El Pregó 500 by Galerada

eclesial d'informació i opinió

500

..........................................................................................................................

Cinema

Saul Dibb, més conegut com a guionista cinematogràfic, dirigeix el seu tercer llarg metratge, Suite Française, basat en la magnífica novel·la homònima d’Irène Némirovsky (morta a Auschwitz el 1942) recuperada per la seva filla. L’acció se situa en la França ocupada del 1940. La lluita per la supervivència mostra tant gestes heroiques, com la covardia, l’egoisme i la misèria humana en moments dramàtics. Al mateix temps, els vencedors del moment s’aprofiten de la situació en alguns casos i en d’altres tenen sentiments respectuosos envers els momentàniament vençuts. La música lliga la història principal i mostra la sensibilitat, l’empatia i l’exquisidesa dels personatges més implicats. Tot, però, amb poca força. Malgrat la posada en escena perfecta, els sentiments no acaben de traspuar, i el guió, força fidel a la novel·la, deixa en alguna escena un relat poc lligat i es queda en la superficialitat. El rodatge en francès, com la novel·la original, hi hagués donat un toc més real. Magnífiques les interpretacions dels actors, especialment la de Kristin Scott Thomas. Aprofitem per recomanar als més joves el còmic que sobre la novel·la, i amb el mateix títol, ha dibuixat i escrit Emmanuel Moynot. Montserrat Morera

Publicació quinzenal

Número 500

16-31 de maig del 2015

Els 500 primers números d’«El Pregó» Un manifest de divuit professors de la Facultat de Teologia de Catalunya, el març del 1993, provocà una petita tempesta a les aigües aparentment tranquil·les de l’Església catalana, just quan preparava el darrer Concili Provincial Tarraconense. Diversos sectors d’Església van donar suport als divuit professors: grups de laics, la Unió de Religiosos, els amics de Pere Casaldàliga i molts altres. El cardenal Carles es mantenia ferm. Va ser en aquest context que Casimir Martí i un grup de companys, entre els quals Josep M. Totosaus, van fundar El Pregó. El número 1 sortí el mes de març del 1994. El seu objectiu era mantenir viva una flama que vents contraris feien vacil·lar. Reivindicaven no sols la legitimitat sinó també la necessitat de mantenir un model d’Església que no gaudia precisament de les simpaties dels alts responsables eclesials del moment. Amb El Pregó proposaven una Església que aparqués les formes autoritàries i s’apuntés al camí del diàleg i la sinodalitat; que no s’obsessionés per la cacera de bruixes o d’heretges; que es veiés ella mateixa i fos de debò Poble de Déu, en el sentit pla i ple de la paraula ‘poble’, que és tant com dir «Església de batejats i batejades, de germans i germanes», més que no pas «Església de clergues i laics». Han passat vint anys llargs. Les circumstàncies d’ara no són les dels inicis: ni com a Església universal, ni com a Església a Catalunya, ni com a país.Tenim davant per davant uns reptes que fa vint anys no podíem ni sospitar. Intuïm que som a les portes d’un futur nou i diferent. I no ens volem resignar a ser mers espectadors del curs de la història. Al llarg d’aquests vint anys ens han acompanyat tossudament problemes persistents d’Església i de país. Qui més qui menys confiàvem que el Concili Provincial Tarraconense (CPT) seria l’ocasió per a afrontar-ne algun de cabdal. I el CPT l’afrontà i dictà resolucions… però no els solucionà. Semblaria potser que l’Església catalana té la capital a 635 km? La nostra fidelitat a l’Església universal passa necessàriament per la nostra fidelitat a «les Esglésies que tenen la seu a Catalunya»: a totes i cada una i al seu conjunt com a unitat pastoral. Reclamarem que sigui reconeguda la seva singularitat tant pel que fa a la seva identitat i història com pel que fa als problemes que avui ha d’afrontar. I reclamarem per a ella totes les eines—i condicions—que li calen per a animar les nostres comunitats a mantenir-se al servei del regne. I d’una manera especial demanarem, tant si és oportú com si no, que és concreti d’una vegada la resolució 142 del nostre darrer Concili («vinculant i prioritària», des de fa vint anys!) que demana una «solució jurídica» que faciliti la coordinació pastoral de les nostres diòcesis… Pere Codina

