Sant Jordi 2010. La ballarina de porcellana i les carxofes rebels

Page 1


La ballarina de porcellana i les carxofes rebels

Publicacions del Col路legi Sant Miquel



LA BALLARINA DE PORCELLANA I LES CARXOFES REBELS. SANT JORDI 2010 Han col·laborat en la sel·lecció de textos i d’il·lustracions gràfiques: Per les etapes d’infantil i primària: En representació dels pares i mares: Anna Albó i Poquí, Julià Blanco i Arbués, Amparo Costa i Serra, Júlia Riera i Peidró. En representació del professorat: Fina Bofill i Casellas, Marta Carreter i Mas, Montse Constansó i Farré, Imma Salarich i Matavacas. Correcció dels textos de primària: Sílvia Torrents i Ballús. Per les etapes d’educació secundària i batxillerat: Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní, Sílvia Caballeria i Ferrer, Mª Carme Codina i Contijoch, Serafí Curriu i Boixader, Marcel Farran i Morenilla, Vanesa Ferreres i Vergés, Anna Ibàñez i Mir, Isabel Jordà i Font. Dels textos anglesos: Anna Ibàñez i Mir, David Romeu i Tenas, Francesc Sallés i Pla, Mònica Vallín i Blanco. Dels textos francesos: Ceci Bertran i Cuní, Anna Ibàñez i Mir. Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Prat. De les il•lustracions gràfiques i les fotografies: Sílvia Caballeria i Ferrer, Mª Carme Codina i Contijoch, Mireia Puntí i Carné, Martí Riera i Casas. Del disseny de la portada: Gil Grifols i Marín Del títol del llibre: Meritxell Vilamala i Bové. Maquetació i impressió: Artyplan, S.A. La ballarina de porcellana i les carxofes rebels. Sant Jordi 2010. DIPÒSIT LEGAL: B-16.449-2010 ISBN:

Publicacions del col.legi Sant Miquel, C/ Manlleu s/n 08500 Vic, 93 886 12 44. Abril 2010. Rda. Camprodon, 2 08500 Vic. 93 886 05 95.

www.santmiqueldelssants.cat



ÍNDEX

Educació Infantil El pare, la mare i la senyoreta Sant Jordi La mama i el sol La meva germana i jo anem a davant de casa a veure si veiem ocells La Princesa torna a casa Una casa inventada El pastor està pasturant les ovelles El tresor del temps Sant Jordi baixa del cavall i mata el drac

Pere Prat i Turró Carles Coma i Roca Sanae Bouzakoura

12 13 14

Carla Prat i Serra Irene Espona i Puntí Pau Dinarès i Verdaguer Aniol de Ribot i Ladero Clara Font i Barniol Jordi Sala i Puig

15 16 17 18 19 20

Mariona Planas i Serra Bruna Alonso i Cunill Clàudia Andreu i Muñoz Sergi Codina i Belmar Judit Balcells i Oslé Yassin Drissi i Autet Olímpia Solà i Inaraja Núria Coma i Roca Arnau Casadesús i Albó Berta Codina i Belmar Oriol Palomeque i Casals Maria Erra i Euras Alba Roca i Perdigón Jordi Molist i Miquel Helena Ordeig i Gonzàlez Carla Gallifa i Terricabras Miquel Castany i Crivillers Pau Blanco i Dorca Mireia Batalla i Vilacís Júlia Torras i Molist Pol Vivet i Masó Ferran Alemany i Sadurní Carla Peralta i Asencio Mariona Colomer i Rosell Paula Saborit i València Ricard Bach i Bofill

21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 33 34 35 36 37 39 40 42 45 46 47 48 49 51 53

Educació Primària El pinzell màgic El cèrvol volador El pop que no tenia tinta La cuca que no li agradaven les fulles Fruita de colors El savi sense por a Egipte Als núvols tot el dia La bruixa presumida L’aventura del ramat de guepards Perquè els pit-roigs es diuen pit-roigs El desig d’una morsa La lluna El tigre siberià El Canari El mar El bram dels animals Un bitllet de loteria L’enigma de Becan Com ser un àngel? Les quatre estacions Quan el sol surt La rosa Els ulls Amb gust de menta En Marc i la ciutat sobre els núvols El creuer

Col·legi Sant Miquel dels Sants

5

Certamen literari Sant Jordi 2010


ÍNDEX

Educació Secundària The wind Haiku Haiku Dans la mer Le printemps L’obscurité El jove paó reial Un rei just La font de la salut Haiku Haiku Haiku L’exil Lune Le printemps Die Gefühle (Els sentiments) La piragua Etapa Res, ningú La imaginació Never The past is past The butterfly C’est fini Cauchemars Des mots Peter Pan Mirablau Caterina del Ripollès El cavaller del bosc profund Nightlife Homesick Hidden Feelings Ne pas répondre

Maria Casaramona i Camprubí Núria solerdelcoll i Vila Júlia Vilà i Gallach Júlia Traveria i Solà Marta Soler i Ylla Sara Barranco i Ereñas Clara Gómez i Gorchs Èlia Vilageliu i Jordà Alba Castanyer i Costa Arnau Sadurní i Wider Clara Gómez i Gorchs Marta Clos i Sansalvador Andreu Soldevila i Castany Martí González i Solà Pau Benito i Buch Judith Matas i Font Xavier Soler i Collell Carla Pagespetit i Coma Meritxell Lladó i Vilar August Josep Boza i Diéguez Olga Rodríguez i Ramírez Marc Almató i Sadurní Jordi Sala i Martínez Olga Rodríguez i Ramírez Bruna Pérez i Turu Laura Donadeu i Casassas Carla Pagespetit i Coma Laia Moral i Ripollès Sandra Nuri i Pradell Marta Montpeyó i Garcia-Moreno Georgina Garcia i Vilaseca Maria Espinosa i Vila Eva Bosch Anna Vila i Homs

56 57 58 59 60 61 62 64 66 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 92 99 104 105 106 107

Lui

Cora Ortega i Cabanas

108

Batxillerat Atzar i temptació El so de les lletres La caixa tonta

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Àlex Boza i Diéguez / Marc Rivelles i Díaz 109 Dídac Membrives i Barniol 110 Ignasi Bofill i Verdaguer / Anna Penella López de Aguilera 111

6

Certamen literari Sant Jordi 2010


ÍNDEX

Símbols Even a blind man can see Are you crying, Rosa? Her Qu’est-ce que c’est la guerre? Orages Le temps qui passe La ballarina de porcellana i les carxofes rebels El tauler de les reflexions L’últim dinar alegre Capvespre Carmesí Presonera del present La vida A, B... Z. Crunch Lights and Shadows

Laia Badia i Sanglas / Mertixell Rafart i Riqué / Laura Vall i Badia / Yi Zong Mariona Balart i Vila Mercè Alemany i Chavarria Anna Penella López de Aguilera Sergi Capdevila i Prat Marta Codina i Canal Anna Penella López de Aguilera Meritxell Vilamala i Bové Guillem Dorca i Tomas Juan Fernando Takano i Martínez Sergi Dordal i Vilà Anna Perearnau i Barri Anna Puntí i Erra Cèlia Muns i Prats Bruna Portet i Danés Sergi Dordal i Vilà

112 129 131 132 135 136 137 138 142 145 150 153 154 155 157 158

Marta Clos i Sansalvador Nil Espuña i Aumatell Alba Castanyer i Costa Judit Matas i Font Clara Gómez i Gorchs Mariona Colomer i Rosell Paula Oliver i Soley Martí Vivet i Escalé Arnau Tarrés i Valldeneu Joan Chércoles i Mercader Miquel Puig i Banús Ignasi Sadurní i Viñas Núria Roviró i Càmara Sergi Colomé i Capdevila Pau Vancells i Pujan Paula Valls i Font Olga Rodríguez i Ramírez Andreu Soldevila i Castany Albert Soldevila i Castany Ferran Vilà i Sallach Aniol Torrents i Verdaguer Berta Casellas i Erra Gerard Soler i Alonso

113 114 114 115 116 117 118 119 119 120 120 121 121 122 122 123 124 124 125 125 126 127 128

Dibuixos Sant Jordi Dibuix St. Jordi Nimfa protectora Sant Jordi Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Dibuix Sant Jordi

Col·legi Sant Miquel dels Sants

7

Certamen literari Sant Jordi 2010


PRESENTACIÓ

L’Oda Infinita En record de Joan Maragall Som habitants d’un món en constant canvi. Vivim en l’era digital i estem connectats bona part del dia a l’ordinador, gairebé tot ho trobem a la xarxa i ens sembla que no podem viure sense ella: el facebook, el twitter i altres xarxes socials ens apropen a les persones i a les coses. És tanta la immediatesa de la informació que ens hem acostumat a aconseguir gairebé totes les dades que cerquem en un moment. Sembla que la lenta tasca d’estudiar, d’entendre, d’aprofundir i d’expressar amb exactitud el que s’aprèn no es correspon amb el nostre present. Potser per això, l’escriptura del text de Sant Jordi suposa un esforç diferent, individual i tenaç, i demana una actitud reflexiva, serena i silenciosa, que comença amb l’esforç de pensar què escriurem i quin gènere escollirem. L’acte d’escriure requereix que entrem a dins nostre, que escoltem les veus interiors, que tinguem la necessitat de traduir els sentiments en paraules triades amb cura i amb precisió, que ordim unes estructures narratives que atreguin el lector, que les sapiguem mantenir fins al final, que les fem creïbles i que sapiguem suscitar allò que és tan important en la literatura: l’interès per conservar la tensió de la història, la subjugació davant d’uns mots bellament enllaçats i la música de les paraules. Com a poetes i narradors novells heu escrit, un any més, un text per al concurs literari de Sant Jordi. En aquestes pàgines hi trobareu els vostres dibuixos, poCol·legi Sant Miquel dels Sants

8

Certamen literari Sant Jordi 2010


PRESENTACIÓ

emes, narracions i textos. Sense saber-ho, de forma intuïtiva, segur que heu seguit el procés esmentat abans, el difícil, seductor i atractiu acte de creació literària. De la creació literària n’han parlat, des de sempre, grans poetes. Alguns fins i tot ho han fet de la festa de Sant Jordi Avui volem recordar-ne dos, Joan Maragall i Salvador Espriu. El poeta Joan Maragall és uns dels creadors de la poesia catalana contemporània. La Institució de les Lletres Catalanes ha endegat l’any Maragall per commemorar el 150 aniversari del seu naixement (1910) i el centenari de la seva mort (1911)i per recordar la seva lluita perquè la cultura catalana es modernitzés. La seva poesia abasta els grans temes de l’home: la passió per la natura, l’amor per la terra i els seus símbols tradicionals, i el vitalisme heretat de Nietzche, que el va portar a anhelar “viure en extensió i en intensitat”. Un dels primers poemes que va escriure, L’Oda Infinita, reflecteix l’acte de creació poètica com una connexió amb la natura i amb la vida. Vegeu-ne uns versos: Tinc una oda començada que no puc acabar mai; dia i nit me l’ha dictada tot quant canta en la ventada, tot quant brilla per l’espai. Va entonar-la ma infantesa entre ensomnis d’amor pur; decaiguda i mig malmesa, joventut me l’ha represa amb compàs molt més segur.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

9

Certamen literari Sant Jordi 2010


De seguida, amb veu més forta, m’han sigut dictats nous cants; pro, cada any que el temps s’emporta, veig una altra esparsa morta i perduts els consonants. .................................... Sols desitjo, per ma glòria, que, si algú aquesta oda sap, al moment en què jo mòria, me la diga de memòria mot per mot, de cap a cap. Me la diga a cau d’orella esbrinant-me, fil per fil, de la ignota meravella que a la vida ens aparella el teixit ferm i subtil I sabré si en lo que penses, -oh poeta extasiat!hi ha un ressò de les cadences de l’aucell d’ales immenses que nia en l’eternitat.

Salvador Espriu –del qual es commemora el 25è aniversari de la seva mortés un altre gran poeta, que es va fer ressò dels durs anys de la postguerra i del franquisme i que va lluitar a través dels seus versos per mantenir l’amor per damunt de l’odi fratricida sorgit arran de la guerra civil i per la llibertat d’expressió. Acurat, amb una poesia reflexiva, conceptual, nítida i carregada de simbolisme, les seves paraules ens lliguen amb el més profund mediterCol·legi Sant Miquel dels Sants

10

Certamen literari Sant Jordi 2010


ranisme i amb les arrels del nostre poble. Hem escollit un poema on barreja, amb una mestria bellíssima, la festa de Sant Jordi i el tema de la mort, un dels seus temes literaris i vitals: LES ROSES RECORDADES Recordes com ens duien aquelles mans les roses de sant Jordi, la vella claror d’abril? Plovia a poc a poc. Nosaltres, amb gran tedi, darrera la finestra, miràvem, potser malalts, la vida del carrer. Aleshores ella venia, sempre olorosa, benigna, amb les flors, i tancava fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia molt suaument els nostres petits noms, i ens somreia.

I res més, us deixem amb els treballs guanyadors. Que gaudiu d’una bona lectura.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

11

Certamen literari Sant Jordi 2010


Accèssit

El pare, la mare i la senyoreta | Pere Prat i Turró

1r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

12

Certamen literari Sant Jordi 2010


Accèssit

Sant Jordi | Carles Coma i Roca

1r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

13

Certamen literari Sant Jordi 2010


Accèssit

La mama i el sol | Sanae Bouzakoura

1r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

14

Certamen literari Sant Jordi 2010


Accèssit

La meva germana i jo anem a davant de casa a veure si veiem ocells | Carla Prat i Serra

2n d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

15

Certamen literari Sant Jordi 2010


Accèssit

La princesa torna a casa | Irene Espona i Puntí

2n d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

16

Certamen literari Sant Jordi 2010


Accèssit

Una casa inventada | Pau Dinarès i Verdaguer

2n d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

17

Certamen literari Sant Jordi 2010


Accèssit

El pastor està pasturant les ovelles | Aniol de Ribot i Ladero

3r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

18

Certamen literari Sant Jordi 2010


Accèssit

El tresor del temps | Clara Font i Barniol

3r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

19

Certamen literari Sant Jordi 2010


Accèssit

Sant Jordi baixa del cavall i mata el drac | Jordi Sala i Puig

3r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

20

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Primària

1r Premi

El pinzell màgic | Mariona Planas i Serra Temps era temps, a la Xina hi vivia un nen molt pobre que es deia Hiang i tenia 8 anys. En Hiang volia aprendre a dibuixar, però els seus pares no tenien diners per apuntar-lo a classes de dibuix. Però ell va anar amb el professor de dibuix i li va dir: - Que em deixes un pinzell? I el mestre va dir: - Com vols que et deixi un pinzell si no el saps ni agafar? En Hiang, va marxar amb el cor encongit. A la nit, quan dormia, una llum el va despertar i li va dir: - Hiang, aquí tens el pinzell, pensa que és màgic. Pots dibuixar on vulguis i el dibuix es farà realitat. I en Hiang així ho va fer, i va viure feliç sempre més.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

21

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer d’Educació Primària

Accèssit

El cérvol volador | Bruna Alonso i Cunill Hi havia una vegada un cérvol que volia volar. Cada dia el cérvol s’enfilava a sobre d’una roca i intentava volar. Tot acabava sempre malament. Es feia mal a l’ull, a l’orella, al genoll i a molts llocs més. Un dia a la nit, les estrelles el van convertir en cérvol volador.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

22

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer d’Educació Primària

Accèssit

El pop que no tenia tinta | Clàudia Andreu i Muñoz Un bon dia, al fons marí, a l’escull de corall en una cova, hi vivia un pop que no tenia tinta. Els altres pops se’n reien perquè no tenia tinta. Un dia va veure passar un dofí i li va dir: -Em pots ajudar per poder tornar a tenir tinta? -Sí, i tant! -El que has de fer és anar a veure el pop gegant i dir-li que et doni tinta. Així ho va fer, i així ja va tornar a tenir tinta.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

23

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer d’Educació Primària

Accèssit

La cuca que no li agradaven les fulles | Sergi Codina i Belmar Hi havia una vegada una cuca que no li agradaven les fulles. A aquella erugueta no li agradaven gens, gens, gens les fulles i només li agradaven els tomàquets i les fruites. Li agradava jugar a tot i era molt trempada i tothom volia jugar amb ella. Tots els dies estava feliç. La seva amiga marieta sempre l’ajudava perquè eren molt amigues.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

24

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Primària

Accèssit

Fruita de colors | Judit Balcells i Oslé Una vegada una nena que es deia Laia va trobar una poma lila. Se la va emportar a casa i va descobrir que cada deu minuts la poma canviava de color. Un dia va convidar la seva veïna bruixota a berenar i, amb molta il•lusió, li va ensenyar la poma. La veïna li va dir que era seva. Li va dir que li havia caigut de la cistella un dia, mentre anava a collir flors. La Laia li va donar la poma lila, i així la bruixa va poder acabar la sopa de pomes de colors.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

25

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Primària

Accèssit

El savi sense por a Egipte | Yassin Drissi i Autet Temps era temps, hi havia un savi que no tenia por de res. Viatjava pertot arreu: Xina, Àfrica, una mica de l’espai, i molt més... però mai, mai, no havia anat a Egipte. Un dia va anar a Egipte. Es va instal•lar en un hotel i va voltar molt, i un dia va decidir anar a una piràmide. Hi havia molts passadissos, i hi va trobar molts dibuixos i senyals, i una mòmia, i va veure que era d’un faraó i que les riqueses estaven enterrades al costat. Quan volia marxar no sabia per on anar. Va anar passant per un camí i al final va poder sortir. Però, de sobte, va sonar l’alarma del despertador: pi, pi, pi, pi, pi!!!!!! Només era un somni d’en Joan! Va baixar a esmorzar i va explicar tot el somni al pare i a la mare, i va pensar: -Quin somni tindré, aquesta nit...?

