Page 1

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents Number 10

2017

7

Foreword

Antoni Riera

9

The feudal partitions of Mallorca and their immediate consequences (1230-1245)

Vicent Baydal

27

Political power in the Kingdom of Valencia during the 14th century. Breakdown or development?

Ferran Sabaté

43

Public health in Catalonia between 1885 and 1939

Raquel Lacuesta

59

Catalan industrial architecture in the last quarter of the 19th century and first quarter of the 20th century

Albert Balcells

77

Collectivisations in Catalonia and the Region of Valencia during the Spanish Civil War, 1936-1939

Jordi Casassas

93

The historiographic renovation on the nation in the late 20th century and the case of Catalonia

Ernest Belenguer

105

Chronicle of the congress on “Ferdinand II and the Crown of Aragon”

Roser Salicrú

109

In Memoriam

111

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2016

117

Volumes 1-10: Table of Contents

125

Catalan Version

Catalan Historical Review Number 10 / 2017

2017

Albert Balcells

Catalan Historical Review

Catalan Historical Review

Institut

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Cob-Catalan Historical Review_10.indd 1

10

d’Estudis Catalans

Barcelona • Catalonia

17/07/17 13:57


Catalan Historical Review

Catalan Historical Review Number 10 / 2017

Free online access via http://revistes.iec.cat/chr/

Aims and scope The Catalan Historical Review, the international journal of the History and Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans (IEC), aims to enable the current state of knowledge about the history of the Catalan-speaking lands − Catalonia, the Valencian Land, the Balearic Islands, and other lands related to them − to be known throughout the world. It will achieve this by publishing articles of synthesis dealing with ongoing research into major topics of political, social, economic, legal, literary and artistic history of all periods, from the most ancient to the most recent, on the basis of the literature published in recent years. Copyright Submission of a manuscript to the Catalan Historical Review implies: that the work described has not been published before, including publication on the World Wide Web (except in the form of an abstract or as part of a published lecture, review, or thesis); that it is not under consideration for publication elsewhere; that all co-authors have agreed to its publication. The corresponding author signs for and accepts responsibility for releasing this material and will act on behalf of any and all co-authors regarding the editorial review and publication processes. If an article is accepted for publication in the Catalan Historical Review, the authors (or other copyright holder) must transfer to the journal the copyright, which covers the non-exclusive right to reproduce and distribute the article, including reprints, translations, photographic reproductions, microform, electronic form (off­line, online) or any other reproductions of a similar nature. Nevertheless, all articles in the Catalan Historical Review will be available on the internet to any reader at no cost. The journal allows users to freely download, copy, print, distribute, search, and link to the full text of any article, provided the authorship and source of the published article is cited. The copyright owner’s consent does not include copying for new works or resale. In such cases, the specific written permission of the Catalan Historical Review must first be obtained. This work is subject, unless the contrary is indicated in the text, the photographs or in other illustrations, to an Attribution − Non Commercial −

Cob-Catalan Historical Review_10.indd 2

GUIDELINES FOR AUTHORS

Non-Derivative Works 3.0 Creative Commons License, the full text of which can be consulted at http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/. You are free to share, copy, distribute and transmit the work provided that the author is credited and re-use of the material is restricted to noncomercial purposes only and that no derivative works are created from the original material.

E-prints of the articles may be published before distribution of the printed journal. Authors must be aware that, after electronic publication, they cannot withdraw an article or change its content. Any corrections have to be made in an Erratum, which will be hyperlinked to the article.

Disclaimer While the contents of this journal are believed to be true and accurate at the date of its publication, neither the authors and the editors nor the publisher can accept any legal responsibility for any errors or omissions that may be made. The publisher makes no guarantee, expressed or implied, with respect to material contained herein.

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 629 Fax: +34 932 701 180 E-mail: cathistorical@iec.cat

Subscription information ISSN print edition: 2013-407X ISSN electronic edition: 2013-4088 Legal Deposit: B-14914-2009

Editorial Office Alfons Tiñena, Journal Manager Josep M. Palau, Assistant

Editorial support Mary Black, Catalan-English translation. Cover illustration

1 issue will appear in 2017. The annual subscription fee (including handling charges) is 40.00 € (VAT not included).

Cancellations must be received by 30 September to take effect at the end of the same year. Change of address: allow six weeks for all changes to become effective. All communications should include both old and new addresses (with postal codes) and should be accompanied by a mailing label from a recent issue. Electronic edition An electronic edition of this journal is available at <http://revistes.iec.cat/chr/>

Submitted manuscripts will generally be reviewed by two external experts; who will have four possible options: 1) accept without revision, 2) accept after revision, without expecting to check those revisions, 3) neither accept nor reject until author(s) make revisions and resubmit, 4) reject. Format of manuscript Contributions should not exceed 30 printed pages, including tables, maps and figures. Manuscripts (including references, tables, etc.) should be 1½ spaced in standard A4 format. The first page of the manuscript should contain only the following:

Subscription orders should be sent to: Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 636 Fax: +34 932 701 180 E-mail: publicacions@iec.cat

General information Authors are requested to register and submit manuscripts to the journal directly through the journal’s web site. The author is asked to upload the item, and provide associated metadata or indexing information to facilitate online searching and for the journal’s own use. The author may also accompany the manuscript with supplementary files in the form of data sets, research instruments, or source texts that will enrich it while contributing to more open and robust forms of research and scholarship. The author can track the article through the editorial process — and participate in the copy-editing and proofreading of articles accepted for publication — by logging in with the username and password provided. Manuscripts should be prepared in accordance with the journal’s accepted practice, form, and content; they should be checked carefully to avoid the need for corrections in proof. The author should mark where figures and tables are to be inserted. The author vouches that the work has not been published elsewhere and that the manuscript has not been submitted to another journal.

1. Title of the article, containing keywords pertaining to the subject matter. No abbreviations should be used in the title. 2. Names (including forenames) of the author and institutional affiliation. 3. An abstract not exceeding 200 words, summarizing the manuscript’s argument and major contribution. 4. Full name and postal address of the author to whom all correspondence is to be sent. Phone, fax, and email address should be included to speed up communication. 5. A list of abbreviations or acronyms used in the article, if they are not explained in the text. 6. A maximum of five keywords. Notes and bibliography Notes in the manuscript should be in the form of footnotes. (Articles published in the Catalan Historical Review appear with endnotes). Footnote numbers may be placed in the text in superscript after the punctuation marks. References and notes in the footer should match the following models: (a) Books: Eugene Genovese. Roll, Jordan, Roll: The World the Slaves Made. Vintage Books, New York 1976. (b) Articles: Kenneth Ledford. “German Lawyers and the State in the Weimar Republic”. Law and History Review, 13 (1995), pp. 317349. If the pagination of a periodical is continuous throughout the year, it is not necessary to give the number or season, only the volume and year. Articles that have appeared in electronic journals may be cited, provided access is unrestricted and the URL or DOI is supplied. (c) Chapters in edited books (citation of pages as for articles): Thomas Klug. “Employers’ Strategies in the Detroit Labor Market, 1900-1929”

in On the Line: Essays in the History of Auto Work. Ed. Nelson Lichtenstein and Stephen Meyer. University of Illinois Press, Urbana 1989, pp. 41-72. Tables, maps and figures, including photographs Tables, maps and figures must be numbered consecutively in the text with Arabic numerals and submitted separately at the end of the article. Tables may be edited to permit more compact typesetting. The publisher reserves the right to reduce or enlarge figures and tables. The acceptance of colour illustrations is at the publisher’s discretion. Proofs Proofs will be submitted to the author for the correction of printer’s errors. It is essential that author return the corrected proofs as quickly as possible with minimum alterations. Proofreading is the responsibility of the author. Only typesetting errors should be corrected at this stage. The corrected proofs must be returned by the date requested. Biographical details Each author should provide a short biography (maximum 300 words). It should include details of the autor’s affiliation and research activities. Authors are recommended to have the manuscript thoroughly checked and corrected before submission. The editors warmly appreciate the co-operation of authors in preparing papers in a manner that will facilitate the work of editing and publication. For further information, please contact the Editorial Office.

Initial “C”, depicting King James I and his warriors on page 50 of the Compilatio Maior or Vidal mayor, the first compilation of the laws of Aragón dated between 1290 and 1310. Colour tempera, gold leaf and ink on parchment. The J. Paul Getty Museum, Los Angeles (USA). Digital image courtesy of the Getty’s Open Content Program. INDEXED IN LATINDEX · INTERNATIONAL MEDIEVAL BIBLIOGRAPHY · DOAJ · DICE (CSIC-ANECA) · ISOC · e-REVISTAS · DIALNET · RACO

17/07/17 13:58


Catalan Historical Review Number 10 / 2017

Institut dâ&#x20AC;&#x2122;Estudis Catalans

Catalan Historical Review 10.indb 1

Barcelona â&#x20AC;˘ Catalonia

17/07/17 12:55


Catalan Historical Review Free online access via http://revistes.iec.cat/chr/

Aims and scope The Catalan Historical Review, the international journal of the History and Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans (IEC), aims to enable the current state of knowledge about the history of the Catalan-speaking lands − Catalonia, the Valencian Land, the Balearic Islands, and other lands related to them − to be known throughout the world. It will achieve this by publishing articles of synthesis dealing with ongoing research into major topics of political, social, economic, legal, literary and artistic history of all periods, from the most ancient to the most recent, on the basis of the literature published in recent years. Copyright Submission of a manuscript to the Catalan Historical Review implies: that the work described has not been published before, including publication on the World Wide Web (except in the form of an abstract or as part of a published lecture, review, or thesis); that it is not under consideration for publication elsewhere; that all co-authors have agreed to its publication. The corresponding author signs for and accepts responsibility for releasing this material and will act on behalf of any and all co-authors regarding the editorial review and publication processes. If an article is accepted for publication in the Catalan Historical Review, the authors (or other copyright holder) must transfer to the journal the copyright, which covers the non-exclusive right to reproduce and distribute the article, including reprints, translations, photographic reproductions, microform, electronic form (off­line, online) or any other reproductions of a similar nature. Nevertheless, all articles in the Catalan Historical Review will be available on the internet to any reader at no cost. The journal allows users to freely download, copy, print, distribute, search, and link to the full text of any article, provided the authorship and source of the published article is cited. The copyright owner’s consent does not include copying for new works or resale. In such cases, the specific written permission of the Catalan Historical Review must first be obtained. This work is subject, unless the contrary is indicated in the text, the photographs or in other illustrations, to an Attribution − Non Commercial −

Catalan Historical Review 10.indb 2

Non-Derivative Works 3.0 Creative Commons License, the full text of which can be consulted at http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/. You are free to share, copy, distribute and transmit the work provided that the author is credited and re-use of the material is restricted to noncomercial purposes only and that no derivative works are created from the original material.

E-prints of the articles may be published before distribution of the printed journal. Authors must be aware that, after electronic publication, they cannot withdraw an article or change its content. Any corrections have to be made in an Erratum, which will be hyperlinked to the article.

Disclaimer While the contents of this journal are believed to be true and accurate at the date of its publication, neither the authors and the editors nor the publisher can accept any legal responsibility for any errors or omissions that may be made. The publisher makes no guarantee, expressed or implied, with respect to material contained herein.

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 629 Fax: +34 932 701 180 E-mail: cathistorical@iec.cat

Subscription information ISSN print edition: 2013-407X ISSN electronic edition: 2013-4088 Legal Deposit: B-14914-2009

Editorial Office Alfons Tiñena, Journal Manager Josep M. Palau, Assistant

Editorial support Mary Black, Catalan-English translation. Cover illustration

1 issue will appear in 2017. The annual subscription fee (including handling charges) is 40.00 € (VAT not included). Subscription orders should be sent to: Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 636 Fax: +34 932 701 180 E-mail: publicacions@iec.cat Cancellations must be received by 30 September to take effect at the end of the same year. Change of address: allow six weeks for all changes to become effective. All communications should include both old and new addresses (with postal codes) and should be accompanied by a mailing label from a recent issue.

Initial “C”, depicting King James I and his warriors on page 50 of the Compilatio Maior or Vidal mayor, the first compilation of the laws of Aragón dated between 1290 and 1310. Colour tempera, gold leaf and ink on parchment. The J. Paul Getty Museum, Los Angeles (USA). Digital image courtesy of the Getty’s Open Content Program.

Electronic edition An electronic edition of this journal is available at <http://revistes.iec.cat/chr/>

17/07/17 12:55


Catalan Historical Review Number 10 / 2017

EDITOR-IN-CHIEF* Albert Balcells, Institut d’Estudis Catalans

ASSOCIATE EDITORS* Francesc Fontbona, Institut d’Estudis Catalans Josep Guitart, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Massot, Institut d’Estudis Catalans Tomàs de Montagut, Universitat Pompeu Fabra Antoni Simon, Universitat Autònoma de Barcelona

ADVISORY BOARD* Josep Amengual, Universidad de Deusto Ferran Arasa, Universitat de València Ignasi J. Baiges, Universitat de Barcelona Jordi Ballester, Societat Catalana de Musicologia Xavier Barral, Institut d’Estudis Catalans Ernest Belenguer, Universitat de Barcelona Vicenç Beltrán, Institut d’Estudis Catalans Thomas N. Bisson, Harvard University Dolors Bramon, Institut d’Estudis Catalans Pere Casanellas, Societat Catalana d’Estudis Hebràics Jordi Casassas, Universitat de Barcelona Efrem Compte, Institut d’Estudis Catalans

Dominique de Courcelles, Centre National de la Recherche Scientifique Miquel Crusafont, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics Eulàlia Duran, Institut d’Estudis Catalans Romà Escalas, Institut d’Estudis Catalans Francesca Español, Amics de l’Art Romànic Georges Fabre, Université de Pau Gaspar Feliu, Universitat de Barcelona Paul Freedman, Yale University Josep M. Font i Rius, Institut d’Estudis Catalans Antonio Furió, Universitat de València Joaquim Garriga, Universitat de Girona Carme Gràcia, Universitat de València Miquel Gros, Societat Catalana d’Estudis Litúrgics Christian Guilleré, Université de Savoie Enric Guinot, Universitat de València Albert G. Hauf, Institut d’Estudis Catalans Jocelyn N. Hillgarth, University of Toronto Nikolas Jaspert, Ruhr-Universität Bochum Manuel Jorba, Universitat Autònoma de Barcelona Simon Keay, University of Southampton Gabriel Llompart, Institut d’Estudis Catalans Henry de Lumley, Musée National d’Histoire Naturelle de Paris

Tomàs Martínez, Universitat Jaume I Joan Mas, Universitat de les Illes Balears Marc Mayer, Universitat de Barcelona Concepció Mir, Universitat de Lleida Olimpio Musso, Università di Firenze Alexandre Olivar, Institut d’Estudis Catalans Antoni Pladevall, Institut d’Estudis Catalans Ramon Pinyol, Universitat de Vic Olivier Poisson, Université de Paris Damià Pons, Universitat de les Illes Balears Paul Preston, London School of Economics and Political Science Enric Pujol, Universitat Autònoma de Barcelona Antoni Riera, Universitat de Barcelona Santiago Riera, Universitat de Barcelona Albert Rossich, Universitat de Girona Flocel Sabaté, Universitat de Lleida Josep Maria Salrach, Universitat Pompeu Fabra Joan Sanmartí, Universitat de Barcelona Eva Serra, Universitat de Barcelona Jaume Sobrequés, Societat Catalana d’Estudis Històrics Narcís Soler, Universitat de Girona Eliseu Trenc, Université de Reims Jill R. Webster, University of Toronto Michel Zimmermann, Université de Versailles-Saint-Quentin-en-Yvelines

* Members of the History and Archeology Section and Presidents of its the Institut d’Estudis Catalan’s Affiliated Societies

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review 10.indb 3

17/07/17 12:55


Catalan Historical Review 10.indb 4

17/07/17 12:55


Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents Number 10

2017

Albert Balcells

7

Foreword

Antoni Riera

9

The feudal partitions of Mallorca and their immediate consequences (1230-1245)

Vicent Baydal

27

Political power in the Kingdom of Valencia during the 14th century. Breakdown or development?

Ferran Sabaté

43

Public health in Catalonia between 1885 and 1939

Raquel Lacuesta

59

Catalan industrial architecture in the last quarter of the 19th century and first quarter of the 20th century

Albert Balcells

77

Collectivisations in Catalonia and the Region of Valencia during the Spanish Civil War, 1936-1939

Jordi Casassas

93

The historiographic renovation on the nation in the late 20th century and the case of Catalonia

Ernest Belenguer

105

Chronicle of the congress on “Ferdinand II and the Crown of Aragon”

Roser Salicrú

109

In Memoriam

111

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2016

117

Volumes 1-10: Table of Contents

125

Catalan Version

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review 10.indb 5

17/07/17 12:55


Catalan Historical Review 10.indb 6

17/07/17 12:55


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 7-8 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Foreword

Our journal has reached its tenth edition and is thus coming of age as we celebrate its first decade. We would like to thank our readers for the interest they have shown, our contributors for the quality of their work, which has ensured the attention of an ever-larger readership, and our editorial board for its indispensable advice and assistance. The articles in the Catalan Historical Review were downloaded 60,736 times until 2016 in the Institut d’Estudis Catalans’ journal portal of scholarly journals. This figure is equivalent to 38% growth over 2015, when the number of queries rose 18% compared to the 2014 figures. Along the same lines, 65% of the queries in 2016 came from outside Spain. Therefore, the Catalan Historical Review is achieving its original goal of offering scholars from abroad snapshots of the major issues in the social, political, economic and cultural history of the Catalan-speaking lands, with the understanding that we must also ensure that readers from inside our geographic sphere find these overviews useful. Indeed, the articles in the Catalan Historical Review seek to summarise the results of a historiography that is increasingly large in terms of its output and diversification which is not easy to keep track of because such a wide variety of dissemination channels are used. In short, everything seems to indicate that the model adopted by the Catalan Historical Review is valid. This time, we wanted to follow a tradition from the era when journals were only published on paper: to offer a complete index of the titles of the articles in all issues. This is one way to visually illustrate the tenth anniversary of the Catalan Historical Review. The dual English and Catalan version of the content of the Catalan Historical Review attests to the fact that Catalan historians tend to write about the history of the inhabitants of their linguistic sphere in their own language. The Institut d’Estudis Catalans was founded more than 100 years ago with the goal of developing the scholarly knowledge of all aspects of Catalan culture in the country’s own language. Furthermore, the Institut also had the missions of contributing to normalising Catalan from the orthographic, lexical and grammatical standpoint and advocating its social use in all spheres in an effort to overcome the diglossia that could have led to its disappearance over the long term. And now let us introduce the main topics examined on the pages of this issue. If Mallorca shares its language and culture with Catalonia, it is because it was conquered by James I in the 13th century. This was the prelude to the conquest of Valencia and the first stage in Catalonia’s expansion throughout the Mediterranean. The partition of the island among the magnates who help the monarch

Catalan Historical Review 10.indb 7

conquer it and the granting of lands to the settlers is the topic of the first article in issue 10 of the Catalan Historical Review. The transplant of the feudal system to Mallorca was undertaken with broader personal freedoms in order to attract settlers from the continent to the island. James I contradicted his original plans to keep the conquered lands under the same monarch, given that he bequeathed the Kingdom of Mallorca to his second son, generating an independent lineage from 1276 until 1349, when it was returned to the direct domain of the Kings of Aragon and Catalonia. If the foundation of the feudal system is the predominance of small farms subjected to income deductions by the lord, the Mallorcan society resulting from the Catalan colonisation was feudal. The image on the cover is an upper-case “C” depicting King James I and his warriors; this image is found on page 50 of the Compilatio Maior or Vidal mayor, the first compilation of the Aragonese laws dated between 1290 and 1310. The second article discusses the political structure of Valencia in the 14th century. Since the dynastic union between Aragon and Catalonia in the 12th century, what was called the Crown of Aragon maintained a dual monarchic system. This system became threefold when the Kingdom of Valencia, conquered by the Catalans and Aragonese in the 13th century, was endowed with institutions of its own, such that it ended up having its own Courts or parliament different to those of Catalonia and Aragon, when these bodies, which limited royal power, were consolidated in the 14th century. At first, the monarchs tried to gain more power in the Kingdom of Valencia than what they held in Aragon and Catalonia, but as they had to finance wars, especially the ones against Castile, the kings committed the incongruent act of granting many of the lands in Valencia which previously depended directly on the Crown as seigneurial domains. The city of Valencia, which was a prominent force in the kingdom, ended up revolting against the king in 1347 and was vanquished in a brief war, which was simultaneously a civil conflict among the subjects of the Kingdom of Valencia. However, despite the monarch’s victory, the political structure of Valencia continued to gain ground, while it was also divided into two factions that clashed during the conflict over the succession in 1410. The third article in this issue is devoted to industrial architecture from the late 19th century and first few decades of the 20th century, because the original or prestigious constructions were not limited to just private or public, secular or religious urban homes, nor merely upper-class rural residences. Instead, production and transformation centres were also designed with an artistic

17/07/17 12:55


8   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

sensibility, standing as symbols of the consolidation of the industrialisation process that Catalonia was undergoing. Textile factories like Casaramona factory in Barcelona, today the headquarters of the cultural institution CaixaForum; sparkling winemakers like Codorniu in Sant Sadurní d’Anoia; cooperative wineries like the one in Pinell de Brai; flour mills like the one in Cervera; and many other constructions with a productive, non-residential function are extraordinarily interesting and should not be forgotten when talking about the most famous monuments of Catalan Art Nouveau and Noucentista architecture, the group that attracts the curiosity and attention of educated visitors from abroad today. On the following pages, another contributor examines the healthcare policy implemented in Catalonia from the last cholera epidemic in 1885 until the Civil War from 1936 to 1939. The goal was for the local and regional governments to meet the needs of a developed, conflictive society whose needs were not properly served by the Spanish state. With the Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1925) and the Generalitat (1931-1939), care of the ill went from being viewed as a charitable act to being regarded as an obligation that was planned by the public authorities, despite the lack of obligatory public health insurance for salaried workers and freelancers. In the course of the first third of the 20th century, the mortality rate dropped, especially the infant mortality rate, another cholera epidemic was avoided, and the last serious epidemic was the flu epidemic in 1918. But typhus, tuberculosis, malaria in the delta regions and syphilis were still endemic, half-shrouded by moral taboos. Many towns did not have running water and a sewer system until the 1920s. Working-class homes were a concern of hygienists, who wanted shantytowns and overcrowded subleases of old flats abolished. The first neighbourhoods of cheap housing for the working class were built in cities in the 1920s, and even before that working-class neighbourhoods had been built by industrialists in the industrial and mining colonies in the Llobregat and Ter River basins. The progress of medical education, hospital care and research prompted the innovations in surgery and blood transfusions that appeared in Catalonia during the Civil War, which were later applied in Great Britain during World War II. The penultimate article in this issue is devoted to the economic and social transformations during the years of the Civil War, from 1936 to 1939, in Catalonia and the region of Valencia. The failure of the coup d’état against the Republic in Catalonia and the region of Valencia precipitated a revolutionary process that has been defamed by some and idealised by others, without bearing in mind that the shortcomings of its outcome cannot be attributed solely to the agents behind the process nor solely to its adversaries. Instead, the war largely determined its evolu-

Catalan Historical Review 10.indb 8

Foreword

tion. The independent decisions of workers in each company – with some degree of political regulation – gave way to state interventionism that was scarcely more effective. While collectivisation in Catalonia was more important in industry than in agriculture, in the region of Valencia the opposite held true. After the clashes in May 1937, a restrictive tendency was imposed on collectivisations. The last article in this issue takes stock of the debate on the historical role of the nation and nationalism in the late 20th century. The reappearance of nationalisms in Europe, hand in hand with the disintegration of the Soviet Union followed by the partition of the former Yugoslavia, led to a disqualification by Marxist historians like Hobsbawm, reinforcing the thesis of the invention of tradition and the principle that we cannot speak about nations prior to the French Revolution. In a Catalonia that had barely emerged from a dictatorship which sought to banish the basic signs of Catalan identity, this position could hardly find a foothold outside a small coterie of university professors. However, in 1962, a Marxist historian, Pierre Vilar, claimed that the political creation of Catalonia back in the 14th century showed the characteristics which have been attributed to the modern nation in the era of capitalism. To Pierre Vilar, the Catalan distinction between nation and state is universally valid. Josep Fontana, another Marxist historian, reinforced these same theses in a book published in 2014. The case of Catalonia shows that it is impossible to “invent” a nation without a long-term popular base, and that national identity is not necessarily xenophobic but instead can be linked to authentically democratic positions in favour of the integration of new arrivals, without this integration entailing their class alienation. This issue of the Catalan Historical Review closes with a report on the conference on King Ferdinand II held at the Institut d’Estudis Catalans in 2016. King Ferdinand II and his wife, Isabel, Queen of Castile, are known as the Catholic Kings. This report is a preview of the publication of the conference proceedings in book form. After this introduction had already been written, Maria Teresa Ferrer i Mallol, the former head of the HistoryArchaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans, passed away. Her article on Catalan trade in the late Middle Ages, which appeared in issue 5 of the Catalan Historical Review, is one of the most downloaded articles from our publication. The country has lost one of its most eminent figures in research in mediaeval history, and we, her colleagues, have lost a highly esteemed and admired friend. We have devoted the end of this issue to an obituary befitting her memory. Albert Balcells Editor

17/07/17 12:55


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 9-25 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.129 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

The feudal partitions of Mallorca and their immediate consequences (1230-1245) Antoni Riera*

Institut d’Estudis Catalans / Universitat de Barcelona Received 11 February 2017 · Accepted 20 March 2017

Abstract The feudal conquest of Mallorca was a technically complex and economically costly undertaking. It was the outcome of joint actions among the monarchy, the nobility and the Catalan bourgeoisie and knights and infantrymen from Aragon and other regions in the western Mediterranean. Once the island had been conquered, the participants received a part of the spoils and properties directly proportional to their contribution to the forces, which resulted in three territorial partitions. Almost all the major participants divided the lands they had received in allodium between knights and peasants in fief and in emphyteusis, respectively. The Catalans were predominant among of the first settlers of Mallorca. Keywords: Mallorca, territorial partition, feudal colonisation, franchise letter, emphyteutic establishment, fief, chivalry, jurisdictional domain, territorial domain

Introduction The conquest of al-Jazair al-Sharqiya (the Eastern Islands) and their transformation into the Regnum Maioricarum et insulas adiacentes (Kingdom of Mallorca and Adjacent Islands) between 1229 and 1232 signalled the start of a period which witnessed the Christians’ swift territorial advances in the east coast of the Iberian Peninsula at the expense of Al-Andalus. Initially designed as a private undertaking among the Catalan nobility and cities, it ended up becoming a crusade of Christians versus Muslims.1 The military campaigns of James I, which culminated with the conquest of Valencia in 1245 and the subsequent Christian colonisation of the “new lands”, had major consequences for the Crown of Catalonia-Aragon: it expanded its area by more than 30% and accentuated its maritime nature. The creation of the Kingdoms of Mallorca and Valencia also increased the safety of the Christians sailing around the northwest Mediterranean by lowering the number of Muslim corsairs and pirates. The ports also soon became major hubs within the incipient network of Catalan trade routes and helped them expand towards the Maghreb and Italy’s Mezzogiorno. Even today, experts continue to wonder how this quick, profound shift in the economic, social, political and cultural structures was carried out in lands spanning from *  Contact address: Antoni Riera. E-mail: antoniriera@ub.edu

Catalan Historical Review 10.indb 9

Alcanar to Vila Joiosa. What were its causes and effects? To answer these questions, we have a set of sources and an extensive, up-to-date bibliography which is quite reliable in a scholarly sense. Since early last century, the kingdom of James I has sparked a particular interest among Catalan, Mallorcan, Aragonese and Valencian mediaevalists, who have devoted two history congresses on the Crown of Aragon to this topic.2 During the second half of the century, not only was Ambrosio Huici’s document collection reissued,3 but numerous monographic analyses and synthesis works were also published.4 At the same time, considerable advances were made in the study of the Muslim economy and society on the Balearic Islands and in Valencia just prior to the Christian conquest. 5 This keen attention was sustained after 2000, as can be seen from the reissue of James I’s itinerary and the appearance of new studies.6 The 2008 commemoration of the birth of the Conqueror finally spurred both the regional and scholarly institutions in the lands of the former “Confederation”, as well as private publishing houses – not yet shaken by today’s dire, prolonged economic crisis – to finance new publications. The Catalan chronicles were recently republished by the Institut d’Estudis Catalans. 7 The Arab chronicle of Ibn ‘Amīra al-Mah-zūmī has been translated into Catalan.8 Among the outstanding recent contributions are the reissue of the records of land partitions (llibres del repartiment),9 the proceedings of the monographic congress organised by the Institut d’Estudis Catalans,10 two biographies of James I written by Stefano

17/07/17 12:55


10   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Maria Cingolani11 and Ernest Belenguer12 using quite different methodological criteria, and the synthetic, interpretative speech delivered by Antoni Riera i Melis in Poblet on the 30th of March 2008 upon the opening of the events commemorating the aforementioned centennial.13 The purpose of this article is to survey not the conquest of Mallorca but its immediate consequences, the three feudal partitions on the island, in view of the latest historiographic and archaeological contributions which have brought precision and rigour to a complex issue that has not yet been wholly resolved.

The collapse of the Islamic population The Christian conquest of Mallorca had profound demographic consequences: it led to a sudden, steep decline in the Muslim population. Of the inhabitants of Al-Andalus who survived the war and famine, a number impossible to calculate fled to other Islamic lands,14 while the others remained on the island, with diverse legal statuses and economic and social conditions. The defeated Muslims were reduced to the status of captives and were apportioned among the conquerors as the spoils of war. Some of those who collaborated with the Christian contingent or capitulated left, while others remained on the island, either through their own decision or because of a lack of options. The latter retained their status as free men and some of their property but were subjected to payment of an annual capitation (“dret d’estada” or tax for staying).15 However, experts still have numerous questions regarding the size and evolution of this motley array of Mudejars.16 Álvaro Santamaría has suggested that the legal status of the Saracens who remained on the island through the capitulation pact must have been quite similar to the status of the Christian casati.17 They were not regarded as free, yet they were not captives either, nor were they bound to the land.18 Muslims are often mentioned in the Mallorcan documentation from the last two-thirds of the 13th century; however, none of them is categorised as casati but instead they are listed as captive, free or in the process of manumission. Therefore, the status of the Muslim casati must have deteriorated over time until they became similar to captives, a process which must have led their baptism in a bid to gain full freedom. Thus, after the feudal conquest, the majority of the Saracen population was reduced to the status of captives and apportioned among the participants. The notary documentation generated by the Christian repopulation shows that these captives nonetheless had some degree of economic autonomy and civil rights: they were allowed to own and manage private assets, grant loans to other Muslim captives and even to free Christians, and file lawsuits against delinquent borrowers.19 By working in their trades in the city, some of the captive tradesmen were able to meet the amount required for the “talla” (redemption fee) to be paid to their respective

Catalan Historical Review 10.indb 10

Antoni Riera

owners and were manumitted.20 At the same time, in the countryside, many captives sharecropped a patch of land and paid their ransom with its products. Some were allowed to live on Mallorca as free men without losing the hallmarks of their identity, but under a special tax scheme,21 thus equating them with those who had capitulated during the conquest campaigns. Towards the end of the 13th century, numerous free Muslim tradesmen are documented in the City of Mallorca, including dyers, blacksmiths, shoemakers, sword-makers and bakers.22 Nonetheless, the tax sources from the same period show that the majority of this “aristocracy of tools” preferred to emigrate to Menorca, Valencia, the Maghreb or Granada after paying yet another specific tax (“dret d’eixida dels sarraïns” or Saracen exit tax).23 However, for the poorest and least trained, access to freedom was much longer and more complex and often entailed baptism. In order to succeed, the members of this latter group had to pay a very high price: giving up their identity. Yet the analysis of the different population samples in both the city and some of the rural parishes has shown that the group of converted Al-Andalusians had a very low demographic influence and never accounted for more than 5% of the documented total before 1300.24 In the second half of the 12th century, the Muslims who had survived the feudal conquests had been relocated in both Catalunya Nova (New Catalonia) and Lower Aragon, in areas with little strategic value organised into Moorish quarters. However, this institution did not spread to the Balearic Islands. Thus, the conquest of Mallorca was characterised by radical incompatibility with Islamic society and the effective destruction of the preexisting structures which was unparalleled in the 12th and 13th centuries. What might have been the causes of the conquerors’ behaviour towards the Muslim population on Mallorca? The desire to conjure up the danger of the fifth column in an island enclave of extraordinary strategic value that was particularly difficult to defend? The belief that because of its small size, the island could be colonised by Christian settlers in just a few years?

The first reorganisation of the urban and rural space The conquest of Mallorca entailed the first major land partition after the Iberian Christian states’ victory over the Almohad Caliphate in Las Navas de Tolosa. The fact that it was the first makes it particularly interesting not only because of the influence it would have on the subsequent partitions in Catalonia-Aragon and Castile but also because of the qualitative change it heralded compared to its forerunners. The gradual spread of Roman law, the rise of notaries and the enlargement of the administration led to an increase in and very notable diversification of the written documentation. Before, the partition of movable and immovable property after a territorial conquest generated

17/07/17 12:55


The feudal partitions of Mallorca and their immediate consequences (1230-1245) 

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   11

no specific documentation; however, thereafter it would be put down in writing, with increasing meticulousness, in a specific record book, the Llibre del repartiment. In late January 1230, just after the bloody siege of Madina Mayurqa, the members of the contingent, alarmed by the outbreak of an infectious disease, requested James I to ask the partition committee to start handing out the spoils of the campaign. The proration of the goods started with the auction of the spoils from the city. The process lasted almost two months and sparked a heated controversy among the large and small participants.25 The next phase consisted in inventorying all the assets of the island and organising their partition among the conquerors following the criterion agreed upon thirteen months earlier in the Courts of Barcelona.26 Therefore, this committee had to divide both the urban properties and the cultivated and fallow lands of Mallorca. The task was in no way easy, given that it had to be done proportional to each participant’s contribution to the conquest, which had been quite uneven. The largest contributions had come from the king and the four main magnates (Nunó Sanç, Count of Roussillon; Hug IV, Count of Empúries; Gastó de Montcada, Viscount of Béarn; and Berenguer de Palou, Bishop of Barcelona). They were trailed far behind by a second group led by the Bishop of Girona, the Knights Templar and several members of the upper nobility, such

as Guillem de Montcada. The barons or knights (petty nobility) and members of the lower clergy were at a third tier, which was much larger. These groups were joined by the urban communities in both Catalonia and Occitania, Provence and Italy.27 The onset of the epidemic and the pressure being exerted by a large contingent of the conquerors who wanted to return home forced the committee to agree to a hasty partition of the island, while part of it still remained under the power of the Muslims and had not yet been surveyed. Thus, a complex process got underway which would last several years and generate a considerable amount of documentation.28 The first version of the Llibre del repartiment,29 dated the 27th of July, emerged from this initial partition done somewhat haphazardly during the spring of 1230. It contains two different parts: the first one, written in Latin, is simply a list of the royal possessions; the second one, written in Arabic, explains how the first partition of assets was undertaken, delimits the resulting portions, and cites the respective beneficiaries. The majority of experts who have analysed it concur that the Arabic part is slightly older than the Latin part and has not survived in its entirety. However, agreement ends there, because while some view it as a transfer or summary of an original that has disappeared,30 others view it as nothing more than a notebook with field notes,

Figure 1.  Fragment of the arabic version of the Book of Distribution of Mallorca (Arxiu del Regne de Mallorca)

Figure 2.  Fragment of the catalan version of the Book of Distribution of Mallorca

Catalan Historical Review 10.indb 11

17/07/17 12:55


12   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Antoni Riera

Figure 3.  Murals of the conquest of Mallorca, Master of the Conquest of Mallorca, mural, 1285-1290. © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2017 Photo: Jordi Calveras

a partial draft of a final text which no longer survives.31 The fact that this important document was written in Latin and Arabic demonstrates that its purpose was not only to leave a record of the rights acquired by the new Christian landowners over the properties given them, but also to accredit the forcible, definitive stripping of these assets from their former owners, who were now reduced to the unfortunate status of the vanquished. It is also clear that despite this, when quantifying and appraising the rural farms, the committee enlisted the compulsory cooperation of the Andalusian land surveyors, who were familiar with the microtoponyms and size of each parcel of land, as well as the identity of the last owner. After making an approximate appraisal of what each participant had contributed to the conquest in terms of both military troops and economic outlays, the committee members divided them into five quadrelles (groups), each led respectively by the king and one of the four main magnates. They then classified the properties to be divided following a rather precise, almost circular, spatial criterion; they organised them into a nucleus and two concentric outer circles. The nucleus matched the urban area of Madina Mayurqa, the first outer circle corresponded to the surroundings near the capital and the second was made up of the twelve rural districts and two outlying sec-

Catalan Historical Review 10.indb 12

tors of the township. Each of the three parts was then divided into two lots, the first of which “pertangé al senyor rei e als seus parzoners” (belonged to the Lord King of Aragon and his participants),32 the second “pertangé als magnats e als lurs parzoners” (belonged to the magnates and theirs participants); then the second was immediately divided into four parts, which were entrusted to the four main magnates. However, the quantity and quality of the codified information is quite uneven: it is complete for the central nucleus but negligible for the outermost circle. The committee members just had enough time to measure the urban nucleus and appraise its properties. The text specifies the number of inhabited and uninhabited houses, shops and stores, ovens, and gardens within each of the five portions. The king also reserved the fortified premises of the Almudaina and ownership of all the streets and squares for himself. Regarding the area around the city, the committee separately divided the gardens and mills, yet without specifying nearby water courses. The outermost circle, the largest one, was partitioned based on the Muslim districts into which the island had been divided on the eve of the conquest, but with a special division for the lagoon of Alcúdia. There, the committee members were unable to list the farms within each territorial area or specify their size, except for the ones

17/07/17 12:55


The feudal partitions of Mallorca and their immediate consequences (1230-1245) 

that were assigned to Nunó Sanç.33 However, they tried to ensure that there were plains and mountains, seedbeds and pastures in each of the five portions, which meant that they were not compact but dispersed. The sovereign was given the districts of Inca, Pollença, Sineu and Petra, Artà, Montuïri, Les Muntanyes and half of the lagoon; the royal portion was the only one in which all the territorial units were directly connected, despite being scattered about the island. The Count of Roussillon received the districts of Manacor, Valldemossa and Bunyola. The Count of Empúries took over the districts of Muro, two-thirds of the district of Sóller and the other half of the lagoon. The Viscount of Béarn was assigned the district of Canarrossa and one-third of Sóller. The portion given to the Bishop of Barcelona was comprised of the city district minus the urban nucleus and its nearest surroundings.34 Therefore, the Arabic text only contains the “wholesale” partition of the island among the five main participants.35 What was the outcome of this initial partition of Mallorca’s rural lands? If we measure the portions determined by the committee using modern units of measurement, we can see that James I received 47,436 hectares and the Church and secular lords received 66,535; therefore, the lands under seigneurial jurisdiction measured 19,099 hectares more than the royal lands.

Catalan Historical Review 10.indb 13

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   13

Even though they were unable to measure the outer districts and had left some small assets undivided, the committee members partitioned the land in a way that must have seemed fairly even, given that unlike the auction of the urban spoils, the documentation from the period does not record any major grievances by any group of participants or any substantive suggestions for adjustments. The fact that most of the beneficiaries do not appear in the initial partition text generated confusion among experts in the second half of last century. However, this is being dissipated by the publication of new texts and the development of substantially more accurate analyses.36 Based on a careful reading of the written sources available today, we can glean that the four magnates only acted as the “line chiefs”, who received more properties and lands than they should under the condition that they would divide them not only among the members of their respective entourages but also among other lower-ranking nobles who were not bound to them by vassalage agreements, and with the religious orders and bourgeois groups. This explains the inclusion of Guillemó de Montcada, Ramon Alemany, Guillem de Claramunt, the Knights Templar, the provost of Tarragona and almost all the urban communities within the royal sector; the insertion of the orders of Saint George and Calatrava into

17/07/17 12:55


14   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Nunó Sanç’s portion; the Bishop of Girona and the Abbot of Sant Feliu de Guíxols within the lands given to the Count of Empúries; Ramon Berenguer of Àger within the Bishop of Barcelona’s lands; and Bernat de Santa Eugènia and the Order of the Holy Sepulchre in the section given to the Viscount of Béarn. Therefore, by the end of the process, there should have been as many portions as people who participated in the conquest.37

The instatement of new political and administrative structures In January 1230, just after storming the city, James I added “rex Maioricarum” to his titles. Instead of annexing the island to Catalonia, he decided to create a new kingdom with its own political-administrative structure and legal system. On the 1st of March, during the auction of the assets and captives, the monarch granted the franchise letter to the participants in the conquest and future settlers.38 The original does not survive, but an authenticated copy from 1248 does, which was inserted into the Llibre de Privilegis del Reys de Mallorca39 and other subsequent codices; it has been repeatedly published40 and has generated a considerable bibliography.41 The franchise letter The purpose of the settlement and franchise letter of Mallorca, just like those of Catalunya Nova (New Catalonia),42 was to accelerate the influx of settlers to a land that bordered on Al-Andalus while offering them a highly favourable economic, social and political status which freed them of many of the servitudes common to the feudal system to compensate for the degree of risk they were taking on. Ten of the 37 chapters of Mallorca’s privilege were inspired by those of Tortosa. The remaining provisions were a set of specific concessions befitting an island setting in which being a borderland was not a temporary but a permanent condition.43 The privilege contains measures aimed at stimulating economic activity, such as open, free access to fallow lands and water,44 the unification of weights and measures, the persecution of fraud,45 the elimination of commercial taxes and the right to the spoils of shipwrecks.46 It regulates the practice of credit and precisely outlines the responsibilities of the parties.47 The letter also painstakingly defines the individual rights of the settlers: personal freedom and the inviolability of the home,48 private property and the free transmission of inheritance,49 and the exemption from seigneurial services and taxes.50 The presence of ethnic minorities and marginalised and conflictive groups was considerably higher in the borderlands than in the rearguard regions. Therefore, maintaining the public order was one of the authorities’ main jobs. The letter contains a series of measures aimed at safeguarding peaceful social coexistence among Christians, Muslims and Jews on the island and preventing

Catalan Historical Review 10.indb 14

Antoni Riera

quarrels and theft.51 It entrusted the administration of justice to the bailiff and the veguer;52 it banned the use of ordeals as proof; it stipulated that the magistrates should apply the positive or customary rules of the Kingdom of Mallorca, not the Usatges de Barcelona, which were relegated to the status of common law;53 it allowed for previous settlement;54 and it regulated the amount of the fines that could be charged to guilty parties in criminal cases.55 The franchise letter finally states that the Kingdom of Mallorca was an inseparable part of the Crown of Aragon. The King pledges not to give it away to or swap it with, either wholly or in part, members of the nobility or Church hierarchies, as well as to protect its settlers from everything, anywhere, as his loyal, faithful subjects.56 As we shall see below, this pledge lasted only a brief time. The quantitative and qualitative scope of the privileges granted by James I to the settlers of Mallorca in the franchise letter did not go unnoticed among their coevals, as the chronicler Ramon Muntaner would remind us in around 1325: “E poblà la dita ciutat e illa ab majors franquees e llibertats que ciutat que sia al món; per què és vui una de les bones ciutats que sia en el món e noble e ab majors riquees e poblada tota de catalans” (And he populated this city and island with better franchises and freedoms than any other city in the world because today it is one of the best and most noble cities in the world with the greatest wealth and is fully populated by Catalans).57 The franchise letter has been interpreted by numerous historians using a variety of methodologies and purposes, and they have reached almost opposing conclusions, some of which are quite ideologically loaded. In the opinion of some (Antoni Rovira i Virgili, Antoni Pons and Álvaro Santamaría), he gave the new settlers freedoms that were more similar to those common at the time in the Italian fishing republics than in Catalunya Vella (Old Catalonia), which were incompatible with feudal society, servitude and mals usos (bad customs).58 Yet to others (Ricard Soto and Jaume Portella), the royal privilege legalised the instatement of feudal-style economic, social and political-administrative structures in Mallorca.59 A third group ultimately believes that the franchise letter is a “reformist text, because it eliminates major seigneurial exemptions on production, property and traffic, and is liberal in matters of justice”.60 The members of this last strain of thinking assert that it shaped a kind of feudal society in which the king merely exerted political sovereignty over the lords, who were related to him via a bond that was not vassalic but instead based on public law, which in turn took shape in an obligatory contribution to the defence of the island.61 Their opinions, all of which are thoroughly documented and cautious, are acceptable to the majority of experts. The delimitation of the jurisdictions The franchise letter did not precisely define the jurisdictional competences of the sovereign and lords and instead entrusted the solution to this important issue to a negotiation among the parties. James I initially granted the

17/07/17 12:55


The feudal partitions of Mallorca and their immediate consequences (1230-1245) 

magnates and the other participants the civil and criminal jurisdiction over their respective domains.62 However, this initial situation proved temporary; it ended on the 21st of July 1231 with the establishment of the veguer, a magistracy which had been provided for in the franchise letter but had not yet been instated. The nobility was fiercely opposed to its creation, as they regarded it as incompatible with their jurisdictional rights. After almost 17 months of negotiations, the two parties reached an agreement which pivoted around three points. The veguer would be an official who could solely be appointed by the monarch. He would administer high justice (the “merum imperium”); he would hear and rule on all crimes that were punishable not only by the death penalty, corporal punishment or criminal banishment but also by large fines; and his jurisdiction would extend over the entire island, both the lands owned by the monarch and those of the seigniories. From then on, the lords would only administer lower justice (the “mixtum imperium”) in their respective jurisdictional domains, where their bailiffs could judge crimes related to property or the possession of real estate, along with all kinds of grievances which did not entail corporal punishment.63 However, they would have a share in the revenues generated by the high justice, which would be divided every four months. The sum of the fines, after deducting the 10% which went to the veguer for his work, would be distributed between the sovereign and the lords according to the value of their respective contributions to the conquest.64 This limitation on the jurisdictional rights of the lords did not exist in the Kingdom of Valencia, where the major magnates enjoyed the “merum et mixtum imperium” in their domains. This was an adaptation of the feudal structures to the island setting and size of Mallorca, 65 as opposed to an early rupture in feudal structures that had just been instated. The division of the tithe In Catalonia during the 12th and the first third of the 13th centuries, the tithe, an old Church tax, had become one of the lords’ main sources of revenue. The sovereign had to take over the collection of the tithe in many areas within the royal domain; in 1095, Urban II had granted Peter I of Aragon the entire tithe in the lands he conquered from the Muslims.66 Both tried to spread this tax appropriation to the Balearic Islands and the Kingdom of Valencia; however, the creation of the bishopric complicated this endeavour on Mallorca. Even though in the Courts of Barcelona of 1228 the sovereign and the magnates had pledged to endow the Church of Mallorca with enough goods and revenues, they reserved the tithe in the jurisdictional domains.67 The struggle between James I and Gregory IX over the magnitude of the assets and the election system also delayed the appointment of a bishop for four years, during which the economic management of the dioceses was entrusted to a legal administrator, Jaume de Santa Eugènia.

Catalan Historical Review 10.indb 15

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   15

Some of the participants in the conquest, such as the Viscount of Béarn and the archdeacon of Barcelona, had already earmarked some of the tithe to the future church see in 1230.68 A few years later, in 1232, the sovereign granted the Church of Mallorca part of the tithe and the first fruits of the entire royal portion of the island, as well as those of Menorca and Eivissa when those islands were conquered.69 However, the Holy See and the monarch were unable to reach an agreement on how to determine the amount or formalise the donation. Eight years later, in 1238, James I, Prince Peter of Portugal and the bishop of Mallorca, Ramon de Torrelles, reached a compromise on the distribution of these revenues. The bishop refused to receive tithes from secular inhabitants as donations since he did not want to admit that the donors rightly owned this property. The form of enfeoffment was chosen: the tithe was once again Church-related and the bishop gratuitously granted part of it in fealty to the sovereign, who would continue to be in charge of all collections. Thereafter, the monarch received two-thirds of the tithes on grain, wine and oil in perpetual fealty, as well as half of the tithe on livestock, wool, cheese and fish, and every year he would give the bishop the remaining one-third and half.70 However, Gregory IX refused to ratify the agreement, since he deemed it insufficient, so James I took advantage of the pope’s refusal to extricate himself from the commitments he had taken on. The bishop, bereft of resources, had to negotiate the enfeoffment agreements of the tithe with each of the participants separately. The process started in 1239, with Nunó Sanç, and did not conclude until 1247, with the Count of Empúries. The time arc separating both agreements confirms the magnates’ resistance to granting part of the tithe to the diocesan church.71 The partitions of the monarch’s and magnates’ portions During the spring of 1230, the sovereign and the four magnates carried out a second partition of lands and gave the participants that the partition committee had included in their portions the lands, houses, shops, hospices, mills and ovens they were due. After this job was finished, all five of them left the island. They entrusted the bailiffs and legal administrators to populate the new properties and restore their infrastructures – they were lacking a workforce and were in poor condition because of the conquest campaigns – and then to send the revenues generated by the Muslim captives and the first Christian peasants to their customary residences on terra firma. However, they reserved the notary rights in order to avoid a dispersal of documentation and to monitor the property transmissions in their respective domains.72 The partition of the royal part During the summer of 1230, James I gave the participants within his portion the urban and rural properties they were due. The provost of Tarragona, the Knights Templar and the noblemen Guillemó de Montcada, Ramon

17/07/17 12:55


16   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Alemany and Guillem de Claramunt received a total of 7,904 hectares.73 The urban communities of Tarragona, Marseille, Barcelona, Lleida and Montpellier got 1,156 houses and 100 shops in the urban area and 13,697 hectares in the countryside.74 In parallel, with the cooperation of a group of advisors, he started the third partition in which he distributed the houses and the 816 rural farms he owned in order to settle his debts, obligations, devotions and commitments. The beneficiaries included members of his entourage, numerous knights, functionaries and individual servants (“fideli nostri”), such as Ferrer de Sagranada, Ramon Maurí, Arnau Salit and Tomasio, a Genovese blanket manufacturer. 75 He also got several Church communities to move to his lands, including the monks of Bellpuig, the friars of Saint Anthony and the Dominicans.76 Among the earliest recipients of the lands on the royal estate were the local Jewish community, which was given a palace inside the walls, a square and an exchange outside the walls, along with 17 rural farms measuring a total area of 1,045 hectares.77 Even though not all the beneficiaries had participated in the conquest, these allocations were made with full ownership and were individually authenticated via notary deeds in the royal notary’s office. Those made prior to the summer of 1232 are registered in the Catalan codex of the Llibre del repartiment. Around the same time, the sovereign, who as a participant had to contribute to the defence of the island with 43 armed horses, also granted lands in fealty to members of the petty nobility in exchange for military services. However, the main transfer of lands in the royal estate took place in the autumn of 1231 and their recipient was Prince Peter of Portugal, a member of the Portuguese royal family exiled in Catalonia who had just inherited the countship of Urgell from his wife, Aurembiaix. Even though this last representative of the old family line since the 1228 Treaty of Agramunt only administered the countship in fief of the sovereign for her lifetime,78 she had bequeathed it to her husband and made it freely available to him.79 In view of the countess’ unilateral breach of the agreement, James I decided to pursue a negotiated solution: he offered Prince Peter of Portugal the countship of Urgell in exchange for the Kingdom of Mallorca. By virtue of this agreement, the prince, who had not participated in the first two phases in the conquest, became the lifetime lord of the new royal estate (“regni Maioricarum dominus”), which he would administer as the sovereign’s honorary feudal lord. Once he was invested, he would earn the revenues that corresponded to the monarch, administer the lands of the royal estate, bring settlers there, be authorised to purchase assets from knights and men of the Church, and could bequeath one-third of the inheritances and revenues earned to his heirs, who would own them in fief of the sovereign. James I reserved eminent domain over all the assets given, along with authority over the fortresses, and he pledged to provide the assistance needed to conserve and defend the islands against

Catalan Historical Review 10.indb 16

Antoni Riera

any external attack.80 Although the agreement did not specify it, he also agreed to supply Prince Peter with enough personal wealth to allow him to maintain an entourage befitting his rank. The agreement violated two of the articles of the franchise letter: the pledge to keep the Kingdom of Mallorca joined to the Crown of Aragon, and the restriction that prevented secular and Church lords from acquiring real estate on the island. Why did James I allow this violation to take place? What did he obtain in return? With the exchange, he ensured direct control over the Countship of Urgell, a land in the rearguard with consolidated socioeconomic, administrative and tax structures which had been the source of previous conflicts; he gave in exchange an insular, ultra-peripheral, sparsely settled site which was in the midst of being reorganised and was still fiscally unprofitable. However, aware of the huge strategic value of the Kingdom of Mallorca, the monarch reserved indirect administration for himself via the feudal bond, which would expire upon the death of the Prince, when the domain would rejoin the Crown. Peter of Portugal was in no hurry to move to his new domains; he did not disembark on Mallorca until May of 1232, taking advantage of the King’s third visit there. While the sovereign led the campaign against the last cells of Islamic resistance in the Tramuntana mountains, his officials finished drawing up a record book of the royal portion in order to delimit the personal assets of the new lord of the kingdom. On the 1st of July, upon completion of the military conquest of the island, the Portuguese prince took over its governance. James I gave him the aforementioned land registry,81 which contains a description of the entire royal portion, a list of the rural farms allotted during the past twelve months, a list of those that still remained vacant, which were given to him as personal assets, and a list of the chivalries and armed horses which had been given each participant. As confirmed in this record book, Prince Peter of Portugal received 103 rural farms82 measuring a total of 6,100 hectares, which accounted for almost one-ninth of the royal portion. The new lord of Mallorca reserved almost half of this land for himself, 51 plots of land measuring a total of 2,830 hectares, and he divided the rest among the members of his entourage, made up of knights, functionaries and household staff from Portugal and Castile. 83 However, the guarantor in many of these donations is the king, which demonstrates that the prince did not enjoy full ownership. After a complicated dynamic, the lands and revenues granted to Peter of Portugal rejoined the royal assets in 1256 through his last will and testament.84 The financial hardships faced by some of the large and medium-sized participants, their systematic absenteeism, the insularity factor, the paltriness of the vassalages paid in many of the large domains and the restrictions on the seigneurial jurisdictions instated by James I ended up unleashing a process of property transfers during the second half of the 13th century, the main beneficiary of which

17/07/17 12:55


The feudal partitions of Mallorca and their immediate consequences (1230-1245) 

was the monarch. James I and his son James II of Mallorca acquired the domains of Nunó Sanç (1242), Bernat de Santa Eugènia (1268), Gilabert de Cruïlles (1271), the Order of the Holy Sepulchre (1280), Blanca de Montcada (1284) and the monastic community of Poblet (1300).85 After the turn of the century, land purchases also alternated with embargoes: using the legal prerogatives which he held, James II of Mallorca confiscated the assets of Gastó de Béarn and the Orders of the Knights Templar and Saint George of Alfama, and finally those of the Count of Empúries (1315).86 By around 1330, the royal portion would cover three-quarters of the total island.87 Because it was accompanied by the transfer of the corresponding jurisdictions and chivalries, this land transfer would reduce the economic resources, judicial authority, fiscal revenues and military power of the nobility of Mallorca at a time when they were expanding in Catalonia. The partition of the magnates’ portions The Count of Roussillon was unquestionably the magnate who contributed the most military troops to the conquest of Mallorca, in which he also participated personally in an intense, prolonged way. In the general division of the island, as mentioned above, Nunó Sanç received 427 urban properties and rural farms measuring a total area of around 16,500 hectares, scattered around the plain and the city, the valleys of Esporles, Valldemossa and Bunyola, and the counties of Manacor and Felanitx.88 The military services corresponding to these extensive holdings were estimated at 14 armed horses.89 Just like the sovereign, the count began to divide his holdings by giving the lands that were owed to the participants included by right of conquest (the Orders of Saint George and Calatrava). Once the personal properties were precisely delimited, a new partition was conducted, the third one islandwide, with lands given to members of the petty nobility and military service who earned them, giving them sufficient real estate and revenues to systematically maintain one armed horse. Lope Ximénez de Luesia and Alaman de Sádaba stand out in this first group of beneficiaries; they each received around 1,000 hectares in fealty; the others got plots of 227 hectares scattered about different jurisdictions on the island. This contingent of armed men, many of whom were from Aragon, received a total of around 4,043 hectares, equivalent to 30% of the portion given to Nunó Sanç.90 The count also designated part of his new holdings for pious purposes. In 1232, after securing the king’s specific authorisation, he gave plots of land and urban properties to a Cistercian community in free allodium. The new abbey, which was affiliated with Poblet, was settled in “La Real”, a royal farmstead on the northern side of the city’s outskirts, which explains why it was named Santa Maria de la Real.91 Shortly thereafter, in 1234, he monetarily endowed the new urban hospital of Sant Andreu to feed 30 people, including the poor and service staff.92

Catalan Historical Review 10.indb 17

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   17

Nunó Sanç’s island holdings, just like those of Prince Peter of Portugal, also had a rather short historical trajectory: they rejoined the royal portion in 1242. With no legitimate heirs of his own, he had appointed James I his heir. The executors of the will distinguished between the assets that the count had received in fealty from Peter the Catholic and those he possessed in allodium. The former, made up of the countships of Roussillon and Cerdagne, were gratuitously restored to the sovereign. The latter were divided into two parts: the island properties, which were sold to James I, and the holdings in Valencia, which were given to the Order of the Hospital.93 Of the portions owned by the other magnates, the lists of goods comprising them have not yet been located, which explains why we have been unable to analyse them as accurately as the previous two. Nonetheless, recently there have been attempts to reconstruct the barony of Count Hug IV of Empúries by combining the information provided by the king’s Llibre del repartiment and Nunó Sanç’s Remembrança with the information furnished by the coeval notary documentation held by the Archive of the Kingdom of Mallorca, the Diocesan Archive of Girona and the Archive of the Fundación Ducal de Medinaceli.94 It was made up of one-eighth of the urban nucleus and the innermost outskirts of the city, the district of Muro, two-thirds of Sóller and half of the lagoon,95 and for the defence of the island he had to permanently maintain seven and a half armed horses. The partition committee had included within the Count of Empúries’ portion the parts corresponding to some of the Church participants from Catalunya Vella (the Bishop of Girona,96 the abbot of Sant Feliu de Guíxols,97 the provost of Solsona,98 a canon from Barcelona99 and the sacristan of Urgell), a few knights (Guillem de Sant Vicenç, 100 Pere d’Alcover,101 Jaume de Cervera, Arnau de Bellveí, Ramon de Vernet and Pere Pinell)102 and an urban community (Narbonne).103 The death of Count Hug IV in early 1230 from the epidemic that was unleashed a few days after the sacking of Madina Mayurqa complicated the division of his barony. On the 15th of August 1232, his successor, Ponç Hug, entrusted the administration of his lands to a legal administrator, Guillem Hug.104 The distribution of lands and properties among the new count and the aforementioned participants in the conquest was long, complex and not bereft of lawsuits;105 it began in the summer of 1232 and did not conclude until the spring of 1235. One of the noteworthy participants in the conquest included in the lands given to the Count of Empúries – as mentioned above – was Guillem de Cabanelles, Bishop of Girona. We have been able to reconstruct his barony rather precisely based on two income reports drawn up in 1255 and 1289 by the bailiffs Ramon de Verdera and Pere des Padró, respectively.106 The prelate received the city, hospices, shops and ovens in the parish of Sant Jaume, shops in the Sabateria Vella (Old Shoe Shop) and houses in the Almudaina; around the city, he received a farmstead, two sheds, a garrigue and a plot of fallow land in the

17/07/17 12:55


18   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Figure 4.  Conquest of Mallorca. The only miniature illuminating the codex which depicts the Supper of Tarragona where James I of Aragón, Pere Martell, Nunó Sanç, Guillem II of Montcada, Hug IV of Empúries and others decided to conquer the island. Manuscript from the Crònica del rei en Jacme. Llibre dels feits. Ms. 1. Fol. XXVIIr. CRAI Reserve Library. Universitat de Barcelona.

Pla de Catí, a shed and a set of vineyards near the Monastery of La Real, and two quarterades of land and several fields in the Torres Llaveneres. In the parish of Muro, he also had farmsteads, sheds and jovades of lands, threesixteenths of the lagoon, a considerable number of nearby houses on different streets in the village and an oven which he shared with the Count of Empúries. Finally, he also owned the parish of Sóller, farmsteads, vineyards and olive groves in Mont-reial, and three plots of land in El Pla, a nucleus of houses and a set of hospices near the centre of the village and 13 houses on the outskirts.107 The contribution of these holdings to the defence of the island was appraised at three armed horses.108 In 1235, after the demarcations were completed, the Bishop of Girona distributed part of his domain among the members of his entourage, just like the other magnates. One of the beneficiaries of this third partition of lands, Arnau de Torrella, received the lands in freehold; three more, Guillem de Torrella, Guillem Sanmartí and Ramon de Saverdera, received them in exchange for mili-

Catalan Historical Review 10.indb 18

Antoni Riera

tary services. In the former, the grantee was only obligated to pay a feudal tribute; in the latter, they also pledged to provide an armed horse.109 When dividing the lands, the prelate did not forget the religious communities operating on the island: he donated a vineyard, olive grove, garden and two hospices in the township of Sóller to the monks from the Santa Margarida monastery in free allodium110 and a farmstead in the township of Muro to the friars of La Mercè.111 The Bishop of Girona made his last will and testament on the 13th of November 1245; he bequeathed everything he owned on Mallorca to the chapterhouse of his see; of the revenues generated by these holdings, he assigned 1,000 sous melgoresos to the sustenance of the canonries and provostships, and the remainder to having clothing sewn for the local poor which was given out every year on Easter day.112 Even though this prelate’s bequest came from his direct participation in the conquest of the island and had been ratified by James I in 1251,113 his successor, Berenguer de Castellbisbal, interpreted that the barony belonged to the position, not the person, and he filed a lawsuit before the archbishop of Narbonne against the chapterhouse of Girona over usurpation of assets, asking that he be paid 2,000 sous melgoresos per year. The case lasted until 1256, when the archbishop issued a Solomonic judgement: this Mallorcan barony had to be jointly administered by the bishop and the chapterhouse of the Girona cathedral.114 The revenues from the barony in 1301 would be rented every year for 1,708 sous 1 penny of reials from Mallorca.115 In the second partition, all of the participants, regardless of the size of their contribution to the conquest, received the properties and lands as full owners;116 therefore, they were not subjected to the vassalage of the magnate who made the distribution, but instead only to the king’s eminent domain, following the custom of Barcelona. They became the lords and allodial owners (free of seigneurial charges) and were only distinguished by the size of the assets they received.117 Extensive baronies emerged from the first and second partitions, such as those of Nunó Sanç and the Bishop of Barcelona, as well as smaller domains, such as those owned by the knights Pere d’Alcover and Guillem de Sant Vicenç; however, neither of them was territorially compact, since they systematically included both croplands on El Pla and pasturelands in the Tramuntana mountains. The allodial lords also enjoyed jurisdiction over their respective holdings, modulated by the franchise letter and after 1231 limited by the competences of the veguer,118 and they were obligated to contribute to the defence of the kingdom by maintaining a certain number of armed horses. The main allodial lords established somewhat similar land arrangements and management systems in their island domains. They did not reserve lands for direct farming and instead created domains with a minimum vassalage, oftentimes only comprised of some properties in the city, where they set up the notary’s office. They enfeoffed

17/07/17 12:55


The feudal partitions of Mallorca and their immediate consequences (1230-1245) 

a considerable part of their lands to a host of members of the petty nobility, most of whom had roots in Mallorca and became the original nucleus of the local nobility, the only island militia. The normal size of the first chivalries was 20 jovades (227 hectares); however, the magnates also granted large chivalries measuring 1,000 hectares, as well as medium-sized ones measuring 113 hectares, which they only gave to armigers.119 Because they were given these holdings following the customs of Barcelona, all the grantees had to pay tribute to the respective direct lord and could not build fortresses without their authorisation. Based on an analysis of these early chivalries, such as the one that Arnau de Togores received from the Viscount of Béarn,120 we can glean that unlike the magnates’ domains, they were internally structured according to the binary criterion typical of the Catalan fiefdoms: either vassalages or tenancies. The large landowners also created numerous family farms within their allodial domains which they gave to the newly arrived “settlers” to the island who had not participated in the conquest so that they could cultivate them in favourable conditions, with payment of the tithe their sole obligation. This almost wholesale granting of the land by the sovereign and magnates put both the management of the process of land reorganisation and the mobilisation of the resources needed to spearhead agrarian growth into the hands of the intermediate rural estates.

The creation of new agrarian structures In rural Mallorca, on the eve of the Christian conquest, there was a society of economically hierarchised peasants with no lords who enjoyed a high level of labour autonomy. The primary sector there was organised into around 1,500 medium-sized farms, a few owned by clans and others individually, all of them cultivated under the system of owner occupancy.121 The conquerors introduced a new feudal society to the island via the first two partitions which was initially organised into domains and allodial holdings. In order to accelerate its colonisation, both the sovereign and the other participants in the third partition granted most of the lands they received to “settlers” without enough resources to restore cultivation in emphyteusis under very favourable conditions. The average size of these first farms, at least in the royal sector, was around two jovades (22.72 hectares) in the dry-farmed areas and one quarterada (0.7103 hectares) in the irrigated areas.122 The recipient swore under oath to establish his residency there and pay the tithe. Nonetheless, many of the first “settlers” followed the example of the magnates and did not directly manage the estates; they sold them or subestablished them and returned home. For these early absentee owners,123 obtaining properties and rural land on the island was nothing more than a profitable speculative operation which spurred the land market. Therefore, the

Catalan Historical Review 10.indb 19

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   19

main players in the feudal colonisation of Mallorca were not the “settlers” but the enfeoffed peasants. Through emphyteutic contracts, the lords and participants gave the free peasants useful domain (possession) of the rural farms and houses in the urban nuclei of the villages in perpetuity in exchange for an amount of cash (the entry payment), an annual tax and a series of rights, while reserving legal ownership for themselves. The emphyteuta could freely dispose of the goods whose usufruct he held, bequeath them to his legitimate heirs and even sell them to another peasant. In the latter case, the sale had to be suspended for a certain period, usually ten days, called the fadiga (leave), during which the legal owner of the property had the first right of refusal to purchase it; that is, they could restore their own usufruct for the same price offered by the buyer. If the lessor did not exercise this right and authorised the purchase, he was given a percentage of the price (the laudemium), which at that time was usually 16.66%. The new owner also pledged to pay the owner the same tax as the seller had been paying and declared himself to be subject to the pre-existing fadiga and laudemium.124 The emphyteuta was also authorised to install new peasant families on the lands he received through subestablishing contracts. Each transfer meant that the recipient paid a entry payment and an annual tax to the transferrer, which thus generated income for the rentier. Each link in this chain meant an increase in the tax. The successive lessors could recover the transferred rights when the grantee did not pay the tax or the laudemium or when they allowed the land they received to deteriorate. Emphyteusis offered considerable advantages for the original owner and was a factor of control over the emphyteuta. The contract ensured the former legal ownership of the asset granted in perpetuity. It required the emphyteuta to populate and farm the land, otherwise he could be evicted, and it assured him a certain “productive dirigisme” over the farm so the composition of the taxes in kind conditioned the crops that could be grown there. The cession of the beneficial ownership of the properties in perpetuity, though onerous, also favoured the beneficiary: it did not degrade their legal status, they remained free men without any kind of restriction on their mobility, it did not obligate them to provide personal services to the original owner, and they could rescind the contract. During the second third of the 13th century, there was an increasing influx of families from different places into Mallorca in the quest for better living conditions. Because we still do not have a detailed analysis establishing the provenance of the settlers based on their anthroponyms, such as the one made by Enric Guinot for the Kingdom of Valencia,125 researchers have formulated somewhat distinct hypotheses. Some have tried to maximise the demographic contribution of Catalonia, while others have striven to downplay it.126 In any event, the more adamant supporters of the latter admit that in the second half of the 13th century, approximately 40% of the population on the

17/07/17 12:55


20   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

island must have been from Catalonia. Without yet being able to cite rigorous figures, we can therefore claim that among those requesting land, there was a predominance of natives of Catalunya Vella, Languedoc, Liguria and Provence, along with many natives of Aragon, Navarre and even Portugal, albeit in much smaller contingents. The gradual arrival of immigrants and the instatement of agrarian structures based on small emphyteutic farms led to a highly visible change in the habitat of the rural world of Mallorca, which went from semi-dispersed to concentrated, and in its administrative organisation: the twelve Almohad districts (ayza) were transformed into 25 smaller jurisdictions, which resembled villages, the original element of which was usually a rural church. In 1248, Pope Innocent IV gave the first churches built by the repopulators in both the city and the country official status.127 These tiny churches, built with extremely rudimentary structures, were not scattered evenly around the entire island. Areas of concentration (Pla de Mallorca) coexisted with areas of dispersion (the Tramuntana mountains, Migjorn and the entire coastline), which reflects the uneven distribution of the population at the time. However, the newcomers had to move to an island enclave where the property structure was already fixed and the concessions of estates in allodium had been reserved for the participants in the first and second partitions who had defrayed part of the costs of the conquest. The ways to access land which remained open to them were establishing, subestablishing and rent, all of which, however, led to fallow land or largely infertile fields. Two-thirds of the lands registered in the Llibre del repartiment were fallow; their swidden was largely performed by the peasants who had usufruct. They, not the lords and the allodial owners, were the ones who after 1235 would spread the seedbeds of grain and the vineyards through the dryfarmed and fallow lands of Mallorca, the ones who created the new rural landscape128 which would last until the late 19th century. Short-term rental contracts of rural farms are documented in Mallorca since 1230, although they never became as common as emphyteutic contracts. Of the 19 agrarian contracts documented by Álvaro Santamaría in 1240, seventeen of them (84.21%) were establishing and only three (15.79%) were sharecropping.129 After analysing the agrarian contracts reached in the district of Bunyola-Valldemossa, Ricard Soto reaches quite similar results: rental contracts only accounted for 11.86% of the total between 1230 and 1300.130 In some cases, the grantee was a slave or freed Muslim. The overseers of the majority of the farms were not the full owners who emerged from the third partition of land but peasants with usufruct who had moved there afterward. Much of the process of land transfer and fragmentation took place between these two social groups, between wealthy aloers and poor farmers,131 between city-dwelling rentiers and tax-paying peasants. Over the years, emphyteutic and rental contracts became more onerous for the peasants; as the available land

Catalan Historical Review 10.indb 20

Antoni Riera

contracted, they were left with the fallow lands, the hierarchical chain of people who had rights over the same land increased, and the safety of the island increased. With their work, they had to maintain more and more rentiers, a direct lord and even two middle-ranking lords. Nonetheless, the farmers’ ascription to the land and the mals usos (bad customs) that started to characterise the servile peasantry in Catalunya Vella did not come to Mallorca. This has led a series of historians, led by Álvaro Santamaría, to assert (as mentioned above) that the society resulting from the Catalan colonisation was not feudal.132 However, a monographic study of several peasant families, such as the Ripolls from Bunyola, has revealed that despite these peasant “freedoms”, the lords could still subject them to all sorts of situations using their jurisdictional authorities and credit.133 As discussed above, the rural society resulting from the Christian colonisation was primarily made up of two kinds of people: owners and peasants with usufruct. The former had acquired the land through the right of conquest, in free allodium exempt from any private economic burdens and solely to reward their contribution to the defence of the island. Since they had renounced the direct farming of their lands, many of these owners earned taxes and other exactions from their peasants, making them rentiers. Though free men, the peasants cultivated the land via agrarian contracts whose requirements varied over space and time.134 Because they did not have full ownership of their farms, they had to pay not only a tithe but also a tax to the owner, who exerted a kind of “dirigisme” over their work and could evict them if they failed to fulfil their contractual obligations. If, according to Guy Bois, the essence of the feudal system is the predominance of small peasant farms subjected to seigneurial deductions from their income,135 then the Mallorcan society resulting from the Catalan colonisation was indeed feudal.

Notes and references [1]

[2]

[3]

L. Pérez. “Corpus documental balear, i: Reinado de Jaime I (1128-1235)”. Fontes Rerum Balearium, vol. i (1977), pp. 20-21; A. Santamaría. “Reconquista y repoblación del reino de Mallorca”. In: Actas del Coloquio de la V Asamblea General de la Sociedad Española de Estudios Medievales. Diputación General de Aragón, Zaragoza 1991, p. 146; M. Alvira. “Guerra e ideología en la España del siglo xiii: la conquista de Mallorca según la crónica de Bernat Desclot”. En la España Medieval, no. 19 (1996), p. 42; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii. El Tall, Palma 1997, p. 18. I Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. Print by Francisco Altés, Barcelona 1913, 2 v.; X Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Institución Fernando el Católico, Zaragoza 1977-1982, 4 v. A. Huici and M. D. Cabanes. Documentos de Jaime I de Aragón. Anubar, Valencia 1976-1988, 5 v.

17/07/17 12:55


The feudal partitions of Mallorca and their immediate consequences (1230-1245) 

P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit.; L. Pérez. “Corpus documental balear...”, op. cit., pp. 1-112; G. Rosselló Bordoy. “Notes sobre la conquesta de Mallorca (1229-1232). El testimoni dels vençuts”. Mayurqa, no. 22/2 (1989), pp. 541-550; H. Kirchner. “Colonització de lo regne de Mallorca qui és dins la mar: la subversió feudal dels espais agraris andalusins a Mallorca”. In: P. Senac (ed.). Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge. Presses Universitaires de Perpignan, Perpignan 1995, pp. 279-316; H. Kirchner. La construcció de l’espai pagès: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró a Mayurqa. Universitat de les Illes Balears, Palma 1997; A. Riera i Melis. “Orígens del regne de Mallorca: conquesta i poblament”. In: Història de Catalunya, vol. iii. Salvat, Barcelona 1978, pp. 16-22; A. Riera i Melis, “Edat mitjana”. In: Atles de les Illes Balears. Geogràfic. Històric. Diàfora, Barcelona 1979, pp. 44-57 and 81-84; A. Riera i Melis. “James I and his era. Brief analysis of a major political and cultural inheritance”. Catalan Historical Review, no. i (2008), pp. 9-16; J. Company. “Conquista Cristiana”. In: Historia de Mallorca, vol. ii. Coord. J. Mascaró Pasarius. J. Mascaro Pasarius, Palma 1978, pp. 289-377. See too infra, notes 28, 29, 84 and 91. [5] Ibn Hàwqal. Configuración del mundo (Fragmentos alusivos al Magreb y España). Translation by M. J. Romaní. Anubar, Valencia 1971, p. 67; L. Sabbah and A. Ammi. “Les Baléares vues par un géographe arabe”. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. xxxviii (1976), pp. 816-817; M. Barceló. “Comentaris a un text sobre Mayurqa del geògraf al-Zuhri (s. vi/xii)”. In: M. Barceló. Sobre Mayurqa. Museu de Mallorca, Palma 1984, pp. 27-34; M. Barceló. “Alguns problemes d’història agrària mallorquina suggerits pel text d’alZuhri”. In: Idem, pp. 39-40; M. Barceló. “Un text sobre Mayurqa i un altre sobre Yabisa”. In: Idem, pp. 55-56; M. Barceló, M. A. Carbonero, R. Martí and G. Rosselló Bordoy. Les aigües cercades (Els qanat(s) de l’illa de Mallorca). Institut d’Estudis Baleàrics, Palma 1986; H. Kirchner. La construcció de l’espai pagès..., op. cit.; H. Kirchner. “Una arqueologia colonial: espais andalusins i pobladors catalans a les Illes Balears”. In: M. Barceló, G. Feliu, A. Furió, M. Miquel and J Sobrequés (ed.). El feudalisme comptat i debatut: Formació i expansió del feudalisme català. Universitat de València, Valencia 2003, pp. 201-236. [6] J. Miret i Sans. Itinerari de Jaume I el Conqueridor. 2nd ed. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2004. See too infra, notes 15 and 27. [7] F. Soldevila. Les quatre grans cròniques. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2007-2014, 4 v. [8] Ibn ‘Amīra al-Mahzūmī, Kitāb tā’rīh Mayūrqa. Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca. Ed. by Muhammad ben Ma’Mar. Translated by N. Roser Nebot and Guillem Rosselló Bordoy. Presidency of the Government of the Balearic Islands, Palma 2008. [9] See infra, notes 28, 29 and 84. [4]

Catalan Historical Review 10.indb 21

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   21

[10] Jaume I. Commemoració del viii centenari del naixement de Jaume I. Edited by M. T. Ferrer i Mallol. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2011-2013, 2 v. [11] S. M. Cingolani. Jaume I. Història i mite d’un rei. Edicions 62, Barcelona 2007. [12] E. Belenguer. Jaume I i el seu regnat. Pagès, Lleida 2007. [13] A. Riera i Melis. Jaume I i la seva època. Anàlisi breu d’un important llegat polític i cultural. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2008. [14] M. Ben Ma’Mar. “La caiguda de Mallorca i les seves repercussions sobre la presència musulmana a Menorca entre el 1229 i el 1287, segons les fonts àrabs”. In: Actes de les Jornades d’estudi i debat “El tractat de Capdepera de 1231 i la independència de Menorca”. Capdepera Town Hall, Palma 2009, pp. 277 and 279. [15] A. Santamaría. Ejecutoria del Reino de Mallorca. Palma Town Hall, Palma 1990, pp. 96-97; D. Abulafia. Un emporio mediterráneo. El reino catalán de Mallorca. Omega, Barcelona 1996, p. 73. [16] Experts from different generations have examined this issue: E. Lourie. “Free Moslems in the Balearics under Christian rule in the thirteenth century”. Speculum, no. 45 (1970), pp. 624-629; A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., pp. 84-108; R. Soto. “Mesquites urbanes i mesquites rurals a Mayurqa”. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. xxxv (1979), pp. 113-135; R. Soto. “Sobre mudèixars a Mallorca fins a final del segle xiii”. In: Estudis de prehistòria, d’història de Mayurqa i d’història de Mallorca dedicats a Guillem Rosselló Bordoy. Museu de Mallorca, Palma, 1982, pp. 195-221; R. Soto. “La situació dels andalusins (musulmans i batejats) a Mallorca després de la conquesta catalana de 1230”. Mélanges de la Casa de Velázquez, vol. XXX/1 (1994), pp. 167-206; D. Abulafia. Un emporio mediterráneo..., op. cit., pp. 6878. A. Mas. “Les conquestes de Mallorca i d’Evissa”. In: Jaume I. Commemoració..., op. cit., vol. i, 2013, pp. 433435. [17] At that time, this term was used to designate free peasants affiliated with the land they cultivated, for which they periodically paid taxes and provided labour to the owner. [18] A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 83.; A. Santamaría. “Reconquista y repoblación...”, op. cit., p. 191. [19] A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., pp. 122-119; A. Santamaría. “Reconquista y repoblación...”, op. cit., p. 192. [20] In the Mallorcan documentation dating from after the conquest, several contracts for self-redemption via labour have been conserved (A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., pp. 136-172; A. Santamaría. “Reconquista y repoblación...”, op. cit., pp. 195-198). [21] See supra, note 15. [22] E. Lourie. “Free Moslems...”, op. cit., pp. 633-634. [23] A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 97. [24] A. Mas. “Una aportació al coneixement de les característiques i dels ritmes de la immigració colonial al regne de Mallorca durant el segle xiii”. In: El regne de Mallorca:

17/07/17 12:55


22   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

[25] [26] [27]

[28]

cruilla de gents i de cultures, segles xiii-xv. Institut d’Estudis Baleàrics, Palma 2007, pp. 283-301. F. Soldevila. Les quatre grans cròniques, op. cit., vol. i, p. 184. Idem, vol. i, pp. 129-138, and vol. ii, pp. 72-78. R. Soto. “‘Repartiment’ i ‘repartiments’: l’ordenació d’un espai de colonització feudal a la Mallorca del segle xiii”. In: De Al-Andalus a la sociedad feudal: los Repartimientos bajomedievales. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1990, p. 12; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 32. The analysis of the partition of Mallorca, which has sparked heated controversies, has taken leaps and bounds since the end of the past century based on the appearance of the documentation generated by the process in highly accurate editions (see infra, notes 29, 84 and 91). The following are among the contributions worth noting: A. Santamaría. “Alba del Reino de Mallorca”. In: Historia de Mallorca, op. cit., vol. iii, pp. 1-134; A. Santamaría. “Reconquista y repoblación...”, op. cit., pp. 203-212; R. Soto. “‘Repartiment’ i ‘repartiments’...”, op. cit., pp. 1-51; R. Soto. “La porció de Nunyo Sanç. Repartiment i repoblació de les terres del sud-est de Mallorca”. Afers, no. 18 (1994), pp. 347-366; R. Soto. “Conquesta, repartiment i colonització de Mallorca durant el segle xiii. Un estat de la qüestió”. Anuario de Estudios Medievales, vol. 26/2 (1997), pp. 605-646; P. Cateura. “Los caballeros en la repoblación señorial de Mallorca”. In: El Regne de Mallorca i el Sud francès (IV Jornades d’Estudis Locals). Institut d’Estudis Baleàrics, Palma 1986, pp. 8389; P. Cateura. “La repoblació nobiliària de Mallorca per Nunyo Sanç”. In: XII Congrès d’Histoire de la Couronne d’Aragon, vol. ii. Montpellier, 1988, pp. 99-114; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 30-44; G. Rosselló Bordoy. “De Mayurqa a Mallorca. El Repartiment”. In: Jaume I. Commemoració del viii centenari, op. cit., vol. ii, pp. 441-456; G. Jover and R. Soto. “Els dominis feudals a la Mallorca baixemedieval (segles xiiixvi)”. Revista d’Història Medieval, no. 8 (1997), pp. 217274; A. Mas. “Conquesta i creació del regne”. In: E. Belenguer (dir.). Història de les Illes Balears, vol. ii. Edicions 62, Barcelona 2004, pp. 9-39; A. Mas and R. Soto. “El repartiment de Mallorca: diversitat de fonts i d’intepretacions metrològiques”. In: E. Guinot and J. Torró (ed.). Repartiments a la Corona d’Aragó (segles xii i xiii). Universitat de València, Valencia 2007, pp. 75114; P. Pérez Pastor. “Mallorca, 1230-1232. Reflexions a partir de la relectura del còdex llatinoaràbic del repartiment”. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. lxvi (2010), pp. 9-34; P. Pérez Pastor. “De jovades i quarterades. Amidaments i equivalències a partir de la relectura del ‘Llibre del Repartiment’ de la porció reial de Mallorca (segle xiii)”. Estudis d’Història Agrària, no. 22 (2011), pp. 165-179; P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal de Mallorca: la porció del comte d’Empúries (1230-1235)”. Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. lxx (2014), pp. 51-73.

Catalan Historical Review 10.indb 22

Antoni Riera

[29] The version that Jaume I deposited in the house of the Knights Templars in the capital of the Balearic Islands, which is conserved today in the Archive of the Kingdom of Mallorca (ARM, cd. s. n.). The two parts were published separately: J. Busquets. “El códice latino-arábigo del Repartimiento de Mallorca (Parte latina)”. Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, vol. xxix-xxx (19471952), pp. 708-758; J. Busquets. “El códice latino-arábigo del Repartimiento de Mallorca (Parte árabe)”. In: Homenaje a Millás Vallicrosa, vol. i. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1954, pp. 243-300. These first two publications signalled a turning point in the study of the partition of Mallorca. Recently, an even more accurate edition of these two preliminary texts has appeared: G. Rosselló Bordoy. “Còdex llatinoaràbic del Repartiment de Mallorca”. In: Documents cabdals del Regne de Mallorca, Parliament of the Balearic Islands, Palma, 2007, II. op. cit., pp. 8-46. [30] A. Mut, “Llibre del Repartiment”. In: Gran Enciclopèdia de Mallorca. Palma 1988-1991. [31] G. Rosselló Bordoy. “Llibre del Repartiment de Mallorca o Llibre del Rei”. In: Documents cabbdals..., op. cit., vol. i, p. 34. [32] G. Rosselló Bordoy. “Llibre del Repartiment...”, op. cit., pp. 330-333. [33] G. Rosselló Bordoy. “Còdex llatinoaràbic...”, op. cit., pp. 8-9. [34] J. Busquets. “El códice latino-arábigo del Repartimiento de Mallorca (Parte árabe)”, op. cit., pp. 280-281; A. Santamaría. “Reconquista y repoblación...”, op. cit., p. 305; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., pp. 32-33; G. Rosselló Bordoy. “De Mayurqa a Mallorca...”, op. cit., pp. 447-449; P. Pérez Pastor. “Mallorca, 12301232...”, op. cit., pp. 13 and 32. [35] P. Pérez Pastor. “Mallorca, 1230-1232...”, op. cit., p. 12. [36] See supra, note 28, and infra, notes 84 and 91. [37] R. Soto. “‘Repartiment’ i ‘repartiments’...”, op. cit., p. 11. [38] A. Santamaría. “La Carta de Franquesa de Mallorca, estatuto constituyente del reino”. Anuario de Estudios Medievales, no. 17 (1987), pp. 207-228; In: Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 31; A. Santamaría. “Reconquista y repoblación...”, op. cit., p. 177. [39] Folios 1r-1v. [40] A list of the publications can be found in A. Santamaría. “La Carta de Franquesa...”, op. cit., p. 210, note 2, and in A Mut. “Los pergaminos reales del reinado de Jaime I del Archivo de Reino de Mallorca”. In: XIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. Comunicacions, II. Palma 1990, p. 287. [41] Among which we can highlight the following: B. Pons. “Les franqueses concedides a Mallorca per Jaume I”. In: I Congrés d’Història..., op. cit., pp. 52-60; B. Pons. La Carta de franquesa del rei Jaume I constituint el Regne de Mallorca. Estampa L’Esperança, Palma, 1917; J. Salvà. “Jaime I y los pobladores de Mallorca”. In: Historia de Mallorca, op. cit., vol. iii, pp. 361-473; A. Guilarte. “El municipio de Mallorca en su primera carta”. In: Home-

17/07/17 12:55


The feudal partitions of Mallorca and their immediate consequences (1230-1245) 

naje a don Nicolás Pérez Serrano, vol. i. Ed. Reus, Madrid 1959, pp. 361-408; P. Cateura. “Jaume I i el govern de Mallorca i Eivissa (1230-1276)”. In: Jaume I. Commemoració..., op. cit., vol. i, pp. 131-132. [42] Edited and studied by J. M. Font Rius. Cartas de población y franquicia de Cataluña. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1966-1983, vol. i, pp. 121-126, 128-132, 176-179 and 208-210, and vol. ii, pp. 216-243. [43] A. Santamaría. “La Carta de Franquesa...”, op. cit., p. 212; A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., pp. 32-33. [44] J. M. Quadrado. Privilegios y franquicias de Mallorca. Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear, Palma 2002, p. 26. [45] Ibid. [46] Idem, pp. 25 and 26. [47] Idem, p. 27. [48] Idem, pp. 26 and 27. [49] Idem, pp. 25 and 27. [50] Idem, p. 25. [51] Idem, pp. 26 and 27. [52] Ibid. [53] Idem, p. 26. [54] Ibid. [55] Idem, pp. 26-27. [56] Idem, p. 27. [57] F. Soldevila. Les quatre grans cròniques, op. cit., vol. iii, p. 34. [58] A. Santamaría. “La Carta de Franquesa...”, op. cit., p. 227. [59] R. Soto. “Mallorca, 1229-1302: del Repartiment a les Ordinacions”. In: Historia de los pueblos de España, overseen by M. Barceló. Argos-Vergara, Barcelona 1984, pp. 117-129; J. Portella. “Mallorca: la consolidación del feudalismo”. In: Historia de los pueblos de España, op. cit., pp. 131-146; J. Portella. “Notes de lectura sobre la qüestió del feudalisme a Mallorca”. In: Estudis de prehistòria..., op. cit., pp. 225-237; J. Portella. “Baronies i cavalleries de Mallorca dels segles xiii i xiv”. Afers, no. 18 (1994), pp. 427-441. [60] P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., pp. 29-30. [61] P. Pérez Pastor. “Mallorca, 1230-1232...”, op. cit., p. 26. [62] Ibid. [63] A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., pp. 521-522; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 54; P. Pérez Pastor. “Mallorca, 1230-1232...”, op. cit., pp. 26-27. [64] A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., pp. 521-522; P. Cateura. “Exceptis Militibus et Sanctis”. In: Homenatge a Antoni Mut Calafell, arxiver. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear, Palma 1993, pp. 53-62. [65] R. Soto. “Mallorca, 1229-1302...”, op. cit., pp. 121-122. [66] G. Jover and R. Soto. “Els dominis feudals...”, op. cit., p. 229. [67] See infra, note 70. [68] Regarding the distribution of the tithe: L. Pérez, “Corpus documental balear, ii: Reinado de Jaime I”, Fontes

Catalan Historical Review 10.indb 23

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   23

Rerum Balearium, vol. ii (1978), pp. 37-39 and 42; J. F. López Bonet. “La dotació de l’Església de Mallorca després de la conquesta Cristiana”. In: XII Congrès d’Histoire..., op. cit., vol. ii, pp. 115-124; J. F. López Bonet. “Dominis seculars, patrimoni eclesiàstic i rendes decimals a la Mallorca Cristiana”. Mayurqa, no. 22 (1989), pp. 353-366; J. Sastre. “La producción agraria de Inca, Valldemosa, Llucmajor y Montuiri según la declaración del diezmo de 1310”. In: XIII Congrés d’Història..., op. cit., Comunicacions I, p. 248; P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., pp. 68-69. [69] L. Pérez, “Corpus documental balear, ii...”, op. cit., p. 106; J. Sastre. “La producción agraria...”, op. cit., p. 247. [70] M. Rotger and J. Miralles. “Biografía y cartulario del primer obispo de Mallorca”. Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, vol. xxxii (1961-1967), p. 293; U. de Casanovas and J. F. López Bonet. Diccionario de términos históricos del Reino de Mallorca. Institut d’Estudis Baleàrics, Palma 1986, p. 43; J. Sastre. “La producción agraria...”, op. cit., pp. 247-248; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., pp. 58-59; G. Jover and R. Soto. “Els dominis feudals...”, op. cit., p. 230. [71] P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 59; G. Jover and R. Soto. “Els dominis feudals...”, op. cit., p. 230; P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., pp. 68-69. [72] P. Pérez Pastor. “Mallorca, 1230-1232...”, op. cit., p. 14. [73] P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 43. [74] A. Santamaría. “El patrimonio de las comunidades de Marsella y de Montepellier en el Repartimiento de Mallorca”. In: XII Cogrès d’Histoire..., op. cit., vol. ii, pp. 109133; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., pp. 3536; P. Pérez Pastor. “Mallorca, 1230-1232...”, op. cit., pp. 19-20. [75] J. Miret i Sans, Itinerari..., op. cit., pp. 87 and 88; P. Pérez Pastor. “Mallorca, 1230-1232...”, op. cit., p. 33. [76] J. Miret i Sans, Itinerari..., op. cit., pp. 87 and 88; P. Pérez Pastor. “Mallorca, 1230-1232...”, op. cit., p. 33. [77] P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 36; P. Pérez Pastor. “Mallorca, 1230-1232...”, op. cit., p. 19. [78] F. Soldevila. Les quatre grans cròniques, op. cit., vol. i, pp. 107-127; S. M. Cingolani. Jaume I..., op. cit., pp. 153-16. [79] A. Santamaría. “Mallorca del Medioevo a la Modernidad”. In: Historia de Mallorca, op. cit., vol. ii, pp. 19-20. [80] The best analysis of the context, content and consequences of the agreement is still the one by A. Santamaría. “Mallorca del Medioevo...”, op. cit., pp. 21-27. [81] We have two recent editions of it: R. Soto, El còdex català del Llibre del Repartiment de Mallorca. Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear, Palma 1984, and G. Rosselló Bordoy. “Llibre del Repartiment...”, op. cit., pp. 7-367. [82] G. Rosselló Bordoy. “Llibre del Repartiment...”, op. cit., pp. 151-159; A. Santamaría. “Mallorca del Medioevo...”, op. cit., pp. 30-36.

17/07/17 12:55


24   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

[83] A. Santamaría. “Mallorca del Medioevo...”, op. cit., pp. 30-43; A. Santamaría. “Reconquista y repoblación...”, op. cit., p. 220. [84] A. Santamaría. “Mallorca del Medioevo...”, op. cit., pp. 57-81. [85] P. Cateura. “Mallorca y la política patrimonial de la monarquía (siglo xiii i primera mitad del xiv)”. Estudis Baleàrics, no. 6 (1982), pp. 85-100. [86] A. Santamaría. “En torno a la evolución del modelo de sociedad en el Reino de Mallorca (siglos xiii-xviii)”. Estudis Baleàrics, no. 3 (1981), pp. 64-70; A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 531; P. Cateura. “Mallorca i la política...”, op. cit., pp. 102-112. [87] G. Jover and R. Soto. “Els dominis feudals...”, op. cit., p. 226. [88] Inventoried in a specific codex that was discovered recently (Archive of the Crown of Aragon, Miscellaneous, no. 455) of which we have a painstaking edition: La “Remembrança...” de Nunyo Sanç. Una relació de les seves propietats a la ruralia de Mallorca, facsimile education, transcription and notes by A. Mut and G. Rosselló Bordoy. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear, Palma 1993. The editors of this important document have performed a meticulous codicological, palaeographic and toponymic study of it, but they have not specified the total number of farms mentioned, nor have they calculated their overall size in jovades, two of the first pieces of information that researchers check for. [89] A. Santamaría. “Reconquista y repoblación...”, op. cit., p. 206; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 38. [90] P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., pp. 38-39. [91] On the creation and early years of the monastery, see: Diplomatari del monestir de Santa Maria de la Real de Mallorca, edited by P. Mora and L. Adrinal, vol. i. Generalitat de Catalunya, Poblet 1982, pp. 1-44 and 171-263. [92] P. Cateura. Sobre la fundación y dotación del hospital de San Andrés, en la Ciudad de Mallorca, por Nuño Sans. Universidad Nacional de Educación a Distancia, Palma 1980. [93] P. Cateura. “Mallorca i la política...”, op. cit., pp. 85-87. [94] P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., pp. 56-73. [95] “Una octava de la terra fora la villa, octava del terminal de la villa, et tota Muro, e los dos terços de Sullar, e la mitat de l’Albufera del pescar” (La “Remembrança...” de Nunyo Sanç..., op. cit., p. 174). See too: J. Busquets. “El códice latino-arábigo del Repartimiento de Mallorca (Parte árabe)”, op. cit., pp. 280-281; A. Santamaría. “Reconquista y repoblación...”, op. cit., p. 305; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., pp. 32-33; P. Pérez Pastor. “Mallorca, 1230-1232...”, op. cit., pp. 13 and 32; P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., pp. 57-58. [96] See infra, notes 109, 110 and 111. [97] Bernat Descoll. Cf. P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., pp. 64-65. [98] Guerau Calvó. Idem, pp. 61-62.

Catalan Historical Review 10.indb 24

Antoni Riera

[99] [100] [101] [102] [103]

Ramon de Pertegàs. Idem, pp. 62-63. Idem, p. 64. Idem, pp. 63-64. Idem, pp. 56-57 and 66. J. M. Marquès. “El vestuari de la Seu de Girona i l’illa de Mallorca”. In: XIII Congrés d’Història..., op. cit., Comunicacions II, p. 220; P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., pp. 65-66. [104] Archive of the Fundación Ducal de Medinaceli, bundle 43, no. 5,813. [105] J. M. Marquès. “El vestuari...”, op. cit., p. 220; P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., p. 69. [106] Diocesan Archive of Girona, Vestuari, no. 40. J. M. Marquès, “El vestuari...”, op. cit., pp. 223-224; P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., p. 59. [107] P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., pp. 59-60. [108] Idem, p. 59. [109] Idem, p. 67; J. M. Marquès. “El vestuari...”, op. cit., pp. 219-221; G. Jover and R. Soto. “Els dominis feudals...”, op. cit., pp. 236-237. [110] Diocesan Archive of Girona, Vestuari, no. 13. J. M. Marquès. “El vestuari...”, op. cit., p. 220; P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., p. 67. [111] Archive of the Kingdom of Mallorca, Notaries, G-45, f. 63v and 269v; P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., p. 67. [112] Diocesan Archive of Girona, Vestuari, no. 21, and Mitra, no. 181. J. M. Marquès. “El vestuari...”, op. cit., p. 221; P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., p. 60. [113] Diocesan Archive of Girona, Vestuari, no. 24, and Mitra, no. 199. J. M. Marquès. “El vestuari...”, op. cit., p. 221; P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., p. 60. [114] Diocesan Archive of Girona, Vestuari, no. 26-29 and 31; J. M. Marquès. “El vestuari...”, op. cit., pp. 222 and 223; P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., pp. 60-61. [115] J. M. Marquès. “El vestuari...”, op. cit., p. 225. [116] A. Santamaría. “En torno a la evolución...”, op. cit., p. 186; G. Jover and R. Soto. “Els dominis feudals...”, op. cit., p. 247; P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., p. 70. [117] R. Soto, El còdex català..., op. cit., pp. 21 and 23. [118] P. Pérez Pastor. “El repartiment feudal...”, op. cit., p. 70. See too supra, notes 65 and 66. [119] P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., pp. 47-48. [120] In 1232, in exchange for an armed horse; it was located in Pla de Mallorca in the jurisdictions of Lloseta, Aiamans and Biniali, and it measured a total of around 454 hectares: G. Jover and R. Soto. “Els dominis feudals...”, op. cit., p. 240. [121] R. Soto. “L’organització agrícola de les noves terres a Mallorca i el paisatge rural”. In: Jaume I. Commemoració..., op. cit., vol. ii, pp. 458- 459. [122] P. Pérez Pastor. “Mallorca, 1230-1232...”, op. cit., p. 20; P. Pérez Pastor. “De jovades i quarterades...”, op. cit., p. 174.

17/07/17 12:55


The feudal partitions of Mallorca and their immediate consequences (1230-1245) 

[123] Like the one from Barcelona, Duran de Coc, who prior to 1232 had received from the king houses in Ciutat and Inca, and around 136 hectares of land in the township of this village, as well as a property in the township of Manacor, in the portion owned by Nunó Sanç. Eleven years later, he sold the houses, broke up the lands into units measuring around 23 hectares each, subestablished them and vanished from the island forever; R. Soto. “‘Repartiment’ i ‘repartiments’...”, op. cit., pp. 20-32. [124] L. Puig and E. Roca. Instituciones del Derecho civil de Catalunya. Bosch, Barcelona 1987, pp. 229-254; A. Santamaría. “Reconquista y repoblación...”, op. cit., pp. 223-226; G. Jover and R. Soto. “Els dominis feudals...”, op. cit., p. 249; R. Soto. “L’organització agrícola...”, op. cit., pp. 465-468. [125] E. Guinot. Els fundadors del regne de València: Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval. Eliseu Climent, Valencia 1999; E. Guinot. Sobre prenoms i cognoms: L’antroponímia medieval, una eina d’anàlisi històrica. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2002. [126] To accomplish their goal, they have denied scientific validity to the conclusions drawn from the anthroponymic-toponymic analyses by claiming that, based on the linguistic normalisation undertaken by the Renaixença, surnames were Catalanised that were documented in an area larger than the Principality at that time, spanning from Navarre to Provence (A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., pp. 272-275). They did not even hesitate to include the natives of Roussillon in the section on “southern France”, anticipating the borders established in the Treaty of the Pyrenees by more than 300 years (Idem, pp. 276-277).

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   25

[127] J. Villanueva. Viage literario a las iglesias de España, vol. xxi. Real Academia de la Historia, Madrid, 1851, pp. 288-289. [128] As proven, based on the archaeology and notary sources from the same period, by both Catalan disciples of Miquel Barceló (see supra, notes 4, 5, 27, 28, 61 and 124) and a few Mallorcan experts in economic history (see supra, notes 16, 24 and 28). [129] A. Santamaría. “Reconquista y repoblación...”, op. cit., p. 224. [130] R. Soto. “‘Repartiment’ i ‘repartiments’...”, op. cit., p. 21, note 67. [131] Whose process of enrichment has been analysed by P. Cateura. “Aproximación a la dinámica de un grupo familiar foráneo de Mallorca en la Baja Edad Media (la diferenciación social y el proceso de formación de las élites)”. Fontes Rerum Balearium, vol. iii (1979-1980), pp. 359-372. [132] See supra, note 60. [133] G. Jover and R. Soto. “El dominis feudals...”, op. cit., pp. 250-256. [134] An economic and social duality thoroughly analysed by Ricard Soto and Antoni Mas: R. Soto. “De soldats de fortuna a pagesos: els primers colonitzadors de Mallorca”. In: M. Barceló et al. (ed.). El feudalisme..., op. cit., pp. 315-347; A. Mas. “Petits senyors i grans pagesos. Diferenciació i conflictivitat social a la ruralia de Mallorca (1229-1350)”. In: M. Barceló et al. (ed.). El feudalisme..., op. cit., p. 465. [135] G. Bois. “Què és el feudalisme?”. L’Avenç, no. 33 (1980), pp. 23-25; G. Bois. La crisi del feudalisme a Europa a la fi de l’edat mitjana. Societat Catalana d’Estudis Històrics, Barcelona 1986, pp. 23-25.

Biographical note Antoni Riera i Melis is an emeritus professor of mediaeval history at the Universitat de Barcelona, where he has researched and taught since 1970. He furthered his studies and taught a number of seminars in Spanish and European universities. He has been a member of the Institut d’Estudis Catalans since 1996. He currently oversees the Acta Historica et Archaeologica Madiaevalia and is a member of the editorial board of other specialised journals. His research has been geared to three different fronts: the economic history of the Catalan-Aragonese Crown, the social and cultural history of food, and mediaeval societies’ reactions to natural catastrophes.

Catalan Historical Review 10.indb 25

17/07/17 12:55


Catalan Historical Review 10.indb 26

17/07/17 12:55


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 27-41 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.130 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Political power in the Kingdom of Valencia during the 14th century. Breakdown or development?* Vicent Baydal**

Universitat Jaume I Received 27 January 2017 · Accepted 10 March 2017

Abstract The 14th century has traditionally been considered a century of crisis, unrest and political breakdown around Europe, given the preponderance of wars, civil clashes and skirmishes with external enemies. In the Kingdom of Valencia, too, we can find these constant struggles for land and power, yet at the same time, just like all over Europe, we can also witness the gradual growth of the institutions of administration, governance and justice spearheaded by the Crown and the different political actors. Indeed, this process of political development did not preclude violence, but it did establish the foundations of a powerful institutional system which gained ground throughout the 15th century. Keywords: polities, Crown, estates, Valencia, 14th century

In November 1300, James II reached the city of Valencia and ordered Valencia’s royal universities to send armed peons to the Castilian land of Murcia, which the monarch’s forces had just occupied, taking advantage of the fact that Ferdinand IV of Castile was still a minor. Just a few years later, the northern part of the region of Murcia, from Alicante to Oriola, where half of the population was Muslim, had joined the Kingdom of Valencia, substantially enlarging the borders that James I had established decades earlier.1 In June 1398, however, the city of Valencia organised and led a military campaign against the Zayyanid emirate of Tlemcen in the Maghreb, with an expedition of 30 armed vessels and 7,500 combatants. Known as the “Holy Armada”, this expedition was in retaliation for the Muslim sacking of the Valencian town of Torreblanca in the northern part of the kingdom the previous year.2 On the other hand, at the beginning of the century, the kingdom’s legal and institutional system was still under dispute, since the majority of the nobles rejected it. This became clear in a conflict with the royal boroughs over the territory’s tax contribution in 1315: “most of the other nobles, knights and infançons are not, nor do they want to be, with these universities in a fur (legal *  This study is part of the project “The economic and demographic juncture in Catalonia in the late Middle Ages: Critical analysis of fiscal and financial indicators”, HAR-2014-54205-C2-1-P, of the Ministry of Science and Innovation. **  Contact address: Vicent Baydal. Àrea d’Història del Dret i de les Institucions, Departament de Dret Privat, Universitat Jaume I. Av. de Vicent Sos Baynat, s/n. 12071 Castelló. Tel. +34 964728627. E-mail: baydal@uji.es.

Catalan Historical Review 10.indb 27

code), that is, in the fur of Valencia, under which all of these universities and this kingdom are populated”.3 To the contrary, one century later, despite the dire political strife that divided Valencians into two factions upon the death of Martin the Humane in 1410, the different parliaments organised by each side to decide on the succession of the Crown claimed to speak on behalf of “the entire community of the kingdom” and, in fact, they were clearly comprised of different estates.4 Therefore, during that century, Valencia had gone from a territory still coalescing, created by James I in the mid13th century with the conquest of the former Islamic taifas of Valencia, Xàtiva and Denia and expanded a few decades later with the aforementioned counties of Murcia, to another with fully consolidated borders that would remain virtually unaltered until 1707.5 It had also gone from a country in which the Muslim population was as large as the Christian to one in which Muslims were in the minority, around one-third, even though they still played a crucial role for the elites, since the Muslim inhabitants were more intensely exploited than the Christians because of their ethnic identity.6 Likewise, it had already taken the step from being a kingdom in which the leading nobles defied the legal order as the monarch and royal boroughs tried to impose their designs, to one led, yet still strongly disputed, by the elites in the city of Valencia. Indeed, this city, along with Catalonia and Aragon, had become the nerve centre of an economic, political and institutional system that had carved an important niche for itself among the states that were shaping the future of the Crown.

17/07/17 12:55


28   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

In short, despite the known bumps in the road caused by wars, shortages and epidemics, the 14th century was actually a century of growth and overall political development, especially in the Kingdom of Valencia, which had been founded just shortly before. However, this growth and development was marred by conflict both with external enemies and among internal political agents, a common phenomenon around Europe, as recently noted by John Watts.7 This is why in our brief survey of political power in Valencia during the 14th century – its leastknown century – we shall analyse not only the leading figures who managed the administrative mechanisms and decisions on the population, namely the Crown and the three estates of the Kingdom (the Church, the nobility and the royal universities or municipalities with their own local government), but also the events that sparked the external and internal disputes while also shaping a powerful administrative structure and a clear collective regional consciousness. To this end, we shall examine not only the material and jurisdictional foundations of each of these agents but also the gradual institutionalisation of their power.

The power of the Crown In the Furs de València (Charter of Valencia), the regional code of law officially promulgated in the first Courts of the Kingdom of Valencia held in 1261, James I (r. 12131276) claimed that “at the beginning all things were of our domain and did not reach those who would take them and receive them for reasons of either religion nor Church, such that they must always be called and judged as a royal estate”.8 This Catalan-Aragonese monarch was certainly acting very differently than he had done shortly

Vicent Baydal

before in Mallorca and Ibiza, where even prior to beginning the conquest campaigns he had agreed to divvy up the land and jurisdictions with a series of feudal magnates including the Count of Roussillon, the Count of Empúries, the Viscount of Bearn, the Bishop of Barcelona and the Archbishop-elect of Tarragona.9 In contrast, during the 1231 to 1245 conquest of the Islamic lands that became the Kingdom of Valencia, James I served as the absolute peak of the feudal pyramid and distributed the occupied domains according to his own designs. What is more, even though during the early phases of the war he had to divvy up most of the occupied lands among the nobility, knights, prelates and military orders of Catalonia and Aragon which had helped him militarily, after the conquest of the city of Valencia in 1238, he allowed himself, now enormously strengthened, the luxury of keeping almost the entire area that stretched towards the southern boundary of the new kingdom for himself.10 In this way, almost half of the kingdom was directly in his hands in the mid-13th century. His leadership in the conquest had led the monarch to gain an exceptional point of departure to impose his power over the inhabitants as a whole, since in addition to the main towns he also retained extensive stretches of the territory. This was the backdrop when he also tried to impose his full legal domain, as we shall see below. However, after the end of the century that vast land mainly went to the Church and especially the nobility, particularly after the 1320s, in line with the rise in military financing needs and the very royal policy of creating a sympathetic nobility. On the one hand, the cost of the Crown’s campaigns after the conquest of Sicily in 1282 and especially the series of wars that ran practically uninterrupted after the occupation of Sardinia in 1323 was that the monarchs from Peter the Great (r. 1276-1282) to Peter the Ceremonious (r. 1336-

Figure 1.  Evolution of the realms in the Kingdom of Valencia, 1248-1370.

Catalan Historical Review 10.indb 28

17/07/17 12:55


Political power in the Kingdom of Valencia during the 14th century. Breakdown or development?

