Page 1


Publicacions del Col.legi Sant Miquel


El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Sant Jordi 2008 Han col.laborat en la selecció de textos i d’il.lustracions gràfiques: Per les etapes d’educació infantil i primària: En representació dels pares i mares: Montse Cumeras i Fabregó, Joan Nogué i Trabal, Joan Rial i Carbonell i Joan Torres i Falguera. En representació del professorat: Mercè Martínez i Expósito, Mercè Nogué i Trabal, Marc Serra i Griera i Imma Salarich i Matavacas. Correctora dels textos de primària: Sílvia Torrents i Ballús. Per les etapes d’educació secundària i batxillerat: Dels textos catalans: Cecília Bertran i Cuní, Anna Casaramona i Codinach, Sílvia Caballeria i Ferrer, Carme Codina i Contijoch, Serafí Curriu i Boixader, Albert Espona i Arumí, Vanesa Ferreres i Vergés, Josep Fornols i Puigoriol, Anna Ibàñez i Mir, Isabel Jordà i Font i Montserrat Reixach i Pla Dels textos castellans: Cecília Bertran i Cuní, Sílvia Caballeria i Ferrer i Carme Codina Contijoch Dels textos anglesos: Anna Ibàñez i Mir, David Romeu i Tenas, Francesc Sallés i Pla i Mònica Vallín i Blanco Dels textos francesos: Cecília Bertran i Cuní, Anna Ibàñez i Mir i Montserrat Reixach i Pla Del text alemany: Astrid Dedisch i Babot Col.laboració: Marga Bayés i Prat De les il.lustracions gràfiques i les fotografies: Sílvia Caballeria i Ferrer, Carme Codina i Contijoch, Mireia Puntí i Carné i Martí Riera i Casas Del disseny de la portada: Eloi Maireles i Casacuberta. Maquetació i impressió: Artyplan, S.A. El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Sant Jordi 2008. DIPÒSIT LEGAL: B-22.455-2008 ISBN: Publicacions del col.legi Sant Miquel (C/ Manlleu s/n, Vic) Abril 2008. Rda. Camprodon, 2 08500 Vic. 93 886 05 95. C/ Manlleu s/s 08500 Vic. 93 886 12 44.

www.santmiqueldelssants.cat


ÍNDEX

>

Índex

................................................... p. 5

>

Presentació................................................... p. 7

>

Educació Infantil........................................... p. 9

>

Educació Primària........................................ p. 18

>

Educació Secundària.................................... p. 43

>

Educació Batxillerat..................................... p. 91


EL PODER DE LA PARAULA La fascinació pels mots forma part intrínseca de l’ésser humà. Les rondalles, els contes, les cançons, les històries èpiques de batalles i amors, de vencedors i vençuts, el bé i el mal ens xuclen a través del poder de la paraula. La paraula oral, en un primer moment, i la paraula escrita més tard, ens acompanyen en l’ofici de viure.

La passió de llegir no atrapa a tothom, a alguns els llibres no els atreuen, els llegeixen per força o simplement els abandonen. Però quan l’encís de la literatura s’endinsa en algú, la fidelitat, la passió i la descoberta és tan gran que dura tota la vida. “Us imagineu una vida sense llibres?” exclama Emili Teixidor en La lectura i la vida. No, nosaltres no ens la imaginem. Llegir dóna un cabal de coneixement: experiència de la vida, coneixement del món, de la història, del passat, de les relacions humanes, dels valors i les conductes. I dóna també la riquesa de la llengua, perquè un bon lector és, gairebé sempre i en potència, un bon escriptor: les estructures lingüístiques, l’ampliació del vocabulari, els girs i els jocs dels mots que van envaint el nostre món personal i emergeixen més tard en l’acte d’escriure. No hi hauria llibres si algú no els hagués escrit. No hi hauria històries si algú no les hagués concebut. No hi hauria poemes ni cançons si algú no les hagués compost. L’acte de llegir comporta el seu immediat i antecedent acte d’escriure. I escriure és una altra passió que subjuga alguns homes i dones, artesans de la paraula. Presentació

7

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Des que tenim ús de raó els herois imaginaris poblen els nostres espais de fantasia. Al principi són el pare o la mare els que ens llegeixen, abans d’anar a dormir. Poc després som nosaltres que, subjugats per la passió d’entendre els mots, llegim els contes i, de vegades, les paraules ens sedueixen tant que mai més podrem estar sense tenir un llibre a l’abast: en Pau i la Laia, les tres bessones, en Teo, la formiga piga, en Peter Pan, la Blancaneus, en Tintin, l’Astèrix i l’Obèlix, en Harry Potter, els hòbbits, la literatura obligatòria de l’escola, els llibres que ens emportem a les vacances, els best-sellers, els clàssics...Hi ha tant per triar, tant per llegir que moltes vegades ens quedem amb el nom del llibre, amb la portada, amb la fascinació per una història que ens perdem, un relat que se’ns escapa, un poemari que se’ns resisteix.


Mercè Rodoreda, una autora emblemàtica de les lletres catalanes, de qui aquest any es commemora el centenari del naixement, va escriure en el pròleg de Mirall trencat una sèrie de condicions sobre l’escriptura. No volia donar cap consell als joves escriptors, però les seves paraules, clares, agudes i penetrants, resumeixen a la perfecció la difícil tasca d’escriure bé i el que ella entén com a l’obra ben feta : “Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col.loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Els nostres alumnes, menuts i joves lectors, novells i fervents escriptors han omplert pàgines de lletra, d’històries, de poemes que els professors hem hagut de seleccionar en una tasca no sempre fàcil ni agradable. Quantes narracions i poemes hem deixat de banda, amb aquell mal de cor, pensant “¡quina pena, tan bo que és!”. Però hem hagut de seleccionar. I aquí en teniu el resultat, “el sospir del meu nom murmurat tota la nit”

8

Presentació


El cap gros i el sol

Primer d’Educació Infantil | Accèssit

9

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Clàudia Reniu i Calahorro


La princesa està contenta

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Júlia Rovira i Alemany

10

Primer d’Educació Infantil | Accèssit


La formiga i el sol

Primer d’Educació Infantil | Accèssit

11

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Carl Max Owusu i Kwabeng


La cova del drac, el castell, Sant Jordi i la princesa

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Bernat Ibáñez i Martínez

12

Segon d’Educació Infantil | Accèssit


La princesa i Sant Jordi

Segon d’Educació Infantil | Accèssit

13

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Laura Masoliver i Bigas


Els peixos volen agafar el pa que tira l’ocell

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Roger Pagès i Lavandero

14

Segon d’Educació Infantil | Accèssit


La princesa estava espantada

Tercer d’Educació Infantil | Accèssit

15

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Laura Serrat i Morales


Sant Jordi mata el drac

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Irene Salvans i Segalés

16

Tercer d’Educació Infantil | Accèssit


Tota la família índia van a passejar

Tercer d’Educació Infantil | Accèssit

17

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Anna Brusosa i Baulenas


La bruixa tirolina Xènia Jucglà i Luna Vet aquí que una vegada hi havia una bruixa que es deia Tirolina, que estava dormint. Quan es va despertar es va mirar al mirall i es va veure una berruga al front i va cridar: Mare meva, m’ha crescut una berruga al front! I va anar al cal metge, que li va dir que allò ho tindria sempre més. La Tirolina va decidir no sortir de casa, però va anar passant el temps i ja no podia més. A dins aquella casa feia una calor que et mories. Com ho podia fer? No sabia com arreglar-ho. Va tornar a cal metge, però li va dir el mateix, que no s’ho podia treure. Ella es començava a preocupar: - Què faré ara? -es va dir.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Va anar a casa de la seva mare amb l’escombra, però se li va acabar la gasolina i va caure a sobre d’un senyor, que la va abonyegar com una croqueta, i ella anava dient: Ajudeu-me, si us plau! Va poder posar gasolina i ja li va funcionar l’escombra. Per fi va poder arribar a casa de la mare i li va donar una poció màgica que la va curar. Mai més no va tornar a tenir aquella berruga que li feia tanta vergonya.

18

Segon d’Educació Primària | 1r Premi


La papallona Núria Coma i Roca La papallona era molt presumida i sempre es posava collarets, però un dia que anava cap al bosc se n’hi va trencar un. La papallona plorava i plorava, però va venir una fada i li va dir: - Si portes dues monedes d’or te’n regalaré un altre.

Primer d’Educació Primària | Accèssit

19

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

I així va ser, i se’l va posar.


El peix gegant Clàudia Espinosa i Vila Hi havia una vegada un peix molt petitet; petitet com una formiga. Vivia amb el pare i la mare i eren els únics que el veien. I els pares un dia es van morir, perquè va venir un tauró gegant que va fer un badall i es va menjar els pares del peix petitet. Va venir un mag que es deia Joan i el va cuidar, tot jugant, fins que ja tenia un any. Ara ja el veia tothom i ja podia nedar sol, perquè ja era prou gran.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

També tenia nous amics, tot i que encara estava trist pels seus pares.

20

Primer d’Educació Primària | Accèssit


La casa misteriosa Arnau Espona i Puntí Una vegada hi havia dos germans, un que tenia disset anys i es deia Adrià i l’altre que tenia dinou anys i es deia Arnau. Quan eren petits el seu avi els deia que en aquell barri hi havia una casa misteriosa i ells volien saber què hi passava, en aquella casa. Un dia que estaven sols se’n van anar a la casa. Quan van entrar tot era fosc i tenien una mica de por perquè sentien un sorol; van començar a pujar les escales i encara tenien més por, se sentia un soroll com: scscscscscscsca, scscscscscsca!

Segon d’Educació Primària | Accèssit

21

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Quan van veure què era els va passar la por de cop: eren una gata i una rata que es barallaven, i van descobrir que el que feia tanta por a la gent era aquella gata i aquella rata.


Quin misteri! Roger Palomeque i Casals La Mònica és una nena molt maca, té deu anys i li agrada xerrar. Viu amb la seva família. El pare, en Joan; la mare, la Núria; el seu germà, en Miquel i la Sara, la seva germana gran. Aquesta sempre està deu hores per arreglar-se: que si una berruga, que si un gra... En Joan sempre llegeix el diari i està pel futbol ... La Núria sempre està enfeinada amb les coses de casa, fer el dinar, etc. En Miquel sempre mira la tele o està amb les seves joguines... I jo, jo, avorrir-me.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Un dia, com sempre, vaig sortir a fora i, de cop i volta, vaig veure el meu tiet que desapareixia al davant del meu arbre preferit. Vaig intentar seguir el camí que havia fet, però res no lligava! Com podia ser? Després em vaig adonar que hi havia una porta a l’arbre i... Vaig començar a baixar escales, com més escales baixava més escales semblava que hi hagués. Fins que al cap de mitja hora vaig arribar a peu pla. Davant meu hi havia una porta on, per obrir-la, havies de prémer un codi. Vaig començar amb els números: 1, 9, 4, 8 ... Fins que al final, encara no sé com, vaig poder obrir. Una altra vegada em vaig trobar escales, però aquestes no baixaven sinó que pujaven, i vaig arribar a un laboratori. Vaig veure el meu tiet que feia no sé què, em sembla que era una poció, però no ho sé ben bé. Se la va prendre! Eeeecs! Però la qüestió és que les ungles li van créixer, els ullals... en fi, tot el cos, i el pitjor de tot és que li van créixer ales!!! Es va convertir en un drac! No gosava dir res fins que uns crits esgarrifosos van tallar el silenci.

El tiet o, més ben dit, el drac, va començar a donar cops al laboratori tot cridant: Fuig lladre, m’has descobert! Fuig! Quan vaig estar a punt de ser devorada pel drac, una veu molt suau va dir: Mònica? Ets tu? Sí, sí – li vaig contestar.

22

Quart d’Educació Primària | 1r Premi de prosa


Em pensava que eres un lladre! Et deus haver espantat molt, no? Em sembla que et dec una explicació: Fa molts anys jo era un drac, fins que un dia una bruixa em va fer un encanteri i em vaig convertir en humà. Cada any intento tornar a ser un drac per anar a veure els meus amics. – I em va dir: - Au! Puja al meu clatell. I d’una revolada el drac va sortir volant i em va deixar al balcó de casa nostra. Tot fluixet em va dir: - Em guardaràs el secret, oi?

Quart d’Educació Primària | 1r Premi de prosa

23

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Li vaig dir que sí. Va desplegar les ales i se’n va anar volant cap a l’horitzó i, de mica en mica, va desaparèixer. Però no ho digueu a ningú! És un secret!


El nen i el dofí Pol Vivet i Masó Un dia, un noiet que es deia Eduard i estava avorrit se’n va anar a la platja cap moix, es va asseure a prop de l’aigua i va començar a ploriquejar, fins que va arribar una fada i li va dir: - No ploris, perquè si plores es farà més gros aquest problema. - Qui ets, tu? – li va preguntar el nen. - No t’espantis – va dir ella -. Sóc la teva tutora. El nen va mirar enrere i només va veure pólvores d’estrella que queien al seu voltant, però de sobte va sentir un soroll. Era al mar, que se sentia: “iiiiii!”.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

El nen, espantat, va marxar de quatre grapes enrera, i va tornar a sentir: “iiiii!”, però aquesta vegada era més fort. Això volia dir que cada cop era més a prop. Fins que es va aixecar una onada, i quan va explotar en va sortir un dofí. Era el més gros que havia existit en tota la vida. Ah, i aquell dofí no era com els altres, sinó que era màgic. Era màgic perquè era el servent de la fada padrina de l’Eduard. El dofí li ca dir: Que et passa res, petitó? Sí –li va contestar el nen -, que les meves joguines són velles i es desmunten, i com que m’he enfadat tant he dicidit venir aquí, perquè el mar és tan tranquil, amb les onades i l’olor de la marea ... El dofí se’l va creure i li va dir: Bé, però no creus que ara ja és massa tard? Te n’hauries d’anar... I el nen li va respondre: Sí, és massa tard ... Me n’hauria d’anar cap a casa, els pares m’esperen I se’n va anar més tranquil cap a casa.

24

Tercer d’Educació Primària | Accèssit de prosa


Els animals rebels Miquel Castany i Crivillers Hi havia una vegada, en un bosc molt verd, una cabana. Ningú no sabia del cert què hi vivia, allà dins: uns deien que hi vivia un ós, els altres, un esperit, i moltes bestieses més. Però el que sí que és cert és que hi havia dos caçadors furtius. Cada dia caçaven cinc conills, dos porcs senglars i una llebre. Tots els animals del bosc els tenien mania. Un bon dia, seguint la mateixa rutina de sempre, en Pau i en Jordi va anar a caçar. Quan anaven pel bosc, en Pau va veure un esquirol, i el va apuntar amb el rifle, però l’esquirol va aixecar una bandera blanca i va dir: Vinc en so de pau. I en Pau li va contestar: Què vols? Vull dir-vos que si no pareu de caçar animals ens rebelarem!!

Ha, ha, ha... ! A veure si un esquirol petit i esquifit m’ha de donar ordres, jo continuaré caçant. L’esquirol se’n va anar. L’endemà van sortir a caçar i quan estaven a mig camí es van trobar set porcs senglars que els estaven rodejant. A dalt els arbres hi havia uns quants esquirols amb un sac ple de pinyes, i uns eriçons que estaven impacients per punxar-los. En Jordi i en Pau es van creuar les mirades; l’esquirol que havia avisat en Pau va dir: Un, dos, tres ... a l’atac!!! Els esquirols van començar a tirar pinyes, els eriçons se’ls van tirar a sobre i els porcs senglars els van tirar a una bassa plena de fang i de porcs. En Pau i en Jordi per fi es van adonar dels seus errors i a partir d’aquell mateix dia no van caçar furtivament, sinó que es van dedicar a caçar el just per poder viure en aquell indret.

Tercer d’Educació Primària | Accèssit de prosa

25

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

El caçador digué:


El follet i l’ogre Arnau Vidal i Alcubierre Hi havia una vegada un follet molt intel.ligent que es deia Denni. Un dia anava pel bosc i va topar amb un ogre que tenia molt mal de queixal i que encara que mossegués la cosa més tova del món li feia un mal increïble la boca. L’ogre va demanar al follet: Coneixes algun dentista? I el follet li va dir: Jo sóc dentista. Vols que t’arregli el queixal? Sí, t’ho agrairé molt – va dir l’ogre.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

El follet va anar a buscar les eines necessàries per arreglar-li el queixal. Va entrar a la boca de l’ogre i va veure que tenia el queixal corcat, li va treure la càries i li va posar una pasta. L’ogre de seguida es va sentir alleujat, de cop va notar que tenia molta gana i sense pensar-s’ho dues vegades es va menjar el follet. Com que el follet era molt espavilat, portava un sac de pebre a la butxaca i quan va notar que l’ogre feia força per empassar-se’l, va abocar a la boca de l’ogre tot el sac ... i va sortir disparat de l’esternut que va fer l’ogre. I encara deu estar esternudant. L’ogre va aprendre que quan una persona t’ajuda val més no intentar enganyar-la, perquè hi sortiràs perdent.

