Page 1

414

eclesial d'informació i opinió

Publicació quinzenal

Número 414

15 de juny del 2011

Lectura

. .. . .. .. . .. .. . .. .. . ... . ... . ... . ... . ... . ... . ... . ... . ... . ... . ... . ... .....................................

Un al·legat contra la indiferència

Vet ací un llibre esplèndidament imprès, que no es troba pas en els circuits comercials. Es tracta de Cartes d’un cristià tranquil, autoedició del seu autor Jacint Torrents, unes cartes «tranquil· les i esperançades, escrites des de l’esperança per infondre es· perança». Són cinquanta-cinc escrits breus, en forma epistolar, de dues pàgines cada un, que van aparèixer al setmanari «Forja», de Castellar del Vallès, entre el setembre del 2004 i el desembre del 2010. Parlen de fets de vida reals, ben actuals, sobre els quals l’autor reflexiona de manera sem· pre realista i esperançada. Jacint Torrents Puig, un laic nascut a Santa Coloma de Grame· net l’any 1949 i resident a Caste· llar des del 1989, és llicenciat en Filologia catalana i ha treballat en el sector de la banca i de l’estalvi; ha escrit narracions i un parell de novel·letes infantils; ha fet estudis de Bíblia i Teologia i ha estat catequista de joves i d’adults en diferents parròquies i consiliari del Moviment Infantil i Juvenil d’Acció Catòlica. Aquestes «car· tes» fan sentir la veu d’un laic en el món i en l’Església des d’un punt de vista serè i tranquil. Podeu de· manar-les a jacint2009@hotmail. com o buscar-les al blog http:// www.cartescristianes.blogspot. com/. No quedareu decebuts. J.T

Si algú hagués fet un inventari de les raons que cada «indignat» duia al cor aquestes darreres setmanes, el resultat no tindria gran cosa a veure amb els mostrari —més aviat curt— que Stéphane Hessel presenta en el seu llibret Indigneu-vos, un text oportú, com ho demostren els centenars de milers de còpies que se n’han fet en pocs mesos. El seu títol, Indigneu-vos, ha posat nom a un malestar pregon, pertinaç i indefinit de les nostres societats: la «indignació» i els «indignats». Hessel ha fet de catalitzador d’un sentiment de malestar. Amb paraula breu, directa i digna, aquest ancià de 93 anys ha dit i ha expressat una situació que molts altres viuen, o més aviat pateixen, anònimament. Si un líder intel·lectual és aquell que sap expressar amb claredat i dir pel seu nom les idees i els sentiments que molts intueixen o experimenten de forma confusa, haurem de dir que en aquest moment de la nostra història Hessel ha actuat per a molts com a líder intel·lectual. El text no diu res de nou. Es limita a esperonar la consciència de cadascú perquè obri els ulls, el cap i el cor davant la situació present. Amb el seu llibret s’ha limitat a defensar amb convicció la «Declaració Universal dels Drets de l’Home» adoptada el 10 de desembre de 1948 i de la qual ell en va ser jove coredactor. Malauradament aquells principis que havien de ser la base d’una nova Europa i d’un nou món, avui han esdevingut merament teòrics davant els embats del credo neoliberal i de la dictadura del mercat amb els principis que els sustenten. Hessel s’alarma i diu la seva indignació davant el panorama que s’està dibuixant: els rendiments econòmics han esdevingut un absolut al servei del qual s’ha de sacrificar tot. Un text breu com aquest pot ser fàcilment objecte de lectures esbiaixades. Tothom li pot retreure les coses que no diu. Hessel ha anat completant el text amb intervencions en els mitjans i més encara amb un segon llibret aparegut el mes de març, Engagez-vous!, en el qual és entrevistat per un jove periodista de 25 anys. Per a mitjan setembre està anunciat un llibre del qual són coautors Stéphane Hessel i Edgar Morin: Le chemin de l’espérance, aux actes citoyens!, que podríem traduir lliurement «El camí de l’esperança: mans a la feina, ciutadans!». Dos antics resistents i «joves» autors d’èxit de 93 i 89 anys recorden els seus compromisos i reclamen l’exigència ciutadana. És evident, doncs, que amb les seves publicacions posteriors Hessel està dient que «indignar-se» no és suficient per canviar les coses. Cal alguna cosa més. Pere Codina