1. Aín 2. Albalat de la Ribera 3. Albocàsser 4. Alboraia 5. tinença de l’Alcalatén 6. L’Alcúdia 7. Alfafara 8. Alfarb 9. Almàssera 10. Almassora 11. Altura 12. Andilla 13. Aranyonal and les Cingles, Fredes, el Boixar and Coratxar (Benifassà) 14. Ares del Maestrat 15. Assúevar, Mosquera and Pellinos 16. Atzeneta del Maestrat 17. Barracas 18. Begís 19. Benafer 20. Benaguasil 21. Benassal 22. Benicarló 23. Benigafull (Vall d’Uixó) 24. Benimodo and Ressalany 25. Borriana, Beniham, Seca and la Jova 26. Borriol 27. Bunyol 28. Carlet and Massalet 29. Castell de Cabres, Vilanova and Mola Escabossa 30. Castelló de Rugat 31. Catí 32. Caudiel 33. Cortes d’Arenós 34. les Coves de Vinromà 35. Culla 36. Domenyo 37. Eslida 38. Fanzara 39. Fondeguilla 40. la Font d’en Carrós 41. Forcall 42. Herbers 43. Llombai 44. Loriguilla 45. Macastre 46. Manises 47. Mascarell (Nules) 48. Moixent 49. Montroi 50. Oliva 51. Orxeta 52. Padull and les Dotze (Bocairent) 53. Pardines (Beniarjó) 54. Paterna 55. Pedralba 56. Pina 57. Planes 58. Pobla d’Arenós 59. Pobla de Vallbona 60. Polpís 61. la Salzadella 62. Segairent (Sueca) 63. Serra 64. Sinarques 65. Sogorb 66. Sollana and Trullars 67. Soneixa 68. Sorita 69. Sot de Xera 70. Sueiquia (Xàtiva) 71. Suera 72. Tírig 73. Toixa 74. Torís and Fondos 75. el Toro 76. Torres 77. Vall d’Alba

78. Vall de Càrcer 79. Vallibona 80. Veo and Xinquer 81. Vilafamés 82. Vilafermosa 83. Vilafranca del Maestrat 84. Vilamalefa 85. Vilamarxant 86. Vilanova d’Alcolea 87. Vilar de Canes 88. Vila-real 89. Vinarós 90. Vistabella 91. Viver 92. Xella 93. Xelva 94. Xèrica 95. Xest 96. Xestalgar 97. Xirell (Cortes de Pallàs) 98. Xóvar 99. Alpont 100. Castellfabib 101. Morella

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   29

Town adhered to the Fueros de Aragón Town adhered to other codes of law Unknown Town adhered to the Fueros de Aragón and later changed to the Furs de València

Figure 2.  Distribution of the Fueros de Aragón and the Furs de València during the 13th century.

Catalan Historical Review 10.indb 29

17/07/17 12:55


30   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

1387) had to sell many of their possessions in order to get funds. On the other hand, the participants in those conflicts, such as Roger de Llúria and Bernat de Sarrià, were also rewarded with major domains, as were certain members of the royal family, like queens and princes, who thus occupied the highest echelon of the nobility in the Kingdom of Valencia. As a result, by the 1360s the monarchy’s possessions had been vastly reduced, and barely 10% of Valencian territory belonged to the king, a situation that would not begin to be redressed until the end of the century (see Figure 1).11 On the other hand, beyond its material foundations, the evolution of the Crown’s jurisdictional power was similar, going from a highly favourable point of departure to a somewhat disadvantageous endpoint during the 14th century. Specifically, in the early days of James I’s conquest, he divided the occupied domains primarily among the Aragonese nobility and knights and allowed them to populate them with their own Fueros de Aragón (the code of laws from Aragon), just as he had allowed to apply the Usatges de Barcelona (the code of laws from Catalonia) to the majority of Catalans who had conquered Mallorca and Ibiza. However, the king totally shifted tack after conquering the city of Valencia in 1238 and publishing an extensive code of laws called the Costums de València which he sought to impose over the entire kingdom, just as he promulgated them in the subsequent Courts of 1261 under the name of the Furs de València. His intention was clear: to increase the power of the Crown and the royal estate over the people, lands and things through a new set of laws that claimed to extend over the entire territory at the expense of the authority of the other lords, despite the fact that practically half of the kingdom, especially the northern and inland regions, was populated under the Fueros de Aragón (see Figure 2).12 Firstly, acceptance of Valencia’s laws meant acknowledging the monarch’s pre-eminence when exercising certain prerogatives of justice, while inversely, keeping the Fueros de Aragón allowed the lords to avoid interference in their judicial decisions. Likewise, the choice of one code of laws over another also determined the possibility of establishing monopolies and taxes: if the Furs de València were accepted, the king had the monopoly on installing mills, oil presses, ovens, taverns or grain exchanges and selling salt, while he could also demand the payment of tolls, portage taxes, grazing taxes, redemptions from the army and other similar collections. To the contrary, if the Fueros de Aragón were maintained, the lords had the right to all of this. Similarly, access to natural resources was also at stake: in the Furs de València the king declared the free use of all forests, rivers, pasturelands and quarries in the kingdom, with special powers for the residents of the city of Valencia, which the Aragonese lords rejected, as they wanted to maintain private use of everything that lay inside their domains. In consequence, James I’s decision in 1261 sparked a true power struggle between the nobility of Valencia with

Catalan Historical Review 10.indb 30

Vicent Baydal

Aragonese roots, the majority at the time, and the Crown and the royal estate of Valencia. Indeed, the dispute escalated to a civil war in the 1280s and significantly obstructed political relations until the Courts of 1329-1330, where an intermediate solution was reached: the vast majority of nobles who applied the Fueros de Aragón consented to adopting the Furs de València, while Alphonse the Benign (r. 1327-1335) and the royal estate agreed to amend the Furs de València to recognise the concession of the “mixtum imperium” for all lords who had landholdings populated with a minimum of fifteen Christian families or seven Muslim families. The king also gave up monopolies and exactions of rights outside his direct domains, while the use of natural resources remained in dispute, as we shall discuss below. In short, the lords gained much of the jurisdiction over their domains, except the rulings that entailed penalties of mutilation or death, which remained in the hands of royal justice, with the exception of cases in which an express concession of “merum imperium” had been made by the king. Therefore, the Crown had to give up the sweeping jurisdictional aspirations sought by James I in the mid-13th century, a fact which was aggravated by the constant transmission of “meri imperii” throughout the 14th century, in line with the aforementioned process of disposal of the royal assets. However, despite this, the legal situation of the monarchs was ultimately much more beneficial for their interests than it was in Aragon, for example, as clearly stated by a royal official in the late 15th century: “His royal majesty knows to what extent the Fueros de Aragón notably derogate the royal pre-eminences and constrain royal authority, contrary to the Furs de València, which are very obedient to the royal pre-eminences and do not curtail royal authority”.13 On the other hand, despite the fact that the Crown’s favourable initial situation gradually eroded, we should also bear in mind that during the 14th century it gained via the development of an administration that not only tended to its direct domains but also acted with increasing authority and legitimacy as the maximum body of governance and justice. First of all, since the mid-13th century there had been a general bailiff chosen by the king, for the length of time he wished, who was in charge of receiving and tallying the emoluments from his direct domains via a network of subordinate local bailiffs, who were chosen by the official himself, at least in the 14th century, when a general bailiff just for the former Castilian lands around Oriola was also established. Specifically, the bailiffs were in charge of collecting the revenues, urban taxes, monopolies and ordinary taxes paid in the royal boroughs, as well as the penalties and compositions imposed by the justices – the royal justice officials on a municipal level – and the tariffs applied to exports. What is more, they tried to enforce the bans on exports for certain products, were in charge of the sound physical condition of the royal castles, and worked as appeal judges in minor cases which involved Jews and Muslims from the royal domain, as ordinary

17/07/17 12:55


Political power in the Kingdom of Valencia during the 14th century. Breakdown or development?

judges at the voluntary request of both parties, or as special judges assigned by the king in any kind of lawsuit.14 In this sense, even though the post has not been studied in depth for the 14th century, a survey of the account books and revenue inventories that we possess indicates that they were being given more and more responsibilities. For example, while the general bailiff collected around 222,000 solidi from Valencia, Xàtiva, Morella, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Llíria, Ontinyent, Cullera, Alpont, Castellfabib, Ademús, Biar, Xixona and the Muslim community of Uixó in 1315, one century later, in 1415, the sum from these same estates owned by the king totalled 515,000 solidi as a result of not only the growth in agricultural production and business transactions but also the penalties imposed by the bailiffs and justices.15 In fact, throughout the 14th century we can detect an increase in the status of the general bailiff of the Kingdom of Valencia; it was a job occupied by jurists without a noble title during the first part of the century, while during the second it started to shift to knights from families such as the Boïl, Pardo de la Casta and Marrades. On the other hand, the aforementioned justices were officials chosen by the monarch from a list of three presented by the municipal council of each royal boroughs, who served as ordinary judges of the Crown in the sweeping jurisdictional townships of the king’s landholdings. Obviously, the “mixtum” or “merum imperium” of the domains within those townships remained in the hands of the respective lords who owned them, yet the justices nonetheless operated as their appeal courts, and their activity also seemed to increase throughout the century, as proven by the fact that in 1321 the institution in the city of Valencia had to be split into one justice for criminal cases and another for civil cases and this last one was split into one justice for civil cases worth no more than 30 solidi (later 50 solidi and even later 300 solidi) and another justice for the other civil cases.16 Outside the royal boroughs, the power of the Crown was exerted over the entire territory via the figure of the attorney general of the Kingdom of Valencia, an official chosen by the monarch for the length of time he wished. This post came to be called the governor general after the mid-14th century, when, just like the general bailiff, there was a different attorney-general’s office or government for the southern region of Oriola. In fact, even though we do not know much about the evolution of the post during the second half of the century, that was apparently when the governor general’s competences stabilised as the delegated authority who often substituted for the king. He was the supreme commander of the royal armies, received the homages, held authority over the castles in fief, mili­ talyry summoned the same feudatories of the Crown and defended the integrity and peace of the territory against external enemies and outlaw gangs. He also worked as an appeals judge in the second instance, resolved cases of “merum imperium” – which implied mutilation or the

Catalan Historical Review 10.indb 31

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   31

death penalty – in the domains where this power had not been transferred, in the case of both Christians and Jews and Muslims, and issued rulings in fiscal causes which involved a royal official and in “causes consistorials” (municipal causes) in which one of the parties was a royal municipality. In fact, his court of justice was the remote ancestor of the later Royal Audience of Valencia.17 Regarding the person chosen to occupy the post of attorney or governor, at the peak of the royal administration in the 14th century it tended to be a high-ranking nobleman, with a brief period of exception during the 1350s, when it was limited to knights in order to ensure their obedience after the revolt of the Union. However, regardless of the individual who held the post, throughout the course of the century we can also seem to detect a stabilisation and increase in their activity all over the kingdom, with the central seats in Valencia and Oriola and two others in Borriana and Xàtiva that depended on Valencia. Indeed, this development was accompanied by the juridical territorialisation of the Furs de València which we saw above, as well as the transfer to Valencian lands of other unique posts centralised in the royal court at the turn of the century: the vice-chancellery – Domingo Mascó was the first vice-chancellor assigned exclusively to the affairs of Valencia in 1387; the office of the Master Rational – Berenguer Minguet was appointed the Master Rational (magister racionalis) of the Kingdom of Valencia in 1419, even though there had been special delegates for Valencia since the end of the previous century; and the archives of the royal administration.18 In short, over the course of the 14th century, despite the economic and political difficulties experienced by the Crown, the fact is that its governance was spreading, intensifying and institutionalising in the Kingdom of Valencia thanks to the acceptance of the Furs de València and the notable development of the royal courts of justice and key posts such as the general bailiff, the general governor, the vice-chancellor and the Master Rational, with all their ancillary administrative structures. The Crown directly owned fewer assets than in the 13th century, but the legitimacy and stability of its power had increased by being disputed, agreed upon, mediatised and shared by the other social sectors around the territory.

The power of the estates At the time that the Kingdom of Valencia was created in 1238, the Courts had sporadically been meeting in Catalonia and Aragon for a few decades with the participation of the Church, the nobility and increasingly frequently the royal universities. Although they had not yet attained the monarch’s political and control authorities that they would gradually acquire after the end of the 13th century, they did already exist as a forum where the leading political agents from each territory could assemble.19 In the case of the Kingdom of Mallorca, James I and his succes-

17/07/17 12:55


32   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

sors did not decide to call Courts of their own, but instead the Mallorcans had to go to the Courts in Catalonia, when they did attend Courts. Valencia did not seem to have any Courts of its own at first – at least there are no traces that the 1238 Costums de València were made public at an assembly of the Courts but instead at a simple gathering of magnates and leaders from Catalonia and Aragon – until James I decided to summon the first Courts of Valencia in 1261 in an attempt to impose the validity of the Furs de València over the entire territory with the approval of all the estates.20 The fact that the new kingdom had Courts of its own makes Valencia stand out from the other late mediaeval conquests on the Iberian Peninsula and triggered a particular political jostling among the different members of the estates that received lands and gradually coalesced inside the Kingdom of Valencia. The Church Among the magnates that signed the publication of the Costums de València in 1238, there were seven prelates: four Catalans, the archbishop of Tarragona and the bishops of Barcelona, Vic and Tortosa, along with three from Aragon, the bishops of Zaragoza, Huesca and Tarazona.21 Obviously, the network of church dioceses and parishes and establishments of the military, monastic and mendicant orders had not yet developed in Valencia, although they would in the coming decades. However, a series of men of the Church specifically from Valencia were summoned to the Courts of 1301-1302, namely the bishop and council of canons of the cathedral of Valencia and the abbots of Benifassà and Valldigna, who were joined by the bishops of Tortosa and of Albarracín-Sogorb and the masters of the Temple and the Hospital from the Crown of Aragon, who also held lands in the Kingdom of Valencia.22 First of all, the diocese of Valencia, which was a suffragan of the archdiocese of Tarragona, was far and away the largest in the territory, although it had to share with the diocese of the Catalan city of Tortosa, which had received an extensive church demarcation in the northern part of the kingdom as the result of a previous promise from the monarch, and with another diocese that had two sees, the Aragonese city of Albarracín and the Valencian city of Sogorb, which was, nonetheless, actually small and not very well endowed. What is more, after the incorporation of the southern lands near Oriola in 1308, the bishop of Cartagena, the diocese to which it belonged, also held competences in the Kingdom of Valencia, although he was never part of the Church estate of the Courts since he was from Castile and thus constantly embattled with the leaders from Oriola, who wanted a diocese of their own. On the other hand, the military orders established in Catalonia and Aragon also received domains in Valencia, especially the Orders of the Temple and the Hospitallers in the northern part, most of which were folded into the new Order of Montesa, which was founded in 1319 as the outcome of disappearance of the Templars and was exclusive to Valencia. Finally, during the 13th century, only two

Catalan Historical Review 10.indb 32

Vicent Baydal

large Cistercian monasteries were founded: the one in Benifassà, with domains in the mountainous north, and the one in Valldigna, on the kingdom’s central coast. The Mercedarians also created a monastery in Santa Maria del Puig in 1240, the Carthusians in Portaceli and Valldecrist in 1272 and 1385, and the Hieronymites in Cotalba in 1388. However, given that they were redemptive or enclosed orders, they did not participate in the major political debates.23 Therefore, the Church was a weak estate as a whole throughout the 14th century: few in number, with not very large domains and a somewhat secondary role, unlike the situation in Aragon and especially in Catalonia, where there were archbishoprics (the one in Zaragoza since 1318 and the one in Tarragona since its conquest in the 12th century), and larger, more politically active bishoprics and abbeys (Zaragoza, Huesca and Tarazona or Montearagón, San Juan de la Peña, San Victorián, Veruela, Rueda and Piedra in Aragon; and Tarragona, Elna, Lleida, Urgell, Vic, Barcelona, Lleida and Tortosa, and Ripoll, Amer, Santes Creus, Poblet, Sant Miquel de Cuixà, Sant Cugat del Vallès, Banyoles, Besalú, Vilabertran, Sant Feliu de Guíxols and Sant Joan de les Abadesses in Catalonia). In fact, the Church estate of the Valencian Courts remained stable throughout the entire century, and the Courts were still attended by the same members as in 1301-1302, with the occasional addition of the commanders of the Castilian order of Santiago, which held possessions in the Kingdom of Valencia, and the Order of the Hospital, which had retained the domain of Torrent near the capital of Valencia.24 Likewise, regarding its territorial coverage, the Church domains never managed to hold more than 15% of the entire kingdom and an even smaller percentage of the population, since the only establishment with truly abundant possessions was the Order of Montesa, created – as mentioned above – in 1319; in fact, it was the largest Valencian seigneurial estate in the period, with more than 60 towns and around 30,000 vassals.25 This is why we should stress that the masters of Montesa did play an extremely important political role throughout the century, generally showing steadfast support for and concurrence with the Crown, which had founded it. This is shown by the fact that the master Pere de Tous was in charge of organising the royalist side that sought to put down the revolt of the Union waged in 1347.26 Likewise, given the vast size of their Church jurisdiction and their important symbolic role as the leading prelates in the kingdom, the bishops of Valencia also engaged in notable political activity, either as collaborators with the Crown (as advisors and chancellors), as middlemen among the different social agents, such as in the dispute between the supporters of the Furs de València and the Fueros de Aragón, or as a party directly involved in political struggles, especially during the bishopric of Jaume of Aragon, the grandson of James II and cousin of Peter the Ceremonious, between 1369 and 1396.27 In any event, as men-

17/07/17 12:55


Political power in the Kingdom of Valencia during the 14th century. Breakdown or development?

tioned above, despite the utmost importance of the Church in mediaeval society and the fact that the prelates also participated in the disputes over the ownership of domains, the Church estate of Valencia never played as significant, manifest a political role as it did in other European territories because of its initial status and evolution compared to the noble and royal estates. The nobility The eleven noble magnates who signed the Costums de València in 1238 were all either Catalan (Ramon Folch de Cardona, Pere de Montcada, Guillem de Montcada, Ramon de Peralta and Ramon Berenguer d’Àger) or Aragonese (Pedro Fernández de Azagra, Artal de Luna, Pedro Cornel, Jimeno de Urrea, Jimeno Pérez and García Romeo).28 In this case, most of them were from Aragon, as were those in the noble estate during the early decades in the development of the Kingdom of Valencia because of their prominent participation in the early phases of the conquest. In fact, as mentioned above, the first lands handed out by James I, especially in the northern and inland regions of Valencia, were primarily populated by Aragonese laws, a situation which was fated to create a strong party coalescing around the defence of those laws starting in 1261, when the monarch himself tried to impose the Furs de València everywhere. Despite this, the fact is that the inherited nobility in Valencia was usually characterised by its weakness compared to its counterparts in Catalonia and Aragon. Indeed, in Catalonia there was a vigorous titled nobility, such as the counts of Roussillon, Empúries, Urgell, Pallars and Ribagorça and the viscounts of Bas, Cabrera, Rocabertí, Castellnou and Vilamur. Meanwhile, noble power in Aragon had reached the point of instating a caste of wealthy men or barons on whom a dense feudalvassalic network of knights and infançons depended, forming two different estates in the Courts, the upper nobility and the petty nobility. In fact, even though founding myths were created in Catalonia and Aragon that framed the nobility as the origin of the country, such as the knights who accompanied Otger Cataló and the mountain men “who won the lands without king”, in the Kingdom of Valencia “James I first, he of the glorious memory” was always conjured as the true father of the country.29 His leadership and favourable starting position at the time of the conquest, particularly after 1238, certainly prevented the Valencian nobility from ever getting excessively powerful. Indeed, the Crown tended to hand out medium-sized or small realms – some of them extremely small – and avoided creating noble titles specific to Valencia, which did not start to be granted until the second half of the 14th century. In consequence, there were not as many nobles and knights with lands in the Kingdom of Valencia as in Catalonia and Aragon, and there was not such a complex network of vassalage.30 Given this state of affairs, only 27 noblemen and knights were summoned to the Courts of Valencia held in

Catalan Historical Review 10.indb 33

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   33

1301-1302, while almost 40 were summoned to the 1299 Courts of Catalonia and around 50 to the 1300 Courts of Aragon.31 The power differential between the noble classes of the different regions can also be seen in the campaign to conquer Almeria in 1309: of the almost 1,300 knights who came in the different contingents, 48% were from Catalonia, 43% from Aragon and only 9% from the inherited nobility developed in the Kingdom of Valencia. Furthermore, while the leading Catalan and especially Aragonese barons summoned retinues upwards of 30 armed horses, the Valencians had no more than fifteen.32 In fact, among those summoned to the aforementioned 1301-1302 Courts of Valencia, with the exception of a few nobles with close ties to the Crown such as Bernat de Sarrià, the only ones who were truly powerful were from the royal family itself, such as Jaime de Xèrica and Pedro Fernández de Híjar, the sons of James I, and Jaime Pérez de Sogorb, the son of Peter the Great, whose domains also spanned Valencia and Aragon. In this sense, there was an overwhelming majority of noblemen and knights from Aragonese families, 19 to 27 of them, compared to just five with Catalan roots and three from elsewhere, including Sicily (the Llúria and Pròixida families) and Genoa (the Carròs family). In fact, as outlined above, the conflict over the application of the Fueros de Aragón or the Furs de València in the Kingdom of Valencia was the prime dispute that coloured political relations among the nobility, the Crown and the royal estate from the Courts of 1261 until the Courts of 1329-1330. During that entire period, much of the noble estate, most of whom were from Aragon, led by the successive Barons of Xèrica with the support of the nobility of Aragon, remained united in defence of their own laws. Until that date, they refused to approve the new Furs de València in the Courts and to fiscally contribute to the Crown like the other Valencian estates; however, after the agreement reached at that time the vast majority of noblemen and knights joined the political workings of the Kingdom. Only a handful of magnates, especially those who held baronies on the border between Valencia and Aragon such as the Barons of Xèrica, Luna, Arenós and Urrea, continued to apply the Fueros de Aragón, so although their alliance remained steadfast, it no longer extended throughout the majority of the noble estate.33 In consequence, after 1330 the majority of the nobility in favour of the Fueros de Aragón disintegrated, and, in fact, the Valencian nobility with Catalan roots began to grow until becoming the majority when the Courts were called in the mid-14th century. This nobility also had close ties to the service of the Crown, such as the aforementioned Llúria, Carròs and Pròixida families, as well as the Vilanova, Riusec, Boïl, Tous and Escrivà families. Others came from urban families of ennobled merchants and jurists, such as the Soler, Ripoll, Rabassa and Marrades families, and only a few seemed to behave a bit more independently, including the Centelles, Vilaragut, Maça, Roís de Corella and Calataiud families. Beyond that, the

17/07/17 12:55


34   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

line of succession of the Xèrica family died out in 1369 and its main domains were returned to Peter the Ceremonious, who decided to grant them to his younger son, Prince Martin, for whom he created the Countship of Xèrica in 1372. A few years earlier in 1356, the same monarch had established the first noble title in Valencia, the Countship of Dénia, which he granted to his cousin and the grandson of James II, Alphonse of Aragon – the elder brother of the aforementioned bishop of Valencia. With the realm of Gandia and the former possessions of Bernat de Sarrià, who had also died without heirs, this became the most important barony in the kingdom at the time, with more than 10,000 vassals. It was elevated to the Duchy of Gandia in 1399.34 All told, given their overall weakness and customary dependence on the Crown, it should come as no surprise that the vast majority of nobles and knights in Valencia supported the royalist side in the revolt of the Union from 1347-1348 led by the city of Valencia. Still, in addition to a series of urban knights, some members of the petty nobility also joined the movement, a clear sign that since the agreement on the Furs there had been deepening interestate ties and a kind of permeability among the urban and knightly leaders.35 Indeed, after the resolutions of 1329-1330, the members of the nobility were able to begin participating in the governments of the royal municipalities as justices, mostassafs,36 magistracy and councillors, posts which had been off-limits to them until then. In fact, it seems that right around this time the nobles and knights began to move en masse to the city of Valencia, the main site where power was concentrated in the territory.37 This obviously helped the members of the elites gradually engage in politics, yet it did not eliminate the struggles among them regarding either the rivalry between the estates or the material power over each realm. Specifically, the huge strides in the seigneurialisation of the country over the century, along with the tax contributions required by the Crown to maintain the spiral of war campaigns that lasted from the conquest of Sardinia in 1324 until the end of the war with Castile in 1369, led to constant conflicts between the estate of the royal boroughs and the nobility. On the one hand, the increase in seigneurial realms both inside and outside the jurisdictional boundaries of the royal municipalities resulted in heightened struggles over issues of justice and access to material resources; indeed, the use of pasturelands by the city of Valencia was the particular focal point of many of these disputes, as we shall recount below. On the other hand, both the royal estate and the Crown increasingly forced the nobility to contribute to the joint military efforts through general subsidies approved in parliamentary assemblies, a phenomenon which sparked resistance but ended up being consolidated with the creation of the Diputació del General (General Council) in the 1360s. At the same time, there were also many disagreements over the urban contribution of the nobles and knights living in the royal boroughs, which were usually resolved via taxa-

Catalan Historical Review 10.indb 34

Vicent Baydal

tion, although their rates were proportionally lower than those of the rest of their inhabitants.38 Ultimately, the confluence of rising conflict and the gradual integration of the elites from the estates living in the city of Valencia yet with landholdings all over the territory, without clear cohesion or leadership, ended up paving the way for the banditry which would dominate the kingdom between the late 14th and early 15th centuries. The city of Valencia and the royal universities The Costums de València granted in 1238 were actually an extensive municipal code of laws meant for the city that James I had just conquered. The monarch intended to apply them to all the land he planned to seize, but he had not yet occupied all of it nor did all the places he had conquered until then follow these laws. In fact, the prologue to the code itself specified that they were “the customs and establishments of the kingdom and the city of Valencia”,39 such that they reserved special attention and a series of exclusive powers for the capital. Thus, apart from the Crown, the city of Valencia benefitted the most from the Costums and, in fact, when that their name became the Furs de València in 1250 a series of privileges granted until then to the urbs was added to the code. For example, the first chapter of the Furs granted the city a huge jurisdictional district measuring more than 600 square kilometres within which it held vast legal power over the privately-held domains nestled within it – in contrast to Barcelona’s difficulties in this sense. Likewise, the second chapter exclusively granted the inhabitants of the city of Valencia total freedom to use pasturelands in any part of the entire kingdom, regardless of the realm to which it belonged.40 On the other hand, we should bear in mind that the power of the city was exclusively held by the families of the urban leaders, especially merchants, moneychangers, drapers and jurists overwhelmingly with Catalans origins who monopolised the magistracies of the government from which the nobles and knights were totally excluded. The citizens had managed to establish this through a royal privilege in 1245 and it continued, with a brief five-year hiatus during the reign of Peter the Great (r. 1276-1285), until the agreements of 1329-1330, which partly opened justice, the mostassafs, the magistracy and the Municipal Council to the nobility.41 Likewise, we should also bear in mind that Valencia was far and away the most populous, important and wealthy town in the land; it had 20,000 inhabitants in the 1270s, a figure which only continued to grow and which, despite the terrible plague in 1348, reached almost 30,000 in the 1360s. By then it must have accounted for almost 15% of the total population in the kingdom, joined by around 10,000 inhabitants who lived in its outskirts. In fact, that was where the complex irrigation system inherited from Al-Andalus was developed to maintain the extensive, productive farmlands that nourished and supplied the urban growth.42

17/07/17 12:55


Political power in the Kingdom of Valencia during the 14th century. Breakdown or development?

Given this, the role played by the city of Valencia in the political system of the kingdom was essential from the very start. Its power had reached the point where in 1286 – 13 years before Barcelona – it managed to release itself from the obligation to contribute monetarily to the king whenever he requested it, which allowed it to have greater margin of action when gaining political compensations in fiscal negotiations. What is more, its economic importance was such that in the numerous subsidies to the Crown documented in the mid-14th century, its contribution always accounted for half or more of the total granted by the royal estate.43 In line with this, Valencia initially held a clear leadership position within its estate, especially during the dispute over the Furs versus the Fueros, given that all the royal villages were governed by the Furs de València with the exception of Borriana, which was populated under the Fuero de Aragón in 1233, and Vila-real, founded within the township of Borriana several decades later, until they renounced it at the Courts of 1329-1330. Likewise, all the gatherings of the Courts until the mid-14th century were always held in the city of Valencia itself, and even in the general subsidies granted during the 1330s and 1340, the capital acted as a separate estate, with its own deputies and administrators different to those of the nobility, the Church and the other royal boroughs. In fact, until then Valencia was the only town in the kingdom with the rank of city – apart from Sogorb, which was usually held by important barons – and it fashioned itself, as it did throughout the entire era of the Furs, as the “mother of all cities and villages in the Kingdom” and as the “mother and head of the entire kingdom”.44 However, that situation of absolute pre-eminence and leadership would shift after the revolt of the Union, led by the capital in 1347 with the support of the majority of the royal estate but opposed by two of the most important towns in the Kingdom, Morella and Xàtiva. In fact, at the end of the conflict, Xàtiva was rewarded by Peter the Ceremonious with the title of city, despite the repeated protests of the Valencian leaders.45 In this sense, within the context of a constant loss of members through the Crown’s disposals of assets throughout the century, the skeleton of the royal estate was made up not only of the city of Valencia but also seven main towns, namely Xàtiva, Morella, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Oriola and Alicante, as well as a few that were not quite as large, including Borriana, Vila-real, Bocairent, Ademús, Alpont, Castellfabib and Castalla. They stood alongside the leaders of Valencia in its defence of the Furs de València and the integrity of the royal assets numerous times, but they also clashed in an increasingly open fashion over the city’s aspirations to impose its power over the entire estate and the kingdom. In a parliamentary assembly held in 1321, for example, the town representatives asked to have the same “graces, franchises and freedoms” as Valencia, but James II denied their request: “because there is a reason why the city has

Catalan Historical Review 10.indb 35

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   35

more prerogatives than the towns of the kingdom”. 46 What is more, as mentioned above, the unity of the estate’s action was clearly shattered during the revolt of the Union, and the outcome of the conflict with the victory of the Crown heralded a major revision and reduction of the capital’s privileges in 1349, which would remain in force until 1382.47 In fact, during the second half of the century, we can detect a shift in the families who held the power in the capital, with slightly more participation by the knights and a closure of the routes of participation and decisionmaking on the Municipal Council, which must have helped spark the revival of banditry.48 At the same time, in the 1390s, while Valencia was increasing its direct seigneurial power by adding Morvedre and Cullera, which it gained after the war with Castile concluded, the personal assets of the Prince Martí, which included the Countship of Xèrica, a series of royal boroughs with Xàtiva at the helm formed a league with the noble estate and Church to deal with the capital’s interventionism in the use of the kingdom’s natural resources.49 The main bone of contention was the issue of the use of the pasturelands, which, as noted above, were freely available around the entire kingdom for the inhabitants of the city of Valencia. The only exception was the bovalars, which were zones exclusively reserved for the livestock of each realm, delimited with the supervision of the Crown. There was a constant spate of lawsuits, and Valencia actually established a court of its own to issue rulings; more than 300 cases were brought before this court in barely three years during the mid-14th century and they involved more than 90 different towns all around the kingdom. Given this, the capital had to deal with members of the royal and other estates. For example, in 1380 Xàtiva, Morella and Alzira undertook joint lawsuits against this situation, while in 1395 the militias of the city of Valencia occupied the viscounty of Xelva – the third largest title in the kingdom, created just a few years earlier – and dispossessed its lord, Pedro Ladrón de Vilanova, over an issue related to the transit of livestock. Finally, in 1403 King Martin issued an arbitral ruling in the Valencian Courts which confirmed the inhabitants of Valencia’s privilege over the pasturelands, but he made the conditions more stringent, regulated the procedure in the event of conflict in greater detail and established the need to signal the bovalars of all the towns in the kingdom.50 Yet the conflicts continued to mount, and it should come as no surprise that while the city of Valencia declared itself in favour of Urgell during the Interregnum of 1410-1412, Xàtiva, Morella and Morvedre took the side of the Trastámaras. As is common knowledge, this dispute escalated to unleash a civil war in Valencia.51 In short, throughout the 14th century, the royal estate went from unity and indisputable leadership of the capital to fragmentation and confrontation among some of its leading members, who also sought the support of the noble and Church lords in yet another display of the gradual mutual interaction and involvement of the political actors as the

17/07/17 12:55


36   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

century wore on. Valencia’s dream of imposing its will over the entire kingdom, bolstered by the privileges that James I sought to grant it in the mid-13th century, was strongly questioned throughout the entire 14th century. Yet at the same time, it grew and gained ground as the political, social and economic capital of a land which showed major integration: it was the seat of the leading institutions, the place of residence of the elites and the nucleus that concentrated the most mercantile, military and financial enterprises. Yet this consolidation in no way staved off conflict; instead, it was an essential, intrinsic factor in the very process.

The events and political development Generally speaking, the 14th century can be divided into three main phases in the politics of the Crown of Aragon. The first one approximately corresponds to the reign of James II (r. 1291-1327), which was characterised by a stage in which the affairs triggered by the conquest of Sicily in the 1280s were resolved, along with a kind of political appeasement and deepening of the institutional foundations of royal power. The second one spanned the central decades of the century, more or less from the conquest of Sardinia in 1324 until the end of the war with Castile in 1369. It was shaped by a constant succession of wars against external enemies – such as the Sardinians, the Genovese, the Nassarites, the Marinids and the Castilians – and by the revolt of the Union in Aragon and Valencia internally, as well as by the acceleration in the process of constructing a stable general tax system mediatised by the leaders of the estates via the Courts. Finally, the third phase came in the last third of the century, when the different members of political society struggled intensely for control over the political and institutional system that resulted from the changes that had taken place in the previous stages. Obviously, these sweeping general stages were expressed uniquely in each territory according to its own socio-political conditions. In the case of the Kingdom of Valencia, the first phase was totally dominated by the dispute over the Furs de València versus the Fueros de Aragón, even though James II had managed to partly mitigate it after reaching the throne by his recognition in the Courts of 1292 that the Furs de València should be general for the entire land but that there was a series of lords and realms which had the special privilege of using the Fueros de Aragón. In any event, that situation was not the parties’ desired state of affairs, and the clash lay dormant, as seen in the outcome of the subsequent Courts of 13011302: the chapters on justice approved were not incorporated into Valencia’s body of law, nor was the subsidy approved managed generally and shared by all the estates. Instead, the royal universities granted one while the nobles and knights granted another much smaller donation exclusively meant to wipe out the debts that the Crown

Catalan Historical Review 10.indb 36

Vicent Baydal

had with them, in contrast to the parallel Courts in Catalonia and Aragon, where the subsidies granted were managed by both estates in a mixed, joint fashion. What is more, while the Courts in Catalonia and Aragon met up to seven times during the reign of James II, in Valencia there were only four parliamentary assemblies because of the clash between the supporters of the Furs de València and the Fueros de Aragón. In fact, in the Courts of Valencia of 1314 and 1325, no legislative or fiscal agreements were reached because of the open wound over this dispute. James II tried to heal it in 1321 by summoning the main parties involved in the conflict, but no agreement was reached despite the repeated rounds of negotiation. Later, in 1326, after nine months of assemblies and treaties, the defenders of the Furs de València and the Fueros de Aragón reached an agreed-upon solution with the assistance of the Bishop of Valencia. However, it was never put into place because of the illness and death of Jaume II shortly thereafter.52 Likewise, his governing actions gave rise to two important events in the political history of the Kingdom of Valencia. The first was the conquest of the lands in Murcia near Oriola between 1296 and 1304, their incorporation into the territory and their joining the jurisdiction of Valencia via their own attorney general. The second was the creation of the Order of Montesa in 1319 with the assets of the vanished Templars in Valencia, coupled with the vast majority of possessions of the Order of the Hospital, which came to be owned by masters faithful to the Crown such as Arnau de Soler (1319-1327), tutor of the eldest son of James II, Pere de Tous (1327-1374), Albert de Tous (1374-1382) and Berenguer March (1382-1409).53 Therefore, it was not until the reign of Alphonse the Benign in the Courts of 1329-1330 that a solution to the issue of the Furs versus the Fueros was found, a milestone which launched a new political era in the Kingdom of Valencia. Only a handful of magnates kept the Fueros de Aragón, while the vast majority adapted to the Furs de València during the 1330s and 1340s, as the capital and most of the royal estate had insistently been pursuing since the 13th century with the support of the Crown. Nonetheless, that was precisely when the differences between the city of Valencia and the monarchs were catapulted into the foreground, beginning with the gradual disposal of the royal assets. Despite the promise secured from James II in 1319 – immediately after his eldest son, James the Senseless, refused to marry and inherit the throne – not to divide the territories of the Crown or give up its direct domains, the fact is that numerous royal boroughs were transferred thereafter. Gandia, Dénia, Pego, Corbera and Elx were given to his sons Pere, Joan and Ramon Berenguer during the reign of James II himself; and Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Oriola, Alicante and Guardamar were given during the reign of Alphonse the Benign to his wife, Queen Elionor of Castile, the last three towns to their son, the Infant Ferdinand.

17/07/17 12:55


Political power in the Kingdom of Valencia during the 14th century. Breakdown or development?

That clash led first to the mutiny led by the jurist of Valencia Francesc de Vinatea in late 1331 and later to the persecution of Queen Elionor of Castile upon the death of Alphonse the Benign and the accession to the throne of their first son, Peter the Ceremonious in 1336. Elionor was defended by Baron Pedro de Xèrica, who maintained the Fueros de Aragón within Valencian territory, and the issue was not solved until the Courts of 1339, which confirmed the cessions made to the Infant Ferdinand but the return to the royal assets of the ones transferred to the queen. Despite this, the expansionist and military policy of the Crown led Peter the Ceremonious to dispose of many more assets and to considerably increase the fiscal pressure on the royal boroughs, which had to resort to municipal debt for the first time. Furthermore, his authoritarian behaviour, especially after the 1344 incorporation of the councillors from Roussillon from the court of James III of Mallorca, who disdained and avoided the code of laws of the Furs de València, sparked the revolt of the Union in 1347, led by the city of Valencia with the support of much of the royal estate – except Morella, Xàtiva, Borriana, Vila-real, Ademús and Alpont – and the popular echelons of many noble and Church estates.54 In fact, the royalist fraternity which was organised against them, and which sparked a civil clash, was led by none other than Pedro de Xèrica, now serving Peter the Ceremonious, the Master of Montesa Pere de Tous and other nobles like Gonzalo Díaz de Arenós, Alfons Roger de Llúria and Gilabert de Centelles. After a year and a half of conflict – simultaneous to the revolt of the Union that had emerged in Aragon, which was, however, aristocratic – the rebellion in Valencia was totally crushed and the monarch imposed severe economic penalties, namely the payment of ten-year taxes which consolidated the spread of the indirect taxes and public debt on the local scale, along with political penalties, with a reduction in privileges, the direct intervention of the magistracies from the city of Valencia and the monarch’s refusal to call the Courts of Valencia.55 This situation, however, was completely wiped out after the start and development of the war against Castile between 1356 and 1369, which led to the appearance of the Diputacions del General in Catalonia, Aragon and Valencia to manage the collection and administration of the huge general subsidies needed to organise the defence of the land against the constant, multiple attacks from the troops of Peter the Cruel.56 In fact, in Valencia the Diputació del General was the crystallisation of temporary bodies that had previously existed. While in Catalan and Aragonese lands, the nobility had refused to grant any subsidy to the monarch for over half a century – since the Courts from the beginning of the 14th century – the Valencian nobility had granted them after the agreements of 1329-1330, initially through a five-year subsidy granted in those same Courts, and later with another three-year subsidy approved in the Courts of 1340, which was managed by deputies of the nobility, the Church, the city of Valencia and the royal towns. In

Catalan Historical Review 10.indb 37

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   37

this sense, it is likely that the new situation of the estates intermingling and the relative weakness of the nobility made this possible. Regardless, when the conflagration with the Castilians came, the Crown, whose assets had been weakened by the process of disposals associated with previous wars, had to resort to the assistance of its subjects and accept frequent Courts and the estates’ management of the subsidies in order to conserve the integrity of its domains. Indeed, from 1358 until 1401, the Valencians held up to twelve different assemblies of the Courts.57 In any event, after the utter turmoil unleashed by the conflict against Castile had subsided, there were still other wars – against the French, Sardinians and Genovese – but at a pace that was not as challenging to the Crown. Given this, a new period got underway in which the political society of each territory interacted with the institutions and the composition of power that had coalesced previously.58 In the case of Valencia, as explained above, both the justices and the royal officials had increased their activity, while some posts that until then had been centralised began to be decentralised. At the same time, the question of the Furs versus the Fueros had ceased being a prime issue, and, in fact, the nobility had no longer primarily Aragonese origins, while the city of Valencia had gradually come into focus as the main hub of political, economic and social power throughout the entire kingdom. As discussed above, the capital itself had ceased being the uncontested leader of the royal estate and was subjected to a process of oligarchisation of its leaders after the revolt of the Union. The Diputació del General, on the other hand, had opened another front of power that the different political agents sought to control, while the courts of the king and the prince and the posts that depended on them grew steadily. In fact, the Courts in the last third of the 14th century particularly strove to define and outline the competences of the royal officials such as the governor, the general bailiff and the justices, while also trying to keep watch over or challenge the curiae, councillors and advisors surrounding the monarchs and heirs to the Crown, who, as stated in the General Courts of Montsó of 1383, “are like wild mushrooms, growing quickly in little time”.59 As a whole, the political society and institutionalised power associated with both the Crown and the kingdom had grown, and rather than being attacked or disputed as they had been in the past, they were the object of attempts to control them by the leading elites. The latter had also been forging family or political bonds in an increasingly malleable way, such that the direct clashes among the estates noted until 1330 had been replaced by an array of more open, varied alliances. In short, the conflicts were no longer targeted as much at trying to change or contradict the existing structures as at trying to shape and control the mechanisms of a political and institutional system that was increasingly consolidated and entrenched around the territory as a whole. This is how banditry came to dominate the Kingdom of Valencia during the last quarter of the 14th century – and even until the enthronement of Ferdinand of Trastámara

17/07/17 12:55


38   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

in 1412 – in its fierce struggle to seize the trades and posts in the royal milieu, the government of the kingdom and the urban magistracies. Specifically, the elites were divided into two main factions, one led by Vilaragut, Soler, Boïl, Tous and Marrades, and another by Centelles, Díaz, Vilanova, Pròixida and Pardo de la Casta. The latter was a bit more aristocratic and also occasionally supported by the main magnates in the region: both the brothers Alfons and Jaume d’Aragó, that is, the Count of Dénia and the Bishop of Valencia, and the Master of Montesa, Berenguer March. In fact, those two major factions were the ones that politically harnessed the support of the top pretenders to the succession upon the death of Martin the Humane in 1410: Count Jaume II of Urgell, who had the assistance of the former, and the Infante of Castile Ferdinand de Trastámara, who was favoured by the latter. Indeed, the Interregnum led to a new civil war in the Kingdom of Valencia in which the pro-Urgell faction was in the majority in the city of Valencia and among much of the royal estate, while, just like during the revolt of the Union, the pro-Trastámara side had the support of Xàtiva and Morella, the two main royal boroughs which questioned the hegemony of the capital.60 Ultimately, the political instability shown by Valencian society at that time was quite different to the instability that had existed in the 13th century and the first half of the 14th century, which was less cross-cutting. It was somehow an instability caused by the growth, development and gradual spread of the institutions of governance and administration in all spheres. In any event, that process was mediatised by the very historical evolution and particular characteristics of the territory of Valencia, including a weak nobility compared to Catalonia and Aragon, a pre-eminent role of the Crown favoured by the Furs de València, and the city of Valencia’s steadfast bid for leadership, as it sought to impose its power over the kingdom as a whole. Regardless, by the early 15th century nobody could dispute the political integrity of the territory or its institutional and legal entity; to the contrary, they all struggled to occupy its power structures and speak on behalf of the kingdom and all Valencians, a collective selfawareness which, in fact, ended up exploding throughout that other century.61

Notes and references [1]

Archive of the Crown of Aragon, Cancelleria, reg. 332, f. 121r (9-IX-1300); Maria Teresa Ferrer i Mallol. Organització i defensa d’un territori fronterer. La governació d’Oriola en el segle xiv. Institució Milà i Fontanals, Barcelona 1990; Maria Teresa Ferrer i Mallol. “Les terres meridionals del País Valencià després de l’annexió: la població i l’organització del territori”. In: La Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles xiii-xvi. VII Centenari de la sentència arbitral de Torrellas, 1304-2004. Universitat de València, Valencia 2005, vol. ii, pp. 2041-2059; José Vi-

Catalan Historical Review 10.indb 38

Vicent Baydal

cente Cabezuelo Pliego. “Jaime II y la nueva articulación política y territorial del Reino de Valencia, 12911308”. In: Juan Antonio Barrio Barrio (ed.). Los cimientos del Estado en la Edad Media: cancillerías, notariado y privilegios reales en la construcción del Estado en la Edad Media. Marfil, Alcoy 2004, pp. 181-196. [2] Andrés Díaz Borrás. Los orígenes de la piratería islámica en Valencia. La ofensiva musulmana trecentista y la reacción cristiana. Institució Milà i Fontanals, Barcelona 1993, pp. 142-194. [3] Archive of the Crown of Aragon, Cancelleria, Processos en quart, 1315 C, f. 6r (17-IV-1315), cited by Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada: els orígens del contractualisme al regne de València (1238-1330). Fundació Noguera, Barcelona 2014, pp. 476-490. [4] Municipal Archive of Valencia, Processos de Corts, yy-5, f. 16v, cited by Agustín Rubio Vela. El patriciat i la nació. Sobre el particularisme dels valencians en els segles xiv i xv. Fundació Germà Colón Domènech and Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Castelló de la Plana and Barcelona, vol. i, p. 208. [5] Enric Guinot Rodríguez. Els límits del regne. El procés de formació territorial del País Valencià medieval (1238-1500). Edicions Alfons el Magnànim - IVEI, Valencia 1995. [6] Ferran Esquilache Martí and Vicent Baydal Sala. “Exploitation and Differentiation. Economic and Social Stratification of the Rural Muslim Communities in the Kingdom of Valencia, 13th-16th Centuries”. In: Frederic Aparisi Romero and Vicent Royo Pérez (ed.). Beyond Lords and Peasants. Rural Elites and Economic Differentiation in Pre-Modern Europe. Publicacions de la Universitat de València, Valencia 2014, pp. 37-68. [7] John L. Watts. The Making of Polities: Europe, 13001500. Cambridge University Press, Cambridge 2009. [8] Pedro López Elum. Los orígenes de los Furs en Valencia y las Cortes en el siglo xiii. Biblioteca Valenciana, Valencia 2001, p. 153 (Furs de València, chapter xxxvii, 17). [9] Antoni Mas Forners. “Conquesta i creació del Regne”. In: Ernest Belenguer i Cebrià (ed.). Història de les Illes Balears. Edicions 62, Barcelona 2004, vol. ii, pp. 9-39. [10] Enric Guinot Rodríguez. “La creació de les senyories en una societat feudal de frontera: el Regne de València (segles xiii - xiv)”. Revista d’Història Medieval, no. 8 (1997), pp. 79-108. [11] Regarding the process of the disposal of the royal assets and its relationship with the constant war campaigns, see the article cited in the previous note, as well as: Maria Teresa Ferrer i Mallol. “El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalanoaragonesos a la fi del segle xiv”. Anuario de Estudios Medievales, no. 7 (1970-1971), pp. 351-491; Vicent Baydal Sala. Els orígens de la revolta de la Unió al Regne de València (1330-1348). Publicacions de la Universitat de València, Valencia 2013; Vicent Baydal Sala. “El papel de la guerra en el proceso de construcción de la fiscalidad pública en el Reino de Valencia

17/07/17 12:55


Political power in the Kingdom of Valencia during the 14th century. Breakdown or development?

(1250-1365)”, Roda da Fortuna, no. 2014/1-1 (2014), pp. 148-169. The source of Map 1 is: Enric Guinot Rodríguez. “La creació de les senyories...”, op. cit.; the map was developed by Ferran Esquilache. [12] For details on the issue of the Furs de València versus the Fueros de Aragón, see the explanations in: Manuel Gual Camarena. “Contribución al estudio de la territorialidad de los Fueros de Valencia”. Estudios de la Edad Media de la Corona de Aragón, no. 3 (1947-1948), pp. 262289; Silvia Romeu Alfaro. “Los Fueros de Valencia y los Fueros de Aragón: jurisdicción alfonsina”. Anuario de Historia del Derecho Español, no. 42 (1972), pp. 75-115; José Vicente Cabezuelo Pliego. La Curia de la procuración. Estructura de una magistratura medieval valenciana. Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alicante 1998, pp. 118-129; Agustín Rubio Vela. El patriciat i la nació..., op. cit., pp. 145-193; Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., ch. 2-5. The sources of Map 2 are: Enric Guinot Rodríguez. Cartes de poblament medievals valencianes. Generalitat Valenciana, Valencia 1991; Carlos López Rodríguez (ed.). Liber patrimonii regii Valentiae. Publicacions de la Universitat de València, Valencia 2006; ACA, C, reg. 47, f. 55v-56r (7-V-1284); the map was developed by Ferran Esquilache. [13] Municipal Archive of Valencia, Lletres missives, 30, f. 83r-v (18-VII-1482), cited by Agustín Rubio Vela. El patriciat i la nació..., op. cit., p. 192. [14] Leopoldo Piles Ros. Estudio documental sobre el Bayle General de Valencia, su autoridad y jurisdicción. Institución Alfonso el Magnánimo, Valencia 1970; Maria Teresa Ferrer i Mallol. “La batllia general de la part del Regne de València dellà Xixona”. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, no. 6 (1987), pp. 279-309; Aureli Silvestre Romero (ed.). Els llibres de comptes de la batllia de Morvedre a la fi del segle xiv. Publicacions de la Universitat de València, Valencia 2004. [15] See the amounts in the inventories of revenues collected in: Manuel de Bofarull y de Sartorio. “Rentas de la antigua Corona de Aragón”. In: Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. Imprenta del Archivo, Barcelona 1871, p. xxxix; Enric Guinot Rodríguez. “El patrimoni reial al País Valencià als inicis del segle xv”. Anuario de Estudios Medievales, no. 22 (1992), pp. 581-655. The increase in the activities and competences of the two general bailiffs of the Kingdom of Valencia can be readily seen by checking their books online conserved in: Archive of the Crown of Aragon, Reial Patrimoni, Mestre Racional, Volums, Batllies Generals, Valencia, no. 1701-1724. [16] Regarding the Valencian justices in the Middle Ages, see, among others: Francisco Roca Traver. El Justicia de Valencia: 1238-1321. Ajuntament de València, Valencia 1970; Pablo Pérez García. “Origen y configuración de una magistratura en la Valencia foral: el Justicia Criminal”. Estudis. Revista de Historia Moderna, no. 13 (1987),

Catalan Historical Review 10.indb 39

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   39

pp. 21-73; Rafael Narbona Vizcaíno. Malhechores, violencia y justicia ciudadana en la Valencia bajomedieval (1360-1399). Ajuntament de València, Valencia 1990; Rafael Narbona Vizcaíno. Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas. 1239-1418. Ajuntament de València, Valencia 1995, pp. 53-56. [17] Regarding the attorneys general and governments, see: Francisco Roca Traver. La gobernación foral del Reino de ValenciIn: una cuestión de competencia. Heraldo de Aragón, Zaragoza 1950; Jesús Lalinde Abadía. La gobernación general en la Corona de Aragón. Institución Fernando el Católico, Zaragoza 1963; Maria Teresa Ferrer i Mallol. Organització i defensa d’un territori fronterer..., op. cit.; José Vicente Cabezuelo Pliego. “Reflexiones en torno al oficio de la procuración como instrumento de la acción regia para el gobierno político del Reino de Valencia. 1239-1348”. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, no. 10 (1994-1995), pp. 21-34; José Vicente Cabezuelo Pliego. “Otra aportación al ‘Debat de les jurisdiccions’ entre bailía y gobernación. El criterio jurídico de Domingo Mascó”. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, no. 12 (1999), pp. 63-77; José Vicente Cabezuelo Pliego. La curia de la procuración: estructura de una magistratura medieval valenciana. Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Alicante 1998; José Vicente Cabezuelo Pliego. Poder público y administración territorial en el Reino de Valencia, 1239-1348: el oficio de la procuración. Generalitat Valenciana, Valencia 1998. [18] Rosanna Cantavella. “El capellà, el vicecanceller i el secretari, o ‘De amore’, Mascó i Metge”. Llengua i Literatura, no. 15 (2004), pp. 31-66; Enrique Cruselles. El Maestre Racional de Valencia. Función política y desarrollo administrativo del oficio público en el siglo xv. Edicions Alfons el Magnànim - IVEI and Sindicatura de Comptes, Valencia 1989; Carlos López Rodríguez. “El Archivo Real y General del Reino de Valencia”. Cuadernos de Historia Moderna, no. 17 (1996), pp. 175-192. [19] Luis González Antón. Las Cortes de Aragón. Librería General, Zaragoza 1978; Pere Ortí Gost. “La primera articulación del Estado feudal en Cataluña a través de un impuesto: el bovaje (ss. xii-xiii)”, Hispania, vol. LXI/3, no. 209 (2001), pp. 967-998. [20] Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., pp. 141-164. [21] Pedro López Elum. Los orígenes de los Furs en Valencia..., op. cit., p. 110. [22] Archive of the Crown of Aragon, Cancelleria, reg. 332, f. 270r (18-IX-1301). Regarding those Courts, see Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., pp. 376-404. [23] Robert I. Burns. The Crusader Kingdom of Valencia: Reconstruction on a Thirteenth-Century Frontier. Harvard University Press, Cambridge (MA) 1967; María Desamparados Cabanes Pecourt. Los monasterios valencianos. Su economía en el siglo xv. Universitat de València, Valencia 1974; Ferran Garcia-Oliver. El naixement del monestir cistercenc de la Valldigna. Universitat de

17/07/17 12:55


40   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

València, Valencia 1983; Vicente Cárcel Ortí. Historia de las tres diócesis valencianas: Valencia, Segorbe-Castellón, Orihuela-Alicante. Generalitat Valenciana, Valencia 2001. [24] See, for example, the members of the estates who attended the Courts in the late 14th and early 15th centuries: Bibiana Candela Oliver. Cortes Valencianas de finales del reinado de Pedro IV: Actas de 1369, 1371 y 1375. Publicaciones de la Universidad de Alicante, Alicante 2006; María José Carbonell Boria. Las Cortes de don Martín el Humano (1401-1407). Transcripcions. http://bit. ly/2kueD1d [Retrieved: 10 January 2017]. [25] Enric Guinot Rodríguez. “La creació de les senyories...”, op. cit. [26] Enric Guinot Rodríguez. “Las relaciones entre la Orden de Montesa y la monarquía en la Corona de Aragón bajomedieval”. In: Ricardo Izquierdo Benito and Francisco Ruiz Gómez (ed.). Las órdenes militares en la Península Ibérica. Universidad de Castilla-La Mancha, Cuenca 2000, vol. i, pp. 437-453. [27] Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., pp. 559-561; Rafael Narbona Vizcaíno. “L’Interregne a València”. In: Maria Teresa Ferrer i Mallol (ed.). Martí l’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’Interregne i el Compromís de Casp. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2015, pp. 767-789. [28] Pedro López Elum. Los orígenes de los Furs en Valencia..., op. cit., p. 110. We have decided not to use the Catalan versions of the names of the Aragonese nobles or those with roots in Aragon in order to clearly distinguish them from the Catalans and Valencians, given the importance of this issue for much of the period examined in this article. [29] Flocel Sabaté Curull. “La organización central de la Corona de Aragón cismarina”. In: Ángel Sesma Muñoz (ed.). La Corona de Aragón en el centro de su historia, 1208-1458. La monarquía aragonesa y los reinos de la Corona. Gobierno de Aragón, Zaragoza 2009, pp. 393-413; Agustín Rubio Vela. “James I. La imagen del monarca en la Valencia de los siglos xiv y xv”. In: Germà Colón Domènech and Tomàs Martínez Romero (ed.). El rei James I. Fets, actes i paraules. Fundació Germà Colón Domènech and Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Castelló de la Plana and Barcelona 2008, pp. 129-155. [30] Enric Guinot Rodríguez. “La creació de les senyories...”, op. cit.; Antoni Furió i Diego. “Senyors i senyories al País Valencià al final de l’edat mitjana”. Revista d’Història Medieval, no. 8 (1997), pp. 109-151. [31] Archive of the Crown of Aragon, Cancelleria, reg. 265, f. 272v-274v (18-X-1299), 275v-277v i 280r (5-XII-1299); reg. 332, f. 73r-v (15-VII-1300) and f. 269v (18-IX-1301). [32] Vicent Baydal Sala. La croada d’Almeria, 1309-1310. La host de James II i el finançament de la campanya. Editorial Académica Española, Saarbrücken 2012. [33] Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., ch. 2-5.

Catalan Historical Review 10.indb 40

Vicent Baydal

[34] Antoni Furió i Diego. “Senyors i senyories al País Valencià...”, op. cit.; Jaume Castillo Sainz. Alfons el Vell, duc reial de Gandia (1332-1412). CEIC Alfons el Vell, Gandia 2012; Bernardo Tomás Botella. El condado de Dénia en tiempos de Alfonso el Viejo. Rentas y poder señorial. Publicacions de la Universitat de València, Valencia 2013. [35] Mateu Rodrigo Lizondo. La Unión de Valencia (13471348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real. Doctoral thesis. Universitat de València, Valencia 1987. [36] The mostassafs were the municipal officials in charge of ensuring that the markets operated properly and of enforcing the urban planning regulations. [37] Regarding the installation of the nobility in the city of Valencia and their increased interactions with the urban groups, see: Rafael Narbona Vizcaíno. Valencia, municipio medieval..., op. cit.; Antoni Furió i Diego. “Senyors i senyories al País Valencià...”, op. cit.; Vicent Baydal Sala. Els orígens de la revolta de la Unió, op. cit., pp. 139-140. [38] Regarding all this conflict, see the numerous cases cited in: Mateu Rodrigo Lizondo. La Unión de Valencia..., op. cit.; Vicent Baydal Sala. Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva en el regne de València (c. 1250 - c. 1365). Doctoral thesis. Universitat Pompeu Fabra, Barcelona 2011. [39] Pedro López Elum. Los orígenes de los Furs en Valencia..., op. cit., p. 110. [40] Ibid, pp. 37-67 and 111-112. Regarding the city of Barcelona and its peri-urban areas, see: Pere Ortí Gost. Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona (segles xii xiv). Institució Milà i Fontanals, Barcelona 2000; Pere Ortí Gost. “El Consell de Cent durant l’edat mitjana”. Barcelona Quaderns d’Història, no. 4 (2001), pp. 21-48. [41] Rafael Narbona Vizcaíno. Valencia, municipio medieval..., op. cit. [42] Josep Torró Abad. El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276). Publicacions de la Universitat de València, Valencia 2006, pp. 100-102; Agustín Rubio Vela. “La población de Valencia en la Baja Edad Media”. Hispania, vol. lv, no. 190 (1995), pp. 495-525; Enrique Cruselles Gómez. “La población de la ciudad de Valencia en los siglos xiv y xv”. Revista d’Història Medieval, no. 10 (1999), pp. 4584; Vicent Baydal Sala. Els fonaments del pactisme valencià..., op. cit., p. 739. [43] Vicent Baydal Sala. Els fonaments del pactisme valencià..., op. cit., pp. 72 and 739. [44] Agustín Rubio Vela. “Valencia: la conciencia de capitalidad y su expresión retórica en la prosa municipal cuatrocentista”. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, no. 13 (2000-2002), pp. 231-254. [45] Mateu Rodrigo Lizondo. La Unión de Valencia..., op. cit. [46] Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., p. 511. [47] Vicent Baydal Sala. Els fonaments del pactisme valencià..., op. cit., pp. 682-686.

17/07/17 12:55


Political power in the Kingdom of Valencia during the 14th century. Breakdown or development?

[48] Mateu Rodrigo Lizondo. La Unión de Valencia..., op. cit.; Rafael Narbona Vizcaíno. Valencia, municipio medieval..., op. cit. [49] Eliseo Vidal Beltrán. Valencia en la época de Juan I. Universitat de València, Valencia 1974; Rafael Narbona Vizcaíno. “L’Interregne a València”, op. cit.; Agustín Rubio Vela. “Valencia y Morvedre frente a frente. Notas sobre un conflicto bajomedieval”. In: De Murbiter a Morvedre. Fundació Bancaixa, Sagunt 2006. [50] Agustín Rubio Vela. “El ganado de Valencia y los pastos del reino. El avituallamiento urbano bajomedieval como factor de conflictividad”. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, no. lxxv (1999), pp. 651-720; Agustín Rubio Vela. “El Justicia de Aragón frente a la ciudad de Valencia. Un conflicto entre oligarquías territoriales (1395-1404)”. Aragón en la Edad Media, no. 25 (2014), pp. 273-322; Vicente Graullera Sanz. “El territorio y la jurisdicción de la ciudad de Valencia. El Tribunal dels Amprius”. In: El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta: XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. Universitat de Barcelona, Barcelona 2003, vol. iii, pp. 375-386. [51] The pro-Urgell and pro-Trastámara factions supported different candidates to succeed Martin the Humane on the throne: the former supported the Catalan Count of Urgell, Jaume d’Aragó, and the latter the infante of Castile, Ferdinand de Trastámara. Rafael Narbona Vizcaíno. “L’Interregne a València”, op. cit. [52] Regarding the first third of the 14th century, see Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., pp. 339-614. [53] Maria Teresa Ferrer i Mallol. “Les terres meridionals del País Valencià...”, op. cit.; José Vicente Cabezuelo Pliego. “La proyección del tratado de Torrellas. Entre el revisionismo político y la negación mental”. Medievalismo. Boletín de la Sociedad Española de Estudios Medievales, no. 20 (2010), pp. 203-237; Enric Guinot Rodríguez. “Las relaciones entre la Orden de Montesa y la monarquía...”, op. cit. [54] See a survey of the events that occurred after the Courts of 1329-1330, with the relevant bibliography, in: Vicent Baydal Sala. Els valencians, des de quan són valencians? Afers, Catarroja and Barcelona 2016, pp. 98-143.

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   41

[55] Mateu Rodrigo Lizondo. La Unión de Valencia..., op. cit.; Mateu Rodrigo Lizondo. “La Unión valenciana y sus protagonistas”. Ligarzas, no. 7 (1975), pp. 133-166. [56] Manuel Sánchez Martínez. El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles xii-xiv). Eumo, Vic 1995; José Ángel Sesma Muñoz. “Las transformaciones de la fiscalidad real en la Baja Edad Media”. In: El poder real de la Corona de Aragón (siglos xiv-xvi). Gobierno de Aragón, Zaragoza 1996, pp. 231-291; María Rosa Muñoz Pomer. Orígenes de la Generalidad valenciana. Generalitat Valenciana, Valencia 1987. [57] Vicent Baydal Sala. Els fonaments del pactisme valencià..., op. cit., pp. 469-776; Regina Pinilla Pérez de Tudela (ed.). Les Corts Forals Valencianes: poder i representació. Corts Valencianes, Valencia 1994. [58] Ernest Belenguer i Cebrià. Vida i regnat de Pere el Cerimoniós (1319-1387). Pagès, Lleida 2015; Maria Teresa Ferrer i Mallol (ed.). Martí l’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’Interregne..., op. cit. [59] Josep Maria Sans i Travé (coord.). Cort general de Montsó. 1382-1384. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1992, p. 102. [60] Rafael Narbona Vizcaíno. “Violencias feudales en la ciudad de Valencia”. Revista d’Història Medieval, no. 1 (1990), pp. 59-86; Rafael Narbona Vizcaíno. “Els valencians davant del Compromís de Casp”. In: Ricard Bellveser Icardo (ed.). Els valencians en el Compromís de Casp i en el Cisma d’Occident. Institució Alfons el Magnànim, Valencia 2013, pp. 121-164; Rafael Narbona Vizcaíno. “L’Interregne a València”, op. cit.; Agustín Rubio Vela. “Urgelistas valencianos: sobre la oposición a Fernando I de Trastámara”. Anuario de Estudios Medievales, no. 33 (2003), pp. 191-261; Agustín Rubio Vela. El patriciat i la nació..., op. cit.; Enric Guinot Rodríguez. “La societat valenciana en temps de Francesc Eiximenis (1383-1408)”. In: Antoni Riera i Melis. Francesc Eiximenis (c. 1330-1409): el context i l’obra d’un gran pensador català medieval. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2015, pp. 167-186. [61] Antoni Ferrando Francés. Consciència idiomàtica i nacional dels Valencia. Universitat de València, Vàlencia, 1980; Agustín Rubio Vela. El patriciat i la nació..., op. cit.; Vicent Baydal Sala. Els valencians, des de quan..., op. cit.

Biographical note Vicent Baydal holds a doctorate in mediaeval history from the Universitat Pompeu Fabra and is a history of law professor at the Universitat Jaume I in Castelló de la Plana. He has been a researcher at the European University Institute in Florence and in Corpus Christi College at Oxford University. He is an expert in political, fiscal and military history and the history of identities. He has participated in numerous research projects and has published five books and around 30 scholarly articles and book chapters. He has won several historiography prizes, including the Ferran Soldevila Biography, Memories and Historical Studies Award and the Fundació Raimon Noguera Award in Mediaeval History.

Catalan Historical Review 10.indb 41

17/07/17 12:55


Catalan Historical Review 10.indb 42

17/07/17 12:55


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 43-57 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.131 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Public health in Catalonia between 1885 and 1939 Ferran Sabaté*

Universitat de Barcelona Received 26 June 2016 · Accepted 3 July 2016

Abstract In the 50-year period falling between two health emergencies, a cholera epidemic and the Spanish Civil War (1885-1936), Catalonia underwent a profound transformation in all aspects of life. This was expressed in an awakening and desire for modernisation and the recovery of its national personality. In the first 25 years, which dovetailed with the Modernist era, Catalan society became aware of its situation – in the field of health, as well – and civil society and towns started testing grassroots solutions. In the second stage, with the creation of the Mancomunitat de Catalunya and the influence of Noucentisme, a “regional state” began to be built which planned and initiated improvements in the health conditions all over the land, albeit with many limitations. Keywords: epidemics, municipal microbiology laboratory, hygiene, beneficence, social assistance, public health

Introduction The 19th century was a period of social, economic, demographic, ideological and technological changes and transformations. Catalonia experienced the effects of the Industrial Revolution, the phenomenon of urbanisation, the appearance of a new social class – the proletariat – and the awakening of Catalanist feeling with the revival of its language. While the influence of Romanticism predominated in the first half of the century, positivism and libertarian thinking came to the fore in the latter half.1 In terms of health, the 19th and first third of the 20th centuries were characterised by the outbreak of recurring epidemics of cholera (1834, 1854, 1865, 1884 and 1911) and yellow fever (1803, 1821 and 1870),2 as well as outbreaks of epidemics of varying intensity of rabies (1902), dengue fever (1905), smallpox (1877, 1904 and 1906), the plague (1906, 1913 and 1931)3 and other illnesses causing diarrhoea such as one called “colerina” (1903, 1904 and 1911), typhus (1908), typhoid fever (1914) and the flu (1919). The first third of the 20th century was marked by the swift spread of tuberculosis, which became known as the “white plague”. There were also several bouts of malaria in the river deltas, coasts and rice-growing regions. In addition to infectious-contagious diseases, we can also find a series of problems that aggravated the health conditions of the majority of the population, such as pov*  Contact address: Ferran Sabaté. Universitat de Barcelona, Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Unitat d’Història i Ètica Mèdiques. Carrer Casanova, 143, 08036 Barcelona. Tel. +34 934024565. E-mail: sabate@ub.edu

Catalan Historical Review 10.indb 43

erty or pauperism,4 the lack of schooling, poor working conditions, unhealthy homes, deficient nutrition, alcoholism,5 prostitution, venereal diseases, problems with the drinking water and the lack of sewer systems. Even though the mid-19th century marked the peak of fertility and had the highest birth rate in Catalonia, it was accompanied by a notable increase in the death rate and mortality of both children and adults. Between 1900 and 1935, the very high child mortality rate dropped from 138 per 1,000 to 87 per 1,000,6 although this was compounded by the deaths caused by wars, uprisings and other violent events. In this scenario, the public administrations only intervened occasionally, and the Spanish state limited itself to issuing laws and regulations, although they were never enforced because of a lack of resources. Only a few municipalities which had hospital asylums were able to house the poor, old, orphaned and decrepit. Ideologically, the Hippocratic-Galenic ideas of the humours and environmental causes of illnesses still prevailed in medicine in the first two-thirds of the 19th century. Medical training was basically theoretical and speculative in nature. Treatments solved little and were thus counterproductive. All of these factors reveal a fairly precarious health scene with a host of shortcomings.7 Yet the 19th century in Catalonia was also a time of changes, growth and transformation in all spheres: political, economic, social, demographic, scientific and health. There was an awakening of collective capacities, a mobilisation of human and economic resources, a yearning for

17/07/17 12:55


44   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

progress, a desire for freedom, a period of linguistic and cultural revival, and a desire for collective self-affirmation, modernity and internationalisation. This wave of creative vitality became even more obvious and tangible in the last third of the 19th century, when it penetrated all layers and spheres of society, thought and action. The drive for the much-needed social and structural reforms and transformations in Catalonia emerged from the grassroots: civil society (doctors, urban planners, athenaeums and working-class associations, a few industrial organisations, etc.) and the municipalities, but not the Spanish state administration, which revealed itself to be insensitive, impotent and indolent.

The mixed construction of a regional welfare state in Catalonia The Spanish state administration refused to act to palliate or resolve these health issues, which sparked unrest and alarm in society, including repeated outbreaks of violent uprisings. This led to the emergence of voices from individuals and organised civil society, such as scientific societies, working-class athenaeums, general newspapers, professional magazines and the more sensitive members of a few Town Halls, to complain about the state’s negligence and propose a wide range of solutions. At the same time that the Bourbon Restoration regime was being instated in Spain in the last quarter of the 19th century, a nationalist revival movement called the Renaixença was gestating in Catalonia. Among its goals were to revive some of the local institutions of political self-governance lost in the 1714 War of the Spanish Succession between the Hapsburg and Bourbon rivals. At that time, Catalan society felt neglected, marginalised or even punished by the Spanish state, and it sought alternative formulas to deal with its specific needs. This gave rise to the mobilisation of the active forces in society, which gradually created instruments that allowed the problems to be palliated and the creation of an institutional system that would cover the shortcomings of the Spanish state. To achieve this, the public administrations closest to the citizens – Town Halls and provincial councils – along with private initiative attempted to develop what has been called the “regional state”. In the 50-year period encompassed in this article, Catalan society went through two stages with different characteristics, known as Modernism and Noucentisme. They were ideological movements that permeated many aspects of society, including politics, economics, art, science, culture and health, and thus individuals’ everyday lives. Modernism was characterised by spontaneity, individualism, boldness, a return to nature (naturalism), references to the Middle Ages (Gothic art) and the revival of the local language and traditions. In science, it is associated with positivism, which rejects theoretical or specula-

Catalan Historical Review 10.indb 44

Ferran Sabaté

tive knowledge and replaces it with laboratory medicine. In the practice of health, we can find the start of active prevention through vaccinations (for cholera, rabies, the plague, etc.) and the antiseptic method with physical and chemical disinfection. Noucentisme was characterised by order, arbitrariness, teamwork, measure, a return to norms (normativism), a reference to classical antiquity (Mediterraneanness) and the recovery of a certain degree of self-governance. In science, experimentalism prevailed, with the appearance of research centres. In the practice of health, Noucentisme signalled the start of public health and social assistance, with the creation or modernisation of major infrastructures.

Modernist hygiene (1885-1910) The healthcare professionals known as “hygiene doctors” were the first to make their condemnations of the people’s deficient hygiene and health conditions heard. The members of this profession, who were in close, constant contact with the precarious living and health conditions of the majority of people, raised their voices and set pen to paper to condemn the causes of that situation and suggest reform-oriented solutions.8 In this context, the only public institution with the sensitivity and ability to respond was the Barcelona Town Hall, which went from simply issuing healthcare laws to implementing programmes and institutions promoting modern hygiene. Pauperism Poverty, alcoholism and prostitution were the scourge of urban industrial society in the 19th century. Salaries that were insufficient to cover the most basic needs of the proletarian population9 predisposed them to the phenomena of marginalisation, personal degradation and social ills like alcoholism and prostitution. Within this context, the concept of physical and moral “degeneration” and “regenerative” moralism emerged. Pere Felip Monlau was one of the first to point out that the majority of medical problems among the working class originated from and could be solved by economic and social means. He described it in these terms: “Poor people, despite the resources with which they strive to meet their needs, rarely have a healthy diet; a clean, decent ventilated room; clothing that protects them from harm from the weather and the seasons. Hence their physical degeneration; hence transmitting life to devilish and ailing beings like themselves; and hence the enervation of the generations. Physical degeneration comes hand in hand with moral degradation: poverty is naturally affected by incurable dejection, by extreme negligence: hence the habits of a lack of foresight, drunkenness and libertine behaviour which can be observed in the indigent population.”10 Hygienists called for fair, sufficient wages, along with education and morality for the working masses. The birth

17/07/17 12:56


Public health in Catalonia between 1885 and 1939

of savings and loans and the advent of mutual social welfare societies in the mid-19th century were the responses to these problems from civil society, trade unions and professional or regional organisations. Others, such as the republican Anselm Clavé, strove to raise workers’ morale through song and music. The Sexenni revolucionari (Six Years of Revolution, 1868-1874) pressured the public administrations to provide social and health services.11 Provincial charities cared for the poor and destitute in asylums and orphanages. Those who cared for orphans and foundlings tried to fight against the high child mortality rate of the period. Until the 1890s, the Town Halls met the social needs of the poor in hostels and the ill in first-aid hospitals. And starting in the 1860s, the Barcelona Town Hall had published statistics from the civil registry, with data on births, deaths and the causes of death by age, sex, profession, home and place of origin. This provided the empirical framework for the reforms undertaken in the 1880s and 1890s. In 1891, The Barcelona Town Hall adopted three important resolutions: approval of the sanitation plan, the issuance of new municipal ordinances, and the creation of the Institut Municipal d’Higiene (Municipal Hygiene Institute), which had a section called “special hygiene” devoted to controlling prostitution.12 Housing and urban planning The first problem worth noting was housing,13 which was related to the walls that encircled many cities. The swift industrial growth and the need for labour led to an exodus of people from the rural areas towards the cities. This meant overcrowding in poorly ventilated, moist houses and flats with no running water, no sanitation services (toilets, showers) and waste water elimination through cesspools. These conditions fostered the transmission of infectious and contagious diseases, which spread like wildfire. Likewise, the existence of cesspools with faecal water led to the contamination of the drinking water, which came from wells, cisterns, fountains or channels in poor condition. The first person to condemn these conditions was Pere Felip Monlau in 1841 with a manifesto entitled “Abajo las murallas” (“Tear Down the Walls”). Later, in 1853, Josep Brun proclaimed the “public health need for the municipal authority of Barcelona to intercede in the interior layout of the homes built there”. On the 28th of December 1861, the Ateneo Catalán announced a competition to award a prize to the best project on working-class homes submitted. Josep Xifré and Albert Lauth submitted a project to build freestanding houses with gardens, ground floors and one upper floor for a total cost of around 12,000 rals.14 The condemnations by hygiene doctors were joined by the voices of engineers and architects, who pointed out the health, urban planning and economic problems caused by the existence of the walls. Based on meticulous statistical studies, they showed the health inequalities by neighbourhood, kind of home, income level, diet and social class.

Catalan Historical Review 10.indb 45

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   45

The urban design by Ildefons Cerdà i Sunyer, a civil engineer, was chosen for Barcelona’s enlargement after the walls were torn down. He was the author of Teoría general de la urbanización, which even today is a model of socially sensitive urban planning.15 The 1885 cholera epidemic laid bare the health deficiencies of the city of Barcelona. Mayor Joan Coll i Pujol appointed a commission to study the sanitation of the city’s subsoil, leading to the creation of a section of sewer supervised by the engineer Pere Garcia Faria.16 An international medical and pharmaceutical conference was held from the 9th to 15th of September 1888, dovetailing with the Barcelona World’s Fair. At the conference, studies that Garcia Faria himself had performed were presented, pointing out the connection between the sanitary conditions of homes and human pathology. He believed that the salubriousness of homes depended on six parameters: location, building materials, layout, light and ventilation, cubage and general services (water, toilet, gas, electricity). He believed that from both the hygienic and moral standpoints, the ideal home was occupied by a single family.17 The doctor Josep Nin Pullés, a pioneer in health statistics, also participated in the conference. He noted that overcrowding led to impure air and caused organic impoverishment. This factor was omnipresent in workingclass houses. He also posited a close relationship between a series of infectious diseases (especially tuberculosis and measles) and urban overcrowding. He stated that mortality rises with population density inversely to the amount of space available.18 In 1892, Enrique Robledo Negrini presented a study on working-class housing. He believed that poor housing was the cause of disease and ultimately death. He thought that death in the working class had two negative consequences: a decline in production and an increase in social spending. He posed the dilemma of whether the social classes should live mixed in the same neighbourhood or segregated, and whether they should live in single-family homes or apartment buildings. He thought that workers should be able to buy their own home, but that the public administration had to provide them with services such as water, sewage and electricity. He praised the initiative of several workers’ cooperatives and companies which were building homes for the working class.19 In 1895, the urban planner Garcia Faria published a monograph entitled Medios de aminorar las enfermedades y mortalidad en Barcelona, in which he pointed out that Barcelona had 419 streets which were narrower than six metres and that the population density meant just ten square metres per inhabitant. Diet Food was another of the problems that concerned the hygienists. In the first half of the 19th century, the poor essentially lived on bread and pap, although they might add a bit of lard to it, while the proletariat might add a piece of

17/07/17 12:56


46   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

bacon, perhaps some legumes, potatoes and vegetables, for a dish nicknamed “hort i porc” (vegetables and pork).20 Dr Font i Mosella believed that consuming meat was essential for the individual health and development of workers. Practically the only meat that could be eaten relatively frequently was pork, which was thus regarded as a “savings bank”. In 1879, in a lecture series that several doctors delivered to the workers at the Ateneu, Dr Emerencià Roig i Bofill spoke about the problem of workers’ diets, stating that they ate little and poorly. Dr Giné i Partagàs, a professor in the Faculty of Medicine, pointed out the need for equal parts vegetables and meat in the diet of the poor and immigrants.21 In order to deal with the issue of food, several initiatives were launched. One provided assistance, or charity. After the industrial crisis of 1864, a series of protectors, organisations in a protective board of working-class restaurants, opened food kitchens for unemployed workers and families where they could get a nutritious, varied meal for a minimal price.22 Another initiative called for reforms of the system by which food was manufactured and commercialised, as well as lower taxes on meat and the abolition of Barcelona’s dret de portes tax, which charged for the entry of any animal and encouraged speculators to introduce poorquality meat. Dr Mas i Alemany from the Acadèmia d’Higiene de Catalunya (Hygiene Academy of Catalonia) supported the draft law submitted by Elias de Molins in 1919 which asked that a livestock farmers’ union, a cooperative and an animal science school be created, while simultaneously asking the Town Halls and provincial councils to promote livestock farming. They also asked that meat from foreign countries be allowed to enter the country tax-free.23 The third initiative was to increase the consumption of legumes which, according to Dr Carles Ronquillo, “produce flesh, blood and milk and for this reason are the hope and consolation of the poor”. This led to the appearance of shops that sold cooked legumes, most of them in working-class neighbourhoods. Malaria In the Mediterranean basin, malaria had been an endemic problem since ancient times. In Catalonia, people had begun to gain awareness of its human and economic cost in the late 19th century. In September 1888, on the initiative of the General Board of the Barcelona World’s Fair, a series of medical conferences were held. The hygiene section, which was presided over by Dr Carles Ronquillo, examined the problem of malaria in the Baix Llobregat region, which was the infected area closest to Barcelona. One speaker, the homeopath Dr Benavent, proposed that land be left fallow in order to allow rainwater and overflows to circulate freely. Dr Roquer from the Academy of Medical Sciences suggested using sand dunes to fill the ponds and cover lowlands. Hermenegild Puig i Sais from El Prat de Llobregat asked that quinine be used to treat

Catalan Historical Review 10.indb 46

Ferran Sabaté

people infected with parasites. Giné i Partagàs recommended that maritime pine trees be planted in the region, and Rodríguez Méndez recommended that lands be drained, ponds be buried and pine trees be planted. Bartomeu Robert and Lluís Suñé Molist, speaking on behalf of the Academy of Medicine and Surgery, presented a report entitled “Sanejament de Castelldefels i pla del Llobregat” (“Sanitation in Castelldefels and the Llobregat Plain”).24 Spurred on by the railway companies, the Barcelona Town Hall and the Acadèmia d’Higiene de Catalunya (Hygiene Academy of Catalonia) launched epidemiological studies and therapeutic and prophylactic tests limited to the delta of the Llobregat River, with promising results.25 Between 1898 and 1906, there was a surge and increased deadliness in the clinical forms of malaria which were attributed to the repatriation of emigrants and troops from Cuba and the Philippines, although the government did nothing about it. In 1912, the left channel of the Ebro River was opened, which led to a significant rise in the number of malaria cases in the region between 1913 and 1915. Contagious diseases Infectious and contagious diseases were a scourge that was difficult to control until the arrival of antibiotics. People were ignorant and defenceless or subjected to arbitrary restrictions that never managed to bring the problem under control. As a strategic zone of transit for both people and goods with its active maritime ports, Barcelona was more exposed to contagion than other inland or more isolated areas. This explains the repeated, varied epidemics that periodically besieged Catalonia. Between 1885 and 1915, there was no general action plan in the field of public health except for occasional actions on the initiative of the local health authorities and towns when epidemics sprang up. Hence the importance of the new preventative vaccinations created by Jaume Ferran during this period. He spoke about “Large-scale Hygiene” represented by vaccinations, as opposed to “Small-scale Hygiene” of quarantines and fumigations. Compared to the earlier merely defensive approach, this new change in approach to anticipate or prevent infectious and contagious diseases was not warmly welcomed by all political and professional sectors in Spain, some of which were aligned with the more conservative ideology. They disagreed with using virtually experimental measures and tried to block any advances in this sphere. The threat of the cholera epidemic in 1886 is what aroused and sparked a mobilisation to find solutions. On the 22nd of July 1884, when the cholera epidemic in Marseilles was at its peak, Dr Bartomeu Robert suggested that a committee be appointed to study cholera in southern France in view of the passivity of the Spanish health authorities. The Governing Commission accepted this proposal, although it noted that the Madrid government should, in fact, send the committee. On the 5th of August 1884, the Governing Commission decided to announce a

17/07/17 12:56


Public health in Catalonia between 1885 and 1939

competition to assemble a committee with two doctors and a naturalist. They stipulated a series of conditions that had to be met and earmarked sufficient sums of money to pay for the travel and accommodations of the committee members. The doctors had to draw up a report after the mission, while the naturalist had to write a separate one. The announcement was published in newsletters of Barcelona and the Provincial Council. Fourteen people submitted their candidacy for three places, one of them Jaume Ferran i Clua. The two doctors chosen were Joan Montserrat i Archs from the Royal Academy of Sciences and Arts, the author of a botanical treatise and a winner of the City’s Gold Medal for services during the yellow fever epidemic, and Enric Corominas i Moreu, another doctor of medicine and sciences. Jaume Ferran received his marching orders on the 31st of August 1884, even though he had not yet been officially appointed, accompanied by his partner Innocent Paulí i Galceran. They reached Marseilles and set up the laboratory in Pharo hospital, and there they worked with the microbiologists Nicati and Rietsch, with whom they learned to discover the cholera microbe in the excrement of people suffering from malaria. After a 22-day stint in Marseilles, the Barcelona committee deemed its job concluded and went on to Toulon. There, Ferran wrote a study for the Barcelona Town Hall entitled “On the Most Expeditious Way to Find the Cholera Microbe in Defecations”, which was extremely helpful in diagnosing the disease. Ferran’s report from December 1884, “Studies on Cholera”, described the topographic study in Marseilles and Toulon, paying attention the subsoil, the drinking water and the latrine system, and he conducted a meteorological study during the outbreak of the epidemic. He also provided a morphological description of the microbe with three hand-drawn plates, and he announced that by hypodermically inoculating rabbits with the cholera microbe, they developed resistance against the disease. This is the first description of an effective prophylactic method against cholera, the outcome of a study conducted in a private laboratory with no public financing. One display of society’s sensibility towards these scientific and health problems is the article by the future doctor Lluís Claramunt i Furest, who wrote the following in the newspaper La Renaixença on the 9th of October 1885: “Before the Town Hall of this city begins work on the installation of a laboratory to cure rabies following Mr Pasteur’s system, we believe it is appropriate to make a few observations which we believe are worth taking into account. Everyone is aware that the research resources in Spain to perform experimental studies in the medical sciences and anything that is more or less related to them are deficient, and no one is unaware of the state’s deplorable abandonment of the Faculties of Medicine in anything referring to the new experimental studies in microbiology. This sloth is so great that not even in the latest decree reforming the studies in that Faculty has the Ministry re-

Catalan Historical Review 10.indb 47

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   47

membered to create a chair with the corresponding Faculty. The Town Hall of this city, which is so distinguished by the creations which are said to be of its exclusive initiative, could not find a better time than the present to equip this capital with an institution for the study of microbiology, since the institute to cure rabies should have a very well-equipped laboratory, for which this Town Hall makes praiseworthy sacrifices, and in it the enlightened doctors and students whose absence we complained of above could be welcomed.” On the 28th of September 1886, in his laboratory in Tortosa, Jaume Ferran sent a letter to the mayor of Barcelona, Rius i Taulet, emphasising the scourge of rabies and noting that failure to combat it properly was sheer neglect on the part of the authorities since Pasteur had discovered a vaccination. Ferran altruistically offered to remedy this problem. On the 2nd of November of that same year, the Governing Commission of the city decided to launch a more ambitious microbiology institution. On the 16th of November, Ferran was appointed director of the future Municipal Microbiology Laboratory, which was to both teach and conduct research in bacteriology, while it was also supposed to develop and administer vaccinations. The modernity of the institution and its mission were quite clear. In January 1887, before the facilities were fully built, the laboratory started operating on lands within the former military citadel of Barcelona.26 This opening, which came before that of the Pasteur Institute, occurred without the approval of the Provincial Health Board, which was the official state representative on health matters. The first vaccination against rabies in Spain was administered in this provisional laboratory on the 17th of May 1887. The administration of Pasteur’s rabies vaccination had been associated with several deaths, which led to a campaign against vaccinations. Given this, Ferran came up with the idea of a way to prepare the vaccination different to Pasteur’s method, which he called “supra-intensive”; it was safer and led to fewer undesirable reactions. Between 1887 and 1892, the first typhoid vaccinations in the world were administered, while research was still underway on carbuncles and diphtheria. The Municipal Microbiology Laboratory started to prepare lympha, a fresh vaccination to prevent smallpox, closely following Jenner’s method. Work also got underway on tuberculosis. Given the social and health needs of the population of Barcelona, in 1891 the Institut d’Higiene Urbana (Institute of Urban Hygiene) was created. The physician Lluís Comenge i Ferrer was appointed director. He launched urban epidemiological studies which were extraordinarily important in finding the focal points of contagion and infection. He started the first disinfection centre in the state and implemented the first household disinfections. In 1891, the Laboratory’s first internal regulations were approved. They were written by Ferran and clearly stated: “The staff shall primarily work on experimental studies of all the scientific problems related to the aetiology, proph-

17/07/17 12:56


48   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

ylaxis and pathogeny of the infectious diseases which are of truly practical interest, and whose solutions may be immediately applied.” Here he emphasises the clearly experimental mission of the municipal laboratory, which would offset the shortcomings of the state in the sphere of modern biological education and research. In late 1894, Ferran managed to prepare an equinebased serum to counter diphtheria, inspired by the Behring-Roux method, which triggered fewer complications and offered greater protection. Later, the laboratory made several contributions to studying tuberculosis and cultivating anaerobes and tetanus. Faced with the outbreak of bubonic plague in Porto in 1899, the Barcelona Town Hall commissioned Dr Ferran to study the problem there. Speaking before an international commission, he stated that the mice he had vaccinated survived, while those which had been inoculated for the plague with Haffkine’s vaccination died. In 1906, the Municipal Laboratory, also known as the Laboratory in the Park because of its location, changed management and was reorganised. Three sections were created: rabies led by Lluís Claramunt, microbiology led by Ramon Turró, and food analysis led by Dr Calvet. The latter had come from the Instituto de Reconocimiento de las Substancias Alimenticias (Institute to Check Food Substances), which had been created by the Barcelona Town Hall in 1882 to ensure the quality of food and prevent food adulteration.27 In the same vein, we should recall the milk regulation issued by the mayor of Barcelona in 1865, which is regarded as the first of its kind in the world. This centre’s stimulus for research could be seen through the publication of scientific studies, such as La toxina del Bacilus virgule by Lluís Verderau Solà, Los injertos de próstata, las inyecciones de prostatina y su influencia sobre las funciones sexuales and Papel de la próstata como reguladora de las funciones espermatogénicas y espermatorreicas by Narcís Serrallach, both in 1908, along with Polimorfismo del bacilo tuberculoso by Josep Alomar in 1910. Between 1904 and 1909, Ramon Turró and August Pi Sunyer presented numerous papers on immunity from a fully physiological vantage point. In 1908, the Catalan Students’ Association wrote a letter to the mayor of Barcelona asking for an ongoing course on general physiology to be held at the Municipal Laboratory and taught by August Pi Sunyer, the professor of this subject in Seville. They also wrote another letter to the Ministry of Public Instruction and the Faculty of Medicine at the Universitat de Barcelona to request that this course be considered an “extension of official education”. The dark spot in health matters in Barcelona in the early 20th century was the control of the drinking water. In 1909, bacteriological controls of meat, milk and water were started. These controls showed that there was an increase in contamination in the water coming from Montcada en route to Barcelona. Finally, a typhoid epidemic was declared in 1914, with a steep rise in the number of deaths caused by this disease.

Catalan Historical Review 10.indb 48

Ferran Sabaté

Figure 1.  Poster advertising social assistance for tuberculosis victims of Barcelona. By Ramon Casas (1921). AGDB. Arxiu General de la Diputació de Barcelona.

Medical training Even though the Universitat de Cervera permanently moved to Barcelona in 1843, university studies were still predominantly theoretical and somewhat impervious to the new developments happening abroad. It was not until new professors were hired in the 1860s that medical education began to welcome the influence of the new positivistic currents, such as clinical medicine, Darwinism, experimentation and laboratory medicine. This start of scientific change happened to dovetail with political change. The advent of the Spanish First Republic led to the decree of freedom of education and the possibility of choice in independent study. This led to several initiatives outside of official education which incorporated the new scientific currents, practical teaching and experimentation.

17/07/17 12:56


Public health in Catalonia between 1885 and 1939

A free university and Faculty of Pharmacy28 were created in Girona (1871-1874), promoted by the Town Hall, with 274 students enrolled. In Barcelona, too, the Glorious Revolution of 1868 paved the way for the creation of the Institut Mèdic de Barcelona (Medical Institute of Barcelona), which was established as a free medical school that sought to offer Bachelor’s and doctoral degrees. It was the initiative of one professor from the official Faculty of Medicine who was concerned about the immobility and structural and functional limitations of official degree programmes and yearned for modernisation in pedagogy and teaching. This enthusiastic promoter was Dr Joan Giné i Partagàs, a prominent member of what was known as the medical generation of 1888, who had the boldness and tenacity to break with the past and open up to the new currents in European medicine. With the support of the Barcelona Town Hall, this institute carried out practices in osteology, physiology, biological chemistry and other subfields. It introduced courses on subjects like the history of medicine, the history of pharmacy, phrenology and ophthalmology. The faculty was made up of prominent physicians in the nascent specialities along with some professors from the official university. Even though it lasted only a brief time (1866-1872), the Medical Institute of Barcelona signalled the start of a series of non-official educational institutions which incorporated the new positivistic medical doctrines and practices from Europe and exerted a major influence on the development of medicine in Catalonia in the late 19th and early 20th centuries. The most significant institute, which still exists today, is the Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (Academy and Laboratory of Medical Sciences), also created through a free association of professors and students who shared an interest in medical experimentation. The shortage of hospital beds The lack of hospital beds in Catalonia had been obvious since the mid-19th century, especially in Barcelona, which only had the Hospital General de Santa Creu. The repeated epidemics throughout the century made the problem even more acute. The technical and scientific advancements of the period rendered the establishments in operation obsolete. The state, which was in charge of psychiatric care, had not a single establishment in Catalonia. In this context, both physicians and society raised their voices to demand solutions to the situation. During the period known as the Democratic Sexennium (1868-1874), 22 proposals to build healthcare facilities were submitted, most of them public.29 This was accompanied by an intense debate in the newspapers and professional medical journals, in which professors from the Faculty of Medicine like Joan Giné i Partagàs participated actively. In 1878, Giné i Partagàs organised a series of lectures under the title of “Nosocomial Needs of Barcelona” at the Ateneu Lliure de Catalunya.

Catalan Historical Review 10.indb 49

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   49

The first initiative emerged from civil society: a group of bourgeois ladies from Barcelona, with the support of the bishopric, founded a private hospital to serve as a centre of specialities in 1879. The medical direction was entrusted to a prestigious surgeon, Dr Salvador Cardenal, who soon attained well-deserved fame for his application of antiseptic surgery. During the same period, pressed by repeated epidemics and the lack of healthcare facilities, the Barcelona Town Hall built a provisional quarantine area near the sea: in 1899 it purchased the land on which it was later built in 1905, under the threat of an outbreak of the plague. 30 In 1914, with the health crisis triggered by the outbreak of typhoid fever, this provisional facility became a permanent municipal hospital for infectious diseases. The Faculty of Medicine of Cervera’s return to Barcelona in 1837 spotlighted the shortcomings of the Hospital de la Santa Creu in terms of teaching, as well as the repeated clashes between the professors and the hospital administration, which limited practical teaching. This was behind the faculty’s 1879 request to the state to build a separate, properly equipped university hospital. In 1888, dovetailing with the Barcelona World’s Fair, the authorities laid the first stone in the building that would house the future Faculty of Medicine and the Hospital Clínic (Clinical Hospital), although progress did not continue because of economic and administrative hurdles. The driving force behind this project was professor Giné i Partagàs.31 The architect chosen was Josep Domènech i Estapà, who completed construction in 1901.32 Countless external and internal obstacles had to be overcome which ultimately delayed this facility for 25 years. Finally, it was opened and started providing teaching and healthcare in 1906. This new infrastructure brought major improvements as well as the adoption of new concepts of medical education and modern patient care.33 Barcelona’s former Hospital de la Santa Creu, founded in 1401 by the merger of six smaller hospitals, had become insufficient and inadequate for modern healthcare and teaching needs. The hospital administration, which was in the hands of the Town Hall and the bishopric of Barcelona, also acknowledged that its location and facilities did not meet the conditions for its mission, so a location was sought where a new hospital adapted to modern medicine could be built. This was also a long, complicated process, and Dr Bartomeu Robert34 served as a driving force in this project. Lands which met the ideal conditions for a healthcare establishment were purchased in the Guinardó neighbourhood, and the architectural design was commissioned to Modernist architect Lluís Domènech i Montaner, the designer of other major hospital facilities. The architect designed the construction of 24 freestanding pavilions which were connected by underground walkways; each was devoted to the nascent medical specialities, some for women and others for men. In terms of economics, it benefited from the legacy of the Catalan banker Pau Gil, despite the fact that the testator wanted a secular

17/07/17 12:56


50   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Ferran Sabaté

Figure 2  Entrance hall of the Hospital de la Santa Creu before the services were moved to the Hospital de Sant Pau in 1921. © Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic.

hospital institution. The first stone was laid in 1902, and the facility, named the Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, was opened in 1916. Only half of the pavilions designed were ultimately built because the bishopric and Town Hall failed to contribute funds. These facilities were at the vanguard of the most advanced hospital architecture of the period.35 The patients and hospital services were gradually transferred there until the late 1920s. Mental health The “degenerationist” ideas which predominated in the 19th century led to the creation of establishments on the outskirts of cities to treat and regenerate the mentally ill. In the second half of the century, several mental hospitals were founded near Barcelona, all of them totally independent and unrelated to the Hospital de la Santa Creu. They had been promoted by private initiative and spearheaded by physicians like Antoni Pujadas i Mayans, after he returned from exile in Great Britain; Emili Pi i Molist, who was influenced by the German “vitalists”; and Joan Giné i Partagàs, with his Nueva Belén sanatorium which followed the “organicist” trend. The Torre Lunática (“Lunatic House”) was also founded in Lloret de Mar, as was the Institut Pere Mata in Reus, which had separate pavilions built in the Modernist style. Proof of the importance attached to this branch of medicine was the first Spanish psychiatry conference in 1888, along with the advent of the first specialised publication:36 the Revista Frenopática Barcelonesa.

Catalan Historical Review 10.indb 50

Public health during Noucentisme (1911-1936) The Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)37 and the Generalitat de Catalunya (1931-1939)38 were the first two attempts to establish a local administration which fit the characteristics and needs of Catalan society. With few economic resources and little legal authority, they undertook an innovative public health initiative, shifting from charity to healthcare, and improving and creating teaching, research and healthcare institutions. The diet of the proletariat In the early 20th century, food accounted for two-thirds of total spending in the household budgets of the working classes. Noucentista physicians wrote on the topic with a great deal of ethical honesty and undeniable scientific veracity. Dr Àlvar Presta hinted at the possibility that this inadequate diet might be the cause of mental retardation.39 In his work Higiene de l’alimentació, part of the popular “Minerva” collection published by the Institut d’Educació General (Institute of General Education) of the Mancomunitat de Catalunya, Josep Tarruella recommended minimum meat consumption of 200 grams per person per day.40 In 1915, the director of the Institut Català de Sant Isidre, J. Raventós, wrote a booklet entitled L’alimentació de l’home. The Barcelona Town Hall distributed thousands of copies of it among the working class and their associa-

17/07/17 12:56


Public health in Catalonia between 1885 and 1939

tions. This book recommended making a purée of “water, potatoes, carrots, onions, barley, fava beans, lentils and green beans”, which is easy to digest and has a high nutritional value. Raventós then classified the foods by placing a maximum nutritional value on “concentrated foods” such as almonds, hazelnuts, walnuts, oil, etc. Working-class organisations promoted initiatives such as the creation of consumer cooperatives which sold products at cost price. Some Town Halls created food kitchens for the poor along with cafeterias in some public schools in the more depressed neighbourhoods. Improvements in urban planning and working-class housing The problem of housing occupied a prime place in the First Hygiene Congress of Catalonia held in 1906. The lecture by E. Monturiol classified housing into six groups: the first was old homes in walled cities; the second was new homes in peripheral neighbourhoods; the third was new homes in recently industrialised towns; the fourth was homes far from workplaces; the fifth was private houses near factories, which were expensive; and the last one was factory colonies, built by the factory owners, which were extremely deficient and had communal toilets. He advocated single-family homes with gardens and the establishment of housing cooperatives.41 At the start of the 20th century, working-class housing conditions were still quite precarious. Civil society launched actions in favour of workers’ housing, such as “La obra del hogar”.42 In 1913, the socialist-inspired physician Ramon Pla i Armengol lamented the fact that working-class homes had horrible hygiene conditions, especially in the large cities. He said: “The worker’s home is small and gloomy, without either light or ventilation, where the family lives piled upon each other, young and old alike, and often with sexual promiscuity.”43 The Noucentista idea of “Catalonia city” sought to urbanise the countryside and countrify the city,44 that is, to spread the comforts of the city to rural homes and to bring the benefits of the countryside to urban zones. During this period, trees were planted and parks, gardens and children’s playgrounds were created in cities. Despite this, in 1924 Dr Pons Freixas noted that 30,000 people in Barcelona lived in shanties.45 In a lecture, Dr Jaume Aiguader i Miró, who served as mayor of Barcelona during the 1930s, revealed the consequences of the swift demographic growth of Barcelona during this period and the fact that many workers lived in subleases with strangers with whom they shared no kinship ties, only mutual need and poverty.46 During the first few months of the Spanish Civil War, urban property was municipalised. In this context, the Architects’ Union of Catalonia drew up proposals for urban actions and improvements in homes in Barcelona’s old quarter, which were ultimately not carried out when the anarchists left the government of the Generalitat after the “Fets de Maig” (Events of May) of 1937.

Catalan Historical Review 10.indb 51

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   51

Creation of healthcare infrastructures In the 20th century, the problem of hospitalisation continued to spark the attention of professionals at conferences47 and in magazines,48 where they asked the public administrations to do something about the shortcomings of the healthcare infrastructures.49 The creation of the Mancomunitat de Catalunya signalled a qualitative and quantitative change in the allocation of resources to and organisation of healthcare in Catalonia. In the period from 1914 to 1919, despite the fact that it had no legal responsibilities for healthcare, it commissioned Dr Jacint Reventós to carry out a planning study in 1917 on healthcare and hospital regionalisation,50 an initiative that was ahead of its time. He applied the philosophy of common sense and pragmatism and sought bottom-up integration based on what already existed on the ground: physicians, chemists, asylums, hospitals, etc. He sought the cooperation of all of those isolated and underused elements to create a modern, effective healthcare network. It was a functional, cooperative model which sought synergies among the existing healthcare elements on the ground without duplications, while also respecting the freedom and autonomy of the individuals and institutions involved. This gave rise to the creation of the first regional hospitals. Meantime, the Mancomunitat provided funding to around 100 charitable health institutions, organisations and services. During this early period, construction on the Clínica Psiquiàtrica in Santa Coloma de Gramenet and the Casa Maternal Catalana in Les Corts de Sarrià got underway.51 These two projects were emblematic and exemplified the Noucentista worldview. The goal was to project an image of scientific modernity and social inter-classism. Both institutions welcomed patients from all social classes who needed first-class medical care – psychiatric or obstetric, respectively – at modern facilities where these medical specialities were also researched and taught. The Patronat de Malalts Mentals Curats (Board of Cured Mental Illness Patients) sought to provide post-hospitalisation support in order to encourage the social and workplace reintegration of former mental illness patients. The new Maternitat (Maternity Ward) of Barcelona, with its different pavilions built between 1890 and 1925, sought to increase the birth rate in the country and lower child mortality by offering high-quality medical and technical services, and by encouraging working-class women and workers to use these services with all the guarantees of hygiene and comfort for their health and their social image. In Barcelona as well, the Casa de Caritat, whose services were scattered around different buildings in the city, opened the Colònia Escola in Horta, on the outskirts of the city, pavilions for epileptics in the Torre dels Frares estate and a sanatorium for children with tuberculosis in the Collserola mountains. At the same time, subsidies were given to mutual societies and private centres that provided social and health services not covered by the public administrations, such as the Institut Pere Mata de Reus and dispensaries for breastfeeding babies.

17/07/17 12:56


52   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Figure 3  Pavelló Rosa (Pink Pavilion) for the maternity ward for secret single mothers. Barcelona, 1928. © Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Mas Archive. C-51757.

Figure 4  Hospital de Sant Pau (Barcelona). Art Nouveau design by the architect Lluís Domènech i Montaner, built between 1902 and 1930 in two phases. The former Hospital de la Santa Creu (15th century) was moved there.

The hospital situation in Lleida was quite precarious, with just the Hospital Municipal de Santa Maria, which dated from the Middle Ages. The Mancomunitat built a new hospital in line with the new advances in hygiene and medicine on a plot of land granted by the Town Hall, with the Provincial Council’s commitment to oversee its operations. Reform and expansion projects were carried out at the Casa de Maternitat to provide a children’s school and nursery. Sections for the blind and deaf-mutes were created at the Casa de Misericòrdia. The situation in Tarragona was similar, so in 1924 the Mancomunitat started construction on a new provincial hospital under the same conditions. The Casa de Beneficència, which served the Maternitat and Casa de Misericòrdia, was totally restored and a new school for children was added.

Catalan Historical Review 10.indb 52

Ferran Sabaté

At the Hospital de Santa Caterina in Girona, major reforms of the building were undertaken, with the creation of a surgery ward and the modernisation of the medical and surgical supplies and equipment. The Casa de Maternitat was also modernised, and the nursery school facilities were improved. The Casa de Misericòrdia, which housed minors, adults, the elderly, the blind and deafmutes, was expanded, and its users were separated by age or physical or sensorial deficit. The mental hospital of Salt, which was nothing more than country home, was reformed and expanded and turned into a modern mental health sanatorium with all the equipment needed for the scientific, rational treatment of psychiatric problems, along with an agricultural colony where occupational therapy could be practised in a natural setting. At the same time, the social work department of the Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya promoted or funded health initiatives, such as the Dispensaris Blancs and the Torre Bonica Sanatorium for patients suffering from tuberculosis. It also promoted educational initiatives such as the Nursing School, welfare initiatives such as the Mutualitat de Santa Madrona for pregnant women and charitable initiatives, such as the Centre de Rehabilitació de Mutilats.52 However, the shortage of hospital beds still persisted during the period of the Republican Generalitat, which had neither the time nor the resources to solve it. During the Civil War, numerous buildings were confiscated from the religious orders to be used as provisional hospitals. Malaria After the Mancomunitat de Catalunya was established in 1914, the first health project it undertook was malaria. On the 30th of July of the same year, it commissioned the Sciences Section of the Institut d’Estudis Catalans to conduct a scientific study of malaria as a step prior to the healthcare actions to be taken to combat it. The Malaria Technical Service was set up with this purpose, made up of four people: Lluís Sayé, Rossend Carrasco i Formiguera, Pere Agustí and Manuel Dalmau, who embarked upon an epidemiological study with the cooperation of the physicians in the zones where malaria was prevalent.53 This spurred other physicians to publish their data as well.54 In 1917, a dispensary was opened in Amposta55 and in 1920 one opened in Tortosa with the purpose of diagnosing and administering quinine injections to treat poor people or workers suffering from malaria. In 1921, more malaria dispensaries were opened in Campredó and Vinallop. At the same time, mechanical protection efforts for houses, and companies selling mosquito netting for doors and windows also progressed, along with hydraulic projects to clean irrigation channels, drain marshy lands and fill reservoirs. These anti-malaria projects also extended to Lleida and Girona.56 There was a significant rise in the number of malaria cases in the Llobregat River Delta in 1921, which led to the establishment of a dispensary in the town of El

17/07/17 12:56


Public health in Catalonia between 1885 and 1939

Prat de Llobregat with the same purposes as those described above.57 As proof of the efficiency and prestige of the Mancomunitat’s public health efforts, the Directorate General of Health, created upon the establishment of the military dictatorship of Primo de Rivera, requested the collaboration of the Mancomunitat’s Health Service to advise the anti-malaria campaign that the Central Committee wanted to launch in the struggle against malaria throughout all of Spain. The health “campaigns” The organisation of public health in Catalonia during the first third of the 20th century adopted the guise of a “campaign” or monothematic battle against certain diseases which had heavy medical and social repercussions but whose characteristics meant that they could not be treated individually by a given physician but instead needed to be addressed in a group or collective way by the health authorities. The Mancomunitat started to study and systematically treat malaria, since this effort required the participation of professionals in different disciplines (physicians, entomologists, engineers, etc.) and supra-municipal legal and economic resources. The campaign against tuberculosis was approached in a global way with five-year plans encompassing both the strictly medical factors and those related to the social milieu (economic, family, etc.). It stressed prophylactic measures in order to break the epidemiological chain and lower the overall morbidity and mortality rates. In 1926, the Barcelona Municipal Laboratory began to administer locally manufactured Calmette-Guérin therapy (BCG) to prevent tuberculosis, only the second country after France to do so. Waterborne diseases were a public health problem all over Catalonia, with repeated cholera and typhoid fever epidemics. The Mancomunitat assembled a team of engineers and physicians to deal with it, since the origin was drinking water contaminated by waste water. Not only did many towns, both large and small, have no sewer network, they often did not even have a network to collect and distribute potable water in a safe way. After the pertinent analyses and epidemiological studies, a line of economic assistance for towns was started so they could build or update drinking and wastewater channels. Vaccinations for susceptible people were also started with a locally created typhoid vaccination. The dire flu epidemic in 1918-1919 was handled using prophylactic hygiene measures. The campaign against infant mortality was tackled on three fronts: a) social, with awareness-raising in society and the support of child protection institutions; b) educational, by encouraging adult literacy and schooling for children; and c) medical, through the creation of dispensaries and Gotes de Llet, associations set up to provide milk to impoverished families that could not afford it.

