?
arts|Música
EL MUNDO. DIJOUS 26 DE MAIG DE 2022
EL MUNDO. DIJOUS 26 DE MAIG DE 2022
?
arts|Música
THE SALTITOS El projecte nasquè fa 3 anys, amb una sèrie d’idees de José Maria Campos (veu i guitarra), i que van veure la llum al juntar-se amb Charlie Rodríguez (guitarra), Miguel Ángel Nueda (bateria) i Álex Casal (baix). Les cançons del seu primer disc ‘Do you like my accent?’ narren la història de Diego Saltito, una persona que va creuar la frontera entre Mèxic i Califòrnia.Influències: Jack White, The Raconteurs, Cage the Elephant i Led Zeppelin.
GRAN QUIVIRA
SUBDAY
Començaren fa un parell d’anys, quan Monty Peiró (veu i guitarra) coneix a Pete Salas (baix) i Mike Fernández (guitarra) al veure’ls com teloners de The Delta Saints amb altra banda a la qual pertànyen, Red Buffalo. Després aplegaren Joan Fagoaga (bateria) i Charlie Rodríguez (guitarra). A gener van traure el seu primer EP, ‘Las dos caras’. Les seues cançons recòrden al bluegrass i a la música d’arrel sureña nord-americana més clássica, encara que en castellà.
Nasqueren a finals de 2014 però fins agost de 2015 no es va conformar el grup al complet. Són Juan Ramos (veu i guitarra), Roberto Martínez (guitarra), Raúl Benlloch (bateria) i David Sellés (baix). Reconeixen estar influenciats pel britpop dels 90, de grups com The Verve, Radiohead o The Beatles, encara que el màxim referent es Oasis. Tots ells s’alcen com a grups insígnia en la composició de cançons i melodíes.
P
el·lícules com Rocky III amb cançons mítiques com The Eye of the Tiger han contribuït, –per a bé o malauradament–, a associar la melodia rock amb el quadrilàter. Així doncs, a força de riffs, diferents tempos i diversos estils, Gran Quivira, The SaltitoS i Subday són els pesos pesats que inauguren el primer round del concurs Sona la Dipu, certàmen de la Diputació de València dedicat a difondre el treball de bandes valencianes emergents de pop-rock. La primera semifinal tindrà com ring el Poliesportiu Ramón Sáez de Xirivella, el 27 de maig a les 21h.
LLUNY DEL MITE Cigarretes de dues setmanes apagades en cendrers o llandes de cervesa obertes es camuflen en als racons de l’habitació lliures de caixes d’instruments, de cables o d’amplis. Allò de ‘drogues i rock and roll’ mai va ser, ni de lluny, un mite. Instruments Marshall, Orange, Telecaster i Gibson es disposen en els locals d’assaig que han vist nàixer les maquetes de Gran Quivira, The SaltitoS i Subday. Ja siguen xicotetes habitacions quadrades o cases retirades en l’horta d’Alaquàs, les melodies són absorbides per unes parets més pròximes a altars de culte
ES BUSCA NOVA ESTRELA DEL ROCK VALENCIÀ
La primera semifinal de Sona la Dipu, el concurs de bandes emergents, enfrontarà les melodies de Gran Quivira, The SaltitoS i Subday
PER INÉS CALERO, JOSÉ CUÉLLAR I BIEL ALIÑO al rock que a ser simplement un lloc on penjar pòsters i fotos dels seus referents, muses i icones a seguir. Dels tres aspirants a finalistes, Subday és la banda més jove doncs es van formar com tal a l’agost de 2015, encara que no per açò sense experiència. Roberto Martínez
(guitarra) formava part d’un altre grup quan li va oferir a Juan Ramos ser el cantant d’uns temes que tenia al cap Aleshores, contactaren amb Raúl Benlloch (bateria), i finalment inclogueren a David Sellés (baix). El resultat? Subday: una formació que reconeix estar influïda pel britpop dels
90, amb Oasis, The Verve o The Beatles com a «grup insígnia en quant a la composició i les lletres», explica Juan, veu i guitarra del grup. Així, les seues cançons, escrites en anglès «parlen d’optimisme, de bon rotllo, d’estar viu», explica Martínez. És el que volen transmetre amb el seu directe encara que els agrada que «cadascú interprete les cançons en el sentit que vullga; (...) que la gent és contagie també del bon rotllo que podem tindre a l’escenari» explica Sellés. Colar-se en un assaig de Gran Quivira és assistir a una quedada entre col·legues. Començaren fa un parell d’anys, quan Monty Peiró (veu i guitarra) coneix a Pete Salas (baix) i Mike Fernández (guitarra) al veure’ls com teloners de The Delta Saints amb altra banda a la qual pertànyen, Red Buffalo. A partir d’aquest moment, formàren Gran Quivira amb unes cançons que Peiró tenia escrites «sense saber molt bé on anaven a parar», confesa. Després aplegaren Joan Fagoaga (bateria) i Charlie Rodríguez (guitarra). «Vam estar prou temps al local, donant-li forma a les cançons i al so», explica Peiró, fins que arribà el seu primer concert el 25 de setembre de 2015 a la sala 16 Toneladas, així que «fora del local no portem massa temps», reconeixen. Encara que això no ha sigut problema per a actuar al Montgorock a Xàbia o en altres sales de València per on han començat a moure Las dos caras, l’EP amb 4 cançons que presenten al Sona la Dipu.
