Adéu ti eta. La tanda

Joves escriptors Adéu, � eta

JUDIT DELGADO

La vida humana és una espelma que fl ameja mentre vivim. Potser la mida del ciri ens ve donada des de que naixem, o potser el temps que tardem a fondre’ns depèn de la intensitat amb què crema la nostra fl ama. Com tot allò que s’encén, la nostra fl amerada i l’abast de la cera incideixen sobre tot allò amb què hi estan en contacte: els vincles amb familiars i amb amics, la feina, els projectes,... tot allò, en fi , que hem anat construint amb el cremar de la fl ama i el desfer-se de la cera.

La meva � eta Maria, que era mestra, va tenir un abast d’infl uència molt gran: la seva fl ama va il·luminar molts alumnes; ja us podeu imaginar la quan-

La tanda JOSEP VALLVERDÚ

Hi ha una punta d’incomoditat en el caient del gest d’aquelles noies. Són a la cua , cua llarga i que més ho sembla per la distància que cal respectar entre els membres que la componen, tot i que elles semblen més acostades l’una a l’altra. La cua es forma cada dia, com d’altres, també repe� des en diferents punts de la ciutat. Aquesta és la cua corresponent al lliurament de bosses amb menjar a càrrec d’una ONG, i tothom sap que Càritas, Banc dels aliments, Creu Roja, grups veïnals, grans super� cies, parròquies i congregacions d’altres confessions també fan repar� ment. Ens ha tocat viure aquesta època de crisi i els episodis d’estretor que l’aombren.

Les persones que acudeixen en cerca de menjar solen ser actualment de � pologies variades, van des del po� tat de pe� tes espelmes a les quals va oferir-los la seva llum. Però no només va enllumenar les vides d’alumnes, de veïns, d’amics o, fi ns i tot, dels gats que cuidava amb tanta cura. També i, és clar, la vida dels amics i dels familiars, dels més propers i dels que no ho eren tant. I, en especial, la dels seus pares, marit, fi lles i, ara, néta, que són els qui arrosseguen amb més pes l’adéu a deshora. La � eta Maria tenia un cor humil, i ho demostrava tostemps; era tan fàcil adonar-se’n com tractar amb ella.

Haver-nos d’acomiadar abans d’hora, tant d’hora com ho fem ara, ens sembla injust, una situació àrdua que, per suposat, voldríem esquivar. Malgrat això, no � nc clar puguem parlar bretó de sempre que en raó del seu migrat passament aprofi ta aquests ajuts , a persones que han perdut salari o lloc de treball, no poc sovint més d’un membre de la família, les mares soles, feineres ocasionals, amb fi lls pe� ts, homes vells, un llarg etcètera.

Aquelles dues noies semblen una mica perdudes dins la gernació de la cua; es miren l’una a l’altra com en un mirall, i desvien poc la mirada cap al carrer, els arbres i els vehicles; s’esguarden mútuament ,quasi amb duresa. Als rostres una intenció de somriure ha acabat simplement en una ratlla. No són habituals, diria que és el primer dia que han vingut i que els toca d’esperar tanda.

Al cap de la corrua, als llocs dels més ma� ners, s’endevina el tragí de la capta i l’existència del recapte . Han obert un batent de la porta, han plande jus� cia quan ens referim a la vida i a la mort; al cap i a la fi , la vida no se’ns escurça en funció dels mèrits o dels demèrits, a la vista està. En qualsevol cas, però, només podem parlar del dolor que afl igeix el cor, en especial quan considerem que a la fl ama encara li quedava molt, per cremar.

La meva � eta sempre ens rebia amb un somriure als llavis, amb una companyia amable i tranquil·la i, sobretot, amb la honestedat d’aquell qui ofereix a cada mot tot l’amor i la bondat que hi té. La teva fl ama s’ha apagat, però la llum que ens vas oferir a tots aquells qui vam tenir la sort d’estar-hi a prop durarà per sempre.

tassa i mitja

EL FRANCOLÍ

Fins sempre, � eta. T’es� mem. ■ tat un pe� t taulell al davant i dos repar� dors que distribueixen lots de les caixes que els van traient altres voluntaris de dins d’aquell gran espai .

A cada dues o tres passes que les noies fan atansant-se a la porta, se senten com a més desvalgudes, estan més cellajuntes, aquella incomoditat inicial esdevé dramàtica. Fa l’efecte que arrencaran a córrer i fugiran d’alguna ominosa realitat que no voldrien enfrontar.

El rètol de roba que hi ha sobre la porta, “Banc dels Aliments “oneja al vent, com si es volgués replegar sobre ell mateix, i deixa veure el neó del primi� u local que fou, “Miami Flair”, una discoteca. Les noies, amb el cap cot, deixen que els omplin la bossa. Quan se’n van, una diu : - Te’n recordes quan aquí la cua la fèiem per entrar a les sessions de “heavy”? ■