Catalan Historical Review 10.indb 53

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   53

Endemic goitre and cretinism were frequent in the mountainous areas of Catalonia and therefore also received the attention of the Mancomunitat. The campaign against tuberculosis, which was started by the Mancomunitat, was carried on and expanded by the Generalitat, with the Obra Antituberculosa Universitària (University Anti-Tuberculosis Campaign) entrusted to the same physicians as in the earlier period. It continued its medical and social guidance with support for families of the ill, the participation of visiting nurses, and the BCG vaccination for contacts, schools and barracks.58 Before the introduction of penicillin, venereal diseases were a serious problem. The Generalitat created dispensaries all over Catalonia which provided diagnosis, prevention, treatment and education. A specialised hospital, called La Magdalena, was also founded in Barcelona.59 Infant mortality was another serious health problem with both economic and social repercussions.60 The Generalitat continued creating dispensaries for newborns and babies in towns and industrial nuclei, which were complemented with a network of visiting nurses who went to the homes of newborns to help their mothers and provide them guidance them on child-rearing (food, hygiene, etc.). Civil society launched what was called the Segell Pro-Infància (Pro-Child Seal) with the goal of raising funds to build and maintain nurseries in the factory nuclei and preventoriums for infant tuberculosis61 near the sea. Since Barcelona was a port city which received passengers from other continents and was therefore exposed to exotic diseases, the Municipal Laboratory took on the responsibility for the biological diagnosis of these diseases. Mental health Mental health was a responsibility of the state that was totally neglected, since it ran no public mental hospital in Catalonia where the mentally ill could be treated. As soon as it was created, the Mancomunitat took charge of this problem. It commissioned three psychiatrists to conduct a study on how to organise this public service and on the material needs (kinds of buildings and facilities, etc.) and the human needs (specialised staff) required to bring it to fruition. The report submitted suggested that a service be organised on three levels of complexity: local dispensaries for out-patient diagnosis and treatment, provincial clinics to house patients with acute problems, and psychiatric hospitals for people with classified chronic problems. It also suggested that agricultural colonies and other specialised establishments be created. The second step, in addition supervising the psychiatric patients admitted by the provincial councils to private establishments, was to start construction on a psychiatric hospital on the outskirts of Barcelona and to reorganise the mental hospital in Salt, which was overseen by the Girona Provincial Council. With the arrival of the Second Republic in Spain and the creation of the Generalitat de Catalunya, construc-

17/07/17 12:56


54   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

tion was completed on the psychiatric centre in Santa Coloma de Gramenet. Family or free treatment of the mentally ill got underway, as did preventative and mental hygiene activities. The Spanish Civil War (1936-1939) created a higher demand for psychiatric services, which was handled by creating urban dispensaries and hospitalisation in confiscated convents. In the summer of 1937, a Mental Hygiene and Psychiatric Care Conference was sponsored by the Regional Ministry of Health, which laid out the action strategies in this field.62 Training of healthcare staff In the early 20th century, university education in Spain was oriented at issuing degrees but barely considered students’ real education. The facilities were obsolete, the curricula antiquated and the majority of professors unmotivated to teach. Given this situation, in 1902 Catalan student associations, with the participation of a few professors, announced the Primer Congrés Universitari Català (First Catalan University Congress). They asked the academic authorities to modernise education and to make the universities more Catalan, involved in local culture and needs. The lack of response from the universities gave rise to the birth of the Estudis Universitaris Catalans (Catalan University Studies), and in the field of medicine to the emergence of the Escola Lliure de Medicina Catalana (Catalan Independent School of Medicine). This initiative consisted of a series of monographic theoretical and practical courses which furthered the knowledge taught in the classes at the Faculty of Medicine, or even offered subjects that were not part of its official curriculum. These courses were taught by freelance professors who specialised in the subjects; they were held at the facilities of the Academy of Medicine and its Medical Sciences Laboratory, which had a complete library, a journals collection which included publications from overseas, and laboratories equipped with the appropriate instrumentation. These courses, which were extremely popular, admitted both graduated physicians and students still pursuing their education. In 1917, the students once again announced the Segon Congrés Universitari Català (Second Catalan University Congress), which demanded autonomy in the management of the Universitat de Barcelona in order to improve its organisation and the quality of its education, in addition to making it more Catalan and thus more accessible to Catalan culture and society. The Spanish authorities’ response consisted of proposals aimed at more national standardisation, which did nothing to improve the lack of communication between society and the university. Only with the arrival of the Spanish Second Republic and the autonomy of the Universitat de Barcelona was it possible to transform and modernise medical education and open it up to modern Catalan and European society. All the most prominent clinical centres and professionals

Catalan Historical Review 10.indb 54

Ferran Sabaté

in each speciality were brought into medical education, which gave rise to one of the most brilliant periods in Catalan medicine.63 Despite the Spanish state’s lack of interest in modernising medical education, the Mancomunitat launched mechanisms of modernisation and research in the medical field. The purpose of the “outpatient and laboratory courses” targeted at physicians, chemists and veterinarians was to update these professionals’ knowledge, while the “monographic advanced study and exchange courses” allowed professionals to get in touch with professors with a high degree of specialisation in a given area from both Spain and abroad. Research in emerging disciplines was facilitated by the creation of laboratories and research institutes like the Institut de Fisiologia (Institute of Physiology), with August Pi Sunyer at the helm; the Generalitat’s Institut Psicotècnic (Psychotechnical Institute), led by Emili Mira López; and the Laboratori de Psicologia Experimental (Experimental Psychology Laboratory), all of which earned international scientific prestige.64 In the early 20th century, families or volunteers without adequate preparation were still in charge of treating the ill. Given this, in 1917 the Mancomunitat created the Escola d’Infermeres Auxiliars de Medicina (School of Nursing) and endowed it with the economic and teaching resources needed for this kind of training. The reasons cited were: a) to train nursing staff (technical or professional reason); b) to contribute to the social and workplace development of women (socioeconomic reason); and c) to lower the mobility and mortality rates of the population (health or demographic reason). After two training courses, they could attend a third course specialising in treating children or the mentally ill or laboratory work. During the Generalitat era, “visiting nurses”, who travelled to homes to gather relevant hygienic information, played a prominent role in public health activities. Civil society, too, participated. The Caixa de Pensions created the Santa Madrona Nursing School to meet the needs of society’s social and healthcare institutions. Health education among the general population The Institut d’Educació General (General Education Institute), created by the Mancomunitat de Catalunya in 1914, was the instrument designed to bring culture to the lower classes and to shape their habits and customs, health-related ones as well. It primarily used information and persuasion to achieve these results.65 A collection of popular books in what was called the “Minerva” collection was created on a series of subjects, with titles like La infecció, Puericultura, Higiene de l’alimentació, La neurosi i els neuròtics and Lliçons pràctiques de cuina, all written by well-known physicians like August Pi Sunyer, Josep Roig i Raventós, Josep Tarruella and J. Alsina i Melis. A series of popular lectures was offered all over Catalonia which discussed issues like physical education, moral

17/07/17 12:56


Public health in Catalonia between 1885 and 1939

Figure 5  Poster for the Laboratori Provincial d’Higiene (Provincial Hygiene Laboratory) of Barcelona in the campaign against flies. Biblioteca de Catalunya.

education, birth, childcare, and individual and collective hygiene. Prominent physicians spoke, and they used projections to help their audiences understand the information. Between 1922 and 1923, 21 lectures were held on hygiene in 11 towns with 10,000 people attending. A third educational resource used was posters, with messages referring to tuberculosis, malaria, flu, flies, etc. They were designed by renowned artists and are veritable works of contemporary art.66 In the 1930s, the Generalitat continued to use posters as instruments of information, and they added a new and more modern vehicle: hygiene messages broadcast on the radio.67 Projection abroad of Catalan medicine and surgery Unfortunately, wars are circumstances that lead to advances in medical knowledge and practice. The Spanish Civil War offered the opportunity to make headway in the surgical treatment of the wounded and broken bones caused by firearms. Dr Josep Trueta at the Hospital General de Catalunya tested the treatment of open wounds with the surgical cleansing of burned, dying tissue and the application of casts to immobilise bones in open fractures on the extremities. Wound suppuration was absorbed by the plaster, which smelt very bad. This confused the sur-

Catalan Historical Review 10.indb 55

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   55

geons, who were unaware of this technique and thought that the extremity was succumbing to gangrene, which at times led to unnecessary amputations. Another major innovation was spearheaded by Dr Frederic Duran i Jordà, who worked in the field of blood transfusions, which were done directly arm to arm or from the donor directly to the recipient. In addition to accidents during transfusions, this prevented blood from reaching the war front, where it was needed the most. Dr Duran i Jordà introduced the method of mixing blood from several different donors and adding a bit of citrate to prevent it from clotting. After being properly bottled and refrigerated on ice, this blood was sent to the blood hospitals at the battle front and enormously benefitted the wounded soldiers. He also organised voluntary blood donation drives in the rearguard.68 We should also mention the surgeon Pere Gabarró, a pioneer in the technique of skin grafts, and the anaesthesiologist Jaume Raventós Pijoan, the discoverer of the inhaled anaesthetic fluothane. These vital, transcendent medical innovations were known to British spies, who recruited these Catalan healthcare professionals to teach their techniques to British physicians after the war in Spain concluded, with World War II on the horizon. The end of the Spanish Civil War led to the exile of the most prominent figures in Catalan medicine from the first third of the 20th century, most of whom went to Latin America, where they taught, created research institutions or excelled in the practice of a variety of medical specialities.69

Notes and references [1] Jacint Corbella and Josep Maria Calbet. “L’evolució del pensament mèdic català en el segle xix”. Anales de Medicina, monograph no. 2 (1973), vol. 59, pp. 183-206. [2] Vicente Artigas Raventós. “Las epidemias barcelonesas de fiebre amarilla en el siglo xix y su influencia en la reforma sanitaria de la Ciudad”. Medicina & Historia, no. 31 (January1974); Jaume Canela Soler, Maria Rosa Pallarés Fusté, Rafael Abós Herràndiz, Carme Nebot Adell and Robert S. Lawrence. “A mortality study of the last outbreak of yellow fever in Barcelona City (Spain) in 1870”. Gaz Sanit, no. 23(4) (2009), pp. 295-299. [3] Lluís Claramunt i Furest. La pesta en el pla de Barcelona. Imp. La Ibérica-C. Gisbert, Barcelona 1933. [4] Pedro Felipe Monlau. “Remedios del pauperismo”. Estudios de Historia Social, no. 10-11 (1919), pp. 374-385. [5] Ricardo Campos Marín. “Alcoholismo y reformismo social en la España de la Restauración:. In: Ángel González de Pablo. Enfermedad, Clínica y Patología. Estudios sobre el origen y desarrollo de la Medicina Contemporánea. Complutense, Madrid 1992, pp. 161-164. [6] Jordi Nadal. La población española (siglos xvi a xx). Barcelona, Ariel, 1973.

17/07/17 12:56


56   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

[7] Llorenç Prats. La Catalunya rància. Les condicions de vida materials de les classes populars a la Catalunya de la Restauració segons les topografies mèdiques. Alta Fulla, Barcelona 1996. [8] Josep Maria Calbet and Jacint Corbella. “Les preocupacions socials dels metges en el segle xix”. In: Actes del Xè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, 2nd talk, Barcelona 1976, pp. 34-75. [9] Antoni Jutglar. Condiciones de vida y trabajo obrero en España a mediados del siglo xix. Antrhopos, Barcelona 1984. [10] Pedro Felipe Monlau. “Remedios...”, op. cit., pp. 374385. [11] José García Viñas. Apuntes para el estudio médicohigiénico de la miseria. Discurso leído para optar al grado de doctor en medicina y cirugía el 30 de Octubre de 1876. Librería de los hijos de J. García Taboadella, Màlaga 1877. [12] Horacio Capel and Mercè Tatjer. “Reforma social, serveis assistencials i higienisme a la Barcelona de finals del segle xix (1876-1900)”. In: Cent anys de Salut Pública a Barcelona. Institut Municipal de la Salut, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1991. [13] Jacint Corbella, Josep Maria Calbet, Manuel M. Escudé and Margarita Luna. “El problema de la vivienda del obrero en la medicina catalana del siglo xix”. In: Actas del XXXIII Congreso Internacional de Historia de la Medicina. Granada and Seville 1992, pp. 523-536. [14] Enrique Robledo Negrini. Habitaciones para obreros. Tip. L’Avenç de Massó y Casas, Barcelona 1892. [15] Ildefons Cerdà Sunyer. Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona. Appendix: Monografia estadística de la classe obrera de Barcelona en 1856. Especimen de una estadística funcional de la vida urbana, con aplicación concreta en dicha classe. Imprenta Española, Madrid 1867. [16] Ferran Sabaté Casellas. “Pere Garcia Faria i els orígens de l’enginyeria sanitària”. Gimbernat, no. 22 (1994), pp. 227-236. [17] Pere Garcia Faria. “¿Cumplen las modernas edificaciones de Barcelona con los principios de la higiene? En caso negativo, ¿cuáles son las reformas que deben realizarse en las ya construidas y cuáles las que deben tenerse en cuenta en las que hayan de erigirse?”. In: Actas del Congreso de Ciencias Médicas. Vol. II. Imp. J. Balmas. Barcelona 1889, pp. 951-973. [18] Josep Nin Pullés. “Influencia de la densidad de la población en la salud y longevidad de la misma”. In: Actas del Congreso de Ciencias Médicas. Vol. II. Imp. J. Balmas. Barcelona 1889, pp. 935-950. [19] Enrique Robledo Negrini. Habitaciones..., op. cit. [20] Joan Baptista Parcet i Fàbrega. “De la pelagra”. Revista de Ciencias Médicas (July 1878), p. 309. [21] Joan Giné i Partagàs. Curso elemental de higiene privada y pública. Barcelona 1860, p. 201. [22] Diario de Barcelona, 27 July 1864.

Catalan Historical Review 10.indb 56

Ferran Sabaté

[23] Revista Médica de Barcelona, no. 1 (1925), p. 362. [24] Felip d’Hita i Morros. Sanejament del Baix Llobregat. La Renaixença, Barcelona 1890. [25] Gustavo Pittaluga. Investigaciones y estudios sobre el paludismo en España (1901-1903). Tipografia La Academia, Barcelona 1903. [26] Gaceta Médica Catalana, 31 January 1887. [27] Diario de Barcelona, 29 July 1882. [28] Jesús Isamat i Vila and M. Àngels Pla i Bartrina. “La Facultad de Farmacia de Gerona”. Revista de la Real Academia de Farmacia de Barcelona, no. 1 (1957), pp. 45-75; Josep M. Calbet i Camarasa and Daniel Montañà i Buchaca. La Facultat de Farmàcia de Girona (18711874). Societat Catalana d’Història de la Farmàcia, Barcelona 2007. [29] Jose Josep Lluís Ausín Hervella. “El repte revolucionari davant el problema hospitalari a Barcelona”. Barcelona Quaderns d’Història, no. 15 (2009), pp. 285-301. [30] Josep Lluís Ausín Hervella. Hospitals provisionals a la Barcelona del segle xix. Les crisis sanitàries. Seminari Pere Mata, Universitat de Barcelona, Barcelona 2002. [31] Josep Lluís Ausín Hervella. “El paper de Joan Giné en la construcció de la nova Facultat de Medicina i Hospital Clínic de Barcelona”. Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, no. 18 (2003), pp. 98-105. [32] Jacint Corbella i Corbella. Història de l’Hospital Clínic de Barcelona. Un centenari: 1906-2006. Hospital Clínic i Provincial and Universitat de Barcelona, Barcelona 2006. [33] Jacint Corbella. Història de la Facultat de Medicina de Barcelona 1843-1985. Fundació Uriach, Barcelona 1996. [34] Pere Casan Clarà. “El Dr. Robert i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau”. Sant Pau, no. 2 (1986), p. 7. [35] Manuel Riu, Marc Llimargas, Lourdes Figueras and Maria Manadé. El hospital de la Santa Creu i Sant Pau, 1401-2001. Lunwerg, Barcelona 2001. [36] Edelmira Domènech, Jacint Corbella and Dídac Parellada (ed.). Bases històriques de la psiquiatria catalana moderna. PPU, Barcelona 1987. [37] Ferran Sabaté Casellas. Política sanitària i social de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924). Doctoral thesis. Universitat de Barcelona, Barcelona 1993. [38] Carles Hervàs Puyal. Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil. Doctoral thesis. Universitat Pompeu Fabra, Barcelona 2004. [39] Gaceta Médica Catalana (1906), p. 204. [40] Josep Tarruella. Esport i alimentació. Barcelona, 1929, p. 18. [41] Primer Congrés d’Higiene de Catalunya. Llibre d’Actes. Acadèmia d’Higiene de Catalunya, Barcelona 1908. [42] Ramon Albó i Martí. La obra del hogar (Casas para obreros). Discurso leído en la sesión pública celebrada por dicha obra el día 18 de diciembre de 1904 en el salón San Jorge de la Diputación Provincial de Barcelona. Barcelona 1905. [43] Ramon Pla Armengol. El problema social davant l’igiene, F. Badia, Barcelona 1913.

17/07/17 12:56


Public health in Catalonia between 1885 and 1939

[44] Ferran Sabaté Casellas. “Noucentisme: ciutat i salubritat (Barcelona, 1900-1929)”. Gimbernat, no. 48 (2007), pp. 39-47. [45] Revista Médica de Barcelona, no. 1 (1924), p. 364. [46] Jaume Aiguader Miró. El problema de l’habitació obrera a Barcelona. Institut Municipal d’Higiene de Barcelona, Barcelona 1932. [47] Oriol Casassas. “Uns congressos científics que també entenen d’història i de temes socials”. In: Oriol Casassas. Una faula i setze històries. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1999, pp. 170-175. [48] Bonfill Garriga. “Necesidad de la erección de sanatorios en España”. Anales de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Barcelona, no. 1 (1915), pp. 125-129. [49] Manuel Mer Güell. Necesidad de que el Ayuntamiento contribuya a resolver el apremiante problema de la hospitalización en Barcelona. Imprenta Casa Provincial de Caridad, Barcelona 1926; Manuel Mer Güell. El problema de l’hospitalització a Barcelona. Imp. La Ibèrica, Barcelona 1933. [50] Josep Cornudella. La pneumologia a Catalunya i els seus homes. Ariel, Barcelona 1975. [51] Moisès Broggi Vallès. “Fargas, su época y su influencia”. Anales de Medicina y Cirugía, no. xlv (1969), pp. 443-453. [52] Oferiment de la Caixa de Pensions a la Mancomunitat, dels serveis de rehabilitació de mutilats (1922). Arxiu de la Diputació Provincial de Barcelona, bundle no. 2804. [53] Treballs del Servei Tècnic del Paludisme 1915-1916. Mancomunitat de Catalunya, Barcelona 1918. [54] José Suárez de Figueroa. “Datos para la topografía médica de Cataluña. El paludismo en Viladecans”. Anales de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Barcelona, no. 1-2 (1915-1916), pp. 279-284; José Suárez de Figueroa. “Datos para la geografía médica de Cataluña. El paludismo en San Vicente de Calders”. Anales de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Barcelona, no. 3-4 (1917-1918), pp. 53-58. [55] Màrius López Alemany. “Contribució a la història del paludisme a Amposta i delta de l’Ebre. II: De 1900 a 1936”. Gimbernat, no. 10 (1988), pp. 193-204.

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   57

[56] Treballs del Servei de Sanitat. I: Paludisme. Mancomunitat de Catalunya, Barcelona 1922. [57] Ramon Planas Torres. Paludisme en el Prat de Llobregat del 1918 al 1925. Museu Municipal de Gavà, Gavà 1983. [58] Jose Josep M. Calbet Camarasa “Lluita antituberculosa a Catalunya”. Gimbernat, no. (1988), pp. 41-56. [59] Anna Varela Magallon. “La lluita antivenèria a Catalunya, 1934-1936”. Gimbernat, no. 58 (2012), pp. 155190. [60] Margarita Gonzalvo Cirac. “La mortalidad infantil en Cataluña 1900-1950”. Gimbernat, no. 21 (1994), pp. 156158. [61] Maria del Mar Escandell. “El Segell Pro-Infància (1933-1937)”. Gimbernat, no. 56 (2011), pp. 87-97. [62] Miquel Bernardo Arroyo. “L’assistència psiquiàtrica a Catalunya durant el període de la Mancomunitat a la Generalitat”. Gimbernat, no. 3 (1985), pp. 87-100. [63] Ferran Sabaté Casellas. Els estudiants de medicina de la Universitat de Barcelona. Un estímul de progrés. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2013. [64] Joan Ramon Barbany and Empar Granados. “La recerca en la medicina bàsica durant la Mancomunitat i la Generalitat”. In: La recerca als Països Catalans. Llibre d’homenatge a Jordi Rubió. Congrés de Cultura Catalana, Barcelona 1978. [65] Albert Balcells. “L’Institut d’Educació General de Prat de la Riba: Higiene i civisme (1914-1923)”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, no. 21 (2010), pp. 9-41. [66] Josep Corbella Duch. “Notes sobre cartellisme sanitari de la Guerra Civil”. Gimbernat, no. 30 (1998), pp. 129140. [67] Josep Miret Monsó. “Nota sobre una campanya sanitària que es va frustrar”. Gimbernat, no. 7 (1987), p. 233. [68] Felip Cid Rafael. La medicina i cirurgia de guerra (1936-1939). Fundació Uriach, Barcelona 1996. [69] Josep L. Barona (ed.). El exilio científico republicano. PUV, Valencia 2010.

Biographical note Ferran Sabaté holds a Bachelor’s degree in Medicine and Surgery (1975) from the Universitat Autònoma de Barcelona. He is a physician specialising in preventative medicine and public health. He also holds a Bachelor’s degree in Geography and History (1983) from the Universitat de Barcelona. He earned his medical degree (1993) from the Universitat de Barcelona with a thesis entitled “Política Sanitària i Social de la Mancomunitat de Catalunya” (“Health and Social Policy of the Mancomunitat de Catalunya”). He is a professor of the History of Medicine at the Universitat de Barcelona, the President of the Societat Catalana d’Història de la Medicina and the author of numerous books and articles on the history of Catalan medicine in the 19th and 20th centuries.

Catalan Historical Review 10.indb 57

17/07/17 12:56


Catalan Historical Review 10.indb 58

17/07/17 12:56


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 59-75 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.132 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Catalan industrial architecture in the last quarter of the 19th century and first quarter of the 20th century Raquel Lacuesta* PhD in Art History

Received 4 September 2015 · Accepted 10 November 2015

Abstract The economy of Catalonia experienced a major surge from the mid-19th to the early 20th centuries, primarily because of two crucial factors: first, the industrialisation process, chiefly with the development of the textile sector, and secondly the revival of the agricultural sector, with the extensive cultivation of vineyards around the land. In both cases, non-traditional architectural typologies had to be “reinvented” or built in Catalonia: the factories that manufactured textiles or other products, industrial colonies, the wineries where wine and its spirits were crafted, and the flour mills. Keywords: industrial architecture, agricultural architecture, wineries, cooperativism, Modernism, Gaudinianism

Before achieving the economic, political and social status that made Catalonia the first and most powerful industrial region in Spain in the 19th century, both manufacturing and agricultural production were associated with the rural world, the world of the masia or country estate, along with mills, monasteries or priories whose roots dated back to the Middle Ages. The countryside was where wine and spirits were produced at home, either for the household’s own consumption or for domestic sales, and peasants or day-labourers fuelled the paper, flour, fulling or oil mills, which were owned by the feudal lords, large monasteries or kings. The architecture associated with these kinds of activities (country estates, peasants’ homes and mills) was traditional, built with the customary inertia of the peasants themselves out of stone, mud or compressed earth, and with fully sustainable thermal insulation conditions. The monasteries, however, were constructions designed by architects or builders (sometimes the monks themselves with specific training); they were more complex and sturdier, and more or less similar depending on the rule of the religious order that built it. They came with a series of outbuildings separate from the rooms and spaces used by the monastic community which were meant for farming and housing for the peasants who worked the land. But in both the domestic structures and monasteries, there were semi-underground or ground floor spaces

used as wine cellars, workshops and store rooms, many of them quite beautiful, such as the wine cellars that were housed in rooms or spaces covered with stone vaults and Gothic diaphragm arches. The first forms of cooperation to manufacture textiles, paper or flour coalesced precisely around the mills, with their labourers and their production, and throughout the Modern Age this laid the groundwork for the country’s Industrial Revolution.1 Likewise, conflicts between the landowners and the peasants working there arose around the large farms, which led to cooperativism and agricultural syndicates in the late 19th and early 20th centuries.2 The unequivocal expression of these two branches of the economy in Catalonia (and in the rest of Europe) was architecture. Bourgeois capital, associated with the new social stratum which was gaining power as they amassed wealth from industry and the market, needed architectural expression to show society, in the midst of a high degree of competitiveness, not only manufacturing quality but also “psychological” and “aesthetic” quality. Juan José Lahuerta speaks about a market society, a consumer society, in which the buildings themselves were constructed as both the headquarters of the industries and symbols of the power achieved by the owner. Likewise, the fashionable architects who built them were chosen in an even more showy fashion as a clear display of the owners’ spirit of progress and modernity.3

*  Contact address: Raquel Lacuesta. Carrer Pintor Fortuny, 33, 3r 2a. 08001 Barcelona. Tel. +34 639708854, +34 933024111. E-mail: rlacuestacontreras@gmail.com / www.raquellacuesta.com

Catalan Historical Review 10.indb 59

17/07/17 12:56


60   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Textile factory constructions: The urban model Throughout the 18th century, workshops were built in the ground floors of buildings inside Barcelona’s mediaeval walled premises to manufacture calico, cotton fabrics treated with the printing technique that uses wooden moulds.4 The weavers hired workers who worked at home and the production remained artisanal. The introduction of technological improvements in production soon forced new buildings to be constructed which were used solely for the industry, designed as multi-storey factories following the English model. They were made with bricks and mortar covered with a coat of plaster, with a repetitive model of vertical, rectangular windows, topped with either an arch or a lintel, with vaults on the ground floor and brick pillars or wood floors on the upper storeys. These buildings were integrated into the urban grid, and their outward appearance did not differ much from the appearance of the nearby residential buildings.5 This model, which began to adopt the neoclassical language in the formalisation of the façades as the 19th century drew closer, became popular in other Catalan cities, and not only in industries that manufactured calico but also those dedicated to spinning, rags, cotton, shoes and paper, among others. The steam engine and self-acting spinning mules were not introduced into the manufacturing and mechanisation process until the 1830s and 1840s (technical advances that led to social ruptures and major upheaval, as well as manipulation of the culture against the new working class by the bourgeois), and the use of cast iron also spread gradually, bringing a substantial change in factory architecture in Catalonia.6 The yarn and fabric factory built by the Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia. company of Barcelona was the first to install a steam engine and spinning machines and cast-iron mechanical looms in 1832. Installed in a four-storey building next to Carrer dels Tallers, inside the city walls, it was burned down in 1835 precisely because of its technological innovations. The introduction of cast-iron columns as structural elements in factories (as well as in residential buildings) allowed spacious rooms to be created which could house the increasingly heavy machinery needed for modern production. These columns began to be introduced in Catalonia after 1846, and their aesthetic possibilities meant that they served as both constructive and decorative features at the same time. The range of artistic forms displayed by these columns includes moulds, tori, acanthus leaves, palmettos, symbolic emblems, flowers and classical or romantic garlands. In parallel, these patterns also started to emerge on the fabrics. The essentially functional nature of the factories, once the constructive features were determined, were lighting, ventilation and fire prevention.7 In the second half of the 19th century, they began to be compatible with architecture styles that had been experimented with to a greater or lesser degree in

Catalan Historical Review 10.indb 60

Raquel Lacuesta

public architecture, conveying a symbolic meaning associated with the increasing power of the owners. Below we shall examine several examples of multi-storey urban factories and industrial warehouses. The Batlló and Casaramona factories in Barcelona In Barcelona, the Batlló factory is a representative of the multi-storey factory. It is built on a large plot of land (60,000 m2) in what was then the town of Les Corts (which was annexed into Barcelona in 1897), on the far northwest of the city’s Eixample district, shortly after Ildefons Cerdà’s Eixample Plan was approved. It occupies the block between Comte d’Urgell, Rosselló, Viladomat and París streets (the latter which used to be called Indústria) and was enclosed around its perimeter by a rubblework wall reinforced with exposed brick pillars. Despite the modifications to the construction and the way it has been used over time, it is the building that has most maintained the essential features of its architecture and is categorised as an Asset of Local Cultural Interest. The architect and builder Rafael Guastavino i Moreno (Valencia, 1842 Asheville, North Carolina, United States, 1908) drew up the project, and he was the author of six blueprints in which he followed the instructions that the engineer Alexandre Marye had defined in a previous functional programme. The builder was a fellow builder Ramon Mumbrú i Bordas.8 The Batlló Germans company (in fact, it was company that had been relaunched) was formed in 1866 made up at first by the brothers Jacint, Feliu and Joan Batlló i Barrera, as well as their niece Margarida Batlló, the daughter of the deceased brother Domènec Batlló i Barrera. After 1867, the company purchased a series of rustic buildings where they built their factory.9 Construction began in 1868 and the factory started operating in early 1870. The political, social and economic crises of those years, which sparked conflicts with workers, led to a limited and increasingly meagre production, and ultimately to the permanent closure of the factory in 1889, despite its importance from the standpoint of both its architecture and its investment in machinery. The factory was used to manufacture cotton thread and fabric, and it had two main independent buildings which housed the spinning and the weaving or looms. The layout of those two buildings, which were not centred on the plot of land, was actually perfect because over time, after the factory had closed, it allowed the lands to be occupied with more buildings without the need to tear down the original ones or transform all of them for new uses. We should bear in mind that at a later date the factory complex was purchased from the Batlló family by the recently-created (1904) Patronat de l’Escola Industrial (Board of the Industrial School, made up of the Barcelona Provincial Council, the Barcelona Town Hall, Foment del Treball Nacional [National Employment Promotion] and the Association of Industrial Engineers) with the purpose of training technicians related to the different activities

17/07/17 12:56


Catalan industrial architecture in the last quarter of the 19th century and first quarter of the 20th century 

within industry. This was the seed of the future Universitat Industrial de Catalunya (Industrial University of Catalonia), which was spearheaded and financed by the Barcelona Provincial Council and was launched in 1908. The two main buildings in the first stage of cotton cloth manufacturing are the ones that have become the most emblematic because of their formal and constructive features. The spinning building, the one located the closest to Carrer del Rosselló, draws the most attention because of its monumental appearance within the urban landscape. It is a rectangular building with an area measuring approximately 3,400 m2; it has five storeys and an attic, each divided into three bodies with sloping roofs. Another body running perpendicular to the first three closes the building on the east (Carrer del Comte d’Urgell), where the main façade is, on the narrowest side of the building. Two other bodies are attached on the west, one with three storeys which used to house the steam machines (currently known as Edifici del Vagó, or the Wagon Building), and the last two, one storey each, which housed the boilers and coal bunkers. The 62.5-metre tall smokestack was built a bit set back from them but at the same lengthwise spot on the complex; it is octagonal in shape on the out-

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   61

side but was circular on the inside; it tapers as it rises. This is a symbol of the factory and a milestone in the city, as it stands out above the remaining constructions. The main façade of the building is symmetrically composed around a central axis which is emphasised by the presence of a clock (hence the current name Edifici del Rellotge, or Clock Building) and a gable two storeys tall (which was replaced by an iron pyramid with a weathervane in the early 20th century). It is framed by two rectangular corner towers which stand one storey taller, with flat roofs bounded by a rail and each with its own staircase and water tank on top. The outer walls of the building are made of smooth stone ashlars with highlighted joints, and each storey is delimited by the imposts on the walls, which also stand out from the plane of the façade. Their horizontality contrasts with the verticality of the regular lines of large windows topped with segmental arches, which illuminate the inside of each storey. The stretches of stone walls are delimited by brick edges and finishes, which confer architectural quality: the imposts and corners of the towers, the cornices of the moulds and dentils, the rear pediment, and the jambs, boundaries and arches of the openings outline the stone

Figure 1.  The Batlló factory with the old entrance to the premises and the spinning building (now known as Edifici del Rellotge, or Clock Building).

Catalan Historical Review 10.indb 61

17/07/17 12:56


62   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

while also adding a contrasting colour. This combination of stone and exposed brick – a material that was already being used in European architecture – is one of Guastavino’s contributions to Catalan industrial architecture. In the words of Jaume Rosell, it is “what is present as a functional interpretation of both French structural rationalism and English moral sincerity”. “Guastavino’s architecture brought compositional modernity and extremely functional technology that was useful for some architectural types in the 19th century. It was a kind of international architecture and the outcome of a particular fusion of the approaches of the École Polytechnique and the École des Beaux-Arts”.10 The inside of the building boasted extraordinary spatial quality, and still does. Rafael Guastavino drew up open floorplans perfect for housing the self-acting spinning machines. It was divided into six bays of equal width separated by rows of cast-iron columns with smooth capitals, devoid of decoration. These columns support wooden main beams and segmental timbrel arches which define the walls on every floor and are the main feature in those extraordinary spaces, along with the columns. These vaults also show an innovation in the building tradition: they are braced with round iron strips and made with a layer of tile and another thin layer of brick, layered with plaster, except for the vaults on the first storey, which are bolstered with cement mortar to support the heavy machinery. This use of cement mortar associated with timbrel arches is an experimental first in the Batlló factory and signals the start of a new way of building which Guastavino exported to the United States, where he emigrated in 1881, and improved over time. The other main building in the factory complex is the one that housed the weaving, which was separated from the spinning building by a corridor called Carrer del Vent (Wind Alley). It is a rectangular, almost square, space delimited to the east and west by two one-storey wings with a two-storey central body that contains the stairs leading to the basement, which housed the looms. This was also designed with an open floorplan of outstanding proportions, with a grid of cast iron columns (aligned in 12 by 28 rows) as the only element separating the bays. Some authors have compared it to a hypostyle hall or to the mosque of Cordoba. From each column springs four three-centred arches which form brick domical timbrel vaults with two layers, just like in the spinning room, of tile and thin brick layered with plaster and cement mortar to avoid the vibrations of the axels and to waterproof the ceiling. The keystone of each vault is perforated with a round skylight which provides the room with uniform light. This entire set of compositional, constructive and technical features is what would be appreciated by generations of future architects and building historians because of their innovation, functionality – as they allowed for very different later uses – versatility and beauty. Indeed, the former Batlló factory is a good example of sound conservation – especially the two buildings described above

Catalan Historical Review 10.indb 62

Raquel Lacuesta

– and the repurposing of the industrial heritage for public use, both the premises as a whole and its emblematic buildings.11 The Casaramona factory (Barcelona), which was also used in the textile industry, is an example of a one-storey industrial building. It is located at the intersection of Avinguda de Francesc Ferrer i Guàrdia and Carrer de Mèxic, at the base of Montjuïc Mountain. When it was built, this mountain was practically bare and had hardly any buildings; it was not urbanised the way we know it today until the Barcelona World’s Fair of 1929. The factory is also an example of “signature architecture”, which reveals its architectural Modernist (Catalan Art Nouveau) conception and style. Yet it also has unique historicist elements with Gothic roots which were used so frequently by the author of the design, Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 - Barcelona, 1956), a third-generation architect trained at the onset of Catalan Modernism who was associated with the 19th-century Catalan Renaixença movement (a version of European Romanticism).12 His dedication to art history and his knowledge of European and Catalan architecture were the reason why the point of departure of many of the buildings he designed displayed the mediaevalisms which were developed in the second half of the 19th century. The Casaramona factory was built between 1909 and 1912 by the cotton industrialist Casimir Casaramona i Puigcercós. It opened in 1913 and the Barcelona Town Hall awarded it the prize in a competition of artistic buildings that it held each year. Similar to the Batlló factory discussed above, once the Casaramona factory was shuttered (it had to close in 1920 after a general strike), it started to be used as a stable and fleet garage of the national police. Later (2002) it became the headquarters of CaixaForum, a cultural facility owned by the former bank Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. The factory complex is made up of three contiguous rectangular

Figure 2.  Barcelona. Casaramona Factory. Designed by Josep Puig i Cadafalch, architect, 1911.

17/07/17 12:56


Catalan industrial architecture in the last quarter of the 19th century and first quarter of the 20th century 

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   63

tile, can easily be adapted to new uses without losing the monumental identity of the façades, and the building has been classified as an Asset of National Cultural Interest (1976).13

Figure 3.  Close-up of the Casaramona factory with one of the towers housing the water tanks. Photo: Ramon Manent.

buildings with markedly horizontal lines. The two main buildings run parallel to each other and are aligned with the opposite streets, and they consist of a low central body and two other symmetrical bodies on the ends which are twice as high as the central one, with the goal of creating an indoor space which optimises ventilation and light through a second row of windows. In the middle is another low building upon which rest the towers, whose verticality counterbalances the linearity of the buildings. All the buildings are separated by narrow walkways to make it easier to move goods while also serving as firebreaks. The design of the façades reflects a repetitive model of pilasters surmounted by staggered pinnacles, between which are stretches of the outside wall of the buildings which house the three-part windows framed by mullions and topped by arched segmental vaults crowned with merlons. This play of volumes and shapes, all built of exposed brick with the occasional use of stone and a few stuccoed walls, are the symbols of this industrial, urban architecture that is fully integrated into the Modernist language of the era yet with the unprecedented particularity of being a “factory-castle”. This appearance is reinforced by the existence of two prismatic towers which stand out from the buildings, which used to house the water tanks only used in the event of fires, since the factory operated on electrical energy and therefore did not need the smokestack that is usually associated with steam. The towers were built of exposed brick, and the only added decorative motifs are the wrought iron spikes which held up the clock tower, along with friezes around the perimeter made of polychrome glazed ceramic. The roofs of the buildings are flat in the Catalan style, but they have slight undulations to help the rainwater drain correctly. The interiors, which are open-plan and versa-

Catalan Historical Review 10.indb 63

The Aymerich, Amat i Jover factory of Terrassa Terrassa, a city located 34 km from Barcelona and the capital of the county of Vallès Occidental, was one of the most important industrial hubs in Catalonia in the late 19th and early 20th centuries. Outside the walled area of the mediaeval city, a generous new district was built in the heart of the city’s expansion whose blocks housed a mixture of residential buildings, a wide array of public facilities and huge numbers of factories and steam mills, most of them devoted to the textile industry. Many of these factories, which became obsolete in the 1970s and 1980s and were in danger of being torn down, were added to the Terrassa Town Hall’s Architectural Heritage Catalogue and are currently used for cultural purposes, which allows their most significant architectural features to be left intact after being restored and opened to the public. In this sense, the former Aymerich, Amat i Jover factory or steam mill is one of the most successful and famous landmarks in Catalonia. It was purchased (1983) by the Generalitat de Catalunya and turned into the headquarters of the Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (Museum of Science and Technology of Terrassa)14 after overcoming obstacles that were leading to its disappearance (in fact, by the time it was saved by the residents, both ends of the very long building that made up the industrial complex had already been mutilated).15 It was built between 1906 and 1909 in the peculiar Modernist language of the architect Lluís Muncunill i Parellada (Fals, 1868 - Terrassa, 1931). Specialising in woollen fabrics, where the entire manufacturing process could be performed, it is a single-storey factory that occupied a plot of land measuring 11,000 m2.16 Its main entrance is at number 270 Rambla d’Ègara, and one entered a courtyard through the one-storey entrance pavilion with a monumental entrance which was part of the wall around the premises. The coal bunkers were buried underground and the water reservoirs, no longer there today, and steam smokestack were all located in this courtyard. Across from the entrance is the main building, the most representative one from the urban design standpoint. It consists of three aligned and symmetrically laid out bodies. The central building is the equivalent of two storeys tall and has a monumental staircase with two sets of steps on either side that meet in the middle and three large openings with a centred door; two one-storey wings come off of either side of it. The central body has a room clad in glazed ceramic which housed the steam engine, the reason for the elevation of the courtyard and two side wings, one of which led directly into the loom area. This entire main building was constructed with exposed brick and covered with segmental timbrel vaults which form undulating vol-

17/07/17 12:56


64   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Figure 4.  Interior of the Aymerich, Amat i Jover factory. Photo: Jaume Orpinell, 1990.

umes traced by moulded cornices. The four vaults of the main body are laid out parallel to the gable wall, while the three vaults on each wing are laid out perpendicular. The windows and doors have jambs and segmental arches decorated with patterned brick archivolts, a decorative but also structural device that the architect Muncunill cultivated in practically all of his buildings, both

Raquel Lacuesta

industrial and residential, whose conceptual inspiration had come from Antoni Gaudí. The bays were expressed outside by the undulating wave of the roof, and at the centre of each gable wall was a round bull’s eye made of the same characteristic materials as the windows. Next to the southern part of the pavilion is the 42-metre tall brick smokestack. It has a round base reinforced with blind semicircular arches supporting the tapered shaft where the fumes escaped, which is topped with a twostranded hood. Behind the steam machinery building was the spacious manufacturing building, and here is where this factory’s major innovation can be found: the structure of the roof, based on sheds laid out in a sawtooth pattern which allowed the natural light to be captured from above to illuminate the interiors. The inside was distributed into a host of bays separated by rows of cast-iron columns, 300 in total, a veritable forest of metallic trees which were manufactured in Barcelona’s Nuevo Vulcano workshops. Arches rest on the columns in alternating parabolic and flattened shapes made of differing tile thicknesses placed flat, and the blind spandrels, also made of brick, directly supported the vaults tautened with iron struts which cover the building. On the outside, the sheds rhythmically succeed one another in a host of segmented arches and bell-shaped timbrel vaults. Originally, the vaults were plastered on the outside and painted white inside, while the northern face, which is sloped, was given a glass skylight held up by slim, vertical cast-iron rods. The outcome is a dynamic roof that plays both aesthetically and volu-

Figure 5.  Cross-section of the Aymerich factory. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa (Museum of Science and Technology of Terrassa). Drawing: Jordi Ballonga.

Catalan Historical Review 10.indb 64

17/07/17 12:56


Catalan industrial architecture in the last quarter of the 19th century and first quarter of the 20th century 

metrically with the vaults of the energy building at the entrance. The paint inside the vaults was mistakenly stripped during the restoration of the building in 19801990, and this meant the loss of the reflection caused by the immense natural brightness that penetrated down from the skylights and gave the building its unique feature, luminosity. Despite this, the Aymerich factory was given a worthy fate when it was turned into a museum which is known around the world not only for its displays but even more importantly for its typological, architectural and constructive uniqueness.17 Electricity and gas factories Other representative examples of industrial Modernism in Barcelona are two factories which used to produce energy: La Central Catalana d’Electricitat, at number 12 Carrer de Vilanova, on the corner with Carrer de Roger de Flor in Barcelona’s Fort Pienc neighbourhood halfway between Estació del Nord or Vilanova and the Arc de Triomf; and the Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas factory, which was located on the far north end of the Barceloneta neighbourhood, just near Ciutadella Park and the Maritime Section of the Barcelona’s World Fair of 1888. The former, the electricity factory, was built between 1896 and 1899 following the design by architect Pere Falqués i Urpí (Sant Andreu de Palomar, 1850 - Barcelona, 1916), the author of numerous public and private works and a civil servant in the Barcelona Town Hall. At first it consisted of two parallel buildings, one of which was occupied by the steam engine and five direct-current dynamos, and the other by the steam boilers. A third building, the main one, which ran perpendicular to the first two and parallel to the street, was used as the lobby, offices and homes of the plant managers. The structure is made of riveted iron with compound piers and lattice girders.18 The façade of the building that still stands today, which is the outcome of several enlargements and changes in use, is at an obtuse angle. The chamfer is emphasised by the main volume, which is off-centre and asymmetrical compared to the whole. It has one half-basement and five storeys which contain the entrance located right on the corner, and it is surmounted by a staggered pediment. This body has two side wings (the one on Carrer de Roger de Flor was built in 1910 by the architect Telm Fernández i Janot) which have a half-basement and three storeys. Both the door and the socle are made of stone from Montjuïc (the door with glazed ceramic enlargements), and the rest of the walls are exposed brick. The expressive force of the façade stems from the regular sequence of its compositional elements based on alternating double-high pilasters and windows, the latter reinforced with iron rods attached with rivets that outline the shape of the patterned brick arches. A running frieze of gemel windows running along the third storey provides homogeneity and coherence to the entire composition. As a whole it exudes

Catalan Historical Review 10.indb 65

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   65

a modern concept of architecture verging on brutalist, with a few historicist connotations interpreted and designed by Falqués with creative license within the Modernist language, along with constructive and functional rationality. The slender smokestack of the electrical plant was torn down in 1961. However, the building is listed in the Architectural Heritage Catalogue of the Barcelona Town Hall and was restored and repurposed into offices between 1977 and 1980. The second factory, called Catalana de Gas since 1912, is perhaps the most Modernist of the designs by the architect Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858 - Cabrera de Mar, 1917). It was built between 1905 and 1907 on commission from the Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas, which had been founded in 1843. The factory was originally a large industrial complex made up of a series of buildings. The company had started an expansion process at the turn of the 20th century as it shifted its activity towards the electrical sector, and this was captured in architecture in the construction of a variety of buildings for different purposes, along with towers and smokestacks, and a wall around the perimeter which enclosed the premises as if it were a walled city, a perfectly urbanised industrial city. In these projects, Domènech i Estapà boasted a mastery of the languages of iron and Modernist architecture, and he merged them in a harmonious eclecticism. The buildings looked like little palaces of industry with common stylistic features and building materials, yet each was formally resolved in a unique way. The white walls of the stuccoed facades stood out amidst mouldings, arches, imposts, cornices, rounded pediments, pilasters, doors and windows made of red brick. The variety of materials in each building broke up the traditional, standardised monotony of factory constructions. Each building had a different purpose, and their outer appearances were equally distinct: the chemical purifier building, the machinery and boiler building, the meter building, the calcium sulphate factory, the buildings used to refrigerate and extract foreign products from the gas, and the cleaning room. The interior structure was made of metal, with cast-iron columns and roofs with small vaults over iron beams in some cases. During the 1908 edition of architecture prizes awarded by the Barcelona Town Hall, the factory earned an honourable mention, as it was deemed a colossal temple to industry. In 1989, most of the buildings in the complex were torn down in order to create a city park. The only thing still standing from the original complex is the Torre de l’Aigua (Water Tower, from 1905), which has now been restored but originally contained the water tank to cool the gas, and the management office building (from 1907), where Fàbrica del Sol moved in 2009, the home to an environmental education centre where renewable energies are promoted (the Barcelona Sustainable Resource Centre). The steel structure of the gasometer, built by Claudi Gil Serra in 1868, also remains from the early days.19

17/07/17 12:56


66   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

The constructions at the textile colonies: The rural model In Catalonia, the move of urban textile industries to the countryside after the second half of the 19th century had a political, economic and social backdrop. Political upheaval and conflicts with workers played a role, as they forced the bourgeoisie to move away from the cities. Once again, the model followed the English strategy, even though the phenomenon had taken place in England during the 18th century for different reasons. After a series of attacks and murders in the urban factories owned by the Catalan industrialists, many chose to move to the countryside by rivers (primarily the Llobregat and its tributary, the Cardener, and the Ter) to take advantage of the hydraulic energy provided by the river flows via turbines.20 They did not stop at building factories but instead erected veritable industrial towns – the colonies – which were self-enclosed, far from the urban nuclei and provided an entire range of social, cultural and religious services (schools, churches, company stores and consumer cooperatives, medical services, athenaeums and libraries). They also provided housing of different categories and hierarchies for both the owners – which were sometimes verging on little palaces or summer homes which were architecturally distinct from the other buildings – and for the heads of the factories, as well as for the workers and their families.21 Everything had to be controlled, and the operation of the colonies took on a moralising, paternalistic tone: the owner became the guardian who watched over a displaced population that was kept away from the ideological influence of the urban proletariat, a workforce that was willing to increase and improve production without disturbances or strikes. The colonies were designed to resemble small, newly-built cities (even though their urban planning concept was not always clear) with the factory building set away from the residential area and public facilities. Streets and squares, as well as gardens, parks with groves and playing fields integrated into the factory premises served as the communal gathering places of the new residents.22 Plus, the workers had the possibility of combining their jobs in the factory with farming the land and cultivating the small vegetable patches that some of the homes had. The first industrial colonies were built in the Catalan countryside in the 1840s and 1850s. The factories were built first, followed by the “urban-rural” nuclei. By the late 19th century, the proliferation of colonies was an entrenched fact, and they offered an increasing number of services, while the quality of the homes also rose. Perhaps the most paradigmatic case, although it was not the first one created, was Colònia Güell. Situated parallel to the Right Llobregat Canal (built between 1855 and 1865), very near the Llobregat River itself to the south of the town of Sant Boi de Llobregat (although years later it would be annexed into the town of Santa Coloma de Cervelló), it enjoyed a perfect location for both industrial

Catalan Historical Review 10.indb 66

Raquel Lacuesta

manufacturing and farming. However, probably the most important factor is that it was based on an unprecedented urban planning project in Catalonia. The industrialist Eusebi Güell i Bacigalupi (Barcelona, 1846-1918) was the one who brought the idea to fruition, and he and the engineer Ferran Alsina i Parellada laid the foundations of the factory. The general blueprints of the colony were commissioned to the most prestigious architect in the country, Antoni Gaudí i Cornet (Reus-Riudoms, 1852 - Barcelona, 1926). Eusebi Güell had inherited the Can Soler de la Torre estate from his father, Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, 1800 - Barcelona, 1872),23 who had purchased it in 1860. It contained a country home and extensive farmlands. He had also purchased a few plots of land on the river banks, between the river and the road, where horticultural products were farmed. The creation of Colònia Güell reflected Joan Güell’s move of what was known as Vapor Vell, in the neighbourhood of Sants (Barcelona), which produced corduroy, velvet and cotton, to the countryside in 1840. The urbanisation project of Can Soler estate called for the installation of a factory along with other factory buildings alongside it and the smokestack, which became the “ideal model of the multi-storey factory”,24 precisely at the entrance to the estate and next to the road, which opened in 1981. In parallel, the project also planned for the construction of the colony itself, which was encircled by a solid wall along with the factory. In terms of its urban planning, it was envisioned as an orthogonal grid of streets built around two main axes laid out in an L-shape. Beyond the factory was a playing field and the old estate house. The residential area was located on either side of the main arteries, which led to secondary streets. Right in the middle of the main avenue was a small rectangular square which was the home to the colony’s most important facilities, although some were also located on the streets running parallel to the central axis. On the far north side of this artery is the school, which is surrounded by a pine grove. The church was built in another small grove on the side opposite to the factory at the top of a hill. Most of the buildings, including the factories, were built with cast iron and beams and wood platforms, along with facades made of exposed brick, a material which yielded extraordinarily beautiful shapes, textures and transparencies of trellises.25 The colony was laid out in precise zones with tree-lined avenues and was equipped with a school, an inn, a hospital, shops, single-family homes – those meant for the doctor, director and other senior managers at the factory and colony were particularly aesthetically appealing – and attached single-family homes with simple construction and a small vegetable patch in the back for the workers. For the urban planning project and the construction of the buildings, Gaudí worked with his helpers Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Bellver and Josep Canaleta, and he himself directly supervised the project and oversaw construction of the church he had planned, Sagrat

17/07/17 12:56


Catalan industrial architecture in the last quarter of the 19th century and first quarter of the 20th century 

Cor. Even though only its lower nave was ultimately built (popularly called the crypt), UNESCO declared it a Human Heritage Site.26 In the words of Àngel Miralda, Güell and Gaudí, the main spearheads behind the colony, were the “industrialist with experience, a consolidated fortune and a particular combination of enlightenment and philanthropy, and the best architect, capable of formalising his reasonable utopia. Broad views and formal quality teamed up in the construction of an urban planning model that at the time was both progressive and cultivated: the low-density working-class suburb in a rural setting. Güell’s main contribution was his awareness of urban design as an instrument of social control.”27

The constructions of private viticulturists: Wineries and distilleries The agricultural industry was not left behind in the quest to improve its products and the desire to attain symbolic representativeness through architecture. According to Josep Maria Montaner, “works like the Güell winery and the Codorniu cava winery, along with others like the Casaramona factory and Colònia Güell, within the rationalistic renaissance which emerged in the late 19th century, demonstrate that industrial complexes are what can best recreate mediaeval citadels, microcosms of Catalan industry which are reminiscent of walled cities, monasteries and Gothic cathedrals as the mythical origin of Catalan art.”28 The road to achieving this might have been long compared to the progress in architecture in the textile industry, but the results were outstanding. Oftentimes the textile manufacturers themselves purchased large rural estates to develop a parallel economic activity, and there they built the wineries, some of which have remained for posterity as prime samples of our agricultural architectural heritage. Eusebi Güell was one of those industrialists who combined farming with industry, trade, finances, mining, Portland cement manufacturing and a host of other activities.29 In Catalonia, “the area where wineries, wine storage, distilleries and cellars were built encompasses a broad swath of the region which follows the Mediterranean coastline and the valleys, basins and plains which connect it with the inland regions, from Terres de l’Ebre to L’Empordà and inland to the Pla de Lleida”.30 Viticulture appeared in Catalonia in the 6th century BC and still exists today, although it has gone through periods of both crisis and major expansion, such as the one just prior to the phylloxera outbreak from Europe. Phylloxera penetrated Catalonia via L’Empordà in 1879, but it did not reach the counties of Garraf and Penedès until 1887.31 Cellers Güell The most important construction on the Mediterranean coastline (32 km south of Barcelona), because of its unexpected presence on a bend in the motorway and its unu-

Catalan Historical Review 10.indb 67

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   67

sual architecture, is located in the former district of Garraf on the massif of the same name within the township of Sitges. With his extraordinary nose for business, Eusebi Güell had purchased the Garraf building with its watch tower, adjacent home and lands in 1872, shortly before the motorway (1873) and the railway line running along the coast from Barcelona to Valls (1878 and 1881) were completed, which bounded it on the north and south, respectively. Furthermore, the La Falconera tunnel (carved into an impressive cliff overlooking the sea), where the train ran, was opened on the 31st of August 1880. These means of transport made it easier to continue growing grapevines there and profit from the property in other ways, such as the attempt to find water in the underground river of La Falconera and sell it in Barcelona, which was not successful, and the limestone quarries on the Garraf massif, with which Palau Güell and the crypt at Colònia Güell were built, both designed by Gaudí. Eusebi Güell used and expanded the former home and an adjacent cellar on the north side soon after he purchased the estate; he commissioned the builder Joaquim Sitjas i Pausas to expand and remodel the building. It is a traditional structure with three storeys. The first storey was covered with nine domical vaults made with tiles and supported on quadrangular stone pillars. The second storey echoes the pillar structure, but this time they support arcades and wooden beams and a two-sloped ceiling. The first two storeys were used for the winery while the upper one stored fruit and housed the workers. Wine was crafted and bottled in Garraf and sold in Barcelona’s Palau Güell. It was also exported to Cuba and was imbibed on the ships owned by the Compañía Trasatlántica. When the phylloxera plague reached the Garraf region, Eusebi Güell had his vineyards replanted with vines from American stock. However, the most interesting part of the complex is the building designed by Antoni Gaudí with the assistance of his worker Francesc Berenguer i Mestres (Reus, 18661914). Back in 1882, Eusebi Güell had commissioned Gaudí to design a hunting pavilion for Garraf (which was never built), and in 1895 he commissioned him to design two pavilions, which ultimately materialised in two buildings boasting impressive architecture. Despite the fact that some of Gaudí’s biographers attribute the design of the buildings to Berenguer, Gaudí himself told the architect Amós Salvador that the designs were his own.32 In fact, in Gaudí’s hands these two pavilions were quite different in size. The first became a two-storey concierge pavilion on the edge of the motorway built with stone from Garraf and exposed brick; it has a mediaevalist feel and a top that is clearly defensive in appearance, with embrasures and merlets, along with a parabolic brick arcade with a rotating wrought-iron door which led into the estate. Here is where we believe that Berenguer, who was 29 years old at the time, played a more prominent role, at least in supervising the construction. The second pavilion was located on the eastern side of the estate and was separated from the first

17/07/17 12:56


68   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

one by a walkway that followed the old road running along the coasts of Garraf. Built with local rough-cut stone, it was joined to the home by a balanced arch spanning the old road. The structure has five storeys, two of them underground measuring 300 m2 each, which housed the cellars with the wine bottles, and three above-ground of decreasing size to accommodate the shape of a steeply sloped roof, which inspired some authors to dub it a “roof with no building”, a “tent” or a “ship with the keel facing upward”. Today we would say that it is like an architectural metaphor of the natural landscape in which it was ensconced: like yet another steep peak in the mountains of Garraf, while also representing a sailboat on the seascape. The ground floor was used as a carport and storage room, the middle storey was the Güell family’s seasonal home, and the upper storey housed a chapel. This chapel could be reached via an outdoor staircase that led to a porticoed lookout point of inclined pillars which served as the atrium of the chapel, whose interior space was resolved with a somewhat steep parabolic vault. The cast goldwork in the presbytery is magnificent. On the building’s roof ridge there were two chimneys, the northern one tapered and the southern one in a pyramidal shape reminiscent of a wine or champagne glass. In the centre is a bell gable from which the “Isabel” is suspended, the nickname of a bell crafted in 1897 in honour of Güell’s wife, Isabel López Bru. The building has been used as a restaurant since 1980. Catalan champagne production: The CodorniuRaventós estates The other large privately-owned wine-producing complex is the Codorniu (1895-1915) winery, which was declared a National Historical-Artistic Monument in 1976. It is located on the outskirts of Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) in the midst of vineyards within premises encircled by a stone wall clad with glass shards (the trencadís technique) from champagne bottles. The Codorniu and Raventós families have a longstanding tradition as vintners in the county; they were joined through marriage in the 17th century: Anna Codorniu married Miquel Raventós in 1659, and their descendants in the 19th century played a key role in bringing Catalan sparkling wine to the Penedès region. In 1872, Josep Raventós i Fatjó and others created a bubbly wine following the French method but using three local grape varietals (Macabeu, Xarel·lo and Parellada), and after 1885 Manuel Raventós i Domènech, Josep’s son, decided to solely produce Catalan champagne. In ten years, his company became the leader in its sector in Spain and one of the most important in the world. In 1895, he came up with the idea of creating a large cava complex around the old Codorniu estate, and he commissioned architect Josep Puig i Cadafalch to design a series of buildings, both industrial and residential, and to urbanise the gardens around them. Construction took 20 years. The set of historicist Modernist buildings includes

Catalan Historical Review 10.indb 68

Raquel Lacuesta

Figure 6.  Sant Sadurní d’Anoia. Caves Codorniu. Photo: Ramon Manent.

the owners’ stately home, which stands out for its almost cubic volume and the cylindrical tower soaring over the roof at one corner of the house; the Expedition Hall, a room where Puig i Cadafalch used Gaudi’s parabolic diaphragm arches for the first time, to outstanding results; and the Porxo de Premses (Grape Press Porch), the Celler Gran (Large Cellar) and the underground cellars, a complex built in a staggered fashion to hug the slope in the Anoia River valley. The Porxo is used for the Museu d’Eines i Aparells, a museum displaying the tools used to make Catalan champagne, and its façade, which faces the garden, is made of a series of pointed brick arches crowned by stepped gables whose fronts are clad in glass trencadís, also made of champagne bottles just like the wall enclosing the premises. The interior features timbrel vaults supported by round arches resting on pillars. On the other side is the Celler Gran, located on a lower level, which receives natural light through apertures on the upper part of the wall facing the river. Finally, there are the underground cellars, divided into several levels, each measuring 500 x 200 metres in area, with three kilometres of corridors.33 The alcohol distilleries Also called fassines in some regions of Catalonia, after the 18th century these distilleries were primary used to produce spirits, a high-proof alcoholic drink which manufacturers began to regularly export to the Americas after 1756, when free trade between Catalonia and the Indies was established. These factories were not particularly well known for their architecture, which retained the functional features of traditional architecture without any artistic pretensions.34 A few examples built in the first quarter of the 20th century are the exceptions, as some owners decided to commission experienced, renowned architects to design their buildings, some of them Modernist (such as the Regàs distillery from 1907-1908 and the Gerunda distillery from 1911, in Girona) and others verging on Art Deco (such as the Vilajuïga marc liqueur distillery from 1920-1922 in the Alt Empordà, built for the Federació de Sindicats de l’Empordà by the architect Cèsar Martinell i

17/07/17 12:56


Catalan industrial architecture in the last quarter of the 19th century and first quarter of the 20th century 

Brunet), while others were even neo-mediaeval in style (such as the Mollfulleda or Fàbrica Calisay distilleries in the town of Arenys de Mar, in the Maresme, a set of buildings which were originally a 16th-century flour mill called Molí de Dalt which were built between 1917 and 1956 with successive interventions by the builder Joan Dotras i Manyà and the architects Joan Rubió i Bellver and Cèsar Martinell i Brunet).35 The Regàs and Gerunda distilleries were designed by the architect Enric Catà i Catà (Sant Feliu de Llobregat, 1878 - Barcelona, 1937) and are integrated into the urban grid of the Pont Major neighbourhood next to the Ter River. Except for the differences necessitated by their different uses, as they manufacture different spirits, these buildings share the same distinctive way their façades are formally treated: both are organised symmetrically around a central axis which is emphasised by gables or acroteria which stand out from the line of the cornice, into which large windows providing light inside are carved. On the facades, skilfully carved stone is combined in socles with upper walls made of exposed brick (in the Regàs distillery) or with arches, jambs and cornices (in the Gerunda distillery). The interiors are treated and decorated differently. While in the Regàs distillery the walls are clad in white and green checkerboard tile and the ceilings are made of wooden beams and vaults painted with grape and fish motifs, in the Gerunda distillery the shop at the entrance has walls clad in fire-pressed stucco which imitates different qualities of marble, while the ceilings have vaults covered in the same stucco on metal girders.36

The constructions of the agricultural syndicates: Wineries, olive mills and flour mills In the first decade of the 20th century, the agricultural cooperative movement felt the need to create spaces worthy of and appropriate for the production of wine, which signalled a true shift in its social and economic revival. As we have seen above, the large private vintners, such as Raventós and Güell, had already embarked upon a process in which they enlisted the designs of top-notch architects (Gaudí and Puig i Cadafalch, as well as Joan Rubió i Bellver in the Raventós de Raïmat winery in Lleida, started in 1916) which was yielding positive results and was helping to give their products cachet. This example was emulated by the cooperativists as they forged ahead and built their own wineries, taking an initiative with no turning back which in the second decade of the century, with the support of the Mancomunitat de Catalunya, would be manifested in the construction of magnificent agricultural buildings which went down in history as “signature architecture”. Young architects were commissioned, such as Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1876-1951), who built the first cooperative winery in 1907 for the Sindicat Vitivinícola d’Alella, in the Maresme. Later Pere Domène-

Catalan Historical Review 10.indb 69

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   69

ch i Roura, Cèsar Martinell and Bernardí Martorell, who had been trained by the aforementioned masters, were in charge of designs for wineries which would soon be dubbed “cathedrals of wine”. And thus began the monumentalisation of the countryside with civil, rural buildings sponsored by modernised, enterprising farmers. The factors that came into play in this process can be summarised in several points: the phylloxera attack (France, 1863; Iberian Peninsula, 1870s; Catalonia, 1879); the Spanish government’s enactment of the Anti-Phylloxera Law in 1878; the social conflicts in Catalonia (rabassa morta [stump land] contracts, between peasants and landowners); the Law on Associations (1887) and the first agricultural associations, with the birth of consumer cooperatives; the Law on Agricultural Syndicates from 1906, which in Catalonia resulted in the founding of what were popularly known as “risk syndicates” and “poor folks’ syndicates”; and the instatement of the Mancomunitat de Catalunya (in place from 1914 to 1923). The cooperatives’ wineries and oil mills During its brief life of political, administrative, social and cultural action, the Mancomunitat spearheaded the reform of the Catalan countryside and agricultural syndication by establishing credits with aid to benefit wine-making cooperatives, either directly or through banks and rural savings and loans. Its slogan was “A syndicate in every town and an agricultural federation in every county”. It also assisted with the introduction of better technologies and services as well as the education needed by the rural population to increase agricultural production yields. The impetus received by Catalan farmers during this period of associationism translated into the construction of 75 wine-making cooperatives in Catalonia between 1919 and 1923, out of a total of 90 in Spain, meaning that 70% were on Catalan soil. The technological improvements affected both production and agricultural buildings. The architects brought new building types which culminated in the appearance of architectures in the outskirts of small towns made up of one or more large buildings whose remote referents were country estates and factories, but with their own functional and material needs which would define the unique features of agricultural architecture within the world of cooperativism.37 These wineries owned by the agricultural syndicates, which still emerged under the stylistic influence of Modernism, were built during the age of Noucentisme, and their architecture is a reflection of the evolution in the construction systems and formal language. Pere Domènech i Roura (Barcelona, 1881 - Lleida, 1962; the son of architect Lluís Domènech i Montaner) designed the winery of the Sindicat Agrícola i Caixa Rural of L’Espluga de Francolí (1912-1913), which paved the way for those built afterward.38 He designed two adjacent parallel buildings which had a basilica-like floorplan (and were later enlarged with a third) and one cross-wise building with a

17/07/17 12:56


70   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Raquel Lacuesta

Figure 7.  El Pinell de Brai. Winery of the Sindicat Agrícola. View of the interior with a structure of balanced arches. 1918.

structure made of cruciform pillars which supported the diaphragm arches that shaped the interior spaces (inspired by the halls of the neighbouring Cistercian monastery of Poblet) and with formerets separating them, the former with concrete reinforced with two cross-wise layers of brick, and the latter made of rows of timbrel arches and twisted arches. 39 They are in the shape of Gothic arches with openwork spirals, also made of exposed brick, but enclosed with round arches and support the usual roof made of wood, ceramic tile and terracotta roof tiles. The vats, which are accessible from the upper part through aerial walkways, rest on four brick legs which generate a splayed arch and allow for ventilation, cleaning and movement around them. In the series of wineries he designed between 1917 and 1922, Cèsar Martinell i Brunet (Valls, 1888 - Barcelona, 1973), a disciple and biographer of Antoni Gaudí, streamlined the forms and the technology with the assistance of engineers and oenologists from the Mancomunitat de Catalunya, motivated by the principles of economy, utility and beauty. Following the model of L’Espluga de Francolí, he adopted the basilica shape of the buildings as the ideal solution for making wine and oil (almost all his agricultural

Catalan Historical Review 10.indb 70

constructions produced both). His contributions to improving the quality of both the buildings and the products can be summarised in the following ingredients:40 —Separation of the underground tanks lined up in a row through empty spaces to insulate the transmission of temperatures between them. —Construction of these empty spaces using vertical brick arches, while the vats were made of reinforced concrete. —Ventilation of the empty spaces with baked clay tubes to facilitate the circulation of both warm and cool air. —Maximum usable built capacity in the minimum volume. Underground tanks and vats on the ground floor laid out in rows with walkways separating them. —Openings on the facades at ground level with grilles to allow the gases to escape. —Austerity in the choice of building materials (always local: local stone for the building socles, brick on the rest of the façade and on the openings and internal structures, tile, adobe, etc.). —Weight-bearing structure of parabolic (balanced) arches built with differing thicknesses of tile and brick, sometimes patterned.

17/07/17 12:56


Catalan industrial architecture in the last quarter of the 19th century and first quarter of the 20th century 

—Sloped roofs made with rafters or wooden beams and roof tiles, or with timbrel vaults two or three layers of brick thick with tile (called “eggshell” because of their lightness and shape). —Harmony with the landscape and respect for the urban image of the towns where they are located (almost 50 of them). The wineries of the agricultural syndicates of Rocafort de Queralt, Barberà de la Conca, Vila-rodona and Montblanc (in the county of Conca de Barberà), and those of Pinell de Brai and Gandesa (in the county of Terra Alta), Nulles (Alt Camp), Falset and Cornudella de Montsant (Priorat) and Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), along with so many others, were built following these premises.41 Rocafort de Queralt, Pinell de Brai and Gandesa are perhaps the wineries which are embellished with added decoration, such as the friezes or panels of glazed polychrome ceramic which decorate the artistic facades (the Noucentista painter and potter Xavier Nogués made the decorative tiles in Pinell de Brai and Gandesa). However, their most important feature is their structure of balanced brick arches which Martinell used to lower construction costs, since in the years after World War I the used of reinforced concrete was unfeasible in Catalonia because of the meagre economy of the syndicates. Thus, the princi-

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   71

ple of economy was paired with beauty, because the spaces created with this construction system allowed buildings with large spans (the distance between the springing of arches) to be covered, with the consequent increase in production capacity, spaciousness, ventilation, movement between vats and wine presses and austerity. Furthermore, in Gandesa and Sant Cugat (as well as in the grain storage facility in Sant Guim de Freixenet, in La Segarra), the buildings were designed as homogenous masonry structures covered with timbrel vaults over balanced arches distributed at different heights, with extraordinarily beautiful volumetric results. The majority of these buildings have been protected or declared Assets of National Cultural Interest, and most of them still make wine and oil, even though some areas have been turned into shops and storage rooms, and others into museums. Furthemore, they are open to the public after having been restored by the Generalitat de Catalunya with financing from the Fundació La Caixa. The flour mills of Girona and Cervera We should finally mention a kind of agricultural industrial architecture that has also gone down in the history of Catalan architecture: flour mills. We have two beautiful Modernist examples: the Farinera Teixidor (1910-1911,

Figure 8.  Girona. Teixidor flour mill, designed by Rafael Masó from 1910 to 1912.

Catalan Historical Review 10.indb 71

17/07/17 12:56


72   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Figure 9.  Flour mill of the Sindicat Agrícola of Cervera and its county. Close-up of the façade and the water reservoir. Photo: R. Lacuesta, 2012.

expanded in 1915-1923), at number 42 Carrer de Santa Eugènia in the city of Girona, the work of architect Rafael Masó i Valentí (Girona, 1880-1935), and the Sindicat Agrícola flour mill in Cervera (1920-1922) designed by Cèsar Martinell. The Farinera Teixidor is an industrial complex that was initially made up of two buildings joined by a bridge, one used as the owner’s home and the other as offices. They led to an interior corridor where the storage rooms and workshops were housed, with a tower in the background, which was the heart of the factory. In 1923 it was expanded with two symmetrical storage wings attached to the office building, which still stand aligned with both original buildings. What stands out in the entire complex is the silhouette of rounded volumes and the chiaroscuro effect of the meaty, almost sculptural masses of majolica; the wrought iron at the entrance and windows; the amazing treatment of the arches that shape the coping of the building, based on ceramic tiles specifically designed by Masó in a Gaudí-inspired style; and the uniform pinkish colour of the walls combined with the white of the glazed

Catalan Historical Review 10.indb 72

Raquel Lacuesta

ceramics, which alludes to the colour of flour and is a symbol representing the factory. The building was restored between 1993 and 2000 by the architect Arcadi Pla to house the headquarters of the newspaper El Punt. Very nearby, on the same street, the manufacturer Teixidor also commissioned Masó to design a multi-storey building of rental homes known as La Casa de la Punxa (19181922), which stands out because of its tapered tower on the corner which ends in two steeples. This building has become the headquarters of the Col·legi d’Aparelladors de Girona, and the Teixidor urbanisation (1928-1929), a series of freestanding affordable single-family homes, which were torn down in 1974.42 These works reveal Masó’s influence from the Scottish architect Charles R. Mackintosh and Central European architecture, especially the Viennese Secession. The flour mill of Cervera reflects a project which, as Martinell says, looks more like a “citizen factory than a rural building”.43 The building is made up of three different bodies at differing heights laid out in a U-shape, with one of the ends bending inward. The façades combine stretches of stuccoed and smooth walls with a sequence of pilasters made of perfectly square ashlars which are closed on the upper part with semicircular arches, and in the places where the building is taller the stone fascia become a frieze with triple arcades made of exposed brick punctured with small openings above which runs a moulded cornice, also made of brick. The symbolic feature of the building is the water reservoir resting atop the tallest part of the flour mill, like a tower or lamppost built with brick arches; it is rectangular in shape with the ends like semicircular exedras and is covered with a semi-spherical dome flanked by two more quarter-spherical domes crowned by an iron steeple that holds the spotlights. Out of use for years and in danger of being torn down, fortunately the flour mill was protected when the Generalitat de Catalunya declared it an Asset of National Cultural Interest in 2002.

To conclude The fate of Catalan industrial architecture has varied widely; many factory buildings have been torn down after being abandoned as obsolete, as well as from outsourcing, the crisis in the textile sector and other reasons, and the lands have been prime sites of real estate speculation. However, numerous buildings have been saved, perhaps the most representative ones, and, in general, many of their smokestacks remain standing, especially in the factories which manufactured textiles and other goods, as a silent tribute to a prosperous past. Of those that have survived, the public administration and several financial and cultural institutions have taken charge of conserving and adapting them to uses other than the ones for which they were built, leaving cultural assets and tourist sites whose lives will, at the very least, be lengthened.

17/07/17 12:56


Catalan industrial architecture in the last quarter of the 19th century and first quarter of the 20th century 

Notes and references [1] J. Corredor-Matheos and Josep Maria Montaner. Arquitectura industrial a Catalunya. Del 1732 al 1929. Caixa de Barcelona, Barcelona 1984, p. 15. [2] Francesc Bonamusa. “Remences i rabassaires”. Revista HmiC [Universitat Autònoma de Barcelona], no. ix (Dossier-2011). See, too, Albert Balcells. El problema agrario en Cataluña: la cuestión rabassaire (1890-1936). Ministerio de Agricultura y Pesca, Madrid 1980. [3] Juan José Lahuerta. Humaredas. Arquitectura, ornamentación, medios impresos. Ricardo S. Lampreave, Madrid 2010. [4] Àlex Sánchez. Indianes, 1736-1847. Els orígens de la Barcelona industrial. Museu d’Història de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 2013. [5] See the interpretation of the “factory-castle” and the “factory-palace” in J. Corredor-Matheos and Josep Maria Montaner. Arquitectura industrial..., op. cit., pp. 20-21, following Julià Salas, “Edificios para la revolución industrial”. Informes de la Construcción [Madrid], no. 322 (JulyAugust 1980); and on calico factories and “factory-houses” in Barcelona’s Raval district, see J. Artigues, F. Mas and X. Suñol. El Raval. Història d’un barri servidor d’una ciutat. Associació de Veïns del Districte V, Barcelona 1980. [6] Ramon Gumà i Esteve. Origen i evolució de les tipologies edificatòries i característiques constructives dels edificis de la indústria tèxtil a Catalunya (període 1818-1925). Doctoral thesis. Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona 1996. [7] José Ángel Sanz and Josep Giner. L’arquitectura de la indústria a Catalunya en els segles xviii i xix. Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, Sabadell 1984. Salvador Reynaldos Prize 1981. Monographs. [8] Francesc X. Barca, Ramon Graus, Guillermo Lusa, Antoni Roca, Jaume Rosell and Montserrat Villaverde. L’Escola Industrial de Barcelona. Cent anys d’ensenyament tècnic i d’arquitectura. Diputació de Barcelona, Ajuntament de Barcelona and Consorci de l’Escola Industrial de Barcelona, Barcelona 2008, pp. 323-324. The authors mention the doubts surrounding Guastavino’s authorship of the factory. [9] Francesc X. Barca, Ramon Graus, Guillermo Lusa, Antoni Roca, Jaume Rosell and Montserrat Villaverde. L’Escola Industrial..., op. cit., p. 327-322. See, too, Antoni González [and Raquel Lacuesta]. “El Noucentisme: Universitat Industrial de Barcelona”. In: 32 monuments catalans. Diputació de Barcelona, Barcelona 1985, pp. 235-295. [10] Francesc X. Barca, Ramon Graus, Guillermo Lusa, Antoni Roca, Jaume Rosell and Montserrat Villaverde. L’Escola Industrial..., op. cit., p. 335. [11] To learn about the evolution of the premises and the history of its transformation into the Industrial School and the offices of the Diputació de Barcelona, see the bibliography mentioned in notes 6 and 7.

Catalan Historical Review 10.indb 73

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   73

[12] Puig i Cadafalch was a charismatic figure in the history of Catalonia. In addition to his architectural output, he also worked as an art historian, archaeologist and politician. He worked with architect Lluís Domènech i Montaner to write the first three volumes of the Historia general del arte. In the third volume (1901), Puig added an “Epilogue” on contemporary architectural currents, which he classified according to two main trends: “the one that is enamoured of the new constructive resources and the one that has let itself be dazzled by new historical and archaeological discoveries”. Raquel Lacuesta. La història de l’art —de l’arquitectura— explicada per arquitectes. Maiden speech upon joining the Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona 2014, p. 49. [13] For a study of the architecture of Josep Puig i Cadafalch, see: Santiago Alcolea Gil. Puig i Cadafalch. Caixa Laietana and Lunwerg, Barcelona 2006. [14] The museum design was devised by the engineer and museum director Eusebi Casanelles Rahola between 1983 and 2013, and the restoration of the building (19831984) was planned and carried out by the architects Ramon M. Puig Andreu and Carles Escudé. In 1988, the architects Joan Margarit and Carles Buxadé refurbished the museum. [15] Francesc Balañà Comas, Joaquim Font i Ribas and Raquel Lacuesta. Catàleg d’edificis d’interès històricoartístic de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. Gerència Municipal d’Urbanisme, Terrassa 1981. [16] Conxa Bayó i Soler. “La indústria tèxtil. Els vapors”. In: Assumpció Feliu Torras (coord.). Cent elements del Patrimoni Industrial a Catalunya. Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya and Lunwerg, Barcelona 2002, pp. 48-54. [17] To learn about the history and characteristics of the output of the Aymerich, Amat i Jover factory, visit the museum’s website: Terrassa i el vapor Aymerich, Amat i Jover. Un procés tecnològic i humà: el tèxtil. <www.mnactec.cat>; also: Dossier Vapor Aymerich, Amat i Jover de Terrassa <http://www.xtec.cat/~agonza17/arxius/vapor_aymaric.pdf>; Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. <https://es.m.wikipedia.org>; Raquel Lacuesta and Antoni González. Guía de arquitectura modernista en Cataluña. 3rd ed. Gustavo Gili, Barcelona 1997, p. 167. [18] Antoni Lozoya and Pere Fochs. Central Vilanova. Hidroeléctrica de Cataluña, Barcelona 1982, p. 80. Citation included in J. Corredor-Matheos and Josep Maria Montaner. Arquitectura industrial..., op. cit., p. 57. [19] Excerpted from Raquel Lacuesta Contreras and Xavier González Toran. El Modernisme perdut. La Barcelona antiga. Vol. I. Base, Barcelona 2013, pp. 41 and 48-49. [20] The course of the Llobregat River and the industries built alongside it have been studied by Joaquim Castells and Màrius Carol. El Llobregat, un camí d’aigua. Diputació de Barcelona and Lunwerg, Barcelona 1992; Llorenç Ferrer, Jordi Piñero and Rosa Serra. El Llobregat, ner-

17/07/17 12:56


74   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

vi de Catalunya. Diputació de Barcelona, Àmbit de Recerques del Berguedà, Centre d’Estudis del Bages and Angle, Manresa 1997; Rosa Serra. “Industrial colonies in Catalonia”. Catalan Historical Review, no. 4 (2011), pp. 101-120. Catalan version: Les colònies industrials a Catalunya, pp. 241-255. [21] The Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya held workshops and a conference in 2002 and 2005, respectively, which examined the topic of the industrial colonies. See the proceedings at: Gràcia Dorel-Ferré (dir.). Habitatge obrer i colònies industrials a la península ibèrica. MNACTEC, 2008. [22] They were, in short, the measures proposed by Pere Felip Monlau in 1855 for the formation of the factory colonies. P. F. Monlau and J. Salarich. Condiciones de vida y trabajo obrero en España a mediados del siglo xix. Anthropos, Barcelona 1984. [23] Jaume Vicens i Vives and Montserrat Llorens. Industrials i polítics (segle xix). Vicens-Vives, Barcelona 1972, pp. 326-332. [24] J. Corredor-Matheos and Josep Maria Montaner. Arquitectura industrial..., op. cit., p. 50. [25] The construction system of all the factories in the colony is briefly outlined in J. Corredor-Matheos and Josep Maria Montaner. Arquitectura industrial..., op. cit., p. 134. [26] Inés Dal Maschio. “Santa Coloma de Cervelló. Colònia Güell”. In: Gaudí, Jujol i el Modernisme al Baix Llobregat. Mediterrània, Barcelona 2003, pp. 145-149; Raquel Lacuesta. “L’Església de la Colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló)”. In: Gaudí, Jujol..., op. cit., pp. 150-157; Raquel Lacuesta and Xavier González Toran. Modernisme a l’entorn de Barcelona. Arquitectura i paisatge. Diputació de Barcelona, Barcelona 2006, pp. 212-217. [27] Àngel Miralda. “Indústria tèxtil. Les colònies industrials”. In: Assumpció Feliu Torras (coord.). Cent elements..., op. cit., p. 63. [28] Josep Maria Montaner. “Arquitectura industrial agroalimentària. Cellers i sindicats agrícoles, caves i destil·leries”. In: Assumpció Feliu Torras (coord.). Cent elements..., op. cit., pp. 74-75. [29] Antoni González and Raquel Lacuesta. El Palau Güell. Una obra mestra de Gaudí. Diputació de Barcelona, Barcelona 2013. See, too, Raquel Lacuesta and David Galí. La vida a palau: Eusebi Güell i Antoni Gaudí, dos homes i un projecte. Exhibition catalogue. International Year of Gaudí. Diputació de Barcelona, Barcelona 2002. [30] Raquel Lacuesta, David Galí, Lluís Melich and Anna Serra. Catedrals del vi. Angle, Barcelona 2009, p. 23. [31] On the effects of phylloxera in Catalonia, see: Albert Balcells. El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire (1890-1936). La Llar del Llibre, Barcelona 1983. Catalan-language edition of the publication cited in note 2. [32] Raquel Lacuesta, David Galí, Lluís Melich and Anna Serra. Catedrals..., op. cit., pp. 219-226.

Catalan Historical Review 10.indb 74

Raquel Lacuesta

[33] Raquel Lacuesta, David Galí, Lluís Melich and Anna Serra. Catedrals..., op. cit., pp. 145-152. [34] Eusebi Casanelles i Rahola provides a detailed explanation of the historical distillation processes in “El Patrimoni de la destil·lació d’alcohols i derivats a Catalunya”. In: Jornades d’estudi: de la vinya a la fassina. Vinyes, vins i cooperativisme a Catalunya. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, L’Espluga de Francolí, 27 and 28 September 2013. [35] Raquel Lacuesta. “La fàbrica Calisay. Els edificis de les Destil·leries Mollfulleda”. In: Joan Celdran Danés, Agustí Espriu and Raquel Lacuesta. Gran Licor Calisay. Memòria del bon gust (1895-1995). Angle, Barcelona 2013, pp. 208-241. [36] A summary of the history and evolution of the Regàs and Gerunda distilleries can be found in Raquel Lacuesta, David Galí, Lluís Melich and Anna Serra. Catedrals..., op. cit., pp. 275-283. [37] The author of this article recommends consulting the book Caves coopératives en Languedoc-Roussillon (Lieux Dits, Lyon, 2010) to learn more about the phenomenon of cooperativism in this region of France and its similarities and differences with the phenomenon in Catalonia, as well as their respective architectures. [38] Raquel Lacuesta, David Galí, Lluís Melich and Anna Serra. Catedrals..., op. cit., pp. 81-88. [39] Montserrat Cucurella-Jorba has extensively studied the construction system of the concrete arches based on information provided in the chapter devoted to the winery in L’Espluga de Francolí in the book Catedrals del vi, in the thesis she wrote for her Master’s in Architectural Technology entitled Els cellers de Pere Domènech i Roura. Thesis supervisors: Cèsar Díaz and Còsima Cornadó. ETSAB, Universitat Politècnica de Catalunya, September 2012. [40] Cèsar Martinell Brunet. Construcciones agrarias en Cataluña. Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, Barcelona 1975. [41] Raquel Lacuesta, David Galí, Lluís Melich and Anna Serra. Catedrals..., op. cit. For the monographic study of Pinell de Brai, see: Ramon Ber i Sabaté. El Celler del Pinell. Cèsar Martinell. Associació Cèsar Martinell, El Pinell de Brai 1997. [42] The work of the architect Masó is extensively studied in Joan Tarrús and Narcís Comadira. Rafael Masó, arquitecte noucentista. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya and Lunwerg, Barcelona 1996; Raquel Lacuesta, Lluís Cuspinera et al. Rafael Masó i Valentí. Arquitecte (18801935). Exhibition catalogue. Fundació La Caixa, Barcelona 2006. [43] Cèsar Martinell Brunet. Construcciones agrarias..., op. cit., pp. 80-81; Raquel Lacuesta and Josep Ignasi de Llorens. Cèsar Martinell. 25 aniversari de la seva mort. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona 1998. Josep Llorens also published another study based on the brick construction systems of the Martinell winery in “Las Catedrales del Vino”. Conarquitectura, no. 54 (April 2015), pp. 77-84.

17/07/17 12:56


Catalan industrial architecture in the last quarter of the 19th century and first quarter of the 20th century 

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   75

Biographical note Raquel Lacuesta Contreras. She holds a Bachelor’s degree (1973) and a doctorate in art history (1998) as well as a Bachelor’s degree in Education (1987) from the Universitat de Barcelona. She is a recipient of the National Cultural Heritage Prize from the Generalitat de Catalunya (1998) and a full scholarly member of the Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2014). She is the former head of the Technical Research, Cataloguing and Dissemination Sector of the Local Architectural Heritage Service of the Barcelona Provincial Council (civil servant from 1985 until 2014). She is the author and/or co-author of the books Modernisme a l’entorn de Barcelona (2006), Ponts de la província de Barcelona (2008), Catedrals del vi (2009), El Modernisme perdut. La Barcelona antiga (vol. i) and La Barcelona de l’Eixample (vol. ii) (2013 and 2014), La història de l’art —de l’arquitectura— explicada per arquitectes (2014) and Mapa d’arquitectura i paisatge urbà noucentistes (2014-2015), among others.

Catalan Historical Review 10.indb 75

17/07/17 12:56


Catalan Historical Review 10.indb 76

17/07/17 12:56


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 77-92 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.133 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Collectivisations in Catalonia and the Region of Valencia during the Spanish Civil War, 1936-1939 Albert Balcells*

Institut d’Estudis Catalans Received 31 May 2016 · Accepted 15 July 2016

Abstract The defeat of the military uprising on 19 July 1936 in Barcelona and Valencia unleashed the process of the collectivisation of companies, which came to be managed by committees comprised of their own workers. The anarcho-syndicalists were identified with this change, which the overwhelmed Republican authorities tried to channel. In the region studied, collectivisation was more important in industry than in agriculture. The critical anti-fascist testimonials of the phenomenon allow us to temper the versions of the propagandists, who blamed all the flaws in the process on its adversaries. Decentralised worker management lost ground after the test of strength in Barcelona in May 1937. Keywords: worker self-management; agrarian collectives; social revolution; Spanish Civil War; anarchism in the Catalan-speaking lands

The collapse of the repressive apparatus of the Republican State after the defeat in the military coup on the 19th of July 1936 left business and land owners defenceless. Without this denouement, anarcho-syndicalists and Marxists from different organisations would have never had the chance to impose a collectivist transformation of companies and farms. It is not easy to get a precise idea of how this collectivisation worked and how far it extended in Catalonia and the Region of Valencia after August 1936, despite the invaluable literature that serves as the foundation of this article. However, it is easier if we examine the militant stories by the reporters from that time who had strong ideological leanings and were thus inclined to adopt the role of glorifiers or detractors of this experience. The attractive official organisational charts from that period show a controlled economy which sought to combine worker management in companies with disciplined coordination by the Catalan republican political authorities. But these organisational charts have little to do with a complex, contradictory reality which resists historiographic synthesis, just as in its day it resisted planned rationalisation. It would be ingenuous to continue to see collectivisations as a spontaneous working-class phenomenon without the intervention the union delegates in companies and the revolutionary committees in the field. The fact

*  Contact address: Albert Balcells. E-mail: Albert.Balcells@uab.cat

Catalan Historical Review 10.indb 77

that there was no previous specific programme and that neither instructions nor public directives were issued from the top committees of the trade union federations – CNT and UGT – does not mean that it was a spontaneous process that sprang from the workers.1 In the case of the Barcelona company Riviere and others, the Metallurgy Union of the CNT clearly gave the initial instructions and the workers took it over out of a need for continuity, not to launch a radical change process, thus casting doubt on the thesis of spontaneity. The priorities of the trade union federations were a military offensive which ended up stabilising a front in Aragon and persecuting possible supporters of the uprising in the rear-guard.2 However, these priorities in no way meant that socioeconomic changes did not come into play from the very start. Even though in this article we will focus on these changes instead of on political evolution, without references to these political shifts we cannot possibly study the evolution in the socioeconomic changes. Very early on the streetcars and buses of Barcelona wore the red and black libertarian flag on their structures with the abbreviation of the Confederación Nacional del Trabajo (National Labour Confederation, CNT). At that point, the anarcho-syndicalists held the city’s transports in their hands after the strikes, dismissals, attacks and sabotages that had been taking place since late 1933.3 The Generalitat de Catalunya created the Consell d’Economia de Catalunya (Economic Council of Catalo-

17/07/17 12:56


78   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Figure 1.  In February 1937, a bus from the Barcelona public transport system, which had been collectivised by the CNT, runs in front of the Hotel Colón, in Plaça de Catalunya, a building seized by the Partit Socialista Unificat de Catalunya (Unified Socialist Party of Catalonia, PSUC), which was a member of the Communist International, with the effigies of Lenin and Stalin and a propaganda poster for the Unió General de Treballadors (General Workers’ Union), which was controlled by the PSUC. Author: Agustí Centelles. Ministry of Education, Culture and Sport. Centro Documental de la Memoria Histórica. Centelles Archive, photo. 3394.

nia) on the 11th of August 1936 in order to provide guidelines, but it was not easy to reach agreement among the other sectors and the CNT-FAI (Federació Anarquista Ibèrica, or Iberian Anarchist Federation), which seemed to have a hegemony at that time with weapons in hand. The Generalitat’s Regional Minister for the Economy, Josep Tarradellas, presided over the Council and led the negotiations. On the 24th of October 1936, the decree on collectivisations and worker control over industry in Catalonia was published, a compromise given that it strove to save small enterprises from collectivisation and left agriculture and finances outside the scope of the text. The CNT-FAI had entered the government of the Generalitat on the 27th of September, along with the Partit Socialista Unificat de Catalunya (Unified Socialist Party of Catalonia, or PSUC, which followed the communist line but was formally independent from the Partido Comunista de España, or Communist Party of Spain) and the Partit Obrer

Catalan Historical Review 10.indb 78

Albert Balcells

d’Unificació Marxista (Marxist Workers’ Unification Party, or POUM). The revolutionary committees in the towns had been dissolved into the new town halls, which were supposed to have a composition equivalent to what they had had during the first government of Josep Tarradellas, who was now the chief minister and head of government and had presided over the Economic Council from its start. This first step towards overcoming the atomisation of power came prior to regulation of the economic and social changes, even though it was very difficult to coherently implement the decree from the 24th of October. We should distinguish between the different territories because the role of the political regional authorities was extremely important as a legislating and organising framework. In the case of Catalonia, the existence of an autonomous government, the Generalitat de Catalunya, whose de facto competences were expanded by the war until May 1937, is different to the case of the Region of Valencia, which had neither a regional government nor a statute of autonomy. Prior to July 1936, the Front Popular (Popular Front) organisations in the Region of Valencia had sought to promote a draft statute of autonomy which was, however, frustrated by the war. Power was also atomised in the Region of Valencia. In the province of Valencia, the Comitè Executiu Popular (People’s Executive Committee), made up of the parties in the Popular Front plus the CNT and the UGT, which were allies, acted with the autonomous government yet without encompassing the entire region.4 The collectivisation process went further than the leftist republicans and communists were willing to take on. The arrival of the government of the Republic to Valencia, presided over by the socialist Largo Caballero with four anarcho-syndicalist ministers, led to the disappearance of the People’s Executive Committee in January 1937. However, before that, in early December it had approved the bases regulating industrial collectivisations which had been submitted by the Economic Council of Valencia, which was dominated by the CNT and UGT. They followed patterns that were quite similar to those in the Catalan decree from late October 1936, but they were formally more radical given that they stipulated the collectivisation of companies with more than 50 workers. However, the Economic Council of Valencia was enmeshed in a crisis by February 1937 and disappeared in June of the same year. A collectivisation took place in the eastern part of Aragon, which was occupied by the columns from Catalonia, which the Consejo de Aragón (Council of Aragon), dominated by anarchists and lasting until August 1937, strove to coordinate. Secondly, we must distinguish between industry and agriculture. While industrial collectivisation was more important than agrarian collectivisation in Catalonia, where individual, family-owned farms continued to predominate, the same cannot be said of the Region of Valencia, where agrarian collectivisation was more important than its industrial counterpart.

17/07/17 12:56


Collectivisations in Catalonia and the Region of Valencia during the Spanish Civil War, 1936-1939 

Thirdly, we must distinguish between periods, given that the phenomenon of collectivisation embarked upon in the summer of 1936 began to be questioned and to retreat from the summer of 1937 until the end of the war, giving way instead to nationalisation, a synonym for statalisation. Finally, we should bear in mind the different correlations of forces in the unions. In Catalonia, the CNT clearly predominated. It was led by the most unyielding anarchist sectors, even though most of the adversary syndicalist minority of the FAI, which had split off between 1932 and 1933, rejoined the CNT in August 1936. However, there were a few notorious exceptions, such as the union federation of Sabadell, which went to the UGT. In Catalonia, the UGT, which had been paltry until then, underwent a period of growth that by late 1936 had brought it closer to the CNT in terms of the number of members. In Catalonia, the UGT, under the direction of the PSUC, represented a moderate counterweight to the libertarians.5 However, in the Region of Valencia, there had always been a balance of forces between the CNT and the UGT. Additionally, within the CNT more moderate syndicalists dominated over diehard anarchists. At the same time, leftist leanings predominated within the UGT in the Region of Valencia, while the socialist union in the countryside had grown more than the CNT. The affinity between both unions was greater in Valencia than in Catalonia, which allowed them to work together more closely in the former than in the latter.

The collectivisation process in Catalan industry until autumn 1937 We must first distinguish between two means of collectivisation: first, companies collectivised by their workers, and secondly clusters or concentrations of production or service companies led by the unions in the sector, which were generally local but also on a regional scale in some cases. Both kinds were regulated by the decree on collectivisations issued by the government of the Generalitat de Catalunya on the 24th of October 1936, which the anarcho-syndicalists, socialists, communists and unified socialists of the PSUC and dissenting communists of the POUM had joined in late September, in addition to the Unió de Rabassaires i altres Cultivadors del Camp de Catalunya (Union of Smallholders and other Farmers of Catalonia, URC). The latter had been present in the Catalan government since late July of that year through their top leader, Josep Calvet, who served as the Regional Minister of Agriculture throughout the entire war.6 In theory, we should bear in mind the general economic and political framework of the Generalitat. The economic difficulties stemming from the Civil War often conditioned the success or failure of the revolutionary change. Furthermore, the Catalan economy was faced with the need to transform part of its manufacturing in-

Catalan Historical Review 10.indb 79

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   79

dustry for the war without there previously having been any arms industry in the region, and this primarily affected metallurgy and chemistry. At the same time, it was suffering from the loss of the peninsular markets which were in the hands of the enemies of the Republic, and it was difficult to penetrate alternative markets given the international trade restrictions imposed by governments because of the Great Depression triggered in 1929. It was also quite difficult to import the raw materials and fuels needed – and this primarily affected the consumer goods industries such as textiles – given the government of the Republic’s understandable priority to earmark any currency available to purchase arms and basic foodstuffs abroad. Catalonia depended on the acquisition of products from the rest of Spain for basic subsistence, and it was facing an increasingly steep deficit which was only worsened by the entry of a wave of refugees, who came to account for one-third of the population before the war. This influx was later compounded by the arrival of civil servants from the central power who moved to Barcelona with the government of the Republic in October 1937. The situation was even further exacerbated with Catalonia’s isolation by land from the rest of the Iberian Peninsula after April 1938. The deprivation became severe and rationing was not enough. The fact that a considerable part of Catalan industry was devoted to war manufacturing was one of the factors, albeit not the only one, in the inflation that soon devoured the salary increases decreed at the beginning of the conflict, when the Generalitat lowered the workweek to 40 hours and ordered a 15% rise in salaries under 500 pesetas per month. While the cost of living quadrupled over the course of the conflict, salaries only doubled. Industrial production dropped from an index of 100 in early 1936 to an index of 70 by February 1937 and 55 by April 1938. The sectors that were not linked to war manufacturing suffered the consequences of preferential treatment towards the war industry. The imbalances between the productive capacity and the allocation of resources contributed to the spiral of inflation and the steadiness of unemployment rates, which were not neutralised enough by the different drafts called up, even though they did not truly begin until the summer of 1937.7 The Comissió d’Indústries de Guerra (War Industries Commission, CIG) of the Generalitat de Catalunya promoted the conversion of an industry like Catalonia’s into the wartime production, which it did not have prior to the conflict.8 Around 500 workshops and factories with a total of between 50,000 and 80,000 workers were managed by the CIG, usually without having to be seized. Collectivisation demonstrated the management capacity and sense of responsibility of some workers, but it also had flaws at first, as explained in an almost official leaflet issued in February 1937 by the secretary of the commission whose job it was to implement the decree from the 24th of October 1936, Albert Pérez Baró, who was a wellinformed and somewhat equanimous witness. He stated

17/07/17 12:56


80   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

that industry had been taken over by a lack of discipline under the belief that everything had already been won. Seeking to enlarge their membership, the unions often let undisciplined members slide, which harmed society as a whole and was at odds with the company councils which protected the interests of the factory they represented. While the Generalitat created an office to pay the wages of companies that were indebted and lacking many guarantees for months, other companies which were perfectly competitive found no official support to purchase the raw materials they needed.9 To avoid chaos and to redress the situation, on the 11th of August 1936, the Generalitat created the Economic Council of Catalonia, where the different anti-fascist forces negotiated what would become the Decree on Collectivisations and Worker Control from the 24th of October 1936. This was a compromise with all the advantages and disadvantages of such a transaction, since it strove to guarantee small business ownership while at the same time legitimise and control collectivisation and clusters.10 Companies with more than 100 workers and those abandoned by their owners and managers were obligatorily collectivised, and their management was placed in the hands of company councils periodically elected by a workers’ assembly. Companies with fewer than 100 but more than 50 workers could be collectivised if two-thirds of their salaried workers so wished. Companies with fewer than 50 workers continued to be

Albert Balcells

governed by their owners, but they were supervised by an overseeing workers’ council. The company councils elected their representatives to the general industry councils, fourteen of which were formed, though the majority not until the autumn of 1937. They were only made up of the representatives of the CNT and the UGT, along with the experts appointed by the Economic Council, but they did not have representatives of the workers in the collectivised companies because of a census issue. The general industry councils, along with the two major unions and the experts appointed by the Generalitat, were represented on the Economic Council, the top steering and planning body. Neither the unionisation of industry – even though the clusters were unions – which is what the anarcho-syndicalists wanted, nor state nationalisation, as the Marxists wanted, existed, but instead grassroots worker management, albeit with supreme direct control. The profits from the collectivised enterprises were not to be privately appropriated; rather, half of the earnings was supposed to be placed in a large official credit fund run by the Generalitat, which granted loans according to the collective interests. It thus became an instrument of discipline because companies that did not follow the general price and salary guidelines and other provisions were excluded. It should be borne in mind that banking was supervised and controlled but not collectivised. However, the

Figure 2.  Image of one of the restaurants that was collectivised, located on the corner of the Rambla with Carrer Nou de Barcelona, known as “El Trincall”.

Catalan Historical Review 10.indb 80

17/07/17 12:56


Collectivisations in Catalonia and the Region of Valencia during the Spanish Civil War, 1936-1939 

official savings and loan was not created until late 1937. The shortcomings in the system were therefore due not solely to the workers and unions but also to the Generalitat itself. Without that financial body there could be neither order nor harmony in the new collectivised economy. To explain this delay we should bear in mind minister Tarradellas’ scant interest in creating this savings and loan, along with the anarcho-syndicalists’ reluctance to accept the principle of indemnifications for expropriations which the project advocated. The anarcho-syndicalists’ departure from the government of the Generalitat in June 1937 paved the way as the Economic Council lost importance within the government of the Generalitat to the minister of the sector, Joan Comorera, the secretary general of the PSUC, instead of a member of the CNT as until then. The decree on collectivisations sought to maintain small industrial and commercial enterprises, as well as small farms, and this reflected the determination to preserve the anti-fascist front, which was inter-classist, as stressed by the Esquerra Republicana de Catalunya (Republican Left of Catalonia, ERC) and the PSUC. The goal was to avoid social disintegration within Catalonia. Thus, limits were placed on socialisation as it was viewed by the anarchists. It was wise not to break the already delicate balance between small business owners, independent producers and salaried workers. In reality, industrial collectivisation had gone further than what the decree dated the 24th of October 1936 had established a posteriori. Thus, in the cotton textile industry, which was extremely important in Catalonia at the time, 54% of the weaving companies had at most 50 looms, and this meant that the majority of them did not have more than 50 workers and would have thus been excluded from the collectivisation. Nonetheless, a propaganda book from 1937 entitled Colectivizaciones. La obra constructiva de la revolució said that only 10% of all business owners in the textile industries remained at the helm of their companies.11 What is more, there were also clusters or concentrations – not always voluntary – of small business owners under the leadership of their union sector. These groups were legally governed by the same rules as established in the decree dated the 24th of October 1936 for the collectivisation of individual companies. The Minister of the Economy of the Generalitat who signed the decree on collectivisation, Joan P. Fàbregas, wanted to leave testimony of his stewardship in his book published in 1937 entitled Vuitanta dies al Govern de la Generalitat. El que vaig fer i el que no em deixaren fer. He represented the CNT in the Catalan government between the 27th of September 1936 and the 18th of December of the same year. He declared that he had wanted to implement social mobilisation in the rear-guard yet never managed to do so. He viewed it as necessary, in his words, to “restore social discipline and instate a single direction on the economic front”. To win the war, he even sought to temporarily expand the workday. Fàbregas attributed his

Catalan Historical Review 10.indb 81

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   81

Figure 3.  Poster which says “Collectivised mattress industry workers” from the Sindicato Único de la Industria Fabril, Textil, Vestir y Anexos (Single Union of the Fabric, Textile and Clothing and Related Industries) of Barcelona, C.N.T.-A.I.T. (1937). 100 x 70 cm. Author: unknown. CRAI Biblioteca Pavelló de la República (Universitat de Barcelona).

fall and the political crisis of December 1936 to the bourgeois counter-revolution, even though the communists were oblivious to this as they triggered it by excluding Andreu Nin and the POUM from the Catalan government. Nor did Fàbregas manage to carry out an economic census of Catalonia. Fàbregas clung to the thesis that the governing crisis in December 1936 with the exclusion of the POUM at the demand of the PSUC reflected a “family feud” that did not affect the anarcho-syndicalists, a thesis that the events of May 1937 would later contradict. We could say that until May 1937, the reality of the collectivisation of Catalan industry had gone further than what the compromise in the decree dated the 24th of October 1936 had stipulated. Meanwhile, after May 1937 the process was gradually redirected to become increasingly restrictive and interventionist by the government of the Generalitat, with Joan Comorera at the helm of the Department of the Economy, once the CNT-FAI was outside the governments of the Republic and the Generalitat. After August 1937, Manuel Serra i Moret, a Catalanist social-democrat and member of the PUSC, presided over Catalonia’s Economic Council, but he later left the PSUC

17/07/17 12:56


82   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

after the war. Serra i Moret discussed this experience in his book published in Buenos Aires in 1942, La reconstrucción económica de España. On the other hand, with the decree from the 24th of October 1936, the Generalitat had stretched beyond the boundaries of the Catalan statute of 1932. After the events of May 1937, the Generalitat found itself increasingly inhibited by the government of the Republic, especially after it moved from Valencia to Barcelona in October 1937. At the same time, the Comissió d’Indústries de Guerra (War Industries Commission), created by the Generalitat el on the 8th of August 1936, was gradually losing power as well. It was a difficult task to convert an industry that was wholly oriented at civilian manufacturing into arms production, which had never before existed in Catalonia. Without resorting to either nationalisation or expropriation, the War Industries Commission acted as an inspecting body through its commissions in the metallurgy and chemical sectors. By October 1936, 230 production units with 60,000 workers plus 30,000 assistants were working under its charge. However, after the summer of 1937, as the Under-Secretariat of Armaments of the government of the Republic was nationalising these companies, worker management, which was associated with collectivisation, stopped in them and was replaced by a vertical power structure until the militarisation of the war industries decreed in August 1938 was achieved. The justification of the militarisation of the war industry in Catalonia was to overcome its poor performance. Thus, the delegate of the Communist International in Spain, Togliatti, reported to Moscow that arms production in Catalonia began to be satisfactory during the second half of 1938 thanks to the intervention of Negrín’s government. However, a less ideological testimony, yet one as informed as that of Colonel Vicenç Guarner, reads: “The spirit of absorption of the central government, which moved to Barcelona in October 1937, put an end to that entire organisation without improving it by introducing a huge communistic bureaucracy in the guise of totally ineffectual management teams”.12 In any event, in 1938 the war was lost for the Republican cause, and in the war industry it was futile to assign blame to any party in a counter-factual historical vein. Those who claimed that if a more authoritarian system had been in place earlier the Republic could have won the war not only ignored a series of other major factors that explained the outcome but also underestimated the effort made by the workers and technicians of Catalonia. In any event, when they returned in 1939, the majority of owners did not find their companies any worse off than they had been before the war, and some of them even got their companies back in an improved state. By October of 1937, Catalan textile production only accounted for 25% of the monthly average in the first half of 1936, and metallurgy was hardly faring better given that it only accounted for a little over 62% of the production from the same period in the initial reference. Despite that,

Catalan Historical Review 10.indb 82

Albert Balcells

metallurgy rallied until March 1938 and seems to have shown positive results until September 1938. Despite the dearth of general statistics, the production figures for MACOSA, one of the largest and most representative nationalised companies, show that in September 1938 its production was equivalent to 80% of the monthly average in the first half of 1936. This figure seems to indicate a positive result from the government of the Republic’s nationalising intervention in the war industry compared to the previous system in Catalonia. However, production in this same company dropped to a level equivalent to 40% after October 1938 compared to before the war.13

The clusters But let us go back to the beginning. There were business owners who along with their workers were trying to avoid collectivisation by converting their companies into cooperatives in order to benefit from the advantages and fiscal perks of the 1934 Catalan law. However, the Generalitat ended up assimilating these cooperatives created after July 1936 into the collectives for all monitoring and taxation purposes.

Figure 4.  Poster of the Sindicato Único de Barberos (Single Barbers’ Union) (1937). 63 x 43 cm. Author: Ricard Obiols.

