David Rovira, un exemple a seguir. Més que un adéu

IN MEMORIAM

David Rovira, un exemple a seguir

Per als qui el vam conèixer, evocar la fi gura de David Rovira i Minguella (L’Espluga de Francolí, 1956–2020) és recordar una personalitat entranyable, d’una humanitat genero-

Presentació de "Dia vindrà" a la plaça d'en Canós. Arxiu sa i compromesa amb la seva família, amb la seva professió de farmacèu� c, amb la seva vila, a la qual serví des de la més alta responsabilitat polí� ca durant setze anys, i, naturalment, amb la seva pàtria. Com Mn. Ramon Muntanyola, de qui propicià la celebració del centenari, ell era un lluitador de banderes blanques i un exemple a seguir. En queda el tes� moni escampat en ins� tucions diverses, professionals, associa� ves i ins� tucionals. La seva mort, ben inesperada, ens deixa esbalaïts però esperançats. Ho direm manllevant unes paraules del seu admirat sacerdotpoeta: I creixeran xiprers dins del teu clos, I tu, per ells, encar faràs de guia.

Què hi fa que no et vegem les mans ni el cos, Si ens mostres, com abans, quina és la via? David Rovira i Minguella ha traspassat prematurament, però la seva passió per la vida i l’esperit de servei a la seva gent són aquí i parlen en silenci, com una rosa viva. ■

Joan M Pujals

Més que un adéu, és un gràcies

Ara ja sí. Ara ja ha arribat el fi nal... Però només és un fi nal � sic i terrenal, ja que el David seguirà amb mi durant tota la meva vida. Una persona lluitadora, amb un sen� ment espluguí molt arrelat, encoratjador i encaminador d’un grup que es mou a l’uníson, com una pinya, on tot, es fa entre tots i que en els darrers 16 anys s’ha entregat en cos i ànima a la polí� ca municipal.

Ell ha estat el meu pare en la polí� ca, qui em va introduir en aquest món i qui sempre m’encoratjava a encapçalar projectes i a � rar les coses endavant. El buit que em deixa és molt gran, però alhora és un buit ben ple: ben ple de coratge, de superació, de valen� a i de serenor, per intentar fer les coses ben fetes, tal i com a ell li agradava fer-les.

Ha marxat sense fer soroll, com ho ha fet sempre tot: poc soroll i la feina feta. El seu llegat sempre ens quedarà present, però la seva forja personal sempre � ndrà una gran infl uència en mi. Érem molts els que l’es� màvem, i som molts els que el seguirem es� mant.

Just després de morir comentàvem,

que de ben segur que allà on sigui, ja deu estar engegant nous projectes, encoratjant noves persones i creant nous grups de complicitat...

EL FRANCOLÍ

David, rebre tant dissortada no� cia ha estat un cop molt dur, di� cil de superar, però ha estat un nou acte de demostració d’una de les teves lluites i victòries terrenals: veure’ns units i envoltats de bona gent i grans persones que ens es� mem i hi som sempre que fa falta. Així seguirà sent per sempre! Descansa en pau, gran amic, i a la teva manera, segueix-nos donant tot aquest impuls i alè que sempre ens has donat. Tot i que t’haguem perdut, sempre et trobarem en els nostres records. No volem plorar perquè hagi arribat el teu fi nal, sinó que volem somriure perquè ha estat possible. No t’oblidarem mai, no t’oblidaré mai, i sàpigues que em sento molt afortunat d’haver-te viscut i que ara fa que hagi de dirte adéu... Una forta abraçada!

Jordi Torre Bergadà Portaveu de Junts per l’Espluga de Francolí

IN MEMORIAM

A reveure, amic

-Josep Maria, � nc el mal de cal Minguella, em va dir una dia de fa uns quants anys. Després el 2013 va haver d’ingressar a l’espera de la donació d’un cor. Va estar quasi tres setmanes endollat a una màquina, inconscient. Paralitzat i a l’espera del trasplantament. Feta la intervenció, mesos de recuperació. Va guanyar set anys de vida, tornava a ser l’home amb l’esperit servicial per al seu poble.

