El Roure 51 by Juanjo Valeros

3r quadrimestre 2015

Una Girona de cine

ENTREVISTA

Ramon Llorente, defensor de la ciutadania de Girona IMATGES PER AL RECORD

Colles sardanistes

Editorial

Cinema i cultura a Girona al llarg de la història arlar de la història del cinema i la cultura a Girona és parlar d’una història d’èxit. En els darrers anys, Girona s’ha posicionat en el mapa nacional i internacional amb una marca pròpia d’excel·lència patrimonial i cultural. La ciutat s’ha catapultat a l’escena mundial com a pol d’atracció de grans projectes culturals i cinematogràfics que treballarem per consolidar en els propers anys. Sense ànim de fer un recorregut exhaustiu a la història del cinema, que és també la història d’una part importantíssima de la cultura a la nostra ciutat, m’agradaria resseguir breument la trajectòria gironina d’aquesta disciplina en els últims anys i aglutinar així, en aquesta matèria, la proposta de fer un repàs històric cinematogràfic i cultural de la ciutat. Com a punt de partida podríem citar el 8 d’abril del 1998. En aquella data, Girona es va convertir en la primera ciutat de l’Estat espanyol que inaugurava un museu dedicat al cinema. Avui en dia, el Museu del Cinema – Col·lecció Tomàs Mallol segueix sent l’única sala d’exposicions d’aquestes característiques a Catalunya i és un referent arreu del món pel fons especialitzat en l’època del precinema que conté. Aquell 1998 el Festival de Cinema de Girona, un referent també del caràcter amant del cinema a casa nostra, feia 11 anys. Es tracta d’un dels festivals culturals més veterans de la ciutat que encara es manté viu i amb poder innovador actualment. L’exhibició cinematogràfica, tant amb mostres com amb sales de projecció, ha estat també present a la vida gironina des de fa dècades. Les primeres notícies que ens parlen d’un espectacle precinematogràfic a la ciutat són del segle XIX, concretament del 1881, tot i que popularment s’ha cregut que la primera sessió pública amb un cinematògraf es va fer als baixos del número 27 del carrer de l’Argenteria el 31 d’agost de 1897. El Paralelo —el primer cine estable a la ciutat creat el 1903— , el cinema dels germans maristes, l’Odeón de l’entitat cultural L’Amistat o el Novetats de Gran Via de Jaume I van ser alguns dels espais de la ciutat on es podien veure pel·lícules a principis de segle, tot i que no va ser fins al 1923 que les sales de cinema a la ciutat van experimentar un auge significatiu amb l’obertura del Teatre Cine Albéniz, al costat del Coliseo Imperial (1909) i el Saló Gran Via (1908) a la plaça de la Independència, coneguda popularment des de llavors com a “la plaça dels cines”. El Cine Modern i l’Ultònia, creats als anys quaranta, o l’ABC Plaça, el Catalunya i els Lauren també formen part de l’imaginari del cinema

a la ciutat en els darrers anys; un imaginari que actualment compta amb dos espais multisala a la ciutat —l’Albéniz i l’Ocine— i una sala de cinema en versió original, el Truffaut, gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Girona, una comunitat potent i prestigiosa d’aficionats i crítics de cinema a casa nostra. En una ciutat és tan important per valorar el batec cinematogràfic l’estat de salut del món de l’exhibició com el de la creació. En aquest sentit, es pot afirmar sense vacil·lacions que Girona està vivint una època daurada. La creació cinematogràfica està en un molt bon moment que es pot exemplificar amb els tres noms que hi ha al capdamunt d’aquesta eclosió de talent: Isaki Lacuesta, Edmon Roch i Pere Vilà. No hem d’oblidar, però, els pioners de la creació de cinema a casa nostra. I aquí mereix una menció especial la figura d’Antoni Varés, iniciador del cinema amateur a la ciutat a les primeres dècades del segle XX. El seu El rapte de Maria Rosa, fet el 1931, es considera la primera pel·lícula de ficció de la història realitzada íntegrament a la ciutat de Girona. I és que fa anys que els professionals del cinema han descobert com els carrers, les places, els rius, els ponts, les voltes i les pedres de Girona són l’escenografia perfecta per a qualsevol plató de cinema. Des de la filmació d’algunes escenes de Pandora i l’holandès errant, d’Albert Lewin, el 1950 a la ciutat, fins a la gravació aquest estiu de part de la sisena temporada de la sèrie més guardonada i popular del moment arreu del món, Joc de trons, han passat exactament 65 anys. Es tracta de més de sis dècades durant les quals la ciutat s’ha transformat enormement en tots els àmbits, urbanístic, demogràfic, polític, social i, sobretot, cultural. Durant aquest temps la ciutat ha acollit centenars de rodatges, especialment en els últims anys, gràcies a l’impuls i professionalització de la Girona Film Office i la creació del centre Bloom de 3D i tecnologies emergents. Només per citar alguns exemples de produccions que han passat per Girona podríem destacar Soldados de Salamina, de David Trueba el 2002; El perfum, de Tom Tykwer, el 2005, o el Murieron por encima de sus posibilidades, d’Isaki Lacuesta, el 2013.

Estic convençut que aquest és només l’inici d’una nova etapa d’excel·lència i èxits en l’àmbit cinematogràfic i cultural de la ciutat, que des de l’Ajuntament ens encarregarem de promoure i fomentar.

Sr. Carles Puigdemont, Alcalde de Girona

Editorial

▼ CARTES

Benvolgut, Benvolgut Sr. Alcalde,

Ha passat l'època estiuenca i tornem a la normalitat i a reprendre les tasques habituals, per tant, com a cada edició de la revista El Roure, el saludem molt cordialment i li tornem a manifestar que estem molt contents que torni a presidir l'alcaldia de la nostra ciutat, i també com sempre li comentem tot allò que ens sembla positiu per a Girona així com també li fem notar alguna mancança per si aquesta es pot resoldre. Sabem que acull sempre les nostres opinions i que procura que es faci allò que beneficiï Girona, la nostra petita però bonica ciutat. Girona ha viscut últimament fortes emocions. La filmació d'una part de la sèrie Joc de Trons va ser una fabulosa propaganda per a la ciutat. Molta gent va assistir a la filmació i el nostre Barri Vell, joia gironina, va passar a la posteritat amb tota la seva bellesa i el seu encant. L'espectacle de foc que va donar l'entrada al Temporada Alta del teatre gironí va ser un espectacle molt bonic i que va tornar a atreure propis i forans. Esperem la seva continuïtat. A poc a poc la nostra ciutat és ben coneguda arreu del món. Quan surti aquest número d’El Roure, hauran passat les Fires de Girona, pel que es veu seran d'èxit, donada la varietat d'actes programats que poden complaure moltes i diverses aficions. Esperem visites i que l'economia de la ciutat en surti beneficiada. També s'apropa Nadal i Girona s'ha de vestir de gala, si pot ser sense grans dispendis, que no estan els temps per

a això però amb enginy es pot aconseguir molt sense gastar en excés. És el que esperem de l'Ajuntament que vostè presideix. De vegades alguna cosa no surt com un pensava, ens passa a tots i és gran veritat. El Vol fou un fracàs encara que la intenció era bona, no sempre es pot encertar en tot. El pla per la Devesa, que sembla que per fi es posarà en marxa, pot ser molt bo si es fa com cal, per tant esperem de l'Ajuntament que filarà prim per aconseguir d'una vegada que sigui un espai jardí per a Girona. Fa tants anys que es demana una solució per treure profit d'un espai tan bonic que sembla que ja fóra hora que es fes realitat aquest somni de molts per no dir tots els habitants de Girona. Bé, recordem que tots agraïm una Girona neta en tots i cadascun dels seus carrers i jardins, no només els cèntrics sinó també els més allunyats, la bellesa i netedat d'un espai mai ha de ser només per la part més visible sinó que cada racó ha de lluir el seu encant, tots en tenen, de vegades només cal descobrir-lo. Abans de donar per acabada la carta voldríem demanar-li que faci el que pugui perquè el nostre magnífic call sigui declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO, creiem que s'ho mereix. Bé, només resta com sempre agrair-li tot el que vostè faci perquè Girona sigui cada cop una mica més bonica i acollidora. Ben afectuosament, Àngela Ferrer i Mató

SUMARI Núm. 51 - 3r quadrimestre 2015 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró, Àngela Ferrer i Narcís Sureda CORRESPONSALS: Teresa Delgado (Esplai G.G. St. Narcís), Marisol Lagares (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió de Pont Major), Maria Garrié (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), M. Oliva Moreno (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Pere Heras (G. G. "Barri Vell-Mercadal"), Dolors Estañol (Assoc. de G. G. Montilivi), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret), Consuelo Toledano (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel) i Evelyn Méndez (Assoc. G. G. Sta. Eugènia de Ter)

2 4 6 11 14 16 18

Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona

21 21 22 24

Foto portada: Ajuntament de Girona Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

26 28 30 32

El Consell Municipal de la Gent Gran

EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT

Vida Associativa La bandera d’Ultònia i altres records Un cant per la bella Andorra (II i III) IMATGES Colles Sardanistes ENTREVISTA Ramon Llorente Varela, defensor de la ciutadania de Girona CONSELL G.G. Dia internacional de la Gent Gran QUALITAT Gastronomia DE VIDA Cuidem la memòria i les emocions CULTURA Xavier Cugat “Cugui” i els cinemes de la meva ciutat Una mirada personal al cinema El cinema en Jules Verne RACONS La pedra de la mitja lleuga AHIR I AVUI El cinema Coliseu Imperial

Opinió

HOMENATGE A FRANCESC PARAROLS Aviador i regidor de l’Ajuntament de Girona pel PSUC Fa poc més d'un any que l’Ajuntament de Girona va retre un homenatge a Francesc Pararols i Mercader, exregidor pel partit comunista. El seu vot va ser decisiu perquè Joaquim Nadal fos nomenat alcalde de la ciutat. Durant l’acte van intervenir el mateix alcalde, els regidors Joan Miró i Joan Olòriz, l’editor Quim Curbet i militants d’Iniciativa. Tots van recordar que Pararols havia estat sempre un lluitador per la llibertat, la democràcia i el socialisme. També va ser un home de diferents oficis, com els de fresador, torner, pèrit mecànic. Es va fer militant del PSUC als 17 anys. Després de la Guerra Civil es va exiliar a Rússia i allà va continuar la seva participació en les activitats aeronàutiques. Un cop tornat a Girona, Francesc Pararols va ser un dels fundadors de la revista El Roure, hi va aparèixer des del 1979 com a redactor i va escriure articles en cada número. Un d’ells estava dedicat a la trobada anual dels aviadors de la República a la ciutat de Gandesa el mes de juny del 2012, varen ser ell i la seva esposa els encarregats de dipositar un ram de flors al peu del monument commemoratiu dels companys morts en acte de servei. Recordant amb ell la seva llarga estada a Rússia ens parlava sempre bé del règim comunista, malgrat que jo li exposava els meus dubtes com a periodista. Concretament, recordo que un dia li vaig expressar els

meus recels que allà hi hagués una autèntica llibertat de premsa. El bo d’en Francesc em va respondre que sí que n’hi havia amb tota seguretat. Jo vaig continuar expressant els meus dubtes i ell em va insistir que era veritat “perquè els russos podien comprar el diari que volien”. Els dos diaris es deien Pravda i Izvestya i tots dos sofrien la censura del Kremlin. Llavors jo vaig pensar en el meu interior que precisament les autoritats franquistes, fortament repressores de la llibertat d’expressió, responien exactament igual quan algú els increpava per tenir els mitjans de comunicació “atados y bien atados.” Un any per al número d’El Roure corresponent a les festes de Nadal li vaig demanar que escrivís un article sobre aquest tema, per explicar com es viuen aquestes dates a Rússia. No me’n vaig sortir. Jo li deia que no volia pas que parlés de la festes des del punt de vista religiós sinó des del punt de vista de folklore, de costums populars. No me’n vaig pas sortir i no vaig entendre la seva actitud, però lògicament li vaig respectar plenament. Estava casat amb una dona russa, anomenada Maria, molt simpàtica i bona persona que segurament guardarà un gran bon record del seu marit com el guardarem també tots els qui vam tenir la sort de compartir amb ell uns anys d’amistat i d’esforços per mantenir viu el nostre El Roure.