Sant Pau i els tribunals civils Les relacions entre el gran apòstol i la seva comunitat de Corint no foren massa planeres, com mostren els renys que ell li hagué d’adreçar en les dues cartes que li dedica. Un punt clar de discrepància, entre altres, fou l’actitud dels cristians que, a l’hora de tirar endavant un plet contra altres cristians, acudien als jutges pagans en espera d’una sentència justa (1Co 6,1-8). El cristianisme començava a escampar-se pel món, lluny d’aquells ambients senzills i rurals de Galilea, i així sembla comprensible aquell intent d’adaptació en el camp judicial d’una societat més complexa i heterogènia. Però sant Pau no ho pensa així. Potser tenia presents els tribunals segregats de la diàspora jueva per resoldre problemes entre els mateixos jueus. La veritat és que els seus retrets són ben directes: «¿Com és possible que entre vosaltres hi hagi algú que, quan té un plet contra un altre, gosi recórrer a un tribunal pagà i no als membres del poble sant?». El seu llenguatge és dur, intransigent: els cristians són els «sants», els «germans». Els pagans, en canvi, són, en principi, els «injustos», els «incrèduls», els «menyspreables», en el sentit que són aquells que no tenen res a dir en els cercles interns eclesials. És, doncs, un motiu de vergonya que la comunitat no trobi ningú prou assenyat per fer de jutge entre els germans. ¿I què hi diria el mateix apòstol si, presentant-se entre nosaltres, advertís la satisfacció de molts cristians catalans pel fet que l’enfadós litigi de l’art sacre del Museu de Lleida hagi passat a mans de tribunals civils seculars contra decisions administratives i pressions eclesiàstiques en tots els nivells? Primerament, és clar, hauria d’orientar-se molt a fons per copsar l’evolució que havia transformat, al pas dels segles, la institució religiosa de la qual ell mateix havia estat un diligentíssim propulsor en els seus inicis. Les minses i modestes comunitats domèstiques escampades en la conca mediterrània oriental havien estat substituïdes per l’Església de les grans catedrals, de la inconfusible presència pú-

blica i del terrabastall mediàtic. Li haurien d’explicar quin paper hi fan els cardenals i els nuncis apostòlics, càrrecs totalment impensables al seu temps. Ben cert que restaria bocabadat davant els imponents dicasteris vaticans i no menys sorprès quan descobrís el sistema de monarquia absoluta erigit, així com aquelles pràctiques concordatàries que, amb les seves concessions d’altres temps, havien esfumat seriosament les fronteres entre la societat civil i l’eclesiàstica. Potser ho veuria com un intent frustrat de fer baixar a la terra la «ciutadania», integradora dels bons creients, que ell havia cregut emplaçada al cel (Fil 3,20). I un cop hagués pres consciència de totes aquestes complexes evolucions, ¿com veuria l’Apòstol, concretament, el litigi lleidatà? En primer lloc s’adonaria que no es tracta d’un plet entre cristians, sinó d’una manera d’entendre (o, més exactament, de malentendre) una potestat eclesiàstica amb els seus distints mecanismes, completament desconeguda en l’Església primària. A la seva pregunta sobre l’existència d’algun assenyat que pogués resoldre el plet, se li hauria de contestar, simplement, que no. La trista experiència dels darrers anys ha demostrat que ni a la Signatura Apostòlica, ni a la Rota Romana, ni a la nunciatura de Madrid hi ha qui sigui capaç d’aplicar lleis elementals. Ofuscats per un concepte d’autoritat eclesiàstica sense fonaments ni límits clars, sembla als governants que, imposant la «santa obediència», ja n’hi ha prou. I a aquella queixa paulina que «¡sou vosaltres els qui perjudiqueu i desposseïu, i ho feu a germans vostres!», caldria respondre que això és, exactament, el que pretén la jerarquia eclesiàstica. Atesa, doncs, la situació general, és molt probable que el bon Apòstol comprengués la convicció dels que se senten orfes de pastors i prefereixen posar el plet en mans de jutges seculars, tal vegada com més seculars millor. Valentí Fàbrega Escatllar

.. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . .

Problemes morals entorn de la mort El dia 13 de maig el Consell de Ministres informava favorablement de l’avantprojecte de la «Llei Reguladora dels Drets de la Persona en el Procés Final de la Vida», que el Congrés de Diputats haurà d’escatir i d’aprovar. L’havien precedit tres versions autonòmiques, les d’Andalusia, Navarra i Aragó. S’ha discutit sobre la seva necessitat, ja que alguns creuen que els diferents problemes ja quedaven resolts en normatives anteriors, sobretot en la llei del 14 de novembre de 2002. La ministra de Sanitat, Leire Pajín, havia promès que no seria una llei

per a regular l’eutanàsia, sinó per a mitigar el dolor. I així ho van reconèixer diversos bisbes, començant per Rouco Varela, encara que després van canviar d’opinió. La llei no altera per a res la tipificació penal vigent de l’eutanàsia o del suïcidi assistit. En aquesta breu exposició voldríem limitar-nos a situar els punts més problemàtics o conflictius de la qüestió en relació amb la postura de l’Església. Parlo més des de l’experiència amb els malats que no pas des de la teoria. ­­2


