Page 1

Revista Catalana de Sociologia

31-2 2016

Articles Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana: una proposta de tipologies L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat de la reforma

associació catalana de sociologia

http://acs.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/RCS ISSN: 2013-5149


Revista Catalana de Sociologia Revista semestral de l’Associació Catalana de Sociologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans 31-2 (2016)

associació catalana de sociologia

http://acs.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/RCS ISSN: 2013-5149 Dipòsit Legal: B 44065-1995


REVISTA CATALANA DE SOCIOLOGIA Directora: Cristina López Villanueva, Universitat de Barcelona Consell Editorial: Anna Berga, Universitat Ramon Llull Vanessa Maxé, Associació Catalana de Sociologia Maria del Mar Ramis, Universitat de Barcelona Mireia Sierra, Universitat de Barcelona Marta Soler, Universitat de Barcelona Consell Científic: Mikel Arriaga, Universitat del País Basc; Benjamín Tejerina, Universitat del País Basc; Ignasi Brunet, Universitat Rovira i Virgili; Lucia Bógus, Pontifícia Universitat Catòlica de São Paulo, Brasil; Teresa Castro, Consell Superior d’Investigacions Científiques; Carmen Elboj, Universitat de Saragossa; Rafa Feito, Universitat Complutense de Madrid; Lluís Flaquer, Universitat Autònoma de Barcelona; Ernest Garcia Garcia, Universitat de València; Salvador Giner, Institut d’Estudis Catalans; Rosa Gómez, Universitat Nacional d’Educació a Distància; Oriol Homs, Centre d’Iniciatives i Recerques Europees a la Mediterrània; Jesús Leal, Universitat Complutense de Madrid; Fidel Molina, Universitat de Lleida; Maite Montagut, Universitat de Barcelona; Jordi Mundó, Universitat de Barcelona; Vicenç Navarro, Universitat Pompeu Fabra; Ngai Pun, Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong; Arturo Rodríguez, Universitat de Barcelona; Adela Ros Hijar, Universitat Oberta de Catalunya; Josep M. Rotger, Universitat de Barcelona; Carlota Soler, Universitat Autònoma de Barcelona; Marina Subirats, Universitat Autònoma de Barcelona; Alain Touraine, Escola d’Alts Estudis Socials en Ciències Socials (EHESS), París

La revista catalana de sociologia (RCS), amb una periodicitat semestral i amb accés obert (OA), és una revista promoguda i editada des de l’any 1995 per l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. És una revista científica en què se segueix un sistema d’avaluació externa i cega, duta a terme per dos o més experts. Els objectius de la RCS són promoure i difondre la recerca en sociologia i en altres ciències socials, facilitar el debat acadèmic i proporcionar un fòrum per als investigadors en ciències socials a través de la publicació de treballs de caire empíric, teòric o epistemològic. A partir del número 27 la nova direcció reprèn la RCS per adaptar-se a les potencialitats que aquesta tecnologia ofereix per a arribar a un nombre més ampli de persones i d’una manera més flexible. El sistema de gestió digital que s’utilitza és l’Open Journal System (OJS), de codi obert i ús gratuït, que permet preparar revistes en línia i complir els requisits i les normatives internacionals, i que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar l’Hemeroteca Científica Catalana amb la intenció de facilitar la producció i difusió de revistes científiques. Aprofitant aquest canvi s’ha renovat el compromís amb la continuïtat de la RCS i amb la millora de la qualitat dels treballs que s’hi publiquen; d’aquesta manera, des de l’equip de redacció es treballa per tal que la RCS compleixi els indicadors de qualitat necessaris perquè sigui inclosa en les bases de dades de publicacions periòdiques de referència, que opta per gestionar els seus continguts en línia (http://revistes.iec.cat/index.php/RCS). C/ del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932 701 649 - 932 701 620 ISSN: 2013-5149 Dipòsit Legal: B 44065-1995 Els continguts de RCS estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres iŀlustracions— a una llicència Reconeixement – No comercial – Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.


Taula de continguts

Articles Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? . . . . . . . . . . . . . 5 Pilar Zueras Castillo, Marc Ajenjo i Cosp Institutionalized elderly people in Catalonia: how many are they and what are they like? Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana: una proposta de tipologies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 Andreu Termes López Young immigrant educational pathways: a proposed typology L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41 Joaquim Juan Albalate Abstention in trade union elections in Catalonia Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat de la reforma . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71 Lidia Daza Pérez Social relations and academic achievement of students in the context of university reform

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 3 ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS


Articles

Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són?1 Institutionalized elderly people in Catalonia: how many are they and what are they like? Pilar Zueras Castillo Marc Ajenjo i Cosp Centre d’Estudis Demogràfics Correspondència: Pilar Zueras Castillo. Centre d’Estudis Demogràfics. Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona. Carrer de Ca n’Altayó. Edifici E2. Universitat Autònoma de Barcelona. 08193 Bellaterra (Barcelona). Tel.: 34 935 813 060. A/e: pzueras@ced.uab.es. Data de recepció de l’article: juny 2013 Data d’acceptació de l’article: desembre 2014

Resum La població més gran de seixanta-cinc anys institucionalitzada a Catalunya és un col·lectiu en augment constant, tant per les millores en termes de supervivència com per l’expansió de la institucionalització en les darreres dècades. Tot i que en termes relatius el 2011 només comprèn el 4 % de la població de seixanta-cinc anys o més, la seva prevalença augmenta de manera molt important a partir de l’edat de vuitanta anys. Cal conèixer la composició d’aquesta població per a corregir els biaixos que representa el fet que quedi sistemàticament fora d’observació en les enquestes adreçades a llars privades que s’utilitzen en les anàlisis sociològiques. Utilitzem dades per a Catalunya de les quatre darreres edicions censals (1981, 1991, 2001 i 2011) amb el doble objectiu de quantificar la població de seixanta-cinc anys o més que no viu a llars privades i d’estudiar-ne l’evolució en les tres darreres dècades. L’estudi es complementa amb l’anàlisi de l’Enquesta de salut a la població institucionalitzada de Catalunya (ESPI, 2006) amb la finalitat de caracteritzar el perfil de la població que viu a centres assistencials. Es tracta d’una població molt femenina i envellida però que no és homogènia. El perfil majoritari respon al de dona vídua més gran de vuitanta anys, de baix nivell educatiu i d’ingressos, que prèviament vivia sola, que té problemes de dependència funcional o de salut mental i que declara haver-hi ingressat per problemes de salut o autonomia. No obstant això, l’article identifica altres grups força diferenciats. Els resultats revelen la importància no només del deteriorament de la salut en el procés d’institucionalització, sinó també de la presència o absència d’una xarxa familiar que esdevé un recurs important a

1.  Article associat al projecte de recerca «Acicates en la prolongación de la vida laboral: salud, formación y formas de convivencia» (ref. CSO2013-48042-R) finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat. Una versió prèvia d’aquest treball forma part de la tesi doctoral de Pilar Zueras (programa de doctorat en Demografia de la Universitat Autònoma de Barcelona). Els autors agraeixen els comentaris de les avaluacions anònimes que han contribuït a millorar-lo.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23 DOI: 10.2436/20.3005.01.72 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS


6

Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

l’hora d’afrontar el procés d’envelliment al domicili, sigui per necessitat d’assistència o cura, o per la companyia i el benestar personal que pot proporcionar. Paraules clau: persones grans, formes de convivència, institucionalització, xarxa familiar.

Abstract The institutionalized population aged 65 and over in Catalonia is constantly increasing, both because of improved survival and as a consequence of the expansion of institution­ alization in recent decades. Although in relative terms it only comprised 4% of the population aged 65 and over in 2011, its prevalence increases dramatically beyond age 80. It is necessary to know the composition of this population so as to correct biases, since it is systematically not registered in those surveys addressed to the population living in households used in sociological analyses. We use data for Catalonia from the last four censuses (1981, 1991, 2001 and 2011) with a twofold objective: to quantify the population aged 65 or older not living in private households in Catalonia and to study its evolution during the last three decades. The study is supplemented by an analysis of the Health Survey of the Institutionalized Population in Catalonia (ESPI, 2006) with the aim to characterize the profile of the popula­tion living in residential care facilities. People living in institutions cannot be considered homogeneous, although there is a high presence of very old women. A big share of them fits the profile of widowed women beyond 80 years old, with low levels of education and income, who were previously living alone and are dependent for functional activity or have deteriorated mental health, and who stated that they entered the institution because of health or autonomy problems. However, a cluster analysis has identified other groups that show quite different situations. These results reveal the importance not only of deteriorating health in the process of institutionalization but also of the presence or absence of a family network that becomes an important resource in dealing with the aging process at home, either because of the needs of assistance or due to the company and well-being it can provide. Keywords: elderly people, living arrangements, institutionalization, family network.

1. Introducció Sabem poc de la població institucionalitzada. En primer lloc, perquè generalment les enquestes es fan a mostres de la població que resideix en llars privades i, en segon lloc, perquè en els censos se’n recull molt poca informació, cosa que en dificulta una anàlisi en profunditat. Cal tenir en compte, a més, que l’estudi de l’envelliment poblacional i de les persones grans està guanyant presència en els àmbits socials i sanitaris, i que la prevalença de la institucionalització, tot i que és molt baixa per al conjunt de la població, augmenta molt a les edats avançades. A més, tot sembla indicar que en els darrers anys hi ha hagut un increment d’aquesta població, cosa que fa més rellevant conèixer-ne les característiques, tant per a corregir en la mesura del possible aquest biaix, com de cara a planificar serveis sociosanitaris. Aquest doble eix, quantitatiu i qualitatiu, és la base dels objectius de l’article, el qual pretén observar l’evolució en les tres darreres dècades de les persones més grans de seixanta-cinc anys institucionalitzades a Catalunya, i també quantificar-les i caracteritzar-les. Tot i que una part important de la recerca s’ha dut a terme a partir de dades censals —des de 1981 fins a 2011—, també s’ha utilitzat l’Enquesta de salut a la població institucionalitzada de Catalunya (ESPI) de 2006, adreçada a persones de seixanta-cinc anys i més que viuen a residències o centres de llarga estada.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

7

2. Antecedents L’augment notable de la proporció de persones més grans de seixanta-cinc anys i el pes creixent de les més grans de vuitanta anys, resultat de les millores de la supervivència i de la disminució de la fecunditat, han promogut una recerca sociològica abundant sobre les persones grans, sovint centrada exclusivament en les persones residents a llars privades, cosa que pot donar lloc a biaixos en no considerar la població institucionalitzada (Peeters, Debels i Verpoorten, 2013). Només cada deu anys, i dins les operacions censals, es fa un recompte de les persones que resideixen als establiments col·lectius. Tal com recullen els censos, aquests establiments són de diversa índole, des de centres religiosos, albergs o pensions, fins a centres pròpiament assistencials com ara hospitals, centres de llarga estada o residències. Així mateix, s’han fet poques enquestes dirigides a la població que viu a centres col·lectius, i s’han centrat exclusivament en centres de llarga estada o residències, és a dir, a institucions de caire assistencial.2 Viure a residències per a gent gran és una alternativa poc acceptada a Espanya, especialment per comparació a altres països europeus (Fernández Carro, 2013). El 68 % de més grans de seixanta-cinc anys a Espanya prefereixen que els cuidi la família en cas de necessitat, mentre que a Noruega només és un 18 %; a més, el 50 % considera que la família és responsable, parcialment o complementàriament amb l’Estat, de donar-los suport econòmic i el 68 % d’ajudar en la cura personal dels ancians; a Noruega només el 22 % atribueix aquestes responsabilitats a la família (Bazo, 2004). Quan s’analitzen les causes de l’ingrés a residències, tant el deteriorament de la salut com la defunció del cònjuge són els motius més esmentats; la ruptura de les relacions familiars per conflicte o el fet que la residència ofereixi serveis de cura a un preu assequible són altres raons manifestades (Bazo, 1991). Segons l’Encuesta sobre condiciones de vida de mayores en residencias (ECVMR), en canvi, el motiu d’ingrés a una residència —no centre hospitalari de llarga estada— més declarat és la cerca de companyia (34,5 %), seguit del deteriorament de la salut o pèrdua d’autonomia funcional (25,7 %) i els motius familiars (22,2 %), entre d’altres (Pérez Ortiz, 2005). Estudis previs revelen que el fet d’anar a viure a residències o a centres assistencials de llarga estada no és fruit només de la dependència física o mental, sinó també de la manca d’una xarxa familiar capaç de proveir l’ancià de la cura i del suport que promoguin el manteniment de la seva autonomia residencial (Freedman, 1996; Grundy i Jital, 2007). En aquest sentit, diversos estudis han destacat el paper de la xarxa familiar disponible (parella, fills, néts, etc.). Així, el fet d’enviudar sembla ser un desencadenant de la institucionalització, especialment per als homes que perden la parella a una edat avançada (Pérez Ortiz, 2005). Sovint, les necessitats assistencials de les persones grans són ateses per familiars des de la proximitat residencial o mitjançant la coresidència (Renaut, 2001). Fins i tot en cas d’un deteriorament important de la salut que disminueixi l’autonomia de l’ancià, tenir parella i fills facilita poder continuar vivint al domicili propi (Désesquelles i Brouard, 2003). Igualment, els néts són un factor important de la xarxa familiar que redueix el risc d’institucionalització, cosa que fa pensar que la presència de néts enforteix els vincles entre els pares ancians i els seus fills adults (Renaut, 2001). S’han analitzat les dades tenint en compte les dues dimensions esmentades: l’estat de salut i la xarxa familiar. En l’estat de salut s’ha considerat tant la dependència física, mesurada en la dependència de les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD), com la mental, considerant el dèficit cognitiu lleu i la demència. Quant a les xarxes familiars, s’ha considerat l’estat civil un

2.  A escala estatal, l’Observatorio de Personas Mayores va dur a terme el 2004 l’Encuesta sobre condiciones de vida de mayores en residencias (ECVMR); mentre que el 2008 l’Institut Nacional d’Estadística (INE) va fer l’Encuesta sobre discapacidades, autonomía personal y situaciones de dependencia en dues versions, una dirigida a llars i l’altra dirigida a centres. Així mateix, el 2006 el Departament de Salut de la Generalitat va fer l’Enquesta de salut a la població institucionalitzada de Catalunya.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23

associació catalana de sociologia


8

Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

indicador de la xarxa formada durant el cicle de vida, i també la presència a la llar de parella, fills i altres familiars. També s’han analitzat altres variables que donen informació sobre esdeveniments dels primers anys de vida i de l’edat madura, i que estan relacionades amb les trajectòries biogràfiques i amb les formes de convivència en la vellesa: el nivell educatiu assolit, la participació al mercat laboral, la tinença d’habitatge, i també les situacions de convivència prèvia (George i Hays, 2002).

3.  Fonts i metodologia La definició més habitual de població institucionalitzada és la que la vincula directament amb el lloc de residència: els establiments col·lectius. En aquest article s’utilitza el terme de població institucionalitzada per a anomenar la població que viu en aquests establiments, sense pressuposar un rol passiu en la decisió de viure-hi per part de la persona de qui es diu que està «institucionalitzada». Per a estimar el nombre de persones institucionalitzades s’han utilitzat els censos de 1981, 1991, 2001 i 2011. S’ha treballat amb les microdades del cens de 1981, facilitades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), corresponent a una mostra del 25 % d’habitatges familiars i del total de la població resident a establiments col·lectius. Per als censos de 1991, 2001 i 2011, les dades s’han obtingut a partir dels resultats detallats disponibles a la pàgina web de l’INE. A grans trets, cal distingir dos tipus d’institucionalització: la relacionada amb el procés d’envelliment de les persones, que pot ser motivada pel deteriorament de la salut, fragilitat, soledat o una combinació de factors associats a l’envelliment; i la institucionalització més vinculada a la trajectòria de vida (religiosos, militars, etc.). Ens referirem a centres assistencials, que inclouen tant les residències com els centres hospitalaris, per parlar de la primera, i a centres no assistencials per designar els que s’han agrupat a les categories de religiosos i d’altres.3 Inicialment s’ha dut a terme una anàlisi descriptiva de la població institucionalitzada de seixanta-cinc anys o més considerant les variables sexe, edat i estat civil, i ens hem centrat, posteriorment, en el col·lectiu de més interès: els residents a centres assistencials. Cal fer un esment especial al cens de 2001, el qual no recull l’estat civil per a aquest col·lectiu. A banda d’aquest problema, que comporta un tall en les sèries, aquest recompte subestima de manera important les persones residents a establiments col·lectius i, en especial, a residències d’ancians. A tall d’exemple, el cens, amb data de referència de novembre de 2001, estima que a Espanya hi ha 84.607 persones de seixanta-cinc anys i més que viuen a asils o residències d’ancians, mentre que les dades de gener de 2002 indiquen que el nombre de places a residències era de més de 200.000. Si la dada del cens fos correcta es donaria un índex de cobertura baixíssim, d’1,1 places per cada 100 persones de seixanta-cinc anys i més (Pérez Ortiz, 2005). Pel que fa a Catalunya, el gener de 2001 hi havia 43.945 places ofertes, mentre que segons el cens només hi havia 24.199 persones d’aquesta edat en el total d’establiments col·lectius (Díaz et al., 2009). Aquesta circumstància comporta, en part, que s’hagi prescindit del cens de 2001, de manera que només se’n mostren les dades per a il·lustrar la incongruència o quan s’han descrit les característiques per edat i sexe, en tant que res no fa pensar que la subestimació tingui un biaix important respecte d’aquestes característiques. L’anàlisi s’ha complementat amb les dades de l’Enquesta de salut de la població institucionalitzada, duta a terme pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, i feta a població de seixanta-cinc anys i més que viu a centres assistencials, dintre dels quals distingeix entre residèn-

3.  La diversitat d’establiments col·lectius no sempre ha rebut el mateix tracte en els recomptes censals. Per tal d’homogeneïtzar la informació s’han agrupat en quatre, dos d’assistencials —residències i hospitals—, i dos de no assistencials —religiosos i d’altres— (annex 1).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

9

cies i centres de llarga estada de més de quinze places.4 La mostra final està composta per 1.379 persones, de les quals 1.042 viuen a residències i 337 a centres de llarga estada. Del total d’entrevistes, 674 es van fer a través d’un qüestionari indirecte al cuidador principal, en tant que la persona seleccionada estava incapacitada per a respondre (enquesta de 2006, Departament de Salut, 2010). Per aprofundir en la població que viu a centres assistencials ens fixarem tant en el seu perfil sociodemogràfic com en els perfils que responen a la situació personal. En aquest sentit, encara que gran part dels ingressos a les residències es deuen a situacions de necessitat assistencial a causa d’un deteriorament físic o mental, esperem que l’efecte de la xarxa familiar o de la situació de convivència prèvia a l’ingrés es faci present. En resum, si bé l’empitjorament de les condicions de salut condiciona les formes de convivència mentre que la xarxa familiar pot facilitar alternatives a l’internament, l’absència de xarxa familiar pot promoure l’ingrés a un centre assistencial fins i tot quan no hi ha grans necessitats d’assistència sanitària. Per tal d’examinar la diferent casuística i trobar uns trets característics dels residents a centres assistencials, s’ha cregut interessant generar unes categories amb uns perfils tan homogenis com sigui possible. Per a fer-ho s’han utilitzat les variables sexe, edat, salut (grau de dependència en les activitats bàsiques de la vida diària i salut mental), edat al moment de l’ingrés, motiu d’ingrés, convivència prèvia a l’ingrés, tipus d’habitatge i algun indicador de xarxa familiar (tenir parella, fills i altres familiars o no). En tractar-se de variables nominals o ordinals, s’ha dut a terme, en primer lloc, una anàlisi de correspondència múltiples (ACM), la qual ha permès resumir el conjunt de variables en un nombre més petit de factors quantitatius. A partir d’aquesta anàlisi, s’han retingut vuit dimensions que acumulaven el 64,1 % de la inèrcia,5 que s’han utilitzat per a dur a terme una anàlisi de conglomerats jeràrquic, en què el conjunt de persones de la mostra ha quedat dividida en set categories.6 Posteriorment s’ha examinat la distribució d’aquestes variables dins dels grups, i també altres variables considerades interessants: estat civil, lloc d’habitatge habitual, nivell d’estudis acabats, haver participat al mercat de treball i nivell d’ingressos. Aquesta metodologia havia estat emprada anteriorment per Désesquelles i Brouard (2003).

4. Resultats 4.1.  Evolució de la població institucionalitzada a Catalunya 4.1.1.  Evolució i estructura per sexe i edat de la població institucionalitzada Des de 1981 la població institucionalitzada de seixanta-cinc anys i més no ha deixat de créixer. En conjunt, de 1981 a 1991 el seu augment fou del 50 %, mentre que si considerem només les persones de setanta-cinc anys i més arriba gairebé a duplicar-se. Tot i que com a conseqüència de l’envelliment en el conjunt de la població les proporcions per sexe i edat van augmentar més suaument, la forta expansió que es produeix durant aquests anys és inqüestionable, tant en la població institucionalitzada com en el nombre de residències per a gent gran: de 1979 a 1988 el nombre de residències a Barcelona ciutat s’havia multiplicat per més de tres, i va passar de 64 a 208 (Barenys, 1992).

4.  Per a una informació completa de l’enquesta, consulteu: http://salutweb.gencat.cat/ca/el_departament/estadistiques_sanitaries/enquestes/enquesta_poblacioinstitucionalitzada_ catalunya/. 5.  El criteri per a determinar el nombre de dimensions ha estat retenir el mínim nombre de factors que, fent una anàlisi de fiabilitat, representaven una alfa de Cronbach que no fos inferior a 0,8 (Navarro et al., 2004). 6.  S’han fet diverses proves a partir de diverses anàlisis de conglomerats no jeràrquics i s’han analitzat les característiques dels grups resultants. El fet que alguns clústers apareguessin de manera repetitiva en alguns dels resultats ha estat un dels criteris per a establir el nombre de classes definitiu.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23

associació catalana de sociologia


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

10

Tal com s’ha esmentat, les dades de 2001 pateixen un fort subregistre. Si prescindim de la informació d’aquest any, podem concloure que l’increment que es produí en la dècada dels vuitanta ha continuat fins avui: segons el cens de 2011, hi ha 51.299 persones de seixanta-cinc anys i més que es troben institucionalitzades, més del doble de les que hi havia el 1991 (taula 1). De manera similar al que succeïa als anys vuitanta, part d’aquest increment cal atribuir-lo a l’evolució de la població gran al conjunt de Catalunya, de manera que la prevalença no creix en la mateixa mesura, del 2,8 % el 1991 al 4,0 % vint anys després. Aquest increment ha anat acompanyat d’un fort canvi en l’estructura per edat de la població institucionalitzada (gràfic 1). Les piràmides palesen, per un costat, el fort component femení d’aquest col·lectiu i, per l’altre, l’important procés d’envelliment, sobretot entre les dones, que el 2011 es concentren en edats més enllà dels vuitanta anys.

Taula 1.  Evolució de la població institucionalitzada per sexe i grup d’edat. Catalunya 1981-2011

1981

75 i més

65 i més

1991

2001

2011

Homes

Dones

Homes

Dones

Homes

Dones

Homes

Dones

Total

3.917

11.348

5.973

17.756

5.946

18.225

13.504

37.795

Prevalença

1,5 %

2,9 %

1,7 %

3,5 %

1,3 %

2,8 %

2,5 %

5,0 %

76,8

77,7

78,3

80,2

79,4

82,7

82,4

85,6

Total

2.241

7.103

3.830

13.151

3.965

14.827

10.981

34.696

Prevalença

2,5 %

4,5 %

3,0 %

5,8 %

2,2 %

4,8 %

4,2 %

8,2 %

81,6

82,1

82,9

83,6

83,9

85,4

85,2

86,9

Edat mitjana

Edat mitjana

Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades de l’INE: microdades (1981) i resultats detallats (1991, 2001 i 2011).

Gràfic 1.  Estructura per sexe i edat de la població institucionalitzada. Catalunya 1981-2011

95

2001

1991

1981 Dones

Homes

Dones

Homes

2011 Dones

Homes

Dones

Homes

90 85 80 75 70 65 5% 5 %

3% 3 %

1% 1 %

1% 1 %

3% 3 %

5% 5 % 5% 5 %

3% 3 %

1% 1 %

1% 1 %

3% 3 %

5% 5 % 5 % 5%

3 % 3%

1 % 1%

1 % 1%

3 % 3%

5 % 5% 5 % 5%

3 % 3%

1 % 1%

1 % 1%

3 % 3%

5 % 5%

Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades de l’INE: microdades (1981) i resultats detallats (1991, 2001 i 2011).

Els canvis en la prevalença de la institucionalització per sexe i edat entre períodes (gràfic 2) mostren que, entre 1981 i 1991 i tant per a homes com per a dones, l’increment succeí exclusivament a partir de l’edat de vuitanta anys. Encara que en els darrers anys la pauta és similar, s’observa un tall encara més important a la mateixa edat. Fins als vuitanta anys la prevalença per als homes no ha variat, mentre que per a les dones ha patit, fins i tot, un descens lleu. A partir d’aquesta edat, en canvi, la prevalença creix espectacularment, amb increments que a les edats més avançades superen clarament el 100 %. El manteniment, i fins i tot un cert descens de la prevalença en els més joves de vuitanta anys, pot explicar-se per dos aspectes complementaris. Per una banda, la millora de la supervivència posposa el moment de la viduïtat, i s’ha observat

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

11

que la vida en parella facilita la independència residencial fins i tot en situacions de deteriorament de la salut (Désesquelles i Brouard, 2003; Festy i Rychtarikova, 2008; Zueras i Ajenjo, 2010). Per l’altra, les millores de les condicions de vida de la gent gran, tant pel que fa a l’estat de salut de la població d’edat avançada, com pel que fa al benestar material, possibiliten la vida al domicili propi fins i tot en absència de parella (Zueras i Miret, 2013), cosa que augmenta la proporció de persones grans que viuen soles. A més, l’increment de la institucionalització observat el 2011 a partir dels vuitanta anys es pot deure a una pervivència més baixa dels models tradicionals de convivència intergeneracional entre els components de les cohorts més recents que arriben a la vellesa (Zueras, 2014).

Gràfic 2.  Prevalença de la institucionalització per sexe i edat. Catalunya 1981, 1991 i 2011 35 % 35%

35 % 35%

Homes

30 % 30%

30 % 30%

25 % 25%

25 % 25%

20 % 20%

20 % 20%

15 % 15%

15 % 15%

10 % 10%

10 % 10%

5 % 5%

5% 5 %

0 % 0%

65

70

75

80

85

90

95

0 % 0%



Dones

1981 1991 2011

65

70

75

80

85

90

95

Nota: 

Totes les corbes han estat suavitzades utilitzant mitjanes mòbils de tres edats.

Font: 

Elaboració pròpia a partir de les dades de l’INE: microdades (1981) i resultats detallats (1991 i 2011).

4.1.2.  Estat civil per sexe i edat de la població institucionalitzada Tant per a homes com per a dones, i també en els tres períodes analitzats, la predominança de solters i vidus entre la població institucionalitzada es contrabalança a diferents edats (gràfic 3). L’elevada presència de solters, especialment rellevant en les edats més joves, és conseqüència d’una sobrerepresentació clara de solters en la població institucionalitzada, en tant que en el conjunt de la població més gran de seixanta-quatre anys la proporció de solters és aproximadament del 6 % i 11 %, per a homes i dones, respectivament. La proporció de solters, però, disminueix en edats més avançades en favor de l’augment de vidus i vídues, de manera que a l’edat de vuitanta-cinc anys i més, aquests ja són clarament majoritaris. Malgrat que els divorciats o separats són minoritaris, la seva evolució, sobretot en el col·lectiu més jove, és clarament ascendent: el 2011, un 16 % d’homes i un 10 % de dones de seixanta-cinc a setanta-quatre anys es troba en aquesta situació, una xifra que l’any 1991 era pràcticament insignificant. Pel que fa als casats, i sobretot per als homes, hi ha una forta estabilitat a totes les edats i en els tres períodes. Aquesta estabilitat és més baixa en les dones, entre les quals, i per l’esperança de vida més baixa de les seves parelles, disminueix el nombre de casades a partir de certa edat.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23

associació catalana de sociologia


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

12

Gràfic 3.  Estat civil de la població institucionalitzada per sexe i edat. Distribució i prevalença. Catalunya, 1981, 1991 i 2011

HOMES 100% 100 % 100% Distribució Distribució perestat estatcivil civil per

80 % 80% 80% 60 % 60% 60% 40 % 40% 40%

Divorciades Divorciats i i Separats separades Vidus Vídues

30 % 20% 20%

Casats Casades

0 % 0% 0%

1981 1981

1991 1991

2011 2011

1981 1981

65-74 65-74

1991 1991

2011 2011

1981 1981

75-84 75-84

1991 1991

2011 2011

Solters Solteres

85 85i i++

35 % 35%

Prevalença

30% 30 %

Solters

25% 25 % 20% 20 %

Casats

15% 15 % Vidus

10% 10 % 5% 5 % 0% 0 %

65-74

75-84

85 i +

65-74

1981

75-84

85 i +

65-74

1991

75-84

85 i +

Divorciats i separats

2011

DONES 100% 100 % Distribució per estat civil

80 % 80% 60 % 60% 40 % 40%

Divorciades i separades Vídues

30 % 20%

Casades

0 % 0%

1981

1991

2011

1981

65-74

1991

2011

1981

75-84

1991

2011

Solteres

85 i +

35% 35 %

Prevalença

30% 30 %

Solteres

25 % 25% 20% 20 %

Casades

15% 15 % Vídues

10% 10 %

5 % 5% 0 % 0%

65-74

75-84 1981

85 i +

65-74

75-84

85 i +

65-74

1991

75-84

85 i +

Divorciades i separades

2011

Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades de l’INE: microdades (1981) i resultats detallats (1991 i 2011).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

13

Respecte de la prevalença, els resultats són prou clars. Per als casats, per exemple, la prevalença és molt baixa, amb un cert increment en el període més recent i per a les edats més avançades, i lleugerament més important per a les dones. El col·lectiu que mostra una prevalença superior són els solters, que augmenta significativament amb l’edat, i de manera més important entre les dones: el 2011, un 31 % de solters i un 45 % de solteres de vuitanta-cinc anys o més vivien a un establiment col·lectiu. Cal pensar que es tracta d’un fenomen directament associat a l’edat o al procés d’envelliment —deteriorament de la salut o soledat per pèrdua de familiars col·laterals, per exemple. Pel que fa als vidus i vídues, cal destacar que la seva presència augmenta amb l’edat, sobretot a les edats més avançades, i que aquesta és lleugerament superior entre les dones. Així, el 2011 i entre la població de més edat, ja assoleix valors propers als solters. Tot i que el darrer col·lectiu, el de divorciats o separats, és molt poc nombrós, sobretot a les edats més avançades, és un dels que més ha incrementat; de manera que la seva prevalença ja supera la de les vídues i, a les edats més avançades, fins i tot la dels homes solters. En termes generals, observem que entre els més joves de vuitanta-cinc anys la prevalença de la institucionalització és relativament estable des de l’any 1981. Ara bé, en edats més avançades hi ha, tant en homes com en dones, i per a tots els estats civils, un fort increment, que ja s’apunta el 1991, però que és molt més important en observar el 2011.

