Comunicació. Revista de recerca i d'anàlisi by Institut d'Estudis Catalans

Articles Fonts i protagonistes de la informació en la televisió de proximitat. El cas de Tele Elx Isabel M. González Mesa i José Alberto García-Avilés «A punt». Anàlisi del relat televisiu de TV3 sobre la mobilització ciutadana de la Diada Nacional de Catalunya del 2016 Gemma Palà Navarro Debats entorn de la funció social de la telesàtira política. La perspectiva de l’equip de producció de Polònia (TV3) Marc Darriba Zaragoza Una aproximació metodològica als reptes de la CCMA per adaptar-se a l’entorn digital i social. Proposta d’indicadors per mesurar el consum, els processos professionals i la gestió digital Pablo Gómez-Domínguez Confianza en noticias y fragmentación de mercado: el caso español Alfonso Vara-Miguel

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

OMUNICACIO

REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

Trobades entre el sector professional i la universitat. Ús de les fonts no acadèmiques en publicitat Natalia Papí Gálvez

Novetats bibliogràfiques

Societat Catalana de Comunicació

35 (1)

Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

Coberta_maig_2018_35-1.indd 1

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 35 (1) (MAIG 2018) · ISSN (ed. impresa): 2014-0304 · ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans

22/5/18 11:55

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 152

22/5/18 11:45

OMUNICACIO

REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 35 (1) (MAIG 2018) · ISSN (ed. impresa): 2014-0304 · ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 1

22/5/18 11:45

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és una revista científica editada per la Societat Catalana de Comunicació que publica articles inèdits relacionats amb la comunicació com a ciència social. La revista té una periodicitat semestral i es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i externs. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és el resultat de la renovació de la revista Treballs de Comunicació, editada per la Societat Catalana de Comunicació des de l’any 1991 fins al desembre de 2009. La revista està referenciada en les bases de dades següents: Emerging Sources Citation Index (Web of Science), Latindex (complerts tots els criteris), MIAR, DICE, RESH, ISOC-CSIC, RACO, Dialnet, CCUC, DOAJ i e-Revistas. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi ocupa el lloc 321 al rànquing EC3 de revistes de comunicació i figura com a Treballs de Comunicació a Carhus Plus 2010 i IN-RECS. La revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través de l’URL http://revistes. iec.cat/index.php/TC, abans que siguin publicats en paper. La revista està disponible en línia des dels webs: http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi Societat Catalana de Comunicació. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 933 248 580 • Fax: 932 701 180 Adreça d’Internet: http://scc.iec.cat • Adreça electrònica: revistacomunicacio@iec.cat

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Fotocomposició: Fotoletra, SA Impressió: Open Print, SL ISSN: 2014-0444 (edició electrònica) ISSN: 2014-0304 (edició impresa) Dipòsit Legal: B 46328-2010 ISSN: 1131-5687 (Treballs de Comunicació)

Els continguts de COMUNICACIÓ estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il· lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 2

22/5/18 11:45

Direcció: Sergi Cortiñas Rovira, Universitat Pompeu Fabra Reinald Besalú Casademont, Universitat Pompeu Fabra

Consell de Redacció: Jordi Bèrrio i Serrano, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra Maria Corominas Piulats, Universitat Autònoma de Barcelona Rosa Franquet Calvet, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Gifreu Pinsach, Universitat Pompeu Fabra Jaume Guillamet Lloveras, Universitat Pompeu Fabra Josep Maria Martí Martí, Universitat Autònoma de Barcelona Miquel de Moragas i Spà, Universitat Autònoma de Barcelona

Secretari de Redacció: Reinald Besalú Casademont, Universitat Pompeu Fabra

Comitè Científic: Elisenda Ardèvol, Universitat Oberta de Catalunya Dulcília Buitoni, Universitat Cásper Líbero (Brasil) Enrique Bustamante, Universitat Complutense de Madrid Marta Civil, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Lluís Gómez, Universitat de València Margarita Ledo, Universitat de Santiago de Compostel·la Javier Marzal, Universitat Jaume I Pere Masip, Universitat Ramon Llull Manuel Palacio, Universitat Carlos III de Madrid Nel·lo Pellicer, Universitat de València Jordi Pericot, Universitat Pompeu Fabra Carles Pont, Universitat Pompeu Fabra Emili Prado, Universitat Autònoma de Barcelona Giuseppe Richeri, Universitat de la Suïssa Italiana (Suïssa) Magdalena Sellés, Universitat Ramon Llull Begoña Zalbidea, Universitat del País Basc

Revisió lingüística: Chantal Rabat Pla

Disseny: Pepa Badell

Maquetació: Fotoletra, SA

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 3

22/5/18 11:45

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 4

22/5/18 11:45

Sumari

Articles Fonts i protagonistes de la informació en la televisió de proximitat. El cas de Tele Elx Isabel M. González Mesa i José Alberto García-Avilés

«A punt». Anàlisi del relat televisiu de TV3 sobre la mobilització ciutadana de la Diada Nacional de Catalunya del 2016 Gemma Palà Navarro

Debats entorn de la funció social de la telesàtira política. La perspectiva de l’equip de producció de Polònia (TV3) Marc Darriba Zaragoza

Confianza en noticias y fragmentación de mercado: el caso español Alfonso Vara-Miguel

Trobades entre el sector professional i la universitat. Ús de les fonts no acadèmiques en publicitat Natalia Papí Gálvez

115

Novetats bibliogràfiques Reinald Besalú 133

Normes de presentació dels articles

141

Publicacions de la Societat Catalana de Comunicació 147

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 5

22/5/18 11:45

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 6

22/5/18 11:45

ARTICLES

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 7

22/5/18 11:45

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 8

22/5/18 11:45

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 35 (1) (maig 2018), p. 9-25 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.164 Data recepció: 15/07/17 Data acceptació: 09/11/17

Fonts i protagonistes de la informació en la televisió de proximitat. El cas de Tele Elx News sources and actors in proximity television. The case of Tele Elx

Isabel M. González Mesa1 Doctora en periodisme i professora a la Universitat Miguel Hernández (UMH), Elx. i.gonzalez@umh.es

José Alberto García-Avilés Doctor en periodisme i professor titular a la Universitat Miguel Hernández (UMH), Elx. jose.garciaa@umh.es

C 9

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 9

22/5/18 11:45

Isabel M. González Mesa i José Alberto García-Avilés

Fonts i protagonistes de la informació en la televisió de proximitat. El cas de Tele Elx News sources and actors in proximity television. The case of Tele Elx RESUM: Arran de la regulació de la televisió digital terrestre local (TDT-L) a Espanya s’ha reactivat l’atenció investigadora sobre el maltractat sector de la televisió de proximitat. Tot i que els estudis es remunten als anys huitanta, la majoria versen sobre aspectes historicistes o legislatius i menyspreen altres enfocaments sobre l’oferta de programació i continguts d’aquestes televisions. Aquest article presenta el cas de Tele Elx, un canal d’àmbit local nascut el 1987 a Elx i que considerem que és un paradigma de l’evolució de les televisions de proximitat. El propòsit és conèixer-ne les fonts d’informació i els protagonistes de les seues notícies. Per a això s’han realitzat mostres selectives en el seu informatiu capdavanter, Tele nit, que s’emet ininterrompudament des dels seus inicis. La mostra abasta trenta-cinc noticiaris, del 1991 al 2015, que permeten fer una anàlisi diacrònica de la progressió dels informatius locals en televisions de petita escala.

PARAULES CLAU: televisió, proximitat, televisió local, fonts, Tele Elx, Tele nit.

C News sources and actors in proximity television. The case of Tele Elx Fonts i protagonistes de la informació en la televisió de proximitat. El cas de Tele Elx ABSTRACT: Following the process of regulation of local digital terrestrial television in Spain, some of the academic research has focused on the beleaguered sector of the so-called proximity television. Although some of the studies go back to the eighties, most of the research deals with historicist or legislative issues, not taking into account other aspects such as the content and programming of local broadcasters. This paper presents the case of Tele Elx, a local television channel born in 1987 in Elche, which we regard as a paradigm of the evolution of proximity television. Our objective is to analyze its news sources and the main actors in its newscasts. We have carried out a content analysis of several samples of its prime-time newscast, Tele nit, which has been broadcasted from its launch. The sample includes 35 newscasts, from 1991 to 2015, which allow us to diachronically carry out an analysis of the evolution of news in local television in Spain.

KEYWORDS: television, proximity, local broadcaster, sources, Tele Elx, Tele nit.

C 10

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 10

22/5/18 11:45

FONTS I PROTAGONISTES DE LA INFORMACIÓ EN LA TELEVISIÓ DE PROXIMITAT

1. Introducció Les televisions amb un àmbit de difusió circumscrit a un territori geogràfic delimi tat per una localitat o comarca no solen atraure ben sovint l’interés dels investi gadors en comunicació (Martínez Hermida, 2002). Els motius d’aquesta esmen tada inapetència acadèmica resideixen en l’heterogeneïtat de l’objecte d’estudi, l’atomització geogràfica, el minifundisme informatiu que practiquen i unes au diències residuals que impedeixen que aquests petits canals siguen visibles en els estudis d’audimetria. D’acord amb aquestes especificitats, l’anàlisi del comporta ment de les televisions de proximitat per a establir teories harmonitzadores sobre un univers tan heterogeni esdevé un esforç titànic que pocs investigadors s’atre veixen a abordar de manera integral si no és de forma col·laborativa. I encara menys quan el mapa de les televisions d’àmbit local a Espanya ha patit una recon versió de gran importància arran de la implantació de la televisió digital terrestre local (TDT-L), que ha soscavat els fonaments d’un sector que sempre es va carac teritzar per la feblesa estructural (Guimerà, 2016; Badillo, 2010; Ortega Mohe dano, 2009). Lluny de donar per finalitzada aquesta transició tecnològica i reguladora, mol tes comunitats autònomes han tornat a convocar concursos per a la readjudicació de llicències, bé per causa del fracàs empresarial dels operadors adjudicataris, bé per a complir sentències judicials adverses, com en el cas d’Andalusia o de la Co munitat Valenciana. Aquesta tasca investigadora apareix també com a inabastable, encara que no per això és menys apassionant, si tenim en compte la proliferació de la televisió mitjançant IP (IPTV), en què les televisions locals han trobat una eina barata, sense traves burocràtiques ni limitacions físiques, que els permet interac cionar amb una audiència que ha trencat la cotilla geogràfica gràcies a Internet (González Mesa, 2016; Monedero Morales, 2012). Davant d’aquest panorama inestable, sense mapes fiables i extremament frag mentat, les investigacions sobre la televisió local a Espanya han dirigit el focus cap a l’estructura mediàtica i les polítiques de comunicació marginant altres qüestions relacionades amb l’audiència i els continguts de proximitat audiovisuals (Marzal i Casero, 2008), si bé és cert que gradualment han anat apareixent estudis sobre programació i, en concret, sobre continguts dels informatius de les televisions lo cals i autonòmiques (López García, Soengas Pérez i Rodríguez Vázquez, 2016; González Mesa, 2013; Iglesias, 2006; Ruano López, 2005; Anchel Cubells, 2002; Rodríguez Vázquez, 2001). Precisament des d’aquesta perspectiva d’anàlisi de con tingut de l’oferta informativa de proximitat d’un canal local, Tele Elx, abordem un estudi de cas tot posant l’accent en les fonts utilitzades en l’exercici periodístic i en els protagonistes de les seues notícies.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 11

22/5/18 11:45

Isabel M. González Mesa i José Alberto García-Avilés

2. L’ús de les fonts en els mitjans locals Una de les característiques de la pràctica del periodisme local, en tots els seus su ports, és que permet establir una relació estreta entre el professional de la informa ció i la seua audiència a través de diferents vies de participació (Flores Vivar, 2015). L’objectiu últim d’aquesta relació és que la ciutadania dispose d’una informació pròxima i útil sobre l’entorn mitjançant vincles d’exclusivitat informativa sustentats en experiències compartides (Díaz Nosty, 2013). En aquest sentit, les televisions de proximitat haurien de desenvolupar un paper integrador que servira de tallafoc per a assegurar la participació ciutadana a través de missatges informatius allunyats de la dictadura de les agendes institucionals. D’altra banda, en el periodisme de pro ximitat, les bones pràctiques professionals i l’equitat en l’acostament a les fonts es converteixen en referències obligades, ja que l’audiència pot contrastar i valorar directament gran part de les informacions (Monedero Morales, 2005). No obstant això, eixa quotidianitat que alimenta la relació entre informadors i ciutadania tam bé comporta una pressió afegida per part dels poders locals que poden exercir un control directe o indirecte sobre aquests mitjans, molts dels quals es financen grà cies a subvencions o publicitat municipal. Partim d’una premissa bàsica sostinguda per molts investigadors (Arana, 1999; Cavadas Gormaz, 2015; Monclús, 2011; Martínez Nicolás, Tucho i García de Ma dariaga, 2005): l’existència d’una forta colonització de la informació política dins de les agendes periodístiques dels mitjans i, per tant, d’una sobreexplotació de les fonts institucionals i partidistes. En aquest sentit, l’anàlisi realitzada per Edorta Ara na (1999) sobre els continguts informatius de Televisió Espanyola (TVE) a Pamplona i Bilbao confirmava que el 32 % de les notícies corresponia a temes de política, mentre que el percentatge ascendia fins al 42,9 % en el cas de l’Euskal Telebista (ETB). Aquest protagonisme de la política sobre altres temes de l’agenda periodística també l’observa Cavadas Gormaz (2015), que posa l’accent en els governs locals com a actors principals de les notícies, amb una representació pròxima al 50 %. No obstant això, Iglesias (2006), que va analitzar la informació de les televisions locals a Castella i Lleó, va concloure que la temàtica més abundant entre les emissores d’eixa comunitat era l’esportiva (21 %), seguida de la dels partits polítics (10 %). Aquesta tendència s’ha vist propiciada per la concurrència de dos fenòmens paral·lels que han trobat un terreny fèrtil en la doble crisi econòmica i periodística que pateixen els mitjans de comunicació i que facilita l’exercici de la manipulació informativa. D’una banda, hi ha una comunicació institucional altament professio nalitzada que, a través del màrqueting polític i de la figura dels assessors de comu nicació política, pretén subjugar les agendes informatives. De l’altra, hi ha la reduc ció de les plantilles dels mitjans i la multifuncionalitat dels periodistes, incapaços d’atendre els nombrosos actes informatius i, al mateix temps, distribuir-los per di ferents suports (Castañares Burcio, 2015). Això converteix els gabinets de comu

C 12

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 12

22/5/18 11:45

FONTS I PROTAGONISTES DE LA INFORMACIÓ EN LA TELEVISIÓ DE PROXIMITAT

nicació en regals enverinats que faciliten la tasca a uns mitjans depauperats per la crisi a canvi d’apoderar-se de les seues agendes, especialment les dels més dèbils, com ara les locals. En els contextos de proximitat, en què periodistes i fonts compartixen veïnat, és on hauria d’arrelar amb més força el periodisme de carrer, que basa les seues infor macions en el contacte directe amb la font, la presència física del periodista al lloc de la notícia i l’elaboració de temes propis (Pérez Curiel et al., 2015). No obstant això, requereix un ampli ventall de fonts diverses per a confeccionar peces informa tives en què es reconeguen els membres de la comunitat a què van dirigides (López i Macià, 2007), així com un elevat nombre de professionals que es convertisquen en peces clau per a reforçar la credibilitat del mitjà a través del cultiu de les seues fonts d’informació. Però aquestes consideracions sobre les bones pràctiques d’un periodisme de proximitat en relació amb les seues fonts han topat amb la tossuda realitat, que és definida per unes estructures de poder que s’acarnissen en les agen des informatives amb discursos fets a mida (Ortega i Humanes, 2000), de manera que abunden en un periodisme declaratiu institucional que furta l’espai que hauria d’ocupar la ciutadania.

3. Tele Elx, un canal local de referència El canal objecte del nostre estudi de cas és Tele Elx. Es tracta d’una televisió local nascuda l’any 1987 a Elx, una ciutat d’aproximadament 220.000 habitants, situada al sud de la Comunitat Valenciana. Considerem que és un canal paradigmàtic per què, des dels seus inicis, a l’empara del buit legal sobre els vídeos comunitaris que van forjar l’aparició de moltes televisions locals durant els anys huitanta, ha traves sat totes les etapes que mostren l’evolució d’aquests mitjans de proximitat a Espa nya. Així mateix, ha compatibilitzat diversos sistemes de difusió: el cable, les ones hertzianes, la televisió digital terrestre (TDT) i, més recentment, Internet. A pesar de ser una televisió de titularitat privada, Tele Elx ha exercit com un canal local ben relacionat amb les institucions municipals i fortament arrelat en la societat il·licitana. Està present en les pantalles dels elxans abans de l’arribada del canal autonòmic valencià, Canal 9, i de l’aparició de les televisions privades, per la qual cosa va ser considerat durant algun temps el tercer canal d’Elx, tot trencant el monopoli de TVE. En tractar-se d’un canal dels denominats «històrics», per la lon gevitat i l’estabilitat de les emissions, permet realitzar un seguiment diacrònic del model de gestió empresarial, de l’evolució de les graelles de programació i dels continguts informatius des de finals de la dècada dels huitanta fins a l’actualitat. Durant tota la seua trajectòria, excepte en ocasions puntuals, ha mantingut la independència sense integrar-se en xarxes de televisions locals i ha apostat per una programació basada en la producció pròpia, que ha aconseguit nivells alts de quali

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 13

22/5/18 11:45

Isabel M. González Mesa i José Alberto García-Avilés

tat i de participació ciutadana. Després del procés concursal de la TDT-L a la Comu nitat Valenciana, el 2006, no va obtindre cap de les tres llicències per a operadors privats que es van adjudicar en la seua demarcació. Les llicències esmentades van anar a parar a empreses sense arrelament ni infraestructures a la comarca: Unedisa, pertanyent al grup d’El Mundo; Libertad Digital, vinculada al periodista Federico Jiménez Losantos, i Comunicació Audiovisual Editors, l’única que havia emés al guns anys sota la marca Tele Dama i que va actuar com a pantalla del grup Media med, vinculat a empresaris pròxims al Partit Popular (PP) encausats en el cas Gürtel (Martínez Gallego, 2013). Tele Elx va iniciar aleshores una llarga disputa judicial contra el Consell fins que el Tribunal Suprem li va donar la raó, en part, el 2012, i va deixar en suspens totes les adjudicacions de televisions locals a la Comunitat Valenciana. El PP va complir la sentència dies abans de ser substituït en la Generalitat per l’actual govern bipartit. En tornar a establir els barems va atorgar a Tele Elx la llicència que se li va negar el 2006, encara que finalment no va poder assumir-la en tindre pendent amb l’Admi nistració una multa de 500.000 euros per haver-se negat a cessar les emissions i a migrar il·legalment al canal 41 de la TDT. L’anunci de l’advertència de tancament de Tele Elx va originar en el seu moment, a més d’una onada de solidaritat popular, una baralla entre les forces polítiques locals, que va baixar d’intensitat quan el PP va accedir al govern municipal d’Elx. En l’actualitat, Tele Elx és la marca de capça lera d’un grup multimèdia local, Teleelx.es, que engloba una emissora de ràdio, un web i una televisió local que continua emetent a través de la TDT, de la xarxa de cable d’ONO, d’Internet i de les xarxes socials.

4. Objectius i metodologia L’objectiu d’aquest treball és conéixer quin és l’origen de les fonts que faciliten la informació a una televisió d’àmbit local i quins són els protagonistes principals de les seues notícies. Partim de la hipòtesi que la informació municipal és l’eix verte brador de les notícies locals, que les fonts institucionals apareixen sobrerepresenta des i que el protagonisme informatiu recau majoritàriament sobre els actors polítics en detriment de les veus expertes i ciutadanes. Per a comprovar-ho, hem triat com a objecte d’estudi el canal de televisió d’àmbit local, Tele Elx, i hem analitzat el contingut del seu informatiu en horari de màxima audiència, Tele nit, que s’emet ininterrompudament des del 1987. L’elecció del mostreig és intencional; per tant, hem recorregut a una mostra representativa i homogènia de noticiaris distribuïts al llarg dels anys seguint exclu sivament un patró cronològic, en no apreciar altres factors que ens pogueren in dicar un altre tipus de selecció més pertinent. S’han pres mostres selectives d’una setmana, de dilluns a divendres, amb una periodicitat quadriennal del 1991 al 2015.

C 14

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 14

22/5/18 11:45

FONTS I PROTAGONISTES DE LA INFORMACIÓ EN LA TELEVISIÓ DE PROXIMITAT

Hem descartat els noticiaris corresponents als anys anteriors pel fet que estan arxi vats en formats analògics en desús (U-matic), que no hem pogut reproduir. El treball de camp s’ha dut a terme a les instal·lacions de Tele Elx, que ha posat a la nostra disposició un extens arxiu audiovisual. En total s’han analitzat trentacinc noticiaris i sis-centes disset peces informatives que representen diverses etapes de la història de Tele Elx. Quant a la setmana triada per a realitzar l’anàlisi, s’ha optat per l’última de febrer i/o la primera de març, per a evitar coincidències amb esdeveniments que pogueren introduir aspectes indesitjables en els continguts del noticiari i alterar-ne els resultats. Una vegada seleccionada la mostra i les unitats de mostratge, hem elaborat una plantilla per a cada unitat de registre, en què s’arrepleguen cadascuna de les catego ries que componen el corpus de l’anàlisi referit tant a la procedència sectorial de les fonts com dels testimonis que surten en les notícies. En aquest sentit, per a conéixer qui són els protagonistes de les notícies ens hem basat en els testimonis, és a dir, en els coneguts com a totals en l’argot televisiu, que apareixen en les peces analitzades: qui són, quins col·lectius representen, com els mostren, quant temps duren les seues intervencions i si són homes o dones. Les categories establides per a observar la pro cedència de les fonts i els protagonistes de la informació són les següents: Procedència

Protagonistes

1. Política

1. Polítics del govern municipal

2. Empresarial

2. Polítics de l’oposició municipal

3. Sindicats

3. Altres polítics (Diputació, Generalitat Valenciana, Estat, Unió Europea)

4. Institucions culturals i educatives

4. Empresaris

5. Universitats

5. Treballadors (sindicats i associacions professionals)

6. Associacions

6. Funcionaris

7. Ciutadans

7. Ciutadans (només es representen a si mateixos i hi intervenen com a experts)

8. Àmbit judicial

8. Experts / persones rellevants

9. Policia

9. Representants de col·lectius (excepte empresarials, sindicals i universitaris)

10. Bombers

10. Altres

11. Persones rellevants 12. Hospitals 13. Església 14. Persones interessades 15. Esport 16. Altres Taula 1. Categories de procedència de les fonts i dels protagonistes de Tele nit Font: Elaboració pròpia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 15

22/5/18 11:45

Isabel M. González Mesa i José Alberto García-Avilés

Després d’un procés de codificació i recodificació, es van transferir les dades obtingudes al programa estadístic SPSS, amb el qual s’ha tractat un volum d’infor mació d’unes cinquanta mil dades.

5. Les fonts de Tele nit Els resultats obtinguts evidencien la supremacia de la política en el discurs de Tele nit. Les fonts de procedència política i institucional són a l’origen del 39 % de les notícies de l’informatiu; el 12,3 % provenen d’associacions diverses; el 7,4 %, d’institucions culturals i educatives; el 6,3 % són fonts empresarials; el 5,8 %, universitàries i poli cials; el 5,3 % deriven de fonts sindicals, mentre que només en el 2,6 % dels casos la informació procedeix de fonts ciutadanes o de persones expertes (gràfic 1). Els resultats corroboren que les fonts polítiques han colonitzat altres espais te màtics que, en teoria, no els corresponen, ja que les notícies de contingut munici pal emeses en l’informatiu suposen només el 20 % del volum total. Si existira una relació equilibrada, la procedència de la majoria de les fonts d’origen polític hauria d’aparéixer d’acord amb aquest percentatge. No obstant això, aquestes fonts do blen aquesta proporció i envaeixen territoris temàtics annexos, com ara el de les notícies de temàtica cultural, en què el 14,6 % de les fonts utilitzades tenen també un origen polític. Aquest percentatge és dos punts superior a l’obtingut per les fonts procedents de persones rellevants o experts que, a priori, podrien paréixer més adequades per a documentar aquest tipus d’informacions. En l’àrea temàtica de societat, el 13,5 % de les notícies també tenen com a origen una font política, 39

12,3 2,6 1,3

5,8 0,7

2,6

2,1 0,5

3,6 2,8

lít ica pr es ar ia In l st Sin .c di c ul a t t./ ed s Un uca ive t. As rsita so t cia s cio ns Ci u Àm tad bi ans tj ud ici al Po lic ia B Pe om rs b er .r s el le va n Ho ts sp ita Pe Es ls rs gl .i és nt i er es a sa de s Es po rt Al tre s

6,3 5,3 7,4 5,8

Gràfic 1. Procedència de les fonts a Tele nit (en percentatges) Font: Elaboració pròpia.

C 16

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 16

22/5/18 11:45

FONTS I PROTAGONISTES DE LA INFORMACIÓ EN LA TELEVISIÓ DE PROXIMITAT

especialment les relatives a les subcategories de medi ambient i d’educació. En eco nomia, el 13 % de les informacions procedeix igualment de fonts polítiques, amb una incidència especial en les notícies relatives a l’aeroport, on el percentatge es dispara fins al 40 %. No obstant això, en els temes referits a ajuntament o política no es produeix cap comportament anòmal quant a la procedència de les fonts, ja que en la informació municipal el percentatge d’aquest tipus de font és del 98 % i en la referida a temes polítics voreja el 78 %. Aquesta conducta invasiva de les institucions polítiques en el paper de font informativa per excel·lència no és nova, tot i que s’està enfortint amb el pas del temps i sembla que ha arribat per a quedar-se. Però aquesta primacia de les fonts d’origen polític ha sigut una constant durant els diferents períodes analitzats? La resposta és que sí, encara que hi ha diferències importants entre els primers anys i els últims, com pot observar-se en el gràfic 2. En els informatius del 1991, el percentatge de fonts polítiques es va situar en el 27,5 %, el més baix de tota la sèrie històrica analitzada. Durant el 1995 i el 1999, gairebé no hi va haver variacions, amb un 32 % i un 27,7 %, respectivament. No obstant això, el recurs a les fonts polítiques es va elevar d’una manera espectacular l’any 2003 (es va fregar quasi el 50 %, és a dir, que una de cada dos notícies tenia com a origen eixe tipus de fonts). Un percentatge que gairebé no ha baixat des d’aleshores i que s’ha tornat a igualar el 2015. L’extensió dels gabinets de premsa institucionals, unida a les retallades de plantilla patides a Tele Elx, ha actuat com una «tempesta perfecta» que ha consolidat aquesta situació anòmala que repercu teix negativament en els índexs de qualitat informativa i rebaixa les quotes de re presentació ciutadana en un canal que s’havia caracteritzat, en els seus inicis, per l’oferta d’altes dosis d’informació de proximitat. No obstant això, com es pot observar en el gràfic 3, les fonts més pròximes a la ciutadania que cultivava Tele Elx l’any 1991 han començat a remuntar en l’últim

49,5

49,3 43,4

44,7

2007

2011

32,6 27,7

27,5

1991

1995

1999

2003

2015

Gràfic 2. Evolució de les fonts d’origen polític en les notícies de Tele nit (en percentatges) Font: Elaboració pròpia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 17

22/5/18 11:45

Isabel M. González Mesa i José Alberto García-Avilés 60% 50% 40% 30% 20% 10% 0% 1991

1995

1999

2003

2007

Polítiques

Econòmiques

Culturals

Ciutadanes

2011

2015

Gràfic 3. Evolució cronològica dels tipus de fonts de Tele nit Font: Elaboració pròpia.

període analitzat, corresponent al 2015. En el gràfic hem agrupat els tipus de fonts en quatre grans àrees perquè l’atomització en el registre de la seua procedència no entorpisca una perspectiva més global en l’anàlisi dels resultats obtinguts. Les fonts esportives no s’hi han tingut en compte, ja que en la majoria dels anys analitzats la informació esportiva disposa de programes propis i no s’inclouen en el Tele nit. La resta de les categories, com ara judicials o policials, s’han eliminat per la seua escassa representativitat i pel caràcter voluble dependent de l’actualitat. Les àrees, que apareixien representades en categories desagregades en el gràfic 1, són les se güents: 1. Fonts polítiques. 2. Fonts econòmiques (agrupa les empresarials i les sindicals). 3. Fonts culturals (agrupa les institucions culturals/educatives i les universitàries). 4. Fonts ciutadanes (agrupa col·lectius ciutadans, persones rellevants/expertes i la ciutadania que només es representa a si mateixa). En el primer any analitzat (1991) observem que les notícies de Tele nit tenien en el 34,7 % dels casos els col·lectius de ciutadans com a font principal, seguida de les fonts polítiques (27,5 %), les culturals (17,4 %) i, en últim lloc, les fonts procedents del sector de l’economia (8,7 %). Eixe any es correspon amb una etapa expansiva d’aquest canal local, que gaudia d’una plantilla de professionals exten sa, de poca competència televisiva i d’una relació molt fluida amb l’audiència a través d’una graella de programació pròpia amb continguts molt pròxims a la ciutadania i amb el sector de la comunicació institucional en una fase incipient. En les mostres quadriennals següents, les fonts ciutadanes que atorgaven a Tele Elx el seu senyal d’identitat com a referent audiovisual de la ciutat van anar perdent pes gradualment fins a situar-se en mínims històrics l’any 2011, amb un insignificant 12 %.

C 18

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 18

22/5/18 11:45

FONTS I PROTAGONISTES DE LA INFORMACIÓ EN LA TELEVISIÓ DE PROXIMITAT Fonts Anys

Polítiques

Econòmiques

Culturals

Ciutadanes

1991

27,50 %

8,70 %

17,40 %

34,70 %

1995

32,60 %

18,50 %

4,40 %

20,50 %

1999

27,70 %

15,70 %

21,30 %

15,80 %

2003

49,50 %

10,50 %

2007

43,40 %

13,60 %

8 %

13 %

17 %

2011

44,70 %

9,20 %

11,60 %

2015

49,30 %

7,20 %

8,70 %

11,90 % 29 %

Taula 2. Tipus de fonts a Tele nit agrupades per àrees Font: Elaboració pròpia.

Per a contextualitzar aquest daltabaix de la presència de fonts ciutadanes en l’informatiu, creiem necessari deixar constància que en aquest període Tele Elx era un televisió il·legal, amb una ordre de tancament i abandonada pels anunciants, públics i privats, que no s’atrevien a invertir-hi a causa de la inseguretat jurídica per la qual passava el canal. Una crisi arrossegada des de feia anys que havia minvat la plantilla fins a deixar-la en tot just una desena de treballadors, amb horaris i sous exigus. En aquesta situació d’«economia de guerra», les fonts polítiques i instituci onals constituïxen una fórmula fàcil i barata a la qual cal acudir quan no es disposa de prou recursos humans. Cal eixir a buscar les fonts ciutadanes, mentre que les fonts polítiques sempre estan disponibles (taula 2). És a partir de la mostra selectiva realitzada el 2015 quan les fonts procedents d’associacions ciutadanes i de persones rellevants o anònimes comencen a remun tar espectacularment, ja que recuperen bona part del protagonisme perdut. Així doncs, aquestes fonts, que representaven tot just el 12 % en els noticiaris del 2011, es van situar el 2015 en el 29 %. No obstant això, aquest creixement no suposa una reducció de l’ús de les fonts polítiques que segueixen apareixent, amb el 49,3 %, com a principal origen de les notícies de Tele nit.

6. Protagonistes de les notícies de Tele nit Els indicadors que servixen a aquesta investigació per a mostrar qui són els prota gonistes de Tele nit estan relacionats amb la variable «tipus de fonts» que hem presentat en l’epígraf anterior, però l’anàlisi que presentem a continuació s’ha ela borat exclusivament sobre la mostra de notícies que inclouen el que s’anomenen totals o talls de veu. En l’anàlisi dels tipus de fonts s’abasta un espectre més ampli, ja que es registra la principal font subministradora d’informació, independentment

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 19

22/5/18 11:45

Isabel M. González Mesa i José Alberto García-Avilés

que la peça incloga o no les declaracions d’aquesta font en pantalla. Per tant, per a l’anàlisi següent s’han eliminat totes les notícies o cues que no incorporen testi monis. Tele nit inclou totals en el 40,6 % de les peces informatives, de manera que la base de dades sobre la qual s’ha treballat en aquest apartat és de 244 notícies. D’aquestes notícies, el 65 % (158 peces) inclouen un únic total; el 25 % (61 notícies), dos totals; el 6,1 % (15 informacions), tres totals; el 2,8 % (7 peces), quatre declara cions, i l’1,2 % (3 peces), més de cinc. Els resultats obtinguts després d’analitzar les intervencions de les fonts en les notícies evidencien, una vegada més, la supremacia del món polític en el discurs de Tele nit. La meitat dels totals comptabilitzats en els seus noticiaris, el 50,4 %, cor responen a persones que exerceixen una activitat política. Aquest és el producte de la suma dels percentatges referits a polítics del govern municipal, que, amb el 31,9 %, són els que més apareixen, seguits dels polítics de l’oposició, amb l’11,2 %, i dels altres polítics, que arriben al 7,3 % en el còmput de totals. Recordem que les fonts de procedència política, amb el 39 %, ja tripliquen les procedents de fonts associatives, que hi ocupen el segon lloc, amb el 12,3 %. Per tant, aquesta preemi nència de les fonts polítiques es percep de forma encara més clara quan es visibilit zen a través de les seues intervencions en el cos de les notícies (gràfic 4). L’altre grup social amb més presència a Tele nit és el referit a experts o per sones rellevants, que suposa el 15,5 % de les declaracions comptabilitzades. Els segueixen de molt a prop, amb el 15,1 %, els representants de col·lectius i asso ciacions ciutadanes, els funcionaris (5,6 %) i els treballadors (4,3 %). Les veus ciutadanes, recollides fonamentalment a través de la fórmula del vox populi i que no apareixen identificades, suposen el 3,9 % i l’empresariat, un irrellevant 2,6 %. 31,9

15,5

15,1

Al tre s

s ec tiu

Re pr es

co l·l

2,6

Ex pe r

da n

3,9

ut a

na ris

nc io Fu

do r

ar is Tr eb

lít

pr es

ics

l pa ici

Al tre s

m un

os .

5,6

ics

4,3

Po lít

lít

ics

v. m

ici

pa l

2,6

7,3

11,2

Gràfic 4. Protagonistes dels totals de Tele nit (en percentatges) Font: Elaboració pròpia.

C 20

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 20

22/5/18 11:45

FONTS I PROTAGONISTES DE LA INFORMACIÓ EN LA TELEVISIÓ DE PROXIMITAT

D’altra banda, els protagonistes de la informació de Tele nit són majoritària ment homes. Quasi huit de cada deu declaracions recollides en les notícies (78 %) pertanyen a homes, mentre que només el 22 % corresponen a opinions o informa cions emeses per dones. En creuar les variables referides al sexe del declarant i a la procedència del protagonista, advertim que les opinions femenines es concentren, en el 62,7 % dels casos, en les categories corresponents als diferents col·lectius polítics (del govern municipal, de l’oposició municipal i d’altres polítics). No obstant això, si focalitzem encara més les dades resultants, observem que en la subcatego ria «polítics del govern municipal» és on més abunden els testimonis femenins. La proporció és del 67,5 % de polítics homes davant el 32,5 % de polítiques dones. En el cas dels representants de l’oposició municipal, la diferència entre homes i dones és del 77 % i el 23 %, respectivament. Pel que fa a la resta de subcategories analitzades, encara que són poc rellevants des del punt de vista quantitatiu, revelen una relació significativa per qüestions de sexe. Si un espectador haguera de deduir l’estructura laboral d’Elx mirant les notí cies de Tele nit, no tindria més remei que assumir que no hi ha dones treballadores en aquesta ciutat. Certament, no són molts els testimonis comptabilitzats del col· lectiu de treballadors, només deu, però cap de les persones que donen les seues opinions són dones. El mateix passa entre el funcionariat, un sector especialment feminitzat, en el qual, però, les declaracions de dones representen el 23 % del total de la seua categoria. En els grups socials compostos per «experts o persones rellevants» i «represen tants de col·lectius», les dones també hi són pràcticament invisibles. En el primer cas s’han comptabilitzat trenta-sis declaracions, però només dos, equivalents al 5,5 %, corresponen a dones. En el segon, dels trenta-cinc totals registrats, cinc són de dones, la qual cosa suposa una diferència percentual del 14,3 % davant del 85,7 %. Pel que fa a l’empresariat, homes i dones es reparteixen equitativament el protagonisme dels talls de veu. Per trobar un col·lectiu en què la presència femeni na supere la masculina hem de fixar-nos en el col·lectiu de «ciutadans», en què les declaracions efectuades per dones arriben al 66,6 %. És l’única categoria que regis tra més talls de veu de dones que d’homes. Aquestes intervencions femenines so len copar les notícies de poca rellevància informativa en què es pren l’opinió del carrer. Finalment, si comptabilitzem la durada dels totals en les notícies de Tele nit, observem que les dones no només estan infrarepresentades pel que fa al nombre de declaracions, sinó que aquestes intervencions també són molt més curtes que les dels homes. Així, dels 11.838 segons que suposen la suma de tots els totals, només 1.926 segons corresponen a dones, és a dir, el 16,3 %, un percentatge sen siblement inferior als resultats obtinguts quan es registra el sexe del protagonista, que se situa en el 22 %. És a dir, que els testimonis femenins de Tele nit, a més d’haver-n’hi pocs, són molt curts (gràfic 5).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 21

22/5/18 11:45

Isabel M. González Mesa i José Alberto García-Avilés 50 34

Dones

Homes

Al tre s

tiu s

l·l ec

rts

10 3

10 3 3

Po lí m tics un g i o Po cip v. al lít i m cs o un p o Al icip s. tre al sp ol íti cs Em pr es ar is Tr eb al la do rs Fu nc io na ris Ci ut ad an s

Re pr es

Gràfic 5. Relació entre els totals i el sexe dels protagonistes Font: Elaboració pròpia.

7. Conclusions En assumir la validesa del model informatiu de Tele Elx com a paradigma de les televisions locals a Espanya, comprovem que la tendència en l’ús de les fonts en els canals de proximitat reprodueix, a menor escala, el patró observat en altres televi sions d’àmbit estatal. Contràriament al que s’espera d’un mitjà, la raó del qual rau a oferir a l’audiència una informació propera en què la ciutadania dispose d’un canal d’expressió que reafirme la seua identitat comunitària, es detecta un clar predomini de les fonts polítiques i institucionals en els seus discursos informatius. En els resultats obtinguts s’aprecia un augment progressiu i imparable en l’ús de fonts oficials, que en l’actualitat representen quasi el 50 % de la totalitat de les fonts emprades, mentre que aquelles que tenen origen en col·lectius ciutadans comencen a remuntar després d’un llarg període de caiguda en picat. Es tracta d’una actitud perillosa, si es té en compte que la subsistència de les televisions lo cals requereix d’una aposta ferma i diferenciada en el tractament dels continguts, de les fonts i dels protagonistes, si no volen ser absorbides per les grans cadenes televisives i la multiplicitat d’ofertes que presenta Internet. En el cas de Tele Elx, voler no ha estat sempre poder. Les conjuntures polítiques i econòmiques adverses han desviat el seu focus d’atenció de les fonts ciutadanes a les polítiques com a últim recurs per a la supervivència. A ningú no se li escapa que les fonts institucionals no són innocents; es mouen per interessos espuris que busquen una rendibilitat a curt termini. Si no aconseguixen els seus objectius re flectits en les escaletes dels noticiaris, disposen d’eines eficaces per a castigar amb l’ostracisme aquells mitjans que no es mostren complaents. D’altra banda, es de tecta que la irrupció de la crisi en el sector audiovisual ha actuat com un catalitza dor que ha empobrit la diversitat de fonts informatives. Moltes redaccions han es tat reduïdes o desmantellades amb el consegüent esquerdament de la pràctica del

C 22

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 22

22/5/18 11:45

FONTS I PROTAGONISTES DE LA INFORMACIÓ EN LA TELEVISIÓ DE PROXIMITAT

periodisme de carrer, l’aliat més ferm de la proximitat informativa, que s’alimenta de fonts pròpies i properes a la seua audiència. En aquest brou de cultiu, els gabinets de comunicació d’institucions i partits polítics han escalat esglaons en un intent de manipulació mediàtica fins a esdevenir fonts subministradores d’un flux continu d’informació. Amb l’argument de facilitar la tasca informativa desborden les agendes dels mitjans amb innombrables convo catòries de premsa i actes públics, i a les televisions les proveeixen d’imatges i decla racions «empaquetades» dels seus líders, que esdevenen protagonistes de la ma joria de les notícies, especialment en l’àmbit local. Per als periodistes que han de cobrir aquesta allau d’informació i per a les empreses en què escassegen els recur sos humans, aquesta política comunicativa els simplifica la feina. No obstant això, aquesta informació a granel, que homogeneïtza els continguts, clona els protago nistes de les notícies i converteix els ciutadans en actors secundaris dins dels infor matius locals, suposa una condemna a mort, no només per a un periodisme inde pendent i de qualitat, sinó també per a la consolidació d’un model audiovisual de proximitat que es reconcilie amb la seua audiència.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 23

22/5/18 11:45

Isabel M. González Mesa i José Alberto García-Avilés

Nota [1 Adreça de correspondència: Isabel M. González. Ac. de la Universidad, s/n. E-03202 Elx, EU.

