Sant Bartomeu 2022 - Festa Major d'Igualada. Federació del Seguici Tradicional Històric d'Igualada

Índex

Salutacions

Presentació del tabaler

2022

Pau Sanuy Costa

2021: fer diana

Jordi Còdol Montagut

24. Grossa Festa

Rosó Baulida, Lola Bosser, Laia

Cuadras, Pau Duran i Èlia Gil

De formigues i elefants

Joan Ignasi Gómez i Barrera

Converses de Festa

Major. La Missa cantada de Sant Bartomeu

Elisabet Farrés

Bicentenari de l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada

Junta de l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada

Sobre el ball de La Patera

Daniel Vilarrúbias

Darrera els cèrcols

Manu Sabaté

Programa d’actes

L’anunci de la festa

Helena Aparisi Martí

Salutació de la Federació del Seguici Tradicional Històric d’Igualada

Ja som a darrers del mes d’agost, quins dies tan esperats! Per fi ja podem dir que és Festa Major! Uns dies on tot es para, dies de festa grossa, dies de tornar a sortir al carrer per retrobar-nos, felicitar-nos i fer comunitat. Enguany, després d’aquests dos anys de pandèmia que no han sigut gens fàcils pels igualadins i igualadines, celebrarem una Festa Major amb totes les lletres. Per nosaltres, la junta, és una Festa Major que ens fa especial il·lusió, ja que és el primer any que hem treballat per una diada de Sant Bartomeu normalitzada, sense haver de pensar en diferents plans per si ens confinen o ens posen més restriccions sanitàries. Així doncs, ben segur serà una Festa Major molt especial tant per nosaltres com per totes aquelles persones que la viviu.

La Federació del Seguici Tradicional Històric d’Igualada hem continuat vetllant i treba-

llant per mantenir vives les nostres tradicions posant en valor la festa, organitzant i millorant cada any els actes que envolten la diada de Sant Bartomeu.

Amb la publicació d’enguany, a banda del programa d’actes, volem destacar la tasca de l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada que enguany ha celebrat el bicentenari; són dos-cents anys mantenint vives les seves tradicions durant generacions.

I també, com no podia ser d’altra manera, la publicació vol divulgar i donar a conèixer tot el que envolta a la celebració de la diada del nostre patró, a través de la veu de diferents persones vinculades a festa.

Finalment, us animem a visitar l’exposició ‘24. Grossa Festa’ que hem preparat a la sala Municipal d’Exposicions.

Moltes gràcies als socis i socies, balladors, amics i a totes les persones que fan possible la festa. Ara toca gaudir-la!

Molt bona Festa Major i Visca sant Bartomeu!

Sigues sòcia per poder decidir el futur festiu i cultural de la ciutat festhi.cat/fes-te-soci

“Són dies de sortir al carrer per retrobarnos, felicitar-nos i fer comunitat”

Fes-te de la festa, Fes-te de la FESTHI

Salutació dels membres de la Missa Cantada de la Dena de Sant Bartomeu

Un any més…

Hi ha nerviosisme dalt el cor, la Lola es corda els picarols, és pastoreta. Una soprano s’ha mudat -Sí, sí, ja sé que no ens veu ningú, però de vegades apareix el Joan i fa fotos que acaben sortint a les xarxes-.

Un parell de criatures corren entre les cames dels pares, cantaires, esperant que pugi l’àvia i se’ls endugui mentre duri la missa. Se senten gralles a fora, puja l’olor de la pólvora i, de tant en tant, un tret de trabuc.

Les contralts es venten mentre comenten si la samarreta de la Neus farà furor quan surti a llegir. L’organista es canvia les sabates. La Sara parla amb la solista d’aquest any, li ha semblat excepcional.

Falten dos tenors, pujaran corrent, ballen bastons i fins a darrera hora estan amb la colla.

El Dani travessa el cor tallant l’aire més de 19 vegades, no se sap si per les campanes, el flabiol, l’orgue, l’instagram, el mossèn…

Puja algú que va perdut, per la cara que fa deu ser el primer cop. L’avança algú altre que sí que sap perquè puja, vol escoltar la missa des d’un raconet del cor.

Una portant puja aigües, un baix arregla la tarima, els de la Dena ja són al seu banc.

El director demana atenció, això pot començar en qualsevol moment, aquest és l’únic concert que no depèn de la seva iniciativa.

Una vintena de cantants interpretaran la Missa de Sant Bartomeu. Avui s’haurà pogut sentir a Igualada una música excepcional, escrita per a l’ocasió. Fa quatre dies que assagen. Són cantaires de Xalest, monitors de Verdums i Gatzara, professors de música, cantaires de la Mixta, d’Exaudio, de Mig To, del Cor d’Acció, de Merlet, del Cor d’homes, de Gospel, de Xauxa, etc. Igualadins que durant l’any viuen fora i han vingut per la FM, amics d’igualadins que ja son de la festa…

Acabaran l’obra i, en l’anonimat més flagrant que suposa cantar dalt al cor, s’acomiadaran fins l’any vinent.

I es fondran pels carrers, pels balls, pels gegants, pels castells, pels concerts…

Sigueu benvinguts a tots els actes!

Visca la Festa Major!

Visca Sant Bartomeu!

“Se senten gralles a fora, puja l’olor de la pólvora i, de tant en tant, un tret de trabuc”

Presentació del tabaler 2022

Pau Sanuy Costa

Em presento, sóc el Pau Sanuy Costa, igualadí i bessó de 21 anys. Estic estudiant percussió i bateria a l’ESMUC (Escola superior de Música de Catalunya) a Barcelona.

Enguany volia ser tabaler ja que des que vaig veure la figura incorporada el 2016 sempre m’ha fet molta il·lusió i respecte. Penso que és un honor tenir un testimoni com aquest a la ciutat i recuperar i preservar la funció d’anunciar que la festa major ja havia arribat ja que suposava un paper molt important fa molts i molts anys.

