals Fluir i arribar a bon port amb el conhort de qui ha emanat de manera precisa i total Llavors hissar-me a un cel diví i tancar així el cercle vital oO0Oo

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

RELAT

A MISSES DITES Jordi Masó Rahola Del recull “Les mil i una”

Il·lustració: “Anunciació de Cestello” Sandro Botticelli

100

Número 21 – Aforisme, 2013

A MISSES DITES Jordi Masó Rahola

L’arcàngel sobrevola el poble i, amb un sumptuós batement d’ales, aterra davant de cal fuster. –Tinc un anunci important a fer –diu quan Josep, el fuster, obre la porta. –Vostè dirà. És un taller fosc, però la llum que irradia l’arcàngel li permet entreveure les eines escampades; el terra està entapissat de serradures i encenalls; en un racó, Maria, l’esposa del fuster, alleta un nadó. –Vostè dirà –repeteix Josep. oO0Oo

101

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

NARRACIÓ

GRIGORII NOVII (RASPUTIN): DEL MITE A LA REALITAT Liudmila Liutsko (Людмила Люцко)

Rasputin Fotograf: Karl Bulla Principis del segle XX

102

Número 21 – Aforisme, 2013

Un dia Cervantes va dir que els historiadors falsos haurien de ser executats igual com ho haguessin estat els falsificadors de monedes “S’ha de parlar i de Rasputin. Quin va ser realment el seu paper en la historia. S’ha d’estudiar bé i això requereix temps. La comissió de canonització a la qual pertanyo té aquest encàrrec”. Mitropolit Ioann, St. Petersburg, 1995 “Així com els pobles es reconeixen per la vestimenta, per la seva veu i pel seu llenguatge, també els sants es reconeixen per la forma externa (piadosa i bella). Però, sobretot, existeix un signe distintiu més palès: la paraula, ja que la boca no pot expressar el que el cor no sent”. Simeon Novii Bogoslov “Malament ho tenen els agitats i els malignes perquè el sol no els escalfa. La primavera no consola els odiosos ni els avorrits, ja que viuen sempre entre tenebres”. Grigori Rasputin - Novii, Petrograd, 1915, autor de la portada del llibre “Els meus pensaments i reflexions”

1995. Rússia, Moscou

–Una feina perfecta,

Oleg, felicitats! No saps com t’estic d’agraït per la teva ajuda, de debò. L’arquebisbe va agitar fort la mà i les seves paraules reflectien els sentiments més sincers. –De res. Personalment, i com a editor, he gaudit molt amb aquesta tasca. A més, vaig tenir la sort de trobar bona gent que m’ajudés i que m’ho facilités tot: els records de la gent més gran del poble, els museus i, sobretot, les institucions que tenien els 103

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

arxius originals dels fets –va respondre Oleg humilment i satisfet de com li havia anat tot. –Vols dir que, malgrat aquesta feina que vas fer per al procés de canonització de l’última família del Tsar i que era molt important per recuperar la seva bona imatge, no pagaria la pena publicar-ho? –No ho sé. Potser seria complicat –va respondre l’Oleg, pensarós, ja que a ell sí que li abellia publicar-ho, almenys per corregir l’assignatura d’història i donar una informació menys esbiaixada de la que ell havia rebut durant la seva formació. –Mira, nosaltres només preteníem entendre una de les acusacions sobre la família de Nicolai. Si la seva família era profundament religiosa i seguia els valors ètics i morals més elevats, com podien tenir a Rasputin, d’amic íntim, al qual se’l descrivia com un monstre? Aquesta imatge desacreditaria la família del Tsar i tu ens vas ajudar no només a descobrir els motius i la relació que s’hi establia, sinó també a conèixer la realitat més objectiva d’aquest home de fama ambigua. Aquesta realitat era molt diferent de la que envoltava el Tsar, la seva família i Rasputin; una realitat farcida d’injúries polítiques, socials i personals en els moments de canvis històrics importants. Després d’una pausa, amb una mirada suau i profunda que el traspassava, l’arquebisbe va continuar. –No estàs d’acord de canviar la descripció que es dóna de Rasputin a l’última Enciclopèdia Gran Soviètica? –va agafar un llibre gruixut, el va obrir i va llegir: “Rasputin Novii Grigorii Efimovich (1864 o 1865 Pokrovskoe, actual província de Tumen, 17-12-1916, Petrograd)... fill de camperols. A les acaballes del segle XIX es va unir a la secta de jlystý. Sota l’aparença d’un fanàtic religiós, va portar una vida salvatge i per això va rebre el nom de Rasputin, que significa llibertinatge, i que després seria el seu cognom...” Eh? –Ja, ja... Un exemple històric de falsificació. I això que és una font important d’informació i de coneixement, una enciclopèdia –va dir Oleg escèpticament–. Puc provar a publicar-ho.

104

Número 21 – Aforisme, 2013

–I tant que sí. Tu representes una combinació perfecta: historiador, científic i escriptor. Segur que tot sortirà bé! Es van fer tres petons a les galtes, signe cultural d’expressió d’afecte entre la gent més propera. L’Oleg ja pensava en la publicació del llibre sobre Rasputin i també amb els documents originals que havia trobat com a proves. També els diaris personals de Rasputin tenien un valor espiritual. Parlaven i el caracteritzaven sobre com n’era de debò: una imatge totalment contrària a la que fou creada pels enemics del Tsar per assolir el poder. Van passar uns mesos i, finalment, l’Oleg va decidir anar a una editorial. –Passi, bon dia! –el va saludar l’Ivan alegrement–. Vostè ja ha acabat el nostre encàrrec? –Encara no. Estic a punt, però mentrestant els volia mostrar una altra cosa: un llibre documentat sobre Rasputin. –A veure... –ara la veu ja no semblava tan alegre. Tanmateix va agafar el manuscrit que l’Oleg portava i el va fullejar superficialment–. No crec que això tingui èxit. Ja sap... a la gent el que els agrada són les coses... tipus Hollywood: acció, intrigues, embolics... –Però... hi són els altres, aquells a qui els agrada llegir sobre la realitat –va dir l’Oleg amb la veu un poc decebuda. –Sí. Però a la gran majoria que compren llibres els agraden coses que els agiten o que els posen la pell de gallina. Això és un avorriment, amb això no guanyarem diners, m’entén? –va dir l’editor alhora que es treia les ulleres. –Però en tots els llibres, en les pel·lícules i fins i tot en els dibuixos animats per a nens, mostraven la imatge negativa de Rasputin, però no la veritable –va dir l’Oleg com a últim recurs. –No importa. Totes les revistes, la TV i la ràdio treballen per als qui s’alimenten de xafarderies, d’escàndols i que no els importa gaire si són, o no, veritat. Les històries falsificades de Rasputin van tenir molt d’èxit, és a dir, es van vendre i revendre, però aquesta història és avorrida. Busqui, si vol una altra editorial que estigui interessada a publicar i a patrocinar la seva obra. Nos-

105

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

altres no podem, necessitem guanyar diners i no perdre’n amb publicacions com aquesta. Ho sento. L’Oleg va marxar i va deixar el manuscrit i les seves dades de contacte per si l’Ivan canviés d’opinió. Al principi, quan va començar a treballar, no abastaven tant en volum però creixien i volien guanyar més diners. Fins i tot la feina es va convertir en una obsessió per guanyar-ne. L’Ivan passava tot el dia allí: a les nits (per les urgències) i també molts caps de setmana. Ja no recordava quan va fer les últimes vacances amb la Marta. Sort que les filles ja eren grans i tenien les seves vides, però la Marta... És curiós, sempre havia treballat molt, primer per poder donar una bona educació a les seves filles i segon per poder tenir una millor qualitat de vida. Però... quan pararia? No hi havia mai bastant, sempre hi mancava alguna cosa. Semblava un cercle tancat. Se sentia com un esquirol dins d’una roda que cada vegada rodava més ràpid i que no tenia temps de gaudir d’una vida millor, la que es pretenia guanyar. “Prou per avui, ja és massa tard”, i va marxar cap a casa. En obrir la porta li va estranyar que la Marta no sortís per saludar-lo. “Potser s’ha adormit”, va pensar. Va penjar la jaqueta a l’armari i va mirar-se al mirall. Estava cansat. Sota els ulls tenia unes marques fosques que indicaven que no havia dormit bastant durant les últimes setmanes. Havien d’acabar el projecte i s’estava esforçant molt. L’expressió de la cara semblava absent. No estava content amb el ritme de feina que portava perquè no li deixava temps ni de sortir amb la Marta, ni d’anar al gym. “Haig de canviar, això no pot continuar d’aquesta manera”. De fet aquest canvi ja li venia. Va trobar una nota de la Marta sobre el seu llit: “Ivan, perdona, però no puc continuar vivint més així. La teva feina t’ha absorbit completament i no em necessites. Viure amb tu és un avorriment”. Les frases i les paraules li recordaven la conversa amb l’Oleg: “no interessant”, “avorrit”... Què era? Un càstig de Déu pel seu rebuig a la publicació? Estava desorientat. És clar, que era el resultat de la seva conducta que no li deixava temps ni per a la família, ni per als amics... però no esperava que fos

106

Número 21 – Aforisme, 2013

d’aquesta manera i tan de cop i volta. Va seure sobre el llit i va començar a plorar silenciosament amb espasmes en el pit. L’endemà no va anar a treballar. Ja estava cremat, i més a més, amb tot el que va passar la nit anterior... No creia que la Marta l’hagués abandonat. Se n’adonà massa tard i no sabia com arreglar-ho. Va anar al parc per refrescar-se el cap, tenia l’esperança que tal volta la Marta se’n penedís i li telefonés, i que tot es convertís en la normalitat de sempre. La vida és un muntatge, però els creadors som nosaltres. Nosaltres escollim l’escenari de la vida i decidim de distribuir el nostre temps. La crisi era un dels indicadors que anunciava que no anaven pel camí correcte i que alguna cosa no funcionava bé. “La vida amb tu és avorrida”, no el deixaven en pau les paraules de la Marta. “Ella volia tenir una vida de cine, de Hollywood?” I un altre cop això li va recordar la seva resposta, d’ahir, a l’Oleg. En el seu interior estava inquiet per rebutjar-li a publicar una història “avorrida”. Es va jaure sobre la gespa, sota un arbre ampli que feia ombra i que protegia de la calor inhabitual de maig i va treure del seu portafoli el manuscrit sobre Rasputin per llegir-lo detingudament. Ara, no tenia pressa. No tenia ganes de guanyar diners si la persona amb qui podia gaudir la vida ja no era al seu costat. Sempre ho postergava: “treballaré uns anys més, i després reduiré el volum per tenir una vida normal, com tothom, i poder passar més temps amb la parella, la família i els amics...” Després, després, després. Hipotequem ara el futur, i aquest després pot ser que no arribi mai. L’Ivan va obrir el pròleg d’autor i va començar a llegir desconcentrat, només per no pensar, de moment, en la seva situació. Volia desconnectar: “Els documents i materials d’aquest llibre estan extrets d’arxius reals (52 casos) amb els telegrames i les cartes escrites per Rasputin. A més a més, contenen la informació dels 40 habitants més vells del poble de Pokrovskoe, els quals van ser entrevistats seguint un qüestionari preparat per poder recuperar en les seves memòries alguna dada sobre Rasputin. També contenien els registres originals dels matrimonis i naixements de fills que es trobaven a l’església del poble i sobretot els diaris escrits pels

107

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

seus seguidors, paraula a paraula, de la mateixa manera de com ell parlava: senzilla i poc acurada a nivell gramàtic. Va ser la primera vegada que es va fer una investigació científica sobre la seva biografia.” És curiós, pensava l’Ivan, com la imatge social adquirida pot gravar una informació sobre fets passats i acceptar-los quasi sense dubte per la gran majoria. Indubtablement, els fets poden ser interpretats de manera parcialment desviada perquè semblin vertaders, però si caves en el fons, no ho són. És una manipulació maligna per aconseguir els mateixos interessos egoistes. Tanta política, tanta ideologia no ens deixin veure més enllà, no ens deixin veure la llum. Clar que la majoria accepta la realitat donada i, no busca, ni qüestiona. Solament alguns quants haguts en la història, eren com Galileo Galilei. Aquest va buscar la veritat, contra les representacions mentals religioses i ideològiques. La política i la ideologia de l’època que sota la idea de “protecció” trepitjava i desmoralitzava la vida de les persones. I això passava per tot arreu com si fos un contagi, un virus amb la marca de seguretat i amb un principi: “atacar com a mesura de protecció”. Per què una dona francesa que es va enamorar d’un soldat alemany durant la guerra va ser tractada de prostituta i de traïdora? Els sentiments que no són racionals i no viuen per la llei lògica, han d’estar sempre sota un control: no pots enamorar-te d’aquesta persona perquè és l’enemic del teu país i, si ho fas tu, també ho seràs. Quina és la causa per la qual les nostres vides han d’estar controlades per una ideologia? Per què neix la crítica destructiva, el bullying, la humiliació, l’enveja, l’odi? L’Ivan va tancar els ulls i es va desplaçar a la seva infància. Va recordar que en una excursió algú va malparlar d’ell. Els altres rient, van repetir com un eco sense qüestionar-se el fet, estaven segurs que era així, com ho van escoltar en la xafarderia. Ell només tenia catorze anys i s’ho va prendre malament. Va patir perquè no va ser capaç de justificar el contrari i aquesta actitud cruel del seu voltant el va decebre. Ara, mentre llegia el llibre sobre Rasputin, sentia un altre cop com el desig de poder i ser superior pot provocar les manipulacions més dolentes. De fet, les històries

108

Número 21 – Aforisme, 2013

de les corts reials estaven sempre lligades a aquestes lluites de poder sense tenir en compte les vides de les persones. Per governar al preu que costi, s’ha de considerar la vida d’un germà que regni actualment? Es pot acabar amb l’obstacle, però s’ha d’anar amb molta cura per guanyar el guardó i convertir-se en un heroi per al poble. Per exemple, es pot crear una imatge del germà com a imbècil, com a dolent i així el poble no el llastimarà. Les estratègies i els enganys eren l’instrument per aconseguir la meta de la manera més bruta i clandestina. Rasputin també era la víctima i l’instrument per desacreditar la família del Tsar? Alguns volien canvis en el poder i es van trobar amb una part dèbil per on podien atacar. I com que quan es produeix la crisi, tot el que és vell és dolent, s’ha de destruir per construir un futur nou. Possiblement hi ha coses que poden ser canviades, però els valors ètics i culturals, bagatge immens del subconscient que es traspassava amb la llet i les cançons, no. Canviaven èpoques, però els valors reals sempre eren els mateixos. El que és real no es canvia com una moda en el temps. La percepció potser subjectiva, això sí. La Marta, que sempre va ser pacient, atenta i bona, ara, que m’havia deixat era dolenta. Així funcionem. Si algú ens fa “nosa a l’ull”, s’han de buscar les coses negatives i justificar que ell és dolent, que molesta a tothom. I Grigorii Rasputin, malgrat que era un camperol sense educació, era una persona amb una espiritualitat elevada. Això demostren els seus diaris, on parla sincerament sobre els seus pensaments, les seves debilitats i les seves recerques espirituals i que amb el temps es converteix en una persona sàvia, un ancià que dóna força espiritual a qui el necessita. Les seves paraules: “És millor equivocar-se que malparlar d’ella”. Sembla que a la gent agrada justament el contrari: una crítica innoble és la base de totes les intrigues. Els fotògrafs van darrere dels famosos per poder captar alguna cosa inusual i sensacional en la seva vida íntima. Els valors reals no canvien, però sí que es perden i s’obliden. O, tal vegada, les seves interpretacions poden ser manipulades de tal manera que, ja no queda res d’aquest valor, i aleshores es converteix en un dogma vell i inadequat. La interpretació sobre “Rasputin” era la que era.

109

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

“El seu nom ja diu com n’era!”, així es formaven la imatge de Rasputin: de conducta frívola, ja que la paraula “rasputstvo” significa “llibertinatge”. No cal dir que existeixen els altres significats de la paraula “rasputin”, i potser són més apropiats per desxifrar el seu origen. El cognom denota l’origen de la família i de vegades els pobles sencers portaven un parell de cognoms per una regió en concret. El nom de “rasputin” prové de Sibèria, lloc on hi havia molts camins i en rus “put” significa “camí” o “creuades” com un desviament dels camins els quals eren molt difícils d’esbrinar a causa de la pluja i la neu desfeta cosa que ho deixava tot en unes condicions pèssimes. De tota manera, el significat del cognom està més lligat al primer avantpassat que no pas amb els descendents, com ho era Grigorii. I va passar el contrari: per un manament del Tsar Nikolai II, a Rasputin, li van donar un nou cognom després: “Novii” o “Novih”, que significa “nou”. A l’Ivan, va agradar aquella història sobre l’origen del nou cognom.