4.1.3.  Tipus d’establiment col·lectiu per sexe i edat de la població institucionalitzada La gran majoria de persones de seixanta-cinc anys i més que viuen a establiments col·lectius ho fa a centres assistencials, siguin residències o hospitals (gràfic 4). Concretament, per a qualsevol grup d’edat, més de la meitat dels homes i de les dones viu en residències, entre un 10 % i un 20 % a centres hospitalaris, mentre que menys d’un 10 % dels homes i menys del 15 % de les dones ho fa a institucions religioses. Tal com era esperable, la proporció de persones que viuen a centres no assistencials disminueix entre els grups de més edat a l’hora que augmenta la proporció dels que estan ingressats a hospitals o residències, associat als canvis propis de l’envelliment de les persones. Entre 1981 i 2011 el que augmenta clarament són els residents a centres assistencials, especialment entre els que tenen vuitanta-cinc anys o més, fins al punt que, actualment, només un 5,6 % dels homes institucionalitzats no resideix a un centre assistencial, proporció que entre les dones és d’un 6,2 %. Aquests valors el 1981 eren del 26 % i del 30 %, respectivament. Aquesta evolució és marcada per la pràctica desaparició dels que declaren viure en un centre religiós. En aquesta mateixa línia van les prevalences analitzades en funció del tipus de centre (gràfic 5). Així, respecte del total de població, les persones grans que resideixen en centres no assistencials són pràcticament inexistents, fins a l’extrem que el 2011 representen menys d’un 0,5 % de la població total en pràcticament totes les edats estudiades. D’altra banda, en aquest mateix any, més d’un 20 % de les dones d’edats més avançades viuen a un centre assistencial.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23

associació catalana de sociologia


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

14

Gràfic 4.  Població institucionalitzada per grup d’edat i tipus d’establiment col·lectiu. Catalunya, 1981, 1991 i 2011 HOMES

100 % 100%

DONES 100 % 100%

80 % 80%

80 % 80%

60 % 60% 40 % 40%

Altres

60 % 60%

Religiosos

40 % 40%

Hospitalaris

20% 20 %

Residències

0 % 0%

0 % 0%

65-84 85 i + 65-84 85 i + 65-84 85 i + 1981

1991

20% 20 % 65-84 85 i + 65-84 85 i + 65-84 85 i +

2011

1981

1991

2011

Nota:  Per a 2011 s’han fet estimacions per sexe i grup d’edat a partir de les dades disponibles per a Espanya i assumint una distribució igual per tipus de centre a Catalunya. Font: 

Elaboració pròpia a partir de les dades de l’INE: microdades (1981) i resultats detallats (1991 i 2011).

Gràfic 5.  Prevalença de la institucionalització per sexe i edat segons el tipus d’establiment col·lectiu. Catalunya 1981, 1991 i 2011 30% 30 %

30% 30 %

Dones

Homes 1981 1981Assist. Assist

25 % 25%

1991 1991Assist. Assist

20 % 20%

25 % 25% 20 % 20%

2011 2011Assist. Assist

15 % 15%

1981 1981No Noassist. assist

15 % 15%

10 % 10%

10 % 1991 1991No Noassist. assist 10%

5 % 5%

2011 2011No Noassist. assist 5 % 5%

0 % 0%

65

70

75

80

85

90

95 100+

0 % 0%

65

70

75

80

85

90

95 100+

Nota:  Per a 2011 s’han fet estimacions per sexe i edat quinquennal a partir de les dades disponibles per a Espanya i assumint una distribució igual per tipus de centre a Catalunya. Font: 

Elaboració pròpia a partir de les dades de l’INE: microdades (1981) i resultats detallats (1991 i 2011).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

15

4.2.  La població resident a centres assistencials a Catalunya (2006) 4.2.1.  Quants i com són? L’estimació que fa l’ESPI7 és de 34.545 més grans de seixanta-cinc anys que resideix a centres assistencials a Catalunya el 2006, una estimació que s’adequa amb les dels censos de 1991 i de 2011, i que reflecteix l’ascens constant d’aquesta població. Un increment que ja hem vist que podíem atribuir, en una part, a l’envelliment del conjunt de la població i, en l’altra, a una prevalença més gran de la institucionalització.

Taula 2.  Població resident a centres assistencials. Catalunya, 1981, 1991, 2006 i 2011 65 anys i més

2011*

2006

1991

1981

75 anys i més

Total

Prevalença

Edat mitjana

Total

Prevalença

Edat mitjana

Homes

2.887

1,1 %

77,7

1.830

2,0 %

81,9

Dones

7.972

2,0 %

78,6

5.390

3,5 %

82,3

Total

10.859

1,6 %

78,3

7.220

2,9 %

82,2

Homes

4.892

1,4 %

79,1

3.351

2,8 %

83,2

Dones

14.463

2,8 %

81,1

11.449

5,2 %

83,8

Total

19.355

2,2 %

80,6

14.800

4,4 %

83,7

Homes

9.684

2,0 %

81,3

7.435

3,5 %

84,5

Dones

24.861

3,6 %

85,0

22.597

6,3 %

86,4

Total

34.545

2,9 %

84,0

30.032

5,2 %

85,9

Homes

12.381

2,2 %

82,9

10.356

3,9 %

85,4

Dones

35.491

4,6 %

85,9

32.991

7,4 %

87,1

Total

47.872

3,6 %

85,2

43.347

6,1 %

86,7

* Per a 2011 s’han fet estimacions per sexe i edat a partir de les dades disponibles per a Espanya i assumint una distribució igual per tipus de centre a Catalunya. Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) (2006) i de l’INE (1981, 1991 i 2011).

L’informe de l’ESPI descriu les característiques de la població que resideix a centres assistencials que, a grans trets, està constituïda majoritàriament per dones vídues, de vuitanta anys o més, amb estudis primaris i uns ingressos inferiors a 600 euros mensuals. La població institucionalitzada té una estructura més envellida que la població d’aquestes edats i s’hi observa una sobrerepresentació de dones i, en especial, de les que tenen vuitanta anys i més: la mitjana d’edat és de 84,0 i un 72 % són dones, mentre que a la població general de seixanta-cinc anys i més la mitjana d’edat se situa als 75,8 i les dones representen un 58 % del total. La majoria de persones són vídues (62,2 %)

7.  Cal tenir en compte que aquesta població és només una part de la població que viu a establiments col·lectius, per tant no és exactament equivalent a la població considerada als censos. La població que observa l’ESPI són els residents a centres de llarga estada i residències, que es correspon, aproximadament, amb la població que havíem recollit anteriorment a la categoria de centres assistencials. Aquesta, que només representava un 71 % del total de la població institucionalitzada l’any 1981, ha passat a significar, el 2011, un 94 %.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23

associació catalana de sociologia


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

16

amb una proporció més elevada entre els grups de més edat. Els solters representen el 18,3 % dels institucionalitzats amb diferències entre homes i dones ja que entre ells la proporció és més alta en els grups d’edats més joves i entre elles és a la inversa (Departament de Salut, 2010). La raó principal d’anar a viure a un centre assistencial són els problemes de salut o autonomia, motiu que així expressa un 57,9 % dels enquestats. Amb independència de l’estat civil, un nombre important dels entrevistats, el 36,3 %, vivien sols abans de l’ingrés, mentre que el 31,1 % vivia a llars familiars de primer grau i el 19,1 % vivia en parella. Tanmateix, la població resident a centres de llarga estada, comparada amb la població que viu a residències, prové amb més freqüència de centres sociosanitaris o hospitalaris i declara com a motiu principal del seu ingrés problemes de salut i autonomia, mentre que els que viuen a residències declaren més sovint com a motiu d’ingrés les raons familiars o tenir companyia. Igualment, els residents a centres de llarga estada són, en proporció més gran, casats i vivien amb la seva parella o familiars de primer grau abans de l’ingrés (Departament de Salut, 2010). Hi ha diferents condicionants que afavoreixen l’ingrés en un centre assistencial, sigui una residència o un centre de llarga estada, principalment l’estat de salut i la dependència per a les activitats bàsiques de la vida diària, i la disponibilitat d’una xarxa familiar que possibiliti la vida al domicili fins i tot en processos de deteriorament de la salut. Un 42 % de la població institucionalitza s’ajusta al perfil majoritari: dona vídua que ja ha complert els vuitanta anys (taula 3). Tot i que la viduïtat és també l’estat civil predominant entre els homes, les diferències són més petites: un de cada quatre homes ingressat és solter, mentre que un de cada tres és casat. Més enllà de l’estat civil legal, quan se’ls pregunta sobre la parella, el 24,5 % d’homes i només el 8,0 % de dones declaren tenir-ne. D’altra banda, el 41,8 % d’homes i el 31,6 % de dones declaren no tenir fills. Igualment, el 42,1 % afirma que no hi ha ingressat per problemes de salut o autonomia, sinó per altres motius (companyia, raons familiars, viure més còmodes o motius econòmics). Així doncs, es tracta d’una població heterogènia, amb uns perfils que responen a diferents situacions i trajectòries de constitució familiar, considerant que la xarxa familiar, especialment la parella i els fills, és un dels recursos per a afrontar el procés d’envelliment al domicili, tant pel que fa a la cura o assistència en cas de necessitat com de companyia i benestar personal. Taula 3.  Distribució de la població resident a centres assistencials per sexe, grup d’edat i estat civil. Catalunya 2006 (en percentatge, %) Respecte de la població resident a centres assistencials < 80

80 i +

Total

Respecte de cada sexe per separat < 80

80 i +

Total

Homes

Solter

3,9

2,8

6,7

Homes

Solter

13,9

9,8

23,8

Casat

3,9

4,9

8,9

Casat

13,9

17,5

31,4

Vidu

2,3

8,5

10,8

Vidu

8,2

30,1

38,3

Sep./Div.

1,3

0,5

1,8

Sep./Div.

4,6

1,9

6,6

Total

11,5

16,7

28,2

Total

40,7

59,3

100,0

Dones

Soltera

2,3

9,2

11,6

Dones

Soltera

3,2

12,9

16,1

Casada

2,8

4,5

7,3

Casada

3,9

6,3

10,2

Vídua

8,9

42,6

51,5

Vídua

12,3

59,3

71,7

Sep./Div.

0,9

0,5

1,5

Sep./Div.

1,3

0,8

2,0

Total

14,9

56,9

71,8

Total

20,7

79,3

100,0

Total

26,3

73,7

100,0

Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades de l’ESPI (2006).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

17

4.2.2.  Diferents perfils de la població resident a centres assistencials Tal com s’ha comentat a l’apartat metodològic, per a definir els perfils d’aquesta població s’ha dut a terme una anàlisi de correspondències múltiple, de la qual s’han extret vuit factors, que s’han utilitzat en una anàlisi de clúster seguint el mètode de conglomerats jeràrquics, el qual ha donat un total de set perfils. Mentre que per a identificar-los s’han considerat variables demogràfiques, de xarxa familiar i convivència prèvia a l’ingrés, d’estat de salut, edat al moment de l’ingrés i motiu de l’ingrés, a la descripció de les classes resultants s’han inclòs altres variables socioeconòmiques com ara el nivell educatiu, la participació al mercat de treball i el nivell d’ingressos. De la classificació jeràrquica en set grups hi ha una variable que és la que més discrimina: el motiu d’ingrés. De les cinc categories de la variable, n’hi ha dues de molt relacionades, si més no pel que fa a la situació actual dels residents a centres assistencials: els problemes de salut o autonomia i el proxy, que correspon als individus que no van poder contestar directament l’enquesta sinó que ho van fer a través d’un informant clau.8 D’entre les persones entrevistades a través d’un qüestionari indirecte, el 95 % presenta demència, de manera que és raonable assumir que la principal causa de l’ingrés va ser el deteriorament greu de la salut mental, i considerar que ambdues categories es refereixen a un deteriorament important de l’estat de salut. Observem, doncs, que, dels set clústers (taula 4), quatre agrupen persones ingressades per motius de salut, sigui salut o autonomia o proxy, i els altres tres concentren les persones que han manifestat altres motius (tenir companyia, raons familiars o d’altres, que inclouen viure més còmodament, motius econòmics o d’altres). De les quatre categories que resideixen a centres assistencials per motius de salut, n’hi ha una de majoritària (grup 1), que inclou fins al 36,2 % de la població que viu a residències i centres de llarga estada (taula 4). Malgrat que en ser el més nombrós no té uns trets rellevants en gairebé cap de les variables, sí que s’observa que es troba principalment format per dones vídues, de 86,4 anys d’edat mitjana, que no tenen parella però sí fills i altres familiars, que abans de l’ingrés vivien soles, a un habitatge de propietat. Havien participat al mercat laboral i disposen d’ingressos mitjans i tenen un nivell educatiu baix, similar al global de la població resident. La gran majoria tenen alguna dependència de les ABVD i/o un deteriorament de la salut mental, i hi han ingressat, de mitjana, als 83,3 anys per problemes de salut o autonomia o proxy. El grup 2 (14,2 %) es caracteritza perquè és el més jove i en el qual hi ha més presència de persones casades i amb parella. Concentra homes joves, amb una edat mitjana de 74,6 anys, que abans d’ingressar als centres convivien amb la parella a la llar pròpia. Tenen estudis secundaris o primaris i uns ingressos superiors als 600 euros. Presenten una dependència important per a les funcions bàsiques de la vida diària, i hi van ingressar a una edat jove —71,2 anys de mitjana— per motius de salut o autonomia o proxy. En resum, aquest grup reuneix molts dels homes institucionalitzats, que a edats joves presentaven problemes de salut que els fan fortament dependents i que, malgrat tenir família, i fins i tot parella, han hagut d’ingressar en un centre assistencial. El grup 3 (9,2 %) representa l’altre extrem, i és, amb diferència, el d’edat més avançada, amb una mitjana de 88,4 anys. Es distingeix perquè conté una proporció elevada de dones més grans de vuitanta-cinc anys, vídues, amb fills, que abans d’ingressar-hi vivien amb familiars de primer grau a una casa de lloguer. Van ingressar als centres a edats avançades, de mitjana als 85,4 anys, per motius de salut, possiblement mental (proxy = 100 %). En un 98 % dels casos estan afectades per demència i, en una proporció elevada, són dependents en les sis funcions de les ABVD. Es tracta, per tant, de dones que van envellir a casa, amb la família, però que a edats avançades, malgrat tenir una xarxa familiar, han hagut de ser ingressades pel deteriorament de la salut mental i un alt grau de dependència funcional.

8.  Tot i que l’informant clau responia un qüestionari més reduït, de les variables utilitzades en aquest estudi l’única que no inclou el qüestionari indirecte és el motiu principal d’ingrés al centre.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23

associació catalana de sociologia


18

Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

El grup 4 (18,5 %) està compost per persones solteres i divorciades, independentment del sexe i l’edat, que no tenen fills ni altres familiars i que abans de l’ingrés vivien en altres situacions, provenien de centres sociosanitaris o residències, amb una presència relativa de persones amb dependència a les sis ABVD i demència. Reuneix, per tant, persones amb problemes de salut i sense xarxa familiar. Els tres grups següents es distingeixen perquè les persones declaren que han anat a viure a centres assistencials per altres motius diferents de problemes de salut, i comprenen el 22 % de la població resident. El grup 5 (8,3 %) és relativament masculí i no presenta greus problemes de salut mental ni funcional. Destaca perquè concentra persones que han ingressat als centres per raons familiars, tot i tenir fills i altres familiars amb qui vivien prèviament. Agrupa persones de nivells educatius oposats, tant analfabets com d’altres amb educació secundària, i persones amb un nivell d’ingressos elevat. El grup 6 (9,8 %) aplega majoritàriament persones solteres independentment del sexe i l’edat, que abans de l’ingrés vivien soles o a casa d’algun familiar. No tenen problemes greus de salut: pel que fa a la funcionalitat, són independents o tenen alguna dependència per a les ABVD, i tenen bona salut mental o un dèficit cognitiu lleu. Es tracta, doncs, de persones solteres, sense grans problemes de salut i sense xarxa familiar de primer grau que declaren que han anat a viure a un centre assistencial per tenir companyia. D’altra banda, el grup 7 (3,8 %) concentra homes vidus de qualsevol edat, amb un nivell educatiu i d’ingressos elevat, que presenten un estat funcional i cognitiu relativament bo i disposen de xarxa familiar primària o secundària. Prèviament a l’ingrés, vivien amb la parella i van anar a viure a la residència entre els setanta-cinc i els vuitanta-quatre anys, per viure més còmodes, per motius econòmics o d’altres.

Taula 4.  Distribució de les variables entre els set grups identificats amb l’anàlisi de clúster 1

2

36,2 %

14,2 %

9,2 %

18,5 %

8,3 %

9,8 %

Home

20,3 %

43,9 %

16,3 %

27,6 %

38,2 %

28,7 %

50,0 %

28,0 %

Dona

79,7 %

56,1 %

83,7 %

72,4 %

61,8 %

71,3 %

50,0 %

72,0 %

5,8 %

95,2 %

4,9 %

29,0 %

27,3 %

21,7 %

12,0 %

26,3 %

Vells

45,7 %

3,7 %

27,9 %

26,5 %

25,5 %

37,2 %

44,0 %

32,0 %

Molt vells (86 i +)

48,4 %

1,1 %

67,2 %

44,5 %

47,3 %

41,1 %

44,0 %

41,7 %

Edat mitjana

86,4

74,6

88,4

83,8

84,3

84,3

84,8

84,0

Solter/a

13,9 %

22,3 %

5,0 %

27,4 %

17,3 %

28,7 %

12,0 %

18,3 %

Casat/ada

20,2 %

29,8 %

3,3 %

11,7 %

10,9 %

7,0 %

16,0 %

16,3 %

Vidu/vídua

65,1 %

42,0 %

90,1 %

55,2 %

68,2 %

58,9 %

70,0 %

62,2 %

0,8 %

5,9 %

1,7 %

5,8 %

3,6 %

5,4 %

2,0 %

3,2 %

No en té

84,2 %

75,5 %

97,5 %

91,4 %

91,7 %

95,3 %

90,2 %

87,5 %

Sí que en té

15,8 %

24,5 %

2,5 %

8,6 %

8,3 %

4,7 %

9,8 %

12,5 %

Número de grup Distribució de la població entre els grups

3

4

5

6

7

Total

3,8 % 100,0 %

Sexe

Edat Joves (< 80)

Estat civil

Separat/ada, divorciat/ada Parella

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

1

2

36,2 %

14,2 %

9,2 %

18,5 %

8,3 %

9,8 %

No en té

29,1 %

41,7 %

11,4 %

44,1 %

29,1 %

53,8 %

29,4 %

34,4 %

Sí que en té

70,9 %

58,3 %

88,6 %

55,9 %

70,9 %

46,2 %

70,6 %

65,6 %

No en té

21,9 %

23,4 %

23,8 %

33,9 %

9,2 %

20,2 %

17,6 %

23,1 %

Sí que en té

78,1 %

76,6 %

76,2 %

66,1 %

90,8 %

79,8 %

82,4 %

76,9 %

Sol

48,2 %

39,9 %

0,0 %

18,8 %

23,6 %

67,4 %

31,4 %

36,3 %

Amb parella, amb familiars 1r grau o sense

26,9 %

33,0 %

0,0 %

4,9 %

23,6 %

7,0 %

29,4 %

19,1 %

Amb familiars 1r grau, sense parella

24,8 %

27,1 %

100,0 %

5,7 %

43,6 %

20,2 %

19,6 %

29,5 %

0,0 %

0,0 %

0,0 %

70,6 %

9,1 %

5,4 %

19,6 %

15,1 %

73,3 %

68,4 %

0,0 %

10,7 %

42,7 %

59,2 %

60,8 %

49,9 %

9,8 %

11,2 %

100,0 %

6,1 %

31,8 %

10,8 %

11,8 %

19,7 %

14,8 %

19,8 %

0,0 %

3,3 %

15,5 %

23,1 %

7,8 %

12,6 %

2,1 %

0,5 %

0,0 %

79,9 %

10,0 %

6,9 %

19,6 %

17,8 %

Independent

15,9 %

25,0 %

9,0 %

13,9 %

39,1 %

44,2 %

43,1 %

21,9 %

Té alguna dependència

68,1 %

50,0 %

51,6 %

61,2 %

60,9 %

53,5 %

56,9 %

60,3 %

Dependent a les sis funcions bàsiques

16,1 %

25,0 %

39,3 %

24,9 %

0,0 %

2,3 %

0,0 %

17,8 %

9,8 %

23,3 %

1,0 %

10,5 %

14,8 %

25,6 %

23,5 %

13,7 %

DCL (deficiència cognitiva lleu)

19,5 %

15,9 %

1,0 %

10,5 %

27,8 %

31,2 %

31,4 %

18,2 %

Demència

70,7 %

60,8 %

98,0 %

79,0 %

57,4 %

43,2 %

45,1 %

68,0 %

5,3

5,7

5,4

5,7

5,4

6,0

5,5

Número de grup Distribució de la població entre els grups

3

4

5

6

19

7

Total

3,8 % 100,0 %

Fills

Altres familiars

Convivència prèvia

Altres situacions / Es desconeix Habitatge previ Casa pròpia Casa de lloguer Casa d’algun fill o altre familiar Altres (centre sociosanit., resid. o pis assistit) Dependència ABVD

Salut mental Normal

Salut percebuda Mitjana Edat a l’ingrés < 75

2,3 %

83,0 %

3,3 %

23,6 %

24,8 %

28,3 %

9,8 %

22,5 %

75-84

63,5 %

17,0 %

38,5 %

42,1 %

35,8 %

39,4 %

62,7 %

46,0 %

85 o més

34,2 %

0,0 %

58,2 %

34,3 %

39,4 %

32,3 %

27,5 %

31,5 %

Edat mitjana a l’ingrés

83,3

85,4

80,5

81,0

80,3

82,2

80,7

71,2

Motiu d’ingrés Tenir companyia / no estar sol

0,0 %

0,0 %

0,0 %

0,0 %

Raons familiars

0,0 %

0,0 %

0,0 %

0,0 %

100,0 %

49,6 %

50,0 %

0,0 %

26,9 %

0,0 %

0,0 %

0,0 %

0,0 %

Problemes de salut o autonomia Altres

0,0 % 100,0 %

0,0 %

9,8 %

0,0 %

0,0 %

8,3 %

0,0 %

0,0 %

0,0 %

30,0 %

0,0 %

0,0 % 100,0 %

3,9 %

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23

associació catalana de sociologia


20

Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

1

2

Distribució de la població entre els grups

36,2 %

14,2 %

9,2 %

18,5 %

8,3 %

9,8 %

3,8 % 100,0 %

Proxy

50,4 %

50,0 %

100,0 %

73,1 %

0,0 %

0,0 %

0,0 %

48,1 %

No sap llegir ni escriure

11,1 %

13,3 %

15,6 %

10,9 %

15,5 %

8,7 %

6,0 %

11,7 %

Sense estudis, sap llegir i escriure

50,1 %

44,1 %

36,1 %

32,8 %

50,0 %

54,3 %

46,0 %

45,0 %

Estudis primaris

21,9 %

25,5 %

13,9 %

19,8 %

27,3 %

32,3 %

32,0 %

23,1 %

Estudis secundaris

5,0 %

5,9 %

3,3 %

3,6 %

6,4 %

3,1 %

6,0 %

4,7 %

Universitaris

2,5 %

1,1 %

1,6 %

2,4 %

0,9 %

0,8 %

6,0 %

2,0 %

NS/NC

9,4 %

10,1 %

29,5 %

30,4 %

0,0 %

0,8 %

4,0 %

13,5 %

No

19,7 %

9,5 %

21,4 %

14,9 %

11,0 %

8,6 %

4,2 %

14,8 %

80,3 %

90,5 %

78,6 %

85,1 %

89,0 %

91,4 %

95,8 %

85,2 %

No té ingressos

6,2 %

3,1 %

5,9 %

5,8 %

0,0 %

0,0 %

5,0 %

4,4 %

Menys de 300 euros

6,2 %

3,1 %

3,9 %

7,0 %

7,9 %

9,4 %

0,0 %

5,7 %

De 301 a 600 euros

66,3 %

55,1 %

68,6 %

60,5 %

60,5 %

60,4 %

50,0 %

61,8 %

De 601 a 900 euros

13,5 %

24,5 %

11,8 %

17,4 %

7,9 %

22,6 %

35,0 %

17,4 %

7,9 %

14,2 %

9,8 %

9,3 %

23,7 %

7,6 %

10,0 %

10,7 %

Número de grup

3

4

5

6

7

Total

Nivell educatiu

Treball propi

Ingressos mensuals

Més de 900 euros

Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades de l’ESPI (2006).

5.  Conclusions i discussió La institucionalització continua sent una forma residencial minoritària entre les persones grans a Catalunya: en termes relatius, afecta només un 4,0 % de la població més gran de seixanta-quatre anys el 2011, però, en termes absoluts, ha experimentat un creixement important ja que s’ha més que triplicat des de 1981, i aplega més de 51.000 persones. L’increment es deu tant a la supervivència més gran a edats avançades com a un augment considerable de la institucionalització en les darreres tres dècades, especialment entre les persones de vuitanta anys i més. És rellevant mesurar aquesta població i visibilitzar que la seva absència pot provocar un biaix important en enquestes adreçades exclusivament a residents a llars privades, especialment pel que fa l’anàlisi de les persones grans. Malgrat que la població institucionalitzada està constituïda principalment per dones vídues i més grans de vuitanta anys, sí que hem comprovat una presència important de solters entre ambdós sexes, principalment a les edats més joves que estan menys afectades per la viduïtat. Tenint en compte la petita proporció de persones d’aquestes generacions que no s’han casat mai, la prevalença de solters és molt elevada entre els institucionalitzats, especialment entre les dones, i augmenta amb l’edat. Això posa en relleu la importància de la xarxa familiar, atès que els solters no només no tenen parella, sinó que majoritàriament no han tingut fills, és a dir, no disposen de xarxa familiar de primer grau que els pugui assistir en cas de necessitat. El cens de 2011 mostra que gairebé el 95 % de persones grans que viuen a establiments col· lectius ho fan a centres assistencials, que inclouen tant residències com centres hospitalaris i de llarga estada. Ha quedat palès que, malgrat l’existència d’un perfil majoritari entre la població

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

21

institucionalitzada, no es pot parlar d’una població homogènia, sinó que hi ha diferents perfils que responen a situacions familiars i d’estat de salut. S’han identificat set perfils de persones institucionalitzades que s’han classificat en dos grans grups: els qui hi han ingressat per motius de salut o autonomia i els qui declaren altres motius. D’entre els primers, hi ha quatre perfils que revelen diferents situacions familiars o de convivència prèvia que haurien precipitat l’ingrés a una institució: 1) dones vídues que vivien soles i patien alguna dependència en les ABVD; 2) persones joves, principalment homes, que malgrat tenir xarxa familiar han hagut d’ingressar-hi a edats joves per problemes greus de dependència funcional; 3) dones vídues que han envellit a casa seva o dels fills i hi han ingressat a edats avançades amb un deteriorament mental important, i 4) persones amb problemes de salut i sense xarxa familiar, principalment solters i divorciats. D’altra banda, tot i que només un 6,2 % de la població institucionalitzada no presenta cap problema de salut —no té deteriorament cognitiu i és independent per a les sis ABVD— un 22 % de la població declara haver anat a viure al centre assistencial per altres motius. Entre aquest grup, hi ha tres perfils diferenciats que tenen un estat funcional i cognitiu relativament bo: 1) persones que malgrat tenir xarxa familiar hi han ingressat per raons familiars; 2) persones, sobretot solteres, que no volen estar soles i busquen companyia, i 3) homes vidus amb nivell educatiu i ingressos més elevats que declaren haver-hi ingressat per viure més còmodament o per motius econòmics. Malgrat la preferència explícita de les persones grans de viure soles mentre puguin i amb els fills en cas de necessitat, els perfils obtinguts suggereixen un canvi de mentalitat respecte a les residències, com també ho apunten altres treballs (Fernández Carro, 2013). Només un 9,2 % dels residents a centres assistencials responen al perfil que en un passat proper es tenia de la institucionalització: el recurs últim quan no es podien atendre degudament les necessitats de cura dels ancians de la família, que havien envellit en l’entorn familiar (Bazo, 1991). D’altra banda, el grup més nombrós, que concentra el 36,2 % de la població institucionalitzada, agrupa majoritàriament dones vídues que, prèviament a l’ingrés per problemes de salut o autonomia, vivien a un habitatge de propietat, moltes soles malgrat tenir una xarxa familiar. Tot i que a l’enquesta no se’ls ha preguntat, és molt possible que aquestes dones hagin preferit anar a viure a una residència abans que a casa d’algun dels fills per no ser una càrrega ni pertorbar la intimitat de la vida familiar (López Doblas et al., 2013). Quan se’ls pregunta, un 60 % de les persones que viuen a residències (a Espanya) declaren haver pres elles soles aquesta decisió (Fernández Carro, 2013). Igualment el fet de disposar d’un habitatge de propietat, a més dels ingressos per pensió, podria ser la diferència entre poder-se costejar l’ingrés a una residència o haver de dependre d’altres familiars. Aquest possible canvi incipient també s’observa en el perfil minoritari (3,8 %) que aplega homes vidus d’elevat nivell educatiu i d’ingressos, i que declaren haver-hi anat a viure per motius pràctics (comoditat, econòmics o d’altres), però també en el fet que persones sense xarxa familiar primària, principalment solteres, amb un estat funcional i de salut mental relativament bons, van a viure a una residència per tenir companyia. Els resultats apunten que la institucionalització continuarà augmentant en un futur proper i especialment entre les edats avançades, ja que les generacions que aniran integrant la població de seixanta-cinc anys i més suposadament hauran gaudit de millors condicions de salut al llarg de la vida; tot i que està per veure si el context socioeconòmic actual de reducció de benestar social, que afecta de manera important tant el nivell de benestar material com la provisió de serveis sanitaris, afectarà negativament les cohorts que actualment estan en edats madures i el seu estat de salut en la vellesa. D’altra banda, és possible que hi hagi un augment també causat per la disposició més gran de les persones grans que, tot i no tenir problemes de salut importants, poden estar buscant una opció residencial que els aporti suport, comoditat, serveis, companyia i la tranquil·litat de ser a prop d’algú que els atengui en cas de necessitat o urgència.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23

associació catalana de sociologia


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

22

Annex 1.  Classificació d’establiments col·lectius segons tipologia i cens. Censos 1981, 1991, 2001 i 2011 1981

1991

2001

2011

Residències D’assistència social (asils, orfenats, d’assistència social a la infància, joventut, adults, desvalguts o marginats socials, etc.)

Albergs per a desvalguts, Albergs per a marginats marginats… socials

Asils o residències d’avis Asils o residències d’avis Institucions per a persones amb discapacitat o institucions d’assistència social a la infància, joventut

Institucions d’assistència social

Institucions per a discapacitats

Institucions per a persones amb discapacitats

Residències de persones grans

Altres institucions d’assistència social a la infància, joventut...

Orfenats

Hospitalaris (hospitals, clíniques, hospitals asil, establiments per a malalts mentals, cases de convalescència, etc.)

Hospitals de llarga estada

Hospitals de llarga estada

Institucions sanitàries

Hospitals generals

Hospitals generals i especials de curta estada

Hospitals psiquiàtrics

Hospitals psiquiàtrics

Institucions religioses

Institucions religioses (monestirs, abadies...)

Institucions religioses

Militars

Establiments militars

Establiments militars (casernes...)

Institucions militars

D’ensenyament (internats, acadèmies i escoles militars, seminaris, etc.)

Col·legis majors

Col·legis majors, residències d’estudiants

Institucions penitenciàries

Altres

Institucions d’ensenyament

Internats, acadèmies i escoles militars, seminaris...

Altres tipus d’establiments col·lectius

Penitenciaris

Altres

Institucions penitenciàries (presons, reformatoris...)

Hospitalaris

Religiosos Religiosos D’altres

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23


Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són? Pilar Zueras Castillo; Marc Ajenjo i Cosp

1981

1991

2001

23

2011

Residencials no hostalers (col·legis majors, residències d’estudiants o treballadors, etc.)

Residència de treballadors

Altres tipus de col·lectiu Residències de treballadors

Hostalers (hotels, pensions, hostals, albergs, etc.)

Hotels

Hotels, pensions, albergs...

Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades de l’ESPI (2006).

