Issuu on Google+

l’

blau Any 24 - Juny 2009

65 Col·legi Sant Miquel dels Sants - Vic

Revista escolar interna


L’Ull Blau. Revista escolar interna Núm. 65. Any 24. Juny de 2009

Edita: Publicacions del Col·legi Sant Miquel dels Sants Coordinació: Josep M. Masferrer, Lluís Montoliu, Dolors Palomar, Josepa Pont, Sílvia Torrents Maquetació: Christian Martin, Núria Fajula


Editorial Arriba l’estiu. I, amb l’estiu, arriben les vacances. A casa ja es comença a parlar del lloc on es vol anar i se senten comentaris com aquest: - A veure si farem com aquells que no saben on van fins el dia que marxen! O com aquest altre: - Si no comencem a buscar lloc, ens quedarem altre cop amb un pam de nas. En Martí recorda molt bé les vacances de l’any passat. Els avis els havien deixat un apartament a la costa. La mare deia que tot i que l’apartament era petit, ells hi cabien de sobres. Des del balconet es veia el mar: -Veus, Martí, allò que es veu allà al fons és el mar. Aclucant una mica els ulls, en Martí endevinà la llunyana línia blava que deia la mare. La Sanaa aquest any aniria a Alemanya. Hi tenia els tiets. Feia tres anys que no els veia i li feia molta il·lusió poder-los abraçar una altra vegada. I, a més, ara tenia un cosinet que havia vist en fotos i en la gravació que els havien enviat mesos enrere. A la Laia i a en Xavier els agradava parlar del seu fabulós viatge per mar, que repetien un any i un altre. Tal i com ho explicaven, els seus amics s’imaginaven un d’aquells vaixells, amb piscina i tot, que a vegades anuncien a la “tele”. - Ens podem banyar sempre que volem- deia en Xavier. - I tenim els peixos a tocar- afegia la Laia. I és que, prop de les Medes, hi havia un raconet on els portava l’oncle Cisco, un vell pescador que -més per diversió que pels quatre cèntims que feia- acompanyava la quitxalla a aigües on podien bussejar sense perill, o a petites roques des d’on podien xipollejar en la blanquinosa escuma del mar. L’Ahmed, que havia nascut aquí, podria finalment conèixer la terra on van néixer els seus pares. I podria conèixer també, més enllà de les fotos que ja se sabia de memòria, tota aquella llunyana família que vivia en un raconet del seu cor. La Mariona, en Zhao, la Mercè, en Marc, en Rodrigo... Molts acabarien passant les vacances a casa. Però, això sí, els matins de piscina, les anades amb bicicleta i les escapades aquí i allà deixarien prou clar que havia arribat l’estiu i que, per uns mesos, l’escola -a quatre carrers de casa seva- ara estava una mica més lluny. Els pares començaven a pensar en tot el que calia. No fos cas que es trobessin amb el permís de conduir caducat, o amb l’apartament llogat per una altra família. Les nenes i els nens, per la seva banda, rumiaven quines coses es voldrien emportar. És clar que no pensaven en el jersei gruixut per si refrescava, ni en el recanvi de calçat per si les mosques, ni... Ells pensaven en els seus jocs i en els seus petits tresors, en aquelles coses que, fossin on fossin, sempre voldrien tenir a mà. Bé prou que sabien el que dirien a casa: - A veure si acabaràs agafant tota l’habitació! O bé: - L’armari no cal. El de la tieta ja farà el fet! Al final cadascú hauria de renunciar a tot allò que els grans consideressin innecessari. Però, això sí: tots deixarien un petit racó per a un o dos llibres. Perquè sabien prou bé que, siguis on siguis, sempre pots trobar una estoneta per llegir...

editorial




Racó dels mest ANECDOTARI



• Una mestra està esmorzant un croissant de xocolata al pati, i un nen de quatre anys se la mira i li diu: −Em penso que això que menges és molt bo! • Una nena de quatre anys que té el castellà com a llengua materna, per explicar a la mestra que ja ha après a cordar-se la bata tota sola diu: −Mira, mira, m’he abruché! • Una nena de tres anys explica que el seu germà porta una samarreta plena de “clavegueres”. • Una mestra de P3 comenta a una nena que s’haurà de dir als pares que portin una “jaqueta del pati”, perquè la que porta és la de casa, però ella diu de seguida: −No, no, ni de casa, perquè quan arribo a casa me la trec...! • A les classes de P4 treballen com a projecte de curs “La granja”. Una de les mestres pregunta als nens: −Els garrins són els fills de la truja i el... I la resposta instantània d’un nen: −”Gamberro!” • Dins el mateix projecte de P4, es prepara una visita a una granja i, fent llista de les coses que cal portar a la sortida algú diu: −... jo portaré un infermeable, per si plou... • En una classe de P3 parlen dels carrers i de les botigues que s’hi troben. La mestra pregunta: − Com es diu la botiga on venen fruita? − Fruiteria. − I la botiga on venen carn? − Ca la Teresona... • Un nen de tres anys pregunta a la mestra si sap què és un “hortero”. La mestra diu que no ho sap, i li demana que li ho expliqui. −Doncs és un lloc on es guarden les coses de l’hort. Recollit per Miqui Serrat EL CURS D’INTERNET PER A MARES I PARES Hola, em dic Gemma i sóc una de les mares que ha estat fent el curs d’Internet per a mares que s’ha fet aquí a l’escola, del qual he quedat molt satisfeta. Penso realment que m’ha anat molt bé, ja que el meu nivell era molt baix i ara em veig capaç de posar-me davant de l’ordinador sense por de tocar una tecla i equivocar-me. A part, voldria dir que ha estat una llàstima que no hi hagi hagut més mares apuntades, o que les que s’han apuntat no hagin fet un seguiment més constant, i espero que això no faci que des de l’escola es replantegin si cal tornar a provar-ho el curs que ve. Per acabar, vull donar les gràcies a les mestres Marta Carreter i Helena Vilardell. Gemma Roca i Soldevila


tres i pares Le sorbet aux fraises. Facile à faire Ingrédients: 500 grammes grammes de fraises 1 citron

250 de sucre glace Préparation: 1.

Lave bien les fraises.

2.

Enlève les queues des fraises.

3.

Écrase les fraises

4.

Ajoute le jus du citron et le sucre glace au jus de fraise.

5.

Mets-le tout dans un moule.

6.



Mets le moule dans le congélateur pendant deux heures. Hum ! Quel régal! Dolors Palomar

Racó dels mestres


P3

Els nens i nenes de P3 estem fent un projecte sobre el conte d’en Tabalet. En Tabalet és un conill molt i molt petit que un dia no va fer cas del que li havia dit la seva mare: “Tabalet, passi el que passi, sentis el que sentis, no surtis per res. Ets molt petit “ I vet aquí que quan va sortir del cau una serp esgarrifosa el va ben espantar. Us hem fet uns dibuixos perquè conegueu els personatges del conte.

Bilal Boubaous en Tabalet



Maria Coma la Marieta cua-curta

Carla Garriga la Marieta de set taques Mariona Font en Tabalet


Nouha Barro en Tabalet

Marta GonzĂ lez la Marieta cua-curta



Valentina PĂŠrez la marieta de set taques

Oriol Godayol la serp olla de grills


P3

Joan Orozco En Tabalet i la serp



Eduard Casassas Serp, mare i Tabalet

Marta Saborit Tabalet i serp

Irene Espona En Tabalet i la serp


Pau Cerezo En Tabalet Mariona Franquesa Serp, mare i Tabalet 

Sara Corral Mare i Tabalet

Jonathan Heredia La serp i en Tabalet olla de grills


P3

Ariadna Conill Marieta ocell i serp

10

Cristina Castany Marieta Cua-curta i Tabalet

Maria ViĂąeta en Tabalet i la serp

Lluc SadurnĂ­ Serp


Maria Solans en Tabalet

Mariam Messoudi en Tabalet, la marieta i l’ocell

Pau López la serp

Max Roquet la serp

PauMalavé la Marieta Cua-curta olla de grills

11


P4

A la classe dels pica-soques hem explicat el conte “En Pere sense por”. En Pere és un noi que vol saber què és la por, troba esquelets, un geperut, monstres i gegants, però només s’espantarà de veritat quan la seva princesa li tirarà una galleda d’aigua a sobre mentre dorm.

12

Aniol La princesa tira aigua a en Pere

Guifré En Pere ha tallat el cap als gegants

Clara Liañez En Pere, el geperut i el gegant


Jan CasadesĂşs Els tres gegants i en Pere

13

Nicole Zevallo En Pere no tĂŠ por

Joseph Grose En Pere diu als gegants que no coneix la por. olla de grills


P4

A la classe de les orenetes hem explicat el conte: “Els Gnomos i la mina d’or”, que breument explica que: “La princesa Adelina és molt xafardera i un dia va començar a explorar una cova molt bonica del bosc, i a dins hi va trobar gnomos. Ells la van veure, i no els va agradar gens que algú els espiés, i per això el rei gnomo va agafar la vareta màgica i va convertir la princesa en granota. Un dia els gnomos van treure la granota a fora de la cova, i va caure del vas. Un príncep la va agafar, li va fer un petó i immediatament es va convertir en princesa, i es van casar.” Un cop explicat el conte els nens van fer els seus dibuixos, i en podeu veure una mostra.

14

Júlia Rovira La granota dins del vas

Nabil XXX El castell del rei i la princesa


Pau Bisquert Quan s’enduen el vas amb la granota a fora la mina

15

Martina Orozco La princesa, el príncep i el rei

Pau González El rei, el príncep i la princesa

Roger Capdevila La granota i el gnom olla de grills


P4

El conte “Els músics de Bremen”, de forma resumida ens ve a dir que...” quatre animals vells i abandonats decideixen formar un grup i anar-se’n cap a la ciutat de Bremen per fer-se músics... Però pel camí troben una casa abandonada on uns lladres guarden tot allò que roben... Els animals ho descobreixen i es queden a viure a la casa, perquè ara ja se senten útils...” Els animals són un ase, un gos, un gat i un gall. Després d’escoltar aquest conte els nens i nenes de la classe dels rossinyols van fer el dibuix, i aquí en tenim una petita mostra.

