setembre 2019 núm. 23
"La influència de les paraules és quelcom meravellós...” (Caterina Albert Paradís, Víctor Català, escriptora)
Editorials
La desertificació dels centres. Autòpsia a una vila que s'abandona L'arribada de les grans superfícies a partir del 1970 comença a marcar l'abandonament de la vida al centre de viles i petites ciutats. Molt més evident ja era al començament dels anys 1990. Hi havia, encara, comerços per tots els carrers del centre, la gent es passejava. Hi havia vida. Tot va començar quan tancaren algunes botigues de queviures o colmados, pastisseries o forns que feia molts anys que eren aquí, on trobàvem uns pastissets o unes ensaïmades que agradaven a tothom. És un problema que pateixen la majoria de poblacions com Porreres i un poc més grosses (Manacor, Felanitx, Llucmajor...). Aquestes, a poc a poc, seran privades de vida, de comerços i d'habitants que hi habitin. Alguns forns i les carnisseries han desaparegut o canvien per locals de compra d'or. Els comerços tradicionals del centre són, pausadament, víctimes del temps que no atura. La gent s'instal·la a la perifèria i fa les compres a nous centres comercials. Tot això va empobrint el país. I mirau, per cert, com a tots aquests pobles va mancabant l'ús social de la nostra llengua.
La glocalització, quan hem complit un any El mes d'agost de l'any passat ens presentàvem per iniciar aquesta aventura. Un periòdic local quinzenal. Sense ànims, sense esperança i amb recels. Sabíem que el periodisme local està ferit i es palpava en l'ambient, amb la moral per terra. Ara queda un any per darrere. Hem tret 23 números. Una aventura que gaudim. Amb la incorporació de la xarxa d’Internet, l'oportunitat de la comunicació local és molt peculiar, ja que es tracta d’un model molt característic de proximitat. Es tracta d’una comunicació de servei, directa, propera, que ofereix els
continguts més quotidians i que adesiara es retroalimenta. La comunicació de proximitat no disposa de l’amplitud panoràmica i la diversitat de la comunicació general. No ho necessita, perquè el seu àmbit de recepció només li exigeix detall i concreció, a diferència dels mitjans que han d’atendre públics més universals. Pensar localment i actuar globalment, aquesta és la fórmula que dóna sentit als processos comunicatius, és el que es coneix com a glocalització, un modisme, que defineix aquesta realitat. En el món digital, no cal obsessionarse. Sols amb la veracitat de la informació. Sobretot, en un temps que tot és molt volàtil.
A propòsit de l'ensaïmada
Les festes que no hem sabut conservar De vegades, com més evolució i tecnologia es disposa, més ruca és la gent. Quan sents parlar que a una “neofesta”, de les moltes que avui estan tan de moda arreu l'illa, de l'orgull de ser d'un poble concret (en el nostre cas, la festa és la de l'ensaïmada i l'orgull, el porrerenc) no podem menys que riure, plorar i pensar en aquelles festes tradicionals que el nostre poble ha perdut amb els anys. Parlant de tradicions, Porreres és evident que no les ha sabudes conservar. La festa patronal actual res no té a veure amb la d'abans. Hem perdut tants d'actes tradicionals, que per Sant Roc, possiblement i curiosa, l'únic que queda dels antics, sigui l'ofici religiós del dia del sant. L'únic element festiu que es manté, des de fa segles. Durant molts anys, la despersonalització ha estat terrible i hem arribat a convertir les festes pràcticament en vuit dies seguits de bauxa nocturna on el caliu festiu el salven les entitats. Segurament té una certa lògica: l'agost no possibilita massa manifestacions durant les hores de més calor. Per això ja ens va bé l'ensaïmada: la festa, quan la festa acaba i desapareix.