Bibliografia Anchel Cubells, J. M. (2002). Canal 9: historia de una programación (1989-1995) [en línia]. Tesi doctoral. Universidad Complutense de Madrid. <http://biblioteca.ucm.es/tesis/inf/ucm-t26349.pdf> [Consulta: 12 abril 2017]. Arana, E. (1999). «Telediarios y homogeneización informativa en televisión. La dictadura del formato televisivo». Mediatika [en línia], núm. 7, p. 71-78. <http://www.euskomedia.org/PDFAnlt/mediatika/07/07071078.pdf> [Consulta: 12 abril 2017]. Badillo, A. (2010). «Competència, crisi, digitalització i la reordenació de la televisió de proximitat a Espanya». Quaderns del CAC [en línia], vol. xiii, núm. 2, p. 23-32. <http://www.cac.cat/web/recerca/quaderns/hemeroteca/ detall.jsp?NDg%3D&MQ%3D%3D&Jyc%3D&MzY%3D> [Consulta: 19 març 2017]. Castañares Burcio, W. (2015). «La transformación de las prácticas y rutinas profesionales en el periodismo contemporáneo: estudio de caso». Perspectivas de la Comunicación [en línia], vol. 8, núm. 1, p. 115-130. <http://publi cacionescienciassociales.ufro.cl/index.php/perspectivas/article/viewFile/499/484> [Consulta: 1 abril 2017]. Cavadas Gormaz, M. J. (2015). «Aquí hablo yo. Las instituciones monopolizan la agenda informativa». A: Rodríguez, J. M. (ed.). Repensar los valores clásicos del periodismo. El desafío de una profesión enred@da [en línia]. Actes del XXI Congreso Internacional de la Sociedad Española de Periodística (Saragossa, 19-20 juny 2015). Universidad San Jorge, p. 94-116. <http://www.periodistica.es/sep2016r/images/pdf/Actas%20XXI%20Congreso%20SEP%20 2015.pdf> [Consulta: 9 març 2018]. Díaz Nosty, B. (2013). La prensa en el nuevo ecosistema informativo. ¡Que paren las rotativas!: La transición al medio continuo. Barcelona: Ariel; Madrid: Fundación Telefónica. Flores Vivar, J. M. (2015). «Periodismo hiperlocal, sinergia de dos entornos». Cuadernos de Periodistas [en línia]: Revista de la Asociación de la Prensa de Madrid, núm. 29, p. 38-54. <http://www.cuadernosdeperiodistas.com/ periodismo-hiperlocal-sinergia-de-dos-entornos/> [Consulta: 19 març 2017]. González Mesa, I. M. (2013). «El reportaje en la televisión local, ¿un género en vías de extinción?». A: García-Avilés, J. A; Campo, E. del; Arias, F. (ed.). El reportaje televisivo : Hibridación y auge de un género. Múrcia: Diego Marín, p. 171-178. — (2016). La información de proximidad en las televisiones de ámbito local: el caso de Tele Elx. Tesi doctoral. Universitat Miguel Hernández d’Elx. Guimerà, A. (2016). «La reformulación del modelo de televisión de proximidad en el contexto de la crisis económica en Cataluña (2008-2014)». Observatorio (OBS*) Journal [en línia], vol. 10, núm. 2, p. 129-149. <http://dx.doi.org/ 10.7458/obs1022016948> [Consulta: 20 març 2017]. Iglesias, Z. (2006). La información en la televisión local : Las emisoras de Castilla y León. Madrid: Fragua. López García, X.; Macià Mercadé, J. (2007). Periodismo de proximidad. Madrid: Síntesis. López García, X.; Soengas Pérez, X.; Rodríguez Vázquez, A. (2016). «La televisión de proximidad como eje de la oferta audio visual cercana. El papel de TVG en Galicia». adComunica [en línia]: Revista Científica de Estrategias, Tendencias e Innovación en Comunicación, núm. 11, p. 61-73. Castelló: Asociación para el Desarrollo de la Comunicación ad Comunica-Universitat Jaume I. <http://dx.doi.org/10.6035/2174-0992.2016.11.5> [Consulta: 20 març 2017]. Martínez Gallego, F. A. (2013). «Medios de comunicación y escándalos de corrupción en España: ¿denunciantes, magnificadores, cómplices?». Obets [en línia], vol. 8, núm. 1. <http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/29235> [Consulta: 20 març 2017]. Martínez Hermida, M. (2002). Televisiones locales en Europa : Proximidad, programación y políticas de comunicación. Santiago de Compostel·la: Unidigital. Martínez Nicolás, M.; Tucho, F.; García de Madariaga, J. M. (2005). «Democracia digital: nuevos medios y participación ciudadana. Experiencias en la red de la población inmigrante en España». Portularia [en línia], vol. v, núm. 2,

C 24

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 24

22/5/18 11:45

FONTS I PROTAGONISTES DE LA INFORMACIÓ EN LA TELEVISIÓ DE PROXIMITAT p. 21-34. <http://rabida.uhu.es/dspace/bitstream/handle/10272/503/b1518655.pdf?sequence=1> [Consulta: 3 abril 2017]. Marzal, J.; Casero, A. (2008). «La investigación sobre la televisión local en España: nuevas agendas ante el reto de la digitalización». Zer [en línia]: Revista de Estudios de Comunicación, núm. 25, p. 83-106. <http://dialnet.unirioja. es/servlet/articulo?codigo=2885962> [Consulta: 3 abril 2017]. Monclús, B. (2011). «La influencia del contexto político en la configuración de las agendas mediáticas y los encuadres noticiosos en la información política emitida en los noticiarios televisivos españoles» [en línia]. A: Actas del III Congreso Internacional Latina de Comunicación Social (desembre 2011). Tenerife: Universidad de La Laguna. <http://www.revistalatinacs.org/11SLCS/actas_2011_IIICILCS/148_Monclus.pdf> [Consulta: 4 abril 2017]. Monedero Morales, C. (2005). «La televisión local pública: plataforma para contenidos de servicio al ciudadano». Revista Comunicar [en línia], núm. 25. <http://www.revistacomunicar.com/verpdf.php?numero=25&articulo= 25-2005-099> [Consulta: 4 abril 2017]. — (2012). «La televisión local pública como víctima de una desacertada evolución digital» [en línia]. A: Actas del IV Congreso Internacional Latina de Comunicación Social (desembre 2012). Tenerife: Universidad de La Laguna. <http://www.revistalatinacs.org/12SLCS/2012_actas/110_Monedero.pdf> [Consulta: 4 abril 2017]. Ortega Mohedano, F. (2009). «La televisión de proximidad en España. Procesos concesionales, análisis de la población y PIB». Revista Latina de Comunicación Social [en línia], núm. 64. <http://www.revistalatinacs.org/09/art/48_847 _ULEPICC_10/41Ortega.html> [Consulta: 20 març 2017]. Ortega, F.; Humanes, M. L. (2000). Algo más que periodistas : Sociología de una profesión. Barcelona: Ariel. Pérez Curiel, C.; Gutiérrez Rubio, D.; Sánchez González, T.; Zurbano Berenguer, B. (2015). «El uso de fuentes periodísticas en las secciones de Política, Economía y Cultura en el Periodismo de Proximidad Español». Estudios sobre el Mensaje Periodístico [en línia], vol. 21, núm. especial novembre, p. 101-117. <http://dx.doi.org/10.5209/rev _ESMP.2015.v21.50661> [Consulta: 20 març 2017]. Rodríguez Vázquez, A. (2001). Os informativos diarios nas televisóns locais de Galicia. A información televisiva no espacio local. Tesi doctoral. Universidad de Santiago de Compostela. Ruano López, S. (2005). Contenidos culturales en las televisiones generalistas. Análisis de los formatos televisivos de las cadenas públicas y privadas de ámbito nacional y autonómico [en línia]. Tesi doctoral. Universidad de Extremadura. <https://dialnet.unirioja.es/servlet/tesis?codigo=21759> [Consulta: 23 març 2017].

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 25

22/5/18 11:45

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 26

22/5/18 11:45

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 35 (1) (maig 2018), p. 27-45 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.165 Data recepció: 11/10/17 Data acceptació: 16/11/17

Gemma Palà Navarro1 Professora ajudant i investigadora del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Barcelona. gemma.pala@upf.edu

C 27

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 27

22/5/18 11:45

Gemma Palà Navarro

«A punt». Anàlisi del relat televisiu de TV3 sobre la mobilització ciutadana de la Diada Nacional de Catalunya del 2016 “Ready”. Analysis of the television discourse of TV3 about the mass mobilization during the National Day of Catalonia in 2016 RESUM: L’estudi analitza la cobertura que els informatius del canal televisiu TV3 van fer sobre la manifestació de l’11 de setembre de 2016 amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. Des del 2012, aquesta és la cinquena manifestació que hi ha hagut a favor de la independència de Catalunya i la primera just després de les eleccions catalanes del 27 de setembre de 2015. L’interès d’aquesta anàlisi rau en el fet que els mitjans de comunicació catalans poden tenir influència a l’hora de construir el relat del procés sobiranista i, en conseqüència, en l’opinió pública. A partir de l’anàlisi quantitativa de contingut i l’anàlisi d’enquadraments (frames) genèrics és possible determinar que els informatius de TV3 van emfatitzar l’interès humà del conflicte, van assenyalar-ne uns responsables i van ressaltar les desavinences polítiques.

PARAULES CLAU: procés sobiranista, Diada Nacional de Catalunya, manifestació independentista, TV3, enquadraments genèrics, cobertura periodística.

C “Ready”. Analysis of the television discourse of TV3 about the mass mobilization during the National Day of Catalonia in 2016 «A punt». Anàlisi del relat televisiu de TV3 sobre la mobilització ciutadana de la Diada Nacional de Catalunya del 2016 ABSTRACT: The study analyzes the coverage that the Catalan television channel TV3 gave of the demonstration on 11 September 2016 in connection with the National Day of Catalonia. From 2012, this was the fifth demonstration to be held in demand of the independence of Catalonia and the first one after the Catalan regional election on 27 September 2015. The interest of this study is that Catalan media can have an influence on the discourse about the independence movement and, in consequence, on the public opinion. On the basis of the quantitative content analysis and generic frames analysis, it is possible to determine that TV3 news broadcasts highlighted the human interest of the conflict, attributed responsibility to certain persons and emphasized political disagreements.

KEYWORDS: Catalan independence movement, National Day of Catalonia, independence demonstration, TV3, generic frames, journalistic discourse.

C 28

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 28

22/5/18 11:45

«A PUNT». ANÀLISI DEL RELAT TELEVISIU DE TV3 SOBRE LA MOBILITZACIÓ CIUTADANA

1. Introducció Els episodis que s’han anat produint al llarg de l’anomenat procés independentista de Catalunya són molts, i alguns ja han estat analitzats des de l’àmbit de les cièn cies polítiques, econòmiques i socials (Alonso-Muñoz, 2014; Barbieri, 2012; Cra meri, 2015; Gili, 2014; O’Donnell i Castelló, 2011; Serra, 2012). L’interès per aquest objecte d’estudi rau en el factor de l’actualitat, però també perquè és un fenomen sense aparent data de caducitat que, a més, ha anat creixent en pocs anys.2 Durant aquest període de temps s’han dut a terme accions des de l’esfera política però també social, de manera que les manifestacions independentistes han estat les més significatives en aquest últim àmbit esmentat. És per això que s’empra com a estudi de cas una d’aquestes manifestacions: la de l’11 de setembre de 2016. Aquest esdeveniment, i extensivament el procés sobiranista de Catalunya, és tema d’actualitat i portada de diversos mitjans de comunicació catalans, però tam bé espanyols (Sánchez, 2014; Xambó, Perales-García i Xicoy, 2014). El rol que te nen a l’hora de configurar l’opinió pública i de contribuir a la construcció d’imagi naris col·lectius és fonamental. Ja no només per a aquells ciutadans que viuen en primera persona el procés, sigui per proximitat geogràfica o per compartir ideals, sinó també per als que en tenen desconeixement o els que són contraris a la inde pendència. Els imaginaris formen part de la realitat social, i són les institucions de dominació les quines legitimen, critiquen, reforcen o debiliten un discurs (Segura, 2013), i encara més en el cas dels conflictes polítics i riscos socials (Castelló, 2015). La majoria dels estudis coincideixen a datar l’inici del procés el 2010, any en què el Tribunal Constitucional publica la sentència de l’esborrany del nou Estatut de Catalunya amb modificacions substancials (Crameri, 2015). Aquesta proposta d’Es tatut havia estat validada pel Parlament de Catalunya cinc anys abans i, el 2006, s’aprovà mitjançant un referèndum (Xambó, Perales-García i Xicoy, 2014). Les «re tallades» a l’Estatut incentiven una manifestació ciutadana el 10 de juliol del 2010 (Serra, 2012: 535). Aquesta manifestació mostra el descontentament de part de la població catalana, que ja s’havia anat coent anteriorment (Crameri, 2015), i marca un punt d’inflexió politicosocial que precipita els esdeveniments polítics i socials (Xambó, Perales-García i Xicoy, 2014). A partir d’aquest moment tenen lloc diverses mobilitzacions ciutadanes que demanen el dret a decidir o, directament, reivindiquen la independència. Aquestes manifestacions «han tingut implicacions directes en l’esdevenir polític de les relaci ons entre Catalunya i Espanya, i han generat un elevat impacte en els mitjans de comunicació i l’opinió pública d’aquests dos territoris» (Gili, 2014: 96). La manifes tació del 2012 es considera la més transcendental, ja que és de les més multitudi nàries que s’han fet mai, tant a Catalunya i a Espanya com a la resta d’Europa (Alonso-Muñoz, 2014). L’any 2013 se celebra l’anomenada Via Catalana o cadena humana; la manifestació en forma de V, el 2014, i la Via Lliure a la República Ca

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 29

22/5/18 11:45

Gemma Palà Navarro

talana a la Meridiana de Barcelona, el 2015 (Pont, 2016). Totes les concentracions tenen un abast de més d’un milió de participants i constitueixen una reivindicació representativa (Albareda i Guiu, 2016). La manifestació del 2016 es tracta d’una mobilització descentralitzada que es reparteix en cinc ciutats del territori i que duu com a lema «A punt». Aquest lema vol expressar que l’independentisme ha arribat «al punt de trobada i està a punt per culminar la república» (NacióDigital, 2016). Cada ciutat representa un eix bàsic d’una suposada República Catalana: solidaritat i diversitat a Salt, cultura a Berga, progrés a Tarragona, equilibri territorial a Lleida i llibertat a Barcelona. Aquesta tro bada és objecte d’estudi de la present anàlisi perquè és la primera després de les eleccions parlamentàries del 27 de setembre de 2015, les quals donen com a resul tat una coalició de govern favorable a la independència, amb setanta-dos escons entre Junts pel Sí (JxSí) i la Candidatura d’Unitat Popular - Crida Constituent (CUPCC).3 Des del Govern català es parla d’una manifestació «diferent» pel fet que, després de les eleccions, el procés sobiranista entra en una nova etapa. Es pretén «eixamplar la base social a favor de la independència» (Ara, 2016). Tenint en compte que des del 2010 hi ha hagut manifestacions multitudinàries, aquestes deixen de ser una novetat i passen a normalitzar-se sota l’aixopluc d’un govern proindependentista i, sobretot, d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacio nal Catalana, entitats que organitzen les mobilitzacions. Però com s’explica això des dels mitjans de comunicació d’àmbit català? Tal com conclouen diversos estu dis (Albareda i Guiu, 2016; Alonso-Muñoz, 2014; Crameri, 2015; Gili, 2014; Xam bó, Perales-García i Xicoy, 2014), el discurs que se’n deriva pot influir a l’hora de construir el relat independentista, i d’aquí sorgeix la necessitat d’abordar-lo. I enca ra més: com es cobreix aquesta manifestació des d’una televisió pública com TV3, un canal fonamental en la creació de la identitat catalana? (Cardús, 2008; Gifreu, 2009; Marín, 2012). Per poder respondre aquestes preguntes s’ha escollit l’anàlisi de contingut, i més específicament de l’enquadrament (framing), com el mètode de treball que ha de permetre identificar el discurs que va fer TV3 sobre la manifestació. Concreta ment, s’analitzen els programes informatius de referència de la televisió catalana, els Telenotícies, que es van emetre durant els dies previs i posteriors a l’11-S. A part de l’interès que pugui generar l’anàlisi del discurs periodístic sobre el procés sobi ranista, s’hi suma el fet que no s’acostuma a fer des de la perspectiva catalana. En altres paraules, la majoria dels estudis que analitzen la cobertura de les manifesta cions ho fan segons mitjans de comunicació espanyols, però no catalans. A més, les seves mostres inclouen diaris i no canals televisius (Alonso-Muñoz, 2014; Castelló i Capdevila, 2013; Cortiñas i Pont, 2009; Gili, 2014; Xambó, Perales-García i Xicoy, 2014). Com que en aquest estudi s’analitza un mitjà de titularitat pública i català, és important tenir en compte el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) com a entitat que regula el sector audiovisual de Catalunya. En aquesta línia, cal destacar els infor

C 30

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 30

22/5/18 11:45

«A PUNT». ANÀLISI DEL RELAT TELEVISIU DE TV3 SOBRE LA MOBILITZACIÓ CIUTADANA

mes de pluralisme informatiu que elabora de forma mensual. Aquests estudis respo nen a una resolució de llei del Parlament de Catalunya, la Llei 2/2000 (CAC, 2001), que insta l’entitat a mesurar el grau de pluralisme en les informacions emeses pel conjunt dels operadors audiovisuals de Catalunya: el CAC ha d’«emetre un informe previ pel que fa als projectes i les disposicions de caràcter general relatius al sector audiovisual i les seves eventuals modificacions, i també elaborar informes i dictàmens a iniciativa pròpia o a instància del Parlament o del Govern» (CAC, 2001: 3). Per tant, no des de l’àmbit acadèmic, però sí des d’una entitat reguladora del sector audiovisual, ja hi ha estudis que observen els valors que es transmeten des dels mitjans de comunicació i que tenen molt a veure amb el discurs periodístic. Els informes mensuals del CAC es fixen en la freqüència en què apareixen les diverses forces polítiques, la presència que té el territori, la religió, la varietat ètnica, etc. Un altre element d’anàlisi és el pluralisme ideològic, és a dir, quines idees o valors es transmeten en aquests informatius diaris. Amb tot, es considera que l’estudi que es presenta a continuació complementa recerques com les que s’han citat anterior ment i que tenen un denominador comú: estudien aspectes de la cobertura perio dística de mitjans de comunicació catalans.

2. Marc teòric 2.1. El discurs periodístic i l’ús d’enquadraments L’estudi de la cobertura mediàtica de TV3 entorn de la manifestació de l’11-S es realitza a partir de l’anàlisi de l’enquadrament. L’elecció d’aquest mètode d’anàlisi té a veure amb els postulats que defensa la mateixa teoria de l’enquadrament, que ajuda a explicar els fenòmens d’opinió pública. Es tracta d’una teoria que ha pres força els últims anys (De Vreese, 2005; Sábada, 2001), però és als anys noranta quan, gràcies a la proposta integradora d’Entman (1993), s’inclou la teoria en l’es tudi dels mitjans de comunicació i provoca un increment exponencial de l’interès per aquesta teoria (Vliegenthart i Zoonen, 2011). Entman defineix el «framing» com l’acte de «seleccionar certs aspectes de la realitat percebuda i fer-los més des tacables en un text comunicatiu; d’aquesta manera es promou una particular defi nició del problema, una interpretació de la causa, una avaluació moral, i/o una re comanació i tractament» (Entman, 1993: 52). Des de la perspectiva del construccionisme social que defensa Van Gorp (2007), l’enquadrament s’entén com un procés d’interacció social en què l’audiència té un paper actiu a l’hora d’interpretar i construir significats. Això ressalta la rellevància del rol dels periodistes quan representen la realitat, tant pel discurs que emeten, com per la manera en què la seva audiència l’interpreta. Saber quins són aquests enquadraments i quina relació s’estableix entre el procés d’emissió i de recepció és, doncs, una tasca d’anàlisi a la qual cada vegada s’afegeixen més investigadors.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 31

22/5/18 11:45

Gemma Palà Navarro

De fet, a mesura que la teoria de l’enquadrament s’ha anat popularitzant en l’àmbit de les ciències socials, també han anat augmentant les recerques que utilit zen aquesta anàlisi com a mètode de treball. És per això que existeixen diverses propostes de tipologia d’anàlisi de l’enquadrament. A continuació s’expliquen al gunes de les recerques que en desenvolupen diferents tipus en l’estudi de discursos de mitjans de comunicació i que, per tant, són properes a l’objecte d’estudi d’aquest treball (Gamson i Modigliani, 1989; Just, 2009). D’altres es mencionen perquè em pren categories d’enquadraments similars (Kaiser i Kleinen-von Königslöw, 2017; Semetko i Valkenburg, 2000; Wessler i Adolphsen, 2008). Els pioners a utilitzar l’enquadrament com a mètode d’estudi són Gamson i Modigliani (1989), que analitzen el missatge periodístic que es desprèn de diferents mitjans de comunicació sobre el poder nuclear i la interpretació que en fa l’audièn cia. Per fer-ho, escullen una mostra amb els esdeveniments més controvertits i els que acaparen més atenció mediàtica. En una primera fase analitzen el discurs dels mitjans i, després, identifiquen el suport que dona la ciutadania nord-americana al poder nuclear. En aquesta segona fase, Gamson i Modigliani distingeixen tres cate gories d’enquadraments, segons si s’hi opina a favor, en contra o es té una opinió ambivalent. Això serveix als autors per veure que hi ha correspondències entre les posicions que adopta l’audiència i els esquemes que es desprenen del text mediàtic que han consumit. Una altra recerca que analitza els enquadraments dels textos periodístics és la de Just (2009). En aquest cas, l’autora estudia la manera com diferents mitjans re presenten la Unió Europea i si aquesta representació ajuda que la població s’iden tifiqui amb Europa. El seu punt de partida és que els mitjans contribueixen en la construcció de significats. La seva anàlisi, però, no es limita a l’enquadrament per què considera que hi ha altres factors que condicionen el missatge periodístic: ho combina fent una lectura teòrica i discursiva per saber com s’expressen els signifi cats. Just hi identifica, concretament, sis enquadraments dominants a través de la repetició de certes característiques lingüístiques i que són específics del seu tema: convenció, futur, nom dels països europeus, constitució, ciutadans i debat (Just, 2009: 251). Aquests enquadraments li permeten traçar el discurs que fan els mit jans al voltant de la Unió Europea. Wessler i Adolphsen (2008) analitzen el discurs que els principals canals de te levisió àrabs fan sobre el món occidental. De la mateixa manera que Just (2009), identifiquen els enquadraments dominants i, a més, el que anomenen contracorrents. Ho fan tot localitzant els temes que els semblen més rellevants i en mesuren la freqüència d’aparició. És a dir, en una primera fase opten per una anàlisi quanti tativa per saber quins tòpics tenen més presència i, a partir d’aquí, apliquen l’anà lisi qualitativa de l’enquadrament. Un altre exemple d’enquadrament com a mètode de treball per a la identifica ció de discursos mediàtics és el de Kaiser i Kleinen-von Königslöw (2017). Utilitzen l’anàlisi de contingut per examinar quin discurs fan els mitjans de comunicació

C 32

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 32

22/5/18 11:45

«A PUNT». ANÀLISI DEL RELAT TELEVISIU DE TV3 SOBRE LA MOBILITZACIÓ CIUTADANA

sobre la crisi econòmica iniciada el 2008. Aquest estudi consisteix a identificar els principals arguments que apareixen en els diaris i, un cop fet això, a categoritzar-los com a elements d’enquadrament. Per aconseguir-ho, segueixen la proposta d’Ent man (1993), que té en compte que es promou una definició del problema, una interpretació de les seves causes, una avaluació moral i una recomanació o tracta ment. A través de la lectura dels diaris, Kaiser i Kleinen-von Königslöw identifiquen quins arguments s’utilitzen i de quina manera, i presten una atenció especial a les causes del problema i a les solucions que s’hi donen. Quantifiquen el nombre de vegades que surt cada enquadrament i en calculen el percentatge, cosa que els permet eliminar els menys repetitius i poder afirmar empíricament els més relle vants. Finalment, Semetko i Valkenburg (2000) proposen una categoria d’anàlisi d’en quadraments genèrics, que és la que s’utilitza en aquest treball. Aquests enquadra ments genèrics poden ser identificats segons diferents temes, alguns durant el pas del temps i en contextos culturals diferents (De Vreese, 2005). Concretament, Se metko i Valkenburg defineixen cinc enquadraments genèrics que poden ser extra polats i comparats amb altres anàlisis: interès humà, conflicte, moralitat, atribució de responsabilitat i conseqüències econòmiques. L’explicació d’aquesta tipologia està desenvolupada en l’apartat metodològic.

2.2. L’interès acadèmic en el procés català El conflicte social i polític de Catalunya ha suscitat l’interès del món acadèmic, so bretot des de l’àmbit local, però també d’investigadors internacionals. És el cas d’O’Donnell i Castelló (2011), que analitzen el tractament que van fer les televi sions públiques, TV3 i Televisió Espanyola (TVE), sobre els principals successos del procés sobiranista. A partir d’aquesta anàlisi comparativa, conclouen que el discurs periodístic que hi predomina és el de ressaltar discrepàncies entre les dues parts del conflicte, en què el protagonisme se l’emporten els partits polítics i no els ciutadans afectats. Castelló (2015) estudia la representació mediàtica del cas concret de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 a través de les televisions públiques de les comunitats autònomes d’Espanya. La comparativa mostra que les televisions ofereixen interpretacions contràries del rol que té la ciutadania catalana en el con flicte i l’exclouen de l’esfera pública. De fet, Castelló considera que es tendeix a ignorar el context social, polític i econòmic que hi ha darrere del moviment seces sionista. Un altre exemple d’estudi de la cobertura de les manifestacions, concretament la del 2012, és el de Xambó, Perales-García i Xicoy (2014). Volen definir la línia editorial dels diaris en relació amb els arguments que s’utilitzen en el discurs perio dístic. Els diaris catalans es mostren favorables a la independència i donen suport a la demanda de vot de la ciutadania. En canvi, els diaris editats fora de Catalunya es posicionen, sobretot, en contra del dret a l’autodeterminació amb arguments de legalitat. Un altre autor, Gili (2014), analitza la manifestació del 2013: ho fa a partir

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 33

22/5/18 11:45

Gemma Palà Navarro

de l’anàlisi de l’enquadrament i d’estructures semionarratives i fixant-se en els dia ris editats a Barcelona i a Madrid. Els resultats mostren que els diaris editats a Ca talunya legitimen el procés sobiranista, mentre que passa justament el contrari amb els de Madrid. Aquests primers apel·len a l’interès humà, però els segons atorguen pràcticament tot el protagonisme a Artur Mas i no parlen dels factors econòmics de la reivindicació sobiranista. Alonso-Muñoz (2014) identifica l’evolució que han tingut diferents diaris cata lans i espanyols en l’enfocament periodístic dels actors protagonistes del procés independentista, del procés en si i de la presentació de les dues parts del conflicte. Els seus resultats corroboren el que ja apunten els estudis citats anteriorment: els diaris catalans mostren una visió positiva del procés i se centren en qüestions com una millora econòmica o de qualitat de vida dels catalans; els diaris espanyols con sideren la independència com un fet negatiu i, a més, qualifiquen la figura d’Artur Mas de màrtir. Finalment, Crameri (2015) estudia el discurs mediàtic d’un documental televisiu que es va emetre el 2007, força abans de l’apogeu del procés sobiranista, i que duia com a títol Ciudadanos de segunda. L’autor afirma que és un exemple de com certs mitjans de comunicació espanyols de dretes, en complicitat amb les instituci ons espanyoles, contribueixen a reforçar actituds negatives cap a la cultura catala na, sobretot pel que fa a la llengua catalana, i donen suport a estereotips propis de posicions nacionalistes. Amb tot, Crameri fa una reflexió sobre els efectes que po den provocar aquests tipus de continguts periodístics sobre part de la població de fora de Catalunya que no coneix el conflicte de primera mà.

3. Metodologia Com s’ha anat dient, a través d’aquesta anàlisi es vol conèixer la cobertura que va fer TV3 sobre la manifestació de l’11-S el 2016. Per fer-ho, es plantegen dos objec tius. El primer és identificar la rellevància informativa que dona el canal català a la mobilització ciutadana i el segon és reconèixer quin relat es desprèn de la cobertu ra periodística que en fa TV3. La consecució d’aquests objectius es porta a cap mitjançant l’anàlisi quantitativa de contingut i també l’anàlisi de l’enquadrament. A l’hora d’escollir la mostra, s’ha optat pel programa informatiu de referència de TV3: el Telenotícies o TN. El motiu de la tria respon als elevats nivells d’audiència que registra en l’actualitat i al fet que és l’informatiu més consumit en matèria política a Catalunya (CEO, 2017: 26), però també per la trajectòria de lideratge que acumula en els últims anys (Besalú, 2015: 161-162). Si bé aquests informatius dis posen d’una edició diürna i una altra de nocturna, el Telenotícies migdia i el Telenotícies vespre, respectivament, s’analitzen només els nocturns, en tant que els continguts són pràcticament els mateixos i s’evita així una mostra duplicada.

C 34

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 34

22/5/18 11:45

«A PUNT». ANÀLISI DEL RELAT TELEVISIU DE TV3 SOBRE LA MOBILITZACIÓ CIUTADANA

En un primer moment es volia fer l’anàlisi de tota una setmana sencera, és a dir, dels tres dies previs a l’esdeveniment, el mateix dia i els tres dies successius (un total de set Telenotícies vespre). Això correspon al període del 8 al 15 de setembre de 2016. No obstant, s’han hagut de suprimir de l’anàlisi els dies 8, 14 i 15 de se tembre perquè no cobrien cap aspecte de la manifestació. Finalment, doncs, el període d’anàlisi és del 9 al 13 de setembre: els dos dies previs a la manifestació, els dos posteriors i el mateix 11-S. Això representa un total de cinc programes in formatius d’una durada aproximada de quaranta-cinc minuts. Excepcionalment, el 13 de setembre s’ha hagut d’analitzar el Telenotícies migdia perquè la versió nocturna era reduïda, d’uns vint minuts de durada, amb motiu de l’emissió d’un partit de futbol. Per tal de conèixer la rellevància informativa que TV3 dona a la manifestació de l’11 de setembre de 2016 es procedeix a fer un anàlisi quantitativa del contingut: es comptabilitza la durada de la peça informativa i la posició que ocupa dins el Telenotícies vespre. Això té a veure amb la teoria de l’establiment d’agenda de McCombs (2004), que defensa que la selecció que fan els periodistes d’aquelles notícies que consideren més importants és la que acaba apareixent en l’agenda pública. D’aquesta manera, el públic utilitza aquests temes destacats per decidir què és més important. La consecució del segon objectiu, la identificació del relat de la cobertura perio dística, es realitza a través de l’anàlisi de l’enquadrament. En aquest cas, per identi ficar els enquadraments s’empra la via deductiva. És a dir, es parteix d’una graella d’anàlisi en què consten aquests enquadraments i per cadascun es formulen diver ses preguntes que faciliten detectar-los en el text (Semetko i Valkenburg, 2000: 100). Per determinar si existeix l’enquadrament en qüestió, només cal respondre afirmativament tres de les quatre preguntes que els autors proposen. A la taula 1 es mostren els enquadraments genèrics que s’utilitzen per a l’anàlisi present.

Enquadrament genèric

Definició de l’enquadrament

Interès humà

Es pren un punt de vista emotiu sobre algun tema tot personalitzant o dramatitzant la notícia.

Conflicte

S’emfatitza el conflicte entre individus, grups o institucions per tal de captar l’atenció de l’audiència.

Moralitat

Es donen prescripcions morals; en certa manera, es promociona una forma de com s’hauria d’actuar o comportar-se.

Atribució de responsabilitat

S’atribueix una responsabilitat de causa o solució a algun grup o individu amb relació al problema.

Conseqüències econòmiques

S’informa d’un problema relacionat amb qüestions econòmiques per la repercussió que pot tenir sobre un grup, una regió, un país, etc.

Taula 1. Classificació dels enquadraments genèrics Font: Elaboració pròpia a partir de les definicions de Semetko i Valkenburg (2000).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 35

22/5/18 11:45

Gemma Palà Navarro

Així doncs, a partir d’aquesta classificació i de les definicions respectives es pro cedeix a explicar els resultats obtinguts del discurs periodístic de TV3.

4. Resultats El primer resultat que s’obté a escala quantitativa és en relació amb els minuts de cobertura que els Telenotícies vespre van donar a la manifestació de l’11-S del 2016 (taula 2). Com s’ha dit en l’apartat de metodologia, la intenció inicial era fer l’anàlisi de tota una setmana sencera, però s’han hagut de suprimir tres dies perquè no incloïen cap assumpte relacionat amb la manifestació. Aquest és un element que cal tenir en compte, ja que tan sols es parla de la manifestació durant els dos dies anteriors i els dos dies posteriors. Els dies 14 i 15 de setembre apareixen temes vinculats al procés sobiranista, però no a la mobilització en si. Concretament, el dia 14 s’explica que s’està treba llant per assignar més competències a l’Agència Tributària de Catalunya. El dia 15 es comunica que la Generalitat expressa públicament el seu suport a l’exconseller Francesc Homs, que està citat a declarar a Madrid davant el Tribunal Constitucional per haver participat en la consulta del 9 de novembre de 2014. Les dues peces mencionades no superen els dos minuts de durada. Segons el recompte de minuts dedicats a la cobertura de la manifestació, l’11 de setembre és la data en què el Telenotícies de TV3 destina més minuts, una mica més de vint-i-cinc. Això suposa pràcticament la meitat del temps de l’informatiu (49,08 %). El dia previ a la mobilització, el 10 de setembre, és el segon Telenotícies vespre amb més cobertura (6,17 minuts), que suposa un percentatge menor res pecte a l’11 de setembre (14,68 %). L’endemà de la manifestació, el 12 de setem bre, és el tercer informatiu amb més presència de la manifestació, amb un total de 4,58 minuts i un percentatge del 10,91 %. Els dos dies restants en parlen prop de tres minuts, un temps que no supera el 6 % de la duració total de l’informatiu català. Observant les dades de la taula 2 i el gràfic 1, el temps dedicat a la manifestació per part dels cinc informatius analitzats, des del 9 de setembre fins al 13 de setem bre de 2016, és de quaranta-dos minuts. Els cinc informatius ocupen 3,3 hores. Per tant, el percentatge resultant és del 17 %. Aquesta dada s’ha volgut posar en rela ció amb altres anys, per tal de fer-ne una comparació i poder arribar a una conclu sió. És per això que s’han decidit comptabilitzar, també, els minuts que el Telenotícies vespre ha dedicat a les manifestacions d’anys anteriors: 2013, 2014 i 2015. Així doncs, de cada any s’ha estudiat l’espai que ocupaven les notícies vincula des a la manifestació de l’11 de setembre. Tal com s’ha fet per a la manifestació del 2016, el període temporal de la mostra de cada any inclou cinc dies: des del dia 9 fins al 13. En el cas de la cobertura del 2015, ha estat difícil destriar unitats perio

C 36

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 36

22/5/18 11:45

«A PUNT». ANÀLISI DEL RELAT TELEVISIU DE TV3 SOBRE LA MOBILITZACIÓ CIUTADANA Dia d’emissió

09/09/16

10/09/16

11/09/16

12/09/16

13/09/16

Min

Cobertura de la manifestació

2,67

5,96

6,17

14,68

25,30

49,08

4,58

10,91

3,33

5,56

Resta de la cobertura

42,08

94,04

35,83

85,32

26,25

50,92

37,42

89,09

56,67

94,44

Total (en minuts i percentatge)

44,75

100

42,00

100

51,55

100

42,00

100

60,00

100

Taula 2. Minuts de cobertura de la manifestació de l’11-S del 2016 per part del Telenotícies vespre de TV3 (del 9 al 13 de setembre) Font: Elaboració pròpia.

70,00 60,00

Minuts

50,00 40,00

26,25 56,67

30,00 20,00

42,08

35,83

37,42 25,30

10,00 0,00

2,67 09/09/16

6,17 10/09/16

11/09/16

4,58 12/09/16

3,33 13/09/16

Data d'emissió dels TN Manifestació 11-S

Resta de les notícies

Gràfic 1. Minuts de cobertura de la manifestació de l’11-S del 2016 per part del Telenotícies vespre de TV3 (del 9 al 13 de setembre) Font: Elaboració pròpia.

dístiques que parlessin exclusivament de la manifestació. Això es deu al fet que la Diada va coincidir amb el període de campanya electoral de les eleccions al Parla ment de Catalunya del 27 de setembre. Per aquesta raó, no s’ha tingut en compte el bloc de notícies electoral, però sí les notícies que parlaven de la Diada, encara que fos indirectament; per exemple, declaracions de polítics sobre un altre tema que aprofiten per fer referència a la mobilització ciutadana. Fet aquest aclariment i d’acord amb els resultats de la taula 3, es conclou que el percentatge de cobertura de la manifestació dels Telenotícies vespre del 2016 és el més baix en comparació amb els tres anys anteriors. De fet, a mesura que avan cen els anys disminueix el percentatge dedicat a la cobertura de la manifestació de l’11 de setembre. D’aquesta manera, el 2013 és l’any al qual es destinen més

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 37

22/5/18 11:45

Cobertura de la manifestació

Gemma Palà Navarro Dia 9 d’emissió setembre

10 setembre

11 setembre

12 setembre

13 setembre

TOTAL TN

Any Min d’emissió

Min

Min cob.