El futur de l’Església catòlica Fer pronòstics que realment ho ensopeguin és difícil, sobretot, si és sobre un coŀlectiu que ha experimentat tantes mutacions i sacsejades com l’Església catòlica al llarg de més de dos mil anys de la seva existència. Tanmateix, la situació ara com ara, almenys pel que fa al catolicisme del món occidental, és ben palesa per a tot aquell que no tingui teranyines als ulls. Un sol mot la designa: crisi. Crisi vol dir indiferència massiva acompanyada d’una ignorància religiosa sense límits definibles, profunda secularització de la societat, esglésies buides i confessionaris polsosos, fusions parroquials per manca de sacerdots i una joventut que puja encara més distant i desinteressada. Espectacles grandiosos com aquell congrés eucarístic a la Barcelona del 1952 semblen haver-se esdevingut en un altre planeta sense que l’escenificació mediàtica dels viatges papals més recents pugui servir de compensació. El que sembla ensorrar-se gradualment és aquesta institució tradicional dominada per la clerecia. Un sol cànon del codi de dret canònic vigent explicita molt bé què vull dir. És el dedicat als laics, el qual prescriu: «Els fidels cristians, conscients de la seva pròpia responsabilitat, tenen l’obligació de seguir per obediència cristiana tot allò que els Pastors sagrats, en qualitat de representants de Crist, declaren com a mestres de la fe o estableixen com a rectors de l’Església» (212, § 1). El cànon és clar com l’aigua. L’Església catòlica només consta de dos estaments: el dels «Pastors sagrats», que ensenyen i manen, i el dels «fidels cristians», els laics, sense més opcions que escoltar i obeir. Ara bé, en l’Església dels orígens no era pas així. En aquelles comunitats domèstiques, poc inclinades a fer massa distincions, regnava un esperit que n’impeŀlia els membres a actuar: «És ell [el Crist ressuscitat] qui donà a alguns de ser apòstols; a d’altres, profetes; a d’altres, evangelistes; a d’altres, pastors i mestres […]» (Efesis 4,11). Però més endavant la cosa canvià. Amb l’oficialitat del cristianisme s’obrí en les seus episcopals una dimensió política cada vegada més absorbent sobre la base d’una ètica elemental: «[…] que [el bisbe] sigui

sobri, assenyat, educat, hospitalari, apte per ensenyar, no donat al vi, no combatiu sinó moderat, pacífic, desinteressat» (1Tim, 3,2-3). El desenvolupament paraŀlel de la doctrina dels set sagraments realçà la posició singular dels seus ministres que esdevingueren com una mena de grans mitjancers de la salvació eterna. En aquest punt, cal considerar un altre aspecte. En l’Església antiga, a part de la jerarquia sacerdotal, hi havia tota una altra jerarquia que es desplegava amb una empenta gairebé revolucionària, la dels monjos i anacoretes que no havien rebut necessàriament cap orde sagrat, però que pel seu engatjament radical als preceptes més durs de l’Evangeli, Déu els infonia una «força divina» que, en la fe del poble, els permetia fer fins i tot miracles. Segons un testimoni recollit per Sulpici Sever (Diàleg II, 4,1), sant Martí solia dir que de cap manera no havia assolit en la seva dignitat de bisbe la força divina que recordava haver experimentat com a simple monjo. Tanmateix, l’autoritat eclesiàstica volgué crear, sobretot amb la imposició del celibat, una simbiosi de sacerdoci ministerial i monaquisme carismàtic, i accentuà així, encara més, un clericalisme dominant i encarcarat, avui dia en decadència. Quin curs seguirà l’Església del futur immediat? Qui és capaç de predir-ho? Les tensions entre el clericalisme conservador que no vol moure res del seu lloc i els qui volen innovar no són noves, però el que sí que ha canviat són detalls molt concrets del plantejament: la feblesa de l’estructura clerical sembla ser intrínseca i no pas com a efecte d’influxos externs. Entre els qui volen un aggiornamento més o menys profund hi ha més informació i llibertat d’expressió i de moviments a tots els nivells, dintre i fora de l’Església, que en els pontificats repressius de Pius X i XII. Bo seria, al meu parer, alliberar el ministeri sagramental d’aquesta aurèola ‘carismàtica’ del monopoli patriarcal i celibatari que el tenalla i reformar-lo mitjançant formes més d’acord amb la sensibilitat moderna. Valentí Fàbrega i Escatllar

.. . . . . . . . . . . . . . . . ............................................................................................ . . . . . . . . .

El futur espiritual o religiós Tothom està força convençut que ens trobem en un moment interessant i suggeridor en relació al tema religiós en el nostre país, com en tants altres països del món, a causa de molts factors entre els quals destaquen el pluralisme social i allò que anomenem l’impacte del món modern. Un aspecte molt significatiu en aquest pa-

norama el constitueix la confrontació o oposició entre espiritualitat i religió. En la nostra societat hi ha una clara revitalització de l’espiritualitat (que es pot correlacionar amb la pèrdua d’influència del fet religiós), que es manifesta en l’interès per tradicions orientals que resulten atractives, so2