6. Bibliografia Barenys, M. Pia (1992). «Las residencias de ancianos y su significado sociológico». Papers, núm. 40, p. 121-135. Bazo, M. Teresa (1991). «Institucionalización de personas ancianas: un reto sociológico». Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 53, p. 49-164. — (2004). «Envejecimiento y familia». Arbor, vol. clxxviii, núm. 702, p. 323-344. Departament de Salut (2010). Enquesta de salut a la població institucionalitzada de Catalunya, 2006: Residències i centres de llarga estada. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. Désesquelles, Aline; Brouard, Nicolas (2003). «The family networks of people aged 60 and over living at home or in an institution». Population, núm. 58, p. 181-206. Díaz, Rosa; Herranz, Rubén; Madrigal, Ana; Fernández, Marta (2009). «Servicios sociales para personas mayores en España. Enero 2008». A: IMSERSO. Observatorio de Personas Mayores. Las personas mayores en España. Informe 2008. Tom I: Datos estadísticos estatales. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, cap. 7, p. 331-404. Fernández Carro, Cecilia (2013). Ageing in place in Europe: A multidimensional approach to independent living in later life. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Festy, Patrick; Rychtarikova, Jitka (2008). «Living conditions for the elderly in the late twentieth century». A: Gaymu, Joëlle [et al.] (ed.). Future elderly living conditions in Europe. París: INED, p. 41-70. Freedman, Vicki A. (1996). «Family structure and the risk of nursing home admission». The Journals of Gerontology Series B: Psychological Sciences and Social Sciences, núm. 51B (2), p. 61-69. Grundy, Emily; Jital, Mark (2007). «Socio-demographic variations in moves to institutional care 1991-2001: a record linkage study from England and Wales». Age and Ageing, núm. 36, p. 424-430. Hays, Judith; George, Linda K. (2002). «The life-course trajectory towards living alone: racial differences». Research on Aging, núm. 24 (3), p. 283-307. López Doblas, Juan L.; Díaz Conde, M. del Pilar (2013). «La modernización social de la vejez en España». Revista Internacional de Sociología, núm. 71 (1), p. 65-89. Navarro, Alberto; Sánchez, Inma; Martín, Miguel (2004). Análisis estadístico de encuestas de salud. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. (Materials; 145) Peeters, Hans; Debels, Annelies; Verpoorten, Rika (2013). «Excluding institutionalized elderly from surveys: consequences for income and poverty statistics». Social Indicators Research, núm. 110, p. 751-769. Pérez Ortiz, Lourdes (2005). «Mayores en residencias». A: IMSERSO. Observatorio de Personas Mayores. Las personas mayores en España. Informe 2004. Tom I: Datos estadísticos estatales. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, cap. 9, p. 811-907. Renaut, Sylvie (2001). «Vivre ou non à domicile après 75 ans: l’influence de la dimension générationelle». Gérontologie et Société, núm. 98, p. 65-83. Zueras, Pilar (2014). «Disentangling age and cohort effects in coresidence with adult children among the elderly in Catalonia». Estadística Española, vol. 56, núm. 184, p. 227-258. Zueras, Pilar; Ajenjo, Marc (2010). «Modelos de convivencia de las personas mayores en Cataluña. Impacto del deterioro de la salud en la independencia residencial». Revista Española de Geriatría y Gerontología, núm. 45 (5), p. 259-266. Zueras, Pilar; Miret, Pau (2013). «Mayores que viven solos. Una panorámica europea a la luz de los censos de 1991 y 2001». Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 144, p. 139-152.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 5-23

associació catalana de sociologia


Articles

Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana: una proposta de tipologies Young immigrant educational pathways: a proposed typology Andreu Termes López Departament de Sociologia. Universitat Autònoma de Barcelona Correspondència: Andreu Termes López. Departament de Sociologia. Universitat Autònoma de Barcelona. Av. Eix Central. Edifici B. 08193 Bellaterra (Barcelona). Tel.: 935 811 152. A/e: andreu.termes@uab.cat. Data de recepció de l’article: juny 2013 Data d’acceptació de l’article: setembre 2015

Resum En aquest article es combinen dues aproximacions per tal de contextualitzar i entendre les transicions escolars —i en menor grau laborals— de joves immigrants sud-americans a Catalunya a la dècada del 2000. D’una banda, es presenten els itineraris escolars estadísticament més rellevants, obtinguts a partir de l’anàlisi estadística de l’Enquesta de transició educativoformativa i inserció laboral (ETEFIL), fonamentalment. I, paral·lelament, d’una altra banda, es presenten set trajectòries escolars de joves sud-americans que han arribat recentment a l’Hospitalet de Llobregat; aquestes trajectòries permeten il·lustrar a través de mecanismes explicatius aquests itineraris. Alguns d’aquests mecanismes fan referència a processos migratoris (dispositius d’acollida, diferències escolars en origen i en destinació, expectatives del professorat i efecte etiquetatge), discriminació i conflicte interètnic, característiques familiars, pressió del grup d’iguals, etc. Les set trajectòries són fruit d’un treball de camp que constà d’un seguiment de tota una cohort de 4t d’educació secundària obligatòria (ESO) d’un petit institut del barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat, al llarg de quatre anys (2007-2011). Paraules clau: sociologia, sociologia de l’educació, migracions, relacions interètniques, mètodes d’investigació social.

Abstract This paper combines two parallel approaches in order to contextualize and understand the school transitions – and to a lesser extent labor transitions – of young South American immigrants who reached Catalonia in the first decade of the 21st century. On the one hand, the statistically most important school itineraries, obtained through quantitative analysis, are presented. Likewise, seven school trajectories of young South Americans recently settled in L’Hospitalet de Llobregat are presented; these trajectories illustrate the itineraries by means of explanatory mechanisms. Some of these mechanisms involve migratory processes (reception arrangements, school differences in origin and destination, teachers’ expectations

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39 DOI: 10.2436/20.3005.01.73 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS


26

Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

and labelling effect), discrimination and inter-ethnic conflict, family characteristics and peer group pressure, among others. The seven trajectories are the result of fieldwork which was based on the monitoring of an entire cohort of the 4th year of ESO (Compulsory Sec­ ondary Education level) of a small high school of La Florida neighborhood in the city of L’Hospitalet de Llobregat during 4 years (2007-2011). Keywords: sociology, sociology of education, migrations, inter-ethnic relations, social research methods.

1. Introducció En aquest article1 es presenten una sèrie de tipologies d’itineraris escolars a Catalunya (tant d’alumnat autòcton com immigrat), que estan —paral·lelament— il·lustrades per set trajectòries escolars2 —i, en menor grau, laborals— de joves sud-americans arribats a un institut de l’Hospitalet de Llobregat. La construcció d’itineraris i trajectòries ha seguit un doble procés. En primer lloc, la caracterització dels itineraris escolars ha utilitzat l’explotació de l’enquesta de transició educativoformativa i inserció laboral (ETEFIL, 2005), de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), elaborat per García et al. (2013); també, tot i que en menor grau, amb dades del Departament d’Ensenyament. En segon lloc, la caracterització dels mecanismes explicatius, en clau biogràfica i longitudinal, s’ha esbossat a partir de set trajectòries particularment il·lustratives. La identificació tant de trajectò­ries com de mecanismes és fruit del seguiment d’una cohort de 4t d’ESO d’un petit institut del barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat, al llarg de quatre anys (2007-2011), utilitzant enquestes, grups de discussió i, sobretot, entrevistes obertes. Els resultats d’aquest exercici metodològic apunten diferents resultats: a) la identificació d’itineraris d’abandó escolar, continuïtat en secundària (batxillerat i graus mitjans, GM), i en estudis superiors universitaris; b) l’existència de diferències en els itineraris escolars d’alumnat autòcton i immigrat, particularment relatius a la graduació en ESO i a les preferències academicoprofessionalitzadores; c) l’aportació de mecanismes explicatius, de caràcter longitudinal i biogràfic, narratius, i no deterministes, que fan referència fonamentalment al procés migratori (i diferències entre sistemes educatius en origen i destinació), a les característiques de la institució escolar amb relació a la diversitat cultural i ètnica (dispositius d’acollida, expectatives del professorat), i a altres factors compartits per alumnat autòcton i immigrat (p. ex., pressions i orientacions familiars, del grup d’iguals, etc.).

2.  Una proposta metodològica de construcció de tipologies Per tal de complementar itineraris i trajectòries, aquest article es basa en la combinació de dues estratègies metodològiques. En primer lloc, la caracterització i tipologització dels itineraris escolars quantitativament més habituals (a través de dades ETEFIL i del Departament d’Educació). Aquesta aproximació quantitativa permet copsar grans tendències: diferències en els itineraris (presències en diferents vies, taxes de graduació, etc.) segons l’origen (autòcton-estranger, diferències segons naci-

1.  Aquest article és una reelaboració de la comunicació «Tipologies d’itineraris escolars de joves sud-americans» exposada al VI Congrés Català/Internacional de Sociologia, organitzat per l’Associació Catalana de Sociologia (ACS) i que va tenir lloc a Perpinyà el 25, 26 i 27 d’abril de 2013. 2.  Els itineraris són constructes socials fruit de les trajectòries biogràfiques complexes dels individus; en aquest sentit, hi ha tantes trajectòries com individus, però s’agrupen en tipologies d’itineraris (Merino et al., 2006). El marc teòric que ha guiat la construcció d’aquestes tipologies i d’aquests itineraris ha estat el del Grup de Recerca en Educació i Treball (GRET) de la Universitat Autònoma de Barcelona (Casal, García, Merino i Miguel Quesada, 2006 i 2007).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39


Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

27

onalitats), tipologies d’itineraris longitudinals (fracàs acadèmic amb graduació i sense, vies professionalitzadores, vies acadèmiques), etc. Ara bé, aquesta aproximació presenta algunes limitacions relatives. Algunes són relatives a les fonts: les dades del Departament d’Ensenyament són estoc (i només l’ETEFIL presenta dades de flux o longitudinals). Així mateix, cap de les dues no informa sobre el lloc de naixement (ni informació relativa al procés migratori) de l’alumnat. A més a més, si bé les dades del Departament recullen l’alumnat estranger a Catalunya, la mostra de l’ETEFIL infravalora els i les joves estrangers i d’origen immigrat. D’altres limitacions són relatives a la mateixa naturalesa de la metodologia quantitativa: problemes en la identificació de mecanismes de causalitat (o confondre-les amb associació); dificultat a l’hora de copsar les lògiques interpretatives i narratives dels subjectes (i centrar-se exclusivament en perspectives sistèmiques o institucionalistes); perill de no atendre casos minoritaris (el «substancialisme» que denuncia Martín Criado, 2010); possibilitat de reduir la complexitat del fenomen migratori al binomi nacional/autòcton; etc. Així doncs, per tal de copar les transicions escolars d’una manera més global, i superar aquestes limitacions relatives de l’aproximació macroquantitativa, és fructífer combinar aquella aproximació amb una de microqualitativa, que permeti identificar mecanismes causals i lògiques interpretatives (expectatives, percepcions, estratègies), en clau biogràfica i longitudinal. L’aproximació qualitativa es basa en les tipologies prèviament identificades quantitativament (a través de l’ETEFIL). Així, d’acord amb aquests itineraris, s’utilitzaran set trajectòries concretes que les il·lustraran. L’elecció d’aquests set casos és fruit del seguiment d’una cohort de 4t d’ESO al llarg de quatre anys (2007-2011) d’un petit institut del barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat, amb alta presència d’alumnat estranger, particularment sud-americà (Termes, 2013). El treball de camp inclogué 183 enquestes (147 enquestes, a l’alumnat de 4t d’ESO, el 2007; i 36 més al final de 2010), 5 grups de discussió (4 a l’alumnat i 1 al professorat); 8 entrevistes a informants privilegiats, i 18 entrevistes obertes de caràcter biogràfic. Els itineraris estan presentats en forma de narracions, i elaborats sobretot a partir de les entrevistes obertes. Les entrevistes obertes són, metodològicament, l’instrument més precís per a les reconstruccions biogràfiques, ja que permet una aproximació més particularitzada i profunda en les transicions escolars i laborals. Les entrevistes obertes permeten tractar les narracions biogràfiques individuals (Miguel Quesada, 2002), incloent-hi la reconstrucció d’accions i representacions passades (Alonso, 1994), en què aquesta reconstrucció no és una mera transmissió d’informació, sinó també una producció que ens diu molt de l’entrevistat i de les seves circumstàncies en el present (Berger i Luckmann, 1988 [1967]). Els resultats d’aquestes dues aproximacions són els que presentem en l’apartat següent.

3. Resultats 3.1.  L’alumnat autòcton estranger a Catalunya: una tipologia d’itineraris (aproximació macroquantitativa) Tal com s’ha exposat en la literatura acadèmica (p. ex., Ferrer et al., 2011; Termes, 2012), a Catalunya, al llarg de la dècada 2000-2010, l’alumnat estranger ha augmentat de manera molt important; però aquest augment ha succeït, sobretot, als ensenyaments obligatoris (infantil, primària, ESO) més que no pas als postobligatoris. Alhora aquesta diferència de presència segons nivells és deguda en part a la taxa de graduació a l’ESO. Així, la gran majoria dels autòctons nacionals es graduen (86 %) de manera molt superior als estrangers (56 %). Hi ha grans diferències segons col·lectius: nord-americans i europeus (tant de la Unió Europea com de la resta d’Europa) es graduen en un 64-67 %; els sud-americans en un 59 %; les nacionalitats africanes del Magrib entre el 51 % i de la resta de l’Àfrica el 56 %, i l’alumnat de nacionalitat asiàtica o oceànica, el 42 %. En aquest sentit, el fracàs acadèmic funciona com a filtre per a les opcions de continuïtat en els ensenyaments postobligatoris (elaboració pròpia a partir

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39

associació catalana de sociologia


Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

28

d’Estadística de l’Educació, sèries anuals 2000-2001 fins a 2009-2010, Departament d’Ensenyament, Generalitat de Catalunya). Complementàriament, a més a més d’aquesta diferència en la graduació a l’ESO, hi ha també una altra diferència en la continuïtat a la secundària postobligatòria. En l’alumnat estranger hi ha una concentració en els ensenyaments professionals (sobretot cicles formatius de grau mitjà, CFGM) més que no pas en els acadèmics (batxillerat). Un cas a part són els programes de qualificació professional inicial (PQPI), que són el nivell de l’ensenyament català amb un percentatge més elevat d’estrangers, que han passat de representar el 14 % durant el curs 2003-2004 al 32 % el 20092010 (vegeu també Blasco i Casado, 2013).3 Arran d’aquestes dinàmiques, el percentatge d’estrangers als diversos nivells del sistema educatiu català ha anat augmentant a l’última dècada, si bé no ha estat un augment homogeni. La seva presència ha estat més important als ensenyaments obligatoris (14 % a primària, i 17,7 % a l’ESO), més que no pas als ensenyaments postobligatoris. D’entre aquests ensenyaments, destaca la seva presència sobretot a CFGM (15 %), més que no pas a batxillerat (8 %) o cicles formatius de grau superior (CFGS) (9,6 %): aquestes dades són resultat d’un creixement important al llarg de l’última dècada. Podem veure-ho en la taula 1:

Taula 1.  Percentatge d’estrangers als diferents nivells del sistema educatiu. Catalunya, cursos 2000-2001 fins a 2009-2010 20002001

20012002

20022003

20032004

20042005

20052006

20062007

20072008

20082009

20092010

Primària

2,8

4,2

6,4

9,0

10,9

12,8

13,8

14,8

15,1

14,1

ESO

3,2

4,4

5,9

7,9

9,1

11,9

13,5

15,8

17,5

17,7

PQPI

24

26

33

34,8

32,4

Batxillerat

1,2

1,6

2,5

3,4

4,2

5,0

6,0

6,8

7,4

8,1

CFGM

1,4

2,0

3,0

4,3

5,9

7,8

9,8

11,5

12,9

15,4

CFGS

1,2

1,9

2,9

3,7

4,7

5,8

6,8

7,4

7,8

8,6

14

21

Font:  Elaboració pròpia a partir d’Estadística de l’Educació, sèries anuals 2000-2001, 2009-2010, Departament d’Ensenyament, Generalitat de Catalunya.

El percentatge d’alumnat estranger sobre el total del dispositiu permet comparar els itineraris de l’alumnat autòcton i l’alumnat estranger. És a dir, el fet que el percentatge d’alumnat estranger sigui superior a les vies professionals que no pas a les acadèmiques no vol dir, ni de bon tros, que l’alumnat estranger opti majoritàriament pels cicles formatius (i/o PQPI) en detriment de batxillerat, sinó que ho fa de manera comparativament superior a l’alumnat autòcton. Per tal d’analitzar els itineraris segons nacionalitat (sense comparar-les unes amb les altres), es pot calcular la ràtio entre l’alumnat matriculat a batxillerat i CFGM dins de cada nacionalitat. La ràtio es calcula a partir de l’alumnat total matriculat a batxillerat dividit pel total a CFGM: una

3.  Tot i que la distribució d’aquest alumnat estranger varia fortament al llarg del territori. Així, podem observar tres grans situacions: entre el 15 % i el 25 % d’estrangers sota la matrícula total (Baix Llobregat, Catalunya central, Maresme Vallès Oriental, Vallès Occidental); entre el 25 % i el 40 % (Barcelona, consorci i comarques, Tarragona, Terres de l’Ebre), i entre un 40 % i un 55 % (Girona i Lleida durant el curs 2008-2009). Recordem que, a causa de l’absència de dades, no hi ha dades del Garraf ni del Penedès (elaboració pròpia a partir d’Estadística de l’Educació, sèries anuals 2000-2001, 2009-2010, Departament d’Ensenyament, Generalitat de Catalunya i, també, de Coordinació PTT, 2008).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39


Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

29

re­lació igual a 1 indica paritat; una relació superior a 1 indica més alumnat a batxillerat (p. ex., una relació 2 apunta que, per cada 2 estudiants de batxillerat, només n’hi ha 1 de CFGM), i una relació inferior a 1 indica més alumnat a CFGM (p. ex., una relació 0,5 apunta que, per cada 2 estudiants matriculats a CFGM, n’hi ha només 1 a batxillerat):4 Taula 2.  Relació entre alumnat matriculat a batxillerat i a CFGM. Catalunya, cursos 2000-2001 fins a 2009-2010 20002001

20012002

20022003

20032004

20042005

20052006

20062007

20072008

20082009

20092010

Total

3,6

3,2

2,9

2,8

2,6

2,5

2,3

2,2

2,0

1,9

Autòctons

3,6

3,2

2,9

2,8

2,6

2,5

2,4

2,3

2,2

2,1

Estrangers

3,2

2,6

2,4

2,1

1,8

1,6

1,4

1,3

1,2

1,0

UE

5,9

4,7

4,1

4,4

3,6

2,7

2,3

1,9

1,8

1,4

Resta d’Europa

3,3

3,1

3,7

3,5

3,5

2,7

2,0

1,9

1,6

1,5

Magrebins

1,2

1,0

0,9

0,7

0,6

0,6

0,6

0,5

0,5

0,5

Resta de l’Àfrica

1,6

1,0

1,1

0,9

0,8

0,8

0,7

0,5

0,5

0,4

Amèrica del Nord

14,5

8,7

12,0

8,2

5,4

5,9

7,4

6,6

6,9

7,2

Centreamericans i sud-americans

4,0

3,6

3,0

2,6

2,1

1,8

1,6

1,4

1,3

1,1

Àsia i Oceania

8,2

6,5

3,7

3,9

3,2

2,8

2,9

2,4

1,6

1,6

Font:  Elaboració pròpia a partir de dades del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, Servei d’Estadística.

Tal com es mostra a la taula 2, hi ha hagut una reducció global de la ràtio (que passa de 3,6 a 1,9). Això és fruit de la tendència a la baixa en la matrícula de batxillerat (de 101.862 durant el curs 2000-2001 a 85.053 durant el curs 2009-2010; és a dir, un –16 %) i a l’alça en el de CFGM (de 28.141 a 45.597 en el mateix període, un +62 %). En aquest sentit, tal com es desprèn de l’Enquesta de població activa (EPA) de l’INE, la formació professional (GM i GS) està adquirint més importància a Catalunya; p. ex., sobre la població amb estudis postobligatoris, la formació professional representa el 24 % en les cohorts 25-34 i 34-44, però només el 16 % en la 45-64. Aquesta tendència a l’equiparació ocorre en autòctons i en totes les nacionalitats estrangeres: a) comparativament, l’alumnat autòcton es matricula de manera més majoritària a batxillerat (una relació gairebé 2:1), mentre que l’alumnat estranger es matricula de forma similar a batxillerat i a CFGM (relació 1:1); b) hi ha grans diferències segons nacionalitats, en algunes nacionalitats la ràtio afavoreix batxillerat, com europeus, tant de la UE com de la resta d’Europa (1,5 i 1,4); asiàtics i d’Oceania (1,6). Cas a part mereixen els nord-americans (7,2, però amb un nombre molt més baix i menys significatiu que d’altres nacionalitats). Els centreamericans i sud-americans presenten una relació de quasi paritat, però amb més presència a batxillerat (1,1). I, finalment, els africans, tant del Magrib com de la resta de l’Àfrica, tenen més presència a CFGM que a batxillerat (relació 0,5 i 0,4). La suma de diferències en les taxes de graduació i de ràtios batxillerat/CFGM fa que la presència de cada nacionalitat sigui molt heterogènia segons el nivell, tal com mostra la taula 3:

4.  De totes maneres, l’anàlisi de dades estoc és problemàtica metodològicament, fonamentalment per culpa de problemes de repeticions i entrades i sortides del sistema educatiu. Per això és necessari compaginar aquestes dades amb enquestes longitudinals —ETEFIL— o de cohort —p. ex., l’Enquesta de població activa (EPA) de l’INE.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39

associació catalana de sociologia


Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

30

Taula 3.  Percentatge d’alumnat segons la nacionalitat, sobre el total de l’alumnat estranger. Catalunya, cursos 2000-2001 i 2009-2010 Primària

ESO

Batxillerat

CFGM

CFGS

20002001

20092010

20002001

20092010

20002001

20092010

20002001

20092010

20002001

20092010

UE

9,4

13,5

8,2

11,2

20,6

17,6

11,0

13,0

12,0

13,3

Resta d’Europa

5,4

3,9

5,5

4,2

12,0

8,3

11,5

5,7

13,9

6,4

Magrib

44,2

28,8

45,7

23,3

14,2

9,8

37,9

22,2

13,6

10,2

Resta de l’Àfrica

6,1

5,3

2,2

3,6

2,3

1,9

4,4

4,5

4,9

4,8

Amèrica del Nord

0,7

0,3

0,6

0,2

2,3

0,9

0,5

0,1

0,5

0,3

27,7

39,8

30,1

47,1

40,0

54,0

31,3

49,6

51,2

61,3

6,6

8,4

7,7

11,2

8,7

7,4

3,3

4,8

3,8

3,8

Centre/Sud d’Amèrica Àsia i Oceania Estranger

100

100

100

100

100

100

100

100

100

100

Font:  Elaboració pròpia a partir d’Estadística de l’Educació, sèries anuals 2000-2001, 2009-2010, Departament d’Ensenyament, Generalitat de Catalunya.

Per tal de complementar les dades estoc, l’aproximació de flux o longitudinal de l’ETEFIL és extremament útil —si bé infravalora la població estrangera. A partir d’aquesta enquesta, García et al. (2013) classifiquen els itineraris de la manera següent:

Taula 4.  Itineraris escolars de la promoció que finalitza l’ESO durant el curs 2000-2001, seguiment en el període 2001-2005 Abandó ESO sense graduat i sense continuïtat escolar

17,6

Abandó ESO amb intents fallits de reincorporació

2,1 Abandó ESO sense graduació 20,1

Abandó i graduació ESO en curs

0,4

Graduat ESO amb intents fallits

8,7

Graduat ESO terminal

5,2

Batxillerat en curs

5,4

Batxillerat terminal

4,4

Acaben un CFGM via graduat

7,4

CFGM en curs

2

CFGM en curs o acabat via batxillerat

1,8

CFGM via prova accés / PGS

1,4

CFGM i estudis postobligatoris en curs

0,2

CFGS en curs

8

CFGS

1,9

associació catalana de sociologia

34 Acaben obtenint graduat ESO 13,9 Itinerari de batxillerat

Itinerari de CFGM

Itinerari de CFGS

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39

9,8

12,8 32,5

9,9


Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

Universitat en curs

33,1

Abandó universitat

0,4

Itinerari universitari

31

33,5 33,5

Font:  García, Casal, Merino i Sánchez (2013).

Aquesta classificació divideix el conjunt de l’alumnat en tres grans grups, que consten, cadascun, d’un terç de l’alumnat total —aproximadament: 1) un primer terç (34 %) dels i de les joves que acaben l’ESO i abandonen el sistema escolar. La majoria l’abandonen després d’una trajectòria d’escolarització amb dificultats, sovint amb repeticions i sense acreditació. D’altres, però, abandonen també a pesar d’haver obtingut el graduat d’ESO. 2) Un segon terç (32,5 %) que han conti­nuat un ensenyament secundari postobligatori. La majoria ha finalitzat amb èxit els estudis, sigui batxillerat o formació professional (CFGM o CFGS); d’aquests, pocs han continuat als ensenyaments universitaris. I 3) un tercer terç (33,5 %) que accedeix a la universitat i fa un itinerari escolar prolongat —que en el moment de l’enquesta continua en curs.

3.2.  Set trajectòries (aproximació qualitativa/micro) Per tal de complementar aquests itineraris quantitatius, a continuació es mostren set trajectòries, escollides perquè s’adeqüen a les tipologies obtingudes de l’ETEFIL: dues trajectòries il·lustren la tipologia d’abandó —amb graduat o sense— (Jeffers i Jennifer); dues trajectòries il·lustren la tipologia de grau mitjà (Ronald i Carlos); una per a la tipologia de batxillerat (Carola María), i una la de grau superior (Luisa). I, finalment, del terç acadèmic superior, un cas (Thomas). 1.a. Jeffers. Abandó sense recuperació: èxit laboral o fracàs acadèmic? El Jeffers va arribar de l’Equador (on començà a cursar primària) el 2001, amb deu anys: primer la seva mare i, després, ell amb el seu pare. A pesar que tant el pare com la mare han cursat estudis postobligatoris, ambdós s’han trobat en feines poc qualificades: ell transportista (conductor de camió) i ella en cura i serveis (ara neteja pisos particulars). El Jeffers s’autoidentifica com a estudiant aplicat, sense problemes d’assistència. Tot i que des de l’institut li recomanaven continuar estudiant batxillerat, tant ell com la família, però, creien que, en cas de continuar, era millor un CFGM, ja que permetria una inserció laboral més ràpida. Però la inserció es va donar de manera encara més ràpida i directa: en graduar-se de 4t d’ESO va trobar una feina (repartidor de menjar ràpid a domicili, amb jornada completa i salari de 650 € mensuals), i no ha tornat a estudiar. La trajectòria del Jeffers mostra: a) la relació ambivalent entre inserció laboral i continuïtat acadèmica, en què la primera pot representar un fre per a la segona, especialment en contextos d’expansió econòmica i demanda de mà d’obra no qualificada; b) el sentit subjectiu i biogràfic de l’itinerari (en aquest cas, positiu) pot no coincidir amb el sentit institucional o sistèmic —que en aquest cas seria negatiu. 1.b. Jennifer. Continuïtat i recuperació: sense complir les expectatives? La Jennifer va néixer a l’Equador i arribà a l’Hospitalet de Llobregat el 2006, on començà a cursar 4t d’ESO. El procés migratori fou iniciat pel seu pare i, posteriorment, arribaren ella i la seva mare. El pare actualment està aturat i la mare treballa al petit comerç (dependenta a una xarcuteria). La Jennifer ha tingut dificultats acadèmiques (assistència irregular a classe, dificultats amb la llengua catalana) i s’autoidentifica com una mala estudiant. Va repetir dues vegades al llarg de l’ESO,

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39

associació catalana de sociologia


32

Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

però finalment es va graduar. Davant les dificultats per a seguir la via acadèmica, l’institut li recomanà fer un CFGM, cosa que tant ella com la família creien també que era la millor opció. Així que es matriculà a un GM d’Imatge personal. Però, de totes maneres, el seu rendiment acadèmic al CFGM ha estat irregular: assistència baixa, repetició del primer curs. Es considera desmotivada. Com a resultat, les relacions familiars, especialment amb la mare, es van veure especialment perjudicades. A pesar que el seu grup d’iguals presenta una alta orientació laboral (majoritàriament ja amb ocupacions), ella —malgrat intentar-ho— ha estat incapaç d’aconseguir inserir-se laboralment (a excepció de feines temporals en el sector de serveis: cambrera de caps de setmana, segons temporada). La suma de problemes acadèmics i laborals de la Jennifer, i també de familiars (empitjorament de les relacions familiars, problemes econòmics derivats de la manca de feina del pare), fan que el procés migratori s’hagi de reconfigurar novament. Això planteja dues alternatives: un final definitiu, en què tota la família retorna a l’Equador; o bé una solució intermèdia, en què només hi tornaria el pare —i tant la Jennifer com la mare es quedarien. En la trajectòria de la Jennifer destaquen: a) l’estratègia migratòria familiar diposita bona part de les altes expectatives de mobilitat social ascendent en els fills/es, a través fonamentalment de l’escola; b) les altes expectatives familiars i la trajectòria escolar dels fills/es (en termes de resultats, però també de desafecció escolar) poden ser divergents, cosa que pot redundar en tensions intrafamiliars; c) la crisi econòmica ha implicat la reconfiguració i el replantejament dels projectes migratoris; d) hi ha un estatus diferenciat i jeràrquic de les vies (acadèmiques > professionals), tant per part familiar com del professorat. 2.a. Ronald. Recuperació acadèmica: passivitat però persistència El Ronald, nascut a l’Equador, arribà a Cornellà de Llobregat el 2004, amb dotze anys, i ingressà a 2n d’ESO. Actualment viu amb la mare, la germana i el padrastre (autòcton). El seu padrastre està actualment aturat, i la seva mare ha combinat feines precàries al sector de serveis (neteja a domicilis, hostaleria). L’arribada a Cornellà li va fer «un poco de miedo, porque no sabes lo que hay». La incorporació escolar es va caracteritzar per relatives dificultats de caràcter lingüístic (vehiculades a través de l’aula d’acollida, de la qual «pude salir rápido») i, alhora, de la repetició del curs acadèmic que explica com a resultat de motius de calendari —arribà al març. El Ronald considera injusta aquesta decisió, ja que li ha significat perdre un curs escolar. El curs següent, amb el trasllat familiar a l’Hospitalet, la nova readaptació a un nou centre escolar també afirma que li generà frustració, desorientació i interrupcions en la integració escolar. Durant la secundària, el Ronald ha viscut conflictes interètnics (entre alumnat de nacionalitat sud-americana, marroquina i d’ètnia gitana) i, també, de bandes juvenils latins (Black Panthers i Latin Kings). A més a més d’aquesta inestabilitat extraescolar i violència percebuda, el final de l’ESO va ser acadèmicament inestable: mals resultats acadèmics (cinc assignatures suspeses inicialment), però que no li impediren obtenir el graduat escolar —si bé amb la forta orientació de matricular-se a formació professional (FP) i no pas a batxillerat. Després d’un any de tràmit en què combinà formació ocupacional amb una primera inserció laboral (mitja jornada, sector de serveis, cura a la gent gran), es matriculà a CFGM (Gestió Administrativa), i, en el futur espera continuar amb CFGM (Auxiliar d’Infermeria) o bé CFGS (família de Fabricació Mecànica). La trajectòria del Ronald apunta: a) dificultats acadèmiques fruit del procés migratori, particularment de caràcter lingüístic (l’aula d’acollida representa, en aquest cas, una opció pal·liativa insuficient); b) experiència escolar poc satisfactòria (disengagement) i, alhora, amb poc coneixement del camp escolar (cosa que comporta desorientació); c) problemes acadèmics vinculats a violència interètnica i/o de bandes juvenils, i discriminació de caràcter ètnic, i d) existència d’un graduat d’ESO amb l’obligació (i promesa recíproca) d’assistir a GM, o «doble graduat».