2013

7,83 18,39 10,17 24,64 44,83 80,05 11,25 21,36 5,83 13,12 79,91 33,73

2014

3,23

2015

11,25 24,24 9,00 22,83 24,67 55,71 1,08

2016

2,67

7,23 5,96

7,67 15,23 39,51 75,53 8,75 19,24 4,75 10,83 63,91 27,00 0,00

0,00 46,00 26,45

6,17 14,68 25,30 49,08 4,58 10,91 3,33

2,48

5,56 42,05 17,50

Taula 3. Minuts de cobertura de la manifestació de l’11-S (2013-2016) per part del Telenotícies vespre de TV3 Font: Elaboració pròpia.

minuts (33,73 %), seguit del 2014 (27,00 %), del 2015 (26,45 %) i, finalment, del 2016 (17,50 %). Tenint en compte aquestes xifres, la cobertura dels Telenotícies vespre del 2016 sobre l’11-S és pràcticament la meitat que la del 2013. Tornant a l’anàlisi de l’any 2016 sobre l’11-S i amb relació a la posició en què apareix la notícia de la manifestació als Telenotícies vespre, cal dir que ho fa en primer lloc els dies 10, 11 i 12 de setembre. Contràriament, el dia 9 surt en segona posició i el dia 13, molt més endarrerida, en quart lloc. De fet, aquest dia no apareix ni com a titular al sumari inicial de notícies. El destapament dels casos de corrupció de la Junta d’Andalusia vinculada al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i del cas Imelsa del Partit Popular (PP) de València4 fan que l’informatiu català atorgui a aquests assumptes la màxima actualitat i prioritat periodística. Fent referència ja al contingut dels informatius, s’ha desenvolupat l’anàlisi dels enquadraments genèrics segons la classificació de Semetko i Valkenburg (2000), explicada en l’anterior apartat de metodologia. En primer lloc, s’observen diferèn cies entre els enquadraments que dominen segons el període en qüestió, és a dir, segons si es tracta dels dies previs, posteriors o el mateix dia. Durant els dies ante riors a la manifestació preval l’enquadrament d’atribució de responsabilitat; el dia de la manifestació, el d’interès humà, i els dies successius, l’enquadrament de con flicte. Això no vol dir que no apareguin altres enquadraments en el mateix informa tiu, però en tot cas no són dominants. La cobertura dels dies previs a la manifestació, els dies 9 i 10 de setembre, i d’una durada conjunta de gairebé nou minuts, es focalitza en el discurs del presi dent de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. Se li assigna la responsa bilitat d’alleugerir el problema i de tenir la capacitat per fer-ho. Es diu que «la in tenció de fer-ho bé l’ha manifestat sempre Carles Puigdemont», fent referència a dur a terme accions polítiques per poder avançar en el procés sobiranista. Es mos tra una part del discurs del president per remarcar que té la potestat de decidir si es convoca o no un referèndum: «Aquesta Diada Nacional és important [...] per encarar un curs polític en què caldrà prendre decisions que garanteixin que Cata

C 38

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 38

22/5/18 11:45

«A PUNT». ANÀLISI DEL RELAT TELEVISIU DE TV3 SOBRE LA MOBILITZACIÓ CIUTADANA

lunya pugui escollir en llibertat el seu camí. I això ho farem des del Govern, des del Parlament, dialogant, pactant i votant». L’atribució de responsabilitat queda associada de forma exclusiva al Govern català i personalitzada en la figura de Carles Puigdemont. Contràriament, es men cionen les entitats sobiranistes, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, en relació amb l’enquadrament de conflicte. Des d’aquestes entitats s’exigeix al president de la Generalitat que dugui a terme accions ara que té majoria parlamen tària, i els presentadors de l’informatiu diuen textualment que «les entitats socials posen pressió al Govern perquè actuï». Però el conflicte se subratlla especialment entre els actors del Govern català i del Govern espanyol. Puigdemont critica l’Estat, en tant que considera que desatén les necessitats de Catalunya i no compleix els seus compromisos. Per contra, no apareixen declaracions de representants polítics del Govern estatal o veus oposades a la independència de Catalunya. El dia 11 de setembre, el Telenotícies vespre dedica la meitat del programa a tractar de la manifestació i ho fa majoritàriament a través de l’enquadrament d’in terès humà. Exemplifica el suposat problema, la demanda del dret a decidir, per mitjà de les paraules dels manifestants. També conté informació visual que pot generar sentiments de simpatia o d’empatia: emfatitza com els individus estan afectats pel problema i utilitza adjectius personals que poden provocar sentiments d’indignació. Durant aquest informatiu, els testimonis prenen protagonisme: hi ha vint-i- quatre declaracions de manifestants. Només d’introduir la notícia ja es dona veu a quatre persones, mentre que a cada connexió (Barcelona, Lleida, Berga, Tarrago na i Salt) s’expressen quatre ciutadans més. En aquest sentit, es mostren cares visi bles de la mobilització i són totes de caràcter optimista. Les paraules dels ciutadans tenen a veure amb els motius que els han dut a assistir a la mobilització: demanar al Govern català que tiri endavant el procés sobiranista i demostrar el suport ciuta dà. Tots ells remarquen que no és el primer cop que assisteixen a una manifestació independentista, sinó que cada any ho fan i ho seguiran fent: «Si no ens escolten, l’any que ve tornarem a ser aquí. I el següent, també. I l’altre, també». Això fa visible històries personals que poden generar sentiments de simpatia: per exemple, la d’un home d’edat avançada que es mostra perseverant en els seus ideals i que assegura que fa anys que defensa la independència i assisteix a les manifestacions, o bé la d’una dona estrangera de mitjana edat que expressa senti ments d’estima cap a Catalunya. A tot això, s’hi sumen les imatges que empra TV3: primers plans de manifestants de diferents edats (famílies, grups de joves, avis, etc.), que destaquen la pluralitat d’individus i faciliten l’empatia de l’espectador. Les imatges emeses pels helicòpters accentuen la idea de multitud, que paral·lela ment es descriu textualment i s’opina que aquest assumpte no només és polític, sinó també social. Durant la cobertura de la Diada Nacional també apareix, tot i que en menor freqüència, l’enquadrament d’atribució de responsabilitat. L’informatiu mostra les

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 39

22/5/18 11:45

Gemma Palà Navarro

reaccions dels representants polítics a la manifestació, en què un cop més Carles Puigdemont és el protagonista quan diu que des del Govern català «mantenim la nostra responsabilitat de fer possible allò que els ciutadans ens han encarregat [...]. El Govern té l’obligació de tirar endavant el mandat que va sortir de les urnes». Però no només s’assigna responsabilitat al Govern català per part dels ciutadans, sinó que el Govern català n’assigna al Govern estatal: «Puigdemont ha instat l’Estat espanyol a fer com el Regne Unit o el Canadà i acordar un referèndum». En aquest cas, es mencionen solucions al problema tot proposant la convocatò ria d’un referèndum. I ja no només des del Govern català, sinó també des de les diferents forces polítiques favorables al dret a decidir, com En Comú Podem (ECP), a través del testimoni d’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona. També apareixen re presentants dels partits contraris a la independència, com ara el Partit Socialista de Catalunya (PSC), que proposa una reforma constitucional federal. No obstant, aquestes declaracions, de la mateixa manera que les de Ciutadans (C’s) i el PP, sor geixen al final de la peça periodística i de manera abreujada. Finalment, encara en el mateix informatiu del dia de la manifestació, l’enqua drament de conflicte es manifesta a través de l’enfrontament entre el Govern au tonòmic i el Govern estatal, i també entre partits catalans favorables i contraris a la independència. D’una banda, el Govern català aprofita les demandes dels manifes tants per traspassar-les al Govern central i remarcar que no les estan satisfent o, directament, que les deneguen. D’altra banda, els partits contraris a la secessió de Catalunya, com el PP i C’s, acusen el president de la Generalitat d’enfrontar les institucions de l’Estat, no respectar la democràcia i alimentar la confrontació. Els dies posteriors a la manifestació, 12 i 13 de setembre, l’enquadrament que predomina és el de conflicte, a força distància del d’atribució de responsabilitat. Si en la manifestació de l’11 de setembre el focus recau en la societat, en els dies posteriors recau en la política. De fet, els informatius mostren les declaracions dels màxims representants polítics, a escala autonòmica i estatal, arran de la manifesta ció de la Diada. El mateix Telenotícies vespre obre el programa esmentant que el president del Govern espanyol «Mariano Rajoy ignora la manifestació de centenars de milers de persones», però que, en canvi, «Carles Puigdemont sí que ha aclarit que té un calendari al cap». Per tant, es posa en relleu que hi ha dos bàndols en el conflicte i es reflecteix el desacord entre aquestes parts, que es trasllada a individus i a partits polítics. El Govern català proposa un referèndum pactat amb l’Estat o, si això no és possible, un referèndum unilateral o eleccions constituents. Des del Govern espanyol, la vi cepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, acusa Puigdemont d’«oportunista» per cedir a les demandes de la CUP i així aconseguir el seu suport, amb l’objectiu d’evi tar una moció de censura per part del Parlament de Catalunya. D’aquesta manera, la proposta de Semetko i Valkenburg (2000), en què es diu que existeixen uns perdedors i uns guanyadors, es pot fer extensible en aquest cas. Carles Puigdemont esdevé un triomfador perquè la manifestació sobiranista

C 40

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 40

22/5/18 11:45

«A PUNT». ANÀLISI DEL RELAT TELEVISIU DE TV3 SOBRE LA MOBILITZACIÓ CIUTADANA

va ser un èxit, en paraules del Telenotícies vespre i segons les dades de participació que mencionen, i té la potestat de dur a terme accions polítiques. En canvi, Ma riano Rajoy, davant les demandes secessionistes, no ofereix diàleg, és incapaç de satisfer part de la població catalana. Aquest relat, al seu torn, està associat a l’en quadrament d’atribució de responsabilitat perquè són les persones amb poder de decisió. La confrontació també sorgeix entre els partits polítics partidaris del dret a de cidir o independentistes. Les discrepàncies rauen en les propostes de resolució del conflicte, fet que ja apareixia en l’informatiu de l’11-S: la CUP defensa la desobe diència civil i Catalunya Sí que es Pot (CSQP) vol un referèndum pactat. Al final d’aquesta notícia, s’emfatitza el conflicte a través de dos successos vinculats a la manifestació. En el primer s’explica que el Tribunal Constitucional pot sancionar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. En el segon s’explica que la Fiscalia de l’Audiència Nacional investiga la crema de fotos del rei d’Espanya per part d’as sistents a la manifestació de la Diada. De nou, es mostra la tensió i el xoc d’interes sos entre institucions catalanes i espanyoles. Després d’analitzar els enquadraments genèrics, es volen reflectir algunes ob servacions que es deriven del visionament dels informatius i de l’anàlisi qualitativa de contingut. Durant el Telenotícies vespre de l’11 de setembre s’incideix en la idea que la mobilització ciutadana ha estat un èxit per l’elevada participació. Des de l’inici i fins al final del bloc informatiu es mencionen les xifres d’assistència, si bé segons les dues fonts oficials: els organitzadors i la policia municipal. La primera font anomenada tendeix a donar un nombre de manifestants més elevat, mentre que la segona atorga xifres més baixes. Sigui com sigui, aquestes dades van acompanyades de valoracions dels perio distes, tant dels presentadors dels informatius com dels corresponsals enviats a les diferents ciutats: «la participació ha estat massiva», «no hi cabia ni una agulla», «les previsions s’han vist desbordades», «ha sobrepassat el recorregut previst dels organitzadors», «ha tornat a ser una manifestació multitudinària». En relació amb aquesta última frase també es menciona que la del 2016 és una manifestació d’èxit, però que anteriorment sempre havia estat així. A més, també es diu que per molt que existeixi una «batalla de xifres [...], les imatges parlen per si soles». Amb tot, els informatius magnifiquen i realcen la mobilització ciutadana.

5. Conclusions Aquest apartat de cloenda serveix per subratllar els resultats més significatius en relació amb els objectius d’investigació i per detectar les fortaleses i debilitats de l’anàlisi. A més, els resultats poden ser comparats amb les investigacions que tenen com a objecte d’estudi les manifestacions sobiranistes o bé algun aspecte del pro

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 41

22/5/18 11:45

Gemma Palà Navarro

cés sobiranista que s’ha presentat en l’apartat teòric. D’aquesta manera, es poden establir vincles per tal de fer propostes per a futures investigacions amb el mateix objecte d’estudi. Tenint en compte l’anàlisi de l’enquadrament, una de les primeres conclusions que podem extreure’n és que és un mètode vàlid per analitzar esdeveniments del procés sobiranista. La proposta de cinc enquadraments de Semetko i Valkenburg (2000) —interès humà, conflicte, moralitat, atribució de responsabilitat i conse qüències econòmiques— encaixa amb la cobertura periodística que TV3 fa sobre la manifestació de l’11-S del 2016. Com s’ha vist, no tots els enquadraments hi apa reixen, com és el cas del de moralitat o el de conseqüències econòmiques. En canvi, sí que ho fan i de forma freqüent els enquadraments d’atribució de respon sabilitat, de conflicte i d’interès humà. Que no hi surtin dos dels cinc enquadraments indica que no s’expliquen els motius econòmics que hi ha darrere la demanda sobiranista, o que tampoc no s’expliquen prescripcions socials específiques sobre com comportar-se (Semetko i Valkenburg, 2000). És per això que es proposa una futura anàlisi que compari la cobertura de manifestacions d’altres anys des del punt de vista dels enquadra ments genèrics, per veure si n’apareixen d’altres que, en aquest cas, no han estat detectats. Aquests resultats coincideixen amb els de Gili (2014), que observa que els enquadraments que dominen són els de conflicte i responsabilitat perquè abun den els desacords i retrets i, per tant, hi té poca presència l’enquadrament de con seqüències econòmiques. TV3 fa referència a la manifestació de l’11 de setembre de 2016 com una mo bilització festiva, emotiva i reivindicativa, en cap cas com un acte amb connotaci ons negatives. En canvi, això sí que passa en els mitjans espanyols, que identifiquen la independència com un fet negatiu i la figura del llavors president Artur Mas com a màrtir (Xambó, Perales-García i Xicoy, 2014; Alonso-Muñoz, 2014). En el cas ca talà s’opta per absentar aquelles figures antagonistes. És a dir, no es construeix un relat oposat a la independència perquè no hi apareixen veus contràries. Tot i això, és possible emfatitzar el conflicte entre el Govern català i el Govern espanyol a través de les declaracions del president de la Generalitat i d’altres representants del Govern català. Els informatius opten per emfatitzar el rol del manifestant: apareixen força ciu tadans explicant per què acudeixen a la manifestació i què esperen del Govern català. Les imatges reforcen el protagonisme dels assistents, atès que permeten donar cares visibles i això facilita la identificació amb l’espectador. Tot al contrari del que fan els mitjans de comunicació espanyols, que no ho tracten com un tema social, ja que donen interpretacions oposades del paper que hi tenen els ciutadans i realcen el protagonisme dels líders polítics (Castelló, 2015). TV3 no dona tanta rellevància a les reaccions dels polítics, però sí en el cas del president català i, en menor proporció, dels representants dels partits que són favorables a la secessió. Les veus contràries a l’independentisme es deixen en un segon pla. Un estudi de

C 42

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 42

22/5/18 11:45

«A PUNT». ANÀLISI DEL RELAT TELEVISIU DE TV3 SOBRE LA MOBILITZACIÓ CIUTADANA

l’evolució de la cobertura de les manifestacions permetria veure si això sempre ha estat així, tant des de la perspectiva dels mitjans catalans com dels espanyols, o si hi ha hagut variacions al llarg del temps. Pel que fa a la importància mediàtica que els informatius donen a la manifesta ció, es pot dir que és menor en comparació amb altres anys. Durant els tres anys anteriors es dediquen més minuts a explicar la Diada Nacional de Catalunya i, de fet, hi ha una reducció quantitativa d’aquesta cobertura a mesura que avancen els anys: el 2013 és l’any en què la mobilització ocupa més minuts del Telenotícies vespre (33,73 %), mentre que el 2016 és el que n’ocupa menys (17,50 %). En tots els períodes analitzats, el dia 11 sí que és, pràcticament, un especial informatiu de la manifestació, però l’interès decau al cap de dos dies. Amb tot, l’anàlisi de la manifestació de l’11 de setembre de 2016 permet concloure que TV3 no posa el focus en l’enfrontament entre les parts implicades, com sí que passa en altres mit jans (O’Donnell i Castelló, 2011). Subratlla l’interès humà del conflicte i trasllada suggeriments de la ciutadania al camp polític, i a la inversa.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 43

22/5/18 11:45

Gemma Palà Navarro

Notes [1 Adreça de correspondència: Gemma Palà. Departament de Comunicació, Universitat Pompeu Fabra. Carrer de Roc Boronat, 138. E-08018 Barcelona, UE. [2 Segons els últims informes del Baròmetre d’Opinió Pública (BOP) que elabora el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya, el percentatge de població catalana que estaria a favor d’una Catalunya independent no ha baixat del 30 % des del 2012. El primer quadrimestre del 2017 el percentatge és de 37,3 (CEO, 2017: 59). Els dossiers de premsa del BOP es poden consultar a: http ://ceo.gencat.cat/ceop/AppJava/pages/estudis/. [3 El Parlament de Catalunya mostra de forma oberta i gratuïta les dades i els resultats electorals de la I a la X legislatures: http ://www.parlament.cat/web/composicio/resultats-electorals/index.html.

[4 Els casos de corrupció que se citen són l’anomenat cas dels ERO d’Andalusia, una presumpta xarxa de corrupció vinculada a la Junta d’Andalusia, on el PSOE governava, per haver atorgat prejubilacions suposadament fraudulentes, i el cas Imelsa, que té a veure amb la investigació d’una presumpta trama de corrupció de l’empresa Imelsa de València, que rebia ingressos per treballs que no es feien i així podia desviar comissions, de les quals també es beneficiava l’Ajuntament de València, governat pel PP.

Bibliografia Albareda, J.; Guiu, J. (2016). «Les relacions entre Catalunya i Espanya: passat i present (1714-2016). De la pèrdua de les institucions al sobiranisme». Diàlegs humanístics UPF 2016. Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. Alonso-Muñoz, L. (2014). «El tratamiento en la prensa del movimiento independentista en Cataluña». Sphera Publica, vol. 2, núm. 14, p. 104-126.

Ara (2 febrer 2016). «Onze de Setembre del 2016, una Diada “diferent”?». Ara [en línia]. <http://www.ara.cat/politica/ Onze-Setembre-Diada-diferent_0_1515448550.html> [Consulta: gener 2017]. Barbieri, N. (2012). «Why does cultural policy change? Policy discourse and policy subsystem: a case study of the evolution of cultural policy in Catalonia». International Journal of Cultural Policy, vol. 18, núm. 1, p. 13-30. Besalú, R. (2015). «La televisió». A: Civil, M.; Corbella, J. M.; Sabaté, J. (ed.). Informe de la comunicació a Catalunya 2013-2014. Cerdanyola del Vallès: Institut de la Comunicació InCom-UAB, p. 155-174. Cardús, S. (2008). «Televisió i identitat nacional. Esplendor i declivi de la televisió autonòmica catalana». Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol, vol. 1, núm. 5, p. 36-52. Castelló, E. (2015). «Masking political engagement: television coverage of a mass demonstration in Barcelona». Television & New Media, vol. 16, núm. 6, p. 521-537. Castelló, E.; Capdevila, A. (2013). «Defining pragmatic and symbolic frames: newspapers about the independence during the Scottish and Catalan elections». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, vol. 19, núm. 2, p. 979-999. Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) (2017). Baròmetre d’Opinió Política [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) (2001). Informe relatiu al pluralisme informatiu dels mitjans públics de ràdio i televisió de Catalunya [en línia]. <www.cac.cat/components/generic/file/download.jsp?idFichero=8365> [Consulta: novembre 2017]. Cortiñas, S.; Pont, C. (2009). «Premsa diària i comunicació política. La percepció del projecte de reforma de l’Estatut de Catalunya en dotze diaris espanyols». Anàlisi : Quaderns de Comunicació i Cultura, vol. 1, núm. 38, p. 117-134. Crameri, K. (2015). «Political power and civil counterpower: the complex dynamics of the Catalan independence movement». Nationalism and Ethnic Politics, vol. 21, núm. 1, p. 104-120. De Vreese, C. H. (2005). «News framing: theory and typology». Information Design Journal, vol. 13, núm. 1, p. 51-62. Entman, R. M. (1993). «Framing: toward clarification of a fractured paradigm». Journal of Communication, vol. 43, núm. 4, p. 51-58. Gamson, W. A.; Modigliani, A. (1989). «Media discourse and public opinion on nuclear power: a constructionist approach». American Journal of Sociology, vol. 95, núm. 1, p. 1-37.

C 44

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 44

22/5/18 11:45

«A PUNT». ANÀLISI DEL RELAT TELEVISIU DE TV3 SOBRE LA MOBILITZACIÓ CIUTADANA Gifreu, J. (2009). «TV3 i Catalunya Ràdio: 25 anys de servei al país». A: Moragas, M. de; Fernández, I.; Almirón, N.; Blasco, J. J.; Corbella, J. M.; Civil, M.; Gibert, O. (ed.). Informe de la comunicació a Catalunya 2007-2008. Cerdanyola del Vallès: Institut de la Comunicació InCom-UAB, p. 339-351. Gili, R. (2014). «El nacionalisme és això, un retorn a la tribu: legitimació i deslegitimació de la Via Catalana a la premsa diària a través de l’anàlisi de l’enquadrament i les estructures semionarratives». Comunicació : Revista de Recerca i d’Anàlisi, vol. 31, núm. 2, p. 93-113. Gorp, B. van (2007). «The constructionist approach to framing: bringing culture back in». Journal of Communication, vol. 57, núm. 1, p. 60-78. Just, S. N. (2009). «No place like home? The role of the media in the framing of EUrope». Journal of Language and Politics, vol. 8, núm. 2, p. 244-268. Kaiser, J.; Kleinen-von Königslöw, K. (2017). «The framing of the euro crisis in German and Spanish online news media between 2010 and 2014: does a common European public discourse emerge?». Journal of Common Market Studies, vol. 55, núm. 4, p. 798-814. López, J. (2011). «Del dret a l’autodeterminació al dret a decidir. Un possible canvi de paradigma en la reivindicació dels drets de les nacions sense estat». Quaderns de Recerca, vol. 1, núm. 4, p. 1-17. Marín, E. (2012). «El servei públic audiovisual a Catalunya: amenaces i reptes». Comunicació : Revista de Recerca i d’Anàlisi, vol. 29, núm. 2, p. 9-25. McCombs, M. (2004). Setting the agenda : The mass media and public opinion. Malden, MA: Blackwell.

Nació Digital (26 juliol 2016). «Tot el que cal saber de la Diada Nacional 2016». NacióDigital [en línia]. <http://www. naciodigital.cat/noticia/113021/tot/cal/saber/sobre/diada/onze/setembre/2016> [Consulta: gener 2017]. O’Donnell, H.; Castelló, E. (2011). «Neighbourhood squabbles or claims of right? Narratives of conflict on Spanish and Catalan television». Narrative Inquiry, vol. 21, núm. 2, p. 191-212. Pont, C. (2016). «El món ens mira? Mites i realitats de la representació mediàtica del procés català a la premsa “nacional” i estrangera». A: Capdevila, J.; Lladonosa, M. (ed.). Narracions mediàtiques del catalanisme : De l’Estatut del 1979 al procés sobiranista. Barcelona: UOC, p. 37-62. Sábada, T. (2001). «Origen, aplicación y límites de la “teoría del encuadre” (framing) en comunicación». Communication & Society, vol. 14, núm. 2, p. 143-175. Sánchez, G. (2014). «El debate soberanista en la prensa española». Cuadernos de Periodistas, vol. 29, núm. 1, p. 74-89. Segura, C. (2013). «Comunicación política, asistencia social e imaginarios colectivos». A: Malpica, J. N. (ed.). Sociedad, desarrollo y movilidad en comunicación. Mèxic: Universidad Autónoma de Tamaulipas, p. 234-240. Semetko, H. A.; Valkenburg, P. M. (2000). «Framing European politics: a content analysis of press and television news». Journal of Communication, vol. 50, núm. 2, p. 93-109. Serra, B. (2012). «L’Assemblea Nacional Catalana (ANC): moviment i política». Anuari del Conflicte Social. Barcelona: Universitat de Barcelona. Vliegenthart, R.; Zoonen, L. van (2011). «Power to the frame: bringing sociology back to frame analysis». European Journal of Communication, vol. 26, núm. 2, p. 101-115. Wessler, H.; Adolphsen, M. (2008). «Contra-flow from the Arab world? How Arab television coverage of the 2003 Iraq war was used and framed on Western international news channels». Media, Culture & Society, vol. 30, núm. 4, p. 439-461. Xambó, R.; Perales-García, C.; Xicoy, E. (2014). «La confrontació per l’opinió pública: els editorials dels diaris sobre la Diada de Catalunya de 2012». Arxius de Ciències Socials, vol. 1, núm. 30, p. 109-128.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 45

22/5/18 11:45

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 46

22/5/18 11:45

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 35 (1) (maig 2018), p. 47-66 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.166 Data recepció: 6/10/17 Data acceptació: 27/11/17

Marc Darriba Zaragoza1 Estudiant de doctorat en comunicació del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Barcelona. marc.darriba@upf.edu

C 47

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 47

22/5/18 11:45

Marc Darriba Zaragoza

Debats entorn de la funció social de la telesàtira política. La perspectiva de l’equip de producció de Polònia (TV3) Debates on the social function of televisual political satire. The perspective of the production crew of Polònia (TV3) RESUM: Polònia és un format de sàtira política en emissió a TV3 des de l’any 2006. El programa presenta diversos personatges de l’actualitat política i televisiva de Catalunya i de la resta d’Espanya imitats per actors i ha mantingut unes notables xifres d’audiència. Aquest article pretén analitzar, mitjançant entrevistes en profunditat, quina visió té l’equip productiu de Polònia de la seva feina i del politainment com a fenomen. L’anàlisi temàtica de les entrevistes permet de detectar els punts de debat clau, així com les opinions dels entrevistats en aquests àmbits. D’aquest estudi sorgeixen temes clars, com el paper de la televisió per explicar en què consisteix la política a la ciutadania, la funció del politainment i les particularitats de Polònia dins aquest fenomen o l’existència d’un vincle entre el contingut d’humor i la missió de servei públic que ha de complir TV3.

PARAULES CLAU: politainment, infoentreteniment, Polònia, sàtira televisiva, servei públic audiovisual, producció televisiva.

C Debates on the social function of televisual political satire. The perspective of the production crew of Polònia (TV3) Debats entorn de la funció social de la telesàtira política. La perspectiva de l’equip de producció de Polònia (TV3) ABSTRACT: Polònia is a political satire show broadcast on the Catalan public television network TV3. On the air since 2006, the show — which features popular Spanish and Catalan politicians impersonated by actors — has maintained remarkable ratings this whole time. With this background, this study aims to observe and examine how the creative team of Polònia frames both their work and the phenomenon of politainment through qualitative interviews. A subsequent theme analysis is used to both detect key debate points and the interviewees’ opinions on these subjects. Topics such as the role of television in explaining what politics is to citizens, the social function of politainment and the particularities of Polònia among other formats in this phenomenon or the existence of a bond between comedic content and the public service to be provided by TV3 have shown themselves to be the main debate points.

KEYWORDS: politainment, infotainment, Polònia, televisual satire, public service broadcasting, TV production.

C 48

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 48

22/5/18 11:45

DEBATS ENTORN DE LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA TELESÀTIRA POLÍTICA

1. Introducció La sàtira política ja fa anys que és present en les graelles televisives de molts països. La naturalesa d’aquests formats ha evolucionat amb el tractament de l’actualitat política al mitjà, i el comportament de polítics i partits ha quedat molts cops condi cionat a la manera de fer d’aquests formats (Bennett, 2013). Aquest estil d’explicar què és la política per televisió ha fet sorgir conceptes com infoentreteniment o politainment2 i ha originat debats entorn del paper que desenvolupa la televisió a l’hora de mostrar la política i els polítics, i els efectes que aquestes imatges poden tenir en l’audiència. Els formats de sàtira suposen una banalització de la política com a activitat? Degraden la tasca duta a terme pels polítics? A tot això, cal afe gir-hi la redefinició constant del concepte servei públic audiovisual al llarg de les dues últimes dècades i la responsabilitat que assumeixen els mitjans públics a in cloure —o no— contingut d’aquest tipus a la seva programació. Catalunya no és una excepció en tot això. Polònia (TV3, 2006-actualment) fa riure els espectadors a partir de la paròdia de l’actualitat política catalana i espanyo la. Ara bé, hem de considerar Polònia un format de politainment? Com explica el programa què és la política o qui són els polítics? Quin és el paper de Polònia dins la graella de TV3? Aquest article pretén detectar els debats entorn de la telesàtira política i tras lladar-los a la indústria a partir d’un estudi de producció. Així, la realització d’en trevistes en profunditat a l’equip de Polònia i als responsables a TV3 de la seva emissió ens vol apropar als processos, a les idees i als principis que condueixen la generació del contingut. Amb aquest objectiu, el marc teòric es dedica a detectar els punts clau de debat que després constitueixen l’esquelet de la guia d’entrevis tes i la posterior discussió d’aquestes mitjançant una anàlisi temàtica (King i Hor rocks, 2010).

2. Marc teòric 2.1. Telesàtira política: a la recerca d’una definició Els programes de televisió que tracten l’actualitat des d’un punt de vista satíric re sulten difícils de definir per l’evolució constant i l’estret vincle entre el sistema au diovisual i els paradigmes de l’humor de cada país. Així, diferents autors han creat noms per delimitar i descriure diferents grups de programes (Ferré Pavia i Ferrer, 2013), mentre que d’altres els aborden només d’un mode discursiu (Popa, 2013). De tota manera, com que és imprescindible disposar d’una definició inicial, defini rem telesàtira política com el discurs televisat que realitza el judici d’un fet a partir de la confrontació de la realitat amb la seva ridiculització (Dyer, 2006; Ferré Pavia i Ferrer, 2013: 60; León, 2010).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 49

22/5/18 11:45

Marc Darriba Zaragoza

De cara a entendre millor la diversitat d’aquests formats, cal parar atenció a les seves particularitats i observar detingudament els objectes i les formes de la telesà tira política.

2.2. L’objecte de la sàtira L’humor i l’actualitat política s’han trobat en diversos discursos des de fa segles. Amb unes arrels establertes en l’oralitat, les publicacions i posades en escena que reinterpreten l’actualitat en to satíric han anat sorgint i creixent allà on les demo cràcies ho permetien i s’han valgut de la clandestinitat per oferir visions «subversi ves» amb rialles en sistemes autoritaris (Hariman, 2008). La popularització de la televisió va fer que els seus codis s’expandissin a les pràctiques diàries de polítics i partits: centrant l’activitat en persones i accions, i no tant en deliberacions (Ben nett, 2012; Maarek, 2009). En aquestes condicions de mediatització de la política sorgeix la telesàtira. Existeix en la sàtira, doncs, una certa voluntat democratitzadora en què es jut gen i censuren conductes de governants i privilegiats. Bruun (2007: 188) cita Lar sen (2001) per anomenar aquest mode sàtira igualitària, i l’assenyala com allò que uneix l’audiència com a col·lectiu sense poder i en reafirma la condició a partir de la crítica. D’altra banda, Bruun i Larsen també mencionen un mode oposat, anome nat sàtira elitista, que es riu de tothom, que s’atreveix a criticar l’statu quo i reforça l’autocrítica, creant una sèrie d’identitats col·lectives. Aquest equilibri entre els dos modes de sàtira vol atorgar a l’audiència la condició de monitor moral (Zillmann, 2000: 38). Així crea un marc comú, aprofitant l’actualitat i la cultura popular, i diri geix discursos de censura vers un personatge públic en un univers en què els esde veniments de la història no tenen conseqüències. La sàtira habita el món del carna val bakhtinià, i allò violent o incòmode és benvingut i coexisteix amb allò més formal. Les narratives i formes visuals de diversos orígens formen un nou gènere (Bakhtin, 2004; Druick, 2009). A l’inici de la dècada dels noranta, l’increment del ritme de recepció d’informa ció i l’alt nivell de dependència que la telesàtira política té de l’actualitat van provo car que la producció de contingut satíric per a televisió quedés dividida en dues branques, en funció del contingut. Bruun (2013: 162) anomena la primera d’aques tes branques sàtira política,3 estretament lligada als fets d’actualitat i en un mode eminentment igualitari. La segona branca rep el nom de sàtira social,4 centrada en la vida diària de la comunitat que l’acull i que posa el focus en algunes tendències polítiques i culturals pròpies dels membres de la comunitat en un mode més aviat elitista. Veiem en tot això una de les característiques principals de la sàtira com a for mat: la necessitat de posar en evidència i reprovar conductes concretes fa que el llenguatge simplifiqui la realitat. Com veurem més endavant, aquest recurs ha po sat la sàtira en sintonia amb altres formats del politainment (Carrillo, 2013). Havent caracteritzat la sàtira en funció d’allò que s’assenyala, resulta necessari

C 50

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 50

22/5/18 11:45

DEBATS ENTORN DE LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA TELESÀTIRA POLÍTICA

veure quines eines empra. A continuació es repassarà breument l’evolució històrica dels formats de sàtira televisiva de cara a comprendre’n el llenguatge.

2.3. Evolució i formes de la telesàtira política Als anys vint, l’arribada de la ràdio i l’orientació vers l’entreteniment que aquest mitjà va prendre a les llars (Ferré Pavia i Ferrer, 2013: 61) va fer que estrelles de la música i del teatre s’aboquessin a fer formats satírics a les ones hertzianes, especi alment a l’Amèrica Llatina. L’aterratge de la sàtira política a la televisió, que va es devenir-se poc després de la Segona Guerra Mundial, va tenir el seu boom al Regne Unit. That was the week that was (TW3) (BBC, 1962-1963) va donar el tret de sortida a la telesàtira política. El programa feia comentaris de l’actualitat amb periodistes mentre cantants i comediants irrompien amb esquetxos i cançons que posaven en escena aquests fets. Tot i l’alt nivell de compartimentació per gèneres a la BBC dels anys seixanta, TW3 va néixer integrant-ho tot; heretà la tradició del cabaret ale many de després de la Segona Guerra Mundial (Crisell, 1991: 145-158). Així doncs, la sàtira política a la televisió va néixer conscient de la naturalesa del mitjà, emulant l’estètica d’un informatiu. Des de llavors, la sàtira ha passat també per la paròdia d’altres gèneres audiovisuals (Dahlgren, 1995), sempre trencant amb les expectati ves narratives sobre aquests gèneres. El pas del temps va fer que aquests formats quedessin a càrrec de comediants, professionals de fora (outsiders) del món del periodisme (Jones, 2010) que prengueren un paper central en la generació d’opi nió pública (Wagg, 1998: 249). Els anys noranta van convertir alguns d’aquests comediants en veritables estre lles de la televisió, amb una credibilitat semblant a la de líders polítics. Jon Stewart —presentador de The daily show (Comedy Central, 1996-actualment) des del 2001 fins al 2015— o José Miguel Monzón, El Gran Wyoming —presentador de la primera etapa a Espanya de Caiga quien caiga (Telecinco, 1996-2002) o d’El Intermedio (La Sexta, 2006-actualment)—, són clars exemples del que anomenem còmics líders d’opinió (stand-up leaders). Tal com apunta Valhondo (2011: 12-14), la capacitat de mobilització d’aquests còmics ha fet que acabin configurant la marca de la cadena. D’entre totes les seccions que van ocupar els programes de sàtira política des dels seus inicis, una en particular va acabar prenent prou importància per esdevenir un format independent: els esquetxos. El primer format que presenta únicament gags és Spitting image (ITV, 1983-1996), un programa en què titelles fets a imatge i semblança dels personatges de l’actualitat política britànica representaven i deien allò que no podien fer ni dir els seus homòlegs en la vida real (Balló, 2007: 59-60). L’altre format que també va innovar en aquest tipus de sàtira sorgeix a França amb Les guignols de l’info (Canal+ France, 1988-actualment), un informatiu també conduït per titelles. L’impacte dels guinyols va ser tan gran que aquest for mat va importar-se a moltes emissores a Europa.5 Tal com destaca Balló (2007: 60),

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 51

22/5/18 11:45

Marc Darriba Zaragoza

allò realment important dels guinyols i que va expandir-se a la resta dels formats de sàtira és la immediatesa amb què es comentava tot el que tenia lloc en l’actualitat política gràcies a un programa diari. Aquesta evolució històrica mostra quines són les característiques que han anat incorporant-se al llenguatge d’aquests formats: — Els modes de la sàtira ofereixen la possibilitat del doble tall, jutjant els privi legiats i unificant l’audiència i jutjant les masses i generant autocrítica. — Els formats de tipus xou han «celebrificat» el seu presentador. Normalment es tracta de comediants amb una trajectòria important darrere seu. Tenen un gran poder de convocatòria. — Les accions que s’esdevenen en els esquetxos no tenen conseqüències fora de la pantalla i, per tant, hom pot riure-se’n a gust. — En la majoria dels casos, la necessitat d’assenyalar algú com a objecte de la sàtira simplifica el fet d’actualitat i personalitza entitats com els partits polítics. — Els polítics criticats són mostrats sovint realitzant activitats que superen la política i també s’humanitzen i desperten certa simpatia. — La sàtira neix plenament conscient del mitjà en què es troba i s’apropia dels recursos audiovisuals que siguin necessaris per explicar les seves històries. Aquestes mateixes característiques han obert un debat acadèmic entorn d’aquests formats i de la seva utilitat.

2.4. Debats entorn de la funció social de la telesàtira política Com ha passat en implementar codis propis de la cultura pop en altres amb narra tives i discursos ja consolidats, la comunitat acadèmica interessada en el tema ha quedat dividida. Aquest apartat vol presentar breument els debats principals susci tats per la telesàtira política. El primer debat gira entorn de l’efecte que la telesàtira política, entre altres gèneres del politainment, té sobre la política. Un dels conceptes associats a l’info entreteniment rep el nom de notícies toves o soft news. Segons els acadèmics en cunyadors d’aquests termes (per exemple, Baum, 2002, 2003; Jones, 2012), l’en treteniment amb què s’«afluixen» les notícies fa que aquestes perdin profunditat per ser més rendibles (Ortells-Badenes, 2012). D’altra banda, l’aparent «innocuï tat» de l’entreteniment (Palmer, 1994: 100) sembla acompanyar la potencialitat informativa de la sàtira i la seva vinculació a la cultura democràtica (Hariman, 2008). Així, el consum d’entreteniment pot ajudar alguns ciutadans a conèixer polítics que ignoraven o descobrir una pel·lícula que no han vist. Els codis propis de l’entreteniment no serveixen únicament per guanyar el favor de l’audiència, sinó que la formen en àmbits que van més enllà de la informació (Zoonen, Hermes i Brants, 1998), creant un concepte de ciutadania que supera els drets i deures cons titucionals i abraça els codis de la ficció: un concepte de ciutadania cultural (Her mes, 1998: 158). El segon debat tracta de l’efecte de la telesàtira sobre la ciutadania, especial

C 52

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 52

22/5/18 11:45

DEBATS ENTORN DE LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA TELESÀTIRA POLÍTICA

ment des de la perspectiva de la participació. En aquest sentit, Valhondo (2007, 2011) argüeix que els formats de sàtira creen una il·lusió d’increment de la partici pació, ja que, tot i donar veu a actors més aviat crítics que propicien el debat, es desacredita la política com a activitat i la participació de la ciutadania no incremen ta. De la mateixa manera, l’estudi de recepció elaborat per Ferré Pavia i Gayà (2009) evidencia que, malgrat que existeixi una creença generalitzada sobre les aporta cions que els formats de sàtira tenen sobre la ciutadania, aquesta no dona gaire importància a aquests formats. A l’altra banda del debat trobem posicions com la de Bennett, que destaca que no hi ha res intrínsecament perniciós en els formats de l’infoentreteniment, però cal que aquests programes es produeixin en el si d’un model comunicatiu que vulgui apoderar els ciutadans (Bennett, 1992: 402). També Van Zoonen o Brants posen l’accent en la potencialitat didàctica de diversos for mats, com la sàtira o la ficció audiovisual, sobre temes de política i en el fet que, a partir de construccions fictícies, poden despertar-se en la ciutadania interessos per mecanismes reals de presa de decisions (Zoonen, 2005; Zoonen, Hermes i Brants, 1998). El tercer debat gira entorn de la missió de servei públic que han de complir els mitjans de comunicació. A partir dels anys noranta —després de l’aparició a Europa dels radiodifusors privats, la digitalització del senyal de televisió i la convergència de mitjans vinculada a l’ús d’Internet— les cadenes públiques han hagut de replante jar quin és el paper que volen assumir (Palokangas, 2007). Cal competir de forma directa amb la resta d’operadors? Purificar-se i limitar l’oferta al contingut que les altres cadenes no ofereixen? O apostar per vincular la missió de servei públic sense renunciar a la competitivitat? (Hultén i Brants, 1992). L’aposta per la tercera opció va ser la majoritària en gran part de televisions. Aquest fet, unit a la «utilitat públi ca» pròpia dels programes basats en l’actualitat política, va col·locar formats de politainment —programes de sàtira inclosos— arreu d’Europa. Els acadèmics dels països mediterranis, amb mitjans públics molt polititzats (Hallin i Mancini, 2008), han estat els que s’han posicionat més en contra d’aquests formats, al·legant que s’oposen a allò que el servei públic audiovisual hauria de ser (Mazzoleni i Schulz, 1999; Prado et al., 1999). Tot i això, almenys pel que fa a l’Estat espanyol, aquests formats no han fet més que proliferar (Bustamante, 2013). Als països nòrdics, on els radiodifusors públics no han perdut el lideratge, s’entén que la sàtira política forma part d’un entreteniment de qualitat que connecta amb les audiències joves (Bruun, 2005) i que també serveix com a viver de creadors audiovisuals (Bruun, 2013; Palokangas, 2007).

2.5. La necessitat de traslladar el debat a la indústria Com hem vist fins ara, els formats de telesàtira política són programes difícils de caracteritzar perquè beuen de molts altres gèneres audiovisuals i estan molt arre lats a la cultura del lloc on es produeixen. Tot i això, hem observat que molts inves tigadors no només hi han dedicat atenció, sinó que han pres una posició clara

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 53

22/5/18 11:45

Marc Darriba Zaragoza

respecte al paper que aquests formats desenvolupen en la definició de la política i la vinculació de la ciutadania amb l’esfera pública. Ara bé, quin impacte tenen aquests debats sobre el contingut? Dins la tradició dels estudis culturals, els treballs sobre els efectes basats en re cepció ens diuen com interacciona el contingut amb els ciutadans (Morley, 1992), i els estudis centrats en el text parlen d’una lectura preferencial amb unes caracterís tiques determinades (Eco, 1986); però en quines condicions s’ha produït el text? Quines intencions hi ha al darrere? Un trasllat d’aquests debats a l’entorn en què es produeixen aquests programes complirà el doble propòsit de mostrar-nos la inten cionalitat amb què es configuren aquests formats i aportarà informació sobre les condicions de treball en què ocorre tot plegat (Meany, 2016; Norup Redvall, 2016). D’acord amb David Hesmondhalgh, l’estudi de la producció als mitjans6 consis teix a «examinar tant les persones —productors— com els processos —produc ció— en què els missatges que es transmeten a través dels mitjans de comunicació de massa prenen la seva forma» (2010: 4). Així doncs, des de diferents perspectives teòriques, com la sociologia de la cultura o els estudis culturals, s’han volgut aten dre problemes com les condicions de treball en mitjans de comunicació o l’organit zació del procés productiu audiovisual.7 Al nord d’Europa, alguns estudis sobre producció ja han prestat atenció als formats de sàtira política (per exemple, Bruun, 2005, 2008, 2012). Aquests treballs estan centrats en la tradició dels formats de sàtira política i en la manera en què l’evolució del seu llenguatge ha servit per consolidar la sàtira política com a gènere audiovisual. De cara al tercer dels debats plantejats en el punt anterior, molts estu dis també han optat per centrar-se en la producció per analitzar el compliment de missions de servei públic (Barker, 2000; Bolin, 2004; Castelló, 2006).

3. Metodologia 3.1. Mostra de l’estudi Aquest article es planteja com un estudi de cas. El cas que volem investigar és Polònia, i les raons són diverses. Primerament, es tracta del format de sàtira política que més temps ha estat en antena a Catalunya, i també és l’únic format de sàtira política amb aquesta continuïtat entre totes les cadenes de titularitat pública de l’Estat espanyol. A l’últim, les audiències del programa l’acrediten com un model d’èxit (va acabar l’onzena temporada amb una quota de pantalla mitjana del 18,31 %). Polònia és el resultat d’un procés creatiu que va començar l’any 2000 a la ràdio amb Minoria absoluta (RAC1, 2000-2009) i que el seu creador, Toni Soler, va inten tar dur a la petita pantalla. Després de diversos intents amb un èxit relatiu,8 Polònia va arribar a TV3 el febrer del 2006. Des de llavors, les franges de màxima audiència

C 54

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 54

22/5/18 11:45

DEBATS ENTORN DE LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA TELESÀTIRA POLÍTICA Persona

Rol

Jaume Buixó

Subdirector | Guionista | Coordinador de guió 2013-2017

Cesc Casanovas

Actor

Gemma Cebrià

Ajudant de direcció

Júlia Cot

Guionista

Francesc Escribano

Director de TV3 2006-2007 | Director de Minoria Absoluta

Helena Fenoy

Cap de maquillatge

Manel Lucas

Guionista | Responsable a Minoria Absoluta | Actor

Reyes Marimón

Cap d’entreteniment de TV3 | Productora executiva

Marc Martín

Realitzador

Albert Martorell

Guionista | Coordinador de guió 2017-actualment

Jaume Peral

Director de TV3 2015-2017

Toni Soler

Director | Responsable a Minoria Absoluta

Mònica Terribas

Directora de TV3 2007-2012

Pepe Tienda

Guionista

Jordi Ventura

Guionista | Coordinador de guió 2006-2013

Taula 1. Relació de persones entrevistades Font: Elaboració pròpia.

dels dijous les ocupen esquetxos en què actors i actrius imiten els personatges de l’actualitat política i televisiva amb l’ajut de la caracterització. Per estudiar el cas de Polònia es van seleccionar per a les entrevistes persones responsables de la «construcció» del programa i de la cadena. D’aquesta manera, es disposa d’informació no només de l’univers que forma els trets identitaris del programa, sinó del marc institucional que l’envolta. Així doncs, com mostra la tau la 1, s’han entrevistat quinze professionals de la televisió narrativament competents que ofereixen una visió personal del que és la política, la televisió, del que fa Polònia i per què ho fa.