Rania Aamarouuch Els lladres que fugen espantats 16

Íngrid Gatius Els animals quan arriben a la casa


Jordi Sala els animals estaven enfilats per mirar dins

Heribert Payà Quan saltaven per la finestra

Jan Sanglas Són els lladres que fugen

Guillem Reig els animals van espantar els lladres olla de grills

17


P5

Els nens i nenes de les classes de l’espígol, el romaní i la farigola vam anar de colònies a Can Mateu, a la casa dels Porxos. L’autobús ens va portar fins a la casa per una carretera plena de revolts. Quan vam arribar ens van venir a rebre els monitors (Dolors, Alba, Helena i Xavi) i vam fer 4 grups: Astronautes; Eco, eco; Estrelles del rock i Sau. Amb aquests monitors vam fer moltes activitats: • La llegenda del gegant Maurici. • Visita al pantà i cingles de Sau. • El cau del ratolí. • La bassa. • Recollida de pals, fulles, pinyes del bosc... • Les bosses d’olor. Vàrem estirar el sac de dormir a les nostres lliteres i ja ens hi volíem quedar, però encara havíem d’anar a dinar.

18

Per cert, cada grup érem encarregats de parar taula a cada àpat i comptar quants plats, gots i forquilles havíem de posar !!! Es va posar a ploure i les mestres van decidir fer un taller de papiroflèxia; com que era una mica difícil, elles ens feien les figures i nosaltres les anàvem pintant, i no en teníem mai prou. A la nit, quina emoció! Va arribar una carta del pirata “Cara de rata” que ens explicava el seu gran problema: havia perdut tota la roba mentre es banyava al Pantà de Sau, i ja ens teniu, amb els lots i amb la por al cos, buscant, tot seguint les fletxes, les peces de roba del pirata. Les mestres van fer un paquet i l’hi van enviar a l’Illa Blava. I

va

arribar

l’hora

d’anar

a

dormir:

estàvem

molt

cansats

i

emocionats. Vam dormir tota la nit, i l’endemà vam continuar gaudint de les activitats. El menjar va ser molt “ bo” i tots volíem repetir. L’autobús ens va tornar a l’escola, i els revolts de la tornada molts no els vam veure, perquè ens vam adormir.


Ariadna Pallarès Vàrem fer un joc de nit al bosc

Gemma Dalmau Vam fer un cau al bosc pel ratolĂ­

19

Berta Ferran la llegenda del gegant Maurici olla de grills


P5 Clàudia Vilaseca Vam dormir a les lliteres

20

Pol Franquesa Vam fer un joc de nit

Sara Gibert Quan vam anar a dormir la Montse ens va fer un petó a tots els nens


ClĂ udia Andreu joc lliure

Clara MaciĂ  Vaig dormir a la llitera de baix

21

Joel Prat joc de nit

Devorah Agustine Joc lliure

olla de grills


P5

NatĂ lia Quintana el joc de nit Guillem Mas A rentar dents 22

Unai Estavillo la llegenda del gegant Maurici

Maria Grosse A les lliteres


Zhuo Wu estem dinant, que bo!

Roger Pagès fent el joc de nit

Laura Cuenca fem bosses d’olor olla de grills

23


P5 Ivan Izquierdo l’Àlex va trobar els pantalons del pirata

Alba Sánchez Preparant el llit amb la Mercè 24

Lucía Muñoz Preparant el cau del ratolí


La judit que sempre s’avorria Núria Ordeix

1r

Hi havia una vegada una nena que sempre s’avorria molt i molt... I un dia va dir:- Ja sé què faré! I ho va anar a dir a la mare:- Mare, aniré pel carrer tota sola. I la mare li va dir:- No, perquè encara ets massa petita. - Doncs aniré amb patinet tota sola. I la mare li va dir que no. - Bé, doncs, jugaré a pares i a mares. Llavors la mare estava molt contenta, mentre mirava com jugava. I estava tan i tan contenta perquè li feia cas. I van ser molt feliços i van menjar anissos.

El goril•la Manuel Pérez Hi havia una vegada un goril•la que sempre s’enfadava, i vivia a la selva, d’on no podia sortir. I com que era espavilat se li va encendre la bombeta i va pujar per la muntanya, i al final va trobar la manera de sortir de la selva. I aquest conte s’ha acabat.

La nena Maria Dinarès Hi havia una vegada una nena que es deia Clara i vivia a Vic. La seva família era catalana. Ella feia molts dibuixos. A la seva família li agradaven molt aquests dibuixos. Un dia va dibuixar el castell del rei i de la reina, i com que li va quedar molt bé, els pares la van acompanyar al castell del rei i de la reina. Els va regalar el dibuix i els va agradar molt. La reina estava molt contenta i el rei no tant. Llavors la nena va fer un altre dibuix per al rei, i li va quedar molt bé i l’hi va ensenyar i el rei va estar molt content. Conte contat, conte acabat.

olla de grills

25


1r

La primavera Gerard Serra Hi havia un temps que era la primavera i un nen va saber que ja havia arribat la primavera i va pensar: “ Carai, ja ha arribat, ho diré a la mare. - Mama, mama ja ha arribat la primavera... Sí, sí, mama, ja puc sortir amb la bici! I la mare li va contestar: -I tant, potser jo també vindré. - Oh, sí, vine! És fantàstic anar amb bici!

L’ excursió Abril Soler Hi havia una vegada una nena que havia d’anar a una excursió amb els companys de l’escola. Hi va anar i s’ho van passar molt bé. Quan estaven molt cansats van parar de caminar i van reposar. I després van continuar caminant fins que van arribar a dalt de tot, i quan van arribar a dalt de tot van agafar el seu esmorzar i se’l van menjar i van jugar, 26

i després van baixar i van anar cap a casa.

El noi i l’ós bru Aram Solà Hi havia una vegada un nen que es deia Bru i vivia en una cabana al bosc, fins que un dia, quan ja era gran i tenia 20 anys, se’n va anar de casa unes quantes setmanes. Va pujar al seu cavall i, galopa que galopa, se li va fer de nit, i quan estava muntant la tenda es va trobar un osset que tenia una ratlla al nas, i així va saber que era un ós bru. Se’l va emportar a casa i va viure amb ell. I conte contat, aquest conte s’ha acabat.


El pastor mentider Marc Vilaseca Hi havia una vegada un pastor mentider. Tenia un ramat d’ovelles. Va dir: - Que ve el llop, que ve el llop!!! Tots els grangers van pujar dalt la muntanya, i quan hi van arribar, el pastor mentider es va posar a riure. Els pastors van tornar a baixar. Una vegada més, el pastor mentider va tornar a cridar: - Que ve el llop, que ve el llop!!! Aquesta vegada ningú no el va creure, i el llop li va ferir una ovella. La girafa del coll curt Mariona Planas

27

Hi havia una vegada una girafa que tenia el coll curt. Tenia molts problemes. Van passar els mesos i tot un any. Un bon dia assolellat va passar per allà un ocell, i va veure la girafa trista. S’hi va acostar i li va preguntar: -Què et passa? La girafa li ho va explicar tot, i l’ocell li va dir: -No et preocupis, ja veuràs com et creixerà el coll. Així va ser, i la girafa va poder viure tranquil•la.

olla de grills


1r La maduixa Aina Campos Hi havia una vegada un poble de maduixes. Totes eren vermelles, menys una que era de color verd. Com que era verda, totes les altres maduixes se’n reien. Un dia va tenir una idea: amb pintura vermella va pintar-se de color vermell, i va anar a una festa amb les altres maduixes. Però era l’estiu, i quan va anar-se a banyar, la pintura li va marxar. Tothom va marxar de la festa i es va quedar tota sola, sanglotant.

28

El peix verd Àlex Molist Hi havia una vegada un peix verd que vivia en una cova molt llarga, només hi vivia ell. El peix verd era petit i escanyolit i només era a la cova de nit. Tot el dia era amb els seus amics en Miquel, en Biel, en Roger, la Maria i en Pep. Tenia 1,2,3,4,5,amics. Ells l’únic amic que tenien era el peix verd.


El peix verd era molt divertit, feia malabars, feia teatre, era elàstic. Va arribar un dia que es va cansar de fer riure els altres i es va quedar tot el dia al sofà. La bruixa maduixa Bruna Riera Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, una bruixa molt estressada. Li deien la bruixa Maduixa. Sempre, sempre s’avorria, pobra noia; mai no sortia de casa seva, perquè no li agradava que la veiessin: era molt lletja. Un dia, un noi molt simpàtic i valent va entrar a casa de la bruixa Maduixa i no la va trobar. Sabeu on era la bruixa? Era a la seva habitació, estava dormint i el noi valent la va despertar. La bruixa es va enfadar tant i tant que es va desmaiar.

El secret de la reina de les fades Estrella Ferreyra 29

olla de grills


1r

Hi havia una vegada una reina de les fades. La reina de les fades es deia Anna i vivia en un castell que era de cristall i brillava. El castell tenia màgia. L’Anna, que era la reina de les fades, tenia poders, i va guanyar un concurs i li van regalar un braçalet d’or.

El paleta Pau Solà El paleta m’agrada molt perquè el meu avi treballa d’encarregat i el meu cosí treballa de paleta. El meu avi i el meu cosí són els únics que parlen en català. Un dia em van deixar tallar una rajola, i a la meva tieta li estan fent un despatx nou. Cada dia que puc vaig a casa de l’avi, vaig al despatx nou.

30


2n

El nen que no volia ser com era Núria Coma Una vegada un nen estava fart de fer els deures, i deia: - M’agradaria ser una flor perquè no hauria de fer els deures i podria estar al sol sempre, però només podria beure aigua. O també una bicicleta per anar a fer sempre un volt, però hauria de pujar persones i pesen molt. O també podria ser un guant, però només sortiria a passeig a l’ hivern. O podria fer d’avió, sempre amunt i avall, però no sé si seria prou fort. O també unes tisores, però no podria menjar el que jo voldria. O també podria ser un barret i anar tot el dia a passeig, però mai no podria fer la migdiada, ni menjar el que voldria. Ja m’està bé, ser un nen. Com que sóc un nen puc jugar, menjar de tot i tenir amics com jo. Que bé ser un nen! Quina sort! Ja ho sabeu, no feu mai com aquell nen.

