Page 1

Il·lustració Young-ju-choi

Set de poesia catalana: una antologia

Us presentem una petita antologia de poesia catalana per celebrar la Setmana de la Poesia. Hem recollit una mostra de poesia catalana des de Verdaguer fins a l’actualitat i esperem us entrin ganes de llegir i llegir-vos, perquè això és la poesia, un mirall, una extensió de tots nosaltres, alumnes, professors o pares.

© 2015, Col·legi Sant Miquel dels Sants Aquesta obra està sota una llicència Creative Commons Reconeixement-No comercial-Compartir igual 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/deed.ca)

1


SUMARI POETES I Nascuts des del segle XIX fins a 1938 (28 poetes) POETES II Nascuts entre 1939-1974 grup 2 (15 poetes) POETES ARA I AQUÍ III Nascuts a partir del 1975 (17 poetes) MÚSICS IV Cançons en llengua catalana grup 4 (23 artistes) FONTS UTILITZADES PER ELABORAR L’ANTOLOGIA = poetes de la Plana (Poema visual de Toni Prat)

POETES I Nascuts des del segle XIX fins a 1938 (28 poetes) A MONTSERRAT ABELLÓ— Antologia (Dins Dins l'esfera del temps) MONTSERRAT ABELLÓ— (Dins Dins l'esfera del temps)

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS— Horacianes XLII VICENT ANDRÉS ESTELLÉS— El gran foc dels garbons VICENT ANDRÉS ESTELLÉS— Coral romput Mª ÀNGELS ANGLADA I D’ABADAL—Vietnam Mª ÀNGELS ANGLADA I D’ABADAL—Sarajevo Mª ÀNGELS ANGLADA I D’ABADAL—Dues planes

BLAI BONET—All brow BLAI BONET— Gaspar Hauser. Núm. 2 JOAN BROSSA—Final JOAN BROSSA—Preludi JOAN BROSSA—Abecedari JOAN BROSSA—Després... 2


E SALVADOR ESPRIU—Entrada (Dins Les cançons d’Ariadna) SALVADOR ESPRIU—Les roses recordades (Dins El caminant i el mur) SALVADOR ESPRIU—Assaig de càntic en el temple (Dins El caminant i el mur ) SALVADOR ESPRIU— [XLVI] (Dins El caminant i el mur)

— — — —

— — —

— —

— — — — JOAN MARGARIT— Des d’on tornar a estimar JOAN MARGARIT—La llibertat JOAN MARGARIT—Saqueig MIQUEL MARTÍ I POL—Fugitiu MIQUEL MARTÍ I POL—Les quatre banderes MIQUEL MARTÍ I POL—Ara és demà 3


MIQUEL MARTÍ I POL—Solstici MIQUEL MARTÍ I POL—Aquesta remor que se sent

-

— R — — CARLES RIBA—Rosa CARLES RIBA —“Tot és excés...” MERCÈ RODOREDA—Penèlope MERCÈ RODOREDA—Escarabat BARTOMEU ROSSELLÓ PÒRCEL—Turquia BARTOMEU ROSSELLÓ PÒRCEL—Poques paraules surten

— — — — -

— — — — — — —

MÀRIUS SAMPERE—Definició de poesia MÀRIUS SAMPERE—KOAN

4


SEGIMON SERRALLONGA—Deu tankes de la memòria SEGIMON SERRALLONGA—Poema universal de la negativitat SEGIMON SERRALLONGA—El Poema SEGIMON SERRALLONGA—Idees i lleis de la natura SEGIMON SERRALLONGA—Camins del món

—Així un núvol es fon —El canari —Fulles de trèmol V JACINT VERDAGUER—L’Emigrant JACINT VERDAGUER—Vora la mar JOAN VINYOLI—El guany (Dins Vent d'aram) JOAN VINYOLI—La paraula (Dins Vent d'aram) JOAN VINYOLI—La paraula (Dins Vent d'aram) JOAN VINYOLI—Errant a la ventura (Dins Vent d'aram) JOAN VINYOLI—Joc (Dins Domini màgic)

-

PILAR CABOT— Avui estimo Baudelaire PILAR CABOT— Els versos obstinats PILAR CABOT— Vol ballar un tango amb mi, senyor Vivaldi? PILAR CABOT— I si de cas PILAR CABOT— H

Reflexió

— — — 5


— — —

JORDI DORCA DORCA— No té nom el teu nom JORDI DORCA DORCA— Tan breu la vida JORDI DORCA DORCA—En la pols de l’aire

— —

PERE GIMFERRER—L'amor és un vals d'estocades

MARIA MERCÈ MARÇAL— Bruixa de dol MARIA MERCÈ MARÇAL— Avui les fades i les bruixes s'estimen MARIA MERCÈ MARÇAL— Cau de llunes MARIA MERCÈ MARÇAL— Pèrdua —

VÍCTOR OBIOLS—L’únic arbre

— — — — 6


POETES ARA I AQUÍ III Nascuts a partir del 1975 (17 poetes) A MISAEL ALERM POU—Vell país natal — El molt de tenir por

— HELENA BONALS— En blanc o negre HELENA BONALS— [poema 2]

— JAUME COLL MARINÉ—Les vaques E —

NÚRIA MARTÍNEZ-VERNIS—Volia treure — — — — 7


— — — — R — — — —

— — V BLANCA LLUM VIDAL—[poema 1] BLANCA LLUM VIDAL—[poema 2] BLANCA LLUM VIDAL—[poema 3] BLANCA LLUM VIDAL—[poema 4]

MÚSICS IV Cançons en llengua catalana grup 4 (23 artistes) A AMICS DE LES ARTS— De Déjà-vu (poema visual) [vídeo] ANNA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN—Je t’aime ANNA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN—Que bé, ser aquí ANTÒNIA FONT—Alegria ANTÒNIA FONT—Calgary 88 8


— JOAN COLOMO—L’ocell — — — SÍLVIA COMES I LÍDIA PUJOL—Missatge

— — — —

— — —

SÍLVIA PÉREZ CRUZ — Lietzenburgerstrasse 1976 — — — — — 9


— — — R — — GUILLEM ROMA—Volar amb tu

— — —

10


POETES I Nascuts des del segle XIX fins a 1938 (28 poetes) A MONTSERRAT ABELLÓ (Tarragona, 1918-Barcelona, 2014) https://josepbargallo.wordpress.com/2014/03/14/montserrat-abello-la-paraula-nua-dia-mundial-de-la-poesia-2014/

ANTOLOGIA Marxaré per un llarg camí ja no hi retrobaré la veu, l'amic. Aturada en el camí, desconeixeré la meva ombra allargada al portal dels adéus. La mà estirada plena de records d'ahir. I, amb l'esguard fit a l'horitzó, esperaré el meu propi retorn. (De Paraules no dites) ***** Parlen les dones, la seva poesia tendra i forta Ben pocs s'aturen a escoltar aquestes veus, que, trasbalsades, un nou llenguatge diuen nascut al fons dels segles. (Dins L'esfera del temps)

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (Burjassot, 1924-1993) http://lletra.uoc.edu/ca/vicent-andres-estelles-multi#multimedia18551

HORACIANES XLII m’he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m’agrada la taula, ara un pessic d’aquesta salsa, oh, i aquest ravenet, aquell all tendre, què dieu d’aquest lluç, és sorprenent el fet d’una cirera. m’agrada així la vida, 11


aquest got d’aigua, una jove que passa pel carrer aquest verd aquell pètal allò una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls, i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula, com aquest passarell, aquell melic, com la primera dent d’un infant. ***** T’has passat la vida amollant poemes, poeta, Ara et caldria meditar, en silenci, El que feies. Guanyaries tu i guanyaríem nosaltres, Creu-me. ***** Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per sempre, poble, i patiràs, i esperaràs i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, I tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble , caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car dirà la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit.. Després del teu silenci estricte, camines decididament.

12


EL GRAN FOC DELS GARBONS Em moriré escrivint els millors versos de l’idioma català en el segle XX, amb perdó de Rosselló i Salvat, amb el permís de Pere Quart i Espriu. Foix plorarà moltíssim en saber-ho i inútilment intentarà un sonet, l’únic sonet que li serà rebel i mai no passarà del tercer vers. Fuster, Ventura: no digueu que no us he avisat a temps. En els papers faran elogis precabuts —oh, sempre es necessita certa perspectiva. Pense en el nostre poble, i li demane a Déu una mort digna. Déu que ho faça. CORAL ROMPUT http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/111211/156824 Ovidi Montllor: https://www.youtube.com/watch?v=LBtwLhC6lTU

Un genoll. Ara veig, ara pense un genoll. El genoll d'una xica com una primavera com un genoll de noia. Possiblement pensava aleshores en un genoll bastant concret. Però el genoll que deia és el genoll que pense, vagament insensat... Per què haurè dit abans sorgeix la primavera con un genoll de noia, si és ara quan ho veig, si és ara quan ho pense, si és ara quan ho sé i no quan ho escrivia? Un veí escriu a màquina. Escriu molt lentament: potser escriu buscant les lletres una a una. Jo també escric molt lent, fent la lletra petita, mastegant les paraules, com un bri, d'una en una, en un petit quadern. El meu anhel seria estar tota la vida escrivint, amb la lletra petita, un cant llarguíssim i penosament lent, lent i gris, en veu baixa, en la casa en silenci, treballar en silenci complicats capitells -ara en recorde uns: els vaig veure a León-, dolces corbes d'amor, una callada ofrena diària, una ofrena callada a qui més vull i mai no ha de saber-ho. Ets, potser, qui més vull.

