Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica

Page 1

ACTES

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

Coberta ACTES 5.pdf 1 21/11/2013 16:23:52

NOVA ÈPOCA

2012 VOLUM 5

ACTES D’HISTÒRIA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

DE LA

REVISTA DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS ISSN (ed. impresa): 2013-1666 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9640 • http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

NOVA ÈPOCA

2012

VOLUM 5

Institut d’Estudis Catalans


001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 10

21/11/2013 8:56:37


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 1

21/11/2013 8:56:37


Editors en Cap Jordi Ferran Boleda, Universitat Oberta de Catalunya Pere Grapí Vilumara, CEHIC, Universitat Autònoma de Barcelona Editor d’aquest volum Néstor Herran, Université Pierre et Marie Curie, París Consell Editorial Mónica Blanco Abellán, Universitat Politècnica de Catalunya Maria Rosa Massa Esteve, Universitat Politècnica de Catalunya Roser Puig Aguilar, Universitat de Barcelona Carles Puig-Pla, Universitat Politècnica de Catalunya Josep Simon Castel, Grupo de Estudios Sociales de las Ciencias, las Tecnologías y las Profesiones, Universidad del Rosario, Colòmbia Consell Assessor David Aubin, Université Pierre et Marie Curie, França Patrice Bret, Centre Alexandre Koyré, / CNRS-EHESS-MNHN, França José Antonio Cervera Jiménez, El colegio de México, Mèxic Irina Gouzévitch, Centre Maurice Halbwach - École des Hautes Études en Sciences Sociales, França Peter Heering, Universität Flensburg, Alemanya Víctor Navarro Brotons, Universitat de València Josep Pardo Tomás, Institut Milà i Fontanals - CSIC Mònica Rius Pinés, Universitat de Barcelona Antoni Roca Rosell, Universitat Politècnica de Catalunya Xavier Roqué Rodríguez, CEHIC - Universitat Autònoma de Barcelona Peter Scholliers, Vrije Universiteit Brussel, Bèlgica Josep M. Vidal Hernández, Institut Menorquí d’Estudis Jean-Pierre Williot, Université François-Rabelais, França Objectiu i contingut Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica, és la revista internacional de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, que es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa, doble cega. La revista es funda l’any 2008 i manté dues edicions a l’any fins a l’any 2011 que comença a ser anual i editar-se digitalment. El sistema de gestió digital que s’utilitza és l’Open Journal System (OJS), de codi obert i ús gratuït que permet preparar la revista en línia i complir amb les normatives de qualitat científica nacionals i internacionals. La revista està dedicada a la història de la ciència, la medicina i la tecnologia des de l’antiguitat fins al present. Publica articles, notes de recerca i revisions bibliogràfiques en llengua catalana, anglesa i altres. És una revista que proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través del seu URL (http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT), abans que siguin publicats en paper, basant-te en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 2

21/11/2013 8:56:37


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012

REVISTA DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

ISSN (ed. impresa): 2013-1666 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9640 • http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 3

21/11/2013 8:56:37


Revista Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona Telèfon: 933 248 581 - Fax: 932 701 180 Adreça electrònica: schct@iec.cat Les revistes de l’IEC allotjades a l’Hemeroteca Científica Catalana utilitzen com a descriptors les 15 propietats recomanades al Dublin Core Metadata Element Set, versió reduïda de la norma ISO 15836 (2009). Revista indexada a IEC, RACO, DIALNET, MIAR Aquesta revista és accessible en línia des de: http://publicacions.iec.cat i http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

Imatge de la coberta: Fulletó de les exposicions de la llum a Barcelona i Sevilla 1929-1930. Asociación Española de Luminotecnia © dels autors dels articles © Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Text en català revisat lingüísticament per Mercè Rial Disseny gràfic: Maria Casassas Compost per gama, sl Imprès a Service Point FMI, S.A. ISSN (ed. electrònica): 2013-9640 ISSN (ed. impresa): 2013-1666 Dipòsit Legal: B. 47665-2008

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/3.0/es/legalcode.ca.

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 4

21/11/2013 9:51:03


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 5-6

SUMARI

DOSSIER MONOGRÀFIC: TRES MIRADAS A LA FÍSICA EN ESPAÑA EN EL SIGLO xx Dossier coordinat per Néstor Herran i Xavier Roqué Néstor Herran i Xavier Roqué: Historia de la física en España en el siglo xx: balance y perspectivas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

11

José Damian López Martínez. La enseñanza de la física en la educación secundaria en España: Algunas propuestas desde una perspectiva histórica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

25

Jordi Ferran Boleda. La Asociación Española de Luminotecnica (19291935): La utilización racional de la electricidad para la iluminación . . . . .

51

Jordi Fornés de Juan. Los físicos en la Facultad de Informática de Barcelona, 1976-1992 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

71

ARTICLES Francesc X. Barca Salom. Noves tècniques de calefacció a la Barcelona de la segona meitat del segle xix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

85

RESSENYES

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 5

El atomismo en química. Un Nuevo Sistema de Filosofía Química de John Dalton. Acompañado de un ensayo de Alan J. Rocke. / La representación de lo invisible. Tabla de los diferentes rapports observados entre diferentes sustancias de Etienne-François Geoffroy. Acompañado de un ensayo de Ursula Klein, per José Ramón Bertomeu Sánchez . . . . .

119

Fàbrica, taller i laboratori. La Junta de Comerç de Barcelona: ciència i tècnica per a la indústria i el comerç (1769-1851), per Jaume Valentines Álvarez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

122

Innovative methods for science education: History of science, ICT and inquiry based science teaching, per Mònica Blanco . . . . . . . . . . . . . . . .

126

L’empremta dels científics. Sis estudis biogràfics de científics de Torelló, per Gemma Carretero i Verdaguer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

129

21/11/2013 8:56:37


6

SUMARI

Pluralité de l’àlgèbre à la renaissance, per Fàtima Romero Vallhonesta . .

131

Los públicos de la ciencia. Expertos y profanos a través de la historia, per Jesús Maria Galech Amillano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

134

Isaac Newton on Mathematical Certainty and Method, per Joaquim Berenguer Clarià . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

136

NECROLÒGIQUES

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 6

Pere de la Fuente i Collell (1946-2012) per Salvador López Arnal . . . . . .

141

Jaume Josa Llorca (1945-2012) per Francisco Pelayo López . . . . . . . . .

145

Josep Maria Vidal Hernández (1939-2013) per Àlvar Martínez Vidal i Antoni Roca-Rosell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

149

21/11/2013 8:56:37


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 7-8

CONTENTS

DOSSIER: THREE LOOKS AT 20TH CENTURY PHYSICS IN SPAIN Special issue coordinated by Néstor Herran and Xavier Roqué Néstor Herran and Xavier Roqué. History of 20th century physics in Spain: state-of-the-art and perspectives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

11

José Damian López Martínez. Teaching High School Physics in Spain: Some Historically-Grounded Proposals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

25

Jordi Ferran Boleda. The Asociación Española de Luminotecnia (19291935): Popularizing electric lighting . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

51

Jordi Fornés de Juan: Physicists in Barcelona’s School of Informatics . . .

71

ARTICLES Francesc X. Barca Salom. New techniques of heating in Barcelona during the second half of the XIX century . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

85

BOOK REVIEWS

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 7

El atomismo en química. Un Nuevo Sistema de Filosofía Química de John Dalton. Acompañado de un ensayo de Alan J. Rocke. / La representación de lo invisible. Tabla de los diferentes rapports observados entre diferentes sustancias de Etienne-François Geoffroy. Acompañado de un ensayo de Ursula Klein, by José Ramón Bertomeu Sánchez . . . . .

119

Fàbrica, taller i laboratori. La Junta de Comerç de Barcelona: ciència i tècnica per a la indústria i el comerç (1769-1851), by Jaume Valentines Álvarez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

122

Innovative methods for science education: History of science, ICT and inquiry based science teaching, by Mònica Blanco . . . . . . . . . . . . . . . . .

126

L’empremta dels científics. Sis estudis biogràfics de científics de Torelló, by Gemma Carretero i Verdaguer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

129

21/11/2013 8:56:37


8

CONTENTS

Pluralité de l’àlgèbre à la renaissance, by Fàtima Romero Vallhonesta . .

131

Isaac Newton on Mathematical Certainty and Method, by Joaquim Berenguer Clarià . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

134

Los públicos de la ciencia. Expertos y profanos a través de la historia, by Jesús Maria Galech Amillano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

136

OBITUARY

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 8

Pere de la fuente i Collell (1946-2012) by Salvador López Arnal . . . . . . .

141

Jaume Josa Llorca (1945-2012) by Francisco Pelayo López . . . . . . . . . .

145

Josep Maria Vidal Hernández (1939-2013) by Àlvar Martínez Vidal and Antoni Roca-Rosell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

149

21/11/2013 8:56:37


DOSSIER MONOGRÀFIC: TRES MIRADAS A LA FÍSICA EN ESPAÑA EN EL SIGLO xx DOSSIER: THREE LOOKS AT 20TH CENTURY PHYSICS IN SPAIN

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 9

21/11/2013 8:56:37


001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 10

21/11/2013 8:56:37


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23 ISSN (ed. impr.): 2013-1666 / ISSN (ed. electr.): 2013-9640 DOI 10.2436/20.2006.01.171 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

HISTORIA DE LA FÍSICA EN ESPAÑA EN EL SIGLO XX: BALANCE Y PERSPECTIVAS NÉSTOR HERRAN1*; XAVIER ROQUÉ2 1OSU

ECCE TERRA; UNIVERSITÉ PIERRE ET MARIE CURIE (PARIS 6); EMAIL: nestor.herran@upmc.fr 2CENTRE D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA (CEHIC); UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA; EMAIL: xavier.roque@uab.cat

Resumen: El artículo presenta los tres artículos sobre historia de la física en España incluidos en este número de Actes, a partir de un análisis de la literatura, la discusión de los resultados de un proyecto de investigación y el análisis de la base de datos bibliográfica sobre este tema que han elaborado los autores.

History of 20th century physics in Spain: state-of-the-art and perspectives Summary: We introduce here the three articles on the history of physics in Spain included in this number of Actes, on the basis of a survey of the literature, a commentary on the results of a current research project and the analysis of a bibliographic database on this subject produced by the authors.

* Correspondència: Néstor Herran OSU Ecce Terra Tour 46/00, 4e étage, case courier 112 4 place Jussieu75252 Paris Cedex 05 (France) Email: nestor.herran@upmc.fr

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 11

21/11/2013 8:56:37


12

NÉSTOR HERRAN; Xavier Roqué

En diciembre de 2011 se celebró en Barcelona el simposio «Historia de la física en España: balance y perspectivas», que reunió a unos veinticinco historiadores interesados en el desarrollo de las ciencias físicas en España en el siglo xx, a fin de presentar trabajos en curso y debatir sus implicaciones historiográficas. Tanto el simposio como buena parte de los trabajos presentados partieron de un proyecto de investigación que pretende poner las bases para el estudio sistemático de la historia de la física en España en el siglo xx. Uno de los resultados más importantes del simposio fue constatar la importancia de las investigaciones sobre la física durante el franquismo. Esta circunstancia llevó a la publicación del volumen La física en la dictadura: Físicos, cultura y poder en España, 1939-1975, editado por Néstor Herran y Xavier Roqué, y publicado por el Servicio de Publicaciones de la Universidad Autónoma de Barcelona.1 El foco sobre el periodo de la dictadura no permitió la inclusión en el volumen de otros trabajos que, siendo de gran calidad, no encajaban cronológicamente en él. Esta sección de Actes, que hemos titulado «Tres miradas a la física en España en el siglo xx», ha sido concebida para presentar estos artículos que, si bien con origen y motivaciones distintos, convergen sobre dos temáticas centrales de la historiografía de las ciencias contemporáneas: la relación de la física y sus públicos, y los procesos de institucionalización de la física como disciplina en la España del siglo xx. Este artículo, que sirve como introducción a la sección, tiene como objetivo situar el lugar de la historia de la física en el panorama de la historia de la ciencia en España y analizar la literatura existente sobre este tema a partir de una bibliografía creada en el marco de nuestro proyecto. Estas discusiones sirven de marco a la presentación de los tres artículos incluidos en este volumen de Actes, y dedicados respectivamente a la evolución de la enseñanza de la física a lo largo del siglo xx, a la historia de la electrificación en Cataluña, y el origen de un grupo de investigación en física en la Facultad de Informática de la Universidad Politécnica de Cataluña. La historia de la física y su apropiación por los historiadores de la ciencia españoles

En el siglo xx, las ciencias físicas experimentaron una expansión y consolidación institucional sin precedentes en los países desarrollados. Esta transformación fue paralela tanto a una mayor visibilidad e influencia política de la disciplina como a la reafirmación de su estatus epistemológico y la expansión de su historiografía. La física y los físicos fueron así el foco de atención de la historia de la ciencia anglosajona en los años sesenta y setenta, y la columna vertebral de las principales grandes narrativas de ese periodo. En las últimas décadas, el estudio de la evolución histórica de la física se ha visto enri1.  Los autores de este artículos han publicado asimismo un artículo en inglés (Herran & Roqué, 2013) que presenta una visión panorámica de la física en el primer franquismo.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 12

21/11/2013 8:56:37


Historia de la física en España en el siglo xx: balance y perspectivas

13

quecido al incorporar progresivamente el estudio de las relaciones de la física con el Estado, la industria y la sociedad. El énfasis puesto por las historiografías más actuales en los estudios de carácter local se ha traducido en una creciente aparición de historias nacionales de la disciplina, en las cuales son examinadas dichas relaciones para países determinados. Buen ejemplo de ello son las historias de la física estadounidense de Daniel Kevles (1987), el trabajo de Alexei Kojevnikov (2004) sobre la ciencia bajo el régimen de Stalin, o la monografía sobre la física francesa de Dominique Pestre (1984). Estos trabajos forman parte de la actual renovación historiográfica en historia de la ciencia (Golinski, 1998) que, lejos de limitarse a los aspectos conceptuales del conocimiento científico, presta mayor atención a sus contextos específicos de producción. Una historia integrada de la física en el siglo xx, aparte de dar cuenta del contenido de la física producida en el mismo periodo, contempla el proceso de institucionalización de la disciplina —tanto en su vertiente investigadora como docente— y las relaciones sociales y políticas de los científicos. En particular, presta especial atención a la dimensión pública de la física y a su relación con otras disciplinas, dos aspectos que han adquirido gran importancia a lo largo del siglo xx. La centralidad de la física en historia de la ciencia, tan evidente en países como los Estados Unidos, Gran Bretaña y la Unión Soviética, no es tan clara en España. La física no lideró aparentemente las ciencias en España durante ese periodo —siendo la química más importante en muchos aspectos— y la institucionalización de la historia de la ciencia en España gravitó principalmente alrededor de la historia de la medicina. En el aspecto institucional, la historia de la física es ciertamente una disciplina menor en el panorama de la historia de la ciencia española, que a su vez —y a pesar de décadas de esfuerzos— continúa siendo una disciplina menor y fragmentada (Elena & Ordóñez, 1990; Nieto-Galan, 2006). La historia de la medicina, integrada tradicionalmente en el currículum de los estudiantes de medicina, sigue reinando sin discusión. Como es de esperar, muchos de los historiadores profesionales de la física españoles no solo han tenido una formación en esta disciplina, sino que también han ocupado plazas en departamentos de física o matemáticas.2 La distribución de tesis doctorales en los últimos treinta años proporciona una muestra clara de este dominio. Las áreas de conocimiento relacionadas más directamente con nuestro campo de estudios incluyen la historia de la astronomía, la biología, la botánica, de la

2.  Entre los pioneros, podemos contar los profesores ya jubilados Josep Llombart Palet (Departamento de Física Teórica e Historia de la Ciencia, Universidad del País Vasco), Luis Navarro Veguillas (Departamento de Física Fundamental, Universidad de Barcelona) y Manuel García-Doncel (Departamento de Física y Centro de Historia de la Ciencia, Universidad Autónoma de Barcelona). Dos ejemplos actuales de esta situación institucional son José Manuel Sánchez Ron (Departamento de Física Teórica, Universidad Autónoma de Madrid) y Antoni Roca-Rosell (Departamento de Matemática Aplicada I, Universidad Politécnica de Cataluña). Víctor Navarro (Instituto López Piñero, Universidad de Valencia) y la generación más reciente de historiadores españoles de la física son excepciones a esta regla.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 13

21/11/2013 8:56:37


14

NÉSTOR HERRAN; Xavier Roqué

ciencia, de la farmacia, de la física, de la geografía, de la geología, de la medicina, de la química, de la tecnología y de las matemáticas. De un total de alrededor de 1350 tesis en estos campos, algo más de la mitad (708 tesis) tienen como temática la historia de la medicina, en comparación con el poco más del 2% (30 tesis) que incluyen la historia de la física. Este número es comparable al de tesis que incluyen la historia de la química (20), historia de la biología (24), de las matemáticas (26) o de la astronomía (28), y muy lejos de las 231 tesis en historia de la farmacia o de las 157 en historia de la tecnología.3 No obstante, el carácter instrumental de las tesis en historia de la medicina y la farmacia (y posiblemente en historia de la tecnología) aconseja comparar estos datos con otros indicadores. Podemos fijarnos entonces en la Bibliografía Española de Historia de la Ciencia y de la Técnica, una base de datos mantenida por el Instituto de Historia de la Ciencia y Documentación López Piñero de la Universidad de Valencia, que incluye los trabajos sobre historia de la ciencia y la tecnología publicados por autores españoles desde 1988. De un total de 28.706 referencias, 6.287 (casi el 22%) tienen la palabra ‘medicina’ como descriptor, mientras que ‘física’ —descartando las referentes a ‘educación física’— aparece en 945 (algo más de un 3%) y ‘farmacia’ en 809 (casi un 3%). Creemos que estas proporciones son probablemente más representativas del peso actual de la sub-disciplina.4 Un análisis superficial de las 945 referencias incluidas en esta base de datos sugiere, no obstante, una prevalencia de las temáticas foráneas: tan solo 217 de ellas incluyen los descriptores ‘física’ y ‘España’. Es posible que este método de búsqueda esconda algunas contribuciones debido a la falta de uniformidad en la indexación. No obstante, una inspección somera de los resultados indica que probablemente menos del 50% de dichas publicaciones trata del desarrollo de la física en España. Por otra parte, si analizamos los resultados cronológicamente, los trabajos sobre física en España se orientan generalmente hacia el periodo contemporáneo. Cabe observar, no obstante, que los trabajos del periodo pre-moderno pueden quedar ocultos por el sistema de indexación, que posiblemente oculta la literatura sobre sub-disciplinas de la física como la astronomía, que tienen con un peso importante antes del siglo xix. 3.  Datos obtenidos de la base de datos TESEO, que incluye información de las tesis doctorales desde 1976, consultada el 21 de mayo de 2013. Los descriptores de Teseo son indicados por el autor de cada tesis a partir de la clasificación UNESCO y no siempre reflejan fielmente el contenido de la tesis. Como resultado, no se incluyen en la categoría algunas tesis que pertenecen a la historia de la física. Tan solo en la Universidad Autónoma se cuentan tres tesis no indexadas pero que pertenecen claramente a la sub-disciplina : Francesca Bresolí, «Descobriment experimental de les partícules estranyes i construcció teòrica del concepte d’estranyesa (1947-1957)» (2006, que aparece bajo el descriptor «física»); Néstor Herran, «Una historia de la radioactividad en España, 1896-1929. Ascenso y declive del Instituto de Radiactividad» (2006, bajo los descriptores «historia de la química», «historia de la medicina», e «historia de la ciencia»); y Stefan Pohl «La “circulación” de la energía: una historia cultural de la termodinámica en la España de la segunda mitad del siglo xix» (2007, bajo los descriptores «historia» y «física»). También quedan fuera del recuento las tesis sobre la historia de la física en España leídas en otros países, como la de Pedro Ruiz-Castell, «Astronomy and Astrophysics in Spain (1850-1914)» (University of Oxford, 2006). 4.  http://www.ihmc.uv-csic.es/bibliografia.php (consultada el 23 de mayo de 2013)

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 14

21/11/2013 8:56:38


15

Historia de la física en España en el siglo xx: balance y perspectivas

Autor

Título

Año

Director

Universidad

López Fernández, Carlos

La producción española en física durante el periodo (1940-1975) a través de los Anales de la Real Sociedad Española de Física y Química

1986 Pedro Marset

Universidad de Zaragoza

Roca-Rosell, Antoni

La física en la Cataluña finisecular. El joven Fontseré y su época

1989 José Manuel Sánchez Ron

Universidad Autónoma de Madrid

López García, Santiago

El saber tecnológico en la política industrial 1994 Mikel Buesa del primer franquismo

Conde Collado, María Isabel

Las disciplinas de física-matemáticas en los estudios de ingeniería en España

1999 Miguel Ángel UNED Sebastian Pérez

López Martínez, José Damián

La enseñanza de la Física y Química en la educación secundaria en el primer tercio del siglo xx en España

1999 Antonio Viñao; José M. Bernal

Romero de Pablos, Ana

Educación, investigación e instrumentación 2000 José Manuel científica en la España del primer tercio del Sánchez Ron siglo xx: La intervención del estado

Universidad Autónoma de Madrid

Anduaga Egaña,Aitor

La institucionalización y la enseñanza de la meteorología y la geofísica en España (1800-1950)

2001 Josep Llompart

Universidad del País Vasco

Vaquero Martínez, José Manuel

El éter en la física española del primer tercio del siglo xx: El caso de Pedro Carrasco Garrorena (1883-1966)

2001 José Miguel Cobos Bueno

Universidad de Extremadura

Barca Salom, Francesc Xavier

Els inicis de l’enginyeria nuclear a Barcelona. La càtedra Ferran Tallada (195962)

2002 Antoni RocaRosell

Universitat Politècnica de Catalunya

Herran, Néstor

Radioactividad en España. Ascenso y declive del Instituto de Radiactividad, 1904-1929

2006 Xavier Roqué

Universitat Autònoma de Barcelona

Ruiz Castell, Pedro

Astronomy and astrophysics in Spain (1850-1914)

2006 Víctor NavarroBrótons

University of Oxford

Pohl Valero, Stefan

La ‘circulación’ de la energía: una historia cultural de la termodinámica en la España de la segunda mitad del siglo xix

2007 Agustí NietoGalan

Universitat Autònoma de Barcelona

Ferran Boleda, Jordi Els públics de l’electricitat a Catalunya (1929-1936): De la Font Màgica de Montjuïc a la difusió dels electrodomèstics

2013 Agustí NietoGalan

Universitat Autònoma de Barcelona

Universidad Complutense

Universidad de Murcia

Tabla 1.  Tesis sobre historia de la física en España, 1986-2013

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 15

21/11/2013 8:56:38


16

NÉSTOR HERRAN; Xavier Roqué

Este breve repaso a la literatura muestra que, pese al aparente estatus secundario de la historia de la física en la historia de la ciencia española, esta ciencia ha atraído considerablemente la atención de los historiadores, en proporciones mayores de las que corresponderían al peso real de la disciplina en el panorama científico español. Esta impresión se refuerza con la observación de que los principales manuales sobre historia de la ciencia escritos en España lo han sido por historiadores de la física (Ordóñez, Sanchez-Ron & Navarro, 2002; Sellés & Solís, 2005). Cartografiando la historia de la física en España en el siglo xx

La necesidad de renovar y visibilizar internacionalmente la historia de la física en España llevó a nuestro grupo a establecer un proyecto de investigación que, al margen de elaborar estudios específicos sobre la historia de la física en España en el siglo xx, creara nuevas herramientas útiles a la investigación, que impulsen estudios ulteriores y permitan a nuestro grupo y a otros grupos trazar un panorama global de la física en España durante este periodo. Un ejemplo de ello fue la realización de una base de datos con la literatura secundaria sobre la historia de la física en España en el siglo xx. Tal como hicieron nuestros precursores en el ámbito norteamericano, John L. Heilbron y Bruce R. Wheaton (1981), apostamos por incluir la literatura producida por los propios físicos, entre la que se encuentran breves biografías o autobiografías, análisis bibliométricos, e informes de investigación o artículos cortos. Pese a tener a menudo un carácter hagiográfico o conmemorativo, esta literatura incluye a menudo información detallada e interesante sobre las limitaciones personales, sociales y económicas de la investigación. El punto de partida fue la explotación de bases de datos nacionales, entre las que se encuentran Teseo, la base de datos del Instituto López Piñero —que hemos comentado anteriormente— y Dialnet y repositorios internacionales como la base de datos de la History of Science Society. En una segunda etapa, hicimos un cribado de publicaciones profesionales no incluidas en esas bases de datos, como la Revista de Física. Para asegurar la uniformidad del cribado, se recogieron publicaciones aparecidas preferentemente en las últimas tres décadas. El trabajo de recuperación reveló un volumen de información no previsto. Si en el análisis inicial, basado en la base de datos valenciana, habíamos detectado alrededor de un centenar de publicaciones, la base de datos compilada incluye hoy en día alrededor de quinientas referencias. La base de datos permite realizar una valoración de la literatura en relación no solo al tipo de producción y su evolución, sino también las temáticas y géneros más recurrentes. Casi el 40% de las referencias son artículos de revista, un 30% capítulos de libros y aproximadamente un 15% monografías —el resto se reparte en libros editados, tesis, y material no publicado. La revista que proporciona más fuentes a la base de datos es la revista de la Sociedad Española de Física, la Revista Española de Física. Revistas dedicadas a temas históricos, tales como Arbor, Llull y Actes d’Història i Ciència de la Tècnica aparecen a cierta disACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 16

21/11/2013 8:56:38


17

Historia de la física en España en el siglo xx: balance y perspectivas

tancia. En cuanto a la lengua, la mayoría de las referencias están en español, pero el catalán suma alrededor de un 20% de las referencias, superando al inglés, que cuenta con un 10% de las referencias en revistas. Al tabular en orden de publicación, se observa una tasa de crecimiento que duplica las referencias aproximadamente cada diez años, con un crecimiento más rápido en el apartado de artículos que en libros y tesis, y un cierto estancamiento en los últimos años. Publicaciones (por periodo de 5 años)

Total

Artículos de revista

Libros

Tesis

Antes de 1975

11

4

6

0

1976-1980

29

3

5

2

1981-1985

23

12

7

1

1986-1990

48

17

8

2

1991-1995

53

15

9

2

1996-2000

81

30

5

4

2001-2005

137

57

16

4

2006-2010

88

45

14

5

Tabla 2. Publicaciones contenidas en la base de datos HFE, 1976-2010

En relación con los periodos estudiados, la mayor parte de la literatura aborda preferentemente el primer tercio del siglo xx (un 45%). El franquismo (alrededor del 35%) y el periodo democrático son menos estudiados, aunque reciben una mayor atención en los últimos años. En cuanto a los géneros, podemos agrupar la literatura en seis categorías, que a su vez han tenido evoluciones distintas en las últimas décadas: Biografías. No es una sorpresa que la biografía sea una de los principales géneros en la historia de la física en la España del siglo xx. En este sentido, se detecta una comprensible asimetría entre la atención que reciben los científicos del primer tercio del siglo xx (con diferencia los más estudiados), y los posteriores. Entre ellos destacan Blas Cabrera, decano de la física antes de la Guerra Civil Española (Anderson et al., 1982; González Posada & Cabrera, 1995), y el físico e ingeniero catalán Esteban Terradas, sobre el que Antoni RocaRosell ha realizado diversos estudios (Roca-Rosell, 1991; Roca-Rosell, 2005). Pese a no ser objeto de la atención de muchos historiadores, Miguel Catalán cuenta con la biografía más detallada escrita sobre un físico español hasta la fecha (Sanchez Ron, 1994). Entre las lagunas observadas, destaca la ausencia de biografías críticas sobre físicos del periodo franquista como Julio Palacios o José María Otero Navascués, que podrían contribuir a iluminar este periodo histórico de manera destacada. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 17

21/11/2013 8:56:38


18

NÉSTOR HERRAN; Xavier Roqué

Historias institucionales. Las instituciones son objetos comunes de trabajo histórico. Algunos laboratorios (Herran, 2008; Sanchez Ron, 1997; Sánchez Ron & Roca Rosell, 1993), grupos informales de físicos como el GIFT (Gámez Pérez, 2004) y fundaciones (Glick, 2005; Sánchez-Ron, 2005) han merecido estudios detallados. En general, los principales trabajos se centran sobre la física en las dos organizaciones más importantes de apoyo a la investigación en España en el siglo xx: la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones en el período 1907-1939, y el CSIC tras la Guerra Civil (AA.VV., 1971, Roca-Rosell y Sanchez-Ron, 1988). En el período de posguerra, es importante tener en cuenta los estudios sobre las instituciones del Estado dedicadas a promover la investigación tecnológica e industrial, como la Junta de Energía Nuclear (Romero de Pablos & Sánchez-Ron, 2001) o el Instituto Nacional de Técnica Aeroespacial (Roca Rosell & Sánchez Ron, 1997). En este panorama institucional, por lo general bien estudiado, podemos señalar dos grandes lagunas. Por una parte, la falta de estudios profundos de la física en la universidad española, que ha sido prácticamente ignorada por los historiadores; por otro lado, la necesidad de revisar críticamente algunas de las historias institucionales existentes, que por lo general han sido encargadas por las mismas instituciones objeto de estudio. Estudios bibliométricos. Existe una larga tradición de este tipo de estudios en la historia española de la ciencia, característicos de la escuela valenciana fundada por José María López Piñero en la línea de la cientometría de D. de Solla-Price (López Piñero, Peset & García Ballester, 1973). La principal referencia de este campo es el estudio de Manuel Valera Candel y Carlos López Fernández sobre la producción española en física entre 1903 y 1965 a través del análisis de los artículos publicados en la revista de la Sociedad Española de Física y Química (SEFQ), los Anales de Física y Química. El trabajo ofrece muchas pistas sobre el peso relativo de distintas áreas de la física en la comunidad española de los físicos, así como del impacto de la Guerra Civil en la comunidad de físicos (Valera Candel & López Fernández, 2001). Estudios más recientes han abordado el crecimiento de la disciplina en las últimas décadas (Rovira et al., 2003). Estos análisis, que por lo general han sido llevados a cabo por los físicos con vistas a la prospección y evaluación, carecen de perspectiva histórica pero son valiosos para determinar las tendencias en la disciplina. Estudios de recepción y públicos. El carácter supuestamente periférico de la física española ha motivado estudios sobre la difusión de los conocimientos científicos en la línea del modelo de difusión de G. Basalla y, más recientemente, a partir de una perspectiva constructivista centrado en la idea de la apropiación. Esta literatura carece generalmente de exhaustividad, siendo especialmente prolífica la producción en torno a la reacción de la visita de Einstein a España en 1923 (Glick, 1986; Roca-Rosell, 2005; Romero de Pablos, 2005), mientras que temas como las exposiciones internacionales, la divulgación en el periodo franquista (Ordóñez & Sánchez Ron, 1996) o las ciencias físicas en la prensa diaria han recibido una atención somera. Un tema relacionado con este tipo de enfoques es la historia de la enseñanza de las ciencias, en el que urge una ampliación al siglo xx del trabajo de Antonio MoACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 18

21/11/2013 8:56:38


Historia de la física en España en el siglo xx: balance y perspectivas

19

reno sobre la física académica del siglo xix (Moreno González, 1998; Moreno González, 1988). Instrumentos. La cultura material de la física ha sido abordada tan sólo recientemente por los historiadores de la física contemporánea en España, como lo revela el hecho de que no exista ninguna entrada de esta categoría antes de 1998. La mayoría de los trabajos sobre este tema han surgido en el seno de los proyectos sobre la conservación de las colecciones de instrumentos del CSIC (Romero de Pablos, 1998), de la Universidad Complutense de Madrid (Egido et al., 2000) y de la Universidad de Valencia (Bertomeu Sánchez & García Belmar, eds., 2002). Un proyecto de formación sobre la cultura material de la ciencia, coordinado por uno de los autores de este artículo (Xavier Roqué) y la participación de investigadores de Valencia, nos permitió definir nuestro proyecto actual y poner en marcha actividades relacionadas con el archivo. Otros géneros. Esta categoría incluye estudios que, si bien son minoritarios en cuanto a producción, no son sin embargo faltos de interés. Entre ellos podemos destacar los enfoques centrados alrededor de la cuestión del género, como los realizados por Carmen Magallón y Elena Ausejo (Magallón, 1999; Ausejo & Magallón, 1994), las historias centradas en el intercambio internacional de los físicos españoles (Presas i Puig, 2005; Sanchez Ron, 2002), o las historias de subdisciplinas en física (Anduaga Egaña, 2009; Navarro Brotons, Velasco González & Torres Domenech 2005; Ynduráin 1998). Asimismo, podemos incluir también las panorámicas sobre la ciencia en el siglo xx de José Manuel Sánchez Ron (1988; 2003) y, en el periodo franquista, nuestro trabajos ya mencionado sobre la física en la dictadura de Franco (Herran & Roqué, 2012; Herran & Roqué, 2013). A partir de una breve revisión de la literatura en la física española en el siglo xx, hemos identificado las áreas, temas y enfoques predominantes, así como algunas de las limitaciones de cada enfoque particular. Nuestra impresión general es que nos encontramos con un conjunto muy desigual de literatura. Algunas personas, períodos o subdisciplinas han sido bien estudiados, otros empiezan a serlos pero hay campos que permanecen prácticamente invisibles. Estas deficiencias y redundancias son posiblemente el resultado de la falta de una masa crítica de historiadores. De hecho, la mayor parte de la literatura consiste en enfoques de arriba a abajo, mientras que los enfoques desde abajo, que dan voz a los personajes de la historia, son minoría. Este problema puede estar relacionado con la tendencia de reproducir las jerarquías de relevancia dadas por los mismos científicos, así como de las instituciones más poderosas en el apoyo a la investigación sobre las ciencias físicas, en vez de desarrollar enfoques en conexión con problemas sociales y económicos más amplios. Los tres trabajos incluidos en este número son una contribución a esta apertura de la disciplina a nuevos enfoques y temas.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 19

21/11/2013 8:56:38


20

Públicos, educación e institucionalización: tres miradas a la historia de la física en España en el siglo xx

La voluntad de renovación historiográfica fue una de las principales motivaciones del simposio celebrado en 2011 en Barcelona. En él se presentaron trabajos en curso y se debatieron sus implicaciones en relación a cuestiones como las grandes narrativas en la historia de la física en España; la recuperación de fuentes de archivo; la enseñanza de la física; las interacciones entre física e ideología; los enfoques biográficos, prosopográficos y de género en la física en España; las relaciones internacionales de los físicos españoles; y las conexiones entre física e industria. No todas las cuestiones ni todos los periodos recibieron la misma atención. Durante el simposio, y especialmente al reunir los ensayos para su publicación, nos dimos cuenta de que la mayoría de las contribuciones trataban sobre la física durante el franquismo, y decidimos limitar las contribuciones a este periodo en el volumen resultante. Los tres artículos de esta sección fueron presentados en el simposio, pero no incluidos en el libro debido a la falta de encaje cronológico, y nos permiten ofrecer aquí tres miradas sobre la historia de la física en España en el siglo xx. El primero de ellos, escrito por José Damian López Martínez, y titulado «La enseñanza de la física en la educación secundaria en España: Algunas propuestas desde una perspectiva histórica», también aporta una perspectiva inédita al estudio de la física en España en el siglo xx. Así, si la mayor parte de los trabajos sobre este periodo se han centrado en la investigación en instituciones como la JAE y el CSIC —y, en menor medida, la universidad—, la historia de la física en la enseñanza secundaria apenas ha recibido atención. Esta omisión es lamentable en tanto que las necesidades docentes en ciencias físicas —y, en menor medida, ciencias exactas— han sido un importante estímulo para la consolidación de estudios superiores y, en general, para la consolidación institucional de la disciplina en España. Otro aspecto a destacar del trabajo de López Martínez es su dimensión temporal, que abarca la totalidad del siglo xx y le permite detectar continuidades insospechadas en las prácticas docentes antes y después de la dictadura de Franco. El segundo artículo de esta sección, titulado «La Asociación Española de Luminotecnia (1929-1935): La utilización racional de la electricidad para la iluminación» es una contribución original a la historia de la electrificación en España, desde el punto de vista de los técnicos en electricidad y sus organizaciones profesionales. Su autor, Jordi Ferran, adopta un enfoque basado en la circulación de conocimiento entre distintas comunidades: los profesionales de la incipiente industria eléctrica y el público de las conferencias, cursos y publicaciones de una de las agrupaciones profesionales más importantes en la década de 1930: la Asociación Española de Luminotécnia y el Comitè Català de Luminotècnia. El estudio de estos actores y de estas prácticas pone el foco en la física industrial y su contribución a la vulgarización, una dimensión poco conocida de la historia de la física en España, pero que cuenta ya con cierta tradición en países como los Estados Unidos (Anderson, Butler & Juris, 2008). ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 20

21/11/2013 8:56:38


Historia de la física en España en el siglo xx: balance y perspectivas

21

El último artículo de esta sección, a cargo de Jordi Fornés, estudia la institucionalización de la enseñanza de la física desde un estudio de caso reciente, situado ya en el periodo democrático. En «Los físicos en la Facultad de Informática de Barcelona, 1976-1992», Fornés muestra la creación de un espacio para la docencia y la investigación sobre la física en el momento de creación de la Facultad de Informática de Barcelona, asociado a la emergencia de una escuela de investigación sobre simulaciones numéricas en dicha facultad. Creemos que los tres artículos que aquí se presentan plantean una serie de cuestiones relevantes para los historiadores y los profesionales de la disciplina. En conjunto, nos desafían a ampliar nuestra visión de las ciencias físicas, y a tener en cuenta la diversidad de fuerzas que ha permitido la institucionalización, identidad e imagen pública de la física contemporánea. Cada uno de ellos es una contribución específica, con sus propias tesis, y que abre la puerta a nuevas interpretaciones y debates. Esperamos que nuestros colegas retomen estos temas, y con ellos contribuyan a una mejor comprensión de la física en la España del siglo xx.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 21

21/11/2013 8:56:38


22

NÉSTOR HERRAN

Bibliografía AA.VV. (1971), Patronato de Investigación Científica y Técnica «Juan De La Cierva» 1945-1970, Madrid: CSIC.

tículos de Blas Cabrera. Amigos de la cultura científica. Vol. 7, Madrid: Amigos de la Cultura Científica.

ANDERSON, P., et al. (1982), «Monográfico Nicolás Cabrera 70 Años.» Philosophical Magazine 45 (3).

HEILBRON, J. L. & B. R. WHEATON (1981), Literature on the History of Physics in the 20th Century, Berkeley, CA: University of California Press.

ANDERSON R. J.; O. R. BUTLER & M. JURIS (2008), History of Physicists in Industry Final Report, Washington DC: AIP.

HERRAN, N. (2008), Aguas, semillas y radiaciones. El Laboratorio de Radiactividad de la Universidad de Madrid, 1904-1929, Madrid: CSIC.

ANDUAGA EGAÑA, A. (2009), Geofísica, economía y sociedad en la España contemporánea. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

HERRAN, N. & X. ROQUÉ, eds. (2012), La física en la dictadura. Físicos, cultura y poder en España, 19391975, Bellaterra: Servei de Publicacions de l’UAB.

AUSEJO, E. & C. MAGALLÓN (1994), «Women’s Participation in Spanish Scientific Institutions (18681936)», Physis. RIvista Internazionale di Storia della Scienza 31: 537-551.

HERRAN, N. & X. ROQUÉ (2013), «An Autarkic Science: Physics, Culture, and Power in Franco’s Spain», Historical Studies in the Natural Sciences 43: 202-235.

BERTOMEU, J. R. & A. GARCÍA BELMAR, eds. (2002), Abriendo las cajas negras. Colección de instrumentos científicos de la universidad de Valencia. Valencia: Universitat de València; Fundació General de la Universitat de València.

KEVLES, D. J. (1978), The Physicists: The History of a Scientific Community in Modern America, New York: Knopf.

DEL EGIDO, M. Á. et al. (2000), Instrumentos científicos para la enseñanza de la física:. Madrid: Museo Nacional de Ciencia y Tecnología. ELENA, A.; J. ORDÓÑEZ (1990), «History of Science in Spain: A preliminary survey,» British Journal for the History of Science 22: 187-196. GÁMEZ PÉREZ, C. (2004), «El Grupo Interuniversitario de Física Teórica (GIFT). Génesis y desarrollo Histórico, 1968-1976», Treball de recerca, CEHIC, 2004.

KOJEVNIKOV, A. B. (2004), Stalin’s Great Science: The Times and Adventures of Soviet Physicists, London: Imperial College Press. LÓPEZ PIÑERO, J. M., M. PESET, & L. GARCÍA BALLESTER, eds. (1973), Bibliografía Histórica Sobre La Ciencia y La Técnica En España, Valencia: Cátedra e Instituto de Historia de la Medicina. MAGALLÓN PORTOLÉS, C. (1999), Pioneras españolas en las ciencias. Las mujeres del Instituto Nacional de Física y Química, Madrid: CSIC.

GLICK, T. (1986), Einstein y los españoles: Ciencia y sociedad en la España de entreguerras, Madrid: Alianza.

MORENO GONZÁLEZ, A. (1988), Una ciencia en cuarentena: Sobre la física en la universidad y otras instituciones académicas desde la Ilustración hasta la crisis finisecular de xix, Madrid: CSIC.

— (2005), Dictating to the dictator. Augustus Trowbridge, the Rockefeller Foundation, and the Support of Physics in Spain, 1923-1927. Minerva 43: 121145.

— (1998), «Science in Quarantine: Academic Physics in Spain (1750-1900)», Science and Education: Contributions from History, Philosophy, and Sociology of Science and Mathematics 7: 281-300.

GOLINSKI, J. (1998), Making Natural Knowledge: Constructivism and the History of Science, Cambridge: Cambridge University Press.

NAVARRO BROTÓNS, V.; J. VELASCO GONZÁLEZ & José DOMÉNECH TORRES (2005), «The Birth of Particle Physics in Spain», Minerva 43(2): 183-196.

GONZÁLEZ DE POSADA, F. & B. CABRERA (1995), Blas Cabrera ante Einstein y la relatividad: Con 8 ar­

NIETO-GALAN, A. (2008), «The history of science in Spain: A critical overview», Numcius, 23 (2): 211-236.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 22

21/11/2013 8:56:38


Historia de la física en España en el siglo xx: balance y perspectivas

ORDÓÑEZ, J.; J. M. SÁNCHEZ-RON & V. NAVARRO (2002), Historia de la ciencia. Madrid: Espasa. ORDÓÑEZ, J. & J. M. SÁNCHEZ RON (1996), «Nuclear Energy in Spain. From Hiroshima to the Sixties», en: P. FORMAN & J. M. SÁNCHEZ RON, eds., National Military Establishments and the Advancement of Science and Technology, Dordrecht: Kluwer Academic Publishers, 173-190. PESTRE, D. (1984), Physique et physiciens en France, 1918-1940, Paris: Editions des archives contemporaines.

23

ROMERO DE PABLOS, A. & J. M. SÁNCHEZ RON (2001), Energía nuclear en España : De la JEN al CIEMAT, Madrid: CIEMAT. ROVIRA, L. et al. (2003), Mapa de excelencia en física y química de las universidades españolas, Girona: Universitat de Girona. SÁNCHEZ RON, J. M. (1988), ed., La Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas 80 años después, 2 vols. Madrid: CSIC. — (1994), Miguel Catalán: Su Obra y Su Mundo, Madrid: CSIC; Fundación Ramón Menéndez Pidal.

PRESAS I PUIG, A. (2005), «Science on the Periphery. The Spanish Reception of Nuclear Energy: An Attempt at Modernity?», Minerva 43( 2): 197-218.

— (1997), «La Fundación Rockefeller en España: El Instituto Nacional de Física y Química», Mundo Científico: 855.

ROCA-ROSELL, A. (1991), Esteban Terradas. Madrid: Fundación Banco Exterior.

— (2002), «International Relations in Spanish Physics from 1900 to the Cold War», Historical Studies in the Physical and Biological Sciences 33: 3-31.

— (2005), «Professionalism and Technocracy: Esteve Terradas and Science Policy in the Early Years of the Franco Regime», Minerva 43(2): 147-162. — (2005), «Einstein en Barcelona». En: J. M. SÁNCHEZ RON & A. ROMERO DE PABLOS, eds. Einstein en España, Madrid: Publicaciones de la Residencia de Estudiantes. ROCA-ROSELL, A. & J. M. SÁNCHEZ RON (1988), La Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas 80 años después, 1907-1987, Madrid: CSIC. — (1997), INTA: 50 años de ciencia y técnica aeroespacial, Madrid: INTA.

— (2003), «La Física en España», Revista Española de Física 17(2):8-14; 17(3): 9-15; 17(4):7-13; 17(5): 5-10. — (2005), Cincuenta años de cultura e investigación en España: La Fundación Juan March (1955-2005), Barcelona: Crítica. SÁNCHEZ RON, J. M. & A. ROCA-ROSELL (1993), Spain’s First School of Physics: Blas Cabrera’s Laboratorio De Investigaciones Físicas, Osiris:. 127-155. SELLÉS, M.; C. SOLÍS (2005), Historia de la Ciencia, Madrid: Espasa.

ROMERO DE PABLOS, A. (1998), «Dos políticas de instrumental científico: El Instituto del Material Científico y el Torres Quevedo», Arbor, 631-632: 359-386.

VALERA CANDEL, M. & C. LÓPEZ FERNÁNDEZ (2001), La física en España a través de los Anales de la Sociedad Española de Física y Química, 19031965, Murcia: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Murcia.

— (2005), «El Madrid científico que recibió a Einstein.» En: J. M. SÁNCHEZ RON & A. ROMERO DE PABLOS, eds. Einstein en España, Madrid: Publicaciones de la Residencia de Estudiantes, 63-86.

YNDURÁIN, F. J. (1998), «La Física De Altas Energías En España.» En: J. M. SÁNCHEZ RON, ed., Un siglo de ciencia En España, Madrid: Residencia de Estudiantes, 197-207.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 11-23

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 23

21/11/2013 8:56:38


001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 24

21/11/2013 8:56:38


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49 ISSN (ed. impr.): 2013-1666 / ISSN (ed. electr.): 2013-9640 DOI 10.2436/20.2006.01.172 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT Rebut: 23/05/12 - Acceptat: 17/10/2012

LA ENSEÑANZA DE LA FÍSICA EN LA EDUCACIÓN SECUNDARIA EN ESPAÑA : ALGUNAS PROPUESTAS DESDE UNA PERSPECTIVA HISTÓRICA JOSÉ DAMIÁN LÓPEZ MARTÍNEZ UNIVERSIDAD DE MURCIA. MURCIA. ESPAÑA

Resumen: Basándonos en la perspectiva que ofrece la historia del currículo y la historia de las disciplinas científicas, en este trabajo revisamos algunas características de la enseñanza de la física en la educación secundaria en España. Analizamos someramente su peso específico en los planes de estudio, los cambios en los objetivos planteados, en los contenidos de enseñanza programados, en las experiencias prácticas desarrolladas, en la formación y selección del profesorado encargado de impartirla o en los planteamientos didácticos puestos en práctica en los institutos públicos. Palabras clave: enseñanza de la física, educación secundaria, currículo, España

Teaching High School Physics in Spain: Some Historically-Grounded Proposals Summary: In this paper we review some features of the teaching of Physics in secondary education in Spain from the vantage point of the history of curriculum and the * Correspondencia: José Damián López Martínez Departamento de Teoría e Historia de la Educación Universidad de Murcia Facultad de Educación Campus Espinardo 30100 Murcia Email: damian@um.es

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 25

21/11/2013 8:56:38


26

José Damián López Martínez

history of scientific disciplines. We briefly analyze the importance of physics teaching in different aspects of secondary education teaching, such as curriculums, objectives, the actual teaching content, the role of experiments, training and selection of the teachers and the didactic approaches implemented in public institutes. Key words: teaching of physics, secondary education, curriculum, Spain

La física es una disciplina académica con una larga tradición en nuestro país en el nivel educativo de la educación secundaria (segunda enseñanza, bachillerato). En este artículo indagaremos en la evolución de la enseñanza de la física en dicha etapa educativa desde la perspectiva de la historia de las disciplinas escolares (Viñao, 2006: 262), analizando los discursos sobre su valor formativo, la utilidad y finalidad de su enseñanza, su presencia en los planes de estudio, los contenidos prescritos y libros de texto utilizados, así como la práctica docente y los modos de transmitir y enseñar los contenidos de la disciplina. Por último, consideraremos la formación del profesorado encargado de impartir esta materia. La física como disciplina en el currículo de la segunda enseñanza

En esta sección analizamos someramente el peso específico que la física ha tenido como disciplina académica de la segunda enseñanza desde la constitución de nuestro sistema educativo hasta la actualidad. Para abordar este apartado, además de las fuentes legislativas relativas a planes de estudio vigentes en dicho nivel educativo, hemos consultado algunos estudios sobre la segunda enseñanza en España (Utande, 1964; Luis, 1985; Sanz, 1985; Díaz, 1988; Viñao, 1992; López, 1999). La física, acompañada o no de la química, estuvo ya presente en los planes de estudio de segunda enseñanza de 1836 (Plan del Duque de Rivas), de 1845 (Plan de Pedro José Pidal), o en el currículo establecido por la Ley Moyano (1857) y los sucesivos planes de estudio derivados de la misma, es decir, durante el proceso de configuración del sistema educativo español. Antonio Gil de Zárate, uno de los redactores del plan Pidal de 1845, director general de Instrucción Pública a mediados de ese siglo, y que había estudiado ciencias físicas y exactas en París, consideraba que la formación científica de los ciudadanos era necesaria para el progreso y avance de la sociedad española: «Asombrando, como hoy están, al mundo los portentos del vapor, de la electricidad, del magnetismo, del lumínico, ¿qué persona bien educada puede dispensarse de estudiar la física?, ¿quién no se avergüenza de ignorar sus más sencillos elementos?» (Gil de Zárate, 1855: 5-6). A pesar del reconocimiento del papel que la física podía desempeñar en la educación del alumnado, cuando se analizan los planes de estudio para la segunda enseñanza observamos que generalmente se subestimó su valor formativo frente a otras materias, y que el tiempo dedicado a su enseñanza resultó ser sensiblemente menor que el correspondiente a otras disciplinas del bloque de «Letras». Las ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 26

21/11/2013 8:56:38


LA ENSEÑANZA DE LA FÍSICA EN LA EDUCACIÓN SECUNDARIA EN ESPAÑA

27

ciencias experimentales sufrieron una situación de marginalidad, ya que el espacio que se les concedió fue más bien exiguo, generalmente en los últimos cursos de esta etapa educativa. El reconocimiento cada vez más generalizado del progreso como algo estrechamente vinculado a la adquisición de una cierta «cultura científica» que permitiera el acceso a la utilización de tecnologías más modernas, no encontró una respuesta adecuada en nuestro país. Sólo durante el Sexenio, o con las propuestas planteadas por el Plan Chao (1873), el de Groizard de 1894 o el de Gamazo de 1898, inspirados en propósitos de renovación y modernización, se puede observar un mayor interés por las ciencias como base de una instrucción integral, ya que otros planes de estudio vigentes en el último cuarto del siglo xix, de signo conservador, constituyeron un claro retroceso. En este sentido, sirva de ejemplo el Plan de 1899 de Luis Pidal y Mon, con seis años de Latín y Castellano (treinta clases semanales durante los siete de bachillerato), frente a los tres cursos en los que se estudiaban las ciencias físico-químicas (nueve clases semanales en total). Giner de los Ríos, ante la mencionada reforma de 1899, criticaba que se adoptara «exclusivamente la enseñanza clásica en su forma más vieja (...) cuando todos los pueblos van poco a poco gravitando hacia la llamada enseñanza moderna o realista». Y añadía que «la pretensión de que disminuyendo las ciencias, (...) y cargando la mano en la Historia Sagrada y el Latín se rehaga la enseñanza, parece una broma siniestra» (Giner, 1899: 7). Desde tendencias progresistas se trató de incluir asignaturas relacionadas con las ciencias experimentales con la intención de contribuir al progreso de la sociedad española del xix, mientras que desde posiciones conservadoras se insistía en el estudio de la Lengua y el Latín, siendo minoritarios los planes de estudio en los que se ponderó adecuadamente el número de horas lectivas para las asignaturas de perfil científico y las de corte humanístico. En este sentido, el catedrático de Física y Química de instituto Ricardo Becerro de Bengoa comentaba a finales del siglo xix que a lo largo de esa centuria se dio «mayor importancia a los estudios literarios que a los científicos» y que se seguía «combatiendo todo lo nuevo y provechoso, aferrándonos a lo pasado, insuficiente y pobre, e instruyendo y educando a nuestra juventud para que resulte en absoluto distanciada de las exigencias de los tiempos que han ido sobreviniendo» (Becerro, 1900: 9 y 231). Al comenzar el siglo xx persistió la tendencia a considerar la física como materia apropiada para los últimos cursos del bachillerato, lo que se evidencia en los planes de García Alix (1900), Romanones (1901) y Bugallal (1903). Pero no sólo eso, como comentaba Baldomero Bonet, catedrático de la Facultad de Farmacia de Madrid, «se cambia un plan, sin dar tiempo a que la experiencia enseñe qué variantes han de introducirse en él, en caso de que realmente deba modificarse» (Bonet, 1907: 13). Habrá que esperar a 1926, con el plan Callejo, para que esta materia se introduzca en el bachillerato elemental. Esta tendencia prosiguió con el plan Villalobos (1934), que, como se observa en la tabla que sigue, amplió las horas dedicadas al estudio de las ciencias físico-naturales: el primer curso ya incluía contenidos de física y así proseguía hasta el final del bachillerato. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 27

21/11/2013 8:56:38


28

José Damián López Martínez

Cursos

Plan de estudios

Años que se cursa

1900

NO

NO

NO

NO

Física Química

Física

2

1901

NO

NO

NO

NO

Física Química

NO

1

1903

NO

NO

NO

NO

Física

Química

2

1926

NO

Física y Química

NO

NO

Física

Química

3

1931

NO

NO

NO

NO

Física

Química Física*

2

1932

NO

NO

NO

NO

Física

Química

2

1934

C. Físico naturales

C. Físico naturales

C. Físico naturales

Física y Química

Física y Química

Física y Química

6

Tabla 1. Distribución de la Física en el bachillerato durante los planes de estudios vigentes desde 1900 a 1936 Elaboración propia a partir de la Colección Legislativa de España. (*) Física era una de las asignaturas para los alumnos del Bachillerato de Letras.