Col·legi Sant Miquel dels Sants

26

Certamen literari Sant Jordi 2010


Quart d’Educació Primària

1r Premi de prosa

Als núvols tot el dia | Olímpia Solà i Inaraja La Mariona era una nena molt tranquil.la. Li encantava estirar-se a l’hamaca del jardí, mirar els núvols i imaginar-se el meravellós món que hi podia haver allà dalt. Dracs de colors i éssers estranys volant pels núvols eren sempre els protagonistes dels seus dibuixos. Una tarda va anar a estirar-se com sempre i, contemplant els núvols, en va veure un que s’anava acolorint. La Mariona va quedar parada. No havia vist res semblant a la seva vida. S’hi va fixar bé, aquell núvol cada cop tenia formes més rares. Però, aquelles formes... li sonaven. Sí... No sabia de què, però li sonaven molt. El núvol es va anar estirant com una serp. A ella li va semblar com si se li acostés. Aquell núvol es va anar convertint en un ésser estrany: un drac!. El drac va aterrar. La Mariona va quedar petrificada. Era igual que els que dibuixava ella. Va clavar un cop de cua. De l’ensurt, la nena va fer un bot i va anar a parar al llom del drac. Aquest es va començar a enlairar. Cada cop volava més ràpid. Quan ja gairebé tocaven els núvols, el drac es va parar i li va dir: -

El món que tu sempre t’havies imaginat, aquí dalt existeix de debò,

però els humans no el poden veure. Tu, en canvi, pots venir perquè amb tants dibuixos com has fet del nostre món ens ha demostrat que te l’estimes i que t’encantaria venir-hi. És per això que totes les nits que vulguis pots venir. Però no ho diguis a ningú! Des d’aquell dia la Mariona cada nit va al món que sempre havia somiat. Ssssst!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

27

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de prosa

La bruixa presumida | Núria Coma i Roca Hi havia una vegada, en un castell molt vell, una bruixa que es deia Pepeta. La Pepeta, a la seva habitació hi tenia més de mil capses de maquillatge i també hi tenia armaris i caixes plenes de vestits! Com que era tan presumida, cada hora es canviava de roba! Un dia va participar en una competició perquè es volia posar en forma i estar més guapa. Era una competició de jocs de diferents menes. El primer joc li va anar molt bé, perquè només havia de fer uns quants saltirons, però... a la cursa de sacs va caure de cul, quan havia de fer tombarelles només li sortien croquetes... i tot va continuar així, amb desastres esbojarrats! Va acabar despentinada, desmaquillada i amb la roba estripada! Quan es va acabar la competició va dir-se: - L’any que ve hi tornaré, i prou que m’espavilaré! Quan va arribar a casa seva, en comptes de posar-se maquillatge, es va posar a entrenar, i cada dia feia el mateix. L’any següent, el dia de la competició ho va fer tot molt bé. La gent que s’ho mirava deia: - Impressionant!!! El jurat, quan va acabar la competició, va dir: - La guanyadora és la Pepeta!!! La Pepeta estava tan contenta que va plorar d’alegria i tot. I per celebrar-ho va fer una gran festa. Des d’aquell dia la Pepeta es va adonar que per guanyar s’havia d’esforçar.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

28

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de prosa

L’aventura del ramat de guepards | Arnau Casadesús i Albó En un racó del món hi havia dos ramats d’animals salvatges, un era de guepards i l’altre de lleons. Els guepards vivien al sector de les muntanyes, i els lleons al sector dels rius. Un dia el ramat de guepards es van trobar que no hi havia res de menjar: ni cérvols, ni zebres, ni cap animal més, o sigui que els que guiaven el ramat es van posar d’acord i van decidir anar cap al sector dels rius. Quan estaven a punt de sortir de les muntanyes van veure que una femella de guepard anava endarrerida, i li van preguntar: - Què et passa? - li va dir un nen guepard. - Que estic embarassada!- li contestà. Llavors el petit guepard va avisar el cap per informar-lo que hi havia una femella que no podia continuar, ja que la seva panxa era molt gran. Llavors van aturar-se tots i van pensar què podien fer. El més golafre va suggerir: - Per què la femella no es queda aquí i el petit li fa companyia?... I quan tinguem un lloc per viure, llavors l’anirem a buscar... Finalment van trobar un lloc per viure, però la femella no hi va ser a temps, ja que va criar al bell mig de la muntanya. El guepard petit, la mare i la cria van anar a trobar-se amb el ramat de guepards. Quan van arribar, es van trobar que hi havia un grapat de lleons a punt per fer la guerra contra els guepards. La cria es va posar al mig de la lluita i va dir: - Per què no compartim la sabana? El cap del ramat de lleons i el del de guepards hi van pensar una bona estona i es van adonar que podrien compartir la sabana i d’aquesta manera tenir menjar per a tots. Conte contat, conte explicat!.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

29

Certamen literari Sant Jordi 2010


Quart d’Educació Primària

Accèssit de prosa

Perquè els pit-roigs es diuen pit-roigs | Berta Codina i Belmar Aquell dia d’estiu la reunió de les autoritats dels ocells havia començat junt amb en Pauet, el conserge de la Brancajuntament. Es van reunir perquè cap de les espècies d’ocells tenia nom. I és clar, es guiaven pel que els havien posat els pares quan van néixer. Per exemple: Pauet Plomes, Berta Branca, Martí Marí... I l’alcalde del poble dels ocells va decidir posar nom als tipus d’ocells pels colors. Tots els ocells van tenir nom menys els que ara s’anomenen Pit-roigs. L’alcalde va penjar la llista de totes les espècies i colors del poble. Deia així: Ocells amb el cos marró: Cargolets; ocells amb la ploma lila: Lilosos... Hi havia ocells de tota mena. Abans els Pit-roigs no eren gaire coneguts, i tenien el pit blanc. En Pauet, que era un Pit-roig sense saber-ho, es va adonar de seguida del que passava. Creia que era una injustícia que no tinguessin com anomenar la seva espècie. Va voler cap a la Brancajuntament i va preguntar a l’alcalde: - Senyor excel.lentíssim Alcalde, com és que la meva espècie encara no té nom? - Com que no en té? No n’hem trobat cap? Això no pot ser! – va contestar, sorprès. En Pauet va avisar tots els ocells sense nom. Es van reunir vàries vegades per trobar una solució, tot i que no era fàcil, perquè les tonalitats entre ells eren molt diferents. Un dels dies, en Pauet va anar a la platja a prendre el sol i es va quedar adormit, sense crema ni para-sol. Al cap d’una estona es va despertar amb un mal terrible al pit i es va adonar que el pit li havia quedat d’un vermell molt intens. Ho va dir a tots els ocells sense nom i van decidir, entre tots, que es dirien Pit-roigs. En Pauet es va reproduir molt, i tots els seus fills tenien el pit roig. I vet aquí que aquesta és la història de per què els Pit-roigs es diuen Pit-roigs

Col·legi Sant Miquel dels Sants

30

Certamen literari Sant Jordi 2010


Quart d’Educació Primària

Accèssit de prosa

El desig d’una morsa | Oriol Palomeque i Casals Hi havia una vegada una morsa molt petita que es deia Muri. Vivia en una glacera del pol nord. Un dia va quedar amb les seves amigues foques, els pingüins i els ossos polars. Un pingüí, molt content, va dir: - Sabeu què, avui he après a tirar-me de cap. Llavors, una foca va interrompre dient: - Doncs jo he après a caminar amb la cua. I un ós polar va dir : - Doncs jo he après a caçar peixos – tot emocionat. Llavors, tots junts van preguntar : - I tu, Muri, què has après a fer ? Però un pingüí, ràpidament, va interrompre : - Jo ja sé què ha après a fer... Ha après a estar tot el dia descansant ! ... Però, què dic ! Si això ja ho fa cada dia ! Tots es van posar a riure, però la Muri, sanglotant, va dir : - Sabeu què... ? ... Jo aprendré a volar !! I tots se’n van riure. Ella va fer la maleta i se’n va anar a l’Àfrica. Quan hi va arribar, va veure un lloro i el va cridar: - Senyor lloro ! Que em pot ensenyar a volar ? El lloro, rient per sota el nas, va dir : - D’acord, hi, hi, hi, hi, hi. Vine i segueix-me. Quan el lloro es va aturar, estaven al cim d’una muntanya. La Muri, molt atrevida, es va llançar. El lloro, ràpidament, va fer un xiulet perquè altres lloros

Col·legi Sant Miquel dels Sants

31

Certamen literari Sant Jordi 2010


l’ajudessin amb la morsa. - Estàs bé ? – va dir el lloro. - Sí, però ho vull tornar a intentar – va dir satisfeta, la Muri. - Noooo ! – va cridar el lloro - Ets una morsa, no un ocell. Si les morses estan sempre gratant-se la panxa, tu també ho has de fer. Ho entens ? – va dir el lloro immediatament. - Sí, però... I el lloro va afegir : - Vés amb les teves amigues i posa’t a jugar. La Muri va marxar trista. L’endemà ja estava jugant amb els pingüins, les foques i els óssos polars. Ells no li van dir res més. Al cap d’uns quants anys, la Muri es va fer gran i li van donar un gran premi per ser la morsa que més descansava.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

32

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Primària

1r Premi de poesia

La lluna | Maria Erra i Euras

A la nit surt la lluna brillant, no podria ser més elegant. De vegades el seu rostre és rodó, i d’altres sembla un tall de meló. Se sent el crit del mussol que ha emprès el vol. El seu crit misteriós fa venir totes les pors. El mussol, que és molt astut, surt la nit de lluna plena per caçar algun animal i treure el ventre de pena.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

33

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de poesia

El tigre siberià | Alba Roca i Perdigón

El tigre Siberià surt per anar a lligar. Una tigressa l’espera prop d’una romeguera. El seu pelatge és fi, que sembla la flor de romaní. Els seus ulls són com maragdes i brillen com les fades. Cal que el conservem, perquè si no el perdrem. Deixem-lo enamorar, que d’altres en portarà.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

34

Certamen literari Sant Jordi 2010


Quart d’Educació Primària

Accèssit de poesia

El canari | Jordi Molist i Miquel

Jo tinc un canari que és negre i marró Parla a tothora sense compassió.

Ell no és groc, ni tampoc gris. No és ple de colors que mai hagi vist.

Quan vull jugar comença a cantar, i quan no, sempre vol un petó.

Avui és divendres i toquen faves tendres: a ell li agraden tant que se les menja volant.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

35

Certamen literari Sant Jordi 2010


Quart d’Educació Primària

Accèssit de poesia

El mar | Helena Ordeig i Gonzàlez

Quants secrets. Els vaixells arriben al port. La nit negra, el cel ple d’estrelles. Les ones tranquil•les. Balenes i peixos que treuen el cap per sobre del mar. La sorra mullada, castells fets pels nens. Banderes que es mouen al ritme del vent. Petxines arrossegades pel mar. Creuers que es veuen de lluny, i els seus passatgers que diuen: “ Adéu “

Col·legi Sant Miquel dels Sants

36

Certamen literari Sant Jordi 2010


Cinquè d’Educació Primària

1r premi de prosa

El bram dels animals | Carla Gallifa i Terricabras La Gemma vivia en una granja de Suïssa amb la seva família: els pares, els avis i els seus germans petits. Un bon dia la nena es va llevar, es va vestir i va esmorzar. El seu avi li va dir si volia anar amb ell a pasturar les cabres, i ella va dir que sí. Tots dos van tirar muntanya amunt amb el seu ramat, un ramat gran que sovint es podia confondre amb les pedres del camí, com si aquestes caminessin. Tots dos s’ho van passar molt bé. L’avi va explicar a la Gemma un munt de vivències i d’històries que feien d’allò més feliç la seva néta, però quan tornaven a la granja, d’un tros lluny van sentir tot el bestiar que bramava. Van recollir tot el ramat dins l’estable i tot seguit van entrar a la casa i van preguntar si sabien què passava. L’àvia, que era una gran observadora dels fenòmens de la naturalesa, va dir que en vint-i-quatre hores hi hauria un fort canvi de temps, i que el bestiar ho anunciava. Aquella mateixa nit van escoltar el temps per la ràdio, i no van dir res important que pogués alarmar-los, només van anunciar nevades no gaire importants a muntanya. Però el fet és que l’endemà al matí va començar a nevar, i va caure tanta neu que al cap de dues hores havien caigut aproximadament uns dos metres de neu. Els seus germanets i ella van dir si podien fer alguna cosa per ajudar. Els grans els van dir que sí. La Gemma va intentar trucar a l’equip de rescat, però no hi va haver manera de poder-s’hi connectar, i els seus germans van agafar llenya del llenyer per poder tenir escalfor a dins de casa i també per Col·legi Sant Miquel dels Sants

37

Certamen literari Sant Jordi 2010


poder fondre neu per tenir aigua. El pare i l’avi feien camí amb les pales i també donaven menjar al bestiar. El mal temps continuava i el fred intens va fer que la neu es convertís en gel. Ja no sabien què fer. La gran sort va ser que per allà van passar dos helicòpters i van veure la situació, van avisar l’equip de rescat i al cap d’una hora va tornar un dels helicòpters amb ajuda. Van estar molt contents. Els van dir que mentre estiguessin incomunicats ells anirien a veure’ls cada dia per si els feia falta alguna cosa. Al cap de dues setmanes tot havia tornat a la normalitat. Als cims encara hi havia neu, i el paisatge era extraordinari. Però la granja i els seus habitants ja gairebé no recordaven el mal tràngol del canvi de temps anunciat pels brams del bestiar.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

38

Certamen literari Sant Jordi 2010


Cinquè d’Educació Primària

Accèssit de prosa

Un bitllet de loteria | Miquel Castany i Crivillers Al pont de Besalú, a prop de Girona, hi havia una colla de vagabunds exiliats. Tots feien pinya per tal de disminuir la sensació del fred rigorós que feia aquell hivern. Allà, hi havia un home a qui l’anomenaven Pep de les Garses. Era alt i prim. Tenia els ulls verds i els cabells negres i llardosos. Aquell dia feia trenta anys. Els seus amics pòtols van ajuntar tots els seus estalvis i li van comprar un pastís petit. No era gran cosa, però per a ells era molt. En Pep, quan va bufar les espelmes va desitjar ser ric (cosa que era impossible), però ell sempre tenia esperança. Després, tots els de la colla es van menjar el pastís amb un gran delit. Dos dies després del seu aniversari, en Pep de les Garses, sol com un mussol, passejava per l’avinguda Catalunya quan de sobte va veure un paper que voleiava. El va agafar i va veure que era un número de loteria. Era el 501524. Se li van il•luminar els ulls. Tenia el pressentiment que aquest número seria premiat. Va anar a corre-cuita cap a la taverna més pròxima per veure si havia resultat premiat. Seguidament es va amorrar al vidre i va veure que el seu número era el primer premi. Se li va accelerar el cor. Estava eufòric. Però va pensar egoistament: - Si reparteixo els diners amb els meus amics nòmades, gairebé no me’n quedaran per a mi. I així ho va fer. Va anar a cobrar els diners a la caixa d’estalvis de Girona. A mesura que va anar passant el temps, en Pep es va convertir en una persona arrogant, egoista i, per suposat, rica. Al cap de cinc anys, i després de molt reflexionar, va decidir interessar-se pels seus antics amics. Després de buscar i buscar, es va assabentar que els seus amics eren morts. Es va entristir tant que va decidir donar tots els seus estalvis a la Creu Roja. Aquesta història l’he feta perquè moltes vegades, quan reflexionem, ho fem massa tard.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

39

Certamen literari Sant Jordi 2010


Sisè d’Educació Primària

Accèssit de prosa

L’enigma de Becan | Pau Blanco i Dorca En Pep és un noi de dinou anys alt i ben plantat que viu amb els seus avis per culpa de l’estranya desaparició del seu pare en les terres de Mèxic, a la península del Yucatan. La seva mare havia mort tres anys enrere a les ruïnes de Chichen Itza per culpa d’una trampa mentre excavava en la tomba de Pakal. Un dia, en Pep, cansat de tantes preguntes sense resposta va demanar als seus avis si el deixaven anar a Mèxic. Els seus avis, com era d’esperar, van dir que sí, i en Pep va agafar el cotxe (un Smart blau ) i va anar a l’aeroport. Un cop allà va agafar un vol a Mèxic D.F., on l’esperaven en Jorge i en Berto, dos companys d’excavació del pare que ja coneixia. El van portar fins a Becan, que és on havia desaparegut el pare, i li van ensenyar les excavacions mentre en Pep prenia notes. Al capvespre, tot sopant, li van explicar fil per randa com havia desaparegut el seu pare. L’endemà li van ensenyar un mapa: També li van dir que no havien pogut continuar buscant el seu pare perquè hi havia hagut un esllavissament. Anaven passant els dies i en Pep va fer vint anys; van fer una festa i li van regalar uns llibres d’història maia i de Mèxic. Un dia li van ensenyar com havien avançat les excavacions: Li van dir també que havien trobat unes escales que semblava que descendien, però encara no ho sabien. Pel que fa al seu pare, encara no l’havien trobat. En Pep va anar a estudiar a la Universitat de Becan, on es va graduar en arqueologia. Quan va tornar ja era tot un expert en la cultura maia. Li van ensenyar el mapa de les excavacions i després hi va baixar; ara tenien tres pisos. Va trobar un lloc on deia :”La tercera ploma de l’ala de la posta”. Col·legi Sant Miquel dels Sants

40

Certamen literari Sant Jordi 2010


Van anar passant els dies i en Pep va anar estudiant les ruïnes i al final va anar al tercer passadís de l’esquerra i va trobar uns jeroglífics que deien: Si al cap vols anar una clau has de trobar, al tercer pis on el sol brilla... Només es podia llegir aquest tros, perquè l’altra part estava deteriorada pel temps. Va baixar al tercer pis, però no hi va trobar res; va recordar ”Hunab Ku, el déu creador i el déu del sol” i va buscar una imatge del déu o del símbol de Hunab Ku, i en va trobar una. La va pressionar i va sortir un cristall que en Pep va agafar. Va pujar corrents les escales i el va incrustar en la paret del fons que es va desintegrar i va deixar veure un ecosistema que estava il•luminat per un cristall vermell. Allà va trobar el seu pare i es van quedar a viure a Mèxic fent excavacions.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

41

Certamen literari Sant Jordi 2010


Sisè d’Educació Primària

Accèssit de prosa

Com ser un àngel? | Mireia Batalla i Vilacís En algun indret a l’est d’Alaska hi acabava d’haver un accident que havia causat algunes morts. Un grup de trineus tirats per huskies havien patinat en un tros de gel i, perdent totalment el control, dotze trineus havien caigut per un precipici de neu. La Jèssica Hopstie també havia mort allà. Tenia deu anys i amb la seva petita escola havien anat d’excursió a visitar granges de huskies, molt comunes allà. Ella i uns quants més de la seva classe ocupaven els trineus, cadascú amb un professional al costat, però tot i així el desenllaç havia estat fatal. El Sr. i la Sra. Hopstie i molts altres pares més s’havien plantejat denunciar l’escola, però no la podien tancar perquè era l’única de la comarca. La Jèssica en aquell moment es trobava dins d’una caixa. “S’hi està molt incòmode”, va pensar. De cop es va aixecar, i sense obrir la tapa de la caixa va comença a pujar, pujar i pujar. No es podia parar. Els seus peus no tocaven a terra i es dirigia cap als núvols. De sobte, els va travessar i allà es va quedar quieta. Una figura bonica, lluent, amb els cabells ondulats, rossos i tan llargs que li arribaven fins als peus se li estava acostant. Lluïa un preciós vestit blanc. Llavors va girar el cap i va veure que per l’altra banda se li acostava una altra figura. Era molt diferent, tenia els cabells negres i estirats, duia una forca a la mà, li sortien dues banyes al cap i una cua pel darrere. Totes dues figures es van parar al seu costat. Algú li va dir: - Jèssica, som el cel i l’infern. Tu pots triar on anar. Això sí, si tries el cel, hauràs de passar per unes proves força complicades, doloroses, que necessiten molta paciència i molta força de voluntat. Si tries l’infern, no hauràs de fer Col·legi Sant Miquel dels Sants

