El Pregó 547

Cinema

............................................................................................................................

ECLESIAL D'INFORMACIÓ I OPINIÓ - Núm. 547 (9), 2017

La Segona Guerra Mundial i en concret el que va passar l’any 1940 ha motivat moltes estrenes aquests dos darrers mesos. Entre aquestes, hi ha dues pel·lícules sobre els fets de Dunkerque, la que porta el mateix títol, Dunkirk, i The Fi­­nest (‘La seva millor història’). Totes dues estan molt ben ambientades i tenen una fotografia excel·lent, però la segona presenta un guió desigual, que en alguns moments decau considerablement. Dunkirk hi afegeix un fort lligam entre imatges i so (la música de Hans Zimmer), cosa que la converteix en una de les millors pel·lícules bèl·liques rodades i en una ferma candidata als Oscars. També s’han estrenat dues pel·lícu­ les biogràfiques sobre Winston Chur­chill, DarkestHour (‘L’instant més fosc’) i Churchill, totes dues també molt ben contextualitzades, però sens dubte molt millor DarkestHour, atès que Churchill és més fluixa històricament. Finalment, s’estrenen també KongensNei (‘La decisió del rei’), una altra aspirant a l’Oscar com a millor pel·lícula estrangera, que explica l’enfrontament del rei Haakon VII de Noruega amb els invasors alemanys, i la francesa basada en fets reals Un sac de billes (‘Una bossa de bales’), una lliçó d’història per als més joves, dolça i amarga, però verídica i explicada per un dels nens que la van viure i patir.

Són pel·lícules dures, però amb missatges de pau, que ens poden ajudar a evitar repetir el passat.

Montserrat Morera

Legítim, però no legal?

S’acosten moments cabdals i decisius per a Catalunya i la seva gent. Els partits disposats a fer un referèndum, que apleguen més de les tres quartes parts de la població, es preparen per a fer un vaitot. En endavant, res no serà igual. Davant uns esdeveniments anunciats i esperats, el coŀlectiu que ens movem entorn de la revista El Pregó no podem defugir el deure de prendre posició.

D’entrada, fem nostra la doctrina dels bisbes de Catalunya quan afirmem rotundament que el poble català es considera ell mateix—i ja d’antic—una nació. Ho avalen historiadors estrangers (Thomas N. Bisson, Pierre Vilar, John H. Elliot…), els quals subratllen, a més, que Catalunya va ser una nació «precoç» dins la història europea. I el filòsof del dret espanyol Francisco Elías de Tejada afirma que «la primera vegada que a la península s’utilitza el vocable ‘nació’ amb el sentit modern de cos polític separat—i no de simple comunitat d’ascendència etnogràfica—es fa amb aplicació a Catalunya i per escriptors catalans»—Las Españas (Madrid: Ambos Mundos, 1948), p. 201.

Avui l’Estat espanyol (Tribunal Constitucional) es nega a reconèixer Catalunya com a nació. Tanmateix, Catalunya ha estat i és una nació. I com a nació ha estat reconeguda i tractada al llarg de la història. I el nostre poble no ha perdut mai la consciència de ser una nació. Per molt que s’hi entossudeixi l’Estat espanyol, que no té en compte la Doctrina Social de l’Església, segons la qual «ningú—ni un Estat, ni una altra nació ni cap organització internacional—no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir»(Joan Pau II, en el discurs a l’Assemblea General de l’ONU, Nova York, 5.10.1995).

Si Catalunya és una nació, vol dir que és un subjecte polític legítim i que per tant es legítim subjecte actiu de decisió sobre ell mateix. Catalunya vol ser el que ella vulgui ser, i no el que d’altres en vulguin fer. El poble de Catalunya és subjecte democràticament legítim…, però no li és reconegut el dret d’exercir aquesta legitimitat, perquè diuen que va en contra de la Constitució del 1978, aquella que va ser redactada amb soroll de sabres de fons i va ser explícitament tutelada per militars franquistes en aquells articles que afecten l’encaix de Catalunya dins l’Estat, amb l’única intenció d’impedir qualsevol sobirania altra que l’espanyola.

Tots coneixem contexts polítics en què no són reconeguts determinats drets personals o socials, com ara el dret d’expressió, el sufragi universal, els drets de les dones, l’ús públic d’una llengua… Ens preguntem si algú recriminarà a la premsa el fet d’haver publicat una informació oficialment censurada, però verídica, per més que sigui una informació que vulnera la ­­1

Tejada deia, parlant de tot el procés històric: «Castella ha bastit Espanya a la seva manera, brutalment i violentament, a cop de llança i a xurriacades de milícia… i l’ha afaiçonada de l’única manera que l’hidalgo sap fer les coses: violentament, a cops, perquè sí.» Potser avui no diríem «a xurriacades de milícia» sinó «a cops de lleis»… Però l’estil continua sent el mateix.

Creiem que un referèndum és el millor—per no dir l’únic—camí democràtic perquè la nostra ciutadania es pugui expressar lliurement i sense coaccions. Tot el que sigui afavorir que les persones i els pobles es puguin expressar democràticament rebrà el nostre suport més entusiasta. De la mateixa manera que no ens privarem de condemnar qualsevol intent de posar traves legals (o iŀlegals!) a aquest dret ciutadà fonamental i legítim.

legalitat. O potser algú recriminarà a les dones d’alguns països àrabs el fet de conduir elles mateixes els seus vehicles, sabent que hi ha una legislació que els ho prohibeix? O encara algú recriminarà a aquella dona negra, Rosa Parks, que no volgués cedir el seu seient d’autobús a un blanc, que és el que la llei manava? Són actuacions legítimes, tot i no ser legals. Els drets de les persones i dels pobles estan per damunt de les disposicions legals que les volen regular.

Fa un segle que Maragall clamava: «Escolta, Espanya!» I fa alguns mesos, els bisbes de Catalunya ho tornaven a dir: «Creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català.» Som on érem… des de fa tres-cents anys! La callada ha estat la seva resposta habitual. Hi ha hagut altres respostes, certament, però no han estat les esperades. Continua sent veritat allò que l’esmentat Elías de

Consell de Redacció d’El Pregó

.. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . . .

L’infern hebreu i la providència divina (II). La terra dels vivents Consciència de caducitat

Perspectives d’un més enllà inescrutable

En visió de conjunt, una conclusió rellevant es fa palesa: l’esperança del creient en un primer estadi religiós no es nodreix de conviccions vinculades a un destí d’ultratomba. Als seus ulls, una vida closa pels límits d’una finitud implacable segueix un curs irreversible: «Nosaltres morirem; serem com l’aigua que un cop vessada a terra ja no es pot recollir» (2Sa 14,14). Aquesta concepció incontrovertible aclareix la corprenedora resposta de David als seus servidors, sorpresos que el rei interrompés la seva dura penitència immediatament després del decés del seu fill: «Quan encara vivia l’infant he dejunat i plorat perquè em deia: Qui sap! Potser Jahvè es compadirà de mi i l’infant viurà! Però ara que és mort, per què hauria de dejunar? És que el puc fer tornar encara?

Sóc jo qui aniré cap a ell, però ell no tornarà cap a mi» (2Sm 12,22-23).

Aquesta consciència de caducitat pot assolir nivells molt pregons: «La meva vida, davant teu [Jahvè], és un no-res; tot home no dura més que una exhalació.