El plan de estudios de 1938 enfatizaba en la formación clásica, humanística, patriota y religiosa, proclamando el ministro José Ibáñez Martín en el discurso de inauguración del CSIC una ciencia católica. Sobre la presencia y peso específico de esta disciplina en el currículo de la segunda enseñanza durante esta época, el catedrático universitario Emilio Jimeno comentaba que no se había «logrado introducir, en el ambiente literario que siempre ha dominado, la justa apreciación de la importancia de esos estudios científicos» (Jimeno, 1940: 152). Es decir, nos encontrábamos en una situación similar a la de años atrás. Con el plan de estudios de Ruiz Giménez (1953) se estudiaba Física durante dos cursos del bachillerato elemental y otros dos en el bachillerato superior, para aquellos alumnos que optaban por la opción de ciencias, con una carga horaria que globalmente considerada era inferior a la destinada a Religión o a Enseñanzas del Hogar para el alumnado femenino, lo que, de forma general, ocurrirá durante toda la dictadura franquista. Ya en los años sesenta, otro catedrático de Física y Química de instituto, Severiano Goig, comentaba que no sólo estaba motivada la falta de peso específico de las materias científicas en los planes de estudio por la orientación fundamentalmente humanista que había imperado durante muchos años, sino también porque «durante mucho tiempo se ha subestimado en nuestro país el valor educativo de las Ciencias físicas... y por nuestro aislamiento del clima intelectual del exterior» (Goig, 1961: 86). ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 28

21/11/2013 8:56:38


LA ENSEÑANZA DE LA FÍSICA EN LA EDUCACIÓN SECUNDARIA EN ESPAÑA

29

Con la Ley General de Educación (1970) se modificó la estructura del sistema educativo, estableciéndose el Bachillerato Unificado Polivalente (BUP) de solo tres años de duración. La Física y Química era una asignatura obligatoria en 2º y optativa en 3º. A partir del curso 1971-1972 se implantó el COU con tres horas semanales en la opción de ciencias, que después pasaron a cuatro. Por tanto, la Física pasó de ser impartida en 4º curso del bachillerato como Física y Química, en 6º del bachillerato superior y en el Preuniversitario como Física, separada de la Química, a serlo en el BUP como Física y Química en 2º y en 3º —en la opción b—, y en COU como Física. Tras el proceso de experimentación de la reforma de las enseñanzas medias, que trataba de remediar el excesivo academicismo del BUP, la enseñanza receptiva y los recargados programas, en 1990 se aprobaba la LOGSE. La Física y Química se incorporaba al área de Ciencias de la Naturaleza en 1º y 2º de ESO, y en 3º —ya como Física y Química— con dos horas semanales y en 4º como materia optativa de tres horas. En el bachillerato de Ciencias de la Naturaleza y de la Salud y de Tecnología se cursaba Física y Química en 1º, con cuatro horas semanales, y Física en 2º, según las opciones, con esas mismas horas. Por tanto, materias que eran obligatorias para todo el alumnado pasaron a ser optativas. En la actualidad, como apunta Jordi Solbes, España es el único país europeo que no tiene separadas la física de la química en las edades correspondientes al primer curso del bachillerato. La introducción de la Filosofía II por el decreto de Humanidades (2000) y el bachillerato único de Ciencias y Tecnología (2006) ha hecho que disminuya su elección por parte del alumnado. La física es también, de entre todas las ciencias, la que peor situación presenta en España y en Europa (Solbes, 2011: 171). En definitiva, la física ocupó durante buena parte del período analizado un lugar subsidiario y marginal en los planes de estudio si comparamos con el claro predominio de las materias del área de «Letras», subestimando su valor formativo frente a otras disciplinas. Con determinadas excepciones, el plan de estudios de 1934, por ejemplo, o las modificaciones introducidas en 1967 respecto al de 1957, en la mayoría de los planes de estudio la física se impartió en los últimos años del bachillerato, no se le concedió un carácter cíclico, gradual, incrementando paulatinamente los contenidos de enseñanza, y no se le reconoció suficientemente su valor educativo: propiciar una preparación científica básica que contribuyera a la formación integral de los ciudadanos. En este sentido, como veremos a continuación, incidió negativamente la finalidad otorgada a la enseñanza de la física en este nivel educativo. La finalidad de la enseñanza de la física en la segunda enseñanza y la presión propedéutica de la universidad

La segunda enseñanza, por su origen como desprendimiento de la antigua Facultad de Artes (más tarde de Filosofía) en el siglo xix, ha conservado durante muchos años una marcada filiación universitaria, puesta de manifiesto en su estructura, organización pedagógica, metodologías utilizadas, o en la formación y selección del profesorado de este nivel educaACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 29

21/11/2013 8:56:38


30

José Damián López Martínez

tivo. Ese carácter universitario a que debió su origen influyó en la concepción dominante sobre la finalidad del bachillerato, en los contenidos de enseñanza programados o en la labor desarrollada por el profesorado. Esta influencia del modelo universitario y de la finalidad otorgada a la segunda enseñanza, como pretendemos mostrar en esta sección, incidió notablemente en la finalidad educativa conferida a la disciplina, en las metas que se pretenden alcanzar con su inclusión en los planes de estudios en este nivel educativo. A comienzos del siglo xx el profesor universitario Lázaro Ibiza comentaba que «planteados por el mismo patrón de la enseñanza superior, los institutos son en realidad pequeñas universidades y tienen todos los defectos de ésta» (Lázaro, 1902: 363). Posteriormente, el físico Blas Cabrera comentaba desde la Revista de Pedagogía que los defectos fundamentales de los institutos españoles del primer cuarto del siglo xx se debían «gran parte de ellos, si no todos, a la concepción equivocada de este período de la educación que ha presidido el nacimiento y evolución de dichos organismos docentes, convertidos en un anticipo de la Universidad en vez de ser una prolongación de la Escuela» (Cabrera, 1924: 180). Como el bachillerato ha sido durante muchos años un período educativo selectivo, elitista, y la única vía de acceso a la universidad, su finalidad académica era preparar para el acceso a los estudios superiores, la transmisión de los contenidos necesarios para el paso, en las mejores condiciones posibles, a la universidad. Por ello, el objetivo fundamental que ha tenido el estudio de la física ha sido eminentemente propedéutico, formar al alumnado con vistas a seguir estudios universitarios. Esto se percibe claramente en la finalidad otorgada a la enseñanza de la física en esta etapa educativa ya que durante muchos años siempre ha estado supeditada a las exigencias de la enseñanza universitaria (López, 1999: 790; López & Bernal, 2002: 652), a la presión del nivel educativo inmediatamente superior, puesto que la universidad ha impuesto sus propios criterios e intereses —que son, en definitiva, los de quienes en ella se hallan—, no siempre coincidentes con los del nivel inmediatamente inferior, la educación secundaria. Sirva de ejemplo como, en 1938, al establecer las pruebas de suficiencia final o examen de Estado del bachillerato, necesario para obtener el título de bachiller y poder ingresar en la universidad, dichas pruebas eran organizadas por las universidades, con tribunales especiales compuestos por cinco profesores universitarios. También ha habido en nuestro país propuestas en las que el bachillerato se consideró como un período esencialmente educativo, formativo y cultural en sí mismo. En este sentido, la influencia en la política educativa de sectores más progresistas, la creación de la Junta de Ampliación de Estudios, la puesta en funcionamiento del Instituto-Escuela de Madrid, la presencia de profesores innovadores en el colectivo de catedráticos de instituto, el conocimiento de propuestas que venían del exterior (Europa, Estados Unidos) sobre la importancia concedida a la enseñanza de las ciencias a la hora de conformar las que fueron denominadas «humanidades modernas», etc., propiciaron una evolución tendente a conseguir una formación científica que permitiera comprender los fenómenos que ocurren en la vida cotidiana, adquirir conceptos relevantes para una mejor comprensión del mundo físico y ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 30

21/11/2013 8:56:38


LA ENSEÑANZA DE LA FÍSICA EN LA EDUCACIÓN SECUNDARIA EN ESPAÑA

31

de la naturaleza, adoptar procedimientos habituales en la actividad científica que capacitara para adoptar una actitud crítica, disponer de estrategias para afrontar una situación de forma rigurosa, y comprender la importancia de estas materias en el progreso científico y tecnológico (Bernal & López, 2007: 218). El carácter esencialmente formativo de la segunda enseñanza quedaba puesto de manifiesto también en la ponencia redactada en 1930 por algunos catedráticos (Cándido Bolívar, Luis Bermejo, Ángel del Campo, Julio Palacios, entre otros) de la Facultad de Ciencias de Madrid: una formación de cultura general básica del alumno, huyendo de prematuras especializaciones y a través de una enseñanza cíclica e ininterrumpida de Matemáticas, Física y Química, acentuando su carácter práctico y experimental con una metodología que deberá ser más del tipo escuela que del universitario, con libros de texto escogidos libremente por los profesores y limitando el número de alumnos por aula (Boletín de la Universidad de Madrid, IX, 1930, 457-460). En este sentido, Josep Estalella Graells, un excelente catedrático de Física y Química de instituto, becado por la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, director del Institut-Escola de Barcelona en los años treinta del siglo xx, y uno de los profesores que dieron los primeros pasos para la configuración de la Didáctica de las Ciencias Experimentales en España (López & Bernal, 2000), insistía en la importancia de ese carácter formativo para este nivel educativo: «reconocemos y sostenemos que el Bachillerato ha de ser esencialmente formativo», aunque también pensaba que, como veremos más adelante, la metodología puesta en práctica por el profesorado propiciaba una «exagerada tendencia informativa» (Estalella, 1933: 4-5). A pesar de estas iniciativas innovadoras, la concepción del bachillerato como unidad formativa y cultural en sí misma sucumbió ante el aspecto propedéutico. El carácter universitario a que debió su origen la segunda enseñanza se conservó durante demasiados años, influyendo en la concepción dominante sobre la finalidad de este período educativo, en los contenidos de enseñanza o en la labor desarrollada por el profesorado. Posteriormente, a pesar del paso hacia un modelo de educación secundaria de masas a partir de la Ley General de Educación de 1970 y que, años después, la LOGSE (1990) transformó la enseñanza media en una educación secundaria para todos, ya que extendía la obligatoriedad hasta los 16 años, permitiendo la incorporación al sistema de grupos sociales sin tradición en esta etapa educativa, la visión propedéutica ha seguido estando implantada con firmeza en la enseñanza de la física (Furió et al., 2001; Acevedo, 2004; Vázquez et al., 2005; Solbes, 2011). La selectividad o las actuales pruebas de acceso a la universidad (PAU) pueden servir de nuevo como ejemplo de la influencia de la universidad en los contenidos desarrollados por los docentes durante prácticamente todo un curso académico, el segundo de bachillerato, puesto que la labor desarrollada en las clases de física por el profesorado de secundaria es de alguna forma «guiada» por parte del profesorado de la universidad al influir en el tratamiento de los contenidos tratados con vistas a dichas pruebas selectivas. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 31

21/11/2013 8:56:38


32

José Damián López Martínez

En definitiva, la finalidad de la enseñanza de la física ha estado en total correspondencia con la finalidad otorgada a la segunda enseñanza durante buena parte de su historia como tal nivel educativo, la de preparar exclusivamente para las carreras universitarias, puesto que estudiar el bachillerato no ha tenido sentido hasta hace unos años si no era con miras a acceder a la universidad. Si la finalidad de la segunda enseñanza hubiera sido no sólo capacitar al alumnado para acceder a la educación superior, sino procurar una formación científica basada no sólo en unos conocimientos teóricos sino también en destrezas y habilidades que le permitiera tener una actitud abierta y crítica, y disponer de estrategias para afrontar situaciones de forma rigurosa, también habría sido otra la finalidad otorgada a la enseñanza de la física. Como veremos a continuación, los contenidos programados para la enseñanza de física también estuvieron íntimamente relacionados con los objetivos generales que se plantearon para este período educativo en su conjunto. ¿Qué física enseñar: física para futuros científicos o física para todos?

En esta sección queremos analizar la evolución producida en las propuestas de selección y secuenciación de los contenidos de enseñanza para la física como disciplina académica, analizando algunas características de los libros de texto utilizados en los institutos. Durante los primeros pasos de este nivel educativo en el primer tercio del siglo xix nos encontramos ya con el problema de una adecuada selección y delimitación de los contenidos de enseñanza. En este sentido, Gil de Zárate comentaba que una de las primeras dificultades fue «el conocimiento de los límites y de la verdadera índole de estas enseñanzas», lo que dio lugar a que se otorgara a los programas de las materias más amplitud de la que convenía, «haciendo explicaciones más propias de facultad que de instituto» (Gil de Zárate, 1855: 46). La selección de los contenidos para la enseñanza de la física se hacía generalmente desde una perspectiva fundamentada en el cuerpo de conocimientos aceptado por la comunidad científica. Los contenidos propuestos trataban de seguir el mismo modelo puesto en práctica para la enseñanza de esas disciplinas en la universidad. Además, si la formación recibida por el profesorado era también una formación exclusivamente disciplinar, es lógico que en esos mismos parámetros se planteara la enseñanza. Una vez más, como la segunda enseñanza fue concebida primordialmente como preparación para estudios de un nivel superior, el currículo de física estuvo predeterminado por las exigencias establecidas desde ese nivel, con una visión sobre los contenidos de enseñanza esencialmente descriptiva, poniendo el acento en el aprendizaje de los conocimientos teóricos sobre la disciplina, de acuerdo con el nivel de contenidos desarrollados en la universidad. A pesar de los discutibles resultados que durante muchos años ha tenido ese enfoque disciplinar y propedéutico, se ha seguido defendiendo la importancia de impartir programas clásicos de ciencias como modo de garantizar la preparación del alumnado para futuros estudios. El objetivo, desde esa perspectiva, es prestar una mayor atención al carácter ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 32

21/11/2013 8:56:38


LA ENSEÑANZA DE LA FÍSICA EN LA EDUCACIÓN SECUNDARIA EN ESPAÑA

33

instructivo de la enseñanza de la física, primando los contenidos conceptuales ya que son los que constituyen el auténtico currículo científico. Una perspectiva alternativa, que tiene su origen en propuestas renovadoras formuladas a comienzos del siglo xx, se fundamenta en el establecimiento de programas de carácter cíclico, que traten de aproximarse a los intereses y necesidades personales de los alumnos más que a los contenidos disciplinares de la materia. Un ejemplo destacado son los cuestionarios programados para la asignatura Física en la reforma de 1934, elaborados por profesores cualificados y de gran prestigio como eran los catedráticos de Física y Química de Instituto Andrés León, Luis Olbés y P. Marcelino Martín González. De igual modo, si nos centramos en los contenidos de enseñanza de esta materia propuestos en el Instituto-Escuela de Madrid, un centro creado en 1918 como ensayo pedagógico, observaremos que se contemplaba una secuenciación que permitía una continuidad gradual desde la escuela primaria a la secundaria, de manera que cada año se ampliaban los contenidos, combinando teoría y práctica, utilizando frecuentemente los laboratorios, las salidas de campo, las visitas a fábricas, etc., y que conectan con los criterios que en la actualidad se proponen desde la Didáctica de las Ciencias Experimentales: disminución de los contenidos académicos, énfasis en los contenidos más relevantes para la vida personal y social del alumnado, conexión de las aplicaciones de los conocimientos científicos con distintos aspectos de la vida cotidiana y su importancia en la toma de decisiones, o insistencia en los procesos que conducirán a los alumnos hacia la reflexión sobre lo que es la ciencia y cómo se elabora (Martín Díaz et al., 2011: 130). La Ley Orgánica de Educación (LOE) insta en la etapa obligatoria de la educación secundaria —y de alguna forma en el bachillerato— a pasar de enseñar contenidos a enseñar competencias, por lo que se deberían eliminar los contenidos que no cumplan con esa condición. Sin embargo, se sigue observando en el currículo legal una excesiva cantidad de contenidos de enseñanza, lo que puede desvirtuar el sentido de una etapa obligatoria para todo el alumnado. Si la física es una materia importante para la formación básica y obligatoria del alumnado de educación secundaria, será necesario seleccionar los contenidos para que todos tengan una información fundamentada a la hora de reflexionar y tomar decisiones sobre temas científico-técnicos. En opinión de profesores en ejercicio, incluso en el bachillerato —y fundamentalmente en el primer curso—, la excesiva cantidad de conocimientos tratados puede provocar que el aprendizaje se realice de forma superficial debido a la celeridad con la que se tratan los distintos temas. Quizá habría que replantearse la existencia de un bachillerato como etapa de la educación secundaria con dos años de duración, que, presionado por la generalización de la escolarización hasta los 18 años y porque ha dejado de ser la única vía de acceso hacia la universidad, pudiera diluirse en el seno de la educación secundaria para todos (Viñao, 2011: 40). De esta manera, la física educativa, formativa, próxima a los intereses del alumnado, aplicada a la vida cotidiana, tendría un mejor encaje en el sistema educativo. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 33

21/11/2013 8:56:39


34

José Damián López Martínez

Al considerar los contenidos de enseñanza para la física como disciplina escolar —es decir, el cuerpo de contenidos definido, con más o menos detalle, en los planes de estudio, programas o cuestionarios aprobados por la administración educativa— es preciso que nos detengamos también en los libros de texto utilizados para la enseñanza de dicha materia. Los libros de texto de física: herederos de la tradición

Los libros de texto han sido —y son— el centro de la actividad docente en la educación secundaria. A pesar de que ya a mitad del siglo xix se determinara que debían «contener la parte elemental de la materia que forma el objeto de la asignatura, con claridad, buen método y exactitud; reunir el complemento de nociones que alcance la ciencia en nuestros días; ser de una extensión proporcionada al número de lecciones que de la materia han de darse; presentar las diferentes partes de una ciencia dividida con arreglo a las diversas asignaturas en que han de estudiarse, y comprender con la debida separación las materias de las dos o más que se explican en un mismo curso» (Real Orden de 1 de septiembre de 1846), poco de lo señalado se cumplió en la práctica. Lo usual durante muchos años fue que el profesorado eligiera un libro de texto de entre una lista publicada por la administración educativa. En el Boletín Oficial de Instrucción Pública de 1847 —Tomo X—, aparecían, entre otros más, los siguientes: Curso elemental de Física, de Daguin (traducido por Venancio González Valledor), Tratado elemental de Física, de Beudant (traducido por Nicolás Arias) o Elementos de Física, de Pouillet (tomando la parte que baste para la segunda enseñanza elemental). Por tanto, los primeros manuales de física utilizados en los institutos españoles tenían una evidente influencia francesa tanto en la estructura como en los contenidos (Moreno, 2000). No es raro que esto sea así, puesto que la influencia francesa ha sido muy importante en la génesis del sistema educativo español y en las iniciativas político-administrativas tomadas posteriormente. Evidencias de ello son, entre otras, la influencia de Condorcet sobre la obra educativa del liberalismo gaditano y el Informe Quintana; de la ley Guizot de 1833 sobre el plan del duque de Rivas de 1836; del proyecto Villemain para la enseñanza secundaria en el plan de 1845. El influjo francés se observa también en los programas y contenidos a impartir, en los libros de texto o en los recursos materiales utilizados por el profesorado en los gabinetes de física y laboratorios de química (López, 2008: 147). Posteriormente aparecerán textos de profesores españoles muy difundidos en los institutos como los de Chavarri y González Valledor, Rico y Santisteban, Fernández Figares, Feliú, Serrano Fatigati, Rubio Díaz, Marcolaín, etc. El denominador común de los libros de texto utilizados durante el siglo xix y buena parte del xx fue su carácter enciclopédico, pareciendo más apropiados para estudios universitarios que para la segunda enseñanza. En este sentido, las críticas del propio profesorado universitario dejaban patente que los libros «usados son extensos y complicados y aún, en algunos casos, los mismos que se utilizan en algunas universidades. Se explican las materias con amplitud y con altura, acaso excesivas...» (Lázaro, 1902: 363). También las opiniones realizadas desde el Boletín-Revista de la Universidad de ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 34

21/11/2013 8:56:39


LA ENSEÑANZA DE LA FÍSICA EN LA EDUCACIÓN SECUNDARIA EN ESPAÑA

35

Madrid dejaban claro sobre algunas obras utilizadas en el bachillerato que los temas eran abordados con un nivel «superior por sus contenidos y extensión a los de la mayor parte de los Institutos, y aún a los de varias Facultades en sus cursos superiores» (Boletín-Revista de la Universidad de Madrid, 1, Madrid, 1870, 156). Los propios profesores de instituto manifestaban que se encontraron con el inconveniente de la falta de textos elementales para poder desarrollar los contenidos de la materia en el tiempo asignado para su impartición. Algunas de las obras declaradas de texto eran escritas no sólo para los alumnos de los institutos, sino que también estaban dirigidas a los estudiantes de los primeros cursos universitarios, por lo cual adolecían de falta de claridad y difícilmente podían ser comprendidos por los alumnos a los que iban destinadas. Por ejemplo, en un texto de Feliú (Curso elemental de Física experimental y aplicada y nociones de Química Inorgánica) se diferenciaba con un tipo de letra menor aquellas cosas que «no cuadran bien en un curso de 2ª enseñanza». Resulta difícilmente comprensible que un mismo texto pudiera servir en establecimientos docentes tan dispares por su finalidad formativa. Algunos manuales manifestaban una evidente falta de actualización, omitiendo o tardando demasiados años en recoger descubrimientos importantes realizados a lo largo del siglo xix y comienzos del xx. Además, como muestran los Informes del Consejo de Instrucción Pública o de las Academias de Ciencias, las sucesivas ediciones de un mismo texto se publicaron sin cambios importantes.

Figura 1.  Libro de Miguel A. Catalán

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 35

21/11/2013 8:56:39


36

José Damián López Martínez

En general, por su estructura y contenido, estos manuales tenían un enfoque excesivamente memorístico e indican la utilización de una metodología fundamentada en las lecciones magistrales del profesor, no planteando actividades, ejercicios para resolver o experiencias prácticas, aunque sí proporcionaban el conocimiento de aparatos e instrumentos utilizados para la enseñanza de la física y la comprensión de los experimentos descritos. Algunos libros de texto carecían de cualquier asomo de intención pedagógica, suponiendo un alumno capaz de memorizar textos extensos y áridos (López & Bernal, 2005). En este sentido, recordemos que los alumnos que accedían a los institutos, a una edad excesivamente temprana, carecían en la mayoría de los casos de una preparación científica básica debido a la escasa implantación que la enseñanza de las ciencias tenía en la enseñanza primaria y a su deficiente enseñanza. Durante la primera mitad del siglo xx afloran libros de texto diferentes a los utilizados durante décadas anteriores: Física razonada para segunda enseñanza, del catedrático de instituto Juan Mir Peña; Física, del también catedrático Julio Monzón, en colaboración con Arturo Pérez Martín, catedrático de la Universidad de Valladolid; Física y Química, del catedrático de instituto y después de universidad Miguel A. Catalán. Catalán, una de las figuras más sobresalientes de la ciencia española del siglo xx, compatibilizó una intensa labor investigadora en el Laboratorio de Investigaciones Físicas y en el Instituto Nacional de Física y Química, con la de profesor en el Instituto-Escuela de Madrid. Comentaba en el prólogo de la obra citada que representaba «un gran esfuerzo por poner su texto a la altura del presente momento científico: trata de las cuestiones fundamentales clásicas, despojándolas de aquellos detalles que históricamente tuvieron interés alguna vez, pero que en la actualidad lo han perdido, y en cambio se esmera en exponer con detenimiento los problemas que preocupan al mundo de hoy día».

Figura 2.  Texto de los catedráticos de instituto Miguel A. Catalán y Andrés León.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 36

21/11/2013 8:56:39


LA ENSEÑANZA DE LA FÍSICA EN LA EDUCACIÓN SECUNDARIA EN ESPAÑA

37

Los autores de estos textos, mayoritariamente catedráticos de Física y Química de instituto, inciden en que la enseñanza de la física debía ser más educativa que instructiva y memorística, planteando experiencias prácticas y problemas para resolver. En este sentido Julio Monzón, catedrático del Instituto de Sevilla, comentaba en el prólogo de Nociones de Física y Química (1928) que era pernicioso para la inteligencia del niño «el estudio memorista, el ejercicio mecánico de la memoria... No busquemos la suma de conocimientos sino la formación de la inteligencia, el desarrollo de facultades. El ejercicio de la memoria es una cosa horrible, que nos hace sentir escalofríos al recordar el trabajo que empleamos en tiempos pasados felizmente para siempre». Entre los textos innovadores destaca una serie que apareció en los años treinta, Exposición de la enseñanza cíclica de la Física y Química, de la que eran autores el ya citado Miguel A. Catalán y el también catedrático del Instituto-Escuela madrileño Andrés León, quien también contaba con una dilatada experiencia investigadora. Estos libros destacan por la adecuada selección y secuenciación de los contenidos abordados. En los años sesenta algunos de los libros publicados por el profesorado de instituto plantearon nuevas orientaciones para la enseñanza de la física.

Figura 3.  Libro de la catedrática de instituto J. Vicenta Arnal.

Paulatinamente los libros de texto fueron presentando una nueva estructura, con actividades guiadas, planteamiento de experiencias prácticas, ejercicios resueltos y sin resolver, proyectos de trabajo, actividades para ser realizadas individualmente o en grupo, búsqueda ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 37

21/11/2013 8:56:40


38

José Damián López Martínez

de información por medio de otros canales, etc., alejándose del clásico libro de texto de física. Aparecen contenidos procedimentales junto con una presencia importante de análisis e interpretación de datos, de situaciones, etc. En cuanto a las actitudes, su ausencia resulta clamorosa (Pro et al., 2008). Sin embargo, los contenidos abordados han seguido siendo excesivos, con una profusión de formalismo (Martin Díaz et al., 2011: 131). Coincidimos con el profesor Luis del Carmen en la necesidad de una transformación profunda de este recurso didáctico que, nos guste o no, es determinante en nuestro sistema educativo (Del Carmen, 2001). Las grandes editoriales conocen las prácticas tradicionales, y en escasas ocasiones apuestan por innovaciones, porque consideran que de esta forma se aseguran una mayor aceptación del profesorado y, con ello, sus beneficios económicos (Solbes, 2011: 181). Los trabajos prácticos en la enseñanza de la física: ¿un recurso cada vez menos utilizado?

La física es una ciencia experimental por lo que el planteamiento de trabajos y experiencias prácticas, integradas en la secuencia de enseñanza, debería haber sido, antes y ahora, parte esencial de la misma.

Aparato 1

Aparato 2

Figura 4.  Aparatos para la enseñanza de la física en los institutos.Colección IES Ibáñez Martín. Lorca (Murcia).

Ya en 1846 se consideró que los institutos debían disponer de «los instrumentos necesarios para la explicación de las ciencias físicas..., que no sólo requieren explicaciones verbales sino también el examen de los objetos, y los experimentos y manipulaciones indisACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 38

21/11/2013 8:56:40


LA ENSEÑANZA DE LA FÍSICA EN LA EDUCACIÓN SECUNDARIA EN ESPAÑA

39

pensables para la cabal inteligencia de las materias» (Boletín Oficial de Instrucción Pública, 19, 1846, 545-557). En 1847 se configuró el material científico con el que debía contar un instituto a través del Catálogo-modelo de los instrumentos de Física y Química necesarios para las demostraciones en las cátedras de los Institutos (Real Orden de 10 de abril de 1847). El material destinado a los gabinetes de física contaba fundamentalmente con aparatos e instrumentos para demostrar principios y leyes de esta disciplina. En opinión de algunos profesores innovadores en el período comprendido entre el último cuarto del siglo xix y la primera mitad del xx (Escriche, 1888: 323-324, Lozano, 1912: 321; Estalella, 1925: 242) la elección no fue adecuada, mostrándose contrarios a la utilización de los sofisticados aparatos de los gabinetes de los institutos ya que, en la mayoría de las ocasiones, la física quedaba, en expresión de Ramón y Cajal, como «la ciencia de los milagros». A pesar de las continuas recomendaciones por parte de la administración educativa para acentuar el carácter práctico y experimental de la enseñanza de la física, de la creación en 1911 del Instituto de Material Científico para unificar y ordenar las cantidades destinadas a la compra de material científico para los centros docentes, del Instituto «Torres Quevedo» de material científico en 1939, de los equipos de experiencias fabricados en la Empresa Nacional de Óptica (ENOSA) (Romero, 1998) o de otras acciones posteriores, la enseñanza de la física ha adolecido, por distintas causas, de dicho carácter experimental. El profesorado de instituto, durante buena parte del período estudiado, fundamentó su práctica docente en las demostraciones y experiencias de cátedra para corroborar las teorías y leyes físicas. Posteriormente sería el propio alumnado quien realizara experiencias prácticas, normalmente en el laboratorio, siguiendo unas claras y precisas instrucciones, y que permitirían el desarrollo de destrezas y habilidades científicas prácticas, aunque en dichos enfoques se observa una visión reduccionista de su valor pedagógico. Otra vez más la experiencia llevada a cabo en el Instituto-Escuela de Madrid, y posteriormente en los de Barcelona (1931), Valencia (1932) o Sevilla (1933), deja patente un sustancial cambio de enfoque en la enseñanza de la física y una nueva visión de los trabajos y experiencias prácticas (Bernal & López, 2002: 74). Debido a la influencia de la Institución Libre de Enseñanza y del movimiento de Escuela Nueva, se subraya la importancia de utilizar el tradicional material científico de laboratorio pero también el material de uso cotidiano y construido por el propio alumnado. Se intentaba aproximar el aprendizaje de la física y las actividades del trabajo científico, buscando la adquisición de un hábito de investigación, de una actitud por parte del alumno que le llevara a ser capaz de plantearse problemas, experimentar, interpretar resultados, establecer conclusiones y, en definitiva, generar actitudes positivas hacia la ciencia y sus métodos (Bernal & López, 1998: 74-83). Se proponía la realización de experiencias de laboratorio en las que se concedía cierta libertad a los alumnos para su realización, considerándose el aprendizaje de las ciencias como investigación o resolución de situaciones problemáticas: «Ciencia no vista nacer y formar por quien en ella va a iniciarse, es ciencia muerta. El estudiante ha de sentir la creación del conocimiento» (Estalella, 1925: 569). ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 39

21/11/2013 8:56:40


40

José Damián López Martínez

Los trabajos prácticos siguen percibiéndose como una de las actividades más importantes en la enseñanza científica, puesto que permiten la comprensión procedimental de la ciencia, la observación e interpretación de los fenómenos, el contraste de hipótesis, el aprendizaje del manejo de instrumentos y técnicas de laboratorio, y la aplicación de estrategias de investigación para la resolución de problemas teóricos y prácticos (Caamaño, 2011: 143). Sin embargo, la realización de actividades prácticas no siempre se ha utilizado con la frecuencia que sería deseable. A pesar de la importancia reconocida por el profesorado, se justifica su poca presencia en la práctica aludiendo a la escasez de tiempo, a la extensión del currículo, al excesivo número de alumnos, a los problemas de horario, a la falta de recursos humanos —no olvidemos que la realización de actividades prácticas conlleva la necesidad de desdoblamientos de grupos—, etc. Las acciones que conduzcan a posibilitar una mayor realización de actividades prácticas pueden incidir en la mejora de la calidad de la enseñanza de la física. En este sentido, a las actividades y experiencias prácticas realizadas en el aula o en el laboratorio hay que sumar en la actualidad el uso de las tecnologías digitales en el proceso de enseñanza-aprendizaje de la física. Estos recursos didácticos, con un enfoque pedagógico adecuado, permiten elaborar ejercicios interactivos o visualizar mediante animaciones, simulaciones o applets, diferentes fenómenos en los que se permite la interactividad (Pintó, 2011: 172). Modos de enseñar: innovación y tradición en la enseñanza de la física

En el seno de las instituciones educativas existe un conjunto de tradiciones, hábitos, prácticas, formas de hacer y pensar que, sedimentados a lo largo del tiempo en forma de regularidades, son compartidos por sus actores, se trasmiten de generación en generación y permanecen, de manera que las reformas educativas no logran más que arañar superficialmente la realidad del aula (Viñao, 2002). Las formas de enseñar la física, a pesar de cambiar leyes educativas, planes de estudio, circunstancias políticas, etc., históricamente se presentan como un conjunto de rutinas inscritas en una larga tradición profesional. El cuerpo de catedráticos de instituto ha estado integrado por un colectivo numéricamente exiguo hasta el desarrollo de la Ley de Enseñanza Media de 1953, puesto que el número de institutos también lo fue hasta la creación de nuevos centros, secciones filiales y delegadas tras dicha ley, hecho que hizo que el número de alumnos de bachillerato se triplicara en la década de los sesenta. En general, el profesorado de este nivel educativo ha sido durante muchos años representante de unas tradiciones forjadas en el curso de su formación inicial y en su práctica en el aula, que han moldeado los modos de enseñar. Se convirtieron en «celosos guardianes de la tradición, crearon un ethos profesional duradero y generaron un habitus en la acción pedagógica y científica fácilmente reconocible todavía hoy» (Cuesta & Molpeceres, 2010: 32). En este sentido, el catedrático de Física y Química de instituto Tomás Escriche, que diseñó y construyó numerosos aparatos destinados a la enseñanza de la Física, y que fue premiado por ello en varias de las exposiciones universaACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 40

21/11/2013 8:56:40


LA ENSEÑANZA DE LA FÍSICA EN LA EDUCACIÓN SECUNDARIA EN ESPAÑA

41

les realizadas durante los últimos años del siglo xix, comentaba a finales de este siglo que «el método y los procedimientos de enseñanza son en gran manera deficientes: es que ambas cosas se van transmitiendo, como por una especie de herencia, de generación en generación» (Escriche, 1888: 281). Al analizar la evolución de este nivel educativo es constatable la mayor aceptación de un enfoque tradicional centrado en el aprendizaje memorístico de los libros de texto y con una metodología basada en las lecciones magistrales y en la realización de experimentos de cátedra, donde el alumnado asumía un papel pasivo. Pero también es verdad, como ya se ha señalado, que en el colectivo de profesores de física y química de instituto podemos encontrar planteamientos innovadores y renovadores (López, 1996). En este sentido, paulatinamente se recomendó limitar el componente teórico y la exposición verbal en las clases de física, se estableció la necesidad de incrementar el componente práctico y experimental, realizando más trabajos prácticos e implicando al alumnado en su realización, y utilizando un instrumental más sencillo y de más fácil manejo. Nos detendremos ahora en destacar la valiosa contribución de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAE) para mejorar la educación científica en nuestro país durante el período 1907-1936. La labor de la JAE para mejorar la enseñanza de la física

La JAE contribuyó a perfeccionar la formación científica del profesorado de secundaria del área de ciencias experimentales ya en ejercicio y de los futuros profesores de ese nivel educativo (López & Delgado, 2007). Un numeroso grupo, más de un centenar, asistió a cursos de perfeccionamiento y realizó trabajos de investigación en el Laboratorio de Investigaciones Físicas o en el Instituto Nacional de Física y Química, bajo la dirección de Cabrera, Catalán, Moles, entre otros. La JAE apostó también por la introducción y difusión de las corrientes educativas innovadoras europeas en nuestro país por medio de la concesión de becas a profesores de instituto para que se formaran en los focos del movimiento de renovación pedagógica que tuvo lugar en distintos países europeos durante el primer tercio del siglo xx. Y, además, como ensayo pedagógico bajo la dirección, organización e inspección de la Junta se puso en marcha —como ya hemos comentado— el Instituto-Escuela de Madrid. El testimonio de una antigua alumna, Adela Gil Crespo, después profesora de los Institutos-Escuela de Sevilla y Valencia, y catedrática de Geografía e Historia en el Instituto Beatriz Galindo de Madrid, recoge su visión sobre los planteamientos didácticos puestos en práctica en este centro: «Las clases, aún teniendo una parte teórica básica, eran fundamentalmente prácticas (...) El trabajo en los laboratorios de Ciencias Naturales, Física, Química, se realizaba por equipos (...) Cada equipo debía llevar su cuaderno de prácticas. Las enseñanzas de Ciencias se completaban con visitas a los Museos de C. Naturales, Jardín Botánico y ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 41

21/11/2013 8:56:40


42

José Damián López Martínez

excursiones. Las de Física y Química, con visitas a fábricas, centrales eléctricas, etc. Innovó una enseñanza sin exámenes, sin premios ni castigos, preparándonos a conocer el entorno español a través de las excursiones meticulosamente preparadas, su pasado histórico, y a través de los trabajos en equipo en los laboratorios, a abrir el espíritu hacia los caminos de la ciencia» (Gil, 1982: 442-443).

La Guerra Civil provocó la pérdida o marginación de un profesorado que llevaba a cabo el proceso de renovación en la enseñanza de las ciencias experimentales. Algunos de los profesores que participaron en las distintas acciones promovidas por la JAE o que trabajaron en los Institutos-Escuela, todavía serían capaces de liderar el proceso de renovación en la enseñanza de las ciencias en los años sesenta. Bien desde la práctica docente en institutos como el «Beatriz Galindo» de Madrid —centro en el que convergen varios profesores innovadores de distintas áreas— (Andrés León Maroto, Jenara Vicenta Arnal Yarza, Manuel de Terán, Carlos Vidal Boix, etc.), desde la Inspección de Enseñanza Media (Francisco Poggio Mesorana, Carlos Vidal Boix, Joaquín Gómez de Llerena y Pou, etc.), o con su presencia en el Centro de Orientación Didáctica —creado en 1954—, trataron de impulsar la renovación metodológica del profesorado de secundaria. A través de Enseñanza Media —una revista profesional publicada por el Ministerio de Educación—, salieron de nuevo a la luz artículos y trabajos de Josep Estalella como «La simplificación del material escolar de Física y Química», publicado éste por primera vez en 1926 en la Revista de Segunda Enseñanza. Andrés León publicó «La enseñanza de la Física y Química en el Bachillerato» (Enseñanza Media, 189-191, 1961: 1462-1488), y asistió a la reunión internacional para el estudio de la evolución de la enseñanza de la química, organizada por la Organización Europea de Cooperación Económica, celebrada en Irlanda durante febrero y marzo de 1961. Severiano Goig, catedrático de Física y Química de instituto, publicó «Metodología y didáctica de las ciencias físicas» (Enseñanza Media, 73-75, 1961: 86-94). La también catedrática de instituto J. Vicenta Arnal, en 1953, formulaba desde la revista Bordón (Bordón, V, 34, 118-139) algunas propuestas innovadoras en «La selección y ordenación del contenido de la enseñanza elemental de las Ciencias físico-naturales» (Delgado & López, 2004). Con la transición del modelo de educación elitista al de educación de masas, el profesorado de los institutos creció notablemente. Entre las nuevas generaciones de profesores han seguido existiendo «guardianes de la tradición y esclavos de la rutina», pero también quienes han procurado ser «motores del cambio y heraldos de nuevos tiempos» (Cuesta & Molpeceres, 2010: 235). En los últimos cincuenta años se han planteado numerosas propuestas para mejorar la enseñanza de las materias científicas: el modelo de aprendizaje por descubrimiento, la perspectiva socio-constructivista, el aprendizaje significativo, el aprendizaje como cambio conceptual, las actividades basadas en el planteamiento y resolución de problemas, el aprendizaje como investigación, los enfoques «Ciencia para todos», «Ciencia-TecnologíaSociedad», «Alfabetización científica», etc. La mayoría de tales propuestas se hacen desde la ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 42

21/11/2013 8:56:40


LA ENSEÑANZA DE LA FÍSICA EN LA EDUCACIÓN SECUNDARIA EN ESPAÑA

43

experiencia realizada en otros países, olvidando que en España durante buena parte del siglo xx, más que de ciencia para todas las personas hay que preocuparse por hacer realidad la escuela o el instituto para todos. Ello ha determinado que en tales planteamientos se perciba un entramado virtual poco consistente con la realidad de las aulas, provocando cierta resistencia entre el profesorado y que su incidencia real en la práctica diaria haya sido escasa. No obstante, siguen siendo experiencias valiosas e innovadoras. En definitiva, los procesos de innovación y cambio educativo son muy complejos. Si observamos la historia de la enseñanza de la física en la educación secundaria en España, encontraremos con frecuencia propuestas innovadoras pero con escasa repercusión en la práctica real de las aulas. Independientemente del currículo prescrito desde el entorno político-administrativo, de las orientaciones metodológicas que han guiado la enseñanza de la física, impulsadas por los profesionales de la pedagogía y por los especialistas en Didáctica de las Ciencias Experimentales, los profesores, en el ejercicio de su profesión, continúan enseñando los contenidos de física mediante las actividades tradicionales que forman parte de sus prácticas habituales, olvidándose en muchos casos de las propuestas innovadoras porque la diferencia entre tales planteamientos y su desarrollo en la práctica es, en demasiadas ocasiones, insalvable. La necesidad de mejorar la formación inicial y permanente del profesorado de Secundaria

A lo largo de la historia de la educación secundaria se demandó en multitud de ocasiones que se abordara el tema de la formación del futuro profesorado de este nivel educativo (Moreno, 1990). Se realizaron numerosas propuestas sobre cómo se debía afrontar, se crearon instituciones (Escuela Normal de Ciencias, Escuela de Formación del Profesorado del Grado Medio), requisitos para el acceso a la docencia (Certificado de Aptitud Pedagógica) y se pusieron en marcha distintos modelos de formación (ayudantes becarios, por ejemplo), pero realmente la formación de los futuros profesores no se consideró de forma global y coordinada, ni se relacionó el período de formación con los procedimientos de selección del profesorado. Siempre ha existido una tajante separación entre el modelo de formación inicial y el de selección mediante el sistema de oposición, proceso éste en el que se prestó poca o ninguna atención a la valoración de la formación pedagógico-didáctica de los aspirantes. Tan sólo con el plan Pidal (1845) se estableció un sistema de becas para formar en Madrid profesores de ciencias en la Escuela Normal de Ciencias (1846), estableciéndose una estrecha relación entre formación y selección, puesto que al concluir los estudios se tenía derecho a ocupar las vacantes que existieran en los institutos. En 1850 se amplió la propuesta a otras áreas, denominándose la institución Escuela Normal de Filosofía, pero sería suprimida en 1852. No obstante, el futuro profesor de secundaria recibió por lo general una formación específica en su campo disciplinar en la facultad correspondiente, estando ausente la formación pedagógico-didáctica. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 43

21/11/2013 8:56:40


44

José Damián López Martínez

Con la experiencia llevada a cabo en los Institutos-Escuela también se llevó a la práctica un modelo de formación para el futuro profesorado oficial de enseñanza media a través de los «aspirantes al magisterio secundario» (Bernal & López, 2007; López & Delgado, 2007; López, 2010). La idea básica era que siguieran un plan de formación en y desde la práctica, bajo la dirección de los catedráticos numerarios del centro. Esto se completaba con la preparación y actualización científica, estudios psicopedagógicos, y el aprendizaje de idiomas. Entre los profesionales implicados en esta iniciativa estaban Ramón Menéndez Pidal, Julio Rey Pastor, Ignacio Bolívar, Blas Cabrera o el propio José Castillejo. Este modelo se extendió a los Institutos-Escuela de Barcelona, Valencia y Sevilla, donde podemos observar la presencia entre el profesorado de ciencias experimentales de Rafael Candel Vila, Manuel Mateo Martorell, Angeleta Ferrer Sensat, Emilia Fustegueras, A. Sanromá Nicolau o Raimundo Rodríguez Rebollo, entre otros. Según Antonio Viñao, a través de la fórmula del «aspirantado», se llevó a cabo una labor de formación de profesores que, por su calidad y nivel, podrían haber renovado de forma lenta y gradual la segunda enseñanza en España de no mediar la Guerra Civil (Viñao, 2000: 87). De los 91 aspirantes al Magisterio secundario del Instituto-Escuela de Madrid en el área de ciencias experimentales, 25 serán catedráticos de instituto antes de 1936. Podemos decir que el colectivo de catedráticos de ciencias experimentales de instituto al final del primer tercio del siglo xx estaba integrado por un profesorado con una buena preparación científica y pedagógico-didáctica, y habría renovado la enseñanza de las ciencias en la segunda enseñanza (López, 2010: 667). El actual Máster de Formación del Profesorado de Secundaria nos recuerda en algunos aspectos dicho modelo, aunque se debería incidir más en el componente práctico, realizarse desde dentro de la profesión, basándose en la adquisición de una cultura profesional y concediendo a los profesores de secundaria con más experiencia un papel central en la formación de los más jóvenes; valorando el trabajo en equipo y reforzando la importancia de los proyectos educativos de centro (Nóvoa, 2009: 203). También la formación continua del profesorado en ejercicio debe mejorar, potenciando la colaboración entre profesores y propiciando la reflexión, investigación y mejora de la práctica docente. Es preciso facilitar la participación del profesorado de secundaria en proyectos de investigación e innovación educativa que se realicen desde las universidades. El establecimiento de un mayor número de vínculos entre el profesorado de secundaria y de las universidades facilitaría un mejor conocimiento mutuo y tendría efectos muy positivos también en el desarrollo del máster (ANECA, 2012: 50). Conclusiones

La historia del currículo y de las disciplinas científicas nos permite constatar sobre la evolución de la enseñanza de la física en la educación secundaria que tanto la administración educativa como el profesorado de este nivel educativo trataron de trasladar la estructura ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 44

21/11/2013 8:56:40


LA ENSEÑANZA DE LA FÍSICA EN LA EDUCACIÓN SECUNDARIA EN ESPAÑA

45

universitaria a los institutos. Esta orientación se plasmó en la formulación de los objetivos y en su finalidad, en la programación de los contenidos y en la puesta en práctica de metodologías adecuadas, teniendo por lo general una influencia negativa en la enseñanza. La física ocupó, con algunas excepciones, un lugar secundario en los planes de estudio frente al predominio de las materias del área de «Letras». A pesar del reconocimiento del papel que las ciencias físicas podían desempeñar en la educación del alumnado, siempre se subestimó su valor formativo frente a otras materias. La finalidad concedida a la enseñanza de esta disciplina ha estado muy relacionada con la que se le confirió globalmente a la segunda enseñanza durante buena parte de su historia como tal nivel educativo: la de preparar exclusivamente para las carreras universitarias, puesto que estudiar el bachillerato no ha tenido sentido hasta hace unos años si no era con miras a acceder a la universidad. Al analizar los contenidos de enseñanza propuestos en los libros de texto, en los programas y en las disposiciones oficiales, la selección de tales contenidos generalmente se hacía desde una perspectiva fundamentada en el conocimiento disciplinar, es decir del cuerpo de conocimientos aceptado por la comunidad científica. Los programas y los libros de texto tenían una extensión excesivamente amplia, tratando de desarrollar unos contenidos conceptuales como listas de principios, leyes, etc., considerados como una suma de conocimientos, que sobrepasaban en mucho a los que serían aconsejables para este nivel educativo, existiendo una clara desproporción entre los contenidos abordados y la preparación que para el desarrollo de esos temas tenían los alumnos, careciendo también de una adecuada secuenciación debido a la ausencia de programas cíclicos. Paulatinamente se fue considerando a la segunda enseñanza como un tramo educativo con sustantividad propia, con un fin en sí mismo: la educación de la adolescencia, lo que motivó que se planteara un sistema cíclico y progresivo para el estudio de la física, que se acomodaran los programas a las características de los alumnos, que los libros de texto presentaran una nueva estructura, con actividades guiadas, planteamiento de experiencias prácticas, ejercicios resueltos y sin resolver, etc., aunque los contenidos abordados hayan seguido siendo excesivos, a pesar de la disminución del tiempo para impartir las disciplinas científicas. Al detenernos en el profesorado responsable de la enseñanza de la física en los institutos, observamos que recibió una formación específica en su campo disciplinar en la facultad correspondiente, estando ausente la preparación pedagógico-didáctica. La tendencia a trasladar a la enseñanza secundaria los modelos y los métodos utilizados en los niveles superiores estaba fuertemente arraigada entre el profesorado. En este sentido, el profesorado se valía de la lección magistral, de la utilización de aparatos que demostraban principios y leyes físicas o de la realización de experiencias que confirmaban la teoría expuesta en el aula a través de una enseñanza que partía de la transmisión de conocimientos por parte del profesor. También encontramos entre el profesorado una inquietud por la mejora de su práctica docente, por cambiar una enseñanza esencialmente teórica, centrada en la memoACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 45

21/11/2013 8:56:40


46

José Damián López Martínez

rización de conceptos por parte del alumno, por otra que incluyera actividades experimentales, haciendo uso del material científico existente en los centros, asumiendo los docentes la necesidad de una enseñanza de carácter práctico y que los alumnos realizaran ejercicios y prácticas en los laboratorios. Con la experiencia llevada a cabo en los Institutos-Escuela se llevó a la práctica un modelo de formación para el futuro profesorado oficial de bachillerato que, por su calidad, podría haber renovado la segunda enseñanza en España. En general, los profesores, en el ejercicio de su profesión, continuaron enseñando mediante las actividades tradicionales que forman parte de sus prácticas habituales, olvidándose en muchos casos de las propuestas innovadoras. Consideramos que tanto la formación inicial como la formación continua del profesorado en ejercicio deberían ser afrontadas desde otra perspectiva, potenciando la reflexión, investigación y mejora de la práctica docente. Ese es, en la actualidad, uno de los objetivos que pretende conseguir el Máster de Formación del Profesorado de Secundaria.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 46

21/11/2013 8:56:40


LA ENSEÑANZA DE LA FÍSICA EN LA EDUCACIÓN SECUNDARIA EN ESPAÑA

47

Referencias bibliográficas ACEVEDO, J. A. (2004), «Reflexiones sobre las finalidades de la enseñanza de las ciencias: educación científica para la ciudadanía», Revista Eureka sobre Enseñanza y Divulgación de las Ciencias, 1, (1), 3-16. ANECA (2012), Sobre la implantación del Máster Universitario de Formación del Profesorado. Análisis de situación y propuestas de mejora. (http://www. aneca.es/). [Fecha del último acceso 19-2-2012]. BECERRO DE BENGOA, R. (1900), La enseñanza en el siglo xx, Madrid, E. Capdeville. BERNAL, J. M.; LÓPEZ, J. D. (1998), «El InstitutoEscuela de Madrid y el cambio en la concepción del trabajo práctico en la enseñanza de la Física y Química». En: PRO, A.; BANET, E., Investigación e innovación en la enseñanza de las ciencias, vol. I, Murcia, Diego Marín, 74-83. — (2002), «Innovación pedagógica y enseñanza de la Física y Química en el Instituto-Escuela de Madrid», Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, 47, 63-83. — (2007), «La Junta para Ampliación de Estudios (JAE) y la enseñanza de la ciencia para todos en España», Revista de Educación, número extraordinario, 215-239. BONET, B. (1907), Discurso leído en la solemne inauguración del curso académico de 1907 a 1908, Madrid, Universidad Central, Imprenta Colonial. CAAMAÑO, A. (2011), «Los trabajos prácticos en física y química: interpretar e investigar». En: CAAMAÑO, A. (coord.), Física y química. Complementos de formación disciplinar, Barcelona, Graó, 143-167. CABRERA, B. (1924), «La reforma de la segunda enseñanza», Revista de Pedagogía, 29, 180-186. CUESTA, R.; MOLPECERES, A. (2010), Retazos, memorias y relatos del bachillerato, Salamanca, IES Fray Luis de León. DELGADO, M. Á.; LÓPEZ, J. D. (2004), «De analfabetas científicas a catedráticas de Física y Química de Instituto en España: el esfuerzo de un grupo de mujeres para alcanzar un reconocimiento profesional y científico», Revista de Educación, 333, 255-268. DEL CARMEN, L. (2001), «Los materiales de desa-

rrollo curricular: un cambio imprescindible», Investigación en la Escuela, 43, 51-56. DÍAZ, E. (1988), Evolución y desarrollo de la Enseñanza Media en España de 1875 a 1930. Un conflicto político-pedagógico, Madrid, C.I.D.E. ESCRICHE, T. (1888), «La Física y su enseñanza. I», Crónica científica, XI, 256, 281-284; 258, 323-324. ESTALELLA, J. (1925), «La simplificación del material escolar de Física y Química», Revista de Segunda Enseñanza, 18, 563-588. — (1933), «Ciències físiques y naturals», Institut-Escola, Revista de l’Institut-Escola de la Generalitat, 9, 4-5. FURIÓ, C. et al. (2001), «Finalidades de la enseñanza de las ciencias en la Secundaria Obligatoria. ¿Alfabetización científica o preparación propedéutica?», Enseñanza de las Ciencias, 19, 365-376. GIL, A. (1982), «Metodología y enseñanza en los Institutos Escuelas». En: HARO, J. et al. (coord.), Instituto de Bachillerato Cervantes. Miscelánea en su cincuentenario 1931-1981, Madrid, MEC, 439-447. GIL DE ZÁRATE, A. (1855), De la instrucción pública en España, Madrid, Imprenta del Colegio de SordoMudos, t. II. GINER DE LOS RÍOS, F. (1899), «El decreto de segunda enseñanza», La Escuela Moderna, XVI, 100, 1-10. GOIG, S. (1961), «Metodología y didáctica de las ciencias físicas», Enseñanza Media, 73-75, 86-94. JIMENO, E. (1940), Ciencia y Técnica, Madrid, SAETA. LÁZARO, B. (1902), «Estado actual de nuestras universidades», B.I.L.E., XXVI, 353-369. LÓPEZ, J. D. (1996), «Los catedráticos de Física y Química de Instituto y la renovación pedagógica en España durante el primer tercio del siglo xx». En: El currículum: Historia de una mediación social y cultural, Granada, ediciones Osuna, 461-471. — (1999), La enseñanza de la Física y Química en la educación secundaria durante el primer tercio del siglo xx en España. Tesis Doctoral. (http://hdl.handle. net/10803/11071). [Fecha del último acceso 12-X2012].