El problema més greu és el de la sedació, sobretot quan es tracta d’una sedació permanent i irreversible. L’Església no s’oposa a la pal·liació i fins a l’eliminació del dolor, encara que eventualment escurcin la vida. Tot al contrari. Però tem que una sedació inadequada pugui encobrir un cas d’eutanàsia. La sedació permanent i irreversible, a més de comptar amb el consentiment del pacient, hauria de quedar restringida a la fase final d’agonia. En la realitat, es donen sedacions que poden ser molt discutibles. Però jo planyo també el metge que, en centres petits, ha de prendre la decisió en solitari, sovint condicionat per les pressions familiars que no toleren ni el sofriment del malalt ni el seu propi sofriment. Podria implicar també una forma d’eutanàsia l’abandó terapèutic, o sigui, la retirada dels mitjans necessaris per a la conservació de la vida, encara que no hi hagi esperances de recuperació. Els mitjans de conservació de la vida, segons els bisbes d’Aragó, podran ser suspesos o no iniciats, si no han de tenir cap resultat que valgui la pena o quan, segons el judici mèdic, siguin desproporcionats o el pacient els consideri extraordinaris. L’Església no és de cap manera partidària de l’obstinació o acarnissament terapèutics. Les coses es compliquen, atès que l’Església inclou entre els mitjans naturals de conservació de la vida l’alimentació i la hidratació artificial, fins i tot quan s’hagin

de realitzar amb la sonda nasogàstrica, considerada per l’Església com un mitjà ordinari i proporcionat i per tant moralment obligatori. Mentre, precisa el document pontifici sobre les atencions als malalts, aconsegueixi la seva finalitat, que és «alimentar el pacient i alleujar el seu sofriment». Però la vida és molt complexa. ¿Qui gosa imposar aquesta sobrecàrrega a aquella família que potser fa vuit o més anys que viu pendent i dependent del seu familiar en estat vegetatiu? I un últim punt. El malat, amb el consentiment informat del qual s’ha de comptar sempre que sigui possible, pot refusar un tractament mèdic, encara que posi en perill la seva vida, sempre que sigui onerós (de costos), perillós, extraordinari o desproporcionat als resultats que se’n puguin esperar raonablement. Fins aquí he procurat exposar amb claredat la postura de l’Església, amb alguna breu consideració personal. Però, la determinació del que és èticament digne o indigne per a la vida i la mort d’una persona mai no es podrà acabar de fonamentar racionalment. Sí, cal tenir molt en compte els arguments racionals, sobretot quan aquests són contrastats, però no oblidem que les diverses postures inclouen sempre un component de creences, religioses o no, que són les que en últim terme impulsen la decisió. Jesús Huguet

.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . ............................................................................................ . . . . . .

Canvi de parer en pocs dies? Doncs, sí. Del 26 de maig al 27 de juny. Ho comenta així Enric Juliana a «La Vanguardia» (28.6.2011, p. 13): «Després d’un primer pronunciament positiu del cardenal Antonio María Rouco Varela en relació amb la llei de cures pal·liatives, la jerarquia episcopal va emetre ahir un comunicat molt dur en què corregeix aquesta avaluació, parla d’un possible encobriment de l’eutanàsia i, cosa que és molt més significativa, anuncia que els catòlics hauran de defensar la seva posició sobre aquest assumpte “per tots els mitjans legítims”. En poques paraules: sis setmanes abans de la tercera visita del papa Benet XVI a Espanya (Jornada Mundial de la Joventut a Madrid), l’Església amenaça amb mobilitzacions contra el Govern». El mateix número de «La Vanguardia», p. 30, dóna més informació, que recullo: segons el document episcopal, «les lleis que toleren i fins i tot regulen les violacions del dret a la vida són greument injustes i no s’han d’obeir». També posa «en qüestió la legitimitat dels poders públics» que elaboren i aproven unes normes «que violen» el dret a la vida. Aquesta llei «podria representar una legalització encoberta de les pràctiques eutanàsiques (...). La seva legalització expressa o encoberta és inacceptable, crearia una pressió social intolerable (...) i conduiria a veritables homicidis». A més no tutela convenientment el dret a la llibertat religiosa i no reconeix als metges i

al personal sanitari el dret d’objecció de consciència i així queden «reduïts a executors de la voluntat dels pacients» o dels seus familiars. El portaveu de la CEE, Juan Antonio Martínez Camino, va dir a la roda de premsa que va seguir la reunió de la comissió permanent que el text dels bisbes «no s’ha de rebre com un atac contra ningú, sinó com a contribució a un debat necessari que ha de ser fet amb calma». Trec tota aquesta informació del mateix número de «La Vanguardia», p. 30. Al seu escrit que he citat en començar, Juliana hi diu també que «l’Església catòlica no fa res perquè sí». Podem preguntar-nos, doncs, per les raons d’aquest canvi i la duresa del judici actual. Sembla que el mateix Juliana ho insinuï quan fa notar que es produeix només poques setmanes abans de la vinguda del papa a la Jornada Mundial de la Joventut de Madrid. ¿Hi ha hagut, doncs, tal vegada, una discreta gestió vaticana? Mai no se sabrà. Ramón Jáuregui, ministre de Presidència i catòlic, ha declarat que se sent «sorprès» per la reacció «desproporcionada» de la CEE, la qual «exacerba les diferències» i «silencia les coincidències» en una llei molt temperada: «És una norma per tal que, quan la mort ja sigui irreversible, no s’hagi d’extremar el sofriment». Josep M. Totosaus