13


Mª ÀNGELS ANGLADA I D’ABADAL (Vic, 9 de març de 1930 – Figueres, 23 d'abril de 1999) VIETNAM Hem vist l'infant creuar els carrers de la mort germà dels nostres fills, buit de jocs i rialles. Hem vist l'infant creuar el carrer de la mort mentre alats corsers els seus passos retallen. Cap alba ja no és nova ni cap rosa innocent i es glaçaran els mots en el vers dels poetes si oblidem que els infants petgen camins de mort -raïms mai madurats, quina amarga verema! No podem cridar junts contra el crim i la sang però a la cova profunda on els records s'amaguen viuran sempre aquests ulls que la por ha entelat i tenyiran de dol les alegres imatges.

SARAJEVO Francesc Parcerisas

– la pietat la música dels mots. Vaig visitar amb ell el regne d’ombres lleugeres, dels espectres sense llum. Ara el ferro roent de Sarajevo m’ha Són pesants les ombres, pàl·lids els espectres d’infants estriats amb claror de sang. A la rereguarda llunyana, impotent

–els ulls escruixits, els llavis ben closos. Febrer de 1994

DUES PLANES He estimat el Montseny sense ametistes, la plana adusta en els seus llargs hiverns, els vels espessos d’imprecisa boira. Conec el ressò clar de les campanes als vells carrers de la ciutat dels sants, la plaça on van penjar en Bac de Roda.

14


Camí dels vents, he estimat l’altra plana els vols de les gavines als sembrats, les aigües, com nosaltres, indecises. Somrient, l’alabastre de les verges dins els seus temples de color de temps. El mar, que va ser un dia camí nostre.

BLAI BONET (Santanyí, Mallorca, 1926-1997) Vídeo, Lou Reed recita a Blai Bonet: http://blogs.ccma.cat/index.php?itemid=15543

ALL BROW Què seria de l'home sense les bèsties? -Si, en un moment, se n'anessin de la terra Totes les bèsties de la terra, L'home cauria en una gran depressió... -Recordo el dia en què ell ho digué però recordant-ho. Semblava que feia la cita d’un gran autor... No hi havia res que el tragués tant del clot i que l’encengués tant com el fet de sentir anomenar les bèsties com a éssers inferiors. L'enutjava sentir parlar de bestialitat en fets i accions que atenyen la persona, sobretot les persones que tenien la pegada contundent, com els cops del campió de boxa All Brow. Quan en parlava el seu comentari sovint era que en la literatura i en la boxa s'empra el mateix llenguatge: l'estil. N'All Brow es veia en claror amb abril que el caràcter de l'art era la mentida, una raça d'amor mesclat amb l'horror perquè ser boxejador, negre i homoeròtic, és una situació en la qual el pitjor que hom pot fer és penedir-se...

15


Això més o menys devia brunzir dins el cap i en els sentiments d'All Brow, quan Jean Cocteau s'enamorà apassionadament d'ell i sense aturall va fer passes fins que aconseguí que Cocó Xanel els arreglés una cita a l'Hotel de Castilla on Cocteau no aconseguí res perquè n'All era un dandy, enviava les camises a planxar a Londres, li agradava col·leccionar cavalls pura sang, però volia que l'amor fos amb la bèstia d'un garrit jovenet de barriada. Si hagués quedat sense les bèsties, n'All Brow també haguera caigut en una gran depressió molt, molt, molt, semblant a la cultura....

GASPAR HAUSER. núm. 2 Que cadascú, a partir dels divuit anys, es deixi créixer els cabells durant dos anys, es deixi créixer la barba durant cinc anys, es deixi créixer les ungles durant set anys, abans de dir salvatge a un home i abans de dir salvatge a un salvatge. Que cadascú sigui titular de la seva vida. Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos. Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure. Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill, faci l'amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia, abans de dir home a un salvatge i abans de dir salvatge a un salvatge. Que cadascú aboqui l'odi damunt tothom qui odia. Que cadascú defensi just el que li és rendible. Que cadascú sigui el seu propi emperador. Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra. Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau, abans de dir home a un salvatge i abans de dir salvatge a un salvatge. Que, quan et moris d'amor, t'hagis de casar. Que, per a poder viure, t'hagis de fer una assegurança de vida. Que, quan tinguis set d'aigua, et facin fer un clot. Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig. Que, quan a l'hivern et vegin nu, et donin un tassó d'aigua. Que, quan demanis notícies, t'enterrin. Que, del pa, just en coneguis el forner, si dius home a un salvatge i si dius salvatge a un salvatge. 16


Que ningú no digui "l'altre" a un altre. Que ningú no digui "jo" al seu nom. Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer. Que ningú no digui "seu" al seu amo. Que ningú no digui "seu" al seu amor. Que ningú no digui "teu" al seu amor. Que ningú no digui "pare" a ningú. Que tothom digui "mare" a la seva mare, abans de dir salvatge a un home i abans de dir salvatge a un salvatge. Cap moble no té permís per a dur pols. Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa. Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia. Cap abric no té permís per a prescindir ni d'un sol botó., Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre. Ningú no té permís per a semblar un altre. Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat. Ningú no té permís per a creure que sigui veritat el que un carnet d'identitat diu d'una persona. Cap home no està autoritzat per a dir "llibertat" a la seva llibertat. Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol. Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura i a no dir home a un salvatge i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.

JOAN BROSSA (Barcelona, 19 de gener de 1919 - Barcelona, 30 de desembre de 1998) FINAL! -Havies d'haver fet una altra fi; et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos. La teva dictadura, la teva puta vida d'assassí, quin incendi de sang! Podrit botxí, prou t'havia d'haver estovat la dura fosca dels pobles, donat a tortura, penjat d'un arbre al fons d'algun camí. Rata de la més mala delinqüència, t'esqueia una altra mort amb violència, la fi de tants des d'aquell juliol.

17


Però l'has feta de tirà espanyol, sol i hivernat, gargall de la ciència i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d'Europa, Una abraçada, amor, i alcem la copa! PRELUDI Aquests versos, com una partitura, no són més que un conjunt de signes per a desxifrar. El lector del poema és un executant. Però, avui, deixo estar el meu esperit en el seu estat natural. No vull que l’agitin pensaments ni idees. ABECEDARI Jo mateix sóc un altre. M’anomeneu i m’anomeno i tot plegat esdevé una raó real. Entre el principi i la fi de totes les coses, la unitat i la diversitat, qui pugui remuntar-se a l’origen, trobarà un univers que no seria res sense la paraula. Entre les lletres de l’abecedari encara resta molt per descobrir. DESPRÉS... Després d’escriure el poema, els límits de la pàgina ja no són on va ser tallat el paper.

18


E SALVADOR ESPRIU (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa Salvador Espriu

ENTRADA Si de nou voleu passar, Ariadna tornarà A mostrar-vos el camí Que us permeti de sortir. No hi ha laberint més clar. Trobareu seients a mà Per als tristos i els cansats. Hom no hi sent miols de gats, Sinó molt nobles cançons, Trèmolos d’acordions. Quant al preu, tan mòdic és, Que penso no cobrar res. (De Les cançons d’Ariadna) LES ROSES RECORDADES Recordes com ens duien aquelles mans les roses de Sant Jordi, la vella claror d'abril ? Plovia a poc a poc. Nosaltres, amb gran tedi, darrera la finestra, miràvem, potser malalts, la vida del carrer. Aleshores ella venia, sempre olorosa, benigna, amb les flors, i tancava fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia molt suaument els nostres petits noms, i ens somreia. (De El caminant i el mur)

19


ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret", mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. [XLVI] A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat.