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 47

21/11/2013 8:56:40


48

— (2008), «Francia en el punto de mira: el material científico para la enseñanza de la física y química en los institutos de segunda enseñanza a partir del Plan de 1845». En: HERNÁNDEZ, J. M. Influencias francesas en la educación española e iberoamericana (1808-2008), Salamanca, Gobalia ediciones, 147159. — (2010), «La Junta para Ampliación de Estudios y la preparación científica del profesorado de instituto de ciencias experimentales en España (1907-1936)». En: SÁNCHEZ RON, J. M. (ed.), 100 años de la JAE. La Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas en su centenario, Madrid, Residencia de Estudiantes, 643-669. LÓPEZ, J. D.; BERNAL, J. M. (2000), «Los primeros pasos en la construcción de la Didáctica de las ciencias experimentales en España: el pensamiento educativo de José Estalella Graells». En: MARTÍN, M. Y MORCILLO, J. G., Reflexiones sobre la Didáctica de las Ciencias experimentales, Madrid, Servicio Publicaciones de la Universidad Complutense, 426-435. — (2002), «La influencia del modelo universitario en la enseñanza de las ciencias experimentales en secundaria». En: ELORTEGUI, N. et al. (eds.), Relación Secundaria-Universidad, La Laguna, Gráficas Báez, 649-657. — (2005), «Influencias de las innovaciones didácticas en los libros de texto de Física y Química para la educación secundaria en España durante el primer tercio del siglo xx». En: GUEREÑA, J. L., OSSENBACH, G.; POZO, M. M. (eds.), Manuales escolares en España, Portugal y América Latina (siglos XIX y XX), Madrid, UNED, 351-374.

José Damián López Martínez

LUIS, A. (1985), La Geografía en el Bachillerato español, Barcelona, Publicaciones y Ediciones de la Universidad de Barcelona. MARTÍN-DÍAZ M. J. et al. (2011), «Las ciencias en la ESO desde la perspectiva de la alfabetización científica». En: CAAMAÑO, A. (coord.), Física y química. Complementos de formación disciplinar, Barcelona, Graó, 127-147. MORENO, A. (1990), «La formación de los profesores de ciencias en España: Historia de una frustración», Revista Española de Física, 4, 1, 77-84. — (2000), «La Física en los manuales escolares: un medio resistente a la renovación (1845-1900)», Historia de la Educación, 19, 51-93. NÓVOA, A. (2009), «Para una formación de profesores construida dentro de la profesión», Revista de Educación, 350, 203-218. PINTÓ, R. (2011), «Las tecnologías digitales en la enseñanza de la física y química». En: CAAMAÑO, A. (coord.), Física y química. Investigación, innovación y buenas prácticas, Barcelona, Graó, 49-58. PRO, A. de, et al. (2008), «Análisis de los libros de texto de Física y química en el contexto de la reforma LOGSE», Enseñanza de las Ciencias, 26, (2), 193210. ROCARD, M. et al. (2007), Science Education Now: A Renewed Pedagogy for the Future of Europe, European Commission, Community Research. ROMERO, A. (1998), «Dos políticas de instrumental científico: el Instituto del Material Científico y el Torres Quevedo», Arbor, 631-632, 359-386.

LÓPEZ, J. D.; DELGADO, M. Á. (2007), «La labor de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas en la formación del profesorado de instituto de ciencias experimentales: los Aspirantes al Magisterio secundario». En: SÁNCHEZ, F. et al. (coord.), Relaciones internacionales en la historia de la educación. Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (1907-2007), Cáceres, SEDHE y Dpto. de Ciencias de la Educación de la Universidad de Extremadura, 107-119.

SANZ, F. (1985), La Segunda Enseñanza Oficial en el Siglo xix, Madrid, MEC.

LOZANO, E. (1912), «El laboratorio y el gabinete de Física en la escuela», Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, XXXVI, 321-326.

VÁZQUEZ, Á. et al. (2005), «Más allá de la enseñanza de las ciencias para científicos: hacia una educación científica humanística», Revista Electrónica de Enseñanza de las Ciencias, 4, (2).

SOLBES, J. (2011), «La física en el bachillerato: por una física más atractiva». En: CAAMAÑO, A. (coord.), Física y química. Complementos de formación disciplinar, Barcelona, Graó, 171-193. UTANDE, M. (1964), Planes de estudio de Enseñanza Media (1787-1963), Madrid, Ministerio de Educación Nacional.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 48

21/11/2013 8:56:40


LA ENSEÑANZA DE LA FÍSICA EN LA EDUCACIÓN SECUNDARIA EN ESPAÑA

VILCHES, A.; GIL, D. (2010), «Máster de formación inicial del profesorado de enseñanza secundaria. Algunos análisis y propuestas», Rev. Eureka Enseñ. Divul. Cien., 7, (3), 661-666. VIÑAO, A. (1992), «Del Bachillerato a la enseñanza secundaria (1938-1990) », Revista Española de Pedagogía, 192, 321-339.

49

— (2002), Sistemas educativos, culturas escolares y reformas, Madrid, Morata. — (2006), «La historia de las disciplinas escolares», Historia de la Educación. Revista interuniversitaria, 25, 243-269. — (2011). «El bachillerato: pasado, presente, futuro», CEE Participación Educativa, 17, 30-44.

— (2000), «Un modelo de reforma educativa: los institutos-escuelas (1918-1936)», Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, 39, 63-88.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 25-49

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 49

21/11/2013 8:56:40


001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 50

21/11/2013 8:56:40


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70 ISSN (ed. impr.): 2013-1666 / ISSN (ed. electr.): 2013-9640 DOI 10.2436/20.2006.01.173 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT Rebut: 24/06/12 - Acceptat: 12/09/2012

LA ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE LUMINOTECNIA (1929-1935) : LA UTILIZACIÓN RACIONAL DE LA ELECTRICIDAD PARA LA ILUMINACIÓN JORDI FERRAN BOLEDA UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA. BARCELONA. CATALUNYA

Resumen: En el período que transcurre entre las Exposiciones de Barcelona y Sevilla de 1929 y el estallido de la Guerra Civil en 1936 surge en España el interés por una disciplina que se dedica a estudiar el empleo racional de la iluminación eléctrica, la luminotecnia. En una época de crecimiento del interés por las aplicaciones de la electricidad, la Asociación Española de Luminotecnia (AEL) aparece como un actor relevante en el proceso de difusión de los contenidos de su disciplina tanto entre los técnicos de otras especialidades como entre el público en general. Este artículo tiene como objetivo analizar su actuación en el ámbito de la divulgación científica en este período: sus vinculaciones con la industria eléctrica, qué tipo de contenidos generaron y pusieron en circulación y por qué vías, y cómo reaccionan los diversos públicos a estos contenidos. Atendiendo a que la primera gran actuación de la AEL fue la Exposición de la Luz en la Exposición Internacional de Barcelona, prestaremos también atención a la actuación del Comitè Català de Luminotècnia (CCL), asociación que compartía objetivos con la AEL pero que evolucionó de forma distinta. Palabras clave: luminotecnia, divulgación de la tecnología, electrificación, España * Correspondència: Jordi Ferran Boleda. Internet Interdiciplinary Institute Universitat Oberta de Catalunya c/ Roc Boronat, 117 08018 Barcelona Email: jferranb@uoc.edu

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 51

21/11/2013 8:56:41


52

Jordi Ferran Boleda

The Asociación Española de Luminotecnia (1929-1935): Popularizing Electric Lighting. Summary: Lighting flourished in Spain between 1929 and 1936. The Asociación Española de Luminotecnia (AEL - Spanish Assotiation of Lighting) appeared as the main actor in the process of popularization of «rational lighting», the way that the tecnicians appropiated the electric lighting technologies. The aim of this paper is to analyze the role of AEL in the popularization of electric lighting: their relations with electric industry; what kind of knowledge produced and circulated, and by what means. Also, we will try to understand how different audiences react to this knowledge. The paper includes the analysis of Comitè Català de Luminotecnia (CCL - Catalan Committee of Lighting), the association that shared objectives with AEL working in lighting popularization in Catalonia. Key words: lighting, popularization, electrification, Spain

Introducción1

El proceso de electrificación de la sociedad moderna presenta múltiples problemas historiográficos puesto que la electricidad como fuente de energía se introdujo en múltiples formas y espacios sociales (Nye, 1990). El problema se ha abordado desde distintas perspectivas de modo que podemos encontrar desde estudios focalizados en el punto de vista socioeconómico, que priorizan las visiones de la industria y los pioneros y sus relaciones con otros núcleos de poder (Hughes, 1983), hasta otros que priorizan la recepción de la nueva fuente de energía por parte del consumidor final en cada hogar (Gooday, 2008a). Aunque estos últimos son más bien escasos, analizar el proceso desde esta perspectiva resulta ventajoso cuando se trata de estudiar el desarrollo de la electricidad en países periféricos o en períodos de consolidación. En este artículo se pretende analizar un episodio concreto del proceso de electrificación —las actividades llevadas a cabo por la Asociación Española de Luminotecnia (AEL)— desde la perspectiva de la divulgación científica, entendida ésta como un proceso a través del cual expertos y profanos comparten información y conocimiento —en este caso sobre una determinada tecnología— y, a través de este intercambio, contribuyen a la construcción de nuevo conocimiento.2 Dentro de este planteamiento, resulta especialmente opor1.  Una primera versión de este artículo fue presentada en el simposio «Historia de la Física en España en el siglo XX: Balance y Perspectivas» celebrado en Barcelona en diciembre de 2011. Quiero agradecer a todos los participantes en el simposio, así como a los evaluadores anónimos, sus comentarios, críticas y aportaciones a la mejora del artículo. 2.  En relación al papel jugado por la divulgación de la ciencia la bibliografía internacional propone numerosas obras que van más allá del punto de vista tradicional que le otorgaba únicamente un rol unidireccional de los expertos hacia el público. Entre ellas podemos destacar entre muchos otros a Topham (2000), Shinn y Whitley (1985), Dickson (2000), Locke (2002), Papanelopoulou et al. (2009) o Nieto-Galán (2011).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 52

21/11/2013 8:56:41


LA ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE LUMINOTECNIA (1929-1935)

53

tuna la propuesta de circulación de conocimiento (Knowledge in transit) que realizó Secord (2004), que sitúa el foco en la forma en que circula el conocimiento, que en nuestro caso significa el análisis de los distintos caminos utilizados por la AEL para distribuir conocimiento sobre la iluminación eléctrica, los motivos que impulsan esta divulgación y los conocimientos generados y distribuidos. Este análisis obliga a la identificación y descripción del rol jugado por cada uno de los actores participantes, sean éstos expertos o profanos. La existencia de una asociación profesional con el objetivo explícito de incrementar la intensidad de la iluminación, convierte su actividad en una pieza clave que ha de permitir a los usuarios tomar decisiones sobre la adopción de las novedades tecnológicas. Por otra parte, desde esta perspectiva de circulación del conocimiento, deviene relevante la definición de los límites entre expertos y profanos, sobre todo cuando la imposibilidad de los primeros por abarcar todos los ámbitos en que se está introduciendo la nueva tecnología hace recaer sobre los segundos la responsabilidad de instalar, aconsejar o especializarse en determinadas habilidades. En este contexto el análisis de las actividades de difusión de la Asociación Española de Luminotecnia (AEL) supone un complemento a las historias que del proceso del proceso de electrificación se han realizado en España, siempre más centradas en las historias de las empresas eléctricas y sus realizaciones, o en las consecuencias económicas vinculadas a ese proceso.3 Durante el período estudiado —entre la Exposición Internacional de Barcelona de 1929 y la Guerra Civil— la AEL llevó a cabo una serie de actividades que pusieron en circulación gran cantidad de información científico-técnica sobre la luz, la visión, la óptica, y los usos de los aparatos eléctricos de iluminación en fábricas, talleres, comercios, escuelas u hogares. Su posicionamiento como organismo independiente, al margen de la industria eléctrica, nos hace pensar en el experto que describe Gooday (2008b): es decir, un experto sin interés económico que puede realizar una valoración sin ánimo lucrativo.4 El hecho que la primera actividad organizada por la AEL fuese la Exposición de la Luz en el marco de la Exposición de Barcelona de 1929 nos hace incluir en este estudio las actividades que se realizaron en Cataluña bajo la coordinación del Comitè Català de Luminotècnia (CCL), asociación que a pesar de compartir objetivos con la AEL presentó singularidades interesantes. Las aportaciones de la AEL y de su correspondiente catalana, el CCL, a la circulación del conocimiento relativo a la iluminación eléctrica que se analizarán a continuación son muy relevantes aunque son, únicamente, las aportaciones de una parte de los actores que tomaron parte en el proceso de electrificación. El estudio de la circulación 3.  Por ejemplo: Maluquer de Motes (1985, 1992); Capel (1994); Bartolomé Rodríguez (1995, 2007); Núñez (1995); Bertrán-Pérez (1999); Cayon (2002); Alayo (2007). 4.  Aunque las empresas con intereses en el mercado de la electricidad constituyen su órgano de gobierno, la AEL firma siempre sus actividades como entidad independiente.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 53

21/11/2013 8:56:41


54

Jordi Ferran Boleda

del conocimiento que posibilita la divulgación de los usos de la iluminación eléctrica debería completarse a partir de las actividades de la industria eléctrica, de otros expertos y de los usuarios, lo cual nos permitiría obtener una imagen más precisa de las elecciones tecnológicas que se derivan de ese conocimiento en esta fase del proceso de electrificación en España. Los inicios de la Asociación Española de Luminotecnia: la Exposición de la Luz

La AEL se constituyó en Madrid en el mes de abril de 1929 con la finalidad de «interesar y estimular el estudio y la investigación de todo lo relacionado con los problemas de la iluminación».5 Sus miembros fundadores fueron Germán de la Mora (presidente), Adolfo Hielscher, Bernardo von Eggeling, Francisco Brandón y Martín Arrúe, que actuó como secretario. Aunque sus estatutos la definen como una asociación sin ánimo de lucro y con finalidades eminentemente sociales y culturales,6 la filiación de sus miembros y el origen de sus ingresos (ver nota 16) hace pensar que su fundación se debe también al interés de las empresas eléctricas en el incremento de las ventas de equipos de iluminación y bombillas, y también en el incremento del consumo de electricidad.7 La primera actividad de la AEL fue la organización de dos Exposiciones de la Luz, en el seno de las exposiciones internacionales de Barcelona y Sevilla de 1929. De la organización de estas exposiciones se encargó el secretario de la AEL, el ingeniero Martín Arrúe. La importancia de la instalación de Barcelona se refleja en el hecho que ésta ocupaba toda la planta superior del Palacio del Arte Textil de la Exposición Internacional. Aunque fue inaugurada cuando la Exposición Internacional estaba llegando a su fin (a finales de octubre de

5.  «Nota sobre la finalidad y funcionamiento de la Asociación Española de Luminotecnia», documento anexo a una carta del presidente de la Asociación, Eduardo Carvajal, a Wolter Wolthers, representante de Phillips Ibérica, S.A.E., el 18 de octubre de 1932 (Biblioteca de Catalunya). 6.  El artículo primero de los estatutos de la AEL dice: «Se constituye una Asociación denominada Asociación Española de Luminotecnia, cuya finalidad es la de fomentar la Luminotecnia en España por todos los medios lícitos disponibles, es decir, interesar y estimular el estudio y la investigación de cuanto se relaciona con los problemas de la visión en su relación con la iluminación, y difundir en todos los sectores de la vida nacional los conocimientos de los modernos métodos y reglas de una utilización científica de la luz, así como sus ventajas e importancia para la economía privada y nacional, higiene, seguridad en el tráfico, ornato, confort, etc. Es decir, finalidad eminentemente cultural y social, y por lo tanto desligada en su estructura de todo color político y mercante, para que puedan tener en ella cabida cuantas entidades, centros, institutos, personalidades o elementos puedan coadyuvar a los fines de la Asociación». 7.  Germán de la Mora era director gerente de la Cooperativa Electra de Madrid; Adolfo Hielscher poseía un almacén de material eléctrico en Madrid; Bernardo von Eggeling era el director gerente de OSRAM; Francisco Brandón era el director gerente de la Compañía General Española de Electricidad y Martín Arrúe era ingeniero de OSRAM. Posteriormente se incorporan a la Junta de Gobierno Luis Sánchez Cuervo, presidente de la Cámara Oficial de Productores y Distribuidores de Electricidad, Carlos Mendoza, presidente del Consejo de Administración de Canalización y Fuerzas del Guadalquivir y Ángel García Vinuesa, director de la Compañía Anónima Mengmor (AEL, 1932: 3).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 54

21/11/2013 8:56:41


55

LA ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE LUMINOTECNIA (1929-1935)

1929), se mantuvo abierta durante la Exposición Nacional celebrada a continuación, entre el 15 de enero y el 15 de julio de 1930.8 Financiada entre las compañías de electricidad, las casas de material eléctrico de Barcelona, los fabricantes de lámparas y en parte también por la Diputación de Barcelona (ATM, 1930: 38), la celebración de la Exposición de la Luz puede considerarse como una actuación propia de la tradición de las exposiciones universales que tendía a divulgar los aspectos científicos y tecnológicos mediante el espectáculo (Nye, 1994: 141). Esta tradición es especialmente relevante en el caso de la electricidad, cuya aparición y auge como fuente de energía coincidió plenamente con el período de esplendor de las exposiciones universales, entre la mitad del siglo xix y la Primera Guerra Mundial (Schroeder-Gudehus & Rasmussen, 1992: 28).9 El objetivo de la instalación era acercar la iluminación eléctrica a todo tipo de público, «en la doble clasificación de técnicos y de profanos».10 El éxito de la misma se evidencia en el gran número de visitantes que recibió, unas 600.000 personas según los organizadores.11 Si bien cabe destacar la visita a la exposición de hasta 500 grupos de escolares de distintos cursos que, además de presenciar los espectáculos, recibieron lecciones de luminotecnia adaptadas a su nivel (ATM, 1930: 38), la mayor parte del público acudía atraído por las demostraciones de iluminación espectacular que se realizaban en su teatro. Equipado con las más modernas instalaciones para crear efectos especiales, el teatro permitía recrear tempestades, puestas de sol, cambios de color del cielo y el arco iris, entre otros. El espectáculo se completaba con efectos luminosos que se producían en el techo. Durante el período de apertura de la exposición se realizaron hasta 1.400 sesiones de demostración. El despliegue de medios dedicados al espectáculo era importante, pero no debe menospreciarse el resto de la instalación, específicamente diseñada para divulgar los usos de la luminotecnia en diversas situaciones prácticas. Para ello se reproducía a escala real una ca  8.  De hecho, las obras para la instalación de la Exposición de la Luz se inician con posterioridad a la constitución de la AEL, y una vez ya ha sido inaugurada la Exposición Internacional. Arrúe atribuye este retraso al Comité de la Exposición que «tardó muchos meses en resolver mi proposición» (ATM, 1930: 38). Puesto que la AEL se constituye en abril, y en mayo comienzan las obras, pensamos que el proyecto que adopta la AEL era un proyecto personal de Martín Arrúe.   9.  La relación entre la electricidad y las exposiciones universales está marcada por la atracción que los espectáculos eléctricos suponían para la mayoría de los visitantes. La Avenida de la Luz de la Exposición de París de 1878; un ferrocarril eléctrico en la de Berlín de 1879; una cascada ornamental en Munich el 1882; la Galería de las Máquinas o las demostraciones de cinerama en París en 1889 y 1990; los juegos de agua y luz en Barcelona en 1929; o la exposición Century of Progress en Chicago en 1993 forman parte de toda una serie de experiencias en que las posibilidades de la electricidad se mostraban con todo su esplendor (Cardot, 1989; Rydell, 1993; Rydell & Gwinn, 1994; Fox, 1996; Ferran, 2006). 10.  Inauguración del Palacio de la Luz, 8 de noviembre de 1929. Memoria Diaria (Arxiu Històric Administratiu de l’Exposició Internacional de Barcelona, Caixa 69-2). 11.  Según Arrué (ATM, 1930: 38) el público era muy heterogéneo: «se confundían ricos y pobres, intelectuales, obreros y artesanos».

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 55

21/11/2013 8:56:41


56

Jordi Ferran Boleda

lle, la «calle de la luz», que utilizaba los recursos más avanzados para la iluminación de la calzada y recreaba escaparates e interiores de distintos comercios, que presentaban la forma de iluminación adecuada al producto que se exponía según los parámetros de lo que los expertos consideraban la iluminación racional.12 Para mostrar las diferencias entre una buena y una mala iluminación, se instalaron dispositivos automáticos que las mostraban alternativamente en un escaparate experimental, en las distintas estancias de una casa,13 en una fábrica o en un taller. Este tipo de demostraciones se completaban con la entrega de folletos explicativos sobre los diferentes sistemas de iluminación. Aunque la exposición estaba dedicada principalmente a las aplicaciones tecnológicas, el visitante al abandonarla debía recorrer necesariamente la sección científica, donde se reproducían experimentos relacionados con la luz: ilusiones ópticas, combinaciones de colores, luminiscencia, deslumbramiento, fotometría, calidad de la luz, efectos sobre los colores y relieves, influencia en la apreciación de velocidades, proyecciones de sombras, potencia luminosa. En este caso una parte de las instalaciones provenían del Laboratorio de Investigaciones de Química Industrial y Fototecnia de Madrid, y otra parte de ellas del Instituto de Luminotecnia de Karlsruhe. Aunque el listado de experimentos puede hacer pensar en un carácter muy científico y poco práctico, nada más lejos de la realidad según los organizadores de la exposición, puesto que las demostraciones pretendían acercar la ciencia a la vida cotidiana (ATM, 1930: 38). Al amparo de la Exposición de la Luz, se celebró un ciclo de 10 conferencias sobre diversos temas relacionados con la luz y la iluminación racional que se realizaron en el teatro de la Exposición. Las conferencias consiguieron atraer a un público diverso, más allá del especialista que parecería ser el destinatario a tenor de sus títulos,14 y se convirtieron en un punto de encuentro de profesionales diversos —economistas, comerciantes, industriales— que utilizaron las mismas como excusa para reunirse.15 También tuvieron repercusión en la prensa local —La Vanguardia publicó resúmenes de ellas— y algunas fueron emitidas por Radio Barcelona. La organización de las conferencias corrió a cargo del llamado Comité de Difusión Luminotécnica, organismo ad hoc que fue el embrión del Comitè Català de Luminotècnia. 12.  La mayor parte de los documentos de la AEL hacen referencia a la divulgación de la iluminación racional. Por ésta, entendían aquellos sistemas de iluminación que seguían tres principios fundamentales: la ausencia de deslumbramientos, la buena difusión de la luz y la ausencia de sombras. 13.  La sección doméstica reproduce una serie de estancias de una casa —salón, comedor, dormitorio, baño— construidas alrededor de la reproducción de un patio a cielo abierto. Para reproducir el cielo también se utilizan reflectores eléctricos. 14.  El listado de títulos comprende los siguientes: «Teoría corpuscular-ondulatoria de la luz»; «La luminotecnia y la Exposición de la Luz»; «El mecanismo de la visión y la pintura»; «La luz y el sentido de la vista»; «La luz, fenómeno electromagnético»; «Técnica de la iluminación»; «Aspectos prácticos de la iluminación»; «La luz en la organización científica del trabajo»; «La iluminación en los campos de deportes» y «Aspectos interesantes de la iluminación». (Lista elaborada a partir de los datos publicados en La Vanguardia entre el 9 de mayo y el 19 de julio de 1930.) 15.  La Vanguardia, 16 de mayo de 1930, p. 7.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 56

21/11/2013 8:56:41


57

LA ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE LUMINOTECNIA (1929-1935)

Las actividades ordinarias de la Asociación Española de Luminotecnia

Después de la demostración de capacidad inicial en Barcelona, las actividades ordinarias de la AEL se realizaron principalmente en su sede principal de Madrid, ciudad en la que consiguió aportaciones generosas de sus compañías eléctricas.16 En esta sede, situada en calle Pi y Margall de Madrid, se inauguró una primera Sala de Exposiciones a la que seguirían las de Bilbao, Córdoba y Gijón.17 Al frente de las actividades de la sala de Madrid, se encuentra el personal técnico contratado por la AEL, a la cabeza del cual está el director de la misma, el ingeniero de minas Eduardo Carvajal.18 Las responsabilidades de este personal incluían el mantenimiento de la sala de Madrid pero también el dictado de conferencias y de la redacción de los contenidos de los documentos de divulgación. Destaca especialmente la labor de Eduardo Carvajal, firmante del Manual de Luminotecnia —del que nos ocuparemos más adelante— así como de la mayoría de los folletos de la AEL. La AEL organizó su actividad con el objetivo de difundir los elementos que constituyen lo que ellos llaman «la iluminación racional». Su discurso persigue conseguir que los sistemas de iluminación instalados sigan tres recomendaciones básicas: la ausencia de deslumbramiento, la buena difusión de la luz y la ausencia de sombras. La insistencia de los técnicos en la utilización de la luz eléctrica de una determinada forma refleja, por un lado, la voluntad de ampliar las oportunidades de estos técnicos para realizar instalaciones, pero por otra parte refleja la forma en que éstos se han apropiado de la tecnología, la forma en que consideran que es su utilización más ventajosa, y, por consiguiente, esperan que el resto de usuarios la usen de la misma forma. Esta forma de apropiación debería de sustituir otras más simples que habían surgido durante las primeras etapas del proceso de electrificación, por ejemplo, la simple sustitución de las lámparas eléctricas en los puntos donde anteriormente estaban instaladas las lámparas de gas, sin modificaciones adicionales. Se siguieron distintas estrategias para conseguir este objetivo, pudiendo clasificarse éstas en torno a tres ejes: las actividades para la obtención de notoriedad en el público general 16.  Según consta en una Nota sobre la Finalidad de la AEL fechada en octubre de 1932, los ingresos de aquel ejercicio se distribuían de la siguiente forma: a)

Cámara Oficial de Productores y Distribuidores: 20.000 pesetas/anuales.

b)

Productores y Distribuidores de Provincias afiliados a la Cámara: 20.000 pesetas/anuales.

c)

Fábrica de Lámparas: 40.000 pesetas/anuales.

d)

Sectores de Madrid: 100.000 pesetas/anuales.

Ibid. Nota 5.

17.  En uno de los folletos publicado por la AEL, La luz en la industria, aparecen las direcciones de estas 4 salas de exposiciones. El folleto no está fechado, aunque sabemos por la Memoria de la asociación de julio de 1931 a julio de 1932 que la primera que se inauguró después de la de Madrid fue la de Córdoba. Por otra parte, la Memoria del período 1929-1949 menciona una serie de salas que quedaron en proyecto en Granada, Valencia, Vigo, Zaragoza y Sevilla. 18.  El personal técnico lo completaban el ingeniero Carlos Aparicio y un ayudante, Ignacio Méndez.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 57

21/11/2013 8:56:41


58

Jordi Ferran Boleda

a través de sus salas de exposiciones; aquellas destinadas al acercamiento de la disciplina a otros profesionales, especialmente a los arquitectos e instaladores eléctricos, y las campañas específicas para aumentar la calidad del alumbrado en el comercio. Las salas de exposiciones disponían de espacios en los que se presentaban los modelos de focos disponibles y de reproducciones de estancias de la casa que se iluminaban alternativamente de forma correcta e incorrecta, a imitación de la Exposición de la Luz.19 A falta de elementos de iluminación espectacular, estas reproducciones debían ser lo suficientemente atractivas para que el público general visitase la sala. Con este objetivo se invirtió en la distribución de invitaciones, tiras impresas o invitaciones a conferencias.20 Dependiendo de las fuentes, el número de visitantes en la sala de Madrid puede cifrarse entre los 40.000 y 50.000 anuales,21 cifras relativamente exitosas, teniendo en cuenta que no se disponía de los efectos espectaculares que sí tenía la Exposición de la Luz en Barcelona. Más importantes que las actividades dirigidas al público general eran las dedicadas específicamente a otros profesionales. Ante éstos, además de promocionar la forma en que se apropiaban de la tecnología, debían reivindicarse como expertos en la nueva tecnología que ellos representaban. Las primeras actividades de este tipo fueron la organización de conferencias dedicadas específicamente a arquitectos y a estudiantes de arquitectura.22 Más adelante esta actividad se convirtió en un curso compuesto por 5 o 6 sesiones, al que asistió una media de 25 personas al año. Paralelamente al curso y dirigido a sus estudiantes, se organizaba un concurso consistente en la resolución de un problema de decoración utilizando la luz, sobre un plano idéntico para todos los participantes (L y D, 1935). No obstante, el colectivo profesional con el que se estableció una relación más fructífera fue con la Asociación de Maestros Electricistas. Éstos se incorporaron a la AEL como socios de honor23 y participaron de forma activa en diversas de las actividades de la AEL, impartiendo y recibiendo conferencias y cursos, sobre todo relacionados con la iluminación de escaparates, ámbito de mucho interés para éstos debido a las nuevas posibilidades profesionales que les proporcionaba. 19.  Estas instalaciones reproducían el modelo de las primeras salas de exposición de iluminación que en Europa se realizaron en Francia y Gran Bretaña en 1923 (la sala de la Compagnie des Lampes en París y la de la British Thomson Houston en Londres). Posteriormente se instalaron en Berlín la casa de la luz de Osram; la de la Sociedad de Edison Clerice en Milán; la de la Watt A.G. en Viena y la de la Phillips en Bruselas, todas ellas en 1925 (Sintes Olives, 1934: 189-192). 20.  Según la memoria del primer ejercicio, se repartieron 6.000 invitaciones, 60.000 tiras impresas y 300 invitaciones para cada una de las conferencias organizadas, consiguiendo un número total de visitantes de 10.234. 21.  La nota elaborada en octubre de 1932 habla de aproximadamente 46.000 visitantes al año. Por otra parte, la memoria del primer ejercicio de la AEL (julio 1930- julio 1931) cifra en 119 visitantes los por día, lo que nos llevaría a algo más de 43.000 visitantes. 22.  Los datos de asistencia a las conferencias cifran la media en 75 personas (AEL, 1932: 8). 23.  El artículo 4 de los estatutos de la AEL fija tres tipos de socios: activos, cooperativos y de honor. Esta última categoría se reserva a las instituciones (AEL, 1929: 5).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 58

21/11/2013 8:56:41


59

LA ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE LUMINOTECNIA (1929-1935)

Con las campañas para mejorar el alumbrado en los escaparates pretendían que el gremio del comercio adoptase los postulados de la iluminación racional. En este caso, la difusión de los principios de iluminación se acompañaba de consideraciones económicas, relacionadas con los beneficios económicos que el uso de una correcta iluminación podía conllevar para un negocio, fuese de forma directa por el incremento de las ventas, o también de forma indirecta, por la revalorización de las calles en las que estaban situados. Además de la distribución de folletos específicamente dirigidos al comercio,24 se organizaron concursos de iluminación de escaparates.25 Más allá de la realización del concurso en sí y de la actividad de promoción que para la AEL podía representar, previamente a la realización del concurso se llevaron a cabo trabajos de campo que analizaron la iluminación de los escaparates, permitiéndoles la clasificación de los mismos en diversas categorías y generando una base de datos que se utilizó posteriormente frente a las asociaciones de comerciantes y autoridades para justificar la necesidad de sus campañas. Más allá de estos tres ejes de actividad, también debe destacarse el mantenimiento en su sede de una biblioteca especializada en la luminotecnia, instalación que desde su inauguración contó con la suscripción a una docena de revistas extranjeras dedicadas a la iluminación,26 una veintena de monografías especializadas, una colección de álbumes de fotografías sobre aplicaciones modernas de la luz, y la colección de 336 diapositivas que se utilizaban en las conferencias y cursos especializados. Finalmente, cabe destacar la actividad de la AEL para promocionar la iluminación racional en las escuelas. Según la memoria de actividades de la asociación, durante el curso 1931-1932, hasta 4.317 estudiantes de distintos niveles escolares acudieron a la sede de la asociación para escuchar la conferencia «Luz y visión», adaptada a la edad de los diversos grados.27 Esta actividad se consolidó a través de un oficio del Ayuntamiento de Madrid (publicado el 6 de abril de 1932) por el que: ha tenido a bien disponer se interese de esa entidad que, en los salones que ha abierto en la Avenida de Pi y Margall para Exposición de instalaciones eléctricas, se expliquen 24.  Se distribuyeron hasta 4 títulos con este fin: Iluminación de escaparates, Advertencias a los comerciantes, Vidas Paralelas (Escaparates), Cómo debe juzgarse la iluminación de un escaparate. 25.  Se organizó uno en Barcelona paralelamente a la celebración de la Exposición de la Luz, posteriormente otro en Madrid, y se intentó, sin éxito, celebrar uno en Sevilla. 26.  La lista completa de revistas que figura en la memoria 1930-1931 está compuesta por las siguientes cabeceras: Good Lighting, Digest, The Architect Journal, The Magazine of the Light, Light, Das Licht und Lampe, A.E.G. Mitteilungen, Lumière et Radio, Art et industrie, Art et Décoration, Lux, L’Illuminazione Raciónale, Luz, Revista Electrotécnica, Revista Siemens, Boletín de la Cámara Oficial de Productores y Distribuidores de Electricidad, A.E.G. al día, Boletín Phoebus. 27.  En total se celebran 54 conferencias. Según el listado de escuelas participantes que figura en la memoria de la asociación, los niveles de los estudiantes varían desde la escuela primaria hasta diversos cursos del grado superior, así como grupos del Instituto Escuela, de la escuela de guardias de la Guardia Civil o de la Escuela del Trabajo.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 59

21/11/2013 8:56:41


60

Jordi Ferran Boleda

semanalmente conferencias y lecciones sobre tan importante especialidad a los alumnos de las Escuelas municipales y Colegios que, por su edad, estén en condiciones de asimilar esta enseñanza.28

La memoria de la asociación hace referencia a la adaptación del nivel del contenido a la edad de los estudiantes en el caso de las escuelas pero no hay referencias de actuación similar en otros casos. Esto introduce dudas sobre los contenidos de las sesiones orientadas al público general, que en algunas ocasiones tienen títulos casi idénticos a las sesiones especializadas. Las publicaciones de la Asociación Española de Luminotecnia

Más allá de las actividades que organizaba, la labor de divulgación de AEL se basó en una amplia colección de publicaciones en las que daba a conocer los métodos de iluminación racional. La orientación de la asociación a diversos públicos también se refleja en estas obras, en las que se puede distinguir diversos registros, desde las más especializadas a aquellas elaboradas con la intención de ser de utilidad para un público amplio. La publicación que requirió un mayor esfuerzo por parte de la AEL en sus primeros años de funcionamiento fue el Manual de Luminotecnia. Se consideraba indispensable para los alumnos como complemento de los cursillos y conferencias que impartían. La importancia de este manual para la asociación se refleja en el hecho que la Junta Directiva incluso se planteó repartirlo gratuitamente (AEL, 1931: 17). El objetivo del manual se define en el prólogo del mismo: El deseo que nos impulsa a publicar este Manual, no es otro que el de suplir, siquiera sea de modo muy imperfecto, esa falta de obras técnicas en español, poniendo así modestamente nuestra primera piedra, en la seguridad de que otros seguirán en la obra emprendida, ya que el tema es fuertemente atractivo y de una indudable utilidad. (Carvajal, 1931)

La AEL entendía que el Manual debía convertirse en una pieza básica para el profesional, puesto que ponía en sus manos las reglas básicas que la AEL pretendía difundir y que le habían de permitir atacar y resolver los problemas de iluminación a los que se enfrentase en las distintas instalaciones. A pesar de su orientación técnica, se trata, sin duda, del documento que introduce una mayor información de carácter científico puesto que sus primeros capítulos bien podrían haber sido escritos para un manual de óptica. El Manual parte de la naturaleza de la luz según la teoría de Huygens —que introduce a pesar de advertir que es una teoría muy discutida—, y pasa a discutir las frecuencias de las radiaciones lumi28.  El oficio del Ayuntamiento de Madrid se transcribe en la Memoria de julio de 1931 a julio de 1932 (AEL, 1932: 23).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 60

21/11/2013 8:56:41


LA ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE LUMINOTECNIA (1929-1935)

61

nosas, en comparación con las de los rayos ultravioleta y los infrarrojos. A continuación dedica unas páginas a la visión, describiendo el ojo humano, el proceso de la visión y el funcionamiento de los distintos mecanismos de la misma: diferenciación de colores, agudeza visual, sensibilidad al brillo, sensibilidad a los contrastes, etc. La fotometría ocupa el tercer capítulo del manual, desarrollando un completo tratado de óptica que incluye definiciones y formas de medida del flujo y la intensidad luminosa, o los factores de reflexión y absorción. Puede parecer contradictoria la inclusión de este tipo de contenidos en un manual dirigido a un público técnico y con los objetivos tan específicos que se citan en el prólogo. No obstante, resulta lógica si consideramos que la AEL está tratando de ser reconocida como especialista en una nueva disciplina y, por este motivo, la inclusión de estos contenidos de una disciplina más asentada y reconocida como es la óptica les ayuda a reforzar su posición de expertos. La presentación concreta y detallada de los mismos supone un guiño a aquellos científicos que pueden reforzar su identidad frente a otros profesionales. Después de estos primeros capítulos de carácter científico, el manual incorpora numerosas informaciones técnicas. Este tipo de información es el que se reproduce también en los folletos que se publican destinados a públicos específicos, entre los que podemos destacar, además de los dedicados al comercio que hemos citado anteriormente, aquellos dedicados al hogar, a la industria o a la escuela.29 En estas páginas se publican numerosos datos de todo tipo de lámparas, portalámparas o reflectores. Mediante datos tabulados informan, por ejemplo, de la cantidad de iluminación que proporciona cada tipo de lámpara, o de cómo deben instalarse —la distancia entre ellos, o a qué distancia del suelo deben colocarse—. Sin convertirse en un catálogo, nos ofrece una detallada descripción de los tipos de aparatos y bombillas disponibles en el mercado de alumbrado de la época, información de gran utilidad para instaladores. No obstante, en la mayoría de las ocasiones no se ofrece información sobre la procedencia de los datos, lo cual impide conocer si las pruebas se realizaban por parte de los técnicos de la asociación o se limitaban a publicar los datos proporcionados por las empresas fabricantes. Por otra parte, las publicaciones contienen información práctica relacionada con la forma de utilizar esos aparatos para iluminar distintos espacios: calles, fábricas, escuelas, bibliotecas y casas. Si bien las disquisiciones sobre el uso de la luz directa o indirecta en determinadas situaciones pueden parecer poco interesantes para un público amplio, sí que resultan de interés cuando éstas se concretan en una recomendación para iluminar los objetos de un escaparate desde el mejor ángulo dependiendo de su posición o dónde deben colocarse las lámparas en un baño para obtener la mejor iluminación posible:

29.  La colección comprende los siguientes títulos: Luz y Visión, La Luz en Casa, La Luz en la Escuela, Alumbrado Urbano Racional, La Luz en la Industria.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 61

21/11/2013 8:56:41


62

Jordi Ferran Boleda

Un cuarto de baño bien alumbrado deberá tener un aparato difusor pegado al techo y dos apliques de cristal opal a cada lado del espejo colocados un poco por encima del nivel de los ojos. La imagen que dé el espejo será sin sombras ni facciones duras, quedando perfectamente iluminada sin la molestia del deslumbramiento. (AEL, 1933: 11)

Tanto en las descripciones científicas como en las técnicas abunda el lenguaje popular y llano, que pretende explicar cuestiones complejas a un público amplio. No obstante, apreciamos una excepción cuando tratan las enfermedades de la visión. Para reforzar el argumento de que un alumbrado incorrecto provoca daños en la visión no dudan en utilizar un lenguaje que incorpora tecnicismos médicos que sorprende y destaca en el conjunto del texto.30 De nuevo atribuimos este uso a su voluntad de ser reconocidos como expertos, en este caso frente a los profesionales de la medicina. Los textos destinados a ofrecer consejos generales sobre la iluminación en el caso del hogar resultan también muy ilustrativos de la amplitud de los públicos a que se dirigen. En este caso la racionalidad parece dejarse un poco de lado y aparecen consejos sobre la limpieza de los aparatos de luz y cómo afecta la suciedad al rendimiento de los mismos, explicaciones sobre cómo deben pedirse las bombillas en el comercio —atendiendo a la tensión de las mismas, y explicando formas para poder determinarla—, o la forma de construir pantallas de papel para las bombillas. Este tipo de consejos tratan de obtener impacto entre todas aquellas personas que ya disponían de instalación de alumbrado eléctrica en su hogar y resultan especialmente destacables las referencias continuadas a la consideración de que la luz eléctrica no era cara, principal reticencia de los consumidores para la instalación de más aparatos. Finalmente, dentro de este tipo de documentos dirigidos a un público amplio podemos catalogar un curioso documento fechado en 1930 y editado con el título «Alegrías de la Luz», bajo un encabezamiento genérico «Novela Luminosa, núm. 1». Este breve opúsculo (6 páginas) contiene un cuento de invierno en el que un hada de la luz se aparece a un hombre desagradecido que al despertarse se queja de lo molesta que le resulta la luz eléctrica, debido a su intensidad. El hada de la luz lo acompaña por diversos lugares de la ciudad hasta convencerlo de las ventajas de este tipo de iluminación:

30.  Por ejemplo, en el caso del folleto dedicado a la industria y con el fin de señalar las desventajas del deslumbramiento se detalla: «Existe en determinada zona de la retina un pigmento denominado púrpura retiniana o erythropsina, que tiene la propiedad de decolorarse bajo la acción de la luz. La destrucción de esta erythropsina es proporcional a la iluminación de la imagen formada en la retina; cuando esta iluminación varía entre límites no excesivos, se producen una serie de equilibrios instantáneos entre la cantidad destruida y la reconstruida, pero cuando la iluminación retiniana es demasiado intensa, el pigmento se destruye muy rápidamente sin dar tiempo a su reconstrucción, sobreviniendo o una ceguera momentánea, si la intensidad de iluminación es demasiado alta, o una disminución de las facultades visuales con las consiguientes molestias (dolor en el globo del ojo, jaquecas, etc.) ocasionadas por un funcionamiento irregular del órgano visual» (Carvajal, s.f.: 22).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 62

21/11/2013 8:56:41


63

LA ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE LUMINOTECNIA (1929-1935)

Y dicho esto, el hada desapareció. Me había dicho que guiaría mis pasos hasta que de un hombre desagradecido hiciese un ser agradecido a la iluminación eléctrica, y esto lo había conseguido plenamente. A partir de ese día, muchas cosas habrían de cambiar en mi hogar. (Splendor, 1930: 6)

Editado probablemente para ser distribuido en las Exposiciones de la Luz31 y sin referencia técnica alguna, la única pretensión sería alertar de las ventajas de una buena iluminación eléctrica en todos los ámbitos de la vida cotidiana. La memoria de actividades de la AEL (julio 1930-julio 1931) menciona toda una serie de publicaciones que podrían responder a este patrón: circulares, folletos de consejos a comerciantes e incluso un folleto ilustrado, humorístico, recomendando el buen alumbrado de escaparates. El Comitè Català de Luminotècnia