L’home passa com una ombra» (Sl 39,6-7). Convençut que els dolors són causats per la mà d’un Déu justicier i que la seva pròpia vida és d’una fugacitat irrevocable, un suplicant conclou la seva pregària amb un desig d’una sobrietat extraordinària: «No et fixis en mi; dóna’m alleujament abans que me’n vagi i deixi d’existir» (Sl 39,14). Només pretén assolir en pau el seu destí definitiu: deixar de ser.

En la seva polèmica contra la tradició cristiana recomana Nietzsche: «Hem de tornar a ser bons veïns de les coses pròximes i no hem de llançar la nostra mirada, amb tant menyspreu com fins ara, per damunt d’elles vers núvols i fantasmes nocturns. En boscos i coves, en terrenys pantanosos i sota cels coberts: aquí ha viscut l’ésser humà massa temps, com sobre les grades culturals de miŀlennis sencers, i ha viscut en la penúria. Aquí ha après a menysprear el present i el veïnat i la vida i a si mateix; i nosaltres, habitants d’indrets més lluminosos de la naturalesa i de l’esperit, rebem ara encara en la nostra sang, per herència, alguna cosa d’aquest verí del menyspreu del pròxim» (Coses humanes, excessivament humanes, 1878, II, 2,16).

Tanmateix, l’antic hebreu no hauria necessitat aquest consell. Les seves conviccions monoteistes l’havien apartat de les mitologies d’ultratomba, molt desenvolupades en nombrosos pobles de l’Antiguitat, i l’havien situat, de cara al futur, davant un horitzó molt immediat.

Valgui com a exemple inequívoc l’auguri profètic: «De nou t’edificaré i seràs edificada, oh donzella, Israel. De nou guarniràs els tambors i sortiràs enmig de danses joioses. De nou plantaràs vinyes sobre les muntanyes de Samaria; els plantadors plantaran i colliran els fruits» (Jr 31,4-5). I així fou. Reedificar el que s’havia destruït, celebrar amb joia les festes anuals, menjar i beure la collita pròpia: vet aquí els símbols que apareixen en ­­2

l’horitzó d’aquest israelita que ha après a ser «un bon veí de les coses pròximes», sobre les quals deté la mirada sense neguitejar-se per perspectives d’un més enllà inescrutable.

d’un «vell i carregat de dies», com la dels patriarques del poble elegit (Gn 25,8 i 35,29). No és, doncs, una mort que precipita el moribund a la fossa, sinó que el baixa «al sepulcre madur, com les garbes s’amunteguen al seu temps» (Jb 5, 26). Déu fa fruir a aquest fidel la salvació sadollant el seu desig de llarga vida (Sl 91,16).

La longevitat és, ben cert, una benedicció, però no obre cap horitzó d’eternitat per a projectar una esperança sense límits.

La vida en la mentalitat de l’antic hebreu «Qui és l’home que es complau en la vida, que estima els seus dies per veure la felicitat?», pregunta el savi israelita (Sl 34,13) convençut que ningú no es faria el sord davant el seu intent de mostrar el camí que duu a una vida llarga i feliç. Per a aconseguir-la, el creient compta amb el suport de Déu; tot i això, és conscient dels límits d’una esperança basada en la benevolència divina: la bondat i l’amor de Déu «m’acompanyen cada dia de la meva vida» (Sl 23,6); o sigui, fins a la fi de la vida, però no més enllà. I és que la gran divisòria de l’existència humana no passa entre el més ençà terrestre i el més enllà de les regions eternes en un estat de salvació o condemna permanents, sinó entre «la terra dels vivents» i la regió subterrània dels difunts. Només en aquest món nostre, en «la terra dels vivents», és possible «caminar en presència de Jahvè» (Sl 116,9), «contemplar-ne la bondat» (Sl 27,13), on fins i tot Déu esdevé «refugi» i «heretat» del fidel (Sl 142,6). Aquestes proclamacions revelen una esperança que contrasta radicalment amb la trista queixa que el malalt amenaçat de mort adreça a Déu: «Perquè no et lloa el xeol, ni et celebra la mort, ni els qui descendeixen a la fossa esperen la teva fidelitat» (Is 38,18). Confiar en un Déu a qui embolcalla «la llum com un mantell» (Sl 104,2), que es converteix ell mateix en llum per al creient (Sl 27,1), i caminar en la seva presència, només és possible «a la llum dels vivents» (Sl 56,14) perquè la mort ens arrossega al seu regne, on no es veurà «mai més la llum» (Sl 49,20).

En conseqüència, la vida en la mentalitat de l’antic hebreu presenta dues modalitats radicalment distintes: la frustrada per una mort prematura i la sublimada per una longevitat plàcida. La primera és l’efecte d’una mort «intempestiva» que les víctimes experimenten com una agressió de les forces infernals que desborden i envaeixen l’esfera de la vida (Sl 89,49). Aquesta mort és considerada com una desgràcia irreparable. Per això es lamenta el rei Ezequiel en la seva malaltia letal: «A la meitat dels meus dies me’n vaig a les portes del xeol, privat de la resta dels meus anys. […] La meva tenda és arrencada i llançada lluny de mi com una tenda de pastors. He cabdellat, com un teixidor, la meva vida,i ell em talla l’ordit» (Is 38,10-12). En realitat, aquesta mort és pura maledicció i càstig diví. Un salmista està convençut que «els homes traïdors i sanguinaris no arribaran a mitja vida», atès que Déu «els farà baixar a la fossa pregona» (Sl 55,24). Ben al contrari, la segona modalitat de vida està marcada per una mort que s’acosta lentament i que posa fi a la llarga sèrie d’anys pròpia

Eternitat celestial, sense límit?

Convé no passar per alt el fet que aquesta acceptació de la condició humana mortal i, per tant, limitada, es contraposa vivament amb la concepció cristiana d’una participació de l’individu en una eternitat celestial que exclou el límit. Valgui com a portaveu sant Agustí amb el seu comentari sobre els salms: «No ens satisfà tot el que en el temps té una llarga durada si té una fi; per això que ni tan sols se li ha de dir durable» (90 II,12). Però si algun hebreu de l’Antiguitat l’hagués pogut sentir, li hauria replicat, segurament, que ell sí que és capaç de gaudir «breument de la llum» sense postular una projecció de vida inacabable, és a dir, d’una durada tal que exclogui una fi. I tal vegada hi afegiria que potser aquesta mancança li n’intensificaria el goig. Així s’exclama un d’aquells salvats d’una mort prematura que l’amenaçava: «[Senyor,] tu has transformat el meu plany en dansa, m’has tret el dol i m’has vestit de festa, perquè el meu cor et canti i mai més no calli» (Sl 30,12-13). Mentre la vida duri, hi ha temps per a dansar, celebrar festes i lloar el Senyor. Un cop «baixat a la fossa», ja no se’n presentarà cap ocasió.

L’efímera existència individual El que podríem qualificar d’«immortalitat coŀlectiva» s’oposa, en certa manera, a l’efímera existència individual. Un bon exemple d’aquest contrast l’ofereix el salm 102 amb la seva meditació sobre temps i eternitat.

El pregant encarna la caducitat de l’ésser humà: els seus dies «s’esvaeixen com el fum» (v. 4), són com «l’ombra que s’allarga» arrossegant la foscor nocturna que ho cobreix tot (v. 12). Déu, en canvi, és etern: cel i terra s’esfondraran, però ell «roman»; els seus anys «no fineixen» (vs. 27-28). Amb tot, entre aquest Déu etern i aquell individu caduc existeix un ésser intermedi: el llinatge dels mortals, en una successió ininterrompuda de generacions. Mitjançant un procés incessant, generacional, la immortalitat es fa en certa manera realitzable.

