__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

Festa Major Ciutat d’Igualada

SANT BARTOMEU 2020

Igualada sens igual Be s’ podrá dir ab rahó Pues que la festa majó De aquest any ; no tindrá igual. [...]


Igualada, agost de 2020

Coordinació i edició Martí Claret Victòria Escobar Miquel Grifé Laura Farreras Joaquim Muntané Núria Olivé Eduard Torres

Assessorament editorial Laura Farreras Joaquim Muntané

Col·laboradors de redacció Helena Aparisi Mireia Duran Pau Duran Bernat Enrich Anna Ferrer Miquel Grifé Glòria Lumbreras Natàlia Prat Enric Solà Daniel Vilarrúbias

Disseny i maquetació Èlia Gil

Edita Federació del Seguici Tradicional Històric d’Igualada

Fotografies Glòria Lumbreras Marc Vila FESTHI

Fragment de la coberta extret del programa de la Festa Major d’Igualada de 1855.


SALUTACIONS

2

HISTÒRIA D’UNA PLAÇA: DE LA MOIXIGANGA ALS MOIXIGANGUERS

4

Moixiganguers d’Igualada

...I DE COP VA BALLAR

5

Enric Solà i López

DEU ANYS DE BÓTA I PI

7

Anna Ferrer Caelles i Natàlia Prat Vives

EL TABAL: EL SO DE LA PATERA I HERALD DE LA FESTA

10

Daniel Vilarrúbias i Cuadras

UNA ALTRA FESTA MAJOR ERA NECESSÀRIA

13

D.C.

RECULL DE FOTOGRAFIES DE LA FESTA MAJOR

15

Glòria Lumbreras

EN LUCIO, LA FESTA I EL VIBRIO CHOLERAE (QUASI UN QUADRE DE COSTUMS)

22

Pau Duran i Moreno

LES NEULES A IGUALADA

23

índex | 1


SALUTACIONS

FEDERACIÓ DEL SEGUICI TRADICIONAL HISTÒRIC D’IGUALADA Benvolguts i benvolgudes, Des de la Federació del Seguici Tradicional Històric d’Igualada vetllem perquè la ciutat pugui celebrar la diada de Sant Bartomeu cada 24 d’agost i així, posar en valor el patrimoni festiu tradicional. Malauradament, l’excepcionalitat del moment fa impossible la celebració de la Festa Major que tots voldríem, però no per això hem deixat de treballar per aquesta. Des de la Federació volem seguir posant en valor la festa, organitzant-la i adaptant-la en el context actual. Enyorarem reunir-nos amb els coneguts, viure la festa al carrer, felicitar-nos; en definitiva celebrar la Festa Major tan esperada. Però la nostra prioritat avui també és sortir de la pandèmia i enfortir la societat. Preguntem-nos si és possible sense tenir en compte la #CulturaSegura. Ens sap greu que no s’hagi tingut en compte la cultura en aquest moment excepcional. Com a nova junta hem encarat l’organització de la nostra primera Festa Major amb il·lusió des del primer moment. No ha estat fàcil i ha estat una carrera de fons, però alhora ha estat un aprenentatge constant de la festa i d’adaptació a les adversitats amb les que ens hem trobat durant els últims mesos. La Festa Major la fan possible moltes entitats desinteressadament,

2 | sant bartomeu ™º™º

amb les quals ens hem anat reunint i treballant colze a colze per tal de poder realitzar una Festa Major sanitàriament segura i patrimonialment digne. Tenim el convenciment que la dedicació d'enguany no haurà estat en va. És per aquest motiu que des de la Federació creiem adient continuar realitzant aquesta publicació, enguany en format digital, per tal de donar a conèixer als igualadins i igualadines tot el que envolta la celebració de la diada del nostre patró. S’hi poden trobar articles realitzats pel teixit associatiu de la ciutat, peces de divulgació i contextualització dels projectes que realitza la FESTHI i com s’ha vist afectada la cultura per una pandèmia en el passat i en el present. Moltes gràcies a totes aquelles persones que viviu la Festa Major i que la feu possible. Només ens queda dir-vos “Es poden suspendre molts actes, però com passa amb un aniversari, és impossible suspendre una festa.” Molts ànims a tothom. Visca la cultura, visca Igualada i visca sant Bartomeu! Junta de la Federació del Seguici Tradicional Històric d’Igualada