Paralelamente a la actividad de la AEL surgió en Barcelona el Comitè Català de Luminotècnia (CCL). Esta asociación se constituyó en febrero de 1932 y pese a mantener el contacto, tener el apoyo y compartir objetivos con la AEL, presentó algunas diferencias relevantes para el análisis de la evolución de la circulación de conocimiento relacionado con la iluminación. El embrión del CCL fue el Comité de Difusión Luminotécnica que se encargó en 1929 de la organización del ciclo de conferencias de la Exposición de la Luz. En 1931 algunos miembros de este Comité intentaron organizar en Barcelona, sin éxito, una «quincena de la luz».32 A pesar del fracaso inicial se constituyeron en el nuevo CCL que consiguió el apoyo moral pero no económico de las compañías eléctricas y de las empresas de aparatos y lámparas eléctricas. La escasez de medios económicos les obligó a limitar su actividad a la voluntariedad de sus miembros y, en estas condiciones, la actividad más destacada que lograron organizar fue un ciclo de conferencias en la sede de la Asociación de Industriales Electricistas de Barcelona y dos ciclos radiados, en Radio Barcelona y Ràdio Associació. El mismo motivo les impidió mantener personal técnico a cargo del CCL. A pesar de esta precariedad, los miembros del CCL reafirmaban su pertenencia al mismo firmando sus colaboraciones en la prensa, tanto ordinaria como especializada, con su filiación al Comitè, a pesar de que algunos de ellos permanecían a empresas del sector eléctrico. La aportación más destacada en lo referido a publicaciones fue su participación en la sección «Luminotecnia» que apareció en la revista Progreso Eléctrico, a partir del mes de 31.  La portada guarda exactamente el mismo formato que los trípticos que anuncian la celebración de las exposiciones. 32.  Se trataba de imitar las iniciativas que se celebraban con el mismo nombre en los Estados Unidos y Alemania, y que consistían en la promoción de la iluminación eléctrica en base a concursos de escaparates y fachadas, espectáculos de luz y cabalgatas nocturnas, entre otros eventos (s.f. (1930-1931). Una noticia muy interesante. Electricidad Industrial y doméstica, 5-6, p. 26). Únicamente consiguieron el apoyo económico de la AEL, que les otorgó 5.000 pesetas (AEL, 1931: 4).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 63

21/11/2013 8:56:41


64

Jordi Ferran Boleda

marzo del año 1932.33 En la presentación de esta sección, que los responsables de la misma consideran como la primera revista de iluminación editada en España, 34 se indican claramente quiénes son los públicos sobre los que pretendían influir: El comerciante, para la iluminación atractiva y eficaz de sus escaparates y tiendas. El industrial, para alumbrar racionalmente sus talleres o fábricas. El instalador, para, siguiendo la experiencia de otros técnicos, orientar debidamente a sus clientes. Y por fin interesa a todos por distintos conceptos fisiológicos, psicológicos y estéticos cuya importancia y aún diríamos trascendencia, no es preciso resaltar. (Aloy et al., 1932: 16)

La colaboración del CCL con esta publicación consistió en la redacción de artículos por parte de sus miembros y, además, en la publicación de las trascripciones íntegras de las conferencias radiadas que se efectuaban bajo los auspicios del Comitè. La línea editorial que desprenden estos trabajos coincide plenamente con las publicaciones de la AEL, tanto en sus contenidos como en la forma en que se abordan, y también en los públicos a quien se dirigen. Más interesante resulta señalar las diferencias entre las dos asociaciones. La principal resulta de la composición de los órganos directivos de las mismas. Mientras que la Junta Directiva de la AEL está formada por técnicos y representantes de Compañías Eléctricas y empresas de distribución de aparatos eléctricos o fabricantes de lámparas, en el caso del CCL la composición de su junta directiva era mucho más heterogénea. Y aunque los ingenieros ocupaban casi la mitad de las plazas del órgano de gobierno, aparecen entre sus miembros otros profesionales: un comerciante, un profesor de universidad, un escenógrafo, un vidriero, un representante de los lampistas, y los directores del Observatorio Fabra y del Instituto Psicotécnico de Barcelona. En el caso catalán, pues, nos encontramos frente a un nuevo escenario en el que las técnicas de la luminotecnia ya no eran terreno exclusivo de los profesionales eléctricos, sino que éstos habían conseguido despertar el interés de otros profesionales a quienes habían convencido de los beneficios de la iluminación racional, y con los que compartían el interés por la difusión de este conocimiento. Ésta evolución de la profesión de luminotécnico y de la difusión de una determinada forma de apropiación de la tecnología se refleja de forma mucho más clara cuando en 1935 se empieza a publicar en Barcelona la revista Luminotec33.  Progreso Eléctrico fue el título adoptado por la revista Electricidad Industrial y Doméstica a partir de septiembre de 1931. La cabecera, dedicada a la divulgación de las aplicaciones de la electricidad a públicos amplios llegó a tener una edición de 30.000 ejemplares mensuales (Redacción (1931). «La transformación de nuestra revista». Electricidad Industrial y Doméstica, 7, marzo, p. 1). 34.  Firman esta editorial las siguientes personas: D. David B. Aloy; D. Martín Arrué; Dr. José Baltá Elías; D. Carlos Buigas Sans; D. Eduardo Carvajal; D. Manuel Gabarró; D. Manuel Vidal Españó.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 64

21/11/2013 8:56:41


65

LA ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE LUMINOTECNIA (1929-1935)

nia y Decoración, que dispuso de un comité de colaboradores en el cual el número de técnicos en iluminación era similar al número de arquitectos o decoradores.35 Repercusión de las actividades de difusión de la iluminación

Aunque al abordar el problema de la divulgación de contenidos sobre iluminación eléctrica desde el punto de vista de la divulgación del conocimiento nuestro interés se centra en el propio proceso de divulgación, y en la emergencia de conocimiento que el proceso facilita, no resulta sobrero, caso que sea posible, considerar los resultados obtenidos por las actividades de divulgación llevadas a cabo. Disponemos de diversos documentos para analizar la repercusión de las actividades de la AEL, aunque ninguno de ellos sea absolutamente determinante. Si consideramos en primer lugar su presencia pública podemos tomar en consideración las cifras proporcionadas en los apartados anteriores relacionados con la asistencia a las actividades, número de actividades o títulos publicados. Ésta es una estrategia que utilizó la propia AEL para justificar y comunicar su propio éxito. En la memoria de actividades del período 1929-1949 publicada en 1949, se cifraba en 89 la media de visitantes diarios a la sala de exposiciones de Madrid y en cientos de miles los documentos repartidos en sus 18 años de funcionamiento.36 Se llega a señalar que «no habrá ningún español relacionado con sus actividades que no la haya visitado o no haya tenido contacto con la Asociación en alguna ocasión» (AEL, 1949: 8). Que esta presencia reporte consecuencias en el consumo de electricidad es más discutible y cuando el mismo documento considera que «los centenares de millones de kWh en que ha aumentado el consumo de alumbrado (...) se deben en parte a la AEL» (AEL, 1949: 12), no podemos más que considerarlo una afirmación muy arriesgada. Resulta paradigmático en este sentido el caso catalán. Si analizamos los datos de kWh de electricidad consumidos que están destinados a iluminación en el período 1921-1935 (Generalitat de Catalunya, 1937: 212), comprobamos que el incremento del consumo en el período de actuación de las entidades estudiadas (1929-1935) es prácticamente igual, en números absolutos al producido entre 1921 y 1929. En datos porcentuales, el incremento seria incluso menor.37 A falta de otra información estadística que permita un adecuado análisis causal es imposible determinar si el incremento se debe únicamente a la expansión de la iluminación

35.  Entre los colaboradores de la revista siguen manteniéndose la mayor parte de los miembros originales del CCL. 36.  En esta memoria no se publican datos desagregados por lo que no es posible analizar lo ocurrido en el período de estudio (AEL, 1949). No obstante este discurso moderadamente optimista está también presente en las memorias de los años 1931 y 1932. 37.  Según estos datos, el consumo de electricidad para iluminación en 1921 era de 46.672 kWh, mientras en 1929 era de 75.809 kWh y en 1935 era de 101.628 kWh. En 1936 disminuye el consumo a 99.104 kWh, pero resulta evidente de los datos mensuales que este decremento se produce en los meses posteriores al estallido de la Guerra Civil. Por otra parte, se debe señalar que estos datos no recogen posibles incrementos de la eficiencia de las lámparas.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 65

21/11/2013 8:56:41


66

Jordi Ferran Boleda

eléctrica a lugares donde se utilizaba otra fuente de energía o, realmente, a la sustitución de elementos antiguos y a la mejora racional de los sistemas de alumbrado. Y caso que pudiéramos atribuir los incrementos a este último motivo, sería insensato considerar que el incremento se produce a consecuencia de las actividades de la AEL o del CCL. También en el caso de la repercusión en el comercio aparecen dudas respecto a si la estrategia utilizada fue la más adecuada. Eduardo Carvajal, ingeniero director de la AEL y responsable de la mayoría de las publicaciones editadas, publicó en 1936 un artículo valorando la situación de la iluminación en Sevilla en el que no se mostraba muy optimista (Carvajal, 1936). Carvajal consideraba que a pesar del éxito de la Casa de la Luz en el marco de la Exposición Iberoamericana de 1929, la ausencia de una sala de exposiciones permanente era la razón que la situación de la iluminación en Sevilla no hubiera mejorado en absoluto, e incluso hubiera empeorado debido al desmantelamiento de parte de las instalaciones de iluminación realizadas para la Exposición. Incluso asumiendo que esta consideración es cierta y que el rol de las salas de exposiciones era tan importante como indica Carvajal, considerando que la AEL únicamente consiguió poner en funcionamiento 4 salas en toda España, el papel de la AEL no resulta tan relevante, sobre todo si tenemos en cuenta que en Barcelona, por ejemplo, funcionaban diversas salas de demostración vinculadas a empresas pero no a la AEL.38 En el mismo artículo, Carvajal explicaba el fiasco en la organización de un concurso de escaparates por parte de la AEL comparado con el éxito de una instalación lumínica ejemplar en un comercio de Sevilla que: ...será a su vez punto de partida para otras que el miedo a la competencia y el espíritu imitativo del comerciante harán surgir, operándose en breve una transformación completa en el alumbrado comercial. (Carvajal, 1936)

Parece pues que reconocía una estrategia útil para la implementación del alumbrado racional en el comercio: la instalación en un comercio que generase un movimiento para la instalación de más intensidad luminosa en los comercios de alrededor. Visto este reconocimiento, sorprende que no se llevasen a cabo iniciativas destinadas a iluminar comercios estratégicamente localizados que pudieran servir de reclamo o impulso para los situados a su alrededor, en lugar de focalizar su empeño en los concursos que acababan con resultado desigual. En el ámbito en que la influencia de la AEL es indudable es en el surgimiento y establecimiento de la disciplina en España. La Luminotecnia se constituye como disciplina alrede38.  En Barcelona funcionaba una sala de demostraciones de la Compañía Barcelonesa de Electricidad, una organizada por la Compañía de Aplicaciones Eléctricas (en la que participaban subministradores de electricidad y fabricantes de aparatos), una de la Cooperativa de Fluido Eléctrico y una de la Compañía General Española de Electricidad Lámparas METAL. Esto podría explicar, en parte, el poco interés de las compañías eléctricas en financiar una sala propia del CCL.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 66

21/11/2013 8:56:41


LA ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE LUMINOTECNIA (1929-1935)

67

dor de las actividades de la AEL, o del CCL en Cataluña, consiguiendo que se acerquen a ella y adopten sus postulados profesionales de otros sectores como los arquitectos, decoradores o instaladores, a través de las actividades de formación que organiza o como, en el caso catalán, a través de la incorporación de éstos y de representantes de diversos ámbitos científicos a las actividades del Comitè. En el mismo sentido, es relevante su rol como pionera en la publicación de manuales de luminotecnia en español, que abrió la puerta a la aparición en los años siguientes de diversas obras sobre la misma cuestión elaboradas por autores vinculados, o no, a la AEL.39 También se debe reconocer la labor del director técnico de la AEL, Eduardo Carvajal. Además de las numerosas publicaciones editadas por la AEL, consiguió publicar algunos de sus artículos en prestigiosas revistas extranjeras,40 así como participar en congresos internacionales, como el celebrado en Berlín en 1935. Compañías eléctricas latinoamericanas utilizaron los folletos que publicó para la AEL en la promoción de la iluminación en sus respectivos países. El reconocimiento a su labor y a la labor de la AEL por parte de las autoridades españolas quedó patente en la participación de Carvajal en la Comisión encargada de redactar el Reglamento sobre lámparas eléctricas, que fue aprobado por Decreto de 5 de diciembre de 1933. Conclusiones

Desde su fundación hasta la Guerra Civil la Asociación Española de Luminotecnia produjo trabajos de divulgación sobre la iluminación eléctrica con la intención de convertirse en referente en este ámbito en España, que tuvieron un éxito desigual. Si bien consiguió atraer a técnicos de otras especialidades —como arquitectos y diseñadores— a sus planteamientos, su influencia sobre el público general es discutible. Las actuaciones de la AEL tuvieron una buena acogida cuando se trataba de espectáculos de luz o exhibiciones, y hay evidencia de que el público acudía con cierta frecuencia a sus salas de exposiciones. Sin embargo, no existen evidencias de que la población se apropiara masivamente de los postulados de la iluminación racional. En el caso catalán, la situación es semejante, aunque se evidenciaría que el CCL incorpora un conjunto más heterogéneo de profesionales que la AEL. Además de la publicación en español de documentos destinados a diversos públicos, 39.  En el período estudiado y después de la publicación del manual de la AEL aparecen en español las siguientes obras: Siemens Industria Eléctrica, S.A. (1933). Alumbrado: reglas fundamentales de la Luminotecnia. Siemens Aktiengesellschaft; Ferrer, R. (1934). Tratado práctico de Luminotecnia. Barcelona: José Montesó; Sintes Olives, F. (1934) Iluminación y Alumbrado Eléctrico. Manuales Gallach. Madrid: Espasa-Calpe; Lázaro, L. (1935). Luminotecnia: Estudios prácticos de iluminaciones eléctricas. Barcelona: Asociación de Industriales Electricistas y Anexos de Cataluña. También después de la Guerra Civil siguen apareciendo volúmenes, algunos de los cuales por autores que habían iniciado su actividad en el período estudiado: Aloy, D. B. (1943). Manual de luminotecnia. Barcelona: Labor. 40.  La memoria de la AEL de 1949 cita publicaciones de Carvajal en L’Illuminazione Racionale, Luz de Buenos Aires, y Lighting Development (p. 10).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 67

21/11/2013 8:56:41


68

Jordi Ferran Boleda

desde especialistas hasta público general, destaca el empeño de la AEL en dos objetivos: en primer lugar la creación de una nueva profesión, la luminotécnica, que ha de encargarse del diseño y ejecución de proyectos de iluminación, tanto para interiores como para exteriores. En segundo lugar, la clara misión de convencer a las autoridades y al público en general de la necesidad de mejorar la iluminación para mejorar aspectos tan distintos como la salud de la vista o la rentabilidad de los comercios. Finalmente, debemos señalar que las aportaciones de la AEL no son más que una pieza más en el complicado entramado de conocimientos sobre la electricidad que circulan en la sociedad española durante un período especialmente activo en relación a esta cuestión, pieza que debe ayudarnos a comprender mejor la forma en que las transformaciones tecnológicas condicionan cambios sociales y viceversa.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 68

21/11/2013 8:56:41


LA ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE LUMINOTECNIA (1929-1935)

69

Referencias bibliográficas AEL (1929), Estatutos de la Asociación Española de Luminotecnia, Madrid, Gráficas Reunidas, S.A. — (1931), Memoria correspondiente al ejercicio de 1º de julio de 1930 a 1º de julio de 1931, Madrid, Talleres Voluntad. — (1932), Memoria correspondiente al Ejercicio de 1º de julio de 1931 a 1º de julio de 1932, Madrid, Gráficas Reunidas, S.A.

CARVAJAL, E. (1931), Manual de Luminotecnia. Asociación Española de Luminotecnia, Madrid, Gráficas Reunidas, S.A. — (1936), «Influencia de las salas de demostraciones luminotécnicas en la transformación del alumbrado», Luminotecnia y Decoración, 6, marzo de 1936, s.p. — (s. f.), La luz en la industria. Asociación Española de Luminotecnia. Madrid, Gráficas Reunidas, S.A.

— (1933), La luz en casa racionalmente empleada proporciona alegría, bienestar, belleza y economía, Madrid, Gráficas Reunidas, S.A.

CAYON, F. (2002), «Hidroeléctrica española: un análisis de los primeros años de actividad (1907-1936)», Revista de Historia Económica, 20, (2), 301-334.

— (1949), Memorias. Asociación para el fomento de aplicaciones de la electricidad (1948-1949), Asociación Española de Luminotecnia (1929-1949), Madrid, Gráficas Reunidas, S.A.

DICKSON, D. (2000), «Science and its Public: The Need for a ‘Third Way’». Social Studies of Science, 36, 6, 917-923.

ALAYO, J. C. (2007), L’Electricitat a Catalunya: de 1875 a 1935, Lleida, Pagès.

FERRAN, J. (2006), «Technology for the public: Electricity in the Barcelona Internacional Exhibition of 1929», Annales historiques de l’électricité, 4, 31-48.

ALOY, D. B. et. al. (1932), «Nuestras palabras iniciales. Luminotecnia», Progreso Eléctrico, 20, marzo de 1932, 16.

FOX, R. (1996), «Thomas Edison’s Parisian campaign: Incandescent Lighting and the Hidden Face of Technology Transfer», Annals of Science, 53, 157-193.

ATM (1930), «El Alma de la Exposición de la Luz. Don Martín Arrúe Astiazarán». La ilustración ibero-americana, 1930, 4, 38-39.

GENERALITAT DE CATALUNYA (1937), Butlletí Mensual d’Estadística. Generalitat de Catalunya. Departament d’Economia i Agrigultura. Secció d’Estadística. Anys III-IV, Desembre 1936-Gener 1937, 12-1: 212.

BARTOLOMÉ RODRÍGUEZ, I. (1995), «La industria eléctrica española antes de la guerra civil: reconstrucción cuantitativa», Revista de Historia Industrial, 15, 139-160. — (2007), La Industria eléctrica en España (18901936), Estudios de Historia Económica, 50, Madrid, Publicaciones del Banco de España. BERTRAN-PÉREZ, C. (1999), «La transferencia de tecnología en España en el primer tercio del siglo xx: el papel de la industria de bienes de equipo», Revista de Historia Industrial, 15, 41-81. CAPEL, H. (dir.) (1994), Las Tres Chimeneas. Implantación industrial, cambio tecnológico y transformación de un espacio urbano barcelonés, Barcelona, FECSA. CARDOT, F. (1989), «L’électricité a l’Exposition de 1889», Bulletin d’Historie de l’Électricité, 14-15, 2333.

GOODAY, G. (2008a), Domesticating Electricity: Technology, Uncertainty and Gender, 1880-1914, London, Pickering & Chatto. — (2008b), «Liars, Experts and Authorities». History of Science, xlvi, 431-456. HUGHES, T. P. (1983), Networks of power: electrification in western society, 1880-1930, Baltimore, Johns Hopkins University Press. L Y D (1935), «Los alumnos de arquitectura y la luminotecnia». Luminotecnia y Decoración, 3, marzo de 1935, s. p. LOCKE, S. (2002), «The Public Understanding of Science - A Rhetorical invention». Science, Technology and Human Values, 27, 1, 87-111. MALUQUER DE MOTAS, J. (1985), «Cataluña y el País Vasco en la Industria Eléctrica Española, 1901-

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 69

21/11/2013 8:56:41


70

1935». En: GONZÁLEZ PORTILLO, M.; MALUQUER DE MOTAS, J.; DE RIQUER PERMANYER, B. (eds.), Industrialización y nacionalismos: análisis comparativo, Bellaterra, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 239-252. — (1992), «Los pioneros de la segunda revolución industrial en España: La Sociedad Española de Electricidad (1881-1894)», Revista de Historia Industrial, 2, 121-141. NIETO-GALAN, A. (2011), Los públicos de la ciencia. Expertos y profanos a través de la historia, Madrid, Marcial Pons. NÚÑEZ, G. (1995), «Empresas de producción y distribución de electricidad en España (1878-1853)», Revista de Historia Industrial, 7, 39-80. NYE, D. (1990), Electrifying America: social meanings of a new technology, 1880-1940, Cambridge (MA), MIT Press. — (1994), «Electrifying Expositions, 1880-1939». En: RYDELL, R.; GWINN, N. (ed.), Fair Representations: World’s Fairs and the modern world, Amsterdam, VU University Press (European Contributions to American Studies; XXVII), 140-156. PAPANELOPOULOU, F.; NIETO-GALAN, A.; PERDIGUERO, E. (2009), Popularizing Science and Technology in the European Periphery, 1800-2000, Farnham, Ashgate.

Jordi Ferran Boleda

RYDELL, R. W. (1993), World of Fairs. The Century of Progress Expositions, Chicago, The University of Chicago Press. RYDELL, R. W.; GWINN, N. (eds.) (1994), Fair Representations: World’s Fairs and the modern world, Amsterdam, VU University Press. SECORD, J. A. (2004), «Knowledge in Transit», Isis, 95, 654-672. SINTES OLIVES, F. F. (1934), Iluminación y Alumbrado Eléctrico, Madrid, Espasa-Calpe (Manuales Gallach, 77). SPLENDOR, L. (1930), «Alegrías de la Luz». Novela Luminosa, núm. 1. Madrid, Graficas Reunidas, S.A. SCHROEDER-GUDEHUS, B.; RASMUSSEN, A. (1992), Les fastes du progres. Le guide des expositions universelles, 1851-1992, París, Flammarion. SHINN, T.; WHITLEY, R. (1985) (eds.), Expository Science: Forms and Functions of Popularisation, Dordrecht, Reidle. TOPHAM, J. (2000), «Scientific Publishing and the Reading of Science in Nineteenth-Century Britain: A Historiographical Survey and Guide to Sources», Studies in History and Philosophy of Science, 31, 4, 559-612.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 51-70

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 70

21/11/2013 8:56:41


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 71-82 ISSN (ed. impr.): 2013-1666 / ISSN (ed. electr.): 2013-9640 DOI 10.2436/20.2006.01.174 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT Rebut: 11/06/12 - Acceptat: 08/10/2012

LOS FÍSICOS EN LA FACULTAD DE INFORMÁTICA DE BARCELONA, 1976-1992 JORDI FORNÉS DE JUAN UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA. BARCELONA. CATALUNYA

Resumen: En la España de la transición, la profesionalización de la informática y el nacimiento de los primeros estudios reglados universitarios en esta materia ofrecieron nuevas oportunidades a otras disciplinas científicas. Así, mientras los informáticos daban sus primeros pasos en las publicaciones científicas, otro colectivo, el de los físicos, se aproximó a la FIB en busca de técnicas y métodos de computación, de programación paralela, de potencia de cálculo y de puestos académicos. Una consecuencia de esta aproximación mutua fue la creación, en 1982, de la sección de Física dentro del Departamento de Tecnología de Computadores, en la cual la simulación por ordenador tuvo un papel destacado en consumo de tiempo de ejecución y en producción científica. Palabras clave: historia de la física, historia de la informática, Facultad de Informática de Barcelona, simulación por ordenador

Physicists in Barcelona’s School of Informatics Summary: In late 1970s Spain, the professionalization of computing and the birth of the first university degrees in informatics offered opportunities to other scientific disci* Correspondència: Jordi Fornés de Juan Departament d’Arquitectura de Computadors Universitat Politècnica de Catalunya Campus Nord D6-102 Jord Girona 1-3 08034 Barcelona Email: jfornes@ac.upc.edu

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 71-82

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 71

21/11/2013 8:56:41


72

Jordi Fornés de Juan

plines. At the time when computer specialists were beginning to produce its first publications in the scientific literature, another group, the physicists, approached the FIB looking for techniques and methods of computing, parallel programming, computing power and academic positions. A consequence of this mutual approach was the creation in 1982 of the section of physics within the department of computer technology, in which computer simulation was prominent in runtime consumption and scientific production. Key words: history of physics, history of computing, Barcelona School of Informatics, computer simulation

En 1971, Joan Àngel Padró y Antoni Giró, compañeros de promoción, acabaron la carrera de Física en la Universidad de Barcelona (UB). Sin más soporte que un par de artículos recomendados por su director de tesis, Vicenç Torra, Giró se embarcó en una tesis sobre simulación por ordenador utilizando el lenguaje FORTRAN. Joan Àngel Padró, profesor interino de mecánica estadística en la Facultad de Física de la UB, se unió a la investigación para analizar los resultados y mantener una bibliografía lo más actualizada posible. Sin presupuesto para acudir ni siquiera a congresos —que debían pagarse de sus bolsillos—, su trabajo cotidiano se enfrentaba a importantes dificultades, como las derivadas de la ejecución de las simulaciones en las máquinas disponibles: problemas de memoria, la pobre calidad de la conexión con el servidor UNIVAC de Madrid y las tensiones derivadas de la competición por los recursos —como la lucha con matemáticos e ingenieros por el acceso a los centros de cálculo disponibles en Barcelona— requería un esfuerzo adicional de programación. Veinte años más tarde, sin embargo, Padró y Giró habían formado a siete doctorandos en el área de simulación, formando una verdadera escuela de investigación dotada de equipos propios y situada en la Facultad de Informática de Barcelona (FIB), perteneciente a la Universidad Politécnica de Catalunya (UPC). Para entender el origen de este grupo especializado en la simulación por ordenador, cabe situarlo en el contexto de creación de la FIB, una facultad pionera en la institucionalización de la informática en la universidad española, y la creación de los primeros centros de cálculo en universidades catalanas. En este artículo analizaré este proceso a partir de las necesidades y tensiones asociadas a la creación de una asignatura de física de primer curso en la FIB, que sirvió de marco para la creación de una línea de investigación en simulación por computador. Alrededor de profesores como Antoni Giró Roca y Joan Àngel Padró, y con la informática como centro de atracción, un grupo de licenciados en Física aprovechó el tirón de los nuevos estudios para iniciar su carrera académica en la FIB. En este período, la importancia de la máquina, de la potencia de cálculo y de la memoria, pasó de perentoria a marginal, pero el programa informático mantuvo un protagonismo central.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 71-82

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 72

21/11/2013 8:56:42


LOS FÍSICOS EN LA FACULTAD DE INFORMÁTICA DE BARCELONA, 1976-1992

73

De los centros de cálculo a la FIB

El establecimiento de la informática en los estudios universitarios forma parte del proceso de institucionalización de la disciplina que ocupa la segunda parte del siglo xx.1 En España, este proceso tuvo lugar desde finales de los años sesenta, con la creación del Instituto de Informática y las primeras facultades de informática en las universidades politécnicas de Barcelona, Madrid y el País Vasco. La creación de estas facultades no se produjo ex nihilo, sino como consecuencia del creciente reconocimiento de la informática como profesión. En la primera fase de la informatización, y a nivel comercial, España había seguido un patrón similar al americano (Ensmenger, 2010), en el que la formación de usuarios y programadores recaía en los fabricantes de los equipos instalados. Así, los proveedores de hardware organizaban cursos para los empleados de sus clientes, quienes conocían en detalle los problemas que debían informatizar.2 Este modelo dio paso posteriormente a otras iniciativas privadas, como la formación en academias (López García, 2002). Estos dos tipos de formación dan cuenta, entre 1965 y 1975, de unas 16.000 matriculaciones en perforación, 64.000 en programación y cerca de 8.000 en análisis (Presidencia del Gobierno, 1977). A los cursos de fabricantes y a las academias privadas pronto se añadieron los de las universidades. De este modo, si a finales de los años sesenta, el profesor Ramón Companys consideraba que el lugar de la informática en la enseñanza superior se reducía «a que la denominación de algunas asignaturas de la carrera de ingeniero industrial permite incluir temas informáticos si el catedrático lo considera conveniente» (Rodríguez Bayraguet y Corominas Subías, 1969),3 a principios de la década se daban ya contenidos de informática en las especialidades de «cálculo automático» de las facultades de ciencias y en la de «automática» de las escuelas técnicas superiores de ingeniería. Por otro lado, en la Escuela Industrial de Barcelona se organizaban cursillos y conferencias, como el curso de tres meses titulado «ordenadores electrónicos», impartido en 1972 por Josep M. Manich Sallés (Barca, 2002: 212).4 1.  Algunos de los trabajos más recientes sobre la aparición de estudios superiores en informática en varios países son: Yodd (2005), Zepcevski (2012), Priestley (2011) y Gupta (2007), para los Estados Unidos; Mounier-Kuhn (2010), para Francia, o Reuse, B. & Vollmar (2008), Pieper (2009) y Coy (2004), para Alemania. En España, los planes de estudio de informática han sido estudiados por Carbonell (2003), Troiano (1999) y Puigjaner (2008). 2.  El programa de formación más importante es el de IBM, que en aquel momento domina ampliamente el mercado español de ordenadores. Así, en 1976 el mercado se lo reparten, en número de equipos instalados, IBM 67%, Honeywell-Bull 11%, UNIVAC 9,5%, NCR 8,5% y otros 4,1%. 3.  El artículo forma parte de un especial de la revista denominado «La Informática en Cataluña», y editado por Alfonso Rodríguez Bayraguet y Albert Corominas Subías. 4.  Estos cursos tenían como precedente la instalación de un ordenador IBM 1620 y un calculador de Analogic Electronic Associates en la Escuela Industrial de Barcelona. Estos equipos llegaron en 1963, tras la demanda del catedrático y director de Escuela Industrial, Damián Aragonés y Puig, gracias a un programa de ayuda estadounidense (Vergés, 2002).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 71-82

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 73

21/11/2013 8:56:42


74

Jordi Fornés de Juan

Esta falta de regulación era mal vista por las autoridades del régimen, y motivó la creación del Instituto de Informática, establecido en Madrid por el MEC en 29 marzo de 1969.5 El objetivo inicial de este instituto era proporcionar convalidaciones y regular el mercado laboral de un sector en el que trabajaban ya entre 40.000 y 50.000 personas (De Diego, 1995: 113). Sin embargo, el proyecto tomó pronto amplitud y, tan sólo dos años después de su creación, el Instituto de Informática ofrecía un plan de estudios estructurado en cinco cursos.6 En julio de 1971 se aprobó la convalidación de títulos del Instituto de Informática para profesionales, lo que hizo de 1972 «el año de las convalidaciones» y generó inquietud entre a más de 30.000 profesionales que no disponían de ningún título superior.7 La creación del Instituto de Informática no era una iniciativa aislada, sino que formaba parte de una política más general de promoción y control de la informática, que tenía también como objetivo la modernización del hardware disponible. Muestra de ello son la creación en 1972 del Centro de Proceso de Datos del Ministerio de Educación y Ciencia (al que dotó de un UNIVAC 1108) y la concesión por parte de la comisión de informática de dicho ministerio de ocho terminales DCT-2000 Remote Job Entry a otras tantas universidades, entre las que se contaban la Universidad Politécnica de Barcelona8 (UPB) y la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB). El terminal de la UPB se instaló en octubre de 1972 en el Laboratorio de Cálculo y Mecánica de la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona,9 dirigido por el ingeniero industrial Martí Vergés, y​​entró en funcionamiento en octubre de 1973, constituyendo el primer centro de cálculo automático con acceso para todos los centros y departamentos de la UPB. Un año más tarde, en 1973, la UPB firmó un acuerdo con la empresa japonesa Fujitsu Ltd. por el cual ésta cedía a la UPB un ordenador FACOM 230-25, mientras que la Universidad se hacía cargo de los gastos de instalación y mantenimiento. Estos dos sistemas (el FACOM y el UNIVAC DCT-2000) formaron a partir del curso 1973-1974 el Centro de Cálculo de la Universidad Politécnica de Barcelona (CCUPB). 5.  El decreto afirma que el objetivo del Instituto de Informática es situar dicha ciencia [la informática] en el nivel adecuado (sic). Sin embargo deja esta enseñanza fuera de la universidad, según dice porque: «la naturaleza de estas enseñanzas obliga a dar provisionalmente al Instituto una naturaleza peculiar, sin perjuicio de su posible incorporación en el futuro en la Universidad, una vez se hayan consolidado sus rasgos propios». 6.  La finalización de cada uno de estos cursos daba derecho a un título (en escala creciente, «programador de aplicaciones»; «programador de sistemas»; «analista de aplicaciones»; «analista de sistemas», y «técnico de sistemas». Orden ministerial publicada en el BOE el 24 de junio de 1971. 7.  Orden Ministerial publicada en el BOE del 23 de agosto. 8.  La Universidad Politécnica de Barcelona fue creada mediante el decreto del 11 de marzo de 1971, por simple transformación del Instituto Politécnico Superior, institución de carácter provisional, creado en 1968 por agrupación de las escuelas técnicas superiores que existían en el ámbito territorial de Cataluña (las de Ingenieros Industriales de Barcelona y de Tarrasa y la de Arquitectura de Barcelona). El nombre definitivo de Universidad Politécnica de Cataluña es de 1976. 9.  Muchos de los primeros profesores de la FIB tuvieron contacto con el CCUPB y con Vergés. Es el caso de Xavier Berenguer, Luis Olivella, Xavier Kirchner, Pere Botella, Ton Sales o el mismo Antoni Giró.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 71-82

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 74

21/11/2013 8:56:42


LOS FÍSICOS EN LA FACULTAD DE INFORMÁTICA DE BARCELONA, 1976-1992

75

La disponibilidad de terminales en universidades del País Vasco y Cataluña y una incipiente institucionalización dio paso a la aparición de los primeros planes de estudio. En agosto de 1971 se creó en San Sebastián un Centro de Informática, dependiente del Instituto de Informática de Madrid con el mismo plan de estudios. En 1972, la Universidad Autónoma de Barcelona incluyó un Departamento de Informática a su estructura departamental, cuya capacidad de establecer unos estudios independientes de informática fue limitada10 por el MEC mediante la obligación de que el plan de estudios fuera el mismo que el establecido por el Instituto de Informática (Puigjaner, 2002: 38). En 1974, el gobierno español encargó a una comisión presidida por José García Santesmases (Universidad Complutense de Madrid) la integración de los tres centros que entonces impartían estudios de informática (Madrid, Barcelona y San Sebastián) en tres universidades. Gabriel Ferraté, catedrático de Automática de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona, y por entonces rector de la recién creada Universidad Politécnica de Barcelona, aprovechó la ocasión para trasladar dicha formación a su universidad. En 1974, con el acuerdo de otros profesores de esta universidad, Ferraté encargó a Ramón Puigjaner, ingeniero de UNIVAC y profesor de Regulación Automática de la Escuela de Ingenieros Industriales de Terrassa,11 la elaboración de un plan de estudios de cinco años, que se inspiraría en los proyectos curriculares de la ACM (Puigjaner, 2002). En 1975, el plan se presentó en un artículo publicado en Novática (Puigjaner & Vergés, 1975), en el cual se criticaba abiertamente el plan de estudios del Instituto de Informática. Puigjaner se encargó de dirigir el proceso, escoger un grupo pequeño y selecto de colaboradores y poner toda la fuerza del rectorado detrás del proyecto. El nombramiento de Ferraté como director general de universidades e investigación, y más tarde director general de política científica, facilitó la coordinación de este proceso con el entonces rector de la UPC, Julián Fernández. Las primeras contrataciones de personal se llevaron a cabo en 1976, bajo el decanato de Manuel Martí Recober, catedrático de la Escuela de Terrassa y ejecutivo de la empresa de servicios informáticos Seresco, y se hizo mediante concursos internos (Martí Recober, 2002). El objetivo era tener dos tipos de profesorado. Por un lado, personas con experiencia reconocida adquirida en el ejercicio profesional o en otras universidades, y graduados jóvenes doctorados en el extranjero. Por otra parte, se pensó en formar profesores jóvenes que tuvieran el propósito de adquirir el título de doctor y de dedicarse a la nueva Facultad. Es por ello que se comenzó, ya en octubre de 1976, a impartir cursos de doctorado (Puig-Rovira, 2002: 103). Esta acción no era el único desafío a la or10.  Limitación que muchas veces quedó relegada al nombre de las asignaturas, ya que el profesorado ejercía ampliamente su libertad de cátedra. 11.  Ramón Puigjaner Trepat (Barcelona, 1940) era ingeniero industrial de la promoción del 1966. Colaborador de Ferraté, compatibilizaba su empleo en la universidad con el trabajo en UNIVAC.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 71-82

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 75

21/11/2013 8:56:42


76

Jordi Fornés de Juan

den ministerial, que establecía que las Facultades iniciarían sus actividades, a partir del año académico 1977-1978, con «los primeros cursos de la carrera de Informática».12 Para reducir el coste inicial de la nueva Facultad, se optó por empezar sin los primeros cursos admitiendo como alumnos todos los que hubieran superado los dos primeros cursos universitarios. De esta manera se ahorraba mucho dinero en profesores de materias troncales no específicas de informática y los alumnos estaban adaptados a la enseñanza superior, reduciendo los abandonos. Por otra parte, ya conocían diversos problemas susceptibles de ser resueltos informáticamente. Además, y no es cuestión menor, el hecho de no tener profesores de matemáticas ni de física en la FIB evitaba que éstos se apropiaran de ella. Esta política se modificó durante el mandato de Ramón Puigjaner como decano (19791982), tras el nombramiento de Recober como vicerrector de investigación de la UPB. El curso 1979-1980 comenzaron los alumnos de primer ciclo, utilizando profesores de matemáticas y físicas de otros centros debido a la falta de recursos para contratar a los profesores necesarios. Esta situación se palió durante la etapa del siguiente decano, Martí Vergés (1982-1985), caracterizada por una ampliación del profesorado, que dejó de nutrirse de profesionales de la informática o de otras escuelas de la Politécnica para incorporar por primera vez personal docente de otros perfiles, como jóvenes doctores. A la Física por la Informática

En 1982, el profesor Antoni Giró recibió una oferta desde la UPC para organizar la docencia de la Física en la FIB. Giró era pionero en la aplicación de la informática a la dinámica de fluidos. Su tesis, Aplicación de la dinámica molecular al estudio de las amalgamas (Giró, 1977), estaba basada en el método de simulación de Monte Carlo (Metropolis et al., 1953) y dedicaba dos capítulos a la programación en FORTRAN.13 En efecto, como ya hemos introducido más arriba, desde 1973 existían el CCUB (Centro de Cálculo de la Universidad de Barcelona) y el CCUPB (Centro de Cálculo de la Universidad Politécnica de Barcelona), dirigido por Martí Vergés. El primero caía en la esfera de los matemáticos de la UB y Giró había conseguido permiso para poder utilizarlo por la noche. El otro era controlado por los ingenieros industriales y en aquel momento apenas disponía de un terminal UNIVAC que le conectaba al ordenador central en Madrid. Los 12.  Las disposiciones publicadas en el BOE sobre la creación de los estudios y de la FIB fueron: (i) Decreto 327/1976, de 02/26/76, sobre estudios de Informática, BOE de 03/01/76, que crea los estudios a nivel de formación profesional y los de nivel universitario; (ii) Decreto 593/1976, de 03/04/76, por el que se crean Facultades de Informática en Barcelona, ​​Madrid y San Sebastián, BOE 03/26/76; (iii) Orden de 06/06/76 sobre implantación de las enseñanzas en las Facultades de Informática, BOE 09/14/76; (iv) Orden de 06/07/77 por el que se aprueba el Plan de Estudios de la Facultad de Informática de Barcelona, ​​BOE de 27.07.77. 13.  FORTRAN (FORmula TRANslating) es un lenguaje de programación creado en la década de 1950 y ampliamente usado por los físicos en sus diversas versiones hasta la actualidad. En nuestro caso hay código compilado en FORTRAN 66 y FORTRAN 77.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 71-82

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 76

21/11/2013 8:56:42


LOS FÍSICOS EN LA FACULTAD DE INFORMÁTICA DE BARCELONA, 1976-1992

77

problemas de conexión eran constantes y provocaron que alguna vez Giró se plantara en Madrid con algún obsequio para acelerar el proceso. Más que una anécdota, las relaciones de Giró y Padró con los centros de cálculo se ajustan a una pauta ya apuntada en otros trabajos (Agar, 2006) sobre la necesidad de influencias para poder acceder a aquellos primeros recursos de computación. Esta fricción computacional se relajó en 1982 cuando a Giró le ofrecieron coordinar la asignatura de Física de primero en la FIB (Giró, 2002). A partir de 1979, la FIB aceptaba alumnos de primer ciclo, pero los profesores de Física eran prestados por la Escuela de Ingenieros Industriales, impartiéndola los profesores Julián Fernández y José Navarro. En el curso 1980-1981, la asignatura se asignó a un departamento de la FIB, Tecnología de Computadores, y el curso anterior a Giró, la impartieron los profesores Miquel Garcia y Vicenç Llario de dicho Departamento. Las dudas iniciales ante el peligro de romper la relación fructífera con Padró se disiparon rápidamente. No sólo le ofrecían un puesto más seguro que el de la Facultad de Física, también implicaba poder contratar personal para cubrir el constante aumento de matriculaciones de primer curso. Comparada con la falta de oportunidades en la Facultad de Física, la oportunidad era magnífica. Para el tándem Giró-Padró se abrió de este modo la posibilidad de disponer de nuevos recursos, no sólo en máquinas sino también en doctorandos, que si bien constaban como de la UB, cobraban de la UPC y convertían las reuniones de coordinación docente en sesiones de seguimiento de sus investigaciones. En los años siguientes la asignatura de física de la FIB se fue transformando de una «física para ingenieros» a una «física para informáticos». Temas de poco impacto en la informática, como mecánica de fluidos, termodinámica o la relatividad, fueron desapareciendo y dando lugar a otros más acordes, como propiedades magnéticas de los materiales, electrónica u ondas electromagnéticas. De este modo, si en el temario del curso 1981-1982 el peso recaía en la Mecánica, con diez temas, en el curso 1986-1987 la mayor parte del temario trata de electromagnetismo (FIB, 1981-2000). Durante todo ese período, los alumnos carecían de un libro de texto de referencia, y basaban su aprendizaje en apuntes y colecciones de problemas generados por los profesores. Para cuando éstos dan con el libro apropiado: Physics for Computer Science Students (Garcia & Damask, 1986), el cambio de plan de estudios había reducido considerablemente el tiempo de la asignatura. Por lo que se refiere a la investigación, la existencia de esta base docente permitió la creación de un grupo compacto dedicado a la simulación por ordenador de dos procesos distintos: la dinámica molecular y los ecosistemas. Pese a trabajar desde entonces en distintas universidades, Antoni Giró y Joan Àngel Padró formaron conjuntamente a un grupo de doctores —Giró instruyéndolos en la creación de código, y Padró en el análisis de resultados— que luego se estabilizaron profesionalmente aprovechando la creación de plazas docentes en la FIB. La primera incorporación fue Elvira Guàrdia, que se doctoró en 1986 (Guàrdia, 1986). A mediados de los ochenta, Giró y Padró realizaron nuevas incorporacioACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 71-82

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 77

21/11/2013 8:56:42


78

Jordi Fornés de Juan

nes a la línea de la simulación de líquidos, como Joaquim Trullàs, autor de una tesis sobre simulación de sistemas iónicos (Trullàs, 1990), o Gemma Sesé, a quien Giró ofreció una plaza de profesora asociada el curso 1984-1985, que leyó su tesina en 1985, continuando el trabajo de Guàrdia, y defendió una tesis sobre simulación por dinámica de Langevin en 1990 (Sesé, 1990). Después llegarían Ramon Canales, que trabajó también sobre dinámica de Langevin (Canales, 1992), y Rossend Rey, que como Trullàs trabajó sobre simulación de sistemas iónicos (Rey, 1992). Pero también se incorporaron físicos programadores con otros intereses, como por ejemplo Domingo García, que aplica la simulación al estudio de enanas blancas (García, 1989), o Joaquim Casulleras, que la aplica al estudio de partículas fundamentales (Casulleras, 1989). El profesor Jorge Wagensberg, perteneciente a la misma promoción de Giró y Padró, y su doctorando Joaquim Valls se añadieron más tarde al grupo desde un punto de vista más teórico, adaptando los modelos moleculares a la simulación de ecosistemas (Valls, 1986), una línea en la que también trabajaba Giró en aquel momento (Giró et al., 1985; 1986).14 Valls se doctoró en 1986 y poco después se unió al grupo el físico y biólogo Ricard V. Solé, doctorando de Valls, que defendió su tesis Strange attractors, spatiotemporal chaos and criticality in complex biosystems (Solé, 1991) en la UPC. Solé había cursado en paralelo las carreras de física y biología, y había comenzado una tesis de biología sobre morfogénesis y otra en física bajo la dirección de Wagensberg. Después de unos años de continuar el trabajo en paralelo se decidió por un único tema, la física de sistemas caóticos. Solé utilizó tanto las máquinas HP del Departamento, como sus propios recursos, PC con procesadores i80286 y siguientes. El ya doctor Solé acabaría liderando el grupo de sistemas complejos. El caso de Solé es poco habitual. Siendo profesor asociado y sin ningún tipo de financiación, consiguió montar un grupo de sistemas complejos y compaginar estancias de investigación en la Open University (Reino Unido) y el Santa Fe Institute (Estados Unidos) con la docencia de física de primero en la FIB. Menos insólita es su forma de reclutar colaboradores (Giró y Padró ya la habían aplicado), aprovechando una asignatura de libre elección de sistemas complejos,15 que él mismo diseñó a su medida, para atraer a alumnos muy motivados en el tema y poder escoger así a los más prometedores. A diferencia de la simulación climática, las simulaciones de los físicos de Barcelona no tuvieron un crecimiento exponencial en cuanto a necesidad de recursos de CPU o de memoria y tampoco necesitaron de la colaboración de informáticos para paralelizar su código o mejorar su rendimiento. De hecho, Giró, Padró y compañía necesitaban los supercomputadores disponibles en los años seten14.  Para estas simulaciones emplearon programas Fortran 77 en los nuevos equipos IBM 3083/XE del Centro de Cálculo de la UB y los VAX de la FIB. 15.  Las asignaturas de libre elección permitían a los alumnos completar un currículum a su medida. A diferencia de las optativas, eran ofertadas por los profesores voluntariamente, solían tener un carácter divulgador y no ser demasiado exigentes. No era el caso de la asignatura de Ricard V. Solé, que constaba de ejercicios, trabajo y examen.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 71-82

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 78

21/11/2013 8:56:42


79

LOS FÍSICOS EN LA FACULTAD DE INFORMÁTICA DE BARCELONA, 1976-1992

ta y ochenta, conformándose con simular poblaciones de 6.000 individuos y esperando semanas por los resultados. En cambio en los años noventa y a principios de este siglo han pasado a trabajar con ordenadores portátiles que pueden simular millones de individuos, obteniendo resultados en pocas horas. Rey 1992 1991 Guàrdia 1986

1984

1983

Padró

Sesé 1990 Canales 1992

1989

Giró 1986

Trullàs 1990

Wagensberg

1985

Valls 1986

1989

Solé 1991

Figura 1. Los físicos de la FIB. Las flechas apuntan de los directores a sus doctorandos, el número indica el año de defensa de la tesis.

Los físicos de la FIB nunca fueron un departamento de facultad. Siempre formaron parte del de Tecnología de Computadores, constituyéndose como la sección de Física Aplicada a la Informática hasta que en 1989 pasaron a depender del Departamento de Física e Ingeniería Nuclear de la UPC. Pero si alguna vez fue de verdad un objetivo alejar del poder a físicos y matemáticos, la incorporación de Giró dio al traste con él. El actual rector de la UPC muy pronto dio muestras de su vocación de gestor, que compaginó, al menos durante los años que nos ocupan, con la de investigador y docente. En efecto, alguno de sus doctorandos de entonces lo recuerdan llegar con su maletín de decano para revisar los procedimientos FORTRAN de las simulaciones. En la FIB, Giró fue jefe de estudios el curso 19851986 y decano de 1986 a 1988. También Quim Valls fue jefe de estudios de 1988 a 1991. Casualidad o no, de las tres facultades de informática nacidas en 1976, hoy en día sólo la FIB conserva una asignatura de Física obligatoria de primer curso asignada a un Departamento de Física. Así, en poco más de 10 años, Giró desde la UPC y Padró desde la UB, y gracias a la necesidad de personal docente de la FIB, constituyeron un equipo de investigación sobre simulación, dirigiendo a varios doctorandos que se convirtieron en sus colaboradores en multitud de artículos en revistas especializadas en física. La producción científica incluyó tanto revistas en español (predomina Anales de Física) como en inglés, siendo éstas últimas ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 71-82

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 79

21/11/2013 8:56:42


80

Jordi Fornés de Juan

las predominantes. Destacan Bulletin of Mathematical Biology (5 artículos, 98 citas) y The Journal of Chemical Physics (4 artículos, 43 citas); aunque también publicaron en Molecular Physics, Computer Applications in the Biosciences, Physica A: Statistical Mechanics and its Applications, Journal of Physics: Condensed Matter 2, Journal of Non-Crystaline Solids o Journal of Physics and Chemistry of Solids. Conclusiones

Durante la década de los ochenta y principios de los noventa, la formación de la FIB, su explosión demográfica y la peculiar política de reclutamiento de la Universidad Politécnica posibilitaron la creación de un grupo de investigación de física en simulación por ordenador. Los profesores Antoni Giró Roca y Joan Àngel Padró, a caballo entre la UB y la UPC, aprovecharon su acceso a los nuevos centros de cálculo de ambas universidades para abrir nuevas líneas de investigación en simulación, organizar la sección de Física de la FIB y abrir nuevas plazas docentes que ocuparon sus alumnos. Alrededor de estos profesores y con la informática como atractor, jóvenes licenciados en Física aprovecharon el tirón de los nuevos estudios para iniciar su carrera académica en la FIB. El papel periférico de la física en la UPC y en la FIB en particular quedó reflejado, no obstante, en la manera en que Giró y Padró dirigieron a sus posgraduados. A pesar de ser trabajos de profesores de la FIB, a pesar de basar sus cálculos, en la mayoría de los casos, en potencia de procesamiento de la UPC, a pesar de ser dirigidas o codirigidas por Antoni Giró, profesor de la FIB, las tesis no fueron asignadas a la UPC. Las dirigidas por Giró acaban en el haber de la UB, así como la de Domingo García y la de Casulleras en la UAB. Asimismo, las tesis, a excepción de la del propio Giró y la de Solé, no contienen apenas documentación informática. Las simulaciones suelen programarse en FORTRAN en máquinas de arquitecturas diferentes. Pero esta información no aparece en la redacción de las tesis. Como mucho, un recordatorio a las máquinas en el apartado de agradecimientos.16 El curso 1989-1990, con la entrada en vigor de la Ley de Reforma Universitaria, estos profesores integraron el Departamento de Física e Ingeniería Nuclear de la UPC, donde continuaron trabajando en simulación pero manteniendo su estatuto de «externos» a la Facultad de Informática. Se trató, en suma, de un ejemplo de institucionalización aprovechando los recovecos del sistema, vigilado a distancia por un profesorado de la FIB reticente a que los físicos, de mayor implicación en la investigación, acabaran dominando la facultad, y condicionado a una dinámica de crecimiento que empezó a extinguirse con el descenso de matriculaciones universitarias que acompañó el cambio de siglo. 16.  Es el caso de Giró (Giró, 1977), que agradece su ayuda a los directores de los centros de cálculo de la UB y la UPC, o de Trullàs (Trullàs, 1990), que al menos las nombra, aunque sólo por su hostname. En el caso de Trullàs, ISIS era un VAX 8600 y HORUS, un VAX 785. Ambas empezaron a funcionar en la primavera de 1986 compartiendo discos en clúster y daban servicio tanto a profesores como a alumnos.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 71-82

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 80

21/11/2013 8:56:42


LOS FÍSICOS EN LA FACULTAD DE INFORMÁTICA DE BARCELONA, 1976-1992

81

Bibliografía AGAR, J. (2006), «What difference did computers make to science?», Social Studies of Science, 36, 869-907.