Aquesta possibilitat, que s’estén vers un horitzó remot, suscita una esperança profunda. Davant el Déu etern el pregant professa: «Els fills dels teus servents viuran segurs, els seus descendents subsistiran en la teva pre­­3

sència» (v. 29). La comunitat, en un relleu generacional, acatarà eternament el seu rei: «El teu regnat és un regnat etern, el teu govern s’estén de generació en generació» (Sl 145,13). I, endemés, el mateix trànsit d’una generació a l’altra és de gran rellevància per a la consciència religiosa de la coŀlectivitat: «Una generació anuncia a l’altra el que tu [Jahvè] has fet, li fa la lloança de les teves proeses» (v. 4).

La fecunditat és, doncs, un aspecte molt important de la benedicció divina, un gran premi en aquesta vida: «Feliç l’home que venera Jahvè i estima de cor els seus preceptes. La seva descendència serà gran al país, serà beneït el llinatge dels justos» (Sl 112,1-2). La benedicció divina recau sobre aquesta família que es multiplica incessantment vers el futur: «La teva esposa fruitarà com una parra dins la intimitat de casa teva; veuràs els fills com plançons d’olivera al voltant de la taula. És així com els fidels de Jahvè seran beneïts. […] Que puguis veure els fills dels teus fills!» (Sl 128,3-6). I, al contrari, l’autèntica maledicció encalça no tan sols, personalment, el maligne, sinó la progenitura sencera, de manera que es radicalitzava, així, el càstig: «Esborraràs el seu nom de la terra, i no hi haurà rastre dels seus descendents» (Sl 21,11). De cara al futur, un presagi anhelat amb vehemència ressona sovint: «L’estirp dels malvats s’extingirà» (Sl 37,28).

la mort en la gran anivelladora que fa de la humanitat sencera, per la finitud radical dels seus individus, una germanor universal. És la germanor que també un Nietzsche va saber exposar: «El pensament en la mort.

M’omple de felicitat melancòlica viure enmig d’aquest embolic de carrerons, d’emergències, de veus: quanta fruïció, impaciència, anhel! Quanta vida assedegada i embriagament de vida surten a la llum a cada instant! I tanmateix, aviat hi haurà silenci a aquests vivents cridaners, assedegats de vida! Darrere de cadascú hi ha la seva ombra, el seu fosc company de viatge! Això passa sempre com en el darrer instant abans de salpar un vaixell d’emigrants: més que mai hi ha coses a dir-se, l’hora apressa, l’oceà amb el seu silenci inhòspit espera impacient darrere tot aquest guirigall—tan voraç, tan segur de la seva presa!—. I tothom, tothom opina que allò que és esdevingut fins ara no és res o és poc, i que el futur immediat ho és tot: i per això, aquesta pressa, aquesta cridòria, aquest mutu eixordar-se i avançar-se!

Cadascú vol ser el primer en aquest futur—i, tanmateix, és la mort i el silenci dels difunts l’única realitat segura i per a tothom comuna d’aquest futur!—. Que estrany que aquesta única seguretat i comunitat no tinguin gairebé poder sobre els humans i que estiguin tan i tan lluny d’experimentar la germanor de la mort!» (La gaia ciència, 1882, 278).

Tampoc l’antic hebreu no volgué pensar en la mort, malgrat que estava convençut de formar part d’aquesta germanor universal que aquella imposa amb la seva acció inflexible i indiscriminada. La vida terrena i la terra dels vivents fixaren la seva atenció sense desviacions.

Però com que no rebé una resposta satisfactòria als greus problemes que un horitzó tan estret li feia veure, se sentí empès, lentament, a capgirar les seves idees escatològiques.

Una germanor universal En fi, la concepció ben arrelada de «la personalitat coŀlectiva» passa a un primer pla i ajuda no pas poc a superar les angoixoses estretors que imposa implacablement l’efímera condició humana d’una existència individual finita. Cal no oblidar, així i tot, que és la concepció dominant del xeol la que orienta el creient vers un horitzó estrictament mundà i converteix

Valentí Fàbrega i Escatllar

.. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . . .

La legítima desobediència De Lorenzo Milani a Lluís M. Xirinacs

homilia lamentant el patiment que la jerarquia havia causat a Milani, el papa també defensava que «l’obediència no sempre és una virtut».

Milani s’emmarca en el corrent dels grans mestres de la «desobediència civil» o l’objecció de consciència des del segle xix. Els més coneguts foren: David Thoreau a principi del xix als EUA, negant-se a pagar impostos perquè anirien destinats a la guerra; Gandhi, per la independència de l’Índia; Luther King, contra la segregació de negres a Sud-àfrica. Entre nosaltres, Lluís M. Xirinacs.

El 20 de junypassat el papa Francesc va voler rehabilitar don Lorenzo Milani, capellà de la diòcesi de Florència, mort fa cinquanta anys. El papa viatjà a Barbiana, el poblet on el bisbe l’havia desterrat i on inicià el seu peculiar mètode pedagògic, que ha inspirat tants mestres d’arreu del món. El seu delicte fou defensar l’objecció de consciència. En la carta que envià als jutges que després el condemnaren defensava que «l’obediència no sempre és una virtut». Amb la visita i amb una valenta ­­4

L’obediència

contra l’Assemblea de Catalunya, per la «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia».

La reflexió sobre la desobediència és avui oportuna pel moment que vivim. Els que estan contra el procés repeteixen com un mantra que l’obediència a la llei és l’única possible sortida al conflicte, sense advertir, però, que la llei ha de servir la gent, no al revés, la gent servir la llei. Si hi ha conflicte entre llei i la majoria o entre llei i consciència, hauríem de repetir que «l’obediència a la llei no sempre és una virtut».

Cap dret o llibertat—social, polític, econòmic, cultural, sindical, ecologista, feminista…—no s’ha aconseguit sense posar en qüestió la legalitat vigent. És el conflicte entre legalitat i legitimitat. Perquè no sempre la legalitat és legítima. No ho és, per exemple, quan conculca drets fonamentals. I no sempre la legitimitat és legal. No ho és, per exemple, quan la llei no reconeix la voluntat majoritària de la població.

Des de la lluita contra l’esclavitud, tots els canvis socials a favor de les majories s’han hagut de fer traspassant la legalitat vigent: la Declaraciódels Drets de l’Homei del Ciutadà a la Revolució Francesa; les lluites obreres per la legalització dels sindicats, per les vuit hores o per aconseguir el dret de vaga; el dret de vot de la dona pel qual van lluitar les sufragistes; la desobediència de Rosa Parks contra la segregació als EUA; l’objecció de consciència al servei militar contra les lleis que el feien obligatori, i tants altres.

Tampoc els drets polítics coŀlectius i la llibertat dels pobles no s’han aconseguit sense la ruptura de la legalitat vigent. No són tan lluny les lluites contra el franquisme pels drets democràtics, els drets socials i sindicals, el dret a la llengua, la Caputxinada, la creació i la repressió

Hereus de moltes desobediències Som hereus de moltes desobediències i de moltes lluites compartides per obtenir llibertats, drets socials, serveis i ciutats dignes. Els que avui demanem democràcia i poder votar som els mateixos que hem estat al capdavant de la defensa dels drets socials i de les mobilitzacions obreres, i dels coŀlectius de dones; pel dret a la cultura i la llibertat d’expressió; pels serveis bàsics de salut, educació, habitatge, salaris; per les pensions i una jubilació digna; per la Renda Garantida de Ciutadania per a eliminar la pobresa; per l’acollida de refugiats; per fer de la ciutat una única comunitat, com deia Paco Candel, un sol poble format pels nascuts aquí i pels vinguts de fora.

