El Pregó 540

Cinema

.............................................................................................................................

ECLESIAL D'INFORMACIÓ I OPINIÓ - Núm. 540 (2), 2017

Aquest 2017 podrem gaudir de força pel·lícules de l’anomenat «cinema espiritual», és a dir, que tracten el tema de la fe en les diferents tradicions religioses i els grans temes vitals, com ara el sentit de la vida, l’amor, la justícia, el mal, des d’una perspectiva transcendent. Pel·lícules que conviden a la reflexió i el debat, que no ens deixaran indiferents i que formen part del moviment del «cinema de la inquietud moral». Queen of Katwe (‘La reina de Katwe’), de Mira Nair, és ideal per a totes les edats i explica la història real d’una jugadora d’escacs ugandesa, molt jove i pobra.

De Krysztof Zanussi podrem veure la pel·lícula que es va estrenar en la darrera mostra de cinema espiritual en català i també apta per a tots els públics, Obce cialo (‘Cos estrany’). La relació entre dos joves focolars que es trenca quan ella torna a Polònia per a ferse monja. També s’estrenaran dues pel·lícules des d’una perspectiva cristiana. The Young Messiah (‘El jove messies’), de Cyrus Nowrasteh, presenta la figura de Jesús amb elements dels evangelis apòcrifs però seguint també el relat bíblic. L’ami: François d’Assise et ses frères (‘L’amic: Francesc d’Assís i els seus germans’), de Renaud Fély i Arnaud Louvet, centrada en les dificultats de Francesc d’Assís per a poder viure segons la seva regla de pobresa, senzillesa i austeritat. I aquest mes de març arribarà Incerta glòria, d’Agustí Villaronga, la gran novel·la de Joan Sales sobre la Guerra Civil a través de la mirada de tres amics.

Montserrat Morera

Plans pastorals diocesans Els plans pastorals són a l’ordre del dia. A tots els àmbits: parroquial, arxiprestal, diocesà, nacional… Anuals, biennals, triennals, quadriennals…

Pot semblar que qualsevol entitat pastoral que vulgui començar a fer coses i fer-les ben fetes ha d’elaborar, tant sí com no, el seu pla pastoral.

Però, serveixen de res els plans pastorals? Depèn. Els plans pastorals estàndard serveixen—o poden servir… i molt—per a millorar allò que fem.

Però podria ser que no servissin tant per a canviar les pràctiques pastorals de sempre per unes de noves més adients. En concret, un pla pastoral pot fer que una Església de manteniment i de gestió sigui més eficient en el manteniment i la gestió. Però ja és més difícil que un pla «d’aquests» pugui fer que una Església de despatx passi a ser una Església de missió, una Església «en sortida». I encara és més difícil que els plans pastorals habituals puguin ajudar al canvi de mentalitat necessari si es volen fer comprensibles i desitjables pràctiques noves més adients, o un estil nou d’Església.

Els plans pastorals diocesans se solen plantejar així: es comença encarregant a un grup de tècnics especialistes l’elaboració del pla. Els experts articulen els objectius amb els mitjans o instruments que calguin i fixen una periodització adequada. El pla resultant és presentat com cal al poble de Déu: es fa un bon desplegament mediàtic, se’n canten les exceŀlències, se subratlla la necessitat, la bondat i l’oportunitat dels objectius, i s’invita les comunitats a posar-lo en pràctica. I tothom es posa a la feina. Quan el pla arriba a la fi, es fa l’elogi de tot el que se suposa que s’ha aconseguit…, es prepara un dossier ben gruixut i més ben relligat, que s’envia a cúries i nunciatures…, i s’anuncia el pla següent… I així, pla rere pla, tothom està entretingut i ocupat: es canvia tot… però tot resta igual.

La diòcesi de Barcelona posa en marxa la preparació d’un pla pastoral.

I tot fa pensar que es tracta d’un pla «diferent»: no preparat als despatxos de la cúria, sinó als despatxos i les sales de reunions parroquials, amb tota mena de grups i comunitats. Fent-ho així, es vol posar en pràctica el nou estil sinodal d’Església: la millor manera de promoure la sinodalitat—que vol dir «fer camí junts»—és posar-la en pràctica des del primer pas, convidant parròquies, comunitats i grups a preparar—ells!—un pla pastoral.

Només podem desitjar que avanci amb bon peu. Ho seguirem.

Pere Codina i Mas

­­1

La joia de l’amor (Amoris laetitia), un document controvertit Dubtes?

paració de la nova parella, dels divorciats casats de nou, no és practicable per motius seriosos, com fóra l’educació dels fills, llavors la convivència és tolerada, però sota la condició estricta de practicar una continència sexual absoluta, dit amb més diafanitat, «d’abstenir-se dels actes que competeixen només als cònjuges» (§ 84).

O sia que, en la mentalitat papal, el divorci legítim és possible i practicable i el fet de conviure amb una altra parella, també ho és. L’únic punt inadmissible és la unió eròtica amb la parella successora, mentre visqui la que ha precedit. La qüestió, doncs, no és la de la intangibilitat del vincle conjugal, tal com es diu i repeteix a l’estil de la cançó de l’enfadós, sinó la manera de concretar la nova convivència pel que fa al comportament sexual. I la raó és que la libido o plaer sexual és intrínsecament malèvol, si és excitat i consentit fora del matrimoni legítim. En conseqüència, el que Déu ha unit és separable, però de cap manera no es tolera que els individus de la nova unió esdevinguin «una sola carn». No són, doncs, les relacions humanes les que es remenen i qüestionen, sinó el vell espectre de la libido, de l’obscura apetència de la naturalesa humana, que tant capficà el maniqueisme de l’Antiguitat i obsessiona l’Església al llarg de la seva història.

Ara bé, el que realment cal examinar és el llenguatge «enganyós» i desorientador del papa Francesc que li retreuen els seus adversaris. D’entrada diu que sabem que no existeixen receptes senzilles; les situacions tan diferents, en les quals es poden trobar els divorciats en la seva nova unió, no poden ser catalogades ni closes en afirmacions massa rígides (§ 298). I anant a la defensiva, confessa que no es pot esperar del sínode de bisbes ni d’aquesta seva pròpia exhortació una nova normativa general de dret canònic, aplicable a tots els casos (§ 300). La veritat és que, al seu parer, les normes generals no són capaces d’abastar absolutament totes les situacions particulars concretes (§ 304). Recomana també que la consciència de les persones estigui més ben incorporada a la praxi de l’Església, sobretot, quan no es realitza plenament la concepció cristiana del matrimoni (§ 303), suggeriment que fa ressortir la dimensió individual dels conflictes i que contraresta el paternalisme clerical embafador que amara bona part del document.

Amb la seva exhortació apostòlica el papa Francesc volia, sens dubte, difondre alegria i optimisme, però malauradament no ha estat així, perquè el que realment ha provocat són sorprenents atacs d’una virulència notable.

Al capdavant de l’estol de crítics, s’hi han arrenglerat ni més ni menys que quatre senyors cardenals amb tota una carta que han fet pública, sota el títol de «Dubtes», després de constatar que aquests mateixos dubtes, discretament exposats, quedaven sense resposta papal. En realitat, dubtes no ho són, ja que els qui l’han escrita saben millor que el papa, com a autèntics «posseïdors de la veritat eterna», quina ha de ser la resposta correcta.