Sóc músic i formo part d’entitats de la ciutat des de fa molt temps com és la Banda de Música d’Igualada i la Jove Orquestra Simfònica de l’Anoia, així com també percussionista de l’Orquestra Terres de Marca. També sóc membre del grup emergent anoienc

“Les Pastes de la iaia”.

Per altra banda he tocat a diverses orquestres entre d’elles l’Orquestra Simfònica del Segle XXI, la JOSV (Jove Orquestra Simfònica del Vallès), la JONC alevins (Jove Orques -

tra Nacional de Catalunya), i actualment de la OSTO (Original Sound Track Orchestra), entre d’altres del territori català.

Des que vaig néixer que porto el ritme i la música a les venes. La percussió és un món que no deixa de sorprendre’m i que puc experimentar cada dia gràcies a la seva àmplia gamma d’instruments.

Des de ben petit que he viscut la festa major participant en actes o en la Coll@nada. Fa uns 3 anys m’imaginava que algun dia ho podria viure i espero gaudir aquesta oportunitat en aquests dies de festa que tots estem esperant amb moltes ganes i que de ben segur que el toc del tabal farà aixecar tota la ciutat de nou!

“De ben segur que el toc del tabal farà aixecar tota la ciutat de nou”

2021: fer diana

Jordi Còdol Montagut

Si, com diuen els que l’estudien, la Festa Major és essencialment un acte comunicatiu, la Diana -i en concret la Diana 2021-, no en podria ser un mirall millor.

Ara fa un any la Festa arribava plena d’aspiracions col·lectives. Un 2020 pràcticament en blanc, que ara ni tan sols som capaços d’ubicar al calendari, havia condensat bona part de les expectatives de l’estiu al voltant del Sant Bartomeu encara més que de costum. La Federació d’Elements del Seguici Tradicional i Històric d’Igualada va decidir anunciar-la ben d’hora i repartida per tota la ciutat, i la Diana recuperada i per barris, igual que la Passacalle, va arribar per quedar-se.

“Qui us va arribar a parir!” Va ser una de les primeres reaccions del receptor, la ciutadania igualadina. Era un veí del centre que havia dormit poc, estava emprenyat per les salves dels trabucaires i va sortir a rondinar al balcó (sense recordar, ni adonar-se, que

a les nits d’estiu es gasta poca roba). No tothom tolera el despertador de la mateixa manera. Hi havia en canvi qui esperava la Diana molt abans que li toqués sonar, igual que una nit de nervis la vigília de l’aniversari o de marxar de colònies.

Eren les vuit del matí del dia 24 i, mentre als carrers del centre el públic era més puntual que els gegants, als Set Camins i al Poble Sec els diables animaven la cua del forn de pa i els cops dels bastons endurien alguna ressaca, després de la primera nit de Coll@nada. Al mateix moment, els pastorets feien alçar persianes als barris de Montserrat, i de Les Flors, i convertien els carrerons del peix i la verdura de La Masuca en una festa. I a Fàtima, arribant del Pla de la Massa, els cercolets van fer saltar cascavells i alguna llàgrima, i els aplaudiments van deixar clar que els ponts autèntics, ni són de pedra ni valen gaire diners. Com pot ser que

en només 8 quilòmetres quadrats puguem sovint viure tan lluny? Somriures, porrons i galetes veïnals improvisades; i de propina un ball de més. I sí, també, algun projectil en forma d’ou i desconfiança.

Comença la festa, missatge enviat i rebut; i en algun cas, missatge incomprès. Un acte comunicatiu amb tots els ingredients: de l’emissor al receptor, passant pel canal, que és la ciutat i els seus carrers i el seu calendari, i pel codi, que són els balls que ja ens sabem. I patint també el soroll, que són per exemple les traves de l’ajuntament per fer realitat un gest senzill i cohesionador com el guarniment dels carrers, malgrat els acords entre la FESTHI i les diferents associacions de veïns.

Aquest soroll no ve de nou, s’afegeix a les interferències habituals i enquistades per la manca de resposta institucional a un conflicte no resolt sobre el model de celebració de Sant Bartomeu. I l’ajuntament no pot no

actuar, perquè en una Festa Major l’emissor i el receptor depenen tant l’un de l’altre, que gairebé es confonen.

Malgrat tot, el missatge és potent, l’emissor cuida els detalls i el receptor en té ganes, i així el soroll és menys soroll. Perquè la comunicació no va només d’enviar-se missatges a través de codis compartits; apareix per unes motivacions que sobrepassen el procés.

A finals d’agost, Igualada convoca a qui hi viu, i a qui se sent convocat, gràcies a un patrimoni immaterial que ens fa saber una part molt petita, ridícula, de la trajectòria històrica de la ciutat. Així doncs, consciència i modèstia, respecte i responsabilitat; també a l’hora de celebrar i especialment en temps en què l’individualisme amenaça la vida en comunitat. Per continuar quedant puntualment convocats, com a la Diana 2021, i per apropar-nos, reconèixer-nos i dotar de contingut la ciutat que habitem.

“Com pot ser que en només 8 quilòmetres quadrats puguem sovint viure tan lluny?”

“A finals d’agost, Igualada convoca a qui hi viu, i a qui se sent convocat”

24. Grossa Festa

Rosó Baulida, Lola Bosser, Laia Cuadras, Pau Duran i Èlia Gil

seguici. Avui el posem en valor i ens serveix a la nostra exposició per contraposar-lo. Un relat paral·lel al nostre, a l’actual, que vol mostrar quin ha estat el procés de recuperació del seguici, i que dona sentit al nostre model, però també que vol fer patent el pols de la ciutat els dies de Festa Major.

