El Roure 55

1r quadrimestre 2017

55

El call jueu ENTREVISTA

Assumpció Hosta i Rebés, directora del Patronat Call de Girona IMATGES PER AL RECORD

Diada de Sant Jordi

2

Editorial

El call de Girona a fa uns quants anys que l’Institut d’Estudis Catalans va admetre que la paraula call, amb la seva definició de “barri on habitava la població jueva d’una vila o ciutat de la Catalunya medieval”, s’havia d’escriure en minúscula. Des de llavors, el concepte té un aire de major normalitat, d’acceptació, d’assimilació amb el context i amb el rerefons històric. El call, doncs, ja no és vist ni entès (o almenys, no ho hauria de ser) com un espai de marginació i de rebuig, com un indret misteriós i obscur, allunyat de la resta de carrers i barris de la ciutat. Com que el nom fa la cosa, i com que les coses, els espais i les persones no existeixen si no tenen nom, amb aquesta “normalització” del mot call es normalitza, d’alguna manera, la seva història i el seu llegat.

Però permeteu-me de fer una excepció, pel que fa al concepte i a la terminologia; crec que podem afirmar que El Call, així, en majúscules, continua essent el nom que més li escau al call de Girona, perquè d’entre tots els que s’han conservat, aquest de Girona és, sens dubte, el més important tant pel que fa a l’aspecte material, com pel que fa a la tasca de recuperació, conservació i difusió.

Aquest laberint de carrerons estrets i costeruts, claferts d’història i de poesia, encerclen espais tan emblemàtics com el pati de l’estrella, al Centre Bonastruc ça Porta, on s’havia aixecat la darrera de les sinagogues de Girona, amb el seu bany ritual, o micvé, encara visible en l’actualitat. O com les cases que havien estat habitatge de les

J

grans famílies jueves de la Girona medieval: els Ravaia, els Aninai, els Falcó, els Caravita, els Desportal, els Saporta, totes elles convertides ara en habitatges particulars o establiments oberts al públic, però que conserven les traces i l’encant del seu esplèndid passat jueu.

El call de Girona destaca per moltes raons: per la seva història encara vigent; pels espais patrimonials, públics i privats, que s’hi contenen; pel seu misticisme tan ben preservat entre totes aquelles pedres centenàries; per la llum que es filtra pels carrerons estrets i els envolta d’un aura màgica; i també, és clar, pels milers de persones que el visiten al llarg de tot l’any.

Des de fa 25 anys, el Patronat Call de Girona, organisme municipal constituït per l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat, s’ocupa de difondre el llegat del call de Girona. I ho fa a partir de dues vessants: d’una banda, a través de l’Institut d’Estudis Nahmànides i del Museu d’Història dels Jueus, que es dediquen a estudiar, conservar i difondre la història jueva de Girona. De l’altra, a través de la tasca de divulgació que du a terme el Patronat, promocionant el call de Girona arreu del món. Aquestes accions conjuntes, rigoroses, persistents, al llarg del temps, han aconseguit posicionar el call de Girona com el barri jueu més ben conservat, més ben estudiat i més visitat de tota l’Europa occidental.

Carles Ribas, Regidor de Cultura Ajuntament de Girona

SUMARI Núm. 55 - 1r quadrimestre 2017 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Pere Madrenys, Joan Miró, Àngela Ferrer, Narcís Sureda i Pere Heras CORRESPONSALS: Teresa Delgado (Esplai G.G. St. Narcís), Marisol Lagares (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió de Pont Major), Maria Garrié (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), M. Oliva Moreno (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), M. Rosa Pié (G. G. "Barri Vell-Mercadal"), Dolors Estañol (Assoc. de G. G. Montilivi), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret), Consuelo Toledano (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel) i Evelyn Méndez (Assoc. G. G. Sta. Eugènia de Ter)

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona

Foto portada: Juanjo Valeros Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

2 4 6 11 12 13 14 16 18 21 22 23 24 25 28 30 32

EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT

Vida Associativa El temps passa volant...

Els llibres Què és un centre obert?

Una petita història al call de Girona IMATGES Diada de Sant Jordi ENTREVISTA Assumpció Hosta i Rebés, directora del Patronat Call de Girona CONSELL G.G. Avançament del programa de la Diada de la Gent Gran 2017 QUALITAT Gastronomia DE VIDA El programa REMS CULTURA La farmàcia d’abans i d’ara La trama urbana del call jueu de Girona Codis RACONS Els senyals dels picapedrers AHIR I AVUI Farinera Ensesa

Editorial

3

▼ CARTES

Benvolguda Sra. Alcaldessa, En primer lloc rebi una cordial salutació de tots els que formem part i som responsables del contingut de la revista El Roure. Sempre i entre tots (corresponsals, redactors, components de les diferents entitats cíviques i alguns col·laboradors que s'afegeixen a la tasca) procurem millorar dia rere dia la revista.

Sabem que la tasca que pertoca a l'Ajuntament és immensa i que la voluntat de fer-ho cada vegada millor, hi és.

Per aquesta raó procurem dur a terme una anàlisi d’allò que s'ha fet i, per què no, del que és o pot ser millorable.

Girona és actualment una ciutat de moda. Té uns encants que la fan capdavantera en molts aspectes però pensem que no ens podem adormir i que sempre hem de procurar fer les coses que la consolidin com a ciutat important.

Del que s'ha fet, podem destacar que la il·luminació nadalenca va estar molt bé, sobretot al centre de la ciutat, però fora bo que també els barris més allunyats poguessin gaudir almenys una mica de l'esplendor de la resta de la ciutat. Els veïns ho agrairien; ja s'ha ampliat l'àmbit d’il·luminació, és cert, però una mica més cada Nadal, seria ideal.

Girona ha entrat en una xarxa anomenada Xarxa de Ciutats Educadores i creiem que és important pertànyer-hi ja que l'educació sempre és un aspecte que mai cal oblidar si volem presumir de valors fonamentals. D’altra banda ha rebut el premi Europa, concedit per l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, que valora la tasca de l'Ajuntament, els agents locals, els veïns i les institucions per portar a terme iniciatives que enforteixin els lligams amb Europa. També oferim a Internet una sèrie de tractats mèdics i religiosos jueus que inclouen recursos per estudiar el llegat de la puixant comunitat hebrea gironina. Sabem la importància que té el nostre call i potenciar-lo és molt important.

S'ha celebrat també el Girona 10, una mica desmillorat pel temps però que sempre és un projecte que dona vida a la ciutat. Seria bo que en properes edicions s’introduís alguna variant i s’actualitzessin alguns actes.

Aspectes millorables? Sempre n'hi ha. Per exemple el trasllat de la biblioteca Ramon Lluch a la Casa de Cultura s'allarga massa, la ciutat mereix tenir la Casa de Cultura amb una bona biblioteca, cosa que no té actualment. La Devesa segueix essent la gran oblidada i quan es fan concerts i/o espectacles a l'Auditori és un problema poder aparcar; la gent gran no hi pot assistir per la caminada que cal fer. S’hi podria deixar aparcar només a les hores concretes de l'espectacle. És un aspecte a tenir en compte. És bo que per fi hi hagi un projecte per poder arreglar el parc de les Pedreres i que no quedi tot en paper mullat i s'allarguin les obres com les del parc Central, que encara està a mig fer i mig empantanegat.

Bé, la perfecció no existeix però tot es pot millorar i això

és el que esperem del nostre Ajuntament, per arribar a fer de Girona una ciutat 10 en tots els aspectes.

Ara només cal saludar-la ben afectuosament i desitjar que segueixi procurant fer de Girona una ciutat bonica i agradable tant per als que hi vivim com per als que ens venen a visitar. Àngela Ferrer i Mató

Salutacions des de la revista El Roure Creiem que vostè i el seu equip municipal estan fent una molt bona tasca per a la nostra estimada ciutat, si bé, sense ànim de ser crítics amb vostès i sempre des d’un prisma constructiu ens permetem fer-los uns suggeriments que creiem que millorarien encara més la convivència i la seguretat vial del municipi.

Li voldríem parlar del barri del Mercadal i concretament de la plaça de la Constitució, la plaça de Santa Susanna i el carrer de Francesc Eiximenis on pensem que hi ha uns punts que seria molt bo tenir en compte.

En primer lloc, el pas de vianants que hi al davant del Banc de Sabadell. Creiem que varen tenir una molt bona pensada de fer-lo d’aquesta manera ja que com estava abans, amb l’impediment visual que tenia a causa del mur de formigó de la plaça de la Constitució, era un gran perill; però actualment hi ha el problema que el pas que travessa el carrer de Francesc Eiximenis entre la plaça de la Constitució i la plaça de Santa Susanna, tot sovint no es pot utilitzar perquè està ocupat per vehicles mal estacionats. Comprenem la falta de mitjans policials per controlar aquest incivisme, però tal vegada fora efectiu posar-hi algun impediment perquè els cotxes no es poguessin enfilar a la vorera.

També es dona aquest problema a tota la vorera del carrer Francesc Eiximenis, que en haver tret els bancs s’ha convertit en un aparcament, cosa que dificulta el pas, i en algunes ocasions persones amb el cotxet de la criatura o amb el carro de la compra han de baixar de la vorera perquè no passen pel petit espai que els deixen els vehicles. Aquest fet l’hem de considerar més greu tenint en compte la proximitat de l’escola que porta el nom del carrer i de la Joan Bruguera, també molt propera, la qual cosa propicia un gran moviment de mainada i acompanyants. Creiem que igual que el cas del pas de vianants, se solucionaria posant-hi alguns elements que impedissin aquesta mala pràctica d’alguns conductors.

Som conscients de la molta feina ben feta que està fent l’Ajuntament dirigit per vostè i per això hem de felicitar-los, però a vegades hi ha petites coses que poden evitar que haguem de lamentar algun accident.

Cordialment i sense cap dubte sobre la seva eficàcia i dedicació a la nostra ciutat, la saludem amb afecte.

Pere Heras Montal

4

Opinió

Els animals de companyia A

per Lluís Torner i Callicó

tenent a allò que diuen que, als que ja tenim una edat, un animalet de companyia ens va molt bé perquè, a més, és un bon motiu de distracció, ves per on, ens vàrem animar i després de parlar-ne amb la família, adquirírem una gosseta, petitona, això sí, ja que vivint en un pis seria el millor.

De distracció, podem assegurar que ens en dona, massa i tot, perquè se l’ha de treure com a mínim tres cops al dia, intentar d’ensenyar-li a comportar-se, posant-hi bona dosi de paciència, perquè els cadells són ner-

viosos i ho roseguen tot. Ah! I també cal procurar que no cridi massa, no fos que molestés els veïns.

Això sí, quan la traiem a passeig, ens fa adonar de la diferent manera com se la mira la gent que ens passa pel costat: hi ha qui ho fa amb simpatia, i fins li fa una festa, d’altres —els més— ens passen indiferents, però... ah, noi!, també hi ha els que no poden amagar el seu menyspreu, i ai si la gosseta —que sembla que ho noti— se’ls acosta massa!, fins hi ha qui, a part de la mala cara, rondinant diu: Potser que vigili, eh!

Ara bé, això sí!, el que lamentem més és veure la manca de civisme d’alguns dels amos, que passen de recollir els excrements; perquè als que sí que en tenim cura ens fan sentir malament, perquè encara que és lògic que la gent es queixi, passa que paguem els justos pels pecadors.

Resumint, abans de comprar un cadell, penseu-hi seriosament, fa molta gràcia quan el veus, però dona feina quan és teu; si ho mesureu i ho teniu clar, el secret és que s’han d’estimar! I ja se sap que l’amor també requereix esforç.