Aquests crítics es queixen que una imprecisió enganyosa extravia els creients, sobretot, en la qüestió neuràlgica, plantejada i discutida ja abans del darrer sínode episcopal, de l’excomunió dels divorciats que han contret segones noces. Curiosament, tot i tractar-se d’una exhortació de gran varietat temàtica que s’estén per 325 paràgrafs i 391 notes, la qüestió esmentada concentra l’atenció i les ires dels discrepants, com si tot el futur del cristianisme en aquest planeta depengués de l’encert de la solució que es vulgui donar. Ben lluny d’un intent de comentar la voluminosa i heterogènia exhortació en el seu conjunt, em limitaré a prendre posició sobre aquest únic punt que el devessall inestroncable de retrets ha posat en relleu.

Els divorciats És evident que el papa Francesc, afrontant la tradició immobilista, presenta el cas debatut amb tots els atenuants possibles: la separació conjugal és, a vegades, raonable, inevitable i fins i tot necessària (§ 241). Els divorciats, que conviuen en una nova unió, no estan excomunicats ni se’ls ha de tractar com a tals (§ 243 i 246), ni ells s’han de sentir en aquest estat d’exclusió (§ 299). En el fons, només han creat una «situació irregular», que no implica, sense més ni més, una «situació de pecat mortal» (§ 301), i que demana un discerniment acurat i dinàmic, que tingui en compte que el camí de l’Església és integrar i impartir misericòrdia, i no marginar i condemnar per sempre (§ 296).

Els crítics troben a faltar el llenguatge clar, inequívoc, de Joan Pau II, el qual, en la seva exhortació apostòlica també dedicada a la família i a la sexualitat del 1981 (Familiaris consortio), manté amb gran rigor l’excomunió conflictiva. Tan sols concedeix que si la se-

Interrogants sense resposta Tanmateix, aquests principis bàsics van interferits per interrogants que exigeixen una resposta i per exclamacions que demanen un comentari, però l’escrit papal ­­2

no ofereix ni una cosa ni l’altra. Així, per exemple, l’exhortació insinua que cal integrar a la comunitat, en totes les diverses formes possibles, els divorciats que s’han casat civilment, sense especificar quins són «els serveis eclesials», en els quals els és lícit participar, ni esmentar d’una manera inequívoca el controvertit accés a l’eucaristia (§ 299). O bé aŀludeix a «les exigències de l’Evangeli» que no s’han d’aigualir (§ 301), sense detallar exactament quines són i a què obliguen, mentre que els seus crítics, amb aquest mateix Evangeli a la mà, proclamen en veu alta a l’uníson, rebutjant tota mena de compromisos, que la rigorosa pràctica catòlica actual correspon del tot a la voluntat divina palesament revelada i que no hi ha més opcions que la de perseverar en una submissió absoluta. En fi, dues conclusions semblen factibles. L’una és òbvia: tant en els documents

sinodals com en l’exhortació del papa, com també en les declaracions dels seus detractors manca una interpretació detallada i a fons dels textos bíblics que fonamenten el debat. La segona és una certa indecisió papal. La veritat és que el papa, malgrat tots els seus esforços per coŀlocar en un primer pla les situacions concretes de la vida, amb tota la seva inabastable complexitat, enfront dels principis generals abstractes, no gosa fer trontollar «dogmes catòlics», com el de la indissolubilitat del vincle matrimonial, per bé que aquest dogma no lliga gaire amb les reflexions que l’acompanyen. En aquest sentit, cal confessar que als seus crítics no els manca la raó del tot quan lamenten la imprecisió enganyosa del seu llenguatge.

Valentí Fàbrega i Escatllar

. . . . . . . . . . . . . . . ............................................................................................ . . . . . . . . . . .

El nunci a Espanya boicoteja l’Església catalana El nunci de la Santa Seu a Espanya, Renzo Fratini, boicoteja les legítimes aspiracions polítiques de Catalunya i el plantejament eclesial de l’episcopat català sobre afers cívics.

Fratini practica sistemàticament aquest boicot des que el 20 d’agost del 2009 va ser nomenat nunci papal a Espanya. Aquest eclesiàstic ha estat sempre compromès de manera activa a favor de la postura unionista i centralitzadora del Govern espanyol i del sector ultraespanyolista de l’episcopat dominat encara pels cardenals Antonio María Rouco i Antonio Cañizares, representants de l’Espanya nacional catòlica. L’episcopat espanyol va proclamar un dia, gràcies a l’impuls de Rouco i Cañizares, que «la unitat d’Espanya és un bé moral que cal preservar». Aquesta proclamació nacionalista, que evidentment no és evangèlica ni forma part de l’ètica cristiana, va ser rebutjada pels bisbes catalans de l’època i va propiciar que, anys més tard, Hilari Raguer, historiador i monjo de Montserrat, redactés el llibret Ser independentista no és cap pecat.

té dret a decidir el seu futur i, segons l’habitual pràctica vaticana, quan una nació es declara independent, és reconeguda com a Estat per la Santa Seu».

Alguns dies després, una alta autoritat de la Secretaria d’Estat del Vaticà va tranquiŀlitzar i donar la raó, amb discreció diplomàtica, a l’abat Soler. Per això, l’abat de Montserrat té les coses molt clares. La jerarquia de l’Església avala el dret a decidir, però no es pronuncia sobre el que la ciutadania ha de decidir. O dit en unes altres paraules: la unitat d’Espanya no és un bé moral que s’hagi de preservar, i l’independentisme no és cap pecat.

L’última actuació protagonitzada per Renzo Fratini a favor de la unitat d’Espanya va ser durant el discurs que pronuncià a començament d’any en la recepció del rei Felip VI al cos diplomàtic a Madrid. Discurs parcial, sectari. Discurs criticable perquè un nunci papal, sobretot en cas de controvèrsia, ha de ser especialment coherent amb la seva condició catòlica i amb la seva missió eclesial. Això implica que ha de tractar tots els afers, inclòs el cas català, des de la perspectiva de la Declaració Universal dels Drets Humans i de la Doctrina Social de l’Església.

Manifestacions hostils

Rèplica amb la Doctrina Social de l’Església

Renzo Fratini ha protagonitzat sempre manifestacions hostils als drets i a les llibertats del poble català, i també ha ignorat els documents de l’episcopat català sobre aquests assumptes. Una d’aquestes actuacions del nunci es produí el gener del 2014 quan s’enfrontà públicament a l’abat de Montserrat, Josep M. Soler, que havia explicat en un dinar coŀloqui que «Catalunya, com a nació,

Sectors catòlics, com el grup Cristians per la Independència, han rebutjat les paraules del nunci: «Les reiterades referències a la unitat d’Espanya menystenen la realitat nacional catalana, avalada per una llarga histò­­3

ria, una cultura, una llengua i unes institucions pròpies, i per la voluntat persistent d’una gran majoria de catalans de sentir-se i considerar-se una nació sobirana.»

Cristians per la Independència argumenten: «Les manifestacions del nunci Fratini són contràries a la Doctrina Social de l’Església i al Magisteri que, d’una manera reiterada, defensen els drets de les nacions com una extensió dels drets fonamentals de la persona humana i que, en conseqüència, reconeix al dret a l’autodeterminació dels pobles. També representen una desautorització als bisbes de les diòcesis catalanes que, d’una manera reiterada, amb el document Arrels cristianes de Catalunya (1985) i Al servei del nostre poble (2010) han

reconegut sempre que Catalunya és una nació i que la voluntat dels catalans és escollir el seu futur.»