El cargol presumit Maria Erra Hi havia una vegada un cargol presumit que quan es llevava es mirava al mirall i deia que era el cargol més “guapo” del món! - No hi ha ningú més “guapo” que jo! I se n’anava a passejar. Un dia les amigues, cansades que es fes tant el fatxenda, li van dir que fes una cursa. El cargol va dir que sí. Va començar la cursa, però quan estava a punt d’arribar a la meta va trobar un mirall i com que s’hi va emmirallar va guanyar l’amiga. El cargol no va ser mai més fatxenda. Els follets escolars Arnau Dorca Fa molt temps hi havia follets escolars. Un es deia Pep, l’altre Joan i l’altre Nyigo Nyago. A en Pep li agradaven les matemàtiques i no li agradava res més. A en Joan li agradava el castellà i no li agradava res més. A en Nyigo Nyago li agradava el català i no li agradava res més. A ningú no li agradava el mateix, ni la mateixa assignatura. I com ho feien? Tenien molts amics i van demanar ajuda a alguns d’ells. Un follet va dir: - Només falta mig curs per acabar segon de batxillerat, i quan aneu a la universitat podreu estudiar el que vulgueu. - Molt bona idea, ja ho farem. Van dir tots tres alhora. El cuc que vol volar Laia Vidal Hi havia una vegada un cuc que volia volar perquè veia que la seva mare volava. La seva mare li deia que, quan ell fos gran com ella, també podria volar. Ell no s’ho creia, i deia que no i que no. Se’n va anar a unes herbes que hi havia al costat del parc, s’hi va enfilar i es va deixar anar avall per intentar volar, però va caure i se’n va anar a casa seva ben trist. L’endemà encara estava trist. Va anar a una bassa, es va emmirallar i va veure que era una papallona i tenia ales. Es va posar molt content. Va començar a volar i s’ho va passar molt bé.

olla de grills

31


2n

Els insectes i les flors Pau Panadès Hi havia una vegada un noi que es deia Joan que respectava molt els ocells i les lantes. Quan es feia mal, un ocell el curava. Li agradava olorar la natura, feia tan bona olor! Un dia que a un ocell se li va trencar una ala la hi va curar, però li va dir que havia d’estar deu dies sense volar. Quan van passar deu dies en Joan ja el va deixar volar i estava sa i estalvi i va poder tornar al seu niu amb els seus germans i la seva mare. En Joan va agafar el menjar per a les orenetes, i després aigua per a les flors. Tots hauríem de fer com en Joan.

El cavaller del castell Noah Estavillo Una vegada hi havia un castell on hi vivia un cavaller que es deia Guimarell que tenia tres germans. Tots quatre es volien casar amb la princesa. Però el rei no ho volia, i els va posar dues proves. La primera consistia a nedar riu amunt, riu avall. El riu feia trenta quilòmetres de llargada, i en Guimarell va tardar una setmana a anar i tornar. A més, aquell riu era molt perillós, perquè hi vivien taurons i va haver d’estar molt atent perquè no se’l mengessin. En la segona prova havia d’anar a veure una bruixa que sempre estava de mal humor i l’havia de fer riure. Quan en Guimarell va veure la bruixa li va explicar un acudit, i aquesta va riure fàcilment. Com que havia vençut les dues proves va poder tenir la princesa d’esposa. 32 La pols màgica de la fada Júlia Martí Una fada que vivia en un poble va perdre la seva pols màgica i no podia ajudar la gent. Vet aquí que un savi molt savi va dir a la fada: - Jo sé on pots trobar la teva pols màgica. Has d’anar a la muntanya que vegis més fosca, on viu la bruixa Malèfica, que guarda els teus poders amagats en un cofre. Però vigila molt, perquè té una filla que es diu Magònia que té molta força. La fada, tenint en compte les condicions del savi, se’n va anar a la muntanya, on va veure la filla de la bruixa. La fada es va amagar i va entrar en una cova, però la Magònia ja l’havia vist i va provar de seguir-la. Llavors, la fada va agafar de seguida la pols màgica i se la va tirar de cop a sobre per poder endur-se-la més fàcilment. La bruixa Malèfica, que havia estat avisada per la seva filla, també va anar al seu darrere tot volant, però va veure que les ales de la fada es movien ràpidament. I la fada va aconseguir arribar al poble amb més poc temps, va poder ajudar una altra vegada els seus habitants i tots junts van estar un altre cop molt contents.


La Júlia i el dofí Ariadna Plans Hi havia una vegada una nena que es deia Júlia que li agradaven molt els dofins. Un dia va anar al mar i, de sobte, va veure un dofí que la mirava, i va decidir posar-li un nom. I la Júlia va dir: - Ben pensat li diré Dofí Blau, i demà a l’escola ho explicaré a tots els meus amics. L’endemà, la Júlia va quedar amb els seus amics per anar al mar a veure el dofí. A la tarda quan el van veure li van demanar com es deia, i la Júlia va contestar: - Li he posat Dofí Blau. I com que feia molta calor, van decidir banyar-se. Al cap d’una estona ja s’havia fet de nit, van sortir de l’aigua, es van vestir i van marxar tots menys la Júlia, que es va quedar una mica més. L’endemà, després de l’escola, la Júlia va tornar a veure el seu amic, però va notar que estava trist i li va dir: - Què et passa ? El dofí va fer un gest dient que s’havia perdut. La nena el va ajudar a trobar la seva mare. Quan la van veure, el dofí s’hi va acostar de seguida i la Júlia els va deixar junts i se’n va anar. El dofí va ser molt feliç per sempre més. El bosc encantat Marina Casals Hi havia una vegada un bosc que estava encantat, i com que tenia fantasmes feia molta por. Ningú no s’atrevia a anar-hi, perquè era molt misteriós. Però un dia una família valenta hi va anar i es va trobar amb els nens d’una escola que hi anaven de colònies. Els nens van tardar a arribar-hi, però així que van veure el bosc, el conductor de l’autobús els va dir: Aneu amb compte, perquè aquest bosc té un encanteri. Un nen que es deia Martí ho va explicar a tothom i van agafar molta por. Aquella nit no van poder dormir, perquè estaven molt nerviosos. L’endemà van marxar cap a l’escola, i quan van arribar de seguida ho van explicar als seus pares, que no s’ho podien acabar de creure. Van passar els dies i, quan estaven més tranquils, van decidir tornar-hi.

olla de grills

33


3r

Els alumnes de 3r, després d’haver treballat el projecte sobre les abelles i la mel vam escriure aquests petits textos explicant quin individu del rusc ens agradaria ser si vingués el cas. Si jo fos una abella... Laia Ordeix Si jo fos una abella...seria obrera i m’agradaria ser mainadera perquè així podria cuidar les larves, els ous petits i alimentaria la futura reina amb gelea reial. Seria molt divertit cuidar les larves, els ous... que tots fóssim germans i tinguéssim la mateixa mare! Sempre m’ha agradat cuidar els més petitons. De tota manera, tenir germans ganduls... em cansaria una mica, perquè els hauríem de péixer i tot!. Encara que la vida de les obreres no és gaire llarga, si jo tingués feina de mainadera ja seria feliç.

34

Si jo fos una abella... Ivan Rubio Si jo fos una abella...m’agradaria ser una obrera, perquè podria anar a buscar mel de mil flors, de romaní i de bruc. També podria pol•linitzar flors, dansar i dir quines mels són les millors. També seria divertit ser una larva de reina per poder-me alimentar amb gelea reial i poder més tard guanyar l’altra reina del rusc, i llavors podria manar sobre totes les abelles i els diria que em vigilessin el rusc perquè no entrés cap papallona de la mort, ni cap ratolí, o abelles d’altres ruscos... M’agradaria ser la més forta i fer fora tots els altres insectes que voltessin per allà. El que no voldria ser és un abellot, perquè és un gandul. Si jo fos una abella... Júlia Castañé Si jo fos una abella...voldria ser obrera i recol•lectora per tota la vida. Aniria a recollir el nèctar, el pol•len de les flors, el pròpolis i l’aigua. M’agradaria viure dintre d’un rusc amb deu mil abelles més i anar amb les meves amigues. El que no faria seia treure el fibló a fora perquè si el tragués se’m podria enganxar a qualsevol lloc i em moriria. També m’agradaria ser ceraire i secretar la cera, i pujar els blocs de la bresca amb les altres abelles del rusc. Però això sí que és cansat! Treballar 24 hores al dia! Bé, és el que toca! Si jo fos una abella... Berta Codina Si jo fos una abella...m’agradaria ser una obrera tot i que només viuria un mes. Seria una bona mainadera i donaria gelea reial a les larves. Em faria amiga de les dues abelles mainaderes i criaria les larves tan bé com pogués. El que de segur no faria seria donar menjar als abellots, ni els peixeria! També m’agradaria fer-me recol•lectora i amb les meves amigues triaríem les flors més boniques: margarides, roses, lliris...


M’encantaria ser una abella, seria genial i ah, no picaria mai!! Si jo fos una abella... Arnau Moreno Si jo fos una abella m’agradaria xuclar el nèctar de les flors. Volaria molt i molt enlaire i miraria totes les flors que hi ha per xuclar-los el nèctar. Després deixaria el pol•len a la cel•la del rusc i vigilaria la reina perquè no li passés res, i també ventilaria el rusc amb les ales. També m’agradaria ser reina, perquè així duraria més temps que les altres i podria veure tot el que hi pot haver per veure: veuria el que hi ha fora del rusc, com es va formant una abella, com es fa la cera... i llavors aniria continuant el meu camí. Si jo fos una abella... Pau Coll Si jo fos una abella voldria ser reina perquè m’alimentessin amb gelea reial, per tant seria la més grossa de la colònia. Quan fes el vol nupcial, m’aparellaria amb uns quants abellots, per tant seria l’única que podria fer l’amor amb tota la colònia. Viuria tres o quatre anys, per això podria pondre molts i molts ous i la colònia seria molt gran. No visitaria mai cap flor, per tant no correria cap risc de morir-me per culpa de les aranyes, vespes i tota mena d’insectes que s’alimenten d’ abelles, ni tampoc pels abellerols. Tindria el fibló corbat, i per tant costaria que pogués picar, de segur que deu ser per això que les reines es moren al cap de tres o quatre anys. Tindria el cervell més petit i així no hauria de pensar. Si jo fos una abella... Jordi Molist Si jo fos una abella m’agradaria ser reina, perquè viuria més anys que les altres, i també perquè tindria una feina: pondre ous. Tots els ous que hagués post serien els meus fills o les meves filles. També, perquè m’alimentarien amb gelea reial. Viuria una vida molt feliç... Passaria moltes més aventures que les meves filles o fills. Com que jo viuria més temps, sabria més coses i aprendria molt. A tots els meus fills els posaria una colònia especial, i així cap abella forastera no entraria al meu rusc, perquè només de sentir una olor diferent ja l’atacarien. De fet, m’agradaria ser reina per tantes coses... Manaria a totes les altres i seria la més respectada. El pitjor que em podria passar seria que una larva d’obrera l’alimentessin amb gelea reial, i aleshores es convertís en reina, però... reina jove, i... què passaria? Doncs molt clar: que totes dues voldríem manar i hauríem de lluitar perquè cap de les dues no voldria deixar de fer-ho. Aleshores el més segur és que la jove em guanyés, perquè de segur que tindria més força que jo i jo hauria de marxar del meu rusc cap a un altre. Si jo fos una abella... Olímpia Solà Si jo fos una abella, m’agradaria ser obrera i poder triar una feina per a tota la vida.