20


-

-

J.V. FOIX (Barcelona 28 de gener 1893- 29 de gener 1987) http://www.fundaciojvfoix.org/ http://biblioteques.gencat.cat/web/.content/tematic/article/biblioteques_catalunya/guies_de_lectura/documents_g uies_de_lectura/guia13_foix.pdf

SOL, I DE DOL Saber narrar, en llenguatge vigorós Deler i desig, i plers, i, sense esforç Rimar bells mots amb el ritme dels cors Amants o folls; i, gens fantasiós, 21


-Oh dolç fallir!-, coronar de lluors Éssers de carn, tot oblidant els morts I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors Reprendre el tot vital i rigorós. Saber sofrir sense llanguir, i amar Sense esperar, i essent, ardit, del segle, Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà; Viure l'instant i obrir els ulls al demà, Del clar i l'obscur seguir normes i regla I enmig d'orats i savis, raonar. ***** Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles Del temps antic, i a l'acost de la fosca, Sota un llorer i al peu de la font tosca, De remembrar, cellut, setge i batalles. De matí em plau, amb fèrries tenalles I claus de tub, cercar la peça llosca A l'embragat, o al coixinet que embosca L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles. I enfilar colls, seguir per valls ombroses, Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell! Em plau, també, l'ombra suau d'un tell, L'antic museu, les madones borroses, I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell: M'exalta el nou i m'enamora el vell.

22


ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR http://www.fundaciojvfoix.org/wp-content/uploads/2010/01/esquandormo_dijouspaella.mp3

És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata, Hi ha un pany de mar al revolt I un tros de cel escarlata, Un ocell fa un giravolt I treu branques una mata, El casalot del pirata És un ample gira-sol. És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era, Em vesteixo d'home antic I empaito la masovera, I entre pineda i garric Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera Mato el monstre que no dic. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era, És quan dormo que hi veig clar Foll d'una sola metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d'una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, -O la lluna que s'afina En morir carena enllà. És quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina.

***** NO PAS L’ATZAR No pas l'atzar ni tampoc la impostura han fet del meu país la dolça terra on visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre no fan captiu a qui es don l'aventura. Clos segellat, oh perfecta estructura de la mar a Ponent, i a l'alta serra -forests dels Pirineus-, on ma gent erra!: a Ella els cors en la justa futura.

23


Sol de beutats: la Mar és el teu signe i els teus magnes cabdills la feren dea; pagà tribut i un temps fores insigne. Oh vigorosa estirp! Esclava indigna que cobeges viltats: Sagna, i signa el teu rescat, i el retorn a la Idea!

-

Aquesta és la sentència: plantar paraules. regar-les amb paraules, collir-les amb els dits de pell més tendra. dallar les canyes del silenci, barranc inútil, galliner de somnis. Sembrar, després, paraules líquides, per disfressar la vida de mort, la mort de vida. Cap pausa. No em pregunteu per què. (De Temps en blanc)

24


ÀNGEL GUIMERÀ (Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924 ) Poemes: http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/guimera.htm#L'any mil

L’ANY MIL Era en lo temps en què les neus primeres les grogues faldes dels turons baixaven; i en amples colles, voleiant lleugeres, les aus sens pàtria sobre el mar passaven. ...

ROSA LEVERONI I VALLS (BARCELONA,1910 – CADAQUÉS, 1985) http://www.escriptors.cat/autors/leveronir/pagina.php?id_sec=2078

PÒRTIC Jo porto dintre meu per fer-me companyia la solitud només. La solitud immensa de l'estimar infinit que voldria ésser terra, aire i sol, mar i estrella, perquè fossis més meu, perquè jo fos més teva. JOIA Podran florir els estels, florir les roses i el món espurnejar de meravelles, i sols ho copsaré dins els teus braços: jo veig el món en la teva pupil.la.

JOAN MARAGALL (Barcelona 1860-1911) EXCELSIOR Vigila, esperit, vigila; no perdis mai el teu nord; no et deixis dur a la tranquil.la aigua mansa de cap port. 25


Gira, gira els ulls enlaire, no miris les platges roïns, dóna el front an el gran aire; sempre, sempre mar endins. Sempre amb les veles suspeses del cel al mar transparent; que es moguin eternament. Fuig-ne de la terra immoble; fuig dels horitzons mesquins; sempre al mar, al gran mar noble: sempre, sempre mar endins. Fora terres, fora platja; oblida't de tot regrés; no s'acaba el teu viatge; no s'acabarà mai més. LA VACA CEGA Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega. D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia, mes no amb el ferm posat d'altres vegades ni amb ses companyes, no; ve tota sola. Ses companyes, pels cingles, per les comes, el silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l'esquellot, mentres pasturen l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria. Topa de morro en l'esmolada pica i recula afrontada... Però torna, i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines i se'n torna orfe de llum sota del sol que crema, vacil.lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua.

26


L'ODA INFINITA Tinc una oda començada que no puc acabar mai; dia i nit me l'ha dictada tot quant canta en la ventada, tot quant brilla per l'espai. Va entonar-la ma infantesa entre ensomnis d'amor pur; decaiguda i mig malmesa, joventut me l'ha represa amb compàs molt més segur. De seguida, amb veu més forta, m'han sigut dictats nous cants; pro, cada any que el temps s'emporta, veig una altra esparsa morta i perduts els consonants. Ja no sé com començava ni sé com acabarà, perquè tinc la pensa esclava d'una força que s'esbrava dictant-me-la sens parar. I aixís sempre, a la ventura, sens saber si lliga o no, va enllaçant la mà insegura crits de goig, planys d'amargura, himnes d'alta adoració. Sols desitjo, per ma glòria, que, si algú aquesta oda sap, al moment en què jo mòria, me la diga de memòria mot per mot, de cap a cap. Me la diga a cau d'orella esbrinant-me, fil per fil, de la ignota meravella que a la vida ens aparella el teixit ferm i subtil I sabré si en lo que penses, -oh poeta extasiat!hi ha un ressò de les cadences de l'aucell d'ales immenses que nia en l'eternitat.

27


LA FAGEDA D’EN JORDÀ Saps on és la fageda d’en Jordà ? Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla, trobaràs un indret verd i profond com mai més n’hagis trobat al món: un verd com d’aigua endins, profond i clar; el verd de la fageda d’en Jordà. El caminant, quan entra en aquest lloc, comença a caminar-hi poc a poc; compta els seus passos en la gran quietud s’atura, i no sent res, i està perdut. Li agafa un dolç oblit de tot el món en el silenci d’aquell lloc profond, i no pensa en sortir o hi pensa en va: és pres de la fageda d’en Jordà, presoner del silenci i la verdor. Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Assegut en un tren contemplo els camps i de sobte, fugaç, passa una casa que és el llampec d’alguna veritat. Seria un error baixar del tren. Ja no hi seria. Estimar és on, i sempre hi ha una cosa que m’ho revela: un terrat al sol, la tarima del director d’orquestra sense ningú, només amb una rosa, mentre al voltant els músics toquen sols. Un dormitori a l’alba, un camp segat. Per descomptat, el cant d’aquells ocells al cementiri un matí de juny. Estimar és on. Perdura al fons de tot: és d’on venim. I és aquell lloc on va quedant la vida. LA LLIBERTAT La llibertat és la raó de viure, dèiem, somniadors, d’estudiants. És la raó dels vells, matisem ara, la seva única esperança escèptica. 28


La llibertat és un estrany viatge. Són les places de toros amb cadires damunt la sorra en temps d’eleccions. És el perill, de matinada, al metro, són els diaris al final del dia. La llibertat és fer l’amor als parcs. La llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general. És morir lliure. Són les guerres mèdiques. Les paraules República i Civil. Un rei sortint en tren cap a l’exili. La llibertat és una llibreria. Anar indocumentat. Són les cançons de la guerra civil. Una forma d’amor, la llibertat.

-

MIQUEL MARTÍ I POL (Roda de Ter, 19 de març de 1929 – Vic, 11 de novembre de 2003) EL FUGITIU A tot arreu sóc nou vingut i em paren cambra a les escales o bé em malmeto la salut dormint al ras i no tinc ales. Sóc fugitiu de no sé on i he perdut nord i vent i guia de tant romandre fora món amb mi mateix per companyia.

29


Ja no tinc res, només la veu i un gest cansat de vell profeta, municipals de tot arreu saben la meva malifeta i pels carrers i pels terrats dones obscures repeteixen la lletania dels pecats que no he comès i em malfereixen lladrucs de gossos a la nit si dormo al ras o en una espluga. Estic cansat de tant brogit; Ja ni la pell no m'aixopluga i un vent de sal em nafra tot. si visc encara és a re ça dels mots que he dit i en cada mot la maltempsada recomença. Captaré engrunes de neguit perquè el que tinc encara em sobra. Si algú us demana amb quin delit m'ha arreplegat l'última prova, digueu que he mort de fam i oblit ran d'una porta que no s'obre. LES QUATRE BANDERES Tenia quatre banderes, tres les vaig perdre en combat; La bandera que fa quatre l'he desada en un calaix. No la'n trauré fins que bufi ben fort el vent de llevant i s'endugui aquest mal aire que ens toca de respirar. Tenia quatre banderes , tres les vaig perdre en combat. Tenia un jardí amb tres arbres, un mal vent me'ls ha esfullat. Amb el jardí ple de fulles no fa de bon caminar. El mal vent encara bufa; Jo no em canso d'esperar: Per cada fulla caiguda als arbres hi neix un tany. Tenia un jardí amb tres arbres, un mal vent me'ls ha esfullat.