DENA I PORTANTS D’HONOR DE SANT BARTOMEU 2020 Quan la Dena de Sant Bartomeu et proposa ser Portant d’Honor, t’explica el que vol dir i el que has de fer, però realment no et fas càrrec de l’honor que representa. Un cop entres al Roser per fer el trasllat i veus, a contrallum, Sant Bartomeu sortint, comença la pell de gallina i ja no para fins que torna al Roser. Enmig, les cares de la gent que esperen el pas del sant a la processó, els balls a plaça, el ressò dels goigs cantats per les colles a Santa Maria, la solemnitat de la missa cantada... La nostra imatge processional està pendent tothora del llibre, però et sembla que t’acompanya amb la mirada. I sí, el nostre patró ens mira a tot Igualada, i per això cada 24 d’agost els ciutadans li volem tornar aquesta mirada, amb devoció i estima. Però aquest any és inusual; per això, i més que mai, la responsabilitat dels Portants d’Honor és fer arribar la imatge processional a Santa Maria perquè pugui presidir des del tabernacle guarnit els actes que li són propis: les vespres i la missa, perquè entre tothom li puguem demanar intercessió i protecció per a la nostra ciutat, especialment per a aquelles persones que més directament pateixen les conseqüències de la Covid-19. Us animem que no ignoreu la diada, que visqueu la renovació del vot patronal als vostres cors i a les vostres llars, per a la qual cosa la Parròquia de Santa Maria oferirà les vespres i la missa a través del canal de Youtube i mantindrà oberta la basílica en el seu horari habitual. Els actes de la Festa Major s’han suspès, però el dia 24 és segueix sent la diada del nostre patró, que no ens desempara; tinguem-lo present. Dena i portants d’honor de sant Bartomeu 2020

salutacions | 3


HISTÒRIA D’UNA PLAÇA: DE LA MOIXIGANGA ALS MOIXIGANGUERS 25è aniversari dels Moixiganguers Moixiganguers d’Igualada Fa més d’un segle que Igualada veu i viu els castells per la Festa Major. Enguany, en l’any del 25è aniversari dels Moixiganguers d'Igualada, no els podrem gaudir com ens agradaria, degut a la situació excepcional que estem vivint provocada per la pandèmia de la Covid-19. El 24 d’agost del 1915 la Colla Vella dels Xiquets de Valls actuava a la diada castellera de Sant Bartomeu. Era a les acaballes de la Moixiganga d’Igualada que, anys abans, amb els seus misteris i exercicis, havia escrit algunes de les èpoques de més esplendor de la ciutat. Des d’aleshores, les ganes de castells es van suplir amb les que eren les millors colles castelleres del país: Nens del Vendrell, la Nova dels Xiquets de Valls i la Vella dels Xiquets de Valls. D’aquesta manera, la plaça d’Igualada quedava integrada en el circuit de places castelleres que passava per Tarragona, Valls, el Vendrell, Vilafranca o la Bisbal del Penedès. Del que feien, els igualadins en deien igualment “moixigangues”, per la tradició que hi havia hagut a la ciutat.

4 | sant bartomeu ™º™º

Moltes d’aquestes colles van signar alguns dels seus millors castells a la ciutat: els Nens del Vendrell van aconseguir carregar el seu primer quatre de vuit l’any 1946 a la diada de Sant Bartomeu, que aleshores es celebrava el mateix 24 d’agost, i els Castellers de Vilafranca van descarregar la seva primera torre de set durant la Festa Major d’Igualada de 1969. Al llarg dels anys setanta, sobretot per la implicació del Marcel·lí J. Valls, comencen a venir amb regularitat dues colles a la diada, que es trasllada al diumenge, i noms com els Bordegassos de Vilanova, els Castellers de Barcelona, la Jove de Tarragona o els Minyons de Terrassa descarreguen castells importants a Igualada. Així doncs, quan neixen l’any 1995 els Moixiganguers d’Igualada es veuen directament implicats en una diada castellera plenament consolidada a Catalunya. A falta de poder veure castells a la plaça, és enguany una bona ocasió per recuperar el documental que la colla va realitzar fa 5 anys, pel seu 20è aniversari. “Història d’una plaça: de la Moixiganga als Moixiganguers” vol ajudar-nos a ser conscients del que significa fer castells i també de la importància de fer-los a la plaça de l’Ajuntament d’Igualada, una plaça històrica dins del món casteller.