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39


Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

33

2.b. Carlos. Itinerari professional llarg: persistint en l’intent El Carlos va arribar el 2003 a l’Hospitalet de Llobregat, provinent de Bolívia, junt amb la seva mare i els seus germans, mentre el seu pare es quedava en origen. Familiarment, aquest procés migratori ha anat acompanyat de canvis. Al llarg del primer any, van instal·lar-se tots a casa del seu avi, a la Torrassa; al llarg d’aquell any, la mare va conèixer el seu padrastre, equatorià; posteriorment van anar a viure a un pis proper, també a la Torrassa. Després d’un altre any, però, es van traslladar al barri barceloní de Sants. La seva mare es dedica a serveis i neteja de llars, mentre que el pare treballa en manteniment (lampista, reparacions d’electricitat i aigua). Segons la seva narració, l’arribada al sistema educatiu català, amb dotze anys, li va generar problemes tant lingüístics (dificultats amb el català) com relacionals; p. ex., sensació de manca de llibertat per comparació al sistema educatiu d’origen; sensació d’estar en una «etapa de rebeldía […] del pavo». Considera el sistema educatiu català massa estricte, en què l’alumnat manté una relació pitjor amb el professorat, però superior en termes materials i d’infraestructura. Tot i repetir fins a tres vegades 4t d’ESO, la seva perspectiva era la continuïtat postobligatòria, vinculada a les expectatives familiars; «yo lo tenía claro, porque mi mamá me había traído aquí, […] lo mínimo que se merece es que yo salga con unos buenos estudios. Y por eso volvía, y repetía tres veces». La continuïtat acadèmica fou professionalitzadora, i en això hi havia consens entre l’orientació de l’institut i les preferències familiars (que afavoria estudis de caràcter aplicat, i evitar —segons ell— les «vel·leïtats artístiques»). Actualment cursa CFGM d’Electricitat i Electrònica; aquests estudis es vinculen amb la incipient inserció laboral familiar: des de 2008 (ajuda el seu padrastre en les petites reparacions), tot i que de manera parcial i segons temporada. El suport familiar (padrastre i tiets) pot donar-li suport en la seva inserció, i el seu objectiu és establir-se com a autònom. La trajectòria del Carlos inclou elements com: a) dificultats inicials en l’escolarització, resultat principalment de les diferències entre l’escola d’origen i la de destinació (p. ex., diferències lin­ güístiques, de relació alumnat-professorat, d’autonomia de l’alumnat); b) el procés migratori ha significat canvis importants en l’estructura familiar; però, alhora, la família ha estat clau tant en les transicions escolars com en les laborals: c) les altes expectatives familiars —especialment maternes— han estat fonamentats en el fet que les dificultats no desemboquessin en abandó escolar, ans al contrari, sinó en continuïtat acadèmica postobligatòria, i d) la continuïtat en formació professional —GM d’Electricitat i Electrònica— és narrada tant en termes d’identitat expressiva com instrumental (en què el valor del títol està positivament vinculat a les possibilitats d’inserció laboral futura que reben el suport familiar). 2.c. Carola María. Batxillerat lent: desorientació? La Carola María arribà a l’Hospitalet el 2003, provinent de l’Equador, amb dotze anys, i es matriculà a 1r d’ESO. Narra el procés migratori com a traumàtic: primer arribà el seu pare; un any i mig després la seva mare; i, finalment, al cap d’un altre any i mig, arribà la Carola María; això implicà canvis en les relacions intrafamiliars: «me alejé de mi padre […] yo con mi padre, allí en Ecuador […] éramos de arriba a abajo, y ahora los dos casi no nos podemos ni ver. […] En cambio, con mi madre, estoy más cerca. O sea, allá era distinto, allá era más con mi padre, y aquí es más con mi madre». El pare treballa en manteniment (reparacions de fusteria i alumini), i la mare en serveis i cura (treballadora en una residència de gent gran). Les dificultats escolars no es vinculen tant amb qüestions de nivell acadèmic ni lingüístic, sinó, fonamentalment, relacionals i de discriminació (tot i que més relacionades amb «novatadas» que no pas amb qüestions etnicoracials). Destaca negativament del sistema educatiu català la relació alumnat-professorat, que considera excessivament laxa o —fins i tot— basada en la falta de respecte; considera que a l’Equador hi ha «más respeto que lo que uno tiene aquí. Porque allí […] faltarle el respeto a un profe no puedes […] a mí no me gusta mucho eso».

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39

associació catalana de sociologia


34

Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

La seva trajectòria acadèmica a l’ESO va ser positiva, s’autoidentifica com una bona estudiant (però no «empollona»). A diferents nivells (familiar, escolar, personal) la continuïtat postobligatòria es percebia com a plausible i positiva; però —i en contra de l’orientació explícita del tutor d’institut— no es matriculà a batxillerat, sinó en una formació no reglada (hostessa de vol, amb dues amigues), privada i d’alt cost econòmic, i credencial no homologat. Narra aquesta elecció com fruit del desconeixement de les vies i del camp escolar català. Posteriorment, es matriculà a batxillerat; en el futur, dubta entre la continuïtat entre CFGS o universitat. El procés migratori està en procés de redefinició: pare i mare volen gaudir de la jubilació a l’Equador. Ella preveu un conflicte potencial: «yo ahí sé que tendré problemas con él porque yo no me quiero ir todavía. Entonces […] Yo me quiero quedar aquí, conseguir un trabajo, y cuando consiga dinero, luego ya sí volver a mi país […] pero ya no para quedarme, sino de visita». La trajectòria de la Carola María inclou: a) un itinerari d’èxit acadèmic, superant dificultats afegides del procés migratori, tant personals (canvis intrafamiliars percebuts negativament, dol migratori o síndrome d’Ulisses) o relatius a les diferències entre sistema educatiu en origen i destinació (p. ex., relació alumnat-professorat); b) l’elecció dels ensenyaments postobligatoris es dóna amb una informació incompleta sobre les regles de joc del camp escolar català (p. ex., desconeixement del valor de les vies); això ha dificultat i allargat la transició escolar, però no ha desembocat en abandó escolar; addicionalment, la pressió del grup d’iguals també ha condicionat aquesta elecció; c) l’estratègia migratòria familiar conté elements potencialment contradictoris: el final de la vida laboral paterna i materna reforça el projecte de retorn, mentre que la continuïtat acadèmica de la Carola María reforça l’establiment definitiu a destinació. 2.d. Luisa. Grau superior a pesar del paternalisme del paradigma del dèficit La Luisa arribà a l’Hospitalet de Llobregat el 2007, provinent del Perú, amb quinze anys, a 3r d’ESO. Tant el pare com la mare havien arribat anteriorment a Catalunya: ell treballa a la construcció i ella en el sector comercial (xarcutera en un supermercat). La incorporació de la Luisa es va fer a través de l’aula d’acollida, que narra com una experiència decebedora. En primer lloc, no va arribar a dominar la llengua catalana com hauria desitjat. Critica l’estructura, que barrejava perfils amb necessitats lingüístiques diametralment oposades (i assenyala la nacionalitat marroquina). També considera que parteix d’un coneixement acadèmic excessivament baix: «yo me desubiqué un poco. Porque, por ejemplo, aquí, yo que sé, cuando tú llegas, piensan que no sabes. Y entonces te ponen a hacer sumas y restas. […] yo por ejemplo allá [en Perú] […] había hecho los logaritmos. […] te tratan así como si no sabes [nada]». De la seva trajectòria a l’ESO destaca negativament aspectes relacionals i, positivament, organitzatius i pedagògics. Critica la relació alumnat-professorat, que considera poc respectuosa (el professorat s’ho pren tot a «cachondeo»). Valora positivament que l’institut practiqui l’agrupació per nivells; ella fou assignada al grup de nivell acadèmic alt. Es graduà d’ESO amb relativa facilitat; les preferències personals i familiars, i també l’orientació del tutor, assenyalaven batxillerat; i així es matriculà al batxillerat humanístic. En el futur dubta entre la universitat o CFGS d’Arts Plàstiques i Disseny. La seva prioritat és la continuïtat acadèmica als ensenyaments superiors, i no preveu la inserció laboral. En la trajectòria de la Luisa hi destaquen: a) un procés migratori tardà (quinze anys, arribada a segon cicle d’ESO), que inclou dificultats amb l’aula d’acollida (didàctica de la llengua catalana, nivell baix —atribuïts a paternalisme i paradigma del dèficit—); b) això no exclou, però, la incorporació en el grup de nivell acadèmicament superior, la graduació escolar i la continuïtat a batxillerat; c) la seva preferència passa per accedir a nivell educatiu terciari/superior; de totes maneres, la superioritat de les vies acadèmiques per sobre de les professionals només té lloc a determinats nivells (batxillerat > CFGM) però no en d’altres (universitat, CFGS).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39


Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

35

3. Thomas: la via noble. Universitat com a arma compensatòria El Thomas va néixer a l’Equador, arribà a l’Hospitalet de Llobregat amb tretze anys, i es matriculà a 2n d’ESO. Anteriorment, hi havia arribat el seu pare; cinc anys després, hi arribaven el Thomas, la seva mare i els seus germans. La trajectòria acadèmica es caracteritzava per les dificultats relacionals, més que no pas acadèmiques (amb l’excepció de petites dificultats amb la llengua catalana), en contra de les seves expectatives inicials: «Yo me imaginaba que el colegio iba a ser súper difícil y tal. […] me lo imaginaba más como un colegio de éstos que ves en la tele, ¿no? Qué [los alumnos] son muy listos y van súper con traje, ahí todos, así. Pero no, llegué aquí y me encontré con un personal que va ahí vestido muy raro, que no estudian, que les gritan a los profesores». Destaca negativament la relació alumnatprofessorat, i en responsabilitza aquest últim. Admet que les seves expectatives i percepcions poden estar esbiaixades pel seu origen acadèmic, ja que a l’Equador assistia a un col·legi privat estricte. Tant les pressions familiars (pare, mare, germà), com el tutor d’institut, l’orientaren vers batxillerat, per dues raons. D’una banda, perquè consideraven que els CFGM representaven un nivell acadèmic més baix; i, de l’altra, l’accés a la universitat (el somni del Thomas). El Thomas narra l’existència d’una discriminació per raó d’origen, propera al racisme subtil —més que no pas obert o explícit. La superació d’aquesta discriminació no passa per una oposició frontal i col·lectiva (de caràcter ideològic o polític), sinó —des d’una estratègia individual— en la compensació acadèmica: «Yo tengo la idea que si soy algo, si soy bueno en algo y lo puedo demostrar, ésa es mi arma […] Si no lo soy [bueno en algo], y me discriminan, yo lo tomaré como que es culpa mía, porque yo no soy bueno en eso, y él es mejor». Aquesta «arma» és el títol acadèmic, especialment els universitaris. En absència de títol, però, haurà de «trabajar por ejemplo de peón, o de reponedor, y donde sé que mi jefe, que es español, me va a discriminar. Pero yo sé que no tengo nada, que yo he entrado ahí porque no he estudiado nada […]. Y yo no me lo tengo que tomar, no a bien, pero tampoco a mal, tengo que estar neutral. No puedo alzarme para decirle que no me discrimine, porque yo sé que es mi culpa: no haber estudiado, no haber hecho algo bien, para poder ser mejor que él, que mes está discriminando». De manera congruent a aquesta estratègia, el Thomas actualment s’està «armant» a través de l’estudi d’un grau universitari —enginyeria industrial. D’altres dels seus companys (tant espanyols com sud-americans) han optat també per aquesta elecció, i fins i tot coincideixen a la mateixa universitat. En la trajectòria del Thomas s’hi observa: a) una transició escolar caracteritzada per l’èxit acadèmic; en part, això ho vincula a elements relatius al sistema educatiu en origen (particularment, de l’escolarització en una institució privada, amb un alumnat de classe social alta); b) les preferències en la continuïtat postobligatòria passen per batxillerat, considerada com la via acadèmica, privilegiada i natural per a accedir a la universitat, i c) aquestes preferències són coincidents amb les del grup d’iguals —compost per alumnat tant autòcton com immigrat d’origen sud-americà.

4. Conclusions Aquest article exposa l’anàlisi de transicions escolars, particularment de joves immigrants d’ascendència sud-americana, en especial en acabar l’etapa secundària obligatòria. Per a fer-ho, s’ha utilitzat una estratègia metodològica mixta, combinant una aproximació macroquantitativa que exposa tipologies d’itineraris (a partir de les dades del Departament d’Ensenyament i de l’anàlisi de l’ETEFIL) i, alhora, una aproximació micro (a partir d’un treball de camp qualitatiu) que il·lustra aquelles tipologies a través de trajectòries particulars, amb els seus mecanismes explicatius de caràcter longitudinal i biogràfic. D’una banda, l’anàlisi quantitativa ha permès identificar quines són les característiques fonamentals dels itineraris de l’alumnat, tant autòcton com estranger, en termes de graduació en els ensenyaments obligatoris com de preferències en els ensenyaments postobligatoris (a través de les

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39

associació catalana de sociologia


36

Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

diferents presències en GM i batxillerat). Alhora, s’han establert els itineraris estadísticament més rellevants: no continuïtat al sistema educatiu (amb graduació en ESO o sense); continuïtat en la secundària superior (batxillerat i GM); i continuació a estudis superiors —particularment universitaris— (García et al., 2013). D’una altra banda, les trajectòries han permès identificar una sèrie de mecanismes rellevants en termes de condicionar les transicions escolars (Termes, 2013), com ara: El procés migratori condiciona fortament les transicions escolars i laborals de l’alumnat nouvingut. D’una banda, aquests processos poden generar vulnerabilitat en fills/es —especialment quan migra la mare— (Suárez-Orozco, 2001), fet que pot tenir com a conseqüència l’emergència del dol migratori (Carbonell, 2006) o la síndrome d’Ulisses (Achotegui, 2002). Alhora, el procés migratori pot generar expectatives intergeneracionals de mobilitat social ascendent (atribuïdes als fills/es), en què l’escola i les credencials es consideren «ascensor social» per antonomàsia (García Borrego, 2011; Feixa, 2008). De totes maneres, la crisi econòmica ha truncat el plantejament d’aquestes estratègies (Aja et al., 2011), p. ex., amb relació a la qüestió del retorn o l’establiment definitiu en destinació, cosa que pot implicar tensions intergeneracionalment (entre estratègies paternes i filials). Alhora, el procés migratori implica diferències comparatives entre els sistemes educatius en origen i destinació, p. ex,. en termes lingüístics (també en l’alumnat sud-americà, vegeu TrenchsParera et al., 2014), pedagògics i didàctics, curriculars i de contingut, o la relació alumnat-professorat —entre d’altres. Amb relació a aquest últim punt, l’aula d’acollida és un dispositiu fonamental. Si bé hi ha formes molt diferents d’aquesta aula (Siqués, 2008), alguns elements que cal tenir en compte són la seva estructura (per edats, nacionalitats), estratègies lingüístiques (relacionades amb el temps d’estada i família lingüística de l’alumnat nouvingut), forma d’entrada i sortida, o expectatives envers l’alumnat (p. ex., paternalisme, paradigma del dèficit). En aquest sentit, són especialment importants —alhora que sovint poc visibles— les expectatives del professorat, si bé molt diferenciades segons nacionalitats (Nusche, 2006; Rodríguez Izquierdo, 2010; Ballestín, 2008; Termes, 2015). Alhora, tot i que es tracta d’una estratègia organitzativa escolar que afecta el conjunt de l’alumnat, les agrupacions per nivells poden tendir a tenir un caràcter particularment etnificat —i sobrerepresentar l’alumnat immigrat— (Carrasco, 2006). Un altre element relacionat amb el procés migratori és el poc coneixement del camp escolar català (valor de les vies i credencials, homologacions, etc.), fet que genera desorientació entre l’alumnat nouvingut. Ocasionalment, les trajectòries han mostrat la importància qualitativa —però no quantitativa— de problemes vinculats a violència interètnica o de bandes juvenils (per a una lectura crítica i desestigmatitzadora del fenomen, vegeu Feixa, 2008). Ara bé, les vivències i experiències, percepcions i significacions, atribuïdes tant a la violència interètnica com a la discriminació ètnica (o racisme) són fortament desiguals; i, alhora, també ho són les estratègies que s’activen, d’entre les quals destaquen les de replegament i compensació (Fernández Enguita, 1991; Carrasco, 2006). Paral·lelament, els itineraris de l’alumnat immigrat es veuen condicionats per factors que també són comuns en l’alumnat autòcton de classes similars; p. ex., experiències escolars poc satisfactòries —disengagement—, o la relació amb el grup d’iguals (com les pressions pro/antiacadèmiques, o la influència en les orientacions, etc.). O, també, l’ambivalència —i conflicte potencial— entre la inserció laboral i la continuïtat acadèmica, especialment en temps de precrisi econòmica (Merino, 2013). Igualment, l’orientació escolar —de l’alumnat autòcton i no autòcton— segueix unes pautes que es caracteritzen per l’existència del doble graduat escolar i del títol «condicionat» en determinats casos (Merino i García, 2007). Aquestes pautes obeeixen a importants diferències de prestigi entre batxillerat i formació professional, tant per part de l’alumnat com del professorat. De totes maneres, a pesar de la persistència de la retòrica sobre el reduït pes de la formació professional, en l’última dècada n’ha augmentat significativament la matriculació; de tal manera que a Catalunya el pes de l’FP és similar al dels països del seu entorn. Addicionalment, la presència de l’alumnat en les diferents vies (batxillerat, CFGM, CFGS, PQPI) està condicionada fortament per factors vinculats a nacionalitats i processos migratoris. Seguint l’esquema de Boudon (1983), s’han identificat

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39


Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

37

tant efectes primaris (p. ex., taxes de graduació a l’ESO) com secundaris (p. ex., diferències en l’estructura de preferències —academicistes i professionalitzadores—). Com a corol·lari, i en un pla més metodològic, l’èmfasi en el caràcter longitudinal ha permès focalitzar el caràcter subjectiu de les transicions acadèmiques i laborals (vivències i experiències; significats i percepcions atribuïdes; preferències, eleccions i estratègies; etc.) i, així, evitar centrar-se exclusivament en una perspectiva institucional-sistèmica (García, Merino i Quesada, 2006). P. ex., el cas del Jeffers permet copsar les diferències en el sentit subjectiu (exitós, positiu) i institucional (fracàs) de les transicions escolars.5 Igualment, aquesta perspectiva longitudinal ha estat clau per a concebre de manera més complexa l’abandó escolar, i també les entrades i sortides del sistema educatiu formal —tal com mostra el cas del Ronald. Així ho mostra també l’anàlisi de l’ETEFIL, en què la sortida del sistema educatiu no implica sempre l’abandó definitiu dels estudis (García et al., 2013), i en què destacava el rol fonamental dels PQPI com a dispositiu de segona oportunitat (vegeu, p. ex., Martínez-Novillo, 2015; Blasco i Casado, 2013; Termes, 2013). Alhora, el caràcter longitudinal també permet copsar les afectacions mútues entre diferents mecanismes explicatius al llarg del temps (Merino i García, 2007), p. ex.: entre èxit acadèmic i expectatives de continuïtat escolar (Merino, 2002); entre l’orientació acadèmica i la composició del grup d’iguals (Portes, 2010); o entre les relacions interètniques i l’autoidentificació ètnica (Fordham, 1996); etc. També, com a corol·lari, en les trajectòries els mecanismes han aparegut de manera irregular i no mecànica. Ans al contrari, la seva presència ha estat de manera combinada (a través de sumatoris i neutralitzacions; Bonal, 2003) i no mecanicista/determinista: ni en la seva intensitat (alguns cops clau, d’altres a penes perceptibles) ni en el seu sentit (poden incidir de manera contraposada en els itineraris). Justament, l’aportació de trajectòries individuals és un recurs metodològic que permet copsar la relació entre mecanismes (sumatoris/neutralitzacions) i també la varietat en termes d’intensitat i sentit dels mecanismes.6

5. Bibliografia Abajo, José E.; Carrasco, Sílvia (2006). Experiencias y trayectorias de éxito escolar de gitanas y gitanos de España. Madrid: CIDE (Centro de Investigación y Documentación Educativa): Instituto de la Mujer. (Mujeres en la Educación) Achotegui, Joseba (2002). La depresión en los inmigrantes: una perspectiva transcultural. Barcelona: Mayo. Aja, Eliseo [et al.] (coord.) (2011). Inmigración y crisis económica: Impactos actuales y perspectivas de futuro. Barcelona: CIDOB (Centre d’Informació i Documentació Internacional a Barcelona). Alegre, Miguel Ángel; Bonal, Xavier (2003). Apropiacions escolars: Usos i sentits de l’educació obligatòria en l’adolescència. Barcelona: Octaedro: F. J. Bofill. Alonso, Luis Enrique (1994). «Sujeto y discurso: el lugar de la entrevista abierta en las práctias de la sociología cualitativa». A: Delgado, José Manuel; Gutiérrez, Juan (coord.). Métodos y técnicas cualitativas de investigación en ciencias sociales. Madrid: Síntesis, p. 225-240. Ballestín, Beatriz (2008). Immigració i identitats a l’escola primària: Experiències i dinàmiques de vinculació i desvinculació escolar al Maresme. Tesi doctoral dirigida per S. Carrasco. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

5.  En aquest sentit, la distinció entre èxit acadèmic i èxit escolar (Bonal, 2003) és especialment útil per a distingir el sentit subjectiu i l’institucional de la trajectòria escolar. 6.  P. ex., el paper de la família i les expectatives familiars és especialment important en dos casos, però, mentre que en un cas és sinònim de persistència (Carlos), en d’altres afavoreix l’allunyament de la institució escolar (Jennifer). El mecanisme de compensació ha estat l’estratègia utilitzada en el cas del Thomas, però no en la resta. La pressió del grup d’iguals pot conduir a conductes més acadèmiques (Luisa, Carola María i el mateix Thomas), però també a antiacadèmiques (el cas del Ronald, amb la seva participació en grups latinos). I, també, és molt evident en la discriminació: en la seva percepció, la seva afectació, i els agents que la provoquen (alumnat, professorat). En aquest sentit, els mecanismes tenen un caràcter relativament indeterminat o no mecanicista.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39

associació catalana de sociologia


38

Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

Berger, Peter; Luckmann, Thomas (1988 [1967]). La construcció social de la realitat. Barcelona: Herder. Blasco, Jaume; Casado, David (coord.) (2013). Avaluació dels programes de qualificació professional inicial. Barcelona: Ivàlua - Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques. Boudon, Raymond (1983). La desigualdad de oportunidades. Barcelona: Laia. Carbonell, Francesc (2006). L’acollida: Acompanyament d’alumnat nouvingut. Barcelona: Eumo. Casal, Joaquim (2011). «Pasado y futuro del estudio sobre la transición de los jóvenes». Papers: Revista de Sociologia, núm. 96 (4), p. 1139-1162. Casal, Joaquim; García, Maribel; Merino, Rafael; Miguel Quesada, Francesc Josep (2006). «Aportaciones teóricas y metodológicas a la sociología de la juventud desde la perspectiva de la transición». Papers: Revista de Sociologia, núm. 79, p. 21-48. — (2007). «Itinerarios y trayectorias. Una perspectiva de la transición de la escuela al trabajo». Revista de Ciencias Sociales, núm. 22. Coordinació PTT - Servei de Programes de Transició (2008). Resum de dades principals i valoració. Barcelona: Departament d’Educació i Universitats. Departament d’Ensenyament (2011). Estadística de l’educació. Sèries anuals de règim general. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Ensenyament. Feixa, Carles (2008). De jóvenes, bandas y tribus. Barcelona: Ariel. Fernández Enguita, Mariano (1991). La escuela a examen. Madrid: Eudema. Ferrer, Ferran (ed.); Castejón, Alba; Castel, José Luis; Zancajo, Adrià (2011). PISA 2009: avaluació de les desigualtats educatives a Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. Fordham, Signithia (1996). Blacked out: Dilemmas of race, identity and success at capital high. Chicago: University of Chicago Press. García, Maribel; Casal, Joaquim; Merino, Rafael; Sánchez, Albert (2013). «Itinerarios de abandono escolar y transiciones tras la enseñanza secundaria obligatoria». Revista de Educación, núm. 361. García, Maribel; Merino, Rafael; Casal, Joaquim (2006). «Transiciones de la escuela al trabajo tras la finalización de la enseñanza secundaria obligatoria». Sociología del Trabajo, núm. 56. García Borrego, Iñaki (2011). «La difícil reproducción de las familias inmigrantes. ¿Hacia la formación de un proletariado étnico?». Papers: Revista de Sociologia, vol. 96 (1), p. 55-76. Instituto Nacional de Estadística (INE) (2005). Encuesta de transición educativo-formativa e inserción laboral (ETEFIL). Madrid: INE. Martín Criado, Enrique (2010). La escuela sin funciones: Crítica de la sociología de la educación crítica. Barcelona: Bellaterra. Martínez-Novillo, Javier Rujas (2015). «La Educación Secundaria para Adultos y la FP de Grado Medio: ¿Una segunda oportunidad en tiempos de crisis?». RASE: Revista de la Asociación de Sociología de la Educación, núm. 8 (1). Merino, Rafael (2002). De la contrareforma de la formació professional de la LGE a la contrareforma de la LOGSE. Tesi doctoral dirigida per Jordi Planas. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. — (2005). «Apuntes de historia de la Formación Profesional reglada en España. Algunas reflexiones para la situación actual». Témpora, vol. 8, p. 211-236. — (2013). «Las sucesivas reformas de la formación profesional en España o la paradoja entre integración y segregación escolar». Archivos Analíticos de Políticas Educativas, vol. 21 (66), p. 1-18. Merino, Rafael; García, Maribel (2007). Itineraris de formació i inserció laboral dels joves a Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. Merino, Rafael; Llosada, Joan (2007). «¿Puede una reforma hacer que más jóvenes escojan formación profesional? Flujos e itinerarios de formación profesional de los jóvenes españoles». Témpora: Revista de Historia y Sociología de la Educación, vol. 10, p. 215-244. Miguel Quesada, Francesc Josep (2002). Hacia un modelo metodológico interpretativo de las prácticas de consumo. Tesi doctoral dirigida per Carlos Lozares. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Sociologia. Nusche, Deborah (2006). «Where immigrant students succeed – a comparative review of performance and engagement in PISA 2003». OCDE working papers [en línia]. Portes, Alejandro (coord.) (2010). «Moving ahead in Madrid: Aspirations and expectations in the Spanish second generation». International Migration Review, núm. 44 (4), p. 767-801. Rodríguez Izquierdo, Rosa María (2010). «Éxito académico de los estudiantes inmigrantes. Factores de riesgo y de protección». Educación XX1 [Madrid: Universidad Nacional de Educación a Distancia], núm. 13 (1), p. 101-123.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39


Itineraris escolars de joves immigrants d’ascendència sud-americana Andreu Termes López

39

Siqués, Carina (2008). Les aules d’acollida d’educació primària a Catalunya: descripció i avaluació dels resultats. Tesi doctoral. Girona: Universitat de Girona. Suárez-Orozco, Carola; Suárez-Orozco, Marcelo (2001). Children of inmgiration. Cambridge: Harvard University Press. Termes, Andreu (2012). «La recuperación académica en la FP: alcance y potencialidades, riesgos y límites». RASE: Revista de la Asociación de Sociología de la Educación, núm. 5 (1), p. 58-74. — (2013). La incorporació de l’ètnia en l’anàlisi de les trajectòries escolars i laborals: Itineraris de joves sudamericans a l’Hospitalet de Llobregat. Tesi doctoral dirigida per Rafael Merino. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Sociologia. — (2015). «Galatea and Pygmalion glances: Perception and strategies of the ‘other’ in front of (pre)judices». Race Ethnicity and Education, p. 132-145. ISSN 1361-3324. Trenchs-Parera, Mireia [et al.] (2014). «La normalització del cosmopolitisme lingüístic entre els joves del segle xxi? Una exploració de les ideologies lingüístiques a Catalunya». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24, p. 281-301.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 25-39

associació catalana de sociologia


Articles

L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Abstention in trade union elections in Catalonia Joaquim Juan Albalate Departament de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions. Universitat de Barcelona Correspondència: Joaquim Juan Albalate. Departament de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions. Facultat d’Economia i Empresa. Universitat de Barcelona. Av. Diagonal, 696. 08034 Barcelona. Tel.: 934 020 928. A/e: jjuana432@gmail.com. Data de recepció de l’article: gener 2014 Data d’acceptació de l’article: desembre 2014

Resum L’abstenció en les eleccions sindicals ha tendit a ser vista per alguns sociòlegs del treball com una temàtica «menys important» que el fet de participar-hi. Probablement, perquè aquesta abstenció no ha estat percebuda com un «problema», ja que ha sigut relativament petita, en comparació de la d’índole política, a més que no ha crescut substancialment des que es van iniciar aquestes eleccions en la dècada dels vuitanta. La primera anàlisi de les dades de l’abstenció en les eleccions sindicals en les empreses catalanes entre els períodes 2003-2006 i 2007-2010 permet comprovar que els percentatges d’abstenció global han tendit lleugerament a l’alça entre les empreses de dimensió més petita i més gran (6-10, 11-49 i 250 treballadors o més), mentre que en les de grandària mitjana (50-249 treballadors), s’ha registrat un descens important d’aquesta abstenció. Paraules clau: sectors d’activitat, participació electoral, grandària de les empreses, sindicats, anàlisi comparativa.