17/07/17 12:56


Collectivisations in Catalonia and the Region of Valencia during the Spanish Civil War, 1936-1939 

With regard to the clusters promoted by the unions in the CNT, most of them were local, including all or most small business owners in an entire sector, such as the barbers, bakers, carpenters and construction workers in Barcelona. However, there were some regional ones as well, such as the gas and electricity utilities. 14 The clusters strove to implement social security, which did not yet exist generally, on a sectorial basis. The cluster of the textile and clothing manufacturing industry of Badalona, spearheaded by the CNT, encompassed 34 of the 37 local factories in this sector with a total of 8,000 workers. It managed to be legalised, and thanks to the Minister of Defence, it secured imported raw materials and remained in operation until the end of the war. In February of 1937, the Economic Council of Catalonia received numerous complaints from small business owners who were being coerced into joining the clusters. They were from a variety of sectors, such as the owners of creameries in Barcelona who often supplied milk to the different neighbourhoods in the city.15 According to union documentation, the clusters simultaneously achieved rationalisation based on economies of scale to lower the production and service units, absorb unemployment, increase productivity and salaries, eliminate intermediaries and decrease consumer prices. It is difficult to believe that all of these objectives, some of which are formally incompatible with each other, could be achieved at the same time, even in an autarchic economy like that one. The defenders of the clusters have limited themselves to attributing all the difficulties not to internal flaws but to the boycotts by the enemies of the clusters: the ERC and the PSUC. While the Department of Economy of the Generalitat was in the hands of the CNT, 98 clusters were legalised, but this came to an end after October 1937. The Generalitat was willing to listen to the complaints of the small producers who wanted to leave the clusters or resisted entering them in the first place. There were also clusters governed by anarchists who did not want to accept the controls and burdens entailed by the legalisation. In his Memòries, Josep Benet explains the case of a barber, a neighbour of his, who had always lived in the flat above his barber shop, but after his trade was made into a cluster he had to work at the other end of the city while another barber occupied his modest business. This barber, who held democratic and republican ideas, awaited the victory of General Franco to back get his barber shop near his home. Jordi Solé Tura, who was the leader of the PSUC before and after the 1977 transition, recounted in his memoirs that his mother, the owner of a bakery in Mollet del Vallès, had her small business collectivised and was reduced to being a mere clerk, while the only worker she had employed started to run the bakery, following the union’s decision. In 1939, the situation returned to what it had been before the war. In the case of Riegos y Fuerzas del Ebro, since “la Canadenca”, the largest electricity company in Catalonia,

Catalan Historical Review 10.indb 83

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   83

had foreign capital, its right to indemnification in an undetermined future had to be recognised. The managing technicians had to leave Catalonia upon orders from the management of the multinational SOFINA. This issue of companies with foreign capital was one of the major hurdles in the collectivisation process, with reprisals levelled by the managers of companies that were headquartered in countries that were not under fascist regimes and had not broken ties with the Republic. After the events of May 1937, and with the CNT-FAI outside the governments of the Republic and the Generalitat, the nationalising trends continued to the detriment of worker management. The inspectors from the Generalitat in collectivised companies, which used to be proposed by the works council and had to be appointed with their agreement, could now be rejected by the Generalitat, which could appoint others instead. A decree dated the 20th of November 1937 allowed the Generalitat to nationalise collectivised companies. By the end of the first quarter of 1938, 15 large companies had been nationalised in this way. One point that cannot be forgotten in the Economy Council’s decisions was the municipalisation of housing. After the 19th of July 1936, rents ceased being paid, advertisements offering flats for rent disappeared, the construction crisis already underway was seriously magnified with a rise in unemployment, and confiscations of commercial spaces and flats by political organisations of the Popular Front and unions increased the uncertainty of the future of urban homeownership. The Generalitat tried to salvage the principle of property ownership through its decree dated the 12th of August 1936 which lowered rentals under 201 pesetas by 50% and those between 201 and 301 pesetas by 25%. However, this devaluation was futile. The first time that the theory of the municipalisation of housing appeared was in the CNT-FAI/UGT-PSUC agreement from late 1936. The Economy Council did not approve the decree on the municipalisation of housing until the 11th of June 1937, even though different municipalities had already implemented it. The non-factious owners received titles for the cadastral value of their assets to be paid back in 25 years at 4% annual interest. The decree stipulated the exception of houses inhabited by their owners and those regarded as low-income, along with certain indemnifications for the previous owners. A housing bank was created in each municipality to implement the transfer and charge the rent. This led to the de facto syndicalisation of urban property, given that twothirds of the steering councils of these housing banks were made up of representatives of the two unions: CNT and UGT. No housing bank was ever actually established in Barcelona. Regarding public urban transport and the water, gas and electricity utilities, the controversy continued between the PSUC’s thesis that they should be municipalised and the CNT-FAI’s defence of imposed collectivisa-

17/07/17 12:56


84   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Figure 5.  Poster advertising the collectivisation of Barcelona’s public transport companies during the Civil War. 100 x 70 cm. Author: Ricard Obiols. 1936.

tions and clusters. The first option was more promising after Joan Comorera, the secretary general of the PSUC, reached the helm of the Department of the Economy of the Generalitat in June 1937. However, the anarcho-syndicalists retained the positions they had achieved.

A monographic perspective Monographs on companies are few and far between, though extremely valuable. We have one on the Barcelona-based metallurgy company Riviere, which specialised in triple-twisted grating. This study combines documentation from the company and union with interviews with workers, the latter quite difficult to find.16 Riviere had around 1,000 workers in its three factories located in Poble Nou, Badalona and Can Tunis. Can Tunis is where the work was the most taxing and the workers’ positions the most radical, and it had the highest proportion of immigrants from the rest of Spain. What is more, the office was in Barcelona, where the workers were affiliated with the UGT, while the manual labourers were members of the CNT. The vast majority of Riviere workers passively followed the collectivisation and did not regard the company as more ‘theirs’ than prior to it. The company worked for the War Industries Commission until No-

Catalan Historical Review 10.indb 84

Albert Balcells

vember 1937, when it was requisitioned with others by the Under-Secretary of Armament of the government of the Republic as Factory L. The initial pact among different inclinations at Riviere can be explained by the need to continue production and to retain mid-level, technical and administrative staff who in practice served as a counterbalance to the more radical workers. The owners’ assets were requisitioned and assigned to the company, beginning with six houses with yards, in one of which the one of the owner’s sons was found; he was arrested but later released. The owners’ belongings were given to the workers after drawing lots, and the product was earmarked as a war donation. During the first half of 1937, the clashes between militant CNT workers and the company board became more heated, leading to interventions by the CNT union. In the summer of 1937, union intervention led to a total predominance of manual labourers and CNT members over office workers and UGT members, with a complete shift in the company board. However, this change was not accepted by the Generalitat, and in September 1937 it imposed a rectification to achieve a greater balance between unions and inclinations. Three months later, worker management disappeared at Riviere when it was requisitioned by the Under-Secretary of Armament, nine months before the militarisation of the war industry factories decreed in August 1938. Those changes did not prompt resistance because the collectivist spirit had lost the momentum it had had earlier and the military situation in the Republic was increasingly precarious. In the case of Riviere, the compensation seems to have been an improvement in the food rations received by workers. During the war, the machinery, facilities, manufacturing process and physical working conditions at Riviere improved. There was a sense of responsibility, and the workers’ capacity was proven despite the union rivalries. The retaliation when the owners returned in 1939 led to the dismissal of the most prominent CNT members, but their more moderate counterparts remained in the factory unless they had been members of the company council. The proportion of dismissals was 18%, with a maximum of 22.5% at the Can Tunis factory and a minimum of 11% in the Barcelona office. The owners found themselves overseeing materials that they had not purchased and improved facilities. The other set of monographs can be found in a book on collectivisations in the Baix Llobregat. 17 At that time, L’Hospitalet de Llobregat, a town adjacent to Barcelona, had 40,000 inhabitants. Half of its working-class population worked in the textile industry, and L’Hospitalet was the home to large companies like Tecla Sala and Trinxet. Around 8.6% of the workforce in the town was employed in the metallurgy sector in companies like Altos Hornos de Cataluña, and only 10% was farmers. L’Hospitalet had a high percentage of recent immigrants from Murcia and Andalusia, and it was a fiefdom of the CNT, which in this town was dominated by the most intransigent anarchism.

17/07/17 12:56


Collectivisations in Catalonia and the Region of Valencia during the Spanish Civil War, 1936-1939 

In the case of companies in the Baix Llobregat, it has been proven that the employers of the more than 1,000 workers immediately disappeared, and even some technicians left, but there does not seem to have been any major problem owing to a lack of technicians. In the companies studied with 125 to 160 workers, the owners did not flee, and with the exception of two of the cases they participated in running the companies. Even though in most cases they were not allowed to participate in the works council, they did have regular interactions with the members of the respective committee. On the other hand, the representatives of the administrative staff on the works council tended to play the role of representatives of the former owners. The most serious problems were due to the lack of raw materials, market contraction and the lack of electricity after the spring of 1938. Most of the companies studied in the Baix Llobregat were in the textile industry – such as the Güell industrial colonies in Santa Coloma de Cervelló and the Sedó colony in Esparraguera 18 – and showed a high proportion of female workers. However, female representation on the works councils elected by the workers’ assembly was insignificant. The formation of factory workers’ committees, which were not stipulated in the decree on collectivisations, reflected two factors: the official marginalisation of the unions in the management of collectivised companies (even though the works councils had union members on them) and the marginalisation of women in the textile sector. There was a committee of this kind in four of the seven companies studied in the Baix Llobregat. In no way was there always a climate of tension and clashes between the elected management committee and the factory workers’ committees, and there were even cases of collaboration in the distribution of jobs, as the jobs of the works council were absorbed by everyday economic management. However, the formation of factory committees indicates that there was a dearth of harmony between the less qualified workers and the new worker management of the company, a shortcoming which can clearly be seen in the average attendance figures at the workers’ assemblies: never more than one-third of the staff except in extraordinary cases. The studies that exist on the industry in the Baix Llobregat indicate the incidence of the actions by the unionists who had split off from the CNT in 1933 over discrepancies with its insurrectionist line and the direct confrontation with management and political authorities sponsored by the FAI. For example, until 1936 the Sedó colony was aligned with the local union federations in Sabadell and Manresa which had split off from the CNT. When the workers at the Sedó colony returned to the CNT in 1936, some of them shifted allegiance to the UGT, which thus came to this company quite late, in the middle of the war. They had the example of the federation of unions of Sabadell, which shifted en masse to the UGT in the summer of 1936, four years after having leaving the CNT. In the early days of the Civil War, there was a trend

Catalan Historical Review 10.indb 85

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   85

among the moderate unionists – most of whom had rejoined the CNT – to work on company boards, that is, in economic management, while the more unyielding anarchists tended to work in the different local committees, militias, control patrols and the Nova Escola Unificada (New Unified School). In contrast to the salary equity in the agricultural collectivisations, in the industrial ones in the Baix Llobregat studied to date the pre-existing salary hierarchy was respected, even though this caused controversies within companies. The economic continuity was considerable despite the difficulties external to collectivisation. In the case of the Sedó colony, in a 1939 survey the owners admitted that they had not found the company in poor condition but instead the warehoused products enabled the company to cope with the post-war years with some sense of assurance. Oral history has revealed that to a considerable number of workers, especially female ones, collectivisation was not perceived as bringing a substantial change in their living conditions. Whereas before they worked for one boss, during the war they had seven bosses – the works council – and they even recalled working more than before the war. Some of the more reluctant ones believed that the militants who had been promoted to management were avoiding manual labour and had attained a more comfortable position.

The Catalan countryside and the Civil War Just like the Region of Valencia, Catalonia had been left outside the scope of application of the September 1932 Republican law on agrarian reform because its lands were not organised into large estates. In Catalonia the agricultural upheaval was led by the Unió de Rabassaires (Smallholders’ Union), which included sharecroppers and tenant farmers, beginning with grape-growers. The Smallholders’ Union was under the influence of the ERC, the party that had governed the Generalitat since 1931. The URC was reformist, which is why it was poorly viewed by the anarchists, who had virtually no base in the Catalan countryside and mainly included day labourers. The UGT had an even smaller base. Agrarian cooperativism had become quite widespread in Catalonia. In 1933, there were 540 agricultural cooperatives with a total of 79,000 members.19 Cooperativism was developed the most in the counties with a larger proportion of smallholders and intensive rainfed crops (grapevines, olives, almonds), such as the counties of Tarragona. Joint purchases of farm products and the joint manufacture and sale of harvests were beneficial to the farmers. At that time, one-fourth of the active population of Catalonia still worked in the primary sector, even though the secondary sector employed more than half the workers. In comparison, today the primary sector employs only 3% of the active population. In the 1930s, half

17/07/17 12:56


86   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

of the population of Catalonia lived in towns with fewer than 5,000 inhabitants. The war increased the strategic importance of agriculture in a country that commonly consumed foodstuffs from abroad but was being forced to become increasingly self-sufficient over the course of the conflict. Agriculture did not appear in the decree on collectivisations dated the 24th of October 1936. The PSUC’s influence over the Smallholders’ Union rose – for example, Josep Calvet joined this party – but the influence of the ERC did not disappear, so the URC kept its organic independence from the two major labour unions. On the 30th of August 1936, the Generalitat decreed that farmers had to unionise under a new federation of cooperatives which would become the Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (Federation of Agricultural Unions of Catalonia, FSAC). All farmers had to turn their harvests over to the FSAC at fixed prices, and it, in turn, would provide the necessary foodstuffs at low prices. However, the FSAC was not even able to provide farmers with enough farm products such as rice, oil or potatoes. Thus, coupled with the survival of free trade, they tended to skim off part of the harvests turned over to the FSAC, giving rise to the advent of a black market outside fixed-price rationing.20 The winter of 1937 was

Figure 6.  Poster which says “Comrade: Work and fight for the revolution” (1936). 105 x 75 cm. Author: Ángel L. L. CRAI Biblioteca Pavelló de la República (Universitat de Barcelona).

Catalan Historical Review 10.indb 86

Albert Balcells

characterised by demonstrations in the cities protesting the food shortages, and the situation became considerably worse in 1938. Sharecroppers and tenant farmers benefited from the elimination of rent paid to owners sanctioned by the Generalitat on the 1st of January 1937. The sense that the peasants were suffering less than the workers in the cities from the food shortage in an economy of scarcity increased the collectivists’ efforts to impose collectivisation on small and medium-sized independent farmers. However, on the 2nd of September 1936, the leaders of the CNT had agreed that smallholders had to be respected and collectivisation had to be voluntary, albeit not including large estates that could only be farmed by families without day labourers, and banning salaried workers and tenant farming. We should distinguish between two kinds of agricultural collectives: those which held all the land and farmers within a township, and those that combined collective farming in expropriated estates with private production. In the Baix Llobregat – and in all of Catalonia – the cases of L’Hospitalet and El Prat de Llobregat were exceptions as towns where all the lands were collectivised. The influence of the anarcho-syndicalists and the importance of day labourers in the Llobregat River delta can explain this particular situation. However, in the rest of the county all the other cases studied show a mixed solution, and this reflected the lack of enthusiasm among the farmers in the Baix Llobregat – under the influence of the Smallholders’ Union – for the wholesale collectivism promoted by the CNT- FAI.21 The military drafts did not seem to have many effects on the agricultural collectives in the Baix Llobregat, apparently due to the fact that they were filled by industrial unemployment or the refugees from the rest of Spain. The salary equity of the collectives in L’Hospitalet and El Prat did not include equal salaries for men and women, but they did have own social security systems. These collectives responsibly did not contribute to the rising food prices, in contrast to the individual farmers who tended to benefit from the black market. In the counties in the province of Girona, confiscation was limited to the large landowners. The ERC and PSUC chose to divvy up these lands, while the CNT wanted them to be collectively farmed. The peasants who chose to join a collective were in the minority. Almost all the 51 collectivisations documented were located in the plains of the Empordà, Gironés and La Selva, and they totalled around 2,500 people. While the collective in Sant Pere Pescador is an example of voluntary collectivisation, the one in Pau was forced. However, the high degree of voluntary collectivisation of the lands of Girona seems confirmed by the fact that after May 1937, only a handful of members left the collectives.22 Coordination was virtually non-existent: not even a network of cooperation and distribution among the collectives in the region was achieved.

17/07/17 12:56


Collectivisations in Catalonia and the Region of Valencia during the Spanish Civil War, 1936-1939 

Regarding the province of Lleida, we know that there was a collective in at least 20 of the 25 municipalities in the county of Les Garrigues, totalling around 3,102 hectares. The POUM had collectivised a large modern estate in Raimat. Exchanges of products among collectives tended to become the norm. However, after September 1937, these collectives were gradually abandoned. It is not easy to grasp the scope of collectivisation in the Catalan countryside, but it is clear that individual farms continued to prevail. Numbers such as 297 agricultural collectives have been bandied about, and some people accept the CNT’s figure of 400.23 This seems excessive if we bear in mind that in response to a survey of the Generalitat, 66 municipalities declared that they had collectives, while 100 responded that they did not. The most conflictive region was the southern part of the province of Tarragona. In the autumn of 1936, different towns which could be regarded as part of the Popular Front witnessed clashes. The skirmishes between individualists and collectivists took place in different sites around Catalonia, but nowhere did they reach a collective tragedy the proportions of the one in Fatarella, a village in Terra Alta. The anarchists strove to impose collectivisation in this village, but they were expelled by the farmers, whereupon the town came under siege with the intervention of control patrols that had travelled there from L’Hospitalet de Llobregat. When the farmers who had surrendered on the hill overlooking the town were murdered, the resistance refused to negotiate. From Barcelona, the Generalitat sent a contingent of the Security and Attack Corps there on the 26th of January 1937. Once the town had been conquered, 26 residents were murdered, most of whom belonged to the parties of the Popular Front. The only way to save the others was to arrest 47 of them and transport them to Barcelona. They were not released from prison until after the events of May 1937. Neither the Generalitat delegates nor the public forces were able to fend off the carnage in Fatarella, which undermined their authority.24 While the anarcho-syndicalist press painted the events as a fascist uprising, the ERC, PSUC and URC condemned the bloody clash and defended the farmers who had opposed coerced collectivisation. Those who were murdered in Fatarella never appeared in the story of “caídos por Dios y por España” (those who fell for God and for Spain) written by the victors in 1939, a clear signal that they were considered to be on the losing side of the war. In late February, a clash similar to the one in Fatarella occurred in Centelles (Osona) which resulted in six deaths, but with adverse consequences for those who wanted to impose collectivisation. In late February 1937, the CNT accepted an agreement that allowed the farmers who had previously been landowners to leave the collectives in El Priorat, Ribera d’Ebre and Terra Alta if they wanted. After the events in Fatarella, the members of the UGT and the PSUC left the control patrols. The decision to disarm the rear-guard and dissolve the control patrols was related to their desire to

Catalan Historical Review 10.indb 87

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   87

avoid a repetition of events like the ones in Fatarella, but this was impossible until after the events of May 1937, when the CNT-FAI no longer held the government of the Generalitat and had lost the competence to ensure the public order, a power that had been seized by the government of the Republic. The PSUC did not question communal farming in general, even though it was not the main driving force behind it. It was opposed to the independence of the collectives given the anarcho-syndicalists’ reluctance to accept the FSAC’s control of sales and purchases. The shortage of financial resources parked the collectives at a dead-end even after they accepted control by the FSAC, which had a hard time combatting the black market given that it purchased the harvests at the low official price to export them, while the real domestic prices escaped the fixed rationing prices given the widespread penury. The struggle against so-called speculators became the top priority.

The Region of Valencia and collectivisation Agrarian collectivisations in Valencia were a smaller phenomenon than what was claimed at the time. 25 The amount of land expropriated in the Region of Valencia during the Spanish Civil War was 13.1% of the net area. This proportion contrasts with 65% of the land in the province of Jaén, 59.6% in the province of Ciudad Real and 33.5% in the province of Albacete. What is more, of the percentage of land expropriated in the Region of Valencia, only 31.5% was actually collectivised, that is, 4% of the net area based on the confiscated lands. There were 356 agricultural collectives, 264 of which belonged to the CNT and 69 to the UGT’s Federació de Treballadors de la Terra (Federation of Land Workers, FETT), while 20 were managed jointly by the CNT and UGT. The decree issued by the Minister of Agriculture, the communist Vicente Uribe, on the 7th of October 1936 stipulated that only the estates of owners who had been involved in the uprising against the Republic were to be expropriated. This decree, which was framed as a revolutionary act, was viewed as a step backward by the collectivists. The process of forming the 356 collectives was neither spontaneous nor as quick as has been claimed. The unions and local revolutionary committees started it in the summer of 1936, but it lasted until early 1938. It was a heterogeneous phenomenon, so each unit was a case unto itself. The cases in which libertarian communism was proclaimed and the entire township was collectivised were few and short-lived. According to the report by Pedro García, Secretary General of the FETT in Valencia, in early 1938 the land area owned by each collective did not even account for one-twentieth of the land seized by the field workers. The structure of small-scale land ownership in the Region of Valencia largely explains this out-

17/07/17 12:56


88   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

come, while all the forces of the Popular Front also shared power. We should also bear in mind the October 1936 creation of the Federación Provincial Campesina (Provincial Federation of Farmers) backed by the PCE and the Republican parties. This new farmers’ union encompassed tenant farmers and small landowners who used to be members of the Catholic unions, cooperatives which had served as the electoral base of the now-proscribed Dreta Regional Valenciana (Valencian Regional Right). The Provincial Federation of Farmers put up resistance to collectivisation. The violence that prevailed in the establishment of some of the agrarian collectives explains the subsequent reaction. The individualists had the decree from the 7th of October 1936 in favour of small farms. The tensions between the collectivists and individualists became more frequent in the winter of 1937. The most serious clashes between collectivists and individualists took place in Cullera on the 5th of February 1937, but they were not the only ones. The anarcho-syndicalists’ loss of influence stemming from their ministers’ departure from the government of the Republic had weakened the collectivists in the Region of Valencia. However, in view of the threat to the harvests, on the 8th of June 1937 the Minister of Agriculture, Vicente Uribe, recognised the collectives, offered them the aid they needed and halted their attrition. However, this was merely an interlude since the pressures on the collectives resumed during the autumn of 1937 and did not let up until 1938, when the Republican defeat was a palpable threat. In the summer of 1936, both the UGT and the CNT chose to collectivise the expropriated lands instead of divvying them up, but they also declared their respect for small landowners. This did not mean that they were obeyed or that they did not come upon serious difficulties because of the intense localism which prevailed in the social changes in the Region of Valencia. The new Provincial Federation of Farmers of the Levante created by the CNT did not develop standard bylaws and compatibility rules to unify and coordinate all of its collectives until June 1937. At that time, the anarcho-syndicalists were convinced of the evils being prompted by the lack of solidarity and interaction among the different units, plus many of the most highly trained men were already at the front, and the collectives had a 44% illiteracy rate. The wealthy collectives developed somewhat normally, while the poorer ones remained so throughout the entire war. Despite the efforts of many collectives to improve and increase production despite the lack of fertilisers and labour, the fact is that wheat production in the Region of Valencia dropped by 290,013 quintars (hundredweight) in 1937 compared to the average in the previous five-year period; meanwhile, rice production dropped 837,695 quintars and orange production dropped 1,673,535 quintars according to the statistics from the Ministry of Agriculture. However, these figures were no different in lands depending on whether they were confiscated or not, or

Catalan Historical Review 10.indb 88

Albert Balcells

between individually or collectively farmed lands, so that it is impossible to answer the question regarding the economic results of the agrarian collectivisation process. The fact that 60% of the agricultural production in Valencia was meant for exports – especially oranges – turned this issue into one that extended beyond regional interests and affected the Republic’s ability to secure the currency it needed to purchase the required armaments and raw materials from abroad. The organisation of orange exports during the acute crisis prior to the war included two projects: the union collectivisation upheld by the CNT and UGT and the freedom to export with government control. The CNT and UGT created the Consejo Levantino Unificado de Exportación Agrícola (Levante Unified Council on Agriculture Exports, CLUEA), which was charged with centralising orange exports with local committees once the exporting and packaging companies had been confiscated and collectivised. The CLUEA was in charge of inspecting for quality, proposing prices and keeping watch over foreign markets. The large German market had already been lost, and France was in danger of being lost as well. The CLUEA served as an intermediary between the government and the producers when making payments for oranges, given that the government prepaid the CLUEA 50% of the value of exported oranges and gave it the remaining 50% when the product had reached its destination and the currency was in the hands of the government. The CLUEA wanted to take advantage of the occasion to avoid capital evasion and rationalise a sector which had numerous weaknesses. However, it never reached earlier export levels and was at odds with the export competence of the FPC cooperative and free exports, while Largo Caballero’s government mistrusted an organisation in which it was not represented. The CLUEA’s publications are extraordinarily frank, a far cry from the overwhelming propaganda of the period. For example, in one inspection it admitted the inefficacy and lack of discipline of 40% of the local committees which were supposed to supply the product, while also recognising their low technical level. It did not manage to make the orange season of 1937 successful because it would have needed more time to solve the problems, but neither the government of the Republic, especially after Juan Negrín’s cabinet was formed, nor the FPC or PCE gave it the chance to since they created the Central d’Exportació d’Agris (Agriculture Export Headquarters), thus putting an end to the CLUEA’s power and the hegemony of the unions in such a key economic sector. Industrial collectivisation unleashed fewer controversies in the press in the Region of Valencia than what agrarian collectivisation aroused. However, this does not mean that the number of collectivised companies and worker control was lower, given that they achieved a sweeping predominance in both the four provincial capitals and in towns like Sagunt, Alcoy, Elda, Villena Crevillent, Bocairent and Xixona, as well as in Vilajoiosa and

17/07/17 12:57


Collectivisations in Catalonia and the Region of Valencia during the Spanish Civil War, 1936-1939 

Benicarló. While we have proof that there was a clear climate of violence around the revolutionary changes in the world of farming, there did not seem to be as many conflicts in the industrial world. It was quite common for the owners to continue working as technicians in familyowned companies. The collectivised companies in Valencia, Elda and Villena were managed by joint UGT-CNT committees. The main difficulties facing industry in Valencia stemmed from raw materials, transports and market contraction.26 The textile, metallurgical and paper industries in Alcoy were totally collectivised and trained on the war, while private trade was replaced by a consumer cooperative. With around 40,000 inhabitants, Alcoy was an old industrial nucleus and a bastion of the CNT during the Civil War.27 The blast furnaces in Sagunt were collectivised by the anarcho-syndicalists, and something similar happened with the Unión Naval de Levante in Valencia, as well as with the city’s water, gas, electricity and transport services. Some sources mention 15 industrial collectives in Valencia in November 1937, but this seems like an overly modest figure. As the anarcho-syndicalist Minister of Industry, Joan Peiró prepared a decree to seize but not nationalise large companies. The State remained as the advisor to the union management; however, the Minister of the Treasury, Juan Negrín, and the communists were opposed to this. Thus, the decree dated the 23rd of February 1937 stated the State’s right to seizure, but with a workers’ oversight committee in a regulation later handed down by Peiró in March. Negrín did not like this provision, as he called on more power for the government in exchange for financial support for the companies. After the summer of 1938, nationalisation, which nullified worker management, progressed more quickly in the Regional of Valencia, just as it did in Catalonia. In early 1938, the industry adapted for war production included 18 companies in 12 towns employing 7,271 workers. These local companies were joined by those that had been transferred by the government of the Republic from the centre of Spain to the Region of Valencia, such as the bullet manufacturing facility from Toledo and the aviation supply company from near Madrid, which were moved to Novelda and Elx. These transferred industries employed more than 4,500 workers in seven companies located in three towns. In early 1938, 40% of the war materiel factories in the Region of Valencia belonged to the Republican State, while 60% were led by workers committees or their former owners. The proportion held by the State kept rising, but 30% of the local war factories – not counting the ones that had just been created by the Republican government – were not nationalised. There were cases in which the old owners strove to recover control over their companies via their State nationalisation as opposed to the workers’ committees, usually from the CNT, that managed them now. This was the case of two toy factories in Dènia which had been converted to producing

Catalan Historical Review 10.indb 89

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   89

armaments. There were also owners who continued to oversee their factories, such as the Cooperativa Metal·lúrgica d’Elda (Metallurgical Cooperation of Elda), made up of the business owners, and they continued working for the government without being subjected to workers control or State nationalisation. In early 1938, around 13,000 people worked in war manufacturing in the Region of Valencia, compared to 60,000 in Catalonia. Even though their output in terms of volume was lower than in Catalonia, their capacity for bullet production was higher and their grenade production was equivalent to half that of Catalonia. Despite the maritime blockade and bombardments, the industries located in Valencia – especially the weapons industries – suffered less from the trade restrictions than agriculture, especially exports. They also had the materials and labour they needed, given that the workplaces were militarised, while there was no distinction in the case of farmers.

Collectivisations and the Council of Aragon As the columns of militiamen from Catalonia commanded by the anarchists Buenaventura Durruti, Antonio Ortiz and Domingo Ascaso occupied eastern Aragon, the CNT was reconstructed in the region, individuals regarded as right-wing who had not fled Aragon in the hands in the enemies of the Republic were liquidated, and collectivisations were encouraged by the libertarians. However, the columns from Catalonia did not manage to conquer either Huesca or Teruel and were halted before reaching Zaragoza. A long front in the guise of a line of trenches and positions was stabilised and remained intact until the Battle of Belchite in August 1937, but this Republican offensive did not manage to break the front. The Republican conquest of Teruel in early 1938 lasted only briefly before it was conquered by the nationals in the month of February. The anarcho-syndicalists were the ones who promoted collectivisation in Aragon. The majority of those armed apostles were from the cities – even though some had rural roots – and they came nurturing the dream of the purported natural egalitarianism of the countryside. What they proposed and imposed might have been attractive for landless day labourers but was not very suitable for the thousands of small landowners in a region where small taxpayers predominated.28 Those who voluntarily offered to jointly cultivate everyone’s lands together were joined by those who did so under coercion. Just as in other places, the ban on land leasing and salaried work pushed the peasants to join the collectives, although small landowners did not disappear. Throughout the entire summer of 1936, there was confusion between collectivisation, “comprehensive socialism” and confiscations to maintain the columns of militiamen. As Durruti’s column in the newspaper Frente said

17/07/17 12:57


90   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

on the 27th of August 1936: “It is a law of life that armies live off of the land they have conquered”. We should avoid projecting anachronisms. Women’s liberation was not part of the revolutionary process. The militiawomen – an image that proliferated in the graphic propaganda from the day – were soon removed from the front and sent to work in the auxiliary services further back or in the rear-guard. Aragonese farmwomen were absent from the local revolutionary committees and from the management of the collectives, even though they kept working the fields. The male breadwinners were the only players in the change process. A minimum wage was set at ten pesetas for men and six for women. Localism endangered a commercialised economy, and on the 16th of October the Consejo de Defensa de Aragón (Aragon Defence Council) was established in Bujaraloz, with Durruti’s consent. It was presided over by Joaquín Ascaso Budría, a worker from Zaragoza, and the composition of this council was exclusively anarchist. Its mission was to coordinate and regulate collectivisation, to overcome the atomisation of power and to put an end to the excesses of the columns that occupied the territory. The Generalitat de Catalunya, which was in charge of the Aragon front, disapproved of it. The government of the Republic, presided over by the socialist Largo Caballero, also resisted official recognition for the Aragon Defence Council. However, with the entry of four anarcho-syndicalist ministers into Largo Caballero’s cabinet, recognition of that regional autonomous power inevitably came on the 25th of December 1936. In exchange, representatives of the other forces of the Popular Front joined the Aragon Defence Council, but the anarchists’ hegemony remained untouched. Even Ascaso was appointed delegate of the government of the Republic in Aragon, so the anarcho-syndicalists apparently contributed to restoring the power of the Republican State in that region. The municipal councils were remodelled to reflect the same composition as the government of the Republic. The headquarters of the Aragon Defence Council was in the town of Caspe. To strengthen the collectivisation process, in February of 1937 the Aragon Defence Council called a congress of the new Federació Regional de Col·lectivitats Agràries d’Aragó (Regional Federation of Agrarian Collectives of Aragon). Four hundred delegates from 275 collectives claiming to encompass 141,430 farmers attended. They decided to create a rural savings and loan, and the secretary of the new federation was the schoolteacher José Mavilla. There are no figures on the participation of the UGT’s FETT in the collectivisation process in Aragon, but the socialists condemned the fact that the collectivisations were not voluntary while also censuring the total hegemony of the anarchists. The more radical sectors were opposed to the export monopoly that the Aragon Defence Council wished to have. Oil, almonds and saffron had to be exported in order to secure other foodstuffs needed. The port of Tarragona witnessed the sale of 551,000 kilos of oil, 20,000 kilos of al-

Catalan Historical Review 10.indb 90

Albert Balcells

monds and 789 kilos of saffron, and 600,000 kilos of food were imported. The most collectivised county, BinefarMonzón, accused the Aragon Defence Council of “counter-revolutionary efforts” and strove to act autonomously. After the anarcho-syndicalists left the government of the Republic, a decree dated the 11th of August 1937 dissolved the Aragon Defence Council and replaced it with a general governor, while the municipal councils were replaced by government management committees without the anarchists. The protest by the secretary general of the CNT, Marià Rodríguez Vázquez, before ministers Irujo and Zugazagoitia was futile. The arrests of anarchists began, accompanied by the dissolution of collectives by the eleventh division, led by the communist Líster. Everything ended in March of 1938, when the Aragon front fell and 40,000 refugees fled to Catalonia, which was also partly occupied by the enemy. Regarding the issue of collectivisations, since 2013 there has been a 300-page monograph on the village of Queretes in the county of Matarranya, in the province of Teruel.29 This experiment, spearheaded by the anarchosyndicalists, which were a minority in the town, began to dissolve in August 1937, but it lasted until December of the same year. The Republican defeat put an end to the experience of collectivisations in Catalonia, the Region of Valencia and the eastern part of Aragon. The phenomenon, which is inseparable from the Civil War and the exceptional context that it generated, cannot be studied outside of that framework, which conditioned and ultimately determined it.

Notes and references [1]

The concept of libertarian communism approved by the congress of the CNT held in Zaragoza in May 1936 was worth little on this occasion. At that time, agrarian- and artisan-inspired communalism had been imposed over the attempt to adapt anarchism to the complexity of industrial society, as proposed by the anarchist publicist Diego Abad de Santillán (Sinesio Baudilio García Fernández), who had published El organismo económico de la revolución. Como vivimos y cómo podríamos vivir en España in Barcelona a few months earlier. That was the only essay by a Spanish anarchist translated into English and Dutch. Abad de Santillán was a member of the Economic Council of Catalonia during the summer of 1936 and later the regional economy minister in the government of the Generalitat from December 1936 until April 1937. He participated in tamping down the rebels in Barcelona in May 1937 even though he was far from the line of government participation. From the doctrinal standpoint, in Valencia Higinio Noja played a similar role as Abad de Santillán did in Catalonia; Noja published La obra constructiva de la revolución in 1937. We should note that neither the communists nor the socialists had a clear pro-

17/07/17 12:57


Collectivisations in Catalonia and the Region of Valencia during the Spanish Civil War, 1936-1939 

gramme on the issue of socialising the economy, and they also operated within pragmatic and contradictory parameters after the 19th of July 1936. Some anarchists later said that the reason behind all the problems had been joining the governments while betraying anti-state apoliticism. However, joining the governmental organisations reflected the need to not leave the control mechanisms of the government apparatus in the hands of the remaining anti-fascist organisations and to consolidate the changes in direction. In any event, the ideological contradictions were greater for the anarchists than those experienced by the other forces on the Republican side. [2] Until the 30th of October 1936, the death of half of the 8,360 people executed took place in the rear-guard of Catalonia, the vast majority without any kind of trial. [3] Walter Tauber: “Les tramways de Barcelone collectivisés pendant la revolution espagnole, 1936-1939”. Bulletin d’Information. Fondation Internationale d’Etudes Historiques et Sociales de la Guerre Civile d’Espagne de 19361939, no. 2, Perpignan 1977. [4] Albert Girona: Guerra i revolució al País Valencià, 19361939. Tres i Quatre, Valencia 1986. [5] David Ballester: Els anys de la guerra: la UGT a Catalunya, 1936-1939. Columna-Fundació Josep Comaposada, Barcelona 1998. [6] Margarida Colomer: Josep Calvet i Mora: la trajectòria d’un rabassaire argentoní, 1891-1950. Ajuntament d’Argentona 1996. [7] Josep Maria Bricall: Política econòmica de la Generalitat (1936-1939). Evolució i formes de la producció industrial. Edicions 62, Barcelona 1970. See, too, Josep Lluís Martín Ramos, Josep Tarradellas. La Guerra Civil (1936-1939). Els documents de l’Arxiu Tarradellas. Dau, Barcelona 2013. [8] Pelai Pagès: La Comissió d’Indústries de Guerra de la Catalunya (1936-1938). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2007. [9] Albert Pérez Baró: Trenta mesos de col·lectivisme a Catalunya. Ariel, Barcelona 1970. [10] Ignasi Cendra i Bertran: El Consell d’Economia de Catalunya (1936-1939). Revolució i contrarevolució en una economia col·lectivitzada. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2006. [11] Walter L. Bernecker: Colectividades y revolución social. El anarquismo en la guerra civil española, 1936-1939. Crítica, Barcelona 1982. [12] Palmiro Togliatti: Escritos sobre la guerra civil de España. Crítica, Barcelona 1980. Vicenç Guarner: L’aixecament militar a Catalunya, 1936-1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1980. Also worth reading: De Companys a Indalecio Prieto: documentación sobre la industria de guerra en Cataluña, Servicio de Propaganda, Buenos Aires 1939. [13] Jordi Catalán: La industria entre la guerra y la revolución, 1936-1939. Ponencia presentada al Congreso de la Asociación Española de Historia Económica, Santiago de Compostela, 13 September 2005.

Catalan Historical Review 10.indb 91

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   91

[14] Antoni Castells: Les col·lectivitzacions a Barcelona 1936-1939: la col·lectivització-socialització de la indústria i dels serveis a Barcelona (ciutat i província), les agrupacions o concentracions d’empreses. Hacer, Barcelona 1993. Version identified with the one provided by the anarcho-syndicalist sources. [15] Crònica de la Guerra Civil a Catalunya, II. Dau, Barcelona 2009. Note from 13 February 1937. [16] Anna Monjo and Carme Vega: Els treballadors i la guerra civil. Història d’una indústria catalana col·lectivitzada. Empúries, Barcelona 1986. [17] Col·lectivitzacions al Baix Llobregat: 1936-1939. Pròleg de Bernat Muniesa i introducció de Carles Santacana i Torres. Centre d’Estudis del Baix Llobregat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1989. This publication contains studies on L’Hospitalet, El Prat, Sant Feliu, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts, Masquefa and Molins de Rei. [18] J. M. Cobos and Maribel Ollé: “La colònia Sedó d’Esparraguera”. Col·lectivitzacions al Baix Llobregat... . Josep Padró i Margo: “La colònia Güell, els anys de la col·lectivització”. Col·lectivitzacions al Baix Llobregat... [19] Andreu Mayayo: De pagesos a ciutadans: cent anys de sindicalisme i cooperativisme agrari a Catalunya, 18931994. Afers, Catarroja 1995. [20] Albert Balcells: El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire, 1890-1936. Llar del Llibre, Barcelona 1983, 2nd ed. [21] Carles Santacana: “La col·lectivització a l’Hospitalet de Llobregat”. Col·lectivitzacions al Baix Llobregat... [22] Marciano Cárdaba: Campesinos y revolución en Cataluña. Colectividades agrarias en las comarcas de Girona. Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, Madrid 2002. [23] Frank Mintz: Autogestión y anarcosindicalismo en la España revolucionaria. Traficantes de Sueños, Madrid 2006. Andreu Mayayo accepts the figure of 400. [24] Josep Termes: Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella del gener de 1937. Afers, Catarroja 2005. [25] Aurora Bosch: Ugetistas y libertarios. Guerra civil y revolución en el País Valenciano, 1936-1939. Institució Alfons el Magnànim. Diputación Provincial de Valencia, Valencia 1983. Julián Zomeño: Colectivizaciones y cooperativas en Castellón de la Plana, 1936-1939. Doctoral thesis, Universitat de València 1980. [26] J.M. Santacreu Soler: L’economia valenciana durant la guerra civil. Institució Alfons el Magnànim, Valencia 1992. [27] Terence Smith: La CNT al País Valencià, 1836-1939. Eliseu Climent, Valencia 1977. [28] Julián Casanova: Anarquismo y revolución en la sociedad rural aragonesa 1936-1939. Siglo XXI, Madrid 1985; 2nd ed., Crítica, Barcelona 2006. By the same author: El sueño igualitario: campesinado y colectivizaciones en la España republicana, 1936-1939. Institución Fernando el Católico, Zaragoza 1988. [29] Encarnita and Renato Simoni: Queretes. La col·lectivit­ zació d’un poble aragonès durant la Guerra Civil. Associació Cultural del Matarranya, Calaceit 1913.

17/07/17 12:57


92   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Albert Balcells

Biographical note Albert Balcells is a member of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans, where he has served as the President, and he is a Professor Emeritus of Contemporary History at the Autonomous University of Barcelona. He has been awarded the Creu de Sant Jordi (Cross of St George) from the Generalitat de Catalunya and the Narcís Monturiol Medal for Scholary Merit. His first book was El sindicalisme a Barcelona, 1916-1923 (1965). He is the co-author and editor of the Història de l’Institut d’Estudis Catalans (2003-2006). Around 40 of his titles can be found in the United States Library of Congress. His most recent books include Llocs de memòria dels catalans (2008), which won the Carles Rahola prize from the Prudenci Bertrana Foundation; El pistolerisme. Barcelona 1917-1923 (2009); El projecte d’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya del 1919 i el seu context històric (2010); Els Estudis Universitaris Catalans, 1903-1985. Per una Universitat Catalana (2011); Puig i Cadafalch, president de Catalunya i la seva època (2013); La Mancomunitat de Catalunya 1914-1925. El primer pas vers l’autogovern des de la desfeta de 1714 (2014); Vuit feministes catalanes entre 1889 i 1977 (2015) and finally La caricatura política a la Catalunya republicana (2016). He has coordinated the open electronic repertoire Monuments and memorials in Catalonia (monuments.iec.cat). Albert Balcells is the editor-in-chief of the Catalan Historical Review. He is also the editor and one of the writers for the most recent Historia de Cataluña published in Spanish in Madrid in 2006.

Catalan Historical Review 10.indb 92

17/07/17 12:57


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 93-104 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.134 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

The historiographic renovation on the nation in the late 20th century and the case of Catalonia Jordi Casassas*

Universitat de Barcelona Received 13 January 2016 · Accepted 20 April 2016

Abstract This article considers the need, when studying nationalism, to combine the analysis of the particular case with the status of the issue in the analysis of the generic nation/nationalism which brings us to the historical time when the study is being conducted. What stands out currently is the importance of the historiographic renovation spearheaded by a group of historians, sociologists, anthropologists and political scientists in the first half of the 1980s. And because of his popularity, E. Hobsbawm’s contribution particularly stands out. In a complementary fashion, it also advances a hypothesis on the reasons behind this historiographic renovation. The last part of the article focuses on determining the effects this renovation had on analyses of Catalanism. Keywords: nation, nationalism, historiography, Hobsbawm, Catalanism

It seems logical that with regard to the study of the generic “nation – nationalism”, we begin by considering the relationships, similarities and interferences which may have existed on the international scene as well as those of a specific case, such as Catalonia, from the historiographic perspective of the Mediterranean periphery and the civic and political experience of an area like Catalonia, where the national factor has played and continues to play a crucial role in its historical dynamic and the definition of collective identities.1 Given the nature of this issue and this comparative perspective in which the general and the particular mingle, it seems appropriate that we mention the attempt to define what can be considered the historical activity performed in the 1920s and 1930s by the great Dutch historian and thinker Johan Huizinga (1879-1945), another individual pursued by the Nazis. He starts with the striking statement that history is the form of the spirit with which a culture (civic body) realises its past with a style of its own; later he ventures to say that any history that has lost living contact with the national and international civic body, which does not take a passionate interest in the laypeople, cannot be a healthy history (he was obviously writing before the major crisis in historical reasoning that was sparked in post-modernity).2

*  Contact address: Jordi Casassas. Universitat de Barcelona, Faculties of Philosophy and Geography and History. Carrer Montalegre, 6, 08001 Barcelona. Tel. +34 934037795. E-mail: jcasassas@ub.edu

Catalan Historical Review 10.indb 93

The study of the “nation – nationalism” binary fully enters this exercise-challenge which Huizinga posed to historians, since it has always had to manoeuvre between particular and universal knowledge, between the specific and the abstract, between gathering specific data and theorisation. On the other hand, studying it depends more than other topics on the interpretative and evaluative demands that each civic body imposes and on the general ones determined by the historical dynamic.3 The perspective with which we can undertake the study of this issue is indebted to the era of the “demonisation” of national issues, which started with the end of World War II and the defeat of Nazi-Fascist national socialisation. This inheritance, which is so difficult to forget, was more recently revamped thanks to the historical turning point of studies on the nation that appeared in the 1980s. And the figure and oeuvre of E. H. Hobsbawm stand out as its most internationally prominent face within this new era. Much of this capacity for impact comes from the publication of his three volumes on the “long 19th century”: The Age of Revolution: Europe 1789-1848, The Age of Capital: 1848-1875 and The Age of Empire: 1875-1914. This was a publishing project from 1958 in which the books sought to address a broad audience. Subsequently, Hobsbawm completed the series with The Age of Extremes: The Short Twentieth Century, 1914–1991, which appeared in 1994 and generated at least one major academic controversy on the chronological limits of this century of upheaval.4 In those books devoted to the 19th century, this author spoke at length about the advent and development of the

17/07/17 12:57


94   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

modern national phenomenon as a positive historical force, viewing it, like the good Marxist he was, in relation to the consolidation of the hegemony of the bourgeoisie. I do not believe that Hobsbawm could be regarded as an expert in the study of the national question until the 1980s. We only know that in 1971 he participated in the macro-conference on national independence movements and the working classes in the 19th and 20th centuries, and that his speech highlighted the contrived language of national expressions, distinguishing between historical and non-historical nations (in a formulation that he seemed to be advancing in line with what would later be called the invention of the national tradition). Yet in the same talk he did not hesitate to stress how the essential aspects of historical analysis are the social and economic dynamics, and he cited the example of the contrast between agrarianism and industrialisation in the formulation of some national movements, specifically mentioning the cases of Catalonia and the Basque Country within Spain.5 The scant importance that Hobsbawm attached to the contemporary national question can be explained by his human, intellectual and professional background. Born in Alexandria in 1917 to a British father (who died in 1929) and an Austrian mother (who died in 1931) – therefore, orphaned at the age of 14 after spending his childhood in Vienna within a Jewish family with German culture – he moved to Berlin where, as he claimed, he became a lifelong communist (1932). After the rise of Hitler and the law on boycotting Jewish businesses was enacted in 1933, the Hobsbawm family moved to London, and he started studying at Cambridge University in 1936. Therefore, we should note Hobsbawm’s status as a cosmopolitan Jew, as well as an orthodox Marxist who never broke with the British Communist Party even after the crises of 1956 and 1968. Despite this, in his fascinating “autobiography” (which he published at the age of 85), Hobsbawm presents himself with a much more expansive, heterodox image: he saw himself as an anti-specialist in a world (English-speaking) of specialists, as a polyglot cosmopolitan, as an intellectual who targeted much of his political and academic activity at non-intellectuals, and, for much of his life, as “an anomaly among the Communists themselves who, in turn, were a political minority in the countries I have known”. 6 What is more, from his biography one can deduce the characteristics that any good historian should have: “To devote oneself to history it is essential to have mobility, the ability to observe and exploit a vast territory, that is, the ability to abandon the place where one has roots”. And he drove the point home by saying that anachronism and provincialism are the two mortal sins of history, both of them due to an utter lack of knowledge about the way things are elsewhere, an ignorance – he said – that readings or the power of the imagination can rarely overcome: “The past lies in another country and its borders can only be crossed by the traveller”.7

Catalan Historical Review 10.indb 94

Jordi Casassas

Therefore, it should come as no surprise that the cosmopolitan’s mistrust would be joined by that of the Marxist in his foresight with regard to a national phenomenon for which he has no interpretative schema beyond viewing it as the reflection of the bourgeois hegemony, mentioned above, which is expressed through the convergence between liberalism and capitalism and takes shape in the materialisation of the territorial nationstate.8 In his entire rich argumentation, Hobsbawm includes information whose scope and significance are uneven, referring to geographically quite remote cases to justify a single and rather linear argument. Yet he never ended up choosing between the supporters of the idea that a global explanation of the national phenomenon is possible and those who deny this possibility and only accept case-by-case studies. Likewise, he showed a great deal of confusion between aspirations for independence and ethnic particularisms and the (national and patriotic) will for power displayed by the states in this period. Nor does he thoroughly distinguish between the nation meant as a community of citizens with individual rights who are open and tolerant of differences (religious, political, ethnic, etc.) and organic and autonomous communities, and a closed society which superimposes itself over the individual and is expressed through a national rationale of state which transcends the individual interests and shows hierarchical social structures and authoritarian forms of power. In any case, in all of these texts prior to the renovation in the 1980s, Hobsbawm does not show any interest in relating his analysis with the reflections on the nation and nationalism which were produced in Europe between World War I and the end of World War II, like the analyses offered by Meinecke, Croce, Kaegi, Huizinga, Namier and Chabod, to cite the most prominent. To be fair, however, we should also mention and consider the Marxist authors (Kautsky, Bauer, Lenin and Stalin) as well as the famous book by Georges Haupt, Michael Löwy and Claudie Weill, Marxists and the National Question (18481914), published in Paris in 1974. We have already said that Hobsbawm was one of the great historians of the 20th century; we should add that after he joined Cambridge he was a scholar who was perfectly cognizant of the dynamic of the profession. His position with regard to the major historiographic controversies was always highly considered, such as on the occasion of the bicentennial of the French Revolution and in relation to the national theme that concerns us in this paper, and with the new approaches taken in the 1980s. Hobsbawm explains how he mobilised against the revisionist campaign which was unleashed particularly in France on the occasion of the bicentennial of 1789, bowing to a postmodern vogue which, he claimed, ultimately reflected a counter-revolutionary ideology obsessed with diminishing the importance of the Revolution in contemporary history. He claimed that it was a major campaign which harnessed the mass media to attack and discredit Jacobin-

17/07/17 12:57


The historiographic renovation on the nation in the late 20th century and the case of Catalonia 

ism and ultimately to use it to “settle scores” with the French Marxism that was hegemonic in many fields (such as the university) until 1968. His theses were published in 1990 in Echoes of the Marseillaise (again a reconstruction of one of his lectures), in which he lined up with Marx when he had warned the Polish in 1868 that “the Jacobin of 1793 has become the Marxist of today”.9 Hobsbawm’s analysis focused on demonstrating how the Restoration represented the triumph of the moderate bourgeoisie of 1789-1791, which always contrasted with the lower classes and was involved in a class struggle that was targeted against the proletariat in the 19th century. In correspondence, this proletariat saw Jacobinism, its leaders and the sans-coulottes as the forerunner and referent of their struggle; they carried on in the Paris Commune and the 1917 Revolution. It could be argued that the issue fell outside Hobsbawm’s purposes, but the fact is that the only reference to the nation and its by-products is the one that specifies that in the interest of that moderate bourgeoisie there was a desire not to exterminate the class adversary but simply to generate a new overall climate that would take shape in modern national unity.10 The scholarly attention that Hobsbawm poured into studying the national question should be situated in relation to the major renovation that this branch of historical studies was experiencing in the early 1980s. This does not mean that the topic was foreign to him, as we have seen: he himself mentioned the studies by Carleton B. Hayes The Historical Evolution of Modern Nationalism (New York, 1931) and Hans Kohn The Idea of Nationalism (New York, 1944) as his major scholarly forebears.11 Another predecessor which he regarded with keen interest was the book by Eugen Weber, Peasants into Frenchmen: The Modernisation of Rural France (1870-1914),12 which came out in 1976. Regarding the renovation of the 1980s, Hobsbawm outlined the most useful authors and studies who had most overtly stimulated his reflections: Miroslav Hroch, The Social Preconditions of National Revival in Europe (1985 for the English translation, which is when things started to exist); John A. Armstrong, Nations before Nationalism (1982); E. Gellner, Nations and Nationalism (1983); B. Anderson, Imagined Communities. Reflections on the Origin and Spread of Nationalism (1983); A. Smith, whom he regarded as a necessary reference in the start of the modern scholarly debate on the nation, especially in his books Theories of Nationalism (1983) and The Ethnic Origins of Nations (1986); and John Breuilly, Nationalism and State (1985, even though there is an earlier version from 1982).13 Hobsbawm himself gave his own opinion on the circumstances behind this major renovation in historiography. To him, it reflected the crisis in the national territorial state, which at that time was no longer expanding after a continuous 250-year period of splendour, along with a context of general crisis in legitimacy that was affecting individual loyalties. In 1990, he further fleshed this out by speaking about the nationalist surge in the late

Catalan Historical Review 10.indb 95

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   95

19th century, made up, he claimed, of negative, divisive movements thus centred on ethnicity and language (often combined with religion). To his mind, these ethnic reactions were expressed particularly with regard to the rise of fundamentalism and its appeal to people for whom living in a “fortuitous” and “disorderly” fashion was unimaginable, and who grasped onto whatever would offer them a complete, inclusive explanation of life and their community while pinpointing eternal enemies against whom they could identify their own group.14 In my opinion, we should stress that this shift in the study of the nation and its relationships with nationalism was felt particularly strongly in English historiography and even more so in English culture itself, within which the strength with which ethnicity was revived in a Western world which was thinking one step from definitively modern rationality, and which was shocked by the ease with which it could turn everything into politics and action, was surprising. Thus, what was worrisome was the ease with which irrationality and “invention” built mobilising, triumphant realities in an era in which national aggressiveness had appeared to be permanently defeated by democracy since 1945. The omnipotent USA had learned this in firsthand when it felt defeated by the Marxist nationalism of the Vietcong in 1973,15 and when the first major crisis in the system (the oil crisis) was unleashed at the same time, over the course of which nationalisms that had apparently been dormant in Europe were revived with at times rather aggressive tones (the case of Scotland would be a good example). And things reached a paroxysm in January 1979, when the Shah of Iran (who was supposed to bring about what was called the “white revolution”) was toppled despite the protection and generous material support of the United States and Great Britain. An effective network dominated by the Shiite clergy, which ended up capitalising on the self-declared Ayatollah Khomeini from his exile in the suburbs of Paris, devoted itself to appealing to the need to get back the morality and national feeling lost with the secular, Westernised government of the Shah, and this sufficed to allow the Ayatollah to triumph in a revolution that ushered in a new era in the Islamic world. Hobsbawm himself detracted from its importance when he equated this Islamic revolution with the first one of the 20th century, which did not have roots in the values and tenets of Enlightened reason and its liberal, democratic or socialist derivatives; this was the underpinning of his theory that the nationalisms in the late 20th century had nothing to do with their historical counterparts. In the English tradition, as canonised by the Oxford Dictionary, nationalism is viewed from an eminently political and ideological vantage point as “devotion to one’s nation; national aspiration; a policy of national independence”. The English tradition had revealed itself to be increasingly pessimistic regarding the evolution of a liberal system which had managed to generate pernicious forms of nationalism, and therefore rejected the possibility of

17/07/17 12:57


96   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

viewing nationalism as a natural phenomenon (national socialism could be viewed as a fleeting mental disturbance in old Europe). All of this has borne a heavy influence in studies on the nation. Thus, the new studies in the 1980s were closer to the understanding of the national phenomenon found in the continental definitions, especially those from the Mediterranean world, in which nationalism was equally considered an idea and a politics (so nation could be equated with fatherland) which was affiliated with the principle of nationality, although the nation was also regarded as a superior ethical, political and cultural principle which makes the grandeur of the nation the supreme principle behind political action. This historiographic revamping from the 1980s largely dovetailed with considering nationalism as a strictly contemporary phenomenon. A few scholars (and sometimes even Hobsbawm himself) recognised the existence of a long prior period during which the elements were assembled which would later take shape in the modern nation, and some even spoke about proto-nationalism.16 According to this notion of contemporariness, Hobsbawm stressed the concept of the invention of tradition (national tradition, as he did not apply invention to any other social reality, at least not with the same disparaging tone) to cite a variety of examples to prove how those national traditions which were presented as the oldest often had quite recent roots and were an intentional invention. According to this national invention, he was astonished at the speed with which these “poorly-intended” artificialities managed to take root in the collective imagination.17 Hobsbawm mostly agreed with the anthropological historian E. Gellner and his reflections on why nationalism is a contemporary phenomenon: this social anthropologist with French-Czech roots, another Jew who also joined English academic culture, did not so much develop a theory of the nation as a (non-evolutionary) theory of the processes of modernisation of Western societies in their shift from a farm-based economy in the old system to a more complex economy founded upon industrialisation, social mobility and individualism. Gellner stated that in order to resolve the new interpersonal conflicts, this model of society had to generate a moral framework of reference, a system that should be based on the evidence that social relations could no longer have individuals with an identity defined by the place they occupied within the group but that each individual carried their own identity. In this individualised situation, which marks a rupture with the old system, cultural identity took on much greater value and therefore could not be left to free judgement or individual responsibility: culture and state had to merge into a single culturally homogenising action plan that would generate the modern legitimacy of power. He believed that the core of this new cultural homogenisation was nationalism, which was therefore a completely contemporary phenomenon. The main critiques of Gellner’s theory come from the field of history, which deemed that the validity of a model

Catalan Historical Review 10.indb 96

Jordi Casassas

was always subordinated to its proof through specific facts. Gellner had explained a mechanism applicable to societies in the midst of a swift process of modernisation, and the impact of his analysis was instantaneous and universal. However, it was clear that this theory could hardly hold up to proof by facts (especially with regard to national movements on the peripheries) or specific chronologies: how, for example, could it explain that the time of the maximum nationalist feeling in Italy, the Risorgimento, dovetailed with a period prior to industrialisation? Hobsbawm incorporated much of Gellner’s theories into his work, and they both became the standard-bearers against the vision of a national phenomenon with remote roots in time. Thus, for example, “we cannot attribute to the revolutionary ‘nation’ anything that resembles the subsequent nationalist programme that consists of creating nation-states for defined groups according to criteria such as ethnicity, a common language, religion, region or shared historical memories, which have been so hotly disputed by 19th-century theoreticians”.18 They considered the long-term dimension as the reflection of an organicist or even teleological vision of the nation (sometimes its supporters called them “accumulativist”) and were radically against viewing nations as natural entities or social entities, since they are cultural inventions or constructions. Furthermore, they both shared the idea that the nation is not what generates nationalism, but vice-versa. They posited that nationalism is a contemporary political and social phenomenon which never dated from prior to the French Revolution and which accompanied the European process of economic and political modernisation. On the other hand, this vision of the “need for nationalism” in certain historical processes allowed them to associate nationalism with modern forms of consensus and with processes of democratisation (the close tie between nationalism and democracy is one of the prime contemporary historical themes) as well as with the different ways power is legitimised which came to be expressed through the consolidation of the territorially-based national state. These approaches opened up another sphere of reflection on nationalisms which partly revived the issue of the old distinction between civic (or Western) nationalisms and ethnic (or Eastern) nationalisms. This distinction had been written in stone academically with the appearance of the Hans Kohn book The Idea of Nationalism: A Study in Its Origins and Background, a work cited above which Hobsbawm, as already mentioned, particularly spotlighted. This author, another Jew who was born in Prague but Germanic in culture, emigrated to the USA in 1934 and alluded to a Western political nationalism based on pre-existing governing structures and grounded upon homogenous populations and bourgeois hegemony and a culture with Enlightened underpinnings built upon principles like reason, equality before the law, constitutionalism and tolerance. He contrasted this with ethnic or Eastern nationalism, in which nation and state were not the

17/07/17 12:57


The historiographic renovation on the nation in the late 20th century and the case of Catalonia 

same, and in which the cultural underpinning was inspired by non-urban intellectuals, focused on spiritual traditions, advocating borders based on ethnic demands, with strong irrational and mythic elements and historicist argumentations, as well as a strong component of xenophobia. We can add that Kohn was also in favour of seeing nationalism as a contemporary phenomenon linked to the appearance of modern societies; he believed that nationalism draws all its justification from the past (language, religion, common roots) and elaborates and transforms them, generating a new reality that replaces that of the past.19 The division between ethnic nationalism and civic nationalism has traditionally been attributed to the French scholar Ernest Renan, and partly to Friedrich Meinecke as well, when they spoke about political nations and cultural nations in 1907.20 Despite this, when Renan referred to the famous national “daily referendum” he added “if you pardon my metaphor” (which most editions omit); at the same time, he had no qualms claiming that a nation is not a simply aggregation of individuals but instead a soul, a consciousness, a “living result”. The referendum or desire to live together is not enough, Renan also says; the chain that connects the dead to the living is also needed, and a “national charisma” is essential, one fundamental ingredient of which is history. Therefore, Renan’s precedent is not as much of a precedent as later claimed, when there were attempts to radicalise the distinctions according to the war between democracy and Nazism in the first half of the 20th century.21 Counter to this kind of simplification, one of the most important contributions was by A. Smith, later fleshed out in The Ethnic Origins of Nations (1986). This author associated the ethnic or cultural perspective with the political and considered them inseparable in any nation that is entering modernity. Smith spoke about the national cultural community as a set of myths, symbols and memories which intellectuals elaborate to legitimise the nation and guide its politics. This culture or ethnic baggage, he tells us, is chosen, rediscovered or even invented by intellectuals, but it has to live in and from the political circumstances which the nation is facing: real situations which help to explain why some inventions take root while others do not. Ultimately, Smith believes that one cannot categorically claim that the French Revolution marked a turning point for the nation. Hobsbawm stressed the concept of “invented traditions” or the “invention of tradition” (a term which is not his own but which he helped to spread definitively), a sphere of analysis which was shared by the majority of authors in the 1980s renovation to some extent. Hobsbawm, who distinguished between tradition, custom and convention or routine, undertook a sweeping methodological and conceptual reflection on the issue. To him, inventing tradition was a process of formalisation and ritualisation, the most interesting part of which was seeing how materials from the past were used to achieve new objectives. He

Catalan Historical Review 10.indb 97

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   97

distinguished between three types of invented traditions: those that establish or symbolise social cohesion or group belonging; those that legitimise institutions, status or relations of authority; and those that guide socialisation, inculcate beliefs and impose value systems or conventional behavioural guidelines. Apart from these categories, he said that these inventions are fictitious by definition, are symbolic or ritual in nature, and are made up of rules that are either openly or tacitly accepted, which are enforced by repetition.22 According to Hobsbawm, inventions were characteristics of societies weakened by major transformations which rendered the now-dysfunctional traditions invented for the old social structures obsolete.23 He also stressed the paradox that modern nations are precisely presented as the opposite of novelty, seeking their origins in the most remote antiquity and defining themselves as natural (not artificial), to such an extent that they need no other justification other than their very affirmation. In contrast, he claims that everything that refers to the nation must have a component that was invented relatively recently.24 These processes, he goes on, have sparked lively controversies among historians, especially the attacks on those historians who are blamed for being the conscious or unconscious agents of the invention and distortion of the past in a task that transcends specialised research to become an affair in the public sphere related to individuals as political agents. Counter to them are the historians who, beyond researching the inventions of traditions as a fundamental subject of study in order to understand the nation and nationalism, focus their work on condemning what they regard as their (traitorous) professional colleagues’ poor practices: they could be called “mythophobic” or “mythicidic” historians. More specifically, Hobsbawm focuses on the inventions from the period 1870-1914, “standardising traditions” for which he blamed the governments in their political effort to integrate the masses by unscrupulously using irrational elements to decisively maintain the social order. He assigned much of the direct responsibility for this manipulation on the increasingly large mass of civil servants, and especially the administrators and teachers in compulsory public education.25 Hobsbawm focused his efforts on the emergence of mass politics and the increasing use of irrational elements; he made it dovetail with the intellectual crisis of classic liberalism, with the rising bourgeois reaction to social fears (lasting effects of the Commune of Paris), and with the need to undertake a formal democratisation of the exercise of power. Therefore, it was necessary to create a new “civil religion” of the state (here he cites the major themes analysed by Émile Durkheim) and this state would rely on “invention” and would reinforce it by promoting imagery and public monuments, national festivals, national symbols, major patriotic ceremonies, the intentional distribution of the main public buildings, anthems and patriotic songs, etc. In fact, it could not be de-

17/07/17 12:57


98   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

nied that the sacralisation of politics was rooted in the Enlightenment and represented one of the expressions of modernity; what the emergence of mass society did was only to speed up the process and cast it in relation to the process of the nationalisation of the masses.26 Because of the nature of his work, Benedict Anderson could be another of the renovators cited by Hobsbawm as a referent, as we have seen, who may have exerted a certain influence on scholars studying Catalonia. He also subscribed to historical materialism, 27 although much more cautiously in his analysis of the national question, as well as in his assessment of the role that this nationalism may play today. He claimed that the end of the era of nationalism, so often heralded, is not even remotely in view. He also recognised that there is no acceptable theory on nationalism, which to him became an uncomfortable anomaly for Marxism. His interest in nationalism was crucial to his historical-anthropological work (we already know that this is not true of Hobsbawm), and even though he believed that nationalism was a new phenomenon linked to the liberal revolutionary process, his studies on major cultural complexes from the ancient world confirmed that in all of them he found a written (sacred) language, a codified world of signs (related to the major cultivated languages: Chinese, Latin, Arabic) and, despite the evidence of inequalities, the desire to present the community as horizontal, including all its members. Anderson’s analysis was based on the affirmation that nationalism is not an ideology; thus, it must be studied in an anthropological spirit within the same category as kinship and religion, as an “imagined community” both individually and collectively and ultimately one that is imagined as sovereign, since its modern birth dovetailed with the process of destroying the monarchies with divine origins and the decline of religious thinking (which would be replaced precisely by national sentiment). Anderson claimed that the major cultural complexes of the ancient world and their universal meaning began to be diluted in around the late Middle Ages; in the dynastic monarchies, sovereignty is defined by its centres, while the borders were rather imprecise and inconsequential, so the empires could retain power over highly heterogeneous and at times not even contiguous peoples. This situation was associated with a conception of territoriality in which cosmology and history were confounded. However, it did not withstand the impact of a period determined by economic and social change, scientific discoveries and the development of communications. The spirit of Luther’s Reformation, which brought vernacular languages to the people, along with the printing press, went far to facilitate the change in communities’ internal relations, and all of these changes reached broader audiences (novels, newspapers, pamphlets, etc.) in the 18th century. To Anderson, it is clear that we should bear in mind the pathway embarked upon by the Reformation, the printing press, the new communications and the administrative reform, as they all paved the way for the modern nation.28

Catalan Historical Review 10.indb 98

Jordi Casassas

Even though he was not cited by Hobsbawm as part of the group of renovators in the 1980s, we should mention Hagen Schulze here because he was an expert in the history of the modern state (a disciple of Otto Hintze) and comparative European nationalisms. Hobsbawm’s “omission” of him is likely a politically correct reflection of the dismissal of a colleague who aligned with Ernst Nolte’s relativist position in the German revisionist controversy regarding the Holocaust in the 1980s.29 Schulze claimed that the concept of nation is very ancient, predating the concept of the state, but that at that time it did not encompass all the members of the nationality since it was used to identify birth: nationes or tribes lacking distinct institutions. Similar to Anderson’s thesis, he believed that the modern phenomenon of nationality was very heterogenous – and therefore difficult to study in a unitary fashion – and that it began to coalesce in contact with the establishment of vernacular languages and the increase in communications and population movements (which revealed the existence of the “foreigner”). From the French Revolution to the Great War, the concept of nation, he claims, experienced a fundamental shift, since it ceased to be an affair of the elites to begin to interest the masses in a process that was historically as swift and far-reaching as it was difficult for political systems forced to find new forms of legitimacy to digest. His comparative, longitudinal study allowed Schulze to see how the idea of nation gradually became functional, since given the magnitude of the changes, it incorporated the ideas of orientation, community and transcendence into the life of the nationality along with a major simplification in internal and external or inter-state social relations. He defined nationalism as the secular religion of the industrial age. Like Anderson, and largely counter to Hobsbawm, Schulze also conferred a strong emotional component on nationalism, and he thus also considered the invention of traditions. However, they both thought that invention should be given positive connotations, involving creation and imagination instead of only the creation of a falsehood, given that the entire community must be thought of by its members, so it cannot be judged by falsehood but by the way it is imagined. In his list, Hobsbawm did stress the case of the English scholar John Breuilly, an expert in nationalism and ethnicity (in 2013 he published Nationalism and National Unification in Europe in the 19th Century). Just like Hobsbawm, Breuilly also came from a progressive, critical vantage point, but he focused his analysis on the historical perspective of the new relationships forged between nationalism, the state and modernity. Thus, partly along Gellner’s lines, he also recognised nationalism and the nation as modern phenomena and deemed the fact that they may have had a pre-modern history as irrelevant. He was essentially concerned with nationalism as a political form and its effort to conquer the state, and he viewed the comparative historical perspective and political history as a way of objectivising the subjective definitions given by

17/07/17 12:57


The historiographic renovation on the nation in the late 20th century and the case of Catalonia 

the nationalists in their action to exert power via the state. He established three conditions upon which the definition of nation and national actions are grounded: the nation must exist as an explicit, unique entity, the values and interests of this nation cannot have priority over any other value or interest, and the nation must be as independent as possible, which assumes the attainment of political sovereignty. To Breuilly, the essential factor was analysing the nationalist desire to achieve a state of its own because of the existence of a unique culture (race, religion, language, background, etc.) harnessed for political strategy. Thus, nationalism should be capable of transforming culturally distinct human groups into homogeneous body politics characterised by the action of conscious minorities (most notably the action of intellectuals and professionals) who use nationalism as a tool of cohesion, propaganda and pressure. In the historical perspective, he considered different kinds of nationalist politics: nationalisms revolving around European separation or unification during the 19th century; fascist nationalism; nationalism as a modernising reaction (Japan, Turkey, China); anticolonial and antiimperialist nationalism, and the separatist nationalism of the 20th century in developed countries, which display an incoherent mix between democratic and anti-democratic values and are often responses to shortcomings or centralising and standardising drives from the state with which they are associated. Breuilly also grappled with the origin of modern nationalism and the contrast between liberals’ view of the nation as a universal subject of sovereignty and the “reactionary” vision which starts with the cultural nation, considered a unique cultural entity. And he resembles the discourse of other authors by deeming that the indisputable success of this nationalism lies in individuals’ need to react to the increasing momentum of modernisation and the fierce individual competition it sparks. Therefore, nationalism would meet individuals’ psychological need to seek refuge in the superior identity of the group, represented via an accessible simplification of purposes and promoted via the constant repetition of arguments, stereotypes and symbols which thus become unquestionable realities. We should spotlight Miroslav Hroch, whom Hobsbawm cites first because what was translated in 1985 was an old study from 1968 that was expanded in 1973. Hroch’s perspective is interesting because it is not English but Central European, peripheral and tailored to a region with a strong romantic substrate: he himself criticises the English for viewing nationalism as an overly neutral term instead of seeing all the dimensions in specific historical processes. His peripheral study led him to establish a three-phase rhythm in the contemporary national revival which is reminiscent of the case of Catalonia: first, the romantic rediscovery of the people, with no political agenda; secondly, the appearance of a group of intellectuals who take advantage of it, backed by prior history, and

Catalan Historical Review 10.indb 99

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   99

start political-cultural agitation, giving rise to cultural institutions to defend the ethnic exceptionality itself; and thirdly, a cultural movement connected to the masses with national political parties that have clear political goals. Whether or not it achieves its own state depends on specific historical circumstances, given that the nation is not an eternal category but instead the product of a complex historical process in which social groups are established via the combination of objective relations (notice the adjective: as opposed to imagined relations): economic, political, linguistic, cultural, religious, geographic and historical ones that are expressed in the creation of a collective consciousness. In all of them, the author finds the existence of a shared memory of the past which is viewed as the group’s destiny, the presence of cultural and linguistic ties inside the group, and the egalitarian awareness of its members. It should be noted that in the 1990s, Hobsbawm reflected on the issue of identities in what seems like a summary and update of his analysis of the nation and nationalism.30 Similar to the evolution in the research, we can notice a kind of paradigm shift, since he abandoned the issue of invention and replaced it with identity. Despite this, if we carefully read the content, we realise that this shift is only due to his desire to discredit nationalism in its harmful interference in the course of the 20th century. He focused his disparagement on the conviction that belonging to a human group is an issue of context and social definition (which normally takes place via exclusion); Hobsbawm viewed the definition of group belonging which prioritises it over all other forms of identification as a way of forcing things, since we are all multidimensional by definition. In parallel, he went on to state that the majority affiliation of the individual identity in a territorial national state was a new phenomenon of the 20th century, unknown in Europe in the mid-18th century, and that during the 20th century this affiliation had taken on sinister tones when the state had tried to get all its citizens to be part of the same community united by a single ethnicity (thus interchanging the concepts of state and nation). The problems appeared when politics was democratised and had to mobilise these masses: the people had to become a homogeneous whole. Hobsbawm generalises within his scheme by claiming that all states (except Portugal) were heterogeneous without major problems, citing the oversimplified example (as proven by Pierre Vilar in relation to the advent of the modern concept of nation) of the Spanish national cooperation of the Basques, Galicians and Catalans in the fight against Napoleon’s troops. Hobsbawm explains that human groups have always been recognised as such by conferring a name and unique features on their members; he also claims that ethnicity is not positive trait of groups because what it seeks is radical differentiation from others via fictitious, arbitrary and historically changing definitions. Some nationalisms (let us use the example of Catalan nationalism) encourage the as-

17/07/17 12:57


100   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

similation of immigrant members and thus contradict the very underpinnings (pure and unique) of their ethnic justification. However, what the majority seek is to define an essential (“natural”) and exclusive identity to form a group and radically separate from the outside world (as is well known, one of his prime bones of contention was Islamic fundamentalism). Hobsbawm also considered the pretension that each nation has the right to form its own sovereign state “a totally unreal principle”, since this would only become an operative political principle thanks to the international collapse signalled by the downfall of the three major multi-ethnic, multilinguistic empires (Austro-Hungarian, Russian and Ottoman). However, this did not prevent him from thinking that a multi-ethnic state identified with one of the nations, which it prioritises over the others, would end up generating problems and tensions, even if it were a democratic state that was tolerant of minorities. Ultimately, however, he views the state evolution towards mono-culturalism as a historical trend which ends up in assimilation or mass conversion from state imposition or, in the worst of cases, in mass expulsions of minorities, ethnic cleansing, genocide and forms of apartheid. It seems proven that Hobsbawm added elements from practically all the members of the renegade group from the 1980s to support his theory of the nation and its derivatives. He also shared with the majority of this group, which held progressive stances, a highly critical position towards the subject of study, a stance which they try to justify with historical contextualisation. We must surely situate Hobsbawm somewhere between the most critical and those who were more interested in carrying the analysis towards a critical vision of the late 20th century (to him, the period that was ushered in upon the collapse of the USSR). He argued that there was no new wave of national awareness, and that instead the new states had simply emerged from the collapse of the previous ones and were a consequence instead of a rupture. Hobsbawm was thus able to exonerate real socialism from the “historical sin” of not having been able to counter the old bourgeois nationalism (he cited the example of Estonia and Latvia, which had no national consciousness until 1917, but did in 1940 when faced with the Nazi presence in the region). Everything led Hobsbawm to claim that the changes in political relations among the states and the national consciousness in the late 20th century must be analysed in detail and with a great deal of caution. He claimed that it was natural to find these changes in Western Europe after the 1960s, and elsewhere fifteen or twenty years later, since they were the outcome of the quicker, more profound and more universal transformation of human history in its entirety, and with it the disappearance of communities’ traditional bonds, with the exception of the more residual and metaphorical capacity to define themselves. We are all uprooted people, he claimed, and this had led to the “nationalistic salvaging” quest for new identities. However, Hobsbawm always claims, these (highly varied) movements may be extremely vital but are

Catalan Historical Review 10.indb 100

Jordi Casassas

also essentially negative.31 In the best of cases, they are a “cry of pain and a call for succour”, while in the worst of cases they are a blind protest by a hopeless people, yet always as manifestations which are presented with a revolutionary appearance without offering any political solutions. This cannot be confused with historical nationalism, Hobsbawm concludes.32 Between 2000 and 2004, Hobsbawm delivered a few lectures and talks in seminars on this topic. In Italy, they were compiled into a small volume with the telling title The End of the State.33 Thus, we can see that around that time he kept reaffirming the negative nature of the national movements at the end of the 20th century and, as we have just seen, the idea that they have nothing to do with historical nationalism.34 Here I shall cite the German Jewish sociologist Norbert Elias, who emigrated to Great Britain in 1938 and used his work The Civilising Process: Sociogenetic and Psychogenetic Investigations (1939) pro domo sua to note how the major crisis of the 20th century had interrupted the civilising process started at the end of the Middle Ages, stating once again, à la Gellner, that the aggregate effects of the individualisation of Western societies and capitalistic aggressiveness in the phase of globalisation had generated a new need for national identity. Perhaps Hobsbawm’s insistence on the idea of the major rupture in the 1960s can end up being understood through the interpretation of his aforementioned history of the 20th century, originally entitled The Age of Extremes: The Short Twentieth Century (1914-1991) (1994). The common thread of his analysis was the clash between socialism and capitalism, while he relegated the internal contradictions of each of them to the background and “forgot” relevant aspects that did not fit within the narrative scheme.35 Yet when writing after the collapse of 1991, his personal Marxist frustration led him to be somewhat critical of the drift of the 1917 Revolution and profoundly critical of the world that emerged from the “disaster” of 1989-1991. These traits confirm Hobsbawm’s place among the scholars who are more progressive, cosmopolitan and critical of national movements, even though he views them as a prime problem in the contemporary age. And this wave of historiographic renovation in the 1980s is precisely what drew him into this field of historical study, in which he stands out around the world for his indisputable quality, magnificent prose and resonance. A brief final reflection on the impact in the Catalan historiography of the nation and the derivations of the English “renovation” in the 1980s. As we have seen, Hobsbawm more profited from than spearheaded this wave of new studies, yet he is one of the foreign authors cited the most frequently in Catalonia (along with Pierre Vilar). However, perhaps the issue is to evaluate whether beyond the citations, Hobsbawm and his renovating peers truly influenced the methods, concepts and approaches. In one of his usual hypercritical reflections on historiography itself, Enric Ucelay Da Cal (likely the historian living in Catalonia who follows new international developments

17/07/17 12:57


The historiographic renovation on the nation in the late 20th century and the case of Catalonia 

the most diligently) stated his opinion in 1995: “The thematic and methodological continuity, the scarce innovation and the insistent recourse to empiricism – as a moral arbiter of a discipline lacking greater conceptual inspirations – are key in the professional setting in Spain”.36 In this same introduction, he also speaks about methodological uniformity and an excess of empiricism, which he deems a “dead-end” if it does not come with a corresponding conceptualisation. In line with Hobsbawm, this author thinks that the new studies on the nation have become the “post-communist” issue par excellence in the social sciences, an aspect of which Catalan historiography was somewhat unaware given its traditional introspection. The same reflection gave a few clues as to the reason behind this Catalan resistance to methodological excesses and new developments: in Catalonia, there is a longstanding tradition of studies on the nation which made it more resistant to change, and it trusted that the changes would pave the way for a Spanish historiography that was “discovering” the à la mode importance of studies in this field right around that time. At the start of the 1980s, the political culture of Catalanism and the local historiography on the nation had arrived, conditioned by the coexistence of long-standing lines and the impact of changes whose repercussions were difficult to determine. The long survival of Franco-era coercion had distanced the national history from academia and, in a complementary fashion, fostered the history written abroad, an extremely rich stream since the Renaixença which in no way reflected the logics and flows common to academia. In the short term, the country had just achieved autonomy with the sublimation of the harsh anti-Franco struggle and the recovery of a missing historical trajectory which had allowed it to attain autonomy during the Second Republic. Therefore, the disparagement of a supposed “invented tradition”, over imaginations with the capacity to generate the state in a place where the state itself was a distant aspiration, or the condemnations over the incompatibility between nationalism and the sound development of democratic individualism, could not be very warmly welcomed or do much to change approaches and topics. It came in the 1980s when Catalonia had just five years of history in the university, little time to consolidate academic momentum, few journals and platforms to publish on and a local history written by scholars just cutting their teeth. It also arrived when the historiographic controversy between Jordi Solé Tura and Josep Termes, which had been going on since 1974, was still underway. 37 And it came with scant references to the international reflection on the topic.38 Precisely one of the events that did the most to facilitate the arrival of the theses of the innovative, internationalist “renovators” was the political tensions that arose after the electoral victory of Convergència Democràtica de Catalunya and Jordi Pujol in March 1980, a situation in which the 1974 controversy was renewed and even rendered utterly of the minute.39

Catalan Historical Review 10.indb 101

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   101

However, we should say that the most important historiographic controversies revolved around settling the issue of romantic essentialism, the nationalistic euphoria sparked by the attainment of autonomy, the impoverishment motivated by the constant clash with Hispanic essentialism, but here without having a state of its own (“epic history” and “political fragility”) and disparagingly condemning how the history made in Catalonia reflected “the current confusion of the political juncture” caused by “Pujolism” and the disinflation of the “popular-front” self-satisfaction of the 1960s and 1970s. The start of the questioning of Marxist state control in university departments did the rest. Historians like M. Barceló, E. Ucelay Da Cal and B. de Riquer expressed these disparaging concerns, especially in the decade from 1982 to 1992.40 Just a few examples of this critical reaction in the study of nationalism promoted by the international revision of the 1980s lead us to cite, perhaps first, J. M. Colomer and his selection entitled Espanyolisme i catalanisme. La idea de nació en el pensament polític català (1939-1979) (1984). Even though its politological approach was quite traditional, the long introduction cites theoreticians like H. Kohn, Samir Amin, B. Azkin, E. H. Karr, F. Chabod, H. B. Davis, K. W. Deutsch, G. Haupt, Löwy and Weill, T. Nairn, A. D. Smith, J. Surrateau and F. Tönnies. However, no reference is made to the existence of new approaches in the study of the nation (which also extends to nationality, fatherland, people and country in the book). The works by J. M. Fradera41 and J. L. Marfany42 were aware that the renovation of the 1980s entailed the possibility of responding to the “traditionalism” (“essentialism” it was called) implicit in previous studies on Catalanism. Fradera explained the desire to join the Catalan debate on the origin of Catalanism and to give it a few new ways to examine the issue. On the very first page, he cites Hobsbawm’s Nations and Nationalism, just released in 1990. Since his real goal was to refute the essentialism of Termes’ thesis, from this book he extracted the reference to the “popular proto-nationalism” within the framework of the bourgeois cultures of Europe in the 19th century, a theory that had been set forth by A. Colin. Thus, Fradera was able to argue that he was making a romantic transposition, given that Hobsbawm had proven that the underclasses were only the passive carriers of an ethnic stock that could only be manifested after the bourgeois had “manufactured” the nation and nationalist movements. Fradera also referred to B. Anderson when discussing the very invention of theories by the leading class which were displaced from the urban nuclei (identified with the liberal bourgeoisie) to more backwards places. Marfany’s book had a greater impact in the history of literature (such as in Jordi Castellanos) than in history tout curt. Borja de Riquer described him as “fairly disputable” and in 1996 offered a series of reflections in which he stated that in Catalonia, historians tended to avoid interpretative theories and distance themselves from the interdisciplinary theoretical reflections which

17/07/17 12:57


102   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

had been affecting European historiography since the early 1980s.43 But before all this, a French historian like Pierre Vilar, a Marxist like Hobsbawm and the author of an emblematic book like Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals – French edition from 1962 and Catalan version from 1964-1968 – declared that between 1250 and 1350, the Principality of Catalonia may have been the European country about which it would be the least inaccurate, the least hazardous (sic) to pronounce apparently anachronistic terms like political-economic imperialism or nation-state. Vilar claimed that the political creation of Catalonia in the Middle Ages was remarkable in that it came so early. Language, territory, economic life, psychic makeup, community of culture: the essential conditions of the nations had all been in perfect place since the 13th century, and it was not even lacking a concern with the market, “the school where the bourgeoisie learns nationalism”, a phrase with which Pierre Vilar sought to paraphrase Stalin’s 1913 essay on Marxism and the national question. Regarding the contemporary era, the distinction between state and nation is a step in Catalan political thinking which Pierre Vilar claims has a universal value. At a lecture delivered in Paris in 1988, when distinguishing between state and nation, Vilar denied the historical need to convert the nation into state and deemed the denial of national realities that have not become states in the contemporary era, one of the prejudices of Hobsbawm and his followers, unjustified.44 Along the same lines as Pierre Vilar, Josep Fontana has continued the reflection in his latest book La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, which was published in 2014. Fontana concludes that in the mid14th century, Catalonia had achieved the political and fiscal structure of a modern nation state just as Holland would three centuries later. However, being ahead of the times in this way has its own disadvantages when faced first with the major crisis in the late Middle Ages and later with the authoritarianism of the Spanish Hapsburg kind, with Catalonia boxed in between two large states, Spain and France, which were rivals but identical in their zeal to devour it. The visions set forth by Vilar and Fontana, two Marxist historians, are opposed to those of Hobsbawm. A universal theory has to pass the test of the particular case, and the case of Catalonia, which has been studied by historians with ideological conceptions similar to those of Hobsbawm, contradicts the British historian’s general interpretation. Firstly, without an earlier, longstanding, historical popular base, it is impossible to “invent” the nation. Secondly, the underpinnings of the national emancipation movement can be found in periods long before the contemporary era. Thirdly, the distinction of a national identity is not necessarily xenophobic: it can be associated with a democratic process and may seek the integration of new arrivals without leading to their class alienation.

Catalan Historical Review 10.indb 102

Jordi Casassas

Notes and references [1]

The state of the issue can be read in Josep Termes and Jordi Casassas (dir.). El nacionalisme com a ideologia. Proa, Barcelona 1995, “Temes Contemporanis” collection, no. 5. [2] I have referred to the Italian edition: Johan Huizinga. La scienza storica: il suo valore, la sua attualità. Res Gestae, Milan 2013. [3] We can find one example in the way political science regarded nationalism in the late 19th century, rendering it obsolete as a creative form of history. See Isaiah Berlin. “Nacionalismo: pasado olvidado y poder presente” (1972). In: Contra la corriente. Ensayos sobre historia de las ideas. FCE, Madrid 1992, pp. 415-438. [4] Among these debates, and because of its density, we shall spotlight the one between Roberto Vivarelli — “Il secolo che muore”— and Angelo Ventura — “Il breve secolo xx di Hobsbawm”— in Rivista Storica Italiana, year cx, fasc. iii (1998). [5] Eric Hobsbawm. “The Attitude of Popular Classes towards National Movements for Independence”. In: Mouvements nationaux d’Indépendance et classes populaires aux xixe et xxe siècles en Occident et Orient. Vol. I. A. Colin, Paris 1971, pp. 34-44. [6] Eric Hobsbawm. Años interesantes: una vida en el siglo xx. Crítica, Barcelona 2003, p. 458. [7] Eric Hobsbawm. Años interesantes..., op. cit., p. 457. [8] In fact, in his earliest major historiographic contributions, Hobsbawm appeared to be a historian of social phenomena, and here we should recall that ultimately he regarded them in their gradual union, industrial and urban materialisation, while he denigrated other forms of action common to traditional, farm-based societies as “banditry” and primitive (as he saw firsthand in his journey to the Spanish border, where the anarchist patrol prevented him from crossing). [9] Eric Hobsbawm. Los ecos de la Marsellesa. Crítica, Barcelona 1992, p. 68. [10] Eric Hobsbawm. Los ecos..., op. cit., p. 39. [11] Hans Kohn, in La idea del nacionalisme. Un estudi dels seus orígens i antecedents (1944), considers nationalism a contemporary phenomenon linked to the advent of modern society, but one that takes all of its elements (language, religion, shared ancestry, etc.) from the past and transforms them to create a new reality that replaces the past. [12] This true forebear, which at that time exerted very little influence on Catalan historiography, entitled the French edition of his work La fin des terroirs. [13] We could also add the book by Stein Rokkan Economia, territori, identitat i política de perifèries a l’Europa occidental (1983). It establishes a division between economic, social, cultural and political – as well as historical – centre and periphery to claim that what matters is the process of becoming a nation within an ever-changing national and international order.

17/07/17 12:57


The historiographic renovation on the nation in the late 20th century and the case of Catalonia 

[14] Eric Hobsbawm. Naciones y nacionalismos desde 1780. Crítica, Barcelona 1991, p. 177. [15] See Benedict Anderson, Comunitats imaginades. Publicacions de la Universitat de València, Valencia 2005. This explains how, in the revolutions in China and Vietnam, first there was more talk of national terms than of triumphant revolution, and later it adapted to societies that were still very attached to the pre-revolutionary past. [16] In his studies in Europe in the 17th and 18th centuries (including his 1963 La revolta dels catalans, which some regard as controversial), John H. Elliott is concerned with the issue of the old patriotism expressed in modern peasant uprisings and religious wars, as well as the nations and national identities activated by the onset of the Renaissance. [17] Another Marxist, Pierre Vilar, the author of Catalunya dins l’Espanya moderna. Els fonaments econòmics de les estructures nacionals (1962), believes that the perspective of the long-term mystifications sparked by nationalism is itself an element that can be used by “socio-historical studies”; see Pierre Vilar and Eulàlia Duran. Estat, nació, socialisme: estudis sobre el cas espanyol. Curial, Barcelona 1982. [18] Eric Hobsbawm. Naciones y nacionalismos..., op. cit., p. 29 (author’s translation). [19] A claim which is in line with what Pierre Vilar asserted; see note 17. [20] In Estat nacional prussià i estat nacional alemany (1907), Friedrich Meinecke considers Bismarck the true creator of the German state. His work is particularly devoted to Germany and the tensions caused there between the politics of power and cosmopolitan universalism and the reason of state and moral values. He himself, regarded as the leading representative of historicism, has an organicist vision of societies formed by the independent bonds at the will of their members which is thus counter to the “atomist” vision, which views them as formed by individuals who are in theory free, autonomous and equal. [21] See Tzvetan Todorov. Nous et les autres. Paris 1989. [22] It is curious to see how Hobsbawm did not apply this disparagement to the invention of other phenomena, such as the entire progressive line that emerged from the French Revolution, which starts with the grand political invention of the Jacobins under the watchful eye of none other than Robespierre himself (cult of reason, new calendar, etc.). [23] For the place occupied by “political mythologies” within contemporary Western political thinking as a whole, see Raoul Girardet. Mythes et mythologies politiques. Seuil, Paris 1986. [24] Ferran Valls i Taberner (“La falsa ruta”. La Vanguardia, 15 February 1939) distinguished between the real Catalonia and the invented Catalonia (“a tendentious prejudice”) of the intellectuals of Catalanism. [25] On this point, it could be considered logical that Hobsbawm cited E. Weber and his often-used De pagesos a francesos; what I am incapable of explaining is his failure to reference the great work by another progressive Jew, G. L. Mosse, La nacionalització de les masses. Simbolisme

Catalan Historical Review 10.indb 103

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   103

polític i moviments de massa a Alemanya (1815-1933) (1975) (Madrid, 2005). Curiously, nor does he cite Carl Schorske —Viena fin de siglo. Política i cultura (1961). Barcelona 1981— who won the Pulitzer Prize for being one of the great historians in U.S. culture. [26] See Emilio Gentile. Le religioni della politica. Fra democrazie e totalitarismi. Rome and Bari 2001. [27] Anderson is another example of the cosmopolitan progressive: born in China in 1936 to an Irish father and English mother, he was raised in California and studied at Cambridge University. [28] It is curious that the first to be known and cited in Catalonia was his brother Perry, a fellow historian and Marxist and a frequent contributor to the New Left Review. See Jordi Solé Tura. Catalanisme i revolució burgesa. La síntesi de Prat de la Riba. Barcelona 1967 (although he cites a contribution to Les Temps Modernes). [29] Hagen Schulze. Estado y nación en Europa (1815-1945). Crítica, Barcelona 1997. [30] Eric Hobsbawm. “Identidad”. In: Identidades comunitarias y democracia. Madrid 2000, pp. 47-62. [31] Jürgen Habermas. La inclusión del otro. Paidós, Barcelona 1999; and especially, Jürgen Habermas. Identidades nacionales y postnacionales (1988). Madrid 1998. [32] Eric Hobsbawm. “Identidad’, op. cit., p. 62. [33] Eric Hobsbawm. La fine dello stato. Milan 2007; it includes “Nacions i nacionalisme en el nou segle”, “La perspectiva de la democràcia”, “Terrorisme” and “L’ordre públic en una època de violència”. [34] It is curious to observe how there have been significant ups and downs in this phenomenon of nationalism and its interpretation. Berlin spoke about its “disappearance” in the late 19th century. See Isaiah Berlin. “Nacionalismo...”, op. cit., pp. 415-438. [35] He personally explains the negative impact of the “crisis” of the 1960s in his autobiography, with unmitigated contempt of the Paris uprisings in May 1968 (which he witnessed in person, he says), following the condemnatory instructions of the PCF to the letter. [36] Enric Ucelay Da Cal. “Introducción a La historia en el 1995”. Ayer, 22 (1996), pp. 11-15. [37] Termes’ text was reissued in Josep Termes. La immigració a Catalunya i altres estudis d’història del nacionalisme català. Barcelona 1984. [38] The 1967 book by Solé Tura cited, as did everyone, the introduction by Pierre Vilar in Catalunya dins l’Espanya moderna; it also cited sociologists (J. Droz, J. Touchard, G. I. Fredkin, M. Duverger, G. H. Sabine, H. Barnes, H. Becker and N. S. Timasheff) and theoreticians of the nation (H. Kohn, B. Anderson, C. J. Hayes, V. I. Lenin, J. Stalin and K. W. Deutsch). [39] When commenting on the Termes and Casassas book El nacionalisme com a ideologia, the historian Martínez Fiol was able to state that “under the umbrella of Pujol’s absolute majority, nationalist, neo-convergent and phyloconvergent historians tried to coin what they called a ‘national history’ which, although it does not reject the

17/07/17 12:57


104   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

criticism of certain aspects and events from the history of Catalonia, should not lose sight of the constant need to defend the Catalan nation, as well as to stress that Catalanism has been, in a secular fashion, the driving force behind the historical development of Catalonia”. See Ayer, 22 (1996), p. 251. [40] These historical controversies can be read in detail in Albert Balcells. La història de Catalunya a debat. Els textos d’una polèmica. Curial, Barcelona 1994. [41] Josep M. Fradera. Cultura nacional en una societat dividida. Curial, Barcelona 1992 (as he confesses, the texts were written between 1988 and 1990).

Jordi Casassas

[42] Joan Lluís Marfany. La cultura del catalanisme. El nacionalisme català en els seus orígens. Empúries, Barcelona 1995. This is the most promoted Catalan-language book in the field of the social sciences; before it appeared, reproductions of chapters, comments, etc., had already circulated. [43] See Borja de Riquer. “Introducció”. In: Diversos autors. El catalanisme conservador. Girona 1996, pp. 7-23. [44] These aspects have been discussed by Enric Pujol in his book Tres imprescindibles: F. Soldevila, J. Vicens Vives i P. Vilar. Elements per a un cànon historiogràfic català. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2015.

Biographical note Jordi Casassas Ymbert (Barcelona, 1948) is a professor of Contemporary History at the Universitat de Barcelona (1989) and a full member of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans (2012). He is currently the president of the Ateneu Barcelonès and rector of the Universitat Catalana d’Estiu. He has been the editor-in-chief of Cercles. Revista d’Història Cultural since 1998, and the spokesman of the Grup d’Estudis de la Cultura, among whose intellectuals he is the lead researcher (1990). He has overseen numerous competitive research projects, some of them referring to the Western Mediterranean region. He is the author of numerous books and articles on political, institutional and cultural history. He is an expert in the history of contemporary nationalisms, and especially Catalanism.

Catalan Historical Review 10.indb 104

17/07/17 12:57


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 105-108 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.135 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Chronicle of the congress on “Ferdinand II and the Crown of Aragon” Ernest Belenguer

Member of the Institut d’Estudis Catalans Scientific Coordinator of the Congress

At the May 2015 meeting of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans, the decision was taken to hold a congress on Ferdinand II in 2016 to mark the five hundredth anniversary of the death of the Catholic King, the nickname by which the monarch is known all over the world. The decision came with its own set of problems, including economic ones at a time when the country had not yet fully pulled out of the recession which had affected much of the world of the past several years, Europe and Spain included. Furthermore, many of the institutions and universities in Spain were also expected to hold congresses. However, ultimately not very many celebrations of the quincentenary were held. In consequence, the congress hosted by the Institut d’Estudis Catalans, which was meant to be a small gathering about the lands held by Ferdinand II – called the Crown of Aragon, which was consolidated in the 15th century – became a large one because of its quality and its classic yet modern structure, thanks to the new research in the papers presented and the debates that accompanied the talks from the 26th to 28th of October. As I write this brief chronicle of the congress, the authors have already submitted all their papers in writing to the Institut d’Estudis Catalans, which will publish them. Until the printed volume appears, I believe that it is worth shedding light several issues that came to light at the congress “Ferdinand II and the Crown of Aragon”. Perhaps the most important one is what lay behind the cordial atmosphere among the participants, namely that all of them – from different universities and often with different ideas – shared a historical and scientific rigour which accepted the premise that “the antithesis of science is dogmatism” as the rule of thumb, an idea which has a longstanding history since last century. And this concept was obviously seen in the different areas of history into which the congress was divided: economic, social, religious, institutional, cultural and foreign policy. To begin with economics, the authors who participated in this section showed its value. In his talk on “Castile and the Crown of Aragon: A necessary economic comparison”, Antoni Furió discussed the historiographic errors that have been committed by either over- or under-esti-

1_Catala Historical Review 10.indd 105

Figure 1.  Cover of the congress programme.

19/07/17 08:59


106   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

mation, depending on the subject, such as the valuation of the treasuries, primarily in Castile, and then in the other kingdoms. Furió thinks, but also proved with figures, that the valuation and modernity of the centralised Castilian economic power in much of the monarchy has been overstated. Likewise, there has been altogether too much inaccurate talk about the supposed weakness and obsolescence of the treasury of the lands in the Crown of Aragon, in an income model in the Crown which was much more decentralised and in which the king himself did not have the capacity to levy taxes. Furió blamed these inaccuracies on a persistent historiographic tradition that is much more favourable towards Castile, while he also accused the non-Castilian literature of a total lack of inquiry into these topics. Therefore, his work virtually revolutionises many of the issues that used to be taken as facts, in addition to reassessing the economic contributions of Sardinia and Sicily within the Crown of Aragon. While Antoni Furió compared Castile and the Crown of Aragon, Gabriel Jover examined another clash in “Bifurcations of agrarian structures during the reign of Ferdinand II (1452-1516): Mallorca and Catalonia”, in which he explained why and, with all the relevant exceptions, how the Catalan landscape, which started off worse, ended in a better situation than Mallorca. It is true that in Catalonia the peasants, especially those in the northern reaches, suffered from the “mals usos” (bad customs) of the lords. They were the serfs, who would be thoroughly explained in subsequent lectures. However, some of them in Catalonia, the intermediate peasantry, not only managed to eliminate the “mals usos” but also appropriated the useful realm. On Mallorca, to the contrary, the free peasants in the 13th century, before and especially after the peasant rebellion in the mid-15th century, lost ownership of the land and a landowning aristocracy developed in the midst of a crisis in feudal revenues. Something similar to what Gabriel Jover explained was covered in the talk by Miquel Deyà on issues of public debt and taxation in his talk entitled “Mallorca, Catalonia and the Crown at the beginning of the reign of Ferdinand II (1479-1485)”. Deyà denied a premeditated royal reform plan – called the redress – and showed how on the issue of payment of the public debt, Ferdinand II placed the interests of the Catalan creditors – especially those from Barcelona – before those of the Mallorcan creditors. Indeed, the Catalan creditors had not been paid the interest on the loans they had given the Great and General Council of Mallorca. After the civil war from 1462-1472 and the Courts of 1481, the king wanted to consolidate the peace in Catalonia before improving the island, a small realm which could wait. Deyà said many other things which are not summarised here, but I do recommend that the reader look at a talk that is archive-worthy and quite novel in its perspective. The next two historians continued to share studies based on different but related economic areas, in addition to assessing the period from somewhat different

Catalan Historical Review 10.indb 106

Ernest Belenguer

vantage points. In his talk entitled “Agrarian production and manufacture in Catalonia. Between the redress and stagnation”, Jaume Dantí first pointed out the lack of economic data with which to draw solid conclusions. He cast doubt on some of Vicens Vives’ contributions, without fully denying them, as he believes Vives was overly optimistic about the Catalan redress, although he sees more positive economic variations in Catalonia in the 1490s and early 16th century than in the 1480s. Finally, he underscores the institutional conservatism of the municipal reforms of Barcelona compared to mercantile protectionism and attempts by the King and the city of Barcelona at a dubious economic increase. The author’s conclusion is also dubious: the period had shown more stagnation than redress while awaiting the true foundations of recovery. Without denying Dantí’s reasoning, in his talk entitled “In a time of transition: Trade of the Crown of Aragon in the Mediterranean”, David Igual was a bit more optimistic, perhaps because his scenario was not limited to Catalonia but encompassed a broader region, and perhaps, too, because his ideas and sources are more from vantage points which believe that the depression in the late Middle Ages was not as chaotic as was thought years ago. He views the 15th century more as a time of recovery, and despite the Catalan civil war from 1462 to 1472, this can be seen most frequently and clearly in trade. However, this is true in both the Mediterranean – where examples abound – and the Atlantic, which the author did not ignore and which also influenced Mare Nostrum. His conclusion is reminiscent of Dantí’s, although Igual views this period as a time not so much of stagnation but of transition. Turning now to social history, Esteban Sarasa summarised the evolution of the strongest nobility in the entire Crown during the reign of the Trastámaras in his talk “The secular nobility in the Crown of Aragon during the 15th century. The example of Aragon”. This nobility was strong because of several reasons: the Courts’ division into two wings – the upper and the petty nobility, clashes through banditry, the opposition to the royalty and the seigneurial bonds over their vassals, the worst-treated in the entire Crown. Ferdinand II was often required to govern with them by signing agreements that favoured them in the revolts of the vassals – the Sentència de Celada (Ruling of Celada) of 1497 – and by accepting legal petitions he did not like. A different sort of example in Catalonia in relation to the world of lords and vassals was presented by Rosa Lluch in her paper “Ferdinand II and the serfs”. She did not defend Vicens Vives’ theses on serfs but instead relativised them. Lluch knows that the Sentència Arbitral de Guadalupe (Arbitration Judgement of Guadalupe, 1486) was not a victory for the Catalan serfs, but a pact between nobles and vassals before a king who governed. The “mals usos” were indeed abolished, but the lords retained their incomes and many other rights. Lluch thinks that more

17/07/17 12:57


Chronicle of the congress on “Ferdinand II and the Crown of Aragon” 

research is needed into this crucial topic in Catalan history, a topic that she herself has addressed in several studies. Obviously, the nobles remained strong not only during the reign of Ferdinand II but also afterward, in the 16th and even in 17th centuries. Valentí Gual demonstrates this in his talk complemented by plentiful archival documentation entitled “Justice in the lords’ lands in the time of Ferdinand II”, in which he cites many conflicts resolved by the nobles in their own fashion. The author distinguishes between the royal and the seigneurial jurisdiction, and within the latter between the barons and the Church, which had its own territorial divisions and a structure of district officials with only distant ties to the king. To conclude this part, the talk by Enrique Cruselles, “Businessmen and the urban aristocracy in Barcelona and Valencia in the late 15th century”, explains the origin, growth and even mental changes of the merchants. They were the true pillars of these cities, but they were also rentiers of the Catholic King, buyers of public debt, controllers of the leases on the taxes of the capitals and, logically, holders of oligarchic power over the municipal structures. All of this led to an economic decline in both cities, although the oligarchic group became ever richer and more closed. These events happened in Barcelona first, which had already been hurt by the civil war that led to the urban aristocracy (1510), but also in Valencia, which in the early 16th century was heading towards the Brotherhoods of the kingdom after the death of Ferdinand II. Along with social relations, religious relations were also discussed, as not only did they affect everyone but there were also religious minorities then. In “The religious world around Ferdinand II”, Ignasi Fernández Terricabras explained the status of Christianity in the era of a king who has received nothing but praise as an authentic monarch who, along with his wife Isabel, not only stopped the Turkish and Muslim attacks from the outside but also launched a reform process inside the Church. The author believes that actually there is a great deal of exaggeration, and that the reforms undertaken from the top of the secular clergy – especially bishops – and perhaps the regular clergy did not so much improve Christian spirituality, although it did to some degree, as bring the Church closer to the power of the Crown in both Castile and the Crown of Aragon and Catalonia. As one of the best historians on this topic, his study is also full of notable examples, including one worth underscoring here: the Benedictine monastery of Montserrat. Indeed, a king that wanted to control the Church could not stop keeping close watch over, if not expelling, the religious minorities and possible heretics. The introduction of the Inquisition, in line with the new tendencies emerging from Castile in 1478-1480, achieved this despite the legal opposition from the kingdoms. However, the lecture entitled “The tribunal of the Holy Office of the Inquisition on Mallorca during the reign of Ferdinand II”, presented by the Mallorcan historian Mateu Colom, revealed

Catalan Historical Review 10.indb 107

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   107

a bit more than is usually known. The Balearic Islands, a small kingdom without Courts of its own, played an important role in this congress, more important than the king himself considered them as he was convinced that this territory would not bring him serious problems over the Inquisition. Despite this, without discrediting the Holy Office, in the talk “From converts to the expulsion of the Jews: The apostolic pastoral”, Rafael Narbona presented a lengthy study which spans from the early 13th century to the expulsion. Beyond the golden age of the Jewish world until 1283, Narbona stresses the fact that the mendicant Christian orders imposed a pastoral on themselves that sought the conversion of the Jews without force, even though the pogroms of 1391 facilitated this. The best thinkers, including Saint Vincent Ferrer, the monarch himself and Benedict XIII, among others, wanted not forced but real conversions. For example, to Father Jaume Pérez of Valencia, these forced conversions would not be authentic until the third generation after 1391, the generation that joined the Christian power in around 1470, just when a process got underway – the pastoral of conversion continued until the end – which led to the expulsion of the Jews in 1492. This text is difficult to summarise but essential reading. With a larger population yet one that was generally poorer than the Jewish converts, the Islamic world also made an appearance at this congress. However, the authors did not base it on the well-worn clichés about the agrarian landscape with vassals. In his lecture “Rural Mudejar manufactures in the inland regions of northern Valencia”, Joaquin Aparici wrote more about the trades of the craftsmen than the peasants. And in his lecture “From Mudejars to Moriscos in Valencia under the reign of Ferdinand the Catholic. Beyond an anecdote: Adultery”, Manuel Ruzafa’s title says it all: this author views adultery as yet another reason for the separation of and persecution between the Christian and Muslim worlds. Obviously, without the existence and knowledge of political institutions, a society cannot govern itself. This is why the congress discussed not all of these institutions but certainly the most important ones. In her lecture entitled “Ferdinand, Isabel, Germaine: The construction of a court for modern times”, Maria Àngels Pérez Samper addressed the nerve centre of all of them: the royal court. She examined its late mediaeval roots, the duplication of the royal houses albeit linked by dynastic unions, and their entire evolution parallel to historical events, without forgetting the royal entries into the cities: as can be seen in those of Barcelona – Ferdinand and Isabel – according to the Llibre de solemnitats. This is an archival source followed by a bibliography which has been brought thoroughly up to date. However, with Alphonse the Magnanimous’ precedent of going to Naples, which was continued by Ferdinand II of Castile, the monarch sought delegates for the general governor of all the kingdoms, not solely the crown prince,

17/07/17 12:57


108   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

who traditionally occupied the post. With the Catholic King, the institution of the viceroyalty was consolidated, an institution that was thoroughly studied by Vicens Vives, Garcia Gallo and Lalinde Abadía. Now, in his study “Notes on the consequences of Ferdinand the Catholic’s royal absenteeism in Catalonia”, Jordi Buyreu updates a perennially important topic which he complements with the start – but only the start – of the Council of Aragon since 1494. We should add that the king began to appoint his family members or people close to him to the viceroyalty. While the general lieutenants or viceroys were the king’s delegates in the kingdoms, the Courts with their different wings represented the country in the Old Regime and created laws, as well as granting services. In “The Courts of the kingdoms: The legislation of the Courts in the years of Ferdinand II: A comparative examination of the kingdoms of the Catalan-Aragonese Crown”, Eva Serra says it all with the title. In this lecture, which had never before been given, Serra studied this comparison and drew major conclusions regarding the similarities and differences. This is a difficult topic to study given the host of constitutions and Furs (codes of law) that existed in so many Courts, as Serra thoroughly explains, although the reader must always bear in mind that laws are not the entire reality. One example: the Courts did not like the appointment of viceroys, either with Ferdinand II or even in the Courts of 1599, and they put up all kinds of hurdles, but general lieutenants there were. Tomàs de Montagut finished these institutional contributions with his talk on “The monarchy and the regional institutions: The Diputacions dels generals”. Montagut began by explaining the different jurisdictions of power: universal, general and special. He noted how in the Crown of Aragon and especially Catalonia, which is the region being examined, power was dualist and pactist between the king, the Courts and the latter’s representation when they were not being held, namely the Diputació del general after 1359. Montagut outlines all of this and then ends in the era of Ferdinand II, noting the different changes in royal power over the Diputació: from the Poch valdria of 1481 and the application of ballot voting after 1493 to the election of deputies and auditors of accounts and a series of other minor changes in the Courts of 1503, 1510 and 1512. Despite this, as has been noted, “the level of administrative organisation of the Generalitat de Catalunya in the era of Ferdinand was quite high”, an issue about which little has been known until now. To conclude this area, and perhaps the previous ones as well, the lecture by Àngel Casals, “A long-range vision: Ferdinand II. From the Trastámaras to the Hapsburgs”, sought to be an overview of the reign of Charles V. He assessed his reign on different issues, which led him to connect this century and king with the early years of the 16th century, after Ferdinand II had died, and with the Hapsburg dynasty, to ascertain points of similarity and/or dif-

Catalan Historical Review 10.indb 108

Ernest Belenguer

ference between the two eras. This synthesis was indisputably difficult to write given that the author started from prior to Ferdinand II. In the lecture entitled “Culture in the Trastámara century of the Crown of Aragon (1412-1516): Humanism, the printing press and languages”, Agustí Alcoberro addressed the century up to Ferdinand II with the issues that might be of the most interest to historians without a specialisation in literature and art, which would require more talks. And Alcoberro shed light on the quantity and quality of Catalan humanists, who were closely connected to the Roman and Neapolitan worlds thanks to Alphonse the Magnanimous and the Borgia popes. Alcoberro studied names like Joan Margarit, Jeroni Pau and Miquel Carbonell, among others, and their works, along with the introduction of the printing press in our lands, the survival of Latin in humanism and the spread of Catalan, facts which show a course of humanism which would later be halted after the 16th century. It is not easy to contribute anything new on Ferdinand II’s foreign policy, which is well known, yet the guest authors managed to do so. In “Ferdinand II of Aragon and Pope Alexander VI. Church and diplomatic relations in the wars of Italy”, José María Cruselles examined not so much the wars cited but the complex relations between the Borgias after Alphonse the Magnanimous, but especially after Ferdinand II. These relations were ambivalent, and shall we say favourable, until 1496, when the royal couple was given the name the Catholic Kings; shortly thereafter, they became adversarial, as the pope supported the French monarchy for Cesar Borgia’s family reasons after 1499. This is an innovative text because of the perspective it provides based on the Italian conflicts. In his talk “The last years of the international policy of the reign of Ferdinand II (1504-1516)”, Enrico Valseriati began his study where Cruselles left off. The Italian historian offered a summary, with a more updated bibliography, of everything that is known: Ferdinand II’s sojourn in Naples and the new viceroyalties, the seizure of cities to serve almost as watchtowers in North Africa, other conflicts in Italy and the conquest of Navarre. However, he also cited little known or little studied facts, such as the attempt by Leo X, a Medici, to appropriate Naples for himself, dreaming about the forthcoming death of Ferdinand II and his family’s expansion to the Mezzogiorno. It was a similar model as the Borgias, but only empty gestures, hence the case of Brescia studied by Valseriati. And as an epilogue to the Congress, my own talk, “The historiographic image of King Ferdinand II and his actions” analysed all the contributions on the figure of the monarch from the chroniclers of the era until today. Furthermore, without pretending to be a definitive assessment of the sovereign, it does underscore the pragmatism of a king capable of changing his statements depending on circumstances but never sacrificing the principles he upheld: the expansion to Europe and his political domain.