Potser pel moment de Catalunya ens tocarà desobeir. Si ho hem de fer, ha de ser amb la tranquiŀlitat de consciència que «no sempre l’obediència és una virtut».

Alhora, però, cal advertir que no tota «desobediència» és transformadora, i que, per a ser creïble, la «desobediència» demana rigor, exigència moral, que s’orienti per al bé de les majories, que el desobedient avali la desobediència amb la seva conducta i, fins i tot, encara que sembli contradictori, amb amor a la llei, és a dir, acceptant les conseqüències de la desobediència. També en l’actual procés, si fos necessari desobeir, cal fer-ho com un deure de consciència, respectant tothom, cercant acords fins allà on sigui possible.

Jaume Botey

.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .............................. ............................................................. . . . . . .

Tecla, una santa desclassada pel Vaticà Santa Tecla, nascuda a Iconi (Àsia Menor), és patrona de la ciutat de Tarragona i també de la vila de Sitges, ambdues situades a la meitat sud de la costa catalana.

Tarragona és una ciutat molt antiga, de l’època romana.

Tecla i Pau sembla que hi van viatjar a l’inici del cristianisme, quan l’exèrcit romà s’instaŀlavaal litoral català, cosa que facilità la romanització de la ciutat i els encontorns. Podem recordar-ne les muralles ciclòpies, l’amfiteatre i els nombrosos vestigis de l’època romana, com per exemple l’Arc de Berà. Sabem que Pau va ser un gran viatger i que va dur la fe cristiana a llocs recòndits, i la costa de Tarragona va ser un d’aquests.

Pau, considerat apòstol tot i no haver conegut directament Jesús en vida, sí que va poder escoltar relats de la vida i l’obra de Jesús de boca dels qui el van conèixer directament, possiblement Jaume, Pere i Joan, i per

això pot dir (1Cor 11,23): «La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor.»

L’amiga de Pau Pau no viatjava sol. En les seves expedicions per la Mediterrània s’acompanyava d’amics i amigues coŀlaboradors. Una d’aquestes persones va ser Tecla, deixebla de Pau, «una dona que predicava i batejava»; una diaca, en diríem actualment si hi hagués diaques dones. Una dona verge, tal com subratllen els papers preparatoris del Congrés Internacional sobre Santa Tecla celebrat els dies 27, 28 i 29 d’octubre del 2011, a la mateixa ciutat de Tarragona. En aquests mateixos papers es defineix Tecla com a ideal de dona cristiana, ­­5

«verge» que evangelitzava, ensenyava i batejava; així la definí un sacerdot dels principis, que signà en nom de l’apòstol Pau les anomenades Actes de Pau i Tecla.

Tecla, com Pau, no va veure mai Jesús.

El mateix Fàbrega insisteix en santa Tecla (El Pregó, núm. 417-418, 13.9.2011) en un article sobre l’enamorament de santa Tecla i repeteix que la «comissió vaticana encarregada de revisar el Martirologi Romà ha eliminat santa Tecla com si fos una indesitjable». «El mateix sant Agustí», recorda Fàbrega, «l’havia anomenada “santíssima”», i el bisbe Basili de Selèucida, ciutat on ella morí, l’anomena «la gran màrtir Tecla».

«La teòloga protestant Anne Jensen va demanar explicacions al Vaticà sobre el canvi de parer sobre santa Tecla i li van respondre que aquesta Tecla, tal com apareix a les Actes de Pau i Tecla, és un personatge sospitós amb el seu intent de fer de sant Pau un patrocinador de matrimonis espirituals entre parelles dedicades a la vida ascètica, i com que aquests matrimonis són refusables, també ho és la dona que els propaga»—explica Valentí Fàbrega (El Pregó, núm. 417-418).

Tecla, quan era a punt de casar-se amb Tamiris, escoltà Pau, diuen que a través d’una finestra, i restà corpresa per les seves paraules. Voler ara determinar amb exactitud quina va ser la resposta de Tecla coneixent els efectes de la seva vida i la veneració que suscità i judicar si el seu cor anà massa enllà ambel seu possible enamorament de Pau, és veritablement massa agosarat.

En aquell temps els sants ho eren per aclamació del poble i no com ara, estudiats fins al mínim detall, i potser abans tenien més sentit de la justícia i de la santedat que no pas ara. No ho sé, però sembla que la qüestió de la virginitat vitalícia, que jo entenc millor com la virginitat del cor més que no la virginitat del cos, va afectar Tecla, que adoptà la virginitat perpètua, com diu sant Agustí.

Tecla desfà el seu compromís amb Tamiris i se’n va amb Pau Tecla estava compromesa en matrimoni amb Tamiris.

Quan va desfer aquest compromís, el noi i curiosament també la mare de Tecla la van perseguir i van aconseguir fins i tot que la condemnessin a mort. Les actes esmentades anteriorment diuen que Déu la deslliurà de tots els turments. Ella havia mantingut la seva virginitat i la determinació de seguir Pau fent la seva feina «predicant i batejant».

Aquí tenim un gran exemple d’una dona del començament del cristianisme, realment una diaca o una sacerdotessa que segur que no tenia cap mena de títol reconegut, com tampoc ningú d’ells, però que evidentment feia alguna cosa, al costat o no, de l’apòstol Pau, i de qui s’ha guardat memòria al llarg dels temps amb una insistència infreqüent, mantenint la idea de la seva activitat i d’una vida llegendària, «predicant i batejant», i que va mantenir incòlume la seva virginitat, detall aquest que potser en aquell moment va ser determinant per a considerar-la santa.

Han esborrat el nom de Tecla de la llista de les santes Poca cosa més se sap de Tecla, que fa pocs anys va ser retirada del santoral romà i va perdre l’aurèola que tenia perquè el martirologi romà la va fer desaparèixer impunement.Valentí Fàbrega i Escatllar ens n’informava al número 367-368 de juliol del 2009. Els revisors de la comissió vaticana ens l’han presa i han esborrat el nom de Tecla de la llista de les santes, la primera màrtir entre les dones, com l’anomenen les Actes de Pau i Tecla. Aquestes actes no figuren al Nou Testament i presenten trets fantasiosos propis del món heŀlenístic, però segur que contenien una bona part de veritat. Segons sembla, els sants barons que van retocar el cens dels sants i santes van filar molt prim per tal que res no escapés a la seva mirada inquisidora i justiciera i, en una veritable transformació de la realitat, consideraren que Tecla devia ser una veritable dona fatal, temptadora irresistible per als sants barons. I continua Fàbrega: «No s’adonaren que les salutacions de Pau, al final de la Carta als Romans (cap. 16), manifesten un intens contacte de l’apòstol amb cristianes: ell anomena Priscacoŀlaboradora seva, i realça sense reserves la feina de Maria, Trifena, Trifosa i l’estimada Persis, que s’escarrassen per la comunitat.»

El testimoni d’Egèria Un testimoni molt antic sobre els efectes que la vida que Tecla deixà al seu pas el trobem testimoniat en els escrits de la viatgera, o millor pelegrina, Egèria—veg.