G.E. Rasputin amb el general-major conde Putiatin M.S. i el coronel Loman D.N. 1904-1905

110

Número 21 – Aforisme, 2013

Amb un vent fort que s’originà de cop i volta, el cel s’ennegrí, els núvols pesats predeien una bona turmenta i cada vegada s’apropaven més. Amb una ventada els fulls es van volar, i l’Ivan es va aixecar per recollir-los i guardar-los dins del portafoli. Va marxar ràpidament cap a casa, abans que la pluja el mullés. A casa es va preparar un dinar senzill, perquè no tenia gaire gana, i va engegar la TV. Fent zàping va veure un dels seus humoristes preferits, Mikahil Zadornii i malgrat haver vist aquesta mateixa interpretació, les seves paraules li provocaven altres sentiments, sentiments i reflexions sobre la vida pròpia: L’Occident sempre tenia un model orientatiu de com ha de viure bé una persona, en canvi, l’Orient donava les pautes de com desenvolupar l’ànima. En el primer cas, l’ídol és el cos i la seva meta és arribar a satisfer les seves necessitats i a contemplar els millors plaers de la vida, és a dir, preferències materials i no espirituals; en el segon cas, els valors espirituals eren més importants que no pas els valors materials. Són com dos pols oposats. Si voleu que el vostre cos visqui bé, aneu cap a l’Occident; si al contrari voleu que la vostra ànima visqui bé, aneu a l’Orient... Podeu imaginar com seria si ajuntéssim els dos models en un: viure bé materialment i espiritualment? L’Ivan va apagar la TV i es posà a pensar que li mancava el pol espiritual, perquè en els últims temps només es dedicava a elevar el seu estat material. Pensant en això, va treure el manuscrit, volia saber més d’aquest home misteriós: què el va portar al camí espiritual? En aquella època, segur que hi havia centenars i milers de persones, que encara que fossin grolleres i maleducades, estimaven la gent, sobretot la gent simple, el poble. Unes paraules del seu diari ho corroboren: “La política no serveix per a res... Tots aquests que volen el poder, només fan divertir els dimonis. Si vols governar, gira’t cap al poble, cap a l’home simple que produeix i ho manté tot”. Va seguir llegint la biografia de Grigorii. Després de morir tots els fills amb pocs dies o mesos de vida, ell era l’últim i únic fill dels pares d’una població siberiana que es caracteritzava per la

111

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

bona i forta complexió de la gent: pell blanca, amb ulls negres, de temperament eixerit i alegre. Rasputin tenia una alçada una mica més gran que la mitjana de la seva població, però la seva salut era dèbil i per això patí moltes humiliacions durant la infància (ser un camperol dèbil és com ser un inútil, ja que per treballar es necessitava estar bé físicament). De tota manera, ell treballava i ajudava molt els seus pares en el camp, amb el bestiar i la pesca. Ja d’entrada, la descripció física, a posteriori, era molt exagerada, i el representaven com un home camperol dèbil. Quan van mostrar en el poble de Prokovskoe la pel·lícula “Agonia” sobre Rasputin, el 1890,la gent del poble va acudir per veure el seu compatriota, però després marxaven decebuts perquè la gent més gran van expressar que no tenia res a veure amb el que ells coneixien. Apareixia com un home gran i terrible, amb una cara pàl·lida i cansada i que caminava amb bastó. De petit, malgrat el seu estat malaltís, no destacava d’entre els altres infants camperols, tots maleducats, ja que no hi havia cap col·legi al seu poble, i tots treballaven. En el seu diari va explicar després: “Vaig passar per moltes penes: si alguna cosa ocorria i sortia algun error em culpaven a mi, encara que jo no tingués res a veure amb el fet. Vaig treballar molt, dormia poc, però en el cor sempre buscava com trobar alguna cosa per a salvar-me”. Cap a l’any 1892, la seva ànima va patir una crisi, no de cop i volta, sinó gradualment. Va començar a visitar llocs sagrats fins a arribar a Kiev. Ell va escriure: “Tota la meva vida l’he passada amb malalties. Cada primavera no dormia durant quaranta nits, així des del 15 fins als 28 anys. La medecina no em podia ajudar, però sí els monjos de Kiev”. Rasputin va deixar de menjar carn i uns cinc anys després va fer el mateix amb el tabac i el vi. Fiu aleshores quan va començar els seus pelegrinatges pels monestirs i llocs sagrats. L’Ivan va parar la lectura per recordar com un amic seu, Vladimir, en passar una crisi, també va anar a un monestir, on es va trobar amb una persona que li va provocar un canvi interior. Llavors amb la primera trobada li va preguntar: “Oi que et dutxes,

112

Número 21 – Aforisme, 2013

et canvies de roba perquè el teu cos sigui net?... Doncs l’ànima també necessita d’aquesta neteja”. Abans la seva història no li produïa cap impacte en especial, però ara trobava el ressò, i li semblava que necessitava començar també aquest camí: recerca de valors, deslliurament del pols i de la brutícia que tenia acumulada en tants anys i durant els quals no va sentir aquesta necessitat. Ara, quan la persona a qui estimava molt i que estava segur que sempre la tindria al seu costat, havia marxat..., semblava que la vida se li arruïnava. Sentia la necessitat d’un canvi interior, un canvi que el portés a tenir una vida millor. Llavors, la vida seria d’una qualitat millor, però no en el sentit material sinó en l’existencial. Potser li aniria bé fer un pelegrinatge per pensar sobre la vida i tal vegada trobar els altres que li indicarien el camí? A Rússia el pelegrinatge sempre va ser una forta tradició en el temps de la revolució: com a mínim un cop a l’any, la gent ho practicava, i ara a les acaballes del segle XX, la tradició s’ha recuperat. I no només a Rússia. Ho practicaven per tot arreu, independentment si pertanyien a la mateixa religió, país o cultura. “Sí, m’anirà bé per retrobar-me”, va pensar l’Ivan, mentre feia la maleta sense oblidar de posar el manuscrit el qual es va convertir en un lligam de les seves dues vides, l’anterior i la que vindria. A Moscou hi havia molts llocs adequats, però preferia marxar fora de la capital per desconnectar més i gaudir de la natura. Va telefonar al seu company i li va demanar que s’encarregués de la feina durant uns dies, i va partir cap a Sergiev Posad. Volia desconnectar del tot de la pura realitat i va decidir de deixar el mòbil. Es va dirigir cap a l’estació de tren i es va endinsar entre la multitud de la gent. Alguns venien a treballar a Moscou cada dia, els altres hi vivien i escapaven a la natura cultivant en l’hort de casa alguna cosa. Era la primavera, la temporada de sembrar. Amb l’acompanyament del soroll rítmic de les rodes del tren va treure el manuscrit de l’Oleg per buscar els documents que contradeien la informació amb la qual atacaven la imatge de Rasputin i tacaven la família del Tsar. Hi havia els documents sobre els casos

113

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

oberts i la investigació feta sobre la seva pertinença a la secta, les notes falsificades de l’observació policíaca i d’altres testimonis que l’acusaven de la violació d’una monja. Com que es tractava de crear un personatge, el seu amor i la seva amigabilitat cap a la gent, capgiraven els continguts eròtics i hostils. Les declaracions d’una testimoni de violació comprometien la bona reputació de la família del Tsar. Per entendre Rasputin, s’ha d’entendre la cultura de Rússia i dels savis que eren a vegades sanadors i profetes. Aquesta influència màgica de persones que ja havien fet un camí espiritual i que consistia en donar consells espirituals, era normal i corrent i la gent sovint els buscava. Rasputin era ennegrit i utilitzat de la mateixa manera que Ioan Kronshtadskii a l’època d’Alexander III. La importància de Rasputin, així com la seva reputació eren magnificades i artificialment exagerades per matar-lo, primer a ell i després a la família del Tsar, tant moralment com físicament. El doctor Botkin, amic de la família del Tsar explicava: “El van utilitzar, si no existís ell, trobarien una altra figura per atacar el Tzar.” La revista Moskovskie Vedomosti va publicar el 1914: “Creiem que serem massa lluny de la veritat si diem que Rasputin –“llegenda publicitària”– i la persona real, tenen poca cosa en comú.” Com que necessitaven la mala reputació, cosa que els fets, observats amb lupa, de Rasputin no ho confirmaven, aleshores creaven falsificacions, com per exemple, un senyor de l’alta societat que afirmava que Rasputin es relacionava amb els gitanos amb els quals s’ho passava d’allò més bé. La dada d’aquest fet no era certa, ja que Rasputin ja era mort. Uns altres confirmaven que van veure els “seus dobles” anar a casa de les prostitutes, etc. Clar, com que no podien captar-lo “in situ” se li atribuïen dolentes accions mitjançant els “seus dobles” per desacreditar-lo socialment. No sorprèn que es desencadenés una reacció de rebuig i fàstic cap a la seva persona. Grigorii, cansat ja d’aquesta mala fama, la qual ja no s’hi podia aturar telefonà a les editorials dient que no publiquessin aqueixes falsificacions o que deneguessin els escàndols sobre ell.

114

Número 21 – Aforisme, 2013

Un camperol simple com qualsevol borratxo amb una conducta indiscreta no haguera deixat una empremta tan gran en la història russa. I la prova la tenia a unes paraules del comte S. Vitte (1914): “De debò, no existís la persona amb més talent que un ‘Muzhik’ (homenot, camperol rus). Quin individu tan singular i genuí! Rasputin és un home molt sincer i bo, que sempre fa el bé i dóna diners, amb molt de gust, als més necessitats.” Ell demanava els diners a la família del Tsar per reconstruir l’església del seu poble. El Tsar i ell van començar una amistat basada en els valors comuns: la cultura russa, l’espiritualitat i la religió. La seva fidelitat i qualitats de sanador i a profeta ajudaven a tenir més lligams entre ells. Va curar l’Alexei quan els metges deien que ja no hi havia res a fer i la seva vida es trobava en perill. Això no volia dir que el Tsar li fes cas en tot el que li digués. El primer consell va ser de no començar la guerra, a la qual cosa el Tsar va fer cas omís. Grigorii fou una persona estimada i respectada fins als últims dies per la família del Tsar i ho demostrava el fet que amb les fotos dels fills morts del Tsar hi hagués una foto de Rasputin. El fet també, que tingués les mans creuades quan van treure el seu cos de l’aigua congelada, confirmava que era una persona d’un nivell espiritual alt.

1908: Tsarskoe Sielo. Rasputin amb la tsarina, els seus fills i la cangur.

115

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Totes aquestes dades que llegia l’Ivan el van fer reflexionar: “Nosaltres perdem els valors reals per coses materials, per això potser no vaig poder conservar l’amor de Marta, a la que estimava profundament. Vaig permetre que la rutina em captivés i que m’allunyés de tot allò important en la vida. És difícil i lent construir, tanmateix és molt fàcil i ràpid destruir”. Llegia les paraules de Rasputin que reflexaven la saviesa popular: “L’ànima coneix l’ànima”, “Aquests dos viuen com una ànima”, “Tot passarà, només la veritat s’hi quedarà”, “On hi ha Amor, allí està Déu”... –L’Ivan estava agenollat a l’església, i la seva ànima plorava i s’alliberava del dol que sentia a dintre: “És tan fàcil culpar els altres de les seves dolenties que impedeix veure els fruits sembrats per un mateix, però és millor adonar-se’n tard que mai”. Aleshores va sentir una escalfor molt agradable per dins seu i ho va entendre com un senyal de començament d’una nova vida. L’església estava de gom a gom, i potser pel seu desig interior, li va semblar veure la Marta i quan ella es va girar, les seves mirades s’hi van creuar i els ulls van parlar mitjançant el llenguatge de l’ànima. Van somriure, es van apropar un a l’altre, i es van agafar de la mà amb molta tendresa. oO0Oo

Correcció del text: Núria Santamaria Montaner

116

Número 21 – Aforisme, 2013

POESIA

QUI SÓC JO? HO DESCONEC (¿Quién soy yo? Lo desconozco) Aura Banks Traducció: Carles Carmona i Grau

Qui sóc jo? Ho desconec Sé que em crec un home i una dona Que vaig créixer en el seu ventre durant vuit mesos Que va ser un part difícil, que va durar vuit minuts Que era blanca com la neu Que em subjectava fort Perquè no em confonguessin amb la Lluna plena O un quart creixent Qui sóc jo? Ho desconec

117

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Vaig aprendre a llegir i a escriure A quatre anys Canviava les nines pels cotxes dels meus germans Sempre obtenia bones qualificacions A primària i batxillerat Practicava boxa i els guanyava als nois Qui sóc jo? Ho desconec Sempre vaig dibuixar, vaig crear amb les mans Vaig anar al Tecnològic Vaig treballar de valent, vaig cuidar dels meus germans Vaig ser la mà dreta de la meva mare Sóc filla de pares divorciats Vaig tenir molts enamorats Pocs els estimats i de cor cap odiat Qui sóc jo? Ho desconec Vaig treballar en diferents coses Mainadera, domèstica, artista plàstica Executiva de vendes I el millor de tots Mare del meu fill I mestra de la meva escola Qui sóc jo? Ho desconec Fa set anys vaig començar una nova carrera La més important: Mare Avui, demà i sempre Professió que no caduca i sempre cal estar alerta I a la universitat vaig decidir ser mestra de preescolar Viure entre querubins Encara que de vegades les coses són complexes Perquè treballar amb àngels és una esgotadora feina. 118

Número 21 – Aforisme, 2013

Qui sóc jo? Ho desconec Amb tota una vida recorreguda Registre Civil, partida de naixement Cèdula d’identitat, tipus de sang Rebut de pagament, compte al banc i sou Ara estudio fotografia Em va donar per escriure i segueixo tenint somnis Malgrat que soni incoherent Pregunto llavors Qui sóc jo? Ho desconec oO0Oo

119

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

POESIA

PER SEMPRE Joan Lluís Cau Fogasa

Il·lustració: “Rellotge” Paolo di Dono Uccello

120

Número 21 – Aforisme, 2013

PER SEMPRE Joan Lluís Cau Fogasa

Trist

i allunyat món, m’empeny el sentit ofegat per l’afany d’alegria, rodes desconsolat al voltant de les agulles d’un rellotge de bronze i vent; Amb forta valentia i lenta agonia dorms submergit en un somni pausat; designi d’un dilema pres del mar, lligat amb cordes trenades d’or i llum; Envejós de l’univers obres les ales al mar i els cims, com gra de sorra al que envolta un gran desert prens el tímid camí que porta als fràgils jardins de l’oblit enyorat; Hores mortes, ofegades pel dia, amb la vana esperança que arribi l’ofrena de les mans venjatives; núvols de fum, portats per la brisa vacil·lant guardada en el cofre de la virtut; El crit del silenci envolta el meu ser, banderes estripades marquen el destí; és el vent esmunyedís que bufa l’auguri del meu cor; Castells d’esperança enalteixen l’horitzó; parets de palla i sostre de fang, als que la brisa del mar esquinça amb un suau sospir; Creu de ferro banyada en rovell, passes de llarg i no mires enrere, et gires d’esquena i no em vols veure;

121

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Llum que il·lumina els meus desitjos, et deixes dominar per la trista foscor, en vida m’has mort per no complaurem i en infèrtil terra m’has sepultat; Un gos de drap, gris i bordador, la llum dels nous matins li fan companyia, i en la meva solitud es vanaglòria de ser el meu amic; Surto al jardí i veig el dia, dels rosers florits m’omplo els sentits; el cant dels ocells m’alegren el cor, dels ulls em ploren llàgrimes daurades que en tocar la terra fan brotar roses al silenci del somni; Desitjo el foc, el vent i tots els elements, amb ells em vull fer una suau catifa, on les paraules hi puguin trepitjar i les que siguin d’amor s’hi quedin brodades amb fil d’argent i encesa flama. oO0Oo