30


De dos amors que tenia l'un en terra, l'altre en mar, el de terra l'empresonen, l'altre viu exiliat . Jo ni ploro pel de terra ni em lamento pel de mar. Plor i laments de què serveixen? Gent que lluiti és el que cal. De dos amors que tenia, l'un en terra , l'altre en mar. Tinc una llengua tan viva com les més vives que hi ha. Si quan parlo s'esparveren, jo que sí, em poso a cantar. Canto i canto i cantaria si pogués més fort i clar. Quan les cançons fossin pedres, vinga fones i al combat! Tinc una llengua tan viva com les més vives que hi ha. Amors, arbres i banderes són mots de bon recordar. Qui n'aprèn la cantarella mai més no l'oblidarà. Si de cas no l'heu apresa no us canseu de preguntar, que si els mots són com la pluja la terra som tots plegats. Amors, arbres i banderes són mots de bon recordar. ARA ÉS DEMÀ Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou. Del gran silenci ençà, tot el que es mou es mou amb voluntat d'esdevenir. I esdevindrà. Les pedres i el camí seran el pa i la mar, i el fosc renou d'ara mateix, el càntic que commou, l'àmfora nova plena de bon vi. Ara és demà. Que ploguin noves veus pel vespre tèrbol, que revinguin deus desficioses d'amarar l'eixut.

31


Tot serà poc, i l'heura i la paret proclamaran conjuntament el dret de vulnerar la nova plenitud. (De Crònica de demà) SOLSTICI Reconduïm-la a poc a poc, la vida, a poc a poc i amb molta confiança, no pas pels vells topants ni per dreceres grandiloqüents, sinó pel discretíssim camí del fer i desfer de cada dia. Reconduïm-la amb dubtes i projectes, i amb turpituds, anhels i defallences, humanament, entre brogit i angoixes, pel gorg dels anys que ens correspon de viure. En solitud, però no solitaris, reconduïm la vida amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca. Dia vindrà que algú beurà a mans plenes l’aigua de llum que brolli de les pedres d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres. AQUESTA REMOR QUE SE SENT Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix.

32


-

-

Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena lentament, sense dir re. Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena. L’estimada m’acompanya de pell bruna i aire greu (com una marededeu que han trobat a la muntanya). Perquè ens perdoni la guerra, que l’ensagna, que l’esguerra, abans de passar la ratlla, m’ajec i beso la terra i l’acarono amb l’espatlla. A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l’altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida. Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré. En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. "Com el Vallès no hi ha res". Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la platja un tenderol que batega com una ala.

33


Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa.

-

-

R -

34


-

-

-

-

CARLES RIBA (Barcelona, 1893-1959) ROSA Tranquil·lament el món fineix En tu, expandit i clos alhora En ta harmonia, que coneix Els atzars gelosos dins l’hora Com els pensaments dins mon ull, Però els pètals del teu orgull —perfum que de porpra es vertebra— Aboleixen tot trist futur Si poden, embriacs d’atzur, Omplir ells sols una tenebra. “TOT ÉS EXCÉS...” Tot és excés; i el silenci No pot resistir ser forma a tanta absència i centre a la imminència innúmera del que és per ésser i ja demana el nom que compensi d’ésser a penes i fugir. Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. 35


Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l'onada rient, dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur. (De Elegies de Bierville)

MERCÈ RODOREDA (Barcelona 1908-Romanyà de la Selva 1983) http://www.mercerodoreda.cat

PENÈLOPE Em compta el temps la marinada amarga, la mar amb son abominable crit! La mel dintre la gerra s’ha espessit i els brots que vas deixar fan ombra llarga. Oh xaragall lluent! La seda blanca serà la lluna de la meva nit; l’arbre cairat, capçal del nostre llit, estén encar un pensament de branca. Esquerpa, sola, tota fel i espina, faig i desfaig l’absurda teranyina, aranya al·lucinada del no-res. Un deix d’amor arran de llavi puja i mor com una llàgrima de pluja al viu del darrer pètal que ha malmès. ESCARABAT Estic cansat de trescar empenyent sempre la bola. Si m’atura l’escarola, glapeix, quan em veu, el ca. Si el camí ve de baixada s’escapoleix el botí. Però si munta el camí la bola esdevé pesada.

36


Fill de femta ja podrida, meno escarrassada vida a través d’aquesta vall. I algun dia, cosa trista, quan ja hauré perdut la vista, em trepitjarà un cavall.

BARTOMEU R

-

Vídeo POEMA TURQUIA: https://www.youtube.com/watch?v=2f6qTJ5bRno http://litecatalanadem.blogspot.com.es/2013/12/turquia-bartomeu-rosello-porcel.html

TURQUIA una llunyana veu em crida a jardins, palaus de silenci, entre laberints de capvespre i remotes músiques tristes. per les catifes setinades, vàrem sentir cantar unes dones i ens fugàrem entre les armes -or i blau i vellut vermellíssim. entre el cel i les fulles, les fulles deliraven de llum i peresa. cap a l'arc de les roses intactes, marbres i pèrgoles i ones. la veu de n'aina presonera, nua, per brolladors i estàtues. i pels tapissos de les cambres, adolescents secrets i núvols: -un marbre dolç, sebastià de lliri, rosa festejadíssima i covarda, lladre de llum agònica, martiri i engany de la fugida de la tarda.

POQUES PARAULES SURTEN Poques paraules surten Els arbres del parc, sembla que es perdin en llunyana tota plena de màgica dolçor que fa pensar

37


Q les bruixes i les branques s’aferraran com serps Tancarem la finestra El foc allargarà

JOSEP Mª de SAGARRA (Barcelona, 1894-1961) VINYES VERDES Vinyes verdes vora el mar: ara que el vent no remuga, us feu més verdes, i encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar. Vinyes verdes del coster: sou més fines que l'userda. Verd vora el blau mariner, vinyes amb la fruita verda, vinyes verdes del coster. Vinyes verdes, dolç repòs vora la vela que passa; cap al mar blinqueu el cos sense decantar-vos massa, vinyes verdes, dolç repòs. Vinyes verdes, soledat del verd en l'hora calenta. Raïm i cep retallat damunt la terra lluenta; vinyes verdes, soledat. Vinyes que dieu adéu al llagut i a la gavina i el fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina ... Vinyes que dieu adéu! Vinyes verdes del meu cor ... Dins del cep s'adorm la tarda, raïm negre, pàmpol d'or, aigua, penyal i basarda. Vinyes verdes del meu cor ... 38


Vinyes verdes vora el mar, verdes a punta de dia, verd suau de cap al tard ... Feu-nos sempre companyia, vinyes verdes vora el mar! LA BALADA DE LUARD EL MARINER Luard és una pell socarrimada, i és una llengua que no tasta gras; clatell pelut, i la gorra enfonsada fins al nas; samarreta de plom, cul de cabàs. Quatre dents que s'escapen vironeres, d'un trosset de bigoti atapeït, ulls amb un pam d'ulleres i unes ungles més negres que la nit. Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer, peus seguidors de totes les tesqueres, cridaire, mentider i home de bé, Luard el mariner! Més sec que el boll, més pobre que una rata, entre els xiulets i les cançons s'esmuny; si peta la batussa i la bravata, no correrà molt lluny; li fan por el ganivet i el cop de puny; més avesat a somniar i a riure, no està per fressa el mariner Luard, i, si li deixen una bóta lliure, per ell no es fa mai tard. Si el cor de les misèries se li estripa, amb un traguet ja ha posat oli al llum; grata amb les ungles un rebrec de pipa que és sutja i queixalades i ferum, i va xuclant el fum! Tot aclofat en el seient de boga, palpa les cartes amb els cinc sentits: el rei, i l'as, i el cavall, i la groga li fugen dels dits; i dringa el coure en els taulells podrits. Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa; ja en tens per una veta del calçat o un pedaç de camisa! Luard, ara has perdut i ara has guanyat!