olla de grills

35


3r

Voldria ser una abella mainadera! M’engresca tant cuidar nens petits i... encara més les larves d’abella. Fabricaria gelea reial! Ai, que divertit seria viure en una família immensa, on totes les abelles tinguessin la mateixa mare! Quina emoció, veritablement el món de les abelles és fascinant! M’agradaria fer la feina molt ben feta i que la reina em felicités! Que cada dia pogués sortir a passejar amb la meva millor amiga i prendre una tassa de mel en alguna cafeteria... També seria divertit sortir a recollir el pol•len i el nèctar de les flors. Segurament que la mel que més m’agradaria fabricar seria la mel de romaní. També gaudiria molt sortint a passejar amb les amigues, però no m’agradaria gens haver de clavar el fibló, perquè de segur que em moriria. Si jo fos una abella... Estefania Alava Si jo fos una abella seria reina, perquè així podria manar sobre totes les altres abelles. Menjaria molta mel, sobretot la de romaní, perquè és la millor, i també menjaria gelea reial. Pondria molts ous i després me n’aniria a un altre rusc mentre les obreres em cuidessin els ous. El que més em molestaria és l’apicultor quan per espantar-nos ens faria fum. Però, mira, és així, i tant em faria.

36

Si jo fos una abella... Marçal Serra Si jo fos una abella... seria pol·linitzadora, i així podria triar la mel de romaní que és la més bona. Primer per l’olor, segon pel color, tercer per la textura, però... hauria de vigilar perquè l’abellerol se’m podria cruspir. Si jo no pogués recollir la mel de romaní, recolliria la de mil flors, perquè és molt bona. La segona feina que voldria fer seria la de químic per treballar dins de l’arna i cuidarme de la mel. Li posaria una gota d’àcid fòrmic quan les necessitats ho requerissin.


Què he après de les abelles? Karima El Hamdi He après que les abelles són peludes, però que les vespes no són peludes, que les abelles tenen sis potes, que les abelles fan mel de bruc, de mil flors i de romaní, i que la mel de bruc estava cristal•litzada i la de mil flors i la de romaní no ho estaven. També he après que les abelles piquen perquè es volen defensar. Dibuix Arnau Saborit

37

Si jo fos una abella… Oriol Palomeque Un dia com els altres vaig anar a dormir i el meu somni va ser… …que era una abella acabada de néixer! Havia d’anar al col•le, i allà ens van explicar que els abellots no podien anar a buscar mel. Vaig sortir de l’escola enfurismat perquè no podia anar a buscar mel. Un dia vaig veure que unes obreres anaven a buscar mel, i m’hi vaig “colar”. En aquell moment un home em va ficar a dintre d’un pot. Al cap d’uns dies un ocell em va agafar, juntament amb el pot i em va portar al seu niu. Allà el va trencar per menjar-se’m, però jo em vaig escapar.

olla de grills


3r

Vaig anar a parar a una teranyina. Vaig provar d’escapar-me, però no vaig poder: havia quedat atrapat! En aquell moment, la teranyina es va trencar, i jo vaig caure a terra. Tot de cop es va posar a ploure: no podia volar! Va venir una formiga i se’m volia menjar. Estava acabat! Se’m menjaria...! Però se’m van assecar les ales i vaig marxar volant. Vaig anar a parar a una terrassa i em vaig punxar el cul... I de sobte em vaig despertar i vaig dir a la meva mare: -Si jo fos una abella no sortiria mai del rusc! Dibuix Arnau Sala

38


Si jo fos una abella seria un abellot. Pau Martori Un dia, sense voler el vent em va tirar fora del rusc, i no tenia res per menjar. Vaig anar–ne a buscar a una flor que hi havia per allà, i la flor em va dir: -Tinc molt de pol· len i nèctar!- i jo el vaig anar a buscar amb la llengua (sort que la tinc més llarga que la majoria d’abellots). Però la flor era carnívora i se’m va empassar. Jo era dins del seu estómac, i m’hi vaig trobar una cria d’abellerol que se’m volia menjar. Vaig anar rapidíssim a sortir de l’estómac de la flor, i l’abellerol no em va atrapar. A la nit vaig trobar una mica de mel, i em vaig atipar molt, i vaig anar a casa d’una família de la muntanya i vaig sentir un acudit que deia: “Era un noi tan lleig, tan lleig, tan lleig que feia plorar les cebes...” I jo vaig riure molt. De sobte em vaig trobar envoltat de papallones de la mort, i em vaig posar a fugir, però les papallones em seguien. Vaig trobar una salamandra que prenia un refresc, i l’hi vaig prendre i me’l vaig beure jo. Després vaig anar bosc endins i vaig despistar les papallones, però m’atacaven per dalt! Em vaig posar a volar ràpid, i en aquell moment vaig trobar una vespa sàvia i li vaig preguntar si m’ajudaria a despistar les papallones de la mort. Ella va dir que sí, si encertava l’endevinalla. Em va preguntar: -Què demana un esquelet en un bar? - Una cervesa i una baieta? - Correcte!- em va dir la vespa, i em va explicar que tenia d’anar 4 km a l’esquerra. Jo hi he anat, i he trobat el rusc i he despistat les papallones de la mort. Demà, estic segur que fecundaré la reina. L’endemà ja feien el concurs de fecundació. Jo m’hi vaig presentar. Quan va començar vaig volar, però anava últim. Després vaig avançar quatre abellots, i ja anava sisè! Dos abellots es van cansar i van caure, i tres més estaven tan grassos que es van cansar i els vaig avançar. Anava segon. El meu principal enemic anava primer. Es diu “Madrileño”, i és molt ràpid. Jo li vaig preguntar quant feien 100÷4, i ell em va dir “20”. Jo li vaig dir que la resposta era 25, i es va enfadar. Jo ho vaig aprofitar i vaig avançar-lo. Vaig fer un últim esprint i vaig fecundar la reina. Però em vaig morir després... Un dia tranquil Arnau Espona Un dia tranquil em vaig llevar, vaig esmorzar i vaig sortir del rusc. Quan ja era a 9 km del rusc, de cop em vaig trobar amb una aranya altíssima que feia 28mm! Em vaig quedar terroritzat: tenia 10 ulls, 8 potes i dues pinces a la boca. Li vaig dir: -Qqquè pretens, amb mi? I ella va contestar: -Pretenc matar-te amb les meves pinces i fer-te servir d’esquer! Però jo li vaig dir: -No te la juguis, amb mi... I vam començar a lluitar. Al final vaig guanyar jo, però em va costar molt. Quan ja era a 11 km del rusc em vaig trobar amb un escarabat gegant i m’hi vaig tornar a enfrontar, i li vaig dir: -Abans ja m’he enfrontat amb una aranya gegant, i com

olla de grills

39


3r

que l’he guanyada i tu ets més fluixa que ella, segur que a tu et faig pallissa. Però ell em va dir: -Ha, ha, ha! Però jo sóc molt més fort que tu, ha, ha, ha! I vam començar a lluitar, fins que al final el vaig guanyar. Quan ja era a 18 km del rusc vaig pensar: -Ai, ai, em sembla que s’ha fet molt tard, hauria de tornar al rusc... I vaig tornar, però em vaig tornar a trobar amb l’aranya i li vaig dir: -No tinc ganes de lluitar... Però ella em va dir: -D’aquí no passes si no lluites amb mi, ha, ha, ha! I hi vaig haver de lluitar. Vam lluitar, vam lluitar i vam lluitar, fins que al final vaig guanyar i em va deixar passar. Quan vaig arribar al rusc vaig entrar. Només d’entrar, la mare em va dir: -Estic molt enfadada; no has fet els deures i has sortit del rusc. Cap a l’habitació de seguida!!! Vaig pujar a l’habitació i vaig dir: -És millor lluitar que fer els deures...

40

Visita a “la casa de les abelles” Aida Mas El dia 24 de març vam anar a “Can Panosa” amb autobús, a veure “La casa de les abelles”. Allà ens esperaven la Cèlia i en Ramonet. El primer que vam fer va ser anar amb en Ramonet a veure els ruscos d’abelles, però abans ens vam posar protecció perquè no ens piquessin. Quan ja anàvem ben equipats vam anar cap als ruscos, que n’hi havia tres. Ens va ensenyar els quadres de mel i les cel•les. Llavors ens va ensenyar els abellots, i després va agafar un abellot, una reina i una obrera. Com que els abellots no tenen fibló sinó que tenen penis, ens el va ensenyar, i també unes quantes coses més. Quan en Ramonet ens ho va haver explicat tot vam anar amb la Cèlia i ens va ensenyar què feien amb els quadres de la mel. Primer els treuen i hi passen un raspall perquè no hi quedi cap abella, i després el porten cap a una capsa de plàstic amb una fusta que la travessa i llavors posen el quadre damunt de la fusta i treuen la cera. Aquesta cera que queda barrejada amb la mel que cau es diu “xiclet de mel”, i és deliciós. Quan ja han tret la cera dels quadres els fiquen en una màquina que amb una maneta s’ha d’anar fent rodar, i com que va tan ràpid, la mel cau al dipòsit. Després passa per un colador on deixa tota la porqueria, i la mel neta cau en una galleda. Quan aquesta galleda és plena de mel la posen en una altra màquina amb una aixeta per anar omplint els envasos. Quan l’envàs és ple hi posen l’etiqueta i ja està. I això és, resumit, tot el que ens van explicar. Visita a Can Panosa (continuació) Adrià Puigdomènech A “Can Panosa” també ens van explicar una història que no era veritat, però que anava bé per entendre la relació entre les abelles i les flors:


Una flor es va mudar i va cridar una abella per demanar-li si podia portar el seu pol•len a una altra flor, que era la seva enamorada, però l’abella li va dir que no. Després, la flor es va perfumar per cridar l’atenció de l’abella, i li va tornar a demanar que portés el seu pol•len a la seva enamorada. <el primer dia ho va fer, però després li va tornar a dir que no. I després l’abella li va preparar un plat boníssim, el nèctar, perquè li fes el favor, i l’abella, com que el va trobar tan bo, ja ho va fer sempre més. I així sabem per què les abelles s’entenen tan bé amb les flors. Dibuix Mancy Kanda

41

olla de grills


4t

Al llarg de tot aquest curs, els alumnes de 4t hem portat a terme un projecte d’investigació sobre les formigues que hem anomenat “Un himenòpter per descobrir: la formiga”. Una petita part del nostre gran treball ha estat l’observació. En un racó del nostre pis hi tenim diversos formiguers amb diferents espècies de formigues que hem anat trobant i aconseguint. Aquests formiguers ens han servit per observar contínuament el comportament de les formigues. Hem plasmat les nostres observacions en un diari de camp que teniu a continuació transcrit. El diari de les formigues 9-10-2008 Hem trobat formigues al pati i les hem pujat a la classe amb una bossa de plàstic amb terra. Les hem ficat en una capsa i les hem observat: - Cal tapar la capsa perquè no s’escapin? - N’hi ha moltes. Unes sembla que estan sobre les altres. Són “nois” i “noies”. - Necessiten aigua?