122

Número 21 – Aforisme, 2013

RELAT

DISFRESSES. UN CONTE DE NADAL Francesc Barrio Julio

Il·lustració: “Santa” Esperanza Casal

123

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

DISFRESSES. UN CONTE DE NADAL Francesc Barrio Julio

Santa Claus porta des de les 10 del matí a la porta del supermercat, repartint caramels i dolços a tots els nens que passen pel carrer. Dotze hores de “hou, hou, hou”. Dotze hores de dringadissa de campana. Dotze hores d’il·lusions infantils, de burles adolescents i de desídia personal. Dotze hores, amb una hora per a dinar i ocasionals descansos per a pixar i fer la cigarreta. Per fi, acaba ja la jornada. Santa Claus entra a la tenda. Saluda a les noies que ja estan fent caixa i es dirigeix al magatzem, a la cofurna on guarda les seves coses. Pel camí es creua amb l’encarregat. Conversació banal. Encreuament de paraules imprescindible. Prescindible però. És clar que no li diu el que pensa. Ni d’ell, ni de la tenda, ni de la merda de feina que li ha tocat. Somriure hipòcrita per somriure hipòcrita. Santa Claus es disposa a treure’s la disfressa i torna a ser home. Desgraciat. Com si fos un ritual, es va desposseint de les peces de l’uniforme, deixant-les ordenadament al seu armariet. L’últim, la gran panxa postissa. Hou, hou, hou. Només queda un home en calçotets i samarreta imperi. Trist. L’Home Trist es posa un vell vestit i un abric atrotinat. Un dels mitjons té un forat per on sobresurt el dit gros. Un clixé. D’una butxaca treu un mòbil que ja no està a la moda ni és elegant i comprova que no té cap missatge. Tampoc té cap trucada perduda. Ningú l’ha trobat a faltar. Jo s’ho imaginava, encara que mai perd l’esperança. Però s’atansa la desesperació. L’Home Trist surt del seu cau, creua el magatzem, saluda a les noies que voletegen recollint i a l’encarregat. Que el fotin... I surt al carrer. Una nit freda i fosca. Camina uns metres fins a la parada del bus. Ple de gom a gom, com sempre. Trontolla fins a l’extraradi. A la seva llar, on tot segueix igual. 124

Número 21 – Aforisme, 2013

L’Home Trist arriba al seu portal. Obra la porta del carrer. Saluda a la veïna que l’aguaita des d’un dels baixos. Somriure hipòcrita. Vagi-se’n a la merda, senyora. Puja les escales fins al seu cinquè pis. No, no hi ha ascensor. És un vell edifici de tercera a un barri de quarta. Arriba al seu apartament i el gat té gana. Ell també, però primer deixa l’abric tirat a una cadira i es tanca a l’habitació. Es desvesteix. Com si fos un ritual. Deixa cada peça de roba sobre el llit, ordenadament. I es planta davant del mirall, nu. Aixeca els braços fins al clatell buscant la cremallera i la baixa amb certa dificultat. S’enganxa una mica, com sempre. De la disfressa d’Home Trist surt un tipus panxut. Llavors és el torn de treure’s la careta, alliberant el rostre d’un vell d’espessa barba blanca. Santa Claus observa el seu cos nu reflectit al mirall. Hou, hou, hou. Com sempre. oO0Oo

125

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

POESIA

L’HOME QUE NO ÉS UN Belén Castellanos Rodríguez

Il·lustració: “El somni” Franz Marc

126

Número 21 – Aforisme, 2013

L’HOME QUE NO ÉS UN Belén Castellanos Rodríguez Encara no sé com sona el seu rostre, però sí com fa olor, com mira, com, a vegades, s’adorm i es desconeix a si mateix i vola lluny. Encara no sé com fa olor la seva ànima, però sí com devora el món, com rebull, com, a vegades, no pot suportar el soroll de totes les veus que l’envaeixen. Quan ho observo no em veu, però quan m’observa jo ho intueixo perquè sempre espero les seves incursions i, així, em preveig, m’exposo. Com una terra sense destinació, només començo a ser quan ell m’explora, em posa nom, em dibuixa una bandera, disposa batallons i lleis a la meva pell. Mil històries té de les gents dels seus llocs, mil formes de desconstruir-me i diluir-me en el comú, i, mentre ho fa, m’inventa, no com a seva, sinó com de la humanitat i l’univers. El seu rostre i la seva ànima són així, fan olor, miren, sonen, toquen, s’indignen, triomfen, però, sobretot, inventen, anuncien, dringuen com heralds d’un nou despertar. oO0Oo

127

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

ART VISUAL

TARDOR SOFERTA Ernest M. Grau

128

Número 21 – Aforisme, 2013

PROSA

LA PETITA INDEPENDÈNCIA M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses”

Hi havia una vegada una independència molt petiteta, que estava molt trista, perquè ningú la volia adoptar. Feia temps que anava amunt i avall, però no trobava un lloc on quedar-se. Va arribar a Barcelona i molta gent parlava d’ella, però ningú no es decidia a fer el primer pas. Es va arraulir en un raconet del barri antic i com que estava cansada, aviat la son li tancà els ulls... De cop i volta, es va veure des de les altures i és que somniant estava fent un viatge astral i ho veia tot a vol d’ocell. Va fer una ullada i a sota tenia unes muntanyes molt altes, n’hi havia moltes i es donaven la mà, fent una mena de muralla. De tant en tant veia uns llacs d’un verd blavós i pensava que li agradaria capbussar-s’hi. Segur que l’aigua devia estar ben fresqueta, perquè aquí i allà, s’hi veien clapes de neu molt blanca. Aleshores va pensar que a l’hivern aquelles muntanyes devien estar totes nevades, amb molts esquiadors, com si fossin petits cabirols. Ara només hi veia algunes persones que feien senderisme.

129

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Enmig dels prats d’un verd fosc, on pasturaven algunes vaques, va poder observar petits rierols que corrien revens muntanya avall, arrossegant troncs i pedres. La gent en gaudia fent esports d’aventura, aprofitant el corrent de l’aigua, fins que arribaven a la plana, on s’ajuntaven per formar rius més cabalosos. Aquests passaven serpentejant enmig de grans camps de conreu i petits boscos de ribera. Ara, com que ja s’acabava l’estiu, els camps de la plana eren d’un groc marronós, que és com queden després de la sega. Però pels llocs on passaven els rius, el paisatge tenia diferents tonalitats de verd. També es va fixar que hi havia llocs on els rius s’eixamplaven molt i formaven embassaments, que permetien regar algunes terres abans àrides i ara força fèrtils. I també va poder veure algun estany i fins i tot uns aiguamolls, on hi havia moltes cigonyes. A les vessants de les muntanyes hi havia poblets petits amb teulades negres, i va pensar que a l’hivern, devien fer un gran contrast amb la blancor de la neu, i que el fum que sortia de les xemeneies, segurament s’enfilava cel amunt per jugar amb els núvols. I entremig dels camps de conreu i boscos, va veure moltes cases aïllades, que eren les masies. A mida que s’anava allunyant de les muntanyes, els pobles que veia eren cada vegada més grans i les cases en lloc de teulades tenien terrats, alguns plens de roba estesa... També va veure algunes indústries. S’ho passava la mar de bé, perquè tot el que veia li agradava. I badant, badant, gairebé va ensopegar amb unes muntanyes que tenien moltes punxes, és clar, va pensar, són les muntanyes de Montserrat; tots els habitants d’aquest país en parlen molt bé. Seguia volant per sobre unes vinyes amb ceps molt ben arrenglerats, i va veure un poble on la gent feia torres molt altes; es va fer un tip de riure, perquè uns infants, alçaven la mà i li feien pessigolles. Fins que seguint el curs d’un riu molt ample, s’adonà que anava a 130

Número 21 – Aforisme, 2013

parar al mar, i que quan hi arribava, feia una forma molt curiosa, com si fos un gran triangle de sorra. I abans de tornar a Barcelona va voleiar per sobre la costa fins arribar prop de les muntanyes, on havia començat el seu recorregut i pensava que si no estigués viatjant cel enllà en somnis, baixaria a jugar amb les ones d’aquell mar tan immens, que al xocar contra les roques, aixecaven una gran polseguera d’escuma blanca. També li van agradar les platges de sorra, més o menys fina, on hi havia mainada que feia volar estels. De sobte, li semblà que algú la cridava, però no n’estava segura, fins que va veure una espècie de cinta de color groc que anava de punta a punta d’aquest país que ella trobava tan bonic. Aleshores s’hi va fixar bé... Eren persones que s’agafaven de les mans i portaven la seva bandera i li semblà que deien alguna cosa. Si va apropar una mica i va sentir: in, inde, independencià... Sí, sí, la cridaven, quina il·lusió, però ai las, el viatge havia finalitzat i ella seguia dormint tan tranquil·la. L’endemà, la van despertar els mateixos crits: in, inde, independencià, tot era una festa, la gent corria pels carrers embolcallada amb la seva bandera, la senyera. Ara li havien pintat l’estel de la llibertat i li deien l’estelada. I era igual que el vestit que duia ella. De cop i volta , uns nens la van veure i tothom l’abraçava i ella estava molt contenta i la gent cridava: Visca Catalunya lliure!!! La petita independència, ara ja sabia que aquell país tan petit i tan bonic, que l’havia adoptada, era Catalunya. I des d’ aleshores, va ser un país de progrés, on la gent era feliç i lliure, perquè tothom convivia en pau i harmonia. I la petita independència, estava molt contenta, perquè Catalunya, seria el seu país, per sempre. oO0Oo

131

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

ENTREVISTA

“QUADERN DE MOTS” Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blogs”

132

Número 21 – Aforisme, 2013

Tothom

sap prou bé què és un quadern i, el tinguem en molta o poca estima segons allò que contingui o la manera com hagi arribat a les nostres mans, no deixa de ser un objecte. Però el Quadern de mots que ens proposa en aquest blog la Carme, la persona que hi ha al darrere, és molt més: va de fora endins, avança de l’exterior a l’interior. La citació que encapçala el blog, extreta de la novel·la Firmin, de Sam Savage, ja ens ho mostra clarament: “... vaig deixar que els llibres entressin dins dels meus somnis, i de vegades somniava que jo era dins els llibres...” Entrem, doncs, a Quadern de mots i somniem entre llibres.

1. Molt sovint m’agrada començar aquestes entrevistes amb una pregunta ben típica: quin és l’origen del blog. Tu ens ho expliques àmpliament en l’apartat “Quid” però, ¿ho podries resumir ara per als nostres lectors? En un primer moment el blog em proporcionava un lloc on guardar les impressions que em suggerien les lectures per poder-hi accedir còmodament i rellegir-les quan em fes falta. Però de seguida es va convertir en una eina que m’obria moltes altres portes

133

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

a altres blogs, altres maneres de llegir o altres maneres d’entendre els llibres. 2. Hi ha un altre tema que m’ha cridat l’atenció. Per la xarxa es poden trobar blogs literaris on es coneix la persona que el coordina i d’altres en què el o la conductora opten per l’anonimat i adopten un nick o pseudònim. En el teu cas el nom no apareix però tampoc no tens un pseudònim diferent al títol del blog: Quadern de mots. Ens podries fer cinc cèntims dels motius per plantejar-ho així? Quan vaig obrir el blog volia que es conegués ràpidament el nom de Quadern de mots i suposo que per això no em vaig plantejar cap altre nom per al nick. Ara, ja m’està bé Quadern de mots, encara que reconec que és una mica llarg. Hi ha qui opta per dirme només Quadern o directament Carme. De fet, en el Facebook hi tinc Carme Quadern de mots. Podeu triar. 3. I encara hi ha una altra qüestió que m’ha captivat, i és l’adopció del mussol, símbol de saviesa, com a logo o imatge del teu perfil o de Quadern de mots. Què et va dur a aquesta tria? Encara que com dius els mussols són símbol de saviesa jo no el vaig adoptar per això. Quan era adolescent, la meva àvia, per fer-nos una gràcia, a la meva germana i a mi, va començar a regalar-nos figuretes de mussols. Després me’ls vaig quedar i vaig continuar comprant-ne i col·leccionant-ne, en tinc una bona colla. Per al logo no volia posar una foto meva i vaig triar una cosa molt meva, un dels mussols que tinc penjats a casa com a logo identificatiu. La casualitat em va dur a Sant Quirze del Vallès, on es celebra cada any una concorreguda Fira de mussols. 4. Passem ja a les ressenyes que hi publiques. No he calculat amb exactitud quantes entrades hi ha penjades al blog, però per la quantitat de noms d’autors dedueixo que és un nombre considerable i, per altra banda, Quadern de mots va néixer el gener de 2011. La pregunta és òbvia: quantes hores a la setmana, aproximadament, hi dediques?

134

Número 21 – Aforisme, 2013

No t’ho sabria dir, estic connectada pràcticament tot el dia ja que treballo davant d’una pantalla. M’agrada seguir els altres blogs i llegir articles i ressenyes, posar-me al dia. També procuro llegir una estona cada dia. El que més m’ocupa són les ressenyes i reconec que últimament no trobo els bons moments per escriure’n, això que tinc una pila de llibres llegits i no ressenyats. No t’ho puc quantificar. 5. Després de navegar i tafanejar per Quadern de mots la conclusió que en trec és que li tens una estima especial i tractes cada entrada amb molta cura. De fet cada ressenya consta d’un seguit d’apartats, en alguns casos habituals (títol, autor, editorial, guardons...) però en altres ben curiosos: “Amb quatre mots”, “Recomanada per” i “Tastets”. Ens podries explicar breument cadascuna d’aquestes seccions? Sí, he anat incorporant nous apartats per intentar fer les entrades més atractives. “Amb quatre mots” vull condensar molt breument què m’ha semblat el llibre i també és una manera de substituir la puntuació que feia servir abans. “Recomanada per” en alguns casos és una manera de donar les gràcies a qui m’ha aconsellat la lectura o a qui m’ha facilitat el llibre. “Tastest” és un recull molt personal d’aspectes que m’han cridat l’atenció mentre llegia i un lloc on recollir els mots que desconeixia o els que m’han captivat. 6. També he observat que en l’apartat “Autors”, a la columna de la dreta del blog, on indiques tots els escriptors i escriptores sobre els quals has llegit alguna obra i n’has parlat a Quadern de mots, rarament repeteixes noms. En la majoria de casos has ressenyat una sola novel·la, tot i que trobem autors amb dues o tres ressenyes i, el cas Lluïsa Forrellad, de qui has comentat cinc obres. Intentes oferir un ventall ampli d’autors i no repetir-los? O bé, dit d’una altra manera, ressenyes tot el que llegeixes o fas algun tipus de selecció de lectures abans de passar les teves impressions al blog? La tria de les lectures no és premeditada, sóc força impulsiva a l’hora d’escollir un llibre. Quan començo una lectura, però, 135

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

de seguida sé si el llibre m’atraparà o no i els que no m’atrauen prou o no m’agraden els deixo, i per tant, no en parlo al blog. Sí, faig una selecció prèvia però en funció del meu gust lector no en funció de què he de ressenyar o no o de què he de posar en el blog. Tinc una bona pila de llibres que no he acabat per diferents motius, però per respecte als autors i als lectors que sí els hi han agradat no en parlo al Quadern. Crec que he llegit totes les novel·les que han publicat les germanes Forrellad, les vaig descobrir tard i em van interessar de seguida. Malgrat la llista d’autors en tinc molts pendents de llegir, ja que no sempre m’és fàcil accedir als llibres que m’interessen. 7. Per tot això que em comentes dedueixo que sents molt teva una altra de les citacions que apareixen a Quadern de mots. Parlo de les paraules extretes del pròleg de la novel·la “Solitud”, de Víctor Català: “Llegidor meu: la costum que tinc d’endreçar-te quatre mots explicatius al davant de tots mos llibres, si en altres podies judicar-la vici, és en aquest una necessitat.” Realment tu també ho vius com una necessitat? Llegeixes pensant en la futura ressenya per al blog? Sí i no. Sí en el sentit que a hores d’ara tinc la necessitat de fer les ressenyes, malgrat la feina que em comporten. M’agrada recollir informació del llibre, llegir altres ressenyes i preparar la meva. N’aprenc molt, em dóna una nova visió de la lectura, m’enriqueix i em fa gaudir mentre la treballo. Les ressenyes em donen moltes satisfaccions i mentre en tingui ganes en seguiré fent. I no. No llegeixo ni trio els llibres en funció de la futura ressenya. Em guio per la meva intuïció o per alguna bona recomanació. 8. Hi ha un altre apartat al blog que per a mi és una petita joia i ho lligaria amb la teva resposta a la pregunta cinc: “Mots”. Podries explicar-nos què et va dur a crear un espai tan singular dins Quadern de mots i què pretens transmetre amb ell? M’agrada recollir mots. La majoria tenen connotacions molt personals, la sonoritat, el matís, la metàfora són el que posats en 136