D’una afecció cardíaca va morir el seu besavi Salvador Minguella Boyó (1931, 64 anys), l’avi Salvador Minguella Josa (1955, als 56 anys) i el seu oncle Josep Minguella Roig (1992, als 61) potser per haver lliurat el seu cor al servei del poble, cadascú en el seu moment i amb les seves circumstàncies.

Havíem � ngut, ell i jo, discrepàncies per quina solució es podia donar a la problemà� ca del Casal de l’Espluga. Era poc abans de la crisi fi nancera del 2008. El Casal ja feia anys que la pa� a, la crisi. Cal dir, en honor a la veritat, que ni ell ni jo vàrem encertar en les propostes que ens fèiem, però en defi ni� va fou el seu coratge i l’amor que sen� a per l’en� tat, el que va prevaldre encertadament. El patrimoni � sic del Casal passà a l’Ajuntament, com anys enrere hi havia passat la piscina i més tard l’Escola de Música. Va passar per en� tats locals, des de l’Agrupament Escolta l’Estornell, amb la inicia� va de Casa Llavassa, i després per la presidència del Casal amb una etapa anterior a la vicepresidència. El Consell Social, les ac� vitats i les explotacions es man� ngueren durant aquell període, però les fi nances del Casal, tancat el cinema i la Sínia, es ressen� en de la càrrega fi nancera insuportable i la manca d’ingressos de les explotacions. Passà el relleu a Joan Vallès i aquest a la Maria Teresa Álvarez. El fi nal de l’assaig social que havia signifi cat el Casal de l’Espluga per al poble estava defi ni� vament perdut.

Una biografi a social i polí� ca de David Rovira haurà d’explicar la seva trajectòria com a militant de Convergència Democrà� ca de Catalunya. Fou alcalde de l’Espluga i president del Consell Comarcal de la Conca de Barberà, i també el cap comarcal del par� t. Així mateix, fou diputat provincial i, en la darrera de les seves legislatures a la Diputació, responsable de Base. La crisi del par� t, tot i el seu bon posiciona-

ment, l’apartà de la carrera polí� ca que anhelava. Era un home de província i el centralisme barceloní, tan arrelat al seu par� t, li impediren l’ascens a càrrecs de més responsabilitat pels quals estava sobradament preparat.

Les obres empreses per l’ajuntament que ell presidí durant els setze anys de mandat electoral són la prova palesa de la bona administració de la cosa pública. Des d’obres tan aparentment senzilles com el passeig al llarg de la carretera de Poblet, fi ns al nou Pavelló Municipal, són tes� moni de la seva esforçada dedicació.

L’Espluga està habituada a perdre homes encara joves i amb capacitat demostrada. Un reguitzell de noms ens han deixat durant les darreres cinc dècades. Malal� es terminals i accidents han minvat el poble de dirigents i líders que haurien pogut donar encara molt de profi t per a la seva prosperitat. David Rovira ha estat un més d’aquests homes perduts a l’Espluga. El seu lideratge i la seva ac� vitat polí� ca i social se’n ressen� rà, sens dubte. És clar que la vida segueix i l’Espluga té i � ndrà nous valors, però a la nostra memòria estarà present aquest home amb llums i ombres, com tot ésser humà. Sorrut i amable d’acord amb la situació. Afectuós i afable quan calia. Decidit i tossut com un líder nat. Convençut i enèrgic en les decisions necessàries en bé del seu poble. El que el va veure néixer ara fa 63 anys i que l’acollirà en terra sagrada per tota l’eternitat. Un més dels grans espluguins que hi reposen en pau.

Les seves creences i la seva fe ben segur que li reserven un lloc entre els escollits. El pas minso per aquesta terra se li ha acabat. Però l’espera, la glòria del Déu misericordiós. I per descomptat, un racó a la memòria del espluguins que l’hem conegut, hem treballat amb ell, hem discu� t i hem es� rat del carro. David, des de la més pregona es� mació, descansa en pau. ■

Josep Maria Vallès i Martí

EL FRANCOLÍ

IN MEMORIAM

Un esperit de servei

L’etapa de la infància et deixa uns records inesborrables, i forja de mica en mica la manera de viure el poble, d’es� mar-lo. Durant la joventut hom s’incorpora a un o altre grup, en� tat o moviment social de la vila i es va implicant i treballant perquè l’Espluga sigui cada dia millor.