17/07/17 12:57


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 109-110 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

In Memoriam

Maria Teresa Ferrer i Mallol (1940-2017)* On the 4th of March 2017, Dr Maria Teresa Ferrer i Mallol left us after three and a half years of illness. She earned a Bachelor’s in Philosophy and Humanities from the Universitat de Barcelona in 1963, and even before completing her degree she was associated with the Department of Medieval Studies of the Institució Milà i Fontanals, part of the Spanish Council for Scientific Research (CSIC) in Barcelona, thanks to her mentor, Dr. Emilio Sáez. After 1972, her scholarly career unfolded in this institution, where she was on staff. Immediately after earning her Bachelor’s degree, she made several research journeys to Italy, which influenced some of her earliest works and more importantly, laid the groundwork for the internationalisation of her career. She also taught classes at the Universitat de Barcelona, and for years she worked with the Arxiu Històric de Protocols (Historical Archive of Protocols) of Barcelona, which left its mark on her output via publications on the drawing up of the notary instrument and on insurance and mediaeval maritime exchanges (in the latter case, with Arcadi Garcia), which are still important references. She earned her doctorate from the Universitat de Barcelona in 1984 with an impressive thesis entitled Moros i cristians, almogàvers i collerats a la frontera d’Oriola. Maria Teresa Ferrer i Mallol was the director of the CSIC’s Institució Milà i Fontanals in Barcelona between 1985 and 1994. She was the editor of the journal Anuario de Estudios Medievales between 1983 and 2010, the series “Anejos del Anuario de Estudios Medievales” between 1983 and 1987, the document series Miscel·lània de Textos Medievals since 1983, and Repertorio de Medievalismo Hispánico until 2010. She was a member of the board of the Sociedad Española de Estudios Medievales (Spanish Society for Mediaeval Studies) since 1993 and its vice president between 2001 and 2007.

*  Text prepared by Roser Salicrú i Lluch. Institució Milà i Fontanals CSIC (Barcelona)

Catalan Historical Review 10.indb 109

She was a full member of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans (IEC) since 1992, its secretary from 1995 to 2001, its vice president from 2001 to 2006, and its president from 2006 to 2014. She retired from the CSIC as a Research Professor in August 2010, with a drive that far from curtailing her perennially incessant activity instead only intensified it, although thereafter it was channelled through the IEC. She was a woman of substance with clear, vehement ideas who always said what was on her mind with no holds barred. This drive and force of character unquestionably helped her carve a niche for herself and gain the respect and admiration of a clique which had been wholly male until quite recently. When she took over the helm of the CSIC’s Institució Milà i Fontanals in 1985, she was already a touchstone, internationally enshrined and known everywhere for her studies on the Crown of Aragon and contacts with Islam and the Mediterranean world, on par with names from her generation who were all men, with just a handful of exceptions. Shortly before she became ill, she was presented with a compilation of studies in homage to her at CSIC on the 22nd of May 2013, which she anticipated with relish. It included not only 70 selected contributions but also a 13page tabula gratulatoria.1 Just a quick survey of the list of participants strikingly reveals the impact of her work in Catalan, Iberian and international medievalism. Summed up in the volume of her output, this impact gives us ample licence to describe her as the grande dame of Catalan medievalism. Until 2011, Maria Teresa Ferrer i Mallol had published or edited 35 monographs and collective volumes, around 100 journal articles and 150 book chapters, in addition to her almost infinite “lesser output” (sic) of articles for encyclopaedias and dictionaries, and book introductions and reviews.2 Thereafter, this effort only increased, even during the course of her illness, incontestable proof of her incredible tenacity and capacity for work. And, in fact, it is still ongoing, since she died with numerous publications still unpublished and in the pipeline.3 Beyond her own output, Maria Teresa Ferrer i Mallol cultivated a generous, advisorly, altruistic facet as a scholar, as recognised by countless researchers both young and old, from near and far, who for decades have been trained at CSIC’s Institució Milà i Fontanals in Barcelona or who have come through it as visitors. And the latest generation of young researchers still in training was able to enjoy this wisdom until the very end.

17/07/17 12:57


110   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

In a different vein, Maria Teresa Ferrer i Mallol also had a noteworthy ability to develop a school and bring people together, both through the Spanish and international research projects she led and in the consolidated research group for the Generalitat de Catalunya that she coordinated. There is no doubt that her overwhelming body of work boasts extraordinary rigour and erudition. Her works are impeccable, utterly solid, destined to outlast all historiographical fads and tendencies. They have been and will continue to be a referent, and for this very reason, they have often become classics. Her works were also undertaken with the cognizance of what she understood as her national, cultural and linguistic commitment, for which she was penalised at times. It would be an outlandish undertaking to try to summarise or assess her enormous output, so instead I will just highlight what may be its two most solid centrepieces. The first is from her latter years: her historical survey of the four major chronicles edited by Ferran Soldevila reissued by the Institut d’Estudis Catalans, an admirable endeavour which only a person with her capacity for work, rigour and knowledge of historical, bibliographic and document sources could begin to undertake.4 The second is what we could call her own four major chronicles, that is, the four monographs she published around 30 years ago based on her doctoral thesis: Els sarraïns de la Corona catalano-aragonesa en el segle xiv. Segregació i discriminació; La frontera amb l’Islam en el segle xiv. Cristians i sarraïns al País Valencià; Les aljames sarraïnes de la governació d’Oriola (segle xiv) and Organització i defensa d’un territori fronterer: La governació d’Oriola en el segle xiv.5

Catalan Historical Review 10.indb 110

In Memoriam

Maria Teresa Ferrer i Mallol left us before her time, before she should have. She had travelled a long way, but still had so much farther to go. Fortunately, her historiographic legacy will live on.

Notes and references [1]

J. Mutgé i Vives, R. Salicrú i Lluch and C. Vela Aulesa (ed.). La Corona catalanoaragonesa, l’islam i el món mediterrani. Estudis d’història medieval en homenatge a la doctora Maria Teresa Ferrer i Mallol. IMF-CSIC, Barcelona 2013. [2] The list of her publications between 1963 and 2011 can be seen in the aforementioned volume of homage, pp. xvii-xlvi. [3] The updated, complete and definitive list of her publications will appear in fascicle 47/1 (January-June 2017) of the journal Anuario de Estudios Medievales, which can be viewed online at: http://estudiosmedievales.revistas.csic. es/index.php/estudiosmedievales/issue/archive [DOI: http://dx.doi.org/10.3989/aem.2017.v47.i1] [4] F. Soldevila. Les quatre grans Cròniques. Philological review by J. Bruguera, historical review by M. T. Ferrer i Mallol. IEC, Barcelona 2008-2016. This reissue of the chronicles crowns the other initiatives and contributions also spearheaded by the IEC, such as the commemoration of the birth of the Generalitat de Catalunya and of James I, the death of Martin the Humane, and the volumes containing the diplomatic treaties and negotiations of Catalonia and the Crown of Catalonia-Aragon in the Middle Ages, in this case in conjunction with the also deceased Manuel Riu i Riu. [5] Institució Milà i Fontanals – CSIC, Barcelona 1987, 1988, 1988 and 1990.

17/07/17 12:57


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 111-116 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2016 Publicacions de temàtica històrica editades durant l’any 2016 per l’Institut d’Estudis Catalans

Published by the History and Archeology Section and its Affiliated Societies Publicats per la Secció Històrico-Arqueològica i les seves societats filials

Books Llibres Balcells i González, Albert. La caricatura política a la Catalunya republicana (1931-1936). Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2016. – 78 p. : il. Dessì, Vincenzo. La Moneda de Sardenya medieval i moderna : bases documentals / edició i breu anàlisi de M. de Crusafont ; pròleg d’Enrico Piras. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2016. – 209 p. ; il. Puig i Cadafalch, Josep ; Falguera, Antoni de ; Goday, Josep. L’Arquitectura cristiana preromànica a Catalunya / edició a cura de Josep Guitart i Duran, Montserrat Pagès i Paretas, Isabel Rodà, Josep M. Sans i Travé. Edició facsímil i textos d’actualització. Institut d’Estudis Catalans ; Arxiu Nacional de Catalunya, Museu Nacional d’Art de Catalunya i Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Barcelona 2016. – 648 p. : il. I. Vila i Vicente, Santiago «Puig i Cadafalch i la veritat»; II. Ros i Aragonès, Joandomènec «Presentació»; III. Guitart i Duran, Josep ; Pagès i Paretas, Montserrat ; Rodà de Llanza, Isabel ; Sans i Travé, Josep Maria «Introducció a l’edició “tercera” del volum I de l’arquitectura romànica a Catalunya»; Edició facsímil IV. Puig i Cadafalch, Josep ; Falguera i Sivilla, Antoni de ; Goday i Casals, Josep «L’arquitectura cristiana preromànica a Catalunya»; V. «Sobre les correccions i els textos de Puig i Cadafalch posteriors a 1944»; Textos d’actualització VI. Rodà de Llanza, Isabel «I. Els precedents històrics»; VII. Rodà de Llanza, Isabel «II. Les primeres obres cristianes. Els sarcòfags pagans usats pels cristians»; VIII. Arbeiter, Achim «III. La cúpula de Centcelles»; IX. Nolla i Brufau, Josep Maria «IV. Els cementiris a l’aire lliure. El cementiri cristià i la cella memoriae d’Empúries»; X. López Vilar, Jordi ; Macias, Josep M. ; Muñoz i Melgar, Andreu «V. El cementi-

Catalan Historical Review 10.indb 111

ri de la basílica de Tarragona»; XI. Beltrán de Heredia, Julia ; Nolla i Brufau, Josep Maria ; Ribera, Albert-Vicent «VI. Les seus de Barcelona, Girona i València»; XII. Ripoll López, Gisela «I. La invasió bàrbara»; XIII. Godoy Fernández, Cristina «II. Les seus visigòtiques»; XIV. «III. La catedral visigòtica de Tarragona»; XV. Garcia Llinares, M. Gemma ; Moro i García, Antonio ; Tuset i Bertran, Francesc «IV. La seu d’Ègara»; XVI. Pagès i Paretas, Montserrat «V. Les esglésies visigòtiques menors»; XVII. Rodà de Llanza, Isabel «VI. Els sarcòfags de l’escola d’Aquitània al Rosselló»; XVIII. Alcaide, Sílvia ; Cau, Miguel Ángel «VII. Les esglésies de domini bizantí de la costa oriental d’Espanya i les Balears»; XIX. Feliu i Montfort, Gaspar ; Salrach Marès, Josep M. «I. La invasió musulmana i la reconquesta franca»; XX. Feliu i Montfort, Gaspar ; Salrach Marès, Josep M. «II. Els primers intents de reconstrucció»; XXI. Banks, Philip ; Camps, Jordi «III. Les esglésies de planta de creu. Sant Pere de les Puelles»; XXII. Camps, Jordi «IV. Fragments decoratius»; XXIII. «V. Els capitells carolingis del claustre de Sant Benet de Bages»; XXIV. Adell i Gisbert, Joan-Albert «I. Origen de l’art mossàrab a Catalunya»; XXV. Poisson, Oliver «II. L’església abacial de Sant Miquel de Cuixà»; XXVI. Duran-Porta, Joan «III. Les esglésies mossàrabs en els documents i en els fragments arquitectònics»; XXVII. Mallet, Géraldine «IV. Les petites basíliques»; XXVIII. Adell i Gisbert, Joan-Albert «V. Les esglésies d’una sola nau»; XXIX. Orriols i Alsina, Anna «VI. Les esglésies mossàrabs en els manuscrits del Beatus»; XXX. «Bibliografia»; XXXI. «Índex general» Les quatre grans Cròniques. Volum: 5 : Apèndix i índex / l’edició d’aquesta obra ha estat a cura de Josep Massot i Muntaner. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2016. – 212 p. I. Massot i Muntaner, Josep «Nota editorial»; II. Ferrer i Mallol, Maria Teresa «Les quatre grans cròniques: una visió de conjunt»; III. Gabriel i Tomàs, Andreu «Índex onomàstic i toponímic»

17/07/17 12:57


112   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Ripoll i Vilamajor, Jaume. Opuscles litúrgics i històrics / Edició facsimilar amb una presentació a cura de Ramon Ordeig i Mata. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, Barcelona 2016. – 377 p. Sabaté i Curull, Flocel. Percepció i identificació dels catalans a l’edat mitjana / Discurs de recepció de Flocel Sabaté i Curull com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 20 d’octubre de 2016. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2016. – 102 p. Journals Revistes Acta Numismàtica. Volum: 46. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2016. - 285 p. : il. I. Crusafont i Sabater, Miquel «Celebració de la vida de Leandre Villaronga»; II. Selva Villaronga, Núria «Adéu avi, fins sempre»; III. Villaronga, Gabriel «Una il·lusió de pare»; IV. «Amics i col·legues opinen sobre L. Villaronga»; V. Vi­ llaronga i Garriga, Leandre «Breu recull sobre el pensament científic de L. Villaronga»; VI. Sanahuja i Anguera, Xavier «Joan Vilaret i Montfort (1926-2015)»; VII. Vilaret i Monfort, Joan «L’entorn numismàtic de Joan Vilaret»; VIII. Casanova, Rossend «Ramon Ferran i Pagès»; IX. Ferran, Ramon «Motivacions sobre la medalla i la meva obra»; X. Sanahuja i Anguera, Xavier «Memòria de les activitats de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics durant l’any 2015»; XI. Vi­ llaronga, Gabriel «Trihemiòbol arcaic inèdit d’Emporion»; XII. Chevillon, Jean-Albert ; Bertaud, Olivier «Une nouvelle évolution du reverstype d’Emporion pour le début de la période postarchaïque»; XIII. Amela Valverde, Luis «Aristarco de Cólquide (HGC 7 207)»; XIV. García Garrido, Manuel «Hallazgos de dracmas emporitanas en Bellver de Cerdanya»; XV. Amela Valverde, Luis «El taller de Toletum, una amonedación tardía de la Carpetania»; XVI. Benages i Olivé, Jaume «Sindila, un nou rei visigot»; XVII. Francès Vañó, David «La taifa eslava de Tortosa (431-452 AH / 1040-1061 dC) i la seva adscripció hudí»; XVIII. Crusafont i Sabater, Miquel «Un grup monetari singular dins la sèrie comtal d’Urgell»; XIX. Crusafont i Sabater, Miquel «Florí inèdit de Perpinyà amb marca S»; XX. Vallllosera i Tarrés, Jordi «Novetats monetàries del regne de Sicília sota sobirania de la Corona catalano-aragonesa»; XXI. Crusafont i Sabater, Miquel «El gitó sicilià d’Antonio Carusio, del temps d’Alfons IV»; XXII. Perfetto, Simonluca «Salvatore de Ponte, uno dei mastri di zecca che durante il

Catalan Historical Review 10.indb 112

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2016

Regno di Ferrante batte sesquiducati a nome del Magnanimo, e la zecca aragonese di Fondi (14601461)»; XXIII. Sanahuja i Anguera, Xavier «Les monedes de Puigcerdà dels segles XVI-XVII (15121648)»; XXIV. Godinho Miranda, J. A. ; Sáez Salgado, J. ; Crusafont i Sabater, Miquel «Excepcional pieza de cinco ducatones de Amberes del 1653»; XXV. Fortea i Marzà, Vicent Josep «Els escuts valencians de Felip IV, el primer Borbó com a rei foral de València»; XXVI. Aguiló, Bernat «Els sous falsos de Mallorca (1815-1838)»; XXVII. Jorba i Serra, Xavier «Les pellofes de la Seu de Vic a partir dels encunys conservats al Museu Episcopal i Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic»; XXVIII. Crusafont i Sabater, Miquel «Tres novetats medallístiques»; XXIX. Boada Salom, Jaume «La medalla de l’Exposició Balear de 1903»; XXX. Ca­ sanova, Rossend «Forma, una medalla catalana al París del 1900»; XXXI. Crusafont i Sabater, Miquel «Troballes i tresors monetaris XXXI»; XXXII. Crusafont i Sabater, Miquel ; García Garrido, Manuel ; Ripollès i Alegre, Pere Pau ; Casanova, Rossend «Recensions bibliogràfiques»; XXXIII. «Publicacions de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (pròpies o editades en conveni amb altres entitats)» Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Volum 27. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Històrics, Barcelona 2016. – 482 p. I. Renedo Puig, Xavier «Notes sobre la biografia i la Crònica de Ramon Muntaner»; II. Morales Montoya, Mercè «Presentació»; III. Rubiralta i Casas, Fermí «Antoni Andreu i Abelló, un home del Front Nacional de Catalunya (1905-1982)»; IV. Duran i Solà, Lluís «Josep Badia, carlisme, socialisme i cristianisme»; V. Abelló i Güell, Teresa «Fernando Tarrida del Mármol. Anarquisme i cosmopolitisme a finals del segle XIX»; VI. Jarne, Antonieta «Josep Maria Espanya: els camins del fede­ ralisme impossible»; VII. Gonzàlez i Vilalta, Arnau «Joan Tauler Palomeras (1879-1959). Elogi dels actors secundaris o de la fontaneria política»; VIII. Nadal i Farreras, Joaquim «La revolució de la màquina d’escriure. Notes sobre la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic de Girona (19361938)»; IX. Valls-Junyent, Francesc «Els debats entorn dels orígens setcentistes de la industrialització catalana»; X. Quintana i Segalà, JoanXavier «Notes per a una història política del teatre a Catalunya (1765-1849)»; XI. Murià, José María «Campeche, primera porta de Catalunya a Mèxic»; XII. Muxella, Imma «El cas del Príncep de Viana: contrafacció reial i resposta constitucional»; XIII. Vidal Palomino, Jordi «Salvador Espriu i l’Orientalisme antic a Catalunya»; XIV. Pomés Vives, Jordi «L’esforç de Lluís Companys per

17/07/17 12:57


Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2016

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   113

gótica languedociana en Aragón»; VI. Español i Bertran, Francesca «El sepulcre de Ramon de Cardona i Margarida de Bellera de Torà de Riubregós: el retorn des de la diàspora al seu escenari primitiu»; VII. Fité Llevot, Francesc «La nova predel·la del retaule major de la Seu Vella de Lleida: dades sobre la seva execució (1440-1441)»; VIII. Graupera i Graupera, Joaquim «Noves descobertes sobre el cor gòtic desaparegut de Santa Maria del Mar»; IX. Espín, Elsa «Jaume Huguet y las fuentes archivísticas. Transcripciones inéditas»; X. «Memòria del curs 2013-2014»

pacificar i reformar el camp català (1921-1931)»; XV. Palou-Loverdos, Jordi ; Dueñas Iturbe, Oriol «L’anul·lació del judici contra el president Companys: una qüestió de Justícia»; XVI. Ferré i Trill, Xavier «Espino López, Antonio (2013). La Guerra de Successió a Catalunya, 1704-1714. Catarroja-Barcelona: Afers, 220 pp.»; XVII. Ferré i Trill, Xavier «Santacana, Carles (2014). Josep Tarradellas. L’exili 1 (1939-1954), Barcelona: Dau, 530 p.»; XVIII. Hernández López, José Miguel «Figueres, Josep M. (2014). La Veu de Catalunya (1899-1937). Barcelona: Editorial Base, 660 p.»; XIX. Ferré i Trill, Xavier «Soldevila, Ferran (2015). Per un poble normal. Barcelona: Enric Pujol [ed.], RBA, 191 p.»; XX. Ferré i Trill, Xavier «Figueres, Josep M. (2015). Lluís Companys. De la revolució social al nacionalisme. Barcelona: Edito­ rial Base, 182 p. ; (2015). Lluís Companys: vida, reivindicació i memòria d’un president. En commemoració del 75è aniversari del seu afusellament. Barcelona: Memorial Democràtic, 281 p.»; XXI. Izquierdo Ballester, Santiago «Puigventós, Eduard (2015). Ramon Mercader, l’home del piolet. Biografia de l’assassí de Trotski. Pròleg de Josep Maria Solé i Sabaté. Barcelona: Ara Llibres, 608 p.»; XXI. Izquierdo Ballester, Santiago «Puigventós, Eduard (2015). Ramon Mercader, l’home del piolet. Biografia de l’assassí de Trotski. Pròleg de Josep Maria Solé i Sabaté. Barcelona: Ara Llibres, 608 p.»; XXII. Prevosti i Monclús, Marta «Berni Millet, Piero (2015). “Novedades sobre la tipología de las ánforas Dressel 2-4 tarraconenses”. Archivo Español de Arqueología, núm. 88, p. 187-201.»; XXIII. Prevosti i Monclús, Marta «Alfaro, Carmen ; Tellenbach, Michael ; Ortiz, Jónatan (2014): “Production and trade of textiles and dyes in the Roman Empire and neighbouring regions”. Purpureae Vestes, IV. Universitat de València.»; XXIV. «Normes per a la presentació d’originals»; XV. «Junta i llista dels socis de la SCEH»; XVI. «Memòria d’activitats de la SCEH al 2015»

Miscel·lània litúrgica catalana. Volum 23. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, Barcelona 2016. – 179 p. : il. I. Duarte Lourenço, P. Joao «In Memoriam. Joaquim Oliveira Bragança (1925-2014)»; II. Pontifical Institute of Medieval Studies (Toronto) «In Memoriam. Roger E. Reynolds (19362014)»; III. Gudayol Torelló, Anna «In Memoriam. Amadeu-Jesús Soberanas i Lleó (el Catllar, 1938-Mataró, 2014)»; IV. Alturo i Perucho, Jesús «Encara un nou testimoni de l’Explanatio in cantica canticorum de Sant Just d’Urgell: el ms. 1515 de la Biblioteca del Monestir de Montserrat»; V. Pagès i Paretas, Montserrat «Sant Serni davant el capitoli de Tolosa de Llenguadoc beneint el brau, objecte del seu martiri. Nou mural romànic a Sorpe»; VI. Sanjosé i Llongueras, Lourdes de «Inventari del tresor litúrgic de l’altar de Sant Pere de la Catedral de Vic de principi del segle XIII»; VII. Martínez Elcacho; Albert ; Yeguas i Gassó, Joan «Un encàrrec de l’infant Pere d’Aragó i d’Anjou a Ferrer Bassa el 1346: el Saltiri angloca­ talà»; VIII. Rubio Sadia, Juan Pablo «Influjos litúrgicos franco-catalanes en el brevario de San Juan de la Peña (El Escorial, Real Biblioteca, ms. f.IV.26)»; IX. Fité Llevot, Francesc «Un primer apropament al santoral de la consueta RC. 0031 (Olim Roda 13) de l’Arxiu Capitular de Lleida del segle XV»

Lambard. Estudis d’art medieval. Volum 25. Institut d’Estudis Catalans. Amics de l’Art Romànic, Barcelona 2016. – 305 p. : il. I. Español i Bertran, Francesca «L’univers d’Elisenda de Montcada i el seu patronatge sobre el Monestir de Pedralbes»; II. García Herrero, María del Carmen «De belleza y piedad. Promociones de María de Castilla, reina de Aragón (1416-1458)»; III. Valero i Molina, Joan «La promoció artística femenina dins del llinatge dels Cabrera a l’època baixmedieval»; IV. Velasco Gonzàlez, Alberto ; Ros Barbosa, Elisa ; Gràcia Tarragona, Maria José «Un retaule-tabernacle gòtic a Santa Maria de Cap d’Aran (Tredòs, Val d’Aran)»; V. García Lasheras, Samuel «La influencia de la escultura

Miscel·lània litúrgica catalana. Volum 24. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, Barcelona 2016. – 245 p. : il. I. «Membres de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics»; II. Gros i Pujol, Miquel dels Sants «“In Memoriam”. Francesc Xavier Altés i Aguiló, liturgista (Barcelona, 1948-Montserrat, 2014)»; III. Alturo i Perucho, Jesús «Dos testimonis més del Breuiarium apostolorum»; IV. Ordeig i Mata, Ramon «El quadern de Joan de Barcelona, monjo de Ripoll i de Fleury, abat de Santa Cecília de Montserrat (París, BnF, lat. 2858, f. 64-71v)»; V. Ruiz Torres, Santiago «Los fragmentos litúrgicos del Archivo Capitular de Huesca (siglos XI-XVI)»; VI. Gros i Pujol, Miquel dels Sants «L’antic catàleg de la Biblioteca del Mones­

Catalan Historical Review 10.indb 113

17/07/17 12:57


114   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

tir de Ripoll»; VII. Rubio Sadia, Juan Pablo «El oficio cuaresmal de Lázaro de Betania en las iglesias catalano-narbonesas (ss. XII-XV)»; VIII. Sureda i Jubany, Marc «Un altre fragment de consueta medieval segons els usos de Girona (ABEV, fragments XII/3)»; IX. Fité Llevot, Francesc «Una predel·la per a la devoció a l’antic retaule major de la Seu Vella de Lleida»; X. Galobart i Soler, Josep «Nous documents per a l’estudi de l’obra del pintor Joan Gascó» Tamid. Volum 10 (2014). Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Hebraics, Barcelona 2014. – 180 p. : il. I. Riera i Sans, Jaume «Moixè ben Nahman, Bonas­ truc de Porta»; II. Llobet i Portella, Josep Maria «Documents relacionats amb els avalots contra els jueus ocorreguts l’any 1391»; III. Iancu-Agou, Danièle «Les juifs d’Arles (1391-1414). Leur aptitude aux sciences (les Avigdor) et à l’accueil de coreligionnaires catalans»; IV. Motis Dolader, Miguel Ángel «Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida según los procesos inquisitoria­ les a finales del siglo XV»; V. Casanellas i Bassols, Pere «Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu de la disputa de Barcelona de 1263 entre fra Pol Cristià i rabí Mossé ben Nahman»; VI. Vernet i Pons, Mariona «James P. Allen. The ancient Egyptian language: an historical study. Nova York: Cambridge University Press, 2013.»; VII. Millet Albà, Adelina «Tania Notarius. The verb in archaic Biblical poetry: a discursive, typological, and historical investigation ot the tense system. Leiden; Boston: Brill, 2013.»; IX. Vernet i Pons, Eulàlia «Llibre de la creació. Edició i traducció de Manuel Forcano. Barcelona: Fragmenta, 2012.»; X. Castells, Marga «Dolors Bramon. Moros, jueus i cristians en terra catalana: Memòria del nostre passat. Lleida: Pagès, 2013.»; XI. Casanellas i Bassols, Pere «Elisabet Giralt. Antic Testament interlineal hebreu-català: Gènesi. Estudi introductori i revisió científica per Joan Ferrer. Barcelona: Ins­ titució Evangèlica de Catalunya; Girona: Universitat de Girona, 2012.»; XII. Casanellas i Bassols, Pere «Càntic dels càntics de Salomó. Edició i traducció de Narcís Comadira i Joan Ferrer. Edició bi­ lingüe. Barcelona: Fragmenta, 2013.» Tamid. Volum 11 (2015). Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Hebraics, Barcelona 2015. – 180 p. : il. I. Llop i Jordana, Irene «Prim Bertran. In memoriam»; II. Casanovas i Miró, Jordi «Nou epitafi hebreu reutilitzat en la muralla de Tortosa»; III. Llobet i Portella, Josep M. «Els jueus a l’aljama de Cervera i els seus béns immobles l’any 1453»; IV. Ifft Decker, Sarah «The public economic role of Catalan Jewish wives, 1250-1350»; V. Bramon i

Catalan Historical Review 10.indb 114

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2016

Planas, Dolors «Les grafies més antigues de la ciutat de Balaguer»; VI. Cecini, Ulisse ; Cruz Palma, Óscar de la ; Vernet i Pons, Eulàlia «Observacions sobre la traducció llatina del Talmud (París, mitjan segle XIII)»; VII. Ferrer i Costa, Joan ; Feliu i Torrent, Francesc ; Palmada, Blanca ; Serra, Pep «Tehil·là, de X. Y. Agnon. Estudi introductori i traducció a l’hebreu»; IX. Vernet i Pons, Mariona «Aaron D. Rubin ; Lili Kahn (ed.). Handbook of Jewish languages. Leiden; Boston: Brill, 2015.»; X. Mañé i Mas, Maria Cinta «Josep Xavier Muntané i Santiveri. Regest dels documents de l’arxiu parroquial de Verdú relatius als jueus. Vol. 1: 1265-1339. Vol. 2: 1340-1484. Barcelona: Institut d’Estudis Món Juïc, 2015.»; XI. Casanellas i Bassols, Pere «Idan Pérez. El testament de na Baladre (1325): nova aportació a l’estudi de les sinagogues de Girona. Barcelona: Agrupación de Editores y Autores Universitarios, 2012.»; XII. Calders i Artís, Tessa «Manuel Frau Cortès. ‘Arc i escut’, una obra apologètica del rabí Ximon ben Tsemah Duran en el marc de la literatura polèmica. Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner, 2014.»; XIII. «Instruccions resumides per als autors»; XIV. «Llista d’avaluadors externs 2013-2015»

Historical publications of the other Sections of the Institut d’Estudis Catalans Publicacions de la resta de l’Institut de temàtica històrica

Books Llibres 1714 / Jaume de Puig i Oliver (editor). Institut d’Estudis Catalans. Presidència, Barcelona 2016. – 208 p. I. «Presentació»; II. González i Sastre, Francesc «Antecedents d’interès socioeconòmic»; III. Serra i Puig, Eva «Els Països Catalans entre el sistema pactista i les Noves Plantes»; IV. Torras Elias, Jaume «L’economia catalana abans i després del 1714. Continuïtat i canvi»; V. Simon i Tarrés, Antoni «Abans i després del 1705. Sobre els objectius polítics dels catalans en la Guerra de Successió espanyola»; VI. Torras i Ribé, Josep M. «L’altra cara de la Guerra de Successió a Catalunya: la violència contra la població civil (1705-1714)»; VII. Pérez Aparicio, Carme «Després d’Almansa. Guerra i repressió al País Valencià»; VIII. Cases i Ibáñez, Adrià «Guerra i quotidianitat militar en temps de setge: Barcelona i Catalunya el 1713-1714»; IX. Catà Tur, Josep ; Muñoz González, Antoni «La repressió després del 1714: execucions, empresonaments i exilis interns»; X. Pojada, Patrici «Unes Catalunyes sense Noves Plantes? La Guerra de Successió d’Espanya i les seves conseqüències vistes des dels nords»; XI. Casasnovas i Camps, Miquel Àngel «El paper de les Balears en l’etapa final de la Guer-

17/07/17 12:57


Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2016

ra de Successió»; XII. Guia Marín, Lluís «Més enllà de la Guerra de Successió: la Sardenya catalana sota el domini dels Savoia»; XIII. Montagut i Estragués, Tomàs de «El Decret de Nova Planta i l’evolució del dret català»; XIV. Camarasa i Castillo, Josep M. «Naturalistes catalans en les xarxes de la “República de les Lletres” al voltant de 1714»; XV. Rossich i Estragó, Albert «Les actituds davant la política lingüística de la monarquia borbònica»; XVI. Roca i Rosell, Antoni «Les matemàtiques i l’enginyeria a la Barcelona del set-cents: les bases de la nova professionalització dels tècnics»; XVII. Corbella i Corbella, Jacint «La sanitat a Catalunya entre la pèrdua de la Universitat (1717) i la creació de noves institucions: el Col·legi de Cirurgia (1760) i l’Acadèmia de Medicina (1770)»; XVIII. Sabaté i Casellas, Ferran «L’ús del català en l’àmbit cientificomèdic als segles XVIII i XIX»; XIX. Puiggròs i Jové, Josep M. «Jornada sobre la producció de l’aiguardent a Catalunya i la seva relació amb la Guerra de Successió»; XX. «Índex onomàstic» Francesc Vallverdú Canes : sessió en memòria : Sala Prat de la Riba, 29 de setembre de 2015. Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica, Barcelona 2016. (Semblances biogràfiques; 66). – 98 p. I. «Homenatge a Francesc Vallverdú Canes»; II. Ros i Aragonès, Joandomènec «Presentació»; III. Cabré i Castellví, Maria Teresa «Presentació»; IV. Martí i Castell, Joan «L’homenatge de la Secció Filològica a Francesc Vallverdú»; V. Kremnitz, Georg «Francesc Vallverdú i la sociolingüística catalana a través dels nostres encontres»; V. Argenter i Giralt, Joan Albert «La sociolingüística catalana: pioners, anàlisi, conceptes, discurs, recerca»; VI. Boix Fuster, Emili «Les revistes de Francesc Vallverdú: un primer balanç»; VII. Pradilla Cardona, Miquel Àngel «La sociolingüística catalana: una caracterització sumària»; VIII. Gifreu, Josep «Francesc Vallverdú i la llengua dels mitjans de comunicació»; IX. Segarra i Neira, Mila «Francesc Vallverdú i la dedicació a la llengua normativa»; X. Mallafrè i Gavaldà, Joaquim «Francesc Vallverdú, traductor»; XI. Piera Rubio, Josep «Sobre la realitat poètica de Francesc Vallverdú»; XII. Vilaginés, Carme «Cloenda»; XIII. «Llista de membres de l’Institut d’Estudis Catalans amb una biografia publicada a la col·lecció “Semblances biogràfiques”» Modest Prats i Domingo : sessió en memòria : Sala Prat de la Riba, 24 de març de 2015. Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica, Barcelona 2016. (Semblances biogràfiques; 64). – 37 p. I. «Homenatge a Modest Prats i Domingo»; II. Cabré i Castellví, Maria Teresa «Presentació»; III. Nadal i Farreras, Josep M. «Modest Prats,

Catalan Historical Review 10.indb 115

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   115

l’amic»; IV. Feliu i Torrent, Francesc «Modest Prats i la llengua catalana»; V. Comadira, Narcís «Modest Prats, amicus atque magister»; V. Vila­ llonga i Vives, Mariàngela «Unes paraules de Modest Prats»; VI. Folch, Xavier «Un llibre: Homilies de Medinyà»; VII. Fonalleras, Josep Maria «“Oració de les mans”, poema de Modest Prats»; VIII. Ros i Aragonès, Joandomènec «Cloenda» Nadal i Farreras, Joaquim. Joan Subias Galter (18971984): dues vides i una guerra. Institut d’Estudis Catalans. Presidència, Barcelona 2016. – 344 p. : il. El Pla de Barcelona a la fi del s. XVIII : respostes al qüestionari de Francisco de Zamora / Edició a cura de Jesús Burgueño. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Geografia, Barcelona 2016. – 183 p. Puig i Oliver, Jaume de. Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca Diocesana del Seminari de Girona. Volum 1: Manuscrits 1-50. Institut d’Estudis Catalans. Secció de Filosofia i Ciències Socials, Barcelona 2016. (Treballs de la Secció de Filosofia i Ciències Socials ; 49). – 649 p. Journals Revistes Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació. Volum 27 (gener-juny 2016). Institut d’Estudis Catalans. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, Barcelona 2016. – 253 p. : il. I. Carrillo Flores, Isabel «Presentació: La cons­ trucció històrica del dret a l’educació en contextos de transició política democràtica»; II. Carbonell i Sebarroja, Jaume «Introducció: El llarg camí vers el dret de l’educació»; III. Carrillo Flores, Isabel «Significant el dret a l’educació. Recomanacions de la Conferència Internacional d’Instrucció Pública en el període d’entreguerres»; IV. Aldana Mendoza, Carlos «La educación en Guatemala: entre la guerra y los acuerdos de paz»; V. Otero Urtaza, Eugenio Manuel «Unha aproximación ao debate actual sobre cidadanía e o dereito á educación: lembrando a Giner»; VI. Martínez Bonafé, Àngels «Els Moviments de Renovació Pedagògica: cons­ truint la democràcia de les aules»; VII. Andrade Oliveira, Dalila ; Feldfeber, Myriam «El derecho a la eduación en América Latina: un análisis de las políticas educativas en la historia reciente de Brasil y Argentina»; VIII. García Ferrandis, Ignacio ; García Ferrandis, Xavier ; Vilches Peña, Am­ paro «L’activitat docent en el desenvolupament dels municipis rurals de la província de València durant el tardofranquisme i la transició: el Patronat d’Educació Rural (1958-1985)»; IX. Dalmau i Ri­

17/07/17 12:57


116   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

balta, Antoni «Josep Vives i Terradas (1870-1940), mestre racionalista i editor»; X. García i Farrero, Jordi ; Vilafranca i Manguán, Isabel ; Vilanou i Torrano, Conrad «La recepció de la filosofia de l’educació de Giovanni Gentile: del neoidealisme al neoespiritualisme»; XI. Marquès i Sureda, Salomó «“Lliçó pràctica sobre civisme”. La lliçó del mestre Raimon Torroja a l’Escola d’Estiu de 1930» Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació. Volum 28 (juliol-desembre 2016). Institut d’Estudis Catalans. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, Barcelona 2016. – 298 p. : il. I. Fullana i Puigserver, Pere «Presentació. Ramon Llull: savi, educador i reformador»; II. Ense­ nyat Pujol, Gabriel «Idees sobre el saber intel·lec­ tual en Ramon Llull»; III. Bordoy, Antoni «Ramon Llull i la universitat parisenca: una proposta de reforma dels “curricula” de les arts lliberals»; IV. Teleanu, Constantin «La réforme de l’Universitas magistrorum et scholarium Parisiensium selon Raymond Lulle»; V. Ripoll Perelló, Maribel «Sobre la formació femenina i el paper de la dona en la reforma social de Ramon Llull»; VI. Ramis Barceló, Rafael «L’ensenyament de les doctrines de Ramon Llull a les escoles i universitats europees durant l’època moderna»; VII. García Pérez, Francisco José «Disputas lulianas en la enseñanza universitaria de Mallorca durante el siglo XVIII»; VIII. Fullana i Puigserver, Pere «Ramon Llull, inspirador i pedagog de la religió civil»; IX. Martins, Ernesto Candeias «Governação e (re)educação institucional da infância portuguesa errante e infratora nos começos do séc. XX»; X. Pantoja Chaves, Antonio ; Soto Vázquez, José ; Galea Torres, Elisabet «La fotografía escolar como fuente para la investigación educativa. La Fototeca

Catalan Historical Review 10.indb 116

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2016

Digital Escolar de Extremadura»; XI. Torrebade­ lla-Flix, Xavier «Quan l’educació física arriba a l’escola primària. Notes per a la història de l’educació a Lleida (1901-1931)» Revista de dret històric català. Volum 15 (2016). Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Barcelona 2016. – 260 p. I. Peláez, Manuel J. «Josep Maria Font i Rius, el mejor historiador del derecho en España durante el siglo XX»; II. Serna Vallejo, Margarita «El profesor Font i Rius y la historia del derecho marítimo»; III. Juncosa i Ginestà, Isabel «Bibliografia del doctor Josep Maria Font i Rius»; IV. Dougnac Rodríguez, Antonio «La inspiración medieval allende el Atlántico: Silvio Zavala (1909-2014)»; V. Cingolani, Stefano Maria «Lleida, agost (?) 1214»; VI. Pérez-Prendes Muñoz-Arraco, José Manuel «Algunos comentarios sobre el derecho privilegiado local de Llívia»; VII. Baró Pazos, Juan «El derecho de la villa de Santillana del Mar a través de su fuero (1209)»; VIII. Abadía Irache, Alejandro «Feudalismo y régimen señorial en Aragón. Algunas notas sobre los informes de Juan Pérez de Nue­ ros»; IX. Garcia Edo, Vicent «El Fuero de Zaragoza en el siglo XII (aproximación a su estudio)»; X. Ribalta i Haro, Jaume «Avantprojecte de llei sobre la filiació extramatrimonial. Edició crítica i estudi d’un avantprojecte de llei inèdit de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República»; RECENSIONS XI. Obarrio Moreno, Juan Alfredo «La legislación religiosa en la compilación justinianea, de Juan Antonio Bueno Delgado»; XI. Obarrio Moreno, Juan Alfredo «‘Codex theodosianus’. Historia de un texto, de José María Coma Fort»; XII. Iordache, Luiza «L’eterna desunió dels catalans. L’oposició catalanista a Franco (1939-1950), de Casilda Güell»

17/07/17 12:57


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 117-123 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Volumes 1-10: Table of Contents

Number 1 (2008)

Presentation Salvador Giner

7-8

James I and his Era : Brief Analysis of a Major Political and Cultural Inheritance Antoni Riera

9-16

La Draga (Banyoles, Catalonia), an Early Neolithic Lakeside Village in Mediterranean Europe Josep Tarrús

17-33

Barcelona, a Society and its Law: 11th-13th Centuries Tomàs de Montagut

35-46

Ramon Llull in his Historical Context Josep M. Ruiz Simon, Albert Soler Llopart

47-61

The Borja Family: Historiography, Legend and Literature Eulàlia Duran

63-79

The Treaty of the Pyrenees, 350 Years Later Eva Serra

81-99

The Mechanical Engineering Industry in Catalonia Santiago Riera

101-112

The Modernist Visual and Plastic Arts in the Catalan-speaking Lands Francesc Fontbona

113-132

The Francoist Repression in the Catalan Countries Conxita Mir

133-147

Commemoration of the Eighth Centenary of the Birth of James I: Conference Organized by the History and Archeology Section of the Institut d’Estudis Catalans in Barcelona M. Teresa Ferrer

149-155

Number 2 (2009)

Foreword Albert Balcells i González From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians Joan Sanmartí

Catalan Historical Review 10.indb 117

7

9-32

17/07/17 12:57


118   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Volumes 1-10: Table of Contents

The expansion of a European feudal monarchy during the 13th Century: the Catalan-Aragonese Crown and the consequences of the conquest of the kingdoms of Majorca and Valencia Enric Guinot

33-47

Some clarifications on several aspects of the history of Jews in Medieval Catalonia Eduard Feliu

49-64

The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries: ideology and history Manuel Ardit

65-81

Choral singing in the 19th and 20th Centuries Xosé Aviñoa

83-93

Jacint Verdaguer, national poet of Catalonia Ramon Pinyol

95-110

The great exodus of 1939 and other exiles of the 20th Century Enric Pujol

111-122

Robert Ignatius Burns (1921-2008): in memoriam M. Teresa Ferrer

123-129

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2008 OAH 131-137

Number 3 (2010)

Foreword Albert Balcells The origin of the earliest Roman cities in Catalonia: an examination from the perspective of archaeology Josep Guitart

7-8

9-30

The Catalonia of the 10th to 12th centuries and the historiographic definition of feudalism Flocel Sabaté

31-53

“Volent escriure a vostra consolació e plaer”: Metge, Corella and other 14th and 15th century masters of Catalan prose Lola Badia

55-68

The War of the Spanish Succession in the Catalan-speaking Lands Agustí Alcoberro

69-86

Anarchism in the Catalan-speaking countries: between syndicalism and propaganda (1868-1931) Teresa Abelló

87-102

About Catalan Surrealism Francesc Miralles

Catalan Historical Review 10.indb 118

103-114

17/07/17 12:57


Volumes 1-10: Table of Contents

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   119

Sixth centennial of Francesc Eiximenis OAH 115-118 Session at the Institut d’Estudis Catalans on the civic-political dimension of the oeuvre of historian Jaume Vicens Vives OAH 119-129 Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2009 OAH 131-140

Number 4 (2011)

Introduction Albert Balcells The most important Roman cities in Valencian Land until the 3rd century Carmen Aranegui

7-8

9-26

Religious architecture during the Romanesque period in Catalonia (11th13th centuries): Assessment and critical notes Xavier Barral

27-51

The Military Orders in Catalonia Josep Maria Sans

53-82

The implementation of the Counter-Reformation in Catalan-speaking lands (1563-1700): A successful process? Ignasi Fernández

83-100

Industrial colonies in Catalonia Rosa Serra

101-120

The Spanish Civil War in Catalan narrative Maria Campillo

121-135

Sixth centennial of the death of King Martin the Humane Josep Maria Palau

137-143

Ianua Coeli: Monumental Romanesque doorways on the Iberian Peninsula Francesca Español

145-147

Manuel Riu i Riu (1929‑2011). In memoriam Maria Teresa Ferrer

149-151

Robert B. Tate (1921-2011). In memoriam Mariàngela Vilallonga

153-155

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2010 OAH 157-162

Catalan Historical Review 10.indb 119

17/07/17 12:57


120   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Volumes 1-10: Table of Contents

Number 5 (2012)

Foreword Albert Balcells

7-9

The eastern regions of Al-Andalus before the conquest by CataloniaAragon: An overview Josep Torró

11-27

Catalan commerce in the late Middle Ages Maria Teresa Ferrer

29-65

The diverse growth of 18th-century Catalonia: Proto-industrialisation? Llorenç Ferrer

67-84

Guimerà in Europe and America Enric Gallén

85-100

Anarchism or anarchisms? The history of a heterogeneous revolutionary deployment, 1930-1938 Susanna Tavera

101-116

Joan Vernet i Ginés (1923-2011). In memoriam Dolors Bramon

117-119

Géza Alföldy (1935-2011). In memoriam Marc Mayer

121-124

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2011 OAH 125-132

Number 6 (2013)

Foreword Albert Balcells

7-9

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto Gemma Hernández, Mauro S. Hernández

11-31

Peasant Servitude in Mediaeval Catalonia Paul Freedman

33-43

Romanesque mural painting in Catalonia Montserrat Pagès

45-60

The Enlightenment in Catalonia Javier Anton Pelayo

61-71

The Jocs Florals in Contemporary Catalan Literature Josep M. Domingo

73-83

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939 Albert Balcells

Catalan Historical Review 10.indb 120

85-104

17/07/17 12:57


Volumes 1-10: Table of Contents

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   121

In Memoriam Manuel Jorba, Joan Sanmartí, Josep M. Salrach

105-110

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section Maria Teresa Ferrer, Albert Balcells

111-113

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2012 OAH 115-119

Number 7 (2014)

Foreword Albert Balcells

7-8

The Greek presence on the east coast of the Iberian Peninsula: Colonial establishments and rhythms of trade with Iberian societies Maite Miró, Marta Santos

9-28

The fine arts during the Baroque period in the Principality of Catalonia and the countships of Roussillon and the Cerdagne Joan Bosch

29-44

Catalonia in the process of constructing the modern Spanish state (16th-18th centuries): An interpretative approach Antoni Simon

45-62

Sports, society and collective identity in contemporary Catalonia Carles Santacana

63-75

Joan Maragall: Poet, intellectual and thinker Ignasi Moreta

77-86

In Memoriam Jaume Sobrequés, Marc Mayer

87-89

Biographical sketches of new members of the History-Archaeology Section Antoni Simon, Manuel Jorba, Josep Massot

91-94

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2013 OAH 95-102

Number 8 (2015)

Foreword Albert Balcells Tarraco, the first capital Isabel Rodà, Josep M. Macias

7-8 9-28

Gothic painting in the Catalan-speaking lands between the 14th and 15th centuries

Catalan Historical Review 10.indb 121

17/07/17 12:57


122   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Rosa Alcoy

Volumes 1-10: Table of Contents

29-44

Bandits, banditry and royal power in Catalonia between the 16th and 17th centuries Ernest Belenguer

45-57

The Catalan-language press from 1868 to 1939 Josep Maria Casasús

59-70

Working women in the factories and home workshops of Catalonia in the 19th and first third of the 20th centuries Albert Balcells

71-82

Catalonia (and the Catalan-speaking lands) before and after the Eleventh of September 1714 : The International Congress organised by the History-Archaeology Section of the IEC in Barcelona as part of the Tricentennial (1714-2014) Ricard Torra

83-87

The Mancomunitat de Catalunya (1914): Centennial of the First Step towards Self-Governance. Symposium Oficina d’Assessorament Històric

89-94

In Memoriam Albert Balcells, Josep Massot, Manuel Jorba Biographical sketches of new members of the History-Archaeology Section Enric Guinot, Antoni Riera, Joaquim Molas

95-100

101-103

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2014 OAH 105-110

Number 9 (2016)

Foreword Albert Balcells The first Homo sapiens in Catalonia, hunters and gatherers from the old Upper Palaeolithic Narcís Soler, Joaquím Soler

7-8

9-23

Finances, currency and taxation in the 14th and 15th centuries Gaspar Feliu

25-44

Architecture and the arts in Catalonia during the Renaissance Joaquim Garriga

45-70

Catalan farmhouses and farming families in Catalonia between the 16th and early 20th centuries Assumpta Serra

71-84

The historical novel in Catalonia (1862-1930) Jordi Tiñena

Catalan Historical Review 10.indb 122

85-100

17/07/17 12:57


Volumes 1-10: Table of Contents

Biographical sketches of new members of the History-Archaeology Section Joan Sanmartí, Gaspar Feliu, Albert Balcells

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   123

101-104

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2015 OAH 105-110

Number 10 (2017)

Foreword Albert Balcells

7-8

The feudal partitions of Mallorca and their immediate consequences (1230-1245) Antoni Riera

9-25

Political power in the Kingdom of Valencia during the 14th century. Breakdown or development? Vicent Baydal

27-41

Public health in Catalonia between 1885 and 1939 Ferran Sabaté

43-57

Catalan industrial architecture in the last quarter of the 19th century and first quarter of the 20th century Raquel Lacuesta

59-75

Collectivisations in Catalonia and the Region of Valencia during the Spanish Civil War, 1936-1939 Albert Balcells

77-92

The historiographic renovation on the nation in the late 20th century and the case of Catalonia Jordi Casassas

93-104

Chronicle of the congress on “Ferdinand II and the Crown of Aragon” Ernest Belenguer

105-108

In Memoriam Roser Salicrú

109-110

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2016 OAH 111-116

Catalan Historical Review 10.indb 123

17/07/17 12:57


Catalan Historical Review 10.indb 124

17/07/17 12:57


Catalan Historical Review Number 10 / 2017

Catalan Version

Institut dâ&#x20AC;&#x2122;Estudis Catalans

Catalan Historical Review 10.indb 125

Barcelona â&#x20AC;˘ Catalonia

17/07/17 12:57


Catalan Historical Review 10.indb 126

17/07/17 12:57


Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Sumari Número 10

2017

Albert Balcells

129

Introducció

Antoni Riera

131

Els repartiments feudals de Mallorca i les seves conseqüències immediates (1230-1245)

Vicent Baydal

147

El poder polític al regne de València durant el segle xiv. Descomposició o desenvolupament?

Ferran Sabaté

161

La sanitat pública a Catalunya entre 1885 i 1939

Raquel Lacuesta

175

Arquitectura industrial catalana en el darrer quart del segle xix i primer quart del segle xx

Albert Balcells

189

Les col·lectivitzacions a Catalunya i al País Valencià durant la Guerra Civil espanyola de 1936 a 1939

Jordi Casassas

203

La renovació de la historiografia sobre la nació a finals del segle xx i el cas català

Ernest Belenguer

215

Crònica del congrés «Ferran II i la Corona d’Aragó»

219

In memoriam

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review 10.indb 127

17/07/17 12:57


Catalan Historical Review 10.indb 128

17/07/17 12:57


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 129-130 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Introducció

La nostra revista ha arribat al número deu i ha entrat així en la majoria d’edat perquè pot celebrar el seu primer decenni d’existència. Donem les gràcies als nostres lectors per l’interès que han demostrat; als nostres col·laboradors per la qualitat del seu treball, que ha assegurat l’atenció d’un públic cada vegada més ample, i també al consell de redacció pel seu assessorament i ajut imprescindibles. Els articles de Catalan Historical Review han tingut 60.736 descàrregues fins a l’any 2016 en el portal de l’hemeroteca de revistes científiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta xifra equival a un creixement del 38 % en relació amb el 2015, any en què el nombre de consultes ja va augmentar un 18 % en comparació amb la xifra del 2014. Seguint una tònica anterior, un 65 % de les consultes de l’any 2016 procediren de fora de les fronteres de l’Estat espanyol. Per tant, Catalan Historical Review està realitzant el seu objectiu fundacional d’oferir als estudiosos estrangers balanços sobre grans temes d’història social, política, econòmica i cultural dels països de parla catalana, amb el benentès que també cal valorar la utilitat que per als lectors de l’interior del nostre àmbit geogràfic tenen aquestes revisions que sintetitzen els resultats d’una historiografia que ha assolit una producció i una diversificació cada vegada més grans, una producció que no és fàcil de seguir perquè utilitza canals de difusió molt diversos. En definitiva, tot sembla indicar que el model adoptat per Catalan Historical Review és vàlid. S’ha volgut seguir en aquesta ocasió una tradició de l’època en què les revistes només es publicaven en paper: oferir un índex complet dels títols dels articles de tots els números. És una manera de visualitzar el desè aniversari de Catalan Historical Review. La doble versió en anglès i en català del contingut de Catalan Historical Review dóna testimoni del fet que els historiadors catalans solen escriure en el seu propi idioma la història dels habitants del seu àmbit lingüístic. D’altra banda, l’Institut d’Estudis Catalans es va fundar fa més de cent anys amb l’objectiu de desenvolupar el coneixement científic de tots els aspectes de la cultura catalana en la mateixa llengua del país, que l’Institut tenia també la missió de contribuir a normalitzar tant des del punt de vista ortogràfic, lèxic i gramatical com pel que fa al seu ús social en tots els àmbits, superant la diglòssia que podia haver conduït, a la llarga, a la seva desaparició. I passem a la presentació dels grans temes tractats a les planes d’aquest número. Si Mallorca comparteix llengua i cultura amb Catalunya és degut al fet que al segle xiii fou conquerida per Jaume I. Aquest fou el pròleg de la conquesta de les terres valencianes i el primer pas en la direcció de l’expansió catalana per la Mediterrània. El reparti-

Catalan Historical Review 10.indb 129

ment de l’illa entre els magnats que col·laboraren en la conquesta amb el monarca i la concessió de terres als repobladors és el tema del primer article del número deu de Catalan Historical Review. El trasplantament del règim feudal a Mallorca es féu amb majors llibertats personals per tal d’atreure repobladors del continent a l’illa. Jaume I va contradir el seu designi inicial de mantenir les terres conquerides sota el mateix monarca, atès que donà en herència el regne de Mallorca al seu fill segon i es generà una nissaga independent des del 1276 fins al 1349, data, la darrera, en què tornà al domini directe dels reis d’Aragó i Catalunya. Si la base del sistema feudal és el predomini de la petita explotació camperola sotmesa a la sostracció senyorial de renda, la societat mallorquina resultant de la colonització catalana fou feudal. La imatge de la coberta és una caplletra C en què es representa el rei Jaume I i els seus guerrers al full 50 de la Compilatio Maior o Vidal Mayor, primera compilació de les lleis pròpies d’Aragó, datada entre 1290 i 1310. El segon article parla de l’estructuració política valenciana al segle xiv. Des de la unió dinàstica entre Aragó i Catalunya en el segle xii, la denominada Corona d’Aragó mantingué un sistema de monarquia dual, que esdevingué ternària quan el regne de València, conquerit per catalans i aragonesos en el segle xiii, fou dotat d’institucions pròpies, de manera que acabaria tenint les seves pròpies Corts o parlament diferent del de Catalunya i del d’Aragó, quan aquests organismes limitadors del poder reial es consolidaren un segle més tard. Al principi, els monarques intentaren tenir més poder al regne de València que el que tenien a Aragó i a Catalunya, però, a mesura que hagueren de finançar guerres, especialment les que tingueren lloc contra Castella juntament amb altres, els reis anaren cometent la incongruència d’anar cedint com a senyorius jurisdiccionals bona part dels territoris de les terres valencianes que abans depenien directament de la Corona. La ciutat de València, que tenia un pes determinant dins el regne, s’acabà sollevant el 1347 contra el rei i fou vençuda en una guerra breu, que va ser també un conflicte civil entre els súbdits del regne de València. Però, malgrat la victòria del monarca, l’estructura política pròpia del conjunt valencià continuà la seva consolidació, alhora que es dividia en dos bàndols que s’enfrontarien en el moment del conflicte successori de 1410. Un tercer article d’aquest número està dedicat a l’arquitectura industrial dels darrers temps del segle xix i dels primers decennis del segle xx, perquè les construccions originals i de prestigi no es limitaren aleshores als habitatges urbans privats o públics, seculars o religiosos, ni a les residències campestres de la classe alta, sinó que es

17/07/17 12:57


130   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

dissenyaren també amb sensibilitat artística centres de producció i de transformació, tot un símbol de la consolidació del procés d’industrialització que Catalunya estava experimentant. Fàbriques tèxtils com la barcelonina Casaramona, avui seu de la institució cultural CaixaForum; caves com les de Codorniu a Sant Sadurní d’Anoia; cellers cooperatius com el del Pinell de Brai; farineres com la de Cervera, i moltes altres construccions amb una funció productiva i no residencial presenten un alt interès que no ha de ser oblidat a l’hora de parlar dels monuments més coneguts de l’arquitectura catalana modernista i noucentista, és a dir, del conjunt que avui atreu la curiositat i l’atenció dels visitants estrangers cultes. A les planes següents, una altra contribució tracta de la política sanitària que es desenvolupà a Catalunya des de la darrera epidèmia de còlera, l’any 1885, fins a la Guerra Civil de 1936 a 1939. Es tractà de respondre des del poder local i regional a les necessitats d’una societat desenvolupada i conflictiva, que no es veia atesa per l’Estat espanyol en la mesura de les seves necessitats. Amb la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) i amb la Generalitat (19311939), l’atenció als malalts passà de ser concebuda com a beneficència a ser considerada una obligació planificada del poder públic, tot i la manca d’assegurança social obligatòria de malaltia per als assalariats i per als treballadors autònoms. En el transcurs del primer terç del segle xx es reduí la taxa de mortalitat, sobretot de la infantil, el còlera no reaparegué i la darrera epidèmia greu fou la de grip de 1918. Però continuaren sent endèmics el tifus, la tuberculosi, el paludisme als deltes i la sífilis, aquesta darrera mig amagada pels tabús morals. Moltes poblacions no tingueren ni aigua corrent ni clavegueram fins als anys vint. Els habitatges obrers preocuparen els higienistes, que volien la superació dels suburbis de barraques i dels rellogats amuntegats en pisos antics. Els primers barris de cases barates per a la classe obrera s’aixecaren a les ciutats en els anys vint, i ja des d’abans a les colònies industrials i mineres de les conques dels rius Llobregat i Ter els empresaris havien aixecat veïnats obrers. El progrés de l’ensenyament de la medicina, de l’atenció hospitalària i de la recerca explica les innovacions que en cirurgia i transfusió de sang aparegueren a Catalunya durant la Guerra Civil i que després foren aplicades a la Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial. El penúltim article d’aquest número està dedicat a les transformacions econòmiques i socials dels anys de la Guerra Civil de 1936 a 1939 a Catalunya i al País Valencià. El fracàs del cop d’estat contra la República a Catalunya i al País Valencià precipità un procés revolucionari que ha estat bescantat pels uns i idealitzat pels altres, sense tenir present que les deficiències del seu resultat no poden ser atribuïdes només als agents del procés ni tampoc únicament als seus adversaris, sinó que cal tenir molt en compte que la guerra determinà en bona part l’evolució segui-

Catalan Historical Review 10.indb 130

Introducció

da. Les decisions autònomes dels treballadors quant a l’empresa —‌amb una certa regulació política— donaren pas a un intervencionisme estatal que no demostrà una eficàcia gaire superior. Mentre que a Catalunya la col· lectivització va ser més important a la indústria que a l’agricultura, al País Valencià passà el contrari. Després de la prova de força del maig de 1937 s’imposà una tendència restrictiva pel que fa a les col·lectivitzacions. El darrer article d’aquest número és un balanç del debat sobre el paper històric de la nació i del nacionalisme a la darreria del segle xx. La reaparició dels nacionalismes a Europa, alhora que es produïa la desintegració de la Unió Soviètica seguida de la divisió de l’antiga Iugoslàvia, provocà una certa desqualificació per part d’historiadors marxistes com Hobsbawm, tot refermant la tesi de la invenció de la tradició i el principi que no es pot parlar de nacions abans de la Revolució Francesa. En una Catalunya que havia sortit feia poc d’una dictadura que havia volgut acabar amb els signes bàsics de la identitat dels catalans, difícilment podia tenir gaire acollida aquesta posició, fora d’una fracció de professors universitaris. Però ja el 1962 un historiador marxista com Pierre Vilar havia dit que la creació política catalana presentava en el segle xiv, d’una manera precoç, les característiques que s’han atribuït a la nació moderna en l’era capitalista. Per a Pierre Vilar, la distinció catalana entre nació i estat té validesa universal. Josep Fontana, un altre historiador marxista, ha refermat aquestes mateixes tesis en un llibre publicat el 2014. El cas català mostra que no és possible «inventar» la nació sense una base popular de llarga durada i que la identitat nacional no és necessàriament xenòfoba, sinó que pot anar lligada a posicions autènticament democràtiques i partidàries de la integració dels nouvinguts, sense que aquesta integració comporti la seva alienació de classe. Aquest número de Catalan Historical Review es tanca amb una crònica del congrés sobre el rei Ferran II celebrat a l’Institut d’Estudis Catalans el 2016. Aquell rei i la seva esposa Isabel, reina de Castella, són coneguts com els Reis Catòlics. La crònica és una anticipació de la publicació de les actes del congrés en forma de llibre. Quan ja s’havia escrit aquesta introducció es produí la mort de Maria Teresa Ferrer i Mallol, que va presidir la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans fins fa pocs anys. El seu article sobre el comerç català a la baixa edat mitjana, aparegut al número 5 de Catalan Historical Review, ha estat un dels més descarregats de la nostra publicació. El país ha perdut una de les figures més eminents de la recerca en història medieval i nosaltres, els seus companys, una amiga molt estimada i admirada. Li dediquem al final d’aquest número la necrològica que mereix la seva memòria. Albert Balcells Editor

17/07/17 12:57


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 131-145 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.136 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Els repartiments feudals de Mallorca i les seves conseqüències immediates (1230-1245) Antoni Riera*

Institut d’Estudis Catalans / Universitat de Barcelona Rebut 11 febrer 2017 · Acceptat 20 març 2017

Resum La conquesta feudal de Mallorca va ser una empresa tècnicament complexa i econòmicament costosa. Fou el resultat d’una acció conjunta de la monarquia, la noblesa i la burgesia catalanes i de cavallers i peons aragonesos i d’altres territoris de la Mediterrània occidental. El participants, un cop conquerida l’illa, van rebre una part del botí i dels béns immobles directament proporcional a la seva aportació a la host, cosa que va provocar tres repartiments territorials. Gairebé tots els grans porcioners van repartir les terres que havien rebut en alou entre cavallers i pagesos, mitjançant concessions en feu i en emfiteusi, respectivament. Entre els primers pobladors de Mallorca preponderaren també els catalans. Paraules clau: Mallorca, repartiment territorial, colonització feudal, carta de franqueses, establiment emfitèutic, feu, cavalleria, senyoria jurisdiccional, senyoria territorial

Introducció La conquesta d’al-Jazair al-Sharqiya (les Illes Orientals) i la seva transformació en el Regnum Maioricarum et insulas adiacentes (el regne de Mallorca i les illes adjacents), entre 1229 i 1232, va significar l’inici d’un període de ràpids avenços territorials cristians a càrrec d’al-Àndalus a la franja oriental de la península Ibèrica. Concebuda inicialment com una empresa privada de la noblesa i les ciutats catalanes, va acabar sent una croada de cristians contra musulmans.1 Les campanyes militars de Jaume I, que culminarien amb la conquesta de València el 1245, i la colonització cristiana subsegüent de les «terres noves» van tenir conseqüències importants per a la Corona catalanoaragonesa: en van ampliar en més d’un 30 % la superfície i n’accentuaren el caràcter marítim. La creació dels regnes de Mallorca i València va incrementar també la seguretat de la navegació cristiana pel Mediterrani nordoccidental, en la mesura que hi va reduir el cors i la pirateria islàmics. Els seus ports, a més, van esdevenir prest nusos importants de la incipient xarxa de vies comercials catalanes i van facilitar la seva extensió cap al Magrib i el Mezzogiorno italià. Avui, els experts continuen preguntant-se com es va portar a terme aquest ràpid i pregon capgirament de les estructures econòmiques, socials, polítiques i culturals a les terres compreses entre Alcanar i la Vila Joiosa. Quines *  Adreça de contacte: Antoni Riera. E-mail: antoniriera@ub.edu

Catalan Historical Review 10.indb 131

en van ser les causes i els efectes? Per respondre a aquestes qüestions, disposen d’un conjunt de fonts i de bibliografia ampli, actualitzat i d’un nivell científic mitjà força elevat. El regnat de Jaume I va suscitar, des del començament del segle passat, un interès especial entre els medievalistes catalans, valencians, mallorquins i aragonesos, que li han dedicat dos dels congressos d’història de la Corona d’Aragó.2 Durant la segona meitat de la centúria no sols es va reeditar la col·lecció documental d’Ambrosio Huici,3 sinó que es publicaren, a més, nombroses anàlisis monogràfiques i obres de síntesi.4 Coetàniament es van registrar també avenços molt considerables en l’estudi de l’economia i de la societat musulmana de les Illes Balears i el País Valencià a les vespres de la conquesta cristiana.5 Aquesta atenció preferent s’ha mantingut després del 2000, com es desprèn de la reedició de l’itinerari de Jaume I i de l’aparició de nous estudis.6 La commemoració, el 2008, del vuitè centenari del naixement del Conqueridor ha esperonat finalment tant les institucions autonòmiques i científiques dels territoris de l’antiga «Confederació» com algunes editorials privades —‌no sacsejades encara per la forta i prolongada crisi econòmica actual— a finançar noves publicacions. Les cròniques catalanes han estat republicades recentment per l’Institut d’Estudis Catalans.7 La crònica àrab d’Ibn ‘Amīra al-Mah-zūmī ha estat traduïda al català.8 Entre les aportacions més recents sobresurten les reedicions dels llibres del repartiment,9 les actes del congrés monogràfic organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans,10 dues biografies de Jaume I, redactades d’acord amb

17/07/17 12:57


132   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

uns criteris metodològics força diferents, per Stefano Maria Cingolani11 i Ernest Belenguer,12 i el discurs sintètic i interpretatiu pronunciat per Antoni Riera i Melis el 30 de març de 2008, a Poblet, amb motiu de la inauguració dels actes commemoratius del referit centenari.13 El present article té com a objectiu revisar, no la conquesta de Mallorca, sinó les seves conseqüències immediates, els tres repartiments feudals de l’illa, en vista de les darreres aportacions historiogràfiques i arqueològiques, que han introduït precisió i rigor en un tema complex i encara no del tot resolt.

L’esfondrament de la població islàmica La conquesta cristiana de Mallorca va tenir profundes conseqüències demogràfiques: hi va provocar una reducció forta i brusca de la població musulmana. Dels andalusins supervivents a les operacions bèl·liques i a la fam, una part —‌d’una quantia impossible de calcular— va fugir a altres territoris islàmics,14 mentre que la resta va romandre a l’illa, amb un estatut jurídic i unes condicions econòmiques i socials diverses. Els derrotats van ser reduïts a la condició de captius i distribuïts, com a botí, entre els conqueridors; dels que col·laboraren amb la host cristiana o capitularen, alguns marxaren i uns altres, per decisió pròpia o manca d’altra opció, restaren a l’illa, conservant la condició d’homes lliures i una part de les seves propietats, sotmesos, emperò, al pagament d’una capitació anual («dret d’estada»).15 L’abast quantitatiu i l’evolució d’aquest heterogeni conjunt de mudèixars encara susciten, tanmateix, nombrosos interrogants entre els experts.16 Álvaro Santamaría ha suggerit que l’estatut jurídic dels sarraïns que romangueren a l’illa en virtut del pacte de capitulació devia ser molt semblant al dels casatos cristians.17 No van ser considerats persones lliures, però tampoc captius, i no van estar adscrits a la terra.18 En la documentació mallorquina del segon i del tercer terç del segle xiii, els musulmans surten esmentats sovint; cap d’ells no és catalogat, emperò, com a casatus, sinó com a captiu, lliure o en procés de manumissió. La condició dels musulmans casati s’hauria degradat, doncs, amb el pas dels anys, fins a homologar-se amb la dels captius, procés que els hauria induït a batejar-se per poder accedir a la llibertat plena. Després de la conquesta feudal, la major part de la població sarraïna va ser reduïda, doncs, a la condició de captius i repartida entre els participants. La documentació notarial generada per la repoblació cristiana demostra que aquests captius gaudien, tanmateix, d’una certa autonomia econòmica i d’alguns drets civils: podien posseir i gestionar el seu propi peculi, concedir préstecs a altres captius musulmans, i fins i tot a persones lliures cristianes, i demandar judicialment els prestataris morosos.19 A la ciutat, alguns dels menestrals captius pogueren reunir, amb l’exercici del seu ofici, la quantitat exigida com a «talla» (redempció) pels seus respectius propietaris

Catalan Historical Review 10.indb 132

Antoni Riera

i van ser manumesos.20 Coetàniament, al camp, força captius van rebre, en règim de parceria, un tros de terra per conrear i, amb el seu producte, pagaren el rescat. Als uns i als altres se’ls va permetre viure a Mallorca com a homes lliures, sense perdre els seus senyals d’identitat, sotmesos, emperò, a una fiscalitat especial,21 tot assimilant-los als qui havien capitulat durant les campanyes de la conquesta. A la darreria del segle xiii apareixen documentats a la Ciutat de Mallorca nombrosos menestrals musulmans lliures: tintorers, ferrers, sabaters, espasers i forners.22 Tot i això, les fonts fiscals coetànies acrediten que la majoria d’aquesta «aristocràcia de les eines» va preferir emigrar a Menorca, València, el Magrib o Granada, previ pagament d’una altra taxa específica («dret d’eixida dels sarraïns»).23 Per als més pobres i menys formats, l’accés a la llibertat va ser, en canvi, força més llarg i complex i va implicar sovint el baptisme. Per a prosperar, els membres d’aquest segon col·lectiu van haver de pagar un preu molt alt: el de renunciar a la seva identitat. Les anàlisis de diferents mostres de població, tant de la ciutat com d’algunes parròquies rurals, han demostrat, emperò, que el col·lectiu dels andalusins conversos va tenir una incidència demogràfica molt baixa, que abans de 1300 no va superar mai el 5 % del total documentat.24 A la segona meitat del segle xii, els musulmans supervivents de les conquestes feudals havien estat acantonats, tant a la Catalunya Nova com al Baix Aragó, en àrees de poc valor estratègic i organitzats en moreries. Aquesta institució no es va estendre, emperò, a l’arxipèlag balear. La conquesta de Mallorca es va caracteritzar, doncs, per una radical incompatibilitat amb la societat islàmica i per una eficàcia destructiva de les estructures preexistents sense paral·lel als segles xii i xiii. Quines podrien ser les causes d’aquest comportament dels conqueridors envers la població musulmana de Mallorca? L’afany de conjurar el perill de quintacolumnisme en un enclavament illenc de gran valor estratègic i especialment difícil de defensar? La creença que l’illa, per l’escassa extensió geogràfica, podia ser colonitzada en pocs anys per pobladors cristians?

La primera reordenació de l’espai urbà i rural La conquesta de Mallorca va implicar la primera distribució important de terres després de la victòria dels estats cristians ibèrics sobre el califat almohade a Las Navas de Tolosa. El fet de ser la primera li confereix un interès especial, no sols per la influència que tindria sobre els repartiments posteriors catalanoaragonesos i castellans, sinó pel canvi qualitatiu que va suposar respecte als precedents anteriors. La recepció gradual de dret romà, l’auge del notariat i l’ampliació dels equips administratius van provocar un increment i una diversificació molt notable de la documentació escrita. Abans, el repartiment dels béns mobles i immobles subsegüent a una conquesta territorial no generava documentació específica; des d’ara es consig-

17/07/17 12:57


Els repartiments feudals de Mallorca i les seves conseqüències immediates (1230-1245) 

narà, en canvi, per escrit, amb una creixent meticulositat, en un registre específic, el Llibre del repartiment. A la darreria de gener de 1230, tot just finalitzat el sagnant saqueig de Madina Mayurqa, els membres de la host, alarmats per l’esclat d’una malaltia infecciosa, exigiren a Jaume I que la comissió de repartiment comencés a distribuir els guanys de la campanya. El prorrateig dels béns es va iniciar amb la subhasta del botí obtingut a la ciutat. El procés va durar gairebé dos mesos i va provocar una forta controvèrsia entre els grans i els petits porcioners.25 La fase següent va consistir a inventariar tota la riquesa de l’illa i organitzar-ne la distribució entre els conqueridors, d’acord amb el criteri acordat, tretze mesos abans, a les Corts de Barcelona.26 L’esmentada comissió havia de repartir, doncs, tant els immobles urbans com les terres conreades i els erms de Mallorca. La tasca no era gens fàcil, atès que s’havia de fer d’acord amb la contribució de cada participant en la conquesta, que havia estat molt diferent. Les aportacions màximes les havien fet el rei i els quatre principals magnats (Nunó Sanç, comte de Rosselló, Hug IV, comte d’Empúries, Gastó de Montcada, vescomte de Bearn, i Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona). Els seguia, a una distància considerable, un segon bloc, encapçalat pel bisbe de Girona, el Temple i alguns membres de l’alta noblesa, com Guillem de Montcada. En el tercer nivell, força nombrós, s’agrupaven els barons o cavallers (petita noblesa) i els membres del baix clericat. A aquests col·lectius s’hi havien d’afegir encara les comunitats urbanes, tant catalanes com occitanes, provençals i italianes.27 El desencadenament de l’epidèmia i la pressió exercida per un ampli sector dels conqueridors, que volia retornar a casa, obligaren la comissió a consensuar un repartiment precipitat de l’illa, quan una part romania encara en poder dels musulmans i no havia pogut ser acanada. S’endegava així un procés complex que duraria uns quants anys i generaria un volum de documentació molt considerable.28 D’aquesta tasca inicial, feta de forma una mica atropellada durant la primavera de 1230, en va sortir una primera versió del Llibre del repartiment,29 que ha estat datada el 27 de juliol. Consta de dues parts ben diferenciades: la primera, redactada en llatí, és una mera llista de les possessions reials; la segona, escrita en àrab, explica com s’ha efectuat la primera divisió dels béns immobles, delimita les porcions resultants i n’especifica finalment el beneficiari respectiu. La majoria del experts que l’han analitzat coincideixen a apreciar que la part àrab és lleugerament anterior a la llatina i que no ens ha arribat completa. La concordança, emperò, s’acaba aquí, car, mentre que per a uns es tractaria d’un trasllat o d’un resum d’un original desaparegut,30 per a d’altres no seria més que un quadern amb anotacions de camp, un esborrany parcial d’un text definitiu, que no ens ha arribat.31 El fet que aquest important document es redactés en llatí i en àrab demostra que la seva funció no consistia sols a deixar constància escrita dels drets adquirits pels nous propietaris cristians sobre els immobles repartits, sinó també a acreditar la desvincu-

Catalan Historical Review 10.indb 133

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   133

lació forçosa i definitiva d’aquests mateixos béns dels seus antics propietaris, reduïts a la malaurada condició de vençuts. Palesa també que, tot i això, la comissió va comptar, a l’hora de quantificar i valorar les explotacions rurals, amb la cooperació constreta d’agrimensors andalusins, que coneixien el microtopònim i l’extensió de cada porció de terra, així com la identitat del darrer propietari. Els comissionats, després d’avaluar aproximadament allò que cada participant havia aportat a la conquesta, tant en efectius militars com econòmics, els distribuïren en cinc quadrelles (grups), encapçalades respectivament pel rei i per un dels quatre magnats principals. Van classificar, tot seguit, els béns immobles a repartir d’acord amb un criteri espacial, força precís, gairebé circular; els van estructurar en un nucli i dues corones concèntriques. El nucli coincidia amb el recinte urbà de Madina Mayurqa, la primera corona corresponia a la rodalia estricta de la capital i la segona estava integrada pels dotze districtes rurals i dos sectors excèntrics del terme de la ciutat. Cada una de les tres parts es dividí en dos lots, el primer dels quals «pertangé al senyor rei d’Aragó e als seus parzoners» (pertangué al rei d’Aragó i als seus partícips) i l’altra «pertangé als magants e als lurs parzoners» (pertangué als magnats i als seus partícips);32 del segon lot en feren, tot seguit, quatre parts, que van ser confiades als quatre principals magnats. La quantitat i la qualitat de la informació codificada són, emperò, molt desiguals: màximes per al nucli central i mínimes per a la corona perifèrica. El comissionats disposaren de prou temps per a mesurar el nucli urbà i valorar-ne els immobles. El text especifica el nombre de cases habitades i deshabitades, obradors i tendes, forns, i horts i jardins que integraven cada un dels cinc lots. El rei es va reservar, a més, el recinte fortificat de l’Almudaina i la propietat de tots els carrers i les places. Quant a la rodalia de la ciutat, la comissió va repartir per separat els horts i els molins, sense especificar, emperò, els cursos d’aigua prop dels quals estaven situats. L’erogació de la corona perifèrica, la més extensa, es va fer a partir dels districtes musulmans en què estava dividida l’illa a les vespres de la conquesta, tot creant, emperò, una circumscripció especial per a l’albufera d’Alcúdia. Els comissionats no pogueren, en aquest cas, enumerar les explotacions que integraven cada lot territorial ni especificar-ne l’extensió, exceptuades les que correspongueren a Nunó Sanç.33 Procuraren, tanmateix, que en cada una de les cinc porcions hi hagués planures i muntanyes, sementers i pastures, cosa que va provocar que no fossin compactes, sinó disperses. Al sobirà li van correspondre els districtes d’Inca, Pollença, Sineu i Petra, Artà, Montuïri, les Muntanyes i la meitat de l’albufera; la porció reial va ser l’única en què totes les unitats territorials, malgrat el seu escampall geogràfic, estaven connectades directament. El comte de Rosselló va rebre els districtes de Manacor, Valldemossa i Bunyola. El comte d’Empúries es féu càrrec dels districtes de Muro, dos terços del de Sóller i l’altra meitat de l’albufera. Al vescomte de Bearn li van

17/07/17 12:57


134   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

pertocar el districte de Canarrossa i un terç del de Sóller. La porció del bisbe de Barcelona estava integrada pel districte de la ciutat, descomptats el nucli urbà i la rodalia estricta.34 El text àrab només conté, doncs, la divisió «a l’engròs» de l’illa entre els cinc principals porcioners.35 Quin va ser el resultat d’aquest primer repartiment de la propietat rural mallorquina? Si mesurem amb unitats de superfície actual els lots fets per la comissió, comprovem que Jaume I va rebre 47.436 hectàrees i els senyors laics i eclesiàstics, 66.535; les terres de jurisdicció senyorial superaren, doncs, en 19.099 hectàrees les de reialenc. Els comissionats, tot i no haver pogut acanar tots els districtes forans i haver deixat indivisos alguns petits conjunt de béns, van fer una distribució de la terra que degué semblar prou equànime, atès que la documentació coetània, al revés que per a la subhasta del botí urbà, no registra queixes importants per part de cap sector dels porcioners ni grans propostes de retocs. El fet que el gros dels beneficiaris no aparegués en el text inicial del repartiment va generar, a la segona meitat del segle passat, confusió entre els experts, que està sent esvaïda mitjançant l’edició de nous textos i l’elaboració d’anàlisis força més acurades.36 D’una lectura atenta de les fonts escrites avui disponibles es desprèn que els quatre magnats només van actuar com a «caps de fila», que reberen més immobles i terres que els que els corresponien amb la condició que els repartissin no sols amb els membres del respectius seguicis, sinó també amb altres nobles de rang inferior que no estaven vinculats a ells per pactes de vassallatge, i amb ordes religiosos i col·lectius de burgesos. Cosa que explica la inclusió de Guillemó de Montcada, Ramon Alemany, Guillem de Claramunt, el Temple, el paborde de Tarragona i gairebé totes les comunitats urbanes en la porció reial; la inserció dels ordes de Sant Jordi i de Calatrava en el lot de Nunó Sanç; la del bisbe de Girona i l’abat de Sant Feliu de Guíxols en el del comte d’Empúries; la de Ramon Berenguer d’Àger en el del bisbe de Barcelona, i la de Bernat de Santa Eugènia i l’orde del Sant Sepulcre en el del vescomte de Bearn. Al final del procés hi hauria d’haver, doncs, tantes porcions com persones havien participat en la conquesta.37

La instauració d’unes noves estructures politicoadministratives El gener de 1230, tot just acabada d’expugnar la ciutat, Jaume I ja afegia als seus títols el de «rex Maioricarum». En lloc d’annexionar l’illa a Catalunya, va decidir crear un nou regne, amb una estructura politicoadministrativa i una ordinació jurídica pròpies. L’1 de març, durant l’encant dels béns mobles i dels captius, el monarca va atorgar als participants a la conquesta i als futurs pobladors la carta de franqueses.38 No se n’ha conservat l’original, sinó una còpia autenticada de 1248 que va ser inserida en el Llibre de Privilegis del Reys de Mallorca39 i en altres còdexs

Catalan Historical Review 10.indb 134

Antoni Riera

posteriors; ha estat editada reiteradament40 i ha generat una bibliografia considerable.41 La carta de franqueses La carta de població i franqueses de Mallorca, com les de la Catalunya Nova, 42 tenia com a finalitat accelerar l’afluència de pobladors cap a un territori fronter amb alÀndalus, tot oferint-los, com a compensació pel grau de risc que hi assumien, un estatut econòmic, social i polític molt favorable, que els deslliurava de moltes de les servituds pròpies del sistema feudal. Deu dels trenta-set capítols del privilegi mallorquí s’inspiren en els del tortosí. Les disposicions restants constitueixen un conjunt de concessions específiques, adients a un enclavament insular, en què la condició de frontera no seria transitòria, sinó permanent.43 El privilegi conté mesures d’estímul per a l’activitat econòmica, com l’accés lliure i gratuït als erms i a les aigües,44 la unificació dels pesos i les mesures, la persecució d’ofici del frau45 o la supressió d’impostos comercials i del dret de naufragi.46 Regula la pràctica del crèdit, delimitant amb prou precisió les responsabilitats de les parts.47 La carta defineix també minuciosament els drets individuals dels pobladors: a la llibertat personal i la inviolabilitat del domicili,48 de propietat privada i lliure transmissió del patrimoni,49 i a l’exempció de serveis i censos senyorials.50 A les terres de frontera, la presència de les minories ètniques i dels col·lectius de persones marginades i conflictives era força superior que a les regions de rereguarda. El manteniment de l’ordre públic era, doncs, una de les tasques preferents de les autoritats. La carta conté una sèrie de mesures destinades a salvaguardar la convivència social entre cristians, musulmans i jueus a l’illa, i a prevenir bregues i robatoris.51 Confia l’administració de la justícia al batlle i al veguer;52 prohibeix la utilització de les ordalies com a proves; estableix que els magistrats aplicaran la normativa positiva o consuetudinària pròpia del regne de Mallorca, no els Usatges de Barcelona, que hi queden relegats a la categoria de dret supletori;53 preveu la conciliació prèvia,54 i regula la quantia de les multes exigibles als condemnats en les causes criminals.55 La carta de franqueses declara finalment que el regne de Mallorca és part inseparable de la Corona d’Aragó. El rei s’hi compromet a no donar-lo ni permutar-lo, en tot o en part, a membres de la noblesa o de les jerarquies eclesiàstiques, així com a emparar els seus pobladors davant de tots i en qualsevol lloc, com a súbdits lleials i fidels.56 Compromís que —‌com es veurà més endavant— tindrà una vigència força efímera. L’abast quantitatiu i qualitatiu dels privilegis concedits per Jaume I als pobladors de Mallorca en la carta de franqueses no va passar desapercebut pels coetanis, com recordaria, pels volts de 1325, el cronista Ramon Muntaner: «E poblà la dita ciutat e illa ab majors franquees e llibertats que ciutat que sia al món; per què és vui una de les bones ciutats que sia en el món e noble e ab majors riquees e poblada tota de catalans» (I poblà aquesta ciutat i illa

17/07/17 12:57


Els repartiments feudals de Mallorca i les seves conseqüències immediates (1230-1245) 

amb majors franqueses i llibertats que cap altra ciutat del món, perquè és avui una de les bones ciutats del món i noble i amb majors riqueses i tota poblada de catalans).57 La carta de franqueses ha estat interpretada, amb metodologies i finalitats diverses, per nombrosos historiadors, que han arribat a conclusions gairebé contraposades, algunes de les quals no exemptes d’una considerable càrrega ideològica. Per a alguns (Antoni Rovira i Virgili, Antoni Pons i Álvaro Santamaría) va concedir als nous pobladors unes llibertats més semblants a les vigents aleshores a les repúbliques marineres italianes que no pas a la Catalunya Vella, incompatibles amb una societat feudal, amb la servitud i els mals usos.58 Segons uns altres (Ricard Soto i Jaume Portella), el privilegi reial va legalitzar, en canvi, la instauració d’unes estructures econòmiques, socials i politicoadministratives de tipus feudal a Mallorca.59 Un tercer grup considera finalment que la carta de franqueses és un text «reformista, ja que suprimeix importants exempcions senyorials sobre la producció, la propietat i el tràfic, i liberal en matèria de justícia».60 Els membres d’aquest darrer corrent afirmen que va configurar un tipus de societat feudal en què el rei només exercia, emperò, la sobirania política sobre els senyors, els quals es relacionaven amb ell mitjançant un vincle no vassallàtic, sinó de dret públic, que es traslluïa en una contribució obligatòria a la defensa de l’illa.61 Les seves opinions, ben documentades i alhora prudents, són acceptables per a la majoria dels experts. La delimitació de les jurisdiccions La carta de franqueses no va definir amb exactitud les competències jurisdiccionals del sobirà i dels senyors i va confiar la solució d’aquest important quòdlibet a una negociació entre les parts. Inicialment, Jaume I va concedir als magnats i a la resta de porcioners la jurisdicció civil i criminal en els seus respectius senyorius.62 Aquesta situació liminar va ser, tanmateix, transitòria; es va tancar el 21 de juliol de 1231, amb l’establiment del veguer, una magistratura que, tot i estar prevista en la carta de franqueses, encara no s’havia instaurat. La noblesa va oposar una resistència ferrenya a la seva creació, que considerava incompatible amb els seus drets jurisdiccionals. Després de gairebé setze mesos de negociacions, les dues parts arribaren a un acord, que pivotava sobre tres punts. El veguer seria un oficial de designació exclusivament reial. Administraria l’alta justícia (el «mer imperi»); instruiria i fallaria tots aquells delictes que podien ser sancionats no sols amb pena de mort, càstigs corporals o el bandejament del reu, sinó també amb multes d’alta quantia; la seva jurisdicció s’estendria al conjunt de l’illa, tant a les terres de reialenc com a les de senyoria. Els senyors, des d’aleshores, només administrarien la baixa justícia (el «mixt imperi») en els respectius senyorius jurisdiccionals, on els seus batlles podrien jutjar delictes relatius a la propietat o possessió d’immobles i tota mena de querelles que no impliquessin penes corporals.63 Participarien, emperò, dels ingressos generats per l’alta justícia, que es repartirien

Catalan Historical Review 10.indb 135

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   135

quadrimestralment. La suma de les multes, després de deduir-ne el 10 %, que correspondria al veguer pel seu treball, es distribuiria entre el sobirà i els senyors, d’acord amb el valor de la respectiva aportació a la conquesta.64 Aquesta limitació dels drets jurisdiccionals dels senyors no es produiria al regne de València, on els grans magnats gaudirien del «mer i mixt imperi» en els seus dominis. Es tractaria d’una adaptació de les estructures feudals al caràcter insular i a l’extensió de Mallorca,65 no pas d’un esquerdament precoç d’unes estructures feudals tot just instaurades. El repartiment del delme A Catalunya, durant el segles xii i primer terç del xiii, el delme, un vell impost d’origen eclesiàstic, havia esdevingut un dels principals ingressos dels senyors. El sobirà també n’havia assumit la recaptació en moltes àrees del reialenc: Urbà II, el 1095, havia concedit a Pere I d’Aragó el delme íntegre en les terres que conquerís als musulmans. 66 Tant els uns com l’altre intentaren estendre aquesta apropiació fiscal a les Illes Balears i al regne de València. En el cas de Mallorca, la creació del bisbat va complicar, emperò, el projecte. El sobirà i els magnats, tot i que en les Corts de Barcelona de 1228 s’havien compromès a dotar l’Església de Mallorca amb béns i rendes suficients, es reservaren el delme en els seus senyorius jurisdiccionals.67 La pugna entre Jaume I i Gregori IX per la magnitud del patrimoni i el sistema d’elecció va retardar, d’altra banda, el nomenament del bisbe uns quants anys, durant els quals la gestió econòmica de la diòcesi va ser confiada a un procurador, Jaume de Santa Eugènia. Alguns del porcioners, com el vescomte de Bearn i l’ardiaca de Barcelona, el 1230, ja consignaren una part del delme a la futura seu episcopal.68 El sobirà, amb un cert retard, va concedir, el 1232, a l’Església de Mallorca una part del delme i les primícies de tots els fruits de la porció reial de l’illa, així com els de Menorca i Eivissa, quan aquestes illes fossin conquerides.69 Tanmateix, la Santa Seu i el monarca no pogueren posar-se d’acord sobre com establir-ne la quantia ni en la manera de formalitzar la donació. Vuit anys després, el 1238, Jaume I, l’infant Pere de Portugal i el bisbe de Mallorca, Ramon de Torrelles, arribaren a un compromís sobre la distribució d’aquesta renda. El bisbe es va negar a rebre en donació els delmes de mans laiques, per no haver d’admetre que els cedents els posseïen en justa propietat. Es va optar per la forma d’infeudació: el delme recuperava el seu inicial caràcter eclesiàstic i el bisbe, gratuïtament, en cedia en feu una part al sobirà, que continuaria assumint-ne la recaptació íntegra. Des d’aleshores, el monarca tindria en feu perpetu dues terceres parts del delme sobre el gra, el vi i l’oli, així com la meitat del delme sobre la ramaderia, la llana, el formatge i el peix, i entregaria anualment al bisbe el terç i la meitat restants.70 Gregori IX es va negar, tanmateix, a ratificar el conveni, ja que el considerava insuficient; Jaume I va aprofitar el refús pontifici per desentendre’s dels compromisos ad-

17/07/17 12:57


136   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

quirits. El bisbe, mancat de recursos, va haver de negociar els pactes d’infeudació del delme amb cada un dels porcioners per separat. El procés es va iniciar el 1239, amb Nunó Sanç, i no es clouria fins al 1247, amb el comte d’Empúries; l’arc cronològic que separa ambdós acords acredita la resistència que oposaren els magnats a consignar una part del delme a l’Església diocesana.71 Els repartiments de la porció reial i de les dels magnats Durant la primavera de 1230, el sobirà i els quatre magnats van efectuar una segona distribució d’immobles, van lliurar als porcioners que la comissió de repartiment havia inclòs en el seu lot les terres, les cases, els obradors, els hospicis, els molins i els forns que els corresponien. Tots cinc, conclosa aquesta tasca, abandonaren l’illa. Confiaren els nous patrimonis —‌mancats de mà d’obra i malmesos per les campanyes de la conquesta— a batlles i procuradors, perquè els poblessin, en restauressin les infraestructures i els remetessin les rendes generades pels captius musulmans i pels primers pagesos cristians a les seves residències habituals, a terra ferma. Es reservaren, emperò, el dret d’escrivania, a fi d’evitar la dispersió documental i controlar les transmissions immobiliàries en els seus respectius dominis.72 La distribució de la part reial Jaume I, durant l’estiu de 1230, va entregar als porcioners adscrits en el seu lot els immobles urbans i rurals que els corresponien. El paborde de Tarragona, l’orde del Temple i els nobles Guillemó de Montcada, Ramon Alemany i Guillem de Claramunt reberen, en conjunt, 7.904 hectàrees.73 Les comunitats urbanes de Tarragona, Marsella, Barcelona, Lleida i Montpeller van obtenir 1.156 cases i 100 obradors en el recinte urbà i 13.697 hectàrees al camp.74 Paral·lelament, amb la col·laboració d’un conjunt d’assessors, va iniciar el tercer repartiment, va començar a distribuir les cases i les 816 explotacions rurals que li havien correspost en propietat, a fi de satisfer deutes, obligacions, devocions i compromisos. Entre els beneficiaris figuren membres del seu seguici, nombrosos cavallers, funcionaris i servidors individuals («fideli nostri»), com Ferrer de Sagranada, Ramon Maurí, Arnau Salit o Tomasio, cobertorer genovès.75 Va procurar també que s’instal· lessin en la seva porció algunes comunitats eclesiàstiques: els monjos de Bellpuig, els frares de Sant Antoni i els dominics.76 Entre els primers receptors de terres de reialenc figura també la comunitat jueva local, que va ser dotada amb un palau a intramurs, una plaça i una llotja a extramurs i disset explotacions rurals, amb una superfície total de 1.045 hectàrees.77 Aquestes adjudicacions, encara que alguns dels beneficiaris no haguessin participat en la conquesta, es van fer en plena propietat i van ser autentificades individualment, mitjançant minutes notarials, en l’escrivania reial. Les efectuades abans de l’estiu de 1232 apareixen registrades en el còdex català del Llibre del repartiment. Coetàniament, el sobirà, que havia de contribuir a la defensa de l’illa amb 43 cavalls armats com a por-

Catalan Historical Review 10.indb 136

Antoni Riera

cioner, també va cedir terres a membres de la baixa noblesa, en feu, a canvi de serveis militars. La principal transferència de terres de reialenc va tenir lloc, tanmateix, la tardor de 1231 i el seu destinatari va ser l’infant Pere de Portugal, un membre de la casa reial lusitana exiliat a Catalunya que acabava d’heretar el comtat d’Urgell de la seva esposa Aurembiaix. Malgrat que la darrera representant de la vella nissaga, des del Tractat d’Agramunt de 1228, només administrava vitalíciament el comtat en feu del sobirà,78 l’havia llegat, en règim de lliure disposició, al seu marit.79 Jaume I, davant aquest trencament unilateral de l’acord per part de la comtessa, va optar per una solució negociada: va oferir a l’infant Pere de Portugal permutar el comtat d’Urgell pel regne de Mallorca. En virtut d’aquest conveni, l’infant, que no havia participat en les dues primeres fases de la conquesta, esdevindria senyor vitalici del nou reialme («regni Maioricarum dominus»), que administraria com a feudatari honrat del sobirà. Un cop investit, hi percebria les rendes que corresponien al monarca, administraria les terres de reialenc, hi assentaria pobladors, estaria facultat per a adquirir béns de cavallers i d’eclesiàstics i podria llegar als seus hereus una tercera part de les heretats i de les rendes obtingudes, que les posseirien a títol de feu del sobirà. Jaume I es reservava el domini eminent sobre tots els béns cedits i la potestat sobre les fortaleses, i es comprometia a aportar-li l’ajuda necessària per a conservar i defensar les illes davant qualsevol atac extern.80 Tot i que el conveni no ho especificava, es va acordar també dotar l’infant Pere amb un patrimoni personal que li permetés mantenir un seguici adient al seu rang. El pacte conculcava dos dels articles de la carta de franqueses: el compromís de mantenir unit el regne de Mallorca a la Corona d’Aragó i la restricció que impedia als senyors seculars i eclesiàstics adquirir béns immobles a l’illa. Per què Jaume I va efectuar aquest trencament de dret? Quines eren les contrapartides? Amb la permuta, s’assegurava el control directe del comtat d’Urgell, un territori a la rereguarda, amb unes estructures socioeconòmiques, administratives i fiscals consolidades, i que havia estat font d’anteriors conflictes; cedia a canvi un enclavament insular, ultraperifèric, poc poblat, en via de reestructuració, encara poc rendible fiscalment. Conscient del gran valor estratègic del regne de Mallorca, el monarca se’n va reservar, tanmateix, l’administració indirecta, mitjançant un vincle feudal, que s’extingiria a la mort de l’infant, amb el reintegrament del senyoratge a la Corona. Pere de Portugal no va mostrar gaire pressa per traslladar-se als seus nous dominis; no va ser fins al maig de 1232 que, aprofitant la tercera vinguda del rei, va desembarcar a Mallorca. Mentre el sobirà dirigia la campanya contra els darrers nuclis de resistència islàmica a la serra de Tramuntana, els seus oficials acabaren de redactar un capbreu de la porció reial, per tal de poder delimitar el patrimoni personal del nou senyor del regne. L’1 de juliol, finalitzada la conquesta militar de l’illa, el príncep lusità en va assumir la governació. Jaume I li va entregar l’es-

17/07/17 12:57


Els repartiments feudals de Mallorca i les seves conseqüències immediates (1230-1245) 

mentat cadastre,81 que conté una descripció de tota la porció reial, una nòmina de les explotacions rurals adjudicades durant els darrers dotze mesos, una relació de les que encara romanien buides, que li eren lliurades com a patrimoni personal, i una llista de les cavalleries i els cavalls armats que havien pertocat a cada porcioner. L’infant Pere de Portugal, com acredita l’esmentat capbreu, va rebre 103 explotacions rurals,82 amb una superfície total de 6.100 hectàrees, cosa que representava quasi la novena part de la porció reial. D’aquest lot territorial, el nou senyor de Mallorca se’n va reservar gairebé la meitat, 51 predis, amb una extensió total d’unes 2.830 hectàrees, i va repartir la resta entre els membres de la seva comitiva, formada per cavallers, funcionaris i personal de la seva casa, d’origen portuguès i castellà.83 En moltes d’aquestes donacions, tanmateix, el garant és el rei, cosa que demostra que l’infant no en gaudia d’una propietat plena. Les terres i les rendes concedides a Pere de Portugal, després d’una complicada dinàmica, es van reintegrar al reial patrimoni el 1256, per via testamentària.84 Les dificultats financeres d’alguns dels grans i mitjans porcioners, el seu absentisme sistemàtic, el factor d’insularitat, l’esquifidesa de la dominicatura en molts dels grans senyorius i les restriccions a les jurisdiccions senyorials instaurades per Jaume I acabarien per desencadenar, durant la segona meitat del segle xiii, un procés de transferències de propietats la principal beneficiària del qual seria la monarquia. Jaume I i el seu fill Jaume II de Mallorca adquiririen els dominis de Nunó Sanç (1242), Bernat de Santa Eugènia (1268), Gilabert de Cruïlles (1271), l’orde del Sant Sepulcre (1280), Blanca de Montcada (1284) i la comunitat monàstica de Poblet (1300).85 Des del canvi de centúria, les compres de terres s’alternarien, a més, amb els embargaments: utilitzant les prerrogatives jurídiques de què gaudia, Jaume II de Mallorca confiscaria els béns a Gastó de Bearn i als ordes del Temple i de San Jordi d’Alfama, i finalment els del comte d’Empúries (1315).86 Pels volts de 1330, la porció reial comprendria ja les tres quartes parts de la superfície total de l’illa.87 Aquesta transferència de terres, pel fet d’anar acompanyada de la de les jurisdiccions i les cavalleries corresponents, reduiria els recursos econòmics, les competències judicials, els ingressos fiscals i el poder militar de la noblesa a Mallorca, en un moment en què aquests avançaven a Catalunya. El repartiment de les porcions dels magnats El comte de Rosselló va ser, sens dubte, el magnat que va aportar més efectius militars a la conquesta de Mallorca, en la qual va tenir, a més, una participació personal intensa i prolongada. En el repartiment general de l’illa, Nunó Sanç va rebre —‌com ja s’ha exposat— 427 immobles urbans i explotacions rurals amb una superfície total d’unes 16.500 hectàrees, espargides pel pla de la ciutat, les valls d’Esporles, Valldemossa i Bunyola i les comarques de Manacor i Felanitx.88 Els serveis militars corresponents a aquest extens patrimoni van ser avaluats en catorze cavalls armats.89 El comte, com el sobirà, va començar el re-

Catalan Historical Review 10.indb 137

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   137

partiment del seu lot entregant als porcioners que hi havien estat inclosos (els ordes de Sant Jordi i de Calatrava) les terres que els corresponien per dret de conquesta. Un cop delimitades amb precisió les seves propietats personals, va procedir, en un nou repartiment que formava part del tercer dels efectuats a escala insular, a descarregar sobre membres de la baixa noblesa els serveis militars que li havien pertocat, entregant-los béns immobles i rendes suficients per a mantenir sistemàticament un cavall armat. En aquest primer grup de beneficiaris sobresurten Lope Ximénez de Luesia i Alaman de Sádaba, que van rebre en feu unes 1.000 hectàrees cadascun; els restants obtingueren lots de 227 hectàrees, escampades, en ambdós casos, per diverses circumscripcions de l’illa. Aquest contingent d’homes d’armes, entre els quals preponderaven els d’origen aragonès, va rebre unes 4.043 hectàrees, que equivalien a un 30 % de la porció de Nunó Sanç.90 El comte va consignar també una part del seu nou patrimoni a finalitats pietoses. El 1232, després d’obtenir una autorització específica del rei, concedia predis i immobles urbans, en alou franc, a una comunitat cistercenca. La nova abadia, filial de Poblet, es va assentar a l’alqueria de la Real, al sector septentrional de la rodalia de la ciutat, cosa que explica que adoptés el nom de Santa Maria de la Real.91 Poc després, el 1234, va dotar econòmicament el nou hospital urbà de Sant Andreu perquè pogués alimentar, entre pobres i personal de servei, trenta persones.92 El patrimoni insular de Nunó Sanç, com el de l’infant Pere de Portugal, va tenir, tanmateix, una trajectòria històrica força curta: es reintegrà, el 1242, a la porció reial. No disposant de descendència legítima, va nomenar hereu Jaume I. Els marmessors, a l’hora d’executar les disposicions testamentàries, van distingir entre els béns que el comte havia rebut en feu de Pere el Catòlic i els que posseïa en alou. El primers, integrats pels comtats de Rosselló i Cerdanya, van ser restituïts gratuïtament al sobirà. Dels segons en van fer dues parts: les propietats insulars, que van ser venudes a Jaume I, i les valencianes, que foren entregades a l’orde de l’Hospital.93 De les porcions dels altres tres magnats, no se n’han localitzat encara les relacions de béns que les integraren, cosa que explica que no s’hagin pogut analitzar amb un nivell de precisió paregut als dels dos anteriors. Tot i això, hom ha intentat recentment reconstruir la baronia del comte Hug IV d’Empúries, combinant la informació aportada pel Llibre del repartiment del rei i la Remembrança de Nunó Sanç amb la fornida per la documentació notarial coetània custodiada a l’Arxiu de Regne de Mallorca, l’Arxiu Diocesà de Girona i l’Arxiu de la Fundació Ducal de Medinaceli.94 Estava integrada per una octava part del nucli urbà i de la rodalia estricta de la ciutat, el districte de Muro, dos terços del de Sóller i la meitat de l’albufera,95 i havia de mantenir permanentment, per a la defensa de l’illa, set cavalls armats i mig. La comissió de repartiment havia inclòs en el lot del comte d’Empúries

17/07/17 12:57


138   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

les parts corresponents a alguns porcioners eclesiàstics de la Catalunya Vella (el bisbe de Girona,96 l’abat de Sant Feliu de Guíxols,97 el paborde de Solsona,98 un canonge de Barcelona99 i el sagristà d’Urgell), a uns quants cavallers (Guillem de Sant Vicenç,100 Pere d’Alcover,101 Jaume de Cervera, Arnau de Bellveí, Ramon de Vernet i Pere Pinell)102 i a una comunitat urbana (Narbona).103 La mort del comte Hug IV, a començament de 1230, arran de l’epidèmia que es desencadenà pocs dies després del saqueig de Madina Mayurqa, va complicar el repartiment de la seva baronia. El seu successor, Ponç Hug, en va confiar l’administració, el 15 d’agost de 1232, a un procurador, Guillem Hug.104 La distribució de terres i immobles entre el nou comte i els esmentats participants en la conquesta va ser llarga, complexa i no exempta de litigis;105 es va iniciar l’estiu de 1232 i no es va concloure fins a la primavera de 1235. Entre els participants en la conquesta inclosos en el lot territorial del comte d’Empúries sobresortia —‌com ja s’ha exposat— Guillem de Cabanelles, bisbe de Girona. La seva baronia s’ha pogut reconstruir amb força precisió a partir de dos memorials de rendes, redactats el 1255 i el 1289 pels batlles Ramon de Verdera i Pere des Padró, respectivament.106 El prelat va rebre, a la ciutat, hospicis, obradors i forns a la parròquia de Sant Jaume, obradors a la Sabateria Vella i cases a l’Almudaina; i a la rodalia, una alqueria, dos rafals, una garriga i un tros de terra erma al pla de Catí, un rafal i un conjunt de vinyes prop del monestir de la Real i deu quarterades de terra i alguns camps a les Torres Llaveneres. Disposava també, a la parròquia de Muro, d’alqueries, rafals i jovades de terres, de tres setzenes parts de l’albufera, d’un nombre considerable de cases contigües en diversos carrers de la vila i d’un forn compartit amb el comte d’Empúries. Posseïa, finalment, a la parròquia de Sóller, alqueries, vinyes i olivars al Montreial, i tres peces de terra al Pla, un nucli de cases i un conjunt d’hospicis contigus al centre de la vila i tretze cases als afores.107 La contribució d’aquest conjunt de béns a la defensa de l’illa va ser avaluada en tres cavalls armats.108 El 1235, un cop acabades les tasques de fitació, el bisbe de Girona, com la resta dels magnats, distribuí part del seu domini entre els membres del seu seguici. Un dels beneficiaris d’aquest tercer repartiment, Arnau de Torrella, va rebre les terres en feu franc; tres més, Guillem de Torrella, Guillem Sanmartí i Ramon de Saverdera, a canvi de serveis militars. El concessionari, en el primer cas, només estava obligat a retre-li l’homenatge feudal; en el segon, es comprometien, a més, a aportar-li un cavall armat.109 El prelat, a l’hora de repartir terres, no va oblidar tampoc les comunitats religioses que s’estaven instal·lant a l’illa: va donar en alou franc una vinya, un olivar, un hort i dos hospicis en el terme de Sóller a les monges del convent de Santa Margarida,110 i una alqueria del terme de Muro als frares de la Mercè.111 El bisbe de Girona va atorgar testament el 13 de novembre de 1245; hi va llegar al capítol de la seu tot el que posseïa a Mallorca; de les rendes generades per aquells hi

Catalan Historical Review 10.indb 138

Antoni Riera

va consignar 1.000 sous melgoresos al sosteniment de les canongies i pabordies, i la resta a la confecció de vestits per als pobres locals, que serien distribuïts anualment el dia de Pasqua.112 Tot i que el llegat testamentari del prelat dimanava de la seva participació directa en la conquesta de l’illa i havia estat ratificat per Jaume I el 1251,113 el seu successor, Berenguer de Castellbisbal, va interpretar que la baronia pertanyia al càrrec i no a la persona, i va entaular un plet per usurpació de béns davant l’arquebisbe de Narbona contra el capítol de Girona, reclamant-li l’entrega de 2.000 sous melgoresos anuals. El procés es va prolongar fins al 1256, quan l’arquebisbe va formular una sentència salomònica: l’esmentada baronia mallorquina hauria de ser administrada conjuntament pel bisbe i pel capítol de la seu de Girona.114 Les rendes de la baronia, el 1301, serien arrendades anualment per 1.708 sous 1 diner de reials de Mallorca.115 Tots els porcioners, amb independència de la magnitud de la seva contribució a la conquesta, reberen, en el segon repartiment, els immobles i les terres en plena propietat;116 no estigueren sotmesos, doncs, al vassallatge del magnat cap de quadrella que en féu la distribució, sinó sols al domini eminent del rei, a costum de Barcelona. Esdevingueren senyors i propietaris alodials (lliures de càrregues senyorials), i només els va diferenciar l’extensió del patrimoni rebut.117 Del primer i el segon repartiments van sorgir baronies extenses, com la de Nunó Sanç o la del bisbe de Barcelona, i senyories reduïdes, com les dels cavallers Pere d’Alcover o Guillem de Sant Vicenç; ni les unes ni les altres van ser territorialment compactes, ja que incloïen sistemàticament terres de conreu al Pla i àrees de pastura a la serra de Tramuntana. Els senyors alodials gaudien, a més, de la jurisdicció sobre els respectius patrimonis, modulada per la carta de franqueses i limitada, des del 1231, per les competències del veguer,118 i estaven obligats a contribuir a la defensa del regne amb el manteniment d’un cert nombre de cavalls armats. Els grans senyors alodials van instaurar en els seus patrimonis insulars unes ordenacions de l’espai i uns sistemes de gestió força semblants. No es van reservar terres en explotació directa i van crear senyories amb una dominicatura mínima, integrada en molts casos només per alguns immobles a Ciutat, on instal·laren l’escrivania notarial. Infeudaren una part considerable dels seus territoris a una munió de membres de la baixa noblesa, la majoria dels quals arrelaren a Mallorca i esdevingueren el nucli originari de la noblesa local, l’única milícia insular. L’extensió normal de les primeres cavalleries va ser de 20 jovades (227 hectàrees); els magnats, tanmateix, van atorgar també cavalleries grans —‌de 1.000 hectàrees— i mitges cavalleries —‌de 113 hectàrees—, que només lliuraren a escuders.119 Tots els concessionaris, pel fet de rebre-les segons el costum de Barcelona, havien de retre homenatge al respectiu senyor directe i no hi podien construir fortaleses sense la seva autorització. De l’anàlisi d’alguna d’aquestes primeres cavalleries, com la que va rebre Arnau de Togores del vescomte de Bearn,120 es desprèn que,

17/07/17 12:57


Els repartiments feudals de Mallorca i les seves conseqüències immediates (1230-1245) 

al revés que els dominis del magnats, es van estructurar internament, d’acord amb el criteri binari típic dels feus catalans, en dominicatures i tinences. Els grans porcioners també van crear dintre de les seves senyories alodials nombroses explotacions agràries familiars, que entregaren a «pobladors» acabats de desembarcar a l’illa, que no havien participat en la conquesta, perquè les conreessin en condicions molt favorables, només subjectes al pagament del delme. Aquesta quasi completa cessió de la terra per part del sobirà i els magnats va posar en mans dels estaments intermedis rurals tant la gestió del procés de reordenació del territori com la mobilització dels recursos necessaris per a impulsar el creixement agrari.

