Sant Pau i els tribunals civils Les relacions entre el gran apòstol i la seva comunitat de Corint no foren massa planeres, com mostren els renys que ell li hagué d’adreçar en les dues cartes que li dedica. Un punt clar de discrepància, entre altres, fou l’actitud dels cristians que, a l’hora de tirar endavant un plet contra altres cristians, acudien als jutges pagans en espera d’una sentència justa (1Co 6,1-8). El cristianisme començava a escampar-se pel món, lluny d’aquells ambients senzills i rurals de Galilea, i així sembla comprensible aquell intent d’adaptació en el camp judicial d’una societat més complexa i heterogènia. Però sant Pau no ho pensa així. Potser tenia presents els tribunals segregats de la diàspora jueva per resoldre problemes entre els mateixos jueus. La veritat és que els seus retrets són ben directes: «¿Com és possible que entre vosaltres hi hagi algú que, quan té un plet contra un altre, gosi recórrer a un tribunal pagà i no als membres del poble sant?». El seu llenguatge és dur, intransigent: els cristians són els «sants», els «germans». Els pagans, en canvi, són, en principi, els «injustos», els «incrèduls», els «menyspreables», en el sentit que són aquells que no tenen res a dir en els cercles interns eclesials. És, doncs, un motiu de vergonya que la comunitat no trobi ningú prou assenyat per fer de jutge entre els germans. ¿I què hi diria el mateix apòstol si, presentant-se entre nosaltres, advertís la satisfacció de molts cristians catalans pel fet que l’enfadós litigi de l’art sacre del Museu de Lleida hagi passat a mans de tribunals civils seculars contra decisions administratives i pressions eclesiàstiques en tots els nivells? Primerament, és clar, hauria d’orientar-se molt a fons per copsar l’evolució que havia transformat, al pas dels segles, la institució religiosa de la qual ell mateix havia estat un diligentíssim propulsor en els seus inicis. Les minses i modestes comunitats domèstiques escampades en la conca mediterrània oriental havien estat substituïdes per l’Església de les grans catedrals, de la inconfusible presència pú-
blica i del terrabastall mediàtic. Li haurien d’explicar quin paper hi fan els cardenals i els nuncis apostòlics, càrrecs totalment impensables al seu temps. Ben cert que restaria bocabadat davant els imponents dicasteris vaticans i no menys sorprès quan descobrís el sistema de monarquia absoluta erigit, així com aquelles pràctiques concordatàries que, amb les seves concessions d’altres temps, havien esfumat seriosament les fronteres entre la societat civil i l’eclesiàstica. Potser ho veuria com un intent frustrat de fer baixar a la terra la «ciutadania», integradora dels bons creients, que ell havia cregut emplaçada al cel (Fil 3,20). I un cop hagués pres consciència de totes aquestes complexes evolucions, ¿com veuria l’Apòstol, concretament, el litigi lleidatà? En primer lloc s’adonaria que no es tracta d’un plet entre cristians, sinó d’una manera d’entendre (o, més exactament, de malentendre) una potestat eclesiàstica amb els seus distints mecanismes, completament desconeguda en l’Església primària. A la seva pregunta sobre l’existència d’algun assenyat que pogués resoldre el plet, se li hauria de contestar, simplement, que no. La trista experiència dels darrers anys ha demostrat que ni a la Signatura Apostòlica, ni a la Rota Romana, ni a la nunciatura de Madrid hi ha qui sigui capaç d’aplicar lleis elementals. Ofuscats per un concepte d’autoritat eclesiàstica sense fonaments ni límits clars, sembla als governants que, imposant la «santa obediència», ja n’hi ha prou. I a aquella queixa paulina que «¡sou vosaltres els qui perjudiqueu i desposseïu, i ho feu a germans vostres!», caldria respondre que això és, exactament, el que pretén la jerarquia eclesiàstica. Atesa, doncs, la situació general, és molt probable que el bon Apòstol comprengués la convicció dels que se senten orfes de pastors i prefereixen posar el plet en mans de jutges seculars, tal vegada com més seculars millor. Valentí Fàbrega Escatllar
.. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . .
Problemes morals entorn de la mort El dia 13 de maig el Consell de Ministres informava favorablement de l’avantprojecte de la «Llei Reguladora dels Drets de la Persona en el Procés Final de la Vida», que el Congrés de Diputats haurà d’escatir i d’aprovar. L’havien precedit tres versions autonòmiques, les d’Andalusia, Navarra i Aragó. S’ha discutit sobre la seva necessitat, ja que alguns creuen que els diferents problemes ja quedaven resolts en normatives anteriors, sobretot en la llei del 14 de novembre de 2002. La ministra de Sanitat, Leire Pajín, havia promès que no seria una llei
per a regular l’eutanàsia, sinó per a mitigar el dolor. I així ho van reconèixer diversos bisbes, començant per Rouco Varela, encara que després van canviar d’opinió. La llei no altera per a res la tipificació penal vigent de l’eutanàsia o del suïcidi assistit. En aquesta breu exposició voldríem limitar-nos a situar els punts més problemàtics o conflictius de la qüestió en relació amb la postura de l’Església. Parlo més des de l’experiència amb els malats que no pas des de la teoria. 2