Augmenten la animació i lo bullici, los tabals i les gralles que tot sovint se senten, tabals i gralles que fan córrer a la mainadeta i arrenquen de totes les boques los crits de “ara venen, ara venen” més les gralles tabals s’allunyen i la impaciència torna a apoderar-se de tothom.

SERRA IGLESIAS, Jaume: La Festa Major. Quadro de costums igualadinas, Versió de 1881

Aquest fragment forma part d’un quadre de costums de finals del segle XIX que ens explica les vivències d’una família de classe mitjana-alta de la ciutat en plena Festa Major. Acte per acte el seu autor, Serra Iglesias, ens va desgranant com viuen els seus protagonistes una festa que a les acaballes del segle XIX encara conserva bona part del seu

Els 23, 24 i 25 d’agost la ciutat vibra. Tothom intueix que quelcom extraordinari envaeix els carrers. Una exaltació dels sentits que es manifesta a partir de la gamma cromàtica i sonora del seguici festiu.

El desig pren forma material al carrer durant la Festa Major. Parlem de desig per referir-nos a la voluntat del col·lectiu, d’un col·lectiu, de recuperar part d’un patrimoni festiu que ens relliga al passat i a la vegada ens reafirma com a comunitat. Desitjar doncs ha estat l’acció principal de la FESTHI al llarg d’aquests més de deu anys d’història. I no ha estat gens fàcil, perquè no es

“La festa té a un Sant com a eix, però no és exclusiva dels creients perquè pot ser entesa i viscuda des de la diversitat”

Del 23 d’agost a l’11 de setembre la FESTHI porta a la sala d’exposicions municipal una mostra sobre la Festa Major

tractava sols de posar al carrer un ball o l’altre, sinó de convèncer que en l’aposta pel nostre model festiu es trobava el que és genuïnament popular. Que enfront de l’aposta institucional, sovint buida, d’una Festa Major sense arrels, és trobava una alternativa. Aquella festa que té a un Sant com a eix, però que no és exclusiva dels creients perquè pot ser entesa i viscuda des de la diversitat.

No és el moment d’explicar-nos, sinó de reflexionar al voltant de deu anys d’història i de mostrar-vos en un exercici vivencial i quasi íntim, un seguici, una festa i un patrimoni que hem recuperat i ens travessa. I ens travessa perquè interpel·la a les nostres emocions, i volem que us travessi també a vosaltres. Que us emocioni el so del primer Toc de Tabal, que salteu amb la Banda de Música, que us tregui un somriure el dringar dels picarols, que us exalti la pólvora. I els colors. Des de les cintes del barret d’un pastoret fins al damasc de les faldilles d’un bastoner, passant pel daurat de les espurnes. Una festa de sentits que tindreu oportunitat de viure en aquesta exposició, i de forma paral·lela al carrer. Doble festa. Ja se sap....

EXPOSICIÓ

24. Grossa Festa

Inauguració: dimarts

23 d’agost a les 11h

Horari

Del 23 al 29 d’agost De dilluns a divendres de 18 a 21h

Dissabte i diumenge d’11 a 14h i de 18 a 21h

*Dilluns 29 d’agost tancat

A partir del 30 d’agost

Matins: dissabte i diumenge d’11 a 14h

Tardes:

- dimarts, dimecres, dijous i diumenge de 18 a 20h

- divendres i dissabte de 17.30 a 20.30h

*Dilluns i festius laborables

tancat

Sala Municipal d’Exposicions

Carrer Garcia Fossas, 2 (plaça de la Creu)

De formigues i elefants

Joan Ignasi Gómez i Barrera

“De les coses permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els interessa res. Ni el seu nom. I amb un genèric, l’humilien. No destrien pomeres de pereres, cirerers, alzines ni oms. Només diuen “arbres”. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una merla, un pinsà o un sebel·lí. Només diuen “ocells”. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.”

Aquest és un fragment del monòleg Acorar, de Toni Gomila, que s’ha representat diverses vegades i s’ha editat en llibre. Segura-

ment, els mots tenen moltíssima importància en la feina que ha fet la FESTHI en aquest anys, davant de la quantitat de derives cap a l’oblit i la intel·ligibilitat de la nostra finestra al món, que és la nostra manera de ser.

Així doncs, més enllà de fer una feina de formiga -d’aixecar el pes d’una societat, de treballar en grup i d’instruir una filera comuna-

“Més enllà de fer una feina de formiga, també l’han fet d’elefant”

també l’han fet d’elefant, per grandària, per memòria i per la dignitat de si cal morir, s’hi va al lloc escollit. Despullant, doncs, aquesta comparativa animal de dramatismes i llegendística, cal constatar que la FESTHI ha estat un fenomen especial del país per dos motius que, a mi, personalment, m’han sorprès.

El primer, de manera inequívoca, és el d’una intel·ligent revolució de la festa des de la base més crua. Balladors, festers i gent de la cúria inquieta, preocupada per, de manera inconscient, la dissolubilitat de la identitat local i dels costums que vertebren els carrers i places que caminen cap a un urbanisme insuls i una societat impersonal. Deixeu-me dir que m’impressiona que el nivell d’empoderament popular ha estat meravellós i, segurament, per sota de la capacitat de treball, de rigor i d’intel·ligència col·lectiva d’aquests.

Això ha convertit la festa de Sant Bartomeu o, com a mínim, els actes fills i adoptats de la FESTHI en un baluard on s’ha cuidat, alhora, allò visible i allò també invisible als ulls. A risc de fer servir lemes sobats com els del príncep petit o una tassa de regal d’amic invisible, podem dir que la cosa més difícil de generar i conservar és aquell fet que no es pot fotografiar i que no s’explica amb poques paraules. L’ingredient secret, em penso, és la sensibilitat.