­­3


Religió i espiritualitat a la societat japonesa contemporània .. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . . Ara bé, cal afegir que, en l’actualitat, si preguntem a un ciutadà del carrer quina és la seva religió, se sentirà molt incòmode, i molts no dubtaran a respondre que no en tenen cap. És un fet social que, després de la dessacralització de la mitologia xintoista acabada la II Guerra Mundial, existeix a tot el país, especialment a les ciutats, una clara hostilitat, o si més no desinterès, per la religió. La paraula religió és un terme antiquat, desvalorat i obscurantista, per ser contrari a la ciència, a l’autonomia personal, i un simple tranquil·litzant per als dèbils, que no tenen coratge per afrontar un cosmos lliurat a l’atzar. Aquest va ser el resultat d’una enquesta professional que vam realitzar a la Universitat de Sophia el llunyà 1967. Així van respondre el 82 per cent de barons enquestats. El cristianisme és refusat, en general, especialment l’Església Catòlica, pels problemes històrics del segle XVI, quan els governants es van sentir amenaçats per l’espasa de Felip II, que venia darrere la creu dels missioners. També hi contribueix el contingut dogmàtic, expressat en termes d’una filosofia grega racionalista i en uns termes jurídics de redempció, expiació, sacrifici cruent (en la cultura japonesa, mai no ha existit el vessament ritual de sang), molt aliens a la mentalitat cultural del Japó. I també, una litúrgia llunyana i incomprensible, tota la prepotència temporal del Vaticà, una moral exagerada contra el sexe, la seva connivència amb la injustícia social i l’aparatositat de la jerarquia eclesiàstica classista, de molt «tenir» i poc «ser».

Al número 422 (1.5.2011, ps. 3-5) vam publicar «Església i religió en una ciutat nord-americana», un article de Josep Miquel Sobrer, professor de la Indiana University dels EUA, que descrivia el paper de comunitat d’acollida que juguen les esglésies en la societat nord-americana, caracteritzada per la mobilitat i, doncs, el desarrelament, cosa que explica tant la seva multiplicitat com moltes de les seves activitats no pas directament religioses. La societat nord-americana, explicava a manera de conclusió, més que una societat «religiosa» és una societat «eclesiàstica». L’article que llegireu a continuació, escrit per un ex­­missioner jesuïta al Japó i exprofessor d’Humanitats Contemporànies a la Universitat de Sopeira, Tòquio, ens parla de «religió i espiritualitat en la societat japonesa contemporània», una societat sincretisme i pluralista, on la «religió» no té cap bona fama, mentre que l’obertura espiritual és, en canvi, molt notable; on el cristianisme, especialment l’Església catòlica, és amplament refusat per una pila de raons, mentre que molts japonesos senten un atractiu profund pel missatge senzill de l’Evangeli, i per l’amor al proïsme com a característica fonamental dels deixebles del bon mestre Jesús. La distinció entre «religió» i «espiritualitat» li sembla, doncs, clau per entendre un panorama que ens pot resultar desconcertant. — J.T. El Japó és conegut com el país dels vuit milions de déus i museu viu de religions. Efectivament, segons les estadístiques oficials recents, al Japó hi ha actualment més de cent onze milions de creients enregistrats així: xintoistes, 97,2 milions; budistes, 91,3 milions; noves religions, 9,9 milions; cristians, 2,6 milions. Però el que sorprèn és que la població global del país és solament de 127,6 milions. Aquest fet insòlit reflecteix la realitat sincretista i pluralista dels japonesos. No tenen cap dificultat si, alhora, es consideren xintoistes, budistes, seguidors d’alguna nova religió i mostrar alguna simpatia pel cristianisme. En concret, el nou nat és presentat al santuari xintoista, al qual tornaran a acudir amb motiu de festivals folklòrics anuals. Alguns desitjaran una cerimònia cristiana pel seu casament i portaran els seus fills a escoles cristianes. Les dones buscaran suport emocional en les noves religions i, al final de la seva vida, les seves exèquies se celebraran en temples budistes. Essent així les coses, pot ser que, als japonesos, els falti un sentit elemental de crítica, però són tolerants i s’enriqueixen amb la pluralitat de la seva vida i costums.

De la «religió» a l’«espiritualitat» I, no obstant, tot el que acabo d’exposar és real, però superficial. Una anàlisi aprofundida ens mostra el Japó, igual que els altres països desenvolupats, com una realitat més positiva i suggerent. Cal distingir els termes «religió» i «espiritualitat». Religió és la religió organitzada, amb els seus cinc elements fonamentals: credo, litúrgia, codi moral, organització del grup i pràctiques pietoses. Espiritualitat és l’obertura de la persona a la dimensió profunda de l’existència humana, que transcendeix el pur egoisme individual i el cientisme materialista. Molts japonesos tenen aquesta obertura, la busquen i la desitgen per a la pau profunda del seu esperit, que no queda satisfet amb la sola abundància de coses materials. I senten la solidaritat amb els altres, amb els qui sofreixen, amb els qui no tenen. I s’ofereixen per a ajudar els altres. Als ­­4


inicis de l’any 2000, existien al Japó 83.400 grups de voluntariats, amb un total de 6,2 milions de membres. Hauríem de recordar sempre que els primers cristians eren acusats de ser «ateus», «areligiosos». I és així: els cristians no acceptem la superstició, les pràctiques de màgia, debilitats anímiques malaltisses. Els japonesos senten profundament l’atractiu pel missatge senzill de l’Evangeli del Bon Mestre, centrat en l’amor al proïsme, distintiu únic del seus deixebles. Els joves japonesos admiren el respecte cristià per la dona, l’ideal de dues persones, un «jo» i un «tu» que es fusionen en un «nosaltres» per tota la vida i una educació cristiana basada en uns valors fonamentals de la persona, en l’obertura universal...