42

Certamen literari Sant Jordi 2010


cap esforç, te n’hi vas i ja està. I si passant les proves et rendeixes o no les aconsegueixes passar dins el termini d’una setmana, aniràs a l’infern igualment. - Vull anar al cel - va contestar la Jèssica, decidida. Llavors la figura negra va marxar empipada i la blanca, somrient, va agafarla de la mà i se la va endur encara més amunt. No s’acabava mai. Pensava: “Sempre puges i puges”. Quan es van aturar, la figura blanca li va dir: “Ara t’hauràs d’espavilar: si tens prou força per ser àngel seràs prou llesta per saber què has de fer”. La Jèssica, sense haver-se’n adonat, va veure que per tot el seu voltant hi havia moltes més figures blanques. Es va mirar i ella també duia un preciós vestit blanc. Se n’hi va acostar una amb ales i li va dir: “Acabes d’arribar al teu malson. No superaràs pas les proves.” Llavors ella es va fixar en els altres i va veure que alguns portaven ales, però d’altres no. Ella no en portava. Va anar cap allà on es feien les proves. N’hi havia tantes! Les havia de superar totes i treure bona nota. Van anar passant els dies i en va superar algunes, però cada dia anava amb més morats i més esgarrinxades. I va arribar el dia que només li quedava una prova per superar. S’havia d’espavilar, ja que se li esgotaven els dies per aconseguir el seu objectiu. Si quan hagués passat la setmana encara no l’havia superat aniria a l’infern a ser dimoni. Cada dia entrenava de valent. Veia com a altres aprenents d’àngel ja els sortien les ales, és a dir, ja eren àngels. Però a ella no. Quedaven tres dies i no havia superat la prova que li faltava. Quan només quedaven dues hores, la Jèssica no podia més. Però sabia que si es rendia passaria ràpidament a l’infern. Quan quedaven set minuts, el seu meravellós vestit blanc va començar a descosir-se mentre a sota li anava creixCol·legi Sant Miquel dels Sants

43

Certamen literari Sant Jordi 2010


ent un vestit negre, brut, lleig i apedaçat. El seus cos van començar a anar cap avall. Va poder veure que la figura blanca la seguia tot dient-li adéu amb la mà. Es va parar allà on era dies enrere. La figura blanca es va quedar quieta darrere seu mentre la negra apareixia amb un somriure ferotge amagat sota la seva caputxa. Quan la figura negra se la va voler emportar, ella va dir: “Encara queden quaranta set segons!”. La figura negra la va deixar i li va dir: “Au, doncs, nena llesta, supera-la ara si vols. Va, fes!”. La Jèssica, desconcertada, va intentar la prova dos cops més, i a la segona li va sortir! El vestit negre se li va anar fent malbé mentre un formós vestit blanc i unes ales li creixien en el seu cos, i al seu cap hi va aparèixer una formosa corona de flors blanques. La figura blanca li va dedicar un somriure encoratjador i li va tornar a allargar la mà. Ella la hi va agafar i totes dues van tornar a pujar, pujar i pujar, i la figura blanca li va dir: “Felicitats. Sento el que t’he dit abans, però la meva feina és aquesta: Desanimar-vos”. I la Jèssica va continuar allà per tota l’eternitat. A ella li hagués agradat continuar estant amb els seus pares i coneguts, però sabia que algun dia ells també hi arribarien i podrien tornar a estar junts en aquell món on tot era felicitat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

44

Certamen literari Sant Jordi 2010


Cinquè d’Educació Primària

1r premi de poesia

Les quatre estacions | Júlia Torras i Molist

A final de març, tot el que hi ha a la terra la vida ha recuperat. La primavera s’ha posat les botes i ha arribat quan, amb un barret de flors tendres, la xicalla ho ha celebrat Ara ve la calor, i el sol, amb la seva resplendor, fa caure a xics i grans sobre el plàcid llençol de les tranquil•les tardes de juliol. Les castanyes, el color marró, i les fulles seques amb la seva olor, regnen en les tardes de tardor. Sobre la humida capa cantem una cançó Al caliu de la foguera, els últims dies de l’any, fan unió de tota la gent que estimes amb tant d’afany. Col·legi Sant Miquel dels Sants

45

Certamen literari Sant Jordi 2010


Cinquè d’Educació Primària

Accèssit de poesia

Quan el sol surt | Pol Vivet i Masó

Quan el sol surt, des de l’era una veueta misteriosa se sent fins a l’horitzó. El rossinyol, mostrant el seu pit taronjós i alegre, vola i vola silenciosament.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

46

Certamen literari Sant Jordi 2010


Sisè d’Educació Primària

Accèssit de poesia

La rosa | Ferran Alemany i Sadurní

Una rosa vermella plena d’amor sota la lluna brilla radiant; les abelles se li acosten plenes d’olor i li roben el seu estimat cant. La rosa s’apaga a la tardor; amb el seu encant plora de tristor, els insectes la consolen ballant i li diuen que ja tornaran. A l’hivern la neu la cobreix: morta de fred la rosa s’abriga. Dintre una cova s’amaga. Els dies passen i desapareix.

La rosa, a la primavera es desperta discreta i bonica comença a lluir. El vent la fa moure d’ un cantó a l’altre. Està contenta, ja no li cal dormir.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

47

Certamen literari Sant Jordi 2010


Sisè d’Educació Primària

Accèssit de poesia

Els ulls | Carla Peralta i Asencio

T’observen tot el dia, a vegades es tanquen per pur cansament, atents al que miren, sense despistar-se per no sentir-se malament. El temps passa i cada cop fan més amics: quants més en troben, més en fan. Mai no queden sols, tot el dia van passejant. Sense temor fan les coses són ells els qui ho controlen tot. Amb una gran sinceritat et contesten i la por fàcilment se’ls veu.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

48

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer d’Educació Secundària

1r Premi

Amb gust de menta | Mariona Colomer i Rosell Cada estiu, durant les vacances, la Núria i en Marc marxaven a un país estranger cercant una nova aventura. Aquell any, van agafar un vol de darrera hora i el destí els va portar a Mèxic. A l’arribar allà, van llogar un 4x4 i van començar a fer camí. Però la sort no els va durar gaire: al cap de poc, el cotxe es va espatllar i van haver de continuar a peu. Amb petjades sense parar es van endinsar dins d’un bosc frondós i espès. I caminant, caminant, van ensopegar amb un temple. - Què és això!?- Va preguntar la Núria. - Sembla un temple Màia construït durant la república Azteca fa molts anys. -Contestà en Marc com si fos un expert en aquestes coses (a vegades es donava uns aires...). - Hi entrem?- Va dir ella sense pensar-s’ho ni un moment. - No ho sé, pot ser perillós... - Sempre fas igual! Hem vingut a buscar una aventura, no? - Tan bé que estem a casa.- Va pensar en Marc en veu alta. Es van acostar a la porta. Era grisa i deixada i semblava molt antiga. Estava tancada. Però la Núria no s’ho va pensar dues vegades i amb una puntada de peu l’obrí de cop. A l’instant es van encendre unes antorxes que il•luminaven l’ambient amb una llum tènue i trista. En obrir, un estol de ratpenats van sortir volant. I com ja deveu endevinar, en Marc va xisclar d’espant. Corrent van baixar mil i una escales, fins continuar per un passadís llarg, que semblava que no hagués d’acabar-se mai. Però tot té un principi i un final. I van trobar-se en un cercle tancat, on l’únic camí obert era per la porta d’on havien vingut. - Algun maó hauria de moure’s i donar lloc a una entrada secreta. Ho he vist a moltes pel•lícules.- Va dir la Núria. Col·legi Sant Miquel dels Sants

49

Certamen literari Sant Jordi 2010


- Massa que en veus.- Va pensar novament en Marc en veu alta. I com si fossin l’Indiana Jones es van posar a tocar els maons fins que en Marc en va moure un. I nyiic... Es va obrir una porta secreta. La Núria va ser la primera d’avançar. Tenia tantes ganes de descobrir què s’amagava darrere d’aquell forat! S’atensà a l’altra habitació i observà que la cambra era plena de colors i tenia un perfum de maduixa deliciós. Hi havia tres armaris: un de blau amb el dibuix de collarets, un de verd amb la foto d’un lleó aixecant peses i un de taronja amb un ratolí explorador gravat. Triar per triar, varen escollir l’armari taronja. Un bon color i un ratolí explorador! En Marc va obrir a poc a poc la porta i hi va veure mig obert un cofre de color de xocolata. El va acabar d’obrir i va trobar-hi un munt de caramels de tots els colors. Amb els ulls tancats en van triar dos a l’atzar. En van provar un cada un. Tenien gust de menta. A l’instant van començar a volar, eren uns caramels màgics. - Hem descobert els caramels voladors! - Que guai!- Va contestar ràpidament la Núria, que com ja he dit, havia vist moltes pel.lícules guais, guais... - Núria- Va dir en Marc escagarrinat- les parets s’estan movent... - Tens raó... - Corre, hem de marxar d’aquí. Però... com? - Sortirem volant! I van omplir-se les butxaques d’uns quants caramels. Quan ja em menjava el tercer una veu em va sobtar: “Passatgers preparint-se per aterrar a l’aeroport de Mèxic. Continuin asseguts i amb els cinturons cordats.” Em vaig despertar. Estava una mica marejada. Vaig menjar-me un caramel, amb gust de menta. No era un llamí màgic ni volador. Però em va fer volar al món de la Núria i en Marc a través de la meva imaginació. Ara, cada dia viatjo al món dels somnis i visc grans aventures.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

50

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer d’Educació Secundària

2n Premi

En Marc i la ciutat sobre els núvols | Paula Saborit i València En Marc era un nen molt juganer i aventurer. Tenia 10 anys , era prim, de faccions agradables, i no li feia gens de por estar sol. Jugava a futbol en un equip de les afores de la ciutat. La seva mare, la Mercè, es dedicava a la natura. Era bonica, rica i molt intel•ligent. Tenia 30 anys i vivia amb en Marc en una casa molt gran a les afores de Verdegí que és un poblet situat a l’Empordà on hi ha molta vegetació i poca gent. És l’estiu i en Marc ja comença a pensar només a plegar de col•legi, i degut a això un dia la Mercè i en Marc es van barallar. En Marc tossut com és ell, una tarda se’n va anar de casa. No sabia on anar, però se’n recordava d’un llibre molt pesat que va llegir a col•legi, que tractava que un home molt espavilat havia construït una ciutat a sobre d’un núvol. En Marc amb un avió vell que hi havia a dalt de la muntanya prop de casa seva, va sortir a volar. Al cap de poca estona, com que en Marc no sabia pilotar gaire, l’avió va caure sobre un núvol, que no va poder aguantar el seu pes, però sí el de sota, que era més dens i possiblement l’únic que aguantava el pes de milions de tones. En Marc no es va fer mal i, mentre estava sobre el núvol, va tenir la idea de construir-hi ell també una ciutat. Amb un mòbil que es va trobar a dins l’avió va trucar als seus amics per si volien ajudar-lo a construir la ciutat. Els seus amics hi van anar de seguida amb un globus de gas construït per ells mateixos. En arribar al núvol, amb molta il•lusió, van posar-se a treballar. Van tenir molta feina, van haver de fer molts edificis, carrers, carreteres, zones verdes, llums..., però el cap de 10 dies ja tenien la ciutat acabada. Un dia, un avió amb poc combustible va caure just sobre el núvol on en Marc hi havia construït la ciutat. El pilot es deia Gerard, era pobre i tenia 23 anys. Es dedicava a transportar mercaderies amb el seu avió des de feia poc temps. En Gerard va sortir

Col·legi Sant Miquel dels Sants

51

Certamen literari Sant Jordi 2010


de l’avió. En Marc en veure’l, li va preguntar si es volia quedar en aquest núvol fins que pogués arreglar el seu avió. En Gerard es va quedar en aquesta meravellosa ciutat que en Marc i els seus amics havien construït. Aquella mateixa nit en Marc i en Gerard van sentir un soroll molt estrany, però no en van fer cas. La Mercè ja començava a patir per en Marc, i ell ja començava a trobar a faltar a la seva mare. Amb el mateix avió vell que en Marc havia fet servir per pujar al núvol, va baixar a casa seva i el va aparcar dalt d’una muntanya propera. Va baixar de l’avió i va anar directament cap a casa seva. Allà hi va trobar la seva mare i la seva germana, Violeta, que tenia 6 anys. Tots tres van pujar a l’avió i van anar a la ciutat que en Marc havia construït. En Marc li va posar el nom de “Ciutat sobre els núvols”. Quan ja eren a dalt van tornar a sentir aquell estrany soroll. Aquella mateixa tarda, tots van investigar d’on venia aquell estrèpit. En Marc va descobrir que la nit anterior mentre ell i en Gerard dormien havia entrat algú a la ciutat dels núvols. Ho va descobrir perquè hi havia una part d’aquestl que estava tova, i això volia dir que algú l’havia destrossat. Aquella mateixa tarda un home va entrar a la ciutat dels núvols amb un helicòpter preciós. Es deia Pol, era ric i grassonet. Tenia 35 anys. Es dedicava a la Tecnologia, i l’helicòpter que tenia el conduïa ell, era privat. En Pol va dir que el soroll l’havia fet ell i que n’estava penedit. L’única cosa que volia era viure en aquesta meravellosa ciutat. En Marc el va convidar a quedar-se, amb l’única condició de respectar-se entre tots. Amb els anys van formar una gran família on tots es respectaven i s’estimaven. Eren molt feliços sobre aquell núvol. Només calia una cosa, mantenir en secret entre tots l’existència d’aquella meravellosa ciutat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

52

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer d’Educació Secundària

3r Premi

El creuer | Ricard Bach i Bofill Era l’última setmana de curs i els nens de primer d’ESO se n’anaven de viatge amb un creuer. En Joan i el seu millor amic, l’Adrià, compartien cabina en aquest fantàstic viatge. Els dos amics estaven emocionats i alhora nerviosos perquè era el primer creuer que feien. La cabina que els havia tocat era molt gran, hi cabien com a mínim deu persones. Els dos amics van al•lucinar amb la cabina. Al cap d’una estona, quan ja s’avorrien, van decidir anar a veure el vaixell. Mentre caminaven van sentir algú en una porta i van anar a veure què passava. Eren dos nois que semblava que estaven negociant alguna mena de tracte. Van intentar acostar-s’hi però els nois els van sentir i els nens van sortir corrents. Van decidir no explicar res a cap professor ni a cap amic seu. Aquell secret era el més important que mai havien hagut de guardar. Seguidament, amb silenci i procurant que no els veiés ningú, van anar a la cabina a parlar sobre el tema. Al cap d’una estona van decidir que investigarien el cas per ells mateixos sense cap mena d’ajuda. Primer de tot havien de saber on s’allotjaven els dos individus. Van estar una bona estona mirant la gent que entrava i sortia de la cabina, però no van trobar res de res. Quan estaven a punt d’entar a la seva cabina van veure com els dos individus que estaven buscant entraven a dues cabines, la cabina que estava al costat de la seva i la que es trobava dues més enllà. Van procurar que no els veiessin. Un dels individus entrava a la cabina del costat i l’altre a la que estava més enllà. Van pensar que havia valgut la pena buscar-los tota aquella llarga tarda. Després de parlar-ne van pensar que al dia següent entrarien a les cabines dels dos individus, per veure si eren sospitoses o no. Al dia següent van veure com els nois marxaven de les habitacions i anaven a esmorzar. Els dos amics van aprofitar que els dos nois no hi eren per entrar a les

Col·legi Sant Miquel dels Sants

53

Certamen literari Sant Jordi 2010


cabines. Primer van anar a la del noi que estava a la cabina del costat de la d’ells dos. Quan hi van entrar van veure un desgavell total en aquella habitació. Mentre estaven buscant van sentir un soroll de passos que venia cap a la porta de l’habitació. Van pensar que serien els sospitosos i es van amagar en un armari de la cabina. Quan va entrar un dels nois van veure que portava alguna cosa en un sac ben gran. El sac es movia com si hi hagués vida dins. El noi es dirigia a l’armari on s’estaven amagant. Ràpidament els dos nois es van amagar entre el demanec de l’armari quan l’individu el va obrir, va deixar el sac tan sospitós i se’n va anar de la cabina. A continuació els nois van sortir de l’armari amb el sac i el van obrir. Dins del sac hi havia una nena de la seva classe: l’havien segrestat. Així, doncs, es tractava d’un segrest. Ràpidament, sense que ningú els veiés, van entrar a la seva cabina i van demanar explicacions a la Rosa, la presumpta segrestada. La Rosa els van fer un breu resum sobre el que havia passat. Va explicar que el seu pare devia diners a aquells dos nois i li intentaven fer xantatge aprofitant que la seva filla, és a dir la Rosa, es trobava en aquell creuer. La van segrestar quan estava a punt d’entrar a la seva cabina. De moment els professors no s’havien assabentat del que estava passant, i per això tenien poc temps per enxampar els dos individus. El pla era demanar una clau de l’habitació dels dos nois misteriosos i tancar-los dins de la cabina fins que vingués la policia. El pla semblava fàcil, però no ho era gens! El primer pas va ser anar a buscar a recepció la còpia de les dues habitacions dels dos nois. Per això es van haver de disfressar de nois misteriosos amb la roba que hi havia a l’armari on s’havien amagat abans. En Joan estava vigilant els dos nois perquè no fessin res estrany. Mentrestant, la Rosa i l’Adrià es disfressaven. Necessitaven un esquer: havia de ser la Rosa, perquè ja la coneixien. El pla era que la Rosa es fes passar per un dels dos nois i corrés fins a la cantonada del passadís on l’estarien esperant en Joan i l’Adrià amb dos bastons. Col·legi Sant Miquel dels Sants

