MISTERI A LES SITGES DE BURJASSOT

Sóc Mariola, una xiqueta de deu anys. Tinc dues aficions: 1) Col·leccionar sobres de sucre (amb aquelles frases que ningú entén).

2) Inventar històries.

De la primera no vos parlaré hui, parlaré de la segona.

Hui contaré una història que ningú va poder arribar a pensar

que era...

Tot va començar abans de les vacances d’estiu quan a la classe

de Cultura Valenciana ens varen encomanar un treball. La professora va dir que seria un treball de camp.

—De què? D’anar a collir creïlles i cebes al camp? —vaig dir en

veu alta.

Tota la classe esclatà a riure, menys jo. La mestra em va haver

d’explicar que un treball de camp era anar al monument en persona per a investigar-lo. A mi em va tocar un treball sobre Les Sitges de

Burjassot i dissabte de bon matí cap allí vaig anar amb la meua llibreteta i la càmera de fotos. Una vegada a dalt vaig observar i fotografiar pedra per pedra i sitja per sitja (quaranta-una sitges, “nada más y nada menos”).

Quan el sol començava a calfar i la meua panxa em demanava

esmorzar, vaig seure en la sitja número 23 i mentre repassava les notes que havia pres: “Monument construït el 1573 a causa de la mancança de forment al Regne de València. Es construeix sobre una muntanyeta...”

De sobte vaig notar que la sitja es balancejava i vaig veure com

en un cantó hi havia un forat fosc del qual eixia una cadena vella.

No sé ni com em va vindre al pensament la idea de moure

aquella pedra, que va cedir a l’instant.

En un tres i no res, quan vaig traure el cap per a veure què hi

havia dins, em va caure la càmera de fotos per aquell gran forat. La meua sorpresa va ser que no vaig escoltar el colp de la càmera esclafant-se a terra...

Pensativa i mosquejada estava jo quan vaig veure un cartell gran

i cridaner que deia: “Vine a visitar Les Sitges per dins. Entrada gratuïta diumenge d’11:00-14:00h”

Se’m va il·luminar la cara, demà recuperaria la meua càmera!!!!

Eixa nit, però, no vaig parar de pensar com era que no va

arribar a escoltar-se el colp de la càmera. El meu cap començà a

imaginar-se respostes com que: “un polp gegant de deu braços (ah no, que els polps només tenen vuit braços, perdoneu) l’havia agarrat al vol”. “O que la càmera encara queia, queia, queia, queia...”. Quan em vaig quedar adormida profundament.

L’endemà em va costar una miqueta despertar-me. Em vaig

endreçar un poc nerviosa perquè estava esperant tornar per la meua càmera.

A les 11 h ja estava dins. Quan va acabar la visita guiada vaig

posar-me de seguida a buscar la sitja número 23. Segons anava acostant-me, cada vegada hi havia menys llum i vaig tirar mà de la

mini llanterna que sempre duc a la motxilla (mai se sap quan la pots necessitar).

En il·luminar la paret vaig veure l’ombra d’un monstre gegant,

amb un cap gegant, unes orelles gegants, uns bigotis gegants...

Espera un moment.

Un cap, unes orelles, uns bigotis. Vaig enfocar a terra i el

monstre gegant era UN GAT!!!!

Costava un poc diferenciar-lo de les pedres marrons com ell,

però el que va fer que distingira el gat del terra va ser que tenia una càmera de fotos enganxada al coll. LA MEUA CÀMERA DE FOTOS!!!!

Aquell gatet havia sigut l’heroi que havia rescatat la meua

càmera i salvat el meu treball de camp. Estava molt feliç.

Vaig recordar una d’eixes frases dels sobrets de sucre: “Qui

alguna cosa vol, treball li costa!”

Ara ho entenia!!!

Per aquell motiu no hi ha diumenge que no vaja a tirar una

sardineta pel forat de la sitja número 23, on sé que m’espera el meu company de treball de quatre potes.

Aquesta vegada la història no me l’havia inventada, era realitat.