El David, tres anys més gran que jo, va seguir aquest camí i en el seu recorregut vàrem coincidir força vegades. Des de formar part del grup d’escolans de la Parròquia, par� cipant en el món escolta a través de l’agrupament L’Estornell i mantenint any rere any l’esforç perquè la nostra vila posés en valor els seus indrets més emblemà� cs i potenciés tot el que envolta la paraula Cultura.

Finalment, el compromís polí� c també és una part d’aquesta dedicació a la comunitat, del que ha de ser un esperit de servei, que el David ha desenvolupat amb escreix durant tants anys. Crec que la municipalització de les instal·lacions del Casal, en un moment crític per a la continuïtat de l’entitat, ha estat un dels grans actius de la seva gestió perquè ha permès mantenir un dels baluards de la vida social i cultural de l’Espluga.

El seu record ens acompanya en llegir aquests versos de mossèn Ramon Muntanyola, de qui vam celebrar com calia el centenari del seu naixement: Pelegrins encara de la Terra clara, de la Terra aspriva que és amarga i viva, i desti l·la mel, adrecem la passa de romeu, inlassa, pel camí fi del. De la terra plana a la muntanyana, i a acaçar l’Estel. I de l’alta serra, mirarem la Terra i veurem el Cel.“ ■

Jordi Roca i Armengol

Del fi ll

...Adop� u… Cinc mesos després de deixar l’Espluga, cap al març de 2016, vam haver de fer una escapada a Montblanc i, ben bé pels pèls, vam esgarrapar uns minuts aturats a l’Espluga. Un dia després escrivia des de Balaguer una carta al David prometent que a l’es� u hi passaríem uns dies. Ho vam fer, potser ben bé no a l’es� u, a la primavera. En la carta li donava no� cia del nostre canvi de vida, una mena de segona jubilació i li assegurava que sempre enyoraríem els anys passats a la vila, si bé pocs per a l’Antonieta, molts per a mi, vora trenta. L’Espluga fou i haurà estat de totes les meves moltes residències, la més llarga, amb un espès teixit d’amistats. Hi he escrit entre trenta i quaranta llibres.

Com ha estat costum en mi, vam anar a comunicar personalment a l’alcalde Rovira la nostra fi nalització d’estada a la població. “No oblidis mai que ets fi ll adop� u de l’Espluga”, em va recordar, innecessàriament, però amb un to de sa� sfacció. El David tenia ben clar que la cultura era sempre en majúscula, i feia acte de presència a concerts, xerrades, exposicions cursets o aplecs, al Museu, a la Cova, al Casal, a l’Ermita, a les escoles, a la Sala municipal, a la Biblioteca, i als sopars dels diversos grups i en� tats.

Per als veïns, parents i coneguts vam fer una mena de sopar berenar a casa nostra les vigílies d’ anar-nos-en. El David Rovira va venir-hi, s’ho passà d’allò més bé, brindà amb cava rosat i se’n tornà amb la bici elèctrica. Vaig tenir des d’aleshores no� cies fragmentàries de la seva persona, també dels alts i baixos de la seva condició � sica, com les tenia del conjunt de l’Espluga i vaig rebre horroritzat el xoc de la riuada l’any passat..

Veïnat de l’Espluga: hem perdut algú emblemà� c, intelligent i tenaç, molt sacrifi cat en el dia a dia, en la tasca professional, en la dedicació municipal, i, sobretot, en el tracte amical. Jo no oblido mai, però mai, les persones que han � ngut amb mi sincera proximitat espiritual. Com el David. ■