Els forasters puntuen Girona L

a ciutat de Girona vessa cada dia de més de turistes i visitants. La seva història, la seva cultura i situació geogràfica fan de la ciutat un enclavament turístic per excel·lència. Encuriosida sobre què n’opinen els forasters, he fet una passejada per esbrinar-ho.

Havia preparat una petita enquesta i he preguntat a nou persones que semblaven disposades a respondre’m. He fet cinc preguntes: procedència, edat, per què han escollit venir a Girona i si els ha agradat la nostra gastronomia. I aquest és el resultat, una experiència molt positiva que vull compartir amb els lectors d’El Roure.

De les nou persones enquestades totes elles han quedat meravellades amb el Barri Vell, el call jueu, la catedral i la nostra gastronomia: “fabulosa”, “m’ha agradat molt o moltís-

per M. Rosa Pié sim”, “excel·lent”, han respòs. Les motivacions de la seva estada a Girona eren diferents. Una senyora argentina de 69 anys estava viatjant a diferents llocs des de feia més d’un any, i un altre senyor, de Ciudad Real (56 anys), tenia el seu fill estudiant a Barcelona i feia temps que volia venir a visitar la ciutat. La tercera persona era de Barcelona i venia amb un seu amic de Burgos a mostrar-li Girona (47 i 48 anys respectivament). El quart enquestat també era de Barcelona, tenia 71 anys i havia vingut perquè acompanyava un grup de jugadors d’escacs. El cinquè era un noi jove, americà de 18 anys, que estava fent turisme per Catalunya. El sisè, un anglès (63 anys) que estava viatjant per tota Espanya i havia vingut a Girona perquè havia sentit a parlar dels valors de la ciutat. El setè era de Sòria i

estava a la ciutat visitant un familiar.

He acabat l’enquesta amb dues noies americanes (24 anys), que estaven estudiant a Barcelona i havien vingut a passar el dia; i amb una parella barcelonina de 55 anys, que havia tingut la sort d’un “regal de cap de setmana a Girona”.

Per acabar d’arrodonir m’he quedat engrescada xerrant amb un grup de jubilats bastant nombrós. En Pablo és la persona que condueix el grup.

Aquests turistes són nascuts a diferents ciutats espanyoles tot i que viuen a l’Hospitalet. Formen part de l’associació “La Hermandad” i m’han explicat que fan diverses sortides culturals. Ja han vingut dues vegades i pensen tornar aviat…, per Girona Temps de Flors.

Després de realitzar l’enquesta, puc afirmar com diu la sardana “GIRONA M’ENAMORA”...

FE D’ERRADES: En El Roure 54, en l’article “La porta de la Reina Joana” (pàg. 31) s’atribueix a Roger Pallars el títol de rei, quan en realitat era un noble.

Opinió

5

LLAMBREGADES

Del carrer de la Força al call E

l call jueu és una gran joia per a Girona. Va ser descobert ja fa més de vint anys, però jo no en parlaré gaire, del call, molts experts ho explicaran millor, que jo que no soc historiadora. Jo faré una recordança del carrer de la Força, nom que es donava al call abans de saber les belleses i riqueses que aquest amagava.

Les i els estudiants de l'Institut Vell, ara Museu d'Història, cada dia feiner pujàvem i baixàvem per aquest carrer per assistir a les classes que s'impartien en aquell antic institut i és curiosa la visió d'aquells moments comparada amb l'actual, des que es descobrí que aquell vell carrer de Girona tenia una història tan important.

Per començar, el vell carreró anomenat actualment Cúndaro; no sé ni si aquest nom ja el tenia, però per als estudiants del moment era el carrer de la "bruixa". El vèiem fosc, estret, misteriós... i quan sortíem al pati (les noies no en teníem, el que hi havia era per als nois!) pujàvem pel carreró i fins i tot es considerava valenta la que s'atrevia a arribar fins dalt de tot. Ara fa riure però així era en aquells moments. Una mica més avall del carrer de la Força hi havia una botigueta que venia caramels, estrep, regalíssia... i a les afortunades que tenien algun dineró i n'anaven a comprar els dèiem "les ricatxones" ja que la majoria anàvem més pelades que una rata, com les que imaginàvem que corrien pel carrer Cúndaro.

per Àngela Ferrer i Mató terminis i la gent podia comprar pagant per mesos o fins i tot per setmanes. Molts treballadors cobraven per setmanes i els anava bé liquidar comptes en aquest període. És curiós que les secretàries de l'Institut, molt amables i carinyoses, les germanes Barceló, vivien just davant del centre, Foto: Juanjo Valeros davant la porta per on En aquells moments el carrer ja era entraven els nois, ja que la porta de important però en un sentit molt les noies era més cap al centre de la diferent de l'actual. S'hi ubicava Força. A classe anàvem junts però Ràdio Girona i en aquells moments per entrar i jugar a l'hora d'esbarjo, era un lloc concorregut, ja que era separats. Bé, doncs on vivien les el principal mitjà de comunicació de secretàries, a l'entrada de la porta la ciutat i s'hi feien concursos de s'hi veia un forat que no sabíem què tots tipus. Així per Nadal se'n feia era i que ha resultat ser una un de cors que cantessin nadales i mezuzà, lloc on els jueus guardaven un cop vam quedar primeres i un escrit que, conten, calia resar, corríem embogides per comunicar- segons crec, en sortir de casa. ho al director, el malaguanyat Sr. Encara s'hi trobà quan es descobrí el Florit. També hi havia la Secció que és ara el call i es guarda al Femenina, i una casa senyorial que Museu Bíblic de Girona. tenia ascensor i portera, fet insòlit Una altra curiositat és que l'actual en aquella època. Hi passàvem amb carrer de Sant Llorenç era tapat o respecte ja que la portera sempre sigui no sabíem que existia, estava estava asseguda al llindar de la parapetat i ara és per on puges per porta amb un gos que feia cara de visitar el Centre Bonastruc ça Porta, pocs amics, i no ens atrevíem a lloc actualment tan bonic i embleamanyagar-lo per por d'una mosse- màtic. gada. Cap al final del carrer hi havia Ja veieu, quan es descobrí que una escala per on baixaven els estu- aquest carrer formava part de la Via diants dels Maristes i ja podeu pen- Augusta Romana i que enllaçava sar quina trobada diària fèiem entre amb Roma, les persones que tant grans riallades. El carrer abocava a havíem transitat pel llavors "el nosuna placeta, ara plena de bars, ales- tre carrer de la Força" tinguérem hores lloc de jugades i trobades. una agradable sorpresa, potser penTambé hi havia una botiga de roba sant que l'havíem trepitjat més de tot tipus dita "La Neutral", nosaltres que qualsevol visitant famosa i coneguda perquè venien a actual.

6

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social.

ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Visita al Puig d’en Roca Una de les activitats programades de l’Associació La Unió de Pont Major d’aquest primer trimestre de 2017 ha estat la visita a una residència geriàtrica, concretament a la d’en Puig d’en Roca de Girona. El grup ha estat molt ben rebut per part de la seva directora, Ester Campmol, i la treballadora social, Gemma Rosell. Primer, ens han fet una interessant explicació del seu funcionament i seguidament, una visita guiada per les instal·lacions: la sala de recuperació, el menjador, les habitacions, la perruqueria, la sala d’estar, la capella...

Conversant amb els residents, que han estat molt contents amb la nostra visita, hem pogut constatar la qualitat de l’assistència i la professionalitat dels treballadors, fet que ens ha alegrat molt, tant a la junta com als socis acompanyants.

Imatge del grup a l'entrada i a la residència Puig d'en Roca

Un moment especialment emotiu ha estat el retrobament amb persones conegudes, veïns i antics socis de La Unió, recordar vivències i comprovar que en el seu delicat estat de salut reben l’atenció adequada.

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN SANTA EUGÈNIA DE TER Sóc en Pere i tinc 82 anys. Us escric per explicar-vos quelcom que forma part de la meva vida diària. Cada tarda de dilluns a divendres vaig al Casal de la Gent Gran de Sta. Eugènia de Ter. Allà hi trobo tot de persones conegudes que es troben en la mateixa situació que jo.

Al casal s’hi pot jugar a cartes, dòmino, escacs i altres jocs de taula. També hi mirem els programes de TV que ens agraden. Podem assistir a xerrades i sempre hi ha converses molt agradables. A més, podem participar als tallers que s’organitzen des de l’Associació de Gent Gran de Sta. Eugènia de Ter, de gimnàstica, coral, balls en línia, risoteràpia, memòria, ioga, dibuix, txikung..., ja veieu, un munt de coses.

Des de fa un any que he agafat afició pel món de les maquetes, faig edificis i monuments famosos. És una activitat

Luis Herrera

Des d’aquestes línies volem agrair als professionals del Puig d’en Roca el fet d’haver-nos obert les portes, felicitarlos per la feina ben feta i desitjar a tots els residents una plàcida vellesa plena d’amor i afecte.

Pere Lladó

Pere Lladó i les seves maquetes

molt entretinguda i que comporta molta feina. També és saludable, et fa estar atent i t’obliga a fer tenir la ment activa.

Vull fer menció especial, en aquest escrit, a la presidenta i a la secretària de l’Associació de Gent Gran, les senyores Bea i Antònia. Elles fan una feina d’atenció i acompanyament a tots els avis

i àvies que anem a passar-hi la tarda, els ho vull agrair especialment.

Per acabar, vull compartir amb tots, un record molt especial pel company que fa poc que ens ha deixat, en Carles Malbet Agustí, que va ser del Consell de la Gent Gran del Club Sant Jordi de Caixa Catalunya.

Ciutat

7

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL - MERCADAL En l’Assemblea General de l’Associació de Gent Gran Barri Vell - Mercadal del passat dia 12 de gener de 2017, es va ratificar la nova Junta de l’Associació, que queda formada pels membres següents: President: Joan Dabau Alcaire Vicepresident: Jaume Alsina Aulet Secretari: Inma Martín Fàbrega Tresorer: Jaume Riuró Serarols Vocals: Narcís Ferrer Pijoan, Alejandro Baldellou Colomer, M. Montserrat Benito Puig, Jacinto Saiz García, M. Rosa Pié Pont, Josep M. Saiz García i Miquel Badosa Vicens.

Aquesta nova Junta vol tenir un reconeixement a l’anterior per les moltes tasques que va portar a terme durant el seu mandat en benefici de tots els socis. A tots els seus components, moltes gràcies en nom propi i de tots els socis.

La nova Junta, formada per un grup de socis, es va presentar amb molta

Membres de la Junta

il·lusió per continuar amb totes les activitats que s’estan fent i si és possible fer-ne de noves que puguin sorgir en el pas dels dies.

El proper canvi de local, que es creu que serà a finals de març a la plaça Jordi de Sant Jordi, juntament amb

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN MONTILIVI L'anglès és la llengua més parlada internacionalment i la més utilitzada com a segona llengua. Així doncs, conèixer-la ens dona l'oportunitat de comunicar-nos amb persones de tot el món quan viatgem pel nostre planeta però, també, des de casa nostra.

A l’Associació de Gent Gran Montilivi, dintre del Casal Cívic Montilivi, oferim classes d’anglès de diferents nivells.

Des d’iniciació fins a conversa, passegem pels diversos graus de coneixement de la llengua organitzats en cinc grups. Les classes segueixen el guió d’un llibre de gramàtica amb exercicis que inclouen listening (escoltar), reading (llegir), writing (escriure) i speaking (parlar). A més, complementem les propostes del llibre amb altres activitats, lectures, jocs i cançons que ens fan gaudir de l’aprenentatge d’aquesta llengua tan útil i necessària en l’actualitat i de la qual, gairebé, ja no podem prescindir.