La creació d’unes noves estructures agràries A la ruralia de Mallorca hi havia, a les vespres de la conquesta cristiana, una societat de pagesos econòmicament jerarquitzats, però sense senyors, que gaudien d’un alt nivell d’autonomia laboral. El sector primari hi estava estructurat en unes mil cinc-centes explotacions de mida mitjana, unes de propietat clànica i altres de propietat individual, conreades totes en règim d’explotació directa.121 Els conqueridors introduïren a l’illa una societat nova, feudal, que es va organitzar inicialment, mitjançant els dos primers repartiments, en senyories i patrimonis alodials. Per tal d’accelerar-ne la colonització, tant el sobirà com els restants porcioners, en el tercer repartiment, van atorgar en emfiteusi, en condicions molt favorables, la major part de les terres rebudes a «pobladors» amb recursos suficients per a restablir-ne el conreu. La superfície habitual d’aquestes primeres explotacions va ser, si més no en la porció reial, d’unes dues jovades (22,72 hectàrees) en les àrees de secà i d’una quarterada (0,7103 hectàrees) en les de regadiu.122 El concessionari es comprometia sota jurament a fixar-hi la residència i a pagar el delme. Tot i això, molts dels primers «pobladors» van seguir l’exemple dels magnats i no assumiren tampoc la gestió directa de les finques; les van vendre o les van sotsestablir, i retornaren als seus lloc d’origen. Per a aquests absentistes precoços,123 l’obtenció d’immobles i sòl rural a l’illa no va ser més que una rendible operació especulativa que va dinamitzar el mercat de la terra. El protagonisme en la colonització feudal de Mallorca no va correspondre, doncs, als «pobladors», sinó als pagesos emfiteutes. Mitjançant contractes emfitèutics, els senyors i els porcioners cedien a perpetuïtat a pagesos de condició social lliure el domini útil (la possessió) de les explotacions rurals i de les cases del nucli urbà de les viles, a canvi d’una quantitat en metàl·lic (l’entrada), d’un cens anual i d’una sèrie de drets, tot reservant-se’n el domini directe. L’emfiteuta podia transmetre lliurement els béns que havia rebut en usdefruit, llegar-los en herència als seus hereus legítims i fins i tot vendre’ls a un altre pagès. En aquest darrer cas, la venda havia de quedar en suspens durant un termini, nor-

Catalan Historical Review 10.indb 139

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   139

malment de deu dies, anomenat fadiga, durant el qual el titular del domini directe de l’immoble gaudia d’un dret de compra preferent, és a dir, podia recuperar-ne l’usdefruit pel mateix preu que oferia el comprador. Si el censualista no exercia aquest dret i autoritzava la compra, havia de rebre una part del preu (el lluïsme), que aleshores solia ser d’un 16,66 %. El nou possessor es comprometia, a més, a pagar al propietari el mateix cens que ja li abonava el venedor i es declarava sotmès a la fadiga i el lluïsme preexistents.124 L’emfiteuta estava facultat també per a instal·lar a les terres rebudes noves famílies camperoles mitjançant contractes de sotsestabliment. Cada transferència implicava que el concessionari pagués un dret d’entrada i un cens anual al cedent, que passava així de ser generador de renda a rendista. Cada esglaó d’aquesta cadena implicava un increment del cens. Els successius censualistes podien recuperar els drets transferits quan el concessionari no pagava el cens o el lluïsme o provocava una degradació de la terra rebuda. L’emfiteusi suposava avantatges considerables per a l’establidor i constituïa un element de control sobre l’emfiteuta. El contracte li assegurava a perpetuïtat el domini directe del bé cedit; obligava l’emfiteuta a poblar i treballar la terra, ja que en cas contrari podria ser-ne desnonat; li assegurava un cert «dirigisme productiu» sobre l’explotació, per tal com, mitjançant la composició del censos en espècie, condicionava els conreus que s’hi podien fer. La cessió a perpetuïtat del domini útil de béns immobles, tot i ser onerosa, també va afavorir el beneficiari: no degradava el seu estatut jurídic, continuava sent un home lliure, sense cap mena de restricció de mobilitat, no l’obligava a prestar serveis personals a l’establidor i podia rescindir el contracte. Durant el segon terç del segle xiii es va produir, a Mallorca, una afluència creixent de famílies de provinença diversa, a la recerca de millors condicions de vida. Pel fet de no disposar encara d’una anàlisi detallada que estableixi la procedència dels pobladors a partir de l’antroponímia, com la realitzada per Enric Guinot per al regne de València,125 els recercadors han formulat hipòtesis una mica diferents. Alguns han intentat maximitzar la contribució demogràfica de Catalunya, mentre que d’altres han maldat per reduir-la.126 En tot cas, els partidaris més bel· ligerants d’aquest segon corrent admeten que, a la segona meitat del segle xiii, un 40 % aproximadament de la població de l’illa devia ser d’origen català. Sense poder establir encara xifres rigoroses, es pot afirmar, doncs, que entre els demandants de terres van predominar els oriünds de la Catalunya Vella, del Llenguadoc, de la Ligúria i de la Provença, i que no hi mancaren tampoc els aragonesos, els navarresos i fins i tot els portuguesos, tot i que en contingents força més reduïts. L’arribada gradual d’immigrants i la instauració d’unes estructures agràries basades en la petita explotació emfitèutica van provocar un canvi molt visible en l’hàbitat, que va passar de semidispers a concentrat, i en l’organització

17/07/17 12:57


140   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

administrativa de l’espai rural mallorquí: els dotze districtes (ayza) almohades es transformaren en unes vint-i-cinc circumscripcions més petites, que al·ludien al terme d’una vila, l’element originari de la qual solia ser una església rural. El 1248, Innocenci IV ja oficialitzava els primers temples construïts, tant a la ciutat com al camp, pels repobladors. 127 Aquestes esglesioles, d’una gran simplicitat constructiva, no es distribuïen d’una manera equilibrada per tota l’illa. Hi coexistien àrees de concentració (el Pla) amb àrees de dispersió (la serra de Tramuntana, el Migjorn i tota la franja litoral), cosa que reflecteix la distribució desigual de la població d’aleshores. Els nous arribats, emperò, s’havien d’instal·lar en un enclavament insular on l’estructura de la propietat estava ja fixada i les concessions de finques en alou havien estat reservades als participants del primer i el segon repartiment, que havien assumit una part dels costos de la conquesta. Les vies d’accés a la terra que els quedaven obertes eren l’establiment, el sotsestabliment i el lloguer, totes les quals els conduïen, tanmateix, a erms o camps de fertilitat efímera. Dos terços de les terres registrades al Llibre del repartiment eren ermes; el seu artigatge va ser assumit, en bona part, per pagesos usufructuaris. Serien ells i no els senyors i els propietaris alodials els qui, des del 1235, estendrien els sementers de gra i les vinyes pels secans i els erms de Mallorca, els qui hi crearien un nou paisatge rural,128 que es perpetuaria fins a la darreria del segle xix. El contractes d’arrendament d’explotacions rurals a curt termini estan documentats, a Mallorca, des de 1230, encara que no hi assoliren mai la freqüència dels emfitèutics. Dels dinou contractes agraris documentats, el 1240, per Álvaro Santamaría, setze (el 84,21 %) van ser d’establiment i només tres (el 15,79 %) de parceria.129 Ricard Soto, després d’analitzar els contractes agraris concertats en el districte de Bunyola-Valldemossa, arriba a resultats força semblants: els d’arrendament, entre 1230 i 1300, van significar solament l’11,86 %.130 El concessionari, en alguns casos, va ser un esclau o un llibert musulmà. Els menadors de la majoria de les explotacions no eren els propietaris plens sorgits del tercer repartiment, sinó pagesos usdefruiters que s’hi havien instal·lat després. Una bona part del procés de transferència i fragmentació de la terra es va produir entre aquests dos col·lectius socials, entre uns aloers benestants131 i uns conradors pobres, entre un rendistes vilatans i uns pagesos censataris. Amb el pas del anys, els contractes emfitèutics i d’arrendament esdevingueren més onerosos per als pagesos; a mesura que es contreia l’oferta de terres, reculaven els erms, s’allargava la cadena jeràrquica de persones que gaudien de drets sobre un mateix camp i s’incrementava la seguretat a l’illa. Amb el seu treball havien de mantenir cada cop més rendistes, un senyor directe i fins a dos senyors mitjans. Tot i això, l’adscripció dels conradors a la terra i els mals usos que ja començaven a caracteritzar la pagesia servil a la Catalunya Vella no passaren a Mallorca. Aquesta constatació ha induït un seguit d’historiadors, encapçalats per Álvaro Santamaría, a defensar —‌com ja s’ha expo-

Catalan Historical Review 10.indb 140

Antoni Riera

sat— que la societat resultant de la colonització catalana no fou feudal.132 Un estudi monogràfic d’algunes famílies camperoles, com els Ripoll de Bunyola, ha posat de manifest, emperò, que, tot i aquestes «llibertats» pageses, els senyors, utilitzant les seves competències jurisdiccionals i el crèdit, podien revertir tota mena de situacions.133 La societat rural resultant de la colonització cristiana —‌com ja s’ha comentat— estava integrada bàsicament per dos tipus de persones: propietaris i pagesos usdefruiters. Els primers havien adquirit la terra per dret de conquesta, en alou franc, exempta de tota mena de càrregues econòmiques privades i amb la contribució a la defensa de l’illa com a única contrapartida. Molts d’aquests propietaris, pel fet d’haver renunciat a l’explotació directa de la seva porció, percebien censos i altres exaccions dels seus pagesos, amb què havien esdevingut rendistes. Els camperols, tot i ser homes lliures, conreaven la terra en virtut de contractes agraris, les exigències dels quals variaven en l’espai i en el temps.134 Pel fet de no gaudir de la propietat plena de la seva explotació havien de pagar, a més del delme, un cens al propietari, que exercia un cert «dirigisme» sobre el seu treball i podia desnonar-los en cas d’incompliment de les seves obligacions contractuals. Si l’essència del sistema feudal, segons Guy Bois, és el predomini de la petita explotació camperola sotmesa a la sostracció senyorial de renda,135 la societat mallorquina resultant de la colonització catalana fou, doncs, feudal.

Notes i referències [1]

[2]

[3] [4]

L. Pérez. «Corpus documental balear, i: Reinado de Jaime I (1128-1235)». Fontes Rerum Balearium, vol. i (1977), p. 20-21; A. Santamaría. «Reconquista y repoblación del reino de Mallorca». A: Actas del Coloquio de la V Asamblea General de la Sociedad Española de Estudios Medievales. Diputación General de Aragón, Saragossa 1991, p. 146; M. Alvira. «Guerra e ideología en la España del siglo xiii: la conquista de Mallorca según la crónica de Bernat Desclot». En la España Medieval, núm. 19 (1996), p. 42; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii. El Tall, Palma 1997, p. 18. I Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. Estampa de Francisco Altés, Barcelona 1913, 2 v.; X Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Institución Fernando el Católico, Saragossa 1977-1982, 4 v. A. Huici i M. D. Cabanes. Documentos de Jaime I de Aragón. Anubar, València 1976-1988, 5 v. P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit.; L. Pérez. «Corpus documental balear...», op. cit., p. 1-112; G. Rosselló Bordoy. «Notes sobre la conquesta de Mallorca (1229-1232). El testimoni dels vençuts». Mayurqa, núm. 22/2 (1989), p. 541-550; H. Kirchner. «Colonització de lo regne de Mallorca qui és dins la mar: la subversió feudal dels espais agraris andalusins a Mallorca». A: Ph. Senac (ed.). Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge. Presses Universitaires de Perpignan, Perpi-

17/07/17 12:57


Els repartiments feudals de Mallorca i les seves conseqüències immediates (1230-1245) 

nyà 1995, p. 279-316; H. Kirchner. La construcció de l’espai pagès: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró a Mayurqa. Universitat de les Illes Balears, Palma 1997; A. Riera i Melis. «Orígens del regne de Mallorca: conquesta i poblament». A: Història de Catalunya, vol. iii. Salvat, Barcelona 1978, p. 16-22; A. Riera i Melis, «Edat mitjana». A: Atles de les Illes Balears. Geogràfic. Històric. Diàfora, Barcelona 1979, p. 44-57 i 81-84; A. Riera i Melis. «James I and his era. Brief analysis of a major political an cultural inheritance». Catalan Historical Review, núm. i (2008), p. 9-16; J. Company. «Conquista cristiana». A: Historia de Mallorca, vol. ii. Coord. J. Mascaró Pasarius. J. Mascaró Pasarius, Palma 1978, p. 289377. Vegeu també infra, notes 28, 29, 84 i 91. [5] Ibn Hàwqal. Configuración del mundo (Fragmentos alusivos al Magreb y España). Trad. de M. J. Romaní. Anubar, València 1971, p. 67; L. Sabbah i A. Ammi. «Les Baléares vues par un géographe arabe». Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. xxxviii (1976), p. 816817; M. Barceló. «Comentaris a un text sobre Mayurqa del geògraf al-Zuhri (s. vi/xii)». A: M. Barceló. Sobre Mayurqa. Museu de Mallorca, Palma 1984, p. 27-34; M. Barceló. «Alguns problemes d’història agrària mallorquina suggerits pel text d’al-Zuhri”. A: Ídem, p. 39-40; M. Barceló. «Un text sobre Mayurqa i un altre sobre Yabisa». A: Ídem, p. 55-56; M. Barceló, M. A. Carbonero, R. Martí i G. Rosselló Bordoy. Les aigües cercades (Els qanat(s) de l’illa de Mallorca). Institut d’Estudis Baleàrics, Palma 1986; H. Kirchner. La construcció de l’espai pagès..., op. cit.; H. Kirchner. «Una arqueologia colonial: espais andalusins i pobladors catalans a les Illes Balears». A: M. Barceló, G. Feliu, A. Furió, M. Miquel i J Sobrequés (ed.). El feudalisme comptat i debatut: Formació i expansió del feudalisme català. Universitat de València, València 2003, p. 201-236. [6] J. Miret i Sans. Itinerari de Jaume I el Conqueridor. 2a ed. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2004. Vegeu també infra, notes 15 i 27. [7] F. Soldevila. Les quatre grans cròniques. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2007-2014, 4 v. [8] Ibn ‘Amīra al-Mahzūmī, Kitāb tā’rīh Mayūrqa. Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca. Ed. de Muhammad ben Ma’Mar. Trad. de N. Roser Nebot i Guillem Rosselló Bordoy. Presidència del Govern de les Illes Balears, Palma 2008. [9] Vegeu infra, notes 28, 29 i 84. [10] Jaume I. Commemoració del viii centenari del naixement de Jaume I. Ed. a cura de M. T. Ferrer i Mallol. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2011-2013, 2 v. [11] S. M. Cingolani. Jaume I. Història i mite d’un rei. Edicions 62, Barcelona 2007. [12] E. Belenguer. Jaume I i el seu regnat. Pagès, Lleida 2007. [13] A. Riera i Melis. Jaume I i la seva època. Anàlisi breu d’un important llegat polític i cultural. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2008. [14] M. Ben Ma’Mar. «La caiguda de Mallorca i les seves repercussions sobre la presència musulmana a Menorca

Catalan Historical Review 10.indb 141

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   141

entre el 1229 i el 1287, segons les fonts àrabs». A: Actes de les Jornades d’estudi i debat «El tractat de Capdepera de 1231 i la independència de Menorca». Ajuntament de Capdepera, Palma 2009, p. 277 i 279. [15] A. Santamaría. Ejecutoria del Reino de Mallorca. Ajuntament de Palma, Palma 1990, p. 96-97; D. Abulafia. Un emporio mediterráneo. El reino catalán de Mallorca. Omega, Barcelona 1996, p. 73. [16] S’han ocupat de la qüestió experts de diverses generacions: E. Lourie. «Free Moslems in the Balearics under Christians rule in the thietennth century». Speculum, núm. 45 (1970), p. 624-629; A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 84-108; R. Soto. «Mesquites urbanes i mesquites rurals a Mayurqa». Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. xxxv (1979), p. 113-135; R. Soto. «Sobre mudèixars a Mallorca fins a final del segle xiii». A: Estudis de prehistòria, d’història de Mayurqa i d’història de Mallorca dedicats a Guillem Rosselló Bordoy. Museu de Mallorca, Palma, 1982, p. 195-221; R. Soto. «La situació dels andalusins (musulmans i batejats) a Mallorca després de la conquesta catalana de 1230». Mélanges de la Casa de Velázquez, vol. XXX/1 (1994), p. 167-206; D. Abulafia. Un emporio mediterráneo..., op. cit., p. 68-78. A. Mas. «Les conquestes de Mallorca i d’Evissa». A: Jaume I. Commemoració..., op. cit., vol. i, 2013, p. 433-435. [17] Amb aquest terme es designaven aleshores els pagesos de condició lliure adscrits a la terra que conreaven, per la qual pagaven periòdicament censos i prestaven serveis laborals al propietari. [18] A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 83.; A. Santamaría. «Reconquista y repoblación...», op. cit., p. 191. [19] A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 122-119; A. Santamaría. «Reconquista y repoblación...», op. cit., p. 192. [20] En la documentació mallorquina posterior a la conquesta s’han conservat alguns contractes d’autoredempció per mitjà del treball (A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 136-172; A. Santamaría. «Reconquista y repoblación...», op. cit., p. 195-198). [21] Vegeu supra, nota 15. [22] E. Lourie. «Free Moslems...», op. cit., p. 633-634. [23] A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 97. [24] A. Mas. «Una aportació al coneixement de les característiques i dels ritmes de la immigració colonial al regne de Mallorca durant el segle xiii». A: El regne de Mallorca: cruïlla de gents i de cultures, segles xiii-xv. Institut d’Estudis Baleàrics, Palma 2007, p. 283-301. [25] F. Soldevila. Les quatre grans cròniques, op. cit., vol. i, p. 184. [26] Ídem, vol. i, p. 129-138, i vol. ii, p. 72-78. [27] R. Soto. «“Repartiment” i “repartiments”: l’ordenació d’un espai de colonització feudal a la Mallorca del segle xiii». A: De Al-Andalus a la sociedad feudal: los Repartimientos bajomedievales. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1990, p. 12; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 32.

17/07/17 12:57


142   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

[28] L’anàlisi del repartiment de Mallorca, que havia provocat fortes controvèrsies, ha experimentat avenços molt considerables des de la darreria del segle passat com a conseqüència de l’aparició de la documentació generada pel procés en edicions força acurades (vegeu infra, notes 29, 84 i 91). Entre les aportacions que cal tenir en compte figuren: A. Santamaría. «Alba del Reino de Mallorca». A: Historia de Mallorca, op. cit., vol. iii, p. 1-134; A. Santamaría. «Reconquista y repoblación...», op. cit., p. 203212; R. Soto. «“Repartiment” i “repartiments”...», op. cit., p. 1-51; R. Soto. «La porció de Nunyo Sanç. Repartiment i repoblació de les terres del sud-est de Mallorca». Afers, núm. 18 (1994), p. 347-366; R. Soto. «Conquesta, repartiment i colonització de Mallorca durant el segle xiii. Un estat de la qüestió». Anuario de Estudios Medievales, vol. 26/2 (1997), p. 605-646; P. Cateura. «Los caballeros en la repoblación señorial de Mallorca». A: El Regne de Mallorca i el Sud francès (IV Jornades d’Estudis Locals). Institut d’Estudis Baleaàrics, Palma 1986, p. 8389; P. Cateura. «La repoblació nobiliària de Mallorca per Nunyo Sanç». A: XII Congrès d’Histoire de la Couronne d’Aragon, vol. ii. Montepeller, 1988, p. 99-114; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 30-44; G. Rosselló Bordoy. «De Mayurqa a Mallorca. El Repartiment». A: Jaume I. Commemoració del viii centenari, op. cit., vol. ii, p. 441-456; G. Jover i R. Soto. «Els dominis feudals a la Mallorca baixemedieval (segles xiiixvi)». Revista d’Història Medieval, núm. 8 (1997), p. 217-274; A. Mas. «Conquesta i creació del regne». A: E. Belenguer (dir.). Història de les Illes Balears, vol. ii. Edicions 62, Barcelona 2004, p. 9-39; A. Mas i R. Soto. «El repartiment de Mallorca: diversitat de fonts i d’intepretacions metrològiques». A: E. Guinot i J. Torró (ed.). Repartiments a la Corona d’Aragó (segles xii i xiii). Universitat de València, València 2007, p. 75-114; P. Pérez Pastor. «Mallorca, 1230-1232. Reflexions a partir de la relectura del còdex llatinoaràbic del repartiment». Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. lxvi (2010), p. 9-34; P. Pérez Pastor. «De jovades i quarterades. Amidaments i equivalències a partir de la relectura del “Llibre del Repartiment” de la porció reial de Mallorca (segle xiii)». Estudis d’Història Agrària, núm. 22 (2011), p. 165-179; P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal de Mallorca: la porció del comte d’Empúries (1230-1235)». Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. lxx (2014), p. 51-73. [29] Versió que Jaume I va dipositar a la casa del Temple de la capital balear i que avui es conserva a l’Arxiu del Regne de Mallorca (ARM, cd. s. n.). Se’n van editar per separat les dues parts: J. Busquets. «El códice latino-arábigo del Repartimiento de Mallorca (Parte latina)». Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, vol. xxix-xxx (19471952), p. 708-758; J. Busquets. «El códice latino-arábigo del Repartimiento de Mallorca (Parte árabe)». A: Homenaje a Millás Vallicrosa, vol. i. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1954, p. 243-300. Aquestes dues primeres edicions van marcar un punt

Catalan Historical Review 10.indb 142

Antoni Riera

d’inflexió en l’estudi del repartiment de Mallorca. Recentment ha aparegut una edició encara més acurada d’aquests dos textos liminars: G. Rosselló Bordoy. «Còdex llatinoaràbic del Repartiment de Mallorca». A: Documents capdals del Regne de Mallorca, Parlament de les Illes Balears, Palma, 2007, ii, op. cit., p. 8-46. [30] A. Mut, «Llibre del Repartiment». A: Gran enciclopèdia de Mallorca. Palma 1988-1991. [31] G. Rosselló Bordoy. «Llibre del Repartiment de Mallorca o Llibre del Rei». A: Documents cabdals del Regne de Mallorca, vol. i. Parlament de les Illes Balears, Palma 2008, p. 34. [32] G. Rosselló Bordoy. «Llibre del Repartiment...», op. cit., p. 330-333. [33] G. Rosselló Bordoy. «Còdex llatinoaràbic...», op. cit., p. 8-9. [34] J. Busquets. «El códice latino-arábigo del Repartimiento de Mallorca (Parte árabe)», op. cit., p. 280-281; A. Santamaría. «Reconquista y repoblación...», op. cit., p. 305; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 32-33; G. Rosselló Bordoy. «De Mayurqa a Mallorca...», op. cit., p. 447-449; P. Pérez Pastor. «Mallorca, 1230-1232...», op. cit., p. 13 i 32. [35] P. Pérez Pastor. «Mallorca, 1230-1232...», op. cit., p. 12. [36] Vegeu supra, nota 28, i infra, notes 84 i 91. [37] R. Soto. «“Repartiment” i “repartiments”...», op. cit., p. 11. [38] A. Santamaría. «La Carta de Franquesa de Mallorca, estatuto constituyente del reino». Anuario de Estudios Medievales, núm. 17 (1987), p. 207-228; A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 31; A. Santamaría. «Reconquista y repoblación...», op. cit., p. 177. [39] Folis 1r-1v. [40] Hom pot trobar la llista de les edicions a A. Santamaría. «La Carta de Franquesa...», op. cit., p. 210, nota 2, i a A Mut. «Los pergaminos reales del reinado de Jaime I del Archivo de Reino de Mallorca». A: XIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. Comunicacions, II. Palma 1990, p. 287. [41] Entre la qual destaquen les aportacions següents: B. Pons. «Les franqueses concedides a Mallorca per Jaume I». A: I Congrés d’Història..., op. cit., p. 52-60; B. Pons. La Carta de franquesa del rei Jaume I constituint el Regne de Mallorca. Estampa L’Esperança, Palma, 1917; J. Salvà. «Jaime I y los pobladores de Mallorca». A: Historia de Mallorca, op. cit., vol. iii, p. 361-473; A. Guilarte. «El municipio de Mallorca en su primera carta». A: Homenaje a don Nicolás Pérez Serrano, vol. i. Ed. Reus, Madrid 1959, p. 361-408; P. Cateura. «Jaume I i el govern de Mallorca i Eivissa (1230-1276)». A: Jaume I. Commemoració..., op. cit., vol. i, p. 131-132. [42] Editades i estudiades per J. M. Font Rius. Cartas de población y franquicia de Cataluña. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1966-1983, vol. i, p. 121-126, 128-132, 176-179 i 208-210, i vol. ii, p. 216243. [43] A. Santamaría. «La Carta de Franquesa...», op. cit., p. 212; A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 32-33.

17/07/17 12:57


Els repartiments feudals de Mallorca i les seves conseqüències immediates (1230-1245) 

[44] J. M. Quadrado. Privilegios y franquicias de Mallorca. Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear, Palma 2002, p. 26. [45] Ibídem. [46] Ídem, p. 25 i 26. [47] Ídem, p. 27. [48] Ídem, p. 26 i 27. [49] Ídem, p. 25 i 27. [50] Ídem, p. 25. [51] Ídem, p. 26 i 27. [52] Ibídem. [53] Ídem, p. 26. [54] Ibídem. [55] Ídem, p. 26-27. [56] Ídem, p. 27. [57] F. Soldevila. Les quatre grans cròniques, op. cit., vol. iii, p. 34. [58] A. Santamaría. «La Carta de Franquesa...», op. cit., p. 227. [59] R. Soto. «Mallorca, 1229-1302: del Repartiment a les Ordinacions». A: Historia de los pueblos de España, dirigida per M. Barceló. Argos-Vergara, Barcelona 1984, p. 117129; J. Portella. «Mallorca: la consolidación de feudalismo». A: Historia de los pueblos de España, op. cit., p. 131-146; J. Portella. «Notes de lectura sobre la qüestió del feudalisme a Mallorca». A: Estudis de prehistòria..., op. cit., p. 225-237; J. Portella. «Baronies i cavalleries de Mallorca dels segles xiii i xiv». Afers, núm. 18 (1994), p. 427-441. [60] P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 29-30. [61] P. Pérez Pastor. «Mallorca, 1230-1232...», op. cit., p. 26. [62] Ibídem. [63] A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 521-522; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 54; P. Pérez Pastor. «Mallorca, 1230-1232...», op. cit., p. 26-27. [64] A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 521-522; P. Cateura. «Exceptis Militibus et Sanctis». A: Homenatge a Antoni Mut Calafell, arxiver. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear, Palma 1993, p. 5362. [65] R. Soto. «Mallorca, 1229-1302...», op. cit., p. 121-122. [66] G. Jover i R. Soto. «Els dominis feudals...», op. cit., p. 229. [67] Vegeu infra, nota 70. [68] Sobre la distribució del delme: L. Pérez, «Corpus documental balear, ii: Reinado de Jaime I», Fontes Rerum Balearium, vol. ii (1978), p. 37-39 i 42; J. F. López Bonet. «La dotació de l’Església de Mallorca després de la conquesta cristiana». A: XII Congrès d’Histoire..., op. cit., vol. ii, p. 115-124; J. F. López Bonet. «Dominis seculars, patrimoni eclesiàstic i rendes decimals a la Mallorca cristiana». Mayurqa, núm. 22 (1989), p. 353-366; J. Sastre. «La producción agraria de Inca, Valldemosa, Llucmajor y Montuiri según la declaración del diezmo de 1310». A: XIII Congrés d’Història..., op. cit., Comunicacions I, p. 248; P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 68-69.

Catalan Historical Review 10.indb 143

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   143

[69] L. Pérez, «Corpus documental balear, ii...», op. cit., p. 106; J. Sastre. «La producción agraria...», op. cit., p. 247. [70] M. Rotger i J. Miralles. «Biografía y cartulario del primer obispo de Mallorca». Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, vol. xxxii (1961-1967), p. 293; U. de Casanovas i J. F. López Bonet. Diccionario de términos históricos del Reino de Mallorca. Institut d’Estudis Baleàrics, Palma 1986, p. 43; J. Sastre. «La producción agraria...», op. cit., p. 247-248; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 58-59; G. Jover i R. Soto. «Els dominis feudals...», op. cit., p. 230. [71] P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 59; G. Jover i R. Soto. «Els dominis feudals...», op. cit., p. 230; P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 68-69. [72] P. Pérez Pastor. «Mallorca, 1230-1232...», op. cit., p. 14. [73] P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 43. [74] A. Santamaría. «El patrimonio de las comunidades de Marsella y de Montepellier en el Repartimiento de Mallorca». A: XII Cogrès d’Histoire..., op. cit., vol. ii, p. 109133; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 3536; P. Pérez Pastor. «Mallorca, 1230-1232...», op. cit., p. 19-20. [75] J. Miret i Sans, Itinerari..., op. cit., p. 87 i 88; P. Pérez Pastor. «Mallorca, 1230-1232...», op. cit., p. 33. [76] J. Miret i Sans, Itinerari..., op. cit., p. 87, 88 i 95; P. Pérez Pastor. «Mallorca, 1230-1232...», op. cit., p. 19. [77] P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 36; P. Pérez Pastor. «Mallorca, 1230-1232...», op. cit., p. 19. [78] F. Soldevila. Les quatre grans cròniques, op. cit., vol. i, p. 107-127; S. M. Cingolani. Jaume I..., op. cit., p. 153-16. [79] A. Santamaría. «Mallorca del Medioevo a la Modernidad». A: Historia de Mallorca, op. cit., vol. ii, p. 19-20. [80] La millor anàlisi del context, el contigut i les conseqüències de l’acord continua sent la d’A. Santamaría. «Mallorca del Medioevo...», op. cit., p. 21-27. [81] Del qual disposem de dues edicions recents: R. Soto, El còdex català del Llibre del Repartiment de Mallorca. Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear, Palma 1984, i G. Rosselló Bordoy. «Llibre del Repartiment...», op. cit., p. 7-367. [82] G. Rosselló Bordoy. «Llibre del Repartiment...», op. cit., p. 151-159; A. Santamaría. «Mallorca del Medioevo...», op. cit., p. 30-36. [83] A. Santamaría. «Mallorca del Medioevo...», op. cit., p. 30-43; A. Santamaría. «Reconquista y repoblación...», op. cit., p. 220. [84] A. Santamaría. «Mallorca del Medioevo...», op. cit., p. 57-81. [85] P. Cateura. «Mallorca y la política patrimonial de la monarquía (siglo xiii i primera mitad del xiv)». Estudis Baleàrics, núm. 6 (1982), p. 85-100. [86] A. Santamaría. «En torno a la evolución del modelo de sociedad en el Reino de Mallorca (siglos xiii-xviii)». Estudis Baleàrics, núm. 3 (1981), p. 64-70; A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 531; P. Cateura. «Mallorca i la política...», op. cit., p. 102-112.

17/07/17 12:57


144   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

[87] G. Jover i R. Soto. «Els dominis feudals...», op. cit., p. 226. [88] Inventariades en un còdex específic descobert recentment (Arxiu de la Corona d’Aragó, Vària, núm. 455) i del qual hom disposa d’una acurada edició: La «Remembrança...» de Nunyo Sanç. Una relació de les seves propietats a la ruralia de Mallorca, ed. facsímil, transcripció i notes per A. Mut i G. Rosselló Bordoy. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear, Palma 1993. Els editors d’aquest important document n’han fet un acurat estudi codicològic, paleogràfic i toponímic, però no han especificat el nombre total de les explotacions esmentades ni han calculat la seva extensió global en jovades, dues de les primeres dades que hi busquen els consultants. [89] A. Santamaría. «Reconquista y repoblación...», op. cit., p. 206; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 38. [90] P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 38-39. [91] Per a la creació i els primers anys del monestir, vegeu: Diplomatari del monestir de Santa Maria de la Real de Mallorca, ed. a cura de P. Mora i L. Adrinal, vol. i. Generalitat de Catalunya, Poblet 1982, p. 1-44 i 171-263. [92] P. Cateura. Sobre la fundación y dotación del hospital de San Andrés, en la Ciudad de Mallorca, por Nuño Sans. Universidad Nacional de Educación a Distancia, Palma 1980. [93] P. Cateura. «Mallorca i la política...», op. cit., p. 85-87. [94] P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 56-73. [95] «Una octava de la terra fora la villa, octava del terminal de la villa, et tota Muro, e los dos terços de Sullar, e la mitat de l’Albufera del pescar» (La «Remembrança...» de Nunyo Sanç..., op. cit., p. 174 ). Vegeu també: J. Busquets. «El códice latino-arábigo del Repartimiento de Mallorca (Parte árabe)», op. cit., p. 280-281; A. Santamaría. «Reconquista y repoblación...», op. cit., p. 305; P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 32-33; P. Pérez Pastor. «Mallorca, 1230-1232...», op. cit., p. 13 i 32; P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 57-58. [96] Vegeu infra, notes 109, 110 i 111. [97] Bernat Descoll. Cf. P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 64-65. [98] Guerau Calvó. Ídem, p. 61-62. [99] Ramon de Pertegàs. Ídem, p. 62-63. [100] Ídem, p. 64. [101] Ídem, p. 63-64. [102] Ídem, p. 56-57 i 66. [103] J. M. Marquès. «El vestuari de la Seu de Girona i l’illa de Mallorca». A: XIII Congrés d’Història..., op. cit., Comunicacions II, p. 220; P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 65-66 [104] Arxiu de la Fundación Ducal de Medinaceli, lligall 43, núm. 5.813. [105] J. M. Marquès. «El vestuari...», op. cit., p. 220; P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 69. [106] Arxiu Diocesà de Girona, Vestuari, núm. 40. J. M. Marquès, «El vestuari...», op. cit., p. 223-224; P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 59.

Catalan Historical Review 10.indb 144

Antoni Riera

[107] P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 59-60. [108] Ídem, p. 59. [109] Ídem, p. 67; J. M. Marquès. «El vestuari...», op. cit., p. 219-221; G. Jover i R. Soto. «Els dominis feudals...», op. cit., p. 236-237. [110] Arxiu Diocesà de Girona, Vestuari, núm. 13. J. M. Marquès. «El vestuari...», op. cit., p. 220; P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 67. [111] Arxiu del Regne de Mallorca, Notaris, G-45, f. 63v i 269v; P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 67. [112] Arxiu Diocesà de Girona, Vestuari, núm. 21, i Mitra, núm. 181. J. M. Marquès. «El vestuari...», op. cit., p. 221; P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 60. [113] Arxiu Diocesà de Girona, Vestuari, núm. 24, i Mitra, núm. 199. J. M. Marquès. «El vestuari...», op. cit., p. 221; P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 60. [114] Arxiu Diocesà de Girona, Vestuari, núm. 26-29 i 31; J. M. Marquès. «El vestuari...», op. cit., p. 222 i 223; P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 60-61. [115] J. M. Marquès. «El vestuari...», op. cit., p. 225. [116] A. Santamaría. «En torno a la evolución...», op. cit., p. 186; G. Jover i R. Soto. «Els dominis feudals...», op. cit., p. 247; P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 70. [117] R. Soto, El còdex català..., op. cit., p. 21 i 23. [118] P. Pérez Pastor. «El repartiment feudal...», op. cit., p. 70. Vegeu també supra, notes 65 i 66. [119] P. Cateura. Mallorca en el segle xiii, op. cit., p. 47-48. [120] El 1232, a canvi d’un cavall armat; estava ubicada al Pla, en les circumscripcions de Lloseta, Aiamans i Biniali, i tenia una extensió total d’unes 454 hectàrees: G. Jover i R. Soto. «Els dominis feudals...», op. cit., p. 240. [121] R. Soto. «L’organització agrícola de les noves terres a Mallorca i el passatge rural». A: Jaume I. Commemoració..., op. cit., vol. ii, p. 458-459. [122] P. Pérez Pastor. «Mallorca, 1230-1232...», op. cit., p. 20; P. Pérez Pastor. «De jovades i quarterades...», op. cit., p. 174. [123] Com el del barceloní Duran de Coc, que, abans de 1232, havia rebut del rei cases a Ciutat i a Inca, i unes 136 hectàrees de terra en el terme d’aquesta vila, així com un predi al terme de Manacor, en la porció de Nunó Sanç. Onze anys més tard va vendre les cases, va trossejar les terres en unitats d’unes 23 hectàrees, les va sotsestablir i va desaparèixer per sempre de l’illa; R. Soto. «“Repartiment” i “repartiments”...», op. cit., p. 20-32. [124] L. Puig i E. Roca. Instituciones del Derecho civil de Catalunya. Bosch, Barcelona 1987, p. 229-254; A. Santamaría. «Reconquista y repoblación...», op. cit., p. 223-226; G. Jover i R. Soto. «Els dominis feudals...», op. cit., p. 249; R. Soto. «L’organització agrícola...», op. cit., p. 465-468. [125] E. Guinot. Els fundadors del regne de València: Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval. Eliseu Climent, València 1999; E. Guinot. Sobre prenoms i cognoms: L’antroponímia medieval, una eina d’anàlisi històrica. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2002.

17/07/17 12:57


Els repartiments feudals de Mallorca i les seves conseqüències immediates (1230-1245) 

[126] Per assolir el seu objectiu han negat validesa científica a les conclusions extretes de les anàlisis antroponimotoponímiques tot adduint que, arran de la normalització lingüística endegada per la Renaixença, s’han catalanitzat cognoms que aleshores estaven documentats en una àrea força més àmplia que el Principat, que anava des de Navarra fins a Provença (A. Santamaría. Ejecutoria..., op. cit., p. 272-275). No han dubtat, fins i tot, d’incloure els oriünds del Rosselló en l’apartat corresponent a la «França meridional», avançant així més de tres-cents anys les fronteres establertes en el Tractat dels Pirineus (Ídem, p. 276-277). [127] J. Villanueva. Viage literario a las iglesias de España, vol. xxi. Real Academia de la Historia, Madrid, 1851, p. 288-289. [128] Com han demostrat, a partir de l’arqueologia i de les fonts notarials coetànies, tant alguns dels deixebles catalans de Miquel Barceló (vegeu supra, notes 4, 5, 27, 28, 61 i 124) com uns quants experts mallorquins en història econòmica (vegeu supra, notes 16, 24 i 28). [129] A. Santamaría. «Reconquista y repoblación...», op. cit., p. 224.

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   145

[130] R. Soto. «“Repartiment” i “repartiments”...», op. cit., p. 21, nota 67. [131] El procés d’enriquiment dels quals ha estat analitzat per P. Cateura. «Aproximación a la dinámica de un grupo familiar foráneo de Mallorca en la Baja Edad Media (la diferenciación social y el proceso de formación de las élites)». Fontes Rerum Balearium, vol. iii (1979-1980), p. 359-372. [132] Vegeu supra, nota 60. [133] G. Jover i R. Soto. «El dominis feudals...», op. cit., p. 250-256. [134] Dualitat econòmica i social ben analitzada per Ricard Soto i Antoni Mas: R. Soto. «De soldats de fortuna a pagesos: els primers colonitzadors de Mallorca». A: M. Barceló et al. (ed.). El feudalisme..., op. cit., p. 315-347; A. Mas. «Petits senyors i grans pagesos. Diferenciació i conflictivitat social a la ruralia de Mallorca (1229-1350). A: M. Barceló et al. (ed.). El feudalisme..., op. cit., p. 465. [135] G. Bois. «Què és el feudalisme?». L’Avenç, núm. 33 (1980), p. 23-25; G. Bois. La crisi del feudalisme a Europa a la fi de l’edat mitjana. Societat Catalana d’Estudis Històrics, Barcelona 1986, p. 23-25.

Nota biogràfica Antoni Riera i Melis és catedràtic emèrit d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, entitat en què ha desenvolupat la seva activitat investigadora i docent des del 1970. Va ampliar estudis i ha impartit cursos i seminaris a diverses universitats espanyoles i europees. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1996. Dirigeix actualment l’Acta Historica et Archæologica Mediævalia i és membre del consell de redacció d’altres revistes especialitzades. Ha orientat la seva investigació en tres fronts: la història econòmica de la Corona catalanoaragonesa, la història social i cultural de l’alimentació i la reacció de les societats medievals davant les catàstrofes naturals.

Catalan Historical Review 10.indb 145

17/07/17 12:57


Catalan Historical Review 10.indb 146

17/07/17 12:57


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 147-160 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.137 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

El poder polític al regne de València durant el segle xiv. Descomposició o desenvolupament?* Vicent Baydal**

Universitat Jaume I Rebut 27 gener 2017 · Acceptat 10 març 2017

Resum Tradicionalment s’ha considerat el segle xiv com una centúria de crisi, desordre i descomposició política a escala europea, atesa la preponderància de les guerres i els enfrontaments civils o contra enemics externs. Al regne de València, en efecte, també es comprova aquella presència constant de les lluites pel territori i pel poder, però alhora, com també arreu d’Europa, es pot observar un progressiu creixement de les institucions d’administració, govern i justícia impulsades per la Corona i pels diversos actors polítics. De fet, aquest procés de desenvolupament polític no evità la violència, però establí les bases del poderós entramat institucional que es consolidà al llarg del segle xv. Paraules clau: política, Corona, estaments, València, segle xiv

El novembre de l’any 1300, Jaume II arribava a la ciutat de València i ordenava a les universitats reials valencianes que enviassen peons armats al territori castellà de Múrcia, que les forces del monarca acabaven d’ocupar tot aprofitant la minoria d’edat de Ferran IV de Castella. Així, tan sols uns pocs anys després la part nord de l’àrea murciana, d’Alacant fins a Oriola, on fins a la meitat de la població era musulmana, s’incorporà al regne de València, que d’aquella manera augmentà substancialment les fronteres que Jaume I havia establert dècades abans.1 El juny de 1398, en canvi, era la mateixa ciutat de València la que organitzava i encapçalava una campanya militar, en aquest cas contra l’emirat abdalwadita de Tlemcen, al Magrib, amb una expedició de 30 naus armades i 7.500 combatents, la denominada «Santa Armada», en represàlia pel saqueig musulmà de la localitat valenciana de Torreblanca, al nord del regne, esdevingut l’any anterior.2 D’altra banda, al començament de la centúria, el sistema jurídic i institucional del reialme era encara discutit, puix que la majoria de la noblesa el rebutjava, com quedà patent en un conflicte amb els nuclis reials per la contribució fiscal del territori el 1315: «la major partida dels altres nobles, cavallers e infançons no sien ne vullen ésser ab les dites uni*  Aquest treball s’insereix en el projecte «La coyuntura económica y demográfica en Cataluña a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales y financieros», HAR-2014-54205-C2-1-P, del Ministeri de Ciència i Innovació. **  Adreça de contacte: Vicent Baydal. Àrea d’Història del Dret i de les Institucions, Departament de Dret Privat, Universitat Jaume I. Av. de Vicent Sos Baynat, s/n. 12071 Castelló. Tel. +34 964728627. E-mail: baydal@uji.es.

Catalan Historical Review 10.indb 147

verssitats en un fur, ço és, en fur de València, sots lo qual totes les dites universitats e regne és poblat».3 Per contra, un segle després, tot i les greus dissensions polítiques que dividiren en dues faccions els valencians a la mort de Martí l’Humà el 1410, els diferents parlaments organitzats pels uns i pels altres per a decidir sobre la successió a la Corona afirmaven parlar en nom de «tota la comunitat del regne» i, de fet, tenien un caràcter clarament interestamental.4 Així doncs, durant aquella centúria s’havia passat d’un territori encara en formació, creat per Jaume I a mitjan segle xiii amb la conquesta de les antigues taifes islàmiques de València, Xàtiva i Dénia i ampliat unes dècades després amb les esmentades comarques murcianes, a un altre amb unes fronteres plenament consolidades, les quals romandrien pràcticament inalterades fins a 1707.5 S’havia passat també d’un país en què la població musulmana era tanta com la cristiana a un altre en el qual era minoritària, entorn d’una tercera part, tot i que el seu paper continuava sent fonamental per a les elits, ja que els habitants musulmans eren explotats amb molta més intensitat que els cristians, a causa de la seua condició ètnica.6 Igualment, s’havia donat el pas d’un regne en què els principals nobles refutaven l’ordenament jurídic, mentre el monarca i els nuclis reials tractaven d’imposar els seus designis, a un altre de liderat, i alhora fortament disputat, per les elits radicades a la ciutat de València, constituïda en el centre neuràlgic d’un entramat econòmic, polític i institucional que havia aconseguit fer-se un lloc de ple dret entre els estats que orientaven el futur de la Corona, juntament amb Catalunya i Aragó.

17/07/17 12:57


148   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

En definitiva, tot i els coneguts sotracs en forma de guerres, caresties i epidèmies, el segle xiv es revelà com una centúria de creixement i desenvolupament polític general, especialment al regne de València, que havia estat fundat poc abans. Un creixement i un desenvolupament, això sí, marcats pel conflicte, tant amb els enemics externs com entre els agents polítics interns, un fenomen general arreu de la geografia europea, com ha remarcat darrerament John Watts.7 És per això que en el breu repàs que farem a continuació del poder polític valencià durant el segle xiv —‌la seua centúria baixmedieval menys coneguda— analitzarem, d’una banda, les principals figures que gestionaven els ressorts administratius i de decisió sobre la població, això és, la Corona i els tres estaments del regne (l’Església, la noblesa i les universitats reials, és a dir, els municipis amb govern local autònom), i de l’altra, els mateixos fets que vehicularen les disputes externes i internes, alhora que configuraren una potent estructura administrativa i una clara consciència col·lectiva d’àmbit territorial. A tal efecte, examinarem no solament les bases materials i jurisdiccionals de cadascun d’aquells agents, sinó també el progressiu procés d’institucionalització del seu poder.

El poder de la Corona En els Furs de València, el codi jurídic territorial promulgat oficialment en les primeres Corts del regne de València, celebrades el 1261, Jaume I (r. 1213-1276) afirmava que «al començament totes les damunt dites coses foren de nostra senyoria, a aquels qui les preseren e les reeberen no vengre pas rahó de religió ni de Esgleya, e per aquesta raó deuen ésser dites e jutjades per tots temps del rea­ lench».8 Certament, el monarca catalanoaragonès actuà aquesta vegada de manera molt diferent del que havia fet poc abans a Mallorca i Eivissa, on des d’un bell començament, abans d’iniciar les campanyes de conquesta, havia pactat la compartició de la terra i de la jurisdicció amb una sèrie de magnats feudals com el comte de Rosselló, el comte d’Empúries, el vescomte de Bearn, el bisbe de Barcelona i l’arquebisbe electe de Tarragona.9 En canvi, durant el procés de conquesta de les terres islàmiques que acabaren formant el regne de València entre 1231 i 1245, Jaume I exercí de vèrtex màxim de la piràmide feudal i distribuí els dominis ocupats segons els seus designis. Més encara, si bé durant les primeres fases de la guerra hagué de repartir senyorialment la major part dels territoris ocupats entre els nobles, cavallers, prelats i ordes militars de Catalunya i d’Aragó que l’ajudaren militarment, després de la conquesta de la ciutat de València el 1238, el rei, enormement enfortit, pogué permetre’s el luxe de mantenir per a si mateix quasi tot l’espai que arribava fins a la frontera meridional del nou regne.10 D’aquesta manera, a mitjan segle xiii pràcticament la meitat del reialme estava directament en les seues mans. El lideratge en el procés de conquesta havia dut el monarca a assolir un excepcional punt de partida a l’hora d’im-

Catalan Historical Review 10.indb 148

Vicent Baydal

posar el seu poder al conjunt dels habitants, ja que, a més dels principals nuclis urbans, retenia amplíssimes porcions del territori. Fou en aquest context quan també intentà imposar el seu domini jurídic ple, com veurem de seguida. Tanmateix, aquell vast lot de terres anà passant majoritàriament a mans eclesiàstiques i sobretot nobiliàries des de finals de centúria i especialment a partir de la dècada de 1320, en consonància amb l’augment de les necessitats financeres militars i amb la mateixa política reial de creació d’una noblesa afí. D’una banda, el cost de les campanyes encetades per la Corona a partir de la conquesta de Sicília el 1282 i, molt particularment, el reguitzell de guerres pràcticament ininterrompudes mantingut des de l’ocupació de Sardenya el 1323, feren que els monarques, des de Pere el Gran (r. 1276-1282) fins a Pere el Cerimoniós (r. 1336-1387), hagueren de vendre moltes de les seues possessions per obtenir diners. D’una altra banda, també recompensaren amb importants dominis els protagonistes d’aquelles conteses, com Roger de Llúria o Bernat de Sarrià, i certs membres de la família reial, com reines i infants, que ocuparen així l’escalafó més alt de la noblesa al regne de València. Com a resultat, en la dècada de 1360 les possessions de la monarquia s’havien reduït enormement i a penes un 10 % del territori valencià pertanyia ja al reialenc, una situació que no començaria a redreçar-se fins a finals de la centúria (vegeu fig. 1, p. 28).11 D’altra banda, més enllà de les bases materials, també l’evolució del poder jurisdiccional fou semblant per a la Corona, que passà d’un punt de partida potencialment molt favorable a un d’arribada durant el segle xiv no tan beneficiós. En concret, en els primers moments de la conquesta Jaume I repartí els dominis ocupats majoritàriament entre els nobles i els cavallers aragonesos i permeté que els poblaren amb els seus propis furs d’Aragó —‌de la mateixa manera que havia permès a la majoria de catalans que havien conquerit Mallorca i Eivissa aplicar-hi els Usatges de Barcelona—. Tanmateix, el rei canvià per complet la seua estratègia a partir de la conquesta de la ciutat de València el 1238 i publicà un extens codi jurídic, els anomenats Costums de València, que pretengué imposar al conjunt del regne, com així ho promulgà en les esmentades Corts de 1261, ja amb el nom de Furs de València. La intenció era clara: incrementar el poder de la Corona i de l’estament reial sobre els homes, les terres i les coses, mitjançant una nova legislació que es reclamava com a general de tot el territori, en detriment de l’autoritat de la resta de senyors, malgrat que pràcticament la meitat del regne, en especial la part septentrional i interior, ja estava poblada a fur aragonès (vegeu fig. 2, p. 29).12 En primer lloc, l’acceptació de les lleis valencianes comportava admetre la preeminència del monarca a l’hora d’exercir determinades prerrogatives de justícia, de manera que, inversament, el manteniment dels furs aragonesos permetia als senyors evitar intromissions en les seues decisions judicials. Així mateix, l’opció per uns furs o per uns altres també determinava la possibilitat d’establir monopolis i tributs: si s’acceptaven els de València,

17/07/17 12:57


El poder polític al regne de València durant el segle xiv. Descomposició o desenvolupament?

era el rei qui tenia el monopoli per a instal·lar molins, almàsseres, forns, tavernes o alfòndecs i vendre sal, alhora que podia exigir el pagament de peatges, pontatges, herbatges, redempcions d’exèrcit i altres exaccions semblants; contràriament, si es mantenien els d’Aragó, eren els senyors els qui tenien dret a ser propietaris de tot allò. En la mateixa línia, també l’accés als recursos naturals estava en joc: el rei declarà en els furs valencians l’ús lliure de tots els boscos, rius, pastures i pedreres del regne, amb poders especials per als habitants de la ciutat de València, cosa que els senyors aragonesos rebutjaven, puix que volien mantenir la utilització privativa de tot el que quedava a l’interior dels seus dominis. En conseqüència, la decisió de Jaume I el 1261 encetà una veritable lluita de poders entre la noblesa valenciana d’origen aragonès, que era la majoritària en aquells moments, i la Corona i l’estament reial valencià. No debades, la disputa arribà a la guerra civil durant la dècada de 1280 i entorpí notablement les relacions polítiques fins a les Corts de 1329-1330, en les quals s’arribà a una solució intermèdia: la gran majoria de nobles que aplicaven els Furs d’Aragó consentiren adoptar els de València, alhora que Alfons el Benigne (r. 1327-1335) i l’estament reial acceptaren modificar els furs valencians per tal que reconeguessen la concessió del «mixt imperi» a tots els senyors que tinguessen llocs poblats amb un mínim de quinze famílies cristianes o set de musulmanes. Així mateix, el rei renuncià als monopolis i exaccions de drets fora dels seus dominis directes, mentre que l’ús dels recursos naturals quedà en disputa, com detallarem posteriorment. En definitiva, els senyors accediren en els seus dominis a bona part de la jurisdicció, excepte la relativa a les sentències que implicaven penes de mutilació o de mort, que quedaren en mans de la justícia reial, llevat d’aquells casos en què s’hagués fet una concessió expressa del «mer imperi». Per tant, la Corona hagué de renunciar a les enormes aspiracions jurisdiccionals ambicionades per Jaume I a mitjan segle xiii, un fet que es veié agreujat per la constant transmissió de «mers imperis» al llarg del segle xiv, en consonància amb l’esmentat procés d’alienació del patrimoni reial. Però, així i tot, la situació legal dels monarques fou finalment molt més beneficiosa per als seus interessos que per exemple al territori aragonès, com indicava clarament un oficial reial de finals del segle xv: «los quals Furs de Aragó sab sa reyal majestat quant deroguen a ses reyals preheminències e strenyen la potestat reyal, lo que és en contrari dels Furs de València, qui són molt obedients a les reyals preheminències e no tolen la real potestat».13 D’altra banda, tot i que la seua favorable situació inicial anà erosionant-se, també cal tenir en compte que durant el segle xiv la Corona guanyà en el desenvolupament d’una administració que atenia no solament els seus dominis directes, sinó que actuava cada vegada amb més autoritat i legitimitat com a instància màxima de govern i justícia. En primer lloc, des de mitjan segle xiii hi hagué un batlle general escollit pel rei, durant el temps que aquest vol-

Catalan Historical Review 10.indb 149

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   149

gués, encarregat de rebre i comptabilitzar els emoluments provinents dels seus dominis directes amb una xarxa de batlles locals supeditats, que almenys en el segle xiv eren triats pel mateix oficial —‌durant aquesta centúria, a més a més, s’habilità una batllia general pròpia per a les antigues terres castellanes que gravitaven entorn d’Oriola—. En concret, els batlles s’encarregaven de recaptar les rendes, els censos urbans, els monopolis i els tributs ordinaris pagats en els nuclis reials, així com les penes i composicions imposades pels justícies —‌els oficials reials de justícia en l’àmbit municipal— i els aranzels aplicats a l’exportació. A més a més, tractaven de fer complir les prohibicions de treta aplicades sobre determinats productes, s’ocupaven del bon estat material dels castells reials i exercien com a jutges d’apel·lació en els casos menors que implicaven jueus i musulmans de reialenc, com a jutges ordinaris a petició voluntària de les dues parts o com a jutges especials comissionats pel rei en qualsevol tipus de plet. 14 En aquest sentit, tot i que l’ofici no ha estat estudiat amb profunditat per al segle xiv, un repàs als seus llibres de comptes i als inventaris de rendes de què disposem indica que les seues tasques anaren en augment. Per exemple, per bé que el 1315 el batlle general recaptava de València, Xàtiva, Morella, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Llíria, Ontinyent, Cullera, Alpont, Castellfabib, Ademús, Biar, Xixona i l’aljama musulmana d’Uixó uns 222.000 sous, un segle després, el 1415, la suma dels mateixos llocs arribava fins als 515.000 sous, com a resultat del creixement de la producció agrícola i de les transaccions mercantils, però també de les penes imposades pels batlles i els justícies.15 De fet, al llarg del segle xiv es detecta també un augment de la dignitat del batlle general del regne de València, ja que si bé durant la primera part de la centúria fou un càrrec ocupat per juristes sense títol nobiliari, durant la segona passà a mans de cavallers, com els Boïl, els Pardo de la Casta o els Marrades. D’altra banda, els esmentats justícies eren els oficials, triats pel monarca d’una terna presentada pel Consell municipal de cada nucli reial, que exercien com a jutges ordinaris de la Corona en els amplis termes jurisdiccionals de les susdites localitats. Evidentment, el «mixt» o el «mer» imperi de les senyories incloses dins d’aquells termes quedaven en mans dels senyors que els tenien respectivament, però independentment d’això els justícies funcionaven com els seus tribunals d’apel·lació i sembla que la seua activitat també anà augmentant al llarg de la centúria, com demostra el fet que, en el cas de la ciutat de València, la institució hagué de desdoblar-se el 1321 en un justícia per als casos criminals i un altre per als casos civils i aquest darrer, al seu torn, en un justícia per als casos que no excedien els 30 sous de quantia (després 50 sous i encara més tard 300 sous) i un altre per a la resta de plets.16 Més enllà dels nuclis reials, el poder de la Corona s’aplicava sobre el conjunt del territori a través de la figura del procurador general del regne de València, un càrrec escollit pel monarca durant el temps que desitgés i que passà a

17/07/17 12:57


150   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

denominar-se governador general a partir de mitjan segle xiv, quan tenia ja, com en el cas de la batllia general, una altra procuració o governació diferenciada per a la demarcació meridional d’Oriola. De fet, tot i que no coneixem a fons l’evolució de l’ofici durant la segona meitat de la centúria, sembla que fou llavors quan estabilitzà les seues competències com a autoritat delegada i en molts casos substitutiva del rei. D’una banda, era el comandant suprem dels exèrcits reials, rebia els vassallatges i la potestat dels castells a feu, convocava militarment els mateixos feudataris de la Corona i defensava la integritat i la pau del territori contra els enemics externs i contra les colles de fora de la llei. D’una altra banda, també exercia com a jutge d’apel·lacions en segona instància, resolia les causes de «mer imperi» —‌que implicaven mutilació o pena de mort— en els senyorius que no el tenien traspassat, tant en els casos de cristians com de jueus i musulmans, decidia en les «causes fiscals», que implicaven algun oficial reial, i també en les «causes consistorials», en què una de les parts era un municipi reial. De fet, la seua cort de justícia fou l’antecedent remot de la posterior Audiència Reial valenciana.17 Pel que fa a la persona triada per a ocupar el càrrec de procurador o governador, el vèrtex de l’Administració reial durant el segle xiv solia ser un noble d’alt rang, amb un breu període d’excepció, durant la dècada de 1350, en què es limità als cavallers per tal d’assegurar-ne l’obediència després de la revolta de la Unió. Però, independentment del titular de l’ofici, el que també sembla detectar-se al llarg de la centúria és una estabilització i augment de la seua activitat en el conjunt del regne, amb les seus centrals a València i Oriola i dos més dependents de la primera a Borriana i Xàtiva. No debades aquest desenvolupament anà acompanyat de la territorialització jurídica dels Furs de València que hem vist adés i també, al tombant del canvi de centúria, del trasllat a terres valencianes d’altres oficis anteriorment únics i centralitzats a la cort reial: la vicecancelleria —‌Domingo Mascó fou el primer vicecanceller destinat exclusivament a afers valencians el 1387—, el racionalat —‌Berenguer Minguet fou nomenat mestre racional del regne de València el 1419, tot i que ja des de finals del segle anterior hi havia hagut delegats especials per al territori valencià— i els mateixos arxius de l’Administració reial.18 En definitiva, al llarg del segle xiv, tot i les dificultats econòmiques i polítiques mostrades per la Corona en si, el fet és que la seua acció de govern s’anà estenent, intensificant i institucionalitzant al regne de València gràcies a l’acceptació dels Furs de València i al notable desenvolupament dels tribunals reials de justícia i d’oficis clau com la batllia general, la governació general, la vicecancelleria i el racionalat, amb tots els seus aparells administratius dependents. El seu patrimoni directe era menor que en el segle xiii, però la legitimitat i l’estabilitat del seu poder s’havien incrementat, en haver-se vist alhora disputat, paccionat, mediatitzat i participat per la resta de sectors socials arrelats al territori.

Catalan Historical Review 10.indb 150

Vicent Baydal

El poder dels estaments En el moment de la creació del regne de València el 1238 feia algunes dècades que esporàdicament s’havien reunit Corts tant a Catalunya com a l’Aragó, amb la participació de l’Església, la noblesa i cada vegada amb més assiduïtat les universitats reials. Encara no havien assolit les funcions polítiques i de control del monarca que anirien adquirint des de finals del segle xiii, però ja existien com a fòrum de reunió dels principals agents polítics de cada territori.19 En el cas del regne de Mallorca, tant Jaume I com els seus successors no decidiren convocar unes Corts pròpies, sinó que els mallorquins, quan ho feien, assistien a les de Catalunya. En el cas valencià, sembla que tampoc no hi hagué Corts pròpies en un principi —‌almenys no hi ha rastres que els Costums de València de 1238 es feren públics en una reunió de Corts, sinó en una simple assemblea de magnats i prohoms catalans i aragonesos— fins que el 1261 Jaume I decidí reunir les primeres Corts valencianes, per tal d’intentar imposar la validesa dels Furs de València al conjunt del territori amb l’aprovació de tots els estaments.20 Aquest fet, que el nou regne comptés amb unes Corts pròpies, diferencià el territori valencià de la resta de conquestes baixmedievals fetes a la península Ibèrica i engegà un joc polític particular entre els diversos membres dels estaments que reberen terres i anaren constituint-se a l’interior del regne de València. L’Església Entre els magnats que signaren la publicació dels Costums de València el 1238 hi havia set prelats: quatre de catalans, l’arquebisbe de Tarragona i els bisbes de Barcelona, Vic i Tortosa, i tres d’aragonesos, els bisbes de Saragossa, Osca i Tarassona.21 Encara no s’havia desenvolupat al territori valencià, evidentment, la xarxa eclesiàstica de diòcesis, parròquies i establiments d’ordes militars, monàstics i mendicants que aniria implementant-se durant les dècades següents. A les Corts de 1301-1302, en canvi, ja foren convocats una sèrie d’eclesiàstics específicament valencians, això és, el bisbe i el capítol de la catedral de València i els abats de Benifassà i de Valldigna, als quals s’afegien els bisbes de Tortosa i d’Albarrasí-Sogorb i els mestres del Temple i de l’Hospital de la Corona d’Aragó, que tenien, igualment, terres al reialme valencià.22 En primer lloc, la diòcesi de València, sufragània de l’arxidiòcesi de Tarragona, era, amb molta diferència, la més gran del territori, encara que l’havia de compartir amb la diòcesi de la ciutat catalana de Tortosa, que havia rebut —‌com a conseqüència d’una promesa monàrquica molt anterior— una àmplia demarcació eclesiàstica en la part nord del regne, i amb una altra diòcesi amb doble seu, a la ciutat aragonesa d’Albarrasí i la valenciana de Sogorb, que, no obstant això, era realment petita i de molt escassa dotació. A més a més, a partir de la incorporació el 1308 de les terres meridionals entorn d’Oriola, també el bisbe de Cartagena, diòcesi a la qual pertanyien, tingué competències al regne de València, encara que mai no

17/07/17 12:57


El poder polític al regne de València durant el segle xiv. Descomposició o desenvolupament?

formà part del braç eclesiàstic de les Corts, atesa la seua procedència castellana i el seu permanent enfrontament amb els dirigents oriolans, que desitjaven una diòcesi pròpia. D’una altra banda, els ordes militars establerts a Catalunya i Aragó també reberen dominis al territori valencià, especialment el Temple i l’Hospital al nord del país, la major part dels quals es fusionaren en el nou orde de Montesa, exclusivament valencià i fundat el 1319 com a resultat del procés de desaparició dels templers. Finalment, durant el segle xiii només s’hi fundaren dos grans monestirs cistercencs: el de Benifassà, amb dominis al nord muntanyenc, i el de la Valldigna, en el litoral central del regne. També s’hi crearen el mercedari de Santa Maria del Puig el 1240, els cartoixans de Portaceli i Valldecrist el 1272 i el 1385 respectivament, i el jerònim de Cotalba el 1388, però, atesa la seua condició d’ordes redemptors o de clausura, no participaren en les grans disputes polítiques de primer nivell.23 En conjunt, doncs, al llarg del segle xiv l’estament eclesiàstic fou un estament feble: pocs en nombre, amb dominis no gaire extensos i amb un protagonisme no excessivament destacat, cosa que el diferenciava de la situació aragonesa i sobretot de la catalana, on hi havia arquebisbats propis (el de Saragossa des de 1318 i el de Tarragona des de la seua conquesta al segle xii) i més bisbats i grans abadies políticament actives (Saragossa, Osca i Tarassona o Montaragó, Sant Joan de la Penya, Sant Victorià, Veruela, Roda i Pedra per Aragó, o Tarragona, Elna, Lleida, Urgell, Vic, Barcelona, Lleida i Tortosa, i Ripoll, Amer, Santes Creus, Poblet, Sant Miquel de Cuixà, Sant Cugat del Vallès, Banyoles, Besalú, Vilabertran, Sant Feliu de Guíxols o Sant Joan de les Abadesses per Catalunya). De fet, el braç eclesiàstic de les Corts valencianes es mantingué estable al llarg de tota la centúria i hi continuaren assistint els mateixos membres que a les de 1301-1302, amb l’únic afegit ocasional dels comanadors de l’orde castellà de Sant Jaume, amb possessions al regne de València, i el de l’orde de l’Hospital, que havia conservat la senyoria de Torrent, prop de la capital valenciana.24 Altrament, pel que fa a les bases territorials, els dominis eclesiàstics no arribaren mai a estendre’s a més d’un 15 % del conjunt del regne i a un percentatge encara més reduït de població, ja que l’únic establiment amb possessions realment nombroses era l’orde de Montesa, creat, com hem dit, el 1319, i que de fet constituïa l’estat senyorial valencià més important de l’època, amb més de 60 localitats i uns 30.000 vassalls.25 És per això que cal destacar que els mestres de Montesa sí que tingueren un importantíssim paper polític al llarg de la centúria, generalment de ferm suport i sintonia amb la Corona —‌que era qui havia decidit la seua fundació—, com mostra el fet que el mestre Pere de Tous fos qui encapçalés l’organització del bàndol reialista que tractà d’aixafar la revolta de la Unió organitzada el 1347.26 Així mateix, evidentment també els bisbes de València, atesa la gran extensió de la seua jurisdicció eclesiàstica i el seu gran paper simbòlic com a principals prelats del regne, desenvoluparen una notable activitat política, ja fos com a

Catalan Historical Review 10.indb 151

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   151

col·laboradors de la monarquia (com a consellers i cancellers), com a mitjancers entre els diversos agents socials, com succeí en la disputa entre els partidaris dels Furs de València i els Furs d’Aragó, o com a part directament implicada en les lluites polítiques, especialment durant el bisbat de Jaume d’Aragó, nét de Jaume II i cosí de Pere el Cerimoniós, entre 1369 i 1396.27 En qualsevol cas, com hem indicat, tot i la importància màxima de l’Església en la societat medieval i el fet que els prelats també intervingueren en les disputes inherents a la possessió de senyorius, sembla que l’estament eclesiàstic valencià, per les seues condicions de partida i la seua evolució en comparació amb l’estament nobiliari i el reial, no exercí una funció política tan notable i manifesta com en altres territoris europeus. La noblesa Els onze magnats nobiliaris que signaren els Costums de València el 1238 eren tots catalans (Ramon Folch de Cardona, Pere de Montcada, Guillem de Montcada, Ramon de Peralta i Ramon Berenguer d’Àger) o aragonesos (Pedro Fernández de Azagra, Artal de Luna, Pedro Cornel, Jimeno de Urrea, Jimeno Pérez i García Romeo).28 En aquest cas, eren majoritaris els procedents d’Aragó, com també ho serien dins de l’estament nobiliari durant les primeres dècades de desenvolupament del regne de València, com a conseqüència de la seua destacada participació en les primeres fases de la conquesta. De fet, com hem explicat, les primeres terres repartides per Jaume I, especialment en la part nord i interior del territori, es poblaren majoritàriament mitjançant furs aragonesos, situació destinada a crear un fort partit cohesionat entorn de la defensa d’aquelles lleis a partir del moment que el mateix monarca, el 1261, tractà d’imposar de manera general la vigència dels Furs de València. Tot i això, el fet és que la noblesa heretada al territori valencià es caracteritzà, en termes generals, per la seua feblesa en comparació amb les seues homòlogues catalana i aragonesa. No debades a Catalunya existia una vigorosa noblesa amb títols, com els comtes de Rosselló, Empúries, Urgell, Pallars i Ribagorça o els vescomtes de Bas, Cabrera, Rocabertí, Castellnou i Vilamur, mentre que a l’Aragó el poder nobiliari havia arribat al punt d’instaurar una casta de rics homes o barons dels quals depenia una atapeïda xarxa feudovassallàtica de cavallers i infançons, que constituïen dos braços diferenciats en les Corts, el de l’alta noblesa i el de la baixa noblesa. De fet, per bé que a Catalunya i Aragó es crearen mites fundacionals que trobaven en la noblesa l’origen del país, com en el cas dels cavallers que acompanyaven Otger Cataló o els muntanyesos «que ganavan las tierras sines rey», al regne de València, en canvi, fou sempre «en Jacme primer, de gloriosa memòria» qui era recordat com a veritable pare de la pàtria.29 Certament el seu lideratge i la seua favorable situació de partida en el moment de la conquesta, particularment a partir de 1238, ocasionaren que la noblesa valenciana no fos excessivament poderosa. En aquest sentit, la Corona tendí a repar-

17/07/17 12:57


152   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

tir senyorius de grandària mitjana o menuda —‌de vegades molt menuda— i evità la creació de títols nobiliaris valencians propis, que no començaren a concedir-se fins a la segona meitat del segle xiv. En conseqüència, ni el nombre de nobles i cavallers amb terres al reialme valencià era tan nombrós com a Catalunya i Aragó, ni existia una xarxa de vassallatge tan complexa.30 Així les coses, a les Corts valencianes de 1301-1302 tan sols foren convocats vint-i-set nobles i cavallers, mentre que en les catalanes de 1299 gairebé s’arribava a la quarantena i en les aragoneses de 1300 a la cinquantena.31 La diferència entre la potència de les diferents nobleses territorials es pot observar també en la campanya de conquesta d’Almeria de 1309, en la qual, dels vora 1.300 cavallers que hi acudiren en diferents hosts, el 48 % tenia origen català, el 43 % aragonès i únicament un 9 % procedia de la noblesa heretada i desenvolupada al regne de València. Ultra això, mentre que els principals barons catalans i especialment els aragonesos reunien seguicis de fins a trenta cavalls armats en amunt, els valencians no passaven de la quinzena.32 De fet, entre els cridats a les esmentades Corts valencianes de 1301-1302, a banda d’algun noble estre­ tament vinculat a la Corona, com Bernat de Sarrià, únicament eren realment poderosos els que provenien de la mateixa família reial, com Jaime de Xèrica i Pedro Fernández de Híjar, fills de Jaume I, i Jaime Pérez de Sogorb, fill de Pere el Gran, els dominis dels quals, a més a més, s’estenien entre València i Aragó. En aquest sentit, hi destacava clarament una aclaparadora majoria de nobles i cavallers procedents de famílies aragoneses, fins a dinou dels vint-i-set, per només cinc d’origen català i tres d’altres llocs, com Sicília (els Llúria i els Pròixida) i Gènova (els Carròs). De fet, com ja hem explicat, el conflicte per l’aplicació dels furs aragonesos o dels furs valencians al regne de València fou la disputa cabdal que vehiculà les relacions polítiques entre la noblesa, la Corona i l’estament reial des de les Corts de 1261 fins a les de 1329-1330. Durant tot aquell temps bona part de l’estament nobiliari, majoritàriament d’origen aragonès i liderat pels successius barons de Xèrica amb el suport de la noblesa d’Aragó, es mantingué cohesionada en defensa de les seues pròpies lleis. Fins a aquella data es negà a aprovar nous furs en Corts i a col· laborar fiscalment amb la Corona juntament amb la resta d’estaments valencians, però a partir de l’acord al qual s’arribà aleshores la gran majoria de nobles i cavallers passà a integrar-se en el joc polític del regne. Únicament alguns pocs magnats, especialment els que tenien baronies en la frontera valencianoaragonesa com els Xèrica, els Luna, els Arenós o els Urrea, continuaren aplicanthi els Furs d’Aragó, de manera que la seua aliança, tot i continuar ferma, deixà de ser transversal a la majoria de l’estament.33 En conseqüència, a partir de 1330 es desintegrà el gran bloc nobiliari en defensa dels furs aragonesos i, de fet, la noblesa valenciana d’origen català començà a créixer fins a ser majoritària en les convocatòries de Corts de mitjan

Catalan Historical Review 10.indb 152

Vicent Baydal

segle xiv. Era, a més a més, una noblesa molt vinculada al servei a la Corona, com en el cas dels esmentats Llúria, Carròs i Pròixida, o també entre els Vilanova, Riusec, Boïl, Tous i Escrivà. D’altres provenien de famílies urbanes de mercaders i juristes ennoblits, com els Soler, Ripoll, Rabassa o Marrades, i només uns pocs semblaven mantenir un comportament un poc més independent, com en el cas dels Centelles, Vilaragut, Maça, Roís de Corella o Calataiud. Ultra això, la línia successòria dels Xèrica s’extingí el 1369 i els seus importants dominis retornaren a Pere el Cerimoniós, que decidí concedir-los al seu fill menor, l’infant Martí, per a qui creà el comtat de Xèrica el 1372. Uns anys abans el mateix monarca havia establert el primer títol nobiliari valencià, el comtat de Dénia el 1356, atorgat al seu cosí i nét de Jaume II, Alfons d’Aragó —‌germà major de l’anteriorment esmentat bisbe de València—, que amb el senyoriu de Gandia i les antigues possessions de Bernat de Sarrià, mort sense descendència, conformà la baronia més important del regne aleshores, amb més de 10.000 vassalls, elevada a ducat de Gandia el 1399.34 Tot plegat, atesa la seua debilitat general i l’habitual dependència de la Corona, no resulta gens estrany que la gran majoria de nobles i cavallers valencians donaren suport al bàndol reialista durant la revolta de la Unió de 1347-1348, liderada per la ciutat de València. Amb tot, a més d’una sèrie de cavallers urbans, també hi hagué alguns membres de la baixa noblesa que se sumaren al moviment, en una mostra evident que des de l’acord foral s’havia avançat cap a un aprofundiment dels lligams interestamentals i una certa permeabilització entre els dirigents urbans i els cavallerescos.35 No debades a partir de les resolucions de 1329-1330 els membres de la noblesa pogueren començar a participar en els governs dels municipis reials, com a justícies, mostassafs, 36 jurats i consellers, uns càrrecs que els havien estat vedats fins llavors. De fet, sembla que precisament en aquells moments els nobles i els cavallers començaren a traslladar-se de manera massiva a la ciutat de València, lloc principal de concentració del poder al territori.37 Això evidentment ajudà a la progressiva imbricació política dels membres de les elits, però no eliminà, en qualsevol cas, les lluites entre ells, ni per qüestions de pertinença estamental ni per disputes pel poder material de cada senyoriu. En concret, l’enorme avanç de la senyorialització del país al llarg de la centúria i, alhora, de les contribucions fiscals requerides per la Corona per mantenir l’espiral de campanyes bèl·liques que s’allargaren entre la conquesta de Sardenya el 1324 i la fi de la guerra de Castella el 1369 ocasionaren constants conflictes entre l’estament dels nuclis reials i el de la noblesa. D’una banda, l’augment dels senyorius, tant fora com dins dels termes jurisdiccionals dels municipis reials, donà com a resultat l’increment de les lluites per qüestions de justícia i d’accés als recursos naturals; en particular, l’ús de les pastures per part de la ciutat de València centrà una part molt important d’aquelles disputes, com explicarem més endavant. D’una altra

17/07/17 12:57


El poder polític al regne de València durant el segle xiv. Descomposició o desenvolupament?

banda, tant l’estament reial com la Corona exigiren cada vegada amb més força que la noblesa contribuís a l’esforç militar comú mitjançant subsidis generals aprovats en assemblees parlamentàries, un fenomen que ocasionà resistències, però que acabà consolidant-se amb la creació de la Diputació del General en la dècada de 1360; al mateix temps, també es generaren nombroses desavinences per la contribució urbana dels nobles i els cavallers instal·lats als nuclis reials, generalment resoltes amb la seua participació fiscal, tot i que proporcionalment menor a la de la resta dels seus habitants.38 Al capdavall, la conjunció d’una conflictivitat en augment i la progressiva integració de les elits estamentals, concentrades a la ciutat de València, però amb dominis per tot el territori i sense una cohesió ni un lideratge nobiliari clars, acabaren per abonar el terreny per a les bandositats que dominaren el regne entre finals del segle xiv i començament del xv. La ciutat de València i les universitats reials Els Costums de València atorgats el 1238 eren en realitat un extens codi jurídic municipal destinat a la ciutat acabada de conquerir per Jaume I. El monarca tenia intenció d’aplicar-los al conjunt del territori que projectava prendre, però ni aquest havia estat encara ocupat del tot ni els llocs conquerits fins aleshores seguien, evidentment, aquelles lleis. De fet, el mateix pròleg del codi especificava que eren «les costumes e els establiments del regne e de la ciutat de València»,39 de manera que reservaven una atenció especial i una sèrie de poders exclusius per a la capital. Així, a banda de la Corona, la més beneficiada dels Costums era la mateixa ciutat de València i, de fet, el moment a partir del qual començaren a denominar-se Furs, el 1250, coincidí amb la inclusió en el codi d’una sèrie de privilegis concedits fins llavors a l’urbs. Per exemple, la primera rúbrica foral atorgava a la ciutat un vast terme jurisdiccional de més de 600 quilòmetres quadrats, dins del qual gaudia legalment d’un enorme poder sobre les senyories particulars que hi quedaven encabides —‌cosa que contrastava, per exemple, amb les dificultats que Barcelona tenia en aquest sentit—. Així mateix, la segona rúbrica concedia exclusivament als seus habitants la llibertat total de pastures en qualsevol part del territori regnícola, pertanyés senyorialment a qui pertanyés.40 D’altra banda, cal tenir en compte que el poder de la ciutat estava exclusivament en mans de famílies de prohoms urbans, sobretot de mercaders, canvistes, drapers i juristes de procedència aclaparadorament catalana, que copaven les magistratures de govern a les quals estaven completament vedats els nobles i els cavallers. Així ho havien aconseguit establir els ciutadans mitjançant un privilegi reial de 1245 i així continuà, amb una breu excepció de cinc anys durant el regnat de Pere el Gran (r. 12761285), fins als acords de 1329-1330 que obriren parcialment el justiciat, la mostassafia, la juraderia i el Consell municipal a la noblesa.41 Igualment, també cal tenir present que València era, amb moltíssima diferència, la loca-

Catalan Historical Review 10.indb 153

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   153

litat més poblada, important i rica del territori i arribà a acollir en la dècada de 1270 uns 20.000 habitants, una xifra que continuaria creixent i que, tot i la terrible pesta de 1348, assoliria els vora 30.000 en la dècada de 1360, que devien representar quasi un 15 % de la població total del regne, i a aquests calia afegir els vora 10.000 habitants que residien al seu terme periurbà. De fet, allà era on es desenvolupava el complex sistema de séquies heretat dels andalusins que mantenia una extensíssima i productiva horta dirigida a nodrir i abastir el creixement urbà.42 Així les coses, el paper de la ciutat de València fou cabdal en l’entramat polític del regne des d’un bon començament. El seu poder arribava al punt que ja des del 1286 —‌tretze anys abans que Barcelona— aconseguí deslliurar-se de l’obligació de contribuir monetàriament al rei quan aquest ho requeria, un fet que li permetia un major marge d’actuació a l’hora d’obtenir compensacions polítiques en les negociacions fiscals. A més a més, la seua importància econòmica era tanta que en els nombrosos subsidis a la Corona documentats a mitjan segle xiv la seua aportació sempre representava la meitat o més de tot el que concedia l’estament reial.43 En consonància amb això, València exercí inicialment una clara posició de lideratge dins del seu estament, especialment durant la disputa foral, atès que totes les viles reials es regien mitjançant furs valencians, a excepció de Borriana, poblada a fur aragonès el 1233, i Vila-real, fundada dins del terme borrianenc unes dècades després, fins que en renunciaren dins el marc de les Corts de 1329-1330. Així mateix, totes les reunions de Corts celebrades fins a mitjan segle xiv ho foren sempre a la mateixa ciutat de València i, fins i tot, en els donatius generals concedits durant les dècades de 1330 i 1340 la capital actuà com un braç a banda, amb gestors i administradors propis i diferenciats dels de la noblesa, l’Església i la resta de nuclis reials. De fet, fins aleshores València era l’única localitat del regne amb el títol de ciutat —‌a banda de Sogorb, generalment en mans d’importants barons— i es presentava, com faria al llarg de tota l’època foral, com a «mare de totes les ciutats e viles del regne» i com a «mare e cap de tot lo regne».44 Tanmateix, aquella situació de preeminència i lideratge absoluts canviaria un poc a partir de la revolta de la Unió, encapçalada per la capital el 1347 amb el suport de la majoria de l’estament reial, però amb l’oposició de les dues viles més importants del regne, Morella i Xàtiva, la qual, de fet, en acabar el conflicte fou recompensada per Pere el Cerimoniós amb el títol de ciutat, malgrat les reiterades protestes dels dirigents valentins.45 En aquest sentit, al llarg de la centúria l’esquelet de l’estament reial, en un context de pèrdua constant de membres per les alienacions de la Corona, el constituïren, a banda de la ciutat de València, set viles principals, que eren Xàtiva, Morella, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Oriola i Alacant, i algunes altres de menor grandària, com Borriana, Vilareal, Bocairent, Ademús, Alpont, Castellfabib i Castalla. Nombroses vegades feren costat als dirigents de València en la seua defensa dels furs valencians i de la integritat

17/07/17 12:57


154   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

del patrimoni reial, però també mantingueren confrontacions, cada vegada més obertes, per les aspiracions de la ciutat a imposar el seu poder en el conjunt de l’estament i del regne. En una assemblea parlamentària de 1321, per exemple, els síndics vilatans requeriren posseir les mateixes «gràcies, franquees e llibertats» que tenia València, però Jaume II es negà: «car rahó és que la ciutat haja prerogativa més que les viles del regne».46 A més a més, durant la revolta de la Unió, com hem indicat, es trencà clarament la unitat d’acció de l’estament i el resultat del conflicte, amb la victòria de la Corona, implicà una important revisió i reducció dels privilegis de la capital el 1349, que estigué en vigor fins al 1382.47 De fet, durant la segona meitat de la centúria es detecta una renovació de les famílies que ocupaven el poder a la capital, amb una intervenció un poc major dels cavallers i un tancament de les vies de participació i decisió en el Consell municipal, les quals coses degueren coadjuvar a l’avivament de les bandositats.48 Al mateix temps, en la dècada de 1390, mentre València incrementava el seu poder senyorial directe, afegint a Morvedre i Cullera —‌que posseïa des de la fi de la guerra de Castella— el patrimoni personal de l’infant Martí —‌que incloïa el comtat de Xèrica—, una sèrie de nuclis reials, amb Xàtiva al capdavant, conformaren una lliga amb l’estament nobiliari i eclesiàstic per tal de fer front a l’intervencionisme de la capital en l’aprofitament dels recursos naturals del regne.49 El principal cavall de batalla era la qüestió de l’ús de les pastures, que, com hem apuntat, eren de lliure disposició per tot el regne per als habitants de la ciutat de València, a excepció feta dels bovalars, que eren les zones exclusivament reservades per al bestiar de cada senyoriu, delimitades amb la supervisió de la Corona. Els plets foren constants i València arribà a instituir un tribunal propi per a jutjar-los, davant del qual a mitjan segle xiv es denunciaren més de 300 casos en a penes tres anys, els quals, a més a més, implicaven més de noranta localitats diferents de tot el territori. Així les coses, la capital hagué d’enfrontar-se tant a membres de l’estament reial com dels altres estaments; per exemple, Xàtiva, Morella i Alzira mamprengueren el 1380 accions conjuntes contra aquella situació, mentre que el 1395 les milícies de la ciutat de València ocuparen el vescomtat de Xelva —‌tercer gran títol del regne, creat uns pocs anys abans— i desposseïren el seu senyor, Pedro Ladrón de Vilanova, per una qüestió relacionada amb el trànsit dels bestiars. Finalment, el 1403 el rei Martí dictà una sentència arbitral dins el marc de les Corts valencianes que confirmà el privilegi sobre les pastures dels habitants de València, però endurí les seues condicions, regulà detalladament el procediment en cas de conflicte i establí la necessitat d’assenyalar els bo­ valars de totes les poblacions del regne.50 La conflictivitat, no obstant això, continuà produint-se i no resulta estrany que, mentre que la ciutat de València es declarà urgellista durant l’Interregne de 1410-1412, Xàtiva, Morella o Morvedre feren costat al bàndol trastamarista, una disputa que, com és sabut, arribà a la guerra

Catalan Historical Review 10.indb 154

Vicent Baydal

civil en el cas valencià.51 En definitiva, al llarg del segle xiv l’estament reial passà de la unitat i el lideratge indiscutible de la capital a la fragmentació i l’enfrontament entre alguns dels seus principals membres, que a més a més cercaren el suport dels senyors nobiliaris i eclesiàstics, en una altra mostra de la progressiva interacció i imbricació dels actors polítics segons anava avançant la centúria. El somni de València d’imposar la seua voluntat sobre el conjunt del regne, impulsat pels privilegis que Jaume I volgué atorgar-li a mitjan segle xiii, es veié fortament qüestionat durant tot el xiv. Però al mateix temps cresqué i es consolidà com la capital política, social i econòmica d’un territori que presentava una major integració: era la seu de les principals institucions, el lloc de residència de les elits i el nucli de concentració dels negocis mercantils, militars i financers. Una consolidació que, en tot cas, no evitava la conflictivitat en absolut, ans al contrari, aquesta era un factor fonamental i intrínsec al mateix procés.

Els fets i el desenvolupament polític A escala general de la Corona d’Aragó, el segle xiv pot dividir-se en tres grans fases en l’àmbit polític: una de primera aproximadament corresponent al regnat de Jaume II (r. 1291-1327), caracteritzada per una etapa de resolució dels afers desencadenats per la conquesta de Sicília en la dècada de 1280 i una certa contemporització política i aprofundiment de les bases institucionals del poder reial; una de segona que abastaria les dècades centrals de la centúria, més o menys des de la conquesta de Sardenya el 1324 fins a la fi de la guerra de Castella el 1369, determinada per la successió consecutiva de guerres contra enemics externs —‌com ara els sards, els genovesos, els nassarites, els marínides o els castellans— i per la revolta de la Unió a Aragó i València en l’àmbit intern, així com per l’acceleració del procés de construcció d’una fiscalitat general estable mediatitzada pels dirigents estamentals a través de les Corts, i una tercera fase durant el darrer terç de la centúria, en la qual els diversos membres de la societat política lluitaren intensament pel control del sistema polític i institucional resultant dels canvis produïts durant les etapes anteriors. Evidentment, aquelles grans línies generals tingueren la seua plasmació particular en cada territori, en funció de les seues pròpies condicions sociopolítiques. En el cas del regne de València, la primera fase estigué completament dominada per la disputa foral valencianoaragonesa, encara que Jaume II havia aconseguit apaivagar-la parcialment en arribar al tron, en reconèixer en les Corts de 1292 que els Furs de València havien de ser generals per a tot el territori, però hi havia una sèrie de senyors i senyorius amb privilegi especial per fer-hi ús dels Furs d’Aragó. Aquella situació, en tot cas, tampoc no era la desitjada per les parts i l’enfrontament continuà latent, com es pot comprovar en el resultat de les següents Corts de 13011302: ni els capítols de justícia aprovats s’incorporaren al

17/07/17 12:57


El poder polític al regne de València durant el segle xiv. Descomposició o desenvolupament?

cos foral valencià, ni el donatiu aprovat es gestionà de manera general i comuna a tots els estaments, sinó que les universitats reials en concediren un per la seua banda i els nobles i cavallers un altre per la seua, molt menor i exclusivament destinat a eixugar els deutes que la Corona tenia amb ells, en contrast amb les Corts paral·leles de Catalunya i Aragó, en les quals els subsidis atorgats foren gestionats per ambdós estaments de manera mixta i conjunta. Més encara, mentre que en aquells territoris es reuniren Corts fins a set vegades durant el regnat de Jaume II, a València únicament s’aplegaren quatre assemblees parlamentàries, com a conseqüència de l’enfrontament entre els partidaris d’un fur i de l’altre. De fet, en les Corts valencianes de 1314 i 1325 no s’arribà a cap acord legislatiu ni fiscal, a causa de la ferida oberta per la disputa foral. Jaume II tractà de tancar-la el 1321 reunint els principals implicats en el conflicte, però, tot i les reiterades rondes de negociació, no s’arribà a cap acord. El 1326, en canvi, després de nou mesos d’assemblees i tractaments, els defensors d’uns furs i dels altres, auxiliats pel bisbe de València, concordaren una solució pactada, la qual, no obstant això, no pogué aplicar-se per la malaltia i mort de Jaume II poc després.52 Altrament, la seua acció de govern donà lloc a dos importants fets per a la història política del regne de València: en primer lloc, la conquesta de les terres murcianes entorn d’Oriola entre 1296 i 1304 i la seua incorporació al territori i als furs valencians mitjançant una procuradoria general pròpia, i en segon lloc, la creació de l’orde de Montesa el 1319 amb els béns valencians dels desapareguts templers, sumats a la gran majoria de possessions de l’orde de l’Hospital, que passaren a mans de mestres fidels a la Corona, com Arnau de Soler (1319-1327), preceptor del primogènit de Jaume II, Pere de Tous (1327-1374), Albert de Tous (1374-1382) o Berenguer March (1382-1409).53 No fou, doncs, fins al regnat d’Alfons el Benigne, en les Corts de 1329-1330, quan es donà una solució a la qüestió foral, un fet que encetà una nova etapa política al regne de València. Únicament uns pocs magnats mantingueren els Furs d’Aragó, mentre que la gran majoria anà adaptant-se als de València durant les dècades de 1330 i 1340, com la capital i la major part de l’estament reial havien perseguit insistentment des del segle xiii amb el suport de la Corona. Amb tot, precisament llavors saltaren al primer pla les diferències entre la ciutat de València i els monarques, començant pel procés d’alienació progressiva del patrimoni reial. Malgrat la promesa arrabassada a Jaume II el 1319 —‌immediatament després de la renúncia a casar-se i heretar el tron del seu primogènit, Jaume el Forassenyat— de no dividir els territoris de la Corona ni cedir els seus dominis directes, el fet és que nombrosíssims nuclis reials foren traspassats a continuació: Gandia, Dénia, Pego, Corbera i Elx en època del mateix Jaume II, a mans dels seus fills Pere, Joan i Ramon Berenguer, i Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Oriola, Alacant i Guardamar en època d’Alfons el Benigne, per a la seua dona, la reina Elionor de Castella, i el fill que havien tingut, l’infant Ferran —‌en el cas de les tres darreres localitats.

Catalan Historical Review 10.indb 155

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   155

Així les coses, aquell enfrontament dugué primerament al motí encapçalat pel jurat de València Francesc de Vinatea a finals de 1331 i posteriorment a la persecució de la mateixa reina en morir Alfons el Benigne i accedir al tron el seu primer fill, Pere el Cerimoniós, el 1336. Elionor fou defensada pel baró Pedro de Xèrica, que mantenia els furs aragonesos dins del territori valencià, i la qüestió no se solucionà fins a les Corts de 1339, que significaren la confirmació de les cessions fetes a l’infant Ferran i la recuperació per al patrimoni reial de les traspassades a la reina. No obstant això, la política expansionista i militar de la Corona dugué Pere el Cerimoniós a realitzar altres nombroses alienacions i augmentar considerablement la pressió fiscal sobre els nuclis reials, que hagueren de recórrer per primera vegada a l’endeutament municipal. Ultra això, el seu comportament autoritari, especialment a partir de la incorporació el 1344 dels consellers rossellonesos provinents de la cort de Jaume III de Mallorca, que menyspreaven i obviaven l’ordenament foral valencià, conduí a la revolta de la Unió el 1347, liderada per la ciutat de València amb el suport de bona part de l’estament reial —‌a excepció de Morella, Xàtiva, Borriana, Vila-real, Ademús i Alpont— i de les capes populars de molts llocs nobiliaris i eclesiàstics.54 De fet, la Fraternitat reialista i anticapitalina que s’organitzà en la seua contra, i que obrí un enfrontament civil, estigué capitanejada pel mateix Pedro de Xèrica, ara al servei del Cerimoniós, el mestre de Montesa Pere de Tous i altres nobles com Gonzalo Díaz d’Arenós, Alfons Roger de Llúria i Gilabert de Centelles. Després d’un any i mig de conflicte, simultani a la Unió que havia sorgit a l’Aragó —‌de caràcter, per contra, aristocràtic—, la rebel·lió valenciana fou completament derrotada i el monarca imposà severes penes tant econòmiques, amb el pagament de tributs decennals que consolidaren l’extensió de les imposicions indirectes i el deute públic a escala local, com de caràcter polític, amb la reducció de privilegis i la intervenció directa en les magistratures de la ciutat de València i la negativa del monarca a reunir Corts valencianes.55 Aquesta situació, no obstant això, quedà completament dislocada a partir de l’inici i desenvolupament de la guerra contra Castella entre 1356 i 1369, que féu aparèixer tant a Catalunya i Aragó com a València les Diputacions del General que gestionaven la recaptació i l’administració dels ingents donatius generals atorgats per a organitzar la defensa de la terra enfront dels constants i múltiples atacs de les tropes de Pere el Cruel.56 Al territori valencià, de fet, la Diputació del General era la cristal·lització d’organismes provisionals que havien aparegut anteriorment. Mentre que en terres catalanes i aragoneses la noblesa s’havia negat a concedir cap subsidi al monarca durant més de mig segle —‌des de les Corts de començament del segle xiv—, la valenciana, per contra, hi havia accedit a partir dels acords de 1329-1330, primerament mitjançant un donatiu quinquennal atorgat en aquelles mateixes Corts i més tard amb un altre de triennal aprovat en les de 1340, els quals foren gestionats per

17/07/17 12:57


156   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

diputats de la noblesa, l’Església, la ciutat de València i les viles reials. És probable, en aquest sentit, que la nova situació d’imbricació estamental i de relativa feblesa nobiliària ho permetés. Fos com fos, en arribar la conflagració amb els castellans, la Corona, patrimonialment afeblida pel procés d’alienació vinculat a les guerres anteriors, hagué de recórrer a l’auxili dels seus súbdits i acceptar la celebració freqüent de Corts i la gestió estamental dels donatius per tal de conservar la integritat dels seus dominis. No debades des de 1358 fins a 1401 els valencians celebraren fins a dotze reunions de Corts diferents.57 En qualsevol cas, passades les enormes turbulències determinades pel conflicte contra Castella, continuà havent-hi guerres —‌contra els francesos, els sards o els genovesos—, però no amb un ritme tan exigent per a la Corona. Així les coses, s’encetà un nou període en què la societat política de cada territori interactuà amb les institucions i la composició del poder que s’havien anat configurant amb anterioritat.58 En el cas valencià, com hem explicat, tant la justícia com els oficials reials havien augmentat la seua activitat, alhora que es caminava cap a la territorialització d’alguns càrrecs centralitzats fins aleshores. Al mateix temps, la qüestió foral havia deixat de ser un problema de primera magnitud i, de fet, la noblesa ja no era majoritàriament d’origen aragonès, alhora que s’havia anat instal·lant a la ciutat de València com a nucli principal del poder polític, econòmic i social del conjunt del regne. La mateixa capital, segons hem vist, havia deixat de ser la líder incontestable de l’estament reial i s’havia vist sotmesa a un procés d’oligarquització dels seus dirigents després de la revolta de la Unió. La Diputació del General, d’altra banda, havia obert un altre front de poder que els diversos agents polítics volien controlar, mentre que les corts del rei i de l’infant, i els càrrecs que en depenien, no cessaven de créixer. De fet, les Corts del darrer terç del segle xiv estigueren especialment centrades, d’una banda, a tractar de definir i concretar les competències dels oficials reials com el governador, el batlle general i els justícies, i de l’altra, a vigilar o impugnar els curials, consellers i assessors que envoltaven els monarques i els hereus de la Corona, que, segons es deia en les Corts generals de Montsó de 1383, «són axí com bolet, qui en poc temps ha tot son creximent».59 En conjunt, la societat política i el poder institucionalitzat vinculat tant a la Corona com al regne havien crescut i, més que veure’s atacats o discutits com ho havien estat anteriorment, eren objecte d’un intent de control per part de les elits dirigents. Aquestes darreres, a més a més, s’havien anat entrellaçant familiarment o políticament d’una forma cada vegada més mal·leable, de manera que els antics enfrontaments directes entre estaments observats fins al 1330 havien estat substituïts per aliances diverses més obertes i variades. En definitiva, els conflictes ja no es dirigien tant a tractar de canviar o contradir les estructures existents com a intentar perfilar i controlar els mecanismes d’un entramat polític i institucional cada vegada més consolidat i assentat sobre el conjunt del territori.

Catalan Historical Review 10.indb 156

Vicent Baydal

És així com les bandositats dominaren el regne de València durant el darrer quart del segle xiv —‌i encara fins a l’entronització de Ferran de Trastàmara el 1412—, en la seua aferrissada lluita per fer-se amb els oficis i càrrecs de l’entorn reial, el govern regnícola i les magistratures urbanes. En concret, les elits quedaren dividides en dos grans bàndols, un en el qual destacaven els Vilaragut, Soler, Boïl, Tous o Marrades, i un altre encapçalat pels Centelles, Díaz, Vilanova, Pròixida o Pardo de la Casta, de caire un poc més aristocràtic, i al qual també donaren suport puntual els principals magnats del regne: tant els germans Alfons i Jaume d’Aragó, és a dir el comte de Dénia i el bisbe de València, com el mestre de Montesa Berenguer March. De fet, aquells dos grans bàndols foren els que, a la mort de Martí l’Humà el 1410, vehicularen políticament els suports diversos als màxims pretendents a la successió: el comte Jaume II d’Urgell, que tingué l’ajut dels primers, i l’infant de Castella Ferran de Trastàmara, que rebé el favor dels segons. No debades, al regne de València l’Interregne desembocà en una nova guerra civil en la qual els urgellistes eren majoritaris a la ciutat de València i en bona part de l’estament reial, mentre que els trastamaristes comptaven, com havia passat durant la revolta de la Unió, amb el suport de Xàtiva i Morella, els dos principals nuclis reials que qüestionaven l’hegemonia de la capital.60 Al capdavall, la inestabilitat política que mostrava la societat valenciana en aquells moments era molt diferent de la que s’havia produït durant el segle xiii i la primera meitat del xiv, menys transversal. Era, d’alguna manera, una inestabilitat ocasionada pel mateix creixement, desenvolupament i progressiva extensió general de les institucions de govern i administració en tots els àmbits. Aquell procés, en tot cas, estigué mediatitzat per l’evolució històrica pròpia i les particulars característiques del territori valencià, entre les quals destacaven una noblesa feble en comparació amb Catalunya i Aragó, un paper preeminent de la Corona, afavorit pels Furs de València, i una ferma voluntat de lideratge de la ciutat de València, que tractava d’imposar el seu poder a la globalitat del regne. Fos com fos, al començament del segle xv ja ningú no discutia la integritat política del territori ni el seu cos institucional i jurídic, ans al contrari, tots lluitaven per ocupar les seues estructures de poder i parlar en nom del regne i del conjunt dels valencians, una autoconsciència col·lectiva que, de fet, acabaria per esclatar al llarg d’aquella altra centúria.61

Notes i referències [1]

Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, reg. 332, f. 121r (9-IX-1300); Maria Teresa Ferrer i Mallol. Organització i defensa d’un territori fronterer. La governació d’Oriola en el segle xiv. Institució Milà i Fontanals, Barcelona 1990; Maria Teresa Ferrer i Mallol. «Les terres meridionals del País Valencià després de l’annexió: la població i l’organització del territori». A: La Mediterrània de la

17/07/17 12:57


El poder polític al regne de València durant el segle xiv. Descomposició o desenvolupament?