De les dues coses que volia dir, la segona és l’envejable joventut que s’ha aplegat al voltant de tot això i que no ho entenc com una altra cosa que una cadena de transmissió que qualsevol líder hàbil vehicularia per a l’activitat cultural, social, econòmica d’una ciutat. Són les festes el gran pacte social i el seu pòsit cultural la vessant més inclusiva i acollidora que pot manifestar un poble. Aquesta joventut no pot fer més que créixer i saber transmetre el llegat que han tornat a posar de manifest. Refer la festa és refer la ciutat.

Aquestes són les dues coses que enumeraria així, en un batre d’ulls, sobre el que he conegut de la FESTHI i tot allò que he notat, escoltat, vist i olorat en les meves visites a Igualada en diferents èpoques de l’any.

Ara, però, cal mirar endavant. De segur que molts membres de la Federació que ara em llegiu us podeu sentir desanimats després de la dècada que acumuleu. La sensació sempre pot ser la d’una etapa vital i individual superada, però en el retorn hi ha la tradició. Ni la pandèmia ha servit per repensar gran cosa, ni ens ha fet millors persones o com a mínim jo no he sabut notar.

Però m’agradaria que tracteu el punt i a part que ha suposat aquests llargs mesos d’aturada i de restriccions i valorar, alhora, la vostra manera de fer amb la Festa Major de Sant Bartomeu en un moment complicadís-

“El nivell d’empoderament popular ha estat maravellós”

“Balladors, festers i gent de la cúria inquieta, preocupada per la dissolubilitat de la identitat local”

“Refer la festa és refer la ciutat”

sim on molts seguicis no van gosar de trepitjar els carrers que li són propis i van desfer-se de la seva funció principal. Aquesta és, segurament, un dels resultats més clars de la feina ingent que ha fet la Federació, a tall intel·lectual.

Mirant endavant, cal recollir aquesta experiència i saber que la festa dels festers i pels

festers, enriquits culturalment, sabedors del significat i el perquè de les coses, és una feina que no és un oli acabat que es penja en una paret. La festa és la renovació anual, la nostra recompensa al treball diari i un temps extraordinari que cal cultivar i collir.

Que el vostre cultiu sigui ple d’aliment, en acabat, i que les llavors resultants en portin més i de la mateixa qualitat. Sento cada dia fer servir la paraula ‘arrel’. Sigueu arrel, però també llavor, tija, branca, fulla i fruit. En una dècada teniu un arbre -sigui pomera de pereres, cirerer, alzina o om- meravellós.

“Sigueu arrel, però també llavor, tija, branca, fulla i fruit. En una dècada teniu un arbre”

Mira tota l’entrevista:

Gravació i edició del vídeo: Bernat Enrich

Converses de Festa Major. La Missa cantada de Sant Bartomeu

L’Elisabet Farrés entrevista als compositors igualadins

Jordi Marcé, Pol Requesens i Carles Prat

Som en la 12a edició de la Missa cantada de Sant Bartomeu, escrita per a ser interpretada cinc anys seguits, a Santa Maria, cada 24 d’agost. La primera missa va ser composta per Jordi Marcé i dirigida per Josep Miquel Mindan (2011-2015), la segona és d’en Pol Requesens, dirigida per Pere Lluís Biosca (2016-2020) i la tercera, i actual, és d’en Carles Prat, dirigida per Marc Díaz (2021-2025). Parlem amb els tres compositors igualadins.

Com vàreu rebre l’encàrrec i quin objectiu teníeu?

Jordi Marcé: Vaig ser el primer i anava una mica a les palpentes, no tenia experiència en litúrgia. Vaig aprofitar la reivindicació de canvi de model de FM i recuperació de balls tradicionals, vaig intentar reproduir les cèllules petites de la Patera d’Igualada i anarles repetint al llarg de l’obra.

Pol Requesens: Em vaig cenyir en la idea de compondre una obra que tensés una mica el que tenim entès com a música religiosa i sobretot en català. Vinc de l’escolania, he cantat molt en català amb un estil concret, i veia una oportunitat per anar una mica més enllà. Participava de la festa activament, fos a barraques, en els balls o seguint la festa i entenia que la missa havia de combinar

la litúrgia amb el component de festivitat i d’alegria que la Festa Major ens porta.

Carles Prat: Vivia una inèrcia de recuperació creixent de balls a la ciutat. Quan escric busco una funcionalitat: ho havia de cantar un cor d’un cert nivell però algunes parts les cantaria el poble. Vaig buscar un apropament entre la música popular i la música culta o més complexa. Em vaig basar en els goigs de Sant Bartomeu, encara que també hi apareixen melodies dels bastoners... perquè la gent entri en connexió amb melodies conegudes.

En quin moment professional us arriba? Us determina com a compositors?

CP: M’arriba en un moment inicial i va ser un repte, no havia fet gaires composicions

d’aquesta llargada. Volia que no quedés un collage de massa idees. Em va ajudar a créixer com a compositor.

PR: Arriba quan he acabat els estudis i començo a tenir algun encàrrec.

Sovint es diu que els artistes no se’ls té en compte als llocs d’on provenen, jo no ho puc dir, és una sort i ho agraeixo molt, essent molt jove se’m va encarregar una obra pel dia més important de l’any, per la festa més important de la ciutat. És una obra de molta envergadura, va ser una alegria per a la meva carrera.

JM: Jo no m’hi dedico professionalment. En un principi vaig proposar-me ser ambiciós en aquesta obra però tenia clar que ho cantaria gent voluntària i amateur, no preveia el resultat sonor i vaig seguir amb la línia que jo sabia.

Contemporaneïtat i popularitat son compatibles?

PR: És compatible però no fàcil. En el meu cas sé que va resultar una sorpresa, un xoc per algunes persones. Va crear un cert malestar entre gent amb un concepte de la música litúrgica molt enquistat. Però estem al 2022, hi ha molts canvis a la FM i hem de fer música nova, si no estaríem traïnt-nos com a creadors.