vint en la mesura que presenten una certa aura d’exotisme i una garantia de no generar imposicions religioses (ioga, budisme zen, taoisme, tantra, txi-kung…). D’altra banda, els estudis científics, normalment testificats en revistes de neurologia de primera línia, manifesten un consens ben clar a constatar els beneficis indubtables que els protocols d’aquestes tradicions espirituals ben executats aporten als qui les segueixen. Els estudis sobre mindfulness en poden ser un exemple claríssim. Aquest interès i contraposició entre espiritualitat i religió, als Estats Units de Nord-amèrica es concreta en un moviment anomenat específicament «Spiritual but not religious» (‘espirituals però no religiosos’) i que, com tots els ‘tics’ americans, arriba bé a casa nostra, i reivindica un distanciament clar amb les religions, que són vistes com un projecte infantil, controlador, i que impedeix l’autonomia humana. Aquesta situació respon a diversos fenòmens. D’una banda, paguem encara els plats trencats per anys de conxorxa nacional entre autoritats religioses catòliques amb els poders dictatorials, conxorxa que generà els anticossos antireligiosos que encara funcionen en generacions adultes. Pel que fa a les generacions joves, hi domina una brillant ignorància, amb la consegüent indiferència respecte de tot el que significa el fet religiós, cosa que fa que no es pugui interpretar què passa pel món i que no es vegi què afegeix el fet religiós al fenomen generós i ben establert dels moviments solidaris. Cal reconèixer que moltes autoritats religioses catòliques segueixen fent bé el seu paper de continuïtat amb la pobra imatge que la religió té en la nostra societat més espavilada. La conseqüència és que, en termes generals, en la nostra societat, Déu molesta i és més aviat una nosa. Aleshores guanya terreny el recurs a l’espiritualitat no religiosa. Enfront de tot això, tenen les religions una oportunitat? El fet religiós es caracteritza per invocar una instància superior/essencial/radical, normalment iŀlustrada amb característiques personalitzadores encara que no antropomòrfiques, que donen força, acolliment i sentit a l’experiència humana. No es tracta d’imposar creences màgiques o animistes per a iŀlustrar o compensar les nostres ignoràncies. No es tracta d’imposar un element controlador i culpabilitzador del viure, sinó d’aprendre a descobrir, reconèixer i anunciar una figura de plenitud. Reconèixer una instància clarament superior als humans no és cap alienació. L’astrofísic James Peebles una de les

més brillants figures de l’astrofísica, reconeixia recentment (La Vanguardia, 26.4.2015) que mai no arribarem a comprendre totalment l’Univers. Freud advertia de la necessitat de reconèixer una ‘llei’ que ens supera i que cal respectar, atès que no som els amos absoluts de la realitat. En neurobiologia evolutiva destaquem la necessitat de comprendre el nostre cervell, no com una estructura de coneixements absoluts, sinó com una víscera preparada per a sobreviure, amb alguna singularitat raonadora afegida; no gaire més. Cada u posa nom i aspiracions a aquesta conveniència de saber-se lúcidament limitat i mantenir-se obert al Misteri que ens envolta. Reconèixer un «Déu vivent i vivificador», en aquesta línia de comprensió de la realitat, no és cap anomalia mental i això, òbviament, no està en oposició amb el reconeixement dels beneficis claríssims que ofereixen les tradicions espirituals i de saviesa i els seus protocols contemplatius, ascètics i conductuals, que són compartits i vehiculats també per les religions. Religions ben plantejades i espiritualitats ben plantejades (n’hi ha d’ambdues mal plantejades) no són incompatibles. Més aviat al contrari. Les religions haurien d’atendre (almenys) a dues dimensions per a prestigiar la seva proposta: la primera és distanciar-se dels poders. A totes les cultures, la simbiosi religió-poder ha acabat donant mals resultats per a la religió. Això tant a la Xina, com al Japó, com al Mèxic precolombí o com a Espanya. La segona és acceptar sense pors el caràcter fonamentalment simbòlic dels seus llibres de referència (relats fundacionals). La grandiositat d’un text de referència no la dóna el seu caràcter descriptiu, sinó el seu caràcter simbòlic. Això significa una reelaboració total de les teologies, que les institucions religioses tenen por de fer. Però de Déu només se’n pot parlar amb riquíssimes paràboles. I les paràboles religioses són profundament espirituals. Concretament el cristianisme té en Jesús de Natzaret el símbol vivent de Déu, i de les seves propostes es dedueix un protocol espiritual de gran categoria social: descobrir Déu en l’amor incondicional a l’altre. D’aquesta tradició s’han alimentat el grup de societats que avui en el món presenten el millor model de convivència: tenen democràcia i respecten la igualtat entre humans per damunt de qualsevol criteri de raça, sexe o religió. Això no deixa de ser una bona tarja de presentació. Ramon M. Nogués

.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .............................. ............................................................. . . . . . .

Una Església en procés constant… Aquests darrers segles, la modernitat i la iŀlustració han fet canviar de soca-rel la fesomia de l’Europa cristiana: canviant la imatge que l’home tenia d’ell

mateix, ha fet canviar alhora la imatge que l’home tenia del món, de la societat i de Déu. I en conseqüència ha canviat la seva manera de situar-se davant aquestes 3