M. Rosa Pié

una feina ben feta, seran uns del reptes principals als quals ens enfrontarem amb força, i junts farem possible que la nostra associació sigui un lloc amable i acollidor per a totes les persones que desitgin passar unes estones agradables i ben acompanyades.

Miquel Fernández

Classes d'anglès al casal

Estar en contacte de manera setmanal amb l’anglès ens pot permetre arribar a comunicar-nos amb qualsevol persona del món que també parli l’anglès, que en són moltes! A més, exercitem el cervell, la memòria i ens

alimentem de noves paraules i expressions sovint divertides i apassionants! I, també, és una bona excusa per trobar-nos, parlar de temes interessants, riure i passar una bona estona.

8

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS

Teresa Delgado

Dia Intenacional de la Dona El Dia Internacional de la Dona es va celebrar al centre cívic de Sant Narcís amb una esplèndida conferència-tertúlia en la qual es varen tractar temes molt interessants: • La lluita pels drets de les dones, que a més és bona per a tota la societat • La independència econòmica, que és veritablement la independència de la dona • El nou masclisme La gent que omplia el teatre del centre va poder intercanviar amb els tertulians diferents opinions que van enriquir l’esdeveniment. Seguidament es va representar l'obra de teatre "Enfiga't" amb textos de diferents orígens escollits per poder parlar de les diferents relacions entre homes i dones.

Els textos i els artistes (tot i ser tots

També hem volgut incidir en un tema que ens preocupa a tots: la nostra pensió.

Els últims dies de febrer, tots els que cobrem una pensió vam rebre en els nostres domicilis una carta de dos folis enviada per la Seguretat Social.

En aquesta carta se’ns informava del que s’incrementaria la nostra pensió.

Durant uns quants dies aquesta informació va ser motiu de conversa entre molts de nosaltres. De conversa i també d’enuig general, ja que veiem

El teatre del centre cívic de Sant Narcís ple de gom a gom

ells persones amateurs), per la seva gran professionalitat i gràcia, arrancaren en moltes ocasions un munt de riallades del públic assistent. Tot seguit es va servir un fantàstic picapica per a tots els assistents.

Permeteu-me que des d’aquí felicitem al col·lectiu de dones de Sant Narcís en nom de les diferents associacions que estem al centre cívic per la feina que varen fer aquest dia i fan durant l'any.

com cada vegada el nostre poder adquisitiu és menor ja que tot puja: subministraments d’aigua, gas i electricitat, alimentació, etc.

Jo, des de la meva ignorància em pregunto si no hagués estat millor estalviar-se d’enviar-nos la carta informativa i tota la despesa que aquesta ha comportat de feina, sobres i paper, tinta i impressió. Podrien haver dedicat aquests diners a apujar una mica més la nostra pensió. Al cap i a la fi ens n’assabentem igualment per les notícies, que anuncien els “increments”

de les pensions “a bombo i plateret”. Ens haurien estalviat l’enuig general i la sensació que ens estan prenent el pèl. És una vergonya comprovar que a moltes persones amb pensions petites la tal pujada no arriba ni a un euro. En canvi, a les pensions més altes sí que es nota l’increment.

No m’agrada la política. El meu pare sempre deia “la política és pels qui mengen d’ella”, recordo bé les seves paraules.

Però això no em priva de pensar en un bon amic, en Josep Maria Bosch i Peregrí que sempre em deia: “Tere, si la gent gran forméssim el nostre propi partit, som majoria i llavors segur que pensarien més en el que ens fan”.

Amics, perdoneu-me però em sento tan enganyada pels capitostos, que si fos per mi, els faria passar a tots uns quants mesos amb aquestes pagues vergonyoses i sovint miserables que tenen moltes vídues, així sabrien els sacrificis i equilibris que els cal fer després d’una llarga vida de treball.

Ciutat

9

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL El Nadal del 2016 ha estat com cada any un seguit de celebracions. Nosaltres, a Sant Daniel, a principis de desembre ja vàrem començar posant el pessebre i guarnint el nostre local.

Dies més tard, va venir a cantar nadales el grup Vell Galligans que sempre ens va animar a cantar amb ells. Per a nosaltres va haver-hi un dia molt especial, tot coincidint amb aquest dies festius. Va ser quan ens va visitar la Sra. Sílvia Paneque, regidora de Drets Socials, Igualtat i Seguretat a l'Ajuntament de Girona. Justament el dia de la seva visita al local social de la Vall de Sant Daniel era el seu aniversari i va compartir aquest dia amb nosaltres. Ho celebràrem amb una pastís i ella ens ho va agrair molt.

Vàrem aprofitar la seva visita per explicar-li totes les activitats que fem al centre. Principalment el forn de vidre i totes les artesanies que s’hi poden fer, des d‘ampolles de vidre reciclades fins a plats i objectes molt decoratius.

Si algú de vosaltres s'anima a fer aquestes manualitats tan maques..., esteu convidats!

Consuelo Toledano

Visita de la Sra. Sílvia Paneque al local social

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ Hem començat el nou any amb moltes ganes de treballar.

Hem donat prioritat a la preparació i confecció de la disfressa que lluirem pel Carnaval. Ens trobem cada dia, i dediquem força estona a aquesta activitat per tal que quedi ben original.

A finals de febrer anem tres dies a Santa Susanna, on amb les nostres disfresses participarem en el concurs que organitza l’hotel on estem allotjats.

També estem assajant amb la nostra coral el repertori de cançons que cantarem en d’altres centres. Tenim també un grup de senyors del nostre casal que toquen la guitarra i fan algun concert.

No hem d’oblidar que com a activitat continuada, cada diumenge, organitzem el ball de tarda-vespre en el nostre local, acompanyat d’un berenar per a tots els assistents.

Estem molt contents, ja que la participació sol ser nombrosa.

Salutacions cordials de la Junta.

Ball de tarda-vespre al local

Grup Vell Galligans

M. Oliva Moreno

10

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA LLAR DE JUBILATS I PENSIONISTES SANT JOAN DE CAN GIBERT DEL PLA

Maria Garrié

Tallers de sevillanes que organitza l'Associació.

La Llar de Jubilats i Pensionistes Sant Joan de Can Gibert del Pla vam acomiadar el 2016 passant un dia plegats a Platja d’Aro. Des de fa anys que és tradició a la Llar celebrar la diada de Sant Joan anant a dinar plegats i ballar fins a esgotar les forces al restaurant la Terrassa. Aquest any no es va poder fer al juny i es va posposar al mes d’octubre, i vam gaudir plegats d’un dia assoleiat i una jornada fantàstica!

Ens va ajudar a engegar aquest 2017 amb molta il·lusió i ganes de continuar mantenint-nos ben actius. Per això ho volem compartir amb vosaltres i invitar-vos a les ballades que es fan quinzenalment a l’Espai Cívic de Can

Gibert, els diumenges a la tarda. Si teniu ganes d’escoltar bona música en directe i de ballar al ritme de les cançons, sols cal que un dia vingueu, sereu molt benvinguts!

Aquest any el Carnestoltes també és matiner, i el proper diumenge 26 de febrer la farem ben grossa al casal, organitzant un ball per a tothom i obsequiant amb un detall a tots els assistents disfressats, a veure qui s’atreveix a fer més gresca i xerinol·la.

I per altra banda, el dia a dia del nostre casal segueix amb el seu plat fort: la programació de tallers i activitats. Ja tenim consolidats tot un ventall de possibilitats per passar l’estona, activar-

ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA Ja hem començat un nou any i continuem amb les activitats que vàrem encetar el mes d’octubre. Al peu d’aquest escrit podeu trobar l’adreça, el telèfon i el correu de contacte per si us animeu i voleu venir a participar en alguna.

De les moltes activitats, sortides, xerrades, etc. que duem a terme, volem fer incís en algunes d’elles: la sortida a Madrid (cinc/sis dies), que farem el pròxim mes de juny; la Setmana Cultural Dies de Flors, del 22 al 27 de maig, una setmana plena d’actes, concerts, desfilades de vestits de paper, passejades saludables, berenars-ball, etc., i la celebració de la Diada de la Gent Gran a l’Auditori, el dia 24 de maig. Us animem que vingueu a participar-hi.

nos i agilitzar el cos i la ment: la gimnàstica de manteniment, el ioga, el taller de memòria (que cal reforçar amb nova gent, per tant si en teniu ganes només cal que vingueu a preguntar) i volem fer un esment especial als diferents tallers de sevillanes que, amb el temps, s’han convertit en un referent al barri, per això avui volem fer una dedicatòria especial a la gent que hi participa i a la Mari. Així que, ja no teniu excuses, no us quedeu a casa i veniu a gaudir al nostre local.

I per últim, volem dedicar també aquest escrit als socis que ens han anat deixant els darrers mesos... Tots vosaltres feu i heu fet possible el casal!

Marisol Lagares

Amb la nostra companya Ana Maria Rico

En aquest escrit també volem manifestar el nostre record a l’Anna M. Rico, sòcia i companya de la nostra entitat, que ens va deixar aquest mes de gener. Persona amable i generosa que no oblidarem, amiga i companya que es feia estimar. Anna M., siguis

on siguis, esperem que continuïs encomanant la teva alegria i felicitat igual que ho vas fer amb nosaltres.

Adreça: Camps de la Plana, 13 Telèfon: 972 213 603 Correu electònic: cconyar@ajgirona.cat

Ciutat

11

HISTÒRIA

E

El temps passa volant...

l títol d’aquest article és una de les frases que quan som grans estem més acostumats a sentir.

Quan penso en els anys que han passat, les coses que he fet, he viscut i he vist, em sembla impossible.

Vaig prometre al Raimon que pel meu aniversari trauria el llibre i res de res, sé que el vent no gira a favor meu i que tinc entrebancs de salut que entorpeixen el meu dia a dia, però no he perdut l‘esperança que aquesta il·lusió meva, però sobretot del Raimon, sigui una realitat al més aviat possible.

Al call jueu, tot i que sé que és del meu estimat Barri Vell, no hi he estat mai, per haver estat sempre treballant, però també sé que hi ha gent que com que ha pogut gaudirne, n’escriu molt millor que jo. No obstant, quan ve Temps de Flors o altres esdeveniments i en surten imatges, sento certa melangia, però tinc la seguretat que algun dia encara el trepitjaré.

Fa quatre dies canviàvem d’any, però és que ja ens hem menjat mig febrer, hem anat a esperar el Reis, el Carnestoltes ja surt al carrer i, la quaresma està a punt de trucar a la porta. Després tindrem el diumenge de Rams i ja escoltarem la dolça melodia dels manaies. Els rosers de Sant Jordi ja estan preparant-se per florir i les editorials s’afanyen a retractilar les novetats que sortiran pel dia del llibre, i així podríem anar seguint. La veritat és que veure com giren els fulls dels nostres calendaris m’esgarrifa, no és que no m’agradi perquè també vol dir que hi som, que un mes o l’altre farem un any

més, però també vol dir que hem perdut persones estimades i això queda en l’apartat dels nostres sentiments, i sempre dol, i fa mal perdre gent que estimes.