HOMENATGE A PERE PLANA Fins a la propera, Pere Plana Pere Plana ens va deixar el passat mes d’agost als 91 anys d’edat. Era un dels corresponsals més antics i més puntuals a entregar les seves cròniques de la revista El Roure. La seva gran afició va ser la pesca i moltes vegades havia sortit amb els seus amics en una barqueta des de la cala Rovellada de Colera, on tenia una casa en la qual residia en els temps de vacances. Tenia el títol de professor mercantil i havia estat director de Mutualitats Laborals de l’INSS, conseller de Caixa Girona i president de la Creu Roja, entitat que li va concedir la medalla d’or. Era una persona profundament religiosa i, així, va ser conseller general de l’Adoració Nocturna, i va participar en les trobades i eucaristies nocturnes que se celebraven en el temple del Sagrat Cor de Girona. Jo havia tingut petits intercanvis d’impressions sobre la situació religiosa

actual i em va semblar que era una persona molt interessada i preocupada pels problemes de l’Església en aquest moment, amb una visió positiva del futur. Estava casat amb la senyora Pepita i ha deixat dues filles, tres néts i tres besnéts, a tots els quals estimava amb deliri. En l’anterior número de la revista El Roure hi tenia tres articles, tots molt interessants. En la seva crònica habitual sobre la gent gran de Sant Narcís recollia les principals activitats del seu estimat Esplai. I acabava l’article amb aquestes paraules: “Bon estiu a tots i fins a la propera”. Aquesta crònica “propera” ja no la podrà escriure ell. L’he feta jo en nom de tot l’equip de redacció, que el recordarà sempre amb una gran estima i consideració. Pere Madrenys, redactor en cap

Opinió

LLAMBREGADES

Girona, ciutat de cine I

per Àngela Ferrer i Mató

ho dic en un doble sentit. Girona és en si mateixa una ciutat tan bonica que es podria considerar com a propi donar-li el sobrenom de ciutat de cine, és una bonica floreta que se li podria dedicar. Recordem que el Barri Vell té una vàlua que traspassa fronteres, el call és dels millors d'Europa, la Devesa (poc aprofitada) és un somni incomplert però que tots els gironins esperem que algun dia es farà realitat. I què dir del passeig per les muralles Foto: Juanjo Valeros medievals? I la catedral, A dalt, cartell de la pel·lícula Pandora i l’holandès errant. A la dreta, una única al món per tenir una imatge dels preparatius pel rodatge de Joc de Trons a Girona. sola nau; Sant Feliu, d'una bellesa extraordinària, l'escalinata llavors i pel fet que la gran artista extres de Girona i/o província, les de Sant Martí, envoltat d'antics Ava va descobrir Tossa i, per tant, la cues per formar part del film foren palaus on vivia la noblesa (encara es Costa Brava va esclatar el boom una veritable allau de gent interesconserven els escuts esculpits a la turístic" que ha anat en augment sada a sortir a la pel·lícula que, per cert, és a punt d'estrenar-se a les pedra, alguns esborrats per assump- any rere any. tes de política, encara que hi podem El gran Xavier Cugat, conegut arreu cartelleres. veure les restes, altres encara són del món, va viure èpoques a Girona, No cal anomenar la filmació de Joc ben visibles), la plaça del Raïm l'estimava i visitava amb certa fre- de trons, que per ser una sèrie de (diuen que és la més petita del món) qüència, escampà el nom de la nos- difusió mundial ha descobert a tot i un llarg etcètera que confirma el tra ciutat arreu del món. Recordo el món que hi ha una petita gran encara com passejava amb el seu ciutat anomenada Girona que val la meu títol en la seva primera versió. La segona, que fa que en puguem petit gosset a coll pels nostres barris pena visitar. dir ciutat de cine, fa referència al i indrets més bells. Potser ell ja va Potser és cert que els propis habifet que moltes pel·lícules han des- saber apreciar aquesta nostra petita, tants no valoràvem prou el que cobert que la nostra vella i bella però valuosa, joia que en aquells teníem, ara ens adonem que posciutat tenia tots els ingredients per moments encara molts gironins no seïm una joia, vaja "una ciutat de cine" com indica el títol. servir d’escenari cinematogràfic. valoraven com es mereixia. Recordem Pandora i l’holandès Més recentment es filmaren escenes I cal no oblidar el nostre Museu del errant, filmada en part a la nostra de la pel·lícula El perfum, film de Cinema, que fent honor a la ciutat ciutat. Protagonistes de bandera trama sòrdida però que també i que l'acull ens pot fer viure tota l'evan ser Ava Gardner i Mario Cabré. d'alguna manera contribuí a difon- volució cinematogràfica des de les La desapareguda plaça de Braus dre els nostres carrers i indrets arreu seves beceroles. És un altre valor serví en gran manera per a la filma- del món. afegit a la ciutat que no podem ció. L'entusiasme popular fou Últimament amb el càsting d’Ocho oblidar i que és l'admiració de proenorme i no oblidem que a partir de apellidos vascos s'escolliren molts pis i forans.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social. ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Luis Herrera

El canvi d’estació Després d’aquest calorós estiu arriba la lluminosa tardor, i amb ella les esperades Fires de Sant Narcís, patró de Girona. Aquestes són diades d’alegria i de compartir amb els familiars i amics. Per uns instants ens deixem embolcallar en la felicitat de gaudir de la màgia del circ o bé de l’encant del tren de la bruixa, i és clar, delectar-nos amb els tradicionals xurros, castanyes o moniatos. Des de l’Associació de Jubilats la Unió del Pont Major volem desitjar-vos que passeu unes molt bones Fires de Sant Narcís! Pel canvi! S’acosta el 2016 i com a preludi, eleccions generals. Inici de nou any amb desitjos de noves solucions als problemes actuals. A veure si aquesta vegada el govern escollit pel poble dóna solucions reals a la greu situació que vivim. Ens tro-

bem amb salaris cada vegada més insolidaris, més famílies desprotegides, retallades i més retallades, situacions tan deplorables que fins i tot Brussel·les ha hagut d’intervenir. No pot ser que l’economia només vagi

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN SANTA EUGÈNIA DE TER Volem recordar que durant el dinar de cloenda del curs, el juny, es va fer l’homenatge a la persona de més edat, aquest any, la Pilar Cros, que vàrem felicitar amb un bonic ram de flors. Hem participat en la construcció i en la confecció del vestuari dels nous gegants del barri, la Gènia, la nimfa del rec”, i en Vicenç, el dimoni del Pont, que han estat batejats per la Festa Major de Santa Eugènia d’enguany. El 26 de setembre vàrem fer una excursió a les Masies de Voltregà, on vàrem visitar la Colònia Rusiñol i després vàrem dinar a Colldecondreu. S’ha organitzat alguna sortida cultural i al teatre, amb molt d’èxit. També hem col·laborat amb el banc del temps teixint algunes mantes solidàries per donar als més necessitats.

bé per a uns, els més poderosos, mentre que els més desfavorits s’enfonsen en la misèria i han de recórrer, entre altres coses, a la pensió dels jubilats, que prou feina tenim. Aquest país necessita un canvi, ja! Evelyn Méndez García

Els participants a l’excursió a les Masies de Voltregà.

Per últim, han tornat a començar les activitats de tardor, amb els cursos i tallers de cada any i, com a novetat,

hem iniciat el taller de risoteràpia, i ens ho passem d’allò més bé. Bones festes de Nadal!

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL - MERCADAL En ple exercici 2015/2016 carregat de cursets, tallers i altres activitats lúdiques, amb molta assistència d’associats, toca parlar una mica del viatge que un nombrós grup varen fer a Polònia el passat mes de setembre en què van visitar Varsòvia, on es passejaren per la ciutat vella, la plaça del Mercat, el carrer Reial, visitaren la catedral de Sant Joan, la tomba del Solat Desconegut i el Palau Wilanow, conegut com el “Versalles polonès”, el castell Reial de Varsòvia, que va resultar totalment destruït i reconstruït de nou, i el Museu d’Història dels Jueus Pollin. Ja de camí cap a Cracòvia, aturada per la visita al santuari de la Verge Negra, construït el 1382. La visita al camp de concentració d’Auschwitz, que conserva les instal·lacions en excel·lents condicions, els barracons, les càmeres de gas i els forns crematoris, cosa que permet conèixer una de les parts més tràgiques de la història del segle passat i hauria de servir d’exemple perquè no es repeteixin mai més esdeveniments com els allà soferts. Les mines de sal de Wieliczka foren una interessant visita, van baixar uns 800 escalons i van arribar als 101 metres de profunditat contemplant durant el recorregut les escultures fetes de sal i, una vegada a baix, van visitar la gran capella de Santa Kinga. Tingueren una excursió per visitar l’església gòtica de fusta de Sant Miquel

Pere Heras

Un dels nombrosos moments viscuts al viatge a Polònia.

Arcàngel de Debno i des de Sromowce van fer un descens en barca de fusta pel riu Dujanet. Després de dinar, continuaren cap a Zacopane, capital d’hivern de Polònia i seu dels Jocs Olímpics del 2006. A Cracòvia i a peu pel nucli antic varen visitar el castell de Wawel amb la seva torre gòtica, la porta de Vasa, la Universitat, la catedral, el carrer Reial i la plaça del Mercat. Després de dinar, temps per anar a comprar i acabar de gastar els diners polonesos que quedaven, i cap a l’aeroport per pujar a l’avió de retorn cap a casa. Com que els assistents es manifestaren molt complaguts per l’organització, planificació i realització del viatge, això ens anima a muntar nous viatges, en principi un per al proper mes de maig, més econòmic, i un altre de més

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN Al local social de Can Gibert hem començat el curs amb molta il·lusió i grans novetats. Com cada tardor el nostre local s’ha emplenat de veïnes i veïns amb ganes de compartir el seu temps assistint a alguns dels tallers que oferim. En la nostra programació barregem clàssics d’èxit com la classe de gimnàstica de l’esquena o el taller de memòria, amb novetats com la guitarra flamenca o els balls de saló. Com a plat fort, a més a més, el nostre projecte s’ha enriquit amb la renovació del mobiliari de la sala d’actes, amb parquet, mirall i cortines noves. Un espai acollidor on esperem trobar-nos ja sigui fent algun dels nostres tallers, com quinzenalment venint a ballar els diumenges rocieros. Així que… aquesta tardor no et quedis a casa i vine a gaudir al nostre local.

llarg per al setembre, a part de les excursions que habitualment es fan al llarg de l’any. Una activitat que a vegades no té el ressò que mereix són les sortides que el grup Els Trempats fan cada dimarts als Àngels, a peu, en cotxe o meitat i meitat, segons les possibilitats de cada un, durant la tardor, l’hivern i la primavera; a l’estiu van a Banyoles a fer la volta a l’estany. Totes aquestes sortides acaben amb un bon esmorzar per recuperar forces per tornar a casa, una activitat molt recomanable per a tots els caminadors i amics de l’excursionisme i us convidem a apuntarvos-hi. Només resta agrair la gran acollida dispensada pels nostres associats a totes les activitats que tenim cura d’organitzar. Maria Marín

Les classes de gimnàstica al local social.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS Benvolguts, Lamentem comunicar-vos que el Sr. Pere Plana i Pujol, vicepresident de l’Esplai de la Gent Gran de Sant Narcís i col·laborador de la revista El Roure, ens va deixat el passat dia 25 de juliol de 2015. Recordem els moltíssims anys de servei que des de la fundació de la vocalia i després l’Esplai de la Gent Gran ens vas donar a tots nosaltres i als nostres socis. La Junta voldria tenir un munt de paraules adients, des de dins dels nostres cors, et diem: Pere, et recordarem sempre. Després d'unes vacances merescudes al mes d'agost, a finals de setembre hem fet l'excursió anual de sis dies a terres manxegues, seguint la ruta del

Teresa Delgado

Una imatge característica de la ruta del Quixot.