El nunci Renzo Fratini no ha tingut mai cap gest de coneixement, i encara menys de reconeixement, de la realitat nacional catalana. Tampoc no s’ha referit mai als documents eclesials i cívics de l’episcopat català que es basen en la Doctrina Social de l’Església i que analitzen la realitat de Catalunya. Mai no ha propiciat el diàleg ni la via democràtica de les urnes. La imatge de Fratini és la d’un delegat del Govern espanyol, no la d’un representat de la Santa Seu. Oriol Domingo

. . . . . . . . . . . . ............................................................................................ . . . . . . . . . . . . . .

Trump vist des de l’ètica i l’Evangeli Atreviment i immoralitat

que l’ha votat. Per què la meitat d’una societat teòricament civilitzada, cimera del món lliure, hereva de Washington i Tocqueville, que amb la seva independència el 1776 segella la primera Declaració Universal dels Drets Humans, en la qual, des del mateix origen, ha predominat el model de societat oberta, democràcia representativa i premsa lliure, per què ha donat la seva confiança a un personatge així?

Senzillament, perquè tant Trump com la ultradreta europea són un producte de la globalització financera, del neoliberalisme, i, sobretot, representen la indignació popular per la crisi del 2008. El seu auge als Estats Units l’han fet possible tant republicans com demòcrates, i a Europa, les institucions financeres, la troica, pares de l’arquitectura econòmica que ha generat aquests fenòmens.

Ja durant la campanya electoral nord-americana ens havíem alarmat per l’atreviment i la immoralitat de les provocacions de Donald Trump. Ens semblava estrany que un candidat a president pogués afirmar que podia «disparar contra algú en plena Cinquena Avinguda i no perdria vots», que mai no havia pagat impostos, que pogués fer declaracions xenòfobes, defensar de la tortura, mostrar la seva misogínia, menysprear Mèxic…

Però, com passa algunes vegades, la realitat ha superat les expectatives. Després de la presa de possessió del 20 de gener ens ha acostumat al desafiament diari, a l’audàcia i a l’in crescendo del disbarat que, com una cuirassa, converteix en normal la barbaritat del dia anterior: el mur, l’oleoducte, els nomenaments, el manteniment dels negocis propis tot i ser president, el menyspreu per l’estat de dret i el poder legislatiu, la fòbia al món àrab, la prohibició de l’entrada als ciutadans dels set països afectats, amb símptomes de comportament antisocial, agressivitat, paranoia, grandiositat, egocentrisme. Tant l’absència total de sentit moral i ètic en el llenguatge com la falta d’escrúpols en els fets del dirigent de la nació més poderosa són un salt en la degradació social coŀlectiva.

La mateixa retòrica del feixisme Feixisme? No a l’estil dels feixismes europeus del segle passat, però sí utilitzant la seva mateixa retòrica racista o afirmant que a l’interior mateix dels Estats Units, si es vol que la nació prosperi, hi ha cossos estranys que cal extirpar. El mateix discurs de Hitler al seu dia. És iŀlustratiu rellegir el seu discurs de presa de possessió. Com en totes les dictadures, hi ha un intent de connexió directa entre ell—l’elegit i carismàtic, creient-se portaveu de Déu—i el poble, sense mediacions, sense partits, en la qual es vincula directament ell mateix i el seu govern amb el poble i amb Déu, sense condicions, amb arguments populistes i nombroses referències a Déu. «El que realment importa no és quin partit controla el govern, sinó si el nostre govern està controlat pel poble» o «estem protegits per Déu»:

Qui és Trump?

Sens dubte, el Tea Party és de dretes o d’ultradretes, però Trump és una altra cosa. Hi ha qui el defineix com l’adaptació empresarial del Ku Klux Klan al segle xxi, la reacció histèrica i patològica del blanc a qui se li ha fet creure que està perseguit i ha d’atacar.

Patologia? El menys important és el judici sobre el Trump persona. El que és preocupant és la societat ­­4

Què cal fer?

«Avui no transferim simplement el poder d’una administració a una altra, o d’un partit a un altre, sinó que transferim el poder de Washington i us el retornem a vosaltres, el poble nord-americà. Ja fa massa temps que un grupet a la capital de la nostra nació ha recollit els fruits del govern mentre el poble en sufragava els costos. Washington va florir, però el poble no es va beneficiar d’aquesta riquesa.

Els polítics van prosperar, però el treball va desaparèixer i les fàbriques van tancar. »Tot això canviarà a partir d’ara i aquí mateix, perquè aquest moment és el vostre moment: us pertany. Estarem protegits pels grans homes i dones del nostre exèrcit i les nostres forces de la policia i, el que és més important, estem protegits per Déu.»

L’únic avantatge del que ha passat és que ens pot despertar.

Trump ha posat les coses fàcils: o amb mi o contra mi.

Ens toca a nosaltres escollir entre el racisme i l’egoisme (individual, familiar o de grup) o la possibilitat de construir una societat fonamentada en la justícia, l’altruisme i la solidaritat.

La societat nord-americana té una oportunitat d’organitzar-se enfront del feixisme encobert i contra el model neoliberal i militarista que s’ha imposat als Estats Units, i des dels Estats Units a tot el món en els últims mandats, també els d’Obama i Clinton. Trump no n’és sinó l’exacerbació patològica. És admirable la valentia dels nombrosos coŀlectius que es mobilitzen als Estats Units per a intentar aturar la tempesta: dones, jutges, universitats, esglésies, alguns ja seriosament amenaçats. Abans de la Segona Guerra Mundial, el silenci còmplice de les potències europees donà ales al ràpid creixement del feixisme, fins que va ser imparable. Tant de bo ara no ho repetim, tant de bo la reacció prudent de l’Europa d’avui no suposi el mateix.

I la societat europea té també l’oportunitat d’escollir: o un canvi de model d’UE cap a la solidaritat, o el creixement del feixisme i la ultradreta que avança sobre una UE en descomposició. Quedar-se impassibles vol dir repetir els errors del passat.

El feixisme especula amb les necessitats de la gent. L’esprem fins a no poder més, però s’hi acosta parlant d’anticapitalisme, de virtuts caritatives i alimentant el sentiment contra la burgesia, la usura dels bancs i llançant consignes de proteccionisme econòmic i aïllacionisme cultural. A l’Alemanya dels anys trenta el feixisme deia: «el nostre estat no és un estat capitalista, sinó un estat corporatiu»; i a l’Espanya franquista: «hem superat la lluita de classes»; i ara als Estats Units, s’ha apropiat del mite de poble elegit.

El feixisme és cada vegada menys una amenaça i cada vegada més una realitat. Un feixisme actualitzat en les formes, però igual en el fons. L’endemà de la presa de possessió, es van reunir a Alemanya els principals líders de la ultradreta europea, des Marine Le Pen fins a l’alemanya Frauke Petry, sota el lema «Llibertat per a Europa». No és casual. Som a les portes d’eleccions clau enguany a Holanda, França i Alemanya. Es fan dir «els líders polítics de la nova Europa, que són a prop d’assumir responsabilitats de govern en els seus respectius països». Al cap i a la fi, Trump és d’una claredat insultant. Però la vella i covarda Europa, que s’autoproclama defensora de valors, decideix pagar a un tercer perquè li faci la feina bruta i freni els que fugen de la guerra i la mort.

