La veu del professional De la mateixa manera que passa amb la majoria d’animals, a partir del moment en què ens assabentem que serem pares i mares, les persones posem en marxa un sisè sentit, o per què no anomenar-lo instint de protecció. Protegir els que estimem i ser responsables de la tasca educativa que ens vindrà com a pares és molt lícit. Els pares hem de proporcionar una bona educació i vetllar per la salut física i mental dels nostres infants. D’aquesta manera diríem que protegim per evitar riscos, perills, per ensenyar allò que està ben fet... Però què passa quan aquesta protecció deixa de ser un acompanyament i esdevé una barrera que no deixa créixer? Sobreprotegir vol dir creuar el límit que no permet als nens desenvolupar-se autònomament. El nen sobreprotegit és aquell a qui, per
una banda li resolem situacions que per la seva edat ja podria fer sol i, per altra banda, tenim una tolerància excessiva a les seves demandes. Aquestes actuacions poden afectar emocionalment els nens i condicionaran la seva vida adulta. Seran adolescents i adults amb falta d’eines per resoldre els problemes que la vida els va plantejant, marcats pels sentiments de dependència. Persones que sovint tenen falta de creativitat, iniciativa, poca seguretat i baixa autoestima. Desinterès per conèixer els seus talents i habilitats. Egocentrisme, indiferència per les altres persones i, fins i tot, insatisfacció pels seus èxits que poden derivar en conductes manipulatives per aconseguir allò que desitgen. En definitiva, podem concloure que aquelles coses que inicialment fem per protegir o ajudar, tindran l’efecte contrari si no respectem el procés maduratiu dels nostres infants.
Algunes pautes per evitar la sobreprotecció: • Estar al costat dels nostres fills, per ajudar però no per resoldre tots els problemes. • No intervenir en totes les dificultats; si cau, és important que es sàpiga aixecar. • Fomentar els vincles afectius amb altres persones, familiars, amics... • Fomentar l’autonomia adequada a cada moment evolutiu. Facilitar que comencin a menjar sols, que es vesteixin, es rentin... en definitiva, que es facin responsables de les seves coses. Cal que, en funció de la seva edat, els nens vagin agafant les responsabilitats que els pertoquen. • Marcar límits clars: Cal que tot allò que diem com a pares vagi acompanyat d’accions concretes. • Fomentar l’experimentació, deixar provar. No anticipar-los els resultats de les seves accions encara que sapiguem que s’estan equivocant. • Deixar que el nen aprengui per si mateix.