Número 21 – Aforisme, 2013

una frase em fan aturar la lectura i m’inviten a tornar-la a llegir o a veure el que l’autor m’està dient. Són sensacions molt personals. A vegades també recullo mots nous, que no els havia sentit ni llegit fins aleshores. També gaudeixo molt del lèxic que ara pràcticament està en desús, mots de pagès, d’oficis, meteorològics... mots molt locals, altres que gairebé no fem servir o estan en perill d’extinció. Aquesta collita, com dic jo, depèn molt del tipus de llibre, de l’autor i en alguns casos, de la traducció. 9. El gener de 2011 vas inaugurar el blog i des de llavors et deus haver trobat amb més d’una anècdota divertida o curiosa. Ens en podries explicar alguna? Més que anècdotes són curiositats, com la del meu primer seguidor que va ser l’escriptor Llorenç Capdevila, de qui ja havia llegit algun llibre. Em va fer moltíssima il·lusió. O el fet de que em preguntin, sincerament, si hi ha traducció del llibre que acabo de ressenyar, cosa que dificulta la seva lectura a la gent que em segueix de fora de Catalunya. Això és una llàstima ja que impedeix que escriptors o llibres de casa es facin més visibles. 10. Sí, realment és una llàstima. I bé, ja hem arribat al final de l’entrevista. Moltes gràcies, Carme, per atendre’m, i ara és el teu torn: vols afegir alguna cosa? Hi ha algun tema que hagi quedat en el tinter i que tu vulguis col·locar damunt la taula? Només donar-te les gràcies per pensar amb el meu Quadern de mots per incloure’l en les teves entrevistes. oO0Oo

137

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

POESIA

POEMA DE CARN I OS Eva Moreno Bosch Flor Natural als Jocs Florals de Sants, Hostafranchs i la Bordeta 2013

En el llenç d’os que cobreix el meu pensament Jo parpella alada Tu aigua, tu sal del teu reflex Jo llum Tu sobtada resurrecció en el meu lòbul frontal Un univers d’astres dansa, gira i ens crea Jo atles Jo planeta Tu axis Tu anell Jo escàpula de neu Tu el sol Faristol Jo de la teva cintura Tu agulla solar en la meva jugular La nit es desploma sobre les paraules i despulla la nostra ànima Nua Jo de nom De verb Tu vestit Jo marbre Tu cisell Jo frase arraulida al teu coll Tu paladar de la meva oració 138

Número 21 – Aforisme, 2013

Jo primera temptació de la teva falange distal Incalculable batec tac

tac

Jo únic habitant de la teva red vascular Colom aletejant sobre el nostre teixit Tu au en ascens per la meva sang arterial I Jo la nit I Tu el bosc Llavors Jo lluna I Tu udol Jo ona de pols en el teu pols Tu fibra del múscul que em conté l’impuls Jo febre Tu ploma de la meva parpella Jo pell Tu salabror Columnes d’aire vertebral Jeroglífic de noms i de formes, aiguaneix de cossos Tu riu Jo llera Eclipse Lluna sorpresa de carn solar Incalculable batec tac

tac

Jo aigua a la sal Tu gebre en la meva concavitat Aiguaneix de sols Sang al galop Aiguaneix de vida oO0Oo

Il·lustració: “Nu reclinat” Amedeo Modigliani

139

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

POESIA

DESITJOS DEL COR Joan Lluís Cau Fogasa

Il·lustració: “Pèl-roja” Toulouse Lautrec

140

Número 21 – Aforisme, 2013

DESITJOS DEL COR Joan Lluís Cau Fogasa

On és la dolça ombra malmesa? Fatídica i sotil, malversa i serena, somicosa i encorbada, corona del vespre, taca perversa; Llum matinera que el meu pas il·lumines amb rajos encantats; els alegres penjolls bategen al vent, refreden els fluids de caràcter innoble i miren amb ulls de fada maleïda; Coratge malaurat de somni desconsolat, plores malbaratant llàgrimes de cartró, són de cera amb flaire de roser; On és l’apètala concòrdia? Que germina atemorida empesa per cendres que cruixen extasiades pels crits alliberats de les veus que ressonen en els plaers d’una esquelètica existència; I la serenor virginal, on és? Vaga per les cúspides maldites dels temples malferits que sagnen daurat i vermell, i emanen aigües nues del cor ferit per l’orgull; I l’amor clandestí, per què ha fugit? Famèlic i ple de misèria empeny la sorra, i amb les mans de pell descalça i llengües de vapor omple el verger del vent que respon a l’eco dels crits de l’amargor; Sofriments beneits corquen la distreta malentesa, sembla l’esdevenir d’un joc de nens, i un hi trepitja per trobar-se amb l’esperança buida per la soledat; Omple el càntir amb la pols dels plors i agulla el fil per brodar els desitjos més profunds, la llum s’apaga i no deixa veure les penes que broten de l’acàcia enraigada al meu hort; 141

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Com desitjo les paraules i la claror! Sentiments fidels que s’escorren per les races que tracen el camí d’un incert destí; al lluny caminen els crits de la terra; Recorda els retocs dels tristos tambors, que recullen amb el so les notes absortes en els infinits pensaments de la mar morta; agredida i ultratjada pels llamps transgressors que clamen tot just davant d’un vell monument, Envejat desitjo ser per somriure al silenci, afluixo la corda que em lliga a la vida, només desitjo ser vist cara a cara i mirar-li als ulls; vull que la mort m’usurpi de front i no amb un traïdor crit depreciï la meva humilitat; Desitjo acabar perfilat en el temps i amb secret remor ser pur com la clara guineu; de mi parlaran porucs pensaments; faran de mi un sincer esperit per a consol dels mortals. oO0Oo

142

Número 21 – Aforisme, 2013

PREMIS I CONCURSOS

«Lladres d’històries», de Sílvia Romero XV Premi ‘El Lector de l’Odissea’ de narrativa Divendres, 25 d’octubre de 2013, a l’Auditori Municipal de Vilafranca del Penedès, s’ha celebrat l’acte de lliurament del XV Premi de narrativa ‘El lector de l’Odissea’. A la convocatòria d’enguany s’han presentat trenta obres originals, que han estat sotmeses a dues fases de lectura i selecció per part dels integrants d’un consell de cent Lectors. El jurat professional ha escollit entre cinc textos finalistes, que han qualificat d’una gran qualitat. El jurat ha estat format per les lectores i membres del Consell de 100+ Lectors, Mercè Soler i Anna Mata, per en Jordi Tomàs, guanyador de l’any passat, Josep Lluch, editor de Proa i els escriptors i crítics literaris Sam Abrams, Llucia Ramis i Pere Anton Pons. La novel·la guanyadora ha estat “Lladres d’històries”, de l’autora barcelonina Sílvia Romero i Olea, que ha rebut el premi de mans del Conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, i que també ha comptat amb la presència de la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs; els guanyadors d’edicions anteriors, i els lectors que han integrat el jurat aquest any. “Lladres d’històries” relata l’ambició i la recerca de l’èxit a qualsevol preu, amb l’encreuament de dues històries separades per quaranta anys en el temps: l’exili a Mèxic d’un mestre, el seu fill i una nena òrfena als anys 30, amb la guerra civil ja clarament dominada per les forces franquistes, i l’afany per pujar en l’escala professional d’una jove periodista sense escrúpols en la Barcelona 143

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

del segle XXI. L’autora fa un retrat viu i mordaç del món del periodisme, de la comunicació i de la creació literària, amb uns personatges que generen solidaritat o rebuig, simpatia o antipatia, sovint esperonats per l’ambició i la gelosia. Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 1962) és llicenciada en Filologia per la Universitat de Barcelona. Inicia les seves activitats en el món de la literatura amb l’escriptura de contes infantils, alguns d’ells publicats a la revista “Tretzevents”. És l’autora d’altres novel·les com Amor a sang freda (finalista del Premi Sèrie Negra de Novel·la, 2002), Ànima Mesquina (Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó, 2004), Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres (Premi Lleida per a Projecte de Novel·la, 2006), Júlia M. (Premi Ramon Roca Boncompte, 2008) El camí del Bandama Vermell (Premi Columna Jove, 2010) i Foc grec (Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu, 2013). També ha tret el cap en el món de la poesia amb Renéixer (2006), s’ha endinsat en la pràctica del relat curt: Lluny de mi (1987), Taller literari (2005), Verbes (Premi Ramon Planes de Narrativa Breu, 2006), Drama en tres actes (2006) i Abraham Abulàfia (2006); i en el teatre amb Verí (Finalista del 8è Concurs Literari Vila de Gràcia). Ha estat Presidenta de l’Associació de Relataires en Català (ARC) i directora de la nostra revista literària “Lo Càntich” (2011-2012), en la qual, actualment, col·labora periòdicament amb la secció: “Xarxa literària”. El premi de narrativa El lector de l’Odissea A començaments de 1999, coincidint amb els primers cinc anys de singladura, la gent de la llibreria l’Odissea, en plena complicitat amb l’Isidor Cònsul, que acabava de ser nomenat director editorial de Proa, ens vam proposar emprendre una nova i agosarada travessia en el camp de les lletres a Catalunya: convocar un premi anual de narrativa en català anomenat “El lector de l’Odissea”, un premi que es particularitzés de la resta de concursos literaris que es convoquen a Catalunya per atorgar al lector, l’objecte passiu de tota la indústria editorial, un paper molt més 144

Número 21 – Aforisme, 2013

actiu i rellevant. És a dir, per implicar els lectors no tan sols en el procés de selecció de les obres i en el veredicte final del premi, sinó també en el seu finançament, per tal d’aconseguir que siguin els mateixos lectors els qui puguin decidir per una vegada a l’any quina obra ha d’arribar al taulell de novetats de les llibreries. Per tal de fer realitat aquesta idea vam crear un Consell de Cent Lectors que en el decurs de dues fases de lectura i per mitjà de grups de vuit o deu persones fa la tria de les obres finalistes i nomena dos representants per tal que formin part del jurat final, el qual també està format per escriptors i crítics. En les diferents convocatòries han passat pel jurat del premi, entre d’altres, Emili Teixidor, Pep Albanell, Jesús Castillo, Joan-Josep Isern, Vicenç Villatoro, Sebastià Alzamora, Margarida Aritzeta, Oriol Pi de Cabanyes, Àlex Broch, Joan Agut, Susanna Rafart, Joan Rendé, Mònica Zgustova, Ricard Ruiz, Ada Castells, Isabel Clara-Simó, Gaspar Hernández, Jordi Gàlves, Màrius Serra, Mathew Tree i Jordi Coca. Aquesta fórmula ens ha permès poder configurar en cada edició del certamen un jurat final que contrasti l’opinió dels especialistes amb la dels lectors, dues opinions que en molts casos divergeixen estrepitosament, i acabar premiant obres de contrastada qualitat pel fet d’haver superat aquest doble filtre. Els últims autors i autores guardonades amb aquest premi han estat Jordi Tomàs (El mar dels traïdors, 2012), Anna Monreal (Olives picants, 2011), Carles Zafon (Il·lusions òptiques, 2010) i Jordi Cussa`(El noi de Sarajevo, 2009). oO0Oo

145

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

PREMIS I CONCURSOS

PREMI LITERARI ABAT OLIBA Ripoll, 2013

Dissabte, 16 de novembre de 2013, a les 7 de la tarda, a la sala Abat Senjust de l’Ajuntament de Ripoll, es va lliurar el Premi Literari Abat Oliba. El jurat, format per Ramon Alabau, escriptor; Michèle Boix, professora; Cristina Casas, periodista; Enric Cassany, periodista; i Daniel Palomeras, metge i escriptor; va atorgar el premi de poesia a Jacint Sala, pel poemari “Són les sis”; declarant desert el premi en la modalitat de prosa.

146

Número 21 – Aforisme, 2013

L’acte va estar acompanyat per les actuacions d’Eva Curto, violoncel, i Joan Josep Mayans, veu i guitarra. Enguany, en complir-se seixanta anys de la darrera edició del Jocs Florals a Ripoll, amb motiu de la celebració de la Capitalitat de la Cultura Catalana, la Comissió Organitzadora de «Ripoll, Capital de la Cultura Catalana 2013», va decidir a recuperar-los sota un nou format: el Premi Literari Abat Oliba. o0O0o

147

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

PREMIS I CONCURSOS

LLIURAMENT DELS PREMIS LITERARIS ART I LLETRES 2013 Societat Cultural Sant Jaume Premià de Dalt, 2013

Dissabte, 23 de novembre de 2013, a dos quarts de 8 de la tarda, a la Sala de l’Orfeó de la Societat Cultural Sant Jaume de Premià de Dalt, s’ha celebrat l’acte de lliurament dels Premis Literaris Arts i Lletres 2013: el 37è Premi de Poesia Marià Manent i el Premi Arts i Lletres de Narrativa a la Memòria d’en Valerià Pujol.

148

Número 21 – Aforisme, 2013

L’acte s’ha iniciat amb la presentació del poemari “La destral”, de l’autor Jacint Sala, obra guardonada amb el 36è Premi de Poesia Marià Manent i prologada per Jordi Pàmies: «La destral és un llibre que colpeix el lector per la seva rara intensitat i per l’emoció que traspua, fruit d’una experiència vital plena de llums i d’ombres. Una vida passada pel sedàs de la paraula i convertida en matèria estètica: testimoniatge d’un home que ha estimat i ha sofert en una època estranya i difícil.»

Enric Vila - Jacint Sala - Mariona Borràs - Jordi Manent

A continuació s’ha fet públic l’acte del jurat de l’edició d’enguany, format per Vicenç Llorca, Mariona Borràs i Jordi Manent:

149

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Premi de Poesia Marià Manent A l’obra: “Terra humida” De l’autora: Glòria Calafell

150

Número 21 – Aforisme, 2013

Premi Arts i Lletres de Narrativa, a la Memòria d’en Valerià Pujol A l’obra: “La llàgrima” De l’autora: Anna Maria Villalonga

151

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Menció Especial del Premi Arts i Lletres de Narrativa A l’obra: “La donzella i l’anatomista” De l’autor: Toni Arencón i Arias

Els premiats van rebre, també, com a obsequi, una obra original del pintor Joan Pasqual. o0O0o

152

Número 21 – Aforisme, 2013

NOVETAT EDITORIAL

«LOGOS AMPHÍBOLOS» Montserrat Lloret Perxachs

Col·lecció Camí del Sorral - Número 12 Lo Càntich - ARC Octubre, 2013 Pàgines: 150 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica ISSN-EAN: 9772014303903 12> Pròleg: Glòria Calafell Il·lustració de coberta i il·lustracions interiors: Montserrat Lloret Perxachs 153

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Pròleg La ciència-ficció és un gènere especulatiu que narra possibles esdeveniments en un marc imaginari, la versemblança del qual es fonamenta en els camps de les ciències físiques, naturals i socials. Sovint es diu que la ciència-ficció va lligada als avenços tècnics que releguen l’home a ser un subjecte agent i pacient alhora de tot allò que s’ha aconseguit científicament i tecnològica. Com a gènere literari, però, la ciència-ficció ocupa des de finals del segle XIX i tot el XX un lloc preeminent en la narrativa en què el relat ens situa en un futur més o menys llunyà i en llocs que poden ser propers o fins i tot endinsar-nos en mons desconeguts, que poden estar situats en el nostre planeta o en un altre, fins i tot fora de la nostra galàxia. Hem de partir, però, d’on surt aquesta denominació que engloba tot aquest gènere. Hugo Germsback va encunyar l’expressió “ciència-ficció” l’any 1926 a l’incorporar-la a la portada de la revista de narrativa especulativa Amazing. No és que anteriorment no hi haguessin obres la temàtica de les quals en són un clar referent, hi ha crítics que la situen ja en la mitologia grega, per exemple el mite de Dèdal, constructor d’estàtues que es movien com robots, o en el segle XVIII la història del Baró de Münchaussen. És en el segle XIX en què els avenços tècnics, com ara el tren, meravellen i esporugueixen l’home que sorgeix la primera obra que es considera de ciència-ficció, encara que llavors no tingués aquesta denominació, es tracta de Frankenstein o el modern Prometeu de Mary Shelley on l’home demiürg és incapaç de fer una obra que s’assembli a la divina. A finals del XIX, però, les obres de Jules Verne i de Wells fascinen al lector perquè els atrau el desconegut, allò que fins i tot els pot embasardir. És a dir, la ciència subjacent passa a ser motiu d’inquietud o de preocupació per allò que no coneix a ser una font d’aventures i de descobriments, com el cas de Verne. La creació de mons ideals, de paradisos és per als filòsofs i pensadors una de les fites importants; així podríem tenir com a