Josep Vallverdú

EL FRANCOLÍ

IN MEMORIAM

David Rovira, un home de poble, un home de país

Explicava David Rovira en una entrevis- Templera i Hospitalera de l’Espluga de de vida de les persones. ta publicada fa deu anys que “qui vul- Francolí, un recorregut virtual pel Catalanista de pedra picada, defengui fer polí� ca, que parli amb la gent passat que cons� tueix un extraordina- sor dels drets i llibertats dels catalans, del poble”. No hi ha millor manera de ri model de l’aplicació de les noves tec- el país li agraeix el seu compromís i varesumir què i com ha de ser un alcalde. nologies en els processos pedagògics. len� a en tots i cadascun dels fets més Fidel a les seves paraules, l’alcalde Ro- Aquesta conjunció de tecnologia i hu- transcendentals que ha viscut la nació vira, el fi ll del farmacèu� c de l’Espluga, manitats va ser possible per la persis- en els darrers anys. En Rovira sempre negoci que va con� nuar regentant amb tència de l’alcalde Rovira en apropar hi era, al davant, defensant la dignitat la família, fou un servidor públic com- cultura i coneixement a tothom, espe- democrà� ca del seu poble i del seu papromès amb la realitat social, cultural i cialment a les generacions futures. Ho- ís. En un acte de campanya de Junts per polí� ca del municipi. Ja de ben jove als me de profundes conviccions cris� a- Catalunya a l’Espluga abans de les elecMinyons Escoltes i més tard al cap- cions del 21 de desembre de 2017 davant del Casal de l’Espluga de va recordar, sense embuts, que Francolí, en� tat que és pal de pa- una victòria del bloc unionista en ller del teixit associa� u espluguí. aquells comicis podria suposar la També vaig saber que més enllà destrucció de la llengua i la cultude la passió municipalista ens unia ra catalana. Unes setmanes abans, un vincle amb el món de la no va faltar a la cita municipalista comunicació atès que Rovira l’any a Brussel·les. El recordo arribant 1984 va participar en el procés de al costat de Josep Andreu, alcalcreació de l’emissora de ràdio de de Montblanc; Carme Amenós, municipal, de la qual en va ser el alcaldessa de Passanant i Belltall primer director. Des de tots els i Francesc Xavier Llobet, alcalde àmbits en David coneixia i es� ma- de Vallfogona de Riucorb, com a va el tarannà dels seus conciuta- representants de la Conca de Bardans, els quals van donar-li l’ho- Carles Puigdemont i David Rovira. Inauguració de la berà en la trobada de batlles canor de ser-ne batlle del 2003 al Ruta Templera i Hospitalera. Ramon Rosich talans que van desplaçar-se a la 2019 realitzant una magnífi ca ges- capital europea per donar-nos es� ó polí� ca i també humana, vector im- nes, recordava sovint l’Evangeli: “Si et calf i encoratjar-nos a internacionalitprescindible per ser un alcalde es� mat donen uns talents, has de treure’n el zar el cas català. Gràcies per ser-hi, aquell pels teus i respectat pels adversaris. màxim profi t, no te’ls pots quedar no- dia i en tot aquest temps d’exili i espe-

Recordo l’alcalde joiós del seu po- més per a tu. Cal que fruc� fi quin”, de- rança. Per tu, alcalde, amic, David Roble en una inoblidable jornada l’abril ia. La Ruta Templera de l’Espluga de vira, no defallirem. No ens rendirem. ■ de 2016, un dels meus primers actes Francolí no sols era un projecte urba- Carles Puigdemont i Casamajó al territori com a president de la Ge- nís� c o turís� c sinó un projecte social 130è President de la neralitat, quan vam inaugurar la Ruta amb l’objec� u de millorar la qualitat Generalitat de Catalunya

EL FRANCOLÍ

IN MEMORIAM

A reveure, David

Es� mat David, Mas i jo, amb el suport calculador del germà en la fe en Jesucrist, el que et Joan March, vam decidir comprar-la. dic en aquesta carta ja ho saps perquè Els pares de les noies i els nois de l’Agruho hem viscut junts, ho he escrit per pament van fer pinya econòmicament consolar-me una mica. i fent voluntariat la vam rehabilitar. El

A fi nals dels anys setanta l’Anna i tu dia 2 de maig de 1982 es va inaugurar. vàreu venir a casa una tarda de diumen- Tu, junt amb altres, sempre hi vas ser ge. Teníeu intenció de quedar-vos a l’Es- fi ns el canvi de generació. pluga i volíeu integrar-vos a l’Agrupament, a la Parròquia i al Poble. Així va ser, amb molta empenta. L’Agrupament ho va notar de seguida, en vàreu ser caps i responsables. Aquesta relació la vam celebrar fent una travessa al Pirineu i al cim del Montardo. Les coses importants - com diu la Bíblia - se segellen a la muntanya, oi David?