3.2. Disseny de la guia d’entrevista Havent identificat els tres punts clau de debat entorn de la telesàtira política, tal com indica Valles (2002: 70) és necessari traduir-los en una sèrie de preguntes di nàmiques que estructurin les converses. Seguint aquest plantejament, s’han estruc turat les entrevistes en forma de conversa. Així, el dia a dia a la feina o la «dieta mediàtica» dels entrevistats són el punt de partida per parlar del politainment com a fenomen, de manera que se’ls pugui preguntar quin consum en fan i amb quina finalitat. Després es parla obertament de quina és la funció social de Polònia, de la seva relació amb l’audiència i amb la política i el seu paper en la graella de TV3. De les funcions del programa passem a parlar dels llenguatges, tant de les històries

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 55

22/5/18 11:45

Marc Darriba Zaragoza

com de les imitacions. Finalment, les converses conclouen amb preguntes sobre les perspectives de futur del programa.

4. Resultats S’ha dut a terme una anàlisi temàtica de les entrevistes per treure conclusions co munes de diversos fets individuals (Guest, 2012). Seguint l’ordre narratiu de les converses, aquest apartat resumeix els codis a l’entorn dels quals es van generar debats i consensos. Algunes citacions textuals, «anonimitzades», suporten les afir macions dels codis i temes.

4.1. El perfil de l’equip de Polònia Polònia és un programa produït per gent que, majoritàriament, ja tenia experiència. Alguns guionistes provenen dels programes que van precedir Polònia en la història de Minoria Absoluta, d’altres havien treballat en productores diferents i alguns provenen dels informatius. A la part tècnica trobem professionals que han treballat al cinema o en altres cadenes de televisió. Existeix un consens entre les persones entrevistades, però, sobre un entorn d’aprenentatge i creixement constants entre experts en què també s’acompanya els estudiants en pràctiques. Polònia és una escola. És a dir, hi ha una manera de fer. Nosaltres d’alguna manera hem après els uns dels altres. És un vaixell que funciona amb moltes peces autònomes [...], però ha arribat un punt en què, jo crec que, si se’n van peces importants per sempre, el barco no s’enfonsa. Perquè hi ha una escola molt potent. La gent que hi ha ha après a funcionar en tots els departaments.

Els treballadors de Polònia són gent estretament vinculada amb la política en el seu dia a dia. La immensa majoria dels empleats del programa tenien interès en la política abans de treballar en el format, i participar en el programa només ha fet que cerquin detalls en què abans potser no s’haurien fixat. En aquest sentit, la política és definida com una tasca que involucra en major proporció la gestió públi ca i no la deliberació o el debat. Una majoria dels entrevistats no entenen la política com a feina deliberativa, sinó com a tasca de gestió pública. Un polític queda defi nit, amb un cert consens, com una persona que es dedica a això, a gestionar i a fer aquestes coses. Si bé els mitjans de comunicació semblen haver-se obviat a l’hora de definir la política i els polítics, la majoria dels entrevistats són molt conscients de la mediatit zació constant dels processos polítics, i gairebé tots admeten que coneixen els nous personatges de la política a través de la televisió i s’informen a través d’aquest mitjà i d’Internet.

C 56

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 56

22/5/18 11:45

DEBATS ENTORN DE LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA TELESÀTIRA POLÍTICA

Finalment crida l’atenció que, en preguntar per la visió que la televisió com a mitjà ofereix dels polítics, no s’arribi a una posició clara. Per a la majoria dels entre vistats no existeix cap arquetip de polític en la televisió i cada cadena parla de ca dascun dels personatges de l’actualitat política en funció dels seus interessos. Són molt conscients de la distorsió que la televisió crea sobre la política, però no es proposa cap solució. De fet, poden dirimir si el discurs general de la televisió sobre la política motiva o desmotiva la ciutadania a participar-hi activament.

4.2. Politainment i sàtira La «dieta mediàtica» de la majoria de les persones entrevistades se centra en el contingut sota demanda. Gran part dels treballadors de Polònia admeten veure molt poc la televisió i consumir sobretot contingut a la carta per Internet. A més a més, en ser preguntats pel seu consum de formats del politainment i infoentrete niment parlen de forma quasi exclusiva del programa on treballen. L’únic format que sembla suscitar més interès al gros d’entrevistats és Salvados (La Sexta, 2008-actualment). Sobre l’infoentreteniment en general, els entrevistats creuen que existeix un ampli consens sobre la cerca d’audiència per part de les cadenes amb l’oferta d’aquest tipus de formats. En preguntar-los per una possible banalització de la política, la majoria d’ells asseguren que si la política o els polítics queden degra dats no és responsabilitat dels formats, sinó dels mateixos polítics que es posen en evidència. També assenyalen que alguns programes d’entrevistes polítiques presenten debats de forma una mica lleugera i potser es podria parlar de certa banalització. El que passa és que la televisió forma part de la vida [...]. Pots explicar les coses seriosament i les coses de forma divertida. Tu agafes els elements que formen part de l’actualitat i els ensenyes d’una altra forma. No hi ha més [...]. Allò que banalitza és sub jectiu.

D’altra banda, parant atenció als formats que empren la sàtira com a eina prin cipal, remarquen el paper positiu de l’humor a l’hora d’explicar l’actualitat. Aquesta visió té un punt de mirar per sobre de l’espatlla de la gent [...]. La gent sap diferenciar un TN del que no ho és. I si veu Franco al Polònia, no oblida que Franco va ser un tirà que va matar molta gent, per no parlar dels polítics que es banalitzen sols.

4.3. La funció social de Polònia Potser per la indefinició que caracteritza el politainment no existeix un consens entre els entrevistats sobre si Polònia entra dins d’aquest fenomen. Per a la majoria, Polònia és un programa d’humor que fa servir la política i la televisió com a temes principals, però es tracta sobretot d’un programa d’entreteniment, sense entrar a

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 57

22/5/18 11:45

Marc Darriba Zaragoza

debatre si és politainment o no. Les definicions que n’ofereixen, però, coincideixen amb les de l’infoentreteniment en la majoria dels casos. El Polònia diria que és diferent. És humor polític, que és molt més antic. És el mateix rol que compleix la vinyeta d’un diari. És humor sobre informació, no necessàriament entreteniment. El Polònia, si l’hagués de definir, no posaria el poli- davant, hi posaria el -tainment. Com que la funció del Polònia és fer riure, la divulgació, l’agitació i el reflex de la realitat han de passar a un segon terme. Perquè si no fa gràcia, no funciona.

En ser preguntats per la funció social del programa, molts entrevistats la redu eixen a entretenir. Per als seus treballadors, Polònia no crea discurs, sinó que n’a glutina i en simplifica de preexistents amb els codis de l’humor, i per això s’entén el seu consum de manera complementària a altres fonts d’informació. Per aquest motiu, com que l’actualitat és el tema que nodreix els gags, existeix un fort com promís amb la veracitat dels fets que basen les històries. El Polònia és per fer riure. I si estàs a casa i mires el Polònia i et parteixes de riure, nosaltres som molt feliços i no volem res més. No em sembla que banalitzem la política, i sí que em sembla que l’apropem a gent i a espais que podrien no haver-s’hi interessat mai.

Al mateix temps, els esquetxos del programa han ajudat a crear una identitat nacional, juntament amb la resta dels programes de TV3 (Castelló, 2007, 2010), i a construir un espai de comunicació propi (Gifreu, 2006); funcions que s’atribu eixen habitualment als mitjans públics. Polònia ha arribat a crear una identitat molt catalana [...]. Hi ha un orgull de progra ma que només podem fer els catalans i crec que, no volgudament, potser sí que s’ha generat una opinió entorn d’això. No veig que abans del Polònia hi hagués cap programa que fes aquesta funció [...]. Crec que la paròdia de la política contribueix a fixar la política i el referent polític. És a dir, el Polònia ajuda a definir els contorns del sistema polític català. Podria ser un altre pro grama, que el fes una altra gent, però el Polònia marca el fet diferencial per a la política catalana.

De fet, en plantejar un escenari en què Polònia es produís en una cadena de titularitat privada, la majoria dels entrevistats tenen bastant clar que no seria possi ble. Existeix un ampli consens sobre l’oportunitat que suposa fer el programa a TV3 i la llibertat d’interessos respecte a produir un format similar per a una cadena pri vada, cosa que alguns membres de l’equip ja havien intentat amb MinAb (CityTV, 2004).

C 58

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 58

22/5/18 11:45

DEBATS ENTORN DE LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA TELESÀTIRA POLÍTICA

No perseguim cap funció social, però Polònia és un programa per a una tele pública i això vol dir que no hi ha interessos pel mig. Podries fer el Polònia a una tele privada matxacant molt només un polític, no tots, però no seria el mateix programa ni voldria el mateix.

Des de la cadena trobem la mateixa posició: Polònia és un format central en la graella de TV3 i creuen que la cadena té molt a veure en com és el format i què vol oferir. Potser es tracta només d’un format d’entreteniment —aquí tampoc no hi ha consens—, però és el tipus d’entreteniment de qualitat que persegueix la cadena. S’ha de ser molt valent per posar a la graella un programa com Polònia [...]. Als polí tics i als partits no els agrada ser criticats. Ara no trobaràs cap polític que parli pública ment malament del Polònia. S’ha institucionalitzat, forma part de la fauna i la flora d’aquest país, i TV3 té molt a veure amb això.

4.4. L’estil de Polònia Una de les prioritats del programa és el seguiment de l’actualitat. Això ha fet que, al llarg dels onze anys d’història de Polònia, les rutines de producció canviessin. Actualment ideen, roden i editen cada programa en una mateixa setmana. Aquest ritme determina què es pot fer i què no es pot fer. Per això s’intenta tenir idees a llarg termini per compensar amb elements comuns al programa. Una altra cosa que destaquen a escala diacrònica és la millora tècnica en la factura del programa. De fet, la temporada 12 és la primera gravada i emesa en alta definició. [...] tots els tempo del programa s’han anat endarrerint. Al principi el valor del programa era fer una cosa tan diferent, tan original i tan especial que això de per si ja funcionava. A mesura que passen els anys, i la gent ja sap què és el Polònia i fa tantes temporades que el fas, el valor del que fas es mou cap a l’actualitat [...]. Com que intentem que la gent no es decebi, hem anat posposant una mica tot el procés fins a última hora. En una setmana tipus de Polònia de les primeres temporades, el dijous anterior al programa ja teníem tancades la majoria de les peces que s’emetrien el dijous següent [...]. Ara, el di lluns abans del programa potser en tenim dues o tres i ens en falten cinc o sis per escriu re sempre. Això, que vol dir posposar quatre dies la feina per tenir la rabiosa actualitat en els equips, ha estat un esforç molt bèstia [...]. Ara, tot això ha fet que l’exigència a l’hora de fitxar gent hagi pujat més que mai. Això fa que tinguem un equip molt bo en tots els camps [...]. Pel que fa a contingut, jo crec que el programa ha passat per moltes èpoques. Diria que una de les coses que ha canviat és la factura del programa perquè, òbviament, estem treballant per a una televisió pública que assigna un pressupost al programa que no podem sobrepassar, i això dona per al que dona [...]. Continuem sent incomparables amb una gran sèrie, però intentem modernitzar el llenguatge televisiu buscant referents nous i sorprendre l’espectador amb factura bona.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 59

22/5/18 11:45

Marc Darriba Zaragoza

En haver de parlar de com es caricaturitzen els polítics existeix un consens a Polònia sobre acostar-los divertits al públic, amb la major semblança física possible que permetin els cossos dels actors, els mitjans de què disposa el departament de caracterització i el temps per al qual es necessiti un personatge nou. A partir d’això, cada personatge es va nodrint de «pals» o característiques a partir dels quals pot jugar. Amb el pas del temps, els personatges van tornant-se complexos. Aquesta simplificació és la que allunya els polítics de Polònia dels polítics de la realitat. S’es tableix un pacte de ficció amb l’audiència, però, que fa que en el transcurs del gag tot sigui possible. Hi ha tres elements en la configuració d’un personatge: [...] un és el real i les seves contradiccions; després ve el guionista i el fet de saber trobar un tret prou caricaturesc i saber-lo col·locar entre els seus personatges; el tercer és l’actor: amb els tics que li treu. Tot això, que no sempre funciona de la mateixa manera, mostra les febleses dels polítics. No sé si és una cosa diferent o és un problema, però el Polònia crea una constel·lació de personatges i de relacions de personatges que de vegades s’encavalquen gairebé en l’estil sitcom [...]. Això fa que moltes vegades s’hagin consolidat tant els personatges del Polònia que siguin gairebé més importants que la notícia. Pesa tant la personalitat dels personatges que de vegades s’abandona l’actualitat.

L’actualitat és assenyalada com l’indicador més important a l’hora de triar te mes. L’agenda política determina els gags de cada setmana i el discurs del president de la Generalitat, que sempre clou els rodatges. Una de les altres obligacions apa rentment imposades pel mateix programa té a veure amb l’equidistància ideològica respecte als temes d’actualitat. Aquesta s’aconsegueix mitjançant la diversitat ide ològica de l’equip de guió i un cert equilibri de gags amb pressió sobre totes les forces polítiques a cada programa. El Polònia tracta igual a tothom. I aquest «tractar igual a tothom» és el que li dona la força, el que li dona el valor, l’èxit d’audiència que té. Si es decantés més cap a una opció, perdria la credibilitat i el prestigi que té acumulats. Des del moment en què a l’equip de guió cadascú pensa diferent, sabem que podem ser punyents amb tothom.

Pel que fa a les posades en escena, tot l’equip detecta recursos que comencen a formar part de l’imaginari de Polònia, però que no són, ni molt menys, idea ori ginal de l’equip del programa: la inversió còmica o el gag musical no diegètic co mencen a ser una signatura del programa. Un altre dels recursos habituals en el gènere i al qual també s’ha recorregut més és fer servir motius narratius d’altres obres audiovisuals.

C 60

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 60

22/5/18 11:45

DEBATS ENTORN DE LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA TELESÀTIRA POLÍTICA

Nosaltres hem begut de moltes fonts. No som uns grans creadors de gènere [...]. El que hem fet bé ha estat explicar realitats complexes de forma simplificada, però en la manera de fer humor estem seguint l’empremta del guinyol i de Spitting image una mica més pallassos. El que fa el Polònia és, d’una manera intel·ligent, posar el focus en allò que la gent sent quan veu la realitat. Moltes vegades utilitzem la metàfora. La realitat és això, i jo et faig una metàfora per explicar-te això d’una manera molt clara i que és una hòstia a la realitat que vivim.

Finalment, es va proposar a tots els participants el tema dels límits de l’humor per mitjà del visionament d’esquetxos que plantejaven temes com el racisme o la desobediència a institucions. L’opinió de tots els entrevistats va ser unànime: els únics límits que tenen els gags del programa són les víctimes d’un fet i persones privades amb nom i cognoms. Clar que n’hi ha [de límits]: ridiculitzar les víctimes, els dèbils [...]. Fotre’s en la vida privada de la gent que no utilitza la seva vida privada políticament. No es pot fer gràcia de la desgràcia.

Aquesta síntesi de les entrevistes mostra com comprenen la televisió, la política i els polítics des de Polònia i TV3, així com el compromís que es pren per part del programa i de la cadena.

5. Conclusions Les entrevistes mostren que hi ha una intencionalitat de ridiculitzar els polítics a par tir de caricatures físiques i certs patrons narratius. Ara bé, existeix en el si de l’equip una gran confiança en el coneixement de l’audiència, i no es creu que tot plegat pugui afectar la consciència de la ciutadania. Per tant, els discursos de Polònia no desprestigien la política i els polítics, sinó que atorguen a la política un lloc central en l’opinió pública a través d’un espai que no li és tradicionalment propi. Addicional ment, les entrevistes han aportat un volum important d’informació sobre l’estil del programa que pot contribuir a definir millor la telesàtira política com a gènere. Pel que fa a la relació del programa amb la ciutadania, l’equip de producció és una mica més optimista del que mostren les dades de recepció recollides a propòsit del programa (Ferré Pavia i Gayà, 2009). Així doncs, coincideixen a dir que la seva audiència consisteix en ciutadans habitualment informats, però també consideren que hi ha una petita oportunitat d’entrar en cases on normalment no entraria cap telenotícies.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 61

22/5/18 11:45

Marc Darriba Zaragoza

El concepte servei públic és el que ha fet parlar més. La majoria dels entrevistats insisteixen que Polònia es tracta d’un programa d’entreteniment de qualitat que aprofita l’actualitat política per nodrir-se de contingut. Tanmateix, en destaquen moltes altres característiques, com l’equidistància ideològica o, de forma més espe cial, la construcció d’una identitat nacional. Tot plegat fa pensar en Polònia com un format d’entreteniment que ha crescut emparat per una cadena amb una missió clara i que ha acabat creixent-hi en consonància. En tot cas i sense pretensions, Polònia queda definit pel seu equip productiu com un programa d’entreteniment que es val de l’actualitat política per distreure trenta minuts a la setmana els espectadors de TV3 i que, a més a més, sembla tenir la potencialitat d’aportar moltes altres coses.

C 62

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 62

22/5/18 11:45

DEBATS ENTORN DE LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA TELESÀTIRA POLÍTICA

Notes [1 Adreça de correspondència: Marc Darriba. Departament de Comunicació, Universitat Pompeu Fabra. Carrer de Roc Boronat, 138. E-08018 Barcelona, UE.

[2 El mot infotainment resulta de la contracció dels conceptes information i entertainment. És normal que gran part de la literatura acadèmica, tant anglosaxona (Brants i Neijens, 1998; Delli Carpini i Williams, 2001; Grondin, 2012) com estatal (Berrocal Gonzalo, Campos Domínguez i Redondo García, 2012; Ferré Pavia i Gayà, 2009; Valhondo, 2007), recorri a la definició de l’Oxford dictionary of English (2010): «broadcast material which is intended both to entertain and to inform». Per extensió, podríem parlar de politainment com el contingut mediat no necessàriament informatiu, però sí de temàtica política, amb els codis habituals de l’entreteniment (Thussu, 2007); tanmateix, altres acadèmics també parlen de politainment referint-se a pràctiques d’espectacularització de l’acció política, amb independència de si és mediada o no (Berrocal Gonzalo, 2017), fruit de la mediatització de l’acció política (Maarek, 2009; Mazzoleni i Sfardini, 2009: 30).

[3 Per sàtira política entendrem els programes d’esquetxos en què s’imiten polítics o els formats que, tot imitant informatius, comenten l’actualitat política. Dos formats que encaixen en aquesta categoria són Polònia (TV3, 2006-actualment) i El intermedio (La Sexta, 2006-actualment). [4 El concepte sàtira social inclou, doncs, esquetxos que s’esmercen a criticar de forma sorneguera el dia a dia de la societat a qui es dirigeix. El format basc ¡Vaya semanita! (ETB2, 2003-2016) n’és un exemple.

[5 Les guignols de l’info van adaptar-se a Bèlgica (Les décodeurs de l’info, Canal+ Belgique, 1990-1992), Espanya (Las noticias del guiñol, Canal+ España / Cuatro, 1995-2008) o Portugal (Contra-informação, RTP, 1996-2010). A més a més, en van inspirar molts d’altres a Alemanya (Hurra Deutschland, ARD, 1989-1991), Suïssa (Les bouffons de la confédération, La Télé, 2009-2010) o Austràlia (Rubbery figures, ABC Australia, 1984-1990). Tanmateix, cada programa va saber adaptar l’estil de caricatura que seguien els ninots al seu entorn cultural (Doyle, 2012: 44).

[6 En literatura anglosaxona, media industry studies o media production studies. L’ús ambigu d’aquests termes es deu al focus que l’investigador localitza als processos de creació del missatge, que en els mitjans de comunicació de massa tenen lloc de forma regulada i institucionalitzada (Hesmondhalgh, 2010: 3). [7 Per a més informació sobre les perspectives teòriques i els problemes de recerca abordats pels estudis de producció en mitjans, vegeu Darriba (2014: 26-31).

[8 Per a més informació sobre els precedents de Polònia, vegeu Balló (2007).

Bibliografia Bakhtin, M. M. (2004). Problemas de la poética de Dostoievski. Madrid: Fondo de Cultura Económica. Balló, J. (2007). «La ficció de la màscara: el cas de Polònia a Catalunya». Quaderns del CAC, núm. 27, p. 59-62. Barker, D. (2000). «Television production thecniques as communication». A: Newcomb, H. M. (ed.). Television : The critical view. 6a ed. Nova York: Oxford University Press, p. 169-182. Baum, M. A. (2002). «Sex, lies, and war: how soft news brings foreign policy to the inattentive públic». American Political Science Review, núm. 96 (1), p. 91-109. — (2003). «Soft news and political knowledge: evidence of absence or absence of evidence?». Political Communication, núm. 20 (2), p. 173-190. Bennett, W. L. (1992). «White noise: the perils of mass mediated democracy». Communication Monographs, 59, p. 401-406. — (2012). «The personalization of politics: political identity, social media, and changing patterns of participation». The ANNALS of the American Academy of Political and Social Science, núm. 644 (1), p. 20-39. — (2013). «When politics becomes play». Political Behavior, núm. 1 (4), p. 331-359.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 63

22/5/18 11:45

Marc Darriba Zaragoza Berrocal Gonzalo, S. (2017). «Politainment: la política espectáculo y su triunfo en los medios de comunicación». A: Berrocal Gonzalo, S. (ed.). Politainment : La política espectáculo en los medios de comunicación. Madrid: Tirant Humanidades. Berrocal Gonzalo, S.; Campos Domínguez, E.; Redondo García, M. (2012). «Comunicación política en Internet: la ten dencia al “infoentretenimiento” político en YouTube». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, núm. 18 (2), p. 643-659. Bolin, G. (2004). «The value of being public service: the shifting of power relations in Swedish television production». Media, Culture & Society, núm. 26 (2), p. 277-287. Brants, K.; Neijens, P. (1998). «The infotainment of politics». Political Communication, núm. 15 (2), p. 149-164. Bruun, H. (2005). «Public service and entertainment: a case study of Danish television 1951-2003». A: Ferrell Lowe, G.; Jauert, P. (ed.). Cultural dilemmas in public service broadcasting. Göteborg: Nordicom. — (2007). «Satire as cross-media entertainment for public service media». A: Lowe, G. F.; Bardoel, J. (ed.). From public service broadcasting to public service media. Göteborg: Nordicom, p. 187-198. — (2008). Production as reception? A theoretical approach to a production analysis of television satire. Congrés IAMCR. Estocolm. — (2012). «The changing production culture of television satire». Northern Lights, núm. 10, p. 41-56. — (2013). «Political satire in Danish television: reinventing a tradition». A: Baym, G.; Jones, J. P. (ed.). News parody and satire around the globe. Nova York: Routledge, p. 157-169. Bustamante, E. (2013). Historia de la radio y la televisión en España : Una asignatura pendiente de la democracia. Madrid: Gedisa. Carrillo, N. (2013). «El género-tendencia del infoentretenimiento: definición, características y vías de estudio». A: Ferré Pavia, C. (ed.). Infoentretenimiento: El formato imparable de la era del espectáculo. Barcelona: UOC, p. 33-58. Castelló, E. (2006). Sèries de ficció i construcció nacional: La producció pròpia de Televisió de Catalunya (1994-2003). Universitat Autònoma de Barcelona. — (2007). «The production of television fiction and nation building». European Journal of Communication, núm. 22 (1), p. 49-68. — (2010). «Dramatizing proximity: cultural and social discourses in soap operas from production to reception». E uropean Journal of Cultural Studies, núm. 13 (2), p. 207-223. Crisell, A. (1991). «Filth, sedition and blasphemy: the rise and fall of satire». A: Corner, J. (ed.). Popular television in Britain. Londres: BFI, p. 145-158. Dahlgren, P. (1995). Television and the public sphere. Londres: Sage. Darriba Zaragoza, M. (2014). La construcció del discurs de Polònia: proposta metodològica per a un estudi de producció [en línia]. Barcelona. <http://repositori.upf.edu/handle/10230/22988> [Consulta: 12 juny 2017]. Delli Carpini, M.; Williams, B. A. (2001). «Let us infotain you: politics in the new media environment». A: Bennett, W. L.; Entman, R. M. (ed.). Mediated politics : Communication in the future of democracy. Cambridge: Cambridge University Press, p. 160-181. Doyle, W. (2012). «No strings attached? Les guignols de l’info and French television». Popular Communication, núm. 10 (1-2), p. 40-51. Druick, Z. (2009). «Dialogic absurdity: TV news parody as a critique of genre». Television & New Media, núm. 10 (3), p. 294-308. Dyer, R. (2006). Pastiche. Londres: Routledge. Eco, U. (1986). La estrategia de la ilusión. Barcelona: Lumen. Ferré Pavia, C.; Ferrer, I. (2013). «Infoentretenimiento y sátira audiovisual: un panorama internacional». A: Ferré Pavia, C. (ed.). Infoentretenimiento : El formato imparable de la era del espectáculo. Barcelona: UOC, p. 59-80. Ferré Pavia, C.; Gayà, C. (2009). Infoentreteniment i percepció ciutadana de la política: el cas de Polònia. Bellaterra. Gifreu, J. (2006). La pell de la diferència : Comunicació, llengua i cultura des de l’espai català. Barcelona: Pòrtic. Grondin, D. (2012). «Understanding culture wars through satirical/political infotainment TV: Jon Stewart and The daily show’s critique as mediated re-enactement of the culture war». Canadian Review of American Studies, núm. 42 (3), p. 347-370.

C 64

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 64

22/5/18 11:45

DEBATS ENTORN DE LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA TELESÀTIRA POLÍTICA Guest, G. (2012). Applied thematic analysis. Thousand Oaks: Sage. Hallin, D. C.; Mancini, P. (2008). Sistemas mediáticos comparados : Tres modelos de relación entre los medios de comunicación y la política. Barcelona: Hacer. Hariman, R. (2008). «Political parody and public culture». Quarterly Journal of Speech, núm. 94 (3), p. 247-272. Hermes, J. (1998). «Cultural citizenship and popular fiction». A: Brants, K.; Hermes, J.; Zoonen, L. van (ed.). The media in question : Popular cultures and public interests. Londres: Sage, p. 157-168. Hesmondhalgh, D. (2010). «Media industry studies, media production studies». A: Curran, J. (ed.). Media and society. 5a ed. Londres: Bloomsbury Academic. Hultén, O.; Brants, K. (1992). «Public service broadcasting: reactions to competititon». A: Siune, K.; Trentzschner, W.; Euromedia Research Group (ed.). Dynamics of media politics : Broadcast and electronic media in Western Europe. Londres: Sage, p. 116-129. «Infotainment» (2010). A: Oxford dictionary of English. 3a ed. Oxford University Press. Jones, J. P. (2010). Entertaining politics : Satiric television and political engagement. 2a ed. Plymouth: Rowman & Littlefield. — (2012). «The “new” news as no “news”: US cable news channels as branded political entertainment television». Media International Australia, núm. 144 (1), p. 146-156. King, N.; Horrocks, C. (2010). Interviews in qualitative research. Londres: Sage. León, B. (2010). «Factual entertainment: coordenadas de un macrogénero en alza». A: León, B. (ed.). Entretenimiento televisivo basado en hechos reales. Salamanca: Comunicación Social, p. 15-24. Maarek, P. J. (2009). Marketing político y comunicación : Claves para una buena información política. Barcelona: Paidós. (Paidós Comunicación) Mazzoleni, G.; Schulz, W. (1999). «“Mediatization” of politics: a challenge for democracy?». Political Communication, núm. 16 (3), p. 247-261. Mazzoleni, G.; Sfardini, A. (2009). Politica Pop. Da «Porta a Porta» a «L’isola dei famosi». Bolonya: Il Mulino. Meany, M. (2016). «Comedy, creativity, agency. The hybrid individual». A: McIntyre, P.; Fulton, J.; Paton, E. (ed.). The creative system in action : Understanding cultural production and practice. Nova York: Palgrave Macmillan, p. 169-184. Morley, D. (1992). Television, audiences and cultural studies. Londres: Routledge. Norup Redvall, E. (2016). «Film and media production as a screen idea system». A: McIntyre, P.; Fulton, J.; Paton, E. (ed.). The creative system in action : Understanding cultural production and practice. Nova York: Palgrave Macmillan, p. 139-154. Ortells-Badenes, S. (2012). «Infoentretenimiento y periodismo político en televisión». A: Casero-Ripollés, A. (ed.). Periodismo político en España : Concepciones, tensiones y elecciones. Tenerife: Cuadernos Artesanos Latina, p. 99-115. Palmer, J. (1994). Taking humour seriously. Londres: Routledge. Palokangas, T. (2007). «The public service entertainment mission: from historic periphery to contemporary core». A: Ferrell Lowe, G.; Bardoel, J. (ed.). From public service broadcasting to public service media. Göteborg: Nordicom, p. 119-133. Popa, D. E. (2013). «Televised political satire». A: Dynel, M. (ed.). Developments in linguistic humour theory. Amsterdam: John Benjamins Publishing Company, p. 367-392. Prado, E.; Delgado, M.; García, N.; Huertas, A.; Larrégola, G.; Perona, J. J. (1999). «El fenómeno infoshow: la realidad está ahí fuera». Área 5inco : Revista de Comunicación Audiovisual y Publicitaria, núm. 6, p. 198-210. Thussu, D. K. (2007). News as entertainment : The raise of global infotainment. Londres: Sage. Valhondo, J. L. (2007). «Infosàtira i democratització de l’espai televisiu: el cas espanyol». Quaderns del CAC, núm. 27, p. 63-71. — (2011). Sátira televisiva y democracia en España : La popularización de la información política a través de la sátira. Barcelona: UOC. Valles, M. S. (2002). Entrevistas cualitativas. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 65

22/5/18 11:45

Marc Darriba Zaragoza Wagg, S. (1998). «“They already got a comedian for governor” Comedians and politics in the United States and Great Britain». A: Wagg, S. (ed.). Because I tell a joke or two : Comedy, politics and social difference. Londres: Routledge, p. 244-272. Zillmann, D. (2000). «Humor and comedy». A: Zillmann, D.; Voreder, P. (ed.). Media entertainment : The psychology of its appeal. Londres: Lawrence Erlbaum, p. 37-58. Zoonen, L. van (2005). Entertaining the citizen : When politics and popular culture converge. Lanham: Rowman & Littlefield. Zoonen, L. van; Hermes, J.; Brants, K. (1998). «Introduction: of public and popular interests». A: Zoonen, L. van; Hermes, J.; Brants, K. (ed.). The media in question : Popular cultures and public interests. Londres: Sage, p. 1-6.

C 66

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 66

22/5/18 11:45

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 35 (1) (maig 2018), p. 67-93 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.167 Data recepció: 11/10/17 Data acceptació: 22/11/17

Pablo Gómez-Domínguez1 Doctorand industrial al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i al Departament d’Anàlisi i Explotació d’Audiències de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Col·laborador de l’Observatori de la Producció Audiovisual (OPA), Barcelona. pablo.gomez@upf.edu

C 67

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 67

22/5/18 11:45

Pablo Gómez-Domínguez

Una aproximació metodològica als reptes de la CCMA per adaptar-se a l’entorn digital i social. Proposta d’indicadors per mesurar el consum, els processos professionals i la gestió digital A methodological approach to the challenges of the CCMA (Catalan Public Service Media Corporation) to adapt to the digital and social environment. Proposal of indicators to measure consumption, professional processes and digital management RESUM: L’adaptació de les radiotelevisions públiques als entorns digitals (web, aplicacions mòbil i xarxes socials) és una prioritat perquè mantinguin una proposta de comunicació atractiva per a una audiència cada cop més fragmentada. Davant aquest repte, l’article presenta una proposta metodològica, desenvolupada en el marc d’un projecte de col·laboració entre la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). L’objectiu és diagnosticar el desenvolupament digital de la Corporació, a través de l’anàlisi dels seus mitjans i serveis i de l’activitat dels seus professionals. El projecte pretén trobar les eines i els processos més adients perquè la CCMA i altres ens públics treguin el màxim profit del model de radiotelevisió social (MRTS). La proposta inclou una prova pilot de la metodologia, la descripció de les eines emprades i els indicadors d’anàlisi més rellevants per a cadascuna de les àrees d’interès de l’estudi: consum lineal, digital i social, rutines professionals, anàlisi prospectiva i anàlisi transmèdia (crossmedia).

PARAULES CLAU: mitjans de servei públic, CCMA, audimetria, rutines professionals, xarxes socials, transmèdia.

C A methodological approach to the challenges of the CCMA (Catalan Public Service Media Corporation) to adapt to the digital and social environment. Proposal of indicators to measure consumption, professional processes and digital management Una aproximació metodològica als reptes de la CCMA per adaptar-se a l’entorn digital i social. Proposta d’indicadors per mesurar el consum, els processos professionals i la gestió digital ABSTRACT: The adaptation of public service broadcasters to digital environments (web, social networks and mobile apps) is a priority to maintain an attractive communication offer to an increasingly fragmented audience. In response to this challenge, our article presents a methodological proposal developed as part of a major project between UPF and the CCMA or Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (Catalan Public Service Media Corporation). The general goal is to diagnose the digital development of the Corporation through the analysis of its services and the activities of its professionals. The project has the aim to find the most suitable tools and processes for the CCMA and other public

C 68

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 68

22/5/18 11:45

UNA APROXIMACIÓ METODOLÒGICA ALS REPTES DE LA CCMA service bodies corporations to take the best advantage of the social TV and radio model (STVRM). Our proposal includes a pilot test of the methodology, a description of the tools involved, and the main indicators applied to the studied areas: linear, digital and social consumption, professional routines, prospective analysis and crossmedia analysis.

KEYWORDS: public service media, CCMA, audience measurement, professional routines, social networks, crossmedia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 69

22/5/18 11:45

Pablo Gómez-Domínguez

1. Introducció Els serveis públics de radiodifusió (SPR) viuen un procés de transformació contínua per adaptar-se als nous entorns de consum, les preferències d’una audiència frag mentada i l’augment dels competidors internacionals via noves plataformes (per exemple, operadors de vídeo a demanda per subscripció, SVOD). Davant aquesta situació, els SPR han aplicat millores en l’estructura de producció, una reorganització dels equips cap a models de redacció integrada, una diversificació de l’oferta (tot fent una clara aposta per la ficció), l’aprofitament de les dades d’audiència per millo rar aspectes de programació i captació d’espectadors/oients i una aposta per renovar la imatge pública (legitimitat). En aquest context, la producció acadèmica nacional i internacional sobre l’adaptació dels SPR a la digitalització, incloent-hi la Corporació Catalana de Mit jans Audiovisuals (CCMA), s’ha centrat a estudiar de forma desagregada tres grans àrees: els professionals i la convergència digital (especialment programes de gènere informatiu) (Lund Konow, 2012; Larrondo et al., 2016), l’impacte de l’audiència social sobre l’audiència lineal (Pittman i Tefertiller, 2015) i la canalització de l’activi tat de segona pantalla a través de les xarxes socials (fonamentalment a través de Twitter) (Deltell-Escolar, 2014). Com a conseqüència d’això, no disposem d’un marc metodològic agregat per examinar i mesurar com s’enfronten els SPR, en conjunt i en particular, al procés d’integració digital i social. Aquesta mancança es produeix, probablement, per les dificultats que suposa construir i aplicar una metodologia sense l’accés complet als mitjans i als equips professionals de les corporacions, d’una banda, i la disponibili tat de dades d’audiència, sense límits tècnics ni temporals, de l’altra. Per aquest motiu i gràcies a l’accés als professionals i a les dades en el marc d’un projecte de col·laboració amb la CCMA, el nostre estudi es marca l’objectiu general d’identificar i sistematitzar els processos i indicadors més rellevants a l’hora d’ana litzar i millorar el procés d’integració digital de les corporacions públiques, a partir de l’estudi de la CCMA, que es concreta en una mostra de programes i equips de TV3 i Catalunya Ràdio. Per complir aquest objectiu detallarem les eines, les varia bles d’anàlisi necessàries i les categories destacades, així com les tècniques que cal aplicar perquè, tot seguint aquesta proposta, altres recerques puguin desenvolupar una anàlisi pròpia, parcial o global, segons les àrees considerades i en funció de les dades que tinguin disponibles en cada cas; amb la finalitat d’oferir assessorament a altres mitjans de servei públic perquè optimitzin el seu procés de convergència digital i social.

