__MAIN_TEXT__

Page 1

Les Ruïnes // Les Runes

‘29 i mig i encara’

Comentaris de La Perla 29, de conversa en conversa

1 A/ Es diu al Mahabarata: “El més estrany dels Humans és que essent mortals viuen com si no ho fossin”. B/ Parlant amb el meu pare aquests dies, ell m’ escriu: “ (...) la pesta ve a assenyalar aquí de l’inici de La Ilíada, i també a la pesta d’Èdip, denunciada de forma similar per Tirèsies com una senyal, i en altres mostres clàssiques, un greuge infligit, sobretot amb una actitud prepotent per part dels homes que s’ha de castigar. En aquests dos cassos que hem dit es tracta de reis, de “pastors d’homes”. En el cas d’Agamèmnon (Ilíada), el greuge el fa volgudament, exercint un abús de poder. En el cas d’Èdip, la seva pròpia prepotència el porta a no haver-lo reconegut, haver-se’l amagat; a no veure’l, d’aquí que es tregui els ulls. El greuge sempre hi és: s’ofèn a un Déu, a unes persones, a tot un poble... a la Natura? En la nostra epidèmia d’avui, per exemple, és evident que hi havia entre nosaltres un sentiment de seguretat inflada, “engreida”. Estàvem refiats del nostre poder sobre tota cosa. Havíem anat esclavitzant tantes espècies, tants fenòmens naturals!... Havíem tractat amb tanta supèrbia (com Agamèmnon) les demandes d’auxili sobre el clima, la desaparició d’éssers vius, de llengües i cultures humanes, de llacs i rius, de boscos i les costes... I ves a saber les coses de les que no gosem veure (com Èdip) i de les quals som responsables: quantes “coses” hem matat en un encreuament de camins, o de decisions, i de les que ens desentenem perquè “no sabia que eren nostres” – no sabia que “era el meu pare” deia Èdip-. Per altra banda, és cert però que la Naturalesa no té direccions preestablertes i segueix unes lleis inexorables que anem coneixent poc a poc. Per tant, no sent. Els relats anteriors volien traslladar a la Naturalesa, o els Déus com a manifestació seva, els seus propis sentiments d’ofensa, gratitud, venjança o beneficència. Crear un reflex de les nostres pors, de la nostra culpa, de la nostre tranquil·litat. (...)” Llegeixo “un greuge atàvic infinit” i penso en tantes ficcions. Infinit per davant i per darrera: atàvic i inacabable. Un sentiment de llosa pesant constant. Un “haver de demanar perdó”, un sentir-se culpable per temença a algun Déu crucificat. I sentir la força del Temps a sobre nostre. 1


En un altre mail, en Sergi Torrecilla escriu: “Ens col·loca a tots en un estat d'observació - reflexió molt necessari. I em descobreix El Temps amb majúscules, la immensitat del temps que passa per damunt nostre i ens connecta amb totes les generacions d'éssers humans que porten milers d'anys qüestionant-se l'existència, la bellesa, la veritat, les passions, les relacions, la societat, la humanitat i l'univers... Una visó global que ens pot ajudar a aprendre i comprendre la nostra època, el moment que estem vivint. I el teatre és això, posar en comú on estem, trobar-nos per qüestionar-nos, confrontarnos i veure que podem aprendre de tot plegat. “ C/ Un dels primers dies de confinament el Josep Ramoneda ja va parlar de la Por i la Culpa. http://ara.cat/_90253810 Com protegir-se d’aquesta por que ens és tan propera?

Només la fi del món

2


2 He pensat aquests dies en les ruïnes. A partir de tres o quatre idees que avui se’m creuen, se’m lliguen en aquest encreuament de camins. El primer dia del cap de setmana que ens duria al confinament. El dissabte. Veníem de passar el divendres a la Biblioteca: havíem tancat el teatre, vam suspendre les funcions de la nostra estimada obra, amb molta pena, ens vam fer unes últimes abraçades amb tota la companyia. Vam tapar les grades amb teles negres. Aquell dissabte, pensant que potser seria l’última ocasió, vaig anar a Collserola amb el cotxe, fins la carena que mira cap a St. Cugat, i vaig caminar una mica pel bosc. Allà on hi ha les ruïnes de cases d’estiueig estranyes de finals del XIX. Ruïnes. Vaig estar entre les ruïnes i el bosc que les ha envaït.