I a l’Estat espanyol posem concertines i ganivetes.

Des del seguiment de Jesús La figura de Jesús és als antípodes. No tan sols pel programa ètic i polític de justícia social de Mateu 25 sobre les obres de misericòrdia, de donar menjar al qui té gana i vestit al nu i acollir el perseguit, sinó també, i potser d’una manera més contundent, pel missatge de les Benaurances, humanament impossible de digerir i que només es pot acceptar des de la fe, quan Jesús, en el pòrtic de la seva vida pública, anuncia que els pobres, els qui ploren, els humils… són els preferits de Déu i d’ells és el Regne.

En el món d’avui posar això en pràctica suposarà uns riscs que, com a seguidors de Jesús, hauríem d’estar disposats a acceptar.

Jaume Botey

. . . . . . . . . . . . . . . ............................................................................................ . . . . . . . . . . .

Dirigents d’avui i es nodreix l’organisme que anomenem «món actual».

Fa temps que aquesta realitat que hem construït i que ens toca viure, que anomenem «societat actual», es nodreix de violències, mentides, silenciaments, abusos i desvergonyiments del poder. La traïció al bé comú, juntament amb l’individualisme depredador, regeixen el nostre sis-

Meravella el cor dels qui s’esquincen les vestidures per les declaracions, les accions i les gesticulacions dels nous dirigents mundials. Sembla que les noves icones del poder ens fan sentir i creure que som en un món diferent del que ells viuen. O que no formen part de nosaltres, de les artèries, els materials i els aliments, amb què funciona ­­5

tema món. Qui el podria fer anar endavant? Qui el podria governar?: un fill legítim del sistema, que en tota la seva persona mostri el que som, com som i el realitzi.

Que un país o grup social hagi de pagar un mur que es construeix perquè no hi entrin els seus propis fills, que busquen una vida millor, algú gosaria dir que és una cosa nova? Si així ho creu, que miri la història i veurà.

A l’Amèrica Llatina i en altres bandes: han pagat murs, armes, presons i dictadors, imposats per les potències mundials. I el seu manteniment és o ha estat a càrrec de la mateixa població sotmesa, a més de pagar els rèdits necessaris a la potència que l’ha imposat. Que se silencien periodistes, perquè no estan d’acord amb el dirigent de torn o perquè han pretès denunciar alguna cosa no «convenient»?: que miri les estadístiques de periodistes desapareguts o simplement assassinats, o en molts casos acomiadats. Que amenaça amb la força, la violència, el descrèdit social o la destrucció empresarial?: que miri la quantitat de persones que avui estan desnonades pel sistema o destruïdes socialment, per defensar la justícia.

Que descaradament diu que produiran lleis, que castiguin a tothom, persona o institució, que no se sotmeti a les

seves decisions?: que miri la llarga llista de lleis fetes a mida dels interessos de persones o d’empreses determinades. Reconeguem-ho, som davant d’un fill legítim del nostre matrimoni social, que ens fa el benefici, sense gaire esforç, de mostrar les nostres entranyes socials. I, per què no ho diem?, en alguns casos, també les entranyes personals.

Podríem continuar la llista, però deixem-ho aquí, perquè a bon entenedor poques paraules basten. Per tant, els dirigents mundials actuals són «beneficiosos», ens mostren la nostra fotografia, la manera de funcionar i produir de la nostra societat. Sabem que moltes persones preparades, sanes i bones, són apartades de la majoria de les nostres institucions, precisament perquè estan preparades, són sanes i bones. Llavors de què ens escandalitzem?

De què ens queixem? Però hi ha una pregunta positiva per a tots nosaltres: volem continuar sent així? Perquè, en aquest cas, necessitem amb candeletes aquest tipus de dirigents.

Mn. Ricard Barba Bisbat d’Urgell

. . . . . . . . . . . ............................................................................................. . . . . . . . . . . . . . .

Semblança de Mn. Ignasi Armengou i Sañas: «La font que es dóna del tot a qui se li acosta» El 26 de gener, als 95 anys, ens va deixar l’entranyable mossèn Ignasi. Nascut a Castellar de n’Hug (el Berguedà) el 1922 va ser ordenat prevere als vint-i-set anys i va exercir el seu ministeri a Terrassa, Sabadell, Molins de Rei i Sarrià. Va ser rector de la parròquia de Sant Bartomeu de la Quadra, amb els seus centres de culte de la Rierada i Vallpineda durant cinquanta-quatre anys (del 1954 al 2008). Des del 1963 va ser també l’encarregat de la Santa Creu d’Olorda. Però on va deixar una gran empremta ha estat sens dubte a Sarrià, i especialment entre els joves. Molt proper a ells, obert a tothom i sense cap mena d’apriorisme, suau en les formes i consistent en els seus capteniments i les seves conviccions, i sobretot molt humil i amb un gran sentit de l’humor. Sempre apressat, rialler i a mà de tothom qui li demanava alguna cosa. Se’l recorda pels carrers de Sarrià amb la seva cartera negra adreçant-se a casa d’algun sarrianenc amb dificultats.

Educador, formador, emprenedor, va considerar que la formació integral dels joves no únicament podia ser religiosa o espiritual, i així va fundar el 1952 el CP Futbol, el futbol del Centre Parroquial de Sant Vicenç de Sarrià, que encara continua amb molt d’èxit la tasca. Amb motiu del 50è aniversari de la fundació del club s’edità un lli-

bre el 2002 en què ell escriu una carta explicant que «li encanta la figura de la font amagada que es fa trobadissa per al caminant lassat i assedegat». I segueix: «La font es dóna del tot a qui se li acosta…, jo he viscut el desig i la iŀlusió de ser com la font amagada per a tots els qui de vosaltres us heu atansat a mi, i com la font no he retingut els vostres passos vers els ideals. La vida esdevé un campionat amb jugades a voltes encertades, a voltes fallides, per bé que l’important no és guanyar o perdre, sinó jugar net i honradament.» S’acabava acomiadant amb aquestes paraules: «Espero retrobar-me amb tots vosaltres al final del camí per poder-vos abraçar amb l’abraçada definitiva allà on res és moridor.»

També va fer una gran tasca al JAS (Joventut Alegre de Sarrià), esplai que també encara continua amb molts infants i joves. Amb el JAS va compartir molts anys els campament d’estiu, i una de les seves passions, l’amor a la natura. Va compondre per al JAS l’himne que encara ressona: «Quan clareja la nova albada emprenem el camí que mena vers el cim de la vida amb voluntat ben decidida, ­­6

els inquietava en cada moment, en un entorn de diàleg, reflexió i seguretat. Sense ser un savi amb respostes per a tot, ajudava a descobrir el punt central del Cercle de la vida de cada jove, el que cadascú portava dins.

Aquest centre del Cercle per a mossèn Ignasi era Jesús.

Mossèn Ignasi ajudava a descobrir el Jesús que parla des de dins, que no et diu que jutgis els altres, sinó que primer els estimis i abans i només, si pots, et jutgis a tu mateix. En els grups de Cercles mossèn Ignasi no feia sermons autoritaris, explicava, aconsellava. Mossèn Ignasi va ser simplement un exemple discret d’allò que ens demana Jesús: ser presents enmig del món amb senzillesa i sense pretensions. Encara en una trobada l’any 2012 amb antics joves de Cercles, mossèn Ignasi els va recordar: «Qui sap si potser en el camí de la teva vida hi va també Jesús. Mira de descobrir-lo. T’estima.

