Llibret Falla Institut 2018 by FallaInstitut Oliva

er molts equilibris que tractem de fer tots per tal de viure, som uns desequilibrats.

Vivim com si tinguérem tres vides per davant,

quest any, la nostra Falla és un bon mostrari de persones, situacions, política i no

volem eixe equilibri avorrit i ximple. És millor el

deixant de costat les coses menudes que són,

desequilibri de la Festa, de la vida, de tots no-

sempre, les més importants i senzilles.

saltres, perquè amb ell avancem i aprenem a ser persones més obertes i…desequilibrades.

e vegades, ens falta la paciència i el desordre dins l’ordre establit. I ens cal sempre

perspectiva per tal de veure les mateixes coses amb una mirada nova.

#desequilibrats

És molta la informació que envolta a la indumentària fallera i, sincerament, no tinc clar, quin indumentarista, blogger o definició és la que conté la veritat absoluta. Com en tot, crec que ningú. Si busquem en la gran Wikipèdia la definició que ens dona sobre la indumentària valenciana és: “El vestit tradicional de dona valenciana, malanomenat “trage de fallera”, ja que en realitat ja es vestia abans d’ aparèixer les falles com a festa.Té una llarga tradició en la història. Va aparèixer en el segle XVIII i va començar sent un trage de faena de les llauradores valencianes, però amb el pas del temps s’ha anat transformant i derivà a una indumentària més elegant que s’utilitzava en ocasions especials. Entre les seues variants trobem el trage del segle XVIII, més afrancesat; els de coteta o “justillo” i el sorgit en el segle XIX, denominat de farolet per les seues mànigues de farol.” Però alguns altres indumentaristes i historiadors tenen matisos que afegir. En l’any 1895, la Reina dels Jocs Florals va ser la primera en lluir el trage de farol. Cal destacar que aquest trage no era la representació de la indumentària que les dones valencianes portaven en eixa època, sinó la que en eixe moment es va considerar que representaria les festes de la ciutat. En ella es plasmava la moda del 26

moment, estudiada per experts, fent uns xicotets senyals a la indumentària del segle XVIII, però molt xicotets. No és indumentària tradicional, sinó un trage sobre el qual es plasmen les modes. Per tant, si fem cas d’ açò podríem aprovar que el trage de fallera (S.XIX) va modernitzant-se amb el pas del temps, però el del segle XVIII no, ja que és la reproducció de la indumentària de les dones d’aquest segle, encara que també té cabuda dins de la indumentària fallera. Fins ací tot clar. Fins a fa relativament poc, sols veiem a les representants falleres de comissions i municipis, vestides amb el trage de fallera (farol) com a trage oficial, amb la variant del cos de màniga llarga per als actes religiosos, i el del segle XVIII de màniga pel colze com a segon. Si que és de veres que fa prou anys, s’utilitzaven els coneguts “de huertana” durant la setmana fallera ja que les dones no utilitzaven la brusa, per ser una prenda sols destinada per als homes, però que mai s’utilitzaven com a trage de gal•la. Actualment, aquestos trages els hem pogut vore de manera més continuada en les nostres falleres majors de València, no sols en la dansà a la Verge dels Desamparats, sinó en quasi tot tipus de actes. Ara bé, anomenar-los “de huertana” seria una errada, ja que estem parlant d’una reproducció de la moda del segle XVIII i no fa falta pensar massa per a saber que, les dones quan anaven a l’hort a treballar, no s’engalanarien amb joies ni peinetes.

Els trages a l’antiga, com els coneixem actualment, han guanyat protagonisme aquest any de manera considerable, sent molt utilitzat per les falleres majors de València 2018. Però,fins a quin punt és correcte? Ahí és on comença el debat. Per a actes com una presentació fallera, que és un acte de gal·la, es deuria d’anar amb el trage de farol i no a l’antiga que és com es vestia de diari? Si bé ho penses és com anar en samarreta i pantalons vaquers a una boda, no? Igual m’equivoque, com ja he dit, ningú té la veritat en la seua totalitat. El que sí que es deu fer és no mesclar xurros amb bunyols, un trage de farol amb un trage a l’antiga. En el trage a l’antiga el pentinat no és el de les tres ralles amb tres topos, tres peinetes i 4 agulles com el de farol. El pentinat a l’antiga consta d’un únic topo amb la ralla enmig i el cabell retirat cap arrere. Mai amb la ratlla al costat amb ondes,que va ser una moda dels anys 20, i com a tal, inconcebible en una reproducció del segle XVIII . En el topo únic s’utilitza una pinta rectangular, perquè realment era un peine que utilitzaven per a retirar-se el cabell i 3 agulles; l’espasa i el canó per a aguantar les trenes i la tercera coneguda com a “rascamoño”. A més el trage a l’antiga porta un “vuelo” molt menys exagerat que el de fallera o farol i ha de ser més curt, sempre s’ha de vore el peu sencer. Vull reiterar que hi ha moltes opinions, moltes maneres de vore les coses, molt de debat entre indumentaristes i historiadors, entre delegats de protocol, etc. Tot un desequilibri d’opinions que he trobat mentre em documentava sobre el tema.

Des del meu humil punt de vista i respectant al qui no opine igual, crec que tots els trages poden tindre una cabuda en la indumentària fallera sempre que tingam clar en l’acte on estem i la seua importància. Tot i que les falleres majors de València utilitzen els trages a l’antiga (per al meu gust massa), en l’acte de presentació sempre van amb el trage de fallera o farol, en l’ofrena i missa de San Josep amb el mateix, amb el cos de màniga llarga i mantilla,ja que són actes litúrgics, i no amb un trage a l’antiga perquè no és correcte en aquestos casos. Aquestos són els tres actes en els què totes les falleres de cort d’honor d’Oliva ens vestim. Per tant, no podríem fer-li ús a un trage a l’antiga quan tinguérem algun càrrec,que ens vestim de fallera en més ocasions, però mai en aquestos tres actes. Però cadascú és un món, cadascú té la seua opinió i cadascú decidirà com vestir-se. En aquest tema, el debat està obert, ací i en tota la nostra comunitat. No hi ha una veritat absoluta ni un equilibri en la indumentària fallera. Desequilibris indumentaris dins d’un món faller que està totalment desequilibrat.

Aquest any tan “desequilibrat” qué millor obra per a representar que OBSESSOS? Una obra on sis desequilibrats es reuneixen en la consulta d’un famós psiquiatra. El nostre grup de teatre Ramón Sanz ha intentat transmetre al públic tota la diversió que hem tingut als assajos perquè han sigut destrellatats, divertits i on, per què no dir-ho, ens ho hem passat molt, però que molt bé. Assajos interromputs per cançons, rises fluixes, on hem aprés que un “cuart de bany” és un 25% d’un vàter, on els clínex omplien el sol, on anava a prendre pel cul la simetria,on s’han trencat 5 cadires del Puntet, on el sopar era una pizza, kebap o inexistent, i on la frase més repetida era el nostre “Ho fem? ho fem? ho fem!” Sé que molts de vosaltres no sabreu de que us estic parlant, però eixa infermera xafardera que apareixia sense adonarnos-en, qui no ens deixava tocar-la ni tan sols quan acabava l’assaig, la cansina que si no xarrava abans, li

faltava dir-ho tot dos vegades, qui ho contava tot encara que no domina els cerdets, qui pareixia tontet amb les dents fora que trencava les cadires com si fòren de cartró, qui es santiguava i no va a misa des de fa anys, el nerviós que no soporta els ”polvos talcos”; ells segur que ho entenen... Però també hem sabut posar-nos seriosos, encara que poc... Ara la part oficial. El nostre grup va participar en el concurs de teatre Salvador Soler i Soler d’Oliva, on vam aconseguir el Pimer Premi a la Millor Obra que ens donava pas directe al AMAT d’Oliva i al ll certamen de teatre faller de Junta Central Fallera de València. Aquest premi no va ser l’únic, vam guanyar el premi a la Millor Actriu de Repartiment per a Anna Gonzàlez, Premi al Millor Actor per a Suso Morant i Premi Pepe Colom a la Millor Direcció per a mi.

I com no, moltíssimes gràcies a tots aquells que heu fet possible la representació d’OBSESSOS. Aquells que ens heu fet el decorat, a les maquilladores, als de llum i so, els nostres transpunts.. I com no, als meus actors Suso, Pakito i Adri, i a les meues actrius, Rosa, Anna, Natalia i a la meua Ana. Dirigir-vos és sempre un plaer. Moltes gràcies a tot el públic en general per tot el recolzament rebut. I com diu el Gran Wyoming: “L’any que ve més, però no millor perquè és impossible”. Mayte Fullana

Als inicis de la nostra falla érem un munt de fallers, des de xiquets fins a majors; tants que havíem de fer dues presentacions, primer en el cine Savoy i després a l’Apolo: una per als xiquets dissabte de vesprada i una altra dissabte per la nit per als més majors. Més de 100 xiquetes eixien a la presentació, qui ho diria a dia hui? Quan van aplegar les falles de 1994 i vam passar al teatre Olimpia a fer les presentacions, tots junts, majors i xiquets. Seguíem sent molts fallers, però cabíem junts dalt de l’escenari, ja no calia fer dues presentacions, la qual cosa significava que el nombre de fallers anava disminuint. I ara? Som una de les falles on més gent ix a la presentació vestits de fallers,

I què dieu del nostre parador? Abans érem tants i tants fallers que havíem de córrer per a agafar lloc baix del parador; fins i tot van afegir un “toldo” supletori per tal que els xiquets menjaren fora del parador, ja era impossible, no cabíem tots baix. I ara? Majors i xiquets baix del parador, ja no cal córrer per a agafar el

I en conseqüència, quantes reines teníem a la falla? Foc, Casal, Festa i Atzahar. Totes les xiquetes i dones volien ser falleres majors i reines. I ara? Quan tenim reines del Foc i del Casal estem desvanits, sols dues vegades en els últims 15 anys hem tingut Reina de la Festa, i del Atzahar...millor no recordar l’últim any que en vam tindre.

tot un orgull, però al mateix temps ens preocupem: Cabem totes dalt de l’escenari? Que a mi no em toque al cantó! No ens peguem tant que sinó no lluïm igual! Ai!! si açò s’havera dit fa 25 anys...

I si parlem de desequilibris, hauríem de començar per la nostra festa, eixa que tant estimem: les falles; i en concret, la nostra falla.

Doncs, seguim, ens queden molts anys i, qui sap si algun dia haurem de fer dues presentacions altra vegada o haurem d’ampliar el parador perquè no cabem tots baix?

I si entrem dins del casal, què em dieu de la barra? Eixa barra que ha passat part de la història de la nostra falla en nosaltres, que ens la van donar de “El Nido”. Era una necessitat el canviar-la, però, i ara? Ja no podrem deixar el gotet a la “repisseta” de baix per a que ningú ens l’agafe mentre anem al servei, ja no estarà el forat del peu d’algun que

El pas del temps, la nostra falla, els nostres fallers que lluiten dia a dia per a que aquesta seguisca en peu, desequilibris en ella que anem equilibrant de la millor manera que sabem: fent falla!

Però no patiu, que tot no és negatiu: recordeu els primers anys de falla? Any rere any, del quart premi no passàvem, i perquè sols érem quatre falles. I quina sorpresa l’any que no ens el van donar, vam arribar a fer un enterro al quatre! I ara? Lluitem cada any per ser una de les millors falles, i si nos ens donen el primer encara hi ha gent que està malhumorada. Segur que si plantarem les falles d’aquells temps, un quart no ens emportaríem!

altre faller... Com et trobarem a faltar, però i com de bonica s’ha quedat la nova? Ja podem passar dues persones a la vegada per darrere de la barra!

triador per al teu grup, i a més, si ix un dia de pluja podem posar-nos cap a dins del parador, ningú ha de banyar-se l’esquena, hi ha lloc de sobra per a tots!

Bojan

NOBoig estava

In memoriam

Eugenio Torregrosa Cardona

“Abans decomençar la temporada vaig dir a tota la premsa que allò que esperàvem era guanyar la Lliga. Vau dir que estava boig, i sí que estic boig, però la Lliga és nostra”. Aquestes paraules van ser pronunciades pel pivot montenegrí Bojan Dubljevic, eufòric, la nit del passat 16 de juny de 2017, pocs minuts després que el seu equip, el València Basket, fera història de la gran guanyant-li el playoff final de la Lliga al totpoderós Reial Madrid. La primera vegada que vaig anar al pavelló de la Fonteta de Sant Lluís de València va ser l’any 1988. Em va portar un cosí meu, molt aficionat (gràcies, Juanjo), sent encara un xiquet. Vam anar per veure un partit de bàsquet, de presentació, entre el Pamesa València (el nom i el patrocinador que va tenir el club durant molts anys) i el Maccabi de Tel Aviv. L’encontre, amistós, es va disputar un mes abans de començar la Lliga ACB, campionat que disputava el Pamesa (hereu de la secció de bàsquet del València CF) després d’haver ascendit la temporada anterior, i molt poc després de la (re) fundació del club, l’any 1986. La Fonteta em va semblar un immens i meravellós escenari. El Maccabi era (i encara és) un club mític, que aleshores tenia en la seua plantilla jugadors extraordinaris, com ara Kevin Magee, Doron Jamchi (el seu capità), Ken Barlow o Lavon Mercer. Nosaltres, tot i la lògica inferioritat, comptàvem amb homes com Roberto Íñiguez, Sergio Coterón, Clyde Mayes, Miki Pou, i, sobretot, amb el recent fitxatge de Brad Branson, que aleshores era un dels millors americans que jugaven a Europa i que de seguida es va convertir en l’ídol de l’afició. El Pamesa va perdre aquell partit (cosa anecdòtica, ara) un autèntic espectacle que

“Miguel Ángel Polo / valenciabasket.com”

encara revisc amb la dolça nostàlgia pròpia dels bons records de la infantesa. Curiosament l’any 1988, el del meu bateig a la Fonteta, va ser un any ple d’imatges de les que fan afecció al meravellós esport de la cistella. Me’n venen ara algunes a la ment, que tractaré de citar de manera ordenada: - El concurs de triples de l’All-Star de l’NBA, a Chicago. Larry Bird, aixecant l’índex de la mà dreta just abans que el seu últim tir (amb un baló tricolor ABA, el de la victòria) travessara la xarxa. Guanyant per tercera vegada consecutiva. Recomane veure el vídeo, tant als qui sabeu de què parle com (especialment) als qui no heu vist mai les imatges. Les teniu (com no) a youtube. Un detall més: Bird és l’únic que tira, durant tot el concurs, sense treure’s la dessuadora. - Els Jocs Olímpics de Seül. La semifinal URSSEstats Units. El partit que ho va canviar tot. Arvydas Sabonis, l’inoblidable tsar lituà (ressuscitat esportivament pels metges de Portland), berenant-se als universitaris americans, malgrat estar limitat encara físicament i abans de penjarse l’or olímpic. I, de pas, el patriarca del bàsquet soviètic, l’excepcional entrenador Alexander Gomelski, prenent el pèl als inventors del joc, i anunciant el futur: ‘’Next time, bring Magic Johnson, not magic defense.’’ Fins i tot el New York Times se’n va fer ressò de la frase.

mundial), entre altres, formant part de l’equip sense cap dubte més impressionant que han portat els Estats Units a uns Jocs Olímpics, precisament després de la històrica desfeta de Seül. Per cert, vos imagineu un partit d’aquella selecció balcànica (amb Petrovic, Divac, Kukoc, Radja, Danilovic, Djordjevic, Perasovic, Paspalj...), o bé de la soviètica (amb Sabonis, Kurtinaitis, Volkov, Marciulonis, Homicius, Tikhonenko, Karnisovas...), al complet, contra l’irrepetible Dream Team de Barcelona 92? Però, com diria el mestre Joan Fuster (Combustible per a Falles, Edicions

- L’NBA, a Europa. Els Boston Celtics de Bird, junt amb el Reial Madrid, l’Scavolini de Pesaro i la selecció de Iugoslàvia, a l’Open Mc Donald’s disputat a Madrid. Drazen Petrovic (25 anys farà enguany que un accident ens va deixar sense el geni de Sibenik) mostrant el seu immens talent contra els professionals NBA. A Larry Bird, MVP indiscutible d’aquell torneig, el tornaríem a veure a Barcelona 92, junt amb Magic Johnson i Michael Jordan (la Santíssima Trinitat del bàsquet

Bromera, 1992) crec que m’he despistat: la digressió era seductora. Parlàvem de bàsquet, però del València Basket (VBC, també). 20 anys ha fet a febrer del primer títol del club, la recordada Copa del Rei de Valladolid, guanyada davant el Joventut de Badalona. Durant 2017, quatre finals disputades (Copa, Eurocup, Lliga i Supercopa; amb dos títols, els dos últims), i la capacitat per superar moments duríssims (la dolorosa derrota a l’Eurocup, a casa), i refer-se amb l’extraordinària victòria a la Lliga. Després de véncer Barça i Baskonia, guanyant al Reial Madrid més potent dels darrers anys, amb remuntada, amb tres victòries seguides, fent per moments el millor bàsquet vist a Europa durant la temporada. Recorde la increïble cistella de Dubljevic, en el segon partit, a un minut del final i amb 79-79 al marcador, que ens va donar oxigen en un moment clau. A eixe segon partit (1-1) ja es va fer un treball net i professional, com el del Sr. Lobo a Pulp Fiction. Em ve també a la memòria el brutal triple de Sato al quart partit, el definitiu, just quan més cremava el baló (l’avantatge s’havia escurçat perillosament), que ens obria de bat a bat les portes de la glòria en el partit més important en els 30 anys d’història del club, la nit del 16 de juny de 2017. Aquell dia (casualitats de la vida) era el sopar fi de curs al CEIP Hort de Palau. Supose que les meues xiquetes van detectar l’estat emocional de son pare, i em van insistir que volien emportar-se a l’escola les seues samarretes taronja amb el dibuix de Pam, la mascota de València Basket. A sa mare i a mi ens va semblar un bon auguri i no ens vam

poder negar, però vam respectar la tradició: se les van posar al finalitzar el partit, eufòriques per la victòria definitiva. Algun pare, allí present, va marxar només acabar el sopar cap a València, a celebrar el títol a la Fonteta amb l’afició, amb els jugadors, a peu de pista. Sempre recordaré aquella nit. Van Rossom, Guillem Vives, Diot, Rafa Martinez, San Emeterio, Joan Sastre, Romain Sato, Luke Sikma, Will Thomas, Oriola, Dubljevic (Dubi, Dubi)...van fer història. Bojan, MVP de la final, es va reivindicar, com un valencià més. Ell ens va donar, de nou, la fórmula, el secret: “Hem estat tots junts, hem sigut una família i per això hem guanyat”. Estic d’acord, primer perquè el que hem viscut és l’èxit d’una filosofia de club, del treball d’equip, del gust per la feina ben feta. De l’extraordinària obra del coach Pedro Martínez, a qui sempre enyorarem. De la Cultura del Esfuerzo. I també, just és reconéixer-ho, de la gran labor i el mecenatge de Juan Roig i la seua família. I ja en la temporada actual, hem viscut la victòria a la Supercopa i l’esperança amb Txus Vidorreta, professional acreditat, i amb un equip que quan recupere els lesionats serà temible. I, és clar, el futur, amb eixe meravellós projecte, fet ja realitat, de l’Alqueria del Bàsquet, d’on algun dia podrà eixir el Pau Gasol o el Juan Carlos Navarro del futur. Només un detall: allí, a l’Alqueria, va celebrar la prestigiosa revista Gigantes del Basket, el passat gener, la seua gala anual, la primera en la seua història que organitza fora de Madrid. Un autèntic reconeixement. I també una nova portada de col·leccionista (la del mes de febrer de 2018) per afegir a la del passat juliol. Entre els guardonats, al costat de noms com Obradovic, Valdemoro o Doncic, majoria de València Basket: Vicent Solà, Joan Sastre, San Emeterio... i, a més, el mateix Dubljevic (MVP de la final de la Lliga, i premi Gigante Extranjero) que, provocant les rialles d’un públic entregat, va aprofitar el guardó per a recordar, de nou: “Estic boig... però el premi és meu”. Beneit desequilibri.

En segon lloc també estic d’acord amb Dubljevic en què és clau que el conjunt s’acabe convertint en una gran família, com es pot veure a l’emocionant pel·lícula Hoosiers (David Anspaugh, 1986; amb Gene Hackman, Barbara Hershey i Dennis Hopper, i que no debades transcorre a Indiana), un bon exemple dels valors units al bàsquet, i que tan importants són a la vida: treball, compromís, disciplina, respecte, solidaritat, esforç i... equip, equip, equip. Ho vaig poder viure, ja fa anys. Perquè, salvant les distàncies (siderals, com vos podreu imaginar) vaig tenir l’honor de formar part d’un equip així: que era com una família. Algun dia, espere, es farà justícia a eixos memorables equips locals (en conec més, d’exemples, i pot ser que qui em llig ara també) i a la seua història; història de vegades en minúscules, però no per això menys

èpica, fascinant i emotiva. Ara només diré que aquell equip estava integrat per uns xiquets que van créixer junts, formant-se com a persones, jugant al bàsquet. Amb sols 7-8 jugadors habituals, que van començar jugant a l’escola, que s’entenien a la pista amb els ulls tancats. Un grup d’amics del mateix poble que es va enfrontar (i, sovint, va batre) a equips molt potents, procedents de municipis amb quinze o vint vegades més habitants. Que en les seues últimes dues temporades va romandre imbatut a casa, guanyant tots els partits. Uns jugadors que de la mà del seu entrenador eren capaços d‘aconseguir tot això i, al mateix temps (eren xiquets, recordem-ho), no poder evitar sentir un poquet de vergonya quan, de vegades, entre el públic estaven els seus propis pares que els havien acompanyat a un partit jugat fora de casa. A eixos pares voldria retre un xicotet homenatge també, ara. I precisament a un d’eixos pares, una persona exemplar que ens va deixar el passat any 2017 i que sempre estarà en el nostre record, va dedicat aquest article. Guillermo Sancho Hernández

Va formar part de Junta Local fallera d’Oliva durant diversos exercicis en dues etapes distintes des de 1988 fins 1990 va ser delegat infantil i relacions públiques i en la següent etapa des de 2001 fins 2004 ocupant els càrrecs de vice secretari en els dos primers anys i secretari en els dos últims. A més en 2001 i 2002 també fou delegat de presentacions, infantil i incidències i a més a més en 2003 i 2004 va ser delegat de cau i truc. Va estar molt involucrat en la nostra comissió des dels seus inicis, sent membre fundador de la nostra falla. Va ser secretari des de l’any 1991 fins l’any 1995. En el primer any de la seua tasca va començar a utilitzar la nostra llengua, el valencià, en els saludes i en les actes ja que fins a eixe moment tot es redactava en castellà. En la nostra falla, ell i la seua dona Violeta varen ser encarregats de llibret durant diversos exercicis. Recorde quan en tota la paciència del món retallaven les fotos per a fer els muntatges del llibret perquè durant eixos anys no hi havia internet ni ordinadors per a poder ,,cortar, copiar i pegar,,. 40

Quan pense què escriure de Don Juan em venen al cap els meus moments d’infantesa, en el col•legi Lluis Vives on ell exercia de mestre i jo era la seua alumna. El coneixia de sempre... era de la meua falla, però fins que no arribaves als últims cursos d’EGB no el tenies de mestre. Recorde les seues classes quan entrava en l’aula tot era un silenci perquè don Juan imposava, però en el moment que el coneixies era una meravellosa persona. Hui en dia encara recorde la cançó que ens vàrem ensenyar per a saber operar amb les fraccions, una que ell mateix va gravar en la guitarra... una versió de “la de la mochila azul” i encara hui la recorde perfectament.

Quan vaig passar a l’institut continuava tenint una meravellosa relació en Don Juan a l’igual que en molts dels meus mestres de l’escola que eren falleros igual que jo i que hui en dia encara els tinc gran estima tant els que estan com aquells que ja no estan. Don Juan cada vegada que em veia pel carrer em preguntava en quin institut estava i com m’anava tot... El dia que més feliç el vaig vore va ser quan li vaig dir que estava en Orba... Això és veritat?? Em va dir... jo sóc d’Orba... Casualitats de la vida enguany torne a repetir centre, però a ell ja no vaig tindre l’oportunitat de tornar-li-ho a dir, de segur que haguera estat ben content. Qui no recorda quan el dia de la cremà baixaves la persiana per a que els bombers no banyaren els cristalls i al mateix temps et netejaren la persiana? Don Juan allà on estigues segur que continuaràs fent rogle parlant del Barça, de la falla i de la teua estimada família. Ací saps que has deixat bona llavor que continuaran parlant bé del Barça i de la teua benvolguda llengua. 41

Ja fa anys que volia escriure, però enguany el tema ho portava, DESEQUILIBRATS, i què millor que fer-ho parlant dels meus ‘’discípuls’’ Els Castanyes. Encara els queda per a aprendre i per a fer en esta vida i sobretot a la nostra falla, però ja van apuntant maneres.

No diré noms per si els pares i mares no saben com de bé s’ho passen els seus fills a les festes que fem en la nostra falla, però crec que sabré descriure’ls prou bé.

i ha un que l’hem criat des que era molt xicotet, nebot d’uns membres del meu grup, doncs eixe, va demostrar el seu desequilibri en una nit baix del parador, quan per estranyes circumstàncies, no sabem si per vergonya o per alguna reacció al·lèrgica (encara que la vergonya crec que no la coneix) va haver d’anar a urgències a punxar-se. Però el millor va vindre allí, el primer que se li va ocórrer quan el van gitar a la “camilla” va ser traure el mòbil i fer-se un selfie amb el cul a l’aire i acte seguit de ser punxat, preguntar a l’enfermera … “però podré continuar bevent, no??”. I sí, ho va fer, va aguantar allí

tota la nit, bevent, ballant i servint copes com diuen al meu poble “como si ná”.

Hi ha un altre a este grup, que no sé com ho fa, però estic començant a sospitar que té un doble, ja que és el primer en obrir el casal per a anar a la despertà, després de dinar no desapareix ni per a fer-se el cafè i és capaç d’aguantar per la nit fins a plegar els trastos i ajudar al DJ a carregar el cotxe, també és el primer en estar vestit de faller, per a anar en la junta a per les falleres, sospitós, no?? Però el que més m’inquieta és que sempre està acompanyat de la novia, també tindrà una bessona???. Té un avantatge, que viu al carrer del costat de la falla i per la cotxera té accés directe a casa, serà eixe el truquet que gasten per a estar sempre presents?? Enguany intentaré averiguar-ho. Un altre d’eixe grup, que diuen que juga molt bé a pilota, encara que sempre que vaig a vore’l perd i damunt li la fan sabatera. dir el seu nom perquè realment tots el criden pel cognom i no donaré mes pistes per a que no sapigueu de qui parle. Doncs eixe, no en dispara una, ja que és una persona molt calladeta, però hem d’anar molt amb compte amb ell que quan li pega per parlar no calla. Encara que és més aficionat al gintònic per les nits i, quan acaba el ball, va de portal en portal acompanyant a totes les xicones que queden lliures a vore si eixa nit pot dormir un poc mes calentet. Quan acaba la nit ell és Baraja.

No puc

n dels fundadors del grup, que no és precisament menut ni moreno, e l solen cridar pel seu cognom, també va desmostrant el seu desequilibri per allà on passa. Va de xic serio i responsable oferint-se fins i tot com a vicepresident i demanat matrimoni d’una forma discreta, on ningú es podia assabentar i d’allò més íntim. Sé de bona tinta que la gent que no el coneix li deu tindre una mica de mania, però quan t’ajuntes

amb ell, realment descobreixes lo bona persona que és. ra sols em ve al cap una anècdota que va passar desapercebuda per a tots inclòs ell. a vesprada del dia 18, amb imó posant música, un beso y una flor de ino ravo ,com oblidar-la, ballant amb els braços ben oberts, coses de la vida, un got va anar a buscar la seua esquena i va anar tot sencer a terra, acte seguit la propietària d’eixe got misteriós, es va posar a aplaudir amb l’esquena d’este xic el qual va notar el gest d’alegria i es va girar a celebrar-ho amb ella. B R U TA A A L .

A B

ambé voldria parlar d’un altre membre del grup, no sabria com definir-lo per a no dir el seu nom, però árquez, li diuen igual que a uns esportistes espanyols asol i el seu cognom és una superfície urbana normalment situada en la intersecció de dos o més carrers. uè dir d’ell?? olt fàcil és un xic que no pot alçar-se molt matí, però faltaria per vore si realment és que no s’ha gitat o que a l’hora d’alçar-se és quan ell ha aplegat al llit. i fora per mi, el dia de ant osep, jo li’l descomptaria de la seua quota, ja que l’única despesa que fa es beure tota l’aigua que troba al seu davant, l’abraça com si fora una filla seua, no la solta sinó es queda buida i és en eixe moment en el que s’alça corrent cap a dins del casal a per una altra. ot el que està a la barra li ofereix un “xupito” com a bons companys i sols amb la mirada ja dona la seua contestació. ull parlar amb el president, ja que si poseu un preu mòdic a cada botella d’aigua, 2€ encara que siga, a l’any següent al menys un ninot de la falla gran ens eixiria gratuït perquè ell sol el pagaria. l problema ve en els dies anteriors, l’aigua trobe jo que ni l’olora.

S J

ell s’apunta a tot, és igual de bona persona que gran és ell. Després no puc oblidar-me d’un xicotet, però no per això deixa

de ser un gran faller i millor persona, puc dir d’ell ? Que li agraden

els cavalls quasi igual que els gintònics. Doncs el que més gràcia fa d’aquest faller, és que tal i com van passant els dies de falles, quan el sents parlar no saps

si és ell o el nostre estimat Eliseo, el de l’estandard, cada dia que passa es queda més afònic, però no per això deixa de parlar. Enguany el dia 19 vaig a intentar mantindre una

conversa seria amb ell i Eliseo, però el repte el tinc en què vull fer-ho amb els ulls tapats, a vore si encerte qui es cadascú.

Sé que són més en aquest grup, però a dia de hui, no puc adoctrinar-los encara, són ja massa per a la meua edat, el que sí que sé és que el futur de la bogeria de la nostra falla està salvat amb ells. És un plaer per a mi poder passar cada minut que estem junts a la falla amb vosaltres. GRÀCIES PER TOT I SEGUIU AIXÍ... FEM AMISTAT, FEM FALLA EL LÍDER

al destacar d’ell que des de que ha descobert les faenes que es fan abans i després de la setmana de falles, 43

NOTA: Qualsevol canvi del programa serà anunciat al tauler d’anuncis del Casal, en faceboock i en la pàgina web de la falla. Web: www.fallainstitut.com Faceboock: www.faceboock.com/fallainstitut Twiter:@fallainstitut

70 Campioonat de Pilota Valenciana

ArreplegĂ

Crida Fallera

72 Paelles Ricard

Cavalcada del Ninot

Exposiciรณ Ninots Indultats

Nit Albaes

Presentaciรณ Llibret

Entrega Recompenses Junta Local

Partit de Solters contra Casats

Dinar de Dones

MuntĂ del Parador

PlantĂ Monuments

Inauguraciรณ Casal Faller

Concurs de Dibuix

Setmana Fallera

Nit de Disfreses

Cercavila de CĂ rrecs

Entrega de Premis

Ofrena de Flors

Cremà

Elecció dePresident

Missa de San Josep

...una promesa es complix

Dinar Germanor

F.M.Oliva i Cort

Sopar d¡estiu

Fira Gastronòmica

Renovació Palacio i Serra

Gala de l’1

Teatre Sagunt i Cdrtamen Amat

Nous Càrrecs

Demanaes Falleres Majors

Teatre

Proclamaciรณ

Passeig amb Bici

Presentacions

Campionat Pilota Valenciana

Presentaciรณ

fins ara...

Enxufe i Perilla!!

a història que és molt sabuda...sempre es repeteix, amb matisos clar. La nostra vida està plena de cicles i canvis... afortunadament. De vegades, passen per davant nostre moments i circumstàncies, que ens sembla que ja han passat o simplement han ocorregut de veritat i sembla mentida que haja transcorregut ja tant de temps.

Fa uns anys, no vull recordar ni quants, dues persones molt importants per a la nostra falla, els nostres pallassos, Enxufe i Perilla, David i Paco, Paco i David...varen manifestar la seua idea de deixar la tasca que tan bé estaven desenvolupant amb els nostres xiquets i xiquetes. Es donava la sensació en aquell moment, que havien d’arrimar-se i deixar pas a la gent més jove... En aquella ocasió,els xiquets i xiquetes de la falla es varen fer un regal i hem van demanar que escriguera unes paraules per al dia de la presentació a fi de poder-los convèncer per a que canviaren d’opinió i estigueren més temps amb nosaltres... i ho faig fer, i són les que podeu llegir a continuació... Bona nit públic en general benvinguts sigau a l’event sigau tots molt benvinguts els que sou o no sou fallers.

Puix com està ja molt de nit i la lluna ha eixit molt prompte demane vostra col·laboració Doncs vull contar-vos un conte.

En aquesta nit tan màgica com és la de presentació no han acabat les sorpreses Al menys que ho sapia jo.

Està escrit en molt de carinyo i encara que el conte jo ja sabeu que l’hem escrit durant molts anys i entre tots.

Hem presentat a les xiques, als presidents, i falleres majors. Hem escoltat molt atents tot el que passava, o no?

Els protagonistes són xiquets que m’han dit, escriu-lo, Ana i el dia de la presentació el contes per a tota la falla.

Hem sopat de categoria gràcies al Molí Canyar i als encarregats de la falla que molt bé ho han preparat.

I jo no he pogut negar-me demanant- ho els xicotets i els que ja s’han fet majors i un dia, com jo, eren xiquets.

Doncs ara abans de dormir o de ballar un ratet relaxeu-se una miqueta i escolteu-me un poquetet.

De part meua i de part seua de part de tots els nostres cors ací comença este conte que jo conte amb molt d’amor.

Això diu que era una vegada a València ja fa molt hi havia un poble que es deia Oliva i que estava a la Safor.

I tots es trencaven el cap pensant com solucionar-ho no sabien el què fer i pensaven tot el rato.

Alguns d’aquells seus xiquets aquells dels primers anys ja han crescut una miqueta i tenen qui es diga “papa”.

En eixe poble tan gran que tenia un gran castell celebraven moltes festes per lo menos una al mes.

Fins que un dia sense dir- ho I sense donar-se importància aparegueren dos monos blancs com si ho feren per art de màgia.

I tenen xiquets en la falla i estan algo preocupats perquè han sentit que els nostres pallassos ja no volen continuar.

Però la més important com és un conte ho puc inventar eren les falles tan bones que celebraven cada any.

Dos fallers anaven dins amb bosses penjades al costat no sabem molt bé que deien, crec que Domèstics Jordà.

I sabeu què és el que passa ací ho podem contar és que han segut els dos iaios i als nets volen passejar.

Hi havia poquetes “entonces” quan començà la nostra història una es deia la Falla Institut si no en falla la memòria.

I es posaren a fer riure a tots els xiquets a montons amb ballets, jocs de la poma i també carreres d’ous.

Però els xiquets de la falla que són llestos i espavilats no volen que la falla es quede sense els pallassos més grans.

I en eixa falla tan xula que tenia molts fallers a què no sabeu que feien per passar-ho super bé.

Buscaren joguets per regalar i s’inventaren concursos, també buscaren jurats, que foren bons i molt justos.

Per això aquesta nit m’han obligat a contar este conte que aprofita per a fer-los recapacitar.

Feien moltes reunions, soparets i cavalcades, eixien a les processons i jugaven a les cartes.

Buscaren tendes de disfresses on comprar les llepolies un detall per a cada xiquet té igual si guanyaves o perdies.

I per a dir-los als dos a Paco i també a David que no volem que ens deixeu ni als xiquets ni als més fadrins.

Tot coses per a majors no feien res per a xiquets fins que un dia protestarem i cridarem un poquet.

Cap xiquet es quedava sense tindre el seu somriure tots nostres ulls brillaven quan a ells els veien vindre.

Que volem que continuen en la falla fent de pallassos amb les cucanyes, els ous i les carreres dels nassos.

Eh, que estem ací baix! que som els xiquets dels fallers divertir-nos com vosaltres nosaltres també volem.

A esta altura de la història tots sabeu de qui estic parlant i encara que pegueu cabotades jo encara no he acabat.

I per animar-los a seguir i demostrar-los el nostre carinyet els xiquets de tots els anys els han portat un regalet.

Si no ens feu activitats per a que ho passem molt bé passarem el dia plorant i a la falla no vindreu.

Així doncs guardeu silenci ja queda molt poquet per a que s’acabe el conte que ja sabeu que és guapet.

Per a que sàpiguen que tots encara que no ho hagem dit els volem i els agraïm tot el que ens han fet sentir.

Quin problema ens han creat estos xiquets, dels... botons que juguen i ens deixen tranquils per carrers i carrerons.

Doncs aquells nostres amics que es diuen “enxufe i perilla” han estat un montó de anys montant-s’ho de meravella.

I els donem una forta besada de part de la falla institut i també este aplaudiment que es mereixen com ningú.

I els nostres pallassos es varen deixar convèncer emocionats pels sentiments dels xiquets que els reclamaven. I els majors, varem estar molt contents de que no ens abandonaren i continuaren fer brillar els ulls de fallerets i falleretes, i també d’algun majoret, amb el ball de la poma i les carreres amb els ous que bullia tos els anys Navalón i les cadires velles del casal a les que pegaven voltes i voltes. Jo inclosa, perquè desprès d’eixe dia de no abandonament, Enxufe i Perilla em varen demanar que m’unira a ells i els tirara una maneta. Vaig estar super a gust amb ells i vaig poder comprovar en quina cura i dedicació compraven durant mesos, en quina gana preparaven els jocs, l’equip d’àudio i tot el que fera falta per al famós matí de les cucanyes, en el què desprès d’esmorzar els tres junts un entrepà ben bo, arribaven amb la disfressa que tots els anys llavava i planxava Lina, en la furgoneta de Jordà, tocant el clàxon sense parar, a un carrer ple de xiquets que esperaven amb molta il·lusió, als pallassos. Però tot s’acaba...i en aquesta ocasió, són ells els que m’han demanat que escriga aquestes paraules d’acomiadament. Amb tristor, clar, perquè han estat sempre a gust, han gaudit del què feien, i saben que tiraran a faltar a eixos xiquets i xiquetes, el tracte amb ells, el mono blanc i també eixes bosses plenes de caramels que portaven sempre pegades al cos...Ah, i el concurs de

dibuix, que els feia patir sempre per trobar jurats que qualificaren els premis, i la cercavil•la pels nostres carrers...però sobretot, a eixos xiquets i xiquetes que durant totes les festes i la resta del any es deien:” Eh, tu eres un pallasso de la falla” Sé que la comissió està agraïda de la seua tasca i sé que han sigut un bon exemple i també una gran ajuda per a tots nosaltres, per això, de part d’ells, de David i Paco o Paco i David, vos anime a que continueu en la seua feina, i que la llavor que ells durant tots aquestos anys, han plantat en els xiquets i xiquetes de la falla, no es quede en un camp sec, si no que continue donant fruits i que apareguen pallassos i pallasses disposats a fer riure, jocs i cucanyes. I acabe donant les gràcies a tots els que heu arribat fins ací i heu llegit aquestes paraules i vos regale un «consellet» d’acomiadament: “En una comissió tan xula com es la de l’Institut hem de fer riure als xiquets per a que siguen feliços d’ adults”. Bones falles a tots! Ana Parra