De fer-me gran potser el que més enyoro és no haver pogut explicar el que he viscut, tot i que reconec que també ho he fet una mica, sobretot amb la gent petita dels gegants, manaies i amb els petits clients de la Granja Mora,... malgrat que no he viscut les taules dels Nadals, ni he pogut viure amb taules plenes de quitxalla, quan les famílies són de diversos germans i nebots i les reunions són sovint nombroses i sempre hi ha temes per comentar a les sobretaules, com a la nostra mare li agradava; era un llibre obert i jo feia de tot per escoltar-la i el que pagaria encara per sentir-la.

Sempre he pensat que els avis, que són font de saviesa, tenen tantes coses per explicar als seus nets.

Crec que la nostra mare va fer de mare i d’àvia, i cada vegada entenc més la seva tristesa per no haver pogut ser àvia.

Nosaltres sols vàrem conèixer l’àvia materna però ella ens va descriure tan bé l’avi que sempre he dit que si sabés dibuixar segur que li faria un retrat a la perfecció.

Per això, des d’aquesta revista El Roure, que és feta per gent gran i dedicada als que ja ho som, de grans, us vull dir que els que teniu la sort de tenir fills, nets i besnets no desaprofiteu cada minut que pugueu passar amb ells; que les vostres paraules, la vostra saviesa, la vostra experiència, els vostres records, el que ha estat i és la vostra vida és el millor tresor que els podeu deixar, perquè ells, quan siguin grans, ho transmetin als seus fills i és així com la història no mor mai, sinó que segueix ben viva i ben certa.

M. Carme Ribas i Mora, filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora

12

Ciutat

Q

uan l’Àngela Ferrer em va proposar una col·laboració per a la revista El Roure, va sorgir el tema llibres. Vaig respondre que era un tema molt ampli i temia no sortir-me’n. Ella em va contestar que em limités a parlar de la meva experiència com a lectora. I em va fer pensar. I sí, algú ha dit que només podem parlar d’allò que coneixem.

Només a vol d’ocell lleuger enumeraré quatre dels moments pels quals passa el llibre i que tots coneixem: l’escriptor, l’editor, el llibreter i el lector. Intentaré parlar d’aquest últim. I és que parlar de llibres ens porta a parlar de lectors. El llibre està fet per llegir. Algú ha dit que el llibre no es dona per acabat fins que és llegit.

“El lector, amb l’acte de la lectura, completa el text i en fa una interpretació sempre personal.”

Aquesta cita de Jaume Cabré il·lustra perfectament la importància del llegir. I una altra del mateix autor que la complementa: “La lectura és la descoberta personal d’un món que se’ns posa a l’abast per voluntat expressa de l’escriptor.”

Quin sentit tindria escriure llibres si no els llegissin? Intentaré parlar una mica de la meva experiència personal com a lectora. Per a mi la descoberta de la lectura és un dels regals que m’ha fet la vida. Crec que ja no podria viure sense llegir. Aconsellaria que llegís tothom. I, com anell al dit, permeteu-me una altra cita del mateix autor.

“Si tots llegíssim més, el món seria més suportable, perquè voldria dir

Els llibres

que tothom seria més il·lustrat.”

Vaig començar a llegir de gran. Vinc d’una família senzilla, de pagès. A casa meva no hi havia llibres. Hi havia la mentalitat que llegir era perdre el temps. Parlo del meu passat sense vergonya i alhora amb orgull. I estimo les meves arrels. I estic segura que ho dec en part als llibres que he llegit. Per què? Doncs senzillament és llegint com vas descobrint tot un món; altres vides, que pateixen, que són felices, que tenen conflictes, que viuen situacions penoses. I amb les quals sovint et pots identificar. El fet de comparar-t’hi, sovint et porta a saber i a conèixer més de tu mateix/a. I ja no ets sents tant sol/a.

Segons la meva experiència, en acabar la lectura d’un llibre no soc la mateixa que abans de començar. La lectura també té la seva vessant lúdica i d’evasió, depenent del tipus de lectura, és clar. Aconsellaria que tothom s’animi a llegir. No hi ha edat per començar. I com vaig aprendre a llegir? Doncs llegint i llegint i llegint.

I em considero una lectora lenta i normal. Segons el llibre, llegeixo asseguda a la taula amb un llapis i

folis. Un diccionari sempre i un mapa si ve al cas. Prenc notes. I si és una novel·la coral apunto els noms dels personatges, al principi. Formo part d’un club de lectura. Els clubs són ben pensats. En la tertúlia cada lector aporta el seu gra de sorra. En sortir de la tertúlia la visió del llibre llegit és molt més amplia i rica.

No sé si en els centres cívics, en els casals de gent gran i/o jubilada es practica el que en diem club de lectura. Crec que seria bo que es fomentés. I acabo amb una cita que va dirigida als mestres de les escoles, però que segurament es pot adaptar als centres cívics, als casals, a tots i a cada un dels lectors.

“Hi ha mestres que, a més d’ensenyar a llegir, regalen a les criatures el gust per la lectura.”

Segur que tots els que rebem i llegim El Roure sabem llegir. Per què no ens regalem el gust per la lectura?

Del llibre, La matèria de l‘esperit, de Jaume Cabré.

Maite Mont

Ciutat

13

SERVEIS

Què és un centre obert?

E

l Centre Obert (C.O.) és un servei d’atenció a la infància i l’adolescència i a les seves famílies, que fa una tasca educativa i preventiva des de l’educació social especialitzada.

L’atenció directa és de dilluns a divendres quan finalitza l’horari escolar.

El servei de Centre Obert té un espai definit per llei dins del sistema català de serveis socials i està recollit a la Llei de serveis socials i a la Cartera de serveis.

L’equip de professionals està format per educadors socials i integradors socials, amb el suport de monitors de lleure, talleristes i voluntaris.

A QUI VA DIRIGIT La seva intervenció socioeducativa va dirigida a infants i adolescents entre 3 i 18 anys, i actua com a agent de prevenció, detecció i denúncia de situacions de risc. Al Centre Obert de Palau-Montilivi hi

participen infants i adolescents de 6 a 16 anys.

OBJECTIUS - Prevenir i detectar les situacions de risc social - Afavorir la socialització i la integració social dels infants i adolescents i les seves famílies - Donar suport, estimular i potenciar l’estructuració i el desenvolupament de la personalitat dels infants - Potenciar l’adquisició d’aprenentatges i competències - Acompanyar i orientar les famílies en els processos educatius que afecten els seus fills

ELS PROGRAMES I LES ACTIVITATS • Educació per a la salut • Suport al procés d’escolarització • Competències socials • Dinàmiques de participació • Educació en el lleure i esportiva

• Atenció a les famílies

CENTRE OBERT AL BARRI DE PALAU I MONTILIVI El Centre Obert de Palau-Montilivi treballa de forma assembleària per tal d’involucrar els infants, els adolescents i les famílies en totes les activitats del servei. Les famílies del grup d’infants participen en diverses activitats del C.O., per realitzar una tasca socioeducativa conjunta. D’altra banda, també es participa a les diferents activitats esportives, culturals i educatives del municipi de Girona i el seu entorn. El Centre Obert busca la participació de tots els agents locals per a un bon desenvolupament dels infants i els adolescents que estan en procés de creixement personal i grupal.

Estel García monitora del Centre Obert de Palau-Montilivi

14

Ciutat HISTÒRIES

C

Una petita història al call de Girona

orria l’any 1340, i en una de les cases del call jueu de Girona va néixer en Nissim, un noi que quan va tenir deu anys ja va destacar com a bon estudiant entre els seus companys de la sinagoga. El seu pare, en Jacob, era el rabí de la sinagoga i estava molt content amb els progressos del seu fill.

En Nissim ja coneixia l’hebreu, el sabia escriure correctament i si calia també l’utilitzava alguna vegada quan anava a la sinagoga. El llibre de pregàries i la Bíblia per a ell ja no tenien cap secret i es mostrava molt il·lusionat per començar el seu ensenyament superior a l’acadèmia, on anaven els estudiants més brillants per convertir-se en els savis de la generació següent.

El noi, abans de començar les seves tasques diàries, creuava el carrer i anava a fer una visita, que podem dir de metge, per la brevetat, a l’Ane, que era la seva millor amiga. Les seves famílies tenien una amistat que havia nascut dues generacions endarrere, i sovint es trobaven per fer celebracions. L’Ane no anava a l’escola, a casa seva no ho consideraven necessari, i després d’atendre en Nissim que li explicava algun dels coneixements que havia après el dia anterior, ajudava la seva mare en les tasques de la casa.

L’Ane era una nena que tenia un do especial per saber allò que els passava als amics que a vegades visitaven la seva mare i li demanaven consell perquè no es trobaven massa bé de salut.

Ella i la seva mare, tot sovint, atenien les persones que les visitaven per demanar consell, plegades. L’Ane ja coneixia remeis per al mal de cap, per curar les ferides obertes, per als dolors d’estómac...

El seu pare sempre era a l’escorxador

Foto: Juanjo Valeros

“La ciutat va perdre gairebé un 50% de la seva població, i arran d’això algunes coses van canviar.” per tal de controlar que les persones que treballaven per a ell fessin bé la seva tasca, i la seva carnisseria sempre tingués productes frescos per vendre.

En la seva dieta consumien carn, excepte el camell, el conill, la llebre o el porc, els peixos amb aletes i escates i tota mena d’ocells. L’Ane encara no entenia per què no era permès barrejar carn i llet, tant com li agradaven a ella les dues coses. L’Isaac, el germà de l’Ane, esmorzava aviat i preparava els llibres i quaderns damunt la taula perquè quan arribés el seu professor particular tot estigués a punt.

La Clara, que vivia dos carrers més amunt que l’Ane, era la seva millor amiga, però no es podien veure gaire

perquè estava molt ocupada tenint cura dels seus germans, que cada dia anaven a adquirir coneixements als studiums o midràs per als nens pobres.

En una de les seves visites a la Clara, l’Ane es va adonar que feia mala cara, li va tocar el front i, segons el seu parer, el va trobar una mica massa calent, però no en va fer cas, ja que la Clara continuava fent les seves tasques i no se la veia malalta. L’Ane va pensar que el seu estat de salut potser era provocat per la manca d’alimentació, ja que la família de la Clara no disposava de gaires recursos i per tant tampoc tenien menjar en abundància.

La casa de la Clara era petita, i no gaire neta; fins i tot alguna vegada l’Ane havia vist alguna rata que es passejava per la cuina, però desapareixia de la seva vista molt ràpidament sense donar temps, a les nenes, de veure-la bé. Quan va marxar cap a casa seva, la preocupació ocupava els seus pensaments, ja que estimava molt la seva amiga Clara i no podia ni pensar en el fet que es posés malalta, ja que això suposaria que no la podria visitar i no podrien tenir aquelles converses de noies que tant li agradaven.

Quan estava a punt d’enfilar el carrer que la portaria a casa seva, veié una cua de gent a la porta de l’entrada i això la va intrigar. Aquest dia no tenien programada cap celebració i, que ella sabés, no era pas dissabte, era un dia de treball. Quan s’hi apropà va veure aquella fila de persones que estaven més aviat neguitoses i la majoria feien mala cara. Ràpidament va córrer cap a la porta, la va obrir i va veure com la seva mare anava donant diferents consells: “Renti’s bé, posi’s un drap moll al front, descansi al llit, no surti al carrer, eviti fer esforços, i si encara no nota cap millora torni a

Ciutat

venir que cercarem altres solucions”.

Primer era la pastissera, llavors el pastor, el terrissaire, el flequer, pares dels seus amics i altres que ella no coneixia; tots eren allà cercant una solució per al seu problema de salut. Ella s’apropà a la seva mare i la va interrogar per saber què passava, la mare se la va mirar molt trista i li va dir que pugés a l’habitació i que ella ja hi aniria més tard i li ho explicaria.