Quixot. Tots els cursos que oferim als socis estan en marxa, amb un bon nombre d'assistents. Aquest mes d'octubre comença la

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN MONTILIVI

decoració nadalenca, els dilluns de 16 a 19 hores, i per mantenir la memòria, sudokus i jeroglífics, els dijous de 9.30 a 11 hores. Us desitgem a tots un feliç curs.

Dolors Estañol

La pràctica de ioga per viure plenament Fa ja molts anys que tenim la gran oportunitat de gaudir de l’experiència que ens aporta la pràctica d’aquesta ciència mil·lenària de la qual podem destacar diferents aspectes. En practicar les asanes amb precisió, intensitat i dinamisme, característiques pròpies del mètode Iyengar, com també els suports (mantes, cinturons, cintes...), aconseguim una major perfecció en la postura. - A nivell físic les asanes (postura en sànscrit, llengua pròpia del ioga) ens ajuden a mantenir i millorar considerablement l’amplitud de moviment de les articulacions, ens donen elasticitat, fortalesa i equilibri, tan importants per a l’autonomia de les persones. El ioga manté l’esquena sana i dóna lleugeresa a tot el cos. - A nivell fisiològic, segons la forma que adopta el cos si el fem girar amb torsió, flexió, inversió i/o extensió de columna, tindrem una millora en el sistema digestiu, es regula el trànsit intestinal, la circulació sanguínia, la respiració, el son i en general el funcionament

dels òrgans interns. - En el cos energètic, equilibra els txakres, que són centres d’energia que giren en espiral i interactuen constantment, del seu equilibri depèn la salut del cos i la ment. - L’estat d’ànim, la creativitat, l’emprenedoria, en definitiva, la felicitat i com una elecció que té lloc en augmentar el grau de consciència gràcies a l’entrenament del que és el ioga: “aquieta la

ment”, dit d’una altra manera, ens entrena a “ser aquí i ara”, meditació dinàmica, optant com a suport pel propi cos, ja que per la complexitat d’accions no ens permet “tenir el cap a un altre lloc”. - Estar en silenci mental és l’únic que ens pot connectar amb el que realment som, l’ésser. M. Rosa Salvat, professora de ioga

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ Hola, una altra vegada, després del parèntesi de l’estiu, hem retornat amb el nou curs i amb les noves il·lusions i activitats del nostre centre. Durant el mes setembre hem estat una mica atrafegats preparant les activitats de la setmana cultural, que com cada any es du a terme durant la primera setmana del mes d’octubre, concretament des del dia 5 al 12. Aquest any ha estat la 18a edició. La participació és molt nombrosa, ja sigui com a col·laboradors, espectadors o participants de les múltiples activitats. Aquesta setmana cultural l’anomenen Veranillo del Membrillo, i hem fet les següents acitivitats: passejada per les vores del Ter, teatre, jocs de taula, playback, cantada de la nostra coral, sevillanes, música clàssica i flamenc amb guitarra. El dissabte vam fer un dinar de germanor fent una magnífica fideuà, a la qual van assistir representants polítics del nostre Ajuntament, el senyor Eduard Berloso, el senyor Joan Alcalà i la senyora Sílvia Paneque. I el diumenge vam tancar les activitats amb la desfilada de ves-

Una imatge de la setmana cultural.

tits de paper, confeccionats per les nostres companyes, i aquest dia hi van assistir el senyor Berloso i el senyor Alcalà. A tots ells els agraïm la seva assistència. El divendres dia 9 d’octubre es van repartir diplomes als participants de les diferents activitats, així com també un petit obsequi commemoratiu, es va fer també l’homenatge a la senyora i al senyor de més edat, seguit d’un pica-pica i de ball. En aquest mes d’octubre s’ha organitzat un creuer pel Mediterrani, s’ha

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL Ha arribat la tardor i a la vall de Sant Daniel ho hem celebrat amb una bona castanyada. El passat dia 28 d'octubre, tots plegats i amb molt bona harmonia vam coure les castanyes. Encara que, en realitat, qui remenava el foc era en Joan, en Jaume i en Vicenç. Gràcies a ells, ens les vam menjar, i com és tradició amb uns quants panellets. Tampoc hi va faltar el xopet de ratafia casolana feta a la vall de Sant Daniel. Tot això amenitzat per la Coral del Galligants que amb les seves cançons sempre ens delecten en aquest dia tan especial. Volem aprofitar també l'oportunitat que ens dóna aquesta revista per felicitar en Joan Camós. Al novembre ha celebrat, en companyia de tots els

M. Oliva Moreno

pogut visitar Roma i Pisa, entre altres ciutats, i del qual els participants s’han endut un molt bon record. Seguint les tradicions, el proper dia 7 de novembre fem una gran castanyada, a la qual esteu tots convidats. Com a nous projectes tenim una sortida de tres dies a Calafell, a la província de Tarragona, esperem que el temps ens acompanyi i puguem gaudir d’aquestes jornades. Així que ja ho veieu, hem tornat amb moltes ganes… Una forta abraçada! Consuelo Toledano

Celebració del 90è aniversari d’en Joan Camós.

amics de Sant Daniel, el seu 90è aniversari. Des d’aquí volem també donar-li les gràcies per les seves poesies. Perquè en Joan, amb aquesta facilitat que té per escriure, és creador

de les poesies més maques. Això ja ens ho ha demostrat en moltes ocasions. En tenim molts d'exemples, com la que va dedicar al número 50 de la nostra publicació El Roure.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE PEDRET

La Junta

Castanyada a Pedret A finals d’octubre la tardor ja ens envolta amb tota la seva plenitud. Podem dir que ja hem deixat enrere definitivament l’estiu, ja no recordem les vacances a la platja, ni les nits a la fresca, ni les llargues tardes de migdiada; sinó que més aviat comencem a notar la primera fred i a trepitjar les primeres fulles caigudes al carrer. És ara quan ens trobem immersos en el dolç recolliment dels dies que s’escurcen, dels colors que canvien i trenquen arreu la monotonia del verd amb tons grocs i vermells. És un temps de nostàlgia, de tenir un record per les persones estimades que ens han deixat i d’ensumar les olors que ens transporten a altres temps. És el moment, també, per a molts gironins, d’evocar la memòria d’aquelles tardors de quan érem petits i anàvem a fires carregats d’il·lusió… Però la tardor és, sobretot, el moment de menjar castanyes. A Pedret ho sabem i com que ens agrada ser fidels a la tradició, cada any quan arriben aquestes dates, l’Associació de Gent Gran organitza una castanyada oberta a tothom que hi vulgui participar. Aquest any, la castanyada de Pedret ha aconseguit aplegar una quarantena de persones, entre les quals per primera vegada n’hi havia que no estaven vin-

Dues imatges de la castanyada celebrada a l’Associació de la Gent Gran de Pedret.

culades a l’associació. Els encarregats de torrar les castanyes han estat en Moisès i l’Andreu, que igual que van fer l’any passat, ens han cuit les castanyes al punt just, ni massa crues ni massa cremades, fet que ha provocat les delícies dels assistents. La gent, doncs, ha passat la tarda agradable-

ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA Estimats lectors d’El Roure, Durant aquest curs 2015/2016 hem afegit, a les activitat que ja es duien a terme altres anys, algunes novetats: manualitats entre nosaltres, teatre per a gent gran, Cuinem generacions, Espai de Salut: cuidem la memòria i les emocions per Jubilus. També hem programat algunes activitats extraordinàries durant el primer trimestre. Es farà la castanyada i dues excursions, la primera a Cambrils on visitarem el parc Samà i l’altra a Agramunt on tenim previst anar a fer el tafa-

ner a una fàbrica de torrons. Deixarem que passin les festes nadalenques i reprendrem les activitats ja de cares a les festes de la nostra setmana cultural i a la Diada de Gent Gran, que se celebra al Teatre Municipal de la nostra ciutat. Els dilluns es faran unes xerrades de diferents temes i els tercers divendres de mes, ball i berenar. Qualsevol persona que hi estigui interessada pot trucar al telèfon 972 21 36 03 i demanar per l’Associació de Jubilats i Pensionistes de Vila-roja, tothom serà ben acollit.

ment, menjant castanyes i bevent moscatell o garnatxa, xerrant i rient en un ambient de concòrdia i germanor. L’any vinent de ben segur que hi tornarem, però no ens volem acomiadar sense abans convidar-vos a tots a gaudir amb nosaltres d’un dia tan entranyable. Marisol Lagares

Ciutat

HISTÒRIA

La bandera d’Ultònia i altres records

a majoria dels ciutadans de Girona, avui, o bé són nouvinguts o bé són suficientment joves per a que el nom d’Ultònia l’assimilin només al d’un carrer de la ciutat, al d’un hotel o al d’un antic cinema. Poca gent sap que Ultònia –mot que sembla que té l’origen en el topònim Ulster- corresponia a un regiment integrat per irlandesos, que es va crear el 1.707 i que en 1.808 formava part de la guarnició militar de Girona. Dissolt aquell regiment en 1.818, l’Ajuntament de Girona conservà, fins ara –és exposada al Museu d’Història de la Ciutat- una bandera anomenada d’Ultònia que, des de sempre, s’havia tingut com a bandera de l’esmentat regiment i que per als gironins representava el símbol del sacrifici d’aquells soldats durant els setges de 1.808 i 1.809 i, per extensió, del sacrificis, penalitats, fam i mort d’homes, dones i criatures de tota condició i ofici que en aquella època sofriren les conseqüències de la Guerra del Francès a Girona i del sacrifici de la pròpia Ciutat, que perdé la meitat dels seus habitants i del seus edificis i que trigà més de cent anys en començar a recuperar-se discretament d’aquella desfeta. La nefasta gestió del no menys nefast Ferran VII i dels governs que l’anaren succeint, feu que en lloc del suport econòmic per a reconstruir la Ciutat i dels subsidis personals promesos i decretats per aquell rei, Girona i els gironins només rebessin títols i honors ben buits de contingut real i ben inútils. La junta Superior Governativa, en un decret firmat a Sevilla en 3 de

Foto: Juanjo Valeros

Un grup de soldats amb la bandera d’Ultònia, exposats al Museu d’Història de la Ciutat. gener de 1810 concedia la “noblesa personal” a tots els defensors de Girona, els seus veïns i els seus successors. -d’aquí ve la exhibició de l’espasí municipal que es lluïa en ocasions-.En data 14 de setembre del mateix any, la pròpia junta i en nom del Rei, havia creat una condecoració pròpia per als defensors, que fou adoptada per l’Ajuntament que, fins i tot, la penjà en el seu escut –la creu dels setges-. La concessió d’exempcions d’impostos, subsidis i subvencions promesos en els mateixos decrets, mai no arribaren a la “muy noble, muy leal, fidelísima, inmortal y excelentísima Ciudad”. Fins i tot el monument commemoratiu que s’ordenà de fer a càrrec del govern i que encara existeix en la Plaça de la Independència fou pagat pel patrici gironí Ferran Puig i construït molts anys més tard. I encara és un monument aprofitat segons que assenyalen diversos indicis, entre ells el fet que l’uniforme del general és d’artilleria

quan Alvarez de Castro era d’infanteria. Sembla que era un model destinat a Palafox que es va retocar per adaptar-lo; al trabucaire li suprimiren el clàssic mocador aragonès –el catxirulo”- i li col.locaren una barretina. Només, en celebrar-se el primer centenari el 1908, s’aconseguí que el Govern es fes càrrec de la construcció del grup escolar que després s’anomenaria Joan Bruguera. La deprimida i exhausta Girona s’acontentava –quin remei- en lluir honors, títols, signes i emblemes. I, potser, no pas per supèrbia sinó com a homenatge al sofriment dels gironins en aquella contesa i, pot ser, per una visió esbiaixada i maniqueista del que va succeir realment.