tres realitats i de relacionar-s’hi. L’Església europea resultà impactada de ple per aquesta nova mentalitat i van començar a entrar en crisi certeses multiseculars: molta imatgeria (conceptual) religiosa, molts esquemes mentals latents per a entendre i viure el misteri cristià o per a entendre i viure l’Església, anaven quedant desfasats i inservibles. Ha estat un procés lent, però constant i «progressivament accelerat». L’empenta definitiva arribà després de la Segona Guerra Mundial amb els mitjans de comunicació social del moment (premsa, radio i una mica més tard televisió), que van fer d’Europa un inici d’‘aldea global’. Veient els canvis d’aquella Europa, Karl Rahner escrivia ja abans del Concili (1959): «És un fet que, exceptuat potser el món ibèric, ja no hi ha països cristians.» Abans, per a transmetre la fe de generació en generació, es podia comptar tradicionalment amb un humus religiós social consistent que assegurava la «immersió religiosa» necessària perquè la llavor de fe plantada en el si de les famílies no es diluís en una societat no creient, sinó que pogués aconseguir una certa maduresa en el si de la comunitat cristiana, parròquia, escola… Actualment, però, les darreres generacions han pogut comprovar que aquest humus religiós s’ha anat aprimant cada vegada més fins a desaparèixer del tot. Per això, la transmissió de la fe entre generacions resulta cada vegada més difícil… I és que, a una societat que es creu arribada a la majoria d’edat i autosuficient, ja no li cal recórrer a hipòtesis sobrenaturals per a explicar el funcionament de l’univers. Per això, aquell vell aforisme «Déu és evident perquè és necessari» ha anat mutant a una constatació nova: «Déu ha deixat de ser evident, perquè ha deixat de ser necessari.» Aquella necessitat d’un «Déu-explicació» solia anar de bracet amb «la fe del carboner». I a resultes d’una certa inèrcia social (Bruno Forte parla de «pertinença passiva»)—que a voltes es camuflava de tradició—, molts batejats han adoptat sovint formes religioses externes sense una real conversió a Jesucrist. El Concili Vaticà II ja avisava que es pot ser «dins l’Església certament ‘amb el cos’ però sense ser-hi ‘amb el cor’». No cal dir que aquest vell fenomen continua present a l’Església i rep noms diferents: «cristians culturals», «batejats no creients», «creients no practicants» o «practicants no creients»… Que se sàpiga, ningú no n’ha intentat ferne una (impossible) quantificació. Avui, molts «cristians de pertinença passiva» es veuen atrets o distrets per altres interessos. I, en el mateix ordre de coses, els qui també per inèrcia i

sense cap convicció de fe batejaven els fills, ara no veuen cap raó per a fer-los batejar. Això fa que l’Església hagi de constatar com es redueix dràsticament el nombre dels cristians que participen regularment en les activitats de les comunitats. Els bancs de les nostres assemblees no enganyen. Molts cristians han deixat de trobar-se amb altres cristians, o bé ho fan molt esporàdicament; moltes parelles joves no porten els fills a batejar. Les estadístiques cauen en picat. I com que les defeccions es produeixen sobretot en les generacions noves o mitjanes, la nostra Església experimenta un procés molt fort d’envelliment. (I cal tenir present que, gràcies al fort augment d’esperança de vida que el nostre país ha experimentat durant el darrer quart de segle, queda una mica dissimulat l’abast de les defeccions… No insistirem en aquest aspecte perquè és prou evident.) I ara, què? Doncs ara cal recordar el consell molt oportú de Mounier quan deia (1947) que el que venia—és a dir, el que veiem—no és «la mort del cristianisme, sinó la mort de la cristiandat occidental, feudal i burgesa». I afegia: «Una nova cristiandat naixerà demà, o demà passat, amb noves capes socials i amb nous empelts extraeuropeus. El que hem de fer és no ofegar aquesta amb el cadàver de l’altra». Ratzinger, per la seva part, deia (1970) que «la nostra Església esdevindrà molt petita, haurà de tornar a començar de nou, ja no podrà omplir temples construïts en altres èpoques…» Constatem, doncs, que disminueix la ‘pertinença passiva’ o per inèrcia. I de retruc, constatem també cada dia amb més claredat allò que Rahner, Ratzinger, Schillebeeckx… havien predit ara fa mig segle: la nostra Església es configurarà, cada vegada més, com una Església de voluntaris: una Església així semblarà poca cosa als qui somiaven exuberants graners, en canvi sempre serà bona collita per als qui—d’acord amb l’Evangeli—esperen que sigui llavor, llevat, sal de la terra… Ningú no pot predir quina fesomia tindrà ni com s’organitzarà aquesta Església en el futur. L’única cosa certa és que només podrà ser una ‘resta’—i no ser un ‘residu’—si es manté fidel als grans eixos que el Concili Vaticà II li marcà. Primer: una renovada espiritualitat que es nodreixi per l’escolta de la Paraula i el diàleg amb Déu (DV i SC). Segon: un fort sentit comunitari i sinodal (LG). Tercer: el servei viscut com amor i compromís, servei als pobres com a servei al Regne (GS). Pere Codina i Mas

.. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . . . 4

El Concili Provincial Tarraconense del 1995: un temps perdut? Cada vegada que algú em pregunta «Què en queda, del Concili Tarraconense?», jo responc amb una altra pregunta: «Què en queda, del Vaticà II?» L’interlocutor sol fer un gest d’exclamació, com volent dir: «No ho comparis! Ui el Vaticà II, ui el Concili!» Salvades les proporcions i amb tots els correctius que convenen, fa anys que penso que hi ha molts paraŀlelismes entre l’una i l’altra assemblea. El proemi de les Resolucions del Tarraconense diu ben clar, i ho crec fermament, que el Concili Provincial del 1995 ha estat per a les nostres diòcesis la recepció—en sentit teològic—del Vaticà II. A més, si algun dia tingués temps per perdre, m’agradaria descriure els mimetismes amb què a la catalana el Tarraconense «jugà a fer el Vaticà II», i fóra força divertit. En tot cas, la meva tesi és la següent: «Allò que representà per a l’Església catòlica el Concili dels papes Joan XXIII i Pau VI, ho representà per a l’Església catalana—aquella que diuen que no existeix, i a vegades ho sembla—el Concili de l’arquebisbe Torrella.» Hi ha dues teories sobre l’origen del Tarraconense del 1995: l’èpica, que ho veu tot com una derivació d’una conferència del bisbe Deig a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada (el Conflent), i la més versemblant històricament que fa néixer el Concili del suggeriment dels vicaris episcopals de Catalunya arran d’una celebració centenària del restabliment de la seu de Tarragona. El fet és que el Concili se celebrà gràcies a l’astúcia de l’arquebisbe Torrella i el treball d’unitat pastoral de Catalunya que havia promogut amb molt de deler el seu predecessor, Josep Pont i Gol. El doctor Pont no sols recuperà les despulles del cardenal Vidal i Barraquer, sinó que en volgué portar el tremp en totes les seves actuacions pastorals. Tant o més que es parli del Tarraconense del 1995 o no, el que em preocupa és que enyoro aquella unitat pastoral que el propicià. Les estructures que els sustentaven, sobre el paper, perduren. Segurament l’organigrama interdiocesà i els estatuts corresponents són els mateixos que els d’aquell temps. De fet, de tant en tant surten comunicats de reunions de l’anomenada Conferència Episcopal Tarraconense i ens recordem que formem o hauríem de formar una unitat pastoral. Però se n’ha diluït molt l’esperit, o almenys s’ha transformat, cosa en part comprensible. Això passa com el vocabulari corrent quan s’empra l’adjectiu ‘nacional’: els uns pensem espontàniament en Catalunya i els altres en Espanya. A mi, encara em fa mal d’orelles quan algú, i a vegades ben a prop, parla de Conferència Episcopal, sense especificar més, pensant en l’espanyola. Ja sé que la nostra CET no és

una Conferència Episcopal en sentit propi. Però jo voldria que ho fos. En moltes realitats, tot és qüestió de creure-hi o no. O d’esperar. Si mai Catalunya esdevé Estat independent, la Santa Seu ens oferirà en safata de plata la Conferència Episcopal sense que l’hàgim de demanar. No voldria senyalar ningú amb el dit, tant més que moltes de les persones en qui penso ja frueixen de la pau dels benaurats, però em va fer l’efecte que alguns que participaven en el Tarraconense no hi acabaven de creure, el trobaven ‘de fireta’. Certament que, a l’altre extrem, alguns dels conciliars es pensaren que era com una mena d’Estats Generals a l’estil de la Revolució Francesa, i que hi havia coca i moscatell gratuïts per a tothom. En aquest punt agraeixo molt que els senyors bisbes no van abaixar el micròfon a ningú, i que la secretaria tècnica—amb aquella cura que ja és proverbial de la cúria primada tarragonina—anava prenent notes i enregistrant. En sortiren unes resolucions. Jo convidaria a rellegir-les de tant en tant, i ens estalviaríem moltes reunions i plans pastorals. Sí, aquells plans en què, quan els consells episcopals es trenquen el cap perquè hi hagi sempre equilibri entre culte, pastoral i compromís social, la Santa Seu promou anys de la fe, de la vida consagrada o de la misericòrdia, i els pobres capellans ja no saben què predicar. Llegint les resolucions del Tarraconense, hi sortiríem guanyant en autoestima com a «Esglésies que tenen la seu a Catalunya» (per dir-ho en llenguatge políticament correcte). N’he parlat més d’una vegada amb el bisbe Carles Soler, que en fou el secretari general i que va fer el miracle d’aguantar l’equilibri tarraconense-barcinonense. Que no tot el que va sortir al Concili s’hagi aconseguit, no vol pas dir ni de bon tros que fos temps perdut. Al contrari, per a mi va ser un kairós, un temps favorable, no sols considerant l’assemblea conciliar amb esperit de fe i de pregària (amb quina unció hi feia cantar mossèn Baburés!), sinó des del punt de vista merament històric. Així com, per raons logístiques— l’episcopat mundial gairebé s’ha doblat—és impossible un concili universal d’estil Vaticà II, l’existència actual de dues arxidiòcesis autònomes amb seus sufragànies no permet celebrar un concili de les diòcesis catalanes sense la vènia de la Conferència Episcopal Espanyola. És clar que, si la donés, potser també jo acabaria adoptant la terminologia simplificada de Conferència Episcopal. Bernabé Dalmau