54

Certamen literari Sant Jordi 2010


El pla va sortir com ells esperaven i van poder tancar un dels dos homes, però ara faltava l’altre sospitós. Amb l’altre noi també seguirien el mateix pla. Primer, mentre la Rosa estava fent d’esquer, la va veure i va començar a córrer fins a la cantonada on l’esperaven en Joan i l’Adrià. Però no va anar tan bé com abans. El noi va parar els cops de bastó dels nens i tots tres van començar a córrer. Mentre corrien van pensar que el millor era separar-se per despistar-lo. Quan es van separar, el noi va decidir seguir en Joan. Els nens tenien un pla “B”. En Joan va dirigir el noi cap a la cabina i el sospitós va pensar que el nen era beneit i no sabia el que feia i el va seguir. Un cop dins la cabina del noi en Joan es va tancar al lavabo de tal manera que el noi no hi podia entrar. Quan el sospitós anava per sortir de la cabina van arribar la Rosa i l’Adrià i li van tancar la porta als morros. El presumpte segrestador havia estat derrotat per tres simples noiets de primer d’ESO. La Rosa i l’Adrià es van afanyar a explicar als professors tot el que havia passat i que en Joan estava atrapat en aquella cabina. Els professors es van afanyar a trucar a la policia, que va arribar molt ràpid, perquè traguessin en Joan de la cabina i detinguessin els dos nois. Al final els policies van detenir els dos segrestadors i també van treure en Joan de la cabina. La policia va donar dues medalles a cadascun dels nens: una per haver estat tan valents i l’altra per haver capturat aquells dos pintes que ja feia temps que empaitaven. També els van donar força diners. Era el millor viatge que havien fet mai i es morien de ganes d’explicar-ho als seus pares. El pare de la Rosa ja no va haver de tornar els diners que devia, gràcies a ella. I al final es van fer millors amics tots tres gràcies a aquell viatge.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

55

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer d’Educació Secundària

1r Premi llengua anglesa

The wind | Maria Casaramona i Camprubí Haiku That instant I thought That my long blonde hair wanted To escape from me

Col·legi Sant Miquel dels Sants

56

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària

2nr Premi llengua anglesa

Haiku | Núria Solerdelcoll i Vila

If it rains little Or if it rains a lot The rain is always wet

Col·legi Sant Miquel dels Sants

57

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer d’Educació Secundària

3r Premi llengua anglesa

Haiku | Júlia Vilà i Gallach

Everyone is nervous, Because we will be One more in the world.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

58

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer d’Educació Secundària

1r Premi Llengua francesa

Dans la mer | Júlia Traveria i Solà

L’infinité de l’horizon mouvement constant des vagues vie sous la mer Des milliers de bulles d’air qui luttent pour sortir les poissons nagent, passent devant mes yeux Je vois l’éclat de leurs écailles les plantes qui dansent, le rythme de la mer les objets perdus qui ne seront pas récupérés J’observe attentivement ce nouveau monde et je suis prêt à partir. Je sais que je reviendrai parce que je suis un plongeur

Col·legi Sant Miquel dels Sants

59

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer d’Educació Secundària

2n Premi Llengua francesa

Le printemps | Marta Soler i Ylla

L’hiver est mort le printemps se réveille arrive le bonheur coule la tristesse La première fleur violette naît dans un Bouganvillée vingt et un mars C’est printemps bonheur pour tout le monde enthousiasme pour tout le monde Contente je suis C’est déjà le printemps

Col·legi Sant Miquel dels Sants

60

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer d’Educació Secundària

3r Premi Llengua francesa

L’obscurité | Sara Barranco i Ereñas

Dans une belle nuit l’ obscurité est petite, parce que la lune fait un peu de lumière avec les chandelles que forment les étoiles grandes et belles. Elles existent quand le soleil se cache

Col·legi Sant Miquel dels Sants

61

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària

1r Premi

El jove paó reial | Clara Gómez i Gorchs Vet aquí una vegada un jove paó reial que vivia en un mas lluny de la ciutat. Un dia, va adonar-se que no podia passar-se tota la vida en aquella masia i va decidir d’anar-se’n a veure món. Va emprendre el seu camí just després de l’albada. Es va posar quatre pessetes a la butxaca, es va carregar el sarró a l’espatlla i se’n va anar tot xiulant. Va parar-se a dinar sota un vell roure. Va menjar de gust i es va posar a fer una bona becaina a l’ombra de l’arbre. En despertar-se, s’adonà que no estava repenjat a la soca d’un vell roure, sinó que es trobava a dins d’una gran cova, a les fosques. S’aixecà i va deduir que estava en una mena de gàbia ja que va donar-se un fort cop al cap. Era dins la cova del llop i aquest volia menjar-se’l. No sabia què fer. Es va posar a suar en veure les lluents i afilades dents del ferotge llop que, en aquell moment, entrava a la cova amb una espelma a la pota. Sabia que acabaria fregit i a la panxa de l’animal i va passar-se diversos dies menjant de valent perquè el llop tingués un bon àpat. El dia que el llop va posar la clau a la gàbia i aquesta es va obrir, el jove paó va sortir corrents, més de pressa que el vent. El llop, amb cara de babau, no va poder reaccionar a temps i el jove paó es va poder escapar. Va córrer tant com va poder fins al vespre. No sabia on anar, ja que ja era fosc i no coneixia el territori. Tot d’una es va encendre una petita llumeta davant seu. Era una diminuta cuqueta de llum que brillava com un estel. Tot seguit en van aparèixer més, del nores, tal com havia passat a la primera. Van decidir ajudar-lo, mostrantCol·legi Sant Miquel dels Sants

62

Certamen literari Sant Jordi 2010


li el camí del castell. Va seguir-les una llarga estona. La capa de núvols que cobria el cel va deixar anar una forta tempesta i el jove paó reial veié, dalt d’una muntanya, unes llumetes. Era conscient que el castell era lluny, però hi arribà corrents. S’hi va acostar, seguint les cuquetes de llum. Va picar la porta, però s´hi sentia un ressò de buit. Va obrir la porta un elegant gall vestit amb un frac i amb un mocador plegat sobre l’ala. Va deixar passar el paó reial i li va posar una elegant manta de quadres a sobre. El majordom va demanar-li qui era i d’on venia. En contar-li la seva historia, el majordom, meravellat, el va portar davant la paona reial, propietària del palau. El jove paó, amb l’ extraordinària bellesa que contemplaven els seus ulls, va quedar meravellat. La paona reial vestia amb un elegant vestit de color púrpura clar, guarnit amb llaços lila fosc. La dama va escoltar la historia del desconegut i ve quedar sorpresa de la seva valentia i coratge per escapar-se del llop. La dama va oferir-li una habitació àmplia i molt decorada. Anaven passant els dies i la paona i el jove paó estaven cada cop més enamorats l’un de l’altra. Un dia, passejant pels jardins de palau, es van trobar. Van demanar-se matrimoni mútuament, al mateix instant. La celebració es va fer al cap de tres setmanes; hi assistiren els cavallers, nobles i vassalls seus i del seu pare, el rei de rocadaurada. El casament va anar molt bé i van viure feliços i van menjar anissos.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

63

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària

2n Premi

Un rei just | Èlia Vilageliu i Jordà Fa molt i molt temps, en un país molt llunyà, hi viva un rei amb la seva esposa i els seus tres fills. El gran es deia Genís i era fort i valent, el mitjà es deia Marc i era molt llest i el petit es deia Roger i no era ni fort ni llest però era bona persona. Un dia la seva mare els va dir que el seu pare estava molt malalt. Van anar a trobar el metge i els informà que tenia una malaltia molt estranya i que només es podia curar barrejant tres ingredients molt difícils d’aconseguir: una flor màgica, aigua del gorg Negre i una pedra de sal. El seu pare els va encoratjar tot dient que qui aconseguís curar-lo seria el seu hereu, successor del seu tron. Tots tres van marxar a corre-cuita i agafaren una bossa plena de menjar, diners i una espasa cada un. Van passar dies i dies, camina que caminaràs, i els nois no trobaven cap dels ingredients màgics. Un dia, tot passant per un caminet van trobar una velleta asseguda en una roca que els va demanar si li podrien donar una miqueta de menjar. El gran i el mitjà van fer veure que no la sentien i el petit se’n va compadir i li va donar un tros de pa i formatge que portava. La velleta, molt agraïda, li va donar d’amagat una pedra blanca com la sal. Els seus germans se’n van burlar i li van dir que no n’hi donarien pas, del seu menjar, si després el repartia als pobres. Camina que caminaràs, van arribar a un pont vigilat per un guàrdia, molt trist perquè havia perdut la seva espasa. Els va demanar si en tenien alguna perquè ell pogués continuar fent la seva feina. En Genís i en Marc li van dir que no li podien pas donar les seves perquè, si no, quedarien desprotegits, Col·legi Sant Miquel dels Sants

64

Certamen literari Sant Jordi 2010


però en Roger li va donar la que portava. El guàrdia li va omplir la bóta amb aigua del gorg i li va fer una abraçada abans que continués el camí. Tot passant per un bosc espès i frondós es van trobar una nena petita que collia flors amb un cistellet vell i espatllat. Tota contenta els demanà diners per poder-se’n comprar un de nou. El germà gran i mitjà la van enganyar dient que no en tenien, de diners, però en Roger li va fer pena i li va donar els seus. La nena el va somriure i li regalà la flor més maca que havia collit. De cop i volta sentiren un soroll que cada cop es feia més fort: croc, catacroc, catacrooc, catacroooc... Quina sorpresa! Era el missatger del seu pare! Els va dir que no perdessin el temps i tornessin a palau perquè el rei s’estava morint. Quan van arribar en Genís i en Marc ploraven perquè no havien estat capaços de salvar al seu pare. Però en Roger, molt decidit, va córrer a trobar el metge i li donà els tres regals que li havien ofert. El metge va preparar un beuratge amb l’aigua del gorg Negre, la pedra de sal i la flor màgica. Quan el rei es prengué aquesta medicina es revifà i recobrà la salut de cop. Els dos germans, sorpresos, van aprendre la lliçó: en lloc de burlar-se de la gent el que havien d’haver fet era ajudar-los. Tots dos entengueren que en Roger seria un bon rei, just i compassiu.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

65

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària

3r Premi

La font de la salut | Alba Castanyer i Costa Vet aquí una vegada, en un poble molt llunyà, hi havia un home molt, molt pobre que tenia dos fills. El fill gran es deia Pere, era molt cregut i orgullós. En canvi el fill petit, que es deia Jaume, era molt humil i amable. Un dia el seu pare es va posar malalt i els va demanar que anessin a buscar la font de la salut i que li portessin una bóta plena d’aigua d’aquesta font. Tots dos volien ser els primers en portar l’aigua al pare, així que dit i fet, van marxar cap al bosc. En Pere que era més ràpid va començar a córrer bosc endins. Quan va parar un moment per descansar i fer un glop d’aigua, va topar amb un dimoni que anava disfressat de pastor. El dimoni li va preguntar: - Pastor, pastor, que no sabria pas cap on es va a la font de la salut? I el dimoni li respongué: - Pere, Peret Tu que ets el més grandet Que voldries fer una carrera contra mi? Si guanyes et diré el camí i si perds hauràs de venir amb mi. En Pere com que era tan orgullós i sabia que el podia guanyar li va dir: - I és clar que sí. Que no saps que et guanyaré? Així doncs van començar la carrera. En Pere li portava molt avantatge i com que sabia que el guanyaria va parar a descansar i a veure aigua. Mentre descansava va veure una velleta. La vella li va dir: -Senyor, bon senyor, que em podria ajudar? Col·legi Sant Miquel dels Sants

66

Certamen literari Sant Jordi 2010


a la ciutat vull anar, però el camí no sé trobar. - Ho sento molt, però és que ara no tinc temps. Estic fent una cursa contra un senyor. La velleta li respongué: - Que no ho veu senyor? aquell home és un impostor, l’enganyarà, i les conseqüències haurà de pagar. En Pere va marxar sense escoltar les advertències de la velleta. Així doncs, quan va arribar a la clariana on hi havia la meta, va veure el dimoni jaient sota l’ombra d’un arbre, havia fet trampa, havia agafat un camí més curt. Quan en Pere s’hi va acostar el dimoni es va treure la disfressa de pastor que duia i es va emportar en Pere a l’infern. En Jaume també va anar pel mateix camí que en Pere i es va trobar el dimoni disfressat de pastor. Aquest li va dir: - Jaume, Jaumet, tu que ets el més petitet, que no voldries fer una carrera contra mi? si em guanyes et diré el camí, si perds hauràs de venir amb mi. En Jaume va veure que era l’única oportunitat que tenia de trobar la font de la salut i de salvar el seu pare i va acceptar l’oferta del dimoni. Dit i fet, que van començar la carrera. Quan en Jaume es va parar a descansar, va veure la velleta. La vella li preguntà: - Senyor, bon senyor,

Col·legi Sant Miquel dels Sants

67

Certamen literari Sant Jordi 2010


que em podria ajudar? a la ciutat vull anar però el camí no puc trobar. En Jaume va ajudar a la velleta a tornar a la ciutat. Quan van arribar a la ciutat, la velleta li digué: - Jaume, gràcies per ajudar-me a arribar fins a la ciutat, com que te’n dec una, et dono aquesta pinta d’or. Com més a prop siguis de la font de la salut més brillarà la pinta, quan hi arribis dóna-li la pinta a una dona d’aigua i ella et deixarà agafar aigua de la font. Té també et dono aquest collaret que et pot ser de gran ajuda. Tal com va dir la velleta, en Jaume va agafar la pinta i el collaret i va començar a buscar la font de la salut. Busca que buscaràs, que en Jaume va trobar la font de la salut, va donar la pinta d’or a una dona d’aigua i aquesta li va deixar omplir la bóta d’aigua de la font. La dona d’aigua com que tenia el do de saber tot el que passaria li va explicar què li havia passat el seu germà. En Jaume es va posar molt trist. Quan ja anava per marxar la dona d’aigua li va veure el collaret que portava penjat i li va dir: - Jaume! Espera’t! Et proposo un tracte. Si tu em dones el teu collaret, jo aniré a parlar amb el dimoni i faré que tregui el teu germà de l’infern. Tracte fet? - Tracte fet! Així doncs, en Jaume li va donar el seu collaret a la dona d’aigua. Aquesta va anar a parlar amb el dimoni i va aconseguir que deixés sortir en Pere de l’infern. En Jaume i en Pere van tornar a casa. Van curar el seu pare. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

68

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària

1r Premi llengua anglesa

Haiku | Arnau Sadurní i Wider In the darkest night Two wonderful eyes Await their prey

Col·legi Sant Miquel dels Sants

69

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària

2n Premi llengua anglesa

Haiku | Clara Gómez i Gorchs The blue bird catches my eyes with a song

Col·legi Sant Miquel dels Sants

70

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària

3r Premi llengua anglesa

71

Certamen literari Sant Jordi 2010

Haiku | Marta Clos i Sansalvador

Col·legi Sant Miquel dels Sants


Segon d’Educació Secundària

1r Premi Llengua francesa

L’exil | Andreu Soldevila i Castany

Les gens partent, ils ne veulent pas rester. Des terres abandonnées, des mas effondrés : C’est tout ce qui reste de ces terres. Les avions de guerre bombardent les longues chaînes de gens innocents, qui marchent désespérés vers l’ouest et cherchent la liberté. Et moi ici, de l’orphelinat au milieu de la route de la soie j’observe le visage des mes élèves et je vois qu’ils n’oublient pas ceux qui ont cru qu’un jour ils seraient à nouveau libres Leurs parents

Col·legi Sant Miquel dels Sants

72

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària

2n Premi Llengua francesa

Lune | Martí González i Solà

La lune brille au milieu des étoiles Elle brille bien qu’elle soit seule pour nous elle est très grande mais pour le soleil c’est comme une étoile négligeable La lune pour nous est un grand destin un lieu où uniquement il y a les gens les plus intelligents et courageux du monde Nous avons déjà fait très mal à notre planète Pourquoi nous allons sur d’autres mondes si sur la terre nous n’avons pas encore résolu nos problèmes ?

Col·legi Sant Miquel dels Sants

73

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària

3r Premi Llengua francesa

Le printemps | Pau Benito i Buch

La saison où la nature fleurit Maintenant, une belle feuille qui tombe de l’arbre la saison pour tomber amoreux. Maintenant, des couples se promenent dans les paysages beaux la saison où l’on ressent le calme et la vitalité Maintenant, la vie continue et le temps ne s’arrête pas La tempête menaçante a commencé à l’horizon les animaux se cachent en attendant le beau temps la lumière du soleil me porte l’espérance les animaux sortent à nouveau l’éclat de vie m’émeut et me refait Je vois, finalement, le chemin que je vais suivre.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

74

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària

Premi Llengua alemanya

Die Gefühle | Judit Matas i Font

Mein Leben ist sehr kurz im Vergleich zum Leben der Welt. Aber es ist voller Gefühle, helle und dunkle, gute und schlechte, glückliche und traurige. Aber sie sind ein Tropfen Rührung im Vergleich zum Ozean der Welt.

Els sentiments La meva vida és molt curta en comparació amb la vida del món. Però està plena de sentiments, clars i foscos, bons i dolents, feliços i tristos. Són però una gota d’emoció en comparació amb l’oceà del món.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

75

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària

1r Premi

La piragua | Xavier Soler i Collell

Cavalcant pels rius, dansant per les aigües, atractiva mirada que li donen els arbres. Sota la llum del sol, sota la fosca nit, entre magnífics paisatges, dansant per les aigües. Immensa foscor, enmig dels paisatges, solitud inhumana, cavalcant per les aigües. Sota la llum del sol, sota la fosca nit, entremig dels arbres, dansa la piragua.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

76

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària

Segon Premi

Etapa | Carla Pagespetit i Coma

Segueixo en aquest món vull sortir-ne, anar cap a altres bandes i saber el que és viure. Vull intentar deixar enrere, tot aquell passat incert. Vull intentar deixar enrere, totes les històries que conservo en un present. Serà com renéixer i començar una nova etapa, que no conec, serà com créixer i deixar el camí desert.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

77

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària

3r Premi ex aequo

Res, ningú | Meritxell Lladó i Vilar

Un cor sense batecs, una paraula sense lletres, un mirall sense reflex, un riu que està sec. Res, ningú. Una nit sense estrelles, un llapis que no escriu, un llum que no brilla, un ocell sense niu. Res, ningú. Un gos perdut enmig de la boira, una puput alçant el vol tota sola, un vell savi que ha perdut la memòria, un objecte oblidat, lluny de la nostra història. Res, ningú

Col·legi Sant Miquel dels Sants

78

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària

3r Premi ex aequo

La imaginació | August Josep Boza i Diéguez

La bellesa infantesa quins temps passats només poden retornar si t’atreveixes a imaginar. No és una casa no és un cotxe no és un cavall amb ira només és una simple cadira. Un món nou per descobrir que les portes acaba d’obrir i només s’hi pot entrar si et poses a imaginar. No és un tren no és un avió no és un camió només és una simple caixa de cartró.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

79

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària

1r Premi Llengua anglesa

Never | Olga Rodríguez i Ramírez

A book that is going to remain blank forever, Two looks that are never going to meet, A flower that is never going to grow, A candle that is never going to be lit, A new way that is never going to be started, powerless, it beats me, I give up …

Col·legi Sant Miquel dels Sants

80

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària

2n Premi Llengua anglesa

The past is past | Marc Almató i Sadurní

Because you arouse all my emotions. Now I understand that nothing was real, That you only wanted to see, If how you want is how I could be. Now it has been a long time, And nothing has changed in my heart.. I feel the same as some days ago, And I don’t want to feel like this anymore. You are so smart to see, That like this isn’t how I want to be. So why don’t you try to solve this? Maybe because now you like it as it is? I don’t want to lose you Although your love isn’t true. I don’t want to know more options Because you arouse all my emotions.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

81

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària

3r Premi Llengua anglesa

The Butterfly | Jordi Sala i Martínez

The butterfly jumps in the air It is flying in the spring day It moves its powerful, beautiful and precious wings In the light of a clear and sunny day It stops in a large carnation And looks around her With an incredible silence To return to fly. It has seen a bird on a tree She goes out flying, scared She goes up and down Until it finds a field of sunflowers Where it camouflages It is full of delicious small insects For the simple and disturbed butterfly.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

82

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària

1r Premi Llengua francesa

C’est fini | Olga Rodríguez i Ramírez

Je ne peux pas éviter de me sentir coupable quand tu me regardes avec tes yeux tristes teintures de mer. Je ne peux pas éviter de regretter tout ce qui s’est passé quand je vois comme le sourire s’efface de ton visage. Je ne peux pas éviter de regarder en arrière quand j’entends tes pleurs noyés dans la peine et la douleur. J’ai besoin de regarder en avant, de continuer à marcher, d’oublier tout et de continuer à rêver.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

83

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària

2n Premi Llengua francesa

Cauchemars | Bruna Pérez i Turu

Tout était obscur la nuit envahissait mon âme j’avais peur, je me sentais seule et j’ avais froid Enfin ce cauchemar a fini. Maintenant rien n’importait déjà seulement recommencer à nouveau et laisser ces cris d’enfants après être mort ces mains qui s’éteignaient ces yeux qui se fermaient…

Col·legi Sant Miquel dels Sants

84

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària

3r Premi Llengua francesa

Des mots | Laura Donadeu i Casassas

Des mots sans sens des mots qui ne signifient rien et d’autres qui signifient tout Mais que des mots. Des mots qui ne signifient rien quand ils sont seuls mais des mots qui ensemble arrivent à tout nous dire Des mots que tu peux effacer et des mots que tu peux réécrire, mais que des mots !