Egèria: Pelegrinatge a Terra Santa (Barcelona: Proa, 1993), en traducció de Sebastià Janeras (Coŀl. «Clàssics del Cristianisme», 35)—, que descriu la seva visita a Isàuria, on trobà el martyrium de santa Tecla, als afores de Selèucida. Essent allà, arribà al turó ple d’ermites habitades per ermitans o ermitanes i allà mateix llegí les Actes de Pau i Tecla i deixà constatada aquesta experiència en els seus escrits.

El Vaticà amb tota la seva saviesa ha de tornar Tecla al santoral i fer-li justícia. El relleu de les seves virtuts cristianes cal que es mantingui viu, desestimant petits detalls impossibles d’esbrinar, quan pesa més tota una vida dedicada a predicar i batejar.

Sefa Amell i Comas

­­6

DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA I PAU EN FAVOR DE LA LEGITIMITAT I CONVENIÈNCIA D’UN REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ POLÍTICA DE CATALUNYA Davant de la complicada situació política que viu el nostre país, des de Justícia i Pau de Catalunya considerem necessari reiterar, un cop més, la nostra convicció que Catalunya és una nació amb plena consciència de la seva història i personalitat pròpia, que gaudeix dels drets que corresponen als pobles i nacions, incloent-hi el dret a la seva lliure determinació, d’acord amb el que preveu el dret internacional i tal com han estat descrits per la Doctrina Social de l’Església, que fem nostra.

La seva existència com a nació i els seus drets són anteriors a la formació de l’Estat espanyol i no deriven ni van ser extingits per la Constitució espanyola del 1978, que els ha de respectar.

En els últims anys la ciutadania catalana, amb extraordinàries i repetides mobilitzacions pacífiques i amb acords reiterats de la majoria del seu Parlament, ha manifestat la seva aspiració majoritària de poder expressar-se formalment sobre l’estatus polític que escau al poble de Catalunya i, en particular, sobre la seva pertinença o no a l’Estat espanyol, mitjançant la realització d’un referèndum.

Al nostre parer aquesta aspiració és profundament legítima i justa, fonamentada en els seus drets nacionals i en els principis democràtics. I creiem que, tal com han dit recentment els bisbes catalans, «convé que les legítimes aspiracions del poble de Catalunya siguin escoltades». Per això, considerem necessari i urgent que les institucions polítiques catalanes i les de l’Estat espanyol acordin i estableixin els mecanismes necessaris per a respondre de manera adequada a aquesta demanda ciutadana, de tal manera que es pugui conèixer objectivament i de forma fefaent, amb totes les garanties per a les diferents opcions, la voluntat majoritària del poble de Catalunya sobre aquesta específica qüestió, d’acord amb els estàndards internacionals.

Menysprear o rebutjar aquesta aspiracióapeŀlant a la legalitat vigent oblida que la llei es fonamenta en la democràcia i ha de servir als drets humans de les persones i dels pobles. Per tant, si hi ha voluntat política, la llei es pot modificar o interpretar de forma diferent. Quan la llei no es fonamenta en la democràcia, no és llei, sinó pura imposició.

Alhora, creiem profundament antidemocràtic que, sense oferir un mecanisme o una solució alternativa per a resoldre aquest conflicte, que és de naturalesa política, les institucions de l’Estat pretenguin impedir, bloquejar i àdhuc criminalitzar els debats, la llibertat d’expressió i les decisions del Parlament de Catalunya, legítim representant del poble català, que cerquen, davant la manca d’alternatives estatals, desenvolupar d’alguna forma, sigui quin sigui el seu valor polític i jurídic, l’aspiració de la ciutadania de Catalunya d’expressar la seva voluntat. Com també creiem profundament erroni i injust processar judicialment i sancionar els dirigents i representants democràtics catalans o pretendre suspendre o limitar les institucions d’autogovern.

Aquestes mesures són una imposició unilateral que qüestiona la salut democràtica de l’Estat, dificulten extraordinàriament el diàleg i comprometen les possibilitats de resolució del conflicte.

En definitiva, al nostre parer el referèndum és la via democràtica de resolució d’aquest conflicte, que ha de permetre que la ciutadania catalana pugui expressar la seva voluntat. Aquest referèndum ha de tenir garanties similars a les dels anteriors referèndums ralitzats a Catalunya en el període democràtic.

Les institucions catalanes i les de l’Estat haurien de coŀlaborar lleialment per tal de recollir els anhels democràtics de la ciutadania de Catalunya i actuar en coherència amb els resultats obtinguts. En el cas que de forma reiterada el govern de l’Estat bloquegi la realització d’aquest referèndum, és legítim que el Parlament de Catalunya pugui apeŀlar als tractats internacionals.

Fem un crida urgent a tots els dirigents i institucions polítiques catalanes i espanyoles perquè treballin en favor de la resolució democràtica i pacífica d’aquest conflicte a través del diàleg, la mediació i la negociació. Unint la nostra veu a la dels bisbes de Catalunya «encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat».

Justícia i Pau de Catalunya 11 de juliol del 2017

­­7

ESPAI INTERRELIGIÓS

.. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . . .

Saviesa i compassió: els dos pilars fonamentals del budisme Per mitjà d’aquesta obertura de consciència cultivem la saviesa—prajna, en sànscrit—, que significa contemplar la realitat tal com és. En aquest sentit, el budisme ens aporta l’ensenyança de l’esdevenir interdependent de tots els fenòmens—pratityasamutpada en sànscrit—. Segons aquesta ensenyança, tots els fenòmens es troben en continu moviment i interrelació.

En investigar ens adonem que tot el que existeix és interdependent i, si volguéssim cercar quelcom o algú que existís de manera independent i autosuficient, no aconseguiríem trobar-lo.

Ara bé, la saviesa ha d’estar íntimament unida a la compassió. Tradicionalment es comparen amb les dues ales d’un ocell, les dues equilibrades per a poder volar. En el budisme, la compassió—karuna, en sànscrit—no fa referència al sentiment de llàstima o pietat que puguem sentir en percebre el patiment d’altri, pel fet que això ja implicaria la perspectiva dualista del jo i el no-jo. Actuar a partir d’aquesta dualitat, tant si és en relació amb nosaltres mateixos o en relació amb els altres, significa que ens trobem immersos en l’aspecte oposat a la saviesa: la ignorància. Ignorància—avidya en sànscrit—significa no percebre les coses com són, no reconèixer la vertadera naturalesa dels fenòmens, inclosos nosaltres mateixos. La ignorància és l’arrel de tot el patiment, de tots els nostres problemes. Mentre sentim i actuem des de la ignorància i no des de la saviesa, ens situarem lluny de la compassió genuïna.

El vertader significat de la compassió és «patir amb», que implica doncs una proximitat i una relació molt estreta amb l’altri. El jo es revela inseparable de la trama de la vida en la qual estem intrínsecament interconnectats, talment cèŀlules d’un mateix cos.

Com diu el Dalai-lama, ens hem de sentir tots membres d’una gran família. Des d’aquesta estreta relació amb tots els vivents que conformen la Terra, ens trobem interpeŀlats incansablement sobre la responsabilitat universal que tots sostenim i ens pertoca, ja que tots junts formem un tot estretament interrelacionat i interdependent, en què qualsevol acte que fem, sigui a través del cos, la paraula o la ment, afecta inexorablement el tot.

Per al budisme, el pas primer i essencial consisteix a connectar amb nosaltres mateixos, prendre consciència d’allò que realment pensem i sentim. Normalment la nostra atenció es dirigeix cap a l’exterior. Des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir, ens trobem constantment reaccionant davantde totes les situacions en què ens veiem involucrats. El motor de totes aquestes reaccions és la noció del jo, summament arrelada en nosaltres, i que ens mou a reaccionar amb afecte, rebuig o indiferència. En paraules de la monja budista alemanya Ayya Khema, «el món no és una finestra sinó un mirall». Aquest gir radical que suposa deixar de projectar cap enfora i mirar així cap a dins nostre és la clau fonamental per a la transformació interior i el desenvolupament espiritual autèntic.