Formats davant de l’Ajuntament Entre aquells signes i honors que la ciutat i el seu ajuntament va voler mantenir fins ben a prop de 1979, n’hi havia un de ben curiós, quina (Continua a la pàgina següent)

Ciutat HISTÒRIA

(Vé de la pàgina anterior) celebració es remuntava al 1894 – quan s’inaugurà el monument de la Plaça de la Independència- i s’anà à consolidant des del 1908 fins a dates relativament recents. El darrer dia de Fires, que invariablement era el 5 de novembre, al matí, apareixia en la Plaça del Vi, després de desfilar per la ciutat a cop de tambors, cornetes i altra música, un destacament militar format per sapadors, banda, bandera i dues o tres companyies de soldats. Formaven davant de l’Ajuntament. En un moment donat, un refilet de cornetí anunciava la sortida de l’alcalde, flanquejat per dos tinents d’alcalde que portava la bandera d’Ultònia a l’ensems que sonava solemnement l’himne Nacional – abans marxa Reial-. L’alcalde entregava la bandera a la tropa i al costat de l’espanyola, desfilava precedida per la corporació de gala vestida de frac, amb la creu dels setges penjada al coll i l’espasí, de puny de plata, penjat al costat – restes d’aquells antics honors i privilegis-. Anaven fins l’església de St. Feliu a on se celebrava un ofici en memòria dels defensors de Girona – en la postguerra s’incorporaren “los caidos”-. En tornar, es repetia l’operació a la inversa. Al so de la marxa Reial, l’Ajuntament recollia i reservava la bandera. Aquella bandera, per successius decrets de 1908 i 1925, és l’única que té, militarment, honors de Capità General amb comandament en Plaça, com l’espanyola. Eminents historiadors com Josep Grahit i Grau o Joaquim Pla i Cargol donaven per cert que la famosa bandera era realment la del Regiment d’Ultònia però el recordat i il·lustre gironí Joaquim Pla i Dalmau començà a sospitar que no quan

El gran dia de Girona, de Ramon Martí i Alsina.

afirmava que aquella bandera, certament de l’època, no era veritable sinó que era feta de retalls. Acudint a la vexil·lologia ens trobem que fins el 1843, Isabell II no unificà totes les banderes, que lluïa l’exèrcit i els edificis oficials, en una vermella i groga amb escut al centre, que encara perdura amb lleugeres variacions i que ja era utilitzada per la marina de guerra des de 1785, per decret de Carles III. Fins el 1843, la bandera no representava l’estat sinó només els exèrcits del Rei. Des d’aleshores la idea d’estat sobrepassà la del poder Reial. Abans d’aquella data, l’ensenya dels exèrcits era blanca i, creuant-la l’aspa o creu de Sant Andreu també dita de Borgonya, l’origen de la qual cal cercar en el s. XVI –Felip d’Austria i Borgonya, casat amb Joana de Castella-. En aquella època l’aspa era daurada sobre fons morat o vermell. El símbol evolucionà fins a conver-

tir-se el fons en blanc i l’aspa vermella. En 1707 es fixa que cada regiment ha de tenir una bandera “coronela” – fons blanc i un gran escut reial al mig, amb 4 escussons als angles amb l’escut del Regiment- i els batallons disposarien d’una bandera “batallona”-fons blanc, la gran aspa vermella i en els quatre extrems els escussons del Regiment, que en el cas d’Ultònia eren configurats per una lira daurada sobre fons blau-. Això fou així fins que el 1904, Alfons XIII decretà que solament existís una sola bandera per regiment, per bé que amb les modernes formes i colors. Quan el 1809 Girona capitulà, els francesos s’endugueren, com a trofeu de guerra, les banderes coronela i dos batallones del Regiment d’Ultònia, a més de les del Regiment de Borbó i la d’un terç de Miquelets, és adir, vuit banderes. En un principi varen restar dipositades al Ministeri de la Guerra. L’any

Ciutat

pendència, no podia haver tornat les d’Ultònia perquè se’n desconeixia l’existència. Des d’aleshores, convenientment restaurades, són al Museu dels Invàlids de París, però al Museu de l’exèrcit de Madrid sembla que se n’exposa una que respon a la “batallona” d’Ultònia. Tal vegada fou de les tornades o fou la d’un batallo d’Ultònia que no fou presa. Com ja havia intuït i després confir-

“Fins el 1843, la bandera no representava l’estat sinó només els exèrcits del Rei. Des d’aleshores la idea d’estat sobrepassà la del poder Reial.” 1815 foren amagades per a evitar que fossin expoliades pels oficials austríacs que ocupaven París. El seu parador va ser desconegut fins després de la II Guerra Mundial. Segons la secció d’emblemàtica del “Musée de l’Armée” de París, vuit banderes espanyoles es varen rendir al Mariscal Auguerau quan la Capitulació de Girona en desembre de 1.809 després que la Ciutat “resistís set mesos i un seguit de setges més o menys llargs i difícils”. En els inventaris de l’esmentat Museu i entre les banderes, hi figuren les descripcions de les d’Ultònia, preses pel General Baron Jeanin – probablement un subaltern d’AuguerauForen donades al Museu de l’Armée pel Vescomte Fleury en 1951 i això concorda amb el fet que haguessin estat amagades durant l’ocupació Austríaca de París en caure Napoleó. Si bé el Mariscal Petain havia retornat a Espanya una sèrie de banderes i estendards de la guerra de la Inde-

mat el Sr. Joaquim Pla, la bandera que l’Ajuntament conserva i passejava, no és la del Regiment d’Ultònia sinó probablement una bandera de carserna o de fortí, que no representava cap regiment concret sinó, solament, l’exèrcit del rei. Sapigut tot això, l’alcalde Joaquim Nadal feu gestions a través de Joan Reventós – aleshores ambaixador espanyol a París,- per a aconseguir la devolució, sense èxit. Posteriorment en sessió plenària de l’Ajuntament del dia 11 de novembre de 1997, el regidor Veray, del Partit Popular, presentà una moció de la que resultaven dues propostes d’acord, una que demanava la devolució de les banderes i una altra que, si es tornaven, vinguessin a Girona per ser exposades al Museu de la Ciutat. Amb lleugeres variacions sobre el text de la moció, que proposaren regidors d’altres partits, per a desproveir la part expositiva de matisos heroicistes, els dos acords es varen

aprovar textualment i per unanimitat –cosa extraordinària-. Però la petició, que s’elevà a la cimera Hispano-Francesa que s’havia de celebrar en dates properes, tampoc no tingué èxit. Qui vulgui contemplar les banderes d’Ultònia, que vagi a París. La que tenim a Girona no és veritablement la d’Ultònia però també fou testimoni de sofriments, de lluita i del desastre que patí Girona i els gironins ara fa 200 anys. Ella i les altres dues que li fan costat –la de la Croada Gironina i la d’un terç de Miquelets- són autèntiques relíquies. Sense connotacions polítiques ni èpiques, sinó simplement històriques, és ben lícit que els gironins d’ara recordem i agraïm els seus fets a aquells avantpassats que, aneu a saber per a qui i per a què, defensaren realment Girona. Tot plegat a la vista del destartalat drap que conserva algun forat de bala i en el que algú hi sabia veure, encara, esquitxos de sang dels soldats i dels paisans gironins però també, potser, d’algun pobre soldat francès, que tampoc en tenia cap culpa. Per això és de recomanar una visita a la corresponent sala del Museu d’Història de la Ciutat de Girona.

Un quadre amb anacronisme Atès tot el que hem dit, quan hom contempla la immensa tela de Martí Alsina que ocupa tota la paret interior dreta de l’Auditori Josep Irla a l’Avinguda Pompeu Fabra que representa un episodi dels setges, pot observar-hi un anacronisme. Hi pareix la bandera espanyola daurada i vermella enlloc de la blanca amb l’aspa de Borgonya o de Sant Andreu, que és la que hi hauria de figurar. Narcís Sureda Daunis

Ciutat CONTES

Un cant per la bella Andorra (II i III) L

PART II es teves assídues tempestes, un de llum, un món de tenebres, amb passos perduts en la fosca atansant-se ingràvids et mirava amb paüres de petita, prop de calaixeres enllustrades pels segles. Ara, els teus estridents trons, de somnàmbuls canons m’encisen. I tes llàgrimes broden els carrers de gotes grosses perlades d’humitats com bocins xops d’hortènsies. Com llànties, entorxes els llampecs que ratllant els teus entorns fistonejant, palpiten. Tot de sobte, una cortina d’aigua, amb la teva força anorreadora et vesteix d’argent. Quan esgotada de plorar, perquè el teu plor és lleu sospir, i parpelleges la bonança, el sol t’ajuda a plegar i

endreçar el llençol moll de dol, i et revifa. Més tard, ens embolcalles de serena, tornes a ésser una Andorra exuberant. M’agrada la mirada dels teus ulls que com retrunys, m’excita la il·lusió de retrobar-te. Diuen que si el cor fa el correcte, la ment el segueix, llavors sabràs que t’enyoro quan no et veig. Andorra, ets un tros de món amarat de misteri, de sensualitat poètica que fascines. La teva harmonia arquitectònica, la teva contenció i saviesa, recórre ressonant amb veus per arreu del món i et reconeixen. Darrere d’un cingle, brilla el sol, que sobresurt amb veritable petulància, la llengua de claror sembla un regal per a la “bella” puntaire, escultura que

de la plaça mateix fa trincar els boixets per una banda teixida, màgica. Com herois, caminen, de matins, tardes pels teus terrenys Andorra, entre la calitja del nostre pensament, per contrades salvatges plenes d’il·lusions vanes. Al capvespre, s’albiren clapes oscil·lants i les rampes es dissimulen en aqueixa indecisió somniadora del teu paisatge. Sovint, una ruta remunta un turonet banyat d’estrelles, el cel amb el seu alat ocell, el vent, fent xiular branquillons i fa meravelles. En l’espessor augusta i negra del fullatge, en les faldilles ombradisses, s’albira la teva imatge. I d’allí, ens arriben alenades de perfums, que exhalen les bocanes flors a penes vistents.