154

Número 21 – Aforisme, 2013

precursor, al segle XVI, Thomas More amb la seva obra Utopia que va ser font d’inspiració a finals del segle XIX d’autors com Wells i tot el XX d’autors com A. Huxley, Asimov, R. Bradbury, G. Orwell, A. C. Clark... sense deixar a un costat W. Gibson autor de Neuromancer i un dels precursors del subgènere ciberpunk junt amb Philip K. Dick, autor de la novel·la Els androides que fou duta al cinema amb el títol de Blade runner en què el “paradís” no és un altre que la Terra convertida en lloc asfixiant, a vegades, ple d’éssers marginals. És una distòpia postindustrial. I és que tots els avenços tecnològics del segle XX convergeixen en literatura que es desvia de la ciència per abastar la tecnologia més avançada en què l’home lluitarà per ser-ne el centre per damunt de personatges robotitzats creats per ell. L’home demiürg, creador de Prometeus, en futurs no gaire llunyans o molt llunyans que tenen com escenari la terra, encara no ha acabat. És el cinema, però, qui s’ha encarregat de visualitzar aquests relats amb pel·lícules que van des de les grans obres literàries del gènere fins a la trilogia de Matrix, escrita pels germans Wachowski per al cinema, o els Terminator, Dune... El poder visual del cinema, després la televisió i, per últim, internet, és a dir la telecomunicació, han estat els grans difusors d’aquest gènere que ha creat adeptes arreu del nostre planeta. Però, per sintetitzar, per què aquestes narracions i/o pel·lícules? Què pretenen? Què amaguen, a part d’entretenir i/o angoixar al lector o espectador? En la majoria d’autors hi ha com a tema principal, a part d’una fascinació per la tecnologia i/o la ciència i una preocupació pel medi ambient, una dosi de crítica social, sense que cap característica n’exclogui l’altra. Així en el recull que avui ens ocupa LOGOS AMPHÍBOLOS, l’autora fa d’aquests temes la base en la qual desenvolupa les seves històries on també la intenció d’entretenir el lector mitjançant aventures es fa ben palesa. Emmarcats en societats futures, Montserrat Lloret, en tres contes del recull: Futur imperfecte, 2169 i Operació futur fa una crítica social, concretament al poder polític desproveït de tot tipus d’ètica i moral. [...]

155

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Híbrids és el primer de dos contes que tracta del medi ambient, concretament del Forat de la Capa d’Ozó que s’ha trobat al Pol Sud. [...] Un altre conte en què el medi ambient és el tema és Quan el Sol dorm. [...] Totes aquestes narracions tenen un tema subjacent, però, i és comprensible i deduïble què, o millor dit qui és el futur d’una societat? Els infants. Així, doncs, per a Montserrat Lloret la infantesa, la seva educació és important perquè una de les preguntes que cal fer-nos és quina societat deixarem a les generacions futures als nostres fills i filles, als nostres néts i nétes? [...] No tots els contes del recull són tan reivindicatius, n’hi ha tres prou diferenciats. Les boques de l’Avern és una narració d’aventures que se situa entre La Garrotxa i el Pla de l’Estany entre que beu de les fonts de Verne en Viatge al centre de la Terra i La màquina del Temps de Wells. [...] Computadora universal és una narració de temàtica molt actual: el protagonista és un element de la informàtica que l’autora l’antropomorfitza fins a emmalaltir-lo, sanar-lo i integrar-lo a la xarxa perquè faci la funció per la qual ha estat creat. Transmutació és l’últim títol del recull i el més entranyable: l’estada de l’ésser al claustre matern, les seves sensacions i la sortida amb la posterior trobada amb els éssers que l’estimaran i ha de trobar-se agombolat. Per la manera de narrar-lo és un conte amb una gran dosi de poesia. Cal tenir en compte que l’estil, la manera de narrar és important en aquests relats perquè les descripcions dels llocs i situacions introdueixen el lector on vol l’autora. [...] Com podem adonar-nos, l’autora del recull, a més de ser una admiradora del gènere, també escriu relats segons els cànons més rigorosos i és que la ciència-ficció incita a l’escriptura i com podran comprovar també a la lectura, ja que des del primer conte no podran deixar de llegir LOGOS AMPHÍBOLOS. Glòria Calafell Sant Feliu de Guíxols, 2013 oO0Oo

156

Número 21 – Aforisme, 2013

NOVETAT EDITORIAL

«PARAULA D’ESPRIU» Diversos autors

Col·lecció Camí del Sorral - Número 13 Lo Càntich – ARC Novembre, 2013 Pàgines: 108 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica ISSN-EAN en paper: 9772014303903 13> ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303132 13>

157

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Autors Ricard Cabré • Roigé Mercè Gambús • Montserrat Comas Torrents Pilar Morte Monte • Teresa Serramià i Sansó Ramon Navarro Bonet “rnbonet” • Pilar Campmany i Piqué Antònia Torrelles i Forcada • Glòria Bosch i Morera Josep Estruel Filella • Núria Niubó i Cabau • Pep Estany Ferrer Glòria Calafell • Juan Ruiz Rey Carles Ferran (Carles Fernández Serra) • Glòria Forasté i Giravent Aurora Marco i Arbonés • Gemma Matas Gustems Josep Casals i Arbós • Ramon Carreté Parera • Jaume J. Pàmies Emília Illamola Ganduxé • Francesc Arnau i Chinchilla Mercè Bellfort • Montse Farrés Ubach M. Montserrat Medalla • Rosa Pujol Brustenga Mercè Bagaria • Montserrat Lloret • Josep Maria Repullés Pey M. Rosa G. Zellweger • Encarna Romero Rosa Maria Marquès Llorenç • E. Viladoms Ferran d’Armengol • Ferran Planell i Coflent Pau-Marc Riera i Albó • Anna Vidal Bernades • Miquel Santaeulàlia Elena Bonals Barberà • Joaquim Benet i Porcell Amadeu Lleopart i Costa • Empar Sáez • Mercè Amat i Ballester Roser Tió i Puntí • Toni Arencón i Arias M. Pilar Navarro Morte • Roser Fernández Zúñiga Violant Barquet i Colomé • Albert Calls i Xart • Jordi Masó Rahola Anna Rispau i Falgas • Montse Assens • Cinta Pons Domingo Albert Guiu Bagés • Anna Gassull Julià • Liudmila Liutsko Josep Maria Corretger i Olivart • Ignasi Soler Cabetany Pere Fornells i Miquel • Laura Trives Garcia • Tanit Amorós Marta Villar i Ametller • Lídia Escoda Assens • Carla Andradas Royo Marta Guerrero Oñatevia • Edgar Cotes i Argelich Clara Viñas Palou • Tai Salvadó Fontserè Àlex Biosca Farrés • Marçal Galan • Tarikú Salvadó Fontserè Ainhoa Campoy Garcia-Campmany • Mireia Caballero Estruel Mireia Garcia Crevillén • Arnau Garcia Crevillén

oO0Oo

158

Número 21 – Aforisme, 2013

Crònica de la gala solidària “Paraula d’Espriu” Associació de Relataires en Català

Per: M. Pilar Navarro Morte Fotografies: Ferran d’Armengol - Esther Llobet i Díaz

Dissabte, 30 de novembre 2013, a les 19:00h., a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, es va fer la presentació del recull “Paraula d’Espriu”, fruit d’un projecte engrescador que abastava uns objectius artístics i literaris assolits amb escreix; un sentit homenatge a l’escriptor Salvador Espriu, l’any en el qual es commemora el centenari del seu naixement, a partir dels seus propis mots; i, finalment, un propòsit solidari en favor de La Marató de TV3 d’enguany, que diu molt de tots. Tot plegat traduït en un èxit de públic que va omplir a vessar l’Auditori de la Biblioteca i va obligar a obrir les portes de l’amfiteatre.

“Al sempre admirat Salvador Espriu si cal, amb disculpes”.

Amb aquestes paraules del poeta Joan Oliver, conegut com «Pere Quart», la seva filla, Sílvia Oliver, va iniciar la gala recitant el poema “Assaig de plagi a la taverna”. Compartia l’escenari amb Roger Martínez, jove cantautor que ens va obsequiar amb la seva versió del “Poema XXX” de La Pell de Brau, que tot seguit va recitar Sílvia Oliver.

159

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Sílvia Oliver i Roger Martínez

A continuació, M. Montserrat Medalla i en Toni Arencón –que conduïren l’acte amb un mestratge que desmentia els nervis que havien confessat abans de començar–, van donar la benvinguda a tots els assistents. En Toni Arencón explicà el projecte «Paraula d’Espriu»: com havia sorgit a partir de la seva idea d’unificar la celebració de l’Any Espriu amb la solidaritat per a La Marató, i com havia evolucionat fins a tenir a les mans el llibrerecull que inclou noranta obres de 76 autors i autores d’arreu dels Països Catalans, amb edats compreses des dels set fins als vuitanta-quatre anys. Na Montse ens parlà de La Marató, que enguany gira la mirada cap a les malalties neurodegeneratives, com el Parkinson, l’Alzheimer, l’esclerosi múltiple, l’esclerosi lateral amiotròfica o les atròfies musculars, entre altres.

160

Número 21 – Aforisme, 2013

M. Montserrat Medalla - Toni Arencón i Arias

I, a partir d’aquí...: l’espectacle ha començat! Sí, sí, espectacle perquè –deixeu-m’ho dir– tota la presentació esdevingué un espectacle entranyable de música i poesia que comptava amb uns col·laboradors d’excepció: la Coral Interreligiosa per la Pau, de la Fundació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, sota la batuta d’en Josep Maria Gironell; i també amb uns Espriu particulars, Núria López i Ferran Planell, que recitaren els poemes d’Espriu; i altres rapsodes que llegiren una selecció de poemes del llibre.

Coral Interreligiosa per la Pau, de la Fundació UNESCO per al Diàleg Interreligiós sota la batuta de Josep Maria Gironell

161

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Núria López i Ferran Planell

Difícil transmetre en aquesta crònica, sense l’ajut de la veu, la màgia de les paraules i cançons que ompliren aquell vespre. Recorreré, si m’ho permeteu a l’ordre cronològic.

Coral Interreligiosa per la Pau

162

Número 21 – Aforisme, 2013

El cant de joia «Hevenu Shalom, Alejem», un cant de joia que desitja que la pau sigui amb tots nosaltres, va donar pas a la veu d’en Miquel Santaeulàlia que llegí “Detalls morals”, una prosa poètica de Roser Fernández Zúñiga que parteix dels versos del poema “Fragments Morals” del llibre Miratge a Citerea: “Estic trasbalsat. Clàudia ha descobert el meu secret, s’ha apoderat del meu quadern de memòries i ha promogut un escàndol.”

Miquel Santaeulàlia

Va escriure el poeta: “A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol”. Núria López recità el Poema XLVI, de “La Pell de brau”. La segona cançó, «Stand by me», ens va dir “jo no tinc por mentre estiguis amb mi”. Un clam per la companyia, que feia seu Aurora Marco Arbonès en l’inici del seu poema, “Versos de consol”, que vàrem sentir de la veu de Marta Pérez Sierra, i que com-

163

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

partia versos del poema “De tan senzill, no t’agradarà” del llibre El caminant i el mur. “Cansat de tants versos que no fan companyia”

Després, Ferran Planell i Núria López recitaren el “Poema XIX” de Final del laberint, de 1955. Sense deixar la poesia, la Coral va interpretar «Oració al Senyor, Sant Jordi», un poema d’Espriu musicat per Francesc Vila, que va donar pas als rapsodes Marta Pérez Sierra i Joan Opi per recitar “Direm la veritat” de Pilar Navarro, un poema que pren repetidament els versos del “Poema XXV” de La Pell de brau. “Direm la veritat, sense repòs”

Ferran Planell va respondre amb el poema “Inici de càntic en el temple” del poemari Les cançons d’Ariadna, per demanarnos que, a més de dir la veritat, ens mantinguem fidels.

Empar Sáez

164

Número 21 – Aforisme, 2013

Amb «Jerusalem d’or» els cantaires ens retornaren als pous d’aigua, al mercat i a la plaça, i Empar Sáez ens feu emmudir amb el seu poema “En el silenci”, escrit a partir d’un vers del “Poema XXXV” del Llibre de Sinera. “En el silenci de la tarda i el seu pas”

Ferran Planell va trencar el silenci per exalçar el “Cel de Jerusalem”, del recull Mrs. Death.

Ferran Planell

Va arribar el moment dels somnis quan la coral interpretà «Imagine» i posteriorment Elisenda Sala i Marta Pérez Sierra van recitar “Somnis” de Montse Assens i Anna Rispau, inspirat en els versos del “Poema XXVI” del llibre Per al llibre de salms d’aquests vells cecs. “Brilla, dins l’únic coneixement del negre, l’or dels meus somnis”

165

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Elisenda Sala

Marta Pérez Sierra

166

Número 21 – Aforisme, 2013

Uns somnis que ens conduïren a “La cançó del matí encalmat” del poemari El caminant i el mur en veu de Núria López. La presentació anava guanyant en ritme, i la coral n’hi va afegir amb la cançó «This little light of mine» que va arrancar els aplaudiments del públic, llum interior, del passat, de la bellesa del sol... i va donar pas a la veu de Miquel Santaeulàlia recitant “Dies i sols perduts”, prosa poètica de Josep Casals inspirada en versos del “Poema II” i del “Poema IV” de Cementiri de Sinera. “... No estimo res més, excepte l’ombra viatgera d’un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre” “... Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts ...”

Núria López ens permeté seguir deambulant pel Cementiri de Sinera, amb el poema “Els meus ulls”. I si la cançó anterior havia tingut ritme, amb «Ipharadisi» la coral es va acabar de posar el públic a la butxaca i va aconseguir la seva col·laboració marcant el ritme de la música.

Coral Interreligiosa per la Pau 167

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Espriu, però, no considerava la seva/nostra terra un paradís, com havia deixat palès en el seu poema “Assaig de càntic en el temple” del llibre El caminant i el mur; uns versos que van servir a Albert Calls per iniciar el seu “Assaig de càntic en el supermercat”, que recità Joan Opi. “Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra”

Joan Opi 168

Número 21 – Aforisme, 2013

A continuació vam sentir el poema original “Assaig de càntic en el temple” del llibre El caminant i el mur, recitat per Ferran Planell. Estàvem a punt d’acabar la presentació i l’escenari es va omplir de nens i nenes, alumnes de Cant Coral l’Escola Municipal de Música Can Roig i Torres de Santa Coloma de Gramenet, que també van voler col·laborar en aquest acte interpretant «La festa de la Pau» conjuntament amb la Coral Interreligiosa per la Pau; una cançó que ens parlava de la màgia d’un mag i del que farien si en disposessin d’ella.

Escola Municipal de Música Can Roig i Torres de Santa Coloma de Gramenet

I potser no de la màgia d’un mag, però ens explicava Montse Medalla que el projecte sí que havia comptat amb la màgia de molts infants que havien participat. Una mostra va ser el poema “La pluja cau”, de Tai Salvador Fontseré, inspirat en la “Cançó del triomf de la nit” del llibre El caminant i el mur, i que va recitar ella mateixa. “Quan et sentis cridat pels corns de caça, ja per sempre seràs del fosc reialme.”

169

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Tai Salvador Fontseré

Arribava el moment final. En Toni Arencón preparava el comiat i presentava el poema “El passat” del llibre Per a la bona gent, amb el que Núria López i Ferran Planell tancaven la ronda de poemes. Un poema de comiat per a tota la bona gent que va assistir a l’acte per a una causa solidària. Finalment, Montse Medalla i Toni Arencón van acomiadar l’acte. No van estar-se de mostrar l’agraïment a tots aquells que d’una manera o una altra han fet possible que “Paraula d’Espriu” veiés la llum, una llarga llista de noms que no van voler citar perquè era massa llarga: promotor, comissió de l’Associació de Relataires, autors i autores, il·lustradors i il·lustradores, companys que havien tingut cura de la correcció, edició i publicació del llibre, coordinadors de l’acte, cantaires, rapsodes i tot el públic en general. Amb tot era inevitable, i penso que és just deixar-ho escrit, fer esment especial a Toni Arencón, com “paridor” de la idea, i a Montse Assens, Pere Fornells i Mercè Bagaria per tota l’or-

170

Número 21 – Aforisme, 2013

ganització i coordinació del certamen i de la gala, que ha estat genial. Ells es van acomiadar dient que era “un honor ser aquí, avui, amb vosaltres”, però us puc ben assegurar que l’honor i el plaer va ser per tots els que hi vam assistir. L’acte va acabar amb les fotografies de rigor i uns breus moments per compartir converses i impressions amb altres amics relataires que anem desvirtualitzant a través d’aquestes trobades.