Cada vegada és més freqüent en l’escena musical valenciana trobar músics que toquen en diferents formacions. És el cas de Gran Quivira, que bé pot merèixer el nom de ‘supergrup’ mentre que es nodrix de la qualitat i del bagatge musical de persones que compten amb anys d’experiència a les seu darrer. Així, els seus integrants estan molt rodats a l’escenari al formar part també de les files de Badlands, Red Buffalo, Sweet Little Sister, Femme Fractal, Wave at The Sun, 4some Artifacts o els mateixos The SaltitoS, una de les dues bandes amb les que competixen a Xirivella i amb qui compartixen al seu guitarrista Charlie Rodríguez. En referència a açò, el propi Charlie sentència rotundament que «es requerix molta paciència», idea que suporta Monty Peiró al reconèixer que compaginar diferents projectes «de vegades és un poc caòtic. Es combina amb una agenda molt clara, molta comunicació entre nosaltres, i fent malabars per a poder coordinar-ho tot. No és fàcil». Per açò, Chema Campos, veu de The SalititoS, apunta que «és complicat estar en mil històries i quan trobes un projecte que et tira més i al que has de dedicar-li més atenció durant un temps, al final acabes escollint». The SaltitoS és una banda embolicada en el misteri. No volien publicar res més que les seues cançons per a no condicionar a l’oïent al parlar d’estils o sobre la procedència dels seus
integrants. Així ho explica el seu perfil a Facebook, una «banda anònima que et dóna l’oportunitat d’escoltar bon rock and roll sense tenir en compte el seu lloc de realització. Gaudisquen». Però, més enllà, The SaltitoS sorgeix al trobar les persones adequades per a les cançons que Campos tenia al cap rere viure a Sant Diego i conèixer l’experiència de gent que volia creuar la frontera de manera il·legal. Així doncs, les seues cançons en anglès «narren la història de Diego Saltito, una persona que va creuar la frontera entre Mèxic i Califòrnia, sense tenir res; com coneix a una persona a l’altra banda de la frontera, com els problemes van sorgint i com supera els obstacles tocant música», explica el seu cantant, Chema Campos.
PROMOCIÓ I MÉS SUPORT És la primera vegada que les tres bandes es presenten al concurs com a tal, encara que entre els seus integrants es troben guanyadors d’altres edicions amb Badlands en 2015 o Daze of Down en 2012, o s’havien presentat anys pasats amb El regreso o The Memphys Tones. «Si el concurs ens atorga més visibilitat i un poc de diners per a poder gravar, ja haurem aconseguit molt», reconeixen des de Gran Quivira. Tots tres grups saben, com a bandes que estan consolidant-se, que qualsevol plataforma que els aporte alguna cosa econòmica o promocionalment és
beneficisa. Així, desd de Subday afegixen que és fonamental «entrar en un concurs referència al territori i donar-se a conèixer ací [a València] per a després intentar moure’s per fora», mentre que The SaltitoS opinen que el Sona la Dipu «et mira més com a músic què com una estratègia de màrqueting per a promocionar l’esdeveniment en si mateix», fent al·lusió a altres certàmens. El directe s’alça com una mostra de la quantitat, varietat i qualitat de grups musicals que continuen obrint-se camí en una ciutat que demostra amb el pas dels anys que no ha d’envejar a cap altre emplaçament en quant a qualitat musical. «Van succeint-se estils, però hi ha més música en directe, això és innegable. Les condicions són les que són i en València el nivell ha pujat de manera brutal. Tenim músics boníssims i en les generacions que vénen també», reconeix Charlie Rodríguez. Per la seua part, Monty Peiró repunta «Tenim bandes molt bones en tots els estils» però «Falta suport, falta que les sales no tinguen tants problemes per a oferir música en directe, falta que des de dalt s’ajude a l’escena a eixir de la seua endogàmia, a obrir-se a més públic. És una pena que tinguem un patrimoni musical tan viu i valuós i no aconseguim fer d’açò alguna cosa gran. Hauria d’existir un compromís amb tot açò. Concursos com este ajuden i són bones iniciatives, però necessitem molt més». Així la clau pot ser, «falta una mica més d’indústria, que es recolze més als grups, no com a Múrcia, que hi ha una
indústria més desenvolupada, potser hauríem de mirar una mica més cap avall», com sustenten des de Subday. Així del divendres 27 de maig fins a finals d’estiu, diferents pobles de la geografia valenciana es presenten com a plataforma de difusió del talent valencià en clau pop-rock. El directe de Xirivella decidirà què grup participarà en la final, que disputarà el seu final el 30 de setembre a Gandia. El veredicte d’aquesta novena edició corre a compte, per primera vegada, d’un jurat públic amb experiència en les diferents graons que componen la indústria musical valenciana (Eduardo Guillot, crític musical; Vicente Fabuel, periodista i propietari de Discos Oldies; Quique Medina, cap de comunicació de la Rambleta; Liberto Peiró, coordinador de Mondo Sonoro Comunidad Valenciana, i José Manuel Piñero, director del Low Festival). Referent a açò, Chema Campos agraix que se sàpiga qui són i qui els està avaluant, perquè així reben «un feedback real i que et pot servir per a créixer com a músic també, no que siga alguna cosa arbitrària». Encara que més enllà, «hauria de ser un jurat format per homes i dones. A València tenim dones en tots els àmbits de la música sobradament preparades per a formar part d’este jurat. No té sentit que siga un jurat únicament masculí i creiem que és vital que açò millore en un futur, especialment si, com diuen, volen tenir una perspectiva de gènere», senyala Monty Peiró.