CP: El debat no és com ha de ser la música contemporània, sinó si connecta amb el que s’està explicant, cadascú amb el seu estil. Demanaria al públic un esforç i obertura, no

Jordi

Marcé:

“contemporani vol dir del moment: ho és la Rosalia, el Pot Petit i la Missa de Sant Bartomeu”

tenir prejudicis i entendre què els aporta.

JM: Què s’entén per contemporaneïtat? Sibelius a mitjans del s.XX, amb un llenguatge amè i fàcil és considerat per Adorno més transgressor que Schömberg o Stockhausen. Contemporani vol dir del moment, tan ho és la Rosalía, com el Pot Petit, com la Missa de Sant Bartomeu. Podem escriure música amb una amalgama d’estils molt variats. El salm del cant de comunió “Cantem al Senyor un càntic nou” ho exemplifica: és important haver generat un projecte de música nova composta expressament. Això dóna valor a l’acte, n’és el fet diferencial. No teníem tradició de com es cantava la Missa de Sant Bartomeu i es va optar per aquesta forma amb molta més visió i amplitud.

Teniu encàrrecs de música religiosa?

PR: La producció religiosa ara és una part molt petita. Venim d’una tradició de música clàssica que fins al s.XIX patrocinava una Església poderosa que aclaparava les creacions artístiques. Avui no té aquest poder, l’art va molt més enllà.

CP: Hi ha molta producció sacra nova d’autors coneguts, Eric Ericson, Ola Gjeilo... A mi m’aporta un univers i un misticisme que no trobo en altres textos poètics.

Com valoreu l’esdeveniment i quines anècdotes destaqueu?

JM: El primer any vaig veure l’Església plena i el concert va anar bé, això va catapultar que funcionés els anys següents.

Anècdota: Vam pensar en el Paradell com a organista, el vam agafar desprevingut i no va poder dir que no.

PR: A Igualada tenim una força musical molt potent, espatarrant, també en el món del jazz i altres. Vaig rebre l’encàrrec d’arranjar-la per a orquestra i sé que s’ha sentit al Maresme, a Mallorca i al Barcelonès.

Tinc l’anècdota de dos desmais durant la missa, vull pensar que per altres motius. La missa té dos moments de soroll, crits fins i tot! Van crear cert rebombori però també hi ha gent de missa a qui va agradar molt.

CP: Trobo molt important la funcionalitat. Així com en els balls hi ha elements religiosos, la missa no és un acte només religiós, hi ha una connexió amb les nostres arrels, la ciutat, les melodies populars.

Anècdotes poques perquè només s’ha fet un any però van anar creixent els casos de covid en els assajos i es va estrenar pels pèls.

Carles Prat: “la música sacra m’aporta un univers i un misticisme que no trobo en altres textos poètics”

Pol Requesens: “A Igualada tenim una força musical molt potent”

Bicentenari de l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada

Junta de l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada

Quan es parla d’Antic Gremi de Traginers d’Igualada, més conegut com el Gremi de Traginers, els Traginers, o fins i tot com “els Tonis”, la gran majoria de la gent ho relaciona amb la festa dels Tres Tombs. És l’acte on culminen les festes organitzades per l’entitat; el més lluït i conegut. Segur que tot igualadí i igualadina ha vist alguns Tres Tombs o coneix algú que hi participa.

Enguany, el Gremi celebra el seu bicentenari. Són 200 anys de mantenir viva una tradició que ha estat capaç de transmetre’s de generació en generació. Com a fet destacable cal esmentar que “rituals” com el de la benedicció i el d’honorar les banderes gremials, s’han realitzat de forma ininterrompuda, tot i el període de la Guerra Civil, o aquests darrers anys de la pandèmia.

Cada 17 de gener, per Sant Antoni Abat i escaigui com escaigui en el calendari, s’organitza i es celebra un ofici solemne en honor a aquest sant: patró dels animals de peu rodó i, per extensió, de tots els animals domèstics.

L’ofici és un dels actes centrals de les festes gremials i de més rellevància, que procura conservar la part espiritual de la festa i que hi dona sentit. Altres actes indispensables són la cercavila, que es duu a terme la vigília dels Tres Tombs i que té com a objectiu pregonar que s’acosta l’acte més esperat.

La imatge de Sant Antoni Abat, les dues banderes gremials, “la Farola”... són elements simbòlics propis i únics de la festa que s’han procurat mantenir sempre, ja que tenen una funció i una raó de ser dins de cada acte.

La Patera és una de les peces musicals indispensable de la festa, un símbol més. En realitat, però, és la melodia d’un ball parlat, de moros i cristians, que es representava

per Corpus i per la Festa Major d’Igualada. Justament d’aquestes dues festes va anar desapareixent amb el pas dels anys, però ha estat conservada en les festes gremials. És una peça musical que sona amb solemnitat cada vegada que els portadors o portadores de les banderes les onegen des del balcó de casa seva, essent per a molts un dels moments més emotius de la festa.

Des de l’entitat sempre s’ha treballat per mantenir la qualitat de la festa, no la quantitat, i s’ha basat per tenir presents un seguit de protocols que contribueixen a preservar la festa any rere any, i de retruc, a mantenir-ne l’essència per damunt de tot.

El compromís per mantenir viu un llegat, l’esforç, la constància, l’estima pels animals i per la festa... ha fet que l’entitat rebés un seguit de distincions honorífiques com la Creu de Sant Jordi, entre d’altres. Tot plegat ha contribuït en què l’entitat i la festa dels Tres Tombs es consolidés encara amb més fermesa com a festa de referència dins l’àmbit traginer arreu del país.

La importància de mantenir vives les tradicions, té a veure en la identitat d’un poble. Celebrem doncs, que per molts anys poguem seguir gaudint d’aquesta tradició tan estimada per Igualada, mantenint el seu sentit i treballant perquè tothom se la pugui sentir seva.