Signes Z

d’aquest temps

El nacionalcatòlic Fernández Díaz menysprea el compromís cristià El desacreditat nacionalcatòlic Jorge Fernández Díaz menysprea el compromís cristià. Aquesta és la seva reacció contra l’acció eclesial, social i cívica de persones com, per exemple, sor Lucia Caram. Fernández Díaz se sent feble davant la força profètica d’una monja, a més argentinocatalana, que, com el papa Francesc, denuncia el tracte que el Ministeri de l’Interior dóna als immigrants a Melilla. El ministre es nega a acceptar que sor Lucia segueix les petjades de cristians perseguits per l’ultradreta com el bisbe Pere Casaldàliga i els assassinats arquebisbe Óscar Romero i el jesuïta Lluís Espinal. Aquestes persones comparteixen l’esperit de Jesús de Natzaret. Jesús és un profeta crític amb les estructures polítiques i religioses deshumanitzades. Jesús no es nacionalcatòlic. Nacionalcatolicisme és un terme definitori de la dictadura del general Franco que va començar a utilitzar el teòleg i autor del llibre Creer es comprometerse, José María González Ruiz, home perseguit pel franquisme. Nacionalcatolicisme és el franquisme d’on procedeixen molts polítics del PP i de Ciudadanos. Nacionalcatolicisme és plantejar un conflicte civil com a sagrada cruzada nacional i afirmar que Franco és «caudillo de España por la gracia de Dios», com figurava de manera sacrílega a les monedes. Nacionalcatolicisme és manipular la jerarquia eclesiàstica al servei

del poder polític, encara que el règim atempti contra els drets i les llibertats de les persones i dels pobles, i utilitzar el poder polític al servei de l’aparell eclesiàstic per a imposar uns bisbes a la comunitat eclesial i una moral al poble. Nacionalcatolicisme és impulsar els grups parapolicials o paramilitars Guerrilleros de Cristo Rey o similars per a atacar amb violència l’oposició democràtica, incloent-hi sacerdots. Nacionalcatolicisme és que hi hagi un arquebisbat castrense. Nacionalcatolicisme és que el ministre Fernández Díaz concedeixi la més alta condecoració del Cuerpo Nacional de Policía a Nuestra Señora María Santísima del Amor. Nacionalcatolicisme és pertànyer, com Fernández Díaz, a la Sacra y Militar Orden Constantiniana de San Jorge, que el Vaticà veu amb prevenció i no reconeix. Nacionalcatolicisme és el sinistre Valle de los Caídos, tomba faraònica del dictador Franco, que Fernández Díaz acostuma a visitar. L’historiador i monjo Hilari Raguer escriu en el seu didàctic llibret Ser independentista no és cap pecat unes paraules molt adients sobre el nacionalcatolicisme franquista. Explica que una de les seves característiques és ser «anticlericalisme de dretes, si cal». Diu: «El règim es mostra molt catòlic si l’Església es comporta addicta al règim, però altrament no vaciŀlarà a castigar els dissidents.» El Govern espanyol i el seu ministre d’interior consideren que monges com sor Lucia Caram són unes dissidents. Malèvoles dissidents. —O.D. Z

Més sobre les nostres monges Quines coses! tenim tota mena de polítics que parlen i diuen, que apareixen a la pantalleta cada dia. Són homes la majoria i no sabem gaire d’on han sortit. En canvi, una do66

na—o dues—sortida d’un convent, ah!, pot ser perillosa. Potser sí, i potser no. Pot ser sí que ho serà, però per què aquesta desconfiança? Escoltem què diuen i com ho diuen. Després analitzem-ne les raons i quins són els seus interessos immediats. El resultat del nostre estudi és pitjor o millor que el de qualsevol altre candidat/a? És més verídic, té més coneixement empíric i ha practicat allò que ens diu? Entrar en política és una gran aventura i caldria que qui s’hi dediqui ho faci pensant en el bé de tothom. Mai en el seu bé ni en el seu benefici. Mai! Tenim dos models de monges candidates ben diferenciats a hores d’ara, encara que el vel i l’hàbit les agermani. L’una és catalana de socarel, metgessa per a més senyes, una gran inteŀlectual. La seva posició és més aviat anarquista perquè segurament pensa que és la millor manera de redimir el món, i viu—és un dir—en un monestir dalt de Montserrat. Agrada, i no agrada, a molta gent. L’altra ha vingut de lluny, és de l’Argentina i parla un català millor que moltes persones que, havent viscut aquí, no l’han estudiat mai. És tota nervi i es dedica, des del seu monestir a Manresa, a promoure l’ajuda indiscriminada a qui ho necessiti. I mou i belluga a qui calgui. Ella ha decidit posar-se al costat del president de la Generalitat, perquè hi creu. Deixem que facin i després opinem. —S.A. Z

Una flor no fa estiu El papa va rebre en audiència, a principis d’aquest mes de maig, la bisbessa luterana d’Uppsala (Suècia) Antje Jackelén. Cal destacar aquest acolliment càlid que Francesc ha donat a la bisbessa, anomenant-la «estimada germana» perquè és un pas endavant que contrasta enormement amb el tractament que el seu antecessor Ratzinger donà als bisbes alemanys convocats a