42

10-10-2008 Un nen ha portat un formiguer de gelatina i hi hem ficat formigues de les que hem trobat. Les altres les hem ficat en pots de vidre. 17 -10-2008 Ja fa una setmana que tenim el formiguer de gelatina i les formigues continuen vives. Les formigues dels pots se’ns moren. Per què? Què deuen necessitar per viure? I si fiquem les formigues mortes amb les vives per veure què fan? Hem ficat algunes formigues mortes al formiguer de gelatina i les formigues vives s’han ben esverat, les oloren, les agafen amb la mandíbula... Quan tapem el formiguer amb un drap les formigues es calmen. 20- 10-2008 Hem trobat més formigues al pati i alguns nens n’han portat d’altres llocs. Les hem tornat a ficar en pots. Ens hem informat i ara sabem que perquè les formigues visquin en un formiguer artificial necessiten humitat i ventilació. Fem forats en els pots o bé els anem destapant de tant en tant, i aconseguim la


humitat ficant un cotó moll dins del pot. L’hem d’anar canviant. 27-10-2008 Hem vist que el cotó d’un pot està podrit. Hem trobat algunes formigues mortes enganxades al cotó. Potser necessitaven més humitat. Hem canviat el cotó i les formigues que quedaven hi han anat directament. Un grup de nens ha trobat formigues al pati, en un lloc on no tocava el sol. Uns altres nens que estaven al sol no n’han vist. Pot ser que les formigues quan fa sol s’amaguin? 28-10-2008 En un pot hi teníem dues reines. Són més grosses que les obreres. Avui n’hem trobat una de morta. L’altra s’hi acosta contínuament. Sembla que vulgui reanimar-la. 29-10-2008 Queden molt poques formigues obreres vives en els pots. Se’ns han anat morint totes. No sabem per què. Potser perquè aquests dies s’ha engegat la calefacció de l’escola i tenen massa calor? Les formigues que va portar en Pol són les que es mouen més. També ens queden dues reines que tenim separades en dos pots diferents. 30-10-2008 S’han mort la majoria de formigues, només en queden unes quantes. De les reines només en sobreviu una. La morta té una pota trencada. Estava sola. No sabem què li pot haver passat. Els cotons de les reines estan secs. Hem tornat a mullar el de la reina viva. Com és que totes les formigues del pot de l’Òscar s’han mort, menys una? Les d’en Miquel han viscut gairebé totes, en canvi de les reines només n’hi ha una de viva. Com és? Per què les formigues del formiguer de gelatina de l’Òscar han deixat les formigues mortes en un forat que han fet? 5-11-08 Avui no hi ha res de nou, la reina continua viva. 6-11-2008 Les reines que no tenen ales ens han dit que estaven fecundades i la nostra no en té

olla de grills

43


4t

i es mou a poc a poc. Això és bon senyal! Hi ha formigues mortes que s’han florit. 11-11-08 La reina encara viu. Les formigues de la gelatina estan fent túnels. 12-11-2008 La reina sempre la trobem a sobre el cotó. Les formigues mortes les anem ficant en un tub ple d’alcohol perquè se’ns conservin i més endavant puguem observar-les amb lupes binoculars. 17-11-2008 Les formigues del formiguer d’en Miquel es mouen. Les del formiguer de gelatina, no. S’han mort. La reina fecundada, de tant en tant es mou. 18-11-2008 La reina està bé però li costa moure la tercera pota de l’esquerra. Li costa caminar.

44

2/12/08 La formiga reina encara està viva. Això ens fa estar molt contents! Avui li hem canviat el cotó perquè ja es començava a florir. Hem intentat buscar més formigues, però fa molt fred i ja no en trobem. 12/12/08 Ja no ens queden formigues. Se’ns han mort. Només ens ha quedat la reina. Li hem posat una mica de sucre per menjar.

18/12/08 Hem vist que camina molt a poc a poc. Li hem tornat a canviat el cotó. 8/01/09 L’Helena es va emportar la reina a casa. Avui ha tornat de vacances de Nadal sana i estàlvia. 9/01/09 Avui hem tingut una gran sorpresa! A la tarda ens ha arribat una colònia de formigues amb la seva reina. Són de l’espècie Lasius Niger, vénen de Cadis i les hem aconseguit per internet.


16/1/09 La colònia de Lasius Niger és molt petita i està en un tub d’assaig amb un cotó moll al fons. 28/1/09 A la colònia hi falta molta humitat, però no sabem com posar-n’hi. No podem mullar el cotó del fons del tub d’assaig. 29-1-2009 En el formiguer de les Lasius Niger hem trobat una formiga morta. La reina continua bé. 29-1-2009 Hem traspassat les formigues de Cadis del tub d’assaig a una capsa transparent de bombons. Hem posat oli al voltant de la capsa perquè les formigues no s’escapin. També hi hem ficat un cotó moll per donar-los humitat. Per menjar els hem donat aigua amb sucre. Perquè sortissin del tub i poder-les ficar a la capsa les hem hagut d’agafar amb unes pinces. Quan la reina ha sortit del tub es veia molt esverada i de seguida que li hem acostat un altre tub hi ha tornat a entrar. Ara està quieta. Algunes obreres Lasius Niger han agafat els ous del tub i els han arraconat als extrems de la capsa. Totes estan molt esverades. Algunes obreres s’han enfilat al sostre de la capsa. Estan investigant. Dues s’han mort amb els trasllat. Volem veure què fan les altres davant d’aquestes que s’han mort. Una se les ha mirat i les ha tocat amb les antenes. Hi ha tornat, però no sabem si és la mateixa formiga o una altra. Dues formigues beuen aigua de les gotes d’aigua amb sucre que hi hem tirat. Una formiga ha anat a veure els ous. Una altra s’està netejant les antenes. Hem provocat que les formigues s’espantessin i es moguessin. Dues o tres més miren les mortes. Alguna puja per les parets de la capsa. La reina continua al fons del tub molt quieta. Hem posat oli a la capsa, però pugen i surten de la capsa igualment. Segurament n’hi hem posat poc. Dues formigues s’han trobat i s’han tocat amb les antenes. Moltes formigues van amb els ous a la boca.

olla de grills

45


4t

Alguna obrera entra i surt del tub on hi ha la reina. Una formiga entra els ous al tub. Potser els vol apropar a la reina? Una altra fa el mateix i torna a sortir. Ara són tres les que ho fan. Potser s’han avisat? Com? Pensem que en veure les mortes potser preveuen perill i protegeixen els ous. N’hi ha una altra que es passeja amb un ou. Sembla que el porti a la boca. Una vigila els ous que són a fora. 3-2-2009 Avui hem tornat a donar menjar a les formigues. A la tarda ens ha arribat un formiguer artificial que ens ha deixat la universitat de Vic. Hi ha moltíssimes formigues. El formiguer està format per una capsa transparent amb un tub de plàstic molt llarg on hi ha la reina. En un racó de la capsa hi ha una reixeta perquè el formiguer es ventili. Al final del tub de plàstic hi ha una ampolleta amb aigua i un cotó perquè el formiguer tingui humitat. Són formigues de l’espècie Aphaenogaster Senilis. Són grosses i es mouen molt. Algunes porten ous a la boca.

46

6-2-2009 Veiem formigues que caminen inclinades i d’altres que no. Hem observat que posen la porqueria en un racó del formiguer, just on hi ha la reixeta de ventilació. 24- 2 -2009 Hem observat la nostra reina, que tenim aïllada en un pot, i hem vist que havia fet 4 ous. Ens fa por que se’ls mengi. Els té a la boca. També n’hi hem trobat un en el cotó. Avui ens han portat un formiguer petit de la Xina. Són 3 obreres i una reina. Totes són molt grosses! Les formigues de la universitat han canviat de lloc les escombraries (restes de formigues mortes, de pols...) 25-2-2009 Hem pogut observar que una formiga deixava com una saliva, marxava i tornava al mateix lloc on l’havia deixat. 26-2-2009 La formiga reina que tenim aïllada ha posat uns quants ous en una banda del pot, uns quants més en una altra i continua portant-ne uns quants a la boca. Per què?


29-2-2009 Les Lasius Niger estan molt bé a la nova capsa, però no es mouen gaire. 2-3-2009 La reina que tenim sola en un pot continua amb ous a la boca i no para de moure’s. Hem observat els ous del formiguer de la universitat; són molt més allargats i tenen una línia de color negre. En aquest formiguer també hi hem observat nimfes i larves. Els ous estan molt a prop de la humitat. 4-3-2009 La reina continua amb els ous a la boca. Avui en té també un a sobre el seu tòrax. 6-3-2009 Les formigues de la universitat han deixat un espai buit enmig del tub del formiguer i no sabem per què. 10-3-2009 Se’ns ha mort una obrera de la Xina. Les Lasius Niger no volten per la seva capsa, estan totes quietes i juntes a dins del tub d’assaig. Hem tornat el formiguer de les Aphaenogaster Senilis a la Universitat. 13-3-2009 Les formigues de la Xina han fet molts camins en el seu formiguer de gelatina. La reina que tenim aïllada encara té els ous a la boca. No sabem què en farà, ni si són sempre els mateixos ous que va portant. No veiem que canviïn. 17-3-2009 Tornem a trobar moltes formigues al pati i a tot arreu. En tenim de grosses, de petites, de les Guilleries... Tenim la taula d’observació plena de pots i capses transparents amb diferents espècies de formigues. 23-3-2009 Les formigues d’una de les capses transparents no ens han deixat agafar el cotó per mullar-lo. S’hi posaven totes a sobre. 24-3-2009 Les formigues de les Guilleries són molt grosses. A la foscor s’estaven molt quietes però quan les hem tret a la claror s’han ben esverat.

olla de grills

47


4t

30-3-2009 Avui hem trobat dues espècies més de formigues. Unes són més grosses que les altres. Les hem ficat en capses diferents. La reina que està sola ha fet més ous. En el formiguer de les formigues xineses només hi queda la reina. 31-3-2009 Hem trobat un mascle. Té ales. L’hem ficat sol en un pot. 3-4-2009 Comencen les vacances de Setmana Santa i ens emportem tots els pots amb formigues a casa. 14-4-2009 Han tornat tots els formiguers, tot i que alguns han perdut individus. 24-4-2009 Hem trobat diverses formigues mortes en tots els pots. En algun pot hi ha fongs. El cotó s’ha podrit.