Per a dur a terme aquesta transformació, el budisme disposa d’una metodologia: la meditació. La pràctica de la meditació, com ens diu el mestre tibetà ChögyamTrungpa, «implica treballar en el projector en comptes de les projeccions». Dirigir la nostra atenció cap al dedins en lloc de voler resoldre els problemes des de fora. Treballar sobre el creador de la dualitat, més que no pas amb la creació. La nostra percepció és normalment molt superficial i limitada, veu només aparences i formes. Gràcies a la meditació, podem prendre consciència de les formes mentals: pensaments, emocions, etc.

Les manifestacions, siguin externes o internes, es poden equiparar a les onades de la mar. És com si només fóssim conscients de les onades, cadascuna d’elles independent i autoexistent, sense adonar-nos que la naturalesa d’aquestes és la mar. Una altra analogia, famosa en el budisme, tracta la imatge dels núvols i el cel.

Tendim a identificar-nos amb els núvols que van apareixent al cel, a voltes fràgils, a voltes densos i obscurs.

Són els nostres pensaments que es transformen en estats mentals, emocions… Absorts amb els núvols, ni tan sols ens adonem de llur transitorietat. Canvien i passen constantment, i nosaltres ens anem aferrant de l’un o de l’altre sense poder obrir una escletxa que ens permeti connectar amb l’espai incommensurable del cel, que és la nostra vertadera naturalesa. La meditació és, doncs, el cor de la pràctica del budisme, atès que ens ajuda a obrir clarianes des d’on albirar la totalitat de l’espai, més enllà de la pròpia visió limitada i egocèntrica.

Montse Castellà

Col·labora en aquesta secció la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya

­­8

Signes Z

d’aquest temps

La Carta Ecumènica Europea És ben clar que el paper ho aguanta tot. Grans declaracions acaben sovint en paper mullat. Tant se val que les declaracions siguin polítiques, com socials o religioses. I sempre sap greu que grans principis no passin de principis inoperants. Però hi ha circumstàncies que fan més lamentable aquesta inoperància. D’aquestes nombroses inoperàncies en voldria assenyalar una: la Carta Ecumènica Europea, signada l’any 2001.

Efectivament, durant la setmana de Pasqua del 2001, concretament el dia 22 d’abril, la Conferència de les Esglésies Europees (integrada per la majoria de les esglésies ortodoxes, reformades, anglicanes, lliures i de vells catòlics) i el Consell de les Conferències Episcopals d’Europa (amb la totalitat de les conferències episcopals catòliques romanes a Europa) signaven la Carta Ecumènica: Línies directrius amb vista a una coŀlaboració creixent entre les Esglésies a Europa.

La idea havia sorgit en la trobada dels principals organismes ecumènics d’Europa a la ciutat austríaca de Graz, l’any 1997. Van seguir uns quants anys de diàleg, amb discussions i acords. L’últim obstacle, i potser el més gran, per a l’aprovació del document se superà a Porto, el 2001. I és que a algunes confessions integrants de la Conferència de les Esglésies Europees els resultava difícil d’acceptar que allò decidit per un organisme ecumènic tingués obligatorietat per a cada una de les esglésies. La solució arribà amb l’acord d’atorgar al text la categoria de «text base», del qual cada Església faria després l’aplicació oportuna, segons el seu propi context.

Els enunciats o paràgrafs de la Carta són aquests: 1) Cridats junts a la unitat en la fe; 2) Anunciar junts l’Evangeli; 3) Anar els uns envers els altres; 4) Actuar conjuntament; 5) Pregar els uns amb els altres; 6) Continuar el diàleg; 7) Prendre la nostra part a la construcció d’Europa; 8) Reconciliar els pobles i les cultures; 9) Salvaguardar la creació; 10) Aprofundir la comunió amb el judaisme; 11) Cultivar relacions amb l’islam; 12) Trobament amb altres religions i ideologies.

No és ara el moment de fer una exposició detallada del contingut dels diversos punts de la Carta.

Però—ateses les circumstàncies socials i polítiques en què avui i aquí ens trobem immersos—sí que ens permetrem de fixar-nos en un d’aquests dotze punts. Concretament en el punt vuitè que proposa «reconciliar els pobles i cultures».

Diu així: «Ens comprometem: »– a oposar-nos a tota forma de nacionalisme que porti a l’opressió d’altres pobles i de minories nacionals i a comprometre’ns a favor de les solucions no violentes; »– a consolidar el lloc de les dones i la igualtat de llurs drets en tots els sectors de la vida, com també a encoratjar una justa comunitat de les dones i dels homes, en l’Església i la societat.»

No cal dir que els principis exposats són d’un gran nivell ètic, com ho són també els compromisos assumits per les diverses esglésies i per les conferències episcopals, una de les quals era, òbviament, la dels bisbes espanyols. La Carta es pot trobar al web de la Conferència Episcopal Espanyola.

Quan, anys més tard, es va fer una primera valoració de com s’aplicava la Carta (Sibiu, 2007), els delegats van reconèixer que «poca gent la coneixia». I un dels delegats espanyols confessà que els bisbes de la CEE tenien la Carta «per estrenar». Tothom sap que per als bisbes espanyols l’ecumenisme no representa cap problema, les mi­­9

nories nacionals tampoc i no diguem el lloc de les dones en l’Església i la societat…! I un es demana ingènuament: en quin país devien pensar quan van signar aquest document?

—P.C. Z

Impressions sobre el 29è Col·loqui Europeu de Parròquies Els coŀloquis europeus de parròquies es van crear l’any 1959. Davant la perspectiva dels nous horitzons que el Concili és a punt d’obrir, «van decidir trobar-se cada dos anys per a compartir les seves experiències, posar en comú les seves idees i treballar per una Europa entesa com a comunitat de pobles. Alguns anys més tard, a partir de l’any 1973, hi assisteixen laics, que actualment són la majoria dels participants».

Ens agrada de recordar que entre els primers participants hi havia mossèn Vidal i Aunós.

La metodologia dels coŀloquis reposa sobre tres pilars: els «experts», els «conferenciants» i les «taules rodones» (carrefours). Les taules rodones estan formades per persones de diversos països que comparteixen un mateixa llengua.

Els experts faciliten l’enllaç entre conferenciants i taules rodones, i a partir dela retroacció (feedback) de les taules rodones van concretant i expressant el progrés de la reflexió sobre el tema de cada coŀloqui.

En aquest 29è Coŀloqui hi hagué 160 participants, vinguts de 13 països, amb una forta presència de belgues (32) i catalans (30) i també de cristians procedents de l’Europa central i oriental, com ara hongaresos (20) o ucraïnesos (14, llatins i grecocatòlics). També n’hi havia d’Itàlia, Suïssa, Romania, Alemanya, França, Àustria, Lituània, Malta i Eslovàquia. Una quarantena dels participants eren joves. Un nombre semblant, si fa no fa, eren capellans o diaques.

El tema i lema d’aquest coŀloqui, dins la perspectiva d’una «església

en sortida», era: «Cristians a Europa. Un poble amb una missió». En aquest sentit, una de les idees que més apareixien en els grups era que una parròquia—o comunitat cristiana—viva també és no solament un lloc d’acció sinó sobretot tot un lloc d’aprenentatge i de discerniment de l’acció, i continua disposant de mitjans per a dur a terme una tasca d’«evangelització-humanització» al servei del regne.