GARCIA, N.; DAMASK, A. C. (1986), Physics for computer science students, New York, John Wiley & Sons.

ARROYO, L. (1991), 200 años de informática, Madrid, Espasa Calpe.

GIRÓ, A. (1977), Aplicación de la dinámica molecular al estudio de las amalgamas, tesis doctoral, Universidad de Barcelona.

BARCA, F. X. (2002), Els inicis de l’enginyeria nuclear a Barcelona: la Càtedra Ferran Tallada (1955-1962), tesis doctoral, Universidad Politécnica de Cataluña.

— (2002), «25è Aniversari de la Facultat d’In­for­mà­ti­ ca». En: NONELL, R. (ed.), 25 anys FIB, vol. 1, Barcelona, UPC, 77-81.

BARCELÓ, M. (2008), Una història de la informática, Barcelona, UOC.

GIRÓ, A.; VALLS, J.; PADRÓ, J. À.; WAGENSBERG, J. (1985), «Monte Carlo Computer Simulation of an Ecosystem: A Matching Between Two Levels of Observation», Bull. Math. Biol., 47, 111-122.

BERENGUER, X.; COROMINAS, A.; GARRIGA, J. (1975), «Sindicación de los Informáticos: Por qué y Cómo», Novática, 2, 5-12. CANALES, R. (1992), Comportament atòmic en líquids simples: dinámica molecular y dinámica de Langevin, tesis doctoral, Universidad de Barcelona. CARBONELL SOTO, L. (2003), Un análisis de los estudios universitarios en informática a través de sus egresados: el caso de Alicante (1984-2001), tesis doctoral, Universidad de Alicante.

— (1986), «Monte Carlo simulation program for ecosystems», Comput. Appl. Biosci., 2, 291-296. GUÀRDIA, E. (1986), Simulació de líquids LennardJones mitjançant la dinàmica de Langevin, tesis doctoral, Universidad de Barcelona. GUPTA, G. K. (2007), «Computer science curriculum developments in the 1960s». Annals of the History of Computing 29(2): 40-54.

CASULLERAS, J. (1989), Els Mesons, components de quarks i gluons, tesis doctoral, Universidad Autónoma de Barcelona.

KRIGE, J. (2005), American Hegemony and the Postwar Reconstruction of Science in Europe, Cambridge, Cambridge University Press.

COY, W. (2004). «Was ist Informatik? Zur Entstehung des Faches an den deutschen Universitäten». A: H-D. Hellige, ed., Geschichten der Informatik, Berlin: Springer, pp. 473-497.

LÓPEZ GARCÍA, À. (2002), Introducció a la història de la informàtica a Espanya, proyecto de final de carrera, UPC.

DE DIEGO GARCÍA, E. (1995), Historia de la industria en España: La electrónica y la informática, Madrid, Escuela de Organización Industrial. ENSMENGER, N. L. (2001), «The ‘question of professionalism’ in the computer fields», Annals of the History of Computing, 23, (4), 56-74. — (2010), The Computer Boys Take Over: Computers, Programmers, and the Politics of Technical Expertise, Cambridge, MA, MIT Press. FIB (1981-2000), Guia docent de la Facultat d’In­for­ mà­ti­ca de Barcelona, Barcelona, Universidad Politécnica de Cataluña. GARCÍA, D. (1989), Inestabilidad dinámica en enanas blancas bajo acreción, tesis doctoral, Universidad de Barcelona.

MARTÍ RECOBER, M.l (2002), «Manuel Martí, exdegà». En: NONELL, R. (ed.), 25 anys FIB, vol. 1, Barcelona, UPC, 29-36. METROPOLIS, N.; ROSENBLUTH, A. W.; TELLER, A. H.; TELLER, E. (1953), «Equations of State. Calculations by Fast Computing Machines». Journal of Chemical Physics, 21, (6), 1.087-1.092. MOUNIER-KUHN, P. É. (2010), L’informatique en France de la seconde guerre mondiale au Plan Calcul. L’emergence d’une science. Paris: Presses de l’Université Paris-Sorbonne. NONELL, R. (2002), 25 anys FIB, 5 vols. Barcelona, UPC. PIEPER, C., & F. UEKÖTTER (2009), Hochschulinformatik in der Bundesrepublik und der DDR bis

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 71-82

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 81

21/11/2013 8:56:42


82

1989/1990. Wissenschaft, Politik Und Gesellschaft. Stuttgart: Franz Steiner Verlag. PRESIDENCIA DEL GOBIERNO (1977), La Informática en España: 1976, Madrid, Servicio Central de Publicaciones. PRIESTLEY, M. (2011), A Science of Operations. Machines, Logic and the Invention of Computer. London: Springer London. PUIGJANER, R. (2002), «Ramon Puigjaner, exdegà». En: NONELL, R. (ed.), 25 anys FIB, vol. 1, Barcelona, UPC, 37-50. — (2008), «Computer Education in Spain: From Early to Recent Times». A: J. IMPAGLIAZZO, ed., History of Computing and Education 3 (Hce3). New York: Springer, p. 79-98. PUIGJANER, R.; VERGÉS, M. (1975), «Bases para un plan de estudios», Novática, 5, 5-12. PUIG-ROVIRA, F. X. (2002), «Cronologia». En: NONELL, R. (ed.), 25 anys FIB, vol. 4, Barcelona, UPC, 90-132. REY, R. (1992), Computer simulation of activated processes in solution: ionic association in water, tesis doctoral, Universidad de Barcelona.

Jordi Fornés de Juan

RODRÍGUEZ BAYRAGUET, A.; COROMINAS SUBÍAS, A. (1969), «La informàtica a Catalunya», Serra d’Or (Noviembre). SALES, T. (1980), «La informática comercial española en la primera década (1960-1970): Apuntes para una historia de la informática en España», Novatica, 34, 58-60. SESÉ, G. (1990), Simulació per dinàmica de Langevin generalitzada en sistemes de partícules interactives, tesis doctoral, Universidad de Barcelona. SOLÉ, R. V. (1991), Strange Attractors, Spatiotemporal Chaos and Criticality in Complex Biosystems, tesis doctoral, Universidad Politécnica de Cataluña. TRULLÀS, J. (1990), Simulació de sistemes iònics, tesis doctoral, Universidad de Barcelona. TURING, A. (1952), «The chemical basis of Morphogenesis», Philosophical Transactions of the Royal Society of London, 237, 37-72. VALLS, J. (1986), Simulació de sistemes de n-cossos interactius: aplicació als ecosistemes, tesis doctoral, Universidad Politécnica de Cataluña. VERGÉS, M. (2002), «Sentiments, experiències». En: NONELL, R. (ed.), 25 anys FIB, vol. 1, Barcelona, UPC, 51-57.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 71-82

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 82

21/11/2013 8:56:42


ARTICLES

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 83

21/11/2013 8:56:42


001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 84

21/11/2013 8:56:42


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115 ISSN (ed. impr.): 2013-1666 / ISSN (ed. electr.): 2013-9640 DOI 10.2436/20.2006.01.175 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT Rebut: 07/01/13 - Acceptat: 22/02/2013

NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX FRANCESC X. BARCA SALOM UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA. BARCELONA. CATALUNYA.

Resum: A la dècada de 1860, en el breu període de quatre anys, dos treballs sobre calefacció van veure la llum: Consideraciones generales acerca de las aplicaciones de ciertos principios científicos a la teoría y construcción de los aparatos de calefacción, escrit per Lucas Echeverria Ugarte, i Calentamiento y ventilación de edificios, del qual fou autor Francisco de P. Rojas y Caballero Infante. El primer treball fou llegit com a memòria de torn a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 10 de març de 1864 i ha restat manuscrit fins a l’actualitat. El segon, en canvi, fou publicat i premiat per la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid el 1868. Tots dos havien estat elaborats per dos professors de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. En aquest article s’analitzen aquestes dues memòries dins el seu context i es destaquen les innovacions presentades pels autors tant des del punt de vista teòric com pràctic. El nostre propòsit no és altre que provar que aquests treballs, poc coneguts i poc estudiats, estaven dins els corrents europeus de l’època. Es tracta d’un exemple més de la transmissió de coneixements que es difonien des de l’École Centrale des Arts et Manufactures de París cap als altres països de l’entorn.

* Correspondència: Francesc X. Barca Salom c/ Roger de Flor, 289, 1r. 08025 Barcelona e-mail: francesc.barca@gmail.com

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 85

21/11/2013 8:56:42


86

Francesc X. Barca Salom

Paraules clau: calefacció, segle xix, Barcelona, formació en enginyeria industrial

New techniques of heating in Barcelona during the second half of the XIX century Summary: Two works on heating were produced within the space of four years in the 1860s: Consideraciones generales acerca de las aplicaciones de ciertos principios científicos a la teoría y construcción de los aparatos de calefacción by Lucas Echeverria and Calentamiento y ventilación de edificios by Francisco de P. Rojas. The former was read as a paper in the Royal Academy of Sciences and Arts in Barcelona in March 1864 and has remained a manuscript ever since. The latter, by contrast, was published and awarded a prize by the Royal Academy of Exact, Physical and Natural Sciences in Madrid in 1868. Both works were written by professors of the School of Industrial Engineering of Barcelona. We consider the two studies within their context, highlighting the innovations presented by the authors from the practical and theoretical perspectives. We show that these works, which were little known and little studied, formed part of the European trend of the time and are good examples of transfer of knowledge diffused by the École Centrale des Arts et Manufactures of París to other countries. Key words: heating, xix century, Barcelona, industrial engineering training

La calefacció a Espanya: una gran desconeguda

En 1874, l’enginyer Gumersindo Vicuña explicava com se solien resoldre les necessitats de calefacció a Espanya: «para caldear un edificio público o privado basta colocar unas cuantas estufas, chimeneas o braseros en ciertas habitaciones» (Vicuña, 1874: 361). Afirmava que en el cas dels edificis públics, molt pocs n’hi havia a Espanya que estiguessin ben calefactats, mentre que els privats resolien el problema habitualment amb els brasers. Aquests elements eren tan barats com perillosos ja que la combustió produïda en ells generava, a més de diòxid de carboni, que viciava l’aire, el letal monòxid de carboni. Vicuña tractava de justificar aquesta lamentable situació per la bondat del clima, tot i que reconeixia que en algunes ciutats espanyoles a l’hivern s’assolien temperatures molt baixes. La misèria i la pobresa en què vivia la població no afavoria la implantació de noves tècniques de calefacció per a usos privats. A més, les considerables oscil·lacions de la temperatura entre el dia i la nit complicaven la seva implementació. Aquests arguments no deixaven de ser excuses per obviar el problema de fons. La calefacció era necessària per dues raons: per salut i per confort, i cap de les dues no era prou valorada ni tan sols per aquells que l’havien d’aplicar: els metges i els arquitectes, que en desconeixien la seva importància.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 86

21/11/2013 8:56:42


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

87

Lo más triste del caso es que la mayoría de nuestros arquitectos y médicos desconocen también las cuestiones técnicas de calefacción y ventilación, que por cierto no forman parte de las enseñanzas que en sus respectivas escuelas se profesan. (Vicuña, 1874: 361)

Però mentre en el currículum dels metges i dels arquitectes la calefacció no era considerada, els enginyers s’endinsaven en aquests continguts i els assimilaven com a propis sense que, pel que sembla, els seus treballs tinguessin una directa repercussió en la salut o el confort dels edificis, si més no de manera immediata. El primer llibre que aborda el tema de la calefacció a Espanya es deu a un enginyer industrial format a París, a l’École Centrale des Arts et Manufactures: Eduardo Rodríguez, que va exercir de professor de física general i aplicada al Reial Institut Industrial de Madrid el 1858. Es tracta de l’obra Manual de Física General y Aplicada a la Agricultura y a la Industria de la qual va fer ús a les seves classes. En aquesta obra, després de considerar la calor necessària i les pèrdues que es produeixen a través de vidres i tancaments i descriure els diferents sistemes per establir una calefacció adient, Rodríguez feia una descripció de la catastròfica situació de la calefacció a Espanya: las casas antiguas no la tienen, ni tampoco medio fácil de colocarlas, y en todas es el brasero el método de calentar generalmente empleado. Si consideramos los edificios públicos, como bibliotecas, museos, oficinas, hospitales, iglesias, cuarteles y otros muchos que pudiéramos citar, ninguno está caldeado con un sistema general; siendo también el brasero, y cuando más una estufa, el medio de calentar, o no empleando ninguno, que es lo general: si en algún edificio se han colocado caloríferos, no se encienden, o porque tienen mal las condiciones necesarias o por otras causas, pero que nada extraño es que así suceda cuando está en ellos estampado el punto de su construcción, y éste es París, desde donde no es fácil haber apreciado convenientemente los datos para resolver el problema. (Rodríguez, 1858: 366-367)

Aquestes reflexions serveixen per constatar que durant la vintena d’anys que separen la publicació del llibre d’Eduardo Rodríguez i l’aparició de l’article de Gumersindo Vicuña no hi havia hagut gaires canvis substancials en la introducció de les tècniques de calefacció en els edificis a Espanya, malgrat els esforços dels enginyers industrials. Els avenços provenien del nord

Mentre Espanya seguia resolent el problema de la calefacció amb els brasers, Anglaterra i França avançaven en el desenvolupament de nous sistemes. Les xemeneies tradicionals havien estat millorades considerablement al segle xviii amb els treballs de Nicolas Gauger a ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 87

21/11/2013 8:56:42


88

Francesc X. Barca Salom

França,1 de Benjamin Franklin2 als Estats Units i sobretot del comte Rumford,3 que a més d’oposar-se a la teoria del calòric4 va introduir millores fonamentals a les xemeneies. Aquests canvis consistien a construir un fogar més reduït amb panells orientats al biaix cap a la cambra per tal d’enviar la calor de radiació cap a l’interior del local. També es feia circular l’aire per darrere, pels costats o per sobre del fogar per tal de recuperar la calor i fer que fos l’aire calent el que contribuís a la calefacció en lloc de deixar-lo només en mans de la radiació (Gallo, 2006a: 37; Donaldson & Hagengast, 1994: 28; Garrison, 1927; Joly, 1872; Figuier, 1867). Però els canvis succeïts a finals del segle xviii i principis del segle xix van anar en la direcció de potenciar els sistemes de calefacció central en edificis públics. Es tractava de sistemes que produïen la calor de manera centralitzada i que la distribuïen després mitjançant un fluid portador que podia ser aire, aigua o vapor. Eren sistemes destinats més aviat a edificis col·lectius com hospitals o presons que no pas a usos domèstics. Ja a mitjan segle xviii, el Palau Nou de Postdam va ser dissenyat amb una calefacció per aire calent i a finals de segle s’hi afegiren: una clínica a Mainz, una fàbrica de cotó a Belper i l’hospital de Derbyshire. Les estufes d’aire calent de porcellana es van difondre per Europa des dels països nòrdics i la Confederació Alemanya cap a països més càlids com França (Garrison, 1927: 59; Donaldson & Hagengast, 1994: 30-35). L’ús de l’aigua calenta per a calefacció s’inspirà en les fonts termals, però les seves aplicacions, escasses en el segle xviii, tingueren lloc en hivernacles com el dissenyat per Martin Triewald el 1716 a Newcastle-upon-Tyne (Donaldson & Hagengast, 1994: 41). A la França de finals de segle Jean Simon Bonnemain va aplicar la calefacció per a aigua calenta a una planta incubadora de pollets. El personatge més important per a la seva difusió va ser un noble francès arrelat a Anglaterra, Jean Fréderich Marquis de Chabannes, que va patentar diversos aparells i va escriure alguns pamflets divulgatius tot inspirant-se en la idea de Bonnemain (Gallo, 2010: 1117-1126; Gallo, 2006b: 1043-1060).5 1.  La Mechanique du Feu de Nicolas Gauger va ser publicada el 1713 i va ser el primer estudi analític sobre les llars de foc. 2.  Benjamin Franklin (1706-1790) va treballar sobre el problema de les llars de foc i va dissenyar i inventar en 1740 la llar de foc Pennsylvania, que evitava el corrent de fum descendent i proporcionava major eficiència en la calefacció. Franklin va publicar les seves Observation on Smokey Chimneys en 1793 i va donar regles sobre les dimensions de les llars de foc, així com el disseny de diversos tipus. 3.  Benjamin Thompson, comte de Rumford (1753-1814), a Chimney Fireplaces, i més endavant en el seu Essay de 1798, va introduir el regulador que permetia controlar l’aire fresc incorporat i per tant la velocitat de combustió dins de l’estufa. 4.  Rumford a les seves Mémoires sur la chaleur, par le Comte de Rumford (París: Chez Firmin Didot, Libraire, 1804) detallava els experiments realitzats i la seva polèmica amb Bertholet. Mentre Rumford considera que la calor era moviment, Bertholet —amb el recolzament de l’Institut de França— defensava que la calor era un fluid que passava d’un cos a un altre. 5.  Com ens explica Emmanuelle Gallo a la seva tesi, alguns contemporanis de Chabannes el van acusar d’haver copiat a Bonnemain (Anselme Payen o Andrew Ure). Tanmateix, el seu mèrit caldria trobar-lo en el fet d’haver sabut agafar les bones idees i revaloritzar-les (Gallo, 2006c: 207).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 88

21/11/2013 8:56:42


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

89

Com en el cas dels altres fluids caloportadors, les primeres temptatives d’utilitzar el vapor es remuntaren al segle xviii. Així, el 1745 William Cook, en una memòria llegida a la Royal Society i publicada a les Philosophical Transactions de 1745, establia referències per a l’ús del vapor per a calefacció. El primer text que parla d’aquest sistema, però, el va fer l’enginyer Robertson Buchanan en un pamflet titulat Essay on the Warming of Mills and Others Buildings by Steam el 1807. Va caldre però que James Watt l’emprés per escalfar casa seva perquè arran d’això la Boulton & Watt s’ocupés de la calefacció d’edificis. No obstant això, llevat del cas d’alguns hivernacles, no va ser a Anglaterra on va tenir lloc la difusió d’aquesta tecnologia, sinó als Estats Units. Les calderes i radiadors dissenyats per Watt topaven amb les normatives de seguretat i amb un manteniment elevat. Però als Estats Units aquesta tecnologia va ser perfeccionada amb als treballs de John Henry Mills, que va dissenyar una caldera de ferro dividida en seccions. Els avenços en la calefacció per vapor van continuar a la dècada de 1880 amb la instal·lació d’una central productora de vapor i la corresponent xarxa de distribució a Nova York. Aquest treball, dut a terme per l’empresa New York Steam Company, va rebre el nom de «district heating», districte de calefacció (Donaldson & Hagengast, 1994: 60). Seguint la influència cientista de Buchanan (Gallo, 2008: 347-355) l’enginyer autodidacta anglès Thomas Tredgold va publicar en 1824 un dels tractats més influents en el segle xix: Principles of Warming and Ventilating Public Buildings, Dwelling Houses, Manufactories, Hospitals, Hot Hauses. La primera edició d’aquesta obra es va exhaurir d’immediat i l’autor va editar-ne una altra de millorada que fou traduïda l’any següent al francès per T. Duverne, cosa que va incrementar la seva difusió. Respecte a la calefacció, Tredgold se centrà en l’ús del vapor com a fluid caloportador, del qual defensava els seus avantatges per sobre dels altres sistemes per la facilitat de ser transportat en totes direccions amb poca pèrdua de calor. Jo penso doncs que en un establiment d’hivernacle calent, on la necessitat de diversos focs pot ser reduïda al manteniment d’un de sol, la calefacció a vapor és preferible, suposant que sigui conduït amb les precaucions necessàries; però en els altres casos, els conductes a fums són més convenients. (Tredgold: 1825, 28)6

Tredgold reconeixia que el vapor no solia ser utilitzat per la calefacció en habitatges particulars encara que, segons ell, s’hauria d’utilitzar com a complement a les xemeneies per escalfar les zones comunes com sales, passadissos o escales. Potser per això Tredgold centrà el seu treball en les aplicacions per a edificis públics, com esglésies, aules, teatres, hospitals i presons, i també en edificis fabrils, com hivernacles, fàbriques i tallers. Respecte als hospitals aconsellava emprar el vapor de manera que la caldera permetés elevar-lo fins 6.  La traducció és feta per l’autor.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 89

21/11/2013 8:56:42


90

Francesc X. Barca Salom

al darrer pis i que a partir d’allà fos conduït per canonades als diferents indrets de l’edifici per tal de mantenir una temperatura uniforme a tots els racons. Menys atenció dedicava a les presons, on considerava innecessari escalfar les cel·les dels presoners i solament aconsellava calefactar la infermeria (Tredgold, 1825: 277). La novetat del treball no amagava l’escassetat de les aplicacions pràctiques. Són especialment significatives les làmines i les descripcions que fa al final del seu llibre, ja que solament es refereixen a una capella, una fàbrica de seda i uns hivernacles.7 Probablement eren els únics llocs on el vapor havia estat aplicat amb prou èxit. El vapor va ser també el sistema de calefacció que Reid va aplicar a les cambres del Parlament britànic. David Boswell Reid, professor de física a Edimburg, va ser cridat el 1834 a Londres per escalfar i ventilar les noves cambres del Parlament, que s’havia incendiat aquell mateix any. Reid va optar per utilitzar el vapor d’aigua. L’aire era conduït als plènums, on era escalfat mitjançant una bateria d’escalfadors (Donaldson & Hagengast, 1994: 68). En treballs posteriors, Reid va evolucionar des de l’ús del vapor a l’ús de l’aigua calenta. El 1844 Reid va publicar Illustrations of the theory and practice of ventilation with remarks on warming, exclusive lighting, and the communication of sound, que és un treball indispensable per entendre el canvi que s’havia produït a la primera meitat del segle xix. Aquesta obra es va convertir en un manual fonamental no només de les diferents tècniques de calefacció, sinó també de ventilació, en ús en aquells anys. En ella, Reid analitza els diferents sistemes de calefacció —llar de foc oberta, estufa, aparell de vapor i aparell d’aigua calenta— i es decanta per aquest darrer. La seva experiència li havia fet constatar que la calefacció de vapor, tot i ser més econòmica de construcció i anar bé per al transport a llarga distància, no acabava de funcionar si s’havia d’aplicar a una cambra en la qual calgués fer mescla amb aire fred. A més, en els edificis públics escalfats amb tubs de vapor, a banda del soroll que produïen, el resultat obtingut no era tan satisfactori com amb els aparells d’aigua calenta (Reid, 1844: 241). Aquesta evolució el va portar a dedicar un extens apartat del seu llibre a descriure els aparells utilitzats per la calefacció amb aigua calenta. Una aigua que, en no haver-hi encara sistemes de bombament prou perfeccionats, es feia moure amb el que avui coneixem com a termosifó, és a dir, la propietat de l’aigua de disminuir la seva densitat a major temperatura: l’aigua calenta ascendeix, en ser més lleugera, mentre que la freda descendeix, generant així una circulació natural. Reid havia rebut la influència directa del marquès de Chabannes, de qui va manllevar uns extensos paràgrafs del seu opuscle i algunes imatges. Tanmateix, tot i reconèixer els mèrits de l’inventor francès, Reid opinava que l’autèntic progrés s’havia fet 7.  Les làmines VII i VIII descriuen la capella de Portland a Cheltenham, que havia estat equipada amb calefacció a vapor mitjançant una caldera construïda per Bailey el 1821. També recull la Fàbrica de seda pertanyent a Shute & Cie situada a Watford, construïda el 1817 per Bailey de Holborn. Finalment, a la làmina següent descriu un complex d’hivernacles de propietat particular propers a Londres construïts també per Bailey el 1821 (Tredgold, 1825: 425).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 90

21/11/2013 8:56:42


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

91

amb les calderes i altres millores construïdes per Atkinson, Barrow i Turner (Reid, 1844: 242-253). El 1854, Reid va dissenyar la calefacció del St. George Hall. Aquest era un enorme edifici situat al centre de Liverpool que estava destinat a allotjar les activitats públiques de la ciutat. Reid va aplicar aquí un sistema similar al que havia emprat al Parlament, però a més de vapor també va introduir l’aigua calenta per a la calefacció de la sala gran (Great Hall), la cort de justícia (Law Court), la sala de concerts (Concert Room) i altres espais. Combinava així vapor i aigua calenta. El primer el feia servir per preescalfar diversos locals abans de començar les activitats. Posterior aturava el vapor i l’aigua calenta s’ocupava de mantenir la temperatura (Donaldson & Hagengast, 1994: 69). Els treballs dels tècnics anglesos van difondre’s a altres països europeus, com França, mitjançant alguna exposició universal, per bé que trigaren anys a assolir el mateix nivell de desenvolupament.8 La irradiació de coneixements de l’École Centrale de París

Les teories higienistes sorgides durant el segle xix com a conseqüència de la identificació de la tuberculosi com a malaltia cap a la dècada de 1820, posaren sobre la taula les necessitats de mantenir salubres els edificis. En aquest context, la creació de l’École Centrale des Arts et Manufactures va donar lloc a la formació d’uns enginyers generalistes que tingueren un paper clau en el desenvolupament i l’aplicació de sistemes centralitzats de calefacció i en la seva aplicació en edificis públics, en particular els que més ho requerien, com els hospitals i les presons (Gallo & Thomine, 2004: 200). Des de la seva constitució el 1828, l’École Centrale va comptar amb la figura destacada d’Éugene Péclet que amb la seva docència va contribuir a crear unes generacions d’enginyers sensibilitzats amb la importància de la calefacció no sols per raons de confort sinó sobretot per raons d’higiene. Jean Claude Eugène Peclet (1793-1857) era físic i matemàtic de formació i havia estat deixeble de Gay-Lussac. Sent professor de l’École Centrale va escriure el Traité de la chaleur considérée dans ses applications, compost per tres extensos volums dels quals es feren diverses edicions, i també Nouveaux documents relatifs au chauffage et a la ventilation des établissements publics, que va publicar com a complement a la segona edició del tractat anterior mentre preparava la tercera edició que va veure la llum de manera pòstuma. El 1843 va formar part de la comissió per examinar els projectes de calefacció i ventilació de la 8.  Artur Jules Morin va quedar sorprès arran de l’Exposició Universal de 1862, celebrada a Londres, dels avenços que s’havien produït en aquest camp. Potser per això encapçalava el seu llibre amb una descripció dels treballs de Reid al Parlament britànic i destacava que el manual escrit per aquest autor anglès era una evidència de l’endarreriment de França respecte Anglaterra (Morin, 1863: 1-10). Posteriorment, en 1872, Victor Charles Joly es queixava en el pròleg del seu llibre de l’endarreriment de França quant a l’aplicació de les tècniques de calefacció, ventilació i aigua calenta en els edificis particulars, tot i que reconeixia que s’havien fet progressos en l’aplicació en edificis públics (Joly, 1872: I-IX).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 91

21/11/2013 8:56:43


92

Francesc X. Barca Salom

presó de Mazas a París on es va escollir un projecte que combinava vapor i aigua calenta presentat per Philippe Grouvelle. El sistema consistia a escalfar aire per contacte amb tubs per on circulava aigua calenta la qual era escalfada mitjançant uns generadors de vapor situats als soterranis i que portaven la calor fins a uns recipients d’aigua situats a cada pis. Els postulats higienistes van trobar en les presons un fre important produït per la forta polèmica sorgida entre els partidaris de tenir cura de la salut dels presoners i els que ho consideraven un privilegi nefast als ulls de la resta de treballadors «honrats» (Péclet, 1878: III, 427). La calefacció s’impartia dins la matèria de física industrial de la qual s’ocupà Péclet fins a la seva mort, el 1857, i el va seguir Léonce Thomas. Posteriorment ho féu Louis Ser i, fins a finals del segle xix, Jules Grouvelle. Sols amb aquests professors ja es poden veure les vinculacions amb el sector d’empreses especialitzades com la societat de Philippe Grouvelle que, associat amb el seu fill Jules, va posar en marxa un sistema de millora quant a la regulació i a la construcció de calderes. Louis Ser va ser també enginyer d’assistència pública i d’hospitals públics i s’encarregà de supervisar-ne un gran nombre. Émile Trélat, també centralien i arquitecte del departament del Sena, va avaluar la calefacció de la presó de Nanterre i més endavant la de la Sorbone (Gallo & Thomini, 2004: 199-201). Els treballs dels professors de l’École Centrale van tenir difusió no sols en altres escoles del país —com a l’École Spéciale de Travaux Publics, on va impartir classes George Espitallier, autor del Cours raisonné et détaillé du Bâtiment-Chauffage et ventilation— sinó més enllà de l’hexàgon. Així fou com els manuals publicats pels professors de l’École Centrale influïren sobre els ensenyaments de Hermann Rietschel a l’Escola d’Alts Estudis Tècnics de Berlín (Technischen Hochschule Berlin) i també als que impartia a l’ETH de Zuric el professor M. Hottinger (Gallo, 2008: 347-355). Com veurem més endavant, la influència dels centraliens va afectar també els professors de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Però no solament Péclet i l’École Centrale influïren de manera directa a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, també Morin i el Conservatoire des Arts et Métiers van ser-ne claus. Arthur Jules Morin (1795-1880) havia estat alumne de l’École Polytechnique i, abans de concloure els seus estudis, va allistar-se a l’exèrcit per defensar París en els darrers moments del govern de Napoleó. Més tard, a l’École d’Application de Metz, va seguir estudis pràctics d’enginyeria militar de la mà de Poncelet i es va incorporar a l’exèrcit com a lloctinent primer i el 1855 ja era general de divisió d’artilleria. Abans, però, va ser professor de mecànica a Metz i va contribuir a la creació del Conservatoire des Arts et Métiers, on també va impartir mecànica. Morin va defensar sempre la doble vessant d’aprenentatge, teòrica i pràctica (O’Connor & Robertson, 2008). El 1840 va ser nomenat director del Conservatoire, càrrec que va exercir durant trenta anys. Entre altres publicacions, va ser autor de dos volums titulats Études sur la ventilation, obra fonamental per conèixer l’evolució dels ensenyaments de la calefacció. Aquest manual va exercir, també, ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 92

21/11/2013 8:56:43


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

93

una clara influència a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, com veurem en analitzar a continuació les dues memòries escrites respectivament pels professors Lucas Echeverría i Francisco de P. Rojas. La memòria d’Echeverría

Les activitats de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona a la dècada de 1860 consistien, a banda de les comissions especials i dels dictàmens, en la celebració de reunions científiques en les quals els acadèmics llegien unes memòries de torn on donaven a conèixer algun aspecte la seva activitat científica. Completaven aquestes sessions unes altres consistents en la lectura d’extractes de revises científiques (Barca, 2010: 9). El 10 de març de 1864, Lucas Echeverría va llegir de torn una memòria titulada: Consideraciones generales acerca de las aplicaciones de ciertos principios científicos a la teoría y construcción de los aparatos de calefacción. Lucas Echeverría Ugarte havia nascut a Vitòria-Gasteiz el 1831 i va obtenir el batxillerat el 1849 a l’Institut de Vitòria on va exercir com a ajudant a la Càtedra de Física. Posteriorment es va llicenciar en ciències el 1854 a la Universitat de Madrid (Anduaga, 2008). El març de 1854 va ser nomenat ajudant de química a l’Escola Industrial de Bergara i el 1856 la Direcció General d’Instrucció Pública li va encarregar la Càtedra de Física General i Aplicada, sembla que sense remuneració, de la qual l’any següent va aconseguir la càtedra en propietat. El setembre de 1860, a causa del tancament de l’Escola de Bergara, va ser traslladat a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona com a catedràtic de mecànica industrial.9 En aquesta ciutat va compaginar aquestes classes amb unes de mecànica racional que va impartir a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona entre 1860 i 1866 (el curs 1860-1861 de forma interina), quan les va deixar en ser nomenat catedràtic d’aquesta matèria José de Tos Feitto. El 1864 va assolir a l’Escola d’Enginyers de Barcelona, on impartia classes, el títol d’enginyer industrial. També es va doctorar el 1869 amb una tesi titulada Teoría general del movimiento de las máquinas la qual, juntament amb l’expedient corresponent, es troba a l’Arxiu de la Universitat de Barcelona.10 Amb el doctorat assolit, el 1870 va fer un intent, encara que fallit, de marxar a Madrid per ocupar la Càtedra de Mecànica Racional que havia quedat vacant i per això hi va enviar un escrit amb una recomanació del director de l’Escola Industrial de Barcelona, aleshores Ramon de Manjarrés, qui destacava la seva aptitud científica. No obstant això, Echeverría no va aconseguir aquesta plaça i va continuar com a professor de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona on va ser nomenat director el 23 d’agost de 1891 en substitució de Manjarrés, que havia aconseguit trasllat 9.  També havia treballat de regent de segona classe d’història i geografia el 1849 a l’Institut de Vitòria i de substitut del catedràtic de Química Orgànica el 1853 a la Universitat Central de Madrid, abans de traslladar-se a l’Escola Industrial de Bergara (Caballer, Llombart & Pellón, 2001: 111). 10.  Expedient personal, Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 93

21/11/2013 8:56:43


94

Francesc X. Barca Salom

a Sevilla.11 Malauradament, Echeverría no va poder exercir el càrrec gaire temps ja que va morir onze dies després. El dia següent al seu traspàs, el 5 de setembre, el Diario de Barcelona narrava el luctuós esdeveniment segons el qual la mort li havia arribat sobtadament per un atac d’apoplexia ocorregut a casa seva mentre signava uns documents de l’Escola (Diario, 1891: 10.379). A banda de la seva activitat docent, Lucas Echeverría havia estat membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), de la Societat Barcelonesa d’Amics del País i havia estat president de l’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona i de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts (RACAB) d’aquesta mateixa ciutat el 1868-1869. En aquesta institució va ocupar també altres càrrecs com encarregat (1865), secretari (1863, 1867) i director (1880, 1886, 1890) de la Secció de Ciències Fisicoquímiques, bibliotecari (1866), vicesecretari general (1875) i vicepresident (1866). Quan va ingressar a la Reial Acadèmia el 1862 va llegir una memòria de recepció titulada: Sobre el fluido eléctrico. En aquesta institució, a part de la memòria que ens ocupa, va llegir altres treballs entre els quals en destaca un, Sobre la Termodinàmica (1874), i un discurs inaugural sobre la Influencia de los progresos de la Mecánica en la Agricultura (1884). També fou autor de diversos extractes de revistes (1866) i va ressenyar alguns treballs duts a terme per aquesta institució (1866). Echeverría va publicar també algun article a la revista de l’IACSI (1867) i a la Revista Tecnológico Industrial (Nómina, 1913-1914: 62-66) i va presidir l’Associació d’Enginyers Industrials el curs 18801881.12 En la memòria que va llegir el 10 de març de 1864, Echeverría pretenia demostrar que calia aplicar algunes teories de la Física, de la Química i de la Mecànica per aconseguir una disposició més eficient dels aparells de calefacció. És a dir, que les teories científiques tenien unes clares aplicacions pràctiques en el disseny d’aquests aparells. Un element clau per a un bon disseny era el combustible, les característiques del qual esdevenien essencials per aconseguir un bon resultat. La teoria química intervenia aquí per poder explicar com tenia lloc la combustió, per determinar la potència calorífica del combustible i per analitzar la forma de transmissió d’aquesta calor, bé fos —per convecció— a través de l’aire o per radiació. En primer lloc, Echeverría descriu en què consisteix el procés de la combustió, la necessitat d’oxigen i el corrent d’aire que es genera. Això el portava a considerar que per al cas dels fogars i les xemeneies calia evitar una mala combustió tot afavorint la circulació de l’aire calent. Després d’aquest plantejament previ, Echeverría cerca els exemples en alguns capítols del volum I del Traité de la chaleur, d’Eugene Péclet, al qual segueix molt estretament. Així, 11.  Expedient ETSEIB 12.  «Discurso pronunciado por D. Lucas Echeverría al tomar posesión de la presidencia en la Junta general tenida con dicho objeto». Revista tecnológico-industrial. Año 3º, 1880. Barcelona: Establecimiento tipográfico de Damián Vilarnau, 1882, 13-18.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 94

21/11/2013 8:56:43


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

95

com aquest autor francès, Echeverría detalla les condicions que ha de tenir un material perquè sigui un bon combustible: 1) que la calor despresa sigui suficient per mantenir la combustió i que no hi hagi res que impedeixi la combustió; 2) que sigui prou abundant perquè no sigui gaire car, i 3) que els productes no generin efectes nocius. I, tal com havia fet Péclet i amb el mateix ordre, afirma que els millors materials combustibles són la fusta, el carbó de llenya, la turba, carbó de turba, hulla i coc, i, a més, que els cossos simples que els formen i que millor efecte útil produeixen són el carboni i l’hidrogen (Péclet, 1843: I, 48). Si la combustió s’explica amb les teories químiques, la potència calorífica del combustible, o nombre de calories generades per combustió cada quilogram, es pot determinar per mètodes purament físics. Echeverría afirma conèixer dues maneres de fer-ho: una d’experimental i l’altra a través de les potències calorífiques dels seus components (carboni i hidrogen). Torna aquí novament a resumir uns paràgrafs del text de Péclet en què aquest autor explica l’evolució històrica de la determinació d’aquests valors. Comença amb les determinacions que havia fet Rumford amb el calorímetre inventat per ell, i segueix amb els altres calorímetres, de Lavoisier i Laplace. Ara bé, mentre que Péclet descriu aquests aparells i fins i tot en detalla alguns exemples numèrics, Echeverría només els esmenta. Segueix, però, el mateix ordre cronològic que el seu homòleg francès i es deté a comentar les millores de precisió obtingudes amb els experiments que el químic i físic belga nacionalitzat francès César Despretz (1791-1863) va fer amb el calorímetre de Rumford, i els experiments duts a terme pel científic francès Pierre Louis Dulong (1785-1838) amb un aparell semblant al de Rumford però del qual no coneixia els detalls, com tampoc no els coneixia Péclet (Péclet, 1843: I, 48). Curiosament, el resum d’Echeverría omet els treballs duts a terme a Amèrica per Marcus Bull el 1826 que sí són descrits per l’autor de l’École Centrale. Echeverría, en canvi, es deté més que Péclet a detallar l’altre procés de determinació del poder calorífic. Segons ell cal conèixer la composició del combustible i les potències calorífiques dels components: per un quilogram de combustible caldrà multiplicar el pes del carboni per la seva potència calorífica i el pes de l’hidrogen per la seva i sumar aquests dos productes. Echeverría no aprofundeix tant com Péclet. No obstant això, creiem que no seria just afirmar que no conegués el tema amb profunditat, ja que avui sabem que entre els aparells dels quals disposava ja en el laboratori de l’Escola Industrial de Bergara hi havia un calorímetre de Rumford (Anduaga, 2008) i que a la biblioteca de l’Escola Industrial de Barcelona hi havia un exemplar del Traité élémentaire de physique de Despretz.13 Probablement, les característiques de la sessió de l’Acadèmia on va llegir la memòria el durien a simplificar alguns detalls per fer-la més entenedora. 13.  Al fons històric de l’ETSEIB, a més del Traité de la Chaleur de Péclet hi ha un exemplar de la primera edició, de 1825, del Traité élémentaire de physique de C. Despretz (Paris, Méquignon-Marvis), que posteriorment va ser traduït al castellà per Francisco Álvarez el 1844.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 95

21/11/2013 8:56:43


96

Francesc X. Barca Salom

A continuació, Echeverría estudia les dues maneres de transmissió de la calor produïda en la combustió a través de dos conceptes: el poder radiant dels diferents combustibles i la quantitat d’aire necessari per fer una combustió completa, cosa que el porta a determinar una fórmula del cabal volumètric d’aire. Per determinar la calor radiant o quantitat de calor emesa en totes direccions en un cos en combustió, Echeverría proposa directament emprar el calorímetre de Péclet i multiplicar el resultat obtingut per un coeficient corrector la determinació del qual no queda clara si no es llegeix el mateix Péclet, qui evidentment descriu l’aparell, i explica com havia fet els experiments i com determinava aquest coeficient corrector (Péclet, 1843: I, 52). L’obtenció de la quantitat d’aire necessària per a la combustió i de la quantitat de mescla aire i fum que surt per la xemeneia també requereixen, en opinió d’Echeverría, de la teoria química, ja que cal conèixer la composició de CO2, d’aigua i d’aire, així com els elements que componen 1 quilogram de combustible. Partint de la composició centesimal del CO2, es pot deduir el volum d’oxigen per kg de carboni i si se sap la composició de l’aire es pot determinar el volum que cal per contenir aquest oxigen. Ara bé, aquest mètode teòric, afirma Echeverría, no s’ajusta a l’experiència, ja que no tot l’oxigen que duu l’aire es combina amb el carboni i l’hidrogen. Això vol dir que a la pràctica cal, en condicions molt favorables, un volum d’aire doble del determinat teòricament (per als carbons de llenya, turba, hulla o coc) o d’1,5 per a la fusta. Per a la determinació del volum de gasos produïts per la combustió, Echeverría aconsella utilitzar la fórmula: VT = V(1 + a · t) on V és el volum de tots els gasos considerats a 0°; t és la temperatura mitjana, i a el coeficient de dilatació. VT serà el volum de gasos per kg que travessen la secció de la xemeneia. Un cop provada la necessitat de la física i de la química en el disseny dels aparells de calefacció, Echeverría sosté que també calen els coneixements de la mecànica general i en particular de la hidrostàtica i de la hidrodinàmica. I per això estudia un dels casos que se sol presentar que és la determinació de la velocitat d’una massa d’aire que travessa un cilindre vertical. Aquest cas també el tracta de manera similar Péclet en el capítol IV del llibre abans esmentat (Péclet, 1843: I, 141). Així, Echeverría, resumint alguns paràgrafs d’aquest professor de l’École Centrale, determina la velocitat de circulació natural de l’aire produïda pel canvi de temperatura dins un tub com si es tractés d’una xemeneia o conducte. I, com l’autor francès, ho aborda considerant que l’aire es comportés com un líquid de la mateixa densitat i aplica la mateixa fórmula de la caiguda dels cossos on v = √ 2gh és la velocitat de sortida de l’aire. Per determinar h fa servir una altra fórmula, h = Ha(t’ – t), que substituïda a la fórmula anterior dóna v = √ 2gHa(t’ – t). Amb ella pot ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 96

21/11/2013 8:56:43


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

97

calcular la velocitat de sortida de l’aire en funció de la longitud del canal H, del coeficient de dilatació a i de les temperatures interior t i exterior t’. No s’entreté tant Echeverría com ho fa Péclet, el qual corregeix la fórmula de l’alçada i l’aplica a la velocitat per tenir en compte la quantitat d’aire que s’escapa de la combustió. Aquesta actitud resulta comprensible, ja que el mateix Péclet després d’aplicar aquestes correccions s’adona que l’error que es comet és negligible. Seguint encara Péclet, Echeverría explica que caldria corregir les fórmules anteriors, ja que en elles no s’havia tingut en compte el fregament de l’aire amb les parets del canal cilíndric i esmenta els recents treballs de D’Aubuisson i Girard14 sobre el comportament de l’aire calent i dels coeficients correctors que cal aplicar. No detalla la determinació d’aquests paràmetres com ho fa Péclet, qui descriu diversos experiments realitzats amb xemeneies de diferents materials (terracota, xapa i fosa de ferro) i diferent estat de conservació. No vol dir això que Echeverría no donés importància a aquest tema ni que no conegués de manera més directa els treballs si més no de D’Aubuisson.15 Diem això perquè un llibre d’aquest autor, Traité élémentaire de physique, es troba actualment en el fons històric de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, cosa que permet suposar que hagués pogut arribar a les seves mans. La conclusió a la qual arriba és que per a la construcció de xemeneies, fogars, calderes, assecadors i altres aparells que necessiten calor cal recórrer sempre a les teories de la química, de la física i de la mecànica: quedando comprobado lo que me propuse al empezar este desaliñado escrito, y demostrada de paso la inmensa importancia de las ciencias puras; no solo por lo que son en si, sino también por las aplicaciones que constantemente se hacen de sus leyes y principios a la resolución de toda clase de problemas que la práctica propone, conducentes al progreso material de los pueblos y el bienestar del individuo y de la sociedad. (Echeverría, 1864: 25)

La memòria d’Echeverría ens indica l’arribada de les noves idees de calefacció, i l’assi­mi­ la­ció que d’elles feien els professors de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. La memòria de Rojas

Si la memòria de Lucas Echeverría està vinculada a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, la que analitzarem a continuació ho està amb la Real Academia de Ciencias 14.  Es tracta de l’enginyer Pierre-Simon Girard (1765-1836) i del també enginyer Jean François d’Aubuisson de Voisins (1762-1841). 15.  En el fons històric de l’ETSEIB hi ha un exemplar de la tercera edició, ja pòstuma, de George François d’Aubuisson de Voisins (184?), Traité d’hydraulique à l’usage des ingénieurs, París, Pitois-Levrault.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 97

21/11/2013 8:56:43


98

Francesc X. Barca Salom

Exactas, Físicas y Naturales de Madrid, ja que va ser premiada per aquesta institució.16 El seu autor, Francisco de Paula Rojas, era també un professor de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Francisco de Paula Rojas Caballero Infante (1832-1909) va néixer a Jerez de la Frontera i fou alumne del Reial Institut Industrial de Madrid. Atesos els seus bons resultats acadèmics va ser nomenat ajudant segon en aquest centre el 1853 —encara que no podem precisar de quina disciplina— i cinc mesos després va passar a ajudant primer.17 El novembre de 1854 fou nomenat professor interí a la Càtedra de Química de l’Escola Industrial Sevillana. Posteriorment, en 1856 va aconseguir per oposició la plaça de catedràtic de Física General i Aplicada a l’Escola Industrial de València. No obstant això, la crisi econòmica va anar produint els progressius tancaments de les diverses escoles industrials d’Espanya. El 1865 fou suprimida la de València i Rojas va ser nomenat catedràtic de Construcció de Màquines a l’Escola Industrial de Sevilla. Poc interessat en impartir aquesta disciplina, va enviar una carta al director general per evitar aquest nomenament. Però el resultat fou que el Consell va decidir traslladar-lo a Barcelona com a catedràtic de Construcció Industrial, disciplina que va impartir a desgrat seu fins a 1880, quan per petició pròpia va ser nomenat catedràtic de Física Industrial (Pohl, 2006: 97). La seva estada a Barcelona es va acabar el 1886 en què va demanar trasllat a l’Escola General Preparatòria d’Enginyers i Arquitectes establerta a Madrid aquell any (R.O. de 29 de gener de 1886) com a catedràtic d’Hidrostàtica, Hidrodinàmica i Hidràulica General (Lusa, 1999: 19). Durant la seva estada a Barcelona Rojas havia dedicat la seva activitat científica i tècnica al camp de la calor i la termodinàmica tant des del punt de vista pràctic com teòric, i una prova d’això és l’obra que analitzarem a continuació, titulada Calentamiento y ventilación de edificios, i també una altra de més teòrica: La Termodinámica. Su historia, sus aplicaciones y su importancia, que va rebre el 1876 un premi de l’Ateneu Barcelonès. Aquests treballs li obriren les portes de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid i també de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i el convertiren en un eminent especialista en temes relatius a la calor.18 Rojas fou nomenat acadèmic de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona el 1873, encara que no va llegir la memòria d’entrada fins el 1877 (un any després de rebre el premi de l’Ateneu)19 amb el títol de: El problema físico y el problema químico se resolvieron en el mecáni16.  Rojas no serà membre d’aquesta institució fins al 1890, quan llegirà un discurs de recepció titulat Algunas reflexiones sobre la unidad de las fuerzas físicas. 17.  Va ser nomenat ajudant segon el 23 de maig de 1853 amb un salari inicial de 5.000 rals. El 30 de novembre de 1853 va ser ascendit a ajudant primer amb un salari de 8.000 rals (Expedient ETSEIB). 18.  Com explica Josep Serrat i Bonastre, que havia assistit a les seves classes com a alumne, Rojas va ser un pioner no sols en la introducció de les aplicacions de la calor, sinó també en l’electricitat, continguts que s’impartien en el programa de la Física Industrial fins al pla d’estudis de 1901 (Serrat, 1909: 160-161). 19.  No sabem encara com es pot interpretar aquest retard. El que sí hem constatat és que coincideix amb dos períodes en què l’acadèmia estava presidida per Julián Casaña y Leonardo (1872-1874) i (1876-1878). En canvi, en el període intermedi

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 98

21/11/2013 8:56:43


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

99

co. A partir d’aquest moment la seva activitat en aquesta institució va ser intensa. El 1878 va llegir una nota: Sobre el modo de medir las presiones de los líquidos originados por la gravedad. El 1881, presentà el treball Determinación de los movimientos voluntarios en nuestro organismo. I el 1884 va llegir la memòria Consideraciones y cálculos de las lámparas incandescentes. A més, Rojas va ser conservador de la secció 1a (1881) i director de la secció de ciències fisicoquímiques de l’Acadèmia i va participar en diverses comissions d’aquesta institució, com la del premi Agell (1882) o la que es va formar el 1880 per estudiar la divisibilitat de la llum elèctrica. I més endavant, ja fora de Barcelona, va continuar intervenint en alguns dictàmens sobre treballs presentats en aquesta institució (1887) o sobre els aparells de física del gabinet de l’Acadèmia (1888) (Nómina, 1914-1915). La memòria Calentamiento y ventilación de edificios, publicada per la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid, significava segons el seu autor no sols oferir una nova alternativa als sistemes de calefacció i també de ventilació, sinó també comparar el punt de vista de dos autors francesos capdavanters en aquestes matèries: Eugène Péclet i Artur Morin. Del primer va fer servir l’obra Traité de la Chaleur de la qual ja hem parlat abans i del segon utilitzà els dos volums titulats: Etudes sur la ventilation. Calentamiento y ventilación de edificios és un llibre de 262 pàgines més 16 làmines distribuït en sis capítols. El primer està destinat a la teoria de la ventilació i el segon al que avui coneixem com el càlcul de càrregues tèrmiques que Rojas designa com a determinació de la potència dels aparells. El capítol que ens interessa més és el tercer, on descriu els sistemes d’escalfament d’edificis. Els capítols quart, cinquè i sisè representen uns estudis comparatius dels diferents sistemes: en el quart es tracta del cas de la ventilació, i en el cinquè i sisè de la calefacció respectivament des del punt de vista del combustible emprat i respecte a les despeses. Com que en els capítols esmentats els estudis comparatius havien estat realitzats sobre un suposat hospital, el darrer capítol Rojas el dedica a suggerir els sistemes d’es­cal­fa­ ment convenients als diferents tipus d’edificis, com casernes, hospitals, esglésies, escoles i teatres, fent el paper de conclusió general del treball. En aquest article, dedicat a la calefacció, ens centrarem solament en els capítols tercer, cinquè i sisè i deixarem per a un altre treball el corresponent a la ventilació,20 per bé que som conscients que en aquestes èpoques calefacció i ventilació estaven tan estretament lligades que la seva anàlisi separada pot semblar un anacronisme. Rojas comença el capítol III carregant contra els brasers, dels quals diu que haurien d’estar proscrits pels perills letals que comporten. Sortosament, afirma, a Espanya les portes i les finestres tanquen malament: (1874-1876) estava presidida precisament pel director de l’Escola d’Enginyers on Rojas impartia classes, Ramon de Manjarrés, i en el període posterior (1878-1880), per Lucas Echeverría. En aquests períodes, curiosament, no hi hagué intervencions conegudes de Rojas a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona. 20.  Una primera anàlisi de la ventilació va ser presentada a Barcelona en el Congrés de l’ICOHTEC el juliol 2012 (Barca, 2012).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 99

21/11/2013 8:56:43


100

Francesc X. Barca Salom

circunstancia general de todas las construcciones en nuestro país; a no ser por ello, el número de accidentes desgraciados producidos por los braseros sería considerable. (Rojas, 1868: 475)

Les xemeneies ordinàries o franceses li semblen més segures per bé que resultaven cares, ja que sols aprofitaven una petita part de la calor total produïda. Rojas, en canvi, se centra en els altres tres sistemes: 1) calorífers d’aire calent; 2) vapor sol o combinat amb aigua, i 3) circulació d’aigua calenta. Sobre aquests fluids caloportadors centra el seu treball, per la qual cosa podem afirmar que es tracta de la primera vegada que a Espanya es parlava amb profunditat d’aquests tres sistemes. Rojas, però, els presenta combinats amb els quatre sistemes de ventilació: 1) per xemeneia d’aspiració per sota; 2) per xemeneia d’aspiració per dalt; 3) per aspiració a nivell, i 4) mecànic o ventilador. La combinació d’aquests sistemes li dóna set maneres diferents de dur a terme la calefacció i la ventilació combinades que resumeix a la taula 1:

Taula 1. Sistemes harmonitzats de calefacció i ventilació (Rojas, 1868: 477)

D’aquests set sistemes, Rojas no parlarà del quart, ja que el considera repetit, i se centra en els altres sis que els aplica a un suposat hospital: Para ello elegiremos como tipo el calentamiento y la ventilación de un hospital militar en Barcelona o Valencia, que sea capaz para 144 enfermos repartidos en seis salas, que tenga tres pisos, el bajo, el primero y el segundo. (Rojas, 1868: 478)

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 100

21/11/2013 8:56:43


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

101

La tria d’un hospital obeeix al fet que és un edifici que requereix una manera més uniforme de calefacció, i l’aplicació de tots els sistemes en el mateix edifici li facilita la comparació que és l’objectiu del seu treball. El primer sistema de calefacció consistia a instal·lar a cada planta un calorífer (posarne dos encariria excessivament el sistema). Aquests aparells es componien de dos cilindres concèntrics. En el de l’interior s’hi produïa la combustió amb l’aire que s’agafava de l’interior del local i els gasos produïts s’eliminaven per un conducte general situat en el mur i que comunicava amb la xemeneia. L’aire i els gasos de la combustió no tenien contacte amb l’aire net que s’escalfava per ser introduït al local. Aquest aire entrava per la part inferior del calorífer mitjançant quatre conductes situats en el sostre del pis inferior que portaven l’aire a través d’uns registres situats a la façana. Aquest aire circulava per l’espai que quedava entre els dos cilindres concèntrics del calorífer i després d’escalfar-se sortia per uns conductes ubicats en el sostre de la sala que en algun cas podia ser substituït per l’espai que hi havia entre el forjat i el cel ras (el que avui coneixem per plènum).