L’autèntica espiritualitat és simple, però difícil de viure. No són actes externs, formulismes, sinó, tal com ens ensenya l’apòstol Jaume, «la religió pura i incontaminada als ulls de Déu Pare consisteix en això: visitar els orfes i les viudes i guardar-se net de la malícia del món» (Jm 1, 27). En definitiva, Religió és complir en un conjunt extern de formulismes. Aquest compliment és molt diferent segons les religions organitzades. Espiritualitat, en canvi, és l’obertura del cor al Misteri del Ser i de la Vida en el qual vivim immersos. Amb ajuda sincera als altres. I aquesta actitud del cor és universal. Frederic Lanzaco Salafranca

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . ................................ ............................................................. . . . . .

El Vaticà II en entredit Amb aquest títol el liturgista José Manuel Bernal Llorente publica un dossier («Vida Nueva», n. 2.757) sobre la progressiva obertura de la Santa Seu a la vella litúrgia tridentina, sobretot en la Instrucció Universae Eclesiae del 30 d’abril del 2011. Tant aquesta instrucció com els documents anteriors tenen com a gran finalitat amansir el grups lefebvrians més refractaris i evitar escissions eclesials: d’aquí el seu to comprensiu, benvolent i fins amarat de simpatia. Però per aquest camí Bernal no creu que la Santa Seu aconsegueixi res, perquè el problema és molt més profund i no creu que pugui ser resolt en clau estrictament litúrgica. Els afectats són grups tradicionalistes, en gran mesura vinculats a monsenyor Lefebvre, rabiosament oposats a les reformes litúrgiques del Vaticà II i profundament disconformes amb la doctrina teològica que se’n troba a la base i que va inspirar les decisions conciliars. Al principi (carta circular Quatuor abhinc annos 3.10.1884) el problema es va presentar com una guerra de missals entre els partidaris del missal tridentí editat i revisat per Joan XXIII el 1962 i el nou missal reformat i promulgat per Pau VI el 1970. La Santa Seu ha tingut sempre un interès especial a remarcar que els dos missals eren essencialment iguals: dues expressions —ordinària i extraordinària— d’un mateix ritu, i que el missal tridentí mai no havia estat jurídicament abrogat. És veritat que ambdós missals celebren la mateixa eucaristia i el mateix misteri pasqual de Crist. Però l’estructura de la missa és diferent, de manera que Bernal hi descobreix onze diferències tan importants com el llatí, la posició d’esquena al poble, les lectures, l’homilia i el cànon únic. Però ja en el motu proprio Summorum Pontificum del 2077 (i no cal dir en la Instrucció del 2011) sorprèn la generositat amb què el papa obre de bat a bat les portes d’accés no solament al missal tridentí, sinó a tota la litúrgia preconciliar. Un tindria la impressió, comenta

Bernal, que en el fons s’amaga el secret desig de revaloritzar la vella litúrgia. Però, siguem sincers. Per molt que ho vulgui fer creure Roma, el problema no és solament litúrgic. Hi ha, en la seva arrel més pregona, un seriós conflicte doctrinal. Les reticències dels grups lefebvrians a acceptar la nova litúrgia és només la punta de l’iceberg. El problema real és molt més profund, molt més greu. En realitat hi ha, per part d’aquests grups, un refús frontal del concili Vaticà II, de la seva doctrina, missatges i reformes. La qüestió no és si missal de Pau VI o de Pius V. El conflicte real és, diu Bernal, si concili Vaticà sí, o concili Vaticà no. Al començament, quan el 1984 es va permetre l’accés al missal tridentí, tenien la impressió que seria cosa de quatre guillats. Però el fenomen s’ha estès com taca d’oli. Ara mateix hi ha importants parròquies, tant a Europa com a Estats Units, on tot es fa segons la litúrgia preconciliar. Però atès que la instrucció del 2011 no estableix cap mena de límit ni de persones, ni de temps, ni d’espai, el problema pot assolir unes dimensions incalculables. Cal fer notar que totes aquestes decisions la Santa Seu les ha preses sense comptar per a res amb els bisbes. I els que en vulguin fer ús no necessiten tampoc cap permís episcopal. Ben al contrari, els bisbes que d’alguna manera s’hi oposin podran ser denunciats directament a la Signatura Apostòlica. Un gairebé hi sospitaria d’un interès especial per la propagació dels vells ritus. Em nego a creure que el Vaticà vulgui propiciar, pel biaix de la litúrgia, el retorn a una Església preconciliar. Però sí que salta a la vista la diferència del tracte dispensat als tradicionalistes i conservadors, amarat de comprensió i tolerància, i el dispensat als grups i comunitats dites progressistes, que miren endavant i treballen per obrir camí a una Església encallada, en conformitat amb el Vaticà II. Jesús Huguet