Munic amb motiu de la seva visita. En aquella ocasió, el papa s’‘oblidà’ de convocar l’única bisbessa que hi havia en aquell territori. Una bisbe dona enmig dels homes bisbes devia ser com una anomalia o un destorb. Ja es veu que una flor encara no fa estiu, però així i tot podia ser un model perillós i més val prescindir-ne. Francesc va fer èmfasi durant la seva trobada, en el fet de compartir la mateixa fe i per això, va dir, no ens hem de tenir per competidors sinó per germans i germanes en la mateixa fe. En aquesta ocasió concreta el papa tenia una germana del seu nivell: ell és bisbe de Roma i ella bisbessa d’Uppsala. El papa exhortà l’Església catòlica i la luterana a cercar i promoure l’entesa en el sentit del document publicat per la Comissió Luteranocatòlica per la Unitat que prepara la commemoració conjunta de la Reforma el 2017. Tanmateix, va agrair a l’Església luterana l’acolliment que donà a molts emigrants sud-americans en temps de les dictadures. —S.A. Z

Suport vaticà a les nacions petites convertides en Estat 1. El Vaticà dóna suport a les nacions petites que, també en el temps actual i globalitzat, aconsegueixen la independència i es converteixen en Estat. Aquest és el cas de Bòsnia i Hercegovina. El papa Francesc en visitarà la capital, Sarajevo, el vinent 6 de juny. Serà el mateix dia que el seu compatriota Lionel Messi jugarà la final catalanoitaliana, entre el Barça i la Juve, a Berlín. 2. Bòsnia i Hercegovina és un petit poble, d’aquests que Mariano Rajoy i altres com ell menyspreen perquè són més petits que Espanya. Bòsnia i Hercegovina té 3,8 milions d’habitants i és independent des de l’any 1992. Sarajevo, amb uns 305.000 habitants, té una llarga història de coexistència religiosa entre musulmans i cristians, tant ortodoxos com catòlics. El lema d’aquest viatge papal es «La pau sigui amb vosaltres».

3. Joan Pau II ja visità els dies 12 i 13 d’abril del 1993 Sarajevo. De fet, el papa Karol Wojtyła va tenir una significativa línia d’actuació de caràcter eclesial, cristià i cívic en política internacional. Va viatjar a tots els països que acabaven d’aconseguir la sobirania: Lituània, Letònia, Estònia, Eslovàquia, Eslovènia, República Txeca, Geòrgia, Ucraïna, Kazakhstan, Armènia, Azerbaidjan, Croàcia. Constitueix una actuació de la diplomàcia vaticana que continuarà en el present i en el futur. 4. Es podria fer un informe sobre el viatge papal a la independència. Segons Joan Pau II, la grandesa d’una nació no es basa en la seva força militar, ni el seu nombre d’habitants, ni en la seva extensió geogràfica. Aquestes són les seves paraules: «Hi ha valors que estan inscrits en la naturalesa de tot ser humà i que el cristianisme ha personalitzat i proclamat amb claredat. Sobre aquests valors es fonamenta l’autèntica grandesa d’una nació. Valors com la dignitat humana, l’honradesa moral i inteŀlectual, la llibertat religiosa, la defensa de la família, l’acollida i el respecte per la vida, la solidaritat, la subsidiarietat, la participació, el respecte a les minories.» 5. Tota una lliçó de realisme, d’exigència ètica personal i coŀlectiva, i de respecte a la voluntat i la llibertat dels pobles. —O.D. Z

Charles Taylor a Barcelona Convidat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el prestigiós inteŀlectual catòlic quebequès Charles Taylor (Mont-real 1931) pronuncià una conferència davant d’unes tres-centes persones el passat 27 de maig i intervingué en un seminari sobre la seva obra el dia 29. Aquest professor emèrit de filosofia de la McGill University, és autor de llibres tan importants com ara Sources of the Self: The Making of Modern Identity (‘Les fonts del 77

jo: La construcció de la identitat moderna’, 1989; traduïda al castellà per Paidós el 1996) o A Secular Age (‘L’època laica’, 2007; traduït al castellà per Gedisa el 2014). Entre altres qüestions, tractà de la laïcitat (secularism, en anglès), concepte sorgit arran de les revolucions francesa i nord-americana per als nous estats. Parlà de les diferències en l’acceptació de la diversitat als Estats Units o al Canadà i a Europa. Asseverà que les democràcies tenen necessitat d’un fort sentit de lligam de la societat, cosa que implica un risc d’exclusió d’un determinat coŀlectiu ètnic o d’altra mena (els homosexuals, les feministes…). La laïcitat significa com viure avui en la diversitat, com combatre algunes emocions—d’altra banda comprensibles—davant la diferència. Si no, és quan apareix la ràbia en contra de la societat. El paradigma ha de ser: llibertat de consciència, llibertat de pràctica. Finalment, Taylor es demanà per què en les societats d’avui impera encara el concepte de control religiós. —J.M. Recull de comentaris i notícies de Sefa Amell, Oriol Domingo i Joan Maluquer