26

Quart d’Educació Primària | Accèssit de prosa


L’abella Max Codinachs i Casassas

Abella, abelleta tu fas la mel; tens les ales petites i també tens algun pèl.

Groga i negra vas vestida, però no véns pas de la presó; zum, zum fas, però ets tímida, i beus el nèctar de les flors.

Ruscos fas pertot arreu, tant pels arbres com per les parets. portes un fibló amb verí: no el facis servir, que et pots morir!

Voleteja, voleteja, cap amunt i cap avall: tant si puges com si baixes voles sempre ben igual.

Tercer d’Educació Primària | 1r Premi de poesia

27

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Una antena cap aquí, una antena cap allà, tres potes cap a la dreta i tres més cap a l’esquerra.


El mar Júlia Torras i Molist

El mar està calmat, no piula ni un gat. Hi ha dos vaixells: un de negre i groc i un altre com el foc. Quan miro a terra no veig ningú, només una carta per a tu.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Quan miro més endins veig un capità que em saluda amb la mà.

Jo li dic adéu i ell no em contesta, li ho torno a dir i em fa una festa! Em diu: hola mariner, vine amb el meu veler! Jo li dic que no, ell em diu que sí, li ho torno a dir i em fa: – hi-hi!

28

Tercer d’Educació Primària | Accèssit de poesia


La rosa i el llibre Anna Páez i Montoya

La rosa vermella ... A la nit balla amb el vent. Rues d’estrelles passen pel seu costat! Oh, quina meravella, la rosa fa molt de goig. S’ha conegut amb el llibre ... Ah, mira el llibre i la rosa de costat. I quan fa vent ... torna a ballar amb el vent.

El llibre es comença a enamorar de la rosa. La rosa es comença a enamorar del llibre. La rosa balla molt bé ... Llibres i roses es regalen,

El llibre i la rosa s’estimaran per sempre.

Quart d’Educació Primària | Accèssit de poesia

29

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

roses i llibres... perquè avui és Sant Jordi.

I tothom que s’estima se’n regala. Brindem per la rosa i el llibre. Rues d’estrelles passen pel seu costat.


Somnis Mireia Batalla i Vilacís

Quan dorms viatges, en un món privat i en realitat són tot miratges. Només hi vas tu, només el teu cap i a casa, no t’hi has quedat. Hi ha els romàntics, els de por i els d’aventurers i, amb això, no hi ha maniàtics.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

La majoria són impossibles, misteriosos, miraculosos i n’hi ha d’increïbles. Potser no ens n’adonem, no ens hi fixem, però cada dia somiem.

30

Quart d’Educació Primària | Accèssit de poesia


Els sentiments Abderrazak Bouftil

Quan els nostres cors senten el brogit de la malenconia, els sentiments breument col.lapsen el cor per ompli-ho d’esperança.

Els nostres sentiments poden fallar, però mai delatar-nos; la vida és un examen on els sentiments ens posen a prova.

El sentiment és la reflexió de la il.lusió, que ens alleuja tots els mals. El sentiment és això: l’alegria és el millor de la vida.

Sisè d’Educació Primària | 1r Premi de poesia

31

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

La bellesa que té el nostre cor és indescriptible, amb la generositat que ens dóna per complaure el sentiment.


Les estrelles Núria Solerdelcoll i Vila

Dormen de dia, treballen de nit. Cosines dels núvols, filles del cel. Tenen feina quan es fa de nit.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Però si un dia no les veus, no t’espantis ... Són els seus cosins, que els fan la guitza. El sol les empipa, no les deixa feinejar. Ho fa durant el dia, amb la seva resplendor. La lluna és més amable, sobretot quan no és tan blanca. Les cuida, les alimenta, com si fossin filles seves.

32

Cinquè d’Educació Primària | Accèssit de poesia


Somniar Júlia Fabregó i Capdevila

M’agradaria poder volar com un ocell, amb les ales desplegades, el bec arrodonit i les potes estirades.

Poder volar i no saber parar. Poder arribar a l’infinit. Però enrere haig d’anar per poder tornar a volar.

Cinquè d’Educació Primària | Accèssit de poesia

33

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

M’agradaria poder volar amb el meu equipatge i tenir un bon camí.


L’horitzó Martí González i Solà

La línea que talla el cel de la terra la línea de lluny, lluny enllà.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

El que queda sempre al final de la mirada retallant el mar i les muntanyes.

I el sol que cada tarda hi reposa i agafa forces per reprendre un dia nou.

34

Sisè d’Educació Primària | Accèssit de poesia


El follet feiner Vet aquí una vegada, de fa molt temps, que en un petit poble de la Bretanya, hi havia una noia, anomenada Joana que era la més bonica de tot el país, i en Pep n’estava ben enamorat (en Pep era el mosso d’estable de casa la Joana, és a dir, el que es cuidava de les vaques). Un dia que en Pep estava pasturant les vaques va passar la Joana, que tornava de buscar aigua a la font. El va veure tot atrafegat i esgarrinxat al costat d’unes argelagues, i la Joana li va dir: Què fas? No veus com vas de brut i estripat! Ell li va contestar: Si, ves..., res, intentava deslliurar un pobre pit-roig que s’havia quedat atrapat aquí, enmig de les argelagues. La Joana se’n va riure i se’n va anar cap a casa. Però per a en Pep, les rialles de la Joana eren com una esgarrinxada indeguda. Al final va aconseguir treure el pitroig d’allà i el va deixar anar, però la sorpresa va ser d’en Pep quan va veure que l’ocell es convertia en un follet. De l’espant, va caure d’esquena a l’abeurador de les vaques. I un cop en va haver sortit, el follet li va dir: Com que m’has alliberat, et concedeixo el desig de fer-te les feines que vulguis però, a canvi, cada dia de la teva vida m’hauràs de deixar un plat de sopa a l’ampit de la finestra. I així van quedar. En Pep se’n va anar cap a casa i el follet va desaparèixer. L’endemà, quan la Joana es va llevar, va tenir tal sorpresa que va quedar asseguda: els llençols estaven nets i planxats, l’esmorzar ja estava enllestit, el dinar fumejava als fogons, i els porcs i les gallines ben nets i alimentats. Tothom de la casa va quedar sorprès de tenir la feina feta. I des d’aquell dia la Joana anava escampant per la comarca que qui ho havia fet era en Pep. I en Pep, vinga negar-ho. La Joana, de tan contenta que estava, li va demanar per casar-se i, en Pep, sense pensar-s’ho dues vegades, va dir que sí. Al cap d’un temps va arribar el casament, i en Pep prou que s’hi va fer per engalanar el carro amb garlandes de flors. Però al cap i a la fi, qui estiraria el carro fins a l’església serien uns bous, patrip, patrap ... Quan la Joana ho va saber, es va emmarranar que volia un cavall, i si no era així no es casaria. En Pep li deia una i altra vegada que, a la granja, no tenien cavalls, però com que la Joana era molt tossuda, van acabar demanant al follet, que es deia Benjamí, que volien un cavall. Però aquest va demanar: I com el vol, la mossa, el cavall? I en Pep li va contestar: Cinquè d’Educació Primària | 1r Premi de prosa

35

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Pol Arumí i Sellabona


El vol negre, amb els ulls blaus. Ja era el dia del casament, i quan tothom va veure la núvia vestida de blanc i rodoneta com el pa acabat de fer, però amb el carro estirat per un cavall escuat i sense crinera, va esclatar una rialla de tothom. La Joana va haver de tirar endavant, però jurant, per dins, que el follet es recordaria d’aquesta.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Van passar uns mesos i en Pep li va dir a la Joana que era el dia dels follets, i que millor convidar-los a berenar. La Joana li va dir que ja els prepararia uns brioixos farcits. Quan van arribar els follets, gairebé es van abraonar sobre els brioixos, clavant-los queixalada, però es van cremar la boca i els dits, perquè la Joana els havia farcit de brases enceses. Els follets van jurar que no tornarien mai més. I així va ser. Des d’aquell dia, si volies fer una cosa te l’havies de fer tu mateix. Però en Pep, per si de cas, va seguir deixant un plat de sopa a l’ampit de la finestra durant la resta de la seva vida.

36

Cinquè d’Educació Primària | 1r Premi de prosa


La veu del joc Estava dormint tan tranquil.la quan la mare em va despertar amb un to de veu que era senyal que alguna cosa passava. Gemma! Gemma! Va, amunt! – deia la mare. Què vols, mare? Si avui és diumenge! Deixa’m dormir una estoneta més! El telèfon, va, vés al telèfon! – deia amb insistència! Què dius del telèfon? – deia jo sense donar-hi importància. Que hi ha una persona que demana per tu – em deia la mare. Em vaig aixecar d’un bot i vaig contestar al telèfon: - Sí, digui! No contestava ningú, i semblava que no hi havia ningú a l’altra banda del fil. Quan estava a punt de penjar el telèfon vaig sentir una veu freda i ronca que em va dir: Que gaudiu amb el joc! Joc? Quin joc? Qui és vostè? I l’estrany em va penjar el telèfon. Al cap d’una estona va tornar a sonar, el vaig despenjar i vaig dir: Qui és vostè, què vol, de quin joc parla? Gemma, què dius? Sóc l’Eva ... – va dir la meva amiga. Ai, perdona, Eva, és que em pensava que eres ... – li vaig dir jo. Qui? – em va preguntar l’Eva, intrigada. No res, és igual, digues ... – vaig dir tot canviant de tema. Et trucava per dir-te que remenant a les golfes he trobat un joc molt vell però que té pinta de ser divertit – em deia l’Eva, tota il.lusionada. Em va passar pel cap que la veu misteriosa m’havia parlat també d’un joc, i vaig tenir el pressentiment que no era dia de jocs. Em sap greu, Eva, però avui no puc venir – li vaig dir, excusant-me. Si us plau, vine, que també vindrà en Pol i l’Ivan – em va insistir. Entesos, ja vindré – li vaig dir, no gaire convençuda. Després de berenar, tots quatre vam començar a llegir les instruccions del joc. Quan vam acabar ens van semblar una mica ridícules, ja veureu per què. En Pol va dir: - Comencem el joc! – i amb aquestes va marxar la llum i les espelmes que hi havia al voltant nostre es van encendre. I jo vaig dir: - No! Ostres! Sabia que no havíem d’haver jugat a aquest joc! Si vols l’endrecem – va dir l’Eva per consolar-me. No, això mai! No has vist que deien les instruccions que una vegada començat el joc no es pot parar i que si deixem de jugar hi hauria grans conseqüències?- vaig dir espantada. I això, t’ho creus? – em deia l’Eva, estranyada. No, però una veu estranya m’ha dit per telèfon “Que gaudiu amb el joc!”, i això Cinquè d’Educació Primària | Accèssit de prosa

37

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Meritxell Generó i Rodríguez


Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

em fa pensar que el que diuen les instruccions és veritat, i que qui m’ha trucat ha estat el joc. Això t’ho acabes d’inventar – deia l’Ivan. No, no s’ho ha pas inventat – va dir en Pol, decidit. – A mi també m’ha passat el mateix, per tant ens hem quedat atrapats en el joc per sempre! I vaig veure que s’estaven aguantant el riure. De què rieu? – els vaig dir estranyada. No riem pas – va contestar l’Ivan. Vaig prémer l’interruptor i hi havia llum, i tots van riure. – Oh, prou!, com he pogut ser tan ximple? Avui som a 28 de desembre, el dia dels Sants Innocents! I van començar a entrar els meus pares i els de l’Eva, que s’havien amagat darrere la porta. M’havien fet una innocentada!!

38

Cinquè d’Educació Primària | Accèssit de prosa


Tigres Alexandra Boguñà i Protin Helen Cook és una aventurera que ha estudiat com són i tot el fan els tigres. Aquest any ha d’anar a Àsia, a prop de l’altiplà del Tibet a les muntanyes de Kun Lun (Xina). És el primer any que se’n va tan lluny, però mentre sigui per veure tigres ... El 20 de març ha de marxar i deixar la seva família, els seus pares, el seu germà i el seu gos que sempre l’acompanya a tot arreu, però aquesta vegada s’ha de quedar. Dia 20 de març, 6:15 del matí, Helen surt de l’aeroport volant des de dalt d’un avió cap a Àsia. Durant el viatge estudia, esmorza i practica una mica més la llengua d’allà.

L’endemà, l’Helen, en Quionj, en Xion i en Jeolà, se’n van a la selva per estudiar el comportament dels tigres; tots tres hi entenen molt i per això acompanyen l’Helen, que de cop veu un tigre petit acabat de néixer, al costat dels seus pares. Els invetigadors, de lluny, amagats darrera unes plantes molt altes, van observant pas per pas com es comporten. És l’hora de marxar cap a dinar, avui menjaran sopa de tortuga i sushi. A la tarda, abans de fer la migdiada, l’Helen escriu tot el que ha vist i el que ha après. Al cap d’una hora es desperta, pren un te, juga a cartes, xerra i riu amb en Quionj, en Xion i en Jeolà. Va passant l’estona i de seguida s’adonen que és l’hora de sopar. I per sopar mengen els rotllets primavera i arròs tres delícies. Un cop ben tips, van a dormir d’hora perquè demà han d’anar a veure aquell petit tigret. L’endemà se’n va amb el tot terreny d’en Quionj i també l’acompanyen en Xion i en Jeolà una altra vegada. Un cop a la selva busquen el tigret. Però en comptes de veure el tigret veuen dos caçadors que han matat els seus pares per tenir la pell, i el tigret només l’han ferit. Quan l’Helen veu això comença a plorar, surt corrents a agafar el tigret sense tenir cap por que li faci mal. Corren tots quatre cap al cotxe i allà intenten curar-lo. Just en arribar al poblet intenten curar-lo de nou. Necessitaven l’ajuda d’un expert. Sisè d’Educació Primària | Accèssit de prosa

39

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Un cop aterrat l’avió baixa, una mica nerviosa, i allà hi ha un senyor que es diu Quionj que, tot i ser xinès, parla l’anglès. En Quionj és el taxista que la porta a un poblet de l’altiplà del Tibet. El taxi és un tot terreny perquè ha d’anar per la muntanya. Va arribar a Kaguna, el poblet on l’esperaven dos nois que saben anglès però tot i així, quan parlen xinès l’Helen també els entén.


L’Helen i en Quionj agafen el cotxe i van a buscar ajuda. Com que no se’n surten, l’Helen decideix tornar cap a Anglaterra, on viu, per curar el tigret. Així també tornarà més aviat per veure la seva família. Quan és a l’aeroport s’acomiada d’en Quionj i se’n va amb el tigret. Un cop a Anglaterra porta el tigre a un veterinari especialitzat en animals salvatges i el curen. L’Helen es va quedar el tigret perquè aquest no tenia pares que li ensenyessin a caçar. Així pot veure, tocar i estar més a prop de l’animal que més estima.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Va batejar el tigret, i li va posar Quick.

40

Sisè d’Educació Primària | Accèssit de prosa


La prova Arnau Sadurní i Wider Som en eres desconegudes, a Zanaral, un petit poble entre boscos i muntanyes desconegudes. Som al vespre, a la vila, les últimes persones encara passegen abans que la foscor s’empari de tot el poblat. Sanil era un noi jove, d’uns vint anys; era molt aventurer. Sanil vol dir coratge en la seva llengua, van posar aquest nom perquè els seus pares també havien estat molt aventurers. Era molt alt, ni prim ni obès, els llavis que se li dibuixaven al rostre eren prims com un fideu, tenia els cabells negres com el carbó, els ulls grossos com unes taronges, però se li embellien considerablement perquè tenia les ninetes d’un to blavós que feia que esdevinguessin tan bonics com una perla. A part, Sanil era mag, un dels millors de la regió. Tenia un company; Anden, fidel, alt i prim; era un dels amics en qui Sanil confiava més.