­­5


Signes Z

d’aquest temps

Sobre la situació de Síria No deixa de cridar l’atenció que l’arquebisbe sirocatòlic de Damasc, monsenyor Elias Tabe, subratllés fa tot just unes poques setmanes que «la gran majoria de la població síria» està al costat del president Baixar al-Assad i que denunciés que el país «sofreix un atac extern i intern increïble». I que, tanmateix, «Síria aconseguirà fer les reformes necessàries sense sofrir pressions internacionals». I no deixa de sorprendre, tampoc, que la informació provingui de Ràdio Vaticana. L’Església catòlica siriana, afegia l’arquebisbe, «busca una via democràtica» com a sortida del conflicte «per tal de no caure en el fonamentalisme», i que «els catòlics volen una evolució i no una revolució» i fan costat a «un canvi si aquest té com a objectiu un estat laic que busqui el bé comú, la igualtat i el dret». Z

Del Mèxic profund a Catalunya En ocasió de la mort del bisbe Samuel Ruiz, de Chiapas, explicàvem que sobre la diòcesi de San Bartolomé de las Casas planava l’amenaça d’una divisió (vg. n. 406, 15.2.2011, ps. 1, 4-5). Però ja fèiem constar que allà rebien un tracte distint d’aquí: mentre la retallada de la diòcesi de Lleida i la divisió en tres de l’arxidiòcesi de Barcelona es van fer per decisió unilateral de Roma i sense cap consulta pública, allà les coses anaven d’una altra

manera. Ara ens arriba la notícia que no serà creada la nova diòcesi d’Ocosingo, «després d’escoltar els reports que hem rebut de les zones pastorals, d’instàncies i àrees diocesanes», segons han fet públic el bisbe Felipe Arizmendi i els vicaris episcopals de la diòcesi de San Bartolomé de las Casas. El resultat de la consulta als equips pastorals i a les comunitats ha donat com a resultat que, per atendre millor els feligresos d’aquella extensa regió, no cal crear una nova diòcesi: hi ha altres maneres de fer-ho. Fa un any que es va obrir aquesta enquestaconsulta acordada per l’assemblea diocesana del maig del 2010. Ja veieu com Roma té un respecte als cristians d’allà que no ha tingut als de Catalunya. Llàstima, potser, que la descoberta de la Sagrada Família no es vagi produir uns anys abans. Si, com diuen, ha influït tant en la manera com som mirats els catalans des del Vaticà. Z

Tothom a Madrid! Van apareixent xifres mastodòntiques sobre la Jornada Mundial de la Joventut que s’ha de celebrar a Madrid el mes que ve: que si hi assistiran més d’un milió de joves i tants capellans, tants religiosos, tantes monges, tants seminaristes; que compta amb tants voluntaris; que si costarà tants milions a l’Estat (és a dir, als contribuents de tot l’estat). El cardenal Rouco Varela i el cardenal Stanislas Rylko, president del Consell Pontifici per als Laics, va ­­6

fer-ne la presentació a Roma. Segons Rouco, un mes i mig abans, de la seva celebració, tot està ja preparat. Va ressaltar la col·laboració fluïda i positiva» del Govern de l’Estat, del Govern autonòmic de la Comunitat de Madrid i de l’Ajuntament de la capital d’Espanya. La Jornada costarà entre 55 i 62 milions d’euros. Ignorem si hi inclou els mil set-cents milions que costarà la protecció policial del papa, segons el pressupost del Ministeri de l’Interior, per tal de pagar dietes, hores extra i compensacions pel retard de les vacances de 4.952 agents del Cos Nacional de Policia que participaran en el dispositiu de seguretat: són dades facilitades pel comissari general de Seguretat Ciutadana, José Marín, en una reunió celebrada el 28 de juny amb les organitzacions sindicals del CNP. Així ho informava el diari «Público». Al costat de tantes xifres, una dada pintoresca (!?): l’organització de la Jornada prohibeix a les monges que no portin hàbit la participació en la trobada que les monges joves han de tenir amb el papa el 19 d’agost a l’Escorial. Segons el web de la JMJ, «per a poder-hi participar, les postulants, les novícies i les professes hauran de portar el seu hàbit respectiu». Serà, doncs, un bell espectacle contemplar el mostrari d’hàbits eclesiàstics femenins! Però resulta que hi ha monges que no s’hi conformen amb aquesta exigència d’etiqueta eclesiàstica i escriuen cartes de protesta als organitzadors i al cardenal Rouco. A veure si hi haurà una batalla entre monges-monges i monges mig mundanes? Pel que diuen, actualment hi ha a l’Estat espanyol unes 54.000 monges. La majoria, especialment les de vida activa, dedicades a l’ensenyament, la sanitat, l’atenció als pobres, etc. Vesteixen «de carrer» o les congregacions deixen llibertat a les germanes perquè vesteixin com vulguin, entre elles les congregacions més importants en nombre, prestigi i presència social i espiritual.


