LA SALVACIÓ DEL GRAN ARBRE

Page 1


Hi havia una vegada un arbre que tenia més de cent anys. Era un Ficus gegant. Quan el meu pare era xicotet jugava al Ficus. I ara em porta a mi. Està en la meua ciutat al parc del Parterre. És un arbre molt gran, el principi de les arrels es veuen i té les branques molt grans i si et puges a dalt d’ell es veu tot el parc des d’allà dalt. Encara que és un ficus gegant, tothom pensa que és un magnolier perquè quan el plantaren els jardiners estaven plantant quaranta magnoliers a la ciutat i se’ls va colar entremig aquest ficus, per cert, aquest tipus de ficus i el magnolier són molt pareguts. Va aparèixer a la ciutat temps abans que arribara el ferrocarril. Està en un extrem del parc, al costat de la tanca, si saltes la tanca, et trobaràs de seguida amb una xicoteta gasolinera i al costat un quiosc de premsa. L’altre dia quan vaig anar, hi havia un cartell davant de l’arbre que deia:

“Obres d’ampliació de la gasolinera” Vaig vore el meu estimat arbre rodejat de tanques d’obra i una gran excavadora i molts obrers. I vaig anar allí.


El primer obrer que vaig trobar portava un casc groc i una granota blava, el vaig mirar als ulls i li vaig preguntar què anaven a fer. Me va dir que anaven a emportar-se l’arbre i em vaig sentir molt trist. De seguida vaig pensar com podria ajudar el meu estimat arbre. Estava segur que fora d’ací es moriria. A l’endemà vaig comentar això amb els meus companys i a tots els agradà la idea d’organitzar-nos per a defensar el nostre arbre. Ens separaren en dos grups, uns arreplegaren signatures i els altres envoltaren el Ficus agafats de la mà per detenir l’excavadora. Aleshores els veïns s’estranyaren i com van vore que era per protegir el Ficus ens van ajudar. Entre tots van formar molts cercles envoltant el Ficus i també varen arreplegar moltes signatures. Va arribar molta gent, no sé com s’havien assabentat. Uns xics van muntar una tenda de campanya i van posar una pancarta que deia:

“Salvar l’arbre”


Va passar un cotxe d’una emissora de ràdio important i en vore tanta gent reunida, van parar i van acudir a preguntar. En una hora la notícia s’emetia per tot l’estat. Va venir més gent de la ciutat i fins i tot dels pobles veïns. Es va haver de tallar el tràfic de tantes persones com hi havia allí. El centre de la ciutat estava col·lapsat. L’alcalde, al seu despatx, en escoltar tant de soroll dels clàxons dels cotxes va baixar a vore què passava i se’n va anar cap al Parterre. En arribar-hi va preguntar: “Que està passant ací? Qui és el responsable d’aquesta concentració?”. Jo vaig donar un pas endavant i li vaig dir: “ Em dic Albert i no vull que s’emporten l’arbre d’ací, del seu lloc, estava ací abans que posaren l’estàtua del rei En Jaume”. Tota la gent en va recolzar i van començar a cantar una cançó que deia: “no, no, no serem moguts” “En defensa l’arbre no serem moguts”.


L’alcalde va dir que l’ampliació de la gasolinera estava aprovada per l’ajuntament, i va continuar dient: “Però com jo sóc el representant dels ciutadans està clar que el desig d’Albert i de tots els ciutadans de què l’arbre es quede al seu lloc on ha viscut sempre i per sempre, serà respectat”. Ara ja ha passat un temps i jo torne a jugar baix i dalt de l’arbre, i tant l’arbre com jo estem molt feliços.

Ficus del Parterre de València