Abstract Abstention in trade union elections has tended to be seen by some work sociologists as a “less important” subject than election participation. This is probably because this abstention has not been a “problem”, since it has been relatively low compared with the abstention in political elections and it has not grown substantially since union elections began in the 1980s. The first analysis of data on abstention in union elections in Catalan companies in the periods 2003-2006 and 2007-2010 allows it to be verified that abstention rates have tended to rise slightly among the smaller and the largest companies (6-10/11-49 and 250 or more workers, respectively), while in the medium companies (50-249 employees) there has been a significant decline in abstention. Keywords: activity sectors, electoral participation, enterprise size, trade unions, compa­rative analysis.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70 DOI: 10.2436/20.3005.01.74 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS


42

L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

1. Introducció Actualment i, des que se celebren eleccions sindicals a Espanya, un percentatge important de treballadors queden, sistemàticament, fora de les millores acordades en els diversos convenis i acords que es pacten en els diversos àmbits sectorials i territorials de la negociació col·lectiva. I això perquè nombrosos empresaris, en particular de petites i mitjanes empreses, no estan afiliats a les patronals que negocien aquests acords o, anàlogament, encara que en menor mesura, perquè els treballadors no tenen sindicats que els representin legalment o, encara que els tinguin, tampoc no s’adhereixen a aquests acords. L’absència sistemàtica de participació electoral dels treballadors d’aquest tipus d’empreses —excloent els que, per llei, no poden fer-ho perquè l’empresa no supera el límit de cinc treballadors— posa en dubte la legitimitat dels sindicats quan actuen com a representants legals dels interessos de tots els treballadors. A més, la inexistència d’òrgans de representació sindical no només implica seqüeles per als treballadors, sinó que també afecta els empresaris quan es veuen privats dels beneficis que proporciona el desenvolupament de tots els instruments de gestió empresarial per als quals convé i, de vegades s’exigeix, la consulta o el pacte amb els representants dels treballadors. La literatura específica que existeix sobre l’absència de participació dels treballadors en les eleccions sindicals és, en comparació de la que aborda la participació política, molt més escassa. Així, davant aquesta limitació, una manera de comprendre aquesta realitat ha consistit a aproximar-se a la que, amb més profusió, existeix en l’àmbit polític (Radcliff i Davis, 2000), a pesar que és evident que, si bé hi ha concomitàncies entre ambdós tipus d’eleccions, no coincideixen ni en la manera de fer-les, ni en l’objectiu que es persegueix. Més concretament en l’àmbit del treball, són nombrosos els estudis que la sociologia del treball i de les relacions laborals ha fet sobre l’afiliació sindical dels treballadors (Baglioni i Santi, 1983; Galenson i Smith, 1985; Thompson i Hunter, 1985; Tezanos, 1988; Waddington i Hoffman, 2000; Beneyto, 2004; Martín i Köhler, 2005), encara que, en menor mesura, amb la participació dels treballadors en les eleccions sindicals (Blanco i Otaegui, 1990; Álvarez del Cuvillo, 2002; Miguélez, 1999; Alós et al., 2012), etc. No obstant això, no ha succeït el mateix amb l’estudi específic de l’abstenció dels treballadors en les eleccions sindicals. L’abstenció electoral és fruit de dues situacions. La primera té a veure amb aquelles empreses que, podent celebrar eleccions sindicals, perquè hi existeix la representació legal necessària dels treballadors, no es duen a terme perquè aquesta representació s’inhibeix en la seva facultat per a convocar-les. La segona fa referència a aquelles empreses en què no existeix aquesta representació i, per tant, davant la convocatòria d’unes eleccions sindicals, aquestes empreses computen, igual que les primeres, com a abstencionistes en el registre de la Direcció General de Relacions Laborals de Catalunya. D’altra banda, l’abstenció en les eleccions sindicals ha tendit a ser vista per alguns sociòlegs del treball com una temàtica «menys important» que la participació (probablement perquè l’abstenció no ha crescut substancialment des que es van iniciar aquestes eleccions), tot el contrari del que ha succeït amb la d’ordre polític. D’aquesta manera, l’interès acadèmic s’ha centrat, sobretot, en les repercussions polítiques i sindicals que, com a conseqüència de la participació relativament alta dels treballadors en les eleccions sindicals, s’esdevé —coincidint amb això, almenys en part, amb els objectius dels sindicats— quant a la distribució sectorial i territorial d’aquesta participació, la repartició dels delegats sindicals entre els diversos sindicats participants i el consegüent poder de representació social i de representativitat institucional que cada sindicat obté.

2.  Causes explicatives de l’abstenció a les eleccions sindicals Les causes que poden explicar l’abstenció en les eleccions sindicals són diverses. Malgrat el que es pugui apuntar més endavant amb l’anàlisi de la informació disponible, l’absència de participació remet a raons que van més enllà de percebre l’abstenció com la simple diferència entre els electors

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

43

potencials i els que, efectivament, participen en uns comicis determinats. Més encara, el concepte d’abstenció en unes eleccions, en aquest cas, sindicals, al·ludeix, com a mínim, a dues accepcions. Es parla d’abstenció activa quan els treballadors tenen voluntat explícita de no participar en unes eleccions encara que es convoquin, mentre que es parla d’abstenció passiva quan els treballadors, podent participar en unes eleccions, no ho fan.1 Doncs bé, dit això, se’n podrien apuntar les causes següents. En primer lloc, com a conseqüència que les llistes per a triar els delegats de personal en les empreses que tenen 49 treballadors o menys han de ser, necessàriament, obertes (qualsevol treballador que compleixi els requisits legals pot ser candidat), i no tancades, com succeeix en les empreses amb 50 treballadors o més —en les quals cada sindicat pot presentar la seva llista per a formar un comitè d’empresa— la dificultat per a trobar individus, vinculats o no a aquests sindicats, per a postular-se com a candidats augmenta, amb la qual cosa s’eleva la probabilitat de l’abstenció en aquest tipus d’empreses. Prova d’això és que, no només és en aquestes empreses on, històricament, es registra més abstenció, sinó que també és entre aquestes empreses on més delegats «independents» es trien. En segon lloc, no es poden oblidar els obstacles, més o menys coactius, de què els empresaris disposen per a impedir o dificultar la celebració d’aquestes eleccions (Miguélez, 1999, p. 192). La proximitat física més gran de l’empresari amb els treballadors en empreses de petita dimensió dóna lloc a fer que alguns empresaris ho aprofitin per a establir un control ferri de les condicions amb les quals es desenvolupa el treball. Per tant, no és estrany que, davant la possibilitat de fer eleccions sindicals, aquests empresaris reaccionin contra la seva celebració perquè les consideren un perill potencial per a la seva llibertat per a prendre les decisions que més els convinguin. En tercer lloc, tampoc no s’han de menysprear les causes d’ordre sindical a l’hora d’explicar els possibles motius de l’abstenció. La indiferència d’alguns treballadors per a promoure la celebració d’eleccions també pot provenir del desinterès per un tema que no es vincula, directament, amb les condicions de treball perquè no s’està afiliat a cap sindicat, o bé perquè se sustenta en ideologies contràries al sindicalisme o, fins i tot, per antipaties personals contra un o més candidats que es presenten a les eleccions. En aquesta mateixa direcció, tampoc no cal descartar, com a causa d’abstenció, la possible desmotivació d’alguns treballadors per a participar en unes noves eleccions sindicals, després d’haver viscut experiències percebudes com a contràries als seus interessos, sentir-se desenganyats per les expectatives dipositades en eleccions anteriors sobre els programes d’algun sindicat presentat a les eleccions o, simplement, tenir la certesa, per endavant, de quins sindicats guanyaran o perdran. Per no parlar de les influències sociopolítiques familiars, de la comunitat de residència o, fins i tot, dels mitjans de comunicació en el seu objectiu de reforçar una socialització favorable o contrària al paper que exerceixen els sindicats quan es veuen obligats per llei a autolegitimar-se mitjançant unes eleccions sindicals. Finalment, ha de tenir-se en compte també la incapacitat mostrada pels mateixos sindicats per a convèncer aquells treballadors, que sistemàticament s’abstenen, de la importància que pot tenir disposar d’algun tipus d’òrgan que pugui representar els seus interessos. És com si aquests treballadors, majoritàriament de petites empreses i familiars, tal com s’ha apuntat abans, haguessin perdut tota esperança en els sindicats en sentir-se’n decebuts, des de fa dècades, com a conseqüència d’un suposat abandó en la defensa dels seus interessos. Però també s’hauria de considerar la capacitat menys demostrada per aquells altres sindicats o plataformes socials de nou encuny en el seu paper promotor de l’abstenció en les eleccions sindicals, bé des de fa força anys (Confederació Nacional del Treball, CNT), bé més recentment, com alguns dels moviments socials integrats dintre del denominat indignats.

1.  En la mesura que les fonts d’informació a partir de les que s’ha dut a terme aquesta recerca no feien cap distinció entre aquests dos tipus d’abstenció electoral, s’entendrà, d’ara en endavant, que quan es faci referència a les dades sobre l’abstenció electoral dels treballadors serà sempre de caire passiu.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

associació catalana de sociologia


44

L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

3. Metodologia L’abordatge de l’objecte d’estudi (conèixer les causes de l’abstenció sistemàtica en les eleccions sindicals de Catalunya) s’ha portat a terme mitjançant una anàlisi comparativa de les dades secundàries sobre les organitzacions i empreses2 en les quals es va produir una abstenció dels treballadors en les eleccions sindicals celebrades al llarg dels períodes 2003-2006 i 2007-2010, respectivament. Dades que la Direcció General de Relacions Laborals de la Generalitat de Catalunya va publicar en forma de llista el 2007 i 2011, respectivament, i en les quals no es consideraven les referides a les administracions públiques, excepció feta d’activitats públiques com la sanitat, l’educació i els serveis socials. Cal dir, no obstant això, que la distribució de les empreses abstencionistes d’ambdós períodes amb la qual, finalment, es va fer l’anàlisi va acabar sent distinta a la que figurava en les dues llistes proporcionades per aquesta Direcció, en la mesura que va caldre racionalitzar i homogeneïtzar les dades contingudes en aquestes llistes, a fi d’ajustar els epígrafs d’alguns subsectors i branques d’activitat situats en cadascuna de les dues classificacions utilitzades per aquesta mateixa Direcció: la Classificació catalana d’activitats econòmiques (CCAE), 2009, i la CCAE, 2003 (1a revisió). L’objectiu consistia a aconseguir dues llistes noves, és a dir, dues classificacions subsectorials noves dels epígrafs proporcionats per aquesta Direcció,3 per tal que fossin més coincidents i coherents amb la realitat de les activitats econòmiques que, efectivament, es porten a terme avui i, amb això, evitar l’ús d’epígrafs distints per a categoritzar les mateixes activitats o associar activitats distintes per als mateixos epígrafs. Aquest procés es va efectuar mitjançant el procediment de descol· locar/recol·locar aquests epígrafs en els llocs apropiats dintre de cada llista. De fet, aquest procés només va afectar uns quants epígrafs de certes activitats: serveis i, en menor mesura, indústries, que es corresponien amb altre tipus de serveis o indústries o, fins i tot, que s’associaven a una espècie de «calaix de sastre» que contenia múltiples activitats, sovint, un xic marginals, però presents encara a la realitat productiva de Catalunya. Una vegada recol·locats els epígrafs de les activitats de les dues llistes en «el seu lloc natural», era el moment de saber el nombre d’empreses donades d’alta a la Seguretat Social que, finalment, hi havia en cada epígraf per a cadascun dels intervals per grandària existents en cadascuna de les dues llistes. No obstant això, apareixia un primer obstacle per a conèixer aquestes xifres. Atès que en ambdues llistes els epígrafs dels diversos subsectors i branques d’activitat s’especificaven amb dos dígits, el «transvasament» (descol·locació i recol·locació) podia plantejar certs problemes. Quan les empreses de totes les branques d’activitat contingudes en un subsector o epígraf que estaven ubicats erròniament en el catàleg de les dues classificacions —CCAE, 2009, i la CCAE, 2003 (1a revisió)— i es volien descol· locar d’aquest epígraf per a recol·locar-los en un altre epígraf correcte, el «transvasament» de les empreses implicades en aquestes branques no generava cap problema. Era només qüestió de restar les empreses de totes les branques de l’epígraf d’origen i sumar-les al de destinació. El problema succeïa quan el transvasament només afectava algunes i no totes les branques d’un subsector o epígraf: com calia reubicar les empreses de les branques d’activitat contingudes en un subsector determinat, si no es coneixien els pesos relatius de cadascuna d’aquestes branques sobre el pes total de les branques d’aquest subsector o epígraf? Per a conèixer aquesta informació va ser necessari recórrer a una nova font estadística que impliqués una desagregació superior (almenys de tres dígits). Per aquest motiu, es va acudir al Directori central d’empreses (DIRCE) de Catalunya, l’única font estadística en la qual, per als mateixos anys (2007 i 2011), intervals de grandària i mateixes classificacions CCAE, 2009, i CCAE, 2003, 1a revisió, s’oferien les llistes en tres dígits concordants amb els elaborats per la Direcció General. El recurs a aquesta font va permetre calcular el pes rela-

2.  A partir d’ara s’entendrà que el concepte d’organització equival al d’empresa, malgrat que ambdós conceptes no sempre coincideixen. 3.  Vegeu els quadres 1 i 2 de més endavant, en els quals es detallen els epígrafs subsectorials que s’estableixen després de l’esmentat procés de racionalització i homogeneïtzació de les dades en qüestió.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

45

tiu que representaven les empreses de les branques d’activitat de cada subsector afectades pel «transvasament», la qual cosa n’hauria de permetre la descol·locació/recol·locació. Ara bé, acudir al DIRCE per resoldre aquest problema conduïa a superar noves restriccions metodològiques. Concretament, el nombre d’empreses recollides en cada branca d’activitat i interval per aquesta font en ambdues classificacions no coincidia amb el que es recollia en les dues llistes de la Direcció General. Aquesta dificultat afegida es va solucionar calculant el pes relatiu que suposaven les empreses que figuraven en les dues llistes del DIRCE en cada branca d’activitat, sobre el total de cada branca dels subsectors afectats pel «transvasament» per a, a continuació, aplicar aquest percentatge a les empreses de les branques que es corresponien amb els epígrafs de les llistes d’aquesta Direcció i, així, obtenir, definitivament, el nombre d’empreses existents en cada branca d’activitat de cada subsector o epígraf en ambdues llistes d’aquesta Direcció. Ara bé, encara quedava per resoldre un últim escull. Els intervals per grandària de les empreses que considerava el DIRCE no coincidien, exactament, amb els intervals amb què s’havien classificat les empreses en les llistes d’aquesta Direcció. Així, mentre que el DIRCE agrupava les empreses en intervals d’1 a 9 treballadors, de 10 a 49, de 50 a 199 i de 200 treballadors o més, els utilitzats per aquesta Direcció eren de 6 a 10 —en consonància amb la prohibició legal expressa de celebrar eleccions sindicals en empreses amb cinc o menys treballadors— d’11 a 49, de 50 a 249 i de 250 treballadors o més. Per a solucionar aquesta nova discordança, es va decidir que els intervals recollits pel DIRCE se subsumissin als d’aquesta Direcció General, ja que era en aquests intervals, i no en els del DIRCE, que s’oferien els resultats de les empreses abstencionistes en les eleccions sindicals. Per tant, es va donar per fet que les empreses d’1 a 9 treballadors previstes pel DIRCE serien el referent amb el qual es partiria per a calcular el pes relatiu de les empreses que haurien de ser «transvasades» a les llistes proporcionades per aquesta Direcció per a l’interval de 6 a 10 treballadors. De manera semblant, es va portar a terme amb els altres intervals encara que amb algunes diferències. Mentre que en el de 10 a 49 del DIRCE la diferència entre intervals era ínfima (ja que el diferencial passava a ser de 10-49 a 11-49), en els dos últims intervals aquesta disparitat adquiria una dimensió una mica més gran: es va decidir que els dos intervals del DIRCE de les empreses de 50 a 199 i de 200 treballadors o més es computessin com de 50 a 249 i més de 250 treballadors, respectivament. En definitiva, tot el que s’ha exposat fins aquí posava de manifest la gran dificultat que hi havia per a disposar d’algun tipus de base de dades única i més o menys consistent dels resultats de l’abstenció a les eleccions sindicals amb detall per branca o subsector d’activitat, donades les desviacions entre, i dintre de cadascun, les dues llistes d’epígrafs i, per tant, d’empreses, aportades per les diverses fonts de dades estadístiques manejades per a aquesta investigació. Tanmateix, i amb tota la precaució que podria necessitar una anàlisi comparativa tan poblada de condicionaments metodològics, els resultats arribats han de ser considerats, inevitablement, una primera aproximació detallada d’una temàtica que, com s’ha dit, ha suscitat poc interès entre els sociòlegs del treball, potser, perquè cal salvar —almenys a Espanya— aquestes o altres dificultats, sense garantia de poder obtenir conclusions robustes, almenys, seguint una estratègia metodològica com la que aquí s’ha utilitzat. Doncs bé, dit tot l’anterior, els quadres que s’exposen a continuació permeten observar, en primer lloc, la distribució dels epígrafs dels trenta-un subsectors i branques d’activitat definitius —una vegada descol·locats i recol·locats (quadres 1 i 2)— associats, al seu torn, a les respectives CCAE, 2009, i CCAE, 2003, 1a revisió, per a poder elaborar, en un segon estadi, la distribució consegüent dels resultats de l’abstenció en les eleccions sindicals en les empreses catalanes,4 per inter-

4.  Cadascuna de les tres columnes de cada interval segons la grandària dels centres de treball fa referència a: total de centres de treball donats d’alta a la Seguretat Social de Catalunya per cada subsector d’activitat i grandària empresarial (1a columna), total de centres de treball que es van abstenir en les eleccions sindicals per cadascun d’aquests mateixos subsectors i grandària empresarial (2a columna), percentatges d’abstenció calculats a partir de dividir el nombre de centres de treball abstencionistes sobre els corresponents donats d’alta a la Seguretat Social per cada subsector i grandària empresarial (3a columna).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

associació catalana de sociologia


46

L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

vals de grandària (quadres 3 i 4), realitzades en els centres de treball donats d’alta a la Seguretat Social existents en el moment de celebrar-se aquestes eleccions, al llarg dels períodes 1-1-2003/3112-2006 i 1-1-2007/31-12-2010, respectivament:

Quadre 1.  Recol·locació i distribució dels epígrafs dels sectors i subsectors d’activitat, CCAE, 2009 Sectors d’activitat

Epígrafs CCAE, 2009

Extractives

051, 052, 061, 062, 071, 081, 089, 091, 099

Alimentació, begudes i tabac

101, 102, 103, 104, 105, 106, 107, 108, 109, 110, 120

Tèxtil, confecció, cuir i calçat

131, 132, 139, 141, 142, 143, 151, 152

Fusta, paper, arts gràfiques i mobles

161, 162, 171, 172, 181, 182, 310

Química

191, 192, 201, 202, 203, 204, 205, 206, 211, 212, 221, 222

Vidre, ceràmica, ciment i productes per a la construcció

231, 232, 233, 234, 235, 236, 237, 239

Fosa, forja i tractament i fabricació d’articles i productes metàl·lics

241, 242, 243, 244, 245, 251, 252, 253, 254, 255, 256, 257, 259

Fabricació d’equips mecànics, telemàtics, òptics, de mesurament i quirúrgics

261, 262, 263, 264, 265, 266, 267, 268, 325

Fabricació d’equips i maquinària elèctrica i agrària i de màquines eina

271, 272, 273, 274, 275, 279, 281, 282, 283, 284, 289

Fabricació de vehicles rodats, trens, vaixells, aeronàutics i altres materials de transport

291, 292, 293, 301, 302, 303, 304, 309

Fabricació de joies, joguines, articles d’esport, instruments musicals i altres indústries manufactureres

321, 322, 323, 324, 329

Producció i distribució d’energia, aigua i gas

351, 352, 353, 360, 370

Instal·lació i reparació de maquinària i d’equips industrials i telemàtics

331, 332, 951

Reciclatge, recollida, descontaminació, tractament i eliminació de residus

381, 382, 390

Promoció, valoració immobiliària i construcció i instal·lació d’obres i edificis

411, 412, 421, 422, 429, 431, 432, 433, 439, 383

Venda i manteniment de vehicles rodats

451, 452, 453, 454

Comerç a l’engròs, al detall i reparació d’efectes personals i domèstics

461, 462, 463, 464, 465, 466, 467, 469, 471, 472, 473, 474, 475, 476, 477, 478, 479, 952

Transports i comunicació

491, 492, 493, 494, 495, 501, 502, 503, 504, 511, 512, 521, 522, 531, 532

Hostaleria

551, 552, 553, 559, 561, 562, 563

Edició de llibres, premsa, programes de software, radiotelevisió, serveis de telecomunicacions, processament de dades

581, 582, 591, 592, 601, 602, 611, 612, 613, 619, 620, 631, 639

Assegurances i finances

641, 642, 643, 649, 651, 652, 653, 661, 662, 663

Serveis de compravenda, immobiliaris i d’assessoria jurídica

681, 682, 683, 691, 692

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

Sectors d’activitat

47

Epígrafs CCAE, 2009

Serveis d’enginyeria, científics, publicitat, disseny, traducció, col·locació, seguretat, viatges i veterinària

701, 702, 711, 712, 721, 722, 731, 732, 741, 742, 743, 749, 750, 781, 782, 783, 791, 799, 801, 802, 803

Lloguer de vehicles i d’efectes personals i mobiliaris

771, 772, 773, 774

Serveis integrals a edificis, oficines, neteja, jardineria, 811, 812, 813, 821, 822, 823, 829 centres d’atenció telefònica i de suport a les empreses Educació

851, 852, 853, 854, 855, 856

Sanitat

861, 862, 869

Serveis socials

871, 872, 873, 879, 881, 889

Activitats artístiques, esportives, recreatives i d’oci-associatives

900, 910, 920, 931, 932, 949

Activitats organitzatives de patronals i sindicats

941, 942

Altres activitats de serveis personals

960

Font:  Idescat, Generalitat de Catalunya.

Quadre 2.  Recol·locació i distribució dels epígrafs dels sectors i subsectors d’activitat, CCAE, 1993 (1a revisió) Sectors d’activitat

Epígrafs CCAE, 1993 (1a rev.)

Extractives

101, 102, 103, 111, 112, 120, 131, 132, 141, 142, 143, 144, 145

Alimentació, begudes i tabac

151, 152, 153, 154, 155, 156, 157, 158, 159, 160

Tèxtil, confecció, cuir i calçat

171, 172, 173, 174, 175, 176, 177, 181, 182, 183, 191, 192, 193

Fusta, paper, arts gràfiques i mobles

201, 202, 203, 204, 205, 211, 212, 221, 222, 223, 361

Química

231, 232, 233, 241, 242, 243, 244, 245, 246, 247, 251

Vidre, ceràmica i ciment

261, 262, 263, 264, 265, 266, 267, 268

Fosa, forja i tractament i fabricació d’articles i productes metàl·lics

271, 271, 273, 274, 275, 281, 282, 283, 284, 285, 286, 287

Fabricació d’equips mecànics, telemàtics, òptics, de mesurament i quirúrgics

321, 322, 323, 331, 332, 333, 334, 335

Fabricació d’equips i maquinària elèctrica i agrària i de màquines eina

291, 292, 293, 294, 295, 296, 297, 300, 311, 312, 313, 314, 315, 316, 321, 322, 323

Fabricació de vehicles rodats, trens, vaixells, aeronàutics i altres materials de transport

341, 342, 343, 351, 352, 353, 354, 355

Fabricació de joies, joguines, articles d’esport, instruments musicals i altres indústries manufactureres

362, 363, 364, 365, 366

Producció i distribució d’energia, aigua i gas

401, 402, 403, 410

Instal·lació i reparació de maquinària i d’equips industrials i telemàtics

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

associació catalana de sociologia


48

L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

Sectors d’activitat

Epígrafs CCAE, 1993 (1a rev.)

Reciclatge, recollida, tractament i eliminació de residus metàl·lics i no metàl·lics

371,372, 900

Promoció, valoració immobiliària i construcció i instal·lació d’obres i edificis

451, 452, 453, 454, 455

Venda i manteniment de vehicles rodats

501, 502, 503, 504, 505

Comerç a l’engròs, al detall i reparació d’efectes personals i domèstics

511, 512, 513, 514, 515, 516, 517, 521, 522, 523, 524, 525, 526, 527

Transports i comunicació

601, 602, 603, 611, 612, 621, 622, 623, 631, 632, 633, 634, 641, 642

Hostaleria

551, 552, 553, 554, 555

Edició de llibres, premsa, programes de software, radiotelevisió, serveis de telecomunicacions, processament de dades

721, 722, 723, 724, 725, 726, 921, 922, 923, 924

Assegurances i finances

651, 652, 660, 671, 672

Serveis de compravenda, immobiliaris i d’assessoria jurídica

701, 703

Serveis d’enginyeria, científics, publicitat, disseny, traducció, col·locació, seguretat, viatges i veterinària

633, 634, 731, 732, 741, 742, 743, 744, 745, 746, 852

Lloguer de vehicles i d’efectes personals i mobiliaris i 702, 711, 712, 713, 714 d’altres propietats no immobiliàries Serveis integrals a edificis, oficines, neteja, jardineria, 747, 748 centres d’atenció telefònica i de suport a les empreses Educació

801, 802, 803, 804

Sanitat

851

Serveis socials

853

Activitats artístiques, esportives, recreatives i d’oci-associatives

913, 923, 925, 926, 927

Activitats organitzatives de patronals i sindicats

911, 912

Altres activitats de serveis personals

930

Font:  Idescat, Generalitat de Catalunya.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

49

Quadre 3.  Distribució dels centres de treball donats d’alta a la Seguretat Social que no participaren en les eleccions sindicals durant el període 1-1-2007/31-12-2010, Catalunya 6-10 051-099 Extractives

41

32

101-120 Alimentació, begudes i tabac

600

528

131-152 Tèxtil, confecció, cuir i calçat

441

(161-182) + 310** Fusta, paper, arts gràfiques i mobles

11-49 56

27 49,1

5

88

797

489 61,4

204

401

90,9

565

377 66,7

92

664

572

86,1

766

466 60,8

191-222 Química

331

290

87,6

674

231-239 Vidre, ceràmica, ciment i productes per a la construcció

163

131

80,3

855

737

159

241-259 Fosa, forja i tractament i fabricació d’articles i productes metàl·lics (261-268) + 325** Fabricació d’equips mecànics, telemàtics, òptics, de mesurament i quirúrgics 271-289 Fabricació d’equips i maquinària elèctrica i agrària i de màquines eina 291-309 Fabricació de vehicles rodats, trens, vaixells, aeronàutics i altres materials de transport 321-329 Fabricació de joies, joguines, articles d’esport, instruments musicals i altres indústries manufactureres

78

50-249

> 250

2 40

1

0

0

65 31,8

40

7

17,5

23 25

10

1

10

137

31 22,6

12

1

8,3

380 56,4

261

62 23,7

155

12

21,8

219

107 48,8

50

4

1

86,1

1.040

570 54,8

157

25 15,9

13

1

142

89,3

295

172 58,3

133

35 26,3

23

6

431

365

84,6

591

350 59,2

154

43 28

11

1

9,1

73

63

86,3

148

74 50

73

9 12,3

30

1

3,3

240

209

87

236

144 61

36

11 30,5

0

0

0

13 26

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

25

7,7

26

associació catalana de sociologia


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

50

6-10 351-370 Producció i distribució d’energia, aigua i gas

11-49

50-249

> 250

66

51

77,2

90

40 44,4

47

8 17

3

1

219

197

89,9

236

168 71,1

38

10 26,3

1

1 100

51

45

88,2

81

49 60,4

39

9 23

8

1

12,5

3.148

2.964

94,1

2.848

2.246 78,8

327

165 50,4

17

3

17,6

762

672

88,2

658

452 68,7

103

35 34

2

0

0

6.118

5.772

94,3

5.337

4.344 81,4

688

381 55,3

122

31

25,4

1.232

1.128

91,5

1.298

868 66,8

261

72 27,5

36

4

11,1

551-563 Hostaleria

2.837

2.714

96,6

2.129

1.737 81,5

283

154 54,4

33

9

27,2

581-639 Edició de llibres, premsa, programes de software, radiotelevisió, serveis de telecomunicacions, processament de dades

608

549

90,3

712

584 82

201

107 53,2

35

8

22,8

641-663 Assegurances i finances

205

172

83,9

254

166 65,3

92

22 23,9

49

8

16,3

1.181

1.140

96,5

777

684 88

71

47 66,2

16

6

37,5

(331-332) + 951** Instal·lació i reparació de maquinària i d’equips industrials i telemàtics 381-390 Reciclatge, recollida, descontaminació, tractament i eliminació de residus (411-439) + 383** Promoció, valoració immobiliària i construcció i instal·lació d’obres i edificis 451-454 Venda i manteniment de vehicles rodats i accessoris (461-479) + 952** Comerç a l’engròs, al detall i reparació d’efectes personals i domèstics 491-532 Transports i comunicació

681-692 Serveis de compravenda, immobiliaris i d’assessoria jurídica

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

33,3


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

6-10 (701-750) + (781803)** Serveis d’enginyeria, científics, publicitat, disseny, traducció, col·locació, seguretat, viatges i veterinària 771-774 Lloguer de vehicles i d’efectes personals i mobiliaris i d’altres propietats no immobiliàries 811-829 Serveis integrals a edificis, oficines, neteja, jardineria, centres d’atenció telefònica i de suport a les empreses

11-49

51

50-249

> 250

1.243

1.191

95,8

1.399

1.208 86,3

349

218 62,4

69

30

43,4

322

309

95,9

331

271 81,8

73

48 65,7

9

3

33,3

706

685

97

992

854 86

342

173 50,5

73

11

15

851-856 Educació

978

914

93,4

1.710

1.300 76

476

292 61,3

52

21

40,3

861-869 Sanitat

556

550

98,9

433

375 86,6

169

77 45,5

115

50

43

343

322

93,8

872

670 76,8

266

117 44

36

13

36,1

573

546

95,2

1.022

803 78,5

195

108 55,3

17

2

11,7

941-942 Activitats organitzatives de patronals i sindicats

352

337

95,7

366

303 82,8

53

29 54,7

6

1

16,6

960 Altres activitats de serveis personals

481

467

97

295

259 87,8

60

31 51,6

6

0

0

27.227 20.573 75,5 8.186 2.424 29,6 1.004

244

871-889 Serveis socials (900-932) + 949** Activitats artístiques, esportives, recreatives i d’ociassociatives

Total de centres de treball que no han fet eleccions sindicals

25.978 24.201

93,1

24,3

Font:  Idescat, Generalitat de Catalunya.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

associació catalana de sociologia


52

L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

Quadre 4.  Distribució dels centres de treball donats d’alta a la Seguretat Social que no participaren en les eleccions sindicals durant el període 1-1-2007/31-12-2010, Catalunya 101-145 Extractives

45

36 80

90

57

63,3

7

141-160 Alimentació, begudes i tabac

603

528 87,5

877

513

58,4

200

171-192 Tèxtil, confecció, cuir i calçat

734

687 93,5

874

636

72,7

1.083

978 90,3

1.256

819

231-252 Química

413

362 87,6

789

261-268 Vidre, ceràmica, ciment i productes per a la construcció

216

185 84,8

(201-223) + 361** Fusta, paper, arts gràfiques i mobles

1

14,3

2

0

0

64 32

43

3

6,9

180

57

31,6

16

0

0

65,2

222

63

28,3

19

6

31,5

461

58,4

309

85

27,5

57

6

10,5

355

212

59,7

73

14

19,2

5

0

0

271-287 Fosa, forja i tractament i fabricació d’articles i productes metàl·lics

1.197

1078 90

1.437

866

60,3

226

54

23,9

25

1

4

(291-300) + (331335)** Fabricació d’equips mecànics, telemàtics, òptics, de mesurament i quirúrgics

1.270

1.151 90,6

1.560

943

60,4

246

63

25,6

26

1

3,8

311-323 Fabricació d’equips i maquinària elèctrica i agrària i de màquines eina

209

192 91,8

325

216

66,4

101

34

33,7

21

4

19

341-355 Fabricació de vehicles rodats, trens, vaixells, aeronàutics i altres materials de transport

101

90 89,1

193

102

52,8

78

24

30,7

36

4

11,1

(361-366**) 361** Fabricació de joies, joguines, articles d’esport, instruments musicals i altres indústries manufactureres

111

103 92,8

133

86

64,6

23

8

34,8

2

0

0

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

53

401-410 Producció i distribució d’energia, aigua i gas

44

31 70,4

81

35

43,1

35

4

11,4

6

1

16,7

451-455 Construcció i instal·lació d’obres i edificis

5.933

5.768 97,2

5.229

4.507

86,2

506

262

51,8

31

9

29

371-372 Reciclatge, recollida, tractament i eliminació de residus metàl·lics i no metàl·lics

19

18 94,7

36

20

55,6

4

1

0

0

0

725 Instal·lació, manteniment i reparació d’equips informàtics

319

309 96,8

350

308

88

76

39

51,3

17

3

17,6

701-703 Promoció, venda i lloguer d’immobles

769

757 98,4

464

416

89,7

39

30

76,9

4

2

50

501-505 Venda i manteniment de vehicles rodats i accessoris

938

803 85,6

853

571

66,9

160

55

34,4

3

0

0

511-527 Comerç a l’engròs, al detall i reparació d’efectes personals i domèstics

6.718

6.389 95,1

6.296

5.033

79,9

728

348

47,8 116

21

18,1

(601-632)** + (634-642)-633** Transports, correus i telecomunicacions

1.506

1.381 91,7

1.648

1.144

69,4

266

81

30,4

47

6

12,7

551-555 Hostaleria

2.836

2.709 95,5

2.087

1.694

81,2

287

140

48,8

27

2

7,4

(721-726)** + (921, 922 i 924)-725** Processament de bases de dades, activitats de software, edició, premsa, radiotelevisió, telecomunicacions

312

299 95,8

471

393

83,4

106

55

51,8

24

4

16,6

651-672 Assegurances i finances

274

209 76,8

291

177

60,8

115

30

26,1

1

0

0

25

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

associació catalana de sociologia


54

L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

(731-746) (747-748) + 633** Serveis d’enginyeria, disseny, científics, publicitat, seguretat privada, traducció, agències de viatges, col·locació

99

92 92,9

133

100

75,2

31

14

45,1

5

1

20

711-714 Lloguer de vehicles, maquinària, efectes personals i mobiliaris i d’altres propietats no immobiliàries

137

130 94,9

149

116

77,8

20

9

45

0

0

0

(747-748) + 900 Serveis a edificis, oficines, neteja, jardineria, centres d’atenció telefònica, suport a empreses i sanejament

3.064

2920 95,8

3.231

2676

82,8

825

414

50,2 164

48

29,2

801-804 Educació

964

805 83,5

1.652

895

54,2

400

113

28,2

33

1

3

853 Serveis socials

47

44 93,6

701

531

75,7

189

55

29,1

22

8

36,4

(851** + 852) 853** Sanitat i serveis veterinaris

830

768 92,5

521

382

73,3

134

39

29,1

98

35

35,7

(913 + 923) + (925927) - (921, 922 i 924)** Activitats artístiques, esportives, recreatives i d’ociassociatives

772

707 91,6

844

636

75,3

139

59

42,4

6

2

33,3

(911-912) 913** Activitats organitzatives de patronals i sindicats

54

50 92,6

66

51

77,3

12

4

33,3

1

0

0

930 Altres activitats de serveis personals

550

531 96,5

391

325

83,1

66

28

42,4

7

1

14,3

32.167 29.809 92,7 33.383 24.921

74,6

5.803

2.247

38,7 858

169

19,7

Total de centres de treball que no han fet eleccions sindicals

Font:  Idescat, Generalitat de Catalunya.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

55

4.  Anàlisi comparativa de les eleccions sindicals 2003-2006 - 2007-2010 Atès que les llistes proporcionades per la Direcció General de Relacions Laborals de la Generalitat de Catalunya només proporcionava informació sobre el nombre de centres de treball —sense especificar si es tractaven d’una única empresa o de diversos centres que pertanyien a una d’única— que s’havien abstingut de participar en les eleccions sindicals fetes a Catalunya durant els períodes 2003-2006 i 2007-2010, i sobre la seva distribució per subsectors d’activitat i grandària de les empreses, sense que s’aportés tampoc cap altra dada susceptible de correlació (gènere, edat, nivell d’estudis, estat civil, tipus de contracte, horaris, torns, contingut del lloc de treball, etc.) i, molt menys, si aquesta abstenció havia estat d’índole activa (premeditada) o passiva (inhibició) o per altres causes més subjectives; l’anàlisi de les xifres que aquí es farà quedarà, inevitablement, limitada en la seva capacitat explicativa per a atribuir la causalitat objectiva dels resultats obtinguts. I és que ja fa anys que en la literatura metodològica relacionada amb la sociologia del treball s’ha pogut constatar l’absència sistemàtica de les diverses dimensions quantitatives —per no parlar de les qualitatives— amb les quals les fonts estadístiques oficials relacionades amb el món del treball tracten els fenòmens socials susceptibles de ser classificats secundàriament (Gavira, 1998; Rodríguez Sosa i Asián Chaves, 2006), cosa que dificulta la possibilitat d’una interpretació molt més àmplia i complexa de la realitat objecte d’estudi i, per tant, de l’obtenció d’un diagnòstic més ajustat al coneixement d’aquesta realitat. Doncs bé, tenint present aquest preàmbul, el primer que s’ha pogut comprovar és que, entre les dades de 31-12-2006 i les de 31-12-2010 que es mostren en el quadre 5 següent, s’ha produït un descens, en termes absoluts, del total d’empreses donades d’alta a la Seguretat Social de Catalunya: de ser 72.211 el 2006 es va passar a 62.395 el 2010, un 8,6 % menys (suma horitzontal de la 1a columna de l’esquerra de cada interval i any), presumiblement, per l’impacte de la crisi economicofinancera mundial iniciada el 2008. Quadre 5.  Total d’empreses donades d’alta a la Seguretat Social de Catalunya per grandària del centres de treball, 2006 i 2010 6-10

11-49

50-249

> 250

Total

2010

25.978

27.227

8.186

1.004

62.395

2006

32.167

33.383

5.803

858

72.211

Font:  Elaboració pròpia, a partir de dades de la Seguretat Social i de la Direcció General de Relacions Laborals, Generalitat de Catalunya.