Collserola

13 de març – Tancant la Biblioteca

I penso en ruïnes cobertes de natura que jo mateix he fotografiat:

Sicília

Tailàndia

Sicília

Sicília

3


Selinunte, Sicília

Selinunte, Sicília

Tailàndia

A Vaig pensar en la imatge que Mouawad proposa a Boscos: durant el desastre de la primera guerra mundial, enmig d’un bosc perdut a les Ardenes, hi ha una família tancada, que viu en un zoo, una espècie d’arca de Noé, que s’ha autoimposat un confinament. I que si el món acaba podran generar un ressorgiment. Nàufrags perduts al cor de la vella Europa. Vivint entre ruïnes. Runes d’ells mateixos i runes de la civilització que els envoltava. B Aleshores, em ve al cap “tot allò que passa” abans d’ Èdip, el de la pesta de Tebes, el llinatge que arrossega la desgràcia. I m’apareix Europa, germana de Càdmos. Mentre un fundava Tebes l’altra arribava a Europa. 4


Agenor, té quatre Fills: Càdmos, Cílix , Fénix, i Europa. Zeus rapta a Europa disfressat de Toro- i se l’endú. Agenor fa anar als germans i a la mare embarassada, a buscar i recuperar Europa, sota pena de mort si tornen a casa sense ella. Durant el viatge per la mediterrània, Fénix va fundar fenícia -Líban- Cilix i la mare altres regions. Després Càdmos va vistar l’Oracle de Delfos, va creuar la Fòssida i a Beòcia, va fundar Cadmea, que més endavant seria Tebes. Agenor, Càdmos i Europa, Polidor, Làbdac, Layos, Èdip, Antígona Càdmos funda la que serà Tebes. El Rei Làbdac provoca la Hamartia (maledicció) per a ell i tots els seus descendents per haver-se negat a realitzar els rituals que demana Dionís. Les Bacants, sacerdotesses de Dionís, enfurismades per la seva gosadia, el sentencien a mort i llencen la maledicció contra el seu clan, la seva tribu: els labdàcides. Layo (pare d’Èdip) visita l’Oracle i aquest li fa saber que el seu fill que acaba de néixer el matarà a ell i es casarà amb la seva mare. Layo torna a tebes i ordena a un pastor que s’endugui el petit èdip i el mati. Aquest acaba no matant-lo i mogut per la pietat el regala a un altre pastor....El descendent acaba lluny de casa seva, vivint sense saber, lluny de la veritat i de la llum. L’acció del pare Layo, per intentar eludir el destí és l’acció que farà que ell no sàpiga qui és. Amagant la veritat sota un vel de mentida. Mireu el tercer cor d’antígona:

Feliços aquells per a qui la vida passa sense dissorts! Però quan

els déus han sacsejat una família, no hi ha desastre que no hi falti i s’arrossegui al llarg de tota l’estirp, tal com les onades, inflades pels vents furiosos de la Tràcia, remouen la sorra negra de les profunditats quan recorren l’abisme marí i els penya-segats, oposant-se a l’embat, gemeguen udolant. Veig que d’antic les desgràcies del casal dels Labdàcides es van acumulant sobre les desgràcies que van patir els que ara ja no hi són; i no hi ha generació que rescati la següent, perquè un déu l’aniquila sense descans. I ara que un raig d’esperança il·luminava els darrers fruits de la família d’Èdip, vet aquí que ha estat segat de sobte per la dalla destructora dels déus infernals, el poc seny en el parlar i la fúria del cor.

I ja a la primera rèplica Antígona diu a la seva germana Ismene: “T’adones que des que tu i jo vam venir al món Zeus no ha aturat ni una sola de les calamitats que Èdip va desencadenar?”

Tornant a Mouawad: Mentre un món s’enfonsarà durant les guerres, i també -i a vegades pitjor encara- entre dues guerres, es mantindrà aquell espai de civilització enmig d’un gran bosc. Tancat. Perdut, solitari. Confinat. I Solitud i solitud. Moawad també escriu com a pròleg d’Èdip a Colonos, el que hauria pogut ser un epíleg perfecte per a Èdip: (...) Assassí del seu pare, fill i marit de la seva mare, i germà i pare dels seus propis fills. Ni la nit més negra era encara prou fosca per ocultar la seva vergonya, llavors, per sumar foscor a la foscor, fent servir totes les agulles de pit de la seva túnica, als peus del cos penjat de la seva desgraciada dona i mare, donant-se cops una vegada i una altra, es va enfonsar els ulls repetint: "No, no, aquests ulls ja no veuran els crims que han comès, ni la llum del dia, no es mereixen tornar a veure-la." Forçat a l’exili, el van veure partir, tan miserable com gran havia estat, sense que ningú el guiés, tret de la seva filla més eixuta, Antígona.

