Això era un regne anomenat El Regne de les Papallones. En ell hi havia un rei, Robert V, i la seua filla la princesa Emily, d’ulls verds, cabell ros, molt divertida i generosa amb tot el món. Després estava l’altre regne. En ell la gent era molt humil. Mario era un d’ells, un xiquet alt, de deu anys i molt valent; també estava Mara, la seua amiga, una xiqueta d’onze anys, d’ulls blaus, pèl castany i bastant tímida; per últim Hugo, el més xicotet de tots, que tenia nou anys i mig, els ulls marrons i una pell quasi tan blanca com la neu. Tots ells eren molt amics i es coneixien des de xicotets. Una nit, mentre Hugo estava dormint, va sonar el timbre de sa casa. Com que ningú dels seus pares obria la porta i el timbre no parava de sonar, Hugo es va haver d’alçar del llit mig adormit per obrir la porta. Quan la va obrir es trobà una silueta misteriosa que no havia vist mai i aquesta li va dir: —Heu d’ajudar-me, tu i els teus amics. A continuació li donà una carta i la va desaparéixer. A Hugo no li va donar temps a reaccionar, però havia entés el suficient. Disposat a tornar al llit, va observar la carta amb deteniment. Estava molt ansiós per obrir-la, però no podia fer-ho sense els seus amics. Per tant, va tornar al llit.
Al següent matí, Hugo va explicar els seus amics el que havia passat i es quedaren tan sorpresos com ell. Després de parlar per telèfon durant una estona, decidiren anar-se’n a un parc per parlar i llegir la carta que aquella nit li havien entregat a Hugo. Quan ja tots estaven allí, Hugo va obrir-la, la va mirar i la va llegir davant dels seus amics. Açò era el que posava: Hola, xiquets, Us he escrit aquesta carta per informar-vos que vosaltres sou escollits. I us preguntareu: els escollits per a què? Doncs fa molt anys, el rei Robert I va amagar un tresor, però ningú sap quin, l’únic que sabem és que és tan valuós com la felicitat. I el vosaltres eu de fer es colar-vos en el castell, tenint en compte la mascota reial, i anar al soterrani. Allí està tot ple de relíquies, per tan haureu d’anar amb compte, ja que hi ha un sistema de seguretat. I l’última cosa, millor que entreu a la nit, quan ja quasi no hi ha ningú al castell. Quan Hugo va acabar de llegir-la, es quedaren molt sorpresos, i després d’uns segons començaren a preguntar tot el que els passava pel cap. —Qui ens ha escrit aquesta carta? —Com sap tota aquesta informació sobre el castell?
—Per què vol que nosaltres busquem el tresor en mig de la nit? Després hi hagué un silenci, fins que Mara va preguntar: —Farem el que ens ha dit aquesta persona? —Pareix divertit —va afirmar Mario. —Quan ens colarem al castell? —preguntà Mara en veu baixa perquè ningú l’escoltés. —Per què no anem aquesta nit?! —va respondre Hugo. I així seguiren parlant fins que va arribar l’hora de dinar. I tal com havien indicat en la carta, aquella nit anirien al castell! I clar, com els seus pares no podien saber-ho els varen dir que anaven a casa d’un amic perquè era el seu aniversari. Les hores van passar molt lentament fins que va arribar la nit i els tres xiquets se n’anaren al camí de pedres que conduïa al castell. L’home tenia raó, a aquelles hores de la nit no hi havia ningú. Feia tant de fred! Aproximadament tardaren 10 minuts a arribar al castell. I una vegada allí es preguntaren: —Com entrarem? I per on? La carta no deia res d’això. Però aleshores escoltaren passos que venien des de dins del castell, i que quan s’adonaren que algú eixiria, els tres s’amagaren darrere d’una roca.
Llavors la porta es va obrir, i va eixir la minyona. Quan s’allunyà un poc, pogueren entrar just abans que la porta es tanqués per complet. Una vegada dins es feren una altra pregunta: —On estava el soterrani? Com que no sabien que fer, hagueren de recórrer tot el castell amb molta cura per no desperta ningú. Fins que trobaren les escales que conduïen al soterrani. Mara, Hugo i Mario començaren a baixar, mai no havien vist unes escales tan llargues i ta grans com aquestes. Quan per fi estaven al soterrani, comprovaren que tot estava ple de relíquies, algunes d’elles molt i molt antigues. Hi havia de tot: espases, armadures de cavallers, quadres de persones molt importants, caixes amb joies dins… i tot això protegit amb un vidre que pareixia tan resistent com el diamant. Però no tenien temps per això i per tant anaren a l’habitació on pensaven que es trobarien el cofre del tresor. Molt nerviosos, obriren la porta els tres alhora. L’habitació era immensa i l’única que hi havia era un cofre, just al mig, que pareixia estar obert. Encara que espantat, Mario va obrir el cofre, van mirar dins… però no hi havia res. —Com que no hi ha res? —es preguntaren.
Però aleshores, el tocaren els tres alhora, s’acostaren a donar un cop d’ull i… milions de papallones van eixir del cofre per art de màgia, cadascuna amb un missatge de felicitat, que anava just cap a la persona que necessitava. I els tres xiquets començaren a riure. Quan eixiren del castell, el cel estava ple de papallones que l’omplien de llum i colors. Tot el món estava fora, cantant, ballant, rient… Des d’aquell dia tot el món va ser feliç. Aleshores els tres xiquets varen comprendre que: Alguns busquen la felicitat, uns la creen i altres la contagien. I tot això que us he explicat, ha passat i no ha passat, però si tu ho creus, serà que és veritat.
http://www.granollers.cat/noticies/sala-de-premsa/l%E2%80%99investigador-constant%C3%AD-stefanescu-del-museu-de-ci%C3%A8nciesnaturals-de