És a dir, mentre que el volum d’empreses de 6 a 10 i d’11 a 49 treballadors queia en termes absoluts i relatius un 19,3 % i un 18,5 % entre el final de 2006 i el final de 2010, respectivament, en les de 50 a 249 i de 250 treballadors o més aquest volum creixia un 41 % i un 17 %, respectivament, en aquest mateix període. Això, previsiblement, apuntaria cap a un procés de contracció numèrica de les empreses catalanes de grandària més reduïda, com a conseqüència d’un saldo vegetatiu negatiu: el total d’empreses no desaparegudes més les de nova creació, menys les desmantellades durant aquest període. Per contra, el creixement absolut i relatiu de les de més grandària podria procedir d’un saldo, en aquest cas, positiu. D’un costat, les de 50 treballadors o més que sobrevivien més les que es van crear de noves amb aquesta grandària entre el 2006 i el 2010 (per absorció directa o per fusió d’algunes petites, cosa que va donar lloc a d’altres d’aquesta grandària). De l’altre, les que van desaparèixer d’aquesta grandària per «mortalitat natural», o perquè van disminuir a menys de 50 treballadors. Abans d’entrar en matèria d’abstenció, cal assenyalar que l’anàlisi comparativa es va fer de manera fragmentada, començant per les macromagnituds (observant els canvis quantitatius que hi ha hagut per intervals de grandària entre el 2006 i el 2010 en l’abstenció dels centres de treball,

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

associació catalana de sociologia


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

56

tant en termes absoluts, 2a columna de cada interval, com relatius, 3a columna de cada interval), per anar descendint cap a un examen, cada vegada, més detallat: primer, abordant aquesta mateixa anàlisi sobre els tres grans sectors d’activitat per intervals (el sector agrari —com s’ha comentat a l’inici d’aquest treball— està exempt per llei de fer eleccions sindicals); segon, escometent aquesta anàlisi per sectors i subsectors i per intervals.

4.1.  Evolució de l’abstenció en les eleccions sindicals en els centres de treball segons grandària, 2006-2010 Doncs bé, els canvis que es van registrar en el nombre d’empreses donades d’alta a la Seguretat Social durant el període 2006-2010 comentats en els paràgrafs anteriors es van traslladar a la distribució del nombre absolut i relatiu d’empreses abstencionistes, tal com es mostra en el quadre 6:

Quadre 6.  L’abstenció en les eleccions sindicals en els centres de treball segons la grandària, 2006-2010 6-10 2010

25.978

24.201

11-49 93,1

27.227

20.573

50-249 75,5

8.186

2.424

> 250 29,6

1.004

244

24,3

38,7

858

169

19,7

Taxa mitjana d’abstenció, 2010: 55,6 % 2006

32.167

29.809

92,7

33.383

24.921

74,6

5.803

2.247

Taxa mitjana d’abstenció, 2006: 56,4 % Font:  Elaboració pròpia, a partir de dades de la Seguretat Social i de la Direcció General de Relacions Laborals, Generalitat de Catalunya.

L’observació de les dades del quadre 6 permet comprovar, en primer lloc, que, en termes globals, el percentatge d’abstenció en les eleccions sindicals de cadascun dels dos períodes analitzats no ha variat substancialment: només s’ha registrat un descens de 0,8 punts, la qual cosa no faculta per a extreure, de moment, cap conclusió sobre aquesta evolució. En segon lloc i, de manera semblant al que va succeir amb les empreses donades d’alta a la Seguretat Social, mentre que les variacions dels percentatges d’abstenció, entre el 2006 i el 2010, en les empreses més petites (6-11 i 11-49) tampoc no sofrien modificacions substancials (a tot estirar unes dècimes percentuals de creixement de l’abstenció), els percentatges entre les empreses de dimensió més gran (50-249 i més de 250) sí que van ser substancials, més si es té en compte que es van produir entre dos períodes electorals correlatius, un temps relativament curt perquè s’experimentessin canvis tan rellevants: mentre que el percentatge d’abstenció disminuïa en les empreses de 50 a 249 treballadors 9,1 punts, en les de 250 o més ho feia 4,6 punts. A manca d’una informació equivalent de períodes electorals anteriors per a complementar la sèrie estadística dels dos períodes objecte d’anàlisi i de la més que minsa diversitat de les dades que, igualment, va proporcionar la Direcció General, qüestió ja comentada i sobre la qual s’ha insistit a l’inici d’aquest apartat, les diferències detectades en el descens de l’abstenció en les empreses de 50 a 249 treballadors podrien suggerir que una part d’aquest descens podria atribuir-se a la tradició participativa més gran que, usualment, hi ha hagut entre les més grans (250 o més) i que, presumiblement, podria haver-se mantingut en el moment de traspassar la frontera cap a una dimensió més petita (de 250 treballadors o més a 249 o menys). És difícil pensar, per contra, que fossin nombroses les empreses que recorreguessin una trajectòria contrària (passar de menys de 50 treballadors a l’interval de 50 a 249), la qual cosa explicaria el descens de l’abstenció en aquestes últimes, ja que no només solen ser molt poques les empreses que van poder augmentar de grandària —i menys a Catalunya o Espanya— entre ambdós períodes,

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

57

sinó que, en cas d’aquest desplaçament, la cultura electoral participativa que, habitualment, es desenvolupa dins de les empreses de menys de 50 treballadors és més aviat escassa, com després es veurà amb més detall. Pel que fa a l’increment de l’abstenció entre les empreses de 250 treballadors o més podria interpretar-se, d’entrada, com una trajectòria contradictòria amb el que s’ha apuntat fins ara (com més gran, menys abstenció). Si bé l’increment relatiu de l’abstenció entre el 2006 i el 2010 en aquestes empreses (4,6) ha resultat ser inferior al descens relatiu registrat en l’interval anterior, no per això deixa de ser significatiu que això hagi succeït en empreses que sempre han protagonitzat les quotes de participació en les eleccions sindicals més elevades. Hipòtesis com que una part de les empreses que van descendir a l’interval anterior (50-249) fossin, precisament, entre les més participatives, o que l’increment del nombre d’empreses de 250 treballadors o més es pogués deure al fet que les que es van crear de noves entre el 2006 i el 2010 fossin amb aquesta grandària, o que les que, dubtosament, van augmentar de grandària procedint de l’interval anterior tinguessin pràctiques menys participatives; això podria ajudar a comprendre aquest augment de l’abstenció, sempre a manca d’una altra informació.

4.2.  Evolució de l’abstenció en les eleccions sindicals en els tres grans sectors d’activitat per intervals de grandària, 2006-2010 Per la seva banda, descendint amb un detall superior a les xifres d’abstenció en funció dels tres grans sectors d’activitat per cada interval de grandària, els quadres 7 i 8 permeten observar que els percentatges d’abstenció assolits per aquests sectors han patit variacions substancials entre el 2006 i el 2010. Una anàlisi acurada per sector pot contribuir a veure millor aquests canvis. Quadre 7. Resultats de l’abstenció en les eleccions sindicals per grandària dels centres de treball, a partir dels tres grans sectors d’activitat, 2010 Grans sectors d’activitat

6-10

11-49

50-249

> 250

Construcció

3.352

3.127 93,3

3.123

2.380 76,2

382

180 47,1

22

4 18,2

Indústria

3.860

3.358 87

5.202

3.062 58,9 1.294

312 24,1

312

40 12,8

6.510 1.932 29,7

Serveis

18.766 17.715 94,4 18.907 15.131 80

670

200 29,8

Total

25.978 24.200 93,1 27.232 20.573 75,5 8.186 2.424 29,6 1.004

244 24,3

Font:  Elaboració pròpia, a partir de dades de la Seguretat Social i de la Direcció General de Relacions Laborals, Generalitat de Catalunya.

Quadre 8.  Resultats de l’abstenció en les eleccions sindicals per grandària dels centres de treball, a partir dels tres grans sectors d’activitat, 2006 Grans sectors d’activitat

6-10

11-49

50-249

Construcció

6.194

5.989 96,6

5.674

4.776

84,2

Indústria

5.981

5.385 90

7.880

4.889

62

> 250

586

277 47,2

38

9 23,7

1.693

470 27,7

256

26 10,1

Serveis

19.992 18.444 92,2 19.829 15.256 76,9

3.524

1.493 42,4

564

134 23,7

Total

32.167 29.808 92,7 33.383 24.921 74,7

5.803

2.240 38,7

858

169 19,7

Font:  Elaboració pròpia, a partir de dades de la Seguretat Social i de la Direcció General de Relacions Laborals, Generalitat de Catalunya.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

associació catalana de sociologia


58

L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

De les dades consignades en els quadres 7 i 8 es va poder deduir que, seguint la tradició d’eleccions anteriors, era en el sector industrial que, tant el 2006 com el 2010 i en tots els intervals per grandària, es registraven els percentatges mínims d’abstenció electoral i això, en el marc, no ho oblidem, d’una caiguda important del nombre d’empreses industrials durant aquest període. Pel que fa als altres dos sectors d’activitat, aquests percentatges es comportaven de manera distinta que els de la indústria i entre ambdós sectors (construcció i serveis). Així, si bé els percentatges d’abstenció en el sector de la construcció van ser sempre superiors als de la indústria, aquests percentatges també van disminuir en tots els intervals per grandària, tant el 2006 com el 2010. Malgrat la reducció dràstica del nombre d’empreses que també havia patit aquest sector entre ambdós períodes, tal com també es mostra en els quadres 7 i 8 —especialment entre les de 49 o menys treballadors, en gran manera, com a conseqüència de la denominada crisi del maó— el descens de l’abstenció entre el 2006 i el 2010 s’hauria pogut deure al fet que el tancament d’empreses hauria sobreincidit, hipotèticament, en les que havien assolit més abstenció durant aquest període (les de 49 o menys treballadors), justament, en les que l’absència de representació sindical era més gran. Pel que fa a les empreses del sector de serveis, l’observació dels quadres 7 i 8 indicava que, mentre que el volum absolut d’empreses s’havia reduït lleument entre les de menys de 49 treballadors, aquest mateix volum s’havia elevat en les de grandària superior. No obstant això, un examen més detallat d’aquestes xifres en termes relatius deixava clar que el percentatge d’empreses d’aquest sector sobre el total d’empreses en tots els intervals per grandària havia crescut entre ambdós períodes, fins i tot en les de grandària superior. Tot això en consonància amb la tendència a l’augment del pes relatiu i absolut d’aquest tipus d’empreses en tots els països occidentals en la mesura que, entre altres coses, dins dels diversos subsectors que componen el sector de serveis, n’hi ha alguns que, al marge de l’impacte de les crisis que també hi hagin pogut repercutir (financera, asseguradores, distribució a l’engròs, energia, etc.), continuen presentant una demanda inelàstica elevada i això, a diferència del que ha passat en els altres dos grans sectors, explicaria una part del gairebé manteniment de les empreses petites o el creixement de les més grans en termes absoluts. Amb relació als resultats de l’abstenció en el sector de serveis entre ambdós períodes, aquests resultats van proporcionar una visió una mica diferent de la dels dos sectors anteriors. En tres dels quatre intervals els percentatges d’abstenció van créixer entre ambdós períodes. Només en el de 50 a 249 treballadors va reduir-se (del 42,4 % va passar, quatre anys després, al 29,7 %). Es tractava de l’interval que havia experimentat un creixement absolut i relatiu més gran del nombre d’empreses sobre el total, entre ambdós períodes. Una vegada més, la hipòtesi que es plantejaria aquí per a aproximar-se a entendre el descens sofert en el percentatge d’abstenció davant la presència d’un augment important del nombre relatiu i, en particular, del nombre absolut d’empreses de serveis d’aquella grandària, semblaria suggerir, tal com hem apuntat en l’apartat anterior, que una part d’aquest descens de l’abstenció podria atribuir-se a la tradició més gran de participació sindical que, usualment, hi ha hagut entre les empreses de més grandària i que, en aquest cas, aquest descens podria procedir del desplaçament cap a aquell interval però amb origen en el de 250 treballadors o més, tal com també s’ha apuntat en apartats anteriors.

4.3. Evolució de l’abstenció en les eleccions sindicals en els sectors d’activitat per intervals de grandària, 2006-2010 4.3.1.  E  volució de l’abstenció en les eleccions sindicals en els subsectors del sector de la construcció i intervals de grandària, 2006-2010 Després d’haver descrit l’evolució seguida per l’abstenció electoral en els tres grans sectors d’activitat, és el moment d’entrar en un detall superior pel que fa a subsectors. Continuant amb l’ordre seguit en el subapartat anterior, les xifres de l’abstenció que es van registrar entre els dos períodes

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

59

d’anàlisi en els tres subsectors de la construcció per grandària de cada interval es recullen en els quadres 9 i 10 següents.

Quadre 9.  Resultats de l’abstenció en les eleccions sindicals en els subsectors i grandària dels centres de treball del sector de la construcció, 2010 Construcció 2010

6-10

11-49

50-249

> 250

051-099 Extractives

41

32 78

56

27 49,1

5

2 40

1

0

231-239 Vidre, ceràmica, ciment i productes per a la construcció

163

131 80,3

219

107 48,8

50

13 26

4

1

25

3.148 2.964 94,1 2.848 2.246 78,8

327

165 50,4

17

3

17,6

(411-439) + 383** Promoció, valoració immobiliària i construcció i instal·lació obres - edificis

0

Font:  Elaboració pròpia, a partir de dades de la Seguretat Social i de la Direcció General de Relacions Laborals, Generalitat de Catalunya.

Quadre 10.  Resultats de l’abstenció en les eleccions sindicals en els subsectors i grandària dels centres de treball del sector de la construcció, 2006 Construcció 2006 101-145 Extractives

6-10 45

11-49

36 80

50-249

> 250

90

57

63,3

7

1

14,3

2

0

0

59,7

73

14

19,2

5

0

0

86,2 506

262

51,8

31

9

29

261-268 Vidre, ceràmica, ciment i productes per a la construcció

216

185

84,8

355

212

451-455 Construcció i instal·lació d’obres i edificis

5.933

5.768

97,2

5.229

4.507

% abstenció sector de la construcció 2010: 58,7 % abstenció sector de la construcció 2006: 63,3 Font:  Elaboració pròpia, a partir de dades de la Seguretat Social i de la Direcció General de Relacions Laborals, Generalitat de Catalunya.

L’observació dels quadres 9 i 10 permet analitzar amb més detall el paper que ha tingut cada subsector en la determinació del còmput general de l’abstenció del sector, o el que és el mateix, quins d’aquests subsectors marcaven les tendències de l’abstenció més o menys gran que registra-

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

associació catalana de sociologia


60

L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

va el conjunt del sector. En el cas de la construcció, aquesta anàlisi queda completament definida pel pes absolut i relatiu del subsector dedicat a la «Promoció i construcció d’obres i edificis» (amb denominacions una mica distintes en referir-se a dues CCAE diferents, 2009 i 2003, 1a revisió, respectivament), el qual, per si sol, concentrava la immensa majoria de les empreses amb relació a les dels altres subsectors en tots els quatre intervals de grandària de 2010 i 2006 i, per tant, adquiria una gran determinació de la taxa mitjana d’abstenció del sector (58,7 % i 62,9 %), respecte del total d’empreses i ambdós períodes. Per tant, si el percentatge mitjà d’abstenció del sector el 2010 és inferior que el de 2006 (4,2 punts de menys), aquesta diferència hauria d’atribuir-se, bàsicament, al descens de l’abstenció que hi ha hagut en aquest subsector. Els altres dos subsectors, tot i tenir, gairebé en la seva totalitat, percentatges d’abstenció inferiors, esdevenien, a la pràctica, residuals per a explicar el resultat global de l’abstenció en aquest sector.

4.3.2.  Evolució de l’abstenció en les eleccions sindicals en el sector de la indústria per intervals de grandària, 2006-2010 Pel que fa a l’evolució de les xifres de l’abstenció que es van registrar entre el 2006 i el 2010 en els deu subsectors de la indústria, l’anàlisi dels quadres 11 i 12 permet fer els comentaris següents.

Quadre 11.  Resultats de l’abstenció en les eleccions sindicals en els subsectors i mida dels centres de treball del sector de la indústria, 2010 Indústria 2010

6-10

11-49

50-249

> 250

101-120 Alimentació, begudes i tabac

600

528

88

797

489

61,4

204

65

31,8

40

7

17,5

131-152 Tèxtil, confecció, cuir i calçat

441

401

90,9

565

377

66,7

92

23

25

10

1

10

(161-182) + 310** Fusta, paper, arts gràfiques i mobles

664

572

86,1

766

466

60,8

137

31

22,6

12

1

8,3

191-222 Química

331

290

87,6

674

380

56,4

261

62

23,7

155

12

21,8

241-259 Fosa, forja i tractament i fabricació d’articles i productes metàl·lics

855

737

86,1

1.040

570

54,8

157

25

15,9

13

1

7,7

(261-268) + 325** Fabricació d’equips mecànics, telemàtics, òptics, de mesurament i quirúrgics

159

142

89,3

295

172

58,3

133

35

26,3

23

6

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

26


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

Indústria 2010

6-10

11-49

271-289 Fabricació d’equips i maquinària elèctrica, agrària i de màquines eina

431

365

84,6

591

350

291-309 Fabricació de vehicles a motor, trens, vaixells, aeronàutics i altres materials de transport

73

63

86,3

148

74

321-329 Fabricació de joies, joguines, articles d’esport, instruments musicals i altres indústries manufactureres

240

209

87

236

66

51

90

351-370 Producció i distribució d’energia, aigua i gas

77,2

61

50-249

59,2

154

43

50

73

144

61

40

44,4

> 250

28

11

1

9,1

9

12,3

30

1

3,3

36

11

30,5

0

0

0

47

8

17

3

1

33,3

Font:   Elaboració pròpia, a partir de dades de la Seguretat Social i de la Direcció General de Relacions Laborals, Generalitat de Catalunya.

Quadre 12.  Resultats de l’abstenció en les eleccions sindicals en els subsectors i mida dels centres de treball del sector de la indústria, 2006 Indústria 2006

6-10

11-49

50-249

> 250

141-160 Alimentació, begudes i tabac

603

528

87,5

877

513 58,4

200

64

32

43

3

6,9

171-192 Tèxtil, confecció, cuir i calçat

734

687

93,5

874

636 72,7

180

57

31,6

16

0

0

1.083

978

90,3

1.256

819 65,2

222

63

28,3

19

6

31,5

413

362

87,6

789

461 58,4

309

85

27,5

57

6

10,5

1.437

866 60,3

226

54

23,9

25

1

4

(201-223) + 361** Fusta, paper, arts gràfiques i mobles 231-252 Química 271-287 Fosa, forja i tractament i fabricació d’articles i productes metàl·lics

1.197 1.078

90

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

associació catalana de sociologia


62

L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

Indústria 2006 (291-300) + (331335) Fabricació d’equips mecànics, telemàtics, òptics, de mesurament i quirúrgics

6-10

1.270 1.151

11-49

50-249

> 250

90,6

1.560

943 60,4

246

63

25,6

26

1

3,8

311-323 Fabricació d’equips i maquinària elèctrica, agrària i de màquines eina

209

192

91,8

325

216 66,4

101

34

33,7

21

4

19

341-355 Fabricació de vehicles a motor, trens, vaixells, aeronàutics i altres materials de transport

101

90

89,1

193

102 52,8

78

24

30,7

36

4

11,1

(361-366**) - 361 Fabricació de joies, joguines, articles d’esport, instruments musicals i altres indústries manufactureres

111

103

92,8

133

86 64,6

23

8

34,8

2

0

0

44

31

70,4

81

35 43,1

35

4

11,4

6

1

16,7

401-410 Producció i distribució d’energia, aigua i gas % abstenció del sector industrial 2010: 42,5 % abstenció del sector industrial 2006: 44,9

Font:  Elaboració pròpia, a partir de dades de la Seguretat Social i de la Direcció General de Relacions Laborals, Generalitat de Catalunya.

Una primera revisió de les dades dels quadres 11 i 12 per a ambdós períodes permet veure, en primer lloc, que la mitjana dels percentatges d’abstenció electoral del sector industrial, tant el 2010 (42,5 %) com el 2006 (44,9 %), va ser inferior a l’assolida per les respectives mitjanes del sector de la construcció. A més, cal afegir que, a diferència d’aquest últim sector, el descens de l’abstenció 2,4 punts en el sector industrial entre aquests dos anys no es concentra en un únic subsector, per la qual cosa no era fàcil imputar la responsabilitat d’aquest descens a algun subsector concret. Per tant, només era possible assenyalar que els subsectors «Tèxtil, confecció, cuir i calçat» i «Producció i distribució d’energia, aigua i gas» eren els que concentraven el percentatge d’abstenció més alt i més baix en els dos intervals de menys de 50 treballadors, sense que per això determinessin el percentatge mitjà d’abstenció del total del sector en ambdós períodes.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

63

Pel contrari, aquesta imputació no adquiria la mateixa certesa amb les empreses més grans ja que els percentatges màxims i mínims d’abstenció en aquestes empreses es distribuïen de manera desigual entre tots els subsectors, per la qual cosa, en absència —com hem comentat— d’altres informacions, seria molt arriscat deduir algun tipus de regularitat susceptible d’explicar aquest comportament. No obstant això, tornant a l’abstenció registrada en les empreses més petites de 50 treballadors, podria aventurar-se com a hipòtesi que mentre que en el subsector «Tèxtil, confecció, cuir i calçat» la dimensió mitjana empresarial és, comparant-la amb la del subsector «energètic», relativament inferior, els percentatges d’abstenció més petits en el subsector «energètic» es podrien deure a tot el contrari, és a dir, a tenir una dimensió mitjana superior. Això, sempre, en cas que la dimensió empresarial pogués ser considerada una variable influent en la determinació de l’abstenció, quelcom plausible però difícil de constatar atesa, una vegada més, l’escassa informació disponible. Una altra font explicativa de la concentració del percentatge d’abstenció més alt i més baix en aquests dos subsectors podria procedir de la presència femenina. L’ocupació de dones en el primer d’aquests subsectors és bastant més elevada que en el segon, la qual cosa podria fer pensar que els percentatges d’abstenció més elevats que es registren en el primer d’aquests subsectors es puguin atribuir a aquesta densitat superior de dones, tal com s’ha pogut constatar en alguns estudis sobre participació en el si de les empreses (Juan Albalate, 2005 i 2011).

4.3.3.  Evolució de l’abstenció en les eleccions sindicals en el sector de serveis per intervals de grandària, 2006-2010 Finalment, s’exposa l’evolució de les xifres de l’abstenció que es van registrar entre el 2006 i el 2010 en els divuit subsectors del sector de serveis recollides en els quadres 13 i 14.

Quadre 13.  Resultats de l’abstenció en les eleccions sindicals en els subsectors i mida dels centres de treball del sector de serveis, 2010 Serveis 2010 (331-332) + 951** Instal·lació i reparació de maquinària i d’equips industrials i telemàtics 381-390 Reciclatge, recollida, descontaminació, tractament i eliminació de residus 451-454 Venda i manteniment de vehicles rodats i accessoris

6-10

11-49

50-249

219

197

89,9

236

168

71,1

38

10

51

45

88,2

81

49

60,4

39

762

672

88,2

658

452

68,7 103

> 250

26,3

1

1

9

23

8

1

12,5

35

34

2

0

0

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

100

associació catalana de sociologia


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

64

Serveis 2010

6-10

11-49

50-249

> 250

(461-479) + 952** Comerç a l’engròs, al detall i reparació d’efectes personals i domèstics

6.118 5.772

94,3

5.337 4.344 81,4 688

491-532 Transports i comunicació

1.232 1.128

91,5

1.298

868 66,8 261

72

27,5

551-563 Hostaleria

2.837 2.714

96,6

2.129 1.737 81,5 283

154

201

381

55,3 122

31

25,4

36

4

11,1

54,4

33

9

27,2

107

53,2

35

8

22,8

581-639 Edició de llibres, premsa, programes de software, radiotelevisió, serveis de telecomunicacions, processament de dades

608

549

90,3

712

584 82

641-663 Assegurances i finances

205

172

83,9

254

166 65,3

92

22

23,9

49

8

16,3

681-692 Serveis de compravenda i lloguer immobiliaris i d’assessoria jurídica

1.118 1.140

96,5

777

684 88

71

47

66,2

16

6

37,5

(701-750) + (781-803) Serveis d’enginyeria, científics, publicitat, disseny, traducció, col·locació, seguretat privada, viatges i veterinària

1.243 1.191

95,8

1.399 1.208 86,3 349

218

62,4

69

30

43,4

73

48

65,7

9

3

33,3

771-774 Lloguer de vehicles, maquinària, efectes personals i mobiliaris i d’altres propietats no immobiliàries

322

309

95,9

331

271 81,8

811-829 Serveis a edificis, oficines, neteja, jardineria, centres d’atenció telefònica i suport a empreses

706

685

97

992

854 86

342

173

50,5

73

11

15

851-856 Educació

978

914

93,4

1.710 1.300 76

476

292

61,3

52

21

40,3

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

Serveis 2010

6-10

11-49

65

50-249 77

> 250

861-869 Sanitat

556

550

98,9

433

375 86,6 169

45,5 115

50

43

871-889 Serveis socials

343

322

93,8

872

670 76,8 266

117 44

36

13

36,1

(900-932) + 949** Activitats artístiques, esportives, recreatives i d’oci-associatives

573

546

95,2

1.022

803 78,5 195

108

55,3

17

2

11,7

941-942 Activitats organitzatives de patronals i sindicats

352

337

95,7

366

303 82,8

53

29

54,7

6

1

16,6

960 Altres activitats de serveis personals

481

467 97

295

259 87,8

60

31

51,6

6

0

0

% abst. serveis 2010: 58,5 Font:  Elaboració pròpia, a partir de dades de la Seguretat Social i de la Direcció General de Relacions Laborals, Generalitat de Catalunya.