5


Pare i filla, germà i germana. Van vagar molt de temps cercant refugi, sense cap lloc per arrecerar-se ni cap sostre per dormir. Quan deien els seus noms, eren expulsats d’immediat, i dirigien les seves passes cada vegada més al sud, fins a les fronteres més llunyanes. El temps de la bondat havia arribat a la seva fi i el de l’hospitalitat encara era lluny. Quan cau el món antic i el món nou encara no s’ha alçat, llavors sorgeix el temps dels monstres. Aquesta és la veritat que Èdip repeteix constantment mentre camina, guiat per la seva filla, sota el furiós vent de l’oracle, sense saber a on va ni per quina època vagareja. Què veu? Què veu el cec que camina per senderes entre ciutats i desastres? Què veu el cec, quan res pot calmar les ferides i la vergonya del seu exili? Quines ombres i quines evanescències? Que veu aquell que va cegar la cruel llum de la veritat?

Aquell zoo de Boscos acaba en ruïnes, tots embogeixen o moren, es destrueixen els una als altres: per ibris (rabia desmesurada), per desig, per amor, per maldat, per ambició... per una força absoluta i incontrolada de les ‘passions humanes’, com en les grans obres de Sòfocles, d’Èsquil, de Shakespeare.... Tots moren i queden les ruïnes. Ruïnes enmig de la naturalesa. La naturalesa que es menja els murs, les columnes, les balustrades d’una terrassa, d’unes escales. La naturalesa guanya els murs, i se’ls menja. I queden les ruïnes. I quan dius això, quan pronuncies aquestes paraules, et venen el cap tot d’imatges de diferents ruïnes que et pots trobar al mig d’un altre món, imatges de diferents moments, èpoques i coses: el final de El planeta de los Simios, un moment de l’escenografia de la Flauta Màgica que vaig veure a Salzburg, quadres del Renaixement, imatges del Romanticisme, una visita a Selinunte-Sicília, pel·lícules de Distòpies,...

Final d’ “El planeta de los simios”

C Aquestes mateixes ruïnes que fascinaven als romàntics. Els europeus de finals del XVIII i principis del XIX, fascinats pel paisatge en ruïnes. Un corrent literari, la música, els jardins, una moda també. Arcàdia, de Stopard, explica la història d’uns nobles anglesos de principis del XIX que allotgen a Lord Byron, i que estan reconstruint el jardí per construir-hi ruïnes, decadència simulada. La imatge de les ruïnes barrejada amb la naturalesa, que fascina. Les ruïnes tenen part de civilització en decadència, i part de naturalesa que hi creix a sobre. Si no hi és encara hi serà aviat. Civilització oblidada enmig de la selva a Angkor Wat. Les runes i els núvols. Les ruïnes que expliquen el desastre. 6


Civilització que envelleix. Lloc distòpic. Les ruïnes, els fantasmes del passat que necessiten aparèixer, i parlar-nos. I dir-nos.

Ankor watt, Cambodja

I la gran fascinació davant d’unes ruïnes. Que va ser allò, que ara ja no és? Tot de preguntes que es podrien dividir en dos temes: A): Per què “allò” no va poder ser (les antigues)/ o podria ressorgir “alguna cosa” d’això (les modernes)? B): On seríem si el que veig no fossi ruïnes, sinó una realitat al meu costat? Quina realitat seria?

Ankor watt, Cambodja

Selinunte, Sicilia

L’Albert Reverendo ahir va escriure: “Contra el perill romàntic, la ruïna no és només destrucció, sinó principalment vida que reclama ser recuperada (qui eren? què els hi va passar?) i que funciona en certa manera com a mirall (també serem ruïna per gent futura? què voldria que sabessin de nosaltres?). El misteri nostàlgic dels romàntics en el fons ens ensenya el camí cap a una reparació pendent, un destí que va quedar inacabat, posar al nostre origen no tant "la gran fundació" sinó els camins avortats que han dut fins aquí.” La Ruïna no és només destrucció, doncs, és també allò que en queda, i amb la seva visió una llavor per al futur. És un record i una translació cap endavant i, forçosament en forma de ficció, permet construir de nou. On seríem si haguessin continuat aquells humans? Fascinació a través de la imaginació, i on s’hi barregen la melangia i la excitació de donar vida als espectres perquè ens puguin parlar. I tot això és el teatre? Evocar, traslladar, ensenyar només vestigis de....

7


Fascinació per les ruïnes: Visitar-les, pensar-les, trepitjar-les https://www.youtube.com/watch?v=JbpJO3N5_Ek Mireu i escolteu la cançó d’Els Manel.