I si fas així, digues-li: QUEDA’T AMB MI en la nit de la vida.»

Li preparàvem un homenatge quan ens ha deixat amb la mateixa discreció de la seva vida. L’homenatge s’ha fet igualment aquest 25 de febrer a la seva parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, plena a vessar per tots aquells de qui va ser guia i que va estimar. Sempre serà recordat. Un gran capellà, una gran persona que estimava i es feia estimar.

la mirada clavada a l’infinit.

Prou sabem que la ruta és dura però al fons del cor hi batega l’impuls de la certesa, és la fe que l’ha ben encesa per seguir les petjades del Crist.

Som joventut ferma i alegre que somriu contemplant del món l’esclat d’eterna bellesa, mai farem ni un pas enrere per l’embranzida del nostre encís, mai farem ni un pas enrere, pit i fora caminem amb delit.»

Els aleshores joves monitors del JAS recorden les hores passades amb ell cantant les cançons que els ensenyava, els focs de camp, les travesses i les excursions, les pregàries a trenc d’alba, les misses de campament, les experiències de caritat atenent malalts i necessitats i les innombrables converses i confessions amb ell fins altes hores de la matinada, passejant pel costat de l’església de Sarrià o amb els paisatges pirinencs de fons. Amb ell podien parlar de les dificultats de fer-se grans i no acabar de trobar el lloc al món, i al seu costat trobaven amor, comprensió, alegria, optimisme i exemple d’esforç i sacrifici.

Una altra gran tasca seva amb els joves de Sarrià foren els grups de Cercles d’Estudis. Allí acollia els joves perquè poguessin parlar obertament de tot el que

Montserrat Morera i diversos testimonis de Sarrià

. . . . . . . . . . . . . . . ............................................................................................ . . . . . . . . . . .

La cal·ligrafia d’una experiència.

A propòsit «Del teu germà musulmà», de Dídac Lagarriga Dídac Lagarriga escriu un llibre farcit d’espiritualitat i experiència—Del teu germà musulmà: Cartes d’avui a Charles de Foucauld (Barcelona: Fragmenta, 2016)—.

Experiència que toca el moll de l’os de la vida, de la vida de veritat: aquella que ens exigeix coratge i fer el cor fort. La que dol i la que meravella. Que n’és una de sola. La que no podem eludir, la que sempre ens atrapa.

I això en un context social on hom es troba submergit en un magma de valors, conductes i proclames adolescents i consumistes. «Hem inventat la felicitat!», ja en feia mofa Nietzsche posant en evidència i en veu de «l’últim home» la poruguesa de no voler-ne tastar la fel amarga, el regust indigest, el revers cru d’aquella.

Dídac Lagarriga és un supervivent, un supervivent de «la baixada als inferns», d’algú que esdevé un «complet desencaixat», «orgullós de ser un desequilibrat», depressiu i astènic. Supervivent, tanmateix, com

tot hom que no es deixa arrossegar cap al pou de la desesperança. Com tot hom que fa del dolor experiència reeixida i el transfigura en saviesa. Sí, Lagarriga és un savi, un jove savi. Experiència, saviesa i espiritualitat.

I dolor, molt dolor: páthei máthos. El dolor és pedagògic, alquímic.

El llibre és la relació epistolar amb el beat Charles de Foucauld (Estrasburg, 1858 – Tamanrasset, 1916).

S’hi mostra l’espiritualitat d’algú que s’ha convertit a l’islam. El text està acomboiat per un pròleg de Xavier Melloni, i un epíleg de Pablo d’Ors. El carteig mostra el pols espiritual de l’autor, el pols d’algú que als catorze anys va perdre la mare i amb un pare que es mostrava sovint «tolerant per indiferència».

El cor en un puny: «De vegades em pregunto si aquesta aproximació, cada vegada més propera, a l’edat en què va morir la meva mare, quaranta-dos anys, és ­­7

també un llindar que podré superar. Sabem que molts fills, fidels als seus pares, repeteixen inèrcies i bloquejos.» I alhora, reflexions de profunditat gens comuna, com aquestes: «Però si sentim que formem part d’una espera propera a l’esperança, si la nostra mesquita és també una sala d’espera, el parèntesi primari del Ramadà ens obrirà al món sensorial d’una manera molt més eficaç.» «Però, insisteixo, aquests regals que ofereix l’espera no serveixen de res quan som incapaços de reaccionar davant l’evident», que és el sofriment de l’altre, del necessitat, del pobre.

Les cartes van teixint «fils de llum» i de saviesa, espiritualitat i vida que esdevenen trama i ordit, amor que es fa tangible, fe que és testimoni present. Són un conjunt de reflexions sobre motius diversos, el valor principal de les quals no es troba en aquests darrers sinó en la mirada (espiritual) que els acompanya i els iŀlumina, com un exercici de calma, serenitat i remembrança; el traç d’una caŀligrafia que embelleix l’experiència transfigurada. Potser és aquí on rau allò substanciós de la vida: en l’estil

i l’adjectiu, més que no pas en el contingut i l’objecte.

Cal dir que l’islam de Dídac Lagarriga és l’islam del «veïnatge», de «l’olor» (dels altres, de l’alteritat).

«El meu veïnatge […] comença per l’acció quotidiana d’olorar el veí, els altres, i a poc a poc va desenvolupant-se per remarcar el veïnatge de tot el creat amb el seu Creador. El veïnatge, dic, “intercedeix. Acull. No presumeix. Impregna”.» A això cal obrir els sentits (com un dàtil després del dejuni) i impregnar-se dels altres, dels consemblants, dels necessitats. I és que el cos és un «temple» i una «casa», on acollir els transeünts (on acollir-nos) i prostrar-nos. «Només Tu romans», rebla Lagarriga.

Una experiència reeixida, un dolor transfigurat, un esperit amarat de saviesa que ens força a la pregunta vertiginosa: «Però, què podem fer si aquestes circumstàncies familiars, en lloc d’allunyar-te de la Presència, t’hi apropen?» I és que els camins de Déu són, un cop més, inescrutables.

Xavier Semillas

ESPAI INTERRELIGIÓS

. . . . . . . . . . . ............................................................................................. . . . . . . . . . . . . . .

L’islam

lars de la religió’. El segon és la pregària, obligatòria cinc vegades al dia (segons la majoria de musulmans) en moments fixos i regulats pel moviment del Sol. Cal fer-la orientant-se cap a la Meca, considerada, juntament amb Medina i Jerusalem, ciutat santa de l’islam, i en un lloc digne, si bé el divendres al migdia els homes l’han de celebrar a la mesquita.

El tercer pilar parteix del principi que els béns són de Déu i que els homes els tenen només en usdefruit.

Per això, tot fidel ha de contribuir a les necessitats dels altres donant cada any part dels seus ingressos (darrerament 8 euros per cap) que poden ser distribuïts també a no musulmans. El quart consisteix en la prohibició que entri res al cos dels adults i sans d’esperit i de cos durant les hores de llum dels dies de Ramadà o novè mes del calendari islàmic. És a dir, no menjar, beure, fumar ni tenir relacions sexuals «mentre pugui distingir-se un fil blanc d’un de negre», tal com figura a l’Alcorà.