Col·legi Sant Miquel dels Sants

85

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària

Premi en Llengua alemanya

Peter Pan | Carla Pagespetit i Coma Wohin willst du gehen? Jedesmal, wenn du die Augen schlieβt, er bringt dich da. Du musst nur an das Unglaubliche glauben, du musst etwas Unvorstellbares vorstellen und du musst von etwas Unmögliches träumen. Er ist immer ein Kind, er liebt gegen Piraten kämpfen und bis zum Ende vom Himmel fliegen. Und dies kann er nur im Land von Nunca Jamás. Er geht grün angezogen, Campanilla begleitet ihn immer. On vols anar? Cada vegada que tanquis els ulls, ell t’hi portarà. Només has de creure en allò increïble, només t’has d’imaginar allò inimaginable i has de somiar en alguna cosa impossible. No deixa de ser un nen, li agrada lluitar contra pirates i volar fins al final del cel. I això només ho pot fer al país de Mai Més. Va vestit de color verd i la Campaneta sempre l’acompanya.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

86

Certamen literari Sant Jordi 2010


Quart d’Educació Secundària

1r Premi

Mirablau | Laia Moral i Ripollès Ja era de dia i la Carolina es dirigia cap a palau tant ràpid com li permetien les seves cames. En els seus 20 anys al servei dels marquesos de Rocabruna era la primera vegada que arribava tard. Quan ja estava a mig camí va passar un carruatge que es va aturar uns metres més endavant d’on ella es trobava. Un home va sortir i li va preguntar: - On va amb aquestes presses, senyora? - Noble senyor, sóc la dida de la petita Adriana i faig tard! - Jo també vaig cap a palau, si vol pujar la portaré amb molt de gust. - Ho diu de debò? - va dir la Carolina emocionada – M’ha salvat! Mai li podré agrair prou el que ha fet per mi! Deu minuts més tard, la Carolina es trobava a la cambra de la petita Adriana, que ja no era tant petita, ja era una noieta de quinze anys, eixerida i desperta. Com cada matí va despertar-la, vestir-la i pentinar-la. Li va fer portar l’esmorzar i quan es disposava a sortir de la cambra, l’Adriana la va cridar: - Carolina, que anirem al poble, aquesta tarda? Segons sembla en Roland ja ha tornat i em podrà explicar una nova història. En Roland era el pare del jardiner dels marquesos de Rocabruna. Havia estat un viatjant i coneixia històries d’arreu del món. Havia marxat uns dies per anar a veure uns parents i l’Adriana tenia unes ganes boges de veure’l perquè li expliqués històries noves. La Carolina li va contestar que a la tarda havia de fer uns encàrrecs al poble i que si volia la podia acompanyar. La deixaria amb en Roland mentre ella feia Col·legi Sant Miquel dels Sants

87

Certamen literari Sant Jordi 2010


les compres i després la passaria a buscar. L’Adriana va saltar d’alegria i li va fer un bon petó a la galta. A la tarda, totes dues, es van dirigir al poble. L’Adriana va anar directament a casa d’en Roland, ell ja l’estava esperant amb una tassa de xocolata calenta i uns pastissets. - Hola Roland! - va saludar l’Adriana – Com ha anat el teu viatge? Saps alguna història nova per a mi? - I tant! - contestà en Roland – Seu, seu que ara començo. Mentre l’Adriana berenava, el seu amic va començar la narració. “Quan jo era petit, vivia en un poble de la costa oriental. El meu avi, que era pescador sempre explicava una bonica història d’amor a tothom que el volgués escoltar. Explicava que feia molts anys en aquell poble vivia una parella jove, en Miquel i l’Anna, que s’estimava molt. El noi també era pescador i sortia cada dia amb la seva barca mentre la seva estimada es quedava a casa. Vivien en una caseta a la vora del mar i a ella li agradava baixar fins a la platja a l’hora que tornava el seu estimat. El que ells no sabien, però, és que el mar sempre se la mirava quan anava a la platja. Es tornava de color blau intens perquè ella el veiés, li feia les millors de les onades per saludar-la i si hagués pogut l’ hauria besada. El mar estava enamorat de l’Anna! Un maleït dia el seu marit no va tornar. Ella el va estar esperant durant hores i hores, però no hi havia rastre ni d’ell ni de la seva barca. Tot el poble va ajudar a buscar-lo però no el van trobar. Ella baixava cada dia a la platja i el mar se la mirava amb el desig d’abraçar-la i acaronar-la. Diuen que la noia es va convertir en roca de tot el temps que passava mirant l’horitzó esperant que ell tornés i també diuen que el mar el té presoner i que quan hi ha una Col·legi Sant Miquel dels Sants

88

Certamen literari Sant Jordi 2010


tempesta és en Miquel que està lluitant amb el mar per poder sortir i reunirse amb ella.” - Oh! Quina història tan bonica i a la vegada trista! Roland, explica’m com és el mar. Jo no l’he vist mai. - Bonica, és molt difícil explicar com és el mar. És immens i més blau que el cel del migdia, a més et dóna una sensació d’amplitud i de llibertat molt gran. Contemplar-lo et fa sentir viu i lliure. - Quan sigui gran aniré a veure el mar. M’hi acompanyaràs? - Segur que sí! - va contestar en Roland. En aquell moment va entrar la Carolina i van haver de tornar a casa. Quan van arribar, es van adonar que hi havien visites al palau. La Carolina va reconèixer l’home del carruatge que l’havia portat al matí. Els pares de l’Adriana les van fer passar al saló i els hi van dir que tenien una gran notícia per la noia. Li van presentar al noble que havia arribat: - Adriana, volem que coneguis al duc de Terraferma, el teu futur espòs! La noia es va quedar bocabadada, blanca com el paper. No podia ser, aquell noble tenia cinquanta anys, com a mínim. Ella no es volia casar encara, havia de fer moltes coses abans de casar-se i, sobre tot, volia veure el mar. Es va posar a plorar i va marxar corrents cap a la seva habitació sense dirigir la paraula a ningú. Els pares no sabien com excusar-la davant del seu promès. Li deien que era jove, que la notícia l’havia trasbalsat. El noble que s’havia casat dues vegades i era vidu, per sort, ho va entendre. Van quedar que a l’endemà tornaria a palau per parlar amb ella i intentaria convèncer-la. Els pares van intentar parlar amb ella aquella nit. Col·legi Sant Miquel dels Sants

89

Certamen literari Sant Jordi 2010


- Adriana, si us plau, escolta’ns. El duc de Terraferma, és una bona persona. Ell et cuidarà i et donarà una llar i una família. Bonica, és el millor per tu. - Que no ho enteneu, eh? Jo vull veure el mar! No m’ho podeu negar, això! A més jo no l’estimo el duc. No em vull casar amb una persona que no estimo. No ho faré mai, ho sento, pares! - Ja t’ho pots treure del cap, això d’anar a veure el mar. Quines bestieses! Tu faràs el que la teva mare i jo diguem i prou! No vull sentir cap més queixa! Demà vindrà el duc a parlar amb tu i esperem que et comportis com cal! L’Adriana es va passar tota la nit plorant sense dormir fins a la matinada. A l’alba, en Jofre, el jardiner i fill d’en Roland la va sentir mentre tallava les roses i la va cridar per la finestra: - Adriana, què et passa? Per què plores? - Jofre, sóc molt desgraciada. Els meus pares em volen casar amb un vell i jo no l’estimo. Jo vull anar a veure el mar, no vull quedar-me a casa cuidant d’un vell! - No et preocupis, bonica. Farem una cosa. Et portaré a casa el meu pare a veure què podem fer! - Els meus pares em vigilen! Com ho farem? - Li demanarem ajut a la Carolina. Li direm als teus pares que l’has d’acompanyar al mercat a comprar una cinta per posar-te ben bonica pel duc. I així ho van fer. La Carolina va anar a buscar a l’Adriana i en Jofre i van anar cap a casa d’en Roland. Quan es va assabentar del que havia passat, es va posar molt seriós i els va dir als joves que encara que marxessin, els marquesos els trobarien i s’enfadarien molt. Era millor donar la cara i tractar de Col·legi Sant Miquel dels Sants

90

Certamen literari Sant Jordi 2010


convèncer-los. L’Adriana no volia tornar a palau, però al final va reconèixer que era el millor. Quan van arribar van veure el carruatge del duc. L’estava esperant. L’Adriana es va posar molt nerviosa i no sabia ben bé què dir. Al final no va fer falta dir res. El noble duc es va dirigir a la jove noieta i als seus pares, i els va dir: - Marquesos de Rocabruna i Adriana, lamento haver-los fet patir d’aquesta manera. He estat rumiant tota la nit sobre les paraules d’aquesta jove i crec que té raó. Jo sóc vell i ella és una noieta amb tota la vida per davant, per fer totes les coses que vulgui. Jo no sóc ningú per impedir-li que faci realitat els seus somnis, per tant, renuncio a aquest casament. També els voldria dir que jo com a duc de Terraferma tinc unes possessions i un castell al poble de Mirablau, al costat del mar, i per això els convido a passar l’estiu al meu castell i així aquesta noieta podrà veure per fi el seu desitjat mar. Podrà complir el seu somni. Tota la família es va quedar sorpresa per la proposta del duc. L’Adriana se li va llençar als braços tota emocionada i li va agrair de tot cor els seus bons sentiments. I així, el primer dia de juliol, tota la família amb la Carolina inclosa se’n van anar cap a Mirablau a passar les vacances d’estiu a la vora del mar.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

91

Certamen literari Sant Jordi 2010


Quart d’Educació Secundària

2n Premi

Caterina del Ripollès | Sandra Nuri i Pradell Antigament, quan es feien servir espelmes als castells i les cabanes i les batalles eren molt corrents, a l’Edat Mitjana, les noies no tenien la possibilitat d’escollir el seu marit ja que el matrimoni era un acord que havien fet les seves famílies quan gairebé encara no havien nascut. Les dames que s’oposaven a aquest matrimoni acordat eren condemnades a mort o ingressades en un convent de monges. Aquest va ser el cas de la Caterina, la pubilla de la Torre del Riu.. - Però pare, que no ho voleu veure? Jo no l’estimo aquest cavaller! - Caterina, filla, obeeix el teu pare o sinó serà pitjor per a tu. Ja saps que aquesta tradició ve de moltes generacions anteriors i, avui, tu la compliràs. - No, per molt que em dolgui desobeir-vos, i m’entristeixi prendre aquesta decisió, em prenc la llibertat de decidir jo amb qui vull passar la resta de la meva vida, de decidir al costat de qui vull envellir. - No serà tanta la teva llibertat Caterina, ja que si no contraus matrimoni amb Dom Joanot del Ripollès seràs ingressada al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Una última oportunitat és la que et dono, estimada filla, si no vols ser ingressada al monestir on, dissortadament, acabaràs la resta dels teus dies. - Si no em doneu cap més alternativa, així sigui. Ingresseu-me al convent, pare. Caterina, amb llàgrimes als ulls, anà a la seva cambra a preparar l’equipatge. La seva dama de companyia, Ermessenda, ja l’estava esperant. Ermessenda la intentà consolar, però totes les paraules de consol no foren suficients per Col·legi Sant Miquel dels Sants

92

Certamen literari Sant Jordi 2010


tranquil•litzar la Caterina. Carregaren l’equipatge a les burres i emprengueren el viatge al migdia. El cel era ennuvolat, s’hi podia llegir una futura tempesta car el cel estava molt negre, el vent bufava amb molta força enduent-se tot el què es posava pel seu camí. Era un dia fosc, tètric i turmentós. El vent cada vegada bufava amb més ira, semblava que estigués enfadat, i empenyé els espessos núvols carregats d’aigua, que descarregaren sobre el camí que Caterina i Ermessenda seguien. Era tanta la força que la tempesta adquiria per moments, que les dues dames s’hagueren de refugiar en un hostal que trobaren a la vora del camí. Allí passaren la nit i, a trenc d’alba, quan el temporal minvà, les dues dames emprengueren de nou el seu camí. Les burres avançaven més lentament que de normal, ja que el fang del camí feia feixuc al seu pas i així es retardaren algunes hores. Atravessaren el pont de St. Joan de les Abadesses, creuaren aquell poble format per poques cases i després seguiren per un camí de carro, que els alts avets el cobrien per complet. Per les seves escletxes deixaven entrar tímids raig de llum. Era un bosc ombrívol, amb molt de verd. Arribaren al convent. - Toc, toc- no obtingueren resposta.- Toc, toc- tornaren a insistir. - Ja va, esperin.- contestà un fil de veu. – Bon dia tinguin, senyores, què desitgen? - He vingut a acompanyar la meva senyora, ja que per petició del seu pare ha de ser ingressada al convent.- va respondre Ermessenda, tot ensenyant-li el document signat pel seu pare. - D’acord, no es quedin a la porta, que fa fred. Passin, passin. Quan encara no feia una setmana que Caterina havia entrat al convent, fou Col·legi Sant Miquel dels Sants

93

Certamen literari Sant Jordi 2010


anomenada Sor Virginitat. També li assignaren una tasca com s’havia assignat anteriorment a les altres monges. La tasca que li encomanaren a Caterina fou la de tractar amb el cellerer, cada dia a les set del matí, i preparar el dinar per a tota la germandat. Resulta, però, que a les set del matí del dia següent no aparegué el cellerer, sinó un noi jove, molt ben plantat, amb una mirada que enamorava. - Maria! Que no obres la porta a aquest pobre cellerer?- Cridà després d’haver estat una bona estona picant. Caterina, corregué cap a la porta, l’obrí d’una revolada i digué: - Shtttt! No cridi si us plau, que despertarà a les germanes. - Perdoni germana, veig que és nova, no? Com es diu? - Sor Virginitat, i vós? - No, no et demano amb quin nom t’han batejat, sinó quin és el nom que els teus pares et donaren. Em presento, sóc Galceran, per servir-te. - El nom amb el què els meus pares em batejaren fou Caterina, la pubilla de la Torre del Riu. - Doncs Caterina, aquí tens l’encàrrec, a reveure. Ah, i el pròxim cop no em tinguis tanta estona en espera! I abans que Caterina pogués pronunciar ni tan sols una paraula Galceran s’esfumà. Caterina agafà les caixes, les entrà dins la cuina i començà a posar els aliments al lloc que els hi corresponia. Mentrestant, una noia amb la pell blanca i fina com la del marbre tragué el cap per la porta i digué: - Bon dia tinguis germana, sóc Sor Puresa. Ahir, la mare superiora Abadessa Col·legi Sant Miquel dels Sants

94

Certamen literari Sant Jordi 2010


em digué que et donés un cop de mà ja que ets nova en tot això. - Oh, gràcies. No saps pas com t’ho agraeixo, tots aquests aliments em tenien ben amoïnada. - Tranquil•la, que jo t’ho ensenyaré. Les dues germanes parlaren i parlaren, semblava que s’entenien d’allò més bé. Violant –que aquest era el nom de bateig de Sor Puresa- li ensenyà tot el que Caterina necessitava aprendre per a poder realitzar les tasques encomanades amb èxit. Els dies avançaren, i amb ells l’amistat de Caterina i Violant. S’havien convertit en verdaderes amigues, en germanes. Un matí de tardor, després que el cellerer els dugués l’encàrrec, Violant, en veure la manera en què Caterina el mirava, li digué: - Ai, ai, ai... Que em sembla que algú s’ha enamorat del jove Galceran. - Ai ximpleta, però amb què em surts tu ara? - Caterina, no t’enganyis, el jove Galceran t’agrada, es veu en la teva mirada, no em menteixis a mi. No cal ser gaire expert en amor per descobrir tal evidència. El to vermellós que el rostre de Caterina adquiria per moments la delatà. Després d’aquell dia, Violant i Caterina no parlaven d’altra cosa que no fos de Galceran, fins que arribà el dia en què Violant decidí d’escriure-li una nota i donar-li el dia següent al cellerer. A la nota hi escrigué: “Galceran, Caterina està bojament enamorada de vós, però per motius reCol·legi Sant Miquel dels Sants