«Madrid Vivo» El Foro de Curas de Madrid, que aglutina uns 120 capellans, feia públic, el mes de juny un llarg document sobre la fundació Madrid Vivo, que col·laborarà econòmicament amb la Jornada Mundial de la Joventut de Madrid i que integren Iñigo Oriol (Iberdrola); Gerardo Díez Ferrán (CEOE); Emílio Botín (Banco de Santander); Francisco González (BBVA); Isidre Fainé (La Caixa); Juan Abelló (Sacyr Vallehermoso); Santiago Ybarra (Vocento); Antonio Fernández-Galiano y Felipe Benhumea (Abengoa); César Alierta (Telefónica); Borja Prado (Endesa, banquero de inversión); Baldomero Falcones (Fomento de Construcciones y Contratas); Catalina Luca de Tena (ABC); Alonso Coronel de Palma (COPE); Julio Arizza (Intereconomía). La fundació s’adreça a tots aquells que consideren l’espiritualitat com un element essencial per a revitalitzar la societat espanyola. Es va constituir a la residència del cardenal Rouco Varela, el qual n’ha acceptat la Presidència d’Honor. Fa uns dies el papa va rebre al Vaticà Rouco i els seus mecenes. «Pot comptar sempre amb ells de manera incondicional i permanent», va assegurar el cardenal a Benet XVI. Més endavant hi retornarem. Z

Pagola continua en el punt de mira No tot s’acaba amb el llibre Jesús. Una aproximación histórica. L’incansable José Antonio Pagola va escrivint sobre Jesús; ara una sèrie sobre els evangelis. Doncs bé, resulta que El camino abierto por Jesús. Marcos es troba amb problemes per obtenir l’aprovació eclesiàstica (l’anomenat nihil obstat). Que si és la Conferència Episcopal Espanyola la que s’hi oposa. Que si és el bisbe de Getafe (on es troba l’editorial PPC que és l’editora del llibre), pressionat de més amunt, perquè el cen-

sor a qui havia encomanat la revisió no hi trobava inconvenient. Que si el bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, s’hauria d’implicar en l’afer i concedir l’imprimatur al llibre d’un capellà seu en comptes de fugir d’estudi amb l’excusa que correspon al bisbe de Getafe i de defensar la Conferència Episcopal Espanyola, dient que no hi té cap responsabilitat: així li contesten una colla de capellans i catòlics guipuscoans, «enfadats i sorpresos» en saber la notícia. Aquest llibre, diuen, recull comentaris evangèlics que Pagola ha anat publicant en diversos mitjans i també «en llibres de l’editorial diocesana Idatz, de Sant Sebastià». Però es veu que tot ha canviat des de la publicació de Jesús. Una aproximación histórica. En fi, que si Pagola continua trobant-se en el punt de mira d’uns, el bisbe Munilla es troba en el punt de mira d’altres. Darrerament ha celebrat els seus 25 anys de capellà. Haver seguit la seva vocació l’ha convertit «més en un privilegiat que en una víctima sacrificada», ha afirmat en aquesta ocasió, segurament al·ludint a la contestació d’un nodrit grup de capellans catòlics del seu bisbat des del primer dia del nomenament. Z

Avortaments a l’Hospital de Sant Pau i en altres? Transcrivim de l’article d’Esther Armora al diari «ABC», edició electrònica del 2 de juliol: «La pressió exercida des del Vaticà contra l’Església catalana per tal que deixin de practicar-se avortaments en els hospitals amb representació eclesiàstica comença a tenir conseqüències. El 6 de juny passat, en resposta a una carta del capellà Custodi Ballester, que va acudir a Roma a denunciar la situació, la Santa Seu va emetre una carta en què expressava la seva preocupació pels fets i instava els responsables a buscar una “solució al més urgentment possible” (...). »Una vegada feta pública la ­­7

comunicació de Roma, l’arquebisbat de Barcelona, que té dos representants a l’Hospital de Sant Pau, els mateixos que la Generalitat i l’Ajuntament, es va pronunciar obertament sobre la qüestió i, en declaració a aquest diari, va assegurar que havia donat ordres al servei de Ginecologia perquè deixessin de practicar-s’hi avortaments (...). »A començaments de setmana es va saber que el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, havia apartat del seu càrrec un dels dos representants que tenia a l’Hospital, el pare Josep Maria Turull, que és també rector del Seminari de Barcelona, membre del Consell del Presbiteri i vocal del Col·legi de rectors de la Ciutat de Barcelona i membre del Patronat de la Residència Sacerdotal (...). »Mentrestant, el bisbe de Terrassa, Saiz Meneses, el primer a posicionar-se obertament en contra d’aquestes pràctiques, continua esperant resposta del Vaticà. Segons van afirmar ahir portantveus d’aquest bisbat, fa uns mesos monsenyor Meneses va enviar una carta a la Santa Seu, en la qual denunciava aquesta situació. Arran de la denúncia mediàtica també va dimitir del seu càrrec el vicepresident de l’Hospital de Sant Celoni, el sacerdot Ignasi Fuster. Va decidir llançar la tovallola després d’anys de lluitar contra corrent perquè en el seu centre deixessin de practicars’hi avortaments. Fonts del bisbat de Terrassa van recordar ahir que han fet arribar un comunicat a la direcció de l’Hospital de Granollers i de Sant Celoni en què se censurava la pràctica d’avortaments en aquests centres». Recull d’informacions i comentaris de Josep M. Totosaus