48

27-4-2009 Les Lasius Niger cada cop sembla que es belluguin més. 5-5-2009 Hem observat en un dels formiguers que una formiga havia arrencat el cap a una altra. 18-5-2009 En un dels formiguers una formiga porta el cap d’una altra formiga enganxat entre les potes. Una formiga va coixa. Ens hem fixat que té una pota torta. 19-5-2009 Tenim moltes obreres vives de diverses espècies que hem anat trobant al pati. Cada dia mirem si tenen el cotó que els serveix per donar humitat al formiguer moll. També ventilem els pots o capses. I de tant en tant els donem aigua amb sucre. La reina sola continua viva i va fent ous. La colònia de Lasius Niger s’ha espavilat. Les obreres es mouen més i la reina també. ... És estrany... com més observem més volem saber, més preguntes ens fem i més curiositat i respecte tenim per aquests petits insectes que viuen tan a prop nostre.


Les mones.... són mones Clàudia Milà Les mones són divertides. Tothom ho diu, i a més diuen que sempre es rasquen la panxa. De fet és veritat, però us heu preguntat mai per què ho fan? Perquè tenen picor? – NO! Jo crec que ho fan perquè és un tic típic d’aquesta espècie d’animal. Un dia van explicar-me que hi ha una espècie de mones que en lloc de rascar-se tot el dia, tenen un altre tic. Sabeu quin és aquest tic?: el de ballar tot el sant dia. Doncs, imagineu-vos-les fent classes de ball. La professora, que és una mona, els ensenya els passos, ara a l’esquerra, ara a la dreta, ara endavant, mitja volta i endarrere i... “chase i danse”, i ... un, dos, tres..., mitja volta i... Van explicar-me que s’han fet molt famosos i que la gent fa quilòmetres i quilòmetres per poder-les veure. Diuen que una d’elles sempre porta una corona de reina perquè es creu que és reina, i si un dia se la descuida els moviments de cap li surten malament. Diu que és perquè se’l troba massa lleuger. Una altra només té la dèria de l’esport i per això està disposada a fer-ho tot. Les altres no diuen ni muuuuuu, només ballen. Mengen ballant, van al vàter ballant, xerren ballant, etc... I n’hi ha una que sempre balla amb un coixí lligat a l’esquena per si té son. No van poder dir-me exactament quantes són que fan un espectacle obert al públic, però veure un grup de mones fent la mona ha de ser d’allò més divertit. Si les voleu veure en un festival, crec que haureu d’anar a Monalàndia. Ah!, i informeu-vos bé de com arribar-hi, perquè us podeu passar el dia fent la mona d’una carretera a l’altra sense haver pogut veure les mones! Els nens perduts Júlia Aguilar i Mònica Famada Hi havia una vegada dos nens que eren bessons i es deien Joan i Arnau. L’Arnau era el més alt i tenia el cabell curt, de color marró fosc; i en Joan era una mica més baixet i tenia el cabell de color marró clar, i tots dos portaven ulleres. Tots dos feien 5è de Primària i anaven al col•legi Sant Miquel dels Sants. Un dia els nens de 5è van anar d’excursió a Montesquiu. Durant l’excursió tot va anar força bé, però a la tornada en Joan i l’Arnau es van distreure amb un ocell que no havien vist mai. Com que tots dos anaven els últims, el grup va anar tirant; i quan se’n van adonar, tot el grup ja havia marxat. Els dos nens van intentar seguir el camí i arribar on era el grup, però tot l’esforç va ser inútil. El sol ja s’anava ponent i els dos bessons estaven molt espantats i van començar a discutir-se: - Havies d’estar atent, no veus que ara ens hem perdut per culpa teva? - va cridar en Joan. - Però també podies vigilar tu!- li va dir l’Arnau. - Au va, calla! I busquem alguna cosa per menjar tots dos!- va contestar-li en Joan, tot cridant. Els dos bessons van estar buscant durant una bona estona, fins que al final van trobar

olla de grills

49


deu bolets. Ells no sabien quins bolets eren, però van decidir menjar-se’ls perquè tenien molta gana. Els bolets que es van menjar eren reigs bords. Al cap d’una estona els va començar a fer mal la panxa, i com que ja eren les dotze de la nit, van decidir buscar algun lloc per passar-hi la nit. Van trobar una cova i s’hi van quedar. L’endemà els policies, bombers, els tutors i tutores i els pares els van anar a buscar pel bosc; després de buscar-los una bona estona, els van trobar. Tothom que era allà es pensava que eren morts, però només estaven adormits. El mateix dia es van despertar, però van estar un dia ingressats a l’hospital. Quan van arribar a casa van anar de seguida a dormir. Van aprendre moltes coses, però les més importants per a ells eren: - Que no s’han de distreure quan van amb grup a algun lloc. - Que no es poden menjar cap aliment que no saben què es i que no coneixen.

50

L’escalada a l’Everest Ferran Alemany Hi havia una vegada tres amics que eren aficionats a l’escalada de muntanya. El més gran era en Jordi, que també era el més atrevit i el més valent. En Pere era molt intel.ligent, i controlava tots els cims del món. L’Arnau era el més petit de tots, i també el més poruc, però sempre estava content i no s’enfadava mai. La tria del cim que volien escalar va ser molt complicada, perquè en Jordi era l’únic que tenia ganes de pujar un cim de més de vuit mil metres. Primer, en Pere no hi estava d’acord, però en Jordi el va convèncer. L’Arnau encara no n’estava gaire segur i no volia baixar del burro, i li van haver d’oferir un bon plat de macarrons, el seu menjar preferit. Ara ja estaven tots d’acord; només calia triar la muntanya. En Jordi va començar a dir noms: el K2, l’Everest... i quan encara no els havia acabat de dir, tots dos van dir: -Ja ho tenim pensat, cap a l’Everest falta gent! El viatge va ser molt dur, però va valer la pena pel paisatge que s’hi veia. Al camp base van estar-hi unes quantes setmanes per acostumar-se a la falta d’oxigen. El dimarts dia tretze van començar a fer l’ascensió al camp 1; allà hi van descansar un dia, perquè era molt cansat caminar a aquelles alçades. El dijous dia quinze van emprendre la pujada cap al camp 2: encara faltaven set camps d’alçada per arribar al cim de l’Everest. Per l’alçada on es trobaven, cada cop els era més difícil respirar, i per això varen posar-se màscares amb bombones d’oxigen. El dia vint-i-tres eren al camp 9, només els faltava la darrera ascensió. Si aconseguien superar-la estarien al sostre del món i haurien aconseguit aquell somni de pujar l’Everest. L’ascensió va ser molt lenta i cansada, tots tres estaven encordats i només els faltaven vint metres per fer cim.... deu metres.... cinc metres.... Per fi ho havien aconseguit !!!!! Quina alegria !!! L’Arnau va agafar la seva càmera fotogràfica per immortalitzar el moment i en Pere va treure la senyera per fer-se la foto tots tres junts i així entrar a la història de les ascensions a l’Everest.


Una nit terrorífica Kevin Caro Hi havia una vegada un nen a qui li van passar unes coses que feien posar els cabells de punta. Un dia que tornava d’extraescolars i que ja era fos va voler escurçar el camí per un pont, es va distreure tot mirant les estrelles, i va notar com si alguna cosa estranya l’agafés pel peu. Va marxar a corre-cuita fins al bosc. Es va mirar el peu i va veure que tenia una marca a la cama, però no era una marca normal i corrent, no era ni una mossegada d’un animal, ni una esgarrinxada d’una planta, ni res que s’assemblés a res d’aquest món. En arribar a casa, esgarrifat i espantat, va veure com li creixien una mena de tentacles vermellosos que es començaven a bellugar. Per més que volgués cridar, cap soroll no sortia de la seva gola. Va intentar arrencar-se’ls amb les mans, però va quedar petrificat i no les podia moure. Tot plegat es va despertar i es va trobar el seu llit molt desfet. Suat i espantat, va mirar-se les cames i va trobar la seva corda de jugar a baldufa lligada als seus peus. Va respirar tranquil, perquè tot va ser un somni terrorífic. Dibuix Àngel Taracido 51

olla de grills


Bicicletada Ferran Surriba i Arnau Vidal El matí de Sant Jordi ens ho vam passar molt bé tot fent la bicicletada que fem els nens i nenes de 5è i 6è. Era la nostra primera bicicletada amb el col•legi. No hi va haver cap accident. Quan vam arribar a Sant Jordi vam esmorzar, i els que volíem vam fer un tros més fins a La Damunt. Va ser un matí especial. A la tarda vam cremar els dracs i vam fer xocolatada. Agraïm a l’escola el fet de deixar-nos fer aquestes activitats. El meu amic mariner Berta Rovira Cunill Aquell savi mariner i pescador de la platja a qui sempre acompanyaré a crear nova petjada Un dia anàrem a pescar, vàrem pescar lluç i sardina, Ens ho vàrem menjar per sopar i també li vaig regalar una petxina

52 Al meu amic mariner i pescador de la platja li agradava pescar tot sol, acompanyat dels peixos, el mar i l’aire. Dibuix Genís, Adrià i Roger ????


Poema visual Martí i Armand ????