Quadre 14.  Resultats de l’abstenció en les eleccions sindicals en els subsectors i mida dels centres de treball del sector de serveis, 2006 Serveis 2006 371-372 Reciclatge, recollida, tractament i eliminació de residus metàl·lics i no metàl·lics

6-10

11-49

19

18

94,7

36

725 Instal·lació, manteniment i reparació d’equips informàtics

319

309

96,8

350

701-703 Promoció, venda i lloguer d’immobles

769

757

98,4

501-505 Venda i manteniment de vehicles rodats i accessoris

938

803

85,6

6.718 6.389

95,1

511-527 Comerç a l’engròs, al detall i reparació d’efectes personals i domèstics

20 55,6

50-249

4

1

308 88

76

39

464

416 89,7

39

853

> 250

25

0

0

0

51,3

17

3

17,6

30

76,9

4

2

50

571 66,9 160

55

34,4

3

0

0

6.296 5.033 79,9 728

348

47,8

116

21

18,1

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

associació catalana de sociologia


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

66

Serveis 2006

6-10

11-49

50-249

> 250

(601-632)** + (634-642) - 633 Transports, correus i telecomunicacions

1.506 1.381

91,7

1.648 1.144 69,4 266

81

30,4

47

6

12,7

551-555 Hostaleria

2.836 2.709

95,5

2.087 1.694 81,2 287

140

48,8

27

2

7,4

(721-726)** + (921, 922 i 924) - 725 Processament de bases de dades, activitats de software, edició, premsa, radiotelevisió, telecomunicacions

312

299

95,8

471

393 83,4 106

55

51,8

24

4

16,6

651-672 Assegurances i finances

274

209

76,8

291

177 60,8 115

30

26,1

1

0

0

(731-746) - (747748) + 633** Serveis d’enginyeria, disseny, científics, publicitat, seguretat privada, traducció, agències de viatges, col·locació

99

92

92,9

133

100 75,2

31

14

45,1

5

1

20

711-714 Lloguer de vehicles, maquinària, efectes personals i mobiliaris i d’altres propietats no immobiliàries

137

130

94,9

149

116 77,8

20

0

0

0

3.064 2.920

95,8

3.231 2.676 82,8 825

414

50,2

164

48

29,2

(747-748) + 900 Serveis a edificis, oficines, neteja, jardineria, centres d’atenció telefònica, suport a empreses i sanejament

9 45

801-804 Educació

964

805

83,5

1.652

895 54,2 400

113

28,2

33

1

3

853 Serveis socials

47

44

93,6

701

531 75,7 189

55

29,1

22

8

36,4

(851** + 852) - 853 Sanitat i serveis veterinaris

830

768

92,5

521

382 73,3 134

39

29,1

98

35

35,7

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

Serveis 2006

6-10

11-49

(913 + 923) + (925-927) - (921, 922 i 924) Activitats artístiques, esportives, recreatives i d’oci-associatives

772

707

91,6

844

(911-912) 913 Activitats organitzatives de patronals i sindicats

54

50

92,6

66

51 77,3

930 Altres activitats de serveis personals

550

531

96,5

391

325 83,1

67

50-249

636 75,3 139

> 250

59

42,4

6

2

33,3

12

4

33,3

1

0

0

66

28

42,4

7

1

14,3

% abst. serv. 2006: 58,6 Font:  Elaboració pròpia, a partir de dades de la Seguretat Social i de la Direcció General de Relacions Laborals, Generalitat de Catalunya.

De les dades contingudes en els quadres 13 i 14 es va poder deduir, en primer lloc, que els percentatges mitjans d’abstenció que es van registrar en les eleccions sindicals en el sector de serveis en cadascun dels dos períodes analitzats van ser, pràcticament, idèntics: 58,5 % i 58,6 %, respectivament. Així mateix, van ser superiors als assolits per les respectives mitjanes de la indústria, mentre que, pel contrari, van ser inferiors als que es van obtenir a la construcció, si bé, en només unes dècimes el 2010, tot i que en 4,7 punts en el cas de 2006, la qual cosa comportaria que aquest sector se situés, en termes d’abstenció sindical, en una posició intermèdia entre la construcció i la indústria, en els dos períodes observats. Una vegada més, no era fàcil imputar la responsabilitat d’aquests percentatges intermedis a algun dels divuit subsectors de què consta el sector de serveis, sense tenir més informació relacionada amb l’abstenció que la proporcionada per l’esmentada Direcció. No obstant això, observant el comportament abstencionista subsector per subsector, va ser possible veure que on els percentatges d’abstenció adquirien les proporcions més elevades el 2010, almenys en dos o més dels quatre intervals per grandària, va ser a «Sanitat» (en particular, en les empreses o organitzacions de 6 a 10 i de més de 250 treballadors), i també a «Serveis immobiliaris» (en particular, en empreses d’11 a 49 i de 50 a 249 treballadors). Per contra, els subsectors que arribaven als màxims percentatges de participació en les eleccions sindicals de 2010 eren «Venda i reparació de vehicles» (en particular, en les empreses de 6 a 10 i de més de 250 treballadors) i, especialment, en el de «Reciclatge i tractament de residus», en què els percentatges d’abstenció eren mínims en les empreses de 6 a 10 —coincidint amb el subsector anterior— i en les d’11 a 49 i de 50 a 249 treballadors. Pel que fa a 2006, els percentatges màxims d’abstenció es van concentrar en el subsector de «Serveis immobiliaris» (en tots els quatre intervals per grandària), i es van registrar els percentatges mínims en el subsector de «Reciclatge i tractament de residus» (en particular, en les empreses d’11 a 49 i de 50 a 249 treballadors), mentre que en els subsectors d’«Assegurances i finances» (en empreses de 6 a 10 treballadors) i d’«Educació» (en empreses de 250 treballadors o més) s’esdevenien els mínims en els altres dos intervals. En definitiva, i resumint, mentre que els màxims de l’abstenció en les eleccions sindicals en el sector de serveis van coincidir a concentrar-se, amb petites diferències, tant el 2006 com el 2010, en el subsector de «Serveis immobiliaris» els percentatges mínims, tant el 2006 com el 2010, es van

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

associació catalana de sociologia


68

L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

localitzar en el subsector d’«Assegurances i finances», en el de «Reciclatge i tractament de residus» i en el d’«Educació». En aquest sentit i, retornant al potencial del paper que ha tingut la variable dimensió, en aquest cas, en el sector de serveis, en tant que una de les possibles causes explicatives que hi hagi menys i, sobretot, més abstenció a les empreses, apareix aquí un subsector com el de «Serveis immobiliaris», tradicionalment, situat en oficines, sovint, petites i de cara al públic, que respondria, coherentment, amb la hipòtesi de: com més petita és la dimensió mitjana empresarial, més probabilitat d’assolir uns percentatges de participació baixos. El contrari, una baixa abstenció, amb una dimensió empresarial gran, es compliria també però sense la mateixa «garantia» de regularitat. I és que els tres subsectors que van obtenir els percentatges d’abstenció més baixos no per això eren els que, en proporció, disposaven d’un nombre més alt d’empreses mitjanes i grans (més de 50 treballadors), en relació amb les que hi havia, per exemple, en el subsector de «Serveis immobiliaris». Pel que fa a la relació entre gènere i abstenció, no es va poder induir en el sector de serveis amb la mateixa intensitat i claredat amb què es va poder fer en la indústria. En aquest sentit, la presència de dones en el subsector més abstencionista («Serveis immobiliaris») era, presumiblement, bastant més elevada que en el subsector de «Reciclatge i tractament de residus», i igualment elevada que en el subsector d’«Assegurances i finances» i d’«Educació». Per tant, mancant, una vegada més, altres informacions, la variable gènere no semblava actuar com a causa de més o menys propensió de l’abstenció electoral sindical en el sector de serveis.

5. Conclusions A diferència del que succeeix amb les eleccions polítiques, l’abstenció que s’esdevé en les eleccions sindicals no només no va augmentar, sinó que es va mantenir bastant estable, pràcticament, des que aquest tipus d’eleccions es van fer per primera vegada. Els resultats aquí obtinguts confirmen aquesta tendència per als períodes 2003-2006 i 2007-2010 i permeten treure diferents conclusions. En primer lloc, s’evidencia que, a escala global, l’abstenció mitjana s’ha reduït 0,8 punts entre aquests dos períodes (ha passat de ser un 56,4 % el 2006 a un 55,6 % el 2010). Un descens, relativament petit, però situat en la línia descendent ja comentada al llarg d’aquest article. No obstant això, aquest resultat global és la conseqüència de la suma ponderada del pes relatiu del nombre d’empreses o organitzacions que concentrava cadascun dels tres sectors avaluats, tenint en compte que el sector de serveis, per si sol, aglutinava dues terceres parts del total d’empreses existents en ambdós períodes. En altres paraules, és el resultat de ponderar els descensos soferts en la construcció de 4,2 punts (es passa del 62,9 % el 2006 al 58,7 % el 2010), de 2,4 punts en la indústria (es passa d’un 44,9 % el 2006 a un 42,5 % el 2010), mentre que en els serveis aquesta reducció va ser mínima (es va passar de 58,6 % el 2006 a un 58,5 % el 2010). En segon lloc, els resultats evidencien que les empreses de 50 a 249 treballadors i, especialment, les de més de 250, de tots els subsectors i sectors d’activitat, van ser les que, en comparació de les de menys de 50 treballadors, van assolir els percentatges més baixos d’abstenció, tant el 2006 com el 2010, per la qual cosa, la variable «grandària de l’empresa» es va mostrar, inequívocament, explicativa dels resultats obtinguts. En tercer lloc, la introducció de la variable «gènere» —absent en les dades proporcionades per l’esmentada Direcció General de Relacions Laborals— a partir de les referències d’alguns estudis indirectes sobre aquesta qüestió (Juan Albalate, 2005 i 2011) no va mostrar la mateixa robustesa que la de la grandària. En alguns subsectors de la indústria en els quals la presència de la dona és molt important (per exemple, en el «Tèxtil, confecció, cuir i calçat») aquesta presumpció hauria pogut actuar com a explicació de més abstenció. En quart lloc, no així es va poder constatar el mateix en el sector de serveis, en què la presència més o menys gran de dones tenia una relació menys directa amb l’existència de més o menys abs-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70


L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

69

tenció (per exemple, en subsectors en què la presència femenina sol ser important, com ara «Educació», «Assegurances i finances» o «Serveis immobiliaris»), registrava —almenys en algun dels intervals per grandària— els mínims (els dos primers) i el màxim percentatges d’abstenció (el tercer). Ara bé, aquestes apreciacions no responen més que a una mera suposició, ja que, com s’ha insistit, les dades proporcionades per l’esmentada Direcció General de Relacions Laborals no consideraven ni aquesta ni altres possibles variables, l’anàlisi de les quals hauria pogut ampliar l’espectre de les causes dels resultats obtinguts. En cinquè lloc, un altre dels aspectes que cal subratllar és el gran augment d’empreses de serveis de 50 a 249 treballadors que es va registrar entre ambdós períodes (un 84,7 % de més —en passar de 3.524 empreses a 6.510—) i, en particular, com aquest augment es va traduir en un descens substancial de l’abstenció (de 42,4 % el 2006 a 29,7 % el 2010), la qual cosa va contribuir al fet que, només en aquest interval, es produís un descens de 12,7 punts en l’abstenció i que, almenys en part, aquest sector i, per tant, el conjunt dels tres grans sectors, sofrís el descens de 0,8 punts abans al·ludit. En sisè lloc, per a trobar una aproximació explicativa del perquè va succeir aquest descens de l’abstenció en aquest interval (de 50 a 249 treballadors), podria apuntar-se que les empreses «sortints» de l’interval en qüestió que hi ha hagut entre ambdós períodes (cap a altres intervals, per canvi de grandària de les empreses dins de Catalunya, cap a altres territoris per nova localització fora de Catalunya o, simplement, per tancament de l’empresa) fossin, en una proporció més elevada, més abstencionistes que les que van restar en aquest interval o es van incorporar de nou en aquest mateix interval, procedents d’altres intervals, tant si eren originàries de Catalunya com si ho eren de fora. Finalment, és necessari recordar que els resultats de l’abstenció en les eleccions sindicals sempre tenen un dèficit d’exclusió de tots els treballadors que treballen en empreses i organitzacions que no superen els cinc treballadors en no poder participar, per llei, en aquestes eleccions. I això, en un país com Catalunya, esdevé cabdal, ja que el gruix de les empreses que s’ubiquen a Catalunya són empreses familiars i microempreses que no superen els 5 treballadors. Així, d’aquesta manera, no només s’exclou de la participació en les eleccions sindicals un percentatge molt elevat d’empreses —segons algunes estimacions de Comissions Obreres de Catalunya, al voltant d’un 80 % de les empreses catalanes entrarien en aquest còmput—, sinó que, i això és pitjor, centenars de milers de treballadors queden, sistemàticament, mancats del dret de tenir, com la resta de treballadors, representació sindical i, per tant, de poder participar, directament i, entre altres coses, en els beneficis de la negociació col·lectiva. Tanmateix, és previsible que si la llei que empara aquesta restricció es modifiqués i permetés la participació d’aquest tipus de treballadors en unes eleccions sindicals, la majoria no només podrien ser també electors, sinó que, en el cas de convocar-se’n, ho farien en termes d’abstenció, en consonància amb la tesi aquí constatada de, com més petita és l’empresa, més probabilitat d’abstenir-se, amb la qual cosa els resultats en l’abstenció electoral sindical aquí obtinguts serien, molt probablement, encara superiors. En definitiva, si bé els percentatges d’abstenció registrats en les eleccions sindicals de 2010 i 2006 se situen al voltant del 55 %, no per això s’aparten massa de les xifres que existeixen en altres països europeus que també celebren aquest tipus de comicis (Beneyto, 2014, p. 213). Ara bé, aquest percentatge encara podria disminuir més si els sindicats i el mateix Estat fossin capaços de convèncer, voluntàriament o por llei, aquells empresaris —sobretot de les petites i mitjanes empreses que encara es mostren reticents a la presència dels sindicats dins les seves empreses o directament l’obstaculitzen— que són més grans els beneficis de disposar d’un interlocutor davant qualsevol conflicte o problema laboral, que no disposar-ne. De la mateixa manera, aquest percentatge també podria disminuir si la llei vigent en matèria d’eleccions sindicals es modifiqués ampliant el dret de participació, ara també denegat, als treballadors que no tenen encara un mes d’antiguitat, així com a col·lectius que queden fora d’aquest mateix dret, com els cossos de seguretat.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70

associació catalana de sociologia


70

L’abstenció en les eleccions sindicals de Catalunya Joaquim Juan Albalate

Això, tanmateix, no exclouria una política més decidida per part dels sindicats destinada a convèncer, en aquest cas, aquells treballadors que, tot i poder participar legalment en aquest tipus de comicis, sistemàticament no ho fan. En aquest cas, els sindicats podrien adduir davant els treballadors el reforç que això suposaria, en termes de més força i legitimitat, per a encarar amb una posició més sòlida les negociacions amb la patronal i els empresaris per tal d’assegurar i mantenir les condicions de vida i treball existents.

6. Bibliografia Alós, Ramon; Beneyto, Pere; Jódar, Pere; Molina, Óscar (2012). 2a Trobada del Comitè de Sociologia del Treball de la FES, juny de 2012. Bilbao: Federación Española de Sociología. Álvarez del Cuvillo, Antonio (2002). «Els acords de reestructuració en empreses sense representants unitaris dels treballadors». Temes Laborals, núm. 67, p. 111-127. Baglioni, Guido; Santi, Ettore (1983). L’Europe sindicale nel 1982. Bolonya: Il Mulino. Beneyto, Pere J. (2004). «L’afiliació sindical a Espanya: vells tòpics i noves realitats». A: Beneyto, Pere J. (comp.). Afiliació sindical a Europa. València: Belhaven Press. Blanco, Juan; Otaegui, Amaia (1990). «Los trabajadores de las PYMES y la acción sindical». Sociología del Trabajo [Madrid], núm. 11. Galenson, Walter; Smith, Robert (1985). «Estats Units». A: Dunlop, John T.; Galenson, Walter. El trabajo en el siglo xx. Madrid: Ministerio de Trabajo y Seguridad Social. Gavira Álvarez, Lina (1998). «Los límites epistemológicos de los análisis sobre el trabajo y sus implicaciones prácticas». Sociología del Trabajo, núm. 34, p. 53-80. Juan Albalate, Joaquín (2011). Sociología del trabajo y de las relaciones laborales. Barcelona: Universitat de Barcelona. — (2005). La participación de los trabajadores en la tecnología. Madrid: Consejo Económico y Social. Martín, Artiles; Khöler, Holm-Deltev (2005). Sociología del trabajo y de las relaciones laborales. Madrid: Delta. Miguélez, Fausto (1999). Las relaciones de ocupación. Madrid: Siglo XXI. Radcliff, Benjamin; Davis, Patricia (2000). «Labor organization and electoral participation in industrial democracies American». Journal of Political Science, vol. 44-1, p. 132-141. Rodríguez Sosa, Vicente; Asián Chaves, Rosario (2006). Indicadores y fuentes estadísticas para el análisis de los mercados de trabajo. Sevilla: Junta de Andalucía. Consejería de Ocupación. Tezanos, José Félix (1988). «El sindicalismo en la sociedad avanzada». Leviatán [Madrid], núm. 29-30. Thompson, Andrew; Hunter, Laurie (1985). «Gran Bretaña». A: Dunlop, John T.; Galenson, Walter. El trabajo en el siglo xx. Madrid: Ministerio de Trabajo y de Seguridad Social. Waddington, Jeremy; Hoffman, Reiner (2000). European Trade Unions. Brussel·les: European Trade Unions Institut (ETUI).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 41-70


Articles

Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat de la reforma Social relations and academic achievement of students in the context of university reform Lidia Daza Pérez Departament de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions. Facultat d’Economia i Empresa. Universitat de Barcelona Correspondència: Lidia Daza Pérez. Departament de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions. Facultat d’Economia i Empresa. Universitat de Barcelona. Av. Diagonal, 696. 08034 Barcelona. Tel.: 934 021 542. A/e: ldaza@ub.edu. Data de recepció de l’article: setembre 2014 Data d’acceptació de l’article: desembre 2015

Resum Arran de Bolonya i dels canvis metodològics introduïts a les universitats catalanes, que han implicat una presència i participació més grans dels estudiants a les aules i al campus, aquest article fixa l’atenció en el paper que tenen les relacions socials dins de la universitat. L’objectiu és comprovar si la interacció més gran que es fomenta amb el professorat, el tutor i la resta d’agents del context universitari influeix de manera positiva en la millora del rendiment. En una primera exploració sobre aquestes interaccions, s’identifica una tipologia d’estudiants segons les seves relacions socials a la universitat de la reforma. A continuació, s’analitza l’associació existent entre aquestes relacions i el rendiment acadèmic. Per a aquestes anàlisis es va fer una enquesta per qüestionari a 867 estudiants d’universitats catalanes. Els resultats mostren que tenir relacions més o menys diverses no depèn del perfil sociodemogràfic de l’estudiant. Però sí que explica el grau d’intensitat de les relacions amb els iguals. Amb relació al rendiment, les relacions heterogènies apareixen com un element positiu per als estudiants amb condicions menys favorables a l’aprenentatge. Tanmateix, recórrer a altres membres de la comunitat diferents dels iguals per obtenir informació o suport de la font més especialitzada no és el més habitual, i no millora el rendiment. Paraules clau: sociologia de l’educació, perfil sociodemogràfic, relacions amb el professorat, relacions entre iguals, rendiment.

Abstract In connection with the Bologna process and the methodological changes introduced into Catalan universities that have brought about a greater classroom and campus attendance and participation of students, this paper emphasizes the role of social relationships at the university. The objective is to verify whether a greater interaction with faculty, tutors or

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86 DOI: 10.2436/20.3005.01.75 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS


Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

72

other agents of the university context produces positive effects on student performance. A preliminary examination about these interactions allows a typology of students to be identified according to their social relationships at the reformed university. Next, the possible association between the type of relationships and the student’s performance is examined. The data were collected through a survey answered by 867 students from different Catalan universities. The results show that having more or less relationships does not depend on the student’s sociodemographic profile. However, the profile does explain the intensity of the relationships with peers. Regarding academic performance, having heterogeneous relationships is a positive element for students with less favourable learning conditions. However, taking recourse to other members of the community aside from peers to get information or obtaining support from more specialized sources is not very common and does not improve performance. Keywords: sociology of education, sociodemographic profile, faculty relationships, peer relationships, academic performance.

1. Introducció La reforma recent de Bolonya ha situat l’estudiant en el centre del procés d’aprenentatge (AQU, 2005). Aquest ha d’adoptar una posició activa i participativa, mentre que el docent es converteix en un guia que l’acompanya en el seu recorregut. D’aquesta manera, l’aprenentatge passa a ser una qüestió vinculada, en gran part, a la capacitat de l’estudiant d’interactuar amb els diferents agents educatius i de gestionar els diferents recursos que s’hi mobilitzen. Per això, la manera com l’estudiant es relaciona amb la comunitat educativa i la gestió que faci d’aquestes interaccions es converteixen en un element clau a l’hora d’explicar el rendiment acadèmic. L’anàlisi de les relacions socials i els beneficis que se’n deriven no és una qüestió nova. Des dels clàssics de la sociologia, com Durkheim o Marx, fins a autors més contemporanis com Portes (1998), emfatitzen els efectes derivats d’estar vinculat fins a grups socials, que tant poden ser positius —en el cas dels primers—, com negatius —en el cas de l’últim. L’article posa l’atenció en els beneficis positius de les relacions socials en el context universitari, amb l’objectiu de donar resposta a les preguntes següents: els estudiants millors relacionats són qui obtenen millors resultats? La capacitat de relacionar-se està vinculada a la classe social? Les noves relacions que fomenten les metodologies introduïdes són beneficioses per al rendiment de l’estudiant? En aquesta recerca s’identifiquen, en primer lloc, grups d’estudiants universitaris homogenis entre ells d’acord amb el tipus de relacions socials que estableixen a la facultat. Això permet una primera aproximació al comportament relacional i d’integració de l’estudiant a la universitat. En segon lloc, cada grup és caracteritzat d’acord amb els seus trets sociodemogràfics. I en tercer lloc, s’analitza si les relacions socials que produeixen poden incidir en els resultats d’aprenentatge.

2.  Marc teòric Dins de la literatura de les xarxes socials poden trobar-se diferents recerques que han examinat els beneficis, en general, no només educatius, derivats d’acumular determinades relacions. Es destaquen les relacions mantingudes amb persones diferents al grup de referència; relacions d’heterofília (Lin et al., 2001), o també anomenades relacions cap a l’exterior del grup (López-Roldán i Alcaide Lozano, 2012). Granovetter (1973) proposa en aquest sentit la teoria dels vincles dèbils, amb què explica que les persones amb una quantitat més gran de relacions amb coneguts —persones amb qui manté relacions esporàdiques i de fora del seu entorn més proper— obtenen més oportunitats ocupacionals. Un concepte similar és el de forat estructural de Burt (2000), segons el qual les rela-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86


Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

73

cions més allunyades de l’entorn dens —aquell més proper i de més confiança— són les que aporten més recursos a l’individu. Pocs són els treballs existents des d’aquesta perspectiva que es poden trobar en el territori espanyol, i que analitzin les relacions universitàries. En canvi, s’ha desenvolupat àmpliament als Estats Units, tal com recull un treball publicat recentment que repassa tota la producció sobre xarxes socials realitzada des dels anys seixanta (Biancani i McFarland, 2013). Però centrar l’atenció en els beneficis de les relacions socials en l’àmbit educatiu implica fer referència a la tradició dels colleges studies.1 Aquesta línia de recerca explora el valor de les relacions socials dels estudiants universitaris com a element per a entendre la integració i implicació de l’individu en la institució universitària (Tinto, 1993). S’observa que com més relacions i més diverses (relacions amb els parells, amb el professorat i amb la resta de personal de la comunitat universitària), el sentiment de pertinença de l’estudiant augmenta, cosa que afavoreix l’èxit en els estudis. I són força els treballs preocupats especialment per l’impacte de les relacions amb el professorat (Cole i Griffin, 2013). Però, tot i els resultats obtinguts, els darrers estudis són lleugerament crítics, i afirmen que la recerca duta a terme ha partit d’analitzar un perfil d’estudiant tradicional, el majoritari en les darreres dècades a les universitats nord-americanes. En la mesura que la diversitat d’estudiants ha crescut dins les institucions (especialment per motiu de raça) a partir dels anys noranta, es comprova que els efectes de les relacions amb el professorat principalment poden variar (Cole, 2010). També hi ha treballs sobre els estudiants universitaris de doctorat i les seves relacions amb els parells. Pilbeam, Lloyd-Jones i Denyer (2012) constaten la importància dels parells per als doctorands, com a forma de suport per al seu bon rendiment acadèmic. Des d’una vessant més psicològica, el treball de Prior et al. (2011) conclou que la manca d’aquesta vinculació o la no existència de xarxes de suport en el context universitari pot ser causa d’abandonament, insatisfacció o factors de risc per a l’aparició de trastorns afectius. Altres investigacions han analitzat també les conseqüències positives de les relacions, però en aquest cas posant l’èmfasi en el benefici que comporten les relaciones fortes o denses. Coleman (1988) va analitzar la importància dels pares en l’èxit escolar dels fills. La seva implicació en la formació dels fills, ajudant-los en els estudis, per exemple, obtenia resultats positius en el rendiment (també la relació dels pares amb la comunitat educativa). En la mateixa línia, Pérez, Betancort i Cabrera (2013) mostren el pes que tenen les expectatives que els pares tenen sobre el rendiment acadèmic dels fills, prenent-lo com un indicador, com ja ho féu Coleman, juntament amb altres com la mida o el tipus de família. Tanmateix, la majoria d’aquests treballs s’han fet amb nens en edat escolar. Hi ha menys estudis que hagin analitzat l’efecte familiar en el cas de l’educació superior (Lareau, 2003; Said, 2011).

3.  Objectius i hipòtesis Un cop repassada la producció científica sobre el tema, la recerca va voler analitzar les relacions socials dels estudiants en el context universitari, acotades al període d’un semestre durant el tercer any de carrera o equivalent, quan ja hi ha hagut temps suficient per a integrar-se i fer relacions en el si de la comunitat universitària. I a continuació, es va examinar quin tipus d’afectació tenen aquestes xarxes creades en el rendiment acadèmic. En la línia de la definició multidimensional que s’ha atribuït al concepte rendiment (Rodríguez, 1986; Tejedor i García-Valcárcel, 2007), i a la informació disponible a partir del qüestionari administrat, es van utilitzar altres indicadors diferents del de la nota, com és la percepció que té el mateix estudiant del seu progrés, i el nivell d’endarreriment que porta respecte dels estudis.

1.  Aquesta denominació recull una gran quantitat de recerques centrades a analitzar l’efecte dels colleges en l’aprenentatge i l’experiència vital dels estudiants universitaris. Es desenvolupen a partir dels anys vint als Estats Units, i introdueixen a poc a poc l’anàlisi de variables sociològiques en els models teòrics.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86

associació catalana de sociologia


74

Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

Concretament, els objectius de l’article són dos. En primer lloc, descriure el comportament relacional dels estudiants universitaris i identificar perfils. I en segon lloc, comprovar si, en l’àmbit de l’educació universitària, l’estudiant amb un volum més gran de relacions socials i en contacte amb persones diferents del grup de pertinença (vincles febles en termes de Granovetter) obté millors resultats acadèmics. Es parteix del supòsit que les persones que s’impliquen més amb la universitat (tant acadèmicament com socialment), i ho fan mantenint relacions amb persones amb rols i funcions diferents dins de la comunitat educativa, accedeixen a més i diversos recursos útils per al seu aprenentatge. Això pot donar com a resultat un rendiment diferencial respecte a aquells altres estudiants menys implicats, que només es relacionen amb els iguals.

4. Metodologia La recollida d’informació es va fer mitjançant una enquesta per qüestionari a 867 estudiants. L’univers va ser el conjunt d’estudiants de les universitats públiques catalanes de l’àrea metropolitana de Barcelona (Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya i Universitat Pompeu Fabra). La mostra d’estudiants entrevistats va ser estratificada per branca de coneixement i nivell de professionalització de la titulació. Les titulacions seleccionades van ser: arquitectura, enginyeria de telecomunicacions, química, biologia, educació social, empresarials, farmàcia, infermeria, traducció i interpretació i humanitats. L’enquesta es va dissenyar prenent com a referència altres qüestionaris utilitzats i validats internacionalment, que recullen informació sobre integració social dels estudiants al centre d’estudis.2 Per al tractament de la informació es va utilitzar el programa SPSS, concretament l’anàlisi de clústers, per a definir els diferents grups d’estudiants segons les seves relacions universitàries; i anàlisi univariada, bivariada i trivariada per a descriure els perfils de cada grup i establir una associació entre el comportament relacional i els atributs individuals. En paral·lel, per tal de contextualitzar l’entorn d’aprenentatge d’aquests estudiants, és a dir, en quines condicions aprenen i estudien els alumnes de les diferents titulacions examinades, es va fer un quadern d’encàrrec per titulació, mitjançant les tècniques d’anàlisi documental i entrevistes en profunditat a les autoritats i als responsables dels ensenyaments en qüestió. Atès que no és l’objectiu d’aquest article l’anàlisi més macro, no entrarem en aquestes qüestions, però el treball de Daza (2011) evidencia diferències de recursos i condicions d’aprenentatge entre titulacions que, sens dubte, permeten entendre els resultats obtinguts en aquesta recerca.

5. Resultats A partir de l’aplicació de la tècnica de l’anàlisi de clústers o de conglomerats,3 es van obtenir dues classificacions d’estudiants. Una primera descriu la freqüència i composició de les seves relacions socials (tipus d’actor) dins de la universitat. Es van utilitzar les preguntes que feien referència a amb qui i amb quina freqüència havien tingut relació amb diferents persones de la comunitat universitària en el semestre anterior, independentment del contingut: companys de classe, companys d’altres cursos, professorat, tutors, personal d’administració i serveis (PAS) o d’altres. La segona classificació informa de la qualitat de les relacions en preguntar a qui s’adreçaven per

2.  Els dos qüestionaris de referència han estat: National Survey of Student Engagement i College Student Experiences Questionnaire. 3.  Aquesta tècnica permet obtenir grups d’individus, de manera que els d’un mateix grup tenen un comportament tan similar con sigui posible (en aquest cas, en termes de relacions), i al mateix temps la resta el tenen tan diferent com sigui possible.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86


Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

75

obtenir recursos diversos per a l’aprenentatge (informació, suport, orientació, col·laboració en l’estudi, resolució de dubtes en una assignatura). En aquest cas, l’objectiu va ser identificar si l’estudiant quan necessita algun d’aquests recursos recorre als vincles dèbils (prioritzant la persona més especialitzada enfront d’aquella persona amb qui té més confiança). En aquests termes, parlem d’una relació de qualitat alta en la mesura que la informació prové d’una font especialitzada. Si pel contrari recorre als vincles forts (prioritzant més la persona propera que la persona més especialitzada), es parla d’una relació de qualitat baixa, ja que la font no és la més especialitzada.

5.1.  Freqüència i composició de les relacions universitàries Depenent de la freqüència i la composició de les relacions amb qui mantenen contacte en el marc de la universitat, el procediment estadístic va revelar l’existència de tres grups d’estudiants.4 Aquesta solució va ser adoptada perquè cada grup presentava puntuacions mitjanes similars (i diferents entre els tres grups) per a la freqüència i composició de les relacions. A més, cada conglomerat incloïa un percentatge suficient de la mostra. A continuació, es descriu cada grup. El col·lectiu que agrupa més estudiants, representat pel 52,4 %, es correspon amb estudiants que descriuen que tenen relacions homogènies intenses. Són persones que es relacionen sempre amb els iguals (companys de classe o de curs), i en alguna ocasió interaccionen amb la resta de col·lectius del centre. A continuació, es troba el grup d’estudiants amb relacions homogènies però menys intenses (24,1 %), perquè habitualment interaccionen amb els iguals però amb menys freqüència que el grup anterior, i només de tant en tant amb la resta de col·lectius. I finalment es troba el grup d’estudiants amb relacions heterogènies (23,5 %); de freqüència elevada amb els iguals i també en contacte amb altres persones, com poden ser el tutor, el professorat o el PAS. Veiem a continuació el perfil sociodemogràfic de cada grup, seguint les dades que es mostren en la taula 1. —— Grup 1. Estudiants amb relacions homogènies intenses. Prenent com a referència el percentatge mitjà de dones que estudien a les universitats públiques espanyoles, corresponent a un 56,4 %,5 aquest grup presenta una presència femenina més elevada (64 %). És el grup amb un percentatge d’estudiants més joves. La distribució per classe social d’origen és molt similar al grup de relacions heterogènies, i predominen les famílies d’empresaris i professionals. I respecte a la situació laboral, és el grup que acumula quasi la meitat d’estudiants que es dediquen a estudiar de manera exclusiva. —— Grup 2. Estudiants amb relacions heterogènies. També té una presència més alta de dones, que aglutinen el percentatge més elevat si es compara amb els altres grups (66,7 %). Són estudiants joves, ja que set de cada deu no tenen més de vint-i-sis anys. La distribució per classe social no és gaire diferent de la distribució per al total d’estudiants (predomina la classe d’empresaris i professionals amb un 40,2 %). I respecte de la situació laboral, són estudiants que solen tenir un treball remunerat, tot i que no són qui hi dediquen més hores a la setmana. —— Grup 3. Estudiants amb relacions homogènies de freqüència mitjana. Hi ha un percentatge més similar entre homes i dones (45,2 % i 54,8 %, respectivament), similar a la distribució de la població universitària al sistema espanyol. Concentra un percentatge més alt

4.  A partir d’ara totes les dades que es proporcionen procedeixen de la base de dades obtinguda a partir de l’enquesta per qüestionari Qüestionari d’estudiants universitaris en el marc del projecte R+D+I «Los estudiantes ante la nueva reforma universitaria». 5.  La universidad española en cifras 2010. Són dades que fan referència al curs 2008-2009.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86

associació catalana de sociologia


Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

76

de persones universitàries amb una edat elevada (quasi quatre de cada deu tenen més de vint-i-sis anys). S’hi observa una presència més baixa d’estudiants procedents de famílies d’empresaris i professionals. I finalment és el grup que té més persones que compaginen els estudis amb una feina remunerada, i al mateix temps de més hores.