L’Ane va pujar a l’habitació i tot de cop va recordar que feia una setmana, mentre ella estava asseguda en una cadira de la carnisseria del seu pare, havia sentit una conversa de dos nois joves que parlaven sobre una malaltia que era molt encomanadissa i matava la gent, es deia la pesta negra. Aquests nois parlaven de la malaltia com si es tractés d’una plaga i deien que venia d’Àsia i que s’estava estenent per tot Europa. L’Ane, els havia escoltat amb molta atenció perquè aquests temes l’interessaven molt. Li va semblar que deien que aquesta malaltia no entenia de classes socials i que atacava els rics i els pobres i que un cop l’agafaven no hi havia cap solució i es morien. També va sentir que es manifestava amb una febre alta i la inflamació dels ganglis.

Quan aquests pensaments van arribar al seu cervell, es va aixecar ràpidament i va anar corrents a veure la Clara, no podia ser! La Clara estaria bé! No va ni posar la mà damunt el forat de la porta de l’entrada com solia fer sempre, sinó que va pujar les escales ràpidament i va cridar la Clara, li va posar les mans al coll i va veure que els ganglis estaven bé i li va preguntar si tenia rampes i calfreds i si delirava i la Clara va respondre amb un “no” a totes les qüestions i es va quedar molt impressionada per tot aquell interrogatori tan sobtat. Però quan l’Ane li va expli-

15

Foto: Juanjo Valeros

car la quantitat de gent que hi havia a casa seva esperant els consells de la seva mare i la conversa que havia sentit feia una setmana a la carnisseria sobre la pesta negra, la Clara ho va entendre tot i va fer una forta abraçada a la seva amiga. Des d’aquell moment la Clara va saber que prop seu hi vivia una persona que es preocupava per ella i per tot allò que li pogués passar i això la va omplir de felicitat.

L’Ane, amb l’experiència adquirida amb la tasca que feia amb la seva mare, les lectures a les quals era molt afeccionada, i el seu gran interès per aprendre, es va convertir en una de les persones amb més coneixements i possibles solucions per als problemes de salut que poguessin tenir la gent que vivia al seu voltant, tant si eren jueus com si eren cristians, per a ella no hi havia diferències. Sovint es continuava trobant amb en Nissim i amb la Clara.

Tots tres s’havien fet amics i anaven

junts els dissabtes a la sinagoga, tot i que un cop a l’interior, les noies anaven a la seva zona i en Nissim s’ajuntava amb els altres nois.

La pesta negra va passar per Girona, i va afectar moltíssimes persones. La ciutat va perdre gairebé un 50% de la seva població, i arran d’això algunes coses van canviar. La gent anava a la ciutat a buscar feina, al camp també hi havia terres abandonades que s’havien de treballar i es va veure la necessitat de prendre mesures per millorar les condicions higièniques de la població, també l’alimentació, i preparar les persones per poder resoldre els temes de salut.

En Nissim, l’Ane i la Clara van poder continuar les seves vides a la ciutat, aprenent, preocupant-se, patint i també vivint moments de felicitat.

Girona els va oferir tot allò que ells necessitaven.

Carme Subirana Pla

16

Imatges per al record

Diada de Sant Jordi Secció dedicada a fotografies que pertanyen a la història de la ciutat de Girona i als seus habitants.

Parades de Sant Jordi a la rambla de la Llibertat. 1969. Girona. Crèdit Aj. de Gi. CRDI Narcís Sans Prats.

Parada de llibres a les voltes de la plaça Independència. 1963. Girona. Crèdit Aj. de Gi. CRDI Miquel Morillo.

Imatges per al record

17

Parada de llibres a les voltes de la rambla de la Llibertat. 1976. Girona. Crèdit Aj. de Gi. CRDI Narcís Sans Prats.

Parades de Sant Jordi a la rambla de la Llibertat. 1969. Girona. Crèdit Aj. de Gi. CRDI Narcís Sans Prats.

18

Entrevista

Assumpció Hosta i Rebés

Historiadora i directora del Patronat Call de Girona

Fotos: Jordi S. Carrera

Historiadora, directora del Patronat Call de Girona, secretària general de l’AEPJ i des del 1995 fins al 2016, secretària general de la Red de Juderias de España Caminos de Sefarad. Des dels inicis - Enamorada de la seva feina?

- Sí categòric; sí, perquè quan vaig començar, sortint de la Universitat, feia itineraris com a guia de la ciutat i més endavant feia itineraris per als jueus americans al patrimoni jueu espanyol, en una època en què gairebé ningú no en sabia res. En aquesta feina m’he sentit privilegiada. Ha estat la descoberta d’un món on cada dia aprens coses noves, coneixes gent nova i això ha estat i és molt enriquidor. També té

de la recuperació del call jueu de Girona, l’any 1987, ha treballat amb total dedicació en aquesta tasca i gran part del mèrit de la importància que avui té aquest espai l’hem de posar al seu haver.

l’altra vessant, és una feina de les que t’enduus a casa, però en vista dels resultats no en tinc cap queixa i no ho canviaria.

- Ens podria explicar com es va iniciar el projecte de recuperació del call?

- Anys enrere, junt amb una altra sòcia, vam crear una empresa de serveis, i ja treballàvem per a les administracions. Quan va tancar el centre Isaac el Cec, l’Ajuntament va comprar l’espai i ens en va encarre-

gar la gestió. Els primers anys van ser, sobretot, de redacció del projecte i d’obres. Vam desfer l’empresa, la meva sòcia va optar per una feina a l’estranger i jo vaig escollir quedar-me al call; i mai no me n’he penedit. Ens va afavorir molt l’estabilitat del govern municipal, ja que el projecte va gaudir de la continuïtat necessària durant els primers anys. Com és natural, per portar a terme aquest projecte hi va haver molta feina d’equip amb tèc-

Entrevista

19

“Hi ha un concepte dins la comunitat jueva que m’admira: és la autoimposada obligació de retorn a la societat dels beneficis que aquesta li ha atorgat.” nics municipals, arquitectes, arqueòlegs, investigadors, historiadors, etc.; un equip magnífic.

- Com va anar?

- L’any 1992 es funda el Patronat del Call de Girona, un organisme autònom municipal que ha tingut cura des d’aleshores del Centre Bonastruc ça Porta i de la seva promoció. En origen, els propietaris van ser l’Ajuntament i, en una petita proporció, la Diputació, que van cedir l’edifici en usdefruit al Patronat. A partir d’aquí, es va començar a treballar de valent per anar donant forma al que ara tenim. A través d’un conveni de cooperació amb Israel, vam treballar amb una experta en museística del Museu de la Ciutat a Jerusalem, que ens va aportar idees que ens van ajudar en la visió de la forma del nostre espai museístic inicial.

- Anècdotes, satisfaccions (i moments no tan agradables).

Suposo que moltes...

- Anècdotes, moltes; algunes fins i tot problemàtiques, com quan en un balcó de veïns que donava a l’entrada del museu varen penjar, durant un temps força llarg, una bandera palestina. Això va fer enfadar molts visitants que es creien que era una provocació. Ens va donar molta feina explicar-los que no teníem res a veure amb allò i demanar-los que entenguessin que no podíem obligar ningú a treure una bandera de casa seva, que en aquest país es respecta la llibertat d’expressió.

- Ens pot fer una mica d’història d’aquest espai museístic?

- Els primers anys al Centre Bonastruc ça Porta només hi teníem exposicions, encara no pròpiament

el museu. La primera sala del Museu d’Història dels Jueus es va inaugurar l’any 2000 i progressivament hem anat ampliant l’espai de la col·lecció permanent. Fa dos anys vam fer una renovació important de sales, que és el que avui és visita. La nostra voluntat és explicar la història de la comunitat jueva de manera que tothom, seguint les explicacions i veient els materials exposats, pugui entendre’n el contingut. El que vulgui profunditzar més ho pot fer a través dels fulls de sala. I els més interessats poden demanar ajuda al nostre personal tècnic i trobar molta més informació a la biblioteca.

- I del seu contingut?

- Permet trobar una part important de la història de la ciutat. Al primer pis hi trobem els espais dedicats al call de la ciutat, a la comunitat, a temes com religió, tradicions i festes i un racó molt important relacionat amb el cementiri jueu, amb una esplèndida col·lecció d’inscripcions funeràries. Al segon pis parlem de l’herència cultural, la ciència, la vida econòmica i ho allarguem fins a la diàspora; parlem

també de la inquisició i acabem amb la societat dels conversos. Al tercer pis hi trobem una biblioteca especialitzada, dins l’Institut d'Estudis Nahmànides, que és també el nostre espai de cursos i conferències. I a finals de 2013 vam obrir una sala per a exposicions temporals, que permet una visita complementària i independent a la de la col·lecció permanent.

- Suposo que molt satisfeta amb tot el que s’ha aconseguit?

- Estic agraïda del recorregut fet fins ara, i mentiria si, en certa mesura, no me’n sentís satisfeta, però queda molta feina per fer: feina a la ciutat, per seguir explorant els espais del call, per seguir investigant; i feina a fora, per donar a conèixer la nostra història i fer que el call de Girona sigui un referent important al món.

- Què més recorda?

- Hi va haver una època en què venien moltes excursions de persones d’Israel que portaven els seus propis guies, que parlaven en hebreu, i nosaltres no sabíem què els explicaven. Un estiu vam contractar una noia israeliana per

20

Entrevista

“Les dones en la societat civil jueva tenen una gran importància, són les transmissores de l’herència. Si la mare és jueva, els fills sempre són jueus”. escoltar-los i així saber de quina manera explicaven el contingut del museu. Això ens va permetre corregir un quants errors i posar una mica d’ordre en les vistes culturals.

- De les visites que reben, ens les podria catalogar per edat, sexe, nacionalitat, etc.?

- El perfil bàsic té forma de dona de més de 45 anys i nivell socioeconòmic alt. Les crítiques que rebem després de la visita són, en general, molt positives.

Tenim un llibre a disposició de tots els visitants que recull els seus comentaris, i els més nombrosos són escrits en hebreu.

Per nacionalitats el públic més nombrós actualment, després del català, és l’israelià, seguit del nord-americà. Abans de l’atemptat de l’11 de setembre, els americans eren molt més nombrosos. Han canviat les coses i seguiran canviant en els propers anys. Al museu ens hi anirem adaptant.

- Podem distingir arquitectònicament les edificacions jueves de les cristianes?

- Els experts ens diuen que no hi ha cap diferència, arquitectònicament parlant, en els edificis medievals. Les descobertes documentals i arqueològiques i alguns signes identificatius, com els forats que guardaven les mezuzot als brancals de les portes de les cases jueves ens permeten traçar un mapa. La mezuzà és una capsa petita, rectangular o cilíndrica que conté un rull amb l’oració Xemà Israel (Escolta Israel, Deuteronomi 6 : 4-9) i que encara avui es col·loca al brancal dret de les cases jueves.

- Què podríem destacar de la cultura jueva?

A RAIG! - Una flor - La rosa groga - Un color - El groc - Un actor - Harrison Ford - Una actriu - Natalie Portman - Un rei - Cap - Un papa - Si n’he d’escollir un, l’actual - Un futbolista - Cap - Divorci - Sí - Avortament - A decidir personalment - Què hi ha més enllà del cementiri?