171

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

I ara que us he explicat com va anar, us explicaré que em va semblar. Va ser una presentació molt diferent de la resta de presentacions de l’ARC, com també ho eren els seus objectius, la seva finalitat. Vam gaudir d’un vespre entranyable, en un ambient carregat de sensibilitat; van ser prop de dues hores que van transcórrer sense adonar-nos, amb un ritme fluid i amè: l’equilibri just entre l’alternança de propostes i la continuïtat visual que impedia distreure l’atenció. Els poemes escollits enllaçaven agradosament amb les cançons i la tornada dels Espriu, cosa que em sembla, ben segur, una tria difícil. Quan vulgueu, hi tornem! oO0Oo

Crònica: M. Pilar Navarro Morte Fotografies: Ferran d’Armengol - Esther Llobet i Díaz

172

Número 21 – Aforisme, 2013

NOVETAT EDITORIAL

«A L’ALTRE COSTAT DEL MIRALL» (poemes per sobreviure) Joan Abellaneda i Fernàndez

Col·lecció Camí del Sorral - Número 14 Lo Càntich – ARC Desembre, 2013 Pàgines: 90 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica ISSN-EAN en paper: 9772014303903 14> ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303149 14>

173

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Pròleg: Toni Arencón i Arias Il·lustració de coberta: “Drei Akte vor dem Spiegel” Otto Mueller

Pròleg Lectora i lector de pròlegs, atureu-vos un instant. Observeu el mirall. És la nostra creació o és la nostra recreació? Imatge efímera, la nostra, reflectida en el mirall. L’evocació és deliciosa. I el poeta ho sap. Els mots traspassen els límits físics del mirall. Llisca la perspectiva. Sense sentiment, sense emoció, com a mínim, no tindria sentit ni credibilitat escriure poesia. La disposició emocional dels éssers humans ens impulsa a la creació poètica; des de molt abans de ser absorbits i esborrats definitivament pel polsim argentat de les estrelles... des de ben poc després del màgic moment de néixer. Talment, podem plorar sense vessar llàgrimes; però la primera llàgrima, la llàgrima virginal, és sempre muda i cristal·lina. Sentiment silent. I un dia es trenca alguna cosa..., preludia el poeta. Concebuda, la veu poètica s’obre a tothom i en especial a aquells i aquelles que es van perdre un dia –incert– entre fulls amb aroma de safrà, buscant llur propi esperit, delatats per la debilitat per la paraula amada. Poesia és vida!, exclama Glòria Calafell –poetessa a qui admiro i venero–; i aquesta exclamació contempla tota la possibilitat subtil de la creació. Tota la meva vida cabria en un poema, afegiria jo. Si m’apuren, en un vers. En un únic vers. Seria un vers-epitafi, o un versreencarnació. Seria una hipàl·lage. Escriuria, per exemple, La nit està estrellada, i tremolen, blaus, els astres, en la llunyania, i signaria Neruda, com a heterònim. I tindria sentit, la vida, la meva vida, perquè tindria sentiment i emoció i goig i finalitat.

174

Número 21 – Aforisme, 2013

En la poesia, els versos i els silencis s’abracen. Les rimes, sovint, s’acaricien. Els poemes es relacionen amb situacions concretes i amb estats d’ànims determinats. El poeta ho manifesta clarament: escriu per sobreviure. A L’ALTRE COSTAT DEL MIRALL és un recull de poesia de supervivència, dividit en tres parts, no exemptes de risc, entrellaçades en un joc insalvable de miralls delators. El títol és indicatiu, però, què o qui hi ha a l’altra banda del mirall?, ens preguntem. Sabem que el mirall deforma la realitat. Sabem que la imatge que ens retorna el mirall és sempre un reflex invertit. Sabem que els atlants dominaven l’antiga tècnica de la creació de miralls i que, a través d’ells, podien traslladar-se sense alterar el continu de l’espai i del temps. Jorge Luis Borges, amb vint anys, va tenir un primer coneixement del secret dels miralls. Ho va començar a insinuar en el relat sobre el llibre imaginari TLÖN, UQBAR, ORBIS TERTIUS, però no es va atrevir a desenvolupar la totalitat del misteri. Malgrat el seu pas enrere, per a la posteritat, va deixar escrita una frase magistral: “Des del fons remot del corredor, el mirall ens aguaitava. Descobrim (en l’alta nit aquest descobriment és inevitable) que els miralls tenen un xic de monstruosos”. Tot això ho sabem. Està escrit. Està somniat. Hi ha, però, incerteses que no coneixem i que el poeta ens descobreix. De la Natura, la primera part del poemari, gaudi estètic, ens introdueix en la senzillesa i en l’essència de la realitat existent. El mirall es converteix en una porta oberta a un espai aparentment (in)transcendent: Desperten els pobles amb el so de la veu calma de la mar que pica a les finestres, trapella.

175

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

El poeta reflexiona sobre una natura vivencial i juganera, en la qual –com en la filosofia pura de Kant–, impera la necessitat sobre la finalitat: Cansat, en un badall que tanca els ulls, l’horitzó s’empassa la immensa blavor mentre grinyolen tramoies al vell firmament.

De l’eròtica i de l’amor, la segona part del poemari, ens mostra el vessant més íntim –confidencial i prohibit– del poeta. El mirall es converteix en un forat secret. I la lectura dels poemes ens fa sentir –ser-ne– còmplices: Per un forat voldria veure com et busques amb les mans a l’entrecuix els teus llavis, humitejats de passió, i els dibuixes, resseguint-los, donant entrada al plaer.

Els miralls, és clar, continuen presents: Emmirallant-nos en cada carícia, resseguim els límits amb dits experts i allisem la seda i el vellut, amorosits.

Del desconsol i l’esperança, la tercera i última part del poemari, ens retorna a la llàgrima primigènia i silenciosa, tancant el cercle. Ja sabem que són els miralls els que ens observen i no nosaltres a ells: I a l’aire, faig giravoltes sense rumb ni sentit, doncs ja no tinc por del que em diguin els ulls del mirall.

El mirall, ara, és capaç de desvestir-nos i mostrar-nos tal com som en realitat, nus, adoptant un paper decisiu:

176

Número 21 – Aforisme, 2013

Quan el mirall del poeta, més enllà de l’últim punt, et mostra l’ànima nua i et bull la vida per dins. –No, no es pot explicar–

No, no tindria cap sentit escriure poesia. Sense sentiment, sense emoció, sense intensitat, sense confidències, sense passió... no tindria ni sentit ni credibilitat. Lector, lectora, atureu-vos; ara sí. El mirall està davant vostre. Jo, també, ja he creuat la línia divisòria: Allà on no existeix el revers; on l’espai, finit, es fa comprensible, on només el mag pot entrar. Allà on hi ha l’essència... Allà voldria anar jo, a l’altre costat del mirall.

Toni Arencón i Arias Sant Esteve de Guialbes, Novembre de 2013 oO0Oo

177

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

NOVETAT EDITORIAL

«L’IRASCIBLE DESIG» Josep Maria Corretger i Olivart

Col·lecció Camí del Sorral - Número 15 Lo Càntich – ARC Desembre, 2013 Pàgines: 92 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica ISSN-EAN en paper: 9772014303903 15> ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303156 15> Il·lustració de coberta: “Nu” (fragment) Ignasi Pinazo i Camarlench 178

Número 21 – Aforisme, 2013

L’irascible desig i la meva escriptura

Aquest

poemari tracta sobre els desitjos, allò que volem aconseguir, que anhelem, però que sovint i per la raó que sigui no assolim. L’estimada, l’eros, la pàtria, la natura, la quotidianitat, el taciturn, un objecte, un pensament, versa sobre tot això, amb molt de sentiment. És un tòtem de poemes que diuen molt de mi, però d’altres són imaginats, són idees que em vénen mentre llegeixo o escolto els evangelis, una conversa, un programa cultural i ràpidament les anoto, ja sigui en un paper que tinc a mà, un bitllet de tren, en un missatge de mòbil, o bé que intento memoritzar, de vegades, d’aquí s’origina un poema, d’altres no. Uns poemes els escric en un instant, d’altres en dies, hores, setmanes o guardo la idea en un arxiu per a més endavant, reprendre-la. Hi ha molts pocs poemes que tinguin rima perquè a mi m’agrada fer vers lliure, tot i que no la defujo, però de vegades, si no és molt bona, et pot sortir un poema carrincló, per això per mi no és imprescindible per escriure en vers. M’encanta disposar de màxima llibertat. L’irascible desig conté un seguit de poemes que han estat escrits a cavall de les terres del Segrià i les del Vallès Occidental. La primera perquè és la meva terra i la segona perquè és on de fa uns anys treballo. És un poemari del qual em sento molt satisfet. Vaig revisar-lo un i altre cop, i fins i tot vaig presentar en algun que altre concurs poètic, sense massa sort. Tanmateix, penso que vaig aconseguir plasmar la idea que tenia a la ment i cap a on volia portar el poemari, donar-li una màxima compleció, indiferentment que fos o no premiat i l’esforç que hi vaig posar és plausible. La temàtica dels poemes és molt planera, m’inspiro en el meu entorn proper, paisatge, amistats, temps, pensades del moment, reflexions, la literatura. Per exemple, quan camino pel carrer observo o rumio alguna cosa, llavors, m’il·lumino i d’aquí pot veure la llum algun poema o simplement res, una afanyosa meditació. Quan els escric sento satisfacció, em fascina plasmar les 179

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

idees al paper, sense cap més intenció que assaborir-los i poder gaudir-los més d’una vegada. Encara me’n recordo quan els escrivia primer en fulls, petites llibretes o en la meva vella màquina Olivetti i refeia un i altre cop aquell full amb el poema perquè no em satisfeia el seu resultat final. Aquí estan els meus orígens com a poeta. Sempre m’ha omplert jugar i enriquir-me amb els mots. És per aquesta raó que m’agrada escriure, m’encanta la literatura, el cinema, la música, el teatre, la pintura, i quan tinc idees escric sobre tot això, fitant un quadre, una pel·lícula o llegint, ja se’m retroalimenta la ment. Simplement, m’apassiona. De tant en tant, m’enllepoleix revisar els poemes que escrivia ara ja fa uns anys, alguns sense data de caducitat, suportant bé el pas del temps, em diverteixo, els guardo amb nostàlgia i molta estimació, són el meu petit tresor, allí estan, per a la història, per a qui els desitgi o si més no, en un precís moment els necessiti. Josep Maria Corretger i Olivart oO0Oo

180

Número 21 – Aforisme, 2013

NOVETAT EDITORIAL

«L’AIGUA» Diversos autors

Coedita: Editorial Meteora Associació de Relataires en Català (ARC) ISBN 978-84-92874-88-0 | 168 pàg | 13,5 x 20cm | Rústica

181

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Autors: Martí Illas Guinart · Arnau García i Crevillén · Mireia García i Crevillén Enric Armengol Garcia · Àlex Valero Liutsko · Marc Valero Liutsko Ainhoa Campoy Garcia-Campmany · Miquel Àngel Arencón i Llobet Joan Gausachs i Marí · M. Montserrat Medalla · Mercè Bellfort Josep M. Repullés Pey · M. Alba Tort Clérico · Pilar Navarro Pilar Campmany · Montse Assens · Josep Ventura Codina Anna Rispau · Sílvia Romero · M. Teresa Galan Buscató Ferran Planell i Coflent · Montserrat Cuadros · Lluís Servé i Galan Shaudin Melgar-Foraster · Joan Carles Franquet · Liudmila Liutsko Sílvia Armangué · Montserrat Lloret · Sergi G. Oset Gemma Matas Gustems · Jordi Masó Rahola · Joan Abellaneda Ferran d’Armengol i Galceran · Mercè Bagaria Albert Calls i Xart · Jaume J. Pàmies

Pròleg: Oriol Vergés

Imatge de la coberta: Joan Salvador Gelabert

Disseny de la coberta: M. Jesús Royo

Pròleg L’AIGUA, segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, és «líquid transparent, inodor i insípid...». Als contes que llegireu, però, és irisada, amb olor de primavera i amb un sabor que us satisfarà. L’aigua, al laboratori, és H2O i prou, però, a la font de Montjuïc, és un ballet de raigs i de colors... L’aigua, a casa nostra, la tenim a la dutxa, al rentaplats, a la rentadora... i tenim un ensurt quan arriba la factura mensual... Que no cau del cel, la pluja? L’aigua és gairebé arreu si contempleu els paisatges que la mare natura ens ha cedit en usdefruit. I, si us mireu endins, a l’interior del cos propi, hi és en un setanta cinc per cent. No és arreu, no; escasseja molt a

182

Número 21 – Aforisme, 2013

Burkina Faso, i un nen burkinès, en un dels contes, es meravella que en ragi de l’aixeta a la llar de la família que l’ha acollit. Ara bé, en el llibre que teniu a les mans, l’aigua corre pels rius, s’embraveix en el mar i es converteix en un doll d’imaginació en els contes que llegireu. Aquest imaginació dels «relataires», tenyida d’inspiració poètica, ha personificat els éssers de les aigües, des d’un peixet que no sabia nadar a dofins juganers, com el Morrot, l’amic de la nena Ona, o balenes sàvies... Però el raig imaginatiu amara també les nimfes, els dracs o les bruixes, perquè tots i totes, d’una manera o d’una altra, es relacionen amb el tema... I és més, fins i tot les gotes d’aigua es mereixen un nom en les seves aventures, com la Marina, l’Espurna, la Maria, la Carlota, la Nesea i l’Èfira i, també, les Glup. L’aigua és un valor que hem de conservar: és la vida d’avui i l’existència en el futur. Això ens recorden els contes realistes amb l’avi que descobreix la naturalesa al nét i el paper dels núvols en el cicle de l’aigua... Però, però... La Mireia que pintava paisatges i núvols no en reproduïa un de gris, avergonyit i trist, fins que va aprendre a descarregar l’aigua que duia i va contradir la cançó d’en Raimon «Al meu país la pluja no sap plure...». I un altre punt satisfactori: la recopilació ha tingut l’encert d’endreçar i adreçar els relats, de canalitzar-los, d’acord amb les edats dels autors i la dels lectors als quals van dirigits: els contes «amb lletra de pal», «amb lletra menuda» o «amb lletra gran», malgrat que els adults també sabem fantasiejar amb les aventures que somien i expliquen els menuts. Crec que aquesta ordenació ajuda a una finalitat ecològica i didàctica del llibre que, de ben segur, pot ser molt útil com una lectura escolar. Només em queda, pecador de mi, oferir simbòlicament, «aigua d’olor» en gratitud als trenta cinc «relataires» i «fer venir aigua a la boca» als lectors amb el convenciment que, ben xops de satisfacció, sabran agrair la riquesa i la varietat dels contes. Oriol Vergés Escriptor President d’Honor del V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana (2013)

183

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Crònica de l’acte de presentació de L’aigua Per: Esther Llobet i Díaz Fotografies: Ferran d’Armengol

Gotes de pluja... Amb l’escenari buit... sona la cançó «Singing in the rain», de Gene Kelly. Els presentadors entren amb paraigües. Parlen del xàfec que cau. Un cop a l’escenari, deixen els paraigües a terra perquè s’eixuguin. Remenen els papers. La cançó encara sona. Llavors, de sota d’una taula, surt la Gota Espurna i comença a moure’s, acabada de néixer. Un nen, que està assegut a la primera fila, quan veu que la gota acaba de néixer, puja a l’escenari. La música s’atura. El nen s’acosta a la gota. “Hola, ets una gota d’aigua?”, li pregunta. La Gota Espurna fa que sí amb el cap, s’espolsa, es mou rítmicament. “Ets molt bonica!”, refereix el nen, “Jo em creia que les gotes eren transparents, però ets de colors. Véns de molt lluny?”. La gota assenyala el cel... un núvol... 184