39


I, si les peces són de migra o d'urpa Luard sempre fa un sol entrellucar; i, després que estossega i que xarrupa, diu cargolant les cartes amb la mà: «Sí, mira! Va com va!...» Luard vinga a buidar un sac de mentides de colors blaumarins i virolats de cares amb cent ulls i pells humides, i fets desllorigats; i se l'escolten tots bocabadats. Conta un calvari d'escorpins i penes fonedisses del greix i la perla del pit de les sirenes, i aquells misteris platejats del peix. De tot l'encís ell va tastant les vores; per dir-ne moltes no té el bec covard, i l'aiguardent va amorosint les hores, i no hi ha orellafart, per parar oïda al mariner Luard. Quan s'ha desfet el feix de nuvolades i encar tremola esfereït al cel un tall de lluna amb dotze queixalades, mig blanc d'angúnia i mig daurat de mel, Luard, desfent el tel de la taverna, que el sentit li esborra, camina cap al mar un si és badoc, s'estira com un gos damunt la sorra i canta una tonada a poc a poc. Diu coses dolces de Marianneta, coses coents d'un rei i un bordegàs, i una cançó de xiscles d'oreneta, de rems d'argent i veles de domàs, amb una veu de nas. I avui, tot ple d'unes mentides vives, per sempre s'ha adormit a dins del port; els llavis i les dents i les genives d'una dona de mar blanca de cor li han endolcit les hores de la mort! Els pescadors l'han dut sota una vela, amb un aire sorrut i compungit li han clos aquelles nines de mostela i li han creuat les mans damunt del pit... Demà tota la joia serà muda, hi haurà una mica de llebeig covard, i un gustet amargant a la beguda i un plor de campaneta cap al tard pel mariner Luard. 40


CANÇÓ DE PLUJA No sents, cor meu, quina pluja més fina ? Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son... Hi ha dues perles a la teranyina, quina conversa la pluja i la font! No sents, cor meu, quina pluja més fina? No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? Canten les gotes damunt la teulada, ploren les gotes damunt del replà... Gotes de pluja, gardènia que es bada... No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? ¿No sents, cor meu, quina pau més divina, amb la música dels núvols desfets? Pluja de nit, delicada veïna, dentetes d'aigua en els vidres quiets... No sents, cor meu, quina pau més divina? ¿No sents, cor meu, que la pena se'n va, dintre aquest plor de la pluja nocturna, i les estrelles somriuen enllà? Enllà somriu un mantell tot espurna... No sents, cor meu, que la pena se'n va? No sents, cor meu, quina pluja més fina? No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? No sents, cor meu, quina pau més divina? No sents, cor meu, que la pena se'n va? No sents, cor meu, quina pluja més fina?

MARIA ANTÒNIA SALVÀ I RIPOLL (Palma de Mallorca, 1969-Llucmajor, 1958) http://lletra.uoc.edu/ca/autor/maria-antonia-salva

LA PETXINA L’amor i son record, que de la gent i del lloc i del temps em feien lliure, màgicament poblaven el meu viure amb belles lluïssors d’or i argent. Un capaltard vingué desfent miratges, jo els doní comiat – tot passa i mor -, i fiu engrunes mig a contracor una petxina de llunyanes platges.

41


JOAN SALVAT-PAPASSEIT (Barcelona, 1894-1924) http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-salvat-papasseit

RES NO ÉS MESQUÍ A Josep Obiols

Res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern — Primavera d'estiu. I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament. Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja. Res no és mesquí perquè la cançó canta en cada bri de cosa. —Avui demà i ahir s'esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit. (De L'irradiador del port i les gavines)

DÓNA'M LA MÀ Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant.

42


Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret. Dóna'm la mà i arrecera ta galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluu ens portaran la salabror que amara, a l'amor, tota cosa prop del mar: i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà el joc d'amar. Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant; tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. SI JO FOS PESCADOR Si jo fos pescador pescaria l'aurora, si jo fos caçador atraparia el sol; si fos lladre d'amor m'obririen les portes, si fos bandit millor que vindria tot sol; —els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra, si fos lladre i bandit no em sabrien el vol. Si tingués un vaixell m'enduria les noies, si volien tornar deixarien llurs cors: i en faria fanals per a prendre'n de nous. (De La gesta dels estels) PERQUÈ HAS VINGUT Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia envejosa a les roses: mireu la noia que us guanya l'esclat, bella i pubilla, i és bruna de rostre. 43


De tant que és jove enamora el seu pas —qui no la sap quan la veu s'enamora. Perquè has vingut ara torno a estimar: diré el teu nom i el cantarà l'alosa. (De El poema de la rosa als llavis) NOCTURN PER A ACORDIÓ A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. (Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll: però jo he vist la pluja a barrals sobre els bots, i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa: sota els flandes i els melis, sota els cedres sagrats. Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit i la volta del cel era una foradada sense llums als vagons: i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop. Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll: però totes les mans de tots els trinxeraires com una fandola feien un jurament al redós del meu foc. I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes. I en la boira es perdia el trepig. Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll. Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells -que són de tants colors com la mar sota el sol: que no li calen veles.

44


L’OFICI QUE MÉS M’AGRADA A Jordi López-Batllori

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure, mireu l’ésser fuster: -serra que serraràs i els taulons fan a miques, i de cada suada deu finestres ja han tret. Gronxada d’encenalls, et munten una taula; si ho vols, d’una nouera te’n faran un cobert. I caminen de pladamunt les serradures de color de mantega. I els manyans oh, els manyans! De picar mai no es cansen: pica que picaràs i s’embruten els dits; però fan unes reixes i uns balcons que m’encanten i els galls de les teulades que vigilen de nits. I són homes cepats com els qui més treballin. ¿I al dic? Oh, els calafats! Tot el Port se n’enjoia car piquen amb ressò i es diu si neix un peix a cada cop que donen -un peix cua daurada, blau d’escata pertot. Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden: veiéssiu les gavines com els duen claror. I encara hi ha un ofici que és ofici de festa el pintor de parets: si no canten abans, no et fan una sanefa, si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc: un pis que hom veu al sostre que el feien i cantaven: tots porten bata llarga de colors a pleret. I encara més si us deia l’ofici de paleta: de paleta que en sap i basteix aixoplucs.

45


El mateix fan un porxo com una xemeneia -si ho volen sense escales pugen al capdamunt; fan també balconades que hom veu la mar de lluny -els finestrals que esguarden tota la serralada, i els capitells i els sòcols i les voltes de punt... Van en cos de camisa com gent desenfeinada! Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls! LES FORMIGUES A Josep Llompart

Transcripció:

Camí de sol ·per les rutes amigues· unes formigues

MÀRIUS SAMPERE (Barcelona, 1928-) Vídeo: http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=27909 https://llegiricompartir.files.wordpress.com/2011/02/mc3a0rius-sampere-al-bloc.pdf http://collaretsdellum.blogia.com/temas/marius-sampere/

DEFINICIÓ DE POESIA No dic aigua ni foc ni pes ni res del que es queda glaçat a la pàgina. Ni he dit que s’estimin ni odiïn ni preguin ni riguin ni res del que puguin glaçar-se a la pàgina. 46


Però s’escriu així, tancant el que som perquè no es mogui, i sempre se’ns mor. La poesia és, doncs, preguntar cada nom quin altre nom volia. KOAN Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudaren legions de dimonis, entre els quals hi havia els meus pares, els darrers ancestres i sens dubte els més bells. Encara me’ls estimo i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts aconsellen i animen. Tot això ho sé perquè hauré de morir. També a vosaltres us cridaran pel vostre nom i naixereu, també us hi ajudaran legions de dimonis, un dels quals seré jo.

SEGIMON SERRALLONGA (Torelló, 1930 - Badalona, 2002) DEU TANKES DE LA MEMÒRIA II Fórem de sobte Dins l’aire l’un de l’altre, Com sol i aigua Reverberants. Mira Com brilla en la memòria.

III Fórem de sobte Dins l’aire l’un en l’altre. ¿Fou sol en pluja o pluja en sol? Recorda, i en el record fulgura. VIII Sempre és aquesta Teva sola presència Qui venç els somnis De la memòria. Et gires I s’alcen amb més vida. 47


POEMA UNIVERSAL DE LA NEGATIVITAT No creguis res que en vers no entri. EL POEMA Fer versos és escriure en joia i contra tot. IDEES I LLEIS DE LA NATURA Sigues valent. Els astres Fan el curs impertorbablement Plens de foc i de trastorns caòtics. I aquí mateix ¿no veus tots els vivents Complir amb les seves lleis Impertorbablement i plens De foc i de trastorns caòtics? I més endins ¿no sents Amb quina llibertat la teva vida Es mou al llarg dels anys, No comptant gairebé amb tu, Fidel a la necessitat I al joc del foc i l’aigua? Sigues valent: porta el pensament Al camí que et porta. No hi ha joia més certa Que anar d’acord, Idees i lleis de la natura. CAMINS DEL MÓN Per caminar com cal pel món que meravella Només valen els peus, la plenitud del cos I el cap amb tot el pensament, com una rella Que s’obre el sol, profund i fi, sense repòs.

(Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental, 1942)

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau. Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau, i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur, sobre els camps, pels camins on ja no va ningú. 48


Així en la fosca es perd el pas del vagabund. Déu meu ja estic a apunt. Ja vençut, però encara sota el meu estàndard.

-

-

V JACINT VERDAGUER (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, Barcelona, 1902) L’EMIGRANT Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya d’enyorança es mor. I Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu, marges i rius, ermita al cel suspesa, per sempre adéu!