95

Certamen literari Sant Jordi 2010


ligiosos li està estrictament prohibit mostrar els seus sentiments a cap home. Així que ho faig jo. Ella no n’està al corrent d’aquesta nota, per tant, si vós l’estimeu us presentareu a sota del balcó on hi ha una tulipa blanca quan la llum de les estrelles es reflecteixi als estanys. Al contrari, si no us presenteu, no ferireu els seus sentiments i jo sabré la veritat i intentaré que Caterina deixi de pensar constantment en vós.” A les set, com cada matí, se sentia el so del picaportes colpejant contra la fusta de la porta insistentment. Com de normal, les dues germanes obriren la porta a Galceran, però aquell dia va passar una cosa diferent, Violant es despedí de Galceran amb dos petons. Però el que Caterina no veié és que fou una estratègia de Violant per tal de poder posar la nota a la butxaca petita de la bossa, que Galceran duia penjada a l’espatlla, i que ella no se n’adonés. En aquell instant, Caterina interpretà d’una manera errònia la situació i actuà com un infant a qui li prenen allò més preuat per a ell. Malpensà de Violant i arribà a la conclusió que en aquest món ja no hi havia ningú en qui poder confiar, ja que Violant, tot i saber quins eren els seus sentiments cap a Galceran, actuà com actuà. Fou el dia en què decidí d’escapar-se d’aquell convent. Aquell vespre Caterina no baixà a sopar, mentí a les seves germanes dientlos que no es trobava bé. Així doncs, el moment idoni per idealitzar la seva fugida era quan totes estaven reunides al menjador. Mentrestant, Galceran estava sota el balcó de la tulipa blanca, esperant que algú sortís al balcó, Col·legi Sant Miquel dels Sants

96

Certamen literari Sant Jordi 2010


però la seva sorpresa fou que Caterina sortí corrents per la porta i en un instant s’endinsà en l’espès bosc. Galceran s’estranyà molt i decidí seguir-la. Era una nit en què la lluna era plena i el cel molt estrellat. Es podien sentir els udols dels llops a la llunyania i el so que es produïa quan el vent feia dansar les branques dels arbres. L’impuls que feia que Caterina corrés no era el d’arribar a cap lloc, era l’impuls de posar fi a la seva vida i acabar amb tot aquell sofriment ben aviat. I sense saber en quina direcció corria ni a on volia anar a parar, després de córrer cinc minuts en aquell espès bosc, arribà al pont de Sant Joan de les Abadesses. Caterina estava en un estat de xoc que no li permetia de raonar les coses, i amb això que s’acostà a la barana del pont i s’hi enfilà. Galceran corregué rere seu, però en arribar al pont, el primer que veié fou la figura de Caterina desplomant-se sobre el riu. La seva reacció va ser encara més precipitada que la de Caterina i es tirà també del pont. Caterina es trobà suspesa en l’aigua, li semblava que el temps no transcorria, que no es movia, però cada cop s’enfonsava més i més. Galceran nedà i nedà cap a la profunditat del riu i per fi trobà la Caterina. Ella notà com una càlida mà l’agafava pel seu delicat canell. Obrí els ulls i veié el rostre de Galceran. En aquella mirada s’hi podia llegir incertesa, desesperació, però el que hi dominava fou el sentiment de l’amor, tan intens com el que ella sentia per ell, un sentiment molt especial; va ser l’última mirada que Caterina recordà, car el cabal del riu era tan fort que no pogueren Col·legi Sant Miquel dels Sants

97

Certamen literari Sant Jordi 2010


lluitar contra ell i no aconseguiren mai més sortir a la superfície. En veure que no tenien cap esperança, Galceran rodejà amb els braços el delicat cos de Caterina i el corrent, cabalós, s’endugué riu avall els dos enamorats i es fongueren en les fredes aigües del riu Ter. Un dia d’estiu arribà una dama al convent que volia ingressar i se li assignà l’habitació de Caterina. Aquesta desféu el seu equipatge, obrí el bagul i a dins hi trobà, en un racó, un sobre vell i empolsinat. L’agafà, bufà la pols restant del pas del temps i l’obrí. A la carta hi posava: “Estimats pares, la decisió d’ingressar-me a un convent no fou la millor que vàreu prendre. No té cap sentit passar la resta dels meus dies empresonada en aquest convent. Jo vaig néixer per poder fer alguna cosa més a la vida, no per morir-me de malenconia. No estic feta per això, i si vaig pensar que ho suportaria, em vaig equivocar. Us vaig donar un gran disgust, ho sé, però estic molt trista. Per això, avui, marxaré i no tornaré mai més. El cabal del riu em conduirà cap a una altra llibertat. No us preocupeu, que allà on em dugui el riu estaré bé. L’aigua em va portar al convent i en aigua em convertiré. Atentament, la vostra filla Caterina que sempre us ha estimat.”

Col·legi Sant Miquel dels Sants

98

Certamen literari Sant Jordi 2010


Quart d’Educació Secundària

3r Premi

El cavaller del bosc profund | Marta Montpeyó i Garcia-Moreno El futur no sempre és com un s’espera. A vegades és millor, a vegades pitjor, però sovint només diferent. Per a en Silvà va ser totalment insospitat i força inversemblant. La nostra història se situa a l’inici de la seva adolescència. En aquella època en Silvà vivia al bosc proper al seu poble, un bosc que havia estat destruït uns mesos enrere pels homes del rei. Des de llavors havien vagarejat pel bosc buscant refugi, fins que s’havien instal•lat en casetes dalt dels arbres. Els pares, antics pagesos i artesans, s’havien convertit en bandolers i sobrevivien com podien. Tot això, però, semblava no preocupar els nens, que eren feliços i jugaven com si res, embadalits davant la bellesa del lloc on els havia tocat créixer i la constant aventura que vivien. El cas és que aquell dia de finals de tardor, en Silvà es trobava en una gran sala subterrània plena d’instruments estranys. Vosaltres segurament ho hauríeu qualificat de laboratori antiquat, però per a ell, fill d’un terrissaire i amant de la natura, allò semblava obra de Déu. Però el camí fins a aquell lloc no havia estat gens fàcil. Mentre explorava el bosc tot buscant bons llocs per jugar, havia anat a parar a una zona on alguns arbres encara eren verds, i semblava que fessin un caminoi cap a una cova apartada. Va entrar-hi i va esperar que els ulls se li adaptessin a la foscor. En una paret, va poder distingir uns símbols estranys. S’hi va acostar i, observant-los atentament va descobrir que podia entendre’ls. Deien alguna cosa d’enfrontar-se a decisions difícils i mostrar les pròpies virtuts per poder accedir a una gran font de coneixement i felicitat. I misteriosament aquest coneixement ja havia començat a arrelar dins seu, ja que tot i ser pràctica-

Col·legi Sant Miquel dels Sants

99

Certamen literari Sant Jordi 2010


ment analfabet va entendre aquella llengua estrangera i va saber com entrar. Amb compte, va prémer alguns símbols fins que la paret es va enfonsar tot mostrant un llarg passadís. Animat per la bona perspectiva i segur de sí mateix, en Silvà es va endinsar al desconegut. El primer que es va trobar en entrar a aquell fosc passadís va ser un gran riu d’aigües fosques i turbulentes que li impedia el pas. Va intentar buscar un lloc per on creuar, però cada cop que s’acostava a l’aigua una densa boira li impedia veure’s fins i tot els peus. Naturalment, creuar el riu a gual quedava totalment descartat, perquè no en sabia la profunditat ni l’amplada i les aigües estaven massa agitades. No li quedaven gaires opcions, però, i va intentar imitar Déu Nostre Senyor i caminar-hi per damunt. I li va funcionar força bé, tenint en compte que quan va posar el peu damunt de l’aigua tota la boira es va esvair i el riu va calmar-se, deixant veure dues cordes, antigues però gruixudes i resistents, que anaven d’un cantó a l’altre del riu i que li podrien servir de pont. Així que s’hi va enfilar com qui s’enfila a una branca i va travessar el riu. Un cop a l’altra riba en Silvà es va haver d’enfrontar a altres perills. Primer va haver de rescatar un nen una mica més petit que ell que s’estava ofegant al riu que ell tot just acabava de creuar, i que tan bon punt va sortir de l’aigua va marxar corrents i va desaparèixer en la fosca. També va haver de resoldre diversos enigmes i jocs visuals, enfrontar-se a animals salvatges i a les seves pors més profundes (bàsicament els soldats del rei), escapar d’un foc descontrolat que no va acabar de saber què cremava, ja que dins la cova només hi havia roca sòlida, etc. Però el més dur de tot era l’eterna foscor i soledat, que semblava durar hores i era tan densa que es podia tallar amb una espasa.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

100

Certamen literari Sant Jordi 2010


Les dues últimes proves van ser probablement les més difícils. En una havia de creuar un pont assotat pel vent que travessava un gran congost al fons del qual discorria un altre riu, i en l’última va haver de suportar la mirada penetrant de la criatura Ouròboros, la gran serp alada, unió dels quatre elements (terra, foc, aire i aigua) que envolta la terra per evitar que se separi. Segons els vells del seu poble, tenia la capacitat de llegir el cor de les persones i jutjar-les. En Silvà tenia por que no el cregués digne del tresor que anunciava la inscripció de la cova, però va reunir forces i va passar davant seu sense problemes. I per això allí estava ell, en aquell gran laboratori d’alquímia, observant embadalit tot el que veia. En posar el peu dins la sala, un seguit de torxes penjades de parets i columnes es van encendre com per art de màgia, i alguns aparells van començar a emetre estranys llumets i colors. En Silvà va vagarejar durant una estona pel lloc, remenant tot el que li semblava curiós i preguntant-se per a què servia i a qui pertanyia tot allò. Damunt d’un escriptori va veure un gran llibre enquadernat en cuir negre i amb lletres daurades. S’hi va atansar i el va obrir. Semblava una espècie de dietari, amb entrades de pràcticament cada dia que descrivien els experiments d’un gran savi. El diari començava així: “Allò que busques no sempre trobaràs. Si ets aquí, amic, vol dir has passat les proves i, com els grans cavallers antics, tens el poder per canviar les coses. Perseverança i saviesa tindràs com a aliats, però en aquests temps difícils no només t’hauràs d’enfrontar als enemics. Els pitjors perills són els que procedeixen del nostre interior, i cal ser molt més valent per enfrontar-s’hi que no pas si tens un drac al davant. Però el viatge no serà planer, puix tothom anhelarà el teu poder i intentarà arrabassar-te’l com sigui, per això cal que no

Col·legi Sant Miquel dels Sants

101

Certamen literari Sant Jordi 2010


revelis el teu secret a aquells en qui no confiïs la teva vida, o tots pagarem molt car el teu error. Avança amb valentia, sigues prudent i hàbil. Segueix el camí que se’t mostra aquí i ajudar el món podràs al moment de més necessitat. Fes cas al teu cor i segueix els presagis; reuneix-te amb mi al moment i lloc indicats. (...) Jo t’ensenyaré tota la saviesa d’aquest món, però només tu pots trobar el camí veritable si el cerques de veritat. En aquest llibre trobaràs tot el que necessites, i amb mi aprendràs les arts de lluita i paraula, les ciències i astrologia.” En Silvà sentia la veu del misteriós autor del llibre, anomenat Zoil, embolcallant-lo i captivant-lo amb les seves boniques paraules plenes de bondat i saviesa. Li havia posat la por al cos, però estava disposat a superar el repte, pel bé de tots. El llibre seguia descrivint els invents del mag, cada un més sorprenent que l’anterior. De cada cosa que llegia se’n formava una imatge a la seva ment que llavors prenia forma i es dipositava en algun lloc de la sala. I en aixecar la vista el va veure allà palplantat, alt i majestàtic, amb una llarga barba trenada: el mag Zoil, que l’observava fixament envoltat d’un halo de llum blanca i divina. Però no era real, sinó una figura incorpòria que, tanmateix, li serví durant molts anys per aprendre els misteris de l’Univers. Parlà amb ell llargues hores i aprengué més del que la humanitat sap a hores d’ara, perquè Zoil li va revelar que, tot i que no era un àngel tal com l’entenien els cristians, no distava gaire d’aquesta definició, i que havia viscut antigament a la Terra i des de llavors havia cercat per l’Univers coneixement per transmetre als seus iguals. Segons Zoil, Silvà era humà però era un dels pocs escollits que apareixen de tant en tant per protegir-nos de grans perills que escapen a la nostra comprensió.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

102

Certamen literari Sant Jordi 2010


Per això durant molt de temps en Silvà desapareixia cada dia per anar a la cova. Va créixer en força, saviesa i valentia, i va adquirir capacitats sorprenents. I quan féu els vint anys el mag Zoil jutjà que ja estava preparat per a esdevenir cavaller, de manera que el jove noi escanyolit que havia entrat per primer cop a la cova en va sortir finalment com el cavaller Silvà del Bosc Profund. Es va donar a conèixer en unes justes convocades pel rei de França, i des de llavors es va anar forjant un nom. Va ser un gran cavaller, però mai ningú sabia on era ni què feia, però sempre apareixia en moments de necessitat per ajudar a la gent corrent dels abusos dels tirans. Corria la brama que també era capaç de controlar els quatre elements de la natura, que eren els seus aliats i amics. I així, durant un temps, el món va ser una mica millor. I tot i que molta gent provà d’aturar-lo, ell mai desistí ni es deixà vèncer, fins que la seva hora va arribar i l’edat féu presa d’ell. Silvà va deixar petjada en aquest món i va marxar feliç amb la mort, talment vells amics, perquè sabia que més gent com ell lluitaria per defensar els altres. I conten les històries que, quan aquell vell de robes fosques, llarga barba trenada i mirada riallera va exhalar el darrer sospir, un somriure de felicitat es dibuixà a la seva cara i una gran llum va sortir del seu cos, embolcallantlo fins que es van fondre en un sol ésser que va marxar cel enllà. I d’aquella gran persona sols en va el record de la gent i la voluntat de recerca d’un món més just.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

103

Certamen literari Sant Jordi 2010


Quart d’Educació Secundària

1r Premi Llengua anglesa

Nightlife | Georgina Garcia i Vilaseca

Among colorful lights and alcohol baths the problems seem blurred After the long night, When the city has hangover Short sweaty clothes And shit faces Walk on the embarrassing avenue Looking beyond the make-up You can check the excess What does the madness of the night do, That is like an addiction?

Col·legi Sant Miquel dels Sants

104

Certamen literari Sant Jordi 2010


Quart d’Educació Secundària

2n Premi Llengua anglesa

Homesick | Maria Espinosa i Vila

Haphazard hairstyle. Handshaking our hands. Healing our friendship. Halting our love. Heaping our memories. Heaving together. Hazy feelings. Helpless hearts. Holding a smile. Hissing our song. Homesick.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

105

Certamen literari Sant Jordi 2010


Quart d’Educació Secundària

3r Premi Llengua anglesa

Hidden feelings | Eva Bosch i Bosch

He’s sitting in class just doing nothing, he’s alone in his own world and he doesn’t want to let the others come in. His face is white with no expression, and his eyes are cold without much excitement about life. He’s just a young guy but his life is all in black, he’s just looking anywhere but he can’t escape from the hole he’s in. These days he doesn’t talk so much to his friends but I know that something is killing him from inside, I know you’re strong and you fight with all your courage but listen guy, I’m not going to let you fight alone.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

106

Certamen literari Sant Jordi 2010


Quart d’Educació Secundària

1r Premi Llengua francesa

Ne pas répondre | Anna Vila i Homs

Anxiété, nostalgie, faiblesse, obscurité, inquiétude, peur, angoisse, tristesse, stupidité, ignorance, tromperie, rage, dégoût. C’est comme être dans un seau plein de sable C’est comme être dans une petite chambre enfermée à clé C’est comme rêver à un clown terrifiant C’est comme quand l’haleine te manque quand tu cours C’est comme crier et que personne ne t’entende C’est comme parler et que personne ne t’écoute Impuissance, c’est ne pas pouvoir lui parler.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

107

Certamen literari Sant Jordi 2010


Quart d’Educació Secundària

2n Premi Llengua francesa

Lui | Cora Ortega i Cabanas

C’est lui qui me regarde C’est lui qui m’inspire C’est lui qui m’allume Qu’est-ce que je vais faire sans lui ? C’est lui qui me chouchoute C’est lui qui m’embrasse C’est lui qui m’encourage Qu’est-ce que ja vais faire sans lui ? C’est lui qui me fait plaisir C’est lui qui m’illusionne C’est lui qui m’aime C’est lui que j’aime

Col·legi Sant Miquel dels Sants

108

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer de Batxillerat

Atzar i Temptació

| Àlex Boza i Diéguez

| Marc Rivelles i Díaz

Col·legi Sant Miquel dels Sants

109

1r Premi poesia visual

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer de Batxillerat

2n Premi poesia visual

El so de les lletres | D铆dac Membrives i Barniol

Col路legi Sant Miquel dels Sants

110

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer de Batxillerat

3r Premi poesia visual ex aequo

La caixa tonta | Ignasi Bofill i Verdaguer | Anna Penella L贸pez de Aguilera

Col路legi Sant Miquel dels Sants

111

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer de Batxillerat

3r Premi poesia visual ex aequo

112

Certamen literari Sant Jordi 2010

Símbols | Laia Badia i Sanglas

| Meritxell Rafart i Riqué | Laura Vall i Badia | Yi Zong

Col·legi Sant Miquel dels Sants


Segon d’Educació Secundària

Sant Jordi | Marta Clos i Sansalvador

Col·legi Sant Miquel dels Sants

113

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària Sant Jordi

| Alba Castanyer i Costa Dibuix | Nil Espuña i Aumatell

Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

114

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Nimfa protectora | Judit Matas i Font

115

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Sant Jordi | Clara Gómez i Gorchs

116

Certamen literari Sant Jordi 2010


Dibuix | Mariona Colomer i Rosell

Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

117

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer de Batxillerat

Col路legi Sant Miquel dels Sants

118

Dibuix | Paula Oliver i Soley

Certamen literari Sant Jordi 2010


Dibuix | Martí Vivet i Escalé Tercer d’Educació Secundària Dibuix | Arnau Tarrés i Valldeneu Tercer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

119

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària Dibuix Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

120

| Joan Chércoles i Mercader Dibuix | Miquel Puig i Banús

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària Tercer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

121

Dibuix | Ignasi Sadurní i Viñas Dibuix | Núria Roviró i Càmara

Certamen literari Sant Jordi 2010


Dibuix | Sergi Colomé i Coromina Tercer d’Educació Secundària Dibuix | Pau Vancells i Pujan Tercer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

122

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

123

Dibuix | Paula Valls i Font

Certamen literari Sant Jordi 2010


Dibuix | Olga Rodríguez i Ramírez Segon d’Educació Secundària Dibuix | Andreu Soldevila i Castany Tercer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

124

Certamen literari Sant Jordi 2010


Dibuix | Albert Soldevila i Castany Tercer d’Educació Secundària Dibuix | Ferran Vilà i Sallach Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

125

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària Dibuix

Col·legi Sant Miquel dels Sants

126

| Aniol Torrents i Verdaguer

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

127

Dibuix | Berta Casellas i Erra

Certamen literari Sant Jordi 2010


Tercer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

128

Sant Jordi | Gerard Soler i Alonso

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer de Batxillerat

1r Premi Llengua anglesa

Even a blind man can see | Mariona Balart i Vila

... Our blood is all red-colored

our hearts an all-colored rainbow.

Dancing tears,

painted wings,

in winter’s heart

there’s alive a throbbing spring,

and at the rear of the endless nights,

comes a smiling dawn.

One step at a time...