C 70

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 70

22/5/18 11:45

UNA APROXIMACIÓ METODOLÒGICA ALS REPTES DE LA CCMA

2. El procés de digitalització a les radiotelevisions públiques: context i aproximació conceptual Els SPR han patit i pateixen una transformació per convertir-se en serveis públics multimèdia (SPM). Aquest procés afecta tot el seu model de comunicació i organit zació interna, així com el de producció i emissió. El procés, però, no és recent i es remunta a fa més d’una dècada (Steemers, 1999; Nissen, 2006; Bardoel i Ferrell Lowe, 2007). En el debat sobre el concepte d’SPM, que descriu millor el model cap al qual han de migrar els SPR, Jakubowiz (2008: 1) aclareix que «Public Service Media [...] indicate the public service content provision [that] should no longer be limited to traditional broadcasting, but should also use other platforms, including the internet». Aquesta reconceptualització es tradueix en un complex procés de convergència tecnològica i de rutines professionals (Prado i Fernández, 2006; Lund Konow, 2012; Tambini, 2015); a més a més de l’adopció de noves funcions de servei públic. Sobre aquestes noves funcions, Enli (2008) i Van Dijck i Poell (2015) reivindiquen que han de centrar-se a millorar la comunicació amb l’audiència (nous canals), a ampliar els entorns de consum disponibles i a integrar pràctiques de diàleg i d’inte ractivitat (que impactin en les rutines de producció). En aquest sentit, cal aclarir breument els conceptes convergència i innovació. D’una banda, el primer concepte no té associada una única definició consensuada per la comunitat acadèmica. En canvi, autors com Salaverría, García Avilés i Masip (2010: 49-53) defineixen aquest procés a partir de tres grans àrees de transfor mació: 1. «Convergencia tecnológica [...] permite que los contenidos digitales puedan ser fácilmente distribuidos a través de diferentes plataformas». 2. «Convergencia empresarial [...] la expansión global de la industria de los medios, las participaciones cruzadas permitidas por una mayor desregulación jurí dica y el desarrollo de corporaciones internacionales» (que es vehicula a través de diversos models de negoci). 3. «Convergencia professional»: és, segons els autors, el procés més complex perquè pot afectar múltiples àrees dins de l’empresa (de rutines, espais i recursos). Sobre el procés de convergència que afecta els mitjans de comunicació, convé destacar la investigació de Suárez Candel (2012: 65), que analitza en profunditat els efectes de la transformació digital i els reptes de futur en un estudi de cas d’Alema nya, Polònia i Espanya. Fruit d’aquest estudi, l’autor destaca, i adverteix, els princi pals fronts de treball que han de plantejar-se els SPM pel que fa a organització, si no volen «lose market visibility, share, weight and relevance as well as social and political support». D’altra banda, el procés d’innovació forma part del de convergència, en tant que els autors esmentats estableixen un fort lligam entre el futur dels mitjans pú blics i la seva capacitat per desenvolupar millores competitives. Bonet et al. (2013: 7)

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 71

22/5/18 11:45

Pablo Gómez-Domínguez

van definir la innovació en el sector audiovisual a partir de quatre grans àrees d’ac ció: «digitalització de la radiodifusió, millora de la tecnologia de la imatge i del so i qualsevol estratègia relacionada amb el món en línia i la difusió». Totes aquestes àrees continuen vigents un lustre més tard degut a l’heterogeni conjunt de corpo racions públiques que practiquen la innovació a nivells i ritmes molt diferenciats, i que tenen com a principal condicionant el finançament (Campos-Freire, 2015). Amb tot això, cal comentar les experiències d’algunes corporacions públiques que han apostat per la posada en marxa de plans estratègics per fer front als reptes digitals. La British Broadcasting Corporation (BBC) hi treballa des de l’any 2004, quan va establir els pilars de la seva estratègia de lideratge digital (BBC, 2004). Una prova de la continuïtat d’aquelles mesures són els documents de la corporació en què es detallen les àrees d’actuació (BBC, 2016), que inclouen la renovació del portal d’emissió en temps real (streaming) i a la carta (BBC iPlayer), de la programa ció només en línia (online-only) per al canal dedicat als joves (BBC Three), el desen volupament i la implementació d’algoritmes de recomanació seguint l’experiència de Netflix (Fernández-Manzano, Neira i Clares-Gavilán, 2016) o la personalització dels espais web. Altres iniciatives de resposta a la digitalització es poden trobar en la Radiotele visione Italiana (RAI). La RAI va llançar l’any 2016 una consulta pública en línia2 sobre el futur de l’organització i la prestació del servei públic. L’objectiu d’aquesta consulta, en què van participar 9.156 italians, va ser obtenir una retroacció (feed back) representativa dels consumidors de la RAI per poder aplicar els canvis més adients quant al procés de convergència digital de la Corporació (Ministero dello Sviluppo Economico, 2016). Des d’una vessant més tecnològica, un alt nombre de corporacions europees han apostat pel desenvolupament de productes de realitat virtual (RV) i de 360º per als seus continguts informatius. Així ho confirma l’estudi de Pérez-Seijo i Cam pos-Freire (2017), que analitza un total de divuit corporacions (disset són europees) pel que fa a la presència de producció de realitat virtual i immersiva. Dels resultats s’extreu que més del 50 % dels mitjans examinats inclouen aquest tipus de contin gut. Entre les radiotelevisions que l’ofereixen es troben, entre d’altres, la Rádio e Televisão de Portugal (RTP), France Télévisions (FT), Radiotelevisión Española (RTVE), la belga Vlaamse Radio en Televisieomroep (VRT) i la sueca Sveriges Television (SVT). Així doncs, en aquest punt convé destacar el paper dels laboratoris de mitjans, més coneguts com a media labs, com a centres d’innovació digital per excel·lència d’un alt nombre de corporacions públiques (Dijck i Poell, 2015). L’estructura d’a quests laboratoris pot variar entre corporacions: en el cas de la BBC i l’RTVE, per exemple, hi trobem un laboratori físic i intern que es combina amb un laboratori virtual d’accés obert. Per un costat, el portal BBC Taster,3 on l’usuari pot accedir a l’oferta de nous formats de la corporació britànica. La novetat que introdueix aquest servei radica en el fet que l’usuari pot valorar el contingut un cop l’ha con

C 72

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 72

22/5/18 11:45

UNA APROXIMACIÓ METODOLÒGICA ALS REPTES DE LA CCMA

sumit, de manera que genera dades d’alt valor estratègic per als desenvolupadors. Per un altre costat, el Laboratorio de Innovación Audiovisual, més conegut com a Lab RTVE,4 ofereix principalment continguts interactius i documentals web (webdocs) que es combinen amb algun joc (per exemple, Ponte en la piel de una per sona con Parkinson). En aquest sentit, Salaverría (2015) presenta una extensa anàlisi sobre una mos tra de trenta-un laboratoris de mitjans (premsa, ràdio, televisió i només en línia), entre els quals es troben els citats de la BBC i l’RTVE. A aquests se sumen els labo ratoris de mitjans de la Norsk Rikskringkasting (NRK), la Public Broadcasting Service (PBS) i la RAI. Salaverría també presenta les quatre grans activitats d’aquests labo ratoris. Específicament, els laboratoris de mitjans de les cinc corporacions públiques orienten les activitats principals a (Salaverría, 2015: 402): 1. (NRK) «desarrollo tecnológico de aplicaciones digitales». 2. (PBS) «exploración de nuevas narrativas, formatos multimedia y periodismo de datos». 3. (BBC i RTVE) «promoción e impulso de nuevos proyectos empresariales, ini ciativas comerciales y start-ups». 4. (RAI) «escuelas de formación profesional y de alfabetización mediática para jóvenes». En relació amb les xarxes socials, l’estudi coordinat per Campos-Freire (2016) so bre el futur de la radiotelevisió pública regional a Europa, en què s’analitzen també les radiotelevisions nacionals europees, mostra l’aposta dels mitjans públics per la integració en aquests espais. Per presència, destaca que una majoria de les corpo racions tenen perfil corporatiu a Facebook i Twitter (43 i 42 perfils, respectivament), seguides per YouTube i LinkedIn (34 seguidors ambdues) i per Google+ i Instagram (29 i 25 perfils, respectivament). En canvi, la presència en xarxes emergents com Snapchat o Telegram baixa fins als 5 i 3 perfils, respectivament, d’una mostra total de 32 mitjans públics. No obstant això, pel que fa a l’estratègia, l’estudi destaca que és «bàsica i poc arriscada», més centrada en l’increment de les comunitats que en la generació d’interactivitat. Aquesta conclusió va en la línia dels resultats trobats per Bonini i Sellas (2014) i Gómez-Domínguez (2016). L’estratègia d’aquests mitjans, segons els autors, es basa en l’ús d’un tipus de publicació referencial, amb una àmplia presència especialment a Twitter i a Facebook, però que no apel·la a la participació de l’usuari, amb un ús mitjà diari reduït i unes comunitats associades poc interac tives. Així doncs, cal destacar la iniciativa a les xarxes de la corporació pública Austra lian Broadcasting Corporation (ABC). L’ABC ha posat en marxa una aplicació, tipus xatbot, a través del servei de missatgeria instantània de Facebook amb el nom ABC News on Messenger.5 Aquesta innovació per millorar el flux de comunicació digital dels continguts informatius funciona a través d’un diàleg que estructura la infor mació segons les respostes de l’usuari. L’aplicació encaixa amb una estratègia de

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 73

22/5/18 11:45

Pablo Gómez-Domínguez

convergència digital i social més àmplia que, segons Hutchinson (2015), té per objectiu reivindicar el paper i la necessitat de l’ABC en el món digital. Podem tro bar-ne exemples similars en les aplicacions BBC NewsChatta6 o la iniciativa #Obje tivoEurovisión7 de l’RTVE. A banda de l’ús de les plataformes web, les xarxes socials i la inversió tecnolò gica (per exemple, RV i 360º), hem de tenir en compte la transformació de les ru tines professionals a la qual s’enfronten els equips de les corporacions públiques en el seu procés de digitalització. Aquesta transformació afecta la configuració de l’espai de treball i els recursos disponibles, l’actualització de les tasques i l’adquisi ció de noves responsabilitats, així com la transformació dels sistemes de comuni cació interna i externa amb l’ús d’Internet (Salaverría, García Avilés i Masip, 2010). Són diversos els estudis que han examinat aquestes qüestions i, generalment, s’han centrat en els canals i/o programes de gènere informatiu. L’estudi de Van Dijck i Poell (2015) considera que els nous espais digitals, com ara les xarxes socials, han «impactat» de forma irreversible contra unes rutines professionals fortament mar cades per la radiodifusió (broadcasting). Apunten la importància que han donat radiotelevisions públiques com la BBC o la Vrijzinnig Protestantse Radio Omroep (VRPO) a la conversió de les rutines lineals dels seus treballadors, en unes rutines centrades en les tasques digitals i socials. Sobre això torna a destacar la BBC, en què autors com Tunstall (2010) i Ander son i Egglestone (2012) han aplicat anàlisis sobre la gestió del capital humà de la corporació. Tots tres han arribat a la conclusió que la BBC considera la digitalització una oportunitat per reorganitzar els seus equips professionals al voltant de noves rutines que li permetin treure el màxim profit de les oportunitats que ofereix el procés de convergència. En perspectiva comparada, Medina Laveron i Ojer Goñi (2011) analitzen els casos de la BBC i l’RTVE des del punt de vista de la gestió dels professionals, i afirmen que la corporació espanyola també ha fet un esforç impor tant per conjugar les transformacions digitals en la producció de continguts i la gestió del capital humà. En el nostre context, la CCMA esdevé un cas d’estudi fonamental. D’una ban da, per observar com s’adapta el mitjà públic de referència a Catalunya als canvis esmentats i, de l’altra, per conèixer quines aportacions metodològiques podem fer des de l’acadèmia per col·laborar en l’optimització d’aquest procés. Altres estudis ja han destacat els esforços de la CCMA quant al desenvolupament d’estratègies per actualitzar la seva oferta digital i social (Gómez-Domínguez, 2016b). Alguns exemples en són la producció de formats interactius (Amb títol) i transmèdia (Em dic Manel), el desenvolupament d’aplicacions mòbil de segona pantalla (Oh happy day) o l’ús de les últimes aplicacions socials (com ara les emissions a Facebook Live o Snapchat). Altres estudis s’han centrat a analitzar l’ús que en fan els mitjans de la Corporació de les xarxes socials, des del punt de vista dels perfils corporatius (Bo nini i Sellas, 2014) i pel que fa a programes (Gómez-Domínguez i Besalú Casade mont, 2016; Ribes, Monclús i Gutiérrez, 2015).

C 74

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 74

22/5/18 11:45

UNA APROXIMACIÓ METODOLÒGICA ALS REPTES DE LA CCMA

Així mateix, sobre la integració de la CCMA en l’entorn digital cal destacar l’es tudi de Bonet et al. (2013). L’article presenta les innovacions principals de la Corpo ració catalana per modernitzar la seva oferta a les noves formes de consum i con clou que existeix un alt grau d’implicació de la CCMA per mantenir actualitzats els sistemes de producció i distribució de continguts mitjançant un procés constant d’innovació. Per acabar, és necessari introduir un concepte clau que envolta el conjunt d’adaptacions digitals i socials de les radiotelevisions públiques —i privades—, i que també impregna la proposta metodològica d’aquest estudi: el de (radio)tele visió social. El que podem anomenar model de radiotelevisió social (MRTS) forma part del procés de convergència (tecnològica, empresarial i professional) i és una adaptació més, producte de processos d’innovació i reestructuració dels mitjans de comunicació en serveis multimèdia i multiplataforma. Per tant, l’MRTS fa referència a tot un seguit d’actors (mitjà, professionals i audiència/usuaris) i entorns (platafor mes web, aplicacions mòbil i xarxes socials) en què les corporacions poden dur a terme funcions pròpies del model, com ara (Cesar i Geerts, 2011; Gómez-Domín guez, 2016b): — La planificació estratègica de les eines i dels processos necessaris per garantir la comunicació bilateral entre mitjà i espectador/usuari, que també inclou l’adapta ció professional i l’organització interna dels recursos. — La promoció o comunicació pública dels continguts, que, més enllà de la publicitat lineal, agrupa totes les plataformes a les quals accedeix l’usuari. — El diàleg o la funció de debat públic en què el mitjà fomenta la conversa entre l’usuari i el seu contingut o entre les comunitats d’usuaris que s’han generat al voltant d’aquest tema. — La recepció i el tractament de les dades d’audiència per aplicar canvis o des envolupar millores en les funcions i àrees anteriors, tot seguint l’aposta de platafor mes com Netflix, Amazon o HBO. La integració en l’MRTS i una organització òptima dels actors involucrats i les funcions exposades permeten a les corporacions treure el màxim profit de tots els entorns amb objectius diversos. En són exemples la fidelització dels usuaris, l’incre ment del trànsit a les plataformes pròpies o el compliment de les missions de servei públic en l’àmbit digital (per exemple, la generació de debat públic a les xarxes). En conjunt, aquest marc presenta una panoràmica de les estratègies i iniciatives que les corporacions públiques han dut o estan duent a terme per integrar-se en l’anomenat MRTS, innovant en les àrees de producció i distribució dels continguts, de comunicació pública i de comprensió dels seus públics. Enmig d’aquest esce nari, «la radiotelevisión pública europea encara un proceso de redefinición de su modelo de negocio que reafirme y refuerce su posición en el nuevo panorama mediático» (Campos-Freire, 2016: 275).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 75

22/5/18 11:45

Pablo Gómez-Domínguez

3. Objectius i metodologia Davant aquest repte d’adaptació, l’objectiu general que es marca l’estudi és desen volupar una proposta metodològica per analitzar el procés de convergència amb la finalitat d’oferir el diagnòstic i les actuacions més adients perquè, tot respectant les funcions i missions de servei públic, aquestes corporacions puguin aprofitar al mà xim les oportunitats dels entorns digitals. Aquest objectiu s’aplica sobre un estudi de cas dels mitjans, canals, professionals i programes de la CCMA i es concreta en els objectius específics següents: — Establir els indicadors principals a partir de les eines disponibles per analitzar el procés de digitalització de la Corporació en relació amb el processament i l’apro fitament de les dades d’audiència, l’adaptació de les rutines professionals, la inver sió tecnològica i els reptes de futur. — Comprovar els indicadors establerts a partir d’una prova pilot, amb la finali tat de proposar una metodologia d’anàlisi fiable i representativa. — Desenvolupar una rutina d’anàlisi per àrees (lineal, digital i social), mitjans i programes per sistematitzar i agilitzar el processament de dades i l’obtenció de re sultats. Així doncs, la metodologia que es presenta en aquest apartat se centra en els processos per construir una proposta d’anàlisi i optimització de la integració de la CCMA en l’ecosistema digital i social; és a dir, en l’MRTS. Dit això, també referen ciarem elements que es corresponen amb el projecte global i complementen la in formació específica sobre la proposta i els indicadors d’anàlisi. En l’àmbit formal, la proposta presenta una metodologia mixta que combina tècniques quantitatives i qualitatives. Amb l’objectiu d’oferir un conjunt d’indica dors fiables i d’assegurar-ne la utilitat, es va seguir un procés de sistematització i test, que va afectar els protocols de captura, tractament i anàlisi. Concretament, es van adaptar paràmetres com la mostra de programes per l’anàlisi del consum i la proposta de participació, la mostra de professionals (amb diferents càrrecs) per les entrevistes en profunditat i les eines i indicadors finals. En relació amb la selecció dels indicadors, es va comprovar, en primer lloc, el tipus i el nombre d’eines disponibles per a cadascuna de les àrees d’anàlisi (figura 1). En total, pel que fa a base de dades, disposem de nou eines sense límit d’accés temporal. Aquestes eines defineixen els sis eixos del marc metodològic, és a dir: audiència lineal, audiència digital, audiència social, rutines professionals, prospec tiva i anàlisi transmèdia. Pel que fa a les eines, en la taula 1 s’han sintetitzat els aspectes clau de cada cas. D’altra banda, la mostra global del projecte, sobre la qual ja s’està aplicant aquesta proposta metodològica, es compon d’un total de trenta-quatre progra mes, vint-i-dos de televisió i dotze de ràdio i ràdio digital. La selecció s’ha dut a terme seguint criteris de representativitat i d’estratègia sobre l’oferta global de la CCMA. Específicament, la mostra es va establir tenint en compte el nombre total

C 76

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 76

22/5/18 11:45

UNA APROXIMACIÓ METODOLÒGICA ALS REPTES DE LA CCMA Kantar-Infosys Adobe Analytics

EGM Audiència lineal

GfK

Audiència digital

ComScore

Kantar-InstarSocial DKS Audiència social

Entrevistes en profunditat

Facebook Insights Twitter Analytics

Rutines professionals

Anàlisi transmèdia

Enquesta de tipus DELPHI Prospectiva

Transmèdia

Figura 1. Eixos en què s’estructura la proposta metodològica Font: Elaboració pròpia.

de programes en emissió en funció del mitjà, el canal i el gènere, l’antiguitat d’aquests programes, els equips professionals que hi treballen (presència o no pre sència de perfil dedicat als entorns digitals), la presència i activitat a les xarxes soci als, els resultats d’audiència lineal (quantitativa i qualitativa), digital i social (indica dors bàsics de rendiment a les xarxes) i la presència i activitat en aplicacions mòbil (per exemple, disponibilitat d’una aplicació de segona pantalla). Al mateix temps, la mostra ha estat acceptada pels departaments de la Corpo ració que participen en el projecte, de manera que avalen la dimensió estratègica dels resultats que s’obtinguin. Alguns dels criteris estratègics establerts per l’em presa van ser el format del programa, la importància en la graella o la novetat (per exemple, programes d’estrena). En la figura 2 es pot observar la selecció final en funció del gènere, del canal d’emissió, de la presència a les xarxes socials i de l’an tiguitat/novetat. A l’últim, el període d’anàlisi comprèn totes les emissions realitzades durant les temporades 2014-2018. Cal dir que una part de l’anàlisi només s’aplica sobre una mostra representativa de capítols, seleccionats dins de cada temporada. Tots aquests elements són clau per assegurar el correcte desplegament metodològic i la validesa i utilitat de l’estudi per a la radiotelevisió on s’apliqui.

3.1. Test dels indicadors: prova pilot al programa Sense ficció La prova pilot es va dividir en cinc fases dissenyades per: a) adquirir coneixement de l’oferta en xarxa i web (via blog), així com del consum lineal, digital i social del

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 77

22/5/18 11:45

Pablo Gómez-Domínguez Eina

Propietat

Sistema mostral

Sistema tècnic

Mitjans de la CCMA

Infosys

Kantar Media

Estadísticament representatiu i estratificat

Audímetre

Televisió

EGM-Galileo

AIMC

Aleatori i estadísticament representatiu i estratificat

Enquesta presencial o telefònica

Ràdio i televisió

GfK - Jurat d’espectadors

GfK

Panell d’espectadors en línia

Enquesta electrònica

Televisió

Adobe Analytics

Adobe Systems Incorporated

Mesura basada en els accessos a la plataforma (site-centric)

Digital

ComScore

Sistema de mesura digital unificat (plataforma web i aplicacions mòbil) (unified digital measurement)

Digital

InstarSocial

Kantar Media

—

Captura de la conversa

Televisió

DKS

Datknosys

—

Captura de la conversa

Ràdio i televisió

Facebook Insights

Facebook

—

Captura de la conversa

Ràdio i televisió

Twitter Analytics

Twitter

—

Captura de la conversa

Ràdio i televisió

—

Estadísticament representatiu i estratificat

Taula 1. Eines d’anàlisi disponibles en funció de la propietat, el sistema mostral utilitzat, el sistema tècnic i els mitjans de la CCMA que mesura Font: Elaboració pròpia.

Sense ficció; b) contrastar aquesta informació amb el discurs dels professionals; c) observar com es relaciona aquesta informació amb la seva gestió en línia; d) oferir el diagnòstic i les recomanacions més adients perquè el programa opti mitzi les rutines professionals, i e) proporcionar als departaments de la Corpora ció vinculats al projecte els resultats i suggeriments per desenvolupar un pla d’ac tuació específic. La selecció del programa Sense ficció va ser intencionada: no es pretenia l’apli cació sobre una mostra representativa de programes, sinó la possibilitat de com provar la metodologia i el conjunt d’indicadors sobre un grup acotat d’emissions i professionals. En aquest sentit, la mostra d’emissions també era intencionada, tot i que es van seguir criteris de tipus de producció (pròpia, aliena o coproducció). Al mateix temps, es va triar una mostra representativa dels membres de l’equip, se

C 78

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 78

22/5/18 11:45

UNA APROXIMACIÓ METODOLÒGICA ALS REPTES DE LA CCMA Música

5,9

Cultura

8,8

Divulgació

33/S3 2,7

11,8

Documentals

5,9

Esports

5,9

Entreteniment

CatMúsica 2,7 iCat Catalunya Ràdio

23,5

Sèries

8,8

TV3

6,25

de 21 a 35 temporades

Snapchat 3,13 Periscope 0

d’11 a 20 temporades

G+ 0

21,6 54,1

11,76 8,82

de 6 a 10 temporades

Pinterest 3,03 Spotify

36,36

YouTube

33,33

Instagram

8,1

29,4

Informatius

E3 2,7

de 2 a 5 temporades

38,24 26,47

48,48

Twitter

87,88

Facebook

100

1 temporada

14,71

Figura 2. Distribució dels programes de la mostra (en percentatges) segons el gènere, el canal d’emissió, la presència a les xarxes socials i el nombre de temporades estrenades en el moment de la selecció (2016) Font: Elaboració pròpia, segons la classificació de gèneres de la CCMA.

gons el tipus de càrrec i el total de professionals associats al programa. Concreta ment es van seleccionar sis treballadors, que representen tots els nivells de l’estruc tura de treball del Sense ficció (direcció, producció executiva, realització i redacció digital i xarxes socials) (taula 2). Finalment, sobre aquest grup de professionals i les emissions recollides en la taula anterior es van aplicar les proves de la taula 3. Convé destacar que per a l’àrea de xarxes socials es van aplicar criteris de repre sentativitat estadística quant al volum de comentaris analitzats. D’aquesta forma, s’ha pogut valorar la relació de cost temporal per anàlisi i modificar els processos necessaris per definir la proposta final. Per finalitzar aquesta prova pilot, es va elaborar un dossier de diagnòstic i de recomanacions dirigit al Sense ficció. Aquesta fase és imprescindible per facilitar una transferència del coneixement correcta i afavorir l’aplicació dels suggeriments per part dels professionals del programa. El dossier conté una avaluació per àrees

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 79

22/5/18 11:45

Pablo Gómez-Domínguez Data

Títol

Producció

19/04/2016

Pastilla busca malaltia

Pròpia

10/05/2016

Joan Biarnés. Una entre tots

Coproducció

10/05/2016

El bon fill

Aliena

17/05/2016

Xirinacs. A contracorrent

Coproducció

17/05/2016

Papers de Panamà

Aliena

24/05/2016

Com canviar el món

Aliena

31/05/2016

Xiquets de Hangzhou

Aliena

07/06/2016

On acaben els camins

Coproducció

07/06/2016

Niça

Aliena

21/06/2016

English academy

Coproducció

21/06/2016

Cinc dies per ballar

Aliena

Taula 2. Composició de la mostra de programes del Sense ficció en funció de la data d’emissió original, el títol i el tipus de producció Font: Elaboració pròpia a partir d’Infosys.

Anàlisi / Tècnica aplicada

Eines

Entrevista en profunditat

Atlas.Ti

Consum lineal quantitatiu i perfils demogràfics

Kantar-Infosys

Consum lineal qualitatiu

GfK - Jurat d’espectadors

Consum digital

Adobe Analytics / ComScore

Consum social i perfils demogràfics

InstarSocial / DKS / Facebook Insights / Twitter Analytics

Conversa social (volum i discurs)

DKS / Matrius pròpies programa i usuari

Perfil demogràfic lineal i social

EGM-Galileo

Proposta de participació

Matriu pròpia (adaptació de Bergillós, 2015)

Taula 3. Àrees d’anàlisi general de la prova pilot en funció de les eines associades Font: Elaboració pròpia a partir d’Infosys.

amb un diagnòstic detallat per emissions i una secció d’eines adreçada al gestor digital i social del programa per optimitzar procediments específics. També es faci lita als departaments vinculats a la recerca un informe que inclou dades processa des i en brut, així com el procés detallat de reformulació de la proposta metodolò gica en funció del pilot (tot respectant els aspectes ètics vinculats a les entrevistes). A l’últim, es proporciona als departaments una relació de suggeriments sobre l’apro fitament de les eines d’anàlisi i els processos de comunicació interna.

C 80

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 80

22/5/18 11:45

UNA APROXIMACIÓ METODOLÒGICA ALS REPTES DE LA CCMA

4. Eines i indicadors En cada subapartat s’exposarà la utilitat del conjunt d’indicadors i es destacaran els més rellevants per a la proposta metodològica.

4.1. Anàlisi del consum lineal El Departament d’Anàlisi i Explotació d’Audiències de la CCMA genera diàriament múltiples informes pel que fa a canals, programes i emissions concretes (mitjançant Infosys). Aquests documents ja són una anàlisi exhaustiva de les dades disponibles i, per tant, la nostra proposta només inclou els indicadors imprescindibles per tenir una visió global de la situació del programa. En aquesta línia, els indicadors que han estat seleccionats tenen una funció complementària amb les anàlisis d’audièn cia digital (nivell de consum) i social (conversa i perfil demogràfic). Un dels indicadors seleccionats és l’audiència acumulada (AA), que no acostu ma a ser entre els indicadors amb valor estratègic per determinar l’èxit d’un pro grama televisiu, com l’audiència mitjana (AM) o la quota (Corbella-Cordomí, 2017). Hem considerat que la incorporació de l’AA era imprescindible per a les compara tives que es presenten en aquest apartat, tot i que som conscients de la importàn cia de l’AM i la quota per expressar i interpretar el consum televisiu; per tant, no els descartem de la proposta d’indicadors de consum lineal. No obstant això, les mesures que es fan servir tant en l’àmbit radiofònic com en el digital i en el social (usuaris únics, UU) són més equivalents a la xifra que expres sa l’AA que no pas l’AM. Principalment perquè de les audiències digitals i socials (amb excepció de les dades recollides per ComScore) no disposem de xifres per calcular correctament la quota. En conseqüència, per tal d’oferir les dades que puguin ser més ben comparades entre si, pel tipus de mesura que recullen, hem optat per seleccionar l’AA en les diverses anàlisis de tipus transmèdia. La situació per als programes de ràdio és diferent, per la freqüència en què ar riben les dades (en forma d’onades de l’Estudi General de Mitjans, EGM) i per l’instrument que s’empra per analitzar-les (el programa Galileo). El tipus d’estudi, que també difereix del de Kantar Media en el mecanisme de captura de la informa ció, inclou més variables relatives als hàbits de consum dels enquestats. Aquestes característiques ens donen l’oportunitat de fer una explotació intensiva de la fre qüència d’ús i de les accions específiques en diferents dispositius (com ara el mòbil i l’ordinador), entorns (per exemple, Internet) i plataformes (com ara el web i les xarxes socials) en funció dels espectadors d’un programa concret. La dimensió qualitativa l’aporta l’eina GfK - Jurat d’espectadors. Com hem ex posat en l’apartat anterior, es tracta d’una enquesta electrònica que s’envia a un grup de panelistes perquè valorin diferents aspectes dels programes de televisió que han vist aquell dia. En la taula 4 podeu comprovar que entre els indicadors que fem servir d’aquesta eina es troben fonamentalment aquells relacionats amb el mo tiu del consum i l’aportació del programa a l’espectador en forma d’aprenentatge,

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 81

22/5/18 11:45

Pablo Gómez-Domínguez Eina

Anàlisi

Indicadors principals

Mitjana diària, setmanal, mensual i per temporada / Anàlisi de capítols Infosys

EGM-Galileo (encreuament per programa)

GfK - Jurat d’espectadors

Consum lineal (tots els sistemes de distribució per individus de quatre anys i més i fragmentat per sistemes)

AA(000)/%, AM(000)/%, quota, etc.

Perfil demogràfic

Sexe, edat, índex econòmic, etc.

Perfil demogràfic

Sexe, edat, classe social, població, etc.

Usos d’Internet i dels dispositius mòbils

Visionament de sèries i programes en línia, missatgeria instantània, descàrrega d’aplicacions, etc.

Usos de les xarxes socials

Presència, freqüència d’ús, activitats de segona pantalla (comentaris de programes), etc.

Valoracions quantitatives

Índex de qualitat, probabilitat de retorn, probabilitat de recomanació, aprenentatge, grau d’interès, etc.

Valoracions qualitatives - textuals

Aspectes valorats segons matriu pròpia (aspectes tècnics, de contingut, de servei públic, etc.).

Taula 4. Eines d’anàlisi, elements examinats i indicadors principals per al consum lineal Font: Elaboració pròpia a partir de les dades disponibles de cada eina.

informació o nivell d’interès. També hem aprofitat les valoracions obertes dels usu aris (verbatims, en la nomenclatura GfK) per classificar els comentaris en quatre categories (valoracions de contingut, d’aspectes tècnics, de servei públic i d’aspec tes formals/cadena). Així sistematitzem les dades textuals i podem fer-ne una ex plotació de caràcter més quantitatiu que serveixi de base per a l’encreuament, per exemple, amb els comentaris de les xarxes socials.

4.2. Anàlisi del consum digital El Departament d’Innovació i Digital Analytics de la CCMA realitza anàlisis exhaus tives i periòdiques de les dades de consum digital, fonamentalment amb les eines Adobe Analytics i ComScore. Per tant, el valor que nosaltres podem aportar en aquesta àrea radica més en l’exploració de nous índexs i en l’encreuament i com paració de les dades que en les mètriques clàssiques del consum digital. Per a aquesta finalitat l’eina que fem servir és Adobe Analytics, per la seva potència i versatilitat, ja que ha estat adaptada a les necessitats de mesura dels mitjans de la Corporació. Gràcies a aquesta eina podem extreure el perfil del consumidor digital dels programes de la mostra i, en un sentit més global, per a l’oferta de televisió i ràdio

C 82

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 82

22/5/18 11:45

UNA APROXIMACIÓ METODOLÒGICA ALS REPTES DE LA CCMA Traç de redirecció llarg

TV3/Catalunya Ràdio a la carta

Facebook/Twitter

Traç de redirecció curt

Figura 3. Recorreguts de l’usuari cap al visionament del documental. Traç llarg: xarxes socials + web + visionament / Traç curt: web + visionament Font: Elaboració pròpia.

de la Corporació. Com es va contrastar en la prova pilot, el coneixement sobre aquest perfil d’usuari és de molta utilitat per als equips dels programes a l’hora de generar estratègies específiques. El tipus de referent és un bon exemple d’indica dor pràctic per a aquesta finalitat. Un cop el programa seleccionat és conscient que la majoria dels usuaris que hi accedeixen a través de les xarxes socials ho fan, per exemple, des de Facebook, pot decidir invertir més recursos en aquesta xarxa. Un índex especialment interessant que volem destacar de l’anàlisi digital és el «traç de redirecció», desenvolupat en el marc del nostre projecte. La qüestió que resol aquest índex és el paper que desenvolupa la plataforma web dels programes per als usuaris de xarxes socials en el seu recorregut fins al consum d’un capítol, en directe o a la carta. Concretament examina fins a quin punt el programa és capaç d’atreure usuaris cap al visionament, passant pel seu web des de les xarxes socials (traç llarg) o directament des del web cap al visionament (traç curt). En conseqüèn cia, avalua la rendibilitat de dues activitats que ocupen gran part de la gestió digital i social dels programes: la redacció web i la comunicació a les xarxes socials (figura 3). Finalment, en la taula 5 hi ha la relació de les àrees d’anàlisi i els indicadors més destacats en cada cas.

4.3. Anàlisi de les rutines professionals El cost de temps associat a la planificació, la realització i el tractament d’aquestes entrevistes sobre la mostra final, tenint en compte la selecció d’un nombre repre sentatiu de professionals per programa, no resultava eficient en relació amb els objectius globals del projecte, tal com vam comprovar en la prova pilot. L’èmfasi a agrupar les dades obtingudes de les anàlisis de consum amb les de rutines profes

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 83

22/5/18 11:45

Pablo Gómez-Domínguez Eina Adobe Analytics (Mitjana diària, setmanal, mensual i per temporada / Anàlisi de capítols)

Anàlisi

Indicadors principals

Consum

UU, reproduccions, pàgines vistes, durada de la visita, etc.

Perfil d’usos

Canal d’accés, tipus de dispositiu, domini de referència, sistema operatiu, etc.

Captació d’usuaris

UU que consulten el web del programa abans del visionament, UU que visiten les xarxes socials abans del visionament, UU que visiten el web i les xarxes abans del visionament, etc.

Taula 5. Eina d’anàlisi, elements examinats i indicadors principals per al consum digital Font: Elaboració pròpia a partir de les dades disponibles en l’eina.

sionals per obtenir un diagnòstic clar de la gestió digital i els seus efectes sobre aquests paràmetres ens va fer limitar les entrevistes a un sol professional per pro grama. Com a conseqüència d’això, l’aplicació es basa exclusivament en entrevistes individuals amb el membre de l’equip que s’encarrega de la gestió de les àrees di gitals i socials. Seguim, per tant, el mateix plantejament que en el cas del Sense ficció, però modifiquem aspectes concrets del guió per adaptar-lo al perfil de ges tor digital dels programes. Les entrevistes es realitzen a partir d’un guió semiestructurat de dinou pregun tes i una duració que pot variar entre quaranta minuts i una hora. El guió està divi dit en tres grans blocs: experiència i rutina laboral, gestió i estratègies digitals i so cials i, finalment, recepció i processament de les dades d’audiència disponibles. Un cop realitzades i transcrites, se sotmeten a un procés d’anàlisi inductiva del discurs destinat a detectar els factors que intervenen tant en la percepció com en les ruti nes professionals dels treballadors quant als entorns digitals, les oportunitats i ame naces d’aquests espais per al programa, i l’efecte de les dades d’audiència sobre aquest procés (taula 6). Al mateix temps, dins d’aquesta fase s’inclouen entrevistes de «situació» o con textuals amb els responsables de l’estratègia digital i social dels mitjans que consti tueixen la Corporació. Això vol dir el Departament de Mitjans Digitals, la redacció de ràdio i de televisió, a més a més dels directors de les subemissores de ràdio i dels canals secundaris de televisió.

4.4. Anàlisi del consum social L’anàlisi del consum social és el que té més eines associades dins el desplegament metodològic del projecte. Així doncs, els indicadors d’aquesta àrea s’engloben en tres grans blocs: l’ús i el rendiment de les xarxes socials del programa, la conversa social sobre les emissions i el perfil demogràfic (més les afinitats) (taula 7).

C 84

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 84

22/5/18 11:45

UNA APROXIMACIÓ METODOLÒGICA ALS REPTES DE LA CCMA Eina Entrevista en profunditat

Anàlisi

Indicadors principals

Rutines professionals

Formació, experiència prèvia, recursos disponibles, lloc de treball, rutina setmanal, etc.

Estratègia digital i social

Ampliació de la presència a les xarxes socials, criteris de publicació i moderació de comentaris, processos per a la captació d’usuaris, formació interna, etc.

Recepció i processament de les dades d’audiència

Dades disponibles, accés, valoració de l’èxit del programa, dificultats d’interpretació, consulta autònoma, etc.

Comunicació interna

Informació d’incidències, processament de sol·licituds, organització de les tasques digitals i socials dins l’equip, etc.

Taula 6. Eina d’anàlisi, elements examinats i indicadors principals per a les entrevistes als professionals Font: Elaboració pròpia a partir de les dades disponibles en l’eina.

En primer lloc, els indicadors de rendiment se centren en la relació entre la pre sència i l’ús a les xarxes socials dels programes i la resposta del públic; per tant, valoren l’efectivitat dels perfils. Per a aquest diagnòstic són especialment rellevants les mètriques i els índexs de desenvolupament (com ara la mitjana diària de publi cacions del programa en funció de la xarxa), de conducta (per exemple, el nombre de reaccions i/o comparticions en funció de la xarxa), temporals (com ara el mo ment de la publicació), de reputació (per exemple, el contingut més difós en funció del sentiment o l’aspecte valorat), de col·laboració (per exemple, el nombre de publicacions realitzades per altres comptes de la Corporació) i d’influència (com ara els comentaris més influents en funció de la difusió obtinguda). En segon lloc, la conversa al voltant del programa ens dona l’oportunitat d’apli car una anàlisi complementària de tipus qualitatiu. Aquesta anàlisi és també un recurs útil a l’hora de comparar les dades obtingudes a partir de les valoracions qualitatives de l’eina GfK - Jurat d’espectadors. Hi apliquem el mateix sistema de classificació de comentaris que amb l’eina lineal i augmentem així les garanties de comparabilitat entre totes dues fonts de dades. Els resultats obtinguts en aquest apartat faciliten l’elaboració d’índexs emmarcats dins dels indicadors de rendi ment. En tercer lloc, la construcció de perfils demogràfics de consum i la detecció d’afinitats és possible mitjançant la combinació d’eines pròpies amb les eines que ofereixen les xarxes socials. Alguns aspectes rellevants a tenir en compte són les compatibilitats entre els sistemes de mesura de les eines lineals i socials a l’hora de

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 85

22/5/18 11:45

Pablo Gómez-Domínguez Eina

Anàlisi

Indicadors principals

Mitjana diària, setmanal, mensual i per temporada / Anàlisi de capítols DKS

InstarSocial

Presència i ús

Perfils oficials, ús mitjà diari, moments de publicació, tipologia de publicació, funció comunicativa, etc.

Consum

UU, comentaris originals, evolució durant l’emissió, mencions pròpies, nombre d’impressions, quota social de l’emissió

Perfil d’usos

Nombre de comparticions, tipus de reaccions, tipologia de comentaris segons la difusió, etc.

Valoracions

Aspectes valorats i sentiment associat a la publicació

Perfil demogràfic (perfil orgànic i interacció)

Sexe, edat, ubicació, llengua del perfil, afinitats amb altres programes, etc.

Facebook Insights Twitter Analytics Proposta de participació Bergillós (2015)

Discurs del presentador, sobreimpressió d’etiquetes (#), bàners informatius, etc. Canal de continguts (feed ) amb els últims comentaris, icones de xarxes socials, secció de comunicació entre usuaris, etc.

Taula 7. Eines d’anàlisi, elements examinats i indicadors principals del consum social Font: Elaboració pròpia a partir de les dades disponibles en les eines.

seleccionar les variables demogràfiques adequades. En aquest cas, fem servir prin cipalment les de sexe, edat, llengua del perfil i ubicació del perfil. Tot això té, a més a més, dues dimensions: el perfil seguidor de la pàgina i el perfil que interacciona amb les publicacions de la pàgina. Normalment no hi ha diferències significatives entre ambdós col·lectius, però s’ha de tenir en compte la diferenciació durant l’anàlisi per no arribar a conclusions errònies. En quart lloc, cal destacar l’anàlisi d’afinitats destinada a la formulació d’estra tègies de promoció i col·laboració entre comptes. Es fa una anàlisi genèrica que ens informa del nombre d’usuaris que comenten el programa seleccionat i d’altres, propis o de la competència. De la mateixa forma, es realitza una anàlisi específica o de seguiment que aprofita les bases de dades en brut per analitzar quin tipus de comentari publica el mateix usuari en un període de temps acotat en un programa seleccionat i en d’altres. Les dades resultants serveixen per elaborar estratègies de

C 86

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 86

22/5/18 11:45

UNA APROXIMACIÓ METODOLÒGICA ALS REPTES DE LA CCMA

col·laboració, en funció del tipus d’usuari potencial, i generar sinergies més efici ents entre els perfils propis de la CCMA. En darrer terme, com a part de l’anàlisi social avaluem la proposta de participació lineal i digital del programa. Entenem per proposta de participació tots els elements que conviden l’espectador o l’usuari a interaccionar amb el programa i/o amb el seu contingut (Bergillós, 2015). Aquests elements poden ser crítics a l’hora de complir objectius d’increment de les comunitats, de captar usuaris cap a les plataformes pròpies o d’augmentar la comunicació pública sobre aspectes com la disponibilitat del programa en les plataformes a la carta.

4.5. Anàlisi transmèdia La disponibilitat d’eines per a tots els espais o àmbits analitzats, així com els resul tats obtinguts en cada aplicació, facilita la realització d’una anàlisi transmèdia. En tot cas, som conscients dels riscos que comporta aquest tipus d’anàlisi, per qües tions de compatibilitat de les dades, a l’hora d’arribar a certes inferències mitjan çant els resultats obtinguts. Per aquest motiu, la finalitat de les anàlisis que s’apliquen en aquesta fase radi ca a observar l’evolució de les dades per detectar tendències i relacions sostingudes en el temps. En aquest sentit, hem considerat l’aplicació de les proves següents: — Agregar dades, per temporades, per observar com evolucionen les corbes de consum segons els gèneres i els formats. — Mesurar la velocitat d’increment en el consum digital i social segons la base de consum lineal. — Explorar la relació entre les mètriques de consum en directe i en diferit / a la carta per detectar o descartar sinergies. — Estudiar noves mètriques a partir dels resultats obtinguts en les anàlisis indi viduals per ampliar la base de les comparatives. — Desenvolupar i aplicar models estadístics (regressions) de previsió del con sum. Una part d’aquestes proves ha estat aplicada sobre la mostra d’emissions de la prova pilot del Sense ficció. El problema principal és el volum de dades necessàries per a l’aplicació d’una macroanàlisi transmèdia, tot i que aquí apostem per la com binació amb una microanàlisi. Això vol dir un encreuament de petites proporcions de les dades extretes en cada àrea i un encreuament més ampli dels resultats glo bals, que s’agruparan per mitjà, per cadena d’emissió, per gènere, etc.

4.6. Anàlisi prospectiva L’anàlisi prospectiva es porta a terme per mitjà d’una enquesta de tipus Delphi, que té trenta qüestions i una durada aproximada de divuit minuts (d’acord amb una aplicació pilot). Concretament, l’enquesta explora la situació actual i les prioritats de les radiotelevisions públiques envers el procés d’adaptació digital i social, les estratègies d’inversió i planificació a mitjà i llarg termini, i el compliment d’hipòtesis

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 87

22/5/18 11:45

Pablo Gómez-Domínguez Delphi

Indicadors

Descriptius professionals

Formació, experiència prèvia, telèfons a càrrec, etc.

Descriptius acadèmics

Formació, àrees d’estudi, experiència professional, etc.

Situació actual i prioritats

Disseny de pàgines web per als mitjans, canals i programes de la Corporació Desenvolupament d’aplicacions de segona pantalla Estratègies de xarxes socials a mitjà/llarg termini Externalització de la producció interactiva, etc.

Mitjà i llarg termini

Distribució en línia de continguts: millora de la qualitat tècnica Implementació de programes de capacitació en xarxes socials / eines digitals per als equips Desenvolupament d’aplicacions de televisió connectada, etc.

Prospectiva (curt, mitjà i llarg termini)

Distribució de contingut propi a les xarxes socials Increment de la personalització de les pàgines web en funció de l’usuari Augment de l’oferta només en línia, etc.

Taula 8. Seccions de l’enquesta Delphi i indicadors relacionats amb les qüestions Font: Elaboració pròpia.

de futur sobre diferents aspectes de la convergència digital i social a curt, mitjà i llarg termini. L’enquesta es fa a dos col·lectius d’interès: professionals d’innovació de les ra diotelevisions públiques europees i acadèmics experts en àrees de comunicació, publicitat i relacions públiques, audiència, etc. El Delphi es distribueix electrònica ment per garantir-ne la màxima difusió entre els professionals i acadèmics interna cionals. L’enquesta es divideix en quatre blocs, que examinen, entre d’altres, els indicadors presents en la taula 8. Les dades resultants de l’enquesta en els col·lectius esmentats tindran un trac tament estadístic destinat a la creació de diversos «índexs de previsió». Aquests índexs serveixen per generar escenaris possibles de futur a partir de les respostes dels enquestats i aporten la informació necessària per elaborar les recomanacions a llarg termini (OPTI, 2008).