(No m’en vaig poder estar de fer-me aquestes fotos a Sicília)

Uns anys abans, al 2001, vam fer un viatge a Turquia, amb la Bet, la Màrcia i en Marc Serra entre d’altres. Aquella costa Lícia acumulava vestigis, Lycis, Grecs, Romans....

La Màrcia Cisteró (pantalons blancs) i Bet Orfila (faldilla rosa), caminant per un teatre que recentment havia estat mig desenterrat. Encara es veu la línea a les grades del nivell on arribava la sorra.

8


9


D Aquí apareix la ficció. Llegeixo en un llibre sobre el Beirut devastat: “la ficción tiene que revelarnos el espacio tiempo anómalo y laberíntico de las Ruinas” “... y en el caso que no subsista ninguna ruina para que aparezca el Fantasma, complementar la realidad como lugar de retorno de los espectros” Una idea forta: La ficció és l’instrument per complementar la realitat i crear un espai on puguin aparèixer els espectres. És per això que fem servir, que utilitzem exemples literaris. És per això que serveix Èdip finalment. No per una altra cosa. Ell proporciona aquest espai guaridor.

Muntatge d’Èdip al Romea, Simulant espai abandonat, teatre en runes

I no és només el mirall, sobretot és la possibilitat. L’encarnació (encara que sense carn), la concreció d’unes idees que necessitem trobar: en base a les ruïnes anteriors per parlar dels nostres sentiments. De com veiem les ruïnes enmig de la realitat. La possibilitat de caiguda de tot: mentre es construeix ja cau. Mentre vius, vas morint. La sorra cobrint els espais. La sorra del temps va tapant. La sorra de la Biblioteca com a imatge teatral, també.

(No tinc cap foto a mà de la sorra de la Biblioteca, cobrint a mitges algun espai o aixecant i tombant la calaixera.... amb les herbes que en surten... però ben segur )

10


Llegeixo un text d’un llibre que vaig comprar uns dies abans de marxar de viatge a Beirut amb la companyia d’Incendis que parla sobre l’expressió artística al món àrab, centrat en la reconstrucció del Líban després de la (les) guerres i la devastació. El Líban, abans la terra Fenícia, aquella terra fundada pel germà de Càdmos. Potser també perseguida per alguna pesta o maledicció; com deia el meu pare... conseqüència d’“un greuge infligit, sobretot amb una actitud prepotent que s’ha de castigar”): “(...) El fantasma acostuma a ser de ficció, no en el sentit que és només una creació imaginativa o una simulació que s’ha inventat, una mentida, sinó també en la mesura que una de les seves principals característiques inherents (loci -de cromosoma-) de les seves aparicions, és la ficció: les novel·les, relats, pel·lícules, mites, històries, teatre....” El fantasma del pare de Hamlet que visita a Hamlet, és la necessitat del personatge de donar forma a un sentiment que té dins, una sospita a la que es necessita posar forma, donar un cos, i un missatge en boca seva, per donar matèria al somni que tortura a Hamlet. El fantasma apareix, i dóna certa tranquil·litat a la seva intranquil·litat. Aparentment és qui dóna una possible resposta, per tant tranquil.litat, a la tempesta que viu des de fa uns dies el protagonista. És alhora el resultat i la causa que engega tota la peripècia. Hamlet necessitarà una altra ficció a través del teatre per donar crèdit a la seva ficció interior. I es farà passar per boig, o donarà forma a la seva bogeria, i farà embogir a Ofèlia per desesperació, desesperació causada pels seus sentiments en estat pur. Continua el relat de Beirut, al Líban de la postguerra, amb una idea sobre la construcció, re-construcció, a través de la re-presentació de la ficció, que a mi m’interessa especialment: és possible reconstruir les ruïnes, les nostres ruïnes, a partir de la ficció?: “És massa perillós, després d’una guerra civil o qualsevol altra guerra -que genera tants i tants assumptes inacabats, no resolts, pendents (greuges)-, que no hi quedin fantasmes en la realitat (cases encantades, carrers desfets, ponts caiguts...) i al mateix temps, en la ficció, cal mantenir un univers que no es derrueixi en cinc minuts. Així la actual absència (just a l’acabar la segona onada de guerra) de novel·les i pel·lícules de fantasmes al Líban és un dels senyals d’una post-traumàtica amnèsia col·lectiva. Encara hem de presenciar la proliferació de literatura, de pel·lícules, de fantasmes, personatges, zombis si cal, que puguin fer de la ficció un generador de catarsis col·lectiva per als espectres i un exorcisme per als vius. I escoltar moltes més històries a Beirut.. Això passarà un cop el Districte Central torni a estar habitat. (el districte Central de Beirut és tota la zona del centre de la ciutat, que ocupa bàsicament els costats del barri de Hamra, lloc d’encreuament de totes les cultures que hi habitaven, especial símbol de convivència entre tendències, religions, ètnies, formes de vida, i que va quedar pràcticament desert i destruït per la guerra. Després s’ha reconstruït com a esforç col·lectiu de reconstrucció del país). El districte Central, no com ara pràcticament deshabitat, a causa de la reconstrucció i la imponent recessió en que ha quedat el país. Si no es produeixen aquestes eventualitats aleshores ens quedarem en un exemple d’amnèsia post-traumàtica més, aquesta vegada la d’aquells que van morir de forma prematura.” 11