Ciutat

PART III ndorra embruixada de sol, de llum tan plena, amb carnal plenitud, s’entrega a la seva magnificència, i sols amb un crit omplir l’ampli cel, de la seva presència. Ets l’aleteig de murmuris misteriosos. Solitària flor en la boca d’un pou gloriós, com una ploma tremolant a l’aire d’adorn. En un món d’encadenades imatges: pluja, camí, calitja, fred, alegria, com la fressa d’un llampec, quedant en el teu pit com tatuatge. La teva bella monotonia del temps que jeu cada dia, en la pau immensa de l’espai m’aclapara, plasmant-se a la coixinera de la meva memòria. Transmets un misteriós caliu que se sent, endinsant-se al cor, i palpita com càlida carícia. Qui pogués perdre’s i dissoldre’s en un dels teus paratges cap a l’infinit!

Oh! Deixant de somniar, ser pedra, camí, d’aquesta Andorra que vestida de bellesa aporta a la naturalesa aqueix apassionant tarannà. I el preciós mecanisme de la teva creació, no serà un malabarisme diví? Un simple sisme, una divina involuntària extorsió del creador? Quan en cels de tendresa nacrada, tremolosa de passions per rendir-te a la brisa enamorada, tan solitària Andorra, en els cims de la llum voles fins a prenyar-te de goig, em demano, per què ets tan animada i valorada? Certament serà per ta bellesa i el teu batec d’ales per agradar. A l’hivern recordant-te, m’enfonso en tes nuvolades que arrelen dintre meu, perquè la il·lusió ha fet niuada dintre el teu paisatge que ja és meu. Des de mitjan novembre, s’enfilen al meu cor bocins d’esperances per retrobar-te encara, amb enyors, plens de retalls de tres llunes, amb coques d’estrelles ensucrades, que

guardo al paladar amb regust estiuenc. Perquè en la primavera dels teus horts, vaig trobar-hi cançons de tendresa, la meva veu i la teva Andorra, sembraren fidel amistat, en feixes plenes de sols, amb regadius de fruites madures. Oh, Andorra, Andorra, amb joies com el llac d’Engolosastres, voltat per valls esquitxades de neus llunyanes… o els ponts romànics encantats ostenten pau t’esguarden… mentre l’Obaga d’Enclar, el Bony de la Pica, un camí per la carena entre els dos cims, s’estremeix la bellesa… menudes cascades i tolls t’atansen catifes grises i verdes que et criden. Pobles enfilats allà a la llunyania… La Massana, Ordio i molts més fan que la vida sigui una altra vida, com si el món s’aturés per un instant, caient enamorats als teus formosos braços d’amant. Maria Dolors de Vilallonga

Imatges per al record

COLLES SARDANISTES Secció dedicada a fotografies que pertanyen a la història de la ciutat de Girona i als seus habitants.

Ballada de sardanes a la plaça de l'Oli durant la Festa Major de la Cort Reial. A l'esquerra, la Farmàcia Roca. 1918. Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut).

Concurs de colles sardanistes al barri de Sant Narcís de Girona, any 1979. (Foto: Arxiu Miquel Pagès)

Imatges per al record

Imatge d’un concurs de sardanes dels anys seixanta a la plaça de braus de Girona (Foto: Arxiu GEiEG)

Concurs de sardanes de l’any 1979, celebrat a la plaça de braus de Girona. (Foto: Arxiu Miquel Pagès)

Entrevista

Ramon Llorente Varela

És el defensor de la ciutadania, que ajuda a resoldre problemes amb veïns, empreses i institucions públiques, i escriu poesies

Fotos: Jordi S. Carrera

Ramon Llorente és un advocat que l’Ajuntament ha nomenat defensor de la ciutadania per solucionar problemes entre veïns, amb empreses i també amb institucions públiques com el govern municipal. Diu que té el cor partit perquè va néixer a Andalusia però de petit va venir a viure a les barraques de - Què et sents, català o andalús? - Sóc andalús de naixement i, per tant, tota la vida seré andalús. - I català, no? - Jo tinc el cor dividit. Perquè la meva esposa i els meus fills són d’aquí i jo estic molt agraït per haver estat acollit per aquesta terra que ens ha donat les possibilitats de ser persones de bé, amb estudis i treball. - Què vol dir persones de bé?

Montjuïc, va estudiar al seminari i al mateix temps estudiava dret per lliure, per fer-se “un home de bé”. Recorda que tots tenim drets però també obligacions i agraeix l’acolliment que ha trobat per part dels gironins. Publica poemes a la revista de l'associació de "amigos del Castillo de Montjuic".

- Persones útils, amb principis ètics i compromís per col·laborar a fer una societat millor, més justa i solidària. - I en quin poble d’Andalusia vas néixer? - Al poble de Cástaras, de la província de Granada, als peus del Mulhacén, tot i que al cap de pocs dies els meus pares van tornar al seu poble de sempre, Cadiar, que jo sempre he considerat també el meu poble.

- De què feien els teus pares? - El meu pare era masover d’un cortijo que es deia de Los Ruises i treballava de blanquejador de les cases del poble. A més, també feia una mica d’agricultor, treia lloses del riu per a la construcció dels terrats. - Vas passar gana? - Els meus pares potser sí. Jo no perquè, a més de treballar al camp, el meu pare també tenia un porquet, gallines, conills.

Entrevista

Una fotografia de grup al costat de l'alcalde de Girona.

- I vàreu marxar d'Andalusia? - Sí, és que el pare tenia parents a Girona, els pares, els avis, i va creure que aquí els seus fills tindrien un futur millor que allà. - Com vàreu venir? En tren? - Sí, des de Granada el meu pare i jo, que tenia cinc anys, era l’estiu del 1957. - Quantes hores vau anar en tren? - Uf! Més de dos dies! - I on vau anar a viure, aquí? - Primerament a la barraca on vivien els meus avis materns, en Federico i la Dolors. - Ja hi cabíeu? - Ben justet. - I el teu pare va trobar feina? - Sí, carregava camions de sorra del riu Ter i més tard va treballar en la construcció. - I vàreu estar molt temps separats de la mare i els germans? - Uns quants mesos fins que els vàrem anar a buscar amb el pare. - També vàreu venir tots en tren? - No, vàrem venir amb un taxi i portàvem la màquina de cosir a sobre. - Què dius? Us devia costar molts diners? - Sí, però era l’única manera d’assegurar que arribaríem a Girona. - Per què? - Perquè molts dels que venien en tren quan arribaven a Barcelona la policia els retenia en un lloc que se’n deia Las Misiones i després els feia tornar cap a Andalusia. - Caram! No ho sabia pas jo, això. - El taxi ens va portar fins a Pedret i d’allà vam pujar a peu fins a Montjuïc. - No hi havia carretera? - No, era un caminet, un pedregar i recordo que la mare plorava. - I on vau anar a dormir?

- Sí, a casa dels avis. L’àvia ens va fer una “ensaladilla” especial… - Especial? - Sí, era de patata, ceba, tomata, cogombre i un ou dur. - I aquí vas passar gana? - No ho recordo. No podria dir el mateix de l’altra gent o del pare i la mare. - I vas anar a col·legi? - A l’escola graduada de Montjuïc. - Tots andalusos? - Gairebé, el noranta per cent. - Quin record en tens? - Excel·lent! Va ser un bon mitjà de socioigualtat i integració… - Bons mestres? - Molt bons! Fidel Quintanas i el senyor Josep Ministral. - Oh, caram! En algun noment et vas sentir que vivies en un gueto? - Nosaltres no. En tot cas eren els que vivien a baix, a la ciutat, els que ens veien així. Nosaltres només ens sentíem lluny de la ciutat. - I vas estudiar en algun altre lloc? - Sí, vaig anar al seminari. - Volies ser capellà? - És que el rector de Sant Daniel, mossèn Narcís Tibau, pujava a Montjuïc a ensenyar-nos la doctrina i va dir al mestre que jo tenia el cap despert i servia per estudiar. Llavors van proposar als pares que em deixessin anar al seminari. - Devien dir que sí. - No, van dir que no inicialment, però un any més tard, davant la

insistència del senyor Ministral i mossèn Tibau varen consentir que entrés al seminari. - Vaja! - Molta gent em va animar i ajudar. - Vas estudiar-hi molts anys? - Fins a teologia. Uns deu anys, però abans d’ordenar-me vaig plegar. - Per què vas plegar? - Perquè vaig veure que no era la meva vocació i podria ser més feliç i tenir una vida més plena al marge de les obligacions clericals. - I què vas fer llavors? - Jo ja havia anat estudiant dret per lliure i vaig acabar aquesta carrera, i vaig obtenir el títol d’advocat - I vas haver de fer la mili? - No. Vaig anar fent pròrrogues fins a obtenir la llicència definitiva. En aquell temps a molts se’ls declarava excedents de “cupo”. - Caram, quina sort! I què et va quedar del teu pas pel seminari? - Una gran formació intel·lectual i humana i uns principis ètics irrenunciables. - Recordes algun professor o superior en especial? - Sí, mossèn Joan Busquets, el doctor Estela. - Com et vas guanyar la vida? - Exercint d’advocat laboralista. - D’advocat? Qui et va pagar la carrera? - Sempre vaig aconseguir beca de l’Estat. - Caram! Has estat molt espavilat.

Entrevista Lliurament d'un diploma en reconeixement per la seva feina feta a l'associació AACM.

A RAIG!

- He sigut un privilegiat perquè treballo en allò per a què m’havia preparat. Faig una feina satisfactòria, la de defensor de la ciutadania, ajudo moltes persones necessitades que s’enfronten a injustícies i a abusos dels poderosos. - I com els ajudes? - Reclamant solucions per a aquells que pateixen alguna necessitat o injustícia i exigint comportaments cívics i ètics per a tothom. - Renyines entre veïns? - Sí, sí, és clar. Totes les persones que conviuen amb altres tenen drets, sí, però també tenen obligacions, deures… I no podem només reclamar drets sinó que també hem de complir obligacions. - Què més fas? - També vigilo que l’Administració municipal compleixi les seves obligacions, actuï de forma transparent, àgil i eficient, servint l’interès general i el bé comú amb diàleg i també recomanacions amb la finalitat de corregir errors, suplir deficiències o millorar els procediments o decisions de l’Ajuntament. - I et fan cas? - Bastant! De fet, com a defensor de la ciutadania tinc molts mals de cap, però també tens moltes satisfaccions. Agraeixo la col·laboració dels funcionaris, polítics i responsables de l’Ajuntament. - I l’alcalde, què tal?