https://www.youtube.com/watch?v=Nnh71G9-3ms&t=1174s

Accedeix al documental a través de l’enllaç

...I DE COP VA BALLAR 20 anys de l’Àliga d’Igualada Enric Solà i López Era dijous, diada de Sant Bartomeu de l’any 2000. A l’Ajuntament hi manava Entesa per Igualada i la Festa Major era una pugna entre la Comissió de Festes i Eclipsi Produccions. Hi havia calés i ganes de gastar-ne. Nosaltres, els geganters del moment, vàrem tenir la gràcia de poder estrenar la nova comparsa de l’Àliga d’Igualada i participar en tot moment de la seva organització, doncs en seríem els gestors. Amb aquesta nova figura va començar la dignificació de les comparses de cultura popular del seguici igualadí. Restàvem amagats al vestíbul de l‘ajuntament després de l’arribada de la cercavila del sant (novetat d’aquell any). Quan es va donar pas al ball i s’obriren les portes de la casa de la vila, l’Àliga va pujar sobre l’escenari. Emocionat i amb molt de respecte, el ballador que la portava va plantar-se al mig, va ajuntar els peus i va agafar aire. La cobla, uns primers acords... i de cop va ballar. Des del primer moment va haver-hi el consens de tenir molt present l’estètica del conjunt i buscàrem ajut entre les poques persones enteses en folklore que teníem a la ciutat. El disseny dels vestits va ser idea de l’Ester Oliván i l’autora de la coreografia fou la Misericòrdia Pàmies; la música va ser composada per la Concepció Ramió. La figura va ser feta i dissenyada pel Lluís Traveria, que posteriorment construí el Tonet, la Conxita, els gegantons Pia i Tomeu i el Drac Petit. Com totes les coses noves a Igualada, l’Àliga no nasqué exempta de polèmica i va haver de treballar de valent per fer-se un lloc a l’imaginari local. Els primers balladors — Xavier Caseras, David Laguna, Àngel Laguna, Ester Oliván i jo mateix— prenguérem el compromís de vetllar per dotar l’entremès de tota la solemnitat que li corresponia.

...i de cop va ballar | 5


Parlàvem i parlàvem sobre com hauria de ser aquesta música i aquest ball i es prengué com a referència el ball de la Àliga de Berga i similars: dues parts de ritme ternari, la primera anomenada “Solemne” a compàs 3/4 i la segona anomenada “Dansa” a 6/8, recordant la tan antiga forma de ball pla i corranda. Va estrenar-se una tercera composició que la Concepció Ramió va titular “Passant de l’Àliga”, que havia sonat en cercaviles i que actualment la Banda d’Igualada encara interpreta. Les versions existents i que han sonat en públic alguna vegada son per cobla, per banda i per gralles. Aquesta darrera versió s’ha utilitzat per sonar amb cobla de ministrers i mitja cobla. Però una de les versions que s’han mantingut immutables des del primer dia és la de dues tenores i orgue, interpretada durant l’ofertori de la missa de Festa Major. És dels moments esperats de la Festa; amb Santa Maria plena de gom a gom, en el silenci i el respecte de la basílica és on la majestuositat i l’esplendor de la música omple la nau i corprèn. En finalitzar el ball, la balladora transita darrere el tabal i nota aquella sensació de contenció en la manca d’aplaudiments, que vesteix l’acte de la seriositat, el respecte i el misticisme de quan quelcom gran ha succeït. L’Àliga ha ballat davant de l’altar, ha ofert el seu ball i ha alçat el vol agafant els anhels de la ciutat portant-los davant del Pare. No podríem tenir ritus si no tenim música. Una música que com totes les que pinten un paisatge sonor a la Festa de Sant Bartomeu, marca un ritme i acompanya als balls i a la ciutat. Uns sons de festa que han estat recuperats o, com en el cas que ens ocupa, enriqueixen el nostre patrimoni festiu. Només el podem viure i gaudir des del cor, des de la visió clara del ritme anual, des de les melodies que identifiquem i ens emocionen. El que us escriu us parla des del record i la vivència de 20 anys passats acompanyant aquesta figura en totes i cada una de les seves sortides en públic (bé, en vaig fallar una) i des de la tossuderia de vetllar per la correcte transmissió del ball i la música. M’agrada pensar que l’Àliga va començar a volar per marcar cert camí en les manifestacions de cultura popular als carrers d’Igualada.

6 | sant bartomeu ™º™º


DEU ANYS DE BÓTA I PI 10è aniversari de la recuperació del Ball de Cercolets d’Igualada Anna Ferrer Caelles i Natàlia Prat Vives Rondava l’any 2009, època en la qual no era fàcil canviar les coses, ja que feia molts anys que es feien de la mateixa manera i tothom (bé, no tothom exactament) se sentia còmode amb aquell format de cercaviles de Festa Major. Teníem l’antecedent del Ball de Bastons, però a nosaltres tampoc ningú ens ho va posar fàcil i des de ben principi apareixeren els pals a les rodes. Tot i això, aquell plujós 19 d’agost de 2010 vam estrenar-nos davant la sorpresa de tothom: la nova colla del Ball de Cercolets d’Igualada. Teníem les veus afòniques i la pubilla ja era de cercolets, però vam causar una gran impressió. Aleshores ningú entenia massa què fèiem, aquell pas caminat mig trencat, la sorpresa d’una bóta i el pi de la Natàlia o el Víctor al damunt, un àngel i un dimoni que ballaven per allà, un ball parlat (...ball QUÈ?). Per a tots es feia estrany al principi, semblàvem un exèrcit; vam arribar a ser 27 balladors/es! El que sí que sabíem és que totes anàvem ben disposades a començar a canviar la història de la nostra Festa Major. Eren els primers passos, darrere els Trabucaires i els Bastoners, de buscar allò que necessitàvem, una festa que ens unís, que ens fes partícips, sentir-nos igualadines, donar sentit a aquells dies de festa major que són tan nostres, i aquest model de festa tant anhelat, pel qual avui en dia encara lluitem. Si remenem una mica en la història, el Ball de Cercolets d’Igualada apareix documentat per primera vegada el 1828, tot i que es pot intuir que ja feia acte de presència en documents anteriors, de l’any 1802, i es creu que la desaparició de la colla va ser uns anys abans de la Guerra Civil. L’agrupació Folklòrica Igualadina va ser la única que va seguir