“Jo predic que inclús quan les ruïnes hagin desaparegut del paisatge de Beirut, alguna gent es queixarà als psiquiatres que continua percebent com a ruïnes els edificis reconstruïts” (...). //Al mateix temps, una ciutat com Los Angeles, que encara no s’ha vist mai reduïda a ruïnes, la imaginació del desastre es concreta en l’exemplificació d’una destrucció per un terratrèmol. Per a Beirut, es tracta fonamentalment de la seva revelació de ser una ciutat encara en ruïnes una vegada ja s’ha reconstruït.” Pensava aquests dies què en farem dels nostres teatres després d’aquesta crisi que vivim. També què en farem de tot, al cap i a la fi. Però em centro en els nostres teatres. Tindrà sentit posar-se a explicar històries? Millor profundes i serioses? Millor banals que ajudin a distreure’s? Tindrà sentit una comèdia com Filumena, o en tindrà més fer una nova versió d’Èdip Rei? Allò banal o allò que et toqui? Què serà millor? No sé què voldrem sentir i veure? Què necessitarem com a espectadors. I voldrem ser espectadors? Ara, avui, tinc la sensació que tots ens hem convertit en espectadors. Des de les finestres, des dels balcons. Les cases s’han convertit en petites cel·les que donen confort però que són presons. Les ciutats, els edificis amb calefaccions, les cases amb aigua calenta, els vidres que ens separen del cel. Estem tancats en aquest mateix invent nostre, amb aquest sentiment de culpa per aquest greuge que sense ser conscients hem portat a terme.

“En un viejo país ineficiente, algo así como España entre dos guerras civiles, en un pueblo junto al mar, poseer una casa y poca hacienda, y memoria ninguna. No leer, no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia.” Jaime Gil de Biedma 3 Comentaris d’Albert Reverendo Realment és interessant pensar el que estem vivint des de les ruïnes que deixa, que com dèiem segurament cauen més aviat en les nostres relacions (ara mateix només en queden ruïnes en forma de videotrucades/instalive/teatre en streaming). No tenim els edificis destruïts, sinó les maneres de moure'ns, de tocar-nos i de generar expectatives. Contra el perill romàntic, la ruïna no és només destrucció, sinó principalment vida que reclama ser recuperada (qui eren? què els hi va passar?) i que funciona en certa manera com a mirall (també serem ruïna per gent futura? què voldria que sabessin de nosaltres?). El misteri nostàlgic dels romàntics en el fons ens ensenya el camí cap a una reparació pendent, un destí que va quedar inacabat, posar al nostre origen no tant "la gran fundació" sinó els camins abortats que han dut fins aquí. 12


I m'agrada del text que la ficció tingui com a missió justament convocar el que ha quedat arruïnat, els fantasmes que per sí sols no tenen espai per comparèixer a la realitat, com un lloc reservat a aquest tipus de trobades. Si el trauma és el silenci de les ruïnes reals, llavors exorcitar-lo potser és donar-li cos en escena, representar-lo. Posar veu als silencis que ens inquieten, a allò que en nosaltres s'aguanta com a ruïna i que o bé voldríem mort d'una vegada per totes per aprendre'n (potser per això les parets dels museus reuneixen ruïnes) o bé voldríem viu per conrear-ho.

Abans parlant he recordat la fotògrafa Julia Schulz-Dornburg, que va publicar un llibre "Ruinas modernas" amb fotografies del queda de projectes d'especulació immobiliària a Espanya que van quedar abandonats. Són xulíssimes i és un altre tipus de ruïna de la llista que comentàvem.

13

Profile for La Perla 29

Les Ruïnes  

Les Ruïnes  

Profile for laperla29
Advertisement