Figura 1. Sistema de calefacció mitjançant calorífers interiors.

El calorífer que Rojas fa servir és el que Péclet havia instal·lat a les escoles de primària franceses, la descripció del qual es troba en dos indrets diferents del Traité de la Chaleur: en el volum II (Péclet, 1860: II, 338), en el capítol on l’autor descriu els diferents calorífers, i en el volum III, quan parla de les aplicacions a les escoles de primària (Péclet, 1878: III, 533). En aquesta segona descripció, Péclet ens explica com arran d’una inspecció que li fou encomanada va adonar-se de les condicions insalubres en què estaven les escoles de primària franceses annexes a les escoles normals o de mestres. Aquest fet el va colpir tant que va elevar una reclamació al Ministeri d’Instrucció Pública per demanar la seva intervenció. El resultat va ser que el Ministeri li encomanés elaborar una instrucció sobre la calefacció i el sanejament de les escoles de primària, l’essencial del contingut de la qual es va incorporar al volum III del Traité. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 101

21/11/2013 8:56:43


102

Francesc X. Barca Salom

El calorífer de Péclet representat a la Fig. 2 consistia en un prisma rectangular o un cilindre exterior per escalfar l’aire i un d’interior que conté el fogar per produir la calor. A la part exterior s’hi disposen tres portes: una per accedir al fogar, una per al cendrer i una altra per poder escalfar l’aire interior sense ventilació abans de l’entrada dels alumnes. Sota el cendrer hi ha una entrada d’aire exterior per a la combustió que es regula mitjançant un registre giratori, i a sobre del cilindre interior se situa la sortida de fum que el condueix a la xemeneia encastada en el mur (Péclet, 1878: III, 536).

Figura 2. Calorífer de Péclet (Péclet, 1878: III, 536).

Aquest calorífer fou instal·lat primer a tres grans escoles situades al carrer Neuve-Coquenard i posteriorment a la Halle aux Draps amb resultats satisfactoris respecte a la uniformitat de la calefacció i a les baixes despeses, de manera que van servir de referència a altres països d’Europa (Péclet, 1878: III, 539). Rojas, però, en adonar-se que el petit fogar de Péclet solament permetia l’aspiració de l’aire i que presentava inconvenients en la ventilació durant l’estiu (estació que per a un hospital no és de vacances, com en una escola) proposava un parell de canvis. Les modificacions tenen a veure amb el següent: Los caloríferos de Mr. Péclet no pueden dar paso en verano al aire nuevo en la cantidad necesaria al hospital, por ofrecer poco espacio entre el cilindro abcd i el rrrr. Por esta razón hemos aumentado en cierta proporción, que más adelante calcularemos, dicho espacio anular. El calorífero de Mr. Péclet vierte el aire nuevo en un solo punto de la sala, cosa poco ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 102

21/11/2013 8:56:44


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

103

ventajosa para una ventilación general y uniforme de ésta: nosotros hacemos que el aire entre en la sala por tres puntos suficientemente separados los unos de los otros, que son: la tapa del calorífero y los dos extremos de los tubos ss. (Rojas, 1868: 486)

El resultat era un calorífer estèticament pitjor, però Rojas afirmava haver optat per l’economia en lloc de fer-ho per la bellesa. El segon sistema de calefacció consistia en un calorífer exterior d’aire calent que després repartiria aquest aire als diferents locals mitjançant conductes d’aire. Per escalfar aquest aire Rojas triava un calorífer dels més simples que hi pogués haver, ja que considerava inútil l’existència de tants models diferents. El model triat encaixava a grans trets perfectament amb el que Péclet descrivia com a calorífer situat lluny del lloc que cal escalfar: Els calorífers d’aquest gènere són sempre compostos per una cambra de maçoneria que conté el fogar i uns tubs ordinaris de fosa que són recorreguts successivament o simultàniament per l’aire que s’escalfa o pel fum que es refreda. (Péclet, 1860: II, 345).

Però Rojas el presentava amb tot el detall possible i hi donava un dibuix de les seccions longitudinal i transversal. Es compon d’un fogar de maons refractaris accessible mitjançant una porta a sota de la qual n’hi ha una altra per accedir al cendrer. El fogar està recobert per una campana o cúpula de fosa de ferro d’on surt un tub cilíndric per on pugen els gasos de la combustió que són obligats a recórrer uns cilindres concèntrics a l’anterior i que deixen uns espais entre cilindres per permetre a l’aire exterior seguir un altre recorregut a fi d’escalfar-se amb la calor de les parets d’aquests cilindres. Tot el conjunt està cobert de maons comuns i a la part de sobre se situa un conducte per on surt l’aire calent, mentre que els fums de la combustió són conduïts cap a l’exterior per una xemeneia lateral (Rojas, 1868: 489). Aquest calorífer se situa al soterrani de l’edifici i l’aire escalfat és conduït per un conducte longitudinal adossat a la volta que Rojas anomena cambra d’aire i que serveix, mitjançant uns registres, per modificar la temperatura de l’aire si aquesta fos excessivament alta barrejant-lo amb aire fred de l’exterior en la proporció adequada. D’aquí l’aire puja per uns conductes verticals fins a les sales a escalfar i hi entra per tres punts diferents. Hi ha un conducte addicional d’eliminació de l’aire viciat que el condueix a una gran xemeneia general d’aspiració situada en el centre del pati de l’edifici. La fig. 3 representa les seccions del calorífer i la distribució dels conductes a les diferents plantes.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 103

21/11/2013 8:56:44


104

Francesc X. Barca Salom

Figura 3: Sistema de calefacció mitjançant un calorífer exterior.

El tercer sistema de calefacció consistia en dos calorífers exteriors d’aigua calenta situats al soterrani i compostos cada un de sis sèries de tubs de fosa de ferro de deu tubs cada sèrie situats en un pla vertical comunicades entre si per tubs corbats del mateix diàmetre. Pel que fa a les unions dels tubs Rojas explicava que darrerament s’havia assolit experiència de fer servir el cautxú i esmentava les proves fetes per Ferdinand Carré a la seva màquina de producció de gel.21 Aquesta sèrie de tubs comunicaven a dalt amb un tub horitzontal i a baix per un altre amb la caldera situada al mig del soterrani on hi havia també el fogar d’on sortia el tub inferior, mentre que el superior, que servia per recollir l’aigua, disposava d’un vas d’expansió que comunicava amb la caldera per un tub vertical. L’aigua circulava mitjançant la variació de la seva densitat amb l’increment de la seva temperatura, cosa que permetia un moviment en el qual l’aigua calenta pujava mentre que a mesura que es refredava, baixava. És el que actualment es coneix com a termosifó. Aquests calorífers d’aigua calenta estaven tancats en una capsa de maons de murs foradats per evitar la pèrdua de calor. Aquestes capses són les que agafen l’aire del soterrani per sis obertures (dues a cada una de les tres cares) que comuniquen amb unes cavitats buides de les quals surten tres conductes els quals condueixen l’aire cada un a un pis diferent. Aquest aire entrava a cada planta per unes cornises ho-

21.  Rojas demostra estar al dia de les noves aplicacions del fred: «Hemos adquirido una larga experiencia en el uso del caoutchouc [sic] para las uniones de tubos de agua caliente, de vapor y para la disolución amoniacal a 28°, que se emplea en las máquinas de Mr. Carré para la fabricación de hielo artificial. Estas últimas funcionan a una presión de 12 atmósferas, y ningún sistema de uniones podría en ellas reemplazar el caoutchouc [sic], que siempre produce un ajuste perfecto» (Rojas, 1868: 494).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 104

21/11/2013 8:56:44


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

105

ritzontals de guix o xapa foradades per un seguit d’obertures repartides al llarg de tota la seva longitud. L’aire viciat sortia per sota i, com els productes de combustió, era conduït a la xemeneia gran del mig del pati.

Figura 4. Sistema de calefacció per calorífers exteriors d’aigua calenta.

La fig. 4 mostra les ubicacions dels calorífers i la caldera així com els conductes i les cornises de distribució de l’aire. Un avantatge que Rojas veu en aquest sistema és que les sales queden completament lliures i diàfanes i les cornises fins i tot serveixen de decoració. El quart sistema de calefacció per calorífers exteriors de vapor és idèntic a l’anterior, solament que l’aigua es transforma en vapor dins la caldera; les modificacions atenyerien a aquesta, però els calorífers podien ser idèntics. Tanmateix aconsellava aïllar els tubs per evitar la pèrdua de calor. De fet, Rojas no parla específicament d’aïllant sinó de cos mal conductor de la calor que segons ell podria estar format per una capa de serradures de fusta o de suro amb un recobriment d’estany. El cinquè sistema format per tubs i estufes de vapor col·locats a l’interior dels locals és el mateix que hi havia instal·lat al pavelló d’homes de l’hospital de Lariboisière de París. Aquest hospital, situat al nord de París, obra de l’arquitecte Martin Pierre Gauthier (17901855), havia estat posat en marxa el 1846 i va rebre el nom de la comtessa Elisa Roy de la Riboisière en atenció a la gran donació feta per ella per a la seva construcció. Pel que fa a la seva calefacció i ventilació va ser un referent en el debat sobre el confort i la higiene que tingué lloc a França en aquells anys. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 105

21/11/2013 8:56:44


106

Francesc X. Barca Salom

Tot i que inicialment el Consell General dels Hospitals de França tenia previst d’emprar el sistema de calefacció Duvoir-Leblanc, que havia estat prèviament emprat amb bons resultats en hospitals antics, després de la revolució de 1848 va decidir d’organitzar un concurs que van guanyar els enginyers Phillipe Grouvelle, Léonce Thomas, Camile Laurens i Joseph Farcot (llevat del primer tots eren centraliens). Tot i això, no va aconseguir l’aprovació general i el Consell va demanar a Artur Morin, que dirigia el Conservatoire d’Arts et Métiers, de trobar la solució. Morin va decidir de dividir l’hospital en dues parts: la secció dels homes, situada a la dreta, va ser equipada amb el sistema Grouvelle; la secció de les dones, a l’esquerra, va incloure el sistema Duvoir-Leblanc. Aquesta decisió singular va transformar l’hospital en una mena de laboratori on era possible experimentar i mesurar in situ i va generar un debat apassionant sobre la calefacció i la ventilació d’hospitals. Alguns enginyers i metges es van posicionar en favor d’un dels dos sistemes i es van dur a terme mesures i càlculs per demostrar la superioritat d’un sistema sobre l’altre (Gallo & Thomine, 2004: 199-201) (Gallo, 2003). En el pavelló d’homes els enginyers encapçalats per Grouvelle van instal·lar un sistema de calefacció amb vapor que, tot i ser produït fora en un altre local, era conduït per una canonada fins a l’interior d’aquest pavelló on a través d’unes estufes d’aigua calenta (que podien ser també de vapor) la calor es transmetia al local. La ventilació la realitzaren amb un ventilador accionat mitjançant una màquina de vapor. El sistema, tal com el descriu Rojas, constava d’un conducte d’aire que discorria longitudinalment per sota del forjat de cada planta. Per aquest conducte, dit canal central, entrava l’aire nou agafat de l’exterior i impulsat pel ventilador. Per facilitar la construcció d’aquest canal, Rojas proposava construir un terra amb dues bigues mestres de ferro de doble T laminades unides per revoltons: Esta construcción de suelos de hierro y mampostería de ladrillos, es la seguida hoy en Barcelona en los edificios de alguna importancia. (Rojas, 1868: 502)

Figura 5. Sistema de calefacció amb estufes de vapor situades a l’interior del local.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 106

21/11/2013 8:56:45


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

107

Aquests conductes o canals tenien tres obertures per cada planta on s’ubicaven les estufes. Paral·lelament una caldera situada a l’exterior de l’edifici, per evitar riscos, produïa vapor que es feia servir per moure el ventilador i per a la calefacció. Aquest vapor era conduït per uns tubs ubicats dins dels conductes d’aire fins a cada una de les estufes. Aquestes tenien forma cilíndrica amb dues planxes rodones de fosa a sobre i a sota i una superfície lateral de xapa. Estaven plenes d’aigua i eren travessades per dotze tubs per on circulava el vapor. D’aquestes estufes en sortia també un circuit per recollir els condensats i conduir-los a un dipòsit. La figura 5 mostra un esquema de la distribució d’aquests aparells a cada una de les plantes. L’aire viciat de cada sala s’extreia per uns conductes d’evacuació situats dins dels murs exteriors que tenien entrada al nivell del terra de cada planta i conduïen aquest aire fins a les golfes on hi havia una xemeneia de sortida. Al volum I de Etudes sur la ventilation, Morin comentava alguns detalls concrets del sistema. Explicava que, encara que la pressió de la caldera fos elevada, el vapor que arribava a les estufes tenia poca pressió, de manera que no representava cap perill; en canvi, no succeïa el mateix amb el circuit de recollida de condensats. Al matí, amb la reducció de l’activitat de calefacció, se sentien uns sorolls inquietants i es podien produir accidents, i per causes poc conegudes algunes d’aquestes estufes havien esclatat en diverses èpoques (Morin, 1863: 356). Mentre que el ventilador de la memòria de Rojas agafava l’aire de la cova del soterrani que estava connectada amb l’exterior, a l’hospital de Lariboisière l’agafava d’una xemeneia situada en un angle de la torre del campanar de la capella. Aquest fou un dels temes d’estudi de diversos observadors com el químic C. Grassi, els enginyers Émile Trélat, Henry Péligot i d’altres, com Félix Leblanc o Louis Ser, als quals una comissió de la Prefectura del Sena els encarregà alguns estudis. Aquestes experiències van indicar que l’aire que entrava al ventilador procedent de la xemeneia del campanar oscil·lava entre el 25 i 58%, mentre que la resta s’agafava d’obertures accidentals o a través de les portes de les sales de màquines si estaven obertes. Això comportava que l’aire fos sovint poc salubre i de vegades fes mala olor. La despesa de construir la xemeneia no estava, doncs, justificada i esdevenia aconsellable agafar l’aire a l’alçada de cada pis o com a molt a alguns metres del terra (Morin, 1863: 365). Per això Rojas, coneixent aquests resultats, va optar per agafar l’aire directament de la cova. El sisè sistema té nom propi i és el que va dissenyar Lleó Duvoir-Léblanc per escalfar amb estufes interiors mitjançant la circulació d’aigua calenta. Constava d’una caldera d’aigua calenta i d’una gran estufa situada en el punt més alt, la qual tenia una triple funció, absorbir la dilatació de l’aigua, distribuir aquesta aigua als diferents ramals i, com que se la situava sota la xemeneia de ventilació, també podia escalfar l’aire viciat. De la caldera en sortia un tub que portava l’aigua calenta a l’estufa gran per l’interior de la xemeneia d’evacuació de fums per tal de recuperar la calor d’aquests fums. Des d’aquí, l’aigua seguia pels tubs de retorn fins a les estufes de cada sala on cedia la calor a l’aire i després retornava a la caldera. La gran estufa de ventilació proposada per Rojas estava formada per un cilindre gran central, travessat per nou tubs oberts per ambdós extrems igual com les estufes del sistema ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 107

21/11/2013 8:56:45


108

Francesc X. Barca Salom

cinquè. Al voltant del cilindre, i comunicat amb ell, hi havia vuit recipients anulars cilíndrics tancats i que havien de portar vàlvula de seguretat per si l’aigua assolia més de 100°. Els tubs que baixaven i anaven a cada pis passaven per un canal central com en el cas cinquè i connectaven amb tres estufes plenes d’aigua calenta també com les del sistema cinquè que eren travessades per un tub central i altres dotze de menor diàmetre al voltant del primer. L’aigua per tornar a la caldera havia de passar forçosament per les tres estufes. L’aire nou entrava a través de sis conductes que comunicaven amb el pati interior i estaven posats de manera que servien a les estufes i les travessaven. L’aire viciat sortia per la part baixa dels murs mitjançant 14 boques d’evacuació que connectaven en uns conductes que pujaven a les golfes on s’unien en un conducte que anava a parar a la xemeneia. La instal·lació proposada per Rojas tenia algunes petites diferències amb la que hi havia al pavelló de dones de l’hospital de Lariboisière. En aquest hospital hi havia una caldera en el soterrani i una gran estufa a l’àtic, però a cada planta en lloc de tres estufes, com considerava Rojas, n’hi havia quatre (Gallo, 2003). L’arribada de l’aire nou entrava al canal situat sota terra procedent del soterrani i anava a les dues estufes dels extrems, o bé per les dues estufes centrals, a través d’uns conductes que comunicaven amb l’exterior del mur just a sota de les finestres del pavelló. Aquí, els experiments duts a terme constataven que les dues estufes dels extrems en rebien menys que les del centre a causa de la procedència de l’aire (Morin, 1863: 426).

Figura 6. Sistema de calefacció d’estufes interiors mitjançant la circulació d’aigua calenta (sistema Duvoir-Leblanc).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 108

21/11/2013 8:56:45


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

109

Un dels problemes del sistema Duvoir-Leblanc l’havia detectat Péclet i l’indicava en el seu tractat. La dependència de la ventilació de la calefacció en fer-se pel tir d’una xemeneia donava com a resultat que funcionés prou bé a l’hivern, però no a l’estiu. Per això, gran defensor de la ventilació mecànica, Péclet afirmava que en el cas d’aquest sistema valdria més independitzar la ventilació de la calefacció (Péclet, 1878: III, 455). A Rojas li semblava exagerada la postura de Péclet, ja que, tot i que inicialment reconeixia la presència d’aquest defecte, creia que les millores introduïdes havien permès resoldre’l. Morin, en canvi, es manifestava com a defensor d’aquest sistema per sobre del que hi havia al pavelló dels homes. Els experiments duts a terme per Grassi, per Trélat i per Périgot mostraven que fins i tot a l’estiu es podia aconseguir una evacuació d’aire viciat acceptable. Tot i així recomanava obrir les finestres, ja que s’havia mostrat que això augmentava més de la meitat el cabal de l’aspiració de l’aire. Per a les nits d’estiu aconsellava instal·lar uns conductes d’introducció d’aire que desemboquessin als sostres per facilitar el tir (Morin, 1863: 457). El debat generat arran dels experiments va donar lloc a què arquitectes, metges i enginyers es posicionessin a favor d’un o altre sistema. N’hi havia alguns com l’arquitecte Gaultier de Claubry o el metge Jean Christian Boudin que, com Morin, preferien el sistema Duvoir-Leblanc. En canvi, l’enginyer Émile Trélat defensava l’equivalència dels dos sistemes respecte a la calefacció, però preferia el del pavelló d’homes quant a la ventilació, en veure’l més eficient. En canvi Morin, a qui els ventiladors no li semblaven superiors, creia que el del pavelló de les dones era millor perquè no hi havia les males olors del dels homes (Gallo, 2003). Per a Rojas el sistema Duvoir-Léblanc li semblava seductor per la seva simplicitat i pel fet de no requerir ni màquina de vapor ni una gran xemeneia, solament una de petita a les golfes amb un dipòsit d’aigua calenta a sota. Però afirmava que tots aquests avantatges es pagaven cars a l’estiu (Rojas, 1868: 554). El sistema setè realitza la calefacció mitjançant la circulació d’aigua calenta per uns tubs situats dins dels murs i porta el nom de l’enginyer, i antic alumne de l’École Centrale, M. d’Hamelincourt. Consistia en la producció d’aigua calenta en una caldera situada en el soterrani la qual eliminava els productes de la combustió a través d’una xemeneia situada al centre del pati. La caldera, que estava plena d’aigua, comunicava amb un vas d’expansió que Rojas situava a les golfes i que absorbia la dilatació de l’aigua. De la caldera en sortia un altre tub que es dividia en ramals que repartien l’aigua calenta que pujava per uns tubs i baixava per uns altres quan ja estava freda. Aquests tubs circulaven dins d’uns conductes ubicats dins dels murs on transmetien la calor a l’aire que entrava en els locals provinent de l’exterior. Per la seva part uns altres conductes escalfaven l’aire viciat de cada planta a fi d’afavorir la seva sortida a l’exterior (Rojas, 1868: 515-519). Morin, en el seu Etudes sur la ventilation, descrivia aquest sistema amb detall i explicava com l’aigua calenta a no més de 100° pujava pels muntants i es produïa una circulació amb una gran rapidesa i, també, com la calor es repartia de manera molt uniforme. En principi ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 109

21/11/2013 8:56:45


110

Francesc X. Barca Salom

no estava previst que hi hagués estufes, però si calia s’hi podien instal·lar en alguns punts determinats (Morin, 1863: III, 76).

Figura 7. Sistema de calefacció per circulació d’aigua calenta mitjançant tubs situats en els murs (Rojas, 1868).

Morin recollia també els avantatges i inconvenients d’aquest sistema. A banda de la uniformitat de la temperatura, un avantatge era que la calor de l’aigua es mantenia durant un temps encara que el fogar estigués ja apagat. Entre els inconvenients es podria pensar en una enorme complicació de tubs, però Morin afirmava que era menor que la d’un sistema que utilitzés vapor. El mateix succeïa per al cas que hi hagués fuites, que en el cas de l’aigua calenta els danys serien menors. No obstant això, comentava un accident de ruptura d’una estufa ocorregut a l’església de Saint Sulpice el 1858 amb el resultat de morts i ferits, que va crear pors, segons ell, infundades. Morin utilitzava la instal·lació que hi havia al Conservatoire des Arts et Métiers per donar fe del bon funcionament del sistema sense problemes des de feia més de 12 anys. En definitiva, defensava els sistemes d’aigua calenta per sobre dels de vapor perquè els creia més econòmics, i entre els primers afirmava preferir el de Hamelincourt per sobre del de Duvoir-Leblanc perquè les condicions que es generaven en els conductes verticals eren millors que les que produïen les estufes (Morin, 1863: III, 80-81). Rojas en canvi creia que el sistema d’Hamelincourt, que era tan senzill quan es construïa un edifici, esdevenia en canvi problemàtic per a les reparacions i per als escapaments d’aigua (Rojas, 1868: 553).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 110

21/11/2013 8:56:45


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

111

Figura 8. Dibuix comparatiu dels sistemes Hamelincourt i Duvoir-Leblanc (Morin, 1863, II, pl. XIII).

Francisco de P. Rojas en el capítol VI de la seva memòria feia una comparació dels sistemes atenent a raons econòmiques i, atès que ho centrava per un suposat hospital de 144 malalts situat a Barcelona, escollia el combustible més econòmic que en aquells moment era el carbó anglès, del qual n’esmentava quatre tipus, un d’ells el carbó de gas del tipus Newcastle, Cannel i Boghead que es trobava a Barcelona ja que: Barcelona recibe carbón de gas para sus dos grandes fábricas, alguna pequeña particular, y otras importantes del llano de Barcelona, como Gracia, S. Andrés y Mataró. (Rojas, 1868: 567)

També es trobava a Barcelona el carbó de Cardiff que, tot i ser més car, es feia servir per generar vapor. Concloïa que si es comptava solament la calefacció i no es comptava la ventilació el sistema més econòmic era el primer, és a dir, el de calorífers interiors, i a continuació seguia el de calorífers d’aire calent exteriors. En un mateix nivell es trobaven el tercer, el sisè i el setè que empraven tots ells aigua calenta, i resultava més car el cinquè que feia servir vapor. Ara bé, si es tenien en compte les despeses conjuntes de ventilació i calefacció el sistema més econòmic resultava ser el cinquè, que era el que utilitza vapor, sempre que s’aprofités aquest vapor de la màquina per moure el ventilador durant tot l’any.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 111

21/11/2013 8:56:46


112

Francesc X. Barca Salom

Taula 2. Comparació econòmica dels sistemes.

Rojas concloïa la seva memòria amb unes recomanacions per escalfar diferents tipus d’edificis com casernes, hospitals, esglésies, escoles de primària i teatres. Per calefactar les casernes suggeria el sistema de calorífers interiors per la seva economia i ho completava amb una ventilació amb ventiladors moguts pels mateixos soldats. Respecte als hospitals proposava utilitzar el vapor acompanyat de la ventilació mecànica. No obstant això, per a hospitals petits creia que seria millor el sistema de calorífers interiors i una ventilació per xemeneia d’aspiració per sota. Per a les esglésies aconsellava el sistema d’aigua sense pressió, circulant per tubs de ferro, ja que no calia vigilància i estava a l’abast de qualsevol. Per a les escoles de primària suggeria de fer servir un calorífer d’aire calent similar al de Péclet adossat a un mur que donés a un pati de llums i que estigués separat per un envà de la sala o classe. L’aire exterior entraria en el calorífer i un cop calent seria conduït per uns conductes fins a la part central superior de l’aula. L’aire viciat seria extret per la mateixa xemeneia d’extracció de fum. Pel que fa als teatres i atès que solament funcionaven unes poques hores, Rojas proposava utilitzar calorífers exteriors d’aire calent situats en el soterrani i realitzar la ventilació mitjançant una xemeneia d’aspiració per sota. Per als edificis no estudiats en profunditat, com les presons, les fàbriques i els tallers, proposava donar-hi un tractament similar. Així per a les presons aconsellava de seguir el model de les casernes i per als tallers i fàbriques, recomanava el sistema dels hospitals grans, l’escalfament amb vapor i la ventilació mecànica. Perquè tots aquests consells es duguessin a terme calia que hi hagués una estreta col·laboració entre l’enginyer i l’arquitecte en el moment de dur a terme el projecte: Para que el ingeniero pueda disponer libremente de todos los medios que la ciencia ofrece, y elegir las disposiciones más propias y convenientes a cada caso, es necesario que al hacer el proyecto de un edificio se haga al mismo tiempo el del calentamiento y ventilación; es preciso que el ingeniero industrial y el arquitecto marchen de acuerdo; de este modo los gastos de establecimiento se minoran extraordinariamente, y el calentamiento y la ventilación pueden alcanzar la mayor perfección posible. (Rojas, 1868: 678)

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 112

21/11/2013 8:56:46


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

113

Una col·laboració que no era gens evident en aquells anys on, com ens explica Vicuña, solament els enginyers veien la necessitat de calefactar i ventilar. Conclusions

Poc havia variat la calefacció dels edificis a Espanya en el segle xix. No és que no fes fred, sinó que les condicions de pobresa en què vivia la població només donaven per un quants brasers. Les idees higienistes no s’havien plasmat encara en la calefacció dels hospitals on les necessitats de salubritat eren més evidents. No obstant aquest panorama, durant la segona meitat del segle les noves tècniques de calefacció aplicables principalment a edificis públics van trobar les seves vies d’introducció. Així doncs, els coneixements de calefacció van entrar a Espanya per dues vies. La primera consistiria en la formació directa dels futurs tècnics o professors directament a l’École Centrale de París. Aquest va ser el cas d’Eduardo Rodríguez, autor d’un manual de física utilitzat al Real Instituto Industrial de Madrid on es formaren les primeres promocions d’enginyers industrials a Espanya. La segona via va consistir en la introducció dels coneixements i la seva aplicació mitjançant l’estudi dels textos escrits pels professors de l’École Centrale des Arts et Manufactures. Això és el que va passar amb les dues memòries que s’analitzen en aquest article. Bé a través dels tècnics formats a fora o dels que des de dins aprenien amb els textos estrangers, les noves tècniques van arrelar en el territori. El principal focus d’irradiació de coneixements va ser l’École Centrale des Arts et Manufactures, on Péclet exercia la docència, encara que també va influir en menor mesura el Conservatoire des Arts et Métiers que dirigia Morin. L’ombra de l’École Centrale era allargada, ja que no sols va arribar a Berlín o Zuric, sinó que també va arribar a Barcelona. En aquesta ciutat, la seva influència, igual que a França, no va calar en els arquitectes ni en els metges, sinó en els enginyers industrials. Les memòries d’Echeverría i de Rojas ens indiquen que som davant dels primers treballs moderns sobre la calefacció d’edificis col·lectius a Catalunya. Ara bé, mentre es diria que Echeverría llegeix i resumeix alguns aspectes de l’obra del professor de l’École Centrale, Rojas va més enllà i s’implica en el debat en un intent d’introduir innovacions. Es podria dir que en el breu període de quatre anys es passa de descobrir i mostrar el que es fa a fora a ser capaç de discrepar-ne, de criticar-ne els punts febles i d’aportar-hi millores. Aquesta és la diferència que separa les dues memòries, que tot i ser difícilment comparables tant per la seva extensió, profunditat i difusió, indiquen si més no amb claredat de quina manera es va produir la transmissió de coneixements. Però mentre al país veí la sensibilització dels tècnics sobre salubritat d’edificis va tenir una clara repercussió en escoles, hospitals, casernes i presons, de manera que els governs van prendre mesures per incorporar als edificis sistemes de calefacció per aire, per aigua o per vapor, a les nostres contrades la repercussió va ser escassa, sinó nul·la, malgrat els intents dels enginyers d’implicar els arquitectes a fi de poder aplicar en els projectes aquestes noves tècniques. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 113

21/11/2013 8:56:46


114

Francesc X. Barca Salom

Bibliografia ANDUAGA EGAÑA, A. (2008), «Lucas Echeverría y Ugarte», Auñamendi Eusko Entziklopedia, Bernardo Estornés Lasa Fondoa, http://www.euskomedia.org/ aunamendi/36792 (consultat 1/09/2012).

différée. L’œuvre jugée, l’édifice habité, le monument célébré, sous la direction de Gérard Monnier, Publications de la Sorbonne, 37-51 http://www.emmanuellegallo.net/livre.html (consultat 9/08/2012).

BARCA SALOM, F. X. (2010), «Introducción de innovaciones e implicación social. La Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona en el segundo tercio del siglo XIX», Revista de Humanidades Médicas & Estudios Sociales de la Ciencia y la Tecnologia. Journal of Medical Humanities Social Studies of Science and Technology, Vol. I, 3 (abril 2010), 1-38 (ISSN 1852-4689) http://www.ea-journal.com/art1.3/Introduccion-de-innovaciones-e-implicacion-social.pdf.

— (2006b), «Jean Simon Bonnemain (1743-1830) and the Origins of Hot Water Central Heating» [10431060], 2nd International Congress on Construction History, Queens’ College, Cambridge, UK, 29th March-2nd April, edited by the Construction History Society, http://www.emmanuellegallo.net/livre.html (consultat 9/08/2012).

— (2012), «The art of ventilation in Barcelona in the second half ot the XIX Century», 39th Annual Meeting ICOHTEC, Technology, the Arts & Industrial Culture, Barcelona, 10-14 July, http://hdl.handle.net/2117/ 17389. CABALLER, M. C.; LLOMBART, J.; PELLÓN, I. (2001), La Escuela Industrial de Bergara (1851-1861), Guipúscoa, Colegio Oficial de Ingenieros Industriales, Gipuzkoako Industri Ingeniaren Elkargo Ofiziala. Diario de Barcelona, 5 de setembre de 1891, p. 10.379. DONALDSON, B.; HAGENGAST, B. (1994), Heat & Cold. Mastering the great indoors, Atlanta, ASHRAE. ECHEVERRÍA UGARTE, L. (1864), Consideraciones generales acerca de las aplicaciones de ciertos principios científicos a la teoría y construcción de los aparatos de calefacción, Memòria de torn llegida a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 10 de març de 1864, Arxiu RACAB, 90.10. FIGUIER, L. (1867), Les merveilles de la science ou description populaire des inventions modernes, Paris, Libraire Furne Jouvet et Cie, éditeurs. GALLO, E. (2003), Ventilating and Heating Lariboisière Hospital, a Scientific Debate in Paris 1848-1878, pòster de la 3 ème conférence internationale pour l’histoire des hôpitaux, Form+Function, the Hospital, McGill University, Montréal, 19-21 juin. — (2006a), «La réception des nouveaux modes de chauffage domestique en France au XIXe siècle», L’architecture: la réception immédiate et la réception

— (2006c), Modernité technique et valeurs d’usage: le chauffage des bâtiments d’habitation en France, Thése doctorale, Paris, Université París I Panthéon Sorbonne. — (2008), «Les ouvrages techniques sur le chauffage des bâtiments en France; des inventeurs aux ingénieurs», La construction savante, les avatars de la littérature techniques, Centre d’Histoire des Techniques et de l’Environnement (CNAM-EHESS) et l’Institut d’Histoire de l’Art (INHA), París, Picard, 347-355. — (2010), «La Contribution du Marquis de Chabannes (1762-1836) à l’innovation en matière de construction de chauffage et d’urbanisme». A: CARVAIS, R.; GUILLERME, A.; NÈGRE, V., SAKAROVITCH, J., Édifice & Artifice. Histoires constructives, París, Picard, 1.117-1.126. GALLO, E.; THOMINE, A. (2004), «Chauffage et ventilation». A: BELHOSTE, Jean-François, Le Paris des centraliens, bâtisseurs et entrepreneurs, Paris, Action Artistique de la Ville de Paris, 199-201. GARRISSON, F. H., (1927), «The history of heating, ventilation and lighting», The New York Academy of Medicine, Vol. III, 2, February, 57-67 http://www.emmanuellegallo.net/livre.html (consultat 9/09/2012). JOLY, V. CH. (1872), Traité pratique du chauffage, de la ventilation et de la distribution des eaux dans les habitations particulières, París, Librairie Polytechnique J. Baudry, livraire-editeur. LUSA, G. (1999), ¡Todos a Madrid! La Escuela General Preparatoria de Ingenieros y Arquitectos (18861892), Barcelona, Documentos de la Escuela de Ingenieros Industriales, núm. 9.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 114

21/11/2013 8:56:46


NOVES TÈCNIQUES DE CALEFACCIÓ A LA BARCELONA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

115

MORIN, A. J. (1863), Études sur la ventilation, Vol. I, i II, París, Librairie de L. Hachette et Cie.

London, Longman, Brown, Green, & Longmans Paternoster-row.

Nómina del personal académico (1913-1914), Real Academia de Ciencias y Artes, Barcelona, Sobs, de López Robert y Cª. 62-66.

RODRÍGUEZ, E. (1858), Manual de Física General y Aplicada a la Agricultura i a la Industria, Madrid, Imprenta, fundición y librería de Don Eusebio Aguado.

Nómina del personal académico (1914-1915), Real Academia de Ciencias y Artes, Barcelona, Sobs, de López Robert y Cª. 125-130.

ROJAS, F. de P. (1868), Calentamiento y ventilación de edificios. Memoria premiada por la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales en el concurso público de 1867, Madrid, Imprenta de la viuda de Aguado e hijo.

O’CONNOR J. J.; ROBERTSON, E. F. (2008), «Arthur Jules Morin», http://www-history.mcs.st-and. ac.uk/Biographies/Morin.html (consultat 8/10/2012). PÉCLET, E. (1843), Traité de la chaleur considérée dans ses applications, París, Librairie de L. Hachette, vol. I, 2a. ed. — (1860), Traité de la chaleur considérée dans ses applications, París, Librairie de Victor Masson, vol. II. — (1878), Traité de la chaleur considérée dans ses applications, París, G. Masson, éditeur, vol. III. POHL VALERO, S. (2006), «La termodinámica como elemento legitimador de la física teórica y aplicada en la España de la segunda mitad del siglo xix», Quaderns d’Història de l’Enginyeria, VII, 73-114. REID, D. B. (1844), Illustrations of the theory and practice of ventilation with remarks on warming, exclusive lighting, and the communication of sound,

SERRAT Y BONASTRE, J. (1909), «Necrológica de D. Francisco de Paula Rojas», Revista TecnológicoIndustrial, 4, 160-161. TREDGOLD, T. (1825), Principes de l’art de chauffer et d’aérer les édifices publics, les maisons d’habitations, les manufactures, les hôpitaux, les serres, etc., et de construire les foyers, les chaudières, les appareils pour la vapeur, les grilles, les étuves, démontrés par le calcul et appliqués a la pratique; avec des remarques sur ma nature de la chaleur, er de la lumière, et plusieurs tables utiles dans la pratique, traduït de l’anglés per T. Duverne, París, Bachelier (Successeurs de Mme Ve. Courcier). VICUÑA, G. (1874), «Calefacción y ventilación en edificios», Revista Europea, 30 (20 de septiembre), 361371.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 85-115

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 115

21/11/2013 8:56:46


001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 116

21/11/2013 8:56:46


RESSENYES REVIEWS

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 117

21/11/2013 8:56:46


001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 118

21/11/2013 8:56:46


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 119-121

Pellón González, Inés (Ed.) (2012). El atomismo en química. Un Nuevo Sistema de Filosofía Química de John Dalton. Acompañado de un ensayo de Alan J. Rocke. Alacant: Publicacions Universitat d’Alacant. 162 p. 18 € ISBN: 978-84-9717-211-0 Grapí, Pere (Ed.) (2012). La representación de lo invisible. Tabla de los diferentes «rapports» observados entre diferentes sustancias de Etienne-François Geoffroy. Acompañado de un ensayo de Ursula Klein. Alacant: Publicacions Universitat d’Alacant. 122 p. 18 € ISBN: 978-84-9717-210-3

«Els estudiants de ciències no són encoratjats a llegir els textos clàssics de la seva disciplina», assenyalava Thomas S. Kuhn en 1959. I afegia que es tractava d’unes obres en les quals podrien «descobrir altres formes d’abordar els problemes que plantegen els seus manuals de ciències». En aquest conegut assaig, Kuhn també lamentava que els estudiants de ciències quedaren així separats de la seva tradició històrica a més de perdre la possibilitat de descobrir «altres formes de mirar» els problemes de la ciència amb conceptes, mètodes i solucions suggerits per ments creatives del seu camp. Les raons d’aquesta situació no procedeixen només de l’accés limitat a les obres antigues i de les escasses edicions crítiques dels clàssics de la ciència. En realitat, els historiadors de la química conten amb una llarga experiència en aquest sentit que es va iniciar ja en el segle xix amb l’edició d’obres de Lavoisier, promoguda per Jean-Baptiste Dumas, o la publicació de textos alquímics editats, traduïts i comentats per Marcellin Berthelot, amb l’ajuda d’un grup de filòlegs i historiadors, a la fi del segle xix. Recordem també que la sèrie més coneguda de clàssics de la ciència la va iniciar el químic Wilhelm Ostwald en 1889 (Klassiker der exakten Wissenschaften). Amb la consolidació de la història de la ciència com a disciplina acadèmica, l’edició de textos va augmentar i es va estendre fins a arribar a obres cada vegada més complexes, només accessibles

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 119

21/11/2013 8:56:46


120

José Ramón Bertomeu Sánchez

per a un reduït cercle d’especialistes. Altres edicions més populars i senzilles van ser destinades a un públic més ampli, normalment amb finalitat didàctica o divulgativa. A Anglaterra l’Alembic Club d’Edinburgh va publicar més de trenta textos clàssics de la història de la química durant la primera meitat del segle xx, de la mateixa manera que a França la col·lecció de Classiques de la découverte scientifique, editada per Gauthier-Villars, recollia petites memòries d’investigació relacionades amb temes com la dissolució química, els «pesos moleculars», les «lleis dels gasos», «l’aire i l’aigua», etc., així com obres d’autors com Lavoisier, Mariotte, Palissy, Dumas, Wurtz, etc. Malauradament són pocs els exemples semblants que podem citar al nostre entorn. Un d’ells ha estat realitzat recentment per la Societat Catalana de Química amb la traducció i publicació de treballs de Lewis, Mendeleiev i Van’t Hoff. La col·lecció «Clàssics de la Química» que edita Antonio García Belmar des de la Universitat d’Alacant es diferencia de les esmentades en la seva pretensió de combinar rigor acadèmic i actualització dels continguts amb la finalitat didàctica i la intenció d’arribar a un públic ampli. Aquesta combinació és un repte complicat que exigeix un gran esforç editorial per tal de seleccionar especialistes en història de la ciència amb interès i capacitat per divulgar les nombroses investigacions que es publiquen en revistes i monografies acadèmiques d’escassa circulació. Sense aquesta decidida aposta editorial, moltes edicions de clàssics esdevenen publicacions sense lectors, que només serveixen per transformar les prestatgeries en santuaris de la ciència. Per contra, si l’acció de l’editor és massa agressiva, hi ha el risc de caure en els problemes del presentisme. Una actualització excessiva pot despullar els textos de les seves capacitats subversives i eliminar així aquells ingredients diferencials que tenen major potencialitat per produir el que Thomas S. Kuhn denominava «pensament divergent». Davant totes aquestes circumstàncies adverses, l’editor de la col·lecció ha optat per combinar fragments breus d’obres clàssiques d’història de la química amb llargues introduccions, nombroses i substancioses notes a peu de pàgina, glossaris terminològics i guies bibliogràfiques exhaustives. D’aquesta manera, el lector pot enfrontar-se amb garanties d’èxit a tots els problemes esmentats, sense haver de renunciar als plaers que proporciona la lectura d’aquestes obres. El primer volum inclou un fragment del New System of Chemical Philosophy de John Dalton acompanyat de nombroses notes i dos textos sobre el desenvolupament de l’atomisme químic escrits per Inés Pellón, autora d’una tesi doctoral sobre la introducció de l’atomisme en l’Espanya del segle xix, i per Alan J. Rocke, un historiador que ha publicat moltes obres rellevants sobre aquest tema des de la fi de la dècada de 1970. D’aquesta manera els lectors poden conèixer amb detall els primers mètodes utilitzats per calcular els «pesos atòmics», les dificultats que plantejaven aquests càlculs i les famoses controvèrsies que van generarhi, juntament amb una petita biografia de John Dalton i una introducció als debats al voltant dels orígens de la teoria atòmica en química i les seves conseqüències. Un apèndix terminològic ajuda el lector a vèncer les dificultats que plantegen les expressions antigues i ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 119-121

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 120

21/11/2013 8:56:46


RESSENYES

121

una guia de lectura ofereix claus per tal de seguir aprofundint en el tema sense perdre’s dins de la llarga llista bibliogràfica de l’apartat final. El segon dels textos és l’explicació de la coneguda taula d’afinitats (o de «rapports») d’Etienne F. Geoffroy que va ser presentada en les memòries de l’Acadèmia de Ciències de París en 1718. Tal com assenyala l’editor, es tracta d’una de les imatges més famoses de la química del segle xviii que esdevingué una eina pedagògica essencial i un principi organitzador de moltes investigacions de l’època. Com altres aspectes de la química d’aquest segle, les taules d’afinitats apareixen poc esmentades en les històries generals de la química fins a èpoques recents i encara són menys les referències que apareixen en els manuals de química, en part com a conseqüència de l’efecte de filtre creat per l’excessiva concentració dels estudis històrics al voltant de l’obra de Lavoisier. La traducció d’aquesta taula d’afinitats és una oportunitat per entrar en contacte amb concepcions, expressions, productes i operacions químiques que resulten estranyes en l’actualitat. Amb aquesta situació, els autors dels textos introductoris han fet un esforç addicional per tal de situar les investigacions sobre les afinitats químiques en el context de l’època. Pere Grapí, autor de moltes investigacions respecte als estudis d’afinitat química de Claude Berthollet, presenta un panorama general de la teoria d’afinitats des de principis del segle xviii fins als treballs de Berthollet que van suposar, al mateix temps, la culminació i el tancament de les investigacions sobre el tema. Ursula Klein, autora d’una de les primeres monografies sobre el tema, discuteix els orígens socials i culturals de les investigacions de Geoffroy, incloent una detallada explicació de tots els productes inclosos en la taula d’afinitats (p. 98-99) que permetrà als lectors actuals entendre el significat dels símbols emprats, les operacions químiques en les quals es basa l’ordenació i les concepcions sobre la composició química que implícitament suposaven. La col·lecció de «Clàssics de la Química» ofereix, doncs, eines didàctiques per als professors de ciències o d’història de la ciència de diversos nivells de l’ensenyament. També serà de gran utilitat per a totes les persones que pretenguin iniciar investigacions en història de la química i desitgin estar al corrent de les conclusions més recents dels estudis acadèmics en aquest terreny. Esperem que la col·lecció segueixi posant a disposició d’un públic ampli nous textos d’història de la química presentats amb la profunditat i el rigor necessaris per aprofitar totes les seves potencialitats. José Ramón Bertomeu Sánchez Universitat de València e-mail: Jose.R.Bertomeu@uv.es

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 119-121

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 121

21/11/2013 8:56:46


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 (1) / 2012, p. 122-125

Barca-Salom, Francesc X; Bernat, Pasqual; Pont i Estradera, Maria; Puig-Pla, Carles (Coord.) (2009). Fàbrica, taller i laboratori. La Junta de Comerç de Barcelona: ciència i tècnica per a la indústria i el comerç (1769-1851). Barcelona: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 369 p. ISBN: 84-95829-66-5

Formalment, Fàbrica, taller i laboratori. La Junta de Comerç de Barcelona: ciència i tècnica per a la indústria i el comerç (1769-1851) se’ns presenta en una edició superba i exquisida, tant pel que fa al suport, al disseny, a la maquetació, a la paginació, a la impressió o a l’enquadernació. La iconografia, per exemple, fa del volum una peça bibliogràfica preciosa, a banda d’aproximar-nos als espais i cultures visuals de ciència de la Barcelona contemporània a través de reproduccions de pintures, gravats, dibuixos, plànols, documents i fotografies. La promotora i editora de l’obra, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, ha esmerçat generosos recursos en aquesta publicació per tal de tornar a mirar el passat com ho ha estat fent des de gairebé un segle ençà (de fet, els comentaris de l’historiador Josep M. Fradera en la reedició de 1994 de l’obra d’Àngel Ruiz Pablo Historia de la Real Junta Particular de Comercio de Barcelona de 1919 són en bona mesura vàlids per als discursos institucionals actuals). En un moment de crisi econòmica, la Cambra de Comerç ha proclamat el dinamisme i la unitat de les elits industrials i comercials catalanes en el capitalisme d’ahir i, per extensió, d’avui. En un moment d’auge del catalanisme polític, aquesta institució ha reclamat el seu paper genealògic —previ o independent a l’Estat espanyol— en el procés de desplegament comercial, modernització tècnica i desenvolupament industrial a Catalunya des del segle xiii i, molt especialment, des del segle xviii. En aquest sentit, si partíssim d’aquella equació firmada per Jordi Pujol «Catalunya = Jaume I + Industrialització» (tal i com ens l’ha recordada Ricard Vinyes), la Cambra de Comerç