Trenta dies més tard arribaren allí, el paisatge era esplèndid, però com que no trobaven l’espasa, a poc a poc perdien fe en ells. Era la nit. La suau claror de la Lluna acariciava els rostres pàl.lids i inexpressius de Sanil i Anden. Entre la foscor esgarrifosa d’aquell bosc que semblava fantasmal, tan sols un parell de mussols inconscients van tenir la gosadia de corrompre el silenci. Entre la foscor es podia distingir una figura, semblava la d’un vell geperut. Aquest s’acostà i els digué: Aneu en busca de l’espasa de Sara i no la trobeu, us esteu desesperant oi? Els dos amics es quedaren congelats, volien respondre, però el vell els va avançar: Us diré una cosa, aquest viatge és una prova. Cada ser viu té una “prova” en la seva vida, i en el vostre cas, la prova és de fe. Si demostreu tenir fe en vosaltres i seguiu l’expedició, la superareu; en canvi, si perdeu la fe, no la passareu. Ara, la decisió és vostra ... Sisè d’Educació Primària | Accèssit de prosa

41

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

El seu objectiu: l’espasa de la protecció, també anomenada espasa de Sara. Gràcies a aquest artefacte podien aconseguir la protecció eterna del seu poble contra bandolers, bandits, etc. Marxaren l’endemà mateix a la matinada, quan encara es podia distingir la Lluna entre l’èter. L’espasa de Sara es trobava al sud, al cercle invernal de Shara, un espai circular format per pics de glaç. L’espasa segurament es trobaria en una de les coves d’allí.


Sanil i Anden quedaran xocats, reprengueren la fe en si mateixos i continuaren l’expedició sense aturar-se.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Encara no se sap si Sanil i Anden han trobat l’espasa, potser l’han trobada. Potser encara la busquen. Potser no han superat la prova i han perdut la fe. No se sap, però esperem que estiguin en bona forma i sobretot ... FELIÇOS.

42

Sisè d’Educació Primària | Accèssit de prosa


Els ideals del son etern Aniol Torrents i Verdaguer

Havíem quedat amb en Joan, l’endemà al matí per anar a fer el ball dels gegants, ja que demà dimecres, començava la Patum. Jo, que no m’he presentat em deia Marc. El meu pare es deia Pere, i era català del tot. La meva mare, que es deia Àngela, era del Marroc, però a ella li agradava que li diguessin que era catalana, ja que de fet, ho era! Vaig passar la nit somiant en l’endemà, amb els gegants, amb els capgrossos i amb l’àliga de la Patum. El despertador va sonar a les vuit en punt i em vaig vestir amb la samarreta de la selecció catalana i amb els meus pantalons preferits: els de Catalunya i el País Basc. Jo em considerava català i m’enfadava quan algú deia: - Catalunya és Espanya i no serà mai una nació. Jo volia que tota la gent del món pensés com jo, que Catalunya és una nació, es miri com es miri. Bé, a les nou i cinc minuts ens vam trobar amb en Joan, davant dels autos de xoc de la festa major. Vam anar parlant fins a la plaça de Sant Pere i allí vam cantar, ballar i riure com bojos. En Joan també pensava com jo tot i que el seu pare era equatorià. Però això no importava. Vam anar a dinar al restaurant “la font del ros” i després vam quedar que l’endemà ens trobaríem a la plaça Maragall. Me’n vaig tornar a casa contentíssim. M’ho havia passat molt bé aquell dia. Mentre passava pel costat del bar “la gerra”, van sortir un grup de joves d’uns dinou, vint anys i em van cridar: -¡Oye tu, el catalán, o te quitas esta ropa o te la quito yo! -Però que t’he fet jo a tu? Que he de demanar permís per ser català?- vaig respondre jo, intentant semblar segur de mi mateix. -¡Chicos, quitadle la ropa a este catalán!- va dir el primer. Els altres van venir cap a mi , i mentre s’acostaven, vaig fer-ne caure un dels quatre. -¡Esto lo pagarás caro!- va dir un mentre treia una navalla de la butxaca. Amb un moviment ràpid vaig esquivar el primer cop, però el segon em va travessar el coll, deixant-me a terra sense respiració, i el que vaig pensar va ser: “he mort defensant la meva terra, la meva gent, la meva cultura...”

Primer d’Educació Secundària | 1r Premi de prosa

43

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

“s´acostava Corpus, se li veien els ulls encesos com espurnes de Patum.” Brams


Els ulls se’m van omplir de llàgrimes. Tot i així ho vaig veure més clar que mai en aquell moment... .............................................. No pensava que aquella trucada pogués significar allò. Quan vaig despenjar l’auricular, vaig sentir la mare d’en Marc. - Joan,- va dir entre sanglots- uns fatxes van matar en Marc ahir a la tarda, mentre tornava a casa.- va continuar. A mi em va caure el món a sobre. Era el meu millor amic. Però alguna cosa va passar en aquell moment. La promesa que li havia fet a en Marc el dia anterior: “ doncs quedem a la plaça Maragall, eh?”. En Marc era mort, però era l’última promesa que li podria fer i l’havia de complir. En arribar-hi, no hi havia ningú. Algú em va tocar l’esquena. Era en Marc. No em vaig sorprendre de la seva presència. Sabia que tampoc ell em fallaria. Vam anar a la plaça i allí va dir-me: -Recorda el que et diré ara, com em recordaràs a mi: una idea és bona, o dolenta en algun cas. És bona si la creus però no se’t menja. És dolenta si és més per tu que la teva vida.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

I vaig veure en aquell moment, amb la música fons, que la vida és un regal i que és tot el que tenim. No val la pena deixar-la per un ideal. Mentre pensava això, en Marc va marxar cap al cel, com l’àliga de la patum.

Nancy Kanda 3r B ESO 44

Primer d’Educació Secundària | 1r Premi de prosa


Tot té un sentit Núria Bofill i Verdaguer

...Tot va començar una tarda molt assolellada i calorosa. Els meus amics i jo estàvem reposant després d’haver fet un partit de futbol a l’ombra d’un arbre, mirant com un cotxe de color gris d’aquells d’aquella època s’acostava des de la sabana. La mare d’en Salah, un de la colla, ens va avisar perquè hi anéssim. Tan bon punt vam arribar va baixar del cotxe un noi ros, més o menys de la meva edat. La mare d’en Salah ens el va presentar: es deia David i era alemany. Venia com a refugiat perquè allà hi havia esclatat la Segona Guerra Mundial. Ens en vam fer força amics, però jo no acabava de veure-li l’aigua clara. Vam passar 2 mesos jugant als jocs que jugàvem sempre, fins que un dia, per primera vegada, en David ens va proposar un joc. Ens va dir que quan va marxar d’Alemanya hi havia un joc que estava molt de moda. Es deia joc de rol, i consistia en què cada amic adoptava un paper. En David va repartir els papers: en Salah feia d’assassí, en Josuha de lladre, en David de policia i jo de servent del policia. A mi no em semblava gaire bé, però només era un joc, no? Vam passar un temps jugant-hi de broma, però un dia, encara no sé com, en David va manipular els meus amics de manera que van començar a prendre’s el “joc” seriosament. En Josuha va començar a robar joies de petxines blaves del poblat, jo tot el dia anava al costat d’en David i fent tot allò que ell em manava. I el pitjor de tot va ser que en Salah va començar a fer el paper d’assassí. Va matar totes les cabres del poblat. començàvem a passar gana, i també pegava a les nenes petites del poblat. Un dia al matí, quan em vaig llevar, vaig veure el meu pare estirat a terra, però no a la seva catifa de dormir, sinó més enllà. Primer d’Educació Secundària | 2n Premi de prosa

45

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Un matí plujós, a la presó de San Francisco (EUA) molts presos escoltaven atentament en Rashid, un pres molt vell que era africà, d’una tribu perduda enmig de les sabanes de Kènia. -I la veritat és que encara no m’ho crec, encara no em crec que ja faci trenta-dos anys i mig que estic aquí tancat -explicava el vell Rashid-. Trenta-dos anys sense sentir el cant dels bells ocells, sense veure la llum de la sabana, trenta-dos anys i mig de la meva vida perduts per tot allò que jo no he comès mai. -A què et refereixes amb “tot allò”? -preguntà en Richard, un noi de 24 anys, empresonat per haver fet tràfic de drogues. -Molt bé: ara que encara falten dues hores per entrar a les cel.les, us explicaré la meva llarga història.


Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Vaig poder observar un fi vermell que recorria tot el terra. Em vaig quedar dos segons perplex, sense saber què fer, sense saber on mirar, sense saber on amagar la tristesa que recorria tot el meu cos. Després d’estar uns minuts amb la vista fixa allà, al terra, sobre el meu pare, se’m va desviar la vista cap a la porta, on hi havia la mare d’en Salah i altres dones del poblat, mirant-me com si fos un criminal. Sense haver-me’n adonat tenia totes les mans vermelles de sang i un ganivet a la butxaca. Jo no havia fet res, a més a més sabia qui n’era el culpable, però ¿qui creuria un nen de catorze anys, amb un ganivet a la butxaca i les mans vermelles? Qui creuria que havia sigut en Salah per culpa del “joc” de rol? Ningú em creuria, perquè només era un joc, no? Vaig estar un mes i mig tancat a la presó del poblat, veient per la reixeta que bé que s’ho passaven en David i en Salah. En Josuha es passava tot el dia assegut a terra plorant, i jo allà tancat en un racó fosc, empassant-me les meves pròpies penes. Aquest mes i mig va ser el temps que calia perquè vingués el pare d’en David a buscar-me i a portar-me a Alemanya a fer d’esclau. Em va portar a una fàbrica d’armes, on vaig estar dotze anys treballant molt durament, i on també m’hi vaig fer aquestes cicatrius- deia el vell Rashid assenyalant amb el dit les grans marques. -Després jo era una càrrega perquè la guerra ja feia temps que s’havia acabat, i jo estava allà al mig sense amo. Em van vendre il.legalment a uns nordamericans que em van portar aquí, a San Francisco, a treballar en una fàbrica de reixes per a presons. Sols hi vaig estar quatre anys, i en aquella fàbrica vaig aprendre tots els secrets de les reixes. Quan la fàbrica va haver de reduir plantilla, jo vaig venir aquí, a aquesta presó. I així he estat aquests trenta-dos anys i mig, esperant aquest dia d’avui. -Avui? Què passa, avui? -preguntà un dels presos. -Sabeu que la setmana passada van canviar totes les reixes de la presó? Van comprar les reixes a la fàbrica on jo vaig treballar. Per tant, amics meus, digueu adéu a tot el món de la presó i prepareu-vos per tornar a sentir el bell cant dels ocells.

46

Primer d’Educació Secundària | 2n Premi de prosa


Jan Rut Montero i Vilar Em vaig despertar, sota la intensa pluja que queia sobre les meves espatlles. Tenia molt fred, però, el record del pare quan m’abraçava, em reconfortava i em feia entrar en calor. El meu pare feia uns sis mesos que l’havien jutjat i tancat a la presó per presumpte autor d’un robatori en un banc de Madrid. El trobava molt a faltar, sobretot les seves rialles i les tonteries que feia per fer-me feliç. Cada dia que passava em sentia més sol. Veia fills amb els seus pares agafats de la mà tot rient i xerrant.

Al cap d’un temps, ja havia sorgit una molt bona amistat entre la Claire i jo. Un bon dia, estava en la meva casa temporal, és a dir, al costat de la presó, quan un cotxe patrulla anava passant per allà i m’anava mirant. Quan, de sobte, es van parar i em van agafar. No m’hi vaig oposar perquè em pensava que em durien a un lloc millor, però no, em van tancar a dins d’un edifici brut i amb molts nens. Al cap d’uns dies, em vaig adonar que allà on em trobava, era una “llar d’infants”. Em duien a l’escola, per cert, la mateixa que la Claire i, de moment, anava força bé. Un dia, tot esperant que es fes de nit, vaig començar a recordar coses de quan era petit i em van venir ganes de plorar i vaig anar al lloc on havia viscut tant de temps, per recordar al meu pare. Allà, semblava que el tingués més a prop. Mentre anava avançant la nit, em va venir al cap un pla per fer creure als jutges que el meu pare era innocent. L’endemà mentre sortíem del col.legi, vaig explicar el meu pla a la Claire. Em va dir que s’ho hauria de pensar perquè allò era una miqueta arriscat i ho havia de preguntar als seus pares. Per tal de convèncer-los, em va demanar si em podia quedar a casa seva a berenar. Em va explicar els costums del seu país, Irlanda. Em va dir que el seu idioma oficial és l’irlandès i l’anglès i una cosa que Primer d’Educació Secundària | 3r Premi de prosa

47

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Un dia, tot buscant menjar dins un contenidor, va venir una nena d’un color de pell fosca, un somriure encisador, amb ulls verds i bastant poqueta cosa i, em va preguntar com em deia: Jan – vaig dir tot sobtat de que algú s’atrevís a dir-me alguna cosa. Vaig suposar que era perquè li feia pena o si més no, ho semblava. Jo em dic Claire i sóc veïna d’aquest carrer i era per si volies venir a menjar alguna cosa, ja que veig que estàs buscant menjar com un boig – va comentar amb mitja rialla a la boca – segueix-me. La vaig seguir famolenc desitjant menjar un bon tros de vedella amb la salsa que sempre em preparava el meu pare.


em va deixar molt sorprès va ser que els homes es poden banyar despullats. En canvi, les dones no ho poden fer i tampoc poden anar al lloc on ells es banyen. Al cap d’una setmana, vam començar el nostre pla. Vaig donar la pistola que guardava i que suposadament era del meu pare a la Claire. Li vaig explicar com era que tenia aquella pistola, és a dir, li vaig fer saber tota la història de l’atracament del banc.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Un dia el meu pare i jo érem al banc central de Madrid quan va entrar un atracador amb una pistola a la mà. Mentre agafava els diners, va fer aguantar l’arma al meu pare i va tirar un gas que va adormir a tothom. Quan passava això, va entrar la policia i van veure el meu pare amb la pistola entre mans i el van agafar. L’autor de l’atracament en adonar-se que entrava la policia s’havia tret el passamuntanyes i s’havia fet passar per un dels clients del banc. Jo que no em vaig acabar d’adormir del tot vaig tenir temps d’agafar la pistola que el meu pare tenia a les mans. Durant molt de temps, vaig intentar seguir la pista del criminal però no me’n vaig sortir. Me’n volia venjar portant la pistola a la policia científica, però la Claire es va adonar d’un fet important. La pistola també l’havia agafada el meu pare i, per tant, hi trobarien les seves empremtes. Al final vam decidir dur-la-hi, si més no intentar-ho. Al cap d’uns dies sabíem les respostes. A la pistola hi havia dos tipus d’empremtes digitals: les unes identificades, que eren del meu pare i, les altres que pertanyien a un tal José Luis. La nostra missió va ser buscar informació d’aquest noi a tot arreu. No en vam trobar gaire ja que no era un delinqüent famós però sí que vàrem descobrir que vivia a Vic, a la zona universitària. L’endemà mateix, la Claire i jo vam presentar una denúncia que explicava els fets de l’atracament. Com a prova hi havia la pistola amb les empremtes digitals. Finalment, vam anar al jutjat. Els testimonis érem uns quants clients d’aquell banc i jo. L’advocat d’en José Luis no hi va tenir res a fer contra les nostres acusacions. El jutge va fer complir sentència a l’autor de l’atracament d’uns 6 anys de presó i 2 anys més de treballs per a la comunitat. A causa d’això, al meu pare el van deixar sortir. Per fi tornàvem a ser una família! Em vaig acomiadar de tots els amics que havia fet a la “llar d’infants” i vaig anar tot content cap a casa, altre cop. Continuava fent vida normal, anant amb la Claire, a col.legi i ara també jugava a futbol. La meva vida havia tornat a ser com abans i, un altre cop, em sentia estimat . Per tota aquesta experiència, ara que tinc 21 anys, començo a entendre que ser estimat et pot canviar la vida completament.

48

Primer d’Educació Secundària | 3r Premi de prosa


Martí Vivet i Escalé

HAIKU

Primer d’Educació Secundària | 1r Premi en llengua anglesa

49

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

A happy small child crosses the present of life as a long canoe.


Sílvia Susín i Calle

HAIKU

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

A ladybird goes down the long green leave while it’s observed.

