Una mirada a la salut mental dels adolescents Claus per comprendre’ls i acompanyar-los

És molt important tenir tots aquests criteris en ment, ja que en ocasions un nen o adolescent pot expressar que està trist, però s’aixeca, s’arregla, va a l’escola, fa els seus deures, juga amb els seus amics i compleix amb les seves tasques i la gana i el son estan conservats, pel que no podem parlar de depressió.

La tristesa en si és una emoció necessària i és important donar-li espai i escoltar-la ja que ens podrà donar pistes sobre pèrdues o necessitats que pugui tenir aquell nen. Tota persona té fluctuacions de l’estat anímic i la tristesa ocasional és una emoció normal. Les tensions normals de la vida poden portar els nens o adolescents a sentir-se tristos de tant en tant. Esdeveniments com una discussió amb un amic, una separació, un mal resultat en un examen, no ser elegits en un esport, el trasllat d’un amic fora de la ciutat o la mort d’un ésser estimat poden derivar en sentiments de tristesa, dolor, desil·lusió o aflicció. Aquestes reaccions solen ser breus i desapareixen amb el temps i l’afecte.

En canvi, la depressió és alguna cosa més que sentir-se malenconiós, trist o de mal humor de tant en tant. La depressió és un estat d’ànim intens que dura setmanes, mesos o fins i tot més. Per realitzar un diagnòstic de depressió, els símptomes han de causar un malestar clínicament significatiu o deteriorament social, escolar o altres àrees del funcionament.

Els símptomes depressius existeixen al llarg de diferents edats, preescolar, escolar i adolescents (veure taula 9) i es caracteritzen pels mateixos símptomes que en adults ajustant la manifestació a l’edat (més que observar símptomes diferents).

Taula 9. Principals símptomes depressius en nens i adolescents.

Font: elaboració pròpia

Nens

• Més símptomes d’ansietat (per exemple fòbies, ansietat de separació), somatitzacions i al·lucinacions auditives.

• Depressió s’expressa amb rebequeries freqüents i problemes conductuals.

• Menor freqüència de símptomes delirants i temptatives suïcides greus.

• Durant la infància mitja, preocupacions amb la mort, baixa autoestima, tendència a l’aïllament/rebuig social i mal rendiment escolar.

Adolescents

• Major nombre de cognicions negatives/depressives que els nens.

• Major evidència de sentiments de culpa i desesperació. Endogeneïtat/melancolia.

• Major alteració del son, i gana, símptomes psicòtics, i conducta suïcida.

• Comparat amb els adults, més problemes conductuals i menors alteracions neurovegetatives.

Una de les principals característiques de la depressió és l’aparició d’un símptoma anomenat anhedonia que es caracteritza per una pèrdua de la capacitat d’obtenir plaer i resulta un dels símptomes que més desconcerta els nens i adolescents amb depressió. Sovint expressen que “s’avorreixen” o que “ja no m’ho passo bé quan estic amb els meus amics” o “abans m’agradava fer esport i ja no gaudeixo”. Aquest símptoma genera un fort malestar i està darrere de l’abandonament de les activitats i la desesperança.

La depressió també inclou altres símptomes com ara la disfòria, que pot manifestar-se en els nens amb irritabilitat, i ser observable per altres ja que afecta a la conducta del nen (per exemple fugida, plors, oposicionisme, protestes, tics, aïllament, hiperactivitat, immobilitat, agressions, etc.).

Altres símptomes no són observables i només són accessibles per informació verbal (per exemple desànim, manca d’interès, sentiments de fracàs, de culpa, etc.).

Cal tenir en compte que no existeix un únic tipus de depressió. Algunes vegades la depressió ocorre de forma sobtada, amb un inici agut i una resolució aguda, que pot ser seguida de possibles nous episodis en el futur de curs similar. Això seria l’anomenada depressió major.

En altres ocasions la depressió apareix de forma més lenta i persistent, durant mesos i fins i tot anys, sense que hi hagi ni moments clars d’empitjorament ni moments de millora, com si estiguéssim constantment una mica tristos. Aquesta forma de depressió es diu distímia.

Finalment, algunes depressions podrien ser el debut d’un trastorn bipolar. Podríem dir que serien episodis afectius que mostren dues cares, alternant-se de forma periòdica episodis de depressió amb episodis de mania o hipomania. Els episodis de mania són totalment oposats a la depressió i es caracteritzen per una eufòria desmesurada, sentiments de superioritat davant dels altres o idees de grandiositat (per exemple el més ric del món, el més guapo, el més intel·ligent etc.), un increment de l’energia, amb múltiples plans i projectes, increment de la creativitat, disminució de la necessitat de dormir durant dies sense sentir-se cansat per això, un augment de la libido que pot portar a conductes com promiscuïtat sexual o augment de la masturbació, disminució de la percepció de risc, amb conductes molt arriscades, sentint-se com si un estigués a la “cresta de l’onada”.