5. Conclusions La proposta metodològica que presentem en aquest article és una aportació a l’anàlisi de la integració de les radiotelevisions públiques en els entorns digitals i

C 88

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 88

22/5/18 11:45

UNA APROXIMACIÓ METODOLÒGICA ALS REPTES DE LA CCMA

socials, en l’MRTS, a través de l’estudi de cas de la CCMA. A més a més, aquest article posa de manifest que la col·laboració entre la universitat i les corporacions públiques pot ser mútuament beneficiosa, en tant que per als investigadors en comunicació social obre la porta a tot un seguit de recursos (fonamentalment, dades i contacte directe amb els professionals) que, d’una altra manera, no obtin drien amb aquest nivell; i atès que les corporacions n’obtenen una anàlisi exhaus tiva, global i específica, que pot revertir en importants avantatges productius i or ganitzatius. Al mateix temps, som conscients de la dificultat per aconseguir un accés com plet a les dades i els professionals necessaris per dissenyar una proposta global. Tot i que hem volgut destacar la complementarietat entre les dades d’audiència dels tres àmbits examinats (lineal, digital i social), també volem remarcar el valor de les anàlisis específiques dins de cadascun dels àmbits tractats i d’altres com el contin gut o la programació. Així ho han demostrat les investigacions sobre mitjans de servei públic i recepció (Besalú Casademont, 2015), rutines professionals (Lund Konow, 2012), audiència social i noves plataformes (García Torre, 2015), i contin gut i programació (Gómez-Puertas, 2010). Paral·lelament, és necessari esmentar les limitacions de la proposta, com ara el seu caràcter de provisionalitat fins que el projecte finalitzi, tot i l’aplicació d’una prova pilot per redefinir i garantir la fiabilitat i la utilitat dels indicadors que presen tem en aquest article. Convé destacar-ne altres limitacions, com ara la reducció del nombre de professionals entrevistats per programa i la impossibilitat d’analitzar qualitativament un nombre elevat d’emissions, pel cost de temps associat al visio nament. En el mateix sentit, el tractament de resultats qualitatius relacionats amb els indicadors d’eines com GfK - Jurat d’espectadors o InstarSocial, a més a més del discurs dels professionals, pot comportar crítiques sobre la garantia d’objectivitat, i es treballa per assegurar-la mitjançant un mètode de doble anàlisi inductiva que augmenti la fiabilitat interna. Per concloure, cal dir que la CCMA no és un cas aïllat i que altres corporacions, com ara la BBC, han vist en les universitats l’oportunitat d’innovar tot contribuint a la recerca. El denominat Science Research Partnership8 suma vuit universitats angle ses en un projecte de cinc anys (2017-2022) amb objectius similars als que plan tegem en aquest article, amb l’afegit d’una secció dedicada exclusivament a la creació d’algoritmes i a l’aprenentatge automàtic (machine learning). Una altra iniciativa que ha sorgit des de l’acadèmia és la xarxa RIPE (Re-Visionary Interpretations of the Public Enterprise). L’objectiu principal d’aquesta xarxa és «to strength ening collaboration between media researchers and (mainly) strategic managers (i. e. university-industry collaboration)».9 Aquesta col·laboració es fonamenta en diferents projectes i conferències; els darrers setze anys s’han organitzat vuit con gressos en què han participat, com a sòcies, les corporacions públiques Yle (Finlàn dia), DR (Dinamarca), OMROEP (Països Baixos), ZDF (Alemanya), BBC (Regne Unit), ABC (Austràlia), NHK (Japó) i VRT (Bèlgica).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 89

22/5/18 11:45

Pablo Gómez-Domínguez

Per acabar reflexionant sobre aquesta relació entre acadèmia i mitjans públics, volem introduir una qüestió que va plantejar Steemers (2003: 134). Les aportacions des de l’acadèmia cap als mitjans de comunicació públics han tingut generalment un to crític i normatiu. La desconnexió de les dues institucions i un contacte mínim són possibles factors que expliquen aquestes posicions, a banda dels corrents teò rics. Davant aquesta relació distant, l’autora afirma que «It is of course much easier to criticise public service broadcasters than to offer workable solutions [tenint en compte que] public broadcasters must manage a difficult balance between redefi ning their remit in a rapidly changing communications environment and, at the same time, securing sufficient funding sources that do not compromise that re mit». Actualment, quinze anys després de la publicació d’aquest article, sembla clar que la situació per a les corporacions públiques continua essent complexa i de difí cil pronòstic. Per aquest motiu, és essencial que augmentin les propostes d’una col·laboració més estreta entre universitat i mitjans, perquè es produeixi una trans ferència de coneixement mutu i de proximitat, i que, en conjunt, l’acadèmia pugui participar activament del procés d’innovació i millora d’aquests SPR.

C 90

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 90

22/5/18 11:45

UNA APROXIMACIÓ METODOLÒGICA ALS REPTES DE LA CCMA

Notes [1 Adreça de correspondència: Pablo Gómez-Domínguez. Carrer de Roc Boronat, 138. E-08018 Barcelona, UE. [2 Vegeu http://www.cambierai.gov.it/ [3 Vegeu http://www.bbc.co.uk/taster/ [4 Vegeu http://www.rtve.es/lab/ [5 Vegeu http://www.abc.net.au/news/abcnews-on-messenger/ [6 Vegeu http://www.bbc.co.uk/taster/projects/bbc-newschatta [7 Vegeu http://www.dogtrack.es/dogtrack-detras-del-exito-en-redes-de-objetivoeurovision-de-rtve/ [8 Vegeu http://www.bbc.co.uk/rd/projects/data-science-research-partnership [9 Vegeu http://ripeat.org/about

Bibliografia Anderson, P.; Egglestone, P. (2012). «The development of effective quality measures relevant to the future practice of BBC news journalism online». Journalism, vol. 13, núm. 7, p. 923-941. Bardoel, J.; Ferrell Lowe, G. (ed.) (2007). From public service broadcasting to public service media : The core challenge. Suècia: Nordicom. BBC (2004). Building public value : Renewing the BBC for a digital world [en línia]. Londres: BBC. <https://downloads. bbc.co.uk/aboutthebbc/policies/pdf/bpv.pdf> [Consulta: 10 juny 2017]. — (2016). A distinctive BBC [en línia]. London: BBC. <http://downloads.bbc.co.uk/aboutthebbc/insidethebbc/ reports/pdf/bbc_distinctiveness_april2016.pdf> [Consulta: 10 juny 2017]. Bergillós, I. (2015). Participación de la audiencia y televisión en la era digital : Propuesta de análisis y evolución de las invitaciones a la participación en la TDT y otras plataformas. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Besalú Casademont, R. (2015). TV3, «la nostra» pels castellanoparlants? : Anàlisi de la proposta enunciativa de la cadena i dels discursos dels receptors. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Bonet, M.; Fernández Quijada, D.; Suárez Candel, R.; Arboledas Márquez, L. (2013). «Innovació tecnològica i servei públic audiovisual: estudi de cas de la CCMA». Quaderns del CAC, núm. 39, p. 5-14. Bonini, T.; Sellas, T. (2014). «Twitter as a public service medium? A content analysis of the Twitter use made by Radio RAI and RNE». Communication & Society, vol. 27, núm. 2, p. 125-146. Campos-Freire, F. (2015). «Adaptación de los medios tradicionales a la innovación de los metamedios». El Profesional de la Información, vol. 24, núm. 4, p. 441-450. — (2016). Situación y tendencias de la radiotelevisión pública en Europa. Santiago de Compostel·la: Universidad de Santiago de Compostela. Cesar, P.; Geerts, D. (2011). «Understanding social TV: a survey». Proceedings of the Networked and Electronic Media Summit, p. 94-99. Corbella-Cordomí, J. (2017). L’audiència de TV3 està en mínims històrics, però la competència no està molt millor [en línia]. Barcelona: Observatori de la Producció Audiovisual (OPA). <http://opa.upf.edu/blog/laudiencia-de-tv3 esta-en-minims-historics-pero-la-competencia-no-esta-molt-millor> [Consulta: 15 maig 2017]. Deltell Escolar, L. (2014). «Audiencia social versus audiencia creativa: caso de estudio Twitter». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, vol. 20, núm. 1, p. 33-47. Dijck, J. van; Poell, T. (2015). «Making public television social? Public service broadcasting and the challenges of social media». Television & New Media, núm. 2, vol. 16, p. 148-164. Enli, G. S. (2008). «Redefining public service broadcasting: multi-platform participation». Convergence, vol. 14, núm. 1, p. 105-120.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 91

22/5/18 11:45

Pablo Gómez-Domínguez Fernández-Manzano, E.-P.; Neira, E.; Clares-Gavilán, J. (2016). «Data management in the audiovisual industry: Netflix as a case study». El Profesional de la Información, vol. 25, núm. 4, p. 568-576. García Torre, M. (2015). Utilización de los recursos interactivos de las tres televisiones autonómicas históricas : Televisión de Galicia, Telebista y Televisió de Catalunya. Santiago de Compostel·la: Universidad de Santiago de Compostela. Gómez-Domínguez, P. (2016a). «Era digital y televisión autonómica. Un estudio comparativo de las plataformas web, aplicaciones móviles y redes sociales de TV3 y BBC One». Communication and Society, vol. 29, núm. 4, p. 85-106. — (2016b). «La televisió social a Catalunya. Barcelona: Observatori de la Producció Audiovisual (OPA)» [en línia]. Bar celona: Observatori de la Producció Audiovisual (OPA). <http://opa.upf.edu/dossiers/17/la-televisio-socialcatalunya> [Consulta: 10 juny 2017]. Gómez-Domínguez, P.; Besalú Casademont, R. (2016). «Televisió mòbil i social a Catalunya. L’audiència i la interacció en les aplicacions mòbils i els perfils de xarxes socials corporatius de les televisions catalanes». Quaderns del CAC, vol. 19, núm. 42, p. 41-52. Gómez-Puertas, L. (2010). La proposta discursiva del serial català sobre temes d’interès social. Estudi de cas: El cor de la ciutat (Televisió de Catalunya, 2000-2009). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Hutchinson, J. (2015). «Public service media and social TV: bridging or expanding gaps in participation?». Media International Australia, vol. 154, núm. 1, p. 89-100. Jakubowicz, K. (2008). «Participation and partnership: a copernican revolution to re-engineer public service media for the 21st century». Congress RIPE, p. 1-28. Larrondo, A.; Domingo, D.; Erdal, I. J.; Masip, P.; Bulck, H. van den (2016). «Opportunities and limitations of newsroom convergence: a comparative study on European public service broadcasting organisations». Journalism Studies, núm. 17 (3), p. 277-300. Lund Konow, M. (2012). «More news for less. How the professional values of 24/7 journalism reshaped Norway’s TV2 newsroom». Journalism Practice, vol. 6, núm. 2, p. 201-216. Medina Laverón, M.; Ojer Goñi, T. (2011). «La transformación de las televisiones públicas en servicios digitales en la BBC y RTVE». Comunicar, vol. 18, núm. 36, p. 87-94. Ministerio dello Sviluppo Economico (2016). CambieRai : Consultazione sul servizio pubblico radiofonico, televisivo e multimediale [en línia]. Roma: Ministerio dello Sviluppo Economico. <http://www.cambierai.gov.it> [Consulta: 12 juny 2017]. Nissen, S. C. (2006). Public service media in the information society. Estrasburg: Consell d’Europa. Observatorio de Prospectiva Tecnológica e Industrial (OPTI) (2008). Estudio de prospectiva sobre el hogar digital. Madrid: Fundación OPTI. Pérez-Seijo, S.; Campos-Freire, F. (2017). «Las técnicas inmersivas en las televisiones públicas europeas: primeras aplicaciones y evolución práctica». A: Herreros, J.; Mateos, C. (ed.). Del verbo al bit. La Laguna: Universidad de la Laguna, p. 1011-1036. Pittman, M.; Tefertiller, A. C. (2015). «With or without you: connected viewing and co-viewing Twitter activity for traditional appointment and asynchronous broadcast television models». First Monday, vol. 20, núm. 7, p. 1-25. Prado, E.; Fernández, D. (2006). «The role of public service broadcasters in the era of convergence: a case study of Televisió de Catalunya». Communications and Strategies, núm. 62, p. 49-69. Ribes, X.; Monclús, B.; Gutiérrez, M. (2015). «Del oyente al radio prosumer: gestión de la participación de la audiencia en la radio del siglo xxi». Trípodos, núm. 36, p. 55-74. Salaverría, R. (2015). «Los labs como fórmula de innovación en los medios». El Profesional de la Información, vol. 24, núm. 4, p. 397-404. Salaverría, R.; García Avilés, J.; Masip, M. P. (2010). «Concepto de convergencia periodística». A: López-García, X.; PereiraFariña, X. (ed.). Convergencia digital : Reconfiguración de los medios de comunicación en España. Santiago de Compostel·la: Universidad de Santiago de Compostela, p. 41-63. Steemers, J. (1999). «Between culture and commerce: the problem of redefining public service broadcasting for the digital age». Convergence, vol. 5, núm. 3, p. 44-66. — (2003). «Public service broadcasting is not yet dead: survival strategies in the 21st century». Nordicom, p. 123-136.

C 92

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 92

22/5/18 11:45

UNA APROXIMACIÓ METODOLÒGICA ALS REPTES DE LA CCMA Suárez Candel, R. (2012). «Adapting public service to the multiplatform scenario: challenges, opportunities and risks». Working Papers of the Hans Bredow Institute, núm. 25. Tambini, D. (2015). «Public service media. Five theses on public media and digitization: from a 56-country study». International Journal of Communication, vol. 9, núm. 25, p. 1400-1424. Tunstall, J. (2010). «The BBC and UK public service broadcasting». A: Iosifidis, P. (ed.). Reinventing public service communication : European broadcasters and beyond. Londres: Palgrave Macmillan, p. 145-157.

Finançament Aquest article s’ha elaborat en el marc del projecte de doctorat industrial (2015DI034) «Modalitats i tendències de consum dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Noves tendències i audiències», finan çat per la CCMA i l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) de la Generalitat de Catalunya.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 93

22/5/18 11:45

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 94

22/5/18 11:45

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 35 (1) (maig 2018), p. 95-113 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.168 Data recepció: 31/08/17 Data acceptació: 17/10/17

Confianza en noticias y fragmentación de mercado: el caso español Confiança en notícies i fragmentació de mercat: el cas espanyol Trust in news and market fragmentation: the Spanish case

Alfonso Vara-Miguel1 Professor i investigador del Departament d’Empresa Informativa de la Universitat de Navarra, Pamplona. avara@unav.es

C 95

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 95

22/5/18 11:45

Alfonso Vara-Miguel

Confianza en noticias y fragmentación de mercado: el caso español Confiança en notícies i fragmentació de mercat: el cas espanyol Trust in news and market fragmentation: the Spanish case RESUMEN: Internet ha propiciado el nacimiento de nuevos canales de información alternativos a los tradicionales soportes, que han alterado los hábitos de consumo y han generado una oferta informativa sin precedentes. En este nuevo escenario, cabe preguntarse si la opinión pública ha cambiado la relación entre confianza y medios de comunicación. Basada en grupos de discusión y una encuesta a 2.104 españoles, esta investigación demuestra que existe una relación entre el grado de confianza percibido y las preferencias de consumo informativo. En concreto, aquellos que se informan por canales tradicionales muestran mayor confianza que los que lo hacen (sobre todo jóvenes) a través de canales alternativos como los medios sociales o los medios nativos digitales. Asimismo, este artículo expone que el valor percibido de las marcas periodísticas tradicionales respecto a los medios nativos digitales es modesto en términos de confianza, si bien se siguen prefiriendo para estar informados de asuntos complejos e importantes.

PALABRAS CLAVE: periodismo, confianza, marcas periodísticas tradicionales, medios nativos digitales, medios sociales, audiencias.

C Confiança en notícies i fragmentació de mercat: el cas espanyol Confianza en noticias y fragmentación de mercado: el caso español Trust in news and market fragmentation: the Spanish case RESUM: Internet ha propiciat el naixement de nous canals d’informació alternatius als suports tradicionals, que han alterat els hàbits de consum i han generat una oferta informativa sense precedents. En aquest nou escenari, cal preguntar-se si l’opinió pública ha canviat la relació entre confiança i mitjans de comunicació. Basada en grups de discussió i una enquesta a 2.104 espanyols, aquesta investigació demostra que hi ha una relació entre el grau de confiança percebut i les preferències de consum informatiu. En concret, aquells que s’informen per canals tradicionals mostren més confiança que els que ho fan (sobretot joves) a través de canals alternatius com els mitjans socials o els mitjans nadius digitals. D’altra banda, aquest article exposa que el valor percebut de les marques periodístiques tradicionals pel que fa als mitjans nadius digitals és modest en termes de confiança, tot i que se segueixen preferint per estar informats d’assumptes complexos i importants.

PARAULES CLAU: periodisme, confiança, marques periodístiques tradicionals, mitjans nadius digitals, mitjans socials, audiències.

C 96

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 96

22/5/18 11:45

CONFIANZA EN NOTICIAS Y FRAGMENTACIÓN DE MERCADO: EL CASO ESPAÑOL

Trust in news and market fragmentation: the Spanish case Confianza en noticias y fragmentación de mercado: el caso español Confiança en notícies i fragmentació de mercat: el cas espanyol ABSTRACT: The Internet has led to the emergence of new channels of information forming alternatives to traditional media brands, which have changed consumer habits and generated an unprecedented information supply. In this new scenario, some questions have arisen about the relationship between trust and the media. Based on focus groups and a survey of 2,104 people at Spain, this research shows there is a relationship between the degree of perceived trust and the preferences of information consumption. In particular, those who get information from traditional channels show greater trust than those who do through alternative channels such as social media or digital-native media (especially young people). This paper also concludes that the perceived value of traditional journalistic brands with respect to digital-native media is modest in terms of trust, although people still prefer the legacy media when informing themselves about complex and important issues.

KEYWORDS: journalism, trust, traditional media brands, digital-native media, social media, audience.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 97

22/5/18 11:45

Alfonso Vara-Miguel

1. Introducción Los medios de comunicación y el periodismo representan una función muy relevan te para conseguir una ciudadanía más informada, más comprometida en los asun tos públicos y, por ello, una democracia más saludable. Asimismo, se espera que los medios de información velen por el bien común y supervisen la actividad de los poderes políticos y económicos, denunciando los abusos y corruptelas que estos puedan cometer. El público espera y pone su confianza en que los medios desem peñen esta función de manera independiente, dejando a un lado sus legítimos posicionamientos políticos, y ofrezcan información objetiva, rigurosa, imparcial y equilibrada, con una clara línea que separe las noticias de la opinión del medio. Esto explica que la confianza en las noticias haya sido un área de investigación ampliamente desarrollada en las últimas décadas (Hovland, Weiss y Walter, 1951; Jörg, Kohring y Matthes, 2007; Meyer, 1988). El surgimiento de Internet y la popularización del consumo de noticias digitales entre la población han planteado serios interrogantes sobre si la opinión pública ha cambiado o no su grado de confianza en los medios periodísticos tradicionales. En un mercado de la información caracterizado por la creciente fragmentación de la oferta y de la demanda de noticias, el desplazamiento del consumo de información desde los soportes tradicionales hacia nuevos dispositivos digitales y el auge de los medios sociales como principal herramienta informativa utilizada por los más jóvenes (Newman, Levy y Nielsen, 2015) resulta pertinente preguntarse qué influencia pue den tener estas tendencias en la relación entre confianza y medios de comunicación.

2. Estudios previos La investigación sobre la confianza en los medios de comunicación ha generado una abundante producción científica que carece en buena medida de homogenei dad, tanto respecto al mismo concepto de confianza en los medios como a los elementos o dimensiones que la integran, sin duda motivados por la variedad de disciplinas y metodologías desde las que ha partido la investigación (Jörg, Kohring y Matthes, 2007; Kiousis, 2001). Mientras que los primeros estudios ponían el foco en la confianza depositada en el individuo o fuente que generaba el mensaje con un claro fin persuasivo (Berlo, Lemert y Mertz, 1969; Hovland, Weiss y Walter, 1951), en años sucesivos se amplió el enfoque a la credibilidad de los canales y medios a través de los cuales se difundía el mensaje (Gaziano et al., 1986; Johnson y Kaye, 1998; Westley y Severin, 1964). Dentro de este campo, la investigación ha demostrado que determinadas varia bles demográficas (sexo, edad y educación) influyen en la percepción que el pú blico tiene de la credibilidad de los medios (Abel y Wirth, 1977; Gunther, 1992;

C 98

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 98

22/5/18 11:45

CONFIANZA EN NOTICIAS Y FRAGMENTACIÓN DE MERCADO: EL CASO ESPAÑOL

Mulder, 1981; Westley y Severin, 1964). Asimismo, y más allá de estas variables demográficas, los estudios también han analizado la relación entre la confianza en medios y el uso o preferencia de medios. Antes de la aparición de Internet, varias investigaciones indicaban que la televisión era más creíble que los periódicos (Abel y Wirth, 1977; Gaziano et al., 1986). También abundan los estudios que concluyen que existe una modesta —pero suficiente— asociación entre la confianza en los medios y el uso de medios, de tal forma que aquellos que confían más en los me dios tenderían a consumir más información procedente de las organizaciones pe riodísticas tradicionales, mientras que los más escépticos o desconfiados prestarían más atención a otras fuentes alternativas de información, y ampliarían así su dieta informativa (Ardèvol-Abreu, Hooker y Gil de Zúñiga, 2017; Kiousis, 2001; Tsfati, 2010; Tsfati y Cappella, 2003, 2005). El desarrollo de Internet y la popularización del consumo de noticias a través de fuentes alternativas —especialmente entre los más jóvenes— plantean nuevos in terrogantes en la relación entre confianza en los medios y consumo de informa ción. La gente tiene ahora una oferta informativa sin precedentes y goza de una mayor exposición a fuentes de información. Esto da al ciudadano más posibilidades de elección, pero a la vez le genera mayor presión para diferenciar la información fiable de la falsa. Las personas pueden optar por acudir a las fuentes más confia bles, pero Internet también les facilita informarse a través de nuevos intermediarios que les agregan y seleccionan automáticamente los datos de una manera más rápida y sencilla (Bell, 2014). Algunos estudios recientes demuestran que aquellos que confían más en los medios periodísticos tradicionales utilizan más estos medios que los más escépti cos, cuya dieta informativa contiene más fuentes alternativas —blogs, medios so ciales— (Tsfati, 2010; Tsfati y Cappella, 2003, 2005). No obstante, la intensidad de la relación entre confianza y consumo de medios tradicionales, aunque es significa tiva, es más modesta de lo que a priori cabría esperar (Ardèvol-Abreu, Hooker y Gil de Zúñiga, 2017; Fletcher y Park, 2017; Tsfati y Cappella, 2005). Una explicación a esta modesta relación subyacería en las diferentes motivaciones que tiene el públi co para utilizar los medios (tener algo de lo que hablar con los demás, necesidad de entretenerse o necesidad de saber qué pasa). Dada esta variedad de motivacio nes, un individuo podría elegir informarse a través de un medio en el que no confía para conocer la posición de los medios tradicionales, para discutir con sus amigos o, sin más, para pasar el rato. La gratificación o valor obtenido sería superior al coste de la desconfianza percibida, lo que explicaría que se usen medios en los que no se confía (Ardèvol-Abreu y Gil de Zúñiga, 2016; Tsfati y Cappella, 2003, 2005). En este punto es importante traer a colación la ya característica única de las noti cias como bienes de experiencia. Dado que los lectores no conocen si un producto informativo va a satisfacer sus expectativas hasta que lo han comprado, el consumo se basa en la confianza previa del público hacia la marca periodística (Adams, 2006). La satisfacción de los lectores y la confianza determinarían conjuntamente su lealtad

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 99

22/5/18 11:45

Alfonso Vara-Miguel

a una marca (Horppu et al., 2008; Oyedeji, 2007). Dentro de esa abundante oferta informativa, las marcas periodísticas tradicionales gozan de una visibilidad inimagina ble hace décadas; sin embargo, los vínculos con sus lectores se han debilitado: el 65 % de los internautas afirman no tener un diario digital favorito (McDowell, 2011). Buena parte de las estrategias digitales de las marcas tradicionales ha consistido en trasladar la fortaleza del vínculo con sus lectores al nuevo mundo digital, aportándo les el mismo valor añadido que cuando solo existía el mercado impreso: discernir y seleccionar lo relevante e importante para la vida de los lectores entre la abundancia, el ruido y el caos de contenidos digitales. Sus clientes no solo compran noticias, sino también un producto cultural, una forma de entender el mundo y unos valores com partidos por una comunidad de lectores. El principal activo para las marcas tiene su raíz en la calidad de esa relación con sus lectores, basada a su vez en la confianza que estos tienen en la marca (Arrese y Kaufmann, 2016).

3. Objetivo y preguntas de investigación En este contexto, parece pertinente arrojar alguna luz sobre la relación entre confian za y consumo de medios en España. De acuerdo con los datos del Digital News Re port 2016, el 64 % de los internautas españoles utilizan más de seis medios de co municación a la semana para estar informados. Los medios tradicionales siguen siendo relevantes en la dieta informativa de los usuarios (el 90 % de los internautas continúan utilizándolos para informarse), pero afrontan la creciente competencia de los medios nativos digitales y de los nuevos medios sociales como Twitter o Facebook, especialmente entre los más jóvenes: las redes sociales son la principal fuente de in formación (69 %) de los menores de cuarenta y cinco años (Negredo, 2016). En concreto, esta investigación analizará los elementos o dimensiones esencia les que se integran bajo el concepto confianza. Posteriormente, prestará atención a la relación que en la confianza puedan tener las variables demográficas (sexo, edad y orientación política) y la preferencia por determinados soportes. Por último, examinará el valor que la marca periodística puede aportar al público en términos de confianza, en contraste con los nuevos medios nativos digitales. Se plantean las siguientes preguntas de investigación (PI): PI1. ¿Qué grado de confianza generan actualmente los medios españoles? PI2. ¿Existen o no diferencias desde el punto de vista sociodemográfico en el grado de confianza hacia los medios? PI3. ¿Existen o no diferencias en el grado de confianza que generan los sopor tes tradicionales frente a los nuevos canales digitales? PI4. ¿Qué elementos o dimensiones integran la confianza en los medios? PI5. ¿Qué función cumple la marca periodística como generadora de confianza?

C 100

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 100

22/5/18 11:45

CONFIANZA EN NOTICIAS Y FRAGMENTACIÓN DE MERCADO: EL CASO ESPAÑOL

4. Metodología Los resultados de esta investigación se basan en el empleo de dos metodologías complementarias: el grupo de discusión (focus group) y la encuesta. En concreto, el autor participó tanto en el diseño y desarrollo de dos grupos de discusión reali zados por la empresa Kantar Media, a instancias del Reuters Institute for the Study of Journalism, como en el diseño de la encuesta Digital News Report. El objetivo de los grupos era conocer, desde el punto de vista cualitativo, las ac titudes y los comportamientos de los consumidores de noticias, prestando especial atención a cuestiones relacionadas con la confianza en los medios, el valor de la marca, en un creciente entorno de fragmentación informativa. El trabajo de campo se realizó con dos grupos diferenciados por edad —jóvenes (de 20 a 34 años) y mayores (de 35 a 54 años)—, compuestos en cada caso por ocho participantes ca racterizados por un grado de interés medio-alto en la información —todos consu men información varias veces a la semana. Con el fin de obtener suficiente repre sentatividad de todos los soportes informativos, en cada grupo se establecieron cuotas de consumo frecuente de televisión, radio, periódicos y medios nativos digi tales. Asimismo, todos los participantes se informaban habitualmente a través de soportes digitales (teléfonos móviles, tabletas o lectores de libros electrónicos). Las sesiones duraron dos horas con cada uno de los grupos. Por lo que se refiere a la encuesta, el análisis utiliza los datos correspondientes a España de la encuesta Digital News Report 2016, en la que fueron incluidas varias preguntas directamente relacionadas con esta investigación. El trabajo de campo, comisionado por el Reuters Institute for the Study of Journalism —del que la Uni versidad de Navarra es socio académico—, fue realizado por YouGov utilizando un cuestionario en línea a finales de enero y principios de febrero de 2016. Los datos fueron ponderados de acuerdo con los censos aceptados mayoritariamente por la industria para edad, sexo, región, lectura de prensa y nivel educativo con el fin de reflejar la población de España. El tamaño de la muestra es de 2.104 personas mayores de 18 años, que fueron entrevistadas en línea entre el 28 de enero y el 17 de marzo de 2016.2

5. Resultados La encuesta muestra que el 47 % de los internautas españoles confían en las noti cias, frente al 27 %, que manifiesta su desconfianza en la información (PI1). La confianza de los usuarios aumenta respecto a la encuesta realizada el año 2015, en la que solo el 34 % de los encuestados declaraban confiar en las noticias y el 33 % reconocía su desconfianza (Negredo, 2015). En términos comparativos con otros países analizados por la misma investigación y metodología (véase gráfica 1), la

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 101

101

22/5/18 11:45

Alfonso Vara-Miguel GRE KOR HUN FRA EEUU CZE TUR SUE ITA JAP AUT AUS NOR DIN ESP SUI IRL ING BEL ALE HOL POL CAN BRA POR FIN

20% 22% 31 % 32 % 33 % 34 % 40 % 40 % 42 % 43 % 43 % 43 % 46 % 47 % 47 % 50 % 50 % 50 % 51 % 52 % 54 % 55 % 56 % 58 % 60 % 0%

10%

20%

30 %

40 %

50 %

60 %

65 % 70 %

Gráfica 1. Grado de confianza en las noticias. Comparativa internacional Q6_2016_1. Pensando en las noticias en general, ¿está usted de acuerdo con la siguiente afirmación?: «Creo que puedo confiar en las noticias la mayoría de las veces.» Fuente: Elaboración propia.

confianza que los internautas españoles tienen en las noticias está por encima de la media de los 26 países analizados (el 45 %). Los datos de la encuesta muestran que el grado de confianza o desconfianza no es homogéneo desde el punto de vista sociodemográfico (PI2). No existen dife rencias por sexo, pero sí las hay entre los diferentes tramos de edad: solo el 35 % de los más jóvenes (entre 18 y 24 años) confían en las noticias, frente al 52 % de los mayores de 45 años. Desde el lado de la desconfianza, el 46 % de los más jóve nes declaran no fiarse de la información, frente al 24 % de los mayores de 45 años (véase gráfica 2). El autoposicionamiento político también muestra algunas diferencias significa tivas. En general, aquellos que se ubican en posiciones más moderadas o centradas muestran un mayor grado de confianza en las noticias que aquellos que se decla ran en los extremos. Así, el 29 % de la extrema izquierda confía en la información, frente al 60 %, que desconfía (véase gráfica 3). En general, aquellos posicionados en torno a la derecha declaran más confianza (51 %) que los más cercanos a la izquierda (42 %).

C 102

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 102

22/5/18 11:45

CONFIANZA EN NOTICIAS Y FRAGMENTACIÓN DE MERCADO: EL CASO ESPAÑOL 60%

55%

50% 40%

52% 52%

46%

46 %

40% 35%

33 %

30%

26 %

20%

22 %

24 % 24 %

10% 0%

Me fío 18-24

No me fío

25-34

35-44

45-54

55-64

65+

Gráfica 2. Confianza y desconfianza en las noticias, según la edad Q6_2016_1. Pensando en las noticias en general, ¿está usted de acuerdo con la siguiente afirmación?: «Creo que puedo confiar en las noticias la mayoría de las veces.» Fuente: Elaboración propia.

70 % 60% 50%

55%

53% 47% 43%

60 % 52% 44%

40% 30%

51 %

34 %

29%

24% 24% 23% 22%

20% 10% 0%

Me fío Extrema izquierda Centroderecha

No me fío Izquierda Derecha

Centroizquierda Extrema derecha

Centro

Gráfica 3. Confianza y desconfianza en las noticias, según el posicionamiento político Q6_2016_1. Pensando en las noticias en general, ¿está usted de acuerdo con la siguiente afirmación?: «Creo que puedo confiar en las noticias la mayoría de las veces.» Fuente: Elaboración propia.

La confianza en las noticias está también relacionada con el tipo de soporte que los usuarios emplean habitualmente para estar informados (PI3). Los datos de la encuesta reflejan que aquellos que prefieren los medios digitales desconfían más de las noticias que aquellos que optan por los medios tradicionales (con la excep

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 103

103

22/5/18 11:45

Alfonso Vara-Miguel 60 % 53 % 50 % 41% 40 % 38%

42% 28 %

30 %

42%

45 %

56 %

46 %

33% 28 % 22 %

22 %

20 %

21 %

10 % 0%

Medios sociales

Radio

Medios Tradicionales Medios Medios digitales en línea impresos tradicionales Me fío

No me fío

Gráfica 4. Confianza y desconfianza en las noticias, según el principal medio para informarse Q6_2016_1. Pensando en las noticias en general, ¿está usted de acuerdo con la siguiente afirmación?: «Creo que puedo confiar en las noticias la mayoría de las veces.» Q4. Usted ha dicho que ha utilizado estos medios de información durante la última semana. ¿Cuál diría usted que es su principal medio de información? Fuente: Elaboración propia.

ción de la radio). El caso más extremo de desconfianza se da entre los que utilizan los medios sociales como principal soporte para informarse: solo el 38 % de los usuarios se fían de las noticias en general, frente al 56 % de los que lo hacen a través de la televisión o el 53 % de los que se informan en medios tradicionales (véase gráfica 4). Los participantes en los grupos focales —especialmente los del grupo más jo ven— también mostraron este contraste entre soportes tradicionales y medios so ciales. Los primeros eran considerados los medios «de siempre», «con seriedad» y que no pueden ser comparados con las redes sociales, caracterizadas por su rapi dez o actualidad: Las redes sociales no son claras, ni fiables ni profundas, pero sus noticias se compar ten, generan curiosidad, son entretenidas, de última hora... (20-34) Facebook no me da confianza […]. Haré clic dependiendo de quién lo comparta, del titular de la noticia y de mi interés en el tema. (35-54)

Los datos también indican que los usuarios se fían más de las organizaciones y empresas de comunicación que de los periodistas que elaboran las noticias. El 43 % de los internautas españoles se fían de las empresas, frente al 35 %, que lo hace de los informadores. Desde el punto de vista de la desconfianza, esta es mayor hacia

C 104

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 104

22/5/18 11:45

CONFIANZA EN NOTICIAS Y FRAGMENTACIÓN DE MERCADO: EL CASO ESPAÑOL 60% 48 %

50% 40% 30%

43% 35% 31 %

35%

37%

39% 40%

42 % 31 %

52 % 41 %

33 %

23%

20% 10% 0%

Radio

Medios sociales

Medios Tradicionales Medios Medios digitales en línea impresos tradicionales Empresas

Periodistas

Gráfica 5. Confianza en las empresas de comunicación y en los periodistas, según el medio principal para informarse Q6_2016_2. Pensando en las noticias en general, ¿está usted de acuerdo con la siguiente afirmación?: «Creo que puedo confiar en la mayoría de los periodistas la mayoría de las veces.» Q6_2016_3. Pensando en las noticias en general, ¿está usted de acuerdo con la siguiente afirmación?: «Creo que puedo confiar en la mayoría de las empresas informativas la mayoría de las veces.» Q4. Usted ha dicho que ha utilizado estos medios de información durante la última semana. ¿Cuál diría usted que es su principal medio de información? Fuente: Elaboración propia.

los periodistas (34 %) que hacia las organizaciones periodísticas. Este mayor grado de confianza en las empresas que en los periodistas es generalizado, independien temente del tipo de medio utilizado habitualmente para estar informado por el encuestado. Los participantes en los grupos de discusión matizaron esta tendencia al señalar que el tipo de tema puede influir en que se siga a un periodista en con creto: Lo que importa es la noticia, interesa la noticia. No se sigue al periodista, pero depen de del asunto que se trate. (20-34)

La excepción a este patrón recae en aquellos que se informan principalmente a través de medios digitales: en estos casos, es mayor la confianza en los informado res (43 %) que en las organizaciones periodísticas (37 %) (véase gráfica 5). Si se pone el foco en el reverso de esta cuestión, prima la desconfianza en los periodistas por encima de las empresas periodísticas, independientemente del me dio principal utilizado por los usuarios para estar informados. La excepción se da entre aquellos que se informan habitualmente por medios digitales —bien nativos, bien ediciones digitales de medios tradicionales. Así, el 37 % de los que usan como medio principal los medios digitales desconfían de las empresas periodísticas y solo

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 105

105

22/5/18 11:45

Alfonso Vara-Miguel 50%

45 % 41 %

45% 40%

41% 37%

36 % 35% 32 % 30%

35%

29 %

31% 25% 24%

25%

24%

29% 23%

20% 15% 10% 5% 0%

Radio

Medios sociales

Medios Tradicionales Medios Medios digitales en línea impresos tradicionales Empresas

Periodistas

Gráfica 6. Desconfianza en las empresas de comunicación y en los periodistas, según el medio principal para informarse Q6_2016_2. Pensando en las noticias en general, ¿está usted de acuerdo con la siguiente afirmación?: «Creo que puedo confiar en la mayoría de los periodistas la mayoría de las veces.» Q6_2016_3. Pensando en las noticias en general, ¿está usted de acuerdo con la siguiente afirmación?: «Creo que puedo confiar en la mayoría de las empresas informativas la mayoría de las veces.» Q4. Usted ha dicho que ha utilizado estos medios de información durante la última semana. ¿Cuál diría usted que es su principal medio de información? Fuente: Elaboración propia.

el 29 % lo hace de los periodistas. Contrastan estas cifras con los que se informan a través de medios impresos: el 41 % desconfía de los periodistas, frente a solo el 24 %, que desconfía de las empresas de comunicación (véase gráfica 6). A pesar de que confianza es un concepto complejo y poliédrico, que abarca diferentes dimensiones y que podría dar lugar a diferentes percepciones respecto a qué es realmente la confianza, sendos grupos de discusión muestran un elevado grado de unidad en torno al concepto (PI4). En concreto, los elementos menciona dos por los participantes se vertebran en tres dimensiones: el producto informativo, la empresa de comunicación y la audiencia o público (véase gráfica 7). Por lo que se refiere al producto informativo, la confianza está asociada, a su vez, con tres aspectos de las noticias ofrecidas: el rigor, la imparcialidad y el tono y formato. Un contenido es más confiable si muestra los hechos de una manera rigu rosa y correcta, y se basa en la comprobación y el contraste. No soy imparcial, pero quiero que las noticias lo sean. No soy apolítica. Tengo una ideología, pero no quiero que otros me influyan. (35-54) La objetividad es un indicador de confianza. Se gana con el tiempo, pero un medio ha de intentar ser siempre imparcial ante los hechos. (20-34)

C 106

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 106

22/5/18 11:45

CONFIANZA EN NOTICIAS Y FRAGMENTACIÓN DE MERCADO: EL CASO ESPAÑOL Comprobación de los hechos, contraste y corrección.

RIGOR PRODUCTO INFORMATIVO

IMPARCIALIDAD

Equilibrio, pluralidad, diversidad, sin sesgos políticos, diversidad de enfoques, independientes, no amarillismo.

TONO Y FORMATO

Formato audiovisual: inmediatez y directo. Impresos: profundidad y análisis.

EXPERIENCIA

El valor de la experiencia de los periodistas, adquirido con el tiempo.

EMPRESA

PÚBLICO

RECURSOS

Los grandes, más ventajas respecto a nativos digitales. Corresponsalías. Salarios.

INTEGRIDAD

Relevancia de los valores del medio.

RESPONSABILIDAD

Pluralidad de fuentes a consultar. Responsabilidad de ser proactivos, comparar y contrastar.

Gráfica 7. Tres dimensiones de la confianza Fuente: Elaboración propia.