- Agraeixo que m’escolti i a través seu pugui donar solució a persones que tenen molts problemes i que no podrien acudir als tribunals, i així troben una porta oberta a l’esperança i solució als seus problemes. - Si no trobessis col·laboració dels que manen, què faries? - Si no trobés un ressò i un acolliment eficaç ja no seria aquí. Això és un encàrrec que només té sentit si la feina que fas troba receptivitat i eficàcia en els responsables municipals. Si no fos així, el meu treball no tindria sentit i jo plegaria. - Quins són els problemes més freqüents? - Els problemes més gravíssims de la nostra societat actual com és la manca de treball, que origina molts altres problemes com la falta d’habitatge, manca de recursos per menjar, la pobresa de tota mena. - N’hi ha algun altre? - Sí, un de molt important que és la pèrdua de valors ètics i morals que converteix la societat actual en una selva, en què la dignitat humana no és el primer valor, sinó el déu diner. - Per què s’han perdut els valors ètics i morals? - Per molts motius. La insolidaritat, l’avarícia, el desentendre’ns del que tenim al costat. Sobretot hi ha una gran manca d’humanitat. - Què entens aquí per humanitat? - Allò que ens distingeix com a

- Una flor - La rosa - Un color - El verd - Una pel·lícula - Candilejas - Un actor - Charles Chaplin - Un rei - Cap - Un papa - El papa Francesc - Un futbolista - Amancio - Divorci - És un remei a vegades necessari - Avortament - Un drama - El fet més agradable de la seva vida - Compartir-la amb la meva esposa - Què hi ha més enllà del cementiri? - Absència de vida i de responsabilitat

humans, la compassió i la solidaritat. Quan això es perd l’individualisme insolidari sobresurt per damunt de tot i perdem la connexió col·lectiva amb la resta de conciutadans. - Creus que ha influït també la davallada de la religiositat? - Crec que en principi la religió pot influir de forma positiva en molta gent pels valors ètics i morals i pel compromís en la defensa de la dignitat humana, els drets de la persona. Ara, la religiositat no ens hauria de diferenciar ni provocar guerres i morts. - Totalment d’acord, senyor defensor de la ciutadania! Pere Madrenys

Consell G.G.

1 D’OCTUBRE DE 2015

Dia internacional de la Gent Gran

Dues imatges del dia Internacional de la Gent Gran al Centre Cívic Mercadal.

ot i que la celebració, d’aquest joiós dia, ja fa vuit anys que se celebra, dins del marc incomparable del Teatre Municipal, sota el nom de Diada de la Gent Gran, a les envistes de finals de maig o primers de juny, organitzada pel Consell Municipal de la Gent Gran, enguany, amb la col·laboració, com sempre, del Servei d’Atenció a la Gent Gran, s’ha decidit fer una altra celebració. A part del motiu, propi del dia, ha servit per a la inclusió, dintre dels actes, de la signatura d’un conveni de gran interès per al nostre col·lectiu, ja que amb el títol de “Sempre acompanyats” té per finalitat tenir cura de tots aquells, dones i homes, que per avatars de la vida els

toca viure sols, i a vegades, a més, amb greus mancances de mobilitat. El conveni, a part de comptar amb la col·laboració de l’Obra Social “la Caixa”, l’Ajuntament i la Creu Roja de Girona, té el suport de tot un gran col·lectiu format per membres de l’Església, Càritas, associacions de veïns i comerciants, Policia Municipal i autonòmica, entre d’altres, que seria llarg d’enumerar. Tret d’això, pel que fa a la part de benvinguda i cloenda de la jornada, hi han intervingut representants de l’Ajuntament i del Consell Municipal. I pel que fa als temes de formació, han anat a càrrec d’una psicòloga, presentada per la directora de la Fundació Agrupació, que ha parlat

de l’estat d’ànim i depressió. I tot seguit hi ha hagut un tastet de treball de memòria ofert per membres de l’associació Jubilus, relacionat amb la propera obertura de l’Espai de Salut. La celebració ha tingut lloc als locals del Centre Cívic Mercadal. I al final de la jornada matinal, s’ha obsequiat els assistents amb un petit refrigeri. Amb aquest breu resum, pretenem deixar constància d’un acte formatiu i informatiu dedicat a la gent gran; senzill, si voleu, però que ha resultat molt interessant i compartit.

Lluís Torner i Callicó, membre del Consell Municipal de la Gent Gran

Qualitat de vida GASTRONOMIA

(Per a 6 persones)

Petxines de peix INGREDIENTS: 400 g de lluç (congelat) 18 gambes mitjanes (opcional) ● Pebre negre, sal, oli ● ¾ litre llet ● 1 cullerada de farina ● 1 ceba petita ● Nou moscada ● Formatge ratllat ● 1 fulla de llor ● 1 llimona ● ●

PREPARACIÓ Bullir el lluç amb una ceba petita i una fulla de llor. Si hi posem gambes, les fregim i les pelem. En separem alguna sense pelar per adornar les petxines. Es desfà el lluç i es barreja amb les gambes trossejades. Es posa oli en una paella, s’hi rosseja una ceba petita, després es posa una cullerada de farina i la llet de mica amb mica, mirant que no quedin grumolls. Com veieu, estem fent una salsa beixamel. Només falta posar la sal i una mica de nou moscada. Després hi barrejarem el peix que tenim preparat i ja podem emplenar les petxines posant a sobre la gamba que hem guardat i el formatge ratllat. Per finalitzar ho gratinarem al forn. Bon profit!

Peres al vi amb el seu xarop INGREDIENTS: ● 4-6 peres (no massa toves), blanquilla o conference ● 1 ampolla de vi negre ● (3/4 de L.) El vi ha de ser una mica bo, penseu que després és la salsa que acompanya les peres. ● 150 g. de sucre (6 cullerades sopa plenes) ● 1 branca de canyella ● 1 pela de llimona o taronja

PREPARACIÓ Peleu les peres i poseu-les senceres dins una cassola i posem el vi, el sucre, la canyella i la pela de taronja o llimona, procurant que no hi quedi gaire part blanca perquè no amargui., no cal que quedin cobertes. Coeu-les tapades a foc mitjà fins que siguin tendres (passats 15– 20 minuts proveu a punxar-les, per comprovar-ne la cocció). Un cop cuites, les treure’m en un recipient apart, també apartarem la canyella i la pell de la taronja o llimona que haguem posat i poc a poc, a foc lent, deixem que el vi caramel.litzi uns 15 minuts mes o menys, ha de reduir a la meitat. Torneu-hi a afegir les peres i deixa-ho refredar.

Les podeu servir fredes o tèbies, banyades amb el almívar i ametlles laminades. Les podeu guardar a la nevera, però gaires dies van deixant anar aigua de la mateixa pera i queda mes aigualit. Les peres al vi les pot menjar tothom, petits i grans, ja que l’alcohol un cop cuit no te gust a vi, fins i tot son unes postes dolces.

Cursos de Cuina - Professora: Montse Busquets

Qualitat de vida

Espai de Salut: cuidem la memòria i les emocions

vui se sap que els mal de la memòria i una lentiFixa’t amb les següents imatges durant 1 hàbits i els estils de tud general en les activitats, minut i passa a les imatges de sota. vida que s’adopten a entre altres. Encara que s'evila infància, a la joventut i a dencia l'existència d'un declivi l’edat adulta influeixen en de memòria relacionat amb l’estat de salut de les persones l'edat, si entrenem la nostra en la vellesa, per això les actimemòria i utilitzem diferents vitats preventives que van estratègies mnemotècniques, dirigides a promocionar i eduaquesta pot millorar de car en salut la gent gran han manera significativa. A més, demostrat que comporten una alguns estudis associen la reamillora del seu estat de salut. lització d'activitat mental de En aquesta etapa de la vida, manera periòdica amb una Ara tapa les imatges d’adalt. Recordes són d’aplicació tant les actividisminució del risc de patir quines imatges han sortit abans? tats de prevenció de malalties demència. Així, segons divercom les de promoció de la sos autors l'entrenament cogsalut, amb consells que tenen nitiu pot tenir un efecte prorelació amb els estils de vida tector enfront de la demència, de la població, els hàbits saluencara que són necessaris més dables; així com totes aquelles estudis que demostrin que accions de caire preventiu que l'entrenament cognitiu prevé vagin encaminades a un envela incidència de demència. lliment actiu de la nostra gent Per aquest motiu us convidem gran i a la millora de la seva a participar en l’Espai de Salut: salut, entenent sempre per cuidem la memòria i les emosalut com un estil de vida cions, ens podràs trobar a: autònom, joiós i solidari. És per això que des de l’Equip Muni- cívics, fins a arribar al dia d’avui en Dilluns: cipal de Promoció de la Salut què hem aconseguit consolidar un - Local Social de Santa Eugènia: de (EMPSA), presentem una oferta for- Espai de Salut l’objectiu principal 10 a 11h. mativa en prevenció i promoció de del qual és afavorir i mantenir la - CC de Pedret: de 16 a 17h. la salut, per tal que la gent gran de memòria, al mateix temps que la Dimarts: la nostra ciutat disposi de les eines gent gran adquireixi coneixements i - CC Sant Narcís: de 10 a 11h. necessàries per poder assolir el més formació en hàbits i conductes salu- - Espai Cívic Barri Vell – Mercadal: elevat nivell de benestar físic, psí- dables que poden prevenir riscos per de 17 a 18h. quic i social que les seves circums- a la seva salut (alimentació, activitat Dijous: tàncies personals permetin. Una de física, memòria, sexualitat...), tot - CC Sant Narcís: de 10 a 11h. les activitats que més destaca en la això amb un eix transversal de tre- - CC Onyar: de 15:30 a 16:30h. nostra cartera de serveis és l’Espai ball, el benestar emocional. Divendres: de Salut: cuidem la memòria i les En persones grans sense deteriora- - Local Social Sant Daniel: de 17 a emocions. ment cognitiu, l'entrenament cog- 18h. Aquest espai sorgeix del treball con- nitiu se centra en la millora de la No perdis l’oportunitat i participatinu durant deu anys junt amb la memòria i de la velocitat de proces- hi! Per a qualsevol informació ens gent participant, quan es va comen- sament, ja que l'envelliment com- podràs trobar al telèfon 972 20 19 çar fent algunes sessions de tallers porta una sèrie de canvis que es 00 (EMPSA). EMPSA de memòria a diferents centres manifesten per una alteració nor-

Cultura CINEMA

Xavier Cugat “Cugui” i els cinemes de la meva ciutat R

econec que no he estat persona d’anar als cinemes, potser en època infantil, ja que no hi havia televisió a l’època nadalenca, feien alguna que altra pel·lícula, Blancaneus, Peter Pan, la Ventafocs, en castellà això sí. En l’adolescència, algunes vegades; en edat adulta, diria que comptades o cap, no conec cap cinema dels d’ara, he conegut empresaris que inclús m’havien volgut regalar invitacions perquè hi anés. Aquest estiu s’ha organitzat tota una revolució per la filmació d’escenes de Joc de trons però també ho va ser per al Perfum i altres. L’any 1950 la filmació de Pandora i l’holandès errant amb Ava Garner i Mario Cabré que filmaren a la plaça de braus, o sigui que amb més o menys intensitat a Girona s’hi ha rodat sempre, però ara té més difusió. En aquest número d’El Roure he fugit una mica del tema nadalenc no perquè no m’agradi, m’encanta, però en aquests moments m’entristeix molt i com que aquest estiu la filmació ha provocat una revolució he volgut dedicar aquest espai als cinemes de la nostra ciutat, al record que en tinc. Però amb un especial homenatge a un gironí universal, actor, músic i caricaturista, Xavier Cugat i Mingall, que en aquestes passades Fires es varen complir 25 anys de la seva mort, un gironí amb estrella a Hollywood, artista que a totes les seves pel·lícules mai va canviar el seu nom de pila, Xavier Cugat, com li diuen alguns periodistes, el noi de la plaça de l’Oli. Els cinemes que varen conformar la meva infantesa van ser el Saló Gran Via, ara desaparegut, al costat hi havia el cafè que portava el mateix

nom, inclús hi havia una porta i des del cinema podies passar al bar. Les butaques d’aquest cine eren entapissades. El que recordo molt bé dels cines és que si arribaves i entraves amb els llums oberts se sentia un silenci que sols el trencava la tos d’algú i com que tothom portava sabates, ningú esportives, se sentien les petjades i els talons de les senyores, després venia el moment dels anuncis i quan es corrien els cortinatges i s’apagaven els llums m’encantava. Ja no dic quan entrava la gent amb els llums apagats i acompanyats de l’acomodador, ara recordar-ho és un toc de màgia. Després teníem el Teatre Albeniz amb aquell sostre amb llums tan macos i treballat. A casa venia una taquillera a buscar la llet que vivia a la Força, la senyora Maria. Quan en Serrat començava, va venir a Girona i l’acompanyava en Tete Montoliu al piano, que no era gaire conegut, i la cantant Glòria, Tant sí com no ens va engrescar que i anéssim i així vaig veure en Serrat en directe, l’única actuació de tota la meva vida que em va emocionar. En aquest cinema també s’hi havien

Presentació del gegant Xavier Cugat. fet combats de boxa. El meu tio, l’Emili Mora, que va ser campió d’Espanya, sempre que boxejava la meva mare l’anava a veure, li semblava que si hi anava no li passaria res. Sols tenia un problema, el públic s’enfadava perquè els seus combats no duraven més d’un minut i no el veien boxejar. Aquesta sala tenia bar a l’entrada del cinema i la gent a la mitja part podia anar a prendre alguna cosa. Fa mes de 50 anys era portat per la Rosita Pastells i quan ho va deixar o va portar la seva filla, la Teresa Lladó, germana d’en Pere Lladó, el millor cambrer que vàrem tenir a casa, molt conegut pels gironins. Després teníem el bar Coliseu, amb

Girona. Cinema Gran Via. 1987. Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut).