Bona festa major i visca els traginers!

“Mantenir vives les tradicions té a veure en la identitat d’un poble”

“Són 200 anys transmetent aquesta tradició de generació en generació”

Sobre el ball de La Patera d’Igualada

Daniel Vilarrúbias

Arran de la finalització de la meva tesi doctoral sobre el ball de La Patera d’Igualada, m’han animat a explicar en què consistia aquest entremès festiu. Joan Amades va arribar a dir que “La Patera és la representació més important d’aquest gènere, a casa nostra, de les que ha assolit gairebé la nostra generació.” (Costumari Català, Volum IV, pàgina 902). A nivell performatiu i conceptual, la Patera era un ball amb parlaments, o sigui una peça teatral on la dansa hi jugava un paper secundari. Era representativa i amb un rerefons discursiu. Com que tipològicament pertanyia al grup de danses de moros i cristians, podem qualificar-la de plasmació festiva de l’alteritat. Però què és l’alteritat? És un constructe amb dos pols, on una comunitat basteix un discurs de creació d’una identitat pròpia mitjançant la contraposició amb l’altre o diferent. Parlem, més que de diferències fisionòmiques (en les quals no es posà l’accent fins als segles XVIII i XIX), de diferències socials, religioses, culturals i polítiques.

La plasmació festiva de l’alteritat és doncs, un recurs de cara a una autoafirmació basada en mostrar, sobretot, allò que com a col·lectiu no som o no volem ser. Però defensem la recuperació d’aquest tipus de manifestacions pel seu valor cultural i perquè, tot i la seva aparença i el seu discurs de super-

fície, aquestes peces teatrals no existiren ni tingueren raó de ser fins que sorgiren fortes tensions territorials i comercials. Sobretot a la Mediterrània del segle XVI i XVII, plena de corsaris que dificultaven el comerç i el convertien en una activitat perillosa, ja que s’enduien captius per tal d’esclavitzar-los. El conflicte va enquistar-se i aquestes plasmacions van trobar sentit i esdevingueren profitoses a les altes jerarquies del sistema.

Vista ballar per darrera vegada el 1897, la Patera apareix documentada per primer cop a Igualada el 1679, quan Francesc Balet i els seus companys van cobrar per ballar la Patera lo die de Corpus. També aquell

mateix any es pagaren a Joan Palmés dos pells posà al atambor. Però la cosa venia d’abans. Per raons que ara no venen al cas, hem aconseguit demostrar que aquest ball és l’hereu i la continuació de l’anterior entremès de la Turquia, representació documentada a Igualada entre 1489 i 1660. D’aquesta Turquia igualadina també en proposem avançar la cronologia –com a mínimfins a 1404-1408, durant un moment àlgid de la devoció a sant Sebastià a nivell local i quan, entre d’altres entremesos que desconeixem, n’hi havia un que representava el paradís, fet que pressuposa necessàriament un infern a ell contraposat.

La raó d’aquesta proposta cronològica és que les primeres aparicions de balls de moros i cristians simulant un combat tingueren lloc a Barcelona entre 1373 i 1397 en

el marc de les festes reials i sabem que es “reciclaren” a la processó del Corpus per a representar el martiri d’aquest sant. Si acceptem aquesta hipòtesi, en el cas de la Turquia (i, posteriorment, la Patera) l’expressió festiva d’aquesta alteritat tingué una continuïtat d’uns 500 anys. La possibilitat de seguiment constant que podem fer-ne a través de la documentació fan d’aquest entremès un cas molt singular, si no únic, a Catalunya. A més, a Igualada prengué el caràcter de veritable símbol de la població.

Però si aquesta representació tenia lloc per Corpus, com és que avui la reivindiquem per a la Festa Major de Sant Bartomeu? La resposta és que vers 1780-1840 els entremesos històrics d’Igualada deixaren el Corpus per tal de començar a sortir per la festa patronal. Aquest procés de trasllat va produir-se arreu del país; les causes foren diverses: prohibicions de reis i bisbes il·lustrats del segle XVIII, ascens de les devocions locals enfront d’una festa molt més universal i l’aparició d’etiquetes que havien

“La Patera apareix documentada per primer cop el 1679 però venia d’abans”

de funcionar com a conceptes de màrqueting: per exemple el patriotisme, el tipisme i el folklorisme.

Serra Iglesias l’any 1881 ens descrivia molt bé el ball, encara que amb indicis d’una franca decadència. També ho feia Lluís Marsans i Solà el 1885:

“Consta eix ball d’un rengle d’homes vestits ab trajos de cristià, portant tots sabres y’l del mitx una bandera ab l’escut d’Igualada frente altre rengle vestits de moros ab son corresponent banderado, posats de

modo que cada hú tinga un cristiá devant. Va derrera la comitiva lo rey moro ab son embaxador y cornet y devant lo rey cristiá també ab embaxador, un ángel y’l timbaler á qual toch las duas rengles d’enemichs, la má dreta sabre enlayre y l’esquerra apoyada al costat, giran d’esquena, alsan la cama, tornan á girars, corren, crehuan los sabres y tornánt á girars d’esquena, segueixen ballant del mateix modo hasta que’l trompeta fá senyal. En aquell moment surten de la fila un moro y un cristiá que tot ballant traspassa lo rengle y’s posan un á cada extrém. Alashoras para’l tambor y’ls dos surtits de la fila tiran un parlament cada hú, en castellá tant estrany, qu’estich cert no l’entendría cap fill de Castella, no descuidantse may de dir ¡valiente turco! donar alarmas y tréurer los castillos de

“Cap al 1780-1840 els entremesos històrics van deixar el Corpus i van començar a sortir per la festa patronal”

A la Festa del Patró; repicar, coets, música i sermó

Tous, Montbuy y demás. Acabats los parlaments, torna’l tambor á tocar y los pateraires á ballar. També simulan guerras ab los seus cambis d’embaxadas, assalts, conquistas, etc. y després d’una batalla en que tots los moros quedan morts y’ls cristians vius, s’agenollan se trehuen los cascos, morrións ó lo que portan al cap, lo rey fá una plegaria, l’ángel respont y s’acaba’l ball de la Patera.”