L’abstenció del Ramadà no es pot equiparar als dejunis prescrits per altres religions. A diferència del judaisme i del cristianisme, el Ramadà no es relaciona ni amb l’aflicció d’ànima ni amb la contrició. Consisteix, bàsicament, en una lluita dels creients per a superar-se a ells mateixos i acostar-se a Déu mitjançant la pregària i la meditació. Per això, al final de les hores de prohibició diürna, que s’inicia en arribar la fosca, es fa un àpat amb menges especials, pròpies d’una festa.

Així mateix, en acabar-se el mes, té lloc una celebració d’agermanament i de recordatori col·lectiu de la universalitat de l’islam, i es commemora conjuntament la victòria lliurada per cada fidel contra el propi cos, la

«En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós…»

Així comença l’Alcorà, text que recull el que l’islam considera la darrera revelació adreçada per Déu a la humanitat per mitjà del profeta Mahoma al segle vii.

L’islam es reclama d’un monoteisme estricte, tal com palesa aquest fragment: «Déu no ha adoptat cap fill ni hi ha cap altra divinitat a més d’Ell. Si no, cada déu s’hauria atribuït el que haguera creat i uns haurien estat superiors a altres» (23: 93). Els musulmans creuen, doncs, en l’existència d’un sol Déu, Etern, Omnipotent, Creador, Omnipresent, Omniscient, etc., és a dir, en el mateix Ésser Suprem dels jueus i dels cristians.

Amb la professió de fe, el musulmà (és a dir, «el que es lliura voluntàriament a l’omnipotència divina) passa a formar part de la comunitat de fidels, que creuen també en els àngels, en els genis (que són uns altres éssers imperceptibles als sentits) i en els llibres revelats anteriorment, és a dir, en l’Antic i el Nou Testament. Tots els profetes bíblics, Jesús inclòs, i altres que sorgiren a l’Aràbia preislàmica són únicament homes, encarregats de difondre part de la voluntat divina que creuen deformada després i especialment per jueus i cristians. Es creu també en el judici final, en la vida futura i en el poder i en la providència de Déu.

La professió de fe, que consisteix a dir tres vegades en àrab que «no hi ha cap altre déu que Déu i Muhammad és el seu enviat», és el primer dels anomenats ‘pi­­8

joia d’haver vençut els sentits i d’haver aconseguit imitar els àngels, que no tenen passions. El cinquè pilar estipula l’obligació de pelegrinar almenys una vegada a la vida «a tot aquell que pugui aconseguir un sistema de fer-ho». L’objectiu és la visita a la gran mesquita de la Meca al pati de la qual hi ha la Ka’bah, el primer temple dedicat a l’adoració del Déu Únic, segons l’islam. Un dels valors fonamentals del pelegrinatge és moure els fidels vers el penediment. Així mateix, la uniformitat de la vestidura que hi és prescrita i el caràcter coŀlectiu del cerimonial estimulen la igualtat i la solidaritat entre tots els creients, òbviament d’origen social, econòmic, cultural i ètnic molt diferent.

L’islam, que no té classe sacerdotal, ha desenvolupat corrents d’espiritualitat (sufisme) que preconitzen la bondat de Déu i el camí de l’amor com a via per assolir la unió mística amb Ell. Una oració sufí diu: «Senyor, si el que em mou a pregar-te és la por de l’infern, llança-m’hi; si és el desig del paradís, desterra-me’n; però si m’acosto a Tu només per Tu, no m’amaguis la teva eterna bellesa.»

Dolors Bramon Autora de L’islam avui: Alguns aspectes controvertits (Barcelona: Fragmenta, 2016)

Aquesta secció compta amb la coŀlaboració de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya

. . . . . . . . . . . . . . . ............................................................................................ . . . . . . . . . . .

Signes Z

d’aquest temps

qual, Josep Torrens, l’Estat i totes les religions «haurien de pactar un mecanisme de coŀlaboració econòmica», sempre «en el benentès que les religions s’han d’autofinançar».

El manifest també critica el silenci amb què l’Església catòlica respon a aquesta discriminació. —X.S. Z

Finançament econòmic de les esglésies

El despietat Trump fa com Rajoy

Mireia Rourera ens informa (El Punt Avui, 20.1.2017) del comunicat de Cristianisme al Segle XXI, associació progressista de catòlics de base, en què rebutgen i denuncien el tractament amb què l’Estat espanyol privilegia el catolicisme en forma de finançament econòmic mitjançant la declaració de la renda, alhora que discrimina altres confessions que, segons semblaria propi d’un Estat aconfessional, no s’haurien de veure menystingudes en comparació d’una determinada religió positiva. La notícia arrenca de la sentència del Tribunal Suprem, que rebutja la petició dels evangèlics de finançar-se amb l’IRPF. Segons el president de Cristianisme al Segle XXI, Jaume Botey, «s’han de derogar els acords del 1979 signats per l’Estat espanyol i la Santa Seu».

Al reclam d’igualtat entre confessions, també s’hi ha afegit Església Plural, segons el portaveu de la

Donald Trump actua sense parar i Mariano Rajoy està permanentment aturat, però el president nord-americà pren una sèrie de mesures que ja han estat adoptades pel president espanyol.

1. Trump retira l’idioma espanyol del web de la Casa Blanca. Gran escàndol a l’Espanya profunda de PP, PSOE, C’s. Però Trump fa com Rajoy.

El president Rajoy manté la prohibició que el català pugui ser emprat al Congrés i al Senat. I, oh paradoxa!, al Parlament sobiranista/independentista de Catalunya s’utilitzen català i castellà.

2. Trump demostra nuŀla sensibilitat humana i cristiana en prohibir l’entrada de refugiats i immigrants als Estats Units. Trump fa com Rajoy. El president Rajoy és responsable que l’Espanya constitucional i monàrquica no compleixi des de fa mesos els seus compromisos humanitaris per a facilitar l’acollida de refugiats. ­­9

3. Trump vol acabar de manera accelerada el mur entre Mèxic i els Estats Units per a impedir l’entrada de mexicans. Trump fa com Rajoy.

El president Rajoy, amb l’expeditiva i ben afinada coŀlaboració policial de Jorge Fernández Díaz, manté aixecat des de fa anys un mur per a impedir l’entrada d’emigrants africans.

4. Trump exclou l’Aràbia Saudita i països similars de les mesures contra la immigració. Trump fa com Rajoy. El president Rajoy ha enviat el rei Felip VI en una missió econòmica per a vendre armament a l’Aràbia Saudita, que és una monarquia on es trepitgen els drets humans, es discriminen les dones i s’executen centenars de penes de mort.

5. Donald Trump actua embogit sense pietat. Trump fa com Rajoy.

—O.D Z

13TV i els assaltants al Centre Cultural Blanquerna El programa de 13TV «El Cascabel», que presenta el periodista Antonio Jiménez, acollí el 30 de gener el testimoni de la mare d’un dels assaltants del Centre Cultural Blanquerna de Madrid, Pedro Chaparro, on se celebrava la Diada del 2013.

La dona, Manuela Velacora­ cho, es mostrà, segons que informa

Maria Macià (www.elnacional.cat, 31.1.2017), «“perplexa i confosa” davant el fet que els assaltants siguin condemnats a quatre anys de presó “només per expressar els sentiments per la unitat d’Espanya”».

