La nova Mediterrània en un món canviant
Des que el 1995 es va iniciar el Partenariat Euromediterrani amb la declaració final de la Conferència Ministerial Euromediterrània de Barcelona, Europa i els països mediterranis han intentat construir a l’entorn del nostre mar un espai comú de pau i seguretat, de progrés econòmic compartit i de diàleg i entesa intercultural. El llançament de l’anomenat Procés de Barcelona va desencadenar una immensa onada d’esperança –i fins i tot d’optimisme– respecte al definitiu pas a la modernitat dels països àrabs i mediterranis a través del progrés econòmic que es podia derivar de la seva integració comercial i associació amb Europa. L’acord assolit es fonamentava, a més, en un ferm compromís amb els principis i valors generalment considerats com un avenç cap a la democràcia, el pluralisme polític, els drets humans i el respecte de les llibertats civils. Quinze anys després, el sentiment generalitzat era que els èxits econòmics i els avenços socials reals es trobaven lluny de les expectatives suscitades i, sobretot, que les promeses de democratització i d’obertura política havien estat del tot incomplertes. Uns règims anquilosats perpetuaven un sistema autoritari que acaparava per a una estricta minoria dominant els beneficis del progrés i en mantenia al marge la gran majoria de la població. El suport financer, econòmic, tècnic i polític de la UE no aportava la transformació política i social desitjada, sinó que, quan era efectiu, cada vegada es veia més com un suport als règims vigents que contribuïa objectivament a la perpetuació de l’autoritarisme en benefici dels grups en el poder i de l’elit econòmica associa-
Med.2011
La gran oportunitat de transformació
da. El progrés econòmic d’uns quants convivia, per tant, amb la frustració de les més àmplies capes mit janes i populars, que cada vegada eren més conscients de la situació gràcies a l’esforç educatiu ja acumulat i a la irrupció de nous mitjans i xarxes de comunicació social –en especial la televisió Al-Jazira– que havien trencat el monopoli anterior dels mitjans de comunicació social oficials o occidentals. En aquest context, l’acte heroic d’immolació per ràbia i dignitat del jove Mohammed Bouazizi va desencadenar no solament una revolució democràtica a Tunísia, sinó un ampli moviment de revolució ciutadana i democràtica en tot el món àrab. Si s’hagués limitat a la petita Tunísia, la revolució podria haver estat un fenomen aïllat, i el seu entorn regional s’hauria encarregat que, a més, fos efímer. Tanmateix, el triomf de la revolució a Egipte, gran centre de gravetat demogràfic, geogràfic, cultural i polític del món àrab, garantia que els seus efectes arribessin d’una manera o altra a tots els països. La revolució es va iniciar i va triomfar a Tunísia, el primer país que va signar el Tractat d’Associació amb la Unió Europea el 1995, justament perquè és on era més profunda la discrepància i la contradicció entre l’opressió del règim de Ben Alí i els avenços econòmics i socials i la modernització de les mentalitats, aconseguits gràcies al prolongat esforç de tota la societat tunisiana des de la primera època de la independència amb el president Bourguiba. A la política modernitzadora en educació, estatut de la dona, creació d’un Estat i una Administració moderns, apro ximació a Europa, esforç industrialitzador, etc., heretats de Bourguiba, s’hi va sumar a partir de 1995, malgrat l’autoritarisme i l’opressió creixents, la continuació d’aquest esforç per part dels tunisians, que van aprofitar, a més, tant com fos possible les facilitats ofertes pel Tractat d’Associació amb la Unió Europea, els programes Euromed del Procés de Barcelona i les polítiques sectorials que afavorien.
89
Senén Florensa President de la Comissió Delegada Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), Barcelona
Dossier
Europa, la Mediterrània i les revolucions àrabs en l’actual puzle geopolític