- Esperança

- Les dones en la societat civil jueva tenen una gran importància, són les transmissores de l’herència. Si la mare és jueva, els fills sempre són jueus. Tenen molta autoritat a casa seva i seva és la responsabilitat de transmetre la litúrgia i els rituals familiars. Són les encarregades d’encendre les espelmes el divendres al vespre per celebrar el Xabbat, festivitat setmanal que reuneix tota la família.

També podríem destacar la recuperació de la llengua. L’hebreu, que era un idioma usat només en la litúrgia, ha esdevingut en relativament poc temps l’idioma oficial d’ Israel.

Hi ha un concepte dins la comunitat jueva que m’admira: és la autoimposada obligació de retorn a la societat dels beneficis que aquesta li ha atorgat. Així trobem molta gent jubilada que dedica una part important del seu temps a treballs comu-

nitaris, siguin de l’índole que siguin: culturals, socials, sanitaris, etc.

- Què més hi podríem afegir?

- Encoratjar la gent gran que vingui a conèixer el museu i l’institut d’estudis. L’entrada per als jubilats és reduïda i poden segmentar la visita a la seva conveniència: un dia una sala, o un audiovisual, o un tema, etc. El personal del patronat sempre estarem encantats de facilitar-los la visita i ajudar en allò que convingui.

Fem servir els museus. Contenen una part molt important de la nostra història i són també una part de la nostra herència.

Més informació a: http://www.girona.cat/call http://www.jewisheritage.org/web/e uropean-routes/spain http://culture-routes.net/routes/the -european-route-of-jewish-heritage Pere Heras Montal

Consell G.G.

21

Avançament del programa de la Diada de la Gent Gran 2017

S

embla que era ahir que encetàvem el nou any, i ja som a mitjans de febrer, renoi! El temps passa que vola i, si no, que ens ho diguin a nosaltres, als que ja tenim uns quants anys; però, tot i així, ens cal pensar que també és bo, ja que vol dir que encara tenim corda per fer coses. I per demostrarho, els que formem part del Consell Municipal de la Gent Gran, amb l’ajut de les companyes que tenen cura de la gent del nostre col·lectiu, dins de l’Ajuntament, ja estem preparant els actes de celebració de la Diada de la Gent Gran de Girona del 2017. Per cert, la d’enguany, cal remarcar-ho, serà la que fa deu. És allò que dèiem al principi, del pas del temps.

Com fan sempre, els companys que, dintre del Consell, es cuiden de l’edició de la revista El Roure tenen l’amabilitat d’oferir-nos la seva col·laboració publicant-nos el corresponent programa d’actes de la Diada, cosa que els agraïm.

Al pati de l'estrella del Museu jueu de Girona Tenint en compte allò que fem, de fer extensiu l’homenatge a la gent gran amb el reconeixement d’alguna activitat o tema que tingui una marcada relació amb la nostra estimada ciutat, enguany ens ha semblat oportú, com a objectiu, tractar de la Girona jueva a través de l’històric i reconegut call jueu.

Bé doncs, pel que fa als actes a celebrar, que s’estan acabant de perfilar per tal que resultin el més reeixits possibles, són:

1a PART Parlaments de benvinguda, a càrrec de l’alcaldessa, així com de la vicepresidenta i un membre del Consell Municipal de la Gent Gran ● Reconeixement al call jueu de Girona, a càrrec d’una persona qualificada del Museu ● Concert de guitarres, a càrrec d’un grup de la llar de jubilats de Taialà ● Danses del món, a càrrec del casal de la gent gran de Sant Narcís ●

Cafè i descans, amb piscolabis

2a PART Recital d’unes cançons, interpretades per membres de diferents casals de gent gran ● Petit esquetx còmic, escrit i interpretat per membres del mateix Consell Municipal ● Parlaments de cloenda, a càrrec de la regidora de Serveis Socials i d’un membre del Consell Municipal de la Gent Gran Per consegüent, tal com es desprèn del contingut d’actes a celebrar, confiem que la 10a Diada de la Gent Gran, que està prevista per al dia 24 de maig, a les 9.30 h, a l’Auditori de la Devesa, i que preparem amb molta il·lusió els integrants de l’esmentada Comissió, pugui resultar d’allò més plaent per a totes i tots els homenatjats. ●

Lluís Torner i Callicó, en representació del Consell Municipal de la Gent Gran

22

Qualitat de vida GASTRONOMIA

Trena de pa brioix que s’anomena halà. És el pa que es consumeix durant el sopar de sàbat (sopar de divendres) per commemorar el manà que va caure del cel en la llarga travessia dels jueus pel desert.

Pa de sàbat o halà INGREDIENTS: 400 g farina ● 200 g farina de força (també es pot fer amb una sola farina) ● 2 ous + 1 ou ● 190 g aigua ● 45 g d’oli d'oliva ● 45 g de sucre ● 11 g de sal ● 15 g de llevat fresc ● llavors de sèsam o rosella ●

ELABORACIÓ 1. Desfeu el llevat amb aigua calenta i un xic de sucre.

2. Barregeu els 2 ous, els rovells, l'aigua, l'oli, la sal i el sucre amb el llevat que hem desfet prèviament . Afegiuhi la farina.

3. Si ho barregeu amb una batedora, feu-ho a poca velocitat fins que es formi una massa ben integrada. Si ho feu a mà, aneu pastant i alternant amb períodes de repòs de 10 minuts fins que tingueu una massa llisa. Quan la deixeu reposar, tapeu-la amb un drap perquè no s'assequi.

La massa no s’ha de treballar gaire i ha de quedar més aviat flonja.

4. Quan tingueu una massa llisa deixeu-la fermentar en un bol untat amb oli durant 2 hores i ben tapat, o fins que dobli el volum.

5. Traieu-la del bol, unteu la superfície amb una mica d'oli i desinfleu-la.

6. Separeu-la en peces iguals, 6 o 3 segons si es vol una trena gran o 2 de més petites.

7. Feu boles amb les porcions de la massa i aneu-les deixant reposar mentre aneu fent les altres.

8. Estireu cada bola fent-la rodar per damunt de la superfície de treball fent una tira d’uns 3 cm de gruix.

Durant la formació de les tires, no forceu la massa, esti-

reu-la una mica, deixeu-la descansar mentre estireu una altra peça i aneu fent fins que tingueu la llargada desitjada. Si la forceu, es trencarà per la tensió. Ja ho veureu.

Si us passa, torneu a fer una bola i torneu a començar un altre cop a estirar-la. Intenteu que els extrems siguin més fins per a quan feu la trena.

9. Feu la trena o les trenes, procurant no tensar la massa mentre ho feu.

10. Poseu les trenes damunt de la safata de forn amb paper vegetal i pinteu-la amb l'ou batut amb una mica d'aigua i sal perquè quedi ben brillant.

11. Deixeu-les pujar 2 hores dins el forn apagat amb un bol d'aigua calenta dins (aquest pas no és imprescindible, hi ha qui les enforna directament).

12. Traieu les trenes i el bol del forn. Escalfeu-lo a 180ºC. 13. Torneu a pintar-les amb ou i decoreu-les amb les llavors que vulgueu.

14. Enforneu-les durant 25 minuts o fins que estiguin ben torrades.

15. Deixeu-les refredar damunt d'una reixeta.

Un truquet: Si les voleu congelar traieu-les del forn una mica abans, així quan les descongeleu les podeu tornar a enfornar fins que quedin calentes i completament cuites.

Recepta de la meva amiga Leah Spokoiny.

Bete Avon

Qualitat de vida

23

El programa REMS, una llum per a les persones amb Alzheimer i les seves famílies

El programa Reforç i Estimulació de la Memòria i la Salut (REMS), de la Fundació CatalunyaLa Pedrera, va néixer fa gairebé quatre anys amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida d’aquestes persones i les seves famílies.

M

illorar la qualitat de vida i el benestar emocional de les persones grans que comencen a tenir algun problema de memòria i la de les seves famílies.

Aquest és l’objectiu principal del programa REMS (Reforç i Estimulació de la Memòria i la Salut) que la Fundació Catalunya-La Pedrera desenvolupa a l’EspaiSocial de Girona des de fa cinc mesos.

Aquest espai acull més de 20 participants que hi acudeixen dilluns, dimecres i divendres, amb l’objectiu que ben aviat sigui un servei diari, per seguir un complet calendari d’activitats que combina l’estimulació cognitiva amb la física i la socialització. El programa REMS dona resposta a una necessitat no coberta fins ara: l’atenció a les persones en les primeres fases de la malaltia.

Persones grans amb malalties pròpies del procés d’envelliment i persones amb malalties neurodegeneratives, com ara l’Alzheimer, el Parkinson o d’altres, en fase lleu o moderada. Es tracta d’un servei innovador, integral i efectiu adaptat a les noves necessitats de la societat i a uns preus socials molt assequibles.

A qui s’adreça?

El programa es dirigeix a persones grans amb deteriorament cognitiu lleu i moderat, que siguin autònomes en les seves activitats de la vida diària. També es dirigeix als seus familiars, cuidadors i cuidadores no professionals, per oferir-los formació, assessorament i suport emocio-

rir-los informació, suport emocional i espais de respir.

Equip de professionals REMS està format per un equip de psicòlegs i neuropsicòlegs, fisioterapeutes, professionals de l’àmbit social i de la gent gran i especialistes en tallers de socialització. L’equip valora quines són les activitats més adients per a cada persona participant d’acord amb el seu estat de salut. Les activitats s’escullen de mutu acord amb el participant i amb la seva família amb l’objectiu de millorar el seu dia a dia. L’equip de professionals també els recomana tallers d’estimulació cognitiva, exercicis físics adaptats a cada patologia, i activitats de lleure i socialització. nal. Actualment ja són més de 1.000 persones amb deteriorament cognitiu i 1.500 familiars els que es beneficien dia a dia del programa arreu de Catalunya.

Quin és l’objectiu?

L’objectiu principal del REMS és millorar el benestar emocional i la qualitat de vida d’aquestes persones, preservant les seves capacitats i l’autonomia per tal que puguin seguir fent una vida normalitzada el màxim de temps possible. Aquest programa també va molt orientat a les famílies i especialment als cuidadors i cuidadores, que també poden participar en activitats que s’organitzen a l’EspaiSocial de Girona adreçades a la seva formació, a ofe-

On es duu a terme?

El programa REMS es realitza als 26 EspaiSocials que la Fundació Catalunya-La Pedrera té arreu de Catalunya, com el de Girona. Es tracta d’espais oberts, acollidors, amables i no medicalitzats on conviuen altres col·lectius com ara persones grans actives, infants i adolescents. Els usuaris participen en un complet calendari d’activitats i poden gaudir d’activitats de socialització, com ara col·loquis, tallers de música, dansa, horticultura, cinema, etc. A més, els participants poden fer trobades amb d’altres persones que comparteixen la mateixa situació i les seves famílies.

EspaiSocial de Girona

24

Cultura SALUT

L

La farmàcia d'abans i d'ara

a farmàcia —apotecaris i farmacèutics—, la medicina, ciència, botànica, química, bioquímica…; tot forma part de la societat i de la història de la farmàcia.