Velacoracho també assistí al matí a la cadena radiofònica COPE, amb els mateixos arguments exculpatoris davant la sentència ferma que el Tribunal Suprem ha dictat.

Es dóna el cas que tant 13TV com la COPE són mitjans de comunicació propietat de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Més enllà que el catolicisme espanyol doni espai i temps material a la defensa forassenyada d’actes feixistes i, mal li requi a la senyora esmentada, violents, hom es queda amb la sensació que l’Església espanyola serveix dos déus alhora, un d’ells Espanya. Fins a l’extrem delirant que Déu mateix és subordinat a l’Espanya grande y una. Vaja, que en darrer terme Déu no és la «realitat última», sinó que es deu, ves per on, al servei del déu-Espanya, el qual presideix, engloba i determina. Com una mena de vassallatge inconfessat. —X.S. Z

Jornada d’Hivern d’Església Plural a Sant Medir Església Plural i la parròquia de Sant Medir (Barcelona) van convocar el 4 de febrer la Jornada d’Hivern, enguany dedicada al cinquè centenari de la Reforma protestant. Els convidats aquesta vegada foren Marta López, pastora de l’església protestant de Barcelona centre; José Arregi, teòleg basc i professor a la Universitat de Deusto, i Josep-Lluís Carod-Rovira, professor a la Universitat Pompeu Fabra.

Els temes desenvolupats conjuntament per Marta López i José Arregi foren, en primer lloc, si el gest del papa Francesc en la seva visita a la jerarquia de l’Església protestant sueca es podia considerar un gest profètic en favor de l’ecumenisme, i, en segon lloc, si les esglésies cristianes estaven

preparades per a fer un pas cap a la unitat. Les aportacions de tots dos ponents, riques i precises, van distingir entre profètic i significatiu i van precisar condicions i perspectives per a fer avançar l’urgent propòsit de la convergència de les esglésies cristianes dins de la seva diversitat.

El professor Carod-Rovira exposà amb molt detall el desenvolupament de la presència protestant als Països Catalans, ja des dels primers temps posteriors a la Reforma, esmentant molts fets concrets referents tant a les persones que els protagonitzaren, com a aspectes relatius a les edicions catalanes de la Bíblia.

La trobada va servir per a evocar grans temes lligats a la consideració de la diversitat del seguiment evangèlic i a la naturalesa de les esglésies cristianes. Naturalment es va evocar el clàssic i lamentable espectacle històric de les guerres i persecucions religioses, actualment superades entre cristians, però encara vigents en persecucions als cristians en certes àrees geogràfiques, com alguns països islàmics o la Xina comunista.

També s’evocà el tema de les relacions entre esglésies i societat civil, i es van fer notar aspectes curiosos com que a Europa els països amb esglésies «oficials» són els que presenten societats democràtiques més sòlides i a la vegada amb lligams més estrictes entre Església i Estat (Gran Bretanya o països bàltics, amb esglésies protestants). Tot plegat convida a reflexions ben interessants amb relació al tema. —R.M.N. Z

Nou bisbe a Menorca El nou bisbe de Menorca, Francesc Conesa i Ferrer, originari d’Elx, va ser ordenat bisbe el 7 de gener passat i, a partir d’aquest moment, inicià el seu servei com a bisbe de la diòcesi, després de més d’un any de seu vacant.

En la seva ordenació, que va ser bàsicament en català (lectures, cant) i en castellà la part que havia de dir l’ordenant, l’arquebisbe de València ­­10

Antonio Cañizares. El nou bisbe va celebrar la segona part de la missa ja totalment en català així com també l’aŀlocució amb què s’adreçà a l’assemblea.

Amb açò va mostrar una voluntat d’«immersió lingüística» en la realitat de Menorca, tan diferent, en aquest aspecte, de la d’OriolaAlacant, el lloc d’on procedeix el bisbe Conesa. Aquesta voluntat la va mantenint, ja que habitualment quan és en públic parla en català.

Cal reconèixer aquest esforç, tenint en compte que prové d’una realitat—la de l’Església valenciana—en què la nostra llengua és poc valorada i gairebé gens emprada en el registre públic i culte. Sabem també que té l’ajut d’un professor de català i s’estima més respondre les preguntes en castellà (segons que informa el setmanari ciutadellenc El Iris, 10.2.2017).

D’altra banda, va tenint contacte amb els diferents grups, comunitats i associacions d’aquesta diòcesi.

Ens ha dit que aquest primer any li toca escoltar molt abans de prendre decisions. Insisteix molt en el paper del laïcat i, tal com va dir en la seva primera aŀlocució, vol fer realitat l’exhortació de l’Evangelii gaudium del papa Francesc de sortir a les perifèries; una de les idees que en va recollir i subratllar va ser la de l’Església semper reformanda, encara que, de moment, sense concretar.

Ens informen des de Menorca, entre altres coses, que Justícia i Pau va fer un acte titulat «La noviolència activa, camí cap a la pau», al qual va ser convidat, i que hi va assistir com un de tants.

El bisbe Conesa és un altre bisbe que pren possessió en una diòcesi dels Països Catalans amb una actitud clarament diglòssica, ço és, que reserva la llengua catalana per a usos informals i la llengua castellana per a usos formals i elevats.

Per sort, aquest no serà el cas del nou bisbe de Mallorca—l’actual administrador i bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull—quan prengui possessió. —J.M.

Pregària del jesuïta Lluís Espinal Una pregària de Lluís Espinal, jesuïta català, periodista i cinèfil, assassinat a Bolívia, és aplicable a qualsevol país com Bolívia, Catalunya… a favor de la justícia i la llibertat.

Espinal va néixer a Sant Fruitós de Bages el 1932 i morí assassinat a La Paz 1980. —O.D. «Entrena’ns, Senyor, a llençar-nos a l’impossible, perquè més enllà de l’impossible hi ha la teva gràcia i la teva presència.

No podem caure en el buit. »El futur és un enigma, el nostre camí s’endinsa en la boira.

Nosaltres, però, volem continuar donant-nos, perquè Tu estàs esperant en la nit amb milers d’ulls humans plens de llàgrimes.»

Z

El fet religiós en la Catalunya independent El document El fet religiós en la Catalunya del futur. Drets humans, reconeixement i cooperació planteja aquesta qüestió pensant en qualsevol situació en què es trobi la societat catalana, des d’una reforma constitucional fins a la d’un estat independent.

Aquesta proposta preveu el respecte a la pluralitat de confessions, la llibertat religiosa i la cooperació de les administracions públiques amb les institucions religioses. El document remarca que qualsevol ordenament jurídic ha de reconèixer i protegir el dret humà fonamental a la llibertat religiosa, com un dret consagrat en tots els tractats internacionals de drets humans. La llibertat inclou la manifestació pública de les opinions i de les creences.

Els promotors i signants del document pertanyen a nombroses entitats vinculades a confessions de catòlics, evangèlics, ortodoxos, mormons, bu-

distes, musulmans. Les portes estan obertes a noves adhesions.