Punts de venda a Barcelona Trobareu «El Pregó» a la llibreria Claret (Llúria, 5)


EL dia 24 de juny, l’endemà precisament del dijous de Corpus (per bé que celebrat el diumenge següent), José I. González Faus publicava a «La Vanguardia» un article titulat El Corpus de l’any 2!11. Precisava que es tractava de l’any 2!11, no de l’any 2011. En donem alguns paràgrafs

Accent

Era l’any 2!11 quan, en apropar-se la festa cristiana de Corpus, el president de la Conferència Episcopal i de la Confederació de Religiosos es van dirigir a totes les autoritats de l’Església espanyola més o menys amb aquestes paraules: La festa de l’eucaristia (la presència material i oculta de Crist entre nosaltres) coincideix amb la xifra de gairebé cinc milions d’aturats: més d’un milió de famílies en què cap membre no té cap ingrés. Com diuen els periodistes, més enllà de les xifres abstractes hi ha rostres humans concrets, persones, tragèdies i desesperacions que, per a un cristià, es converteixen en presències sacramentals del Senyor, que va dir: «Tot el que feu (o deixeu de fer) a un d’aquests germans meus sofrents, m’ho feu a Mi». Amb aquestes dades, la fe seria una mentida si no dirigíssim la nostra veneració i el nostre culte a aquests rostres anònims i sacramentals de Crist (...). Per això hem decidit que es faci una valoració de tots els ornaments i objectes precisos de culte que té

la nostra Església (la custòdia de Toledo, els ingressos de la Sagrada Família, els calzes i els canelobres d’or i d’argent que omplen les nostres esglésies...) i que es consulti un grup d’experts sobre la manera més eficaç d’alienar-los per destinar-los al servei dels pobres (vendes, subhastes, avals per a hipoteques, capitalització per a microcrèdits, inversions en llocs de treball...). No ens toca a nosaltres dilucidar quin és el millor camí perquè arribi als pobres el que l’Església posseeix; però sí que hem de recordar el mandat del Mestre: «Encara et falta una cosa: ven tot el que tens i dóna-ho als pobres». No ens volem retirar entristits davant aquestes paraules, no sigui que incorrem en els durs retrets del Senyor al jove que va reaccionar d’aquesta manera. Proposem també, per fer més comprensible el significat d’aquesta decisió, que aquest any, arreu on se celebrin processons de Corpus, no es porti el Santíssim en custòdies d’or, sinó en recipients modestos com els que es van utilitzar al Sopar del Senyor. I que, sota el tàlem, juntament amb el sacerdot o rector de cada indret, porti el sagrament alguna persona o família que siguin membres d’aquest col·lectiu d’aturats, crucificats per un sistema econòmic mundial muntat sobre la cobdícia (...). (...) Volem acabar recordant que la moral catòlica ha ensenyat sempre que (...) «en casos d’extrema necessitat, totes les coses són comunes» i per tant que «els que estan veritablement en aquestes situacions extremes no pequen si s’apropien d’una cosa que necessiten i que, jurídicament parlant, no és seva, però moralment parlant, sí...».

Quadre d’honor

Quarto fosc

Se’l mereix l’editorial Bromera. Fundada a Alzira per Josep Gregori, «amb un capital molt modest, moltes ganes de treballar i amb el desig de fer una aportació a la cul· tura catalana des del País Valencià», ara arriba als 25 anys. Edita exclusivament en valencià. Compta amb 40 col·leccions i 1.200 títols.

Publicació quinzenal d’informació i opinió Surt l’1 i el 15 de cada mes. Direcció: Casimir Martí Edició: El Pregó Associació Cultural Apartat de Correus: 33203 08080 Barcelona Redacció: 93 302 70 88 Administració: 672 673 760 elprego@terra.es Maquetació: Albert Espona Dip. Legal: Gi-161-94 Impressió: Agpograf, S .A.

Hi tanquem els membres de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Es­­ panyola, pel document que acaben de fer públic sobre el projecte de «Llei Reguladora dels Drets de la Persona en el Procés Final de la Vida», que contradiu el que havia expressat un mes abans el seu president, el cardenal Rouco.

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ ANY 2011: 22 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 15 euros per exemplar). Preu d’un número solt: 1 euro. Nom Adreça Població i codi postal

Nombre d’exemplars: Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta. Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

Signatura del titular del compte/de la llibreta

Prego414  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you