50

Primer d’Educació Secundària | 2n Premi en llengua anglesa


Carla Pagespetit i Coma

HAIKU

Primer d’Educació Secundària | 3r Premi en llengua anglesa

51

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Intense feeling, a useless goodbye of salty tears


L’origen de la nostra història Marta Montpeyó i Garcia-Moreno Suposo que tots haureu sentit a parlar en algun moment de la vostra vida del continent perdut de L’Atlàntida. Hi ha moltes històries que parlen de la seva desaparició. Totes tenen una part de veritat, però només la que us explicaré ara és totalment certa.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

En temps remots, hi havia al bell mig de l’oceà una illa poblada per tota mena d’éssers mitològics i fantàstics. N’hi havia d’astuts, com els sàtirs; de forts i destres amb les armes, com els centaures; alguns posseïen poders màgics, com els unicorns o els fènixs; altres destacaven per la seva força o maldat, com els ogres o els dracs; altres presagiaven la mort, com les banshees, etc. A més dels éssers mitològics, hi havia uns éssers molt més poderosos als que nosaltres anomenem déus. Eren immortals i cadascun tenia un poder característic. N’hi havia molts, de déus. S’agrupaven en famílies, algunes més nombroses que altres, i en cada família hi havia uns costums i un estil de vida comuns. Els déus vivien en una ciutat al nord de l’illa. A la zona central hi havia un gran massís muntanyós envoltat per un espès bosc d’arbres gegants. D’entremig de les muntanyes fluïa un riu que creava un gran llac a l’oest de l’illa. En aquesta zona hi vivien molts éssers mitològics com els que us he dit abans, però també molts altres. Hi havia una gran rasa que anava des de l’extrem sud fins al nordest i que dividia l’illa en dues parts desiguals. Al fons de la rasa hi havia un riu de lava. Al principi, aquesta rasa no hi era, i diuen que el dia en què es va obrir uns quants atlants hi van caure dins. Alguns no van poder sortir-ne, van embogir i van crear l’infern. D’altres van poder sortir, però ja s’havien tornat malignes i es van dedicar a fer el mal. Però com que eren molt pocs, els altres atlants els van confinar a una zona despoblada. Un bon dia, alguns dels atlants més intrèpids van voler sortir de l’illa a buscar altres formes de vida. Després d’un viatge relativament curt, van arribar a terra ferma. Era el que més tard es va anomenar Europa. S’hi van trobar tot tipus d’animals i plantes. Els animals més intel.ligents, per bé que no els més poderosos i forts, eren els homínids. Els exploradors atlants van creure que tenien un 52

Segon d’Educació Secundària | 1r Premi de prosa


Un temps més tard, durant el període en què els grecs eren la cultura dominant en el mediterrani, Teòcrit*, un jove de gran força i valentia, va decidir emprendre una missió fins aleshores impensable: trobar l’Atlàntida, la casa dels déus. Sabia que no era una missió fàcil, que segurament no ho aconseguiria i que hi havia la possibilitat que morís en l’intent, però el desig de conèixer aquells éssers meravellosos a qui tant admirava i la força del seu destí eren tan grans que va prendre una decisió: quan arribés l’estiu emprendria un viatge cap als confins del món. I així va ser com, cap al juny el jove Teòcrit agafà la seva nau i es dirigí cap a l’oest, en un viatge molt probablement sense retorn.

Durant molt de temps, tant que en va perdre el compte, en Teòcrit va estar vagant pels mars, envoltat de mil perills però ajudat per alguns, fins que un bon dia va albirar terra en la llunyania. Amb el cor ple de joia va desembarcar a les costes de L’Atlàntida. Gairebé no s’ho creia, havia complert el seu somni i era allà, a la terra dels déus, i era viu. Tan bon punt els atlants van saber de la seva arribada, van anar a rebre’l i van fer una festa en honor seu.

Segon d’Educació Secundària | 1r Premi de prosa

53

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

gran potencial i en van informar a la resta. Es va decidir que els ajudarien a desenvolupar-se més ràpidament que fins llavors, però sempre respectant els límits d’evolució natural de les espècies. D’aquesta manera, amb un cert temps, els homínids es van convertir en humans i van deixar enrere la prehistòria. Els diferents éssers mitològics es van repartir pels tres continents coneguts aleshores per tal de vigilar com es desenvolupaven i com creixien en nombre els nous humans. Els déus es van quedar a l’Atlàntida, tot i que a vegades feien visites al món, tot i que només una part. Les diferents famílies de divinitats s’havien repartit el territori i cadascuna havia influït en els seus habitants, proporcionant-los així diferents llengües, cultures i tradicions. Per exemple, la família que tenia com a patriarca Zeus s’encarregava de la zona ocupada per l’actual Grècia, la dirigida per Júpiter de posterior Imperi Romà, la governada per Amon o Amon-Re controlava la zona d’Egipte, la família d’Odin en la zona germànica i escandinava,. . . Com que els atlants eren molt més avançats tecnològicament però eren discrets, respectuosos i no malmetien la natura, els humans creien que eren màgics i, a més, molt poderosos. Per això els temien i els reverenciaven, els adoraven i complien els seus desitjos per la por al que els pogués passar. Això va durar un temps fins que, a l’Edat Mitjana, els humans van decidir que no necessitaven la seva ajuda i van eliminar tot el que tenia relació amb ells i van prohibir la màgia i la tecnologia. Però això no ve al cas.


Un temps més tard, passada l’emoció per l’èxit de Teòcrit, els déus van convocar un concili per decidir què havien de fer amb ell, ja que no podia tornar a la seva terra perquè havia passat molt de temps (a l’Atlàntida i els voltants, el temps és molt més lent). Alguns van dir que el seu destí era quedar-se allí i convertir-se en un d’ells, tal com ja indicava el seu nom, i així ho van fer. D’aquesta manera, Teòcrit va esdevenir immortal i es va quedar a l’Atlàntida. La seva història va començar a circular entre els ciutadans del món conegut, que de seguida van voler aconseguir el mateix que ell. Es van omplir grans naus de guerra (mai se sap què pots trobar) amb un munt de gent que volia arribar a la llar dels déus. Aquests, espantats pel gran nombre de persones que volien arribar a l’Atlàntida, i val a dir que no precisament amb bones intencions, van decidir prendre mesures desesperades que els protegirien i no significarien haver d’abandonar la terra que els havia acollit: enfonsarien l’Atlàntida sota el mar amb una cúpula protectora d’energia que els permetés fer vida normal i estar protegits.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Així va ser com l’Atlàntida es va perdre al fons del mar i tots aquells qui la buscaven van haver d’abandonar la recerca. Els déus van quedar-se al fons del mar, des d’on ens vigilen i vetllen per nosaltres sense que ho sapiguem des del principi dels temps.

*

54

Teócrit: l’elegit

Segon d’Educació Secundària | 1r Premi de prosa


Laertes Neus Garcia i Puigdollers

Laertes va mullar un drap i el va col.locar acuradament sobre el front de sa germana, que estava pàl.lida, amb els ulls entreoberts, respirant agitadament. - Tiara… què et passa?- va dir ell amb un fil de veu, intentant no mostrar el nerviosisme i l’agonia que li provocava la seva germana. - Mare, necessitem un metge… si no fem res, s’esdevindrà el pitjor! -No tenim diners per pagar un metge! I, de sobte, trencà en plors desesperats. Laertes s’acostà a ella i li prengué la mà amb molta tendresa. Finalment, digué: -Mare, jo aniré a buscar un remei. La dona el mirà amb incredulitat. -Tu? On vols anar, tu? Si només ets un jove temerari! Tu no saps amb què et pots trobar! No et faran cas a enlloc! Enfurismat per les paraules de la seva mare, Laertes li llançà una mirada de ràbia - Si tu no hi vas, bé hi ha d’anar algú, mare. I aquí només som tu i jo. Regnà el silenci durant uns instants, i llavors, la dona es posà a somicar i amagà la cara entre les mans El sol envià els seus primers raigs, però Laertes ja caminava vers el mar blau que s’extenia com un llençol davant seu. S’acostà a la fina sorra, es descordà les sandàlies i corregué fins que l’aigua fresca i salada li cobrí els peus. Llavors, veié que alguna cosa es movia. Sorgí de sota l’aigua i pogué endevinar una figura humana enmig de les onades. Uns ulls blaus el guaitaven. Laertes parlà. -Qui ets, tu, que has aparegut d’aquesta manera tan estranya? La noia parlà amb una veu suau, talment com les onades del mar. Segon d’Educació Secundària | 2n Premi de prosa

55

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

La brisa suau del capvespre feia onejar el fullatge verd i brillant dels arbres del bosc. Uns passos més enllà, la figura esvelta d’un noi jove, dret de cara a la posta de sol que es produïa a l’horitzó, fabricava un entrellaçat obscur formant una ombra llarga i prima. Es girà en sentir el soroll d’unes passes curtes i ràpides que avançaven vers ell. -Laertes! Laertes, fill meu! -Mare?- va dir aquest, avançant cap a la dona. -Corre, necessito que m’ajudis! És la teva germana. No… no sé que fer… Els sanglots de la dona ofegaven les seves paraules. Tots dos van córrer cap a casa, esperant trobar a Tiara encara en vida.


-Sóc Zale, guardiana del mar. Necessites el meu ajut? -Ja que ets aquí voldria demanar-te un remei per a la meva germana, Tiara, que esta molt malalta. Per favor… Zale abaixà el cap. -Ho sento, no puc ajudar-te. Vés a trobar al meu germà i a la meva germana. Potser ells sí que podran complir el teu desig. -I on els cerco?- preguntà Laertes. La noia medità uns segons. -A la meva germana, vés i troba-la pels cels clars del matí, que n’és la guardiana. La reconeixeràs perquè sempre va acompanyada d’una àguila gran i majestuosa. I al meu germà… potser el trobes o potser no, això depèn d’ell. I Zale es submergí de nou en les aigües clares del mar.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Així doncs, Laertes buscà al matí següent, a primera hora, a la germana de Zale. De seguida va veure l’àguila i es posà a seguir-la. A dalt del cel, sobre un núvol, descansava una dona bella. Notà la presència de Laertes i obrí els ulls de cop. -Benvolgut siguis, jove. Jo sóc Aldora, guardiana dels cels, i aquest és Aetos - va dir assenyalant a l’àguila. - Què desitges? Laertes digué amb veu ferma: -Desitjo que m’ajudis a vèncer l’enfermetat de la meva germana petita. Si no és possible, aniré a trobar al vostre germà -Achlys apareix quan a ell li ve de gust!- va exclamar ella, disgustada.- si de debò t’estimes més cercar-lo a ell, corre! El temps s’escola com la fina sorra entre els dits de les mans! I de sobte, pujà cel amunt fins a desaparèixer. Laertes, durant molts dies, buscà per tot arreu a Achlys, però sense èxit. Cansat, decidí tornar a casa seva, amb la seva mare i la seva germana. La nit era freda i negra. Laertes caminava tot sol entre els pins d’un bosc que li era familiar. L’olor de resina era intensa. Tot d’una, veié una cabana. La seva cabana. Es dirigí cap a ella acceleradament. Una dona el cridà. -Laertes! La seva mare corregué a abraçar-lo. Laertes entrà a dins i veié a la seva germana ajaguda al llit. Els cabells rossos descansaven sobre les delicades espatlles, les mans, plegades sobre el pit. No respirava. El seu cor, ja no bategava. Una llàgrima de dolor lliscà per la galta del noi. Llavors, abatut, sortí al bosc i es deixà caure sota un pi. Tancà els ulls. La tristor envaïa el seu cor… De sobte, tot s’aturà. Restava immòbil en un terra fred i humit. Una ombra s’acostava cap a ell. -Achlys…-va murmurar Laertes. 56

Segon d’Educació Secundària | 2n Premi de prosa


Laertes despertà del seu son i s’aixecà ràpidament. Va córrer bosc endins fins arribar a una clariana. El sol començava a alçar-se. Laertes va sentir una fressa darrere un arbre i es va girar. Uns ulls verds com fulles brillants el guaitaven, i vessaven felicitat. La nena va apartar-se els fins cabells rossos de la cara i el va saludar, vergonyosa. Laertes, llavors ho va compendre. Tiara, després de la mort, havia esdevingut la guardiana dels boscos.

Nil Vidal Palomo 3r B ESO Segon d’Educació Secundària | 2n Premi de prosa

57

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

-Les guardianes m’han anomenat, pel que sembla. Laertes l’observà detalladament. -Ets diferent que les altres. Ets… fred. Un somriure es dibuixà al rostre de Achlys -Jo sóc el guardià de l’obscuritat, de la boira, de l’odi, de la tristor… només existeixo en el pensament dels homes i dones. Quan les seves idees es tornen malvades, retorçades, o els envaeix la tristor o l’agonia, jo apareixo. Laertes l’escoltà sense parpellejar ni un sol cop. Aquell home li semblava imponent i sever. -Les teves germanes…no volien que et trobés- va dir Laertes prudentment. Achlys clavà la seva mirada en el noi. -Les meves germanes creuen que no sóc necessari. Fins i tot contradiuen la voluntat de Zeus, que és qui ens lliurà la nostra missió. Zeus va creure necessari que algú custodiés la foscor i els mals pensaments i aconsellés a la gent que patia, que obrís noves portes. Aldora i Zale no suportarien un pes tan important a les espatlles. Laertes quedà pensatiu durant uns instants. Ara ja no hi havia res que el pogués consolar. Tiara era morta, i, amb ella, tota la seva esperança i felicitat. -Ara ja no hi pots fer res, tu, dins la meva ment. El temps s’ha endut a la meva germana. -Vull recompensar la teva pèrdua, jove. No et mereixes aquest destí després de tots els teus esforços. Laertes aixecà el cap. Una llum tènue començava a florir a la llunyania. Achlys va dirigir-se al noi, somrient. -Corre! Una nova guardiana acaba de néixer de les profunditats del bosc!


Un viatge en el temps Sandra Nuri i Pradell

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Aquesta és la història de dos amics de l’actualitat, normals i corrents com qualsevol altre, anomenats Sergi i Anna. Va sonar la campana, significava que la setmana havia acabat perquè era divendres. L’Anna i en Sergi havien quedat per anar a la biblioteca a fer el treball de llengua. En Sergi, tan puntual com sempre, ja feia tres minuts que s’esperava palplantat a la sortida de l’escola. En veure l’Anna la va saludar i van anar xinoxano cap a la biblioteca. Un cop a dins, van demanar a la recepcionista on era la secció de mitologia, i els va contestar: -Al fons, a mà dreta. -Gràcies -van contestar. -Perdoneu, però si teniu la intenció d’endur-vos algun llibre, necessiteu el carnet -els va informar. -Gràcies, no n’estàvem al cas. Fent cas de les indicacions de la recepcionista, es van dirigir al fons a mà dreta. Durant una bona estona es van dedicar a seleccionar els llibres que els serien més útils per fer el treball. Un cop seleccionats se’ls van emportar. Carregats, van anar a casa de l’Anna, ja que era la que vivia més a prop de la biblioteca. Un cop a dins ho van descarregar tot al menjador. En Sergi ordenava els llibres, mentre l’Anna preparava el berenar. Al cap d’una estona ella li’n va oferir a en Sergi, i ell el va acceptar gratament. Amb la panxa plena es van asseure a la taula del menjador i es van posar a treballar. Al cap de molta estona de fullejar llibres, l’Anna en va agafar un del mite d’Hèrcules. Sobtadament, una força extraordinària els va absorbir dins del mite. Durant uns instants van viatjar en el temps, fins arribar a l’antiga Grècia, concretament a l’Olimp. De cop i volta els dos amics es trobaven amb un cubell d’aigua i una escombra a la mà. Va aparèixer Augias ordenant que l’estable quedés resplendent. Els dos amics no entenien res del que passava, però de cop en Sergi es va adonar que estaven fent els dotze treballs d’Hèrcules, i que si no els acabaven no podrien marxar mai més de dins el mite. Preocupats per les conseqüències que podrien succeir si no feien tot allò que els ordenaven, es van posar a netejar l’estable deixant-s’hi la pell. Amb molt d’esforç l’estable va quedar net en dotze hores. 58

Segon d’Educació Secundària | 3r Premi de prosa


Segon d’Educació Secundària | 3r Premi de prosa

59

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Va arribar Augias, bocabadat en veure que l’estable havia quedat tan net. Els va recompensar amb un bon banquet i amb un lloc on passar la nit. L’endemà al matí, els dos amics ja havien recuperat les forces. Es van trobar amb Zeus, que els enuncià el següent treball: l’onzè treball consistia en capturar el senglar d’Erimant. Zeus els va donar una corda i una fletxa i els va advertir: -Només el podreu capturar si li claveu una fletxa al mig del front. Així aconseguireu immobilitzar-lo fins que no l’hi arrenquin. Els dos amics van assentir amb el cap i van marxar. Un cop allà, la rebuda no va ser gens agradable, ja que quan menys s’ho esperaven el senglar els va envestir per darrere. Quan van tornar en si, van córrer darrere seu, però van veure que era inútil, era massa astut. Així doncs, van preparar una estratègia: la corda que els havia donat Zeus la van lligar de manera que quan passés el senglar i posés la pota dins el llaç, en Sergi l’immobilitzaria estirant per l’altre extrem de la corda; l’Anna, aprofitant l’instant, li clavaria la fletxa al mig del front. El pla va ser tot un èxit, tot i que atraure el senglar cap a la trampa no va ser feina fàcil. Van posar el senglar dins d’un sac i van tornar cap a l’Olimp. Satisfets de la seva feina, el van mostrar davant Zeus i aquest, meravellat de la feina dels dos amics, els va oferir menjar i un lloc on passar la nit i els va informar que l’endemà realitzarien l’última prova. Van anar a dormir amb la panxa ben plena i van quedar adormits amb un son profund. L’endemà al matí es van presentar davant Zeus a primera hora, i aquest els va dir: -Si aconseguiu fer l’últim treball amb èxit, podreu tornar al lloc d’on veniu. Aquest treball consisteix a domar els cavalls antropòfags de Diomedes. Penseu que antropòfags vol dir que es mengen els humans. Els dos amics es van dirigir cap els estables de Diomedes per intentar fer l’últim treball i aconseguir tornar a casa. Un cop allà, Diomedes els va rebre amb una càlida salutació. Seguidament els va donar tota mena de consells perquè els cavalls no se’ls mengessin. Seguint els consells de Diomedes van entrar a dins de l’estable. Els cavalls, en sentir l’olor que desprenien l’Anna i en Sergi, es van posar nerviosos i van començar a cridar i a clavar cops com bojos. En Sergi els va donar carn humana i es van tranquil.litzar. Els dos amics, aprofitant l’instant, s’hi van acostar a poc a poc, però els cavalls es mostraven recelosos davant seu. L’Anna i en Sergi no sabien què fer, estaven desesperats. No se’ls acudia res, fins que l’Anna va dir: -Pensa que són animals salvatges, que els agrada estar tots junts a fora, vull dir a la natura. -Tens raó, deixem que se’n vagin. -Els obro la porta de l’estable, doncs? -va preguntar. -Provem-ho, tampoc tenim cap més alternativa. I així ho van fer, però els cavalls en lloc d’anar cap a fora van dirigir-se cap a ells.