En el contacte amb grups cristians d’Europa, sobretot del centre d’Europa, sempre hi ha alguns aspectes que criden l’atenció: 1) la notable formació religiosa i pastoral dels laics i laiques implicats en parròquies, tot i que es queixen del poc cas que els fa la clerecia, 2) la forta presència femenina en càrrecs de responsabilitat pastoral a tots els nivells, 3) el grau de familiaritat amb què laiques i laics parlen de les unitats pastorals que engloben en origen múltiples parròquies: el llenguatge que els sentíem fer servir era precís i delimitat, la qual cosa deixava entendre que hi havia un projecte inicial, definit, compartit i assumit i amb anys de rodatge, 4) tot i ser normalment parròquies on predomina la gent gran, s’hi poden trobar (de tant en tant) experiències pastorals imaginatives, com les d’aquelles parròquies que van organitzar una «Peregrinació de la Misericòrdia»: van passar per una presó, un menjador social, un centre d’acollida d’immigrants… donant suport als voluntaris i al personal de servei, i alhora prenent consciència d’aquestes realitats.

En resum, una vegada més, ara a Barcelona, els coŀloquis europeus de parròquies han fet veritat el seu eslògan, quan diu que són «una trobada, un intercanvi, una descoberta i un enriquiment». —P.C. Z

Ladaria, sospitós d’heretgia?

Molts no hem oblidat aquells anys foscos—i no tan allunyats—de la

nostra Església d’ara fa uns deu anys, quan es desencadenà una mena de cacera de bruixes, o més exactament, una cacera d’errors, d’heretgies i consegüentment d’heterodoxos.

Tot començà poc després de la sortida d’un llibre de Pagola, Jesús, una aproximación histórica, que ben aviat va ser conegut com «el Jesús de Pagola». Mentre molts cristians senzills l’havien rebut amb goig, com una bafarada d’aire fresc i una ajuda amb què apropar-se realment a Jesús, d’altres el posaven a la picota de l’heterodòxia, i alertaven la gent del perill que aquell llibre suposava. Entre aquests savis i entesos hi havia sobretot els teòlegs i assessors de bisbes, José María Iraburu i José Antonio Sayés.

Concretament a finals del 2007 Demetrio Fernández, bisbe de Tarazona, escrivia al butlletí diocesà: «El ‘Jesús’ de Pagola no és el Jesús de la fe de l’Església.»I també: «El llibre de Pagola farà molt de mal.»

Pel juny del 2008 la CEE publicava una nota insistint en els errors doctrinals. Més endavant l’assumpte arribà a Roma a la Congregació per a la Doctrina de la Fe. I finalment (març del 2013) aquesta congregació va reconèixer que el llibre Jesús de Pagola no contenia cap proposició contrària a la fe.

Ara bé, Pagola no va ser l’únic a ser assenyalat com a sospitós d’heterodòxia per aquella brigada inquisitorial: Torres Queiruga, González Faus, Borobio, González de Cardedal… van ser objecte d’amonestacions dels inquisidors de guàrdia.

També ho va ser, i és aquí on volíem arribar, el teòleg manacorí, i jesuïta, Lluís F. Ladaria.

Va ser a propòsit del seu llibre Teología del pecado original y de la gracia (1993) i concretament sobre la manera com es transmet el pecat original. Llegim el que en diu Iraburu sobre l’explicació de Ladaria: «Ladaria, aparentment pelagià, estima que “no hem d’afirmar que la generació sigui formalment la causa de la transmissió del pecat” (pàgina ­­10

116), sinó que situa el naixement com el moment cronològic en què és “adquirit” el pecat original. I no és així. El pecat original s’‘adquireix’ en la concepció.» Per dir-ho amb unes altres paraules—i amb perdó— Iraburu diu que la tradició interpreta el pecat original en clau ontològica (des del primer moment, en la concepció), mentre que Ladaria l’interpreta en clau històrica (quan neix i es troba en i amb el món).

I el censor afegeix encara: «Creiem que l’explicació del professor Ladaria no acaba d’estar conforme, per més que ho pretengui, amb la doctrina de l’Església.»

L’any 2008, Lluís F. Ladaria, que era membre (i des del 2004, secretari) de la Comissió Teològica Internacional, va ser nomenat secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. I el juliol d’aquest any el papa Francesc l’acaba de nomenar prefecte d’aquesta mateixa congregació.

Han passat deu anys d’aquell règim inquisitorial, quan Rouco i Martínez Camino es trobaven en el punt més alt del seu poder. La majoria no recorden aquella croada contra tota aparent ombra d’heretgia, que volia fer passar per l’adreçador la teologia renovada… La visió deLadaria sobre el pecat original és compartida àmpliament en els àmbits de la teologia actual. —P.C. Z

Peridis renuncia a la democràcia davant els gihadistes El ninotaire Peridis mostra a El País la decrepitud del seu humor en una vinyeta contra el sobiranisme català aprofitant els atemptats gihadistes a Catalunya.

1. Peridis contraposa el president Carles Puigdemont a les víctimes dels atemptats a Barcelona i Cambrils. Dibuixa Puigdemont volant entre núvols amb una urna a les mans i dient: «Nosaltres seguim amb el full de ruta.» A baix apareixen víctimes de l’atac terrorista amb braçalet negre i que diuen: «Nosal-

tres ens quedem amb la filla de dol.»

Des de les files de l’unionisme espanyolista s’elogia aquesta vinyeta i es qualifica Peridis de mestre, agut, inteŀligent i humà.

2. Peridis, però, és un ignorant o actua de mala fe. Els Mossos d’Esquadra, que depenen del Govern que presideix Puigdemont, demostren un comportament exemplar i impecable en la lluita contra el terrorisme. El paper que han tingut aquests dies a tot Catalunya mostra que els mossos són una estructura d’Estat sòlida, com vol el sobiranisme.

3. La ignorància o la mala fe impedeix Peridis reconèixer què vol dir Puigdemont quan afirma que «nosaltres seguim amb el full de ruta». Mantenir el full de ruta significa mantenir la ruta de la democràcia, de la llibertat, de la solidaritat, de la sobirania, de la independència.

Alhora significa enfortir la decisió de mantenir aquest full de ruta malgrat el gihadisme, malgrat tot tipus de terrorisme i violència, malgrat la caverna política i mediàtica on estan instaŀlats Peridis, El País i mitjans similars.

4. Paradoxalment, la vinyeta de Peridis se li gira en contra. El ninotaire critica mantenir el full de ruta.

Per tant, el ninotaire Peridis preconitza que davant el terrorisme gihadista cal cedir i abandonar el full de ruta de la democràcia, de la llibertat, de la solidaritat. —O.D. Z

A propòsit de Zygmunt Bauman En homenatge al filòsof mort el passat mes de gener, la comunitat de Sant’Egidio ha publicat les paraules que el pensador pronuncià, sota el títol Hi ha una llum al fons del túnel, a la trobada «Set de pau» que aquella comunitat organitza—a Documents d’Església, núm. 1076 (març 2017), ps. 189 i s.—.

El text descriu un fet, o tendència històrica, i formula un desig, o esperança. La història s’ha caracteritzat fins ara per la tensió política nosal-

tres/altres, i que «ha portat a grans vessaments de sang». Pensem, per exemple, en Carl Schmitt i l’oposició essencialment política amic/enemic. «Totes les etapes […] estaven caracteritzades per la inclusió per un costat i per l’exclusió per l’altre», diu Bauman.