49


Arpes del bosc, pinsans i caderneres, cantau, cantau; jo dic plorant a boscos i riberes: adéu-siau! II ¿On trobaré tos sanitosos climes, ton cel daurat?, mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes, bell Montserrat? Enlloc veuré, ciutat de Barcelona, ta hermosa Seu, ni eixos turons, joiells de la corona que et posà Déu. III Adéu, germans; adéu-siau, mon pare, no us veuré més! Oh, si al fossar on jau ma dolça mare jo el llit tingués! Oh mariners, el vent que me’n desterra, que em fa sofrir! Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra, que hi vull morir! VORA LA MAR Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar, quan l’astre rei cap al ponent declina, me’n pujo a meditar. Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res; contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m’aixafa com un pes. Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants records, que em plau reveure tot sovint en elles mos somnis que són morts.

50


Aixequí tants castells, en eixes ribes, que m’ha aterrat lo vent, ab ses torres i cúpules altives de vori, d’or i argent: poemes, ai!, que foren una estona joguina d’infantons, petxines que un instant surten de l’ona per retornar al fons: vaixells que ab veles i aparell s’ensorren en un matí de maig, illetes d’or que naixen i s’esborren del sol al primer raig: idees que m’acurcen l’existència duent-se’n ma escalfor, com rufagada que s’endú ab l’essència l’emmusteïda flor. A la vida o al cor quelcom li prenen les ones que se’n van; si no tinc res, les ones que ara vénen, digueu-me: què voldran? Amb les del mar o amb les del temps un dia tinc de rodar al fons; per què, per què, enganyosa poesia, m’ensenyes de fer mons? Per què escriure més versos en l’arena? Platja del mar dels cels, quan serà que en ta pàgina serena los escriuré amb estels?

JOAN VINYOLI (Barcelona, 1914 - 1984) S’ha tornat una / taca de silenci lilós que ja /no esquinça cap lladruc

“Elegia de Vallvidrera”

https://joanvinyoli.wordpress.com/ http://lletra.uoc.edu/m/ca/autor/joan-vinyoli

EL GUANY Mai no et rendeixis. Gira't del costat on abans veies el penell que et feia creure en l'últim crit del gall dels boscos. Entra mar negra endins i baixa al fons. 51


Quan pugis, coraller, i t'hagis tret el feixuc escafandre, t'hauràs guanyat una mar llisa i el vol del gavià. (De Vent d'aram) LA PARAULA Com una font, a voltes, la paraula Diu els secrets del món. LA PARAULA Aturada ja la vida, quiescent, vell i nafrat, he sentit una gran crida que a benaurança convida per un camí no fressat. Com és que m'he desvetllat en una serra tan alta? Tot el que miro m'exalta i parlo com un orat. Eixamplant la immensitat, una àguila em sobrevola. No tinc por de la rossola ni de la nit feredat. Qui és que aquí m'ha portat? Adormit davant la taula de la meva soledat, m'hi ha portat la paraula. ERRANT A LA VENTURA Errant a la ventura Pel vespre sinuós, Entre el foc i les ombres, He posseït el cant. Fill del foc i les ombres, A recer de la nit, El vent de la paraula Se m’ha tornat un arbre.

52


Abocat a les ombres, Arrelat en el buit, La claror dels estels, La quietud del vent, Fan tremolar totes les meves fulles. JOC M'he tornat una bola de billar de vori que rodola empesa sempre pel tac sinistre i dolorosament, topant contra les bandes del rectangle, és repel·lida amb seca violència, sense parar. No puc jugar més, retira'm del feltre verd, jugador empedreït, deixa'm sentir com van caient les hores, com cessen el soroll i el moviment, com, inactiu, el vori es fa de cera, que fondrà, al capdavall, la mà del foc. (De Domini màgic)

53


POETES II Nascuts entre 1939-1974 grup 2 (15 poetes)

PILAR CABOT (Vic, 1940-) http://pilarcabot.blogspot.com.es/

AVUI ESTIMO BAUDELAIRE A la cua del vent s´afinen cel i foc. L´eco, impacient, esbocina el teu joc. L´alba serà el coixí on estendràs la por. La rosa del matí no farà cap olor. ***** Quan l´horabaixa arribi assistiré al naufragi del sol en la mar calma. Remolí de llums grogues entre els records i jo. Hi haurà flors trepitjades a la vora de l´aigua; l´or rovellat dels dies ja no em farà lluïssor. ***** ELS VERSOS OBSTINATS No hi fa res que s'estronqui l'harmonia de la perfecta nit, del joc perfecte. És llarga la partida i el desig fluctua, de vegades, com la sort. Tot m'és suficient. Tenim els guanys molt ben apilonats damunt la taula. Tu i jo juguem amb l'ànima a les mans i amb les mateixes cartes. VOL BALLAR UN TANGO AMB MI, SENYOR VIVALDI? REFLEXIÓ Si se´m fessin esquius l'amor, la música i el vers bo seria morir 54


-

-

55


VENJANÇA A dins del pit jo hi tinc punyals de coloraines clavats als troncs dels pins cridant venjança! Ben lluny s'emporti el crit la tramuntana. Avall, camí del mar, la terra es fa més aspra, hi ha marges recremats i una barraca i els dos dragons gegants guardant la cala. El boig ferit de por s'asseu arran de l'aigua fent rigalets, amor, amb pedres planes que fan sis o set bots i santes pasqües. REFRANY Al pot petit hi ha poca confitura i al cor trencat la veritat més dura: mal amagat és mal que no té cura, la llibertat, la llei que és més segura, la veritat, bandera que no es jura, i el paradís, un bon plat de verdura.

-

-

56


-

-

JORDI DORCA DORCA (L’Hospitalet-Torelló, 1962-) NO TÉ NOM EL TEU NOM Sortiu, amics, eixiu al món i abandoneu la vida al vell carrer sense nom, i a les cruïlles, tant com pugueu, beseu-vos les estelles acarnissadament.

57


Beseu-vos, oh vosaltres, en perfecte estat de destrucció, beseu-vos que faci feredat!, llepeu les flames, unteu les fonts, abraceu les places, i lleveu-vos, oh sí, la pàtria, lliures, ben lliure. No té nom el teu nom. *** Tan breu la vida! Tres versos envoltats d'un gran silenci. *** EN LA POLS DE L’AIRE Sovint ho penso. L’amor és com aquesta cançó que ara escoltes. És com tu i és com jo. El veus passar, saps que és aquí, llunyà i dolorós alhora, i no el pots haver, però és dolcíssim en la pols de l’aire.

-

58


-

-

-

-

59


PERE GIMFERRER (Barcelona, 1945-) http://lletra.uoc.edu/especials/folch/gimferrer_bio.htm http://poesia4patis.blogspot.com.es/search?q=gimferrer -

-

-

L'AMOR ÉS UN VALS D'ESTOCADES -

MARIA MERCÈ MARÇAL (Ivars d’Urgell, 1952-Barcelona 1998) http://www.fmmm.cat/

BRUIXA DE DOL Bon dia, tristesa. Vesteix-te de setí! Pinta’t al front Els núvols i la lluna I anem al ball Que ja s’atansa l’hora! Carnestoltes duu llàgrimes De colors a la galta AVUI LES FADES I LES BRUIXES S'ESTIMEN Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen. Han canviat entre elles escombres i varetes. I amb cucurull de nit i tarot de poetes endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

60


És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella. Han ofert al no-res foc de cera d'abella i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç. Davallen a la plaça en revessa processó, com la serp cargolada entorn de la pomera, i enceten una dansa, de punta i de taló. Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera, esbalaïda veig que vénen cap a mi i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí. CAU DE LLUNES Drap de la pols, escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d’espart, camussa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra, i sabó en pols, blauet, netol, galleda. Cossi, cubell, i picamatalassos, esponja, pala de plegar escombraries, gibrell i cendra, salfumant, capçanes. Surt el guerrer vers el camp de batalla. ***** A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. PÈRDUA Com la florida entre la neu, sobtada, la sang, la taca: el senyal de la pèrdua desmentint la mort.

--

61


-

-

-

-

-

-

No sé si, com tu dius, he begut sort d'un foc que m'invocares, pur. Dolç crepitar de paraules llunyanes. Refila un sol ocell, posat en l'únic arbre que tinc al meu davant, i és el més bell, tan negre com el fil del crespó de la nit. És l'únic arbre, i s'ha fet signe del que som: homes sota lleis d'estrelles tapades. 62


-

-

-

— —

-

-

63


-

POETES ARA I AQUÍ III Nascuts a partir del 1975 (17 poetes) A MISAEL ALERM POU (La Garriga, 1990-) VELL PAÍS NATAL Sempre es diu i s’escriu damunt una taula que ho escriu i ho corregeix. L’altre temps, perquè la taula n’és un dels dos, és l’animal, el que omple de móres la taula al setembre i porta les pales de jugar.