Asimismo, los participantes relacionan la confianza con contenidos equilibra dos, que ofrezcan varios puntos de vista sobre un hecho, y que no caigan en el amarillismo ni respondan a intereses privados. El tipo de formato y tono de las informaciones también está asociado con la confianza —los medios audiovisuales ofrecen el valor de la inmediatez y del direc to, mientras que los impresos ofrecen mayor profundidad y autoridad. La confianza se pierde por el sesgo político —sobre todo en política y en deportes—, por la falta de conocimiento del periodista y por el amarillismo y el sensacionalismo. (20-34)

La confianza, en su dimensión empresarial, incluye, según los participantes de sendos grupos, la experiencia adquirida con el tiempo, los recursos dedicados a informar (especialmente los periodistas) y la integridad y los valores que guían a la organización periodística: El País probablemente tiene el dinero para pagar a un corresponsal que esté en tal sitio todo el día, y quizá El Confidencial no lo tiene, y tiene que basar sus fuentes en lo que puede conseguir por otros medios. (20-34)

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 107

107

22/5/18 11:45

Alfonso Vara-Miguel

Por último, la confianza está relacionada con la pluralidad de fuentes informa tivas que los ciudadanos pueden consultar y están dispuestos e interesados en consultar. Se asume que tienen la responsabilidad de ser proactivos y comparar, contrastar y corroborar la información. La gente no quiere que la condicionen. Es lógico que la gente tenga afinidad política. Pero es bueno contrastar. Yo lo hago, aunque no es fácil cambiar de opinión. (35-54) Damos crédito cuando contrastamos las informaciones, pero ese contraste depende del tipo de tema de la noticia. Es especialmente importante cuando las noticias tratan sobre política. (20-34) La confianza no existe en este terreno, ahora todos somos mucho más críticos y buscamos muchas más opiniones diferentes, queremos ver perspectivas diferentes… te fías de ti mismo. (20-34)

La encuesta analizaba también la percepción de los usuarios respecto a algunas de las funciones desempeñadas por los principales medios periodísticos tradicionales españoles (elmundo.es, elpais.com, rtve.es y antena3tv.es) y los denominados medi os nativos digitales (elconfidencial.es, eldiario.es, 20minutos.es y elespanol.com). Entre otros, se pedía que valoraran, en una escala del 1 (muy mal) al 5 (muy bien), los siguientes atributos: el rigor informativo, la imparcialidad informativa, la amplitud de temas cubiertos y la confianza general en el medio. Como puede comprobarse en la gráfica 8, apenas existen diferencias significa tivas en la percepción que los internautas tienen de determinados atributos vincu lados a la confianza de las marcas periodísticas tradicionales (o legacy media) y los medios nativos digitales (PI5). El atributo «imparcialidad informativa» es el peor calificado en sendos tipos de medios (3,58 puntos en el caso de los nativos digitales y 3,65 en el caso de las marcas periodísticas tradicionales). Sin embargo, en térmi nos generales se valora muy positivamente la «confianza general» en el medio, el «rigor informativo» o la «amplitud de temas cubiertos», tanto de los medios nati vos digitales como de las ediciones digitales de las marcas tradicionales. No obstante, los comentarios de los participantes en los grupos de discusión introducen diferencias cualitativas relevantes entre las marcas periodísticas tradicionales y los medios nativos digitales. La mayoría de los participantes siguen utilizando las marcas tradicionales para estar informados —especialmente cuan do se trata de asuntos complejos e importantes—, antes de acudir a los nuevos medios digitales o a los medios sociales. Lo hacen porque valoran su contrastada capacidad, su experiencia y los recursos para cubrir las noticias de una manera profesional, independientemente del canal a través del cual distribuyan las infor maciones, si bien esperan que se adapten a las nuevas formas de distribuir con tenidos.

C 108

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 108

22/5/18 11:45

CONFIANZA EN NOTICIAS Y FRAGMENTACIÓN DE MERCADO: EL CASO ESPAÑOL Rigor informativo 3,87 3,80 4,00 Amplitud de temas cubiertos 4,00

3,58

3,65

Imparcialidad informativa

3,84 3,90 Nativos digitales Confianza general

Tradicionales

Gráfica 8. Atributos de confianza. Medios periodísticos tradicionales versus medios nativos digitales Q5c_368_2. Usted ha dicho que ha utilizado [marca] para estar informado. ¿Cómo calificaría esta marca en los siguientes atributos? 1 = muy mal, 5 = muy bien. Fuente: Elaboración propia.

Dicho esto, el grupo más joven destacó las vinculaciones de estos medios con el poder económico y el establishment: Es un diario [El País] para mayores, más preocupado por especular y ganar dinero. (20-34)

Además, asoció los nuevos medios nativos digitales a atributos como «indepen dencia», «futuro», «jóvenes» y «actualidad». Los más jóvenes también apuntaron que, en general, estos medios contaban con menos recursos para informar y que sus marcas aún no eran tan reconocibles por la mayoría de la gente, y que el acce so no se daba directamente sino a través de redes sociales. En el caso de los que utilizan sobre todo los medios sociales y los agregadores de noticias para estar informados, el valor de marca pasa muy desapercibido. Dan más importancia al tipo de información, a la persona que ha compartido la noticia y al medio social —Twitter o Facebook— que lo distribuye, de tal forma que la misma plataforma puede llegar a gozar de mayor credibilidad que las marcas perio dísticas tradicionales. Yo uso un agregador de noticias llamado Menéame […]. Las noticias que la gente considera más interesantes son las que aparecen en los titulares. Menéame no tiene un sesgo ideológico fuerte, hay un poco de todo en términos de política, y mucho de noti cias de tecnología y ecología. (35-54)

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 109

109

22/5/18 11:45

Alfonso Vara-Miguel

Aquellos de nosotros que conocemos esas marcas y estamos familiarizados con ellas, sí [nos fijamos en la marca], pero la gente joven que está empezando a usar los medios sociales nunca mira si es el ABC o El País; ellos miran los medios sociales y ya está. (20-34).

No obstante, reconocían que si la noticia versa sobre una cuestión seria e im portante, la marca sigue teniendo mucho peso porque «aporta credibilidad y expe riencia» (20-34). Si, por el contrario, se trata de cuestiones más livianas o ligeras, el valor de la marca es notablemente inferior: [La confianza] se basa en lo renombrados que son, porque has oído hablar mucho más de El País que de El Español o El Confidencial. Yo confío en ellos porque los conozco de toda la vida. (20-34)

6. Discusión En el nuevo mercado de la información, caracterizado por una abundancia infor mativa sin precedentes y múltiples fuentes de información donde elegir, la cuestión de la confianza es un asunto complejo que merece mayor detenimiento. Este estu dio, basado en 2.104 españoles encuestados y en dos grupos de discusión, mues tra que el grado de confianza (o desconfianza) en la información está asociado a variables demográficas como la edad y el posicionamiento político, y que los más jóvenes y los posicionados en la izquierda son los más escépticos respecto a las noticias publicadas en España. Asimismo, parece que existe una asociación entre el grado de confianza y el tipo de medio preferido para estar informado. Más específicamente, aquellos que se informan habitualmente por medios tradicionales —sobre todo la televisión y los medios impresos— muestran un mayor grado de confianza en las noticias, en con traste con aquellos que declaran utilizar los medios sociales como fuente principal para saber qué está ocurriendo. Esa relación entre confianza y uso de medios coin cide con los estudios previos que demuestran una significativa, aunque modesta, relación entre ambas variables (Fletcher y Park, 2017; Tsfati, 2010). El análisis cua litativo basado en los grupos de discusión indica que la confianza en los medios tradicionales se deriva de su experiencia y calidad percibida, y de los recursos que las organizaciones informativas tienen para cubrir la actualidad, en general más abundantes que los de los nativos digitales. En este sentido, es significativo com probar que los encuestados se fían más de las empresas informativas que de los periodistas que elaboran la información, independientemente del tipo de medio usado habitualmente para estar informados, con la excepción de los que recurren a los medios nativos digitales. En este caso, es mayor la confianza en los informa dores que en las organizaciones periodísticas.

C 110

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 110

22/5/18 11:45

CONFIANZA EN NOTICIAS Y FRAGMENTACIÓN DE MERCADO: EL CASO ESPAÑOL

A pesar de la diferencia en la dieta informativa de los confiados respecto a los escépticos, ambos grupos coinciden en identificar los elementos que integran en concepto de confianza. Los participantes en los grupos de discusión mencionaron tres dimensiones de la confianza: la relacionada con el producto, con la empresa y con la audiencia. La confianza de un producto informativo se basa, a su vez, en tres elementos: el rigor, la imparcialidad y el tono y/o formato. De una noticia se espera que sea cierta, exacta, contrastada y equilibrada. Por lo que se refiere a la dimen sión empresarial, como se ha señalado, la confianza se basa en la experiencia, en los recursos disponibles para informar, y en la integridad y los valores que guían a la organización periodística. Por último, la confianza se relaciona con la pluralidad de fuentes que los ciudadanos pueden y deben utilizar para contrastar las noticias. Estas tres dimensiones, asociadas a la confianza, son un punto de partida que me rece ser tenido en cuenta en futuras investigaciones, al ofrecer un modelo holístico que supera algunas limitaciones derivadas de visiones parciales y poco integradoras del concepto confianza. En este sentido, el análisis del valor que la marca periodística tradicional aporta a la confianza percibida por los ciudadanos respecto a los nativos digitales está muy relacionado con algunas de las tres dimensiones mencionadas. Tanto el grupo de los confiados como los más escépticos coincidieron en destacar el valor de la marca periodística tradicional a la hora de estar informados de asuntos complejos e im portantes respecto a los nuevos medios digitales o los medios sociales. Confían más en las marcas tradicionales porque valoran su contrastada capacidad, su expe riencia y sus recursos para cubrir las noticias de una manera más profesional. No obstante, en el creciente grupo de los que se informan a través de agregadores de noticias o medios sociales, el valor de la marca pasa más desapercibido y se con cede más importancia al tipo de información, a la persona o prescriptor de la no ticia y al medio social que lo distribuye.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 111

111

22/5/18 11:45

Alfonso Vara-Miguel

Notas [1 Dirección de correspondencia: Alfonso Vara. Facultad de Comunicación de la Universidad de Navarra. E-31080 Pamplona, UE. [2 Para información adicional sobre la metodología de la encuesta, puede consultarse http://www.digitalnews report.org/survey/2016/survey-methodology-2016/.

Bibliografía Abel, J. D.; Wirth, M. O. (1977). «Newspaper vs. TV credibility for local news». Journalism & Mass Communication Quarterly [en línea], vol. 54 (2), p. 371-375. <https://doi.org/10.1177/107769907705400223> Adams, J. W. (2006). «Striking it niche-extending the newspaper brand by capitalizing in new media niche markets: suggested model for achieving consumer brand loyalty». Journal of Website Promotion, núm. 2, (1-2), p. 163-184. Ardèvol-Abreu, A.; Gil de Zúñiga, H. (2016). «Effects of editorial media bias perception and media trust on the use of traditional, citizen, and social media news». Journalism & Mass Communication Quarterly [en línea], vol. 94 (3), p. 703-724. <https://doi.org/10.1177/1077699016654684> Ardèvol-Abreu, A.; Hooker, C. M.; Gil de Zúñiga, H. (2017). «Online news creation, trust in the media, and political participation: direct and moderating effects over time». Journalism [en línea]. <https://doi.org/10.1177/ 1464884917700447> Arrese, A.; Kaufmann, J. (2016). «Legacy and native news brands online: do they show different news consumption patterns?». International Journal on Media Management, núm. 18 (2), p. 75-97. DOI: 10.1080/14241277.2016. 1200581. Bell, E. (2014). «Silicon valley and journalism: make up or break up» [en línea]. Reuters Institute for the Study of Journalism. <https://reutersinstitute.politics.ox.ac.uk/news/silicon-valley-and-journalism-make-or-break> [Consulta: 2 agosto 2017]. Berlo, D. K.; Lemert, J. B.; Mertz, R. J. (1969). «Dimensions for evaluating the acceptability of message sources». Public Opinion Quarterly [en línea], núm. 33 (4), p. 563-576. <https://doi.org/10.1086/267745> Fletcher, R.; Park, S. (2017). «The impact of trust in the news media on online news consumption and participation». Digital Journalism [en línea], vol. 5 (10), p. 1281-1299. <https://doi.org/10.1080/21670811.2017.1279979> Gaziano, B. C.; McGrath, K.; Kristin, M. (1986). «Measuring the concept of credibility». Journalism and Mass Communication Quarterly [en línea], núm. 63 (3), p. 451-462. <https://doi.org/10.1177/107769908606300301> Gunther, A. C. (1992). «Biased press or biased public?: attitudes toward media coverage of social groups». Public Opinion Quarterly [en línea], núm. 56, p. 147-167. <https://doi.org/10.1086/269308> Horppu, M.; Kuivalainen, O.; Tarkiainen, A.; Ellonen, H.-K. (2008). «Online satisfaction, trust and loyalty, and the impact of the offline parent brand». Journal of Product & Brand Management, núm. 17 (6), p. 403-413. Hovland, C. I.; Weiss, W.; Walter, W. (1951). «The influence of source credibility on communication effectiveness». Public Opinion Quarterly, núm. 15 (4), p. 635-650. Recuperado a partir de <http://www.jstor.org/stable/2745952>. Johnson, T. J.; Kaye, B. K. (1998). «Cruising is believing?: comparing Internet and traditional sources on media credibility measures». Journalism & Mass Communication Quarterly [en línea], núm. 75 (2), p. 325-340. <https://doi. org/10.1177/107769909807500208> Jörg, M.; Kohring, M.; Matthes, J. (2007). «Trust in news media: development and validation of a multidimensional scale». Communication Research [en línea], núm. 34 (2), p. 231-252. <https://doi.org/10.1177/00936502062 98071> Kiousis, S. (2001). «Public trust or mistrust? Perceptions of media credibility in the information age». Mass Communication & Society [en línea], núm. 4 (4), p. 381-403. <https://doi.org/10.1207/S15327825MCS0404_4> McDowell, W. S. (2011). «The brand management crisis facing the business of journalism». International Journal on Media Management, núm. 13 (1), p. 37-51.

C 112

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 112

22/5/18 11:45

CONFIANZA EN NOTICIAS Y FRAGMENTACIÓN DE MERCADO: EL CASO ESPAÑOL Meyer, P. (1988). «Defining and measuring credibility of newspapers: developing an index». Journalism & Mass Communication Quarterly [en línea], núm. 65 (3), p. 567-574. <https://doi.org/10.1177/107769908806500301> Mulder, R. (1981). «A log-linear analysis of media credibility». Journalism & Mass Communication Quarterly [en línea], núm. 58 (4), p. 635-638. <https://doi.org/10.1177/107769908105800420> Negredo, S. (2015): «Los usuarios en España son los que menos confían en las noticias entre ocho países europeos» [en línea]. <http://www.digitalnewsreport.es/2015/confianza/> [Consulta: 2 agosto 2017]. — (2016). «Los internautas siguen informándose sobre todo por televisión y el uso de medios impresos resiste» [en línea]. <http://www.digitalnewsreport.es/2016/los-internautas-siguen-informandose-sobre-todo-por-television y-el-uso-de-medios-impresos-resiste/> [Consulta: 2 agosto 2017]. Newman, N.; Levy, D. A. L.; Nielsen, R. K. (2015). Reuters Institute Digital News Report 2015 [en línea]. Oxford: Reuters Institute for the Study of Journalism. <https://reutersinstitute.politics.ox.ac.uk/sites/default/files/Reuters%20 Institute%20Digital%20News%20Report%202015_Full%20Report.pdf> [Consulta: 18 agosto 2017]. Oyedeji, T. A. (2007). «The relation between the customer-based brand equity of media outlets and their media channel credibility: an exploratory study». International Journal on Media Management, núm. 9 (3), p. 116-125. Tsfati, Y. (2010). «Online news exposure and trust in the mainstream media: exploring possible associations». American Behavioral Scientist [en línea], núm. 54 (1), p. 22-42. <https://doi.org/10.1177/0002764210376309> Tsfati, Y.; Cappella, J. N. (2003). «Do people watch what they do not trust?: exploring the association between news media skepticism and exposure». Communication Research [en línea], núm. 30 (5), p. 504-529. <https://doi. org/10.1177/0093650203253371> — (2005). «Why do people watch news they do not trust? The need for cognition as a moderator in the association between news media skepticism and exposure». Media Psychology [en línea], núm. 7, p. 251-271. <https://doi. org/10.1207/S1532785XMEP0703_2> Westley, B. H.; Severin, W. J. (1964). «Some correlates of media credibility». Journalism & Mass Communication Quarterly [en línea], núm. 41 (1), p. 325-335. <https://doi.org/10.1177/107769906404100301>

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 113

113

22/5/18 11:45

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 114

22/5/18 11:45

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 35 (1) (maig 2018), p. 115-131 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.169 Data recepció: 7/10/17 Data acceptació: 28/11/17

Natalia Papí Gálvez1 Professora titular d’universitat del Departament de Comunicació i Psicologia Social de la Universitat d’Alacant (UA) natalia.p@ua.es

C 1 15

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 115

22/5/18 11:45

Natalia Papí Gálvez

Trobades entre el sector professional i la universitat. Ús de les fonts no acadèmiques en publicitat Common points of view between the professional sector and the university. Use of non-academic sources in advertising RESUM: Aquesta proposta explora la presència de fonts d’origen no acadèmic en pàgines i estudis acadèmics. En concret, pretén recopilar i ordenar les fonts principals amb presència a Internet originades des d’aquest enfocament i observar si aquestes fonts són utilitzades en els articles científics en l’àmbit de la comunicació des de l’any 2010. S’hi recullen fonts especialitzades que, amb la cautela necessària, podrien fer aportacions al plantejament i a la identificació de l’objecte d’estudi, i també un conjunt d’investigacions del sector que podrien contribuir a l’avanç del coneixement. S’hi utilitzen informes d’algunes fonts recollides, però, sobretot, d’altres organitzacions, per al plantejament del tema de les publicacions seleccionades.

PARAULES CLAU: fonts d’informació, producció científica, publicitat, mitjans publicitaris, sector professional, universitat.

C Common points of view between the professional sector and the university. Use of non-academic sources in advertising Trobades entre el sector professional i la universitat. Ús de les fonts no acadèmiques en publicitat ABSTRACT: This proposal explores the presence of sources of non-academic origin in web pages and academic studies. Specifically, it seeks to collect and to put in order the main sources with presence on the Internet which have originated from this approach, and to see if these sources have been used in scientific articles in the field of communication since 2010. It compiles specialized sources that, with the necessary caution, could make contributions to the approach and identification of the object of study, as well as a group of investigations of the sector that could contribute to the advance of knowledge. Reports are used from some of the sources compiled but, above all, information provided by other organizations is used to approach the subject of the selected publications.

KEYWORDS: information sources, scientific production, advertising, advertising media, professional sector, university.

C 116

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 116

22/5/18 11:45

TROBADES ENTRE EL SECTOR PROFESSIONAL I LA UNIVERSITAT

1. Introducció L’avanç del coneixement en el terreny de la publicitat com a disciplina implica, com en qualsevol altre àmbit, l’aplicació d’un procediment de treball i d’anàlisi que ofe risca prou garanties perquè les noves aportacions puguen ser admeses per la co munitat científica. Les fonts utilitzades, per tant, són crucials en les diferents etapes del procés d’investigació, a través del qual s’aprofundeix en la qüestió i s’aconse gueix algun progrés en un tema determinat. A molt grans trets, es diferencien l’etapa deductiva i la inductiva d’una investi gació que, d’acord amb el model de Wallace, formen un sistema circular. En la primera, la deductiva, predominaria la revisió de la literatura. Les revistes científi ques exerceixen ací un paper central per a conèixer l’estat de la qüestió i els avan ços en un determinat camp. En la segona fase, la inductiva, també es poden emprar diferents tipus de fonts segons els objectius i el disseny metodològic de la investigació. L’observació i l’anà lisi de dades, nuclears en molts estudis, necessiten un mètode apropiat o fonts de caràcter secundari que oferisquen la informació que ens cal. La identificació, la selecció i l’ús de fonts, en definitiva, són aspectes centrals en tota investigació. Són el focus de molts dels articles publicats en ciències documen tals (Guallar et al., 2017). En aquest sentit, les fonts se solen agrupar en dos o tres tipus, d’acord amb el nivell de tractament de la informació. Les primàries reuneixen els documents originals o dades en brut, no recollits i tractats per una altra persona o entitat diferent de l’investigador, un cas —aquest darrer— que seria el de les fonts secundàries. Les terciàries presenten un nivell d’elaboració més alt pel fet de basar-se en les altres dues per a arribar, per exemple, a confeccionar classificacions. Al seu torn, poden tenir diversos graus d’especialització: per exemple, des d’enci clopèdies fins a actes de congressos, en el cas de documents; o des d’enquestes generals o mesuraments més focalitzats segons el tema d’estudi (Cordón García et al., 2016). Pel que fa a les fonts que predominen en les primeres etapes, se sap que una gran part de la producció científica té origen acadèmic, ja que la investigació cons titueix una de les funcions de les universitats públiques (vegeu, per exemple, Mar tínez-Nicolás i Saperas-Lapiedra, 2016; Baladrón-Pazos, Manchado-Pérez i Cor reyero-Ruiz, 2017). Així doncs, els articles que publica en revistes científiques el personal docent i investigador de les universitats s’emmarcarien en les publicacions acadèmiques de caràcter científic i es diferenciarien d’aquelles que s’orienten, en una proporció més gran, a la funció docent. Altres documents, fruit de l’activitat investigadora, són les tesis doctorals i els congressos. Les publicacions científiques se situen al final del procés d’una recerca i consti tueixen el punt de partida d’altres estudis (Cordón García et al., 2016). En aquest sentit, l’article científic és considerat la modalitat que ofereix més garanties, a cau

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 117

117

22/5/18 11:45

Natalia Papí Gálvez

sa del procés al qual se sotmet un manuscrit abans de ser publicat (per exemple, Harvard College, 2017). Com se sap, tota investigació s’ha de començar amb una revisió exhaustiva dels articles relacionats amb el fenomen que observem i que han estat publicats en re vistes científiques, que molt possiblement pertanyen a la mateixa àrea de coneixe ment a la qual pretén contribuir l’estudi. La indexació d’aquestes revistes en bases de dades reconegudes (com ara Web of Science o Scopus) es considera garant dels processos objectius d’avaluació de l’article i es presenta, així, com un dels criteris de qualitat de la publicació més consensuats. Amb aquest propòsit, la recerca de publicacions significatives que permeten conèixer l’estat de la qüestió d’un determinat problema d’investigació es pot guiar pel mètode característic de les revisions sistemàtiques per a reduir la incertesa i la subjectivitat de les cerques més intuïtives, també en l’àmbit de la comunicació (Co dina, 2017). La revisió sistemàtica és un tipus d’investigació àmpliament coneguda i acceptada per la comunitat científica, que persegueix trobar i seleccionar les pu blicacions científiques més rellevants entorn d’un fenomen (Sánchez-Meca, 2010). Les diferències d’aquest tipus de publicacions amb altres de caràcter informatiu o divulgatiu, no necessàriament originades en l’àmbit acadèmic, són evidents. La revisió de la literatura científica per a conèixer l’estat de la qüestió no pot ser subs tituïda per publicacions amb una altra finalitat. No obstant això, els canvis cons tants que caracteritzen alguns àmbits dinamitzen els processos d’innovació i esti mulen el debat en el sector professional, ja que ofereixen enfocaments que poden ser interessants i que podrien afavorir una identificació més bona del tema que es pretén estudiar. Igualment, atesa la necessitat de tenir dades per a prendre decisions, alguns organismes que operen en l’àmbit privat, o que el representen, efectuen estudis i desenvolupen aplicacions que podrien ser útils en les fases posteriors del procés investigador, com ara fonts secundàries en estudis de caire academicocientífic. No obstant això, com a part del mètode científic, l’ús i el tractament de les fonts s’ha de fer d’acord amb els seus principis. L’avaluació prèvia dels recursos és neces sària, perquè l’investigador ha de treballar amb les fonts que proporcionen més garanties de v eracitat de la informació. Per tant, cal saber identificar la idoneïtat de les referències, com ara les publicacions, i dels recursos estadístics, com ara les dades proporcionades per un tercer. Amb el propòsit de conèixer quins aspectes són crítics en un recurs de natura lesa informativa, se solen aplicar diversos criteris per a estimar si una font és vàlida. No sempre s’utilitzen els mateixos termes per a fer-hi referència, però, amb mati sos, acostumen a girar entorn de cinc. Per exemple, alguns portals d’universitats utilitzen el test AAOCC —de l’anglès authority, accuracy, objectivity, currency and coverage (UMUC, 2017). El primer criteri fa referència a la credibilitat de l’au toria, raó per la qual s’ha de conèixer l’autor i cal preguntar-se pels coneixements que té sobre el tema. També pot ajudar-hi saber la seua vinculació a algun organis

C 118

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 118

22/5/18 11:45

TROBADES ENTRE EL SECTOR PROFESSIONAL I LA UNIVERSITAT

me. El segon i el tercer criteris estan relacionats amb la qualitat i el tipus de text. En el segon cas s’han de valorar tant aspectes de contingut —per exemple, l’exactitud de la informació— com aspectes de forma —com ara l’ordre adequat i la correcció gramatical. El tercer cas se centra en el propòsit de l’autor. Es pot tractar, per exem ple, d’un text informatiu basat en evidències o d’un article d’opinió. Conèixer la pretensió d’objectivitat és necessari per a poder donar un ús adequat a la font. Fi nalment, és important observar si la informació està actualitzada i si la cobertura del tema és completa. En fonts d’un altre tipus, com ara les estadístiques, s’han de revisar les condici ons que cada mètode de recollida d’informació i de mesurament ha de complir per a considerar vàlides les dades. Com a punt de partida, cal identificar el mètode i la tècnica aplicats i comprovar si es disposa de prou informació per a saber com s’ha elaborat l’estudi. En aquests casos, la transparència és necessària per a poder valo rar-ne la idoneïtat. En termes generals i sempre que complisquen les condicions exposades, els re cursos amb finalitat professional es podrien plantejar com una oportunitat per a les investigacions de perfil acadèmic. Potser poden exercir un paper central en l’impuls de la producció científica en les matèries associades a perfils concrets. En aquest sentit són diversos els exemples que demostren la relació entre la publicitat com a disciplina i com a activitat professional. De fet, el desenvolupa ment de la publicitat com a activitat professional ha estat històricament vinculat a altres reivindicacions o iniciatives formatives. El nivell més alt de formació tècnica per a la publicitat era ja defensat per Prat Gaballí a la primeria del segle xx, encara que es materialitza anys després, en la dècada dels seixanta, amb la primera escola oficial. Anys més tard, els estudis universitaris ofereixen un marc institucional per a impulsar la investigació de la comunicació a Espanya (Martínez-Nicolás i SaperasLapiedra, 2012). En temps recents, el gir cap a les competències que provoca la convergència europea fa emergir una nova evidència de la relació entre els estudis universitaris i les eixides professionals, sobretot en els d’una especialització més elevada, com ara la recerca i la planificació dels mitjans publicitaris. La investigació de mitjans s’ocupa d’obtenir dades útils per als anunciants amb el propòsit de disposar de prou informació per a poder seleccionar els mitjans pu blicitaris més idonis. La planificació de mitjans aplica les anàlisis necessàries ba sant-se en aquestes dades per a, justament, arribar a prendre la decisió més ade quada en matèria de mitjans. Per tant, l’evolució de la planificació de mitjans publicitaris camina al costat de la investigació de mitjans, ja que necessita informa ció veraç per a poder acomplir la seua funció. De fet, entre molts altres factors, es consolida a Espanya per l’aparició i ampliació de l’oferta de fonts d’informació considerada fidedigna, entre les pioneres: l’Oficina de la Justificació de la Difusió, l’Estudi General de Mitjans i els estudis d’inversió publicitària. Altres fonts que sa tisfan la necessitat informativa de la planificació serien Kantar Media (audiències televisives) i ComScore (audiències digitals).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 119

119

22/5/18 11:45

Natalia Papí Gálvez

Les noves tecnologies —i, amb aquestes, les noves possibilitats de comunicació digital— impulsen les oportunitats i necessitats d’investigació en aquest àmbit es pecífic. Internet és l’únic mitjà en què ha augmentat la inversió publicitària durant la crisi econòmica, mentre que d’altres presenten registres interanuals negatius (Papí-Gálvez, 2014). A més, les agències de mitjans es transformen per a adaptar- se al nou escenari (Papí-Gálvez, 2015) i el sector demana més estudis que tracten aquesta nova realitat, com prova el concurs de l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC) i l’Interactive Advertising Bureau Spain (IAB-Spain) de mesurament d’audiències en línia (2011). Des d’una aproximació científica, els seus fonaments teòrics es nodreixen de diversos camps (Papí-Gálvez, 2007), per la qual cosa es podria considerar necessà riament interdisciplinari. En resum, aquest text pretén posar l’èmfasi en les fonts no acadèmiques, ente ses com les que s’originen en el sector professional per a satisfer les seues necessi tats informatives i de negoci. La proposta parteix de la relació entre l’ensenyament universitari i l’exercici professional. En concret, se situa en la investigació i planifica ció dels mitjans publicitaris. Es pregunta si la informació que podria ser considerada no acadèmica, les eines desenvolupades pel sector i l’aposta per la innovació d’al gunes empreses podrien contribuir, i de quina manera, a la producció del coneixe ment científic. L’estudi es planteja explorar la presència de fonts d’origen no acadèmic en pà gines i publicacions acadèmiques. En concret, persegueix aquests dos objectius: — Recopilar i ordenar les fonts principals amb presència a Internet originades en el sector professional a Espanya, relacionades amb la publicitat, especialment atenent la seua possible utilitat per a la investigació, l’estratègia i la planificació de mitjans. — Observar si aquestes fonts són utilitzades en els articles científics en l’àmbit de la comunicació des de l’any 2010.

2. Metodologia L’estudi és de caràcter exploratori, descriptiu, i ha aplicat un mètode en dues fases per a donar resposta a cadascun dels objectius plantejats. En primer lloc, es va fer una recerca i selecció de les fonts amb el propòsit d’ar ribar a una llista de recursos a manera de referència. Amb aquesta finalitat es van revisar diversos llocs web, com ara l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC), l’Associació d’Agències de Mitjans (AM) i l’Interactive Adver tising Bureau Spain (IAB-Spain), i els llocs web d’altres organismes relacionats amb la publicitat que van signar el Conveni col·lectiu del sector d’empreses de publicitat (Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, 2016), com ara la Federació d’Empreses de

C 120

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 120

22/5/18 11:45

TROBADES ENTRE EL SECTOR PROFESSIONAL I LA UNIVERSITAT

Publicitat i Comunicació (FEDE), l’Associació Espanyola d’Agències de Comunicació Publicitària (AEACP-ACP) i l’Associació Empresarial de la Publicitat (AEPC-Gremi). Es van seleccionar totes les fonts que pogueren tenir més relació amb la investiga ció de mitjans publicitaris i la seua planificació, i es va completar la llista realitzada amb les fonts esmentades en altres textos (Perlado, 2006; González i Carrero, 2008; Papí-Gálvez, 2017). També es van revisar els webs de les primeres cinc agèn cies de mitjans, segons les últimes dades de publicitat gestionada d’InfoAdex (2016): Havas Media, Optimedia, Ymedia, Zenith, OMD. Finalment, es van buscar iniciatives d’investigació i innovació d’entitats com Atresmedia o Mediaset, o en els webs del Grup Godó, Planeta, Prensa Ibérica, Prisa, Unidad Editorial, Vocento i Grup Zeta. Es va aprofundir en el contingut dels llocs web seleccionats per a traçar una des cripció breu del recurs informatiu. En el cas d’un altre tipus de fonts (com ara estudis o eines de gestió de dades) es va recollir, a més, si existia prou informació per a co nèixer-ne la metodologia. En segon lloc, es van analitzar les investigacions nacionals que pogueren tenir més visibilitat, per estar publicades en revistes indexades en la Web of Science. Per tant, es van recopilar els articles científics de comunicació publicats des del 2010 en revistes espanyoles indexades en les bases de dades SSCI, A&HCI i ESCI de Thom son Reuters Web of Science. Es va filtrar per una única paraula clau com a tema: advertising. Aquests criteris de cerca van concloure en quaranta-quatre articles. La cerca es va revisar el 23 de juny de 2017. Es va realitzar una primera lectura del resum per a seleccionar els articles cen trats en publicitat, amb el propòsit de triar els que podien tenir més relació amb l’estratègia, la investigació o la planificació de mitjans publicitaris. Si hi havia dub tes, se’n llegia el text complet. En els articles finalment seleccionats es va buscar la presència i el tractament de les fonts anteriors. Amb l’objectiu de tenir una segona dada per a contrastar el resultat de la Web of Science, es va fer una cerca a Google Acadèmic centrada en les fonts principals de la planificació de mitjans publicitaris. El propòsit era conèixer el volum d’articles en espanyol considerats per Google de perfil acadèmic, com a dada aproximada a la producció de tot tipus de documents, i no exclusivament d’articles científics (Martín-Martín et al., 2016). Es van eliminar les patents i les citacions, i es van sol· licitar tots els articles des del 2010 i els afegits l’últim any, amb les paraules clau següents: «Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación», «Estu dio General de Medios», «Interactive Advertising Bureau Spain», «IAB Interactive Advertising Bureau Spain», «Kantar Media», «ComScore», «InfoAdex», «Arceme dia», «Información y Control de Publicaciones», «Oficina de Justificación de la Di fusión» i «OJDinteractiva». Encara que es van revisar els enllaços per a comprovar que el text de cerca era adequat per als propòsits d’aquest estudi, es van enregis trar les dades brutes obtingudes. S’entén, doncs, que els resultats de cada cerca mostraven una dada no exacta, subjecta a possibles duplicacions o errors, però

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 121

121

22/5/18 11:45

Natalia Papí Gálvez

vàlida per a cada cadena de text introduïda i ajustada als paràmetres del motor de cerca.

3. Resultats 3.1. Fonts de l’àmbit professional amb presència a Internet Se’n destaquen quatre categories de fonts i recursos: els llocs web de les associa cions relacionades amb el sector publicitari, dels mitjans de comunicació, d’estudis i d’altres iniciatives (agències, empreses d’investigació de mercats, serveis de con sultoria i altres recursos digitals). Algunes de les associacions recollides en la taula 1 fan estudis i ofereixen da des totals o parcials. A més, d’altres proporcionen informació molt completa sobre la metodologia que apliquen, com ara AIMC i IAB. En altres casos es poden trobar estudis elaborats per grups d’investigació d’universitats, per exemple, en AEACPACP i AIMC. Igualment, la FEDE publica informes o documents d’utilitat relacio nats amb el sector. Algunes associacions faciliten l’accés a les ponències escrites pels seus associats i experts. La llista no és exhaustiva: atén els criteris de selecció establits. D’altra banda, s’hi incorpora una llista d’onze portals relacionats amb publicitat (taula 2). La majoria disposa de mitjà imprès. En aquesta ocasió també es van elimi nar uns quants mitjans per considerar que el seu focus d’atenció s’allunyava en gran manera de la investigació, l’estratègia i la planificació de mitjans publicitaris. Al seu torn, entre els portals recollits en destaquen alguns pel tipus de contingut que ofereixen per a aquest àmbit, com ara la Revista de la Comunicación Interac tiva, El Publicista o IPMARK.

Nom

Recursos destacats

Domini

AEACP-ACP

Notícies, estudis, publicacions

www.agenciasaeacp.es

AEPC-Gremi

Notícies

www.associaciopublicitat.com/activitats/ estudio-inversion-publicitaria

AIMC

Història, estudis i ponències

www.aimc.es

Notícies, associats

www.agenciasdemedios.com

IAB

Notícies, estudis, ponències, altres documents (p. ex., llibres blancs)

iabspain.es

FEDE

Notícies, estudis, ponències, altres documents (p. ex., plans)

www.lafede.es/web/documentos/

Taula 1. Associacions consultades Font: Llocs web de les entitats.

C 122

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 122

22/5/18 11:45

TROBADES ENTRE EL SECTOR PROFESSIONAL I LA UNIVERSITAT Nom

Breu descripció

Domini

Anuncios

Notícies sobre el sector centrades en publicitat. La www.anuncios.com revista professional impresa naix el 1980. Setmanal.

Control Publicidad

Notícies relacionades amb la publicitat. El portal té seccions diferents. Grupo Control s’estableix el 1962. Mensual.

controlpublicidad.com

El Periódico de la Publicidad

Notícies sobre el sector. El portal incorpora una secció «Estudios» i proporciona, així, informació útil d’altres fonts.

www.lapublicidad.net

El Programa de la Publicidad

Notícies variades sobre el sector. Lloc web en el qual s’arxiva el programa de ràdio que va començar a principis del segle xxi.

www.programapublicidad.com

El Publicista

Notícies, entrevistes i reportatges sobre temes www.elpublicista.es d’interès en els quals es poden trobar articles d’experts reconeguts. Enllaça amb l’anuari d’investigació i d’agències de mitjans. Quinzenal.

IPMARK

El portal té seccions diferents, entre les quals trobem mitjans, digital, dades massives... Inclou l’opinió d’experts. Enllaça amb edicions especials.

ipmark.com

Marketing Directo

Notícies variades sobre el sector. La publicitat queda inclosa en màrqueting.

www.marketingdirecto.com

prnoticias

Notícies variades sobre comunicació. Incorpora anàlisi d’audiències televisives i programació.

prnoticias.com

Publidata

Directori d’empreses i mitjans.

www.publidata.es

PuroMarketing

Notícies variades sobre màrqueting i comunicació.

www.puromarketing.com

Revista de la Comunicación Interactiva

Notícies sobre màrqueting digital. El portal conté seccions diverses. Monogràfics sobre temes d’interès relacionats amb els mitjans en línia en els quals s’incorporen opinions d’experts. Mensual.

interactivadigital.com

Taula 2. Selecció de mitjans de comunicació Font: Elaboració pròpia a partir dels webs de les publicacions i www.agenciasaeacp.es/recursos/ medios-del-sector/.

Finalment, es recull una llista de fonts nacionals que es dediquen a la investi gació de mitjans publicitaris i que podrien ser útils per a l’àmbit acadèmic. També s’hi incorpora la transparència, entesa com la quantitat d’informació que propor cionen a través dels seus llocs web sobre la metodologia. En la taula 3 es llisten altres iniciatives del sector privat, com ara els estudis duts a terme per les agèn cies de mitjans, o consultores, i els oferits pels grups de comunicació, incloent-hi la gestió de dades massives, si aquest servei queda recollit en els seus llocs web.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 123

123

22/5/18 11:45

Natalia Papí Gálvez Estudis

Transparència

Entitat

Estudio General de Medios (EGM)

AIMC

AIMC Marcas

AIMC

Censo de Salas de Cine

AIMC

Navegantes en la Red

AIMC

AIMC Q Panel

AIMC

Fuentes de Investigación de Medios

AIMC- EMRO

Diversos estudis

IAB

Audimetria de Kantar Media

2 (Se sotmet a control)

Kantar Media

Kantar Twitter TV Ratings

Kantar Media

Audiencias online

2 (Se sotmet a control)

ComScore

Estudio de la inversión publicitaria en España

Infoadex

I2P

Arce media

Geomex

Cuende Infometrics

OJD

Introl

PGD

Introl

OJDinteractiva

Introl

Altres iniciatives

Transparència

Meaningful Brand

Entitat Havas Media

Barómetro social

Optimedia

Diversos estudis: Zenith Trends, Estudio de Inversión Publicitaria...

Zenith

Diversos informes i estudis AtresData

Atresmedia

Plataforma de gestión de datos masivos-ADN

Grup Prisa

Gestión de datos masivos

Grup Vocento

Diversos estudis

Scopen. Grupo consultores

Taula 3. Fonts nacionals en investigació de mitjans publicitaris i altres iniciatives Font: Llocs web de les entitats. Notes: 1. Inclou informació suficient per a conèixer els aspectes tècnics del mètode dut a terme. 2. Inclou informació, encara que ha de ser completada amb altres consultes. 3. S’anuncia com a servei.

3.2. Presència de fonts en articles i pàgines web en espanyol associades a l’àmbit acadèmic Dels quaranta-quatre articles, se’n detecten vint-i-nou emmarcats en publicitat (66 %). L’enfocament dels altres articles s’aproxima, en major proporció, a la comu nicació audiovisual o al periodisme. A més, un se centra en l’educació superior dels estudis de comunicació, dos tracten de la indústria des d’una macroperspectiva

C 124

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 124

22/5/18 11:45

TROBADES ENTRE EL SECTOR PROFESSIONAL I LA UNIVERSITAT

i quatre més plantegen diferents temes relacionats amb la comunicació, però allu nyats de l’enfocament de la investigació, l’estratègia o la planificació de mitjans que es pretenia. Dels vint-i-nou articles, se n’opta finalment per vuit que, en termes comparatius amb la resta, queden més pròxims a l’enfocament estratègic de mitjans (Larrañaga Rubio, 2010; Romero i Fanjul, 2010; Alonso González, 2015; Botey López et al., 2016; García-Ull, 2016; Medina i Portilla, 2016; Sanchis-Roca, Canós-Cerdà, Maes tro-Cano, 2016; Sebastián Morillas, Núñez Cansado i Muñoz Sastre, 2016). En tots hi ha referències abundants no estrictament acadèmiques. De les recolli des amb anterioritat, són esmentades les associacions AIMC i IAB. A més, segons el tema de la investigació, s’acudeix a un altre tipus d’associacions nacionals i inter nacionals: Associació Espanyola de Responsables de Comunitats Online, Associació Espanyola d’Empreses de Televisió Interactiva, Associació Espanyola de Videojocs, Associació Espanyola d’Empreses Productores i Desenvolupadores de Videojocs, As sociació Europea de Publicitat Interactiva, Entertainment Software Association o Newspaper Association of America. Les mencions queden recollides dins del plante jament del tema d’estudi. També en aquesta fase s’utilitzen dades d’organismes públics i, sobretot, d’altres entitats privades nacionals i internacionals no incloses anteriorment, com ara: Obser vatori Nacional de les Telecomunicacions i de la SI, Comissió del Mercat de les Teleco municacions, Fundació Telefónica, Abertis Telecom, PageFair i Adobe, The Cocktail Analysis, Experian Marketing Services, Hydra Social Media, Digital Capital, Newzoo o Barlovento Comunicación. Es detecta en alguns dels articles un ús de les revistes professionals com a refe rència, encara que no és freqüent. S’hi poden trobar mencions de portals de perfils diversos. Des de notícies breus en Marketing Directo o Computer Hoy, fins a arti cles escrits per experts en publicacions com Harvard Deusto Marketing y Ventas. En algunes publicacions també es fa menció de ComScore, InfoAdex, Kantar Media, OJDinteractiva i Zenith. Utilitzen les dades que proporcionen aquestes fonts a través dels seus informes o portals i l’ús d’aquesta informació continua predomi nant per a afavorir el plantejament, llevat d’un article. En el manuscrit esmentat s’exposen les dades d’informes InfoAdex i Kantar Media amb finalitat descriptiva i sense aplicar altres anàlisis estadístiques. L’ús d’eines desenvolupades pel sector privat o d’origen professional s’orienta cap a les versions gratuïtes associades a plataformes concretes com LikeAlyzer o Twrtland. Finalment, la cerca de pàgines en espanyol a través de Google Acadèmic, que anomenen les fonts que van tractar històricament de satisfer la necessitat informa tiva dels planificadors de mitjans, conclouen en les dades que es mostren en la taula 4. Els valors difereixen entre fonts, però en tot el període destaca ComScore. En aquest cas es vol advertir que l’origen d’algunes pàgines web és el mateix web de l’entitat, de manera que aquesta xifra podria estar sobreestimada. En termes gene

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 125

125

22/5/18 11:45

Natalia Papí Gálvez Paraules clau

Pàgines des del 2010 fins al 2016

Últim any*

960

140

1.830

250

IAB Interactive Advertising Bureau Spain

608

113

Kantar Media

505

2.300

296

938

114

Arcemedia

Información y Control de Publicaciones

Oficina de Justificación de la Difusión

401

OJDinteractiva

169

Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación Estudio General de Medios Interactive Advertising Bureau Spain

ComScore InfoAdex

Taula 4. Dades brutes de la cerca en pàgines en espanyol des del 2010 fins al 2017 (dades revisades el 23 de juny de 2017) *Afegides el 2017. Font: Google Acadèmic. Nota: S’eliminen les patents i les citacions.

rals, els enllaços solen procedir de revistes científiques, repositoris universitaris, ba ses de dades com Dialnet o tesis doctorals en xarxa, fundacions que promouen la investigació i xarxes socials de perfils acadèmics com Researchgate. Els documents són molt variats: des d’articles científics fins a treballs de final de grau publicats en els repositoris.