53

Dibuix Luís Carlos Loor

olla de grills


5è Dibuix Mireia Batalla

54 Dibuix Marc, Ignasi i Martín


La meva vida depenia d’una cursa Júlia Traveria Érem al dia 5 de Juliol, el meu aniversari, però també era el dia que feia anys i anys que esperava la competició d’atletisme. Mai en ma vida no havia guanyat res, i aquest any estava disposada a fer-ho. Em vaig exercitar molt per a aquest moment, massa per perdre. Em vaig llevar de cop quan va sonar el despertador, hi vaig arrencar la vànova de tanta emoció que tenia. La mare em va cridar per esmorzar. Vaig baixar de seguida; a la taula hi havia menjar a dojo: croissants, cereals, entrepans, llet, cacau en pols, sucs de tota mena. Em vaig ben atipar. Vaig pujar les escales a molta velocitat, em vaig dutxar, em vaig canviar i em vaig pentinar. I fins i tot vaig agafar el meu amulet de la sort. Mentre anava cap a les pistes anava pensant que si guanyava aquesta cursa hauria de deixar l’escola, perquè no tindria temps per anar-hi, només tindria temps per córrer. Al meu pare ja li estava bé, però a la meva mare no li feia gaire gràcia. Quan vam arribar, el cor m’anava a cent per hora, el meu futur depenia d’aquesta cursa. Hi havia les meves amigues, la meva família... Tothom era allà per animar-me. Les meves contrincants no semblaven gaire bones. Vaig escalfar una mica i ja era l’hora de començar. Quan van donar la sortida vaig arrencar a córrer; anava tercera, però tenia molt a prop la quarta i la cinquena. Volia guanyar aquella cursa. De cop, al meu davant no hi havia ningú. Ja quasi era a la meta. Havia aconseguit el meu somni. Sense pensar, em vaig deixar avançar. Encara no sé ben bé per què ho vaig fer, però, la veritat, no n’estic gens penedida: I si hagués hagut de deixar l’escola, els companys...? Crec que els amics són millor que una medalla.

El monstre amb monopatí Gerard Torrescasana Hi havia una vegada un monstre que volia trobar el seu fillet monstre. Aquest monstre viatjava sempre amb el seu monopatí preferit. Se’n va a la recerca del monstre bebè, però quan arriba a la porta del castell de la formiga gegant, on hi ha el bebè, es troba un geni sortit d’una llàntia que li dóna un bistec per poder superar el drac de 500 caps, el seu obstacle. I li diu que quan sigui davant del drac li tiri el bistec al riu, i així hi caurà. Quan va arribar a la torre on hi havia el bebè, es va trobar la formiga gegant que l’ havia agafat. Després, el monstre es va menjar el seu monopatí preferit (era el seu preferit perquè tenia un secret: que quan se’l mengés es tornaria invencible i amb punxes per tot el cos). Després, el monstre va tirar-se sobre la formiga gegant i amb les seves punxes el va vèncer. Per fi va recuperar el seu bebè monstre.

olla de grills

55


Història de l’any nou a la Xina Nan Xiao L’any nou a la Xina és una festa molt important. És una festa de molta tradició i els orígens es perden en els temps antics. Aquesta és la seva història: En un principi hi havia un dimoni que es deia Any. Aquest dimoni, que de bo no en té res, apareixia en un camp cada any el mateix dia, i justament era el dia d’any nou. Quan s’acostava aquest dia molta gent tremolava, ja que aquest era la causa de moltes morts entre aquella gent. La gent restava trista pels esdeveniments. Però poc temps abans que no tornés el dimoni va sortir un noi que era bo, i va dir a la seva gent que tothom es posés roba nova, de colors vistosos i que enganxessin un paper vermell a la porta de casa seva. I també que fessin una foguera cremant bambú. Van esperar el dia i el dimoni va marxar, i ja no ha tornat mai més. Després de molts anys van descobrir els focs artificials, que van incorporar a la tradicional crema del bambú i als colors que dominen en tota la festa.

56

La boira Laura Domènech i Serra Quan hi ha boira no es veu res. Les flors perden els colors i els objectes perden el sentit. Tot es trist i gris, llunyà i difícil. La boira encega, no deixa estimar ni odiar. I et submergeix en un món de tristesa i sofriment. L’illa salvatge Pol Arumí Fa molt de temps, en un lloc molt llunyà hi havia un noi que tenia decidit fer-se mariner. Era la il•lusió de la seva vida, i els seus pares, de bona família que eren, no ho podien permetre, perquè no hagués quedat bé. Ells volien que fos metge, advocat o coses per l’estil… Fins que un dia, en arribar el seu quinzè aniversari, va saber que hi havia una gran nau amarrada al port de la seva ciutat. Era l’oportunitat de la seva vida! Li va faltar temps per fugir de casa. Va deixar una carta explicant el que havia fet i es va embarcar en aquella nau tan gran i misteriosa del port, que resulta que era un vaixell mercant que anava cap a l’Àfrica negra a carregar en unes mines de diamants. Quan ja feia temps que havien salpat del port començava a pensar si la decisió era encertada, i a més al vaixell hi havia molta feina, com ara netejar la coberta, servir el capità, ajudar el cuiner de bord, etc. Va passar temporades dures, pensant que tornaria a casa amb la butxaca plena de di-


amants, i aguantant, perquè tots els mariners que ja havien fet aquell viatge deien que a l’Àfrica hi havia meravelles i a més a més un problema afegit era que cada vegada que s’acostaven més a l’equador feia més calor, i això per al noi, blanc de pell com era, era un bon problema. Passant penúries a bord del vaixell i menjant sempre coses assecades, va arribar el dia que començaven a veure terra. Per fi el capità va donar l’ordre d’amarrar veles, anar fins a la platja i muntar un campament. Quan ja feia dies que estaven establerts a terra i havien vist criatures que ni s’imaginaven que existissin, van veure una tribu de nadius que se’ls acostava. Però el capità i els oficials no es van adonar de res, i els nadius van aconseguir fer-los presoners. Aquests els van portar fins al seu poblat i, per a sorpresa del noi, tant homes com dones anaven mig despullats. -Són salvatges- va pensar. Però entremig d’aquelles persones hi havia una noia que era més o menys de la seva edat. Amb un fort cop va sortir del somni en què s’havia quedat mirant aquella noia. Un grup de gent els portava a veure el cap dels caníbals (perquè ho eren, se n’acabava d’adonar pels ossos humans que portaven penjats els homes al coll). Se’ls volien menjar, i des d’aquell moment va decidir que fugiria d’allà amb el pròxim vaixell que vingués, i si podia marxaria amb aquella noia, si és que ella ho volia. Quan els van plantar davant del cap de la tribu, el capità i ell es van posar a parlar. Van arribar a un acord: que els deixés viure fins l’endemà al matí. Va arribar la nit, i els van ficar en una cabana de palla. Tota la tripulació tenia per segur que se’ls menjarien, però en aquell moment el noi va veure un forat i va explicar als seus companys el pla que se li acabava d’acudir. Intentarien saltar la tanca i arribar a la platja, i allà agafarien una barca dels indígenes i intentarien arribar a una illa propera i civilitzada on hi havia colons anglesos. Quan ja eren a la platja i els semblava que ja eren lliures, els salvatges els van agafar i van encendre una foguera. “-Se’ns menjaran”- va pensar el noi. Els van lligar a un arbre i se’n van anar. Quan ja estaven desesperats va veure la noia sortint d’entre els arbres i deslligant-los. Van fugir fins a la platja i des d’allà van emprendre rumb cap a Anglaterra. Tots junts, per fi. Vida esportiva Arnau Prat Hi havia una vegada un home que volia fer molts rècords mundials, però tenia problemes en tot: Quan corria, s’entrebancava cada dos per tres; quan feia tanques, no les saltava, i quan nedava, no en sabia. Ell volia resoldre tots els problemes, però no sabia com fer-ho, fins que, un dia, va aparèixer un mag dient-li que si bevia aigua sagrada li podria resoldre els problemes, però que havia de passar quatre proves. La primera va ser saltar un mur de tres metres. El pobre home no saltava ni un metre, fins que va dir: - La gravetat és el que atrau els cossos al centre de la terra, però, i si oblidés tot el

olla de grills

57


que sé sobre la gravetat? Va tancar els ulls, va fer un salt i, sense adonar-se’n, ja era a l’altre cantó. La segona prova va ser aixecar un mur de 100 kg. Com, si no aixecava ni 70kg? Immediatament va pensar en els entrenaments dels atletes, tan durs, i va provar de fer-ne alguns. La seva força va augmentar després de 20 minuts d’entrenament, i va poder aixecar el mur. La tercera i penúltima prova va ser travessar un llac de 50 m. Com, si no sabia nedar? Després d’un quart de pensar es va recordar d’un dia que el seu gos va caure en un llac i va tornar tot sol fins a terra ferma. Quan va recordar com ho va fer, va començar a imitar-lo i va arribar a l’altra punta. L’última prova va ser travessar unes plataformes que, quan les trepitjaves, desapareixien. L’home, després de pensar molta estona, va començar a córrer fins que no es va entrebancar i, seguidament,va començar a córrer per les plataformes i va arribar al final, on va beure l’aigua. De seguida va entrar el mag, dient-li que aquella era aigua normal i corrent, però que ara ja estava preparat per a qualsevol prova. I així va guanyar medalles d’or, de plata i de bronze.