Cultura

Cinema Orient. Girona. 19791982. Ajuntament de Girona. CRDI (Joan Comalat Vila). terrassa i tot, i tenia el cine Coliseu al costat. Agafava el xanfrà fins a arribar a la Sarfa, inclús tenia obertures que a vegades, si hi passaves al matí, tenien les cortines apartades i es veien les butaques i la gent que netejava. Després teníem el Cinema Ultònia, aquest tenia els seients de fusta no el trobava tan confortable com els altres, després a l’altre cantó del barri vell teníem el Modern, era un cine més petit, hi havia anat poquet. Llavors teníem el Familiar a Vista Alegre i l’Orient al carrer de la Rutlla, no sé si aquest havia arribat a ser sala d’art i assaig. Un senyor que feia publicitat, el senyor Rabell, va conquistar la nostra mare perquè fes un anunci al cinema m’hi varen fer sortir a mi. Em portaren a Fotografia Lux, de la plaça de l’Oli, el senyor Sabench em va retratar, va ser en blanc i negre, no existia el color, després ell la va acolorir, ja que els anuncis crec que eren Movirecord. Només jo sé el que vaig sentir durant anys, si anava al cine m’escorria a la butaca de vergonya, estava infernal, i els que venien a casa deien: “És aquella nena que surt al cine”. Seguint en el món del cinema i referent al català universal Xavier Cugat, que en les Fires passades es varen complir 25 anys de la seva mort, com deia, sempre va fer servir el seu nom de pila. Va arribar a fer un munt de pel·lícules, una d’elles i molt famosa Escuela de sirenas, penso que els giro-

nins ens hem de sentir orgullosos de tenir un gironí amb una estrella a Hollywood, això no es pot dir cada dia. Per això li vàrem dedicar un gegant, que batejàvem el 25 de setembre de 1993. És un gegant, a més, que representa la gent gran, un home que volia arribar a centenari i no va poder ser. Sé que algunes persones diuen no va fer res per Girona, ell mai va deixar de dir als mitjans de comunicació on havia nascut, i quaranta anys enrere quan ningú parlava de Girona senties en Cugat pregonar que era fill de Girona, de la plaça de l’Oli. A mi escoltar això per la tele o la ràdio m’emocionava. Prova de la seva estimació que va deixar ben pactat que volia ser enterrat a Girona i així va ser, a més ens va deixar en plenes Fires de Sant Narcís i la cerimònia se celebrà a la parròquia del Carme, al costat de la plaça de l’Oli. També és curiós que en Xavier Cugat

La M. Carme Ribas a l’anunci projectat a les sales de cinema durant uns quants anys.

no es va canviar mai el nom a les pel·lícules. Penso que Girona encara hauria de fer més per aquest Gironí, és un honor que fos nascut al nostre estimat Barri Vell i sobretot que ell se’n sentís orgullós. No sé si recordeu els cartells petits que feien de propaganda de les pel·lícules, hi ha persones que tenen veritables col·leccions. Quan vàrem fer el gegant el senyor Narcís Pujol ens va felicitar la iniciativa i ens va deixar diversos cartells que tenia d’ell . El senyor Pujol ha traspassat no fa gaire, ara estaria ben content de veure’ls publicats. Quan vàrem fer un homenatge a en Cugat l’any 2000, vàrem buscar unes mainades i els vàrem vestir de samberos, les nenes com la Carmen Miranda, amb els barrets de fruites tropicals, varen ballar al so de l’Orquestra Marina a la seva plaça de l’Oli, va ser molt emocionant, una nena va tocar al violí una de les seves peces. Ell ens va deixar fa 25 anys però penso que la seva música no morirà mai. Crec que d’aquí a uns anys la seva figura s’hauria de poder recordar a la casa on va néixer, tenint la sort que l’edifici pertany a una institució. valdria la pena, a més no sé si encara hi és, però es va posar una còpia de l’estrella que té a Hollywood a l’entrada de la casa, i aquest fet hauria de venir a les guies de Girona per als turistes . Us deixaré un poema que li vaig dedicar el dia del bateig del Gegant. A Girona, vares néixer. Per tot el món vas viatjar. Però el dia que decidires deixar-nos a la ciutat on vas néixer, vas escollir per descansar. (25 de Setembre del 1993) Amics i lectors de la revista El Roure, us voldria desitjar un molt bon Nadal i feliç 2016, ple de pau, amor i prosperitat per a tots. M. Carme Ribas i Mora, Presidenta dels Amics dels Gegants de Girona

Cultura CINEMA

Una mirada personal al cinema

Seqüència de fotografies fetes pel fotògraf Eadweard Muybridge. l cinema ens explica històries, ens mostra efectes especials i també ens transmet una sèrie d'emocions, alegria, por, llàstima… que ens fan passar algunes estones agradables i d’altres no tant. El cinema ens transporta a mons inexistents, passats, presents o futurs, també ens permet viure experiències que d'una altra manera no podríem tenir, ens amplia els horitzons i ens ofereix maneres noves i diverses de veure la vida i els esdeveniments. El cinema ens continuarà explicant històries, algunes de les quals influiran en la mentalitat col·lectiva de la humanitat, i d’altres passaran desapercebudes. Es combinarà la tecnologia amb aspectes més tradicionals; música, efectes especials, imatges 3D, 4D, 6D, espectacles visuals, tots aquests avenços ens permetran experimentar sensacions i sentiments en una realitat imaginària sense córrer cap risc. Aquestes expe-

Aparells de cinema antics al Museu del Cinema de Girona. Foto: Juanjo Valeros

riències, que el cervell pot codificar com a fets reals durant una estona, ens permetran viure perillosament sense tenir cap problema. Aquesta nova gramàtica ens permetrà tenir accés a una realitat nova, que desconeixem si sabrem processar com a quelcom aliè i artificiós, o acabarà entrant en les nostres vides com una normalitat. És possible que encara no estiguem preparats per

passejar-nos per realitats virtuals i tornar posteriorment a la vertadera realitat? Quan et sents a la realitat virtual el cos et diu una cosa i el cervell et diu que no et preocupis; aquest desconcert pot influir en la nostra personalitat? Nous personatges, nous universos... tot coexistint en una realitat, paral·lela, diferent, on tot és possible.

Cultura

Gràcies a la fantasia i la imaginació la vida ens promet emocions fortes, se'ns presenta una mica diferent! La realitat supera la ficció o al contrari? El cinema busca noves maneres de veure's a si mateix i també de mostrar-se davant dels espectadors. Transportar-nos a un altre lloc de manera virtual, ser mirall de vivències en les quals ens puguem identificar, presentar aventures èpiques amb personatges de ficció, crear històries amb personatges animats i moltes coses més, són fites que persegueix el cinema; i quan es tracta de les emocions, no hi ha límits, tot s’hi val. Avui, aquelles persones que van viure els inicis del cinema es quedarien sorpreses en veure el recorregut que ha fet. En els seus inicis el cinema va començar amb projeccions curtes i sense so, que mostraven fets de la vida quotidiana; un tren, la sortida dels obrers de la fàbrica…, més tard, aquestes imatges van incorporar la música i els diàlegs, però les pel·lícules no permetien la interacció. El setè art, com molta gent l'anomena, ha anat evolucionat amb els anys fins a convertir-se en el que és avui. Els efectes especials, els retocs per ordinador i uns grans avenços en la fotografia han propiciat que actualment puguem gaudir de grans històries amb uns formats que permeten a l'espectador experimentar unes vivències mai imaginades. Tant les imatges com el so que ens ofereix la pantalla han evolucionat fins a arribar a fites increïbles. Les interpretacions dels actors vénen acompanyades d'uns decorats espectaculars i inclús, moltes vegades, els que acompanyen els actors en les pel·lícules són personatges creats per ordinador. També l’espai on es poden veure els films ha canviat. Fins fa poc les pel·lícules s'havien de mirar en una

Façana del Museu del Cinema de Girona. Foto: Juanjo Valeros

“L'evolució del cinema continuarà i potser està a prop el moment en què podrem viure les diferents pel·lícules com una realitat virtual en la qual inclús podrem intervenir d'una manera activa sense córrer els perills propis de les accions empreses.” sala a les fosques, acompanyat d'un munt de persones, i en un horari molt limitat. Avui dia, molta gent gaudeix de les pel·lícules a casa, en una televisió de pantalla generosa que permet més llibertat tant pel que respecta als horaris com a la manera de veure-les, amb més comoditat i sense tantes limitacions. Les sales de cinema de les ciutats han de cercar estratègies per atreure la gent i aconseguir espectadors que vulguin veure les projeccions en una sala gran, a les fosques, acompanyats de més persones. El que sembla una obvietat, i no ho és tant, és que avui, cada espectador té un ventall més ampli de possibilitats i pot escollir com veure aquella pel·lícula que li interessa. En pot cercar informació, crítiques i opinions d’una forma ràpida i eficaç a la xarxa, i també pot decidir on veure-

la; a casa, en una sala fosca, amb els amics, a la pantalla de la tauleta, al mòbil, a l'ordinador... L'evolució del cinema continuarà i potser està a prop el moment en què podrem viure les diferents pel·lícules com una realitat virtual en la qual inclús podrem intervenir d'una manera activa sense córrer els perills propis de les accions empreses. Així ens preguntem cap a on camina el cinema del nostre futur, serà més immersiu i vivencial, podran continuar existint les sales grans competint amb les llars privades i oferint altres avantatges que rendibilitzin els diners pagats per l'entrada? Aquests i altres interrogants podran ser contestats d’aquí a uns anys, quan el cinema segur que serà totalment diferent. Carme Subirana Pla

Cultura

El cinema en Jules Verne

ules Verne (1828–1905) va escriure un valuós conjunt de novel·les i relats que sovint contenien elements científics. La ciència era una part essencial dels arguments. El lector de Verne trobava en la seva obra —i encara hi troba— mecanismes detalladament descrits, com ara màquines volants, més o menys denses que l’aire (globus i avions), telèfons, automòbils... que alimentaven la fantasia i contribuïen a la difusió del coneixement científic del seu temps.