Número 21 – Aforisme, 2013

Georgina Sáez - Núria Vilahur - Guerau Martínez

Amb la representació de la breu història “Gotes de pluja”, a càrrec de Georgina Sáez, Núria Vilahur i Guerau Martínez, dissabte, 14 de desembre de 2013, a les 12 hores i a la Sala de la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat, es va presentar el recull de contes coeditat per l’Editorial Meteora i l’Associació de Relataires en Català (ARC), dedicat a l’aigua, bé escàs que cal protegir per preservar la salut del planeta i de tots els éssers que l’habiten, considerat de vital importància per l’Assemblea General de les Nacions Unides que ha dedicat l’any 2013 com l’Any Internacional de la Cooperació en l’Esfera de l’Aigua. Després de la representació, l’acte es va iniciar formalment amb les paraules de M. Montserrat Medalla: “Bon dia als relataires de totes les edats, des dels més menuts fins als més grans. Bon dia als que m’acompanyen aquí a la taula: en Ferran Planell, a qui tots ja coneixeu i, si no, ja el coneixereu; perquè és, des de l’assemblea celebrada al mes d’octubre, el nou president de l’ARC, tot i que encara no hem tingut oportunitat de donar-li la benvinguda com cal. Senyor president, l’expresidenta et desitja allò que s’acostuma a desitjar en les estrenes: molta merda.” A continuació va presentar a dos dels autors que formen part del recull: Montserrat Cuadros, autora del relat “La llegenda de

185

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

l’aigua de la vida” i en Joan Carles Franquet, autor del conte “L’aigua blanca”. L’aigua és el novè llibre de la col·lecció Relataires. I aquest ha estat el quart any consecutiu que, per aquestes dates nadalenques, el tema de la convocatòria ha servit per inspirar relats deliciosos: trenta-cinc històries, algunes ambientades al mar, protagonitzades per balenes, dofins, pirates, nens que estimen els animals... O ambientades en rius amb peixos tristons que no saben nedar, granotes, capgrossos, amb truites que es deixen agafar... O ambientades en llacs cristal·lins on viuen les nimfes, on hi ha l’illa de la primavera. També hi trobarem bruixes, bruixots, dracs, monstres d’aigua... Però si un lloc ha estat el preferit pels relataires per situar les històries, aquest ha estat els núvols, casa i alhora transport, de les moltes gotetes d’aigua que han triat com a protagonistes. No sempre, però, plou a tot arreu. I també ens trobem contes on nens africans descobreixen sorpresos com n’és de fàcil que l’aigua ragi per una aixeta a les cases europees, mentre ells han de recórrer molts kilòmetres per trobar un pou o una font. En aquesta edició, ens trobem que alguns dels autors més menuts, a més de deixar-nos històries escrites amb lletra de pal o amb lletra menuda, també ens han deixat il·lustracions. Ells han representat la història tal com la veien, amb l’ajut, això sí, d’alguna mare o pare o àvia... En aquesta convocatòria, el jurat que ha seleccionat els contes del recull ha estat integrat per Carles Fernández Serra, Ferran d’Armengol, Glòria Calafell, Laura Ropero, Mercè Bellfort, Montserrat Lloret, Núria Niubó, Pere Fornells, Pilar Navarro, Sílvia Armangué i Vicenç Ambrós; la composició de la portada ha estat obra de Maria Jesús Royo; la il·lustració de coberta ha nascut del llapis i la inspiració d’en Joan Salvador Gelabert; i el pròleg ha estat escrit per l’Oriol Vergés, autor d’una de les obres més importants i extenses en llengua catalana per a joves, i enguany president d’honor del V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana. En Martí Illas Guinart, l’autor més jove del recull, amb cinc anys, va respondre a les preguntes en relació al seu conte “La gra-

186

Número 21 – Aforisme, 2013

nota del llac”, que comença així: “Hi havia una vegada una granota que vivia en un llac. Era un llac molt bonic que estava en una vall, però s’havia anat embrutant a poc a poc perquè els humans hi tiraven brutícies, com llaunes, papers i restes de menjar...”

M. Montserrat Medalla - Martí Illas Guinart

A continuació, en Ferran Planell, Montserrat Cuadros i en Joan Carles Franquet van explicar la temàtica dels seus relats, com es van inspirar, com són els/les protagonistes, de la necessitat de l’aigua en els espais naturals, de la importància de la transmissió dels costums, del secret de la natura i de la reverència a les persones amb més experiència i saviesa.

187

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

M. Montserrat Medalla - Montserrat Cuadros Joan Carles Franquet - Ferran Planell

En Joan Carles Franquet va aportar l’afegitó d’un divertit conte de Nadal: Nit de Nadal. Mentre la família Gratacòs dormia profundament després d’una ingesta descomunal de torrons i cava, les petites figures del pessebre van començar a bellugar-se de manera gairebé imperceptible. A poc a poc van cobrar vida i va començar una veritable revolució. El caganer, fart d’ensenyar el cul dia i nit a tothom que passava per allí, es va erigir en líder d’una revolta a la qual ràpidament s’hi van afegir els pastors de l’anunciata. Aquests estaven fins al “gorro” que cada cop que apareixia l’àngel anunciador els espantés el ramat. –Després estem tota la nit buscant els xais! –I quan ja els tenim tots junts i ens estirem una estona, apa! Tornem-hi! Un altre cop surt aquell paio amb plomes. De camí cap a la cova diversos figurants se’ls van ajuntar. –Ja estem tips d’aquesta feina. Només uns dies a l’any i mal pagada. –Volem contractes indefinits! –va cridar l’aiguadera. –I seguretat social! –afegí el llenyataire. Quan van arribar a la cova van muntar un campament d’indignats. La Mare de Déu estava empipada: 188

Número 21 – Aforisme, 2013

–Josep! No els penses dir res? Que no veus que ho deixaran tot fet un fàstic! –Tranquil·la dona. No fan mal a ningú. L’àngel anunciador es va solidaritzar amb els indignats. Deia que ja n’estava fins al capdamunt de passar-se el dia penjat d’un fil i que, les condicions laborals que els de dalt li imposaven, deixaven molt que desitjar. El pescador va arribar tard perquè havia hagut de fer una formació sobre riscos laborals. –Ja veus. Ara m’han d’explicar com he de posar l’ham. Després de trenta anys de professió! El moment de màxima tensió es va produir amb l’arribada dels reis mags. Els acampats van impedir durant una bona estona que poguessin accedir a la cova amb crits de “Visca la república!”. Fins i tot al rei Melcior li van intentar prendre la corona. Per sort la cosa no va anar més enllà. L’endemà, quan la família Gratacòs es va llevar, van veure les figures del pessebre fora de lloc i desordenades. –Deu d’haver estat el gat. No és la primera vegada que de nit s’enfila fins aquí i juga amb les figures. I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Joan Carles Franquet

189

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

L’acte va prosseguir amb un homenatge a la poetessa Joana Raspall, que ens va deixar el passat dia 4 de desembre, amb la lectura de diversos poemes amb referència a l’aigua, escrits per ella i recitats per Anna Maria Villalonga, Ferran Planell, M. Montserrat Medalla i Mercè Bagaria. “Havia fet cent anys el dia 1 de juliol d’enguany, per això aquest any, a més de commemorar el centenari del naixement d’en Salvador Espriu, també era un any de celebració per la vida i l’obra tan prolífica d’aquesta bibliotecària, lexicògrafa, escriptora..., que un bon dia, als 68 anys, va començar a escriure poesia per a nens i ja no va parar.” va referir M. Montserrat Medalla. “Es calcula que ha publicat més d’un miler de poemes. Poca cosa, oi? En aquests poemes hi trobareu una relació amb les històries que formen part del recull: els núvols, la pluja, la neu, el mar i els éssers qui hi habiten... i un món més just i més net. Per a tu, Joana Raspall, que vas saber transmetre els missatges importants de la manera més senzilla i, també, més bella.”

Homenatge a Joana Raspall

190

Número 21 – Aforisme, 2013

Mercè Bagaria - Anna Maria Villalonga Ferran Planell - M. Montserrat Medalla

A continuació, M. Montserrat Medalla va parlar del seu pas per la presidència de l’ARC i en Ferran Planell va explicar els objectius de l’associació per a l’any 2014. També es van lliurar obsequis d’agraïment a diferents socis i amics de l’ARC: Joan Gasusachs i Marí, Mercè Bagaria i Elisenda Sala, pel seu compromís, les seves aportacions continuades i la seva feina desinteressada en favor de l’associació.

Mercè Bagaria - Joan Gausachs i Marí - Elisenda Sala

191

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

L’acte es va concloure amb l’adaptació del relat “Un conte amarat d’aigua de mar”, de l’autora Shaudin Melgar Foraster: Les aigües del mar s’omplen d’una claror fosforescent. I a la superfície, sota la llum de la lluna, les crestes de les petites onades resplendeixen com pedres precioses. Però la lluna il·lumina també una cosa que sorgeix de les aigües: un cap. Un cap amb llargs cabells negres que envolten una carona de nena. És l’Ona. L’Ona s’empeny amunt fins a tenir el tors fora de l’aigua i deixa que el mar la gronxi mentre s’observa la pell nacrada dels braços. No sembla agradar-li perquè arrufa el nasset i tira el cap enrere per contemplar, allà a dalt, la immensitat tota brufada d’estels i aquella lluna rodona que sembla mirar-la...

...I, evidentment, amb les fotografies de grup dels autors i autores del recull.

Crònica: Esther Llobet i Díaz Fotografies: Ferran d’Armengol oO0Oo 192

Número 21 – Aforisme, 2013

NOVETAT EDITORIAL

«FRAGMENTS D’UNA PEDRA Santi Borrell

Edicions de Pedra Coberta: Alonso Castellanos “Fragments d’una pedra” és el segon llibre de poesia de Santi Borrell (Vilafranca del Penedès, 1972), després d’haver publicat “Els dies a les mans“ (2010). En paraules de l’autor, “Fragments d’una pedra”, és un llibre... que obre el ventall a temàtiques molt diverses... coses apa193

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

rentment simples, reflexions sobre la pròpia vida, pensaments sobre la felicitat, l’alegria, les il·lusions, l’amor o la pròpia vida quotidiana... Santi Borrell, a part d’escriure, també és un dinamitzador cultural, organitzant diversos festivals de poesia (com el Festival de Poesia a les Caves, de Sant Sadurní d’Anoia, o la Kinzena Poetika, de Vilafranca del Penedès). Ha col·laborat amb diversos artistes, escrivint poemes, muntatges poètics, iniciatives per Internet, i promovent obres col·lectives, com el recull “Poesia a la frontera”, una antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana. A “Fragments d’una pedra”, el segon lliurament literari de Santi Borrell, ens trobem amb un poemari de gran complexitat i profunditat temàtica escrit amb un llenguatge que expressa el flux de la consciència i, per tant, gairebé col·loquial, de la mateixa manera que parlem amb nosaltres mateixos. Estilísticament, doncs, “Fragments d’una pedra” sorprèn per l’originalitat del seu plantejament tan temàtic com formal, fruit de l’autenticitat. La veu de “Fragments d’una pedra” no s’assembla a cap altra perquè és la veu genuïna del seu autor, sense retòrica que l’emmascari. La gran poesia, l’essencial, és transparent, ja sigui que visitem la de Joan de la Creu, ja sigui que visitem la més moderna de Walt Whitman o d’Allen Ginsberg. Aquests exemples són escaients, aquí, ja que en la poètica de Santi Borrell hi ha tant la presència d’un jo poètic que s’expressa en primera persona, com hi ha la veu impersonal i per tant, espiritual, d’una simbòlica pedra viva que parla a través dels seus fragments, àtoms o partícules elementals, si es vol trobar un símil científic a la metàfora dels fragments d’una pedra. Mercès al corrent d’un pensament sensible i a l’observació atenta i meravellada de la realitat externa, a “Fragments d’una pedra” el jo poètic de Santi Borrell es fa les mateixes preguntes 194

Número 21 – Aforisme, 2013

que es fa un filòsof a l’hora de voler desenterinyar la realitat per comprendre-la. Santi Borrell és conscient, però, que la realitat en el seu sentit còsmic supera la nostra comprensió humana. Per aquest motiu en els seus versos afirma sovint la impossibilitat d’arribar al cor de les coses si no és a través de la interrelació (a vegades fusió) afectiva amb les coses. El coneixement més aproximat de la realitat ens arriba a través de l’experiència d’unió amb tot allò que ens sembla aliè però del qual formem part, ja que la vida és una. D’aquí ve que m’hagi referit a la mística cristiana-aràbiga de Joan de la Creu, però també a la mística panteísta de Walt Whitman o la mística beat-jueva d’Allen Ginsberg, cadascuna segons l’expressió personal d’aquests autors, per donar a comprendre aquesta actitud davant de la vida de Santi Borrell, que tendeix a unir el jo amb el tu, el jo amb els altres i encara el jo amb allò altre, mostrada en versos com aquests: Amb les pedres, escoltar la lentitud del temps. I amb els ulls de totes les persones, veure el món. La realitat, la veritat, el coneixement del món, la saviesa del món, és un bé compartit. Part com som de la realitat no tenim tota la seva veritat i per aquesta raó sovint ens amara la sensació expressada en l’afirmació ‘no sé res de la meva vida’, com diu Santi Borrell en un dels seus poemes. En la vida humana hi conflueix el jo biogràfic, temporal, mortal, amb el jo espiritual, etern. Del jo biogràfic en podem saber alguna cosa, però el jo espiritual es va revelant a través d’experiències unitives o, com diu la psicología moderna, d’experiències al límit de la realitat palpable. Experiència mística, doncs, que no està fora del món sinó tot al contrari: és a través de les noces amb la realitat que se’ns revela el misteri de 195

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

la vida. La vida no se’ns mostra només de forma intel.lectual sinó de forma més rotunda a través del respir de tot el nostre ésser, que és físic, psíquic i espiritual, àmbits que conformen un tot orgànic en xarxa. Una vida humana plena no és altra cosa que la relació harmoniosa de totes les seves parts, partículas o fragments de la pedra viva que som en l’edifici sempre en construcció de la humanitat. Amb “Fragments d’una pedra” Santi Borrell ha fet un salt creatiu considerable, fruit d’una maduresa personal en evolució. La inquietud vital de l’autor, sempre expectant, no dóna res per tancat, ans al contrari: gran part d’aquest poemari està fet de preguntes en veu alta. Preguntar-se ja és respondre’s d’alguna forma en el camí d’aprenentatge de la vida que anem percebent a fragments, d’aquí el títol tan significatiu del llibre. Preguntar-se és filosofar, és fer via en el coneixement del que el nostre ésser espiritual ja sap, però que el nostre jo temporal va percebent a bocins i a través de silencis fèrtils. D’aquí ve una de les grans preguntes que Santi Borrell es fa en el seu llibre: És el silenci tot el que no sabem? És el silenci la primera paraula? Teresa Costa-Gramunt oO0Oo

196

Número 21 – Aforisme, 2013

NOVETAT EDITORIAL

«SEXE MÒBIL SINGULAR, SMS IL·LUSTRAT» Marta Pérez i Sierra

Editorial Cims

197

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Sexe Mòbil Singular, SMS il·lustrat és un projecte que preten difondre la poesia eròtica i relacionar-la amb diferents disciplines artístiques, com ara la pintura, la música, el teatre i el ball. 32 creatius visuals humitegen els seus pinzells per crear 55 il·lustracions inspirades en la poesia eròtica de Marta Pérez i Sierra. Trenta-dos creatius visuals hi han dit la seva amb el seu llapis. Són: Anna M. Almirall Germain, Carme Brines, Carme Rosanas, Cristina Girol, Cristina Valles, Daniela Violi, Edgar Ramírez, Grey Garlanda, Ignasi Riembau, Jali (José Labari), Joan Aregall, Joan Codina, Lola Ballbé, Lusmore Dauda, Majo (M. José Valiño), Maria Marcili, Maria Tarragó, Mariona Sánchez, Marite Evaristo, Mireia Rossell, Montse Artal, NicO (José Nicolás Sánchez), Núria Téllez, Pere Cabaret, Pi Piquer, Pitu Álvarez, Rosa M. Arrazola, Sali (Núria Saladrigas), Sílvia Tenllado, Toni Tur, Xisco Cabrer i Yoshi Sislay.