64


(Reus,198?) @martaauba http://ink361.com/app/users/ig-327682266/martaauba/photos

EL MOLT DE TENIR POR No goso, i em quedo a les portes de qui sap què, i qui sap on amb les sabates molles de trepitjar tantes llàgrimes, i la llengua esparracada, cansada de dir mots. Esperant que el món canviï i algú en trobi el desenllaç, perquè res no sigui pitjor que el molt de tenir por. I així, serrant les dents, m'empasso l'enyor, em canvio les sabates i torno a caminar, cosint els forats de la meva llengua encara que aquesta estigui cansada d'esperar que el món canviï, i algú, en trobi la solució.

65


HELENA BONALS (Manresa,1971), La millor vista ĂŠs la del cel sobre els nostres caps. E.M. Forster

http://dallobelldallosublim.blogspot.com/ http://encadaversquehasentes.blogspot.com/

EN BLANC O NEGRE No hi ha cap para-sol que pugui esmorteir aquesta llum, ni cap llanterna que pugui alleugerir aquesta nit. No hi ha clarobscurs entre l'infern i la felicitat d'aquest joc d'escacs. *** Tremola l'arbre, sacsejat pel vent dels ideals. I tremola de nou, en els reflexos de l'aigua, el riu que corre.

-

-

66


JAUME COLL MARINÉ (Muntanyola, 1989-) [Baixista del grup musical Obeses] LES VAQUES Si de cop mires pels ulls i mires lluny enllà de casa i veus la Plana, els Pirineus i allà dalt, just al davant, l’església aquesta que està sola, tanca’ls de cop, amaga-ho tot, veuràs la Plana, els Pirineus i davant teu, l’església, sola, i les vaques que van fent, que si passes fan que et miren i diuen «què?» i tu «doncs mira» (ajups el cap, elles les banyes); i, els vedells, que tant els carda, ho tenen fet, que ni xumar, res no se’n va, res no s’acaba, que avui fa vent, també per dins, i va durant això de viure.

E COMPOSICIÓ AMB PAISATGE si us plau, no deixeu banderes, escuts ni himnes a l’abast de la mainada. un fil de vent tramunta al meu encontre. obro els ulls. l’estiu ja ha arrelat.

NÚRIA MARTÍNEZ-VERNIS (Barcelona, 1976)

-

67


-

-

-

-

-

-

-

-

68


-

-

- -

-

http://www.ara.cat/premium/llegim/Sonia-Moll-Gamboa_0_1139886157.html

-

-

69


JOSEP PEDRALS (Barcelona, 1979-) AMOR CORTÈS Hom que no saps i desitges só jo, que, en alba enutjosa fugí prest, ombra confosa, deixant-te l’amor a mitges. No despotriquis de mi entre els braços del gelós, que tornaré, sigilós, i et tornaré a seduir. Mes no em preguis nom, Midons, que l’orella sempre hi és dels molestos lausengiers. Ama’m sense condicions! LA PÀMFILA La pàmfila va enfilar el fil al folre per fer el final del ribet al gec i el joc del didal, que li falca el polze, la calor li l’escolà i fiblà l’acícula el ditet. Ai! Plor de sang, glòbul que aflora sanglots pròfugs ofegant-hi flocs de fòbia figaflor. Fràgil femelleta flaca, no oferiu finors de fava, que en un fil de sang no es fixa el cosidor! 70


Feu-li front amb fantasia, figureu-lo foc de vida, flama frèjola o falòrnia de ficció, car fa fort estar de filis, satisfet, fat, faust, feliç i fresc, flemàtic, sense cap preocupació.

NÚRIA PUJOLÀS (Cardedeu, 1976?-) Blog: http://miramelsmots.blogspot.com/

A l'amor, com amb les sabates, mai hi ha el número de les que t'agraden. *** Prefereixo anar descalça quan salto de núvol en núvol

R -

-

-

-

-

71


-

72


-

-

-

- - -

-

-

-

-

-

-

-

-

-

-

-

-

-

-

-

-

- -

-

-

ADRIÀ TARGA I RAMOS (Tarragona, 1987) SENSE TU Hi ha hagut un dolç moment, en la conversa, en què els dos hem callat. I els teus dos ulls em deien més que mai. Igualment jo t’intentava parlar sense paraules. I el silenci absolut del món, llavors, l’omplia el teu somriure. Tot de cop he sabut que passava alguna cosa, una cosa senzilla. Com l’amor. M’has abraçat i t’he donat, sincer, les pulsacions del meu batec nerviós. 73


Volíem un petó, però al fi nal he tornat a la cambra, conformat amb un adéu i una mirada llarga. I no hi ha hagut petó. I el sentiment ha anat a raure tot a aquest poema: els meus llavis besant-te sense tu. AIRE T’escolaràs com l’aire entre les pedres i m’erosionaràs. Vindrà la nit i mutaré, llavors, en pell taronja a l’espera que el ganivet de l’alba em fossilitzi en blau de mar i marbre. I seré el buf vingut de les parpelles dels teus amfiteatres. Romandràs en aquests versos, tanmateix, i jo passaré vora teu, sense aspirar a res més que aquest vent que t’acarona amb poemes que mai no llegiràs. Tarragona, 26 de juliol de 2006

V -

https://www.youtube.com/watch?v=dTrPHKPqszc

Recita Àngel Guimerà: http://parles.upf.edu/ca/content/poemes-recitats-enric-casasses-iblanca-llum-vidal

La poesia es menja l’impossible i el vomita enmig d’una plaça. Com un llir clos i que s’obre els teus dits a dins em són salvatge obrir-se de la flor més atrevida, més de tres claus. (A l’Empordà, la flor dels tres claus és la passionera). *****

74


Represa del poema “És quan dormo que hi veig clar” d’en J. V. FoiX És quan vull parar la taula ‘vent tocat la flor boscana que em veniu cantant la faula tu i el vers dalt la tartana. Com sou foc de la paraula, com que sempre he estat gitana i com sou l’edat mitjana us he amat dient: -cantau-la. És quan vull parar la taula ‘vent tocat la flor boscana. És quan dius a la formiga que sa parla és de gegant, que la fosca çés més amiga i l’abim s’ha fet més gran. Mor la mandra i la fatiga si ta ciència em ve saltant sempre a prop i mot arran del caminet de la ortiga. És quan dius a la formiga que sa parla és de gegant. És quan veig que tu has escrit tot fregant ones i mates que hi ha un pou ple de sentit i és curull de coses guapes. L’univers és tot farcit de pastors i de piranyes, de ganyotes molt estranyes i d’estels que no han sortit. És quan veig que tu has escrit tot fregant ones i mates. *****

Dins la tomba del fenici, a on hi creix l’esbarzer, hem llegit que al sol darrer no es pon l’amor, és inici. *****

“He estès cordes de campanar a campanar, garlandes de finestra a finestra, cadenes d’or d’estrella a estrella, i danso.” Arthur Rimbaud Il·luminacions 75


Llavors nuaré fils a cada corda, posaré embuts entre finestres i diapasons d’estrella a estrella. I enllà, després, amb tot, una sardana. La tenora, ve dels astres. El flabiol, sona com mitja pluja que cau i regalima per dins la vida que és. La cançó, la dels antics trobant al cel. *****

“hom pot saber tota re natural segons que enteniment ateny lo sensual.” Ramon Llull Mentre un nom ens posa nom i som el nom de l’element de la paraula on ix el nom passen segles, vénen albes, cauen fruits i es fan cistells. I també, a dins el bosc, hi passen coses, i se n’hi pensen... *****

Existim en les cançons que en el món hi ha. I així, Foc i Aigua i Terra i Aire i l’amplitud que hi ha en el ser pur oposat i alhora amic van donant la primordial, l’elemental, la concordant rima del món...

76


MÚSICS IV Cançons en llengua catalana grup 4 (23 artistes) A AMICS DE LES ARTS DEJAVÚ Vídeo (poema visual de Víctor Escandell) https://www.youtube.com/watch?v=sxBq9xWUY94

Vine, et convido a un croissant fem una vichysoisse si vols fer una fondue en un bon restaurant. Saludarem al xef brindarem amb xampany menjarem petit fours semblarem dos infants. Anirem als Méliès en sessió Nouvelle Vague i veurem tots els films d'en Truffaut i d'en Godard. Et cantaré Jacques Brel des de la Torre Eifel farem com l'Amélie amb moto per Paris. Pujarem a la suite t'untaré de foie-gras fem un quadre avantgarde amb patè de canard. Agafarem la roulotte seguirem els del Tour i ens pararem a Andorra a comprar-te un perfum.