Dear white blood brother, Slavery’s chain only fastens our hands, expel any consternation up to the triviality... the fount of delight is variety: When I began to flow through life, I was black by sheer chance; when I dealt with difficulty and came to fruition, I was opaque black; when longing days brighten up, I’m varnished black; when misfortune comes to light, I’m coffee-colored; when I take the last breath, I’ll be black everlastingly. Col·legi Sant Miquel dels Sants

129

Certamen literari Sant Jordi 2010


Whereas you, unique white man, when you once awoke from forty winks, you were soft pastel pink; when you reach the summit, you’re colored in pure white; when you’re bronzed, you’re light chestnut-colored; when you’re shamefaced, your cheeks blush into intense red; when you’re fearful, you’re greenish; when you’re frozen to the marrow, you’re rippled blue; when you’re laid up, you’re straw-colored; when you walk towards the opposite side of the river bank, you’ll be covered in fragile dust.

And so, ¿who is the color-coded man?

...only heart can distinguish what’s hidden

from eyes.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

130

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer de Batxillerat

2n Premi Llengua anglesa

Are you crying, Rosa? | Mercè Alemany i Chavarría I’m holding her hand. I don’t want to let her go. There’s only a lamp lighting the cold room. On the bedside table there’s a Mare de Déu de la Cinta figurine and a picture card of a Saint whose name I don’t know, a handkerchief, a pill tablet, a bottle of water, a couple of morphine syringes and the book “ How to look after a cancer sufferer at home”. She is lying on the bed and I’m sitting on a chair next to her, looking at her face. My heart aches with this vision. She. She looks so fragile, so weak. She is dying. She is awake but she looks like she is sleeping. Her eyes are nearly closed and in her right hand she is holding a fan. No one says anything. I can only hear the noise from de oxygen machine she needs to continue breathing. Suddenly she opens her eyes, looks at me and says: - Thanks for being here with me. I can’t take it anymore. I start crying quietly. - Are you crying, Rosa? I can’t answer. I can’t talk to her. My tears are falling on her hand. - There’s no need to cry. – She says – It is not worth. Her voice sounds sad, empty, cold, spiritless, just like her eyes. Her skin looks grey and dry. She has bruises on the hand I’m holding and her nails are black. There’s hardly any hair left on her head. I remember when I was a child. I loved to caress her long hair and she didn’t want me to do it. Now she has no hair. She closes her grey eyes and breathes strongly. And I say, “That’s one of the best reasons for crying in life. Cry for someone you love” Col·legi Sant Miquel dels Sants

131

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer de Batxillerat

3r Premi Llengua anglesa

Her | Anna Penella López de Aguilera Dear Diary, Today, I’m going to tell you about HER. I’ve always wanted to do so, but I’ve never had enough time with all my exams and stuff. She’s everything to me, but, on the other hand, she could also be nothing. I know I’m nothing without HER, and that with HER, I’m everything. She’s not only the first smile I see when I get to school, or the first hug, but she’s also the only one who makes me feel the happiness she’s got inside her. When I try to define the word “friendship”, many beautiful sentences come to my head, many proverbs which people use to express their feelings, but which mean no more than a few words; many of them, just used in order to do the right thing. The truth is that trying to define friendship is harder than it looks, but, nevertheless, I’ll give it a go. Sincerely, friendship is for me, the most valuable feeling that anyone can possess. There have been many situations together, many years with one another, smiles, hugs, many jokes, songs, misdeeds, but above all, we’ve had great laughs. Friendship means loving someone and knowing that SHE loves you too; giving it all for HER, knowing in return that she would give everything for you. Helping each other, loving each other, giving each other support, laughing at one another, and most importantly, laughing WITH each other. Having unforgettable moments with HER, but also, unavoidably, harsh and tough moments too. Just having someone next to you in your happy or easy moments of your life, and when the bad times come, that someone has gone, Col·legi Sant Miquel dels Sants

132

Certamen literari Sant Jordi 2010


does not make them a true friend, they’re nothing more than a “fair-weather friend”. She’s more than just a friend; actually, I would consider HER a twin sister, or another me. When we’re together, nothing and no one can stop us. They can keep on trying, but she and I will always have this special bond that at a glance you can see from a long way off. She’s like a gust of happiness and vitality in the mornings. You could even stand a few hours of Maths, or being punished with not having lunch just because you wanted to be punished with her. Seeing her there, in her usual waiting place, with her special way of sitting, looking around with her lost eyes, in the middle of a solitary park, just waiting for YOU, even though you’re both going to get punished for being late to the first class, makes you run to her and laugh your head off as you hug her as if it was the first time. It’s this sweet breeze she gives off that makes you fall in love with HER, and love her as you’ve never loved before, making you feel full, complete, when you’re with HER. It’s this gentle breeze she’s got, that even if you had just one friend in the whole wide world, you wouldn’t mind, even a tiny bit, because you’d still have HER, and that’s more than enough. She cheers you up when you’re feeling down, or even when you don’t need to be cheered up. SHE makes you roar with laughter like a child just by opening her mouth. SHE faces whoever for you, in any situation, more concerned with your welfare and your security than her own. SHE’s the one that has got your needs as a priority instead of hers. If you’ve got a bad day or you’re feeling depressed, or you’re not feeling well, she’s the one that, instead of telling you that it’s nothing, or trying to cheer Col·legi Sant Miquel dels Sants

133

Certamen literari Sant Jordi 2010


you up uselessly, she sympathizes with you, understands you, and without noticing, ends up in the same mood as you. I promise you, dear Diary, that she’ll NEVER let you down, and that SHE’s the BEST friend anyone could have. I promise you, people would kill to have a friend like HER, and not as a best friend, but just as a simple acquaintance. I don’t even know how lucky I am to have her with me, always. Every minute that passes by, every second, I know she’ll be available for me, any day, at any time, I know she’d come to me if I needed her to. Just as she knows that I’ll be with her for whatever she needs me, and I’ll help the best I can with any matter. We two, are like two drops of water, so different but so similar at the same time. SHE is ME, and I am HER. I’m leaving it here, dear Diary, because my pen’s running out of ink, and I’m finishing the last page of your notebook. Now I can say you’re as complete as me. You’re full of ink, and I’m full of friendship. I just wanted to tell you, Diary, that if you ever find your twin soul, your BEST friend, that you remember me, that teenager with floating ideas, but with a very clear image of what friendship is, and everything, I’m telling you, thanks to HER. I’m done now, but I’ll come back. I promise. Love, Your Lucky Shamrock. Col·legi Sant Miquel dels Sants

134

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer de Batxillerat

1r Premi Llengua francesa

Qu’est-ce que c’est la guerre? | Sergi Capdevila i Prat

Le prix de l’homme, le cancer de l’humanité, le plus grave de la destruction. C’est quelque chose d’irrationnel C’est la brutalité de l’homme personnifiée C’est une flambée de violence C’est une tempête de mort suivie par un désert de misère C’est une mer de sang pleine de haine C’est une terre de sable teintée en rouge C’est la fin de l’existence.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

135

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer de Batxillerat

2n Premi Llengua francesa

Orages | Marta Codina i Canal

Des champs avec des fleurs des couleurs joyeuses des glaces en été des soupes chaudes en hiver l’air doux sur le visage la chaleur du soleil des randonnées dans le bois des bains dans la mer On rit avec une blague ou on pleure d’émotion On vit heureux ou on s’inquiète pour un rien C’est la vie qui passe jamais lentement Elle nous donne du bonheur mais aussi des chagrins Je réfléchis J’imagine Je pense Tu me manques

Col·legi Sant Miquel dels Sants

136

Certamen literari Sant Jordi 2010


Primer de Batxillerat

3r Premi Llengua francesa

Le temps qui passe | Anna Penella López de Aguilera

Si on fait le bilan de notre vie de la vie de tous les jours et on regarde en arrière on voit tout en un instant Tout le passé Toutes les illusions Toutes les déceptions Plein de scènes plein de moments : les amis, la famille, l’amour, le bonheur et la chance. Oh, si on parlait de la chance ! Si on regarde en arrière on voit toute notre vie Tout ce qu’on a fait dont on ne se repent pas On vit au jour le jour parce que c’est la vie Et c’est ainsi. Col·legi Sant Miquel dels Sants

137

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon de Batxillerat

1r Premi Narrativa

La ballarina de porcellana i les carxofes rebels | Meritxell Vilamala i Bové Asseguda rere la butaca de color crema, mirava la ballarina de porcellana que repetia una vegada i una altra el mateix pas en aquella minúscula i recarregada sala. L’escultor, pervers, l’havia condemnat a dansar un ball que mai tindria l’oportunitat d’acabar. Era un matí qualsevol d’un dia d’hivern com n’hi ha tants, al carrer, les xemeneies no paraven d’escopir fum, tenyint el cel amb tons grisos. El fred ho embolcallava tot amb una manta blanca i semblava prohibir als habitants de la ciutat anar més enllà de les acollidores estances de les seves cases. A Ca la Carlota l’hivern ho revestia tot de tristesa i de melancolia, la llum apagada que entrava per les finestres il•luminava el reflex del què una vegada havia estat quelcom semblant a vida feliç en aquella casa. Però no valia la pena enganyar-se, feia temps que els riures havien fugit, tremolant de por davant l’amenaça de les llàgrimes. Les faccions de Carlota encara conservaven rastres de la bellesa que, anys enrere, havien ostentat. Els seus ulls, negres i petits, eren preciosos, però feia mesos que havien perdut la brillantor. Cada vegada més prima, el cos de model que trencava colls poc a poc havia anat desapareixent. Ja no es vestia amb la roba fashion que estava de moda, sinó que portava els mateixos texans desgastats de feia, com a mínim, deu anys. Evidentment, ara amb un cinturó. Mai es maquillava, és més, ni tan sols tenia potingues que enganyen, que mostren el que no som, que ens disfressen fredament. S’havia oblidat dels seus cabells negres i fins com la seda, sempre recollits com estaven Col·legi Sant Miquel dels Sants

138

Certamen literari Sant Jordi 2010


en una cua de cavall. Un bon dia, sense adonar-se’n, s’havia abandonat a si mateixa, cop de porta i adéu Carlota. Feia estona que les carxofes bullien. Va decidir fer una rentada abans que en Ricard arribés perquè recordava que li havia dit que volia les camises netes i planxades per aquella mateixa nit. Quanta feina per fer en poc temps! L’estimava molt al seu fill, potser sí que era un noi una mica especial, però veure’l créixer i madurar era, per Carlota, l’únic ingredient que donava una pinzellada de sentit a la seva miserable vida. Va obrir la porteta de la rentadora i hi va posar la roba, comprovant exhaustivament totes les butxaques. Rrrrriiiiiiing. Rrrrriiiiiiiiiiing. El telèfon, la trucada de mig matí va suposar. I a la cuina l’aigua vinga batallar contra les carxofes, però no hi havia manera d’estovar-les. A l’institut en Ricard va mirar una vegada més el rellotge. Les onze menys un minut. Encara faltaven tres hores per dinar i la gana ni tan sols el deixava pensar, feia un quart que havia trucat a sa mare advertint-la de no preparar les carxofes fastigoses que havia vist aquell matí a la nevera. Realment era un noi especial, estava enamorat de la soledat. L’únic objectiu que tenia era maquinar plans perversos, estratègies despietades per amargar, encara més, l’existència a la seva pobra mare. Després de llançar les carxofes, encara dures com diamants, al cubell de les escombraries, Carlota es va posar a regirar l’armari de la pasta. En Ricard li havia encarregat preparar espaguetis a la bolonyesa i pel to amenaçant amb què ho havia dit va arribar a la conclusió que era millor no desobeir-lo. Plorant com una magdalena va tallar la ceba aspra i la va barrejar amb la Col·legi Sant Miquel dels Sants

139

Certamen literari Sant Jordi 2010


carn vermella, que encara semblava conservar cert anhel de vida. Era una desgraciada. Segurament d’aquí venien aquells cops, les pallisses carregades de segones intencions, les empentes amargues i els insults mal intencionats. Sí, en Ricard era un mal tractador, i tot i així Carlota l’adorava. Després de cada bufetada i encara amb la marca vermella a la cara, la mare el perdonava i el disculpava amb llàgrimes als ulls. Més d’una vegada havia descobert la veïna del davant i la de baix xiuxiuejant pel fet d’haver sentit cops i sacsejades brusques al seu pis, que recordaven als sorolls típics d’una mudança. També tenia el record difuminat d’una tarda molt calorosa d’estiu i una trobada dins l’ascensor en la qual Matilde, que vivia just a sobre, havia insistit en que es tragués el mocador de flors roses que portava al coll per amagar la marca d’un pessic fortuït sota l’orella. Un més d’aquells instants incòmodes en què l’individu es vol fondre. I un fragment més per amagar al llibre de la història de Carlota. Amb cada cop de puny, amb cada catxeta, Carlota odiava més a Joan, l’únic amor que havia tingut i l’home que l’havia abandonada un matí fred a principis de primavera, enduent-se amb ell tota diminuta possibilitat de tornar a ser feliç. Ella mateixa s’havia obligat a oblidar quants anys feia d’aquell episodi. Horrible, la pitjor persona que havia conegut. Estava convençuda que el comportament “especial” del seu fill, sorgia de la manca d’afecte patern i l’absència d’una figura masculina de la qual prendre model. “Tots els nens han de tenir un pare” es deia sovint. No es podia negar, Carlota veia Ricard com una víctima. Pensava que l’odi del seu fill havia brotat ja des de ben petit, quan s’havia adonat que a diferència dels altres nens de la classe, ell no tenia pare. Els maltractaments eren l’expressió de la culpabilitat que el nen Col·legi Sant Miquel dels Sants

140

Certamen literari Sant Jordi 2010


li atribuïa a Carlota, doncs la considerava la causa que justificava la fugida de Joan. Ella, com tota mare, estimava incondicionalment el seu fill i estava cegada, cegada envers el què realment tenia davant. Vivia, vivia submergida en un líquid àcid que mica a mica l’anava cremant per dins. Va tornar a travessar pel mig de la sala recarregada de figures que intentaven guanyar la batalla a la buidor que regnava per tota la casa. Es va fixar, de nou, en la petita i delicada ballarina, tan fràgil, tan fàcil de trencar en mil trossets. Cançons. Carlota també volia que li escrivissin cançons, que les hi cantessin a to de guitarra i ballar, ballar... oblidant-se de la vida.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

141

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon de Batxillerat

2n Premi Narrativa

El tauler de les reflexions | Guillem Dorca i Tomàs Escac. En Joan encara no sabia com s’havia embolicat en aquell joc estúpid i tediós. Sempre s’havia considerat un jugador mediocre i sabia que no tenia gaires possibilitats de guanyar. Tot per culpa de la nova infermera de la residència. Jove, cabells llargs i daurats, ulls blaus...Com aquella actriu de Hollywood. Peó a F1. Tenia les cames llargues i boniques, no com les àvies de les habitacions contigües a la d’en Joan. Portes marró clar a banda i banda del passadís. Xerricaven en obrir-se. Era cosa de les frontisses, creia. La seva cambra tenia un llit esponjós, un tocador, dos armaris i una televisió. 300 euros a la setmana li havien dit els seus fills. Alfil a F3. Estava jugant a escacs amb l’home de l’habitació del costat, a causa d’una teràpia per millorar la memòria. Cavall a E7, o era peó? Als seus vuitanta-vuit anys, la seva vista ja no era la d’abans, i no distingia bé les peces. Eren de fusta. Com les figues que ell mateix tallava a l’Eulàlia i en Ramon, els seus fills, quan encara era jove. Ara, tenia les mans tremoloses i plenes de taques. La taca de cafè a la camisa del vell veí d’habitació que l’estava massacrant amb els seus alfils i la reina. Però encara preservava la memòria intacta. Torre a G8. Què se n’ha fet del vailet del senyor Torras? Encara fa de missioner a Rwanda? Sempre li havia caigut bé, era la viva imatge del seu barri de joventut. Carrers estrets, olor de vell. Es va fer sacerdot als vint anys. Personalment, ell (en Joan), no era un cristià molt devot. Cavall a C4. Des de que havia lluitat durant la guerra, ja ho havia vis tot. Companys, de tota la vida del barri, morts a trets de fusell. La lleva del biberó, els deien. La guerra ja estava perduda i els enviaven al front. El de l’home del davant s’hi Col·legi Sant Miquel dels Sants

142

Certamen literari Sant Jordi 2010


distingien moltes arrugues de concentració. Reina a E2. Llavors, va veure com un cavall se li menjava la seva dama blanca. Però a F2. Alfil a H7. Una mosca volava per la sala. D’aquelles grosses que no aterren mai. Li recordava al viatge a Nova York que havia fet per negocis, ja feia anys. El vol no s’acabava mai. Al seu costat hi havia un home amb un mocador àrab al cap. Era molt amable. Era... egipci, creia recordar. Un mocador d’estampat tradicional. No els feia calor a l’estiu? Torre a B1. Un peó d’obsidiana elimina l’alfil que li quedava. Cada cop veia més clar que s’acostava la derrota. A ell li agradava més jugar al domino i a les cartes. En sabia més. Va mirar al rellotge de butxaca. Dos quarts de tres. Cavall a D6. La sala s’anava buidant. Les poques persones que quedaven miraven la televisió. Alguns, molt pocs, llegien. Peó a F8. Escac. Cavall a F4. Escac. A la televisió feien un reportatge del parc natural del Montseny. Ja hi havia estat, i amb tanta mala sort se li havia esquinçat el turmell. El trajecte de tornada al refugi li havia suposat quatre hores. Quan va arribar ja era negre nit. Sorolls de mussols i corredisses d’animalons en la foscor. Rei a G5. Escac i mat. No estava pas amoïnat per la derrota, des del principi que sabia que no guanyaria. En Joan es va aixecar. - Quina bona partida que has jugat, Ramon. Un altre dia l’haurem de repetir, aviam si et puc guanyar el pròxim cop. Per què sempre es diuen coses per quedar bé i no el què en realitat es pensa? es va preguntar. Va sortir de la sala. A la televisió s’acabava el reportatge. Ja no veia la mosca. Hi havia una finestra oberta. Col·legi Sant Miquel dels Sants

143

Certamen literari Sant Jordi 2010


Començava a pujar les escales per anar a la seva habitació de tres cents euros a la setmana, quan se li va creuar la jove infermera de les cames llargues i boniques. Ingrid Bergman, ara se’n recordava! Va continuar l’ascensió cap al primer pis, tancant la mà al voltant de la barana d’acer. No suportava l’olor de metall que li quedaria. El genoll li feia mal. Era el temps, o una altra part del cos que li deia prou? Va arribar al primer pis. Un passadís llarg amb portes marró clar a ambdues bandes. La seva habitació estava a l’esquerra. 132. Peu esquerra. Molèsties al genoll. 130. Peu dret. Peu esquerra. Aquest genoll! Demà li hauria de dir a la infermera. Més pastilles, li donarien...126. Ja havia arribat. Va obrir la porta. Tornà a xerricar. Olor de net. Llum encegadora. La dona de la neteja hi havia passat feia poc i es notava. Va abaixar les persianes. Massa sol per a ell. Les vacances a Almeria. Un hotel agradable. A la seva dona li havia agradat l’habitació. Hi havia ventiladors. Va estirar-se a aquell llit tan esponjós. Era de plomes, molles o làtex? No obstant, si dormia molt bé. I en Joan va tancar els ulls, i es va posar a fer la migdiada.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