Davant aquesta realitat, la noció d’humanitat ens «demana l’abolició del pronom ells». En el món cosmopolita on som, «tots som dependents els uns dels altres i no es pot tornar enrere». La humanitat global ens exigeix una responsabilitat global.

Aquí Zygmunt Bauman fa referència al papa Francesc i descriu tres aspectes que han de ser fonamentals per a fer del món una comunitat de convivència reeixida: el diàleg, el treball i l’educació. L’esperança («a llarg termini») és que es concreti una «revolució cultural» com aquesta. Caldrà, diu, paciència, coherència i planificació.

Tanmateix, la noció d’humanitat no és evident per ella mateixa.

De fet, aquesta és una idea política occidental i moderna, amb una finalitat moral i jurídica que cerca concretar-se políticament. Ho diem perquè no podem pretendre posar en la ment dels altres prejudicis propis.

La universalitat de la noció d’humanitat és una particularitat històrica.

Com a ideal és vàlida, i necessària, però no es pot pretendre descriure el curs de la història com si aquella fos una força universalment directiva. Hi ha altres maneres de viure la vida.

Per exemple, en ocasió dels atemptats de Barcelona, ens podríem demanar si els terroristes s’han mogut per ideals de justícia, o si més aviat la seva actitud ha estat pròpiament medieval. Des de patrons de la ciència social moderna, podria semblar que el terrorisme té, almenys, un aspecte de revolució social. Ara bé, això és passar el món actual (dels altres) pel sedàs dels mateixos prejudicis moderns. No totes les comunitats aspiren a la justícia, llibertat o fraternitat. N’hi ha que aspiren a viure segons la tradició ­­11

(sigui la que sigui) que han rebut.

Hi ha comunitats que només miren enrere (tradició), en comptes d’endavant (progrés). No tots vivim la temporalitat de la mateixa manera.

Tot i que l’ideal d’humanitat és vàlid políticament i filosòficament, cal preguntar-se si els terroristes no s’haurien mogut més aviat per una croada emmarcada dintre de les nocions de sagrat i blasfem. Tanmateix, com a ideal, la humanitat ens podria ajudar a sortir de l’atzucac d’una multitud babèlica de discursos que no poden (o no volen) entendre’s. —X.S. Convidem els nostres subscriptors i lectors a acompanyar-nos el dijous 19 d’octubre, a les set del vespre, a l’acte de lliurament del Premi Mn. Vidal i Aunós a una Trajectòria a El Pregó, dins el marc de la Diada de la Pluralitat d’Església Plural. L’acte se celebrarà a la parròquia de Sant Medir, al barri de la Bordeta (carrer de la Constitució, 17, Barcelona).

PUNTS DE VENDA Trobareu El Pregó a les llibreries: • Claret (Llúria, 5) de Barcelona • Geli (Argenteria, 18) de Girona • La Puça (La Vall, 18) d’Andorra la Vella • Màrquez (Muralla Sant Llorenç, 2) de Mataró • Ramon Llull (la Palma, 9) de Lleida • Santa Anna (plaça de la Caserna, 9) de Granollers • La Capona (Gasòmetre, 41-43) de Tarragona • La 2 de Viladrich (Despuig, 22) de Tortosa

tre les Esglésies és igualment, per això, un pressupòsit important.

Els nostres esforços comuns s’adrecen a l’apreciació crítica i la solució de les qüestions polítiques i socials, en l’esperit de l’Evangeli. Ja que considerem la persona i la dignitat de tothom com a imatge de Déu, ens fem garants de l’absoluta igualtat de valor de tots.

Com a esglésies, volem encoratjar junts el procés de democratització a Europa. Ens comprometem a favor d’un ordre de pau, damunt la base de les solucions no violentes dels conflictes. Condemnem tota forma de violència contra els éssers humans, especialment contra les dones i els infants.

Pertany a la reconciliació afavorir la justícia social, en tots els pobles i entre ells, abans que res, i superar el fossat entre pobres i rics, com també vèncer l’atur.

Volem contribuir junts a fer que els emigrants, els refugiats i els qui demanem asil siguin acollits dignament a Europa.

Pocs catòlics europeus deuen haver sentit parlar d’una assemblea anual que fan la KEL i la CCEE. La KEK és la Conferencia d’Esglésies Europees que comprèn la majoria de les esglésies ortodoxes, reformades, anglicanes, lliures i veterocatòliques que hi ha a Europa. La CCEE (acrònim de Consell de Conferències Episcopals d’Europa) aplega les conferències episcopals catolicoromanes d’Europa. Doncs bé, com a resultat d’un «intens treball, abundants trobades, fecunds diàlegs intereclesials, dures fatigues i fermes esperances», els representants d’aquesta assemblea van signar el 22 d’abril del 2001 a l’església de Sant Tomàs d’Estrasburg la Carta Ecumènica per a Europa (CE). Una de les conferències episcopals signants va ser la CEE, l’espanyola. Fins aquí res de particular… si no fos pel contingut d’un dels punts d’aquesta carta, concretament, el punt 8è, que tracta de la defensa de les minories nacionals… Aquí el reproduïm. I que els lectors es facin les preguntes òbvies com correspon… i en treguin ells mateixos les conclusions. —P.C.

Accent

Ens comprometem:

Punt 8. Reconciliar els pobles i les cultures Considerem com una riquesa d’Europa la diversitat de les tradicions regionals, nacionals, culturals i religioses. Davant el gran nombre de conflictes, és missió de les Esglésies contribuir juntes al servei de la reconciliació dels pobles i de les cultures. Sabem que la pau en-

– a oposar-nos a tota forma de nacionalisme que porti a l’opressió d’altres pobles i de minories nacionals i a comprometre’ns a favor de les solucions no violentes; – a consolidar el lloc de les dones i la igualtat de llurs drets en tots els sectors de la vida, com també a encoratjar una justa comunitat de les dones i dels homes, en l’Església i la societat.

Quadre d’honor

Quarto fosc

Per als ciutadans, que han mostrat el millor de l’ésser humà. La solidaritat de taxistes, hotelers i gent anònima després dels atemptats de Barcelona, juntament amb la perícia dels Mossos, la Guàrdia Urbana o el Sistema d’Emergències Mèdiques, per exemple, mereix tot el reconeixement.

Per a aquells que, malgrat hores de tanta dificultat, han volgut deslluir la resposta global dels ciutadans i el govern enfront del terror, amb lectures esbiaixades i polititzades.

Publicació mensual d’informació i opinió Data: 1-30 de setembre del 2017 Director: Pere Codina Consell de redacció: Sefa Amell, Enric Cirici, Oriol Domingo, Valentí Fàbrega, Joan Guitart, Joan Maluquer i Ferrer, Montserrat Morera, Ramon M. Nogués, i Xavier Semillas Edició: El Pregó Associació Cultural - Galerada Serveis d’Edició SCCL Adreça: Apartat de Correus 33203 08080 Barcelona Administració: tel. 672 673 760 elprego@galerada.cat Maquetació: Albert Espona Correcció: Caplletra Dip. Legal: B. 3961-2014 Impressió: Tiro y Retiro, SL

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ANY 2017: 27 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 20 euros per exemplar) Nom

Nombre d’exemplars:

Adreça Població i codi postal

Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta.

Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

­­12

Signatura del titular del compte/de la llibreta