PUNTS DE VENDA Trobareu El Pregó a les llibreries: • Claret (Llúria, 5) de Barcelona • Geli (Argenteria, 18) de Girona • La Puça (La Vall, 18) d’Andorra la Vella • Màrquez (Muralla Sant Llorenç, 2) de Mataró • Ramon Llull (la Palma, 9) de Lleida • Santa Anna (plaça de la Caserna, 9) de Granollers

cial i cultural del País Valencià, per mitjà de grups vinculats a l’Església, i compromesos amb la defensa de la llibertat i els drets humans. Per això mateix Saó no compta amb la ‘benedicció’ de la jerarquia valenciana, i és vista amb una certa suspicàcia, a causa de la seua independència i de la seua aposta per la llengua i la cultura dels valencians, cosa que no fan els capellans i els bisbes. La revista Saó, des de la seua fundació, ha comptat amb els millors pensadors i intel·lectuals del moment, como Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Ventura, Vicenç Roselló Verger, Rafael Lluís Ninyoles, Manuel Girona, Ramir Reig, Vicent Franch i Ferrer, Lluís Aguiló Lúcia o Joan Francesc Mira, entre d’altres. En l’actualitat i des del 2010, dirigeix la revista, per primera vegada en la seua història, un laic, Vicent Boscà, que ha donat una nova embranzida a Saó, per […] esquivar els problemes econòmics d’una publicació que no rep cap mena de suport, ni econòmic ni moral, dels bisbes valencians, ni tampoc de la Generalitat, que retirà de la revista la seua propaganda institucional. Malgrat tot, aquesta revista s’ha convertit en brúixola per tal d’orientar i fer avançar la nostra Església. I també per a construir una Església més pròxima als problemes de la gent, una Església més senzilla, i més compromesa amb la construcció d’una societat més humana, més solidària i més justa. […] Per això mateix, els primers 400 números de Saó, i malgrat les dificultats que ha d’esquivar, auguren una llarga vida a aquesta revista, tan modesta como necessària, en l’Església i en la societat valenciana.

EN aquest núm. 500 d’El Pregó ens ha semblat d’allò més adient de reproduir alguns fragments de l’article «Saó arriba als 400 números» (El País, 25.1.2015) de Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat. La revista valenciana Saó i El Pregó compartim enfocament i patim o hem patit sovint l’hostilitat de la jerarquia. —J.M.

Accent

La revista valenciana Saó ha arribat als 400 números. Aquesta publicació va nàixer en 1976, a partir d’un grup de capellans i de laics cristians compromesos amb la cultura i la llengua del País Valencià. […] Era un temps on hi havia un cert desencantament, després de l’entusiasme que havia sorgit del Concili Vaticà II, amb aquella obertura d’horitzons que va obrir el papa Joan XXIII. […] Saó venia a apostar per una nova manera de fer periodisme i també amb una nova manera de vore l’Església. […] […] el periodista i capellà Emili Marín com a segon director de la revista […] s’esforçà per tal que Saó es fera present en aquelles qüestions relacionades amb la fe i la societat valenciana, en el que feia referència als aspectes socials, culturals o polítics «i també, de manera especial, amb la llengua del nostre poble», una llengua marginada constantment per la jerarquia valenciana, tant pel que fa a la litúrgia, com als estudis als Seminaris de les diòcesis valencianes. […] Degana de la premsa en valencià, Saó, amb una periodicitat mensual, és una revista d’inspiració cristiana, eclesial però no eclesiàstica, que intenta reflectir la problemàtica so-

Quadre d’honor

Quarto fosc

Aquest cop, amb motiu de la publicació del número 500 d’El Pregó, hi volem emmarcar els lectors i els subscriptors que ens llegeixen i ens segueixen, per llur fidelitat i acollida.

Aquest cop, també pel mateix motiu, no hi tancarem ningú, amb el desig que en el futur no calgui posar-hi cap persona ni entitat per pífies lleus, o no tan lleus.

.. . . . . . . . . . . . . . . . ............................................................................................ . . . . . . . . . Publicació quinzenal d’informació i opinió Director: Pere Codina Consell de redacció: Sefa Amell, Enric Cirici, Oriol Domingo, Valentí Fàbrega, Joan Guitart, Joan Maluquer i Ferrer, Montserrat Morera, Ramon M. Nogués, Josep Maria Puigjaner i Leire Sales Edició: El Pregó Associació Cultural - Galerada Serveis d’Edició SCCL Adreça: Apartat de Correus 33203 08080 Barcelona Administració: tel. 672 673 760 elprego@galerada.cat Maquetació: Albert Espona Dip. Legal: B. 3961-2014 Impressió: Agpograf S A

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ANY 2015: 25 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 18 euros per exemplar) Nom

Nombre d’exemplars:

Adreça Població i codi postal

Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta. Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

Signatura del titular del compte/de la llibreta