198

Número 21 – Aforisme, 2013

oO0Oo

199

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

PREMIS I CONCURSOS

IV CONCURS ARC DE MICRORELATS A LA RÀDIO 2013-2014 «Colors» Associació de Relataires en Català

Convocatòria Data Inici: 01/11/2013 Data Final: 20/05/2014

200

Número 21 – Aforisme, 2013

Descripció D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat. En base a aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català ha endegat la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio. Vols que un original teu sigui llegit per antena? Vols perdre’t pel petit món dels microrelats? Vols participar en un projecte d’extraordinari abast? No t’ho pensis més: llegeix les bases d’aquesta convocatòria i deixa’t dur per la pròpia capacitat creativa! Bases 1. El IV CONCURS DE MICRORELATS ARC A LA RÀDIO “COLORS” tindrà la durada d’un curs literari: des del mes de novembre de 2013 al mes de maig de 2014 (ambdós inclosos). 2. Poden participar autors i autores amb obres originals i inèdites, no premiades en altres certàmens, escrites en català i que s’adiguin a les bases de la convocatòria. 3. El concurs és obert a persones sòcies i no sòcies de l’ARC (no hi ha limitació d’edat). L’única característica necessària per poder participar és la d’estar inscrit o inscrita al portal Relatsencatalà (www.relatsencatala.cat). Aquesta inscripció és gratuïta. El concurs és obert a qualsevol persona, sense limitació d’edat. L’únic requisit, per poder participar, és inscriure’s al portal www.relatsencatala.cat. Aquesta inscripció és gratuïta.

201

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

4. La temàtica general del concurs duu per títol COLORS, i cada mes hi haurà un subtema diferent, relacionat amb gèneres o subgèneres literaris. Aquest és el quadre resum: Convocatòria

Subtema

Novembre 2013:

Vermell = Relats de terror

Desembre 2013:

Groc = Relats de ciència-ficció

Gener 2014:

Verd = Relats eròtics

Febrer 2014:

Rosa = Relats sentimentals

Març 2014:

Blau = Relats històrics

Abril 2014:

Blanc = Relats d’humor

Maig 2014:

Negre = Relats de misteri

5. Un/a mateix autor/a pot participar en totes les convocatòries mensuals; però únicament amb un microrelat per mes. S’entén, per participant, una sola persona física. En cas que un/a autor/a enviï més d’un microrelat en una mateixa convocatòria mensual, ja sigui amb el mateix pseudònim o amb més d’un, es desqualificaran totes les seves obres d’aquell mes. També, si es detectés, que un autor/a s’ha presentat amb diversos nicks o pseudònims, quedaria automàticament desqualificat/da del concurs. 6. Els/les autors/es hauran d’enviar el microrelat al lloc-web Relats en Català (RC), i clicar l’opció de participar en el concurs que s’habilitarà a tal efecte. Caldrà que els microrelats s’enviïn dins els primers 20 dies de cada mes, per tal que l’equip d’editors tingui temps d’aprovar i validar cada publicació. L’organització del concurs no es fa responsable de la correcta valoració dels microrelats enviats amb posterior a aquesta data. 7. Les obres presentades no podran superar l’extensió màxima de 2.000 caràcters (espais inclosos). Els microrelats que no compleixin aquesta condició no seran admesos. Els/les autors/es de les obres presentades es comprometen a no retirar-les abans de

202

Número 21 – Aforisme, 2013

fer-se pública la decisió de la Comissió de Concursos, ni de forma definitiva ni per fer-ne correccions i/o modificacions. 8. Mensualment, el Jurat del Concurs, llegirà i valorarà tots els microrelats presentats durant el mes en curs. Per cada subtema hi haurà 7 obres seleccionades (aquelles que obtinguin la puntuació més alta) que obtindran la condició de finalistes. 9. Els equips dels programes literaris i culturals de les ràdios col·laboradores, amb la periodicitat que pertoqui a cada programa, faran la lectura per antena dels relats finalistes de cada mes, a més d’aquells altres que, a criteri de les ràdios, també seleccionin per llegir-se en antena. 10. En finalitzar el concurs, un Jurat extern a l’ARC (format pels escriptors, experts en el gènere, Josep Pastells, Josep-Ramon Bach i Víctor Lorenzo) realitzarà la valoració final dels relats finalistes al llarg del certamen i en triarà tres premis principals. El veredicte, que serà inapel·lable, es farà públic durant l’acte de lliurament de premis i presentació del recull amb totes les obres premiades i finalistes. Oportunament s’informarà del dia, lloc i hora. 11. La dotació econòmica per a les persones guanyadores serà de: 1r premi: 200,00 euros 2n premi: 150,00 euros 3r premi: 100,00 euros 12. A més dels premis anteriors s’atorgarà un premi extraordinari, no monetari, a aquell/a associat/da de l’ARC amb més relats finalistes. 13. En cas que el/la mateix autor/a obtingui més d’un dels premis detallats en el punt onzè, se li atorgaria només el de major quantia i el següent finalista rebria la condició de premiat. 14. Les obres premiades i finalistes seran editades en un volum col·lectiu editat per l’ARC. Els autors i autores de les obres, pel fet de participar en el concurs, autoritzen a l’Associació de Relataires en Català (ARC) a incloure els seus relats en aquest recull i a la difusió dels textos pels mitjans habituals de l’ARC. En

203

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

cas que, per qualsevol circumstància, l’edició no es pogués dur a terme, s’informaria d’aquest fet a través del lloc web i els textos quedarien a disposició dels respectius autors i autores. Pel fet de participar en la convocatòria, els/les autors/es autoritzen a l’ARC a fer-ne difusió i promoció del concurs fent servir reproduccions parcials o totals de les obres, amb les referències adients d’autoria, en qualsevol mitjà publicitari (revistes, premsa, ràdio, TV, cartells, webs i blocs, etc.). 15. L’equip de la Comissió de Concursos es reserva el dret, previ acorda amb la resta de membres de la Junta, a interpretar aquestes bases en cas de dubte o decidir sobre qualsevol contingència que no hagi estat prevista. 16. La presentació dels originals pressuposa l’acceptació de totes i cadascuna de les bases, incloent-hi l’autorització de publicació de les obres presentades, així com dels drets i obligacions que se’n deriven. Barcelona, octubre 2013 Per a qualsevol dubte o aclariment podeu escriure’ns un correu electrònic a la següent adreça: concursos.arc@gmail.com o0O0o

204

Número 21 – Aforisme, 2013

PREMIS I CONCURSOS

CONCURS ARC DE POESIA ERÒTICA 2013-2014 «Traços de desig» Associació de Relataires en Català

Convocatòria Data Inici: 01/11/2013 Data Final: 01/02/2014

205

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

Descripció L’erotisme tot sovint ens desperta el desig. Siguin reals i/o imaginats, l’erotisme també ens fa viure moments molt intensos, plens de sentiments. I encara a més a més, en l’erotisme sovint és tant o més important allò suggerit que no pas la realitat. Per tant, per parlar de l’erotisme res millor que la poesia, eina perfecta per dibuixar els nostres traços de desig, per dir molt en poques paraules i suggerir encara molt més amb elles. Tens un desig (sadollat, somiat, imaginari) per traçar? No deixis escapar aquesta oportunitat. Escriu i frueix-ne! Bases 1. Poden participar en el Concurs ARC de Poesia 2014 “Poesia eròtica” obres de poesia inèdites i escrites en català. La temàtica girarà entorn del lema “erotisme”. 2. El concurs és obert a persones sòcies de l’ARC. 3. Les obres presentades hauran de tenir una extensió entre 14 (mínim) i 25 (màxim) versos. Els poemes que no compleixin aquesta condició seran desqualificats. 4. Es poden presentar un màxim de 2 obres per persona participant. Per presentar una obra, cal publicar-la a la web www.relatsencatala.cat, marcant la opció que s’habilitarà específicament per al concurs. 5. Les persones autores de les obres presentades es comprometen a no retirar-les abans de fer-se públic el veredicte del jurat, ni de forma definitiva ni per fer-ne correccions, reduccions i/o ampliacions 6. El premi consistirà en l’edició dels poemes que seleccioni el jurat, que en cap cas no podrà escollir més de cinquanta autors/es. En cas que el jurat consideri que no hi ha prou qualitat o que el nombre d’obres presentades és insuficient, podrà declarar desert el premi. 7. El veredicte, que serà inapel·lable, es farà públic a finals febrer de 2014, i la previsió és que el llibre s’editi a temps per 206

Número 21 – Aforisme, 2013

Sant Jordi d’aquest mateix any. En cas que la previsió d’edició no es pogués materialitzar, s’informaria d’aquest fet mitjançant un comunicat a les pàgines web d’ARC i d’RC. 8. El Jurat es formarà a partir de la Comissió de Concursos de l’Associació de Relataires en Català i un equip de socis i sòcies que, voluntàriament, en vulguin formar part. 9. L’equip de la Comissió de Concursos, format per vocals de la Junta Directiva i pels socis voluntaris que hi vulguin col·laborar, es reserva el dret, previ acord amb la resta de membres de la Junta, a interpretar aquestes bases en cas de dubte, així com a decidir sobre qualsevol contingència que no hagi estat prevista. 10. La presentació dels originals pressuposa l’acceptació de les bases, així com dels drets i de les obligacions que se’n deriven. Barcelona, octubre 2013 Per a qualsevol dubte o aclariment podeu escriure’ns un correu electrònic a la següent adreça: concursos.arc@gmail.com o0O0o

207

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

PREMIS I CONCURSOS

RELATS FINALISTES DEL IV CONCURS ARC DE MICRORELATS A LA RÀDIO 2013-2014 «Colors» Associació de Relataires en Català Convocatòria de Novembre 2013:

«Vermell: Relats de terror» Relats seleccionats Títol - Autor/a o Nick “Memento mori (recorda que has de morir)” Toni Arencón i Arias

“Depredador” Carles Fernández Serra “Carles Ferran”

“Darrere la porta” Ferran d’Armengol “L’home fosc”

“El llimoner” Aleix de Ferrater

“Com cada matinada” E. Viladoms

“La mama i jo” Sílvia Armangué “allan lee”

“La caverna primigènia” Raül Torrent i Torrent “rautortor” o0O0o

208

Número 21 – Aforisme, 2013

Índex 5 / EDITORIAL – Toni Arencón i Arias 13 / MESTRES DEL TEMPS 15 / La rosa i lo rossinyol – Poesia Joaquim Rubió i Ors “Lo Gayter del Llobregat” Il·lustració: D-Phhertmant 17 / Plora en el meu cor... – Poesia Paul Verlaine Traducció: Laura Boadas i Galí Il·lustració: Toulouse Lautrec 19 / Paisatge amb nus gorcs – Art Visual Otto Mueller 20 / L’Esperança – Poesia Delmira Agustini Traducció: Florentino Guiles Il·lustració: Edward Burne Jones 21 / Egon Schiele: Expressió Poètica – Article Per: Empar Sáez A: “Poesia Transversal” Il·lustracions: Egon Schiele 34 / L’estrany (fragment) – Narrativa Albert Camus Traducció: Claudi Giné 36 / Xàfec – Poesia Joana Raspall 37 / CREACIÓ I CULTURA 39 / Josep Maria Espinàs. Un arquitecte de l’escrit – Article Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules” Il·lustració: George Innes 46 / Ninhos – Exposició de pintura Antoni Vives Fierro 51 / Paraules – Glòria Bosch i Morera Il·lustració: Max Ernst

209

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

53 / Memòries d’una fulla – Prosa poètica M. Roser Algué Vendrells A: “Petiteses” Fotografia: Ramon Mas 55 / Retalls de natura – Poesia Núria Niubó i Cabau A: “Paraula de Núria” Il·lustració: Oscar-Claude Monet 58 / Maria del Mar Bonet canta en la intimitat – Crònica Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules” 61 / Matèria i esperit – Poesia Carles Fernández Serra “Carles Ferran” A: “Amb ulls de poeta” Il·lustració: Antoni Tàpies 63 / El temps i les paraules d’Espriu – Narració Maria Teresa Galan Buscató Il·lustració: Josep Mongrell i Torrent 66 / Mare, que sigui feliç! – Conte Gemma Matas Gustems Il·lustració: Clara de Jaume 72 / Els ulls de les estrelles – Poesia Francesc Arnau i Chinchilla Il·lustració: Meritxell Valdearenas 74 / Poema Visual Núm. 161 – Poesia Visual Toni Prat 75 / Víctor Amela i els últims càtars a Morella – Article Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Una mar de paraules” 81 / Estic perdent el cap per tu, preciosa! – Relat Toni Arencón i Arias A: “El Mercader de Tulipes” Il·lustració: Toni Arencón i Arias 84 / “Llibres llegits i per llegir” – Entrevista Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blogs” 210

Número 21 – Aforisme, 2013

90 / L’erotisme a l’antiga Roma – Article Per: Joan Abellaneda i Fernández A: “L’erotisme a la literatura” Inclou: Dos – Poesia Linda Hogan Traducció: Montserrat Aloy i Roca Visita d’uns peus coneguts – Poesia Joan G. Pons I els seus sexes – Poesia Joan Abellaneda i Fernández Il·lustracions: Thomas Couture John William Waterhouse 97 / Ser de pluja – Poesia Eva Moreno Bosch Il·lustració: Anne Marthe Widvey 100 / A misses dites – Relat Jordi Masó Rahola Il·lustració: Sandro Botticelli 102 / Grigorii Novii (Rasputin): del mite a la realitat – Narració Liudmila Liutsko Correcció del text: Núria Santamaria Montaner 117 / Qui sóc jo? Ho desconec – Poesia Aura Banks Traducció: Carles Carmona i Grau 119 / Per sempre – Poesia Joan Lluís Cau Fogasa Il·lustració: Paolo di Dono Uccello 123 / Disfresses. Un conte de Nadal – Relat Francesc Barrio Julio Il·lustració: Esperanza Casal 126 / L’home que no és un – Poesia Belén Castellanos Rodríguez Il·lustració: Franz Marc 128 / Tardor soferta – Art Visual Ernest M. Grau 211

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

129 / La petita independència – Prosa M. Roser Algué Vendrells 132 / “Quadern de mots” – Entrevista Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blogs” 138 / Poema de carn i os – Poesia Eva Moreno Bosch 140 / Desitjos del cor – Poesia Joan Lluís Cau Fogasa Il·lustració: Toulouse Lautrec 143 / ‘Lladres d’històries’, de Sílvia Romero, XV Premi ‘El Lector de l’Odissea’ de narrativa – Premis i Concursos 146 / Premi Literari Abat Oliba 2013 – Premis i Concursos 148 / Lliurament dels Premis Literaris Art i Lletres 2013 – Premis i Concursos 153 / «Logos Amphíbolos» – Novetat Editorial Montserrat Lloret Perxachs Editat per: ARC-Lo Càntich 157 / «Paraula d’Espriu» – Novetat Editorial Diversos autors Editat per: ARC-Lo Càntich Inclou: Crònica de la gala solidària “Paraula d’Espriu” Per: M. Pilar Navarro Morte Fotografies: Ferran d’Armengol – Esther Llobet i Díaz 173 / «A l’altre costat del mirall» – Novetat Editorial Joan Abellaneda i Fernàndez Editat per: ARC-Lo Càntich 178 / «L’irascible desig» – Novetat Editorial Josep Maria Corretger i Olivart Editat per: ARC-Lo Càntich 181 / «L’aigua» – Novetat Editorial Diversos autors Editat per: Editorial Meteora – ARC Inclou: Crònica de l’acte de presentació de “L’aigua” 212

Número 21 – Aforisme, 2013

Per: Esther Llobet i Díaz Fotografies: Ferran d’Armengol 193 / «Fragments d’una pedra» – Novetat Editorial Santi Borrell Editat per: Edicions de pedra 197 / «Sexe Mòbil Singular, SMS il·lustrat» – Novetat Editorial Marta Pérez i Sierra Editat per: Cims 200 / Convocatòria: IV Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio – Premis i Concursos Associació de Relataires en Català 205 / Convocatòria: Concurs ARC de Poesia Eròtica 2013-2014 – Premis i Concursos Associació de Relataires en Català 208 / Relats finalistes del IV Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio 2013-2014 “Colors” – Convocatòria de Novembre 2013: “Vermell: Relats de terror” – Premis i Concursos Associació de Relataires en Català

213

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

La Redacció solament es fa solidària dels treballs que no porten signatura. Dels articles signats en són responsables llurs autors.

Lo Càntich - Revista de Literatura, Art i Cultura està subjecte a una llicència de Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 de Creative Commons. NR: 1003305878809 CC BY-NC-ND 3.0

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d’aquesta llicència. Lo Càntich. N.21. Aforisme, 2013 Octubre - Desembre de 2013 ISSN 2014-3036 DL B.42943-2011

214