144

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon de Batxillerat

3r Premi Narrativa

L’últim dinar alegre | Juan Fernando Takano i Martínez Era un d’aquells típics dies grisos que solia patir Barcelona de tant en quan. Caminava de pressa, la pluja estava al caure i no volia que l’aigua li tornés a calar a les sabates i sentir aquella molesta sensació mentre pujava les escales que conduïen al pis de la tieta Mercè. Ah, la tieta Mercè... ja se la imaginava esperant-lo a la porta del seu pis amb aquell vell davantal estampat tan típic de les velletes que escombren els portals dels edificis. Ja podia veure els seus ulls grisos darrere les ulleres que ell mateix li havia regalat ja feia uns anys, aquell somriure arrugat i aquell cabell blanc que li feien venir una escalfor al pit que el sumia en un profund sentiment de tranquil•litat.“Quina dona més bona! Però per bons, els macarrons que m’esperen a taula, ah, quina gana!”. Entre pensament i pensament, es plantà davant l’edifici on vivia l’entranyable dona, tan igual i alhora tan diferent dels altres edificis d’aquell carrer. La seva façana gris i trista semblava més radiant i alegre quan hi havia les veïnes comentant les últimes xafarderies a l’entrada. Els seus riures despreocupats i cridaners li transmetien sempre un gran optimisme que l’ajudava a aguantar la resta de la jornada. Aquell dia, però, l’amenaça pluja obligava a les simpàtiques senyores a reunir-se dins el pis d’alguna d’elles, deixant l’edifici gris i trist altra vegada. Pressionà el timbre del 2n 2a fent sonar així aquella aguda melodia que li era tan coneguda. Segons més tard, l’amable veu de la tieta el convidà a entrar al recinte. A mesura que pujava les escales ja anava sentint com el formatge gratinat Col·legi Sant Miquel dels Sants

145

Certamen literari Sant Jordi 2010


se li desfeia a la llengua, bona i suaument, deixant-li un gust agradable al paladar, un gust que encara no hi era, però que ja podia tastar. Just després de pujar l’últim esglaó veu com de la porta que té a l’esquerra en comença a sortir l’amable velleta, tot rebent-lo amb un petó i una abraçada tan forta com els seus ossos octogenaris li permetien. El deixà anar i el convidà a entrar dins la casa, la qual no havia canviat en cap aspecte des dels últims 30 anys. Les parets eren d’un to entre blanquinós i ataronjat, ben plenes de quadres de tot tipus: paisatges, retrats, fins i tot s’hi havia colat algun Miró d’imitació que desentonava amb la sobrietat de la casa. El terra era més aviat marró, format de petites lloses quadrades que en conjunt formaven un bonic mosaic. En algunes estances estava cobert per catifes rogenques molt decorades, que donaven un aire molt familiar a la casa, era potser dels trets que més li agradaven. Recordava la seva infància segut a la que hi havia a la sala d’estar, tot escoltant les històries que el tiet Pep li explicava. Ah, com trobava a faltar aquelles històries, i al tiet Pep... - Però no et quedis aquí plantat! Seu, seu! - Què? Ah, sí, sí. - Ara porto la plata, ja pots anar picant del que hi ha a taula.- I s’esmunyí dins la petita cuina tot cantant en veu baixa una cançoneta de ritme alegre. Els macarrons arribaren, i estaven tan bons com sempre. “Aquest gust, aquesta textura...-pensava,- només s’aconsegueix de la mà de senyores com la tieta. Un dia d’aquests li demanaré la recepta... bah, tan és, igualment no els faria mai...” - Què, t’agraden? Col·legi Sant Miquel dels Sants

146

Certamen literari Sant Jordi 2010


- Saps que sí, tieta, sempre m’ho demanes i sempre t’ho dic- acompanyà la seva resposta d’un somriure tendre i infantil. - Ai, noi... em temo que no els podràs tastar gaire més aquests macarrons. T’he de dir una cosa. Me’n vaig. - Com? Però què vols dir? - Recordes el Tomàs, aquell amic meu del bingo? Doncs, m’ha proposat d’anar-me’n a viure amb ell a Salou, hi té un pis per ell sol, i diu que no vol desaprofitar-lo. - Però...tieta, tu ja tens una edat per aquestes aventures, no? I aquest Tomàs... tieta, estàs segura del que estàs dient?- L’escena havia canviat completament. Ara ja no se sentia en un ambient familiar i conegut, sinó enmig d’una confusió instantània que encara no acceptava del tot. “La tieta se’n va...Com que se’n va? Però de què va tot això?!” - Ai, no saps pas la il•lusió que em fa! Sí, d’acord, sé que estic una mica madura per aquestes coses... però... - Però tieta! Què en faràs del pis? Aquesta és la teva llar! Enlloc t’acolliran millor que aquí! I les teves amigues? La Carme, la Mari, la Xisca...- la mirava d’una forma hostil. Es veia amenaçat i no dubtava en atacar. - Deixa-les estar, aquestes! Les hi vaig dir, i no vegis lo contentes que es van posar! Més felices que unes pasqües! I nen, pel pis no has de patir que ja me n’encarregaré. - I jo tieta? Que jo no t’importo...? - Ai, nen... tu saps que m’importes, però vés a saber si tindré una altra oportunitat com aquesta en el que em queda de vida. Sé que estaràs bé fill, i tu no cal que pateixis per mi, que ja em sabré cuidar. Col·legi Sant Miquel dels Sants

147

Certamen literari Sant Jordi 2010


Cegat per la fugacitat del moment, emprà un argument que cregué definitiu i que de ben segur frenaria les intencions de la tieta Mercè. - Al tiet Pep no li semblaria bona idea. – una bomba caigué destrossant la taula, les parets i tot el que s’amuntegava dins la petita estança del menjador. Ja no hi havia quadres, ni catifes, ni parets. Tot jeia ensorrat, i ell a davant com a culpable. - Com t’atreveixes a esmentar el tiet Pep? Com t’atreveixes! Després de tot el que vaig passar...- una llàgrima s’escapava de les paraules sense esma de la dona. El seu pit s’inflava i es desinflava en un frenesí poc comú. - Tieta, jo...- tant debò pogués retrocedir 5 minuts en el temps. L’havia cagat, i n’era conscient. Ara però, ja no tenia remei.- Tieta... ho...ho sento, no pretenia... - Si us plau, no diguis res més. Acabat el plat i marxa.- ella era un plor silenciat, callat, autorestringit. Una ferida que semblava cosida tornava a sagnar, brollava i brollava com una font en estiu. S’aixecà i es dirigí a la seva habitació, en silenci. Ell es quedà quiet, pensant com havia pogut fer tant de mal en tan poc temps a una dona a la que tant havia estimat al llarg de tota la seva vida. Mentre caminava per la vorera que el conduïa a casa no parava de pensar en aquell tèrbol dinar en el qual havia fet mal a una persona bona, però sobretot, feble. Ara l’entristien dues coses: que la seva tieta marxava, i que mai més li dirigiria la paraula. Introduí la clau dins el pany, la porta s’obrí lentament, i darrere aparegué el seu món, tan gris i tan melancòlic com sempre. Les parets lluïen grotesques marques d’humitat que proferien un ambient cavernal al pis. El terra era Col·legi Sant Miquel dels Sants

148

Certamen literari Sant Jordi 2010


brut, ple de pols i porqueria. El seu dormitori era un desordre absolut, amb molta roba i llibres escampats per tota l’habitació. Una televisió vella amb la pantalla trencada i un llit fosc i descuidat acabaven de donar-li un toc macabre i sinistre molt característic. Odiava aquell món, però era l’únic lloc on podia redimir-se i refugiar-se de la realitat, tan dolorosa i dura. Es quedà pensatiu, ja no tenia ningú. La tieta era la única que realment s’havia preocupat per ell, però l’havia ferida durament, i això el turmentava. Aguantava les llàgrimes amb dificultat, com qui intenta frenar un animal furiós amb una corretja. Apartà els bruts llençols que cobrien el seu llit vell i desfet, i s’hi assegué lentament. Després, i sense forces per oposar-s’hi, arrencà a plorar. A fora plovia cada cop amb més força i els llamps començaven a il•luminar fugaçment les parets de la seva estança. El soroll monòton de les gotes caient contra la finestra era l’únic que acompanyava els seus pensaments de desolació. S’estirà mirant el sostre. Les llàgrimes se li acumulaven a les conques de l’ull. No veia res, però no hi havia res a veure tampoc. - Tieta, ho sento. I així, ofegat entre les seves pròpies llàgrimes, quedà adormit en aquell malson.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

149

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon de Batxillerat

Accèsit Narrativa

Capvespre carmesí | Sergi Dordal i Vilà El cor li bategava ferotge. Cortines de llàgrimes li fugien dels ulls per impactar contra el paviment carmesí. Una figura borrosa restava ajaguda al seu costat. Els inacabables segons eren computats com hores per la seva castigada ment. Ràfegues de dolor l’assetjaven com ganivets de cuina, però no eren sinó carícies enfront de l’agonia i la desesperació que s’havien apoderat d’ella. Al seu voltant diverses ombres xisclaven violentament, i el so frenètic de la sirena li rebentava els timpans. Unes mans càlides van aturar la seva imminent caiguda, agafant-la amb força i tendresa a la vegada, just abans de perdre el sentit. >> Maria... - Maria!! - S’aferrà a la seva amiga, emocionada, i notà com aquesta li tornà l’abraçada amb fervor. Tres anys havien passat des de la darrera vegada que es van veure, abans que la part més radiant i alegre del seu ésser creués l’Atlàntic per no tornar. Fins llavors havien viscut amb la sensació que la distància que les separava era el tap de l’ampolla que contenia la seva amistat, i ara que aquest havia desaparegut, els seus sentiments van ressorgir, intactes. Després de ben bé un minut, la Maria es va apartar i la va mirar amb deteniment. Comentà com de bonica s’havia tornat en aquells tres anys i que li agradava molt que s’hagués deixat créixer la seva melena daurada. L’Alícia es mirà la Maria i va sorprendre’s de quant havia canviat la seva amiga: ja no duia aquells rínxols pèl-roigs que tant li agradaven, sinó que els havia substituït per uns cabells negres com una nit sense lluna; la seva figura rabassuda era ara molt estilitzada i les faccions rialleres i arrodonides se li havien afinat notablement, encara que no havien perdut la seva expressió Col·legi Sant Miquel dels Sants

150

Certamen literari Sant Jordi 2010


amable. Tenien divuit anys, estaven felices com mai i les esperava una tarda calorosa i radiant. El dia càlid s’estava transformant en una nit ventosa i depriment, però això no semblava afectar el més mínim a les dues amigues, les quals recordaven anècdotes del passat i feien broma sobre el present a la cafeteria on solien celebrar els aniversaris i els èxits amorosos. Van quedar-s’hi a sopar i engrescades van anar a la discoteca del costat. Allà dins van fer amistat amb dos nois molt divertits, que estaven de vacances a la ciutat, i aviat les van animar a prendre unes copes amb ells. La Maria de seguida va començar a entonar-se i a coquetejar amb un d’ells. Al cap d’una estona van sortir a fora i l’Alícia i l’altre noi van quedar-se a xerrar. Ella va quedar fascinada pel seu interlocutor, tenia la mirada penetrant, el trobava molt atractiu i era capaç de fer que el món s’aturés per a ella servintse únicament de la paraula. S’estava enamorant. El noi va somriure i li va dirigir una mirada aduladora. “Vols anar algun lloc on puguem estar sols?”. En dir aquesta darrera paraula l’Alícia s’estremí en veure una fugaç expressió maquiavèl•lica al seu rostre, però acceptà, considerant que es tractava d’una il•lusió. Ell la guià cap a uns arbres al costat de la discoteca, i enmig de la verdor es van besar. Mai ningú li havia fet petons com aquells, cadascun semblava penetrar fins a l’indret més profund de la seva ànima. Aleshores va començar acariciar-la. Les seves carícies van anar adquirint duresa i ella notà dolor. Li ho advertí al noi, però aquest no li féu cas. Va intentar apartar-lo, però ell va persistir. Desesperada, va intentar cridar però ell li tapà la boca. Les llàgrimes van aflorar als seus ulls, i juntament amb elles va sorgir una Col·legi Sant Miquel dels Sants

151

Certamen literari Sant Jordi 2010


nova intenció de desfer-se del noi. Va mossegar amb totes les seves forces aquella mà aspra que tenia captiva la seva boca; el noi va cridar i es mirà horroritzat la mà ensangonada, i ella aprofità l’avinentesa per arrencar a córrer. Furiós, la perseguí i se li llançà a sobre, amb una esgarrifosa expressió d’odi capaç de glaçar a qualsevol. La pegà una vegada. Dues. Cada cop era sensiblement més fort que l’anterior. L’Alícia plorà, cridà, es resistí, picà amb les cames i els braços intentant aturar-lo, però era més fort que ella. Moriria. Moriria a mans d’aquell boig. N’estava segura. Notava la seva pròpia sang relliscant per la seva cara i el seu cos. Els seus dits atansaren un tros de vidre mentre ell, incansable, prosseguia amb la pallissa. Amb un udol descontrolat, agafà amb fermesa el fragment li clavà al coll. Notà com la mà que un moment abans la colpejava se li aferrà a la cuixa dreta, tremolant violentament, fins que de sobte va quedar immòbil. El cor li bategava ferotge. Cortines de llàgrimes li fugien dels ulls per impactar contra el paviment carmesí. Una figura borrosa restava ajaguda al seu costat...

Col·legi Sant Miquel dels Sants

152

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon de Batxillerat

1r Premi poesia

Presonera del present | Anna Perernau i Barri

Presonera del present que tant m’ofega i m’arrela fermament ara i aquí, no em permet mirar enlloc més, estic ben cega. Jo, procuro no allunyar-me del camí. Em capbusso en els records de la infantesa, on tot era tan bonic i tan senzill. Quan les pors i l’angoixa i la incertesa, no tallaven l’esbufec del meu respir. Somiadora d’un futur que mai no arriba perquè l’ara és el moment on sempre visc, la rutina em té captiva i el passat ja m’ha fugit. Com em puc alliberar de les cadenes que enforteixen en passar cada segon? El present sempre em té presa en el meu món.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

153

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon de Batxillerat

2n Premi poesia

La vida | Anna Puntí i Erra

Una vida neix plena d’il•lusió, el rellotge vital es posa a córrer, el viatge comença amb emoció, et queda un extens camí per recórrer. La vida és el vagó d’un tren en marxa, que té una parada a cada estació, en el trajecte la gent puja i baixa, pocs arriben a la destinació. El rellotge avança a cada moment, la bonica flor es comença a marcir, la vida et condueix cap a la fi. Tot ha estat fruit d’un únic sentiment, l’amor que t’ajuda a seguir el camí, l’amor que et guia cap al teu destí.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

154

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon de Batxillerat

1r Premi Llengua anglesa

A, b… z. | Cèlia Muns i Prats A was sitting on that wooden bench in the park, waiting. She realized that there was something written on the bench, small letters engraved with some sharpened object. They were at the top of the bank, at the height of the heads of the people who sit on it, where everyone could see them. A looked at them more closely, they were a B and a Z separated by the drawing of a heart. She sighed and looked forward; she’d already been there for fifteen minutes but she didn’t really mind. It was a nice sunny day. She finally saw him; smiling, as always, with his jeans and that light blue shirt that made him an incredibly attractive man. He greeted her with a sweet kiss on her forehead and then kissed her on the lips, when he did so A blushed subtly. “Have you waited for long?”, “I’ve just arrived”. They spent the fantastic morning together and had a great time, like they did every Friday. They said goodbye at twelve o’clock, wishing to be the following Friday morning, then he put his shoes on and left A’s flat. As she watched him walking through the aisle and then opening and closing the door after throwing a kiss sound to the air she couldn’t stop smiling. A had a fast shower and dressed with the first clean clothes she found. She was late so she ran all the way to B’s house. When she arrived B was already waiting for her and A noticed that her mum was especially beautiful that day. ¿Might it be the elegant and carefully chosen clothes she was wearing? Mother and daughter ate fast, as if they wanted to say goodbye rapidly. A wondered if she should tell B about him, but finally decided not to and Col·legi Sant Miquel dels Sants

155

Certamen literari Sant Jordi 2010


left saying she had a lot to do. B didn’t ask her to stay and they eventually said they would see each other again on Monday. B was finally alone. He was about to arrive and during the lunch she had feared he would find her daughter in the house. She was a little ashamed, but she did not want her daughter to know she was seeing a man, so when A had left she had been grateful for her daughter having so much work to do. He arrived when she was doing the washing-up and helped her to finish it. She couldn’t help thinking what an attractive man he definitely was and felt glad thinking he was hers. When they’d finished tidying the room he hugged her tightly and she noticed the soft fragrance his body emitted. She thought he might have changed the shaving lotion and instinctively smiled because she loved that smell. They spent the beautiful afternoon together, having a great and funny time. B felt like she was very young again, this was what he gave to her and she loved that feeling. When he left the house it was already dark outside. They kissed their lips tenderly before him leaving, and after closing the door he threw a kiss sound to the air. She was still smiling after some minutes, then she started wishing to be the following Friday noon. Z couldn’t help smiling when he thought of how similar A and B were.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

156

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon de Batxillerat

2n Premi Llengua anglesa

Crunch | Bruna Portet i Danés

He knows more than he knew before, After all it’s late to go home. Not enough days lived, But too many days walked. A high weight on his shoulders, and a tiny body below. Everything changed in a second, And his entire world fell into pieces. A face full of tears, Instead of a teen smile.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

157

Certamen literari Sant Jordi 2010


Segon de Batxillerat

3r Premi Llengua anglesa

Lights and shadows | Sergi Dordal i Vilà The night kept on closing the day And the cold sky had turned into grey Northern lights guided my way To an inhospitable dark place I saw a large water extension My mind couldn’t stand the temptation On the horizon the night was overcome And I swam forward to find the sun Every wave in the frozen lake Caused my porcelain body to break Too tired to escape from the death I definitely stopped, I was amazed I closed my eyes, expecting Nothing but water surrounding Then I heard the wind, calling my name Calling me back home again A boat appeared in front of me Nothing but darkness I could see Then I felt warm and strong And appeared the first light of the dawn

Col·legi Sant Miquel dels Sants

158

Certamen literari Sant Jordi 2010





Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.