118
final, s’entrebanca i cau en un forat, sense sortida. I tot cridant en la foscor, va canviar el món. Despertant-se al mig del no-res, en Rubèn comença a caminar sense rumb per la immensa cova. Una cova amb un aire misteriós. El més estrany és que, tot i ser un forat, estava il·luminat. Al cap de molt caminar, uns crits estridents van despertar en Rubèn d’aquell estat en què es trobava. La veu de la Lola va ressonar als timpans d’en Rubèn. Va córrer cap a la Lola i va calmar els seus plors amb una forta abraçada reconfortant. Tot caminant i observant aquella estranya cova, enmig del silenci, els dos aventurers es van endinsar en una cambra resplendent plena de flascons, flascons i més flascons de vidre, plens d’una substància brillant i groga. On hem anat a parar, Lola? -pregunta en Rubèn entre tremolors. Si una cosa tens, és que ets un cagat! Va, busquem la sortida i tornem a casa! -diu la Lola amb valentia i decisió. En Rubèn, al despistar-se, va caure i tots els flascons de vidre es van trencar en mil bocins i els liquids, d’una manera màgica, van començar a convertir-se en històries: gats amb botes, llops vestits d’àvia i cabretes saltaires van començar a córrer i a bramar sense parar, fins que van sortir de la cova. El caos va dominar el món, la gent amb americana i ulleres de pasta van xisclar i es van tornar bojos i els botiguers es van desesperar en veure els desastres que aquests éssers van fer. La Lola i en Rubèn van divertir-se rient enjogassadament d’aquell dia tan, tan... En aquell moment es van adonar que aquell dia havia estat diferent: que es van oblidar durant vint-i-quatre hores de l’avorriment, l’avorriment constant. En adonar-se d’això, van començar a saltar d’alegria.