Corona d’Aragó, segles xiii-xvi. VII Centenari de la sentència arbitral de Torrellas, 1304-2004. Universitat de València, València 2005, vol. ii, p. 2041-2059; José Vicente Cabezuelo Pliego. «Jaime II y la nueva articulación política y territorial del Reino de Valencia, 12911308». A: Juan Antonio Barrio Barrio (ed.). Los cimientos del Estado en la Edad Media: cancillerías, notariado y privilegios reales en la construcción del Estado en la Edad Media. Marfil, Alcoi 2004, p. 181-196. [2] Andrés Díaz Borrás. Los orígenes de la piratería islámica en Valencia. La ofensiva musulmana trecentista y la reacción cristiana. Institució Milà i Fontanals, Barcelona 1993, p. 142-194. [3] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, Processos en quart, 1315 C, f. 6r (17-IV-1315), citat per Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada: els orígens del contractualisme al regne de València (12381330). Fundació Noguera, Barcelona 2014, p. 476-490. [4] Arxiu Municipal de València, Processos de Corts, yy-5, f. 16v, citat per Agustín Rubio Vela. El patriciat i la nació. Sobre el particularisme dels valencians en els segles xiv i xv. Fundació Germà Colón Domènech i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Castelló de la Plana i Barcelona, vol. i, p. 208 [5] Enric Guinot Rodríguez. Els límits del regne. El procés de formació territorial del País Valencià medieval (12381500). Edicions Alfons el Magnànim - IVEI, València 1995. [6] Ferran Esquilache Martí i Vicent Baydal Sala. «Exploitation and Differentiation. Economic and Social Stratification of the Rural Muslim Communities in the Kingdom of Valencia, 13th-16th Centuries». A: Frederic Aparisi Romero i Vicent Royo Pérez (ed.). Beyond Lords and Peasants. Rural Elites and Economic Differentiation in Pre-Modern Europe. Publicacions de la Universitat de València, València 2014, p. 37-68. [7] John L. Watts. The Making of Polities: Europe, 13001500. Cambridge University Press, Cambridge 2009. [8] Pedro López Elum. Los orígenes de los Furs en Valencia y las Cortes en el siglo xiii. Biblioteca Valenciana, València 2001, p. 153 (Furs de València, rúbrica xxxvii, 17). [9] Antoni Mas Forners. «Conquesta i creació del Regne». A: Ernest Belenguer i Cebrià (ed.). Història de les Illes Balears. Edicions 62, Barcelona 2004, vol. ii, p. 9-39. [10] Enric Guinot Rodríguez. «La creació de les senyories en una societat feudal de frontera: el Regne de València (segles xiii-xiv)». Revista d’Història Medieval, núm. 8 (1997), p. 79-108. [11] Sobre aquest procés de desintegració del patrimoni reial i la seua relació amb les contínues campanyes bèl·liques, vegeu, a banda de l’article citat en la nota anterior: Maria Teresa Ferrer i Mallol. «El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalanoaragonesos a la fi del segle xiv». Anuario de Estudios Medievales, núm. 7 (1970-1971), p. 351-491; Vicent Baydal Sala. Els orígens de la revolta de la Unió al Regne de València (1330-1348). Publicacions de la Universi-

Catalan Historical Review 10.indb 157

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   157

tat de València, València 2013; Vicent Baydal Sala. «El papel de la guerra en el proceso de construcción de la fiscalidad pública en el Reino de Valencia (1250-1365)», Roda da Fortuna, núm. 2014/1-1 (2014), p. 148-169. La font del mapa 1 és: Enric Guinot Rodríguez. «La creació de les senyories...», op. cit.; el mapa ha estat elaborat per Ferran Esquilache. [12] Per als detalls sobre la qüestió foral, vegeu el que s’explica a: Manuel Gual Camarena. «Contribución al estudio de la territorialidad de los Fueros de Valencia». Estudios de la Edad Media de la Corona de Aragón, núm. 3 (19471948), p. 262-289; Silvia Romeu Alfaro. «Los Fueros de Valencia y los Fueros de Aragón: jurisdicción alfonsina». Anuario de Historia del Derecho Español, núm. 42 (1972), p. 75-115; José Vicente Cabezuelo Pliego. La Curia de la procuración. Estructura de una magistratura medieval valenciana. Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant 1998, p. 118-129; Agustín Rubio Vela. El patriciat i la nació..., op. cit., p. 145-193; Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., cap. 2-5. Les fonts del mapa 2 són: Enric Guinot Rodríguez. Cartes de poblament medievals valencianes. Generalitat Valenciana, València 1991; Carlos López Rodríguez (ed.). Liber patrimonii regii Valentiae. Publicacions de la Universitat de València, València 2006; ACA, C, reg. 47, f. 55v-56r (7-V-1284); el mapa ha estat elaborat per Ferran Esquilache. [13] Arxiu Municipal de València, Lletres missives, 30, f. 83rv (18-VII-1482), citat per Agustín Rubio Vela. El patriciat i la nació..., op. cit., p. 192. [14] Leopoldo Piles Ros. Estudio documental sobre el Bayle General de Valencia, su autoridad y jurisdicción. Institución Alfonso el Magnánimo, València 1970; Maria Teresa Ferrer i Mallol. «La batllia general de la part del Regne de València dellà Xixona». Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, núm. 6 (1987), p. 279-309; Aureli Silvestre Romero (ed.). Els llibres de comptes de la batllia de Morvedre a la fi del segle xiv. Publicacions de la Universitat de València, València 2004. [15] Vegeu les quantitats en els inventaris de rendes recollits a: Manuel de Bofarull y de Sartorio. «Rentas de la antigua Corona de Aragón». A: Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. Imprenta del Archivo, Barcelona 1871, p. xxxix; Enric Guinot Rodríguez. «El patrimoni reial al País Valencià als inicis del segle xv». Anuario de Estudios Medievales, núm. 22 (1992), p. 581-655. L’augment de les activitats i les competències de les dues batllies generals del regne de València es pot comprovar ràpidament mitjançant la consulta en línia dels seus llibres conservats a: Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Patrimoni, Mestre Racional, Volums, Batllies Generals, València, núm. 1701-1724. [16] Sobre els justícies valencians en època medieval, vegeu, entre d’altres: Francisco Roca Traver. El Justicia de Valencia: 1238-1321. Ajuntament de València, València 1970; Pablo Pérez García. «Origen y configuración de una magistratura en la Valencia foral: el Justicia Crimi-

17/07/17 12:57


158   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

nal». Estudis. Revista de Historia Moderna, núm. 13 (1987), p. 21-73; Rafael Narbona Vizcaíno. Malhechores, violencia y justicia ciudadana en la Valencia bajomedieval (1360-1399). Ajuntament de València, València 1990; Rafael Narbona Vizcaíno. Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas. 1239-1418. Ajuntament de València, València 1995, p. 53-56. [17] Sobre les procuracions o governacions, vegeu: Francisco Roca Traver. La gobernación foral del Reino de Valencia: una cuestión de competencia. Heraldo de Aragón, Saragossa 1950; Jesús Lalinde Abadía. La gobernación general en la Corona de Aragón. Institución Fernando el Católico, Saragossa 1963; Maria Teresa Ferrer i Mallol. Organització i defensa d’un territori fronterer..., op. cit.; José Vicente Cabezuelo Pliego. «Reflexiones en torno al oficio de la procuración como instrumento de la acción regia para el gobierno político del Reino de Valencia. 1239-1348». Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, núm. 10 (1994-1995), p. 21-34; José Vicente Cabezuelo Pliego. «Otra aportación al “Debat de les jurisdiccions” entre bailía y gobernación. El criterio jurídico de Domingo Mascó». Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, núm. 12 (1999), p. 63-77; José Vicente Cabezuelo Pliego. La curia de la procuración: estructura de una magistratura medieval valenciana. Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant 1998; José Vicente Cabezuelo Pliego. Poder público y administración territorial en el Reino de Valencia, 12391348: el oficio de la procuración. Generalitat Valenciana, València 1998. [18] Rosanna Cantavella. «El capellà, el vicecanceller i el secretari, o “De amore”, Mascó i Metge». Llengua i Literatura, núm. 15 (2004), p. 31-66; Enrique Cruselles. El Maestre Racional de Valencia. Función política y desarrollo administrativo del oficio público en el siglo xv. Edicions Alfons el Magnànim - IVEI i Sindicatura de Comptes, València 1989; Carlos López Rodríguez. «El Archivo Real y General del Reino de Valencia». Cuadernos de Historia Moderna, núm. 17 (1996), p. 175-192. [19] Luis González Antón. Las Cortes de Aragón. Librería General, Saragossa 1978; Pere Ortí Gost. «La primera articulación del Estado feudal en Cataluña a través de un impuesto: el bovaje (ss. xii-xiii)», Hispania, vol. LXI/3, núm. 209 (2001), p. 967-998. [20] Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., p. 141-164. [21] Pedro López Elum. Los orígenes de los Furs en Valencia..., op. cit., p. 110. [22] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, reg. 332, f. 270r (18-IX-1301). Sobre aquelles Corts, vegeu Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., p. 376-404. [23] Robert I. Burns. The Crusader Kingdom of Valencia: Reconstruction on a Thirteenth-Century Frontier. Harvard University Press, Cambridge (MA) 1967; María Desamparados Cabanes Pecourt. Los monasterios valencianos. Su economía en el siglo xv. Universitat de València, Valèn-

Catalan Historical Review 10.indb 158

Vicent Baydal

cia 1974; Ferran Garcia-Oliver. El naixement del monestir cistercenc de la Valldigna. Universitat de València, València 1983; Vicente Cárcel Ortí. Historia de las tres diócesis valencianas: Valencia, Segorbe-Castellón, Orihuela-Alicante. Generalitat Valenciana, València 2001. [24] Vegeu, per exemple, els assistents a les de final del segle xiv i començament del xv: Bibiana Candela Oliver. Cortes Valencianas de finales del reinado de Pedro IV: Actas de 1369, 1371 y 1375. Publicaciones de la Universidad de Alicante, Alacant 2006; María José Carbonell Boria. Las Cortes de don Martín el Humano (14011407). Transcripcions. http://bit.ly/2kueD1d [Consulta: 10 de gener de 2017]. [25] Enric Guinot Rodríguez. «La creació de les senyories...», op. cit. [26] Enric Guinot Rodríguez. «Las relaciones entre la Orden de Montesa y la monarquía en la Corona de Aragón bajomedieval». A: Ricardo Izquierdo Benito i Francisco Ruiz Gómez (ed.). Las órdenes militares en la Península Ibérica. Universidad de Castilla-La Mancha, Conca 2000, vol. i, p. 437-453. [27] Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., p. 559-561; Rafael Narbona Vizcaíno. «L’Interregne a València». A: Maria Teresa Ferrer i Mallol (ed.). Martí l’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’Interregne i el Compromís de Casp. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2015, p. 767-789. [28] Pedro López Elum. Los orígenes de los Furs en Valencia..., op. cit., p. 110. Hem decidit no catalanitzar els noms dels nobles aragonesos o d’origen aragonès per tal que puguen ser clarament distingits dels personatges catalans i valencians, atesa la importància d’aquesta qüestió durant bona part del període ací tractat. [29] Flocel Sabaté Curull. «La organización central de la Corona de Aragón cismarina». A: Ángel Sesma Muñoz (ed.). La Corona de Aragón en el centro de su historia, 1208-1458. La monarquía aragonesa y los reinos de la Corona. Gobierno de Aragón, Saragossa 2009, p. 393-413; Agustín Rubio Vela. «Jaume I. La imagen del monarca en la Valencia de los siglos xiv y xv». A: Germà Colón Domènech i Tomàs Martínez Romero (ed.). El rei Jaume I. Fets, actes i paraules. Fundació Germà Colón Domènech i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Castelló de la Plana i Barcelona 2008, p. 129-155. [30] Enric Guinot Rodríguez. «La creació de les senyories...», op. cit.; Antoni Furió i Diego. «Senyors i se­ nyories al País Valencià al final de l’edat mitjana». Revista d’Història Medieval, núm. 8 (1997), p. 109-151. [31] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, reg. 265, f. 272v-274v (18-X-1299), 275v-277v i 280r (5-XII-1299); reg. 332, f. 73r-v (15-VII-1300) i 269v (18-IX-1301). [32] Vicent Baydal Sala. La croada d’Almeria, 1309-1310. La host de Jaume II i el finançament de la campanya. Editorial Académica Española, Saarbrücken 2012. [33] Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., cap. 2-5.

17/07/17 12:57


El poder polític al regne de València durant el segle xiv. Descomposició o desenvolupament?

[34] Antoni Furió i Diego. «Senyors i senyories al País Valencià...», op. cit.; Jaume Castillo Sainz. Alfons el Vell, duc reial de Gandia (1332-1412). CEIC Alfons el Vell, Gandia 2012; Bernardo Tomás Botella. El condado de Dénia en tiempos de Alfonso el Viejo. Rentas y poder señorial. Publicacions de la Universitat de València, València 2013. [35] Mateu Rodrigo Lizondo. La Unión de Valencia (13471348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real. Tesi doctoral. Universitat de València, València 1987. [36] Els mostassafs eren els oficials municipals encarregats de vetlar pel bon funcionament dels mercats i d’aplicar les regulacions urbanístiques. [37] Sobre la instal·lació de la noblesa a la ciutat de València i l’augment de la seua interacció amb els grups urbans, vegeu: Rafael Narbona Vizcaíno. Valencia, municipio medieval..., op. cit.; Antoni Furió i Diego. «Senyors i senyories al País Valencià...», op. cit.; Vicent Baydal Sala. Els orígens de la revolta de la Unió, op. cit., p. 139-140. [38] Sobre tota aquesta conflictivitat, vegeu els nombrosos casos citats a: Mateu Rodrigo Lizondo. La Unión de Valencia..., op. cit.; Vicent Baydal Sala. Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva en el regne de València (c. 1250-c. 1365). Tesi doctoral. Universitat Pompeu Fabra, Barcelona 2011. [39] Pedro López Elum. Los orígenes de los Furs en Valencia..., op. cit., p. 110. [40] Ibídem, p. 37-67 i 111-112. Sobre el terme de Barcelona i els senyorius periurbans, vegeu: Pere Ortí Gost. Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona (segles xiixiv). Institució Milà i Fontanals, Barcelona 2000; Pere Ortí Gost. «El Consell de Cent durant l’edat mitjana». Barcelona Quaderns d’Història, núm. 4 (2001), p. 21-48. [41] Rafael Narbona Vizcaíno. Valencia, municipio medieval..., op. cit. [42] Josep Torró Abad. El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276). Publicacions de la Universitat de València, València 2006, p. 100-102; Agustín Rubio Vela. «La población de Valencia en la Baja Edad Media». Hispania, vol. lv, núm. 190 (1995), p. 495-525; Enrique Cruselles Gómez. «La población de la ciudad de Valencia en los siglos xiv y xv». Revista d’Història Medieval, núm. 10 (1999), p. 4584; Vicent Baydal Sala. Els fonaments del pactisme valencià..., op. cit., p. 739. [43] Vicent Baydal Sala. Els fonaments del pactisme valencià..., op. cit., p. 72 i 739. [44] Agustín Rubio Vela. «Valencia: la conciencia de capitalidad y su expresión retórica en la prosa municipal cuatrocentista». Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, núm. 13 (2000-2002), p. 231-254. [45] Mateu Rodrigo Lizondo. La Unión de Valencia..., op. cit. [46] Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., p. 511. [47] Vicent Baydal Sala. Els fonaments del pactisme valencià..., op. cit., p. 682-686.

Catalan Historical Review 10.indb 159

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   159

[48] Mateu Rodrigo Lizondo. La Unión de Valencia..., op. cit.; Rafael Narbona Vizcaíno. Valencia, municipio medieval..., op. cit. [49] Eliseo Vidal Beltrán. Valencia en la época de Juan I. Universitat de València, València 1974; Rafael Narbona Vizcaíno. «L’Interregne a València», op. cit.; Agustín Rubio Vela. «Valencia y Morvedre frente a frente. Notas sobre un conflicto bajomedieval». A: De Murbiter a Morvedre. Fundació Bancaixa, Sagunt 2006. [50] Agustín Rubio Vela. «El ganado de Valencia y los pastos del reino. El avituallamiento urbano bajomedieval como factor de conflictividad». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. lxxv (1999), p. 651-720; Agustín Rubio Vela. «El Justicia de Aragón frente a la ciudad de Valencia. Un conflicto entre oligarquías territoriales (1395-1404)». Aragón en la Edad Media, núm. 25 (2014), p. 273-322; Vicente Graullera Sanz. «El territorio y la jurisdicción de la ciudad de Valencia. El Tribunal dels Amprius». A: El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta: XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. Universitat de Barcelona, Barcelona 2003, vol. iii, p. 375-386. [51] Els urgellistes i els trastamaristes donaven suport a candidats diferents a succeir Martí l’Humà en el tron: els primers al comte català d’Urgell, Jaume d’Aragó, i els segons a l’infant de Castella Ferran de Trastàmara. Rafael Narbona Vizcaíno. «L’Interregne a València», op. cit. [52] Sobre aquest primer terç del segle xiv, vegeu Vicent Baydal Sala. Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada..., op. cit., p. 339-614. [53] Maria Teresa Ferrer i Mallol. «Les terres meridionals del País Valencià...», op. cit.; José Vicente Cabezuelo Pliego. «La proyección del tratado de Torrellas. Entre el revisionismo político y la negación mental». Medievalismo. Boletín de la Sociedad Española de Estudios Medievales, núm. 20 (2010), p. 203-237; Enric Guinot Rodríguez. «Las relaciones entre la Orden de Montesa y la monarquía...», op. cit. [54] Vegeu un repàs dels fets esdevinguts a partir de les Corts de 1329-1330, amb la bibliografia pertinent, a: Vicent Baydal Sala. Els valencians, des de quan són valencians? Afers, Catarroja i Barcelona 2016, p. 98-143. [55] Mateu Rodrigo Lizondo. La Unión de Valencia..., op. cit.; Mateu Rodrigo Lizondo. «La Unión valenciana y sus protagonistas». Ligarzas, núm. 7 (1975), p. 133-166. [56] Manuel Sánchez Martínez. El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles xii-xiv). Eumo, Vic 1995; José Ángel Sesma Muñoz. «Las transformaciones de la fiscalidad real en la Baja Edad Media». A: El poder real de la Corona de Aragón (siglos xiv-xvi). Gobierno de Aragón, Saragossa 1996, p. 231-291; María Rosa Muñoz Pomer. Orígenes de la Generalidad valenciana. Generalitat Valenciana, València 1987. [57] Vicent Baydal Sala. Els fonaments del pactisme valencià..., op. cit., p. 469-776; Regina Pinilla Pérez de Tudela (ed.). Les Corts Forals Valencianes: poder i representació. Corts Valencianes, València 1994.

17/07/17 12:57


160   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

[58] Ernest Belenguer i Cebrià. Vida i regnat de Pere el Cerimoniós (1319-1387). Pagès, Lleida 2015; Maria Teresa Ferrer i Mallol (ed.). Martí l’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’Interregne..., op. cit. [59] Josep Maria Sans i Travé (coord.). Cort general de Montsó. 1382-1384. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1992, p. 102. [60] Rafael Narbona Vizcaíno. «Violencias feudales en la ciudad de Valencia». Revista d’Història Medieval, núm. 1 (1990), p. 59-86; Rafael Narbona Vizcaíno. «Els valencians davant del Compromís de Casp». A: Ricard Bellveser Icardo (ed.). Els valencians en el Compromís de Casp i en el Cisma d’Occident. Institució Alfons el Magnànim, València 2013, p. 121-164; Rafael Narbona

Vicent Baydal

Vizcaíno. «L’Interregne a València», op. cit.; Agustín Rubio Vela. «Urgelistas valencianos: sobre la oposición a Fernando I de Trastámara». Anuario de Estudios Medievales, núm. 33 (2003), p. 191-261; Agustín Rubio Vela. El patriciat i la nació..., op. cit.; Enric Guinot Rodríguez. «La societat valenciana en temps de Francesc Eiximenis (1383-1408)». A: Antoni Riera i Melis. Francesc Eiximenis (c. 1330-1409): el context i l’obra d’un gran pensador català medieval. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2015, p. 167-186. [61] Antoni Ferrando Francés. Consciència idiomàtica i nacional dels Valencia. Universitat de València, València, 1980; Agustín Rubio Vela. El patriciat i la nació..., op. cit.; Vicent Baydal Sala. Els valencians, des de quan..., op. cit.

Nota biogràfica Vicent Baydal és doctor en història medieval per la Universitat Pompeu Fabra i professor d’història del dret a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Ha estat investigador a l’Institut Universitari Europeu de Florència i al Corpus Christi College de la Universitat d’Oxford. És especialista en història política, fiscal, militar i de les identitats, ha participat en nombrosos projectes d’investigació i ha publicat cinc llibres i una trentena d’articles acadèmics i capítols de llibre. Ha guanyat diversos premis historiogràfics, com el Ferran Soldevila de Biografia, el de Memòries i Estudis Històrics o el de la Fundació Raimon Noguera en Història Medieval.

Catalan Historical Review 10.indb 160

17/07/17 12:57


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 161-174 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.138 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

La sanitat pública a Catalunya entre 1885 i 1939 Ferran Sabaté*

Universitat de Barcelona Rebut 26 juny 2016 · Acceptat 3 juliol 2016

Resum En el període de cinquanta anys transcorreguts entre dues emergències sanitàries: una epidèmia de còlera i la Guerra Civil espanyola (1885-1936), Catalunya experimentà una profunda transformació en tots els àmbits de la vida. Es manifestà un desvetllament i una ànsia de modernització i de recuperació de la seva personalitat nacional. En els primers vint-i-cinc anys, coincidents amb l’etapa modernista, la societat catalana prengué consciència de la seva situació —‌també de la sanitària— i inicià l’assaig de solucions des de la base: la societat civil i els municipis. En la segona etapa, amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya, començà la construcció d’un «estat regional» que, amb moltes limitacions, planificà i inicià la millora de les condicions sanitàries de tot el territori, sota la influència del Noucentisme. Paraules clau: epidèmies, laboratori microbiològic municipal, higiene, beneficència, assistència social, salut pública

Introducció El segle xix és un període de canvis i de transformacions socials, econòmiques, demogràfiques, ideològiques, tecnològiques, etc. Catalunya experimentà els efectes de la revolució industrial, el fenomen de la urbanització, l’aparició d’una nova classe social —‌el proletariat— i el desvetllament del sentiment catalanista, amb la recuperació de la seva parla, etc. Mentre que a la primera meitat del segle predomina la influència del Romanticisme, a la segona apareix el positivisme i un pensament de caràcter llibertari.1 En l’aspecte sanitari, el segle xix i el primer terç del xx es caracteritzen per l’aparició d’epidèmies recurrents de còlera (1834, 1854, 1865, 1884 i 1911), de febre groga (1803, 1821 i 1870)2 i de brots epidèmics de diversa intensitat, com la ràbia (1902), el dengue (1905), la verola (1877, 1904 i 1906), la pesta (1906, 1913 i 1931),3 altres malalties diarreiques anomenades «colerina» (1903, 1904 i 1911), el tifus (1908), la febre tifoide (1914), la grip (1919), etc. El primer terç del segle xx fou el període àlgid de l’expansió de la tuberculosi, coneguda com a «pesta blanca». També existeixen diversos focus de paludisme als deltes, a les maresmes i a les zones de cultiu de l’arròs. A més a més de les malalties de caràcter infectocontagiós, trobem una sèrie de problemes que agreujaven les condicions sanitàries de la majoria de la població. Ens referim a la pobresa o pauperisme,4 la falta d’escolarització, *  Adreça de contacte: Ferran Sabaté. Universitat de Barcelona, Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Unitat d’Història i Ètica Mèdiques. Carrer Casanova, 143, 08036 Barcelona. Tel. +34 934024565. E-mail: sabate@ub.edu

Catalan Historical Review 10.indb 161

les males condicions laborals, els habitacles insalubres, l’alimentació deficient, l’alcoholisme,5 la prostitució, les malalties venèries, els problemes en el subministrament d’aigua potable i la falta de clavegueram. Si bé cap a mitjan segle xix trobem el període de més alta fecunditat i natalitat de la població catalana, això ve acompanyat per un increment notable de la morbiditat i mortalitat infantil i dels adults. Entre els anys 1900 i 1935, la mortalitat infantil, que era molt elevada, passà d’un 138 per mil a un 87 per mil.6 Cal afegir-hi la mortalitat ocasionada per les guerres, les revoltes i altres fets violents. En aquest panorama, la intervenció de les administracions públiques és merament testimonial i l’actuació de l’Estat espanyol es va limitar a dictar lleis i normes que no s’aplicaven per falta de recursos. Només alguns municipis amb els seus asils hospitals podien acollir pobres, vells, orfes, decrèpits, etc. Ideològicament, en la medicina dels dos primers terços del segle xix persisteixen encara les idees hipocraticogalèniques dels humors i de les causes ambientals de les malalties. La formació mèdica era bàsicament de caràcter teòric i especulatiu. Els tractaments eren molt poc resolutius, àdhuc contraproduents. Tots aquests factors ens presenten un panorama sanitari bastant precari i amb moltes deficiències.7 Però, el segle xix, a Catalunya, és també un període de canvis, de creixement, de transformació en tots els àmbits: polítics, econòmics, socials, demogràfics, científics, sanitaris. Té lloc un desvetllament de les capacitats col· lectives, una mobilització de recursos humans i econòmics, una ànsia de progrés, un desig de llibertat, un perío-

17/07/17 12:57


162   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

de de renaixement lingüístic i cultural, una voluntat d’autoafirmació col·lectiva, de modernitat i d’internacionalització. Aquesta onada de vitalitat creativa es fa més evident i tangible a l’últim terç del segle xix, en influenciar totes les capes i tots els àmbits de la societat, del pensament i de l’acció. L’impuls per a les necessàries reformes i transformacions socials i estructurals a Catalunya sorgirà de la base: la societat civil (metges, urbanistes, ateneus i associacions obreres, alguns industrials, etc.) i els municipis, no de l’Administració de l’Estat, que es mostra insensible, impotent i indolent.

La construcció mixta d’un estat regional del benestar a Catalunya La inacció de l’Administració estatal espanyola per a pal· liar o resoldre aquests problemes sanitaris, que motivaven inquietud i alarma social amb brots repetits de revoltes violentes, féu aparèixer veus individuals i de la societat civil organitzada, com ara societats científiques, ateneus obrers, diaris generalistes, revistes professionals i els elements més sensibles d’algun ajuntament, queixant-se de la deixadesa de l’Estat i proposant solucions de tota mena. Al mateix temps —‌últim quart del segle xix— que s’instaurava a Espanya el règim de la Restauració borbònica, a Catalunya s’anava gestant un moviment de renaixença de la personalitat nacional, amb un intent de recuperar algunes de les institucions autòctones d’autogovern polític perdudes el 1714 en la Guerra de Successió entre el pretendent austriacista i el borbònic. En aquest moment, la societat catalana se sentia desatesa, marginada o castigada per l’Estat, i buscà fórmules alternatives per atendre les necessitats de la seva especificitat. Això donarà lloc a la mobilització de les forces vives de la societat, que aniran creant els instruments que permetin pal·liar els problemes i construir un entramat institucional que supleixi les mancances de l’Estat espanyol. Per aconseguir-ho, les administracions públiques més properes als problemes dels ciutadans —‌ajuntaments i diputacions—, juntament amb la iniciativa privada, intentaren desenvolupar el que s’ha denominat un «estat regional». En els cinquanta anys del període aquí descrit, la societat catalana va viure dos etapes amb característiques diferents, conegudes com a Modernisme i Noucentisme. Foren dos moviments ideològics que transcendiren molts aspectes de la societat: la política, l’economia, l’art, la ciència, la cultura, la sanitat i àdhuc la vida quotidiana de les persones. El Modernisme es caracteritzà per l’espontaneïtat, l’individualisme, l’audàcia, el retorn a la natura (el naturalisme), el referent medievalitzant (art gòtic), la recuperació de la llengua i les tradicions autòctones, etc. En l’aspecte científic ens trobem amb el positivisme, que rebutja el coneixement teòric o especulatiu i el substitueix per la medicina de laboratori. En el sanitari, amb l’inici de la preven-

Catalan Historical Review 10.indb 162

Ferran Sabaté

ció activa mitjançant les vacunes (l’anticolèrica, l’antiràbica, l’antipestosa, etc.) i el mètode antisèptic amb la desinfecció física i química. El Noucentisme es caracteritzà per l’ordre, l’arbitrarietat, el treball en equip, la mesura, el retorn a la norma (el normativisme), el referent a l’antiguitat clàssica (la mediterraneïtat), la recuperació d’un cert grau d’autogovern, etc. En l’aspecte científic imperà l’experimentalisme, amb l’aparició de centres de recerca. En el sanitari es produeix l’inici de la salut pública i de l’assistència social, amb la creació o la renovació d’infraestructures importants.

La higiene modernista (1885-1910) Els primers que es feren sentir per denunciar les deficients condicions higièniques i sanitàries de la població foren els professionals sanitaris coneguts com els «metges higienistes». Els membres d’aquest col·lectiu professional, en contacte íntim i permanent amb les precàries condicions de vida i de salut de la majoria de la població, alçaren la seva veu i la seva ploma per denunciar les causes d’aquella situació i proposar solucions de caire reformista.8 En aquest context, l’única institució pública sensible i amb capacitat de resposta fou l’Ajuntament de Barcelona, que transità de la mera legislació sanitària al desplegament de programes i institucions d’higiene moderns. El pauperisme La pobresa, l’alcoholisme i la prostitució eren una xacra de la societat urbana industrial del segle xix. Uns salaris insuficients per a cobrir les necessitats més elementals de la població proletària9 predisposaven al fenomen de la marginació, la degradació personal i les patologies socials com l’alcoholisme i la prostitució. En aquest context sorgí el concepte de «degeneració» física i moral i l’aparició d’un moralisme «regenerador». Pere Felip Monlau fou dels primers a assenyalar que la majoria de problemes mèdics de la classe obrera tenien un origen i una solució de caràcter econòmic i social. Ho descrivia en aquests termes: «El pobre, a pesar de los recursos con los que procura subvenir sus necesidades, rara vez alcanza una alimentación sana, una habitación aireada, limpia y decente, un vestido que le preserve de las injurias de la atmosfera y de las estaciones. De ahi su degeneración física; de ahi el transmitir la vida a seres deviles y enfermizos como el; y de ahi la enervación de las generaciones. A la degeneración física acompaña la degradación moral: la pobreza esta naturalmente afectada por un abatimiento incurable, por un descuido extremado: de ahi los hábitos de imprevisión, de embriaguez y de libertinaje que se observan en la población indigente.»10 Els higienistes reclamen sous justos i suficients, educació i moralitat per a les masses obreres. El naixement de les caixes d’estalvi i l’aparició de mutualitats de previsió social a mitjan segle xix foren respostes de la societat civil i dels àmbits sindical, professional o territorial a aquests

17/07/17 12:57


La sanitat pública a Catalunya entre 1885 i 1939

problemes. Altres personatges, com Anselm Clavé des del republicanisme, intentaren aixecar la moral dels obrers a través del cant i la música. El Sexenni Revolucionari va pressionar les administracions públiques en la prestació de serveis sociosanitaris.11 La beneficència provincial atenia pobres i desvalguts en asils i orfenats. L’atenció a orfes i expòsits intentava lluitar contra l’alta mortalitat infantil de l’època. Els ajuntaments, fins a la dècada dels noranta, atenien les necessitats socials de la pobresa als albergs i les sanitàries a les cases de socors. Des dels anys seixanta, l’Ajuntament de Barcelona inicià la publicació de les estadístiques del registre civil, amb les dades de natalitat, mortalitat i les seves causes, segons l’edat, el sexe, la professió, el domicili i el lloc d’origen del difunt. Això proporcionà les bases científiques per a les reformes empreses als anys vuitanta i noranta. L’any 1891, l’Ajuntament de Barcelona prengué tres acords importants: l’aprovació del Pla de sanejament, la publicació d’unes noves ordenances municipals i la creació de l’Institut Municipal d’Higiene, que tenia una secció denominada d’«higiene especial» dedicada al control de la prostitució.12 Habitatge i urbanisme El primer problema a assenyalar fou el de l’habitatge,13 lligat a les muralles que encerclaven moltes ciutats. El ràpid creixement industrial i la necessitat de mà d’obra provocaren un èxode de gent de les zones rurals cap a les urbanes. Això comportà un amuntegament de persones en cases i pisos mal ventilats, humits i sense aigua corrent, sense serveis sanitaris (vàters, dutxes) i amb eliminació de les aigües residuals en pous cecs. Aquestes condicions afavorien la transmissió de les malalties infectocontagioses, que es propagaven com el foc. D’altra banda, l’existència de pous negres amb aigües fecals afavoria la contaminació de l’aigua de beguda, que provenia de pous, cisternes, fonts o canalitzacions en males condicions. El primer a denunciar aquestes condicions fou Pere Felip Monlau, l’any 1841, amb un manifest titulat «Abajo las murallas». Posteriorment, el 1853, Josep Brun reclamava la «necesidad para la salud pública que la autoridad municipal de Barcelona intervenga en la distribución interior de las casas que en la misma se construyen». El 28 de desembre de 1861, l’Ateneo Catalán anuncià un concurs per a premiar el millor treball que es presentés sobre les habitacions obreres. Josep Xifré i Albert Lauth presentaren un projecte per a construir cases aïllades amb jardí, baixos i primer pis amb un cost total d’uns dotze mil rals.14 A les denúncies dels metges higienistes s’hi afegiren els enginyers i els arquitectes, que assenyalaren els problemes sanitaris, urbanístics i econòmics provocats per l’existència de les muralles. A partir d’uns estudis estadístics minuciosos, demostraven les desigualtats en els nivells de salut en funció dels barris, dels tipus d’habitatges, dels nivells de renda, del tipus d’alimentació i de les classes socials.

Catalan Historical Review 10.indb 163

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   163

El projecte d’Ildefons Cerdà i Sunyer, enginyer de camins, canals i ports, fou l’escollit per a l’expansió de Barcelona després d’enderrocar les muralles. La seva obra Teoría general de la urbanización és encara avui un model de planejament urbanístic i de sensibilitat social.15 L’epidèmia de còlera de 1885 posa de manifest les deficiències sanitàries de la ciutat de Barcelona. L’alcalde Joan Coll i Pujol nomenà una comissió per a l’estudi del sanejament del subsòl de la ciutat que donà lloc a la creació d’una secció de clavegueram dirigida per l’enginyer Pere Garcia Faria.16 Coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, del 9 al 15 de setembre de 1888 se celebrà un congrés medicofarmacèutic internacional en què foren presentats estudis duts a terme per Garcia Faria mateix i en els quals assenyalava la connexió entre les condicions sanitàries dels habitatges i la patologia humana. Considerava que la salubritat dels habitatges estava en funció de sis paràmetres: localització, materials constructius, distribució, lluminositat i ventilació, cubicació i serveis generals (aigua, vàter, gas, electricitat). Opinava que la casa ideal era l’ocupada per una sola família, tant des del punt de vista higiènic com moral.17 En el mateix congrés hi va participar el metge Josep Nin Pullés, pioner de l’estadística sanitària, que assenyalà que l’amuntegament impurifica l’aire i produeix un empobriment orgànic. Aquest factor era molt present en les cases dels obrers. I establí una estreta relació entre una sèrie de malalties infeccioses (especialment la tuberculosi i el xarampió) amb l’amuntegament urbà. Afirmà que la mortalitat creix amb la densitat de població en relació inversa amb l’espai disponible.18 El 1892, Enrique Robledo Negrini presentà un estudi sobre l’habitatge obrer. Considerava que els mals habitatges eren causa de malaltia i, finalment, de mort. Creia que la mort de l’obrer tenia dues conseqüències negatives: la disminució de la producció i l’augment de la despesa social. Per això manifestava la necessitat de protegir la classe obrera reformant els seus habitatges. Es plantejava el dilema de si les classes socials havien de viure barrejades en el mateix barri o segregades, i si havien de viure en cases unifamiliars o en blocs de pisos. Pensava que els obrers havien d’accedir a la propietat de l’habitatge, però que l’Administració pública havia de proporcionar-los els serveis: aigua, clavegueram, electricitat, etc. Defensava la iniciativa d’algunes cooperatives i societats obreres de fer habitatges per als obrers.19 L’any 1895, l’urbanista Garcia Faria va publicar una monografia titulada Medios de aminorar las enfermedades y mortalidad en Barcelona, en què exposava que a la Ciutat Comtal hi havia 419 carrers amb una amplada inferior als sis metres i que la densitat de població donava una superfície de deu metres quadrats per habitant. L’alimentació L’alimentació fou un altre dels problemes que ocuparen l’atenció dels higienistes. A la primera meitat del se-

17/07/17 12:57


164   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

gle xix, els pobres es nodrien bàsicament de pa i farinetes, tot i que hi afegien una mica de sagí, i els proletaris d’un tros tall cansalada, algun llegum, patates i verdura, «hort i porc».20 El metge Font i Mosella considerava indispensable per a la salut i el desenvolupament individual dels obrers el consum de carn. Pràcticament l’única carn que podien menjar amb relativa freqüència era la de porc, considerat per això com una «caixa d’estalvis». L’any 1879, en un cicle de conferències que alguns metges donaven als obrers a l’Ateneu, el doctor Emerencià Roig i Bofill parlà del problema de l’alimentació dels obrers dient que menjaven poc i malament. El doctor Giné i Partagàs, professor de la Facultat de Medicina, assenyalava la necessitat que en la dieta dels pobres i dels immigrants hi entressin en proporcions iguals els vegetals i les carns.21 Per afrontar el problema alimentari, s’adoptaren diverses opcions. Una fou de caràcter assistencial: la caritat. Després de la crisi industrial de 1864, una sèrie de protectors, organitzats en una junta protectora dels restaurants obrers, obriren menjadors per a obrers i famílies sense feina en els quals, a un preu mínim, podien fer un àpat nutritiu i variat.22 Una altra opció preveia reformes en el sistema de producció i comercialització dels aliments, com la disminució dels impostos sobre la carn o l’abolició dels «drets de portes» a Barcelona, que gravaven l’entrada de cada cap de bestiar i estimulaven els especuladors a introduir carn en males condicions. El doctor Mas i Alemany, a l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya, secundà el projecte de llei presentat per Elias i de Molins el 1919 que instava a crear un sindicat ramader, una cooperativa i una escola de zootècnia, ensems que demanava que els ajuntaments i les diputacions fomentessin la ramaderia. També demanava l’entrada lliure al país de les carns estrangeres.23 Una tercera opció era incrementar el consum de llegums, que, segons el doctor Carles Ronquillo, «produeixen carn, sang i llet, i per això són l’esperança i el consol dels pobres». Això provocà l’aparició d’establiments de venda de llegums cuits, majorment als barris obrers. El paludisme A la conca mediterrània, el paludisme era un problema endèmic des de l’antiguitat. A Catalunya es comença a prendre consciència del seu cost humà i econòmic a finals del segle xix. El setembre de 1888, per iniciativa del Consejo General de la Exposición Universal de Barcelona, se celebraren uns congressos de ciències mèdiques. A la secció d’higiene, presidida pel doctor Carles Ronquillo, s’abordà el problema del paludisme al Baix Llobregat, que era la zona infectada més propera a la Ciutat Comtal. Hi intervingueren el doctor Benavent, homeòpata, que proposà el cultiu de la terra erma i facilitar la lliure circulació de les aigües pluvials i sobrants. El doctor Roquer, de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, plantejà utilitzar les dunes de sorra per a omplir els estanys i tapar les terres fondes. Hermenegild Puig i Sais, del Prat de Llobregat, demanà la utilització de la quina per a tractar els parasi-

Catalan Historical Review 10.indb 164

Ferran Sabaté

tats. Giné i Partagàs recomanà la plantació de pi marítim a la zona i Rodríguez Méndez, el drenatge dels terrenys, l’enterrament dels estanys i la plantació de pins. Bartomeu Robert i Lluís Suñé Molist, en nom de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia, presentaren un informe titulat «Sanejament de Castelldefels i pla del Llobregat».24 Esperonat per les companyies ferroviàries, l’Ajuntament de Barcelona, amb la col·laboració de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya, inicià estudis epidemiològics i assajos terapèutics i profilàctics limitats al delta del Llobregat, amb resultats esperançadors.25 Entre 1898 i 1906 es va observar un augment i una malignització de les formes clíniques del paludisme, atribuïdes a la repatriació d’emigrants i tropes de Cuba i de les Filipines, sense que el Govern espanyol hi fes res. El 1912 es va inaugurar el canal de l’Esquerra de l’Ebre, fet que va comportar un augment significatiu dels casos de paludisme a la zona entre 1913 i 1915. Les malalties contagioses Les malalties infectocontagioses foren un flagell de difícil control en aquest període històric fins a l’arribada dels antibiòtics. Les poblacions eren ignorants i estaven indefenses o sotmeses a unes restriccions arbitràries que no aconseguien controlar el problema. Catalunya, com a zona estratègica de trànsit de persones i mercaderies, amb ports marítims prou actius, estava més exposada al contagi que altres zones interiors o mes aïllades. Això explica les epidèmies repetides i variades que periòdicament afectaren el territori català. Entre 1885 i 1915 no hi hagué cap pla general d’actuació en l’àmbit de la salut pública, llevat de les accions puntuals en casos d’epidèmies per iniciativa dels sanitaris locals i dels municipis. D’aquí la importància de les noves vacunes preventives, creades per Jaume Ferran en aquest període. Ell parlava de la «Gran Higiene» que representaven les vacunes, enfront de la «Petita Higiene» de les quarantenes i les fumigacions. Aquest nou canvi d’enfocament anticipatiu o preventiu de les malalties infectocontagioses, respecte a l’antic merament defensiu, no fou ben acceptat per alguns sectors polítics i professionals espanyols, alineats amb la ideologia més conservadora, que no estaven d’acord amb l’ús de mesures gairebé experimentals i que intentaren obstaculitzar els avenços en aquest àmbit. L’amenaça de l’epidèmia de còlera de 1885 és el que féu despertar i mobilitzar les forces vives per a trobar solucions pròpies. El 22 de juliol de 1884, quan l’epidèmia de còlera de Marsella estava en el seu punt àlgid i davant la passivitat de les autoritats sanitàries espanyoles, el doctor Bartomeu Robert proposà que es nomenés una comissió d’estudi del còlera del sud de França. La Comissió de Governació acceptà la proposició, encara que féu constar que allò adequat hauria estat que el Govern de Madrid enviés la comissió. El 5 d’agost de 1884, la Comissió de Governació decidí convocar un concurs per formar la comissió amb dos metges i un naturalista. Establiren una sèrie de condicions que s’havien de complir i destinaren les quan-

17/07/17 12:57


La sanitat pública a Catalunya entre 1885 i 1939

titats adequades per a pagar el viatge i l’estada dels membres de la comissió. Els metges haurien de fer una memòria en acabar la missió, i el naturalista una altra. La convocatòria es publicà al butlletí municipal de Barcelona i al de la Diputació. Es presentaren catorze aspirants a les tres places, entre els quals Jaume Ferran i Clua. Els dos metges escollits foren Joan Montserrat i Archs, de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, autor d’un tractat de botànica i Medalla d’Or de la Ciutat pels seus serveis durant l’epidèmia de febre groga, i Enric Corominas i Moreu, també doctor en medicina i en ciències. Jaume Ferran rebé l’ordre de marxa el 31 d’agost de 1884, encara que sense nomenament oficial, acompanyat del seu col·laborador Innocent Paulí i Galceran. Arribaren a Marsella i instal·laren el seu laboratori a l’hospital Pharo i allà col·laboraren amb els microbiòlegs Nicati i Rietsch, i amb ells aprengueren a descobrir el microbi colèric en els excrements dels malalts. Després de vint-i-dos dies d’estada a Marsella, la comissió barcelonina considerà la seva tasca acomplerta i es traslladà a Toló. Allà, Ferran escriví un treball per a l’Ajuntament de Barcelona titulat «Sobre la manera mas expedita de hallar el microbio colérico en las defecaciones», d’una gran utilitat per al diagnòstic de la malaltia. La memòria de Ferran del desembre de 1884: «Estudios sobre el cólera», descriu l’estudi topogràfic de Marsella i Toló, fixant-se sobretot en el subsòl, les aigües potables i el sistema de latrines, i fa un estudi meteorològic de l’època epidèmica. També dedica atenció a la descripció morfològica del microbi, amb tres làmines dibuixades a mà. I anuncia que, inoculant conills hipodèrmicament amb el microbi colèric, aquests adquireixen resistència contra el còlera. Aquesta és la primera descripció d’un mètode profilàctic efectiu contra el còlera, fruit del treball realitzat en un laboratori particular, sense finançament públic. Una mostra de la sensibilitat social respecte a aquests problemes científics i sanitaris és l’article del futur metge Lluís Claramunt i Furest, que, el 9 d’octubre de 1885, publicà al diari La Renaixença: «Avans que l’Ajuntament d’aquesta ciutat comensi’ls travalls corresponens pera la instalació del Laboratori pera la curació de la rabia segons lo sistema de Mr. Pasteur, creyem del cas fer algunes observacions dignes, en nostre concepte de ser tingudes en compte. De tothom es sabut lo deficients que son en Espanya’ls medis d’investigació pera l’estudi experimental de las Ciencias Médicas y qualsevol que mes ò menos estigui relacionat ab aquestes, no ignora’l censurable abandono en que l’Estat té á les Facultats de Medicina en tot lo que’s refereix als novissims estudis experimentals de la Microbiologia. Aquesta dessidia es tan gran, que fins ni en lo darrer decret reformant los estudis de dita facultat no s’ha recordat lo ministre de crearne una càtedra ab lo corresponent laboratori. L’Ajuntament d’aquesta ciutat que tant se ve distingint per las creacions que se li dehuen exclusives de sa iniciativa, no pot tenir millor ocasió que la actual pera dotar á aquesta capital d’una institució pera l’estudi de la Microbiologia, ja que l’Institut pera la cura-

Catalan Historical Review 10.indb 165

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   165

ció de la Rabia haurà de tenir un laboratori molt ben muntat, pera’l qual fa aquest Ajuntament lloables sacrificis, y en aquest podrien rebre los metjes y estudiants la ilustració de qual deficiencia’ns havem queixat avans.» El 28 de setembre de 1886, Jaume Ferran, des del seu laboratori de Tortosa, adreçà una carta a l’alcalde de Barcelona Rius i Taulet en què es feia ressò del flagell que representava la ràbia i assenyalava que era una deixadesa per part de les autoritats no combatre-la d’una manera adient, ja que Pasteur havia descobert una vacuna; Ferran s’oferia desinteressadament a aplicar-la. El 2 de novembre del mateix any, la Comissió de Governació municipal va decidir endegar una institució microbiològica més ambiciosa. El 16 de novembre, Ferran fou nomenat director del futur Laboratori Microbiològic Municipal, amb les tasques de docència i investigació bacteriològica, alhora que l’elaboració i aplicació de vacunes. La modernitat de la institució i de les seves funcions és prou evident. El gener de 1887, encara sense instal·lacions construïdes, el Laboratori entrà en funcionament en uns terrenys de l’antiga ciutadella militar de Barcelona.26 Aquesta inauguració, que s’avançà a l’Institut Pasteur, es féu sense el vistiplau de la Junta Provincial de Sanidad, que era la representació oficial de l’Estat. En aquest laboratori provisional, el dia 17 de maig de 1887 es dugué a terme la primera vacunació contra la ràbia a Espanya. L’aplicació de la vacuna antiràbica de Pasteur s’havia associat a algunes morts, cosa que va fer aixecar una campanya contra les vacunacions. En aquest context, Ferran va idear una forma de preparació de la vacuna alternativa a l’emprada per Pasteur, que va batejar com a supraintensiva, amb més garanties i menys reaccions indesitjables. Entre 1887 i 1892 es realitzaren les primeres vacunacions antitífiques del món, al mateix temps que es treballava sobre el carboncle o la diftèria. El Laboratori Microbiològic Municipal inicià la preparació de limfa, vacuna fresca per a la profilaxi de la verola, seguint fidelment el mètode de Jenner. I s’iniciaren els treballs sobre la tuberculosi. Atenent a les necessitats sociosanitàries de la població de Barcelona, l’any 1891 es creà l’Institut d’Higiene Urbana. El metge Lluís Comenge i Ferrer en fou nomenat director. Fou l’iniciador dels estudis epidemiològics urbans, d’una gran importància per a localitzar els focus de contagi i d’infecció. Posà en marxa el primer centre de desinfecció a l’Estat i implantà les primeres desinfeccions domiciliàries. El 1891 s’aprovà el primer reglament intern del Laboratori, redactat per Ferran mateix, en què s’indica clarament: «El personal se dedicará principalmente al estudio experimental de todos aquellos problemas científicos pertenecientes a la etiología, profilaxis y patogenia de las enfermedades infecciosas que ofrecen verdadero interés práctico y cuyas soluciones puedan ser objeto de inmediata aplicación.» Assenyalem aquí la clara vocació experimental d’un laboratori d’àmbit municipal, que exercirà una funció substitutòria de les mancances de l’Estat en l’àmbit de l’ensenyament i la recerca biològica modernes.

17/07/17 12:57


166   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

A finals de 1894, Ferran aconseguia la preparació d’un sèrum antidiftèric d’origen equí, basant-se en el mètode Behring-Roux, que ocasionava menys complicacions i major protecció. Posteriorment, des del Laboratori es feren diverses aportacions a l’estudi de la tuberculosi, del cultiu d’anaerobis i del tètanus. Davant el brot de pesta bubònica sorgit a Porto l’any 1899, l’Ajuntament de Barcelona comissionà el doctor Ferran per a estudiar-hi el problema. Allà, davant una comissió internacional, es constatà que els ratolins vacunats per Ferran sobrevisqueren, mentre que els que havien estat inoculats amb la vacuna antipestosa de Haffkine es morien. El 1906, el Laboratori Municipal, també conegut com a Laboratori del Parc, canvià de direcció i fou reorganitzat. Es crearen tres seccions: l’antiràbica, a càrrec de Lluís Claramunt; la microbiològica, a càrrec de Ramon Turró, i la d’anàlisi d’aliments, a càrrec del doctor Calvet. Aquesta última provenia de l’Instituto de Reconocimiento de las Substancias Alimenticias creat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 1882 per vetllar per la qualitat dels aliments i evitar-ne l’adulteració.27 En aquesta línia, cal recordar el reglament sobre la llet, dictat per l’alcalde de Barcelona l’any 1865, que és considerat el primer del món en aquesta matèria. L’estímul investigador d’aquest centre es manifestava a través de la publicació de treballs científics, com ara La toxina del Bacilus virgula, de Lluís Verderau Solà; Los injertos de próstata, las inyecciones de prostatina y su influencia sobre las funciones sexuales, així com Papel de la próstata como reguladora de las funciones espermatogénicas y espermatorreicas, de Narcís Serrallach, l’any 1908, o Polimorfismo del bacilo tuberculoso, de Josep Alomar, el 1910. Entre 1904 i 1909, Ramon Turró i August Pi Sunyer presentaren diverses comunicacions sobre la immunitat entesa des d’una visió plenament fisiològica. L’any 1908, l’Associació Catalana d’Estudiants adreçà un escrit a l’alcalde de Barcelona sol·licitant que s’organitzés al Laboratori Municipal un curs permanent de fisiologia general impartit pel professor August Pi Sunyer, catedràtic de l’assignatura a Sevilla, i un altre escrit al Ministerio de Instrucción Pública i a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona perquè aquest curs es considerés d’«ampliació dels ensenyaments oficials». El punt negre de la sanitat a Barcelona a l’inici del segle xx era el control de l’aigua potable. L’any 1909 s’inicia el control bacteriològic de la carn, la llet i l’aigua. Això alertà que es produïa un augment de la contaminació de l’aigua procedent de Montcada en el seu trajecte fins a Barcelona. Finalment, l’any 1914 es declarà una epidèmia tífica, amb un manifest augment de la mortalitat per aquesta causa. La formació mèdica Si bé el 1843 es produeix el trasllat definitiu de la Universitat de Cervera a Barcelona, els estudis universitaris continuaren sent eminentment teòrics i poc permeables a les novetats que es produïen a l’estranger. Haurem d’esperar la incorporació de nous catedràtics, a la dècada dels anys

Catalan Historical Review 10.indb 166

Ferran Sabaté

seixanta, perquè l’ensenyament de la medicina comenci a rebre la influència dels nous corrents del positivisme: la medicina clínica, el darwinisme, l’experimentació, la medicina de laboratori, etc. I aquest inici de canvi científic s’esdevé coincidint amb el canvi polític. L’adveniment de la Primera República espanyola comportà el decret de llibertat de càtedra i la possibilitat dels ensenyaments lliures. Això desvetllà algunes iniciatives al marge de l’ensenyament oficial, que incorporaren els nous corrents científics, l’ensenyament pràctic i l’experimentació. A Girona es creà una universitat lliure i una facultat de Farmàcia28 (1871-1874) promoguda per l’Ajuntament de la ciutat, que tingué 274 alumnes matriculats. També a Barcelona, la Revolta de 1868 obrí les portes a la creació de l’Institut Mèdic de Barcelona, constituït com una escola lliure de medicina que volia oferir els graus de llicenciat i doctorat. Fou fruit de la inquietud de renovació pedagògica i docent d’un professor de la Facultat de Medicina oficial, preocupat per l’immobilisme i les limitacions estructurals i funcionals dels estudis oficials. Aquest entusiasta promotor fou el doctor Joan Giné i Partagàs, membre destacat del que es coneix com la generació mèdica del 1888, que tingué l’atreviment i el mèrit de trencar amb el passat i obrir-se als nous corrents de la medicina europea. En aquest institut, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, es feien pràctiques d’osteologia, fisiologia, química biològica, etc. S’hi introduïren assignatures com la història de la medicina o la història de la farmàcia, la frenologia, l’oftalmologia, etc. El professorat estava format per metges destacats en les especialitats naixents i alguns professors de la universitat oficial. A pesar de la seva curta durada (1866-1872), constituí l’inici d’un seguit d’institucions formatives extraoficials que incorporaren les noves doctrines i pràctiques de la medicina positivista europea i que tingueren una gran influència en el desenvolupament de la medicina de finals del segle xix i el principi del segle xx a Catalunya. La institució més significativa, que encara perdura, fou l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, creada també per la lliure associació de professors i alumnes amb un mateix interès per l’experimentació mèdica. La manca de llits hospitalaris Des de mitjan segle xix, era manifesta la falta de places hospitalàries a Catalunya i en particular a Barcelona, que només disposava de l’Hospital General de la Santa Creu. Les repetides epidèmies sofertes al llarg del segle feien més agut el problema. També els avenços tècnics i científics del moment convertiren en obsolets els establiments en funcionament. L’Estat, que tenia la responsabilitat de l’assistència psiquiàtrica, no disposava de cap establiment a Catalunya. En aquest context, tant per part dels metges com de la societat, s’alçaren veus reclamant solucions per a aquesta situació. Durant el període conegut com a Sexenni Democràtic (1868-1874), es feren vint-i-dues propostes de construcció d’establiments sanitaris, la majoria de caràcter pú-

17/07/17 12:57


La sanitat pública a Catalunya entre 1885 i 1939

blic.29 Això s’acompanyà d’un intens debat a la premsa diària i a les revistes mèdiques professionals, en què participaren activament professors de la Facultat de Medicina com Joan Giné i Partagàs, que l’any 1878 organitzà a l’Ateneu Lliure de Catalunya una sèrie de conferències sota el títol «Necesidades nosocomiales de Barcelona». La primera iniciativa sorgí de la societat civil: un grup de senyores de la burgesia barcelonina, emparades pel bisbat, l’any 1879 varen fundar un hospital privat, concebut com un centre d’especialitats. La direcció mèdica fou encarregada a un prestigiós cirurgià, el doctor Salvador Cardenal, que aviat assolí una merescuda fama amb l’aplicació de la cirurgia antisèptica. A la mateixa època, apressat per les repetides epidèmies i la falta d’establiments sanitaris, l’Ajuntament de Barcelona construí un llatzeret provisional a prop del mar: l’any 1899 adquirí el terreny en el qual es construí l’any 1905, per l’amenaça d’un brot de pesta.30 L’any 1914, amb el col· lapse sanitari produït pel brot de febre tifoide, es va convertir aquesta instal·lació provisional en un hospital municipal permanent d’infecciosos. El retorn de la Facultat de Medicina de Cervera a Barcelona l’any 1837 posà en evidència les mancances de l’Hospital de la Santa Creu per a la docència, així com els repetits enfrontaments entre els catedràtics i l’administració de l’hospital, que limitaven la docència pràctica. Això motivà la sol·licitud, l’any 1879, per part del claustre de la Facultat a l’Estat de la construcció d’un hospital universitari propi i adequat. L’any 1888, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, les autoritats posaren la primera pedra de l’edifici de la futura Facultat de Medicina i Hospital Clínic, però sense continuïtat, per desavinences econòmiques i administratives. L’impulsor d’aquest projecte fou el professor Giné i Partagàs.31 L’arquitecte escollit fou Josep Domènech i Estapà, que finalitzà les obres l’any 1901.32 S’hagueren de vèncer nombroses reticències externes i internes, que retardaren aquest equipament vint-i-cinc anys. Finalment, fou inaugurat i inicià la seva funció docent i assistencial l’any 1906. Aquesta nova infraestructura representà una millora notable i una adaptació als nous conceptes de l’educació mèdica i de l’atenció moderna als pacients.33 L’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, fundat l’any 1401 per la reunió de sis petits hospitals, havia quedat insuficient i inadequat per a les necessitats assistencials i docents modernes. L’administració de l’hospital, en mans de l’Ajuntament i del bisbat de Barcelona, també reconegué que la seva ubicació i les seves instal·lacions no reunien les condicions adequades per a la seva funció, per la qual cosa es buscà un emplaçament per a construir un nou hospital adaptat a la medicina moderna. Aquest fou també un procés llarg i complicat, en què podem destacar l’impuls del doctor Bartomeu Robert34 en aquest projecte. S’adquiriren uns terrenys al barri del Guinardó que reunien les condicions idònies per a un establiment sanitari i s’encarregà el projecte arquitectònic a l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, autor d’altres destacats

Catalan Historical Review 10.indb 167

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   167

edificis hospitalaris. L’arquitecte designà la construcció de vint-i-quatre pavellons aïllats, comunicats subterràniament per un passadís, dedicats a les diferents especialitats mèdiques naixents, els uns per a dones i els altres per a homes. En l’aspecte econòmic, es beneficià del llegat d’un banquer català, Pau Gil, malgrat la voluntat del testador que volia una institució hospitalària de caràcter laic. El 1902 es posà la primera pedra i la inauguració tingué lloc l’any 1916 amb el nom d’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. Només es construïren la meitat dels pavellons previstos per la manca d’aportació econòmica del bisbat i de l’Ajuntament. Aquestes instal·lacions estaven a l’avantguarda de l’arquitectura hospitalària més avançada del moment.35 El trasllat dels pacients i dels serveis hospitalaris es produí gradualment fins al final dels anys vint. Salut mental Les idees «degeneracionistes» predominants al segle xix impulsaren la creació d’establiments, als afores dels nuclis urbans, per al tractament i la regeneració dels malalts amb trastorns mentals. A la segona meitat del segle, es fundaren diversos manicomis al pla de Barcelona, totalment independents i no relacionats amb l’Hospital de la Santa Creu, promoguts per la iniciativa privada i impulsats per metges com Antoni Pujadas i Mayans, en tornar del seu exili a la Gran Bretanya; Emili Pi i Molist, amb influència «vitalista» germànica, i Joan Giné i Partagàs, amb el seu sanatori Nueva Belén, de tendència «organicista». També es fundà la Torre Lunática a Lloret de Mar i l’Institut Pere Mata a Reus, amb pavellons separats, construïts en estil modernista. Una prova de la importància concedida a aquesta branca de la medicina fou la convocatòria, l’any 1888, del primer congrés espanyol de psiquiatria o l’aparició de la primera publicació36 especialitzada: la Revista Frenopática Barcelonesa.

La salut pública noucentista (1911-1936) La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)37 i la Generalitat de Catalunya (1931-1939)38 foren els dos primers intents de bastir una administració pròpia, adaptada a les característiques i a les necessitats de la societat catalana. Amb pocs recursos econòmics i poques competències legals, desenvoluparen una tasca innovadora en l’àmbit de la salut pública, transitant de la beneficència a l’assistència sanitària, millorant i creant institucions docents, de recerca i d’assistència sanitària. L’alimentació del proletariat Al començament del segle xx, per a les classes treballadores, l’alimentació representava dos terços de les despeses totals del pressupost familiar. Els metges noucentistes escrivien sobre el tema amb una gran honestedat ètica i amb una altura científica innegable. El doctor Àlvar Presta insinuà la possibilitat que aquesta insuficiència alimentària

17/07/17 12:57


168   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

pogués ser causa de retard mental.39 Josep Tarruella, en la seva obra Higiene de l’alimentació, dins la col·lecció de divulgació «Minerva» publicada per l’Institut d’Educació General de la Mancomunitat de Catalunya, reclamava un consum diari de carn de 200 grams per persona.40 L’any 1915, el director de l’Institut Català de Sant Isidre, J. Raventós, escriví un llibret titulat L’alimentació de l’home del qual l’Ajuntament de Barcelona repartí milers d’exemplars entre els obrers i les seves associacions. En aquest llibre es recomana la realització d’un puré amb «aigua, patates, pastanaga, ceba, ordi, faves, llenties i mongetes», que és de bon digerir i d’un alt valor nutritiu. A continuació, Raventós fa una classificació dels aliments posant els de màxim valor nutritiu entre els «aliments concentrats», com ara les ametlles, les avellanes, les nous, l’oli, etcètera. Des de les societats obreres sorgiren iniciatives, com la creació de cooperatives de consum, que venien els productes a preu de cost. Alguns ajuntaments crearen menjadors populars per als pobres i cantines en algunes escoles públiques dels barris mes deprimits. Millores urbanes i de l’habitatge obrer El problema de l’habitatge ocupà un espai important en el Primer Congrés d’Higiene de Catalunya celebrat l’any 1906. La ponència presentada per E. Monturiol classificava els habitatges en sis grups: el primer, els habitatges vells en poblacions emmurallades; el segon, els habitatges nous en barris perifèrics; el tercer, els habitatges nous en poblacions amb industrialització recent; el quart, els habitatges allunyats dels llocs de treball; el cinquè, les cases particulars a prop de les fàbriques, que eren cares, i finalment, les colònies fabrils, construïdes pels propietaris, que eren molt deficients i amb vàters comunitaris. Advocà per la casa unifamiliar, amb jardí, i la constitució de cooperatives d’habitatges.41 En iniciar-se el segle xx, les condicions de l’habitatge obrer continuaven sent molt precàries. Des de la societat civil s’endegaren accions en favor de l’habitatge per als treballadors, com «La obra del hogar».42 El metge d’inspiració socialista Ramon Pla i Armengol es queixava l’any 1913 del fet que els habitatges dels obrers tenien pèssimes condicions higièniques, sobretot en els grans nuclis urbans. Deia: «La casa del treballador és petita i trista, sense llum ni ventilació, on la família viu amuntegada, joves i vells, i sovint amb promiscuïtat de sexes.»43 La idea noucentista de la «Catalunya ciutat» pretenia urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat,44 és a dir, estendre les comoditats de la ciutat als habitatges rurals i fer arribar els beneficis del camp a les zones urbanes. En aquest període es plantaren arbres a les ciutats i s’hi crearen parcs, jardins i zones de joc infantil. Això no obstant, el doctor Pons Freixas assenyalava l’any 1924 que a Barcelona hi havia 30.000 persones que vivien en barraques.45 El doctor Jaume Aiguader i Miró, que fou alcalde de Barcelona als anys trenta, en una conferència posà de manifest les conseqüències del ràpid creixement demogràfic

Catalan Historical Review 10.indb 168

Ferran Sabaté

de Barcelona en aquest període i el fet que molts obrers vivien rellogats amb persones desconegudes, sense cap relació, només amb una necessitat i una misèria comunes.46 En els primers mesos de la Guerra Civil espanyola es produí la municipalització de la propietat urbana. En aquest context, el Sindicat d’Arquitectes de Catalunya redactà unes propostes d’actuació urbanística i de millora dels habitatges del nucli antic de Barcelona, que finalment no es dugueren a terme en no continuar els anarquistes en el Govern de la Generalitat després dels Fets de Maig de 1937. Creació d’infraestructures sanitàries Ja al segle xx, el problema de l’hospitalització continuà ocupant l’atenció dels professionals en congressos47 i revistes,48 apel·lant a les administracions públiques a fer-se responsables de les carències en infraestructures sanitàries.49 La creació de la Mancomunitat de Catalunya significà un canvi quantitatiu i qualitatiu en la dotació i l’organització sanitària a Catalunya. En el període 1914-1919, sense responsabilitats legals, encarregà l’any 1917 un estudi de planificació al doctor Jacint Reventós sobre la comarcalització sanitària i la regionalització hospitalària,50 anticipant-se en el temps. Aplicà la filosofia del sentit comú i del pragmatisme. Buscà la integració des de la base, partint del que ja existeix sobre el terreny: metges, farmacèutics, asils, hospitals, etc. Pretenia la col·laboració de tots aquests elements, aïllats i infrautilitzats, per tal de crear una xarxa sanitària moderna i eficaç. Era un model funcional i cooperatiu, que potenciava les sinergies dels elements sanitaris existents sobre el terreny, sense duplicitats, respectant la llibertat i l’autonomia de les persones i les institucions implicades. Això donà lloc a la creació dels primers hospitals comarcals. En l’entretant, la Mancomunitat subvencionava un centenar d’institucions, organismes i serveis beneficosanitaris. En aquest primer període, s’iniciaren les obres de la Clínica Psiquiàtrica de Santa Coloma de Gramenet i de la Casa Maternal Catalana a les Corts de Sarrià.51 Aquests dos projectes tenien un caràcter emblemàtic i exemplificador de l’ideari noucentista. Es volia projectar una imatge de modernitat científica i d’interclassisme social. Ambdues institucions acolliren pacients de totes les classes socials per rebre atenció mèdica —‌psiquiàtrica o obstètrica— del màxim nivell en unes instal·lacions modernes on també es faria recerca mèdica i ensenyament d’aquestes especialitats. A través del Patronat de Malalts Mentals Curats es pretenia proporcionar un suport posthospitalització per a facilitar la reintegració social i laboral dels exmalalts. La nova Maternitat de Barcelona, amb els seus diversos pavellons construïts entre 1890 i 1925, pretenia incrementar la natalitat del país i disminuir la mortalitat infantil oferint uns serveis mèdics i tècnics de qualitat, estimulant les dones treballadores i dels obrers a utilitzar aquests serveis amb totes les garanties higièniques i de confort per a la seva salut i la seva imatge social. També a Barcelona, la Casa de Caritat, que tenia els seus serveis distribuïts en diferents edificis per la ciutat,

17/07/17 12:57


La sanitat pública a Catalunya entre 1885 i 1939

inaugurà la Colònia Escola a Horta, als afores de la ciutat; uns pavellons per a epilèptics a la finca Torre dels Frares, i un sanatori per a nens tuberculosos a la serra de Collserola. Al mateix temps, se subvencionaren mutualitats i centres privats que prestaven serveis sociosanitaris no coberts per les administracions públiques, com l’Institut Pere Mata de Reus o dispensaris per a nens de pit, etc. La situació hospitalària de Lleida era molt precària, amb l’únic Hospital Municipal de Santa Maria, de l’època medieval. La Mancomunitat construí un nou hospital, en sintonia amb els nous avenços de la higiene i de la medicina, en un terreny cedit per l’Ajuntament i amb el compromís de la Diputació de fer-se càrrec del funcionament. A la Casa de Maternitat, s’hi van fer obres de reforma i ampliació de l’escola de nens i pàrvuls. A la Casa de Misericòrdia foren creades les seccions de cecs i de sordmuts. La situació a Tarragona era similar, per la qual cosa la Mancomunitat inicià l’any 1924 la construcció d’un nou hospital provincial, en les mateixes condicions. La Casa de Beneficència, que servia de Maternitat i de Casa de Misericòrdia, fou totalment restaurada i s’hi afegí una nova escola per a nens i nenes. A l’Hospital de Santa Caterina de Girona es feren importants reformes de l’edifici amb la creació d’un pavelló quirúrgic i la renovació del material i de l’equipament medicoquirúrgic. La Casa de Maternitat també fou modernitzada, i millorades les instal·lacions de l’escola de pàrvuls. La Casa de Misericòrdia, que acollia menors, adults, vells, cecs i sordmuts, fou ampliada i els seus usuaris separats segons les edats o la deficiència física o sensorial. El manicomi de Salt, que era simplement una masia, fou reformat i ampliat i esdevingué un sanatori mental modern, amb tots els equipaments necessaris per al tractament científic i racional dels problemes psiquiàtrics i una colònia agrícola per a practicar la «teràpia ocupacional» en un entorn natural. Al mateix temps, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya, a través de la seva obra social, va promoure o subvencionar iniciatives sanitàries, com els Dispensaris Blancs i el Sanatori de Torre Bonica per a malalts tuberculosos; educatives, com l’Escola d’Infermeres; de previsió social, com la Mutualitat de Santa Madrona per a dones embarassades, o de tipus benèfic, com el Centre de Rehabilitació de Mutilats.52 Però la manca de llits hospitalaris persistí encara durant el període de la Generalitat republicana, sense temps ni recursos per a solucionar-la. Durant el període de la Guerra Civil foren confiscats nombrosos edificis dels ordes religiosos per ésser utilitzats com a hospitals provisionals. El paludisme Constituïda la Mancomunitat de Catalunya el 1914, el primer projecte sanitari que encarà fou el del paludisme. El 30 de juliol del mateix any encarregà a la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans l’estudi científic del paludisme, com a tràmit previ de l’acció sanitària a emprendre per combatre’l. Amb aquesta finalitat es creà

Catalan Historical Review 10.indb 169

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   169

el Servei Tècnic del Paludisme, amb quatre persones: Lluís Sayé, Rossend Carrasco i Formiguera, Pere Agustí i Manuel Dalmau, que iniciaren l’estudi epidemiològic amb la col·laboració dels metges de les zones palúdiques.53 Això estimulà altres metges a publicar les seves dades.54 El 1917 s’obrí un dispensari a Amposta55 i l’any 1920 a Tortosa, amb la finalitat de diagnosticar i tractar amb injeccions de quinina malalts palúdics pobres o treballadors infectats. El 1921 s’obriren més dispensaris antipalúdics a Campredó o Vinallop. Al mateix temps prosseguiren els treballs de protecció mecànica de les cases i empreses amb tela mosquitera a portes i finestres, junt amb les obres hidràuliques de neteja de les séquies, el drenatge de terrenys pantanosos i el terraplenament d’embassaments. Aquests treballs s’estengueren també als focus palúdics de Lleida i Girona.56 Al delta del Llobregat es produí l’any 1921 un augment significatiu dels casos, fet que motivà l’establiment d’un dispensari a la població del Prat de Llobregat amb les mateixes funcions que les descrites per als anteriors.57 Com a prova de l’eficiència i del prestigi de la tasca sanitària de la Mancomunitat tenim que la Dirección General de Sanidad, creada arran de l’establiment de la dictadura militar de Primo de Rivera, sol·licità el concurs del Servei de Sanitat de la Mancomunitat per a assessorar la campanya antipalúdica que volia endegar la Comisión Central para la Lucha contra el Paludismo a tot l’Estat. Les «lluites» sanitàries L’organització de la salut pública a Catalunya durant el primer terç del segle xx adoptà la forma de «lluita» o batalla monogràfica contra determinades patologies amb una forta repercussió mèdica i social, però que, ateses les seves característiques, no podien ser tractades individualment per un metge determinat, sinó de forma grupal o col· lectiva per les autoritats sanitàries. La Mancomunitat inicià l’estudi i el tractament sistemàtic del paludisme, ja que aquesta intervenció requeria la participació de professionals de diferents disciplines (metges, entomòlegs, enginyers, etc.) i uns recursos legals i econòmics supramunicipals. La lluita antituberculosa es plantejà amb un sentit global, abraçant tant els aspectes estrictament mèdics com els de l’entorn social (econòmic, familiar, etc.), amb una planificació quinquennal. S’emfatitzà en les mesures profilàctiques per trencar la cadena epidemiològica i reduir la morbiditat i la mortalitat global. L’any 1926, el Laboratori Municipal de Barcelona començà a subministrar la vacuna de Calmette i Guérin (BCG), de fabricació pròpia, per a la prevenció de la tuberculosi, essent el segon país després de França a aplicar-la. Les malalties de transmissió hídrica eren un problema de salut pública a tot Catalunya, amb brots epidèmics repetits de còlera i de febre tifoide. La Mancomunitat creà un equip per fer-hi front, amb enginyers i metges, ja que l’origen era la contaminació de les aigües de beguda per les aigües residuals. Moltes poblacions, grans i petites, no disposaven de xarxa de clavegueram, ni d’una xarxa de capta-

17/07/17 12:57


170   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

ció i distribució d’aigua potable en condicions. Després de les anàlisis i dels estudis epidemiològics pertinents, s’inicià una línia d’ajuts econòmics als municipis per tal de construir o renovar les canalitzacions d’aigües potables i residuals. També començà la vacunació de les poblacions susceptibles amb vacuna antitífica d’elaboració pròpia. La greu epidèmia de grip dels anys 1918-1919 fou abordada amb mesures higièniques de caràcter profilàctic. La lluita contra la mortalitat infantil s’enfocà en tres fronts: a) el social, amb la sensibilització de la societat i el suport a les institucions de protecció de la infància; b) l’educatiu, impulsant l’alfabetització dels adults i l’escolarització dels infants, i c) el mèdic, mitjançant la creació de dispensaris i gotes de llet. El goll endèmic i el cretinisme eren freqüents a les zones de muntanya de Catalunya i, per tant, reberen l’atenció de la Mancomunitat La lluita antituberculosa, iniciada per la Mancomunitat, fou continuada i expandida per la Generalitat, amb l’Obra Antituberculosa Universitària, encomanada als mateixos metges de l’etapa anterior. Continuà l’orientació medicosocial amb el suport a les famílies dels afectats i amb la participació de les infermeres visitadores, de la vacunació BCG als contactes, escoles, casernes, etc.58 Les malalties venèries, abans de la introducció de la penicil·lina, constituïen un problema greu. La Generalitat creà dispensaris distribuïts per la geografia catalana que feien les funcions de diagnòstic, prevenció, tractament i educació. També es fundà un hospital especialitzat a Barcelona, denominat de la Magdalena.59 La mortalitat infantil constituïa un altre dels problemes sanitaris greus amb repercussió econòmica i social.60 La Generalitat continuà la creació de dispensaris de primera infància i puericultura a les poblacions i nuclis industrials, complementats amb una xarxa d’infermeres visitadores que anaven als domicilis dels nadons per auxiliar les mares i orientar-les en la criança dels fills (alimentació, higiene, etc.). Des de la societat civil, es posà en marxa el denominat Segell Pro-Infància amb la finalitat de recollir fons per a la construcció i el manteniment de llars d’infants als nuclis fabrils i preventoris de la tuberculosi infantil61 prop del mar. Com que Barcelona era una ciutat portuària que rebia passatgers procedents d’altres continents i estava exposada, per tant, a malalties exòtiques, el Laboratori Municipal prengué la responsabilitat del diagnòstic biològic d’aquestes malalties. Salut mental Aquesta era una responsabilitat de l’Estat que estava totalment desatesa, ja que no disposava de cap manicomi públic a Catalunya on acollir aquests malalts. Les diputacions pagaven l’internament dels pacients pobres en establiments privats. Des de la seva creació, la Mancomunitat es féu càrrec d’aquesta problemàtica. Encarregà un estudi a tres psiquiatres sobre com organitzar aquest servei públic i sobre quines eren les necessitats materials (tipus d’edificis i equipaments, etc.) i humanes (personal

Catalan Historical Review 10.indb 170

Ferran Sabaté

especialitzat) per dur-lo a terme. L’informe presentat proposava l’organització del servei en tres nivells de complexitat: dispensaris locals per al diagnòstic i el tractament ambulatori, clíniques provincials per a l’internament dels pacients amb problemes aguts i hospitals psiquiàtrics per a les persones amb problemes crònics degudament classificats. També es parlava de la conveniència de crear colònies agrícoles i altres establiments especialitzats. El segon pas fou —‌a més de la supervisió dels malalts psiquiàtrics ingressats en establiments privats per compte de les diputacions— l’inici de la construcció de l’hospital psiquiàtric propi als afores de Barcelona i la reorganització del manicomi de Salt, de la Diputació de Girona. Amb l’arribada de la Segona República espanyola i la creació de la Generalitat de Catalunya, es completà la construcció del centre psiquiàtric de Santa Coloma de Gramenet. S’inicià el tractament familiar o obert dels malalts mentals i es posaren en marxa activitats de prevenció i higiene mental, etc. La Guerra Civil (1936-1939) creà una major demanda de serveis psiquiàtrics, que fou atesa amb la creació dels dispensaris urbans i l’hospitalització en convents confiscats. L’estiu de l’any 1937 fou convocada per la Conselleria de Sanitat una Conferència d’Higiene Mental i Assistència Psiquiàtrica que establí les estratègies d’actuació en aquest àmbit.62 La formació del personal sanitari Al principi del segle xx, la formació universitària a Espanya estava orientada a l’expedició de títols i poc preocupada per la formació dels estudiants. Les instal·lacions eren obsoletes i els programes d’estudi antiquats. La majoria dels professors estaven desmotivats per a l’ensenyament. Amb aquest panorama, les associacions d’estudiants catalans convocaren l’any 1902, amb la participació d’algun professor, el Primer Congrés Universitari Català. Demanaren a les autoritats acadèmiques una renovació pedagògica i la catalanització de la universitat. La falta de resposta de la institució universitària donà lloc al naixement dels Estudis Universitaris Catalans i, en l’àmbit de la medicina, al sorgiment de l’Escola Lliure de Medicina Catalana. Aquesta iniciativa consistia en una sèrie de cursos monogràfics teoricopràctics que ampliaven els coneixements de les disciplines impartides a la Facultat de Medicina o presentaven matèries no incloses en el seu programa oficial. Aquests cursos eren impartits per professors lliures, especialistes en aquestes matèries, a les instal·lacions de l’Acadèmia de Medicina i el seu Laboratori de Ciències Mèdiques, que disposava d’una biblioteca completa, d’hemeroteca amb revistes estrangeres i de laboratoris equipats amb l’instrumental adequat. Aquests cursos, que gaudiren d’una gran acceptació, admetien metges graduats i estudiants en formació. El 1917, els estudiants convocaren un Segon Congrés Universitari Català, en què es demanà l’autonomia de gestió per a la Universitat de Barcelona per tal de millorar-ne l’organització i la qualitat dels ensenyaments, a

17/07/17 12:57


La sanitat pública a Catalunya entre 1885 i 1939

més de catalanitzar-la i apropar-la a la societat. La resposta de les autoritats espanyoles consistí en propostes uniformistes, que no modificaren la situació d’incomunicació entre la societat i la universitat. Només amb l’arribada de la Segona República espanyola i l’obtenció de l’autonomia de la Universitat de Barcelona fou possible la transformació i la modernització de l’ensenyament mèdic i l’obertura a la societat catalana i europea del moment. Foren incorporats a la docència tots els centres clínics i els professionals més destacats de cada especialitat, fet que donà lloc a un dels períodes més brillants de la medicina catalana.63 A despit del desinterès de l’Estat espanyol en la modernització dels ensenyaments sanitaris, la Mancomunitat posà en marxa uns mecanismes d’actualització i de recerca en l’àmbit mèdic. Els «cursos ambulants i de laboratori», adreçats a metges, farmacèutics i veterinaris, tenien l’objectiu d’actualitzar els coneixements d’aquests professionals, així com els «cursos monogràfics d’alts estudis i d’intercanvi» permetien als professionals entrar en contacte amb professors nacionals o estrangers amb una alta especialització en una àrea concreta. La recerca en disciplines emergents fou facilitada amb la creació de laboratoris o instituts de recerca com l’Institut de Fisiologia, amb August Pi Sunyer al capdavant; l’Institut Psicotècnic de la Generalitat, amb la direcció d’Emili Mira López, o el Laboratori de Psicologia Experimental, tots ells amb un reconegut prestigi científic internacional.64 Al principi del segle xx, la cura dels malalts estava en mans dels familiars o de persones voluntàries sense una preparació adequada. Amb aquest objectiu, la Mancomunitat creà l’any 1917 l’Escola d’Infermeres Auxiliars de Medicina, dotant-la dels recursos i dels mitjans docents i didàctics per a aquesta formació. Les raons adduïdes foren: a) la necessitat de formació per al personal d’infermeria (motiu tècnic o professional); b) contribuir al desenvolupament social i laboral de la dona (motiu socioeconòmic), i c) disminuir la mobilitat i la mortalitat de la població (motiu sanitariodemogràfic). Després dels dos cursos de formació podien accedir a un tercer curs d’especialització en cures d’infants, de malalts mentals o de laboratori. En temps de la Generalitat, tingueren un paper destacat en les activitats de salut pública les «infermeres visitadores», que es desplaçaven als domicilis per recollir dades higièniques rellevants. També la societat civil (la Caixa de Pensions) creà l’Escola d’Infermeres de Santa Madrona per atendre les necessitats de les seves institucions sociosanitàries. L’educació sanitària de la població L’Institut d’Educació General creat per la Mancomunitat de Catalunya el 1914 era l’instrument ideat per a apropar la cultura a les classes populars i modular els hàbits i els costums, també els sanitaris. Per a assolir aquests resultats emprà bàsicament la informació i la persuasió.65 Fou creada una col·lecció de llibres divulgatius sobre diverses matèries denominada «Minerva», amb títols com

Catalan Historical Review 10.indb 171

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   171

La infecció, Puericultura, Higiene de l’alimentació, La neurosi i els neuròtics o Lliçons pràctiques de cuina, escrits per metges coneguts com August Pi Sunyer, Josep Roig i Raventós, Josep Tarruella o J. Alsina i Melis. Es van impartir una sèrie de conferències populars per tota la geografia catalana que tocaven temes com l’educació física, l’educació moral, la natalitat, la puericultura, la higiene individual i col·lectiva, etc. Hi participaren metges destacats, que utilitzaren projeccions per a facilitar la comprensió dels temes. Entre els anys 1922 i 1923 es feren vint-i-una conferències sobre higiene en onze poblacions amb una assistència de deu mil persones. Un tercer recurs educatiu utilitzat fou el cartellisme, amb missatges referents a la tuberculosi, el paludisme, la grip, les mosques, etc., realitzats per acreditats artistes plàstics i que constitueixen notables obres d’art contemporani.66 La Generalitat, als anys trenta del segle xx, continuà la utilització del cartellisme com a instrument informatiu, incorporant també un nou i modern vehicle: els missatges higiènics a través de la ràdio.67 Projecció exterior de la medicina i la cirurgia catalanes Dissortadament, les guerres han estat circumstàncies que han fet avançar el coneixement i la pràctica de la medicina. La Guerra Civil espanyola oferí l’oportunitat d’avançar en el tractament quirúrgic de les ferides i les fractures ocasionades per les armes de foc. El doctor Josep Trueta, des de l’Hospital General de Catalunya, assajà el tractament de les ferides obertes amb la neteja quirúrgica dels teixits cremats i desvitalitzats i l’aplicació d’un guix per a la immobilització dels ossos de les extremitats en les fractures obertes. La supuració de les ferides era absorbida pel guix, que feia molt mala olor. Això confonia els cirurgians, que desconeixien aquesta tècnica i pensaven que es produïa una gangrena de l’extremitat, fet que els duia fins i tot a practicar amputacions innecessàries. Una altra innovació transcendent fou impulsada pel doctor Frederic Duran i Jordà, que treballava en l’àmbit de les transfusions de sang, que es feien directament de braç a braç o de donador a receptor directament. Això, a més a més dels accidents transfusionals que ocasionava, no permetia fer arribar sang al front de guerra, on era més necessària. El doctor Duran i Jordà introduí el mètode de barrejar la sang de diversos donants i afegir-hi una quantitat de citrat que n’impedia la coagulació. Aquesta sang, correctament envasada i refrigerada amb gel, era enviada als hospitals de sang del front de batalla, amb un gran benefici per als ferits greus. També organitzà la donació voluntària de sang a la rereguarda.68 Cal mencionar també el cirurgià Pere Gabarró, pioner en les tècniques dels empelts de pell, i l’anestesiòleg Jaume Raventós Pijoan, descobridor de l’anestèsic inhalat fluotà. Aquestes vitals i transcendents innovacions mèdiques foren conegudes per l’espionatge britànic que, finalitzada la guerra a Espanya i preveient l’inici de la Segona Guerra

17/07/17 12:57


172   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Mundial, captà aquests professionals sanitaris catalans per ensenyar les seves tècniques als metges britànics. La finalització de la Guerra Civil espanyola comportà l’exili de les figures més destacades de la medicina catalana del primer terç del segle xx, majoritàriament cap a Llatinoamèrica, on exerciren la docència, crearen institucions de recerca o excel·liren en la pràctica de diverses especialitats mèdiques.69

Notes i referències [1] Jacint Corbella i Josep Maria Calbet. «L’evolució del pensament mèdic català en el segle xix». Anales de Medicina, monogràfic núm. 2 (1973), vol. 59, p. 183-206. [2] Vicente Artigas Raventós. «Las epidemias barcelonesas de fiebre amarilla en el siglo xix y su influencia en la reforma sanitaria de la Ciudad». Medicina & Historia, núm. 31 (gener 1974); Jaume Canela Soler, Maria Rosa Pallarés Fusté, Rafael Abós Herràndiz, Carme Nebot Adell i Robert S. Lawrence. «A mortality study of the last outbreak of yellow fever in Barcelona City (Spain) in 1870». Gaz Sanit, núm. 23(4) (2009), p. 295-299. [3] Lluís Claramunt i Furest. La pesta en el pla de Barcelona. Imp. La Ibérica-C. Gisbert, Barcelona 1933. [4] Pedro Felipe Monlau. «Remedios del pauperismo». Estudios de Historia Social, núm. 10-11 (1919), p. 374-385. [5] Ricardo Campos Marín. «Alcoholismo y reformismo social en la España de la Restauración». A: Ángel González de Pablo. Enfermedad, Clínica y Patología. Estudios sobre el origen y desarrollo de la Medicina Contemporánea. Complutense, Madrid 1992, p. 161-164. [6] Jordi Nadal. La población española (siglos xvi a xx). Ariel, Barcelona 1973. [7] Llorenç Prats. La Catalunya rància. Les condicions de vida materials de les classes populars a la Catalunya de la Restauració segons les topografies mèdiques. Alta Fulla, Barcelona 1996. [8] Josep Maria Calbet i Jacint Corbella. «Les preocupacions socials dels metges en el segle xix». A: Actes del Xè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, 2a ponència, Barcelona 1976, p. 34-75. [9] Antoni Jutglar. Condiciones de vida y trabajo obrero en España a mediados del siglo xix. Antrhopos, Barcelona 1984. [10] Pedro Felipe Monlau. «Remedios...», op. cit., p. 374385. [11] José García Viñas. Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria. Discurso leído para optar al grado de doctor en medicina y cirugía el 30 de Octubre de 1876. Librería de los hijos de J. García Taboadella, Màlaga 1877. [12] Horacio Capel i Mercè Tatjer. «Reforma social, serveis assistencials i higienisme a la Barcelona de finals del segle xix (1876-1900)». A: Cent anys de Salut Pública a Barcelona. Institut Municipal de la Salut, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1991. [13] Jacint Corbella, Josep Maria Calbet, Manuel M. Es-

Catalan Historical Review 10.indb 172

Ferran Sabaté

cudé i Margarita Luna. «El problema de la vivienda del obrero en la medicina catalana del siglo xix». A: Actas del XXXIII Congreso Internacional de Historia de la Medicina. Granada i Sevilla 1992, p. 523-536. [14] Enrique Robledo Negrini. Habitaciones para obreros. Tip. L’Avenç de Massó y Casas, Barcelona 1892. [15] Ildefons Cerdà Sunyer. Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona. Apéndice: Monografia estadística de la classe obrera de Barcelona en 1856. Especimen de una estadística funcional de la vida urbana, con aplicación concreta en dicha classe. Imprenta Española, Madrid 1867. [16] Ferran Sabaté Casellas. «Pere Garcia Faria i els orígens de l’enginyeria sanitària». Gimbernat, núm. 22 (1994), p. 227-236. [17] Pere Garcia Faria. «¿Cumplen las modernas edificaciones de Barcelona con los principios de la higiene? En caso negativo, ¿cuáles son las reformas que deben realizarse en las ya construidas y cuáles las que deben tenerse en cuenta en las que hayan de erigirse?». A: Actas del Congreso de Ciencias Médicas. Vol. II. Imp. J. Balmas. Barcelona 1889, p. 951-973. [18] Josep Nin Pullés. «Influencia de la densidad de la población en la salud y longevidad de la misma». A: Actas del Congreso de Ciencias Médicas. Vol. II. Imp. J. Balmas. Barcelona 1889, p. 935-950. [19] Enrique Robledo Negrini. Habitaciones..., op. cit. [20] Joan Baptista Parcet i Fàbrega. «De la pelagra». Revista de Ciencias Médicas (juliol 1878), p. 309. [21] Joan Giné i Partagàs. Curso elemental de higiene privada y pública. Barcelona 1860, p. 201. [22] Diario de Barcelona, 27 de juliol de 1864. [23] Revista Médica de Barcelona, núm. 1 (1925), p. 362. [24] Felip d’Hita i Morros. Sanejament del Baix Llobregat. La Renaixença, Barcelona 1890. [25] Gustavo Pittaluga. Investigaciones y estudios sobre el paludismo en España (1901-1903). Tipografia La Academia, Barcelona 1903. [26] Gaceta Médica Catalana, 31 de gener de 1887. [27] Diario de Barcelona, 29 de juliol de 1882. [28] Jesús Isamat i Vila i M. Àngels Pla i Bartrina. «La Facultad de Farmacia de Gerona». Revista de la Real Academia de Farmacia de Barcelona, núm. 1 (1957), p. 4575; Josep M. Calbet i Camarasa i Daniel Montañà i Buchaca. La Facultat de Farmàcia de Girona (18711874). Societat Catalana d’Història de la Farmàcia, Barcelona 2007. [29] Josep Lluís Ausín Hervella. «El repte revolucionari davant el problema hospitalari a Barcelona». Barcelona Quaderns d’Història, núm. 15 (2009), p. 285-301. [30] Josep Lluís Ausín Hervella. Hospitals provisionals a la Barcelona del segle xix. Les crisis sanitàries. Seminari Pere Mata, Universitat de Barcelona, Barcelona 2002. [31] Josep Lluís Ausín Hervella. «El paper de Joan Giné en la construcció de la nova Facultat de Medicina i Hospital Clínic de Barcelona». Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, núm. 18 (2003), p. 98-105.

17/07/17 12:57


La sanitat pública a Catalunya entre 1885 i 1939

[32] Jacint Corbella i Corbella. Història de l’Hospital Clínic de Barcelona. Un centenari: 1906-2006. Hospital Clínic i Provincial i Universitat de Barcelona, Barcelona 2006. [33] Jacint Corbella. Història de la Facultat de Medicina de Barcelona 1843-1985. Fundació Uriach, Barcelona 1996. [34] Pere Casan Clarà. «El Dr. Robert i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau». Sant Pau, núm. 2 (1986), p. 7. [35] Manuel Riu, Marc Llimargas, Lourdes Figueras, Maria Manadé. El hospital de la Santa Creu i Sant Pau, 1401-2001. Lunwerg, Barcelona 2001. [36] Edelmira Domènech, Jacint Corbella, Dídac Parellada (ed.). Bases històriques de la psiquiatria catalana moderna. PPU, Barcelona 1987. [37] Ferran Sabaté Casellas. Política sanitària i social de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, Barcelona 1993. [38] Carles Hervàs Puyal. Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil. Tesi doctoral. Universitat Pompeu Fabra, Barcelona 2004. [39] Gaceta Médica Catalana (1906), p. 204. [40] Josep Tarruella. Esport i alimentació. Barcelona 1929, p. 18. [41] Primer Congrés d’Higiene de Catalunya. Llibre d’Actes. Acadèmia d’Higiene de Catalunya, Barcelona 1908. [42] Ramon Albó i Martí. La obra del hogar (Casas para obreros). Discurso leído en la sesión pública celebrada por dicha obra el día 18 de diciembre de 1904 en el salón San Jorge de la Diputación Provincial de Barcelona. Barcelona 1905. [43] Ramon Pla Armengol. El problema social davant l’igiene, F. Badia, Barcelona 1913. [44] Ferran Sabaté Casellas. «Noucentisme: ciutat i salubritat (Barcelona, 1900-1929)». Gimbernat, núm. 48 (2007), p. 39-47. [45] Revista Médica de Barcelona, núm. 1 (1924), p. 364. [46] Jaume Aiguader Miró. El problema de l’habitació obrera a Barcelona. Institut Municipal d’Higiene de Barcelona, Barcelona 1932. [47] Oriol Casassas. «Uns congressos científics que també entenen d’història i de temes socials». A: Oriol Casassas. Una faula i setze històries. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1999, p. 170-175. [48] Bonfill Garriga. «Necesidad de la erección de sanatorios en España». Anales de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Barcelona, núm. 1 (1915), p. 125-129. [49] Manuel Mer Güell. Necesidad de que el Ayuntamiento contribuya a resolver el apremiante problema de la hospitalización en Barcelona. Imprenta Casa Provincial de Caridad, Barcelona 1926; Manuel Mer Güell. El problema de l’hospitalització a Barcelona. Imp. La Ibèrica, Barcelona 1933. [50] Josep Cornudella. La pneumologia a Catalunya i els seus homes. Ariel, Barcelona 1975. [51] Moisès Broggi Vallès. «Fargas, su época y su influencia». Anales de Medicina y Cirugía, núm. xlv (1969), p. 443-453.

Catalan Historical Review 10.indb 173

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   173

[52] Oferiment de la Caixa de Pensions a la Mancomunitat, dels serveis de rehabilitació de mutilats (1922). Arxiu de la Diputació Provincial de Barcelona, lligall núm. 2804. [53] Treballs del Servei Tècnic del Paludisme 1915-1916. Mancomunitat de Catalunya, Barcelona 1918. [54] José Suárez de Figueroa. «Datos para la topografía médica de Cataluña. El paludismo en Viladecans». Anales de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Barcelona, núm 1-2 (1915-1916), p. 279-284; José Suárez de Figueroa. «Datos para la geografía médica de Cataluña. El paludismo en San Vicente de Calders». Anales de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Barcelona, núm. 3-4 (1917-1918), p. 53-58. [55] Màrius López Alemany. «Contribució a la història del paludisme a Amposta i delta de l’Ebre. II: De 1900 a 1936». Gimbernat, núm. 10 (1988), p. 193-204. [56] Treballs del Servei de Sanitat. I: Paludisme. Mancomunitat de Catalunya, Barcelona 1922. [57] Ramon Planas Torres. Paludisme en el Prat de Llobregat del 1918 al 1925. Museu Municipal de Gavà, Gavà 1983. [58] Josep M. Calbet Camarasa «Lluita antituberculosa a Catalunya». Gimbernat, núm. (1988), p. 41-56. [59] Anna Varela Magallon. «La lluita antivenèria a Catalunya, 1934-1936». Gimbernat, núm. 58 (2012), p. 155190. [60] Margarita Gonzalvo Cirac. «La mortalidad infantil en Cataluña 1900-1950». Gimbernat, núm. 21 (1994), p. 156-158. [61] Maria del Mar Escandell. «El Segell Pro-Infància (1933-1937)». Gimbernat, núm. 56 (2011), p. 87-97. [62] Miquel Bernardo Arroyo. «L’assistència psiquiàtrica a Catalunya durant el període de la Mancomunitat a la Generalitat». Gimbernat, núm. 3 (1985), p. 87-100 [63] Ferran Sabaté Casellas. Els estudiants de medicina de la Universitat de Barcelona. Un estímul de progrés. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2013. [64] Joan Ramon Barbany i Empar Granados. «La recerca en la medicina bàsica durant la Mancomunitat i la Generalitat». A: La recerca als Països Catalans. Llibre d’homenatge a Jordi Rubió. Congrés de Cultura Catalana, Barcelona 1978. [65] Albert Balcells. «L’Institut d’Educació General de Prat de la Riba: Higiene i civisme (1914-1923)». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. 21 (2010), p. 9-41. [66] Josep Corbella Duch. «Notes sobre cartellisme sanitari de la Guerra Civil». Gimbernat, núm. 30 (1998), p. 129140. [67] Josep Miret Monsó. «Nota sobre una campanya sanitària que es va frustrar». Gimbernat, núm. 7 (1987), p. 233. [68] Felip Cid Rafael. La medicina i cirurgia de guerra (1936-1939). Fundació Uriach, Barcelona 1996. [69] Josep L. Barona (ed.). El exilio científico republicano. PUV, València 2010.

17/07/17 12:57


174   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Ferran Sabaté

Nota biogràfica Ferran Sabaté és llicenciat en medicina i cirurgia (1975) per la Universitat Autònoma de Barcelona. Metge especialista en medicina preventiva i salut pública. Llicenciat en geografia i història (1983) per la Universitat de Barcelona. Doctor en medicina (1993) per la Universitat de Barcelona, amb la tesi «Política Sanitària i Social de la Mancomunitat de Catalunya». Professor d’història de la medicina a la Universitat de Barcelona. President de la Societat Catalana d’Història de la Medicina. Autor de diversos llibres i articles sobre la història de la medicina catalana dels segles xix i xx.

Catalan Historical Review 10.indb 174

17/07/17 12:57


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 175-187 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.139 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Arquitectura industrial catalana en el darrer quart del segle xix i primer quart del segle xx Raquel Lacuesta*

Doctora en història de l’art Rebut 4 setembre 2015 · Acceptat 10 novembre 2015

Resum L’economia de Catalunya va experimentar un fort impuls des de mitjan segle xix i a l’inici del xx a causa, fonamentalment, de dos factors que foren definitius: d’una banda, el procés d’industrialització, bàsicament amb el desenvolupament del sector del tèxtil, i de l’altra, la recuperació del sector agrari amb el conreu, força extensiu al país, de la vinya. En tots dos casos calgué la «reinvenció» o construcció d’unes tipologies arquitectòniques no tradicionals al territori català: les fàbriques tèxtils o d’altres productes i les colònies industrials, i els cellers per a l’elaboració del vi i els seus destil·lats, a més de les farineres. Paraules clau: arquitectura industrial, arquitectura agrària, cellers, cooperativisme, Modernisme, gaudinisme

Precisament al voltant dels molins, de la seva mà d’obra i de la seva producció, fou on s’organitzaren, a Catalunya, les primeres formes de cooperació per a la fabricació de teixits, de paper o de farina, que anaren preparant, al llarg de l’època moderna, la revolució industrial del país. 1 I també, al voltant de les grans explotacions agrícoles, sorgiren els conflictes entre els propietaris de les terres i els camperols que les treballaven, que conduïren al cooperativisme i a la sindicació agrària a la fi del segle xix i el primer terç del xx.2 Aquestes dues branques de l’economia catalana van tenir en l’arquitectura (com a la resta d’Europa) la seva inequívoca forma d’expressió. Una expressió que el capital burgès, el nou estament social esdevingut poderós gràcies a l’acumulació de riqueses que li proporcionà la indústria i el mercat, necessitava manifestar a la societat enmig d’un alt grau de competitivitat, no ja de la qualitat productiva, sinó «psicològica» i «estètica». Juan José Lahuerta parla d’una societat de mercat, de consum, en què els mateixos edificis es construeixen alhora com a seu de les indústries i símbol del poder assolit pel propietari, i d’una manera encara més ostentosa es procedeix a l’elecció dels arquitectes de moda que els han de construir, en clara demostració del seu esperit de progrés i modernitat.3

Abans d’assolir l’estatus econòmic, polític i social que situà Catalunya com la primera i més potent regió industrial de l’Estat espanyol al segle xix, tant la producció manufacturera com l’agropecuària van estar lligades al món rural, el de la masia, els molins, els monestirs o els priorats, i les seves arrels es remunten al període medieval. Era al camp on, en l’entorn domèstic, es produïa vi i aiguardent, per a consum propi o per a la venda interior, i amb pagesos o jornalers es feien moure els molins paperers, fariners, drapers o d’oli, que eren propietat dels senyors feudals, dels grans monestirs o dels reis. L’arquitectura associada a aquesta mena d’activitats (masies, cases de pagès i molins) era de tipus tradicional, construïda per la inèrcia consuetudinària dels mateixos pagesos, amb pedra, fang o tàpia, i amb unes condicions d’aïllament tèrmic perfectament sostenibles. Els monestirs, en canvi, eren construccions projectades per arquitectes o mestres de cases (de vegades els mateixos monjos amb formació en la matèria) més complexes i fermes i més o menys seriades en funció de la regla de l’orde religiós que els aixecava. Gaudien d’un seguit de dependències aïllades respecte a les habitacions i espais utilitzats per la comunitat cenobítica, dedicades a l’explotació agrària i als habitatges dels pagesos que hi treballaven. Però tant en les construccions domèstiques com en els cenobis, hi havia espais semisoterranis o de planta baixa destinats a cellers, tallers i magatzems, molts de bellíssims, com els cellers que s’allotjaven en estances o naus cobertes amb volta de pedra i arcs diafragmàtics ogivals.

Les construccions de les fàbriques tèxtils: el model urbà

*  Adreça de contacte: Raquel Lacuesta. Carrer Pintor Fortuny, 33, 3r 2a. 08001 Barcelona. Tel. +34 639708854, +34 933024111. E-mail: rlacuestacontreras@gmail.com / www.raquellacuesta.com

Al llarg del segle xviii, dins el recinte de la Barcelona medieval emmurallada, s’implanten tallers a les plantes baixes dels edificis per fabricar indianes, uns teixits de

Catalan Historical Review 10.indb 175

17/07/17 12:57


176    Cat. Hist. Rev. 10, 2017

cotó tractats amb la tècnica de l’estampació per mitjà de motlles de fusta. 4 Els teixidors contracten mà d’obra que treballa a domicili i la producció continua sent de caire artesanal. La introducció de millores tecnològiques en la producció requerirà, aviat, la construcció d’edificis de nova planta dedicats únicament a la indústria, concebuts com a fàbriques de pisos que segueixen els models anglesos, fetes amb murs de maó arrebossat i enlluït, amb un mòdul repetitiu de finestres d’esquema rectangular vertical, acabades en arc o llinda, voltes a la planta baixa, i pilars, també de maó, i forjats de fusta a les plantes superiors. Són edificis integrats en la trama urbana, l’aspecte exterior dels quals no difereix gaire de la imatge de les construccions existents d’ús residencial.5 Aquest model, que a mesura que ens acostem al segle xix va adoptant el llenguatge neoclàssic per a la formalització de les façanes, farà fortuna en altres ciutats catalanes i en indústries no solament dedicades a indianes, sinó també a filatures, draps (paños), cotó, calçats, paper, etc. Caldrà esperar a les dècades de 1830 i 1840, en què es dóna la introducció de la màquina de vapor i les màquines selfactines (progressos tècnics que van provocar el trencament social i disturbis importants, com també una manipulació del fet cultural per part de la burgesia i enfront de la nova classe obrera) en el procés de fabricació i de mecanització, i a la gradual generalització de l’ús del ferro fos perquè hi hagi un canvi substancial en l’arquitectura fabril catalana.6 La fàbrica de filats i teixits aixecada per la societat Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia. de Barcelona fou la primera a implantar la màquina de vapor i la maquinària de filar i els telers mecànics de fosa, el 1832. Instal·lada en un edifici de pisos (quatre plantes, al costat del carrer dels Tallers, dintre de la muralla), va ser incendiada el 1835 precisament per les seves innovacions tecnològiques. La irrupció de la columna de ferro fos com a element estructural dels edificis fabrils (i també en edificis d’habitatges) permet crear espais amplis per a ubicar la maquinària cada cop més pesada que es fa necessària en la producció modernitzada. A Catalunya comença a introduir-se a partir del 1846 i les seves possibilitats plàstiques fan que aviat sigui un element constructiu i decoratiu alhora. La gamma de formes artístiques que presenten els capitells d’aquestes columnes es tradueix en motllures, collarins, fulles d’acant, palmetes, emblemes simbòlics, flors i garlandes d’estils clàssics o romàntics. Dibuixos que també van apareixent, paral·lelament, en els teixits. El factor essencialment funcional de les fàbriques, un cop resolts els condicionants de tipus constructiu, d’il·luminació, de ventilació i de prevenció del foc,7 comença a fer-se compatible, a la segona meitat del segle xix, amb l’adopció d’uns estils arquitectònics més o menys experimentats en l’arquitectura pública i d’una càrrega simbòlica lligada al poder creixent dels empresaris. Vegem a continuació alguns exemples de fàbriques de pisos i de naus industrials en el medi urbà.