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 122

21/11/2013 8:56:46


RESSENYES

123

esdevindria pilar fonamental del tret diferencial nacional. La introducció de l’obra, «La Junta de Comerç (1758-1847), impulsora del redreçament de Catalunya», deixa clar aquest esperit. Iniciant la seva narració en la creació dels cossos mercantils medievals al Principat de Catalunya, Maria Pont Estradera i Xavier Cortés Torres —ambdós historiadors de la Cambra— conclouen la continuïtat estrictament lineal de la Junta en la Cambra amb aquests mots: «Aquest dia amb el qual somiava Lluís Riera [«en el qual revisquessin al Palau de la Llotja les institucions que hi van néixer, engendrades per l’exigència de la ciutat mercantil i que van assolir honor i respecte universals, distribuint mercès i derramant cultura»] va arribar de la mà de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona» (p. 29). La linealitat, doncs, no sols es manifesta en l’anàlisi diacrònica, sinó també sincrònica. No cal mencionar —si coneixem la profusa literatura existent en història social i política, i usem el recurs historiogràfic d’el·lipsi— que el respecte, la mercè i la cultura no havien d’adjudicar-se equitativament entre tots els sectors socials i ètnics, i que les visions de progrés de tots els homes i totes les dones no convergien. A tall d’exemple, el 1833 va ser l’any en què es va crear la Càtedra de Maquinària de la Junta de Comerç, càtedra impulsora de la introducció de nova maquinària i als cursos de la qual un dels germans Bonaplata assistiria d’alumne. Aquell mateix 1833, el foc de les calderes de la fàbrica d’aquesta nissaga movia una de les primeres màquines de vapor a Catalunya. Dos anys més tard, aquella icona de la industrialització era cremada per uns altres catalans en la primera onada de Bullangues que es van traduir també en atacs luddites i antimaquinistes de defensa professional. Ordinàriament, el fum de la riquesa industrial i, extraordinàriament, el fum dels incendis del descontentament obrer van formar conjuntament el paisatge urbà del segle xix i les primeres dècades del segle xx. Deixant de banda observacions d’aquest estil i vindicacions d’intradisciplinarietat en la història (pas previ o paral·lel a la interdisciplinarietat), al llarg de Fàbrica, taller i laboratori es complexitza el significat històric de la Junta de Comerç i la seva agència en la ciència, la tècnica, l’economia, la política i la societat contemporànies i posteriors. Especialment és d’interès la succinta revisió historiogràfica dels treballs clàssics sobre la Junta (Ruiz Pablo, Carrera Pujal, Iglésies i Monés) i de les reflexions de Vicens Vives i Fontana, que Guillermo Lusa i Antoni Roca fan en el penúltim capítol del llibre a manera d’epíleg, a manca d’un apartat específic de conclusions. El gruix de l’obra, coordinada per Francesc X. Barca-Salom, Pasqual Bernat, Maria Pont i Estradera i Carles Puig-Pla, el componen onze documentats i exhaustius estudis monogràfics sobre les escoles al si de la Junta de Comerç (de les quals tan sols podem fer-ne una enumeració). D’una banda, es recull l’anterior labor investigadora realitzada per historiadors de la ciència i de la tècnica, en forma de tesis doctorals, treballs de recerca, monografies i articles; en són exemples els capítols signats per Francesc Barca-Salom sobre l’Escola de Matemàtiques i l’Escola de Nàutica (conjuntament amb Carles Puig-Pla), per Pasqual ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 122-125

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 123

21/11/2013 8:56:46


124

Jaume Valentines Álvarez

Bernat sobre l’Escola d’Agronomia, per Agustí Nieto-Galan sobre l’Escola de Química, i per Carles Puig-Pla sobre l’Escola de Física Experimental i l’Escola de Mecànica (conjuntament amb Jesús Sánchez Miñana). Al llarg dels darrers anys, l’educació tècnica ha estat un camp central en la història de la tècnica, i, en particular, les escoles de la Junta de Comerç han tingut una rellevància historiogràfica notable. D’altra banda, l’obra conté estudis específics d’aquelles escoles de les quals mancava una monografia acurada: són els capítols de les autores Emma Sallent del Colombo sobre les Càtedres de Francès, Anglès i Italià, de M. Rosa Massa Esteve sobre l’Escola de Taquigrafia, i de Maria Pont Estradera i Francesc X. Barca sobre l’Escola de Comerç. L’obra té l’al·licient d’haver compilat treballs d’altres branques disciplinàries, com els estudis de la historiadora de l’art Pilar Vélez sobre l’Escola de Disseny, de l’historiador de les doctrines econòmiques Jordi Pascual Escutia sobre les Escoles d’Economia Política i Dret Mercantil, i de l’historiador del llenguatge de signes Antonio Gascón Ricao sobre l’Escola de Sordmuts. Alhora, l’estudi particular de cadascuna de les escoles de la Junta de Comerç el complementen tres capítols de caràcter més transversal: Ángel Calvo Calvo explica el rol de la Junta com a institució transferidora de tecnologia i de discursos de treball i gènere; Bernat, Nieto i Puig, com a òrgan popularitzador d’idees científiques i d’ideologies maquinistes a través de les Memorias de Agricultura y Artes (18141821), i Guillermo Lusa Monforte i Antoni Roca Rosell, com a centre «moderadament» predecessor de les facultats de la Universitat de Barcelona i de les escoles d’enginyeria, nàutica i mercantil dins de l’Escola Industrial Barcelonesa. Finalment, l’arxivera de la Biblioteca de Catalunya Reis Fontanals en ofereix una ressenya del passat i el present de la biblioteca i de l’arxiu de la Junta de Comerç (el més consultat de l’Arxiu de la BC), base documental primera del contingut del llibre. Des de la publicació de L’obra educativa de la Junta de Comerç (1769-1851) de Jordi Monés Pujol-Busquets el 1987 han passat dues dècades i escaig: un període fonamental en el desenvolupament i la institucionalització de la història de la ciència, la tècnica i la medicina a Catalunya; per exemple, a través de la mateixa SCHCT (IEC, 1991), el Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica (UPC, 1996) i el Centre d’Estudis d’Història de les Ciències (UAB, 1995). Ara, el nou treball sobre la Junta de Comerç Fàbrica, taller i laboratori palesa l’estat de maduresa intel·lectual, rigor acadèmic i nivell científic que la disciplina ha assolit a casa nostra fruit d’aquest procés. Lamentablement, maduresa, rigor i nivell no sempre són correspostos per una consolidació professional i un reconeixement social a l’alçada (sobretot quan es tracta de ciències socials), i és aleshores àrdua la tasca d’assolir una completa autonomia disciplinària i independència financera (sobretot quan es tracta d’història institucional). En el cas de la història de la tècnica —particularment, dels grans networks tecnològics i de les grans corporacions energètiques—, en trobem casos semblants molt recents aquí i arreu. Esperem, però, que en l’avenir puguem negociar la nostra ciència (que tant estudia les negociacions en la construcció de la contingent veritat científica) en una posició més sobirana. L’exemple darrer de John Krige et al. —que, malgrat les pressions corporatiACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 122-125

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 124

21/11/2013 8:56:46


RESSENYES

125

ves, veuran publicat el seu llibre sobre les relacions internacionals de la NASA— és encoratjador. Per finalitzar, he d’agrair l’extensa però meticulosa tasca de l’equip coordinador així com dels autors i autores de Fàbrica, taller i laboratori. Aquest agraïment no és retòric. En efecte, durant la redacció del meu treball doctoral (2012), la consulta d’aquest text va serme d’una gran utilitat; en especial, quan cercava les connexions disciplinàries entre economia i enginyeria i intentava aproximar-me al passat de les ciències econòmiques des de la història de la ciència i la tecnologia. Cal esmentar que l’obra conté un precís índex onomàstic, imprescindible per a consultes puntuals. Jaume Valentines Álvarez Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica Universitat Politècnica de Cataluna. e-mail: jaume.valentines@upc.edu

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 122-125

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 125

21/11/2013 8:56:46


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 (1) / 2012, p. 126-128

Innovative methods for science education: History of science, ICT and inquiry based science teaching. Editat per Olivier Bruneau, Pere Grapí, Peter Heering, Sylvain Laubé, Maria-Rosa Massa-Esteve i Thomas de Vittori. 357 p., il·lus., índex. Frank & Timme, Berlin, 2012. 72 €. ISBN: 978-3-86596-354-3

Els dies 18 i 19 de març de 2010 se celebrà a Brest el workshop «History of Science and Technology (HST): ICT Resources and Methods for Inquiry Based Science Teaching (IBST)» (Història de la Ciència i de la Tècnica (HCT): Recursos TIC i Mètodes per a l’Aprenentatge Reflexiu de la Ciència), organitzat en el marc del projecte europeu «Mind the Gap». L’aprenentatge reflexiu és una metodologia eficient, mitjançant la qual l’estudiant aprèn per indagació, des del plantejament de problemes autèntics i oberts i de procediments experimentals. Aquesta metodologia afavoreix l’aprenentatge autònom i, a l’hora, fomenta la comunicació i l’argumentació. Tots aquests aspectes es poden treballar des de la història de la ciència i de la tècnica, amb el suport d’eines TIC. Aquesta publicació és conseqüència immediata del workshop celebrat a Brest. Les contribucions recollides en aquest volum presenten l’estat de l’art de la recerca en història de la ciència i de la tècnica, aprenentatge reflexiu i eines TIC desenvolupada a França, Espanya i Alemanya, fonamentalment. Els objectius principals del llibre són: —Promoure la discussió sobre les interrelacions de la HST amb les eines TIC, aprenentatge reflexiu i educació científica. —Oferir a professors i formadors de professors científics diferents recursos digitals en línia per explorar l’aprenentatge reflexiu basat en la història de la ciència i de la tècnica.

El volum s’organitza en tres parts. La primera recull una presentació general dels sis editors, basada en els resultats de la seva recerca

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 126

21/11/2013 8:56:46


RESSENYES

127

en HCT i educació científica (5 articles). El disseny de TIC i d’activitats d’aprenentatge reflexiu són el tema de la segona part (5 articles). Finalment, la tercera part és una miscel·lània, un recull de 7 articles que presenten casos particulars i pràctics d’implementació de recursos històrics en l’ensenyament de la ciència. Tanmateix, aquesta estructura és, al meu entendre, un xic artificiosa i no reflecteix la riquesa calidoscòpica de la publicació. Les contribucions del grup francès directament implicat en el projecte «Mind the Gap» analitzen amb detall el desenvolupament de recursos basats en la HCT amb eines TIC per a l’aprenentatge reflexiu (Laubé & Bruneau; Bruneau et al.; de Vittori, Gilliot et al.). De fet, aquestes contribucions evidencien la necessitat d’interacció de les tres comunitats involucrades: informàtica, ensenyament i història de la ciència i de la tècnica. Aquesta triple interacció també és visible en el projecte internacional presentat per Lawrence. Al llarg del llibre es fa palès que, per tal que aquest tipus d’iniciatives docents sigui eficient, resulta essencial la formació del professorat. Així ho il·lustren explícitament les contribucions de Grapí i Massa-Esteve. Ambdós autors descriuen diferents aspectes del curs pilot en línia «Ciència i Tecnologia a través de la Història» (2009-2010) per a formació de professorat de ciències. En particular, Grapí descriu algunes activitats de l’àrea de física i química, mentre que Massa-Esteve se centra en la part corresponent a les matemàtiques, a partir de textos originals, però contextualitzats. Cal tenir en compte que aquest tipus d’iniciativa es pot dur a terme amb èxit sempre i quan hi hagi un cert suport i reconeixement institucional. El curs en línia descrit per Grapí i Massa-Esteve s’endegà arran del nou currículum d’ensenyament secundari a Catalunya des de 2007, especialment sensible a la comprensió de la naturalesa de la ciència. La incorporació de contextos històrics en el currículum de matemàtiques de secundària a Catalunya és el punt de partida de la contribució de Guevara, que presenta un material molt complet per a tots els nivells de l’ensenyament secundari de les matemàtiques, on les activitats desenvolupades es basen de manera explícita en els contextos històrics. En aquest sentit, el treball de Romero descriu una activitat particular, per treballar de forma reflexiva aspectes de la probabilitat a partir de textos originals. En un altre registre, però també lligant amb l’àmbit institucional, Cibulskaité recull els resultats d’un estudi crític sobre l’ensenyament matemàtic a Lituània, analitzant la implementació de la història de les matemàtiques, la utilització de les TIC, i altres mètodes actius i efectius d’aprenentatge. D’altra banda, l’elaboració de fonts digitals en línia és indispensable com a suport per al professorat. En aquest sentit, és notable l’ampli ventall d’eines TIC que el llibre recull. Com a característiques comunes d’eines TIC amb impacte sobre l’aprenentatge reflexiu, Gilliot et al. destaquen la seva vessant social, mòbil i ubiqua. Diversos autors se centren en l’elaboració de planes web amb textos i materials d’història de la ciència i de la tècnica, per ser utilitzats en l’ensenyament de les ciències (Bächtold & Guedj; Sucarrats & Camós). Kanellos presenta un museu virtual interactiu, una plataforma adaptada a les necessitats del lector. Però no només es tracta d’elaborar, sinó també d’aprofitar recursos digitals ja exisACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 126-128

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 127

21/11/2013 8:56:46


128

Mònica Blanco

tents. Així, per exemple, Puig-Pla explora de manera exhaustiva la utilització de vídeos disponibles a Youtube, per donar suport a una assignatura optativa dedicada a la història de la tecnologia a la Xina antiga. Altres eines exploten més l’aspecte social, com els blocs implementats per Sucarrats & Camós, per introduir una dimensió històrica en l’assignatura de Ciències per al Món Contemporani, o les videoconferències emprades en el projecte de Lawrence. Finalment, també s’ha d’incloure la utilització de software específic per modelitzar i replicar experiments. Precisament, la replicació d’experiments permet construir el coneixement, en línia amb l’aprenentatge reflexiu. Aquest és el tema central del material visual sobre experiments històrics d’electromagnetisme presentat per Heering i, en part, de l’escenificació dels experiments de Galileu descrita per Le Gars. De fet, a la contribució de Le Gars trobem un altre element innovador, la recreació de controvèrsies, que té un paper destacat en la comprensió de la construcció del pensament científic i de la ciència com a activitat social, creativa i cultural. Amb l’estudi de la controvèrsia històrica sobre la generació espontània, Ferrière intenta que els estudiants relacionin, des de l’aprenentatge reflexiu, el camp científic amb els valors morals i ètics, entre altres. En definitiva, el recull de contribucions d’aquesta publicació representa, sens dubte, un magnífic estat de l’art de la contribució de la història de la ciència i de la tècnica en l’àmbit de l’ensenyament científic, i de la seva interacció amb l’aprenentatge reflexiu i les eines TIC. Mònica Blanco Universitat Politècnica de Catalunya e-mail: monica.blanco@upc.edu

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 126-128

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 128

21/11/2013 8:56:46


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 129-130

Bernat, Pasqual (2013). L’empremta dels científics. Sis estudis biogràfics de científics de Torelló. Palma de Mallorca-Torelló: Edicions Talaiots /Ajuntament de Torelló. 98 p. 10 € ISBN: 978-84-15672-05-0.

Les històries individuals formen part de la nostra història com a poble i col·lectivitat. Som éssers individuals, no obstant això tenim la necessitat de sentir-nos part d’un col·lectiu que ens representa i ens identifica fora dels seus límits. L’obra L’empremta dels científics torellonencs, de Pasqual Bernat, presenta la història individual de sis científics torellonencs: Pau Balmas, Josep Coll i Dorca, Onofre J. Novellas, Salvador Badia, Francesc X. Vergés i Lluís Thomasa. Sis trajectòries vitals que en el seu conjunt ens aproximen a la història científica del nostre poble i del nostre país. L’empremta dels científics torellonencs fou guanyadora de la Borsa d’estudis i treballs de recerca del 2011, que convoquen bianualment la Regidoria de Cultura i l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Torelló, amb l’objectiu principal d’incentivar, promocionar i difondre l’estudi de qualsevol àmbit del municipi de Torelló i la seva àrea d’influència, garantint, d’aquesta manera, el coneixement i la preservació del patrimoni social i cultural local. La rellevància d’aquesta beca ve donada pel caràcter inèdit dels treballs que aporten nous sabers i noves teories en diferents àmbits de coneixement vinculats a aquest entorn local. Al llarg del temps, la Borsa d’estudis de l’Ajuntament de Torelló s’ha consagrat com un instrument per al foment del coneixement i la preservació del nostre patrimoni, al mateix temps que ha suposat un estímul per a nous investigadors i estudiosos locals en l’exercici de les seves tasques. Aquesta rellevància és la que ha donat una llarga trajectòria a la Borsa, els inicis de la qual cal situar a principis de la dècada de 1980. Durant aquests trenta anys s’han premiat importants treballs d’investigació que han esdevingut bibliografia bàsica per a qualsevol estudi posterior.

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 129

21/11/2013 8:56:46


130

Gemma Carretero i Verdaguer

En un sentit estricte, l’objectiu de L’empremta dels científics torellonencs és apropar la trajectòria vital de sis científics a través de l’estudi biogràfic de cadascun d’ells; sis personalitats vinculades al món de la ciència (principalment en l’àrea de la medicina) que van exercir i innovar en el seu camp, en un període de transformació i progrés científic comprès entre els segles xviii i xx. No obstant això, en avançar en la lectura es va evidenciant una segona intenció de l’autor, que a priori passa desapercebuda, però que dóna el sentit i l’ànima a l’obra: l’ànsia d’esdevenir un petit homenatge a unes figures locals que des del seu àmbit de coneixement van ajudar a la projecció social del poble de Torelló, però que tanmateix han estat poc valorades i reconegudes. La recuperació i el reconeixement d’aquests personatges «oblidats», passa per la recuperació i el desvetllament de part de la seva trajectòria vital i de les seves aportacions no únicament en el camp de la ciència i la medicina, sinó també en les institucions acadèmiques i culturals del nostre país. Perquè a banda de la seva vinculació amb el municipi de Torelló, aquests sis científics comparteixen, tot i que amb diferents matisos, una mateix inquietud d’esperit i un caràcter de superació i compromís, sobre la base d’una profunda i compartida convicció: la ciència ha d’estar al servei de les persones. Però deixant de banda el contingut en si i la voluntat de recuperació i reconeixement d’aquests personatges, també mereix especial atenció la forma i la presentació dels resultats d’aquesta investigació; la utilització de l’estudi biogràfic com a base per apropar aquestes figures. Una eina que massa sovint ha estat reservada a l’estudi de grans personalitats històriques, de les quals ben poques vinculades al món de la ciència. D’aquesta manera, es podria considerar innecessària la utilització de la biografia en uns personatges a priori secundaris? Res més lluny de la realitat. Perquè, en aquest cas, la utilització dels estudis biogràfics ofereix al lector una doble visió. Per una banda, un relat detallat i minuciós de la trajectòria vital d’aquests sis científics, el qual permet una visió global i humana del personatge, i, al mateix temps, una radiografia exhaustiva de l’estat de salut de la comunitat científica de l’època. Les aportacions d’aquesta investigació no són poques, des dels seus aspectes formals a la seva essència; la novetat de l’estudi biogràfic com a esquelet per presentar els resultats d’una treballada investigació, esperonada en tot moment per la necessitat de descobrir-nos sis històries individuals que formen part de la nostra memòria com a poble. Gemma Carretero i Verdaguer Arxiu Municipal de Torelló e-mail: carreterovg@ajtorello.cat

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 129-130

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 130

21/11/2013 8:56:46


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 131-133

Rommevaux, Sabine; Spiesser, Maryvonne i Esteve, M. Rosa Massa (Editores) (2012). Pluralité de l’àlgèbre à la renaissance. Paris: Éditions Champion. 352 p. 85 € ISBN: 978-2-74532398-9.

Les obres d’història general de les matemàtiques parlen poc del Renaixement tot i que es tracta d’una època molt interessant concretament des del punt de vista de l’àlgebra, que a la segona meitat del segle xvi va donar un important pas endavant que culminaria el 1591 amb la publicació de l’obra In artem analyticam isagoge, de François Viète (1540-1603). Pluralité de l’algèbre a la Renaissance és un recull d’estudis realitzats per diversos autors que són el resultat de les reflexions fetes a partir d’un col·loqui organitzat a Tours el 2009 per Sabine Rommevaux, Maryvonne Spiesser i M. Rosa Massa Esteve. El col·loqui es presentava amb la pregunta Pluralité ou unité de l’algèbre a la Renaissance? i aquestes aportacions ens permeten respondre que l’àlgebra del Renaixement és plural. El recull està organitzat en quatre parts que posen en evidència els principals aspectes de la reflexió. La primera part tracta de les tradicions àrabs i la seva recepció a Occident; la segona aborda les tradicions italiana, alemanya, francesa i ibèrica; a la tercera s’analitzen les relacions de l’àlgebra amb altres branques de les matemàtiques, i a la darrera s’estudien diverses concepcions de l’àlgebra segons diferents autors. En la primera part, Max Lejbowicz parla de les traduccions de l’obra de referència de Muhammad ibn Musa al-Khwarizmi (ca. 780ca. 850), Kitab al-jabr w’al-muqabala, i aborda principalment com va ser coneguda la traducció feta per Robert de Chester el 1145. Marc Moyon estudia la utilització de l’àlgebra en el corpus medieval de les primeres geometries pràctiques que està marcada per l’apropiació de les anomenades ciències de l’islam per l’Europa llatina. En aquest context, l’àlgebra representa un procediment alternatiu que permet resol-

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 131

21/11/2013 8:56:47


132

Fàtima Romero Vallhonesta

dre problemes d’una forma diferent. Els autors estudiats el dominen i semblen tenir consciència de la reducció dels problemes amb l’ajut que representa la classificació de les equacions per una banda i la universalitat i la simplificació dels procediments per una altra. François Loget enceta la segona part del volum amb l’estudi de les àlgebres franceses de la segona meitat del segle xvi i conclou que una de les característiques més remarcables és el curt període de temps en el qual apareixen obres significatives, entre les quals destaca la de Pierre de la Ramée (1560), i també que, tot i que hi ha molts elements comuns a les obres estudiades, no es pot parlar d’una tradició algebraica francesa. Sí, en canvi, pertanyen a la mateixa tradició els tres textos triats per M. Rosa Massa per parlar de l’àlgebra a la península Ibèrica a la segona meitat del segle xvi: Compendio de la regla de la cosa o arte mayor (1558) de Pérez de Moya, Libro primero de Arithmetica Algebratica (1552) d’Aurel i Arithmetica (1564) de Roca. Segons manifesta l’autora, la relació entre els tres textos és bàsica per entendre l’Art Major a la península Ibèrica i es pot parlar que tots tres tenen una base comuna. Mentre que en la notació, els tipus d’equacions i els enunciats dels problemes són diferents, presenten en canvi dues característiques comunes. Per una banda consideren l’àlgebra com un mètode analític que inclou també la construcció de l’equació, no només la seva resolució, i per altra banda es fan repetides referències al significat dels caràcters en proporció contínua, que serà fonamental per reduir els tipus d’equacions. Albrecht Heeffer tracta la regla de la quantitat a les obres de Chuquet (1484) i de la Roche (1538) i la seva influència a l’àlgebra alemanya. L’autor compara problemes lineals resolts amb dues incògnites a les obres de Chuquet, De la Roche i Rudolff (1525) i se sorprèn en trobar alguns problemes lineals consecutius en l’àlgebra de Rudolff en el mateix ordre que eren en el manuscrit de Chuquet. Després d’aquesta constatació, Heeffer considera que s’hauria de revisar la tradició «cossista» germànica. El primer article de la tercera part és d’Odile Kouteynikoff, que tracta la regla de falsa posició a l’obra de Gosselin (1577). Aquest autor atribueix a aquest mètode el nivell superior d’útil universal, capaç de resoldre tots els problemes, fins i tot alguns de geomètrics que fins aleshores havien restat sense solució. A més a més, Gosselin té el mèrit de parlar de les qüestions de l’estatus propi de tres branques de les matemàtiques com són l’aritmètica, la geometria i l’àlgebra. M. Hélène Labarthe se centra en l’àlgebra de Núñez (1567) per reflexionar sobre el pas de les regles conegudes del càlcul amb nombres enters o fraccionaris als càlculs amb els nous objectes de l’àlgebra que aleshores emergien. A la darrera part Jacqueline Stedall ofereix un panorama ampli sobre la manera com els autors de la primera meitat del segle xvi presenten els orígens de l’àlgebra. Si bé als primers anys els autors s’inclinaven pels orígens àrabs d’aquesta disciplina, a partir de 1550 el redescobriment de l’obra de Diofant va tenir un gran impacte, de manera que alguns autors van considerar Diofant com el precursor de l’àlgebra. L’autora fa referència també a diferents concepcions de l’àlgebra segons diferents autors, alguns dels quals consideren l’àlgebra com un recull de regles que permeten la resolució de nombrosos problemes i ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 131-133

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 132

21/11/2013 8:56:47


133

RESSENYES

d’altres la consideren un mètode general per resoldre equacions. Veronica Gavagna mostra la concepció que Cardano té de l’àlgebra al llarg de les seves obres i destaca la importància d’una obra poc coneguda com és l’Ars magna arithmeticae, que permet veure l’evolució de l’obra de Cardano i en la qual, com en l’Ars magna (1545), les equacions accedeixen a l’estatus d’objectes i són estudiades per elles mateixes. Maryvonne Spiesser parla de Núñez i destaca dos aspectes de la seva àlgebra: d’una banda el desig de perfeccionar-la en la vessant teòrica gràcies principalment a mètodes rigorosos i generals justificats geomètricament, i d’una altra l’atenció que dóna a les aplicacions pràctiques de l’àlgebra, l’eficàcia de les quals confronta amb la dels mètodes aritmètics o geomètrics més tradicionals. Sabine Rommevaux parla de Christoph Clavius, que presenta l’àlgebra com un art, un mètode que permet resoldre els problemes de totes les branques de les matemàtiques, ja siguin teòriques o aplicades, i posa l’accent en la vessant algorísmica dels procediments algebraics. Insisteix Clavius en què l’àlgebra resol problemes que l’aritmètica no pot resoldre i en aquest sentit estaria en la línia dels autors que presenten l’àlgebra com un «art major». Clou el volum l’article d’Ivo Schneider sobre el concepte d’àlgebra a l’obra de Faulhaber (1614), que es mou en les tradicions germànica i neerlandesa però també coneix alguns aspectes de les obres de Cardano i Viète. Per Faulhaber l’àlgebra era un llenguatge o sistema de signes amb el qual es podien expressar resultats com, per exemple, la fórmula d’Heró que expressa l’àrea d’un triangle en funció dels seus costats. Les editores són conscients que en aquest recull hi manquen algunes figures importants com Stifel o Stevin i algunes lectures en clau algebraica de l’Artimetica de Diofant i el llibre X d’Els Elements, així com un estudi sobre la llengua triada pels diferents autors per redactar les seves obres i el públic al qual s’adrecen. Esperem que aquests aspectes siguin objecte de noves reflexions que culminin en un nou volum tan interessant com el que acabem de comentar. Fàtima Romero Vallhonesta Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica «Francesc Santponç i Roca». Universitat Politècnica de Catalunya e-mail: fatima.romerovallhonesta@gmail.com

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 131-133

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 133

21/11/2013 8:56:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 (1) / 2012, p. 134-135

Nieto-Galan, Agustí (2011). Los públicos de la ciencia. Expertos y profanos a través de la historia. Madrid: Marcial Pons, Ediciones de Historia, S.A. 407 p. 25 € ISBN: 978-84-9282049-8

L’últim llibre del professor i historiador de la ciència Agustí NietoGalan no deixa indiferent. Los públicos de la ciencia. Expertos y profanos a través de la historia és alhora una obra de síntesi, de denúncia i de propostes de futur. Recull de forma amena i puntillista la història dels públics de la ciència en un viatge per comprendre les relacions entre experts i profans, cerca les arrels històriques i denuncia l’existència d’un malestar de la cultura científica actual que l’autor fa servir d’hipòtesi i fil conductor, i va més enllà proposant solucions cap a una nova cultura científica. L’autor analitza processos comunicatius de la ciència en diferents contextos històrics partint de la teoria de l’esfera pública de Jürgen Habermas, tan fructífera per a la historiografia social i constructivista de la ciència, i afegint idees, conceptes i metodologies procedents de la història cultural i literària i dels estudis de ciència i tecnologia (STS). Identifica «experts» i «profans» en diferents moments històrics i defensa l’existència d’una realimentació entre creadors i receptors de coneixement, d’un debat continu d’idees com a base de la legitimació del saber i l’autoritat científica, que genera un concepte de «públics» dinàmic i actiu en la construcció de coneixement que serveix com a eix unificador del llibre. Nieto-Galan veu una insatisfacció respecte de la ciència a la nostra societat fruit de la fallida en la traducció del progrés científic i tècnic en un progrés moral que hauria justificat a la dècada de 1980 el «model de dèficit» de la divulgació científica encara present avui dia, de caràcter vertical i unidireccional, amb uns experts emissors del discurs científic i uns públics receptors inferiors intel·lectualment i passius. Més tard, pensadors com ara Stephen Hilgartner van denunciar

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 134

21/11/2013 8:56:47


RESSENYES

135

aquesta visió dominant de la divulgació científica per ser una eina per reforçar l’autoritat dels experts i el seu estatus social privilegiat, obrint la porta a una divulgació més crítica de la ciència que podria augmentar el malestar de bona part de la comunitat científica, ja que suposaria un risc per la seva superioritat epistemològica, una amenaça a l’eficaç imatge d’una ciència pura, objectiva i neutral que la portaria a equiparar-se amb altres creences i valors. Així, el llibre és una revisió històrica de la forma tradicional de divulgació, d’actors, temps, espais i pràctiques de divulgació i socialització del saber científic. Indaga en la construcció de l’autoritat científica i la validació del coneixement en diferents espais i moments històrics que donen forma als set capítols: la ciència impresa, la ciència espectacle, la ciència heterodoxa, la ciència a les aules, la ciència de la tècnica, la ciència mediàtica i la ciència democràtica. En aquest fascinant recorregut el llibre analitza qüestions com ara el negoci editorial de la ciència i l’aparició dels professionals de la divulgació científica, o el factor espectacular de la ciència i la seva naturalesa cultural, dinàmica i controvertida. Explora els límits canviants entre ciència i pseudociència com a mecanismes de negociació i la impossibilitat de definir amb claredat el professional, l’amateur i el públic. Descobreix la retòrica pel sosteniment de l’autoritat científica i el control social darrere el discurs educatiu i la mediatització de la ciència. Defensa l’usuari de la tècnica com a guia i estímul de la invenció, i investiga la conveniència d’una crítica de la ciència dins la creixent demanda d’una participació pública. En definitiva, Nieto-Galan ens ofereix un recorregut històric i historiogràfic (recolzat aquest amb notes adients i una diversa i ben elaborada bibliografia) que és, sense dubte, parada obligada per apropar-se a la història dels públics de la ciència. Proporciona una visió panoràmica que combina perfectament exemples històrics diversos i un marc teòric actualitzat, la qual cosa la fa única dins la historiografia de la ciència local i internacional. Un llibre que esbossa algunes possibles solucions al malestar de la cultura científica, tot i que hom desitjaria més que un epíleg per tractar les propostes cap a una nova cultura científica, i que obre molts camins a qui desitgi continuar la recerca de la vesant comunicativa de la ciència. Jesús Maria Galech Amillano Centre d’Història de la Ciència (CEHIC). Universitat Autònoma de Barcelona e-mail: jesusmaria.galech@uab.cat

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 134-135

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 135

21/11/2013 8:56:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 (1) / 2012, p. 136-138

Guicciardini, Niccolò (2009). Isaac Newton on Mathematical Certainty and Method. Cambridge, Massachusetts; London, England: The MIT Press. 448 p. 20 € ISNN 978-0-26201317

Niccolò Guicciardini és un dels més autoritzats estudiosos de l’obra de Newton. Ha publicat diversos articles i llibres sobre els treballs matemàtics del científic anglès1. En aquesta ocasió el seu llibre s’ha centrat en la filosofia de les matemàtiques. L’autor considera que no és solament a partir d’explicacions polítiques o psicològiques, com nombrosos historiadors de les matemàtiques han fet, que cal interpretar les actituds, de vegades contradictòries, de Newton. Al darrere del Newton matemàtic també hi ha una filosofia i una manera d’entendre les matemàtiques. Guicciardini, en el pròleg del seu llibre, ens diu que intentarà respondre a les preguntes: Què eren les matemàtiques per a Newton? Què significava ser matemàtic? Per a Newton, ens explica l’autor, les matemàtiques proporcionaven la certesa necessària en el camp de la filosofia natural, però el mètode algebraic que s’estava desenvolupant en el segle xvii no dona1.  Guicciardini, Niccolò (1989). The development of newtonian calculus in Britain 17001800. Cambridge University Press. Guicciardini, Niccolò (1994), «Three traditions in the calculus: Newton, Leibniz and Lagrange», in Grattan-Guiness, I., Companion encyclopedia of the history and philosophy of the mathematical sciences, Johns Hopkins University Press. Guicciardini, Niccolò (1999a), Reading the Principia: the debate on Newton’s mathematical methods for natural philosophy from 1687 to 1736, Cambridge University Press. Guicciardini, Niccolò (1999b), «Newton’s Method and Leibniz’s Calculus» in Jahnke, Hans Niels (editor), History of Analysis. London. 2003. Guicciardini, Niccolò (2006), Method versus calculus in Newton’s criticisms of Descartes and Leibniz, International Congress of Mathematicians, Madrid, Spain, 2006. European Mathematical Society.

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 136

21/11/2013 8:56:47


RESSENYES

137

va un rigor suficient a aquestes. Newton va intentar respondre preguntes com quins són els mètodes matemàtics que donen la certesa necessària? Quina relació hi havia entre la nova anàlisi algebraica i el mètode dels antics? Es va posicionar en contra del probabilisme de Hooke i Boyle però també contra Descartes i Leibniz. I va declarar les seves afinitats amb Barrow, Huygens i Hobbes. En general els historiadors de les matemàtiques que han estudiat Newton, diu l’autor, han volgut centrar-se en les definicions dels conceptes bàsics: fluxió, infinitèsim, límit i moment, és a dir en qüestions relatives al rigor i, en canvi, Newton no es va interessar massa en aquestes qüestions sinó més aviat en qüestions relatives al mètode. La qüestió està que la seva admiració cap els antics va generar un conflicte amb la seva pràctica matemàtica i per aquest motiu molts aspectes en la trajectòria de Newton han resultat difícils d’explicar per als historiadors: Per què no va publicar el mètode de fluxions? Per què va criticar els criteris algebraics que utilitza en la seva Arihmetica Universalis? Va utilitzar realment els nous mètodes en els Principia? torna a preguntar-se Guicciardini. Molts han volgut trobar raons psicològiques o polítiques en aquesta actitud de Newton, però, Guicciardini ens acaba dient, cal també veure Newton com filòsof de les matemàtiques, per poder entendre la seva postura. En la primera part del llibre podem obtenir una visió del conjunt de l’obra newtoniana. L’autor ens explica com Newton resumeix, per primera vegada, els seus resultats sobre els desenvolupaments en sèries infinites en l’obra De Analysi (1669), on s’evidencia la influència per una banda de Wallis i per una altra de Barrow. Entre 1670 i 1671 escriu el Tractatus de Methodis Serierum et Fluxionum (De Metodis), on es veuen els dos nivells de l’anàlisi algebraica i de síntesi geomètrica. Guicciardini resumeix les definicions bàsiques, a partir de les quals Newton desenvolupa el seu mètode, en tres : 1) Les quantitats estan generades per un moviment continu i són anomenades fluents. 2) Les seves velocitats instantànies són les fluxions. 3) Els moments són increments infinitament petits de les fluents en infinitament petits intervals de temps i redueix tota qüestió a dos problemes: el Problema 1, donat l’espai trobar la velocitat i el Problema 2, donada la velocitat trobar l’espai. Però ben aviat, Newton desenvolupa la idea que cal una forma sintètica del mètode de les fluxions. Aquesta versió, on no apareixen els infinitesimals i està basada en el concepte de límit dins una concepció geomètrico-cinemàtica queda sistematitzada en un tractat titulat «Geometria Curvilinea» escrit al 1680. El mètode sintètic de les fluxions — de les primeres i darreres raons — és el que apareix en els Principia (1687). Finalment, al 1704 publica Tractatus de Quadratura Curvarum (De Quadratura) com apèndix de l’obra Opticks, on torna a defensar el mètode dels procediments de límits dels antics. En la segona part del seu llibre, Guicciardini ens explica l’anti-cartesianisme de Newton, tot i que l’anàlisi que aquest desenvolupa es recolza en l’algebrització de la geometria efectuada pel matemàtic francès. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 136-138

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 137

21/11/2013 8:56:47


138

Joaquim Berenguer Clarià

És en la tercera part on Guicciardini desenvolupa àmpliament el que el mateix Newton denomina la «Nova Anàlisi» i el «Mètode Sintètic de les fluxions». I en la part final del llibre, l’autor explica com es poden entendre els Principia, on tot el desenvolupament analític de les fluxions queda amagat. Guicciardini, al final del seu llibre, afirma que si bé no es pot dir que Newton fos un filòsof matemàtic creatiu, ja que el seu punt de vista sobre la geometria era compartit per la majoria dels homes de ciència del segle xvii, sí va ser un innovador que es va atrevir en nous terrenys sense preocupar-li excessivament el rigor ni la sistematització. Sempre va tenir la convicció que les matemàtiques asseguraven la certesa a la filosofia natural però va preferir retornar a Euclides i a Apolloni abans de confiar en noves tècniques. Malgrat aquesta posició Newton va ser hereu del cartesianisme, tot i que intentés reconvertir el mètode analític en el sintètic on les equacions podrien ser suprimides. El fet és que les noves eines tant de l’anàlisi comuna com de la nova van anar-se independitzant de la geometria. I segons l’autor, quan Newton va convertir l’àlgebra en construccions sintètiques va caure en criteris estètics de vegades arbitraris. De fet quan va reformular la nova anàlisi en el mètode sintètic de les fluxions no va poder recuperar les seves tècniques de les quadratures i, efectivament, Guicciardini opina, la resistència de Newton a explicitar aquestes quadratures en els Principia converteixen alguns passatges del llibre en inintel·ligibles. Guicciardini acaba escrivint que Newton era conscient de l’asimetria entre l’anàlisi algebraica moderna i la síntesi geomètrica i va intentar estendre el procés analític geomètric de descobriment de les figures curvilínies, però això no el va conduir a la unitat entre l’anàlisi i la síntesi. En definitiva, podríem concloure, el llibre de Guicciardini resulta ser una ajuda imprescindible per estudiar l’origen del càlcul fluxional a l’Anglaterra del segle xvii. Gràcies a l’amplíssima documentació, amb que l’autor ha elaborat la seva obra, podem prendre contacte amb les fonts primàries i els comentaris de Guicciardini ens permeten copsar-ne la rellevància d’aquestes. A través de l’autor, podem superar la visió mítica del geni i comprendre la complexitat d’un pensament condicionat per diferents factors culturals i socials. Més enllà del mite descobrirem un Newton amb totes les contradiccions, descobrirem al revolucionari innovador, gens preocupat per un excessiu rigor axiomàtic, sempre i quan les tècniques utilitzades li portin a resultats convincents, però també descobrirem al conservador que s’aferra a la «geometria dels antics» com l’eina matemàtica per excel·lència que pot garantir l’autoritat definitiva dels seus descobriments. Joaquim Berenguer Clarià Centre d’Història de la Ciència (CEHIC). Universitat Autònoma de Barcelona e-mail: jberenguer90@gmail.com ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 136-138

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 138

21/11/2013 8:56:47


NECROLÒGIQUES OBITUARY

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 139

21/11/2013 8:56:47


001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 140

21/11/2013 8:56:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 141-144 ISSN (ed. impr.): 2013-1666 / ISSN (ed. electr.): 2013-9640 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

PERE DE LA FUENTE I COLLELL (1946-2012)

El 20 de desembre de l’any passat ens va deixar Pere de la Fuente i Collell, soci de la nostra Societat des de la seva fundació i vocal del seu consell directiu fins al 2009. En Pere va estar sempre força compromès en aquelles activitats que implicaven la història de la ciència amb l’ensenyament, convençut del valor pedagògic de la història i la filosofia de la ciència en l’educació. Durant la celebració de la «V Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica» (Roquetes, 1998) va coordinar — conjuntament amb la Marina Castells i el Josep Manel Parra — un simposi sobre la utilització de casos històrics en l’ensenyament de les ciències i, també, l’edició de les corresponents Actes de la Trobada al costat d’en Roser Puig i Josep Batlló. Des del 2003 va formar part del comitè organitzador de les «Jornades sobre la Història de la Ciència i l’Ensenyament» que celebrem ininterrompudament des d’aleshores. També va ser membre dels jurats que, a partir d’aquest mateix any, escullen el guanyador del «Premi Antoni Quintana Marí per a Treballs de Recerca» que la nostra Societat convoca anualment per reconèixer els treballs de recerca de batxillerat que abasten temes sobre la història de la ciència i de la tècnica. La seva darrera i inestimable aportació va ser la de col·laborar en l’edició i posta en marxa —com a tutor— durant el curs 2009-2010 dels curs telemàtic «Ciència i tècnica a través de la història» dissenyat per procurar que el professorat de secundària disposi d’una formació en història de la ciència. Salvador López Arnal, un gran amic i company seu, li va dedicar dos dies després de la seva mort el següent emotiu escrit que, amb el permís de l’autor, reproduïm a continuació com homenatge i reconeixement a qui va ser, també, el nostre bon amic i company. Pere Grapí Vilumara ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 141-144

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 141

21/11/2013 8:56:47


142 NECROLÒGIQUES

¡Arden las pérdidas! ¡Son tantas y tan imposibles de aceptar! Hoy la tierra nos es más leve a todos nosotros, ha escrito Joaquín Miras. En la mañana del jueves 20 de diciembre, coincidía con el amigo, compañero y camarada Pere de la Fuente en un acto de homenaje a nuestro común maestro Francisco Fernández Buey. ¡Pere siempre estaba donde había que estar! Tenía esas manías; marca de la casa. Pocas horas después, en la noche del jueves, este admirado profesor y agitador cultural incansable fallecía en su domicilio barcelonés. Un infarto segó su vida. Estaba junto a su compañera María Antonia Espasa. Pere y yo nos conocimos hace unos 33 años. Él era ya entonces un profesor y compañero reconocido, curtido en mil y una batallas sindicales, políticas y filosóficas. Un referente para todos nosotros, alguien en quien mirarnos para aprender, tomar notas y seguir a su lado, pensando, siempre insistió en ello, con nuestra propia cabeza. Fue también una de las primeras personas que me habló de revoluciones copernicanas, de lógicas multivaloradas, de la historia del movimiento obrero catalán, de grandes autores de la filosofía analítica (Quine especialmente) y, desde luego, del marxismo sin ismos de Manuel Sacristán y de su discípulo Francisco Fernández Buey. Fue de Pere de quien aprendí un aforismo (paradójico) de Sacristán —¡le encantaban las paradojas!— que nunca he olvidado, que siempre tuvimos en cuenta: lo malo de la ciencia actual es que es demasiado buena, una reflexión central que estuvo muy presente en sus aproximaciones a la temática de la tecnociencia contemporánea. Pere, como muchos de sus amigos, Paco Fernández Buey, Teresa Rodríguez, Manel Pau, Joaquín Miras, Joan Tafalla, Miguel Candel, también Sacristán, tuvo un papel destacadísimo en la constitución de las CC.OO de la enseñanza No fue fácil, hubo que combatir. Sectores en absoluto marginales de la dirección del sindicato, algunas poderosas instancias del PSUC, no abonaban ese sendero. Olía en exceso a posición obrera y los profesores eran «profesionales». Fue una de sus batallas, una de esas batallas que parecían perdidas pero que era necesario acometer. Y con éxito en esta ocasión. Pere nunca fue un catedrático de filosofía ni un profesional de la enseñanza. La modestia es la principal virtud del intelectual, del amante del saber, del filósofo verdadero, y Pere fue todo eso y mil cosas más: un intelectual comprometido, un filósofo de una pieza, alguien que tenía interés por todo lo que merece interés, por lo humano y por lo que está más allá de lo humano. Él era, lo fue siempre, un enseñante socrático no elitista que aprendía con y de los demás. Su amor por la lengua y la cultura catalanas, una cultura que jamás entendió de forma provinciana y cerrada, fue también una de sus pasiones, una de sus militancias. Nos contagió a los demás. También nos enseñó en esto. Coincidimos años más tarde en Santa Coloma de Gramenet. El papel de Pere en la formación del Grup de Filosofia del Casal del Mestre fue básico, esencial. De hecho, ahora que Pere casi no nos oye y podemos decir la verdad, él era el Grup de Filosofía. Los demás estáACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 141-144

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 142

21/11/2013 8:56:47


NECROLÒGIQUES

143

bamos para acompañarle un poco, para llenar espacios. La labor de divulgación ciudadana de la filosofía que el Grup emprendió merece un lugar destacado en cualquiera historia justa y razonable de la cultura popular rigurosa. Sin él, poco, muy poco de lo mucho que se llegó a hacer se hubiera podido realizar. Gracias a él y al Casal del Mestre de Santa Coloma de Gramenet editamos una antología de Sacristán prologada por Miguel Candel, tradujimos textos sobre la revolución científica y publicamos textos breves sobre el aborto, el racismo y la eutanasia, y mil cosas más. Por no abrumar, me dejo mil cosas en el tintero, como, por ejemplo, los cines fórums de filosofía que organizó. Pere tenía además sus toque geniales. Una vez tuvo el acierto de preguntar a los alumnos del IES Terra Roja, su instituto colomense, sobre el nombre que les gustaría dar a una revista de filosofía de estudiantes que pensábamos editar. Cogió al vuelo el guiño de un estudiante: «Jo què sé!». JQS fue, desde entonces, el magnífico nombre de una revista que dirigió durante más de una década. Con pasión razonada, como también a él le gustaba apuntar. Pere fue también imprescindible en todas las tareas de recuperación, edición y divulgación de la obra de Sacristán. Con él hicimos un libro que, si se me permite una pequeña inmodestia, no fue un mal libro: Acerca de Manuel Sacristán . Recogía diez entrevistas al autor deIntroducción a la lógica y al análisis formal , un libro que Pere conocía al dedillo, y unas veinte entrevistas acerca de la obra y la vida de alguien que él sintió muy, muy cerca. El blog que Pere organizó y abonó con mimo sobre la obra de Sacristán es excelente. Una aportación decisiva. Este gran profesor de filosofía fue, además, una persona generosa, generosísima —su apoyo para la realización de los documentales «Integral Sacristán» de Xavier Juncosa fue enorme— y muy humana. Recuerdo emocionado su interés siempre presente por mis padres, por mi hijo o por mi compañera. Pere, un imprescindible de los que hablaba Brecht, no dejó de militar nunca, nunca dejó de aportar su enorme grano de arena a la lucha de siempre. Era un clásico en esto. No se perdía ni una manifestación. Hasta el final de sus días. Militaba en serio —su opción era altamente significativa— en la agrupación de Esquerra Unida i Alternativa de Santa Coloma de Gramenet, la ciudad obrera en la que trabajó durante varias décadas, al lado de activistas admirables como Àngel Pla, Montse, Epi o Paco Téllez, este último uno de sus héroes. Cuando preparamos el Acerca de Manuel Sacristán hablamos sobre qué poema podía abrir el volumen. Pere no tuvo ninguna duda. Me dijo, casi gritó en esta ocasión, «¡1936!» Tenía razón: con el poema cernudiano abrimos aquel libro que tanto amábamos y que tanto hicimos nuestro. Los últimos versos del poema están también pensados para él. Están en la mente y en el alma de todas y todos.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 141-144

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 143

21/11/2013 8:56:47


144 NECROLÒGIQUES

Que aquella causa aparezca perdida, nada importa; Que tantos otros, pretendiendo fe en ella sólo atendieran a ellos mismos, importa menos. Lo que importa y nos basta es la fe de uno. Por eso otra vez hoy la causa te aparece como en aquellos días: noble y tan digna de luchar por ella. Y su fe, la fe aquella, él la ha mantenido a través de los años, la derrota, cuando todo parece traicionarla. Mas esa fe, te dices, es lo que sólo importa. Gracias, compañero, gracias por el ejemplo. Gracias por que me dices que el hombre es noble. Nada importa que tan pocos lo sean: Uno, uno tan sólo basta como testigo irrefutable de toda la nobleza humana. Pere nunca estuvo sólo, en minoría de uno. Siempre fue, siempre será, un ejemplo para todos, un testigo irrefutable de toda la nobleza humana. ¡Hasta siempre, querido compañero! T’estimem tant! Salvador López Arnal Aquest document es va publicar el 22 de desembre de 2012 a www.rebelion.org

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 141-144

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 144

21/11/2013 8:56:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 145-147 ISSN (ed. impr.): 2013-1666 / ISSN (ed. electr.): 2013-9640 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

JAUME JOSA LLORCA (1945-2012) BIÓLOGO E HISTORIADOR DE LA OBRA DE DARWIN EN ESPAÑA

El pasado 21 de octubre de 2012 fallecía en Barcelona Jaume Josa, científico titular del CSIC y miembro de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Conocí a Jaume Josa en Madrid a comienzos de los años ochenta del siglo pasado, y desde entonces, a lo largo de treinta años, fueron numerosos nuestros encuentros, personales y profesionales. En algunos casos el recuerdo es inolvidable, como el viaje que, junto con otros colegas y amigos, realizamos en septiembre de 2004 a Manaus (Amazonas), con motivo de la celebración de un coloquio internacional sobre la recepción del darwinismo en Europa, USA y Latinoamérica. Desde mediados de los años setenta hasta su jubilación, ejerció la docencia como profesor asociado en la Facultad de Biología de la Universitat de Barcelona. En esta institución impartió la docencia de las asignaturas «Historia de las Ciencias Naturales» e «Historia de la Biología», como pasó a denominarse el módulo tras el cambio en los planes de enseñanza de la Universidad. En este sentido, durante unos años, en la década de los años noventa, nuestras vidas siguieron una vía docente paralela, ya que, al coincidir ambos como profesores asociados de las mismas asignaturas, él en Barcelona y yo en la Facultad de Ciencias Biológicas de la Universidad Complutense (Madrid), tuvimos la oportunidad de intercambiar impresiones y experiencias. Aunque tuve la oportunidad de coincidir con él durante la presentación en Madrid de la revista Mundo Científico, versión española de La Recherche, de la que fue su director científico entre 1981 y 1990, el comienzo de nuestra amistad se inició en Granada, en junio de 1983, ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 145-147