Taula 1.  Perfil de cada conglomerat d’estudiants (segons la freqüència i la variabilitat de relacions)

Estudiant relacions heterogènies

Estudiant relacions homogènies freqüència mitjana

Estudiant relacions homogènies freqüència intensa

Sexe (%)

Home

33,3

45,2

36,0

Dona

66,7

54,8

64,0

Edat (%)

19-26 anys

70,1

61,5

75,0

Més de 26 anys

29,9

38,5

25,0

Classe social (%)

Empresaris i professionals

40,2

37,2

40,4

Classes intermèdies

21,7

26,8

20,9

Petits empresaris

16,8

14,8

17,0

Classe treballadora

21,2

21,3

21,7

Situació laboral (%)

Estudiant a temps complet

38,6

36,0

45,7

Treballa < 15 hores setmanals

26,5

22,0

30,0

Treballa 15 hores setmanals o més

34,9

41,9

24,4

Font:  Qüestionari d’estudiants universitaris en el marc del projecte R+D+I «Los estudiantes ante la nueva reforma universitaria». GRET, Universitat Autònoma de Barcelona.

5.2.  Qualitat de les relacions universitàries També es va preguntar als estudiants a qui recorren en primer lloc i amb quina freqüència per aconseguir els recursos següents: suport per a qüestions personals, consell/orientació amb relació als estudis i sortides professionals, informació sobre recursos de la universitat, ajut per a discutir, estudiar i preparar una assignatura, i ajut per a resoldre dubtes d’una assignatura. Com s’ha dit anteriorment, es va considerar el nivell d’especialització de la persona per a la informació sol·licitada, i en funció d’això s’ha descrit la qualitat de la relació. L’anàlisi de conglomerats va identificar tres nous grups. Un grup majoritari que representa el 43,7 % i que es correspon amb qui té relacions de baixa qualitat, perquè totes les estableixen només amb els iguals. Un 29,3 % de la mostra es correspon amb els estudiants amb relacions de qualitat mitjana, atès que recorren als iguals en la majoria de casos, però també, tot i que de manera esporàdica, al professorat, al tutor o al PAS, per rebre orientació o informació sobre la universitat. El 27 % d’estudiants restant es correspon amb perso-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86


Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

77

nes amb relacions d’alta qualitat. Diversifiquen la font d’informació en funció del tipus de recurs que necessiten; demanen informació al PAS, resolen dubtes de l’assignatura amb el professorat i busquen orientació mitjançant els iguals o el professorat. La taula 2 mostra les característiques de cada grup. —— Grup 1. Estudiants amb relacions de baixa qualitat. Es tracta d’un grup amb una presència elevada de dones (61,1 %). El 74 % dels estudiants no tenen més de vint-i-sis anys. Són els estudiants que provenen en una proporció més gran de la classe empresarial o professional i intermèdia. El 45 % només es dedica a estudiar, i els que treballen ho fan poques hores en comparació dels altres grups. —— Grup 2. Estudiants amb relacions de qualitat mitjana. És el grup en què la dona té una presència més elevada (72,5 %), i amb estudiants una mica més joves que el grup anterior. En comparació dels altres dos col·lectius, aquest presenta un percentatge més alt de classe treballadora (24,9 %) i de petits empresaris (17,1 %), i d’estudiants que tenen una feina remunerada a la qual dediquen més hores (34,3 %). Tot i que no és el grup que acumula més estudiants que estudien i treballen al mateix temps. —— Grup 3. Estudiants amb relacions d’alta qualitat. És el grup en què es troben menys diferències en la distribució per gènere: un 59,6 % de dones i un 40,4 % d’homes. Són els estudiants que tenen unes edats més heterogènies. Amb una distribució per classe social similar al primer grup, i és el grup amb un percentatge inferior d’estudiants a temps complet (38,8 %).

Taula 2.  Perfil de cada conglomerat d’estudiants (segons la qualitat de relacions)

Estudiant relacions de baixa qualitat

Estudiant relacions de qualitat mitjana

Estudiant relacions d’alta qualitat

Sexe (%)

Home

38,4

27,5

40,4

61,6

72,5

59,6

Dona

Edat (%)

19-26 anys

74,0

74,9

64,2

Més de 26 anys

26,0

25,1

35,8

Classe social (%)

Empresaris i professionals

44,4

34,1

41,2

Classes intermèdies

22,8

23,9

24,0

Petits empresaris

15,1

17,1

15,8

Classe treballadora

17,8

24,9

19,0

Situació laboral (%)

Estudiant a temps complet

45,0

42,3

38,8

Treballa < 15 hores setmanals

28,7

23,5

30,8

Treballa 15 hores setmanals o més

26,3

34,3

30,4

Font:  Qüestionari d’estudiants universitaris en el marc del projecte R+D+I «Los estudiantes ante la nueva reforma universitaria». GRET, Universitat Autònoma de Barcelona.

Dels resultats es desprèn que la meitat dels estudiants de la mostra (52,4 %) tenen relacions intenses amb els companys de classe o de curs. És a dir, que es produeixen amb el col·lectiu amb qui més coincideixen diàriament, i ho fan de manera freqüent. I si s’observa a qui recorre l’estudiant

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86

associació catalana de sociologia


78

Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

per obtenir informació o altres recursos, el 43,7 % dels entrevistats tendeixen a fer-ho amb aquestes mateixes persones. És a dir, es tracta de relacions de baixa qualitat. D’altra banda, respecte del perfil de cada grup, es posa de manifest que els estudiants amb unes condicions personals més favorables per a un bon rendiment acadèmic es concentren en el conglomerat majoritari d’estudiants amb relacions homogènies i de baixa qualitat. És a dir, es tracta d’estudiants joves, i per tant amb menys càrregues familiars, que no treballen habitualment, per tant amb més temps per a l’estudi, i que procedeixen de classes mitjanes o altes, i per tant amb un capital educatiu familiar més elevat. En canvi, la resta d’estudiants amb relacions més diverses i de més qualitat coincideixen amb persones que compatibilitzen en molts casos els estudis amb una feina, amb una procedència de classe social més heterogènia (més presència de la classe treballadora o petits empresaris). Per tant, es tracta d’un perfil d’estudiant que, d’acord amb altres investigacions, disposa de menys temps per a dedicar als estudis (Ariño, Llopis i Soler, 2012; Daza, 2013).

5.3.  Variables sociodemogràfiques explicatives del perfil de relacions universitàries 5.3.1.  Freqüència i composició de les relacions A continuació, es comprova si els atributs individuals analitzats expliquen el fet de tenir un tipus o un altre de relacions en el context universitari. Se n’examinen el sexe i l’edat com a indicadors de perfil sociodemogràfic, i la situació laboral i la classe social d’origen, atès que sovint les relacions que s’estableixen tenen a veure amb el temps disponible i amb el grup al qual es pertany. Els resultats obtinguts mitjançant les taules bivariades mostraren que l’edat, el sexe i la situació laboral són variables associades al tipus de relacions que s’estableixen a la universitat. Ara bé, la diferència només es dóna entre els estudiants que tenen relacions homogènies intenses i els qui tenen relacions homogènies menys intenses. Per tant, aquestes variables expliquen la freqüència de relacions amb els iguals, i no influeixen en el fet que aquestes relacions siguin amb persones diferents dels seus companys de classe o de curs. Els resultats informen que hi ha un percentatge significatiu d’homes que tendeixen a relacionar-se amb poca freqüència amb els iguals (28,3 % enfront del 23,5 % del total de la mostra). En canvi, les dones són menys representatives d’aquest perfil (20,6 %) (vegeu el gràfic 1). Per tant, tot i que els estudiants es relacionen més amb els iguals quan es parla de relacions freqüents, les dones superen en percentatge els homes en el grup de relacions més intenses i en el grup de relacions més heterogènies. Hi ha, doncs, tal com mostra el gràfic 1, una diferència de gènere significativa. Tot i que cal advertir que pot ser que no es degui estrictament al fet de ser home o dona, ja que en observar les titulacions analitzades es troben Farmàcia i Infermeria, estudis que estan altament feminitzats i exigeixen una alta presència a la facultat per a les pràctiques i el treball en grup que es demana als estudiants. L’edat dels estudiants mostra una tendència clara: les relacions homogènies són predominants entre els estudiants més joves, mentre que a partir dels vint-i-set anys aquesta tendència s’inverteix, i les relacions passen a ser més heterogènies. Tanmateix, una anàlisi detallada de les diferents categories de resposta mostra que l’edat introdueix diferències estadísticament significatives entre els qui tenen relacions homogènies. En el gràfic 2 es pot veure que entre els més joves les relacions són molt més intenses que entre els estudiants de més de vint-i-sis anys. Mentre que entre els estudiants més grans tenen un pes més gran les relacions homogènies de freqüència mitjana. Això coincideix amb altres estudis que assenyalen diferents formes de vinculació amb la universitat i com afecta el rendiment. Els més joves viuen l’etapa universitària de manera més intensa, enfront dels altres grups d’edat que la compatibilitzen amb altres activitats, i resten temps a tot el que té a veure amb l’estudi (Ariño i Llopis, 2011).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86


Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

79

Gràfic 1.  Tipologia de freqüència i composició de relacions segons el sexe

Nota:  X2 de Pearson = 6,747, gl = 2, sig = ,039. *Valor per al residual ajustat superior a ±1,96

Gràfic 2.  Tipologia de freqüència i composició de relacions segons l’edat

Nota:  X2 de Pearson = 10,641, gl = 2, sig = ,005. *Valor per al residual ajustat superior a ±1,96

Finalment, la situació laboral mostra el perjudici actual que suposa per als estudiants que, al temps que cursen una carrera, tenen una ocupació de quinze o més hores setmanals (vegeu el gràfic 3). Quan la dedicació als estudis és exclusiva o bé es treballa només unes hores, les relacions socials que predominen són de caràcter homogeni i freqüent. Quan aquesta dedicació es comparteix amb una ocupació de més hores, les relacions passen a ser menys intenses. I per tant la vinculació amb la universitat i els estudis es debilita.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86

associació catalana de sociologia


Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

80

Gràfic 3.  Tipologia de freqüència i composició de relacions segons la situació laboral

Nota:  X2 de Pearson = 20,334, gl = 4, sig = ,000. *Valor per al residual ajustat superior a ±1,96

5.3.2.  La qualitat de les relacions Quan es tracta de demanar ajut per al bon desenvolupament de l’aprenentatge, l’edat i el sexe apareixen novament com a variables explicatives. En el gràfic 4 es pot veure que les dones tenen una presència estadísticament significativa en el conglomerat de relacions de qualitat mitjana, mentre que els homes hi són molt menys presents. D’altra banda, són més els homes que les dones amb relacions de qualitat alta, tot i no ser estadísticament significativa la diferència (32,7 % enfront del 27,3 %).

Gràfic 4.  Tipologia de qualitat de relacions segons el sexe

Nota:  X2 de Pearson = 9,369, gl = 2, sig = ,009. *Valor per al residual ajustat superior a ±1,96

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86


Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

81

Respecte a l’edat, en el gràfic 5 s’observa que l’estudiant més jove tendeix a consultar els iguals, i és significatiu el baix percentatge que aquest perfil representa entre els qui tenen relacions d’alta qualitat (26,4 % enfront del 29,3 % de la mostra). Mentre que els més grans tenen una presència estadísticament significativa (36,7 %). Per tant, les relacions de més qualitat apareixen com a pròpies d’homes i de les persones de més edat.

Gràfic 5.  Tipologia de qualitat de relacions segons l’edat

Nota:  X2 de Pearson = 7,688, gl = 2, sig = ,021. *Valor per al residual ajustat superior a ±1,96

6.  Relacions universitàries i rendiment D’acord amb el segon objectiu de la recerca, es va investigar la influència de tenir relacions diverses i freqüents, i al mateix temps de més qualitat, i el rendiment. Els indicadors de rendiment utilitzats van ser: la percepció sobre el nivell de progrés i l’endarreriment en els estudis. El primer és un índex construït a partir de la valoració que els estudiants van donar al progrés fet en els àmbits següents: a) coneixement i domini de les matèries del pla d’estudis; b) metodologia, tècniques d’estudi i organització del treball; c) professionalitat (habilitats d’aplicació pràctica dels coneixements); d) desenvolupament personal (autonomia, esperit crític, autoconfiança); e) desenvolupament de competències transversals; f ) organitzar-se millor i aprofitar més el temps, i g) esforçar-se més en els estudis. Els estudiants els valoraren en una escala d’1 (no progrés) a 5 (molt progrés). La nova variable resum contenia tres categories de resposta: cap o molt poc progrés, progrés mitjà i molt progrés. Respecte a l’endarreriment com a variable, es va generar a partir de l’any d’inici dels estudis i el percentatge de crèdits superats en el moment de respondre l’enquesta. Els resultats mostren que hi ha una relació estadísticament significativa entre la composició de relacions i la percepció de progrés. En concret, mentre que entre els estudiants amb relacions homogènies intenses no hi ha diferències de progrés respecte de la mostra, sí es produeixen entre la resta d’estudiants. Els estudiants amb relacions heterogènies perceben un progrés més gran i, en canvi, els estudiants amb relacions homogènies de freqüència menys intensa són qui menys progrés perceben.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86

associació catalana de sociologia


82

Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

Gràfic 6.  Percepció de progrés segons el perfil en la freqüència de relacions

Nota:  X2 de Pearson = 18,026, gl = 2, sig = ,000. *Valor per al residual ajustat superior a ±1,96

Però, en canvi, la freqüència de relacions no mostra cap tipus d’associació amb l’endarreriment. I en cap cas no s’observa que la qualitat de les relacions, tal com han estat mesurades, donin resposta als indicadors de rendiment utilitzats. Respecte del fenomen de l’endarreriment d’un estudiant, es comprova que les seves relacions amaguen el resultat de la seva situació personal. Sovint les persones que porten més endarreriment es caracteritzen perquè tenen una edat més avançada i perquè treballen, la qual cosa fa difícil establir vincles forts i profitosos dins la universitat per al seu aprenentatge i per treure bons resultats. Tornem a les diferències en la percepció de progrés entre els estudiants de relacions heterogènies i de relacions homogènies menys intenses. En analitzar els tres perfils segons les seves interaccions amb la comunitat universitària, s’ha assenyalat que el sexe, l’edat o el fet de treballar expliquen la diferència entre qui es relaciona més o menys amb els iguals. Estudiar en titulacions feminitzades, ser jove i treballar menys de quinze hores setmanals són trets associats amb un perfil d’estudiant més implicat a la universitat, amb relacions molt freqüents amb els iguals. Tanmateix, no explica el comportament de l’estudiant amb relacions heterogènies. I això convida a pensar que aquestes altres relacions es produeixen per qüestions diferents com pot ser la manera com la mateixa institució fomenta els espais d’intercanvi, o la diferent iniciativa i motivació dels estudiants per a relacionar-se. Per això, per a acabar de veure aquestes qüestions, s’ha analitzat la relació existent entre el perfil d’estudiants segons la freqüència de relacions i la percepció d’aprenentatge, controlant les mateixes variables independents (sexe, edat i situació laboral). L’anàlisi de les taules trivariades revela que l’associació entre percepció de progrés i mantenir relacions heterogènies a la facultat es manté sense diferències per gènere, amb els estudiants fins a vint-i-sis anys, i per a aquells que treballen quinze hores o més a la setmana. Entre els estudiants de més edat i que tenen un estatus d’estudiant a temps complet, o bé treballen només unes hores, les relacions heterogènies deixen d’estar relacionades amb una percepció de progrés en els estudis.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86


Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

83

7.  Discussió dels resultats D’acord amb el primer objectiu, s’han identificat diferents tipus d’estudiants segons les seves relacions, i amb un perfil sociodemogràfic diferenciat. Predominen els estudiants amb relacions molt freqüents i amb relacions de baixa qualitat. És a dir, en el context universitari són majoria els joves amb vincles forts, ja que es relacionen amb les persones de més confiança: els iguals. Tenint en compte la reforma i la introducció d’unes metodologies que fomenten més presència i més diàleg amb professorat i tutors (Daza, 2013), no sembla que hagin generat una comunicació més gran amb els diferents agents d’aprenentatge. També s’ha pogut comprovar que aquests grups de joves coincideixen amb persones amb unes condicions més favorables per a una dedicació més gran a l’estudi (estudiants més joves, que no treballen i que procedeixen de classes mitjanes o altes). Especialment, la situació laboral apareix com un element explicatiu clar del nivell de freqüència amb què mantenen relacions a la universitat. Com més hores treballen, amb menys intensitat es relaciona l’estudiant amb la universitat. Altres investigacions han posat de manifest que l’experiència laboral, en aportar habilitats socials d’interacció i treball en equip, com també altres competències sobre la gestió del temps i hàbits de treball útils per a l’estudi, pot tenir un efecte positiu (Curtis i Shani, 2002; Corrigan, 2003; Pascarella i Terenzini, 2005; Elias i Masjuan, 2006). Tanmateix, els resultats apunten tot el contrari, ja que s’evidencia que la circumstància de treballar resta temps per a implicar-se amb la institució (Nora, Cabrera, Hagedorn i Pascarella, 1996; McInnis, 2002; Ariño, Llopis i Soler, 2012). I, per tant, aquests estudiants que compaginen estudis i feina remunerada corren el risc de perdre’s recursos que obtindrien en passar més temps a la facultat i en contacte amb els diferents agents de la comunitat universitària. Pel que fa a la variable classe social, si bé des d’algunes teories sociològiques la pertinença a un grup de l’estructura social pot explicar el tipus de contactes d’una persona (Bourdieu, 1986), en aquest cas l’origen de classe no mostra cap tipus d’associació amb el tipus de relacions mantingudes en el centre d’estudis. Tot i que, tenint en compte l’estreta relació entre la situació laboral i la freqüència de relacions, hi pot haver una influència indirecta de la classe social. Els estudiants de classes benestants no necessiten treballar, davant dels que tenen menys recursos que han de compaginar estudis i feina. Per tant, la classe social estableix indirectament l’oportunitat perquè una persona pugui tenir més o menys temps per a estar present a la facultat. Excepte per aquest matís assenyalat, de com determinades característiques del perfil sociodemogràfic influeixen en la intensitat de les relacions, es comprova que ni el sexe, ni l’edat, ni la situació laboral ni la classe social expliquen unes relacions més homogènies o heterogènies de l’estudiant en el context universitari. A més, respecte a la intensitat de les relacions, sembla intuir-se un cert efecte del tipus d’estudis i la seva organització. A Daza (2013), l’anàlisi de les titulacions informa que, en el cas de les relacions més intenses que tenen les dones respecte dels homes, succeeix en titulacions feminitzades que requereixen que l’estudiant dediqui moltes hores a l’estudi. Per tant, darrere l’efecte gènere es pot estar produint un efecte institucional que fa augmentar la implicació de l’estudiant a la universitat. Fenomen que destaca Small (2009) quan afirma que les relacions no depenen únicament de la intencionalitat de l’individu. Les organitzacions, per la seva estructura i les seves dinàmiques internes, poden facilitar o dificultar aquestes interaccions. D’acord amb el segon objectiu de la recerca, en vincular el comportament relacional amb la percepció de progrés en els estudis, apareix un avantatge clar per als estudiants amb un entramat de relacions heterogènies. Tanmateix, això no vol dir que estudiants amb relacions homogènies intenses tinguin la percepció que no progressin en termes de rendiment. Les evidències sobre els estudiants amb relacions heterogènies confirmen, en part, els models d’anàlisi plantejats per la tradició dels college studies en relacionar el rendiment amb el nivell d’integració i interacció de l’estudiant a la universitat (Tinto, 1993; Pascarella i Terenzini, 2005). Ara bé, en examinar el perfil dels estudiants amb relacions heterogènies, no coincideix amb un perfil més favorable a l’estudi i obtenció de bons resultats. Es tracta de joves amb menys temps i més desvinculats dels estudis. Això fa pensar en la importància que pot tenir que des de la institució es fomenti una interacció més

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86

associació catalana de sociologia


84

Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

gran entre els estudiants i amb el professorat, així com amb altres col·lectius de la comunitat universitària, per a facilitar la integració i adaptació, i garantir un bon rendiment. La integració acadèmica, com la social (Tinto, 1993), ha estat un tema de gran interès a les universitats anglosaxones perquè quan un jove es matricula d’uns estudis superiors normalment es trasllada a viure al campus. La institució universitària passa a convertir-se en la seva principal família. Tanmateix, en el cas del nostre sistema universitari, és un tema relativament nou, que pren rellevància com a conseqüència dels canvis que introdueix Bolonya. Tradicionalment, els nostres estudiants s’han matriculat al centre més proper al lloc de residència, de tal manera que cada dia viatgen de casa a la universitat, i es redueix així molt la vida de campus. Ara bé, el procés de reforma ha comportat una sèrie de canvis que obliguen a repensar aquesta qüestió més vinculada a les relacions i integració al centre, en passar els estudiants més hores al lloc d’estudi i participar a diferents activitats d’aprenentatge dins i fora de l’aula. Pel que fa als estudiants més joves, amb dedicació exclusiva als estudis i de classes benestants (condicions més favorables a l’estudi), és possible, caldrà veure-ho amb més estudis, si, tot i només relacionar-se amb el seu entorn més proper, superen els estudis pels recursos externs de què disposen (suport dels pares, no necessitat de treballar i més temps lliure, no sentiment de deute, capital cultural i social familiar, etc.). En canvi, per a aquells per a qui les condicions externes no són favorables i no tenen temps ni oportunitat de vincular-se amb els iguals, les relacions heterogènies els poden ajudar positivament al seu pas per la universitat i la superació dels estudis. Finalment, la qualitat de les relacions no explica en cap cas els resultats acadèmics. Només una minoria contacten amb altres agents diferents dels iguals a l’hora de buscar recursos, especialment. La majoria recorren al grup classe. I això no mostra un efecte diferencial en les variables de rendiment analitzades.

8. Conclusions El comportament relacional dels estudiants de les nostres universitats és molt diferenciat, i pot respondre, tal com s’ha pogut copsar, a motius del mateix perfil sociodemogràfic, com a qüestions vinculades a la mateixa titulació; com s’organitza i quines metodologies predominen. Tot i que és majoritari en l’estudiant actual crear una xarxa de relacions homogènia i intensa, fonamentalment entre qui més temps té per a estudiar i, per tant, entre els més joves i que no treballen. Si bé els canvis metodològics incorporats per Bolonya podien fer pensar que aquest entramat de relacions podia canviar, i estendre’s a més agents d’aprenentatge (professorat, tutors, etc.), l’estudi posa de manifest que, fins al moment, els estudiants aprofiten poc els recursos que Bolonya ha incorporat al sistema d’aprenentatge de la universitat catalana que se centra en l’estudiant. O bé que els espais de trobada i d’intercanvi amb el professorat o tutor que s’organitzen a manera d’activitats d’aprenentatge, tutories o d’altres, dins de la universitat, són insuficients o ineficaços. Perquè des d’una perspectiva de resultats, aquells que tenen relacions heterogènies mostren una percepció més gran de progrés en els estudis. Mentre que per a aquells amb relacions homogènies intenses, el rendiment és el mateix. Ara bé, tal com s’ha indicat, si els estudiants amb relacions heterogènies són persones amb menys temps i menys recursos externs per a superar amb èxit els estudis, cal que la universitat treballi per donar més embranzida a aquests espais de trobada per a millorar els resultats acadèmics de qui té més risc de fracassar o abandonar els estudis. Especial atenció caldrà que posi a qui compagina els estudis amb una feina remunerada, aquells amb un origen familiar amb menys recursos educatius i econòmics, o als estudiants més madurs. És hora que la tradició dels college studies i l’interès sociològic per l’educació superior prenguin més importància en la recerca sobre estudiants universitaris. L’experiència universitària amb Bolonya ha sofert canvis importants que fan repensar com són els processos d’integració social i acadèmica dels nostres estudiants, quines implicacions té en el rendiment i les conseqüències en termes d’equitat i justícia social.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86


Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

85

A més, des del punt de vista dels beneficis obtinguts, es comprova que establir relacions amb persones més enllà del grup classe no reporta recursos que millorin el rendiment a la universitat actual. No es produeixen així els efectes positius derivats dels vincles febles que Granovetter (1973) identificà a l’hora de trobar feina.

9. Bibliografia AQU (2005). Guia general per dur a terme les proves pilot d’adaptació a les titulacions a l’EEES. Barcelona: Agència de Qualitat per al Sistema Universitari de Catalunya. Ariño, Antonio; Llopis, Ramón (2011). ¿Universidad sin clases? Condiciones de vida de los estudiantes universitarios en España (Eurostudent IV). Madrid: Ministerio de Educación. Secretaría General de Universidades. Ariño, Antonio; Llopis, Ramón; Soler, Inés (2012). Desigualdad, diversidad y universidad: Condiciones de vida y de participación de los estudiantes universitarios en España. Informe Campus Vivendi. Madrid: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Observatorio de la Vida y Participación de los Estudiantes. Biancani, Susan; McFarland, Daniel A. (2013). «Social networks research in higher education». Paulsen, Michael B. (ed.). Higher Education: Handbook of Theory and Research [Londres: Springer], vol. 28, p. 151-215. Bourdieu, Pierre (1986). «The forms of capital». A: Richardson, John. Handbook of theory and research for the sociology of education. Nova York: Wesport: Londres: Greenwood Press, p. 241-260. Burt, Ronald S. (2000). «Social capital». Research in Organizational Behaviour, núm. 22, p. 345-423. Cole, Darnell G. (2010). «The effects of student-faculty interactions on minority students’ college grades: Differences between aggregated and disaggregated data». Journal of the Professoriate, núm. 3 (2), p. 137-160. Cole, Darnell; Griffin, Kimberly A. (2013). «Advancing the study of student-faculty interaction: a focus on diverse students and faculty». A: Paulsen, Michael B. (ed.). Higher Education: Handbook of Theory and Research [Londres: Springer], vol. 28, p. 561-611. Coleman, James S. (1988). «Social capital in the creation of human capital». The American Journal of Sociology [The University of Chicago Press], núm. 94, suplement: Organizations and institutions: sociological and economic approaches to the analysis of social structure, p. 95-120. Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas (CRUE) (2010). La universidad española en cifras. Madrid: CRUE. Corrigan, Melanie E. (2003). «Beyond access: Persistence challenges and the diversity of low-income students». New Directions for Higher Education, núm. 121, p. 25-34. Curtis, Susan; Shani, Najah (2002). «The effect of taking paid employment during term-time on students’ academic studies». Journal of Further and Higher Education, núm. 26, p. 2. Daza, Lidia (2011). «El estado del proceso de Bolonia en las universidades de la región metropolitana de Barcelona: factores de mantenimiento y factores motivadores para la mejora del aprendizaje universitario». Revista Iberoamericana de Educación, núm. 56, p. 4. — (2013). Capital social y aprendizaje en la universidad. Tesi no publicada. Barcelona: Universitat de Barcelona. Elias, Marina; Masjuan, Josep Maria (2006). El perfil dels estudiants de l’ETSE de la UAB. Bellaterra, Barcelona. [Informe Grup de Recerca en Educació i Treball] Granovetter, Mark S. (1973). «The strenght of weak ties». The American Journal of Sociology, núm. 78 (3), p. 1360-1380. Lareau, Annette (2003). Unequal childhoods: Class, race, and family life. Berkeley, Califòrnia: University of California Press. Lin, Nain; Cook, Karen; Burt, Ronald S. (ed.). (2001). Social capital: Theory and research. Nova York: Walter de Gruyter, Inc. López-Roldán, Pedro; Alcaide Lozano, Vanessa (2012). «El capital social y las redes personales en el estudio de las trayectorias laborales». REDES - Revista Hispana para el Análisis de Redes Sociales, vol. 20, p. 1. També disponible en línia a: <http://revista-redes.rediris.es/html-vol20/vol20_3.htm>. [Consulta: 11 juny 2013]

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86

associació catalana de sociologia


86

Rendiment acadèmic i relacions socials dels estudiants en el marc de la universitat Lidia Daza Pérez

McInnis, Craig (2002). «Signs of disengagement? Responding of the changing work and study patterns of full-time undergraduates in Australian universities». A: Enders, Jürgen; Fulton, Oliver (ed.). Higher education in a globalising world. Holanda: Kluwer Academic Publishers. Nora, Amaury; Cabrera, Alberto; Hagedorn, Linda S.; Pascarella, Ernest (1996). «Differential impacts of academic and social experiences on college-related behavioral outcomes across different ethnic and gender groups at four-year institutions». Research in Higher Education, núm. 37 (4), p. 427-451. Pascarella, Ernest T.; Terenzini, Patrick T. (2005). How college affects students. Vol. 2: A third decade of research. San Francisco, Califòrnia: Jossey-Bass. Pérez, Carmen Nieves; Betancort, Moisés; Cabrera, Leopoldo (2013). «Family influences in academic achievement. A study of the Canary Islands». Revista Internacional de Sociología, núm. 71 (1), p. 169-187. Pilbeam, Colin; Lloyd-Jones, Gaynor; Denyer, David (2012). «Leveraging value in doctoral student networks through social capital». Studies in Higher Education, núm. 38, p. 1-18. Portes, Alejandro (1998). «Social capital: its origins and applications in modern sociology». Annual Review of Sociology, núm. 24 (1), p. 1-24. Prior, Mariano; Manzano, Eva; Villar, Esperança; Caparrós, Beatriu; Juan, Jaume; Luz, Ernest (2011). «Estilos comunicativos, vinculación universitaria y adaptación psicosocial». Revista de Investigación Educativa, núm. 29 (2), p. 387-405. Rodríguez, Sebastián (1986). «Factores que influyen en el rendimiento escolar». Apuntes de Educación, núm. 23. Said, Patricia Beatriz (2011). «Rol de los progenitores en el acceso a la educación superior». Revista de Investigación Educativa, núm. 29 (1), p. 157-169. Small, Mario Luis (2009). Unanticipated gains: Origins of network inequality in everyday life. Nova York: Oxford University Press. Tejedor, Francisco Javier; García-Valcárcel, Ana (2007). «Causas del bajo rendimiento del estudiante universitario (en opinión de los profesores y alumnos)». Revista de Educación, núm. 342, p. 419-442. Tinto, Vincent (1993). Leaving college: Rethinking the causes and cures of student attrition. Chicago: The University of Chicago Press.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-2 (2016), p. 71-86


associaciรณ catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia  

31-2/2016

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you