Fou precisament aquest desprestigi allò que va fer-lo desaparèixer en pro d’altres manifestacions festives. Les sardanes i els castells en foren les principals. Deia també l’erudit igualadí Gabriel Castellà:

“En els nostres temps i de moltíssims anys (doncs ni els vells recorden el contrari), la Patera s’ha vingut exhibint per la Festa Major que celebra anyalment la ciutat del Noia, amb motiu de la festivitat de son Patró [...] Es trist confessar que la Patera, per ésser més difícil d’organitzar que altres entremesos, tant pel nombre de sos individus, com per requerir-se més assaigs i haver d’aprendre els parlaments, s’ha anat oblidant llastimosament, i de segur que hi ha contribuït una mica la deixadesa o indiferència que en algunes èpoques ha regnat per les coses antigues, considerant-les com a passades de moda. La última vegada que s’ha representat a Igualada fou en l’any 1896.”

De tot el que va suposar la Patera d’Igualada, avui només s’ha pogut recuperar el tabal, el qual ens consta que servia –com el seu homòleg berguedà- per a anunciar la representanció (i de retruc la mateixa festa) abans que, vers 1850-1860, fessin aparició els gralls de la Moixiganga per tal d’afegir-se

a realitzar aquesta funció, especialment pel que fa al matí de Sant Bartomeu:

“1º Desde las 12 del dia 23 víspera de San Bartolomé patron de esta villa el tambor de la Patera anunciará con la acompasada marcha de este baile que se ejecutará el grandioso simulacro de combate entre moros y cristianos que es el argumento del mismo.[...]

No cal dir que, amb aquest estudi es satisfà un primer pagament del deute que la ciutat té amb si mateixa respecte del seu patrimoni festiu; ara correspon als igualadins de fer el segon: copsar la vàlua i la singularitat de l’element estudiat per tal de recrear-lo. Bé que en són capaços a l’Alcoià i d’altres zones del País Valencià...

“De tot el que va suposar la Patera d’Igualada, avui només se n’ha pogut recuperar el tabal”

Darrera els cèrcols

Manu Sabaté

Hola, bona Festa Major! Ja fa uns mesos que des de la FESTHI (concretament del Ball de Cercolets!) ens va demanar a en Marc i a mi (els seus músics) que escrivíssim alguna cosa parlant de la vostra (o potser ja podríem dir nostra) Festa Major. I aquí em teniu, en Manu, escrivint-vos quatre ratlles, sense saber massa què dir.

Així que, de moment, començo pel principi...

Va ser un dijous de Corpus, a Berga, entre salts de Patum, on vaig trobar en Daniel (el Vilarrúbias...) i entre glops de barreja, empentes del personal i molta calor em va començar a explicar que aquell any, per Sant Bartomeu, es recuperava el Ball de Cercolets Igualadí. Just feia un any que també s’havia recuperat el Ball de Bastons, i tant la manera de fer-ho com el resultat final havien despertat força interès en mi. Aquella conversa amb en Daniel va acabar amb el compromís de participar en el procés de recuperació del ball; i dit i fet, juntament amb l’estimat Marc Vall (grandíssim timbaler) vam esdevenir els músics del ball.

Aquella primera Festa Major, vam decidir que la faríem en formació ultra tradicional és a dir “gralla-timbal” i si d’això els anys posteriors ja ampliaríem la formació a grup de grallers estandarditzat: tres gralles i timbal. Aquell any, però, els dos vam descobrir

“Els dos vam descobrir que en el binomi grallatimbal ens hi sentíem superconfortables”

que en el binomi de “gralla-timbal” ens hi sentíem superconfortables, i vam començar a desenvolupar petites variacions adaptant la música a les coreografies... i aquest fet sumat a una limitació pressupostària i a buscar un equilibri sonor de totes les formacions presents a cercaviles i professons ha perpetuat en els anys que els Cercolets surtin a la Festa Major acompanyats per una gralla i un timbal.

Arribats a aquest punt de les quatre ratlles... m’agradaria parlar-vos breument de les músiques que toquem. Totes elles acuradament seleccionades i transcrites a mà per en Daniel Vilarrúbias. Aquestes músiques amb els anys han anat patint certes variacions, per exemple, la que n’hi diem la creu hi ha dies que pateix certes modulacions de to, o al mateix Ball d’Igualada hem transportat la darrera tirada un to més amunt per aconseguir un efecte més “eurovisiu”; en Marc també ha fet un treball molt interessant d’adequació de la subdivisió del timbal en funció del pas dels balladors: en general el pas de creu sempre el toca amb una sub-

divisió binària i el pas “saltat” l’interpreta subdividint de forma ternària. El tempo dels balls també és “variable”, hi ha figures dels balladors que les toquem més lentament perquè ells hi puguin arribar “tranquil·lament”.

Finalment ens agradaria acabar el text agraint a tots els balladors que hem anat acompanyant tots aquests anys... des del 2010! De fet, de fa uns anys, veient que la gent que va començar ballant havia anat plegant fèiem broma amb l’Anna Ferrer (que era l’última que queda ballant del primer any) que plegaríem amb ella, però... com que el nostre primer angelet, en Biel Serena ara fa de ballador i la Rut Mateu fara de dimoni (primera dona!!) crec que, si encara ens hi voleu, seguirem uns anyets fent-vos ballar!