Catalan Historical Review 10.indb 176

Raquel Lacuesta

Les fàbriques Batlló i Casaramona de Barcelona A Barcelona, la fàbrica Batlló és un exponent representatiu de la fàbrica de pisos. Es basteix en un ampli solar (60.000 m2) de l’aleshores municipi de les Corts (que s’annexionà a Barcelona el 1897), a tocar de l’extrem nordoest de l’Eixample de la ciutat, poc després de ser aprovat el Pla d’Eixample d’Ildefons Cerdà. Ocupa l’illa compresa entre els carrers del Comte d’Urgell, del Rosselló, de Viladomat i de París (originalment, anomenat carrer de la Indústria) i és tancada perimetralment per un mur de paredat concertat reforçat amb pilars de maó vist. És la fàbrica que, tot i les modificacions dels edificis i dels usos que se li han donat amb el temps, ha mantingut els trets essencials de la seva arquitectura i està classificada com a Bé Cultural d’Interès Local. El mestre d’obres Rafael Guastavino i Moreno (València, 1842 - Asheville, Carolina del Nord, Estats Units, 1908) en va redactar el projecte, i fou l’autor de sis plànols per a la confecció dels quals seguí les indicacions que l’enginyer Alexandre Marye va definir en un programa funcional previ. El constructor va ser el també mestre d’obres Ramon Mumbrú i Bordas.8 Per a la construcció de la fàbrica es va formar el 1866 la societat Batlló Germans (de fet, es tractava d’una refundació), integrada en un principi per Jacint, Feliu i Joan Batlló i Barrera, i també la seva neboda Margarida Batlló, filla del difunt Domènec Batlló i Barrera. La societat va procedir a adquirir, a partir del 1867, una sèrie de finques rústiques per poder aixecar-hi la fàbrica.9 Les obres s’iniciaren el 1868 i la factoria entrà en funcionament a l’inici de 1870. Les crisis política, social i econòmica d’aquells anys, que generaren conflictes amb els treballadors, van dur a una producció limitada i cada vegada més migrada, i, de retruc, al tancament definitiu de la fàbrica el 1889, malgrat la seva rellevància tant des del punt de vista arquitectònic com del de la inversió que s’hi havia fet en maquinària. La fàbrica estava destinada a la filatura i als teixits de cotó, i tenia dos edificis principals i independents on s’ubicaren, respectivament, les seccions de filatura i tissatge o dels telers. La disposició d’aquells dos edificis, descentrats respecte a la regularitat de la parcel·la, va ser, de fet, un encert, ja que va permetre que, amb el temps, i quan la fàbrica ja havia tancat, es poguessin ocupar els terrenys amb més edificacions sense necessitat d’enderrocar-los o transformar-los tots per a nous usos. Hem de tenir en compte que el conjunt fabril va ser comprat als Batlló per l’acabat de crear (1904) Patronat de l’Escola Industrial (integrat per la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona, el Foment del Treball Nacional i l’Associació d’Enginyers Industrials), que tenia com a finalitat la formació de tècnics relacionats amb la indústria en les seves diverses activitats. Aquest va ser el germen de la futura Universitat Industrial de Catalunya, impulsada i finançada per la Diputació Provincial de Barcelona, que es posaria en marxa el 1908. Els dos edificis principals d’aquella primera etapa de productivitat del tèxtil de cotó són els que han esdevingut més emblemàtics per les seves característiques formals i

17/07/17 12:57


Arquitectura industrial catalana en el darrer quart del segle xix i primer quart del segle xx

constructives. L’edifici de filatura, el situat més a prop del carrer del Rosselló, és el que més crida l’atenció per la seva implantació monumental en el paisatge urbà: una nau rectangular d’una superfície aproximada de 3.400 m2, amb cinc pisos i un altre sota coberta, distribuïts en tres cossos amb cobertes a dos vessants cadascun. Un altre cos perpendicular a aquests tanca l’edifici per llevant (carrer del Comte d’Urgell), on hi ha la façana principal, que se situa al costat més estret de la nau. A ponent s’hi adossen altres cossos, l’un de tres plantes, amb les màquines de vapor (actualment se’l coneix com a Edifici del Vagó), i els dos posteriors, d’una sola planta, amb les calderes i les carboneres. Una mica enretirada d’aquests, i al mateix eix longitudinal de la nau, es va construir la xemeneia, de 62,50 m d’altura, planta octogonal a l’exterior i circular a l’interior, la secció de la qual va disminuint en alçada. Constitueix l’element simbòlic de la fàbrica, tot sobresortint per damunt de la resta de construccions, i una fita urbana. La façana principal de la nau té una composició simètrica respecte a un eix central emfasitzat per la presència d’un rellotge (d’aquí el nom actual d’Edifici del Rellotge) i una espadanya de dos pisos al damunt (que a l’inici del segle xx va ser substituïda per una piràmide de ferro amb penell), i queda emmarcada per dues torres cantoneres, de planta quadrada i un pis més d’altura, amb coberta de terrat delimitada per una barana, les quals contenen sengles escales i dipòsits d’aigua al capdamunt. Els murs de tancament de l’edifici són fets amb carreuons de pedra desbastada aparellats amb junta ressaltada, i cada pis queda delimitat per les impostes dels forjats, també ressaltades del pla de façana, l’horitzontalitat de les quals contrasta amb la verticalitat dels eixos regulars de les grans finestres, acabades en arc rebaixat, que il·luminen l’interior de cada planta. Els panys dels paraments de pedra estan delimitats per elements de maó en totes les arestes i acabats, cosa que li atorga qualitat arquitectònica: impostes i cantonades de les torres, cornises de motllures i dentells, frontis posterior de la nau, i brancals, llindes i arcs de les obertures, van perfilant la pedra tot afegint-hi un contrast de color. Aquesta combinació de la pedra amb el maó vist —‌material que ja s’utilitzava en l’arquitectura europea— és una aportació de Guastavino a l’arquitectura industrial catalana. En paraules de Jaume Rosell, és «allò que es presenta com una interpretació alhora funcional al racionalisme estructural francès i a la visió de sinceritat moral dels anglesos». «Una arquitectura, la de Guastavino, que representava una modernització compositiva i tecnològica extremament funcional i útil per a alguns tipus arquitectònics del segle xix. Una mena d’arquitectura internacional, també resultat d’una particular fusió de les orientacions de l’École Polytechnique i de l’École des Beaux-Arts.»10 L’interior de la nau era —‌i és— d’una qualitat espacial extraordinària. Rafael Guastavino va idear unes plantes diàfanes, aptes per a encabir les selfactines, distribuïdes en sis crugies d’igual amplada, separades per fileres de columnes de fosa amb capitells llisos, sense decoració, que suporten jàsseres de fusta i les voltes de maó de pla rebai-

Catalan Historical Review 10.indb 177

Cat. Hist. Rev. 10, 2017    177

xades que defineixen els forjats de cada planta, autèntiques protagonistes, juntament amb les columnes, d’aquells espais extraordinaris. Aquestes voltes presenten també una innovació respecte a la tradició constructiva: estan travades amb tirants rodons de ferro i són fetes amb un gruix de rajola i un altre de maó prim, col·locades amb guix, llevat de les voltes del primer pis, que són doblades amb morter de ciment per suportar el pes de la maquinària. Aquest ús del morter de ciment associat a la volta de maó de pla sembla que és una primícia experimental en la fàbrica Batlló i representa l’inici d’una manera de construir inèdita, que Guastavino va exportar als Estats Units, on va emigrar el 1881, tot millorant-la amb el temps. L’altre edifici principal del conjunt fabril va ser el dedicat al tissatge, separat de la filatura per un corredor anomenat ara carrer del Vent. Conforma un espai rectangular, gairebé quadrat, delimitat a l’est i a l’oest per dues naus de planta baixa i amb un cos central de dues plantes, que conté l’escala per a accedir a la nau subterrània, on hi havia la sala dels telers. Aquesta també es va concebre com un espai diàfan, magnífic en les seves proporcions, amb una retícula de columnes de ferro colat (alineades en 12 per 28 fileres) com a únic element de separació de les crugies, que algun autor ha assimilat a una sala hipòstila i a la mesquita de Còrdova. De cada columna arrenquen quatre arcs carpanells que generen voltes bufades de maó de pla, amb dues fulles, com les de la sala de filatura, de rajola i maó prim preses amb guix i morter de ciment, per a evitar les vibracions dels embarrats i impermeabilitzar el sostre. La clau de cada volta està perforada amb una claraboia rodona que il·lumina la sala d’una manera uniforme. Tot aquest conjunt de característiques compositives, constructives i tècniques és allò que en el futur seria apreciat per diferents generacions d’arquitectes i historiadors de la construcció, per la seva innovació, la seva funcionalitat —‌que va permetre uns usos posteriors ben diferents—, la seva versatilitat i la seva bellesa. Efectivament, l’antiga fàbrica Batlló és un bon exemple de bon estat de conservació —‌especialment dels dos edificis esmentats— i de reutilització d’un patrimoni industrial per a ús públic, tant del recinte com dels seus edificis emblemàtics.11 La fàbrica Casaramona (Barcelona), dedicada també a la indústria tèxtil, és un exemple del tipus de nau d’una sola planta. Se situa a la cruïlla de l’avinguda de Francesc Ferrer i Guàrdia amb al carrer de Mèxic, a la falda de la muntanya de Montjuïc. En el moment de la seva construcció, aquesta muntanya era pràcticament pelada, sense a penes edificacions, i caldria esperar a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 perquè fos urbanitzada tal com la veiem avui. La fàbrica és, també, un exemple d’«arquitectura d’autor», fet que revela la seva concepció arquitectònica i el seu estil, l’estil modernista (l’Art Nouveau català), però amb uns elements historicistes peculiars d’arrel gòtica, tan assajat per l’autor del projecte, Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 Barcelona, 1956), un arquitecte vinculat al moviment de la Renaixença catalana vuitcentista (versió del Romanticisme europeu) en tercera generació i format en plena eclosió

17/07/17 12:57


178    Cat. Hist. Rev. 10, 2017

del Modernisme català.12 La seva dedicació a la història de l’art i el seu coneixement de les arquitectures europea i catalana van ser la causa que molts dels edificis que va projectar tinguessin com a punt de partida els medievalismes que es van desenvolupar a la segona meitat del segle xix. La fàbrica Casaramona fou bastida entre 1909 i 1912 per l’industrial cotoner Casimir Casaramona i Puigcercós. Es va inaugurar el 1913 i l’Ajuntament de Barcelona la va premiar en el concurs d’edificis artístics que convocava anualment. Com en el cas anterior, un cop obsolet l’edifici (va haver de tancar el 1920 després d’una vaga general), va passar a tenir l’ús de cavallerissa i parc mòbil de la policia nacional per esdevenir, finalment (2002), seu de CaixaForum, un equipament cultural propietat de l’antiga Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. El conjunt fabril està constituït per tres naus rectangulars contigües, que acusen una marcada horitzontalitat. Les dues naus principals són paral·leles, alineades als carrers oposats, i consten d’un cos central baix i dos als extrems, simètrics, que tenen doble altura que el central amb l’objectiu de crear un espai sota coberta que optimitzi la ventilació i l’entrada de llum per mitjà d’una segona línia de finestrals. Entremig hi ha una altra nau de menor altura i a sobre s’hi aixequen sengles torres, que amb la seva verticalitat contraresten la linealitat de les naus. Totes les naus estan separades per passadissos estrets per facilitar el trànsit de mercaderies i actuar, alhora, com a tallafocs. La configuració de les façanes respon a un mòdul repetitiu de pilastres acabades en pinacles esglaonats, entre les quals hi ha els panys de paret de tancament exterior dels edificis, on s’obren les finestres tripartides emmarcades per mainells i protegides amb viseres de volta a la catalana rebaixada, i coronades amb merlets. Aquest joc de volums i formes, construïts totalment amb maó vist, amb l’ús puntual de la pedra i amb alguns paraments estucats, són els símbols d’aquesta arquitectura industrial, urbana, plenament integrada en el llenguatge modernista de l’època, però amb la particularitat sense precedents de ser una «fàbrica-castell». Aquesta aparença ve reforçada per l’existència de dues torres prismàtiques que sobresurten del conjunt de naus, on s’encabien els dipòsits de l’aigua, usats només en cas d’incendi, ja que la fàbrica funcionava amb energia elèctrica i no li calia, tampoc, la xemeneia de fums associada als vapors. Les torres són bastides amb obra vista i els únics motius decoratius afegits són els xapitells de ferro forjat que sostenien la campaneta horària i uns frisos perimètrics de ceràmica vidriada policromada. Les cobertes de les naus són terrats plans, a la catalana, però amb una lleugera ondulació per a evacuar adequadament l’aigua de pluja. Els interiors, diàfans i versàtils, n’han facilitat l’adequació per als nous usos sense perdre la identitat monumental de les façanes, i l’edifici té la categoria de Bé Cultural d’Interès Nacional (1976).13 La fàbrica Aymerich, Amat i Jover de Terrassa Terrassa, ciutat situada a 34 km de Barcelona i capital de la comarca del Vallès Occidental, fou a finals del segle xix

Catalan Historical Review 10.indb 178

Raquel Lacuesta

i principis del xx una de les majors potències industrials de Catalunya. Fora del recinte emmurallat de la ciutat medieval, en plena expansió de la població, es desenvolupà un generós eixample les illes del qual acolliren indistintament edificis residencials, equipaments públics de diversa mena i, en gran quantitat, fàbriques i vapors, majoritàriament dedicats a la indústria tèxtil. Moltes d’aquestes fàbriques, que quedaren obsoletes a les dècades de 1970 i 1980, amb perill de ser enderrocades, van ser incloses en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Terrassa i actualment compleixen un destí cultural que ha permès conservar-les en els seus trets arquitectònics més significatius, restaurar-les i obrir-les al públic. L’antiga fàbrica o vapor Aymerich, Amat i Jover representa en aquest sentit una de les fites més reeixides i conegudes de Catalunya, ja que va ser adquirida (1983) per la Generalitat de Catalunya i convertida en la seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya,14 després de salvar els obstacles que conduïen a la seva desaparició (de fet, quan va ser salvada per la ciutadania ja s’havien mutilat els dos extrems de la llarguíssima nau que formava el conjunt industrial).15 Va ser construïda entre 1906 i 1909 amb el llenguatge modernista tan peculiar de l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada (Fals, 1868 - Terrassa, 1931). Especialitzada en teixit de llana, on se’n podia fer tot el procés de fabricació, és del tipus de fàbrica de nau, d’una sola planta en alçada, que ocupava un terreny d’11.000 m2.16 La seva entrada principal és a la rambla d’Ègara, núm. 270, i, a través d’un pavelló d’accés d’una planta amb un portal de barri monumental que formava part del mur de tancament que encerclava el recinte, s’entrava a un pati, on es van soterrar les carboneres, es van instal·lar les basses d’aigua, avui desaparegudes, i es va construir la xemeneia del vapor. Enfront de l’entrada hi ha l’edifici principal i representatiu des del punt de vista urbanístic. Consta de tres cossos alineats i ordenats simètricament: un de central, d’una altura que equival a dues plantes, amb una escala a la imperial de dos trams laterals que s’hi adossa al bell mig, i tres grans obertures, amb la porta centrada; a cada banda es desenvolupen dues ales d’una planta. En el cos central s’ubicà una sala revestida de ceràmica vidriada amb la màquina de vapor d’aigua, motiu pel qual se sobrealçà de la cota del pati i de les dues ales laterals, per una de les quals s’entrava directament a la zona dels telers. Tot aquest edifici principal està construït amb maó vist i protegit amb cobertes de voltes a la catalana de maó de pla, rebaixades, que dibuixen uns volums ondulats resseguits per cornises motllurades. Les quatre voltes del cos central estan disposades en paral·lel al capcer, mentre que les tres voltes de cada ala es disposen en sentit perpendicular. Els finestrals i les portes tenen els brancals i els arcs rebaixats ornamentats amb arquivoltes de maó aplantillat, un recurs decoratiu, però alhora estructural, que l’arquitecte Muncunill conreà pràcticament en totes les seves obres, tant industrials com residencials, i que conceptualment tenen en Antoni Gaudí la seva font d’inspiració. Les

17/07/17 12:57


Arquitectura industrial catalana en el darrer quart del segle xix i primer quart del segle xx

crugies es manifesten a l’exterior pel joc ondulat de les cobertes, i cada capcer llueix al centre un ull de bou rodó, de les mateixes característiques materials que els finestrals. Al costat de migdia del pavelló s’alça la xemeneia, de 42 m d’altura i construïda amb maó. Consta d’una base rodona reforçada amb arcs de mig punt cecs, que suporta el fust troncocònic de sortida de fum i acaba en un capellet amb doble collarí. Per darrere de l’edifici de la màquina de vapor es desplega l’àmplia nau de producció. És aquí on trobem la gran innovació d’aquesta fàbrica. Es tracta de l’estructura de la coberta, a base de sheds disposats en dent de serra, que permeten copsar zenitalment la llum natural i il· luminar les naus, distribuïdes en una infinitat de crugies separades per fileres de columnes de fosa, 300 en total, un autèntic bosc d’arbres metàl·lics que van ser fabricats als tallers Nuevo Vulcano de Barcelona. Sobre les columnes descansen arcs que alternen les formes parabòliques i rebaixades, fets amb diversos gruixos de rajoles col·locades de pla i amb els carcanyols cecs, també de maó, que suporten directament les voltes tibades amb tirants de ferro que cobreixen la nau. Per l’exterior, els sheds se succeeixen rítmicament en multitud d’arcs rebaixats i voltes de maó de pla campaniformes. Originalment, les voltes estaven arrebossades per la cara exterior i pintades de blanc per la interior, mentre que la cara nord, inclinada, es tractà amb una lluerna o claraboia de vidres sostinguts per prims perfils de ferro colat verticals. El resultat és una coberta dinàmica, que juga estèticament i volumètricament amb les voltes de l’edifici energètic de l’entrada. La pintura de l’interior de les voltes va ser eliminada erròniament en la restauració de l’edifici dels anys 1980-1990, perquè comportà l’eliminació, també, del reflex que produïa la immensa claror natural que penetrava per les claraboies i que dotava l’edifici del seu tret característic: la lluminositat. Malgrat això, l’antiga fàbrica Aymerich ha tingut un destí molt digne en transformar-se en museu de si mateixa, mundialment conegut per la seva oferta museística, però sobretot per la seva singularitat tipològica, arquitectònica i constructiva.17 Les fàbriques d’electricitat i de gas Uns altres exemples representatius del Modernisme industrial de Barcelona els constitueixen dues fàbriques dedicades, en aquest cas, a produir energia: la Central Catalana d’Electricitat, al carrer de Vilanova, núm. 12, cantonada amb el carrer de Roger de Flor, al barri de Fort Pienc i a mig camí entre l’Estació del Nord o de Vilanova i l’Arc de Triomf; i la fàbrica de la Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas, que estava situada a l’extrem nord del barri de la Barceloneta, a tocar del parc de la Ciutadella i de la Secció Marítima de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. La primera, la fàbrica d’electricitat, fou construïda entre 1896 i 1899 segons el projecte de l’arquitecte Pere Falqués i Urpí (Sant Andreu de Palomar, 1850 - Barcelona, 1916), autor de nombroses obres públiques i privades i

Catalan Historical Review 10.indb 179

Cat. Hist. Rev. 10, 2017    179

funcionari de l’Ajuntament de Barcelona. En un principi constava de dues naus paral·leles, ocupades, respectivament, per la màquina de vapor i cinc dinamos de corrent continu, i per les calderes de vapor. Un tercer cos, el principal, perpendicular a les dues naus interiors i alineat al carrer, es destinà a vestíbul, oficines i habitatges dels encarregats de la central. L’estructura és de ferro reblat, formada per pilars compostos i bigues de gelosia.18 L’edifici que ens ha arribat, producte de diverses ampliacions i canvis d’ús, desplega la seva façana en forma d’angle obtús, amb un xamfrà emfasitzat per un volum principal, descentrat i sense servar simetria respecte al conjunt, de planta semisoterrània i cinc pisos, que conté el portal d’accés, ubicat just a la cantonada, i es corona amb un frontó de perfil esglaonat. Aquest cos articula dues ales laterals (la del carrer de Roger de Flor fou construïda el 1910 per l’arquitecte Telm Fernández i Janot) de planta semisoterrània i tres pisos. Tant la porta com el sòcol són fets amb pedra de Montjuïc (la porta amb aplicacions de ceràmica vidriada), i la resta de paraments, de totxo vist. La força expressiva de la façana rau en la seqüència regular dels seus elements compositius, a base d’alternar pilastres i finestrals de doble alçada, aquests reforçats amb perfils de ferro subjectat amb reblons que contornegen les línies dels arcs de maó aplantillat. Un fris corregut de finestres geminades obertes al llarg del tercer pis dóna homogeneïtat i coherència a tota la composició. El conjunt traspua un concepte de modernitat de l’arquitectura, gairebé brutalista, amb certes connotacions historicistes interpretades i dissenyades per Falqués amb llibertat creativa, dins del llenguatge modernista, i racionalitat constructiva i funcional. L’esvelta xemeneia troncocònica de la central d’electricitat desaparegué el 1961. L’edifici, però, és inclòs al Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona i va ser restaurat i convertit únicament en oficines entre 1977 i 1980. La segona fàbrica, anomenada Catalana de Gas des de 1912, és potser la més modernista de les obres projectades per l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858 - Cabrera de Mar, 1917). Es bastí entre 1905 i 1907 per encàrrec de la Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas, que s’havia fundat el 1843. La fàbrica era en l’origen un gran complex industrial format per un conjunt d’edificacions. L’empresa havia iniciat al tombant del segle xx un procés d’expansió en reorientar-se cap al sector elèctric, que en el camp de l’arquitectura es va materialitzar amb la construcció de naus, edificis d’índole i ús diversos, torres i xemeneies, i un mur perimetral que tancava el recinte com si fos una ciutat emmurallada, una ciutat industrial perfectament urbanitzada. Domènech i Estapà, en aquests projectes, va fer gala d’un domini dels llenguatges de l’arquitectura del ferro i del modernista, fusionant-los en un harmònic eclecticisme. Les naus semblaven palauets de la indústria, amb trets estilístics i materials de construcció comuns, però cadascuna resolta formalment d’una manera singularitzada. Els paraments blancs de les façanes estucades ressaltaven entre

17/07/17 12:57


180    Cat. Hist. Rev. 10, 2017

motllures, arcs, impostes, cornises, frontons arrodonits, pilastres, portes i finestres de maó vermell, la diversificació de l’aparell del qual en cada edifici trencava la monotonia tradicional i seriada de les construccions fabrils. Cada nau tenia una comesa diferent, com distint n’era l’aspecte exterior: l’edifici de purificadors químics, el de màquines i calderes, el de comptadors, la fàbrica del sulfat de calç o els edificis destinats a la refrigeració i a l’extracció de productes estranys del gas, i la sala de rentat. L’estructura interior era metàl·lica, amb columnes de fosa i cobertes de revoltons sobre bigues de ferro en alguns casos. L’any 1908, en l’edició dels premis d’arquitectura convocats per l’Ajuntament de Barcelona, es va fer menció especial de la fàbrica, que fou considerada un colossal temple industrial. El 1989, la major part dels edificis de la fàbrica van ser demolits per tal de crear un parc urbà. De tot aquell complex només han quedat dempeus la Torre de l’Aigua (de 1905), ara restaurada, que contenia el dipòsit destinat a la refrigeració del gas, i l’edifici d’oficines de la direcció (de 1907), on el 2009 es va ubicar la Fàbrica del Sol, que acull un centre d’educació ambiental i de promoció de les energies renovables (el Centre de Recursos Barcelona Sostenible). Dels primers temps de l’empresa resta també l’estructura d’acer del gasòmetre, construït per Claudi Gil Serra el 1868.19

Les construccions de les colònies tèxtils: el model rural A Catalunya, el trasllat de les indústries tèxtils urbanes al medi rural, a partir de la segona meitat del segle xix, va tenir un rerefons polític, econòmic i social. Hi van ajudar les convulsions polítiques i els conflictes amb els treballadors, que obligaren la burgesia a allunyar-se de les ciutats. El model a seguir va ser, un cop més, l’estratègia anglesa, tot i que el fenomen a Anglaterra ja s’havia produït durant el segle  xviii per causes diferents. Després d’una sèrie d’atemptats i assassinats en les fàbriques urbanes dels industrials catalans, molts van optar per instal·lar-se al camp, a les vores dels rius (fonamentalment al Llobregat i al seu afluent, el Cardener, i al riu Ter), per aprofitar, així, l’energia hidràulica dels corrents fluvials mitjançant turbines.20 No es van conformar a aixecar fàbriques, sinó que van bastir veritables pobles industrials —‌les colònies— tancats en si mateixos i allunyats dels nuclis urbans, amb tots els serveis socials, culturals i religiosos (escoles, esglésies, economats i cooperatives de consum, serveis mèdics, ateneus i biblioteques...) i habitatges de diversa categoria i jerarquització, tant per als propietaris —‌d e vegades aquestes cases eren veritables palauets o torres d’estiu ben diferenciats arquitectònicament de la resta d’edificacions— i per als responsables de les fàbriques com per als treballadors i les seves famílies.21 Tot hi havia d’estar controlat, i el funcionament de les colònies prenia un caràcter moralitzador i paternalista: l’amo esdevenia el gran tutor d’una població deslocalitzada i distanciada de la influèn-

Catalan Historical Review 10.indb 180

Raquel Lacuesta

cia ideològica del proletariat urbà, predisposada a augmentar i a millorar la producció sense destorbs ni vagues. Les colònies van ser planificades com petites ciutats de nova planta (encara que no sempre amb un concepte urbanístic clar), amb l’edifici de la fàbrica enretirat del sector residencial i dels equipaments públics, on carrers i places, i també jardins, parcs de petits boscos i camps de joc integrats als recintes fabrils, serien els llocs comuns de trobada dels nous habitants.22 A tot això s’hi afegí la possibilitat que els treballadors poguessin combinar la feina a la fàbrica amb el conreu de la terra i dels petits horts que de vegades tenien els habitatges. Les primeres colònies industrials s’implantaren al camp català a partir de les dècades de 1840 i 1850. Primer es construïen les fàbriques i tot seguit es formaven els nuclis «urbanorurals». Al final del segle xix, la proliferació de colònies era un fet, cada vegada més completes en serveis i en qualitat dels habitatges. Potser el cas més paradigmàtic, sense ser dels primers a crear-se, fou la Colònia Güell. Situada en paral·lel al canal de la Dreta del Llobregat (construït entre 1855 i 1865) i ben a prop del mateix riu Llobregat, al sud del municipi de Sant Boi de Llobregat (però anys després integrada en el de Santa Coloma de Cervelló), gaudia d’una ubicació immillorable tant per a la producció industrial com per a l’explotació agrícola. I el que és més important: partí d’un projecte urbanístic sense precedents a Catalunya. Fou l’industrial Eusebi Güell i Bacigalupi (Barcelona, 1846-1918) qui portà a terme la idea i, el març de 1890, ell mateix i l’enginyer Ferran Alsina i Parellada van posar els fonaments de la fàbrica. Els plànols generals de la colònia els va encarregar a l’arquitecte més prestigiós del país, Antoni Gaudí i Cornet (Reus-Riudoms, 1852 - Barcelona, 1926). Eusebi Güell havia heretat del seu pare, Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, 1800 - Barcelona, 1872),23 la finca de Can Soler de la Torre, que havia adquirit el 1860 i que contenia una masia i extensos camps de conreu. També havia adquirit unes llenques de terra al marge del riu, entre aquest i la carretera, on es cultivaven productes hortícoles. La creació de la Colònia Güell responia al trasllat al medi rural de la producció de la fàbrica de panes, vellut i cotó coneguda com a Vapor Vell, instal·lada a Sants (Barcelona) el 1840 per Joan Güell. El projecte d’urbanització de la finca de Can Soler preveia la instal·lació d’una fàbrica, amb altres edificis fabrils al costat i la xemeneia, que esdevingué el «model ideal de fàbrica de pisos»,24 just a l’entrada de la finca i al costat de la carretera, que començà a funcionar el 1891, i, paral·lelament, la construcció de la colònia, que seria encerclada, juntament amb la fàbrica, per un mur massís. Urbanísticament està concebuda amb un traçat de carrers ortogonal a partir de dos eixos principals en forma de L. Més enllà de la fàbrica se situa un camp de joc i l’antiga masia. La zona d’habitatges es distribueix a banda i banda dels dos eixos, als quals aboquen carrers secundaris. Al bell mig de l’avinguda principal s’origina una placeta rectangular, on hi havia els equipaments més importants de

17/07/17 12:57


Arquitectura industrial catalana en el darrer quart del segle xix i primer quart del segle xx

la colònia, alguns dels quals també s’ubicaven en uns carrers paral·lels a l’eix central. A l’extrem nord d’aquest eix s’aixeca l’escola, rodejada de pins. En un altre bosquet, al costat oposat de la fàbrica i al cim d’un turó, s’inicià la construcció de l’església. La major part dels edificis, incloses les fàbriques, es van construir amb estructura de ferro colat i bigues i entarimat de fusta, i façanes de maó vist, material amb què es van aconseguir formes, textures i transparències de gelosies d’una gran bellesa.25 La colònia estava perfectament zonificada i proveïda d’avingudes amb arbrat, i dotada d’escola, fonda, hospital, botigues, ateneu i teatre, cooperativa i capella, convent de monges i guarderia d’infants, cases unifamiliars, de categoria artística, per al metge, el director i altres responsables de la fàbrica i de la colònia, i cases unifamiliars adossades, de construcció senzilla i amb un petit hort al darrere, per als treballadors. Per al projecte urbanístic i la construcció dels edificis, Gaudí disposà dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Bellver i Josep Canaleta, i ell mateix es va fer càrrec directament del projecte i la direcció d’obra del que havia de ser l’església del Sagrat Cor, de la qual només es va arribar a construir la nau inferior (popularment anomenada cripta) i que avui és Patrimoni de la Humanitat declarat per la UNESCO.26 En paraules d’Àngel Miralda, Güell i Gaudí, els protagonistes de la colònia, van ser «l’industrial amb experiència, fortuna consolidada i una particular combinació d’il· lustració i de filantropia, i el millor arquitecte, capaç de formalitzar la seva raonable utopia. Amplitud de mires i qualitat formal agermanades en la construcció d’un model urbà aleshores progressista i culte: el suburbi obrer de baixa densitat en un entorn rural. La principal aportació dels Güell consisteix en la presa de consciència del disseny urbà com a instrument de control social».27

Les construccions dels vinyaters privats: cellers i destil·leries La indústria agropecuària no es va quedar enrere en la recerca per millorar els productes i en la voluntat d’assolir representativitat simbòlica per mitjà de l’arquitectura. Segons Josep Maria Montaner, «obres com el celler Güell o les caves Codorniu, juntament amb d’altres com la fàbrica Casaramona o la colònia Güell, dins del renaixement racionalista que es desenvolupa a final del segle xix, demostren que els conjunts industrials són els que millor permeten recrear ciutadelles medievals, microcosmos de la indústria catalana que recorden les ciutats emmurallades, els monestirs i les catedrals gòtiques com a origen mític de l’art català».28 Potser el camí per aconseguir-ho va ser llarg, en comparació amb els progressos de l’arquitectura industrial del tèxtil, però els resultats van ser excel·lents. Sovint, els mateixos fabricants de teixits van adquirir grans finques rurals per desenvolupar una activitat econòmica paral·lela i hi construïren els propis cellers, alguns dels quals han passat a la posteritat com a elements de primer

Catalan Historical Review 10.indb 181

Cat. Hist. Rev. 10, 2017    181

ordre del patrimoni arquitectònic agrari. Eusebi Güell va ser un d’aquells industrials que compatibilitzà l’explotació agrícola amb la indústria, el comerç, les finances, la mineria, la fabricació de ciment pòrtland i un llarg etcètera.29 A Catalunya, «l’àrea d’implantació de cellers, magatzems de vi, destil·leries i caves abasta una ampla franja de territori que ressegueix la línia del litoral mediterrani i les valls, conques i planes que el connecten amb l’interior, des de les terres de l’Ebre fins a l’Empordà i fins al Pla de Lleida».30 La viticultura va fer la seva aparició al territori català al segle vi aC i ha perdurat fins als nostres dies, tot coneixent èpoques de crisi i altres de gran expansió, com la que va precedir l’atac de la fil·loxera des d’Europa. La fil·loxera penetrà a Catalunya per l’Empordà el 1879, i fins al 1887 no arribà a les comarques del Garraf i el Penedès.31 Els Cellers Güell La construcció més important del litoral mediterrani (a 32 km al sud de Barcelona), per la seva inesperada presència en un revolt de la carretera i la seva insòlita arquitectura, la constitueixen els Cellers Güell (1895-1900), situats a l’antiga quadra de Garraf, en el massís del mateix nom i dins del municipi de Sitges. Eusebi Güell, amb un olfacte empresarial extraordinari, havia adquirit, el 1872, la finca de Garraf amb la torre de guaita, la masia annexa i les terres, poc abans que s’acabessin la carretera (1873) i la línia del ferrocarril de Barcelona a Valls pel litoral (1878 i 1881), les quals envolten els Cellers Güell pel nord i pel sud, respectivament; a més, el túnel de la Falconera (una penya imponent que es precipita sobre el mar), per on havia de circular el tren, s’inaugurà el 31 d’agost de 1880. Tot eren, doncs, facilitats per a continuar explotant la vinya en aquest indret i treure’n altres rendiments, com l’intent de trobar aigua del riu subterrani de la Falconera per vendre-la a Barcelona, que no va reeixir, i l’extracció de pedra calcària de les pedreres del massís del Garraf, amb les quals es construí el Palau Güell i la cripta de la Colònia Güell, totes dues obres projectades per Gaudí. Eusebi Güell aprofità i amplià les antigues instal·lacions de la masia i d’un celler annex pel costat nord poc després de comprar la finca; encarregà l’ampliació i remodelació de l’edifici al mestre d’obres Joaquim Sitjas i Pausas. És una construcció de tipus tradicional, de tres plantes, el primer pis de les quals es cobreix amb nou voltes de mocador fetes amb rajoles i recolzades en pilars quadrangulars de pedra, i el segon pis repeteix l’estructura de pilars, però ara suporten arcades i bigues de fusta i una teulada a dos aiguavessos. Les dues primeres plantes es dedicaren a celler i la superior a magatzem de fruites i habitatge dels treballadors. A Garraf s’elaborava i s’embotellava vi, que es venia al Palau Güell de Barcelona, i també era exportat a Cuba i es bevia en els vaixells de la Compañía Trasatlántica. Quan arribà a la zona del Garraf la plaga de la fil· loxera, Eusebi Güell va fer replantar les vinyes amb sarments de peus de ceps americans. L’obra més interessant, però, del conjunt, és la que va projectar Antoni Gaudí, ajudat del seu col·laborador,

17/07/17 12:57


182    Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Francesc Berenguer i Mestres (Reus, 1866-1914). Eusebi Güell ja havia encarregat a Gaudí, el 1882, el projecte d’un pavelló de cacera per construir al Garraf (que no es va executar) i el 1895, el de dos «coberts» o pavellons, que es va materialitzar, finalment, en dos edificis d’una arquitectura impactant. Malgrat que alguns biògrafs de Gaudí van atribuir l’autoria dels dos edificis a Berenguer, ell mateix va assegurar a l’arquitecte Amós Salvador que eren projectes seus.32 De fet, aquests dos coberts, a mans de Gaudí, van prendre una volada ben diferent. El primer es convertí en un pavelló de porteria a peu de carretera, de dues plantes, construït amb pedra del Garraf i maó vist, amb un segell medievalista i coronament d’aspecte defensiu, amb tronera i merlets, i una arcada, també de maó, de forma parabòlica, amb porta giratòria de ferro forjat, on hi ha l’accés a la finca. És aquí on creiem que Berenguer, que aleshores tenia 29 anys, va tenir el major protagonisme, almenys en la direcció de les obres. El segon cobert s’ubicà a la banda oriental de la masia i quedava separat del primer per un passadís que seguia el traçat del vell camí de les costes de Garraf. Bastit amb pedra local desbastada, s’uneix a la masia per mitjà d’un arc equilibrat sota del qual passa el camí antic. La construcció consta de cinc plantes, dues de subterrànies de 300 m2 cadascuna, on hi ha les caves o el celler amb les bótes de vi, i tres d’aèries de superfície decreixent, que prenen la forma d’una coberta a dos vessants força inclinats. Per aquest motiu va ser definida per algun autor com una «coberta sense edifici», una «tenda de campanya» o un «vaixell amb la quilla girada cap amunt». Una metàfora arquitectònica, diríem ara, del paisatge natural en què s’integra: com una cresta escarpada més de la muntanya del Garraf i, alhora, un vaixell de vela en l’horitzó marí. La planta baixa fou destinada a cotxera i magatzem; el pis intermedi, a habitatge de temporada dels Güell, i el superior, a capella. A aquest pis s’hi arriba per una escala exterior que aboca a un mirador porticat de pilars inclinats que constitueix l’atri de la capella, l’espai interior de la qual està resolt amb una volta parabòlica força aguda. El treball d’orfebreria de forja del presbiteri és magnífic. Al carener de l’edifici s’aixequen dues xemeneies, troncocònica la de la banda nord i amb forma de piràmide de copes de vi, o de xampany, la sud. Al centre hi ha una espadanya de la qual penja la campana Isabel, realitzada el 1897 en honor de l’esposa de Güell, Isabel López Bru. Des de la dècada de 1980, la finca és utilitzada com a restaurant. La producció de xampany: les caves CodorniuRaventós L’altre gran conjunt vitivinícola de propietat privada el formen les caves Codorniu (1895-1915), que el 1976 van ser declarades Monument Historicoartístic Nacional. Es troben als afores de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès), enmig de vinyes, dins d’un recinte encerclat per una tanca de pedra revestida amb fragments de vidre (trencadís) d’ampolles de xampany. Les famílies Codorniu i Raventós

Catalan Historical Review 10.indb 182

Raquel Lacuesta

tenen una llarga tradició de vinaters a la comarca; van emparentar per via matrimonial al segle xvii: Anna Codorniu i Miquel Raventós es van casar el 1659 i els seus descendents, al segle xix, van jugar un paper essencial en la implantació del xampany a la comarca del Penedès. El 1872, Josep Raventós i Fatjó, en col·laboració amb altres persones, va elaborar un vi escumós, seguint el mètode francès, però amb tres varietats autòctones de raïm (el macabeu, el xarel·lo i la parellada), i, a partir de 1885, Manuel Raventós i Domènech, fill de l’anterior, es dedicà a produir exclusivament xampany. En deu anys, la seva empresa es va convertir en líder d’Espanya en el seu sector i en una de les més importants del món. El 1895 va idear un gran complex de caves al voltant de l’antiga masia dels Codorniu i encarregà a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el projecte d’una sèrie d’edificis, entre industrials i residencials, i de la urbanització dels jardins que els envolten. Les obres s’allargaren vint anys. El conjunt d’edificacions, d’estil modernista historicista, està constituït per la casa senyorial dels propietaris, que destaca pel seu volum gairebé cúbic i per la torre cilíndrica que s’enlaira per sobre de la coberta en un dels angles de la casa; la Sala d’Expedicions, una nau on Puig i Cadafalch va utilitzar, per primera i única vegada, i amb resultats excel·lents, els arcs diafragmàtics parabòlics de procedència gaudiniana, i el Porxo de Premses, el Celler Gran i les caves, que formen un conjunt bastit de forma esglaonada per adaptar-se al desnivell de la vall del riu Anoia. El Porxo està destinat a Museu d’Eines i Aparells per a elaboració del xampany, i la seva façana, abocada al jardí, està formada per una sèrie d’arcs apuntats de totxo, coronats per capcers graonats i amb els frontals revestits de trencadís de vidre, també d’ampolles de xampany, com el del mur de tancament del recinte; l’interior està cobert per voltes de maó de pla vist, suportades per arcs rodons sobre pilars. Per la banda est dóna al Celler Gran, situat en un nivell inferior i que rep la llum natural a través d’algunes obertures practicades a la part superior del mur que s’aboca al riu. Finalment, hi ha les caves subterrànies, distribuïdes en set nivells, de 500 × 200 metres de superfície cadascun i tres quilòmetres de passadissos.33 Les destil·leries d’alcohol També denominades fassines en algunes comarques catalanes, van dedicar-se a partir del segle xviii fonamentalment a la producció d’aiguardent, una beguda alcohòlica d’alta graduació que els fabricants van començar a exportar a Amèrica d’una manera regular des del 1756, quan es va establir el lliure comerç de Catalunya amb les Índies. Aquestes fàbriques no van excel·lir, en general, per la seva arquitectura, que continuà mantenint els trets funcionals de l’arquitectura tradicional, sense cap intenció artística.34 Se n’exceptuen uns quants exemples bastits al primer quart del segle xx, en què alguns propietaris van optar per encarregar a arquitectes experimentats i de renom els seus edificis, alguns de modernistes (com les destil·leries Regàs, de 1907-1908, i Gerunda, de 1911, de Girona), d’al-

17/07/17 12:57


Arquitectura industrial catalana en el darrer quart del segle xix i primer quart del segle xx

tres vorejant l’Art Déco (com la destil·leria d’esperit de brisa de Vilajuïga, de 1920-1922, a l’Alt Empordà, construïda per a la Federació de Sindicats de l’Empordà per l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet), o, fins i tot, el neomedievalisme (com les destil·leries Mollfulleda, o Fàbrica Calisay, d’Arenys de Mar, al Maresme, un conjunt d’edificis que tenen l’origen en un molí fariner, el Molí de Dalt, del segle xvi, i que van ser construïts entre 1917 i 1956 amb les intervencions successives del mestre d’obres Joan Dotras i Manyà i dels arquitectes Joan Rubió i Bellver i Cèsar Martinell i Brunet).35 Les destil·leries Regàs i Gerunda són obres projectades per l’arquitecte Enric Catà i Catà (Sant Feliu de Llobregat, 1878 - Barcelona, 1937), ubicades al barri del Pont Major, al costat del riu Ter, i integrades en la trama urbana. Aquests edificis, en els quals es fabricaven licors de diversa mena, tenen com a element distintiu comú —‌salvant les diferències imprescindibles adaptades a les seves necessitats— el tractament formal de les façanes, ja que totes dues estan organitzades simètricament respecte a un eix central que s’emfasitza per mitjà d’uns capcers o acroteris destacats de la línia de cornisa, en els quals s’obren grans finestrals que il·luminen la nau interior. En les dues façanes es combina la pedra hàbilment treballada en sòcols amb paraments superiors d’obra vista (a les destil·leries Regàs) o formant arcs, brancals i cornises (a les destil· leries Gerunda). Els interiors estan tractats i decorats de manera diferent. Mentre que a les destil·leries Regàs els paraments estan revestits de rajola blanca i verda formant un escacat, i als sostres de bigues de fusta i revoltons s’hi afegeixen motius pintats de raïms i pàmpols, a les destil· leries Gerunda la zona de la botiga, a l’entrada, té els paraments revestits d’un estuc planxat al foc que imita diverses qualitats de marbre, i els sostres de revoltons, tractats amb el mateix estuc, recolzen sobre biguetes metàl· liques.36

Les construccions dels sindicats agrícoles: cellers, molins d’oli i farineres A la primera dècada del segle xx, el moviment cooperatiu agrari sent la necessitat de crear uns espais dignes i aptes per a la producció de vi que representin un autèntic canvi en la seva redempció social i econòmica. Com hem vist, els grans viticultors privats, com Raventós i Güell, ja han iniciat un procés en el qual impliquen arquitectes de primera línia (Gaudí o Puig i Cadafalch, però també Joan Rubió i Bellver, en els cellers Raventós de Raïmat, a Lleida, iniciats el 1916) que està donant uns resultats positius i que ajuda a atorgar prestància als seus productes. Aquest exemple és emulat pels cooperativistes per aixecar sense complexos els seus cellers, tot prenent una iniciativa sense retorn que es manifestarà, a la segona dècada del segle i a l’empara de la Mancomunitat de Catalunya, en l’aixecament d’uns magnífics edificis agrícoles que tindran com a aval el fet de passar a la història com a «arquitectura d’au-

Catalan Historical Review 10.indb 183

Cat. Hist. Rev. 10, 2017    183

tor». Seran arquitectes joves, com Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1876-1951), que construeix el 1907, per al Sindicat Vitivinícola d’Alella, al Maresme, el primer celler cooperatiu, i més endavant Pere Domènech i Roura, Cèsar Martinell o Bernardí Martorell, formats per aquells mestres, els responsables dels projectes d’uns cellers que de seguida rebran el nom de «catedrals del vi». Comença, aquí, la monumentalització del camp per mitjà d’edificis civils, rurals, de la mà d’una pagesia modernitzada i emprenedora. Els factors que intervenen en aquest procés es poden resumir en uns quants punts: l’atac de la fil·loxera (França, 1863; península Ibèrica, dècada de 1870; Catalunya, 1879); a l’Estat espanyol, la promulgació de la Llei antifil· loxèrica el 1878; els conflictes socials a Catalunya (contractes de rabassa morta, entre pagesos i propietaris); la Llei d’associacions (1887) i les primeres organitzacions agràries, amb el naixement del cooperativisme de consum; la Llei de sindicats agrícoles, el 1906, que dóna com a resultat la fundació, també a Catalunya, dels popularment coneguts com a «sindicats dels rics» i «sindicats dels pobres», i la instauració de la Mancomunitat de Catalunya (vigent del 1914 al 1923). Els cellers i molins d’oli cooperatius La Mancomunitat, en aquest breu temps d’actuació política, administrativa, social i cultural, impulsa la reforma del camp català i de la sindicació agrària mitjançant l’establiment de crèdits amb ajuts directes o a través de bancs i de caixes rurals en benefici de la cooperació vitivinícola. El seu lema serà: «Un sindicat a cada poble i una federació agrícola a cada comarca.» I ajuda, també, amb la introducció de millores tecnològiques, de serveis i de les ensenyances necessàries entre la població rural per augmentar el rendiment de la producció agrícola. L’empenta que reben els agricultors catalans durant aquest període d’associacionisme es tradueix en la construcció de setanta-cinc cellers cooperatius bastits a Catalunya entre 1919 i 1923, d’un total de noranta a Espanya, cosa que representa el 70 %. Les millores tecnològiques abasten tant la producció com les construccions agràries. Els arquitectes aporten noves tipologies edificatòries que culminaran en l’aparició, als afores dels petits pobles, d’unes arquitectures formades per una o més naus de grans dimensions que tenen com a referent remot les masies i les fàbriques de naus, però amb unes necessitats funcionals i materials que els són pròpies i que definiran les característiques peculiars de l’arquitectura agrària en el món del cooperativisme.37 Aquests cellers dels sindicats agrícoles, sorgits encara sota la influència estilística del Modernisme, s’aixequen ja en època noucentista i l’arquitectura és un reflex de l’evolució dels sistemes constructius i del llenguatge formal. Pere Domènech i Roura (Barcelona, 1881 - Lleida, 1962; fill de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner) projecta el celler del Sindicat Agrícola i Caixa Rural de l’Espluga de Francolí (1912-1913), que obrirà camí per als que s’aniran

17/07/17 12:57


184    Cat. Hist. Rev. 10, 2017

construint en endavant.38 Planteja dues naus contigües i paral·leles de planta basilical (més tard ampliades amb una altra) i una de transversal, amb una estructura de pilars cruciformes dels quals arrenquen els arcs diafragmàtics que configuren les naus (inspirats en les sales del veí monestir medieval cistercenc de Poblet) i els arcs formers de separació, els primers de formigó armat amb verdugades transversals de dos gruixos de maó, i els segons fets amb filades de maó de pla i a plec de llibre.39 Tenen una forma ogival, amb els carcanyols calats, també d’obra vista, però tancats en arc rodó, i suporten la tradicional coberta de fusta, rajola i teules. Les tines, que són accessibles per la part superior a través de corredors enlairats, descansen en quatre peus de maó que generen una volta atrompetada i possibiliten la ventilació, el pas i la neteja. Cèsar Martinell i Brunet (Valls, 1888 - Barcelona, 1973), deixeble i biògraf d’Antoni Gaudí, en la sèrie de cellers que projectà entre 1917 i 1922 purificaria les formes i la tecnologia, ajudat per enginyers i enòlegs de la Mancomunitat de Catalunya i mogut pels principis d’economia, utilitat i bellesa. Seguint el model de l’Espluga de Francolí, adopta la forma basilical de les naus com a solució idònia per a l’elaboració del vi i de l’oli (gairebé en totes les seves construccions agràries es duien a terme les dues funcions). Les seves aportacions per a millorar la qualitat constructiva i la qualitat dels productes se sintetitzen en els ingredients següents:40 — Separació dels dipòsits subterranis col·locats en sèrie per mitjà d’espais buits per aïllar la transmissió de temperatura entre ells. — Construcció d’aquests espais buits amb voltes de maó verticals, i les tines, en ciment armat. — Ventilació dels espais buits amb tubs de terrissa per facilitar la circulació de l’aire fresc i del calent. — Capacitat màxima utilitzable construïda en el volum mínim. Dipòsits subterranis i tines a la planta baixa col· locats en filades amb passadissos de separació. — Obertures a les façanes arran de terra protegides amb reixa per evacuar gasos. — Austeritat en l’elecció dels materials de construcció (sempre locals: pedra del país per als sòcols dels edificis, maó en la resta de les façanes i en les obertures i estructures internes, rajola, tàpia...). — Estructura portant d’arcs parabòlics (equilibrats), construïts amb diversos gruixos de rajola i de maó, aquests, de vegades, aplantillats. — Cobertes d’estructura de cavalls o bigues de fusta i teulades a dos aiguavessos, o de voltes a la catalana de dos i tres gruixos de maó de pla i rajola (les denominades «obertes de closca d’ou» per la seva lleugeresa i la seva forma). — Harmonia amb el paisatge i respecte a la imatge urbana dels pobles on intervé, que gairebé arriben a una cinquantena. Amb aquests pressupòsits projecta els cellers dels sindicats agrícoles de Rocafort de Queralt, Barberà de la Conca, Vila-rodona i Montblanc (a la comarca de la Conca de

Catalan Historical Review 10.indb 184

Raquel Lacuesta

Barberà); o del Pinell de Brai i Gandesa (a la comarca de la Terra Alta), o de Nulles (Alt Camp), o de Falset i Cornu­ della de Montsant (Priorat), o de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), i tants d’altres.41 Rocafort de Queralt, el Pinell de Brai i Gandesa són, potser, els cellers que gaudeixen d’alguns detalls decoratius afegits, com els frisos o plafons de ceràmica vidriada policromada que adornen les artístiques façanes (el pintor i ceramista noucentista Xavier Nogués va fabricar les rajoles decoratives del Pinell i de Gandesa). Però l’aspecte més important en ells és l’estructura d’arcs equilibrats de maó que Martinell va fer servir per a abaratir costos en les construccions, ja que, en els anys que seguiren la Primera Guerra Mundial, l’ús del formigó armat a Catalunya era inviable per a l’economia migrada dels sindicats. Així, al principi d’economia s’hi afegí el de bellesa, ja que els espais creats amb aquest sistema constructiu permeteren cobrir les naus d’una gran llum (distància existent entre els punts d’arrencada dels arcs), amb el consegüent augment de la capacitat de producció, la diafanitat, la ventilació, el trànsit entre tines i cups i l’austeritat. A Gandesa i a Sant Cugat (i també al magatzem de cereals de Sant Guim de Freixenet, a la Segarra), a més, els edificis es van plantejar com una estructura homogènia d’obra de paleta i es van cobrir amb voltes de maó de pla sobre els arcs equilibrats, distribuïdes a altures diferents, amb uns efectes i uns resultats volumètrics bellíssims. Aquests edificis, en la seva majoria, han estan protegits i declarats Bé Cultural d’Interès Nacional, i també a la major part d’ells es continua fent vi i oli, encara que alguns espais han esdevingut botigues i magatzems i, en algun cas, zones museístiques, i estan oberts a la visita pública després d’haver estat restaurats per la Generalitat de Catalunya amb el finançament de la Fundació La Caixa. Les farineres de Girona i de Cervera Hem de parlar, finalment, d’una tipologia industrial agrícola que també ha passat a la història de l’arquitectura catalana: la farinera. En tenim dos bells exemples modernistes: la Farinera Teixidor (1910-1911, amb ampliacions de 1915-1923), a Girona, al carrer de Santa Eugènia, núm. 42, obra de l’arquitecte Rafael Masó i Valentí (Girona, 1880-1935), i la farinera del Sindicat Agrícola de Cervera (1920-1922), obra de Cèsar Martinell. La Farinera Teixidor és un conjunt industrial format inicialment per dos cossos d’edificació units per un pont, destinats l’un a habitatge del propietari i l’altre a oficines. A través d’ells s’accedia a un passatge interior on s’alineaven magatzems i tallers, amb una torre al fons, que era el nucli principal de la fàbrica. El 1923 s’amplià amb dos cossos de magatzem, simètrics, adossats al cos d’oficines, que encara es conserven alineats amb aquest i l’habitatge. Del conjunt, destaca la silueta dels volums arrodonits i els efectes de clarobscur de les masses carnoses de majòlica, gairebé escultòriques; el treball de forja de l’accés i de les finestres; el magnífic tractament, a base de peces ceràmiques dissenyades expressament per Masó, dels arcs que

17/07/17 12:57


Arquitectura industrial catalana en el darrer quart del segle xix i primer quart del segle xx

perfilen els coronaments de façana, d’influència gaudiniana, i el color uniforme dels paraments, rosat, combinat amb el de la ceràmica vidriada, el blanc, que al·ludeix al color de la farina i és el símbol representatiu de la fàbrica. L’edifici va ser restaurat entre 1993 i 2000 per l’arquitecte Arcadi Pla per ubicar-hi la seu del periòdic El Punt. Molt a prop, al mateix carrer, el fabricant Teixidor també féu projectar a Masó una casa de pisos de lloguer, la Casa de la Punxa (1918-1922), singularitzada per una torre troncocònica en cantonada i acabada en dues agulles, edifici que ha esdevingut seu del Col·legi d’Aparelladors de Girona, i la urbanització Teixidor (1928-1929), un conjunt de xalets i cases a bon preu, de tipus unifamiliars, que foren enderrocats el 1974.42 Aquestes obres denoten la influència que sobre Masó exerciren l’arquitectura escocesa de Charles R. Mackintosh i la centreeuropea, especialment la de secessió vienesa. La farinera de Cervera respon a un projecte que, com afirma Martinell, té més aparença de «fàbrica ciutadana que d’edifici rural».43 L’edifici està constituït per tres cossos de diferents altures disposats en forma d’U i amb un dels braços extrems inclinat cap endins. Les façanes combinen els panys de paret estucats i llisos amb una seqüència de pilastres de carreus de pedra ben escairada que es tanquen per la part superior en arcs de mig punt, i en els llocs on l’edifici té més altura, les faixes de pedra es transformen en un fris de triples arcades de maó vist, foradades amb petites obertures, per sobre del qual es desplega una cornisa motllurada, també de maó. L’element simbòlic de l’edifici és el dipòsit d’aigua que corona el cos més elevat de la farinera, com una torre o un fanal construït amb voltes de maó; adopta la forma d’un rectangle amb els extrems a manera d’exedres semicirculars i es cobreix amb una cúpula semiesfèrica flanquejada per dues més en quart d’esfera i coronada per una agulla de ferro que suporta un focus de llum. Sense ús des de fa anys, i en perill d’enderroc, la farinera va ser protegida sortosament com a Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 2002.

A manera de conclusió La sort de l’arquitectura industrial catalana ha estat ben diversa; molts edificis fabrils han desaparegut a causa de l’abandó per la seva obsolescència, la deslocalització, la crisi del sector tèxtil i altres motius, i els seus solars han brindat una oportunitat excel·lent per a l’especulació immobiliària. Se n’han salvat, però, nombrosos exemplars, potser els més representatius, i en general, sobretot en el cas de les fàbriques tèxtils o d’altres productes, les seves xemeneies romanen dempeus com a homenatge silenciós a un passat de prosperitat. D’aquells que han sobreviscut, l’Administració pública o algunes institucions financeres i culturals n’han assumit la conservació i l’adaptació a usos diferents d’aquells per als quals van ser aixecats. Una oferta cultural i turística que, si més no, els allargarà la vida.

Catalan Historical Review 10.indb 185

Cat. Hist. Rev. 10, 2017    185

Notes i referències [1] J. Corredor-Matheos i Josep Maria Montaner. Arquitectura industrial a Catalunya. Del 1732 al 1929. Caixa de Barcelona, Barcelona 1984, p. 15. [2] Francesc Bonamusa. «Remences i rabassaires». Revista HmiC [Universitat Autònoma de Barcelona], núm. ix (Dossier-2011). Vegeu, també, Albert Balcells. El problema agrario en Cataluña: la cuestión rabassaire (18901936). Ministerio de Agricultura y Pesca, Madrid 1980. [3] Juan José Lahuerta. Humaredas. Arquitectura, ornamentación, medios impresos. Ricardo S. Lampreave, Madrid 2010. [4] Àlex Sánchez. Indianes, 1736-1847. Els orígens de la Barcelona industrial. Museu d’Història de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 2013. [5] Vegeu la interpretació que sobre la «fàbrica-castell» i la «fàbrica-palau» fan J. Corredor-Matheos i Josep Maria Montaner. Arquitectura industrial..., op. cit., p. 20-21, seguint Julià Salas, «Edificios para la revolución industrial». Informes de la Construcción [Madrid], núm. 322 (juliolagost 1980); i sobre les fàbriques d’indianes i les «cases-fàbrica» al Raval de Barcelona, vegeu J. Artigues, F. Mas i X. Suñol. El Raval. Història d’un barri servidor d’una ciutat. Associació de Veïns del Districte V, Barcelona 1980. [6] Ramon Gumà i Esteve. Origen i evolució de les tipologies edificatòries i característiques constructives dels edificis de la indústria tèxtil a Catalunya (període 1818-1925). Tesi doctoral. Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona 1996. [7] José Ángel Sanz i Josep Giner. L’arquitectura de la indústria a Catalunya en els segles xviii i xix. Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, Sabadell 1984. Premi Salvador Reynaldos 1981. Monografies. [8] Francesc X. Barca, Ramon Graus, Guillermo Lusa, Antoni Roca, Jaume Rosell i Montserrat Villaverde. L’Escola Industrial de Barcelona. Cent anys d’ensenyament tècnic i d’arquitectura. Diputació de Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Consorci de l’Escola Industrial de Barcelona, Barcelona 2008, p. 323-324. Els autors comenten els dubtes sorgits sobre l’autoria de la fàbrica per part de Guastavino. [9] Francesc X. Barca, Ramon Graus, Guillermo Lusa, Antoni Roca, Jaume Rosell i Montserrat Villaverde. L’Escola Industrial..., op. cit., p. 327-322. Vegeu, també, Antoni González [i Raquel Lacuesta]. «El Noucentisme: Universitat Industrial de Barcelona». A: 32 monuments catalans. Diputació de Barcelona, Barcelona 1985, p. 235-295. [10] Francesc X. Barca, Ramon Graus, Guillermo Lusa, Antoni Roca, Jaume Rosell i Montserrat Villaverde. L’Escola Industrial..., op. cit., p. 335. [11] Per a conèixer l’evolució del recinte i la història de la seva transformació en Escola Industrial i en oficines de la Diputació de Barcelona, vegeu la bibliografia esmentada en les notes 6 i 7.

17/07/17 12:57


186    Cat. Hist. Rev. 10, 2017

[12] Puig i Cadafalch fou un personatge carismàtic de la història de Catalunya. A més de la seva producció arquitectònica, va exercir com a historiador de l’art, arqueòleg i polític. Va col·laborar amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner en la redacció dels tres primers volums de la Historia general del arte. Al tercer volum (1901), Puig hi afegí un «Epíleg» sobre els corrents arquitectònics contemporanis, que classificà segons dues tendències principals: «la que se ha enamorado de los nuevos recursos constructivos y la que se ha dejado deslumbrar por los nuevos conocimientos históricos y arqueológicos». Raquel Lacuesta. La història de l’art —‌de l’arquitectura— explicada per arquitectes. Discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona 2014, p. 49. [13] Per a l’estudi de l’arquitectura de Josep Puig i Cadafalch, vegeu: Santiago Alcolea Gil. Puig i Cadafalch. Caixa Laietana i Lunwerg, Barcelona 2006. [14] El projecte museístic va ser ideat i desenvolupat per l’enginyer i director del museu, Eusebi Casanelles Rahola, entre 1983 i 2013, i la restauració de l’edifici (1983-1984) pels arquitectes Ramon M. Puig Andreu i Carles Escudé; el 1988, els arquitectes Joan Margarit i Carles Buxadé van realitzar el projecte d’adequació del museu. [15] Francesc Balañà Comas, Joaquim Font i Ribas i Raquel Lacuesta. Catàleg d’edificis d’interès històrico-artístic de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. Gerència Municipal d’Urbanisme, Terrassa 1981. [16] Conxa Bayó i Soler. «La indústria tèxtil. Els vapors». A: Assumpció Feliu Torras (coord.). Cent elements del Patrimoni Industrial a Catalunya. Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya i Lunwerg, Barcelona 2002, p. 48-54. [17] Per a conèixer la història i les característiques de la producció de la fàbrica Aymerich, Amat i Jover visiteu la pàgina web del Museu: Terrassa i el vapor Aymerich, Amat i Jover. Un procés tecnològic i humà: el tèxtil. <www.mnactec.cat>; i també: Dossier Vapor Aymerich, Amat i Jover de Terrassa <http://www.xtec.cat/~agonza17/arxius/vapor_ aymaric.pdf>; Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. <https://es.m.wikipedia.org>; Raquel Lacuesta i Antoni González. Guía de arquitectura modernista en Cataluña. 3a ed. Gustavo Gili, Barcelona 1997, p. 167. [18] Antoni Lozoya i Pere Fochs. Central Vilanova. Hidroeléctrica de Cataluña, Barcelona 1982, p. 80. Citació inclosa a J. Corredor-Matheos i Josep Maria Montaner. Arquitectura industrial..., op. cit., p. 57. [19] Extret de Raquel Lacuesta Contreras i Xavier González Toran. El Modernisme perdut. La Barcelona antiga. Vol. I. Base, Barcelona 2013, p. 41 i 48-49. [20] L’eix del Llobregat i les seves implantacions industrials han estat estudiats per Joaquim Castells i Màrius Carol. El Llobregat, un camí d’aigua. Diputació de Barcelona i Lunwerg, Barcelona 1992; Llorenç Ferrer, Jordi Piñero i Rosa Serra. El Llobregat, nervi de Catalunya. Diputació de Barcelona, Àmbit de Recerques del Berguedà, Centre d’Estudis del Bages i Angle, Manresa 1997;

Catalan Historical Review 10.indb 186

Raquel Lacuesta

Rosa Serra. «Industrial colonies in Catalonia». Catalan Historical Review, núm. 4 (2011), p. 101-120. Versió catalana: Les colònies industrials a Catalunya, p. 241-255. [21] El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya va celebrar el 2002 i el 2005 unes jornades i un congrés, respectivament, en què s’aprofundí en el tema de les colònies industrials. Vegeu-ne les actes a: Gràcia DorelFerré (dir.). Habitatge obrer i colònies industrials a la península ibèrica. MNACTEC, 2008. [22] Aquestes eren, en síntesi, les mesures proposades per Pere Felip Monlau el 1855 per a la formació de les colònies fabrils. P. F. Monlau i J. Salarich. Condiciones de vida y trabajo obrero en España a mediados del siglo xix. Anthropos, Barcelona 1984. [23] Jaume Vicens i Vives i Montserrat Llorens. Industrials i polítics (segle xix). Vicens-Vives, Barcelona 1972, p. 326-332. [24] J. Corredor-Matheos i Josep Maria Montaner. Arquitectura industrial..., op. cit., p. 50. [25] El sistema constructiu del conjunt de fàbriques de la colònia està explicat breument a J. Corredor-Matheos i Josep Maria Montaner. Arquitectura industrial..., op. cit., p. 134. [26] Inés Dal Maschio. «Santa Coloma de Cervelló. Colònia Güell». A: Gaudí, Jujol i el Modernisme al Baix Llobregat. Mediterrània, Barcelona 2003, p. 145-149; Raquel Lacuesta. «L’Església de la Colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló)». A: Gaudí, Jujol..., op. cit., p. 150-157; Raquel Lacuesta i Xavier González Toran. Modernisme a l’entorn de Barcelona. Arquitectura i paisatge. Diputació de Barcelona, Barcelona 2006, p. 212-217. [27] Àngel Miralda. «Indústria tèxtil. Les colònies industrials». A: Assumpció Feliu Torras (coord.). Cent elements..., op. cit., p. 63. [28] Josep Maria Montaner. «Arquitectura industrial agroalimentària. Cellers i sindicats agrícoles, caves i destil· leries». A: Assumpció Feliu Torras (coord.). Cent elements..., op. cit., p. 74-75. [29] Antoni González i Raquel Lacuesta. El Palau Güell. Una obra mestra de Gaudí. Diputació de Barcelona, Barcelona 2013. Vegeu, també, Raquel Lacuesta i David Galí. La vida a palau: Eusebi Güell i Antoni Gaudí, dos homes i un projecte. Catàleg de l’exposició. Any Internacional Gaudí. Diputació de Barcelona, Barcelona 2002. [30] Raquel Lacuesta, David Galí, Lluís Melich i Anna Serra. Catedrals del vi. Angle, Barcelona 2009, p. 23. [31] Sobre els efectes de la fil·loxera a Catalunya, vegeu: Albert Balcells. El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire (1890-1936). La Llar del Llibre, Barcelona 1983. Edició en llengua catalana de la publicació citada a la nota 2. [32] Raquel Lacuesta, David Galí, Lluís Melich i Anna Serra. Catedrals..., op. cit., p. 219-226. [33] Raquel Lacuesta, David Galí, Lluís Melich i Anna Serra. Catedrals..., op. cit., p. 145-152. [34] Eusebi Casanelles i Rahola explica detalladament els processos històrics de destil·lació a «El Patrimoni de la destil·

17/07/17 12:57


Arquitectura industrial catalana en el darrer quart del segle xix i primer quart del segle xx

[35]

[36]

[37]

[38] [39]

lació d’alcohols i derivats a Catalunya». A: Jornades d’estudi: de la vinya a la fassina. Vinyes, vins i cooperativisme a Catalunya. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, L’Espluga de Francolí, 27 i 28 de setembre de 2013. Raquel Lacuesta. «La fàbrica Calisay. Els edificis de les Destil·leries Mollfulleda». A: Joan Celdran Danés, Agustí Espriu i Raquel Lacuesta. Gran Licor Calisay. Memòria del bon gust (1895-1995). Angle, Barcelona 2013, p. 208-241. Un resum de la història i l’evolució de les destil·leries Regàs i Gerunda es pot consultar a Raquel Lacuesta, David Galí, Lluís Melich i Anna Serra. Catedrals..., op. cit., p. 275-283. L’autora d’aquest article recomana consultar el llibre Caves coopératives en Languedoc-Roussillon (Lieux Dits, Lió 2010) per a conèixer el fenomen del cooperativisme en aquesta regió francesa i les concomitàncies i diferències que podem establir amb el fenomen català i les arquitectures respectives. Raquel Lacuesta, David Galí, Lluís Melich i Anna Serra. Catedrals..., op. cit., p. 81-88. Montserrat Cucurella-Jorba ha estudiat àmpliament el sistema constructiu dels arcs de formigó, a partir de les dades aportades al capítol dedicat al celler de l’Espluga de Francolí en el llibre Catedrals del vi, en la seva tesina del Màster de Tecnologia de l’Arquitectura titulada Els ce-

Cat. Hist. Rev. 10, 2017    187

llers de Pere Domènech i Roura. Tutors: Cèsar Díaz i Còsima Cornadó. ETSAB, Universitat Politècnica de Catalunya, setembre de 2012. [40] Cèsar Martinell Brunet. Construcciones agrarias en Cataluña. Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, Barcelona 1975. [41] Raquel Lacuesta, David Galí, Lluís Melich i Anna Serra. Catedrals..., op. cit. Per a l’estudi monogràfic del Pinell de Brai, vegeu: Ramon Ber i Sabaté. El Celler del Pinell. Cèsar Martinell. Associació Cèsar Martinell, El Pinell de Brai 1997. [42] L’obra de l’arquitecte Masó està àmpliament estudiada a Joan Tarrús i Narcís Comadira. Rafael Masó, arquitecte noucentista. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Lunwerg, Barcelona 1996; Raquel Lacuesta, Lluís Cuspinera et al. Rafael Masó i Valentí. Arquitecte (18801935). Catàleg de l’exposició. Fundació La Caixa, Barcelona 2006. [43] Cèsar Martinell Brunet. Construcciones agrarias..., op. cit., p. 80-81; Raquel Lacuesta i Josep Ignasi de Llorens. Cèsar Martinell. 25 aniversari de la seva mort. Col· legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona 1998. Josep Llorens també va publicar un altre estudi basat en els sistemes constructius amb fàbrica de maó dels cellers de Martinell a «Las Catedrales del Vino». Conarquitectura, núm. 54 (abril 2015), p. 77-84.

Nota biogràfica Raquel Lacuesta Contreras. Llicenciada (1973) i doctora en història de l’art (1998) i llicenciada en pedagogia (1987) per la Universitat de Barcelona. Premi Nacional de Patrimoni Cultural per la Generalitat de Catalunya (1998). Acadèmica de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2014). Excap de la Secció Tècnica d’Investigació, Catalogació i Difusió del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona (funcionària des del 1985 fins al 2014). Autora i/o coautora dels llibres Modernisme a l’entorn de Barcelona (2006), Ponts de la província de Barcelona (2008), Catedrals del vi (2009), El Modernisme perdut. La Barcelona antiga (vol. i) i La Barcelona de l’Eixample (vol. ii) (2013 i 2014), La història de l’art —‌de l’arquitectura— explicada per arquitectes (2014) i Mapa d’arquitectura i paisatge urbà noucentistes (2014-2015), entre d’altres.

Catalan Historical Review 10.indb 187

17/07/17 12:57


Catalan Historical Review 10.indb 188

17/07/17 12:57


CATALAN HISTORICAL REVIEW, 10: 189-201 (2017) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.140 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Les col·lectivitzacions a Catalunya i al País Valencià durant la Guerra Civil espanyola de 1936 a 1939 Albert Balcells*

Institut d’Estudis Catalans Rebut 31 maig 2016 . Acceptat 15 juliol 2016

Resum La derrota de l’aixecament militar del 19 de juliol de 1936 a Barcelona i a València desencadenà un procés de col·lectivització d’empreses, que passaren a ser gestionades per comitès dels seus obrers. Els anarcosindicalistes s’identificaren amb aquest canvi, que les autoritats republicanes, desbordades, intentaren canalitzar. A la zona estudiada, la col·lectivització fou més important a la indústria que a l’agricultura. Els testimonis crítics antifeixistes del fenomen permeten relativitzar les versions dels propagandistes, que han atribuït tots els defectes del procés als seus adversaris. La gestió obrera descentralitzada perdé terreny a partir de la prova de força de maig de 1937 a Barcelona. Paraules clau: autogestió obrera, col·lectivitats agràries, revolució social, Guerra Civil espanyola, anarquisme als països de parla catalana

El col·lapse de l’aparell repressiu de l’Estat republicà després de la desfeta del cop militar del 19 de juliol de 1936 deixà inermes empresaris i propietaris. Sense aquest fet, anarcosindicalistes i marxistes de diverses organitzacions no haurien tingut l’oportunitat d’imposar una transformació de les empreses i de les explotacions agrícoles en sentit col·lectivista. No és fàcil fer-se una idea exacta del funcionament i de l’abast del fenomen col·lectivitzador a partir de l’agost de 1936 a Catalunya i al País Valencià, malgrat la valuosa historiografia existent, que és la base del present article, més que no pas els relats militants dels cronistes coetanis, molt condicionats ideològicament i per això inclinats a adoptar el paper de glorificadors o de detractors d’aquella experiència. Els atractius organigrames oficials de l’època ens presenten una economia dirigida en la qual es volia combinar la gestió obrera a les empreses amb una coordinació disciplinada per part de les autoritats polítiques republicanes catalanes. Però aquests organigrames tenen poc a veure amb una realitat complexa i contradictòria que es resisteix a la síntesi historiogràfica igual que en el seu moment no cedí a una racionalització planificada. Resultaria ingenu continuar veient les col·lectivitzacions com un fenomen espontani de la classe obrera sense intervenció dels delegats sindicals a les empreses i dels comitès revolucionaris al camp. El fet que no existís un programa previ concret i que no es donessin instruccions ni directi*  Adreça de contacte: Albert Balcells. E-mail: Albert.Balcells@uab.cat

Catalan Historical Review 10.indb 189

ves públiques des dels màxims comitès de les centrals sindicals —‌CNT i UGT— no vol dir que fos un procés espontani dels treballadors.1 En el cas de l’empresa Rivière de Barcelona i d’altres, ha quedat clar que fou el Sindicat Metal·lúrgic de la CNT el que va donar les directrius inicials, i els treballadors se’n van fer càrrec per una necessitat de continuïtat i no pas per a iniciar un procés radical de canvi, de manera que la tesi de l’espontaneïtat queda en entredit. Les prioritats de les centrals sindicals eren l’ofensiva militar que acabà amb l’estabilització d’un front a Aragó i la persecució de possibles partidaris de la revolta a la rereguarda.2 Però aquestes prioritats no volen dir que no es veiés la importància dels canvis socioeconòmics i que no s’hi intervingués des del primer moment. Encara que aquí centrarem la nostra atenció en aquests canvis i no en l’evolució política, si bé sense fer-hi les referències imprescindibles no es pot estudiar l’evolució dels canvis socioeconòmics. Molt aviat, els tramvies i els autobusos de Barcelona lluïren la bandera roja i negra llibertària a les carrosseries, amb les sigles de la Confederació Nacional del Treball. Els anarcosindicalistes tenien ara a les seves mans els transports de la ciutat després de les vagues, els acomiadaments, els atemptats i els sabotatges que hi havien tingut lloc des del 1933.3 La Generalitat de Catalunya creà el Consell d’Economia de Catalunya el dia 11 d’agost de 1936 per tal de donar unes directrius, però l’acord no era fàcil entre els altres sectors i la CNT-FAI, que semblava hegemònica en aquell moment amb les armes a les mans. Josep Tarrade-

17/07/17 12:57


190   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

llas, conseller d’Economia de la Generalitat, presidí el Consell i dirigí les negociacions. No seria fins el 24 d’octubre de 1936 que es publicaria el Decret de col·lectivitza­ cions i control obrer de la indústria a Catalunya, que era un compromís, atès que pretenia preservar la petita empresa de la col·lectivització i deixava al marge del text legal l’agricultura i les finances. Des del 27 de setembre, la CNT-FAI havia entrat al Govern de la Generalitat, juntament amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), seguidor de la línia comunista, però formalment autònom del Partido Comunista de España, i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Els comitès revolucionaris dels pobles s’havien dissolt dins els nous ajuntaments, que havien de tenir una composició equivalent a la del primer Govern de Josep Tarradellas, el conseller primer que havia presidit el Consell d’Economia des del començament. Aquest primer pas per a superar l’atomització del poder era previ a una regulació dels canvis economicosocials, encara que el decret del 24 d’octubre tingué grans dificultats per a ser aplicat de manera coherent. En principi, cal distingir entre territoris, perquè el paper de les autoritats polítiques regionals fou molt important com a marc legitimador i ordenador. En el cas de Catalunya, l’existència d’un govern autònom, la Generalitat de Catalunya, que veié ampliat l’abast de les seves competències per la guerra fins al maig de 1937, és diferent del cas del País Valencià, que no disposava d’un govern regional ni d’un estatut d’autonomia. Abans del juliol de 1936, les organitzacions del Front Popular al País Valencià volien impulsar un projecte d’estatut d’autonomia que es frustrà amb la guerra. També al País Valencià es donà l’atomització del poder. A la província de València, el Comitè Executiu Popular, format pels partits del Front Popular més la CNT i la UGT, aliades, actuà de fet com un govern autònom, però sense comprendre tota la regió.4 El procés col·lectivitzador anava més lluny d’allò que els republicans d’esquerra i els comunistes estaven disposats a assumir. L’arribada a València, a començaments de novembre de 1936, del Govern de la República presidit pel socialista Largo Caballero, amb quatre ministres anarcosindicalistes, comportà la desaparició del Comitè Executiu Popular el gener de 1937. Però abans havia aprovat, el primer de desembre, les bases que li havia presentat el Consell d’Economia de València, dominat per la CNT i la UGT, que regulaven les col·lectivitzacions industrials. Seguien pautes molt similars a les del decret català de finals d’octubre de 1936, però eren formalment més radicals atès que establien la col·lectivització de les empreses de més de cinquanta treballadors. Però el Consell d’Economia de València entraria en crisi el febrer de 1937 i desapareixeria el juny del mateix any. A la part oriental d’Aragó, ocupada per les columnes procedents de Catalunya, es produí una col·lectivització que intentà coordinar el Consejo de Aragón, dominat pels anarquistes i que subsistí fins a l’agost de 1937. En segon lloc, cal distingir entre la indústria i l’agricultura. Mentre que la col·lectivització industrial va ser més

Catalan Historical Review 10.indb 190

Albert Balcells

important que l’agrària a Catalunya, on continuà predominant l’explotació individual familiar al camp, no es pot dir el mateix per al País Valencià, on la col·lectivització agrària fou més important que la industrial. En tercer lloc, cal distingir entre períodes, atès que el fenomen col· lectivitzador encetat l’estiu de 1936 començà a ser qüestionat i a retrocedir a partir de l’estiu de 1937 fins al final de la guerra en benefici de la nacionalització o estatalització. Finalment, cal tenir en compte la correlació de forces diferent en l’ordre sindical. A Catalunya predominava clarament la CNT, dirigida pels sectors anarquistes més irreductibles, encara que la minoria sindicalista adversària de la FAI es reintegrà a la sindical el mes d’agost de 1936. A Catalunya, la UGT, raquítica fins aleshores, conegué un creixement que l’aproparia en nombre d’afiliats, a finals de 1936, als de la CNT. La UGT representava, sota la direcció del PSUC, un contrapès moderat als llibertaris.5 En canvi, al País Valencià existia des del principi un equilibri de forces entre la CNT i la UGT. A més, dins la CNT es donava el predomini dels sindicalistes més moderats i no el dels anarquistes irreductibles. Al mateix temps, dins la UGT dominava la inclinació esquerrana i, al camp, la central sindical socialista havia crescut més que la CNT. L’afinitat entre les dues sindicals era més gran que a Catalunya, fet que permetia una major entesa entre elles.

El procés col·lectivitzador a la indústria de Catalunya fins a la tardor de 1937 D’entrada, cal diferenciar-ne dues modalitats: d’una banda, les empreses col·lectivitzades pels seus obrers i, de l’altra, els agrupaments, les concentracions d’empreses de producció o de serveis dirigides pels sindicats del ram a escala generalment local, però també regional en alguns casos. Totes dues modalitats van ser reglamentades pel Decret de col·lectivitzacions del 24 d’octubre emès pel Govern de la Generalitat, al qual havien entrat des de finals de setembre els anarcosindicalistes, els socialistes i comunistes unificats del PSUC (adherit a la Internacional Comunista) i els comunistes dissidents del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), a més de la Unió de Rabassaires i els Cultivadors del Camp de Catalunya (URC), aquesta darrera formació present al Govern des de finals de juliol d’aquell any per mitjà del seu màxim dirigent, Josep Calvet, que ocupà el càrrec de conseller d’Agricultura durant tota la guerra.6 En principi, cal tenir present el marc econòmic general i la política de la Generalitat. Les dificultats econòmiques derivades de la Guerra Civil condicionaren en molts casos l’èxit o el fracàs del canvi revolucionari. L’economia catalana es trobà enfrontada a la vegada a l’exigència de transformar part de la seva indústria en producció per a la guerra sense que existís a la regió cap indústria d’armaments —‌i això afectà sobretot la metal·lúrgia i la química— i a la pèrdua dels mercats peninsulars en mans dels enemics de la República sense que fos fàcil penetrar en

17/07/17 12:57


Les col·lectivitzacions a Catalunya i al País Valencià durant la Guerra Civil espanyola de 1936 a 1939 

mercats alternatius, ateses les restriccions imposades pels governs al comerç internacional arran de la Gran Depressió de 1929. També tingué lloc una gran dificultat per a la importació de matèries primeres i combustibles imprescindibles —‌cosa que bàsicament afectà les indústries de béns de consum com les tèxtils— amb la prioritat explicable per part del Govern de la República de dedicar les divises disponibles a la compra exterior d’armes i d’aliments bàsics. Catalunya, tradicionalment, depenia de l’adquisició de subsistències a la resta d’Espanya i es trobà amb un dèficit cada vegada més greu, que empitjorà amb l’entrada d’una corrua de refugiats que arribaria a representar l’equivalent d’un terç de la població d’abans de la guerra, afluència a la qual s’afegí la dels funcionaris del poder central, traslladats amb el Govern de la República a Barcelona l’octubre de 1937. La situació encara empitjorà amb l’aïllament de Catalunya de la resta de la Península a partir d’abril de 1938. La dedicació a la producció de guerra d’una part considerable de la indústria catalana fou un dels factors —‌no l’únic— de la inflació que ben aviat engolí la pujada de salaris decretada al començament del conflicte, quan la Generalitat reduí la setmana laboral a quaranta hores i decretà l’augment en un quinze per cent dels salaris inferiors a cinc-centes pessetes mensuals. Mentre que el cost de la vida es quadruplicava al llarg del conflicte, els salaris només es duplicaren. La producció industrial va baixar de l’índex 100 al principi de 1936 a l’índex 70 el febrer de 1937 i al 55 l’abril de 1938. Els sectors no vinculats a la producció per a la guerra patiren les conseqüències del tracte preferencial de què gaudí la indústria de guerra. Els desequilibris entre capacitat productiva i assignació de recursos contribuïren a l’espiral inflacionista i al manteniment de taxes de desocupació no neutralitzades per la mobilització de les diverses lleves, que, d’altra banda, no fou plenament efectiva fins a l’estiu de 1937.7 La Comissió d’Indústries de Guerra de la Generalitat de Catalunya promogué la conversió per a la producció bèl·lica d’una indústria com la catalana, que no la posseïa abans de la guerra.8 Uns 500 tallers i fàbriques amb un nombre total de treballadors entre 50.000 i 80.000 estaven dirigits, generalment sense confiscació, per la CIG. La col·lectivització demostrà la capacitat de gestió d’una part dels treballadors i el seu sentit de la responsabilitat, però també presentà defectes inicials, tal com explicava en un fulletó gairebé oficial de febrer de 1937 el secretari de la comissió d’aplicació del decret del 24 d’octubre de 1936, Albert Pérez Baró, que representa un testimoni alhora ben informat i força equànime. Segons ell, la indisciplina s’havia ensenyorit de la indústria, en creure que tot ja estava guanyat. Els sindicats, cercant obtenir el major nombre d’afiliats, donaven sovint la raó als indisciplinats, en perjudici de tota la societat i enfront dels consells d’empresa que vetllaven pels interessos de la fàbrica que representaven. Mentre la Generalitat creava una oficina per a pagar durant mesos els jornals a empreses endeutades i sense prou garanties, d’altres, perfecta-

Catalan Historical Review 10.indb 191

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   191

ment competitives, no trobaven suport oficial per a adquirir les matèries primeres imprescindibles.9 Per a evitar el caos i redreçar la situació, la Generalitat creà, l’11 d’agost de 1936, el Consell d’Economia de Catalunya, en el qual les diverses forces antifeixistes negociaren el que seria el Decret de col·lectivitzacions i control obrer del 24 d’octubre de 1936, que va ser un compromís amb tots els avantatges i tots els inconvenients d’una transacció, ja que es pretenia garantir la petita propietat i al mateix temps legalitzar i controlar la col·lectivització i els agrupaments.10 Les empreses de més de cent treballadors i les abandonades pels seus propietaris i gerents eren col·lectivitzades obligatòriament i la gestió era posada en mans de consells d’empresa elegits periòdicament per l’assemblea de treballadors. Les de menys de cent treballadors i més de cinquanta podien ser col·lectivitzades si ho demanaven els dos terços dels seus assalariats. Les de menys de cinquanta continuarien governades pels seus propietaris, però fiscalitzades per un consell obrer de control. Els consells d’empresa elegien els seus representants als consells generals d’indústria, que havien de ser catorze. La majoria no es formaren fins a la tardor de 1937, i només amb els representants de la CNT i de la UGT juntament amb els tècnics designats pel Consell d’Economia, però sense els representants dels treballadors de les empreses col·lectivitzades, per un problema de cens. Els consells generals d’indústria estaven representats, juntament amb les dues grans sindicals i els tècnics designats per la Generalitat, al Consell d’Economia, màxim organisme rector i planificador. Ni sindicalització de la indústria —‌encara que els agrupaments ho eren—, com volien els anarcosindicalistes, ni nacionalització estatalitzadora, com volien els marxistes, sinó gestió obrera a la base, però amb un control directiu suprem. Els beneficis de les empreses col·lectivitzades no havien de ser apropiats privadament, sinó que la meitat dels guanys havien de ser entregats a una gran caixa oficial de crèdit de la Generalitat, que distribuiria els préstecs d’acord amb els interessos col·lectius, de manera que seria un instrument de disciplina, perquè en quedarien excloses les empreses que no seguissin les directives generals de preus i salaris així com les altres disposicions. Cal tenir en compte que la banca estava intervinguda i controlada, però no col·lectivitzada. Amb tot, aquella caixa oficial de crèdit no es va crear fins a finals de 1937. Les deficiències del sistema no es degueren, per tant, únicament als treballadors i a les sindicals, sinó també a la Generalitat. Sense aquest organisme no hi podia haver ordre ni concert en la nova economia col·lectivitzada. Per a explicar-ne l’endarreriment, cal tenir present el poc interès del conseller Tarradellas a crear aquesta caixa, igual que la resistència dels anarcosindicalistes a acceptar el principi d’indemnització dels expropiats que el projecte comportava. La sortida dels anarcosindicalistes del Govern de la Generalitat el juny de 1937 aplanà el terreny, al mateix temps que el Consell d’Economia perdia pes en benefici del conseller del ram dins el Govern de la Generalitat.

17/07/17 12:57


192   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

Amb el Decret de col·lectivitzacions es volia mantenir la petita empresa industrial i comercial, igual que es feia amb la petita propietat agrícola, i això reflectia la voluntat de preservar el front antifeixista, que era interclassista, tal com remarcaven Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el PSUC. Es pretenia evitar la disgregació social dins de Catalunya. Així, es posaven límits a la socialització tal com era entesa pels anarquistes. En realitat, la col·lectivització industrial havia anat més lluny del que establia a posteriori el decret del 24 d’octubre de 1936. Així, a la indústria tèxtil cotonera, tan important aleshores a Catalunya, el 54 % de les empreses de tissatge tenien com a màxim cinquanta telers, i això vol dir que la majoria no passaven de cinquanta treballadors i haurien d’haver restat excloses de la col·lectivització. I, això no obstant, un llibre de propaganda de 1937 —‌Colectivizaciones. La obra constructiva de la revolución— deia que només el deu per cent del total dels empresaris de les indústries tèxtils continuava al capdavant de les seves empreses.11 A més a més, hi havia els agrupaments, és a dir, les concentracions, no sempre del tot voluntàries, de petits empresaris sota la batuta del sindicat del ram. Els agrupaments es regien legalment per les mateixes normes que establia el decret del 24 d’octubre de 1936 per a les col· lectivitzacions d’empreses individuals. El conseller d’Economia de la Generalitat que signà el Decret de col·lectivitzacions, Joan P. Fàbregas, va voler deixar testimoni de la seva gestió al llibre publicat el 1937 Vuitanta dies al Govern de la Generalitat. El que vaig fer i el que no em deixaren fer. Representà la CNT al Govern català entre el 27 de setembre de 1936 i el 18 de desembre del mateix any. Declarava que havia volgut implantar la mobilització civil a la rereguarda sense aconseguir-ho. Ho considerava necessari, segons les seves paraules, per a «restablir la disciplina social i instaurar una direcció única en el front econòmic». Per a guanyar la guerra, pretenia fins i tot ampliar la jornada laboral temporalment. Fàbregas atribuïa la seva caiguda i la crisi política de desembre de 1936 a la contrarevolució burgesa, tot i que no n’eren conscients els comunistes, que la provocaren per tal d’excloure Andreu Nin i el POUM del Govern català. Fàbregas tampoc aconseguí fer un cens econòmic de Catalunya. El conseller s’aferrava a la tesi que la crisi de govern de desembre de 1936, amb l’exclusió del POUM per exigència del PSUC, responia a «un plet de família» que no afectava els anarcosindicalistes, tesi que els Fets de Maig de 1937 s’encarregaren de contradir. Es pot dir que fins al maig de 1937 la realitat de la col· lectivització a la indústria catalana havia anat més lluny que el que establia el compromís del decret del 24 d’octubre de 1936. Amb tot, després de maig de 1937, el procés es va anar reconduint en un sentit cada vegada més restrictiu i intervencionista per part del Govern de la Generalitat, amb Joan Comorera al capdavant del Departament d’Economia, un cop la CNT-FAI estigué fora dels governs de la República i de la Generalitat. A partir d’agost de 1937 presidí el Consell d’Economia de Catalu-

Catalan Historical Review 10.indb 192

Albert Balcells

nya Manuel Serra i Moret, un socialdemòcrata catalanista, integrat al PSUC, però que en sortiria després de la guerra. Serra i Moret comentaria aquella experiència al llibre La reconstrucción económica de España, publicat a Buenos Aires el 1942. D’altra banda, la Generalitat, amb el decret del 24 d’octubre de 1936, havia superat els límits competencials de l’Estatut català de 1932. Després dels Fets de Maig de 1937, la Generalitat es va veure cada vegada més cohibida pel Govern de la República, especialment a partir del moment en què aquest es traslladà de València a Barcelona l’octubre de 1937. Al mateix temps, la Comissió d’Indústries de Guerra, creada per la Generalitat el 8 d’agost de 1936, anà perdent poder. No havia estat gens fàcil convertir una indústria totalment encarada a la producció civil en una de producció d’armaments, inexistent abans a Catalunya. La Comissió d’Indústries de Guerra, sense recórrer a la nacionalització ni a l’expropiació, actuà com a entitat interventora per mitjà dels encàrrecs que feia a la metal·lúrgia i a la química, de manera que l’octubre de 1936 treballaven sota la seva direcció 230 unitats de producció amb seixanta mil obrers més trenta mil dels tallers auxiliars. Però a mesura que la Subsecretaria d’Armament del Govern de la República anava nacionalitzant aquestes empreses, a partir de l’estiu de 1937, hi cessava la gestió obrera, vinculada a la col·lectivització, i era substituïda per un poder vertical fins a arribar a la militarització de les indústries de guerra, decretada l’agost de 1938. El justificant de la militarització de la indústria de guerra de Catalunya fou superar el seu baix rendiment. Així, Togliatti, delegat de la Internacional Comunista a Espanya, informava a Moscou que la producció d’armament a Catalunya començava a ser satisfactòria durant la segona meitat de 1938 gràcies a la intervenció del Govern Negrín. Però un testimoni menys ideològic i tan qualificat com el del coronel Vicenç Guarner va escriure: «L’esperit d’absorció del Govern central, traslladat a Barcelona l’octubre de 1937, va posar fi, sense millorar-la, a tota aquella organització, introduint-hi una nombrosa burocràcia comunistitzada, disfressada d’equips directius absolutament inútils.»12 En qualsevol cas, l’any 1938 la guerra estava perduda per a la causa republicana i de poc serveix, pel que fa a la indústria de guerra, carregar les culpes als uns o als altres en una línia d’història contrafactual. Aquells qui sostenen que, si s’hagués implantat abans un sistema més autoritari, la República hauria pogut guanyar la guerra, no sols no tenen en compte un seguit d’altres poderosos factors que expliquen el desenllaç, sinó que menystenen l’esforç eficient fet pels obrers i els tècnics de Catalunya. En qualsevol cas, la majoria dels propietaris, quan tornaren el 1939, no trobaren les seves empreses pitjor que abans de la guerra i alguns les recuperaren millorades. La producció tèxtil catalana, l’octubre de 1937, només assolia el 25 % de la mitjana mensual del primer semestre de 1936, però la metal·lúrgica tampoc no anava gaire millor, atès que no representava més del 62 % comparada

17/07/17 12:57


Les col·lectivitzacions a Catalunya i al País Valencià durant la Guerra Civil espanyola de 1936 a 1939 

amb la producció del mateix període de referència inicial. No obstant aquesta darrera dada, la metal·lúrgia es redreçà fins al març de 1938 i encara sembla haver presentat resultats positius fins al setembre de 1938. Malgrat la manca d’estadístiques generals, les dades de producció de MACOSA, una de les grans empreses nacionalitzades més representatives, indiquen que el setembre de 1938 la seva producció equivalia al 80 % de la mitjana mensual del primer semestre de 1936. Aquesta dada sembla indicar un resultat positiu de la intervenció nacionalitzadora de la indústria de guerra per part del Govern de la República en contra del sistema anterior a Catalunya. Però la producció en aquesta mateixa empresa baixà a una cota equivalent al 40 % a partir d’octubre de 1938 en comparació amb l’anterior a la guerra.13

Els agrupaments Però cal tornar al començament. Hi hagué empresaris que, d’acord amb els seus obrers, tractaren d’escapar de la col·lectivització per mitjà de la conversió de les seves empreses en cooperatives per tal de gaudir dels avantatges i dels beneficis fiscals de la llei catalana de 1934. Però la Generalitat acabà assimilant aquestes cooperatives creades després de juliol de 1936 a les col·lectivitats a tots els efectes de control i fiscalitat. Pel que fa als agrupaments, promoguts pels sindicats de la CNT, la majoria foren d’àmbit local, incloent tots o la major part de petits empresaris de tot un sector; per exemple, a Barcelona, el dels barbers, el dels flequers, el dels fusters o el de la construcció. Però també n’hi hagué d’àmbit regional, com el de subministraments de gas i electricitat.14 Els agrupaments procuraren implantar a escala sectorial una seguretat social que encara no existia amb caràcter general. L’agrupament de la indústria tèxtil i de la confecció de Badalona, impulsat pels cenetistes, aplegà trenta-quatre de les trenta-set fàbriques locals del sector, amb un total de vuit mil treballadors, assolí la legalització i, gràcies a treballar per al Ministeri de Defensa, obtingué primeres matèries d’importació i anà tirant fins al final de la guerra. El febrer de 1937, el Consell d’Economia de Catalunya va rebre nombroses queixes de petits empresaris als quals es volia imposar la fusió dins els agrupaments. Entre altres, es resistien a entrar en un agrupament del ram els propietaris de vaqueries de Barcelona que subministraven llet a la menuda a les barriades de la ciutat.15 Segons la documentació sindical estudiada, els agrupaments aconseguiren al mateix temps una racionalització basada en economies d’escala amb reducció d’unitats de producció i de serveis, l’absorció de la desocupació, uns increments de la productivitat i dels salaris, l’eliminació d’intermediaris i una baixada de preus al consumidor. Resulta difícil creure que tots aquests objectius, alguns dels quals són formalment incompatibles entre si, es poguessin assolir a la vegada, encara que fos en una economia

Catalan Historical Review 10.indb 193

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   193

autàrquica com aquella. Els defensors dels agrupaments s’han limitat a atribuir totes les dificultats no a defectes propis, sinó al boicot dels enemics dels agrupaments: ERC i PSUC. Mentre el Departament d’Indústria de la Generalitat estigué en mans de la CNT, foren legalitzats norantavuit agrupaments, però el procés s’interrompé a partir d’octubre de 1937. La Generalitat estava disposada a escoltar les queixes dels petits productors que volien sortir dels agrupaments o que es resistien a entrar-hi. També hi hagué agrupaments regits per anarquistes que no volien admetre els controls i les càrregues que la legalització comportava. Josep Benet, a les seves Memòries, explica el cas d’un barber, veí seu, que vivia al pis del damunt de la seva barberia i que, degut a l’agrupament del seu ofici, va haver de treballar a l’altre extrem de la ciutat, mentre un altre barber ocupava el seu modest negoci. Aquest barber, d’idees democràtiques i republicanes, esperava el triomf del general Franco per a recuperar la seva barberia al costat del seu domicili. Jordi Solé Tura, que va ser dirigent del PSUC abans i durant la Transició de 1977, explica a les seves memòries que la seva mare, propietària d’una fleca artesanal a Mollet del Vallès, va veure col·lectivitzada la seva petita empresa i va ser reduïda a la condició de dependenta, mentre que l’únic obrer que hi treballava passava a ser l’encarregat de la fleca per decisió del sindicat. El 1939, la situació tornà a ser la d’abans de la guerra. En el cas de Riegos y Fuerzas del Ebro, La Canadenca, la més gran empresa d’electricitat de Catalunya, com que era de capital estranger, es va haver de reconèixer el seu dret a indemnització en un futur indeterminat. Els tècnics directius hagueren d’abandonar Catalunya per ordre de la direcció de la multinacional SOFINA. Aquesta problemàtica de les empreses de capital estranger fou un dels entrebancs majors del procés de col·lectivització, amb les represàlies aplicades per les directives de les empreses que es trobaven domiciliades a països no sotmesos a règims feixistes i que no havien trencat amb la República. Després dels Fets de Maig de 1937 i amb la CNT-FAI fora dels governs de la República i de la Generalitat, progressaren les tendències nacionalitzadores en detriment de la gestió obrera. Els interventors de la Generalitat a les empreses col·lectivitzades, que abans eren proposats pels comitès d’empresa i s’havien de nomenar d’acord amb ells, ara podien ser rebutjats per la Generalitat i aquesta podia nomenar-ne uns altres. Un decret del 20 de novembre de 1937 permetia la nacionalització d’empreses col· lectivitzades per part de la Generalitat. A finals del primer trimestre de 1938, quinze grans empreses havien tingut aquest destí. Un punt que no es pot oblidar de les decisions del Consell d’Economia fou la municipalització de l’habitatge. Després del 19 de juliol de 1936, els lloguers deixaren de pagar-se, desaparegueren els anuncis que oferien pisos de lloguer, la construcció va veure molt agreujada amb un augment de la desocupació la crisi que ja patia i les confiscacions de les organitzacions polítiques del Front Popular i les sindicals incrementaren la incertesa sobre el futur de

17/07/17 12:57


194   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

la propietat urbana. La Generalitat intentà salvaguardar el principi de propietat en decretar el 12 d’agost de 1936 una rebaixa del 50 % dels lloguers inferiors a 201 pessetes i una del 25 % als situats entre les 201 i les 301 pessetes. Però aquesta desvaloració no serví de res. La primera vegada que aparegué la tesi de la municipalització de l’habitatge fou en el pacte CNT-FAI i UGTPSUC de finals de 1936. Fins l’11 de juny de 1937, el Consell d’Economia no aprovà el Decret de municipalització de l’habitatge. Diversos municipis ja l’havien implantat abans. Els propietaris no facciosos reberen unes cèdules pel valor cadastral dels seus béns, a recuperar en vint-icinc anys al 4 % anual d’interès. En el decret restaven exceptuades les cases habitades pels seus propietaris i les considerades de renda baixa. També es preveien determinades indemnitzacions als anteriors propietaris. A cada municipi es creava una caixa immobiliària encarregada de fer efectiu el traspàs i de cobrar els lloguers. Això comportava, de fet, la sindicalització de la propietat urbana, atès que les dues terceres parts dels consells rectors d’aquestes caixes immobiliàries estarien formades pels representants de les dues sindicals: CNT i UGT. A Barcelona, no s’arribà a constituir la caixa immobiliària. Pel que fa als serveis públics de transports urbans i de subministraments d’aigua, gas i electricitat, continuà la polèmica entre la tesi municipalitzadora del PSUC i la defensa de les col·lectivitzacions i dels agrupaments imposats per la CNT-FAI. La primera opció tingué més possibilitats a partir del fet que Joan Comorera, secretari general del PSUC, estigué al capdavant del Departament d’Economia de la Generalitat des del juny de 1937. Però els anarcosindicalistes mantingueren les posicions assolides.

Una perspectiva monogràfica Les monografies d’empresa són poques, però valuoses. Tenim la dedicada a la companyia metal·lúrgica Rivière, fabricant dels enreixats de triple torsió. En aquesta recerca, es combina la documentació de l’empresa, la del sindicat i les entrevistes als treballadors, aquestes darreres gens fàcils.16 Rivière tenia un miler de treballadors distribuïts entre les tres factories del Poblenou, Badalona i Can Tunis. La darrera era on el treball era més dur, la posició dels obrers més radical, i la que tenia una proporció d’immigrants de la resta d’Espanya més alta. A més, hi havia l’oficina a Barcelona, amb els seus empleats afiliats a la UGT, mentre que els obrers manuals ho estaven a la CNT. La gran majoria dels treballadors de Rivière seguiren passivament la col·lectivització i no consideraren l’empresa més seva que abans. L’empresa treballà per a la Comissió d’Indústries de Guerra fins al novembre de 1937, quan va ser requisada, amb d’altres, per la Subsecretaria d’Armament del Govern de la República com a fàbrica L. El pacte inicial entre tendències a la casa Rivière s’explica per la necessitat de continuar la producció i de seguir disposant de quadres mitjans, tècnics i administra-

Catalan Historical Review 10.indb 194

Albert Balcells

tius, que, a la pràctica, feien de contrapès moderador dels treballadors més radicals. Els béns dels propietaris van ser requisats i adscrits a l’empresa, començant per sis cases amb jardí en una de les quals va ser trobat un dels fills dels propietaris. Fou detingut, però després fou posat en llibertat. Els objectes dels propietaris foren sortejats entre els treballadors i el producte, destinat a un donatiu de guerra. Durant la primera meitat de 1937, augmentaren els enfrontaments entre treballadors militants cenetistes i el consell d’empresa i hi va haver intervencions del sindicat de la CNT. L’estiu de 1937, la intervenció sindical donà lloc al predomini total dels treballadors manuals i dels cenetistes sobre els empleats de despatx i els ugetistes amb un canvi total del consell d’empresa, però aquest canvi no fou acceptat per la Generalitat, que, el setembre de 1937, imposà una rectificació, en el sentit d’un major equilibri entre sindicals i tendències. Tres mesos després, a la casa Rivière desapareixia la gestió obrera, en ser requisada per la Subsecretaria d’Armament, nou mesos abans de la militarització de les fàbriques de la indústria de guerra, decretada l’agost de 1938. Aquests canvis no generaren resistència, perquè l’esperit col·lectivista havia perdut la força que abans havia tingut i la situació militar de la República era cada vegada més precària. En el cas de Rivière, la contrapartida sembla haver estat una millora de la ració de queviures que rebien els obrers. Està demostrat que a l’empresa Rivière, durant la guerra, es milloraren la maquinària, les instal·lacions, el procés productiu i les condicions materials del treball. Existí sentit de la responsabilitat i es demostrà la capacitat dels treballadors malgrat les rivalitats sindicals. Les represàlies de 1939, quan tornaren els propietaris, significaren l’acomiadament dels militants més destacats de la CNT, però els cenetistes més moderats continuaren a la fàbrica llevat que haguessin format part del consell d’empresa. La proporció d’acomiadats fou del 18 %, amb un màxim del 22,5 % a la fàbrica de Can Tunis i un mínim de l’11 % al despatx de Barcelona. Els propietaris es trobaren amb un material que no havien adquirit i amb instal·lacions millorades. Un altre conjunt de monografies està recollit en un llibre sobre les col·lectivitzacions al Baix Llobregat.17 L’Hospitalet de Llobregat, municipi limítrof amb Barcelona, tenia aleshores quaranta mil habitants. La meitat de la seva població treballadora estava ocupada en la indústria tèxtil, que tenia a l’Hospitalet grans empreses com Tecla Sala, Trinxet i d’altres. El 8,6 % de la mà d’obra del municipi treballava al sector metal·lúrgic, en empreses com Altos Hornos de Cataluña, i només el 10 % es dedicava a l’agricultura. L’Hospitalet disposava d’un alt percentatge de població immigrada feia poc de Múrcia i d’Andalusia i era un feu de la CNT, dominada aquí per l’anarquisme més intransigent. En el cas de les empreses del Baix Llobregat, s’ha comprovat que, a les de més de mil treballadors, els patrons desaparegueren immediatament i fins i tot marxaren alguns tècnics, però no sembla que aquest darrer fet causés

17/07/17 12:57


Les col·lectivitzacions a Catalunya i al País Valencià durant la Guerra Civil espanyola de 1936 a 1939 

cap problema notable. A les empreses estudiades que tenien entre 125 i 160 treballadors, els patrons no fugiren i, llevat de dues, participaren en la seva bona marxa. Encara que en la major part dels casos no els deixaren participar en el comitè d’empresa, tingueren relacions regulars amb els membres del comitè respectiu. D’altra banda, els representants dels administratius en el comitè d’empresa solien assumir el paper de representants dels antics patrons. Els problemes més greus es degueren a la manca de primeres matèries, la contracció del mercat i la falta d’electricitat a partir de la primavera de 1938. La majoria de les empreses estudiades del Baix Llobregat pertanyien al sector tèxtil —‌per exemple, la colònia industrial Güell de Santa Coloma de Cervelló i la colònia Sedó d’Esparreguera—18 i presentaven una alta proporció de mà d’obra femenina. Però la representació de les treballadores no fou significativa als comitès d’empresa elegits per l’assemblea obrera. La formació de comitès de fàbrica de tipus laboral, que no estaven previstos en el Decret de col·lectivitzacions, respongué a dos factors: la marginació oficial dels sindicats en la gestió de les empreses col·lectivitzades —‌tot i que els comitès d’empresa tenien militants sindicals— i la de les dones en el cas del sector tèxtil. A quatre de les set empreses estudiades a la indústria del Baix Llobregat, existí un comitè d’aquesta mena. No sempre, ni de bon tros, hi hagué un clima de tensió i d’enfrontament entre el comitè gestor electe i el comitè laboral de fàbrica i fins i tot hi va haver casos de col·laboració amb un repartiment de tasques, en estar absorbits els del comitè d’empresa per la gestió econòmica quotidiana. Però la formació de comitès de fàbrica indica la insuficiència de sintonia entre els treballadors menys qualificats i la nova direcció obrera de l’empresa, que es palesa en la mitjana d’assistència a les assemblees de treballadors, que no superava un terç de la plantilla llevat de casos extraordinaris. Els estudis existents sobre la indústria del Baix Llobregat indiquen la incidència de l’actuació dels sindicalistes que s’havien escindit de la CNT el 1933 per discrepància amb la línia insurreccionalista i de confrontació directa amb la patronal i les autoritats polítiques que patrocinaven els de la FAI. Per exemple, la colònia Sedó estava alineada sindicalment fins al 1936 amb les federacions locals de sindicats de Sabadell i Manresa, que s’havien separat de la CNT. Quan els obrers de la colònia Sedó tornaren a la CNT el 1936, una part passaren a la UGT, que en aquesta empresa resultà així d’implantació molt tardana, en plena guerra. Tenien l’exemple de la federació de sindicats de Sabadell que va passar en bloc a la UGT l’estiu de 1936, quatre anys després d’haver sortit de la CNT. En els primers temps de la Guerra Civil es palesa una tendència dels sindicalistes moderats —‌reingressats en bona part a la CNT— a dedicar-se als comitès d’empresa, és a dir, a la gestió econòmica, mentre que els anarquistes més irreductibles tendien a dedicar-se als diversos comitès locals, a les milícies, a les patrulles de control, a la Nova Escola Unificada, etcètera.

Catalan Historical Review 10.indb 195

Cat. Hist. Rev. 10, 2017   195

En contrast amb l’igualitarisme salarial de les col· lectivitzacions agràries, a les industrials del Baix Llobregat fins ara estudiades es va respectar la jerarquia salarial preexistent malgrat que en algun cas això provocà polèmiques dins l’empresa. La continuïtat econòmica fou considerable malgrat les dificultats externes a la col· lectivització. En el cas de la colònia Sedó, els propietaris reconegueren el 1939 en una enquesta que no havien trobat una empresa en males condicions, sinó que els productes emmagatzemats permetien afrontar la postguerra amb una certa tranquil·litat. La història oral ha mostrat que per a una part considerable dels obrers i sobretot d’obreres la col·lectivització no va ser percebuda com un canvi substancial a les seves condicions de vida. Si abans treballaven per a un patró, durant la guerra hi manaven set —el comitè d’empresa— i fins i tot recordaven haver treballat més que abans de la guerra. Alguns dels més reticents consideraven que els militants promoguts a la gestió havien fugit del treball manual i havien assolit una condició més confortable.

El camp a la Catalunya de la Guerra Civil Catalunya, igual que el País Valencià, en no ser terra de latifundis, havia quedat fora de l’àmbit d’aplicació de la llei republicana de reforma agrària de setembre de 1932. A Catalunya, l’agitació agrària, l’encapçalà la Unió de Rabassaires, que aplegava parcers i arrendataris, començant pels viticultors. La Unió de Rabassaires estava sota la influència d’ERC, el partit governant a la Generalitat des de 1931. La URC era reformista, motiu pel qual no era benvista pels anarquistes, que tenien poca base al camp català i que aplegaven jornalers. Menys base encara hi tenia la UGT. El cooperativisme agrari havia assolit una gran difusió a Catalunya. El 1933 hi existien 540 cooperatives agrícoles amb un total de setanta-nou mil socis.19 A les comarques amb més proporció de petits propietaris i explotació intensiva de secà (vinya, olivera, ametller), com les tarragonines, fou on es desenvoluparen més. La compra en comú de productes per al conreu i l’elaboració i la venda comunes de les collites eren beneficioses per als cultivadors. En aquell temps, una quarta part de la població activa de Catalunya encara treballava al sector primari, si bé el secundari ocupava més del cinquanta per cent dels catalans. Avui, el sector primari només representa el tres per cent de la població activa. Als anys trenta, la meitat de la població catalana vivia en municipis de menys de cinc mil habitants. La guerra incrementà la importància estratègica de l’agricultura en un país que era consumidor habitual d’aliments procedents de l’exterior, però que, al llarg del conflicte, cada vegada es va veure més obligat a l’autosuficiència. La vessant agrària no apareixia en el Decret de col· lectivitzacions de 24 d’octubre de 1936. La influència del PSUC damunt la Unió de Rabassaires anà en augment —‌Josep Calvet, per exemple, entrà en aquest partit—, però sense desaparèixer la influència d’ERC, de manera

17/07/17 12:57


196   Cat. Hist. Rev. 10, 2017

que la URC mantingué la seva independència orgànica de les dues grans sindicals obreres. El 30 d’agost de 1936, la Generalitat decretà la sindicació obligatòria dels pagesos dins una nova federació de cooperatives que seria la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya. Tots els agricultors havien d’entregar les collites a la FSAC a preus taxats i aquesta els facilitaria a preus baixos els productes que necessitaven. Però la FSAC no va arribar a poder facilitar a la pagesia en quantitat suficient ni tan sols productes del camp com arròs, oli o patates. Això, unit a la subsistència del lliure comerç, tendí a reduir la part de les collites entregada a la FSAC i donà lloc a l’aparició del mercat negre.20 L’hivern de 1937 estigué marcat per manifestacions a les ciutats en protesta per l’escassetat de les subsistències. Parcers i arrendataris es van beneficiar de la supressió de la renda als propietaris sancionada per la Generalitat l’1 de gener de 1937. La sensació que en una economia d’escassetat la pagesia patia menys que els treballadors de les ciutats la manca d’aliments va incrementar les pretensions dels col·lectivistes a imposar la col·lectivització als petits i mitjans agricultors independents. Però els mateixos dirigents de la CNT havien acordat el 2 de setembre de 1936 que calia respectar la petita propietat al camp i que la col·lectivització havia de ser voluntària, deixant, però, al marge finques de dimensions només aptes per a l’explotació familiar sense jornalers i prohibint el treball assalariat i l’arrendament. Cal distingir dos tipus de col·lectivitats agràries: aquelles que aplegaven tota la terra i tots els agricultors del terme municipal i les que compaginaven el treball col·lectiu en finques expropiades amb la producció particular. Al Baix Llobregat —‌i a Catalunya sencera— va ser excepcional el cas de l’Hospitalet i del Prat, municipis on tota la terra fou col·lectivitzada. La influència anarcosindicalista i el pes del treball jornaler al delta del Llobregat poden explicar aquesta particularitat. Però a la resta de la mateixa comarca tots els altres casos estudiats presenten la modalitat mixta i això responia al poc entusiasme dels pagesos del Baix Llobregat —‌sota la influència de la Unió de Rabassaires— pel col·lectivisme integral que promovia la CNT- FAI.21 No sembla que la mobilització de lleves afectés gaire les col·lectivitats agràries del Baix Llobregat. Això sembla degut al fet que absorbiren desocupació industrial o que incorporaren el treball de refugiats de la resta d’Espanya. L’igualitarisme salarial de les col·lectivitats de l’Hospitalet i del Prat no inclogueren l’equiparació retributiva d’homes i dones, però sí una seguretat social pròpia. D’una manera responsable, aquestes col·lectivitats no participaren en l’encariment dels aliments, en contrast amb la temptació de beneficiar-se del mercat negre que atreia els agricultors individuals. A les comarques de la província de Girona, la confiscació es limità als majors propietaris. ERC i PSUC optaven pel repartiment d’aquestes terres, mentre que la CNT en volia l’explotació col·lectiva. Els pagesos que optaren per

Catalan Historical Review 10.indb 196

Albert Balcells

integrar-se en una col·lectivitat foren minoria. Gairebé totes les cinquanta-una col·lectivitats documentades es trobaven a la terra plana de l’Empordà, el Gironès i la Selva i sumaven unes 2.500 persones. Mentre que la col·lec­ tivi­tat de Sant Pere Pescador és un exemple de col·lec­ti­ vitza­ció voluntària, la de Pau ho és d’una de forçosa. Però l’alt grau de voluntarietat a les terres gironines sembla confirmat pel fet que, després de maig de 1937, els casos de sortida de la col·lectivitat foren comptats.22 Cal afegir que ni tan sols s’aconseguí arribar a establir una xarxa de cooperació i distribució entre les col·lectivitats de la zona. Pel que fa a la província de Lleida, se sap que a la comarca de les Garrigues existí una col·lectivitat com a mínim en vint dels vint-i-cinc municipis de la comarca, totalitzant unes 3.102 hectàrees. El POUM comptà amb la col·lectivització de la gran propietat moderna de Raimat. L’intercanvi de productes entre col·lectivitats tendí a esdevenir la norma. A partir de setembre de 1937 es produí un abandonament progressiu d’aquestes col·lectivitats. No resulta fàcil fer-se una idea de l’abast de la col· lectivització al camp de Catalunya, però queda clar que continuà predominant l’explotació individual. S’ha parlat de 297 col·lectivitats agràries i alguns accepten com a bona la xifra de quatre-centes donada per la CNT.23 Sembla un nombre excessiu si es té en compte que, segons resposta a una enquesta de la Generalitat, seixanta-sis municipis declararen que tenien col·lectivitats i un centenar van respondre que no. La zona més conflictiva va ser la meridional de la província de Tarragona. La tardor de 1936, diversos pobles visqueren enfrontaments que es podien considerar en la mateixa línia que els protagonitzats pel Front Popular. Les topades entre individualistes i col·lectivistes s’esdevingueren a diversos llocs de Catalunya, però enlloc no arribaren a una tragèdia col·lectiva de les proporcions de la Fatarella, poble de la Terra Alta. En aquesta població, els anarquistes pretengueren imposar la col·lectivització, però foren expulsats pels pagesos. Aleshores, el poble fou assetjat amb la intervenció fins i tot de patrulles de control arribades de l’Hospitalet de Llobregat. Quan foren assassinats els pagesos que s’havien rendit al turó que domina la població, els resistents es negaren a negociar. Des de Barcelona, la Generalitat hi envià un contingent de la Guàrdia d’Assalt el 26 de gener de 1937. Un cop conquerida la població, començaren els assassinats de vint-i-sis veïns, la majoria dels quals pertanyien als partits del Front Popular. L’única manera de salvar la resta fou traslladar-ne quaranta-set a Barcelona, detinguts. No sortirien de la presó fins després dels Fets de Maig de 1937. A la Fatarella, ni els delegats de la Generalitat ni la força pública foren capaços d’evitar el carnatge i la seva autoritat restà desprestigiada.24 Mentre que la premsa anarcosindicalista presentava els fets com una revolta feixista, la d’ERC, el PSUC i la URC denunciava aquell enfrontament sagnant i defensava els pagesos que s’havien oposat a la col· lectivització sota coacció. En la relació de «caídos por

17/07/17 12:57


Les col·lectivitzacions a Catalunya i al País Valencià durant la Guerra Civil espanyola de 1936 a 1939 

Dios y por España» dels vencedors de 1939 mai no figuraren els assassinats a la Fatarella. Senyal evident que eren considerats del bàndol que havia perdut la guerra. A la darreria de febrer de 1937, la CNT acceptà un acord que permetia que sortissin de les col·lectivitats del Priorat, la Ribera