De les primeres pràctiques farmacèutiques es té constància en el segle IV, a Grècia, l’Índia, Egipte, Roma i... la preparació de medecines, i ungüents, o líquids curatius. En el nostre país, les coses seguien més o menys igual, recordem les remeieres, que es cuidaven de recollir les herbes en l’època de floració, s’utilitzaven per a Antiga farmàcia de l'hospital Santa Caterina. Foto: Pep Iglesias. coses curatives. També el curandero i diferents “artilugis” eren assistència per a tota la societat, Afortunadament per a la història, hi part d’aquestes cures pal·liatives. també a partir d’aquí s’han produït ha algunes farmàcies antigues que En la nostra memòria recordem com molts canvis en tota l’assistència continuen mantenint la imatge amb va ser la farmàcia en aquella època, el mèdica, hospitalària i dispensació de tots els estris, mobles nobles, prestatfarmacèutic, dit també apotecari, era medicaments. ges i armaris que són dignes d’admirar una persona molt estimada i recone- La indústria farmacèutica catalana i valorar. A Girona n’hi ha algunes, i guda per la seva vocació i dedicació, s’originà a Barcelona a mitjan segle com a exemple podríem anomenar la sobretot en l’ambient rural, quan se XIX, dedicada a la recerca, investigació farmàcia museu de l’antic Hospital de l’anomenava es deia sempre “el Sr. i desenvolupament dels medicaments, Santa Caterina, del segle XVII, una Farmacèutic” o s’hi afegia el sobrenom investigació d’infeccions, vacunes, més col·lecció de més de 360 pots de cerà“Don”. endavant antibiòtics, etc., tots regis- mica anomenats blaus d’un gran valor, De farmàcies, anomenades també trats en la farmacopea i vademècum vidre bufat, herbaris, morters, balan“botica o rebotica,” pel laboratori ins- actual. Ara només amb la recepta del ces de precisió i material quirúrgic de tal·lat al darrere on es preparaven les metge es pot adquirir el medicament a l’època. Una altra farmàcia museu fórmules magistrals i es produïa algun la farmàcia. Actualment s’anomena molt coneguda és la de Llívia (la Cermedicament, n’hi havia a tots els “oficina de farmàcia”. Allí hi trobem danya), del segle XV, és la més antiga i barris i durant anys la relació entre també articles de cosmètica, higiene, important d’Europa, ja se’n té consfarmacèutic i pacient va ser molt dietètica, òptica, ortopèdia, etc. I el tància l’any 1594. L’any 1965 l’Ajuntaimportant, possiblement la visita al farmacèutic ha passat a ser un vene- ment de Girona la va comprar, podem metge era més difícil o complicada, i dor de botiga de medicaments. dir que és dintre del nostre país i era més propera la consulta al farma- La farmàcia hospitalària té el seu pro- comarques de Girona. Al Masnou, Barcèutic, quasi sempre era bo per a la tocol. El farmacèutic junt amb metges celona, també hi ha una altra farmàcia salut. i infermeria formen un equip i fan un museu, propietat dels Laboratoris Cusí.

Les coses han canviat moltíssim, a mit- treball important, amb el diagnosi i les Recordar el passat és estimar jan segle XX, acabada la guerra, va cures, dosis úniques, fórmules magisi rememorar la nostra experiència. començar el sistema de la Seguretat trals i preparacions de quimioteràpia i M. Rosa Pié Pont Social, afortunadament una bona nutricions parenterals.

Cultura

25

EL CALL JUEU

La trama urbana del call jueu de Girona

E

ls guies turístics que acompanyen grups de gent i els condueixen pels estrets carrers del Barri Vell de Girona, en transitar per la zona a on existí el barri jueu, solen utilitzar una sèrie de mots que resulten inintel·ligibles per a la majoria de la gent si la cosa no s’explica adequadament, però que tenen o tenien en l’època en què els jueus estaven implantats a Girona i n’eren ciutadans de ple dret un significat fonamental.

L’aljama, el call, la mezuzà, el micvé, la menorà, la quipà, la sinagoga, els aliments caixer i molts etcèteres més.

De la mezuzà ja en vaig parlar des de les planes d’aquesta revista l’any passat. Però ara ens centrarem en dos d’aquests mots: l’aljama i el call.

La presència dels jueus en les nostres terres es perd en la foscor del temps.

Després de la destrucció de Jerusalem l’any 70 dC per part de Tito, que comandava les legions de Roma, el poble jueu es dispersà per tot el món conegut aleshores. Probablement en grups, més o menys dispersos que, amb el temps, s’anaren consolidant i s’instal·laren en poblacions ja formades i hi constituïren un autèntic barri. És curiós el cas de la ciutat de Venècia, que, com és sabut, és formada per una munió d’illes connectades entre si per ponts. Els jueus que hi arribaren s’instal·laren a l’illa anomenada Guetto.

La singularitat de Venècia feia que els seus moradors es trobessin altament protegits per les dificultats que presentaven per als potencials enemics, enfront d’un atac, la gran quantitat d’illes, que resultaven fàcils per a la defensa. Però el nom de l’illa de Guetto passà tristament a la història en ser anomenats així els

Foto: Juanjo Valeros

recintes de les ciutats a on eren confinats els jueus, sobretot durant la Segona Guerra Mundial i fins i tot abans.

Quan els jueus s’agrupaven i els semblava que hi havia prou famílies, constituïen l’aljama, que era una agrupació de persones presidida i dirigida per una comissió formada per homes, sempre d’edat. Eren rabins, filòsofs, estudiosos de les lleis, metges, científics, banquers o comerciants. Com un ajuntament.

Ells dictaven normes, organitzaven l’escola per als infants, administraven justícia menor —la major era competència del rei—, es cuidaven del culte, arranjaven conflictes i tenien tractes amb l’administració reial, de la qual depenien directament.

I per a la instal·lació de les famílies calia llogar o comprar cases i construir sinagogues amb els seus banys rituals de purificació (micvé).

(Segueix a la pàgina següent)

26

Cultura EL CALL JUEU

Evolució de la xarxa urbana del call en els segles XIV i XV

(Vé de la pàgina anterior) Aquest conjunt de cases, en inici disperses i més tard agrupades, formaven el call, un mot d’origen incert que algú relaciona amb el castellà calle, però no és segur.

A les comarques gironines hi ha documentada la presència de calls jueus importants, tant que, per exemple, donaren nom al propi poble —Vilajuïga o vila dels jueus— o a accidents topogràfics —Montjuïc o muntanya dels jueus.

A més de la documentació que existeix i que és bàsica per als historiadors, són també importants les restes arqueològiques que s’han descobert.

Per exemple, Besalú tenia un call molt important i es poden visitar unes restes arqueològiques tan singulars que són quasi úniques.

A Girona, sembla que hi ha indicis

que al segle XI ja hi havia nombroses famílies jueves però no és fins l’any 1160 que sovintegen les notícies documentals urbanes referides concretament al call jueu gironí.

Els jueus del call, organitzats en l’aljama, eren com un ajuntament dins d’un ajuntament més gran perquè depenien, com hem dit, només del poder del rei i no pas dels jurats de la ciutat.

En les primeres implantacions, el call no era tant una agrupació compacte d’edificis i carrers sinó tan sols el conjunt de cases disperses i les famílies que hi habitaven, sovint barrejades amb la resta de la població, per tant els límits del call no eren ni fixos ni definits.

Les consolidacions dels calls, més endavant, feren que s’anessin expandint, agrupant i definint.

A Girona tenim la sort que han arribat fins als nostres dies, elements urbans suficients que ens permeten situar perfectament el call. Això i les exhaustives dades documentals que els historiadors han estudiat intensament han permès situar finques i carrers que, altrament, no coneixeríem.

De manera general es pot dir que el call de Girona al segle XIV ocupava la part baixa de la ciutat en la zona de l’actual carrer de la Força que, ja en aquella època, n’era l’artèria principal. Els límits naturals els marcaven, a l’oest, la muralla sobre el riu Onyar (actual c. de Ballesteries), al sud, el portal de l’Areny (a l’actual placeta del Correu Vell), al nord, el Mercadell (actual plaça de la Catedral) i, a l’est, l’antic carrer de la Ruca (actual Pujada de la Catedral i carrer de Cla-

Cultura

veria).

A banda i banda del c. de la Força — que era el carrer Major del call i el travessava de nord a sud—, s’estenien nombrosos carrerons que constituïen la xarxa urbana del call. Alguns d’ells eren tan estrets que només permetien el pas d’una persona i/o un animal de càrrega.

En el gràfic núm. 1 que il·lustra aquest article, s’hi poden veure aquesta sèrie de carrerons i el perímetre que conformaven els edificis del call.

D’aquests carrerons secundaris, o d’uns dels quals conservem la traça, només en podem veure tres. El que porta el nom de Cúndaro, el de Sant Llorenç i un altre que és tancat pels extrems i que amb les seves graonades resta ocult entre el límit sud de l’edifici de l’actual Museu dels Jueus i la casa del c. de la Força anomenada Ribas Crehuet (projectada per l’arquitecte Rafael Masó). Aquest carreró tancat s’anomena carreró d’Hernàndez i es pot veure des de les finques que hi afronten però no pas des de la via pública.

D’altres carrerons només en resten algunes traces arqueològiques amagades dins d’edificis i les valuosíssimes dades documentals de què ja hem parlat.

L’element central del call i la seva major referència era la sinagoga que se situava en l’indret a on ara hi ha la casa Boschmonar (a la placeta d’inici de les escales de la Pera), pujant la Força a l’esquerra. Tocant a la sinagoga hi havia la micvé (bany ritual).

El temps i l’antisemitisme, atiat per la jerarquia catòlica i finalment per la Inquisició, provocaren persecucions i “progroms” que alteraren la configuració física del call que, al principi no constituïa pas un gueto separat o aïllat, al contrari, perfectament integrat a la ciutat. Tot plegat fou la

27

Foto: Juanjo Valeros

causa que en el segle XV el call fos ja molt més reduït que el que havia estat en el segle XIV i que s’eliminés aquella integració amb la resta de gironins amb la construcció d’una muralla en el perímetre del call que, en aïllar-lo, també servia per a la seva defensa, si calia. Allò ja era un gueto.

D’aquella muralla que encerclava el gueto se’n conserven restes diverses, amagades en l’àmbit de construccions privades però se’n pot veure un pany molt notable i ben conservat en la confluència dels carrers de Claveria i Lluís Batlle i Prats (enfront de La Sopa).

L’àmbit d’aquest call més reduït del segle XV s’expressa en el gràfic núm.

2 i la seva muralla amb una traça discontínua en tot el recorregut llevat de la tramada amb línia contínua que indica el pany de muralla que es conserva visible des del carrer i del qual ja hem parlat.

Aquesta reducció de l’àmbit del call feu que la sinagoga fos clausurada i convertida en una capella dedicada a sant Llorenç, també desapareguda ara. Però encara i en record seu, es pot veure en una façana del mateix indret, pujant la Força a la dreta, una

capelleta o fornícula amb un baix relleu que representa un sant Llorenç, inconfusible amb la seva graella i que dona nom al carrer avui més emblemàtic dels que ens resten del call.

La darrera sinagoga se situava en l’àmbit dels edificis que ara conformen el Museu d’Història dels Jueus i el Centre Bonastruc ça Porta.

Recentment s’hi ha descobert el que queda del bany ritual micvé i altres interessants restes arqueològiques.

Després, l’exili. El 1492 foren expulsats d’Espanya els jueus que no s’havien convertit. Les cases foren venudes i moltes destruïdes.

Altra cop l’eterna diàspora tot cercant la tranquil·litat i una pàtria. Una tranquil·litat i una pàtria que, encara ara, tanta gent cerca. Tanta gent cerquem.

A Girona, però, ens resta el record d’aquells jueus gironins i, qui sap si en les fredes i boiroses nits d’hivern i empesos pel misteri, circulen, encara, pels estrets carrers de Cúndaro, Sant Llorenç, d’Hernàndez, de Claveria o de la Força, els seus esperits que s’enyoren de Girona i es resisteixen a abandonar-la.