El document està destinat i es va presentar al Parlament de Catalunya en un acte el 21 de febrer passat presidit per la presidenta Carme Forcadell, i amb intervencions de la consellera Meritxell Borràs (responsable de l’àmbit d’Afers Religiosos del Govern català), Lluís Jou (president de l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de Catalunya), Hilari Raguer (historiador i monjo de Montserrat) i Carles Armengol (vicepresident del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans). —O.D. Z

Cicle de música religiosa Aquest mes de març podrem tornar a gaudir del VIII Cicle de Música Religiosa de Sarrià - Sant Gervasi al Centre Cívic Pere Pruna de Barcelona, envoltats dels bonics vitralls d’aquest artista, sempre a les vuit del vespre. El 17 de març, un recital de soprano, piano i violí sobre els laments i els glòries de diferents compositors des del barroc fins al segle xx. El 24 de març, l’Stabat Mater de Vivaldi per a soprano, violí i guitarra, i el 31 de març, l’obra Oda a Santa Cecília de la compositora del romanticisme Fanny Mendelsohn. Concerts amb grans intèrprets professionals i amb entrada lliure, que volen donar a conèixer com la història de la música occidental està lligada a la religió cristiana, als seus ritus i oficis, i com la importància d’aquest gènere es remunta als mateixos orígens de la música europea. —M.M. Z

Restauració del retaule de la Mare de Déu del Roser A la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià de Barcelona s’ha acabat la restauració del retaule de la Mare de Déu del Roser, patrona de Sarrià, d’Agustí Pujol (1585-1628), gràcies a les aportacions dels feligresos.

Agustí Pujol va fer el retaule juntament amb el fuster Sebastià Car­­11

bonell. La policromia fou de Joan Basi. Agustí Pujol està considerat un dels millors artesans del moment i el retaule és una joia de l’art barroc català. La Mare de Déu del Roser ocupa la part central, envoltada de quatre misteris de goig, de l’Epifania i de tres misteris de dolor. Una molt bona restauració feta pel taller sarrianenc Pro-Artis. —M.M. Z

29è Fòrum Cristianisme i Món d’Avui, a València Aquest mes de març se celebra el 29è Fòrum Cristianisme i Món d’Avui al Coŀlegi de Jesús-Maria, de València. El motiu d’aquest any és Una fe raonable per un Déu creïble. El propòsit és reunir fe i ciència a fi d’atorgar credibilitat a la fe i alhora humanitzar la ciència.

El problema que genera la relació (incloent o excloent) entre la fe i la raó ja és a les beceroles del cristianisme, quan els cristians eren folls als ulls dels grecs, transita en tota l’amplitud de l’edat mitjana i la modernitat, i arriba a la nostra època en autors com Kierkegaard o Karl Barth i Hans Urs von Balthasar.

Una constant de la qual aquesta trobada és testimoni. —X.S.

PUNTS DE VENDA Trobareu El Pregó a les llibreries: • Claret (Llúria, 5) de Barcelona • Geli (Argenteria, 18) de Girona • La Puça (La Vall, 18) d’Andorra la Vella • Màrquez (Muralla Sant Llorenç, 2) de Mataró • Ramon Llull (la Palma, 9) de Lleida • Santa Anna (plaça de la Caserna, 9) de Granollers • La Capona (Gasòmetre, 41-43) de Tarragona • La 2 de Viladrich (Despuig, 22) de Tortosa

CINTO Busquet i Paredes (Girona 1961) s’ha especialitzat en teologia de les religions i diàleg interreligiós.

Ordenat prevere pel bisbe Jaume Camprodon a Girona el 17 de novembre del 2001, exercí els dos primers anys de ministeri al Japó, on professà docència (durant sis anys) a la Universitat Sophia de Tokyo. Coneixedor de tots dos mons, és autor de llibres sobre espiritualitat oriental.

Aquí presentem l’article «No podem callar», publicat a Catalunya Cristiana (5.2.2017). —X.S.

ni per la unitat indissoluble d’Espanya, continuen defensant els drets nacionals del nostre país, tal com van manifestar els bisbes catalans, inequívocament i unànimement, en les cartes pastorals Arrels cristianes de Catalunya (1985) i Al servei del nostre poble (2011).

Però ja ho sabem que els documents eclesiàstics tenen un ressò mediàtic més aviat limitat i, potser per això, caldria que els actuals bisbes es pronunciessin explícitament, en fidelitat al que ja ha estat afirmat en el passat, i diguessin que el poble català és sobirà pel fet mateix de ser un poble amb voluntat de ser-ho i que, per tant, l’Estat espanyol no té moralment el dret de prohibir ni d’obstaculitzar el referèndum d’autodeterminació que el Govern de la Generalitat té previst convocar d’aquí a uns mesos, comptant amb una majoria parlamentària suficient per a consultar la ciutadania sobre un tema de debat quotidià en la nostra societat des de fa massa anys.

No tinguem por de ser profètics i de respondre a les expectatives de la nostra gent, sense deixar-nos condicionar per la intransigència d’alguns. No calen grans documents, només un breu comunicat i una roda de premsa ben feta que recordin a tots quins són els principis que els bisbes catalans ja han acordat fa anys sobre els drets nacionals de Catalunya. Tant de bo que, per al bé de la societat catalana i de la societat espanyola, els dirigents polítics espanyols hagin de dir «con la Iglesia hemos topado», i tots els ciutadans de Catalunya se sentin en consciència cridats a decidir junts democràticament el propi futur com a poble sobirà.

Accent

Diverses vegades, davant les meves preses de posició públiques sobre els drets de Catalunya com a poble, persones que valoren la meva tasca com a capellà m’han expressat el seu temor que, per part de l’autoritat eclesiàstica, pogués ser recriminat per defensar amb claredat, des dels principis evangèlics i la Doctrina Social de l’Església, el dret indiscutible del poble català de decidir democràticament i en llibertat el seu futur polític. Aquesta percepció—per part d’alguns—dels nostres bisbes com a estament inquisitorial i censurador m’ha dolgut íntimament com a cristià i com a ministre de l’Església, perquè res més lluny de la realitat.

Independentment del lloc de naixença i de les seves opinions personals sobre el procés, no tinc cap dubte que els actuals responsables de les diòcesis catalanes són al servei del nostre poble i que, tot i que òbviament no fan campanya ni per la independència de Catalunya

Quadre d’honor

Quarto fosc

Per a la monja teresiana Viqui Molins i la comunitat parroquial de l’església de Santa Anna de Barcelona, on acomodaren llits per a gent sense sostre en aquestes nits tan gèlides. Una església oberta a tothom qui ho necessita és quelcom més que una mera acció social.

Hi tanquem el nunci de la Santa Seu a l’Estat espanyol, Renzo Fratini, per la seva lectura interessada de l’Evangeli i la Doctrina Social de l’Església, que el duu a oposar-se, amb aparent autoritat porpra, a les aspiracions legítimes del poble català.

Publicació mensual d’informació i opinió Data: 1-28 de febrer del 2017 Director: Pere Codina Consell de redacció: Sefa Amell, Enric Cirici, Oriol Domingo, Valentí Fàbrega, Joan Guitart, Joan Maluquer i Ferrer, Montserrat Morera, Ramon M. Nogués, i Xavier Semillas Edició: El Pregó Associació Cultural - Galerada Serveis d’Edició SCCL Adreça: Apartat de Correus 33203 08080 Barcelona Administració: tel. 672 673 760 elprego@galerada.cat Maquetació: Albert Espona Correcció: Caplletra Dip. Legal: B. 3961-2014 Impressió: Tiro y Retiro, SL

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ANY 2017: 27 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 20 euros per exemplar) Nom

Nombre d’exemplars:

Adreça Població i codi postal

Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta.

Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

­­12

Signatura del titular del compte/de la llibreta