“Totes les músiques estan acuradament seleccionades i transcrites a mà”

Festa Major 2022 programa d’actes

previ a la setmana de Festa Major

assajos al carrer, engalanament de carrers i barris i enfilada de neules a la Basílica de Santa Maria

22 d’agost

12.00h / Presentació del Tabaler, Estampa del Sant i lliurament del Penó de la ciutat

Saló de sessions de l’Ajuntament

23 d’agost

11.00h / Inauguració de l’exposició “24. Grossa Festa”

A la pàgina 11 d’aquest llibret podeu consultar els horaris d’obertura.

Sala Municipal d’Exposicions (c. Garcia Fossas, 2)

11.40h / Entrega del Foc

L’arcàngel Sant Miquel acompanyat dels seus diables recollirà el foc i l’entregarà als trabucaires Els Voladors per l’encesa de la tronada

Basílica de Santa Maria

12.00h / Tronada

Anunci d’inici de la Festa Major de Sant

Bartomeu 2022

Rambla Sant Isidre

12.30h / Trasllat de Sant

Bartomeu

Recorregut: c. del Roser, pl. de Pius XII, c. de Santa Maria i pl. del Bruc

19.00h / Vespres en honor a Sant Bartomeu

Basílica de Sant Maria

A continuació / Toc de tabal

20.00h / Versots i ball parlat del Ball de Sant Miquel i els Diables d’Igualada

Plaça de l’Ajuntament

21.00h / La Passacalle

Els homenatjats són: l’alcalde de la ciutat, els regidors del consistori, els portants d’Honor de Sant Bartomeu, l’Associació juvenil la Coll@nada, l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada i les juntes del Casal Popular el Foment i de l’Ateneu Igualadí

Recorregut: pl. de l’Ajuntament, pl. del Bruc, pl. Pius XII, pl. del Pilar, c. Nou, c. Garcia Fossas, rbla. Sant Isidre, c. Òdena, c. Sant Pau, c. Esquiladors, c. del Vidre, c. Sant Jordi, pl. del Rei, c. del Roser, pl. Pius XII, c. Santa Maria i pl. de l’Ajuntament

Festa Major 2022 programa d’actes

24 d’agost / Sant Bartomeu 28 d’agost

8.00h / Diana

Anunciament de la diada de Sant Bartomeu amb actuacions als barris de la ciutat

18.00h / Missa cantada en honor a Sant Bartomeu

Basílica de Santa Maria

19.00h / Processó de Sant

Bartomeu

Sortida des de la Basílica de Santa Maria. La Processó finalitza amb l’arribada de Sant Bartomeu a la pl. de l’Ajuntament i culmina amb l’entrada de la imatge a Santa Maria, on es cantaran els goigs en honor a sant Bartomeu. L’acte acaba amb el retorn del Penó a l’Ajuntament d’Igualada.

9.30h / Cercavila d’anada a ofici*

Recorregut: rbla. Sant Isidre, c. de Custiol, pl. del Pilar, c. del Born, pl. de l’Ajuntament, c. de Santa Maria i pl. del Bruc

10.00h / Missa solemne en honor a Sant Bartomeu*

Amb la participació de l’Àliga d’Igualada i el Ball de Bastons d’Igualada Basílica de Santa Maria

a continuació / espadats de sortida d’ofici i cercavila*

18.30h / retorn de Sant

Bartomeu

Recorregut: pl. del Bruc, c. de Santa Maria, pl. Pius XII i c. del Roser

20.00h / Actuacions de lluïment i balls parlats

Plaça Pius XII

*Actes no organitzats per la FESTHI

L’anunci de la festa

Helena Aparisi

Fa uns mesos el Miquel, que sempre pensa en Festa Major, em va dir que tenia una idea per la portada de la publicació de Sant Bartomeu: el tabal.

El tabal era l’anunci de la festa: dies abans i la vigília de Sant Bartomeu el tabaler el feia sonar pels carrers de la ciutat. També feia saltar els membres del Ball de la Patera i reagrupava les comparses quan s’havien dispersat ballant pels barris i carrers tot fent la Passacalle, la Diana o el Llevant de Taula o capta del migdia.

Ara, el tabal torna a anunciar la festa. Per una banda veiem l’escut de la ciutat d’Igua-

lada i per l’altra el sol. La inscripció en llatí:

“AVDACES FORTVNA IVVAT TIMIDOSQVE

REPELLIT / TOCA’M SI GOSAS” és tradueix com a “La fortuna ajuda als audaços i s’espolsa als covards / Toca’m si t’atreveixes”, i és un missatge que ens recorda que la sort estarà de part nostra si vetllem pel nostre patrimoni i cultura i mantenim vives les tradicions. Si t’atreveixes, toca’m!

Així, després de donar-hi unes quantes voltes, la idea del Miquel s’ha transformat finalment amb les dues aquarel·les que il·lustren la portada i la contraportada d’aquest llibret que, com el so del tabal, és també un anunci de la Festa Major.

agraïments

Coordinació i edició

Martí Claret, Victòria Escobar, Èlia Gil, Miquel Grifé, Roger

Solé

Col·laboradors de redacció

Portada, disseny i maquetació

Helena Aparisi

Helena Aparisi, Rosó Baulida, Lola Bosser, Jordi Còdol, Laia Cuadras, Pau Duran, Elisabet Farrés, Èlia Gil, Joan Ignasi Gómez i Barrera, Núria Olivé, Manu Sabaté, Pau Sanuy, Daniel Vilarrúbias, membres de la Dena de Sant Bartomeu, junta de l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada i junta de la FESTHI

Edita

Federació del Seguici Tradicional Històric d’Igualada

Fotografies

FESTHI, Ajuntament d’Igualada

Gravació i edició de l’entrevista “Converses de Festa Major”

Bernat Enrich

Impressió

Gràfiques Vilanova