ballant en les seves actuacions els balls de cercolets d’Igualada, entre d’altres. El coneixement, la recerca, empenta i motivació del Daniel ens va fer veure que allò ho havíem de fer ben fet, que no s’hi valia qualsevol recuperació, perquè donar-li valor volia dir que tindria continuïtat. I, què us direm, una continuïtat de 10 anys ballant, ininterrompuda, no està gens malament! Es va treballar molt a fons amb els vestits, les músiques i les danses. Amb la Marta, el Pau i la Natàlia, i amb l’ajuda de molta altra gent, vam anar teixint el que seria el segon ball recuperat de la Festa Major tradicional i històrica d’Igualada. Gràcies a les imatges d’arxiu es va treballar en el vestit, símbol de puresa i noblesa, que és el que simbolitzen els personatges, ajudants dels àngels; als peus, mitja blanca i espardenyes vermelles de betada igualadina. També en els cèrcols, que tot i que sabem que anaven decorats amb flors, el 1905 apareixen documentats els cèrcols de bóta guar-

deu anys de bóta i pi | 7


nits amb cintes blaves. Entenem que les cintes subjectaven les flors i aquestes van anar caient i perdent-se el costum de lligar-ne a sota les vetes o cintes, de manera que ara són adornats amb cotó fluix i les cintes de blau i vermell a joc amb l’estètica del vestit. Els fem i desfem cada any, perquè estiguin perfectes! També es va treballar profundament en el seguit de melodies que ens acompanyen, basades en una melodia publicada per Gabriel Castellà el 1905, sempre tan ben interpretades pel Manu i el Marc, gralla i timbal de gralla. 10 anys amb nosaltres, es diu ràpid!

Es diu ràpid i sembla mentida, però sí, ja fa deu anys que ballem pels carrers i places de la nostra estimada ciutat d’Igualada pels volts de Sant Bartomeu. Al llarg d’aquests anys han anat entrant nous balladors i balladores, han anat passant diferents àngels i dimonis, hem incorporat nous balls i passos, s’han anat consolidant moments de la Festa Major que ara esperem amb candeletes com la Passacalle o l’entrada del sant... I algu-

Per les danses ens vam deixar aconsellar i guiar per l’estil penedesenc de la colla de Vilafranca, i també vam agafar inspiració amb les altres danses de Sitges, Vilanova, el Vendrell… Durant aquests 10 anys hem ballat principalment en els diferents actes de la Festa Major d’Igualada, però també a diferents llocs del nostre país, passant per Tàrrega, on vam apadrinar el Ball de Cèrcols de Tàrrega, Santa Coloma de Queralt, Cervera, Prada de Conflent, Vilafranca del Penedès, o Barcelona.

nes encara seguim aquí, fins i tot després d’haver viscut fora una temporada. Amb cinta i clavell al cap, mocador florejat creuat, faixa vermella, faldilla a quadres, camals amb picarols i espardenyes vermelles; recitant els versos del ball parlat, tararejant les festives cançons, ballant el característic pas de tres, fent una creu i muntant la bóta. I la veritat és que és tot un orgull i una satisfacció poder-ho fer i encara amb la mateixa il·lusió del primer dia!

Suposo que això és la millor mostra de l’estima cap a aquest ball i que es fa extensiva també cap a tot el conjunt folklòric que l’acompanya. I no només és el simple fet de ballar, sinó també la barreja de solemnitat, il·lusió, diversió, cura pels detalls, unió i alegria que envolta el Ball de Cercolets i el fet de compartir-ho amb tota la ciutat. En definitiva, ser partícips de la nostra Festa Major: gaudint-la des de dins i fent-la gaudir des de fora. Anna Ferrer

Imatge del 2010, any en que es va recuperar el Ball de Cercolets d’Igualada.