58

Somio Núria Solerdelcoll Un bon dia vaig somiar amb una bruixa amb barret que tenia un negre gatet i una escombra ben bufona. També vaig somiar amb un drac negre, d’ulls vermells i cua llarga i punxeguda. Un altre dia, amb un follet del bosc i una fada presumida en un prat frondós. És clar que avui no he somiat res, i això m’ha sabut greu. Doncs, apa, us dic adéu


Guillem, l’explorador Víctor Illa En Guillem és un noi alt, de pèl castany i estudiós. Mai no trobava res per explorar, fins que un dia a casa seva va veure un llibre sense llegir i el va voler començar. El títol era “L’Illa de l’Heroïcitat”. En el llibre hi havia escrit: “L’Illa de l’Heroïcitat és una illa encara no explorada perquè ningú fins ara no s’ha atrevit a explorar-la. N’hi ha que diuen que hi ha un malefici, i n’hi ha d’altres que diuen que al fons de l’illa hi ha un monstre horrorós”. Va tancar el llibre i, ràpidament, sense pensar-ho n’hi un moment, va decidir anarla a explorar. Va anar a llogar una avioneta i se’n va anar fins allà. Al cap de moltes hores, en Guillem va arribar a l’illa. Va trobar un lloc pla per aterrar i, ben ràpid, se’n va anar a l’acció. Al cap d’uns minuts es va fer fosc, i en Guillem va acampar sota d’una palmera molt gran per si venia una ruixada. L’endemà es va llevar, es va menjar un entrepà de pernil salat i va tornar a l’acció. De cop, va veure una serp de cascavell al seu camí, i va començar a pensar per què no el deixava passar. Va dir: -Ja ho sé! Tinc una cosa a la maleta que em servirà. En Guillem li tirà un tros de carn cap a una altra direcció. La serp es va distreure i, ràpidament, ell va seguir el seu camí. Al cap d’una hora caminant, va trobar un jaguar negre amb unes dents molt afilades; en Guillem va treure un altre tros de carn, el tirà el jaguar i, aprofitant que estava distret, va fugir seguint el seu camí. Al cap de mitja hora, va trobar un temple molt gran, i en Guillem va decidir entrar-hi . A dins era ple de dibuixos d’una tribu africana, i hi havia unes quantes màscares penjades a la paret. En Guillem va seguir, i de cop va trobar un llibre del mapa de tota l’illa i els seus secrets. Va sentir un soroll i li va caure sorra al cap: el temple s’estava ensorrant! En Guillem va anar corrents a la sortida, i per sort hi va arribar, però va veure que el temple s’enfonsava. En Guillem se’n va anar corrents cap a l’ avioneta i se’n va tornar a casa seva. El llibre el va donar a un arqueòleg que coneixia, i tots dos van descobrir que hi havia diamants al nucli d’aquella illa. Però en Guillem no els volia, ell volia descobrir... una illa que ningú no conegués, i li posaria el seu nom. De cop, sonà un telèfon... -Senyor, és vostè en Guillem, l’explorador? -Sí, senyor, sóc jo. Què vol? -Vull que explori una altra illa a prop de l’Oceà Atlàntic. -Molt bé, vinc ara mateix! I conte contat, l’explorador ja ha marxat. “La pedrera” Meritxell Per finalitzar el projecte del Modernisme que hem estat treballant tot el curs, divendres 8 de Maig vam anar a veure “La Pedrera”. La Pedrera està situada al passeig de Gràcia de Barcelona, i va ser construïda per Antoni Gaudí. Els matrimoni Milà va ser qui li va fer l’encàrrec, ja que en aquell

olla de grills

59


60

moment era un matrimoni que tenia molts diners. Es va començar a construir l’any 1906, i es va acabar l’any 1912, és a dir, es va trigar sis anys a fer-la. La Pedrera té sis plantes sense comptar el pàrquing o garatge, i les golfes.I d’aquestes sis, només n’eren habitades tres. La primera planta era la més gran, i era on vivien els Milà. La resta de les plantes les tenien llogades a altres famílies, per recuperar els diners que havien invertit en la construcció de tota la casa. Naturalment, hi havia ascensor, tot i que feia poc que s’havien inventat. Les criades no el podien fer servir, i cada dia havien de recórrer tot l’edifici pujant i baixant escales. Tota la decoració i totes les formes que hi havia eren inspirades en la natura, i tots els panys de les portes, les cadires, els bancs, eren adaptats a la forma del cos humà, perquè els Milà poguessin estar més còmodes. A les golfes només hi pujaven les criades per rentar la roba, és a dir que cap de les famílies que hi vivien no hi pujava, però tot i així, Gaudí les va decorar amb 270 arcs (inspiració costelles). Al terrat tampoc no hi pujaven les famílies, perquè en aquell moment estava de moda que la classe social que tenia molts diners fos de pell blanca, i que no estigués morena i, és clar, les dones allà no hi volien pujar per no posars’hi, però tot i així Gaudí també les va decorar. La visita va estar molt bé, i em va agradar molt perquè ens van explicar com vivien abans. També, perquè jo mai no havia vist la Pedrera per dintre, i la vaig trobar molt maca, molt ben feta i molt interessant. A més, s’ha de dir que és un privilegi tenir tan a prop un edifici tan important. M’ agradaria que el meu futur fos... Mehdi Baidaoui A mi, en el futur m’agradaria ser fort, valent i ben plantat. Que a la gent li caigués bé i em trobessin un bon home. Voldria una dona maca, castanya de cabell i morena de pell, alta i trenada, endreçada i responsable. Dos fills, una noia i un noi, no gaire trapelles i que tractessin bé tothom. Una casa gran amb jardí i hort, amb cinc habitacions i una d’elles que fos per als convidats. Amb un gos de raça pastor alemany de color marró i negre. El meu ofici m’ agradaria que fos bomber, i el de la meva dona, professora en una escola. Que els meus fills anessin al col·legi on vaig jo ara i que estudiessin molt i traguessin bones notes. La meva filla, que d’esport fes tennis, natació, patinatge o gimnàstica artística, i el meu fill, futbol, handbol, bàsquet o atletisme. M’encantaria que tot això que he explicat em passés en el meu futur.


La radiyet Albert López Va arribar d’ Etiòpia, un país molt llunyà, tota espantada i esporuguida, amb pell fosca i ulls molt grans. Quina il•lusió, rebre-la a l’ aeroport! Tota la família hi va anar amb missatges i pancartes. Quina emoció ! Quin canvi a la seva vida! Ara se la veu contenta i divertida, juga amb les nines i els amics i va a la guarderia molt decidida. La Radiyet és a la nostra família, ja n’és una més; tots estem molt contents, i cada dia junts juguem. 61

La goma Pol Gallifa Sempre sóc a les escoles, sempre em toca el més brut; normalment acabo a les tisores en un racó perdut. No m’agraden les mans amb fang, ni els estoigs plens de pols, perquè sempre m’acaben embrutant, o em deixen pintada de colors . Puc ser de diferents mides; quasi sempre sóc de nata, tot i que no és el meu gust vertader, però si ho fos també m’estaria bé. El meu rival té tinta , mai no l’he pogut guanyar, mai no l’he pogut vèncer, fins que algú em torni a inventar.

olla de grills


62

Receptes d’arreu... Arros d’etiòpia amb pollastre i ceba Gerard Grifell Ingredients (per a quatre persones): - 400 g. d’arròs tipus bomba - 40 g. mantega - 4 pits de pollastre sense os ni pell - 1 litre brou de pollastre - 2 cebes dolces violetes - 16 claus d’olor - 4 culleradetes de comí en pols - 2 culleradetes de gingebre en pols - 1 culleradeta de pebre negre en pols - 1 culleradeta de canyella en pols - 1 culleradeta d’oli d’oliva - Sal Procediment: 1.- Tallar el pollastre en daus de cinc centímetres i posar a marinar amb el comí i el gingebre en pols. 2.- Tallar la ceba en tires molt fines . 3.- Sofregir la ceba en una cassola amb la mantega, l’oli d’oliva, els claus, el pebre negre i la canyella. 4.- Quan la ceba estigui daurada, incorporar el pollastre al sofregit. 5.- Quan el pollastre estigui daurat, afegir-hi l’arròs. 6.- Donar unes quantes voltes i afegir-hi el brou de pollastre calent. 7.- Afegir-hi sal i deixar coure cinc minuts amb el foc fort 8.- Acabar la cocció en el forn, a 200 ºC, uns set minuts. Retirar del forn i deixar reposar 2 minuts abans de servir. Bon profit!!!! Receptes d’arreu... crema catalana Mireia Garcia Ingredients per a sis persones: - 1 litre de llet - 10 rovells d’ou - 200 grams de sucre - 40 grams de midó - un pessic de sal - la pell de mitja llimona - una branqueta de canyella Preparació: S’han de posar els rovells d’ou, el sucre i el pessic de sal en una cassola, iremenarho fins que quedi tot ben desfet i ben barrejat. Per una altra banda, en un got s’ha de desfer el midó juntament amb una mica de llet d’aquest mateix litre, però això es deixa de moment reservat. A continuació s’aboca la llet a la cassola, juntament amb


la pell de la llimona, la branqueta de canyella i el midó que ja tenim desfet. I ara ja s’ha de posar la cassola al foc directament, i sense parar de remenar per evitar grumolls, fins que comenci a arrencar el bull, que això se sap perquè es torna més espès, i també perquè es veu que vol començar a bullir. Però, sobretot, no es pot deixar que bulli, ja que si es deixa bullir es podria tallar. A continuació ja la podrem posar en una safata gran o bé en cassoletes individuals. El més típic es cremar-la, i això es fa posant-hi sucre per sobre i cremant-lo, però abans s’ha de deixar refredar. La Crema Catalana, també coneguda com Crema de St.Josep Xavier Arriezu La crema cremada, crema catalana o crema de Sant Josep és una de les postres més típiques de la cuina catalana. Es tracta d’una base de crema caramel.litzada per sobre, d’on ve el seu nom. La tradició diu que s’ha de menjar el dia de sant Josep (19 de març) i per això també rep el nom de crema de Sant Josep. Sopa de lletres Oriol XX Busca les eines següents: martell, tisores, tornavís, alicates, pala, ribot, trepant, serra, pic, tenalles A

T

Z

J

I

L

L

Y

N

R

F

T

D

B

W

Q

G

A

G

Y

H

J

J

R

T

W

T

T

Y

R

V

M

S

L

R

L

P

U

M

L

P

H

O

D

J

M

K

P

H

L

P

R

L

A

T

P

L

P

L

J

G

P

S

H

A

Y

C

T

E

U

Q

P

E

L

D

G

Q

E

Z

S

A

C

Q

E

D

S

N

V

P

E

M

Y

U

D

V

W

T

E

S

D

J

W

V

N

K

C

C

T

P

R

G

H

M

N

C

R

S

A

T

C

F

M

I

P

N

T

S

E

T

U

S

S

T

O

A

S

G

W

T

R

I

A

D

E

M

W

O

D

H

P

X

S

G

M

Y

D

R

S

P

E

P

T

A

Y

B

F

R

Y

T

I

F

T

R

F

R

E

S

Q

L

S

X

S

I

Y

S

T

R

T

Y

D

T

Y

R

C

M

G

V

I

U

T

R

U

I

G

T

I

P

M

D

T

D

M

G

N

C

V

D

H

T

W

T

I

M

X

N

G

R

H

G

D

H

B

N

A

J

M

A

Q

H

D

N

O

E

K

R

U

K

C

R

Y

U

N

K

W

H

T

Q

E

R

M

S

E

T

A

C

I

L

A

R

R

G

C

P

Z

F

X

F

B

P

X

B

C

Z

P

I

O

P

O

X

K

J

Q

T

U

R

W

Q

X

H

P

Q

A

E

X

Q

T

H

Q

Y

R

K

J

Q

F

A

Z

S

Q

T

G

S

J

P

F

olla de grills

63



Ull blau 65