77


ANNA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN Web de l’artista: http://www.annaroigilombredetonchien.com/ Entrevista: http://surtdecasa.cat/penedes/musica/anna-roig-ja-no-m-amago-darrera-de-personatges-explicar-coses-que-empassen

JE T'AIME Vídeo: https://vimeo.com/13851143 Je t'aime, t'ho dic en francès si vols pots fer veure que no m'has entès Je t'aime, t'ho dic però ja ho saps saps tot el que passa per dins del meu cap. Je t'aime, i sé que tu a mi, ho veig els teus ulls, t'ho estalvio dir. Je t'aime, i això em fa feliç saber que el que sento també ho sents per mi! Je t'aime, et oui je t'aime, et oui tu m'aimes, il est heureux, les amoreux, pendant que tu me regardes silencieux ... QUE BÉ, SER AQUÍ Brisa humida en un riu, els reflexos dins l’aigua, els amics, tothom riu, llums, gratacels i calma. La música va sonant, pessigolles al ventre. Tot el que està passant fa tornar màgic el vespre.

...

78


-

79


80


-

-

81


ELS CATARRES L'ODISSEA Tu saps molt bé que no és un joc que no tot és qüestió de sort l’èxit somriu al decidit però és l’esforç qui fa el camí. Ets un guerrer de cor gegant, sempre una passa per davant, no esperis res i ho podràs tot, l’instint et portarà allà on vols Creua la terra pas a pas, fes-la teva, tot aprenentatge serà poc, tasta el plaer i la bellesa i si algun dia perds el nord Aquí t’espera el meu somriure les mans esteses dels que t’estimen Aquí t’espera el meu somriure l’empenta que fa girar el món al nostre favor Tu saps molt bé que tindràs por que no serà un camí de flors treu tot l’heroi que portes dins que no t’espanti un nou matí Ets un imant de reptes grans, fidel als somnis més llunyans que avui et fan emprendre el vol seguint l’espurna d’un nou sol

JOAN COLOMO L’OCELL Vol, però no pot perquè sap que caurà al sot, perquè no pot fer-ho sol ha d'aprendre a aixecar el vol. Viu, en un niu,sobre un arbre prop del riu allí passarà l'estiu per aprendre que està viu. I no en té prou en sortir de l'ou ell no pot témer el destí.

82


Perquè sap que un dia ell,serà un ocell obrirà les seves ales en el cel dels cels. Vol d'altitud és un vol directe al sud. ha d'anar a buscar el calor perquè arriba la tardor. Ell és un ocell,i en l'estol tots són com ell però ja no vol ser-ho més però és que no pot fer-hi res. No en té prou amb aixecar el vol ell no pot témer el destí. Perquè sap que un dia ell deixarà de ser un ocell, escampara les seves plomes en el vent del vents.

@MariaComa

83


-

84


-

-

-

SÍLVIA COMES I LÍDIA PUJOL

-

-

85


86


-

-

87


-

-

88


-

89


-

-

90


-

91


-

-

92


-

93


-

-

94


-

R RADYBAUM -

PER FI POTSER DEMÀ Pots fer tota la vida El que t'han ensenyat i mentre tu no canvies el teu món ja ha canviat però ets tu qui diu adéu A l'endemà i saps que el temps no pot tornar a començar però creus que si que tot serà igual potser demà pots fer tot el què vulguis o caure dins del fang pots trencar-te i ferir-te o pots mirar al voltant i ets tu qui diu adéu A l'endemà I saps que el temps no pot Tornar a començar però sents que si que tot serà igual potser demà i és ara que has de sentir i és ara que has de sentir i ara has de decidir i és ara que has de sentir i és ara al cap i a la fi i ets tu qui riu content a l'endemà i saps que el temps no pot tornar a començar però sents que si que tot podrà canviar per fi demà

95


MARIA RODÉS http://mariarodes.bandcamp.com/track/mirall

MIRALL Si et mires al mirall, fixament als ulls, diga'm que hi veus darrere del fum. Jo hi veig por, por d'estirar els cabells de la gent que m'estima com tu. I un atac de covardia m'ha portat a dir mentides que no tenen cap sentit, no se les creu ningú. Però a vegades tot és fosc, a vegades tot és fosc, a vegades tot és fosc menys tu.

GUILLEM ROMA (Manlleu, 1981?) http://guillemroma.bandcamp.com/album/oxitocina VOLAR AMB TU Quan veus que alguna gent camina cap enrere s'oloren canvis i això ja no és el que era per això tria dels teus vestits el que més t'agradi que aquesta nit és nostra celebrem la Victòria per començar a volar Cauran avall tots els que sols dalt s'aguantaven i com l'espuma amunt pujaran altres coses Per això avui tu i jo ens posarem les ales que aquesta nit és nostra i estan traient els sostres per començar a volar

96


Oh! Que ĂŠs bonic sobrevolar tot aquest planeta passar dels terres i ciutats i de les seves merdes M'encanta volar amb tu a les sis de la matinada

-- -

-

-

-

97


-

LIETZENBURGERSTRASSE 1976 Part 2 del poema de Feliu Formosa “Berlin” Entre jardins Desemparança Tota de blanc 98


Pòmuls sortits De dona eslava Que s'han clavat En els meus ulls I algun desmai Mogut pel vent Passo de llarg La silueta Neons blau cel On sonen passos De vianants En ple carrer D'amples voreres On ella sola Sembla regnar Fràgil i esvelta Tota de blanc Posada en venda Ara es retalla Contra la llum D'aparadors Amb maniquins D'estanc bistro Papereria Antiquariat Atapeït Desemparança Que ens fa semblants Caminar lent Per les voreres Amples tan sola Posada en venda I els ulls es claven En els meus ulls Tota de blanc Talons altíssims La soledat On sona Haydn Berlín adéu

Pinto les notes d'una havanera blava com l'aigua d'un mar antic. Blanca d'escuma, dolça com l'aire, gris de gavines, daurada d'imatges, vestida de nit. 99


Miro el paisatge, cerco paraules, que omplin els versos sense neguit. Els pins m'abracen, sento com callen, el vent s'emporta tot l'horitzó. Si pogués fer-me escata i amargar-me a la platja per sentir sons i tardes del passat, d'aquest món d'enyorança, amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom Si pogués enfilar-me a l'onada més alta i guarnir de palmeres el record, escampant amb canyella totes les cales i amb petxines fer-lis un bressol Els vells em parlen plens de tendresa, d'hores viscudes amb emoció. Joves encara, forts i valents, prínceps de xarxa, herois de tempesta, amics del bon temps. Els ulls inventen noves històries, vaixells que tornen d'un lloc de sol. Porten tonades enamorades. Dones i Pàtria, veles i flors. Si pogués fer-me escata i amargar-me a la platja per sentir sons i tardes del passat, d'aquest món d'enyorança, amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom Si pogués enfilar-me a l'onada més alta i guarnir de palmeres el record, escampant amb canyella totes les cales i amb petxines fer-lis un bressol.

100


-

101


Fonts utilitzades per elaborar l’antologia: RECURSOS a INTERNET Guia de poetes d’Osona (Biblioteca de Torelló) http://issuu.com/dosrius/docs/guia_poetes/5?e=4359102/8053172 Mapaliterari.cat Una cosa molt gran en una de molt petita http://unacosamoltgranenunademoltpetita.blogspot.com/search/label/ Poesia catalana d’ahir i d’avui (fins s.XX)http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/ Poetes musicats: http://lletra.uoc.edu/especials/folch/ Blog dels programes Via Llibre i l’Hora del lector A Twitter pots trobar poemes amb els hashtag: #llegimipiulem #piulempoesia, #alsigrames #garrotuits,etc. Listen to the poet http://www.lyrikline.org/ Poetes musicats per Pèsol feréstec http://pesol.bandcamp.com/ Lletra UOC http://lletra.uoc.edu/ca/tema/poetes-joves/poetes Lletres de cançons catalanes http://www.viasona.cat/ Associació d’escriptors en llengua catalana http://www.escriptors.cat/?q=autors Poesia 4 patis http://poesia4patis.blogspot.com.es/ Visona.cat: tota la música en català LLIBRES Antologies de poetes catalans: Màtria: noves veus poètiques dels Països Catalans Editorial: Germania Any: 2013 21 poetes del XXI: una antologia dels joves poetes catalans Editorial: (Proa, 2001) Any: 2001 Pedra foguera: antologia jove dels països catalans Editorial: Documenta Balear Any: 2008 Quàntiques, 10 poetes joves en diferencial femení Editorial: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma Any: 2008 Ningú no ens representa, poetes emprenyats Editorial: Setzevents Any: 2011 Paraula encesa: antologia de poesia catalana dels últims cent anys Editorial: Viena Any: 2012 Nova antologia de poesia catalana Editorial: Educaula62 Any: 2013 Donzelles de l’any 2000 Editorial: Mediterrània Any: 2013

102


Algunes editorials que editen poesia: Editorial Proa col·lecció Ossa Menor Editorial Godall DAU edicions Minúscula LA Breu Editorial Eumo, col·lecció: Jardins de Samarcanda

“Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que, l’escriptor sol, no és capaç de donar-li.” Miquel Martí i Pol

103

Set de poesia catalana una antologia  

Us presentem una petita antologia de poesia catalana per celebrar la Setmana de la Poesia. Hem recollit una mostra de poesia catalana des de...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you