Els camps d’es� u els fèiem a Casa Mateu, a Gessa. Era una fi nca de la família Requesens de Montblanc, els quals en van cedir una borda a Mossèn Palacín. El mossèn era consiliari de l’Agrupament de Montblanc i el de l’Espluga. Per això hi anàvem a fer els campaments. Va ser a Gessa on vas te- Cim del Montardo. Arxiu familiar nir la idea de buscar una casa al Pirineu per fer-hi els camps d’es� u, els Amb molt de goig vam celebrar la de l’Espluga i tothom que volgués. Da- remodelació fa un any i mig. David, vid, tu sempre em dius que no te’n re- per nosaltres va ser una gran festa cordes, però sí, la idea és teva. major en veure saba nova i ganes de

A Durro vam trobar Casa Llavasa i tu seguir endavant amb el projecte i l’Anna, el Salvador Gómez i la Dolors adaptat als temps d’avui.

Tu i l’Anna us vareu casar, la Montse i jo també, vosaltres us vau quedar a l’Espluga i nosaltres vam marxar. La distància geogràfi ca no ens va allunyar, el creixement de les nostres famílies ens va unir espiritualment per sempre. Les trobades, especialment a casa teva i a Vallclara, han donat lloc que ens expliquessis entusiàs� cament els teus projectes i realitzacions a l’Espluga que es� mes amb bogeria. David, has estat sempre un lluitador, has sabut vèncer dificultats de tota mena amb esperança i optimisme. Et puc dir amb paraules de Sant Pau “Has lliurat un bon combat”. El dia 11 de maig al vespre vam parlar llargament per telèfon com fèiem sovint, vam quedar que vindries quan fos possible a Vallclara amb la “Burricleta” - em sembla que ho dius així - com ja havies fet.

L’endemà al vespre te’n vas anar, però sempre seràs amb nosaltres.

La meva família i jo sempre et portarem al cor. David, seguirem parlant, tu des de la vida per sempre i jo des de la vida en el temps.

Que l’amor de Déu que sobrepassa el que podem entendre ens doni llum a nosaltres i a tu la joia de la seva presència. David, t’es� mem. ■

Manel i tota la família Morgades Roca

Un dels nostres

El David era (és) un dels nostres. De la nostra colla d’amics més propers.

I segur que molts dels que escriuran diran (o podrien dir) el mateix, que també era dels seus. Aquesta era, de fet, una de les seves virtuts: connectava fàcilment, se sen� a un més entre aquells amb qui compar� a algun projecte o fi ns i tot algun neguit i, a la vegada, t’hi feia sen� r, es feia escoltar, en defi ni� va, es� mar.

Ell ho volia, s’esforçava perquè fós així, trobava el temps, la manera, obria casa seva i també el cor i el cap, sempre amb ganes de trobar el punt de coincidència.

Si això era així amb tots els que es creuaven en el seu camí, com no seria amb els qui vam compar� r el trajecte durant anys! Ens es� mava mol� ssim, i nosaltres també.

I no us penseu que ens unia l’afi nitat en tot, som prous i diferents per cobrir un ample ventall de maneres de fer, de pensar, de gustos… A vegades, algú de fora d’aquest cercle més ín� m ens deia: “i no discrepeu molt quan esteu junts?” I tant que discrepàvem! De fet, ens podíem asseure a taula el govern, l’oposició, alguns empleats municipals i fi ns i tot el secretari de l’Ajuntament (que no aixecava acta, amb això erem reservats).

Costa trobar un denominador comú de la nostra colla. Quan hi penso, crec que en el que més coincidim és en l’interès per fer un món una mica millor: en això, el David excellia. Ens hem trobat en en� tats, espais, accions, etc., cadascú amb la seva aportació personal, cadascú amb el seu camí par� cular, unint-nos i separant-nos, però des de fa molts

EL FRANCOLÍ