8 | sant bartomeu ™º™º


Per mi és un orgull dedicar unes paraules a aquest ball que tant estimo. Veure que aquella lluita incansable dels primers anys ha donat fruit, i que l’esperit de tenir una festa de qualitat, amb sentit de comunitat, amb símbols i amb caràcter propi ha anat quallant entre les joves d’Igualada (i comarca!) i que la Festa Major d’Igualada cada vegada és més espectacular. Tot i haver viscut fora els últims anys, la passió que he tingut des de ben jove per la Festa no ha desaparegut, i també m’agrada viure-ho des de “fora”. El so dels picarols i el pas de pandereta m’acompanyaran tota la vida, i tot i no ser balladora actualment, vibro intensament quan arriba el Ball de Cercolets a plaça el dia de Sant Bartomeu, i de veure com van canviant les balladores, els balls, l’ambient… Sento una profunda estima per les que ara formeu part de la colla, la feina ben feta dóna satisfacció a qui la fa i bellesa a qui l’admira, i això és el resultat de motivar-se cada setmana (perquè no sempre és senzill) i de seguir assajant, posant-hi temps i ganes. Gràcies. Natàlia Prat

Així, aquest any 2020, celebrem amb il·lusió el 10è aniversari de la recuperació del nostre ball, amb moltes ganes de poder seguir omplint i alegrant els carrers de la nostra ciutat i de poder gaudir tots plegats del Ball de Cercolets d’Igualada per molts més anys. Sabem que és un any molt complicat, i aquests 10 anys no es podran celebrar com es mereixen, però d’una manera o altra farem que sigui un any especial pel Ball de Cercolets d’Igualada. Visca el Ball de Cercolets d’Igualada! Visca sant Bartomeu! Visca la Festa Major!

deu anys de bóta i pi | 9


EL TABAL: EL SO DE LA PATERA I HERALD DE LA FESTA

El referent utilitzat per totes dues poblacions va ser el Corpus Barceloní de cap a 1400. Igualada va imitar-lo de seguida; Berga ho anà fent durant el segle XVII o un xic abans.

Daniel Vilarrúbias i Cuadras Molt probablement, la Festa Major de sant Bartomeu a Igualada és, juntament amb la festa de santa Tecla de Tarragona, una de les festes majors més antigues del Principat. Aquesta dada –que molta gent desconeix, especialment la mateixa població d’Igualada- és per si sola un element d’un immens valor històric, fins ara força menystingut. Els indicis d’una celebració patronal festiva a Igualada es remunten a 1333, i la devoció al sant ja existia cap a 1285. Tarragona establia una normativa sobre la seva festa el 1370; Igualada conserva un pregó de 1374. Tarragona és una important ciutat romana i una seu arquebisbal primada; Igualada només era una vila amb els privilegis de mesures i mercat, un hospital i una devoció. La festa es limitava a una litúrgia, una vetlla i uns torneigs esportius. Sabem pel pregó de 1394: “que del dit sant se celebrarà festa anyal e gran e sollempna vigília. E aprés [...] festa del dit gloriós sant mossényer Sent Barthomeu [...] per aquell dia ell farà fer aquí gran solaç e balls. E d·altra part, fa a saber a tos jóvens e hòmens anamorats qui volrran saltar, córrer, barra ne lança gitar ne fer altres tempraments, fortaleses e leugaries, que lo dia de la dita festa sien en la dita vila [...]” Però els entremesos (balls, imatgeria i representacions d’episodis bíblics o històrics) sortien, sobretot, per Corpus –l’altra gran festa anual del calendari- com a catequesi ambulant. Són moltes les connexions entre Igualada i Berga pel que fa a la manera de celebrar l’antic Corpus Christi. Totes dues van crear i establir un model de festa que es cenyia a uns elements concrets i no uns altres.

10 | sant bartomeu ™º™º

En el Corpus, el tabal tenia la mateixa funció a tots tres indrets: posar el so a l’entremès dels turcs i cavallets cotoners que simulaven una lluita entre moros i cristians simultàniament al martiri de sant Sebastià. Aquesta representació de moros i cristians va perdre ben aviat el personatge del sant mort a sagetades per convertir-se en un simulacre de guerra política i de religió. La nostra singularitat era que aquesta representació tenia una gran envergadura: a finals de segle XVI sabem que hi havia més de vint personatges, quasi el triple que a Berga. I allà hi havia (des d’almenys l’any 1489) el tabal dels turcs, marcant els salts d’uns i altres amb el seu ritme. Quan el Corpus va limitar-se als gegants i nans, uns músics i poca cosa més, la Patera –que així s’anomenava aquest ball


de moros i cristians d’Igualada- va passar a la Festa Major, durant la primera meitat del segle XIX. Per això els estudiosos vuitcentistes sempre la qualifiquen d’antiquíssima quan en parlen. I en passar a la Festa Major, el tabal va passar a exercir una altra funció, com es feia a Berga: el de rondar per la població per anunciar la festa i convocar els balls per tal d’assajar. Un text de cap a 1850, ens parla de la Festa Major tot dient: “Fiestas. La mayor se celebra el día de San Bartolomé. Ya algunos días antes recorre la población un tambor grotescamente vestido, tocando de continuo el baile predilecto de la monótona Patera.” D’aquí extraiem que, abans de cristal·litzar a la nostra ciutat el fet casteller segons models del Camp de Tarragona a mitjan segle XIX, el tabal tenia funcions de despertar la població i congregar els participants a la festa. El programa de 1855 diu:

“Igualada sens igual / Be s' podrá dir ab rahó Pues que la festa majó / De aquest any, no tindrá igual. De la Patéra l' timbal / Sentireu per los carrés. Avisant als forastés / Que vinguian apresurats A presenciá ls' disbarats / Que farem los Figatés.” I, per acabar de ponderar la importància que tenia aquest ritme pels Igualadins, citarem el que deia Jaume Serra Iglesias cap a 1880: “La PATERA, à pesar de la vergonyosa decadencia á que l’han deixada cáurer los mals patricis, mereix la veneració de tots los igualadins ja per sa respectable antigüetat, ja perque ella’ns recorda l’ardor bélich dels nostres avis, ó ja per ser ella, com es, la dolça veu de la mare patria... ¿Voleu descobrir la presencia d’un igualadí en los paissos més remots? Toqueu la PATERA, y l’igualadí, si un n’hi ha, s’aixecará electrissat com deuràn aixecarse’ls difunts en lo dia del judici quant sentin la trompeta del Apocalipsis.” Per aquest motiu, davant de la impossibilitat –almenys mentre no es produeixi un corrent favorable a tornar als carrers una representació amb més de quaranta figurants- de recuperar l’antiga Patera i els seus parlaments en vers, la Federació del Seguici Tradicional Històric va creure oportú incorporar el personatge del tabaler per tal que, juntament amb els gralls i la Banda de Música, sigui aquella altra manera, netament igualadina, de cridar a la festa i anunciar-ne la seva proximitat, al mateix temps que es començà d’evocar la memòria de l’element festiu més important que va

el tabal: el so de la patera i herald de la festa | 11


tenir la Festa Major històrica. Per això la seva indumentària es va concebre tot seguint uns patrons estètics clarament anteriors a 1850, de manera que ja resultés grotesc als ulls d’aquell relator. Malgrat l’aparent solitud del personatge del tabaler (fruit potser del desconeixement del què és i el què significa) creiem que era necessari aquest breu retall sobre la seva història i les seves funcions, per tal d’entendre l’enorme pes històric i simbòlic que té. El detall que el seu portador o portadora sigui una persona escollida dins dels grups de percussió festiva contemporània de la ciutat és un valor afegit que suma l’empenta de la creació actual al prestigi d’una tradició que es remunta al segle XV. Ara tenim el repte i el deure de prestigiar aquest rol com un dels protagonistes de la Festa Major. A Berga fa unes dècades que van aconseguir-ho.

Què en pensen els nostres tabalers? Realització vídeo: Bernat Enrich Què vas sentir quan et van proposar ser tabaler/a? Quan em van proposar ser tabalera vaig sentir molta il·lusió, sobretot perquè al final és una figura important del seguici i sempre està bé que et considerin a tu ser una persona capaç de fer aquestes coses. - Claire Jiménez, Tabalera 2019 Com vas viure l’experiència de ser tabaler/a?

12 | sant bartomeu ™º™º

L’experiència de ser tabaler va ser extraordinària. El fet d’anar davant de tot i poder portar totes les colles al teu darrere i fer tot el xivarri que fa un tabal a dins d’Igualada és una experiència molt bonica i personalment em va agradar molt. - Nil Centellas, Tabaler 2016 Com a tabaler/a, amb quin moment de la Festa Major et quedes? Em quedo amb el moment de sortir de Santa Maria perquè hi havia una solemnitat molt important i una energia molt forta que poca gent viu dins de Santa Maria durant la Festa Major. És com que es viu molt als carrers però a aquí dintre la gent no té la oportunitat de viure-ho i va ser molt bonic. - Pau Codina, Tabaler 2017 Continua la frase: “Ser tabaler/a de la Festa Major de Sant Bartomeu és...” Ser tabaler de la Fesa Major és orgull. Al ser una figura tant central i individual doncs és com un petit “orgullet” de dir - soc jo. Jo crec que em quedaria amb l’orgull. - Roger Teixé, Tabaler 2018 Què els hi diries als pròxims tabalers/es? Que gaudeixin de l’experiència perquè tens certs privilegis com a tabaler que potser en altres balls o parts del seguici no pots gaudir, que ho gaudeixin molt. - Claire Jiménez, Tabalera 2019


