14 GEiEG
entrevista
MARÇ 2014
TEXT: SÒNIA COROMINAS / FOTOS: SÒNIA COROMINAS/ARXIU
Coral Vila ENTRENADORA DEL PRIMER EQUIP DE RUGBI FEMENÍ DEL GEiEG
Quan el rugbi es converteix en el teu recés personal Coral Vila és a punt de complir els 42 anys. Si no fos pels seus genolls encara saltaria al camp a passar-ho bé i a competir. Entrenadora del rugbi femení del GEiEG i de la selecció espanyola categoria A amb ella al capdavant vivim al GEiEG el rugbi femení més engrescador des de fa 10 anys. - Com, quan i perquè vares donar les teves primeres passes en el món del rugbi? - Jo havia vist el rugbi quan feia atletisme en el GEiEG a les pistes de la Devesa on compartíem estadi amb la gent del rugbi. Aquest va ser el primer contacte visual amb aquest esport. Em resultava curiós i diferent, atractiu, però poca cosa més. Quan vaig entrar a INEF algunes companyes amb les que jugava a futbol sala intentaven engrescar-me a participar en l’equip de rugbi. A segon curs es va convertir en assignatura anual però aquí tampoc hi acabava de veure el què. No vaig sucumbir fins a tercer quan vaig deixar la pràctica de l’atletisme. - I què et va seduir del rugbi? - La varietat tècnica de l’esport, la resolució tàctica i sobretot l’ambient d’equip. De seguida va ser com una segona família on trobar-s’hi molt a gust. - El fet que el rugbi sigui un esport minoritari també fa que els components d’equip es cohesionin com a grup i hi hagi més sentit de germanor? - No t’ho sabria dir. Jo crec més en que són les característiques de l’esport en sí les que aconsegueixen aquesta unió. - Ets capaç de fer-me un ràpid esbós de la teva trajectòria esportiva? - En acabar INEF i vaig tornar a Girona. Ja hi havia un grup de noies que les entrenava la Inès Eritja i jo m’hi vaig afegir. Ella ho va deixar al cap de poc temps i jo em vaig quedar al capdavant. Va ser un equip difícil de portar. Tant, que al cap de tres anys l’equip es va desfer. Hagués pogut tornar a jugar amb l’INEF, o buscar un club a Barcelona però no. L’opció presa va ser marxar a França a jugar amb el Toulouges, on hi vaig estar tres anys. Després d’aquest període varen canviar les meves prioritats i vaig voler ser mare. Després del naixement de la Laia, es va posar en contacte amb mi la Sònia del Rio, jugadora que havia començat a l’anterior equip, i em va demanar si volia entrenar un grup de noies universitàries que ella i un jugador, en Martin, estaven engrescant per fer un equip. D’això ja fa 10 anys. - Quines característiques ha de tenir una jugadora de rugbi?
- Depèn del nivell al que vulguis arribar. A l’equip venen noies esportistes, que deriven d’altres disciplines, i de vegades en venen que la seva pràctica esportiva ha estat més aviat minsa. I n’he vist en ambdós casos arribar a ser grans jugadores. A nivell personal crec que només els cal que s’hi trobin a gust, que s’ho passin bé i que prenguin una certa responsabilitat. No és massa complicat. - I les característiques d’una mare de família – jugadora de rugbi? - Primer cal trobar una parella que entengui que el rugbi és una part important de la teva vida. És curiós però això sembla que és més habitual en les jugadores que en els jugadors! Jo he pogut combinar-ho sempre i he obtingut consideració i prioritat davant, potser, del meu marit. Per altra part, les nenes ho han viscut com quelcom natural des de sempre. Ara: quan és temps de fer de mare, faig de mare, amb tot els “ets i uts”. - Venen les teves filles a veure els partits? - Els hi encanta l’ambient. En els partits potser s’avorreixen una mica però els hi agrada. Les noies, a més, les mimen moltíssim!