Narcís Sureda i Daunis

28

T

Cultura

othom coneix la prova del 9 de la multiplicació i de la divisió, que també es pot aplicar a sumes i restes. Per comptar, utilitzem un sistema de numeració de 9 dígits i el 0, que té valor nul i serveix també per indicar que es completa una dècada. En el nostre sistema, el resultat de multiplicar qualsevol número per nou, sumades les xifres del resultat, és sempre 9. Així, 7x9=63 i 4x9=36. En tots dos casos, 6+3=9. Qualsevol número dividit per 9 deixa un residu igual a la suma dels dígits del número. Així, 23 dividit per 9 deixa un residu de 5 (23=2x9+5) que és també el resultat de 2+3. La prova es basa en utilitzar la base 9 per a la numeració (mòdul 9): tot número es pot escriure en funció del 9 i el residu de la divisió per 9, de manera que el residu pot representar, en forma compacta, el número. Llavors, assignem al 9 el paper del zero i en el mètode de la prova fem equivalents el 9 i el 0, la qual cosa, així com el capgirament numèric, poden motivar errors (3x3=0 i 7x9=36 són resultats erronis que la prova no detecta).

Sembla que com que tenim 10 dits hem de considerar el 10 com la base natural de la numeració. Tanmateix, el 10 té dues xifres, de manera que per limitar-nos a una de sola podem numerar els dits de les dues mans de 0 a 9; llavors, si emparellem adequadament els dits de les mans sumarem sempre 9 (9+0=8+1=7+2, etc.). Així, la base establerta va de 0 a 9.

Vet aquí, però, que històricament també s’ha utilitzat la base 12. I encara parlem de dotzenes o mitges dotzenes. De fet, si comptem amb el polze els ossets dels dits de la mateixa mà arribarem al 12 (3

Codis

ossets de cada dit per 4 dits). En un temps que encara no es coneixien les fraccions, el 12 era millor que el 10 per fer divisions geomètriques i agrimensores, perquè, a banda del mateix 10 o el 12, en l’altre cas, i l’1, el 10 només té dos divisors (el 2 i el 5) mentre que el 12 en té quatre (2, 3, 4 i 6); aleshores, sense decimals, és més fàcil determinar amb precisió la tercera part d’alguna cosa dividida en 12 porcions iguals que la tercera part de 10 porcions (que és un nombre irracional).

Les cultures que utilitzaven la base 12 utilitzaven paral·lelament una numeració basada en 60 (5x12), a diferència del nostre 100 (10x10).

Codis en bitllets i codis bancaris Observo un bitllet de 5 euros i un altre de 10 euros. Els números de sèrie són VA3560084822 i SC4015087914. Les lletres també tenen un valor numèric: la A val 2, la C val 4, la S val 20 i la V, 23. Si sumo els valors de tots els dígits (inclosos els que representen les lletres) fins obtenir un número d’una

sola xifra, trobarem que tots dos números de sèrie porten al 9. Les numeracions dels bitllets europeus amb les lletres numerades successivament de 2 (la A) a 27 (la Z), incloses la K i la W, són divisibles per 9. És el seu codi de verificació.

El dígit de control bancari o el codi internacional de dues xifres actual de l’IBAN es fonamenten en una idea semblant. En tots dos casos, la verificació implica un conjunt d’operacions amb el número de compte bancari que es completen amb una divisió per 11, el dígit de control, o per 97 en el cas de l’IBAN. Les lletres que apareixen a l’IBAN, el codi del país, també tenen un valor numèric assignat. Així la E equival a 14 i la S a 28. Quan utilitzem la targeta o fem operacions bancàries des de casa, el nostre codi pateix una sèrie de complicades operacions de comprovació destinades a validar la seguretat i el secret de l’operació.

Secret!

Avui dia, la codificació de missatges entre emissor i receptor s’utilitza a

Cultura

29

Llibres

Portada del llibre Bonastruc, el jueu

bastament. De manera casolana, ho hem fet tota la vida en el llenguatge quotidià mitjançant frases que entenen tots els que comparteixen una cultura (“Vigila, que hi ha roba estesa”). En situacions més extremes i menys favorables a l’entesa del significat ocult, les solucions adoptades en l’antiguitat van ser el missatge tatuat al crani de l’esclau que, un cop crescut de nou el cabell, va ser enviat a través de les línies enemigues, o el sistema de Juli Cèsar, que convertia cada lletra de l’alfabet en una altra segons un codi conegut només pel transmissor i el receptor. Amb el mètode de Cèsar, “A la vora de la mar” pot convertirse en “C zc msnc kt zc fcn”, que no és difícil d’esbrinar (A i E són les vocals més freqüents; només cal paciència per anar provant lletres).

Els alemanys, durant la segona guerra mundial, van introduir la màquina Enigma, que codificava els missatges automàticament sense repetició del codi, i els aliats, amb Turing com a personalitat destacada, es van dedicar a “trencar” el

funcionament de la màquina.

Actualment són els ordinadors els protagonistes de la codificació. Ara podem codificar un missatge de manera que una mateixa lletra estigui representada per símbols diferents segons una clau predeterminada. Per exemple, amb 1357, la frase “A la vora de la mar” esdevé “bofcpufkfoftbu”. És cert que hi abunden les A i E i això la fa feble, per ser curt el número de la clau; però la A la representem per símbols diferents i un d’ells substitueix també la E. Ara es codifica segons una idea semblant però amb un número que és el resultat de multiplicar dos números primers molt grans. Un ordinador podria esbrinar el codi a la llarga, potser després de 10.000 anys o milions d’anys (tret que sigui un dels futurs ordinadors quàntics).

Per això els governs intenten limitar el secret de les comunicacions.

Però això és una altra història que pot ser objecte d’un nou article.

En la premsa gironina del passat 16 de febrer, aparegué una notícia que s’adiu molt amb el tema de què tracta aquest número d’El Roure.

Es tracta de la presentació d’un llibre Bonastruc, el jueu de l’escriptor gironí Miquel Fañanàs, prolífic autor, enamorat de la seva ciutat sobre la qual ha escrit diverses obres.

La que ara ens presenta és la tercera d’una trilogia de novel·la històrica i se centra en un personatge cabdal en la Girona medieval. Un personatge tan important que escampà el nom de Girona per tot el Regne d’Aragó i àdhuc a la resta d’Europa i també a Israel, on morí exiliat de Girona.

Parlem –i parla en Miquel Fañanàs– de Bonastruc ça Porta, el nom jueu del qual era Mossé ben Nahman, també dit Nahmànides. Un gran savi, brillant filòsof, talmudista i cabalista, relacionat amb els centres cabalístics europeus, que visitava sovint sobretot el de Narbona on conegué el seu savi col·lega Isaac el Cec, que, per cert, mai va trepitjar Girona.

El llibre de Fañanàs promet.

N.S.D.

Joan Miró Ametller

30

Racons

Els senyals dels picapedrers A

quest racó que ara presento, no és un racó. És l’antítesi d’un racó, que és un lloc arredossat en la confluència de dues parets, un lloc discret i de vegades quasi ocult.

El racó de què parlo aquí no és tal, de fet és o són diversos panys de paret de pedra picada amb carreus d’encaix precís. Un panys de paret lluminosos perquè sobre d’ells hi rebota el sol de migdia i fa que llueixi aquell tènue ocre barrejat de gris que dona personalíssima singularitat a la gran capsa que, com l’arqueta d’Hisham II, conté i preserva la personalitat de la catedral de Girona, la seva història i els seus tresors –en la percepció més historicoartística del mot.

Les parets foranes de la catedral no ofereixen, de fet, gaire interès –descartant, evidentment el monumental retaule barroc de la façana principal i la magnificència dels volums de l’absis i la capçalera. Les parets del nord i del migdia són parets llises, com les de la base del campanar, només interrompudes pels contraforts i els finestrals, que si bé construïts en l’època gòtica, arquitectònicament parlant, no ens ofereixen l’autèntic esperit del gòtic, com ho fa, per exemple, la SainteChapelle de París. És a dir, l’esperit dels edificis il·luminats per la claror que hi penetra a través de les seves parets; unes parets que es formen per un combinat de vitralls acolorits en uns paraments transparents no estructurals que donen a l’interior un aire de misticisme misteriós carregat de simbolisme críptic i altament simbòlic. Això a la catedral de Girona no succeeix. La seva llum interior resta entremig del romànic i el gòtic i el misteri –que hi és i és

Fotos: Juanjo Valeros

Pla contrapicat de la torre del campanar de la Catedral. A sota podem veure un dels senyals dels picapedrers. molt notable– és més difícil de copsar.

Però un d’aquests misteris, que molta gent no ha descobert encara, és a l’exterior, en les parets, sobretot en la cara sud, a sol de migdia que és on és més visible tot i que també es produeix en totes les altres parets, interiors i exteriors, és a dir en les parets de carreus de pedra,

que són totes.

Descobrim el misteri Cal escollir un moment en el qual el sol caigui de ple i encara millor si els raigs són un xic esbiaixats com ho són a mig matí o al capvespre i que il·luminin els laterals de la façana principal, la base del campanar i el pany de la paret de la porta dels Apòstols –que dit sigui de passada,

Racons

31

A dalt, diversos signes que els picapedrers van deixar a les pedres de la Catedral. A la dreta, pla general de la base de la Catedral on apareixen aquests senyals. es va acabar amb una qualitat de la pedra extremadament inadequada i un disseny que només recorda la gracilitat del gòtic i és un autèntic nyap, a més de no contenir cap dels misteris de què parlem. En aquests llocs i a una alçada de fins a dos metres del terra s’hi poden observar, no pas en cada pedra sinó de tant en tant, però molt nombrosos, uns signes de forma diversa, cisellats a bisell. Uns són una creu, uns altres una mitja lluna ajaguda tota sola o amb un punt al mig i molts altres que no s’assemblen a res que es pugui definir.

Són els senyals dels picapedrers. No se sap si responen a la necessitat de determinar quina colla d’operaris havia cisellat el grup de pedres o si simplement eren com signatures d’operaris o encarregats, o eren –no seria impossible– signes alquímics o simbòlics suggeridors de la ciència dels mestres d’obres, dels geòmetres, dels matemàtics, dels alquimistes o dels astròlegs medievals que,

per imperatius dels poders fàctics, s’havien de mantenir secrets per no incórrer en heretgia i no caure als peus de la Inquisició, tot i que aquests oficis eren imprescindibles per dur a bon terme una catedral com la de Girona i tot el seu contingut.

No s’ha d’oblidar que d’aquest secretisme, sempre obligat o bé per la jerarquia o bé per les necessitats gremials d’evitar la competència, en nasqué o més ben dit s’hi inspirà la creació de la francmaçoneria ara fa aproximadament 300 anys. No és gratuït que els francmaçons hagin

adoptat com emblema l’escaire i el compàs i com a eines simbòliques la maceta, el cisell, la plomada i el polipast.

I és freqüent en les lògies maçòniques veure-hi altres elements simbòlics i entre ells i ben destacats uns estranys signes sense significat aparent. Són els senyals dels picapedrers de la nostra catedral que foren escampats per totes les seves parets però que podem veure a peu de carrer i a pam i toc del nostre nas.

Narcís Sureda i Daunis

32

Ahir i avui

Ahir

Farinera Ensesa

Avui

La farinera Ensesa a la carretera de Barcelona. A la dreta, la via del tren de Sant Feliu de GuĂ­xols. CRDI.

La farinera Ensesa avui convertida en el conservatori de mĂşsica. Foto: Juanjo Valeros.