REFLEXIONS. Cròniques confi nades 2

REFLEXIONS

un cop d’ull Cròniques confi nades 2

ANDREU MORTA

Decididament, la vida ens dona lliçons ú� ls si tenim a punt l’orella i les ganes d’aprofi tar-les. El mes passat us parlava de la que em donaren uns presos musulmans. La seva lliçó va ajudar-me a obrir la ment i a eixamplar la meva visió sobre una vivència religiosa tant diferent de la meva. El primer que em van ensenyar va ser que no cal ser un savi per alliçonar-te: aquells delinqüents potser eren molt i molt ignorants... de la nostra cultura, però les seves conviccions eren fermes, autèn� ques i netes.

Ara us explico una altra anècdota viscuda una vigília de Nadal de fa anys. Havíem celebrat a l’empresa –era molt abans d’entrar a “can Carulla”– el � pic sarau nadalenc en què les pastes i el xampany animen la conversa i, sovint, alguna aproximació “tàcti l” entre el jovent. Acabada la festa, un pe� t grup anàvem caminant des de vora la Sagrada Família, on l’empresa tenia la seu, i tot fent camí ens vam animar a dinar plegats –érem joves i quatre canapès no assacien l’ape� t d’un jovent sa i d’estómac sempre a punt per endrapar– en un bar que algú de la colla coneixia i recomanava perquè els seus “xipirons”, les gambes, les “bombes” i altres delícies feien cantar els àngels. Crec recordar que era a la cruïlla dels carrers Balmes i Rosselló.

Les menges i les cerveses –algun més que els altres, com explicaré tot seguit– alçaren el to, l’animació i el guirigall fins que... va passar el que fatalment havia de passar: de cop i volta, el més bevedor de la colla es va desplomar, tot el cos sacsejat per espasmes violents. Ja ens hi havíem trobat alguna altra vegada en situacions semblants i sabíem que l’afectava l’epilèpsia i que, a més, segur que l’alcohol ingerit havia alterat el seu metabolisme. Després de molts esforços, finalment es va recuperar, però molt debilitat. Només enfarfollava: “¡Dios mio que mal me encuentro; llevadme a casa, llevadme a casa, por favor!”. Per ver miracle vam poder aturar un taxi, vam carregar-lo entre dos i ens encotxàrem amb ell perquè el taxista no volia dur un borratxo tot sol. Pel camí va recordar que havia quedat amb la xicota a les quatre o quarts de cinc de la tarda. “¡Ay, la que me va a caer cuando ella se entere!” Don Quixot –jo– li va prometre que aniria al lloc de la cita i li explicaria el tràngol a la noia. I què li podia dir? Ni ho recordo, perquè també estava mig ennuvolat, però vaig aguantar les llàgrimes, l’espant i l’enuig de la noia i vaig anar-me’n a casa tot cofoi i envanit de la meva habilitat diplomàtica. Passat festes tots dos m’ho van agrair.

I ara ve la lliçó. Poc després tenia visita amb el doctor Batlló, el metge de capçalera de tota la vida, i li vaig comentar el fet penós d’aquella vigília nadalenca. El bon doctor, que era un humanista de primera, va dir-me: “Mira, una trompa un cop l’any en realitat no fa gaire mal: passes mala estona, fi ns i tot et fa perdre el món de vista i l’endemà t’aixeques amb una ressaca de cavall, però de fet els ois i la suor ajuden a eliminar toxines, i al cap d’unes hores quedes com nou. El que fa mal de veritat és el “carajillo” diari, la ingesta conti nuada d’alcohol que el fa hoste permanent de la sang. L’alcoholisme no el causa una borrat-

EL FRANCOLÍ xera eventual, sinó la presència permanent d’un grau determinat d’aquest element maligne. Quan hi és, només mitja copeta de xampany ja sobreïx la capacitat d’absorció. Fixa’t en qui pateix això, que tan sols acostar-se la copa als llavis els seus ulls es fan peti ts i enrogeixen, la seva parla esdevé pastosa i s’expressa amb certa difi cultat: és el senyal que la intoxicació progressa, encara que aparentment et sembli seré”.

Un bon consell. Aquell dia vaig aprendre que les aparences poden induir a engany: que una persona camini a ten� nes no sempre vol dir que sigui un borratxo empedreït, atès que la seva inestabilitat pot tenir altres causes, com una malal� a o la vista mal graduada; però també en el cas que es� gui begut, això no vol dir que sigui un alcohòlic rematat. Pot ser que aquell dia s’hagi passat en la dosi o que la ingesta de més el perjudiqui momentàniament. I, en defi ni� va, que qualsevol persona mereix la nostra comprensió i, si li cal, el nostre ajut per � rar endavant. Que cal no ser gasius a oferir-li-ho. ■