Projecció d’imatges i reproducció de sons L’acció de Le château des Carpathes (1889, publicada l’any 1892) se situa vers l’any 1890. Els habitants de la vila de Werst i, sobretot, els agosarats exploradors que s’acosten al castell que s’aixeca sobre el l’altiplà d’Orgall (Transilvània) presencien estranys fenòmens fantasmagòrics. Els habitants de Werst estan atemorits. Atrets pels fenòmens, el comte Franz de Télek i el seu fidel servidor Rotzko visiten la regió. Els

viatgers, en acostar-se al castell, presencien l’aparició al terraplè de la cantant d’òpera Stilla, l’amor del comte de Télek. Stilla havia mort cinc anys abans, en el curs d’una actuació a Nàpols, i havia estat enterrada i ben enterrada. Els visitants fins i tot escolten la seva veu a l’hostal on s’allotgen. Tot és obra del científic Orfanik, associat al baró Rodolphe de Gortz, rival amorós de Télek. Un fil telefònic que connecta el castell amb l’alberg del rei Mathias de Werst, la residència temporal de Franz i Rotzko, transmet la veu d’Stilla. Orfanik ha inventat una màquina de fenòmens, una gravadora i reproductora fonogràfica. La figura de la cantant apareix gràcies a la reflexió sobre un mirall d’una fotografia de Stilla il·luminada intensament. No és exactament una projecció cinematogràfica d’una pel·lícula prèviament filmada. Les primeres proves cinematogràfiques se situen al voltant de 1888. El 1891, Edison, basant-se en mecanismes precedents, va presentar el cinetoscopi. Els germans Lumière, fotògrafs que ja havien aconseguit fer fotografies

en fraccions de segon, van presentar el seu invent l’any 1895. La sensació aparent de continuïtat en el moviment s’aconseguia projectant fotografies fixes a una velocitat ajustada a la capacitat de retenció d’imatge de la retina, de manera que l’ull no percebia el salt entre imatges, projectades a raó de 16 per segon. Les imatges s’obtenien quan es fotografiava l’acció a la mateixa velocitat. Posteriorment, la velocitat va passar a ser de 24 per segon (una de les conseqüències és la hiperactivitat que ara observem en les accions de les pel·lícules mudes). El fonògraf data del 1877. La imatge de Stilla a la novel·la de Verne, publicada tres anys abans de la presentació a París del cinematògraf, era una figura immòbil. El seu cant procedia de l’invent fonogràfic d’Orfanik. Curiosament, el comte de Télek, trasbalsat per l’aparició de la seva estimada i enlluernat per la figura i la veu de l’absent, no s’estranya de la rigidesa de la cantant. La seva reacció és intentar rescatarla de les urpes de Gortz. La novel·la culmina amb la destrucció del fonògraf que conservava

Cultura l’esplèndida veu de Stilla. El baró trenca el mirall que reflectia la imatge de la cantant i el comte Franz es torna boig. Ha perdut definitivament el record auditiu i la imatge “viva” de la desapareguda! També es descriuen projeccions d’imatges en un altre relat de Verne, Le Humbug (publicat l’any 1910).

La capella del Pilar – 2015 Avui, dia dotze del mes d’octubre, festa de la Mare de Déu del Pilar, novament hem assistit a la missa, a la capella que Pedret li dedicà. Es troba dintre d’un complex històric, a l’antiga barriada de Pedret, i forma un conjunt arquitectònic, amb unes arcades de pedra, tot ell.

Verne optimista? Verne es considera un autor amic del progrés i dels avenços tècnics i destinat a educar el lector amb una visió optimista del futur. Tanmateix, no és estrany que les seves novel·les continguin una component pessimista. Verne és un autor més madur que no es creu quan es fa una lectura superficial de la seva obra. En efecte, molts dels protagonistes vernians fracassen en els seus objectius i han de sobreposar-se a les decepcions que la vida comporta: els globus no arriben sencers al final dels viatges, no s’aconsegueix arribar al centre de la Terra ni a la Lluna, el capità Hatteras no pot trepitjar el seu estimat pol Nord, les mines s’inunden, l’or del meteorit tan desitjat o el que el volcà expulsa es desintegra o es perd per sempre… És il·lustrativa Le rayon vert (1882). Dos enamorats esperen a la badia de Clem–Shell, de l’illa Mull (Hèbrides), dalt del mont Ben More, la posta de sol que els ha de proporcionar un espectacle excepcional buscat amb passió al llarg de tota la novel·la. Les condicions atmosfèriques són les més favorables. Tot és perfecte. En aquestes circumstàncies, els protagonistes perden l’oportunitat de veure el breu llampegueig verd perquè descobreixen altres espurnes de felicitat cadascun d’ells en els ulls de l’altre. És un gest humà transcendent.

Porxada de l’entrada de la capella, avui.

Datat dels segles tretze i catorze, amb un petit hospital, al seu costat, en aquell temps dedicat a sant Jaume, perquè hostatjava peregrins d’aquest sant. Part d’aquella capella primitiva, a principis del segle vint, es desmuntà, i pedra a pedra, fou traslladada, a Sant Hilari Sacalm, on s’instal·là.

Gent de l’Associació Pedret, Art i Cultura

L’alcalde de Girona i el president de l’Associació.

Però, de les restes, en sorgí una altra, la que, avui, anomenem del Pilar, que, a poc a poc, va essent restaurada; els veïns la volgueren recuperar. Enguany, precisament, l’Associació, que du el nom Pedret, Art i Cultura, aportant-hi la seva dedicació, ha aconseguit bones ajudes. Tant l’Ajuntament com la Diputació, cadascun, han fet una aportació, a l’esmentada Associació, per impulsar la rehabilitació. Tots els que hem assistit a la missa, hem pogut copsar millores importants, i felicitar els membres de la Junta, i aquells dos organismes donants.

El president de l’associació, el rector i el diaca (fotos Margarida Sarrats)

Els veïns actuals i els més antics, que s’estimen el barri de Pedret, s’han manifestat, contents i agraïts, per aquesta bona feina que s’ha fet. Lluís Torner i Callicó

Joan Miró Ametller

Racons

Inscripció “PER LA MITJA LLEVGA” a la pilastra de la placeta de la Canonja Vella.

Foto: Juanjo Valeros

La pedra de la mitja lleuga H

i ha un racó a Girona, al capdamunt del carrer de la Força, és una placeta que no té ni nom perquè les entrades dels edificis que hi donen estan numerades com a carrer de la Força. És un lloc molt concorregut pels ciutadans i pels turistes perquè, a més d’una altra curiositat que aquell àmbit conté —de la qual podem parlar en una altra ocasió—, és l’entrada de la sala d’exposicions del Museu d’Història de la Ciutat, de la Biblioteca i Arxiu Municipal i del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge. La gent la sol anomenar placeta de l’Institut Vell o placeta de la Canonja Vella, que és el nom, aquest darrer, d’una prestigiosa botiga d’antiguitats que la tanca per

ponent. La majoria de transeünts passa indiferent davant d’una pilastra quadrangular de pedra, plantada al bell mig de la placeta. Les seves cares són tallades toscament (escalabornades, que diria un picapedrer) i la cara principal, ben visible, presenta esculpit en baix relleu l’escut municipal de Girona, un simple escut caironat, timbrat amb la corona de príncep pròpia de la ciutat, la corona que perdurà fins fa relativament pocs anys quan s’actualitzà l’emblema municipal sobretot amb una corona més adient a la normativa heràldica. Sota de l’escut, unes lletres gravades, majúscules, que diuen “PER LA MITJA LLEVGA”. Una llegua, mot derivat del llatí lleuga és una

mesura itinerària de valor molt variable segons els països o les localitats. Ara s’anomena llegua i encara s’usa en els cartes marines.

La llegua catalana antiga amidava 6717,60 m. Temps era temps, quan Girona estava envoltada de muralles i només s’hi podia accedir per unes portes convenientment vigilades i defensades, que a la nit es tancaven, l’ajuntament, entre altres maneres de cobrar impostos, col·locava a cada una de les portes un funcionari municipal que es dedicava a cobrar una quantitat de diners per cada producte que entrava i que era destinat a la venda com, per exemple, un porc, una gallina o altra bèstia de galliner o de corral, una arrova

Racons

de carbó, un meial d’oli, un pernil, una tina de vi, etc., etc. Cada unitat tenia una taxa segons la seva naturalesa. Aquells funcionaris s’acabaren anomenant burots i subsistiren fins a la primera meitat del segle XX quan ja no hi havia ni portes —llevat del portal de Sant Pere de Galligants, que ja no tenia tancament. A l’entrada a la ciutat des de Palau-sacosta, Santa Eugènia, Sant Gregori, Campdorà, Fornells, etc., dins d’un petit quiosc del qual sobresortia el tub de xemeneia d’una estufa, el pacient burot anava cobrant, contra l’entrega del corresponent tiquet, pel gènere que anava entrant. La gent que ja hem assolit la segona joventut encara els recordem. És clar, el pagès o el comerciant que portava gènere a vendre ho havia de fer més car perquè hi havia de carregar l’impost. Naturalment, el destinatari final també ho pagava. Però la picaresca se les empescà un dia per poder vendre més bé de preu i fora de les muralles començaven a aparèixer cistells i gàbies, bótes de vi, blat de moro, pa, embotits i de tot. A Barcelona succeïa una cosa semblant. En l’àmbit de l’actual plaça de Catalunya, que aleshores era un descampat fora de la muralla, començaren a aparèixer venedors i també alguna barraca que feia de taverna i que servia el vi més bé de preu que a dins de la ciutat i, per això, tenia gran requesta entre els aficionats al suc de pàmpol. Era competència deslleial, que no solament perjudicava els botiguers sinó també l’Ajuntament, que veia minvar els seus ingressos. Els jurats de Girona cercaren una solució i la trobaren tot utilitzant cartes i privilegis. A cada camí d’entrada a la ciutat i a una distància de mitja llegua (uns tres quilòmetres i tres-cents trenta-

Actual imatge de la placeta de la Canonja Vella.

Foto: Juanjo Valeros

Botiga d'antiguitats La Canonja Vella. Girona. 1990. Ajuntament de Girona. CRDI (Joan Castro). sis metres) plantaren unes fites com la que hi ha a la nostra plaça i que era la que encara jo havia vist a la vora del camí de Fornells a l’indret del Col·legi de Montessori. A partir de les fites cap a Girona ningú no hi podia plantar parades, si no, la justícia municipal actuava amb sancions. Una altra fita, la que hi havia prop de la font dels Lleons, es traslladà també modernament, davant del monestir de Sant Daniel, i encara en recordo una altra que hi havia prop de la tanca d’un xalet a Sant Julià de Ramis, a la vora del camí antic de

Banyoles i que ignoro on para. La pedra ja avisava “PER LA MITJA LLEUGA”, és a dir, aquí s’acaba la mitja llegua de prohibició.

Quan succeïa tot això? La pedra no porta data però es podria deduir raonablement per les seves característiques que les fites es plantaren al segle XVII, molt a inicis del segle XVIII perquè si haguessin estat plantades després del 1714, la inscripció hauria estat en castellà. Narcís Sureda i Daunis

Ahir i avui

Ahir

El cinema Coliseu Imperial

Avui

Façana del cinema Coliseu Imperial. A l'esquerra, la construcció d'un edifici on s'hi ubicaria el cinema Albéniz. 1981-1982. Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut).

Façana actual a la Plaça de la Independència. (Foto: Juanjo Valeros).