Quan apareixen els episodis de mania estaríem davant del que es denomina un trastorn bipolar o malaltia maníaco-depressiva, precisant alguns canvis en l’abordatge terapèutic.

Tothom pot tenir una depressió? Pot passar a la meva família?

Actualment es calcula que fins a un 30 % de la població mundial tindrà algun episodi depressiu en un moment de la seva vida. Sembla que amb l’edat augmentaria el risc de depressió, especialment entre els 20 - 40 anys. Pel que fa als menors, els estudis indiquen que entre un 1-2 % dels nens i un 3-8 % dels adolescents presenten un trastorn depressiu. La proporció per sexe seria d’1:1 en nens i 2:1 (femení vs masculí) en adolescents.

La depressió pot aparèixer en totes les cultures, nivells econòmics i ètnies. Entre els preadolescents i els ancians sembla que afectaria més als homes, mentre que durant l’adolescència i la vida adulta més a les dones, probablement per un component hormonal.

La depressió és una condició recurrent en nens i adolescents. Normalment fins a un 40 % dels adolescents presentaran un segon episodi en dos anys i un 75 % en els cinc anys. S’associa a una disminució significativa del funcionament acadèmic a l’escola, augment de l’abús de drogues i de suïcidi consumat, essent la principal causa de morbiditat i mortalitat en l’edat pediàtrica en les societats desenvolupades. Les condicions de vida que augmenten el benestar material i la qualitat de vida no afecten el grau de felicitat sent la insatisfacció un sentiment a l’alça. Es tracta d’un fenomen paradoxal i s’argumenta que podria ser perquè es coneix més sobre la depressió o perquè hi ha més conscienciació, però tot sembla indicar que la depressió augmenta en les societats més desenvolupades i podria estar en relació amb determinats factors de risc que tenen a veure amb els canvis socials experimentats en els últims anys. En l’adolescència per exemple, la introducció de smartphones al 2007 i generalització del seu ús al 2015, i el desenvolupament de xarxes socials convertint-se en la principal forma de connexió entre iguals, es correlaciona amb un clar augment de la prevalença de la depressió en adolescents en aquesta mateixa època.

Quines són les causes de la depressió?

Com en la majoria de les malalties, no hi ha una única causa per a la depressió. Les causes de la depressió combinen factors biològics, genètics, psicològics i ambientals.

Entre les causes biològiques destaquen canvis que es produeixen en la neurotransmissió cerebral i en els circuits cerebrals responsables de la modulació emocional i de l’activitat del sistema límbic responsable de l’activació emocional. Alguns cervells senzillament estan predisposats a presentar diferències en producció de serotonina i altres neurotransmissors, o diferències en els receptors de superfície, o en la seva secreció que els fan més vulnerables a l’aparició dels trastorns afectius.

Si en la nostra família hi ha antecedents de depressió, és possible que hi hagi un gen en la família que alteri aquest funcionament. Diversos estudis mostren com determinats gens estan implicats en l’aparició de simptomatologia depressiva, si bé per a que aparegui la depressió ha d’existir una interacció d’aquests gens amb factors de l’ambient (per exemple, estrès psicosocial). Podríem dir que es pot heretar la “vulnerabilitat” a tenir depressió, però hauran de passar altres factors ambientals per acabar patint depressió.

Com hem vist en el capítol Neurodesenvolupament cerebral. Els canvis en el cervell de l’adolescent, a l’inici de la pubertat es produeix un increment en la reactivitat dels sistemes neuronals subcorticals (responsable de l’activació emocional) i no és fins a l’adolescència tardana, adult jove, que es produeix una maduració dels sistemes corticals encarregats de la modulació de les emocions. Existint per tant un desajust entre aquests dos sistemes durant l’adolescència i augmentant el risc de desregulació emocional. Aquests canvis propis del neurodesenvolupament normalment estan intervinguts per factors hormonals, el que explica el perquè molta gent experimenta un primer episodi depressiu durant la pubertat.

Com dèiem, alguns tipus de depressió són hereditaris, el que suggereix que es pot heretar una vulnerabilitat biològica. En el trastorn bipolar és més clar el component genètic, trobant-se, en els estudis de famílies en les quals membres de cada generació desenvolupen trastorn bipolar, que tenen una estructura genètica diferent en comparació amb aquells que no es posen malalts. No obstant això, el contrari no és cert: no totes les persones amb l’estructura genètica que causa la vulnerabilitat a trastorns afectius tindran la malaltia. Aquests factors addicionals, que inclouen estressors a la llar, la feina o l’escola, estan involucrats en la seva aparició.

Les causes de la depressió combinen factors biològics, genètics, psicològics i ambientals.