EL MUNDO. DIJOUS 12 DE MAIG DE 2016
9
arts|Exposició
VALENCIANS EN TERRA ALIENA
La Comunitat ha sigut un territori de persones migrants en diverses èpoques. Històries de vida recreen al Museu Valencià d’Etnologia l’emigració valenciana de postguerra
PER INÉS CALERO
A
nades i arribades. Comiats i tornades. Visats, maletes, postals i diaris; fins i tot diccionaris. Rialles i plors. Són tot un ritual clàssic que envolta viatges, aventures i també migracions. Durant els anys 50 i 70 del segle passat molts valencians i valencianes decidiren buscar-se la vida al continent europeu. Durant este període, a la dècada dels 50 emigraren al voltant de 17.000 valencians, xifra que es va quasi triplicar als 60. Amb una miscel·lània d’onze testimonis, l’exposició ‘Arribes o te’n vas? Emigració valenciana a Europa 19501970’ recrea la realitat social d’una generació jove marcada per la postguerra espanyola i s’endinsa en l’ambient i els motius personals que s’amaguen darrere de la població valenciana que va emigrar a Europa en esta època. Esta exhibició, emplaçada al Museu Valencià d’Etnologia fins al 31 de juliol, suposa el recull dels relats d’onze ciutadans de diferents pobles de la Comunitat que conjuntament servixen per a embastar «el que ha sigut la biografia migratòria dels valencians i les valencianes a Europa durant els anys 50 i 70», explica un dels dos comissaris de l’exposició, José Vicente Aguilar. Hi ha experiències de tots els colors, causes i circumstàncies. Algunes com les de la jove Isabel, qui amb 26 i un bon treball –era encarregada en una fàbrica de vímet-, al trencar palletes amb el seu nóvio va decidir provar fortuna a Alemanya amb tres amigues. Altres més amargues com la d’Amparo, Nieves o Maruja que, al quedar-se òrfenes de pare, es sacrificaren i van haver d’anar a la verema francesa per a poder enviar a casa tots els diners que guanyaven i així sustentar a una família de 5 membres, poder pagar les medicines del pare mort o poder pagar la vivenda familiar hipotecada. Desproveïda de gran quantitat d’objectes personals, l’exposició dóna rellevància a les persones i a les seues històries. «Per això les vitrines són amb text. El text normalment se reserva a un plafó en la paret i ací volíem que tinguera una presència museogràfica important». Assegura Raquel Ferrero, l’altra comissària de la exposició. Qui no ha sentit parlar d’aquell familiar o veí que se’n anà al nord a veremar? França, Alemanya, Països Baixos i Suïssa foren les destinacions preferides per uns valencians. Doncs des de la verema o els treballs domèstics ‘à la France’, fins un contracte amb una empresa metal·lúrgica a Dusseldorff. Des de qui deixava la terreta amb un contracte d’ofici fins qui anava a treballar amb el passaport de turista. Des de qui treballava un mes, aconseguia 20.000 duros per passar l’hivern i tornava a casa, fins qui es va quedar 36 anys a Alemanya.
L’exposició pretén trencar alguns tòpics sobre este fenomen sociològic. Un d’ells és «el fet que normalment associem que ‘emigració’ és igual a ‘necessitat’. Açò és cert, però no sempre es així i no només es la raó majoritària», explica Ferrero. L’ésser humà sempre es mou amb l’esperança de millorar les seues condicions.
VOLUNTAT DE PROSPERAR «No neguem la necessitat. Hi ha casos on la situació malauradament és molt dura». No obstant, més que com una fugida, la raó majoritària dels testimonis abordats és que les persones se’n anaven «perquè no hi havia una necessitat extrema però sí una voluntat de prosperar», diu la comissària. Ho reflexen històries com la d’Honorio, que li lleva dramatisme a la migració, ja que encara que tenien treball al bancal, anaven a la verema per a poder continuar estudiant. En un context de política autàrquica on s’imposa un pla d’estabilització econòmica; on la gelada del 56 va cremar els conreus de la Comunitat i amb ells, el treball de milers de jornalers; i on es crea l’Institut Espanyol d’Emigració, Europa s’alçava com l’alternativa. El resultat? Una generació valenciana migrant, per una banda amb relats desproveïts de dramatisme i, per l’altra, el buit de qui es queda, fotografies, postals i souvenirs i barris construïts amb els diners fets a l’estranger. Històries de vida tan diferents com el caràcter de qui se’n va anar. Encara que tots es queixaven de patir fred i trobaven a faltar la qualitat de vida mediterrània i el bon menjar, uns no hagueren tornat mai, i si ho vam fer va ser per la família. Altres, en canvi, com conta la història de Maria, «estaven millor a Novetlè que a Suïssa menjant pernil».