/festhigualada

Mira les entrevistes completes a les nostres xarxes socials

UNA ALTRA FESTA MAJOR ERA NECESSÀRIA D.C. Després del confinament i després de fase amunt i fase avall, ens suspenen la Festa Major d'Igualada. No només comprenem que hi hagi mesures sanitàries en clau comunitària, sinó que les defensem. El problema arriba quan en l'equilibri capital vs vida, capital vs cultura, capital vs teixit social (i així capital vs infinit en allò que no produeix i reprodueix en lògica de mercat), la balança sempre acaba decantant-se cap al mateix lloc. Posant-hi paraules més concretes: què porta a una institució considerar perillós un acte de Festa Major que d'entrada planteja totes les mesures de seguretat possibles, i no considerar perillosa una plaça plena de terrasses que ocupen l’espai públic de forma massiva i amb una distància irrisòria? Què fa que una institució empatititzi, dialogui i rescati a un empresariat poc sensible amb allò social i que no ha donat mai suport a allò públic, i en canvi no consideri un subjecte vàlid el teixit social, cultural i comunitari local per tal de traçar respostes i solucions al moment que s’està visquent? Què fa que hi hagi cultura de primera i cultura de segona? Quan diem que una altra Festa Major era necessària ens referim a dos conceptes d'"altra". Un "altra" de repetició. Ni la Festa Major ni cap esdeveniment cultural arrelat a un territori no s'esborra de l'agenda. Allò que forma part d'un sentit comú no se suspèn amb un parell de tweets d'un alcalde. I sí, havia de tornar. I havia de tornar sense retrets ni decisions unilaterals.

una altra festa major era necessària | 13


Un "altra" de pensar altres pràctiques que donin forma a la Festa Major de forma excepcional. Assajar noves formes de fer cultura, garantint tots els protocols sanitaris que calguin, pensar en la cultura com allò que també respon a les necessitats i expectatives de la majoria en un context concret. Una Festa Major que excepcionalment no sigui massiva però que afirmi que aquí no ens hem aturat, que hem tornat a estar a l'alçada del moment. Una Festa Major no és (només) un recurs per fer-ho passar bé de forma buida i escèptica. Una Festa Major esdevé sobretot un moment de trencament de la quotidianitat i de trobada comunitària. La síntesi i el ritual al calendari d'un any llarg, l'accés de tothom a un patrimoni. Un vot, que ens afirma com a poble. Que construeix poble i dona forma a allò que pensem col·lectivament. Que garanteix que la baula patrimonial d'una comunitat no es trenca, que forja també respostes i que agraeix a qui dona la volta a moments difícils i complexos. I és després del(s) confinaments(s) i a les portes (sinó ja) d'una crisi econòmica i social dura, d'una comunitat que ha sortit un xic més vulnerable, d'una nova normalitat pensada per uns pocs, que una altra Festa Major era més necessària que mai.

14 | sant bartomeu ™º™º


RECULL DE FOTOGRAFIES DE LA FESTA MAJOR Glòria Lumbreras

títol secció | 15


EN LUCIO, LA FESTA I EL VIBRIO CHOLERAE (QUASI UN QUADRE DE COSTUMS) Pau Duran i Moreno

Desconeixem qui s’amagava darrere el pseudònim de Lucio. Un pseudònim que és responsable de diferents articles crítics amb l’organització de la Festa Major d’Igualada durant el còlera de 1885.

1

2 Diferents fragments reproduïts com a pensaments d’en Lucio són extrets dels articles publicats al Semanario de Igualada dels dies 9, 16 i 23 d’agost de 1885.

Al número del 16 d’agost de 1885 del Semanario de Igualada en Lucio1, un articulista de bigotis recargolats i tinta negra, donava nota de totes les festes majors suspeses a causa del Vibrio cholerae: València, Barcelona, Sitges, Santa Coloma de Queralt... i Igualada. Aquell estiu, el còlera s'anava estenent com una plaga caiguda del cel i els concejals van decidir que no estaven els temps per bailes públicos, aglomeraciones y bajas pasiones. En Lucio, espantat per les notícies que li arribaven per viatjants i recaders, es va fer abanderat periodístic i agraït municipal de la moral i la higiene, i advertia que «en la epidémia del año de 1865 hasta la fiesta de San Bartolomé fue siguiendo la enfermedad de modo tenue, pero que desde los días de fiesta mayor fue tomando la epidémia un desarrollo espantoso2». En Lucio, un hipocondríac de manual, va creure fermament que els diables, els gegants i els certàmens literaris de l'Ateneu els portarien un càstig diví, quan en realitat eren molt més perilloses les tavernes i cafès que freqüentava i, per què no, les visites a alguna casa de moral distreta al carrer Santa Caterina. “Horreur! Fiestas!”, va pensar en veu alta mentre es recaragolava el bigoti. “¿Quién piensa en ellas cuando hasta el cielo parece cubierto de luto?”. En Lucio, panxa plena després d'un dinar de festa major (a casa seva, no hi ha qui li digui què es pot suspendre i què no), agafa l’atxa i la levita i camina tranquil·lament cap a Santa Maria. Són les 6 de la tarda del 24 d'agost. No hi haurà balls a l'envelat de la plaça de la Creu, ni castell