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 145

21/11/2013 8:56:47


146 NECROLÒGIQUES

en el marco del I Simposio sobre problemática de los museos de la ciencia. En este evento, organizado por la Sociedad Española de Historia de las Ciencias y el Museo de la Ciencia de Granada, Jaume Josa presentó una comunicación sobre las revistas científicas en España entre 1850 y 1936. La visita nocturna al recinto de la Alhambra fue una oportunidad para estrechar lazos en diversos campos de interés mutuo. Al año siguiente coincidimos en el III Congreso de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias celebrado en San Sebastián en octubre de 1984. Siendo presidente del CSIC Enric Trillas, Jaume Josa sería nombrado director del Servicio de Publicaciones del Consejo Superior de Investigaciones Científicas en 1984, cargo que ocuparía hasta 1989. De esta etapa recuerdo su comentario de que al llegar a su despacho de Madrid se encontró en el pasillo una pancarta que ponía «A este paso, todos a bailar la sardana», colgada por la corriente conservadora y centralista, residuo del anterior régimen, opuesta a la presencia de cargos directivos catalanes en el CSIC. En su despacho de Publicaciones del CSIC en la calle Vitrubio se gestaría pocos años después la organización de la exposición «La Historia Natural ilustrada. Siglos xviii y xix», que se expondría en el Real Jardín Botánico de Madrid en 1988. Fue resultado de una colaboración a cuatro bandas, junto con Joaquín Fernández Pérez y Alberto Gomis Blanco, que culminó con la edición de un espléndido catálogo de obras científicas publicadas en España durante los siglos xviii y xix. No era nuestro primer trabajo en colaboración, ya que el año anterior, en el congreso que conmemoraba los ochenta años de creación de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, habíamos presentado los mismos cuatro autores un estudio analítico de las publicaciones de ciencias biológicas en la JAE. Su despacho en Publicaciones del CSIC fue un lugar habitual de encuentro para trabajar en problemas relacionados con la historia de la biología, especialmente de la recepción del darwinismo en España, como la confección de las voces españolas que más adelante se publicarían en el Dictionnaire du darwinisme et de l’évolution (PUF, 1996), dirigido por Patrick Tort. En este completo diccionario de tres volúmenes sobre evolucionismo, Jaume Josa fue el autor de las entradas referidas a Jaume Almera, Odón de Buen, José Rodríguez Carracido y Antonio Zulueta. Ese mismo año de 1988, Jaume Josa defendió su tesis doctoral sobre la influencia en España de las ideas científicas del naturalista George Louis Leclerc, conde de Buffon, y poco después opositaría y ganaría una plaza de Colaborador Científico del CSIC. El perfil de la plaza se denominó «Historia de la Biología» y el destino fue la Institució Milà i Fontanals del CSIC en Barcelona, vinculándose Jaume al Departamento de Historia de la Ciencia de este centro científico. Con posterioridad Jaume Josa se haría cargo de la dirección de la Institució Milà i Fontanals (1994-1998) y de la Delegación del CSIC en Cataluña (1996-2000). Aunque su interés profesional fue amplio, sin duda su principal labor en el campo de la historia de la ciencia la desarrolló en la recepción de las ideas y obras de Darwin en España. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 145-147

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 146

21/11/2013 8:56:47


NECROLÒGIQUES

147

Coincidiendo en esta línea de trabajo, participamos juntos en proyectos de investigación coordinados y en eventos científicos, como el antes mencionado celebrado en Brasil, cuyo eje fue la difusión internacional de la obra de Darwin en los siglos xix y xx. Por citar algunas de las más destacadas publicaciones de Jaume Josa referentes al darwinismo, se puede hacer referencia a Darwin 100 anys després (1982); sus introducciones a la obra El origen de las especies de Charles Darwin publicadas, la primera en 1988 por la editorial Espasa Calpe y la segunda por Círculo de Lectores en 1996; su prólogo al primer libro de Darwin, Diario del viaje de un naturalista alrededor del mundo (2003), de Espasa Calpe; sus varios trabajos sobre iconografía darwinista: «Imágenes de la polémica darwinista en España» (Mundo Científico, 2002); «Iconografía darwiniana en España» (Evolucionismo y Cultura, 2002); «Darwinismo en España: Iconografía sparsa» (Darwinismo, meio ambiente, sociedade, 2009), etc. En los últimos años, y coincidiendo con la celebración en 2009 del bicentenario del nacimiento de Darwin y el 150 aniversario de la publicación de su obra On the origin of Species (1859), Jaume Josa participó en exposiciones científicas para divulgar la obra del naturalista inglés, en la Facultad de Biología de la Universidad de Barcelona y en el Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid. Sus principales publicaciones en este período, su estudio introductorio, junto con Alberto Gomis, de la obra Geología (2009), la primera traducción en España de un texto de Darwin, publicada en Cádiz en 1857, y fundamentalmente, también en colaboración con A. Gomis, la obra Bibliografía crítica ilustrada de las obras de Darwin en España (1857-2005) (Madrid, CSIC, 2007, con una segunda edición en 2009 que incluye las obras de Darwin publicadas en España hasta 2008). Para terminar, los que pensamos que después de la muerte no hay ningún tipo de existencia, al igual que no la hay antes de nacer, sólo podemos hacer referencias en clave del pasado y recordar con agrado el tiempo de nuestras vidas transcurrido junto a nuestros amigos y con las personas que queremos. Ha sido un placer inmenso Jaume, gracias por compartir momentos tan buenos. Francisco Pelayo Instituto de Historia, CCHS (CSIC)

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 145-147

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 147

21/11/2013 8:56:47


001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 148

21/11/2013 8:56:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA  NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 149-159 ISSN (ed. impr.): 2013-1666 / ISSN (ed. electr.): 2013-9640 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

JOSEP MIQUEL VIDAL HERNÁNDEZ (1939-2013), HISTORIADOR DE LA CIÈNCIA

A la memòria d’en Josep Miquel Vidal

Per qualsevol valencià, un menorquí és una rara avis. Mallorca, i més encara Eivissa, resulta una illa propera. No cal més que prendre el vaixell, si no l’avió, per anar-hi i trasplantar-te’n a l’altre costat de la mar. Tanmateix, Menorca és una altra cosa: para lluny, i no sols al mapa. No és gens fàcil viatjar des de València a eixa petita i ventosa illa que, equidistant de la Provença i de l’illa de Sardenya, s’endinsa en la mar Mediterrània. Si ara faig un breu repàs mental, tot d’una arribe a la conclusió que són ben pocs els menorquins amb els quals he tingut tracte directe. En qualsevol cas, Josep Miquel Vidal és per mi, i crec que ho serà per sempre, el seu representant més genuí. Com segurament no podia ser d’una altra manera, el vaig conèixer durant els llargs anys que vaig passar a Barcelona. Ara no sabria precisar-ne la data ni el lloc exactes, però el meu primer encontre amb ell degué de produir-se a mitjans dels anys noranta, coincidint amb algun dels Col·loquis d’història de la ciència que aleshores se celebraven a l’Institut d’Estudis Catalans un de divendres al mes, o tal vegada aquell primer encontre tingué lloc en alguna de les Trobades que la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica organitzava, i que continua organitzant, per distintes poblacions de les terres de parla catalana. A la darrera, la XII Trobada, celebrada a València al novembre de 2012, Vidal no vingué. M’estranyà la seua absència i em vaig preguntar si no estaria malalt. Vaig pensar també que potser li havia donat peresa un viatge tan complicat fent escala a Barcelona, perquè ell no agafava mai l’avió i, que jo sàpia, no hi ha línia marítima ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 149-159

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 149

21/11/2013 8:56:47


150 NECROLÒGIQUES

des de Maó a València. Bo, em vaig dir, ja li ho preguntaré la propera volta que el veja. Ara sé que, malauradament, això no succeirà mai. Crec que tots, sobretot aquells que ens dediquem a la historia de la ciència o a la salut pública, estem en deute amb Josep M. Vidal. És encara massa prompte per ponderar amb exactitud el seu paper com a director de l’Institut d’Estudis Menorquins, però qualsevol que haja assistit als múltiples cursos, cicles o escoles que s’han celebrat a Maó any rere any al llarg de més dues dècades es pot fer càrrec de la magnitud de l’obra per ell realitzada en l’àmbit de la ciència. Des de la talaia que representa l’Institut menorquí, i apartat fins a un cert punt dels vaivens universitaris, aconseguí fer de Maó una destinació atractiva per conèixer de la mà d’experts mundials, els problemes científics més apressants. I tot això sense ínfules ni vanes ostentacions. Al meu parer, entre els seus atractius més notables figuren —figuraven, lamentablement haig de dir a hores d’ara— la senzillesa i la cavallerositat. Com sens dubte corroboraran aquells que el conegueren, el tracte amb ell era extremadament cordial i afable. Sabia estar en tot moment. No imposava res, ni les seues idees ni els seus projectes. Junt a ell, semblava que tot seguia el seu curs de la manera més natural. Treballar amb en Vidal era col·laborar en el veritable sentit de la paraula: senties que, a prop o a distància, ell treballava amb tu. Com, si no, hagueren pogut germinar i desenvolupar-se tants i tants projectes en un lloc tan apartat del món acadèmic com Maó si no fora pel talent i el ‘savoir faire’ de director de l’Institut Menorquí d’Estudis? Vaig tenir ocasió de col·laborar estretament amb Josep Miquel Vidal entre 2005 i 2009, tot gaudint de l’honor de coordinar, des de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, les tasques de preparació de dues edicions, la quarta i la cinquena, de l’escola de primavera d’història de la ciència i divulgació científica. Des dels seus inicis, és aquesta una escola de marcada vocació internacional, que atrau alumnat de tot Europa, sense oblidar l’assidu contingent llatinoamericà. Estic segur que, quan al maig de 2013 se celebre la «7th European Spring School on History of Science and Popularization», centrada en el tema de la ciència a la televisió, la figura jovial i benefactora de Josep Miquel Vidal planejarà entre els assistents en tot moment. El millor homenatge que li podem fer en el futur és seguir treballant amb la mateixa il·lusió i determinació en els projectes que ell va afavorir durant tants anys des del seu benvolgut Institut Menorquí d’Estudis. València, 13 de gener de 2013 Àlvar Martínez Vidal Institut d’Història de la Medicina i la Ciència López Piñero (CSIC - Universitat de València)

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 149-159

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 150

21/11/2013 8:56:47


NECROLÒGIQUES

151

Reflexions personals

El passat 9 de gener de 2013, el nostre company de Consell directiu de la SCHCT, Josep Miquel Vidal Hernández, va morir sobtadament a Maó, on havia nascut el 1939. Estava en el seu setanta-quatrè any de vida i, segons les nostres referències vitals actuals, la seva és una mort que considerem prematura. En tot cas, no l’esperàvem tot i que a Maó, en l’acte d’homenatge que la SCHCT va organitzar el 16 de maig de 2013, vam saber que en Vidal no era amic de les visites mèdiques, una contradicció prou humana si tenim en compte el seu gran interès per la medicina en la història. En Vidal havia esdevingut un vertader amic i col·lega, tot i que no recordo exactament quan ens vam conèixer personalment. Molt probablement, devia ser a la reunió sobre Història de la Física que va constituir les III Trobades Científiques de la Mediterrània de 1987. La va coordinar en Luis Navarro Veguillas, que en Josep Chabás i jo vam assessorar (Navarro Veguillas, ed. 1988). Per part de la Societat de Física, el promotor de les activitats a Menorca era, sens dubte, l’enyorat Jordi Porta, mort sobtadament el 1990 (La Societat Catalana de Física, 2000). A Maó, evidentment, l’organitzador era Josep Miquel Vidal. Potser va ser llavors que ens vam trobar, però jo havia sentit parlar d’ell des de feia temps: Porta i els altres col·legues de la Societat de Física parlaven dels (pocs) anys que Vidal va ser professor (d’estat sòlid) a la Facultat de Ciències de Barcelona i de com havia deixat l’opció universitària per tornar a Menorca i incorporar-se a l’activisme cultural que va marcar els anys finals del franquisme i la transició. La figura de’n Vidal despertava admiració, sorpresa i simpatia entre els seus antics companys d’estudi i de facultat. Com que era un home discret —anava per feina— no crec que parléssim massa en aquella ocasió de 1987, on ell garantí que tot estigués a punt per la reunió, les sales de l’Ateneu (aquell any eren les disponibles per obres als locals habituals de les Trobades), els menjars, les activitats complementàries (poques, el programa va ser densíssim) (Molina, Roca, Vidal, coords., 2005). Des de llavors —fa més de vint-i-cinc anys, oi?— la col·laboració anà essent cada cop més estreta, sovint en relació amb el món dels físics, la seva referència principal a Barcelona. Ben aviat, Vidal havia mostrat el seu interès per la història de la ciència, un interès que l’havia portat a comprar i llegir una pila de llibres —els llavors assequibles en llibreries comercials a Espanya, i amb altres canals—, però aquestes lectures li provocaren un capteniment —natural— en comprovar l’espectacular desenvolupament de la ciència i de la tecnologia al món, en contrast amb la seva —nostra— realitat propera, amb aparença casolana, domèstica, allunyada del tren general... Efectivament, i és en una llarga tradició, es pot concloure que nosaltres —catalans, balears, espanyols— som merament receptors de la gran ciència mundial. Per consegüent, la vida de la ciència i de la tecnologia en el nostre context social i econòmic pot ser vista com purament anecdòtica, rutinària, com a simple aplicació. Vidal s’adonà aviat que, contràriament, la ciència i la tecnologia, per «gran» que sigui, és una construcció molt complexa que té els fonaments en les realitats locals. Així ho planACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 149-159

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 151

21/11/2013 8:56:47


152 NECROLÒGIQUES

tejà en un número de Randa dedicat a Antoni Febrer i Cardona i la Il·lustració el 1992, un article que, segons el mateix Vidal, és «una proposta d’investigació» (Vidal Hernández, 1992). La realitat menorquina havia esdevingut per a ell una temàtica d’estudi de primera magnitud. Aquesta actitud d’arrelament al territori el portà a l’estudi de matèries prou allunyades de la Física, com ara la història natural, la medicina i la farmàcia. Amb la recepció a l’Institut Menorquí d’Estudis de l’extraordinària col·lecció de correspondència de Rodríguez Femenias, Vidal va endegar una recerca sobre aquest singular personatge, influent en molts camps de la vida menorquina, però amb una projecció científica internacional impressionant, que potser podria semblar sorprenent, però en realitat no és tant... Vidal dedicà moltes hores a la revisió d’arxius i hemeroteques cercant informacions sobre Rodríguez Femenias, amb un èxit tan notable que la successió d’evidències sovint l’excitaven o el desorientaven, tanta és la singularitat del personatge. Ja que ho he mencionat voldria destacar la gran laboriositat de’n Vidal, que contrastava amb la seva aparent calma, serenitat, que es complementava amb una persona bolcada al treball, això sí, sense cap queixa ni comentari... El treball sobre Rodríguez Femenias estrenyé la col·laboració entre Vidal i Josep M. Camarasa, que havia llegit el 1989 la seva tesi doctoral sobre els botànics als Països Catalans (Camarasa, 1989). Camarasa topà amb els menorquins i d’aquí sortí una col·laboració natural i molt fructífera.1 Un altre dels seus objectius de recerca fou el Llatzaret de Maó. No deixa de ser paradoxal que una institució de l’Estat central hagi hagut d’esperar la tasca pacient i sistemàtica d’un erudit de «províncies» per a disposar d’una interpretació històrica. En realitat, es pot entendre. La institució, tan rellevant, imposant al port i a la ciutat de Maó, a l’illa de Menorca, era fruit d’una concepció del comerç i de la malaltia que havia esdevingut obsoleta després dels avenços de la microbiologia. En els murs i construccions del Llatzaret hi ha història econòmica, història sanitària, història social, història política. Maó i Menorca se situaren en un pol central de la política comercial i sanitària de l’Estat espanyol. Durant anys, en les reunions científiques celebrades a Maó, mentre ens organitzava una visita al Llatzaret —sempre un repte, si no era a l’estiu, per superar les imponderables condicions— ell aprofitava per explicar-nos un nou aspecte de l’entitat i, de manera discreta, també aprofitava per revisar algun altre detall sobre el terreny, que no havia tingut ocasió de comprovar abans. Fent fotografies, ¡quines fotografies! Com a resultat del treball i recerca, Vidal publicà una sèrie de monografies que ja han esdevingut de referència (Vidal Hernández, 2001b; 2002a; Vidal Hernández, 2003a; Perdiguero-Gil, Enrique; Vidal Hernández, Josep M. (eds.), 2010). 1.  En sortiren unes quantes reunions científiques i algunes publicacions: CAMARASA; VIDAL HERNANDEZ, (coord.) (2003); CAMARASA; VIDAL HERNANDEZ (eds.) (2007), i un número monogràfic d’Afers. El catàleg de la correspondència està incorporat al Servei d’Arxius de Ciència: http://sac.cat/indices.php?mod=1&fondo=177&idioma=ca

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 149-159

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 152

21/11/2013 8:56:47


153

NECROLÒGIQUES

Els documents, les fonts, els protagonistes que anà identificant de l’activitat científica de Menorca el portaren a la Història de la medicina i de la farmàcia, però també a la història de la meteorologia, des dels seus orígens amb Clerghorn fins a una figura com Jansá, en el segle xx (Vidal, 1998b i c; Vidal, Batlló, 2006). Algunes fonts se li resistiren, com el manuscrit de Pasqual Calbó, el pintor i físic-matemàtic, que volia estudiar, però calia, abans que res, una edició crítica per analitzar-ne la llengua i, després, els continguts. D’això en vam parlar fa un any o poc més, amb ell i la Mònica Rius, buscant una beca (per alguna persona jove de filologia) per començar la tasca, però els vents no han bufat favorablement... En el seu programa d’acció i estudi, també incorporà l’estudi i la preservació del patrimoni científic. En el seu «descobriment» de Ciutadella,2 Vidal s’adonà de la riquesa de la col·lecció del Seminari Conciliar. N’impulsà la catalogació, cosa que donà lloc a una publicació (Carreras Seguí; Vidal Hernández, 2010) i a la incorporació del catàleg a la pàgina web de l’Institut Menorquí d’Estudis.3 Una cosa semblant estava en procés amb l’Institut de Maó, que Vidal incorporà en els seus estudis sobre els ensenyaments científics a Menorca des del segle xix. Les aportacions de Vidal a la reconstrucció de l’activitat científica menorquina combinaren l’anàlisi de contribucions personals i el de les diferents institucions, tant les culturals amb activitat en el món de la ciència, com una institució sanitària i comercial tan rellevant com el Llatzaret. Com tornem a mencionar més endavant, Vidal participà des de l’inici en el projecte d’una Història de la Ciència a les illes Balears, dins de la qual coordinà i, en gran part, assumí personalment tot el referent a l’activitat científica a Menorca, principalment als volums III i IV. En una entrevista inclosa a l’Arxiu d’imatge i so de Menorca (http://www.aism.cat) enregistrada el 2006, just en l’inici d’aquesta iniciativa, Vidal explica, entre altres coses, que la Història de la Ciència és l’activitat central de la seva vida... Recordem que Vidal estudià Física a Barcelona i esdevingué professor d’estat sòlid, temàtica sobre la qual havia de fer la seva tesi. Tanmateix, un parell d’anys després decidí tornar a Menorca i iniciar una tasca de servei cultural, principalment en l’Enciclopèdia de Menorca, una publicació que havia de compendiar en tres volums la realitat i la història de l’illa, però que el suport trobat —de les institucions, però principalment dels subscriptors— ha permès que n’hagin aparegut una quinzena.

2.  Fa anys, quan li proposàvem a Vidal d’anar a Ciutadella, per exemple, a sopar, ens deia: «És massa enfora!», acomplint la rivalitat immemorial entre Maó i Ciutadella. Tanmateix, en els darrers anys, algun amic el va convèncer de viure una de les manifestacions culturals i antropològiques més excepcionals de Menorca, les festes de Sant Joan de Ciutadella. Ho va fer fa uns pocs anys i n’estava entusiasmat. Admirava la combinació de tradició i festa, pels simbolismes i la vivacitat. Ens deia fa poc que, donat que ell s’havia convertit en un fix de les festes, la força de la tradició dels ciutadellencs faria que, a partir d’ara, el coordinador científic de l’Institut Menorquí d’Estudis hagués de participar en els actes. En realitat, tenia raó: Josefina Salord, que l’ha substituït en la coordinació científica, és ciutadellenca... 3.  Vegeu l’emotiu relat de Salord (2013): http://www.ime.cat/cataleg-seminari-ciutadella

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 149-159

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 153

21/11/2013 8:56:47


154 NECROLÒGIQUES

Amb l’establiment de l’autonomia, Vidal i diferents estudiosos promogueren la creació de l’Institut Menorquí d’Estudis, de qui ell era el coordinador científic des de la seva creació. L’Institut, entitat recentment agregada a l’Institut d’Estudis Catalans, aplega tots els investigadors menorquins i «canalitza» la seva activitat a l’illa. Com que Menorca fou declarada Reserva de la Biosfera per UNESCO el 1993, l’Institut Menorquí d’Estudis ha coordinat i potenciat tot allò que s’hi relaciona. Vidal combinava el seu temps a Maó entre l’Obra Cultural Balear, editora de l’Enciclopèdia de Menorca i l’Institut Menorquí d’Estudis. Promogué diferents activitats, entre elles destaquem l’Escola de Salut Pública, que se celebra el setembre al Llatzaret, amb col·laboració amb els companys d’Alacant, E. Perdiguero i J. Bernabeu. També estava promovent l’edició de la correspondència i l’obra inèdita de Mateu Orfila, un projecte que tira endavant amb J. Bertomeu, del qual n’aparegué el primer volum recentment (Bertomeu, Vidal Hernández, 2011). Doncs bé, segons declarà a l’entrevista de 2006, un cop havia aconseguit encarrilar les activitats de les institucions en les que treballava (sense tanta necessitat de la seva intervenció), ell havia pogut dedicar-se de ple a la investigació en allò que l’apassionava, la història de la ciència. La intensificació de les meves vinculacions amb en Vidal tingué lloc el 1991 quan la Societat Catalana de Física ens tornà a encarregar unes Trobades sobre Història de la Física. Les circumstàncies no eren senzilles, el març de 1990 qui era l’ànima de la SCF, Jordi Porta, va morir amb 50 anys (La Societat Catalana de Física, 2000). Pel que fa el món de la història de la ciència, havíem iniciat un procés d’aplegar sota l’empara de l’Institut d’Estudis Catalans els grups i persones que treballaven o s’interessaven en la Història de la Ciència a les Terres de Cultura Catalana. Voldria recordar que fou l’enyorat Emili Giralt, que era llavors el president de l’IEC, qui ens insistí a en Josep M. Camarasa i a mi per fer-ho. No ho vèiem clar, però finalment acceptàrem de fer una crida general a les persones interessades, fossin o no del món de la recerca, perquè donessin suport a la nova filial. En aquest procés constituent de la SCHCT, vam demanar a la SCF d’ampliar la temàtica de les Trobades, de la Física a la ciència i la tècnica en general. I ho acceptaren. El setembre de 1991 va tenir lloc la primera Trobada de la SCHCT, tot just aprovada oficialment el maig anterior després que se celebrés l’assemblea constituent. Això vol dir que les gestions d’organització de la Trobada de Maó es portaren a terme abans que la SCHCT existís. Per a la SCHCT, aquesta Trobada a Maó, convidant a persones de referència com Joan Vernet, Lluís García Ballester i Karl von Meyenn, va resultar un inici molt estimulant. La SCHCT adoptà des de llavors el nom de Trobada per les seves reunions generals, que se celebren cada dos anys després que la segona tingués lloc l’any següent (1992) a Peníscola. A partir d’aquesta època, els contactes foren més estrets. Per exemple, Vidal redactà la biografia de Rodríguez Femenias de l’obra que coordinàrem en Josep M. Camarasa i jo, ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 149-159

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 154

21/11/2013 8:56:47


NECROLÒGIQUES

155

«Ciència i Tècnica als Països Catalans», que aparegué el 1995 (Vidal, 1995). Una de les accions de la SCHCT va ser la sol·licitud i reconeixement per part de la Generalitat de Catalunya com a Xarxa Temàtica d’Història de la Ciència i de la Tècnica, iniciada el 1997 i que fou renovada cada dos anys fins al 2005, quan aquest ajut deixà de convocar-se. Els diversos grups aplegaven entre 70 i 90 investigadors, repartits per tots el Països Catalans. Donades les característiques de la història de la ciència entre nosaltres, els grups eren poc homogenis. En la segona renovació, el 1999, férem constar: E) VARIACIÓ EN LA COMPOSICIÓ DE LA XARXA Hem incorporat un nou grup, el Grup d’Història de la Ciència de Menorca format per un sol membre, Josep Miquel Vidal Hernández, de l’Institut Menorquí d’Estudis. Vidal ha publicat els darrers anys estudis sobre l’activitat científica a Menorca els segles xix i xx.

Vidal em convidà el 2000 a la VI Trobada d’Historiadors i Arqueòlegs. Industrialització i canvi social a Menorca (1837-1914). Érem molt pocs, però és un d’aquells casos en que el nombre és irrellevant. L’encontre resultà d’un gran interès per diverses raons. En aquesta època, confesso que m’esforçava en imaginar quina activitat ens podia lligar, Menorca i la SCHCT, de manera continuada. Se’m va ocórrer aplicar el model d’Escola d’Història de la Ciència, un model existent al món en exemples molt particulars (Uppsala-Berkeley). Vam discutir la idea en Vidal, en Víctor Navarro Brotons i en Pepe Pardo. D’això sorgí la I Escola de Primavera el maig de 2001 que ha anat evolucionant en mans d’una sèrie de membres de la SCHCT que l’han convertit en una activitat internacional molt rellevant. Posteriorment, Vidal, juntament amb Joan March, Biel Moll, Vicenç Rosselló, Miquel Marin i Francesc Bujosa, entre d’altres, em demanà suport per a la «Història de la Ciència a les Illes Balears». Vaig tenir l’honor de pertànyer a un comitè d’assessorament, per provar de superar tants obstacles —de tot tipus— que ha hagut d’enfrontar aquesta obra, encara sense concloure. Hi ha dos volums, un sobre la Il·lustració i l’altre sobre del segle xix en els que, a més de les seves contribucions, Vidal figura com coordinador, junt amb Isabel Moll (Moll, Vidal Hernández, 2008; Vidal Hernández, Moll, 2011). Jo devia estar en la seva «ronda» de comunicacions telefòniques, em trucava al menys un cop al mes, sovint simplement per comentar l’actualitat, principalment en història de la ciència, fent-me preguntes de vegades molt difícils, sobre metodologia i enfocament de la història. Això està lligat al fet que el vaig proposar com a membre del Consell Directiu de la SCHCT ja al 1997 i hi ha estat vinculat fins la seva mort. En les seves visites a Barcelona —quan decidí acabar amb la quasi «reclusió» (dedicació exclusiva) a Menorca—, sempre buscàvem un moment per trobar-nos. Generalment, fèiem dinars (o sopars) amb els físics, com a mínim l’Alfred Molina i la M. Dolors Bruguera. Amb els meus embolics, no sempre hi podia anar, però ho substituíem per una llarga conversa telefònica, o una trobada sense menjar, entre reunió i reunió. Sempre que podia, assistia a ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 149-159

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 155

21/11/2013 8:56:47


156 NECROLÒGIQUES

les reunions del Consell directiu de la SCHCT. Des de fa una dècada, participava en la Secció de Ciències de la Universitat Catalana d’Estiu, sovint amb temàtiques relacionades amb la història de la física. Darrerament, m’havia demanat ajut per la redacció d’un volum de l’Enciclopèdia de Menorca sobre història de la ciència. Em va trucar a principi de gener de 2013 per parlarne, just després que jo m’hagués llegit l’esborrany que m’havia enviat. Però m’anuncià que no fes cas del text, l’havia començat a refer completament, després de parlar, segons recordo, amb en Pepe Pardo. Em deia que en podríem parlar personalment, ell anava a Barcelona. Jo estava una mica atabalat, tenia un congrés amb conferència convidada a Lisboa el dilluns següent, però tornava a Barcelona el dimecres següent. Llavors vam quedar que dinaríem el dijous o el divendres, que encara seria a Barcelona. Ja no va poder ser, en Vidal va morir el dia següent o l’altre del que havíem parlat... Tinc la impressió que va morir treballant, com havia fet tota la seva vida. He vist en diverses necrologies que mencionen aquest fet, que Vidal era un treballador impenitent. I m’agrada que es digui: ell, amb aquest aire tranquil i indolent, semblava que passés la vida de migdiada. Doncs, no, tot el contrari. Va estudiar, va llegir, va projectar, va organitzar, va escriure molt. Ens deixa un llegat molt rellevant, però finalment la seva figura és insubstituïble, irrepetible. En els darrers anys, rebé reconeixements formals de diverses institucions, el premi Ramon Llull (2006), premi Canigó (2012), i la insígnia d’or de l’Institut Menorquí d’Estudis. Des de la nostra Societat, reconec que ni hi pensàrem, en fer-li un reconeixement formal: estava amb nosaltres, implicat en projectes, treballs. No vaig pensar mai que un dia em tocaria fer el seu elogi necrològic... Antoni Roca Rossell Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica «Francesc Santponç i Roca» Universitat Politècnica de Catalunya.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 149-159

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 156

21/11/2013 8:56:47


157

NECROLÒGIQUES

Referències CAMARASA, J. M. (1989) Botànica i botànics dels Països Catalans, Barcelona, Enciclopèdia Catalana. NAVARRO VEGUILLAS, L. (coord.) (1988), Història de la física / Trobades Científiques de la Mediterrània, Barcelona, Generalitat de Catalunya. Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació TecnològicaCIRIT. SALORD RIPOLL, J. (2013), «Àngel Mifsud i Josep Miquel Vidal: retrat de presències». Revista Sant Jordi, 2013, 51-52.

Menorca, Maó, Conselleria d’Innovació, Interior i Justícia del Govern de les Illes Balears, Institut Menorquí d’Estudis. MOLINA, A.; ROCA, A., VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (eds.) (2005), Vint anys de les Trobades Científiques de la Mediterrània (1985-2004), Barcelona, Societat Catalana de Física, Institut Menorquí d’Estudis. MOLL BLANES, I.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (dirs.) (2008) Historia de la Ciència a les Illes Balears, vol. III, La il·lustració, Palma, Govern de les Illes Balears, Conselleria d’Economia, Hisenda i Innovació.

Una bibliografia de Josep Miquel Vidal Hernández

PERDIGUERO GIL, E.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (coord.) (2008), Las vacunas: historia y actualidad, Maó, Institut Menorquí d’Estudis.

ALEMANY, J.; BRUTTOMESSO, R.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2003), El port de Maó, Maó, Àmbit serveis editorials, Institut Menorquí d’Estudis.

PERDIGUERO-GIL, E.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (eds.) (2010), La Ciudadela de los fantasmas: lazaretos y protección sanitaria en el mundo moderno, Menorca, Institut Menorquí d’Estudis.

BERNABEU MESTRE, J.; BUJOSA HOMAR, F.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (coord.) (1999), Clima, microbis i desigualtat social: de les topografies mèdiques als diagnòstics de salut, Menorca, Institut Menorquí d’Estudis. BERTOMEU SANCHEZ, J. R.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2011), Mateu Orfila. Autobiografia. Correspondència (1805-1815), Volum I, Maó, Institut d’Estudis Baleàrics, Institut Menorquí d’Estudis. BUJOSA HOMAR, F.; BAUZÀ AMENGUAL, M. de L.; GALLEGO CAMINERO, G.; MIRÓ BONET, M.; MOLL BLANES, I.; PUJADES MÓRA, J. M.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2008), L’ensenyament de les Ciències de la Salut a les Illes Balears des de la Conquesta fins a la Guerra Civil, Palma, Govern de les Illes Balears, Conselleria de Salut i Consum, Direcció General d’Avaluació i Acreditació, 117 pp. CAMARASA, J. M.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2003), Joan Joaquím Rodríguez Femenias, un naturalista menorquí del segle xix , Institut Menorquí d’Estudis, 2003. CAMARASA, J. M.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (eds.) (2007), Cartes que lliguen. Les correspondències científiques com a font de la historia de la ciència, València, Editorial afers. CARRERAS SEGUÍ, P.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2010), El gabinet de física del Seminari Conciliar de

PÉREZ-MELLADO, V.; CORTI, C.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2008), «Herpetological Explorations of the Balearic Islands Durung the Last Two Centuries», Proceedings of the California Academy of Sciences, Fourth Series, Volume 59, Supplement I, No. 6, 85109. Societat Catalana de Física (2000), Apunts per a una història. Homenatge a Jordi Porta i Jué, Barcelona, Edicions de la Revista de Física. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (1991), «George Cleghorn M. D.: una aproximació a la seva vida i la seva obra», Revista de Menorca, III, 351-372. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (1992), «Ciència i societat a Menorca al tombant dels segles xviii-xix: una proposta d’investigació», Randa, 31, 97-130. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (1994a), Menorca, Reserva de la biosfera, Maó, Consell Insular de Menorca, Caixa de Balears «Sa Nostra», Institut Menorquí d’Estudis. (Hi ha edicions de 1997, 2000, i 2009, aquesta vegada l’edició a cura de l’Agència Menorca Reserva de la biosfera) VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (1994b), «George Cleghorn: Un metge britànic a la Menorca setcentista», CAMARASA, J. M.; MIELGO, H.; ROCA, A. (coord.), A Actes de les I Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 55-72.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 149-159

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 157

21/11/2013 8:56:48


158 NECROLÒGIQUES

VIDAL HERNÁNDEZ, J.M. (1995), «Joan Joaquim Rodríguez Femenias (1839-1905). La història natural menorquina de la segona meitat del segle xix i el naixement de l’algologia», A CAMARASA, J. M.; ROCA ROSELL, A. (coord.), Ciència i tècnica als Països Catalans. Una aproximació biogràfica, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 427-456. VIDAL HERNÁNDEZ, J.M. (1996), «Josep M. Quadrado i Nieto: una aproximació biográfica», Revista CECEL, 11-17. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (1996-1997), «Una enciclopèdia per a un poble», Lluc, Nº. 795-796 (Novembre-Desembre), 28-30. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (1997), «La Ciencias Naturales en Menorca a lo largo del siglo xix», Zubía, 9, 53-70. VIDAL HERNÁNDEZ, J.M. (1998a), Una societat mèdica a la Menorca britànica, Maó, Institut Menorquí d’estudis, 1998. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (1998b), «Els manuscrits de Josep M. Jansà Guardiola dipositats a l’Institut Menorquí d’Estudis», Territoris, 1, 67-84. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (1998c), «Els inicis dels estudis meteorològics a Menorca (1739-1850)», Territoris, 1, 311-330. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (1999a), «Joan Ramis, naturalista de camp o naturalista de cap?», A PAREDES, M.; SALORD, J. (a cura de), Joan Ramis i Josep. M. Quadrado: de la il·lustració al romanticisme, Palma de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General; Maó, Institut Menorquí d’Estudis; Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 219-256. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (1999b), «Les topografies mèdiques menorquines i els seus autors», A BERNABEU MESTRE, J.; BUJOSA HOMAR, F.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (coord.), Clima, microbis i desigualtat social: de les topografies mèdiques als diagnòstics de salut, Menorca, Institut Menorquí d’Estudis, 87184. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2000a), Rafael Hernández: un metge liberal del segle xix, Maó, Institut Menorquí d’Estudis. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2000b), «Records de Jordi Porta des d’una illa». A SOCIETAT CATALANA

DE FÍSICA, Apunts per a una història. Homenatge a Jordi Porta i Jué, Barcelona, Edicions de la Revista de Física, 113-127. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2000c), «Apotecaris i Farmacèutics a Menorca abans del segle xx», A BUJOSA, F.; MARCH, J.; MUNTANER, L. (dirs.), La farmàcia a les illes Balears, Palma, Cooperativa d’Apotecaris, Col·legi Oficial de Farmacèutics de les Illes Balears, 71-88. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2001a), «Les dècades prodigioses de la ciència a la Menorca del xix», Randa, 47, 5-34. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2001b), «El Llatzeret de Maó, una fortalesa sanitària», Drassana, 9, 27-56. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2002a), El Lazareto de Mahón, una fortaleza sanitaria, Maó, Institut Menorquí d’Estudis, Consell Insular de Menorca (també en versió catalana). VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2002b), «Andreu Hernández: un apotecarí menorquí il·lustrat (17441817)», Gimbernat, 37, 153-171. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2003a), «El tractament sanitari dels vaixells al Llatzeret de Maó», A ALEMANY, J.; BRUTTOMESSO, R.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M., El port de Maó, Maó, Àmbit Serveis Editorials, Institut Menorquí d’Estudis, 84-99. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2003b), «El lazareto de Mahón y la sanidad en los puertos españoles a principios del siglo xix», A MORALES MOYA, A. (coord) 1802, España entre dos siglos: Ciencia y economia, Madrid, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 119-136. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2003c), «L’exercici de la medicina a Menorca en temps de Mateu Orfila», Medicina Balear, 18, núm. extraordinari, 24-50. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2005a), «Aproximació a la sanitat marítima al port de Maó des de la morberia fins a la pesta de Marsella», Randa, 54, 87-107. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2005b), «Manuel Rodríguez i Caramazana cirujano y médico militar», A RODRIGUEZ CARAMAZANA, M.: Cartas médicas (edició facsímil), Menorca, Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears, Institut Menorquí d’Estudis, 4156.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 149-159

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 158

21/11/2013 8:56:48


159

NECROLÒGIQUES

VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2005-2006), «La ciència a l’Ateneu de Maó, des dels seus orígens fins a la guerra civil», Revista de Menorca, 89, 303-366. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2006a), «Una topografia mèdica desconeguda de Menorca», Gimbernat, 46, 107-135. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2006b) «La vida quotidiana dels científics a través de les seves cartes. La correspondència entre Trèmols i Rodríguez Femenias», Afers, 53/54, 109-134. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2006c), «La ciència a Menorca en el primer terç del segle xx», A BATLLÓ ORTIZ, J.; FERRAN BOLEDA, J.; PIQUERAS CARRASCO, M. (coord.) Actes de la VIII trobada d’història de la ciència i de la tècnica, Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 125-135. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2007a), «Institut Menorquí d’Estudis: vint-i-set anys de ciència i humanitats», Lluc, 860, 15-22. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2007b), «El Llatzeret de Maó i la legislació sanitària al port de Maó al llarg de la primera meitat del segle xix», Estudis Balearics, 78/79, 107-122. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2008a), «La medicina a Menorca en el segle xviii», Randa, 60, 41-62. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2008b), «Les ciències naturals en la història de Menorca», Mètode, 58, 51-55. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2009a), «Historia dels projectes per dotar el port de Maó d’una estació biològica (1875-1930)», Estudis Baleàrics, 88/89, 37-47. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2009b), «Els inicis de la investigació científica a Menorca», A VERNET, J.; PARÉS, R. (dirs.), La ciència en la Història dels Països Catalans, València, PUV; Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, vol. III, 397-421. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2009c), «Vida y obra de George Cleghorn», A CLEGHORN, G., Observations on the epidemical diseases in Minorca from the year 1744 to 1749 (edició fasimil), Menorca, Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears, Institut Menorquí d’Estudis, Fundación Hospital de la Isla del Rey, 37-56. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2009d). Menorca, Reserva de la Biosfera. Menorca, Fundación Biodiversidad,

Consell Insular de Menorca, Agencia Reserva de Biosfera-Menorca. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2010a), «La visita de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) A Menorca l’any 1932», A MAYOL, J.; MUNTANER, L.; RULLÁN, O. (coord.), Homenatge a Bartomeu Barceló i Pons, geògraf, Palma, Lleonard Muntaner, 325-338. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2010b), «Una aproximació als primers vint anys d’història de l’Institut Menorquí», A LÓPEZ CASASNOVAS, J. F. (a cura) Reunió ordinària de la Secció Filològica a Menorca, en ocasió del vintè aniversari de l’Institut Menorquí d’Estudis i del centenari de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona-Maó, Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica, Institut Menorquí d’Estudis, 99-117. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2010c), «La reserva de biosfera de Menorca: història d’una il·lusió», A VIDAL HERNÁNDEZ, J. M.; COMAS LAMARCA, E. (coord.) Jornades sobre els 15 anys de la reserva de la biosfera de Menorca, Menorca, Institut Menorquí d’Es­tu­ dis, 15-30 (http://obsam.cat/15-anys-reserva-biosfera-menorca/index.php). VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2010d), «Erudits locals i la fundació de l’Ateneu de Maó», A FIGUERAS CAPDEVILA, N.; JIMÉNEZ FERNÁNDEZ, M. C.; SANTESMASES OLLÉ, J. (coord.) Cultura i recerca local al segle xx. Dels erudits locals als centres d’estudis, Calonge, Ateneu Popular de Calonge; Móra la Nova, Institut Ramon Muntaner, 77-88. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2010e), «Organización administrativa del Hospital Militar de Mahón», A HERNÁNDEZ MOREJÓN, A. (ed.), Topografia del Hospital Militar de Mahón, 1806 [edició facsímil], Menorca, Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears, 221-235. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2010f), «El viaje interrumpido: la vida en un lazareto marítimo», A PERDIGUERO GIL, E.; VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (coord.), La ciudadela de los fantasmas: lazaretos y protección sanitaria en el mundo moderno, Menorca, Institut Menorquí d’Estudis, 103-128. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2010-2011), «Jaume Ferrer Aledo: cent anys de ciència», Estudis Baleàrics, 100/101, 125-150. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2011a), «Menorca durant la joventut d’Orfila», A ORFILA, M., Autobiografia.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. 149-159

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 159

21/11/2013 8:56:48


160 NECROLÒGIQUES

Correspondència (1805-1815) (José Ramón Bertomeu Sánchez; Josep M. Vidal Hernàndez, eds.), Palma de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics; Maó, Institut Menorquí d’Estudis, 11-45.

Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, Vic, Agrupació Astronòmica d’Osona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 127-136.

VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2011b), «De la Societat Maonesa a l’Institut Menorquí d’Estudis», Serra d’Or, 622, 16-19.

VIDAL HERNÁNDEZ, J. M.; CAMARASA CASTILLO J. M. (2006), «Correspondència entre científics i història de la ciència», Afers, Vol. 21, 53-54, 9-10.

VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2012a), «L’asso­cia­cio­ nisme cívic a Menorca», Canemàs, 02, 39-49.

VIDAL HERNÁNDEZ, J. M.; COMAS LAMARCA, E. (coord.) (2010), Jornades sobre els 15 anys de la reserva de la biosfera de Menorca, Menorca, Institut Menorquí d’Estudis, 15-30 (http://obsam.cat/15anys-reserva-biosfera-menorca/index.php).

VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (2012b), «Les Juntes de Sanitat del Port de Maó (segles xviii-xix)» Drassana, número 20, 36-53. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M.; RITA, J.; MARÍN, C. (2000). Menorca, Reserva de la Biosfera. Obra Social i Cultural «Sa Nostra», Consell Insular de Menorca. Institut Menorquí d’Estudis. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M.; BATLLÓ ORTIZ, J. (2006), «Dos-cents cinquanta anys de mesures meteorològiques a Menorca», A Actes de la Primera

VIDAL HERNÁNDEZ, J. M.; MOLINA I COMPTE, A. (2009), «Les Trobades Científiques de la Mediterrània», Revista de Física, vol. 4, 3-4. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M.; MOLL BLANES, I. (dirs) (2011), Historia de la Ciència a les Illes Balears, vol. IV, El segle xix, Palma, Govern de les Illes Balears, Conselleria d’Economia, Hisenda i Innovació.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 5 / 2012, p. -168

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 160

21/11/2013 8:56:48


161

NORMES D’EDICIÓ

NORMES D’EDICIÓ ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica és la revista de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Està dedicada a la història de la ciència, la medicina i la tecnologia des de l’antiguitat fins al present, i publica articles, notes de recerca, i revisions bibliogràfiques en qualsevol de les llengües de la Unió Europea. La seva periodicitat és d’un volum l’any. Hi ha disponible gratuïtament una versió en línia en la següent adreça: http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT/index

PRESENTACIÓ D’ORIGINALS 1.  Els treballs s’han de presentar en suport informàtic, en formats “doc” o “opd” compatibles per a PC preferentment. S’enviaran via l’aplicació “tramesa d’articles” del lloc web http://revistes. iec.cat/index/AHCT/index. 2. L’enviament d’un original implica el compromís que el contingut no ha estat publicat prèviament en forma o en contingut, i que el manuscrit mateix no està pendent de consideració per cap altra publicació.

tes han de ser incloses com si fossin de tercers autors. Si la vostra identitat resulta òbvia en la lectura del manuscrit, aquest no pot ser enviat a revisió. Els articles inclouran també un resum d’unes 10 línies i les paraules clau, ambdós en anglès. 2.  Si es volen incloure il·lustracions, hauran d’enviar-se en fitxers separats. Es lliuraran en escala de grisos d’alta resolució o blanc i negre, i en qualsevol d’aquests formats: JPG, GIF, TIF o BMP. Les imatges no s’inclouran en el text, però la seva localització en el text haurà d’estar clarament indicada. 3.  Les notes al peu aniran numerades conse­ cutivament, amb un superíndex situat després de la puntuació, per exemple: «…d’acord amb Polanyi.7». No obstant això, es recomana que s’utilitzin notes al peu només quan sigui necessari. 4.  Les citacions d’altres treballs s’han d’incloure dins del text i s’adequaran al model següent: •  Un autor: (Collins, 1992: 129-130) •  Dos autors: (Scheidecker & Laporte: 1999) •  Més de dos autors: (Usselman et al., 2005: 1-55) 5.  Al final de l’article s’inclourà una bibliografia. Les referències bibliogràfiques seguiran els models següents:

3. La longitud màxima dels articles serà de 15.000 paraules, incloses imatges, notes al peu i bibliografia. Els articles es presentaran a doble espai en format DIN A4.

Articles de revistes:

ORGANITZACIÓ DE L’ARTICLE

Llibres:

1.  A la primera pàgina s’haurà d’incloure el títol de l’article escrit en majúscules, i el nom i cog­ noms de l’autor o autors, així com la seva filiació institucional. Si us plau, assegureu-vos de treure qualsevol autoreferència a les notes. No obstant això, si les autoreferències són rellevants, aques-

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 161

SALAVERT FABIANI, V. L. et al. (1991), «Bibliografía histórica sobre la Ciencia y la Técnica en Espa­ ña», Asclepio, 43, (2), 233-302.

COLLINS, H. M. (1992), Changing order: replication and induction in scientific practice, Chicago, The University of Chicago Press.

21/11/2013 8:56:48


162

Capítols de llibres, actes de congressos o llibres miscel·lanis: PRINCIPE, L. (2000), «Apparatus and reproducibility in alchemy». In: HOLMES, Frederic L.; LEVERE, Trevor H. (ed.). Instruments and experimentation in the history of chemistry, Cambridge, Mas., London: The MIT Press, 55-74.

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 162

NORMES D’EDICIÓ

Pàgines web WILLIAMS, J. D. 21st Century Science: http://www.21firstcenturyscience.org. [Data del darrer accés]

21/11/2013 8:56:48


163

NORMES D’EDICIÓ

GUIDELINES FOR SUBMITTING A PAPER TO

Articles always include an abstract in about ten lines and the key words both in English.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

2.  If your manuscript contains illustrations, they must be sent in separate files. They must be high resolution grey scale or black-and-white, JPG, GIF, TIF or BMP format. Do not submit images embedded in text. Location of images or figures must be clearly indicated in the text.

Actes d’història de la ciència i de la tècnica is the Journal of the Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. It is devoted to the history of science, medicine and technology from earliest times to the present day in any of the European Union Languages. It publishes articles, research notes and book reviews. There is one volume per year. A free full-text electronic edition is online at: http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT/index

PREPARATION OF MANUSCRIPTS 1.  Articles have to be composed with a wordprocessor for PC in a “doc” or “opd” file extensions preferably. Articles have to be submitted via the application “Submit Articles” on the site http:// revistes.iec.cat/index.php/AHCT/index. 2.  Submission of a manuscript implies your assu­ rance that the content has not previously been published in form or in substance, and that the manuscript itself is not under consideration else­ where. 3.  Articles should not exceed 15,000 words, including pictures, footnotes and bibliography.

3.  Footnotes are to be numbered consecutively, with superscript numerals placed outside the punctuation, thus: «…according to Polanyi. 7». However you are required to use footnotes only when necessary. 4.  Quotations have to be inserted in the text according to the following models: •  One author: (Collins, 1992: 129-130) •  Two authors: (Scheidecker & Laporte: 1999) •  More than two authors: (Usselman et al., 2005: 1-55) 5.  An organized bibliography should be added at the end of the article. References in this bib­ liography are to be cited as follows: Articles in journals: SALAVERT FABIANI, V. L. et al. (1991), «Bibliografía histórica sobre la Ciencia y la Técnica en España», Asclepio, 43, (2), 233-302. Books: COLLINS, H. M. (1992), Changing order: replication and induction in scientific practice, Chicago, The University of Chicago Press. Chapters of books:

ORGANIZATION OF ARTICLES 1.  The title page should bear the title of the article written in capitals, and name, surname, and the professional setting of the author/s. Please, be sure to remove any self-referencing footnotes as well. However, if relevant self-ref­erences should be included as if they were from third author(s). If your identity is obvious from the manuscript, it cannot be sent out for review.

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 163

PRINCIPE, L. (2000), «Apparatus and reproducibi­ lity in alchemy». In: HOLMES, Frederic L.; LEVERE, Trevor H. (ed.). Instruments and experimentation in the history of chemistry, Cambridge, Mas., London: The MIT Press, 55-74. Webpages: WILLIAMS, J. D. 21st Century Science: http://www.21firstcenturyscience.org. [Date of the last access]

21/11/2013 8:56:48


001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 164

21/11/2013 8:56:48


165

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA Monografies

Col·loquis

Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica (primera època) 1993-2006

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 165

21/11/2013 8:56:50


166

Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica (nova època). Des del 2008

Jornada d’Astronomia i Meteorologia

Història de la Ciència i l’Ensenyament

001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 166

21/11/2013 8:56:52


001-168 Hta Ciencia i Tecnica 5.indd 167

21/11/2013 8:56:52


ACTES

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

Coberta ACTES 5.pdf 1 21/11/2013 16:23:52

NOVA ÈPOCA

2012 VOLUM 5

ACTES D’HISTÒRIA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

DE LA

REVISTA DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS ISSN (ed. impresa): 2013-1666 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9640 • http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

NOVA ÈPOCA

2012

VOLUM 5

Institut d’Estudis Catalans


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.