4. Discussió i conclusions Les fonts, i la seua idoneïtat per a ser utilitzades en l’àmbit acadèmic, són clau en l’avanç del coneixement. Les bases de dades utilitzades per la comunitat científica són un recurs que permet determinar la producció científica d’un camp de conei xement concret, la revisió del qual és imperativa en tota investigació. Com se sap, aquestes bases de dades proporcionen informació per a conèixer l’estat de la qües tió i els progressos en un terreny determinat, a través dels articles científics publi cats en les revistes que hi estan indexades, de les tesis doctorals i de les comunica cions a alguns congressos. Algunes també incorporen llibres. En canvi, l’àmbit de les fonts d’informació és més ampli i complex, raó per la qual la revisió bibliogràfica a través d’aquestes no sempre és suficient. Per exemple,

C 126

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 126

22/5/18 11:45

TROBADES ENTRE EL SECTOR PROFESSIONAL I LA UNIVERSITAT

en l’anàlisi de la situació actual del problema a tractar podria ser adequada la revi sió de dades elaborades per algun organisme expert per a demostrar la pertinència de l’estudi. Aquesta consideració no sembla irrellevant en els temes relacionats amb fenòmens socials que canvien sovint, o que se situen pròxims als processos d’innovació de les indústries i els serveis, com és el cas de la publicitat i, en concret, de la investigació, l’estratègia i la planificació de mitjans publicitaris. En conseqüència, com una de les aportacions principals, aquest estudi contri bueix a la investigació que proposa abordar l’anàlisi de la producció científica ob servant la presència i el tractament de fonts (sobretot, de les no acadèmiques), enteses com aquelles que s’originen en el sector professional, amb un propòsit inicialment diferent del perseguit pels investigadors. A aquest plantejament s’ha d’unir la necessitat d’acumular una gran quantitat de dades per part d’alguns estu dis, per a poder realitzar anàlisis més completes i dissenyar metodologies que per meten explicar un fenomen a major escala. En contrapartida, la limitació principal d’aquest estudi es resumeix en la neces sitat de depurar els resultats de la cerca efectuada a Google Acadèmic. S’ha de suposar que s’hi trobaran resultats duplicats, algun d’erroni i, a més, amb perfils, temes i enfocaments diferents. Igualment, és necessari ampliar el nombre d’articles que s’analitzen per a obtenir una visió més completa del tema tractat. L’estudi mostra una llista de recursos relacionats amb la publicitat, en general, i amb la investigació, l’estratègia i la planificació de mitjans publicitaris, en particular. En aquest sentit, s’aprecien fonts especialitzades que podrien contribuir al plante jament i a la identificació de l’objecte d’estudi, però també a l’avanç del coneixe ment amb la presentació de nous resultats, després d’analitzar les dades que ofe reix al sector la investigació de mitjans. Així, l’Estudi General de Mitjans, el sistema d’audimetria de Kantar Media o el mesurament d’audiències en línia de ComScore, entre moltes d’altres esmentades, podrien actuar com a fonts secundàries en inves tigacions científiques acadèmiques. L’anàlisi dels articles científics escrits en espanyol confirma la utilització d’aquests informes emesos per organitzacions diverses, però externes a les universitats, en la primera part de les investigacions. Si hem de jutjar per les entitats esmentades, s’hi incorporen les associacions més prolífiques i transparents, també les relacionades amb el tema i, possiblement, les consultores o empreses que ofereixen informes de manera gratuïta. De fet, quan es planteja un estudi empíric amb tractament de dades s’utilitzen eines gratuïtes proporcionades pels mateixos mitjans, com és el cas de Facebook o Twitter. Això es pot deure a la inexistència d’altres eines que permeten fer les anàlisis preteses o a la falta de finançament. Al cap i a la fi, el fi nançament per part de tota investigació es presenta, possiblement, com una de les dificultats principals que han d’afrontar els científics socials. Com se sap, els recur sos disponibles condicionen l’èxit d’un projecte, de manera que l’investigador hi ha d’acomodar les pretensions inicials del seu estudi. Aquesta realitat també pot mar car el disseny metodològic dels estudis.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 127

127

22/5/18 11:45

Natalia Papí Gálvez

S’observa que la cerca dels articles conclou en poques publicacions en general, i encara menys en l’àmbit pretès. Aquesta evidència podria reflectir la dificultat per a poder accedir a les dades, ja que tampoc no es troben investigacions, d’entre les seleccionades, amb metodologies que giren entorn d’aquestes dades. No obstant això, el nombre d’articles publicats en espanyol en la Web of Sci ence podria quedar igualment condicionat per l’estructura dels mitjans científics espanyols i pels costums o hàbits de treball, en concret, que es produeixen en «comunicació» (Saperas, 2016). En conseqüència, l’escassa presència de les fonts considerades es pot deure al fet que, al cap i a la fi, el nombre d’articles publicats en espanyol no és elevat. De fet, segons Google Acadèmic, és molt superior el nombre de pàgines en espanyol que anomenen les fonts relacionades amb la inves tigació de mitjans. Els resultats de Martínez-Nicolás i Saperas-Lapiedra (2016) també ajuden a com prendre els proporcionats per l’anàlisi realitzada. Els autors detecten que «periodis me» segueix essent l’àmbit que té un nombre més elevat d’articles entre el 2008 i el 2014 en les cinc revistes analitzades pels autors. Més encara: les publicacions de publicitat, màrqueting i publicitat digital no sobreïxen en el recompte. En canvi, adverteixen un gran nombre de publicacions de caràcter empíric, per la qual cosa caldria considerar orientar l’anàlisi cap a revistes específiques. Així mateix, el treball de Martínez-Pastor i García-López (2013), centrat en publicitat digital, ratifica l’es cassetat d’articles sobre aquest tema en algunes de les principals revistes cientí fiques de comunicació. Finalment, l’estudi de Baladrón-Pazos, Manchado-Pérez i Correyero-Ruiz (2017) aconsegueix fer llum sobre les revistes que recopilen els prin cipals treballs sobre publicitat a Espanya. A més, en aquest article es posa de mani fest la importància dels estudis en planificació de mitjans, ja que ocupa la tercera línia d’investigació. Aquest estudi pretén estimular el debat sobre les fortaleses i febleses de la uti lització de fonts, que s’orienten a l’exercici professional, per part de la investigació que es fa a les universitats. En aquest terreny, les futures iniciatives han d’ampliar el nombre de publicacions que cal analitzar. En concret, es proposa observar els articles publicats en revistes espanyoles especialitzades, però també els escrits en llengua anglesa. Igualment es podria ampliar a altres bases de dades o utilitzar al tres criteris de cerca. De forma complementària, seria adequat centrar l’anàlisi en fonts com els repositoris universitaris o els portals acadèmics de caràcter divulgatiu que permeten detectar tendències, com ara els observatoris (per exemple, el de Cibermedios). A més, caldria depurar els resultats i reflexionar sobre el funciona ment de Google Acadèmic. Sobretot s’ha d’aprofundir en la qualitat i el tractament de les fonts no acadèmiques en les publicacions científiques, atenent el tipus de font i la fase de la investigació en la qual s’aplica, en especial quan són revistes professionals. Finalment, s’ha de continuar treballant per a proposar formes de col· laboració entre universitat i empresa a favor de la investigació i la innovació, ja que tot fa pensar que les necessitats informatives i de negoci del sector professional

C 128

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 128

22/5/18 11:45

TROBADES ENTRE EL SECTOR PROFESSIONAL I LA UNIVERSITAT

poden oferir oportunitats per a impulsar la producció científica en l’àmbit de la pu blicitat i, en concret, en el dels mitjans publicitaris.

Agraïments Aquest treball forma part del projecte «25 años de investigación sobre Comu nicación en España (1990-2015): producción científica, comunidad académica y contexto institucional», finançat pel Pla estatal d’R+D+I (CSO2013-40684-P). Els resultats parcials van ser presentats en la XXVII Conferència Anual de la So cietat Catalana de Comunicació (SCC) – Congrés Internacional de Recerca en Co municació, el divendres 30 de juny de 2017 a Girona.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 129

129

22/5/18 11:45

Natalia Papí Gálvez

Nota [1 Adreça de correspondència: Natalia Papí Gálvez. Edifici de Ciències Socials de la Universitat d’Alacant, 1a planta. Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n. E-03690 Sant Vicent del Raspeig (Alacant), UE.

Bibliografia Alonso González, M. (2015). «Las redes sociales como canal de comunicación de las marcas de moda españolas. El caso de Zara, Mango y El Corte Inglés». Index Comunicación : Revista Científica de Comunicación Aplicada [Madrid], vol. 5, núm. 1, p. 77-105. Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC); Interactive Advertising Bureau (IAB) (2011). «Petición de ofertas de servicios de la medición online para el mercado español» [en línia]. <http://www.aimc.es/ -Concurso-Medicion-Online,191-.html> [Consulta: agost 2017]. Baladrón-Pazos, A. J.; Manchado-Pérez, B.; Correyero-Ruiz, B. (2017). «Estudio bibliométrico sobre la investigación en publicidad en España: temáticas, investigadores, redes y centros de producción (1980-2015)». Revista Española de Documentación Científica [Madrid], vol. 40, núm. 2, p. e170. Botey López, J.; Fondevila Gascón, F. L.; Ordeix Rigo, E.; Rom Rodríguez, J. (2016). «HbbTV y publicidad interactiva aplicada: el caso alemán». adComunica : Revista Científica de Estrategias, Tendencias e Innovación en Comunicación [Castelló], núm. 12, p. 143-161. Codina, Ll. (2017). Bases de datos académicas para investigar en comunicación social : revisiones sistematizadas, grupo óptimo y protocolo de búsqueda [en línia]. <http://www.portalcomunicacion.com/lecciones_det.asp? id=96> [Consulta: novembre 2017]. Cordón García, J. A.; Alonso Arévalo, J.; Gómez Díaz, R.; García Rodríguez, A. (2016). Las nuevas fuentes de información : La búsqueda informativa, documental y de investigación en el ámbito digital. Madrid: Pirámide. García-Ull, F. J. (2016). «De la web del millón de dólares a SeriesPepito ¿Burbuja 2.0?». Index. Comunicación : Revista Científica de Comunicación Aplicada [Madrid], vol. 6, núm. 2, p. 297-317. González, M. A.; Carrero, E. (2008). Manual de planificación de medios publicitarios. 5a ed. rev. Madrid: ESIC. Guallar, J.; Ferran-Ferrer, N.; Abadal, E.; Server, A. (2017). «Revistas científicas españolas de información y documenta ción: análisis temático y metodológico». El Profesional de la Información [Barcelona], vol. 26, núm. 5, p. 947-960. Harvard College. Harvard guide to using sources. A publication of the Harvard College Writing Program [en línia]. <http://isites.harvard.edu/icb/icb.do?keyword=k70847&pageid=icb.page346373> [Consulta: juny 2017]. InfoAdex (2016). Inversión publicitaria gestionada en 2015 por agencias de medios. Madrid: InfoAdex. Larrañaga Rubio, J. (2010). «Industria de los periódicos: nuevos modelos económicos y nuevos soportes». Estudios sobre el Mensaje Periodístico [Madrid], núm. 16, p. 59-78. Martínez-Nicolás, M.; Saperas-Lapiedra, E. (2011). «La investigación sobre comunicación en España (1998-2007). Análisis de los artículos publicados en revistas científicas». Revista Latina de Comunicación Social [Tenerife], núm. 66, p. 101-129. — (2016). «Objetos de estudio y orientación metodológica de la reciente investigación sobre comunicación en España (2008-2014)». Revista Latina de Comunicación Social [Tenerife], núm. 71, p. 1365-1384. Martínez-Pastor, E.; García-López, J. (2013). «Investigación sobre publicidad digital en revistas científicas españolas». El Profesional de la Información [Barcelona], vol. 22, núm. 2, p. 173-180. Martín-Martín, A.; Orduna-Malea, E.; Ayllón, J. M.; Delgado López-Cózar, E. (2016). «A two-sided academic landscape: portrait of highly-cited documents in Google Scholar (1950-2013)». Revista Española de Documentación Científica [Madrid], vol. 39, núm. 4, p. e149. Medina, M.; Portilla, I. (2016). «Televisión multipantalla y la medición de su audiencia: el caso de las televisiones autonómicas». ICONO 14 : Revista de Comunicación y Tecnologías Emergentes [Madrid], vol. 14, núm. 2, p. 377-403.

C 130

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 130

22/5/18 11:45

TROBADES ENTRE EL SECTOR PROFESSIONAL I LA UNIVERSITAT Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social. «Resolución de 3 de febrero de 2016, de la Dirección General de Empleo, por la que se registra y publica el Convenio colectivo del sector de empresas de publicidad». Boletín Oficial del Estado, 10 de febrer de 2016, núm. 35, p. 10473-10507. Papí-Gálvez, N. (2007). «Apuntes sobre la excelencia en torno a la investigación y planificación de medios publicita rios: un análisis desde la planificación docente». A: Papí-Gálvez, N. (ed.). Cuestiones actuales en publicidad y retos para la innovación docente : Los profesionales en el siglo xxi, p. 79-106. Alacant: Librería Compás. — (2014). «Los medios online y la ¿crisis? de la planificación de medios publicitarios». adComunica : Revista Científica de Estrategias, Tendencias e Innovación en Comunicación [Castelló], núm. 7, p. 29-48. — (2015). «Los nuevos medios y las empresas innovadoras. El caso de las agencias de medios». El Profesional de la Información [Barcelona], vol. 24, núm. 3, p. 301-309. — (2017). Investigación y planificación de medios publicitarios. Madrid: Síntesis. Perlado, M. (2006). Planificación de medios de comunicación de masas. Madrid: McGrawHill. Romero, M.; Fanjul, C. (2010). «La publicidad en la era digital: el microsite como factor estratégico de las campañas publicitarias on-line». Comunicar [Huelva], vol. 17, núm. 34, p. 125-134. Sánchez-Meca, J. (2010). «Cómo realizar una revisión sistemática y un meta-análisis». Aula Abierta, vol. 38, núm. 2, p. 53-64. Sanchis-Roca, G.; Canós-Cerdá, E.; Maestro-Cano, S. (2016). «Red Bull, un ejemplo paradigmático de las nuevas estrategias de comunicación de las marcas en el entorno digital». Revista Latina de Comunicación Social [Tenerife], núm. 71, p. 373- 397. Saperas, E. (2016). «Cuatro décadas de investigación comunicativa en España. Los procesos de institucionalización y profesionalización de la investigación». Disertaciones : Anuario Electrónico de Estudios en Comunicación Social [Madrid], vol. 9, núm. 2, p. 27-45. Sebastián Morillas, A.; Núñez Cansado, M.; Muñoz Sastre, D. (2016). «Nuevos modelos de negocio para los anunciantes: el sector de los videojuegos en España. Advergaming Vs Publicidad Ingame». ICONO 14 : Revista de Comunicación y Tecnologías Emergentes [Madrid], vol. 14, núm. 2, p. 256-279. Umuc. Online guide to writing and research [en línia]. <http://www.umuc.edu/current-students/learning-resources/ writing-center/online-guide-to-writing/tutorial/chapter4/ch4-05.html> [Consulta: juny 2017].

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 131

131

22/5/18 11:45

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 132

22/5/18 11:45

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES Reinald Besalú Secretari de Redacció

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 133

22/5/18 11:45

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 134

22/5/18 11:45

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

De los medios a las mediaciones, de Jesús Martín Barbero, 30 años después FITXA: MIQUEL DE MORAGAS, JOSÉ LUIS TERRÓN I OMAR RINCÓN (ED.) Bellaterra: Incom-UAB Publicacions, 2017

RESSENYA: Tal com s’indica en el títol, aquest llibre, publicat exclusivament en format electrònic, celebra el trentè aniversari de l’aparició de l’obra més coneguda de Jesús Martín Barbero a partir de tres grans eixos: l’origen i el context en el qual sorgeix el llibre, així com el seu impacte bibliomètric i acadèmic en el camp de la comunicació i la cultura; les entrevistes a l’autor, en les quals reflexiona sobre la seva obra, realitzades, respectivament, els anys 1997, 2010 i 2017, i, finalment, vint-i-tres valoracions d’experts internacionals en què es posa l’accent, entre altres qüestions, en la visió transdisciplinària de l’autor o en l’aportació que suposa el concepte mediació.

Centralidad y marginalidad de la comunicación y su estudio FITXA: RAÚL FUENTES NAVARRO Salamanca: Comunicación Social, 2017

RESSENYA: Fuentes Navarro transforma en llibre les lliçons impartides en el marc de la Càtedra en Estudis Socioculturals de l’Instituto Tecnológico y de Estudios Superiores de Occidente (ITESO) (Mèxic). Fruit d’aquest treball, l’obra ens proposa reflexionar sobre els canvis en els referents i en les condicions de la investigació en comunicació, i sobre si la comunicació està en condicions de deixar la marginalitat i ocupar una posició central en els sectors intel·lectuals i en l’àmbit sociopolític. Aquestes reflexions s’organitzen entorn de vuit grans temes, que inclouen les dimensions ontològica, epistemològica, praxològica i metodològica de la comunicació, així com anàlisis sobre el camp acadèmic de la comunicació i la seva institucionalització.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 135

135

22/5/18 11:45

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

The spectacle 2.0. Reading Debord in the context of digital capitalism FITXA: MARCO BRIZIARELLI I EMILIANA ARMANO (ED.) Londres: University of Westminster Press, 2017

RESSENYA: El llibre trasllada la teoria de l’espectacle de Guy Debord en el context actual de capitalisme digital. Així, doncs, els autors defineixen l’espectacle 2.0 com una xarxa interactiva que colonitza la vida social a partir de la mercantilització, l’explotació i la cosificació. L’obra, que es pot consultar gratuïtament en format electrònic, es divideix en dues parts: una primera, en què es conceptualitza l’espectacle 2.0, i una segona, en què s’estudien i s’analitzen aspectes específics de la realitat social (com ara els consumidors proactius, els jocs de rol o els realities) des d’aquest punt de vista.

Noche sobre América. Cine de terror después del 11-S FITXA: LUIS PÉREZ OCHANDO València: Publicacions de la Universitat de València, 2017

RESSENYA: El llibre analitza com els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i, posteriorment, la crisi financera iniciada el 2007 van impactar en el cinema de terror produït als Estats Units. L’autor afirma que, tot i que una part dels temors humans són innats i espontanis, també hi ha pors creades i apreses socialment gràcies a productes com el cinema de terror. Amb aquesta premissa, Pérez Ochando estudia com el cinema de terror nord-americà dels darrers anys contribueix a incrementar la demanda de seguretat o a presentar l’alteritat com una amenaça; en definitiva, a canviar i modular la ideologia dominant de l’època.

C 136

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 136

22/5/18 11:45

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Periodismo de riesgo y catástrofes. En los telediarios de las principales cadenas de televisión en España FITXA: CARLOS LOZANO ASCENCIO, M. LUISA SÁNCHEZ CALERO I ENRIQUE MORALES CORRAL Madrid: Fragua, 2017

RESSENYA: Aquest treball analitza els informatius emesos a les cadenes de televisió generalista espanyoles entre el 2013 i el 2014 per observar quin tractament donen a les notícies sobre catàstrofes i situacions de risc, tot posant èmfasi en el caràcter espectacular, incomplet i poc especialitzat d’aquest tipus d’informacions. S’estudien, doncs, qüestions com els esquemes narratius utilitzats, el tractament que es dona al testimoni de les fonts o el grau de preparació acadèmica i professional dels periodistes de catàstrofes. Els autors conclouen la investigació reclamant un major protagonisme per a les fonts d’informació sobre catàstrofes que actuen al marge d’uns mitjans de comunicació espectacularitzats i lligats a l’actualitat.

Digital transformation in journalism and news media. Media management, media convergence and globalization FITXA: MIKE FRIEDRICHSEN I YAHYA KAMALIPOUR (ED.) Berlín: Springer, 2017

RESSENYA: Els diferents processos de transformació digital del periodisme i com aquests incideixen en la convergència de mitjans —i fan emergir noves pràctiques i models de negoci— són els principals temes examinats en aquest llibre, amb contribucions de més de trenta experts d’arreu del món. Entre d’altres, s’hi poden trobar capítols sobre les percepcions dels gestors de mitjans sobre com millorar la implicació dels treballadors; sobre l’ús de plataformes de finançament col·lectiu (crowdfunding) per finançar l’activitat dels mitjans, o sobre l’ús de vídeos en línia per part de la premsa com a estratègia de convergència per garantir-ne la supervivència.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 137

137

22/5/18 11:45

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Lobbies y think tanks. Comunicación política en la red FITXA: ANTONIO CASTILLO ESPARCIA I EMILIA SMOLAK LOZANO Barcelona: Gedisa, 2017

RESSENYA: Els autors aborden el rol que tenen els lobbies i els think tanks en l’elaboració, la proposta i la implementació de polítiques públiques, en un context d’interès i de presència creixents d’aquests actors polítics a Espanya i Catalunya. Es posa un èmfasi especial en les estratègies comunicatives que planifiquen, desenvolupen i executen els lobbies en l’entorn 2.0 per tal d’aconseguir que els seus plantejaments siguin assumits pels poders públics, així com en la capacitat dels think tanks per posar idees en circulació en un context de ciberdemocràcia. També s’analitzen la vinculació d’aquests agents amb les relacions públiques i la incidència que tenen en la comunicació política.

Digital storytelling. Form and content FITXA: MARK DUNFORD I TRICIA JENKINS (ED.) Londres: Palgrave Macmillan, 20177

RESSENYA: Diversos autors reflexionen des d’un punt de vista acadèmic i creatiu sobre els usos de l’storytelling digital, entès com una nova pràctica mediàtica en què persones sense grans coneixements tècnics adquireixen les habilitats necessàries per explicar una història personal en imatges i so, gràcies a la participació en tallers col·laboratius. El llibre agrupa els capítols en quatre blocs: un primer dedicat a la presentació de diferents casos d’ús de l’storytelling digital al món; un segon amb aportacions que mostren la importància d’aquesta pràctica per donar veu a persones generalment absents de l’esfera pública; un tercer centrat en la definició de la forma de l’storytelling digital com a gènere, i un últim bloc sobre els límits i el potencial d’aquesta pràctica.

C 138

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 138

22/5/18 11:45

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

World building. Transmedia, fans, industries FITXA: MARTA BONI (ED.) Amsterdam: Amsterdam University Press, 2017

RESSENYA: Gràcies a l’evolució tecnològica, els mons de ficció multiplataforma s’han convertit en un fenomen omnipresent en el panorama mediàtic. El llibre explora aquesta qüestió i analitza, amb contribucions de diversos autors, de quina manera aquests mons aconsegueixen crear una identitat o marca ben definida i repercuteixen en els valors i significats presents en la societat. Així, s’hi estudia com els mons de ficció poden ajudar a entendre el panorama mediàtic actual; la dimensió econòmica d’aquestes pràctiques; com els mitjans funcionen com a dispositius de construcció de mons de ficció, o com els fans se n’apropien.

Radio y medios sociales. Mediaciones e interacciones radiofónicas digitales FITXA: MARCELO KISCHINHEVSKY Barcelona: UOC, 2017

RESSENYA: La ràdio ha sobreviscut als auguris més pessimistes sobre el seu futur i, en l’era d’Internet, segueix sent un mitjà fort i present en la quotidianitat de moltes persones. Kischinhevsky explica que això és degut a la capacitat d’adaptació i reinvenció del mitjà, que s’imbrica amb altres mitjans i plataformes com les xarxes socials, la televisió, la premsa digital o la música, i que s’aprofita de les possibilitats que ofereixen —com la interacció i participació del públic— per continuar essent un referent social i cultural.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 139

139

22/5/18 11:45

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 140

22/5/18 11:45

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

Envieu els originals a:

Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona http://scc.iec.cat • http://revistes.iec.cat/index.php/TC revistacomunicacio@iec.cat Tel.: 933 248 580

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 141

22/5/18 11:45

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 142

22/5/18 11:45

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES

PRESENTACIÓ D’ORIGINALS Es publicaran articles inèdits, que no estiguin en procés de publicació en altres revistes, escrits en català, altres llengües romàniques o anglès, la temàtica dels quals analitzi els múltiples aspectes i àmbits de la comunicació com a ciència social. Els originals es presentaran a través del web de la revista (http://revistes.iec.cat/ index/TC), amb el registre previ de l’autor. Els articles han d’anar acompanyats d’una carta de presentació en què l’autor se n’atribueix l’autoria, en certifica l’originalitat i dona permís a recerca i d ’ anàlisi

comunicació . revista de

per fer-hi els canvis formals oportuns.

Els originals seran examinats per dos experts (peer review), que en faran una revisió cega, i seran acceptats, refusats o acceptats amb revisions. En aquest últim cas, els autors hauran d’atendre les revisions i retornar els originals degudament modificats.

CARACTERÍSTIQUES FORMALS DELS ARTICLES  Títol de l’article en català, en anglès i en l’idioma de l’article al principi.  Nom, càrrec o professió, departament o unitat d’adscripció, ciutat, país i correu electrònic de l’autor al final. En el cas de l’autor de correspondència, també cal proporcionar una adreça de correu postal.  S’ha d’incloure a la primera pàgina un resum en català, en anglès (abstract) i en l’idioma de l’article d’entre 100 i 150 paraules cadascun, i sis paraules clau en català, en anglès (keywords) i en l’idioma de l’article.  Els articles han de tenir un mínim de 6.000 paraules i un màxim de 8.000.  Lletra del cos 12 (de l’estil Arial o Times New Roman).  Interlineat d’1,5.  Pàgines numerades.

CARACTERÍSTIQUES DE LES NOTES, LES CITACIONS I LA BIBLIOGRAFIA Les notes han d’anar al final del document amb numeració contínua al llarg de tot l’article (sense iniciar numeració a cada pàgina) i cos 10. Les citacions textuals han d’anar en rodona, entre cometes i amb la referència bibliogràfica al final, de la manera següent: (Autor, any: pàgines). Exemple: (Moragas, 1992: 25). Si la citació no és textual, sinó només una referència al tema o a l’obra en general, es pot prescindir de la pàgina. La bibliografia recomanada i/o amb la qual heu treballat ha de seguir els criteris que habitualment s’apliquen a l’Institut d’Estudis Catalans: [1 Totes les dades s’han d’escriure en català, excepte el títol de l’obra i els noms propis que no siguin topònims que hagin estat catalanitzats (per exemple, no es poden traduir els noms de les editorials). [2 Ens estalviem «SA», «SL» i «Cia.» en relació amb les editorials i «Edicions», «Editorial», excepte en casos en què es pugui produir confusió o aquests mots estiguin íntimament lligats al nom, com ara «Edicions 62», «Edicions del País Valencià», etc. [3 La manera de citar un llibre és: Izuzquiza, I. (1990). La sociedad sin hombres. Barcelona: Anthropos.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 143

143

22/5/18 11:45

normes de presentació dels articles [4 La manera de citar un capítol de llibre és: Díaz Nosty, B. (1989). «La proyección multimedia en España». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación), p. 60-120. I un article d’una revista: Bustamante, E. (1995). «El sector audiovisual. Grandes expectativas, profundas incertidumbres». Telos [Madrid], núm. 41 (març), p. 12-25. [5 La manera de citar recursos electrònics o parts de recursos electrònics és: Institut d’Estudis Catalans (1997). Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed. Barcelona: IEC. <http://dlc.iec.cat/> [Consulta: 28 abril 2010]. Codina, L. (2010). «Diagrama y directorio sobre Ciencia 2.0 / E-Ciencia (v. 2010)» [en línia]. <http://www.mindomo.com/view.htm?m=d4d1f77be0d04af0804c719038144de8> [Consulta: 15 març 2010]. [6 Quan hi hagi més d’una obra o d’un article del mateix autor cal ordenar les referències cronològicament i, a partir de la segona, substituir l’autor per un guió llarg seguit d’un espai: Zallo, R. (1988). Economía de la comunicación y de la cultura. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 3) — (1992). El mercado de la cultura: Estructura económica y política de la comunicación. Donostia: Tercera Prensa. (Gakoa Liburuak; 15) [7 Si, a més de l’autor, en les referències coincideix l’any de publicació, s’han d’ordenar alfabèticament pel títol, i afegir una lletra a l’any per poder-les distingir quan s’hi faci referència dins el text: Zallo, R. (1989a). «Evolución en la organización de las industrias culturales». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación) — (1989b). «Las formas dominantes de concentración en las industrias culturales». Telos [Madrid], núm. 18, p. 25-55. [8 Si no coincideixen exactament tots els autors, s’ha de fer una nova entrada: Bustamante, E. (1982). Los amos de la información en España. Madrid: Akal. Bustamante, E.; Zallo, R. (coord.) (1988). Las industrias culturales en España. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 2) Observeu que després de l’editorial hi va el nom de la col·lecció («Akal, Comunicación», «Biblioteca A Tot Vent», «Ariel Comunicación», «GG MassMedia», etc.), seguit del número que l’obra hi ocupa (si en té). [9 Tal com es pot observar en els exemples exposats fins aquí, en alguns casos, després del nom de fonts, consta si és l’editor, el coordinador o el compilador de l’obra: Bolòs, O. de [et al.] (comp.) (1998). Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 8. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (ORCA: Atlas Corològic; 8) [10 Si l’obra que se cita té més d’un volum, es pot indicar després de l’editorial. Si volem citar específicament un dels volums, ho hem de fer després del títol de l’obra, i en el cas que aquest volum tingui algun títol concret, també l’hem d’indicar a continuació: Tasis, R.; Torrent, J. (1966). Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera. 2 v. Martínez Sancho, V. (1991). Fonaments de física. Vol. 1: Mecànica, ones i electromagnetisme clàssics. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (Biblioteca Universitària; 9)

C 144

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 144

22/5/18 11:45

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES [11 Després del títol de l’obra cal esmentar quina edició és, en el cas que no sigui la primera. Dickens, Ch. (1972). Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom. 2a ed. Barcelona: Proa. 2 v. (Biblioteca A Tot Vent; 154) [12 Quant a l’edició, les abreviatures més emprades són:  ed. augm.

edició augmentada

 ed. corr.

edició corregida

 ed. rev.

edició revisada

 2a ed. (3a, 4a, etc.)

segona (tercera, quarta, etc.) edició.

Les reimpressions no cal esmentar-les. [13 Altres abreviatures freqüents són:  [s. n.] sense nom (quan no hi ha editorial, poseu-ho en el seu lloc)  [s. ll.] sense lloc (quan no hi ha lloc d’edició, poseu-ho en el seu lloc)  [s. a.] sense any (quan no hi ha any, poseu-ho en el seu lloc).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 145

145

22/5/18 11:45

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 146

22/5/18 11:45

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 147

22/5/18 11:45

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 148

22/5/18 11:45

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Societat Catalana de Comunicació. Història i directori (1990). Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. V Àrea. Àmbit 4: Mitjans de comunicació i noves tecnologies (1989). Edició de la Fundació Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, d’Edicions 62 i de la SCC (IEC). Actes del Primer Congrés de la Ràdio a Catalunya. Edició de la Direcció General de Radiodifusió i Televisió de la Generalitat de Catalunya, del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la SCC (IEC).

TREBALLS DE COMUNICACIÓ Núm. 1: Pioners de la recerca sobre comunicació a Catalunya. 25 anys d’Informe sobre la informació, de Manuel Vázquez Montalbán. Art/Comunicació i Tecnologies Avançades (1991). Núm. 2: I Conferència Anual de la SCC - Girona 1991 (Patrimoni comunicatiu. Història de la comunicació. Pràctiques periodístiques) (1992). Núm. 3: II Conferència Anual de la SCC - Girona 1992 (Patrimoni comunicatiu. Història del periodisme. Les noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació). Ricard Blasco, soci d’honor. Ignacio Ramonet, conferència inaugural del curs (1992). Núm. 4: Régis Debray, conferència inaugural de curs. Joan Fuster, homenatge pòstum. Llengua, comunicació i cultura. Treballs d’història de la premsa a Catalunya: segles

xvii - xviii

(1993).

Núm. 5: III Conferència Anual de la SCC - Girona 1993 (Ètica i credibilitat de la comunicació). Mitchell Stephens, conferència inaugural del curs. Treballs d’història de la premsa: premsa valenciana (1994). Núm. 6: IV Conferència Anual de la SCC - Girona 1994 (Comunicadors i comunicació). Homenatge en memòria de Joan Crexell i Playà. Maria Antonietta Macciocchi, conferència inaugural del curs. Miquel de Moragas, Informe sobre l’estat de la comunicació 1995. Treballs d’història de la premsa: premsa clandestina (1995). Núm. 7: V Conferència Anual de la SCC - Girona 1995 (Periodisme i cinema). Avel·lí Artís-Gener, Tísner, soci d’honor. Ricard Muñoz Suay, conferència inaugural del curs. Josep Maria Casasús, Informe sobre l’estat de la comunicació 1996. Treballs d’història de la premsa: premsa en la Guerra Civil. Núm. 8: VI i VII Conferència Anual de la SCC - Girona 1996 (Internet, el quart mitjà) Girona 1997 (Les autoritats de la informació). Informe sobre l’estat de la comunicació 1997. Documentació sobre Josep Serra Estruch. L’editor Innocenci López Bernagossi. El periodista Antoni Brusi Ferrer. Les memòries de Joan Vinyas i Comas. Núm. 9: Algunes reflexions sobre la problemàtica de la recerca en comunicació social a Catalunya. La societat de la informació a Catalunya l’any 2000. Una mirada als sistemes d’interactivitat televisiva. L’ensenyament del periodisme als Estats Units. Els sistemes interactius on-line: eines potenciadores de comunicació. La ràdio privada a Catalunya: implantació geogràfica i rendibilitat econòmica. Núm. 10: VIII Conferència Anual de la SCC - Girona 1998. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998. Què fan els mitjans amb la llengua? La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Secció oberta. Núm. 11: Jornada Anual dels Periodistes Catalans i la Societat Catalana de Comunicació: La ràdio i la televisió públiques al segle

xxi .

La premsa, documentació històrica en

perill. El Punt al País Valencià. Un projecte de premsa. Núm. 12: IX Conferència Anual de la SCC - Girona, 1999. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998-1999. Comunicacions. La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Monogràfic: 75 anys de ràdio. Secció oberta.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 149

149

22/5/18 11:45

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Núm. 13 i 14: Conferència inaugural del curs 1999-2000. Periodismo electrónico y los señores del aire. X Conferència Anual a Girona. Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació. Secció oberta. (Desembre 2000) Núm. 15: Conferència inaugural del curs 2000-2001. Jay Rosenblatt i el cinema independent als Estats Units. Sessions científiques. Secció oberta. (Juny 2001) Núm. 16: XI Conferència Anual de la SCC - Girona, 2001. Xarxes i continguts. Sessió científica. Secció oberta. Tesis. (Desembre 2001) Núm. 17: Conferència inaugural del curs 2001-2002. Un nuevo medio de comunicación: Internet. Secció oberta. (Juny 2002) Núm. 18: XII i XIII Conferència Anual de la SCC. Sessió científica. Secció oberta. VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona. (Desembre 2003) Núm. 19: XIV Conferència Anual de la SCC. Informació, manipulació i poder. Secció oberta. (Setembre 2005) Núm. 20: VII Congrés de l’Associació d’Historiadors de la Comunicació. (Desembre 2005) Núm. 21: XVI Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2006) Núm. 22: La recerca en comunicació en el País Valencià. (Juny 2007) Núm. 23: XVII Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2007) Núm. 24: Mitjans de comunicació i memòria històrica. (Juny 2008) Núm. 25: XVIII Conferència Anual de la SCC. Poder (polític, econòmic) i comunicació. Secció oberta. (Desembre 2008) Núm. 26: XIX Conferència Anual de la SCC. La comunicació en temps de crisi. Comunicació dels socis. Presentació de tesis doctorals. El paper de la televisió pública al segle

xxi .

(Desembre 2009)

COMUNICACIÓ. REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI Volum 27: Les transformacions de les indústries culturals. (Novembre 2010) Volum 28 (1): Les transformacions en l’exercici de la comunicació: periodisme, publicitat, ficció i entreteniment. (Maig 2011) Volum 28 (2): La comunicació política. (Novembre 2011) Volum 29 (1): Els nous formats audiovisuals en cinema, ràdio, televisió i Internet. (Maig 2012) Volum 29 (2): La redefinició del servei públic dels mitjans audiovisuals. (Novembre 2012) Volum 30 (1): La història de la comunicació en els àmbits de la premsa, la publicitat, el cinema, la ràdio i la televisió. (Maig 2013) Volum 30 (2): Ètica i comunicació. (Novembre 2013) Volum 31 (1): Noves línies de recerca en publicitat i relacions públiques. (Maig 2014) Volum 31 (2): (Novembre 2014) Volum 32 (1): (Maig 2015) Volum 32 (2): (Novembre 2015) Volum 33 (1): (Maig 2016) Volum 33 (2): (Novembre 2016) Volum 34 (1): (Maig 2017) Volum 34 (2): (Novembre 2017) Volum 35 (1): (Maig 2018)

COMUNICAR EN L’ERA DIGITAL Monogràfic dirigit per Gemma Larrègola i Rosa Franquet. Inclou versió en català, castellà i anglès. (1999)

C 150

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 150

22/5/18 11:45

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Primer Congrés Internacional: La Pedrera, 24 i 25 de febrer de 1999. La universitat com a fòrum de discussió i reflexió sobre l’impacte que tenen les tecnologies de la informació i la comunicació a la societat.

PERIODÍSTICA Revista acadèmica dirigida per Josep M. Casasús i Guri. Núm. 1: Història i metodologia dels texts periodístics (1989). Núm. 2: Teoria i anàlisi dels esdeveniments periodístics (1990). Núm. 3: La primera tesi doctoral sobre periodisme (Leipzig, 1690), de Tobias Peucer (1991). Núm. 4: Pragmàtica i recepció del text periodístic (1992). Núm. 5: Noves recerques i estudis sobre periodisme antic (1992). Núm. 6: Estratègies en la composició dels textos periodístics (1993). Núm. 7: Retòrica i argumentació en el periodisme actual (1994). Núm. 8: Avenços en l’anàlisi de mitjans de comunicació (1995). Núm. 9: Nous enfocaments en l’estudi de l’actualitat (2000). Núm. 10: Noves recerques històriques i prospectives (2001). Núm. 11: Aportacions a la història i a l’anàlisi del periodisme científic (2008). Núm. 12: L’evolució del disseny periodístic: estudi especial de les aportacions de Josep Escuder a la premsa catalana dels anys trenta del segle

(2010).

Núm. 13: Nous reptes de l’ètica i de la deontologia (2011). Núm. 14: Comunicació de risc i crisi: nova recerca (2012). Núm. 15: Objectivitat i rigor en la formació i la praxi periodístiques (2013). Núm. 16: Qualitat informativa i ètica periodística (2014-2015).

CINEMATÒGRAF Revista acadèmica dirigida per Joaquim Romaguera i Ramió. Publicada amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cine-Clubs. Núm. 1: Primeres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: La historiografia cinematogràfica a Catalunya (1992). Núm. 2: Segones Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: Infrastructures industrials del cinema a Catalunya (1995). Núm. 3: Terceres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: El cinema espanyol, de l’adveniment i la implantació del cinema sonor (1929) a l’esclat de la Guerra Incivil (1936) (2001).

GAZETA Revista acadèmica dirigida per Josep M. Figueres i Artigues. Núm. 1: Actes de les Primeres Jornades d’Història de la Premsa (1994). Núm. 2: La premsa d’Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-1975 (2010).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 35 (1) (MAIG 2018)

Comunicacio 35-1_Maig_2018.indd 151

151

22/5/18 11:45

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

OMUNICACIO

REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

Trobades entre el sector professional i la universitat. Ús de les fonts no acadèmiques en publicitat Natalia Papí Gálvez

Novetats bibliogràfiques

Societat Catalana de Comunicació

35 (1)

Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

Coberta_maig_2018_35-1.indd 1

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 35 (1) (MAIG 2018) · ISSN (ed. impresa): 2014-0304 · ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans

22/5/18 11:55