22 | sant bartomeu ™º™º


de focs, però la processó sortirà. En Lucio no pot perdre's la solemne celebració. Farà una nota pel diari. El patró dels igualadins surt al carrer vestit de morat i acompanyat de 700 atxes. L'estampa impressiona. La calor és asfixiant. No hi ha gegants ni diables, sinó mantellines i levites més negres que de costum. El ritual i el vot, en dol, es compleix. “La gala alivia el luto”, pensa en Lucio. En Lucio, sense còlera, va passar els dies i les setmanes d’aquells mesos pensant “Horreur! Aglomeraciones!” i va seguir escrivint sobre higiene, sopes de pobre i menesterosos. Va arribar el mes d'octubre, i sembla que el còlera va remetre. I llavors, sí. Ca la Ciutat va organitzar una festa extraordinària per celebrar la fi de la pandèmia. La diada de Tots Sants de 1885 a Igualada va ser una festa, Te Deum d'acció de gràcies, il·luminacions extraordinàries, Passacalle, balls, processó i tot allò que havien aparcat mesos enrere pel maleït còlera. En Lucio va escriure el titular del seu article pel Semanario de Igualada d'aquell dia: “Loor y gloria al mérito”. Va deixar la ploma sobre l'escriptori, es va col·locar la levita i caminant es dirigí cap a una casa de moral distreta del carrer Santa Caterina.

LES NEULES A IGUALADA Les neules són un dels dolços més típics de la cuina catalana que es menja tradicionalment per Nadal. Sovint es suquen en cava i de fet sempre s’han sucat en alguna mena de vi. La idea d’enrotllar una hòstia o una neula, qui sap si ja amb la idea de sucar-la, va sortir d’algun àmbit o cercle religiós i, posteriorment, monges i pastissers van perfeccionar la recepta. Segurament existien abans que el torró i en un inici, com les hòsties, les neules tenien gravats senyals i emblemes. Existeixen referències escrites del 1778 en les quals es descriu que la gent menjava neules sucades amb vi blanc o amb malvasia per Nadal. Sembla que a finals del segle XVIII i començaments del XIX també es menjaven per Carnestoltes, però sempre sucades en alguna mena de vi. Però no només eren unes postres. En les celebracions religioses de Nadal, hi havia el costum ja ressenyat al segle XIV, de fer grans enfilalls de neules que penjaven de costat a costat a les naus de les esglésies. Aquest costum d’adornar les esglésies amb neules de farina que després es menjaven o posteriorment de paper retallat, era molt estesa per tota la geografia catalana. La decoració de l’església amb neules està documentada a Igualada l’any 1480 ja en format de paper.

les neules a igualada | 23


De fet, a tot el segle XV també hi ha referències escrites de les partides de compra de neules i fil per endiumenjar la Seu de la Catedral de Barcelona on es va continuar fent fins l’any 1822, quan va prohibir-se, al contrari del que ha passat a Mallorca. En aquesta illa es continuen decorant les esglésies amb neules per a la Missa del Gall i el Cant de la Sibil·la. Antigament, al final del cant la Sibil·la es tallaven amb un cop de llança els fils de les garlandes de neules que penjaven de l’església, simulant els estels que han de caure del cel al cataclisme final, segons diu el text que acaba de cantar. La mainada s’hi acostava corrent per recollir com més neules millor i sovint menjar-se-les allà mateix. Actualment però, no són de pasta de neula sinó de paper blanc retallat amb motius nadalencs, piadosos, devocionals o, simplement, geomètrics. Al Museu Etnològic de Barcelona es conserven una trentena llarga de neules de paper retallat amb motius geomètrics, adquirides a Mallorca als anys 70. A partir del segles XVII-XVIII es devien començar a enrotllar per a poder-les sucar amb més comoditat. La forma de disc pla es devia mantenir en el cas que es pengessin a les esglésies, ni que després en caure es mengessin tot plegant-les de terra la jovenalla. És per aquest motiu que des de la Federació del Seguici Tradicional Històric d’Igualada, hem cregut adient iniciar la recuperació d’aquesta bonica tradició que posa en evidència una celebració com la Festa Major durant els dies entorn a Sant Bartomeu. Membres i simpatitzants de la Federació han estat elaborant neules durant els últims mesos per tal de fer possible aquesta recuperació. Tot i així, des de la FESTHI animem a tothom a participar d’aquest engalanament i així poder donar continuïtat a la tradició.

Enramada de nueles a Santa Maria durant la Festa Major 2020.

24 | sant bartomeu ™º™º


títol secció | 25


Profile for festhi

Sant Bartomeu 2020 - Festa Major d'Igualada. Federació del Seguici Tradicional Històric d'Igualada  

Sant Bartomeu 2020 - Festa Major d'Igualada. Federació del Seguici Tradicional Històric d'Igualada  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded