Records esporàdics de Joan Vidal Boada

Records esporàdics de Joan Vidal Boada (2a part)

El Jaume de l’agutzil ens feia molt de respecte, sempre era a la porta de l’Ajuntament. De vegades ens feia la mitja rialla al veure’ns jugar per la plaça. I havia una gran pedra de marbre a la paret de l’Ajuntament, al costat de la porta, amb molts noms gravats, el pare em deia que era de la guerra que havia passat. Hi havia un gran anunci al xamfrà de cal Pio que hi deia “Fabrica de carquiñolis FRITZ” i un forn sota de casa meva on la senyora Carme em vigilava quan la mare encara no havia arribat a casa. M'agradava el fl aire del pa i el del sucre torrat de les coques. A la plaça davant mateix de l’Ajuntament hi vivia el senyor alcalde, jo pensava en quina sort tenir l’Ajuntament i l’alcalde tan junts. Al carrer de l’Abadia hi havia una farmàcia i quasi davant mirant a la plaça un forn, m’encantava observar quan arribava el carro tan carregat que la mula quasi no es veia, amb feixos de fullaraca de pi, els descarregaven i entraven per una porteta baixa a peu de vorera on i havia el forn.

Quan feia un fort aiguat, la plaça quedava inundada de tal manera que ens arribava dalt de les primeres escales de l’entrada de casa, la claveguera no donava més de si. Recordo la missa d'una del diumenge a l’Església Nova, tothom anava amb el ves� t més bo que tenia. Les senyores amb mantellina negra al cap i els homes amb corbata. Recordo les classes de catequisme per a preparar-nos per la Primera Comunió, les processons de Corpus amb moltes capelles situades al carrer Nou, concretament, al portal del molí d’oli de la Coopera� va del Sindicat, al carrer Sant Domènec al davant del ferrer Anton Mar� , al carrer Sortetes, a ca la Fatarella i possiblement alguna altra més que no recordo, totes estaven guarnides amb moltes fl ors i grans domassos, no sabria dir quina era la més bonica de totes. Impressionava la processó de la Setmana Santa en silenci amb els armats al davant amb les llances picant al terra, els misteris carregats a l’espatlla, i el Sant Crist que duien uns homes molt grans i forçuts.

El meu col·legi, el primer que vaig anar, era a l’edifi ci de l’Hospital, donya Dolores ens ensenyava a llegir i a escriure , érem molts nens, jugàvem a agafar i fer el tren a l’hora del “recreo” dins la mateixa aula on ens feia classe. Les nenes anaven a una altra classe, temps més tard vaig anar a les monges al carrer Sant Josep, al Convent de les Carmelites, tenien un pa� molt gran, la “hermana” Jovita t’es� rava les orelles si no et comportaves, val a dir que sabia com amanyagar-te quan ho necessitaves.

Aviat es va construir l’escola nova als afores del poble. L'edifi ci era gran i tot nou, amb dos portals, un per als nois i l’altre per a les noies. Estava dividit per una paret i a l’hora del pa� no ens hi trobàvem mai, quan uns hi anaven les altres en sor� en, així no jugàvem mai junts. Al ma� abans d’entrar a classe, els mestres ens feien formar i mà dreta en l’aire entonàvem el “cara al sol” mentre un noi hissava la bandera espanyola en un pal que hi havia plantat davant l’escola, després el senyor mestre escrivia la “consigna” a la pissarra i començaven les lliçons. Abans de sor� r per anar a casa a dinar es resava.

La bossa del berenar, quan era buida, ens servia per omplir-la de llet en pols que ens arribava d’Amèrica dins uns sacs molt grans de paper.

Recordo les bates, la � nta del � nter, la “plumilla”, el quadern, el plumier, l’enciclopèdia, el paper secant, les taques de � nta a les mànigues i les mosques dins el � nter. Ens cas� gaven de genolls i de cara a la paret o ens feien copiar 200 vegades “no hablaré en clase”. Alguns de nosaltres vam conèixer en “Pepitu” era (ell deia) l’ajudant del Sr. Raül, alguns de nosaltres vam comprovar el gust de quan et picava els dits de la mà. Les classes d'història del Sr. Raül ens les explicava en català, coneixíem des de Viriato a los Reyes Godos, Don Pelayo, los Reyes Católicos fi ns a arribar al Glorioso Alzamiento Nacional. Acabàvem les classes donant les gracies al Generalsimo per salvar-nos de tanta desgràcia, així t'asseguraves una bona nota a l'assignatura de “Espiritu Nacional”, que, evidentment tot es feien en castellà. No hi havia rastre de l’existència de la nostra senyera ni cap història.

Un dia els mestres decidiren plantar moreres al pa� , per delimitar l’entorn, i ens demanaren als del curs de comerç i als de batxiller, portar les eines de casa per començar a plantar. Ho vam fer a es hores del pa� , envoltaven tot el pa� , actualment en queden les del davant de l’entrada del col·legi com a tes� moni de la feinada a fer els clots que vam fer mestres i nens, les moreres les va comprar el col·legi a Reus i el meu pare les va portar fi ns aquí.

Els diumenges d’es� u anàvem amb els pares a la Font Baixa a fer el vermut, era bo aquell “Sandaru” amb patates fregides. Ens trobàvem amb amics i jugàvem a la recerca de penyics traient-l’hi el suro del darrera ens l'enganàvem a la camisa i fèiem de sheriff , com a les pel·lícules que cada diumenge vèiem al Cine Cultural. Sempre posaven el NO-DO, el generalísimo pescant, caçant, inaugurant, a la llotja del Real Madrid quan aquest jugava contra el Barça, “hizo un gran parti do pero el Real Madrid fue superior” tot el cine s'emprenyava, mentre els menuts asseguts a primera fi la, menjaven les xufl es remullades que havien comprat per una pesseta al davant de l’entrada del cinema, on la Montserrat “seca” les anava despatxant.

De ben segur que aquest escrit podria con� nuar, però s’acaba aquí, com dic a l'encapçalament, són records esporàdics de quan era nen i fi ns als 11 anys. Cadascú de nosaltres ha viscut el seu moment al mateix temps, tal vegada el mateix record es viu d'una o altra manera, tot és diferent i depèn del color del vidre en que es mira, (ho deia en Ramon de Campoamor). Per la memòria queden les persones que aquí surten, ells van ser els que feien i formaven la història del nostre poble, per seguir engrandint-lo. A par� r d'aquests anys ja � nc el record d'un espluguí que mai va amagar de ser-ne, Lluís Carulla i Canals. L’Espluga ampliaria el nucli urbà fi ns a límits que mai s’havien imaginat, la seva es� ma i mecenatge, va canviar la vila fi ns als nostres dies.

Salut per a tothom que en aquets dies de confinament, falta ens fa. ■

Joan Vidal Boada

EL FRANCOLÍ