Els dos amics, espantats, van córrer cap a fora i en Sergi va fer senyals de tirar-se dins d’un llac. Va cridar: -Ràpid, tira’t dins del llac! Així no podran sentir la nostra olor i marxaran! -D’acord. Es van tirar al llac i els cavalls van endinsar-se dins el bosc. En sentir tot el rebombori, Diomedes va sortir i en veure que els cavalls no eren dins l’estable i els dos nois tampoc, es va sobresaltar. Va sortir a fora i va veure l’Anna i en Sergi xops com ànecs. Enfurismat, va anar a trobar-se amb ells i els va demanar una explicació. Els dos nois li van explicar tot el que havia passat i Diomedes es va quedar sense paraules.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Van anar passant els dies i els cavalls no tornaven, i tampoc no donaven senyals de vida. Com que dins del bosc no tenien carn humana per alimentar-se, es van adaptar a l’entorn i van començar a menjar herba. Un dia, Diomedes els va trobar al seu prat menjant herba. De l’espant que va tenir es va quedar paralitzat. L’Anna i en Sergi, sobresaltats pel crit de Diomedes, van sortir a fora com dues bales. En veure els cavalls, també van quedat paralitzats. Els cavalls s’havien tornat herbívors. Quan tots van tornar en si, Diomedes va anar a cridar Zeus perquè veiés el que havien aconseguit els dos amics. Zeus, neguitós pel que li volia ensenyar Diomedes, va sortir com una bala. Quan va arribar, es va quedar glaçat. No s’esperava veure l’escena que tenia al davant: els cavalls antropòfags de Diomedes s’havien tornat herbívors! Zeus, veient tot el que havien fet els dos amics i l’esforç que hi havien posat, els va deixar marxar. Els va obrir un portal de l’espai i el temps i en uns instants tornaven a ser a casa. L’Anna va mirar el rellotge i es va adonar que només havien passat dues hores, i que la seva mare encara no havia tornat. Per tant, tot el que els havia passat durant aquells tres dies, en el món real només equivalia a dues hores. Ara ja sabien per què els cavalls eren herbívors. L’Anna i en Sergi, gràcies a les seves vivències, podien fer el treball en perfectes condicions. La professora, després de corregir el treball, els va dir: -Sembla ben bé que tot el que heu escrit ho hàgiu viscut. En Sergi i l’Anna es van posar a riure.

60

Segon d’Educació Secundària | 3r Premi de prosa


Núria de Rocafiguera i Montanyà

HAIKU

Segon d’Educació Secundària | 1r Premi en llengua anglesa

61

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

In a perfect face, prisoner of time, measuring the hours.


Neus Garcia i Puigdollers

HAIKU

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Precise stroke Grey mark Printed thought

62

Segon d’Educació Secundària | 2n Premi en llengua anglesa


Sandra Nuri i Pradell

HAIKU

Segon d’Educació Secundària | 3r Premi en llengua anglesa

63

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

A little tear Salty, hot and tender And full of passion


Paraules Sílvia Bassas i Auferil Paraules profundes, que arriben al cor; paraules sinceres, que es queden al record. Paraules curtes, que diuen molt de si; paraules eternes, que no tenen sentit.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Paraules que parlen soles i d’altres que necessiten moltes hores. Paraules que es vesteixen segons el temps; paraules que només tenen present. Paraules velles amb una llarga trajectòria; paraules noves que tenen poca història. Paraules profundes, que arriben al cor; paraules sinceres que es queden al record

64

Tercer d’Educació Secundària | 1r Premi de poesia en català


Em costa creure... Èlia Prat i Caballeria Em costa creure que ja no hi ets, que mai més estaràs amb mi i que les estones passades amb tu no tornaran... Vas marxar en un moment en què necessitava que m’ajudessis i en un instant, com una ploma empesa pel vent, vas desaparèixer per sempre.

Però, encara que em costi, començaré de nou, sense oblidar-te. Més enllà del dolor sempre hi ha un horitzó i un sol que ens il.lumina.

Amy Von Arend 3r C ESO Tercer d’Educació Secundària | 2n Premi de poesia en català

65

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Em costa creure que no hagi estat un somni, però obro els ulls i veig que hi faltes.


La teva vida Maria Serra i Molist Obre el llibre i veuràs un conte que encara mai t’havien explicat.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

tu l’has d’escriure, l’has de viure i no deixar que sigui un llibre enterrat.

Daniel Taboada López 2n C ESO 66

Tercer d’Educació Secundària | 3r Premi exaequo de poesia en català


Evolució Laia Badia i Sanglas

Néixer per poder créixer, créixer per reproduir-se, reproduir-se per viure, viure per morir. La vida és una etapa llarga però curta, ràpida però lenta, bella però trista.

Viu-la a cada moment, com si fos el darrer.

Sara Colmenero Serrat 3r C ESO Tercer d’Educació Secundària | 3r Premi exaequo de poesia en català

67

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Un camí que cal seguir, un abisme insondable, un munt de contorns incerts, un garbuix inestable.


Amar Marta Tañà i Homs

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Quieres volar sin alas Quieres sentir sin corazón Quieres besar sin labios Quieres ver sin ojos Porque al fin Cuando amas No necesitas Alas para volar Ni corazón para sentir Los labios no son necesarios para besar Y puedes ver aunque no tengas ojos.

Daniel Taboada López 2n C ESO 68

Tercer d’Educació Secundària | Premi de poesia en castellà


69

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Alex Boza DiĂŠguez 3r A ESO


Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Marta Vilaplana i Saiz

Quand j’étais petite j’avais beaucoup de rêves à réaliser. Tout le monde me voit très petite mais je suis grande et fière de ma personnalité. De jour je dissimule et de nuit ils me voient pour illuminer et pour faire un jour plus heureux à toutes les personnes. Je suis une étoile très grande et brillante. J’illumine de jour et de nuit. J’habite très loin de vous. Mon monde c’est le ciel. J’ai encore beaucoup de chemins pour parcourir. Je marche par la clarté et l’obscurité mais toujours en suivant mon coeur. Mais un jour je mourrai. 70

Tercer d’Educació Secundària | 1r Premi cal.ligrama en francès


Èlia Prat i Caballeria

Tercer d’Educació Secundària | 2n Premi cal.ligrama en francès

71

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

C’est une couleur très jolie, le jaune ! Il est d’olive, de tournesol et tous les goûts sont bons ! Peu à peu tout le pain est devenu onctueux. Un goût d’huile avec goût de paix peut changer le goût amer de la terre. Étalons la terre avec cet huile et ce sera un monde meilleur.


Marta Codina i Canal Tu es beau. Je t’aime beaucoup quand tu es ici ! Le soleil, signe de joie, on peut passer des heures en jouant quand tu es ici. Tu es beau. Les jours où tu ne sors pas, les personnes sont tristes. Tu es la vie de toutes les fleurs et les arbres. En été, tu es plus beau. Je t’aime.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Quelques jours il y a des nuages qui couvrent le ciel. Tu fais que la pluie tombe, elle est très nécessaire pour la végétation. Sans pluie, il n’y aurait pas de fleurs ni d’arbres. Nous n’aurions pas de piscines pour passer le temps en été. Les jours où des nuages couvrent le ciel, les personnes sont tristes. Les enfants ne peuvent pas aller jouer dans le parc. Les jours où les nuages couvrent le ciel, le monde est très triste.

72

Tercer d’Educació Secundària | 3r Premi cal.ligrama en francès


Into the mirror I’ll tell you a story It’s about a girl Who was alone She had an imaginary friend It also was a girl With the same age With the same face Outside they were equal But inside Only the girl had a heart Only the girl had feelings She forgot she wasn’t real And she fell in love with her She thought she also was in love But she didn’t have a soul She played with her She laughed at her She had fun seeing her crying She had fun seeing her screaming She wanted to be with her She wanted to destroy her She wanted to be loved She wanted to be real She told her to come into her world She went through her feelings But she couldn’t get back She went while she was going She got her life She got her world She was real She looked into the mirror And she saw her there She was crying She was still alone She was smiling She was at last real Tercer d’Educació Secundària | 1r Premi en llengua anglesa

73

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Mercè Alemany i Chavarria


Princess Anna Colomer i Tuneu The story starts like a game. I can do it, it is just a little. You learn how to stand feeling sick And how to live with a hole in the stomach. You look in the mirror And the only thing you can see Is disgust. Why am I like this?

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

After a month you try to stop it, But it is too late. It is too late to open the eyes And see what’s wrong. Don’t kill me now please. The only thing that I wanted Was to look like A princess.

74

Tercer d’Educació Secundària | 2n Premi en llengua anglesa


She Thought Maria Casacuberta i Viñeta She was in love With the wrong man. She thought He was perfect She thought He was the best

They got married. They were never ok. He always blamed her, Of everything, every time And she thought It was all her fault. He hit her, He did it sometimes. But suddenly He hit her everyday And she thought It was all her fault. She never ran away She never abandoned him She never asked for help Now she can’t Because she’s dead. He killed her.

Tercer d’Educació Secundària | 3r Premi en llengua anglesa

75

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

The first time She saw him She fell in love with him. They had a relationship. They were happy, Or that’s what she thought.


Estel Castany i Capdevila

HAIKU

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Sota la pluja cargols que van i vénen pel moll camí

76

Quart d’Educació Secundària | 1r Premi haiku en català


Manman Jin

HAIKU

Quart d’Educació Secundària | 2n Premi haiku en català

77

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Avui ja plou i a fora només sento el so de l’ aigua


Laura Casassas i Coromina

HAIKU

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Una marmota ha trencat el silenci plàcida tarda

78

Quart d’Educació Secundària | 3r Premi haiku en català


Èlia Muns i Prats

HAIKU

Quart d’Educació Secundària | 3r Premi exaequo haiku en català

79

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Rere les branques les cases emboirades i un sol d’hivern


Guillem Rufí i Batiste

HAIKU

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Dins la foscor La més petita flor Un bri de vida

80

Quart d’Educació Secundària | Accèssit haiku en català


Alba Silvestre i Millas

HAIKU

Quart d’Educació Secundària | 1r Premi haiku en castellà

81

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Entre icebergs surcando los océanos frágil velero


Adrià Gallifa i Terricabres

HAIKU

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Ya se cayó esa última hoja llega el invierno

82

Quart d’Educació Secundària | 2n Premi haiku en castellà


Marcià Colom i Riera

HAIKU

Quart d’Educació Secundària | 3r Premi haiku en castellà

83

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Bajo la nieve la vieja carretera tarde de invierno


Loin de toi Estel Castany i Capdevila

Mon esprit pleure Je ressens de la douleur Revoyant quue ces moments Ne seront plus comme avant Devant ma feuille de papier Chaque mot naît de mon cœur Réflexions, peurs, souffrances… Rien n’a de sens.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Avec les yeux pleins de larmes Je caresse les pages Des larmes naviguent sur mon visage Pour un amour triste. Je te sens loin de moi. Mais je voudrais caresser ton visage qui me fait rêver et que je ne peux pas oublier.

84

Quart d’Educació Secundària | 1r Premi en llengua francesa


Le pont des soupirs Guillem Sadurní i Wider

La splendeur de tes yeux illumine mon visage et ton chaleureux sourire fait briller mon âme. Dans mon océan de bonheur tomberont un jour toutes les petites larmes qui ouvriront les portes de mon cœur malheureux vers des jours heureux.

Quart d’Educació Secundària | 2n Premi en llengua francesa

85

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Mais quand tu partiras les cendres de mes souvenirs resteront à jamais perdus sous le pont des Soupirs.


La dernière réflexion Guillem Dorca i Tomàs Quand je t’appelle tu ne t’arrêtes pas de ton chemin. Je ne peux pas vivre sans toi, mais avec toi ma vie est un enfer. Tu as joué avec moi toute la vie et maintenant tu m’abandonnes dans l’obscurité qui s’approche. Je t’ai perdu beaucoup de fois Mais tu m’as toujours pardonné. Pourquoi pas cette fois ?

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

J’aimerais que tu t’arrêtes avec moi, seulement pour moi Et que je puisse jouir de la vie à côté de toi. Vivre un instant comme si c’était l’éternité mais je sais que cela n’est pas possible. Dans ce difficile moment je veux seulement que tu m’éveilles. La mort est déjà là. Comme un vieil ami. Pourquoi, Temps tu ne me sauves pas ?

86

Quart d’Educació Secundària | 3r Premi en llengua francesa


Childhood Abel Font i Dorca

Season of joy, family time Playing with energy, sleeping in calm Full of smiles and full of shine The emotion of a child. Candies and lollipops the dearest price the mother love you will receive.

Quart d’Educació Secundària | 1r Premi en llengua anglesa

87

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Imagine, daydreaming, you can be the sun Magical creatures from far, far away Play with me in the playground And kiss me goodnight!


The last way out

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Judith Casas i Sayós She was running faster and faster. Her lungs nearly burst and her legs seemed to move slower as she reached her objective. The darkness of night was surrounding her. It was a new moon night, so her shadow was faint. Every step she took made her sick. She was tired and breathless, but had to keep moving. This was her last chance to get rid of it and she was going to make the most of it. She was still running and now nearly reaching her goal. It was drizzling and the ground was wet. Her feet were swollen and her heart was beating faster than ever. Only few meters to achieve her purpose, but her body didn’t seem to respond to her mind. She took all her effort and finally could arrive. The wind froze her face and the sound of water underneath was frightening. Then, almost unconscious, all her memories passed through herself and she felt dizzier. “Jump, only jump...” Suddenly she woke up with beads of cold sweat running down her face. Her head ached and all her body was trembling. It was another night awake, without sleeping. She was really tired but her eyes were staring at the digital clock. It was four in the morning. Like the last nights, the same nightmare prevented her from sleeping. The time passed by and she kept her eyes opened, otherwise if she fell asleep the nightmare would seize her again. Trying not to think about that, she imagined her mother next to her with a big smile drawn on her face. She had died one year ago because of a car accident. And since then, things had changed a lot. Her father started to drink and he was never at home, only at nights... When she realized what she was thinking of, a shudder ran through her lain body. After that a strange pain started to grow up in her chest and tears came down. She felt angry, powerless and exhausted, so a few seconds later she fell asleep thinking of nothing at all. Her reflection in the mirror made possible to see the bad night she had passed. Her face was pale and she had bags under her eyes. Feeling tired, she took off her pyjamas and started to have a shower. It was a normal day for her, like the other ones. She was staying at her grandmother’s house as every Sunday. Since her mother’s death she had become a reserved person, so she didn’t have any friends. However, her grandmother was the only person who cared about her and was like her best friend. It was getting dark as she was walking home, though the twilight was still lighting the way. It was a very cold day, so she speeded up. When she arrived home, she saw that the TV was switched on. She said hello but no one replied, so she started to feel insecure. She walked towards the kitchen and the corridor, but there was 88

Quart d’Educació Secundària | 2n Premi en llengua anglesa


Quart d’Educació Secundària | 2n Premi en llengua anglesa

89

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

nobody there. Maybe yesterday she had left home without switching it off. That thought made her feel safer and she went upstairs to her bedroom. She opened the door and went in as usual. Suddenly, she noticed that someone was sitting on her bed without moving. She lifted her sight and saw her father drunk with a bottle of Smirnoff in his hand. He was looking at her depraved and she felt the fear running through her veins. She tried to run away, but his father stopped her catching her arm. Then he threw her to the bed. She was trembling and trying to escape from his arms, kicking his body, but all her efforts were useless, his father was stronger and bigger than her and he finally punched her on her face. When she recovered the conscience, she was lying naked on her bed... It was just another day like the others. An empty feeling was running inside her, her body was still trembling and she could feel the salty taste on her lips. “That is enough, it must finish”, she said to herself. Then silently she put on her clothes and ran away. She was running faster and faster. Her lungs nearly burst and her legs seemed to move slower as she reached her objective. The darkness of night was surrounding her. It was a new moon night, so her shadow was faint. Every step she took made her sick. She was tired and breathless, but had to keep moving. This was her last chance to get rid of it and she was going to make the most of it. She was still running and now nearly reaching her goal. It was drizzling and the ground was wet. Her feet were swollen and her heart was beating faster than ever. Only few meters to achieve her purpose, but her body didn’t seem to respond to her mind. She took all her effort and finally could arrive. The wind froze her face and the sound of water underneath was frightening. Then, almost unconscious, all her memories passed through herself and she felt dizzier. “Jump, only jump...” This was the only way to solve her problems, the only way that allowed her to forget all her bad memories, so she caught her breath and jumped. In that moment her grandmother’s image appeared in her head. Then she realized what she was doing, but it was too late... A few days later, as she was having breakfast, the phone rang. Slowly she went to the living room and answered it. Her face became white and the phone fell on the floor. With a lost look in her eyes and standing unmoved next to the window she started to cry. The most important person in her life had committed suicide because of her own son.


I better take another way Jana Cotrina i Caballeria

Maybe it’s just too late, For you, I can no longer wait. I better take another way, Leave this place and fly away.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Days and months have passed by, And I still wonder why Everything with you is the same Listen boy, I’m not your game. Always, always on my mind, It’s a thing I can’t explain. I better take another way, Leave this place and fly away.

90

Quart d’Educació Secundària | 3r Premi en llengua anglesa


Aquilibri

Per realitzar aquest poema s’ha partit del significat que té la lletra A per Joan Brossa. Com a primera lletra de l’alfabet i que és present a totes les civilitzacions, representa l’entrada al món del saber i de la cultura pròpia. Aquestes quatre As col.locades de manera diferent sobre una corda fluixa representen el difícil equilibri que han de fer moltes cultures per subsistir.

Primer de Batxillerat | 1r Premi de poesia visual

91

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Mariona Armengol i Saborit i Laura Damunt i Fàbregas


Pluja d’idees

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Blanca Galícia i Anton i Imma Roquet i Autonell

La pluja d’idees és necessària abans d’emprendre un treball creatiu, sigui artístic o no. En aquest poema la Blanca i l’Imma han representat un núvol per a cadascuna de les tres classes de 1r de batxillerat. De cada núvol en penja una gota amb el nom de cada alumne/a a una banda, i a l’altra banda la paraula IDEA. La col locació del poema al sostre de la classe reflecteix que les idees cauen com una pluja i penetren en la ment de cada alumne/a donant lloc al procés creatiu, el resultat del qual és l’exposició de poemes visuals.

92

Primer de Batxillerat | 2n Premi de poesia visual


La vall

Jugant amb la forma de les lletres, a la manera de Joan Brossa, aquests alumnes han compost un llibre on expliquen la visita a una vall, amb elements humorístics, irònics i crítics. Cada pàgina del llibre està dividida en treus seccions: per una banda les lletres que conformen el dibuix, l’explicació del mateix i finalment el text escrit en Braille. Primer de Batxillerat | 3r Premi exaequo de poesia visual

93

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Miquel Dosta i Genís, Ignasi Fernàndez i Domènech i Xavier Terns i Torrens


La clau està en passar pàgina

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Anna Solerdelcoll i Clapera i Olga Raurell i Rifà

Un llibre en blanc és el punt de partida d’aquest poema visual. A les seves pàgines les lletres col.locades a l’atzar, sense ordre ni discurs, reflecteixen la importància que per a Joan Brossa tenia la lletra i la seva forma. També, la idea que les lletres poden aconseguir autonomia pròpia i sortir de l’espai-paper que les empresona per volar lliurement. El candau que tanca les pàgines simbolitza la censura que moltes vegades prohibeix la cultura i les seves manifestacions.

94

Primer de Batxillerat | 3r Premi exaequo de poesia visual


Voyage la nuit Ben Baucells i Lockyer Les étoiles : Les larmes des dieux pour certains Une carte pour d’autres Et, pour moi, la beauté

La lune : Du fragile mystère pour certains Un miroir pour d’autres Et, pour moi, la beauté.

La grande couverture de paix pour certains Une fausse disparition pour d’autres Et, pour moi, la beauté.

Le sommeil : La source magique pour certains Une réparation pour d’autres Et, pour moi, la beauté

La mort : Le début pour certains Une fin pour d’autres. Et, pour moi, le calme.

Primer de Batxillerat | 1r Premi en llengua francesa

95

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

La nuit :


La vie même Jordi Oriol i Serra

Ce jeu de fous qui m’énerve J’ai déjà perdu par ta superbe. Tu sais ? Je ne croyais pas en toi. Et tu sais quoi ? Je ne croyais pas en moi non plus. Je n’ai jamais cru en rien de cette histoire Et on ne m’a jamais donné de raisons pour y croire.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Je n’avais jamais eu d’amours. Tous, ils sont perdus. Je n’aurais jamais de bonne chance, Car j’ai déjà vendu mon âme au diable. Qu’est-ce qui me reste, alors, de croyable ?

Moi, je vais toujours croire en rien, Puisque personne ne m’a aidé Et personne n’a jamais été à mon côté. Car tout et rien ont été une même ombre D’un passé oublié, d’un destin qui s’effondre. Personne n’a nié l’oubli, personne n’a nié l’avenir… Il me reste seulement mourir… Il est l’heure de partir.

96

Primer de Batxillerat | 2n Premi en llengua francesa


Tout seul Cristina Muntal i Vila

Une vie, une mort, un miroir Je ne sais pas encore qui je suis Un ami, une mort, un chemin, Je sais que je dois le faire tout seul.

Une caresse, une main, Rien ne me coûte, la fin et nous arrivons seuls Dit la chanson reste seulement l’amour Seulement l’amour ne reste pas en arrière.

Une vie, une mort, un miroir Je ne sais pas encore qui je suis. Un ami, une mort, un chemin, je sais que je dois le faire tout seul.

Primer de Batxillerat | 3r Premi en llengua francesa

97

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

La nuit m’arrive et je pars avec elle, Je ne porte pas de valise l’amour ne pèse pas, Comme dit la chanson seulement l’amour reste Seulement l’amour ne reste pas en arrière.


Ich Aleix Gorchs i Rovira

Ja oder nein, weiss oder schwarz, ich weiss das nicht. Ich und du, alles und nichts, ich weiss das nicht.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Ich möchte mein Haus, weil das All zu gross ist. Ich möchte das Licht, weil die Dunkelheit zu dunkel ist. Ich weiss das. Ich weiss, dass nichts unmöglich ist, ich weiss, wenn ich möchte, kann ich es. Ich kann nicht fliegen aber ich kann träumen. Ich kann mich nicht verlieben aber ich kann an dich denken. Jetzt, sofort… später. Immer hast du mir gesagt: Wir kämpfen für immer zusammen. Jetzt sage ich dir: Auf ewig existiert nicht.

98

Primer de Batxillerat | 1r Premi en llengua alemanya


JO

Si o no, blanc o negre, no ho sé. Jo i tu, tot i res, no ho sé.

No puc volar però puc somiar. No em puc enamorar però puc pensar en tu. Ara, de seguida... més tard. Sempre m’has dit: Lluitarem sempre junts. Jo ara et dic: Per sempre no existeix.

99

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Vull la meva llar perquè l’univers és massa gran. Vull la llum perquè l’obscuritat és massa fosca. Ho sé. Sé que res és impossible, sé que, si vull, ho puc aconseguir.


Ink Blots Ben Baucells i Lockyer The 23rd of April, against my will I’ll be obliged to climb a hill. All the way I’ll puff and blow ‘cause mount St Marc isn’t low. It’s St George’s day And a text write I may. If I haven’t written it yet A big fat nought I’ll get.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Though like Shakespeare I wrote And “lovely” poetry could quote Alas! Woe is me. For an Englishman I be. Upon the rejects’ shelf, Discarded, I find myself: Before the whistle blow My mother’s tongue has laid me low. A Daguerreotype will suffice No need for a digital device. Ecologists will smile, never fear: The podium is recycled every year! Though my poem will not see the light of day Yet merrily I go into the fray. They say the pen is mightier than the sword, So great damage may I do – with MS Word!

100

Primer de Batxillerat | 1r Premi en llengua anglesa


The swimmer Irene Gil i Ramon His icy blue eyes faced the sea and, after a while, the sea itself returned the look. That never-ending sway made him sigh; he felt like he could almost ignore the noisy crowd, walking up and down the seaside boulevard. It was summer and the night was still youthful, so the ear-splitting yelling would not fade until dawn.

The young man reached the shore and felt the seawater gently caressing his feet. Despite the rough waves in the horizon, he retook his steps and slowly got into the dark water. As soon as he couldn’t feel the sandy bottom he started to swim energetically. The temperature was nice and immediately he started to feel much better that on earth; he noticed his worries disappearing at every stroke he made. When he swam underwater, he shut his eyes and his ears remained isolated from the sound; once on the surface he glanced unconsciously at the clouds and quickly dived again. In the end, the swimmer began to feel tired and decided to return to the coast. He searched for the blinding lights of the boulevard but he realised he could hardly see anything apart from faraway cliffs’ silhouette. The light fatigue slowly turned into extenuation. He continued in his purpose of finding a single sparkling light that might guide him to the coast: it was his only chance of surviving. Unfortunately, he didn’t and his body became increasingly heavier. He started to accept he had got lost. The arms of the swimmer moved now in an awkward, useless manner and his legs had already stopped working, so he sank in the middle of weeps. Then Primer de Batxillerat | 2n Premi en llengua anglesa

101

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

The swimmer turned his head back to the sea. This almost endless portion of indigo had become a paradise where to hide from the worries of the daily life. For three years, he escaped from daily craziness and dived into a completely secretive world where nothing was important except to carry on swimming. So anytime he was troubled and nothing could completely fulfil him, he just turned up to the seashore and swam from afternoon to twilight. Some went bowling and some others went shopping, but for him swimming for hours was his way of escape: the sea did never need an explanation or ask for a name. In three years, he had become a skilful swimmer and the distance he could travel was further every time. But today would be the first time he would swim at night. So he turned his head again to the noise and smiled. He wasn’t aware that this would be the last time he would see the lights of the sleepless city.


his breath slowed down until he didn’t feel his body anymore. The only thing he heard was a weak inner voice that finally vanished too. After some meters he didn’t distinguish what was above or below. Suddenly, the lights came back. He felt like he had touched the bottom of the ocean and had returned from the unconsciousness as quick as lightning. Little earlier he was in the abyss, struggling to survive, and now he was looking peacefully at the glittering stars. Everything looked almost the same but he felt so different! He felt now extremely light, like he had slept for a long time. He didn’t ask himself about what had happened. He was fine; actually he felt better than ever. It was then when he discerned a diluted luminescence in a distant beach. He thought that it was quite strange he hadn’t seen it before, as well as the fact that the beach was the only thing he could discern perfectly. However he did not hesitate for a second: he would go to the beach, since it was the only thing he could do. But he had to stop unexpectedly his swimming.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

She appeared out of the blue. And she was wearing a plain white dress, and she was lying on the sand, brushing her hair and humming a gloomy song. But that was enough. She had the most beautiful and longest hair he had ever seen, blacker that the sky above their heads. Her skin seemed to be velvety even from that distance. No matter what the swimmer had lived before, nothing could be compared to the vision of that woman. She slightly lifted her head and then she saw the swimmer. Surprisingly she made a kind movement to him, like an invitation. And he had never said no to a woman. Once he got to the shore, he continued looking at the breath-taking woman. She still was a bit far, but he noticed that everything in her was tenuous and smooth. He finally resolved to walk up to her. Now he could reach her with his own hand, but the woman continued with her head lowered and with his look stuck on the floor. He thought how lovely her eyes had to be. The young man almost lost the notion of time contemplating that timeless beauty, but when he tried to say something to her, he found he could not pronounce a single word. The only thing he could do was groaning. The woman stopped humming and brushing her hair. That was the silence before the storm. Immediately she burst into a cruel laughter and eventually looked him in the eye. Her eyes were colourless, as she had no eyes at all. Her eyes were the authentic abyss in the ocean. They were the eyes of Death, empty as the darkness itself since she couldn’t tell one man from another. The face of the swimmer showed a ghastly expression. He was in the most absolute despair and started to run to nowhere. Something inside him said that the end of that sick night was near. The only thing he had in mind was escaping from that macabre beach. 102

Primer de Batxillerat | 2n Premi en llengua anglesa


Guillem Castany Crivillers 2n A ESO

Primer de Batxillerat | 2n Premi en llengua anglesa

103

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

His look went to the sky, maybe asking for some help. There he saw how the clouds were moving faster and faster. He tripped over something soft but slippery that had the dreadful smell of the putrid seawater. It was the body of a drowned man. With what was left of the man he had been, he looked directly at his face. The eyes of the drowned man were closed but he could perfectly guess that they were icy blue. He tried to shout for the last time and then all the lights went off.


Thoughts of a madman about mobile phones

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Berta Muntadas i Molet It was a long time ago, somebody told me once that speaking and laughing alone are signs of being crazy. Maybe it was my mother, but now I can’t remember, there’s a cloud in my mind and in my memories. Nowadays all I see is the trees and the light through the leaves, and I speak and laugh alone everyday ... That makes me crazy, but just like you. I lived in a big city once, the light there is different, the cold you feel is different ... I was like a ghost sailing in an ocean of people with angry faces and loud voices. They shout and shout and shout. If one rises the volume the other would rise it even more. Nobody listens, but everybody wants to be listened. Once I lived there, in that fool’s garden. Oh, yeah! They are crazy too. Running, running! Shouting, shouting! They speak alone, they laugh alone! They are so lonely; they are just nothing, each of them. But they need to be named and recognized. Labeled. ... I’m not better than them, I’m just the same. But I have run away. There’s a voice in my head shouting “Coward!” I could shout that that’s not true but I know it won’t stop ... Like that stupid voice, her stupid voice. Oh! Always talking alone! I just had to make her shut up! I couldn’t stand her anymore, always speaking alone instead of speaking with me. I was at her side! I knew she was talking about me; she was going to leave me in that dark cold flat. Alone. All alone. Well ... The result is the same anyway, but she won’t speak alone anymore. Just in case, I destroyed that little rubbish of machine before she could notice she wouldn’t be able to speak and laugh alone anymore. I did a great job with her. Now she can’t be crazy ... She may be happy, right? Well, it doesn’t matter. I wonder if it’s possible to talk to the trees, they are so peaceful I would like to live under one, with the light through the leaves on my face. It would be so nice, so nice ... I’m tired, you know? So tired and thirsty. I’ve spoken a lot, don’t know why ... maybe you, with your open eyes and your closed mouth, I could like you ... But I see you have one of those crazy machines in your pocket, in your handbag, in your house ... Hey, don’t run away! ... Speaking and laughing alone...

104

Primer de Batxillerat | 3r Premi en llengua anglesa


Transparència en color Irene Anglada i Espadaler

Matina tota lluent rabiüda, imitant la dolça mar moguda. Pestanyes serenes i ondulades competint amb crestes perfilades. Pura infància brodada a la cara es desfà en l’horitzó verge i clara. Però aquesta mirada no mor pas! Només s’indigna davant l’aigua audaç.

Aigua de pulsacions trencades, ànima de gotes encisades fluint en únic enfrontament.

Segon de Batxillerat | 1r Premi de poesia

105

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Melodia navegant al compàs, De mil i un reflexs en fons blau clar Per retornar somrient a cada pas.


Condemnes de l’infortuni Joan Solé i Blancafort Color verd cendra, paisatge silenciós, vent melancòlic, regna l’ombradiu. Tot resta immòbil, de sobte el teu caliu. Et reconec! Véns del fosc calabós! Un cop a l’any ens retrobem els dos. Al mateix lloc recordem un estiu. Passa el temps però aquell juny reviu. Et sents culpable? Vaig creure’t temorós.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Minuts confusos, instants de dissort. “Avança ja!” Conducció atenuant. “Arribarem? Tardem massa estona1” No te n’adones? No pots reptar la sort. Cada Tots Sants no cal que ploris quan, Sobre la tomba deixes una corona.

106

Segon de Batxillerat | 2n Premi de poesia


A la música... Laura Fisas i Àlvarez

Són moltes les llàgrimes que asseques són moltes les històries que ens encens són tantes les paraules sinceres que la veritat de dins treure pretens. Són tants i variats els colors que ens pintes volant alt en el cel on ens mantens buscant les respostes a les preguntes, són tantes les històries que ens encens!

Tu, protagonista per un instant, un esquitx de vida vas impulsant, Anant i venint al pas del teu compàs.

Segon de Batxillerat | 3r Premi de poesia

107

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

El record d’aquelles ombres marcant seguint el gust dels meus llavis cremant, anant i venint al pas del teu compàs.


El sospir del meu nom murmurat tota la nit Antoni Sadurní i Viñas Es delectava en observar aquella escena que davant d’ell s’arrugava com el fum mateix: aspirava serenament el fum blanquinós i pastós de la xixa sabor maduixa per la boca, el qual inhalava, al mateix temps, direcció endins de les peludes i fosques fosses nasals. Aquell fum que s’arrugava i es dissolia barrejant-se en l’aire ordinari conformava una imatge en la seva ment, efímera com el fum, que inconscientment associava al quadre nº13 de Jackson Pollock. Des de la vella catifa vermella va incorporar el seu cos corpulent per fugir d’aquell bar on tan plaentment fumava. Amb direcció fixa, però com sempre recreant-se en els aspectes peculiars i suggerents que li oferia la quotidianitat, va discernir al final de l’avinguda vilanovina un quadro recolzat a la palmera que havia crescut davant la galeria d’art que tan misteriosa li semblava.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

En culminar la trajectòria que el separava del quadro se’l va posar secretament sota el braç i va continuar el seu camí cap al destí fixat. Respirava brusca i ràpidament quan pujava les escales de la cèntrica finca on vivia; va ser llavors quan va prendre plena consciència que les seves vivències eren extraordinàries, curioses, entranyables. Les experimentava com una novel.la i una vaga reminiscència de transcendental supèrbia el feia creure que mereixien ser fixades en l’escriptura, més que res perquè ell mateix es donés el plaer que li suposaria recrear-se en la seva genial existència. Va penetrar en aquell passadís estret que conduïa als apartaments d’una sola habitació i seguidament va introduir-se a la seva llar despullada d’ornaments decoratius. Va abandonar el quadro sobre l’única prestatgeria que penjava de les quatre parets nues que configuraven l’estança rectangular. No es va fixar en la ressecada pintura a l’oli que, amb finíssimes escletxes, definia, a partir d’una pinzellada solta, un gos gris (de nom Mignon segons la placa), de raça incerta, adormit sobre una cadira de fusta, delimitada en un rerefons de pinzellades negres. El quadro romania girat sobre la prestatgeria ininterrompuda108

Segon de Batxillerat | 1r Premi de narració


ment observat per un espectador hipnotitzat per quelcom incomprensible. No s’apreciava el marc que es definia capritxosament a través de motllures pintades de color daurat. Aquest, conjuntament amb la pintura principal, estava castigat de cara a la paret com ho havia estat el gos mort i oblidat durant tants anys. La retina d’en Joaquim estava ofegant-se en la genialitat del dibuix a carbonet que hi havia al revers marronós de la tela pintada. Aquell dibuixet d’un gos mort, amb la data de la seva defunció i la firma (: Mir) al peu, va evocar un esclat de bogeria en el nostre individu. Amb coses a dir en moments inoportuns va ser quan es va disposar a intentar escriure, a dibuixar els seus pensaments, salvant-los de l’oblit on irremeiablement moririen algun dia. Només tenia un bolígraf, punta fina negra, a la butxaca i els seus ulls van detectar només un llibret gastat en l’habitacle, Oeuvres complètes. El va obrir per la pàgina 605, com sempre, i va rellegir aquells versos antics. Es va adonar que la seva memòria havia retingut els dos últims versos del tercet final d’un sonet murmurat repetidament. L’autor, l’esteta que fou Mallarmé.

Le souffle de mon nom murmuré tout un soir, va escriure apretant amb el punta fina sobre el revers la tela, punxant-la, esquinçant-la, mutilant-la. Imprimint la tinta, negra per antonomàsia, i definint sobre l’ocre de la tela vella les paraules que van ser l’essència de l’instant d’alienació poètica soferta pel nostre protagonista. Va romandre, silenciosament, assegut al sofà chester enfront de la seva obra. Ell va obrir la porta després que el timbre trenqués el silenci poètic, perpètuament desitjat. Ella va entrar i va iniciar la cerimònia descordant-se cada un dels botons daurats del seu caríssim vestit negre. L’elegància i la delicadesa sonaven inherents als moviments de la vella canosa, una burgesa caducada que acudia a satisfer un desig carnal reprimit durant la seva esplendor matrimonial. Ell va desvestir la seva figura jove paral.lelament a l’acció de la repugnant velleta. Ella es va oferir. Ell va procedir. Ella va pagar. Ell es va adormir. Ella es va vestir. Segon de Batxillerat | 1r Premi de narració

109

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Per reviure és suficient que dels teus llavis prengui El sospir del meu nom murmurat tota la nit.


Ella no sabria mai que desgraciaria irreversiblement un quadro molt apreciat pel seu creador, que el va retenir gelosament en la seva col.lecció particular fins que el gos de l’artista va morir. El cadàver del fidel animal de companyia, testimoni mut de llargues hores de creació pictòrica, havia estat representat amb carbonet al dors del quadro que l’homenatjava en vida el dia de la seva mort. I havia quedat castigat de cara a la paret per anys i anys fins que un excèntric va participar del plaer estètic que desprenia la seva genialitat ara desapareguda. Presonera encara de l’èxtasi del cos, vibrant encara per la catarsi física, va dirigirse hipnòticament cap al quadro. La vella burgesa, degudament coneixedora de la pintura del mestre català, va reconèixer aquell dibuix a carbonet, gràcies a la petita signatura, i va procedir a llegir el text suggerent que malbaratava la delicada tela. Colpida per la violència d’aquella cal.ligrafia i absorta en la meravellositat d’aquell vers i d’aquell dibuix, ella va acabar amb aquell plaer monstruós: un amor efímer, un vers assassí i un dibuix infinit. La seva blanca mà venosa va arrugar violentament la tela, arrencant-la del marc i conformant una bola, pintada, dibuixada, escrita i arrugada que ho significava tot per a ell. Ella la va llençar per la finestra. Va marxar.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Aquell plaer físic que s’arrugava i es dissolia barrejant-se en l’experiència ordinària, conformaria per a ella una imatge en la seva ment, efímera com el fum, que inconscientment associaria a un quadro d’un gos mort, escrit i arrugat. S’arruga aquesta història. S’arruga en la memòria. S’arruga aquella vaga tela pintada, dibuixada, escrita i mutilada que ho significava tot.

110

Segon de Batxillerat | 1r Premi de narració


C de cercle o de casualitat Mariona Bertran i Subirana

I es va acabar la gasolina. Aquell dia va arribar com arriben les nits a l’estiu, d’hora. Era trist. Però no hi havia volta enrere. El final, quan arriba, arriba. No hi ha manera d’aturar-ho. De fet, jo això encara no ho sabia. Llavors en tenia molts de cercles oberts, però no n’havia tancat cap. Gairebé tot ho vaig aprendre tancant aquell, el primer. Jo somreia. Més que res per no plorar, perquè jo sempre havia pensat que els cercles de la vida no es tanquen amb llàgrimes a dins. Sí, vaig deixar d’estimar la Júlia. No va ser per estimar-ne una altra, ni per culpa seva, ni tan sols meva. El cas és que vam deixar d’estimar-nos, es va apagar. Ben mirat, érem joves i aquestes coses passen, o això deia la gent. Però jo sempre havia pensat que l’estimaria sempre més. I la mare em deia: “Dionís, els disgustos de la vida s’han d’acceptar amb bon humor, perquè tal com vénen, se’n van. No poden durar sempre.” Jo, després, ja no obria cercles, vaig deixar d’estudiar i vivia en una espiral que començava a la feina i acabava a casa i sempre era així. Fins que una tarda de fred pujava les escales i vaig creuar-me amb una noia d’ulls tristos que em miraven. Si m’hagués mirat menys jo hauria seguit pujant les escales i obert la porta del pis per rebre el “Bona tarda, Dionís. Com ha anat el dia?” de la mare. O, una mica abans, si hagués entrat algun client a l’hora de tancar, m’hagués quedat a la botiga una estona més. Però no va ser així. A aquella època jo em feia moltes preguntes, a mi mateix, perquè tampoc ningú m’escoltava. Moltíssimes. Però sempre era la mateixa. La que escrivia a cada paper. Un matí vaig arrencar tots els fulls del bloc que la duien escrita i els vaig deixar escampats per l’escala. Desitjava que tan sols un fos llegit per aquells ulls tristos que m’havien mirat. - Avui al vespre tenim convidats, Dionís, vénen uns veïns. - D’acord mare. Arribaré més tard, em toca fer inventari. Comenceu a sopar. Aquell vespre enfilava les escales sense ni una mica d’esma. Vaig decidir que havia de parlar amb ella. Primer li demanaria com es diu. Llavors li diria que em dic Dionís i visc a l’àtic. Ja no recordava els convidats, ni tan sols hi pensava. Segon de Batxillerat | 2n Premi de narració

111

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

DIONÍS


Jo pujava, i prou. Vaig obrir la porta esperant les mateixes paraules de sempre i vaig trobar-me amb aquells ulls, i em miraven, i m’arribava ben endins. - Hola, sóc la Gala.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

GALA D’acord, les càmeres són càmeres i res més. Perdre una càmera de fotos tampoc és greu. Però la fotografia era la meva vida, i els diners no hi abundaven, ni tan sols els guanyava jo, sinó els meus pares. En tenia prou per pagar el lloguer d’un pis, i encara gràcies. Vaig perdre la càmera i pensava que s’ensorrava el món o quelcom més greu encara. No és que treballés en això, no podria guanyar-m’hi la vida. Ho feia només per amor a l’art, que es diu. Així doncs, tornava a casa havent perdut una bona part de mi. Si més no aquesta era la sensació que tenia en aquell moment. Sempre m’havia sentit sola des que estudiava a la ciutat, no hi coneixia gaire gent, només alguns companys de la universitat. Se’m feia estrany, tot era nou, viure sola també. Així doncs, després d’arribar al pis i trobar-lo buit vaig sortir a donar una volta amb la intenció de fotografiar, almenys mentalment, tot allò que valgués la pena de mirar més que de passada. Vaig creuar-me amb un noi que pujava. Devia tenir dos o tres anys més que jo… sí, potser vint-i-dos. Però era com una flor tancada, aquell noi vivia en una espiral. Vaig fotografiar-lo per mi, només per mi, sense càmera. Un matí vaig llegir una pregunta d’amor, massa bonica per ser escrita en un paper arrencat d’un bloc, massa bonica per ser al replà de l’escala. Ben aviat vaig conèixer els veïns. Els de l’àtic fins i tot van convidar-me a sopar.

DIONÍS Ostres, la tenia allà! Asseguda a la taula de casa meva sense saber com podia haver-hi anat parar. I aquells ulls que em miraven… - Gala?… Jo em dic Dionís. – i ella va somriure. Vaig passar de desitjar uns ulls a passar hores i dies sencers amb la Gala. Obria cercles. M’havia tornat a posar a estudiar, gràcies a ella. - Nis, vinga que arribem tard a classe! - Sopem a casa, Nis? - M’encanta aquest fred. Hem de sortir a fora, Nis. I repassàvem junts, caminàvem cap a la universitat junts, sopàvem tots dos al seu pis, xerràvem hores seguides… 112

Segon de Batxillerat | 2n Premi de narració


Jo hi pensava cada moment en aquells ulls. Però un dia la Gala va marxar a treballar en un poble. Diferents blocs, diferents universitats… ja només podia veure-la els caps de setmana que passava a la ciutat, un sí i l’altre no. Era un cercle que no es tancava. Ni tan sols jo volia que es tanqués. Va haver-hi més noies. Ara una, ara l’altra. Jo n’estimava una, cap més. Jo també vaig acabar la carrera i, en una ràfega de bona sort, vaig acabar marxant a Londres.

Així que anant a sopar a l’àtic vaig conèixer en Nis. Dionís per a tothom, però per mi era especial, era en Nis. Amb mi no era com amb la resta, jo el vaig treure de l’espiral. Va començar a estudiar, i anàvem a la mateixa universitat. Jo el fotografiava diàriament, sense càmera, només per mi. Una nit, vaig descobrir que s’havia enamorat de mi. Jo també volia enamorarme’n. La veritat és que encara no havia estat mai de debò amb un noi. Ell m’havia explicat alguna cosa sobre una noia que es deia Júlia. Vam començar a estar junts d’una altra manera. Ens estimàvem, ell més que jo. Mai no he tornat a gaudir tant d’una relació com ho feia amb en Nis, a la mateixa escala, amb dinou anys. Vaig acabar la carrera i em van oferir una bona feina en un poble. Només visitava la ciutat cada quinze dies, els caps de setmana. A la feina vaig conèixer un altre traductor. Es deia Roger i de seguida vam començar a sortir junts. Sí, vaig convertir la meva vida en una espiral. Anava fent. Treballava com a traductora en una empresa important, vivia amb en Roger i em comprava les càmeres més bones que sortien. Amb en Nis vam perdre del tot el contacte. Jo ja no anava a la ciutat els caps de setmana, cada vegada tenia més feina i menys estones per passar-les amb en Roger. Fins que vaig tenir-ne prou. No m’han agradat mai les espirals. Vaig deixar en Roger i vaig comprar un bitllet d’avió cap a Brussel.les. El dia de marxar va trigar a arribar, com triga la primavera. Però va arribar. Vaig fugir, vaig escapar-me.

DIONÍS Londres era un somni. M’havia enamorat una ciutat. Treballava cada matí com a traductor i em passava les tardes passejant allà on em portessin els peus. Segon de Batxillerat | 2n Premi de narració

113

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

GALA


M’encantava descobrir carrers, racons i barris que no havia trepitjat abans. Només una cosa em mancava, la Gala. Necessitava veure-la de nou. Almenys saber què n’era, de la seva vida. Si encara m’estimava com ho feia jo. - Hola Dionís. Com estàs, fill? Ja menges aquí? - Sí, mare, no pateixis, va tot bé. La feina em va bé i és clar que menjo. - Fa fred? Necessites alguna cosa? - No, ara ja no fa tant fred. – vaig fer una pausa - He decidit que tornaré. Potser només uns dies. I va ser així, durant aquella trucada, que vaig decidir tornar, tornar per buscar-la. Tornaria a la primavera. Aquesta decisió va venir enganxada a una tragèdia. Un vespre vaig rebre una trucada amb la notícia més espantosa del món. - No! I quan jo dic que no, és que no. Vaig sortir i em vaig posar a córrer. Es pot córrer enrere, unes hores enrere, una vida. Era la vida de la meva mare, i si el seu fill no corria, qui ho faria? Ja no tornaria a la primavera, tornaria l’endemà. Tornaria a la ciutat, als records d’uns ulls que em miraven, de les nits al pis de la Gala, a la mirada trista del pare… Vaig tornar. Amb més ganes de la Gala que tristesa per la mort de la mare. Vaig buscar-la. Anava amunt i avall. Vaig començar per la feina on treballava, vaig conèixer en Roger. Ho havia deixat tot. Ningú no en sabia res.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

* Tots els cercles estaven tancats, menys un. N’hi havia un que no es tancaria mai. Estaria sempre obert passant per Londres, Barcelona i Brussel.les. De casualitats n’hi ha de bones i de dolentes. Però les bones ja s’havien acabat. Les havien gastat massa d’hora, la Gala i en Dionís. Ara ja no en quedaven. Tan sols l’esbós d’un cercle obert. Fotografies en blanc. La gasolina no es va acabar mai.

114

Segon de Batxillerat | 2n Premi de narració


Humanament estúpid Laia Bargalló i Gamero

Va decidir revisar per última vegada el manuscrit, no només a la recerca del que faltava, sinó per poder recordar, per última vegada, els escassos moments feliços que havia aconseguit rescatar de la seva miserable existència. Llegí cada síl.laba amb llàgrimes als ulls: les paraules dures contra el seu pare, l’odi cap al seu antic amor, el to, quasi de disculpa cap a la seva mare, el seu dolor per la impotència davant el fracàs i la falsa veritat que ja no guardava amargor cap a ningú i que moria en pau amb el món i amb ell mateix. Davant aquestes últimes paraules, escrites poc abans per la seva pròpia mà, dubtà novament de la seva decisió. Potser hi havia una altra sortida, potser la mort no era la solució. Però des del seu punt de vista ja era massa tard per acovardir-se,. Les precioses paraules amb les quals havia aconseguit impregnar els fulls de la seva carta perdrien tot el seu significat i tot aquell treball seria per a no res, fins i tot inútil. La seva mort ara era necessària, una justificació per a aquelles pàgines glorioses amb què buscava resumir a la perfecció la totalitat del seu ser.

Prenent coratge per la seva decisió, novament es dirigí cap a l’arma i l’agafà entre les seves mans tremoloses. Li va estranyar que un objecte tan petit pogués prendre alguna cosa tan sagrada com una vida humana, tan valuosa per a molts, però tan inútil per a ell. En sentir aquell contacte fred del canó de metall en la Segon de Batxillerat | 3r Premi de narració

115

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Va mirar novament el paper sobre la taula mentre repassava mentalment el seu contingut per enèsima vegada, pensant en cada detall, cada lletra, cada efecte que produiria en cada destinatari en llegir-la. Tot i haver-la escrit i rescrit tantes vegades encara no es decidia a deixar-la; sentia que alguna cosa li faltava, alguna cosa molt important, vital, i sabia que no podria continuar fins que aparegués allí escrit. Considerava que essent aquella la seva última acció en vida, havia almenys d’invertir tot el seu esforç a no deixar dubtes sobre les raons de la seva decisió definitiva. Missatges tals com un simple: “Ja no ho suporto més” o “La vida no m’ha donat res”, li semblaven indignes i impossibles d’expressar en tot aquell remolí d’emocions que l’havien empès a decidir creuar la fatal línia tan prematurament. Hi havia tant per dir, tantes idees que mai s’havia atrevit a expressar... i aquesta seria l’última oportunitat per fer-ho; després vindria només l’abisme, el buit, el no res.


seva boca dubtà una vegada més: potser la millor opció seria abandonar aquell pla i obligar-se a afrontar la realitat. Però no, ja no podia, no li quedaven més forces per seguir lluitant. La vida l’havia abandonat feia ja tant de temps que se sentia lluny d’allà; en aquella habitació del motel no hi era realment present, era l’ombra d’algú que havia deixat d’existir. Només faltava que el seu cos desaparegués perquè la seva ànima quedés impregnada en la seva carta, en el manuscrit de comiat.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Va prémer el gallet i...res va succeir. El seu cervell semblava intacte i la terrible, persistent, sensació de la vida continuava el fracàs del seu pla. Quina paradoxa tan cruel se li presentava: quan desitjava més que res abandonar aquest món es veia impedit de deixar-lo. De cop començà a plorar, sentint-se envaït per la consciencia de la seva pròpia debilitat. No era capaç ni de segar la seva pròpia vida. Un simple suïcidi era massa per a ell? Sense cap dubte, al mateix temps un altra idea creuà la seva ment, potser aquell era un senyal del destí. Potser, per alguna raó que escapava al seu enteniment, la sort li havia impedit morir aquell dia. I així per primera vegada es va sentir viu, capaç de sortir d’aquell món d’ombres i dolor, donar a la seva existència aquell propòsit que el mantindria lligat a aquest món. La carta que tant significat tenia per a ell feia un moment, ara semblava una muntanya de papers i lletres inútils que mai podrien resumir el que ell sentia en aquell moment, ja no de tristesa i dolor, sinó d’una infinita esperança. Pensar a reconstruir la seva vida, trobar l’amor, viatjar, somiar ¡VIURE! El món semblava ara ple de possibilitats, en algun racó íntim del seu ser glatia una raó per a viure i no podria morir fins a trobar-la. Encara amb el canó de la pistola entre els seus llavis, aquests esbossaren per primera vegada, desprès de llargs anys, un somriure. La bala travessà el seu crani i seguí el camí fins a estavellar-se contra la paret. La seva essència s’esmunyia pels aires mentre el seu cos sense vida queia lentament cap al terra. Aquell ser que feia uns moments desitjava per sobre de tot la vida, ara marxava inexorablement cap a la mort per cortesia de la seva pròpia mà. Ara el cos romania buit de vida sobre el terra de fusta del motel, esperant que algú el trobés i el portés a podrir-se sota terra juntament amb molts altres. Res quedaria en aquell cadàver de l’home que no va saber ni viure ni morir amb ell, res més que un macabre somriure dibuixat en l’instant de la seva mort, desitjant més que mai la seva vida.....el tret que li tragué la vida en el precís moment en què havia començat a estimar-la.

116

Segon de Batxillerat | 3r Premi de narració


Un simple joc Anna Suñé i Clos <<Clink, clink, clink…>> fins a cinquanta vegades el so entre metalls ressonava dins aquell orifici immòbil. Dins seu, el sentiment de felicitat i satisfacció l’acompanyaven. Got de tub en mà i cigarreta l’ajudaven a suportar aquella nit que, fins en aquell moment, s’havia fet llarga i monòtona.

Tot fent una calada a l’ última cigarreta que li quedava, recomptava el que li restava de la primera i última victòria de la nit. Després d’unes copes de més necessitava dormir, sentia com el món es convertia en un dolç somni; totes les persones que passaven pel seu voltant les sentia llunyanes, distants i caminava per caminar, per evadir-se de tot, fins i tot d’ell mateix. No sabia on anava, el camí era incert, com la vida, pensava. Després de llargues hores vagant pels carrers de la Barceloneta, va mirar el rellotge, les cinc tocades. Amb les idees més clares va posar rumb al seu pis. L’endemà al migdia el son es va trencar, fruit d’una trucada de telèfon inesperada. Va deixar-lo sonar, les ganes de respondre i mantenir una conversació eren nul.les. Feia temps que el parlar l’havia avorrit, el cansava, simplement gesticulant en tenia suficient per comunicar quelcom quan era necessari. Estirat al sofà desprès d’un cafè amb un raig de whisky ranci que tenia obert a sobre la taula del menjador des de feia dies va començar a mirar la televisió. Uns minuts després la pantalla semblava transparent, insòlita, desapareguda, la seva mirada anava més enllà de les imatges de l’aparell. Reflexions, flaixos i cares mig Segon de Batxillerat | Accèssit de narració

117

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Amb presses va recollir dins un cendrer net de propaganda que hi havia sobre la barra la recompensa, després de cinc hores escalfant aquell tamboret incòmode i típic de bar de barri, que sempre havia odiat. Tot demanant un altre whisky doble i agafant la meitat del que havia guanyat, va apropar-li el cendrer amb aires de satisfacció. Aquella cambrera, que l’havia estat observant detalladament durant la llarga partida contra l’atzar i que finalment havia vençut amb l’ajut de la sort, l’agafà d’una revolada. Amb aires de poble i rostre rosat del fum del local, buidà el cendrer a la caixa i li retornà el què li pertocava. Ell es dirigí al seu lloc, amb esperit guanyador i segur de sí mateix. Per què no podria tornar a vèncer l’atzar? Qui diu que després d’un cop de sort no en segueixen d’altres?


desdibuixades li recorrien la ment. No es podia treure del cap la vida sedentària que portava, la monotonia i semblança de cada dia. Però, i aquelles llargues estones al bar? O més ben dit, a qualsevol bar de la ciutat? No content amb els pensaments que se li plantejaven, va beure’s el cigaló d’un glop, i després s’acabà l’ampolla rància. Ràpidament el núvol que s’havia instal.lat sobre la seva ment es va dissoldre i va reviscolar aquella necessitat boja de les llums intermitents, multicolors, el got de tub en mà i la cigarreta penjant entre els llavis. Una darrera l’altra... Anava alimentant la màquina d’aquell àpat que tan car li costava i tan ràpid se’l menjava. El temps passava i l’alcohol amb ell. No podia parar com tampoc no es podia aturar el temps.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Les hores transcorrien mentre al bar continuava havent-hi moviment, però a ell no li importava, la gent del seu voltant eren simples sospirs que sentia al llunyà horitzó. El seu món es reduïa a ell, amb totes les seves pertinences, i al contrari, aquell desconegut però alhora vell amic. Baixà del seu món per aterrar davant d’un corpulent cos masculí, barbut i amb densa mirada. Ell se’l mirà però continuà amb la partida i el seu whisky. Impacient, el company que romania dret al seu costat li engegà una mirada amb el significat per davant. Sense immutar-se, i encara amb més lentitud per fer enrabià més l’amic nou que havia fet, va trigar a moure fitxa. Finalment, la paciència d’aquell cos que aparentment semblava estar immòbil al costat del tamboret, es va esfumar igual que el contrincant de la màquina. Va restar-hi poca estona al terra greixós del bar; ràpidament, amb algun balanceig, va acabar la partida, però aquest cop amb el nou contrincant. El canvi de punts de vista sobre a qui li tocava alimentar la màquina va acabar. El retorn a casa es va fer llarg i dolorós degut a l’hemorràgia nasal que no cessava i al balanceig ocasionat per l’alcohol. Aquella nit no va poder dormir, però no només pels dolors que tenia de la baralla, sinó que es plantejà l’essència del que vivia. La visió panoràmica que tenia de la seva vida era igual que la d’un nen de cinc anys que només viu el dia a dia o, millor dit, el moment. Recordà la seva infància on tot era de joguina, com els sentiments i el joc també. Què és més innocent que un nen jugant amb cotxes? Res. Què és més innocent que sentir el teu pare arribar a la matinada i creure que estava treballant, que era el que la mare deia? Res. Per què no podria continuar sent tot un laberint on el final trobés el tresor i on sempre hi ha una sortida? Tot el que veiem, observem, sentim, aprenem a mesura que l’edat avança, ho arrosseguem. 118

Segon de Batxillerat | Accèssit de narració


Serà el meu pare el causant del meu futur? Després de llargues hores amb la mirada perduda estirat al llit es va proposar jugar-se la vida en el joc, ja que era així com l’entenia; com un simple joc. El seu futur depenia de l’atzar: una moneda. Cinquanta per cent de possibilitats per cada camí. En aquest joc no existien les trampes n’hi les bromes, allò que es jugava era la seva vida i la seva mort. Es jugava molt, però semblava que no li importés, ho veia com tot: un simple joc. Cara. Finalment havia sortit cara. El conduïa a una porta de la qual tenia dubtes si volia obrir-la. Aquest pas li suposava esforç i maduresa, accions que havia deixat de banda feia anys, però el joc era el joc i, com tot, algunes vegades es perd i les altres es guanya.

Paula Valls Font 1r C ESO

Segon de Batxillerat | Accèssit de narració

119

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Entrà, s’assegué i esperà el seu torn de paraula. El joc havia acabat.


Une nouvelle étoile Elisabet Serra i Solà Comme une coquille dans la mer immergée qui s’ouvre, merveille, avec la lumière de la matinée.

Comme un poussin qui d’un petit œuf est né, pendant un jour de crachin, par le huppe maternel couvé.

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Comme un ver à soie, qui, fatigué de renoncer, incapable d’être à soi, en beau papillon s’est transformé. ……. L’enfant ouvre les yeux pour la première fois. Tout est come un jeu, mais il fait froid.

Tendre pleurnichement, douce et innocent. Son père, sa mère. Pour eux, comme une mélodie. Elle pleure, il rit : Le bonheur de la vie.

120

Segon de Batxillerat | 1r Premi en llengua francesa


Le vent Manel Bosch i Hermosilla

Segon de Batxillerat | 2n Premi en llengua francesa

121

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Un fantasme félin Un serpent sinueux vif et saisissant souffle à travers la forêt flatte les feuilles Rafraîchit les fleurs Mène parfum de fraises Et finie la tristesse.


People aren’t objects, are they?

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Joan Solé i Blancafort It was a long time ago when we met in a suitcase shop in Lynton Street. He was such a good-looking and wealthy man that I felt proud when he put and eye on me. At that time, I was modern and cute. I had a lot of admirers and most people pointed out my beauty. Although the shop assistant introduced me to Sam, I didn’t know what to say to him. He was really outgoing, so he was really opposed to my character. His first words to me were related to his last girlfriend while he was giving the credit card to the shop assistant. He told me that she was selfish and jealous. We got on together really quickly and he took me to his sportive car. Later, I discovered his newer flat. All things happen rapidly indeed and I moved into his big new house. Our relationship was quickly consolidated and he introduced me to his friend, and even to their neighbours. Sometimes, I felt as if he treated me as a trophy. He made me embarrassed when he described all my characteristics. However, he was really charming and attentive with me. Sam was a commercial and worked in an international company, so he had to travel around Europe nearly twice per week. I decided to accompany him in all his travels. “You were born for this” was what I always thought when I was abroad. I feel really comfortable when I saw other airports or hotels for the first time, for instance. I really took care of Sam. He was so absent-minded that he was always forgetting his ties. He was particularly obsessed with his looking, but I understood him because he needed to impress when he was dealing with business. Although Sam was obsessed with his laptop, he never remembered where he had placed it. I always found it. He spent lot of hours with it. I started to get jealous of it and I hid it in a way that he couldn’t find at least for a few weeks. He started to undervalue everything I was doing for him. Moreover, I have the intuition that he was looking for somebody else when she was surfing the net. He constantly changed quickly the website he was looking at when he saw me. Our relationship wasn’t like the first days and I wanted to know if there was someone else. At first, I thought about a hotel receptionist from Milan. They talked in a peculiar way especially when they thought that I couldn’t see them. We started to be more and more distant. The most significant fact was that he didn’t want to sit close to me on the plane, since then he sat alone in the business class. 122

Segon de Batxillerat | 1r Premi en llengua anglesa


Ferran Pelegrina Corretja 2n B

Segon de Batxillerat | 1r Premi en llengua anglesa

123

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

I didn’t see him but I could perfectly hear him talking devoutly to a stewardess. A new strange habit of his made me realize where he could have his new target. Lately, he had been daily buying croissants for breakfast and he usually didn’t eat fattening food, that was one his new eccentricities. He thought that I was brainless. I didn’t have to think how to get there because one day he took me there, I was expectant. What I first saw was the bakery where Sam bought the croissants everyday. By sheer chance, I noticed we were in Lynton Street. Certainly, there was the suitcase shop, where I met Sam for the first time, next to that bakery. Sam got nervous and peered inside shyly. Someone answered back at his look. He smiled at her exactly with the same face that he had looked at me at the first time we met. He resolutely walked inside to get her, but first; he had thrown me in a recycling bin next to another Samsonite suitcase. At least, I am an object. I just wish he treated people in a better way.


Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Roger Gallifa Anfruns 2n A ESO

124


Pulse Mariona Bertran i Subirana Graciously, you’ve always thought in your hands life you’ve caught, but while trivialities are being written it goes away through your fingers, Like wanting to reignite only held by a kite fading away from this world (where we’ve built too many walls).

Black holes, locked rooms pretending to conspire moons shut mouths talking, (deaf years listening). Check for pulse. Blink your eyes. You may think these are huge lies but they’re gonna steal your skies. so far to catch you up, yet so, when itches, get it and go. Let words fill this lack of colour. Here it comes the reignition.

Segon de Batxillerat | 2n Premi en llengua anglesa

125

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

It was too cold to say goodbye, warm to let it go, even late to try; not a reason to hold on if just to feel alive.


I would pick more daisies

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Elena Godayol i Palomo

If I lived again, I would dare to make more mistakes without feeling guilty. I would relax. I would take things easier than on this trip. I would take fewer things seriously. Maybe, I would have more troubles but I would get over them without any fears. I would listen to more music, I would travel to more countries, I would watch more things and I would love more. If I managed to do all these, I would pick more daisies.

126

Segon de Batxillerat | 1r Premi en llengua anglesa


127

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Mar Garcia 3r B ESO


Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Laia Badia Sanglas 3r C ESO

128


129

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Oriol Riera Sayol 3r C ESO


Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Ignasi Bofill Verdaguer 3r C ESO

130


131

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Daniel Taboada L贸pez 2n C ESO


Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Eveli Noguera Parcet 2n A ESO

132


133

Certamen Literari Sant Jordi 2008 - Col.legi Sant Miquel dels Sants

Eugeni Vila Homs 3r B ESO


El sospir del meu nom murmurat tota la nit  

El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Llibre de Sant Jordi de 2008, de les Publicacions del Col·legi Sant Miquel dels Sants, Vic